Page 1


CANONS EN DEFENSA DE LA CIUTAT El turó de la Rovira ofereix als qui el visiten una panoràmica privilegiada de Barcelona. No és casualitat que l’emplaçament acollís durant la Guerra Civil les bateries antiaèries que protegien el cel barceloní dels bombardejos de l’aviació feixista, que a partir del 1937 van castigar severament la ciutat. La fi de la guerra va comportar l’abandonament i l’oblit d’aquest racó desconegut per molts.

Els més desafavorits van trobar en el turó, però, una oportunitat per sobreviure. A partir dels anys 40 i durant gairebé cinc dècades l’indret s’omplí de barraques. Damunt els canons es bastí la història de tots aquells veïns que van lluitar per unes condicions de vida dignes. Molts anys després, l’Ajuntament de Barcelona ha començat els treballs per obrir al públic tot aquest llegat històric.

Text i Fotos: Pau Dachs, Andrés González - Nandín i Irene Urango 40 GRAN BARCELONA


Vistes de la ciutat des de les bateries antia猫ries del Tur贸 de la Rovira

GRAN BARCELONA 41


L’enrajolat que encara es conserva és testimoni del passat barraquista del Turó de la Rovira

L

’any 1937, en plena guerra civil, Barcelona es trobava sota control republicà. Malgrat ser una ciutat a la rereguarda allunyada del front, a partir del febrer d’aquell any va començar a patir els atacs de l’aviació feixista italiana, que la bombardejava indiscriminadament per tal de sembrar el terror i el desànim entre la població. Per aquest motiu les autoritats republicanes van afanyar-se a organitzar un sistema de defensa activa per localitzar i neutralitzar els bombardeigs enemics. Per primer cop a la història es bastia i es duia a terme la defensa d’una ciutat assetjada permanentment des del cel. Com a resultat d’aquesta operació de defensa es van construir diverses bateries antiaèries, entres les quals destacava la del Turó de la Rovira. La DECA (Defensa Especial contra Aeronaus) va considerar el turó com un lloc ideal per

cobrir el flanc nord de Barcelona, a causa de la seva vista privilegiada de la ciutat. El maig de 1937 es va elaborar un primer projecte per construir les tres primeres bases i el març de l’any següent la bateria s’ampliaria amb quatre canons Vickers de 105mm. Les armes antiaèries d’aquella època eren força escasses i precàries, fet que dificultava enormement la defensa. La lenta cadència de tir dels canons no podia res davant la velocitat mitjana dels avions bom-

GB

La vista privilegiada de Barcelona feia del turó un indret ideal per a les defenses antiaèries barders. Explica l’historiador Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), que més que la capacitat real d’abatre

Voluntaris del camp de treball realitzant tasques de neteja i desenrunat

42 GRAN BARCELONA

aeronaus, l’important era “la seva capacitat dissuasiva”. Un cop acabada la guerra, l’exèrcit franquista va desmantellar les bateries, ja inservibles. Els canons van donar pas, a principis dels anys 40, a uns nous ocupants: els barraquistes. El barri de “Los cañones” Barcelona, en plena postguerra, patia una manca crònica d’habitatge. L’onada migratòria, provinent d’altres punts de l’estat a la recerca d’una vida millor, va trobar-se sense un lloc on viure. En poc temps, l’emplaçament militar abandonat del Turó va esdevenir un lloc idoni perquè s’hi instal·lessin els barraquistes. A més de ser un indret apartat i abandonat, els nous habitants aprofitaven les estructures construïdes durant la guerra. En poc temps la zona passaria a ser coneguda popularment com a “barrio de los cañones”- posteriorment es batejaria oficialment com a Marià Labèrnia, pel carrer que hi transcorre- i arribaria a comptar amb prop de 110 construccions. L’indret esdevingué un nucli barraquista molt dinàmic. El director destaca la capacitat d’urbanitzar i construir en un territori molt difícil, amb una gran economia de mitjans. “Hi havia a més una voluntat estètica. Tenien els seus patis, les seves places i fins i tot algun gronxador”. A partir dels anys 50 i 60 el fenomen barraquista arribaria al seu clímax. Davant la manca de serveis de tot tipus, començarien aleshores les primeres reivindicacions per l’accés a l’aigua i la recollida de les escombraries. Les barraques del Turó de la Rovira es van prolongar gairebé cinc dècades. Segons Roca, aquest nucli de barraques dura tant no perquè fossin els ciutadans més precaris sinó tot el contrari: “es tractava d’un barri prou cohesionat com per demanar ser reallotjats en un

lloc adient, proper i podent mantenir-se junts els qui ho volguessin. Com això no s’obtingué d’entrada, l’estada als canons es va perllongar fins que finalment van aconseguir el seu objectiu”. L’any 1984 van aconseguir la construcció dels coneguts com a “Blocs Verds”, del carer José Millán González, uns pisos del Carmel propers on van ser reubicats bona part dels barraquistes. L’enderroc de les últimes barraques del Turó, a principis dels anys 90, va significar la fi del barraquisme a la ciutat. No obstant això, aquell teixit social ha perdurat i bona part dels qui antigament vivien i lluitaven plegats per unes condicions de vida dignes encara avui es continuen trobant al Local Social del Carmel. Desenterrar la història L’any 2006 l’Associació de Veïns de Can Baró va impulsar durant la primera quinzena del mes d’agost la fase inicial d’un projecte emmarcat en la revitalització i recuperació de la memòria històrica del turó. En la iniciativa hi van participar una vintena de joves d’arreu del món que es van dedicar a tasques de desenrunament i neteja de les restes arqueològiques. Toni Coll, director de participiació de l’Agència del Carmel, recorda encara “les pintades i brutícia que caracteritzaven la zona”. Finalment, l’any 2009 l’Ajuntament de Barcelona, des del Districte d’Horta-Guinardó, juntament amb l’Agència del Carmel i el Museu d’Història de la Ciutat (MUHBA) van apostar per aquesta iniciativa i van engegar la recuperació del llegat històric i patrimonial de l’espai. El projecte museístic, desenvolupat en una primera fase, s’ha articulat al voltant de les excavacions arqueològiques, encapçalades per Jordi Ramos, que han analitzat

el material i han recuperat tant les antigues estructures de les bateries antiaèries com de les barraques. “La intervenció ha sigut molt discreta. No volem que es converteixi en un espai forçat, el mostrem tal com és, les restes que se’n conserven i que encara es poden apreciar” assegura Roca. En la mateixa línia, Coll opina que “el turó ha de ser un espai obert als veïns de la ciutat. Forma part d’una història que cal conèixer i recuperar”. Tot i així, assegura que encara es produ-

GB

La revitalització de l’espai pretén recuperar la memòria i el patrimoni històric que s’hi conserva eixen actes incívics que obliguen a un manteniment constant de l’espai. La intervenció també compte amb panells informatius que ajuden al visitant a reconstruir la memòria del turó a través d’explicaicons i fotografies de l’època. Actualment, el Museu d’Història de la Ciutat és l’encarregat de gestionar l’espai. Dos vegades al mes organitza visites guiades que abracen la història del turó des de les restes ibèriques que també s’hi han localitzat fins a la Barcelona metropolitana actual. Mònica Blasco, cap de programes del MUHBA, valora molt positiament la iniciativa d’obrir als visitants aquest trocet d’història de la ciutat: “hem aconseguit fer una periodització de les visites perquè la demanda ho permet”. Tot i així reconeix que cal posar en marxa una segona fase de recuperació encarada a fixar un petit espai museístic al turó, així com millorar la senyalització de la zona perquè sigui més fàcil accedir-hi. p


MOLT PERSONAL Granadina de 66 anys la Custodia encara recorda aquell fred dos de novembre de 1947, quan amb dos anys va emprendre un viatge de tres dies en tren fins a Barcelona. Després que el seu pare perdés la feina a Renfe per mantenir-se fidel a la República, la família va decidir traslladar-se a la ciutat comtal en busca d’una nova oportunitat. Per 500 pessetes van comprar la barraca 62 del carrer Ramon Casellas, al barri del Carmel. Infermera de professió, a la dècada dels setanta funda, juntament amb el seu marit, l’Associació de Veïns del Carmel i es converteix en la cara visible de la lluita per aconseguir vivendes i condicions de vida dignes al barri. L’any 1984, el patronat municipal de l’habitatge els va lliurar els coneguts com a “blocs verds”, al carrer José Millán González. La seva història personal ens acosta a una part de la ciutat que, durant anys, va romandre en l’oblit.

ENTREVISTACUSTODIA MORENOANTIGA BARRAQUISTA DEL BARRI DEL CARMEL

“La dignitat és de les persones, no dels habitatges on viuen” R

licia, era fins i tot divertit. La nostra estratègia era que les dones anéssim al davant, perquè a nosaltres no s’atrevien a pegar-nos. A aquest barri hi vam tenir gent molt lluitadora i amb gran visió de futur. Vam aconseguir l’escola Tramuntana i un centre de salut. Crec que els barraquistes, dins l’anomenat cinturó vermell de Barcelona, vam tenir un paper important en lla lluita per la fi del règim franquista. Altres barris no van tenir temps d’organitzarse , els van tombar les barraques i els van portar on les autoritats van voler: a polígons a la Verneda, la Mina... Pel que fa a la premsa, ens va ajudar molt. Nosaltres muntàvem cristos i ells ens llençaven. A Huertas Clavería el consideràvem la nostra veu, vaig assistir al seu enterrament.

ecorda com va anar a parar a una barraca? Quan vam arribar en tren a Barcelona ens esperaven ns amics dels meus pares que ja vivien a la ciutat. Ens havien buscat un pis al barri de Gràcia, però quan hi vam anar vam saber que l’hauríem de compartir amb quatre famílies més. Vam marxar i els nostres amics ens van portar a casa seva, que no era altra que una de les barraques del Sagrat Cor, situades aquí on som ara, al Carmel. Als meus pares se’ls va caure el món als peus, però vam acabar comprant una barraca ja feta per 500 pessetes.

Qui vivia a les barraques? Aquí al Carmel hi havia tres zones de barraques: les que anomenàvem del Sagrat Cor, on jo vivia, al carrer Ramón Casellas; les del Turó de la Rovira, conegudes com “Los cañones”, i les del carrer Francisco Alegre. A nosaltres se’ns coneixia pels del Sagrat Cor perquè teníem una imatge religiosa, que encara avui mantenim i que hara s’ha de restaurar. En total érem més de 700 barraques i s’ha de pensar que a gairebé totes hi vivien famílies nombroses. Hi vivíem els immigrants fonamentalment andalusos, però també extremenys, castellano-manxegs i gallecs arribats des del 41 a Catalunya. El barraquisme va ser com una taca d’oli que es va estendre. Com eren les condicions de vida? Cal dir que el tracte que vam rebre els immigrants de l’època va ser el mateix que estan rebent els extracomunitaris avui dia: controls a les estacions de tren, expulsions...Pel que fa a les barraques, la vida era molt dura. Eren cases fetes amb materials del bosc: fang, troncs...Es construïen clandestinament, durant la nit, i de mitjana no feien més de 30 metres quadrats. A l’ hivern passàvem fred i a l’estiu dormíem al carrer per la calor. Estàvem envoltats de fang, per anar a treballar baixàvem amb botes d’aigua i ens posàvem les sabates en tocar l’asfalt, i fins que no vam tenir aigua, les necessitats les fèiem en forats...vam ser pioners en els contenidors ecològics! Tot i així tinc un record molt feliç d’un ambient familiar on cada barraques era un lloc de pas continu de gent.

Moreno en una manifestació per la vivenda l’any 1976 Quan van començar la lluita per aconseguir millores? L’any 1969, els barraquistes més reivindicatius vam ens vam agrupar amb altra gent del Carmel. Molta gent del barri no vivia en barraques, però sí en condicions infrahumanes. Així va néixer el Centre Social del Carmel, emparat per l’Església, però només érem quatre gats. Fins que l’any 72 les associacions de veïns es van legalitzar i vam crear l’Associació de Veïns del Carmel. Llavors va començar a venir gent. La primera manifestació va ser per aconseguir cubells d’escombreries, el 1973. Vam tallar el trànsit fent una bona muntanya de bosses d’escombreries . Es va organitzar un bon merder, i cinc dies més tard ja teníem els cubells. Després vam aconseguir la llum i l’aigua. Com van respondre les autoritats i l’opinió pública? Viure al bosc tenia l’avantatge que podíem despitar la po-

Ser barraquista era un estigma? I tant. Vam rebre una doble marginació, l’administrativa i la ciutadana. El primer que ens vam haver de treure va ser la por. Érem gent a la misèria, la majoria havíem patit represàlies polítiques, teníem la consciència de classe reprimida. Pel que fa al tractament social, molts no dèiem que érem barraquistes. Jo em limitava a dir que vivia al carrer Ramón Casellas 62. Una vegada, després que m’entrevistessin per la ràdio, la caixa a la qual pertanyia la clínica on treballava, que no en sabia res, em va oferir un pis. El vaig rebutjar perquè no volia abandonar la lluita de la que tots els barraquistes formàvem part. Sempre s’ha parlat de les vivendes dignes, però jo defenso que la dignitat és de les perones, no dels habitatges on viuen. Finalment vàreu aconseguir els pisos que reclamàveu. Com érem a la muntanya i no els molestàvem, no van volen tirar-nos les barraques fins tard. Els primers enderrocaments van ser el 1977, per aquells que van voler marxar a pisos de protecció oficial a Canyelles, a Nou Barris. Vam entendre els seus motius per marxar, tot i que emocionalment fos dur separarn-os. Però nosaltres ens volíem quedar aquí, així que vam aguantar fins que el 1984 vam aconseguir els pisos on vivim avui. Els últims barraquistes van ser reubicats l’any 1990. p GRAN BARCELONA 43

Canons en defensa de la ciutat  

El turó de la Rovira ofereix als qui el visiten una panoràmica privilegiada de Barcelona. No és casualitat que l’emplaçament acollís durant...

Advertisement