Revista El Pedró n 11 2017 by Aj Jafre

Revista de Jafre | NĂşmero 11 | Desembre 2017

El Pedró CONTINGUTS>>

03 SALUTACIÓ | FETS DESTACATS: 04 ACTES DE NADAL | 05 OFRENES A SANT SEBASTIÀ i CARNAVAL | 06 HOMENATGE A LA GENT GRAN | 07 CATIFA DE CORPUS i REVETLLA DE SANT JOAN | 08-09 X FIRA DE JAFRE | 10 HOMENATGE A MIQUEL ROGER | 11 VIII BIENNAL DE JAFRE | 12 CASAL D’ESTIU | 13 DONACIÓ DE SANG i FESTA DE SETEMBRE | 14 L’1 D’OCTUBRE | 15-16 FESTA MAJOR DE SANT MARTÍ | 17-18 VISITA PASTORAL DEL SR. BISBE i EL POU D’AIGUA CALENTA | 19 OBRES MUNICIPALS | 20 FAMÍLIA NOVA AL POBLE | 21-45 ARA FA 80 ANYS | 46-49 TESTIMONIS INFANTS DE LA GUERRA | 50 PERSONATGE LOCAL | 51-52 ENTREVISTA | 53 DES DE LA PARRÒQUIA | 54 REMEIS CASOLANS | 55-57 IMATGES PEL RECORD | 58 RECEPTES DE CUINA | 5960 IMATGES PEL RECORD. revistadejafre@gmail.com Equip redactor: Josep Alabau, Teresa Alabau, Èlia Bantí, Maria Rosa Carrera, Mònica Santaulària i Xavier Vila Fotografies: Pau Ribas, Martí Martí Costa, Mònica Santaulària, Sebastià Alabau, Èlia Bantí, Ramon Mas, Josep Alabau, Marc Vila i Xavier Vila La fotografia de la portada correspon a l’acte d’hissada de la bandera celebrat el passat dia 11 de setembre de 2017, diada nacional de Catalunya, als jardins de la carretera. Edita: Ajuntament de Jafre amb la col·laboració de l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” Dipòsit Legal: GI-1485/2007 Disseny i impressió: Impremta Pagès - Anglès L’Ajuntament de Jafre i l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” no es fan responsables del contingut d’aquells articles i notes signades per particulars o col·lectius que hi col·laboren. Amb el suport de:

/03

DESEMBRE 2017

Salutació

Benvolguts/des, Em sento orgullosa, orgullosa del gran i alhora petit país on vivim, orgullosa de la gent que el sent seu, orgullosa del nostre poble i sobretot orgullosa de tots vosaltres, jafrencs i jafrenques. Heu demostrat que teniu un gran sentiment catalanista i vistos els resultats, tant de la consulta popular del 9 de novembre de 2014 com del referèndum del passat 1 d’octubre, un gran sentiment independentista. Heu respost a tots els actes i accions que per iniciativa popular s’han realitzat al poble, però deixeu-me destacar-ne un, el dia del referèndum. Va ser una jornada que, per les circumstàncies en què es va celebrar, es necessitava més que mai el suport de tots vosaltres, calia protegir el que considerem un dret democràtic com és poder-nos expressar lliurament davant una urna. I ho vam aconseguir, la gent del nostre poble va poder votar. No va ser gens fàcil, molta tensió, nerviosisme, indignació i impotència pels fets ocorreguts arreu del territori durant tot el dia. Es van haver de prendre decisions immediates molt importants, però ens vam sentir recolzats en tot moment i vau fer que aquesta jornada fos festiva i pacífica. A dia d’avui hi ha molta incertesa amb el procés, no sé què ens depararà el futur però desitjo que a les pròximes eleccions del 21 de desembre tots vosaltres torneu a demostrar a les urnes, votant, el compromís que tenim amb la nostra terra i el gran orgull que sentim de ser catalans. 2017, un any transcendental que recordarem sempre més.

Nuri Berga Alcaldessa de Jafre

DESEMBRE 2017

04/

Mònica Santaulària i Xavier Vila

Fets destacats any 2017

Actes de Nadal 2016 Un gran nombre de nenes i nens han pogut participar del tercer any dels tallers de Nadal. El dilluns 26, tant el tió, com la xocolatada amb croissants i la desitjadíssima arribada del patge reial, va estar replet d’impacients petits candidats esperant amb il·lusió el seu torn, sota els flaixos de les càmeres dels seus familiars.

El dimarts 3 de gener, van poder fer el seu personal fanalet per lluir el dijous 5. Aquest dia, tot i el fred i la forta tramuntana res va impedir l'assistència dels anhelats reis i el seu seguici al nostre poble. I els ciutadans els vam rebre com mereixen. Visca! Per molts anys, Reis d'Orient!

Els participants al Taller del Fanalet

Ses majestats, els Reis Mags d’Orient

El dimecres 28, Sants Innocents, van permetre que els adults veiéssim les llufes penjades a les portes de les nostres cases als carrers més cèntrics.

El dia 7 de gener la Unió Esportiva Jafre va organitzar, com ja és tradició, la Quina del Club. La sala del Local Social es va omplir de gent que desitjava provar sort i jugar a l’atzar dels números per guanyar una fantàstica panera. La quina va ser cantada amb la gràcia d’en Jaume Padrosa i en Raimon Estragués.

Ofrenes a Sant Sebastià

DESEMBRE 2017

/05

15 de gener

Aquest any, s’ha celebrat el 132è aniversari de la Festa de Sant Sebastià. Des de l’any 1885 i només interrompuda per la guerra, s’ha anat celebrant anualment. En aquesta edició la missa va ser presidida pels dos mossens del poble, el rector Mn. Joan Planellas i Mn. Joan Boadas amb l’acompanyament de la Coral Interparroquial. L’encantament de les ofrenes es va fer dins de l’església de la Font Santa degut al mal temps, enlloc dels seus jardins, com és habitual. Gràcies per mantenir-ho viu!

Carnaval Infantil El dissabte 25 de febrer es va celebrar carnaval amb la cercavila pel poble. Al Local Social, berenar i el ball de disfresses amenitzat amb Pep Puigdemont. Sempre amb bon humor, alegria i xerinola!

Aquest any, l’encantament d’ofrenes es va fer a l’interior del Santuari

25 de febrer Sempre vistós, el seguici d’aquesta festa que els menuts i no tant, personifiquen protagonistes de tota mena... endavant amb la tradició!

Els protagonistes van ser petits i grans, disfressats. Molts més que d’altres anys o fins i tot amb detalls de disfresses.

La cercavila de gegants i capgrossos va recórrer els carrers del poble

DESEMBRE 2017

06/

Del 15 al 21 de maig

Homenatge a la Gent Gran Aquest any l’homenatge a la Gent Gran s’ha allargat quasi una setmana, fet que demostra la gran importància que Jafre dona a la gran quantitat de veïns que hi viuen. L’oferta, molt variada i atractiva es va dur a terme la setmana del 15 al 21 de maig. El dilluns al matí, a 2/4 de dotze, es va començar amb la dinamització al parc de salut, a la zona esportiva. A la tarda, a 2/4 de 4 es va fer jornada de portes obertes al taller de memòria de la Sala Polivalent. El dimecres 17, una molt bona proposta, una xerrada a càrrec de Maria Rosa Coromina, sota el títol Imatge de la jubilació. Actituds i expectatives. I l’endemà a les 10, l’esperada excursió, aquesta vegada al Temps de Flors de Girona, ben a prop i sempre atraient. Amb dinar al restaurant La Masia del Cabrit. A la tarda, visita a can Roseta de Cartellà, unes manualitats dignes de veure. Fins a les 6 de la tarda, van poder gaudir plegats d’un dia esplèndid.

Per acabar-ho d’arrodonir l’ofici solemne del diumenge, a l’església de Sant Martí, a les 12, com és habitual, acompanyat per la Coral Interparroquial, justament formada per col·laboradors desinteressats, la gent gran dels nostres pobles del voltant. En acabar, ens van oferir, un recital de cançons noves al peu de l’altar dirigides per l’Empar. Seguidament, el dinar de germanor on ens vam poder veure tots, nens, joves i grans. I finalment, no podia faltar, l’audició de sardanes a la tarda amb la Principal de Cassà. Una molt bona setmana per estrènyer llaços veïnals! Gràcies!

Després de l’ofici solemne, recital a càrrec del Cor Interparroquial

Visita al Temps de Flors de Girona

Visita a Can Roseta de Cartellà

Dinar de germanor al Local Social

Catifa de Corpus

/07

La catifa de Corpus, una catifa combinada de flors, pètals, espelmes, pols, sorra... incloent-hi la nostra estimada senyera, a l’entrada del Santuari de la Font Santa, a la porta de la capella i a la Font. Sempre única, feta amb il·lusió, esforç i molta preparació prèvia. La porta amb els seus gira-sols, les escales, els detalls, els dibuixos tan simètrics,.. és un cúmul de fets que fa que cada any, veïns de lluny i de prop vinguin a veure-la. És un fet destacat i identitari del nostre poble, petit, però amb la celebració de les festes més importants i rellevants. A banda de la catifa de flors, un altre grup de veïnes s’encarrega de guarnir la Font amb adorns florals. Agraïm aquests gestos desinteressats perquè els nostres ulls puguin gaudir d’aquesta bellesa, any rere any.. Felicitats!

Revetlla de Sant Joan La festa màgica de St. Joan, amb la seva data invariable del 23 de juny. Indispensable la revetlla amb la seva foguera encesa a partir de quarts de nou del vespre. Sempre podem sentir des de diferents llocs de Jafre, el soroll del foc controlat cremant, tot el que s’ha preparat per cremar entre tots! Els xiulets dels petards, els colors... i després el sopar entre rialles i complicitat una hora més tard. La calor d’aquest any va fer que la nit fos realment la més llarga, podent-la gaudir fins al final, a l’aire lliure. I seguidament, no podia faltar la cantada d’havaneres, amb el conjunt Xicranda.

23 de juny

DESEMBRE 2017

18 de juny

DESEMBRE 2017

08/

1 de juliol

X Fira de Jafre Com és habitual, a la Fira hi havia un sector d’estands d’artesans de la cervesa i un recorregut circumdant a la Plaça del Castell on s’hi podien trobar les parades amb productes artesanals i de la terra (formatges, mels, embotits, pa, olives, te, infusions, bijuteria, etc.) Degut al mal temps es va anul·lar la trobada de colles geganteres però van actuar les colles de grallers de Palau de Santa Eulàlia i de l’Estartit.

La desena edició de la Fira de Jafre dedicada a la cultura de la cervesa artesana i als productes de la terra es va celebrar el dissabte dia 1 de juliol a partir de les 12 del migdia i es va allargar fins passada la mitjanit.

Actuació de la colla de grallers de Palau de Santa Eulàlia i de l’Estartit

A primera hora de la tarda va caure un xàfec que va obligar tothom a aixoplugar-se, però al cap d’una hora va tornar a sortir el sol. Llavors, la Plaça del Castell es va omplir de visitants amb ganes de tastar les cerveses que es presentaven a la Fira.

En Sergi Padrosa que, juntament amb l’Isaac Batllori, regenta El Birrot (el temple cerveser jafrenc que atrau adeptes a aquesta beguda d’arreu de les comarques gironines)

DESEMBRE 2017

/09

1 de juliol

Cada edició de la Fira premia la millor cervesa presentada pels artesans cervesers. Al llarg del dia un equip d’enquestadors circulen per la Fira buscant aquelles persones que realitzen tastets de cervesa i prenen nota de les observacions i els gustos que els visitants de la Fira els hi traslladen. Així, amb un recompte se selecciona la cervesa amb més elogis present a la Fira, i seguidament es proclama la “Cervesa de l’any de Jafre”. A més, es realitza una comanda abundant de la cervesa guanyadora, gràcies a la col·laboració d’un patrocinador. Les cerveses participants a l’edició d’aquest any foren: La Plaga de la Bisbal d’Empordà, Tro Ales de Barcelona, Espina de Ferro d’Igualada, Nomada on Wheels, Quer de Berga, Moska de Sarrià de Ter, Cerberus d’Artés, Gro Brewers de Girona, Poch’s de Castellfollit de la Roca, Maiken de Balmaseda (Bizkaia), As Cervesa de Montornès del Vallès, Gat Graz de Sant Bartomeu del Grau, Maquis, Lo Vilot d’Almacelles (Lleida) i Minera de Sant Joan de les Abadesses. La cervesa escollida en aquesta edició com a “Cervesa de l’any de Jafre” fou la Psycho Cherry de la firma Lo Vilot. En Xevi de Besalú

L’Helena de Can Cos i la Sígrid de Can Canet

En Marc de Can Ventura (amb barret)

DESEMBRE 2017

10/

29 de juliol

Homenatge a Miquel Roger

El passat 29 de juliol es va fer un acte d’homenatge a l’autor i productor musical Miquel Roger. En Miquel va morir el dissabte 25 de març en un accident de trànsit a Vilagrassa (província de Lleida). Tot i que tots coneixíem la seva activitat en el món musical, en Miquel era conegut entre nosaltres perquè a finals de la dècada dels 90 havia comprat Cal Boix als seus antics propietaris. El primer contacte que molts vam tenir amb en Miquel va ser per mediació d’en Lluís Leyda, la família del qual havia restaurat el Mas Tunyanet. De seguida, va ferse amb la gent del poble i ajudava en el que podia, per la qual cosa molts el consideraven un jafrenc més. L’any 2001 va llogar la Sala d’en Boira i la va transformar en un estudi de gravació que va batejar amb el nom d’Auditorium. En Miquel va cedir aquest local als veïns en nombroses ocasions per a celebrar-hi actes de tota mena: culturals, polítics,... o simplement per aixoplugar-s’hi com un dia en què, mentre es feia una arrossada popular a la plaça en motiu de la Biennal, va caure un xàfec important i ens vam trobar tots menjant l’arròs a l’Auditorium. Nascut el 1954 a Barcelona, va començar els estudis al Conservatori Superior

Municipal de Música de Barcelona i després, amb Josep Soler. Es va dedicar a la composició musical des de molt jove. L’any 1977 estrenava la seva primera obra per a piano, “Set de set”. Vint anys més tard, el 1997, va enregistrar un disc monogràfic pel segell Ars Harmonica, que recull algunes de les seves obres de cambra i per a solistes. La temporada 1992-1993, l’Orquestra Ciutat de Barcelona li va programar l’obra “Tres moviments simfònics”. A l’estiu del 1994, li va enregistrar el “Concert per a percussió, piano i orquestra”, amb Assumpta Como al piano i Ignasi Vila a la percussió, sota la direcció de Josep Pons. La seva òpera de cambra “Nascita e Apoteosi di Horo” va ser guardonada en el Primer Concurs Internacional d’Òperes de Cambra, convocat per la Jove Orquestra Nacional d’Espanya. L’any 1996 va fundar el segell discogràfic Anacrusi, dedicat a produir obres del segle XX i XXI, en companyia de solistes, grups de cambra i orquestres, entre d’altres amb l’OBC. L’acte d’homenatge fet el dia 29, va reunir a un gran nombre d’amics, familiars i veïns de manera que la sala es va quedar petita i molts van haver de quedar-se fora.

En l’acte s’interpretaren obres de Claude Debussy, Ludwig van Beethoven, Johann Sebastian Bach, Richard Wagner, Gustave Mahler, Domenico Scarlatti, Frederic Mompou, Bruce Springsteen, Josep Serra, Rosa Rodríguez, Miguel ÀÁngel Hurtado, Ignacio Cervantes i del mateix Miquel Roger. Els intèrprets foren: Robert Armengol (kalimba), Helena Ginès (piano), Àngels Busquets (mezzosoprano), Josep M. Gironell (piano), Miquel Villalva (piano), Titon Frauca (mezzosoprano), Montse Massaguer (piano), David Sanz (Guitarra), Sira Hernández (piano), Miguel Álvarez Argudo (piano), Quartet Casals (Abel Tomas, Vera Martínez, Jonathan Brown, Arnau Tomàs), Alvaro Cendoya (piano), Jordi Masó (piano), Elena Mateo (soprano), Francisco Poyato (piano), Panxulo Jornet (piano), Marcos Bosch (guitarra i veu), Miguel Ángel Hurtado (piano), Jo Krause (bateria), Roger Mas (piano), Robert Jan Vermeulen (piano). Nota: una part de la informació que apareix en aquesta pàgina reprodueix la que figura al lloc web http:// www.ccma.cat/324/mor-el-compositorcatala-miquel-roger-als-62-anys/noticia/2780237

La Sala d’en Boira, on antigament s’hi feia ball i cinema i reconvertida en l’Auditorium, va quedar petita per acollir a tots els que volien assistir a l’acte

VIII Biennal de Jafre El cap de setmana del 5 i 6 d’agost Jafre es va omplir, com passa cada dos anys, de les obres, performances i instal·lacions d’artistes d’arreu sota la temàtica de “la por”. Es va tractar la qüestió des de diferents òptiques i sensibilitats per fer una reflexió conjunta del que ens atemoreix personalment i com a societat, de l’atzar que incomoda la racionalitat, de les imatges que esporugueixen i dels sons que terroritzen els nostres sentits.

seva por més gran i fer-li arribar. Aquesta instal·lació, que va acabar amb una performance a la Plaça del Castell, s’anomenava “Rentant les pors” (2017) i finalment consistí en despenjar tots els murals i fer-ne una foguera ritual per combatre-les i convertir-les en cendres que enterrà en un punt de la plaça on s’agafà

/11

el compromís d’instal·lar una placa commemorativa per convertir l’espai en un monument on tothom hi pugui anar a deixar les seves pors. També participà en aquesta Biennal l’artista resident a Jafre Javier Luján amb una instal·lació de vídeo i poètica “En la orilla de los tiempos” als baixos de Can Sagal.

Les Pors de Sylvie Blocher

Instal·lació d’Olivia Flecha

En Màrio i l’Àngela de Can Navarro Una de les instal·lacions que més va connectar amb el públic va ser el pany de paret contigu a l’església on l’artista francesa Sylvie Blocher va estendre les pors que anònimament havia recollit entre els habitants de Jafre convocant-los, uns dies abans, a escriure en un paper la

DESEMBRE 2017

5 i 6 d’agost

Per unes hores, Ca la Pepita Fuster es va convertir en el Museo de las Palabras

DESEMBRE 2017

12/

juliol i agost

Casal d’estiu de Jafre Un estiu més, el casal s’ha omplert de nens i nenes del poble i rodalies per transmetre alegria i il·lusió als carrers de Jafre. Malgrat la calor, tots els nens i nenes han pogut gaudir de sortides amb bicicleta o a peu, segons l’edat i les preferències; sortides a la piscina de la Tallada d’Empordà, o a la piscina portàtil que vam habilitar al camp de futbol pels més menuts; així com la ja consolidada sortida de juliol al Parc Aquàtic de l’Aquadiver que tant d’èxit té. I les acampades de rigor de juliol i agost que agraden tant als més grans! Com sabeu, a cada edició del casal hi treballem una temàtica que engloba les activitats al llarg de l’estiu, i enguany ha estat el món de la fantasia a través dels contes. Hem redescobert els contes més tradicionals, i a la vegada hem incentivat als nens i nenes a elaborar el seu propi conte, que com sabeu, vam representar al Local Social de Jafre a finals d’agost, per tal de posar en relleu l’enginy i la creativitat de tots els nens, des dels més menuts, fins als més grans. I el resultat final va tornar a ser un èxit més, aquesta vegada, amb especial atenció a alguns dels participants que van elaborar els guions i es van cuidar dels assajos i dels decorats com uns autèntics professionals, sempre amb l’assessorament dels monitors i l’ajuda dels premonitors. Des de la revista, com a equip de monitors d’aquest estiu, voldríem fer arribar un agraïment especial per l’esforç i la comprensió de tots els pares i mares i familiars dels nens i nenes del casal, doncs és gràcies a la seva confiança en nosaltres que podem aconseguir amb molta més facilitat, transmetre tots aquells valors i ítems necessaris per al bon funcionament del casal. També volem adreçar-nos als premonitors, per tal d’agrair-los la seva motivació i dedicació vers els nens i nenes, així com per la seva inestimable col·laboració per tal que sempre regni un bon

ambient al casal, fet que ens ajuda a tots a gaudir molt més del casal i de l’estiu. Moltes gràcies i fins l’estiu que ve! Els monitors: Cele, Raquel i Ramon. Els premonitors: Blai, Marta, Jana, Marina, Leyre, Cristina i Marçal.

Donació de Sang

/13

El dilluns 7 d’agost, com cada any, a Jafre vam tornar a fer un acte de solidaritat, la donació de sang. Va començar a les set de la tarda i no va parar d’entrar gent disposada a fer la donació. Les lliteres plenes i gent esperant sense pressa, amb l’alegria que caracteritza les persones que fan un gest tan altruista com aquest. Vam arribar a les nou, que era l’hora d’acabar la donació i encara hi havia qui esperava trobar una llitera buida. Va ser un èxit! Gràcies a tots!!! Un any més, el casal d’estiu amb l’acte solidari de donació de sang

Festa de setembre

10 de setembre

en honor a la Mare de Déu de la Font Santa La festa de setembre, la Festa Petita, com també se la coneix, clausura el temps d’estiu. És la Festa de la Mare de Déu de la Font Santa, el 8 de setembre celebrant-la el diumenge més pròxim, amb el pont de l’11 de setembre. Aquest any, 3 dies seguits. Dissabte 9 a la tarda, amb el taller de les bombolles, va ser un èxit rotund. Plovisquejava i feia fresca, es va fer a sopluig, davant les antigues casetes del camp de futbol. Fins i tot els grans ens vam animar a investigar i fer formes inimaginables de sabó, tot provocant rialles i cares de sorpresa. Al cap d’una estona, semblava una pista de gel, calia vigilar per no relliscar! Es va agafar gana per menjar pa amb xocolata. Degut al temps, es va anul·lar la pujada al campanar. A la nit, es va projectar la pel·lícula, Incerta Glòria, rodada en part, al molí de Jafre. Una elecció encertada.

DESEMBRE 2017

7 d’agost

DESEMBRE 2017

14/

10 de setembre

El diumenge, es va fer la missa solemne al Santuari de la Font Santa amb l’acompanyament de la Coral Interparroquial. A partir d’aquesta festa, els diumenges següents la missa se celebra a la parròquia, fins a la primavera de l’any següent. A la tarda, les sardanes es van haver de fer, dins el local social, pel mateix motiu. Amb les cobles d’uns músics molt joves de l’escola de música Conrad Saló i la Cobla la Principal de Llobregat. Va clausurar la festa del cap de setmana, la hissada de l’Estelada al matí de la Diada. La fotografia de la portada, correspon a aquest solemne acte.

L’1 d’octubre

1 d’octubre

Els esdeveniments polítics que s’han viscut al nostre país en els darrers mesos han mobilitzat una bona part dels veïns del nostre poble. El primer acte públic es va dur a terme el vespre del dia 20 de setembre. Una setantena de persones es van aplegar a la Sala Polivalent situada als baixos de l’Ajuntament i a l’exterior de la Plaça Major per manifestar les seves idees i compartir-les amb la resta de concentrats.

El diumenge 1 d’octubre un nombrós grup de veïns van dinar a la Plaça Major

El dimecres dia 20 de setembre hi va haver una concentració a la Plaça Major

El dia 1 d’octubre es va fer el referèndum, que havia estat prohibit per les autoritats de l’estat, en el que el sí va assolir el 98,6% dels vots. Va ser una jornada festiva durant la qual no es van produir incidents. Molts veïns van aprofitar el bon temps que feia, per dinar a la Plaça Major.

DESEMBRE 2017

/15

10, 11 i 12 de novembre

Festa Major de Sant Martí Els actes de la festa Major s’iniciaren el divendres dia 10 a les set de la tarda amb la xerrada “Què cal saber del dolor” a càrrec de Josep Vilabrú a la sala polivalent de l’Ajuntament.

El diumenge al matí, a les 12 missa solemne amb l’acompanyament del Cor interparroquial i la Cobla Les Casenoves del Rosselló.

El matí del dissabte, els més petits i els que no ho eren tant van poder gaudir amb els jocs educatius que hi havia a la Plaça del Castell.

Al final de l’ofici, concert a càrrec de la Cobla Les Casenoves. S’interpretaren dues sardanes a l’interior del temple parroquial. La primera de les quals fou l’estrena de “La Carmeta i en Jepet” del compositor Jordi Vila dedicada al matrimoni format per la Carmeta de Can Siana de Sant Jordi Desvalls i en Jepet de Can Matas de Jafre. A continuació s’interpretà les sardana “Única” obligada de tenora de Carlos Rovira i es finalitzà amb el “El Virolai” i “El Cant de la Senyera”. Tot seguit, a la

Els actes del dissabte començaren amb un Espai de Jocs per a tota la família amb Ludus Mundi d’11 a 1 a la Plaça del Castell. A la nit, a 2/4 de 10, botifarrada popular al Local Social i a les dotze Nit Jove amb Slow, Pelukas, Kharloss Selektah i PD Ivanote fins a les 8 del matí.

Els Pelukas, al Local Social, el dissabte a la nit.

DESEMBRE 2017

16/

10, 11 i 12 de novembre

Plaça del Castell, es va interpretar la sardana “Jafre en el Cor” del mestre Joaquim Hostench. Aquesta sardana es va estrenar el passat dia 10 de setembre en motiu de la Festa de Setembre.

A les 7 de la tarda, partit de futbol, corresponent a la novena jornada del campionat de lliga del grup 29 de la quarta categoria catalana, entre els equips de la Unió Esportiva Jafre i el Club Esportiu IDEM Salt. L’encontre finalitzà amb victòria de l’equip jafrenc per dos gols a un. Els germans Joan i Josep Teixidor i la Cecília amb el director de la Cobla Orquestra Les Casenoves del Rosselló en el dia de l’estrena de la sardana “La Carmeta i en Jepet” del compositor Jordi Vila dedicada als seus pares

També a les 7, Concert de Festa Major amb el conjunt Pa d’Àngel i a continuació ball de fi de festa amb la mateixa formació.

A dos quarts de cinc de la tarda (16:30), a la terrassa del Local Social, audició completa (7 sardanes completes) a càrrec de la mateixa cobla Les Casenoves. El programa fou el següent: Nº

Títol

Compositor

La Sardana de les Bruixes

Enric Sans

Captivadora

Josep Gispert

L’Aplec de Figueres

Florenci Mauné

La Carmeta i en Jepet*

Jordi Vila

El Campanar de Breda

Miquel Tudela

En Jordi i la Montserrat

Ramon Vilà

L’Aplec de Figueres

Francesc Mas Ros

La Judith de Can Bronsoms (al centre) i l’Helena de Can Cos (a la dreta)

Visita pastoral del Sr. Bisbe

/17

DESEMBRE 2017

8 de desembre

Fa poc, el senyor Bisbe de Girona Mons. Francesc Pardo ha iniciat la Visita Pastoral a totes les parròquies de l’Arxiprestat del Montgrí – La Bisbal, per aquest motiu el dia 8 de desembre, festa de la Puríssima, visità el Santuari de la Font Santa. Presidí la pregària de vespres, l’eucaristia i predicà el sermó del Recés d’Advent que celebraven els pobles de la comarca. L’acté finí amb la salutació del senyor Bisbe a tots i cada un dels presents i un piscolabis posterior a la sala d’esbarjo del Santuari. La Coral Interparroquial cuidà de la part musical.

El pou d’aigua calenta Feia dos anys (des del novembre del 2015) que el pou que hi ha en un camp de Les Planes brollava aigua termal des de les profunditats i anava a parar al voral del camí fins a la riera de les bruixes i d’aquesta, al Rec de Molí.

feia 2 anys

Aprofitant aquest fet, alguns entusiastes, que creuen en les propietats terapèutiques d’aquestes aigües, havien construït una mena de piscines improvisades on s’hi banyaven. Imatges del punt on les aigües sortien de la finca on hi ha el pou i anaven a parar al voral del camí

DESEMBRE 2017

18/ L’Ajuntament va demanar a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) que taponés la fuita al·legant que no es disposava d’autorització per extreure-la i que aquesta suposava un problema de salubritat. Segons sembla és la Direcció General de Mines la que ha acabat tapant la fuita i des de finals d’estiu, l’aigua termal declarada mineromedicinal per la Generalitat el 2003, ha deixat de brollar. Aquesta acció no ha acabat d’agradar a tothom. Però el cert és que per primera vegada des de fa molts anys, en aquest indret, ja no surt “aigua calenta”.

Vista del tram de la Riera de les Bruixes on alguns banyistes havien embassat l’aigua a manera d’improvisades piscines que la maquinària pesada s’ha encarregat d’eliminar.

Encofrat de formigó que segella el pou

Obres Municipals

/19

DESEMBRE 2017

Tot l’any

REOBERTURA DEL CARRER MAJOR El passat dia 27 de gener es va fer la reobertura del tram del carrer Major que va des de Can Tomaset i Can Boira fins l’inici de les cases de la Font Santa. El deteriorament d’aquest tram de carrer havia obligat a fer-ne la rehabilitació.

Carrer Ferreries a l’alçada de Can Nando i Can Feliu

REMODELACIÓ DE L’EXTREM SUD DEL C/ FERRERIES El carrer Ferreries és un dels que té una menor amplada. Aquest fet dificulta, d’allò més, el trànsit rodat així com l’aparcament de vehicles. Un dels punts on aquest problema es fa més evident és el tram que es troba entre Cal Ferrer Petit i Can Feliu. És en aquest punt on s’ha fet una remodelació per tal d’eixamplar la via així com restaurar la paret de la baixada que dona a la carretera. Les obres van començar a mitjans del mes de setembre i van finalitzar a finals del mes d’octubre. Després de les quals, aquest tram ha estat quatre setmanes tancat al trànsit rodat.

OBRES D’AMPLIACIÓ DEL CEMENTIRI MUNICIPAL El dia 15 de novembre van començar les obres d’ampliació del Cementiri Municipal. L’ampliació consisteix en la construcció del tancament perimetral i la pavimentació de la zona on es construiran, en properes fases, una cinquantena de nínxols i un columbari per a urnes funeràries. Està previst que l’obra hagi acabat a finals del mes de desembre. El contractista adjudicatari de les obres ha estat E. Fàbrega Gestiona Obres, SL, per un import de 28.677e IVA inclòs. L’Excma. Diputació de Girona ha atorgat a l’Ajuntament de Jafre una ajuda extraordinària de 27.474e per finançar part de les despeses que comporta l’execució d’aquesta obra. La darrera vegada que es va ampliar el nostre cementiri va ser l’any 1985.

La zona on està previst que es construeixin els nous nínxols, està ubicada a la banda de tramuntana dels actuals

TASQUES DE MANTENIMENT DE LA PISTA POLIESPORTIVA Durant el mes de setembre es va realitzar la substitució de la tanca perimetral de la pista poliesportiva. Es va substituir la xarxa metàl·lica que hi havia per una malla tèxtil plastificada d’alta resistència.

DESEMBRE 2017

20/

Família nova al poble

Família Gispert Guillot La llar de la nostra família

Ja fa molts anys, des de molt abans de venir-hi a viure que considerem Jafre el nostre poble. Sempre ha sigut un punt de trobada amb les nostres amistats: el bar, la UE Jafre, la Fira de la Cervesa... Ja coneixíem molta gent del poble abans de venir, i ara que hi tenim la nostra llar, hem tingut el plaer de viure el seu dia a dia. Recordem molt bé l’arribada al poble, veníem a preparar el niu per a la nostra petita que estava en camí, Jafre és el primer lloc on l’Arlet va trepitjar a terra per primer cop. Ja només això, farà de Jafre sempre un lloc molt especial per a nosaltres com a família. Tot i ser empordanesos de naixement, abans de venir a Jafre vivíem a Girona, quan vam saber que estàvem embarassats ho vam tenir clar: Volem que l’Arlet creixi al poble, en un entorn rural, natural, amable, familiar, proper... I sí, tot això ho hem trobat a Jafre. L’amabilitat de la gent des del primer dia, el tracte de tu a tu, “l’estic aquí si necessites alguna cosa” els “hola bon dia!” els “hola bona tarda” i els “bona nit i fins demà”. Les passejades a primera hora del matí, el silenci... això no té preu! Ens agrada molt anar a passejar pels camins de l’altre costat de carretera i mirar el poble des d’allà, caminar vorejant el riu... què més es pot demanar? Estem molt contents, i esperem que el poble també amb nosaltres. Jafre és la llar que ens ha acollit com a estrenada família de 3 que som.

Quan vam saber que estàvem embarassats ho vam tenir clar: Volem que l’Arlet creixi al poble, en un entorn rural, natural, amable, familiar, proper... Tot això ho hem trobat a Jafre.

La Guerra Civil (Segona part)

/21

DESEMBRE 2017

Ara fa 80 anys...

Introducció En el número anterior del Pedró iniciàvem una petita visió de la Guerra Civil (1936-1939) i com fou viscuda a casa nostra. Aquest any prosseguirem el camí iniciat en el número anterior i veurem com visqueren els jafrencs i jafrenques els fets bèl·lics i les seves conseqüències durant tot l’any 1937 i en els 6 primers mesos del 1938. Mostrarem com, des d’un principi de la revolta, el govern republicà prescindí de l’exèrcit convencional i de les lleves corresponents, cosa que no portà la lluita a bon port. Des del primer moment comptà amb combatents voluntaris que procedien de diferents organitzacions sindicals (UGT, CNT, FAI, POUM, PSUC…) que estaven articulades en innombrables comitès que aconseguiren el poder efectiu junt amb el poder teòric del govern del Font Popular que era incapaç de combatre la revolució de les masses. Amb el pas del temps, tal com veurem en el seu moment, es formà un veritable exèrcit militar professional amb la incorporació de soldats seguint les ordres de les lleves corresponents, cosa que portà a un exèrcit més preparat a fi de poder obstaculitzar l’avançada de les tropes sollevades. En el seu moment, veurem com els joves jafrencs s’incorporen a la milícia a mesura que són convocades a files les seves lleves per passar a formar part de l’exèrcit. Comencem en primer lloc fent un repàs de tal com es trobava Espanya a inicis de 1937. Alguns jafrencs estaven lluny de la casa pairal i lluitaven en diferents fronts de guerra sofrint, en carn pròpia, els efectes de la lluita. Si els nacionals haguessin pogut prendre Madrid a inicis de 1937 la lluita hagués finit al cap de poc temps. Però els nacionals arribaren fins a la Ciutat Universitària, és a dir, a les portes de Madrid i allà quedà situat, durant molt de temps el front bèl·lic. L’objectiu dels nacionals era encerclar la capital a fi d’obligar-la a rendir-se. Primerament atacaren per la carretera de la Coruña. Al veure que no podien avançar ho feren després per la de València. Aquí tingué lloc la famosa batalla del Jarama. Organitzaren finalment el front de Guadalajara a la carretera de Barcelona. En aquest moment de lluita a Madrid, el pànic es va estendre per la ciutat, el govern central estava en un veritable perill de quedar encerclat i per això decideix establir-se a València a principis de 1937. A Madrid hi quedà el general Moja com a president de la junta de defensa de Madrid.

En veure els nacionals que un fracàs rere l’altre no els permetia conquerir la capital d’Espanya decidiren deixar el front de Madrid i portar la guerra al nord de la península a fi d’apoderar-se de la zona industrial i minera. L’operació va iniciar-se amb el bombardeig i destrucció de Gernika (abril de 1937). La caiguda de Bilbao (19 de juny de 1937) va fer que en els mesos següents conquerissin Santander (26 d’agost). El 31 d’octubre de 1937, el govern de la república, que com ja s’ha explicat, es trobava a València es traslladà a Barcelona. Aquesta nova ubicació no fou del tot ben acceptada pel govern de la Generalitat de Catalunya ja que aquest veié com dequeia el seu protagonisme a l’haver de compartir-lo amb el govern de la nació. Juan Negrin (cap del govern central) i la Generalitat tiraren respectivament, a favor de cada u, els diferents ressorts del poder. Els catalans intentaven mantenir els poders de l’estatut en front de les institucions centrals i el president del consell de ministres que, aprofitant-se de les circumstàncies de guerra, donava lliure camí, en alguns casos, quan es pretenia lluitar contra el terrorisme. En vistes de l’arribada dels nacionals a València i la pèrdua de la zona del Cantàbric decidiren atacar el front Madrileny de Brunete (juliol-agost 1937) però no s’aconseguí el fruit esperat. Les tropes republicanes, després de grans preparacions, atacaren a la zona d’Aragó amb l’objectiu de conquerir Zaragoza que havia estat sempre sota el domini nacional. La lluita no obtingué, en conjunt, els resultats desitjats. El desembre de 1937 – gener de 1938 el general Prieto dirigeix un exèrcit molt ben armat per lluitar a l’Aragó, posa setge a la ciutat de Terol que queda totalment aïllada i els seus defensors es veuen obligats a capitular al veure que les tropes nacionals no arriben per socorre’ls. Posteriorment s’organitzaria la contraofensiva (batalla d’Alfambra) que va permetre als nacionals recuperar la ciutat el febrer de 1938. En aquest període de temps, s’anaren cridant de forma successiva les lleves corresponents i molts jafrencs es trobaven lluitant en diversos llocs de la geografia espanyola.

DESEMBRE 2017

22/

Ara fa 80 anys...

Consistoris municipals del gener 1937- juliol 1938 La guerra anava seguint el seu curs i a inicis de 1937 el poble de Jafre estava regit pel consistori que havia pres possessió el 18 d’octubre de 1936, tal com veiérem en el número anterior de “El Pedró”. El 5 de febrer l’ajuntament acordà que els que treballaven la terra (antics arrendataris) es fecin responsables de les contribucions que abans pagaven els propietaris. El 7 de febrer de 1937 va haver-hi una altra remodelació de l’Ajuntament. Isidre Alabau (de Can Quelillo) va ser substituït per Lluís Teixidor (de Can Magí Matas) i Gabriel Bonany (de Cal Blau) que era l’alcalde segon, abandonà el consistori. El seu substitut fou Josep Germillach però amb el càrrec de conseller ja que Sebastià Valls (Tianet Pei) passà a ser el nou alcalde segon. Martí Teixidor Almar (de Can Magí Matas) presentà la dimissió al·legant tenir una avançada edat i falta de salut. Els canvis es van fer oficials el 14 de febrer. En resum, pleguen Gabriel Bonany, Isidre Alabau i Martí Teixidor Almar i s’incorporen Lluís Teixidor Pagès (de Can Magí Matas), Josep Germillach Pagès (de Cal Tit) i Joan Vila Arbusé (de Ca la Jerònima).

Sebastià Alabau, alcalde 1r

Sebastià Valls, alcalde 2n

Manuel Vila, conseller

Lluís Teixidor, conseller

Gabriel Bonany (alcalde 2n) abandonà el consistori municipal el 7 de febrer de 1937

Composició de l’Ajuntament el dia 14 de febrer de 1937. Falten les fotografies dels consellers Joan Vila Arbusé i Josep Germillach Pagès (la fotografia d’aquest darrer es troba a la pàgina. 49)

Composició d’aquest ajuntament:

Nom Sebastià Alabau Sebastià Valls Joan Vila Manuel Vila Lluís Teixidor Josep Germillach

Càrrec Alcalde Alcalde 2n Conseller 1r Conseller 2n Conseller 3r Conseller 4t

Partit/Sindicat/Associació/Entitat Centre Republicà Federal (C.R.F.) Centre Republicà Federal (C.R.F.) Centre Republicà Federal (C.R.F.) Unió General de Treballadors (UGT) Unió General de Treballadors (UGT) Sindicat Agrícola de Jafre (Unió de Rabassaires)

El 21 de febrer es reuniren a fi de distribuir els càrrecs i a la vegada es nombraren les comissions corresponents:

Comissió Comissió de defensa Comissió proveïments Comissió de cultura Comissió de foment Comissió d’hisenda Comissió de sanitat

Membres Lluís Teixidor i Joan Vila Manuel Vila i Sebastià Valls Josep Germillach i Sebastià Valls Manel Vila i Joan Vila Manel Vila i Josep Germillach Lluís Teixidor i Joan Vila

Veient la greu situació que es veia a venir, un dels primers acords que es prengué va ser el de recollir tota la farina de blat existent a la població. A proposta dels consellers de la comissió de proveïments, Manuel Vila i Sebastià Valls aprovà “la recollida de tota la farina de blat existent a la població amb l’objecte de procurar, fent una barreja amb una farina més ordinària i una repartició equitativa, que la població tingués pa fins la propera collita”. El dia 11 de març es donà compliment al decret de la Conselleria de Seguretat de la Generalitat que disposa la dissolució de la Junta de Seguretat i Defensa de tots els Ajuntaments catalans. Al nostre poble, aquesta junta s’havia creat el 15 de novembre de 1936 i estava formada per Josep Pibernat Vidal (de Can Candi), Joan Vila Arbusé (de Ca la Jerònima), Juli Musquera (de Can Modesto) i Joan Teixidor (de Can Sarà). Cal assenyalar que els dos darrers havien estat membres del comitè antifeixista. Els membres d’aquesta junta, sempre sota les ordres de l’alcaldia, podien fer registres domiciliaris i, fins i tot, practicar detencions en cas de considerar-se necessari.

extraordinàries que aquesta comporta. Amb aquesta finalitat l’Ajuntament encarrega al secretari (Josep Satlle) que efectuï el repartiment i indiqui quan li toca pagar a cada família a fi de cobrir la totalitat de la quantitat que es pretén recaptar. Tot això es va fer amb la col·laboració del Sindicat Agrícola de Jafre que pertanyia a la Unió de Rabassaires, el president del qual era Joan Alabau, germà de l’alcalde Sebastià Alabau. Aquest sindicat, el dia 4 de juliol, demana una aportació o un préstec a l’Ajuntament per fer front a les despeses que comporten les tasques de batre. L’Ajuntament acordà facilitar al sindicat la quantitat de 1400 pessetes pel batre. En aquests moments fa un any de l’inici de la guerra. En la reunió del dia 18 de juliol de 1937 es tracta el tema que el dia 1 d’agost és la data assenyalada per tal que els minyons de la lleva del 1937 (els nascuts el 1916) es presentin a la caixa de reclutes de Girona. Com es veurà més endavant els minyons d’aquesta lleva eren: Ciriaco Oller, Vicens Feliu, Josep Pages, Josep Carbó, Miquel Batlle i Josep Martí. Alguns dels minyons nascuts el mateix any, ja feia mesos havien marxat voluntaris com a milicians. En aquest ple es nomenà el secretari Josep Satlle comissionat responsable de presentar aquests minyons.

Els membres de la Junta de Seguretat i defensa: Josep Pibernat de Can Candi, Julio Musquera de Can Modesto i Joan Teixidor de Can Sarà. Falta la fotografia de Joan Vila de Ca la Jerònima

Un altre dels acords que es van prendre foren els relacionats amb la necessitat de recollir fons per atendre les despeses de guerra (recordem que en aquesta data en el nostre poble ja hi havia un grup de persones refugiades) ja que s’havien esgotat els diners dedicats a aquesta finalitat. Es va acordar, per unanimitat, fer una transferència de 1000 pessetes del romanent sobrant de l’exercici de 1936, al compte de despeses de guerra que havia obert la corporació municipal. En la reunió del 18 d’abril el consistori acorda recordar als arrendataris de terres del terme municipal, l’obligació que tenien de complir el decret de la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat de l’1 de gener. És a dir, que paguin les contribucions corresponents de la terra si és que els seus amos no ho fan. Cal recordar que molts terratinents s’havien amagat o havien estat empresonats. Degut a la guerra, el Govern i els Ajuntaments es veuen obligats a recaptar diners per fer front a les despeses

DESEMBRE 2017

/23

Sebastià Alabau presentà la dimissió el 29 de juliol de 1937

Sebastià Valls va substituir a Sebastià Alabau al capdavant del consistori municipal

El 29 de juliol de 1937 l’alcalde Sebastià Alabau (Sebastià Roc) presentà la dimissió per motius de salut (mostrà al ple un certificat metge per avalar la seva petició). Durant el transcurs de la sessió l’alcalde manifestà “que es trobava precisat a presentar la dimissió del seu càrrec i pregava als companys que li fos acceptada deixantlo descansar després de cinc anys de lluita i sacrificis pel bé d’aquesta població”. Els consellers consideraren ”fundada la causa que obliga al company Alabau a prendre la decisió de presentar la dimissió del seu càrrec”. I en conseqüència li acceptaren la dimissió però fan constar “el sentiment de disgust amb què veuen la pèrdua o absència d’aquest consistori d’un company actiu, lluitador i patriota”. El va substituir l’alcalde segon Sebastià Valls Teixidor (en “Tianet Pei” de Can Pei de la Carretera).

DESEMBRE 2017

24/

Ara fa 80 anys...

El dia 1 d’agost Sebastià Valls, que fins aquell moment era l’Alcalde segon, fou escollit alcalde. Un altre dels acords presos en aquesta sessió fou atorgar 2.000 pessetes al Sindicat Agrícola per poder acabar les tasques de batre. També s’aprovà destinar 200 pessetes a l’auxili de Madrid i 20 pessetes a la venda de segells Pro Infància. El dia 17 d’agost s’acordà abonar a cada un dels minyons de la lleva del 1937, la quantitat de 50 pessetes per cobrir les despeses que els suposava la incorporació a files. El 8 d’octubre de 1937, la Generalitat decretà la constitució de nous ajuntaments amb l’exclusió dels representants del POUM. Un decret del Departament de Governació del 8 d’octubre (publicat al DOGC el dia 10) dictà noves normes sobre la constitució dels Ajuntaments. El decret intentava adaptar la composició dels consistoris municipals al nou equilibri de forces polítiques després de la il·legalització del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)1. El 7 de novembre de 1937, es va constituir el nou Ajuntament del nostre poble. La composició del qual era: Josep Pibernat de Can Candi (alcalde), Josep Alabau de Can Xiviu (alcalde segon), Roch Pibernat de Cal Noi Roc, Josep Puig de Can Cucus, Josep Teixidor de Cal Rajoler, Josep Alabau de Can Pinus Matas i Fernando Castelló de Can Nando, consellers.

Josep Pibernat Vidal, alcalde

Josep Teixidor Vila, conseller

Josep Alabau, 2n alcalde

Josep Alabau Esteve, conseller

Roc Pibernat Batallé, conseller

Fernando Castelló Teixidor “Nando” conseller

Composició de l’ajuntament arran del decret del 8 d’octubre de 1937. Falta la fotografia del conseller Josep Puig

Cal aclarir que, en un principi, enlloc de Josep Alabau Esteve havia sortit elegit en Ciriaco Alabau Poch però aquest no va prendre possessió del càrrec ja que presentà els impediments i la dificultat que tenia a causa de la malaltia de la seva dona Núria Granés Pons que no li permetia absentar-se de forma regular de la casa familiar. Tots els membres del consistori acceptaren la seva petició de renúncia. Per tal de substituir-lo es nomenà com a regidor a Josep Alabau Esteve de Can Pinus Matas. La composició, per pentanyença a partits, quedà de la següent manera: Representants del Centre Republicà Federal: Josep Pibernat, Josep Alabau Mascarreres i Roch Pibernat Representants de partits del Front Popular: Josep Teixidor, Josep Puig i Josep Alabau Esteve Representant del Sindicat Agrícola de Jafre Fernando Castelló Composició del consistori segons les comissions: Comissió Proveïments Hisenda Foment Sanitat Urbanisme

Membres Josep Alabau Mascarreras i Roch Pibernat Josep Puig i Fernando Castelló Josep Teixidor i Josep Alabau Esteve Fernando Castelló i Josep Puig Roch Pibernat i Josep Alabau Mascarreras

El dia 29 de novembre es va crear una nova comissió: la comissió d’auxili que la formaven en Josep Teixidor i en Fernando Castelló. El 16 de gener de 1938 s’acordà, amb el vot favorable de tots els regidors, efectuar obres en l’encreuament dels carrers Àngel Guimerà (l’actual carrer Padró) amb el carrer 14 d’Abril (l’actual carrer Major) a fi de conduir les aigües plujanes que baixaven pel carrer 14 d’abril i que quan plovia dificultaven el pas per aquest lloc (entre Can Tomaset i Can Boira). Aquesta obra, tot i que modificada per obres posteriors, encara es manté en part. Els problemes econòmics a causa de la guerra obliguen a tornar apujar taxes i impostos. El 6 de febrer s’acordà controlar l’import de les cèdules personals (eren els documents que servien per acreditar les persones) i incrementar en un 50% l’import de les contribucions rústica i urbana.

F. X. Puig Rovira, Vilanova i la Geltrú 1936-1939 Guerra Civil, revolució i ordre social, Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.

El 3 d’abril, els soldats que havien estat cridats a files demanen ajuda a l’Ajuntament per poder adquirir l’equip que necessiten per incorporar-se a files (flassada, plat, coberts....). L’Ajuntament els entrega 50 pessetes a cada un, cosa que ja havia fet amb les lleves anteriors. El dia 5 de juny de 1938, l’alcalde Josep Pibernat (que pertanyia a la lleva de 1925) convocà una reunió del ple de l’Ajuntament per comunicar que havia d’abandonar el càrrec per incorporar-se a files l’endemà dia 6 de juny. Josep Alabau Mascarreras de Can Xiviu va ser alcalde del 6 de juny de 1938 fins el 8 de febrer de 1939

El va succeir, l’alcalde segon, Josep Alabau Mascarreras. L’alcalde segon serà en Roc Pibernat Batallé.

La terra El juliol de 1936 a Catalunya hi va haver una revolució social que esmicolà tots els organismes de l’Administració. L’Estat, com a estructura de poder i de control social, va desaparèixer i el poder va passar als comitès antifeixistes i a les milícies populars. En molts llocs, una bona part dels mitjans de producció, la terra inclosa, van ser confiscats als propietaris legals i gestionats pels propis treballadors. Pel que fa a la terra, de vegades fou repartida entre les famílies que en tenien poca o gens, i de vegades fou col·lectivitzada2. Com a conseqüència de l’ambient revolucionari d’aquells dies, alguns masovers havien deixat de pagar les rendes i s’havien convertit, de fet, en els propietaris de les terres que tenien arrendades. La Generalitat, per mitjà de diversos decrets, legalitzaria aquesta situació. Primer, emparant l'ocupació de finques (5 agost de 1936) i reconeixent als arrendataris i als parcers el dret a obtenir la propietat de la terra que haguessin cultivat durant almenys sis anys (16 agost de 1936); després, obligant els arrendataris a fer-se càrrec de les contribucions (5 gener de 1937). El 18 d’abril, l’Ajuntament, que durant els primer mesos no havia pres cap mesura al respecte, va decidir obligar els arrendataris de terres situades dins del terme municipal a complir amb el que establia el decret del mes de gener de la Generalitat. És a dir, que els masovers que s’havien 2 3

DESEMBRE 2017

/25

revoltat paguessin els impostos que abans pagaven els amos. Però esbrinar per quina raó el propietari no pagava (molts havien marxat, altres estaven amagats i n’hi havia que havien estat assassinats), saber a qui s’havia de fer pagar i quina quantitat no deuria ser una feina senzilla. Com tampoc degué ser fàcil aconseguir que paguessin perquè molts no reconeixien l’autoritat de les institucions. A principis del mes d’octubre, el secretari ja havia enllestit “Els repartos de les contribucions del 1er i 2on trimestres i atrasos que pertocaban pagar als arrendataris de les terres els dueños de les quals les tinguessin sense administració coneguda”. Però no sabem si l’Ajuntament se’n va sortir perquè al cap d’un any (el 7 de setembre de 1938) trobem un acord del consistori on s’afirma que set propietaris havien abandonat l’administració dels bens que posseïen al poble i l’Ajuntament no havia pogut cobrar-los els impostos corresponents per la qual cosa decideix fer-los pagar als masovers, amb un recàrrec del 10 %. Els comitès revolucionaris, que es formaren a tots els municipis, van incautar les collites i els mitjans de producció (terra, bestiar, maquinària i eines) dels fugitius, dels majors propietaris i de tots aquells que, pel fet de necessitar mà d'obra assalariada, es considerava que conreaven en excés. Tot i això, a aquests últims van deixar-los algunes vessanes (entre 20 i 40) per a la seva subsistència3.

Cartell del Partit Obrer d’Unificació Marxista POUM. 1936

CNT-AIT; Revolució social a L’Empordà, 1936-1939: L’organització col·lectiva del pagesos. Figueres, 2000. Marciano Cárdaba; Pagesos i revolució el 1936: tipologies d’organització col·lectiva a l’Empordà.

DESEMBRE 2017

26/

Ara fa 80 anys...

El dia 30 de maig de 1937 l’Ajuntament, per ordre de la Conselleria d’Agricultura, va intervenir els tractors Joaquim Hugas (de Can Boira) i de Benito Pagès (de Can Benito) al qual també es va intervenir la màquina de batre. A la pràctica això significà que a partir d’aquell moment, el Sindicat El dia 30 de maig de 1937 l’Ajuntament, per ordre de Agrícola, amb el vistiplau la Conselleria d’Agricultura, dels tècnics d’agricultura va intervenir el tractor de de la Generalitat, decidiren Joaquim Hugas de Can Boira quins camps s’havien de batre amb aquestes màquines. Els propietaris podien proposar les persones que les havien de fer funcionar, el sou de les quals els pagava el govern així com les tasques de manteniment i l’assegurança. El sindicat es feia càrrec de l’import del combustible. Per tenir dret a utilitzar aquesta maquinària s’havia de pagar un tant per cada quilo de gra batut i una part d’aquesta quantitat era abonada als propietaris de les màquines.

Un decret del Departament d’Agricultura de 16 de juny de 1937 obligava a constituir a cada localitat la Junta Municipal Agrària. La missió d’aquesta junta era executar la política agrària de la Generalitat. Havia d’estar formada per l’alcalde (Sebastià Alabau), el president del sindicat agrícola (Joan Alabau, germà de l’anterior), i un representant de cada una de les organitzacions sindicals agràries de la localitat. Segons sembla, al nostre poble, la constitució d’aquesta junta no era un assumpte prioritari ja que al cap de tres mesos encara no s’havia realitzat. A finals de setembre la Conselleria va urgir tots els alcaldes en el municipi dels quals no s’haguessin constituït encara les juntes, a fer-ho en el termini de vint dies, sota l’amenaça de ser portats davant els tribunals per sabotejadors. A Jafre, el dia 30, s’envià la còpia de l’acta de constitució. Aquesta junta tenia amplis poders. Decidia, per exemple, quina quantitat de terra podia cultivar cada família (només podien fer ús de la terra indispensable per a la necessitat familiar), quina maquinària es podia tenir, si podia contractar treballadors per a feines de temporada (sempre per mitjà del sindicat agrícola local) en cas que la família per si sola no ho pogués fer. Això va fer que les famílies que tenien molta terra van veure com se’ls privava de conrear-ne algunes. Com que no es podien tenir treballadors fixes, algunes persones d’aquestes famílies; que en condicions normals no ho haurien fet, van haver de posar-se a treballar al camp perquè no els prenguessin la terra. La idea central que inspirava les autoritats era que el conreador només podia posseir la que pogués treballar, amb l’ajut de la seva família. Les famílies de Can Serra i de Can Milà, entre altres, foren privades de conrear alguns camps. Aquestes foren assignades a famílies de pocs recursos perquè les treballessin. A la família que vivia a Cal Boix (Francisco Pagès Palomeras), entre altres, se’ls assignaren casa i terres que pertanyien a Can Serra. Dolors Hugas, la Lola de Can Milà, recorda: “Aquí a casa ens varen requisar camps que teníem arrendats, que no eren nostres. Els hi semblava que treballant un camp que no fos seu s’havien de fer rics. La terra que ens van prendre se la van repartir entre tres o quatre. Un camp que teníem bastant gran del Mas Massot de Verges que feia quatre vessanes i molts camps que teníem arrendats a Jafre”. A la família Descals també li prengueren l’ús (que no la propietat) d’algunes terres. Uns camps situats prop del Camp Mercè (al Pla) foren assignats a diferents famílies del poble. Un d’aquests, rebé el nom del Camp dels Aliats. Es dona la circumstància que després de la guerra continuaren treballant-les però pagant una renda al propietari. Per altra banda, assenyalar que al nostre poble no es van produir col·lectivitzacions de terrenys agrícoles. És a dir,

que a diferència del que va passar a moltes poblacions a Jafre no va haver-hi camps que fossin conreats en comú per un grup de persones que s’autogestionessin, sense la intervenció de cap poder que no fos el dels propis treballadors. A partir de la segona meitat del 1937, tot el 1938 i els primers mesos del 1939 gairebé no hi havia homes joves (entre els 18 i els 40 anys) al poble per poder treballar. Hi havia els que vivien amagats per no ser mobilitzats, els que treballaven al camp d’aviació de Canet i els que havien desertat però amb aquests, no s’hi podia comptar. A conseqüència d’això, moltes dones van haver de fer feines que tradicionalment feien els seus marits, germans o altres familiars masculins. Però tot i així, cap al final de la guerra molts camps de conreu estaven abandonats. Això va comportar una greu carestia d’aliments als primers mesos de la postguerra, en els què es va arribar a passar més gana que la que s’havia passat durant la guerra.

DESEMBRE 2017

/27 La guerra s’acosta a casa

La impotència de l’exercit de la república per sufocar la rebel·lió militar, les derrotes que havia sofert durant el primer any de guerra i la por del govern de la Generalitat que veia com l’enemic s’acostava a les fronteres del principat, entre altres, van fer que es decretés la mobilització dels catalans. Les primeres lleves enviades al front van ser les de 1934, 1935 i 1936 que foren cridades a principis d’estiu de 1937. L’ordre es publicà al Diari Oficial de la Generalitat del dia 6 de juny. Els minyons de la lleva del 34 eren: Joaquim Costal de Can Pauet, Narcís Domenech de Can Bacaina, Miquel Oller de Can Calvera, Martí Pibernat de Cal Noi Roc, Joan Vilert de Can Vilert, Joan Hugas de Can Casals i Narcís Valls de Can Pei de la Carretera.

Joaquim Costal Alabau

Martí Pibernat Tarrats

Joan Hugas Grau

Narcís Domenech Massot

Joan Vilert Font

Joaquim Costal de Can Pauet, Martí Pibernat de Cal Noi Roc, Narcís Domenech de Can Bacaina, Joan Hugas de Can Casals i Joan Vilert de la lleva del 1934

Els integrants de la lleva del 35, anomenats en pàgines anteriors, ja es trobaven mobilitzats. Es tractava de Martí Almar Carbó de Can Norat, Martí Birules Hugas de Can Birules, Pompeyo Ferrer Serra de Can Raimundo, Isidre Pages Tura de Cal Jesús, Joan Teixidor Alabau de Can Sarà i Josep Teixidor Pagès de Can Magí Matas. La Carmen i en Joan (de Can Pou)

DESEMBRE 2017

28/

Ara fa 80 anys... la República. Hi ha constància que 13 minyons jafrencs corresponents a les lleves del 1939 i del 1940 van rebre aquesta instrucció abans d’incorporar-se a files.

Peio Ferrer Roura

Martí Almar Carbó

Josep Teixidor Pagès

Joan Teixidor Alabau

El 4 de març, el diari l’Autonomista (que era un periòdic gironí republicà federalista) es fa ressò del donatiu de 18 jerseis, per les milícies, que l’escola de les noies de Jafre havia fet al taller de confeccions del Centre d’Unió Republicana de Girona. El diari acaba agraint la iniciativa de la mestra Concepció Dilmé Tomás. La fotografia, feta el 1937, mostra les noies que van participar en aquesta iniciativa.

Isidre Pagès Tura

Alguns dels membres de la lleva del 1935. Joan Teixidor de Can Sarà no va haver de fer el servei perquè patia una minusvàlidesa física. Isidre Pagès fou destinat a serveis auxiliars.

Els de la lleva del 1936 eren: Martí Pibernat de Can Candi, Pere Pagès de Can Benito (que el gener del 1937 havia superat les proves d’ingrés a l’Escola Popular de Guerra d’infanteria número 3 que es trobava a Paterna (València) de la que en sortiria, el juliol, amb el grau de tinent en campanya), Remigi Oliveras de Ca la Ramona (que va servir als dos exèrcits), Ramon Pibernat de Cal Noi Roc, Enric Alabau de Can Xiviu (que morí al front el 1938) i Josep Roura de Can Font.

Concepció Dilmé, mestra de l’escola de les nenes

Diari l’Autonomista del 4 de març de 1937

Enric Alabau de Can Xiviu i Remigi Oliveras de Ca la Ramona de la lleva del 1936. Enric Alabau de Can Xiviu arribà a sergent però va morir el 1938 víctima de l’enfrontament armat.

D’esquerra a dreta (Dretes): Rita de Can Milà, Pepita de Can Pou, Carmeta de Can Tins, Vicenteta de Can Raliu, Siseta del Cal Boix, Concepció Dilmé (la mestra) i Pilar de Can Pei. (Assegudes): Anneta de Can Cames, Remei de Can Serra, Trini de Cal Frare, Pilar de Ca la Ramona i Francisca de Can Mateu

En alguns pobles i ciutats es va fer una crida general a tots els homes de 18 a 40 anys perquè s’inscriguessin, essent considerat facciós el que no ho va fer. El següent pas va ser la instrucció militar dels inscrits, tasca de la que s’encarregaren antics oficials políticament fidels a

L’11 de març, l’Ajuntament dissol la Junta de Defensa Local en compliment d’un decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat. En l’acord del ple, es va fer constar que aquesta junta sempre havia actuat “sense armes per no tenir-ne”.

Enric Alabau Cortada

Remigi Oliveras Coll

L’Ajuntament va donar subvencions als minyons que havien d’incorporar-se a files. Les condicions eren tan precàries que els reclutes havien de presentar-se amb la seva pròpia flassada, calçat, plat i cobert en bon estat4. Per aquest motiu alguns minyons de les lleves mobilitzades s’adreçaren a l’Ajuntament sol·licitant “un auxili per a poder adquirir l’equip amb el qual tenen d’incorporar-se”. L’Ajuntament considerà “lògic i de raó auxiliar en lo possible als minyons que van als fronts de guerra per defensar la independència de la Pàtria” per la qual cosa acordà entregar-los cinquanta pessetes a cada un.

DESEMBRE 2017

/29

Feliu de Cal Frare i Joan Pibernat de Can Candi, de la lleva del 1932, també varen rebre l’ordre de concentració.

Miquel Bonany Santaló

Serafí Feliu Ferrer

Lluís Teixidor Pagès

Salvador Ferrer Serra Francisco Ribas Ferrer En Miquel Bonany de Can Marull, en Fino de Cal Frare en Lluís de Can Matas i en Francisco Ribas (Xicu Àngel) de la lleva del 1932 i en Vadó de Can Raimundo de la lleva del 1933

Josep Pagès Visir (en Pitu de Ca la Xica), Salvador Ferrer Serra (en Vadó Raimundo) i Miquel Pages Guanter de Can Benito, tots ells de la lleva del 1933 Carnet de Miquel Bonany de Can Marull, de la lleva del 1932. Va ser mobilitzat el 29 de juny de 1937 i destinat a l’Arma d’Aviació. El seu primer destí fou l’aeròdrom de Sabadell

El diari oficial de la Generalitat de Catalunya del 24 de juny del 1937 publicà l’ordre dictada pel general cap de l’Exèrcit de l’Est relativa a la concentració a caixa dels individus pertanyents a les lleves de 1933 i 1932. Al nostre poble, el dia 26, l’Ajuntament comunicà l’ordre als membres de la lleva del 1933. Es tractava de Salvador Ferrer (Vadó Raimundo), Miquel Pages de Can Benito, Josep Pagès (en Pitu de Ca la Xica) i Joaquim Rocas de Can Tomaset. Vuit dies després, el 4 de juliol, Lluis Teixidor de Can Magí Matas, Francisco Ribas de Ca l’Àngel, Josep Quintana de Can Mateu, Isidre Almar de Can Norat, Narcís Moret, Serafí 4

Durant el que resta de 1937 sortirien les lleves del 1931 i del 1937 a 1939. Els membres de la lleva del 1931 eren Josep Castañer (en Pitu Castanyer) que no va anar a la guerra perquè havia marxat a França i no va tornar fins a principis dels anys 40, Josep Teixidor Alabau de Can Sarà i Narcís Navarro de Can Navarro.

Josep Castanyer Font

Josep Teixidor Alabau Narcís Navarro Miquel

En Pitu Castanyer, en Josep de Can Sarà i en Siset Navarro, els tres membres de la lleva del 1931

P. B. Pagès, La Guerra Civil als Països Catalans 1936-1939, Universitat de València, 2007.

DESEMBRE 2017

30/

Ara fa 80 anys...

Els membres de la lleva del 1937 eren: Juli Musquera de Can Musquera, Siríac Oller de Can Calvera, Josep Pages de la Font Santa, Josep Carbó de Can Pei, Josep Martí de Cal Carnisser, Miquel Batlle de Can Batlle (que va servir als dos exèrcits) i Lluís Sadurní de Cal Sagal que va morir al front de Madrid.

Juli Musquera Alberni

Ciriac Oller Poch

En Juli Musquera de Can Julio i en Ciriaco de Can Calvera, membres de la lleva del 1937

La lleva del 1938 només tenia dos integrants: Joan Llovet de Cal Boix que havia nascut a Madremanya i Roc Alabau de Can Roc (fill de l’alcalde). En Roc, el gener de 1936 amb 19 anys, s’havia presentat voluntari per anar a marina i, per tant, ja feia temps que estava mobilitzat.

Roc Alabau de Can Roc de la lleva del 1938

La lleva del 1939, al nostre poble, estava formada per Martí Alabau de Can Pinus Matas que va morir al front de Gandesa el novembre de 1938, Pere Pagès de Cal Boix, Martí Font de Cal Carreter que va morir al front de Castelló de la Plana l’agost de 1938 i Alfons Almar de Can Tins.

Alfons Almar Hugas

Martí Alabau Bagué

Martí Font Teixidor

En Fonso de Can Tins, en Martí Alabau de Can Pinus Matas i en Martí de Cal Carreter membres de la lleva del 1939. Martí Font va morir a l’agost de 1938 i Martí Alabau el novembre del mateix any

En aquesta etapa de la guerra amb prou feines si hi va haver voluntaris, i els pocs que es van presentar no van fae altra cosa que avançar la seva mobilització.

El dia 13 d’agost el Diari Oficial de la Generalitat publicava l’ascens de Joan Batlle Estany, hereu de Can Batlle, a caporal del Cos de Seguretat i Assalt de Catalunya, que es coneixia popularment com la guàrdia d’assalt. Els integrants de la lleva del Joan Batlle de Can Batlle 1931 eren en Josep Castanyer Font (en Pitu Castanyer) que era a França i s’hi quedaria durant tot el període de guerra, en Josep Teixidor Alabau de Can Sarà i Narcís Navarro Miquel de Can Navarro. Els de la lleva del 1932 eren: Isidre Almar Carbo de Can Norat (en Sidro Norat), Miquel Bonany Santaló de Can Marull, Serafí Feliu Ferrer de Cal Frare, Joan Pibernat Vidal de Can Candi, Josep Quintana Ferrer de Can Mateu, Francisco Rivas Ferrer de Ca l’Àngel (en Xicu Àngel), Lluiís Teixidor Pages de Can Magí Matas i Joan Valls Teixidor de Can Pei de la Carretera. Els membres de la lleva del 1933 eren en Salvador Ferrer Serra de Can Raimundo (que havia estat membre del comitè antifeixista), Miquel Pages Guanter de Can Benito, Joaquim Rocas Bonany de Can Tomaset, Josep Pagès de Ca la Xica (en Pitu de Ca la Xica) i en Francisco Vila Vilardell de Ca la Jerònima vivia amb els seus pares Joan Vila Sala i Catalina Vilardell Jou a la Casa del Bosc Gran, avui desapareguda. A principis del mes de febrer de 1938, Dolors Macià, nova propietària de Can Benito després de la mort, a mans del Comitè d’Orriols el novembre de 1936, de l’antic propietari Josep Batlle Metje5, denuncià que s’estaven fent tales, Sebastià Valls “Tianet Pei” per ordre de l’Ajuntament, de la lleva del 1929 que havia estat alcalde del juliol en terrenys de la seva a l’octubre de 1937, fou propietat. En l’escrit, la mobilitzat el març del 1938. propietària indica que el A la fotografia amb uniforme seu mas no està subjecte a d’oficial cap expedient d’apropiació i que les tales estan prohibides a menys que es tingui autorització, que no és el cas. El comissari d’ordre públic de Girona s’adreçà a l’Ajuntament demanant informació sobre aquests fets. Lopez Gifreu, Josep Manel: Ai dels vençuts. Els comitès de Colomers i d’Orriols i les tornes del franquisme; Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Barcelona 2013, pàgina 66

DESEMBRE 2017

/31 Els membres de la lleva del 1930 eren en Joaquim Hugas Sabat de Can Grau (que ja havia marxat voluntari a milícies), Josep Musquera Alberni de Can Modesto, Miquel Oliveras Coll de Ca la Ramona, Martí Pol Grau de Can Grauet i Josep Maria Rocas Bonany de Can Tomaset.

Martí Martí Gratacós

Sebastià Valls Teixidor

Martí Costal Alabau

En Martí Martí de Can Cardina, Sebastià Valls de Can Pei de la Carretera (Tianet Pei) i en Martí Costal que era fill de Can Pauet. Tots ells membres de la lleva del 1929 Joaquim Hugas Sabat

Miquel Oliveras Coll

En Joaquim Hugas (en Quim de la Bòbila) i en Miquel Oliveras (de Ca la Ramona) membres de la lleva del 1930

Al març, serien cridades les lleves de 1928, 1929 i 1940 però la incorporació efectiva es va fer una mica més tard ja que el 25 d’abril l’Ajuntament va pagar “una gratificació” de 50 pessetes a cada un dels 11 membres d’aquestes lleves per poder comprar l’equipament amb què havien de presentar-se. Els membres de la lleva del 1928 eren en Josep Vilert de Can Vilert, Pere Ferrer de Can Raimundo, Pere Terrats de Can Tricall, Josep Condom del Cal Barquer, Martí Rocas de Can Tomaset i Salvador Feliu de Can Pep Frare que havia nascut a Ullà.

Pere Ferrer Serra

Josep Condom Feliu

Els minyons de la lleva del 40 tenien 19 anys quan foren cridats i fou la que comptà amb el major nombre de baixes. La formaven l’Enric Martí de Cal Carnisser (va morir al front però no es coneix la data ni el lloc exacte), Lluís Almar de Can Norat que va ser un dels primers jafrencs que va marxar voluntari l’any 36, Josep Hugas de Can Casals, Joan Vila de Can Patiua, Lluís Pibernat de Can Candi (que va morir al front), Ramon Puig de Can Puig que va morir el 1938 prop del Santuari del Collell (prop de Mieres), Lluís Carbó de Can Milà, Llorens Teixidor de Can Magí Matas, Martí Roura de Can Font i Moisès Farré nascut a Cistella que morí el mes de març de 1939 a l’hospital de Mataró.

Llorens Teixidor Pagès

Enric Martí Gasull

Lluís Almar Carbó

Ramon Puig Pau

Lluís Carbó Almar

Joan Vila Grau

Martí Rocas Bonany

En Pere Ferrer de Can Raimundo, en Josep Condom de Cal Barquer i Martí Rocas de Can Tomaset, membres de la lleva del 1928

Els membres de la lleva del 1929 eren: Martí Costal de Can Pauet, Camilo Grau de Can Serra (que havia nascut a Jafre però vivia a Barcelona), Martí Martí de Can Cardina, Miquel Pibernat de Can Candi i Sebastià Valls de Can Pei, que havia estat alcalde del juliol al novembre del 37.

Alguns dels membres de la lleva del 1940 que fou la que comptà amb un major nombre de baixes. En Llorens de Can Matas, l’Enric Martí de Cal Carnisser, en Lluís Almar de Can Norat, en Ramon Puig de Can Puig, Lluís Carbó de Can Milà i Joan Vila de Can Patiua

DESEMBRE 2017

32/

Ara fa 80 anys...

El 17 de maig de 1838, l’Ajuntament va pagar la mateixa quantitat, 50 pessetes perquè poguessin equipar-se, als 15 minyons de les lleves de 1926, 1927 i 1941. A més, es van mobilitzar les lleves de 1922 a 1925 per fer fortificacions. Els membres de la lleva del 1926 eren Joan Condom de Cal Barquer, Miquel Hugas de Can Grau, Joaquim Pol de Can Grauet i Sebastià Pàges de Cal Jesús.

Joan Oller Hugas

Josep Teixidor Ferrer

Sebastià Bonany Pons

Joan Oller de Can Pons, Josep Teixidor (en Pitu Met) i Sebastià Bonany de Can Raliu dels membres de la lleva del 1941

Els membres de la lleva del 1942 eren en Josep Almar de Can Tins (que es casà a Can Pauet), Josep Teixidor (en Pitu Rajoler), Josep Font de Cal Carreter i en Narcís Alabau (en Siset de Can Pinus Matas).

Miquel Hugas Sabat de Can Grau de la lleva del 1926

Els membres de la lleva del 1927 eren Paulino Batlle de Can Batlle, Joaquim Batlle de Can Diego del Mas, Venanci Grau de Can Serra, Narcís Cortada de Cal Flequer de Plaça i Lluís Hugas de Can Casals.

Lluís Hugas Grau

Narcís Cortada Teixidor

Venanci Grau Llavanera

Alguns dels membres de la lleva del 1927: Lluís Hugas de Can Casals, Narcís Cortada Teixidor (Siset Flequer) va morir al front el desembre de 1938 a Artesa de Segre i Venanci Grau de Can Serra.

A Jafre, l’última lleva cridada que es va incorporar sencera va ser la de 1941, coneguda com la del “biberó” (aquest nom també s’aplica a la lleva del 1940). Es tractava dels nascuts l’any 1920 i que, teòricament, els corresponia fer el servei militat l’any 1941. Els tres membres d’aquesta lleva eren Sebastià Bonany de Can Raliu, Josep Teixidor de Ca l’Úrsula i Joan Oller de Can Pons dels quals només en sobreviuran dos ja que Sebastià Bonany va morir al sector del Segre el febrer del 1939.

Josep Almar Hugas

Josep Teixidor Teixidor

Josep Almar de Can Tins (en Josep Pauet) i Josep Teixidor de Cal Rajoler (en Pitu Rajoler) membres de la lleva del 1942

M e m b r e s d’aquesta lleva van ser cridats a la mobilització i ja havien comprat part de l’equipament necessari però la majoria no van arribar a incorporar-se a l’exèrcit perquè la guerra es va acabar. Pel que sabem, només Josep Almar de Can Tins, que més tard es casaria amb la Rossita de Can Pauet, va arribar a in-

Josep Almar va servir en una unitat de muntanya. A la fotografia apareix amb esquís en un indret no determinat de la Vall d’Aran

corporar-se. Josep Almar, que era nascut el 8 de gener de 1921, era del primer reemplaçament. Josep Teixidor de Cal Rajoler que havia nascut el 16 de maig, Josep Font de Cal Carreter nascut el 26 de juny i Narcís Alabau (de Can Pinus Matas), nascut el 27 de novembre, tot i ser cridats, no varen arribar a ser mobilitzats.

Les lleves que van ser mobilitzades però que no van haver de fer servei d’armes Durant l’any 1938 es van mobilitzar les lleves del 1922 a la del 1925 per fer serveis auxiliars. Es tractava dels jafrencs que tenien entre 34 i 37 anys i que foren els mobilitzats de més edat.

Isidre Alabau Esteve

Josep Pibernat Vidal

Joan Batlle Estany

Joaquim Hugas Serra

Joan Alabau Teixidor

Jafrencs treballant per la guerra Seguint la carretera que ve de Verges a Torroella, un cop passat el creuament que porta a Canet i abans d’arribar a “L’Empalme”, a mà dreta, fins a final de 1970 hi havia una garita de guàrdia. Aquesta fou construïda durant la guerra civil per vigilar l’entrada del camp d’aviació de Canet de la Tallada que es trobava emplaçat entre Canet, el Ter, Ullà i la carretera. Passat el primer moment de la guerra, el govern republicà veié que la lluita s’allargava i que era necessari tenir un exèrcit que comptés amb tots els mitjans necessaris per atacar i defensar-se, ja que les forces nacionals comptaven amb mitjans aeris. Era necessari tenir camps d’aviació i personal preparat. Seguint aquest camí, des de l’inici de 1937, es portà a terme un pla de construcció de camps d’aviació en tot el territori. El camp de Canet estava situat a la plana i, tot i que no era molt gran, permetia que els avions poguessin aterrar i

DESEMBRE 2017

/33

enlairar-se sense dificultats i proveir-se del que necessitessin. A la província de Girona es construïren una desena d’aquestes instal·lacions. El de Canet era el que teníem més a prop de Jafre. Era conegut com el camp número 318. No molt lluny del nostre poble hi havia altres camps d’aviació com el de Celrà, el del Pla de Martís (junt a Banyoles), el de Figueres, el de Vilajuïga... En el de Canet, a més del personal especialitzat, hi treballaven de manera forçosa homes de la comarca que no podien anar al front per motius d’edat, és a dir, que no estaven inclosos en les lleves cridades a files o que teníem algun impediment per fer el servei d’armes i anar al front. Cada dia, molts jafrencs i persones de pobles veïns, anaven a treballar-hi complint ordres de la superioritat. Alguns dels veïns de Jafre que treballaren en aquest camp foren: Josep Pagès de Can Marticona, Pere Oller de Can Calvera, Llorenç Alabau de Can Llorenç, Joan Vila de Ca la Gerònima.... Les pistes eren de terra compactada, no hi havia temps ni cabals per fer-les d’una altra manera. També es va construir l’hangar. No fa molt, encara es conservava, sense teulada, una residència pels que operaven al camp. Els refugis antiaeris eren molt importants, ja que permetien acollir el personal en cas d’atac. Aquests es trobaven no gaire lluny de les pistes i estaven construïts amb formigó per tal que fossin més segurs. En l’actualitat encara es conserven algunes d’aquestes edificacions enmig dels camps de conreu. Aquest camp fou el motiu pel qual durant la guerra passessin sobre Jafre alguns avions que causaven l’alarma entre els veïns. Cap al final de la guerra, aquest camp fou un punt de referència per anar vers el nord del país i així arribar amb més facilitat a l’exili.

Estat actual de les restes d’algunes de les construccions d’aquest camp

DESEMBRE 2017

34/

Ara fa 80 anys...

Jafrencs mobilitzats. Lleves del 1926 al 1942 Lleva del 1926 (nascuts el 1905) Nom

Nom/casa

Joan Condom Feliu

Cal Barquer

Miquel Hugas Sabat

Can Grau

Joaquim Pol Grau

Can Grauet

Sebastià Pagès Tura

Cal Jesús

Observacions Es va casar amb Maria Almar de Can Norat el (25/05/1929 Es va casar a Gaüses el (5/10/1931)

Lleva del 1927 (nascuts el 1906) Nom

Nom/casa

Observacions

Paulino Batlle Estany

Can Batlle

Joaquim Batlle Tuña

Can Diego del mas

Venanci Grau Llavanera

Can Serra

Narcís Cortada Teixidor

Cal Flequer de Plaça

(Pare de Josep Grau Font. Flequer). Mort a la guerra

Lluís Hugas Grau

Can Casals

Pare d’en Salvi de Can Casals

Lluís Teixidor Torrent

Lleva del 1928 (nascuts el 1907) Nom

Nom/casa

Observacions

Josep Vilert Font

Can Vilert

Fill de Pere i Joaquima

Pere Ferrer Serra

Can Raimundo

No fou mobilitzat degut a un defecte físic

Pere Terrats Hugas

Can Tricall

Fill de Martí i Maria

Josep Condom Feliu

Cal Barquer

Fill de Martí i Carmen. Mort a la guerra

Martí Rocas Bonany

Can Tomaset

Fill de Narcís i Francisca

Salvador Feliu Llovet

Can Pep Frare

Nascut a Ullà. Va marxar a França

Lleva del 1929 (nascuts el 1908) (A Jafre van rebre l’ordre de concentració el 27 de febrer de 1938) Nom

Nom/casa

Martí Costal Alabau

Fill de Can Pauet

Camilo Grau Llavanera

Can Serra

Martí Martí Gratacos

Can Cardina

Miquel Pibernat Vidal

Can Candi

Sebastià Valls Teixidor “Tianet Pei”

De Can Pei de la Carretera

Observacions Vivia a Barcelona

Va ser alcalde del 29/07/37 al 07/11/37

Lleva del 1930 (nascuts el 1909) Nom

Nom/casa

Observacions

Joaquim Hugas Sabat

Can Grau/Can Pou

Em Quim de la Bòbila. Fill de Josep i Encarnació.

Josep Musquera Alberni

Can Musquera

Germà d’en Julio. Fill de Modesto i Consuelo.

Miquel Oliveras Coll

Ca la Ramona

Pare d’en Quim. Fill de Josep i Ramona.

Martí Pol Grau

Can Grauet

Fill de Marcelino i Carmen.

Josep Maria Rocas Bonany

Can Tomaset

Fill de Narcís i Francisca.

Lleva del 1931 (nascuts el 1910) Nom

Nom/casa

Josep Castañer Font

Can Castañer

Josep Teixidor Alabau

Can Sarà

Narcís Navarro Miquel

Can Navarro

Observacions En Pitu Castanyer

Lleva del 1932 (nascuts el 1911) Nom

Nom/casa

Observacions

Isidre Almar Carbó

Can Norat

Sidro Norat

Miquel Bonany Santaló

Can Marull

Pare d’en Miquel de la Fontsanta.

Serafí Feliu Ferrer

Cal Frare

Fino Frare. Útil per a serveis auxiliars

Joan Pibernat Vidal

Can Candi

Josep Quintana Piferrer

Can Mateu

Germà d’en Pere de Can Mateu

Francisco Ribas Ferrer

Ca l’Àngel

Xicu Àngel. Útil per a serveis auxiliars

Lluís Teixidor Pagès

Can Magí Matas

Juan Valls Teixidor

Can Pei de la Carretera

Útil per a serveis auxiliars

Lleva del 1933 (nascuts el 1912) (a Jafre, reberen l’ordre de concentració el 26 de juny de 1937) Nom

Nom/casa

Observacions En Vadó Raimundo. Membre del comitè antifeixista.

Salvador Ferrer Serra

Can Raimundo

Miquel Pages Guanter

Can Benito

Joaquim Rocas Bonany

Can Tomaset

Josep Pagès Visir

Ca la Xica

Pitu de Ca la Xica. Pare d’en Quim de Ca la Xica.

Cal Rei

Casat amb Carme Figueras d’Albons el (02/10/1940)

Francisco Vila Vilardell

Exiliat a França

DESEMBRE 2017

/35

DESEMBRE 2017

36/

Ara fa 80 anys...

Lleva del 1934 (nascuts el 1913) Nom

Nom/casa

Observacions

Joaquim Costal Alabau

Can Pauet

Després de la guerra es casà a Vilabertran (1939)

Narcís Domenech Massot

Can Bacaina

Siset Bacaina. Membre del comitè antifeixista. Se li ordena que s’incorpori a files el 2 agost del 36, no ho fa.

Joan Hugas Grau

Can Casals

Miquel Oller Poch

Can Calvera

Se li ordena que s’incorpori a files el 2 agost del 36

Martí Pibernat Tarrats

Cal Noi Roc

Se li ordena que s’incorpori a files el 2 agost del 36

Narcís Valls Teixidor

Can Pei de la Carretera

Joan Vilert Font

Can Vilert

Membre del Comitè Antifeixista. Marxà a l’exili a França. Tornà anys més tard i es casà amb la Leonor.

Lleva del 1935 (nascuts el 1914) Nom

Nom/casa

Observacions

Martí Almar Carbó

Can Norat

Va servir en el bàndol republicà. Batallon de Montaña Flandes

Martí Birulés Hugas

Can Birulés

El 9/07/1936 va acabar la carrera d’enginyer industrial. Va servir en el bàndol nacional.

Pompeyo Ferrer Serra

Can Raimundo

En esclatar el conflicte armat feia el servei militar al Marroc. Destinat al parc Automobilístic. Va servir en el bàndol nacional

Isidre Pagès Tura

Sidro de Cal Jesús

Destinat a serveis auxiliars.

Joan Teixidor Alabau

Can Sarà

No va fer el servei militar per un defecte físic. Membre del comitè antifeixista.

Josep Teixidor Pagès “En Jepet de Can Magí Matas”

En esclatar la guerra feia el servei militar al regiment d’infanteria numero 18, a Zaragoza. Va servir 1 any en el bàndol nacional desCan Magí Matas prés va ser sotmès a un consell de guerra, per “abandono del servicio”, i va passar-se la resta de la guerra a la presó.

Lleva del 36 (nascuts el 1915) Nom

Nom/casa

Observacions

Martí Pibernat Vidal

Can Candi

Empresonat a la presó provincial de Santander

Pere Pagès Guanter

Can Benito

Empresonat a la Prisión Provincial de Valdenoceda (Burgos)

Remigi Oliveras Coll

Ca la Ramona

Va servir als dos exèrcits. 20 mesos al republicà (infanteria) i 7 mesos al nacional.

Josep Terrats Cortada

Can Tricall

Es va exiliar a França.

Ramon Pibernat Terrats

Cal Noi Roc

Va servir 22 mesos a l’exèrcit republicà a l’arma d’infanteria

Enric Alabau Cortada

Can Xiviu

Mort en files - Va morir a Guadalajara el 14 d’abril de 1938

Joan Vilert Ferrer

Can Vilert

Josep Roura Font

Can Font

Va servir 24 mesos a l’exèrcit republicà a l’arma d’intendència

DESEMBRE 2017

/37 Lleva del 37 (nascuts el 1916) Nom

Nom/casa

Observacions

Juli Musquera Alberni

Can Musquera

Va servir 17 mesos a l’exèrcit republicà a l’arma d’enginyers

Ciriac Oller Poch

Can Calvera

Va servir 12 mesos a l’exèrcit republicà a l’arma d’intendència

Josep Pagès Musquera

Font Santa

Va servir 23 mesos a l’exèrcit republicà a l’arma d’intendència

Josep Carbó Almar

Can Pei

Va servir 4 mesos a l’exèrcit republicà a l’arma de transmissions

Josep Martí Gasull

Cal Carnisser

Va servir 14 mesos a l’exèrcit republicà a l’arma d’intendència

Miquel Batlle Estany

Can Batlle

Va servir als dos exèrcits. 12 mesos al republicà (infanteria) i 10 mesos al nacional.

Vicens Feliu Llovet

Can Pep Frare

Es va exiliar a França

Lluís Sadurní Hugas

Cal Sagal

Mort en files - Va morir a Madrid el març del 1939.

Lleva del 38 (nascuts el 1917) Nom

Nom/casa

Observacions

Joan Llovet Batlle

Cal Boix

Nascut a Madremanya. Va servir 18 mesos a l’exèrcit republicà a l’arma d’infanteria.

Roc Alabau Caixàs

Can Roc

En esclatar la guerra feia el servei militar on, amb 19 anys, s’havia presentat voluntari el gener de 1936. Destinat a infanteria de marina.

Lleva del 39 (nascuts el 1918) Nom Martí Alabau Bagué

Nom/casa

Observacions

Pinus Matas

Mort en files. Va morir a Gandesa el 2 de novembre de 1938.

Enric Terrats Cortada

Can Tricall

Exiliat a França. Tornà i es casà amb Núria Valls el 26/05/1942

Josep Xuriguera Vicens

Can Vadó Mariano

Es va exiliar a França.

Pere Pagès Teixidor

Cal Boix

Empresonat al Batallon de trabajadores nº 126 de Sondika (Vizcaya). Després s’exilià a França. El febrer de 1940 encara estava pres. Declarat pròfug el 24/09/1940. Tornà a Jafre anys més tard.

Martí Font Teixidor

Cal Carreter

Mort en files. Va morir a Castelló de la Plana el 5 d’agost de 1938.

Alfons Almar Hugas

Can Tins

En “Fonso Tins”. Es va casar amb la Trini de Cal Frare.

Lleva del 40 (nascuts el 1919) Nom

Nom/casa

Observacions

Enric Martí Gasull

Cal Carnisser

Mort en files. Es desconeix el lloc i la data exacte en què va morir.

Lluís Almar Carbó

Can Norat

Voluntari als 17 anys. Als 20 va ser Comissari de Guerra. Exiliat a França. No va tornar a Catalunya fins a finals dels anys 70.

Josep Hugas Grau

Can Casals

Es casà a Banyoles el 03/06/1960.

Joan Vila Grau

Can Patiua

Va servir als dos exèrcits. 12 mesos al republicà (infanteria) i 9 mesos al nacional (artilleria).

Lluís Pibernat Vidal

Can Candi

Mort en files. Es desconeix el lloc i la data exacte (1938) en què va morir.

DESEMBRE 2017

38/

Ara fa 80 anys...

Ramon Puig Pau

Can Puig

Mort en files. Va morir a Mieres prop del Santuari del Collell el 1938.

Lluís Carbó Almar

Can Milà

Va tornar a Jafre i es va casar amb la Lola de Can Milà.

Llorens Teixidor Pagès

Can Matas

Va servir 11 mesos a l’exèrcit republicà a l’arma d’infanteria.

Martí Roura Font

Can Font

En “Martinet de Can Font”. Va servir als dos exèrcits.

Moisès Farré Ramió

...

Nascut a Cistella. L’1 d’abril de 1939 el capellà de l’Hospital militar de Mataró avisa a l’Ajuntament de Jafre que ha mort.

Lleva del 41 (nascuts el 1920) Nom

Nom/casa

Observacions

Sebastià Bonany Pons

Can Raliu

Mort en files. Va morir al Sector del Segre l’11 de gener de 1939.

Josep Teixidor Ferrer

Ca l’Úrsula

En “Pitu Met”

Joan Oller Hugas

Can Pons del Mas

En “Joan de Can Pons del Mas”

Lleva del 42 (nascuts el 1921) Nom

Nom/casa

Observacions

Narcís Alabau Baguer

Can Pinus Matas

En “Siset de Can Pinus Matas”. No va ser mobilitzat.

Josep Almar Hugas

Can Tins/Can Pauet

Va ser l’únic d’aquesta lleva que va ser mobilitzat perquè havia nascut el gener i era del primer reemplaçament.

Josep Font Teixidor

Cal Carreter

No va ser mobilitzat

Josep Teixidor Teixidor

Cal Rajoler

En Pitu Rajoler. No va ser mobilitzat

El front Gràcies a en Lluís Hugas i a l’Enric Canals podem aportar el testimoni d’un jafrenc que relata, en primera persona, els combats que es produïen al front. Es tracta de Joaquim Hugas Sabat (en Quim de la Bòbila) que va escriure un diari on explica les seves experiències. En Quim era el més petit dels quatre germans de Can Grau. L’octubre de 1936, amb 25 anys, entrà com a conseller a l’Ajuntament en representació de la UGT. El desembre l’abandonà per anar voluntari al front com a milicià. A principis de maig de 1938 entrà a formar part de l’exèrcit de la República i va fer la instrucció a Avinyonet de Puigventós. D’allí va ser traslladat a l’Ebre on el 19 de maig s’incorpora a la 135ena Brigada Mixta de l’Exèrcit de l’Est. Va prendre part a la batalla de l’Ebre. El 23 d’Agost anotà al seu diari: “Suben siete tanques enemigos. Muchos ya huyen abandonando el armamento.

Fotografia d’en Quim feta a Colomers el 21 de gener de 1935

Otros con bombas antitanques les hacen frente y inutilizan dos. Entre los que abandonaron el armamento hay el cabo de mi escuadra que ha abandonado el fusil ametrallador. Yo lo recojo y con él hago fuego. Un teniente de nombre Aracil está a mi lado y él me carga los cargadores. Es Aracil quien lo cuenta al capitán y, des de este momento, me llama “Txapaiev, el guerrillero rojo” (títol d'una pel·lícula molt en boga a aquella època, sobre un heroic soldat soviètic). Pero yo pienso que a la primera ocasión me paso a los Nacionales”. El 24 d’agost, desorientat, en mig de la retirada, Joaquim Hugas topa amb una bandera (destacament) de la Falange i s’entregà. Comença un periple com a presoner de guerra que el porta a Saragossa, Miranda de Ebro (Burgos), Granada, Cullar Vega (Granada), Purchil (Granada) i Canfranc (Osca). A l’octubre de 1939, és a dir 6 mesos després d’acabada la guerra, retornà a Jafre.

Gràcies a la Maria Dolors Alabau podem oferir el testimoni d’en Roc Alabau Caixàs. Com ja s’ha dit, en Roc era de la lleva del 1938 però el gener de 1936, amb 19 anys, s’havia incorporat a l’exèrcit de forma voluntària per fer el servei militar. Per aquest motiu, en produir-se l’aixecament militar, el juliol del mateix any, ell estava servint al cos d’infanteria de marina. La seva unitat quedà lleial al govern de la república.

Soc Maria Dolors Alabau Bach-Esteve, filla d’en Tià de Can Roc de Jafre i de la Dolors de Sant Sadurní de l’Heura (Baix Empordà). El meu avi es deia Roc Alabau Caixàs, nascut a Jafre l’11 de març de 1917 i quan va esclatar la guerra civil ell només tenia 19 anys. Fill d’en Sebastià Alabau Teixidor i de la Maria Caixàs. El seu pare va ser alcalde per Esquerra Republicana des de l’any 1934 al 1937. Retrat d’en Joaquim Hugas fet per un company de captiveri al camp de treball el 1939

Actualment estic escrivint un llibre de memòries viscudes per l’avi durant la guerra. Aquest és el relat de la primera part, el front d’Aragó. Malauradament no va ser l’últim.

DESEMBRE 2017

/39

DESEMBRE 2017

40/

Ara fa 80 anys...

Al front de l’Aragó A finals del mes de setembre de l’any 1937 ens van portar al poble de Rubielos de Mora, situat a la província d’Aragó, a uns 50 quilòmetres de Terol, zona on s’hi ubica una muntanya de baixa alçada anomenada Pata de Gallina, a la Sierra Palomera. Durant quatre mesos hi vaig estar a primera línia del front. Aquells mesos van ser molt durs, tant per la cruesa dels combats, amb la potent ofensiva de l’artilleria nacional, com per les difícils condicions meteorològiques. A la tardor ja feia molta fred i quan més ens acostàvem a l’hivern més s’intensificava. Va nevar molt, arribant a temperatures extremes de fins a quinze graus sota zero. Recordo que per escalfar-me m’ajeia a sobre unes garberes de blat en el racó d’algun camp on hi tocava una mica el sol. Jo pertanyia al grup de metralladores, on cadascú s’encarregava d’alguna cosa, l’un portava el carro, un altre el canó, l’altre la munició, etc. Jo m’encarregava del fiador, peça important ja que sense aquesta, la metralladora quedava inutilitzada. Les condicions al front eren molt difícils, teníem la sotragada d’aquell hivern tan rigorós i sobretot la incertesa de saber que podíem perdre la vida en qualsevol moment. L’artilleria nacional ens atacava intensament, sense treva. El meu comandant ens va obligar a estar-nos a una masia a defensar la posició, tot esperant l’arribada dels nacionals que desafortunadament es trobaven ben a la vora. En sentir els nacionals tan a tocar i com que érem pocs efectius per contraatacar ens vam veure obligats a fugir d’allà ràpidament. Ens vam allunyar, caminant enèrgicament per uns senders, uns dos o tres quilometres fins que ens vam aturar per decidir quina direcció havíem de prendre. Vaig comentar de marxar cap un costat de muntanya. La resta de la companyia no hi va estar d’acord però la meva intuïció, que fins al moment no m’havia fallat mai, em deia d’anar per un costat de muntanya i em vaig mantenir ferm. Finalment no hi va haver entesa i jo tot sol vaig marxar cap al costat dret mentre la resta de grup marxava cap a dalt de la muntanya. No vaig ser conscient de la meva encertada decisió fins al cap de poca estona.

Fotografia d’en Roc feta a Colomers el 21 de gener de 1935

Quan vaig haver caminat uns dos-cents metres vaig sentir les veus del soldats nacionals cridant l’alto al foc als meus companys. Els havien agafat. Jo estava amagat ben ajupit darrera uns matolls. Al començament mirava entre els esbarzers... em sentia el cor bategar a cent per hora, una suor freda em regalimava front avall. Vaig sentir el meu sergent cridar. Aquest havia estat boxejador de pes lleuger de la zona de Llevant i era valent com un boig. Es va encarar a un dels oficials nacionals, etzibant-li un cop de puny a la cara que el va deixar mig estabornit a terra. Acte seguit vaig sentir eixordadores ràfegues de trets i de cop, es feu el silenci... Em vaig quedar totalment paralitzat, la sang se’m va glaçar, no em podia moure, completament aterrat, sortosament no em van veure. Després vaig reaccionar i vaig començar a córrer com un esperitat, sense rumb i desorientat durant una o dues hores fins que vaig trobar uns companys d’una altra companyia. Em van preguntar d’on venia. No els vaig poder explicar res del que havia passat. Em van reubicar a un altre batalló i com que feia dies que estàvem a primera línia ens van rellevar cap a la rereguarda. Ens van portar al poble d’Alfambra, província de Terol, situat a uns trenta quilòmetres de Sierra Palomera. A Alfambra estàvem més tranquils, malgrat que allà l’inconvenient era tenir massa temps per pensar. En general els soldats estàvem molt emprenyats. Un dia vaig sentir com un petit grup murmuraven d’anar-se’n d’allí, de fugir. La idea de desertar m’havia passat més d’un cop pel cap,

estàvem molt mal organitzats, hi havia desavinences entre els nostres mateixos comandaments, un et manava una cosa i l’altre tot el contrari, fins i tot n’hi havia que s’havien passat al bàndol nacional. Aquella colla de soldats estaven farts d’aquella situació i de les inacabables penúries que patíem i vaig decidir ajuntar-me amb ells. Des d’Alfambra vam marxar caminant en direcció al poble de Mora de Rubialos (Terol), a uns cinquanta o seixanta quilòmetres. Pel camí vam parar un camió dels nostres carregat de munició que també anava en direcció a Mora. El conductor va estar d’acord a portar-nos. Un cop vaig arribar a Mora de Rubialos em vaig allotjar a una fonda, em vaig dutxar, ja que al front no ens podíem rentar i estàvem carregats de polls, i també vaig comprarme roba nova. Mora estava ple de presoners del bàndol nacional, els nostres comandaments els obligaven a treballar a l’obra de construcció d’un gran edifici. Els feien carregar sacs de sorra, dos cabassos plens a cadascú. La majoria eren gent

DESEMBRE 2017

/41

de classe alta, portaven uns abrics de molt bona qualitat, eren oficials i els feien traginar sorra com ho faria el bestiar. A Mora de Rubialos m'hi vaig estar uns cinc o sis dies, no volia tornar al front. Hi havia soldats que sabien que m’havia escapolit de la meva companyia i em deien que tindria problemes si no hi tornava aviat. Un soldat em va dir que si no arriba a ser pel meu amic Antonio Agramunt, que ell sí que es va quedar, el capità ja hagués fet un part per escrit i m’hagués decretat desertor. L'Antonio el tranquil·litzava dient-li que no trigaria a arribar, ell sí que va ser un gran amic, al front i també després de la guerra durant molts més anys. Al cap d’uns dies vaig tornar a la meva companyia i allà el capità em va dir que ja havia filat prim, que estava a punt de decretar-me desertor, i jo el vaig contestar ben empipat: “-Tranquil eh , tranquil... quins nassos!!” Després d’aquell malaurat incident ens van portar a Barcelona. Maria Dolors Alabau Bach-Esteve, autora d’aquest capítol referent al seu avi Roc Alabau

Mapa de la zona de la província de Terol on succeïren els esdeveniments que va viure en Roc a finals de 1937

DESEMBRE 2017

42/

Ara fa 80 anys...

Altres protagonistes d’aquesta història... Lluís Almar Carbó Lluís Almar va néixer el 9 d’abril de 1919 a Can Norat. Era el més petit de sis germans: quatre nois i dues noies. Amb 16 anys, va anar a viure amb una família de Caldes de Montbui i va entrar d’aprenent en una barberia per aprendre l’ofici de barber. L’any 1936, amb 17 anys, va marxar voluntari per lluitar al front. El 13 d’octubre d’aquest mateix any, l’Ajuntament envià una comunicació al Comissari de Defensa de Girona on li comunica “Que estan luchan al front els milicians Martí Pibernat Vidal i Lluís Almar Carbó.” Aquesta comunicació evidencia que un nombre important de milicians jafrencs participaren en el conflicte des del primer moment. Lluís Almar destacà en la lluita antifeixista i, amb menys de 20 anys, fou nomenat comissari polític. Des del principi de la guerra, els partits i els sindicats varen crear la figura del comissari polític. Aquest havia de vigilar la moral dels milicians i la lleialtat dels oficials professionals. A banda de la tasca de reforçar la disciplina i vigilar la moral dels soldats, el comissari havia de ser el millor, el més capaç. Tenien l’obligació d’ocupar-se de tot i assabentar-se de tot, amb el deure d’acompanyar els combatents en tot moment. El febrer de 1939 creuà la frontera camí de l’exili. No coneixem gaires coses del que va haver de passar durant aquests primers temps a França però sabem que durant l’ocupació alemanya, en Lluís va acabar en un destacament de l’exèrcit alemany fent de barber dels oficials. Alguns, quan es feien afaitar, carregaven la pistola i se la posaven al pit apuntant cap al barber (en Lluís) perquè no s’acabaven de fiar d’un republicà espanyol amb una navalla a la mà. Un d’ells li va agafar simpatia (li deia “catalan”) i un dia el va enviar a fer un encàrrec tot dient-li: “vés, però no tornis”.

Article del diari L’Autonomista del 4 de novembre de 1936

Lluís Almar Carbó. Fotografia feta a França el 1943 on estava exiliat

Més endavant, en Lluís es casà amb Lucette, una noia francesa, i tingueren quatre fills (tres nois i una noia). Fixaren la seva residència a la població de Macau, un municipi situat al departament de la Gironda a la regió de l’Aquitània. Mantenia la relació amb la seva família de Jafre però va decidir que no tornaria a Espanya fins que Franco ja no hi fos. Segons sembla, a vegades, amb vaixell, havia vorejat la costa fins a Roses per veure la seva terra però no la trepitjava. Amb l’arribada de la democràcia en Lluís i la seva família varen venir a Jafre de visita en múltiples ocasions. Lluís Almar va morir el 27 de juny de 1993 i està enterrat a Macau.

DESEMBRE 2017

/43 Josep Teixidor Pagès (en Jepet de Can Magí Matas) En Josep Teixidor Pages (en Jepet de Can Magí Matas) era un dels sis minyons de la lleva de l’any 1935. En ser cridat per fer el servei militar, va ser destinat al regiment d’infanteria Gerona numero 18 que pertanyia a la brigada d’infanteria numero 9 (5ena Divisió Orgànica) ubicat a Zaragoza. El juliol de 1936, aquesta unitat estava comandada pel general de brigada Eliseo Àlvarez-Arenas Romero que va fer costat als sollevats i es va fer amb el control de la capital aragonesa. A conseqüència d’això en Josep Teixidor es va trobar en el bàndol dels revoltats. Una de les poques coses que sabem de la seva actuació, en aquell primer any de guerra, és que la seva unitat va haver d’enterrar a Eustaquio Nieto Martin bisbe de Sigüenza (Guadalajara) que fou el primer dels 13 bisbes assassinats durant la guerra. El magnicidi, que es va produir el 27 de juliol, fou comès per milicians vinguts de Madrid. El seu cadàver va ser trobat dies després al fons d’un barranc per tropes nacionals i fou sepultat a l’ermita de Sant Roque del Pinar (Guadalajara) el 5 d’agost de 1936. En Josep no deuria combregar amb les idees del movimiento nacional perquè el 1937 va abandonar la seva unitat però va ser descobert i empresonat. El 18 d’agost de 1937, va ser sotmès a un consell de guerra, que se celebrà a Jadraque (Guadalajara), el qual el declarà culpable del delicte de “abandono del servicio” i el va condemnar a una pena de 12 anys i un dia de presó militar. Al cap d’un any, el 2 de juliol de 1938, se li commutà la pena imposada per la de sis anys i un dia. En Josep es va passar la resta de la guerra tancat en diferents presons que van des de la de Valladolid fins a la Colonia Penitenciaria Militarizada del Hospital Militar de Carabanchel Bajo (Madrid). L’any 1939 les autoritats penitenciàries demanaren informes d’en Josep a l’Ajuntament i a la delegació local de la Falange.

En l’informe, Pompeyo Roura (de Can Font) i Josep Font (de Can Diego), els dos veïns que actuen d’avaladors, indiquen que ni abans ni després de l’aixecament no havia tingut filiació política ni sindical perquè estava servint en l’exèrcit i que el consideren addicte al movimiento. Amb les seves firmes, l’alcalde i el cap de les milícies locals de la Falange garanteixen la fiabilitat dels dos avaladors. El 10 de juny de 1940, quan portava complerts quatre anys i mig de la pena, se li va concedir la llibertat provisional per bona conducta i va poder tornar a Jafre. Li quedaven per complir un any i sis mesos. A partir d’aquell moment, va quedar sota la vigilància de les autoritats locals i tenia prohibit sortir del poble sense autorització. El primer dia de cada mes s’havia de presentar al quarter de la Guardia Civil de Verges.

Origen de les fotografies, per ordre de lliurament: • Alabau Teixidor, Sebastià. fotografies del seu avi Sebastià Alabau Teixidor (del mateix nom), alcalde del gener de 1934 al juliol de 1937. • Valls Batlle, Marta: fotografia del seu pare Sebastià Valls Teixidor, alcalde de l’Ajuntament de Jafre del juliol al novembre de 1937 i que anteriorment havia estat conseller des del gener de 1934 al juliol de 1937. • Hugas Alabau, Josep: fotografies dels seu avi Joan Hugas Sàbat, conseller de l’Ajuntament de Jafre el juliol de 1936. Del seu oncle Miquel Hugas Sàbat, president del Sindicat Agrícola el març del 1936. També fotografies d’altres membres de la seva família.

DESEMBRE 2017

44/

Ara fa 80 anys...

• Oliveres Feliu, Joaquima: fotografies del seu sogre Josep Alabau Mascarreras, alcalde del juny de 1938 al febrer de 1939. • Alabau Agustí, Joaquim: fotografia del seu avi Joan Alabau Teixidor president del Sindicat Agrícola des de l’abril de 1936 al novembre de 1938. • Almar Feliu, Alfons: fotografia del seu avi Jaume Almar Oliveras, secretari del Sindicat Agrícola. • Armengol Domenech, Martí: fotografia de Narcís Domenech Massot, membre del Comitè Antifeixista de Jafre. • Feliu Teixidor, Joaquima: fotografia del seu sogre Isidre Alabau Esteve, membre del Comitè Antifeixista de Jafre i conseller de l’Ajuntament del desembre del 1936 al febrer de 1937. També de Miquel Perich Masjoan “Quelillo” que regentava el cafè de la Sala de Baix. • Ferrer Gifre, Pere: Fotografies del seu pare Pompeyo Ferrer Serra, membre de la lleva del 1935, dels seus oncles Pere Ferrer Serra i Salvador Ferrer Serra “Vadó Raimundo” aquest darrer membre del Comitè Antifeixista de Jafre i del seu pare Martí Ferrer. • Vilert Ribes, Enriqueta: Fotografia del seu pare Joan Vilert Font, membre del Comitè Antifeixista de Jafre. • Teixidor Joher, Jaume: Fotografia del seu avi Jaume Teixidor Oller, tinent d’Alcalde de la Comissió Gestora el 1939. • Feliu Teixidor, Pilar: Fotografia del seu oncle Llorens Teixidor Pagès, membre de la lleva del 1940 (del biberò). També del seu avi Martí Teixidor Almar conseller de l’Ajuntament des del 1936 fins el febrer de 1937. • Teixidor Caixàs, Maria: fotografia del seu pare Josep Teixidor Alabau, membre de la lleva del 1931 i del seu oncle Joan Teixidor Alabau, membre del Comitè Antifeixista de Jafre. • Teixidor Quintana, Maria: Fotografies dels seus avis, pare i de les seves ties Llúcia i Coloma Teixidor Teixidor, milicianes el 1936. També fotografies d’altres persones. • Hugas Pages, Lluií Fotografies del seu pare Joaquim Hugas Sàbat, conseller de l’Ajuntament de Jafre de l’octubre al desembre de 1936. • Ventura Besalú, Jaume: Panoràmica de Jafre de l’any 1936. • Teixidor Jofre, Joan: Fotografia del seu pare Josep Teixidor Pages, membre de la lleva del 1935. • Elias Alabau, Imma: Fotografia del seu besavi Josep Alabau Esteve, vocal del Sindicat Agrícola fins l’agost de 1937 i conseller de l’Ajuntament de Jafre a partir del novembre del mateix any. També de Martí Alabau Bagué membre de la lleva del 1939 que morí al front. • Pibernat Bartés, Anna Maria: fotografia del seu avi Roc Pibernat Bataller president segon del Sindicat Agrícola de Jafre des del 3 d’agost de 1937 i president des del novembre de 1938 fins el final de la guerra. També fotografia del seu pare Martí Pibernat Tarrats (lleva de 1934) sergent d’artilleria de l’exèrcit de la república. • Pou Teixidor, Glòria: fotografies de la seva tia Llúcia Teixidor Teixidor que va ser miliciana el 1936. • Castelló Germillach, Miquel: fotografia del seu pare Fernando Castelló Teixidor “Nando” conseller de l’Ajuntament del novembre de 1937 fins al final de la guerra (febrer de 1939) i vocal del Sindicat Agrícola des de l’agost de 1937 fins el novembre de 1938. • Freiche-Glomot, Marie: fotografies de la seva mare Llúcia Teixidor Teixidor miliciana el 1936 i d’altres membres de la seva família. • Hugas Almar, Joaquim: fotografies de Lluís Almar Carbó (germà del seu avi) que fou milicià amb 17 anys i posteriorment comissari polític. També del seu avi Joaquim Hugas Serra que regentava la Sala de Dalt.

• Castañer Perich, Xavier; fotografia del seu oncle Josep Castañer Font. • Marquès Surinach, Mossèn Joan: fotografia del seu oncle Mossèn Joan Suriñach Suñer rector de Jafre el 1936 i que tornà a ser-ho el 1939. • Grau Marull, Venanci: fotografies del seu besavi Josep Grau Lloveras alcalde de Jafre del 1929 al 1931 i del seu avi Venanci Grau Llavanera alcalde de Jafre del març a l’octubre de 1939 i conseller del 1934 al 1936. • Almar Bonany, Maria: fotografia de l’Antonio el refugiat que vivia a la rectoria i que anava a menjar a casa seva (a Can Norat). • Vinyes de la Cruz, Frederic: fotografies de la seva mare Adelaida de la Cruz Barroso mestra de l’escola de les noies de Jafre del 1940 al 1943. • Almar Batlle, Jaume: fotografia del seu oncle Alfons Almar Hugas, membre de la lleva del 1939 i altres membres de la seva família. • Oliveras, Josep: fotografia del seu pare Remigi Oliveras Coll, membre de la lleva del 1936. • Bonany Prim, Miquel: fotografia del seu pare Miquel Bonany Santaló, membre de la lleva del 1932. • Martí Ribot, Martí: fotografia del seu pare Martí Martí Gratacós, membre de la lleva del 1929. • Ribas Serra, Àngela: fotografia del seu pare Francisco Ribas Ferrer, membre de la lleva del 1932. • Vila Bacallà, Lluïsa: fotografia del seu pare Joan Vila Grau, membre de la lleva del 1940. • Navarro Ribas, Àngela: fotografia del seu pare Narcís Navarro Miquel, membre de la lleva del 1931. • Font Valls, Josep: fotografia del seu oncle Martí Font Teixidor, membre de la lleva del 1939 i víctima del conflicte armat. • Batlle Punsetí, Rosa: fotografia del seu sogre Lluís Hugas Grau i de Joan Hugas Grau i Josep Hugas Grau membres de les lleves del 27, 34 i 40 respectivament. • Ribas Maspoch, Maria: fotografia del seu sogre Joan Batlle Estany de la lleva del 1925 i de Paulí Batlle Estany, germà de l’anterior. • Bonany Prim, Joan: fotografia i documentació pertanyents al seu pare Miquel Bonany Santaló de la lleva del 1932. • Martí Cos, Miquel: Fotografia del seu avi Miquel Cos Girbés. • Bonany Rocas, Joan: fotografia del seu avi matern Narcís Rocas Vidal que fou alcalde de Jafre abans de la guerra. • Martí Pagès, Imma: fotografia del seu avi Isidre Pagès Tura, membre de la lleva del 1935. En aquesta relació hi figuren les persones que han cedit les fotografies que s’hi esmenten, corresponents a la primera part d’aquest relat (1930-1936) publicat en el número anterior, a la segona part (1937 i primers 6 mesos de 1938) que és el que es publica en aquest número i a la tercera part (darrers sis mesos de 1838 i 1939) que es publicarà en el número que veurà la llum el desembre de 2018. El nostre agraïment a tots ells. Josep Alabau Coloma Xavier Vila Soler

DESEMBRE 2017

/45

DESEMBRE 2017

46/

Testimonis infants de la guerra

VICENTA BONANY PONS La Vicenta de Can Raliu Boira i sota les voltes ens semblava estar més protegits. Perquè sinó recordo un dia que el meu pare, en Josep Bonany Torrent, es va quedar aquí a la casa i es va anar a amagar sota una volta que teníem a la part de darrere i deia que li havia arribat la metralla fins allà. Als que anàvem a l’escola alguns dies ens feien fer instrucció al Bosc del ferrer, com els soldats, crec que eren nois i noies barrejats, però sé que hi anàvem i si no ho fèiem bé ens deien que aniríem amb els “torpes”.

Soc nascuda el 1923, per tant l’any 1936 jo ja tenia 13 anys i sempre havíem viscut aquí. Dels primers records que tinc és que un temps abans de començar la guerra els homes anaven a la carretera -no sé a qui deien que esperaven- i no sé pas què va passar però van tancar-ne una bona colla i entre ells hi havia el meu pare. Tots els que van agafar es van estar quinze dies a la presó de Girona. Aquell temps sé que l’alcalde havia estat el meu padrí, en Gabriel Bonany, i el secretari era el meu oncle, en Satlle. La mainada abans no sabíem gaire el que passava, com que no ens movíem de casa o del poble, no érem tan espavilats com ara, però tot això sí que ho vam viure. Llavors ja amb la guerra passàvem por. Quan tiraven canonades des del pont de Verges entràvem al cafè de Can

Altres coses que recordo és que cosíem peces pels soldats. Jo tenia una foto on hi sortíem noies i dones que érem a la Sala d’en Boira fent mitja, i ens deien que eren peces pels milicians. Quan els soldats es retiraven nosaltres estàvem sobre la paret d’aquí a Cal

Rei i els vèiem passar amb la noia de Cal Rei i a ella li deien tot de coses perquè era més gran que nosaltres. També que a l’Església deien que se’n volien endur sants, i que van haver d’emportar-se el capellà perquè no el matessin. El pare d’en Quim Blau, en Gabriel Bonany Torrent, que era el meu padrí, llavors era alcalde i es va cuidar de demanar a uns que treballaven a la Bòbila que els hi deixés el camió per portar el capellà cap a Banyoles o Olot on hi tenia la família. Al meu germà Sebastià el van matar a la guerra, a la batalla de l’Ebre, era de la quinta del 41, sense haver sortit ni de casa pobre mainada els van fer anar al front. Quan el van matar ens van enviar un paper escrit a màquina, que s’havia mort “luchando por la guerra”, en Josep encara el guarda però ara potser ja gairebé no es llegeix perquè han passat molts anys. A casa llavors no se’n va parlar gaire de tot això.

Quan tiraven canonades des del pont de Verges entràvem al cafè de Can Boira i sota les voltes ens semblava estar més protegits. Perquè sinó recordo un dia que el meu pare, en Josep Bonany Torrent, es va quedar aquí a la casa i es va anar a amagar sota una volta que teníem a la part de darrere i deia que li havia arribat la metralla fins allà.

DESEMBRE 2017

/47 MOSSÈN PERE HUGAS i OLIVERAS vaig enterar-me de la guerra pel meu pare mentre dinàvem. Va explicar que uns militars s’havien sollevat i que hi havia lluita en tot l’estat espanyol i que es mataven capellans i altre gent.

Vaig néixer a Can Martigrau de Jafre el dia 12 de setembre de 1925. Actualment, una vegada jubilat, resideixo a la Residència Bisbe Sibilla de Girona. Quan jo era petit, el rector de la parròquia era Mn. Joan Jordi. Tinc una visió una mica infantil, des del terrat de casa, quan ell i Mn. Enric de Colomers passaven pel camí de l’Illa anant a pescar al Ter. El que em cridava l’atenció era la llargada de les canyes que portaven. Vaig ser escolà des de l’edat de 7 anys junt amb l’Alfons Mª Grau de Can Serra i en Francisco Tuñà de Can Meliton. Mn. Joan Jordi morí a finals d’octubre de 1935. Recordo l’enterrament. Havia sabut portar d’una manera digna el canvi polític que es presentà en aquells temps. La bona relació (a vegades epistolar) que tingué amb D. Carlos Esteve de Rich es veié manifestada en el moment del seu traspàs. Al poc temps, vingué com a rector de la parròquia Mn. Joan Suriñach que des de la seva arribada es mostrà molt afable amb els escolans i també amb la resta de la gent del poble. En arribar el fatídic 18 de juliol de 1936,

Mn. Suriñach, davant dels fets d’aquells dies es quedà a casa seva. Només sortia per anar a l’església i ho feia d’una manera discreta. Cada matí celebrava la missa, a la qual sols hi assistíem els escolans. No tocàvem les campanes. Ens digué, en veure l’empitjorament de les coses, el que havíem de fer si el detenien o en cas que es veiés obligat a absentar-se de la població. El més important era que procuressin que les partícules del sagrari no fossin profanades. Per això, si veiem perill havíem d’agafar la clau del sagrari i sumir-les i si veiem la rectoria oberta havíem de tancar la porta i portar la clau a l’Ajuntament. El dia 24 de juliol, membres del comitè van portar a Mn. Joan Suriñach, amb el camió de la bòbila, a casa de la seva germana a Sant Pau de Segúries. A l’enterar-me de la marxa del mossèn, vaig anar immediatament a l’església i al mirar el sagrari vaig observar que la porta era oberta i que no hi havia res en el seu interior. Abans de marxar, Mn. Joan havia sumit les partícules i havia deixat el copó buit sobre la calaixera de la sagristia. Vaig anar després a la rectoria. Allà hi havia en Josep Alabau Mascarreras (en Xiviu) i em digué que no patís, que ell ja es cuidaria de tancar la porta i que portaria la clau al comitè. Anys més tard, una vegada acabada la guerra, vaig saber que en Xiviu va recollir tot el de valor i l’arxiu se l’emportà a casa seva i que ho retornà una vegada acabada la guerra. Per això, l’arxiu parroquial de Jafre és un dels més complerts de tota la comarca, ja que no es va perdre res gràcies a en Xiviu.

Durant aquells, dies tota la gent del poble estava molt espantada i nerviosa. A l’escola de les nenes hi havia reunions i mítings del comitè. Jo, moltes vegades sol o acompanyat del meu germà i d’altres amics, anava a escoltar el que deien, des de fora. Tenia un veritable esglai cada vegada que deien el nom d’una persona del poble que s’havia de matar. La meva infantesa no comprenia que volguessin matar persones riques o pobres o per no pensar com ells. Recordo com ressonaven en les meves orelles infantils els noms d’alguns pares dels meus amics. El comitè tingué seny i no es matà a ningú del poble. Durant la guerra, a la rectoria hi havia gent refugiada que anava a menjar per les cases. A casa venia una noia que es deia Valeriana. També passava molta gent que nosaltres ens pensàvem que eren estrangers, ja que no parlaven com nosaltres, no els enteníem. Parlaven castellà i com que a l’escola tot ho fèiem en català, no sabíem el que deien. Recordo quan varen treure tot el de l’església i com la rectoria passà a ser la seu del comitè i residència dels refugiats. A casa dels meus oncles de Can Tins hi estigué un temps amagat Mn. Carles Vidal i Oliveras. Marxà del seu amagatall de Verges al saber que l’havien descobert i anà a Can Tins de Jafre a cercar refugi a casa d’aquests parents. Mn. Carles era cosí de la meva mare. Al cap d’un temps va poder anar a Girona i d’aquí va aconseguir passar la frontera i arribar a zona nacional. Després de la guerra fou rector de Camallera. Predicà en la meva primera missa. Durant la guerra faltaven moltes coses però a

DESEMBRE 2017

48/

Testimonis infants de la guerra

casa no ens faltà mai menjar ja que teníem hort i bestiar. La mare sabia molt de cuinar i preparava el menjar d’una manera delicada i les coses més senzilles les trobàvem apetitoses gràcies al seu treball. Aquí, durant el temps bèl·lic, tinguérem pau. Tan sols veiem passar avions. Els homes joves eren al front i els que no hi podien anar per l’edat o altre motiu eren mobilitzats per fer serveis auxiliars. Molts homes de Jafre i comarca treballaven al camp d’aviació de Canet. Les dones es veien obligades a suplir els homes en les feines del camp i en el d’atenció al bestiar. Gràcies a elles la vida del poble no fou tan difícil com en altres llocs. Els últims dies de la guerra, les tropes nacionals eren a la riba dreta del Ter, a Ultramort. No podien passar el riu ja que les forces roges, al recular, l’havien dinamitat i el riu portava força aigua. Tiraren bombes. Algunes caigueren en el poble però, per sort, no causaren cap dany important. La bomba que recordo molt és la que va caure entre casa i Cal Boix. Al moment d’esclatar, vaig obrir el balcó, que es trobava a pocs metres del lloc de l’impacte. La força expansiva va danyar-me el timpà d’una orella cosa de la què m’he ressentit tota la vida, especialment en l’aspecte musical. També va caure una altra bomba a l’altre costat de casa. La primera era pel costat de tramuntana, aquesta pel costat de migdia i va caure al graner de Can Marimon. No causà grans danys ja que la volta era molt forta. Una altra bomba va caure al davant de Can Diego prop de Can Llorenç. El dia de l’entrada dels nacionals (el 8 de febrer de 1939) no passà res especial, se celebrà una missa de campanya a la Plaça Major. L’altar era al davant de la finestra de l’escola dels nens. Vaig anar-hi per fer d’escolà

però com que els militars ja ho tenien tot preparat, no necessitaven els meus serveis, tenien soldats que es cuidaven d’aquests menesters. Hi assistiren molts veïns. Al tornar Mn. Joan Suriñach vaig continuar fent d’escolà. L’església era molt diferent de la de l’any 1936. S’arreglà el més essencial i amb paciència es pogué solucionar tot. A finals d’estiu es pot dir, de manera general, que la vida va recuperar la normalitat i jo vaig començar a pensar el que voldria ser i fer en un futur. A finals d’octubre vaig dir a Mn. Miquel Feliu, que era el nou rector de Jafre des de finals d’agost, que jo volia ser capellà. Mn. Miquel, tot seguit, es posà en contacte amb el seminari de Girona que havia obert de nou les seves portes a principis del mes d’octubre. Al veure que el curs ja havia començat, el director del centre i Mn. Miquel creieren més oportú que fes el primer curs a Jafre. Mn. Miquel seria el meu professor durant aquell curs. Anava cada dia a classe amb ell. Al final de curs vaig anar a examinarme a Girona i vaig aprovar. Aquest any cursat a Jafre va fer que els meus estudis a Girona comencessin un any més tard que els meus companys que foren ordenats l’any 1951.

Durant la guerra, a la rectoria hi havia gent refugiada que anava a menjar per les cases. A casa venia una noia que es deia Valeriana. També passava molta gent que nosaltres ens pensàvem que eren estrangers, ja que no parlaven com nosaltres, no els enteníem. Parlaven castellà i com que a l’escola tot ho fèiem en català, no sabíem el que deien.

PERE GERMILLACH i MARGALL

Quan va començar la guerra, jo tenia 8 anys. Havia nascut a Cal Tit de Jafre el 14 de setembre de l’any 1927. El meu pare era en Josep Germillach i Pagès nascut el 2 de febrer de 1902, era de la quinta del 23. La meva mare era la Francesca Margall i Boix natural de Pins, parròquia de Gaüses i municipi de Vilopriu. La meva germana Maria viu a Llançà. Abans de la guerra anava a l’escola de nens de Jafre amb el Sr. Badia. L’escola es trobava a poca distància de casa meva que era al costat de ponent de la Plaça, en el número 4. Aquesta casa no era nostra, era de la família Colom de La Sala. Hi vàrem viure fins el moment de la seva venda. La compraren la Sra. mestra Elvira Quintanas i el seu marit Sr. Joan Bolasell. Després vàrem anar a viure a Can Tricall, al carrer Major número 26, no gaire lluny de la Sala d’en Boira, era a finals dels anys 60. Més tard aniria a viure a Salt. La meva família era propietària d’una casa en el carrer de Creu, en el número 10, però no era apta per

les feines agrícoles ni per tenir-hi animals. Per això vivíem a la casa de la plaça que era més gran i amb un pati molt espaiós. Tinc algun record del temps de la república ja que el meu pare s’interessava per la política i pel poble. En les diverses eleccions i en els mítings corresponents hi prenia part. Les reunions i la propaganda electoral es feia a la sala d’en Serra que era a la carretera (la Sala de Baix) i a la sala d’en Boira (la Sala de Dalt). La primera era d’esquerres, la segona era de dretes. Ja en temps de guerra, el pare va ser regidor de l’Ajuntament i en el seu moment va formar part del comitè. En alguns casos puntuals, actuà de secretari d’aquestes corporacions. El pare tenia bastanta cultura ja que havia anat a col·legi amb el maristes a Girona. La seva germana s’havia casat a Girona i ell hi anà a viure-hi per poder anar a un col·legi que tenia força nomenada. Recordo les reunions i els mítings que es feien a l’inici de la guerra i en els temps següents que es feien a l’escola de les nenes. Era el lloc on es reunien els membres del comitè per tractar els assumptes del poble. Algunes vegades, la mainada que jugàvem a la plaça, sentíem que hi havia més fressa de la normal. Ens aturàvem a escoltar però, moltes vegades, no enteníem el que deien o volien dir i continuàvem jugant. Com que feien servir l’escola de les nenes per les reunions es va fer necessari buscar un nou lloc per l’escola dels més petits. Durant la guerra, els nens i nenes petits anaven amb una senyoreta i els nens i nenes més grans estaven a l’escola dels nens amb el Sr. Badia. La nova escola dels petits es traslladà a la sala d’en Boira i la mestra era una noia de Parlavà.

DESEMBRE 2017

/49

retirés tot el material que s’havia abandonat a fi que ningú prengués mal. A Colomers caigueren bombes que no varen explotar. A on sí que va explotar una bomba va ser en un camp del Pla. Va fer un clot força fondo i els nens, moltes vegades, hi anàvem a jugar i ens hi amagàvem. A casa teníem acollits alguns refugiats. Recordo que anaven a fer carbonet per fer-lo servir per coure les coses en els fogons i també pel braser. El pare comentava molt que el comitè de Girona vingué amb un camió a Jafre a buscar farina. Havia passat que l’Ajuntament havia recollit tota la farina del poble per poder-la administrar rectament a fi que tots els habitants tinguessin pa fins la propera sega. Aquesta farina es trobava a l’estudi de les nenes. Els flequers anaven a buscar la que necessitaven pel consum del poble. Els de Girona, pel motiu que fos, s’assabentaren de la farina de Jafre i vingueren amb un camió a buscar-la. Els homes del poble, al saber-ho, sortiren a esperar-los, uns a la carretera, altres a la plaça, en llocs estratègics dels carrers, altres al cim del campanar a fi de dominar la situació i avisar a la resta del poble si calia. Al veure tota aquesta mobilització els nouvinguts tingueren por i abandonaren la població. Així, Jafre no es va quedar sense pa.

Jafre va patir bombardejos a finals de la guerra a causa de que els nacionals eren al altre costat del riu Ter i no podien passar perquè el pont de Verges havia estat destruït i anava molt crescut. Alguns digueren que la causa principal de les bombes que caigueren a Jafre era que alguna noia i algun militar havien pujat a dalt del campanar i els nacionals, des d’Ultramort consideraren que els estaven espiant. La bomba que va caure més a prop de casa va ser la que va caure a Can Marimon, que no causà grans mals materials. Quan hi havia perill de bombardejos anàvem a passar el dia al Clos d’en Batlle estirats al terra i ens entreteníem comptant els avions que passaven i a veure si sabíem de quin bàndol eren. Ens posàvem un pal a la boca, segons indicacions de les persones grans, a fi d’inutilitzar la força de les explosions. Si el perill era de nit, i principalment els últims dies de la guerra, anàvem a dormir a Can Batlle, que és una casa que té unes grans parets i unes voltes reforçades, cosa que feia que fos un lloc segur, sense perill. Al Bosc del Ferrer hi havia un destacament de les Brigades Internacionals que vigilaven el pas del Ter. Un cop acabada la guerra, la mainada hi trobàvem bales, bombes de mà .... Per sort, al dir-ho als grans aquests procuraren que es

Josep Germillach Pagès, membre del comitè antifeixista i posteriorment conseller de l’Ajuntament, va ser un dels jafrencs que moriren lluitant al front. D’ells, en parlarem en el proper número de “El Pedró”.

Durant els primers dies de la revolta es va treure tot el de l’església i de la Font Santa. La rectoria fou seu del comitè i estada de refugiats. El pare era molt amic del rector Mossèn Joan Suriñach, anaven a caçar junts moltes vegades. Estigué molt content de que es pogués salvar i, que per fugir del perill, els representants del poble el portessin a casa seva a tocar de Camprodon.

DESEMBRE 2017

50/

Personatge local

Quasi al final de la guerra, el pare (Josep Germillach Pagès) va ser cridat per anar al front. Va haver de deixar les seves tasques, tant les de casa com les del poble, i es va incorporar a files. Anà destinat al front del Segre. No va tornar més a casa ja que hi va trobar la mort. No hem sabut mai com, quan i el lloc on va morir. Aquest fet va canviar totalment la vida de la família. Quasi puc dir que el gran perjudicat vaig ser jo perquè em vaig veure obligat a treballar des de molt jove. Durant la guerra, molts homes de Jafre i comarca, que encara no havien estat cridats a files, van ser obligats a anar a treballar al camp d’aviació de Canet. Hi anaven a peu, en bicicleta i fins i tot, els venien a buscar amb un camió del camp. Recordo que, de Jafre, hi anaven en Josep Pagès de Can Marticona, en Joan Vila de Ca la Gerònima, en Pere Oller de Can Calvera, en Llorenç Alabau de Can Llorenç i el meu pare, entre altres. Era una manera de col·laborar amb la guerra sense haver de marxar de casa. La mainada alguna vegada havíem anat al camp d’aviació i, si podíem, tornàvem amb el camió. El que més ens agradava era el salt que feia el camió al passar per la mota de Verges. Un cop acabada la guerra, recordo que la intendència es trobava a Can Met Tià, a la carretera. Els amos vivien al mas. Els que s’encarregaven de la intendència venien a buscar vi a casa (teníem una vinya d’unes 4 vessanes). El vi el teníem a la casa del carrer de la Creu. Jo anava a obrir la porta. Recordo molt bé com un dia en varen donar 5 bacallans. A casa vam fer un veritable banquet ja que en aquells dies faltava gairebé de tot. He d’afegir una cosa curiosa. A casa tenim un rellotge igual com el que hi havia a l’escola de nens de Jafre. El pare el va comprar a en Josep Satlle quan aquest va tornar d’Amèrica. Encara funciona molt bé.

Martí Domènech i Barrera “En Martí Bacaina” per: Teresa Alabau i Oliveras

En Martí, persona molt popular al nostre poble, va néixer el 16 de març del 1945 a Can Bacaina. Era fill d’en Siset i de la Pilar, dues persones també molt autèntiques i recordades. Quantes coses puc explicar d’en Martí! Recordo que de ben jove treballava a la fàbrica de bigues de Can Pei, carretó amunt, carretó avall... i mai estava cansat. Els diumenges, sempre a punt per anar al cine, esperava amb il·lusió l’arribada del Sr. Espinet –gran amic seu– que portava la pel·lícula i els quadres, i ell es cuidava de penjar als cavallets que hi havia a baix al cafè de can Boira. En Martí sabia quin dia s’havia passat aquella pel·lícula tan bona i els actors que hi sortien... Era una enciclopèdia cinematogràfica! També un gran entusiasta de la música, les sardanes que sempre s’escoltaven en passar pel carrer Major, la il·lusió amb la que parlava de la fira del disc on el portava cada any el cosinet Martí. Ell era un gran apassionat del futbol de Jafre. Encarregat de passar els programes per totes les botigues i enganxar-los en alguns portals cada setmana perquè tothom els veiés, i recollir els banderins de córner una vegada acabat el partit al Padró. La famosa paraula que sempre ens recordarà en Martí “marcador, marcador” perquè no s’oblidessin de posar el número del gol quan el Jafre marcava. El seu gran respecte vers els presidents del Jafre. “Bona tarda senyor president” deia. Ell ja sabia que sempre tenia la bossa de patates i la fanta de taronja gratuïta a la mitja part del partit. I els sopars del futbol? No hi faltava mai! Els divendres a Can Boira sempre ens hi acompanyava. S’asseia a la cuina mentre preparàvem

el sopar dels jugadors, esperant les olives que li donàvem quan fèiem l’amanida. Ah! I quan s’acabava el mes, li guardàvem el full del calendari perquè sabíem que li encantava d’arrencar-lo.

/51

DESEMBRE 2017

Entrevistem a...

L’Anita Blau

Quan creia que era hora de marxar, s’aixecava i deia “bona nit a tothom” i se n’anava a dormir. Tantes i tantes coses, anècdotes i situacions que podríem explicar d’en Martí. A casa li teníem un carinyo especial! Recordo la meva mare que ens explicava que tenia la meva germana recent nascuda i ella va anar a rentar al rec i quan va arribar a casa, el va trobar que la bressolava perquè l’havia sentida plorar i ell havia entrat a casa, com tantes vegades feia. En Martí, una persona cordial, saludava a tothom i dient-los pel seu nom. Tenia una memòria espectacular. Recordava fets que havien passat al poble ja feia anys. No podem oblidar-lo a les audicions de sardanes i als concerts de la Festa Major, sempre assegut a primera fila, conegut per l’orquestra i moltes vegades aclamat públicament.

L’Anna Poch i Costa va néixer a Can Prats de Sant Llorenç de les Arenes, el dia 24 de juny de 1927. Filla d’en Jaume Poch i Saballs i de l’Àngela Costa i Torrent.

Jafre sempre tindrà un carinyo especial per en Martí. Des de la nostra revista, li volem agrair sincerament els anys que ens ha acompanyat. A reveure Martí!

De què feien els seus pares? El pare feia de pagès i la mare de mestressa de casa, però també ajudava al camp. Tenien dos masos a Sant Llorenç i un altre a Jafre, on hi vivien masovers. Quants germans éreu? Vam ser tres. El gran, en Pitu, que va morir fa poc, la Maria i una servidora. On va anar a escola? La primera vegada que vaig anar a l’escola va ser a Sant Llorenç, amb mossèn Josep Musquera, que era fill de la Font Santa. On va fer la Comunió? També a Sant Llorenç de les Arenes. Amb el mateix mossèn que ens feia escola, els vespres ens donava Catequesi. Més tard, vaig anar a escola a Foixà, on també hi anaven els alumnes de la Parròquia de La Sala.

Els divendres al vespre a Can Boira mentre preparaven el sopar dels jugadors

Com hi anava a l’escola de Foixà? A peu. Cada dia, feia una hora de camí per anar-hi i

DESEMBRE 2017

52/

Entrevistem a.... Què han fet els seus dos fills? En Gabriel ha treballat de paleta i la Paquita de mestra. De la meva filla tinc un nét, en Josep, i una besnéta, la Maria.

una hora per tornar a casa. Ens quedàvem a dinar a Can Quim de Foixà. Li agradava anar a l’escola? A mitges, però a l’hora de jugar ens ho passàvem molt bé. Jugàvem a saltar a corda, al «toldo», etc.

Quins canvis més notables ha vist en el poble de Jafre d’ençà que hi va arribar? N’hi ha hagut molts. Ara tenim aigua, llum, telèfon, carrers asfaltats, etc. Tenim moltes més comoditats que abans.

Quants anys tenia quan va venir cap a Jafre? Tenia tretze anys. Era l’any 1940. Vam anar a viure al mas que teníem, és a dir, a Can Prats. Aleshores, vaig continuar l’escola a Verges amb les monges Dominiques. Hi anava amb bicicleta, juntament amb la Pepita Pou i la Lluïsa de Ca l’Úrsula. Anàvem a dinar a casa i, a la tarda, tornàvem a Verges. Va anar a algun altre lloc a escola? No. Vaig anar a Girona a aprendre «corte y confección» i m’estava tota la setmana a casa d’una senyora soltera que vivia sola. De soltera, va treballar fora de casa? No, mai. Quines eren les seves amigues de Jafre? Sortia amb l’Anita Casals, la Caterineta Farigola, la Pepita Tassis, la Maria Dolors de Can Padrosa, etc. On anaven els dies de festa? A les festes majors dels pobles propers, que hi anàvem caminant; però també anàvem a ballar a Can Boira. On va passar la Guerra Civil? Encara ens trobàvem a Sant Llorenç de les Arenes. Recordo que vam viure el bombardeig del pont de Sobrànigues, que van tirar a terra a la retirada republicana. També recordo que vam tenir a casa amagat a Mn. Josep Muntada, capellà de Sant Feliu de Guíxols. Aquest mossèn celebrava la missa d’amagat cada dia a l’habitació dels pares. Encara guardem la copa de vidre que va fer servir tot aquell temps per a l’eucaristia.

Amb qui es va casar? Amb en Josep Bonany Terrats, de Jafre. Com va conèixer el seu marit? El vaig conèixer a Jafre mateix. Em vaig casar als vint-i-un anys. Van festejar molt temps? Tan sols dos anys. Ens vam casar el 15 de gener de 1949 a la Parròquia de Jafre un dissabte al migdia. Qui els va casar? Mn. Miquel Feliu. Després de la cerimònia a l’església, vam anar a dinar al cafè de Can Boira amb la família i alguns amics. Van anar de viatge de noces? A Girona vam agafar el tren fins a Barcelona. Vam estar fora uns vuit dies. Després, vam anar a viure a Can Blau amb els sogres i el meu cunyat Quim. Quants fills van tenir? Tres: en Gabriel, la Paquita i en Joaquim. Però el petit va morir als quinze mesos. De casada, va treballar fora de casa? Vaig treballar tant al camp com a casa, donat que el meu marit era pagès, com a fora.

Quan va quedar vídua? El meu marit va morir el febrer de 1979. Tenia 56 anys. Vaig tenir sort que a casa sempre hi he tingut almenys el meu fill, en Gabriel, que és solter. Ara, com passa el temps? Donat que tinc molt poca vista, no puc llegir ni cosir, que és el que més m’agradava. Escolto la ràdio i, a la tarda, venen amigues del poble a passar l’estona a casa, perquè tampoc no vaig gaire lleugera i tinc poca mobilitat. *** L’Anita és una persona oberta i comunicativa que li agrada molt explicar les seves vivències. Fa molts anys que ens coneixem i li tinc una gran estima. Sempre hem sigut molt amigues. La recordo guardant el seu net quan era petit, portant-lo a la plaça del poble per a jugar amb els altres nens de l’escola. Va ser ella qui em va presentar la seva filla Paquita, amb qui des d’aleshores sempre hi he tingut una gran amistat. Tot això va fer que de molts anys anés a passar moltes estones a casa seva, amb els meus propis fills, que també jugaven amb el seu net. L’Anita ha estat sempre una persona molt treballadora. Que per molts anys puguem continuar essent amigues i conversar sobre moltes coses. Maria Rosa Carrera i Campi.

DESEMBRE 2017

/53

Davant els moments que vivim El nostre país viu en una tensió creixent des de fa uns quants mesos. L’anomenat «procés» ha deixat de ser purament polític i han entrat de ple en l’esfera social, en el teixit humà de la ciutadania, tant a nivell cívic com en l’àmbit estrictament familiar. D’altra banda, la situació actual desvetlla passions i es produeixen contraposicions, acaloraments i, fins i tot, moments d’una certa agror o de ràbia continguda. No ens trobem irremeiablement fracturats, però se’ns han obert algunes esquerdes que provoquen que hi hagi una certa inestabilitat en el conjunt de l’edifici. A més, absorbits en aquest debat, estem obviant els grans temes socials: la gran xacra de la corrupció, l’emigració amb el problema dels refugiats, l’atur i la pobresa, les infraestructures pendents, etc. La polarització no pot tenir l’última paraula en aquest moment complex de la societat catalana. Seria tirar per la borda el caràcter propi d’un país que s’ha singularitzat entre els països d’Europa pel fet d’haver conegut i integrat fins a tres onades d’immigrants durant l’últim segle. Catalunya és terra d’acollida i de convivència, on ningú no s’ha de sentir foraster. Quan les diverses identitats nacionals s’han anat accentuant endutes pels plantejaments polítics, esdevé molt necessari reprendre el discurs de la convivència, dins el qual es practiqui el respecte a l’altre, amb les renúncies que a vegades això pot acabar comportant. Això es fa difícil perquè la injustícia existeix i se sent com un dolor profund que encén i revolta. Però no podem quedar desbordats interiorment. La paciència i l’enteresa esdevenen molt importants en temps d’impaciències i d’atacs a l’estabilització social. La persona –la pròpia i la dels altres– és un valor absolut, pensi el que pensi i passi el que passi. Per tant, procurem, amb les nostres paraules i gestos, de ser bons constructors i portadors de pau, amb una actitud de diàleg obert i d’atenció a l’altre, encara

que pensi d’una altra manera. Quan el diàleg abandona l’escena, els mals pitjors poden aparèixer. Quan el diàleg és vist com una feblesa, aleshores la llei passa a ser igualment feble. El diàleg no és mai una alternativa, és senzillament una necessitat. Com afirmava el professor Armand Puig en un article a La Vanguardia, la llei, quan se la planteja com a alternativa al diàleg, no és mai una solució. La llei necessita el diàleg per a quedar legitimada; altrament, pot convertir-se en un obstacle per a la convivència. Les conseqüències de l’abandó de la via del diàleg han estat greus. En primer lloc, ha prevalgut el sentiment de confrontació per damunt de la convicció de trobar un camí conjuntament. Quan no hi ha diàleg, l’altre queda de seguida anatematitzat com «el qui no ha volgut dialogar», i així queda justificada la confrontació. En segon lloc, la manca de diàleg dona ales a la posició de la mà dura, a l’actitud repressiva, la qual, en el fons, és signe de por i d’impotència, ja que significa que el diàleg ha fracassat abans que pogués ni tan sols germinar. En tercer lloc, sense diàleg una determinada situació queda a mercè d’ella mateixa, és a dir, s’entra en un terreny confús i perillós, on tot pot succeir, on les decisions queden sotmeses a una certa irracionalitat. Sigui quin sigui el futur polític de Catalunya després de les eleccions d’aquest desembre, aquesta ferida dificultarà la relació entre els catalans i la resta de ciutadans de l’Estat si no s’instaura amb urgència un diàleg sincer entre uns pobles que són veïns i germans en tantes coses, que han tingut una història comuna i que, sobretot, comparteixen l’Evangeli de Jesús, camí, veritat i vida. Per aquest motiu, ja el passat mes d’octubre el Consell Interparroquial de Jafre i de les altres parròquies veïnes, acordà prioritzar durant aquest curs un diàleg sincer, no calculat ni estratègic, que

no quedi condicionat pels legítims sentiments d’identitat i pertinença. A més, és particularment necessari que, en uns temps on les diferències s’han accentuat, es preservi la pau familiar. Les famílies d’aquest país són barrejades i heterogènies, en origen, en llengua, en sensibilitats. Són temps en què és més important saber escoltar que voler imposar-se, saber explicar que voler convèncer. Cal voler comprendre les raons de l’altre, i no tan sols imposar-li les pròpies. Cal tenir una visió àmplia en un moment de petites mirades, de vegades dictades per interessos de partit i per voler fer passar la nostra. La primera lleialtat envers l’altre és la personal, la que no jutja el qui té davant, la que cerca la pau i la concòrdia, la que exclou positivament tota violència, que és sempre una expressió d’inhumanitat. Per últim, no obviem que, per al qui es reconeix cristià, com afirma un escrit del segle II, la seva autèntica pàtria es troba arrelada en l’Evangeli de Jesús i tendeix cap a la pàtria del cel: «Els cristians resideixen en llur pròpies pàtries, però com a forasters [...]; qualsevol terra estranya resulta per a ells pàtria, i tota pàtria, terra estranya [...]. Passen el temps sobre la terra, però tenen els drets de ciutadania al cel. Obeeixen les lleis establertes, però amb llurs vides superen les lleis (De la Carta a Diognet, V). Ja ho diu també la Carta als Hebreus del Nou Testament: «Reconeixien que eren estrangers i forasters a la terra. Els qui parlen així mostren clarament que busquen una pàtria. I no es refereixen a la pàtria d’on havien sortit, perquè sempre haurien tingut l’ocasió de tornar-hi. Aspiren, per tant, a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyeix d’anomenar-se el seu Déu, ja que els ha preparat una ciutat» (He 11,13-16). Que aquest Nadal i sempre puguem viure en aquests valors! Mn. Joan Planellas

DESEMBRE 2017

54/

Remeis casolans

Els remeis de la Isabel: Herbes comestibles “Conèixer les propietats i els usos de les herbes que podem trobar ben al costat de casa pot ser una bona alternativa comestible en temps d’escassetat d’aliments, o bé per gust”. BORRATJA Dels brots tendres de borratja s’han de treure les espinetes i es poden fer amb truita. És depurativa i digestiva.

CARXOFA BORDA Semblant a la carxofa però amb punxes llargues i més amargant. Amb tisores es tallen totes les punxes i es netegen com una carxofa normal, i es pot fer com a verdura, amb truita o bé arrebossada.

FIGUES DE MORO Es freguen per treure totes les espines i es pelen. Es menja la part interior que és dolça i bona.

VERDALAGA És l’herba que es fa a l’hort, agafada ben tendra es pot amanir amb sal, oli i vinagre. MÀSTECS Fa una fulla arrissada i se’n mengen les arrels que semblen petits salsafins. Es rasquen i es poden menjar com a verdura o fregits com si fossin patates fregides.

COSCONIA Es troba als marges, brota passat el fred, quan comença la primavera. Ben netejada quan és tendra es pot amanir amb oli d’oliva i una mica de vinagre.

BROTS D’ESPINAVESSA Són les espines que fan les mores. Broten a la primavera i quan són tendres i gruixudes es pelen i es tallen, traient l’espina, i es mengen com si fos api.

FLOR DE SAÜC Serveix per curar els constipats o per fer-ne aigua. Quan el raïm és madur de color vermell se’n feia vi, destriant els raïms i posant-hi sucre perquè tregui el suc, el que en surt és el vi de saüc.

/55

DESEMBRE 2017

Imatges pel record....

Anys 30 del segle passat. Fotografia cedida per Rosa Batlle. D’esquerra a dreta: ?, Gaspar Collell “Pelegret” de Ca l’Hostaler, Josep Hugas de Can Casals i Narcís Fuster “Siset Gras”.

Fotografia cedida per Josep Castelló i Imma Martí D’esquerra a dreta. Drets: Josep Teixidor de Can Xiana, Martí Martí de Can Cardina, Josep Castelló de Can Nando, Lluís Hugas de Ca la Francisca de la Bòbila, Martí Alabau de Can Pinus Matas i Martí Pagès de Cal Jesús. Ajupits: Joan Almar de Can Martí Ferrer, Josep Hugas de Can Pou, Josep Oller de Can Pons del Mas, Carles Oller de Can Pons del Mas i Josep Carbó de Can Milà.

DESEMBRE 2017

56/

Imatges pel record....

Escola del Nois del 1952. Fotografia cedida per Pilar Feliu i Rosa Batlle De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Els més grans (fila de dalt): Joan Berga de Can Berga, Josep Janoher de Can Satlle, Siset Caixàs de Ca la Caterineta, Jordi Berga de Can Berga, Salvi Casals de Can Casals, Senyor Anguila, Albert Hugas de Can Grau, Sebastià Vila de Ca la Jerònima, Quim Pagès de Ca la Xica, Robert Alabau de Cal Curt i Jaume Grau Font de Can Serra. A la fila del mig, asseguts: Josep Batlle de Can Diego del Mas, Siset Bagué de Can Bagué, Xicu Pons de Can Pons Pagès, Antonio Collell de Ca l’Hostaler, Quim Oliveras de Ca la Ramona, Josep Anguila, Martí Teixidor de Can Matas, ? i Enric Oller de Can Calvera. Els més petits (fila de baix, drets): Joan Feliu de Cal Frare, Càndid Pibernat de Can Candi, Josep Pagès de Can Benito, Carlos Grau de Can Serra, Miquel Castelló de Can Nando i Joan Oller de Can Patrici.

Escola de les nenes any 1949-1950. Fotografia cedida per Marta Valls

1 Pepita Oller (Can Patrici) 2 Pepita Navarro (Can Navarro) 3 Maria Viñas (Ca la Margarita) 4 Marta Valls (Can Pei de la Carretera) 5 Roser Hugas (La Bòbila) 6 Teresa Ferrer (Can Raimundo) 7 Victòria Valls (Can Pei de la Carretera) 8 Teresa Viñas (Ca la Margarita) 9 Francisca (Cal Generós) 10 Loreto Pol (Can Grauet) 11 Maria Batlle (Can Batlle) 12 Lola Batlle (Can Diego del Mas) 13 Benita Pagès (Can Benito) 14 Maria Germillach (Cal Tit) 15 Maria Almar (Can Norat)

16 Assumpció Sala (Can Felip) 17 Mercè Alabau (Can Xiviu) 18 Anna Milà (Can Milà) 19 Francisca Rocas (Can Tomaset) 20 Lluïsa Hugas (Can Casals) 21 Maria Oliveras (Ca la Mercè) 22 Maria Cos (Can Cos) 23 Carolina Hugas (Can Martigrau) 24 Roser Serra (Can Serra) 25 Marina Teixidor (Cal Rajoler) 26 Montserrat Castelló (Can Nando) 27 Dolors Pibernat (Can Candi) 28 Joaquima Vila (Cal Fuster) 29 Pepita Oliveras (Ca la Mercè)

DESEMBRE 2017

/57

DESEMBRE 2017

- - --

58/

Platillo de pollastre

Receptes de Cuina Ingredients: 1 pollastre tallat a talls més aviat petits, 1 ceba grossa, 1 tomata grossa madura ratllada, ½ kg de bolets, sal i oli, conyac, farina, all, julivert i ametlles. Preparació: En una paella amb una mica d’oli, fregiu els bolets fins que perdin l’aigua. Afegiu-hi una mica de farina i fregiu-ho una mica més. Reserveu-ho. En una cassola amb una mica d’oli, enrossiu el pollastre prèviament salat. Reserveu-lo. En el mateix oli, sofregiu la ceba triturada. Quan agafi un color marró fosc, tireu-hi la tomata i deixeu-ho coure. Poseu-hi el pollastre que heu rossejat, remeneu-ho una mica tot plegat, afegiuhi una mica de conyac i tapeu la cassola. Quan el conyac s’hagi absorbit, afegiu-hi una mica d’aigua, tapeu-ho i deixeu que faci xup-xup a foc lent durant tres quarts d’hora.

Imma de Can Raliu

A mitja cocció, poseu-hi els bolets, sacsegeu la cassola i aboqueu-hi una mica d’aigua, i deu minuts abans d’acabar la cocció, afegiu-hi la picada d’all, el julivert i les ametlles. Bon profit!

Botifarra dolça amb poma

Ingredients: 6 botifarres dolces, 4 pomes, 1 canyella, 1 llimona, ¼ litre de moscatell, aigua. Preparació: Peleu i talleu les pomes a làmines fines. En una cassola, poseu-hi la poma, el moscatell, la canyella, la pela de la llimona i les botifarres dolces. Deixeu-ho coure a foc lent durant dues hores. A mitja cocció, doneu la volta a les botifarres. A mesura que es va coent, aneu-hi afegint aigua fins que la poma quedi com una melmelada daurada. Bon profit!

Imatges pel record

Fotografia cedida per Rosa Batlle D’esquerra a dreta: Joaquim Cortada de Cal Flequer, Salvi Hugas de Can Casals, Narcís Alabau (Siset Quelillo), Joan Font de Cal Carreter, Josep Bonany (Pitu Marull) i Martí Hugas de Can Boira.

Parlament en ocasió de la visita pastoral del Bisbe Cartanyà. Fotografia cedida per Josep Castelló

De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Les més grans (Fila de dalt): Maria Dilmé de Can Cos, Pepita de Can Font, ?, Montserrat Quintana del Molí, Pilar Oller de Can Pons del Mas, Antònia de Can Ballana, Vicenteta Pons de Can Cames i Teresina de Can Joanic. Professora: La senyoreta Concepció Dilmé. Fila del mig: Maria Dolors Padrosa de Cal Ferrer, Llúcia Coloma de Can Marimon, Lluïsa Teixidor de Ca L’Úrsula, Pepita Alabau de Can Roc, Teresa Grau de Can Jep Serra, Encarnació de Can Pou, Pepita Font de Cal Carreter, Carmeta Vila de Can Rosquilla i Maria Font de Can Diego. Les més petites (fila de baix, assegudes): Maria Cos de Can Cos, Marina de Ca l’Hostaler, Paquita Batlle de Can Feliu, Teresa Alabau de Can Pinus Matas, Lluïsa Hugas de Can Casals, Remei de Can Pons Pagès, Anita Hugas de Can Casals, Teresa Bagué de Can Bagué i Mercè Alabau de Can Xiviu.

Escola de les nenes. Any 1932-1933. Fotografia cedida per Rosa Batlle

Imatges pel record