L'arquitectura tradicional catalana com a patrimoni etnològic Roger Costa, direcció general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat de Catalunya; Ferran Estrada, departament d’Antropologia Social. Universitat de Barcelona; i Fabien Van Geert, departament d’Antropologia Social. Universitat de Barcelona
resum
XXXVIIIè CURSET. ARQUITECTURA TRADICIONAL: ESSÈNCIA O FORMA
L'article tracta de l'arquitectura tradicional catalana com a patrimoni etnològic. D'una banda, s'explica l'encaix d'aquest tipus d'arquitectura dins del patrimoni etnològic i com se n'aborda l'estudi des de l'antropologia. De l'altra, es presenten les accions desenvolupades des de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat de Catalunya en aquest àmbit. Finalment, el cas de l'exposició «Construint el territori: arquitectura tradicional i paisatge a Catalunya» permet aprofundir en la mirada etnològica al patrimoni arquitectònic tradicional.
84
L'arquitectura tradicional com a patrimoni etnològic És prou coneguda la controvèrsia entorn de la manera d'anomenar el que coneixem com a arquitectura tradicional o popular i quins són els trets bàsics que la caracteritzen. No volem entrar aquí en aquest debat, sinó presentar un marc conceptual a partir del qual abordar l'arquitectura tradicional com a patrimoni etnològic. El concepte de patrimoni no té una definició precisa i consensuada i el seu abast és variable. En general, fa esment de tot allò que socialment es considera que s'ha de transmetre d'una generació a la següent en nom del bé comú, amb independència del seu interès utilitari. Es
tracta d'elements materials o immaterials als quals s'assignen uns valors artístico-estètics, històrico-culturals o ecològico-naturals que en determinen l'interès. Però el patrimoni no és una realitat per si mateixa, sinó una construcció sociocultural. Tot i que els valors que s'hi associen són percebuts com a intrínsecs als elements mateixos, cap element té unes qualitats que el converteixin en patrimoni automàticament. La valoració d'un element natural o cultural com a patrimoni suposa, per tant, un procés de selecció, d'ordenació i d'assignació de nous usos i significats a partir de criteris del present. D'una banda, el patrimoni representa el passat d'un col·lectiu social i simbolitza la identitat d'aquest grup en connectar-lo amb els seus orígens. De l'altra, esdevé un recurs econòmic, sobretot en l'àmbit del turisme, a causa de la seva capacitat d'atreure consumidors de productes patrimonials i també d'afegir un plus de prestigi a altres mercaderies. El terme patrimoni etnològic sorgeix a la dècada de 1980, quan l'interès creixent pel patrimoni i pels seus usos polítics i econòmics portà a ampliar el concepte a àmbits molt diversos. L'extensió del concepte està relacionada amb la terciarització de l'economia i amb la reacció local enfront dels processos de globalització. En aquest context, determinats aspectes de la vida quotidiana del passat –costums, arquitectura, eines i formes de treball i de vida d'un passat rural i preindustrial– van ser definits com a patrimoni etnològic perquè es consideraven representatius d'un món que estava desapareixent i simbolitzaven la cultura pròpia enfront d'altres cultures o de l'homogeneïtzació provocada per la globalització. Tanmateix, a banda dels problemes que comporta aquesta visió arcaïtzant i estàtica, es tracta d'una categoria que engloba una gran diversitat d'aspectes solapats i que són difícils de destriar d'altres àmbits patrimonials. Per