Revista El Pedró n 12 2018 by Aj Jafre

Revista de Jafre | NĂşmero 12 | Desembre 2018

El Pedró CONTINGUTS>>

revistadejafre@gmail.com Equip redactor: Josep Alabau, Teresa Alabau, Èlia Bantí, Maria Rosa Carrera, Mònica Santaulària i Xavier Vila Fotografies: Pau Ribas, Martí Martí Costa, Mònica Santaulària, Sebastià Alabau, Èlia Bantí, Agnès Guasch, Martí Castañer, Ramon Mas, Rafa Mundet, Montserrat Vila, Albert Guasch i Xavier Vila La fotografia de la portada és obra de Jordi Pla i va ser feta el dia 18 de novembre de 2018 durant l’episodi d’intenses pluges que s’ha viscut durant aquesta tardor. Edita: Ajuntament de Jafre amb la col·laboració de l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” Dipòsit Legal: GI-1485/2007 Disseny i impressió: Impremta Pagès - Anglès L’Ajuntament de Jafre i l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” no es fan responsables del contingut d’aquells articles i notes signades per particulars o col·lectius que hi col·laboren. Amb el suport de:

La Font Santa durant l’episodi de pluges d’aquesta tardor

/03

DESEMBRE 2018

Salutació

Ja som a les acaballes del 2018 i d’aquí pocs mesos també s’acabarà aquesta legislatura. Ja fa 4 anys que us felicito les festes nadalenques i us desitjo un bon any nou mitjançant aquesta revista. A part del que resulti en les properes eleccions municipals, el que espero que continuï és la revista de Jafre “El Pedró”, que ens mostra els fets més rellevants que han passat durant l’any al municipi i fets històrics de gran interès, entre molts altres articles, tots interessants. Un any més, el meu agraïment, i el faig extensiu de tot l’equip de govern, a en Josep Alabau, la Teresa Alabau, l’Èlia Bantí, la Mª Rosa Carrera, la Mònica Santaulària i en Xevi Vila i a tota la gent que hi ha col·laborat al llarg d’aquest anys. Nuri Berga - Alcaldessa de Jafre Com celebrem el Nadal aquest any? Tenim preses, exiliats, represaliades, exiliades i presos polítics. Alguns d’ells portant a terme una vaga de fam. Davant aquests fets, dolorosíssims, només podem mostrar el nostre ferm compromís a no aturar-nos fins a aconseguir de nou els drets i llibertats que han estat arrabassats. Tinguem-los a cada taula aquestes festes, reivindiquem-los, no els oblidem. Perquè la seva causa és la nostra. Des del nostre poble, que sempre s’ha mobilitzat pacíficament i amb fermesa clamem per la llibertat, els drets i la justícia. Que tinguem unes bones festes, serenes, reivindicatives i... que visqui la República! Èlia Bantí i Alabau Cada final d’any convida a reflexionar sobre el temps transcorregut i la feina feta. Feina que es fa amb il·lusió i amb voluntat de transparència, com us fem arribar trimestralment a través del Butlletí. Des de la regidoria de Comunicació, Família i Serveis Socials us desitjo a tots els jafrencs i jafrenques unes bones festes, amb la vista posada en un horitzó de bona convivència i bon veïnatge que ens ajudi a fer el dia a dia més agradable per a tothom. Imma Elias D’aquí pocs dies acaba un any més, que hem estat intentant fer les coses del dia a dia el màxim de bé perquè tothom en gaudís. Portant els manteniments dels serveis, col·laborant amb totes les celebracions i pensant millores pel bon funcionament del nostre poble. Esperem que tots tingueu unes bones festes i un pròsper any nou. Xavier Castanyer El final del 2018 s’acosta i vull aprofitar per desitjar-vos a tots els Jafrencs i Jafrenques unes bones festes de Nadal i un bon inici d’any 2019. Em fa especial il·lusió poder-ho fer a través de la revista “El Pedró”, revista que tots esperem any rere any trobar a les nostres bústies de casa per aquestes dates. Aprofito per agrair a totes aquelles persones que amb generositat, de forma desinteressada i amb rigor la fan possible. Jordi Daban

DESEMBRE 2018

04/

Fets destacats any 2018

Actes de Nadal 2017 Possiblement la festa més esperada i important pels nens ja és aquí! El dimarts 26 de desembre, Sant Esteve, vam fer cagar el tió. Sempre cantem la cançó amb els menuts, encara que els adults sigui només mentalment. Van encapçalar el grup, per primer cop a la seva vida, els nadons de la festa, per ser els més joves.

Xocolatada i Patge Reial! Aquest any hi havia pocs nens i el patge del Rei blanc va poder estar estona amb cadascun d’ells. Fotos amb cares alegres i agraïdes de tots els presents.

Els dies de vacances escolars, els tallers de Jafre van a tot drap. Pel dijous de Sants Innocents i el dimecres 3 de gener amb el taller de fanalets, la mainada estan ben entretinguts tota la tarda. Van fer uns preciosos fanalets i van poder lluir-los per la vigília de reis. Els nervis fan passar la fred. Benvinguts Reis d’Orient!

DESEMBRE 2018

/05

28 de gener

Vot de poble a Sant Sebastià

El dia 28 de gener es va complir el vot que el poble de Jafre va fer a Sant Sebastià ara fa 133 anys en motiu de l’epidèmia de còlera que va sofrir el nostre poble. La celebració de la missa va comptar amb l’acompanyament del Cor Interparroquial. Com és tradició, a l’hora de

l’ofertori, es beneïren les ofrenes que la gent havia portat. Acabada la missa, en els jardins de la Font, es va fer l’encantament de les mateixes. Un any més, es va complir la prometença.

Festa de Carnestoltes El dissabte 17 de febrer va haver-hi carnestoltes. Disfresses, desfilada, berenar i premis per a tots! Amb l’excusa de “per carnaval tot s’hi val” van concedir premis a tots els nens assistents. El jurat tan singular que hi havia ens va fer riure una bona estona. Una tarda ben amena. La familiaritat, l’espontaneïtat i l’harmonia entre tots va ser clau perquè sortís rodó! Divertidíssim! Gràcies i ànims! Endavant amb les noves idees.

17 de febrer

DESEMBRE 2018

06/

18 de març

Teatre familiar - Soc un pallasso El dia 18 de març a les 6 de la tarda la sala del local social es va omplir de famílies per veure l’espectacle del pallasso Claret Clown. Dins la programació de la primera edició de teatre familiar l’Empordanet a escena van canalitzar-se un seguit d’actuacions als pobles de la subcomarca anomenada Empordanet. Amb l’espectacle “Soc un pallasso” el còmic va arrencar, des de dalt l’escenari, aplaudiments i riallades dels assistents amb els seus números estrafolaris, fent participar activament alguns infants que van rebre de primera mà les bromes del pallasso.

Manifestació

Espectacle del pallasso Claret Clown

31 de març

Tabàrnia es manifesta a Jafre en suport a Albert Boadella Un centenar de persones marxen silenciosament pels carrers del poble encapçalats pel dramaturg qui denuncia agressions a la seva residència. Un centenar de membres de la plataforma satírica, Tabàrnia, s’han manifestat aquest migdia a Jafre contra el nacionalisme català i en suport del seu líder, el dramaturg Albert Boadella. L’autoproclamat president de Tabàrnia té residència en aquesta localitat baix empordanesa i ha aprofitat l’acte per denunciar que la seva propietat ha estat víctima d’actes vandàlics els darrers anys. La manifestació ha començat cap a un quart d’una a la plaça major, on s’hi ha aplegat gent provinent principalment de Barcelona. Diari de Girona, 31 de març de 2018

Els manifestants al seu pas pel Carrer de la Creu

Botifarrada per la llibertat

/07

DESEMBRE 2018

7 d’abril

El grup Jafre Republicà i diversos veïns del poble van organitzar una “Botifarrada per la Llibertat” el dissabte, 7 d’abril, a la pista poliesportiva. A partir de les 11 del matí hi va haver diverses activitats, tallers d’elaboració de llaços grocs, espais per a l’escriptura de cartes als presos polítics, decoracions murals a diversos punts del poble, etc. També hi va haver parlaments de membres d’Òmnium Cultural, i lectura de manifest del grup Jafre Republicà. Seguidament més de dues-centes cinquanta persones van compartir una botifarrada per dinar i els diners que es van recollir es van ingressar a la caixa de solidaritat.

Festa Homenatge a la Gent Gran Els actes d’homenatge a la gent gran van iniciar-se el dimarts dia 15 amb la projecció del documental “Homenatge al Cinema Modern de Jafre” dedicat a la figura de Josep Casas. Aquesta projecció es va fer a les 7 de la tarda a la Sala Polivalent situada a la planta baixa de l’Ajuntament. El dimecres dia 16 es va fer una sessió de dinamització del Parc de Salut situat a la zona del Padró. El dijous dia 27 a la tarda es va fer jornada de portes obertes al taller de memòria a la Sala Polivalent. Dinar al restaurant Ca l’Alícia de Sant Mori

15, 16, 17 i 20 de maig

DESEMBRE 2018

08/

maig

El grup va visitar les ruïnes d’Empúries El divendres dia 18 es va organitzar una sortida a Castelló d’Empúries on es va visitar l’Eco Museu de la Farinera i la Basílica de Santa Maria. Després es va anar a dinar al restaurant Ca l’Alícia de Sant Mori i seguidament una passejada per les ruïnes d’Empúries. El diumenge dia 20 es va celebrar la festivitat de Sant Baldiri patró de l’associació sociocultural La Jafrenca. A les 12

del migdia es va fer un ofici solemne a la Parròquia amb l’acompanyament del Cor Interparroquial. A les dues dinar popular de germanor al Local Social. Després del dinar Joaquim Hostench va oferir un repertori d’havaneres i altres peces interpretades amb acordió. A continuació es va fer una audició de sardanes a càrrec de la Cobla La Principal de Cassà a l’exterior del Local.

Sardanes a càrrec de la Cobla La Principal de Cassà El compositor escalenc Quim Hostench autor entre altres de les sardanes “Jafre en el cor” i “Oh Verge, sou la Font Santa”

Catifes de Corpus

DESEMBRE 2018

/09

3 de juny

El diumenge dia 3 de juny se celebrà en el Santuari de la Font Santa la festa de Corpus, com és costum en el nostre poble. Durant tot el matí es procurà preparar el recinte a fi que la festa fos ben lluïda. A l’entrada s’hi confeccionà una bonica catifa floral i a la vegada s’adornà la porta de la capella i la d’accés a l’edifici. També s’engalanà la font i tot el pati convertint el lloc en un jardí. A les 6 de la tarda se celebrà la Santa Missa i tot seguit tingué lloc la processó que arribà fins el pati de la font on se celebrà un petit acte litúrgic. Retornats a l’interior del Santuari, Les tradicionals catifes florals a La font va ser engalanada per l’ocasió després de les pregàries, s’impartí la l’entrada del Santuari benedicció amb el Santíssim. Finalment mossèn Joan va agrair i felicitar a totes les persones que havien col·laborat en l’arranjament del lloc a fi que la festa fos ben solemne.

Liceu a la fresca

16 de juny

El dissabte 16 de juny va dur-se a terme per primera vegada a Jafre la projecció de la funció en directe de Manon Lescaut que tenia lloc al Liceu de Barcelona. Fa uns anys que aquest projecte fa arribar l’òpera a molts pobles i ciutats de Catalunya, aprofitant el bon temps, s’instal·len pantalles gegants a l’aire lliure i tothom que ho desitja pot gaudir en streaming de la funció que té lloc al Gran Teatre del Liceu. Aquesta vegada la Plaça del Castell va convertir-se en escenari operístic i unes cinquanta persones van poder seguir la lírica del compositor d’òpera italià Giacomo Puccini.

DESEMBRE 2018

10/

24 de juny

Revetlla de Sant Joan Per celebrar l’arribada de l’estiu, cada any la gent de Jafre es retroba a la terrassa del local Social, prop d’una foguera, per compartir un bon sopar de revetlla. La calidesa d’aquest esdeveniment comparteix espai amb l’estridència dels petards, les piules i els coets que la mainada i d’altres més grans gaudeixen encenent i fent esclatar. Havent sopat es va preparar un cremat per acompanyar les melodies de les havaneres i cançons marineres que va oferir el grup Xicranda, fent emocionar tots els assistents.

Aigua del Ter Entre els dies 3, 4 i 5 de juliol, una setantena de representants municipals entre alcaldes i regidors dels diferents municipis adherits al Consorci del Ter van recórrer amb bicicleta els més de 200 quilòmetres de la Ruta del Ter; un traçat impulsat i gestionat per l'ens supramunicipal que segueix el curs del riu Ter des del naixement a Ulldeter (Setcases) fins a la desembocadura a la Gola del Ter (Torroella de Montgríl'Estartit). La sortida es va fer el dia 3 de juliol a les 8 del matí des de l'estació d'esquí i muntanya Vallter 2000 i l'arribada el dia 5 de juliol a les 6 de la tarda. Al final del trajecte es va abocar l'aigua recollida a Ulldeter a la mar Mediterrània. Les regidores de Jafre, juntament amb els representants del Consorci del Ter i d’alguns ajuntaments, van recórrer amb bicicleta el tram entre el Molí de Jafre i el Rec de Molí a Verges on van passar el relleu a l’alcalde i regidors de Verges.

5 de juliol

Els alcaldes i regidors van portar aigua de forma simbòlica amb un càntir seguint el curs del riu entre Ulldeter i la Gola

XI Fira de Jafre El dissabte 14 de juliol es va celebrar l’onzena edició de la Fira de Jafre dedicada a la cultura de la cervesa artesana i als productes de la terra. Com és habitual la Fira es va ubicar a la zona de la Plaça del Castell i carrers circumdants, carrer de la Creu i carrer Major, on s’hi van poder trobar els estands de cadascun dels productors de cervesa artesana, dels artesans d’altres productes i també la barra de la comissió de festes organitzadora de l’esdeveniment. Hi va haver activitats per a totes les edats, inflables infantils, graellada de carn per dinar, demostració de puntes de coixí, elecció de la millor cervesa present a la Fira i música per cloure la celebració.

Carme Garcia i les puntaires del Montgrí

L’Isaac Batllori, del Birrot

/11

DESEMBRE 2018

14 de juliol

DESEMBRE 2018

12/

14 de juliol

En aquesta edició els elaboradors de cervesa artesana participants foren: Cervesa Poch's, Lo Vilot, Moska de Girona, Cerberus, La Plaga, Tro Ales, Soma, Cyclic, Wylie, La Pirata, La Black Flag, Can Navarra, Brasserie Dupont, La Calavera, Garage Beer i Grobrewers. La cervesa guanyadora d’aquesta edició fou GRADIENT SESSION IPA de SOMA. Les cerveses finalistes foren LA REPERA de LO VILOT FRUIT&SOUR MANGO de LA BLACK FLAG.

La Judith i en Roger de Can Bronsoms

En Ricard de Can Cos

Xavier Aguilera, Josep Gironès i Adrià Cudí

Imatge del públic assistent durant l’actuació musical

Donació de Sang

DESEMBRE 2018

/13

9 d’agost

Un any més, el dia 9 d’agost, el poble de Jafre va tornar a demostrar la seva solidaritat en ajudar a aquelles persones que necessiten salvar les seves vides. Tal com deia l’eslògan d’aquest any «DONA EL MILLOR DE TU, DONA SANG» vint-i-tres jafrenques i jafrencs vam donar el millor que tenim. Moltes gràcies a tothom per la vostra generositat!!! Les donacions es van fer al Local Polivalent de l’Ajuntament

Casal d’estiu a Jafre

juliol i agost

Un estiu mitològic Un estiu més, com sabeu, des de l'última setmana de juny, i fins la primera setmana de setembre, a Jafre s’ha portat a terme el Casal d’Estiu. Amb unes activitats organitzades i un ambient magnífic gràcies al comportament i l’esforç de tots els nens i nenes entre 3 i 14 anys, però també dels premonitors, monitors i de totes les famílies. Aquest any també, qui ho ha sol·licitat, ha pogut ampliar l’horari d’activitats des de les 8 del matí, fins a les 3 de la tarda. No podien faltar les excursions amb bici i les excursions a diferents espais del poble, sovint, en funció del temps; les dinàmiques esportives, els jocs constants, les manualitats,

el treball en grup i la conscienciació dels nens i nenes vers el seu entorn. Tampoc podien faltar les acampades

de rigor de cada mes a Pins, o la sortida al Parc Aquàtic d’Aquadiver el juliol, com ja és tradició.

DESEMBRE 2018

14/

juliol i agost

Aquest estiu al Casal de Jafre hem descobert l’origen del món a través de les històries mitològiques. Unes històries que ens han portat a conèixer millor els déus i deesses de la cultura grega; els monstres i bestioles ancestrals; les nimfes i els personatges màgics feréstecs, els herois i les heroïnes gregues, així com també hem pogut saber què els va motivar a ser qui són i què van fer per passar a la posteritat fins als nostres dies. Allò que fem, sigui per bé o per mal, serà allò pel qual ens recordaran. Com sabeu, això es va traduir un any més en una representació teatral que va convertir l’escenari del Local Social de Jafre en un viatge cap al món mitològic, on els nens i nenes van disfressar-se com autèntics déus i deesses i van interpretar i aprendre i gaudir, com sempre, acompanyats de tots vosaltres, pares i mares i familiars! Esperem seguir gaudint de la vostra confiança i atenció, elements imprescindibles que expliquen el creixement pausat però regular del casal del nostre poble els últims anys, que com sabeu, sempre està obert a tothom que tingui ganes de participar de la magnífica experiència de passar un estiu amb aquests nens i nenes

que fan que el casal valgui molt la pena. Us esperem el proper estiu!

Monitors: Cele, Pau, Raquel i Ramon.

Representació teatral que va convertir l’escenari del Local Social en un viatge cap al món mitològic

Premonitors: Marçal, Judit, Arnau, Blai, Marta i Sabina.

DESEMBRE 2018

/15

8 i 9 de setembre

Festa de Setembre

en honor a la Mare de Déu de la Font Santa Aquest any, van haver-hi novetats en la festa "petita" de Setembre, dies complets d'activitats per sortir al carrer a gaudir del bon temps. Començant pel dijous amb una classe de ioga gratuïta per totes les edats i com a resultat, segueixen les classes amb dos dies a la setmana, els dilluns i dimecres tarda-vespre. Va continuar el cap de setmana: el dissabte amb una votació sobre el nomenament del jardí públic de la corba, amb el resultat a favor del sí.

Consulta popular per decidir el nom del jardí de la corba de la carretera

El Màgic Raül va actuar a la Plaça del Castell A la tarda, pels nens i adults el mag Raül, va fer uns trucs ben diferents amb l'ajut de voluntaris que es van deixar lligar, tallar i tot el que se'ls hi va demanar. Silenci sepulcral, neguit i boques obertes dels petits per saber si en sortirien ben parats. Aplaudiments sonors i contentor ompliren la Plaça del Castell en veure els finals feliços de cada actuació. Va ser amè i entretingut fins els menys partidaris als jocs de màgia! Acte molt ben escollit. Seguidament, la festa solemne del naixement de la Mare de Déu a la Font Santa coincidint plenament amb

La Principal del Llobregat

la seva data, el 8 de setembre. Amb la col·laboració desinteressada de la Coral Interparroquial. Es van haver de col·locar cadires a sota el porxo de l'entrada per poder asseure a tothom. A la mateixa hora, el grup So Track feia la seva actuació. I el diumenge a la tarda, música en directe de la cobla La Principal del Llobregat van oferir un concert primer al Local Social i després sardanes a la Pista Poliesportiva. Un repartiment d'activitats per a tothom, grans i petits, fent poble. Cafè concert al Local Social amb la cobla

DESEMBRE 2018

16/

11 de setembre

Diada de setembre El matí de l’11 de setembre una bona colla de jafrencs i jafrenques van convocar-se a la Plaça Major per a celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Aquesta vegada, l’acte va començar amb el repartiment de clavells grocs per a tenir presents els presos i preses polítiques i represaliats i represaliades que es troben a l’exili. Tots els presents van emprendre el camí cap a l’encara anomenat popularment jardí de l’estelada on van tenir lloc els parlaments de l’alcaldessa, lectura del manifest de la diada, lectura d’una selecció poètica, i el cant dels segadors. L’acte va finalitzar amb l’ofrena de totes les flors grogues al peu de la bandera estelada i un brindis per la llibertat.

Inauguració

1 d’octubre

del Jardí de l’1 d’octubre

El dia 1 d’octubre de l’any 2017 va celebrar-se el referèndum d’autodeterminació de Catalunya a tots els pobles i ciutats del país. Aquest també va ser el dia que la ciutadania va exercir el seu dret a vot sota la repressió i l’amenaça d’un estat espanyol fora de control. Una data que queda gravada per sempre a la memòria de tots i totes les que ho vam viure. Per això, en

motiu del primer aniversari dels fets, i després de sotmetre-ho a votació entre els veïns i veïnes de Jafre durant els actes de la Festa Major de setembre, es va decidir inaugurar el jardí del revolt de la carretera on fins aleshores onejava l’estelada i popularment se n’hi deia jardí de l’estelada, com a “Jardí de l’1 d’Octubre”. Amb la instal·lació d’una gran peça mural de ferro on hi destaquen les lletres en què passa a anomenar-se l’espai va basar-se l’acte, que també va comptar amb moments molt emotius com l’arribada de l’urna del referèndum a mans de qui la va guardar estoicament aquells dies de setembre de l’any anterior; una memòria dels fets a mans de l’alcaldessa, la lectura del manifest, i una memòria de tots i cadascun

dels represaliats fent-los presents de manera simbòlica a través de les seves imatges i clamant llibertat per a totes elles i ells. L’acte va finalitzar amb el descobriment de la gran placa i el cant dels Segadors per part de tots els assistents, i un brindis i un petit piscolabis dins la sala polivalent als baixos de l’Ajuntament degut a la potent tramuntanada que bufava des d’aquella mateixa tarda. Èlia Bantí

Festa Major de Sant Martí Els actes de la Festa Major d’aquest any van començar el divendres dia 9 de novembre amb una xerrada sobre la importància de seguir bé els tractaments a càrrec de Maria Teresa Comas, farmacèutica d’Ullà, amb el suport del Col·legi de Farmacèutics. L’acte es va fer a la Sala Polivalent a les 7 de la tarda.

/17

DESEMBRE 2018

9, 10 i 11 de novembre

A les 8 del vespre van començar les actuacions musicals a càrrec de THE JINJIS, HALLDOR MAR, MOI AUSSI i PD IVANOTE. A les 9 del vespre es va fer una botifarrada popular.

Els actes del dissabte dia 10 havien de començar amb un viatge en un globus captiu situat al camp de futbol del Padró. Aquest acte es va haver de suspendre ja que les condicions meteorològiques no eren les més adequades. Degut a aquest fet el primer acte fou el partit de futbol de 4ª categoria territorial entre els equips de la U.E. JAFRE i el C.F. BELLCAIRE al Camp del Padró. Mentre es disputava aquest partit, que els jafrencs van perdre per 1 a 4, al Local Social es va fer un espectacle d’animació infantil a càrrec de Jaume Barri que va divertir petits i grans.

Espectacle a càrrec de l’animador infantil Jaume Barri

The Jinjis. Jaume de Quintana, Martí Resta i Pau Ribas

PD Ivanote

DESEMBRE 2018

18/

novembre

El grup Moi Aussi a néixer a Camprodon el 1998, un dels seus membres és veí de la Salvetat de Jafre. Una de les identitats de Moi Aussi és que els instruments i les veus sovint s’intercanvien entre els components, respectant en tot moment la creació natural del tema. Al migdia del diumenge dia 11, es va celebrar un ofici Solemne en honor a Sant Martí a la Parròquia amb l’acompanyament musical de la Coral Interparroquial i la Cobla “Les Casenoves”. Al final de l’acte religiós, i a l’interior del temple, la cobla del Rosselló va interpretar una selecció de peces musicals. Tot seguit es va poder ballar una sardana a la Plaça del Castell.

Halldor Mar, o més conegut com a Katalonski, és un dels personatges més populars de la televisió a Catalunya. Sempre acompanyat de la seva guitarra va actuar a Jafre.

A les 5 de la tarda es va fer una audició de sardanes a càrrec de la Cobla del Rosselló “Les Casenoves” a la sala del Local Social. A les 7 del vespre vam poder gaudir d’un Concert de Festa Major a càrrec del grup “Cafè Trio” a l’interior del mateix Local. Tot seguit, Ball de Fi de Festa amb el mateix grup. Durant tot el cap de setmana hi va haver inflables a la Pista Poliesportiva.

Cafè Trio és un grup musical format per dos cantants (Marcel Casellas i Eva Solà), tenor i soprano respectivament, i un pianista (Jordi González)

Sardana de migdia a la Plaça del Castell

Obres Municipals ARRANJAMENT DE LA FAÇANA DE LA CASA DE LA VILA Durant el mes de desembre s’han fet les obres d’arranjament de la façana de l’edifici de l’Ajuntament. Les obres, que tenen un cost aproximat d’uns 20.000 euros han estat fetes per l’empresa Obres i Construccions Joan Fusté S.L. de Rupià. L’arranjament ha estat finançat per mitjà d’una subvenció atorgada per la Diputació de Girona.

CONSTRUCCIÓ DE NOUS NÍNXOLS AL CEMENTIRI MUNICIPAL Durant el mes de desembre s’ha fet la segona fase de les obres d’ampliació del Cementiri Municipal. L’any passat es va fer el tancament perimetral i la pavimentació de la zona on aquest any s’han construït 30 nous nínxols. Aquests, seguint la normativa vigent, tenen unes dimensions més grans que els existents.

OBRES DE REPARACIÓ DEL FERM D’UN TRAM DEL CARRER MAJOR I DE LA PUJADA DE LA FONT SANTA El dilluns dia 12 de novembre van començar les obres de reparació del ferm d’una part del Carrer Major. Aquest tram va romandre tancat al trànsit de vehicles per obres de reparació del ferm des del núm. 44, alçada de la pujada de la Font Santa, en direcció al Cementiri Municipal.

/19

DESEMBRE 2018

Desembre

DESEMBRE 2018

20/

Família nova al poble

Olivia Flecha (Unas notas sobre Kundalini Yoga) Kundalini es el nombre dado a la enorme reserva de energía creativa dentro de todos los seres humanos. En la mayoría de personas es algo potencial. El Kundalini se encuentra representado en el arte anciano del Tíbet y la India como una serpiente enrollada en la base de la columna. La palabra Yoga significa “unión” en sánscrito. El objetivo del yoga es despertar este potencial (kundalini) para obtener un estado de iluminación o unión. Se refiere tanto a la unión entre mente, cuerpo y alma como al universo. En realidad, yoga es un camino hacia esta unión, es autoconocimiento, experimentar continuamente, observar y actuar. Lo conocemos hoy en día gracias a la cultura de la India y el Tíbet y tiene raíces de más de 5.000 años. En occidente el yoga generalmente es conocido como una actividad física dominada por gente flexible y joven. Eso es un mito. El Yoga es para todos y viene en una cantidad amplia de formas. Karma Yoga: Acción desinteresada. Se trata de un servicio a los demás sin querer beneficios propios. Bhakti Yoga: Es puramente místico y devocionario. Su objetivo es desarrollar el amor a todos los seres, la humildad, la caridad. Gnana Yoga: Sabiduría y estudio. Mantra Yoga: Canto o mejor dicho vibraciones sonoras. Raja Yoga: Desarrolla la mente. Se realiza a través de la meditación. Hatha Yoga: Busca el equilibrio de las energías psicofísicas. Trabaja fundamentalmente sobre el cuerpo para dominar la mente. Tantra Yoga: Fusiona técnicas yóguicas y tántricas. El tantra es un sistema que propone la liberación no a través de la renuncia, sino de la realización y la unión de las polaridades masculino y femenina. Kundalini Yoga: Tiene aspectos de todas estas formas. Es conocido como “El Yoga de la Conciencia” y usa técnicas de respiración, ejercicios físicos, mantra, postura corporal, puntos de concentración y meditación. El hombre es una miniatura del cosmos, posee la energía cósmica y los 5 elementos de la naturaleza: tierra, agua, aire, fuego y éter. Además del cuerpo físico poseemos un cuerpo energético recorrido por los nadis (canales de energía) y chakras que son centros o ruedas de energía. El Kundalini yoga trabaja para despertar la energía kundalini moviéndola a través de los nadis, desbloqueando los chakras y produciendo un progresivo aumento de conciencia.

El Kundalini yoga llegó a occidente por las enseñanzas de Yogi Bhajan. Sus aprendizajes vienen de una tradición exclusiva de la realeza Sikhs. Yogi Bhajan lo trajo a California en los años setenta abriéndolos a una forma inclusiva, para todo el mundo. Fue desarrollado para amas de casa, gente con familia y trabajo. Por esta razón es muy potente y en poco tiempo realizas los beneficios. Da una sensación inmediata de vitalidad y lucidez. Kundalini Yoga no es una religión, no hay doctrina, al revés; es una investigación personal donde encuentras que todas las respuestas están dentro de uno mismo. Kundalini yoga mejora situaciones de estrés mental y físico y ayuda a ser más consciente de la respiración, conecta la respiración con el movimiento. Cuando el cuerpo se relaja, la mente también se relaja y aprende a conectar respiración y movimiento en vez de estar siempre con prisas. Kundalini yoga brinda un sentimiento de bienestar y felicidad. Dicen que es imposible deprimirse practicando seriamente Kundalini Yoga. Lo que aprendemos en la esterilla de yoga se transfiere a la vida cotidiana. Aprendemos a tener mejor control de nuestros emociones y reacciones a situaciones difíciles. Empecé a practicar Kundalini Yoga hace 4 años atrás en Londres. Hice mi formación en Avagar, Madrid y estoy enseñando Kundalini yoga en el Ayuntamiento de Jafre cada lunes y miércoles de 19.00 - 20.30 h. Las clases están abiertas a todos. Olivia Flecha

La Guerra Civil (Tercera part)

/21

DESEMBRE 2018

Ara fa 80 anys...

Introducció En els dos últims números del Pedró presentàvem una visió dels primers temps de la Guerra Civil (1936 – 1939) i les seves conseqüències. Concretament en el número anterior veiem el desenvolupament de la guerra en el nostre poble durant el 1937 i els primers 6 mesos del 1938. En aquest número prosseguirem aquest estudi fins al final de la mateixa que aquí, a Catalunya, tingué lloc el febrer de 1939. Cal tenir present que són temps difícils i dolorosos i els veïns del nostre poble experimentaren en la pròpia pell penalitats i privacions com les dificultats econòmiques, la falta d’aliments, la pèrdua de familiars degut a les accions bèl·liques i el patiment dels pares que veien que anaven cridant les corresponents lleves i com jafrencs molt joves (la quinta del biberó), que gairebé no havien sortit del poble, hagueren de deixar la casa paterna per anar a lluitar al front. Les famílies veien com els seus fills, quasi nens encara, passaven a ser soldats, amb tot el que això representa. Aquests joves no tingueren una preparació militar adequada, sols una formació elemental i eren enviats al front de batalla.

Batalla de l’Ebre La batalla de l’Ebre tingué lloc entre el juliol i el novembre de 1938 i ha estat considerada com la batalla més llarga i cruenta de tota la guerra. La inicià el govern de la república amb l’objectiu, com hem vist abans, de recuperar València que havia caigut en mans de les tropes franquistes. Amb aquesta acció també s’intentava tornar a enllaçar Catalunya amb la resta del territori republicà, tornar a aixecar la moral de les tropes i restablir en l’ambient internacional el prestigi militar de la república. En aquesta batalla es poden distingir diferents etapes: la primera d’elles és l’etapa de preparació que va del 18 al 24 de juliol de 1938. Els preparatius foren minuciosament planificats pel general Vicente Rojo i executats pel recentment creat exèrcit d’elit de l’Ebre. Aquesta preparació fou duta a terme de forma secreta. Els nacionals no s’assabentaren del que es pretenia portar a terme. Els republicans, aprofitant

L’Estat Major Republicà planejà una ofensiva per defensar Catalunya, principalment, utilitzant la milícia de reserva de reclutes, els joves cridats recentment a la guerra i els reforços de soldats que hi havia a la frontera. A mitjans de 1938, Catalunya es trobava separada de la resta del territori republicà ja que les tropes nacionals havien arribat al Mediterrani (sector Vinaròs). València quedava separada de Barcelona i Terol havia estat reconquerida pels nacionals que també intentaven entrar a Catalunya en el sector del riu Segre. Aquesta lluita (molt més dilatada en el temps però menys coneguda que la Batalla de l’Ebre) és coneix com la Batalla del Segre. En el bàndol republicà els ànims estaven força baixos i per mirar de donar una nova empenta a la lluita calia una acció important a fi d’aixecar la moral de les tropes i de la ciutadania. Es planificà una ofensiva important en el sector de l’Ebre per tal d’evitar que les tropes nacionals entressin al principat i tornar a unir Catalunya amb la resta del territori republicà (principalment amb València). Aquestes accions es coneixen amb el nom de les Batalles de l’Ebre i del Segre.

els regs d’aigua, construïren passeres amb suro i també amb botes de vi, bidons i altres elements per poder-los transportar als punts per on es pretenia creuar el riu. El general Rojo sap que el seu exèrcit no disposa d’una important artilleria i per suplir aquesta manca, creu que un atac sorpresa serà el principal aliat. Passar el riu per mitjà de barques o passeres, agafant desprevingut l’enemic, els ajudarà molt a aconseguir el seu objectiu.

DESEMBRE 2018

22/

Ara fa 80 anys...

En tot el sector no hi ha cap pas per poder creuar l’Ebre ja que quan van replegar-se a la riba esquerra foren volats, pels mateixos republicans, tots els ponts i passeres. Creuar el riu no era una tasca senzilla però cal dir que fou molt preparat. Hi havia, en primer lloc, una línia de vigilància en tota la vora esquerra del riu formada per petits grups de militars camuflats entre la vegetació. Una mica més lluny hi havia les tropes, també camuflades, que tenien com objectiu defensar els observadors. El dia 24 de juliol tot està preparat per creuar el riu. L’ordre arribà als pocs minuts de l’entrada del dia 25. En tots els sectors les tropes republicanes travessen el riu Ebre per tres punts diferents: pel sector d’Amposta, pel sector central i pel sector de Mequinensa. Tres barques surten de la riba republicana al nord d’Amposta. Al poc de començar l’ofensiva les bombes il·luminen la nit i comença la trepidació de les metralladores. Altres barques actuen en la travessia que portarà els soldats a la riba dreta del riu. Hi ha un moment d’eufòria entre les tropes republicanes ja que des de la riba esquerra organitzen molts passos de forces. Les passeres provisionals estan a punt per ser col·locades. Les barques passen una i altra vegada transportant soldats i material militar. A les 6 del matí, al clarejar, les tropes nacionals veuen arribar a les seves posicions dues primeres companyies i es pot dir que en aquest moment comença la veritable batalla de l’Ebre. Els nacionals destrueixen passeres i algunes barques sofreixen molts danys, altres són enfonsades i n’hi ha que queden a la deriva. No cal dir que les tropes republicanes intenten reparar tot el que poden per fer travessar el màxim nombre d’efectius. L’arribada de la nit és esperada per portar més homes a l’altre riba. En el sector de Mequinensa i Faió, les barques en pocs minuts creuen el riu ja que en aquesta zona les aigües són manses. Un cop a l’altre riba busquen refugi a la part de la muntanya que domina Mequinensa. En el sector central és on es desenvolupa l’esforç principal de les tropes republicanes. El cos més important de l’exèrcit popular creua el riu pel nord de Riba-Roja i Flix i, tot seguit, es despleguen a fi d’ocupar la serra de la Fatarella. Els que no han creuat el riu encara i que esperen fer-ho, reben el càstig de l’aviació franquista que ataca a les tropes i intenta destruir les passeres que els enginyers havien aconseguit instal·lar. Les forces que han aconseguit arribar a la riba dreta del riu actuen sense l’ajut de l’artilleria ni de l’aviació. El fet que aconseguissin creuar el riu i conquerir territori enemic és una veritable proesa ja que van haver de carregar amb tota mena de material i armament uns 20 quilòmetres fins arribar a les serres de Pàndols i de Cavalls.

Els que encara no han creuat el riu s’han d’enfrontar a una nova dificultat. Els caps de les tropes franquistes ordenaren l’obertura de les comportes dels embassaments de Camarasa i Tremp (les aigües d’aquests embassaments van a parar a l’Ebre) que es troben en zona controlada pels nacionals. Pretenen provocar una sobtada crescuda del cabal que faci desaparèixer els ponts provisionals i destrueixi les fortificacions i material que es trobi més proper a la riba del riu. Després de la crescuda, els enginyers republicans hauran de tornar a refer les passeres provisionals. Les tropes republicanes que han aconseguit arribar a la riba dreta avancen i moltes persones de les poblacions reconquerides (com per exemple Gandesa) que són partidaris dels franquistes, marxen de casa seva buscant llocs més segurs fora de la zona de guerra. La batalla s’ha iniciat amb un domini clar de les tropes republicanes formades, de forma majoritària, per soldats catalans. Serà una batalla clau per l’entrada de les tropes nacionals a Catalunya. Per entendre millor el desenvolupament d’aquesta batalla la dividirem en parts: la primera es desenvolupa entre el 26 de juliol i el 5 d’agost. Es pot considerar com el període en què les tropes republicanes conqueriren tota la comarca de la Terra Alta. La resistència que trobaren fou molt feble ja que agafaren desprevingudes les tropes nacionals que consideraven que l’Ebre era una frontera segura. La segona part va del 6 al 9 d’agost, dies en què les tropes nacionals fan la primera contraofensiva. Els nacionals s’han recuperat de la sorpresa inicial i han reunit molt efectius de l’arma d’artilleria la qual cosa els permet contraatacar. Del 10 al 18 d’agost recuperen les poblacions de Faió i Mequinensa en el que es coneix com la segona contraofensiva. La tercera, tingué lloc entre el 19 d’agost i el 2 de setembre. En aquests dies, les tropes del terç de Montserrat s’incorporen a la lluita i molts catalans dels dos bàndols estan presents en el camp de batalla. La lluita principal està localitzada al nord de Gandesa. L’aviació és un factor

principal en aquesta fase de la batalla. La quarta contraofensiva té lloc del 3 al 17 de setembre i es portà a terme a Corbera, Villalba dels Arcs i Gandesa. Les tropes nacionals, molt a poc a poc, van recuperant les posicions perdudes a l’inici de la batalla. La cinquena contraofensiva es produeix entre el 18 i el 30 de setembre. En aquest període, l’aviació nacional adquireix un paper molt important. La lluita és molt dura i es produeixen moltes baixes sobretot a les serres de Cavalls i de Pàndols. La sisena es portà a terme entre els dies 1 i 29 d’octubre. Aprofitant la millora del temps, les tropes nacionals amb l’ajuda de l’aviació i els carros de combat van recuperant terreny i es van acostant a la riba de l’Ebre. Els republicans estan nerviosos i alguns generals parlen d’un pacte amb l’enemic però d’altres no volen ni sentir-ne a parlar ja que els nacionals veuen favorable el fi de la guerra i el domini de tot el territori de l’estat espanyol.

DESEMBRE 2018

/23

aconseguiren arribar, s’hagueren d’amagar per no ser declarats desertors. Al final de la batalla, 130.000 homes dels dos bàndols havien mort i foren sepultats entre vinyes i oliveres de la Terra Alta.

La Batalla del Segre

Les darreres ofensives de la guerra tingueren lloc entre el 30 d’octubre i el 16 de novembre. Les tropes nacionals van recuperant els últims reductes que la república defensa a la Terra Alta. Els comunicats diaris que fan els respectius exercits, són cada dia més lacònics en el bàndol republicà i més triomfals en el bàndol nacional.

Les forces nacionals que defensaven Saragossa quedaren lliure i es dirigiren vers el nord de Catalunya i obriren un nou front en la riba dreta del Segre. Tot aquest moviment de tropes i les lluites que es produïren és el que es coneix amb el nom de Batalla del Segre. Aquesta fou una batalla molt llarga ja que s’inicià el mes d’abril de 1938 i es perllongà fins el gener de 1939. Està considerada la batalla més llarga de tota la Guerra Civil Espanyola. Foren 9 mesos de lluita en què les tropes republicanes intentaren impedir l’entrada de les tropes nacionals pel nord de Catalunya. Aquesta batalla no ha tingut el ressò de la de l’Ebre, la seva batalla germana, ja que el pas de l’Ebre de les tropes republicanes, com veiérem en el seu moment, fou considerat com un veritable atac estratègic i a la vegada important per intentar aturar l’avanç franquista vers Catalunya.

Des de Catalunya es veia la batalla de l’Ebre amb molta preocupació ja que la seva pèrdua faria que el principat quedés indefens davant l’imminent entrada dels nacionals, sense poder oposar resistència com finalment així fou. Molts soldats republicans catalans, en veure com anava la cosa, fugiren de la zona de l’Ebre i intentaren retornar a peu, o com fos, a casa seva. Alguns aconseguiren arribar fins a llar familiar, altres es quedaren pel camí. Els que

Aquestes forces procedents de Saragossa es dirigeixen vers Lleida que fou conquerida el 3 d’abril de 1938. Fou la primera població important (cap de província) catalana que quedà en mans dels nacionals, però no aconseguiren travessar el riu Segre. Això va fer que l’avanç militar cap a la resta de Catalunya quedés aturat a la riba dreta del Segre i del Noguera Pallaresa. Les conseqüències de la llarga lluita es feren sentir, principalment, en el nombre de baixes en

DESEMBRE 2018

24/

Ara fa 80 anys...

els dos bàndols. En un principi, els nacionals tenien la intenció de travessar el riu per la banda de Lleida i per la de Serós però no els fou possible ja que trobaren molta oposició. En aquest context, Balaguer fou un lloc important ja que s’intentà la construcció d’un pont, cosa que s’aconseguí, en part, però no proporcionà cap valor estratègic.

El 23 de desembre, els nacionals organitzen l’atac definitiu per travessar el Segre cosa que aconseguiren el 3 de gener de 1939 en què es domina tota la riba esquerra i les tropes comencen l’avanç cap al sector nord del país. El 4 de gener arriben a les Borges Blanques capital de la comarca de les Garrigues.

Pels nacionals, dominar la zona de Tremp i Camarasa era molt important ja que d’aquesta manera tenien el control dels principals embassaments de la regió i la quasi totalitat de les principals centrals elèctriques de Catalunya. D’aquesta manera tenien el domini de la força elèctrica del país a l’igual que el control de l’aigua, no sols d’aquest riu sinó també de l’Ebre, tal i com indiquem al parlar de la batalla de l’Ebre.

Una vegada els nacionals tingueren el pas lliure per travessar l’Ebre (13 de novembre de 1938) els quedaren obertes les portes per conquerir el sud del principat. L’avanç cap al nord s’inicià una vegada guanyada la batalla del Segre el 3 de gener de 1939. L’objectiu final de les forces nacionals que havien lluitat en aquestes batalles serà la conquesta de Catalunya. De mica en mica van caient sota el domini dels nacionals, sense trobar una gran resistència totes les poblacions catalanes.

Data de la caiguda d’algunes poblacions: Data 4 de gener de 1939 12 de gener 13 de gener 20 de gener 24 de gener 26 de gener 27 de gener 4 de febrer 5 de febrer 8 de febrer 10 de febrer

Població Artesa de Segre i les Borges Blanques Montblanc Reus, Tarragona, Vilafranca i Ponts Vilanova i la Geltrú Conca del Llobregat, Manresa, Martorell Barcelona. El matí entren les tropes per la diagonal. Per la tarda aconsegueixen dominar el centre de la ciutat. El 27 es fan amb el control de tota la ciutat. Mataró Girona La Bisbal Jafre i Figueres Arriben a la frontera francesa

La vida a la rereguarda continua

Josep Pibernat va haver de renunciar a l’alcaldia per incorporar-se a files.

El dia 5 de juny de 1938, l’alcalde Josep Pibernat (que pertanyia a la lleva de 1925) convocà una reunió del ple de l’Ajuntament per comunicar que havia d’abandonar el càrrec per incorporar-se a files l’endemà dia 6 de juny. El va succeir, l’alcalde segon, Josep Alabau Mascarreras. El 31 d’agost, a Jafre hi havia 476 habitants i 52 refugiats. Això representa 104 habitants menys que el 1936. Com que no disposem del padró no sabem si aquesta diferència és deguda a què els mobilitzats no hi són comptabilitzats.

Durant els mesos d’agost, setembre i octubre de 1938 diferents combatents jafrencs apareixen citats al Diario Oficial del Ministerio de Defensa de la República. Josep Alabau Mascarreras El 6 d’agost es publicà l’ascens de de Can Xiviu va ser alcalde Martí Pibernat Vidal (de Can Candel 6 de juny de 1938 fins el 8 de febrer de 1939. di) a sergent d’infanteria, procedia de milícies. L’1 d’octubre es publicà també l’ascens a sergent de l’arma d’infanteria del caporal Enric Alabau Cortada (de Can Xiviu) que servia a la 138a Brigada Mixta de l’Exèrcit de l’Est. El 10 d’octubre, Martí Pibernat Terrats (de Cal Noi Roc) és promocionat a sergent de l’arma d’artilleria. Estava destinat a la defensa de costes, agrupació sud. Miquel Pibernat Vidal (de Can Candi) havia ingressat al cos de Carrabiners. Una part important de les comunicacions que realitzà el consistori en aquestes dates estaven relacionades amb el jafrencs que feien la guerra. Les comunicacions són diverses: comissaris polítics que demanaven informació sobre un combatent a l’Ajuntament, l’Ajuntament que demana a l’exèrcit el parador d’un soldat a petició de la família que no té, o ha deixat de tenir, notícies seves. El cas que l’exèrcit desconeix on es troba un combatent i demana a l’Ajuntament si aquest ha tornat a casa sense autorització. Un altre seria el cas d’un soldat que gaudia de permís i que, malgrat haver-se-li acabat, no s’ha reincorporat. També soldats que estant de permís es posen malalts i l’Ajuntament ha de donar fe que continuen malalts... El 3 d’octubre s’envià l’aval polític que sol·licitava el tinent Pere Pages (de Can Benito) que estava destinat el setè cos d’exèrcit. També certificats com el de l’Enric Alabau de Can Xiviu. Exemples de l’intercanvi de correspondència entre l’Ajuntament i els estaments militars respecte dels desapareguts

Martí Pibernat Terrats de Cal Noi Roc (lleva del 1934), va ser promogut a sergent de l’arma d’artilleria el 10 d’octubre de 1938.

DESEMBRE 2018

/25

són la comunicació de resposta a la 26 ena Divisió de l’Exèrcit de l’Est sobre el parador de Martí Pibernat de Can Candi: “Que el sargento Martín Pibernat no se encuentra en esta población y que sus familiares dicen que hace más de 4 meses que no tienen notícias suyas”. Aquesta comunicació és del 3 de desembre, en Martí Pibernat Vidal estava tancat a la presó provincial de Santander des del 22 d’agost, on va anar a parar després d’haver estat capturat. En el mateix sentit, davant la demanda d’informació de l’exèrcit, l’Ajuntament contesta: “Que se ignora el paradero de Miguel Batlle Estany”. Cal apuntar que, tant un com l’altre, sobrevisqueren al conflicte armat.

Les comunicacions més temudes eren els certificats de defunció que els comandaments de les unitats on servien enviaven a l’Ajuntament. Aquests eren indispensables perquè els familiars més propers: la viuda o els pares poguessin demanar una pensió.

Comunicació de l’exèrcit a la família Bonany Pons (Can Raliu) de la mort del seu fill Sebastià Bonany (18 anys) de la lleva del 1941 que va morir el gener de 1939. Font: Arxiu familiar de Josep Burch Bonany

DESEMBRE 2018

26/

Ara fa 80 anys...

“Tengo el sentimiento de participarle que, cara al enemigo, luchando heroicamente, ha muerto su hijo SEBASTIAN BONANI PONS, que en vida fue soldado del 379 Batallón de esta brigada, por lo que le ruego acepte el más sentido pésame que tanto sus compañeros de armas, como los demás oficiales y jefes de la Unidad, me han encargado con el mayor interés transmita a Vd. y al que uno el mío muy sincero. Por conducto del Sr. Presidente del Consejo Municipal de esa localidad le remito la documentación recogida al fallecido y me complazco en ofrecer mi modesta colaboración para que sus legítimos derecho-habientes no sólo cobren la pensión pertinente sino además los haberes que pueda tener devengados y pendientes de cobro, advirtiéndoles que será para mi gran satisfacción poder servir a los familiares de un verdadero héroe español.”

eines (pics i pales) per cavar trinxeres i altres defenses. Un dels oficials que estava al comandament del destacament s’allotjava a Can Tomaset.

La falta d’aliments, en especial la d’oli, motivà vàries comunicacions sol·licitant-ne l’enviament. En aquells dies, els vehicles eren un bé escàs, l’Ajuntament adreçà un ofici a la comissaria de Girona demanant poder fer ús del camió del flequer Josep Font (de Can Diego) que dos anys abans havia estat incautat pel comitè. Aquesta comunicació ens interrogà sobre destí que es va donar als cotxes i els camions confiscats pel comitè antifeixista el juliol del 1936. Hi ha evidències que durant els tres mesos d’existència del mateix, van ser utilitzats pels seus membres, però desconeixem que se’n va fer una vegada dissolt. Analitzant la comptabilitat d’aquell període hem trobat que durant l’any 1937, l’Ajuntament va pagar diverses factures per valor de més de 1200 pessetes corresponents a diferents arreglos, compra de rodes, pneumàtics, greixar, oli, la compra d’un remolc i altres reparacions referides a “l’auto de l’Ajuntament”. Com que no hem trobat que el consistori tingués cap automòbil en propietat unit al fet que aquest abonà a Jaume Teixidor, a qui s’havia incautat el cotxe, l’import de la factura d’una reparació que ell ja havia pagat amb anterioritat, ens indueix a pensar que l’Ajuntament feia ús d’algun dels vehicles incautats pel comitè. En aquests temps hi havia militars al poble. Al solar situat al davant de Can Diego hi havia instal·lat un grup de militars que eren italians. A Can Pep Frare, que havia quedat deshabitada, n’hi havia de polonesos. [4] Les diferents nacionalitats d’aquests efectius ens indica que podria tractar-se de membres de les brigades internacionals. Una de les feines d’aquests soldats era fer fortificacions. Hi ha qui recorda com en algunes cases els van anar a demanar

Grup de militars a l’hora de dinar, al carrer Major a l’alçada de la Plaça del Castell (Fotomuntatge).

Segons sembla el nostre poble no fou bombardejat per l’aviació però sí que alguna bomba caigué dins del terme municipal. Al respecte, la Vicenteta de Can Cames recorda: ”Un dia a la tarda amb la meva germana varen collar l’euga i varen anar al camp a buscar menjar pels animals. Quan ja tornàvem i érem prop de Can Marull, un avió va deixar anar una bomba en un camp que en Sidro de Can Norat tenia al Salancs. Nosaltres feia poc que hi havíem passat pel costat. Més tard, ho vam anar a veure, hi havia un clot molt gran.” Però la persona que es trobava més a la vora del camp on va caure aquesta bomba era la Francisca Pages, filla de Can Cona i casada a Can Marull, que estava fent menjar pels animals en un camp proper i que, segons sembla, va resultar il·lesa. També es recorda com avions amb base a Mallorca, venien de nit i llançaven bombes contra els camps d’aviació que hi havia a Canet i Celrà. En la foscor de la nit, es podia veure i sentir l’esclat de les bombes i això causà molta alarma i por, sobretot entre els més petits. Haver de conviure amb aquest perill va fer que alguns aprenguessin a conèixer el tipus d’avió i, fins i tot, a quin bàndol pertanyia pel soroll dels motors.

DESEMBRE 2018

/27

Tropes de l’arma d’artilleria. A la fotografia es distingeix a Sebastià Valls (en Tianet de Can Pei de la carretera) que aguanta la bandera blanca amb un rectangle negre al centre de la imatge. Font: Marta Valls.

Els que vivien amagats Sabem que des de l’inici de la guerra hi va haver persones que van fugir o que es van amagar ja sigui perquè temien per la seva vida o per evitar la mobilització. Pel que fa referència a aquests darrers es tractava d’homes de les lleves mobilitzades que s’havien amagat per no haver d’incorporar-se a l’exèrcit. Uns, simplement no volien córrer el perill de perdre la vida i altres, a més, afegien motivacions ideològiques per eludir la incorporació a l’exèrcit de la república. Sabem que hi va haver membres de diferents famílies que en ser cridats a files es varen amagar i passaren a ser considerats pròfugs. Les seves famílies foren castigades, se les deixà sense racionament. També hi hagué casos de soldats que després d’haver estat ferits i haver passat un temps de convalescència a casa, s’amagaven o fugien per no haver de reincorporar-se. La derrota de l’exèrcit de la república a la batalla de l’Ebre (finals d’estiu i tardor de 1938) va provocar la desbandada dels combatents que varen sobreviure. Alguns jafrencs que pertanyien a diferents lleves mobilitzades i que havien participat als combats van decidir abandonar l’exèrcit i tornar a casa. Per uns va ser un viatge a peu, des de les terres de ponent, que va durar varis dies fet amb el temor constant a ser descoberts. Altres van recórrer a mètodes més elaborats. Segons ens han explicat, un membre de la lleva del 1937 va adoptar la identitat d’un company mort i va aconseguir convèncer a un conductor d’un camió que es

dirigia a Figueres que l’acceptés com a passatger amagat entre la càrrega. Segons sembla va prometre al conductor que seria recompensat per la seva família quan arribessin a la capital de l’Alt Empordà. Però quan el camió va passar per un indret proper a Jafre en què la velocitat era reduïda degut a una pujada, el passatger va saltar del camió sense que el conductor se n’adonés. Una vegada a Jafre van haver d’amagar-se per no ser denunciats. N’hi havia que de dia s’ocultaven al bosc i de nits anaven a casa seva a buscar menjar. Altres s’amagaven dins de la seva pròpia llar. El 3 de desembre de 1938 l’Ajuntament envià una relació dels desertors però en desconeixem el contingut. Hi havia un altre grup de persones que també s’amagaven encara que era per un motiu diferent. Tenim notícia que al nostre poble hi van arribar a viure, amagats, tres sacerdots. D’aquests, en parlarem més endavant. Un altre fet que hem constatat és que alguns jafrencs que van ser cridats a files pel bàndol republicà acaben la guerra lluitant en el bàndol nacional. És el cas de Miquel Batlle de Can Batlle (de la lleva del 37). Un altre cas és el de Joan Vila de Can Patiua (lleva del 40) que va servir 12 mesos a l’exèrcit republicà a l’arma d’infanteria i 9 mesos al nacional a l’arma d’artilleria. Remigi Oliveras de Ca la Ramona (lleva del 36) va servir 20 mesos a l’exèrcit republicà i 7 mesos al nacional.

DESEMBRE 2018

28/

Ara fa 80 anys...

El Sindicat Agrícola de Jafre El sindicat es va fundar el 16 d’abril de 1931 amb l’objectiu de defensar la condició social i promoure la millora dels treballadors de la pagesia del terme. Els seus primers presidents foren Sebastià Alabau Teixidor i Miquel Hugas Sabat1. El febrer de 1933 s’adherí a la comarcal agrària de Torroella de Montgrí. El sindicat va impulsar les Joan Alabau va presidir el compres i vendes col·lectives Sindicat Agrícola de Jafre dels seus associats així com el des del març de 1936 al novembre de 1938 lloguer conjunt de maquinària agrícola. El 1934 estava adherit a la Federació Provincial de Treballadors de la Terra (FPTT). El sindicat participà en els fets d’octubre del 1934, paralitzant la circulació de cotxes per la carretera de Verges a Sant Jordi al seu pas per Jafre. Avisada l’autoritat d’aquest fet, envià al poble un contingent de la guàrdia civil que efectuà 35 detencions la qual cosa representa el 7% de la població. Els detinguts foren traslladats a Girona però la majoria quedaren en llibertat. Només foren processades quatre persones, algunes de les quals no pertanyien a l’entitat, que finalment foren absoltes. Degut a aquests fets, el novembre del 34 no es va poder celebrar la festa major de Sant Martí i finalment es va haver de celebrar per Nadal. El Sindicat, com moltes altres institucions del país, fou clausurat per haver participat a la revolta. Durant l’any 1935, l’autoritat va mantenir el seu tancament i no va poder tornar a reemprendre les seves activitats fins el 10 març de 1936. El dia 9, el Delegat d’Ordre Públic de la província va ordenar al comandante

NOM

Miquel Hugas, president

Narcís Bagué, vicepresident

Pere Teixidor, tresorer

Dirigents del Sindicat Agrícola de Jafre en el moment de la seva reobertura el 10 de març de 1936.

La Guàrdia Civil va aixecar els precintes de clausura del local, posats dos anys abans. Lliurà els llibres de comptabilitat, caixa, la llista de socis, un segell, una taula i quatre cadires que havien estat intervinguts en el moment de la clausura. Després de gairebé dos anys d’inactivitat i amb una situació política molt diferent a la què hi havia en el moment de la seva elecció, els dirigents del Sindicat van decidir convocar eleccions per afrontar la nova etapa. Com a resultat d’aquest procés va resultar escollida una nova direcció formada per cinc membres sota la presidència de Joan Alabau Teixidor. La nova direcció del Sindicat va ser la següent:

EDAT

CÀRREC

NOM DE LA CASA

Joan Alabau Teixidor

35 anys

President

de Cal Curt

Jaume Almar Oliveres “Let Tins”

53 anys

Secretari

de Can Tins

Josep Germillach Pagès

33 anys

Vocal

de Cal Tit

Pere Teixidor Oller “Pere de Ca La Xica”

41 anys

Vocal

de Ca la Xica

Josep Alabau Esteve

46 anys

Vocal

de Can Pinus Matas

Ramon Alberch i Joan Viñas: Jafre, Quaderns de la Revista de Girona. Núm. 83, Sèrie: Monografies Locals (Núm. 49), p. 66

del puesto de la Guardia Civil de Verges: “Sirvase proceder al levantamiento de la clausura que pesa sobre los sindicatos agrícolas de Parlavà y de Jafre.” El dia 10 la força pública es personà a la seu del sindicat que es trobava al carrer Major número 42 i, en presència dels directius, executà l’ordre. En aquell moment, el president era Miquel Hugas Sàbat (de Can Grau), en Narcís Bagué Testart (de Can Bagué) n’era el vicepresident i en Pere Teixidor Oller (en Pere de Ca la Xica), el tresorer.

El 30 d’agost de 1936 es publicà el decret de sindicació obligatòria. La mesura establia que tots els pagesos estaven obligats fer les vendes i, si era el cas, la transformació dels productes agrícoles o ramaders a traves del sindicat. També les compres de material, les assegurances i l’obtenció de crèdit per l’explotació agrícola. El sindicat estava

Joan Alabau, president

Jaume Almar “Les Tins”, secretari

Pere Teixidor, “Pere de Ca la Xica”, vocal

Josep Alabau, de Can Pinus Matas, vocal

DESEMBRE 2018

/29 Josep Germillach, de Cal Tit, vocal

Direcció del Sindicat Agrícola de Jafre, l’abril de 1936.

obligat a acceptar tots els conreadors del terme municipal. La gestió s’estructurava en quatre àrees: venda i transformació de productes, compres, assegurances i caixa de crèdit. El sindicat controlava les llavors per poder plantar, el planter, l’adob químic (el nitrat i el sulfat de coure), la compra de gasolina pels motors de regar i la maquinària. Així com la venda de la producció dels pagesos i ramaders del poble. Això incloïa productes tan essencials per l’economia del municipi com els cereals i el bestiar. Aquesta obligació va fer que el setembre del 1936 el nombre de socis augmentés

fins a la vuitantena, que era el nombre de famílies que es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia al nostre poble. El paper assignat al Sindicat no era fàcil. Molts pagesos no veien bé que se’ls controlessin els preus i que se’ls obligués a fer les compres i les vendes a través de l’entitat. El 16 de març de 1937 s’aprovaren uns nous estatuts. A principis del mes d’abril, el Sindicat es va fer amb el control dels queviures dels quatre establiments del poble. El Sindicat i la Conselleria de Proveïments van fixar el preu de venda al detall de cada producte.

Document on s’estableix que el sindicat controla els queviures de les quatre botigues del poble i en fixa el preu de venda. Font: Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Jafre.

DESEMBRE 2018

30/

Ara fa 80 anys...

A finals del mes de maig l’Ajuntament va intervenir maquinària (tractors i màquines de batre) a diferents veïns. Aquesta va quedar a disposició del Sindicat el qual va decidir l’ús que se’n feia. El 23 de maig, una representació de l’entitat formada pel president i tres delegats assistiren a la constitució de la Federació Comarcal de Sindicats Agrícoles del Baix Empordà que es celebrà a la Bisbal. El 6 de juliol de 1937 la Generalitat va aprovar un decret sobre la compra i la venda de blat a Catalunya. Es va suspendre el

NOM Joan Alabau Teixidor Roc Pibernat Bataller Josep Germillach Pagès Patrici Oller Pons Joan Vila Arbusé Josep Teixidor Vila Josep Pibernat Vidal Ferran Castelló Teixidor “Nando”

Joan Alabau, president

Roc Pibernat, president segon

Roc Pibernat Bataller Jaume Almar Oliveres “Let Tins” Joan Pons Satlle Esteve Martí Joher Gabriel Bonany Torrent Josep Teixidor Vila Miquel Hugas Oller Francisco Pages Palomeras

L’agost del 1937 es va escollir una nova junta i Joan Alabau, que era germà de l’alcalde Sebastià Alabau, tornà a ser escollit president. La composició de la junta era:

EDAT

CÀRREC

36 anys 50 anys 34 anys 36 anys 33 anys 42 anys 32 anys 31 anys

President President 2n Secretari Secretari 2n Vocal Vocal Vocal Vocal

Josep Teixidor, conseller

El setembre es va constituir la Junta Municipal Agrària. Aquesta junta, presidida per l’alcalde i el president del sindicat, tenia amplis poders. Decidia, per exemple, quina quantitat de terra podia cultivar cada família (només podien fer ús de la terra indispensable per a la necessitat familiar), quina maquinària es podia tenir, si podia contractar treballadors per a feines de temporada (sempre per mitjà

NOM

lliure mercat i s’obligà a vendre la collita, a un preu fixat, als sindicats agraris. A causa d’això, el govern va haver de fer front a la resistència del món de la pagesia que no volia renunciar a la venda lliure de les seves collites.

NOM DE LA CASA Cal Curt Cal Noi Roc Cal Tit Can Patrici Ca la Gerònima Cal Rajoler Can Candi Can Nando

Fernando Castelló, “Nando”, vocal

Josep Germillach, secretari

del sindicat agrícola local) en cas que la família per si sola no ho pogués fer. El novembre de 1938 es va escollir una nova junta i Roc Pibernat Bataller resultà escollit president. En aquesta data el nombre de socis era de 112.

EDAT

CÀRREC

51 anys 55 anys 43 anys 39 anys 44 anys 43 anys 45 anys 52 anys

President President 2n Secretari Secretari 2n Vocal Vocal Vocal Dipositari

NOM DE LA CASA Cal Noi Roc Can Tins Can Cames Ca l’Esteve Cardina Cal Blau Cal Rajoler Can Martigrau Cal Boix

Roc Pibernat, president (Cal Noi Roc)

Jaume Almar, “Let Tins” president segon

Esteve Martí, secretari segon (Ca l’Esteve Cardina)

Gabriel Bonany, vocal (Cal Blau)

Josep Teixidor, vocal (Cal Rajoler)

Miquel Hugas, vocal (Can Martigrau)

Direcció del Síndicat des del novembre de 1938 al febrer de 1939. Falten el secretari Joan Pons Satlle i el vocal Francisco Pagès Palomeras “Xicu Boix”.

Els refugiats

Per la millor defensa, per la victòria acolliu els refugiats de Madrid [Barcelona]: Comissió d’Agitació i Propaganda. UGT [1938] (Barcelona: J. Barguñó). 103 x 72 cm. Font: http://creureeneldema.blogspot.com.es

DESEMBRE 2018

/31

Els refugiats provenien de zones on es preveia que podia haver-hi combat i/o ser ocupades per les tropes nacionals. La majoria eren famílies que fugien enduent-se el bàsic per a poder sobreviure un quants dies. A Girona arribaven els principals grups de població evacuada procedents de Barcelona, que llavors era el principal punt d’arribada a Catalunya. [13] Eren distribuïts per ordre del Comissariat d’Assistència als Refugiats des d’allí fins a la resta de poblacions gironines. El primer document, que hem trobat, que fa referència als refugiats és del 31 de gener de 1937. En aquesta data hi havia 7 famílies (33 persones) refugiades a Jafre. Aquestes famílies eren del municipi d’Azuaga de la província de Badajoz i dels municipis cordovesos de Villanueva del Duque i Posadas. La Vicenteta de Can Cames recorda: “Els refugiats els van posar a dins de l’església. Hi feien foc, hi cuinaven. També a la rectoria. Nosaltres els anàvem a veure. No sabíem parlar el castellà i hi havia una dona gran de Ca l’Àngel que els preguntava: ¿Tiene usted carpanta? o ¿Tiene usted Casusa? i ells allà quiets i no entenien res. Ni nosaltres sabíem parlar el castellà, ni ells el català”. L’arribada d’aquestes persones va ocasionar un gran trasbals. A banda de la falta d’aliments que patien, calia proporcionar-los allotjament, assistència mèdica, etc. Les primeres factures de queviures i proveïments s’abonen a Francesc Vila Vilardell (25 anys) i a Jaume Carbó el 7 de febrer. En aquesta mateixa data l’Ajuntament també pagà a Francesc Ribas (en Xicu Pals), que era barber, pels serveis que havia fet als refugiats. En aquest punt cal dir que a partir del 9 de gener de l’any 1937 la Generalitat de Catalunya va començar a trametre unes ajudes als ajuntaments de les poblacions que acollien refugiats: 2 pessetes diàries per cada un d’ells. Francesc Ribas (Xicu Àngel) a la seva [13] A la tardor barberia al carrer 14 d’Abril del 1937 la Gene(actualment el carrer Major) ralitat va haver de prendre mesures per fer front a l’augment del contingent de refugiats de guerra que arribaven a Catalunya. El 10 d’octubre es publicà un decret on s’ordenava, amb caràcter obligatori, l’allotjament d’un refugiat per cada família. Fins aquell moment, els refugiats vivien a la rectoria i eren atesos per l’Ajuntament. En el decret s’especificava que les

DESEMBRE 2018

32/

Ara fa 80 anys...

primeres llars a rebre aquestes persones desplaçades havien de ser les que tinguessin majors ingressos i menor nombre de fills. La família que acollia, ja sigui de forma voluntària o obligatòria, tenia dret a cobrar el subsidi que l’Ajuntament rebia de la Generalitat. Els refugiats estaven obligats a participar en els treballs de la família que els allotjava i col·laborar per atendre les necessitats de la llar. Quedaven excloses les que tinguessin més de cinc membres que visquessin a la mateixa casa i les que no disposaven de prou habitacions. A conseqüència d’això, al nostre poble, l’allotjament d’aquestes persones es va fer de dues maneres: primer se’ls va instal·lar en edificis i locals que havien passat a ser propietat de l’estat com l’església i la rectoria i quan el nombre augmentà, foren acollits per diferents famílies del poble. En Joaquim Bonany (En Quim de Cal Blau) encara recorda com a casa seva hi havia acollits un nen i una nena de la seva mateixa edat. La nena era de Còrdova i el nen era de l’Aragó. La Lola Hugas (de Can Milà), finada recentment, recordava que ha casa seva tenien assignada una família que hi anaven a buscar el menjar cuit i llavors se l’emportaven a la rectoria on vivien. La Maria Almar (La Maria Norat) recorda que a casa seva (a can Norat) tenien un noi que es deia Antonio que hi anava a dinar i a sopar però que vivia a la rectoria amb la resta de refugiats. Per l’edat, creiem que es tractava de l’Antonio Salguero Naranjo de 12 anys. La bona relació que la família Almar va establir amb aquest noi va fer que, després de la guerra, mantinguessin el contacte. A Can Llorens tenien un matrimoni de Getafe. La Pepita Alabau (de Can Roc) recorda que a casa seva tenien una dona de mitjana edat d’Andalusia. A Can Quelillo, a la Sala de Baix, tenien una noia que es deia Adela que més tard estaria acollida a Can L’Antonio, el refugiat que vivia a la rectoria i anava a menjar a Can Meliton. En Martí Hugas de Can Martí Grau reNorat. Font: Maria Almar corda que a casa seva, tot i ser una família nombrosa, tenien una noia d’uns 20 anys. En Miliu de Cal Rajoler recorda que a casa seva cada dia hi anaven dos nens a dinar. També recorda que eren d’Andalusia i que vivien a la rectoria. De totes maneres, les condicions de vida per aquestes persones no deurien ser bones perquè a principis del mes de febrer hi havia dues famílies que volien “repatriar-se”. Segons sembla, el fet d’acollir refugiats no era gaire popular com ho demostra el fet que en alguns pobles, les cases on hi havia desertors eren les primeres on s’hi assignaven refugiats. Sovint aquestes persones no parlaven català i,

en aquella època, molts jafrencs no sabien parlar castellà la qual cosa suposà un problema a l’hora de comunicar-se. Aquest fet va donar lloc a múltiples anècdotes algunes de les quals encara avui es recorden. Com per exemple la família que vivia a Can Cucus, que no tenien fills, tenia acollit un noi que es deia Rodrigo amb el qual es comunicaven amb un llenguatge peculiar. Amb expressions com “Tens casucha Roñigo?”, “Roñigo, ja has comet?” o “Les cabres tenen freto” o “Si plou es faran molts boletos”... En aquestes dates la falta d’aliments començà a ser un problema i a finals del mes de març, les depeses dels refugiats en queviures, medicines, mercaderies i viatges sumen un total de 3.000 pessetes. El 29 de març les quatre famílies refugiades d’Azuaga (Badajoz) són traslladades a Cruïlles. A finals del mes de maig hi havia 13 persones refugiades al poble i a l’agost, la xifra augmenta fins a 52. Hi ha constància que l’octubre de 1937 la Clara Pijem (la Clareta), que feia de llevadora, va cobrar 50 pessetes “per assistir a les dues parteres dels refugiats”. Els nascuts eren Teòfilo Garcia Alamillo i Manuel García Romero, fills de dues famílies provinents de Villanueva del Duque província de Córdoba. L’any 1938 es va produir un altre naixement, el de Teresa Cuellar Ramos filla d’una família que procedia de Massalió (en castellà Mazaleon) municipi del Matarranya, a la província de Terol. Hi ha constància que dos dels nounats, que tot i ser fills de famílies refugiades eren jafrencs a tots els efectes, en Manuel i en Teófilo cobraren sou i gratificacions pagats per l’Ajuntament. També se’ls proporcionaven passis, a ells i a les seves respectives famílies, per viatjar a Barcelona. Aquest va i ve de persones (població flotant, com se la defineix en alguns documents) continuà produint-se durant tot l’any 1938 i principis de 1939. Tenint present l’ordre del 22 de setembre de 1937, per la qual no es podien enviar refugiats a Barcelona donat el gran volum d’arribada d’aquests, el 13 de gener de 1939 l’Ajuntament comunica al delegat de refugiats que dues famílies s’havien traslladat a la capital catalana sense permís. El mateix dia l’Ajuntament informà al delegat d’Abastos de Girona que tres refugiades de Medinyà són traslladades a Jafre. El 15 de gener arriben 33 refugiats que s’afegeixen als 49 que ja hi havia. En sumen 82, la qual cosa representa gairebé el 20% de la població. És en aquesta data, amb les restes de l’exercit republicà en plena desbandada, quan s’assoleix la xifra més alta. Els primers mesos de conflicte, els desplaçats provenien de la resta d’Espanya però a mesura que el front de guerra avança i les tropes nacionals travessen l’Ebre, cada vegada hi havia més catalans. Fins i tot n’hi havia que procedien de poblacions de les comarques gironines. En aquesta fase, aquests refugiats ja sabien que la guerra estava perduda i la seva estada a Jafre només constituïa una escala en el seu camí

DESEMBRE 2018

/33 Els nens i les nenes de l’escola (refugiats inclosos?) fotografiats al davant de Can Grauet situat al carrer 14 d’abril (avui Carrer Major) on es venien queviures i també era estanc. (1938)

cap a França. Sovint fugien sense que els seus familiars sabessin on eren o, fins i tot, si eren vius o morts. En aquest context, alguns deixen els seus fills a famílies jafrenques amb l’esperança de poder tornar, més endavant, a buscarlos. Aquest és el cas d’en Rodrigo que estava acollit a Can Cucus. En altres casos aquestes persones lliuren cartes i/o paquets a diferents famílies demanant que les facin arribar a parents o amics que es queden al país. En el registre civil de Jafre consta el matrimoni civil de Miquel Reixach Blenquer veí de Sabadell i Joaquima Tarrades Nualart veïna de San Pol de Mar celebrat el dia 1 de febrer de 1939, set dies abans de l’entrada de les tropes nacionals. Com que no es coneix cap altra vinculació d’aquestes persones amb el nostre poble hem de suposar que es trobaven de pas cap França. És en aquests dies quan, davant la imminent entrada de les tropes nacionals, la majoria de refugiats marxen en direcció a la frontera.

La font i els abeuradors

Els altres refugiats A més dels refugiats procedents d’altres regions trobem, al nostre poble, persones que hi cercaven la seguretat que no trobaven en altre llocs pel fet de ser perseguides per les seves creences religioses i que, molt probablement, salvaren la vida gràcies a l’ajut de familiars i amics jafrencs. En primer lloc citarem a Mossèn Josep Mosquera i Coll, fill d’Orriols, però que de ben petit passà, amb la seva família, a residir a Jafre. La seva germana Anna, junt Mn. Josep Musquera amb el seu marit Martí Pagès vivien a la casa dels ermitans de la Font Santa. El seu germà Modesto era un dels barbers de Jafre. En iniciar-se la guerra, Mossèn Josep era el rector de Sant Llorenç de les Arenes, plaça que ocupava des de l’any 1917. En aquells moments tenia 53 anys. En veure el caire que prenia la revolta i en saber que havien assassinat el rector de Flaçà, passà el Ter i va dirigir-se a casa de la seva germana a la Font Santa. En aquesta casa, a més del matrimoni format per la seva germana Anna Mosquera i el seu marit Martí Pagès, també hi vivia el seu fill Martí Pagès Mosquera i l’esposa d’aquest Àngela Saló Costa de Sant Martí Vell i

DESEMBRE 2018

34/

Ara fa 80 anys...

llurs fills. Mossèn Josep va residir en aquest lloc durant tot el temps de guerra. Es mostrà molt discret. Poques vegades sortí de la casa i si ho feia era de nit i acompanyat d’algun familiar. No fou molestat, en cap moment, per ningú i si actuà en algun servei religiós, ho feu prenent totes les precaucions possibles. Sabem que va batejar, a can Serra, a la Maria Josefa Grau Díaz-Plaja nascuda a Barcelona el 8 de desembre de 1936 i que accidentalment vivia a Jafre. Era filla Camil Grau Llavaneras i de Pilar Díaz-Plaja Contestí que amb el temps arribaria a ser fundadora i presidenta de honor de la Confederación Española de Mujeres Empresarias. Un altre dels actes que va oficiar (a finals de 1938) va ser el casament de Don Carlos Maria Esteve de Rich i la Quima Almar Esteve. El cas de Mossèn Mosquera és especial ja que estigué tot el temps de guerra al nostre poble i la majoria de la gent sabia de la seva estada a la Font Santa però ningú no el va delatar ni molestar. El matrimoni format per la germana i el cunyat que l’acollien a casa seva, tenien una filla de nom Consuelo que era monja caputxina a Girona. En un primer moment aquesta monja trobà refugi a la casa de Girona on havia servit abans d’entrar al convent, però al veure les dificultats en què es trobava la família cregué que estaria millor a la casa paterna a Jafre. També hi va residí durant tot el temps de guerra junt amb els pares, oncle, germana, cunyada i nebots. Una vegada acabada la guerra retornà al convent de Girona. Un altre religiós que va buscar refugi a Jafre fou mossèn Carlos Vidal i Oliveras fill de Can Vidal de Verges. En esclatar la guerra era el rector de Les Preses (Garrotxa) i buscà refugi a la casa paterna situada al carrer Major de Verges. En saber que s’havia descobert el seu amagatall optà per buscar-ne un altre de més segur. Es dirigí a Jafre on hi tenia parents, es tractava de la família que vivia a Can Tins. La casa d’en Jaume Almar i Oliveras conegut com en Let Tins. En un principi cregueren que era un lloc ideal ja que els fills d’en Let eren grans i no hi havia perill que el descobrissin. L’altre fet era que en Jaume era considerat una persona lliberal (en aquells moments era el secretari del sindicat agrícola que seguia els dictats revolucionaris) i ningú no sospitaria que tenia una persona amagada a casa seva. L’estada de Mossèn Carlos no presentava cap problema fins que l’Ajuntament i el comitè decideixen arreglar el carrer Ferreries (que és el carrer on es troba Can Tins) que en aquell moment tenia un pendent molt pronunciat. Es projectà fer-hi una escala a fi de facilitar el pas, escala que encara perdura avui en dia. L’entrada de la casa de Can Tins es feia per la cuina. Aquesta porta donava directament al lloc on es feien les obres. Es pensà que era molt perillós que mossèn Carlos visqués a pocs metres dels paletes i manobres que hi treballaven. En conseqüència es buscà una manera de que Mn. Carlos pogués arribar a Girona i trobar un nou amagatall i així es portà a terme. Amb el temps va

tenir l’oportunitat de passar la frontera i, des de França, arribar a l’Espanya nacional. Després de la guerra fou nomenat rector de Camallera, lloc on morí. Un altre sacerdot que també va trobar sopluig al nostre poble és Mossèn Joan Puig que en aquells dies era rector de Llers (ho era des del 1904). Trobà estada a la casa dels seus parents de Can Puig de Jafre també situada al carrer Ferreries. Arribà d’incògnit al poble, cosa que va facilità que la seva estada no fos coneguda. Feia temps que havia parlat amb els parents, a veure si acollirien en cas que ho necessités. La resposta fou afirmativa i per això no dubtà, al sortir de Llers, a dirigir-se vers Jafre. Per la família acollidora no fou cap trasbals rebre Mossèn Joan. En passar el temps i al no ser tan forta la persecució, aconseguí arribar a Girona on va viure fins el final de la guerra. Durant la seva estada a Girona va batejar de forma clandestina a Concepció Costal Pagès, de la família Costal que en aquells moments vivia a Cal Ferrer Petit, nascuda el 9 d’octubre de 1937. Aquest baptisme ens confirma el fet que s’atribueix a Mn. Joan de dedicar-se al ministeri sacerdotal clandestí. Una vegada acabada la guerra s’incorporà de nou a la seva parròquia de Llers.

La falta de menjar, el racionament, la fam Durant els primers mesos de guerra, al nostre poble no van existir problemes d’abastiment o falta de productes. Ho demostra el fet que el 17 d’agost de 1936 el comitè de Jafre va lliurar al Comitè Central de Proveïments de Barcelona 1570 quilos de patates, 60 gallines, 30 pollastres, 12 conills, 24 oques, 50 dotzenes d’ous i 30 ànecs (d’aquest fet se’n fa ressò el diari La Veu de Catalunya del dia 20 d’agost) i també que el 7 de desembre l’Ajuntament comunicà a la conselleria de Proveïments de Girona que al poble hi havia un sobrant de 20 tones de blat que s’havia venut a la Farinera Suñé de la Bisbal d’Empordà. El desgavell de l’economia del país degut a la guerra i l’arribada dels refugiats canviaren la situació. El febrer del 1937 la falta d’aliments començà a ser un problema per la qual cosa es varen veure obligats a prendre mesures dràstiques. El 21 de febrer el ple municipal, a proposta dels consellers de la comissió de proveïments, Manuel Vila i Sebastià Valls aprovà “la recollida de tota la farina de blat existent a la població amb l’objecte de procurar, fent una barreja amb una farina més ordinària i una repartició equitativa, que la població tingués pa fins la propera collita”. El dia 27, el govern de la Generalitat va ordenar el racionament del pa, establert en 250 grams per persona i dia. [8] El

Ordre de racionament del pa publicada al Diari Oficial de la Generalitat del 2 de març de 1937.

racionament tenia com a objectiu fer front a l’escassetat i a l’especulació. En aquestes dates, des de la Conselleria de Proveïments es va demanar si hi havia excedent de llet al poble i l’Ajuntament contestà que tota la que es produïa era pel consum propi de les famílies que tenien les vaques. A principis del mes d’abril, el Sindicat Agrícola, presidit per Joan Alabau (de Cal Curt), es va fer amb el control dels queviures dels quatre establiments del poble. El sindicat i la Conselleria de proveïments fixaren el preu de venda de cada producte. El 28 de maig s’ordenà el racionament de 8 productes bàsics més: les mongetes seques, els cigrons, el cafè, el sucre, els ous, l’oli, l’arròs i les patates. [8] Per intentar aconseguir que tothom tingués accés als productes bàsics, a un preu raonable, es varen crear les cartilles de racionament. Cada família va rebre una d’aquestes cartilles on hi figuraven les racions dels articles que es podien comprar. De cartilles Joan Alabau Teixidor, president n’hi havia de diferents del Sindicat Agrícola de Jafre. El sindicat es va fer amb el categories, en funció del control dels queviures dels quatre nivell social, l’estat de establiments del poble.

DESEMBRE 2018

/35

salut i, fins i tot, la feina del cap de família. Tot i tenir un preu oficial fixat, els aliments van patir una pujada de preus generalitzada degut a l’existència d’un mercat negre que les autoritats no van poder o voler aturar. Segons les lleis que hi havia en aquell moment no es podia comerciar, de manera privada, amb productes alimentaris de manera que la producció agrícola i ramadera s’havia de vendre al sindicat. El 6 de juliol de 1937 la Generalitat va aprovar un decret sobre la compra i la venda de blat a Catalunya. Es suspenia el lliure mercat i s’obligava a vendre la collita, a un preu fixat, als sindicats agraris. A causa d’això, el govern va haver de fer front a la resistència del món de la pagesia que no volia renunciar a la venda lliure de les seves collites. Per assegurar el seu compliment el govern en va responsabilitzar personalment els alcaldes. [8] A diferència dels habitants de les ciutats, les persones que vivien en pobles com el nostre produïen aliments pel consum propi i sovint tenien un excedent la venda del qual els servia per obtenir un ingressos amb què reforçar l’economia familiar. Degut a l’escassetat, hi havia qui acaparava i amagava queviures amb la finalitat d’especular-hi. Algunes persones del poble van ser multades per intentar comerciar, de manera privada, amb gra i altres productes. Es tractava d’aliments de producció pròpia que no havien estat lliurats pels canals oficials. No en coneixem el motiu però el 9 de novembre de 1937 l’Ajuntament va ordenar a Carme Guanter de 54 anys (esposa del difunt Benito Pagès) masovera de Can Benito (Mas Seguer) que entregués “un quintà” de patates als refugiats (un quintar equival a uns 40 quilos). No era habitual que l’Ajuntament ordenés per escrit a un particular que lliurés queviures als refugiats. No coneixem la resposta que va rebre el consistori però no degué ser gaire satisfactòria perquè cinc dies després l’alcaldia va comunicar a Carme Guanter que els refugiats li recollirien les patates renadiues de “L’olivà”. El 29 de novembre la Junta de Proveïments de la II Regió va fer pública una nota en els diaris on s’explicava el repartiment de sucre a les poblacions de les diferents comarques gironines. A la nota publicada al diari L’Autonomista s’explica que a Jafre se n’havien repartit 54 quilos per 542 habitants. Més o menys, 100 grams per persona. A la mateixa nota es comunicava que a les poblacions de les comarques de l’Alt Empordà i la Garrotxa no se n’havia pogut repartir perquè no se’n disposava de quantitat suficient. La situació era tant crítica que a finals d’any, alguns dels aliments que estaven racionats tampoc es podien comprar perquè no n’hi havia. El 14 de desembre de 1937 l’Ajuntament comunica a la Junta Regional de Proveïments que l’únic cafeter del poble, (en Miquel Perich, en Quelillo) que regentava el cafè del centre

DESEMBRE 2018

36/

Ara fa 80 anys...

republicà, necessitava sucre i cafè. En aquests dies, al poble hi havia un destacament militar format per soldats de diferents nacionalitats, molt probablement brigadistes internacionals. Aquests militars tenien el seu propi sistema de proveïments i tenien productes que els civils no en disposaven. A Can Diego encara recorden que els soldats italians que s’estaven prop de casa seva tenien cafè i a vegades, si en demanaven, els en donaven alguna tassa tot i que sovint trobaven a faltar algun ou del seu galliner. En aquest context de falta d’aliments, la collita de cereal del 1938 era vital per poder assegurar l’abastiment de pa al nostre poble. Segell del Sindicat agrícola de Jafre Tot i que ja feia un any que l’Ajuntament havia intervingut els tractors i la màquina de batre de Joaquim Hugas i Benito Pages, el 27 de juny de 1938 es comunicà a les instàncies oficials “que ya esta levantada la cosecha, que para ello no se necesitan hombres, y que necesitamos una maquina trilladora y mecánico”.

passaren a ser aliments força consumits. Les famílies més pobres van arribar a menjar herbes de marge o que abans es donaven al bestiar com les verdolagues, cosconilles (es menjaven amanides), ravenisses, lletsons, cards, fulles de remolatxa, colitxos i altres. La victòria de les tropes nacionals i el canvi de règim no varen millorar la situació. El racionament va continuar, això sí, amb targetes noves. També varen canviar les lleis i, amb el nou règim, es va poder tornar a comprar i vendre de manera privada tot i que s’havia de comunicar a l’autoritat. En aquest sentit, l’agost del 1939, Gabriel Bonany ven 1.000 quilos de patates a l’Escala (a 0,35 pessetes el quilo) i 50 forcs d’alls a Barcelona. Josep Carbó ven un vedell de quatre mesos. Narcís Pages Balló que viu al carrer Padró ven 1.200 quilos de cebes a en Casimiro de Colomers a 15 cèntims el quilo. El 5 de setembre, Gabriel Bonany ven un vedell. El 5 de desembre de 1939 s’informà al Delegado Provincial de Abastos que al poble hi havia 120 targetes de racionament familiars que representen 540 persones amb aquest dret.

D’oli tampoc se’n podia comprar. El 10 de juny de 1938 l’Ajuntament va comunicar al Delegat d’Abastos de la Vegueria de Girona que “se acaba l’oli, demanant una partida”. La partida no deuria arribar perquè el 28 de Juny l’Ajuntament insisteix i comunicà a la Junta de Proveïments de la Segona Vegueria que “no hi ha aquí existència d’oli”. Aquestes demandes del consistori local no varen ser ateses ja que el 14 de novembre del mateix any l’Ajuntament comunicà al Delegat d’Abastos de la Bisbal “que falta aceite en esta población”. En Martí Hugas (en Martinet de Can Martigrau) recorda: “A casa érem moltes boques per alimentar, 13 persones, i ja ho crec que vam passar gana, en un any ens vam menjar vàries saques de farina. El racionament era igual per totes les cases, i tant era una casa que en fossin dos que una altra que n’hi haguessin molts. En Xiviu era l’alcalde, i des de l’ajuntament repartien menjar, carn i altres coses, però no es tenia en compte la gent que fossis a casa i ens en donaven per igual”. A finals de l’any 1938 la situació va empitjorar. Moltes persones van haver de modificar els hàbits de menjar i recórrer a l’enginy del pobre, la picaresca o l’estraperlo, segons les necessitats o possibilitats de cadascú. [8] Les llenties (anomenades les pastilles del doctor Negrin), el farro (farinetes de blat de moro), les cairetes i les garrofes

Cartilla de racionament de l’any 1943. Els cupons assenyalats amb I corresponen a racions de pa. Els assenyalats amb II corresponen a racions d’aliments grassos (oli, mantega...). Els marcats amb III són de llegums, arròs i patates. Els assenyalats amb IV són de racions carn i els marcats amb V corresponen a racions de sucre.

/37

DESEMBRE 2018

Personatge local

Don Carlos Esteve de Rich (Primera part) ANTECEDENTS Tots els pobles de Catalunya comptaven entre els seus habitants amb membres de famílies importants que eren conegudes per tot el territori no sols per les seves possessions sinó també per estar entroncades per motiu de parentiu unes amb les altres (Quintana, Pastors…). Alguns membres d’aquestes famílies havien tingut, antigament, el títol de Ciutadans Honrats de Barcelona, cosa que feia que el seu prestigi no fos solament en el poble o comarca sinó que arribés a la ciutat Comtal i així gaudint dels privilegis que tenien els ciutadans de Barcelona. El títol de ciutadans honrats (ciutadans distingits que constituïen la dignitat civil més elevada, hereditària per naturalesa al qual s’hi accedia per privilegi reial o per elecció), el tenien personalitats o prohoms que gaudien d’una sèrie de privilegis que els distingia de la resta. Així trobem que antics membres de la família Rich eren designats: “com a Ciutadans Honrats de Barcelona a Jafre domiciliats”.

El casal de Can Rich a principis de la dècada dels anys 80 del segle passat.

El pas del temps havia canviat moltes coses i algunes famílies, per diversos motius, havien sofert canvis importants. En el nostre poble veurem com anava desapareixent aquell antic sistema de vida conseqüència, encara, de l’antic règim feudal i anava apareixent una nova vida en què els senyors cada vegada eren menys i les seves propietats es dividien en benefici de nous pagesos sorgits de l’antiga Sentència de Guadalupe signada per Ferran El Catòlic. En el cas concret de Jafre fins a la segona meitat del segle XIX podem trobar, encara, tres grans famílies que no sols tenien propietats en el poble sinó en molts altres llocs de la geografia catalana, eren les famílies Saguer, Pou i Rich. La família Saguer per raons d’enllaços matrimonials passà a residir a Borrassà, cosa que feu que deixés d’influir en el poble. Els anys 50 del segle passat va vendre les propietats que tenia a Jafre. La família Pou, a l’extingir-se la línia directa de descendència familiar, també va vendre’s les propietats que posseïa a Jafre a inicis del segle XX. La Família Rich és la que perdurà més i el seu últim membre que residí al poble fou Don Carlos Maria Esteve de Rich que va morir a Jafre a inicis de l’any 1939.

Can Rich en l’actualitat. Font: www.idealista.com

DESEMBRE 2018

38/

Personatge local

En el present treball procurem presentar la relació que tingueren els darrers membres d’aquesta família, i en especial Don Carlos, en la societat jafrenca de finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. Cal tenir present que aquesta família, ben entrat el segle XIX, ja havia perdut una part de les propietats que havia tingut a Jafre i altres indrets del país, però la gran casa familiar (can Rich) continuava essent l’admiració de tothom. Malgrat això durant aquest període el patrimoni familiar anà minvant, bàsicament, per tres causes: en casar-se la pubilla Doña Paca, als 18 anys, amb l’advocat barceloní Josep Esteve, aquest estava totalment entregat amb la seva tasca de despatx i, encara que estigués empadronat a Jafre, només venia a descansar i estar amb la família. La segona causa és la gran quantitat de fills (14) que tingueren, alguns dels quals moriren molt joves. Això va fer que s’haguessin d’atendre moltes necessitats i demandes. La tercera causa, i potser la més important, és que Don Carlos (l’hereu) que va residir quasi sempre a Jafre, no pogués o no sabés administrar el patrimoni familiar. Tot el poble sabia de les males relacions que tenia l’hereu Rich amb la seva mare i com aquesta, en quedar vídua, s’absentà del poble i passà a viure a Figueres a casa d’un altre fill, com veurem en el seu moment.

de Girona. D’aquest matrimoni nasqué el 23 de juny de 1835 el seu fill Ramon que fou batejat a Torroella de Montgrí. Segurament, producte d’aquest matrimoni la família Rich obtingué una gran propietat a El Bagís situada en l’actual municipi de Santa Coloma de Farners, en aquell moment Sant Miquel de Cladells. En l’actualitat està situada prop de l’eix transversal en plena zona de les Guilleries. En quedar vidu, l’Antoni es casà en segones núpcies amb Teresa Duran i Llavanera, filla de Tomàs Duran hisendat de Cadaqués i de Reparada Llavanera Senen i Alsina de Lladó. D’aquest matrimoni nasqueren dues filles: la primera, la pubilla, Doña Francisca (coneguda a Jafre com a Doña Paca) que vingué al món a Jafre l’11 de març de 1843. La segona de nom Narcisa nasqué a la Bisbal d’Empordà el 4 de gener de 1845 que morí de forma prematura com veurem en el seu moment.

Cal tenir present que Don Carlos fou una persona molt apreciada per tot el poble i que al seu voltant aglutinà tot un grup de jovent de famílies de tendència republicana que en el moment de l’inici de la Guerra Civil es troben al capdavant de les institucions i associacions locals: Ajuntament, sindicat agrícola, comitè antifeixista, centre republicà, la societat de socors mutus, La Jafrenca .... El fet que la majoria de dirigents republicans locals fossin deixebles polítics del principal terratinent del poble (Don Carlos) és un fet diferencial digne d’estudi i que explicaria, en part, perquè a Jafre no es produïren assassinats ni execucions l’any 1936. A l’espera de fer, en el seu moment, un veritable estudi de la família Rich, assentada al nostre poble ja des de l’any 1500, avui ens limitaren a veure la vida de Don Carlos. Començarem per fer un breu repàs dels membres de la seva família: AVIS DE DON CARLOS

Can Rich. Font: www.idealista.com

Antoni de Rich i de Pastors nasqué a Jafre l’any 1918 i morí el dia 11 d’octubre de 1842. Segons les dades que hem pogut obtenir, l’Antoni va contraure matrimoni en dues ocasions. El primer el 7 de febrer de 1833 amb Maria Basses Bagís i Batlle que se celebrà a la catedral

PARES DE DON CARLOS La pubilla de la casa Rich de Jafre, Doña Francisca de Rich i de Duran es casà amb l’advocat barceloní Josep Esteve i Saladrigas. D’aquest matrimoni nasqueren 14

DESEMBRE 2018

/39 fills alguns dels quals morien sense arribar a la pubertat o en plena joventut i altres es casaren i tingueren família com veurem a continuació:

Salvador Va néixer a Barcelona i visqué a Figueres, la major part de la seva vida. Del seu matrimoni nasqueren tres fills: Salvador, Francesc i Carlota.

GERMANS ESTEVE DE RICH

Antonio Nasqué el 18 d’agost de 1866 a Jafre i fou batejat el 22 següent a la parròquia de Sant Martí. El seu padrí fou l’Exc. Sr. Dn. Pere Maria de Pastors. La partida de naixement fa tota una explicació d’aquest personatge: “fué padrino l’Exmo Sr. Dn. Pedro Mª de Pastors, de Soler y Celta y Lley; gentil hombre de cámara de S.M. con ejercicio; caballero de la Gran Cruz de la Real Orden de Isabel La Católica y de la Real y Militar de San Hermenegildo, comendador y caballero de número de la Real i distinguida de Carlos III, de la militar de San Fernando de 3ª clase; condecorado con varias cruces de distinción por acciones de guerra; Benemérito de la pátria en grado heroico y eminente, por los dos sitios de la Immortal Zaragoza; socio de la Real Sociedad de Amigos del País, de la ciudad de Gerona; Mariscal de Campo de los Ejercitos Nacionales ...” Al fer la història de la casa Rich cal tenir present els lligams que tenien amb personatges polítics i militars de la seva època.

Els fills del matrimoni de Josep Esteve i Saladrigas i Francisca de Rich i de Duran són: Don Carlos Maria (l’hereu), Gaspar, Fernando, Francesc Xavier, Salvador, Antoni, Mercè, Llum, Pilar, Ignasi, Maria Soletat, Josep Maria, Manel i Teresa. Presentem les principals dades que hem pogut obtenir de cada un d’ells: Carlos Maria Nasqué a Barcelona el 1861. Passà la joventut a Barcelona on estudià la carrera d’advocat i d’adult visqué quasi sempre a Jafre. Convisqué amb la minyona Joaquima Almar Esteve filla de Jafre (30 anys més jove que ell) amb la que es casà l’any 1938. No tingué descendència. Morí a Jafre el gener de 1939 pocs dies abans que entressin les tropes nacionals. Està enterrat en el Cementiri Municipal de Jafre. Gaspar Nasqué a Barcelona el 1862. Es dedicà al comerç i visqué a Navarra i a Barcelona. Es casà i tingué 4 fills: Concepció, Miquel, Josepa i Pilar. Fernando Va néixer a Jafre el dia 8 d’abril de 1863. Fou batejat a la parròquia de Sant Martí.

Can Rich. Font: www.idealista.com

L’Antonio va contraure una malaltia que va fer que visqués a la casa del Bosc Gran, propietat de la seva família, no gaire lluny del Ter. Els darrers habitants d’aquesta casa foren la família Vila Arbusé que els anys 30 del segle passat anaren a viure a una casa del poble. En l’actualitat, aquesta construcció ja no existeix ja que l’aiguat del 1940 va destruir l’edifici i les seves restes van desaparèixer quan es va convertir el lloc en camps de cultiu. L’Antonio va morir a Jafre el 20 de novembre de 1889 a l’edat de 18 anys. Fou enterrat en els nínxols familiars del Cementiri Parroquial de Jafre (els únics que hi havia en el cementiri). La resta de difunts estaven enterrats a terra). Aquest es trobava junt a la paret S.O. del cementiri, al costat de la porta actual del despatx parroquial. Encara avui en dia es poden veure restes de la construcció.

DESEMBRE 2018

40/

Personatge local

Llum Nasqué a Barcelona el 1867. Fou batejada a la parròquia de Sant Cugat de Barcelona. Va morir a Jafre el 19 d’abril de 1869 a l’edat de 2 anys. Francesc Xavier Nasqué a Barcelona el 1868. Es casà dues vegades. Del primer matrimoni tingué 3 fills: Maria Mercè, Assumpció i Carme i del segon, un fill anomenat Francesc. A finals dels anys 20 i principis dels 30, va formar part de la junta directiva de la Sociedad de Filatelistas de Barcelona on el 1927 va exercir el càrrec de bibliotecari i el 1931, va ser nomenat secretari. Va ser amic personal i marmessor testamentari del metge i fotògraf Josep Salvany i Blanch.

cementiri parroquial de Jafre. La seves restes junt amb d’altres de la seva família foren traslladades al nou Cementiri Municipal l’any 1941. Maria Soletat Nasqué a Jafre el 9 de novembre de 1871. Va morir abans de complir 40 anys. Josep Maria Nascut a Jafre el 25 de març de 1875. Va morir a Jafre el 17 de març de 1876 als 11 mesos. Manel Vingué al món a Jafre el dia 11 de desembre de 1876. Era comerciant a Figueres lloc on morí el 8 de febrer de 1926 a l’edat de 51 anys sense deixar descendència.

Maria Mercè Nascuda a Jafre l’any 1869. El 7 de febrer de 1904 es casà amb Roc Roca i Vila de Gaüses. D’aquest matrimoni nasqueren 2 fills: Antoni i Roc.

Teresa Nascuda a Jafre el dia 7 de setembre de 1881. En el moment del seu naixement, Doña Paca, la seva mare, tenia 38 anys. Va morir a Jafre abans dels 30 anys.

Pilar Nascuda a Barcelona. Es casà amb Joaquim Nazario de Figueroa de Jesús, fill de Puerto Rico. Va tenir tres fills. Josepa Francisca, Pilar i Mercè. Va morir a Sant German de Puerto Rico. La data de la seva mort no l’hem pogut precisar amb exactitud però sabem que es va produir entre 1905 i 1910.

DON CARLOS

Interior de la casa pairal de la família Rich. Font: www.idealista.com

Ignasi Nasqué a Jafre el 29 de novembre de 1870. Es casà amb Josepa Torrent Gatiellas. Va tenir 6 fills: Ricard, Pilar, Josep, Josepa, Joaquim i Consol. Va morir a Jafre el dia 14 de febrer de 1907 a l’edat de 37 anys. Fou enterrat al

Com s’ha indicat anteriorment Don Carlos Maria Esteve de Rich (Don Carlos pels habitants de Jafre) nasqué el 1861 a la ciutat de Barcelona. La seva infantesa la passà entre Barcelona i Jafre. Els estudis els feu a Barcelona i en la seva universitat va cursar la carrera de dret i obtingué el títol d’advocat, tal com tenia el seu pare. No li deuria agradar la vida de la gran ciutat cosa que feu que, sense deixar les seves obligacions, visqués més a Jafre; població a la qual estava empadronat des de molt jove. Aquí, procurà que els seus amics tinguessin certa cultura i procurà despertar-los l’afició per la lectura. S’explica que a alguns d’ells, els que li semblava que estaven més capacitats, els va ensenyar a llegir; entre d’altres a en Josep Alabau Mascarreras (Xiviu) que fou durant tota la seva vida un gran lector. Don Carlos procurava poder parlar de tot amb els seus companys de Jafre i que al seu torn li donessin el seu punt de vista. En una paraula, els ensenyava a pensar. Entre aquests podem citar: Josep Alabau Esteve (Can Pinus Matas), el citat Xiviu, Sebastià Alabau Teixidor (Can Roc), Gabriel Bonany Torrent (Cal Blau), Narcís Cortada Teixidor (Cal Flequer), Miquel Hugas Sabat (Can Grau), Roc Pibernat Bataller (Cal Noi Roc)... Com ja s’ha citat abans, quasi tots els amics de Don Carlos els trobem, en els feixucs anys 30, al front de

DESEMBRE 2018

/41

Fotografia feta a l’interior de Can Rich l’any 1912. Font: fons fotografic Salvany (Biblioteca de Catalunya) http://mdc.csuc.cat/cdm/landingpage/collection/bcsalvany

les institucions locals com l’Ajuntament, el comitè antifeixista, els sindicats... Es pot afirmar que gràcies a les seves actuacions no hi hagué cap mort violenta a Jafre. Don Carlos no era una persona extremista i per això no havia inoculat sentiments d’odi i venjança als seus amics i deixebles polítics. Procuraren, en aquells moments difícils, salvar el rector i que cap comitè forà perjudiqués cap veí del poble. En el pla polític, Don Carlos era una persona antimonàrquica i per això procurà inculcar-los idees republicanes. Amb el pas del temps era respectuós amb l’església i com veurem en el seu moment, tenia bones relacions amb el rector. Les seves idees eren molt avançades ja que la seva convivència amb la minyona Joaquima Almar Esteve, filla de Jafre i 30 anys més jove que ell no era ben vista per moltes persones del poble i molt menys per alguns dels seus familiars, de forma especial per Doña Paca, la seva mare. A la Joaquima Almar (coneguda com la Quima) les males llengües li deien la Paca ja que ocupà, en la Casa Rich, el lloc de Doña Paca quan aquesta va passar a residir a casa del seu fill Salvador a Figueres.

Passem ara a fer un repàs cronològic dels principals fets de la família Rich i de Don Carlos relacionats amb Jafre. Aquesta família tenia, des de feia molts anys, una tomba a l’interior de l’església en la capella del Sant Crist. Les normes, tant civils com religioses, limitaven moltíssim l’ús d’aquestes per evitar contagis (epidèmies). El 14

DESEMBRE 2018

42/

Personatge local

d’abril de 1865 el bisbat concedeix, a la família Rich, construir tres tombes (nínxols) en el cementiri parroquial. Aquestes es trobaven on, en l’actualitat, hi ha la porta d’entrada del despatx parroquial. A la paret oest queden encara algunes restes d’aquesta edificació. Doña Francisca de Rich tenia una germana més petita que es deia Narcisa que vivia a La Bisbal i que va morir a Barcelona l’any 1871 a l’edat de 26 anys. Com que va morir sense deixar testament, la seva mare, Teresa Duran, i la seva germana Francisca, demanen que se les declari hereues segons mostra el Butlletí Oficial de la Província de Girona que reproduïm a la pàgina anterior. L’any 1873, Josep Esteve i Saladrigas, pare de Don Carlos, és nomenat candidat a jurat en el tribunal de primera instància de Girona la qual cosa ens confirma que estava empadronat a Jafre i això feia que hagués de prestar aquest servei. La família paterna de Don Carlos també gaudia d’una bona posició econòmica. A títol d’exemple indicarem que Josep Esteve formava part del consell d’administració de la societat “Ferrocarriles y Minas de Berga” constituïda el 1882. L’any 1885 fou un any luctuós per la població de Jafre. Una epidèmia de còlera va causar estralls en moltes poblacions de la comarca i entre elles, la nostra. Aquest any, a Jafre moriren 35 persones de diarrea biliosa colérica. L’ambient de la població feia basarda. En aquestes circumstàncies, la família Rich va prendre el determini de convertir el Mas Castelló, propietat seva, en el lloc de referència i avituallament per tal de proveir del necessari a la població: medicines, desinfectants i aliments a base de brous i caldos. En aquest moments, trobem al capdavant d’aquesta iniciativa a Doña Francisca i el primogènit. Passaven els dies i l’epidèmia no minvava i continuava segant vides. La gent, davant la impotència humana, no veié altre remei que cercar l’ajut de Déu i la Verge. S’organitzaren pregàries públiques en el Santuari de la Font Santa. Cada vesprada Doña Paca passava pels carrers del poble fent dringar una campaneta convidant a tot el poble que s’arribés fins la Font Santa i prengués part en les pregàries. El poble feu el vot que si cessava la malúria, cada any, per la festa de Sant Sebastià, es faria un ofici en acció de gràcies en el santuari per les mercès obtingudes. Aquest vot de poble encara perdura en les nostres dies. Pocs anys més tard, la família Rich va cedir temporalment el Mas Castelló perquè s’hi installés l’escola de les nenes del municipi cosa que durà fins l’any 1914 quan es va vendre aquest mas. En aquell moment l’esmentada escola passà a la Casa Pou.

Diari El Demócrata del 13 d’agost de 1885, pàgina 2.

Un altre exemple de la influència de la família Rich i de Don Carlos en particular, en la societat jafrenca d’aquella època, el trobem dos anys més tard. El 1887 el poble de Jafre veié tancada l’església parroquial durant un mesos degut a un interdicte amb què es castigà els feligresos del nostre poble. L’interdit prohibeix qualsevol classe de culte en l’església afectada. L’interdicte sembla que fou motivat pel fet que el jovent del poble, acompanyat per Don Carlos (també jove) en plena rauxa de tot el grup, tiraren un animal mort al pati de la rectoria. Podria ser alguna acte que es feia a la població, en temps reculats, en determinades diades com era emportar-se els carros... El mateix any, en el diari El constitucional del 4 de maig hi trobem un escrit de Martí Hugas Venturas, Joan Vila Alabau i Salvador Vila Masó on s’afirma, entre altres coses, que el Cementiri Parroquial està en molt mal estat i s’assegura que la família Rich havia ofert, de forma gratuïta, uns terrenys per fer-ne un de nou. Un altre exemple de la sensibilitat social de la família Rich el trobem en el fet que Don Carlos inculcà, als seus amics de la població, la necessitat de fundar la Sociedad de Socorros Mútuos La Jafrenca. Cal pensar que,

en aquella època, no existia cap tipus d’ajuda per les persones que estaven malaltes i que no podien treballar. L’associacionisme era una manera d’atendre aquestes necessitats. La Jafrenca es posà sota la protecció de sant Baldiri i fou una manera digna d’ajudar a tots els seus associats. Aquesta entitat encara perdura en els nostres dies amb el nom d’Associació Sociocultural La Jafrenca el president de la qual és Sebastià Alabau Teixidor. En l’actualitat no és una mútua ja que el canvi de normativa legal d’aquestes entitats, i en no disposar del capital necessari, va obligar a reconvertir-la en associació sociocultural. Malgrat això és l’entitat local que avui en dia compta amb més socis, prop d’una cinquantena. Els germans de Don Carlos ocuparen llocs de responsabilitat en empreses de Catalunya i de la resta del país. Gaspar Esteve de Rich va ser el director general d’una societat balneària de Navarra anomenada Betelu segons publica el diari El Eco de Navarra del 8 de juny de 1908. Xavier Esteve de Rich (devot de Mare de Déu de la Font Santa com veurem en el seu moment) va ser director de la Central de Teléfonos Interurbanos de Valencia segons apareix al diari La Correspondencia de Valencia del 24 de febrer de 1910.

DESEMBRE 2018

/43

fill Salvador. A més, la relació amb l’hereu (Don Carlos) s’havia deteriorat degut a que ella no acceptava la relació que aquest mantenia amb una de les minyones. Respecte de la segona, l’esquela ens confirma que molts dels fills havien mort ja que sols restaven vius: Carlos, Gaspar, Xavier, Mercè, Manel i Salvador. El funeral es va celebrar a l’església del Pi de Barcelona. Com ja s’ha indicat, Doña Paca fa temps que resideix a Figueres a casa del seu fill Salvador. A finals de novembre de 1912, la seva salut es deuria deteriorar ja que el dia 30 fa testament davant del notari de Figueres Martí Mestres. Doña Paca va morir el dia 3 de desembre a l’edat de 70 anys. L’endemà, el seu fill salvador comprà el nínxol 81 del primer pis del cementiri de la ciutat de Figueres a fi de donar sepultura a la seva mare el dia següent. Els funerals, tal i com es feia en aquells temps, es van fer uns quants dies més tard a l’església parroquial de Figueres. No es van celebrar a Jafre per la mala relació de Don Carlos amb la seva mare.

El dia 9 de febrer de 1910 mor a Barcelona el pare de Don Carlos, l’advocat Josep Esteve.

Dues coses ens criden l’atenció de l’esquela publicada a La Vanguardia del dia 17 amb motiu dels funerals. La primera és que diu que l’esposa Doña Francisca de Rich era absent i l’altre és la relació de fills del finat. Respecte de la primera, creiem que en aquestes dates, Doña Paca no gaudia de bona salut i vivia a Figueres a casa del seu

A la avanzada edad de 70 años ha fallecido en Figueras la respetable dama Dª. Francisca de Rich, última descendiente en línea directa de la familia Rich, de Jafre, una de las mas antiguas de Cataluña. Su fallecimiento será muy sentido, pues sus bondades y su caritativo corazón le habían captado general afecto. – D.E.P Diario de Gerona de Avisos y Noticias del 10 de diciembre

DESEMBRE 2018

44/

Personatge local El dia 11 de febrer del 1913, Don Carlos envià una carta a Mossèn Joan Sala, rector de Jafre i li comunicà que entre els papers de la seva mare ha trobat les dades més importants dels canonges Rich i a la vegada li demana que cada any se celebrin 4 misses a l’altar del Sant Crist propietat de la família. Aquesta carta sembla, en un principi, protocol·lària, però una frase li dona una gran importància per conèixer el personatge. Escriu Don Carlos: “nosotros los librepensadores y francmasones, respetamos todas las creencias y por ende, sentimos un verdadero placer al cumplir una misión de esta índole ...” Ell no amaga les seves creences però es mostra molt respectuós amb el rector: “si ha de ser molesto para ultimar el asunto que motiva esta carta, el entrevistarse conmigo puede V. entenderse con mi encargado Martin Hugas Fuster” (de can Martigrau). Es trobaren el rector i Don Carlos i la relació entre ells fou molt correcte com veurem més endavant. La difusió de les idees republicanes que Don Carlos havia fet durant anys entre els jafrencs, comencen a germinar. El diari l’Autonomista del dia 31 d’octubre de 1916 es fa ressò de la noticia de la fundació del Centre Republicà Federal de Jafre. La notícia diu que el dia 12, en Josep Alabau (Xiviu) i en Josep Mascarreras (Jep Fira) havien fundat el centre i s’havia escollit president a Adrià Arbonés i a Joan Xuriguera com a secretari. Don Carlos és el president honorari. Vuit dies després, Don Carlos va presidí el “míting d’afirmació republicana” que fou el primer acte que celebrà aquesta entitat.

En la signatura de la carta es poden apreciar diversos elements de la simbologia maçònica com són els tres punts en triangle. També hi figura el grau que ostentava (el 33). El grau 33 és el grau màxim que es pot assolir dins de la maçoneria.

L’any 1917 va ser un any de canvis que tenien com a rerefons les conseqüències de la guerra del 1914

DESEMBRE 2018

/45

Diari l’Autonomista del dia 31 d’octubre de 1916.

que havia provocat tres grans problemes: el militar, el polític i el social. El primer és per l’inacabament de la guerra del Marroc, el segon és degut a la falta d’entesa entre els partits polítics cosa que portà a l’assassinat de Canalejas i el tercer és la vaga general que es va produir el mes d’agost. Tots aquests problemes conduïren, amb el temps, al desprestigi de la monarquia i dels seus polítics i a l’auge dels partits antimonàrquics i d’esquerres.

El primer de maig de 1917, Don Carlos participà en un míting que es va fer al centre republicà de Jafre presidit, ara, per Josep Alabau Mascarreras (Xiviu). Pocs dies després Don Carlos fou elegit per formar part del Consell regional Federalista de Catalunya del Partit Republicà Democràtic Federal. Don Carlos tenia relacions amb importants personalitats del món polític i cultural de l’època. L’estiu d’aquest any va convidar al pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català; Santiago Rusiñol, artista polifacètic i un dels líders del modernisme a Catalunya, a passar uns dies a casa seva. El diari republicà El Autonomista es fa ressò d’aquest fet i defineix Can Rich com “la suntuosa morada del señor de Rich, en el pintoresco pueblo de Jafre”. No hem pogut trobar cap document gràfic d’aquesta visita. Poc temps després haver entrat a formar part del Consell Regional del Partit Federalista de Catalunya fou nomenat president del Consell Federalista Regional de Catalunya cosa que confirma el gran apreci i prestigi que tenia Don Carlos fora de la nostra població.

El Autonomista. Diario republicano de avisos y noticias. Gerona, 26 de juliol de 1917. Pàgina 2

El maig de 1918 remet una carta al rector de Jafre mossèn Joan Jordi que fa un any que regeix la parròquia. El motiu de la missiva és donar-li les gràcies pel llibre que el rector li ha regalat i a la vegada expressar-li tot un seguit de suggeriments que li ha proporcionat la lectura del mateix: totes les religions positives són bones, el trist judici sobre el tribunal de la fe, els puntals de la

DESEMBRE 2018

46/

Personatge local

jerarquia... Al final de la carta Don Carlos afirma: “Cuando dios permite este estado de cosas, por algo será; respetemos su omnipotencia”. El 21 de juny, el mossèn contesta a Don Carlos en una llarga carta on respon a tots els suggeriments que aquest li havia fet. Des de l’inici, el mossèn indica que ell no és la persona més adient per rebatre algun dels arguments plantejats per Don Carlos i indica que no desitja començar una disputa. Tot plegat amb un llenguatge molt planer i senzill i li recomana: “por la nobleza de su corazón le recomiendo la lectura del libro El Manual del Catequista Católico”. No sabem si Don Carlos va arribar a llegir-lo. Ben entrat el segle XX, ja fa uns anys que la família Rich ha iniciat la pèrdua de prestigi no sols social sinó també econòmic. Així ho podem comprovar en el Butlletí Oficial de la Província de Girona de l’1 de juny de 1918. El Banco Hipotecario de España reclama una important quantitat de diners (varis semestres de 550 pessetes cadascun) a Francisca de Rich (que havia mort 6 anys abans) producte d’un préstec hipotecari subscrit en el seu moment. En cas de no fer-se efectiu el pagament, el banc reclama la possessió de la finca hipotecada; el mas Gimferrer de Caldes de Malavella. Don Carlos publicava articles a diferents diaris i revistes de l’època. La majoria d’aquests estan relacionats amb el món de la política i sempre des d’una òptica republicana federal. Però, en un diari barceloní, també n’hem trobat alguns on parla de costums i dites de l’Empordà. A títol d’exemple n’esmentarem un de publicat al diari l’Autonomista de Girona del dia 12 de setembre que porta per títol “Bosquejo”. Aquest és una forta filípica dedicada a un personat-

Diario de Gerona de Avisos y Noticias. 24 de maig de 1917. Pàgina 4

ge, per a nosaltres desconegut. No dona cap pista que ens permeti deduir a qui és refereix. Hem de creure que es tracta d’una persona no propera al partit republicà i/o d’idees monàrquiques.

DESEMBRE 2018

/47

republicans van demanar-lo al governador civil que els el va concedir. Però l’Ajuntament, que no estava disposat a donar el seu braç a tòrcer, va reaccionar i va demanar al ministre de la governació, més proper a la seva ideologia

El Autonomista. Diario Republicano de Avisos y Noticias. Girona, 12 de setembre de 1918. Número 5944. Pàgina 2

La política municipal també fou un dels temes que tractà en els seus articles. L’any 1918, en el nostre poble hi havia un consistori que no agradava als republicans. Es veu que per la festa de setembre (dies 8 i 9) els membres del Centre Republicà sol·licitaren permís a l’Ajuntament per posar un envelat per poder fer-hi ball. El consistori va denegar-los l’autorització i llavors els

política, que desautoritzés al governador civil de Girona. El ministre, per telègraf, va revocar l’autorització del governador i els republicans es van quedar sense envelat. D’aquest fet se’n va fer ressò la premsa que ho presentava com una cacicada del ministre i va provocar la reacció de Don Carlos en diferents publicacions.

DESEMBRE 2018

48/

Personatge local

El Programa. Orgue de la Democràcia Federalista del Baix Empordà, Número 764. Sant Feliu de Guíxols, 14 de setembre de 1918

Continuant el repàs d’alguns dels articles signats per Don Carlos, en trobem un en el diari L’Autonomista de Girona del dia 7 d’octubre d’aquest mateix any que porta per títol “¿Qué pasará?” en què fa una anàlisi descarnada de la que ell creu que és la situació política i social que viu en aquells moments el país. Don Carlos sempre es va declarar admirador i deixeble de Francesc Pi i Margall que fou un dels grans líders del republicanisme, amb un vessant federalista i proper al socialisme, el que li permetia connectar millor amb les aspiracions socials de les classes treballadores i amb les aspiracions de descentralització po-

DESEMBRE 2018

/49 lítica. Junt amb Emilio Castelar va fundar El Partit Republicà Democràtic Federal que fou un partit polític espanyol, amb especial influència als territoris de parla catalana, organitzat després de la revolució de 1868. Volia concretar organitzativament federalisme i republicanisme.

El Autonomista Diario Republicano de Avisos y Noticias. Número 6159. Girona, 4 de juny de 1919.

Pel mes de juliol del mateix any, estaven convocades eleccions a diputats provincials. Don Carlos fa el pas i decideix presentar-se a aquestes eleccions. El 24 de juny, el Partit Republicà Federal el designà candidat pel districte de Torroella de Mont-

grí al que pertanyia el municipi de Jafre. La resta d’acompanyants de candidatura de Don Carlos són el metge i publicista de Girona Laureà Dalmau Pla, que es torna a presentar pel càrrec i el regidor i industrial banyolí, Jaume Dilmé Ricolt.

Diario de Gerona de Avisos y Noticias. 24 de juny de 1919. Pàgina 3

L’1 de juny de 1919 foren convocades eleccions generals enmig d'una crisi política i econòmica sense precedents que guanyaren els partits conservadors. La derrota dels partits republicans va disgustar molt l’hereu de Can Rich que considerà que aquells comicis havien estat un robatori.

El Autonomista. Divendres 27 de juny de 1919

DESEMBRE 2018

50/

Personatge local

Diari El Autonomista. Número 6174. Girona, 27 de juny de 1919. Pàg. 2

El Autonomista. Girona 1 de setembre de 1919. Pàgina 1.

Les eleccions es van fer el dia 6 de juliol i Don Carlos no va sortir elegit. El dia 1 de setembre participà en un acte a Banyoles on els republicans van retre homenatge als seus candidats a diputats a Corts i a diputats provincials que foren derrotats en les darreres eleccions pels districtes de Torroella de Montgrí i Girona “gracias a las malas artes y a la falta de civilidad del pueblo”. Don Carlos, com a perdedor, fou un dels que va rebre l’homenatge dels companys de partit i a l’hora dels brindis va prendre la paraula per expressar el seu agraïment en nom dels excandidats. Com a president del Consell Regional de Catalunya, Don Carlos participà en actes del seu partit a nivell nacional. L’octubre de l’any 1919 va assistir a l’assemblea nacional que es va celebrar a Madrid. La Vanguardia. Dilluns 13 d’octubre de 1919. Pàgina 4

És en aquests dies que Don Carlos veu la necessitat de solucionar el problema de la residència, principalment per la Quima. Veu que l’herència de la família s’està extingint i que no podrà mantenir la casa pairal i, en conseqüència, determina construir una casa per ells dos. Aquesta es construeix en un solar que hi ha junt a la carretera a tocar la paret del jardí de Can Rich i un camí que va als horts. Aquesta casa es troba al número 8 de l’actual avinguda que porta el seu nom. El solar, en part, estava format per un terreny que no era gaire planer encara que, a la part posterior de la casa i per la banda de ponent, hi havia un tros amb menys desnivell on en la part més baixa, hi havia restes d’una antiga pedrera. La casa és de planta baixa, té tres habitacions, cuina, menjador i un terrat cobert que mira a ponent. La porta d’entrada dona a la carretera. Aprofitant el desnivell del terreny, sota la casa hi havia un semisoterrani que pot servir de rebost.

DESEMBRE 2018

/51 Aquesta casa és petita, però elegant, si tenim present l’època en què fou edificada. Una vegada arreglada i moblada, Don Carlos i la Quima hi anaren a viure tot i que tot sovint també anaven a la casa pairal. D’aquesta manera, Don Carlos, sabedor que després de la seva mort la Quima no podria habitar a Can Rich, deixà solucionat el problema abans que es presentés. A principis dels anys 20, la situaJosep ció del país era moltAlabau dolentaColoma per la Xavier Vila Soler debilitat extrema del sistema polític i la gran conflictivitat social degut a la Guerra del Rif (el desastre d’Annual) i els disturbis ocorreguts a Barcelona. Entre 1920 y 1921 va augmentar la violència anarquista a Barcelona, la qual cosacontinuarem va derivar en En el proper número la repressiólamilitar generalperSeexplicant vida del d'aquest veriano Martínez Anido, governador sonatge que va tenir una partimilitar la ciutateni,els a lafets fi, més amb cipaciódedecisiva l’assassinat del president del govern importants ocorreguts al nostre Eduardo Dato el 8 de març de 1921. poble durant el mes primer terç del En aquest mateix es dissolt el segle XX. Centre Republicà de Jafre. Diari La Campana de Gràcia del 23 d’octubre de 1920. PETICIÓ

En aquest període, i segurament deNo hem pogut trobar fotografies dels difegut la situació política vivia rents amembres de la família Rich que que apareiel país, no hem trobat articles de xen en aquest article. Per aquest motiu fem una crida a qui pugui tenir una fotografi a on contingut polític signats per Don aparegui Don Carlos, Doña Paca, la Quima Carlos a la premsa de l’època. Però Almar o qualsevol altra persona de la família sí que ha desi caràcter cultural. Rich per n’hi demanar-li ens la podria deixar per fer-ne una còpia. publicaríem el El 23 d’octubre deLa1920 el diarienLa proper número de la revista on hi apareiCampana de Gràcia publica, sota el xeran un seguit de dites, costums i llegentítol Timbal de sant “Su-a des de“El Jafre que Don Carlos Martí”, va publicar persticions” i “Original remei a la premsa de l’època i que no s’han per inclòs aquí falta d’espai. curarpertrencats” tresPodeu ditesadreçar-vos i llegen-a la secretaria de l’Ajuntament o enviar-ho a des de Jafre signades per Don Carrevistadejafre@gmail.com los. Reproduïm aquí la del Timbal de Aprofitem l’avinentesa per agrair a totes les sant Martí. persones que durant aquests 12 anys ens

Fotografia feta l’any 1949 on, a la part esquerra, es pot observar la casa on Don Carlos va viure els darrers anys de la seva vida.

han deixat les seves fotografies per tal que El 30 d’octubre, el mateix diari pupoguéssim publicar-les. Sense la vostra colblica, sota el títol “Ditesnoi costums laboració aquesta publicació es podria fer. l’Empordà” Moltes gràcies.i signades també per de

Don Carlos, quatre més JaL’equip redactor de ladites revista “El de Pedró”

DESEMBRE 2018

52/

Infants de la guerra

Anna Oller Hugas (La Nita de Can Pons del Mas) Vaig néixer el 4 de desembre del 1917, quan va esclatar la guerra jo ja tenia 18 anys, i ja festejava amb el que va ser llavors el meu marit, en Joan Saguer que venia de la Tallada. Però van cridar la seva quinta i ell va haver de marxar, i entre la guerra i el servei militar va estar fora uns set anys. La mili la va fer a Galícia, i durant la guerra va ser presoner. La guerra el va marcar molt, la tenia sempre ficada al cap, i explicava coses de tot el que hi va viure. Va ser una època molt dura. El meu germà en Joan també hi va anar, tenia 17 anys, era un nen. A casa érem quatre germans, la meva germana gran era la Quimeta, llavors venia jo, en Joan i la Pilar la petita. Recordo que el poble estava molt esvalotat durant aquella època. Passaven els soldats, avions, militars, es veia gent forastera... i quan van fer explotar el pont de Verges semblava que havia de caure el món a terra! Nosaltres vivíem al mas, a Can Pons, i allà menjàvem el que teníem, com que érem pagesos, poc o molt vam poder menjar i de gana no en vam pas passar. Aquella època uns cosins nostres de Girona van venir a refugiar-se al mas durant tot el temps de la guerra, i estaven a mitges a casa i a mitges a Can Martigrau, perquè també eren parents. Hi havia moltes cases que hi tenien gent, perquè molts recollien familiars o parents d’altres llocs per ajudar-los. El Mas de Can Pons va ser una casa d’acollida i refugi per molts.

Recordo que el poble estava molt esvalotat durant aquella època. Passaven els soldats, avions, militars, es veia gent forastera... i quan van fer explotar el pont de Verges semblava que havia de caure el món a terra!

Si em pregunteu pel comitè i els milicians només recordo que les noies de Ca la Xoris van fer-se milicianes, una d’elles es deia Llúcia. I se sentia a dir que els qui formaven part del comitè feien coses, com que es treia el que hi havia a l’església i que ho anaven a cremar a l’Illa d’Avall, que van despenjar alguna campana de l’església, però al mas, de tot això, no vam ser-ne perjudicats que jo recordi. A la Font Santa suposo que també hi va haver algunes coses, els que hi vivien ho devien saber millor. També recordo que al mig de l’església hi havia una trona per predicar i dir el rosari, però durant la guerra d’això ja no en va quedar res i si es feien alguns batejos o casaments havien de ser d’amagat. Quan es va acabar la guerra, alguns van ser empresonats, però jo no me’n recordo de qui eren, perquè han passat molts anys i la memòria a vegades no hi arriba. Teresa Alabau i Èlia Bantí

DESEMBRE 2018

/53

Acció solidària

Cinc dies de dejuni... una acció solidària

El monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona és la primera comunitat monàstica femenina de la ciutat de Barcelona i la segona de Catalunya, després de la desapareguda comunitat femenina de Sant Joan de les Abadesses.

D’antuvi agraït a les monges de l’ordre de Sant Benet (Benetes) la valentia i posada a disposició el Monestir, a una gent que volia expressar la seva solidaritat amb la situació repressiva d’empresonament injust, amb el perill de patir algunes represàlies que podrien patir pel fet d’acollir-nos. Quan em vaig plantejar el dejuni pensava que el fet de fer-ho, seria una forma de solidaritat amb les persones empresonades, un romandre amb ells i que ells poguessin sentir que hi ha gent que se sent a prop del seu patiment, i amb aquest gest (petit gest) recolzar el seu aïllament i la injustícia de la seva situació.

Tot parteix d’un contacte de l’Assemblea, que em diu que es preparen uns dejunis per solidaritat amb els presos polítics. Feia temps que tenia al cap fer alguna acció que no fos repetitiva (necessàries, això sí) protestar fent manifestacions de protesta, de solidaritat etc., no ho sé... quelcom un xic més imaginatiu i agosarat. Vaig inscriure’m com a voluntari, abans ja se’n van fer als Caputxins i a Montserrat. Al primer contacte ens van citar amb una metgessa per fer una exploració i omplir un qüestionari per saber l’estat de salut, pressió, malalties, etc. Un cop comprovat que podia fer un dejuni de cinc

dies sense problemes de salut ens citaren un dilluns al monestir de les Benetes a la Bonanova, allí els CDR del barri ho tenien tot preparat per començar el dejuni que duraria fins divendres al vespre. La primera sensació (vull ressaltar-ho com a agraïment) en arribar al Monestir, va ser de sorpresa per la rebuda d’unes monges tan acollidores com extraordinàries, ens assignaren unes cel·les per passar la setmana i ens convidaren a sentir-nos com a casa nostra. La incertesa de com respondria el meu cos a la no ingesta d’aliments durant la setmana i la gana que podria tenir, tan sols ingerint aigua era

DESEMBRE 2018

54/

Acció solidària

un dels meus grans dubtes, mai ho havia fet i no sabia què podria passar o sentir, que apretaria a córrer al segon o tercer dia a cercar un forn i menjar-me una barra de pa sencera, que el meu cos respongués de forma violenta, que em cansaria d’estar sense cap activitat deixant passar les hores, etc., etc. Teníem una sala comuna on ens trobàvem al capvespre els set membres que fèiem dejuni i, comentàvem com ens anava tot, explicant les sensacions físiques, els pensaments, com havíem arribat fins on érem, el perquè, etc. També s’hi afegien les monges la majoria d’avançada edat que malgrat l’edat, tenien una clarividència i un discurs progressista que sorprenien, tan social, polític, com religiós, explicant com era la vida al monestir, els seus rituals religiosos, la convivència entre elles, les tasques diàries, etc. També ens visitava la metgessa diàriament, prenia la tensió, ens pesava i comentàvem les possibles dificultats que ens trobàvem, el control cal dir que era força rigorós i això tranquil·litzava bastant. Com a curiositat la pèrdua de pes era similar a tots, el primer dia quilo i mig, el segon un quilo, i els altres mig quilo cada dia, total quatre quilos aproximadament, es pot considerar un règim rigorós, je je. Els dies passaven i algun membre començava a sentir-se estrany, algun mareig, algun vòmit, res d’importància però jo no tenia cap sensació de gana i em trobava la mar de bé, és curiós, no vaig sentir la sensació de gana cap dels dies, suposo que la mentalització del perquè estava allí feia la seva feina, l'única “tortura” que vaig patir era que per anar a la meva cel·la havia de passar per la cuina i el menjador amb

una flaire de menjar que alimentava, un dia especialment un estofat de vedella va fer trontollar la fermesa del dejuni, mai havia estat tan i tan sensible a la flaire d'un estofat, quina flaire!!! Els dies següents, passant les hores, que podria imaginar-me costoses de passar, sorprenentment no es feien feixugues, passejades pel jardí, lectures, ioga, whatsapps, i sobre tot pensar, pensar molt (que bé que et fa sentir, de tant en tant, fer un recés) amb tu, amb els presos, amb la seva situació, el dia a dia a la presó. Per la meva feina havia visitat bastant les presons i sé com es viu a dintre i us asseguro que és dur, clar que et crees les teves defenses per tirar endavant però... és dur. Vaig comprendre la gent que ha fet llargues vagues de fam com a protesta i per algun ideal, i us asseguro que la força de la lluita, el sentiment d’injustícia, la solidaritat, són valors que et permeten superar qualsevol sensació de gana o qualsevol malestar que puguis tenir, la força de la ment la configures per assolir el teu objectiu i et busques les teves compensacions mentals i si les conviccions són prou fortes, són prou fermes, no et costa gaire i et fa més fort, de veritat. La sensació, que acompanyaves (amb la teva protesta) els que estaven tancats a la presó, donava molta força i era com una mena de dedicatòria que amb el nostre esforç (petit esforç) ens fèiem solidaris amb ells i així els hi vam fer arribar, espero que els hi servís per ajudar-los a sentir-se estimats, acompanyats i compresos. I per acabar, va ser curiós... pot ser que l’entorn monàstic, les vivències amb les monges, els seus rituals es-

pirituals, el silenci, el recolliment, van fer reviure a nivell personal sensacions llunyanes que de vegades oblidem, acostumats a anar sempre accelerats, a no tenir temps, a fer coses una darrere de les altres sense parar, amb la sensació que si no fas res perds el temps, et trobes estrany (penseu que tens vint-i-quatre hores per no fer res, és extraordinari) et venen a la ment pensaments, vivències, anàlisis, del com i dels perquès de coses que normalment no tens “temps”. No voldria entrar en detalls perquè són coses molt personals i ara no vénen al cas, però sí que aïllar-te uns dies de tot el quotidià que t’envolta, en la solitud del silenci ajuda a uns plantejaments que normalment no fas i sorprenen gratament. Malgrat ser una experiència vital extraordinària caldria ser crítics amb l’organització d’aquest tipus de protesta, que podria haver estat més profitosa si s’hagués perllongat en el temps i no descarto la possibilitat de fer una vaga de fam teòricament indefinida per demanar l’alliberament dels presos polítics com a mesura de recolzament i pressió (gent disposada no en faltava ni en faltaria) no només de cinc dies (recordeu la història de les grans vagues de fam i el seu ressò) i fos paral·lela a l’empresonament, donant un ressò mediàtic que no es va donar suficient, la llibertat de la gent empresonada crec que s’ho mereix. L'Albert de Can Rosset

Aquest article va ser escrit arran del dejuni col·lectiu que es va fer de l’11 al 18 de març de 2018.

Josep Alabau i Coloma

Qui eren els teus pares? El pare era fill de Jafre, de Ca l’Esteve Matas, que és el mas del mig dels tres que hi ha prop del Mas Benito. Eren cinc germans. El meu avi va treballar a la rajoleria i a la bòbila, i l’àvia feia de mestressa de casa. La meva mare era filla de Can Marimon i només tenia un germà, en Siset. El pare i la mare, en casar-se van anar a viure a Cal Frare actual, durant poc temps, donat que el meu avi Esteve va quedar vidu i anaren a viure amb ell. El pare treballà també a la rajoleria i a la bòbila. Als anys de 1930, els pares van comprar el tros de casa del Mas Pou, pel fet que estava en venda. Aleshores el pare va començar a fer de pagès. Actualment aquesta casa, es coneix com a Can Llorenç i és on jo vaig néixer. On vas anar a l’escola?

En Josep Alabau i Coloma va néixer a Jafre quinze mesos abans d’esclatar la Guerra Civil, concretament el 28 d’abril de 1935. Fill d’en Llorenç Alabau Pagès i la Francisca Coloma Serra, que tingueren tres fills, l’Esteve, en Salvador i en Josep, el petit. En Salvador va morir ben aviat. Per tant, pròpiament van ser dos germans, amb deu anys de diferència.

Vaig anar a l’escola de Jafre, amb el Sr. Badia. En tinc un bon record, fins i tot, de quan perdia a les cartes en el cafè. També, més tard, vaig anar amb el Sr. Anguila. Els meus companys eren els germans Berga, en Candi Pibernat, en Josep Jenoher, els meus cosins Porteries, en Sebastià Vila, en Josep Pagès, etc. Tinc entès que vas fer d’escolà? Sí. Vaig fer d’escolà des de l’edat de sis anys, amb en Quim Costal, en Martí Porteries, en Joaquim Pagès, l’Antoni Cullell, en Joaquim Oliveras, etc. La setmana que ens tocava anàvem a ajudar la missa de Mn. Miquel a les 8 del matí. Els diumenges, anàvem a les dues misses i a la funció de la tarda. Mn. Miquel havia fet durant vuit anys de Mestre a Torrentbó (Arenys de Munt) i durant el curs, com que li agradava fer classe, ens feia diàriament catecisme per als grans i per als petits. Molts diumenges anàvem també a la sessió de cinema a dalt de la Rectoria.

DESEMBRE 2018

/55

Entrevista a...

Oi que vas anar al Seminari de Girona? L’any 1946 vingué a Jafre de mestre el Sr. Anguila i, durant aquest any em preparà per fer l’ingrés al Seminari Diocesà. De fet, Mn. Miquel i, també, Mn. Pere Hugas, m’ho havien proposat. Vaig entrar el dia 1 d’octubre de 1947. En el Seminari hi vaig estar durant sis anys. Què vas fer després? Vaig sortir del Seminari l’any 1953 i, després d’un temps de dubtes, vaig decidir estudiar Magisteri. Vaig fer la Revàlida de quart el mes de juny de 1954. En aprovar, em vaig poder matricular el mes de setembre a l’Escola de Magisteri de Girona. També, en aquest mes de setembre, vaig aprovar la Revàlida de sisè de Batxiller, convalidant així tots els estudis fets fins aleshores. A l’Escola anomenada La Normal de Girona hi vaig cursar els tres anys de Magisteri, fins el juny de 1957, que vaig obtenir el títol de mestre. Aquell mateix estiu, em van demanar per anar un mes de colònies escolars a Ripoll. Després, l’any 1959, les vam fer a Santa Coloma de Farners, i el 1960 a Sant Feliu de Guíxols. De fet, vaig acabar anant a aquestes colònies fins a l’any 1976, passant fins i tot per França i Bèlgica. Aquestes anades voluntàries van ser per a mi aprofitar les vacances i un camí per aprendre noves experiències pedagògiques: «aprendre jugant», com deien aleshores. Quan vas començar a exercir com a mestre? El setembre de 1957 vaig obtenir la primera plaça com a interí, a Les Planes, fins a finals de febrer de 1958. Eren els problemes dels interins, que fins que tenies les oposicions fetes no sabies si acabaries el curs. Vaig anar a acabar el curs a l’Escola d’Orientació

DESEMBRE 2018

56/

entrevista a...

Marítima de Roses, que era en el mateix edifici on es trobava l’Escola Nacional de la població. El curs 1959-1960 vaig fer un gran salt: vaig ser nomenat mestre de l’Escola de Puigcerdà. Aquí hi vaig estar un any sencer. Aleshores, donat que no podia venir a casa, vaig dedicar-me a preparar oposicions, a conèixer bé la comarca de La Cerdanya i a fer uns grans amics. Vaig tenir a Puigcerdà uns companys a l’escola que eren el Sr. August Viladesau, director, i el Sr. Esteve Carrera, que precisament era el teu pare. Ells van ser per a mi més que companys, i durant aquell curs em van fer de veritables pares. Allà va ser quan et vaig conèixer a tu, que eres una nena d’onze anys. Amb el teu pare, quan vaig marxar de Puigcerdà, ens vam cartejar sempre fins que va morir. I quan tu vas anar a estudiar Magisteri a Girona, el teu pare em va encarregar que t’anés a visitar sovint per saber com estaves.

On vas anar després? Vaig anar a la plaça definitiva de Sant Martí Vell. Als pocs dies de ser-hi, l’inspector en cap de Girona em va demanar que em fes càrrec també de les nenes de la població, pel fet que hi havia poca matrícula. Així la mestra que hi havia podia anar a treballar a Sant Feliu de Guíxols, lloc on mancaven mestres. Per a mi va ser una gran experiència, en ser una escola, ja en aquells temps mixta. Va anar tot molt bé i no hi vaig tenir cap problema, tot i que en aquells moments la llei deia que les escoles mixtes havien de ser portades per una mestra. El mateix inspector m’aconsellà que al proper concurs de trasllats, si hi havia alguna plaça que m’interessés, la demanés. Davant aquest fet i, a més, amb l’escull que es podia suprimir l’escola per manca d’alumnes, vaig demanar en el concurs de trasllat l’escola de Bellcaire d’Empordà. En ser-me adjudicada, vaig passar el curs següent a Bellcaire. Allà em vaig fer càrrec de l’escola de nens. I ironies de la vida, el mes de juny havia deixat una escola de vint alumnes entre nens i nenes i, al setembre, em vaig trobar amb una aula de 55 nens. Eren tots a partir de sis anys. Ara bé, amb la bona voluntat de mestres, pares, alumnes i autoritats, vam anar endavant i amb bons resultats. Amb la companya Montserrat Darnaculleta hi vam organitzar cursos de batxillerat, comerç, etc. Fins quan hi vas estar a Bellcaire? L’any 1971, desitjant estudiar en el Col·legi Universitari de Girona, vaig demanar trasllat a Girona mateix. El mes de setembre de 1971 vaig anar a l’escola «José Antonio» de Les Pedreres, una escola de suburbi, però amb molt bon ambient entre pares, mestres i alumnes. Als tres anys d’estar en aquesta escola, en vaig ser nomenat director. L’any 1976 vaig passar dos cursos a l’escola «Mare de Déu del Mont» de Santa Eugènia de Girona. D’aquí, per mitjà del que en deien «el concurset» vaig poder passar al col·legi «Lorenzana» i oficialment vaig exercir com a mestre d’aquest centre fins que em vaig jubilar. Així vas estudiar a la Universitat?

Vas aprovar les oposicions? L’estiu del 1960 vaig aprovar les oposicions en el cos del Magisteri nacional. Aleshores, vaig passar a ser propietari provisional, esperant l’escola definitiva, a Saus-Camallera, on també hi vaig treballar durant un curs. Puc considerar que va ser la meva primera escola, pel fet que era unitària i tan sols amb nens.

Quan vaig arribar a Girona l’any 1971, em vaig matricular en el Col·legi Universitari de Girona, de recent creació, per estudiar història de l’edat mitjana. Sortosament vam tenir grans professors, com Sobrequés, Reglà, Mirambell, Lluch, Mn. Busquets, Mn. Prats, Fita, Negre, etc. El quart i cinquè curs els vam haver de cursar a la Universitat Autònoma de Barcelona, també amb grans professors, com Udina Martorell, Mundó, García Manrique, Juli Busquets, etc. L’any 1976 vaig obtenir el títol de llicenciatura en història de l’edat mitjana, però no vaig voler deixar l’ensenyament

bàsic, pel fet que no em semblava oportú córrer el perill de tenir una plaça d’institut molt allunyada de Girona, cosa que hauria estat molt plausible, i més encara quan ja em trobava al col·legi «Lorenzana», de gran prestigi i amb una excel·lent ubicació. Haig de dir que tant a Bellcaire com al «Lorenzana», llocs on hi he estat més anys, tot i els problemes, és allà on m’ho he passat més bé, satisfet, a gust i content.

DESEMBRE 2018

/57

Miquel Bosch, regidor d’aquest ajuntament, aprofitant les obres de renovació de les escoles, em va demanar fer un llibre sobre les mateixes. Aquest llibre fou publicat el 1999. Quan et vas jubilar? A l’any 1994 ens proposaren als mestres poder-nos jubilar als 60 anys. L’any següent, el 1995, quan encara regia aquesta normativa, m’hi vaig acollir. Reconec que va ser encertada la decisió, perquè després m’he pogut dedicar a moltes coses que m’agraden i, a la vegada, donar pas a les noves generacions, que surten ben preparades i amb ganes de treballar. Què has fet com a jubilat?

Josep Alabau té cura, entre altres, dels arxius parroquials de Jafre, Colomers, Garrigoles, Rupià, La Tallada d’Empordà, Marenyà i Foixà

Tinc entès que durant un temps vas estar malalt? Sí. Per aquest motiu, vaig anar a treballar al Centre de Recursos Pedagògics de La Bisbal (CRP), però continuava tenint la plaça del col·legi «Lorenzana». Què hi feies en aquest Centre? En primer lloc, preparava material escolar per a mestres i alumnes del Baix Empordà. Era l’any 1995 que vam publicar un catàleg d’arqueologia i de monuments del Baix Empordà. Es tracta d’un resum del més important de cada poble, des del massís del Montgrí fins als convents i ermites de la comarca. Abans, a l’any 1992, juntament amb quatre companys, vam publicar El Baix Empordà, fantasia i realitat, basant-nos en el llibre Terra i ànima d’Anicet Villar, del temps de la República. Eren lectures sobre temes de la comarca per als escolars, intentant recopilar fets, monuments i personatges de cada municipi. Més tard, vaig dirigir un seminari sobre l’art romànic de la Comarca. Com a fruit del mateix, vam publicar l’any 2001, el llibre titulat Una passejada pel romànic del Baix Empordà. També, durant aquest temps, un meu company de Sant Jordi Desvalls, en

He tingut més oportunitats i facilitats per a poder viatjar. Conec totes les capitals de província espanyoles. A l’estranger he estat a França, Itàlia, Suïssa, Alemanya, Holanda, Portugal, Suècia, Polònia i al Marroc. Quan era jove no ho podia fer. No m’ha interessat fer viatges més llunyans, donat que soc partidari de conèixer bé els països més propers. També he visitat totes les comarques de Catalunya amb les seves respectives capitals. He organitzat moltes sortides i viatges amb els amics de la Parròquia de Sant Martí d’Empúries. Una altra tasca que he fet és que quan va venir a Jafre Mn. Planellas em va demanar que organitzés i catalogués l’arxiu parroquial de Jafre i de Garrigoles, que eren els pobles que en aquells moments tenia Mn. Joan. No era una cosa nova per a mi, donat que, estudiant a la Universitat, Mn. Joan Busquets, juntament amb la meva companya Rosa Mª Ochoa, ens va demanar realitzar com a treball el regest (resum) dels llibres sacramentals de la parròquia de Jafre. En encarregar més parròquies a Mn. Joan, he anat catalogant l’arxiu d’aquestes altres. En el Full Eclesial de les nostres parròquies, presento el contingut de les carpetes corresponents a cada arxiu. D’altra banda, molts grups em demanen per acompanyar-los a visites a pobles, esglésies, castells, etc. «Sr. Mestre», com li dic jo en un pla «carinyós»! Hem parlat molt i de temes diversos i interessants. Moltes gràcies per la teva disponibilitat, paciència i col·laboració. Una vegada més he pogut observar la teva estimació per la història i, al mateix temps, la teva bona organització en els títols, papers, llibres, etc. Ets un gran arxiver! Que per molts anys puguem ser companys i amics. I que puguis gaudir dels viatges i de les sortides amb els teus amics. Maria Rosa Carrera i Campi

DESEMBRE 2018

58/

Des de la parròquia

T’examinaran d’amor regalar per la diada de Reis, donat que anava amb moto a tot arreu. Al vespre, però, ja no el portava, i quan ella li va preguntar on era el jersei, li va dir: «L’he donat a un pobre que el necessitava més que jo». Els qui hem seguit l’itinerari vital de Mn. Busquets sabem que aquest fet no va ser una anècdota esporàdica de la seva vida. Ja fora de la Llar Infantil, quan tenia càrrecs aparentment més importants, era conegut de tots el seguiment que va fer de molts d’aquells nois i noies, fent-los de veritable pare. A tots els qui vam ser alumnes seus, ens recordava que l’opció pels pobres no era un afegit al contingut de la fe, sinó un element essencial.

«Ser amic, company de camí, donar la mà i, alhora, “rentar els peus” a tots. Mai no podrem parlar des de la nostra perfecció o fermesa, sinó simplement fer la confidència que també hem estat perdonats i estimats. Una vida que val la pena, però només des de la fe. Des de la claror i de la fosca de la fe. Déu ajuda la nostra feblesa. I per això –només per això– segurament hi tornaríem. Amb joia? Sí, perquè hom creu que “fa més feliç donar que rebre”».

El mes passat ens va deixar Mn. Joan Busquets (1934-2018), capellà eminent, gran professor d’història, amb un currículum amplíssim de càrrecs diocesans i interdiocesans, i que des de l’any 2005 havia col·laborat amb la nostra parròquia de Jafre i d’altres parròquies del voltant. En la munió de comentaris apareguts als diaris gironins o en altres mitjans en motiu del seu traspàs, s’ha esmentat una anècdota significativa de la seva vida, que retrata el tarannà del que va ser tota la seva trajectòria sacerdotal. En els seus anys joves va fer de capellà de la Llar Infantil de Girona, vulgarment dita «Hospici». Allà, una de les monges que col·laborava amb ell, la Gna. Carme, li va confeccionar un jersei de llana que li va

A Jafre tenim per patró Sant Martí, essent conegut aquell fet més popular i singular de la seva vida, ocorregut en una nit de l’any 334. Martí tenia disset anys, era soldat, i tot just s’estava plantejant fer-se cristià. Fent la ronda nocturna a l’entrada d’Amiens, es va trobar amb un pobre mig mort de fred i no va dubtar en donar-li la meitat de la capa. La història arrodoneix el fet, glossant la paràbola del Judici Final que trobem a l’Evangeli de Mateu, capítol 25, tot dient que, en aquella nit, se li va manifestar la veritable identitat del pobre, que no era altre que Jesús mateix que venia a donar-li les gràcies: «Anava despullat i em vas vestir» (Mt 25,36). Resulta que el decisiu d’aquesta paràbola evangèlica és el que es fa a la gent famolenca, als pobres, als immigrants indefensos, als malalts desvalguts, als empresonats o oblidats de tothom. I, per què és el de-

cisiu? Perquè tot això se li està fent a Déu mateix. A l’escena evangèlica no es pronuncien grans paraules com justícia, solidaritat, democràcia, dret a decidir, ecologisme, etc. Sobren totes si no hi ha ajuda real i eficaç als qui pateixen, als qui s’ho passen malament. De què parla Jesús? Jesús parla de menjar, de roba, de quelcom per beure, d’un sostre on aixoplugar-se. Aquesta és la crida de Jesús a la humanitat: «ocupeu-vos dels qui pateixen». Enlloc es construirà la vida tal com Déu la vol si no és alliberant la gent del patiment. D’aquí que, com afirma sant Joan de la Creu en un dels seus poemes admirables, «en el capvespre de la vida t’examinaran d’amor».

feia balanç de la seva experiència a la Llar Infantil. En reprodueixo uns fragments, tots ells amarats de tendresa i d’estimació i, en gran part, ben actuals: «Fa poc vam anar a un casament. S’esdevé amb freqüència. El nuvi era de la Llar Infantil. La noia no; tenia família. Els vaig casar i hi havia més de 15 companys d’ell amb les seves dones. Érem una colla, convenia ser un bon nombre: érem la seva família i fèiem aquest rol amb discreció, com cal. A l’hora de l’àpat me’ls mirava d’un a un. Nois treballadors, amb el seu ofici, que han passat moltes dificultats, que han estat molt sols i poc ajudats...». «El gran problema era, i és, la integració i l’acceptació de la societat

Una de les monges que col·laborava amb ell, la Gna. Carme, li va confeccionar un jersei de llana que li va regalar per la diada de Reis, donat que anava amb moto a tot arreu. Al vespre, però, ja no el portava, i quan ella li va preguntar on era el jersei, li va dir: «L’he donat a un pobre que el necessitava més que jo». La vida de Mn. Joan Busquets va ser veritablement l’actualització d’aquesta paràbola de l’Evangeli de Mateu. Va tenir càrrecs importants i ben variats: Vicari general, professor d’història a la Universitat, rector del Seminari de Girona i de l’Interdiocesà, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya... Però la seva vida va continuar essent senzilla, austera i profundament evangèlica. En aquest punt, predicava amb el propi exemple. Fins i tot, en la darrera etapa de la seva vida, havia fet el seu compromís amb la comunitat dels capellans del Pradó que, com afirmava el seu fundador Antoine Chévrier, tenen per objectiu esdevenir «apòstols pobres per a poder evangelitzar els pobres». Anys abans, quan Mn. Joan era rector del Seminari, en uns articles a El Punt

[...]. Ja llavors ens queixàvem que els nois fossin deixats sols, al carrer, als 14 o 15 anys, un cop acabaven l’escola. Era una barbaritat que massa sovint tirava per terra tot el que s’havia intentat fer [...]. Tot és molt complex. Però mentre es publica en els diaris que molts delinqüents han sortit d’institucions de beneficència, no s’ajuda pas a la solució, ni és la veritat [...]. Sempre vaig defensar el nostre projecte educatiu perquè es tractava de fer persones, lliures i adultes, capaces d’estimar i de ser felices, desvetllant tot el bé que tenen enterrat. Tot això no s’obté pas d’una manera infal·lible i automàtica, com aquell que treu un producte. Només cal veure com els surten els fills a moltes famílies, bo i tenint molts més mitjans per a atendre’ls». A redós del testimoniatge de Mn.

DESEMBRE 2018

/59

Busquets, i retornant a la paràbola evangèlica, podríem afirmar: Déu no et preguntarà quins eren els teus títols; et preguntarà si vas fer la teva feina amb el millor de la teva capacitat. Déu no et preguntarà quants amics tenies; et preguntarà quanta gent et considerava el seu amic i a quants vas ajudar veritablement. Déu no et preguntarà a quin poblet o ciutat vivies; et preguntarà com tractaves els teus semblants. Déu no et preguntarà pel color de la teva pell; et preguntarà per la puresa del teu interior. I això viscut des de la senzillesa d’una vida honrada, essent sempre conscient de les pròpies febleses. És allò que ens ha deixat escrit també Mn. Busquets en un altre article preciós: «Ser amic, company de camí, donar la mà i, alhora, “rentar els peus” a tots. Mai no podrem parlar des de la nostra perfecció o fermesa, sinó simplement fer la confidència que també hem estat perdonats i estimats. Una vida que val la pena, però només des de la fe. Des de la claror i de la fosca de la fe. Déu ajuda la nostra feblesa. I per això –només per això– segurament hi tornaríem. Amb joia? Sí, perquè hom creu que “fa més feliç donar que rebre”». Mn. Joan Planellas

Capellà eminent, gran professor d’història, amb un currículum amplíssim de càrrecs diocesans i interdiocesans, i que des de l’any 2005 havia col·laborat amb la nostra parròquia de Jafre i d’altres parròquies del voltant.

DESEMBRE 2018

60/

Imatges pel record....

Avis de Can Martigrau. Finals del segle XIX

De Can Casals

Josep Valls Almar (Can Pei) i Caterina Teixidor Oller (Can Met-Tià)

Urban Freiche i Llúcia Teixidor (Cal Rajoler) 29 de març de 1938

DESEMBRE 2018

/61 Miquel Bonany Santaló (Can Marull) i Maria Prim

Josep Alabau Mascarreras (Can Xiviu) i Maria Cortada (Cal Flequer)

Joaquim Hugas Sabat (Can Grau) i Francisca Pagès (Cal Boix)

Sebastià Alabau Teixidor (Can Roc) i Maria Caixàs (Can Canet)

Josep Teixidor Pagès (Can Matas) i Carme Jofre (Can Xiana de St. Jordi)

Joan Feliu Font (Cal Frare) i Joaquima Ferrer Bordas (Can Viñas de la Tallada).

DESEMBRE 2018

62/

Receptes de cuina

Sarsuela

Ingredients: - 4 talls de rap - 4 talls de lluç - 4 talls de congre - 4 escamarlans - 4 gambes - 1 kg de sípies - 2 calamars - Un grapat de musclos - Oli d’oliva verge extra - Ceba - 1 tomata madura - Sal - Pebre Per a la picada: - Un grapadet d’ametlles - Un gra d’all - Un tall del fetge del rap - Sal

Joaquima Feliu

Elaboració: Primer de tot netegem bé la sípia la tallem a daus i el calamar el tallarem a rodanxes. Tallem ben petita la ceba i la tomata pelada i sense gra. Seguidament posem a coure la sípia, els calamars, la ceba i la tomata en una cassola tapada, amb oli en fred, amb el foc ben baix. La tindrem coent fins que la sípia i el calamar quedin cuits. Mentrestant, obrirem els musclos al vapor en una olla. Farem la picada en un morter amb la sal, aixafant l’all cru, les ametlles torrades i un tall de fetge del rap. Quan la sípia i el calamar estiguin a punt, posem els talls de peix (rap, lluç i congre) i a sobre les gambes i escamarlans. Sacsegem una mica la cassola tapada i quan comenci a bullir incorporem la picada. Tornem a sacsejar la cassola per repartir la picada i evitem remenar el peix per tal que no es trenqui. Posem els musclos per decorar. La tastem i rectifiquem de sal i pebre. Quan el peix estigui cuit es pot deixar reposar una estona i ja es pot servir.

Pastís Sacher

Per a la massa: -1/2 sobre de llevat -130 g de farina -130 g de mantega -130 g de xocolata negra per a fondre -220 g de sucre -6 ous

Procediment: Separa les clares del rovell, munta les clares a punt de neu i, a mig fer, afegeix la meitat del sucre. En un altre recipient, barreja la resta del sucre amb la mantega i, a poc a poc, afegeix-hi els rovells un a un. Després, posa-hi la xocolata, prèviament fosa al bany Maria. Seguidament, afegeix-hi la farina tamisada juntament amb el llevat i barreja-ho tot. Montserrat Vila i Rosa Font Llavors, un cop tot barrejat, afegir-hi les clares muntades. Cal fer-ho sense pressa. En aquest moment, ja tenim la massa a punt per posar-la al forn durant 45 minuts a uns 170º. Passats els 45 minuts i amb la massa ja freda, obre-la per la meitat i escampa-hi l’almívar, resultat de dissoldre el sucre amb l’aigua calenta i també la melmelada d’albercoc. Per últim, fon la xocolata al bany Maria i escampa-la per sobre, de manera que quedi tot el pastís cobert de xocolata, fins i tot les vores. Bon profit!

Ratafia “JAFFERO”

25% Vol Alc.

DESEMBRE 2018

/63

Receptes de cuina El que el nostre President Quim Torra fes obsequi d’una ampolla de ratafia quan va ser rebut al palau de La Moncloa, no va ser el detonant per donar a conèixer aquest típic licor digestiu català, ja que es tracta d’un licor que ja elaboraven al segle XVIII. Els nostres avantpassats, padrins i padrines de tot Catalunya especialment del món rural, masies, masos i pobles obrien la primera ampolla de l’any el dia de Nadal.

La història de la ratafia no és exclusiva de Santa Coloma de Farners sinó també de la Garrotxa, de l’Empordà, del Pirineu de Lleida i del de Girona. Un dels exemples el tenim amb la Pobla de Segur, un dels centres neuràlgics dels licors d’herbes. Es pot dir que la ratafia és l’enciclopèdia del món botànic. És el recull de totes les plantes, arbres, fruits i flors de l’entorn d’allà on ens trobem en el moment de començar la recol·lecció (per Sant Joan). És per això que diuen que hi ha tantes ratafies com homes i dones que la fan, cada ratafia és diferent depenent de l’entorn. Aquesta ratafia que us presento és autòctona de Jafre i d’aquí el nom de JAFFERO, Jafre en llatí. És la segona que faig, però la primera que tastarem. La del 2017 va ser accidentada. La garrafa de 55 litres va explotar just quan només li faltaven dos dies per la quarantena a sol i serena. No va resistir la pressió de la maceració que produeix l’escalfor de les hores solars possiblement degut a que la garrafa de vidre era defectuosa. En definitiva, tot el líquid va vessar per terra. Això si, alguns veïns van dir que les aromes que desprenia arribaven fins a les seves llars i que era una de les millors olors de ratafia que recordaven. La d’enguany conté 81 components, tots ells menys les espècies (claus, anís estrellat, canyella, nou moscada,...) estan collits o conreats a Can Milà i les rodalies del nostre poble. L’etiqueta, que és una joia, ha estat dissenyada per l’artista i amic Lluís Vancells. A primers de novembre la presentaré al 37è concurs de la ratafia de Santa Coloma de Farners. Espero deixar el llistó de JAFRE ben alt. Rafa Mundet Can Mundet (antic Can Puig)

Imatges pel record Margarida Vila de Can Rosquilla i Quimeta de Ca la Mercè. Pabordeses. Any 1940. Tots els diumenges després de missa segona passaven per les cases a recollir almoines. Quan entraven deien “La Mare de Déu us visita”. Amb el que es va recollir es van comprar els quadres de la passió que hi ha a la parròquia.

Drets, d’esquerra a dreta: Sebastià Valls Teixidor, Joan Valls Teixidor, Siset Valls Teixidor i Núria Valls Teixidor Asseguts: Josep Valls Almar i Caterina Teixidor

Carlos Oliveras fill del Mas de Dalt de Verges i casat amb Mercè Feliu de Cal Frare. Fotografies fetes al nord d’Àfrica, els anys 20 del segle passat, durant la guerra del Marroc (1920-1926).