El pedro numero 10 any 2016

Revista de Jafre | NĂşmero 10 | Desembre 2016

El Pedró CONTINGUTS>>

03 SALUTACIÓ | FETS DESTACATS: 04 ACTES DE NADAL | 05 CAVALCADA DE REIS | 06 OFRENES A SANT SEBASTIÀ i CARNAVAL | 07 HOMENATGE A LA GENT GRAN | 08 PRIMERA COMUNIÓ i CATIFA DE CORPUS | 09 ANY JUBILAR i REVETLLA DE SANT JOAN | 10 CAMINADA SOLIDÀRIA i ELECCIONS GENERALS | 11 CASAL D’ESTIU | 12 IX FIRA DE JAFRE | 13 DONACIÓ DE SANG i OBRES MUNICIPALS | 14 FESTA DE SETEMBRE | 15 BODES DE PLATA Mn. JOAN BOADAS | 16-17 FESTA MAJOR DE SANT MARTÍ | 18 LA REVISTA EL PEDRÓ COMPLEIX 10 ANYS | 19 DE SÍRIA A JAFRE PER UN FUTUR DIGNE | 20-42 ARA FA 80 ANYS | 43-48 TESTIMONIS INFANTS DE LA GUERRA | 49 DES DE LA PARRÒQUIA | 50-51 PERSONATGE LOCAL | 52-53 ENTREVISTA | 54 REMEIS CASOLANS | 55-57 IMATGES PEL RECORD | 58 RECEPTES DE CUINA | 59-60 IMATGES PEL RECORD revistadejafre@gmail.com Equip redactor: Josep Alabau, Teresa Alabau, Èlia Bantí, Maria Rosa Carrera, Mònica Santaulària i Xavier Vila Fotografies: Pau Ribas, Mònica Santaulària, Margarida Muxach, Martí i Costa, Valentí Fargnoli, Marc Vila, Punt Diari, Sebastià Alabau, Èlia Bantí, Ramon Mas, Pau Vila, Glòria Pou, Marie Freiche-Glomot i Xavier Vila.

Edita: Ajuntament de Jafre amb la col·laboració de l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” Dipòsit Legal: GI-1485/2007 Disseny i impressió: Impremta Pagès - Anglès L’Ajuntament de Jafre i l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” no es fan responsables del contingut d’aquells articles i notes signades per particulars o col·lectius que hi col·laboren.

Amb el suport de:

/03

DESEMBRE 2016

Salutació

Ja s’acaba l’any i arriben les festes de Nadal, dies d’emocions i records, tradicions i festes, i com no podia ser d’altra manera dies on rebem la revista “El Pedró” de Jafre.

Cada país té les seves pròpies tradicions, i en el nostre, les de Nadal s’han mantingut durant molts anys.

A totes les cases hi ha algun detall que indica que és Nadal, l’arbre, decorat de mil maneres i colors, el pessebre, l’escenificació del naixement de Jesús amb la figura característica tan nostra com és el caganer, el tió, aquest personatge nadalenc tan important a les cases amb infants, llums, plantes, corones, espelmes, centres, estrelles,... tot amb la seva pròpia simbologia.

I totes les festes i celebracions, el 25 de desembre, Nadal, el gran àpat familiar acompanyat dels poemes dels petitons, el dia de Sant Esteve, on es continua el retrobament amb les tertúlies al voltant de la taula, el Dia dels Sants Innocents, on està permès fer bromes innocents i divertides, el 31 de desembre, on podem veure a la Plaça Major “l’Home dels Nassos” i a mitjanit ens mengem 12 raïms seguint les campanades, símbol de sort per l’any que comença i com no, el 5 de gener, la nit màgica de reis, el dia per excel·lència dels menuts, i acabem les festes nadalenques el 6 de gener, la diada de Reis, on trobem sota l’arbre, depenent de com ens hem portat durant tot l’any, els regals que els tres Reis Mags d’Orient ens han deixat durant la nit i ens mengem el tortell amb la fava i el rei amagats dins.

Més enllà de l’origen, aquestes dates comporten el retrobament amb els nostres, els records pels que ja no hi són, la il·lusió i felicitat dels més petits, fer balanç de com ha anat l’any que s’acaba i quins propòsits tenim pel que comença.

Aquest any la nostra revista, la revista del poble, arriba a la seva desena edició. Al llarg de tots aquests anys hem pogut gaudir dels articles, del recull de la vida social del poble, de les històries i vivències personals, d’entrevistes, d’opinions, de fotos antigues i actuals, de receptes de cuina, de celebracions, i de moltes coses més, i segur que la que teniu ara a les mans us sorprendrà, una vegada més, pel contingut tan treballat i curós. Agraeixo a tot l’equip que la fa possible la quantitat d’hores invertides desinteressadament i que, any rere any, ens arribi la revista “El Pedró” a casa, com si fos el primer regal de Nadal.

Us desitjo que passeu unes bones festes!!!

Nuri Berga Alcaldessa de Jafre

DESEMBRE 2016

04/

Mònica Santaulària i Xavier Vila

Fets destacats des de desembre 2015 - desembre 2016

Actes de Nadal Aquest any, per primera vegada, s’han fet tallers gratuïts, en dies de vacances de Nadal pels infants, en diferents dates: -El dia 23 de desembre, un pessebre amb material buscat, reciclat i fet manualment per ells. Es va exposar al local social.

El Pessebre amb material trobat a la natura i material reciclat

Participants en el taller del pessebre

-El 26, es va fer cagar el tió. Cada nen va rebre la seva joguina, adequada a la seva edat, seguidament xocolata i melindros per berenar per tots, que bona! I després... va visitar-nos el Patge Reial! Quants nens esperaven per poder parlar amb ell... nervis, vergonya...i moltes fotos!

Els nens i les nenes que van fer cagar el tió

El patge reial

Xocolatada i melindros pels més petits

-Taller de Sts. Innocents, el mateix dia 28, on molts vam trobar la llufa penjada a les nostres portes principals de casa. Els participants es van endur una manualitatrecord feta per cadascun d’ells.

-El dia 5 de gener, uns vistosos fanalets que vam veure lluir quan esperàvem amb entusiasme i impaciència l’arribada dels reis, hores més tard...

Taller de fanalets

Un èxit rotund!

Per repetir.

Gràcies als organitzadors.

Les llufes

Cavalcada de Reis A la tarda-vespre del 5 de gener, ens vam sentir afortunats per la vinguda de Ses Majestats els Reis d'Orient, tot i la pluja.

Van voler visitar-nos i vam anar directament a l'església on la connexió amb els protagonistes de la jornada no va minvar gens en la nit més màgica de l'any. Com de costum en el nostre poble, ens van permetre apropar-nos i fer fotos amb ells, a l'altar de la parròquia. Sort que ens hem portat bé...

Visca els tres Reis!

DESEMBRE 2016

/05

Del 23 de desembre al 5 de gener

5 de gener

DESEMBRE 2016

06/

24 de gener

Ofrenes a Sant Sebastià Una tradició que no es pot perdre a Jafre és la de St. Sebastià. Molt recomanable, veure com les ofrenes regalades voluntariosament i portades al Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa per qualsevol particular o empresa per aquesta encertada ocasió, se subhasten. És un luxe tenir el Santuari arran de carretera i no perdut per les muntanyes, com la gran majoria.... per poder celebrar aquesta festa entre d’altres tan importants. Un cop beneïdes aquestes ofrenes i acabada la missa ens obsequien amb un pa als assistents, detallàs d’un feligrès... ningú marxa amb les mans buides! Seguidament ens dirigim cap a la Font, on comença el “xou” amb riures i complicitat... cada any s’afegeixen persones que vénen a veure i/o participar a l’encantament de les ofrenes. Personalment, no ho havia vist mai abans de viure a Jafre! És molt enriquidor!

Aquest any hi havien magdalenes fetes casolanes, bo-

Carnaval Infantil El dissabte 13 de febrer a les 5 de la tarda, vam celebrar el carnaval al local social. Va actuar en Pep Puigdemont, per segon any consecutiu. I grans i petits vam poder disfrutar dels cants i balls disfressats del que cada un va voler. Una festa divertida i sempre amb ganes de passar-ho bé, camuflats darrere vistosos vestits.

Agrada molt el globus vermell gegant que al final de la festa regala i tothom vol tenir,... difícil amb les seves mans petites i fins que explota... Quina vida dóna la mainada al poble!"

níssimes i tan ben presentades i decorades per cert..., coques, bombons, bunyols, panera d’embotits com sempre... És un clàssic veure la Teresa amb el micro i les rialles que s’originen, quan des dels que escoltem es diu “1 més” per part del mateix feligrès... referint-se a sumar-hi 1,00e a l ‘últim import dit i que només en una ocasió hem trobat a faltar quan no va poder assistir-hi.

Mossèn Joan Boadas sempre escull bé... té bon paladar!

Us convido a participar-hi. Moltes gràcies a tots per ferho possible”

13 de febrer

Homenatge a la Gent Gran Jafre va homenatjar un any més a la gent gran. El reconeixement a la vellesa ens omple de goig i són els protagonistes de dues jornades al nostre poble. En els països orientals mesuren el nivell de cultura d'un país pel tracte que proporcionen als seus antecessors. Crec que tindríem una bona nota, si ens avaluessin.

La primera jornada, amb una excursió el dijous 19 de maig al Port de la Selva, preciosa població, on van poder passejar pel port arran de mar i també visitar la joia arquitectònica del monestir de St. Pere de Rodes acompanyats per una guia. Posteriorment van anar a dinar al restaurant Can Batlle de Garriguella.

/07

DESEMBRE 2016

19 i 22 de maig

Ens obsequien amb els seus cants, els heu sentit alguna vegada?

El dinar de germanor al local social permet mantenir els llaços entre tots, amb un menú completíssim, gratuït per la gent gran de Jafre i assequible als altres.

Fantàstic!

I com a bons catalans, no podia faltar l'audició de sardanes a 2/4 de 5 de la tarda amb la cobla La Principal del Llobregat en el mateix local social.

Dies més tard, el diumenge 22, amb la celebració de la missa a l'hora habitual, les 12 h, a la Parròquia de St. Martí acompanyada per la Coral Interparroquial. La Coral està formada per voluntaris de diferents pobles veïns, agermanats per la música eclesial i dirigits per una bona mestra. Una excel·lent idea!

Uns dies complets per gaudir i per repetir! Com solen dir: Fins la propera, si Déu vol!

DESEMBRE 2016

08/

21 de maig

Primera Comunió El dia 21 de maig en David Escribano Alabau va rebre la Primera Comunió al Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa. Feia temps que assistia a la catequesi. Va gaudir de l’eucaristia amb els familiars i amics.

Catifa de Corpus

El 29 de maig es van fer les catifes de Corpus i van engalanar la Font de la Mare de Déu. Catifes que res tenen a envejar a les de les poblacions grans. Un grup de devotes i devots van estar recollint i preparant amb antelació tot el material necessari per plasmar la idea, tot i les adversitats cada vegada més acusades, de trobar la matèria primera: les flors.

Sempre tan professionals, pel dia de Corpus d'enguany van triar l'essencial, centrat en dos punts:

29 de maig

A la Font, plena de rams de flors, s'hi podien veure tot de pètals a terra, com si es tractés d'un casament.

Molt agradable a la vista, tenia un aspecte acollidor i de benvinguda.

Convidant a apropar-s'hi.

Molt encertat.

A l'entrada del Santuari, aquest any, coincidint amb l'any de la Misericòrdia, al meu entendre, La Porta de la Misericòrdia va tenir una importància més rellevant, i van destacar-ho diferents motius. Les flors en forma de "pops", un pal i una bola de flors en forma d'una coneguda llaminadura, que obligava a alçar la vista de

terra per mirar a la Porta. A tocar, un sol tema principal, la fesomia de Crist amb el Llibre on es podia llegir Corpus Christi. A prop les fulles i flors de les escales, de la volta, les finestres... jugant amb els colors blanc, vermell i verd. Al peu de la catifa, els importants símbols de l'aigua i el foc, representat per un ciri. Al meu parer, tot plegat per ressaltar realment el més important de la diada, el Cos de Crist i deixar de banda el que pugui distreure'ns l'atenció. Gràcies pel vostre esforç i dedicació! Ànims, continueu així!

Detall de la catifa

El jardí de la font engalanat per l’ocasió

Any Jubilar

El diumenge 19 de juny a les 6 de la tarda tingué lloc la trobada de parròquies del Baix Ter al Santuari de la Font

DESEMBRE 2016

/09

19 de juny

Santa en motiu de l’any jubilar de la misericòrdia. Hi assistiren molts fidels provinents de Torroella de Montgrí, Verges, La Tallada, Bellcaire...

A les 6 de la tarda l’Arxipreste de la zona i rector de Torroella de Montgrí Mossèn Josep Barcons donà la benvinguda als presents amb paraules molt afectuoses. Tot seguit tingué lloc la celebració de la santa missa jubilar presidida pel Senyor Bisbe de Girona Mons. Francesc Pardo, concelebrada pels mossens de l’Arxiprestat i cantada pel Cor Interparroquial. El Senyor Bisbe en la homilia ressaltà el que representava el jubileu i la gràcia del perdó. Per acabar, el Sr. Rector mossèn Joan donà les gràcies a tots els assistents i agraí als que havien tingut cura de l’organització de l’acte i de la ornamentació del Santuari i de la Porta Santa.

En finalitzar l’acte, després de venerar la imatge de la verge mentre es cantaven els goigs, tots els presents ens trobàrem al local d’esbarjo i a la plaça del Santuari per fruir d’un piscolabis de germanor.

Revetlla de Sant Joan

23 de juny

Com és tradició, la nit del dia 23 es va celebrar la revetlla de Sant Joan. Quan el sol es va pondre es va encendre la foguera a l’exterior del Local Social. A continuació es va celebrar un sopar revetlla, després del qual en Quim Xena i la Rosa d’Osor van oferir una cantada d’havaneres.

DESEMBRE 2016

10/

25 de juny

Caminada Solidària

Accions Solidàries a favor dels refugiats

Alguns dels participants a la caminada en el tram del recorregut que passava pel Camí de les Eres a l’alçada del Bosc d’en Batlle.

Encesa d’espelmes

L’endemà de Sant Joan es van fer un seguit d’accions solidàries a favor dels refugiats que es troben a Grècia. Una caminada d’uns 5 quilòmetres amb sortida i arribada al Local Social, la lectura d’un manifest, una encesa d’espelmes i una botifarrada popular foren els

actes que s’organitzaren. Les aportacions de la caminada i els beneficis de la botifarrada es destinaren a la construcció del projecte escola del camp de refugiats de Sounio a Grècia a través de l’Associació de Voluntaris independents Open Cultural Center.

Eleccions Generals El diumenge 26 de juny de 2016 es van celebrar eleccions per escollir les corts generals. El resultat, al nostre municipi fou el següent: la coalició electoral d'esquerres, republicana i independentista, formada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Catalunya Sí (CATSÍ) obtingué el 42,06% dels vots.

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), partit liberal i nacionalista va obtenir el 31,31% dels vots.

En Comú Podem (ECP) coalició formada per Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra Unida i Alternativa, Po-

26 de juny

dem, Equo i Barcelona en Comú va obtenir el 10,75% dels vots. El Partit Popular (PP) partit d’ideologia conservadora obtingué el 5,14% dels vots. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) partit de centreesquerra d’ideologia socialdemòcrata federalista va obtenir el 4,21% dels sufragis. El Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA) formació política que defensa els drets dels animals va obtenir el 2,34% dels vots i Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C’s) va obtenir l’1,87% dels vots.

Casal d’estiu

DESEMBRE 2016

/11

juliol i agost

Un estiu dins la màquina del temps romàntic o a crear jocs propis pel divertimento tan propi del Rococó… I tantes altres coses!!

I això sense oblidar les excursions ocasionals d’aquesta edició del Casal, a Torroella de Montgrí i a Platja d’Aro; les excursions setmanals per conèixer l’entorn de Jafre, o el remull a la piscina de cada setmana; les acampades sempre esperades per tots un cop al mes (aquest any a Pins), i com sempre, l’aclamat espectacle final, on tots els pares i mares i familiars han pogut veure en una exposició alguns dels treballs fets durant l’estiu, així com una mostra d’algunes fotografies on es podien veure els nens i nenes en acció, com sempre, al Casal.

Una vegada més els nens i nenes de Jafre i rodalies han pogut gaudir del Casal d’estiu que s’ofereix a través de l’Ajuntament i, com cada any, ha estat un èxit.

Aquesta vegada hem pogut viatjar a través de la “Màquina del temps” que els ha permès endinsar-se en mons diferents i per molts d’ells desconeguts: des de la prehistòria fins al futur. Un ampli recorregut que els ha portat a construir cabanes neolítiques; pintar al mode de les pintures rupestres amb l’ajuda d’una llàntia per il·luminar; a escriure els seus noms amb jeroglífics egipcis; una corona de llorer i una toga com els emperadors romans; un escut i una espasa medievals com els antics cavallers; a fer el seu propi diari d’aventurer

DESEMBRE 2016

12/

9 de juliol

IX Fira de Jafre

El dissabte 9 de juliol es va celebrar la Fira de la Cervesa Artesana i Productes de la Terra de Jafre. L’edició d’aquest any va començar al migdia amb una cercavila pels carrers del nucli antic i que va comptar amb la participació de gegants i gegantes de Corçà, Sant Jordi Desvalls, Palau de Santa Eulàlia i Jafre. L’animació la van fer els grallers i timbalers de La Curcullera de Palau de Santa Eulàlia i la colla Bufa Bastonera de Camallera que va interpretar un ball de bastons. Aquest any, a la Fira, s’hi van trobar més de 15 estands de cervesers i parades amb productes artesanals i de la terra, i també hi va haver servei de bar i brasa, música, tasts i el concurs de cervesa per escollir la “Cervesa de l’any de Jafre”.

Com ja comença a ser tradició, a l’hora de dinar es va fer una fideuada popular a la mateixa Plaça del Castell. També es va poder menjar carn a la brasa i els ja coneguts “jafrencs”.

Al vespre es va saber el resultat del concurs. Un grup d’enquestadors va recollir, durant tota la jornada l’opinió dels visitants i al final un jurat va arribar a un veredicte: el títol de Cervesa de l’any de Jafre va recaure en la cervesa Escurçó Negre dels cervesers gironins Gro Brewers. Les finalistes van ser la Pomelo de Poch’s i la lleidatana Lo Vilot. Els cervesers que participaren a l’edició d’enguany van ser Espina de Ferro, Marbi, La Vella Caravana, Popaire, Selvaseria, Nòmada on Wheels, Barret, Quer, Moska, Cerberus, Whym, Gro Brewers, Poch’s, Gat Graz, Maquis i Lo Vilot.

La cervavila va comptar amb la participació de gegants i gegantes de Corça, Sant Jordi Desvalls, Palau de Santa Eulàlia i Jafre.

L’animació la van fer els grallers i timbalers de La Curcullera de Palau de Santa Eulàlia i la colla Bufa Bastonera de Camallera.

Donació de Sang

/13

DESEMBRE 2016

1 d’agost

Com cada any, a l’estiu, dediquem un dia a la donació de sang. Aquest any ha estat el dia 1 d’agost. Per diferents mitjans, com Twitter, Facebook, correu electrònic, correu postal, telèfon, whatsapp, enviant cartes als més joves... se n’ha fet difusió.

Aprofitant el Casal d’estiu hem repartit uns contes als nens i han pogut fer l’activitat de buscar persones que poguessin donar sang. Els nens han mostrat molt interès fent un piló de preguntes als monitors i s’han assabentat de quins són els requisits que es necessiten per a poderne donar. Es van recollir una vintena de bosses, gràcies a aquelles persones que un any més han volgut ser “amics per sempre”. Moltíssimes gràcies donants!!!

Obres Municipals

setembre - octubre

Condicionament del cementiri municipal Durant els mesos de setembre i octubre s’han dut a terme obres de condicionament dels parterres del Cementiri Municipal. Els treballs han consistit en cobrir el terra amb una malla antiherba i, al damunt d’aquesta, s’ha col·locat greda volcànica com a material decoratiu. A la primavera es va pintar l’interior del cementiri.

DESEMBRE 2016

14/

10 i 11 de setembre

Festa de Setembre

en honor a la Mare de Déu de la Font Santa Els actes de la festa d’aquest any dir d’unes vistes privilegiades del van començar el matí del dissabte centre urbà i dels indrets propers. dia 10 amb una baixada en caiac pel Ter. El recorregut va iniciar-se a Colomers i va finalitzar al pont de Verges. Aquesta activitat era de pagament. A la tarda, els més menuts van poder gaudir amb jocs populars a la Plaça del Castell. També se’ls va oferir berenar.

El diumenge dia 11, diada nacional, pel matí, es va fer la hissada de l’estelada als jardins del Carrer Major (el jardí que hi ha a la corba de la carretera).

Al migdia, es va celebrar un ofici solemne al Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa amb l’acompanyament del Cor Interparroquial.

Una vegada finalitzat l’ofici, el cor va oferir un breu recital d’obres populars.

Després de l’actuació del cor, els assistents a l’acte van poder disfrutar d’un vermut als jardins de la font.

A la tarda, audició de sardanes i concert de diada a càrrec de la cobla Les Casenoves.

A continuació petits i grans van poder pujar al campanar i gau-

Imatges de l’actuació del Cor Interparroquial a l’atri del santuari i el vermut pels assistents que es va oferir als jardins de la font.

DESEMBRE 2016

/15

1 d’octubre

Bodes de plata

de l’ordenació de Mn. Joan Boadas A les 6 de la tarda del dia 1 d’octubre tingué lloc la festa del 25 aniversari de l’ordenació sacerdotal de mossèn Joan Boadas Fernandez-Sonseca, vicari – col·laborador de les parròquies de l’agrupació. L’acte tingué lloc en el Santuari de la Font Santa. La missa fou molt participada i emotiva amb l’assistència de feligresos i famílies de totes les parròquies que el volgueren acompanyar per donar gràcies a Déu als peus de la Mare de Déu de la Font Santa en aquest Any Jubilar de la Misericòrdia i fer present, també, enmig nostre la importància del ministeri sacerdotal en les nostres parròquies.

Predicà Mn. Joan Planelles que féu un recorregut del ministeri i etapes portats a terme per Mn. Boadas durant els 25 anys de servei al Bisbat de Girona.

La part musical anà a càrrec del Cor Interparroquial. Al final, Mn. Boadas, amb paraules molt emotives, donà gràcies a tots els presents per la seva assistència i agraí el regal de dos llibres, un sobre monaquisme i l’altre sobre art gòtic, així com, també l’àlbum de fotografies de tots els pobles i esglésies de l’agrupació.

L’acte eclesial finalitzà amb el cant dels goigs de la Verge de la Font Santa mentre es venerava la imatge i es feia entrega de dos recordatoris de la festa en els que hi

figura el dibuix d’un pont, fent al·lusió al Pont Major, lloc d’origen del mossèn.

La sala d’esbarjo del santuari quedà petita per acollir els assistents per gaudir del piscolabis que s’oferí a tothom.

DESEMBRE 2016

16/

11, 12 i 13 de novembre

Festa Major de Sant Martí Una de les novetats d’aquest any és que els actes de la Festa Major van començar el divendres. A les 8 del vespre, a la Sala Polivalent de l’Ajuntament, es va fer l’acte d’inauguració de l’exposició de pintura del col·lectiu Diversit Art. Durant tot el cap de setmana es va poder veure un recull d’obres dels vuit artistes que formen aquest col·lectiu: Enric Puigsegur, Paco Padilla, Mª Antònia Burgos, Paquita Juanola, Bartomeu Espuña, Carles Gorris, Joan Busquets i Irina Carppa. Es tracta de pintures abstractes, impressionistes, figuratives realitzades amb tècniques diverses. Tot seguit hi va haver un piscolabis.

grallers i timbalers de Palau de Santa Eulàlia. Al mateix temps s’inicià el concurs de dibuix “Pinta la Festa” que va ser una de les altres novetats de l’edició d’enguany.

En principi, el concurs estava obert a tothom però al final hi participaren 25 nens i nenes de 3 a 12 anys.

S’atorgaren premis en tres categories, en funció de l’edat dels participants.

L’acte d’inauguració de l’exposició de pintures del col·lectiu Diversit Art aplegà molt públic

Els actes del dissabte dia 12 van començar al migdia amb una concentració de gegants a la Plaça Major. A la concentració hi acudiren els tres gegants de Flaçà i el Gegant Buf de Jafre. A continuació es va fer una cercavila gegantera pels carrers del nucli antic amenitzada pels

El dissabte a la tarda, a la zona esportiva, els més menuts van poder gaudir de llits elàstics, un brau mecànic i d’un futbolí humà. Al vespre es va fer una botifarrada popular al Local Social.

DESEMBRE 2016

/17

El diumenge dia 13, ofici solemne a la parròquia.

Aquest acte comptà amb l’acompanyament del Cor Interparroquial i de la Cobla Casenoves. A continuació la mateixa cobla va interpretar dues sardanes a la Plaça del Castell.

A la nit del dissabte, Nit Jove amb l’actuació de “El Tingladu”, “Mazoni” i BP.

A la tarda, partit de futbol de quarta categoria territorial catalana entre els equips de la Unió Esportiva Jafre i la Unió Esportiva La Pera que va acabar amb empat a un gol. Abans que s’acabés el futbol es va fer una audició de set sardanes a la terrassa del Local Social a càrrec del la Cobla Els Casenoves.

Els actes de la festa d’aquest any van acabar amb un concert i ball de fi de festa al Local Social a càrrec del conjunt musical “Cafè Trio”.

DESEMBRE 2016

18/

La revista el Pedró compleix 10 anys La Revista de Jafre, va néixer l’any 2007. Per tant, aquest número que teniu entre les mans és el desè. En aquell any, al nostre poble es van produir canvis importants, sobretot a la Casa de la Vila. Al mes de maig, Joan Bonany va resultar escollit alcalde substituint a Josep Grau que havia estat més de quatre dècades al front de l’Ajuntament. Una de les iniciatives culturals del nou equip de govern fou la creació d’una publicació, de caràcter anual, on es reflectissin tots aquells aspectes més genuïns de la cultura jafrenca. També hauria de servir per donar testimoni dels actes més importants que s’anaven succeint al llarg de l’any. Per dur a terme aquest projecte, l’equip de govern va comptar amb l’ajut de l’Associació Sociocultural La Jafrenca i d’un grup de veïns i veïnes que, de forma desinteressada, han portat a terme aquest projecte fins el dia d’avui.

Encara tenim present el record d’aquelles primeres reunions on es tractava, entre altres coses, de trobar un títol a aquesta publicació: El Pla de l’Illa, Carrer Major, De L’Illa al Padró, El Torrentó, La Universitat de Jafre (en el seu significat primigeni que fa referència al conjunt de la població), La Barca és Nostra, foren títols que es tingueren en compte en un moment o altre. Al final, es va escollir “El Pedró” no sense haver debatut sobre si l’havíem d’escriure amb e o amb a.

Durant aquests anys s’han anat produint canvis en el contingut. A títol d’exemple, dir que en aquell primer

número no hi figurava un dels apartats que ha acabat tenint més acceptació com és el de les fotografies antigues (Imatges pel record).

El número d’aquest any està dedicat a la dècada dels anys 30 i en especial a la Guerra Civil ja que enguany fa vuitanta anys del seu inici. Com haureu vist, a la fotografia de la portada hi apareix l’edifici on hi havia la Sala de Baix i la seu del Centre Republicà. Aquesta imatge va ser feta el 5 de juny de 1933, dia en que, al nostre poble, ese celebrà una festa en la què hi participaren importants personalitats polítiques de l’època. El personatge local escollit és la Llúcia Teixidor de Cal Rajoler. Una jafrenca de 18 anys que va participar a la guerra com a miliciana i que passaria la resta de la seva vida a França. A l’apartat del col·lectiu, us oferim un extracte de les entrevistes que hem fet a diferents jafrencs i jafrenques que van viure la guerra en primera persona i en l’apartat de l’apunt històric, encetem un seguit d’entregues sobre com es va viure la guerra a Jafre. És la primera vegada que s’intenta explicar què va passar al nostre poble durant el període 1936-1939.

El que havia de ser un simple article s’ha convertit en un relat la dimensió del qual sobrepassa el volum de la nostra revista. Per aquest motiu hem decidit que l’anirem publicant en successius números.

Pel que fa referència al llenguatge que fem servir, som conscients que sovint utilitzem expressions i noms (de llocs, de cases i sobrenoms amb els que es coneixen certes persones) que només fa servir la gent de Jafre, la qual cosa pot dificultar la comprensió del que s’explica a les persones que no coneixen el nostre tarannà.

Ens omple de joia la resposta positiva que durant tots aquests anys hem obtingut de tothom a qui hem acudit demanant-los que ens expliquessin les seves vivències, episodis de la història local, fotografies o altres informacions.

Aprofitem l’avinentesa per fer una crida a tots aquells que vulguin col·laborar ja sigui per proposar temes pels propers números, deixar-nos fotografies, explicar-nos els seus records, receptes de cuina, etc.

Per acabar, mostrar el nostre agraïment a tots els que, d’una manera o altra, han col·laborat en fer possible aquesta publicació.

L’equip redactor - revistadejafre@gmail.com

/19

DESEMBRE 2016

novembre de 2016

De Síria a Jafre per un futur digne Poc s’ho imaginava aquest noi de 17 anys que Jafre acabaria formant part de la seva història. I és que la vida té aquestes coses, quan ja no li trobes sentit a la teva existència, de sobte, un bon dia, t’estén la mà perquè continuïs caminant.

En Louay és un noi sirià de 17 anys que ha viscut una autèntica croada el darrer any. Els anys anteriors tampoc no han estat fàcils perquè el conflicte bèl·lic al seu país va esclatar l’any 2011.

El març d’aquest any en Louay va marxar tot sol de Síria.

Quedar-se al país representava haver d’anar a l’exèrcit a l’edat de 17 anys, per això, la seva mare va forçar la seva marxa. I aquest, estareu d’acord, és l’acte d’amor més gran i generós que una mare pot fer cap a un fill: demanar-li que marxi lluny per protegir la seva vida.

Després de córrer entre boscos i mars, i de trepitjar moltes terres, on el tracte rebut no va ser el que un espera quan es veu forçat a abandonar la seva família i marxar lluny del seu país, en Louay va arribar a Grècia.

A Grècia, concretament al camp de refugiats de Sounio a Lavrio, en Louay va estar-hi sis mesos. Tot i que el camp de Sounio és probablement un dels “millors” camps de Grècia, hi ha moltes mancances que fan que no es donin les condicions mínimes per portar una vida digne. Per això, els refugiats viuen sota la creença i l’esperança que la seva estada a Grècia és passatgera i que els depara un futur millor en un país d’Europa. Mentrestant Europa es mira la crisi humanitària des de lluny incomplint els compromisos d’acollida i, qui posa una mica de dignitat a les seves vides, són els voluntaris que van a donar

suport i a animar les persones refugiades, a acompanyarles, a recordar-los que no estan sols.

En el temps que va estar a Grècia, en Louay va conèixer molts voluntaris. L’agraïment que com la resta dels seus compatriotes mostrava cap a aquestes persones era infinit. Prova d’això era la seva implicació amb totes les iniciatives que els voluntaris engegaven al camp. Molts dels voluntaris que va conèixer eren catalans i així va ser com es va plantejar Catalunya com el seu següent destí.

La desesperació que generava veure com els dies passaven al camp i el seu futur continuava sent del tot incert va fer que en Louay decidís tornar a arriscar-se emprenent un viatge en la clandestinitat per assegurarse un futur digne. Aquest viatge el va portar a Girona.

En Louay ara mateix viu a Jafre. Dos mesos després de la seva arribada ha reprès els seus estudis. Té l’objectiu d’estudiar arquitectura i l’esperança que la guerra acabi per tornar a Síria amb la seva família i reprendre la seva vida com era abans.

La nostra experiència com a família d’acollida és del tot positiva. Tenir-lo a casa està sent molt enriquidor i una gran ensenyança per tots. Molts dels prejudicis que teníem sobre la cultura àrab s’han esvaït des de que en Louay és a casa. El dia a dia és un aprenentatge constant per tots els membres de la nostra família que compartim aquesta experiència.

I és que un altre món és possible i davant de situacions que ens indignen no podem quedar-nos de braços plegats.

Família Roig Antolín

DESEMBRE 2016

20/

Ara fa 80 anys...

La Guerra Civil a Jafre Introducció L’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va ser conseqüència de la inestabilitat general del país.

La terra estava en mans de grans terratinents, molts arrendataris pagaven a l’amo amb la meitat o el terç de la collita. La majoria dels grans empresaris no es preocupaven del bé dels seus treballadors i veien, amb preocupació, les contínues revoltes dels jornalers. La burgesia se sentia intranquil·la per les contínues protestes dels obrers. Els amos veien que perdien el prestigi que tenien i la capacitat d’administració dels seus béns. L’Església advertia com augmentava l’amenaça de l’anticlericalisme. Tot això feia que la societat espanyola i catalana es dividís en dos bàndols: dretes i esquerres.

Després de la instauració de la Segona República (14 d’abril de 1931) molts actes i esdeveniments es van presentar encara més accentuats, tant per un costat com per un altre.

En les eleccions del febrer de 1936 els partits que s’hi presentaven estaven molt polititzats, cosa que feia que hi manqués serenor. Les guanyaren el Front d’Esquerres, cosa que incomodà, molt, al sector de les dretes.

Això va ajudar a posar inestabilitat al Govern de la República. L’esclat d’una guerra civil es veia cada vegada més imminent.

El dia 17 de juliol la guarnició militar de Melilla es revolta contra el govern (el 18 a la península). Tothom pensava que seria una revolta molt ràpida, de pocs dies. No fou així, ja que aquella lluita fratricida duraria tres anys.

El territori nacional quedà dividit en dues parts, la més extensa era addicta al govern de la república i l’altra als militars sollevats. Catalunya quedà en el bàndol republicà i conseqüentment Jafre també. En les eleccions de 1936 el vot dels jafrencs havia estat majoritari a favor de les esquerres.

Una cosa molt important que cal tenir present és que ni els habitants d’un cantó ni de l’altre tots eren del mateix pensar, conseqüentment, amb els mateixos ideals, cosa que causà verdaders problemes per a uns i altres, que tenien dins dels seu territori una veritable quinta columna que no veia bé el govern local, comarcal o regional. Aquí hi entren tot un seguit de persecucions i matances que tingueren lloc en molts pobles, fet que es deslliurà el nostre. Tot això ocasionà un èxode de persones, que amb el perill de la seva vida o dels seus familiars, anava d’un costat a l’altre de les zones en guerra. Uns hi anaven exposant-se molt (passant per les muntanyes, burlant el front de guerra...) altres buscant aixopluc en ambaixades, en embarcacions.

En una paraula, tota una lluita per aconseguir la supervivència. Tots pensaven, que a l’altre costat estarien millor o més segurs. Però la seguretat total no era ni en un costat ni a l’altre ja que els ànims estaven crispats i la guerra civil (fratricida) és la pitjor de totes les guerres. En alguns fronts de batalla es trobaven germans lluitant un contra l’altre, és a dir un amb l’exèrcit republicà i l’altre amb els revoltats.

La Guerra civil a Jafre ha estat poc, per no dir gens, estudiada. Creiem important oferir una visió del que succeí al nostre poble durant aquest període. Procurarem donar una visió clara i resumida de la documentació que guarden l’Arxiu Municipal i el de la Parròquia sobre aquest esdeveniment. Som ben conscients que no podem fer un estudi complet ja que sobrepassa el que és la nostra revista.

També hem aprofitat la valuosa informació que ens han aportat jafrencs, encara que infants o joves, visqueren com espectadors els dies tristos d’aquesta lluita fratricida. Pensem que cada dia són menys els que la visqueren.

DESEMBRE 2016

/21 De la dictadura de Primo de Rivera a la República i a la Guerra Civil L’estudi local d’un període històric sempre es troba amb grans dificultats, si a més, hi afegim que és un temps on hi conflueixen diverses versions: republicana, feixista, nacionalista i en algun cas, per manca de documentació, cosa que es pot suplir per la font oral, mitjançant la memòria dels que la visqueren, encara que fossin joves.

El problema viscut a Espanya és molt complex i a la vegada fosc i explicat, sempre, no des d’un punt de vista general o total. La Guerra Civil no sorgí per atzar ni d’una manera esporàdica. Feia anys que, per un motiu o altre, la pau no era general ni estable. Entre les causes, trobem l’endarreriment en la modernització d’Espanya, el creixement de la població, l’economia agrària poc modernitzada i poc rendible, etc, i l’aparició de dos grups molt destacats: els burgesos i els proletaris. Aquests dos grups van donar pas a dues classes homogènies: la noblesa i la burgesia.

alcalde i pels regidors Salvador Coloma Hugas (Can Marimont) i Peio Roura Grau (de Can Font). Actuava com a secretari en Benet Mustera (veí de Verges) que ho era de la Mancomunitat d’Ajuntaments formada per Verges, Jafre i Ultramort.

Aquest Ajuntament fou cessat el 2 de març de 1929 i el substituí el format per en Josep Grau Lloveras (de Can Serra) com a alcalde i Martí Batlle Perich (de Can Feliu) i Benito Pagès Aupí (de Can Benito) com a regidors.

El fracàs de la Primera República (1874) ajudà a crear un ambient negatiu a l’hora de resoldre els problemes dels obrers i dels camperols. El sindicalisme prengué un paper important que portà a la Primera Associació Internacional del Treball, l’any 1908.

La societat sofrí un gran canvi però cal tenir present que ni les persones ni les classes socials no cediren els seus privilegis, sota cap aspecte. Tot plegat creava un caliu de lluita i desig de millora en els àmbits laboral, social i econòmic.

La Dictadura del General Primo de Rivera, iniciada el dia 13 de setembre de 1923, és molt important. Aquesta forma de govern personal suspengué la Constitució i els partits polítics, com a fets més rellevants. De totes maneres, finalitzà la Guerra de l’Àfrica, posà en marxa alguns programes hidràulics... En altres aspectes, no foren ben acceptats la supressió de les Corts i els partits polítics i tota una sèrie de llibertats...

Es crea l’Assemblea General però els seus membres no eren representatius ja que eren escollits per designació. Per resoldre el problema de les vagues, es creen els Comitès de Primaris, formats per un nombre igual d’obrers i amos.

En aquell temps, l’Ajuntament de Jafre estava format per en Narcís Rocas Vidal (de Can Tomaset) com a

Josep Grau Lloveras, alcalde del 1929 al 1931

El règim dictatorial de Primo de Rivera caigué pel gener de 1930. Tornaren a sorgir els partits polítics, però el problema més gran era la manca de Constitució. Les acusacions contra la Dictadura s’adreçaven contra el Rei Alfonso XIII, que serà acusat de traïció a la democràcia per haver consentit un règim dictatorial. La monarquia encara durà catorze mesos més.

DESEMBRE 2016

22/

Ara fa 80 anys...

A Jafre, el 29 de març de 1931, l’Ajuntament pacta amb el Bisbat, la instal·lació d’un rellotge de quatre esferes al campanar. El dia dotze d’abril de 1931, tenen lloc les eleccions municipals que portaren a un canvi importantíssim a tota la nació espanyola en guanyar els republicans a les grans ciutats. El Rei Alfonso XIII abdicà el dia següent i es va proclamar la Segona República Espanyola. Aquest nou règim fou acollit amb grans mostres d’alegria popular.

s’acorda obrir un altre concurs per l’adquisició d’un rellotge pel preu màxim de 3.252 pessetes.

El govern Provisional acorda convocar eleccions a Corts Constituents, el 3 de juny de 1931. Les eleccions tingueren lloc el 28 de juny de 1931. Finalment, la nova Constitució fou aprovada el 9 de desembre del mateix any. Serà considerada com una autèntica canalització de la democràcia. Com a exemple, trobem que les dones poden votar per primera vegada en el nostre país.

Fins aquell moment, només ho podien fer els homes.

Les forces polítiques s’agruparen, principalment, en tres grups: dretes, centres i esquerres. L’Església Catòlica, en principi, acceptà el nou règim, però les relacions es deterioraren a causa de tres fets importants: els articles laics de la Constitució, incendis i assassinats (1934) i el desterrament del Primat.

A Jafre, el nou règim no fou un gran obstacle pels ciutadans. La vida seguí el seu camí normal. En la sessió municipal del 8 d’octubre de 1931, s’acorda separar-se de l’Agrupació formada per Verges, Jafre i Ultramort que tenien un secretari municipal comú i Jafre passa a tenir un secretari propi i així s’evita d’anar a Verges, com s’havia fet fins aleshores. Aquesta agrupació s’havia format el 7 de setembre de 1925. Es nombrà com a secretari interí a Josep Satlle Hugas, veí de Jafre.

Gabriel Bonany

Les eleccions municipals portaren a Jafre un nou Ajuntament, el dia 19 d’abril de 1931. Estava format per Gabriel Bonany Torrent (de Cal Blau) com a alcalde i els regidors: Ignasi Hugas Sàbat (de Can Grau), Josep Alabau Esteve (de Can Pinus Matas), Sebastià Alabau Teixidor (de Can Roc), Miquel Hugas Sàbat (de Can Grau), Jaume Carbó Vidal (de Can Pei) i Josep Alabau Teixidor. El 10 de maig, aquest consistori demanà un informe tècnic del rellotge, que havia d’anar col·locat al campanar, al rellotger gironí Sr. Joan Fabra. Aquest els diu que el rellotge que té l’Ajuntament de Jafre no reuneix les condicions que figuren en el concurs. Primer: és més petit del que es demana. Segon: les rodes i materials que es diu que són de bronze, en realitat són de coure... En vista del present, es demana al Sr. Blasco i al Sr. Liza de Barcelona que el retirin, ja que no reuneix les condicions requerides. Seguidament,

El dia 18 d’octubre, l’Ajuntament acorda adquirir el rellotge del campanar al Sr. Rovira de Barcelona, que serà l’única plica que es presentà a concurs. En la sessió municipal del 2 de gener de 1932, s’acorda canviar l’esfera del rellotge que s’ha de col·locar al campanar, caldrà afegir 220 pessetes al preu estipulat. El projecte de l’esfera era d’estuc i pintura (es creu que seria de poca duració) i ara serà Maquinària del rellotge antic comprat substituïda per el 1932 per l’Ajuntament

“picadís de rajola valenciana” (la que encara avui dia hi ha al campanar de Jafre).

El 27 de febrer d’aquest any 1932, s’acorda el canvi de nom de la Plaça Pública i del Carrer de les Ferreries (carretera). La plaça passa a ser la Plaça de la República i la carretera es dirà Avinguda de Carles Esteve de Rich. Per celebrar-ho, es farà un acte públic d’homenatge al citat Don Carlos, persona molt apreciada i estimada pels habitants de Jafre. L’acta de referència diu el següent: “Por haber mantenido incólumes toda una vida los ideales republicanos federales, el vecino de éste, Don Carlos Esteve de Rich, a los cuales ha sido siempre consecuente y como agradecimiento y admiración a su incomparable altruismo se cambie el nombre de la calle Herrerías por el de Carlos Esteve de Rich”.

El rellotge està definitivament col·locat, l’Ajuntament n’ha pogut observar el bon funcionament i acorda quedar-se’l de forma definitiva i abonar al Sr. Rovira l’import convingut, tant pel rellotge en sí com per la modificació de l’esfera (acta municipal del 3 d’abril de 1932).

El dia 10 del mateix mes, es col·loquen els rètols a la Plaça i a l’Avinguda de Don Carlos Esteve de Rich, celebrant al mateix temps un acte públic d’homenatge a favor del citat Don Carlos, persona molt estimada i respectada per tot el poble (en el seu moment, explicarem detingudament qui fou i què representà Don Carlos pel poble i la gent de Jafre).

DESEMBRE 2016

/23

El partit Republicà tenia majoria a Jafre i els seus membres, tal i com s’ha indicat anteriorment, tenien una directriu eficaç i a la vegada assenyada que el feia que estigués molt ben vist i relacionat amb els caps provincials i regionals. Aquest era Don Carlos Esteve de Rich, últim descendent de la família Rich resident a Jafre. Aquesta família es troba documentada en el nostre poble, des de l’any 1621. Per aquest motiu, se celebrà a Jafre, el dilluns dia 5 de juny de 1933, la Primera Festa Republicana de la Província de Girona, considerada com una festa de llibertat, igualtat i fraternitat. Hi assistiren, entre d’altres, el Governador de Girona, el Sr. Lluís Prunés; el Diputat i Alcalde de Girona, Miquel Santaló (fill de Vilaür); el Diputat Puig Pujades... La festa durà tota la jornada, de la qual en tenim record gràfic. La foto de la portada és un testimoni de l’arribada al Centre Republicà de Jafre. Un cop es trobaren reunits els assistents a l’acte, vinguts de Girona i de la resta de la província, se’ls oferí un esmorzar i seguidament es dirigiren vers la riba del Ter, on tingué lloc el dinar de germanor ple d’alegria i companyonia. Després de dinar, es desplaçaren tots al Centre Republicà del poble, situat al costat de la carretera, ara Avinguda de Carles Esteve de Rich. Com que el local no pogué encabir la gran gentada, molts hagueren de seguir l’acte des de la carretera. Presentà la trobada el Sr. Don Carlos Esteve de Rich i seguidament parlaren el Sr. Cerezo i el Sr. Santaló. El Sr. Prunés tancà l’acte.

Feia temps que la família Rich havia cedit per ús públic el Pou de les Goges i el camí que hi conduïa. L’amo del camp veí, resident a Colomers, digué que el pou i el camí eren de la seva propietat. A fi de deixar-ho clar, l’Ajuntament, el dia 26 de febrer de 1933, posa el problema en mans d’un advocat i aquest, després de les gestions pertinents, els comunica que és del municipi, ja que així ho havien establert els seus anteriors propietaris.

En aquell temps, el problema de la terra i la riquesa eren molt importants. Cal tenir presents els problemes socials i econòmics que intentava resoldre la República. És per això que, el 13 de març de 1933, l’Ajuntament fa una relació de grans contribuents residents al poble: la rústica és encapçalada per en Josep Grau Lloveras; la urbana, per en Martí Batlle Roura; i la industrial, per en Josep Font Sais. D’aquesta manera es tenia una base per poder imposar les càrregues corresponents, si calia, amb el pas del temps.

Festa republicana celebrada a Jafre el 5 de juny de 1933

Es considerà que la festa havia estat un veritable èxit i es va acordar de celebrar-ne de similars en diferents llocs de la Província. La que seguí a aquesta se celebrà a Sta. Coloma de Farners.

DESEMBRE 2016

24/

Ara fa 80 anys...

Tenim a mà el diari Acció Ciutadana, setmanari del Partit Republicà Federal Nacionalista de les comarques gironines. En la secció Comarques, ens dóna una ve-

ritable explicació detallada de la festa. Per la seva importància i a fi de conèixer com es va desenvolupar, us oferim la reproducció del mateix.

Hi ha problemes que el temps no oblida però tampoc se solucionen amb el pas dels anys. El que trobem a l’acta municipal del 13 d’agost de 1933 és una cosa d’aquestes. El poble de Jafre ajunta la seva petició a la dels pobles veïns per a que es construeixi un pont entre Sant Jordi Desvalls i Flaçà. Els anys han deixat una passera en espera del pont.

Les eleccions municipals celebrades el dia 12 de gener de 1934 donaren a Jafre un nou ajuntament que entrà en funcionament el dia u de febrer següent. El nou alcalde és en Sebastià Alabau Teixidor i els regidors són: Sebastià Valls Teixidor, Joan Hugas Sàbat, Martí Teixidor Almar, Josep Hugas Serra i Venanci Grau Llavaneras.

El dia 1 d’abril següent, el consistori acorda que el poble porti per nom Jafre de Ter, seguint les instruccions donades per la Generalitat.

El dia 4 d’octubre de 1934, es formà a Madrid un nou govern de caire conservador en el que hi ha la C.E.D.A. (Confederación Española de Derechas Autónomas) de Gil Robles. Per la gran majoria d’espanyols, aquest nou govern representava la fi de les transformacions i canvis socials portats per la República. L’endemà de la formació del nou govern (el 5 d’octubre) es declarà una vaga general i el Govern proclamà l’estat de guerra, amb totes les conseqüències que comporta. Aquests fets tingueren ressò, principalment a Astúries i Catalunya. El 6 d’octubre, Catalunya es mostrà totalment a favor de la revolta ja que també s’havia suspès la Llei dels Contractes de Conreu. El President Companys declarà l’Estat Català de la República Espanyola que durà solament deu hores, ja que no obtingué el suport de la C.N.T. (Confederació Nacional del Treball) Les forces militars ocuparen els punts estratègics a fi d’apaivagar el país. Jafre, en aquells moments, esperava informació i ordres superiors però la impaciència i la novetat del cas va fer que s’actués de manera no pensada ni preparada. Hi ajudà, també, la situació del Centre Republicà de la població. Es trobava ubicat al cantó de la carretera i va fer que els fets tinguessin un protagonisme impensat i no desitjat. Aquell dia, els assistents al local comenten els fets, poc coneguts encara, que tenen lloc a Barcelona (tinguem en compte que les notícies no corrien tan ràpidament com ara) i decideixen afegir-se al moviment reivindicatiu tallant el pas per la carretera. Tal dit, tal fet. Posen unes barricades molt simples amb la intenció d’interrom-

DESEMBRE 2016

/25

pre el trànsit. Mentre estaven en aquests afers, arriba un auto direcció Girona, era el del militar Poch que venia de l’Escala, lloc on vivia, i anava a Girona, lloc on treballava. (Aquest militar, amb el pas del temps, arribarà a ser general). En no poder continuar el seu camí, decideix recular i passar per Rupià per poder així arribar a destí. Un cop a Girona, comunica el que havia trobat a Jafre a fi de que es donin les ordres oportunes per deixar lliure el pas. Així es va fer però, a més de netejar la carretera, s’ordenà de detenir els autors de les barricades (la guàrdia civil va detenir els homes que en aquells moments hi havia al Centre Republicà).

L’acta municipal del 7 d’octubre de 1934, dóna una informació molt particular del que passava en el país.

“Seguidament, el president (Alcalde) manifestà que la cartera no havia rebut la correspondència, alguna cosa anormal passava a la resta d’Espanya. Participen de la mateixa opinió els demés senyors presents, per unanimitat va acordar-se: tenir i recomanar calma i esperar esdeveniments”. Com es pot veure, la informació no era clara i no es volia esverar la gent.

Sí que trobem una informació molt clara i valuosa. És en el Diari de Girona del dia 10 d’octubre. Diu el següent: “El dilluns a la tarda, arribà a Girona, conduïts per la guarda civil, un grup de detinguts a Jafre, que no baixaven de 35, per haver realitzat, segons sembla, alguns actes de sabotatge a la carretera i impedir el pas dels automòbils per aquell lloc. Entre ells, sembla que hi ha el secretari municipal d’aquell poble”.

De la relació de noms a que es refereix el Diari de Girona, he trobat, buscant a la llista de detinguts de la Província, 20 noms en lloc de 35, que estiguessin empadronats a la població de Jafre en la primera relació de detinguts. Els altres podrien ser gent que visqués a Jafre de manera temporal (com ara mossos de pagès) o gent dels pobles veïns que es trobés en el Centre Republicà en aquells moments. L’últim nom de la llista és el del secretari municipal.

Un cop detinguts, passaren “A disposición del Alférez Juez Instructor del 2º Regimiento de Artillería Pesada, D. Zoilo Jiménez Grijalba”.

Els detinguts foren els següents: Manuel Vila Vila (de Cal Fuster), Enric Alabau Cortada (de Can Xiviu), Enrique Serra Camós (de Can Joanic), Gaspar Collell Coll (de Ca l’Hostaler), Miguel Hugas Sàbat (de Can Grau), Lluís Teixidor Pagès (Can Magí Matas), Gabriel Bonany

DESEMBRE 2016

26/

Ara fa 80 anys...

Torrent (de Cal Blau), Joaquim Hugas Sàbat (De Can Grau), Narcís Baguer Testart (de Can Bagué), Francesc Ribas Ferrer (de Ca l’Àngel), Martí Domènech Vicens (de Can Bacaina), Joan Alabau Teixidor (de Can Sarà), Martí Teixidor Vila (Tassis), Lluís Hugas Grau (de Can Casals), Jaume Almar Oliveras (Can Tins), Joan Hugas Grau (de Can Casals), Josep Teixidor Vila (de Cal Rajoler), Josep Teixidor Pagès (de Can Matas) i Josep Satlle Hugas (de Can Satlle).

Tots foren absolts.

La Vanguàrdia de Barcelona del dia 25 d’octubre de 1934, a la plana 25, ens mostra els noms de quatre detinguts més, que també foren processats i absolts.

“Por orden del juez instructor D. Zoilo Jiménez Grijalba, de la guardia civil de Verges, ha detenido a los vecinos de Jafre, Juan Valls, José Bonany, Isidro Alabau i Juan Vila, los cuales fueron conducidos a Gerona, quedando en el batallón de montaña número 2, a disposición de la autoridad militar”.

Segons s’ha trobat, els habitants de Jafre detinguts amb motiu dels fets d’octubre són 24 en total. Mentre s’estava vivint aquest conjunt de detencions, s’apropava la festa major (l’11 de novembre). Els ànims no estaven per festes. S’acorda celebrar-la per Nadal si tots els detinguts han retornat a casa seva.

Com a conseqüència d’aquests actes, l’autoritat clausurà el Centre Republicà i el Sindicat Agrícola que tenia la seva seu en el carrer Major número 42. Tot i els esforços que es feren per aixecar aquesta prohibició no pogueren reobrir fins el 10 de març de 1936.

Popular (d’esquerres). Molts militars i les dretes no ho veien bé, cosa que ajudà a enrarir l’ambient. Es buscaren solucions als mals d’Espanya, però en no actuar ni els uns ni els altres amb la deguda serenitat que aquesta tasca exigia, les diferents postures no es van entendre.

El dia 11 de juny de 1936 era la festa de Corpus. Molts pobles no pogueren celebrar la tradicional processó degut a l’ambient anticlerical regnant, però Jafre fou de les poques parròquies del Bisbat que la celebraren.

L’alcalde Sebastià Alabau demanà a l’autoritat que una parella de guàrdies es fessin presents al poble per evitar algun possible altercat durant la processó per part d’incontrolats forans.

El 18 de juliol de 1936, part dels militars es revoltaren contra el Govern de la República. Aquesta revolta és l’origen de la Guerra Civil.

Miquel Hugas, president

Narcís Bagué, vicepresident

Pere Teixidor, tresorer

El consistori, en sessió del 9 d’abril de 1936, acorda el canvi de nom dels carrers de Jafre que no s’havien canviat durant la República.

Nom antic

Nom nou

Carrer Major Carrer de la Font Carrer Migdia Carrer d’Orient Carrer Afores Carrer Padró Carrer Font Santa Carrer Ferreries

Carrer 14 d’Abril Carrer Pi i Maragall Carrer President Macià Carrer Anselm Clavé Carrer Lluís Companys Carrer Àngel Guimerà Carrer Miquel Santaló Carrer de la Llibertat

Els dies 16 i 23 de febrer de 1936, tingueren lloc les terceres Eleccions Generals convocades per la República. Les guanya a Jafre i a la resta de l’estat el Front

Crònica de la reobertura del Centre Republicà, tancat des dels fets d’octubre del 1934, publicada al diari L’Autonomista del 26 de febrer de 1936.

DESEMBRE 2016

/27 Jafre a principis de 1936

L’any 1936, a Jafre hi havia 580 habitants gairebé la meitat dels quals tenia menys de 21 anys, edat en què s’adquiria el dret a vot (dret que feia poc que també havien adquirit les dones) i els nois feien el servei militar. L’esperança de vida era molt menor que la que hi ha avui, en aquell any només hi havia dues persones (dues dones) que tenien més de vuitanta anys. La majoria de jafrencs es guanyaven la vida treballant la terra, en la ramaderia i en la indústria. A banda del molí de grans i central elèctrica, hi havia tres indústries: la rajoleria de la família de Can Roc, la fàbrica de mosaics dirigida per en Llorens Aldeguer i la bòbila d’en Martí Birulés i en Jaume Teixidor de Can Met Tià.

Malgrat tenir un nombre d’habitants superior al que hi ha en l’actualitat, hi havia menys cases i aquestes no disposaven d’aigua, s’havia d’anar a buscar a una de les dues fonts públiques on, a l’estiu, es formaven cues per poder omplir càntirs i galledes. Al costat de la font del poble hi havia el rentador públic, algunes cases tenien un rentador a l’hort junt al rec de Molí.

Algunes famílies, més afortunades, disposaven de pou o cisterna pròpies. No hi havia xarxa de clavegueram per evacuar les aigües brutes de les aigüeres, moltes cases les llançaven directament al carrer a través d’una canonada que sortia de la paret, que feien que els vianants estiguessin alerta en passar-hi per sota, principalment a l’hora de rentar els plats. El sól dels

carrers era de terra i sovint s’havia de mullar (amb aigua portada de les fonts) per evitar la pols. Quan plovia, l’aigua s’escorria per les roderes dels carros. La majoria de llars tenien enllumenat elèctric encara que només fos una o dues bombetes de poca potència. Només hi havia un telèfon d’ús públic que estaba situat prop de Can Diego, que després s’instal·là a Ca la Xica.

Es pot dir que gairebé totes les cases tenien conills i aviram pel consum propi i per vendre. Una base de sustentació de moltes famílies era la cria d’algun porc que sacrificaven pel consum propi o el venien. La cria d’alguna vaca era també important a fi de poder tenir llet i poder vendre algun vedell. Les cases de pagès tenien cavalls, eugues, mules, matxos... els quals servien per tirar dels carruatges i per treballar el camp.

Alguna de les cases benestants ja tenien tractor, com a Can Benito, però la majoria encara llauraven amb l’ajut del bestiar. Molts d’aquests animals es portaven a beure als abeuradors que eren al costat de les fonts (el de la Font Santa es construí en temps de la república). Era típic veure tot un seguit de bestiar passar per la plaça (que era on jugaven la mainada) camí dels abeuradors. En aparèixer els animals es parava el joc al crit de “No val, que passen vaques...”.

En Modesto Musquera, en Joaquim Pol i l’Angel Ribas eren els barbers del poble. Cal tenir present que la

DESEMBRE 2016

28/

Ara fa 80 anys...

majoria del homes anaven una o dues vegades a la setmana a afeitar-se. El mateix Àngel Ribas, amb l’ajut de la seva família, es dedicava a l’ofici de cisteller i cadiraire.

Al poble hi havia quatre botigues: Can Diego que era botiga i fleca. En Josep Font Sais era el flequer, la seva esposa Dolors Comas Barretina estava al front de la botiga que es trobava situada al Carrer 14 d’Abril (Carrer Major, al mateix lloc on es troba en l’actualitat).

La Lluïsa Carbó Caixàs estava al front de la gran botiga (quasi un “bazar”) de Can Feliu al Carrer Jacint Verdaguer avui Carrer de l’Església. En Martí Batlle Perich cuidava del negoci de cereals i adobs .... La Francisca Pagès Visir (la Xica) tenia la botiga situada al Carrer 14 d’Abril (Carrer Major) coneguda com a Ca la Xica i el seu marit en Pere Teixidor Oller era el Flequer. La Carme Grau també tenia, en el mateix carrer, l’estanc del poble conegut com a Can Grauet. Venia també queviures i pilotes per jugar a “saco” que elaborava en Joaquim Pol. El “saco” o pilota a mà es jugava en el frontó del Castell servint-se de la paret nord de l’església. Aquest esport, semblant a la pilota vasca, tingué gran rellevància a la població durant vàries generacions. Les quatre botigues tenien també un lloc destinat per oferir begudes: vi, conyat, aiguardent, gasosa ...

Es donava la circumstància que alguns clients assidus, quan passaven amb el carro per davant de la botiga, l’animal se’ls aturava sense rebre cap ordre i entraven a fer el got. A més d’aquestes botigues cal també assenyalar les dues carnisseries que hi havia a la població. La primera coneguda com a Cal Carnisser estava situada a la plaça. El seu amo era en Jordi Martí Giralt era pastor i les seves filles l’Emília i la Rossita estaven al front de la carnisseria. L’altra carnisseria era la de la Pauleta Alabau Pons de Pauet situada al Carrer Lluís Companys (actual Carrer de la Creu).

Hi havia dues ferreries que es trobaven al Carrer de la Llibertat (avui Carrer Ferreries), molt a prop l’una de l’altra. La d’en Josep Padrosa Parals i la d’en Josep Gem Ramada que es féu càrrec de la que abans havia regentat el seu cunyat Josep Birulés i en Felip Sala eren els dos carreters que hi havia al poble. En Francisco Quintana era el moliner i Manel Vila Vila era el fuster. En aquells dies al nostre poble hi havia quatre paletes, en Narcís Fuster (en Siset gras), l’Isidre Alabau (en Sidro Quelillo), en Josep Mascarreras (en Jep Fira) i en Salvador Ferrer (en Vadó Raimundo).

A aquests paletes, l’Ajuntament “els procurava alguns jornals setmanals en treballs públics”, és a dir, que, per encàrrec de l’Ajuntament, feien feines com tapar, numerar i emblanquir els nínxols del cementiri, arreglar el pont del camí del Salancs, fer reformes a la cuina de l’exrectoria que era ocupada pels refugiats, emblanquir l’escola dels nois, etc. El metge titular era el doctor Ros, la Clara Pijem (la Clareta) feia de llevadora i la farmàcia més propera era la farmàcia Ros de Verges. El rector era Mossèn Joan Suriñach que havia estat nomenat el novembre de 1935 després de la mort de mossèn Joan Jordi que havia estat 18 anys al front de la Parròquia.

Miquel Perich (Quelillo) i Joaquim Hugas (Boira). En Miquel Perich regentava el cafè del Centre Republicà (la sala de Baix) i en Joaquim Hugas el Centre Recreatiu Iris (la Sala de Dalt).

Del que hem pogut deduir del repartiment fet per l’Ajuntament, el novembre de 1936, per cobrir el crèdit extraordinari per atendre les despeses que ocasionava la guerra, el nivell de renda es repartia de la següent manera: en primer lloc trobem els grans terratinents (hisendats forasters, en llenguatge de l’època) com Josep Batlle, veí de Girona, que era el propietari del Mas Seguer (Can Benito), de Cal Rei, de Cal Frare i de centenars de vessanes de terreny cultivable que treballaven també molts arrendataris. Baldiri Descals, veí d’Olot, propietari dels masos del Veïnat de la Salvetat amb les seves corresponents vessanes de terreny.

Joaquim de Quintana, veí de Colomers, que posseïa terrenys a diferents indrets del terme i la Marquesa de Sentmenat que era la propietària del rec i del Molí. Pel que fa referència a les famílies locals trobem que les més adinerades eren Can Serra, Can Marimon, Can Beni-

DESEMBRE 2016

/29 to (tot i ser masovers), Can Boira, Can Rich, Can Feliu, Can Tomaset, Can Met Tià, Can Milà i Can Pei. A l’altre extrem trobem que 18 de les 120 famílies que hi havia al poble eren considerades com a pobres o molt pobres.

Des del dia 12 de gener de 1934, l’ajuntament estava format per en Sebastià Alabau Teixidor (Tià Roc) que era l’alcalde, en Sebastià Valls Teixidor (Tianet Pei) l’alcalde segon (que avui en dia en diem el tinent d’alcalde), en Martí Teixidor Almar (de Can Magí Matas) i Joan Hugas Sabat (de Can Pou) eren consellers del partit republicà. Venanci Grau Llavanera (de Can Serra) i Josep Hugas Serra (de Can Milà) eren consellers de la Lliga Catalana. El Partit Republicà era un partit d’esquerres i la Lliga Catalana era un partit de dretes.

En aquells temps, la societat jafrenca estava molt polaritzada i el comportament de les famílies estava condicionat per la seva tendència política. El fet de ser d’esquerres o de dretes feia, per exemple, que anessin a ballar a la Sala de Baix o a la de Dalt. La Sala de Baix estava situada a l’Avinguda Carles Esteve de Rich que també era la seu del Centre Republicà (reobert el mes de març després d’haver estat clausurat un any i mig) i del cafè que regentava Miquel Perich Masjoan (en Quelillo, de 65 anys) fill de Colomers. La Sala de Dalt, que estava situada al carrer 14 d’Abril (el que avui és el carrer Major), era el lloc d’esbarjo de les persones de dretes i estava administrada per Joaquim Hugas Serra (de Can Boira). Aquesta sala era la seu del Centre Recreatiu Nou Iris entitat dedicada a fomentar la cultura i l’esbarjo. La presidia Josep Condom (de Cal Barquer), Josep Roure Font (de Can Font) era el vicepresident i Venanci Grau Llavanera (de Can Serra) era el secretari.

Segons ens han explicat, quan una persona d’esquerres anava a la Sala de Dalt se la convidava a marxar i el mateix passava quan una de dretes anava a la Sala de Baix.

La gran majoria dels jafrencs era de tendència esquerrana. A les eleccions generals del mes de febrer els partits d’esquerres (Front Popular) van obtenir 141 vots enfront dels 62 que havien obtingut els partits de dretes (Lliga Catalana). Aquest resultat també es corresponia amb el que hi havia hagut a les darreres eleccions municipals. Pel que fa referència als empleats de l’Ajuntament, en Josep Cortada Feliu (68 anys) era l’agutzil i també el carter. Josep Satlle Hugas (66 anys) era el secretari i també s’encarregava de “cuidar el rellotge”. Joan Vila era el sepulturer primer i Martí

Sebastià Alabau, alcalde

Sebastià Valls, alcalde segon

Joan Hugas Sabat, conseller

Martí Teixidor Almar, conseller

Venanci Grau, conseller Ajuntament del juliol de 1936.

Membres del consistori elegits pel Partit Republicà Federal adscrit al Front Popular i de la Lliga Catalana.

Falta el conseller Josep Hugas Serra de la Lliga Catalana.

Domènech Vicens (de can Bacaina, 47 anys) el sepulturer segon. En Josep Gem (49 anys) “es cuidava” de l’enllumenat elèctric dels carrers. El jutge municipal o popular era Martí Hugas Mensió de Can Grau (56 anys).

DESEMBRE 2016

30/

Ara fa 80 anys...

La Maria Lladó Corredor (30 anys) s’encarregava de fer la neteja de les dependències de l’Ajuntament.

El nivell d’instrucció era força bo, el 70% de les persones majors d’edat sabia llegir i escriure però tot i això, les famílies que no es podien permetre enviar tots els seus fills a l’escola donaven prioritat als nois. Ho demostra el fet que de les 95 persones que no sabien fer-ho, 83 eren dones. Dit d’una altra manera, tots els homes del poble sabien llegir i escriure llevat d’onze, però el nivell d’analfabetisme entre les dones era gairebé vuit vegades superior [1]. L’escola de les noies estava situada on avui hi ha el consultori mèdic i en aquell moment era un lloc que tenia poca il·luminació i, a més, molta humitat. Per aquest motiu tenia enllu-

menat elèctric i la dels nois no. La mestra de les noies era la senyora Dolors Viñas. El mestre dels nois era el senyor Antoni Badia.

Una altra de les entitats influents del poble era el Sindicat Agrícola que comptava amb un nombre de socis important, tots del món de la pagesia. El sindicat havia estat clausurat arran dels fets d’octubre de l’any 1934 i no havia pogut reemprendre les seves activitats, almenys de forma oficial, fins el mes de març del 1936. En el moment de la seva reobertura el president era Miquel Hugas Sàbat (de Can Grau), en Narcís Bagué Testart (de Can Bagué) n’era el vicepresident i en Pere Teixidor Oller (en Pere de Ca la Xica) el tresorer.

Al principi, la guerra era lluny de casa i només hi anaven els voluntaris i els que feien el servei militar Al principi, la guerra es veia com una cosa llunyana i es creia que duraria poc temps. En començar la guerra, l’ordre de llicenciament dels soldats, que el Govern de la República havia decretat el dia 18 de juliol, havia deixat la República sense exèrcit i Catalunya, com la resta del territori republicà, va haver d’improvisar-ne un recorrent a l’allistament de voluntaris ja que en aquell moment no era possible recórrer a les lleves forçoses. A conseqüència d’això, l’exèrcit republicà estava format per milícies de voluntaris, pertanyents a partits polítics o sindicats que lluitaven per defensar els seus ideals; també en formaven part membres de cossos de seguretat de l’estat com els guàrdies d’assalt, guàrdies civils, carrabiners, etc.

[2]. A Catalunya els decrets de mobilització de lleves, fets pel govern republicà l’any 36, van quedar sense efecte. La qual cosa significà que des del juliol del 36 al juny del 37 cap jafrenc va ser obligat a participar en el conflicte armat llevat dels minyons de la lleva del 35 que estaven fent el servei militar i que quedaren en unitats fidels als revoltats. En aquells primers dies una notícia va sacsejar el poble: els treballadors de la bòbila havien decidit presentar-se voluntaris per anar a la guerra. Segons sembla els sindicats havien fet diversos mítings i els havien convençut per pre-

sentar-se. A canvi rebrien un sou una mica superior al que cobraven treballant. Entre aquests treballadors n’hi havia de Cal Tit, de Can Xiviu, de Can Meliton, de Ca la Tecla, en Llorens Teixidor de Can Magí Matas, en Quim de Can Grau (en Quim de la bòbila) i altres.

Sovint els primer sorpresos van ser les respectives famílies algunes de les quals intentaren, per tots els mitjans al seu abast que desistissin i, en alguns casos, ho aconseguiren. Altres jafrencs que van presentar-se voluntaris (milicians) foren Martí Pibernat Vidal de Can Candi (21 anys), Lluís Almar Carbó de Can Norat (18 anys) que arribaria a ser comissari polític, Josep Condom Feliu (de Cal Barquer), Martí Alabau Bagué de Can Pinus Matas (18 anys) i Narcís Pagès. Sabem que va haver-hi noies que també van ser milicianes com la Llúcia Teixidor Teixidor de Cal Rajoler.

Lluís Almar Carbó de can Norat fou un dels primers jafrencs que, amb 17 anys, es presentà voluntari a les milícies. Fotografia del 1943 feta a França on estava exiliat.

Llúcia Teixidor Teixidor de Cal Rajoler va ser una jafrenca que l’any 1936, amb 18 anys, s’allistà a les milícies.

Fotografia del 1937.

Després dels primers mesos continuaran marxant voluntaris abans de ser cridada la seva quinta.

En aquest punt és important entendre la difícil situació amb què van trobar-se els minyons de la lleva del 1935. En esclatar la guerra, el juliol del 36, estaven fent el servei militar i en conseqüència, varen ser els primers en veure’s involucrats en el conflicte. En produir-se la rebel·lió, l’exèrcit es va dividir entre aquells que es van mantenir fidels a la república i aquells que van fer costat als revoltats. Sovint, aquesta no fou una decisió personal sinó que depenia de la unitat on s’estava servint. Per tant, els jafrencs que estaven

DESEMBRE 2016

/31

fent el servei militar es trobaren en un o altre bàndol en funció del que van decidir els seus comandaments.

Els membres d’aquesta lleva (la del 1935) eren: Martí Almar de Can Norat, Joan Batlle de Can Batlle, Martí Birulés de Can Birulés, Pompeyo Ferrer de Can Raimundo, Isidre Pagès de Cal Jesús i Josep Teixidor de Can Magí Matas. La meitat quedaren en el bàndol republicà i l’altra meitat en el nacional. Martí Almar i Joan Batlle quedaren en unitats lleials a la república i Pompeyo Ferrer i Josep Teixidor quedaren en unitats del bàndol nacional. Martí Birulés Hugas havia nascut a Jafre però ja no hi vivia, estava estudiant la carrera d’enginyeria industrial a Barcelona la qual acabaria aprovant el juny de 1936. El juliol tenia previst realitzar un viatge pel centre d’Europa, junt amb els seus companys de promoció, per ampliar els seus coneixements professionals. No sabem en quin bàndol va lluitar però el 1945 el trobem amb la graduació de capità de l’Exèrcit de l’Aire en l’escala de complement del cos d’enginyers aeronàutics. En Joan Batlle Estany de Can Batlle havia ingressat a la Guàrdia d’Assalt que era un cos policial que es va mantenir, de forma majoritària, fidel al govern. No coneixem el cas de l’Isidre Pagès de Cal Jesús que havia estat declarat apte només per a serveis auxiliars. Joan Teixidor Alabau de Can Sarà, que també era del reemplaçament del 35, no va fer el servei degut a una minusvalia física. Un altre cas a destacar és el d’en Josep Teixidor Pagès (en Jepet de Can Magí Matas) que va quedar en el bàndol nacional i, el 1937, va intentar canviar però va ser capturat i sotmès a un consell de guerra que va fer que estigués empresonat del 1937 al 1941.

En aquells dies el moviment obrer tenia una gran força. Els sindicats van imposar les seves tesis davant la patronal i van aprovar noves lleis laborals més favorables als treballadors. Les noves normatives establien, entre altres, un augment del salari i una reducció de la jornada laboral. En el cas del sector de la construcció, les bases de treball aprovades en molts indrets del país establien una jornada de 36 hores setmanals a raó de 6 hores diàries (en aquells temps els dissabtes també eren laborables). El dia 14 de juliol, l’Ajuntament comunicà als quatre paletes del poble que havien de complir el que s’establia a les noves bases de treball. Aquests eren en Jep Fira, en Vadó Raimundo, en Sidro Quelillo i en Siset Gras. Però els paletes jafrencs estaven acostumats a treballar moltes més hores que les que fixaven les noves lleis. Segons

DESEMBRE 2016

32/

Ara fa 80 anys...

sembla, dos d’aquests no van fer cas de la comunicació de l’Ajuntament i continuaren fent les 10 hores diàries. Al cap de dos dies, l’Ajuntament va decidir denunciar aquest incompliment i comunicà al president de la junta de treball que: ”aquests dos paletes (no sabem a qui es referia) treballen 10 hores per jornal”.

El juliol del 1936, Peio Ferrer (primer per la dreta) estava fent el servei militar al Marroc destinat al parc automobilístic. La seva unitat va quedar en el bàndol nacional. Font: Pere Ferrer

Dies de subversió i revolta Després del 18 de juliol, a molts pobles de Catalunya van produir-se assassinats de religiosos i de persones vinculades amb partits de dreta o simplement perquè gaudien d’una bona posició econòmica. Els autors d’aquests actes foren membres d’alguns comitès antifeixistes, patrulles o d’incontrolats. Les autoritats es veieren superades per les circumstàncies i perderen l’autoritat a favor dels comitès que es crearen a totes les poblacions. Al clima de terror que es va apoderar de bona part de la població durant aquests mesos s’hi ha d’afegir la destrucció d'un gran nombre d'esglésies, així com de moltes obres d'art i d'imatgeria religiosa que van ser cremades o destruïdes gairebé impunement pels escamots, els quals adoptaven sovint la tàctica d'anar a assassinar o destruir les esglésies de pobles veïns, però no del propi. [3] Aquests fets provocaren una reacció de rebuig en la majoria de la població, que no veia amb bons ulls aquesta violència.

Al nostre poble es va constituir un comitè antifeixista format per vuit membres però el seny imperà i no es

va haver de lamentar la pèrdua de cap vida humana.

Hi ha constància que, a diferència del que va passar a moltes poblacions, sovint el comitè va actuar respectant l’autoritat de l’Ajuntament. Com ho demostra el fet que quan els antifeixistes havien de disposar dels diners que els havien estat entregats pels terratinents Miquel Batlle i Baldiri Descals (ingressats en una entitat bancària al seu nom i el de l’Ajuntament), demanaven permís al consistori tal i com ho certifiquen les actes de les reunions de la corporació municipal d’aquells mesos. Segons sembla, en aquells dies, els jafrencs estaven més preocupats pel que poguessin fer comitès forasters que no pas pels activistes locals més radicals. Això queda reflectit en un informe de l’any 1942 que l’Ajuntament elevà al Fiscal Instructor de Causa General on, en resposta a la pregunta de quina va ser l’actuació de les autoritats locals durant aquells dies, s’afirma: ”Llevaron buena actuación dentro las circunstancias que entonces se atravesaba, tomando especial interés en alejar, a los elementos forasteros,

para que no se cometieran desmanes en el pueblo, como afortunadamente así sucedió”. Però a banda de la fortuna, que l’alcalde Martí Batlle esmenta en l’informe, hi va haver persones que van arriscar-se molt per poder aconseguir-ho. Un exemple d’això és el que va passar el dia 20 de juliol de 1936. Davant la sospita fundada que la vida de mossèn Joan Suriñach, que només feia set mesos que era al poble, corria perill uns veïns aconseguiren traslladar-lo fins a casa de la seva germana com s’explicarà més endavant.

Un altre dels fets que ha perdurat més en la memòria dels jafrencs es va produir el dia 1 d’agost de 1936.

Disposem de vàries versions sobre el que va succeir aquell dia. La primera és la que figura en un escrit de l’Ajuntament adreçat al jutjat de primera instància de Girona datat el 28 d’agost de 1937: “En els edificis Esglesia i Santuari referits, a principi de la subversió van ésser destruits i cremats tots els elements d’atenció i culte existents dintre dels mateixos, els quals, en l’estat en que varen quedar, estant baix la custodia d’aquesta corporació.

DESEMBRE 2016

/33

la destrucción de los objetos de culto y altares de los mismos, sembrando con ello el terror y la alarma entre los vecinos de este pueblo”.

Varen salvar-se també alguns objectes de culte, de molt poch valor relativament, els que degudament inventariats al fer entrega dels mateixos el comitè revolucionari d’aquells dies, té l’Ajuntament guardats en la mentada casa rectoria”.

La tercera és el relat dels fets fet per Mossèn Miquel Feliu Vilanova el 24 de juny de 1942 durant l’interrogatori a què el sotmet el jutge municipal Josep Hugas (en Pitu Milà) per ordre de Luis Mazo Mendo Fiscal Instructor delegat de la Causa General de Barcelona, Gerona y Baleares. Mossèn Miquel declara sota jurament que: “Ante las continuas amenazas de los comités forasteros se acordó hacer un simulacro de destrucción de ambos templos, pero habiendose mezclado algunos forasteros no quedó casi nada. Hubo tambien algunos

La segona versió és el relat fet l’alcalde Martí Batlle el 4 de novembre de 1940 en resposta a una de les preguntes dels estats (el número 3) de la “Causa General de la rebelión marxista en Gerona y su provincia”: “Un grupo de individuos desconocidos..... cometió el delito grave del saqueo de la iglesia y de una ermita y

desperfectos en las paredes interiores.” La resposta a la pregunta “¿Quienes fueron los autores o en su caso de quienes sospecha hayan sido los mismos?” Josep Satlle, el secretari, la transcriu de la següent manera: “Que habiendo tomado posesión de esta parroquia el 27 de julio de 1939, hasta la fecha, no le ha sido posible

En la casa rectoria va salvar-se de la destrucció lo principal de l’archiu parroquial, lo que va ésser trasladat a l’archiu d’aquest Jujat Municipal segons va disposar-se.

DESEMBRE 2016

34/

Ara fa 80 anys...

sacar en claro quienes fueron los autores voluntarios o forzados.”

Durant aquest episodi de saqueig de l’església, tres de les quatre campanes foren llançades al buit pels assaltants. Assabentat l’alcalde Sebastià Alabau d’aquesta circumstància, es personà en el lloc dels fets i aconseguí salvar la campana més gran argumentant que es necessitava per poder alertar a la població en cas de necessitat. En el mesos posteriors, aquesta campana va ser traslladada a la part més alta del campanar. El 23 de setembre, el comitè antifeixista va entregar les tres que s’havien tret de la parròquia i la de la Font Santa a la Comissió de Treball de Girona per fondreles i aprofitar el bronze per fer material de guerra, normalment munició. Respecte d’aquests fets, la Vicenteta de Can Cames recorda: ”Alguns van entrar a l’església i pim i pam, ho van fer malbé tot, ho van estellar tot.” En Miliu de Cal Rajoler afirma: “la gent va treure totes les coses de l’església abans que els comitès forans arribessin a Jafre i ho van cremar tot als camps de l’Illa d’Avall perquè no cremessin l’església.”

Respecte d’aquests mateixos fets, hi ha qui recorda a diferents veïns realitzant actes com intentar destrossar, a cops de mall, la pica de l’aigua beneita (de pedra de jaspi), del segle XV, del santuari de la Font Santa o com es va salvar un dels mantells de la Mare de Déu quan una veïna va demanar-lo a un dels assaltants i aquest li va donar.

Mossèn Joan Planellas en el seu llibre El Santuari de la Font Santa de Jafre diu: “Pel juliol de 1936, i dins la revolta que inicià la guerra civil, el santuari era saquejat. Ho fou també l’església parroquial... És el tercer gran episodi luctuós de la seva història. Els episodis anteriors, però, havien respectat la imatge de la Mare de Déu. No fou així amb la destrucció del 1936 i, aquella imatge de xiprer construïda el 1461, després d’haver presidit l’altar del santuari per espai de 475 anys, és malmenada i destruïda. Amb tot, la sort, la casualitat, o l’acció d’alguna persona que estimava el santuari i la seva imatge, volgué que es pogués conservar fins al dia d’avui el cap d’aquesta imatge de la Mare de Déu antiga...”1 En aquest punt cal indicar que l’any 2010 uns lladres entraren al santuari i robaren la nova imatge entronitzada el novembre de l’any 1939 i el cap de la Mare de Déu antiga.

Després de la guerra les autoritats franquistes faran un consell de guerra a Martí Pibernat (de Can Candi) i el condemnaran a varis anys de presó per un delicte de “auxilio a la rebelión militar”. Durant aquest procés es considerà un fet provat que “producido el alzamiento actuó como miliciano armado a las órdenes del comité en la quema de una ermita”2.

El govern també va actuar contra l’Església. Només 20 dies després la insurrecció militar (el 7 d’agost de 1936), la Generalitat va publicar un decret, amb caràcter urgent, que establia l’apropiació de béns de totes aquelles persones, físiques o jurídiques, que haguessin participat o contribuït a l’aixecament militar.

En l’article 3 d’aquest decret s’establia que els béns de l’església serien confiscats per la Generalitat a excepció dels béns comunals i cases parroquials (rectories) que havien de passar a propietat dels ajuntaments. Al nostre poble, els béns de l’Església que van ser objecte d’apropiació foren: l’església parroquial que en aquell moment es declara que es destinarà a les necessitats de la població, la rectoria que es destinarà a fer les sessions de l’ajuntament o dels sindicats (aquesta és la funció que es declara l’any 1936, en realitat la rectoria es farà servir per acollir els refugiats), la casa i la capella de la Font Santa que es destinaran a l’arrendaJoan Planelles, “El Santuari de la Font Santa de Jafre”, Col·lecció Sant Feliu, Jafre 2002. Pàgina 38

1

Cap de la imatge de la Mare de Déu antiga que se salvà de la destrucció el 1936

Arxiu històric de Girona. Fons documental del Centre Penitenciari de Girona: 074/7219

2

ment, una finca de quatre vessanes, una altra de tres quarts de vessana i una tercera d’un quart de vessana que també es destinaran a l’arrendament.

DESEMBRE 2016

/35

La inseguretat que es vivia queda palesa en el relat que en Martí Hugas de Can Martí Grau, que en aquells dies tenia 14 anys, fa d’un episodi que va passar al

Comunicació al Comitè d’Apropiacions on s’informa de les apropiacions efectuades per l’Ajuntament, Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons: ANC1-1 / Generalitat de Catalunya (Segona República).

Codi de referència de la imatge: ANC1-1-T-6823

Encara hi ha qui recorda com membres de comitès d’altres pobles venien a Jafre, tot i que no tenim constància que es produís cap fet violent. En aquells dies, el que preocupava més a les autoritats locals eren les conseqüències de la relació d’aquests comitès amb certs veïns del poble. Fins aquell moment no s’havien produït víctimes mortals i es temia que aquests poguessin delatar algun veí i els forans se l’emportessin.

Aquests fets van provocar enfrontaments entre membres de l’Ajuntament i alguns d’aquests elements extremistes locals. Segons sembla es tractava d’un grup reduït de tres o quatre persones i, fins on nosaltres sabem, cap d’ells pertanyia al comitè local. Sebastià Alabau, l’alcalde, va advertir a aquests veïns que es mantinguessin allunyats del poble.

Mas de Dalt (que es troba en el terme municipal de Verges): “Recordo el que li va passar a en Siset del Mas de Dalt. Algú li va voler mal. Un dia se li presenta un camió allà a la carretera, no varen pas pujar a dalt. Ell era amagat a casa seva. Ho varen escorcollar tot i el varen trobar. El varen emmanillar i el varen pujar cap a dalt del camió per emportar-se’l cap a Girona. L’haurien matat. La noia gran els va dir que el deixessin estar, que ell no havia fet cap mal a ningú. I no sé si va ser per compassió o per quin motiu però el varen deixar anar.”

El 2 d’agost l’Ajuntament comunicà a Narcís Domènech de Can Bacaina, Miquel Oller de Can Calvera i Martí Pibernat de Cal Noi Roc, tots tres membres de la lleva del 34, que s’havien d’incorporar a files. Però en aquells dies de revolució, l’autoritat de l’estat no tenia

DESEMBRE 2016

36/

Ara fa 80 anys...

gaire valor. Tenim constància que Narcís Domènech de Can Bacaina (membre del comitè antifeixista) va estar al poble, almenys, fins a finals del mes d’octubre.

El 8 d’agost de 1936 l’Ajuntament convoca una reunió amb caràcter d’urgència per donar compliment als decrets dels dies 24 i 25 de juliol de la Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya, que l’obligaven a fer canvis. En aquests decrets es deia que “devien cessar en llurs càrrecs els Consellers representants dels partits aliens al Front Popular d’Esquerres de Catalunya, els quals seran substituïts pels Srs. Suplents que figuren a les llistes dels partits addictes al Front esmentat”. [5] A conseqüència d’això Venanci Grau (de Can Serra) i Josep Hugas (de Can Milà) han d’abandonar el consistori i són substituïts per Josep Bonany Torrent (Pitu Raliu) i Joan Alabau Teixidor (de Cal Curt) que també era el president del sindicat agrari. Així doncs, com veiem, van haver de ser cessats els regidors de la Lliga, els quals eren considerats desafectes a la nova causa republicana que s’obria amb l’intent de cop d’estat militar del 17 de juliol [5]. Però la inestabilitat política del país va fer que al cap de dos mesos la composició del consistori municipal tornés a canviar.

El 18 d’octubre, en compliment d’un decret de la Conselleria de Seguretat, l’Ajuntament quedà constituït de la següent manera: Sebastià Alabau (Tià Roc) alcalde, Gabriel Bonany (de Cal Blau) alcalde segon, Sebastià Valls (Tianet Pei de Can Pei de la Carretera) conseller primer, Joaquim Hugas (Quim de la bòbila) conseller segon, Martí Teixidor (Tassis) conseller tercer i Martí Teixidor (de Can Magí Matas) conseller quart. Al cap de dos dies de la seva constitució es produeix la dissolució del Comitè Antifeixista local. Una de les primeres mesures que va prendre el nou govern municipal va ser nomenar a Narcís Fuster (en Siset Gras) coordinador de les feines que els quatre paletes del poble feien per la corporació municipal. Però la decisió més trascendent fou la de crear la Junta de Defensa Local. El 15 de novembre de 1936 el ple municipal acordà “la formació en aquest poble d’un grup de veïns com a Junta de Defensa que actui a les ordres d’aquest consell i en particular del President a fi d’ajudar a la tasca que, degut a les circumstàncies anormals actuals, te de desenrotllar aquesta corporació” i en conseqüència “crear provisoriament un grup de quatre veins amb el nom de Junta de Defensa Local”. Es va nomenar per

aquest càrrec a Josep Pibernat Vidal (de Can Candi), Joan Vila Arbusé, Juli Musquera i Joan Teixidor (de Can Sarà). Cal assenyalar que els dos darrers havien estat membres del Comitè Antifeixista. Els membres d’aquesta junta, sempre sota les ordres de l’alcaldia, podien fer registres domiciliaris i, fins i tot, practicar detencions en cas de considerar-se necessari.

Sebastià Alabau, alcalde primer

Gabriel Bonany, alcalde segon

Sebastià Valls, conseller

Martí Teixidor Almar, conseller

Joaquim Hugas, conseller

Martí Teixidor Vila, conseller

A principis de novembre, l’Ajuntament va haver de desarmar els veïns. El motiu l’hem de buscar en un decret de la Generalitat publicat en el Diari Oficial el

27 d’octubre. En aquest, s’ordenava que es lliuressin als ajuntaments totes les armes llargues (escopetes, fusells, carrabines, etc.) que es trobessin en mans dels ciutadans. Es donava un termini de vuit dies i s’advertia que el que no en fes cas seria considerat facciós i jutjat amb severitat. En conseqüència, els veïns que eren caçadors foren privats de les seves escopetes. Es recolliren les armes de 31 persones, entre elles les de Josep Grau de Can Serra, la dels germans Joaquim i Josep Hugas de Can Boira i de Can Milà, la de Josep Carbó de Can Pei, la d’en Jaume Teixidor de Can Met Tià, la de Carles Oller de Can Pons del Mas, la de Salvador Gratacós de Can Cardina, la de Martí Rocas de Can Tomaset, la d’en Gaspar Cullell de Ca l’Hostaler, la d’en Josep Font de Can Diego, la d’en Josep Teixidor de Cal Rajoler, la d’en Francisco Quintana del Molí, la d’en Carles Oliveras de Ca la Mercè, la d’en Josep Germillach de Cal Tit, la d’en Josep Vilert de Can Vilert i la d’en Joan Vila de Ca la Gerònima que vivia a la Casa del Bosc Gran, avui desapareguda, la de Baudili Almar, la de Salvador Coloma, la de Joaquim Batlle i la de Francisco Pagès de Cal Boix. També la que havia estat de Mossèn Joan Suriñach, la de l’Antoni Badia (el mestre), la d’en Josep Satlle (el secretari de l’Ajuntament) i la de Don Carlos Esteve de Rich. A títol de curiositat, esmentar que la casa on recolliren més armes fou a Can Benito d’on es retiraren quatre escopetes: tres d’en Benito i una del seu fill Pere. La majoria d’aquestes armes eren escopetes centrals de dos canons però també n’hi havia d’un sol canó tipus Lefaucheux, de pistó i l’escopeta o carrabina de saló de Don Carlos. És probable que algunes d’aquestes ja haguessin estat retirades mesos abans pel Comitè Antifeixista a les persones considerades de dretes i desafectes a la República. Recolzem aquesta hipòtesi en el fet que en el moment de la seva dissolució, el Comitè va lliurar 19 escopetes a l’Ajuntament. Per tant, tres mesos més tard, l’Ajuntament va haver de retirar-les de la resta de veïns i tenir, almenys de forma teòrica, la població desarmada en uns temps en què la violència exercida sobre les persones, per part de comitès i incontrolats, havia produït milers de víctimes.

El desembre de 1936, Martí Teixidor Vila (Tassis) i Joaquim Hugas Sabat (Quim de la bòbila) també van marxar voluntaris al front. Els dos eren consellers de l’Ajuntament i la seva renúncia va obligar a remodelar el consistori. En Manuel Vila va substituir a Martí Tei-

DESEMBRE 2016

/37

xidor i la vacant que deixà en Quim de la bòbila fou ocupada per Isidre Alabau (en Sidro Quelillo).

No coneixem el nombre exacte dels jafrencs que van marxar voluntaris però sabem que a principis de febrer de 1937, era de 31. Fins a finals de juny d’aquest mateix any no es mobilitzaran les primeres lleves forçoses, les dels anys 1934, 1935 i 1936.

En aquests dies es va trobar una barca a la vora del riu, enterrada a la sorra. Aquesta embarcació feia 6 metres de llargada i tres metres d’amplada i portava inscrits el nom d’Antònia i la data 28-8-28. L’Ajuntament va publicar un anunci al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC del 27 de desembre) per tal que el que tingués algun dret sobre l’esmentada embarcació, l’exercís en el termini de 15 dies. Segons sembla, l’embarcació va ser reclamada per l’Ajuntament de Foixà però els jafrencs no van atendre la seva petició. El dia 11 de gener de 1937, el comissari delegat de la Comissaria d’Ordre Públic de Girona s’adreçà per escrit a l’Alcalde de Jafre comunicant-li que la barca pertanyia a l’Ajuntament de Foixà i li demanava que la retornés.

DESEMBRE 2016

38/

Ara fa 80 anys...

L’argument amb què el delegat fonamentava la seva petició ens fa creure que la propietat de la mateixa era un assumpte poc clar. Diu el delegat: “... ja que així s’evitaran desavinences i rezels que serien perjudicials en aquests moments que cal més que mai l’unió i la concòrdia de tots els elements antifeixistes”. Segons sembla els jafrencs tampoc van fer cas al delegat i es

van quedar l’Antònia la qual cosa, com és natural, no va agradar gens als foixanencs. Aquest fet alimentaria, durant dècades, l’enemistat entre els veïns d’ambdues poblacions. Encara avui hi ha qui recorda com els seus pares o avis repetien en to burlesc l’expressió “la barca és nostra!” que s’atribueix al veïns de Foixà, reclamant la seva barca.

El Comitè Antifeixista El dia 21 de juliol de 1936 el president Lluís Companys signà un decret per mitjà del qual es creaven les Milícies Ciutadanes de Catalunya. Aquestes milícies, sempre sota el comandament del govern, havien de Segell del Comitè servir per defensar Antifeixista de Jafre la República i lluitar (juliol-octubre de 1936) contra el feixisme.

En l’apartat cinquè d’aquest decret, s’especificava que arreu de Catalunya s’havien de constituir els Comitès Locals de Defensa que havien d’actuar d’acord amb el que disposés el Comitè Central. Una de les primeres coses que va fer l’òrgan creat per la Generalitat (on els sindicats tenien majoria) va ser canviar-ne el nom (es va fer desaparèixer els termes Ciutadanes i de Catalunya que es varen substituir per Antifeixistes). D’aquesta manera el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya es va atribuir funcions de vigilància i de control d’ordre públic que en teoria corresponien a la Conselleria de Governació. Així fou com els comitès, creats arreu, es feren amb el control de la situació i esclatà una nova onada de violència que aquesta vegada afectà fins i tot els pobles més petits del país.

Les víctimes d’aquesta violència foren les persones considerades contràries a la República. Sense exèrcit (els soldats havien estat enviats a casa) i amb les forces d’ordre públic dispersades, sovint confraternitzant amb les forces sindicals i altres tancades a les seves

casernes (la guàrdia civil havia rebut l’ordre d’abandonar els pobles i concentrar-se a les capitals de província) es produí un buit de poder. Aquest va ser aprofitat pels sindicats i organitzacions obreres que havien assaltat les casernes i s’havien fet amb l’armament de l’exèrcit. Això els donà una gran força i cada organització política i sindical organitzà les seves pròpies milícies. No coneixem la data exacta de la creació del Comitè Antifeixista del nostre poble, però hi ha constància que a principis del mes d’agost s’havia creat un comitè format per vuit membres: Salvador Ferrer de Can Raimundo (24 anys), Joan Vilert de Can Vilert (23 anys), Joan Teixidor Alabau de Can Sarà (22 anys), Martí Teixidor “Tassis” (36 anys), Isidre Alabau Esteve de Can Quelillo (30 anys), Josep Germillach Pagès de Cal Tit (34 anys), Narcís Domènech Massot de Can Bacaina (22 anys) i Juli Musquera Alberni (20 anys) de Can Modesto. L’única font de què disposem assenyala a Narcís Domènech de Can Bacaina i Joan Alabau Teixidor de Cal Curt (president del síndicat agrícola de Jafre) com inspiradors i dirigents del Comitè tot i que aquest darrer no en formava part. Aquest Comitè, en els seus tres mesos d’existència, va dur a terme tot un seguit d’accions que, tot i seguir les tesis revolucionàries, prioritzaren el respecte per la vida de les persones. El 10 d’agost requisen i incauten els cotxes de Jaume Teixidor Oller (en Met Tià) i el del seu germà Pere (en Pere de Ca la Xica). El dia 13 incauten el camió de Martí Batlle Perich (de Can Feliu). El dia 20, el camió de la Bòbila de Martí Birulés que regentava Jaume Teixidor Oller (en Met Tià). El dia 24, el camió del flequer Josep Font Sais (de Can Diego) i el cotxe de Josep Grau Lloveras (de Can Serra).

DESEMBRE 2016

/39 Document d’incautació per part del Comitè Antifeixista.

Font: Arxiu de l’Ajuntament de Jafre

Deu dies més tard, el comitè incauta la Sala de Dalt que administra Joaquim Hugas (de Can Boira). Aquesta sala era el local d’esbarjo de les famílies de dretes (la majoria de les famílies benestants del poble ho eren) on s’hi feia ball, actuacions musicals, etc. Sabem que el Comitè també feia ús de l’església, de la sala d’en Paulí, del local de la UGT, del local dels agraris i d’un local propi. A banda dels immobles esmentats, es produïren incatuacions de béns menors, com els que es dedueixen dels que declarava posseir en el moment de la seva extinció. Entre aquests béns requisats hi hauríem de comptar les armes (19 escopetes i un revòlver) que molt probablement es van retirar als elements considerats contraris a la República. En aquest apartat també hem d’esmentar la incautació dels apa-

Fragment del “Llibre de gastos del Comitè Antifeixista de Jafre”.

Arxiu de l’Ajuntament de Jafre

rells de ràdio de les persones que eren considerades de dretes, a fi d’evitar que sintonitzessin emissions del bàndol nacional i propaguessin rumors o consignes. Es requisaren 5 aparells: el d’en Jaume Teixidor (Met Tià), el d’en Jaume Carbó (de Can Pei), el d’en Martí Batlle (de Can Feliu), el d’en Joaquim Hugas (de Can Boira) i el d’en Josep Font (de Can Diego). També es van apropiar de béns que probablement provenien de les cases benestants. La Vicenteta de Can Cames recorda: “Els del comitè passaven amb un camió i tot el que tenies de l’església, fos el que fos, tot ho havies de tirar al camió: llibres de doctrina, estampes de sants, rosaris, Mares de Déu... La meva àvia tenia un Sant Crist i el va amagar a la païssa. Jo encara el tinc.”

DESEMBRE 2016

40/

Ara fa 80 anys...

Per altra banda, el comitè va realitzar tasques de millora de les infraestructures del poble: arreglà el Pou de les Goiges, millorà la conducció d’aigües de la Font Santa, reparà carrers, va recollir i enviar queviures al comitè central de proveïments de Barcelona i va fer donacions de roba i mobles a diferents institucions com hospitals, refugiats i milicians que estaven al front.

També es va fer càrrec de la manutenció de diferents persones entre elles la de Paulí Poch (en Paulí Moixó) que passa a viure a Verges i proporcionà allotjament provisional altres com el cas de l’Angeleta Mascareres, que havia quedat viuda, a qui va cedir els baixos de la Sala de Dalt que acabava d’incautar. També donà feina als propis membres del cComitè i a alguns dels 11 aturats que hi havia en aquells dies segons es desprèn del que figura en el llibre de jornals. Entre les persones que van treballar pel Comitè hi trobem els paletes Josep Mascarreras (Jep Fira) i Narcís Fuster (Siset Gras) i els manobres Josep Almar, Lluís Teixidor, Joan Teixidor, Gaspar Cullell i Albert Pujol. Un altre aspecte que cal esmentar són les fonts del finançament de les seves activitats. Hi ha constància que dos dels terratinents més importants del municipi donaren importants quantitats de diners. Baldiri Descals donà 3.000 pessetes per “atendre els gastos i pagaments del comitè” i Josep Batlle de Girona propietari, entre altres, del Mas Seguer, donà unes altres 3.000 pessetes pel mateix concepte. Aquests diners es posaren al banc a nom de l’Ajuntament i el comitè i cada vegada que necessitaven treure’n, demanaven autorització a l’Ajuntament. Un decret de la Generalitat del 9 d’octubre va dissoldre el Comitès locals. En el decret també s’especificava que la resistència a dissoldre’ls seria considerada com a acte facciós i els seus autors lliurats als tribunals de justícia popular. A conseqüència d’això el Comitè Antifeixista de Jafre es dissol el 20 d’octubre de 1936. Josep Satlle, el secretari de l’Ajuntament, aixecà acta d’aquest fet: “...Estan el ciutadà Alcalde en el seu despaig han comparescut els individus del Comité Antifeixista d’aquest poble i han manifestat que donaven per dissolt aquest Comité i feien entrega de tots els objectes que tenien baix la seva custodia, recullits durant aquests dies de subversió, i que son els que constan en l’inventari descrit en el llibre que entregan, en el que consta la seva actuació...” Els membres del Comitè lliuraren a l'alcalde el seu llibre d'administració, així com alguns mobles i objectes procedents

Narcís Domènech de Can Bacaina

Isidre Alabau de Can Quelillo

Salvador Ferrer de Can Raimundo

Martí Teixidor “Tassis” (1917)

Joan Vilert de Can Vilert

Joan Teixidor de Can Sarà

Els membres del comitè antifeixista de Jafre (agost-octubre de 1936). Falten les fotografies de Josep Germillach i Juli Musquera.

de la rectoria que havien recollit en aquell període de subversió. L'alcalde Sebastià Alabau els agraí el suport que li havien ofert durant els dies de la revolta. [6] Cal afegir que, al final de la guerra, la repressió franquista portarà a la presó a Joan Teixidor, Narcís Domènech,

Martí Teixidor i Isidre Alabau per haver format part del Comitè. Els altres membres vius van evitar les represàlies perquè havien marxat a França. ***

DESEMBRE 2016

/41

En aquest primer lliurament s’han relatat els fets ocorreguts fins el 1936. En el proper número es continuarà el relat amb el que succeí el 1937.

Josep Alabau Coloma - Xavier Vila Soler

ALGUNS DELS PROTAGONISTES D’AQUESTA HISTÒRIA...

Mossèn Joan Suriñach Suñer Mossèn Joan Suriñach Suñer era el rector de Jafre el 1936 i tornà a ser-ho el 1939

El 25 d’octubre de 1935 moria Mn. Joan Jordi Casadevall que havia regit la parròquia de Jafre durant 18 anys. Per ocupar el càrrec d’ecònom (rector interí) nomenarien el 15 de novembre d’aquell mateix any a Mn. Joan Suriñach Suñer que regentava, en aquell moment, les parròquies de Tregurà i Setcases.

Mn. Suriñach era natural de Rocabruna, nascut el 16 de febrer de 1896. Estudià a Banyoles, el Collell i Girona.

Rebé l’ordenació sacerdotal a Girona el 3 de setembre de 1922. Després d’uns anys de vicari a prop de casa seva: La Vall del Bach, Molló i Camprodon passà com ecònom a Vallmanya (Tordera), Sant Miquel de Cladells (Santa Coloma de Farners) i finalment retornà de nou al Pirineu i les parròquies de Tregurà i Setcases.

Arriba a Jafre el 22 de novembre de 1935. Eren temps difícils per a tots els capellans, però Mn. Suriñach no trobà els ànims tan encesos en el poble de Jafre com ho podien estar en altres llocs del bisbat. Els membres locals dels diferents partits polítics d’esquerres no eren exaltats dominats per la venjança, fet que per desgràcia era tan normal en aquells dies. Tota la gent d’esquerres de Jafre tenia com a amic i home de confiança a Don Carlos Esteve de Rich, hisendat i últim membre de la família Rich que visqué a la població. Cal assenyalar que Don Carlos era antimonàrquic i republicà en tots els sentits. Havia tingut, des de jove, una gran influència sobre els joves del poble i en la seva vellesa era admirat i respectat com veurem en el seu moment.

En arribar al poble Mossèn Joan desenvolupa la seva tasca pastoral sense gran rebuig per part dels veïns.

Com a nota curiosa podem assenyalar que Jafre fou de les poques parròquies del bisbat que celebrà la processó del Corpus de l’any 1936. L’alcalde, Sebastià Alabau, demanà a l’autoritat que una parella de guàrdies es fessin presents al poble per evitar algun possible altercat durant la processó per part d’incontrolats forans.

Des de la presa de possessió fins l’inici de la guerra

DESEMBRE 2016

42/

Ara fa 80 anys...

Mn. Joan Suriñach administrà els següents baptismes: el 8 desembre de 1935 el de Joaquima Hugas Oliveras, el dia 1 de gener de 1936 el de Joaquim Serra Vidal, el 23 de gener el de Benita Pagès Figueras, el 9 de febrer el de Josep Maria Hugas Casellas, el 9 de mars el de la Loreto Pol Pagès, el 5 d’abril el de Carme Badia Vila, el 31 de maig el de Josep Hugas Pagès i el 28 de juny el de Pere Bagué Grau.

En aquest temps presidí les següents exèquies: el 3 de gener de 1936 les de Maria Testart Bohigas i el 13 de juny les de Maria Pagès Hugas.

En esclatar la guerra el 18 de juliol de 1936 les coses es complicaren i Mn. Joan restà a la rectoria esperant esdeveniments. El dia 22 de juliol Martí Teixidor Vila (Tassis), membre destacat del comitè, va a trobar en Gabriel Bonany Torrent (de Cal Blau), que havia estat alcalde de l’1 abril de 1931 al 12 de gener de 1934, i li explica que s’ha enterat que a l’endemà vindran uns forasters per veure què es farà amb el rector. Tots dos veuen que la cosa no és clara i que per evitar mals pitjors han d’actuar ràpid i que no s’ha d’esverar a la població.

Decideixen parlar amb en Jaume Teixidor (en Met Tià) que regenta la Bòbila junt amb en Martí Birulés per servir-se del camió de l’empresa per realitzar el trasllat del Mossèn. En Met els diu que hi veu un perill, pensava que volien que ell fes el trasllat, ja que és considerat persona de dretes i això fes que el viatge no arribés a bon port. Li digueren parlarien amb en Calones (el xofer de la Bòbila), ho feren i aquest acceptà. Tornaren a parlar amb en Met i li comuniquen que només necessiten el camió i que en Calones serà el xofer. En Met Tià els diu que procurarà tenir el camió a punt i amb el combustible necessari. Tot seguit van a trobar Mn. Suriñach i li expliquen que no poden garantir la seguretat de la seva persona si es queda al poble, però si vol, el portaran a on ell desitgi a fi que no li passi res. El Mossèn els diu que creu que estaria segur a Sant Pau de Segúries ja que hi tenia una germana casada en Bartomeu Sala, persona que el podrà ajudar des de diversos punts de vista, i a més, des d’allà es veu en cor de passar la frontera ja que coneix totes les muntanyes, al ser fill de Rocabruna i gran caminador. Li diuen, també, si té un vestit de paisà perquè encara anava amb sotana i al contestar que sí, li aconsellen que se’l posi. Acorden que a 2/4 de 8 del matí del dia següent es trobarien a la plaça per iniciar el trasllat. Una cosa molt important per l’èxit de l’operació, era que no digués res a ningú.

Es feu tot tal com s’havia quedat. En Tassis, en Gabriel

Bonany i l’alcalde Sebastià Alabau tramitaren el passi corresponent per poder arribar a Sant Pau de Segúries.

S’embarcaren i el xofer Calones els demana discreció i, en cas que els aturessin, que el mossèn no parli. Trobaren alguns controls però lograren continuar el camí i a mig matí arribaren a Sant Pau. La germana els convidà però ells refusaren ja que sabien el perill que corrien i marxaren ràpidament a fi d’arribar d’hora a Jafre, on arribaren sense dificultats. Al sortir mossèn Joan de la rectoria, en Josep Alabau Mascarreras (de Can Xiviu) hi anà i posà dins de caixes tot l’arxiu municipal i altres objectes de valor i s’ho emportà a casa seva. D’aquesta manera es va poder salvar tot. Durant un temps ho tingué tot sota un llit. Com a nota curiosa, cal dir que en aquest mateix llit hi va dormir, mesos més tard, el conegut polític republicà Àngel Samblancat que fou diputat a corts i amic de la família Alabau. Mossèn Joan una vegada a Sant Pau de Segúries, en veure el caire que prenien les coses, havien detingut el rector de Camprodon, mossèn Tussell, i en saber que el seu germà mossèn Lluís, vicari de Camprodon havia passat la frontera i fent cas dels consells de la seva germana i del seu cunyat, decideix marxar a França. Sortí de Sant Pau, es va dirigir vers Monars. Aquest llogarret formava part del municipi d’Oix (Garrotxa), limitava al nord amb el poble de La Manera (Vallespir). En trobar-se a França anà a trobar el rector de Prats de Molló. Tots els que anaven a demanar ajuda al rector els encaminava vers el Santuari de la Verge del Coral. Aquest santuari que pertany a Prats de Molló, no molt lluny de Coll d’Ares, tenia hostatgeria cosa que facilitava l’estada. Quina no fou la seva alegria al trobar-hi el seu germà Mn. Lluís i altres sacerdots amics que també havien passat la frontera. Mentre eren allà, el govern francès dictà una ordre indicant que cap estranger es podia quedar prop de la frontera. Llavors van anar a visitar el bisbe de Perpinyà i aquest va enviar els dos germans al bisbat d’Avinyó. Amb el pas dels dies, pensaren que potser seria millor entrar de nou a Espanya per Roncesvalles (Navarra) i arribar fins a Pamplona. En arribar-hi foren rebuts pel Bisbe de Girona Dr. Cartañà que hi estava refugiat. A Pamplona hi estigueren dins el 12 d’octubre.

A mossèn Joan el nomenen per una parròquia de Toledo. En aquest lloc hi va exercir el ministeri parroquial fins el final de la guerra, amb la satisfacció dels seus feligresos. Ell desitjava de tot cor que acabés la lluita fratricida per retornar a Jafre.

Josep Alabau Coloma

Testimonis infants de la Guerra

Aquest any 2016 es commemora el 80è aniversari de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, uns fets que han restat a la memòria de molts jafrencs que els visqueren en primera persona tot just quan eren nens.

La seva infantesa es veié inevitablement afectada per les circumstàncies que se’n derivaren d’aquests anys bel·licosos.

Tots ells són nens i nenes nascuts els anys 20 i ara comparteixen la seva memòria amb nosaltres.

Són testimonis importantíssims que s’esvaeixen per llei natural i volem que ens expliquin, amb les seves paraules, allò que recorden dels anys de guerra per preservar-ho també a la nostra memòria, guardar-ho inscrit per tenir-ho present i evitar que els nostres infants d’ara i del futur ho visquin una altra vegada.

/43

DESEMBRE 2016

Testimonis infants de la guerra

EMILI TEIXIDOR TEIXIDOR, en Miliu de Cal Rajoler

“Jo tenia 9 anys i vivia a Jafre quan va començar la Guerra Civil l’any 1936, i recordo que alguns nois que coneixia van marxar al front, com el meu cosí Fonso Martí i altres que hi anaven com a voluntaris, en Segal i l’Enric de Cal Carnisser. També algunes noies es feien milicianes, la meva germana Llúcia n’era una d’elles, que jo sàpiga va ser l’única del poble que se’n va fer. Els primers dies del mes de juliol van ser molt convulsos, deien que el Comitè de Torroella volia venir a matar el capellà, Mossèn Joan Suriñach, i per això alguna gent del poble, per protegir-lo se’l va endur amb un camió cap a Sant Pau de Seguúries, a prop d’on havia nascut. Hi havia entre aquests el meu pare, en Pep de Cal Rajoler, en Tassis, que era el seu germà i d’altres homes. La gent del poble van treure totes les coses de l’església abans que el Comitè forani arribés a Jafre i ho van anar a cremar tot a l’Illa d’Avall perquè no cremessin l’església.

També van despenjar les campanes del campanar i les van amagar perquè el Comitè no les agafés. De la Font Santa sí que van agafar una campana i un barco que era de ferro forjat.

Justament a la Font Santa sé que hi havia amagat un capellà que li deien Mossèn Josep Mosquera, cunyat d’en Martí Cona, i aquest després va ser rector de Colomers.

Al poble hi havia molts refugiats, entre les dones i nens

DESEMBRE 2016

44/

Testimonis infants de la guerra

n’eren potser 200! A casa venien a menjar cada dia dos nens que eren andalusos, vivien a la rectoria i quan anàvem a l’escola ells també venien. Passat la guerra algun es va quedar un temps a Jafre. Des de l’Ajuntament els repartien per les cases. L’alcalde era en Sebastià Alabau i el meu pare, en Pep de Cal Rajoler n’era l’adjunt i el secretari en Satlle. També hi havia Sindicats com el Sindicat Agrícol de Jafre, que n’era molta gent del poble, el meu pare i l’oncle Tassis per exemple, i el Sindicat Unió de Rabassaires, que en Salvador Ferrer en formava part i també estava posat en el Comitè Antifeixista de Jafre.

Quan va acabar la guerra, alguns van amagar-se per no ser agafats, el meu pare va marxar a La Jonquera per amagar-se. I sé que el dia 28 de febrer van passar per Jafre tropes de soldats italians com a signe que els nacionals havien guanyat la guerra.

Després va canviar l’ajuntament, va ser alcalde en Batlle i l’Anguila el secretari, i els del POUM van ser empresonats per temes polítics, però no sé ben bé què va passar finalment.

D’aquests anys de la meva infantesa recordo que un dia l’oncle Tassis va trobar una barca enfonsada al riu, era la barca d’en Font de Sant Llorenç de les Arenes, un home molt ric de l’altre costat de riu. Era la barca de Foixà, la barca Antònia.

Amb aquestes la meva mare i en Raliu el van ajudar a treure-la, i se la va quedar el Moliner, sogre del meu germà Pitu, que era el guarda de pesca. Al final aquesta barca se la va endur una riuada.*” *Encara hi ha gent de Jafre que deu recordar que gent de Foixà deia “La barca és nostra!” i els de Jafre responien “Foteu-se-la home!”

DOLORS HUGAS FERRER, la Lola de Can Milà

“Com que la gent abans era molt pobre i ningú tenia diners, els homes anaven a la guerra per guanyar deu pessetes al dia, mira si n’eren de rucs. Els que ens vam quedar estàvem molt espantats perquè sentíem tirar bombes i ens posàvem a les voltes de baix de les cases on les parets eren més gruixudes. De combats a Jafre no n’hi va haver, perquè en Xiviu que era l’alcalde, tot i ser revoltós era molt bon home i més aviat amagava les coses. Els més dolents de per aquí eren els del Comitè d’Orriols que anaven pels pobles i van matar la mar de gent, a Colomers van matar el capellà i en Quintana. Aquí a casa ens van requisar camps que teníem arrendats, que no eren nostres.

Els hi semblava que treballant un camp que no fos seu s’havien de fer rics. La terra que ens van prendre se la van repartir entre tres o quatre. Un camp que teníem

bastant gran del Mas Massot de Verges que feia quatre vessanes i molts camps que teníem arrendats a Jafre. Durant la guerra hi anàvem nosaltres a llaurar el camp amb les eugues perquè abans teníem un mosso, però amb la guerra tothom es va esgarriar i marxar al front. El que llavors va ser el meu marit, en Lluís Carbó Almar de Can Pei era de la quinta del 40, va anar al front però no s’hi va estar gaire perquè la guerra ja s’acabava. Després sí que va fer el servei tres o quatre anys a Girona. De dissabte a dilluns venia a Jafre amb bicicleta i llavors se’n tornava cap a Girona, nosaltres també hi anàvem amb bicicleta, la Costa Roja la pujàvem a peu i com que el pont que hi havia estava trencat havíem de passar per una passera.

Recordo que les noies de Cal Rajoler, la Coloma i la Llúcia eren milicianes. I també que aquí hi havia molts refugiats. Vivien a la Rectoria però anaven a menjar per les cases, a casa en venien tres o quatre a buscar el menjar cuit i se l’emportaven a la rectoria.

Quan anàvem a l’escola, abans de la guerra, estàvem separats els nens i les nenes, els nens anaven allà on es fan les votacions i les nenes al dispensari. El mestre dels nens era el senyor Badia i la mestra de les nenes era la Dolors Vinyes i era de Girona. Érem molta colla de mainada, almenys trenta nens i trenta nenes.

Acabada la guerra a la mainada ens feien anar a fer instrucció a la carretera.”

VICENTA PONS, la Vicenta de Can Cames

“Jo era molt petitona en temps de la República, estava contenta i feia anar la canya amb la bandera a la Plaça amb tota la mainada, que n’hi havia molta en aquella època, però l’alegria va durar poc. Encara me’n recordo quan el 34 [fets d’octubre de 1934] van agafar tot de coses de fusta i les van posar a la carretera, i de seguida van passar els guàrdies i els van engarjolar a tots a la presó de Girona. Hi havia el noi de Can Sarà, l’avi de Can Raliu, en Vilert, en Roc, el de Cal Blau... tots els que eren d’esquerres i estaven allà al cafè de la carretera. Més endavant va venir la guerra, alguns nois van anar de voluntaris al front i a les noies ens feien fer instrucció perquè deien que també hi hauríem d’anar, però llavors no va ser així. La meva germana, la Francisca Mateu, la Remei Serra, la Trini i tota una colla de noies feien jerseis pels milicians.

El primers dies de la guerra es van endur el capellà que hi havia perquè no el matessin.

Un dia a la tarda amb la meva germana vam collar l’euga i vam anar al camp a buscar menjar pels animals. Quan ja tornàvem i érem prop de Can Marull, un avió va deixar anar una bomba en un camp que en Sidro de Can Norat tenia al Salancs.

Nosaltres feia poc que hi havíem passat pel costat. Més tard, ho vam anar a veure, hi havia un clot molt gran. De bombes petites en van tirar més, jo guardava la mainada de Can Patrici perquè ells eren al camp, jo els guardava a vegades. Anàvem amb la mainada cap a l’era. Abans era molt diferent de com és ara. Hi havia un camí que anava a les eres, Cal Blau arribava molt més cap aquí i llavors hi havia una era de Can Martí Grau. També hi havia altres eres on hi ha la casa de Can Patrici.

Era molt diferent. Quan vam ser a prop de Cal Blau va explotar una bomba en una d’aquestes eres, a no gaires metres d’on ens trobàvem, va quedar tot d’allò negre escampat.

Vaig agafar la mainada i a fuita cap a casa.

Recordo també que els del comitè passaven amb un camió i tot el que tenies de l’església, fos el que fos, tot ho havies de tirar al camió: llibres de doctrina, estampes de sants, rosaris, Mares de Déu... La meva àvia tenia un Sant Crist i el va amagar a la païssa. Jo encara el tinc. I a l’església ho estellaven tot, i més endavant hi van posar els refugiats a dins. Hi feien foc, hi cuinaven. També a la rectoria.

Nosaltres els anàvem a veure. No sabíem parlar el castellà i hi havia una dona gran de Ca l’Àngel que els preguntava: ¿Tiene usted carpanta? o ¿Tiene usted Casusa? i ells allà, quiets i no entenien res. Ni nosaltres

DESEMBRE 2016

/45

sabíem parlar el castellà ni ells el català.

Per menjar, gràcies a Déu, a casa no vam pas passar gana, menjàvem farro bullit i fregit amb una mica de ventresca i era prou bo. Però tothom feia el que podia. El pare tenia la farina amagada, perquè no sabessin que en teníem a casa, i l’àvia ens havia ensenyat a pastar i amb això anàvem fent.

De misses no se’n van fer pas en tota la guerra, si es moria algú l’enterraven directe al cementiri, la primera missa que es va fer després de la guerra la van haver de fer a la Plaça perquè l’església estava molt destrossada, i llavors la van anar arreglant.

A la casa de Cal Pep Frare estava ple de soldats, eren molt malcarats, van venir a casa a buscar les eines del pare per fer fortificacions als bosquets d’aquí a Can Benito, però acabada la guerra el pare hi va anar i les va trobar perquè hi havia el nom posat.

El meu home es va salvar com va poder de la batalla de l’Ebre, deia que havia estat de miracle, perquè era espantós la de morts i morts que hi va haver. De nois de Jafre morts a la guerra n’hi va haver alguns, un de Cal Carnisser, un de Can Pinus Matas, el de Can Raliu, el de Can Puig, el de Can Xiviu, el de Cal Tit, de Cal Barquer, i encara me’n deixo algun. En un poble tan petit se’n van morir molts de nois.

Al final de tot se sentia com tiraven les bombes que volaven els ponts de Verges i de Flaçà, els que marxaven ho feien perquè els altres ho tinguessin més difícil per arribar.

Recordo que tots els camins estaven plens de soldats que marxaven, passaven per aquí i anaven cap a França”.

DESEMBRE 2016

46/

Testimonis infants de la guerra

MARTÍ HUGAS OLIVERAS, en Martinet de Can Martigrau

“M’enrecordo que abans de la guerra un dia (fets d’octubre de 1934) tots els d’esquerres eren a la Sala de Baix. Hi anaven per sentir la ràdio i coses així i la meva mare li va dir al pare: “per què no hi vas? almenys així t’enteraràs d’alguna cosa”. El pare li va dir que no i no hi va anar.

Llavors van arribar uns cotxes amb policies armats i van entrar a la Sala de Baix i els varen fer estirar tots a terra. Els van fer pujar tots als cotxes i els van portar cap a Girona.

Jo ho vaig veure. Els van tenir dos o tres dies a declarar, però no va passar res.

Però al cap de dos anys va esclatar la Guerra, jo tenia 14 anys i vivia a la mateixa casa on visc ara, a Can Martigrau. A casa érem moltes boques per alimentar, 13 persones, i ja ho crec que vam passar gana, en un any ens vam menjar vàries saques de farina. El racionament era igual per totes les cases, i tant era una

casa que en fossin dos que una altra que n’hi haguessin molts. En Xiviu era l’alcalde, i des de l’Ajuntament repartien menjar, carn i altres coses, però no es tenia en compte la gent que fossis a casa i ens en donaven igual, a més nosaltres també teníem una refugiada d’uns 20 anys que vivia a la Rectoria però venia a menjar a casa. Els camps estaven abandonats perquè la majoria d’homes eren al front o amagats, i tot era una misèria. Recordo la bomba o projectil que uns van tirar des del costat d’allà del riu, volien tocar el campanar. Nosaltres teníem una escala que anava des de baix el carrer fins a dalt, i hi havia un terradet. El campanar no el van tocar, ho van fer expressament, i va caure la bomba a la paret de Cal Boix. Es van trencar tots els vidres de casa. Ens va fer molt d’espant però no va fer mal a ningú. També en va caure una altra a Cal Rei, al mig del camp. De soldats no n’hi solien haver, en tot cas si venien uns dies no s’hi estaven de forma permanent. En van venir alguns d’estrangers, a Can Pep Frare n’hi havia hagut de polonesos i davant de Can Diego n’hi havia d’italians.

Durant la guerra el meu pare, en Miquel Hugas Oller, va ser jutge.

Ell no volia ser-ho però li van dir que ho havia de ser. El que li va dir era un de Verges, un tal Bach.

Aquest venia dues o tres vegades a la setmana i l’ensenyava. Un germà d’en Francisco Tuñà (Pilu) treballava al Molí i no sé com va anar que va caure i una màquina el va trinxar.

Jo recordo que al pare el van avisar

i com a jutge hi va haver d’anar amb tovalloles de casa que van quedar ben brutes de sang.

Recordo també que van venir alguns del Comitè d’Orriols. Estaven tots posats a la paret que hi ha a davant de Ca la Xica. De Jafre n’hi havia dos: el de Can Norat, que després va haver de marxar a França, i un de Cal Carnisser de la Plaça.

Recordo el que li va passar a en Siset del Mas de Dalt, un oncle meu. Algú li va voler mal. Un dia se li presenta un camió allà a la carretera, no van pas pujar a dalt.

Ell era amagat a casa seva. Ho van escorcollar tot i el van trobar. El van emmanillar i el van pujar cap a dalt del camió per emportar-se’l cap a Girona. La noia gran els va dir que el deixessin estar, que ell no havia fet cap mal a ningú. I no sé si va ser per compassió o per quin motiu però el van deixar anar.

D’aquí Jafre sí que van empresonar tots els que eren d’esquerres, en Sebastià Roc, en Xiviu,... Llavors sé que el metge de Verges que es deia Ros li va dir al meu pare, que era procurador de Garrigoles: “Tu i jo perillem molt, hem d’anar cap a França”. El meu pare li va dir: “Per què?” i ell li va contestar “perquè algú te la pot portar votada, siguent procurador”. El pare li va contestar que ell no havia fet cap mal a ningú.

El pare es va quedar aquí i no li va passar res.”

En Xiviu era l’alcalde, i des de l’Ajuntament repartien menjar, carn i altres coses, però no es tenia en compte la gent que fossis a casa i ens en donaven igual a tothom.

DESEMBRE 2016

/47 MARIA i JOAQUIMA OLIVERAS FELIU1, de Ca la Mercè

A l’església no es feia res, ni missa, ni batejos, ni casaments; però es van amagar algunes coses perquè no es fessin malbé.

“Nosaltres teníem 9 i 7 anys quan va esclatar la Guerra, i la nostra germana Pepita, que era la petita, en tenia 5 només. Vivíem a Ca la Mercè, que era la nostra mare. D’aquells dies recordem que passaven soldats pels carrers del poble, i que la nostra padrina Quima –de Cal Frare– els va matar una gallina. També que el papa s’amagava a baix a casa, a la cort de les vaques perquè no l’agafessin. Tothom tenia molta por, molts homes s’amagaven, i les dones havien de fer totes les feines.

La mama i la padrina havien d’anar a engegar el ramat del papa i deien que passaven avions que volaven molt baix i quan veien que eren dones tornaven a pujar enlaire.

Tiraven bombes, en va caure una 1

entre Cal Boix i Can Martigrau, ben bé al costat de casa, i la Xica deia “Can Mariano a can collons!” semblava que tot se n’anava a terra.

Ens feien posar un broc a la boca i estirar-nos a terra quan passaven avions, i sabíem ben bé de quin bàndol eren per la fressa que feien.

A Ca la Xica, que era davant de casa, quan va començar la guerra posaven la ràdio ben alta i tothom la sentia des del carrer, era l’única manera de saber què estava passant.

Van començar a arribar refugiats i s’estaven a la Rectoria i d’altres cases del poble, hi havia molts nens, i les dones cosien i feien jerseis pels milicians

La Maria Oliveras morí poc després d’haver ofert aquest testimoni

Passaven moltes coses, però nosaltres érem petites i no ho enteníem gaire. Van escampar pel Castell les hòsties que hi havia en una capsa que es trobava a la sagristia, va venir un camió davant de casa i es va endur el capellà i ens despedíem d’ell dient-li “Passi-ho bé mossèn”, ploràvem perquè treien els Sants de l’Església... A l’Església no es feia res, ni missa, ni batejos, ni casaments; però es van amagar algunes coses perquè no es fessin malbé.

Van començar a arribar refugiats i s’estaven a la Rectoria i a d’altres cases del poble, hi havia molts nens, i les dones cosien i feien jerseis pels milicians.

Alguns nois que van ser cridats per anar a la guerra van morir al front, pobrets, que recordem hi havia un noi de Can Raliu, de Can Pinus Matas, de Can Xiviu, de Cal Carreter, de Cal Carnisser de la Plaça i de Cal Barquer. A casa no hi havia nois i el papa ja era molt gran perquè el cridessin. Només l’oncle Fino de Cal Frare va anar-hi i va tornar ferit del riu Ebre.

DESEMBRE 2016

48/

Testimonis infants de la guerra

Els que serien més endavant els nostres sogres, l’Avi Xiviu i l’Isidre Calillo, eren de l’Ajuntament i del Comitè Antifeixista, respectivament. En aquells moments se’n parlava molt però com que érem petites no sabíem què volia dir. Però quan es va acabar la guerra els van represaliar, van ser detinguts i van estar un temps a la presó, amb tota la resta de membres de l’Ajuntament i el Comitè. A l’Isidre, la sogra –la Celerina– li anava a portar menjar a la presó de Girona, i quan va ser alliberat, la nit de reis, va ser una gran alegria que la família sempre més ha celebrat aquesta data.

Acabada la guerra tothom era a la carretera i passaven molts soldats, tancs i molta gent. Per saludar-los ens feien aixecar el braç endavant i dir “Viva España”, la Remei Mero fent la salutació feixista anava dient “Fins aquí arriba la merda!”. A partir de llavors cada diumenge tota la colla havíem de desfilar per la carretera amb la gorra vermella. Sense saber ben bé què fèiem, ens van ben manipular.

Alguns nois que van ser cridats per anar a la guerra van morir al front.

A casa no hi havia nois i el papa era molt gran perquè el cridessin. Només l’oncle Fino de Cal Frare hi va anar hi va tornar ferit del riu Ebre.

PEPITA ALABAU CAIXÀS, la Pepita de Can Pou

“Vivia a Jafre, a Can Roc, quan va esclatar la guerra i jo en aquell moment tenia 11 anys. El pare, Sebastià Alabau, era l’alcalde en aquell moment i ho va ser fins a mitjans de 1937. De casa, tant el meu germà Roc com els meus oncles van anar al front però afortunadament tots en van tornar.

Recordo que aquells dies la gent deia que tots els treballadors de la bòbila s’havien apuntat voluntaris per anar a la guerra, eren els 8 o 9 nois que hi treballaven, n’hi havia de Cal Tit, de Can Xiviu, de Can Meliton, de Cala Tecla, de Can Magí Matas, de Can Grau i altres. Com que la bòbila va quedar buida de treballadors la van tancar. D’altres per no anar al front s’amagaven, el que no sé és si llavors patien represàlies. Van ser dies complicats, hi havia gent que passava gana perquè no hi havia gaire pa, per sort a casa teníem una mica de tot i anàvem tirant.

Es menjava farro i cosconies, eren bones, es menjaven amanides com l’enciam i les anàvem a buscar pels marges. Van passar moltes coses, al mossèn que hi havia que es deia Joan Suriñach el van haver d’ajudar a marxar, el van acompanyar a casa de la seva germana, però quan van ser allà li van dir que tampoc estaria segur i el van acabar acompanyant a prop. A tot arreu perseguien les coses de religió, però aquí de coses de l’església no van cremar res, el que hi havia a dins ho van treure i ho van portar al riu, i les campanes les van fer caure, però alguns van mirar de salvar el que van poder. A casa guardàvem unes arracades que eren de la Mare de Déu de la Font Santa.

Llavors va passar molt de temps que no es feia ni missa ni batejos, comunions o casaments. I recordo que a la rectoria i en algunes cases hi vivien refugiats, n’hi havia molts, de grans i de petits, a casa hi teníem una dona andalusa que tenia uns 40 anys. Cap al final sé que a Jafre hi van caure bombes que van arribar fins aquí de quan bombardejaven des del pont de Verges que havien volat.

Després de la guerra van empresonar la gent que havia tingut càrrecs. El pare d’en Xiviu i el meu pare, que tots dos havien estat alcaldes, van ser els últims que van agafar. S’hi van estar sis mesos. Quan estava tancat, els de la presó li deien al pare: “Alabau, que estrany que tingui tants avals de Torroella i de pobles de fora i no en tingui del seu poble”. Els del poble no li volien fer cap aval perquè sortís.”

L’Any de la Misericòrdia a la Font Santa Per a la Parròquia de Jafre va ser un goig i un honor saber que el Santuari de la Font Santa havia estat designat Santuari Jubilar, en motiu de l’Any Sant de la Misericòrdia promulgat pel papa Francesc. Què ha significat tenir una Porta de la Misericòrdia i un Santuari Jubilar? La resposta a aquesta pregunta, que ens han fet repetidament aquests mesos, ha interpel·lat a tots els qui tenim cura del Santuari a viure i a fer viure amb una especial intensitat l’Evangeli de la misericòrdia.

Una porta oberta sempre ha estat signe d’acolliment. En motiu de qualsevol any jubilar, ha estat tradició en la vida de l’Església acudir a Roma i entrar a les basíliques majors per la Porta Santa, que ens fa sentir l’escalf de l’Església, Mare de Misericòrdia, que obre les portes per acollir els seus fills dispersos. També en altres llocs s’ha emprat aquest simbolisme, com per exemple a Sant Jaume de Galícia.

Però, en motiu d’aquest Any Jubilar de la Misericòrdia, per decisió expressa del papa Francesc, aquest simbolisme s’ha pogut viure a cada diòcesi en aquelles Esglésies declarades jubilars.

El papa va recordar que «en aquesta ocasió la Porta Santa esdevenia una Porta de la Misericòrdia, a través de la qual qualsevol que hi entrés podia experimentar l’amor de Déu que consola, que perdona i que ofereix esperança».

Aquesta voluntat explícita del papa Francesc l’hem procurat viure en el nostre Santuari. La Font Santa és un Santuari dedicat a la Mare de

Déu d’àmbit comarcal. És petit, en comparació a altres santuaris de la diòcesi. Però el fet de trobar-se a peu de carretera –l’únic amb aquestes característiques– i amb una llarga tradició mariana, esdevé punt de referència per a molts creients, que hi vénen a participar dels actes litúrgics i d’altres esdeveniments. Enguany, hem intentat programar alguns actes especials i, a més, hem estat oberts a qualsevol grup que el volgués visitar. Hem notat un augment de participants a les celebracions de la missa dels divendres i dissabtes a la tarda. A partir de la diada de Corpus, i durant tot l’estiu, s’ha celebrat també l’eucaristia els diumenges a la tarda. Hem rebut visites de grups nombrosos, com el de Palafrugell que van venir en autocar, un grup de jovent de Girona d’unes quaranta persones que van venir a peu des de Sant Jordi, i els grups de la catequesi de Verges i de Torroella.

Però ens han visitat moltíssims grups més reduïts de Girona, l’Escala, Torroella, Banyoles, etc. Un especial moment joiós va ser la trobada de les parròquies veïnes amb el Sr. Bisbe, o la celebració del vint-i-cinquè aniversari de l’ordenació sacerdotal de Mn. Joan Boadas, que va significar aprofundir en la importància per a la vida de l’Església de la missió del capellà. També hem tingut visites més particulars, com la del bisbe emèrit Mons. Jaume Camprodon, que vingué amb un grup de la Residència de les Germanetes dels Pobres de Girona, on resideix. Un santuari té això: no saps mai qui et vindrà, sobretot a

/49

DESEMBRE 2016

Des de la parròquia

les celebracions de la fe, tot i que, habitualment, solen ser persones de la contrada. Som dos els mossens que atenem espiritualment el Santuari els caps de setmana. Procurem que tothom qui arriba hi trobi el consol de Jesucrist i pugui enfortir la seva esperança, sota la protecció maternal de Maria. Que traspassant la seva Porta, tothom pugui experimentar l’amor i la misericòrdia de Déu.

Obrir i traspassar la Porta de la Misericòrdia, en aquest Any Sant, ha estat un gest simbòlic, carregat de significat espiritual. En primer lloc cal recordar que per arribar a aquesta Porta de Misericòrdia cal posar-se en camí. Alçar-se dels nostres llocs de comoditat, i de tantes rutines que sovint arrosseguem, i iniciar un pelegrinatge, sobretot interior, per poder acostar-nos a aquell que és la Porta». Jesucrist mateix va dir: «Jo sóc la Porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges» (Jn 10,9). Al terme del pelegrinatge, passar per la Porta significa viure veritablement «la indulgència» del nostre Déu, entrar en una nova dimensió, en un món nou, que comença per la pròpia conversió, per un canvi de vida i una adhesió més plena a l’Evangeli, tot seguint de més a prop i amb més intensitat el camí de Jesús, el Bon Pastor.

Tot i que l’Any Jubilar de la Misericòrdia va concloure el passat 20 de novembre, el que no pot acabar mai és la misericòrdia. Per això, invito tothom qui vulgui venir a la Font Santa a viure la misericòrdia de Déu per després poder actuar amb misericòrdia. Si hi ve amb una actitud positiva, no en quedarà defraudat.

Mn. Joan Planellas i Barnosell, Rector del Santuari de la Font Santa.

DESEMBRE 2016

50/

Personatge local

Llúcia Teixidor i Teixidor

“Llúcia de Cal Rajoler” per: Teresa Alabau i Èlia Bantí i Alabau amb la col·laboració de: Glòria Pou i Marie Freiche-Glomot

La Llúcia Teixidor va néixer a Cal Rajoler de Jafre el dia 11 d’octubre de 1918. Era filla de la Maria Teixidor i Vila, de “Can Matas” i d’en Josep Teixidor i Vila, de “Cal Rajoler”.

La Llúcia era la segona de vuit germans dels quals només en van sobreviure quatre, la Coloma, ella mateixa, en Pitu, la Marina i en Miliu.

Rememorar la figura d’un jafrenc particular a través dels records que en té la gent que el conegué, o en alguns casos, anècdotes que alguns han sentit explicar.

En aquest article no s’hi pretén exhibir fets heroics ni grans homenatges, sinó que a través de petites anècdotes i fets que es recorden entre la gent del poble, dedicar un humil record a algú que fa molts anys va néixer, va viure i va morir en aquest petit racó de món que avui nosaltres compartim.

De petita no va anar gaire temps a l’escola, ajudava a les tasques de casa guardant els ànecs. Va aprendre a llegir i a escriure quan era gran. Als setze anys va anar a servir a una casa de Begur i allà va estar-hi dos anys. Ella deia que va ser l’època més feliç i el seu millor moment de joventut ja que tenia uns amos molt bons. L’any 1936, quan tenia tot just 18 anys, es féu miliciana. Les milicianes foren les primeres dones que empunyaren les armes a Europa, d'una manera organitzada i revolucionària. Les republicanes no només hagueren de combatre el feixisme, sinó també el mateix patriarcat que imperava a la societat de principi de segle XX. El seu exemple fou heroic però no durà gaire.

El 1937, amb la creació de l'Exèrcit Popular, les dones van ser retirades del front.

Com tantes persones que van viure aquests moments, la Llúcia no parlava mai d’aquesta època de la seva vida.

El setembre del 1937, quan tenia 19 anys va anar a França per fer la verema, i mig any després, el 29 de març de 1938 es va casar a Elna amb Urbain Freiche i a partir d’aquest moment va passar a dir-se Lucie Freiche. L’Urbain havia quedat orfe de mare als 17 anys i vivia amb el seu

pare a Elna. Dos mesos després del matrimoni, l’Urbain hagué de marxar a fer el servei militar i la Llúcia es va quedar a casa amb el seu sogre.

El 13 de gener del 1939 va néixer en Camille, el primer fill de la Llúcia i l’Urbain. Varen ser temps difícils ja que havien de viure amb el salari que el pare de l’Urbain guanyava cuidant les vinyes d’un terratinent.

Amb la fi de la Guerra Civil espanyola, el 1939, molts combatents republicans –entre ells diversos jafrencs– havien creuat la frontera i estaven tancats en camps de concentració a Argelés, Saint Cyprien i Agde. En Llorens Teixidor de “Can Matas” n’era un d’ells, i va escriure a la seva família que l’anessin a buscar perquè el deixessin marxar del camp d’Agde. Van anar-hi l’Enriqueta Teixidor de “Cal Frare”, que era la seva germana, i la Maria Teixidor de “Cal Rajoler” que n’era la seva tia. La família les va ajudar a creuar el riu Fluvià ja que s’havien volat els ponts durant la retirada, i a partir d’allà van caminar soles

fins arribar a la frontera, amagantse per la muntanya i avançant sota la pluja. Al Coll del Pertús van ser aturades per la guàrdia francesa, la Maria, mare de la Llúcia, els va explicar que anaven a veure la seva filla a Elna. Un dels membres de la Guàrdia Mòbil francesa es va oferir a portar-les amb els seus camions que es dirigien justament cap a Elna.

Quan hi van arribar van quedar-se dos dies a casa de la Llúcia, ja que la seva mare encara no coneixia el seu nét Camille. Tampoc coneixia al seu gendre Urbain i per això camí d’Agde van passar per Narbona on ell estava fent el servei militar. Allà agafaren el tren fins a Agde i van anar al camp a buscar en Lluís Teixidor. Tots tres van tornar fins a Elna, on la Maria va quedar-se uns dies amb la seva filla i el seu nét de pocs mesos, i l’Enriqueta i el seu germà Lluís se’n tornaren cap a Jafre.

Quan l’Urbain estava a punt d’acabar el servei militar va esclatar la Segona Guerra Mundial, moment en què França combatia contra Alemanya, i l’Urbain va ser presoner dels alemanys i el portaren al camp de treball d’Agde. Això féu que el

DESEMBRE 2016

/51

seu marit estigués dos anys i mig fora de casa. L’agost del 1940, després d’un periple que el va dur per diversos llocs en el context de la guerra, l’Urbain va ser desmobilitzat i va poder tornar a Elna, a casa seva.

L’11 de juny de 1941 va néixer la seva filla Mimí.

Per primera vegada després d’haverne marxat, el 1949 la Llúcia, l’Urbain i els seus fills van venir a Jafre per veure la seva família.

Molts anys després, en motiu del 50è aniversari del seu casament, la seva filla Mimí li proposà celebrarho a l’església ja que en el moment de casar-se l’any 1938 no ho havia fet, i ella en una de les poques referències al seu passat li contestà: “Recorda que jo sóc revolucionària”.

Als 79 anys la Llúcia va patir una hemiplègia i va anar a viure a Agde amb la seva filla. El 2 de juny del 2009 va morir i fou enterrada a Elna, on havia viscut gran part de la seva vida.

Els fets que van marcar-li la vida la defineixen com una dona molt decidida i d’una forta voluntat.

DESEMBRE 2016

52/

Entrevistem a....

Martí Mero

per: Maria Rosa Carrera i Campi

En Martí Porterias i Alabau va néixer a Jafre el dia 21 de juny de 1934. Fill de Baldomer Porterias i Pagès, nascut a Cabanes l’any 1906, i de Remei Alabau i Pagès, nascuda al mas de Ca l’Esteve de Jafre, l’any 1909. Els dos van morir als 74 anys.

On va treballar més el seu pare?

Pràcticament sempre va fer de pagès. Sortint del mas Benito, va treballar a la bòvila i, tot seguit, va anar de mosso a Can Feliu, encara que aquí va fer una mica de tot. La mare feia la feina de la casa i anava a fer jornals a Can Feliu.

Recorda quelcom de la Guerra Civil?

Quan va acabar la Guerra, tenia cinc anys. Però recordo que estant amagats a Can Llorenç, la mare va sortir amb el meu germà, en Josep Llorenç i jo mateix a fora i, tot d’una, van tirar una bomba al pati de Can Rosquilla. També, al final de la Guerra, vam veure passar per la carretera molts tancs, tanquetes, soldats, etc..., que venien de Verges.

On va anar a l’escola?

A Jafre, amb el Sr. Badia. No en tinc gaire bon record. Ens renyava i ens castigava molt. Anàvem els nois i noies separats.

Recorda quins eren els seus companys d’escola?

Sí, eren en Josep Grau, en Martí Bagué, en Joaquim Costal, en Martí Boira, en Narcís Oller, en Robert Curt, etc...

A quina casa va néixer?

Vaig néixer a Can Raimundo, al carrer Afores. Ara és el carrer de la Creu. De Can Raimundo, vam anar a viure a Can Martí Bacaine. I d’aquí ja vam anar a viure a la casa actual.

Té més germans?

Sí, som dos germans. En Jaume, que és el gran i viu a Torroella, casat amb la Carme Martí i Bonet.

Sempre va treballar de xofer de camió amb en Rogeli Parals. Té dos fills.

La vostra mare, com es va conèixer amb el vostre pare, si era de Cabanes?

El meu pare era parent d’en Miquel Pagès, masover que vivia al mas Benito. El pare va quedar sense mare als dos anys i l’avi es va tornar a casar. Però al cap de quatre anys, l’avi també va morir.

Llavors, se suposa que la madrastra va portar el meu pare als Salesians del Pont Major. Quan va tenir l’edat de treballar, aleshores va anar al Mas Benito.

Quin era el seu millor amic?

En Tianet de Ca la Jerònima.

Sempre anàvem junts a passeig i, quan vam ser més grans, sortíem amb una Vespa que ell tenia.

Recordo que molt sovint anàvem a Celrà, donat que hi havia la Maria Teresa, la futura dona d’en Tià.

A què jugaven a l’hora del pati?

Molt sovint amb una pilota de drap.

Ens la tiràvem, fèiem punteria, jugàvem a futbol, etc.

Va fer la primera Comunió al poble?

Sí, amb Mn. Miquel Feliu. Però abans m’havia batejat Mn. Joan Jordi. Els companys érem més o menys els mateixos de l’escola. De noies, la que recordo més era la Maria Viñas, perquè ella va néixer el dia 20 i jo el dia 21 de juny del mateix any.

Sempre ens feien la broma dientnos que «quan un morirà de vell, l’altre es morirà de por».

Quan va acabar l’escola, a què es va dedicar?

Als dotze anys i mig vaig començar a fer d’aprenent de ferrer amb en Josep Padrosa. Dos anys i mig després, vaig anar a treballar a Can Pei de les bigues. Als setze anys, vaig anar a Can Vert de Torroella a fer de mecànic. Hi anava amb bicicleta.

On va fer el servei militar?

A Barcelona, a la caserna de Lepanto. Fèiem d’enginyers de transmissions.

Com s’hi va trobar?

Molt bé. Vaig ser molt ben tractat.

En el meu destacament érem pocs.

Va coincidir amb algú més d’aquesta contrada?

Sí. Amb en Josep Bronsoms i Rocas.

També, amb un cunyat del germà de la Irene Puell. Això també va fer que em trobés més acompanyat.

Quan temps hi va estar a l’exèrcit?

Hi vaig estar divuit mesos. Però després, em vaig quedar a Barcelona mateix treballant de mecànic fins a l’any 1999 que em vaig jubilar.

On vivia a Barcelona?

De solter vivia en una pensió al

barri de Gràcia, concretament a la plaça del Diamant.

Com va conèixer la seva esposa?

La vaig conèixer a Barcelona ballant sardanes. Ella treballava als laboratoris del Dr. Andreu i també cosia a casa d’una seva tia on, de fet, hi vivia.

D’on és filla la seva dona? És filla de Castell d’Empordà. Eren quatre germans. Es diu Montserrat Torró i Toda.

Van festejar molt de temps?

Uns tres anys i, finalment, ens vam casar a la parròquia de Castell d’Empordà, el 23 de juny de 1962.

Era un dilluns de Pasqua.

Qui els va casar?

Mn. Josep Clavaguera. Era molt trempat i jove. Va ser el primer casament que va fer a l’Empordà. El casament es va celebrar a les 10 del matí, amb un dinar posterior a casa dels pares de la núvia. Tan sols vam convidar la família més propera, perquè feia un any que s’havia mort el pare de la Montserrat.

Després vam anar amb moto de viatge de noces per la Costa Brava i a Olot. Quan vam tornar a Barcelona, vam anar al cap d’uns dies a Montserrat.

Van tenir fills?

Sí. Dos nois, en Martí i en Jordi. Ara ja tenim quatre néts: la Cristina i la Sílvia, filles d’en Martí; i la Xènia i en Ricard, fills d’en Jordi.

On viuen els seus fills?

El gran, en Martí, a Olesa de Montserrat. El petit, en Jordi, a Rubí.

DESEMBRE 2016

/53

A Barcelona, sempre van estar al mateix domicili?

Els tres primers anys de casats vam viure al barri de Gràcia i la resta al barri de les Corts. A Barcelona hi vam viure molt bé. Jo hi he passat 55 anys i la Montserrat uns 53 anys. La Montserrat va portar una consergeria al barri de les Corts. A baix de l’edifici, hi havia oficines i nosaltres teníem el pis a dalt mateix. Els dissabtes i diumenges tenia festa. Des del pis de les Corts es podia veure el camp del Barça.

Què fan ara de jubilats aquí a Jafre?

Vam venir a viure definitivament aquí a Jafre l’any 2012. Anem a caminar, juguem a la petanca sobretot a Torroella, a fer el cafè al Local Social, faig mots encreuats..., i sempre que puc vaig a veure el Barça amb la penya de Torroella.

Fa uns quaranta-vuit anys que en sóc soci. Ja només pago el seient, donat que a partir dels quaranta anys de ser soci ja no es paga la quota. D’altra banda, m’agrada molt treballar amb manualitats, sobretot amb ferro. He fet baranes, portals, reixes, etc... També anem molt a ballar sardanes.

Heu trobat molt canviat el poble d’ençà que heu tornat?

No ens ha sorprès molt, donat que quan encara vivíem a Barcelona gairebé veníem cada setmana o, com a màxim, cada quinze dies.

Moltes gràcies, Martí, per la seva amabilitat i col·laboració. He passat unes estones molt agradables amb les seves explicacions i vivències. No cal dir, sempre acompanyats per la seva esposa, la Montserrat, que ens ha atès admirablement preparantnos uns tallats excel·lents.

DESEMBRE 2016

54/

Remeis casolans

Els remeis de la Isabel PER LES CREMADES, ECZEMES i BERRUGUES. Aloe vera fresca Pel restrenyiment i digestions difícils es pot prendre amb càpsules.

PER LA DIFICULTAT PER RESPIRAR Infusiona 15 g d’ortiga i farigola amb ¾ de l d’aigua i beure’n petits traguets tot el dia.

PEL COLESTEROL Fer bullir fulles d’escarxofera i deixar-les en infusió. Quan és freda posar-hi el suc de mitja llimona i prendre’n de 2 a 3 tassetes al dia.

per: Mònica Santaulària i Fuster

PER L’ANÈMIA, fulles o flor de magraner -40 g de fulles de magraner - 1 l d’aigua Bullir durant 3 minuts les fulles a l’aigua, deixar refredar en infusió, 3 tassetes al dia.

PER EVITAR LA CAIGUDA DELS CABELLS. Arrels d’ortiga seca ben engrunades ½ l d’oli vínic 10 minuts a foc moderat, filtrar en fred i friccionar el cap abans d’anar a dormir. El matí rentar-se el cap però sense assecar-lo (deixant-lo assecar al seu aire)

PEL COLESTEROL Picar una fulla de julivert, 2 o 3 grans d’all crus i una cullerada d’oli d’oliva verge, ben barrejat es pot posar a les amanides o la verdura.

PEL COLESTEROL. Dent de lleó - 100 g d’arrels o de fulles de dent de lleó - 150 ml d’aigua Fer-ne infusió i prendre’n dues tassetes al dia fora d’àpats.

RAMPES NOCTURNES I MUSCULARS Rooibos o te d’Àfrica Va bé pels esportistes, la menopàusia o la menstruació.

Escola de les nenes amb la senyoreta Adelaida De La Cruz.

Fotografia feta el 1941 i cedida per Frederic Vinyes De La Cruz

Fernando Castelló Teixidor “Nando” (assegut) a l’esquerra.

/55

DESEMBRE 2016

Imatges pel record....

DESEMBRE 2016

56/

Imatges pel record....

Visita pastoral del Bisbe Cartañà. 1949. Fotografia cedida per Joaquima Feliu

Albert Hugas de Can Grau, Martí Bagué de Can Bagué i Sebastià Vila de Ca la Gerònima.

D’esquerra a dreta: Francisca del Molí, Carolina Alabau de Can Xiviu, Trini de Cal Frare, Remei de Can Serra, Pilar de Ca la Ramona, Carmeta de Can Batlle i Teresa de Can Colomet.

Fotografia feta el 5 de juny de 1933 per Valentí Fargnoli.

Fotografia cedida per Lluís Hugas

D’esquerra a dreta: Montserrat Turró, Martí Porterias de Can Mero, Llorens Teixidor de Can Matas, Martí Bagué de Can Bagué, Martí Teixidor de Can Matas i Enric Bagué.

Fotografia feta a la Plaça Reial de Barcelona el 1968. Fotografia cedida per Martí Porterias.

DESEMBRE 2016

/57

DESEMBRE 2016

- - --

58/

Receptes de Cuina

Francesca Costa Sanchís

Verduretes al forn Ingredients: Carbassó - Albergínia - Pebrots - Bitxo dolç - Ceba - Patata - Oli - Sal - Pebre - Aigua Preparació: Es trossegen les verdures: la patata és millor bullir-la abans, el carbassó es talla a rodelles gruixudes, l’albergínia pelada tallada per la meitat, les cebes, si són petites, es poden posar senceres...

S’agafa una safata de vidre i s’unta amb una mica d’oli: el suficient perquè no s’enganxi. També s’hi posa una mica d’aigua (molt poca). Es posen les verdures a la safata i s’hi afegeix una mica més d'aigua als costats, raig d'oli a sobre les verdures, sal i pebre al gust. A continuació es posa tot plegat a dins del forn, prèviament escalfat a una alçada mitja, coent dalt i baix. Ha de coure durant uns 30 ó 40 minuts a una temperatura de 180 - 190 graus. Vagi de gust!

Platillo

Ingredients: - Vedella - Bolets - Oli - Sal - Pebre - Aigua - Farina - All - Julivert - Ametlles - Avellanes - Torradetes Preparació Primer tallem la vedella a daus una mica grossets.

La salpebrem i la posem a coure amb oli en una cassola de terra. Quan la carn s’ha daurat s’hi afegeix una mica de ceba i all, es remena i ho deixem rossejar. A continuació hi posem el bolets, que prèviament haurem netejat i ho barregem bé. Llavors agafem una mica d’aigua i farina i ho afegim. Deixem que faci xup-xup poca estona. Afegim més aigua, quasi que cobreixi i que faci la xup-xup durant tres quarts d’hora o una hora. Tot dependrà de si la vedella és més o menys tendra. Quan faltin deu minuts o un quart per acabar la cocció, hi afegirem una picada: 1 gra d’all, julivert, ametlles, avellanes i una torradeta. Una vegada hàgim acabat ja es pot treure i servir. És més bo rescalfat. Bon profit!

Imatges pel record

D’esquerra a dreta: L’Angeleta de Can Pou, Carmen Carbó (la Carmeta de Can Pou) i Encarnació Hugas de Can Pou. Fotografia cedida per: Josep Hugas Alabau

Josep Castañer Font (Pitu Castanyer) i Joaquim Hugas Serra (Boira).

Fotografia cedida per: Joaquim Hugas Almar

Imatges pel record

D’esquerra a dreta: Narcís Bagué (16 anys), ?Desconegut, Josep Font Sais de Can Diego (15 anys), Miquel Hugas de Can Martí Grau (21 anys), ?Desconegut, Martí Teixidor “Tassis” (14 anys).

Fotografia feta el diumenge de Rams del 1914. Fotografia cedida per Maria Teixidor Quintana.

A la part central de la fotografia: Adelaida de la Cruz, mestra de Jafre (amb la mà aixecada), el seu marit Joan Vinyes (que porta en braços el seu fill Joan Albert).

A terra asseguts: la família Almar: Martí Almar i Conxita Bosch (de Cal Ferrer) amb la seva filla Paquita.

Fotografia feta el 1943 Cedida per Frederic Vinyes de la Cruz.