Col lecció ppt.breus
(20)
S U Ï C I D I
“Som éssers finits però imaginem l’infinit. Aquesta contradicció ens desespera”. (Lluís Duch, antropòleg i monjo de l’Abadia de Montserrat)
Josep Montasell i Dorda. 6 de maig de 2018
1
La notĂcia Juliol de 2017
http://www.ara.cat/internacional/epidemia-suicidis-Arrasa-pagesia-Franca_0_1857414301.html
Febrer de 2018
L’editorial del diari «Le Figaro» titulada «Nous sommes tous des paysans» torna a fer referència, tal com recull la crònica del Saló Internacional de l’Agricultira a París del corresponsal de La Vanguardia Eusebio Val
Fa uns 30 anys apareixia publicada aquesta noticia: Un estudio relaciona la tasa de suicidios de El Ejido con el uso de plaguicidas El País. Almería, 15 de noviembre de 1988
Un trabajo de investigación que realiza en Almería un médico vinculado a la Junta de Andalucía, revela que la tasa de suicidios en la comarca almeriense de El Ejido, el doble de la media española, está relacionada con la utilización de plaguicidas tóxicos en la agricultura. Tesifón Parrón, de 32 años, responsable de programas en la delegación de la Consejería de Salud del Gobierno Andaluz en Almería, viene trabajando desde 1984 en su estudio. El médico añade que el uso abusivo de plaguicidas sin control en el campo contribuye a "mayores casos de dermatitis, más problemas respiratorios y a otra serie de problemas todavía no estandarizados". El trabajo de Parrón se completa en un estudio sobre el uso y los efectos de plaguicidas, que realiza la farmaceútica Mari Carmen González con ayuda económica de la Fundación Aberroes. Los primeros resultados de este estudio apuntan a la relación del mal uso de los plaguicidas con los estados depresivos de los habitantes de El Ejido, una comarca marcada por el éxito de los cultivos forzados bajo plástico (invernaderos), que superan anualmente los 80.000 millones de pesetas de producción.
Mar de plàstic a El Ejido (Almeria)
Unas 400 personas de esta zona pasan reciben atención hospitalaria cada año por intoxicaciones de productos pesticidas tóxicos.
2
La reflexió personal La noticia de França és realment colpidora. No m’havia plantejat aquesta situació dins del món de la pagesia, més enllà de les possibilitats que es puguin donar en la ciutadania en general. Desconec la situació a casa nostra però llegir que succeeix en un país con França on l’activitat agrària té tanta importància en la producció, en la manera de fer, en el pes social i polític, etc., m’ha neguitejat. Pot succeir a Catalunya aquesta desesperació per arribar a aquest final? Més enllà de les situacions personals i individuals, cal pensar i repensar en el marc econòmic, social i polític que viu i desenvolupa la activitat professional de la pagesia. Sense cap tipus de recança s’ha vingut insistint, i es continua fent, sobre la necessitat de la innovació constant en maquinaria (diuen que el futur passa per la mecanització), de créixer la base territorial de l'explotació agrària i d’incrementar la cabana ramadera (insisteixen que només si ets gran pots ser viable), d’augmentar la productivitat per unitat de superfície (la productivitat a tots nivell sembla ser una de les paraules clau), d'adquirir determinades llavors, de dedicar-te a uns conreus i d'utilitzar uns inputs concrets (constantment s’ha d’anar variant la utilització dels inputs si no vols quedar endarrerit), etc. Tot això, d’una manera o altre, va lligat a l’endeutament cercant finançament en el crèdit, a treballar pels bancs -com diu molta pagesia- i acumular eines «obsoletes» en els magatzems de les explotacions agràries o abandonades pel camp, configurant part del paisatge agrari y mantenint racons de pesticides obsolets.
A l’endeutament progressiu cal afegir les poques perspectives de continuïtat de l’empresa agrària per no tenir relleu generacional, les polítiques de drets de plantació i quotes de producció, i altres polítiques de la PAC, el desgavell entre els preus que paga el consumidor i el que rep la pagesia, les especulacions de les cadenes alimentàries i les guerres de preus de les grans cadenes de distribució, etc. Tot això configura un paquet de factors que fan malviure (per dir-ho suau) a molta pagesia que no troba una retribució justa del seu treball a la terra i a les granges. És imprescindible que més enllà d’analitzar la incidència de les polítiques agràries en la producció d’aliments i matèries primeres, s’incorpori la repercussió social real que això suposarà pel propi sector, pel món rural i per a la ciutadania en general. Tots hi hem de reflexionar, tan el propi sector agrari (pagesia i tècnics) com el món polític –i també la ciutadania en general-, per cercar solucions reals i quantificables a curt termini. El mig i llarg termini sino es resol l’avui, deixaran de tenir sentit. Fóra bo que la legislació, i qualsevol projecte o actuació, que tingui incidència en les explotacions agràries, incorpori la necessitat d’estudis d’impacte social real sobre el sector agrari i el territori. El paisatge, la biodiversitat, els recursos com l’aigua, etc. es consideren importants, bàsics i fins i tot estratègics. És per això que qualsevol actuació que pugui tenir incidència sobre ells se li exigeix un estudi d’impacte ambiental i paisatgístic L’impacte sobre la pagesia i la presència d'aquesta en el territori s’ignora. És bo, necessari, imprescindible i urgent salvaguardar la terra productiva de l’especulació i de la seva destrucció, però no és suficient.
Serà sarcàstic que la pagesia defensi l’espai agrari i que els beneficiaris d’aquestes terres siguin les grans empreses a partir de processos d’acaparament, com ja s’estan donant. La biodiversitat en general, i fins i tot la biodiversitat cultivada, preocupen i se'n fan estudis i generen mobilitzacions socials. I han informes de la «pagendiversitat»* o necessitat de la presència de la pagesia en el territori?
*Pagendiversitat: Presencia de pagesia en el camp. Pagensis del llatí: «el que viu en el pagus, al camp»
La «pagendiversitat» fa que el territori no es banalitzi, s’humanitzi, s’afavoreixi la biodiversitat, es generi paisatge en mosaic d’interès en la lluita contra incendis, s’ofereixi diversitat d’aliments i de proximitat... En definitiva, es prengui una opció per un món rural viu amb persones assentades al territori on hi desenvolupen la seva activitat professional amb perspectives de futur.
Veiem com es fomenta l’endeutament de la pagesia per poder donar resposta a una major productivitat i eficiència de la seva explotació, veiem com hi ha un acaparament de terres en unes poques mans i el monoconreu es fomenta, veiem que –per molt que es vulgui veure el got mig ple- el relleu generacional és molt minso (i en alguns territoris nul), veiem les polítiques agressives de preus de les cadenes de distribució,
veiem ... Ho veiem però, més enllà de paraules, no hi ha una veritable, concreta i palpable en resultats, política en defensa d’un model que fomenti la «pagendiversitat». Tindrem menjar, però no hi haurà pagesia. Això no ens hauria de preocupar? No n’hi ha prou en posar de manifest que la dimensió de les explotacions creix, que la producció per hectàrea s’incrementa, que creixen les exportacions agroalimentàries, s’hauria de saber qui realment i guanya i quina repercussió te tot això en afavorir la presència real de pagesia en el territori, sense que aquesta disminueixi ni s’envelleixi. En definitiva estem parlant de models productius no solament econòmics, sino també socials, paisatgístics, ambientals i culturals. Es tracta d’una visió holística de la producció agrària que es fa en un lloc, per unes persones concretes, d’una manera determinada, que genera paisatge, que utilitza i té cura dels recursos naturals i que, a més de rentable, ha de fer feliç a la pagesia. En aquesta visió holística també hi forma part la ciutadania que, com a consumidors, tria allò que vol adquirir i on ho farà, com ho conservarà i com desitja consumir-ho. L’actitud de la ciutadania la pot fer, o no, còmplice de la gran distribució i fins i tot , en alguns casos, de la manca de rendibilitat de la pagesia o de la presència o absència d’explotacions agràries en el seu entorn. En tots els casos no s’ha d’oblidar que l’activitat agrària, sigui quin sigui el model escollit, ha d’aconseguir una retribució digna pel o per a la professional de l’activitat agrària. Però no tots els models són iguals i tenen les mateixes conseqüències. Uns models fan desaparèixer la pagesia, d’altres l’assalaritzen, d’altres la fan copartícep amb els consumidors, d’altres... En definitiva uns models deshumanitzen i d’altres humanitzen la pagesia i l’aliment. Pensem-hi
En definitiva estem parlant de models productius, socials, econòmics, paisatgístics i culturals. Cal escollir. En tots els casos no s’ha d’oblidar que l’activitat agrària, sigui quin sigui el model escollit, ha d’aconseguir una retribució digna pel o per a la professional de l’activitat agrària. Però no tots els models són iguals i tenen les mateixes conseqüències per a tothom. Pensem-hi. «El nostre somni és imaginar que en un futur el paisatge més bonic, ordenat i treballat per l’agricultura de proximitat» i no només això «sino també habitat per pagesos que puguin viure de la seva feina amb dignitat i a partir d’un comerç més just i sostenible» (Paraules pronunciades per Marta Lacambra, directora general de la Fundació Catalunya-La Pedrera, en les II Jornada Anual de Productes d’Alimentació Ecològics de la Fundació Catalunya-La Pedrera a Món Sant Benet el 23 de febrer de 2018)
«El suïcida estima la vida: el únic que passa és que no accepta les condicions en que se li ofereix» Artur Schopenhauer (1788-1860) Filòsof alemany.