El pedro numero 9 any 2015

El PedrĂł Revista de Jafre | NĂşmero 9 | Desembre 2015

El Pedró CONTINGUTS>>

03 SALUTACIÓ SALUTACI | FETS DESTACATS: 04 CAGATIÓ i PATGE REIAL i CAVALCADA DE REIS | 05 OFRENES A SANT SEBASTIÀ i CARNAVAL | 06 HOMENATGE A LA GENT GRAN | 07 CELEBRACIÓ CENTENÀRIA i ELECCIONS MUNICIPALS | 08 CATIFES DE CORPUS | 09 M VISITA ALS MASOS i REVETLLA DE SANT JOAN | 10 CASAL D’ESTIU | 11 VIII FIRA DE 12- DONACIÓ DE SANG i VII BIENNAL DE JAFRE | 14 OBRES MUNICIPALS JAFRE | 12-13 15 FESTA DE SETEMBRE | 16 DIADA NACIONAL DE CATALUNYA | 17-18 FESTA MAJOR MA DE SANT MARTÍ i EXCURSIÓ A MAR I CEL | 19-22 ENTREVISTA A UN COL·LECTIU FAMÍLI NOVA AL POBLE | 24-25 PERSONATGE LOCAL | 26-27 ENTREVISTA | | 23 FAMÍLIA L PARRÒQUIA | 29-32 APUNT HISTÒRIC | 33 REMEIS CASOLANS | 34-35 28 DES DE LA IMATGES PEL RECORD | 36-37 PUBLICITAT | 38 RECEPTES DE CUINA | 39-40 IMATGES PEL RECORD revistadejafre@gmail.com re Equip redactor: Josep Alabau, Teresa Alabau, Èlia Bantí, Maria Rosa Carrera i Xavier Vila Eq Fo Fotografies: Marta Valls, Isabel Bagué, Valentí Fargnoli, Clara Arroyo, Venanci Grau, Marc Vila, PPunt diari, Sebastià Alabau, Èlia Bantí, Pau Vila, Jordi Bonany, Ramon Mas i Xavier Vila.

Edita: Ajuntament de Jafre amb la col·laboració de l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” Ed Dipòsit Legal: GI-1485/2007 Di Disseny i impressió: Impremta Pagès - Anglès Di L’Ajuntament de Jafre i l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” no es fan responsables del contingut d’aquells L’A articles i notes signades per particulars o col·lectius que hi col·laboren. ar Amb el suport de: A

/03

DESEMBRE 2014

Salutació

L’Alcaldessa entrant, Nuri Berga, i l’Alcalde sortint, Joan Bonany, en la presa de possessió.

Un any més, i ja en portem 9 edicions, surt la Revista de Jafre “El Pedró”. Aquest recull dels fets més rellevants que han passat al nostre poble, articles d’interès, vivències d’algun veí o veïna, receptes de cuina, fotos antigues i molt més, fa que gaudim molt d’aquesta publicació, i tot, gràcies a l’esforç que hi dediquen un grup de persones que estimen Jafre i la seva gent i que desinteressadament inverteixen gran part del seu temps lliure en fer possible que, any rere any, tinguem a les nostres mans aquesta revista.

Aquest any hi ha hagut un canvi a l’Equip de Govern i en aquesta edició em toca a mi, com a Alcaldessa de Jafre, desitjar-vos unes bones festes de Nadal i un molt bon any 2016, any que serà transcendental per a tots, perquè després que el poble català es pronunciés lliure i democràticament a les urnes el 27 de setembre, després que el Parlament de Catalunya ho fes el 9 de novembre amb l’aprovació de l’inici del procés de creació d’un estat català independent i després que el Tribunal Constitucional, el 2 de desembre, anul·lés la resolució independentista per la impugnació del Govern espanyol, queda molt camí per fer, tot i que mai ha estat tant curt com ara. Ens espera un any mogut política i socialment però, espero i desitjo, en la bona direcció.

Nuri Berga Alcaldessa de Jafre

DESEMBRE 2015

04/

Xavier Vila i Soler

Fets destacats des de desembre 2014 - gener 2015

Cagatió i Patge Reial Al nostre poble, ja fa uns anys que, el dia de Sant Esteve, es fa un tió comunitari al Local Social. Els més petits acudeixen a atiar-lo per rebre els regals. Després de fer cagar el tió, els esdeveniments es precipiten i apareix en escena el patge reial. El missatger, vingut d’Orient, havia instal·lat la seva tenda a les graderies del camp del Padró. Els més menuts li van fer saber la llista dels regals que havien demanat per tal que fes arribar les seves peticions als Reis Mags d’Orient.

El Patge Reial va escoltar les peticions de tots els nens i nenes

Cavalcada de Reis 5 de gener Aquest any, els Reis van arribar al poble per carretera i després van començar a recórrer diversos carrers de la vila repartint caramels als nens i nenes que els havien anat a rebre.

Ses Majestats van anar a la parròquia on van recollir les cartes que els més menuts no havien pogut donar al patge reial. A continuació els reis es van acomiadar i van anar a preparar els regals que havien de repartir durant tota la nit.

Ses Magestats els Reis Mags de l’Orient fent el recorregut pels carrers del poble

DESEMBRE 2015

/05

18 de gener

Ofrenes a sant Sebastià Els jafrencs van tornar a complir el vot de poble fet a sant Sebastià ara fa més d’un segle. Com cada any, per aquesta festivitat, els veïns van portar ofrenes al Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa per agrair la intercessió de Sant Sebastià en una greu epidèmia de còlera que va afectar el nostre municipi.

Una vegada acabada la cerimònia religiosa es va fer, com és tradició, l’encantament de les ofrenes.

Encantament de les ofrenes a la Font Santa

Carnaval

14 de febrer

El dissabte 14 de febrer, al matí, es va fer una xocolatada popular al Local Social. A continuació, els més petits, van celebrar la festa del carnaval amb l’actuació de Pep Puigdemont que va dinamitzar la celebració amb l’espectacle “Ballaruga i Pessigolles”.

El més menuts van gaudir amb l’espectacle d’en Pep Puigdemont

DESEMBRE 2015

06/

30 d’abril i 3 de maig

Homenatge a la Gent Gran El dijous dia 30 d’abril s’organitzà una sortida a la comarca de la Selva on es visità el Museu Etnològic del Montseny que es troba a la població d’Arbúcies i després s’anà a dinar a un conegut restaurant de Santa Coloma de Farners. A la tarda, es visità la fàbrica de galetes Trias.

El diumenge 3 de maig es van fer els actes de celebració de la festivitat de Sant Baldiri, patró de l’Associació Sociocultural la Jafrenca. Aquests actes començaren amb un ofici solemne en honor a Sant Baldiri, a la parròquia.

Aquest acte comptà amb l’acompanyament del Cor Interparroquial.

A la tarda, es va fer un dinar de germanor al Local Social i una audició de sardanes a càrrec de la cobla La Principal de Banyoles.

Celebració centenària

DESEMBRE 2015

/07

22 de maig

de la Carmeta de can Matas Carme Pagès i Teixidor va rebre el reconeixement de tots els membres de l'Ajuntament, en representació del poble de Jafre, amb motiu del seu centè aniversari. A l'acte, hi va assistir tant l'alcalde sortint, Joan Bonany, com la que dos dies després seria l'alcaldessa electa, Núria Berga. Els membres del consistori li van lliurar un ram de flors i una placa commemorativa de reconeixement institucional.

Malauradament, la Carmeta ens deixà el passat 31 d’octubre. Descansi en pau.

Eleccions Municipals El 24 de maig el poble de Jafre va decidir renovar la confiança per altres quatre anys a la candidatura presentada per l’agrupació d’electors Futur per Jafre (FpJ).

Aquesta agrupació, que ja fa vuit anys que governa, va obtenir el mateix nombre de regidors que a les eleccions anteriors. S’obria així el primer mandat de Núria Berga al capdavant del consistori municipal, després de dos mandats consecutius de Joan Bonany. Així es com Núria Berga ha fet història ja que s’ha convertit en la primera alcaldessa de Jafre i, a més de l’alcaldia, va assumir també les àrees d’urbanisme, hisenda i agricultura. Hi ha una regidora que repeteix: Èlia Bantí que a l’anterior equip de govern s’encarregava de l’àrea de comunicació i oci, ara passa a ser la primera tinent d’alcalde i assumeix les àrees de cultura, festes, patrimoni i medi ambient. La resta de membres de l’equip de govern s’estrenen en el càrrec: Jordi Daban és el segon tinent d’alcalde i assumeix les àrees d’ensenyament, obres i participació ciutadana.

Imma Elias s’encarregarà de les àrees de serveis socials i salut i comunicació. Xavier Castañé és el responsable de les àrees d’esports, serveis i instal·lacions municipals.

Cal recordar que l’alcalde i els dos tinents d’alcalde formen la junta de govern.

L’agrupació d’electors Alternativa per Jafre (AxJ), formació que va concórrer a les eleccions per primera vegada, va aconseguir dos regidors: Guillem Carbó i Glòria Pou.

24 de maig Núria Berga (FpJ), Alcaldessa i assumeix també urbanisme, hisenda i agricultura.

Èlia Bantí (FpJ), 1a tinent d’alcalde. Àrees de cultura, patrimoni, festes i medi ambient.

Jordi Daban (FpJ), 2n tinent d’alcalde. Àrees d’ensenyament, obres i participació ciutadana.

Imma Elias (FpJ), responsable de serveis socials i salut i comunicació.

Xavier Castañé (FpJ), responsable de serveis i instal·lacions municipals i esports.

Guillem Carbó (AxJ).

Glòria Pou (AxJ).

DESEMBRE 2015

08/

7 de juny

Catifes de Corpus Un any més, un grup de jafrencs i jafrenques van engalanar l’atri i la font del Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa. Les catifes de flors van omplir l’entrada del santuari i els poms, la font.

D’una manera o altra, molts veïns i veïnes participen d’aquesta celebració, en els actes religiosos, elaborant catifes, adornant la font o simplement acostant-se al santuari a veure les estores de flors i sentir la flaire que fan els elements naturals amb què es confeccionen aquestes efímeres obres d’art.

Vista de l’entrada al Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa engalanada per la festivitat de Corpus

La Font Santa també feia goig de veure, guarnida amb un bé de Déu de flors

Visita als masos

DESEMBRE 2015

/09

6 de juny

El passat 6 de juny, l’Associació de Masos de Torroella de Montgrí i de l’Estartit (AMTE) i l’Ajuntament de Jafre van organitzar una sortida per a visitar masos i casals del municipi de Jafre. Els llocs que es visitaren foren el casal de Can Rich i els masos del veïnat de la Salvetat: Can Pons, el Mas Roig i l’antiga Capella de Sant Antoni de la Salvetat que avui està desafectada (que ja no està dedicada al culte). A continuació, els participants també visitaren els masos més propers al nucli antic: Can Pou, Mas Tunyà i Mas Castelló. La visita finalitzà amb la pujada al campanar de la parròquia per poder observar, gaudint d’una vista privilegiada, l’estructura d’aquests masos. Qui ho volgué també va poder visitar l’arxiu parroquial. El guiatge va anar a càrrec de Josep Alabau i Salvador Vega.

Revetlla de Sant Joan La festa, que l'església cristiana va fer coincidir amb el naixement de Sant Joan Baptista, ha esdevingut una celebració marcada pel seu caràcter col·lectiu i socialitzador i que integra tot un seguit de costums i pràctiques sorgits de les diverses solemnitats paganes i els cultes vinculats al solstici d'estiu, amb motiu de l'arribada de la calor més intensa, caracteritzats per l'exaltació de la vida i l'amor. La festa té una riquesa ritual i simbòlica que poques festes posseeixen: el foc, l'aigua, les herbes, els misteris de la natura, el menjar, les cançons, les dites, el ball, les curacions i altres pràctiques configuren

23 de juny

un dia de transformació de la realitat quotidiana, en què els elements que ens envolten prenen nous significats.

Moments màgics en els quals tot és possible...

A Jafre, la revetlla es va tornar a celebrar amb un sopar al Local Social on no va faltar-hi la tradicional coca i el cremat. L’acte va ser amenitzat pel grup d’havaneres Voramar. És costum fer aquesta celebració a la terrassa del Local Social, però enguany es va haver de fer a l’interior de l’esmentat local perquè les condicions meteorològiques no van permetre celebrar-ho a l’exterior.

El cremat va tornar a ser present a la revetlla Aquest any la revetlla es va celebrar a cobert i amb la participació del grup d’havaneres Voramar

DESEMBRE 2015

10/

juliol i agost

Casal d’estiu Enguany al casal de Jafre ens hem endinsat en el món del cinema. Des dels més grans als més petits hem esdevingut actors i actrius del nostre propi estiu. Vam perfeccionar tècniques d’interpretació, vam participar en un càsting i finalment el passat 27 d’agost vam estrenar el nostre propi film Un estiu de pel·lícula a l’antic cinema de can Boira.

Tot i la feinada que va representar l’estrena, al llarg de l’estiu no vam deixar de banda les excursions, els tallers, les gimcanes, les acampades... Cada dimarts agafàvem les bicicletes i ens n’anàvem d’excursió, i els dimecres anàvem a combatre les fortes calors amb una remullada a la piscina de Vilopriu.

En resum, un estiu on no ha faltat, la diversió, els somriures i les rialles sense prescindir dels valors tan típics d’aquest casal des dels seus inicis com són el respecte, l’amistat i la creativitat.

VIII Fira de Jafre compte se selecciona la cervesa amb més elogis present a la Fira, i seguidament es proclama la "Cervesa de l'any de Jafre". A més, gràcies a la col·laboració d'un patrocinador, es

El dia 11 de juliol es va celebrar la vuitena edició de la Fira de Jafre.

Com és habitual, la Fira va oferir un sector d'estands d'artesans de la cervesa i un recorregut circumdant a la Plaça del Castell on s'hi van poder trobar les parades amb productes artesanals i de la terra: formatges, mels, embotits, pa, olives, te, infusions, bijuteria, etc. La fira va començar al migdia i es va allargar fins passada la mitjanit amb l’actuació musical dels Rock’n’roll Brothers.

Des de l’inici, un dels aspectes més destacats de la Fira de Jafre és el que fa referència a la cervesa artesana. Cada edició de la Fira premia la millor cervesa presentada pels artesans cervesers. Al llarg del dia, un equip d'enquestadors circulen per la Fira buscant aquelles persones que realitzen tastets de cervesa i prenen nota de les observacions i els gustos que els visitants a la Fira els hi traslladen. Així, amb un re-

DESEMBRE 2015

/11

11 juliol

realitza una generosa comanda de la cervesa guanyadora. En aquesta edició, la guanyadora fou la cervesa “Escurçó negre” de la casa Gro Brewers.

El treball artesà de les puntaires amb el boixets.

DESEMBRE 2015

12/

3 d’agost

Donació de Sang El dia 3 d’agost es va dur a terme altra vegada la donació de sang. Per a engegar la campanya, uns dies abans es va enviar una carta a tots els joves que havien complert els divuit anys i se’ls va convidar a ser donants. També es van repartir bosses amb propaganda a les fleques perquè hi posessin les barres de pa quan els clients anaven a buscar-ne. Els més menuts, que es trobaven al casal, també van voler col·laborar amb la causa tot i no poder ser donants.

Els van explicar un conte i van confeccionar un carnet per poder aconseguir donants, i tot cofois es van convertir en els “Superherois de la sang”. Van voler immortalitzar aquest fet fent-se una fotografia sota la pancarta personalitzada que va estrenar el poble. Cal dir que aquesta campanya va tenir el seu resultat. Van ser una trentena les persones que una vegada més van demostrar la seva generositat.

Moltes gràcies!

VII Biennal de Jafre El dissabte dia 8 d’agost, una vintena d'artistes es van aplegar a Jafre per inaugurar, sota un xàfec espectacular, la VII Biennal d'art contemporani sota el lema Libertas. No és estrany que Mario Flecha, a manera de pregó, llegís sencera la normativa de sancions previstes per la polèmica llei de seguretat ciutadana, que la Biennal de Jafre, va assegurar, “compleix escrupolosament”.

La llibertat, per als artistes que participen en la Biennal també consisteix a poder reunir-se cada dos anys per compartir instal·lacions, vídeos i performances en un ambient distès, amical i festiu. Tot i que algunes de les intervencions previstes al

8 i 9 d’agost

/13

DESEMBRE 2015

8 i 9 d’agost carrer, com l'ofrena concebuda per Àngels Ribé, van haver de traslladar-se a espais interiors, els visitants, una trentena de persones equipades amb capelines i paraigües van recórrer en feliç romeria el poble per contemplar els muntatges d'Enric Farrés, Juan Ugalde, Ciprian Homorodean, Asunción Molinos Gordo, Amalia Pica, James Webb, Tony Chakar, Pep Vidal, Lluís Hortalà, Levi Orta, John Deneuve, Diane Guyot de St. Michel, François Bonnet i Joana Bastos distribuïts per la pista poliesportiva, el Local Social i la Casa de la Vila. Com ja és tradició, el recorregut va acabar amb una arrossada popular.

Inauguració de la Biennal amb una lectura de Mario Flecha sota un fort xàfec que va obligar als assistents a buscar sopluig

“Wild Boar Serie, 2015”, instal·lació de Diane Guyot de St. Michel

Els nens i nenes del casal varen participar a la performance “I would like to invite you to my daughter’s birthday party, 2015” de l’artista portuguesa, Joana Bastos

DESEMBRE 2015

14/

maig - agost

Obres Municipals Durant aquest any s’ha realitzat la darrera fase de millora de les infraestructures de la població, amb la finalització d'unes obres que ha executat l'Institut Català del Sòl.

Els treballs s'han efectuat en dos trams diferents: s'ha millorat la viabilitat del carrer Major i s'ha pavimentat un tram del camí del Torrent. Les obres, fetes per l'empresa Construccions Guardiola, han tingut un cost total de 195.178 euros, amb l'IVA a part.

L'actuació en el camí del Torrent ha consistit en la pavimentació del primer tram, que va des del carrer Torrentó fins a Can Colomet. El camí de terra existent s'ha eixamplat i pavimentat i s'ha construït una cuneta i una rasa per on passaran els nous serveis d'aigua i de fibra òptica. L'obra ha tingut un cost de 110.255 euros amb l'IVA no inclòs.

L'altra obra ha consistit en la urbanització del carrer Major, en el tram comprès entre Can Boira i Can Tomaset. S'han enderrocat els paviments existents i l'estació transformadora, i s'ha desmuntat el mur de pedra que delimitava l'espai públic per tal d'aprofitar-ne les pedres. Posteriorment, s'ha pavimentat el vial, s'ha construït un nou mur amb les pedres recuperades i s'han obert rases per passar els nous serveis de telefonia, enllumenat públic i fibra òptica.

Aquesta obra ha tingut un cost de 84.924 euros, als quals cal afegir l'IVA. També s’ha asfaltat un tram del carrer Ferreries i s’ha posat un parc infantil al terrat dels vestidors del camp de futbol.

Evolució de la construcció del mur de pedra que es troba en la confluència del carrer Major i el carrer Padró Pavimentació del tram del camí del Torrentó que va des de can Cudí fins a, gairebé, Can Colomet

Festa de Setembre

/15

DESEMBRE 2015

5 i 6 de setembre

en honor a la Mare de Déu de la Font Santa Els primers actes de la festa de setembre d’aquest any foren la pujada al campanar i la festa de l’escuma a la Plaça del Castell. El mateix dissabte, però a la nit, es va fer una sessió cinematogràfica amb la projecció del llargmetratge Felices 140, a la mateixa plaça. El diumenge al matí, els actes començaren amb un ofici solemne al Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa que comptà amb l’acompanyament del cor Interparroquial. Al final de l’ofici es van cantar els goigs a la Mare de Déu. A la tarda, es va disputar un partit de futbol amistós. Una vegada finalitzat el partit, la cobla Els Rossinyolets va oferir una audició de sardanes. Els actes finalitzaren amb el ball de fi de festa amb el conjunt Música Tres.

Sorpresa a la Fresca, el dissabte a la nit a la Plaça del Castell

El cor Interparroquial al Santuari de la M. de Déu de la Font Santa

Sardanes a la terrassa del Local Social

DESEMBRE 2015

16/

10 de setembre

Diada Nacional de Catalunya El dijous 10 de setembre, es va fer un acte per celebrar la diada nacional. A les 9 del vespre, es va hissar la senyera al balcó de la Casa de la Vila. A continuació es va anar al jardí que està al costat de la corba de la carretera on hi ha l’estelada. En aquest punt, es va llegir el manifest de la diada, es va recitar el poema “Ara mateix” de Miquel Martí i Pol i, per cloure l’acte, els assistents van cantar els segadors.

Durant l’acte es va hissar la senyera al balcó de l’Ajuntament

Eleccions 27 de setembre al Parlament de Catalunya El 27 de setembre es van celebrar les eleccions al parlament de Catalunya. L’opció més votada fou la de Junts pel Sí (jxSí) amb el 71,71% pels vots vàlids emesos. En segon lloc trobem la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) amb el 13,95% dels vots i en tercer lloc, Ciutadans (C’s) amb el 4,26% dels vots.

El PSC i Unió.cat van obtenir el 3,1% dels vots i Catalunya Sí que es pot, el 2,33%. El Partit Popular (PP) va obtenir l’1,55% dels vots vàlids emesos.

Festa Major de Sant Martí

/17

Els actes de la festa major de Jafre d’aquest any van començar el matí del dissabte dia 7 de novembre amb una atracció pels més petits: uns inflables situats a la pista poliesportiva. A dos quarts de dotze es va fer una concentració de gegants a la Plaça Major. Hi participaren la Jordina i el Drac, gegants de Sant Jordi Desvalls, la Curcullera, la geganta de la colla de Palau de Santa Eulàlia i Vilaür i el gegant Buf de Jafre. A continuació es va fer una cercavila gegantera que va sortir de la Plaça Major i es va dirigir cap al Castell. El so de les gralles i els timbals van despertar els veïns que encara dormien i anunciaren a tothom que la festa havia començat. Tot seguit, els gegants, els músics i el seguici enfilaren el camí cap al Padró on els quatre gegants tornaren a dansar.

El mateix dissabte però a la tarda, tots els que ho volgueren van poder pujar al globus captiu que s’havia instal·lat al Camp de futbol del Padró.

En grups de quatre, un nombrós grup de veïns van gaudir de l’experiència de pujar a un globus aerostàtic. Degut a les condicions meteorològiques que hi havia en aquell moment, el globus no es va poder enlairar a l’alçada que inicialment s’havia anunciat però l’experiència va satisfer als viatgers.

Al mateix temps i a pocs metres d’on el globus anava fent viatges amunt i avall, els més esportistes van celebrar un esbojarrat i divertit torneig de futbol. Es tractava del Torneig de Bumper Balls.

Les gegantes Jordina de Sant Jordi Desvalls i la Corcullera de Palau de Santa Eulàlia i el gegant Buff de Jafre.

El globus aerostàtic al camp del Padró

Participants del Torneig de Bumper Balls

DESEMBRE 2015

7 i 8 de novembre

DESEMBRE 2015

18/

A les nou del vespre, al Local Social es va fer una botifarrada popular. A continuació van començar les actuacions musicals d’ACCIÓ, GLAUCS, LÁGRIMAS DE SANGRE, LITUS 3 i BP la granja.

El diumenge, els actes començaren amb l’ofici solemne en honor al patró Sant Martí. Aquest acte comptà amb l’acompanyament del Cor Interparroquial i la cobla Els Casenoves. A continuació, la mateixa cobla va interpretar dues sardanes a la Plaça Major. A la tarda es va celebrar el partit de futbol de quarta categoria catalana entre els equips de la Unió Esportiva Jafre i l’Associació Deportiva Sauleda de Palafrugell. L’encontre va acabar amb victòria de l’equip visitant per zero gols a tres. Al mateix temps, la cobla Els Casenoves van oferir una audició de sardanes a l’exterior del Local Social.

Sardanes a la terrassa del Local Social

Els actes de la Festa Major d’aquest any finalitzaren amb un concert i el ball de fi de festa amb el conjunt Cafè Trio.

Excursió a Mar i Cel El dissabte 14 de novembre un grup de 28 jafrencs va pujar a l’autobús i es va encaminar cap a Barcelona per assistir a la funció de tarda de l’espectacle musical Mar i Cel. La companyia Dagoll Dagom n’ha fet la darrera reposició després de 26 anys de la seva estrena, i ningú es volia perdre aquesta emocionant història d’amor de la Blanca i en Saïd.

El grup format per adults i un bon grapat de nens del nostre poble va gaudir de la impressionant posada en escena de l’obra, del balanceig del gran vaixell pirata, el so de les onades, la lluïssor de les estrelles i l’embriagador món dels somnis.

L’emoció es palpava en l’ambient amb molta intensitat des del primer moment, ja que va ser la funció dedicada a les víctimes dels atacs a París que havien tingut lloc la nit anterior. La confrontació dels dos mons que planteja l’obra, malauradament, encara és ben present al nostre dia a dia.

14 de novembre

Mar i Cel, el musical de Dagoll Dagom que ha fet història

Els expedicionaris jafrencs, a l’exterior del Teatre Victòria de Barcelona

Per: Èlia Bantí i Alabau

Treballant la terra Gairebé la meitat del territori del nostre municipi està format per extensions de terreny agrícola, això representa una part molt significativa de la superfície total de Jafre. Per això, aquest any hem volgut dedicar l’apartat d’entrevistes col·lectives als qui treballen i exploten aquest nostre entorn més proper. Són sis jafrencs i una jafrenca que mostren un gran coneixement i una profunda estima pel territori, tots ells amb trajectòries diferents, experiències diverses però amb un denominador comú, la passió per la seva feina. És molt interessant i enriquidor tenir reunits en aquestes pàgines els nostres pagesos als quals agraïm la seva dedicació i el seu temps, perquè puguem conèixer una mica més la seva realitat que tenim tan propera i sovint desconeixem.

En Jordi i en Carles Alemany de Can Colomet són germans i fa 38 i 32 anys respectivament que es dediquen a treballar la terra.

/19

DESEMBRE 2014

Entrevista a un col·lectiu

Quins tipus de conreu treballeu?

Ens dediquem al conreu extensiu de cereals; blat, ordi, blat de moro i gira-sols. El blat de moro és de regadiu, i el blat, l’ordi i els gira-sols, de secà. Seguim un sistema de rotació per tal que la terra reposi, per exemple els gira-sols els plantem només cada quatre anys. Per treballar tenim la maquinària agrícola habitual; tractors i màquina segadora-recollectora.

Com és el dia a dia, dalt d’un tractor?

Divertit. Malgrat que hi ha moltíssima feina i moltes hores de dedicació, el fet que la comoditat ha canviat de manera molt significativa fa que puguis gaudir de la feina que fas. Ens entusiasma la nostra feina, no trobem cap altra manera millor per definir-ho.

Potser el fet de poder treballar per un mateix hi té molt a veure.

Què destacaríeu de la vostra experiència?

Poder-te dedicar a allò que realment t’agrada és la màxima recompensa que pots tenir. És important buscar l’equilibri per poder-t’hi guanyar la vida, i quan el trobes és molt reconfortant. A més veure créixer els conreus, cuidar-los dia a dia fa que et sentis molt realitzat. És un aprenentatge constant, cada any descobreixes coses noves i saps que sempre hi haurà coses per aprendre.

Quan i per què vau decidir-vos a treballar la terra?

En Jordi ho va tenir molt clar des del principi, en canvi en Carles no hi tenia cap interès fins que el seu germà va marxar a fer la “mili” i es va

veure obligat a ajudar al seu pare en les tasques del camp. Va ser llavors, als 15 anys quan va pujar per primera vegada a una màquina segadorarecol·lectora (cosetxadora) i se li va despertar l’interès de sobte.

Com veieu el futur del sector?

Bé, creiem que sobreviurem. Viure sols de la terra és molt difícil, ja que aquí tenim superfícies de conreu molt petites en comparació amb altres països, per això el secret que permet guanyar-t’hi la vida està en la diversificació; combinar treball per a tercers, tenir bestiar i conrear la terra.

DESEMBRE 2015

20/

En Martí Costal Condom i l’Eva Costal Garcia de Can Costal són pare i filla i fa 38 i 2 anys respectivament que es dediquen a treballar la terra. car no sortia rendible i vam decidir deixar-ho.

Com és el dia a dia, dalt d’un tractor? És una feina dura, però molt realitzant pel qui li agrada. Diuen que “el que ve de gust no mata”, i és així.

Quan i per què vau decidir-vos a treballar la terra?

En Martí de petit ja ajudava a casa en les tasques del camp, el seu pare i el seu avi ja s’hi dedicaven, als setze anys va començar a posar-s’hi més regularment i a partir dels divuit ja va dedicar-s’hi en exclusiva.

L’Eva fa uns set anys que els caps de setmana ajudava al pare, ja que ho combinava amb una altra feina, però fa dos anys que s’hi dedica de manera exclusiva. Sabent que treballes per tu t’aporta molta llibertat, bona energia i una forma molt pròpia de

fer la feina. Veient el que tenia a casa vaig arribar a la conclusió que malgrat que el treball sigui dur era realment el que m’omplia i vaig decidir posar-m’hi del tot.

Quins tipus de conreu treballeu?

Per una banda conreem cereals: blat (per farina de Girona), ordi, colza, gira-sol i blat de moro. Fer-ho de manera rotatòria permet aplicar els purins de manera equilibrada. I per altra banda fruita, les pomes. Temps enrere també havíem fet préssecs, però des que el mercat rus es va tan-

NO PODEN FER-SE LES COSES PER SISTEMA O PER COSTUM, CAL POSAR-SE AL DIA CADA DIA I ADAPTAR-SE AL QUE S’EXIGEIX EN CADA MOMENT.

Què destacaríeu de la vostra experiència?

El més destacable és el canvi que ha fet aquesta feina, es tracta d’una contínua evolució. No poden fer-se les coses per sistema o per costum, cal posar-se al dia cada dia i adaptar-se al que s’exigeix en cada moment. Per exemple, les exigències mediambientals, la seguretat alimentària... el que es produeix aquí té moltes exigències que s’han de complir que no sempre s’apliquen als productes que es comercialitzen provinents d’altres llocs del món, i això cal posar-ho en valor. La maquinària amb què treballem també ha evolucionat molt. I sobretot ressaltar el recolzament rebut veient que es normalitza el fet que una noia es dediqui al camp, la força bruta caracteritzada pels homes deixa de tenir importància davant el fet que t’agradi la teva feina, i dins el col·lectiu ens hem sentit positivament valorades.

Com veieu el futur del sector?

El futur reclama sensibilització per la producció integrada, la marca del producte de proximitat es valora i té un mercat específic. Cal aprendre a fer molta pedagogia del producte, i tenir molta cintura i agilitat per adaptar-se als canvis socials i polítics que afecten el món del camp.

Malgrat que s’aprèn a viure amb la incertesa, les ganes de seguir hi són, de continuar i evolucionar

DESEMBRE 2015

/21

En Jaume Sabater Juhera i en Jordi Sabater Costa de Can Tarrés són pare i fill i fa 51 i 14 anys respectivament que es dediquen a treballar la terra, malgrat que coincideixen en què, des de petits, ja duien l’ofici a la sang.

Quan i per què vau decidir-vos a treballar la terra?

En Jaume per tradició familiar s’hi va veure involucrat des de ben petit, i en Jordi de seguida també va veure que li agradava i volia dedicar-s’hi.

Quins tipus de conreu treballeu?

Els cereals d’hivern: ordi, civada i blat que són de secà, i userdes i blat de moro que són mixtes i regadiu.

Cada tres anys s’intenta fer la rotació de les espècies perquè anar-les variant permet que s’absorbeixin diferents nutrients de la terra, i això fa que produeixi més. Pel que fa al blat, formem part del projecte “És farina” del Gremi de Flequers artesans de les Comarques Gironines, perquè es tracta d’un projecte de producció integrada que permet un control molt

exigent del producte, del treball al camp i que és alhora respectuós amb el medi ambient.

Com és el dia a dia, dalt d’un tractor?

Malgrat que s’ha guanyat molt amb comoditat, a l’hivern tens calefacció i a l’estiu aire condicionat, abans per portar un tractor feies prou en saber conduir-lo, en canvi ara és necessari saber programar-lo perquè és com un ordinador. La tecnologia ha avançat molt i això ha obligat a posar-se al dia per aconseguir que la maquinària aporti més rendibilitat.

Què destacaríeu de la vostra experiència?

La nostra és una feina que porta

moltes satisfaccions, però també moltes hores de treball i molts maldecaps. Tota la vida esperes canvis cap a millor i malauradament cada vegada es recula, perquè en el sentit dels preus és un desastre. Per exemple, nosaltres que produïm llet, el preu que ens en paguen està a nivells dels anys 80, en canvi les despeses sempre pugen. Malgrat tot és una satisfacció haver-te pogut dedicar a aquesta feina si és el que t’agrada. Anys enrere, quan tothom tenia bons sous, n’hi havia que em deien: “què fas treballant en això, si treballant a tal lloc guanyaries el triple?”, i aquests que ho deien ara ja no la tenen aquella feina tan bona, en canvi nosaltres ens hem mantingut. És cert que la nostra és una feina molt lligada, però també et dóna llibertats. De la terra no se’n pot viure, és necessari diversificar i tenir alternatives com per exemple nosaltres que tenim bestiar.

5. Com veieu el futur del sector?

El futur és complicat perquè costa molt guanyar-t’hi la vida. Ara inverteixes i no saps si d’aquí uns mesos la cosa anirà bé o qualsevol inclemència et farà malbé la collita, tampoc saps a quin preu t’ho pagaran, és una incògnita però hi aprens a viure. Estàs lligat als preus que et marquen, al que compres i al preu que vens, i aquest últim sempre baixa. Però si d’una cosa estem segurs és que el futur passa per projectes de producció integrada com el d’”És farina”, que es tracta d’oferir un producte de qualitat i de proximitat amb el que es pugui donar un valor afegit.

DESEMBRE 2015

22/

En Venanci Grau és l’hereu de Can Serra. La família Grau fa generacions que treballen terres a Jafre i a altres municipis de l’Empordà. Als anys seixanta, la seva família va plantar, a Jafre, les primeres plantacions de pomeres i presseguers que va haver-hi a les comarques gironines.

Quan i per què vas decidir-te a treballar la terra?

Em sembla que a la terra s’hi neix, t’hi trobes, la coneixes i t’enganxa.

Les circumstàncies familiars m’ho van fer conèixer, però tot i que dins el mateix entorn familiar tenia altres possibilitats, m’hi vaig quedar.

El per què? Primer, perquè m’agradava i segon, perquè vaig pensar que tenia possibilitats de progressar. En tots els oficis i activitats hi ha gent que té èxit i gent que no. El secret és fer-ho bé, conèixer l’activitat, formar-se, posar-hi hores i il·lusió i al final les coses surten. Crec que un no ha de fer sempre el que li agrada, sinó que s’ha d’esforçar a que li agradi el que fa. En aquesta feina és fàcil.

Quin tipus de conreu treballes?

Als camps de Jafre sembrem cultius extensius: blat, ordi, gira-sol, blat de moro, etc. Aquest any hem co-

mençat amb un nou cultiu per a mi: el favó, amb una motivació més de sostenibilitat que de rendibilitat.

Amb aquest cultiu aconseguirem millorar la fertilitat de la terra, tot disminuint els adobs químics i per altra banda també aconseguirem fer un ús molt baix d’herbicides.

El conreu que ens caracteritza a la nostra família és el de la poma. Malgrat no tenir la plantació a Jafre per raons vàries, és la nostra especialitat.

Una de les primeres plantacions de pomeres i presseguers de Girona, les va fer el meu pare a Jafre, pels anys seixanta: quatre dies.

Com és la vida/la feina, dalt d’un tractor?

Malauradament hi vaig poc amb el tractor i no és per falta de ganes. És una feina molt engrescadora, ja que al teu darrere s’evidencia la feina feta, que sempre és agraïda. La posició elevada dels tractors d’avui en dia, dóna la possibilitat de tenir una perspectiva de l’entorn molt panoràmica.

La tecnologia que incorporen els tractors era inimaginable poc temps abans. Això ens dóna una comoditat i una eficiència que explica que el terme de Jafre es podria treballar amb pocs tractors, en front dels aproximadament 30-40 cavalls que hi havia quan jo anava a l’escola de Jafre.

El pagès del futur s’ha d’acostumar a anar menys amb el tractor i dedicar-se més a detectar problemes en

els conreus, gestionar la mà d’obra i afinar el llapis. Probablement aquest raonament és més aplicable a la poma que als cereals.

Què destacaries de la teva experiència?

El millor de la meva experiència, són les persones que la meva feina m’ha permès de gaudir. La gent del camp són persones més afables, escolten més, tenen alguna cosa que els fa diferents. Són més lleials, molt clars, més transparents, en definitiva més propers.

Des de la meva infantesa, he conegut gent a Jafre molt entranyable: la meva iaia que em va ensenyar què era un hort, l’Antonio Valentí el recordaré sempre al mig dels porcs, en Joan de Can Patrici un tractorista vocacional i en Quim, en “Garrintxa”, un home que es fa seus tots els valors que he descrit i molts d’altres.

Com veus el futur del sector?

El futur el veig bé, molt bé. La necessitat d’aliments al món, creix molt més ràpid que les possibilitats d’incrementar la producció agrícola bàsicament per dues raons: la població creix molt i millor alimentada, que vol dir menjar més carn i altres proteïnes, que només es poden aconseguir a base de cereals. D’un kg de blat en surt més d’un kg de pa, però de carn no en surt ni un quart de kg.

Aquestes expectatives no ens poden fer oblidar que haurem de produir de forma sostenible (la societat ens ho demana) amb professionalitat i sobretot intentant acostar-nos al consumidor. Ja no s’hi val a produir blat i que me’l comprin. Si fem blat hem de produir pensant en si serà per fer pinso, pa de qualitat, energia, etc.

I si produïm pomes, ja no us ho explico.

DESEMBRE 2015

/23

Família nova al poble

Jafre, la nostra nova llar

La Clara, l’Eduard petit i l’Eduard

Mai hauria cregut poder estimar un poble que no t’ha vist créixer. On els seus carrers no són aquells en els que corries esbojarrat amb les cames plenes de crostes i blaus d’haver caigut, jugant a amagar darrere dels cotxes, tirant petards a la revetlla en el descampat que hi havia a la vora de casa. Aquell carrer on tots ens coneixíem, on els fills dels veïns eren els teus amics, aquell portal on ens ajuntàvem per jugar a cartes les tardes de pluja. Aquella cabanya feta amb caixes que et donava la senyora de la botiga de davant de casa. Les escombraries plenes de caixes i papers de les joguines que t’havien dut els reis mentre tots sortíem a córrer amb les bicis que ens havien portat. El sortir corrent de l’escola per anar a jugar amb els teus amics a pilota a la plaça. On un senyor gran que mentre et saluda recorda aquella anècdota de quan era petit amb el teu avi. Aquella olor característica dels seus carrers, de

llenya cremant a la llar de foc a ple hivern. Tots aquests records són els que et fan estimar un barri, un poble o una ciutat.

Nosaltres som de Sant Boi de Llobregat, un poble de la rodalia de Barcelona, ple de barris i gent voltant a totes hores pels carrers, on només et coneix la gent que t’envolta, la gent del teu barri. Aquests records els tenim al cor i Sant Boi sempre serà el nostre poble, on vam créixer, ens vam conèixer i ens vam casar.

Però Jafre és el poble on hem decidit formar la nostra família, on ha nascut el nostre fill gran Eduard i naixerà el que està en camí, on volem veure com creixen.

Realment no haguérem pensat mai estar tan còmodes en un lloc, on només en tres anys s’ha fet la nostra llar.

Un dels primers dies d’estar fent la mudança, vam anar a fer un toc al Restaurant el Pebrer, per descansar una mica. Mentre mastegàvem un menjar casolà que feia molt de temps que no menjàvem, fèiem petar la xerrada amb la Marta i la gent del poble que estava per allà fent el vermut o dinant. Explicàvem que veníem de Barcelona, però que feia un temps que vivíem a Bellcaire d’Empordà, però que no ens feia el pes, i per això havíem decidit canviar i, casualitats de la vida, havíem vingut a parar a Jafre. Doncs les persones que hi eren, ens van donar la benvinguda a Jafre, cosa impensable en un altre lloc.

Després d’aquella benvinguda hi han succeït moltes coses que fan que cada dia, estiguem més còmodes en

aquest poble, un poble que t’obre les portes de casa seva, et dóna la mà si la necessites i no es fa estrany amb ningú.

On la gent des del primer moment ens ha rebut com un més, te’ls trobessis pel carrer, a les botigues comprant o al mateix bar Social, sempre han tingut unes bones paraules, sempre s’han interessat per nosaltres. I això és el que fa estimar cada dia una mica més, i entendre com és la vida en un poble petit, que es transforma en el barri on vam créixer.

Un poble ple de festes, com la festa de la Cervesa que se celebra cada any, les festes majors, o la Biennal.

Són festes del poble on cada un aporta el seu granet de sorra perquè tot surti millor que l’anterior.

Un poble enmig de paratges naturals meravellosos, que et dóna l'oportunitat de caminar per la muntanya o a la vora del riu Ter. No sé si vosaltres que sou jafrencs us adoneu del poble que teniu i la gent que el formeu, però els que venim de fora, amb la por de no saber com anirà, tots aquests detalls fan que cada dia afegim una pedra en els fonaments de la nostra vida.

Una forta abraçada Família Barrera Arroyo Eduard, Clara, Eduard petit,…

MAI HAURIA CREGUT PODER ESTIMAR UN POBLE QUE NO T’HA VIST CRÉIXER.

DESEMBRE 2015

24/

Personatge local

Josep Tuñà Marín

“Tet Gall” Per: Teresa Alabau i Èlia Bantí amb la col·laboració d’en Quim Blau, la Quimeta Fuster, en Sebastià Roc i la Maria Quelillo

En Tet Gall disfressat de dona per la festa de carnestoltes (febrer de 1926)

Rememorar la figura d’un jafrenc particular a través dels records que en té la gent que el conegué, o en alguns casos, anècdotes que alguns han sentit explicar.

En aquest article no s’hi pretén exhibir fets heroics ni grans homenatges, sinó que a través de petites anècdotes i fets que es recorden entre la gent del poble, dedicar un humil record a algú que fa molts anys va néixer, va viure i va morir en aquest petit racó de món que avui nosaltres compartim.

En Josep Tuñà va néixer a Jafre el dia 2 d’agost de 1895, de família humil i treballadora, tothom en recorda la seva alçada i el seu nas prominent. Vivia a “Can Meliton”, el mot de la casa, i en Meliton Tuñà n’era germà seu. Va casar-se amb la Carmeta Xuriguera de “Can Frigola”, van viure al carrer Ferreries a la casa que encara alguns coneixen com “Ca la Carmeta Gall” i mai van tenir fills. Eren un matrimoni molt peculiar, ell era molt alt i prim, ella molt baixeta, prima i molt bona cuinera.

En Tet Gall era el campaner i l’enterramorts del poble, dues feines molt lligades quan hi havia defuncions, la primera de les quals però avui en dia ja ha desaparegut del tot. Tothom coincideix a dir que era un magnífic campaner, i ell mateix es deia amb sornegueria “hombre loco, gran campanero”. I és que tocar campanes no era tasca senzilla, requeria dedicació, puntualitat i destresa. Des de baix a la nau amb les cordes es tocaven les campanes per anunciar urgències “tocar a foc”, “tocar a peix”, “tocar migdia”, i “tocar a oració”, cadascuna tenia el seu codi particular de dringueig per tal que tota la gent que escoltés les campanes detectés de seguida el sentit del senyal. Però allà on es desenvolupava del tot la seva habilitat era dalt del campanar, on s’hi havia de pujar en les ocasions de

“tocar a mort”, “tocar a bateig” i “trillejar”. A mort, es feia donar la volta a la campana grossa, que amb el so greu del batall anunciava que algú del poble havia mort i causava un gran efecte fúnebre.

Els diumenges, tocava “trillejar” també des de dalt el campanar, fent sonar la campana grossa i la mitjana, una hora abans de la missa, mitja hora abans de la missa i l’entrada a missa amb la “bataiada”. L’art de tocar campanes era la seva gran característica que els que van tenir l’ocasió de sentir-lo encara avui recorden la seva qualitat.

Però també li agradava la gresca, durant el carnaval de 1926 fou qui va donar el toc d’atreviment en disfressar-se de dona. Com s’observa a la fotografia, vestit amb faldilla blanca i davantal, camisa i mocador al cap, aguantava el burro de Cal Frare que van guarnir per l’ocasió, i l’estirava amb una corda per passar carrers abans d’anar al ball. Així com en una altra ocasió s’havia disfressat perquè ningú el conegués i duia una americana on, per gastar-li una broma, algú li havia penjat a l’esquena un paper on deia: “Te fot! És en Pep Gall”. Ell se’n feia creus que tothom el reconegués…

Al Tet Gall no li passava res per alt, ja sigui per iniciativa pròpia o per encàrrec tenia cura de tasques municipals com regar la Plaça Major amb el carro i una bóta d’aigua el dia abans de la festa perquè no hi hagués pols a l’hora de ballar les sardanes. Anant amb carro amunt i avall diuen que un

DESEMBRE 2015

/25 dia va trobar una moneda de deu cèntims al terra, es va parar, la va mirar des de dalt el carro i digué: “Com que no tinc cap cèntim, aquest tampoc el vull!”.

Pels volts de 1952, aparegué una cigonya ferida d’una ala, un caçador l’havia malferida i com que no podia volar es quedà dalt la barana que corona el campanar. La gent la va veure, i encuriosits van avisar mossèn Miquel, que era el rector. Tots plegats van decidir que s’havia d’agafar l’animal, i van idear el sistema per capturar-la.

En Tet Gall, el campaner, i en Pep Padrosa, el ferrer, serien els encarregats d’executar la feina. Mentre en Tet Gall toqués les campanes com si fos festa major, per despistar la cigonya, en Pep Padrosa pujaria per l’escala de cargol fins dalt de tot del campanar per agafar-la. Així ho van fer, i van baixar amb la cigonya. Amb aquestes que es disputaven qui se la quedaria, perquè tots volien endur-se l’animal a casa. Veient que no es posaven d’acord, mossèn Miquel va fer-la deixar al pati de la rectoria on hi havia un galliner. L’endemà, la mainada anaren a pescar alguna cosa per donar de menjar a la cigonya, van agafar dues o tres anguiles i un mirallet. L’animal se’ls va cruspir en un tres i no res.

Com que era inviable mantenir-la d’aquesta manera, mossèn Miquel va prendre una dràstica decisió.

Van matar la cigonya i un taxidermista la va dissecar, i llavors la van regalar al Sr. Bisbe. Fa uns anys, la cigonya de la Parròquia de Jafre encara es trobava expo-

Carme Xuriguera, la Carmeta Gall

sada al Museu d’Història Natural del Seminari de Girona. D’aquesta manera va acabar la història de la cigonya que va tenir uns dies el poble ben entretingut.

Segurament es podrien explicar moltes més anècdotes i records d’aquest jafrenc particular, que va morir el dia 23 de febrer de 1955, als seixanta anys, però aquestes són algunes de les que més es recorden d’en Tet Gall.

Les campanes van seguir repicant de les mans del seu cunyat en Vadó Mariano; els difunts es van seguir enterrant, i la gresca i xerinola encara no s’han acabat, perquè al cap i a la fi les persones passen i els fets queden en el record.

DESEMBRE 2015

26/

Entrevistem a....

Pepita Pou

ter, la Maria Feliu, la Carmeta Rosquilla i la Pepita Font. per: Maria Rosa Carrera i Campi

Josepa Alabau i Caixàs va néixer a Jafre el dia 3 d’octubre de l’any 1924. Filla de Sebastià Alabau i Teixidor i Maria Caixàs i Puig.

On va anar a l’escola?

Vaig començar als cinc anys a l’escola de Jafre. Vaig tenir la Sra. Viñas, la Sra. Matute i la Sra. Adelaida.

Li agradava anar a l’escola?

De petita sí que m’agradava. Quan no em portava bé em tancaven al pati petit a jugar. De més grandeta no m’agradava gaire estudiar. I a Jafre, donat que escrivia i cosia amb l’esquerra, em posaven una nena al costat perquè fes servir la dreta. Si m’enfadava, mossegava.

De què feien els seus pares?

Els pares regentaven la rajoleria de Jafre i, a més, treballaven la terra. Tenien dos treballadors fixos, un per la rajoleria que vivia allà mateix amb la seva dona i el vailet, i l’altre era pel camp. Aquest últim era el pare d’en Joan Patrici, que va treballar tota la seva vida a casa. A taula, pel dinar, sempre érem deu persones, entre els pares, germans i els treballadors.

Quants germans va tenir? Érem quatre germans. En Roc, que es va casar amb la Loreto de Can Met Tià. En Siset, casat amb una noia d’Ullastret. En Joan amb la Lluïsa de Can Casals. I una servidora, que es va casar amb en Lluís Hugas i Carbó, de Can Pou. Cal dir que en Roc i en Siset ja són morts.

Els seus germans també treballaven a casa?

Sí, fins que es van casar. Però en Joan, que és el petit, va estudiar per ferroviari, però no va exercir mai aquest ofici.

En estudiar, és qui va treballar menys a casa.

On vivien de solters?

Vam néixer al carrer Major de Jafre, a Can Roc. Fins que ens vam casar, vam viure tots junts en aquesta casa.

Va anar a algun altre lloc a l’escola?

Sí, a Verges amb les monges. Anava amb bicicleta, ja tenia 11 ó 12 anys.

Hi anava contenta?

A Verges m’agradava més. Al matí fèiem classe normal i a les tardes fèiem labors.

Aquesta dedicació a les labors m’agradava molt.

Hi va anar molt de temps?

No. Perquè va esclatar la guerra i les monges van haver de marxar. Amb això, es va acabar anar a l’escola de Verges.

Després, vaig continuar anant un temps més a l’escola de Jafre amb el Sr. Badia.

Recordo que seia al costat d’en Quimet Perruca.

Recorda el nom d’algun altre company o companya?

Sí. En Siset Tomaset, en Quim Blau, en Salvador Cardina...

Va fer la Comunió?

Sí. La vaig fer quan el pare era a la presó, acabada la Guerra. Se’n deia la primera Comunió Solemne. La mare no volia que anés amb un vestit blanc i llarg, però l’àvia Quima per primera vegada va venir a la meva ajuda i la modista del poble em va fer el vestit. Les amigues amb qui vaig fer la Comunió eren la Pepita Carre-

De soltera, va treballar fora de casa?

No. Ajudava la mare a portar els àpats als homes al camp. Fregava, arreglava els llits, etc. Ja em van treure la son ben aviat.

Què en recorda de la Guerra Civil?

Que passàvem molta por. L’Emili Candi i jo, quan sentíem els avions, ens amagàvem dins unes cabanes de blat de moro que teníem al davant de casa. Si érem dins de casa, ja no ens movíem.

Què més en recorda?

Que anàvem a buscar menjar pel bestiar amb una mula. Naps pels porcs en un camp al costat de la rajoleria, i el blat de moro per les vaques l’anàvem a buscar en altres camps que teníem a l’Illa i a la baixada d’anar cap a Verges. La llet de les vaques que ens sobrava la portàvem a Can Serra i la Lola la venia a la gent que hi anava.

Recorda alguna anècdota de tot aquest temps?

Sí. Un dia vaig bolcar el carro amb la mula, en voler entrar a casa. Vaig enganxar unes pedres que hi havia a l’entrada. Dalt el carro hi anava la Pepita Caterineta, la Maria Tasis i altres noies.

Totes van saltar com van poder i van caure a terra. Em va ajudar a aixecar la mula i el carro la Celerina de Can Quelillo i en Pep de Can Canet.

Feia alguna altra cosa?

També els dissabtes anava a repartir els sobres dels diners als treballadors.

Com és que el pare va anar a la presó?

Va anar a la presó de Girona. Havia estat alcalde republicà durant la Guerra.

Aquest fet, li va portar problemes greus durant la Guerra i acabada la Guerra.

Però al cap de sis mesos en va poder sortir.

Com es van conèixer amb el seu marit?

De molt jovenets. Jo cada dia portava el menjar i la roba pel pare al cotxe de línia que anava a Girona. Com és sabut, el cotxe parava a Can Pou. Al pare, també li

posàvem una nota amagada sota el forro del cabàs on li explicàvem coses de casa i del poble.

Quants anys tenia quan va començar a sortir amb en Lluís?

Jo tenia setze anys i mig i en Lluís en tenia dinou. Recordo que em va regalar el ram per la festa de Verges. Jo anava a festa a Verges a Can Canet, que ara es diu a Can Saboia, on hi tenia els avis materns i els oncles. La mare tenia set germans. Acabada la festa de Verges, amb en Lluís ens vam enfadar i vam estar sis mesos renyits.

Després de casada, va anar a viure a Can Pou? Sí. Érem tres matrimonis, els avis, els sogres i nosaltres. A més, hi havia la germana d’en Lluís, l’Encarnació, que ja es trobava malalta. Ens portàvem bé, però la convivència esdevenia una mica difícil. Després, nosaltres vam tenir dos fills: en Josep i en Joan. En Josep es va casar amb la Maria Rosa de Bellcaire, i en Joan amb la Montserrat de Verges.

Per quin motiu es van enfadar?

Perquè el diumenge següent se’n va anar a ballar a Sant Jordi i va tornar amb la Maria Prats i la Quimeta Pons. Jo m’ho vaig agafar malament.

Tinc entès que vostè amb l’Encarnació ja eren amigues de jovenetes...

Sí. Durant la Guerra un cotxe la va envestir a La Tallada. Li van haver de tallar una cama. Ja de soltera anava molt a veure-la els diumenges, juntament amb la Llúcia Marimon. Més tard, fins i tot, me l’emportava al cinema de Jafre. Per aquest fet vaig rebre algunes crítiques.

Recorda com van fer les paus?

Sí. Era el dilluns de Pasqua. Des d’aquest dia, vam continuar sortint sempre més, fins que ell va marxar a fer el servei militar.

De què feia l’Encarnació?

Va treure el «Corte» de confecció amb la Lluïsa de Ca l’Úrsula. A casa, feia camises, també sabia fer pantalons i tot el que convingués.

On va anar a fer la mili?

Primer a Girona i després a Barcelona.

Va fer uns tres anys de servei militar i va tenir com a company en Pitu Blau. Van anar destinats a infanteria, però donat que tots dos eren alts i ben plantats els van enviar a Barcelona a la companyia d’honor. A Barcelona van estar molt més bé que a Girona. Fins i tot, menjaven més bé i els tractaven millor.

I vostè, què feia a Can Pou? El que em manaven. Si convenia, anava al camp. El meu marit feia de pagès i per segar i batre ens ajudàvem amb els de Can Grau, que érem parents. A més, quan els nois van ser una mica grans, venia peix que em portava a casa un peixater de L’Escala, en Massafont, substituint a la Carmeta peixatera. Primer, en vaig vendre a casa i, més tard, vaig vendre peix per tot el poble. A les 5 del matí, arribava una camioneta a casa que ens deixava el peix. Jo m’havia d’aixecar a recollir el peix i me’n tornava a dormir.

Aquesta mateixa camioneta portava peix a l’estació de Sant Jordi, per ser venut a Girona.

D’aquests anys joves, què recorda especialment del poble?

El carnaval era molt maco i divertit. Es feia a les dues sales. Hi havia ball i disfresses. La mainada anava d’una sala a l’altra. De la sala de baix se’n va cuidar sempre el pare de la Celerina de Can Quelillo. I de la sala de dalt, l’avi Boira, marit de la Pepa Boira.

Quan es va casar amb el seu marit?

Als dos anys després que ell acabés el servei militar. Va ser el dia 22 de maig de 1948, a Jafre, cap a les 9 del matí. Ens va casar Mn. Miquel Feliu. La festa va ser a Can Roc. Després, vam anar de viatge de noces a Barcelona i a Montserrat.

Quan venia el peix pel poble, com el portava?

Fins a la plaça hi anava amb el carretó, la caixa i les balances. Després, si havia d’anar en alguna casa hi anava amb el cabàs. Això ho feia almenys dos dies feiners a la setmana i cada diumenge.

Sobretot el peix del diumenge era per fer arròs. Quan vaig començar a vendre peix, el meu fill petit, en Joan, tenia

DESEMBRE 2015

/27

quatre anys, i ho vaig deixar quan ja en tenia vint-i-quatre.

Va fer alguna altra feina?

Collia herbes medicinals amb altres dones del poble. Recordo que una de les últimes de deixar-ho va ser la Paquita Padrosa. Després ho fèiem assecar. Venia a recollir-ho un senyor de La Canya.

També, més tard, vaig anar a collir pomes i préssecs per en Roura de Torroella, i patates per en Carcan i en Miquel Bou de Torroella. Un parell d’estius vaig anar a netejar caravanes al càmping Castell del Montgrí. Quan vaig deixar d’anar a treballar fora de casa, el meu marit es va llogar a podar pomeres i altres arbres fruiters; aleshores jo anava a buscar menjar pels animals perquè quan ell arribés ja trobés el menjar a punt.

I ara, ha millorat el poble?

En moltes coses, sí. Però ara hi ha menys famílies i molta gent n’ha marxat. Només queda gent gran.

D’ençà que va quedar vídua, a què es dedica?

No paro mai. Els fills i nores em renyen perquè treballo massa. Però jo em trobo bé i m’agrada fer tota mena de feina. A les estones lliures dibuixo, pinto, llegeixo, miro la tele... Segueixo vivint a la casa pairal de Can Pou que és on estic més bé. Tinc una noia que em fa companyia i si ella no hi és vaig a casa del meu fill Josep i la Maria Rosa, que també hi estic molt bé. Gràcies a Déu no em falta res. Em fa molt feliç trobar-me amb els meus dos néts i amb les dues besnétes, però trobo molt a faltar la companyia del meu marit. Em vaig casar amb ell molt enamorada i, la veritat, és que encara ho estic.

Tot i que ja fa molts anys que ens coneixem amb la Pepita, ha estat un veritable plaer poder fer-li una entrevista tan llarga. Ens hem conegut més a fons i he après moltes coses noves del poble de Jafre. La Pepita és una persona vital, inquieta i, molt treballadora. Sempre anant amunt i avall pendent de la família. Cal dir que és una dona molt servicial, generosa i sempre a punt per ajudar els altres.

DESEMBRE 2015

28/

Des de la parròquia

Era foraster i em vau acollir Aquesta frase que encapçala el present escrit és una de les sis paraules que Jesús adreça a la paràbola del «judici final» i que ens relata l’Evangeli de Mateu (25,35). D’una forma al·legòrica es descriu el final de la nostra història humana, tot anunciant una dimensió de novetat i d’eternitat. En aquell moment de trànsit entre el món present i el món futur, s’escolten les paraules del rei de l’univers que discerneix amb ple coneixement de causa.

I resulta que el criteri per al discerniment no és la pertinença a un poble determinat, sinó allò que cada persona haurà fet amb relació als que ell anomena «els germans meus més petits» (Mateu 25,40). El passatge, per tant, ens transporta en l’avui del nostre món. Perquè la capacitat de ser misericordiós és l’agulla de la balança que sospesa i interpel·la cada home i dona en el temps present, en l’ara i en l’aquí. El text de l’Evangeli de Mateu es refereix, doncs, al dia a dia, ja que és ara i aquí que Jesús s’identifica amb els més petits, amb aquells que són forasters i han de ser acollits. Ell afirma: «a mi m’ho fèieu» (v. 40). És fàcil, per tant, reescriure les paraules de Jesús i passar-les al temps present. Aplicant-les al cas dels forasters, que ara ens ocupa, és com si Jesús digués: «cada vegada que acolliu un foraster, m’acolliu a mi mateix».

Com és sabut, l’original de l’Evangeli és en llengua grega. I el terme «fo-

raster» que trobem en el text de Mateu és la traducció de «xenos», és a dir, «estranger». D’aquí el substantiu «xenofòbia» («odi a l’estranger»). La traducció «foraster» pretén incloure tant els qui són d’un altre país (els estrangers) com els qui, essent del propi país, poden ser equiparats als estrangers (els forasters, «gent de fora»). En això, l’Evangeli és taxatiu: cap ombra de xenofòbia no pot entelar les paraules i els fets dels qui el segueixen. Ben al contrari, si acollir un estranger és acollir Jesús, llavors, com li agrada recordar al papa Francesc, «la carn de Crist són els pobres». En aquest punt ens hem de fer violència. Els estrangers poden ser incòmodes, exigents, insistents, fins i tot malcarats i aprofitats. Podem, doncs, jutjar-los amb una punta d’indignació (fins i tot justificada), o bé podem mirar-los com el samarità de l’Evangeli de Lluc (10, 30-37) va mirar l’home ferit a la vora del camí, del qual desconeixia la identitat: era ben bé un «foraster», aquell home!

Dit d’una altra manera, podem deixar-nos endur per aquells sentiments que, de manera espontània, ens porten a jutjar i condemnar l’altre, o bé podem deixar-nos atraure pels sentiments de Jesús, els quals fonamenten l’Evangeli de la misericòrdia.

Aquest és, també, el dilema, avui, a Europa: aixecar filats amb punxes a les fronteres dels estats o bé donar visats per raons humanitàries, que permetin el pas cap als països o territoris que tinguin preparat l’acolliment dels qui ho han perdut tot.

Les imatges d’aquests últims mesos sacsegen l’ànima d’Europa. Les llargues files de persones, la majoria joves els vells, s’han hagut de quedar a casa o ja són morts, amb nadons i infants petits als braços, que fugen de la guerra i del mal viure, recorden l’exili esgarrifós de l’any 1939 a casa nostra. La tràgica història de

les barcasses-taüt al Mediterrani o dels camions-taüt fan pensar en els búnkers de càstig dels lager nazi, on les persones morien consumides per la fam així va morir, per exemple, sant Maximilià Kolbe, en la cel·la 18 d’Auschwitz. Nosaltres, ciutadans d’aquesta Europa del 2015, que coneixem els fets, no podem mirar-nosels com qui es mira un documental que narri històries d’altres temps.

La consciència europea, empeltada de cristianisme, ha de reaccionar.

No s’hi valen excuses, de l’ordre que siguin. L’emergència humanitària és tan greu que l’egoisme dels estats esdevé una agressió a la humanitat.

El compromís de tots i cadascú va més enllà dels límits de les pròpies comunitats. Tota iniciativa és bona.

Moltes organitzacions com Càritas, Metges sense fronteres, Intermón i tantes altres..., manifesten una gran capacitat d’inventiva en practicar una ajuda que esdevé tan lloable com necessària. Però, fem el que fem en concret, hi ha una responsabilitat de tots que és la de reconstituir l’ànima d’Europa, i una de les maneres de fer-ho és deturar amb força una xenofòbia latent, sovint no formulada com a tal, que resulta que és contrària al missatge que trobem a l’Evangeli. Perquè tota persona de bona voluntat hauria de posar en pràctica l’Evangeli de la misericòrdia «sine glossa», és a dir, en el seu estat pur i primigeni. Jesús ens diu: «Era foraster, i em vau acollir». I aquí no hi ha afegits! Aquest ha de ser el nostre principi, el nostre punt de partença. Treballem, per tant, a favor de l’Evangeli de l’acolliment generós. Serà la millor manera de celebrar l’Any de la Misericòrdia que el papa Francesc ha proposat no només als cristians, sinó també a tot home i dona de bona voluntat.

Mn. Joan Planellas

Fa 470 anys Aleix de Marimon i Jafre

Amb el núm. 8 de Pedró anava annex un petit treball sobre Isidre Teixidor i Pou, un jafrenc que aconseguí fama i honors formant part de la milícia de Carles II i principalment de Felip V. Presento, enguany, un altre jafrenc, també militar, que gaudí de fama i prestigi.

Fa 470 anys que la família dels senyors del castell de Jafre, que donaren nom a la població, canviaren de cognom. El motiu és degut a que Aleix de Jafre i de Serrahima, que regí el castell de 1545 al 1565, casat amb Diominia de Palol d’Onyar, tingueren una sola filla, coneguda amb el nom de Rafaela de Jafre i de Palol d’Onyar que es casà amb Bernat de Marimon. Regiren el castell de 1545 al 1565. Ara, els descendents es diran de Marimon i de Jafre.

Els Marimon eren una família noble destacada en el Principat. Era un llinatge de funcionaris reials i de ciutadans honrats de Barcelona. Ja les Corts Catalanes del segle XII compten amb membres destacats d’aquesta família.

LA HISTÒRIA DELS MARIMON I DE JAFRE ENS CONFIRMA QUE ENS TROBEM DAVANT UNA NISSAGA ENTREGADA AL SERVEI DE LA CORONA. LA VIDA MILITAR ÉS UNA DE LES PEDRES ANGULARS DURANT MOLTES GENERACIONS.

DESEMBRE 2015

/29

Apunt històric

Dels anys 1566 al 1593, el castell de Jafre estigué sota la jurisdicció de Francesc de Marimon i de Jafre, nét de la Rafaela i en Bernat. A la mort d’aquell, heretà el castell el seu fill primogènit Juli de Marimon i de Jafre i el regeix de 1593 fins el 1608, és a dir, durant quinze anys. En morir sense successió, l’heretat i l’honor del castell passaren al seu germà Aleix, que el tingué des de 1608 fins el 1618, és a dir, durant deu anys. Aquest personatge serà, amb el pas del temps, un membre destacat d’aquesta família. Aleix no havia pensat mai que seria el senyor del castell de Jafre, per això, tenia altres plans, cosa que el portà a desprendre’s del castell i de les seves terres.

Farà carrera al servei de la Corona, com ja havien fet avantpassats seus: el besavi Joan de Comallonga fou secretari de l’Emperador Carles V a la secretaria de Catalunya. L’avi, també Joan de Comallonga, fou governador de les Drassanes de Barcelona. El seu pare Francesc de Marimon era capità d’infanteria. Aleix de Marimon i de Jafre segueix les passes de la família.

DESEMBRE 2015

30/

L’any 1618, ven la propietat de Jafre a particulars. Les terres són adquirides per pagesos importants de la població: Rich, Saguer, Pou..., que aconseguiren, d’aquesta manera, tenir més prestigi i poder en la localitat. L’edifici del castell sofreix un progressiu estat d’abandonament fins arribar a un estat ruïnós. Part del qual s’aprofità, anys després, en construir l’actual església parroquial de Sant Martí.

Es casà en primeres núpcies amb Peronella de Roger i en quedar vidu contragué un segon matrimoni amb Anna de Galceran i Zurita, filla de Pere Galceran vescomte de Canet i Illa, baró de Milany – Vallfogona i la Portella i senyor de Vidrà. La seva esposa era Peronella Zurita, baronessa de Peramola i Estruch, senyora de Paracolls i Rocafort. Els avis paterns de l’Anna eren Benet Galceran de Pinós – Fonallet i Anna de Pou.

Quan l’Aleix vengué l’heretat estava totalment decidit a seguir el camí dels avantpassats. És a dir dedicar-se totalment a la milícia, que li proporcionava honors i càrrecs importants.

Forma part, primerament, de les milícies destinades a Flandes i a França com a capità d’infanteria. Després és membre de l’Ordre Militar de Santiago, cal tenir present, que és un dels pocs nobles catalans admesos a les ordres militars de Castella, cosa que ajuda a comprendre la seva lleialtat a la Corona.

Els temps foren propicis per a Aleix i és nomenat per defensar el castell de Salses (Catalunya Nord) amb el títol de capità. Salses és un municipi del Rosselló situat a l’extrem septentrional del Principat de Catalunya, al límit amb Occitània. Al nord de la vila de Salses, al peu de les Corberes, que dominen el camí secular que comunicava Catalunya amb Europa i, a molt poca distància del límit septentrional de Catalunya, trobem el castell de Salses que ja existia al segle XII, però les guerres i les lluites l’enderrocaren al 1496, després d’un setge francès.

L’Ordre Militar de Santiago, que en aquell moment estava subjecta al rei Felip III, és una ordre religiosamilitar fundada al segle XI a fi de protegir als pelegrins que anaven a Santiago de Compostel·la. Els seus membres es podien casar, encara que molts no ho feien. Per poder-ne formar part, s’havia de ser noble i, a la vegada, tenir puresa de sang des de quatre generacions anteriors, és a dir: no tenir avantpassats ni jueus ni musulmans...

Formar part d’aquesta ordre militar, l’ajudà a relacionar-se amb membres importants de Catalunya i Espanya.

Col·laborà, primerament, en l’expulsió dels moriscos de la Corona Catalano-Aragonesa. Al 1611 fou designat com un dels tres comissaris tramesos a Andalusia contra els reductes moriscs.

L’any següent, per ordre de Ferran II de Catalunya, se n’inicià la reconstrucció total. El 1503 es torna a utilitzar militarment.

El castell de Salses és considerat com a punt clau, porta d’entrada i testimoni constant dels enfrontaments entre França i Catalunya-Espanya.

El càrrec de capità que obté l’Aleix de Marimon i de Jafre, aquí, en el castell de Salses, hem de creure, que era la manera de reconèixer el seu valor dins la milícia, ja que estava guardant la principal porta terrestre d’entrada del Principat. Era un càrrec de responsabilitat i que requeria domini de les diferents situacions polítiques i militars de França i Catalunya.

Com a recompensa i premi de la seva gestió, l’Aleix és nomenat Governador de Catalunya, càrrec que ocupa de 1613 al 1639. A més de les funcions militars en tenia també d’administratives, econòmiques i socials. L’actuació d’Aleix de Marimon i de Jafre, els 26 anys llargs del seu comandament governatiu no fou sempre del gust de tothom ja que contra ell sorgiren grans queixes i moltes vegades són causa de conflictes i malestar entre els ciutadans. El professor Heliot, en el seu llibre La Revolta Catalana diu: Un virrei rere

Aleix de Marimon i de Jafre fou capità del castell de Salses

altre es queixava de la conducta del governador Aleix...”

Hem de creure que el nostre personatge tingué, també, importants actuacions. El gran historiador fill de Bàscara, en Joan Reglà i Campistol, en el seu llibre Serrallonga, vida i mort d’un bandoler, ens explica en un passatge del mateix que Aleix de Marimon i de Jafre s’establí a Vic juntament amb les seves forces a fi de desorganitzar el bandolerisme molt nombrós en aquella comarca.

Tot això passava durant el virregnat del duc d’Albuquerque. Els homes de Marimon es van enfrontar amb les quadrilles de Serrallonga i dels germans Margarit.

Serrallonga és el nom popular amb què és conegut el bandoler Joan Sala i Ferrer, nascut a Vidrà pel 1594. Els bandolers de l’època, estaven organitzats en dues faccions: els Nyerros i els Cadells, amb uns objectius molt concrets i diferenciats uns dels altres. El grup Nyerro era format per bandolers pagesos de classe mitjana. Els Cadells eren formats per membres de la classe urbana que representava la noblesa catalana. No cal dir que en Serrallonga era nyerro i l’Aleix Marimon cadell, cosa que li permetia intimar amb el Comte-Duc d’Olivares, que era un dels cadells més importants. Tingué, però, serioses topades amb el nyerro Alexandre d’Alentorn que fou diputat militar durant el Trienni 1614-17.

Aquest i la seva família tenien males relacions amb el poder reial.

A la Vegueria de Vic i a la del Vallès

ningú no volia ajudar al comissari.

Se sap que les represàlies contra la població van ser fortes. Cal tenir present la protecció de què gaudien els bandolers per part d’alguns senyors. Principalment, si eren del seu bàndol. Sabem, per exemple, que en Serrallonga era protegit pel vescomte de Savassona, senyor de Sau. Altres protectors eren els batlles, els rectors, els oficials dels senyors, etc., cosa que feu que el Consell General de la Monarquia donés facultats màximes al Governador Marimon per executar la repressió del bandolerisme.

En la lluita contra els bandolers, Marimon aconseguí del Comte-Duc d’Olivares una esquadra a cavall a fi de capturar els bandolers dels camins rals. Com a resultat, l’Aleix escriví una carta al rei en la qual mostra una gran visió del bandolerisme d’Osona, dels personatges que el formen i així poder atacar i desorganitzar els atacs vandàlics perpetrats, principalment, per en Serrallonga.

Per alguns, el bandolerisme és considerat com una xacra de tot temps, però hem de creure que el moment més crucial d’aquest mal és el segle XVII i XVIII a casa nostra. Trobem actes vandàlics a la muntanya i a la plana, en pobles i ciutats. El 15

DESEMBRE 2015

/31

de febrer de 1623, Jafe fou escenari d’un robatori perpetrat al mas Saguer. En Joan Cortada dóna moltes dades d’aquest fet. Diu que, ajudats pels germans Barrullet, veïns de Jafre, el famós bandoler Serrallonga portà a terme el robatori. Escolliren la casa d’Anton Saguer, per ser una casa rica i trobar-se en el despoblat.

Primer, es reuní tota la quadrilla en un bosc, lluny de Jafre. Portaven pedrenyals (pistoles), curts i llargs.

Sortiren del bosc cap allà al migdia i caminaren tota la tarda i nit següent fins arribar a prop del mas Saguer.

A primera hora del matí entraren en un joncar des d’on dominaven la casa. En aquest lloc, hi estigueren amagats tot el dia. A la tarda, quan encara quedava una hora de sol, sortiren de l’amagatall i assaltaren la casa. Tota la gent del mas és portada a la cuina i estigué sota vigilància per alguns dels assaltants. Els altres lladres anaren per la casa forçant caixes i armaris, cercant coses de valor. Robaren tasses de plata, moltes monedes d’or i plata, coberts de plata, 15 anells d’or, cadenes d’or grans i petites, dos joiells d’or, roba de lli i de llana, un pedrenyal de quatre pams i també botifarres, pernils, pa, vi, etc. Un cop perpetrat el robatori, anaren al lloc d’on havien sortit a fi de recollir a Joan Barrullet que s’ha-

El Mas Seguer de Jafre va ser assaltat pels homes d’en Serrallonga el 15 de febrer de 1623

via quedat allà, per temor a ésser conegut, ja que vivia a Jafre. No era bo quedar-se a poca distància del mas i per això es traslladaren a un bosc que hi ha entre Sant Jordi Desvalls i Raset.

Encengueren un foc, cuinaren i es

DESEMBRE 2015

32/

menjaren el que s’havien endut del mas Saguer. Aquella mateixa nit, marxaren cap a Anglès a fi de repartir-se el botí.

No fa molts anys que a una reixa de la finestra de la part nord de la masia hi faltava un tros de barrot. De generació en generació, es va anar transmetent que per aquell lloc havien entrat els bandolers a la masia.

L’Aleix de Marimon i de Jafre és considerat com un dels més grans perseguidors del bandolerisme en general i d’en Serrallonga en particular. L’any 1626, adreçà a Felip IV un informe molt detallat sobre la manera d’actuar, els amagatalls dels bandolers i qui els encobria. Proposa d’organitzar en el Principat tot un seguit d’actuacions militars a gran escala a fi de controlar en primer lloc i finalment acabar amb la xacra del Bandolerisme que tant perjudicava a Catalunya.

Aleix de Marimon i de Jafre, en nom del virrei de Catalunya, organitzà gent amb la intenció de capturar el Bandoler Serrallonga. La vigilància de Tots Sants de 1632, fou el dia que es portà a terme la captura. Havien encerclat a can Agustí de Castanyet (Santa Coloma de Farners), lloc on s’havia refugiat el bandoler. La vídua Agustí era una gran protectora dels lladres, igual que el rector del poble de Viladrau, el vescomte del lloc, etc. Un cop capturat, és portat a Barcelona. Finalment, el 8 de gener de 1634 és executat públicament i el seu cap exhibit vora el portal de Sant Agustí. En aquell moment, en Serrallonga tenia prop de quaranta anys. L’Aleix era encara governador de Catalunya. Tot i que no pogué acabar amb el bandolerisme, sí que pogué capturar els més famosos bandolers del moment.

L’Aleix, com a governador de Cata-

lunya, tenia facultat per concedir remissions. Les remissions consistien en perdonar els delictes comesos pels bandolers i els caps de quadrilla. Després de ser perdonats, podien ser extradits del país o incorporats a la infanteria. La Corona pretenia aprofitar tot aquest excedent humà condemnat al fracàs social i que no s’oposessin a ser expulsats a canvi de l’indult. Se’ls feia un favor a ells i al país també, ja que quedava lliure de criminals. Ells conservaven la vida. L’Aleix tramità 67 indults.

L’Estat cobrava, en cada cas, entre 5 i 300 lliures com a multa, segons les penes. Sembla força habitual, en la primera meitat del segle XVII, la pràctica de la remissió, encara que les institucions catalanes no veien amb bons ulls els beneficis de les remissions, ja que la Corona de Castella tornava a trepitjar el sistema normatiu català, que passava per alt el procediment judicial d’alguns casos de bandolerisme amb els quals el país estava molt sensibilitzat.

El Dr. Reglà, en el llibre citat, diu que les relacions d’Aleix de Marimon i de Jafre amb els bandolers (que tenia l’obligació de perseguir) sovint eren sospitoses i íntimes. Recordem que ell era cadell. Moltes vegades, els cadells lluitaven contra els nyerros i viceversa. El Dr. Reglà també afirma que l’Aleix tenia la rara habilitat d’atribuir-se tots els èxits tot i trobar-se a gran distància de l’escenari dels fets delictius. També apunta que, durant els últims anys de la seva vida, era gairebé impossible veure’l sortir de Barcelona. Hem de creure que ho feia per seguretat.

Temia possibles represàlies per part dels seus enemics o perjudicats.

L’Aleix de Marimon i Jafre morí l’any 1643. La seva esposa Anna morí el 1667. La família del castell de Jafre continuà la seva trajectòria lluny del

poble però és bo saber el que feien i com actuaven els últims membres relacionats amb el nostre poble.

Fruit del matrimoni entre l’Aleix i l’Anna, nasqueren cinc fills: Almandra, Francesc-Daniel, Gertrudis, Teresa i Joan. La filla gran, Almandra, es casà amb Francesc Junyent i Pons, senyor de Puigverd i foren pares del primer marquès de Castellnou. La Teresa es maridà amb Ramon de Calders, governador del Principat. El Dr. Joan Busquets en el treball Revolta popular i religiositat barroca, diu que en Ramon de Caldes escrigué una carta al Virrei de Catalunya sobre els fets de la crema de les esglésies de Riudarenes i Montiró. En un altre passatge del treball, fent referència a la cerimònia d’excomunió dels soldats que havien participat en l’incendi de les dues esglésies, afirma que: “A la catedral hi havia tot el poble presidit pels paers (...) El Governador de Catalunya, Ramon de Caldes, que es troba a Girona fou convidat però es va excusar diplomàticament”. Com es pot veure el gendre de l’Aleix de Marimon succeí al seu sogre en el càrrec. La Gertrudis es casà però no disposem de més informació. En Francesc-Daniel i en Joan ingressaren a l’Ordre Militar de Santiago, de la qual havia també format part el seu pare. Cal tenir present també la filla adoptiva de l’Aleix, l’Eulàlia, nascuda del primer matrimoni de Peronella Roger amb Guillem Sunyer.

Eulàlia estigué sempre molt lligada a la família Marimon.

La història dels Marimon i de Jafre ens confirma que ens trobem davant una nissaga entregada al servei de la Corona. La vida militar és una de les pedres angulars durant moltes generacions.

Josep Alabau Coloma

Els remeis de la Isabel

/33

DESEMBRE 2015

Remeis casolans

Per Èlia Bantí i Alabau

Per l’acidesa d’estómac: Si el sofregit et provoca acidesa d’estómac posa-hi una pastanaga a talls molt petits o ratllada, ja que porta potassi.

Per reduir el colesterol: Fer dues o tres infusions al dia de fulles de carxofera i el suc de mitja llimona.

Per l’anèmia: Fulles de magraner.

Bullir durant tres minuts 40 g de fulles en un litre d’aigua. Deixar refredar en infusió durant 2 o 3 minuts.

Beure’n dues o tres tassetes diàries.

Per treure la mala olor de la cuina: Posa un pot d’aigua al foc. Quan bulli tira-hi un grapat de farigola i deixala que hi bulli uns minuts, deixant que tota la cuina n’agafi l’olor.

Per la diabetis: Infusió de canyella i estèvia (en pols o fulla). Una culleradeta entre tot per tassa d’aigua.

Millora els nivells de sucre a la sang.

Per evitar la caiguda de cabells: Un grapat d’arrels d’ortiga seca, ben engrunats amb ½ litre d’oli vínic (es pot trobar a qualsevol drogueria). Preparar 10 minuts a foc moderat. Filtrar en fred. Friccionar el cap abans d’anar a dormir i el matí rentar-se el cap sense assecar-lo.

Per recuperar l’ànim després de la menopausa: 1 plàtan, un vas de llet i una cullerada de mel. Tot ben batut i prendre a mig matí.

Per a les picades d’insectes: Posar suc de llimona damunt la picada, evita que s’infli i treu el dolor.

I si no ets a casa, agafa tres classes d’herba verda diferents i frega-les a la picada.

Per eliminar toxines: Durant un mes. 1 paquet de carxofera, 1 paquet d’ortiga blanca i un paquet de cua de cavall (es pot trobar tot a la dietètica). Barrejar-ho tot en un pot. Posar-ne una cullerada cada dia en infusió. Deixar reposar cinc minuts, prenent-la tèbia o freda. Com que té mal gust es pot endolcir amb mel o estèvia. Paral·lelament cal menjar sa i no barrejar aliments.

DESEMBRE 2015

34/

Imatges pel record....

D’esquerra a dreta: Pere Martí de Can Casimiro, Jordi de Can Berga, Eduard Padrosa, Xicu Bayon, Siset de Can Bagué, Enric de Can Bagué, Joan del Mas, Sebastià de Ca la Gerònima, Sadurní de Can Pons Pagès, Josep Pagès de Can Mònica de Colomers, Miquel de Can Nando.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Enric de Can Calvera, Sebastià Alabau, Lluís de Can Mont, Eduard Padrosa, Miquel de Can Nando, Joan de Can Patrici, Martí de Cal Curt, Quim de Can Grau, Joan de Cal Frare, Quim de Ca la Ramona, Siset de Can Bagué, Pitu de Ca la Gerònima, Francisco Tuñà de Can Meliton i Josep Roure de Can Font.

DESEMBRE 2015

/35

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Pitu de Cal Carreter, Josep de Can Matas, Llorenç de Can Matas, Miquel de Can Canet, Pitu de Can Bagué, Enric de Can Bagué i Martí de Ca l’Esteve Cardina.

Fotografia feta a la província d’Osca on aquest grup de jafrencs va anar a fer treballs forestals durant els anys 1954-1955.

Fotografia cedida per Isabel de Can Bagué.

Pitu de Cal Rajoler i en Pitu de Can Bagué.

Fotografia cedida per Isabel de Can Bagué

Siset de Can Pinus Matas, Pitu de Can Bagué, Martí de Ca l’Esteve Cardina Fotografia cedida per Isabel de Can Bagué

DESEMBRE 2014

36/

Publicitat

DESEMBRE 2014

38/

Receptes de Cuina Joan González

Sopa de ceba

Joaquima Poch Franquesa

Platillo de pollastre amb naps

Ingredients per a 6 persones: 6 Cebes grosses - 2 Cullerades d’oli 60 grams de mantega - 1 Gra d’all 2 Litres de caldo de carn 12 Llesques de pa petites 1 Cullerada de sucre - 3 Cullerades de farina 1 Raig de conyac - 100 g de formatge ratllat Sal - Pebre negre Preparació: 1. Pelar i tallar les cebes per la meitat. Picar-les ben pe tes.

2. Posar l’oli i la mantega en una olla o cassola. Tirar la ceba, el sucre i l’all i rossejar-los poc a poc. A continuació, tirar-hi la farina i el conyac i remenar durant uns cinc minuts. Tot seguit tirar-hi el brou calent i deixar bullir a foc lent durant uns 30 minuts.

Després posar-hi sal i pebre al gust.

3. Escalfarem el forn a 180 graus. Mentrestant, posarem la sopa en bols. A continuació cal torrar les llesques de pa i posar-les a sobre de cada bol. A sobre de cada torrada hi posarem formatge ratllat.

4. Posarem els bols al forn a gratinar durant 5 minuts.

Ingredients: 1 pollastre tallat a trossos petits Oli i sal - Farina 1 ceba - 2 tomates o bé suc de tomata Naps - Ametlles o pinyons Preparació: 1. Posar una mica d’oli en una cassola i rossejar-hi el pollastre a trossos.

2. Mentrestant ratllem una ceba, i quan el pollastre està ben rosset hi afegim la ceba i la tomata. Ho deixem rossejar i hi afegim una mica d’aigua que vagi fent la xup-xup.

3. A part, pelem els naps, els bullim, els enfarinem i els fregim en una paella.

4. Quan el pollastre ja està gairebé fet hi tirem els naps, que ja són cuits, i hi tirem la picada d’ametlles o pinyons. Espero que us agradi. Bon profit!

Imatges pel record Pilar Batlle (Can Pei), SebastiĂ Valls (Can Pei), Pepita de Can Costal i MartĂ­ Costal Fotografia cedida per Marta Valls

Maria Ribas (de Can Navarro), Pilar Batlle (Can Pei) i Lola de Cal Rei Fotografia cedida per Marta Valls

Imatges pel record Pilar Batlle Tuñà de Can Pei de la Carretera (dreta) i Remei Alabau Pagès de Can Mero (asseguda).

Fotografia cedida per Marta Valls

D’esquerra a dreta: Jordi de Can Berga, Josep de Can Nando, Joan de Cal Frare, Enric de Can Calvera, Sebastià de Can Roc, Joan de Can Patrici, Quim de Ca la Ramona, Miquel de Can Nando.