XLIè CURSET AADIPA. CAMINS D'AIGUA. RESTAURACIÓ I ÚS DEL PATRIMONI HIDRÀULIC

AGRUPACIÓ D’ARQUITECTES PER A LA DEFENSA I LA INTERVENCIÓ EN EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic

XLIè Curset Jornades Internacionals sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic Barcelona 13-16.12.2018

AGRUPACIÓ D’ARQUITECTES PER A LA DEFENSA I LA INTERVENCIÓ EN EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic

XLIè Curset Jornades Internacionals sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic Barcelona 13-16.12.2018

Aquesta publicació recull les ponències presentades en el marc del XLIè Curset. Jornades Internacionals sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic: Camins d’aigua. Restauració i ús del patrimoni hidràulic, organitzat per l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectures de Catalunya (COAC) i celebrat a Barcelona del 13 al 16 de desembre de 2018. Comitè organitzador Jaume Busquets Raventós, arquitecte director Maria Llinàs Català, arquitecta directora Rosa Bosch i Palau, arquitecta Marc Piqué i Gascón, arquitecte Albert Sanchez Esplugas, arquitecte Representants de la Junta Directiva de l’AADIPA Àlex Gràvalos i Torner, arquitecte, secretari tècnic Marta Urbiola i Domènech, arquitecta, tresorera Coordinació de la publicació Jaume Busquets Raventós, arquitecte director Maria Llinàs Català, arquitecta directora

Actes del Curset

Disseny gràfic i maquetació: Xavier Solé / Disseny Visual Traducció i transcripcions a l’anglés: Paul Doncaster Impressió: Gràfiques Alpres ISBN: 9788496842-77-9 Dipòsit legal: B 17820-2020 Els textos d’aquest recull es publiquen tal i com han estat enviats pels seus autors, sense correccions lingüístiques ni estilístiques. © dels textos: els respectius autors. © de les imatges: els autors dels textos, a no ser que s’especifiqui el contrari al peu. © de l’edició: l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectures de Catalunya (COAC). Plaça Nova núm. 5, sisena planta, Barcelona (08002). No es permet la reproducció total o parcial d’aquesta publicació, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà (sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o per qualsevol altre mètode) sense el permís previ, explícit i per escrit dels titulars dels respectius copyrights.

Agraïments L’edició d’aquest llibre ha estat possible gràcies al suport institucional del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA). Volem donar les gràcies, especialment, a tots els col·laboradors del XLIè Curset en els seus diferents nivells de participació: com a part del Comitè organitzador, a Rosa Bosch i Palau, arquitecta, Marc Piqué i Gascón, arquitecte i Albert Sánchez Esplugas, arquitecte. Donem les gràcies també a les institucions públiques i patrocinadors privats, pel seu suport continuat; als ponents, per la seva participació en el XLIè Curset; als professionals i col·laboradors que van fer possible les diferents visites del pre-Curset realitzades a totes les demarcacions de Catalunya i el viatge a Alemanya i Països Baixos; i al Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, per la seva especial contribució amb l’exposició itinerant «El Rec Comtal». Un agraïment especial a Jordi Rogent, Alfred Pastor i Antoni Vilanova, per les seves aportacions al programa del Curset, a Mireia Barnadas i Marta Urbiola per la seva col·laboració en l’obtenció de recursos econòmics, i a Marta Marín per la seva inestimable tasta administrativa. També volem agrair la dedicació de l’equip de suport durant les Jornades: Carmen Fonseca, Fiorella Schiavo i Isabel Gómez. Dedicat a tots aquells que ens han ensenyat a entendre i estimar el territori i el patrimoni.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic.

Índex

Pròleg................................................................................................................................................................................................................................. 6 Assumpció Puig i Hors. Degana del COAC Presentació.................................................................................................................................................................................................................... 7 Antoni Vilanova i Omedas. President de l’AADIPA Introducció...................................................................................................................................................................................................................... 9 Maria Llinàs Català i Jaume Busquets Raventós. Arquitectes. Directors d’aquesta edició del Curset Proveïment La ciudad y las aguas: el imaginario del agua en el próximo oriente antiguo....................................................................... 16 Pedro Azara Nicolás Libratio aquarum: sociedad e ideología en torno a los acueductos hispanorromanos................................................... 21 Javier Andreu Pintado La arquitectura del agua en el Somontano. Los pozos fuente ...................................................................................................... 26 José Antonio Pardina Mata L’aqüeducte de Sant Pere de Riudebitlles i la cisterna romana de Can Valls de la Roca (Gavà). La pervivència de l’ús i la consolidació material del patrimoni hidràulic.................................................................................. 30 Joan Closa Pujabet, Toni Barcons Grau i Àlvar Caixal Mata L’arquitectura de l’aigua a Xàtiva..................................................................................................................................................................... 37 Santiago Tormo Esteve i Joaquim Corts Pérez El Dipòsit del Pla de l’Aigua de Lleida............................................................................................................................................................ 42 Marc Sans Gilabert La Mina de l’Arquebisbe de Tarragona.......................................................................................................................................................... 46 Xavier Climent Sánchez De Barcino al segle XXI. L’abastament històric d’aigua a la ciutat de Barcelona i el seu patrimoni........................ 51 Manel Martín Pascual Aigua i Patrimoni a Barcelona............................................................................................................................................................................. 56 Carme Miró i Alaix i Marc Aureli Santos Ruíz El Llibre de les fonts del mestre Socies........................................................................................................................................................ 61 Xavier Cazeneuve i Descarrega El canal del Llano de Barcelona. Primer projecte d’abastament metropolità........................................................................ 65 Joan Gaya i Fuertes i Assumpció Feliu i Torras El Dipòsit del Rei Martí ............................................................................................................................................................................................ 73 ARCHIKUBIK (Marc Chalamanch, Miquel Lacasta, Carmen Santana )

3

El pantà de Vallvidrera............................................................................................................................................................................................ 80 Josep Mascaró i Català i Idoia Martin i Giró Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques....................... 85 Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau Taula rodona. El Rec Comtal................................................................................................................................................................................. 94 Ricard Vinyes Ribas, Carme Miró i Alaix, Carles Enrich Giménez i Carme Ribas Seix Recuperació del dipòsit de Can Boada per al patrimoni industrial català............................................................................... 101 David Garcia Carrera Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics De la sèquia de Manresa al Parc de la sèquia: un passeig per 600 anys d’història. Evolució i usos d’un canal medieval en funcionament........................................................................................................................................................... 108 Jordi Piñero Subirana i Laia Muns Serra Camins d’aigua: sistema de reg a les hortes termals........................................................................................................................... 113 Elena Albareda-Fernández i Marta Serra-Permanyer Manteniendo estilos. Canales de Urgel........................................................................................................................................................ 119 Miguel Varea Casado El patrimoni del riu Llobregat.............................................................................................................................................................................. 126 Xavier Segura i Grau El Canal de la Infanta, patrimoni de sostenibilitat................................................................................................................................. 131 Esther Hachuel Fernández i Xavier Llobet i Ribeiro Gestió de la xarxa de clavegueram i de fonts de beure/ornamentals de la ciutat de Barcelona (Font màgica)................................................................................................................................................................................................................. 136 Gustavo Ramon Wilhelmi Museu de les Aigües. Geometria de l’aigua i coneixement............................................................................................................... 144 David Rovira Pujol Urbanización de los espacios exteriores del Museu de les Aigües............................................................................................. 147 Ángel Cerezo Cerezo i Elisa Battilani Camins d’aigua a la Serra de Tramuntana, Mallorca.............................................................................................................................. 150 Antonio Lozano Ruiz, Maria Francisca Cursach Pastor i Gabriel Ordinas Marcè L’arquitectura de sa pluja a Menorca i la restauració de s’Aljub de Mercadal....................................................................... 155 Jesús Cardona Pons i Ferran Vizoso Rodríguez La arquitectura de la presa de Alicante, en el municipio de Tibi................................................................................................... 162 Santiago Varela Botella i Santiago Varela Rizo El sistema de saneamiento de la fortaleza de San Fernando de Figueras............................................................................. 176 Rafael Vila Rodríguez La xarxa d’abastament d’aigua a la Cartoixa d’Escaladei.................................................................................................................. 181 Josep Maria Vila Carabasa, Carlos Brull Casadó i Andreu Alfonso Jardí Fons vitae. Desde los manantiales de Alcalá de Guadaira hasta la alberca del Cenador del León del Real Alcázar de Sevilla.................................................................................................................................................................................... 185 María Dolores Robador González

4

El Aflaj Omani y su papel en la construccion del paisaje cultural del interior montañoso del sultanato............. 193 Luis Franco Lahoz i Sixto Marín Gavín Ecosistemas históricos en la cuenca del río Perfume. Modelos emergentes de gestión para el Conjunto de Monumentos Patrimonio de la Humanidad de Hue, Vietnam.................................................................................................... 199 Alba Victoria Zamarbide Urdaniz Transport, indústria i energia The criteria to value the heritage of the water industry.................................................................................................................... 210 James Douet La navegació en el tram baix del riu Ebre.................................................................................................................................................... 214 Cinta Masdeu Margalef i Dídac Gordillo Bel Canal & River Trust – Conserving our Waterways Heritage: Anderton Boat Lift and Pontcysyllte.......................... 220 Kate Lynch The Montgomery Canal - its history, its heritage and its restoration, working in Partnership................................... 226 John Dodwell Actuaciones en el Canal de Castilla dentro del Plan Nacional de Patrimonio Industrial................................................ 231 Alberto Humanes Bustamante Intervenciones en el Canal de Castilla.......................................................................................................................................................... 234 José Ignacio Díaz-Caneja Rodríguez Las principales obras hidráulicas europeas previas a la máquina de vapor. Marly en Versailles, La Samaritaine de París, las bombas de Peter Morice en Londres y los Artificios del agua de Juanelo Turriano en Toledo..................................................................................................................................................................................................... 240 Xavier Jufre Garcia Actuacions del Consell de Mallorca per a la recuperació dels molins de vent d’extracció d’aigua.......................... 247 Aina R. Serrano Espases i Jerònia Florit Zuazaga La Farinera de Castelló d’Empúries, de fàbrica de farina a museu industrial........................................................................ 254 Carme Gilabert i Valldeperez i Narcís Reverendo i Hospital Taula rodona. El barri del Rec d’Igualada. La recuperació d’un teixit industrial i motor de la ciutat........................ 259 Carles Crespo Veigas, Raquel Lacuesta Contreras, Francesc Balañà Comas i Albert Casals i Balagué L’aprofitament industrial de l’aigua a la Vall Fosca: les centrals hidroelèctriques............................................................. 271 Antoni Vilanova i Omedas i Susanna Moya i Segura La Mola, un camí d’aigua a La Pobleta de Bellveí.................................................................................................................................... 278 Susanna Castells i Jordana Les colònies industrials de la vall del Llobregat, aigua i energia.................................................................................................. Rosa Serra Rotés

283

Taula rodona. Colònies Industrials del Ter, Freser, Cardener i Llobregat ...................................................................... 289 Rosa Serra Rotés, Ramon Gumà i Esteve i Jordi Planelles Salvans Activitats complementàries i de divulgació Visites, viatge, sopar, exposició...................................................................................................................................................

297

5

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic.

Pròleg Assumpció Puig i Hors Degana del COAC

“Oblidem que el cicle de l’aigua i el cicle de la vida són un mateix”

Catalunya, daten des de l’època romana, i que esdevenen un

deia l’explorador Jacques-Yves Cousteau. El XLIè Curset Camins

llegat d’incalculable valor històric, geogràfic i sociològic, i segon,

d’aigua: Restauració i ús del patrimoni hidràulic va reflectir, sen-

perquè el seu ús és generador directe de progrés, benestar i

se límits, la relació indissoluble entre aigua i vida, sobre la qual

dinamisme econòmic.

el patrimoni juga un paper fonamental. Aquest llibre n’és testimoni.

L’aigua i la seva cultura són un dels principals pilars de les societats, tal com els Objectius per al Desenvolupament Sostenible

Parlar de patrimoni hidràulic és parlar d’agricultura, de rama-

reconeixen. Un dels reptes que el nostre planeta ha d’abordar

deria, d’indústria, de comunitats sostenibles i de desenvolupa-

amb urgència és la cada vegada més propera escassetat dels

ment econòmic. Però també és parlar de l’adaptació de les es-

recursos, entre els quals figura l’aigua. La preservació del patri-

tructures patrimonials a les necessitats actuals, de preservació

moni hidràulic ens ha de recordar precisament la importància de

del llegat i de la sostenibilitat del sistema. Ens trobem davant

l’aigua al llarg del temps.

d’un element comú a totes les civilitzacions i cultures. En aquest context, els arquitectes som claus. Ens trobem en Tot i això, moltes de les obres d’enginyeria que van permetre fa

un moment per repensar el model de creixement, en el qual

segles acostar l’aigua a poblacions i àrees rurals, sigui per domi-

minimitzem l’impacte en el territori i siguem capaços de reduir

nar-la o utilitzar-la, van passar a l’oblit, exemptes de cura. Com

la nostra petjada ecològica. En aquest camí, la singularitat que

veurem en les següents pàgines, en altres casos, disrupció,

representa el patrimoni hidràulic el dota d’un paper cabdal, per

excel·lència i expertesa es donen la mà per adaptar amb rigor

la seva relació directa amb la qualitat de vida de les persones i

les estructures patrimonials hidràuliques a un context on prima

la prosperitat de les comunitats. Els professionals tenim la res-

l’eficiència energètica i de materials. A casa nostra, l’impuls a

ponsabilitat i oportunitat de connectar el cicle de l’aigua i el cicle

propostes innovadores han permès posar en valor antigues edi-

de la vida.

ficacions i donar així resposta als requeriments socials. En aquest sentit, la restauració del patrimoni hidràulic revesteix d’especial interès. Primer, perquè recupera instal·lacions que, a

6

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic.

Presentació Antoni Vilanova i Omedas Arquitecte President de l’AADIPA

Novament ens trobem davant un fet molt positiu per l’Agrupació

i material de les administracions, l’ajuda dels patrocinadors i la

d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni

feina, moltes vegades amagada, d’altres col·laboradors que han

Arquitectònic (AADIPA) i que es genera al voltant de l’activitat

facilitat l’assoliment d’aquest repte, com és la recopilació, ma-

formativa i divulgativa més dilatada en la llarga història del Col·

quetació i edició -en format digital i imprès- per deixar constàn-

legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC): la celebració de les XLI

cia d’unes jornades que van constituir, sens dubte, un gran èxit.

Jornades Internacionals sobre la Intervenció en el Patrimoni Ar-

Per aquesta raó, entre d’altres, el llibre que teniu a les mans,

quitectònic, el tradicional Curset.

Camins d’aigua. Restauració i ús del patrimoni hidràulic, és un encert i un regal que ens fan els directors i la resta de membres

L’edició d’aquest llibre representa, primer de tot, la voluntat dels

de l’equip editor posant-nos a l’abast les aportacions i reflexi-

seus directors i de tot l’equip organitzatiu en deixar constància

ons multidisciplinars que es varen presentar en el marc de les

escrita i documental posant a l’abast una eina de consulta i di-

jornades.

vulgació, útil tant pels assistents com per la resta d’arquitectes, altres tècnics i professionals, així com estudiants i investigadors

La història que relliga l’aigua i l’arquitectura és, de fet, mil·lenà-

que treballen en el camp de la intervenció en el patrimoni cultural.

ria i, per tant en si mateix és un fenomen cultural que ha estat analitzat des d’escales molt diverses i que se situen en l’esta-

Per l’entitat que tinc l’honor de presidir és un motiu d’orgull con-

bliment dels vincles naturals i el treball de les civilitzacions, ex-

templar, de nou, que el treball i l’esforç que han portat a terme,

pressat tant a les urbs com en el territori.

al llarg de més d’un any, els nostres companys Jaume Busquets i Maria Llinàs no s’hagi vist limitat únicament a organitzar i de-

Un dels millors exponents en l’idea d’urbanitzar l’aigua per for-

senvolupar, de forma brillant, l’edició de l’any 2018 del Curset

mar una ciutat és el cas de Venècia. Gran part de la riquesa dels

sinó que, a través d’aquesta publicació, es contribueixi a la for-

valors patrimonials que disposa és conseqüència de la mate-

mació, es promogui el debat i s’ofereixi coneixement sobre un

rialització d’una voluntat forjada sobre una paradoxa: edificar

tema, plural i divers, com és el patrimoni de l’aigua.

damunt l’aigua, construir damunt la inconsistència, desafiar l’inabastable d’aquest element i aixecar una ciutat on l’arqui-

Cal agrair, també, l’ajuda i la col·laboració de tots els participants,

tectura i l’aigua conformen el seu paisatge natural convertit en

especialment dels ponents i conferenciants, el suport econòmic

patrimoni.

7

Presentació

La recuperació dels valors culturals, socials i de civilització, que

ginaris, les tradicions, les tecnologies, les pràctiques i les creaci-

emanen a Venècia i que ningú posa en dubte, ans el contrari,

ons dels respectius hàbitats, mostrant en la pràctica els criteris

ha d’esdevenir un dels principals objectius i reptes a abordar,

del que avui consideraríem com a desenvolupament sostenible.

també, en casos més modestos, posant en relleu en els nivells que pertoqui, la identitat i personalitat que l’aigua ha forjat, al

En síntesi aquest llibre ofereix, des de una àmplia perspectiva

llarg de la història, en els diferents llocs del món.

en l’aspecte geogràfic, plural i rigorosa en les casuístiques particulars dels temes abordats, establir un únic fil conductor sota el

La diversitat cultural manifestada en el reconeixement del

títol Camins d’aigua, escollit pels autors per posar de manifest

passat, la recuperació del llegat històric i les propostes per a

un conjunt de reflexions i intervencions significatives a l’entorn

la seva dinamització constitueixen un dels principals valors en-

de “les infraestructures i mecanismes possibles amb que con-

tesos com a patrimoni de la humanitat. Des de la importància

duir, canalitzar i, en definitiva, treure profit de l’aigua”.

de l’aigua a l’antiga Mesopotàmia, fins les infraestructures desenvolupades en les construccions de les centrals hidràuliques

Des d’òptiques i plantejaments diferenciats, com pertoca a

i recloses del segle XX com a símbol de l’aprofitament integral,

l’esperit del Curset, es recullen un seguit de propostes molt

passant pels aqüeductes romans, els canals de la il·lustració i

diverses, fruit del diàleg establert entre els autors i els seus

els dipòsits, es pot fer una lectura del significat dels diversos

respectius àmbits de treball. Totes elles s’expressen a través

treballs que la humanitat ha anat fent, en accions diverses,

de les intervencions realitzades en una voluntat de mostrar

d’aquest bé preuat. Hem vist com s’ha anat dominant, entre la

continguts teoricopràctics segons una clara visió pedagògica

temença pels desastres periòdics que originava i la necessitat

i formativa, sense condicionar noves aportacions que, en tot

com a recurs, al llarg de milers d’anys d’història, fruit de la con-

cas, hauran de posar en relleu les noves formes d’intervenció

tribució col·lectiva i les aportacions humanes, a través dels ima-

en el futur.

8

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic.

Introducció Maria Llinàs Català i Jaume Busquets Raventós Arquitectes Directors del XLI Curset

Des de fa 40 anys, l’Agrupació per a la Defensa i la Intervenció

nova lectura d’aquest, complementant la visió purament geo-

en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectes

gràfica.

de Catalunya (COAC) organitza el “Curset. Jornades Internacio-

- Ésser una temàtica amb poc tractament acadèmic i divulgatiu

nals sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic”.

fins ara. - L’enormement ampli i variat ventall de casos d’estudi disponi-

L’edició XLIª, celebrada del 13 al 16 de desembre 2017, es titulà

bles, amb notable presència arreu de tots els territoris.

“Camins d’Aigua. Restauració i ús del patrimoni hidràulic”.

- La multidisciplinarietat que aplega entorn seu, tant a nivell d’estudi i restauració, com d’usuaris i gestors.

L’objectiu del Curset va ser atansar-nos a una de les parts del Patrimoni més ignorades: el Patrimoni Hidràulic, el qual, parado-

PERSPECTIVA HISTÒRICA

xalment, constitueix un dels fonaments de totes les cultures i civilitzacions del món.

Per al món romà poder garantir el subministrament d’aigua corrent a les ciutats formava part del seu procés fundacional, a

Des de l’abastament per al consum de boca, passant per la ir-

vegades amb proveïments des de grans distàncies i amb cons-

rigació agrícola, l’aqüicultura, el transport i la producció energè-

truccions espectaculars (arcuacions, sifons, dipòsits coberts,

tica i fabril, fins arribar al sanejament i els usos lúdics, l’home

sistemes de filtrat i decantació...), motivades tant per criteris

ha manipulat l’aigua per infinitat d’usos i aplicacions. No cal dir

de qualitat i durabilitat com de simbolisme i representació. L’ex-

que sense ella no viuríem, però sovint no ens podem imaginar

pansió de la cultura islàmica és indestriable del seu domini de

quantes dimensions té aquesta afirmació.

l’agricultura de regadiu i la conducció de les aigües a través de qanats, sèquies, aflaj i aljubs. A l’Edat Mitjana, a Europa emer-

Creiem que el tema d’aquestes jornades és especialment inte-

geix una forma motriu de molins, fargues i batans alimentats

ressant en el moment actual, entre altres, pels següents motius:

per canals i rescloses, que a partir de la segona meitat del segle

- El poc reconeixement atorgat fins ara al Patrimoni de l’Aigua

XVIII esdevindran les primeres fàbriques de la revolució industri-

en general (talment ha passat amb el Patrimoni Industrial).

al. Alhora, una xarxa de canals navegables relligaran els rius del

- El creixent reconeixement pel Paisatge com a valor social i el

continent per fer possible el comerç i transport de mercaderies

Paisatgisme com a disciplina del Territori, que permet fer una

a baix cost i a llargues distàncies.

9

Introducció

Per realitzar tot això, al llarg dels segles la humanitat ha cons-

tribució selectiva i sempre per gravetat, emmagatzematge de

truït multitud d’infraestructures: canals navegables, xarxes de

l’aigua a la cota superior per generar una pressió aprofitable,

reg, aqüeductes, rescloses, aljubs, edificis de tot tipus (molins,

i turbines per convertir la força de l’aigua en energia motriu i

fàbriques, dipòsits, habitatges...) i enginys diversos (comportes,

electricitat.

bombes, elevadors de vaixells...), que representen sovint les construccions humanes més grans de la seva època, a més de

Al llarg del Curset s’ha volgut mostrar la dificultat tècnica i tec-

proeses tècniques i tecnològiques. Sempre construïdes respo-

nològica que s’amaga darrera de cadascun d’aquests elements,

nent a un disseny estrictament ajustat a l’ús requerit, però, tot i

i constatar que les limitacions imposades per les forces físiques

això, mai mancats d’un esperit estètic, simbòlic i de voluntat de

de la natura (gravetat, fricció, resistència...) sobre uns mateixos

representació. Moltes d’aquestes infraestructures centenàries i

problemes comuns arreu del món (com acumular i conduir les

mil·lenàries es mantenen encara dempeus, i en ús -en el seu ús

aigües el més lluny possible del seu punt de captació amb el mí-

original, fins hi tot-.

nim esforç) no han impedit la creació d’una enorme diversitat de solucions, adaptades a diferents climes, materials, tecnologies,

AIGUA, GRAVETAT I FÍSICA

usos i societats.

El savi coneixement i domini de la interacció de l’aigua amb la

I hem mostrat també com la creativitat humana, al llarg dels

força de la gravetat han guiat sempre el disseny i la construcció

segles, ha jugat amb l’acció de la gravetat sobre el moviment

dels sistemes d’aprofitament de les aigües: a la (aparent) faci-

de l’aigua amb la tecnologia: molins, sínies, turbines, bombes,

litat d’aprofitar el desplaçament natural de l’aigua impulsada

rescloses, etc.

per la gravetat s’hi oposava la dificultat d’elevar de cota grans volums d’aigua amb les (limitades) tecnologies disponibles his-

AIGUA I CIUTAT: PROVEÏMENT, HIGIENE, SALUBRITAT I USOS

tòricament. El refinat coneixement empíric de conceptes físics

LÚDICS

com energia potencial i energia cinètica, fricció, erosió, velocitat, acceleració, inèrcia... es materialitza en canalitzacions de pen-

Dels possibles usos de l’aigua, sens dubte el consum humà di-

dents mínimes al llarg d’enormes distàncies, sistemes de dis-

recte és el primordial. Quan els humans comencen a agrupar-se

10

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic.

en grans assentaments, el proveïment d’aquesta aigua també

guda de les civilitzacions a partir dels períodes d’ús d’aquests

tendirà a resoldre’s de manera col·lectiva, cercant l’eficiència.

sistemes urbans: des de la caiguda de l’imperi romà fins al s. XIX a Europa no es tornaran a construir sistemes de sanejament

Però el proveïment d’aigua de boca planteja l’exigència de la

urbans.

qualitat i salubritat d’aquesta aigua: històricament, per garantir-ne la qualitat s’han escollit fonts d’aigua subterrànies (pous,

Completa la llista dels usos personals de l’aigua la higiene corpo-

mines, qnats) en preferència a les aigües superficials fluents o

ral, concepte a mig camí de la salut, l’oci i el ritual religiós, i sovint

estancades (rius, llacs, pantans).

viscut més com activitat pública que no pas privada: recordem el cas dels banys àrabs, les termes romanes i les contempo-

Al llarg dels temps, totes les grans cultures urbanes varen de-

rànies, els rituals religiosos d’ablucions i bateigs... per acabar

senvolupar sofisticats sistemes de proveïment d’aigua, molts

en l’actual cultura de l’esport de l’aigua en forma de piscines,

dels quals s’han conservat i mantingut en ús fins al dia d’avui.

saunes, etc. Complementàriament, serà en els segles XIX i XX

Sistemes que sovint adquirien un gran protagonisme en l’espai

que a Occident es desenvoluparà la higiene personal d’àmbit

públic, per exemple en forma d’infraestructures monumentals,

domèstic i privat, ja vinculada gairebé exclusivament a la salut.

com ara fonts, dipòsits, torres d’aigua o arcuacions.

I finalment, després de les necessitats físiques es satisfan les sensorials: del domini de l’agricultura i l’aigua en derivaran la jar-

A més, les civilitzacions més sofisticades (p. e. Roma) es varen

dineria i el paisatgisme. Ja des de les cultures mesopotàmiques

veure obligades a desenvolupar també complexos sistemes de

i egípcia (a Occident), es desenvolupa una tradició de jardins pú-

sanejament de les ciutats, per tal de garantir la correcta evacu-

blics i privats concebuts únicament per al gaudi humà, on l’aigua

ació de residus i deposicions. De fet, es pot seguir l’auge i cai-

té sovint un paper protagonista i carregat de simbolismes. AIGUA I AGRICULTURA

Núvol de les paraules clau dels articles del llibre.

El desenvolupament de l’agricultura es dóna en paral·lel al creixement de les primeres ciutats i les civilitzacions urbanes. L’expansió de l’agricultura de regadiu requereix una gran capacitat de recursos (tant humans com materials), que només grans concentracions humanes estructurades poden escometre. Si conduir l’aigua per gravetat requereix coneixements tècnics notables, no menys el reg per inundació, on el pendent del terreny ha de ser suficient per a garantir el moviment de l’aigua però no excessiu per evitar els efectes de l’erosió. Això exigeix habitualment ingents moviments de terres per anivellar el sòl fèrtil, que sovint adopta la forma de terrasses esglaonades per limitar, en la mesura del possible, els esforços requerits, i que han acabat generant espectaculars paisatges, molts d’ells ara reconeguts i protegits com a Patrimoni de la Humanitat o Paisatges Culturals. Als aspectes comuns amb gran part del patrimoni hidràulic ja comentats, en el cas de l’agricultura sorgeixen noves casuístiques singulars. Sens dubte, un aspecte molt destacat del patrimoni hidràulic agrari està lligat a les estratègies per garantir

11

Introducció

Situació dels projectes presentats en els articles del llibre.

l’òptim aprofitament dels recursos hídrics disponibles, fet que

AIGUA, TRANSPORT, INDUSTRIA I ENERGIA

obliga a conèixer amb precisió tant les necessitats de reg al llarg de l’any (en funció dels cultius i la màxima superfície irriga-

El transport fluvial i marí han estat vertebradors del món du-

ble) com els recursos disponibles en cada moment, i que, a partir

rant mil·lennis, sobretot per al transport de mercaderies a grans

d’aquí pot exigir l’emmagatzematge preventiu d’aigua en cas de

distàncies. A mesura que creixia la necessitat de transport en

no tenir garantida sempre la seva disponibilitat (fet habitual a la

volum i freqüència, les grans planúries del món (Europa central,

conca mediterrània i altres zones climàtiques amb règims pluvi-

Àsia oriental, Amèrica del Nord...) es comencen a solcar amb ca-

als estacionals), determinar el traçat i repartiment equilibrat dels

nals artificials que complementen la xarxa fluvial natural.

canals de reg pel territori a fi d’abastar-ne el màxim, i fixar rigorosos torns de reg en funció de les superfícies irrigables i els ca-

Encara avui dia, el transport fluvial constitueix la millor alterna-

bals possibles. Tot això comportava que, un cop assolit un equi-

tiva (per costos econòmics i ambientals) enfront de la resta de

libri entre totes les variables anteriors, el sistema s’estabilitzés

transports de mercaderies, alhora que el transport de passat-

i fixés (avui diríem que esdevenia resilient), i romandria inalterat

gers també ha desenvolupat una industria turística paral·lela

al llarg d’anys i segles, fins i tot resistint el pas de civilitzacions.

molt potent. Allà on nous requeriments de mobilitat comporten

La documentació històrica trobada sobre l’organització de nom-

la renovació i ampliació de les infraestructures existents, les

broses hortes tradicionals i el seu estudi científic han demostrat

antigues xarxes navegables romanen en ús com a recurs turís-

que el seu funcionament era i és l’òptim per a la conjugació de

tic, gràcies als seus valors històrics i patrimonials, cada cop més

totes les variables abans esmentades, mantenint una vigència

reconeguts i protegits.

atemporal, i per tant, actualment objecte de conservació prioritària davant agressions desestabilitzants com profunds canvis

L’aprofitament de la força de l’aigua com a energia de produc-

en l’activitat agrícola o nous processos urbanitzadors.

ció industrial es remunta com a mínim a l’època romana, on ja trobem petits i grans complexos de molins en molts punts de l’imperi. Aquest model d’aprofitament perdurarà al llarg de l’Edat Mitjana i fins al s. XIX, en forma de molins fariners, drapers i de

12

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic.

pells, serradores, fargues, etc. si bé s’hi aniran produiran petits

L’ESCALA DELS PROJECTES

i progressius canvis tecnològics en els processos de producció i també en els sistemes d’aprofitament de la força de l’aigua.

Entre els projectes recollits en el present llibre trobarem des de

Però serà a finals del segle XVIII i a principis del XIX quan s’inici-

mínimes canalitzacions de terra o fusta a grans edificis i aqüe-

arà una nova etapa d’aprofitament de la força hidràulica, a una

ductes d’una elaborada construcció en pedra, passant per di-

escala i complexitat mai vistes: és l’inici de la industrialització,

versa maquinària de ferro i acer. Veurem infraestructures lineals

les fàbriques de riu i les colònies industrials, tot plegat impulsat

de desenes de quilòmetres de longitud, elements que han creat

per un nou invent, la turbina, que farà possible un notable incre-

tot un nou paisatge i una societat al seu entorn, elements amb

ment de l’aprofitament de la força de l’aigua.

segles de vida i encara en ple ús, però també construccions puntuals que han anat canviant d’ús al llarg de la seva vida, a

I en aquest marc, gairebé un segle després -ja a principis del

mesura que la seva utilitat canviava, tot mantenint-se en fun-

segle XX- la unió de la turbina i l’alternador farà possible la ge-

cionament.

neració d’electricitat. I amb l’electrificació, el vincle entre aigua i producció industrial passarà de ser directe a ser indirecte, i els

Als articles es parla d’elements lineals com canals, sèquies, recs,

emplaçaments de les fàbriques ja no respondran a la necessi-

braçals, aqüeductes, waterways... Molts noms per a un mateix

tat del subministrament d’aigua com a motor de la maquinària

concepte (conduir l’aigua el més lluny possible de l’origen, apro-

industrial.

fitant únicament la gravetat), però aplicat a usos molt diversos. I justament aquesta diversitat d’usos i aplicacions per a un con-

No deixa de sorprendre gratament que gran part d’aquest tec-

cepte comú és el que ho fa tant interessant.

nologia hidràulica encara estigui en ús, després d’un segle d’estar instal·lada. I, com sempre passa en el patrimoni, aquesta ha

Es presenten també els elements puntuals que acompanyen

estat la millor garantia de la seva conservació fins als nostres

els anteriors: molins, fàbriques, comportes, rescloses, almena-

dies.

ras, sitges, silos, magatzems i dipòsits... Elements sense els quals el ‘camí’ perdria el seu sentit i utilitat.

13

Introducció

AUTORIES

cultat de la restauració física (o el simple manteniment ordinari) d’aquests febles canals de terra, veiem el repte que suposen.

Parlarem de construccions humanes però d’autors molt diversos: enginyers en molts casos (com Domingo Cardenal, Char-

Per tot plegat, semblaria que, en gran part del patrimoni hidràu-

les Lemaur o Antonio de Ulloa), arquitectes en altres (com Elies

lic, enlloc dels criteris de restauració material propugnats a les

Rogent), o mestres d’obres (com Guillem Catà); trobem també

Cartes del Restauro, es segueixen els criteris de fidel renova-

sovint obres d’origen i mestratge actualment oblidats, i en molts

ció periòdica de les cultures orientals (com el cas exemplar del

altres, obres simplement d’autors anònims.

Santuari d’Ise a Japó), perquè a cada feina de consolidació d’un canal de terra es va canviant la seva materialitat, però la in-

Atesa l’envergadura de les obres escomeses, sovint tant o més

tervenció sempre té l’objectiu de mantenir plenament vigent la

importants que els seus dissenyadors ho foren els promotors

seva funcionalitat i el seu disseny primigenis.

que les impulsaren. En aquest paper hi trobem des de monarques, governants i altres autoritats civils i religioses (monestirs,

LA PUBLICACIÓ

bisbats...) passant per l’activitat colectiva de la ciutadania (treballs comunals, juntes de regants, consells urbans...) fins arribar

El present llibre té la voluntat de recollir les ponències presen-

a la iniciativa més personal per part d’empresaris emprenedors

tades durant el Curset, a més de diversos projectes, obres i es-

i amb recursos econòmics suficients, sovint sota la forma de les

tudis que s’han donat a conèixer en les visites que, durant l’any,

modernes societats capitalistes, com és el cas de les colònies

han complementat el Curset.

industrials o les primeres centrals hidroelèctriques. Atesa la diversitat de casos d’estudi, en el llibre s’ha optat per VALORS

presentar els projectes agrupats en funció de la seva utilització primordial (tot i que sovint és complexa i canviant) en un total

Al llarg dels articles es reflexiona sobre el valor patrimonial dels

de 3 grans blocs temàtics: PROVEÏMENT; AGRICULTURA, SIS-

diferents elements -en totes les vessants (artística, etnogràfica,

TEMES URBANS I USOS LÚDICS; i TRANSPORT, INDUSTRIA i

paisatgística, social, etc.) i en les diverses escales (territorial, ur-

ENERGIA, tal i com també es presentaren durant les jornades

bana, de l’edificació i dels petits components auxiliars)-, i sobre

del Curset.

com s’han de protegir, com podem delimitar-los, com definim els seus elements essencials, com es comporten els seus materi-

La selecció dels projectes es va realitzar tenint present, d’una

als, com s’han de restaurar i conservar, i també com s’adapten

banda, la representativitat de cadascun d’aquests projectes i la

a nous usos. Res que no sigui comú a tot el Patrimoni, en de-

seva singularitat en algun o diversos dels aspectes relacionats

finitiva.

en els apartats anteriors, però d’altra banda, considerant també la complementarietat entre els projectes, els seus nexes d’unió,

La humilitat d’algunes construccions no ens ha de fer perdre de

i el seu encaix fins a completar un mapa general de tota la diver-

vista els seus valors històrics i patrimonials, però ens posa de

sitat de casos que es donen a l’entorn del patrimoni hidràulic. El

manifest la dificultat de la seva catalogació i conservació: per

conjunt és més important que la suma de les parts.

exemple, on rau el valor a protegir de canals simplement excavats directament a terra, però amb hàbils traçats que garanteixen pendents mínimes al llarg de molts quilòmetres? En la simple materialitat segurament no, però sens dubte cal posar en valor els coneixements i habilitats que els van fer possibles, i tot allò que n’ha resultat: uns traçats, un conjunt de components (preses, rescloses, comportes, derivacions, etc.) i els territoris i paisatges que es van generar al seu entorn. Si afegim la difi-

14

ProveĂŻment

15

La ciudad y las aguas: el imaginario del agua en el próximo oriente antiguo Pedro Azara Nicolás Dr. Arquitecto, Profesor titular de Estética, UPC-ETSAB

Resumen El nombre griego, Mesopotamia -Tierra entre Ríos-, ya sugiere la importancia que el agua tenía en la visión del Próximo Oriente antiguo. Los mitos lo corroboran: las diosas madres, origen del mundo, eran figuras asociadas a las aguas de las marismas, sobre las que se edificaron las primeras ciudades, gracias a la ayuda del dios de las artes de la construcción, hijo de las aguas, cuya morada se hallaba en el fondo de las mismas. Las aguas, empero, no eran sólo una fuente de vida. También acarreaban la destrucción como bien narra el mito del diluvio, de origen mesopotámico. Si las aguas estuvieron en el origen de la civilización también causaron su fin con los excesivos regadíos tardíos de aguas salobres que convirtieron las tierras en lo que aún hoy son: páramos yermos blanquecinos cubiertos de una costra de sal. Palabras clave: Mesopotamia, Tigris, Eufrates, marismas, canales Resum El nom grec, Mesopotàmia -Terra entre Rius-, ja suggereix la importància que l’aigua tenia en la visió del Pròxim Orient antic. Els mites ho corroboren: les deesses mares, origen del món, eren figures associades a les aigües dels aiguamolls, sobre les quals es van edificar les primeres ciutats, gràcies a l’ajuda del déu de les arts de la construcció, fill de les aigües, per “la llar del qual es trobava al fons de les mateixes. Les aigües, però, no eren només una font de vida. També implicaven la destrucció com bé narra el mite del diluvi, d’origen mesopotàmic. Si les aigües van estar en l’origen de la civilització també van causar la seva fi amb els excessius regadius tardans d’aigües salobres que van convertir les terres en el que encara avui són: estèrils erms blanquinosos coberts d’una crosta de sal. Paraules clau: Mesopotàmia, Tigris, Eufrates, aiguamolls, canals Abstract The Greek name, Mesopotamia - Land between Rivers - already suggests the importance that water had in the vision of the ancient Middle East. The myths corroborate this: the mother goddesses, the origin of the world, were figures associated with the waters of the marshes, on which the first cities were built, thanks to the help of the god of the arts of construction, son of the waters, whose abode was at the bottom of them. The waters, however, were not just a source of life. They also meant destruction, as well narrated by the myth of the great flood, of Mesopotamian origin. If the waters were at the origin of civilization, they also caused their end with the excessive late irrigation of brackish waters that turned the lands into what they are still today: barren moorland covered in a crust of salt. Keywords: Mesopotamia, Tigris, Euphrates, marshes, canals

El hallazgo de un papiro, a mediados de los años cincuenta del

gonismo en la creación del cosmos al dios de las aguas dulces,

siglo pasado, de un comentario a un olvidado texto mitológico

Okeanos, una divinidad que, por el contrario, jugaba un papel

griego del poeta Alcman (s. VII aC) que contenía una cosmología

menor en la cosmogonía hesiodea.

que se apartaba de la canónica visión de la creación del mundo de Hesíodo -aunque se barruntaba en alusiones en la Ilíada- ,

Siempre se ha pensado que la concepción del mundo de Tales

confirmó las crecientes pruebas de las relaciones entre Grecia

de Mileto, según el cual el elemento fundamental y fundacional

y los reinos e imperios orientales. Este mito concedía el prota-

–el arjé o principio- del cosmos era el agua estaba inspirada en

16

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

el mito babilónico de la creación que situaba el origen del mun-

Contrariamente a lo que ocurriría en Grecia, Mesopotamia, al

do en la interacción entre dos monstruos, Apsû y Tiamat (éste

igual que Egipto, consideró que las aguas fueron el origen del

convertido en Grecia en la personificación del mar: thalassa)

mundo. Así, en los inicios, cuentan diversos mitos, érase el

acuáticos, dueños de las aguas dulces y saladas, respectiva-

Abzû (Apsû, en la tardía versión babilónica). Abzû es un nombre

mente –y moradores de éstas-, cuya mezcla desencadenaba

propio sumerio; el sumerio es una lengua monosilábica. Abzû,

reacciones tales que daban pie al surgimiento de las primeras

por tanto, es una palabra compuesta: ab significa agua y zû

divinidades, ascendidas de las aguas. El descubrimiento del

(o zid) se traduce tanto por vida como por rectitud. Abzû son,

mito griego antes citado acentuaba no solo la dependencia de

por tanto, las aguas de la vida; aguas sapienciales, también,

la visión de los orígenes del mundo en Grecia de la de Mesopo-

ya que la rectitud se basa en el autocontrol, el conocimiento

tamia, sino que concedía una gran importancia, hasta entonces

y la aceptación de los fundamentos de la vida, de lo que man-

secundaria, al papel de las aguas en la formación del universo.

tiene y preserva la vida, vida que exige contención y apertura

Sabemos que, según el Génesis, la creación del mundo aconte-

antes que agresividad, acritud y ceguera –ceguera que la luz

ció, de pronto, un buen día, cuando el tiempo ya discurría. Érase

del conocimiento y de las virtudes disipa. Abzû era tanto una

una vez un gran depósito de aguas quietas. No existía nada

divinidad como el lugar en la que habitaba. Las aguas y la divi-

más. El mundo se originó en siete días tras el vuelo del soplo de

nidad de las aguas eran indistinguibles. La divinidad moraba,

Dios sobre la superficie de las aguas. Éstas, revueltas, anima-

y era las aguas en la que se hallaba. Estas aguas eran las de

das por el hálito divino, expulsaron a los entes y seres que se

las marismas, en el delta del Tigris y el Eúfrates, que lindaban

formaron en su seno a lo largo de una semana. El mito bíblico es

con lo que hoy llamamos el golfo Pérsico. Se trataba de aguas

propio de Oriente, y revela la influencia de mitos cosmogónicos

quietas y dulces que recorrían un espacio particularmente fér-

compuestos tierra adentro, en la tierra entre los dos ríos, Tigris

til, poblado de cañas –que al morirse se hundían en las aguas

y Eúfrates: Mesopotamia.

y llegaban a constituir islas, entre las cuales las aguas avanza-

17

La ciudad y las aguas: el imaginario del agua en el próximo oriente antiguo

ban muy lentamente, acogiendo a innumerables peces y aves

ul-la, que significa La Ciudad de los Días Lejanos, es decir, la

acuáticas. Los toros, incluso, se hallaban cómodos en estas

Ciudad Originaria, la primera Ciudad -que, a diferencia de Enoch,

extensísimas marismas. Formaban un mundo aparte, fértil, fa-

la ciudad que fundara el criminal Caín, tras asesinar a su her-

vorable a la vida, en medio de un área tórrida y desértica. Eran

mano Abel, y bautizara con el nombre del hijo que tuvo con su

la perfecta imagen del mundo soñado. Eran el mundo, el centro

hermana Awan (Iniquidad) en los albores de los tiempos-, existía

del mundo, mundo originado a partir de estas aguas dadoras

desde siempre, desde antes de la creación. La preexistencia de

de vida.

una ciudad era singular. La ciudad no era una creación humana que contaminaba para siempre la pureza de la creación –la fun-

Abzû se decía también Engur. Esta palabra se suele traducir

dación de una ciudad exigía la apertura de profundas heridas

por lago. Podría significar Señor de un depósito de agua (en:

o zanjas en la tierra-, sino divina. Era incluso la madre de los

Señor, y gur: medida de capacidad de líquido), es decir Señor

dioses, una diosa-madre. Una ciudad compuesta de altas torres

de las profundidades. Engur era también otro de los nombres

negras, y poblada de almas. Los dioses principales nacieron, en

con los que se conocía a Nammu: una diosa madre –de ahí el

efecto, en el seno de la Uru-ul-la, cabe las aguas del Abzû. El

pronunciado sonido de la consonante eme- que moraba en las

dios del Cielo, por ejemplo, ascendió del corazón de la ciudad

aguas sapienciales. Entre Nammu o Engur y Abzû no existía di-

de los inicios, creado por las aguas y presentado en la ciudad.

ferencia alguna. Nammu no era la personificación de las aguas de los orígenes, pues éstas ya eran una divinidad –informe o sin

El dios de los ingenios, una divinidad capaz de solventar, por

forma conocida-, pero estaba íntimamente unida a aquéllas. Mo-

las buenas o por las malas, con astucia y discreción, todas las

raba en su interior. Abzû no se concebía sin Nammu, ni Nammu

dificultades que la vida y los demás seres vivos planteaban,

existía sin las aguas que le daban vida; si la palabra no tuviera

de lograr componendas, capaz de ordenar y construir, llamado

unas resonancias que nada tienen que ver con la cultura meso-

Enki, dios de la arquitectura, también –el arte de componer el

potámica, diríamos que Nammu era el “alma” de Abzû. Ambas se

espacio-, hijo de Nammu, precisamente, poseía un palacio en el

necesitaban; “vivían” o existían en perfecta e íntima simbiosis.

seno del Abzû –el seno de su madre, pues- y un templo flotante –flotando sobre las aguas, ya sea como un templo celestial, va-

Un mito mesopotámico contaba una variante del mito cosmo-

rado sobre las aguas, ya sea un templo lacustre-. Dicho templo,

gónico mesopotámico más conocido. Las aguas seguían estan-

ubicado, ya en tiempos históricos (y no míticos) en la ciudad san-

do presentes desde los inicios, y eran la -o una- causa de la

ta de Eridu, situada en medio de las marismas, era el santuario

creación del universo. La particularidad residía en que las aguas

principal de toda Mesopotamia.

no estaban solas. En efecto, en las riberas del depósito de las aguas primeras se hallaba una ciudad lacustre. Llamada Uru-

18

Las aguas, tanto en los mitos cuanto en la realidad prosaica o

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

profana, eran el origen de la vida. No se oponían a la arquitec-

to, ya perceptible a finales del tercer milenio aC, es debido a la

tura y la ciudad, sino que éstas dependían del espacio vital que

lenta retirada de las marismas hacia el sur a causa el despla-

las aguas constituían.

zamiento de la línea de la costa que fue invadiendo el mar a causa del aporte de sedimentos por los ríos Tigris y Eúfrates.

Hoy, sin embargo, la ubicación de las ruinas de las más importantes ciudades mesopotámicas, como Ur, Uruk, Eridu, Lagash, etc., sorprende. Lejos de ser ciudades flotantes, se hallan en medio de un páramo plano y reseco, cuya superficie blanquecina refleja la hiriente luz solar y deslumbra, cubierto por una costra de sal: una tierra estéril, en la que ninguna planta brota, a causa de la salitre. Pero los mitos y las crónicas no mienten. Cuesta también creen que los primeros pobladores del sur de Iraq se hubieran instalado en un desierto invivible y se hubieran inventado unas fértiles marismas. Recientes prospecciones, en efecto, posibles tras el apaciguamiento parcial en el sur de Iraq, tras la invasión cuando la Segunda Guerra del Golfo, la guerra civil desatada a continuación, y la llegada a sangre y fuego del ejército del Estado Islámico, han podido mostrar, sin lugar a dudas, que las primeras ciudades se ubicaron en medio de las marismas. Su presente ubicación en un paisaje tan distin-

Las ciudades, inicialmente situadas en el centro de las marismas, se encontraron cada vez más alejadas de estas fértiles tierras. La creciente necesidad del regadío llevó a una solución desastrosa: la apertura de una red de canales, que llevaban aguas salobres, cuya sal se depositaba sobre la tierra al tiempo que el agua se evaporaba, esterilizando las tierras, como aún se descubre hoy. Las cosechas cada vez más pobres llevaban a abrir nuevos canales para acrecentar el regadío, multiplicando sus efectos perniciosos. A principios del segundo milenio aC, las ciudades del sur de Iraq, las primeras ciudades del mundo, fundadas tres mil años antes, quedaron severamente despobladas, los reinos periclitados y las tierras sometidas a un nuevo poder norteño: el imperio de Babilonia. Pero los mesopotámicos sabían que las aguas no eran siempre una fuente de vida. Distinguían dos fuentes distintas. Dicha

19

La ciudad y las aguas: el imaginario del agua en el próximo oriente antiguo

distinción no pasaba por la que nosotros establecemos entre

vivos. Los humanos, moldeados en barro, se deshacían y retor-

las aguas dulces y las saladas, sino entre las aguas venidas

naban al lodo a medida que la lluvia se abatía.

del cielo y las aguas procedentes de la tierra –ríos, lagos, marismas, aguas freáticas, incluidas las aguas marinas-. De las

El imaginario del agua que dibujan los mitos mesopotámicos es

aguas del cielo se ocupaba el dios Enlil (Señor de los Aires), un

más complejo, más matizado de lo que pudiéramos pensar. Las

dios supremo, hijo del dios del cielo. Las aguas de la tierra, en

aguas dan o niegan la vida, riegan y anegan. Así, de las aguas

cambio, estaban al cuidado del dios Enki. Las primeras eran sú-

de los ríos, cuenta un tardío mito babilónico, salió un hombre

bitas, inesperadas, inconstantes e imprevisibles y, desde luego,

sabio, en forma de carpa –las barbadas carpas eran dioses pri-

destructoras. Las aguas de la tierra, por el contrario, circulaban

migenios-, que trasmitió a los hombres las técnicas, como las

muy lentamente, entre los amplios meandros de los ríos Tigris y

técnicas edilicias, para habilitar el mundo. Pero las aguas tam-

Eúfrates –la extensa planicie mesopotámica dificultaba mucho

bién podrían acabar con todas las logradas construcciones, con

la evacuación de las aguas, ayer y hoy-, antes de verterse en las

toda la esforzada humanidad.

quietas aguas de las marismas, aguas a las que se rendía culto en los recintos templarios bajo la forma de estanques sagrados. Las aguas caídas del cielo eran temibles: un castigo del cielo,

“Oh Río, creador de todas las cosas,

sobre todo en el sur de Mesopotamia (en el norte, las lluvias no

Cuando los dioses abrieron tu lecho,

eran tan destructivas, pues las pendientes de las cadenas mon-

Establecieron el bienestar en tus riberas,

tañosas del Zagros y del Tauro, facilitaban que las aguas co-

Enki, el rey de las profundidades, construyó su morada sobre ti.

rrieran en forma de torrentes). No servían para regar, sino para

Los dioses Enki y su hijo Marduk, te dieron exuberancia y rabia,

inundar la tierra. Los mitos del Próximo Oriente cuentan el temor

Esplendor y temor.

a un diluvio, juzgado como una tentativa, casi lograda, del cielo

Juzgas todos los problemas de los hombres.

por eliminar definitivamente a los ruidosos humanos, que se ha-

Oh, gran Río, Río sublime, tus aguas corren con rectitud (…),

bían multiplicado en la tierra, y que turbaban el eterno descanso

Qué tu curso reciba mis faltas.

de los dioses celestiales. El diluvio comenzó cuando, por orden

Corres con rectitud, Oh Río,

de su padre, el dios de los Cielos (llamado An), su primogénito

Hunde a aquéllas en las profundidades. Oh Río,

Enlil abrió las compuertas del cielo. Terribles lluvias, que, duran-

Qué el mal no se acerque a mi casa,

te siete días y siete noches, anegaron las tierras y ahogaron a

Qué no se apodere de mí, qué no me sobrepase,

los humanos, dejando un paisaje en el que nada afloraba de

Qué pueda vivir bien, qué pueda cantar alabanzas tuyas.”

las aguas, fueron una maldición, ante la que los hombres nada

(Himno al Río, primer milenio aC)

pudieron hacer -salvo un piadoso sacerdote del dios Enki quien, por consejo de su dios, construyó una gigantesca Arca, a imagen del volumen del Abzû, en la que, junto con representantes de todas las corporaciones técnicas, su familia y ejemplares de todos los seres vivos, se encerró a la espera de la bajada de las aguas, después que los dioses se hubieran dado por satisfechos. Un pico montañoso, finalmente, despuntó, contra el que atracó el arca a la deriva, permitiendo la salida del Arca y la repoblación de la tierra. El mito sumerio del diluvio, que inspiró el relato bíblico, presenta, por tanto, una imagen muy distinta de las supuestas bondades de las aguas. Éstas son necesarias, sin duda; son el origen de la vida: aguas purificadoras, generadoras; el agua bendita cristiana fluye desde Mesopotamia. Pero también pueden acabar con ella, disolviendo a todos los seres

20

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Libratio aquarum: sociedad e ideología en torno a los acueductos hispanorromanos Javier Andreu Pintado Profesor Titular de Historia Antigua en la Universidad de Navarra

Resumen Pocos elementos de arquitectura romana son tan esencialmente romanos como los acueductos. Los elevados estándares de desarrollo alcanzados por Roma con respecto a la gestión del agua -para usos urbanos y otros- fueron la consecuencia práctica de una política de versatilidad y adaptabilidad que, conjuntamente, define de manera muy sencilla el impresionante patrimonio arquitectónico que Roma ofrece a Occidente. El presente documento ofrece algunas reflexiones centradas en la popularidad, la dimensión simbólica, los esfuerzos técnicos y el coste de estas obras públicas, para conseguir una mejor comprensión del papel jugado por la libratio aquarum en la sociedad y la ideología romana. Palabras clave: acueductos, abastecimiento de agua, Roma, patrimonio cultural, ideología Resum Pocs elements d’arquitectura romana són tan essencialment romans com els aqüeductes. Els elevats estàndards de desenvolupament aconseguits per Roma pel que fa a la gestió de l’aigua –per a usos urbans i d’altres– van ser la conseqüència pràctica d’una política de versatilitat i adaptabilitat que, conjuntament, defineix de manera molt senzilla l’impressionant patrimoni arquitectònic que Roma ofereix a Occident. El present document ofereix algunes reflexions centrades en la popularitat, la dimensió simbòlica, els esforços tècnics i el cost d’aquestes obres públiques, per tal d’aconseguir una millor comprensió del paper jugat per la libratio aquarum en la societat i la ideologia romana. Paraules clau: aqüeductes, abastament d’aigua, Roma, patrimoni cultural, ideologia Abstract Few elements in Roman architecture are so essentially Roman than the aqueducts. The high standards of development reached by Rome in terms of water management –for urban and other purposes– were the practical consequence of a policy of versatility and adaptability which, together, define in a very simple way the impressive architectonic heritage given by Rome in the West. The presente paper offers some reflections –focused on the popularity, symbolic dimension, technical efforts and cost of those public works– in order to get a better comprehension of the role played by the libratio aquarum in Roman society and ideology. Keywords: Aqueducts, water supply, Rome, cultural heritage, ideology

Ninguna civilización antigua del Mediterráneo llevó la ingenie-

las soluciones arquitectónicas y estructurales con aquélla rela-

ría hidráulica a tan alto grado de desarrollo como Roma. La

cionadas hacen de Roma una civilización en la que el agua re-

libratio aquarum, el arte romano de suministrar las aguas1 y

sultó fundamental, acaso porque la ciudad –principal, aunque no única destinataria de las obras hidráulicas2– fue uno de los

1. Isaac Moreno, “Libratio aquarum: el arte romana de suministrar las aguas”, en Aquaria: agua, territorio y paisaje en Aragón (Zaragoza: Gobierno de Aragón, 2007), 14-33.

2. Francisco Beltrán Lloris y Anna Willi, “El regadío en la Hispania Romana.

21

Libratio aquarum: sociedad e ideología en torno a los acueductos hispanorromanos

pilares claves de su organización territorial. Ese éxito de la gestión del agua por Roma3 descansó sobre unos condicionantes ideológicos que detallaremos aquí con el objetivo de que nos permitan encuadrar la importancia de los acueductos –auténticos “caminos de agua” (Figura 1)– en el marco de la sociedad romana. En primer lugar, los acueductos tuvieron, para Roma y para las civilizaciones con ella conectadas, un carácter absolutamente simbólico. Quizás por los diez con que contó Roma4– disponer de un acueducto para facilitar el suministro de agua –que las sociedades prelatinas habrían solucionado por otros sistemas– se convirtió en una obra de prestigio reflejo de la maiestas y de la decus que debía acompañar a cualquier ciudad que se preciase de ser un reflejo de la Urbe. Como obras dotadas de significado ‘propagandístico’ los acueductos se convirtieron en tópico recurrente en una bien documentada, y excelente, litera-

Figura 1. Reverso de un denario de Roma, del 56 a. C., con representación de un acueducto

tura técnica desarrollada en época altoimperial, la época dorada de la arquitectura civil romana. Roma acompañó la excelencia en la ejecución técnica de las obras hidráulicas de un excelente nivel de teorización en el que el libro octavo del De Architectura de Vitrubio5 –compuesto en época de Augusto– o el De aquaeductibus urbis Romae de Frontino6 –quien, en época de Nerva alcanzó el cargo de curator aquarum en Roma– constituyen las obras maestras. Además, el valor del líquido elemento estimuló su protección por la legislación. Hallazgos hispanos –como la tabula Contrebiensis de Botorrita (Zaragoza) o la lex riui Hiberiensis de Agón (Zaragoza)7, ambos relativos a conflictos de riego– han puesto de manifiesto las disputas que, en torno al agua, se desarrollaron en la península ibérica desde época republicana

hasta entrado el Alto Imperio. También la legislación municipal pone de manifiesto de qué modo la gestión del agua en las ciudades –no sólo para consumo de boca, sino también para la derivación del agua sucia, en cloacas, canales y acequias– descansaba sobre la responsabilidad específica de los aediles pero, también, sobre la prestación de una serie de servicios personales, las munitiones, por parte de todos los habitantes de las ciudades8, prueba clara de la importancia estratégica del asunto en la vida cívica. Roma, en su generalización de los sistemas hidráulicos, dio muestras de una gran capacidad de adaptación a la diversidad. Un repaso a los más clásicos acueductos hispanorromanos9 –como Les Ferreres de Tarragona, el acueducto de Segovia o el

Estado de la cuestión”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Granada 21 (2011), 11-58. 3. Sobre éste véase Örjan Wikander, Handbook of Ancient Water Technology (Leiden: Brill, 2002). 4. Lawrence Richardson, A new topographical dictionary of Ancient Rome (Baltimore, The Johns Hopkins Press, 1992). 5. Vitrubio, Los diez libros de arquitectura (Madrid: Alianza Editorial, 1995). 6. Frontino, Los acueductos de Roma (Madrid: CSIC, 1985) 7. Francisco Beltrán Lloris, “El agua y las relaciones intercomunitarias en la Tarraconense”, en Lázaro Lagóstena, José Luis Cañizar y Lluis Pons, ed., Aquam perducendam curauit. Captación, uso y administración del agua en las ciudades de la Bética y el Occidente Romano (Cádiz: Universidad de Cádiz, 2011), 21-40.

22

de Los Milagros de Mérida–, sirve como ejemplo de cómo, incluso cuando se optó por las arcuationes para sostener el transporte del agua, Roma empleó siempre materiales locales para abaratar los costes de construcción extrayéndolos, además, de

8. Alicia Ruiz, “La gestión pública del agua en las ciudades de la Hispania Romana”, en Arqueología del agua, ed. Emilio Illarregui (Herrera de Pisuerga: Ayuntamiento de Herrera de Pisuerga, 2009), 69-90. 9. Una buena actualización en Lázaro Lagóstena, José Luis Cañizar y Lluis Pons, ed., op. Cit. (n. 7).

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

canteras a pie de obra, adaptabilidad que también caracterizó la construcción de las presas que hicieron de capita aquae de estas construcciones10. Ese mismo repaso permite constatar cómo hubo acueductos sobre arcuationes pero no faltaron los que transportaron el agua en galerías o specus excavadas en la roca, en sencillos tubuli pertebrati pétreos o sobre simples sustructiones murarias o en forma de pilares como los casos de Albarracín (Teruel)11 (Figura 2), Gades (Cádiz)12 (Figura 3) o Los Bañales de Uncastillo (Zaragoza)13 (Figura 4) permiten demostrar, estos dos últimos, además, contados entre los más antiguos de los atestiguados en Hispania dada su cronología augústea. Esa diversidad de soluciones está presente ya en Vitrubio que considera acueductos desde la conducción de agua per canales structiles –“cañerías de albañilería”–, por medio de fistulae plumbeae –“cañerías de plomo”– o por tubuli fictiles –“tuberías de cerámica”– hasta las obras que, exigiendo “un gran desembolso”14, implicaban una planificación arquitectónica mayor y costes de ejecución más exigentes. Ese aspecto, el del coste, abre otra consideración a tener en cuenta y que enmarca la extensión del fenómeno de los acueductos y los parámetros cronológicos y sociales en que se llevó Figura 2. Detalle del specus del acueducto de Albarracín-Cella, en Teruel, con galería excavada en la roca

a cabo. Pese a su versatilidad constructiva los acueductos ‘clásicos’ –aquellos que implicaban un tramo aéreo por sustructiones o por arcuationes– debieron ser obras costosísimas y que, en muchas ocasiones, resultaron gravosas para las arcas que hubieron de financiarlas como nos cuenta Plinio el Joven en su correspondencia con el emperador Trajano durante su puesto como gobernador de Bithynia. Plinio15 alude a las condiciones técnicas que deben acompañar a una obra de este tipo –con

Figura 3. Tubuli de piedra que formaron parte del acueducto de Gades

10. Juan Carlos Castillo, Las presas romanas en España (Oxford: Archaeopress, 2015). 11. Antonio Almagro, “El acueducto de Albarracín a Cella (Teruel)”, Artifex. La ingeniería romana en España, ed. Faustino Merchán (MAN: Madrid, 2002), 212-240. 12. Macarena Lara, “Sobre el abastecimiento, la distribución y la evacuación hídrica en Gades”, Zephyrus 81 (2018), 141-163. 13. Luis Miguel Viartola, “El acueducto romano de Los Bañales: propuesta de recreación estructural”, en La ciudad romana de Los Bañales (Uncastillo, Zaragoza): entre la Historia, la Arqueología y la Historiografía, ed. Javier Andreu (Zaragoza: Institución Fernando el Católico: 2012), 169-198. 14. Vitr. De Arch. 8, 6, 1, 8. 15. Plin. Ep. 10, 37 y 38.

23

Libratio aquarum: sociedad e ideología en torno a los acueductos hispanorromanos

Figura 4. Tramo aéreo del acueducto romano de Los Bañales de Uncastillo, en dibujo de Iñaki Dieguez según propuesta estructural de Luis Miguel Viartola

la mediación de aquilegi, zahoríes y expertos en canales para

ductos construidos en Hispania entre el inicio de nuestra Era y

la localización de las purissimae fontes desde las que captar el

los comienzos del siglo II d. C. con el floruit de la construcción

agua, de libratores para el cálculo de pendientes, y de architecti

de aeropuertos de dudosa necesidad que nuestro país vivió no

para la ejecución de la obra propiamente dicha– pero, también,

hace mucho16. La comparativa resulta sugerente una vez que

a las dificultades que, por negligencia, debieron tener algunas

fue el orgullo cívico el que llevaría a muchas comunidades a,

comunidades para culminar este tipo de obras de prestigio empezando y abandonando, por errores técnicos, varios acueductos de los que, a juicio de Plinio, podría incluso reciclarse parte del material si no se optaba por evitar la piedra y emplear el ladrillo como material más económico. A propósito de esta noticia pliniana, se ha comparado la extraordinaria densidad de acue-

24

16. Javier Martínez Jiménez, “Tantam pecuniam male perdiderunt: aqueducts and municipal investment in Hispania”, en Signalling weakness and crisis in the Western cities of the Roman Empire (c. II-III AD), ed. Javier Andreu (Stuttgart, Franz Steiner Verlag: en prensa), s. pp

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

aun resueltas sus necesidades de abastecimiento hidráulico, in-

de la ingeniería estructural –como el de G. M. Leather19– y a algu-

corporar acueductos como medio para mostrarse más próximas

nos recientes en que es el contexto arqueológico, y sobre todo

a la nueva ideología imperial contando para ello con el apoyo

el histórico, el fundamental, como el inventario de E. Sánchez

de la iniciativa privada, una base de financiación inestable que

López y J. Martínez20.

explica que a partir de mediados del siglo II d. C. fueran muchos los acueductos que quedasen abandonados y prácticamente

Las miradas de la historiografía al fenómeno parecen, por tanto,

ningunos los que se promoviesen.

reflejar la complejidad de elementos técnicos, simbólicos y sociológicos implicados en esta quintaesencia de la romanización

Precisamente, la diversidad de agentes implicados en la cons-

que fueron los acueductos.

trucción, pero sobre todo en la financiación de acueductos en Roma pone de manifiesto la extraordinaria popularidad que este tipo de obras debió tener en la civilización romana, así como el impacto que, en términos de visibilidad social, tenía colaborar con su construcción. Si en Roma las inscripciones del acueducto de Porta Maggiore evidencian una atención continuada, desde Claudio hasta Tito, por los acueductos del aqua Claudia y del Anio Nouus, las inscripciones hispanas ponen de manifiesto cómo los emperadores –como en el caso de Augusta Emerita, donde una hermosa inscripción evidencia la construcción de un Aqua Augusta por Augusto o en el de Corduba donde se conserva alusión a un aqua noua Domitiana– actuaron como primeros financiadores de una serie de obras hidráulicas en cuyo sufragio la elite local tampoco escatimó, posteriormente, en gastos.17 Carácter simbólico, gran desarrollo y versatilidad técnicas, protección y sistematización jurídica, coste y popularidad definen, pues, un fenómeno, el de los acueductos que, seguramente, por su carácter poliédrico, también ha sido objeto de análisis muy heterogéneos desde la óptica peninsular en un territorio que conserva un buen y representativo repertorio de testimonios. Así, para el estudio e inventario de los acueductos hispanorromanos contamos desde con títulos en los que la óptica arquitectónica resulta fundamental –como el clásico de C. Fernández Casado, aun útil18– a otros en que predomina el enfoque

17. Enrique Melchor, “Aquam in municipium perduxerunt: epigrafía y construcción de obras hidráulicas en la Hispania romana”, El agua a través de la Historia, coord. Soledad Gómez Navarro (Córdoba: Asociación Arte, Arqueología e Historia de Córdoba, 2004), 37-48. 18. Carlos Fernández Casado, Acueductos romanos en España (Madrid: Instituto Eduardo Torroja, 1972).

19. Geoffrey M. Leather, Roman aqueducts in Iberia (Garstang: Sullom Side: 2002). 20. Elena Sánchez López y Javier Martínez Jiménez, Los acueductos de Hispania: construcción y abandono (Toledo: Fundación Juanelo Turriano, 2016).

25

La arquitectura del agua en el Somontano. Los pozos fuente José Antonio Pardina Mata Arquitecto Superior Arquitecto adscrito al servicio de Urbanismo de la Comarca de Somontano de Barbastro

Resumen Los Pozos Fuente del Somontano son construcciones que han llegado a nuestros días como estructuras arcaicas que en su momento sirvieron para poder recabar agua y que fueron transformadas en los largos periodos de sequía en su búsqueda desesperada y vital. Los pozos fuentes y otras infraestructuras hidráulicas patrimoniales como fuentes, abrevaderos, lavaderos, puentes, acequias, azudes, portadas, murallas, almazaras, herrerías… han sido restaurados en el periodo 1996-2006 bajo el programa de “Restauración de Pequeños Elementos Arquitectónicos”, abordando más de 70 intervenciones en el territorio, siendo reconocido en el año 2008 con la entrega de la mención especial “Europa Nostra”. Palabras clave: Pozo Fuente, Somontano de Barbastro Resum Els “Pozos Fuente” del Somontano són construccions que han arribat als nostres dies com a estructures arcaiques que en el seu moment varen servir per a poder aconseguir aigua i que varen ser transformades en els llargs períodes de sequera en la seva recerca desesperada i vital. Els “pozos fuentes” i altres infraestructures hidràuliques patrimonials com fonts, abeuradors, rentadors, ponts, sèquies, assuts, portades, murades, almàsseres, ferreries... han estat restaurats en el període 1996-2006 sota el programa de “Restauració de Petits Elements Arquitectònics”, incloent més de 70 intervencions en el territori, sent reconegut l’any 2008 amb el lliurament de la menció especial “Europa Nostra”. Paraules clau: Pozo Fuente, Somontano de Barbastro Abstract The Spring Wells of Somontano are constructions that seem archaic structures today but which at the time served as a means of gathering water and were transformed during the long periods of drought in the desperate and vital search for water. The spring wells and other hydraulic infrastructures such as fountains, drinking troughs, public washing places, bridges, ditches, dams, sluices, walls, mills, smithies... have been restored in the period 1996-2006 under the program “Restoration of Small Architectural Elements”, addressing more than 70 interventions in the territory and was recognized in 2008 with the “Europa Nostra” special mention. Keywords: Spring wells, Somontano de Barbastro

El agua siempre ha sido un elemento fundamental para la vida

ción entre la formación geológica de las altas montañas del Pi-

de los seres humanos, la elección de los asentamientos huma-

rineo central, al norte, y las extensas llanuras del valle del Ebro,

nos, y un motor de desarrollo de las actividades humanas, por

al sur.

lo que han sido muy variados los artefactos y técnicas utilizadas para captarla, almacenarla y distribuirla.

Una de sus principales señas de identidad es su condición de nexo de unión, tanto geográfico como cultural, entre lo pirenai-

La Comarca del Somontano de Barbastro se sitúa en el sector

co y lo ibérico-mediterráneo, lo que aporta una gran diversidad

central de la provincia de Huesca, ocupando un área de transi-

al territorio. (Figura 1)

26

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Figura 1

Las sierras prepirenaicas de Guara, Sevil, Salinas y la Carrodilla,

La proximidad de la calzada romana Ilerda-Osca que transcu-

se extienden de Este a Oeste por el sector septentrional de

rre entre estas poblaciones, y vistos ejemplos de estructuras

la comarca. Es aquí donde se alcanzan las mayores altitudes

similares, podrían haber formado estas estructuras de avitualla-

(Cabeza de Guara con 1.870 m.s.m.) La orografía es compleja

miento y captación de agua.

dada la alta concentración de profundos cañones por los que discurren los ríos Alcanadre, Mascún, Isuala, Vero y Ésera. Todo

En el s. XXI nos encontramos con una alta concentración en una

ello explica el reducido tamaño de los núcleos de población y el

pequeña extensión de territorio, que llevó a la Comarca de So-

acentuado despoblamiento en muchos de ellos.

montano de Barbastro a organizar “La Ruta de los Pozos Fuente del Somontano” con un Centro de Interpretación ubicado jun-

En el sector central y meridional dominan los relieves suaves,

to al Pozo Fuente de Laluenga, donde hay información gráfica

ocupados por campos de cultivo (cereal, almendro, olivo y vi-

sobre el funcionamiento y papel que desempeñaron, partiendo

ñedo) salpicados por manchas de bosque mediterráneo. Los

una ruta a los Pozos Fuente de Laperdiguera, Lagunarrota, Mo-

pueblos cuentan con más población y sus cascos urbanos pre-

nesma de San Juan y Ponzano.

sentan un mayor desarrollo dada la benignidad del medio físico, lo que facilita el mantenimiento de los servicios básicos y las

La presencia de abundante agua subterránea, en combinación

vías de comunicación.

con la presencia de composiciones litológicas por sedimentación, a base de gravas, areniscas y una piedra sedimentaria

De origen incierto, se atribuye su génesis a periodo medieval

muy habitual en el Somontano y conocida como “salagón” (com-

o árabe, habiendo superposición de obras en el tiempo de las

puesta de arcilla y carbonato cálcico, que se endurece con la

diferentes culturas que habitaron este territorio, por sustitución

presencia de agua, y que adquiere propiedades de impermeabi-

o modernización de las mismas.

lidad) facilitan la acumulación de agua.

27

La arquitectura del agua en el Somontano. Los pozos fuente

Figura 2

Figuras 3 y 4

Por otra parte, es una roca fácilmente erosionable -que facilitó

- Acceso: Hendidura en el suelo abierta al cielo desde la que

los trabajos de construcción de los Pozos Fuente y sus nume-

desciende una rampa hasta llegar al aljibe.

rosas galerías-, con una dureza estimada de 3 en la Escala de

Era habitual también utilizar para la construcción de los muros

Mohr.

laterales, piedra tosca o mallacán, una piedra conformada por gravas cementadas.

Nuestros antepasados, vistas las limitadas e intermitentes re-

Esta piedra porosa es muy común en los campos de la zona,

servas superficiales, con la construcción inicial de pozos con-

que se trían cuando se labran los campos, y se dejan en las már-

vencionales detectarían, en una zona aguas abajo del río Vero,

genes, siendo el material habitual para la construcción de mure-

que, aunque profundas, había reservas de agua relativamente

tes de piedra seca para delimitar fincas, construir parideras, o,

accesibles, por lo que acabaron ideando lo que actualmente de-

en este caso, los muros de bajada al pozo y los antepechos que

nominamos como los Pozos Fuentes del Somontano.

protegen de la caída. (Figura 3) -Rampa: seguramente en un inicio y finalmente escalera de

Los ejemplos más representativos que han llegado a nuestros

piedra arenisca que se desarrolla en uno o varios tramos hasta

días son los pozos fuente Alto, Nuevo y Salado de Laluenga, y

el acuífero (de 10 a 55m de desarrollo), de un ancho variable en

los pozos fuente de Laperdiguera, Lagunarrota, Monesma de

función de su importancia (de 2 a 4m).

San Juan y Ponzano.

- Cámaras: Una o varias cámaras, en función de la profundidad

La tipología suele ser constante, con pequeñas variaciones en

y sustrato geológico encontrado, que condicionarán su cons-

función del emplazamiento y la profundidad. (Figura 2)

trucción simplemente como piedra picada, o construcción de los muros laterales y bóveda de cañón generalmente con piedra

Los Pozos Fuente suelen estructurarse en las siguientes par-

arenisca.

tes:

Normalmente el desarrollo de las cámaras era longitudinal, si

28

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

bien hay casos de pozos en L como es el caso del Pozo Fuente

sustituidos por nuevos sistemas de captación de ríos, bombeo,

de Monesma de San Juan. (Figura 4)

almacenamiento y la construcción del Canal del Cinca.

Aljibe: Picado directamente en la piedra, tenía la profundidad necesaria para garantizar el servicio de agua.

Estos pozos cayeron en desuso y por tanto en el olvido. Pasaron a ser incluso sellados o cerrados, ya que puntualmente

Desgraciadamente los periodos de sequía eran habituales, y en

seguían ahogándose personas, niños sobretodo, por lo que

el transcurso de los años, esta tipología tenía que ser modifi-

fueron definitivamente clausurados.

cada en la búsqueda del agua, por lo que se tuvo que profundizar para construir alguna cámara más en algún caso, y sobre

Los pozos fuentes y otras infraestructuras hidráulicas pa-

todo, se tenía que modificar la profundidad del aljibe y, en caso

trimoniales como fuentes, abrevaderos, lavaderos, puentes,

extremo, construir galerías que, a modo de drenajes, pudiesen

acequias, azudes, portadas, murallas, almazaras, herrerías…

ampliar la capacidad de captación de agua.

finalmente han sido recuperados y restaurados en el periodo 1996-2006 bajo el programa de “Restauración de Pequeños Ele-

Con el paso de los años, las necesidades de la población fueron

mentos Arquitectónicos”, abordando más de 70 intervenciones

sofisticándose, y lo que en un principio era un aprovisionamien-

en el territorio, y siendo reconocido en el año 2008 con la entre-

to de agua, fue aglutinando otras estructuras como abrevade-

ga de la mención especial “Europa Nostra”.

ros para caballería, ganado y lavaderos. Nuestro patrimonio arquitectónico, independientemente de su En la mayoría de los pueblos, con una o dos fuentes de manan-

tamaño o su valía histórico-artística, es una herencia que nues-

tiales superficiales y un aljibe de almacenamiento, se aprovisio-

tros mayores nos han legado, y es nuestra responsabilidad

naba toda la población.

como comunidad, el preservarla, y divulgarla, siendo pequeñas actuaciones que mantienen y pueden potenciar el vínculo con

Entorno a estas fuentes, que solían estar la mayoría de los ca-

este viejo territorio.

sos dentro del pueblo, normalmente con un frente de piedra arenisca, un arco de medio punto y una cornisa de piedra, se añadía un largo abrevadero con un alto muro posterior y un murete frontal que permitía beber al ganado. Después venía el lavadero de forma más o menos cuadrada,

Figura 5

con una división interior para separar la zona de lavado y aclarado, y una zona de pequeños huertos que se nutrían del agua sobrante hacia un barranco. Los pozos fuente solían situarse mayoritariamente en las afueras de la población, y también fueron aglutinando pequeños lavadores individuales y pilas o piletas para abrevar el ganado con el agua que sufridamente se acarreaba con tinajas por las escaleras. (Figura 5) Llegaría la revolución industrial también a estos lares, con la aparición de nuevos sistemas de elevación, pequeñas bombas artesanales y depósitos de acumulación, para ser finalmente

29

L’aqüeducte de Sant Pere de Riudebitlles i la cisterna romana de Can Valls de la Roca (Gavà). La pervivència de l’ús i la consolidació material del patrimoni hidràulic. Joan Closa Pujabet

Toni Barcons Grau

Àlvar Caixal Mata

Arquitecte. Cap del Servei de Patrimoni Arquitectònic

Arquitecte. Responsable de

Arqueòleg. SPAL.

Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona.

projectes. SPAL.

Resum Es presenten dues actuacions singulars del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL), dues intervencions molt allunyades en el temps —1982 i 2018—, però estretament vinculades pel fil argumental del mètode i els criteris que aplica el nostre Servei. En el primer cas, l’objectiu bàsic de l’actuació era mantenir l’ús d’una obra d’enginyeria que té gairebé sis segles d’història. Per a garantir la continuïtat de l’element com a aqüeducte, els treballs es van centrar en la neteja total de la fàbrica, en la consolidació dels pilars i els arcs, i en la construcció d’un nou caixer en el canal superior. Pel que fa a la cisterna romana de Can Valls de la Roca, calia aturar de forma urgent el procés de degradació del monument, que presentava un estat de conservació gairebé crític. La cisterna, probablement vinculada a una mena d’oficina portuària, va ser bastida cap al final del segle I aC i va estar en ús almenys fins a la primera meitat del segle II dC. Aproximadament a partir del segle XVI, i fins ben bé les acaballes del segle XVIII, aquesta infraestructura va ser aprofitada com a soterrani i celler de la masia que va donar nom al topònim actual. En el decurs de la nostra intervenció es van efectuar els treballs de recerca arqueològica habituals i es van reparar i consolidar les parts més malmeses de la fàbrica romana, sense esborrar les transformacions posteriors, i sempre amb el criteri de preservar l’autenticitat del monument. Paraules clau: Aqüeducte, pervivència, cisterna, consolidació Resumen Se presentan dos actuaciones singulares del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL), dos intervenciones muy lejanas en el tiempo -1982 y 2008-, pero estrechamente vinculadas por el hilo argumental del método y los criterios que aplica nuestro Servei. En el primer caso, el objetivo básico de la actuación era mantener el uso de una obra de ingeniería que tiene cerca de seis siglos de historia. Para garantizar la continuidad de los pilares y los arcos, los trabajos se centraron en la limpieza total de la fábrica, en la consolidación de los pilares y los arcos, y en la construcción de una nueva caja en el canal superior. Respecto a la cisterna romana de Can Valls de la Roca, era necesario parar de forma urgente el proceso de degradación del monumento, que presentaba un estado de conservación casi crítico. La cisterna, probablemente vinculada a una especie de oficina portuaria, fue construida hacia el final del siglo I aC y estuvo en uso al menos hasta la primera mitad del siglo II dC. Aproximadamente a partir del siglo XVI, y hasta casi el final del siglo XVIII, esta infraestructura fue aprovechada como sótano y bodega de la masía que dio nombre al topónimo actual. En el transcurso de nuestra intervención se hicieron los trabajos de investigación arqueológica habituales y se repararon y consolidaron las partes más deterioradas de la fábrica romana, sin borrar las transformaciones posteriores, y siempre con el criterio de preservar la autenticidad del monumento. Palabras clave: Acueducto, pervivencia, cisterna, consolidación Abstract Two singular actions by the Servei del Patrimoni Arquitectonic Local (SPAL) are presented, two actions that are far apart in time (1982 and 2008), but closely linked by the method and the criteria applied by SPAL. In the first case, the basic goal of the action was to guarantee the continuing use of an engineering work that has nearly six centuries of history. To ensure the continuity of the pillars and arches, the work focused on the total cleaning of the factory, the consolidation of the pillars and arches, and the construction of a new tank in the upper channel. Regarding the Roman cistern of Can Valls de la Roca, it was necessary to urgently stop the process of degradation of the monument, which was in an almost critical state of conservation. The cistern, probably linked to a port office, was built around the end of the 1st century BC and was in use until at least the first half of the 2nd century AD. From approximately the sixteenth century, until almost the end of the eighteenth century, this infrastructure was used as a basement and cellar of the farmhouse that gave its name to the current site. In the course of our restoration, the usual archaeological research work was carried out and the most deteriorated parts of the Roman factory were repaired and consolidated, without erasing the subsequent transformations, and always following the criterion of preserving the authenticity of the monument. Keywords: Aqueduct, survival, cistern, consolidation

30

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

i material del mateix, ja que darrera la vegetació s’hi amagaven un seguit de patologies que feien témer per l’estabilitat de l’element. Des de les primeres imatges gràfiques del monument, l’any 1913, aquest apareix afectat per diferents graus de malesa al seu entorn (fig. 1). De l’aqüeducte se’n tenen referències documentals de la portada d’aigua de la riera de Mediona fins a Sant Pere de Riudebitlles des del segle XI. No era la mateixa estructura constructiva que tenim avui en dia, ja que la fase més antiga que es troba dempeus és la del segle XV. Al segle XVII, però, es varen realitzar unes importants obres que s’inicien al 1672 a la part central de l’aqüeducte, la part més alta, segurament ensulsiada per algun terratrèmol. Aquestes obres finalitzen l’any 1721, donant-nos la imatge que ens ha arribat als nostres dies. Aquestes fases constructives es poden veure de manera molt clara encara ara a les fàbriques amb una diferència de carreus molt marcada entre la part medieval i la part barroca. Les patologies que tenia l’element eren diverses: la major part Figura 1. L’aqüeducte l’any 1962. (Arxiu SPAL)

L’AQÜEDUCTE DE SANT PERE DE RIUDEBITLLES. LA PERVIVÈNCIA DE L’ÚS

degudes a la manca d’impermeabilització del caixer de l’aqüeducte que tot i que havia tingut diferents refaccions en el caixer, aquestes no havien pogut evitar les filtracions. Aquestes filtracions creaven concrecions calcàries a la fàbrica, així com la neteja de l’aglomerant de l’interior del mur amb la

Un dels aspectes més importants d’aquesta actuació, és que

conseqüent pèrdua de cohesió entre les dues cares del mur i

l’ús pel que va ser construït aquest edifici no ha canviat des

el seu replè interior, comprometent l’estabilitat del monument.

d’aleshores. L’actuació havia de recuperar l’efectivitat de l’estructura pel pas de L’aqüeducte de Sant Pere de Riudebitlles, o Pont Nou, salva el

l’aigua , sense que aquesta posés en crisi l’estabilitat del mateix.

torrent de can Guilló en el parc del Pont Nou fora del nucli urbà del municipi. Té una alçada màxima de 25 metres i una llargària

Mentre es realitzava la restauració i es reparava el caixer, l’aqüe-

de 80 metres.

ducte havia de continuar amb el seu ús. Com que el subministrament d’aigua no es podia interrompre, es va construir un

Arrel de la restauració del monument i del lloc, s’hi fa un aplec,

pas per damunt del torrent realitzant un sifó que garantís, per

l’aplec del Pont Nou, amb actes festius que des de la ciutadania

gravetat, el continu pas de l’aigua.

es fan seu el monument i el lloc. Això ens fa veure l’estimació i la cura que aquest element singular suposa pel municipi.

Un cop el caixer sec, es va desmuntar, amb seguiment arqueològic el caixer antic, en molt mal estat i sense garanties d’imper-

L’actuació del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local es va ini-

meabilitat, i es va substituir per un nou caixer impermeabilitzat

ciar l’any 1982 i va finalitzar l’any 1987. Aquesta va consistir en

i construït amb formigó armat amb les juntes constructives ne-

la desbrossada inicial de l’element i la descoberta de l’estat físic

cessàries.

31

L’aqüeducte de Sant Pere de Riudebitlles i la cisterna romana de Can Valls de la Roca (Gavà)

Figura 2: L’aqüeducte i el parc l’any 2018. Fotografia: Joan Closa (Arxiu SPAL)

Figura 3: La cisterna romana de Can Valls abans de la nostra intervenció. Fotografia: Toni Barcons (Arxiu SPAL)

Per altra banda es referen les fissures que en les parts baixes

valor la cisterna romana del jaciment arqueològic de Can Valls

dels arcs havien aparegut degut a les filtracions de l’aigua, i es

de la Roca, que presentava un estat de conservació molt preca-

cosiren amb barres d’acer, per tal de garantir la continuïtat es-

ri, gairebé crític. El quart sud-est del dipòsit havia col·lapsat feia

tructural de l’element.

dècades, i els murs i el tram de volta que encara es mantenien dempeus mostraven lesions generalitzades i importants pèrdu-

Igualment, i aprofitant la restauració de l’element, s’aprofità per

es de material per efecte, sobretot, de les agressions d’origen

renovar una canalització metàl·lica d’aigua de boca que es va

antròpic (fig. 3). La cisterna té categoria de BCIL i el jaciment

col·locar darrera del caixer de formigó. La restauració d’aquest

figura en el registre de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de

element, comportà a banda del coneixement del monument i

la Generalitat de Catalunya. Les restes arqueològiques estan

l’actuació en la materialitat del mateix, que l’ús pel que va ser

situades en un terreny de propietat municipal entre els nuclis

pensat i dissenyat continuï essent el mateix (fig. 2).

urbans de Gavà i Castelldefels, a uns 200 metres en línia recta de la carretera comarcal C-245, i s’estenen pel suau pendent

Per la conservació d’un monument, no hi ha res millor que el

d’un petit estrep de conglomerats i gresos del Buntsandstein,

manteniment de l’ús. En aquest cas, però no era massa difícil

molt a prop de la riera dels Canyars. El jaciment es coneix des de

que això passés, i la prova és que després de 32 anys des de la

fa temps a través de les troballes casuals en superfície i per la

restauració, l’aqüeducte de Sant Pere de Riudebitlles continua

presència de vestigis de murs i paviments vinculats a un assen-

en perfecte estat, i estimat i sentit per la població, qui en te cura

tament romà. També s’han identificat altres restes construïdes

de manera exemplar. Potser perquè encara és útil?.

que podrien pertànyer a dependències auxiliars de l’antic mas de Can Valls, documentat des del final del segle XVI i que dona nom al topònim.

LA CISTERNA ROMANA DE CAN VALLS DE LA ROCA L’aspecte actual del delta del Llobregat és fruit d’un creixement El setembre de 2016, l’Ajuntament de Gavà ens va sol·licitar su-

sobtat dels sediments del riu entre els segles VI i VIII. Cal tenir en

port tècnic i col·laboració econòmica per tal de poder desenvolu-

compte, però, que ara fa 2.000 anys l’aparença era molt diferent.

par un pla d’actuació que permetés conèixer, protegir i posar en

En època romana, la línia de costa estava molt més reculada, el

32

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Figura 4: Vista aèria del jaciment de Can Valls en acabar l’excavació arqueològica de l’interior i l’extradós de la volta de la cisterna. Fotogrametria: Pau Majó, Jordi Grabau (Arxiu SPAL)

Figura 5: Imatge general des de migdia de la cisterna romana i de les modificacions efectuades en època moderna. Fotografia: Àlvar Caixal (Arxiu SPAL)

delta no existia i el riu formava un ampli estuari que arribava fins

original. A mida que l’estructura antiga anava quedant al des-

a Castelldefels. Cap a la banda de ponent, Can Valls ocupava

cobert, s’identificaven totes les alteracions de la fàbrica pro-

un promontori privilegiat, molt a prop del mar i a tocar d’una

vocades pels usos posteriors, evidències que la cisterna havia

badia amb sorrals ben arrecerats, en una posició molt centrada

format part de la masia de Can Valls, la ubicació de la qual no

respecte de l’ancoratge de les Sorres. Aquest fondejador, situat

es coneixia amb exactitud. A l’exterior de la cisterna, un cop re-

ben bé al davant del nostre jaciment, i avui dia sepultat sota els

tirat el substrat vegetal, es va iniciar l’excavació dels successius

sediments del delta, es va utilitzar almenys des del segle IV aC

sediments moderns que s’havien acumulat sobre l’extradós de

fins al Baix Imperi, amb pics d’una intensa activitat comercial els

la volta, fins a deixar-la al descobert. També aquí es va evidenci-

dos primers segles de la nostra era. Els vaixells podien ancorar amb comoditat en un fons que oscil·lava entre els 10 i els 15 metres de calat. Un fondejador d’aquesta entitat havia de disposar per força d’un seguit d’instal·lacions terrestres, imprescindibles per a funcionar a ple rendiment: un centre administratiu amb oficines fiscals, un embarcador, un servei de barques auxiliars per a càrrega i descàrrega, tallers de velers, corders o mestres d’aixa per a les reparacions, magatzems i també cisternes per al subministrament d’aigua dolça als vaixells.1 La recerca arqueològica es va executar de manera simultània als treballs de consolidació de la cisterna. A l’interior, es van excavar els rebliments contemporanis fins a localitzar el fons

ar de seguida que el mas de Can Valls es va construir, en bona part, directament a sobre de la cisterna romana. Un cop buidat l’interior de la cisterna i exhaurida l’excavació de l’extradós de la volta, es va enllestir també la recerca a migdia (fig. 4), on es van obrir 3 cales de dimensions i característiques diferents que, poc després, es van unificar en una sola trinxera, que es va excavar fins assolir arreu el nivell de circulació corresponent a la darrera fase d’ús de la masia de Can Valls (fig. 5). Els resultats de la recerca arqueològica i l’estudi de les dades històriques i documentals ens permeten, de moment, situar l’origen de la cisterna de Can Valls de la Roca als darrers anys del segle I aC, vinculat a la fundació de la ciutat de Bàrcino per l’emperador August, aproximadament entre el 16 i el 8 aC, i als canvis que això va generar tant en els patrons d’assentament

1. Izquierdo 1989; Id. 1992.

en el curs inferior del riu Llobregat com en la intensificació de

33

L’aqüeducte de Sant Pere de Riudebitlles i la cisterna romana de Can Valls de la Roca (Gavà)

l’activitat comercial del fondejador de les Sorres. Tot i que no

No coneixem amb exactitud el moment en què es va abandonar

descartem l’opció que Can Valls de la Roca pogués tenir caràc-

la masia de Can Valls de la Roca, però creiem que devia ser en

ter de vil·la romana tradicional,2 som del parer, com altres estu-

el decurs de la segona meitat del segle XVIII, quan la casa i els

diosos, que podria haver estat el lloc idoni per instal·lar alguns

terrenys van passar per matrimoni a mans de la família Tintorer.

dels serveis terrestres de l’ancoratge.3

Sembla que des d’aleshores ja no hi vivia ningú, a Can Valls, cosa que va contribuir al seu declivi. Durant l’excavació s’han

Amb les dades de què disposem actualment, sembla que la cis-

localitzat els sòcols de pedra de les parets de la casa i les em-

terna de Can Valls de la Roca va estar en ús almenys fins a la

premtes dels paviments ceràmics, però, contràriament, no s’ha

primera meitat del segle II dC. Al nostre entendre, aquest final

trobat cap rastre ni dels cairons ni tampoc de les teules de la

del jaciment està directament associat a les conseqüències de

coberta, cosa que fa sospitar que, un cop abandonat, l’edifici va

la davallada de la producció i exportació massiva del vi laietà, a

patir una espoliació sistemàtica. Des d’aleshores, no se’n coneix

un nou model d’implantació i explotació del territori, i al creixe-

cap altra referència física, només el topònim del lloc perdurarà al

ment i millora de les instal·lacions portuàries a la ciutat de Bàrci-

llarg del temps fins arribar als nostres dies.

no. Aquest darrer factor va incidir negativament en l’ancoratge de les Sorres, que perd durant un cert temps protagonisme i

Pel que fa a l’aspecte físic, la cisterna romana de Can Valls és

centralitat, i redueix l’activitat, cosa que afectarà profundament

una construcció semisoterrada que s’adapta i aprofita la geo-

les àrees terrestres que li donaven cobertura i servei, com ara

morfologia del lloc per plantar-se arrambada al marge de roca

Can Valls.

que hi aflora. Es tracta d’un dipòsit d’un sol àmbit, de planta

Les restes que quedaven de la cisterna romana van ser aprofi-

ranta peus de llarg (uns 11’80 metres),4 té una amplada que fre-

tades més tard com a fonaments d’una edificació rural (probablement, de dues plantes), de la qual tenim una primera menció documental el 1587, data d’un capbreu que testifica l’existència d’una casa propietat de Joan Valls. El pla del damunt de la volta es va convertir en el paviment de la planta pis i l’espai de la cisterna es va reutilitzar com a soterrani del mas. La recerca arqueològica ens ha permès recuperar alguns dels murs bastits sobre l’aljub romà i empremtes dels terres de cairons de la casa. A la cisterna, s’hi accedia a través d’una porta oberta en el mur de ponent, tapiada en una fase posterior. Cap al final del segle XVII o molt a començament del segle XVIII, es van produir un seguit de reformes de l’edifici. Es va alliberar la banda de migdia dels rebliments de terra que s’hi havien acumulat, es van afegir noves dependències en aquest sector i es van obrir sengles grans portes al mur sud de la cisterna, que permetien l’accés a peu pla a l’interior, adequat en aquesta fase com a celler de la masia. D’aquest moment data també el cup adossat al mur de tramuntana.

2. Julià, Puig, Solías 1985. 3. Izquierdo, Mauri 1989.

34

rectangular i cobert amb volta de punt rodó. Per dins, fa quaga els onze peus (uns 3’30 m) i una alçada màxima d’una mica més de vuit peus (entre 2’40 i 2’50 m, en funció del pendent del paviment). D’origen, deuria tenir cinc obertures: la canal de tramuntana, per on hi entrava l’aigua; el brocal del damunt de la volta, des d’on es pouava i des del qual es podia accedir per tal de fer-hi treballs de neteja i manteniment; el forat per buidar-la o desguàs; i, finalment, dos sobreeixidors ubicats a la banda de migdia, dels quals només ens n’ha perviscut un. Tota la cisterna, volta inclosa, està construïda mitjançant la superposició d’unes tongades d’opus incertum, d’uns dos pams d’alçada que s’apilen al damunt d’una base perimètrica de formigó de calç d’uns tres peus de potència. Aquest suport de caementicium recolza sobre unes filades de carreus (una o dues segons els va convenir) que venen a regularitzar el terreny on se sustenten les parets. El gruix dels murs és d’uns dos peus romans, tant en els estreps com en les testeres. A l’interior, s’hi conserven les restes dels revestiments parietals

4. En la nostra anàlisi i com a unitat de mesura, hem adoptat el valor de peu romà equivalent a 29’60 cm.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Figura 6: Vista aèria de l’element un cop enllestits els treballs de consolidació. Fotografia: Pau Majó (Arxiu SPAL)

Figura 7: Vista des de llevant de la cisterna romana de Can Valls, després de la nostra intervenció. Fotografia: Montserrat Baldomà (Arxiu SPAL)

i dels paviments que, originalment, protegien i impermeabilitza-

calgut reintegrar volums, ho hem fet formalitzant uns plans lleu-

ven el dipòsit. Tal i com ens relata Vitruvi i ens descriu Jean-Pi-

gerament reculats respecte als originals, per tal d’emfatitzar la

erre Adam, l’intradós de la volta està arrebossat amb un morter

diacronia de fàbriques i deixar ben palesa la nostra intervenció.

d’àrid fi, mentre que els murs estan impermeabilitzats amb dues

Quant a l’acondicionament del monument a la visita, els criteris

esteses d’opus signinum, aplicades sobre la base de formigó es-

d’intervenció s’han fonamentat, d’una banda, en el diàleg ge-

mentada abans. Una mitja canya feta amb aquest mateix tipus

ometricoformal establert entre allò que ens ha perviscut i allò

de material donava continuïtat amb el fons del dipòsit, executat

que aportem i, de l’altra, en l’ús d’uns materials que expresses-

amb tres capes successives anomenades respectivament sta-

sin sense cap mena de dubte la contemporaneïtat de la nostra

tumen, rudus i nucleus.

actuació.

L’objectiu bàsic de la intervenció ha estat aturar -o alentir tant

Els treballs de consolidació han donat continuïtat i solidesa

com s’ha pogut- el procés de degradació del monument, tot

constructiva a les diferents fàbriques, paviments i revestiments

garantint la seva estabilitat, pel bé del gaudi col·lectiu i el seu

de l’antic dipòsit. S’han completat vuits i restituït volumetries

traspàs a les generacions futures. Amb aquesta finalitat, les ac-

perdudes, però només les estrictament imprescindibles que

tuacions que s’han dut a terme s’han adreçat, prioritàriament, a

permetin garantir l’estabilitat i pervivència de la construcció i

consolidar l’element que ens ha perviscut, prioritzant la cisterna

que facilitin, alhora, la lectura i comprensió històrica i arquitec-

romana, sense esborrar, però, les transformacions posteriors.

tònica del monument. La resta d’elements constructius simple-

Un cop assolit aquest primer objectiu, ens vam proposar també

ment s’han netejat.

adequar el monument a la visita pública, en la mesura en la que la disponibilitat econòmica ens ho permetés (fig. 6).

Les pèrdues de material més significatives que afectaven l’opus incertum s’han reintegrat amb una fàbrica similar a l’original,

Pel que fa a les obres de consolidació, el criteri adoptat s’ha ba-

bastida també en tongades, amb la mateixa pedra local i amb

sat en la utilització dels mateixos materials i en l’ús de tècniques

morter de calç hidràulica. Les grans llacunes de l’statumen del

constructives similars a les emprades en l’obra romana. Quan ha

paviment s’han omplert amb còdols de la mida del puny proce-

35

L’aqüeducte de Sant Pere de Riudebitlles i la cisterna romana de Can Valls de la Roca (Gavà)

dents de la riera dels Canyars -com probablement haurien fet

romana. Tant en una escala com en l’altra, els graons s’han for-

els constructors romans- i que, com van fer ells, s’han col·locat

malitzat mitjançant sengles esteses de terra compactada i con-

en sec. En tots els casos, les nostres superfícies d’acabat que-

finada per frontals i laterals de xapa de ferro (fig. 7).

den uns centímetres enretirades respecte les originals. A les quatre cares del monument i convenientment separada, Les esquerdes que afectaven la volta s’han omplert injectant

hi hem definit un línia de protecció, a la qual hem donat for-

morter fluït de calç i també s’han rejuntat les zones més degra-

ma amb perfils de ferro de secció quadrada de 2 cm de costat.

dades de l’intradós. El pla de sobre de la volta s’ha protegit amb

La situació i traçat d’aquest límit s’adiu amb la geometria de la

una capa de morter de calç, situada a la cota de l’antic paviment

construcció romana que protegeix. Els muntants estan plan-

de la planta primera del mas, del qual se n’han consolidat les po-

tats cada cinc peus i la situació respon als eixos principals de

ques restes conservades. També s’han restaurat aquelles zo-

l’antic dipòsit. El travesser se situa a alçades variades, sempre

nes on el revestiment parietal d’opus signinum amenaçava de

en trams horitzontals per anar-se adaptant al monument i a la

caure. Les vores d’aquestes clapes s’han bisellat amb un morter

topografia del lloc.

de calç tenyit, per aconseguir una correcta integració cromàtica i s’han adherit al seu suport amb injeccions de morters fluïts de calç hidràulica. Les restes dels revestiments d’època moderna s’han consolidat de la mateixa manera. Les actuacions encaminades a facilitar la visita al monument s’han materialitzat de dues maneres. D’una banda, s’hi han construït unes escales que guanyen el desnivell existent entre les cotes actuals de circulació exterior i les històriques d’utilització interior i que permeten un accés relativament còmode a dins de la cisterna. D’altra banda, i per tal de protegir tant el monument com els visitants, s’han definit els límits d’aproximació a l’element i delimitat les corresponents zones d’observació exterior. En paral·lel al tancament sud de la cisterna, s’hi ha construït un mur que conté les terres d’aportació antròpica de la banda de migdia. Aquest element de contenció està separat cinc peus de la construcció romana, té una llargada de trenta-cinc peus per dos d’amplada i una alçada que s’ha fet coincidir amb el primer nivell de les tongades de l’obra romana. Entre els dos murs, el nou i l’històric, s’obre una trinxera que permet, d’una banda, alliberar la cara sud de la cisterna en tota la seva alçada i d’altra banda, poder entrar i sortir de l’antic celler, justament com i per on es feia el segle XVIII, és a dir, a peu pla i per les portes que s’hi van obrir a migjorn. En els dos extrems d’aquesta rasa i de forma tangencial, s’hi situen els dos accessos: una escala a llevant i una rampa graonada a ponent. Són unes escales que semblen lliscar entre ambdós murs i que conviden a baixar fins a la cota de circulació d’època moderna i, des d’allà, entrar a la cisterna

36

Bibliografia Adam, J. P. 1996: La construcción romana, materiales y técnicas, León, 138141. González, A, et altri. 1990: Memòria 1985-1989. Com i per a qui restaurem. Objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona, 171-179. Izquierdo, P. 1989: Notes sobre l’ancoratge de Les Sorres, I Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat, Pre-actes, Castelldefels, 368-372. Izquierdo, P. 1992: L’ancoratge antic de les Sorres: aportacions a la història econòmica de la costa del Llobregat, Fonaments, 8, Barcelona, 53-78. Izquierdo, P.; Mauri, A. 1989: L’establiment romà de can Valls del Racó, I Jornades arqueològiques del Baix Llobregat, Pre-actes, Castelldefels, 390393. Julià, M.; Puig, F.; Solías, J.M. 1985: Introducció a l’estudi del poblament del delta del Llobregat a l’època ibèrica i romana, XXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. El Prat de Llobregat, 1980, Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Barcelona, 392-413. Vitruvio Pollion, M. Los diez libros de architectura. (Traduït del llatí i comentat per Joseph Ortiz y Sanz. Impremta Reial, Madrid, 1787. Facsímil Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant, 2002.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

L’arquitectura de l’aigua a Xàtiva Santiago Tormo Esteve

Joaquim Corts Pérez

Doctor per la UPV. Arquitecte Tècnic, Màster en conservació

Llicenciat en Dret i professor

del patrimoni arquitectònic i professor associat del Departament

de batxillerat

de Construccions Arquitectòniques de la UPV

Resum La remor i la frescor de l’aigua són els elements més característics de la ciutat de Xàtiva. L’abundància d’aquesta s’explica per l’enorme cabal proporcionat, des de l’antiguitat, per diferents fonts. A la vessant del castell, per exemple, hi ha nombroses fonts com l’anomenada font salada. La ciutat romana, Saetabis Augusta, ja estava equipada amb un sistema d’alcavons que extreia l’aigua de la muntanya i la portava als llocs d’abastiment. Més tard, en temps islàmics, el sistema de distribució i control d’aigua va progressar molt ràpidament, gràcies a l’evolució dels enginys hidràulics. Des del segle XIV, l’aigua a la ciutat s’abasteix per dos conductes principals: el canal de Bellús i el canal d’Aigua Santa. Fins ben entrat el segle XX, les fonts urbanes de Xàtiva eren sovint classificades com a reials (o públiques), veïnals i particulars. Normalment, les reials estaven situades al centre d’una plaça, i tenien molt de cabal. El seu manteniment corria a càrrec de l’Ajuntament. Les fonts veïnals s’adossaven a façanes d’edificis a prop dels canals i situades en punts estratègics dels carrers. Els veïns s’encarregaven del manteniment i neteja. Pel que fa a les seves característiques estilístiques, solien tenir un caràcter popular. El cabal d’aquestes fonts era menor que el dels reials. Les fonts particulars es situaven a l’interior de les cases i edificis públics, civils i religiosos. Els seus propietaris s’ocupaven dels drets d’abastiment i s’encarregaven del manteniment. El seu cabal variava segons les característiques i necessitats de l’immoble que servien. Tota l’aigua que passava per aquestes fonts i no s’aprofitava, es feia servir posteriorment per al reg de l’horta situada a una cota més baixa. Paraules clau: arquitectura, aigua, Xàtiva, fonts, reg. Resumen El rumor y la frescura del agua son los elementos más característicos de la ciudad de Xàtiva. La abundancia de esta se explica por el enorme caudal proporcionado, desde la antigüedad, por diferentes fuentes. En la ladera del castillo, por ejemplo, hay numerosas fuentes como la llamada fuente salada. La ciudad romana, Saetabis Augusta, ya estaba equipada con un sistema de alcavons que extraía el agua de la montaña y la llevaba a los lugares de abastecimiento. Más tarde, en tiempos islámicos, el sistema de distribución y control de agua progresó muy rápidamente, gracias a la evolución de los ingenios hidráulicos. Desde el siglo XIV, el agua en la ciudad se abastece por dos conductos principales: el canal de Bellús y el canal de Agua Santa. Hasta bien entrado el siglo XX, las fuentes urbanas de Xàtiva eran a menudo clasificadas como reales (o públicas), vecinales y particulares. Normalmente, las reales estaban situadas en el centro de una plaza, y tenían mucho caudal. Su mantenimiento corría a cargo del Ayuntamiento. Las fuentes vecinales se adosaban a fachadas de edificios cerca de los canales y situadas en puntos estratégicos de las calles. Los vecinos se encargaban del mantenimiento y limpieza. En cuanto a sus características estilísticas, solían tener un carácter popular. El caudal de estas fuentes era menor que el de los reales. Las fuentes particulares se situaban en el interior de las casas y edificios públicos, civiles y religiosos. Sus propietarios se ocupaban de los derechos de abastecimiento y se encargaban del mantenimiento. Su caudal variaba según las características y necesidades del inmueble que servían. Toda el agua que pasaba por estas fuentes y no se aprovechaba, se utilizaba posteriormente para el riego de la huerta situada a una cota más baja. Palabras clave: Arquitectura, agua, Xàtiva, fuentes, riego. Abstract The rumour and freshness of the water are the most characteristic elements of the city of Xativa. The abundance of this is explained by the enormous flows provided, since ancient times, by different springs. On the slope of the castle, for example, there are numerous fountains such as the so-called “salty fountain.” The Roman city, Saetabis Augusta, was already equipped with a system of infiltration galleries that extracted water from the mountain and took it to the points of supply. Later, in Islamic times, the water distribution and control system progressed very rapidly, thanks to the evolution of hydraulic ingenuities. Since the 14th century, the water in the city has been supplied by two main channels: the Bellús Canal and the Agua Santa Canal. Until well into the 20th century, the urban fountains of Xativa were often classified as public, neighbourhood and private. Normally, the public fountains were located in the centre of a square and had a good flow. Maintenance was carried out by the city council. The neighbourhood fountains were adjacent

37

L’arquitectura de l’aigua a Xàtiva

to building facades near the canals and located at strategic points on the streets. The neighbours were in charge of maintenance and cleaning. As for their stylistic characteristics, they used to have a simple design. The flow from these fountains was less than that of the public ones. Private fountains were located inside public, civil and religious houses and buildings. Their owners took care of the supply rights and took care of the maintenance. Their flow varied according to the characteristics and needs of the property they served. All the water that passed through these fountains and was not used, was subsequently used for irrigation of the vegetable plots located at a lower level. Keywords: Architecture, water, Xativa, springs, irrigation.

L’ABASTIMENT DE L’AIGUA A XÀTIVA I LA SEUA ARQUITECTURA

tant això, el catàleg de béns i espais protegits descriu només

El Canal de Bellús

Francesc i font de Ferran VII.

La data de construcció del canal de Bellús és desconeguda.

La font gòtica de la plaça de la Trinitat és la font pública més

Les escasses dades existents indiquen que la seva construcció podria remuntar-se a l’època islàmica. En el segle XIV, diverses circumstàncies van obligar a l’ampliació del canal, que va impulsar el naixement d’un nou barri, el del mercat. Carrers i edificis es van alinear en paral•lel al conducte, proliferant nombroses

un conjunt de sis: font de les vint-i-cinc dolls, font de la plaça d’Aldomar, font de la Trinitat, font del Lleó, font de la plaça Sant

antiga de la ciutat (construïda en el segon terç del segle XV) (Figura 2). La font del Lleó s’adjunta a la dreta del portal del mateix nom. La font es va completar el 1818. És la segona font més gran de la ciutat després de la font de vint-i-cinc dolls. La seva tassa circular és d’una sola peça. Al costat d’ella, en una base,

basses i fonts.

descansa un lleó que va llançar aigua a través de la boca (ara,

La font de Bellús emergeix en un lloc conegut com l’ombria de la

de serp, situades a la part inferior d’aquesta base). Encara es

font, als contraforts del nord-est de la Serra grossa. Les seves aigües són captades per un canal que travessa 7.158 m fins que arriba a la ciutat de Xàtiva, superant els accidents topogràfics que troba en el seu camí mitjançant aqüeductes de diferents longituds com el de les Arcadetes d’Alboi (Figura 1). La seua pendent es de menys de 0,5 % establint un dels registres més baixos per a un conducte tant llarg soterrat. Durant el recorregut es situen una setantena de respiralls que permetien l’anivellació

el líquid només surt de les dues canonades de bronze, dos caps conserven altres fonts públiques (veïnals i particulars) alimentades pel canal Bellús. En general, són molt simples: s’adjunten a una paret i la seva tassa és d’una sola peça, com és el cas de la Font del Carrer de l’Àngel. Canal de l’Aigua Santa El canal de l’Aigua Santa data de principis del segle XV. El seu

i neteja del canal (Torregrosa, 2001).

traçat va impulsar el creixement del sector més meridional de la

Les aigües transportades pel canal es dividien en files: algunes

la ciutat emmurallada des de la porta de Sant Jordi al carrer Ar-

eren utilitzades per al reg però la major part estaven destinades al consum humà. El sistema de distribució urbana era similar al de diverses ciutats de l’Orient Mitjà. El sistema de mesurament d’aigua va ser la ploma. El municipi tenia patrons de bronze amb la unitat bàsica, la ploma, i els seus múltiples i submúltiples. Aquests patrons servien per verificar el diàmetre de les boques

ciutat i va consolidar un nou eix urbà que corria per l’interior de diaca. La resta de la conducció passava per la zona del mercat i acabava a la plaça de Sant Pere. La conducció destaca per l’enginy del seu camí: la diferència entre les seves dimensions més altes i les més menudes determina un pendent del 1,2 %. Naix en la partida de Sagres, al municipi de Canals, creua el riu Canyoles i es dirigeix cap a Xàtiva. En 1750 va subministrar aigua a 204

de subministraments de l’aigua.

fonts, 7 públiques (equivalents a les reials de Bellús), 23 veïnals

El 1750, la conducció de Bellús va tenir 15 fonts reials. No obs-

(Gonzàlez, 1989)

38

i 174 particulars. A principis del segle XX, només quedaven 33.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Altres fonts i elements El catàleg de béns i espais protegits cita només una peça relacionada amb l’abastiment relacionat amb l’aigua salada que brollava de la muntanya: la font de la plaça de Sant Jordi. És possible, però, que altres, situades a un nivell molt alt, com les del carrer Ànimes també van ser subministrades pel mateix naixement. La font de la plaça de Sant Jordi es troba al lloc on es va erigir una porta medieval. Comparteix elements amb la font de la plaça de Santa Tecla. També existeixen restes de dos safareigs que s’utilitzaven per rentar la roba. Un situat al Jardí de Carmen Pérez i el de la plaça de la bassa reconstruït fa uns anys i que reprodueix l’existent a al segle XIX (Figura 4).

EL REG EN L’HORTA DE XÀTIVA Figura 1.

A l’Horta de Xàtiva també hi ha sèquies des de temps immemorials. Diferent documents històrics —llibres de repartiments,

Actualment aquest conducte està obsolet; les fonts de la seva antiga xarxa són subministrades per un nou sistema que pren l’aigua del canal de Bellús. En el catàleg de béns i espais protegits, apareixen tres fonts pertanyents a aquesta canalització: La font de la plaça de Sant Joan, la font de la plaça de Santa Tecla i la font de la plaça de Roca. La font de la plaça de Roca es va construir el 1841. La copa de la font és un prisma de pedra calcària amb els costats menors tancats en semicercle. Damunt d’ella es troba una columna octogonal de dues canonades (possiblement un eix gòtic reaprofitat) (Figura 3). Els antics ravals, el barri de la ciutat i el barri de Sant Pere conserven una vintena de fonts que també s’alimentaven mitjançant el canal d’Aigua Santa. Totes estan adossades i tallades en pedra calcària de Buixcarró, la majoritària en la zona. Algunes estan ubicades en nínxols practicats a les parets. De tots elles, la font del carrer Bruns, o la de la Petxina són testimoni d’este tipus de fonts.

privilegis, ordenances, cartografia, actes de plets— ho corroboren. Les fonts documentals citen les sèquies de Benifurt, Aigua Santa, La Llosa, Meses, Murta, el Puig, Ranes, la Vila, Bellús, Foies Noves o del Palmeral, Foies Velles, Comuna d’Ènova, el Carrascal, Escalona, la Torre d’en Lloris. S’han realitzat alguns estudis sobre el relleu del terreny en què es van construir els seus caixers, els materials utilitzats per a la construcció (Tormo, 1995). Les sèquies de Ranes i la Vila són les millor estudiades. Naixen, junt amb altres conductes de menor llargària, del brollador del riu de Sants. En conjunt, les dues sèquies recorren aproximadament deu quilòmetres. La sèquia de Ranes és una de les més importants de l’Horta de Xàtiva. Com totes les canalitzacions destinades al reg, consta d’abundants elements d’arquitectura hidràulica. Es conserven els següents: el partidor d’Aiacor, al terme de Canals, un vessador al terme de Canals, quatre safareigs a Canals, Aiacor, la Torre dels Frares i Cerdà, i un sifó en Aiacor (Figura 5). La sèquia de la Vila, una de les conduccions més antigues de tota la xarxa de regadiu de l’Horta de Xàtiva, ens remet a l’època en què la capital de la Costera encara era vila, no havia obtingut el títol de ciutat (aproximadament principis del segle XIII). El seu

39

L’arquitectura de l’aigua a Xàtiva

cabal ha minvat molt. En queden molts trams del seu caixer original, alguns dels quals han estat sotmesos a anàlisi per tal de

CONCLUSIONS

determinar la seua composició. La presència de sílice i alumini

Conta el Llibre dels Fets (Bruguera, 2008) que el Rei En Jaume

revela que les parets de pedra tenen un morter fet amb rajo-

I, en trobar-se davant de Xàtiva i veure l’horta que s’estenia als

les massisses, cuites i triturades, mesclades amb calç, que n’és

seus peus, va sentir una gran emoció.

l’aglomerant. Les superfícies estan impermeabilitzades, per a evitar fugues i filtracions (Tormo, 1995). El conducte conserva els

«E Nos el vespra dixem a don Rodrigo: Hajam tro a trenta cava-

següents elements: el partidor reial de Canals, d’on obté onze

llers, que anc no vim Xàtiva, e volem-la ver. E anam llà a aquell

files d’aigua, primer partidor d’Annahuir (al terme de Xàtiva), si-

coll agut qui és part del castell, e veem la pus bella horta que

tuat a la dreta del riu Canyoles, cinc-cent metres més avall de la

anc havíem vista en vila ni en castell...»

corba de Sagres en la carretera que uneix Xàtiva amb Canals; segon partidor d’Annahuir, quatre-cents metres més avall del

Les seues paraules il•lustren perfectament l’impacte que causà

primer; tercer partidor d’Annahuir; safareig d’Annahuir; partidor

la visió de la ciutat, el seu castell i la seua horta. Evidentment, la

de la sèquia comuna; partidor del molí de Roca (al terme de Xà-

imatge que veié el monarca no es correspon amb l’actual, però

tiva); molí de Roca; molí cremat o de Novetlè (al terme de Xàtiva);

encara en queden petjades. En bona mesura, l’ús de l’aigua

partidor del braçal de Ters (al terme de Xàtiva). Tot aquest in-

continua regulat a l’Horta de Xàtiva —«la pus bella que anc ha-

ventari mostra l’enorme riquesa arquitectònica i etnològica que

víem vista», segons Jaume I— per drets atorgats en l’època del

atresora la nostra comarca.

repartiment i per ordenances antigues. Gran part de la xarxa

Figura 2

Figura 3

40

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Figura 4

Figura 5

d’irrigació tradicional es conserva. Algunes construccions hi-

tot, no s’ha d’oblidar que la degradació del centre històric nor-

dràuliques, poques, també han subsistit fins als nostres dies.

malment condueix a la dels seus elements constituents (Corts,

Molts elements de l’arquitectura de l’aigua, bé que refets, són

2017).

hereus de les construccions originals. Tanmateix, al ritme actual de degradació, les pròximes generacions ja en veuran ben pocs. El creixement de les poblacions, l’especulació immobiliària, la crisi de l’agricultura, els canvis climàtics, l’avanç aclaparador de les grans infraestructures, la transformació dels sistemes de reg i, sobretot, la desídia van esborrant a poc a poc els vestigis d’unes formes de viure i treballar la terra que ja van sent història. Al llarg de la història, el nombre de fonts públiques també ha disminuït. Han desaparegut nombroses referències que tan sols queden testimoniades amb el nom dels carrers (carrer de la Font Alta, carrer Font Alós, carrer Font Trencada...). Les principals causes d’aquestes desaparicions són el desús, el caos urbà i la saturació del trànsit rodat. Les fonts privades tampoc

Bibliografia BRUGUERA TALLEDA, J. (2008). “Jaume I El Conqueridor. Llibre dels Fets.” Editorial Proa. Barcelona 2008. ISBN 978-84-8437-143-4. CORTS PÉREZ, J., TORMO ESTEVE, S. (2017). “L’aigua a Xàtiva i la seua horta”. Editorial Associació d’Amics de la Costera. Xàtiva 2017. ISBN:978-84697-8773-1. GONZÀLEZ BALDOVÍ, M (1989). “La influencia de l’aigua en la formació de la Xàtiva musulmana”. Papers de la Costera nº 6. Xàtiva, 1989. Editorial: Associació d’Amics de la Costera. TORMO ESTEVE, S. (1995). “L’arquitectura de l’aigua a l’horta de Xàtiva”. Treball Final del Màster en Conservació del Patrimoni Arquitectònic. Inèdit. TORREGROSA SOLER V. y TORMO ESTEVE, S. (2001). “Estudio previo del canal de Bellús”. Informe per la declaració de BIC. Excm. Ajuntament de Xàtiva, 2001. Inèdit.

no es lliuren del perill: sovint pateixen danys o s’eliminen del lloc original per a ser mogudes a un altre. Les antigues fonts constitueixen una part significativa del ric i artístic llegat de la ciutat. No obstant això (excepte les dotze incloses en el catàleg de béns i espais protegits), no són en general en bon estat. La seva salvaguarda requeriria una mesura protectora més efectiva: un Pla Especial de Protecció per al Nucli Històric. Després de

41

El Dipòsit del Pla de l’Aigua de Lleida Marc Sans Gilabert Historiador de l’art i museòleg. Museu de l’Aigua de Lleida

Resum Primer dipòsit d’aigua potable de la ciutat de Lleida, del segle XVIII, que emmagatzemava i distribuïa aigua potable a sis fonts de la ciutat. Va estar en funcionament fins a finals del segle XX, quan es va restaurar i condicionar per a la visita, en dues fases. Forma part del Museu de l’Aigua. Paraules clau: aigua, dipòsit, patrimoni industrial. Resumen Primer depósito de agua potable de la ciudad de Lleida, del siglo XVIII, que almacenaba y distribuía agua potable a seis fuentes de la ciudad. Estuvo en funcionamiento hasta finales del siglo XX, cuando se restauró y acondicionó para la visita, en dos fases. Forma parte del Museo del Agua. Palabras clave: agua, depósito, patrimonio industrial. Abstract First drinking water deposit in the city of Lleida, dating from the 18th century, which stored and distributed drinking water to six fountains in the city. It was in operation until the end of the 20th century, when it was restored and conditioned for visitors, in two phases. It is part of the Water Museum. Keywords: water, deposit, industrial heritage.

El Dipòsit del Pla de l’Aigua és una gran construcció subterrània,

amb una alçària de 10 metres, cobert amb sis voltes de canó re-

construït per garantir el subministrament d’aigua potable a la

baixat sobre l’entramat de vint-i-cinc pilars de carreus de pedra

ciutat de Lleida.

perfectament escairats. Tenia una capacitat per a uns 9 milions de litres d’aigua. L’espai disponible sobre el Dipòsit es va desti-

Es va edificar a finals del segle XVIII amb l’objectiu de comba-

nar a plaça pública.

tre les epidèmies causades per les males condicions de l’aigua, convertint-se en el primer sistema modern de distribució d’aigua

Les obres es van iniciar el 1784 i van finalitzar el 1792. Durant la

a la ciutat. Anteriorment, l’aigua s’agafava del riu, dels pous, de

construcció es va constatar una dilatació excessiva de les obres

fonts naturals o de la pluja, que es recollia en cisternes. Moltes

i s’hi van trobar deficiències en la construcció, cosa que va mo-

vegades, però, aquests indrets tenien aigua en males condici-

tivar un plet contra els mestres d’obra, que van ser declarats

ons, per abocaments o manca de renovació de l’aigua. El nou di-

culpables, i un nou contracte amb un altre mestre. Aquest ex-

pòsit garantia unes reserves suficients, la potabilitat de l’aigua i

pedient ens ha permès disposar de plànols de l’època1. (Figura 2)

la seva distribució per tota la ciutat. (Figura 1)

L’aigua que l’omplia provenia del canal de Pinyana (encara es

El dipòsit era la peça central del sistema. Es tracta d’una construcció subterrània, de planta quadrada de 31,12 x 31,16 metres,

42

1. Arxiu Capitular de Lleida. P_0284

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Figura 1

pot veure a l’interior del dipòsit la boquera per on entrava l’ai-

La mina inicial va ser aprofitada cent anys més tard, a partir

gua) (Figura 3) i es repartia per la ciutat mitjançant una mina que

del 1878, per a la distribució de l’aigua a domicili. L’augment del

arribava a sis fonts monumentals, que, modificades i canviades

consum va fer necessari construir nous dipòsits, a l’indret cone-

de lloc, encara es poden contemplar al Centre Històric de Lleida:

gut com les Basses d’Alpicat, amb dos dipòsits circulars cons-

la de l’Ensenyança (al carrer la Palma), la de la Catedral o dels

truïts ja el 1901, i ampliats al llarg del segle XX amb nous dipòsits.

Tritons (abans al costat de la Catedral, ara davant el Mercat del

Posteriorment, cap al 1965, aquest complex es va reconvertir en

Pla), la de l’Hospital (abans al pati de l’hospital, ara a l’avinguda

piscines, avui clausurades. L’any 1944 es construeixen dos dipò-

Blondel), la del Roser (al carrer Cavallers), la de Sant Francesc

sits al Turó de la Seu Vella, completats amb un altre més gran

(traslladada a la costa del Jan) i la de les Sirenes (a la plaça de

el 1968 (pl. de la Sardana), que servien per mantenir la pressió. I

Sant Joan, desapareguda).

també se’n fan d’altres de secundaris, com els del Secà de Sant

43

El Dipòsit del Pla de l’Aigua de Lleida

Pere o Llívia2. Finalment, el 2013 va culminar la modernització de

L’any 1996 l’Ajuntament de Lleida inicia el procés de restauració

tota la xarxa de la ciutat i els 19 municipis de l’entorn que formen

del Dipòsit a partir del projecte d’Àngel Corbella. (Figures 4 i 5)

la Mancomunitat d’Aigües de Pinyana, amb la construcció d’una nova canonada des de la captació a l’embassament de Santa Anna, a la Noguera Ribagorçana, i el nou gran dipòsit de Lleida, situat entre Alpicat i Torrefarrera. Aquestes noves instal•lacions garanteixen el subministrament de Lleida dels propers anys. Tots aquests nous dipòsits van relegar el Dipòsit del Pla de l’Aigua a un paper secundari a partir dels anys 50 del segle XX, destinat a dipòsit de reserva. Finalment fou tancat al servei cap a l’any 1975. Oblidat durant molts anys, fou redescobert el 1992. Com que estava ple d’aigua, els següents anys fou aprofitat per un grup de submarinistes del Centre Excursionista de Lleida per a fer-hi immersions.

El projecte comporta el buidat de l’aigua i el condicionament de l’espai interior del dipòsit per a la visita, a partir del sanejament de murs, neteja, nova barana a l’escala original i il•luminació general. També s’habilita la planta baixa de l’antiga casa d’aigües com a recepció de visitants, amb el sanejament de l’espai, l’enderroc d’afegits posteriors, noves instal•lacions i tancaments i elements de seguretat. Després de la restauració, fou obert com a espai d’interès del Museu de l’Aigua de Lleida l’any 2001. S’hi exposen un audiovisual sobre la història de l’espai i plafons interpretatius. L’any 2015 es fa una segona intervenció sota el projecte d’Imma Castelló. Aquesta intervenció parteix del projecte de reurbanit-

2. Enriqueta Vendrell, Fonts, pous, aljubs... i aixetes. La distribució de l’aigua potable a Lleida, dels inicis a l’actualitat (Lleida: Ajuntament de Lleida, 2009).

zació i accessibilitat de la plaça del Dipòsit i carrers adjacents,

Figura 2

Figura 3

44

dins el Pla de Barris del Centre Històric de Lleida, realitzat l’any

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Figura 4

Figura 5

2011, i que ja preveia un ascensor a l’interior del dipòsit. L’actua-

Museu de l’Aigua de Lleida Tel. 973 211 992 museuaigua@paeria.cat www.museudelaiguadelleida.cat Carrer de Múrcia, 10 25002 Lleida Horaris de visita: dissabtes i diumenges, de 12 a 14h Entrada lliure

ció comporta garantir l’accessibilitat al dipòsit amb la instal•lació d’un ascensor i els accessos corresponents. L’ascensor s’instal•la en l’espai d’una antiga escala de servei, en mal estat i que s’enderroca. A la part inferior s’obre un túnel per connectar-lo amb el dipòsit. L’obra permet obrir al públic un nou àmbit on es pot veure l’inici de l’antiga mina d’aigua. També es reforma la recepció, on es crea un nou servei adaptat i s’actualitzen els elements d’interpretació museogràfica. El Dipòsit del Pla de l’Aigua és un espai del Museu de l’Aigua de

Bibliografia Vendrell, Enriqueta. Fonts, pous, aljubs... i aixetes. La distribució de l’aigua potable a Lleida, dels inicis a l’actualitat. Lleida: Ajuntament de Lleida, 2009.

Lleida, i es pot visitar els caps de setmana. També s’hi realitzen visites guiades per a grups i activitats educatives per a infants. L’espai també acull intervencions artístiques, en col•laboració amb institucions i entitats de la ciutat. El Dipòsit té una protecció com a BCIN i és un dels 150 elements imprescindibles del Patrimoni Industrial Català, inventari promogut pel Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

45

La Mina de l’Arquebisbe de Tarragona Xavier Climent Sánchez Arquitecte

Resum La Mina de l’Arquebisbe de Tarragona és un element patrimonial viu, que segueix complint la funció des del 1798, any en que l’Arquebisbe Armanyà portà l’aigua a Tarragona. La traça coincideix parcialment amb la de l’aqüeducte romà del Gaià, un dels cinc dels que gaudia Tarraco. Per encàrrec de l’Arquebisbe Santiyàn, l’Arquitecte Antoni Rovira, va fer un acurat estudi de l’antic traçat. El resultat va ser una nova conducció, reaprofitant parts de l’aqüeducte romà. Alguns elements notables són: els ponts, els respiralls, el gran sifó sobre 74 arcades que connectava els dipòsits amb la ciutat, i les fonts de la ciutat. Paraules clau: Mina, Aqüeducte, Arquebisbe, 1798, romà, respirall, sifó, dipòsits, torre de les aigües, fonts Resumen La Mina de l’Arquebisbe (Arzobispo) de Tarragona es un elemento patrimonial vivo, que sigue cumpliendo la función desde 1798, año en que el Arzobispo Armanyà llevó agua a Tarragona. La traza coincide parcialmente con la del acueducto romano del Gaià, uno de los cinco de los que disfrutaba Tarraco. Por encargo del arzobispo Santiyàn, el Arquitecto Antoni Rovira, hizo un cuidadoso estudio del antiguo trazado. El resultado fue una nueva conducción, reaprovechando partes del acueducto romano. Algunos elementos notables son: los puentes, los respiraderos, el gran sifón sobre 74 arcadas que conectaba los depósitos con la ciudad, y las fuentes de la ciudad. Palabras clave: Mina, Acueducto, Arzobispo, 1798, romano, respiradero, sifón, depósitos, torre de las aguas, fuentes Abstract The Spring of the Archbishop of Tarragona is a living heritage element, which has continued to fulfil its function since 1798, when Archbishop Armanyà brought water to Tarragona. The route partially coincides with that of the Roman aqueduct of the Gaia, one of the five used by Tarraco. On behalf of Archbishop Santiyan, the architect Antoni Rovira made a careful study of the old layout. The result was a new conduit, reusing parts of the Roman aqueduct. Some notable elements include: the bridges, the air vents, the large siphon over 74 arcades that connected the deposits with the city, and the fountains of the city. Palabras clave: Spring, Aqueduct, Archbishop, 1798, Roman, air vent, siphon, deposits, water tower, fountains

La oppidum ibera de TARAKON gaudia, i encara gaudeix, d’un

Es diu que a l‘època de l’Imperi Romà existien a la ciutat de Tar-

nombre encara per determinar de deus i fonts, suficients per a

raco cinc aqüeductes. El més llarg captava l’aigua del riu Gaià,

la reduïda població del s. III a.C.

des del llunyà Pont d’Armentera (a 43 km) i, seguint la vessant del riu, portava les aigües fins a uns dipòsits situats a l’actual

L’arribada dels romans per atacar els cartaginesos i el posterior

muntanya de L’Oliva, des d’on, mitjançant un gran sifó, es con-

establiment permanent dels primers, renombrant la ciutat com

duïa l’aigua fins a la part alta de la ciutat, entrant a la muralla per

a TARRACO, va comportar la necessitat de cercar nous submi-

l’actual Camp de Mart.

nistraments. No era tan sols una qüestió d’aigua de boca per a la creixent població, també cal considerar la importància de

El segon captava l’aigua del Francolí, el Tulcis en denominació

la cultura romana envers l’aigua com a demostració de poder.

romana, al nucli de Codony, sota de l’actual població de Puigdelfí

46

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

i, travessant l’imponent Aqüeducte de les Ferreres o del Diable, conduïa el preuat element a la part mitja de la ciutat entrant per l’actual Avda. de Catalunya molt a prop de l’Avda. Marqués de Montoliu (cota 48-49, equivalent a la zona de l’antic Circ, actual Rambla Vella). El tercer, de molt fàcil factura, probablement ja utilitzat pels ibers i quina traça i servituds encara persisteixen avui dia, és el Rec Major que conserva el nom medieval i duia l’aigua des del Francolí a la part baixa i zona portuària, per a la imprescindible aiguada dels vaixells. El quart seria el precedent de l’actual Aqüeducte de les Morisques que duia l’aigua des de la Font de Llorito fins a la ciutat. Sempre va portar poca aigua. Les restes actuals encara visibles corresponen al darrer intent a s. XVII, d’aprofitament d’aquestes aigües. El cinquè sembla que estaria destinat a regar els camps de la riba dreta del Francolí. El Pont de les Caixes de Constantí seria la seva persistència actual. La davallada de població en temps dels visigots i la invasió musulmana va comportar la pràctica desaparició dels aqüeductes: només es mantenia el Rec Major. A l’Edat Mitjana, per al subministrament de la part alta es van construir i reaprofitar cisternes com la del Pla de la Catedral, i es van obrir alguns nous pous con el de la Plaça de la Font. La lenta recuperació de la població necessitava més aigua. L’any 1585 la població de Tarragona era

Figura 1. Respirall prop de la Carretera dels Pallaresos. Al fons, la silueta de la Catedral

La Mina comença a uns 21 m de fondària, però en pocs quilòmetres passa a un recorregut quasi sempre superficial.

de tan sols 1.500 habitants, però al 1779 ja eren 7.000.

Els trams en galeria són: el canvi de conca a l’alçària de Vallmoll

A finals del s. XVIII, l’Arquebisbe Joaquin de Satiyan i Valdivieso

blació de La Secuita on comença la coincidència i paral•lelisme

va encarregar a l’Arquitecte Joan Antoni Rovira un aixecament de l’Aqüeducte romà del Gaià. El resultat, plasmat a un preciós mapa de 1781 conservat a l’Arxiu Històric Militar de Madrid, va donar com a conclusió la impossibilitat de reaprofitar la conducció romana, al menys en la seva globalitat. La circumstància de que en una de les propietats de l’Arquebisbe situada a Puigpelat existís una gran quantitat d’aigua va propiciar fer una nova captació en aquest indret. Eren 28 km a cobrir, amb un pendent quasi constant del 0,5% i travessant set municipis. Els terrenys de Puigpelat són a la conca del Francolí. (Figura 1)

on la conducció entra a la conca del Gaià; la galeria sota la poamb l’aqüeducte romà del Gaià; i la galeria situada just al canvi de terme municipal entre Els Pallaresos i Tarragona, sota el Camí del Mas dels Frares. Un altre punt singular és el pas per sota del rierol del Bogatell. Com a conductes elevats tenim el Pont de l’Arquebisbe, al terme de Vallmoll, poc abans de canviar de conca, construït per estalviar un gran tom al voltant de la Rasa de Montserrat. És un pont de 32 m de llargada i 7 m d’alçària màxima amb quatre ulls per salvar el barranc. Al bell mig del mateix disposa d’un Respirador dissenyat així més com a element representatiu que

47

La Mina de l’Arquebisbe de Tarragona

com a element funcional. L’altre element, el més notable, és el

lo deja precaucionado de toda rendija por donde pudiera desvi-

gran sifó elevat sobre 74 arcades, que comunica els dipòsits de

arse el agua”

L’Oliva amb la Torre de les Aigües situada dins les muralles, al Pla de Palau. El sistema constructiu de la Mina no difereix gaire de l’aqüeducte romà. La descripció, segons la memòria que es conserva a l’Arxiu Arxidiocesà de Tarragona, diu: “El acueducto es de mucha solidez, cimentandose en un pan de grava de varios tamaños, de una quarta en alto a poca diferencia y seis de ancho de donde se elevan hasta cinco las dos paredes colaterales de mamposteria ordinaria que ocupando cada una poco menos de dos quartas de espesor o grueso forman un cauce de dos y medio de ancho, sobre dichas paredes está puesto el arco o bóveda que lo cierra construido con loza y mezcla, y en la parte interior hay a raiz o pie de las paredes una media cara o bordón que cubierto con betún i alisado junto con la maior parte del cauce

Això significa uns 55-60 cm. d’amplada per 100-120 cm. d’alçària total. En ser una conducció per gravetat el seu recorregut s’adapta al terreny seguint en moltes parts del recorregut les corbes de nivell i propiciant bancals de terra per al conreu, confonent-se amb ells. Només els minadors i el propietaris seculars dels terrenys saben diferenciar la Mina d’un marge normal, ajudats per les fites de pedra d’uns 50 – 60 cm d’alçària, i els grans respiralls, que tenien una triple funció: - Com a fita visual, marcant els canvis de direcció. - Com a element de salubritat i seguretat gràcies al conducte interior que permetia l’entrada d’aire i la sortida d’aigua en cas d’obturació. - Com a signe d’identitat de l’Arquebisbe finançador de l’obra d’abastament. De forma similar a l’aqüeducte romà, cada 30 m aproximada-

Figura 2. M: Maqueta de la ciutat romana. F1 Font de la Plaçeta de Sant Joan. TA: Torre de l’aigua. F2 Fonts bessones de les escales de la cateldral. F3: Font de Cal Pobre

ment existia un registre, imprescindible en la fase de construcció i molt útil en les tasques de manteniment. Avui dia existeixen altra mena de registres de més fàcil accés. La mort de Santiyan no va impedir la finalització de les obres ja que el seu successor, Francesc Xavier Armanyà, va continuar l’empresa i va aconseguir portar l’aigua a Tarragona. La Mina de l’Arquebisbe de Tarragona va ser la principal font de subministrament d’aigua de la ciutat de Tarragona des de la seva inauguració, el 3 de desembre de 1798, fins a l’arribada de l’aigua del Minitransvassament el 1989. L’obra, rematada pel gran sifó, finalitzava a la Torre de les Aigües situada al Pla de Palau, amb un traçat quasi idèntic que la gran obra d’enginyeria romana, va aconseguir elevar el nivell poc més de 10 m tot i els quasi dos mil anys transcorreguts. En època recent (s. XX) es van connectar a la Mina conductes provinents d’altres pous per augmentar el subministrament d’una ciutat i una indústria que no paraven de créixer. Avui dia encara porta aigua i s’està treballant en la consolidació de la seva protecció com element històric, tot i que des de 1994 gaudeix d’un Pla Especial de Protecció d’Infraestructures global, tramitat i detallat posteriorment municipi a municipi. (Figura 2)

48

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Figura 3. Font de Cal Pitxa. Placeta de Sant Joan

Figura 4. Font bessona de llevant a les escales de la Catedral

En el marc del XLIè Curset, es va realitzar la visita a alguns

Abans d’arribar als punts de la muralla des d’on poder visualitzar

d’aquests elements localitzats dins la ciutat de Tarragona, co-

la Mina i el seu gran sifó sobre arcades, es visualitza el traçat

mençant al Portal del Roser (accés principal de la Muralla de Tar-

de la Mina sobre la maqueta de Tarragona i els seus voltants

ragona des del costat de Ponent).

datada la Guerra del Francès, situada al Cos de Guardia de la Muralla.

Abans d’iniciar el recorregut pel Passeig Arqueològic, es pot comprovar la notable diferència de nivell d’arribada de l’aigua

Aguditzant la vista, des del Passeig Arqueològic, es segueix la

dels antics aqüeductes romans: cota aproximada de 79m el del

traça del gran sifó d’uns 800 m de longitud en línia recta. Els

Gaià, i cota aproximada de 49m el del Francolí.

més dotats visualment poden comprovar l’existència d’alguns dels respiralls corresponent als darrers trams de la Mina abans

Allà mateix, entre el Portal del Roser i la Porta d’accés al Passeig

de la seva arribada als Dipòsits de L’Oliva.

Arqueològic s’aprecien les restes d’una de les derivacions de l’aqüeducte romà, incrustada a la muralla.

Retornant al Portal del Roser, per fer el mateix recorregut però per la part interior de la muralla, l’objectiu era poder observar

49

La Mina de l’Arquebisbe de Tarragona

formes, cubeta, broc, i frontal no li resta cap mena de monumentalitat, sense pretendre ser protagonista de l’espai. A continuació es passa per davant la Torre de les Aigües al Pla del Palau Arquebisbal. Després d’una obra com la Mina, de 28 km de recorregut per set municipis, hom podia esperar un element més monumental. Doncs no. La Torre és un element absolutament funcional que, al seu moment, només servia per a repartir les aigües als diferents sectors de la ciutat. El recorregut ens porta al peu de les escales de la Catedral. Aquí la monumentalitat és requerida i s’evidencia en forma de duplicitat d’un element simple però elegant, dins una concepció clàssica; funcional, però no exempt d’una gran delicadesa per no trencar visuals més importants; i molt efectiu, ja que es situa adossat a la gran cisterna medieval i al bell mig de la ciutat d’aleshores (replegada sobre les antigues terrasses romanes). Les fonts bessones, amb els quatre brocs en total, permeten l’accés total de la població a l’element essencial, l’aigua. (Figura 4) Finalment, desprès de travessar el Casc Antic de ponent a llevant, just abans de sortir pel Portal de Sant Antoni, es troba la Font de Cal Pobre, dita així per tot el contrari. Possiblement és la que presenta un major grau de simbolisme, incorporant Figura 5. Font de Cal Pobre a la plaça de Sant Antoni. Va ser restaurada al 1998 amb motiu del bicentenari.

algunes de les mostres arquitectòniques que ens van deixar els Arquebisbes relatives a la Mina. En primer lloc, pujant per la Baixada del Roser (a Tarragona no hi ha pujades, tot són baixades), s’arriba a la Placeta de Sant Joan. Al capdamunt d’aquesta placeta està situada una de les set fonts que es van construir per a commemorar l’arribada de l’aigua al 1798. Quatre, les que descriurem a continuació, varen ser regal de l’Arquebisbe Armanyà a la ciutat. De les altres tres, construïdes pel consistori, no en queda cap. (Figura 3) Es tracta de la més senzilla de les quatre, per disseny i materials emprats. Cal destacar, però, la seva perfecta integració al lloc on es troba, sembla que sempre hagués estat allà. La simplicitat de

50

entre els seus relleus l’escut i atributs de l’Arquebisbe Armanyà. (Figura 5) La Mina de l’Arquebisbe és un element patrimonial viu que encara compleix la funció per a la que va ser creada. EMATSA, l’actual gestora, ha entès aquest valor i segueix esmerçant esforços per a preservar un notable exemple de les enormes infraestructures que l’home ha creat des de sempre per a gaudir de l’aigua darrera un brollador o una aixeta.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

De Barcino al segle XXI. L’abastament històric d’aigua a la ciutat de Barcelona i el seu patrimoni Manel Martín Pascual Catedràtic d’Ensenyament Secundari i Doctor en Història Contemporània Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (CEII)

Resum L’evolució de l’abastament d’aigua de Barcelona és el reflex del seu desenvolupament històric, urbà i demogràfic. L’aqüeducte romà, alimentat per aigua freàtica del Besòs, va atendre les necessitats de Barcino. D’època medieval daten nombrosos pous intramurs, el Rec Comtal (segle X) amb finalitats productives i origen al riu Besòs, i les mines de la Ciutat a Collserola (segle XIV) que atenien fonts públiques, institucions i cases benestants. A l’època moderna s’hi van afegir altres sistemes d’abastament: el conducte derivat del Rec Comtal fins a Canaletes (1703) i la mina de Montcada com a nou origen del Rec Comtal (1778). A principis de XIX, l’Ajuntament de Barcelona va construir l’Aqüeducte Baix de Montcada, procedent de la mateixa mina de Montcada. A les dècades finals del segle XIX va tenir lloc un canvi revolucionari. Diverses empreses privades van introduir la tecnologia industrial del vapor en els processos de captació i conducció de l’aigua, de les quals només ha sobreviscut fins a l’actualitat la Societat General d’Aigües de Barcelona, actual Aigües de Barcelona. Tot plegat ha generat un patrimoni hidràulic molt divers, però d’una vàlua innegable i no sempre ben conegut que cal reivindicar. Paraules clau: Abastament d’aigua de Barcelona, Aigües de Barcelona, Societat General d’Aigües de Barcelona, Rec Comtal, revolució de l’aigua. Resumen La evolución del abastecimiento de agua de Barcelona es el reflejo de su desarrollo histórico, urbano y demográfico. El acueducto romano, alimentado por agua freática del Besòs, atendió las necesidades de Barcino. De época medieval datan numerosos pozos intramuros, el Rec Comtal (siglo X) con fines productivos y origen en el río Besòs, y las minas de la Ciudad en Collserola (siglo XIV) que atendían fuentes públicas, instituciones y casas acomodadas. En la época moderna se añadieron otros sistemas de abastecimiento: el conducto derivado del Rec Comtal hasta Canaletes (1703) y la mina de Montcada como nuevo origen del Rec Comtal (1778). A principios de XIX, el Ayuntamiento de Barcelona construyó el Acueducto Bajo de Montcada, procedente de la misma mina de Montcada. En las décadas finales del siglo XIX tuvo lugar un cambio revolucionario. Varias empresas privadas introdujeron la tecnología industrial del vapor en los procesos de captación y conducción del agua, de las que sólo ha sobrevivido hasta la actualidad la Sociedad General de Aguas de Barcelona, actual Aigües de Barcelona. Todo ello ha generado un patrimonio hidráulico muy diverso, pero de un valor innegable y no siempre bien conocido que hay que reivindicar. Palabras clave: Abastecimiento de agua de Barcelona, Aigües de Barcelona, Sociedad General de Aguas de Barcelona, Rec Comtal, revolución del agua. Abstract The evolution of Barcelona’s water supply is a reflection of its historical, urban and demographic development. The Roman aqueduct, fed by the groundwater of the Besos river, met the needs of Barcino. From medieval times date numerous intramural wells, the Rec Comtal canal (10th century) for productive purposes which started in the Besos river, and the city’s springs in Collserola (14th century) that served public fountains, institutions and well-to-do houses. In modern times other supply systems were added: the conduit derived from the Rec Comtal to Canaletes fountain (1703) and the Montcada spring as the new origin of the Rec Comtal (1778). In the early 19th century, the Barcelona City Council built the Lower Montcada Aqueduct, from the same Montcada spring. In the late decades of the nineteenth century, revolutionary change took place. Several private companies introduced industrial steam technology into the water capture and conduction processes, of which only the Societat General d’Aigües de Barcelona (General Water Society of Barcelona), presently known as Aigües de Barcelona, has survived to this day. All this has generated a very diverse hydraulic heritage, but of an undeniable, and not always recognised, value that must be brought to light. Keywords: Barcelona water supply, Aigües de Barcelona, Societat General d’Aigües de Barcelona, Rec Comtal, water revolution

51

De Barcino al segle XXI. L’abastament històric d’aigua a la ciutat de Barcelona i el seu patrimoni

La història de la més que bimil•lenària ciutat de Barcelona està

nir substanciosos ingressos fiscals. La séquia s’iniciava en una

estretament relacionada amb l’abastament d’aigua que ha tin-

derivació del Besòs al seu marge dret a la zona de l’actual barri

gut a la seva disposició al llarg del temps. El diàleg aigua i ciutat

de Can Sant Joan de Montcada i Reixac. Recorria terrenys de

ha estat diferent en cada moment. Es poden distingir esquemà-

Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals i Barcelona.

ticament tres grans etapes en l’evolució històrica de l’abasta-

S’endinsava intramurs de la ciutat prop del Portal Nou i desai-

ment d’aigua de Barcelona.

guava al mar a la platja de la futura Barceloneta. A mesura que Barcelona es consolidava com a centre econòmic i polític, el Rec

A la fase preindustrial, que s´estén des de la Barcino romana

Comtal va proveir també les necessitats d’aigua dels artesans

a mitjans del segle XIX, l’abastament d’aigua va dependre de

dels barris de la Ribera i de Sant Pere i dels pagesos que rega-

la disponibilitat de recursos hidrològics captats al propi territori

ven camps de conreu al nord del Pla de Barcelona. Aquesta sé-

amb sistemes d’aigua rodada poc tecnificats i gens estables en

quia medieval va esdevenir una infraestructura estratègica per

la seva quantitat, regularitat i potabilitat. El consum per càpita

la Barcelona medieval, moderna i contemporània i va estar en

era molt escàs, l’accés a l’aigua domèstica tenia caràcter de dis-

ús fins a finals del segle XX. Dels més de 12 quilòmetres de lon-

tinció social i la dotació d’aigua pública depenia de la concessió

gitud de la séquia, 10 han desaparegut. Alguns trams sepultats

arbitrària del poder polític. Els pous foren emprats per a tota

al subsòl de la ciutat i d’altres perduts definitivament. Els dos

mena d’usos, inclòs el del boca, especialment en la Barcelona in-

quilòmetres restants, als barris de Can Sant Joan de Montcada

tramurs i en els nuclis rurals i les masies del seu entorn. L’aigua

i Vallbona de Barcelona, mantenen l’aigua viva captada encara

rodada per gravetat fou un sistema fet servir en infraestructu-

per les mines de Montcada que, després de regar les hortes de

res de més abast que captaven recursos de zones extremes del

la Ponderosa a Vallbona, desaigua al Besòs. (Figura 1)

Pla de Barcelona situades a cotes orogràfiques més elevades, Collserola i la conca del Besòs a l’alçada de Montcada, i els ca-

La progressiva major demanda d’aigua domèstica i de boca que

nalitzaven fins a la ciutat. Cronològicament es poden destacar

generava la capital del Principat no podia ser satisfeta única-

quatre grans elements patrimonials: l’aqüeducte romà, el Rec

ment amb els pous tradicionals. Al segle XIII ja es canalitzava ai-

Comtal, les fonts de Collserola i l’aqüeducte Baix de Montcada.

gua procedent de deus situades a Montjuïc i al segle XIV s’inicià l’explotació de les anomenades fonts de Collserola, ubicades a

La fundació de Barcino al segle I aC, localitzada lluny de qual-

Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi. Les diverses captacions eren con-

sevol curs fluvial, va anar acompanyada necessàriament de la

duïdes seguint aproximadament el traçat de l’actual passeig de

construcció de l’aqüeducte que la proveïa de l’aigua necessària.

Gràcia fins a la caseta distribuïdora propera a l’antic convent de

Amb origen en algunes fonts indeterminades que devien no-

Jesús, encreuament del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó.

drir-se d’aigües freàtiques de la conca del Besòs a Montcada, la

El Consell de Cent de Barcelona va poder proveir diverses fonts

canalització tancada conduïa al llarg d’uns 12 quilòmetres l’aigua

publiques com ara les de plaça de Sant Jaume, Santa Anna,

per als diversos usos que la població de la petita ciutat romana:

Santa Maria del Mar, plaça del Blat, plaça de Sant Just i Llotja. A

aigua de boca, el servei de les termes, operacions productives,

més, atorgà concessions d’aigua a institucions de poder polític i

neteja del clavegueram... En algun moment de la presència visi-

religiós i diverses cases senyorials i convents.

gòtica a Barcino l’aqüeducte va ser abandonat. Actualment, es conserven restes de l’aqüeducte al subsòl del futur Parc Arque-

Fou el principal abastament d’aigua de boca per a la Barcelona

ològic del Rec Comtal a Sant Andreu de Palomar, a la plaça 8 de

intramurs fins al segle XIX i es va mantenir en un deficient ús

març i a la torre esquerra de la porta de la muralla romana del

fins a començaments del segle XX. Són escasses i disperses les

carrer del Bisbe a Ciutat Vella.

restes patrimonials d’aquest proveïment. Es conserva, però, el manuscrit Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona

Probablement ja abans del segle X la Casa Comtal de Barcelona

dels mestre Francesc Socias que recull l’estat d’aquesta infra-

ordenà la construcció del Rec Comtal tot aprofitant el traçat del

estructura hidrològica l’any 1650 i que serà editat properament

vell aqüeducte romà per posar en marxa diversos molins i obte-

en facsímil.

52

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

A dalt: Figura 1. Sortida de la boca de la mina de Montcada construïda a finals del segle XVIII, també anomenada popularment El Reixagó. Fons M. Martín A baix: Figura 3. Sala dels tres pous de la Casa de les Aigües de Montcada, central d’extracció de l’Ajuntament de Barcelona en ús fins el 1989. Fons M. Martín

Figura 2. Torre de les Aigües del Besòs, construïda el 1881-1882 per la Companyia General d’aigües de Barcelona. Ladera Derecha del Besòs. Fons M. Martín

El redreçament econòmic del segle XVIII generà una major de-

xement urbà i demogràfic. Quan a finals de segle els recursos

manda d’aigua que tornà a ser atesa pel Rec. Fins i tot el Con-

captats per la sèquia medieval arribaren al límit va ser necessari

sell de Cent acordà el 1703 construir un conducte cobert deri-

construir el 1778 la nova mina de Montcada per garantir amb

vat del Rec Comtal des de prop del molí superior del Clot fins

les seves filtracions d’aigües freàtiques del Besòs un cabal més

el dipòsit de Canaletes, situat a la torre de Sant Sever. Aquest

abundant i regular. Des de 1826 l’Ajuntament de Barcelona dis-

serà l’embrió del sistema d’abastament d’aigua de boca que el

posà de la tercera part de les captacions d’aquella mina per ser

municipi posarà a disposició del nou barri del Raval en ple crei-

conduïdes com a aigua de boca fins a Ciutat Vella i Barceloneta.

53

De Barcino al segle XXI. L’abastament històric d’aigua a la ciutat de Barcelona i el seu patrimoni

El nou aqüeducte Baix de Montcada unia aquestes aigües amb

El detonant fou el procés de construcció de l’Eixample d’Ilde-

les del conducte de les fonts de Collserola a la caseta reparti-

fons Cerdà i la deficient actuació de l’Ajuntament de Barcelona,

dor de Jesús. Amb l’aqüeducte Baix la ciutat va disposar d’un

que es va moure entre la negligència i el fracàs, en no preveure

volum d’aigua de boca que multiplicava els recursos captats

un sistema d’abastament d’aigua amb el volum i els sistemes

amb els pous intramurs i les fonts de Collserola i garantia millors

de garantia i pressió suficients. Les expectatives de consum i

condicions de regularitat i potabilitat. A banda de la constància

benefici que generava la construcció de la nova ciutat extensa

cartogràfica i documental del seu traçat original, no es conser-

mancada d’aigua va estimular la formació de diverses empre-

ven restes patrimonials físiques gaire identificades d’aquesta

ses privades d’abastament de capital autòcton i europeu. La

canalització ja que va ser completament reformat de 1915 a 1919.

competència entre elles i un consum real molt menor del previst

L’etapa de la revolució de l’aigua, que a Barcelona es va esten-

foren els principals factors que van fer fracassar la majoria. Lle-

dre des de les dècades finals del segle XIX fins a mitjans del

vat de petites societats de barri que es mantingueren, la resta

XX, seria la pròpia de la societat industrialitzada capitalista. El

d’empreses foren absorbides per la única que va sobreviure, la

consum per càpita augmentà fins arribar a garantir la universa-

Societat General d’Aigües de Barcelona, precedent de l’actual

lització del consum domèstic. Nous usos de l’aigua substituïren

Aigües de Barcelona. Aquest conjunt d’empreses, la xarxa his-

els tradicionals per atendre la producció industrial i les formes

tòrica d’abastament d’Aigües de Barcelona i l’antic proveïment

de vida urbana burgesa. Els radis de captació de cabals s’ampli-

municipal de l’Ajuntament de Barcelona en servei fins el 1989,

aren, conca del Besòs, conca del Llobregat i mines al Maresme,

han deixat un ric patrimoni hidrològic industrial d’instal•lacions

i es crearen extenses xarxes de subministrament amb tecno-

i infraestructures de primer nivell europeu força ben conserva-

logia de vapor i elèctrica amb sistemes pressuritzats i precisos

des. Es poden destacar del primer grup la Torre d’Aigües del

mecanismes de mesura i potabilització. L’aigua es convertí en

Besòs (Figura 2), i la torre d’Aigües de l’Eixample. De les antigues

un producte més del mercat capitalista.

instal·lacions municipals, el dipòsit del Parc de la Ciutadella, ac-

Figura 4. Galeria de conducció des de la sala de màquines d’elevació fins al dipòsit regulador a la Casa de les Aigües de Trinitat en ús fins el 1989. Fons M. Martín

Figura 5. Jardins i vista de conjunt del Museu de les Aigües a Cornellà amb l’edifici Amargós al fons i la xemeneia de la central en darrer pla. Fons M. Martín

54

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

tual biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, i les magnífiques Cases de les Aigües de Montcada, Trinitat Vella i Trinitat Nova. (Figures 3 i 4) De la xarxa històrica d’Aigües de Barcelona, la central del Besòs, la Torre d’Aigües del Tibidabo i, sobretot, la central de Cornellà, encara en servei però amb joies com el pou Fives Lille i l’edifici Amargós. (Figura 5) La tercera etapa és l’actual. La moderació del consum, la garantia del servei i la implantació del cicle integral, són els valors dominants des d’una òptica ecològica i de sostenibilitat progressivament adoptada. És caracteritzada per una moderna xarxa de captació, potabilització, canalització, distribució, depuració i regeneració estesa pel conjunt de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que proporciona un proveïment eficaç, regular i fiable, però que no es pot considerar com a patrimoni arquitectònic, històric o de memòria. Les Estacions de Tractament d’Aigua Potable de Sant Joan Despí, Cardedeu i Abrera, la dessaladora del Prat o grans depuradores com les del Besós i el Prat són recintes de tractament industrialitzat de grans volums d’aigua segons paràmetres presents de potabilització o depuració i regeneració i amb un recorregut futur d´innovació i validesa gens menyspreable. El seu valor històric i patrimonial només podrà ser considerat quan deixin de ser utilitzades i es converteixin en testimonis d’una etapa que ja aleshores formarà part del passat.

55

Aigua i Patrimoni a Barcelona Carme Miró i Alaix

Marc Aureli Santos Ruíz

Arqueòloga. Responsable del Pla Bàrcino.

Director d’Arquitectura Urbana i Patrimoni.

Servei d’Arqueologia de Barcelona – ICUB.

Gerència d’Ecologia Urbana. Ajuntament de Barcelona.

Resum Barcelona, des del seu naixement, té una estreta relació amb l’aigua. Tant l’aigua a la natura (el mar, els rius, els torrents...) com l’aigua conduïda i transformada per l’home han deixat una empremta destacada al patrimoni de la ciutat. Patrimoni que ara estem estudiant, valorant, restaurant i difonent. A l’hora de treballar amb el patrimoni hidràulic, un dels primers objectius a complir és veure’l com un sistema únic, on cada peça té la seva funció i característiques pròpies. Fins fa no gaire, molts d’aquests elements s’estudiaven com una construcció aïllada, i sovint, com si fos una obra d’art, en especial els aqüeductes i grans conduccions; aquest fet trenca la unitat integral del conjunt, bàsica per entendre el sistema des de la captació fins el desguàs. Com sovint els geògrafs esmenten, el territori administratiu i el geogràfic no són coincidents: l’estudi de les convergències i divergències entre aquests dos conceptes ens porta a definir la història de l’indret. És interessant plantejar-se l’estudi dels sistemes hidràulics des d’aquesta perspectiva: la construcció d’una xarxa de conducció d’aigua, l’aqüeducte o rec, en relació a la geomorfologia, és a dir, el territori natural, i l’entorn immediat de la ciutat. En aquesta ponència presentarem de forma diacrònica l’evolució del patrimoni hidràulic de Barcelona, explicant exemples concrets, en especial l’aqüeducte romà i el Rec Comtal, sense oblidar la gran transformació de l’abastament d’aigua al segle XIX, incidint en el patrimoni conservat i posat en valor. Paraules clau: Aigua, aqüeducte, Rec Comtal, estructures hidràuliques, cicle de l’aigua, patrimoni Resumen Barcelona, desde su nacimiento, tiene una estrecha relación con el agua. Tanto el agua en la naturaleza (el mar, los ríos, los torrentes...) como el agua conducida y transformada por el hombre han dejado una huella destacada en el patrimonio de la ciudad. Patrimonio que ahora estamos estudiando, valorando, restaurando y difundiendo. A la hora de trabajar con el patrimonio hidráulico, uno de los primeros objetivos a cumplir es verlo como un sistema único, donde cada pieza tiene su función y características propias. Hasta recientemente, muchos de estos elementos se estudiaban como una construcción aislada, y, a menudo, como si fuera una obra de arte, en especial los acueductos y grandes conducciones; este hecho rompe la unidad integral del conjunto, básica para entender el sistema desde la captación hasta el desagüe. Como a menudo los geógrafos mencionan, el territorio administrativo y el geográfico no son coincidentes: el estudio de las convergencias y divergencias entre estos dos conceptos nos lleva a definir la historia del lugar. Es interesante plantearse el estudio de los sistemas hidráulicos desde esta perspectiva: la construcción de una red de conducción de agua, el acueducto o riego, en relación con la geomorfología, es decir, el territorio natural, y el entorno inmediato de la ciudad. En esta ponencia presentaremos de forma diacrónica la evolución del patrimonio hidráulico de Barcelona, explicando ejemplos concretos, en especial el acueducto romano y el Rec Comtal, sin olvidar la gran transformación del abastecimiento de agua en el siglo XIX, incidiendo en el patrimonio conservado y puesto en valor. Palabras clave: Agua, acueducto, Rec Comtal, estructuras hidráulicas, ciclo del agua, patrimonio Abstract Barcelona, since its origins, has had a close relationship with water. Both water in nature (the sea, rivers, streams...) and water channelled and transformed by humans have left a prominent mark on the city’s heritage. Heritage that we are now studying, valuing, restoring and promoting. When working with hydraulic heritage, one of the first objectives to fulfil is to see it as a unique system, where each part has its own function and characteristics. Until recently, many of these elements were studied as an isolated construction, and often as if it were a work of art, especially the aqueducts and large pipelines; this fact breaks the integral unity of the whole, basic to understanding the system from the capture to the drain. As geographers often mention, the administrative and geographical area is not coincidental: the study of the convergences and divergences between these two concepts leads us to define the history of the place. It is interesting to consider the study of hydraulic systems from this perspective: the construction of a water pipeline network, an aqueduct or irrigation channel, in relation to geomorphology, that is, the natural landscape, and the immediate surroundings of the city.

56

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

In this presentation we will present in a diachronic way the evolution of the hydraulic heritage of Barcelona, explaining concrete examples, especially the Roman aqueduct and the Rec Comtal irrigation channel, without forgetting the great transformation of the water supply in the nineteenth century, with its bearing on preservation and valued heritage. Keywords: Water, aqueduct, Rec Comtal, hydraulic structures, water cycle, heritage

M’ha quedat pel pensament el soroll de l’aigua i no sé si per culpa de les dones o per culpa del soroll del riu vaig pensar en dues menes d’aigua: la que fa bé i la que fa mal. Mercè Rodoreda. La mort i la primavera. 2017. P 163

L’AIGUA, UN BÉ ESSENCIAL Començarem aquest article amb una cita d’un gran arquitecte, Vitruvi, que a la seva obra De Architectura va deixar establerts principis bàsics de la construcció. Ell ens assenyala que: Essent, doncs, sentència de físics, de filòsofs i de sacerdots que totes les coses es composen d’aigua. Per tant, l’aigua és un dels elements claus pel desenvolupament dels pobles i les societats. A Barcelona és clar. L’aigua és vida, però també és paisatge i humanitat. La barreja de tots aquests factors esdevé un relat on l’aigua és la protagonista, generant formes, generant estructures, generant arquitectures. Les diferents funcions generen diferents arquitectures amb l’aigua com l’element comú. Així mateix, l’aigua té diverses utilitats dins d’una societat. Queda clar que és necessària per beure i cuinar, però hi ha d’altres temes a tenir en compte. D’una banda, per a la higiene i neteja. Per l’altre és un element que cura, és l’aigua guaridora, i finalment pot ser màgica o divina, i també és utilitzada pel lleure i la dilatància.

EL CICLE DE L’AIGUA Ja hem assenyalat la importància de l’aigua, els romans ho tenien clar, i, arran de la tradició grega, van elaborar un enginyós sistema hidràulic, molt complert, dissenyant des de la captació, a la conducció fins la ciutat, la seva distribució dins i fora del

el medi i les persones. Tenir un accés lliure i fàcil a l’aigua era un dret cívic. És amb aquesta idea de cicle de l’aigua, que fa ja més de deu anys vàrem iniciar una recerca sobre l’aqüeducte romà1 i els diferents sistemes hidràulics a l’antiguitat de la nostra ciutat, Barcelona. Aquesta investigació ens va portar, així mateix, a iniciar l’estudi d’una altra gran estructura hidràulica, el Rec Comtal, ja que no es pot entendre l’estudi de l’aqüeducte sense el Rec, i a l’inrevés, ja que un és hereu de l’altre. Podem remarcar que Barcelona ha tingut, al llarg de quasi 2000 anys, un abastament ininterromput d’aigua, basat en el que Octavi August va dissenyar per la seva nova colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

L’ABASTAMENT Al llarg de la història s’han construït diversos sistemes d’abastament d’aigua, pel que fa a Barcelona: hem documentat estructures d’acumulació d’aigua ja d’època iber, tant a Montjuïc com a la Sagrera. Són dues cisternes de planta rectangular, amb graons per una de les parts curtes per poder-hi accedir. Després ja hem de parlar de l’aqüeducte de Montcada, la primera construcció coneguda de la Barcino romana. Aquesta és una de les darreres novetats pel que fa al patrimoni hidràulic d’època romana: haver constatat que l’aqüeducte va ser construït abans de la primera muralla que delimitava la colònia.

nucli urbà, i l’evacuació i reaprofitament constant de l’aigua; per tant van idear el que ara és tant debatut i reivindicat a nivell mundial, el cicle de l’aigua, però un cicle sostenible i curós amb

1. Recerca dirigida per Carme Miró i el Dr. Hèctor Orengo ICAC

57

Aigua i Patrimoni a Barcelona

del Rec, cap al segle IX, no canvia només el traçat, canvia totalment la concepció de l’aigua, el seu ús i distribució. L’aigua del Rec ja no és per beure -tot i que també es podia utilitzar-, és, més que res, aigua productiva per a generar riquesa a nivell agrícola i industrial. Per aigua de boca es comencen a construir pous a totes les cases de la ciutat, buscant el ric nivell freàtic que hi ha a Barcelona. (Figura 3) Figura 1. Traçat de l’aqüeducte romà i del Rec Comtal, amb la xarxa de camins i la centuriació romana. Autoria: Hèctor Orengo

No serà fins el segle XIX quan hi ha noves construccions per l’abastament d’aigua: seran l’aqüeducte de Dosrius, i l’aqüeducte Alt de Montcada.

L’aqüeducte naixia en unes deus properes al riu Besòs a la zona de Montcada. La surgència, de moment, no ha estat localitzada. Transcorria creuant el pla de Barcelona al llarg de 11,3 Km, i la major part del recorregut anava soterrat, per tal de mantenir la qualitat de l’aigua. Quan s’aproximava a la ciutat, estava monumentalitzat sobre pilars i arcades de pedra de Montjuïc, les quals es poden observar al carrer Magdalenes, a la plaça Vuit de Març i a la plaça Nova, per on entrava dins Bàrcino. (Figura 1) Aquest aqüeducte, pocs anys després de la seva construcció, cap a inicis del segle I dC, en el seu tram final es va desdoblar (mitjançant un castellum divisorium, ubicat probablement on ara hi ha la seu del COAC Barcelona) en dos canals, entrant els dos paral·lels per la porta de la muralla. (Figura 2) No sabem la data exacta en que l’aqüeducte romà deixa de funcionar. Sabem que a finals del segle III, quan es construeix el segon recinte emmurallat de la colònia, la conducció està en funcionament, tot i que s’elimina un dels dos ramals. La hipòtesi és que s’abandona segurament cap al segle VII – VIII, tot i que ens manquen dades arqueològiques fiables per concretar l’arqueologia. L’aqüeducte portava aigua de boca, però també aigua per les termes i fonts, per les domus de les elits, i per les indústries tant de dins la ciutat com del suburbium proper.

DISTRIBUCIÓ Un cop l’aigua arribava a la ciutat s’havia de distribuir. Pel que fa a època romana, l’aqüeducte acabava en un castellum aquae, no localitzat a Bàrcino. El castellum era un gran dipòsit d’on sorgien tres grans canalitzacions, una era per abastir les fonts públiques, l’altra pels edificis públics i la darrera per les cases privades. La conducció es feia per canonades no pressuritzades de plom o terrissa, com algunes recuperades a les excavacions de Barcelona. En el nostre cas, creiem que també hi hauria un segon castellum aquae, ubicat segurament a la plaça de Sant Just i Pastor, i que abastiria als diferents balnea i termes que es troben al sector sud-est de la ciutat. A època medieval també hi havia canonades de terrissa i plom, però com que la majoria de l’aigua domèstica provenia dels pous, són poques les restes conservades. És al segle XIX, i especialment amb la construcció de l’Eixample, que la distribució d’aigua a la ciutat canvia: trobem ja les torres d’aigua i les conduccions pressuritzades. Algunes d’aquestes torres d’aigua són ara un important patrimoni hidràulic de Barcelona, des de la torre del Besòs (obra de Pere Falqués) fins a les torres de l’Eixample. Pel que fa a la distribució de l’aigua a la ciutat, hem de citar les

L’hereu de l’aqüeducte és el Rec Comtal, un gran canal a cel

fonts públiques, que al llarg de la història han complert un paper

obert que seguia el traçat del seu predecessor, amb una excep-

fonamental per facilitar l’ús d’aigua potable a gran part de la ciu-

ció: buscava grans revolts per tal de fer moure les moles dels

tadania. Barcelona és una ciutat de fonts: es conserven grans

molins que hi havia al llarg del recorregut. Amb la construcció

fonts gòtiques com la de Santa Maria del Mar i la de la plaça de

58

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Figura 2. Pilars del desdoblament de l’aqüeducte dins de Ca l’Ardiaca. Fotografia: Núria Miró Figura 3. El Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Fotografia: Adrià Goula

Figura 4. Claveguera del carrer Corders de Viola al Born CCM. Fotografia: Carme Miró

Sant Just, i moltes fonts posteriors. Hi ha fonts mítiques que

el d’època augusta com el del segle III, varen tenir també fun-

tenen una llegenda associada, com la font de Canaletes (l’actual

ció de conducció d’aigua bruta: algunes clavegueres creuaven

obra també de Pere Falqués).

la muralla, desguassant dins el vall defensiu. Aquesta xarxa de clavegueram va anar evolucionant: encara hi ha clavegueres

CLAVEGUERAM

d’època medieval funcionant a l’actualitat, com la del carrer de l’Oli, al barri de Ribera.

Fins ara hem parlat de l’aigua neta, però tant important és la

Al Born CCM es pot veure la importància de les clavegueres a la

gestió de l’aigua neta com la de l’aigua bruta, en especial per la

ciutat d’època moderna. (Figura 4)

higiene i salubritat de la ciutat. En època romana la ciutat comptava amb una bona xarxa de clavegueram, ben pensada i dissenyada. Trobem clavegueres

HIGIENE I LLEURE

(la majoria de secció quadrada fetes amb tapa de pedra de

Aquest petit escrit sobre el patrimoni i l’aigua a Barcelona no

Montjuïc, o tègules) als cardo, els carrers curts que anirien -apro-

podia acabar sense parlar de la higiene i el lleure, dos aspectes

ximadament- d’est a oest. I no n’hi ha als decumani, els carrers

fonamentals de l’ús de l’aigua, i de com l’aigua crea arquitectu-

llargs de nord a sud. Com a excepció podem mencionar un petit

res pròpies.

tram de claveguera, ja fora del pomerium, paral·lela al decumanus maximus a l’actual carrer Riudarenes.

Ja en època romana aquest dos termes anaven molt lligats, i seguint la tradició grega, els romans varen crear un edifici on

Així mateix, hem d’assenyalar que el fossat de la muralla, tant

l’objectiu era un cos sa en una ment sana: les termes romanes.

59

Aigua i Patrimoni a Barcelona

ALTRES USOS. ALTRES FORMES Podríem seguir parlant d’aigua, de les arquitectures, dels projectes hidràulics, però no ens queda temps. No volem acabar sense fer menció d’altres usos de l’aigua, com element defensiu en el marc de la poliorcètica, en especial d’època moderna. Fem una afirmació final: Barcelona és aigua. Aigua dolça i aigua salada, aigua natural i aigua conduïda, aigua bruta i aigua neta, aigua salvatge i aigua domesticada. I aquesta aigua ens ha deixat un ric patrimoni arquitectònic, hidràulic, industrial i natural. Cal que seguim treballant per la seva recuperació i valorització. La difusió és l’eina imprescindible per poder-ho fer. Acabem amb dues cites. Tornem a Vitruvi: L’aigua és imprescindible per a la vida, per satisfer necessitats plaents i per a l’ús Figura 5. Vista aèria de la vil•la romana del Pont del Treball Digne a la Sagrera. En primer pla es pot observar el balneum privat. Fotografia: Daniel Alcubierre

Hem arribat al punt de definir la romanitat d’un territori per la presència i el nombre d’edificis termals. A Barcelona tenim diferents termes, tant públiques com privades, per homes i dones, i fins i tot podríem parlar de talassoteràpia a les termes marítimes

de cada dia. Si hi ha deus que fan fluir l’aigua al descobert, serà molt senzill disposar d’ella; però si no aflora a l’exterior, han de buscar-se i ha de captar-se sota terra2. I per finalitzar, Sèneca, el gran pensador: Res que es torni a si mateix es perd. És com si la naturalesa posés en una balança les parts de les quals està formada i les controlés per evitar que, alterades les seves justes proporcions, el món es desequilibri. Res més que l’aigua, on s’oculta l’esperança del món futur… 3

o portuàries a la zona del Regomir (conservades i visitables al Pati d’en Llimona). Així mateix, les elits de la colònia disposaven de balnea privades, amb tot el recorregut del bany, tant dins la ciutat (com a la domus de l’Arxiu Contemporani), com a les vil·les (l’exemple més impactant és el de la vil·la del Pont del Treball Digne a la Sagrera). (Figura 5) Les hereves d’aquestes termes han estat les piscines públiques: a Barcelona es coneixen diferents projectes des de principis del segle XX, alguns dels quals no varen reeixir. També cal que destaquem les fonts ornamentals, i en especial els brolladors, que trobem a la majoria dels patis d’època medieval i moderna de la ciutat. Recordem la tradició de l’ou com balla, on l’aigua esdevé protagonista d’un ball amb l’ou (que representa el Crist, en la tradició del Corpus, tant representativa de la nostra ciutat).

60

2. Vitruvi, De Architectura. VIII, I 3. L. A Sèneca. Qüestions Naturals

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

El Llibre de les fonts del mestre Socies Xavier Cazeneuve i Descarrega Historiador Barchinona.cat

Resum El Llibre de les fonts és un manuscrit conservat per l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona que descriu el sistema de captació i distribució d’aigua de boca a la ciutat el 1650. És una font documental de gran importància per al coneixement històric de Barcelona que, tot i que coneguda pels historiadors, ha romàs inèdita. Un projecte de publicació encapçalat per l’AHCB la farà sortir a la llum en una obra en dos volums, un amb el facsímil del llibre i la seva transcripció, i l’altre amb articles al voltant de la font i el seu context històric. Paraules clau: Llibre de les fonts - Aigua - Barcelona - segle XVII - Cultura de l’aigua - Sostenibilitat Resumen El Llibre de les fonts es un manuscrito conservado por el Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona que describe el sistema de captación y distribución de agua de boca en la ciudad en 1650. Es una fuente documental de gran importancia para el conocimiento histórico de Barcelona que, aunque conocida por los historiadores, ha permanecido inédita. Un proyecto de publicación encabezado por el AHCB la hará salir a la luz en una obra en dos volúmenes, uno con el facsímil del libro y su transcripción, y el otro con artículos alrededor de la fuente y su contexto histórico. Palabras clave: Llibre de les fonts - Agua - Barcelona - siglo XVII - Cultura del agua - Sostenibilidad Abstract The Llibre de les fonts (Book of Fountains) is a manuscript preserved by the Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Historical Archive of the City of Barcelona) that describes the system of collection and distribution of drinking water in the city in 1650. It is a documentary source of great importance for the historical knowledge of Barcelona that, although known to historians, has remained unpublished. A draft publication headed by the Historical Archive of the City of Barcelona will bring it to light in a two-volume work, one with the facsimile of the book and its transcription, and the other with articles about the fountain and its historical context. Keywords: Llibre de les fonts - Water - Barcelona – 17th century – Water culture - Sustainability

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserva, en la seva

conèixer i entendre la Barcelona de mitjan segle XVII, no només

secció de manuscrits, un volum enquadernat amb 262 folis nu-

pel que fa al seu abastament d’aigua de boca, sinó també pel

merats i escrits, més alguns altres en blanc, estructurat en 116

que fa a la seva estructura urbana, diversos elements socials, i

capítols i dos apèndixs, amb el títol a la portada que diu: Llibre

fins i tot climatològics o polítics.

de las Fonts de la Present Ciutat de Barcelona, Compost Per Francesch Socies, Mestre de Casses Y de las Fonts de la Pre-

Francesc Socies, mestre de cases de Barcelona, va rebre del

sent Ciutat, en Lo Any de 1650.

Consell de Cent de 8 de juliol de 1648 l’encàrrec de redactar un «llibre anomenat de la fàbrica de las fonts de la present ciu-

Aquesta obra, de fet un manual, que a partir d’ara anomenarem

tat de Barcelona, tant dintra ciutat com fora d’ella, de totas las

simplement el Llibre de les fonts, és una obra indispensable per

canonadas y escorradós que són sota terra, y los aljups y los

61

El Llibre de les fonts del mestre Socies

repartiments de totas las fonts de dins ciutat, y las canonadas y reposadors y minas de ditas fonts de fora ciutat, y tots los spiralls de ditas fonts de fora ciutat y axí mateix de dins ciutat». I, així, el llibre presenta l’estat de l’estructura hidrogràfica de la ciutat en el segle XVII. Nascut segurament en el darrer quart del segle XVI, Francesc Socies fou el mestre de les fonts de Barcelona entre 1620 i l’any de la seva mort, el 1653. El coneixement codificat al Llibre de les fonts recull, per tant, més de tres dècades d’experiència del mestre de fonts de la ciutat de Barcelona, uns anys caracteritzats per les repetides sequeres i els conflictes per la gestió de l’aigua entre el Consell de Cent i el Capítol de la Catedral. Probablement, la vida de Socies no es pot entendre sense els greus fets que li succeïren l’any 1634, quan el Capítol de la Catedral excomunicà Francesc Socies i els membres del Consell de Cent per haver tallat el subministrament d’aigua a la Catedral. Una disputa judicial que s’arrossegà durant anys i que va ser segurament l’origen d’una tensa relació entre aquest mestre de les fonts i els responsables de la Seu barcelonina. A més del seu càrrec com a mestre de fonts de la ciutat, Francesc Socies fou mestre de cases i participà en nombroses obres a Barcelona, com per exemple la Duana o la reconstrucció de l’Hospital de la Santa Creu després de l’incendi de 1638. En el Llibre de les fonts trobem la descripció al detall de tot el sistema de captació, conducció i distribució de l’aigua de boca a la ciutat de Barcelona. És a dir, descriu com l’aigua és captada i conduïda des de les diverses mines d’aigua de la serra de Collserola fins a Barcelona, i com és distribuïda posteriorment

Portada del Llibre de les fonts (AHCB)

fins a cadascuna de les diverses fonts públiques i privades de la ciutat. Amb l’encàrrec d’aquest llibre l’any 1648 i el seu lliurament, dos anys després, el Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona es proposava millorar el seu control i gestió de l’aigua de la ciutat. El Llibre de les fonts codifica el coneixement sobre l’aigua a la ciutat amb la intenció de fer-ne un millor ús en el futur. I és que, en les seves pàgines, el seu autor, Francesc Socies, mestre de les fonts de la ciutat durant tres dècades, s’adreça de manera explícita als futurs mestres de fonts de la ciutat indicant-los com mantenir canonades, com localitzar obertures secretes, com

62

evitar malbarataments, i fins i tot, elabora esquemes gràfics dels mecanismes interns de les principals fonts de la ciutat. Tot per al coneixement dels que el succeïran. Està escrit en temps de sequeres, per una banda, però també són temps convulsos des del punt de vista polític i bèl·lic. Per aquesta raó, el coneixement contingut al Llibre de les fonts és un coneixement crític: el contracte amb Socies estipula que un

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Pàgina del Llibre de les fonts (AHCB)

Pàgina del Llibre de les fonts (AHCB)

cop sigui lliurat, el Llibre de les fonts no podrà sortir dels espais

primera meitat d’aquell segle, en què es donaren diversos epi-

municipals.

sodis greus de sequera.

El Llibre de les fonts és una font documental de gran impor-

Però, és que, a més, a través de la lectura del Llibre de les fonts

tància per al coneixement de la Barcelona de mitjan segle XVII.

podem passejar amb tot detall pels carrers i les places de la

D’una banda, la seva excepcionalitat és una mostra de la con-

Barcelona de 1650, i fins i tot, a través de les seves descripcions,

sideració i la preocupació que les autoritats municipals tenien

circular per l’interior dels seus principals edificis públics i privats,

sobre l’abastiment d’aigua per als barcelonins, així com de les

civils i religiosos, tot seguint la circulació de l’aigua.

repetides situacions d’estrès hídric patits per la ciutat durant la

63

El Llibre de les fonts del mestre Socies

Socies, descrivint el recorregut de l’aigua pels carrers, places i

En aquest moment existeix el projecte de fer-ne una publicació

edificis de la ciutat, traça i descriu un veritable passeig per la ciu-

que faci els honors a aquesta font de tant destacada importàn-

tat de mitjan segle XVII. Aquest llibre, per tant, podria ser consi-

cia per al coneixement històric de Barcelona. El projecte està

derat com el primer itinerari escrit per la ciutat de Barcelona.

encapçalat i coordinat pels doctors M. Antònia Martí Escayol (UAB) i Santiago Gorostiza (Universitat de Coïmbra) i per l’histori-

A través de la lectura atenta del seu contingut, aquest manu-

ador Xavier Cazeneuve (Barchinona.cat). Es tracta d’un projecte

al demostra l’interès de les autoritats de la Ciutat per mante-

en dos volums. El primer, amb el facsímil del Llibre de les fonts

nir un sistema de captació, canalització i distribució de l’aigua

i la seva transcripció, a càrrec de Martí Escayol i Cazeneuve. El

d’una manera suficient, equilibrada i sostenible. Al llarg del seu

segon, amb diversos articles al voltant de la font i el seu context

llibre, el mestre de les fonts Francesc Socies demostra una clara

històric, amb aquestes temàtiques: l’aigua de boca a Barcelona

consciència sobre l’aigua, amb constants anotacions sobre el

fins 1650; la figura del mestre de mines i fonts i la biografia de

seu valor i la importància de no malbaratar-la. Socies procura

Francesc Socies; el Llibre de les fonts com a manual professio-

el màxim rendiment als cabals d’aigua disponible, es preocupa

nal; la geografia del subministrament d’aigua i l’estructura hi-

que l’aigua arribi a tots els punts on ha d’arribar amb criteris

drogràfica de Barcelona al segle XVII; l’enginyeria hidràulica del

d’eficiència i màxim estalvi. Així, una de les preocupacions de

Llibre de les fonts; l’urbanisme barceloní al Llibre de les fonts; les

Socies és que l’aigua «no es perdi», i per això, instal·la sistemes

guerres de l’aigua al segle XVII a Barcelona; el context climàtic i

de reaprofitament de l’aigua que sobreïx de fonts i sortidors.

les conjuntures meteorològiques; i la societat barcelonina mos-

Francesc Socies escriu el seu Llibre de les fonts en temps de

trada en el Llibre de les fonts.

greu sequera i recorda altres episodis similars experimentats durant els seus anys d’experiència en el càrrec de mestre de

Aquest projecte editorial està impulsat per l’Arxiu Històric de la

les fonts. Alhora, en el llibre hi ha també crítiques i denúncies

Ciutat de Barcelona, institució que conserva el manuscrit.

d’aquells que, essent l’aigua un bé comú de tota la Ciutat, se n’aprofitaven amb pràctiques fraudulentes d’apropiació indeguda, prenent per a usos propis el que era un bé de gaudi comú de tots els ciutadans. El Llibre de les Fonts és un manual de mitjan segle XVII que ens fa veure la preocupació del govern municipal de la Ciutat per una gestió de l’aigua controlada i sostenible, que asseguri l’abastiment d’aquest bé comú als ciutadans i amb criteris de suficiència i equilibri. Per tant, el Llibre de les fonts ens parla d’una cultura de l’aigua ja a la Barcelona del segle XVII. Barcelona, doncs, amb el Llibre de les fonts, disposa d’una obra excepcional, que la situa com una de les ciutats capdavanteres en la seva consideració històrica sobre l’aigua com un bé comú per a la població. Tot i que conegut dels estudiosos de l’abastiment d’aigua a Barcelona, el Llibre de les fonts no ha sigut mai objecte de publicació fins ara.

64

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

El canal del Llano de Barcelona. Primer projecte d’abastament metropolità Joan Gaya i Fuertes Enginyer Industrial Assumpció Feliu i Torras Doctora en Història d’Art

Resum El canal del Llano de Barcelona va ser el primer projecte d’abastament d’aigua metropolità. Les iniciatives d’aprofitament hidràulic van evolucionar molt a partir del segle XVIII. El que en un primer moment eren iniciatives públiques, es van deixar a la iniciativa privada que va començar obres d’aprofitament agrícola i a l’entorn de Barcelona van evolucionar per aprofitar aigua i donar força motriu a la indústria. L’evident necessitat d’aigua que tenia Barcelona i la imminència de l’Eixample -que vincularia físicament i després administrativament els diferents municipis del Pla de Barcelona- van fer concebre aquesta iniciativa que va evolucionar i es va perfeccionar, tot i que, per motius desconeguts fins al moment actual, no va prosperar. És possible rastrejar alguns dels motius, administratius i/o de caràcter tècnic, però no establir-los amb seguretat documentada. Més enllà del seu valor històric, el document que ens ha arribat, tot i que amb alguna mutilació, té un valor en si, no només pel seu aspecte formal -manuscrit, amb plànols detallat a vàries tintes- sinó pel context històric amb que ens mostra no només l’estat de l’art pel que fa a la redacció de projectes hidràulics, sinó la mateixa configuració física del Baix Llobregat i el Pla de Barcelona en aquell moment. Paraules clau: Canal del Llano, Torras Guardiola, abastament Barcelona Resumen El canal del Llano de Barcelona fue el primer proyecto de abastecimiento de agua metropolitano. Las iniciativas de aprovechamiento hidráulico evolucionaron mucho a partir del siglo XVIII. Lo que en un primer momento eran iniciativas públicas, se dejaron a la iniciativa privada que comenzó obras de aprovechamiento agrícola y en el entorno de Barcelona evolucionaron para aprovechar agua y dar fuerza motriz a la industria. La evidente necesidad de agua que tenía Barcelona y la inminencia del Ensanche -que vincularía físicamente y después administrativamente los diferentes municipios del Llano de Barcelona- hicieron concebir esta iniciativa que evolucionó y se perfeccionó, aunque, por motivos desconocidos hasta el momento actual, no prosperó. Es posible rastrear algunos de los motivos, administrativos y / o de carácter técnico, pero no establecerlos con seguridad documentada. Más allá de su valor histórico, el documento que nos ha llegado, aunque con alguna mutilación, tiene un valor en sí, no sólo por su aspecto formal -manuscrito, con planos detallados a varias tintas- sino por el contexto histórico con que nos muestra no sólo el estado del arte en cuanto a la redacción de proyectos hidráulicos, sino la misma configuración física del Baix Llobregat y el Llano de Barcelona en aquel momento. Palabras clave: Canal del Llano, Torras Guardiola, abastecimiento Barcelona Abstract Barcelona’s Llano canal was the first metropolitan water supply project. Hydraulic harvesting initiatives evolved greatly from the 18th century onwards. What were originally public initiatives, gave way to the private sector which began works for using water in agriculture and, in the areas surrounding Barcelona, evolved to take advantage of water to give power to industry. The obvious need for water that Barcelona had and the imminence of the Ensanche area of Barcelona - which would physically and then administratively link the different municipalities of the Barcelona Plan - led to this initiative that evolved and was perfected, although for reasons still unknown until the present day, did not prosper. It is possible to trace some of the administrative and/or technical reasons, but not prove them with documented evidence. Apart from its historical value, the document that has come to us, although with some mutilation, has a value in itself, not only because of its formal manuscript aspect, with different drawings in various inks, but by the historical context that shows us not only the state of the art regarding the drafting of hydraulic projects, but also the physical configuration of the Baix Llobregat area and the Barcelona Plane at that time. Keywords: Llano canal, Torras Guardiola, Barcelona water supply

65

El canal del Llano de Barcelona. Primer projecte d’abastament metropolità

ANTECEDENTS

En conjunt, l’esperit de l’època relacionava l’aprofitament hi-

La posició estratègica de Barcelona, dalt d’un turó, vora el mar,

No obstant, en el tombant del segle XIX moltes de les iniciatives

a prop de Montjuïc, va deteminar, des del primer moment, la necessitat de resoldre la disponibilitat d’aigua, cosa que els romans van fer de manera esplèndida amb l’aqüeducte del Besòs. No obstant la recuperació i reforma medieval del Rec Comtal, el 1188 i per ordre del rei Alfons I s’inicia la construcció d’un canal que havia d’abastir a Barcelona amb aigua del Llobregat. Les dificultats econòmiques van limitar l’obra a un assut i un rec (el Rec Vell) prop de la confluència amb la riera de Rubí. El resultat va ser l’aprofitament de la força hidràulica per moure els molins, que van començar a funcionar a partir de 1192 i van donar nom

dràulic amb el foment de la riquesa i el benestar de la població. van quedar frustrades. Les principals causes van ser tres: · La inestabilitat política per la guerra amb França, la pèrdua de les colònies i les guerres carlines. · L’esgotament dels recursos financers per les guerres i la pèrdua de les colònies americanes. · L’adveniment del ferrocarril, que va alterar el concepte tradicional de transport. Ara bé, les necessitats financeres de l’Estat van afavorir dues dinàmiques:

al lloc: Molins de Rei.1

· La cessió a privats de drets reals sobre les aigües.

L’interès per les canalitzacions d’aigua va prendre força al segle

sia per subhastar-los a canvi de la condonació de deute públic.

XVIII en que els governs il·lustrats s’interessen per les obres hidràuliques, primer com a canals de comunicació, després s’aprecia el caràcter polifuncional que inclou regadius i salts d’aigua. Finalment, els salts d’aigua van ser un dels motors de la industrialització del país.

· La desamortització, que va expropiar terres i edificis a l’EsgléUna i altra van afavorir la inversió privada que en bona part es va orientar a la construcció de canals de regadiu que també aprofitaven la força motriu dels salts. Les inversions en canals i ferrocarril van ser decisives per a la industrialització del país. Empobrida per la guerra del francès i amb la capital emmurallada i controlada militarment, Catalunya va mantenir un intens comerç amb Amèrica i l’Europa del nord que van reforçar l’es-

1. El Canal de la Infanta. Raúl Alba i Carlos Caso. Cimbra nº 381. Maig-juny 2008.

66

tructura econòmica del país i molt especialment de Barcelona.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

EL BAIX LLOBREGAT

ment Canal del Llano, fou una nova orientació que prioritzava

Aquesta puixança va fer que el tèxtil barceloní anés ocupant

madurar en successius documents en paral·lel als debats sobre

prats per a les indianes a les terres regades pel Rec Comtal. Així, la productivitat agrària es va desplaçar al Baix Llobregat gràcies a dos nous canals de regadiu: el de la Infanta i el de la

els usos urbans i industrials sobre els agrícoles. El projecte es va el futur eixample i es van concretar el 1864 en un document que ja recollia l’estructura del Pla Cerdà. El concepte tècnic el va aportar Joan Torras Guardiola, jove ar-

dreta del Llobregat.

quitecte graduat el 1854 a Madrid que el 1855 es va incorporar

La construcció del canal de la Infanta, i després el de la dreta

del Llobregat.

del Llobregat, van alterar l’estructura productiva de la comarca. La proximitat de Barcelona, l’evidència de la carestia d’aigua i la imminència del seu eixample van fer concebre la idea de portar aigua del Llobregat al pla de Barcelona per resoldre les necessitats del seu abastament i, complementàriament, aportar força motriu a la indústria.

EL CANAL DE LLANO DE BARCELONA És ben conegut que Cerdà va preveure xarxes d’abastament i de sanejament en el seu projecte d’Eixample, com era ben coneguda la carestia d’aigua en quantitat i qualitat a la ciutat. El que no era conegut fins al moment és si hi havia alguna iniciativa dedicada a obtenir l’aigua necessària per a la gran ciutat que es

a l’activitat professional amb el projecte del canal de la dreta

El projecte va comptar amb promotors destacats, com Joan Soler Ubach i el seu fill Eusebi Soler, industrial i inversor vinculat al cercle de Joan Güell. A partir d’aquí, Torras, i més tard el seu cunyat Raimon Raventós, signaren els successius projectes destinats a resoldre l’abastament d’aigua de la gran Barcelona que es prefigura després de que el 1854 s’enderroquessin les muralles. L’evolució del projecte es mostra en detall en les diferents versions que ens han arribat: · Proyecto del Canal de Barcelona. Joan Torras Guardiola 16/3/1857. · Canal del Llano de Barcelona. Raimundo Reventós. 30/03/1858.

projectava a partir de l’enderroc de les muralles.

Marge esquerre. Regadiu (2300 Ha) i abastament al Baix Llobre-

El Canal de Barcelona, projectat el 1857 i denominat posterior-

Sant Andreu.

gat, Barcelona i municipis del pla: Collblanc, Les Corts, Gràcia,

67

El canal del Llano de Barcelona. Primer projecte d’abastament metropolità

· Canal del Llano de Barcelona. R. Reventós. 28/12/1862. Abasta-

Joan Torras Guardiola2

ment Baix Llobregat i Barcelona. Incorpora el pla Cerdà. Tramitat

Nascut el 1827, estudià arquitectura a Llotja (Barcelona) i a Ma-

al Govern Central.

drid, i obtingué el títol el 1854.

· Estudi de distribució de l’aigua a les poblacions del Pla de Barcelona: elevacions, dipòsits i canonades. Projecte R. Reventós.

Professor de materials de construcció a l’Escola d’Agrimensors

1864. Tramitat al Govern Central.

(1855) i catedràtic de mecànica a la de Mestres d’Obres (1859). Des de 1855, membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles

Els personatges que de forma principal van intervenir en la iniciativa van ser: 2. Al final de la ponència s’ofereix una glossa sobre la vida de Joan Torras a càrrec de la seva néta, Assumpció Feliu i Torras.

68

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Arts de Sant Jordi. Destacà com a arquitecte i empresari, en

Llobregat i explotar-lo –aigua i aprofitament de salts- durant 99

especial en l’aplicació del ferro a la construcció.

anys. Dotació màxima, 3.750 l/seg.

El juny de 1861 fou nomenat membre de la Junta municipal que

Raimon Raventós i Queraltó

havia de dictaminar el pla econòmic i les ordenances proposa-

Cunyat de Joan Torras Guardiola, va ser Director de Camins Ve-

des per Ildefons Cerdà.

ïnals i continuador i adaptador del projecte en les tres versions successives que s’han comentat anteriorment.

Un dels seus primer projectes va ser el Canal de la dreta del Llobregat que, promogut per l’empresari Eusebi Soler, va ser autoritzat el desembre de 1855.

EL TRIPLE VALOR DELS DOCUMENTS

El 1857, va redactar el projecte del Canal de Barcelona, que va

· Posen llum a la protohistòria de l’abastament metropolità, cosa

ser reelaborat pel seu cunyat R. Reventós. És probable que la

que resol un misteri mantingut fins avui: com era possible que

transferència de la iniciativa tingués relació amb les noves res-

una societat emprenedora com la de mitjans del segle XIX no

ponsabilitats de Torras Guardiola i el seu creixent interès per les

pensés en aquesta necessitat de la futura ciutat?

tècniques constructives amb ferro. · Expliquen, pel seu contingut i per la seqüència temporal dels Eusebi Soler

documents analitzats, l’evolució dels conceptes hidràulics en el

Fill de Joan Soler, empresaris vinculats al cercle de col·laboració

segon terç del segle XIX i l’evolució conceptual del negoci de

de Joan Güell, va ser un acèrrim defensor del proteccionisme.

l’aigua cap a l’abastament.

Ho va defensar el 1847 a l’informe “Los perjuicios que ocasionaría en España, así a la agricultura como a la industria y comercio,

· Són, en si mateixos, una joia bibliogràfica per la seva acurada

la adopción del sistema del librecambio”.

cal·ligrafia i la pulcritud dels plànols que s’han conservat, dibui-

El 1855 obté autorització per construir el canal de la dreta del

xats a tres tintes. Aquests plànols aporten informació gràfica

69

El canal del Llano de Barcelona. Primer projecte d’abastament metropolità

sobre el Baix Llobregat i el Pla de Barcelona, pel que fa a les

Membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi l’any 1855.

construccions existents en cada nucli, l’estructura territorial, les

Professor el 1857 i a partir del 1859 Catedràtic, de Mecànica i

corbes de nivell, i per la superposició del futur eixample amb el

Construcció i més tard de Geometria Descriptiva i Materials de

Pla Cerdà ja aprovat.

Construcció a l’escola d’Aparelladors i Agrimensors, més tard de Mestres d’Obres.

JUAN TORRAS GUARDIOLA

Sant Andreu del Palomar, 1827 - Barcelona, 1910

Quan, el 1875, Elias Rogent organitza l’Escola Provincial d’Arquitectura a Barcelona delega en Torras l’organització de les assignatures relacionades amb la Resistència de Materials i d’Estruc-

Títol d’Arquitecte (Academia de San Fernando a Madrid), 1854.

70

tures en els diferents Plans d’Estudis. Torras es manté com a

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Catedràtic fins a la seva mort havent estat Secretari de l’Escola

les de La Maquinista Terrestre y Marítima i la de Gustave Eiffel.

i Director de la mateixa mentre Domènech i Montaner va ser

La menor quantitat de ferro prevista els hi permet presentar un

Diputat a Madrid. La gran majoria d’arquitectes del Modernisme

pressupost de només 14.000,- pessetes.

català (Moncunill, Amargós, August Font...) com de la resta de

Això anima a Torras a muntar el seu propi taller “Talleres del ar-

l’Estat Espanyol (Beltrí a Elx i Cartagena, Grases a Madrid...), van

quitecto Juan Torras” a la Ronda de Sant Pere, que més tard es

ser alumnes seus, mantenint una especial sintonia amb Antoni

traslladen al Poble Nou i acaben sent, ja al segle XX, l’empresa

Gaudí, com anys abans havia tingut amb el mestre d’obres Ra-

“Torras, Herreria y Construcciones S.A.”, la dels “prontuaris” que

fael Guastavino.

molts de vostès van fer servir quan estudiaven, i que es va mantenir fins l’any 1985.

Autor de diferents edificis i construccions a Sant Andreu del Palomar (encara municipi independent), Barcelona (entre els que

La filosofia de Torras era la d’emprar la menor quantitat de ferro

hem de ressaltar el Mercat de l’Abaceria Central a l’aleshores

possible, degut al seu preu elevat, i la possible reutilització dels

municipi de Gràcia), Vilassar de Mar o Vilafranca del Penedès...

elements metàl·lics. En relació al primer aspecte hem de remar-

anà especialitzant-se en les estructures metàl·liques, tant en el

car la creació de sistemes de forjats combinant ferro i ceràmica

seu càlcul com en la seva materialització. A mida que els seus

(un d’ells encara es pot veure al sostre del soterrani de l’actual

alumnes comencen la seva activitat professional a tot el terri-

Restaurant ubicat a l’antiga Ferreteria Ràfols a la Ronda Sant

tori espanyol Torras inicia una important activitat en el que ara

Pere de Barcelona) o la biga coneguda com “Ala de Mosca” en la

coneixem com a “consultor d’estructures”, intervenint en les es-

que en cada punt s’usa la menor quantitat de ferro per absorbir

tructures d’edificis com els Mercats de Sant Lluís a Lleida (ara

els moments i tallants corresponents (molt usada en els Palaus

desaparegut), Tortosa, Zaragoza o el Central de València, o el

de l’Exposició del 1888 i encara visible en edificis industrials de

reforç de la Cúpula del Pilar també a Zaragoza.

Poblenou, com La Farinera del Clot). Pel que fa a la reutilització d’estructures, hem d’esmentar les peces de la bastida usada en

L’any 1876 es presenta amb el seu cunyat Raimon Raventós (di-

el muntatge del Monument a Colom de Barcelona que posterior-

rector de Camins Veïnals, Mestre d’Obres i empresari de la cons-

ment es van emprar en un pont de carretera a Morilla de Liéba-

trucció) al concurs per construir el Pont de Sant Agustí, a Girona,

na prop d’Osca. Sobre aquesta bastida, la construcció més alta

i el guanyen davant d’altres ofertes entre les que destacaven

de la Barcelona del moment, hem de dir que va merèixer l’elogi

71

El canal del Llano de Barcelona. Primer projecte d’abastament metropolità

de tots els seus col·legues i que la premsa satírica de l’època va dir que “llàstima, s’hauria de mantenir la bastida i desmuntar el monument”. Aquesta ha estat una breu pinzellada de la personalitat de Torras Guardiola, un arquitecte que, com tants d’altres en aquella època, començaren intervenint en projectes hidràulics com el del Canal de Barcelona, i col·laborant amb el seu cunyat Raimundo Raventós en el del Canal del Llano. Ens ha semblat que aquest curset sobre l’aigua era el lloc idoni per donar a conèixer aquests documents inèdits.

72

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

El Dipòsit del Rei Martí ARCHIKUBIK (Marc Chalamanch, Miquel Lacasta, Carmen Santana) Arquitectes-urbanistes

Resum Sota una pineda al costat de la Torre Bellesguard d’Antoni Gaudí es va redescobrir un dipòsit soterrat de distribució d’aigua en desús de finals del segle XIX. Els pins feien perillar un espai excepcional convertint la seva restauració en una oportunitat per reciclar-lo en un equipament per la ciutat, en un espai d’acollida que revalora una edificació construïda per romandre amagada sota un bosc i inundada d’aigua. Una construcció que buscava la màxima eficiència amb els mínims recursos. Un espai màgic construït no per ser admirat, sinó per ser útilment ocult entre arcs i voltes catalanes. El seu accés pel carrer Bellesguard permet l’aparició d’un nou espai públic aterrassat que es retrau fins l’entrada, mantenint l’enigma del seu descobriment. Una plaça convertida en hall exterior que retorna al barri una nova identitat pública de connexions i relacions visuals amb la Torre Bellesguard i d’una materialitat de formigó amb fusta que s’integren amb l’arbreda. Una plaça-ròtula entre el dipòsit i el bosc que funcionarà com activador urbà. A l’interior del dipòsit, terra i murs revestits de fusta, voltes i arcs revaloritzats que emfatitzen un espai únic d’acústica atípica, un espai per gaudir a la ciutat d’una experiència cultural diferent. Paraules clau: Dipòsit; Barcelona; Rehabilitació Resumen Bajo un pinar junto a la Torre Bellesguard de Antoni Gaudí se redescubrió un depósito subterráneo de distribución de agua en desuso de finales del siglo XIX. Los pinos hacían peligrar un espacio excepcional convirtiendo su restauración en una oportunidad para reciclarlo en un equipamiento para la ciudad, en un espacio de acogida que revaloriza una edificación construida para permanecer escondida bajo un bosque e inundada de agua. Una construcción que buscaba la máxima eficiencia con los mínimos recursos. Un espacio mágico construido no para ser admirado, sino para ser útilmente oculto entre arcos y bóvedas catalanas. Su acceso por la calle Bellesguard permite la aparición de un nuevo espacio público aterrazado que se retrae hasta la entrada, manteniendo el enigma de su descubrimiento. Una plaza convertida en hall exterior que retorna al barrio una nueva identidad pública de conexiones y relaciones visuales con la Torre Bellesguard y de una materialidad de hormigón con madera que se integran con la arboleda. Una plaza-rótula entre el depósito y el bosque que funcionará como activador urbano. En el interior del depósito, tierra y muros revestidos de madera, bóvedas y arcos revalorizados que enfatizan un espacio único de acústica atípica, un espacio para disfrutar en la ciudad de una experiencia cultural diferente. Palabras clave: Depósito; Barcelona; Rehabilitació Abstract Under an area of pine woodland next to Antoni Gaudí’s Torre Bellesguard, a disused underground water distribution reservoir from the late 19th century was rediscovered. The pine trees endangered an exceptional space, turning its restoration into an opportunity to recycle it into a facility for the city, in a place that revalues a building designed to remain hidden under a forest and flooded with water. A construction that sought maximum efficiency with minimum resources. A magical space built not to be admired, but to be usefully hidden among Catalan vaults and arches. Its access from Bellesguard street gives the appearance of a new terraced public space that retreats towards the entrance, prolonging the riddle to its discovery. A square converted into an exterior hall that offers the neighbourhood a new public identity with connections and visual relations to the Torre Bellesguard and a mix of concrete and wood that are integrated with the pine trees. A meeting place among the reservoir and the woods that will function as an urban activator. Inside the reservoir, wood-clad floor and walls, revalued vaults and arches emphasize a unique space of atypical acoustics, a place to enjoy a different cultural experience in the city. Keywords: Cistern; Barcelona; Restoration

73

El Dipòsit del Rei Martí

LA TROBALLA Hi ha espais que sorgeixen d’una troballa afortunada i inesperada. Una serendipitat d’eixos X Y Z. Davant la sorpresa de trobar un espai imprevist sorgeix la necessitat de donar-li un ús i una dimensió socials gràcies a noves activitats. Un espai d’energia potencial que, en ser descobert i passar a formar part del nostre coneixement col·lectiu, es converteix en energia cinètica. Una energia que es transforma en social quan l’espai és capaç d’acollir un programa. Una troballa casual i inesperada és la que va portar a la sorpresa del descobriment del dipòsit del Rei Martí, una antiga cisterna de distribució d’aigua al Barri de Sant Gervasi de Barcelona. Aquest indret de Sant Gervasi gaudia històricament d’una aigua d’excel·lent qualitat, tant superficialment en vàries rieres, com pel subsòl, amb l’existència de fonts, brolladors i mines. Consta que en l’antiguitat hi havia hagut un ‘’praesidium’’, una zona fortificada romana de gran valor estratègic. A l’edat mitjana s’hi va construir una torre de guaita i un castell i, a finals del segle XIV, el palau de l’últim rei de la dinastia catalana, conegut com Martí l’Humà. El dipòsit està situat al costat de l’antiga finca de Bellesguard, amb la torre i el viaducte, obres d’Antoni Gaudí. El dipòsit és un volum de més de 600 m2 soterrat i datat a mitjans del segle XIX que havia quedat oblidat sota un bosc de pins fins que, fa 20 anys, es va redescobrir de manera accidental.

L’HISTÒRIC Segons l’estudi històric realitzat sobre el dipòsit del Rei Martí1, al segle XIV ja hi havia una gran cisterna des de la que es van fer conduccions per portar l’aigua fins a la plaça de la Bonanova, on es distribuïa per l’antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, annexionat a Barcelona el 1897. S’estima que el dipòsit aparegut és una remodelació d’aquesta cisterna, feta a mitjans del segle XIX, que estaria vinculada a la construcció de l’actual cementiri sobre Bellesguard, de 1852. El motiu de la seva construcció podria ser la modificació del traçat d’una mina, i la necessitat d’una

nova cisterna per portar l’aigua fins a la plaça Bonanova, on el 1862 s’hi va inaugurar una nova font pública. Aquest espai soterrat i ocult té uns orígens que es remunten al 1361 segons la documentació provada. Aquell any la Corona d’Aragó governada per Pere el Cerimoniós va cedir a Bartomeu de Sant Climent la propietat i l’ús de l’aigua d’un torrent que es captava en aquest punt i que servia per regar les propietats dels “senyors de la casa de Sant Gervasi”. La infraestructura no era menor, perquè fins i tot es parla de l’existència d’un aqüeducte, però ja en el s. XIX no en quedava res. El 1408 va comprar Bellesguard el rei que dóna nom al dipòsit: Martí l’Humà (1356-1410). Va ser allà on el monarca va intentar tornar a tenir descendència. Martí l’Humà havia perdut el seu únic fill a Sardenya. La seva dona, Maria de Luna, havia mort el 1407. El monarca, ja molt gran i físicament força malament, es va tornar a casar amb Margarida de Prades, trenta anys més jove que ell, però va morir sense descendència, i amb ell, la dinastia barcelonina. Els arxius donen molts detalls del periple d’aquest dipòsit. Sobretot un document de transacció del 1876 que especifica que aquell any la finca va ser adquirida pel fuster Salvador Homs i Roca. Al document s’hi detalla que la terra formava part de la casa Càncer, en aquella època en estat ruïnós. Els hereus del Mas Càncer s’havien hagut de vendre la finca el 1807 per satisfer nombrosos deutes. El document específica: “Salvador Homs ha de millorar i no deteriorar la finca i només podrà construir una sola casa, i en aquesta casa o en un altre edifici un dipòsit d’aigua en el qual haurà d’invertir com a mínim 2.500 pessetes”. Cal suposar, doncs, que Salvador Homs i Roca va construir el dipòsit que avui encara sobreviu. No s’ha trobat, però, cap permís d’obra a l’antic ajuntament de Sant Gervasi. Sí que existeix, en canvi, un document en què consta que l’hereu de Salvador, Marcel·lí Homs, va heretar el 1887 una mina d’aigua que travessava el subsòl de la propietat. Durant dècades aquesta infraestructura va caure en l’oblit. Les característiques i elements que es conserven del dipòsit semblarien portar la seva identificació funcional a una proposta

1. Reinald Gonzàlez i Francesc Caballé, Estudi històrico-arquitectònic del dipòsit soterrat del Rei Martí de Bellesguard, Barcelona, desembre de 2013.

74

de distribuïdor d’aigües més que no pas a una funció estricta de cisterna o espai d’emmagatzematge. Amb tot, la manca de

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

testimonis materials visibles en forma de canalitzacions o altres elements podria posar en qüestió aquesta funcionalitat de repartidor. Les notícies documentals i arxivístiques ens poden, però, donar una mica de llum sobre quines podien haver estat pròpiament les funcions del dipòsit. Sabem que el forniment d’aigua era a través d’una mina pertanyent a la pròpia parcel·la, la qual no presenta cap relació topogràfica amb les altres canalitzacions conegudes de la zona i que es relacionen amb un repartiment més comercial de l’aigua d’altres mines de Sant Gervasi. Tanmateix, tot i la seva capacitat -al voltant d’uns 1.900 m3- l’actual absència de testimonis de més canalitzacions que es puguin relacionar amb el funcionament del dipòsit també ens indicaria la manca de relació vers una xarxa de distribució d’aigua més consolidada “comercialment”. En aquest sentit, de les notícies històriques localitzades semblaria deduir-se que la funció del dipòsit seria la del proveïment d’aigua vers algunes parcel·les veïnes, en una proposta més relacionada originàriament amb l’ús agrícola, que no pas amb el de subministrament regular d’aigua de boca. Les dimensions i forma dels tubs de captació i sobreeixidors, en afegit a les característiques de la caseta -especialment les seves reduïdes mesures- apuntarien en aquesta direcció i alhora ens portarien a suposar l’existència d’un sistema d’extracció amb bomba manual d’aigua. Aquest sistema podria indicar l’existència d’un repartiment controlat que donaria aigua de manera temporal a les finques properes.

DESCRIPCIÓ DE L’ESTAT EN QUE ES VA TROBAR L’ANY 2001 Sota un bosc mediterrani, en una parcel.la entre els carrers Jaume Càncer i Bellesguard del barri de Sant Gervasi de Barcelona, s’hi troba en el seu subsòl un gran dipòsit excavat d’uns 6 m d’alçada i d’un volum de 620m2. Parlem doncs d’una construcció soterrània, projectada en base a una planta pràcticament regular, tot i el pla lleugerament trapezoïdal que s’esdevé de la seva funcionalitat com a contenidor i repartidor d’aigües. Així, caldria interpretar l’organització de l’espai interior que es defineix en base a set naus de disposició longitudinal (nord/sud), amb gairebé 24 m de llarg per uns 3,30 m d’amplada. La nau més oriental es proposa lleugerament esbiaixada; hom suposa per la seva localització propera a la zona d’extracció que es canalitzava a través de la caseta exterior. La trobada del dipòsit va constatar que aquest estava en desús i que els grans pins que hi havien anat creixent en la seva part superior el podien posar en perill pel sobrepès d’aquests, però també per les arrels que s’hi anaven filtrant. Les dimensions del conjunt són certament notables, amb un pla de més de vint-i-tres m per costat configurat a partir de set fileres de cinc pilars, que es mostren en línia amb pilastres localitzades en les parets nord i sud. Aquests pilars presenten una planta rectangular (30 x 45 cm) i es disposen també longitudinalment en un ritme d’uns 3,35 cm entre ells, distància pràcticament idèntica a la que els separa de les pilastres de tancament.

75

El Dipòsit del Rei Martí

Els pilars coronen sobre els 3 m d’alçada amb una estructura

restauració d’un espai que es convertia en una oportunitat per

d’arcs rebaixats formers (set per filera de pilars, si fem excepció

reciclar-lo en un equipament únic per la ciutat. Volíem mantenir la

de la més oriental que només en té sis) per sobre dels quals -i en

condició misteriosa del dipòsit i convidar a la ciutadania a reapro-

una línia clara d’imposta- s’hi desenvolupa una volta correguda,

piar-se d’ell, i a compartir l’emoció de la seva troballa inesperada.

també rebaixada, que en el seu zenit té una alçada al voltant

Per això, el projecte havia de respectar el caràcter de l’espai,

d’uns 5,70 m. En aquest sentit, cal fer esment que el terra del

la seva naturalesa, la seva materialitat, la petjada deixada per

dipòsit -que es troba pavimentat-, no és totalment horitzontal ja

l’aigua, reconèixer i posar en valor la seva memòria. Hauria de

que mostra un desnivell transversal oest/est d’uns 43 cm, i un

ser un espai que entengués i valoritzés la seva estructura de pi-

de longitudinal nord/sud d’uns 28 cm; una solució que es creu

lars i arcs cada 3,5 m i voltes catalanes ceràmiques. No podíem

lligada al fet de facilitar un petit desguàs inferior per tal de ge-

permetre’ns canviar l’espai, ans al contrari, havíem de promou-

nerar una mínima circulació d’aigua i evitar els resultats del seu

re la seva força i la seva condició original. Posar en valor una

estancament.

arquitectura pensada i construïda per no ser vista i admirada, sinó per ser de màxima eficàcia i quedar enfonsada sota l’aigua

Són precisament les esmentades empremtes les que ens pro-

lluny de qualsevol mirada. Uns treballs de recuperació i adequa-

porcionen una bona referència en quant a la capacitat real d’em-

ció d’un edifici que malgrat no tenir cap catalogació patrimonial

magatzematge del dipòsit. Així, la presència del sobreeixidor a

específica, tenia la força d’un ordre constructiu de primer ordre,

uns 5 m d’alçada ens indicaria que la capacitat màxima prevista

clar, sincer i sobri.

d’emmagatzematge del dipòsit era d’uns 3.100 m3 d’aigua. Amb tot, s’observen petges que indicarien nivells més o menys cons-

Els treballs en el dipòsit i el seu entorn consistien en tres actu-

tants de líquid localitzats sobre els 3 m d’alçada, cosa que ens

acions: la més significativa, la rehabilitació i el nou ús del dipòsit

portaria a plantejar una capacitat regular d’uns 1.900 m3.

com a contenidor d’aigua abans, ara com a espai cultural polivalent; una segona intervenció era la creació d’un cos edificat i an-

REHABILITACIÓ, 2014. OBJECTIUS

nex al dipòsit que havia de fer les funcions de nucli de serveis, sales tècniques, instal·lacions, office i sortida d’emergència del dipòsit; i finalment, la urbanització de l’accés al dipòsit amb la

Davant de la singularitat d’aquest espai i per parar el progrés

creació d’un nou espai públic i la previsió d’accessibilitat al bosc

de la seva destrucció natural per les arrels dels pins que es fil-

que cobreix el dipòsit que ha de convertir-se en un nou espai

traven pel seu sostre, es va decidir rehabilitar aquest espai per

públic pel barri.

convertir-lo en un equipament cultural singular tot adaptant els usos a la seva arquitectura.

Al dipòsit, soterrat entre els carrers Càncer i Bellesguard, se li troba un accés públic pel carrer Bellesguard aprofitant la me-

Una petita dotació pressupostària va permetre al districte de

nor diferència de cota entre el carrer i l’interior del dipòsit. Una

Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona projectar una estratègia de

oportunitat per a la creació d’un nou espai públic per al barri.

reapropiació del dipòsit per passar la seva energia potencial a

Una plaça que fa de hall exterior d’entrada al nou equipament,

energia cinètica i preparar-lo per a una futura energia social. Un

creant connexions i relacions visuals amb la torre Bellesguard

exercici de reciclatge de la ciutat que transforma un dipòsit de

en un recorregut descendent de rampes i bancades, que vol

retenció d’aigua en un equipament cultural. Un nou espai que

mantenir l’enigma de la troballa fins a l’arribada a l’entrada del

podrà ser tot.

dipòsit. Els dos grans murs de formigó que acompanyen aquesta entrada porten incrustada la memòria dels pins que cobrien

La serendipitat de la troballa del dipòsit exigia humilitat, necessi-

el dipòsit, una materialitat que connecta el dipòsit amb el futur

tava de la capacitat d’afinar mecanismes per escoltar, per connec-

parc que el cobrirà. Aquesta plaça funciona també com un ac-

tar espais i persones, sovint allunyats del nostre entorn conegut

tivador urbà amb la inclusió d’una cafeteria que s’apropiarà de

i fiable. Aquesta va ser l’estratègia principal d’intervenció per la

les bancades i rampes que conformen la plaça, fent la funció de

76

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

ròtula entre l’entrada al dipòsit i l’accés al bosc que es produeix a través d’unes escales i un ascensor a tocar amb la finca de Bellesguard. Després d’analitzar l’estat actual del dipòsit, es va apostar per realitzar la mínima intervenció a la sala hipòstila de gran bellesa espacial que conforma el dipòsit del Rei Martí amb la voluntat de respectar el caràcter, la naturalesa i la materialitat del dipòsit original, mantenint-ne el protagonisme de la ceràmica i fins i tot del rastre de l’aigua i de la calç depositada en tots els paraments degut als diferents nivells d’aigua que havia mantingut el dipòsit en el transcurs del temps. El projecte dóna tot el protagonisme a la sala hipòstila, remarcant el seu sistema constructiu d’arcs i pilars ceràmics de maó massís i de les voltes a la catalana de rajola ceràmica.

77

El Dipòsit del Rei Martí

L’estructura de pilar i arc situats cada 3,50 m i el sostre de volta

la col·laboració dels agents de l’obra, va permetre desenvolupar

de canó a la catalana amb rajola ceràmica, s’explica i es revalo-

una variant del producte original incorporant la fusta natural

ritza a través de la il·luminació puntual i regulable dels arcs i la

massissa com a peça principal del sistema. Aquesta innovació,

lineal de les voltes. La llum es converteix amb l’element que pau-

inèdita fins la data, resolia i responia de forma excepcional als

ta l’espai i realça l’estructura ceràmica, convertint-se juntament

requeriments del dipòsit evitant el conflicte entre materials de

amb la calç superficial en els únics protagonistes de l’espai. La

diferents èpoques, i resolent l’absorció acústica mitjançant un

principal actuació la trobem en els murs i al paviment, ambdós

material porós i absorbent al so com la llana de roca. Una fusta

revestits de fusta. Per això, es prioritzen en les noves interven-

que serveix de lligam entre l’interior del dipòsit i del bosc que

cions els materials el més senzills i sostenibles possibles per tal

durant tants anys va amagar-lo i protegir-lo. També es realitza

de minimitzar l’impacte sobre la edificació existent, la seva ma-

una segona intervenció en el perímetre del dipòsit per resoldre

terialitat i el sistema constructiu ceràmic original. Recorrent així

la necessària impermeabilització i drenatge per la cara interior

a la fusta i els seus derivats i reciclats, a través d’un estudi molt

dels murs perimetrals que queda amagada darrera el Flexbrick.

específic dels materials i sistemes a emprar per cada un dels tractaments a realitzar. Uns materials que connecten el dipòsit

En la mateixa línia dels revestiments verticals, es va recórrer a

soterrat amb el bosc de pins que l’ocultava i protegia el dipòsit

una solució de paviment tècnic de fusta d’alta densitat, el qual

durant els temps que havia estat oblidat.

manté la proposta formal de la fusta, que amb el seu especejament, emfatitza i potencia l’efecte de les voltes lineals de tipus

Cal destacar el sistema de teixits modulars industrialitzats de

volta de canó. Aquest paviment tècnic també té l’objectiu de

Flexbrick amb fusta natural massissa, el qual facilita la ubicació

compactar i conduir el traçat de totes les instal·lacions i serveis

de les cambres d’instal·lacions en el seu fons ocult com acabat

a través d’un paviment flotant que permet minimitzar l’impacte

perimetral del dipòsit. Aquest primer sistema, amb origen en

visual sobre l’espai del dipòsit.

empreses fabricants de peces ceràmiques per a revestiments de façanes, paraments verticals i horitzontals; juntament amb

78

La intervenció vol resoldre de forma respectuosa i eficient la

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

implantació i integració dels programes de suport i les instal·la-

res exemples en el marc de l’arquitectura hidràulica barcelonina

cions necessàries pel condicionament de l’espai. Fent així viable

de la fi del segle XIX. Un exemple del passat arquitectònic pro-

el programa i presentant en tot moment la màxima atenció a la

per mereixedor de la seva conservació, arranjament i adaptació

no intervenció sobre l’arquitectura hipòstila existent del dipòsit

a la seva obertura al públic en un exemple de reciclatge del pa-

d’aigües. Amb aquesta voluntat es construeix un volum entre

trimoni de la ciutat per convertir-lo en un espai de ciutat.

la plaça i el dipòsit on s’hi col·loca tot el programa de serveis del nou equipament. Aquest edifici de planta trapezoidal està realitzat íntegrament amb formigó armat. Té una coberta enjardinada amb prop de 150 cm de terres, la qual cosa permetrà plantar-hi arbres i recuperar el bosc que hi havia abans de la intervenció. Aquest nou volum acull els banys, sala de càtering, guarda-roba, magatzems i una sala d’instal·lacions exterior, equipada amb panells d’absorció acústics. Finalment, es va realitzar la reserva de l’espai de cafeteria que dóna directament a la plaça. Constructivament, els treballs de construcció d’aquest nou volum entre el dipòsit i la plaça van suposar l’execució d’un estintolament de la paret de ceràmica de maó massís amb una biga in situ de formigó armat de 9 m de longitud. Al mateix temps, els treballs d’impermeabilització i consolidació de la coberta del dipòsit van consistir en la neteja de tota la part superior de la coberta del dipòsit, de la seva pell, formada per tres gruixos de rajola ceràmica. Una vegada nua la coberta, es va realitzar una xapa de formigó armat de 8 cm de gruix amb una malla d’acer corrugat per a dotar de rigidesa als 8 arcs, d’amplària sempre igual. Posteriorment es va impermeabilitzar tot el conjunt del dipòsit i es va baixar fins i tot per les parets exteriors de maó ceràmic de 60 cm de gruix, fins a l’arribada d’un drenatge que, perimetralment, recull les aigües. A l’interior del dipòsit es va procedir a una neteja manual de tots els pilars, parets, arcs i voltes interiors, mantenint les peculiaritats i el sistema constructiu utilitzat en el seu moment.

EQUIP Redactors del projecte: ARCHIKUBIK (Marc Chalamanch, Miquel Lacasta, Carmen Santana) i Enllaç arquitectònic Arc-Roig, arquitectes Direcció d’obra: ARCHIKUBIK (cap de projecte: Jerónimo Steinger, arquitecte) Direcció executiva de l’obra: Francesc Belart, Arquitecte tècnic Project Manager: Projects Facilities & Management (Joan Mitjans, Sara Bordas) Enginyeria: Atres80 Estructures: Eskubi Turró Arquitectes Acústica: David Casadevall Coordinador de seguretat i salut: E-SCENTIA (Jordi Cabrera, Teresa Cano) Promotor: Ajuntament de Barcelona, Districte de Sarrià-Sant Gervasi Directora de Llicències i Espais Públics: Pilar Boguña, arquitecta Responsable del contracte: Jordi Fargas, arquitecte Tècnic de suport: Elisabet Boleda, arquitecta BIMSA: Maite Gàmez, arquitecte Empreses constructores: Arcadi Pla (Jose M. Varón, Marcos Muñoz, Antonio Santana, Albert Abad, Ferran Coll) Estructura: Jab Encofrados Façana interior: Flexbrick Instal·lacions: MEFISA Serralleria: Serralleria Ciutat Vella Fusteria Forster: METCOR Estanquitat: PRODEGI Paleteria: SANCASA Pintura: APLIDECOR Paviments: ANTOLIN SERRANO Il·luminació exterior: Santa&Cole

Aquest conjunt d’actuacions enfocades al màxim respecte i mínima intervenció, són les que permeten donar compliment amb les exigències del programa de requeriments establert per l’Ajuntament, recuperant, pràcticament intacte i original, un espai totalment equipat i condicionat per a la seva obertura al públic com a sala polivalent per convertir un espai construït per ser inundat en un espai reciclat per ser viscut per la ciutat. El dipòsit del Rei Martí forma part d’un exemple del patrimoni silenciós no catalogat singular que cal conservar i del qual no existeixen gai-

79

El pantà de Vallvidrera Josep Mascaró i Català Arquitecte Cap del Servei de Projectes i Obres del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola (1988-2018) Idoia Martin i Giró Arquitecta, Servei de Medi Natural i Territori del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola

Resum La història del pantà és la historia de Sarrià, de l’expansió de Barcelona cap el Vallès, de la persistència d’un arquitecte, d’un gran oblit, i d’una recuperació. El pantà, creat per al rec dels horts veïns, es va convertir, gràcies a un gran arquitecte, en una obra modèlica que, traslladant les seves aigües, va servir a Sarrià en una època de puixança social i econòmica. La foradada que es va fer, el “Mina-Grott”, va servir al seu torn d’inspiració per connectar Barcelona amb el Vallès. Després d’anys d’oblit, la nova època l’ha convertit, mitjançant una treballada rehabilitació, en la casa de les reinetes, gripaus i d’altres habitants de les seves ribes. Paraules clau: Elies Rogent, Mina-Grott, Herpetofauna Resumen La historia del pantano es la historia de Sarrià, de la expansión de Barcelona hacia el Vallés, de la persistència de un arquitecto, de un gran olvido, y una recuperación. El pantano, creado para el riego de los huertos vecinos, se convirtió, gracias a un gran arquitecto, en una obra modèlica que, trasladando sus aguas, sirvió a Sarriá en una época de pujanza social y económica. El túnel que se hizo, el “Mina-Grott”, sirvió a su vez de inspiración para conectar Barcelona com el Vallés. Después de años de olvido, la nueva época lo ha convertido, mediante una trabajada rehabilitación, en la casa de las ranas, sapos y otros habitantes de sus orillas. Palabras clave: Elies Rogent, Mina-Grott, Herpetofauna Abstract The history of the reservoir is the story of the Sarrià district, of the expansion of Barcelona into the Vallés area, of the persistence of an architect, of a forgotten great, and a recovery. The reservoir, created for irrigation of the neighbouring vegetable allotments, became, thanks to a great architect, a model work that, in transferring its waters, served Sarriá in an era of social and economic strength. The tunnel that was constructed, the “Mina-Grott”, served in turn as inspiration to connect Barcelona with the Vallés. After years of being forgotten, the new era has made it, through careful rehabilitation, a home for frogs, toads and other inhabitats on its banks. Keywords: Elies Rogent, Mina-Grott, Herpetofauna

LA HISTÒRIA

per a tal fi. Es va foradar doncs la muntanya, es va excavar un

A mitjans del segle XIX la vila de Sarrià havia crescut molt. Te-

1290 m, anomenat més endavant i fins avui dia el “Mina Grott” i

nia prop de 4.000 habitants. Conreus, industries, famílies, tots necessitaven aigua, i amb la dels pous no n’hi havia prou. Així que la societat Campañá y Compañía de Sarrià va aprofitar un embassament camperol que hi havia a l’altre banda de la muntanya per fer-la arribar a la vila, a través d’una mina construïda

80

túnel en línia recta i amb un mínim pendent, d’una longitud de s’hi va fer passar l’aigua a través d’un canaló. El pantà de Vallvidrera estava emplaçat en una petita conca hidrogràfica d’unes 145ha que recull les aigües dels torrents de l’Espinagosa, de can Llevallol i de can Sauró. La presa del pan-

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

tà, formada per terres compactades, havia quedat feta malbé

aquest panorama, el 1907, un jove emprenedor anomenat Heri-

per les riuades i per la seva precària construcció. Per aquesta

bert Alemany va presentar a l’Ajuntament de Sarrià un projecte

raó la societat Campañá i Cia. busca un arquitecte que pugui

per fer un parc d’esbarjo als voltants del pantà, i l’ajuntament

reparar-la.

l’aprovà. El Lake Valley, que era el nom del projecte, es distribuïa en tres sectors: el primer, vora l’entrada inferior del “Mina-Grott”,

I aquí entra a la història l’arquitecte Elies Rogent i Amat (Bar-

prop del peu del funicular de Vallvidrera, amb passejades amb

celona 1821- Sarrià 1897). Impossible aquí fer la seva extensa

carretons de cavalls, mirador, bancs i llocs d’estada. El segon

biografia. Només destacarem uns trets rellevants. Personatge

era el trajecte mateix del “Mina-Grott” fet amb un trenet elèctric,

polifacètic, gran viatger, un dels puntals de la visió romàntica de

amb estalactites artificials, llum elèctrica i projeccions d’imatges

l’arquitectura, amb una vocació alhora per l’enginyeria hidràulica

cinematogràfiques fixes. I el tercer, als voltants del pantà, amb

i viària i per l’urbanisme; primer director de l’Escola d’Arquitectu-

aparells gimnàstics, un teatre de la natura, una muntanya russa

ra de Barcelona, on és professor entre d’altres, d’Antoni Gaudí

i altres atraccions.

i Lluís Domènech i Montaner. La societat Campañá y Compañía es fixa en el jove arquitecte i li demana que repari el dic de l’embassament.

Figura 1

Elies Rogent li comenta al client que, en comptes d’una reparació, el pantà necessita una nova presa. Addueix la deficient ubicació actual de l’embassament, l’escassa capacitat d’embassament, el perill que aquest comporta, així com la major qualitat i durabilitat de la presa que proposarà. El client queda convençut i rep l’encàrrec. Val a dir que és un dels primers, sinó el primer, de la seva carrera. Redacta el projecte i dirigeix l’obra. L’any 1864 s’inaugura la presa i l’aigua arriba a Sarrià per la mina excavada. La presa és un exemple excepcional de presa de gravetat. Construïda amb obra de fàbrica és considerada una obra mestra de l’enginyeria hidràulica del segle XIX. L’edifici del guarda (també obra d’Elies Rogent i d’on surt una galeria perimetral que ressegueix la base del dic) és un edifici aïllat de planta sensiblement quadrada, de parets de pedra i obra de ceràmica massissa, de planta baixa i pis, ubicada amb gran enginy en l’accidentada topografia. El seu estil neogòtic s’integra amb excel·lència en el paisatge romàntic del indret. Al canvi de segle, degut al poc volum d’aigua que emmagatzemava, en part per les fuites que el llit de llicorella facilitava, l’aigua de la presa deixà de ser bàsica per la cada vegada més poblada vila de Sarrià. A començament del segle XX era moda d’anar a passar el diumenge a les fonts i els boscos propers a Barcelona. Collserola era poc freqüentada perquè costava molt arribar-hi. Amb

81

El pantà de Vallvidrera

Figura 2

Figura 3

Figura 4

L’any 1909, un enginyer de la companyia de tramvies, Carles F.

El deteriorament de l’edifici era molt més sever que el del pantà.

Montañés, va fer possible part del projecte. Va ampliar la sec-

Es mantenien en peu només les quatre parets, amb els estu-

ció del túnel, va col·locar un trenet elèctric i la infraestructura

cats gairebé perduts i les sanefes, motllures i ràfecs en molt

mínima i va començar a transportar visitants. Amb l’impuls del

mal estat.

“Mina-Grott” els barcelonins es van fer visitants assidus de Collserola i de les seves fonts (Mas Guimbau, la Teula, del Ferro, etc).

No obstant, la singularitat de l’entorn, amb abundant vegetació

(Figura 1)

i fonts amb fil permanent d’aigua feren que s’instal·lés un berenador, amb una construcció espontània, poc acurada, conver-

Veient Montañès l’èxit del trenet elèctric va pensar que si la línia

tint l’espai en un àmbit desmanegat de lleure.

dels ferrocarrils que ara arribaven a Sarrià es perllongava fins el Vallès, aquesta seria rendible. Per fer-ho possible va contactar amb el Dr. Pearson, enginyer i financer nord-americà, i després de reunir-se i visitar els dos el Mina-Grott el va convèncer de la

LES INTERVENCIONS

idea. Com a resultat, el mes de novembre de 1916 es va inau-

Malgrat d’aquestes circumstàncies adverses, diversos estudis

gurar el tram de ferrocarril de Sarrià a les Planes de Vallvidrera.

encarregats en l’àmbit del pantà per l’aleshores Patronat Metro-

Aquell mateix dia, el “Mina-Grott” va circular per última vegada.

polità del Parc de Collserola ja varen mostrar la seva importància paisatgística i ambiental, concretament herpetològica, això és,

A mitjans del segle XX el pantà va caure en l’oblit. Els costums

de la seva població d’amfibis i rèptils.

dominicals dels barcelonins varen canviar amb l’aparició dels cotxes utilitaris, anant cada cop més lluny a la recerca de nous

El 1999 es va aprovar el projecte de restauració de la presa i del

espais de lleure. Així va arribar l’abandó. La vegetació es va apo-

vas del pantà, la qual cosa significava, no únicament la recupe-

derar del pantà i van esborrar les traces de l’obra. Les torren-

ració d’una joia de l’enginyeria i l’arquitectura del segle XX, sinó

tades, a poc a poc, van reomplir de llims l’embassament i una

també la formació d’un ambient favorable a la fauna, sobretot

fina capa de vegetació es deixava pasturar pels ramats. La llera

per als amfibis.Per garantir l’ús de l’embassament com a llac

no contenia permanentment l’aigua, de manera que, després

permanent, es va haver d’impermeabilitzar el vas mitjançant la

d’omplir-se quan hi havia fortes pluges, s’anava buidant fins a

col·locació d’una membrana de cautxú EPDM (butil).

eixugar-se del tot en dies o setmanes. La vegetació va cobrir l’obra de fàbrica del parament aigües avall i el pas de vehicles

Per aconseguir un emplenament autònom del pantà, es va

(camions de repartiment, etc) va anar fent malbé i soterrant la

muntar un sistema de transvasament d’aigua del freàtic exis-

coronació. (Figura 2)

tent, que proporciona un cabal continu d’aigua, la qual es recull

82

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

quarta part de la seva alçada. Es neteja, es completa l’empedrat de la base i s’estabilitzen els talussos a dreta i esquerra. Pugem per una rampa graonada que ve a substituir una rampa de formigó que existia, de difícil pujada i baixada. La nova rampa és de formigó, amb un acabat gravat en forma de fulles de plàtan. Arribem al nivell superior de la presa on s’ofereix una vista espectacular. El vas ha estat objecte d’un tractament acurat per tal d’aconseguir diverses situacions ambientals tals com aiguamolls, roques, troncs caiguts, ribes impenetrables, petites Figura 5

basses autònomes, i així afavorir l’accés a l’aigua per part de la diversa fauna de les rodalies. Tots aquests elements afavoreixen la biodiversitat i especialment la implantació confortable

a la galeria que circula per la base de la presa mitjançant una antiga canonada i d’allà es bombeja cap el vas quan hi ha necessitat. D’aquesta manera es garanteix un volum mínim, independentment de les condicions pluviomètriques. També es va perforar el lateral de la presa de manera transversal, per col·locar-hi un desguàs de fons, i poder gestionar així l’alçada de la làmina d’aigua durant tot l’any. Per tal de fer comprensible en tota la seva magnitud l’àmbit del pantà i formar un pol d’atracció, es va projectar una passera de taulons de fusta sobre estructura metàl·lica que possibilita aquesta observació. L’estructura d’aquesta passera, formada

dels amfibis, fauna valuosa. Finalment, un camí també restaurat envolta el pantà, formant un agradable circuit de passejada. (Figura 5) El mes de febrer de 2016 es redacta el projecte d’una petita bassa a la cua del pantà. La finalitat d’aquesta bassa és poder afavorir la reproducció d’amfibis, de manera complementària al pantà, assegurant un mínim d’efectius poblacionals de la majoria d’espècies d’amfibis que tradicionalment s’havien reproduït al pantà, tals com la granota verda, el gripauet, la reineta, la salamandra i el tritó, entre d’altres. Així mateix, serveix de punt d’aigua quan calgui buidar el pantà per raons de manteniment.

per rodons metàl·lics de diàmetre 50 mm. és d’una extrema lleugeresa formal i suggereix el pas entre altes herbes. L’accés al pantà des de la cota inferior del barri de Mas Sauró presenta un recorregut molt atractiu que es potencia paisatgísticament. En primer lloc a l’esquerra es troba la boca oest del “Mina Grott” (Figura 3), que es neteja i es condiciona. Just després, a mà dreta, trobem la casa del Guarda restaurada. (Figura 4) Aquesta restauració ha volgut reproduir l’estat original de l’edifici amb la màxima fidelitat. L’erosió dels anys havia desconfigurat els seus accessos. S’estabilitza l’esplanada i la llera del pantà aigües avall, construint un petit pont per fer accessible l’edifici del guarda i procurar-li un bon entorn. Al fons, i entre els magnífics plàtans, s’entreveu el parament aigües avall de la presa. Aquest estava cobert de llims i sediments fins una

83

El pantà de Vallvidrera

Dades bàsiques

Herpetofauna

Bassa Presa

Amfibis Reineta meridional, granota verda, gripauet, gripau comú, tòtil, tritó, salamandra, serps Ocells Polla d’aigua, Bernat pescaire, Passeriformes de canyís, Aus migratòries Rèptils Tortugues d’aigua Peixos Barbs, Anguiles... Espècies invasores Cranc de riu americà, Misgurn del Japó, Tortuga de Florida Vegetació Helofítica Boga i Canyís, Plantatge aquàtic, Lliri Groc De ribera Saüc, Gatell, Jonquera Bardisses Esbarzers, Heura, Vidalba Fases d’execució i característiques de les obres

En el seu origen tenia una capacitat d’embassament d’uns 24.000 m3 Màxim volum d’aigua actual: 19.420 m3 Volum en règim normal: 8.420 m3 Superfície làmina d’aigua a nivell màxim: 7.780 m2 Màxima profunditat: 4,6 m La membrana de cautxú EPDM (butil) té una superfície de 5.913 m2 A la coronació, 50 m de llargada per 3 d’amplada Altura de 16 m.

Any 1994

Estudis previs: Mesura i anàlisi de les filtracions a la presa per part del Departament d’Enginyeria Hidràulica, Marítima i Ambiental de la UPC. Es constata el bon estat estructural global de la presa i la permeabilitat acusada del llit. Any 1999 S’aprova el projecte de restauració de la presa i del vas del pantà, projecte que contempla la seva execució per fases, tan per raons tècniques com econòmiques. Any 2003 Impermeabilització del vas i de la presa i col·locació d’un desguàs de mig fons. Restauració de part de la presa. Eliminació del pas de vehicles per sobre la presa i col·locació d’un pas elevat per a vianants. Any 2004 Arranjament dels entorns. Construcció d’una rampa graonada per eliminar el pas de vehicles. Construcció d’una passera mirador. Estabilització estructural de l’edifici d’Elies Rogent. Arranjament de la zona de la cua del pantà. Finalització de la restauració de l’edifici del guarda del pantà i centre d’interpretació. Any 2012 Dipòsit de laminació de 650 m3 al torrent de l’Espinagosa, a la cua del pantà per pal·liar abocaments d’aigua del clavegueram de Vallvidrera concloent la recuperació ambiental i paisatgística dels entorns del pantà. Any 2017 Construcció d’una bassa per amfibis a la cua del pantà. Any 2006 Any 2010

Participants projecte CONSORCI DEL PARC NATURAL DE LA SERRA DE COLLSEROLA: Josep Mascaró. Arquitecte i director del projecte Teresa Sardà. Arquitecte tècnic Elisabet Avilés. Arquitecte tècnic Idoia Martin. Arquitecte Ton Ardèvol. Projectista Mercè Raventós. Delineant

84

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques Manel Guàrdia Bassols Dr. Arquitecte. Professor de Teoria i Història de l’Arquitectura, UPC Maribel Rosselló Nicolau Dra. Arquitecta, Arquitecta Tècnica i Historiadora de l’Art Professora de Teoria i Història de l’Arquitectura, UPC

Resum

Des de la primera meitat del segle XIX, els ‘banys populars’ d’iniciativa municipal es van estendre pels principals països occidentals, van ser decisius en la difusió de les pràctiques higièniques i van evolucionar significativament seguint el procés de modernització. Davant l‘absència d’iniciatives municipals a Barcelona, des de 1939, la Societat General d’Aigües de Barcelona mitjançant l’empresa ‘Baños Populares de Barcelona SA’ va impulsar tres establiments de banys higiènics, dos d’ells amb piscina, per millorar la seva imatge, les seves relacions amb l’Ajuntament i pal·liar l’encara difícil accés a l’aigua corrent i a les instal·lacions higièniques de la immediata postguerra. Aquest cas evidencia així una transició de llarg abast i també les singularitats de la nostra ciutat en el context internacional. Amb els anys, però, l’expansió dels banys domèstics i el desplaçament de les classes populars cap a les noves perifèries van comprometre progressivament la viabilitat de la iniciativa. Per finançar-la a partir de 1958, aprofitant l’auge turístic, l’empresa va impulsar una de les principals cadenes de càmpings. Finalment, però, els establiments de banys van haver de tancar el 1969, i l’empresa s’acabà desvinculant de la SGAB. A Barcelona, com en altres països, s’han anat esborrant la memòria i els vestigis d’aquests establiments encara essencials en les dècades dels quaranta i cinquanta.

Paraules clau: Banys públics, higiene, dutxa, forma física, piscina, natació, esport, banys de mar, turisme de masses, càmping, Barcelona, Gavà, postguerra, Societat General d’Aigües de Barcelona, Pla Comarcal, autopista de Castelldefels. Resumen

Desde la primera mitad del siglo XIX, los ‘baños populares’ de iniciativa municipal se extendieron por los principales países occidentales, fueron decisivos en la difusión de las prácticas higiénicas y evolucionaron significativamente siguiendo el proceso de modernización. Ante la ausencia de iniciativas municipales en Barcelona, desde 1939, la Sociedad General de Aguas de Barcelona mediante la empresa ‘Baños Populares de Barcelona SA’ impulsó tres establecimientos de baños higiénicos, dos de ellos con piscina, para mejorar su imagen, sus relaciones con el Ayuntamiento y paliar el aún difícil acceso al agua corriente y a las instalaciones higiénicas de la inmediata posguerra. Este caso evidencia así una transición de largo alcance y también las singularidades de nuestra ciudad en el contexto internacional. Con los años, sin embargo, la expansión de los baños domésticos y el desplazamiento de las clases populares hacia las nuevas periferias comprometieron progresivamente la viabilidad de la iniciativa. Para financiarla a partir de 1958, aprovechando el auge turístico, la empresa impulsó una de las principales cadenas de campings. Finalmente, los establecimientos de baños tuvieron que cerrar en 1969, y la empresa acabó desvinculándose de la SGAB. En Barcelona, como en otros países, se han ido borrando la memoria y los vestigios de estos establecimientos aún esenciales en las décadas de los cuarenta y cincuenta.

Palabras clave: Baños públicos, higiene, ducha, forma física, piscina, natación, deporte, baños de mar, turismo de masas, camping, Barcelona, Gavà, posguerra, Sociedad General de Aguas de Barcelona, Plan Comarcal, autopista de Castelldefels. Abstract

From the first half of the 19th century, the municipal ‘public baths’ which spread through the main Western countries, were instrumental in promoting hygiene practices and evolved significantly throughout the modernisation process. In the absence of municipal initiatives in Barcelona, since 1939, the Societat General d’Aigües de Barcelona (General Water Society of Barcelona) through the company ‘Public Baths of Barcelona’ promoted three establishments with hygienic baths, two of them with bathing pools, to improve its image, its relations with the City Council and alleviate the still difficult access to running water and hygienic facilities of the immediate post-war period. This case thus demonstrates a long-term transition, and also the uniqueness of our city in the international context. Over the years, however, the expansion of domestic baths and the displacement of the popular classes to the new peripheries progressively compromised the viability of the initiative. To finance this from 1958, taking advantage of the tourism boom, the company promoted one of the main chains of campsites. Finally, the bathing establishments had to close in 1969, and the company ended up disassociating itself from the Societat General d’Aigües de Barcelona. In Barcelona, as in other countries, the memory and vestiges of these establishments, which were still essential in the 1940s and 1950s, have been erased.

Palabras clave: Public baths, hygiene, shower, fitness, swimming pool, swimming, sport, sea baths, mass tourism, camping, Barcelona, Gava, post-war, Sociedad General de Aguas de Barcelona, County planning, Castelldefels motorway.

85

Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques

Els Baños Populares de Barcelona són avui unes instal·lacions desaparegudes i pràcticament oblidades. En la seva denominació recullen les dues dimensions que defineixen aquest projecte. Per una banda, els banys, cabdals en la popularització i consolidació i difusió de la neteja corporal, educació pública i nova cultura del cos. Per l’altra, populars, destinats a un segment social que no tenia accés a les instal·lacions higièniques en un context barceloní en que l’acció municipal en l’activació de la higiene va ser molt limitada. Per altra banda, exemplifiquen el domini de l’acció privada en aquest àmbit. Una anomalia en el context internacional quan s’entenia que l’accés a l’aigua i a la neteja corporal s’havia d’atendre des de l’administració pública. En el cas de Barcelona, diferents vicissituds havien dificultat aquesta acció pública, cosa que va saber aprofitar la Sociedad General de Aguas de Barcelona com a política d’imatge de l’empresa, alhora que també popularitzava unes pràctiques higièniques que a poc a poc la gent voldria per a les seves llars.

BANYS PÚBLICS I BANYS POPULARS: EXPRESSIÓ D’UNA TRANSICIÓ DE CENT ANYS A Europa els banys es vinculen al procés de creixement i modernització de les ciutats. Encara que hi va haver banys d’ús domèstic, inicialment les instal·lacions obertes al públic van ser les que van tenir una major incidència. En general eren negocis privats, però el 1829 es van obrir a Liverpool els St. George’s Baths, els primers banys municipals d’Europa. Disposaven d’ins-

Figura 1

tal·lacions per a homes i dones amb dues piscines per banys d’immersió. La difusió dels banys municipals va estar molt relacionada a l’episodi de còlera de 1832 i molt aviat es varen vincular als safarejos públics (wash-houses). El cas concret de la bugadera Kitty Wilkinson, que havia posat a disposició del veïnatge la seva caldera per rentar la roba dels malalts de còlera, va evidenciar que rentar la roba amb aigua calenta era una mesura higiènica que podia frenar la difusió de l’epidèmia. A partir d’aquest episodi, l’amenaça del còlera i l’exemple de Liverpool van impulsar un moviment favorable a aquestes iniciatives. El 1844 es va formar

86

el Committee for Promoting the Establishment of Baths and Washhouses for the Labouring Classes, i el 1846 el Parlament Britànic va aprovar una llei, la Baths and Washhouses Act, per impulsar la neteja i la pulcritud de les classes populars. A partir d’aquestes dates, van esdevenir unes instal·lacions fonamentals per a les classes populars. Al Regne Unit a poc a poc es van anar edificant a diferents ciutats i es va establir el model de reunir en unes mateixes instal·lacions banys públics i safarejos, amb un model de finançament que va marcar decisi-

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

vament les solucions adoptades. Els serveis pels més pobres

mala olor corporal o l’anar brut era un element de pobresa. Als

eren pagats pels clients amb més possibilitats econòmiques

Estats Units, sobretot a les grans ciutats receptores d’immigra-

el que portava a instal·lacions que per resultar més atractives

ció, es generalitzen els banys públics gratuïts dirigits als més

incorporaven sovint una piscina com a element central, i fins i

pobres, generalment immigrants, per aconseguir que adquiris-

tot a assolir una considerable monumentalitat a la manera dels

sin els hàbits de neteja que aleshores ja tenien les classes altes

banys romans o orientals. No van ser rares les crítiques per la

i mitjanes. Es tractava d’americanitzar aquesta població, de su-

despesa i per resultar una barrera pels usuaris més populars

perar l’estigma social i d’incorporar-los a la modernitat.

que en resultaven intimidats. En tot cas, la piscina com un espai recreatiu hi va anar adquirint un pes creixent.

Piscina, higiene i forma física

La difusió internacional i la generalització de la dutxa

Però, més enllà dels plantejaments estrictament higiènics, es va anar imposant a poc a poc una nova cultura del cos. L’ac-

L’exemple anglès va exercir una ràpida i gran influència. A Bèl-

cent es desplaça de l’estricta neteja cap a les virtuts de l’exercici

gica es va seguir immediatament el model. També França es va

com a activitat saludable. Cap al tombant de segle s’observa la

emmirallar ràpidament en l’experiència anglesa, i ja el 1852 es va

tendència a integrar teoria mèdica i teoria social. L’esport no

ordenar la creació d’establiments model de Lavoirs et bains pú-

només esdevé cada vegada més popular, també s’associa amb

blics à prix réduits. Però es va arribar a la conclusió que les con-

un positiu ascetisme moral col·lectiu i una via de reforçament de

dicions de partida diferien del cas anglès. Es va optar, almenys

l’ordre social. La natació esdevé una pràctica especialment re-

inicialment, per prescindir de la piscina, ja que diversos estudis

comanada, de manera que a molts països la piscina anirà adqui-

econòmics la desaconsellaven per poc eficient. En canvi, es va

rint importància creixent en ambicioses instal·lacions de banys.

considerar oportú afegir altres serveis difícilment assolibles a

Especialment a l’àmbit germànic on adquireixen sovint una con-

les llars més modestes com era eixugar la roba i planxar. De to-

siderable monumentalitat com a expressió del seu alt valor i pú-

tes maneres, al llarg del segle XIX es van estenent per França

blic. A la segona dècada del segle XX, la piscina hi és clarament

aquestes instal·lacions també amb piscina.

vista com un instrument de regeneració social i es busca vincular-la als nous llenguatges arquitectònics d’avantguarda com

A la segona meitat del segle XIX hi ha molts països occidentals

una manera d’evidenciar aquests nous reptes. Nous materials

que se sumen a aquest moviment. Però a partir de 1870 va ser

i noves tècniques com el formigó armat esdevindran elements

Alemanya on va tenir una especial incidència la preocupació per

claus per aquest relat de modernització i regeneració social.

l’eficiència higiènica, fins a consolidar la seva pròpia reputació

A Alemanya aquest plantejament tindrà especial incidència. A

internacional. Una de les innovacions més destacades que es

Berlín s’associa modernitat i natació, un plantejament que en-

va difondre ràpidament des d’Alemanya va ser l’ús de la dutxa.

caixa de ple amb la socialdemocràcia.

Era una solució que s’havia experimentat prèviament a l’exèrcit, a les presons i en altres institucions de caràcter cel·lular. Com

L’eclosió dels nous banys públics amb piscina no va ser exclusi-

es deia aleshores, no era pròpiament un bany, perquè no hi ha-

va de l’àrea germànica. És significatiu el cas de França on, entre

via immersió prolongada en una banyera, tampoc era l’habitual

finals del segle XIX i els anys trenta, es va seguir una política

dutxa terapèutica, perquè no hi havia percussió d’un raig vio-

molt activa de construcció de nous establiments de banys amb

lent d’aigua. Es comparava amb una pluja benèfica que requeria

piscina. Als diversos països, les instal·lacions van anar adquirint

l’activa participació del banyista que s’havia d’ensabonar enèr-

un nivell d’exigència molt alt. La innovació més important va ser

gicament. Era una opció que representava l’antítesi dels grans

el desenvolupament i les millores en la purificació contínua de

banys monumentals, i a finals de segle es va anar imposant com

l’aigua, els nous procediments de depuració biològica i quími-

l’expressió més genuïna de la higiene.

ca, i la progressiva generalització del circuit tancat. Al marge dels avanços higiènics, van millorar les condicions de funcio-

La neteja a poc a poc esdevé una característica de classe, la

nament i de confort, i l’arquitectura es va transformar profun-

87

Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques

dament. Va trencar definitivament amb els referents històrics

i de vestir, molt especialment entre les dones (figura 1). El 1924

més monumentals per evidenciar els valors d’asèpsia i higiene

el Club Natació Barcelona va tenir la primera piscina coberta, el

que esqueien a la nova arquitectura moderna, mentre que les

1928 es van inaugurar la piscina municipal descoberta de Mont-

piscines eren enteses cada vegada més com a espais d’esbarjo

juïc i també les descobertes de caràcter privat del Gran Casino

i d’esport. La popularitat de les competicions esportives les con-

de Sant Sebastià (1928) i de Piscines i Esports (1935). Són uns

vertia també en un espai d’espectacle i feia necessari acomodar

anys, especialment durant la segona República, en que hi ha

un públic creixent mitjançant galeries amb vistes a la piscina o

una forta preocupació per la salut i l’esbarjo de les classes po-

graderies.

pulars. Però les iniciatives públiques no van passar de l’estadi

Barcelona dins d’aquest context

de projectes com la Ciutat de Repòs i de Vacances que fa el GATCPAC, o el projecte de piscina coberta a la plaça d’Espanya que es va posar sobre la taula el 1936. El panorama seguia do-

Barcelona va anar per darrera de les més destacades ciutats

minat doncs pels banys públics de titularitat i gestió privada, i

europees a l’hora d’oferir aquestes instal·lacions. Malgrat que

els banys domèstics només accessibles a una part encara molt

higienistes com Pere Felip Monlau (1808-1871) reclamen des de

limitada de la població.

mitjans del XIX l’accés a la higiene per a les classes populars. Els banys públics a Barcelona responien a iniciatives privades i la seva efectivitat era molt limitada, mentre que als banys domèstics només hi tenien accés les classes benestants. Des de principis del segle XX són recurrents les manifestacions sobre la necessitat d’instal·lar safarejos i banys públics munici-

LA SOCIEDAD GENERAL DE AGUAS DE BARCELONA (SGAB) I LA INICIATIVA DE BAÑOS POPULARES DE BARCELONA S.A. 1936 (1939)

pals. Ara bé, malgrat els reiterats anuncis d’iniciatives en aquest

Vista l’absència d’iniciatives municipals i amb plena consciència

sentit, els resultats van ser del tot infructuosos. Fins que, dins

de les realitzacions d’altres ciutats europees, va anar madurant

del conjunt d’actuacions a la plaça d’Espanya amb motiu de

a la Societat General d’Aigües la iniciativa d’impulsar establi-

l’Exposició Internacional de 1929, es van incorporar uns banys

ments de banys públics amb piscina sense ànim de lucre per

públics municipals i altres serveis entre els quals dues piscines,

reforçar la seva imatge de servei públic, per estimular els hàbits

una per a homes i l’altra per a dones, a la planta baixa d’uns dels

higiènics de les classes més populars i educar-les en un major

hotels de la plaça Espanya. Unes instal·lacions de fet pensades

consum d’aigua, i amb la intenció d’arribar a una positiva col·la-

per a l’ús dels visitants de l’Exposició, tot i que en la propagan-

boració amb l’Ajuntament.

da de l’època es presenten com a futurs banys municipals i un possible viver de futurs nadadors. Però, acabada l’exposició, les

Com a primer pas, el 1936 va plantejar la creació d’un establi-

instal·lacions estaven tan mal concebudes que resultaven to-

ment de banys a la Ronda de Sant Pau. Un projecte que des

talment inviables des d’un punt de vista econòmic i ningú es va

d’aquest primer moment ja contemplava que es podia ampliar

veure capaç d’explotar-les com a banys públics. Ja en període

amb dos més en altres indrets de la ciutat. Es va encarregar a

republicà es va optar per cedir-les temporalment al Club Femení

l’arquitecte Lluís Bonet Garí (1893-1939) el projecte pel local que

d’Esport, que les van utilitzar sense calefacció i en precari, fins

s’havia llogat amb aquesta finalitat a la Ronda. Unes perspec-

que l’esclat de la guerra civil va obligar a desallotjar-les. Després

tives que defineixen de manera força detallada les característi-

de la guerra, el 1940, anul·lades les piscines, van esdevenir les

ques del projecte, que dintre de les limitacions locals s’inspira

primeres dutxes públiques municipals.

en els exemples europeus. No es contempla en aquest cas la incorporació de safarejos, probablement perquè en aquelles

Durant tot aquest període, i especialment als anys vint i trenta

dates, a Barcelona, a part dels públics de gestió privada, ja n’hi

del segle XX, a Barcelona els banys de mar i la natació van es-

havia una notable proporció d’instal·lats als terrats de les cases.

devenir molt populars i també implicava alliberament corporal

Aquesta iniciativa queda necessàriament interrompuda per la

88

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

guerra, encara que just desprès d’aquesta es reprèn immedia-

la construcció d’una piscina en la part posterior del solar (la que

tament el projecte. Ja que el mateix 1939 la SGAB torna a en-

donava al carrer Aragó), les instal·lacions de banys i dutxes i els

gegar aquesta proposta i entre 1940 i 1943 inaugura els tres

vestidors a la part central del solar, i el vestíbul i altres serveis a

establiments que integraran els Baños Populares de Barcelona

la façana principal (carrer de la Sèquia).

SA: el de Ronda de Sant Pau, el del carrer de la Sèquia Comtal del Clot i el de la Travessera de Gràcia.

Durant el procés de tramitació el projecte va sofrir, a l’abril del 1942, una modificació molt significativa: la supressió de la pisci-

Ronda de Sant Pau

na i la seva substitució per un cinema. Això significava la total

L’elecció del local de Sant Pau ja s’havia fet des del 1936, en un

reestructuració de l’establiment de banys per deixar un local to-

indret especialment necessitat des del punt de vista social ja

talment independent accessible des del carrer Aragó. Va com-

que era a la vora del Raval, un indret densament poblat i alhora

portar variacions en les instal·lacions de bany, ja que es suprimi-

tenia incidència en altres indrets populars com és el Poble Sec i

en vestidors i altres serveis com el bar i s’ampliaven el nombre

el barri de Sant Antoni. El solar era estret i molt allargat, donava

de dutxes i banys. Finalment, al febrer de 1943, s’inauguraven

a la Ronda de Sant Pau i al carrer Reina Amàlia i resolia amb

aquests banys. El cinema no es va arribar a realitzar i finalment,

dues plantes el desnivell entre un i altre. El local només ocupava

al 1944, es sol·licità convertir aquest espai en un magatzem (fi-

una part de la finca i tenia servei de piscina, banys i dutxes, a

gura 3).

més d’altres serveis complementaris (figura 2). Al pis superior, que s’obria a la Ronda de Sant Pau, hi havia el vestíbul principal

Travessera de Gràcia

i alguns serveis com eren les cabines per a les dones. Al nivell

El tercer establiment, edificat en un solar de formes i dimensi-

inferior hi havia la piscina i les cabines per a homes. La piscina,

ons més idònies, permetia un projecte més complet. La seva

malgrat en aquell moment va ser molt celebrada, era d’unes di-

ubicació a la Travessera de Gràcia 186-188, en el límit entre Grà-

mensions força limitades (18x7m) i no permetia la realització de

cia i l’Eixample, li donava possibilitat de serveis a aquests dos

competicions. Aquestes instal·lacions varen tenir una molt bona

barris a més del Guinardó, en ple creixement, pel que abastava

rebuda i poc temps després (1941) ja es plantejaven algunes

un ampli entorn social i urbà. Com en el cas de les instal·lacions

obres de millora per crear més cabines i dutxes i la possibilitat

del Clot, combinava les instal·lacions de bany amb una conside-

d’ampliar l’horari.

rable operació immobiliària. L’edifici de sis plantes i àtic estava destinat a habitatges de lloguer, quatre per replà, i a la planta

Carrer de la Sèquia Comtal

baixa s’enquibien les instal·lacions de banys i quatre botigues.

La localització del segon establiment, situat al popular barri

Pel que fa a les instal·lacions de banys, seran les més comple-

del Clot, era molt singular i estava en el solar dels molins del

tes, ja que es va construir una piscina amb dimensions regla-

Clot, propietat de la SGAB des de feia dècades. En aquest cas

mentàries de 25x12m, el que va permetre el seu ple ús esportiu

no es tractava només de fer unes instal·lacions de banys sinó

que es va concretar en un acord amb el Club Natació Catalunya,

també treure el màxim rendiment al solar. Per això, es va pre-

i els esdeveniments esportius van ser motiu d’atracció i de pro-

veure la construcció d’un bloc d’habitatges i als baixos ubicar-hi

jecció popular de les instal·lacions. La dimensió d’espectacle i

les instal·lacions de bany, que serien accessibles des del car-

d’esdeveniment social era aleshores un fenomen ben establert

rer de la Sèquia Comtal (figura 3). El primer projecte està datat

a Europa, i la necessitat d’acollir un cert contingent de públic

al juliol de 1940. Una proposta que, per una banda, definia un

va portar a destinar l’altell de l’entresol a galeries entorn a la

bloc d’habitatges de planta rectangular, de sis plantes amb sis

piscina, on s’hi podien ubicar els espectadors en un espai més

habitatges cadascuna, i enretirat del carrer per respectar una

relaxat amb una barra de bar i taules (figura 4). Hi havia també

futura alineació d’aquest. I, per l’altra banda, un local de planta

la barberia per a homes o la perruqueria per a dones. En con-

baixa que ocupava tota la dimensió del solar, força irregular per

junt, les dimensions eren força modestes si es comparen amb

l’origen molt singular del solar, que anava des del carrer de la

els seus referents europeus, però la instal·lació resultava molt

Sèquia fins al carrer Aragó. Les instal·lacions de banys preveien

destacada a la Barcelona del moment.

89

Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques

Per altra banda, en un recorregut independent i sense interferències respecte a la piscina, estaven previstes les instal·lacions de dutxes i banys. A la zona destinada a les dones hi havia dotze espais individuals amb banyera i vint amb dutxa. A la part dels homes, hi havia 35 dutxes individuals i 17 espais amb banyeres. A part hi havia els vestidors vinculats a la piscina (50 i 42 per a homes i dones respectivament). La tramitació i la construcció d’aquest equipament es van portar a terme amb una considerable celeritat i es va inaugurar l’octubre de 1943, només vuit mesos després del Clot. Per les seves millors condicions i la presència del Club Natació Catalunya va ser l’establiment més conegut i la imatge que va utilitzar sistemàticament l’empresa en la seva propaganda.

DIFICULTATS ECONÒMIQUES: EL TURISME DE MASSES COM A TAULA DE SALVACIÓ (19551969) A mitjans del anys cinquanta la recaptació de les instal·lacions de banys va baixar sensiblement i només es va recuperar amb una promoció molt activa als comerços i a les fàbriques, oferint ofertes i descomptes. Malgrat la recuperació, ja es començava a fer evident que els banys no eren econòmicament autosuficients, difícilment cobrien unes despeses de personal i de combustible sempre a l’alça. Resultava cada vegada més clar que la dotació de serveis sanitaris domèstics a les noves promocions d’habitatges o a través de reformes a les llars més antigues reduïen els usuaris potencials. Amb els anys, es va posar en evidència la necessitat de buscar alternatives de negoci per eixugar les pèrdues i garantir-ne la viabilitat. Com a resposta a aquesta situació, Baños Populares SA engega, al 1958, els primers banys de mar a Viladecans, unes instal·lacions que es convertiran en un càmping molt poc temps després. La sobtada irrupció del turisme a Espanya i el fenomen inesperat de l’expansió dels càmpings, facilitat per l’ús creixent de l’automòbil i per un turisme conformat per les classes treballadores que veien en la pràctica del càmping una alternativa assequible de vacances, van oferir una inesperada taula de salvació. De

Figures 2 i 3

90

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Figura 4

manera que l’empresa Baños Populares SA, per garantir la prò-

1946, coincidint amb l’inici de les obres de l’autopista va anar

pia viabilitat, va jugar un paper eminent en la ràpida floració de

parcel·lant els terrenys i adequant la zona a partir de les expec-

càmpings a la costa espanyola.

tatives generades, però l’endarreriment de l’obertura de l’auto-

Baños Populares de Barcelona SA i els banys de mar de La Pineda

pista i, com veurem a continuació, l’aprovació del Pla Comarcal de 1953 van fer inviables els projectes d’urbanització tal i com estaven concebuts. El 1955 es va dissoldre Aguasbar i el patrimoni immobiliari, entre el que hi havia els terrenys de Gavà i

L’origen dels banys de mar La Pineda a Viladecans l’hem de si-

Viladecans, es va integrar a Baños Populares de Barcelona SA.

tuar a les activitats immobiliàries que la SGAB tenia a Gavà i

L’aprovació del Pla Comarcal i, sobretot, els plans parcials res-

Viladecans. Des dels inicis dels quaranta havia creat l’empresa

pectius de Gavà (1955) i Viladecans (1956) van canviar les condi-

Aguasbar SA que promovia la urbanització de cases de sego-

cions de planejament dels terrenys compresos entre la Gran Via

na residència a diferents terrenys que s’havien anat comprant

(inaugurada definitivament al 1954) i el mar. Mentre que l’altra

en els esmentats municipis, principalment al solar del que havia

banda de la nova via estava qualificada com a jardí urbà que

sigut el centre d’esbarjo American Lake, a tocar del poble de

permetia el model de casetes d’estiueig destinades a les clas-

Gavà, i els terrenys de La Pineda a Gavà i de la Murtra a Vilade-

ses mitjanes (amb parcel·les de 1.000 m2 i el 25% de la superfície

cans. L’expectativa de la prolongació de la Gran Via a manera

edificable), la banda de mar estava qualificada de bosc urbà,

d’autopista fins a Castelldefels que s’obria en anunciar-se l’obra

que requeria solars molt més grans i amb un volum edificable

el 1940 feia molt atractiva aquesta zona. Aguasbar, a partir de

molt més restrictiu (parcel·les de 4.000 m2 i el 5% de la superfície

91

Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques

edificable). Aquesta nova qualificació impedia la urbanització tal i com estava entesa fins llavors i exigia nou plantejaments. És

De Baños Populares de Barcelona S.A. a Baños y Establecimientos Turísticos S.A. (1961)

dins aquest context que hem d’entendre la proposta de banys de mar que sorgeix del Consell de Baños Populares que s’aca-

En la dècada dels seixanta les instal·lacions de banys anaven

bava de fer càrrec dels terrenys a vora de mar. D’aquí la creació

en declivi, malgrat algun repunt en recaptació, motivat per

dels banys de mar La Pineda.

noves campanyes molt intenses de promoció. Les despeses

La Pineda.

Dels banys de mar als càmpings “Bon Repòs”

eren cada vegada més altes i s’anava veient la dificultat de reflotar econòmicament les instal·lacions. De fet, en el balanç de l’empresa Baños Populares els càmpings eren, des de bon començament, una activitat clau per la subsistència de la prò-

El 15 de març de 1958 es va presentar a l’Ajuntament de Vila-

pia empresa. Des de mitjans dels seixanta les actes del Con-

decans el projecte d’establiments de banys al paratge de la

sell d’Administració mostren el seu caràcter econòmicament

Murtra de l’arquitecte Ramon Tort. Un projecte que adoptava

cada vegada més subsidiari, perquè són els càmpings els que

un llenguatge arquitectònic d’inspiració moderna i plàsticament

permeten assumir-ne les despeses (figura 5). Tot indica que

molt atractiu, en el que, entre altres serveis, l’element dominant

es mantenen oberts perquè són la raó de ser de l’empresa i

i més significatiu eren les fileres de cabines de banys. Encara

pel cost del seu tancament en termes d’imatge. Però als anys

que els banys de mar adreçats principalment a la població de

seixanta es van generalitzant els banys domèstics, i la higie-

Barcelona eren l’aposta principal de Baños, dos mesos després,

ne corporal és progressivament assumida com una necessitat

el 23 de maig, es demanava el permís per instal·lar un campa-

bàsica.

ment públic de turisme, o sigui un càmping, projectats també per Ramon Tort. Incorporava sanitaris i safareigs a més d’una

Ja el 1961, vista l’experiència dels quatre càmpings inicials i la

altra petita construcció. Els titulars de la inauguració a la prem-

potencialitat del sector turístic, la Junta General de Baños Po-

sa de l’11 de juliol de 1958 anunciaven un “nou establiment de

pulares, SA, va acordar modificar la denominació social per la de

banys”, mentre que la presència del càmping es presentava

Baños y Establecimientos Turísticos Sociedad Anónima (BETSA)

com a totalment subsidiària i quedava relegada a un segon pla.

i augmentar el capital social. La nova etapa implicava un tomb

Però en molt poc temps es va girar la truita a cops de realitat.

en l’explotació dels càmpings que s’expressa també en el canvi

Les cabines de banys donaven molts maldecaps de control tan

de nom comercial de la cadena, que passava a denominar-se

de pagament com d’ordre moral, molta gent que anava a la plat-

Campings Europ. Un nom molt més atractiu i adient a les noves

ja preferia canviar-se als cotxes i no pagar. Per altra banda, la

expectatives turístiques. Si inicialment la cadena Europ tenia

part d’acampada seguia el seu ritme i tenia un públic forà cada

quatre càmpings, La Pineda, Montgó, Ampurias i Las Naciones,

vegada més gran. Era una instal·lació que requeria poc esforç

que havien suposat considerables inversions en instal·lacions

d’inversió i de manteniment. Aquesta manera de gestionar els

i en esforços de gestió, a poc a poc, el negoci dels càmpings

terrenys es va mostrar des de bon començament com a una

es va veure com una activitat estrictament d’explotació. En poc

opció més rendible i ben alineada amb el moment de creixement

temps es van obrir nous càmpings, pràcticament tots d’arrenda-

econòmic i d’obertura cap el turisme. L’any 1959 Baños Popula-

ment. De manera que amb poca inversió inicial es podien posar

res SA també es va fer càrrec del càmping Ampurias a L’Escala

en marxa i, si els resultats no eren els esperats, es tancaven i se

i, un any després, al 1960, se n’hi van afegir dos més, el de Cala

n’obrien d’altres. En aquest model no hi havia identificació entre

Montgó, també a l’Escala, i un quart a Gavà, l’anomenat Las

el càmping i la societat, era estrictament una activitat que per-

Naciones. Els quatre càmpings conformen aleshores la cadena

metia eixugar el dèficit dels banys i, a poc a poc, ja al marge de

Bon Repòs, i així apareixen a la primera Guia de Càmpings de

l’esperit social inicial, anava adquirint la seva pròpia dinàmica de

España de 1960.

negoci. Va començar així una incessant activitat d’obertura de nous càmpings. El 1966, la cadena tenia 15 càmpings arreu de les costes catalana i valenciana. A poc a poc, aquella activitat

92

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

reducir horario”. Eren propostes prèvies a la decisió de tancar els tres locals. Finalment, els establiments van acabar tancant al llarg de 1969.

LA MEMÒRIA ESBORRADA D’UNA TRANSICIÓ DECISIVA La rellevància i popularitat, en el sentit més ampli de la paraula, d’aquestes instal·lacions, avui està gairebé completament oblidada. Però, encara que el seu record s’associa necessàriament a anys foscos i difícils i a instal·lacions avui superades, són l’expressió local d’una llarga evolució higiènica al món occidental i un bon observatori d’una transició decisiva a casa nostra. Figura 5

Actualment segueixen existint els tres edificis projectats en el seu moment. Les instal·lacions de l’edifici de Travessera, que

que s’havia iniciat com a crossa de les instal·lacions de banys va

van ser emblemàtiques per a l’empresa, es van transformar ini-

esdevenir la central de BETSA.

cialment en una popular discoteca, el Trocadero, i avui en un

En canvi, des de 1965, la situació ja compromesa dels establi-

comercials amb diferent fortuna econòmica. La forma de l’edifici,

ments de banys a Barcelona es va agreujar. El nombre de serveis als tres locals va davallar de nou i ja no es va poder redreçar. Els esforços de promoció i publicitat que van permetre l’increment de serveis fins a 1964 van començar a no ser efectius. Es va constatar que les instal·lacions de Clot no anaven gens bé i, donades les circumstàncies econòmiques i socials del moment, ja no s’hi veia possibilitat de recuperació. És significatiu que a partir de 1965 ja no es presentin les xifres de serveis a les actes, a través de les quals es veu clarament que, des de 1966, el primer interès de la societat eren els càmpings, mentre que els banys quedaven relegats a la mínima gestió per evitar més pèrdues, mentre es buscaven altres activitats turístiques.

supermercat. Els serveis del Clot s’han transformat en locals la irregularitat del solar forçada per l’existència del Rec Comtal, les alineacions i la façana al carrer Aragó segueixen evidenciant una singularitat històrica mai ben resolta. Finalment, les instal· lacions de la Ronda convertides en el Gimnàs Sant Pau són les úniques que mantenen l’activitat i bona part de les instal·lacions, com la mateixa piscina. Un equipament molt pressionat per les expectatives immobiliàries, per les possibilitats d’edificabilitat que ofereix. D’aquí la campanya engegada l’any passat de “salvem Sant Pau”. A més, durant aquest hivern, ha recuperat el seu esperit inicial en el moment que els actuals gestors han obert les instal·lacions per a aquelles persones sense sostre o vivint a precari.

Les actes del 29 novembre de 1968 confirmen que “Baños acusa en general un descenso de servicios, regresión en las recaudaciones por un lado y, por otro, aumento del gasto por el incremento del salario mínimo interprofesional... Es necesario llegar al cierre del establecimiento del Clot que es el que registra más pérdida”. Pel que fa a les instal·lacions de Ronda de Sant Pau, la “disminución de Servicios en baños y duchas ha persistido... lo que motivó el cierre del Clot y, en el de la Ronda, la reducción a un solo turno... En cuanto al de Travesera es propósito también

93

Taula rodona. El Rec Comtal* Ricard Vinyes Ribas Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona Carme Miró i Alaix Arqueòloga, Responsable de Pla Barcino - Servei d’Arqueologia de Barcelona - ICUB Carles Enrich Giménez Arquitecte Carme Ribas Seix Arquitecta, Gerent del Consorci del Besòs Moderador: Manel Martín Pascual Catedràtic d’Ensenyament Secundari i Doctor en Història

Resum El Rec Comtal és un canal d’aigua d’ús agrícola i industrial de més de 14km de longitud, que discorre des del riu Besòs a Montcada i Reixac fins al barri de la Ribera a Barcelona. Obra d’origen medieval (s. IX-X) però hereva de la infraestructura hidràulica romana de Barcino, encara roman en ús en el seu tram inicial (a Montcada i Reixac) mentre a la resta de la ciutat va essent redescoberta en recents intervencions arqueològiques (al Born CCM, a la plaça de Glòries...). En els darrers anys s’han portat a terme moltes i diverses accions, feines de recuperació i revalorització del Rec Comtal, en gran part realitzades pels ponents de la present Taula Rodona. Paraules clau: Aigua, Barcelona, Rec Comtal, Pla Director, recuperació, protecció, ús. Resumen El Rec Comtal es un canal de agua de uso agrícola i industrial de más de 14km de longitud, que discurre des del río Besòs en Montcada i Reixac hasta el barrio de la Ribera en Barcelona. Obra de origen medieval (s. IX-X) pero heredera de la infraestructura hidráulica romana de Barcino, aún permanece en uso en su tramo inicial (en Montcada i Reixac) mientras en el resto de la ciudad va siendo redescubierta en recientes intervenciones arqueológicas (el Born CCM, la plaza de Glòries ...). En los últimos años se han llevado a cabo muchas y diversas tareas de recuperación y revalorización del Rec Comtal, en gran parte realizadas por los ponentes de la presente Mesa Redonda. Palabras clave: Agua, Barcelona, Rec Comtal, Plan Director, recuperación, protección, uso. Abstract The Rec Comtal is a water channel for agricultural and industrial use which is more than 14km in length and runs from the Besos River in Montcada i Reixac to the Ribera district in Barcelona. It is of medieval origin (9th - 10th century) but is the heir of the Roman hydraulic infrastructure of Barcino. It still remains in use in its initial stretch (in Montcada i Reixac) while in the rest of the city it is being rediscovered through recent archaeological activity (the Born Centre for Culture and Memory, the Square of Glories...). In recent years, many and various tasks have been carried out to recover and revalue the Rec Comtal, largely carried out by the participants of this Round Table. Keywords: Water, Barcelona, Rec Comtal, Master Plan, recovery, protection, use.

*Aquest text és una transcripció de la taula rodona que tingué lloc durant el Curset.

94

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Imatge de la taula rodona

El Rec Comtal al Born CCM

MANEL MARTÍN: Tenim l’oportunitat, avui, de parlar d’una ma-

ser Londres, etc. Dic això perquè el costum commemoratiu del

nera força excepcional sobre el Rec Comtal. Últimament s’estan

nostre país més tradicional és basat en monuments, escultures,

portant a terme moltes iniciatives a Barcelona que estan posant

etc. i vinculat, en quant a la seva semàntica, a determinats tipus

en valor aquesta infraestructura mil·lenària, però avui tenim

de gestes, heroïcitats, etc. i que contenia també, en el seu fons,

l’oportunitat de tenir entre nosaltres a quatre de les persones

la necessitat ètica d’exemplaritat, ja que això és el que fa que la

que segurament definiran el present i el futur del Rec Comtal tal

commemoració tingui el sentit que pugui tenir segons les èpo-

i com el coneixem avui en dia.

ques, els moments, el gust i l’estètica de cada període.

Quan em van encarregar que coordinés aquesta taula rodona,

En aquest sentit, tenir al davant el Rec Comtal representava

immediatament vaig pensar en una sèrie de preguntes perquè

la possibilitat d’establir una mirada a la commemoració singu-

els membres de la taula rodona poguessin intervenir. Hi ha una

lar, tota vegada que expressava l’exemplarietat que podia te-

pregunta inicial col·lectiva: que puguin compartir amb tots no-

nir aquesta estructura hidràulica medieval (i evidentment, com

saltres, des del seu terreny professional, quina és la vinculació

que la vinculem amb l’època romana, mil·lenària). Exemplarietat

que tenen actualment amb el Rec Comtal.

que era precisament la d’expressar l’esforç de la ciutadania, l’esforç de les persones que vivien en el territori de Barcelona des

RICARD VINYES: La meva relació amb el Rec s’inicia en el mateix

d’abans, amb les necessitats d’obtenir l’aigua (sigui per neces-

moment que arribo a l’Ajuntament de Barcelona i em faig càrrec

sitats d’activitat econòmica, sigui per altres necessitats). Calia

dels Programes del Consell Assessor d’Art Públic i dels Progra-

que aquest enorme esforç fos valorat.

mes de Memòria, perquè la dimensió, la realitat del fenomen commemoratiu en relació amb el treball que jo m’estava trobant

Pensàvem, per tant, que era una oportunitat per fer del Rec

en aquells moments era absolut: el fenomen commemoratiu és

Comtal un element commemoratiu d’aquest esforç, de la relació

un fenomen humà antiquíssim i en la ciutat de Barcelona pensà-

de la ciutadania amb l’aigua: posar l’aigua com un exemple pel

vem que potser calia, si no donar-li un tomb, en tot cas sí afegir

qual la ciutadania busca, s’esforça, construeix, reflexiona i ge-

les novetats que estàvem veient a les altres ciutats, com poden

nera problemes. I perquè això també permetia que aquests 14

95

Taula rodona. El Rec Comtal

quilòmetres i escaig (que travessen i fan una marca a la ciutat)

celona ens fes un encàrrec totalment diferent del que havíem

fossin pensats d’una manera unitària.

concursat a Europan. Però aquest nou encàrrec era molt més interessant que el propi concurs. Va ser llavors (l’any 2013) quan

És per aquest motiu que el primer que vàrem fer va ser encar-

vam tenir aquest primer treball de fer un estudi previ del nou

regar una diagnosi, és a dir, un Pla Director on la voluntat del

MPGM del sector “Los Colorantes”, que és un dels tres únics

vincle era justament aquest: era fer, generar, produir una mirada

punts, dels 14 quilòmetres del Rec Comtal, que estan protegits

sobre el Rec Comtal com a monument, com a element comme-

(a part del Reixagó de Montcada, de les restes del Molí de Sant

moratiu que emmarca la ciutat al llarg dels seus 14 quilòmetres.

Andreu, de Barcino i el Born).

I aquesta seria justament la seva semàntica: la de l’esforç i la de la relació amb l’aigua.

Per tant, en aquest primer moment era una mirada molt focal en un punt molt concret, que eren 300 metres (estem parlant d’una

CARME MIRÓ: La meva relació amb el Rec Comtal la puc exposar

traça de 14 quilòmetres i 300 metres és un punt molt petit). I

com a arqueòloga i com a funcionària -com a tècnica- de l’Ajun-

ara nosaltres portem cinc anys treballant-hi: ens ha apassionat,

tament de Barcelona. Com arqueòlegs ho teníem claríssim: fa

diríem que ha estat gairebé com una obsessió durant aquests

molts anys que amb el doctor Hèctor Orengo vam començar a

cinc anys, el Rec Comtal. Hem conegut gent i ha estat un gran

estudiar l’Aqüeducte Romà, i el seu estudi ens va portar a estu-

aprenentatge: vam conèixer la Carme Miró el 2014, que va ser la

diar el Rec Comtal. Vam veure que no podíem separar un de l’al-

primera persona que ens va parlar del Rec Comtal.

tre i vam començar a fer una recerca. Un cop vam tenir aquesta recerca vàrem veure el potencial d’aquesta estructura, i no hem

I, una mica a nivell personal, jo diria que la meva visió del Rec

parat -estem encara en recerca, estem en la fase més contem-

Comtal ha passat de ser una visió molt local, molt concreta, de

porània- i, per sort, pel camí hem anat coneixent persones com

plantejar una recuperació d’un indret, a una visió quasi de barri,

el Manel Martín, el Manel Guàrdia, i hem anat ampliant aquest

perquè vam començar a treballar també amb el Centre d’Estu-

grup de persones enamorades del Rec Comtal i la seva recerca.

dis Ignasi Iglésias entenent tota la traça de barri del Rec Comtal

Com a treballadora de l’Ajuntament, tinc clar que un element

dins de Sant Andreu, i vam passar a proposar un Pla Estratègic

com aquest -com deia abans el Ricard Vinyes-, és bàsic posar-lo

on el Rec Comtal tenia diferents punts de recuperació dins de

en valor i protegir-lo: en aquests moments el Rec Comtal encara

la ciutat de Barcelona. Finalment hem vist que el projecte del

no està protegit, es protegirà un cop aprovem el Pla Director.

Rec Comtal no és de ciutat sinó de metròpoli: és un projecte de

Per tant, aquesta és l’altra força important: posar en valor, donar

recuperació de la metròpoli, perquè està connectant dos muni-

a conèixer i protegir.

cipis, com és Montcada i Barcelona. És un projecte estratègic vinculat amb la recuperació de l’aigua i la reconnexió d’aquests

Penso que són aquestes dues coses les que m’uneixen més al

dos municipis.

Rec Comtal, a part del meu amor per l’aigua i les obres hidràuliques al llarg de la Història.

CARME RIBAS: El meu contacte amb el Rec Comtal ve d’alguns projectes d’alumnes a l’Escola que havien treballat al voltant del

CARLES ENRICH: Nosaltres vàrem començar a treballar amb el

Rec Comtal, però, de fet, hi entro directament aquest últim any

Rec Comtal l’any 2013, fent un concurs Europan a Barcelona.

des del Consorci del Besòs, ja que des d’allà estem redactant un

Vam aconseguir el primer premi, de manera bastant sorprenent,

Pla Director per Vallbona en el Pla de Barris.

perquè en aquell moment era el primer concurs que guanyàvem -érem molt joves- i vam decidir invertir les bases de l’enunciat

Aquest Pla Director ha de repensar quin és el futur d’aquest

del concurs: on estava previst construir 80.000 m2 d’habitatge

barri (que té molts problemes, perquè és un barri molt aïllat, amb

vam proposar deixar un parc, un espai lliure, i reubicar aquests

molt pocs habitants, molt tancat al costat del Besòs, entre el

80.000 m2 d’habitatge al barri de Sant Martí a la Verneda. Això

tren i les autopistes). Es va decidir des de Pla de Barris que, en

va ser sorprenent perquè va motivar que l’Ajuntament de Bar-

lloc de definir actuacions concretes, el que estaria bé és redac-

96

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

tar un Pla Director que pensés d’una manera més estructural

car molt per al barri i que, recolzada amb les Hortes de La Ponde-

sobre el futur, i es va demanar al Consorci del Besòs que fos qui

rosa, pot acabar sent un equipament “agrocultural” important, que

redactés aquest pla, entre altres coses perquè la relació de Vall-

depèn directament del Rec i que, per tant, també contribueix a

bona amb Can Sant Joan de Montcada és bastant indissociable

posar en valor el que és el Rec. Igualment, s’està pensant si alguns

i s’ha de pensar conjuntament.

trams coberts del Rec es poden recuperar a l’aire lliure.

En aquesta redacció -en la que ara estem- evidentment el Rec

Tot això lligat a les Cases de l’Aigua, perquè evidentment hi ha

Comtal és primordial, i és un tema central pensant en el futur

la Casa del Reixagó, la Casa de l’Aigua de Montcada, la potabi-

d’aquest barri, que té grans potencialitats.

litzadora de Vallbona, les dues Cases de l’Aigua de Trinitat Vella i Trinitat Nova amb el túnel que les connecta per sota. Tot això

En aquest tram, el Rec és una infraestructura centenària (medi-

dibuixa un itinerari de l’aigua molt clar i, per tant, hi ha d’haver

eval) que continua portant aigua i que continua regant. Aquest

també una manera de caminar-lo, de visitar-lo, i en el futur hi

és un tema bàsic, ja que en cap altre tram del Rec Comtal això

hauria d’haver una certa organització que els lligués. Fixeu-vos

passa: l’aigua que surt de la Casa del Reixagó a Can Sant Joan

que ara cada una d’aquestes peces estan gestionades per en-

continua sortint per allà; està a celobert en trossos importants;

titats diferents, gent diferent, i tenen horaris diferents. És pràc-

en alguns espais com el carrer del Reixagó -que ha acabat sent

ticament impossible anar-hi un diumenge al matí o un dimarts i

la rambla central de Can Sant Joan- es va cobrir, però es torna

visitar tots aquests equipaments tan singulars que formen part

a descobrir quan entra a Vallbona i, finalment, passada la gaso-

de la història de les portades d’aigua de Barcelona. Per tant,

linera de Vallbona, s’aboca al Besòs.

en el futur s’ha de posar sobre la taula una gestió coordinada de totes aquestes instal·lacions relacionades amb les portades

Jo crec que té un valor excepcional, i continua servint per regar

d’aigua a Barcelona des de Montcada.

tota l’horta de La Ponderosa, on anteriorment hi havia hagut la idea de fer-hi un ARE (un nou desenvolupament urbanístic) i ara

MANEL MARTÍN: Proposo ara un segon torn de preguntes par-

hi ha la ferma voluntat de mantenir les Hortes de la Ponderosa,

ticulars d’aspectes que potser no han pogut sortir en les pre-

fins hi tot ampliant-les.

sentacions inicials.

Aquest Pla Director s’està treballant al voltant de quatre eixos:

Al senyor Ricard Vinyes li voldria fer una doble pregunta: en

un eix que parla de connectivitats i mobilitat, un altre d’usos

primer lloc, que és el Pla Director del Rec Comtal, quins punts

futurs, i de si ha de créixer o no la població -que segurament

forts considera que té, quins punts febles, i per què no s’havia

ha créixer una mica, però no gaire-. I respecte als usos hi ha un

pogut confeccionar un Pla Director abans de les circumstàncies

tema fonamental, que és la consolidació de l’agricultura, ja que

actuals.

Vallbona és la peça agrícola més gran que hi ha dins el terme municipal de Barcelona. Per tant, si estem parlant de sobirania

RICARD VINYES: El perquè no s’havia pogut fer abans és una

alimentària, de fomentar el quilòmetre 0, etc., l’agricultura de

cosa que a mi no em pertoca contestar, jo no puc pas respondre

proximitat a La Ponderosa té un valor simbòlic -si voleu dir-ne

pel que no s’havia fet abans. En tot cas, el Pla Director és bàsi-

així- important. I el darrer eix és el patrimonial. Aquí, evident-

cament per fer un diagnòstic, per saber exactament com esta-

ment, estem treballant amb l’aigua: l’aigua és el tret més carac-

va tota aquesta estructura, i, a més a més, un diagnòstic pen-

terístic d’aquests dos barris, Vallbona i Can Sant Joan, i els fa

sat integralment: són 14 quilòmetres, dels quals -com es deia

uns barris molt singulars.

abans- tan sols hi ha 140, 141 o 142 metres patrimonialitzats (un percentatge petitíssim). El risc que tenia la conservació o la no

D’alguna manera, el futur de Vallbona ha de girar al voltant dels

conservació del Rec és molt alta. El Rec, a més, és una infraes-

usos agrícoles, amb l’antiga granja del Ritz, que és una petita ruïna

tructura hidràulica que en la major part del seu recorregut no és

però té aquest valor històric i simbòlic que segurament pot signifi-

visible. Probablement tot això eren dificultats, al llarg dels temps

97

Taula rodona. El Rec Comtal

anteriors, per pensar-lo com una unitat. Preocupava molt una

El que tenim clar és que els andalusins, a nivell hídric, en saben

mirada parcialitzada del Rec, per això volíem aquest diagnòstic.

molt, sobretot a nivell de regadiu -com els romans potser saben

L’encàrrec del Pla Director va ser justament dir que es pensés

més d’abastament-. D’altra banda, les datacions que ens han sor-

com aquesta totalitat, com aquesta unitat, i el que convé ara -ja

tit en carboni 14 de Plaça de les Glòries es disparen i no ho aca-

que abans he dit que és monument commemoratiu- és un mo-

bem d’entendre: ens ha sortit una datació -ho vam dir al II Simposi

nument que vull que sigui pensat com a tal al llarg de la ciutat. El

Internacional d’Arqueologia del Born i ho dic aquí- del segle IV

que cal és veure com, un cop establert aquest diagnòstic, això

abans de Crist. No volem dir que el Rec Comtal sigui del segle IV

es formalitza, quina forma pren aquesta cinta, aquesta marca

abans de Crist, però sí que tenim alguna cosa relacionada amb

que tenim, i això requerirà: primer, l’encàrrec d’una fitxa 0 -que

aigua del segle IV (penseu que en el Curset ja us he ensenyat la

tenim en procés d’elaboració-, i, a continuació, l’encàrrec d’un

cisterna de Montjuïc, que és del segle IV abans de Crist, per tant

estudi que ens faci una proposta per a la formalització al llarg

podria ser raonable). I a Glòries també ens estan sortint unes da-

d’aquests quilòmetres.

tacions de l’entorn del segle IX; per tant, segurament ens haurem d’endur el Rec Comtal un segle enrere, com a mínim.

MANEL MARTÍN: A la senyora Carme Miró li voldria preguntar: Quins aspectes arqueològics o històrics destacaria dels estu-

L’altra cosa que estem fent és tot un treball amb Arqueobiologia

dis previs que s’han fet per a la confecció del Pla Director del

(molt interessant i que també es va presentar al II Simposi, so-

Rec Comtal i si s’han produït algunes sorpreses inesperades en

bre el Rec Comtal), dirigit pel doctor Santi Riera de la Universitat

aquests estudis.

de Barcelona, amb qui tenim un projecte que es diu PaleoBarcino, en el que estem intentant refer el paisatge, la línia de costa

CARME MIRÓ: Realment sí que he tingut moltes sorpreses, dels

i l’alimentació des de l’època prehistòrica fins a l’actualitat, i el

estudis que hem anat fent. La veritat és que el Rec -com ha dit

que ha sortit del Rec és una meravella: primer, que veus claríssi-

el Carles Enrich i com ara insistia el Ricard Vinyes- no té una ca-

mament als nivells superiors -quan són a partir del segle XV- els

talogació general. Nosaltres hem entès el Rec com un -podríem

sediments on tens tots els conreus que venen d’Amèrica; als

dir- edifici, un monument, una unitat -això és molt important-,

nivells anteriors, no es veuen; això ja ens està marcant també

però només hi havia unes parts catalogades, tot i que, sempre

un paisatge molt interessant a l’entorn del Rec Comtal. I també

que s’han fet intervencions arqueològiques a l’entorn del Rec,

hi ha aquests diferents usos -que amb en Manel Martín hem co-

s’ha documentat aquest Rec.

mentat diversos cops- de que el Rec és reg, el Rec és energia, el Rec és aigua de boca, però el Rec també és lleure, i hem trobat

Molts cops ens ha sortit un Rec Comtal totalment convertit en

totes aquestes plantacions a l’últim moment, a la vora del Rec,

claveguera, cosa que també és trist pensar que la gran estruc-

aquests arbres als que a l’hivern els cauen les fulles perquè ar-

tura hídrica de Barcelona acaba sent una claveguera (aquest

ribi el sol al passeig i a l’estiu tenen grans fulles per fer sectors

canvi d’aigua neta per aigua bruta és un aspecte a diagnosticar

d’ombra. El cànem, aquestes plantes que serveixen per tenyir,

i a saber); i, en canvi, hem trobat grans sorpreses: en la interven-

etc. generen aquest bosc informal, però que és formal perquè

ció de la Plaça de les Glòries, on ens ha sortit un Rec anterior al

moltes espècies són plantades per donar-li també un ús social

Rec, i en la de l’estació d’Arc de Triomf a l’avinguda de Vilanova,

i econòmic.

on també va sortir un retall anterior del Rec. Tot això encara ho estem estudiant. Realment el Rec Comtal Per això el Manel Martín deia que no en sabem la data. En

ens ha donat moltes sorpreses, i jo crec que encara ens en do-

aquests moments pensem que el final de l’Aqüeducte romà i

narà moltes més: a Glòries hem de seguir excavant, i hem de fer

l’inici del Rec Comtal segur que tenen alguna cosa a veure amb

més datacions amb carboni 14.

els andalusins: fins ara s’ha volgut reduir la importància d’Al-Andalus a Barcelona a la ràtzia Almansor, però només la ràtzia d’Al-

MANEL MARTÍN: Pel senyor Carles Enrich també tinc una pre-

mansor són 100 anys; i amb 100 anys es pot fer molt.

gunta doble: Des del punt de vista de la seva experiència com

98

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Horta de La Ponderosa, Vallbona i caseta de repartidor d’aigües del Rec

El Rec Comtal al pas per Vallbona

a arquitecte, coneix algunes altres iniciatives de recuperació

nar- i vam comptar, evidentment, amb les Taules de Treball, amb

d’infraestructures de l’abast del Rec Comtal en el context cata-

el suport de les entitats de veïns, amb els Districtes, etc.

là, espanyol o europeu? I la segona pregunta: Quins han estat els criteris tècnics de confecció del Pla Director del Rec Comtal,

Estem parlant d’un projecte que està, d’alguna manera, en un

tenint en compte aspectes com la conservació física del pro-

àmbit entre dos municipis -com deia la Carme Ribas-: el barri

pi Rec, o elements com el planejament urbà o la sostenibilitat

Can Sant Joan a Montcada i Vallbona a Barcelona. Ara mateix

ecològica?

el Rec té aigua en aquests dos barris, però històricament dins Barcelona la traça del Rec Comtal creuava 11 barris. Per tant feia

CARLES ENRICH: Començo per la segona pregunta i resumint

una secció longitudinal pràcticament des de la sortida del Besòs

molt, perquè és un document on nosaltres portem més d’un any

fins al Pla de Palau.

treballant i és molt complex: quan vàrem guanyar el concurs per la redacció del Pla Director vam formalitzar un equip amb arque-

Cal destacar aquesta idea de transversalitat dels barris, on el

òlegs, historiadors, fins hi tot advocats -un equip multidiscipli-

Rec Comtal és un corredor de 14 quilòmetres de connexió en-

99

Taula rodona. El Rec Comtal

tre els barris centrals i perifèrics (el que s’entén històricament

amb els criteris del Rec Comtal, on es podria treballar ecologia,

per perifèrics -els del nord de Barcelona-, perquè si agafem una

desenvolupar urbanisme, lleis, geografia, etc. Per tant, si s’in-

visió d’àrea metropolitana, Vallbona ja no és una perifèria sinó

serís aquest coneixement del Rec Comtal des dels més menuts,

que seria una centralitat).

els nens ensenyarien als pares, i es formaria una cadena des de baix cap a dalt: així estàs formant una nova generació de

Els criteris tècnics d’elaboració del Pla Director els resumiria bà-

ciutadans de Barcelona que entenen i poden participar en la

sicament en tres apartats. Evidentment és molt més complex,

recuperació social del Rec Comtal. Així doncs, d’alguna manera

molt més detallat que això, però hi ha un primer criteri de recu-

tornem a introduir la llavor en els més petits, a les escoles, des

peració urbana, que té a veure amb aquesta idea de reconne-

de l’ensenyament, des de la cultura i des del futur. En definitiva,

xió de barris: proposàvem 25 punts d’intervenció, dispersats en

el Pla Director del Rec Comtal i aquest projecte són un projecte

aquests 11 barris, que també permetrien una gestió i un desen-

de futur de la ciutat, i un projecte futur de la metròpoli.

volupament pautats, que d’alguna manera generarien aquest recorregut que comentava el Ricard Vinyes, aquesta idea

MANEL MARTÍN: Per a la senyora Carme Ribas: des de la Gerèn-

d’entendre’l com una unitat, que pertany a un recorregut que

cia del Consorci del Besòs, com veu aquestes dues qüestions:

ha unit aquests 11 barris de Barcelona. Hem localitzat accions

si les mines del Rec Comtal estan amenaçades pel soterrament

d’oportunitat en espais públics degradats o espais públics ocu-

previst de la línia de Rodalies R2 i, en segon lloc, la importància

pats pels cotxes, etc., situacions on es pot revertir la condició

ecològica i de sostenibilitat per al Parc Fluvial del Besòs que té

urbana, vincular els criteris ecològics al Rec Comtal i a aquesta

l’aportació del Rec que actua com un afluent del Besòs.

idea de connexió entre els dos municipis. CARME RIBAS: Respecte al soterrament de les vies, precisaHi ha una segona idea, que és de recuperació ecològica, que

ment s’hi està treballant: des del Consorci s’ha fet un aixeca-

per nosaltres és fonamental: és entendre que el Rec Comtal re-

ment de les mines -que no existia- fins al punt de creuament

cupera valor ecològic i productiu, com s’ha dit del Rec Comtal

de les vies del tren. Allí la feina es feia difícil i no s’ha continuat

com a infraestructura hidràulica i infraestructura verda. És una

més enllà, però hem de continuar aixecant-lo, perquè no se sap

idea potent, perquè nosaltres, amb aquests 25 punts, aplicant

encara on s’inicien les mines. Per tant, aquest aixecament fins

el ràtio d’espai verd que s’aplica normalment als espais de Bar-

a les vies s’ha facilitat a ADIF perquè ho tingui en compte en el

celona, aconseguiríem 12 hectàrees d’espai verd vinculades al

soterrament del tren.

Rec Comtal. De fet, l’empenta del Pla Director l’ha donat el soterrament del I, finalment, hi ha una tercera idea que em sembla fonamental,

tren. Si ara estem parlant d’un Pla Director que protegirà el Rec

i és la recuperació de la memòria del Rec Comtal: està vivint la

Comtal, que consolidarà l’agricultura a Vallbona, és degut a que

darrera generació, o de les últimes, de les persones que enca-

és urgent fer-ho perquè això canvia -i canvia molt a positiu, val a

ra recorden haver-se banyat al Rec Comtal (parlo dels barris de

dir-ho-. En la zona de Vallbona i Can Sant Joan, el soterrament

Sant Andreu, del Clot, etc.). D’aquí poc aquesta generació deixa-

del tren de la R2 serà un regal, perquè la relació entre els en-

rà d’existir. Encara quedarà la de Vallbona i la de Sant Joan. Per

torns del Rec i el riu i la llera del Besòs es recupera totalment,

nosaltres, aquest patrimoni intangible és fonamental: la memò-

quan ara, en canvi, estava tancada per la trinxera insalvable del

ria de la gent que encara se’n recorda, per exemple, del pont del

tren. Crec que és important remarcar-ho.

Carrer Cinca de Sant Andreu, per nosaltres és importantíssima. Per tant, és un altre punt de recuperació, i hem proposat inserir

Respecte a l’aportació d’aigües del Rec al riu, jo no ho puc de-

aquesta llavor del Rec Comtal en els més petits: les escoles. Així

tallar, però sé que a BCASA els agrada molt aquesta aportació

doncs, hem localitzat 39 escoles de Barcelona vinculades a la

d’aigua, perquè augmenta el cabal del Besòs, i al riu ja li va bé.

xarxa, al traçat del Rec Comtal -evidentment, de diferents bar-

Per tant, qui gestiona el tema de l’aigua està satisfet de tenir

ris-, on es podria desenvolupar un projecte educatiu relacionat

aquesta aportació extra d’aigua al Besòs.

100

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

Recuperació del dipòsit de Can Boada per al patrimoni industrial català David Garcia Carrera Dr. Arquitecte per la UPC i Director General de Bis structures

Resum Amb aquest treball hem recuperat la imatge i l’accés del dipòsit, des del respecte de la idea original de l’enginyer, hem garantit la seva seguretat estructural, amb la consolidació dels elements degradats, i hem restituït l’estanqueïtat amb un nou vas. Calia posar en valor un edifici industrial, com el dipòsit de Can Boada, patrimoni que mai havia estat suficientment apreciat. Paraules clau: Rehabilitació, dipòsit, consolidació, patrimoni, industria Resumen Con este trabajo hemos recuperado la imagen y el acceso del depósito, desde el respeto de la idea original del ingeniero, hemos garantizado su seguridad estructural, con la consolidación de los elementos degradados, y hemos restituido la estanqueidad con un nuevo vaso. Había que poner en valor un edificio industrial, como el depósito de Can Boada, patrimonio que nunca había sido suficientemente apreciado. Palabras clave: Rehabilitación, depósito, consolidación, patrimonio, industria Abstract With this work we have recovered the image and access to the deposit, respecting the original idea of the engineer, we have guaranteed its structural safety, by consolidating the degraded elements, and we have restored the water-tightness with a new lining. An industrial building such as the Can Boada deposit, with a heritage that had never been sufficiently appreciated, had to be valued. Keywords: Rehabilitation, deposit, consolidation, heritage, industry

INTRODUCCIÓ

ciutats, la part executiva la van realitzar dos enginyers locals de l’enginyeria Sala Amat.

El dipòsit de Can Boada és un dipòsit de 10.000 m3 d’aigua potable que La mina d’Aigües de Terrassa va construir el 1946 per garantir l’abastiment d’aigua de la ciutat, en un moment en que la seva població estava creixent ràpidament. Es tracta d’una construcció de formigó de planta circular, d’uns 74 metres de diàmetre exterior, amb una coberta molt característica, formada per 42 nervis en forma d’arc i una sèrie de voltes de formigó entre ells. L’autor d’aquest projecte és de l’enginyer ovedense Ildefonso Sanchez del Rio, encara que donada la distància entre les dues

ILDELFONSO SÁNCHEZ DEL RIO Ildefonso Sanchez del Rio (1898-1980), enginyer de Camins, Ponts i Canals, tot i que era nascut a La Rioja, la major part de la seva obra es troba a Astúries, perquè va ser 17 anys Enginyer de l’Ajuntament d’Oviedo. Va construir nombroses estructures de formigó que recorden alguns dels models de Candela, Isler, Nervi o Dieste, projectant amb mètodes geomètrics basats en les teories de l’es-

101

Recuperació del dipòsit de Can Boada per al patrimoni industrial català

Estat inicial i final

Fotografies de la construcció

102

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

tàtica gràfica, per aconseguir estructures que treballen per la forma. Dintre de les seves obres destaquen una sèrie de dipòsits, tots molt semblants al de Can Boada, com són el Quart dipòsit d’aigües d’Oviedo (1927), el projecte del quart dipòsit d’aigües de Madrid (1930), que no va ser construït, el dipòsit de Pola de Siero (1931), el dipòsit d’aigües de Villapendi (1932) o el desaparegut de Rebollà de Mieres. De la resta de la seva obra, les estructures més reconegudes són el Paraigües de la llet (1925), la tribuna de l’antic estadi Buenavista (1932) i el Palau d’esports (1961-75) a Oviedo, i el Mercat cobert (1930-31) i el Paraigües del mercat del bestiar (1971-72) a Pola de Siero.

DESCRIPCIÓ DE L’ESTRUCTURA L’estructura vertical del dipòsit la forma un mur circular a la part central, d’uns 35cm de gruix, i 42 contraforts al perímetre, tot de formigó en massa. A més, hi ha dos murs d’un metre de gruix, que divideixen el dipòsit en dos, i 42 murs amb forma corba entre els contraforts, que conformen la contenció de l’aigua. Els nervis de coberta, que recolzen a cada contrafort i tangencialment al mur central, cobreixen una llum de 27 m, amb una secció de 100x20cm i estan lleugerament armats. Les voltes entre els contraforts són de formigó en massa i tenen un gruix d’uns 10 cm. A més d’aquests elements, es podia veure un badalot que travessava una volta, per donar accés a l’interior del dipòsit, i un badalot de majors dimensions a la part central, per donar accés

Secció constructiva de l’estat inicial

Imatges de la degradació dels nervis de formigó

a l’interior del nucli central, on es troben les vàlvules del dipòsit.

Imatges del procés de reparació dels nervis de formigó

103

Recuperació del dipòsit de Can Boada per al patrimoni industrial català

ESTAT INICIAL

ACTUACIÓ DE CONSOLIDACIÓ

Quan varem començar l’estudi del dipòsit, el principal problema

Per solucionar el problema de l’oxidació de les armadures es va

que presentava era una oxidació important de les armadures

plantejar un sanejament general, que representava el repicat

dels nervis de coberta, amb alguns despreniments del formigó.

de totes les zones amb indicis d’oxidació, fins a trobar l’acer en bon estat, recuperant o sovint substituint les barres, i restituir

Aquesta oxidació es produïa per l’atac dels clorurs, donada la

la geometria amb morter de reparació. En el perímetre exterior,

seva exposició a l’ambient humit d’aigua clorada, i com a tal, es

per donar resposta a la inestabilitat lateral dels fonaments, es

produïa en forma de picadures en primer terme, que evolucio-

va realitzar una anella de formigó posttesat, que abraça tot el

naven a una corrosió important. Amb l’increment de volum que

perímetre i compensa les empentes.

representa la corrosió de l’acer, es produïen escrostonaments on aquesta era més avançada.

Per garantir l’estanquitat del dipòsit, es va realitzar un gunitat interior, tant de la solera com dels murs, que creava un nou vas

Durant un anàlisi més aprofundit de l’estructura en global, es va

estanc.

detectar una altra mancança greu en la seguretat de la fonamentació front a les empentes que representava el volum d’ai-

A banda d’aquestes actuacions, el projecte de consolidació

gua interior i les empentes de la pròpia coberta.

també incloïa la impermeabilització de la coberta, el sanejat de murs exteriors i contraforts i el pintat del conjunt.

Una altra deficiència, en aquest cas no estructural, era l’estanqueïtat del dipòsit, que desprès d’una vida útil d’uns 70 anys, tot i el manteniment constant, no era suficient i representava pèrdues d’aigua importants.

ACTUACIÓ ARQUITECTÒNICA I PATRIMONIAL Durant l’execució d’aquesta primera fase de consolidació estructural, que era la prioritària per garantir l’estabilitat de la

Imatges del procés d’execució de l’anella perimetral

104

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Proveïment

construcció, varem continuar estudiant i analitzant millores per a l’edifici. La primera actuació que calia fer era l’eliminació del badalot que donava accés a l’interior del dipòsit, doncs la seva ubicació i geometria, distorsionava clarament el perfil de la coberta. Per poder fer aquesta operació calia resoldre l’accés a l’interior del dipòsit. Desprès de valorar les diferents opcions, la més clara passava per crear una escala per l’interior del mur que dividia el dipòsit en dos, que arribés a l’interior del nucli central. El més curiós de tot va ser que al trobar els plànols originals de l’edifici, en una secció, la solució plantejada era aquesta mateiImatges de l’execució del nou vas

xa, tot i que no es va arribar a executar així.

Imatge interior del dipòsit després de la consolidació estructural

Secció constructiva de l’estat inicial

Secció constructiva de l’estat final

105

Recuperació del dipòsit de Can Boada per al patrimoni industrial català

Imatge de la caseta abans i després de l’actuació

Secció constructiva i alçat del projecte original

Amb això varem començar a treballar en la millora de la torreta i escala del nucli central, que havia de passar de tenir un paper secundari, com a accés a les vàlvules, a ser l’accés principal del dipòsit. A l’estudiar els plànols originals i els altres dipòsits de l’autor varem corroborar el que feia temps que havíem percebut, que aquest cos central havia de ser circular, més acord amb la geometria global del dipòsit. Però possiblement per un tema

Imatge interior del nucli central

econòmic d’obra o per reduir la dificultat constructiva, no es va executar així. A més de tot això, l’estat de degradació de tot l’element era força avançat, amb uns acabats que s’havien de refer completament i una escala de cargol que dificultava molt l’accés a l’interior. Per tant, es va decidir fer una important actuació, enderrocant el cos central, per reconstruir- lo amb la geometria circular que hauria d’haver tingut, donant al conjunt una composició més homogènia i clara. En definitiva, restituint l’estanqueïtat, garantint la seguretat estructural i millorant la imatge i els accessos, hem aconseguit recuperar el dipòsit de Can Boada per a la ciutat de Terrassa i el Patrimoni Industrial Català.

106

Imatge interior del dipòsit i passera

Agricultura, sistemes urbans i usos lĂşdics

107

De la sèquia de Manresa al Parc de la sèquia: un passeig per 600 anys d’història. Evolució i usos d’un canal medieval en funcionament Jordi Piñero Subirana Historiador

Laia Muns Serra Directora de la Fundació Aigües de Manresa – Junta de la Sèquia

Resum Al segle XIV Manresa construí la Sèquia: una de les obres d’enginyeria hidràulica més destacades de la Catalunya medieval, que compta amb diversos aqüeductes monumentals. Tenia una funció bàsicament de regadiu, i destaca tant per la seva llargària (de 26 km des del punt de captació) com per l’àrea irrigada, entorn de les 372 ha al s. XIV, 853 al s. XVIII i, al s. XIX, un màxim de 1.145 ha. Actualment la Sèquia és un canal viu que continua proporcionant aigua a Manresa i altres poblacions. La Sèquia té també un marcat component identitari, simbòlic i llegendari. A l’entorn d’aquests valors i del ric patrimoni que té associat va néixer el Parc de la Sèquia. Té com a objectiu difondre els valors relacionats amb aquest canal i amb l’aigua en general. Desenvolupa activitats divulgatives, d’oci i turisme dirigides a famílies, grups i centres d’ensenyament, i gestiona diferents espais i equipaments vinculats directament amb la Sèquia: a banda del propi canal, el Parc de l’Agulla, el Centre de visitants del Parc de la Sèquia, el Centre de l’Aigua de Can Font, el Museu de la Tècnica de Manresa i la Casa de la Culla. Paraules clau: Aigua, hidràulica, arqueologia, medieval, sèquia, regadiu, industrialització, patrimoni cultural, difusió, turisme, oci, didàctica, itineraris, cultura de l’aigua Resumen En el siglo XIV Manresa construyó la Sèquia: una de las obras de ingeniería hidráulica más destacadas de la Cataluña medieval, que cuenta con varios acueductos monumentales. Tenía una función básicamente de regadío, y destaca tanto por su longitud (de 26 km desde el punto de captación) como para el área irrigada, en torno a las 372 ha en el s. XIV, 853 en el s. XVIII y, en el s. XIX, un máximo de 1.145 ha. Actualmente la Sèquia es un canal vivo que continúa proporcionando agua a Manresa y otras poblaciones. La Sèquia tiene también un marcado componente identitario, simbólico y legendario. Alrededor de estos valores y del rico patrimonio que tiene asociado nació el Parque de la Sèquia. Tiene como objetivo difundir los valores relacionados con este canal y con el agua en general. Desarrolla actividades divulgativas, de ocio y turismo dirigidas a familias, grupos y centros de enseñanza, y gestiona diferentes espacios y equipamientos vinculados directamente con la Sèquia: aparte del propio canal, el Parque de la Agulla, el Centro de visitantes del parque de la Sèquia, el Centro del Agua de Can Font, el Museo de la Técnica de Manresa y la Casa de la Culla. Palabras clave: Agua, hidráulica, arqueología, medieval, acequia, regadío, industrialización, patrimonio cultural, difusión, turismo, ocio, didáctica, itinerarios, cultura del agua Abstract In the 14th century Manresa built the Sequia: one of the most outstanding works of hydraulic engineering in medieval Catalonia, which has several monumental aqueducts. It had a function basically of irrigation, and is noted for both its length (of 26 km from the point of capture) and for the irrigated area, around 372 ha in the 14th century, 853 ha in the 18th century and, in the 19th century, a maximum of 1,145 ha. Currently the Sequia is a living channel that continues to provide water to Manresa and other towns. The Sequia also has a marked identity, symbols and legends. From these values and the rich heritage associated to it, the Parc de la Sequia was born. This aims to spread the values related to this channel and water in general. It promotes informative, leisure and tourism activities aimed at families, groups and educational centers, and manages different places and equipment linked directly to the Sequia, apart from the channel; Parc de l’Agulla, the visitor centre for the Parc de la Sèquia, the Centre de l’Aigua de Can Font, the Museu de la Tècnica in Manresa and the Casa de la Culla. Keywords: Water, hydraulics, archaeology, medieval, ditch, irrigation, industrialization, cultural heritage, dissemination, tourism, leisure, didactics, itineraries, water culture

108

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 1

UN CANAL EN PROCÉS CONSTANT D’EVOLUCIÓ, UN REFERENT IDENTITARI, SIMBÒLIC I LLEGENDA

presència en el paisatge quotidià de milers de persones i té as-

La Sèquia és un canal construït al segle XIV per proveir d’aigua

col•lectiva. I cal no oblidar, a més, el seu component simbòlic,

la ciutat de Manresa. Aquesta gran obra d’enginyeria, que condueix l’aigua des del Llobregat, a l’alçada de Balsareny, fins a Manresa, passant també pels municipis de Sallent, Sant Fruitós de Bages i Santpedor al llarg d’un recorregut de 26 km, és avui encara un canal viu i en ús, amb un gran nombre d’elements d’interès patrimonial que el converteixen en una de les obres més singulars del Pla de Bages. Al mateix temps, la Sèquia és una de les obres d’enginyeria hidràulica més importants de la Catalunya medieval: per la seva envergadura, pel desnivell mínim del seu traçat, per les dificultats tècniques que va haver de superar i per l’ambició del projecte. A més, la Sèquia ha perdurat llargament en el temps, té un llarg recorregut per zones peri-urbanes i urbanes i ha sofert l’evolució i adaptació constants en diferents èpoques i circumstàncies. És un canal amb una forta

sociats una diversitat d’usos i tradicions que, en definitiva, l’han convertit en un referent d’identitat dels llocs per on passa, de manera que ha acabat formant part indestriable de la memòria mític i llegendari derivat dels fets que van ocórrer al segle XIV, coneguts com la Misteriosa Llum, els quals han donat peu a una de les tradicions més arrelades de Manresa i a la seva festa major d’hivern. Ens proposem, doncs, oferir una breu panoràmica sobre la seva evolució històrica, incloent-hi l’experiència innovadora que, en els darrers anys, ha fet possible la seva reconversió en un nou espai d’oci i lleure (Figura 1). La base d’aquesta ponència és l’estudi realitzat el 2008, i que va comptar amb l’assessorament d’Helena Kirchner, emmarcat en el procés per revisar el Catàleg i Pla Especial del patrimoni de Manresa. El nou Catàleg incorpora una protecció de la Sèquia que inclou tant elements individuals com àrees d’especial interès de la Sèquia, a més d’una recerca històrica (vegeu la bibliografia).

109

De la sèquia de Manresa al Parc de la sèquia: un passeig per 600 anys d’història. Evolució i usos d’un canal medieval en funcionament

Figura 2

Figura 3

BREU PANORÀMICA HISTÒRICA DE LA SÈQUIA

Segons una hipòtesi basada en els mètodes de l’arqueologia hi-

La construcció de la Sèquia cal emmarcar-la en el context del

gradual al llarg del temps. Al segle XIV es calcula que devia tenir

segle XIV manresà. Per fer front a una greu sequera, el Consell de la Ciutat va trobar una resposta innovadora en la construcció d’una gran sèquia, projecte que va obtenir el permís del rei Pere III. La direcció de l’obra va anar a càrrec de Guillem Catà, mestre liniador de la ciutat de Barcelona i un dels millors especialistes en aquell moment. Les obres es van allargar uns 43 anys, molt més del previst inicialment. En entrar al terme de Manresa el canal es divideix en dos grans braçals per tal d’abastar una àrea potencialment irrigable d’una gran extensió, fet que demostra que l’obra fou concebuda, ja d’inici, amb una gran ambició. El principal propòsit era ampliar l’àrea de regadiu, però subsidiàriament la Sèquia es va utilitzar per subministrar aigua per a l’ús domèstic dins la ciutat i, progressivament, va anar adquirint també usos industrials. Dins la ciutat es dividia en diferents recs urbans, amb cinc artèries principals que discorrien pels principals carrers i altres recs secundaris.

110

dràulica, la implementació del regadiu s’hauria fet d’una manera unes 372 ha, una superfície molt considerable per l’època. Al segle XVIII, en base a dades ja contrastades documentalment, l’àrea irrigada s’estima en unes 853 ha. A mitjans del segle XIX s’assoleix la superfície màxima gràcies a la construcció d’un nou braçal a la zona del Poal, que va permetre arribar fins a les 1.145 ha de regadiu. Pel que fa als usos més industrials, aquests van tenir un gran augment a la segona meitat del segle XIX a partir de l’aprofitament hidràulic del torrent de Sant Ignasi i d’altres torrents menors que es nodrien amb aigua de la Sèquia (Figura 2). En l’àmbit urbà, als segles XVII i sobretot XVIII es va produir un progressiu embrutiment de les aigües dels recs. És significatiu que els termes rec o aqüeducte tendeixen a substituir-se pel de claveguera. Originàriament descoberts, els recs urbans comencen a cobrir-se en aquesta època, i al segle XIX són la base de la moderna xarxa de clavegueres. Així mateix, la construcció el

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

i educatiu, amb una vocació susceptible també d’aprofitament turístic. Es volia que el visitant pogués descobrir un territori amb un ric patrimoni i amb històries llegendàries; per això s’han instal•lat a l’entorn del canal uns equipaments bàsics que faciliten la visita i la interpretació dels llocs més interessants. Però el Parc de la Sèquia és més que una simple ruta. A banda del propi canal, disposa de diferents equipaments, com són el Centre de visitants Infosequia, el Centre de l’Aigua de Can Font, el Museu de la Tècnica de Manresa i la casa de la Culla. Pel que fa al canal pròpiament, la seva gestió i el manteniment els realitzen la Junta de la Sèquia de Manresa, mentre que el Parc de la Sèquia és l’entitat encarregada de donar a conèixer el canal medieval, fomentar la seva visita així com difondre’n els elements patrimonials. Es tracta d’una ruta lineal, de 26 km de recorregut, que transcorre per cinc municipis (Balsareny, Sallent, Sant Fruitós, Santpedor i Manresa) amb un desnivell total de només 10 metres. El seu recorregut travessa diversos aqüeductes, 71 pontarrons i un parell de mines. A més, fa de corredor ecològic que permet la circulació de les espècies d’àrees naturals cap a les zones humides (Figura 4). Figura 4

1865 d’uns grans dipòsits (els Dipòsits Vells) que emmagatzemaven l’aigua de la Sèquia va permetre per primera vegada el subministrament d’aigua corrent a les cases (Figura 3). Al llarg del segle XX l’àrea de regadiu va patir un procés gradual de pèrdua de superfície conreada, motivada sobretot per l’expansió urbana i la proliferació d’infraestructures viàries i industrials. D’altra banda, en els últims anys es constata una degradació de l’espai agrícola del regadiu, de manera que pràcticament ha quedat com una activitat força residual o de lleure.

El Parc de l’Agulla és el parc més gran del Bages i un dels llocs d’esbarjo més visitats. El Parc de la Sèquia s’encarrega de regular les activitats i els usos del parc, mentre que les feines de manteniment van a càrrec de la Junta de la Sèquia. Des de 1974 el llac emmagatzema l’aigua que hi desemboca la Sèquia, i funciona com una reserva per a la ciutat de Manresa i altres poblacions. Té uns 200 milions de litres de capacitat. Adjunt ofereix un parc de 6 hectàrees amb més de 600 arbres de 20 espècies diferents, a més d’àmplies zones de gespa i espais per al joc infantil. El Centre de Visitants Infosequia fou el primer equipament que es va crear, el 2004, per tal de donar a conèixer el projecte.

EL PARC DE LA SÈQUIA, UN PROJECTE TURÍSTIC I CULTURAL ENTORN DEL CANAL MEDIEVAL El Parc de la Sèquia de Manresa va néixer com una iniciativa per potenciar els valors que representen la Sèquia i l’aigua, i amb el propòsit de convertir aquest canal en un espai de cultura, lúdic

La seva funció principal és ser la porta d’entrada i un punt d’informació pensat per ajudar el visitant a descobrir tot el que pot trobar en el territori proper a la Sèquia. Des d’aquí s’organitzen cicles de caminades de primavera i de tardor, així com sortides nocturnes que fins al moment han tingut força èxit. A més, ofereix un servei didàctic de descoberta i aprenentatge de l’entorn. El Centre de l’Aigua de Can Font fou creat el 2006 i engloba

111

De la sèquia de Manresa al Parc de la sèquia: un passeig per 600 anys d’història. Evolució i usos d’un canal medieval en funcionament

una masia d’origen medieval, un parc i una capella. És un centre didàctic destinat a aprofundir en la cultura de l’aigua. Actualment hi passen uns 3.000 escolars a l’any. La seva activitat és principalment educativa, però també compta amb exposicions i un arxiu-biblioteca obert a qui vulgui conèixer temes relatius al món de l’aigua. És la seu de la Fundació. El Museu de la Tècnica de Manresa és situat en el monumental edifici dels Dipòsits Vells i també forma part del Parc de la Sèquia. Actualment disposa de dues mostres: La Sèquia i l’Aigua (dedicada al canal) i La cinteria (centrada en els teixits estrets). Aquest espai també s’utilitza per a actes i esdeveniments en règim de lloguer. La Casa de la Culla fou una de les masies més importants de Manresa. És propietat de l’Ajuntament i gestionada pel Parc de la Sèquia. Ofereix diferents serveis, ja que és la seu del Camp d’Aprenentatge del Bages, que és un servei educatiu del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya orientat a la interpretació del medi natural, social i cultural dirigit al públic escolar, i també de la Denominació d’Origen Pla de Bages, que és una de les més petites de Catalunya però amb uns nivells de qualitat i reconeixement molt consolidats. La Fundació Aigües de Manresa – Junta de la Sèquia treballa amb diversos projectes que s’emmarquen dins dels seus objectius: - Treballar amb el territori, buscar sinergies i unir esforços, crear xarxa amb els agents i entitats amb fins similars. - Fomentar l’estudi i divulgació de la cultura de l’aigua. - Preservar el patrimoni industrial. - Supervisar la conservació i preservació de l’entorn natural del canal i del seu regadiu. - Treballar en la creació de nous productes per aconseguir nous visitants i generar recursos. - Potenciar les activitats d’oci a l’aire lliure per atraure nous visitants. - Seguir treballant per la cohesió del propi projecte del Parc de la Sèquia. Fidels a aquests objectius hem aconseguit fins ara una evolució molt positiva dels visitants. Com diu l’eslògan del Parc, “L’aigua és el camí”, i des d’aquesta premissa seguim posant en valor el

112

Figura 5

canal medieval de la Sèquia de Manresa i convidem els visitants a fer un passeig per aquests 600 anys d’història (Figura 5). Bibliografia PIÑERO SUBIRANA, Jordi i altres (2010). La Sèquia de Manresa. Estudi històric i documentació del patrimoni associat a un canal d’origen medieval. Ajuntament de Manresa, amb l’ajut de AGAUR (Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca). Treball inèdit que ha estat la base de la part històrica de la present comunicació. PIÑERO, Jordi (2014). “La Sèquia de Manresa: un canal d’irrigació construït al segle XIV per iniciativa del Consell de la ciutat”, La ciutat medieval i arqueologia. VI Curs Internacional d’Arqueologia medieval, Lleida, 2014, Pagès Editors, p. 407-432.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Camins d’aigua: sistema de reg a les hortes termals Elena Albareda-Fernández1 i Marta Serra-Permanyer2 Arquitectes Sòcies fundadores de la Cíclica Arquitectura sccl. i professores associades del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori (1) i del Departament de Teoria i Història de l’Arquitectura (2) de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Resum A les hortes de regadiu, la pèrdua de sentiment de comunitat juntament amb la contaminació dels aqüífers i la degradació ambiental i física del paisatge són conseqüències del creixement demogràfic i urbà propis del darrer segle. Les Hortes de Baix en són un exemple, en una zona d’hortes patrimonials d’autoconsum d’origen romà, amb reg d’aigües termals i residuals urbanes. La intervenció pren com a objectiu garantir l’abastiment d’aigües de bona qualitat i en suficient quantitat. Partint de la comprensió de la gestió tradicional de l’aigua com a patrimoni, el projecte recupera també la capacitat productiva i proactiva del ciutadà urbà. Paraules clau: Metabolisme urbà, paisatge productiu, comunitat, agricultura de regadiu. Resumen En las huertas de regadío, la pérdida de sentimiento de comunidad junto con la contaminación de los acuíferos y la degradación ambiental y física del paisaje son consecuencias del crecimiento demográfico y urbano propios del último siglo. Las “Hortes de Baix” (Huertas de Abajo) son un ejemplo de ello, en una zona de huertas patrimoniales de autoconsumo de origen romano, con riego de aguas termales y residuales urbanas. La intervención toma como objetivo garantizar el abastecimiento de aguas de buena calidad y en suficiente cantidad. Partiendo de la comprensión de la gestión tradicional del agua como patrimonio, el proyecto recupera también la capacidad productiva y proactiva del ciudadano urbano. Palabras clave: Metabolismo urbano, paisaje productivo, comunidad, agricultura de regadío Abstract In irrigated vegetable gardens, the loss of community feeling together with aquifer pollution and environmental and physical degradation of the landscape are consequences of the demographic and urban growth of the last century. The Hortes de Baix (Lower vegetable gardens) are an example of this, in an area of heritage gardens of self-consumption of Roman origin, with irrigation from urban hot springs and wastewater. The intervention aims to ensure a sufficient supply of good quality water. Based on the understanding of traditional water management as heritage, the project also recovers the productive and proactive capacity of the urban citizen. Keywords: Urban metabolism, productive landscape, community, irrigated agriculture

Les Hortes Termals es situen a Caldes de Montbui, vil·la que

de Caldes ja eren conegudes per la seva qualitat productiva en

dóna nom a un dels afluents del riu Besòs, la Riera de Caldes.

conreu d’aliments degut a l’ús d’excedents d’aigües termals que

Caldes rep per una banda les aigües de la conca de la serrala-

feia possible el reg regular fins i tot en èpoques de sequera.

da Pre-Litoral i per l’altra les aigües termals, concretament les mineromedicinals més calentes de tota la península ibèrica a 74ºC. Des de l’època romana bona part de les terres de la conca

113

Camins d’aigua: sistema de reg a les hortes termals

DETONANTS, DEL CONFLICTE A L’OPORTUNITAT

avui dia un recurs social, un patrimoni cultural, i el cas de Caldes

L’aigua és la vida, i els paisatges generats per la seva gestió so-

Naredo i Valero (1999) van demostrar que el creixement dels

cial i productiva són la seva expressió espacial al llarg del temps. A la ciutat tradicional, l’aigua vehiculava la major part de les activitats urbanes i periurbanes, fet que va permetre entendre la ciutat en relació amb el seu territori. Tal com apuntava E.A. Wrigley (1987), aquesta relació es basa en un model productiu orgànic on els ciutadans juguen un paper actiu com a usuaris de l’aigua a través de les pràctiques quotidianes d’autogestió i producció, adaptant l’ús d’aquest recurs a la seva disponibilitat en el territori. L’aigua, que abans era un bé públic ja que els ciutadans sabien com gestionar-la, constituïa i segueix suposant

és un exemple que ho il·lustra clarament.

sistemes urbans i la seva desconnexió amb el territori han condicionat la nostra relació amb l’aigua des de la revolució industrial. La seva gestió ha derivat d’un model en què les comunitats l’utilitzaven de manera directa, a un model municipal i de privatització del recurs (Guardia et al. 2011). Això va provocar una desconnexió entre l’aigua i els usuaris, uns usuaris que, juntament amb el desenvolupament econòmic, han anat progressivament adoptant un paper passiu i essent còmplices del pas d’un model de gestió a un sistema basat en la demanda. Així, les infraestructures tradicionals es van anar tornant obsoletes i van

Figura 1. Antic torrent Marquès, actual sèquia Marquès. Autoria: Jose Romero / Tostoneone

114

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

caure en un procés d’oblit. L’aigua ha estat “robada” de la comunitat, una comunitat que ha perdut la capacitat d’agenciament i afectada per la pèrdua de sentit de la comunitat (Hardy i Ward 1984). Tanmateix, si entenem la gestió de l’aigua des d’un punt de vista sistèmic i integrat, és possible llegir la gestió tradicional com a patrimoni immaterial i aquest és el principi d’intervenció a Caldes de Montbui.

MARC DE TREBALL L’emplaçament del projecte se situa en una franja que limita amb el nucli antic i la riera, anomenada Hortes de Baix. Es tracta d’un paisatge històric de regadiu format per 3,7ha. Aquest espai ha patit la progressiva degradació ambiental i social gradual del seu paisatge, un procés propi dels paisatges periurbans del segle XX i que aquí s’explica principalment per la contaminació de

Figura 2. Sessions participades amb la comunitat d’hortolans. Autoria: Jose Romero / Tostoneone

l’aigua d’un antic torrent, el Torrent Marquès, que subministra el sistema de reg, la manca de seguretat en l’accessibilitat a l’espai i la fragilitat de la comunitat de regants. El principal conflicte a resoldre va ser el flux continu d’aigües residuals de tot el centre del poble cap a la sèquia principal, és a dir, l’antic torrent,

ESTRATÈGIES D’ACTUACIÓ D’entrada el concepte de metabolisme urbà ens va ser molt

que subministra aigua als horts i a la riera de Caldes (Figura 1).

útil per determinar objectius, orientar la metodologia de treball

L’interès per part d’hortolans de promoure el cultiu ecològic va

un dels principals referents és Enric Tello1. L’autor reconeix el

ajudar a fer evident el flux d’aigües negres als horts, i juntament amb els riscos associats a la mala accessibilitat, es va activar la voluntat de l’Ajuntament a l’hora de millorar el subministrament d’aigua, la seva gestió i l’accés peatonal a l’àmbit. L’Ajuntament va promoure l’encàrrec d’un projecte executiu i d’obra per canalitzar el flux obert d’aigües residuals, principal missió a revertir, i facilitar l’accés als horts i a la vegada que abastir d’aigua neta

i assegurar uns bons resultats projectuals. A nivell metabòlic, potencial d’una unitat de paisatge específica, el mosaic agro-forestal del paisatge tradicional del Vallès, el territori on es troba el nostre projecte. Afirma que aquest mosaic és una bona manera d’augmentar la biodiversitat i la continuïtat d’aquest tipus d’ecosistemes que combina la producció i la conservació com a franja entre el bosc i el teixit urbà. També explica que el paisatge és l’expressió territorial del metabolisme que qualsevol societat

l’àmbit hortícola.

manté amb els sistemes naturals que la sustenten (Tello 2006)

Per donar-hi resposta, vam proposar treballar des de tres es-

Com que les hortes es troben dins d’aquest mosaic de paisatge

tratègies complementàries, sempre tenint present la visió metabòlica del paisatge: recuperar el paisatge hortícola privat com a nou espai públic que fomenta l’autosuficiència alimentària;

i aquest és el nostre punt de partida per entendre el context. agro-forestal, treballarem per tancar tots els cicles del seu metabolisme, principalment el cicle de l’aigua, el cicle de la matèria i el cicle de l’energia tal com passava antigament.

co-dissenyar el procés amb la comunitat de reg i els grups d’interès; i reconèixer el valor clau de la gestió tradicional de l’aigua com a patrimoni tangible i intangible. 1. Enric Tello és catedràtic historiador d’economia agrària per la Universitat de Barcelona.

115

Camins d’aigua: sistema de reg a les hortes termals

Una segona estratègia és tractar el cicle de l’aigua en la seva dimensió territorial. Prenent la visió urbana del geògraf anarquista Élisee Reclus, reconeixem la necessitat d’identificar les pràctiques culturals al voltant de l’aigua derivades de l’escala de territori. El seu llibre Histoire d’une ruisseau (1869) mostra totes les etapes en què l’aigua juga un paper clau per a les activitats de la societat. En conseqüència, cal investigar més enllà del context dels propis horts, explorar la conca hídrica i el seu potencial d’abastiment, i identificar el cicle funcional de l’aigua a través de rius, canals, molins antics, safarejos existents i sèquies al llarg del riu que rega aquests horts. Una altra estratègia és el valor històric de l’aigua i per això ens referim a Pietro Laureano2. L’autor ens permet comprendre la gestió tradicional de l’aigua des d’un punt de vista sistèmic i sobretot com a patrimoni immaterial. Amb ell identifiquem la dimensió material de les hortes com a patrimoni on el coneixement tradicional i la seva representació física, cultural, social i econòmica permeten gestionar els recursos de manera orgànica. Això significa que els horts es poden entendre com si fossin un oasi, un model clau per transformar el nostre metabolisme social urbà. I finalment l’estratègia del treball comunitari. Patrick Geddes va

ELS OBJECTIUS I LA METODOLOGIA Vam proposar reconèixer el valor clau de la gestió tradicional de l’aigua com un patrimoni tangible i a la vegada intangible, recuperant pràctiques quotidianes de la comunitat per permetre la reinterpretació d’aquest patrimoni social com a via cap a la transformació sostenible de l’espai (WCED 1987). Des de la comprensió del paisatge com a percepció sociocultural del territori (Roger 2000) es recuperen les pràctiques tradicionals de gestió de l’aigua (com ara els torns de reg), possibilitant així la transformació dels marcs perceptius necessaris. Un dels principals objectius va consistir en un pla de reactivació de la comunitat d’hortolans per tal de consolidar la seva estructura, representació i compromís per gestionar de manera eficient el recurs d’aigua termal. En aquest sentit, la comunitat de regants es va consolidar en una associació que avui gestiona col·lectivament els recursos de les hortes. Un segon objectiu va ser promoure un disseny urbà sostenible des de la comprensió de la gestió tradicional dels recursos, utilitzant els coneixements sobre l’aigua termal i les possibilitats tècniques actuals d’utilitzar-lo per al reg. Per això vam reutilitzar els excedents d’aigua termal dels balnearis, mobilitzada per gravetat i separant les diferents qualitats de l’aigua.

desenvolupar el concepte de ciència cívica, una tècnica observacional per analitzar el medi des d’una mirada social. A més, va explorar el que va anomenar la cirurgia conservadora, una forma d’intervenir intentant respectar el context al màxim. Per això, hem treballat des de l’observació participada per diagnosticar amb profunditat els actors implicats i les seves pràctiques, tal com s’observa a la figura 2 il·lustrativa d’una sèrie de trobades amb la comunitat d’hortolans.

2. Pietro Laureano és arquitecte consultor de la UNESCO autor de publicacions com La piramide rovesciata. Il modello dell’oasi per il pianeta terra (1995) i Atlante d’acqua. Conoscenze tradizionali per la lotta alla desertificazione (2001).

116

Figura 3. Bassa d’acumulació oscil·lant i depuradora. Autoria: Adrià Goula Photo

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 4. Passera de fusta sobre sèquia Marquès. Autoria: Adrià Goula Photo

EL PLA DE MICRO-INTERVENCIONS

va permetre el pas del col·lector i la circulació d’aigua termal pro-

El resultat del procés participatiu prenia forma en un pla basat

també en una nova passera per millorar l’accés a la zona, tot

en diferents micro-intervencions interdependents desenvolupades en dues etapes: primera, la gestió sostenible del sistema de reg; segona, la millora de l’accessibilitat. Els diversos actors implicats vam recuperar l’excedent d’aigua de balnearis garan-

cedent del sobreeixidor de la bassa. La sèquia es va convertir respectant les traces dels murs de pedra propis del lloc (Figura 4). Es va potenciar la incorporació de granit, toves manuals, comportes, malles de filferro i salze viu, elements característics del paisatge hortícola calderí.

tint un subministrament d’aigua neta. Per això, es va construir una nova bassa pública per acumular i refredar les aigües termals, incorporant un sistema pilot de fitodepuració amb plantes macròfites plantades en jardineres flotants, podent així absorbir la matèria orgànica residual sense alterar la condició oscil·lant de l’aigua de la bassa (Figura 3). A partir d’aquí, es manté i recicla el sistema de reg existent per proporcionar els torns de reg per inundació operats només per gravetat, evitant la introducció de qualsevol dispositiu mecanitzat nou. Les aigües residuals es van canalitzar al clavegueram i la sèquia principal, l’antic torrent,

L’AVALUACIÓ I IMPACTE El projecte permet ser avaluat a tres nivells. Primer, a nivell polític. Vam poder comptar amb un govern compromès amb el procés participatiu i amb la resignificació d’aquest paisatge, i això, sumat a l’apoderament de l’associació d’hortolans compromesa a la transferència de coneixement, al control intern normatiu i a la comunicació amb l’ajuntament promotor. Segon, el nivell pro-

117

Camins d’aigua: sistema de reg a les hortes termals

Figura 5. Les Hortes de Baix de Caldes de Montbui, 2015. Autoria: Adrià Goula Photo

ductiu. L’obtenció d’aigua neta permet el cultiu ecològic i dobla els torns de reg en èpoques d’aigua suficient. I tercer, a nivell cívic. Les hortes es converteixen en un espai públic obert, visible de nou, que promou el reconeixement, la inclusió i la pedagogia de la tradició hortícola. Tal com s’observa a la figura 5, les hortes termals esdevenen un nou jardí productiu per al poble, un antic darrera que es converteix en un rebost davanter que és alhora un passeig i nova ruta de reconeixement a través del paisatge productiu periurbà tant característic de la plana vallesana.

118

Bibliografia Guàrdia, M. et al. La revolució de l’aigua a Barcelona. De la Ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: MUHBA, Ajuntament de Barcelona, 2011. Hardy, Dennis, i Colin Ward. Arcadia for all: the legacy of a makeshift landscape. London: Mansell, 1984. Naredo, Jose Manuel, i Antonio Valero. Desarrollo económico y deterioro ecológico. Madrid: Argentaria Visor, 1999. Reclus, Élisée. El arroyo. Valencia: Media Vaca, 2001 [1869]. Roger, Alain. Breu tractat del paisatge, Barcelona: La Campana, 2000. Tello, Enric. “La Transformación del territorio, antes y después de 1950: un lugar de encuentro transdisciplinar para el estudio del paisaje.” AREAS. Revista Internacional de Ciencias Sociales, nº 25 (2006): 5-11. W.C.E.D. World Commission on Environment and Development. Our Common Future. Oxford: Oxford University Press, 1987. Wrigley, Edward Anthony. People, Cities and Wealth: The Transformation of Traditional Society. Oxford: Blackwell, 1987.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Manteniendo estilos. Canales de Urgel Miguel Varea Casado Ingeniero Civil y Máster en Gestión Medioambiental Gerente y Director Técnico de la Comunidad General de Regantes de los Canales de Urgel

Resumen El Canal de Urgel es un sistema hidráulico destinado al riego, abastecimiento y otros usos, y su puesta en servicio data de 1862. Situado al sur de la provincia de Lleida. Atiende a 70.000 Has de riego, 100 municipios y 56 polígonos industriales, podríamos afirmar que afecta al 90% del PIB en la zona de influencia. Este sistema inicialmente de promoción privada es gestionado desde 1965 por la Comunidad General de Regantes de los Canales de Urgel y Colectividades de Regantes en régimen de “derecho útil”. El paso del tiempo ha generado necesidades distintas, crecimiento de las demandas y máximo rigor en los procedimientos. Las consecuencias de esta evolución hacen necesaria la actualización continua de las infraestructuras, haciendo hincapié en elementos deteriorados, obsoletos o inadecuados, limitantes de la eficiencia del sistema. Ante el proceso de renovación de estructuras hidráulicas y/o arquitectónicas de valor patrimonial caben distintas opciones como son: - Mantener la fisonomía original, dándole las funcionalidades que requiere una moderna explotación. - Construir nuevos elementos que sustituyan a todos los efectos los anteriores, con nuevos diseños y dotados de la tecnología necesaria. La Comunidad ha optado por el criterio de “mantener estilos” y como paradigma contemplamos: - Motorización, automatización de las compuertas del origen del Canal Principal. - Reparación y reconstrucción parcial del túnel de Montclar. - Adecuación del Pont de Ferro a las demandas de caudales. - Restauración de la sede de la Comunidad (Casa Canal). Palabras clave: Canal de Urgel, sistema hidráulico, actualización de infraestructuras, mantener estilos, Pont de Ferro, túnel de Montclar, Casa Canal, Comunidad General de Regantes de los Canales de Urgel y Colectividades de Regantes. Resum El Canal d’Urgell és un sistema hidràulic destinat al reg, proveïment i altres usos, i la seva posada en servei data de 1862. Situat al sud de la província de Lleida. Proveeix a 70.000 Ha de reg, 100 municipis i 56 polígons industrials, podríem afirmar que afecta el 90% del PIB a la zona d’influència. Aquest sistema inicialment de promoció privada és gestionat des de 1965 per la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell i Col•lectivitats de Regants en règim de “dret útil”. El pas del temps ha generat necessitats diferents, creixement de les demandes i màxim rigor en els procediments. Les conseqüències d’aquesta evolució fan necessària l’actualització contínua de les infraestructures, posant l’accent en elements deteriorats, obsolets o inadequats, limitants de l’eficiència del sistema. Davant el procés de renovació d’estructures hidràuliques i/o arquitectòniques de valor patrimonial caben diferents opcions, com són: - Mantenir la fesomia original, donant-li les funcionalitats que requereix una moderna explotació. - Construir nous elements que substitueixin a tots els efectes els anteriors, amb nous dissenys i dotats de la tecnologia necessària. La Comunitat ha optat pel criteri de “mantenir estils” i com a paradigma contemplem: - Motorització, automatització de les comportes de l’origen del Canal Principal. - Reparació i reconstrucció parcial del túnel de Montclar. - Adequació del Pont de Ferro a les demandes de cabals. - Restauració de la seu de la Comunitat (Casa Canal). Paraules clau: Canal d’Urgell, sistema hidràulic, actualització d’infraestructures, mantenir estils, Pont de Ferro, túnel de Montclar, Casa Canal, Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell i Col•lectivitats de Regants.

119

Manteniendo estilos. Canales de Urgel

Abstract The Urgell Canal is a hydraulic system intended for irrigation, supply and other uses, and its commissioning dates from 1862. Located in the south of the province of Lleida. Serving 70,000 Ha for irrigation, 100 municipalities and 56 industrial estates, we could say that it affects 90% of GDP in the catchment area. This system initially of private promotion has been managed since 1965 by the Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell i Col•lectivitats de Regants (General Community of Irrigators of the Urgell Canal and Irrigators Collectives) under a “useful right”. The passage of time has generated different needs, growth of demands and maximum rigor in procedures, the consequences of this evolution make it necessary to continuously update the infrastructures, emphasizing elements which are deteriorated, obsolete or inadequate, limiting the efficiency of the system. In the process of renovation of hydraulic and / or architectural structures of heritage value, there are different options such as: - Maintain the original physiognomy, giving the functionality that a modern exploitation requires. - Build new elements that replace the previous ones, with new designs and equipped with the necessary technology. The Community has chosen the criterion of “maintaining styles” and as a paradigm we consider: - Motorization, automation of the original gates of the Main Channel. - Partial repair and reconstruction of the Montclar tunnel. - Adaptation of the Pont de Ferro to the demands of flow rates. - Restoration of the Community headquarters (Casa Canal). Keywords: Urgell Canal, hydraulic system, infrastructure update, maintaining styles, Pont de Ferro, Montclar tunnel, Casa Canal, Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell i Col•lectivitats de Regants .

Figura 1

INTRODUCCIÓN Es ilusionante tener la ocasión de explicar realidades o realizaciones del mundo del regadío en un foro como el de estas Jornadas Internacionales sobre la Intervención en el patrimonio Arquitectónico: Caminos del Agua. Restauración y uso del patrimonio hidráulico que organiza el Colegio de Arquitectos de Catalunya. Comprobar que un auditorio de marcado carácter urbano muestre interés por el regadío, y su patrimonio arquitectónico, así como las fórmulas y actitudes para conservarlo y adecuarlo a nuevas necesidades de gestión del agua, entendiendo que las estructuras de transporte son auténticos caminos antropológicos de agua. (Figura 1)

CANAL DE URGELL A modo de paradigma reportaremos algunos casos emblemáticos y los criterios que han conducido a estas actuaciones y resultados. Como cuestión previa, es importante conocer someramente la realidad de los Canales de Urgel, y sus orígenes en 1862.

120

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Fueron construidos por la empresa Girona hermanos, Clavé y

dades derivadas de los cultivos, tecnología, cambio climático y

Cia, traspasaron la concesión y gestión a la Sociedad Anónima

otros tantos, etc. hacen que los modelos de gestión actuales,

Canal de Urgel. El Ingeniero director de las obras fue Don Do-

aun conservando muchos de los objetivos iniciales, “Poner a

mingo Cardenal Gallastegui.

disposición del usuario la cantidad de agua que necesite en el momento adecuado”, difieren sustancialmente de los de 1965

En 1965 cumplido el plazo de concesión se otorgó un nuevo pe-

y por supuesto de los de 1862. En resumen, el paso del tiempo

riodo a la Comunidad General de Regantes de los Canales de

ha generado crecimiento de las demandas, mayor precisión en

Urgel en régimen de derecho útil.

los tiempos y máximo rigor en los procesos. En consecuencia, adecuación o renovación continua de las infraestructuras y los

Los Canales de Urgel cuentan con una red principal de 325 km

recursos de gestión tecnológicos, domóticos, informáticos, etc.

entre el Canal Principal, Canal Auxiliar y 4 Acequias Principales.

haciendo hincapié en los elementos deteriorados, obsoletos o

Se estima en 6.000 km su red secundaria.Riega una superficie

inadecuados, limitantes de la eficiencia del sistema.

de 70.000 ha y abastece a unas 100 poblaciones con un total de unos 120.000 habitantes, 56 polígonos industriales y varias

Ante el proceso de renovación de estructuras hidráulicas y/o

cabañas ganaderas. Estos canales afectan al 80/90% del PIB

arquitectónicas, de indudable valor patrimonial, entre otras

de la zona.

opciones la Comunidad ha optado por el criterio de “mantener estilos” conservando las fisonomías originales, dotándolas de

La evolución genera necesidades distintas. Es evidente que

las funcionalidades que requiere la explotación actual y su pro-

las características reservas y modulación de recursos, necesi-

yección futura.

Figura 2

121

Manteniendo estilos. Canales de Urgel

En el 2002 se planeó adecuar las características de esta instalación a los requerimientos y futuros de una explotación moderna del canal aplicando las mejores tecnologías, mecánicas y electrónicas, conservando el estilo “decimonónico” característico con capacidad de recoger las innovaciones que nos depare el futuro. Ejecutado el proyecto, tenemos un sistema robotizado con controles que reaccionan ante las demandas de los usuarios, flujos del río, consignas de seguridad, etc. Hoy se dispone de instalaciones acordes con las necesidades del siglo XXI sin perder el “glamour” el siglo XIX. (Figura 3)

Figura 3

Desarrollaremos cuatro casos que podrían considerarse ejemplos de las actuaciones de la Comunidad en estructuras arquitectónicas patrimoniales de indudable carácter emblemático. (Figura 2)

COMPUERTAS ORIGEN CANAL PRINCIPAL Si bien las compuertas de origen no corresponden estrictamente a las primigenias, emplazadas en el origen del túnel de la Llenguadera y destruidas por una riada en los inicios del canal, son de la misma época y características semejantes. La casa de origen forma parte de un conjunto que comprende el azud de derivación, aliviadero, descarga y las compuertas de inicio que regulan la entrada de agua al canal, estas últimas están enclavadas en un edificio que como el resto de los elementos estructurales y operativos reúne las características peculiares de la arquitectura industrial del siglo XIX. La maquinaria que conforma las compuertas y los mecanismos de control confiaban la mayoría de sus maniobras al esfuerzo humano y la evaluación de situaciones, a la interpretación, en ocasiones subjetivas, de los responsables de la explotación.

122

Figura 4

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

TÚNEL DE MONTCLAR

Los objetivos no son otros que:

El túnel de Montclar es sin duda la estructura más emblemática

tar las solicitaciones internas y externas a las que está some-

del canal de Urgel, lo es tanto por su importancia como obra civil como por su funcionalidad. Con los 5 km de longitud, fue en su momento el túnel hidráulico más largo de Europa y su función, permeabilizar la sierra de Almenara, permitir que el agua del Pirineo abastezca y riegue los territorios adscritos a la zona regable del canal de Urgel. En síntesis, el túnel de Montclar es la puerta de entrada a lo que hoy se considera una de las zonas

- Construir una estructura de resistencia adecuada para soportida la sección. - Una vez concluidos los trabajos, en los tramos de refuerzo su aspecto será semejante al del resto del túnel. En esquema los trabajos consisten: - Demolición de la zona dañada, franjas de avance a 1 m en solera, hastiales y bóveda.

rurales y agrícolas de prosperidad consolidada.

- Establecimiento de anillos, cerchas en toda la periferia de la

La transcripción de la construcción con características técnicas

tente, la separación de estos elementos es de 0,70 m a 1 m en

basadas en proceso, dificultades y otros datos, darían pie a un tratado, pero para la comunicación que nos ocupa consideramos suficiente reseñar: - Periodo de construcción entre 1853 y 1861 - Método de excavación belga con 13 chimeneas - Apunte geológico: Arcillas expansivas y yesos incluso en versión petrificada y falla. - Tipo sección y superficie (plano adjunto) - Tipo revestimiento: Mampostería concertada con mortero, de 40 cm de espesor en solera. Hastiales y bóveda. - Pendiente media: 0,1%

sección y de perfil. Máximos responsables de la capacidad resisfunción de la naturaleza del terreno. - Interconexión de cerchas mediante chapas Bernold, distribuidoras del esfuerzo. - Relleno espacio terreno natural / chapa, con hormigón en masa, resistente a los sulfatos. - Relleno de la cara externa, espesor de la cercha con hormigón y la vista “forrada” de mampostería análoga al conjunto. En el momento de redactar esta ponencia falta concluir un tramo del revestimiento de la bóveda, si bien las obras están interrumpidas hasta que finalice la campaña de riego. (Figura 4)

- Capacidad de transporte: superior a 40 m3/s Este último dato es crucial, ya que corresponde a las necesidades a largo plazo, incluso con las demandas de un proceso de modernización. El paso del tiempo, el paso del agua y la presión exterior han provocado alteraciones de la sección, agrietamientos y roturas localizadas que se han atendido adecuadamente, si bien en un sector de unos 100 m en la parte central del túnel es necesario un refuerzo sustancial ante el riesgo de colapso de la estructura. Con el criterio de conservación de estilos para la reposición y refuerzo. Se ha recurrido a métodos mineros que permiten abordar los objetivos teniendo en cuenta las características de la explotación, que obligaba a interrumpir los trabajos para tener el túnel apto al paso de agua una semana de cada cuatro, para el abastecimiento de las poblaciones (octubre – marzo), además la campaña de riego (marzo – octubre).

PONT DE FERRO Lo que ha llegado a nuestros días como Pont de Ferro es una estructura metálica construida en 1876, que se alza en el cauce del río Sió en las proximidades de Agramunt, construida por “La Maquinista Terrestre y Marítima”, que substituye a la obra original de 1857, que fue destruida por la riada de Santa Tecla en septiembre de 1874. Esta estructura de innegable interés histórico reúne unas características y peculiaridades que es preciso destacar: La cimentación la dejaremos al margen de esta exposición, basta reseñar que son pilotes apoyados en el sustrato resistente, con capacidad y conservación adecuada para acoger la estructura a la que estaban destinados y posibles ampliaciones.

123

Manteniendo estilos. Canales de Urgel

Figura 5

La sección del acueducto la conforma un doble cajón de 2 x

por lámina libre.

3,65 m. El agua en su interior discurría confinada (sifón) y en las

- Recrecimiento de los paños verticales en 1m de altura, aumen-

mejores condiciones su capacidad de transporte no superaba

tando en consecuencia la superficie de transporte, que permita

los 25 m3/s.

conseguir los objetivos de caudal deseados. - Completan el proceso constructivo los refuerzos que garanti-

Uno de los usos del Canal de Urgel era el transporte de troncos,

cen la estabilidad de la estructura ante las nuevas solicitacio-

a tal efecto en la parte superior del Pont de Ferro habilitaron

nes, tanto en paramentos verticales como en solera y cumbrera.

un canalizo trabajando en lámina libre y que hacía posible esta

- Forman parte de la mejora los nuevos mecanismos de control

función.

y maniobra necesarios para la gestión y seguridad del conjunto.

Atendiendo a la morfología y su historia el Pont de Ferro es una

La comparación de imágenes antes y después evidencia la simi-

estructura muy apreciada por la población de Agramunt, que

litud de estilos que se pretendía deseable para consenso social.

de alguna forma la tienen socialmente interiorizada, habiéndola

(Figura 5)

declarado de interés local. De lo expuesto asumimos que: - Las necesidades actuales del Canal de Urgel son de 37 m3/s,

SEDE DE LA COMUNIDAD GENERAL DE REGANTES DE LOS CANALES DE URGEL

mientras que la capacidad de transporte del Pont de Ferro está limitada a 25 m3/s y que limita formalmente el desarrollo futuro y

La “Casa Canal”, como se la conoce en el territorio, es un edificio

cualquier forma de modernización.

industrial que se construyó con el inicio del canal, es decir, que

- Las características de la nueva obra de fábrica, además de

originalmente data de 1850. Es importante destacar sus fun-

conseguir los objetivos de capacidad, su fisonomía debe ser

ciones iniciales para poder establecer sus características más

acorde con la obra histórica, mejor si conserva elementos es-

relevantes.

tructurales originales. Con estas premisas se abordó la sustitución del Pont de Ferro

En sus orígenes, la Sociedad Canal percibía los estipendios por

de la Maquinista, modificando su estructura según describimos:

el suministro de agua para riego en especie, se les compensaba

- Se conserva básicamente el cuerpo del acueducto, si bien se

con 1/9 de los frutos de la cosecha, que se procesaban y alma-

modifica la fórmula de trabajo de régimen hidráulico confinado

cenaban en las instalaciones de la Sociedad.

124

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

En consecuencia y como conclusión, el edificio era un compendio de almacenes, talleres, oficinas, gabinete técnico y viviendas del personal a cargo de la factoría. Con los cambios de cometido y fórmulas de gestión, la casa canal ha ido evolucionando y ha sido sometida a distintas remodelaciones hasta nuestros días; hoy acoge el Museo del Agua y las oficinas administrativas y técnicas, salas de reuniones y conferencias, etc. En esta última fase, desarrollada en 4 etapas de remodelación y restauración, que comenzó en 2002 y concluyó en 2015, se ha dotado a la casa de una funcionalidad y decoración acorde con la estética más avanzada, estableciendo los más modernos servicios que permitan el control y gestión de la totalidad de la superficie regada y las estructuras de los canales de Urgel desde las instalaciones. La descripción comparada minuciosa de las obras llevadas a cabo en esta reforma integral sería prolija, basta decir, que se ha pretendido y conseguido en muchos casos mantener las características originales, resaltando valores estructurales en ocasiones vinculados a la arquitectura más representativa de la sociedad rural de la época, marcos de piedra, bóvedas de “volta catalana”, vigas de madera vistas, etc. Sin renunciar al objetivo de armonizar un edificio de gestión acorde con los requisitos actuales y con el legado de los fundadores del Canal de Urgel. (Figura 6)

CONCLUSIÓN Consciente de la dificultad de transmitir el espíritu de las reformas descritas, aun a pesar de las imágenes que ilustran el texto, solo cabe insistir en el interés de la Comunidad en mantener el legado, arquitectónico y estructural, y hacerlo compatible con lo que exige actualmente y en el futuro los caminos del agua.

Figura 6

COMUNIDAD GENERAL DE REGANTES DE LOS CANALES DE URGEL: - Presidente: Sr. Ramon Carné Teixidó - Técnico: Sr. Santiago Benet Domingo EMPRESAS I TÉCNICOS: - BULNESCOM: Sr. Fernado del Guayo Martín - MASALA: Sr. Miguel Ángel Sala Mateus - COUTEX: Sr. Josep Serra Marimon

Para respetar el sentido de la exposición, es de justicia dar las

- ROCAR y BAX: Sr. Jordi Carner Tornero

gracias a personas que además representan a otras, que han

- Sr. Antoni Bureu Ramos. Interiorista

hecho posiblemente materializar las actuaciones descritas.

125

El patrimoni del riu Llobregat Xavier Segura i Grau Arquitecte, Director de Serveis de l’Espai Públic Àrea Metropolitana de Barcelona

Resum En una terra de pas com la vall baixa del Llobregat, el riu ha anat marcant des de sempre el ritme de la vida de la gent, fent de connexió, de barrera i fertilitzant la terra, tot alhora; cada cultura i cada època han deixat la seva empremta. Part del ric patrimoni creat a l’entorn del riu, hidràulic, industrial i cultural, va caure en desús i entre tots està sent recuperat i valorat com es mereix. Paraules clau: Riu Llobregat, aprofitaments històrics, patrimoni hidràulic, patrimoni industrial, patrimoni cultural, recuperació, Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB Resumen En una tierra de paso como el valle bajo del Llobregat, el río ha ido marcando desde siempre el ritmo de la vida de la gente, haciendo de conexión, de barrera y fertilizando la tierra, todo a la vez; cada cultura y cada época han dejado su huella. Parte del rico patrimonio creado alrededor del río, hidráulico, industrial y cultural, cayó en desuso y entre todos está siendo recuperado y valorado como se merece. Palabras clave: Río Llobregat, aprovechamientos históricos, patrimonio hidráulico, patrimonio industrial, patrimonio cultural, recuperación, Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB Abstract In an area like the lower valley of the Llobregat, the river has always been marking the rhythm of people’s lives, offering a connection, a barrier and fertilizing the land, all at the same time; each culture and every era has left its mark. Some of the rich heritage created around the river, hydraulic, industrial and cultural, fell into disuse and, with the help of many, is now being recovered and given the value it deserves. Keywords: Llobregat River, historical uses, hydraulic heritage, industrial heritage, cultural heritage, recovery, Barcelona Metropolitan Area

L’AMB com administració local que aglutina i coordina l’acció de

recuperació en tots els municipis fronterers amb el riu Llobregat,

36 ajuntaments, fa anys que treballa per recuperar el riu com

dins l’estratègia de que la millora de l’espai públic repercuteix

a sistema fluvial, com a paisatge, com a corredor verd i com a

directament en la qualitat de vida i en la cohesió social.

patrimoni comú, a través de 4 de les seves 5 àrees de govern: administració i territori, mobilitat i transport, medi ambient i cicle integral de l’aigua, i promoció econòmica.

EL TERRITORI METROPOLITÀ

Especialment des de la Direcció de Serveis de l’Espai Públic i

El conjunt metropolità, amb més de 600 km2, on hi viuen 3,2

del Departament d’Infraestructures Metropolitanes es treballa

milions de ciutadans, té una rica i extensa xarxa hidrològica (Fi-

en la redacció de projectes i en l’execució d’obres de millora i de

gura 1), formada per dos rius i moltes rieres que constitueixen

126

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

una valuosa estructura verda i blava que actua com a xarxa de corredors verds, de corredors biològics, de serveis ecosistèmics que afavoreixen la biodiversitat, atenuen l’efecte illa de calor, i són, a més, tot un sistema productiu. La seva posada en valor és un objectiu compartit i recollit en els treballs del futur P.D.U. en redacció.

EL RIU LLOBREGAT. ELS POBLES DEL RIU En una terra de pas com la vall baixa del Llobregat, el riu ha anat marcant des de sempre el ritme de la vida de la gent, fent de connexió i de barrera i fertilitzant la terra, tot alhora; cada cultura i cada època hi han deixat la seva empremta. Aquest riu que ve de lluny, corrent des de Castellar de n’Hug, en arribar a l’entorn metropolità i travessar el congost de Martorell entre l’Ordal i Collserola, s’enfila i desemboca al mar. Amb el pas

Figura 1. Xarxa hidrològica

127

El patrimoni del riu Llobregat

Figura 2. Pont del Diable

Figura 3. Canal de la Infanta

dels segles i especialment a partir del segle IV, a còpia de riua-

i tots els altres que afegien o encara afegeixen el Llobregat al

des ha anat formant un gran delta allunyant el mar del samontà

seu nom.

i conformant un territori pla i aparentment amable per a l’estada dels homes: un paisatge propi (Figura 2). Els nuclis i viles de la

La Via Augusta venia de Tàrraco pel que ara és la carretera

costa van anar quedant allunyades del mar i les embarcacions

N-340 i en arribar a Sant Climent baixava fins a Sant Boi, on els

s’hi apropaven navegant riu amunt.

romans hi feren unes termes que es poden visitar, per a remuntar el riu i anar a buscar el pas pel congost de Martorell, on ara

El patrimoni pot ser llegit des de dos vessants diferents i com-

hi ha el conegut Pont del Diable, i així creuar el camí cap a Barce-

plementaris: el patrimoni com a llegat construït de la gent que

lona. Aquesta via romana o camí reial, acompanyada de llocs on

ens ha precedit i el patrimoni cultural i immaterial format per

fer parada, hostals i torres de vigilància, té a veure lògicament

l’empremta que l’entorn i els esdeveniments han anat deixant

amb l’origen dels primers nuclis de població que conformaren

en la gent. Mentre que el primer es basa en elements constru-

algunes de les nostres viles i ciutats.

ïts, més o menys artístics, testimonis de les èpoques de més dinamisme, el segon és el pòsit que tot plegat ens va marcant.

En el cas del tram baix del Llobregat i el seu paisatge fluvial,

Des de les mines neolítiques de Can Tintorer a Gavà fins a prin-

l’existència de llacunes, aiguamolls, dunes i també camps molt

cipis del segle XXI, podem trobar-hi el rastre de gairebé totes les

fèrtils a banda i banda del riu ha donat una manera de ser i de

èpoques: els ibers, els romans, els visigots, els àrabs i la Marca

fer, i ha conformat un caràcter i un patrimoni: el de l’aigua. Els

Hispànica, el romànic llombard i el gòtic catalans, fins a arribar a

camps de conreu, l’horta i la vinya, i el sistema de safareigs i

la Il•lustració, el Noucentisme i el Modernisme juntament amb la

pous, però sobretot les represes, sèquies i canals, assuts, res-

industrialització. Tots aquests fets han estat influenciats per la

closes, repartidors i comportes, tota una cultura de l’aigua i un

proximitat de Barcelona, que marca plenament la transformació

sistema de drets, han deixat una rica empremta construïda i

del paisatge del Baix Llobregat.

han estructurat l’ordenació i creixement de pobles i ciutats (Figura 3). El canal de la dreta, el de la Infanta, i els canals de Sedó,

I, és clar, el riu ha influït en part de la toponímia local: Sant An-

de Quer i de Caballé, encara existeixen en trams o han deixat

dreu de la Barca, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, el Prat

visible la seva traça en el territori.

128

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 4. Parc Fluvial de Sant Boi de Llobregat

Figura 5. Interior de molí

Aquest riu, ample i a voltes amb molt de cabal, ha forçat l’apa-

Rei el 1764 (aquest pont aguantà fins que una riuada se l’endu-

rició de tota mena de camins paral·lels a la llera, així com de

gué el 1971).

passeres, palanques, ponts i enginys per a travessar-lo, com les barques i els pontons, fins i tot els funiculars. Per creuar-lo, reis

Dels temps de les Corts de Cadis (1812) és la liberalització de la

i bandits, a peu, a cavall o amb carruatges, i homes i ramats

gestió de l’aigua que va propiciar la construcció del canal de la

han utilitzat tots aquests elements, alguns dels quals encara

Infanta, que portava aigua tot travessant Molins de Rei i alimen-

perviuen.

tava la fàbrica tèxtil aixecada sobre les runes del vell molí fariner, que molia, com tots, amb permís reial.

De les vinyes que ens portaren els monjos del Císter després de la Reconquesta vingueren els cellers, els boters i les festes de

Si l’aigua havia propiciat l’assentament d’importants colònies

la verema. De l’agricultura vingué la pagesia i, amb aquesta, la

tèxtils, l’arribada el 1881 del ferrocarril de la línia Barcelona-Vi-

cultura més popular i la cultura cooperativa amb els seus locals

lanova significà un nou canvi i un gran impuls amb la construc-

socials. De les argiles vingueren els terrissaires i els teulers, els

ció d’un seguit d’estacions, magatzems i més indústries. És en

forns de calç, els pous de glaç i els traginers per a traginar-ho.

aquesta època que cal situar les grans colònies industrials, com

Del bestiar vingueren les llanes i les matances i les pells que

la Colònia Güell, el primer generador elèctric hidràulic català al

calia adobar prop del riu. Cases, masos fortificats, cellers i locals

canal Sedó, les fargues, les papereres, la Seda, els aeròdroms

cooperatius, societats corals i casinos escampats arreu del ter-

al Prat, les companyies elèctriques, les companyies d’aigua i els

ritori, tot esquitxat d’esglésies i ermites, són encara avui visibles

edificis de telègrafs. És època de puixança i s’estilen les cases

i formen part del nostre patrimoni.

d’estiueig, les cases dels indians, les grans finques amb jardins romàntics i l’esclat del Modernisme.

Amb la Il·lustració van aparèixer a casa nostra l’obra pública de Carles III i les carreteres, com la que va fer de Madrid a França,

Durant la Segona República els pobles reberen un gran impuls

i que, com tantes altres infraestructures estatals, no arribà pel

amb la construcció per part de la Mancomunitat d’equipaments,

litoral, sinó seguint la traça de la vella Via Augusta però entrant

escoles i casals. Malauradament, amb la Guerra Civil es produí

per l’Ordal i connectant amb un magnífic pont nou a Molins de

la crema d’esglésies i la voladura de ponts sobre el riu en la

129

El patrimoni del riu Llobregat

retirada, com va passar amb el Pont del Diable. Passada la fos-

Pepa Morant, Batlle i Roig, Alfred Fernández de la Reguera, Ma-

cor de la dictadura, no seria fins l’arribada dels ajuntaments de-

nolo Ruisanchez, etc.

mocràtics que s’esdevindria una època més rica i sobretot més complexa.

Dins el nou FEDER, s’estan projectant i executant les intervencions a Tecla Sala de l’Hospitalet, el Palau de Recasens a Molins

Aquest llegat que ens ha deixat el curs del Llobregat ha passat,

de Rei, a Can Bagaria de Cornellà...

però, per l’explotació fins a l’extenuació del riu mateix i del seu entorn. Per sort, l’espai fluvial és compensat des de fa uns anys

Aquesta és la nostra aportació i l’herència que deixem als nos-

amb una nova cultura i consciència ambiental que està rever-

tres fills.

tint la situació en favor del riu. Així doncs, s’està recuperant el respecte pel riu i les rieres que l’alimenten, pel seu entorn i el seu paisatge, ara fortament antropitzat. És per això que, ara més que mai, cal divulgar tot aquest ric patrimoni, fent front a

PARLANT DE FUTUR

operacions urbanístiques forassenyades i replantejant la contí-

No voldria acabar sense fer esment a la regressió de les nostres

nua construcció d’infraestructures dins i fora l’àmbit fluvial que

platges i a l’amenaça evident que el canvi climàtic representa

sota l’epígraf de l’interès públic van malmetent contínuament

sobre el Delta i les repercussions ecològiques, socials i econò-

aquest espai.

miques que això pot suposar per tots plegats, siguem o no del Baix Llobregat. Des de l’AMB, que fa molts anys que estem ges-

PRESENT DEL RIU L’explotació del riu va acabar en sobreexplotació i a la degradació ambiental. Actualment, bona part de l’acció territorial de l’AMB i dels ajuntaments del Baix Llobregat s’ha centrat en la recuperació paisatgística i arquitectònica d’aquest espai i del seu patrimoni. Com a compensació de les grans obres d’infraestructura que s’han executat, l’AMB ha realitzat parcs fluvials, ha refet camins de mota i ha recuperat les platges i les rieres; s’han fet basses de recàrrega del freàtic i s’han replantat arbres, com és el cas del Bosc d’Amics de la UPC. Així mateix, s’ha impulsat la recuperació social del riu, propiciant-hi les passejades amb bicicleta o a peu amb la difusió d’aquest entorn i a través d’activitats de descoberta ambiental, una bona manera de democratitzar-lo i protegir-lo. La cura del patrimoni rebut dels avantpassats, la nova cultura de respecte per l’entorn i les actuacions que institucions com l’AMB impulsen, serà, doncs, el llegat que deixarem nosaltres. S’han redactat i executat projectes de camins, de guals, deflectors, de senyalització, plantacions, basses de recàrrega, millores a l’accessibilitat al riu, millora d’accessos al Parc Agrari i parcs fluvials a tot el llarg dels 30 km. Projectes redactats per l’equip de rius de l’AMB, i també per companys externs com la

130

tionant les platges, estem preparant un pla d’actuació i protecció contra aquesta regressió, però els temporals del 2017 i 2018 ens han recordat l’enorme força del mar i la nostra feblesa. Aquí hi ha molt a fer i poc a badar.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

El Canal de la Infanta, patrimoni de sostenibilitat Esther Hachuel Fernández

Xavier Llobet i Ribeiro

Historiadora i arqueòloga

Dr. Arquitecte

Directora del Centre d’Estudis Comarcals

Professor de projectes arquitectònics.

del Baix Llobregat

ETSAB, UPC

Resum El Canal de la Infanta ha estat cabdal per al desenvolupament del marge esquerra del delta del Llobregat i de Barcelona. Avui dia roman gairebé oblidat, però encara pot jugar un paper molt important com a patrimoni de sostenibilitat en funció de tres aspectes: la seva funció d’infraestructura de rec encara viva, els seus vincles amb un entorn densament poblat i urbanitzat i el seu procés de patrimonialització. La seva transformació en una via blava o via verda és una oportunitat immillorable per recuperar una part de la nostra identitat i dotar-nos d’una visió geogràfica i metropolitana de la ciutat. Paraules clau: Canal Infanta, Rec Vell, Comunitat Regants, Baix Llobregat, Sants-Montjuïc Resumen El Canal de la Infanta ha sido primordial para el desarrollo del margen izquierdo del delta del Llobregat y de Barcelona. Hoy en día permanece casi olvidado, pero todavía puede jugar un papel muy importante como patrimonio de sostenibilidad en función de tres aspectos: su función de infraestructura de riego aún viva, sus vínculos con un entorno densamente poblado y urbanizado y su proceso de patrimonialización. Su transformación en una vía azul o vía verde es una oportunidad inmejorable para recuperar una parte de nuestra identidad y dotarnos de una visión geográfica y metropolitana de la ciudad. Palabras clave: Canal Infanta, Rec Vell, Comunidad Regantes, Baix Llobregat, Sants-Montjuïc Abstract The Infanta Canal has been paramount for the development of the left bank of the Llobregat delta and Barcelona. Today it remains almost forgotten, but it can still play a very important role in sustainable heritage based on three aspects: its role as a still-living irrigation infrastructure, its links to a densely populated and urbanized environment and its process of becoming part of our heritage. Its transformation into a “blue” way or “green” way is an unbeatable opportunity to recover a part of our identity and provide us with a geographical and metropolitan view of the city. Keywords: The Infanta Canal, Rec Vell, community of irrigators, Baix Llobregat, Sants-Montjuïc

Barcelona ha estat equipada amb una sèrie d’infraestructures

Totes tres infraestructures han estan molt malmeses per l’urba-

hidràuliques que han definit la seva morfologia urbana i metro-

nisme expansiu i ara cal recuperar-les fent un treball d’arqueolo-

politana (Figura 1). Entre aquestes infraestructures destaquen:

gia urbana. Però en totes tres descobrim un gran potencial per

1. El Rec Comtal, construït al segle X pel comte Mir per cultivar

recuperar el patrimoni i la memòria històrica de les ciutats, així

i per fer treballar els molins de la ciutat; 2. El Rec Vell construït

com una oportunitat per generar espai públic, tant a escala local

a partir del 1188 pel rei Alfons el Cast per fer treballar els molins

com a escala metropolitana.

reials; 3. El Canal de la Infanta, inaugurat el 1819 com una extensió del Rec Vell per introduir el regadiu i l’agricultura a gran

En aquest article parlarem de la recuperació del Rec Vell i el Ca-

escala.

nal de la Infanta –a la banda del Llobregat–, que formen part

131

El Canal de la Infanta, patrimoni de sostenibilitat

d’una mateixa infraestructura, tot i que es poden arribar a pen-

en compte el seu valor històric, el Canal de la Infanta mereix la

sar com una unitat cultural i paisatgística amb la recuperació del

protecció adient d’aquelles parts i construccions del Canal que

Rec Comtal –a la banda del Besòs–. Tots dos extrems delimiten

són visibles per tal que aquest valor testimonial es mantingui i

l’àrea metropolitana de Barcelona.

la seva memòria històrica pugui ser transmesa a les generacions futures en les millors condicions possibles.” Per això es recoma-

ANTECEDENTS A LA INICIATIVA URBANÍSTICA

na “que a nivell supramunicipal es realitzi un estudi conjunt entre tots els municipis per on passa el Canal, encaminat a la seva museïtzació i difusió històrica a través de panells informatius i

Després de diversos estudis realitzats pel Centre d’Estudis Co-

senyalitzacions, situats estratègicament al llarg del seu traçat i

marcals del Baix Llobregat i per la Comissió Cívica del Patrimoni

en aquelles construccions vinculades al Canal. Alguns municipis,

del Baix Llobregat, a finals del 2011 el Grup Parlamentari d’Es-

com Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí i Cornellà ja han ini-

querra Republicana de Catalunya presenta una Proposta de

ciat aquesta tasca. Paral·lelament, i també des d’un nivell supra-

Resolució per tal que el Parlament de Catalunya insti el Govern

municipal es suggereix complementar aquesta difusió històrica

a declarar el Canal de la Infanta en la seva totalitat com a bé

amb la redacció d’un Pla Especial de protecció encaminat a la re-

integrant del patrimoni cultural català.1 Immediatament, el Cen-

cuperació i estudi d’aquells trams del Canal que per la seva situa-

tre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat pregunta al Servei

ció i estat de conservació hi hagi la possibilitat de recuperar-los,

de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya com

tenint en compte també la compatibilitat amb la trama urbana.”

s’ha de fer la sol·licitud de declaració de Bé Cultural d’Interès

L’any 2016 el Centre d’Estudis Comarcals, en el marc del congrés

Nacional (BCIN) en la categoria de Monument Històric (MH). Deu

El Baix Llobregat a Debat, encarrega un estudi sobre alternati-

dies després, la plataforma cívica Protegim el Canal de la Infan-

ves per a la preservació del Canal de la Infanta. Hi participen

ta, sol·licita que el Canal de la Infanta sigui declarat BCIN-MH.

arquitectes i historiadors com Miquel Roa, Francesc X. Villaescusa, Marta Carrasco o Gemma Tribó. Van sortir propostes interes-

A principis del 2012, el Servei de Patrimoni Arquitectònic realitza

sants, com la creació d’un camí que resseguís la traça del Canal i

una visita d’inspecció per tal d’avaluar la conveniència d’establir

que fos transitable a peu o en bicicleta a l’aprofitament del canal

una protecció patrimonial adient, d’acord amb els seus valors

per “reagriculturitzar” el territori.

històrics i arquitectònics. Dos mesos després emet un informe, del qual se’n desprèn que el Canal de la Infanta no reuneix els requisits suficients per ésser declarat BCIN, degut a l’agressiva transformació del territori que l’envolta i la modificació del traçat del Canal.2 Tanmateix, però, en les conclusions d’aquest Informe es proposen algunes alternatives, com la declaració de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) d’alguns dels seus elements, com ara la Casa de les Comportes; així com la museïtzació dels trams originals i dempeus del Canal. En aquestes conclusions s’informa: “Tenint

1. Anna Simó, Proposta de Resolució d’ERC (Barcelona: Parlament de Catalunya, 01-12-2011). 2. Miguel Àngel Barba i Xavier Garcia, Informe sobre la declaració de bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric a favor del Canal de la Infanta a les comarques del Baix Llobregat i el Barcelonès (Barcelona: Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, 12-042012).

132

Figura 1

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 2

En aquest estudi es posa de manifest que el valor del Canal sobrepassa el seu valor arqueològic i adquireix un potencial per

El 2018, el Servei d’Arquitectura Urbana i Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona encarrega a l’equip d’arquitectes format per Eva Jiménez, Xavi Llobet i Ferran Sagarra un Estudi Previ per a la Recuperació del Rec Vell i el Canal de la Infanta, el qual pretén ser un catalitzador que estimuli la redacció d’un Pla Director, el qual hauria de ser actuat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona

estructurar el territori, tant pel seu caràcter fundacional com per les marques que ha deixat històricament al llarg del seu traçat. Unes marques que ens van deixant unes pistes sobre com hem actuar per generar una successió d’espais públics que donin continuïtat a una nova Via blava – Via verda a escala metropolitana (Figura 2).

o per la Generalitat de Catalunya.3

CAP A UNA VIA BLAVA - VIA VERDA 3. Eva Jiménez, Xavi Llobet i Ferran Sagarra, Estudi Previ per a la Recuperació del Canal de la Infanta i el Rec Vell (Barcelona: Servei d‘Arquitectura Urbana i Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, 2019).

La recuperació del canal com a Via blava - Via verda (Figures 3 i 4), dotada de significació històrica i geogràfica a escala metropolitana, ens ha de permetre reconstruir una part molt im-

133

El Canal de la Infanta, patrimoni de sostenibilitat

portant de l’espai públic i la memòria històrica de la comunitat que habita el marge esquerra del delta del Llobregat. També ens ha de permetre restablir connexions entre els municipis i garantir una millor lectura i funcionament del conjunt com unitat metropolitana. Amb aquest Estudi Previ s’inicia un procés per reconèixer l’estat físic d’aquesta infraestructura hidràulica que ens ha de permetre avaluar la preservació i recuperació de trams, així com detectar les oportunitats per iniciar el procés de reconstrucció. El Canal avança en paral·lel al camí ral i al ferrocarril, la qual cosa fa de la seva recuperació un instrument per resoldre les barreres arquitectòniques d’aquestes infraestructures, així com erigir-se en instrument de recuperació del patrimoni i la memòria històrica.

MUSEÏTZACIÓ DEL CANAL I IDENTITAT SOCIAL La pròpia infraestructura i tots els ginys que la fan funcionar ajuden a explicar la història i a recuperar el sentiment de pertinença al lloc i a la comunitat. A més a més, al llarg del canal es van construir una sèrie d’habitatges modernistes i edificis industrials de gran qualitat que feien servir l’aigua del canal per produir energia o com a matèria primera, sempre que no contaminessin l’aigua que anava destinada principalment a l’agricultura. Algunes d’aquestes fàbriques ja han estat restaurades i convertides en equipaments públics, però d’altres encara romanen en desús i es poden rehabilitar. La majoria eren fàbriques tèxtils, bòbiles ceràmiques i de cartró. Les primeres fàbriques tèxtils es van construir aprofitant els salts d’aigua dels antics molins fariners i drapers. Les bòbiles

NATURALITZACIÓ DE L’ESPAI PÚBLIC El Canal de la Infanta es va construir per regar una gran extensió de superfície agrícola al marge esquerre del Llobregat, les característiques de la qual s’han de tenir en compte en la recuperació del Canal. Aquesta gran superfície va disminuir molt amb la pressió urbanística, però la part que encara funciona del Canal està protegida com una part fonamental del Parc Agrari del Delta del Llobregat. Tanmateix, la infraestructura existent i les traces que ha deixat al seu pas pel territori han de permetre la construcció d’una successió d’espais públics per al gaudi social, des de l’origen del Canal a la riera de Rubí fins a la seva desembocadura al peu de Montjuïc. Aquesta successió d’espais s’ha d’adaptar a les situacions urbanes per generar diferents tipus d’espai, sempre que es pugui naturalitzats, ja que en bona mesura serien regats pel propi Canal. D’aquesta manera s’introduiria la vegetació, la fau-

ceràmiques van subministrar el material d’obra necessari per a la construcció de l’Eixample, fins al punt que el municipi de L’Hospitalet es va arribar a nomenar la bòbila de Catalunya i també van subministrar el trencadís a en Gaudí i en Jujol. La fàbrica de cartró de Sant Feliu és l’única de Catalunya que encara es pot fer funcionar per fer demostracions.

ÀREES DE NOVA CENTRALITAT El canal ressegueix els nuclis històrics dels pobles riberencs que es van situar sobre el traçat de l’antic Camí Ral i que a partir de la construcció del ferrocarril es van consolidar com a nuclis municipals. Un ferrocarril amb una freqüència de pas de 5’ que funciona com un metro. De fet, avui dia ja s’hi pot viatjar amb la T-10 des de Barcelona fins a Sant Feliu, una mesura que es podria estendre fins a El Papiol. Un cop recuperat el Canal es pot convertir en un element lineal molt ben comunicat a distàncies raonables on es podran fer passejades metropolitanes a pau i

na i la flora a dins de la ciutat.

en bicicleta.

Al llarg del seu recorregut, el canal el creuen les antigues rie-

En matèria d’infraestructures, la recuperació del Canal també

res que baixen de Collserola i de Montjuïc, així com per les noves infraestructures viàries que surten de Barcelona, les quals defineixen una sèrie de corredors biològics. La recuperació del canal també ha de permetre la millora paisatgística d’aquests corredors biològics en els seus encreuaments.

134

permetrà eliminar algunes barreres arquitectòniques provocades per les infraestructures del tren i les carreteres que surten de Barcelona. Si la recuperació del Canal es planifica en sinèrgia amb la millora de les estacions de Rodalies, aquestes es podran convertir en Àrees de Nova Centralitat.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 3

Figura 4

Algunes de les estacions, com Sant Joan Despí, Cornellà i L’Hos-

L’inici d’aquest projecte ha de tenir el seu punt de partida en

pitalet, coincideixen amb les noves parades de metro i tramvia

l’escala supramunicipal, tal com indica la proposta de resolució

que s’estan construint, la qual cosa les converteix en centres

del Parlament de Catalunya, però immediatament s’ha de parar

intermodals on s’hi podrien construir nous aparcaments dissua-

l’atenció en l’escala local i municipal, sent conscients que la seva

soris i hotels per a joves, els quals estarien molt ben connectats

execució s’ha de fer per parts, pas a pas i parant l’atenció en

amb el centre de Barcelona. D’aquesta manera es podria po-

els detalls.

tenciar el transport públic i sumar la indústria del turisme, que podria ajudar a finançar la recuperació del canal. Bibliografia Simó, Anna. Proposta de Resolució d’ERC. Barcelona: Parlament de Cata-

DELIMITACIÓ DE L’ÀMBIT I OPORTUNITATS La preservació, conservació i museïtzació del Canal es pot convertir en una oportunitat per a la millora de l’espai públic, de gran impacte social si s’estudia des del punt de vista urbanístic i arquitectònic. La seva transformació en una Via blava– Via verda de 17 quilòmetres que interconnecti els municipis i districtes del marge esquerre del Llobregat convertirà el Canal en una infraestructura metropolitana de primer ordre per al gaudi i el

lunya, 01-12-2011. Barba, Miguel Àngel i Garcia, Xavier. Informe sobre la declaració de bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric a favor del Canal de la Infanta a les comarques del Baix Llobregat i el Barcelonès. Barcelona: Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, 12-042012 Jiménez, Eva, Llobet, Xavi i Sagarra, Ferran. Estudi Previ per a la Recuperació del Canal de la Infanta i el Rec Vell. Barcelona: Servei d‘Arquitectura Urbana i Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, 2019. Tribó, Gemma, et al. El Canal de la Infanta. La recuperació d’un patrimoni. Cornellà de Llobregat. L’Avenç de Cornellà, 2015.

lleure de tothom.

135

Gestió de la xarxa de clavegueram i de fonts de beure/ornamentals de la ciutat de Barcelona (Font màgica) Gustavo Ramon Wilhelmi Director d’Operacions, Barcelona Cicle de l’Aigua (BCASA)

Resum L’Ajuntament de Barcelona, a través de la seva empresa pública BCASA, gestiona els àmbits del cicle de l’aigua a la ciutat de Barcelona. Dos dels àmbits principals són la gestió de la xarxa de clavegueram de la ciutat, i la gestió de les fonts, tant de beure com ornamentals. Pel que respecta a la xarxa de clavegueram, ha evolucionat històricament vinculada al creixement de la ciutat, i en l’actualitat encara es poden trobar vestigis de clavegueres de l’època romana o de l’edat mitjana. En l’actualitat Barcelona ha esdevingut una ciutat pionera en la gestió avançada de la xarxa, disposant de 13 dipòsits soterrats per a la retenció d’aigües de pluja amb el doble objectiu de reduir les inundacions i els abocaments d’aigua de pluja al medi receptor, rius i platges. Pel que fa a les fonts, Barcelona disposa actualment d’una xarxa de mes de 1.600 fonts de beure repartides per la ciutat que donen servei d’aigua potable als ciutadans. Així mateix disposa de 311 fonts ornamentals, algunes tan emblemàtiques com les fonts de l’eix Maria Cristina i Font Màgica, que amb el seu espectacle d’aigua, llum i colors esdevé un esdeveniment únic que atrau a milers de visitants tan de la ciutat com estrangers. En aquesta presentació s’explica l’evolució històrica dels dos àmbits fins arribar a la actualitat, on es gestiona de manera optimitzada i tecnificada, sense perdre de vista el component històric tant de la xarxa de clavegueram com de les fonts de la ciutat de Barcelona. Paraules clau: Font de beure, Font ornamentals, Font Màgica, Xarxa de clavegueram, gestió optimitzada, dipòsit de retenció d’aigües de pluja, Xarxa unitària, inundació, abocament al medi receptor, Sistema de telecontrol Resumen El Ayuntamiento de Barcelona, a través de su empresa pública BCASA, gestiona los ámbitos del ciclo del agua en la ciudad de Barcelona. Dos de los ámbitos principales son la gestión de la red de alcantarillado de la ciudad, y la gestión de las fuentes, tanto de beber como ornamentales. Con respecto a la red de alcantarillado, ha evolucionado históricamente vinculada al crecimiento de la ciudad, y en la actualidad aún se pueden encontrar vestigios de cloacas de la época romana o de la edad media. En la actualidad Barcelona se ha convertido en una ciudad pionera en la gestión avanzada de la red, disponiendo de 13 depósitos enterrados por la retención de aguas de lluvia con el doble objetivo de reducir las inundaciones y los vertidos de agua de lluvia al medio receptor, ríos y playas. En cuanto a las fuentes, Barcelona dispone actualmente de una red de más de 1.600 fuentes de agua de boca repartidas por la ciudad, que dan servicio de agua potable a los ciudadanos. Asimismo, dispone de 311 fuentes ornamentales, algunas tan emblemáticas como las fuentes del eje Maria Cristina y Fuente Mágica, que con su espectáculo de agua, luz y colores se convierte en un evento único que atrae a miles de visitantes tanto de la ciudad como extranjeros. En esta presentación se explica la evolución histórica de los dos ámbitos hasta llegar a la actualidad, donde se gestiona de manera optimizada y tecnificada, sin perder de vista el componente histórico tanto de la red de alcantarillado como de las fuentes de la ciudad de Barcelona. Palabras clave: Fuente de boca, Fuentes ornamentales, Fuente Mágica, Red de alcantarillado, gestión optimizada, depósito de retención de aguas pluviales, Red unitaria, inundación, vertido al medio receptor, Sistema de telecontrol Abstract Barcelona City Council, through its public company BCASA, manages the areas of the water cycle in the city of Barcelona. Two of the main areas are the management of the city’s sewer network, and the management of fountains, both drinking and ornamental. With regard to the sewer network, this has historically evolved linked to the growth of the city, and today traces of sewers from Roman times or the Middle Ages can still be found. Today, Barcelona has become a pioneer city in the advanced management of the network, having 13 underground deposits for the capture of rainwater with the dual objective of reducing flooding and rainwater discharges to the receiving rivers and beaches. As for fountains, Barcelona currently has a network of more than 1,600 fountains for drinking water spread throughout the city, which provide drinking water to citizens. It also has 311 ornamental fountains, some as emblematic as the fountains of the Maria Cristina avenue and Magic Fountain, which with

136

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

its show of water, light and colours becomes a unique event that attracts thousands of visitors both from the city and beyond. This presentation explains the historical evolution of the two areas to the present day, where it is managed in an optimal and technical way, without losing sight of the historical component of both the sewer network and the fountains of the city of Barcelona. Keywords: Drinking fountain, Ornamental fountain, Magic Fountain, sewer network, optimal management, stormwater deposit, unit network, flooding, discharge to the receiving rivers and beaches, Remote control system

INTRODUCCIÓ

Dades clau de la ciutat

L’Ajuntament de Barcelona, a través de la seva empresa pública

riada tipologia de clavegueres i col·lectors, dels quals més de

BCASA, gestiona els àmbits del cicle de l’aigua a la ciutat de Barcelona. Dos dels àmbits principals són la gestió de la xarxa de clavegueram de la ciutat, i la gestió de les fonts, tant de beu-

• 1.834 quilòmetres de xarxa de clavegueram, amb una va1.000 es poden visitar. • 150 Hm³ d’aigua, aproximadament, passen cada any per aquesta xarxa.

re com ornamentals.

• Més de 311 fonts ornamentals que guarneixen avingudes,

Pel que respecta a la xarxa de clavegueram, ha evolucionat his-

• 1.700 fonts públiques que ofereixen aigua al vianant.

tòricament vinculada al creixement de la ciutat, i en l’actualitat encara es poden trobar vestigis de clavegueres de l’època romana o de l’edat mitja. En l’actualitat Barcelona ha esdevingut una ciutat pionera en la gestió avançada de la xarxa, disposant

carrers i parcs. • Més de 78 quilòmetres de xarxa d’aigües freàtiques. • Més de 22 sistemes repartits per la ciutat.

• Més de 4,5 quilòmetres de platges entre la de Sant Sebastià i la de Llevant.

de 13 dipòsits soterrats per la retenció d’aigües de pluja amb el doble objectiu de reduir les inundacions i els abocaments d’aigua de pluja al medi receptor, rius i platges.

GESTIÓ DE LA XARXA DE CLAVEGUERAM

Pel que fa a les fonts, Barcelona disposa actualment d’una xar-

La distribució desigual. Topografia social de l’aigua

xa de més de 1.600 fonts de beure repartides per la ciutat, que donen servei d’aigua potable als ciutadans. Així mateix, disposa de 311 fonts ornamentals, algunes tant emblemàtiques com les fonts de l’eix Maria Cristina i Font Màgica, que amb el seu espectacle d’aigua, llum i colors esdevé un esdeveniment únic que atrau a milers de visitants tan de la ciutat com estrangers. En la presentació realitzada en el marc del curs “Camins d’Aigua” s’explica l’evolució històrica dels dos àmbits fins arribar a la actualitat, on es gestiona de manera optimitzada i tecnificada, sense perdre de vista el component històric tant de la xarxa de

a BCN. 1900-1988

Barcelona està ubicada en el pla de dos deltes: el Llobregat i el Besòs. Aquesta zona estava formada per petits turons, el més important dels quals és Montjuïc i un conjunt de rieretes i zones humides, que baixaven amb una pendent suau cap al mar. La Barcelona romana s’ubicà en un petit turó entre la muntanya de Montjuïc. El espai humit al voltant de la ciutat romana va propiciar l’explotació agrària del pla de Barcelona.

clavegueram com de les fonts de la ciutat de Barcelona.

A Barcino es van construir aqüeductes, cisternes, pous i cana-

La Font Màgica i les fonts del conjunt de l’Eix M. Cristina van ser

Paral·lelament, la urbs estava dotada d’una xarxa de clavegue-

inaugurades el maig de 1929, en motiu de la 2a Exposició Universal. La primera, el 1888, havia suposat la urbanització de la Ciutadella i els seus voltants, i aquesta segona va procedir amb la urbanització de Montjuïc.

litzacions que feien arribar l’aigua a tots els punts de la colònia. res que desaiguava fora muralles. A les ciutats romanes, l’aigua canalitzada era essencialment pública i es destinava fonamentalment a fonts i termes públiques, tot i que també podia arribar a algunes grans domus o alguns tallers de la ciutat.

137

Gestió de la xarxa de clavegueram i de fonts de beure/ornamentals de la ciutat de Barcelona (Font màgica)

L’abastament d’aigua a través dels pous era abundant i bàsica

A les zones de menor cabal i velocitat s’instal·laran cambres de

en les activitats agrícoles i artesanals, i en els usos domèstics.

descàrrega per garantir la continuïtat del flux.

Era de salubritat dubtosa, especialment als espais domèstics de la ciutat emmurallada, on els pous es trobaven en els patis

Les cambres hauran d’estar intercomunicades per galeries, obli-

de veïns, a poca distància dels pous morts de les comunes, de

gant els propietaris a col·locar-hi sifons hidràulics obturadors

manera que la contaminació per filtració era inevitable.

(mecanisme d’obertura-tancament).

A l’espai públic, per conjurar el risc de contagi, es procurava fa-

La ventilació de les clavegueres es realitzarà a través dels tubs

cilitar la circulació de l’aire i de l’aigua, augmentar el nombre de

de baixada de les aigües pluvials dels edificis.

fonts, renovar les clavegueres, i pavimentar i regar els carrers. L’evolució i funcionament del sistema de clavegueram. 1988-2018

Amb el canvi de govern municipal es reactivà la renovació del clavegueram, amb l’arquitecte en cap Jaume Gustà i Bondia, que impulsà el desenvolupament del Pla de García Faria.

En primer lloc, tota l’aigua residual que es recollia a la ciutat

Principalment l’impuls municipal va ser la resposta a diferents

s’abocava per gravetat si procedia de la zona per sobre de la

brots de febre tifoïdea relacionats amb les aigües d’abastament

Gran Via i per conducció forçada –a través d’una estació de

de la mina de Montcada que es van contaminar amb els pous

bombament–, la que s’abocava en la zona per sota d’aquesta

negres de l’Eixample, quan l’aqüeducte es va trencar. Al 1914

avinguda. Uns col·lectors longitudinals la conduïen a l’emissari

el brot de febre tifoïdea va acabar amb 2,267 defuncions; és

principal de la Gran Via que s’encarregava de fer arribar tot el

en aquest moment quan l’ajuntament planteja un nou sistema

flux hídric a la plana agrícola del Llobregat amb l’objectiu que

d’aprovisionament d’aigües per a la ciutat i una xarxa de sane-

servís de regadiu dels conreus del delta. Es tractava, doncs,

jament i col·lectors.

d’una concepció orientada a la utilització i la depuració de l’aigua residual a través del seu ús en el reg agrícola.

També en aquest moment es comença a popularitzar l’esport i el gaudi del mar, primer entre la burgesia i més tard entre les

Al seu torn, en el plànol de la plana deltaica Garcia Faria propo-

classes populars.

sa la rectificació de la llera del riu Llobregat des de l’altura de la població de Sant Boi de Llobregat a partir de la qual planteja

Tot i que Cerdà va preveure en el seu Pla un cert desenvolupa-

onze sèquies de regatge.

ment de noves clavegueres que recollien l’aigua pluvial, però no va veure la necessitat d’acabar amb els pous negres i per

No hi ha dubte de l’ambició del Pla de clavegueram de Garcia

tant canalitzar els residus orgànics de la població. L’Eixample va

Faria i de la condició revolucionària del sistema. Tot i que no es

dependre durant decennis dels pous morts, que van provocar

va arribar a concretar en els termes formulats per l’enginyer i

la contaminació de les aigües d’abastament que provenien de

les aigües residuals no van arribar mai al Llobregat, sí que va

pous a pocs metres dels pous negres.

servir per modernitzar i ampliar de manera efectiva la xarxa de clavegueram de la ciutat. Parteix d’una divisió de Barcelona en

Vint anys desprès de l’aprovació del projecte de l’eixample de

tres grans conques, subdividides en vint-i-tres més. Es busca

Cerdà, Pedro García Faria va considerar amb bon criteri que ca-

un equilibri entre les despeses inicials i els derivats de la seva

lia establir “la conexión casa-calle-albañal-alcantarilla”.

conservació. L’any 1952 es redacten les directrius que, dos anys després, El sistema de funcionament serà el de gravetat continuada. El

permetrien elaborar el Pla General de Sanejament i Clavegue-

tall de la secció transversal serà d’un mínim d’1,70 m d’alt i de 80

ram de Barcelona. Aquest pla indica les deficiències més des-

cm d’ample.

tacades del subsòl barceloní, com la manca de capacitat per

138

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

absorbir tot el cabal o la concentració de les sortides al mar

és l’ús de mètodes informàtics, la qual cosa permet simular el

només a tres punts (emissari de Sants, de la riera d’Horta i del

funcionament de la xarxa de clavegueram segons la intensitat

Bogatell). També recalca el problema dels baixos pendents a les

pluvial i identificar així els punts problemàtics.

clavegueres de la part baixa de la ciutat. Un altre dels elements clau d’aquest pla és que, per primera veEl Pla Vilalta suposa el primer intent seriós de planificació i dre-

gada, es comença a estudiar la possibilitat, avui ja feta realitat,

natge del sanejament de la ciutat des del Projecte de García

d’instal·lar un sistema de control en temps real de la xarxa de

Faria.

clavegueram, mitjançant la implantació d’una xarxa de pluviòmetres i limnímetres. També es planteja la necessitat d’augmen-

En la dècada dels 60 es comença a gaudir del mar de la ciutat.

tar el nombre de col·lectors i de depurar l’aigua al màxim en els

El creixement de la ciutat, amb el consegüent augment de la

casos de grans avingudes.

superfície impermeabilitzada, va portar a l’obsolescència molts col·lectors, que necessitaven reformes per poder absorbir els

Aquest pla Especial de Clavegueram de Barcelona descriu amb

nous cabals en temps d’avinguda. A més, la creixent importàn-

detall diferents actuacions. Es centra en l’ampliació de capaci-

cia econòmica de les zones inundables fa centrar l’interès en la

tat de col·lectors, creant una xarxa de col·lectors principals de

qüestió d’intentar evitar-ne el negament.

drenatge per donar sortida el més ràpidament possible a les aigües pluvials.

Objectius del Pla de Clavegueram - Reciclar aigües residuals per tal de reutilitzar-les per a rega-

El Pla Especial de Clavegueram de Barcelona PECLAB ‘97, és el

dius i usos industrials.

document que planifica el desenvolupament del clavegueram

- Restituir algunes conques cap a les seves zones de desguàs

a l’àmbit hidrològic de la ciutat per tal de complir els objectius

natural, per descarregar tant com es pugui la sortida del Bogatell.

assignats al clavegueram (recollir i transportar les aigües resi-

- Tallar les sortides directes d’aigües residuals a les platges i

duals fins a les estacions depuradores, evitar inundacions a

tractar-les en plantes depuradores, amb la finalitat de garantir

causa de les aigües pluvials i reduir l’impacte mediambiental

la qualitat de les aigües marines per al seu ús recreatiu per part

dels abocaments del clavegueram en temps de pluja al medi

dels ciutadans.

receptor).

Entre les realitzacions més notables d’aquest pla s’han de des-

L’extensió i modificació de la xarxa d’acord amb aquest plane-

tacar les depuradores del Besòs i del Bogatell.

jament ha suposat l’execució d’obres d’un valor superior als

Evolució dels plans directors de clavegueram

140 milions d’euros des de l’any 1997, incloent-hi l’execució de dipòsits de retenció i anticontaminació (Escola Industrial, Zona Universitària, Bori i Fontestà, Doctors Dolsa, Parc Central de Nou

L’evolució de la ciutat de Barcelona va exigir un canvi dels plans

Barris, Joan Miró i Taulat), amb un volum total de 440.000 m³ de

de clavegueram existents. La Barcelona olímpica, els plans de

capacitat i nombrosos col·lectors, entre els quals cal destacar

sanejament i, en definitiva, la consolidació de la urbanització,

els de la zona dels carrers Enamorats-Aragó.

van portar a l’elaboració del Pla Especial de Clavegueram de Barcelona (PECB). El pla va incloure una anàlisi del funcionament

L’execució de les diferents fases del treball, des de la planifica-

global de la xarxa per identificar les zones inundables i analit-

ció fins a l’execució de l’obra, comporta l’ús d’avançades eines

zar-ne les causes. A l’estudi es van incloure també els municipis

de suport, sense les quals el PECLAB no seria un document de

de l’àrea metropolitana, com l’Hospitalet, Esplugues i una part

la qualitat de l’actual. Entre aquestes eines de suport cal des-

de Sant Adrià del Besòs.

tacar el sistema de modelització (que permet conèixer el comportament de l’aigua dins la xarxa de clavegueram), el sistema

Una de les innovacions més destacades d’aquest pla especial

d’informació territorial (que permet conèixer la configuració de la

139

Gestió de la xarxa de clavegueram i de fonts de beure/ornamentals de la ciutat de Barcelona (Font màgica)

xarxa) i el sistema de telecontrol (que permet operar el sistema). La darrera actualització del pla director de clavegueram de Barcelona (PDISBA) s’inicia a finals de l’any 2018 i es preveu enllestir-ho el primer trimestre de l’any 2019. Aquest pla incorpora com a principals novetats la protecció de les persones, bens i protecció a la salut pública i mediambiental. Afegeix també criteris de sostenibilitat econòmica i manteniment posterior de les infraestructures projectades, incorporant la determinació del nivell d’inversió òptima a la xarxa de clavegueram. Com a novetat tecnològica incorpora el sistema de modelització 1D+2D. La gestió en temps real per a la protecció de la ciutat i el medi

El funcionament del sistema de drenatge de Barcelona es realitza gràcies a la implantació del Sistema d’Operació Centralitzada. Les funcions d’aquest sistema són la supervisió remota de magnituds de la xarxa variable, com ara nivells d’aigua a les canonades, pluja, paràmetres de qualitat de l’aigua, etc., i el control remot dels actuadors de xarxa: estacions de bombament, comportes i dipòsits de retenció. La gestió completa i coordinada en temps real, amb una acció flexible i dinàmica en el sistema de clavegueram, permet desencadenar diferents estratègies operatives durant els esdeveniments de pluges. Aquesta acció es basa en una regulació hidràulica que permet la modificació dels cabals hidràulics a la

En conclusió, la implementació d’aquesta filosofia que va començar a la dècada dels noranta ha fet que la ciutat de Barcelona sigui avui una ciutat resilient front les inundacions i pugui dur a terme amb èxit l’important repte del canvi climàtic. Aquest repte s’ha aconseguit gràcies a un procés de detecció i avaluació dels riscos d’inundació i dels punts crítics d’incapacitat

xarxa.

hidràulica de la xarxa de la ciutat de Barcelona.

Aquestes modificacions en temps real són, per exemple, la dis-

L’èxit del model ha fet de Barcelona un referent en el camp del

tribució dels cabals màxims a zones amb més capacitat hidràulica i la laminació de cabals punta en episodis de pluja intensos, retenint les aigües en els dipòsits de regulació durant l’episodi i enviant cap a les depuradores aquests cabals un cop finalitzada la pluja. Aquestes regulacions de cabals fan un ús òptim de les capacitats de la xarxa. Aquesta distribució ajuda a prevenir inundacions i reduir els abocaments al medi receptor (mar i rius). Des del punt de vista de la reducció de l’impacte ambiental, la gestió actual permet reduir els abocaments als òrgans receptors de l’ordre de 900 tones de contaminació de la matèria suspesa a l’any.

140

drenatge urbà, portant-lo a col·laborar amb altres ciutats en la implementació dels seus nous models de negoci. Centre de control de BCASA L’operació centralitzada de les diferents àrees del Cicle de l’Aigua (aigües residuals, aigües subterrànies, platges, reg, llacs, fonts i sistema d’alerta del Parc del Riu Besòs) es realitza des del Centre de Control de Barcelona Cicle de l’Aigua, SA (BCASA), empresa pública municipal que pertany a l’Ajuntament de Barcelona.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Des d’aquest centre de control, el sistema de gestió remota rep

La primera rehabilitació de la Font Màgica es va fer durant els

informació en temps real i actua immediatament. Aquest siste-

anys 1954-55, pel propi Buigas. Es van reconstruir els elements

ma permet monitoritzar i analitzar el funcionament de les instal·

danyats o desapareguts durant la guerra civil i la postguerra,

lacions i sistemes, aconseguir una sostenibilitat ambiental i una

es va renovar el cablejat, la gran hidràulica i el canvi del sistema

gestió eficaç dels serveis i recursos, anticipant-se als possibles

d’accionament de les vàlvules per un electroneumàtic.

problemes.

Una segona rehabilitació va ser als anys setanta: es van renovar els elements de control de part de la il·luminació subs-

Una de les funcions principals del Centre de control és gestio-

tituint-los per reguladors electrònics, i també el telecomanda-

nar, informar i coordinar possibles advertències i emergències

ment (pupitre) de control remot. A més es va afegir el so en cinta

relacionades amb el cicle de l’aigua que poden implicar l’activa-

magnètica.

ció de protocols d’actuació dels plans d’emergència municipals per inundacions a la ciutat de Barcelona.

El 1992, en motiu dels Jocs Olímpics, es va portar a terme una rehabilitació de les cascades i la Font Màgica amb la voluntat

LA FONT MÀGICA DE MONTJUÏC

que les fonts de l’Eix tornessin a ser una peça clau en la visió que Barcelona oferia al món.

La Font Màgica i les fonts del conjunt de l’Eix M. Cristina van ser

Finalment, a finals dels noranta es fer una rehabilitació integral

inaugurades el maig de 1929, en motiu de la 2ª Exposició Uni-

(1994-98) que afectava la hidràulica, els prismes d’il·luminació,

versal. La primera, el 1888, havia suposat la urbanització de la

les perifèriques, l’electricitat i el sistema de control, introduint

Ciutadella i els seus voltants, i aquesta segona va procedir amb

els elements informàtics.

la urbanització de Montjuïc. A posteriori s’hi han anat fent millores menors que no afecten El 1927, en la darrera fase de les obres de l’Eix de Maria Cristina,

l’estructura de les fonts entre les que destaquen l’ús de l’aigua

la Comissió Directiva de l’Exposició Universal va considerar que

freàtica (2010) o la incorporació del simulador de coreografies

faltava quelcom especial. El 18 de Juny del 28, Carles Buïgas

(2011).

va presentar el seu projecte per a una “obra colossal, atrevida i costosa”, desplegant 460 plànols i 70 grans dibuixos on

El 2010 també es van restablir les columnes de Puig i Cadafalch,

plantejava el somni que la seva tècnica era capaç d’albergar. El

situades originalment on hi ha la font i enderrocades el 1928 pel

projecte va sorprendre i enlluernar fins al punt que alguns dels

règim de Primo de Rivera. Les columnes es van erigir el 1919, i re-

assistents el van titllar de bogeria, però tot i així, en menys d’un

presentaven un símbol de catalanitat que la dictadura va voler

any, més de 3.000 obres van convertir en realitat aquell somni.

eliminar. En la seva reposició es van retallar simbòlicament un metre d’alçada.

El gran encert de Buïgas va ser oferir la construcció de fonts ornamentals lluminoses per aconseguir aprofitar la teatralitat i

Dades tècniques de la Font Màgica

la perspectiva in crescendo de l’avinguda M. Cristina, convertint l’espai en un esclat de llum que encaixava perfectament amb

La Font consta d’una part interior soterrada: taller, sala de ven-

els interessos de les indústries elèctriques creixents que, a més,

tiladors, sala de transformadors, sala de baixa tensió, sala antic

eren les principals impulsores de l’Exposició.

comandament i, pròpiament a sota de la font, la sala de màquines amb un 1r, 2n i 3er nivell.

Acabada l’Exposició el conjunt de fonts de l’Eix es va anar deixant abandonat. La guerra civil i la postguerra no van ser èpo-

Part exterior: 3 vasos que acumulen un total de 3.100.000 litres

ques propícies per a una correcta conservació d’aquelles instal·

d’aigua (poc més que una piscina olímpica):

lacions, que van patir una degradació progressiva.

- Vas central o superior, de forma circular, amb diàmetre de 12 m

141

Gestió de la xarxa de clavegueram i de fonts de beure/ornamentals de la ciutat de Barcelona (Font màgica)

i 100.000 litres d’aigua.

- Número de vàlvules hidràuliques: 109

- Vas intermedi, de forma també circular, concèntric amb l’ante-

- Potència equip de so: 7.500 W RMS

rior, amb un diàmetre de 35 m i 500.000 litres d’aigua. - Vas inferior, a nivell de terra, de forma pseudo el·líptica. La dia-

Il·luminació als vasos, situada sota els vasos que surt a l’exterior

gonal major és de 65 m i la diagonal menor de 50 m, per un total

per claraboies:

de 2.500.000 litres d’aigua.

- Número de focus d’il·luminació: 4.760. - Potència d’il·luminació: 995 KW de llum blanca.

Encara que els 3 vasos contenen tots ells brolladors, podem

- Els focus estan agrupats en 120 graelles (de 12 o 24 unitats)

distingir entre:

distribuïdes de forma circular a través de cinc corones (anome-

- El vas central és la força, en virtut dels cabals d’aigua.

nades també bateries A, B, C, D i E).

- El vas intermedi és el de suport per la gran quantitat de tove-

- Al vas superior hi ha una bateria de 10 graelles.

res que té.

- Al vas intermedi s›hi troben 4 bateries (20, 20, 30 i 40 graelles).

- El vas inferior és l’ornamental.

- Cada graella està dins un prisma pentagonal que gira al voltant dels focus en ambdues direccions. Els motors que els fan

Altres dades

girar són els originals de Buigas.

- La font té un cabal instantani de 2.950 litres/seg d’aigua en

- Hi ha tantes claraboies com graelles i el mateix número de pris-

recirculació.

mes, és a dir, 120.

- Impulsat per 5 grups motobomba, el 4 primers de 265 CV i un

- La il·luminació del vas inferior és diferent. Segueix el períme-

5è de 125 CV per a les perifèriques. En total la font té 132 motors

tre de l’el·lipse, amb 20 estacions perifèriques que contenen 4

elèctrics amb una potència total de 1.567 CV equivalents a uns

punts de llum (blanc, vermell, verd i blau).

1.153 kW. - Pressió màxima: 5,4 kg/cm2 (54 m d’alçada) - Número total de toveres de sortida d’aigua: 3.620 - Número de jocs d’aigua: 29

142

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

L’entorn de l’eix Maria Cristina

petits vasos a cada costat marcaria l’avenç entre dificultats. A la cascada 2, en canvi, ja es pot apreciar que les aigües són més

Font de la plaça d’Espanya o dels Tres Mars

serenes, acostant-se a la cascada 1 cap a la immensitat del mar,

El creador va ser Josep Maria Jujol i també va ser una de les

lliurant-s’hi.

obres de l’Exposició Universal del 1929. Vol simbolitzar el caràcter mariner de la ciutat i orienta els seus costats als tres mars

Brolladors de l’avinguda

que banyen la península.

Buïgas va projectar als dos costats de l’avinguda unes fileres d’obeliscs de vidre lluminosos (117 en total), junt amb unes peti-

Cascades

tes fonts circulars que oferien canvis cromàtics en la seva il·lu-

Les cascades simbolitzen un riu, que baixa amb bravesa de la

minació. Però després de l’Exposició van ser vandalitzades i no

muntanya i s’obre camí per gorgues i canons fins la planura.

es van reparar.

D’aquesta manera la cascada 4 (prop del Palau Nacional) seria el naixement, amb una caiguda de 12 metres a raó de 6.000 litres/metre lineal de cascada. La cascada 3, amb 3 graons i 13

143

Museu de les Aigües. Geometria de l’aigua i coneixement David Rovira Pujol Museu de les Aigües

Resum El Museu de les Aigües s’ubica a l’interior de la Central de Bombament de Cornellà, edifici d’estil modernista construït per Josep Amargós i Samaranch (18481919). La restauració i adequació dels espais dins el recinte ha permès compatibilitzar els usos museístics tot mantenint en servei el bombament d’aigua per a l’àrea metropolitana de Barcelona. Paraules clau: Museu de les Aigües, Central de bombament, Cornellà, modernisme, Josep Amargós i Samaranch Resumen El Museu de les Aigües se ubica en el interior de la Central de Bombeo de Cornellà, edificio de estilo modernista construido por Josep Amargós i Samaranch (1848 a 1919). La restauración y adecuación de los espacios en el interior del recinto ha permitido compatibilizar los usos museísticos manteniendo en servicio el bombeo de agua para el área metropolitana de Barcelona. Palabras clave: Museo de las Aguas, Central de bombeo, Cornellà, modernismo, Josep Amargós Abstract The Museum of Waters is located inside the Central Pumping Station of Cornellà, a modernist building built by Josep Amargós i Samaranch (1848 to 1919). The restoration and preparation of the spaces inside the building has made its use as a museum compatible with maintaining the pumping of water in service for the metropolitan area of Barcelona. Keywords: Water Museum, Pumping Station, Cornellà, Modernism, Josep Amargós

El Museu de les Aigües és un espai únic i singular. Està situat

fins a Antoni Gaudí, que l’han fet evolucionar al llarg del temps

en un lloc clau per a l’abastament a l’àrea metropolitana de Bar-

i l’han convertit en el que és actualment, un espai funcional pel

celona, la Central Cornellà, una instal·lació centenària, dedicada

servei que proporciona Aigües de Barcelona a la ciutadania, a

a la captació d’aigua de l’aqüífer del Llobregat i la seva impulsió

la vegada que estètic i de coneixement, on s’explica l’aigua des

cap a la xarxa.

d’una visió polièdrica, amb perspectives de la tècnica, el patrimoni, la sostenibilitat, el territori i també la geografia.

És per tant un museu situat dins d’una planta per on passa el 25% de l’aigua que subministra Aigües de Barcelona. Alhora és

Josep Amargós i Samaranch, col·laborador d’Elies Rogent en

també el principal element patrimonial de l’empresa, on convi-

treballs vinculats a l’Exposició Internacional de 1888 i amb in-

uen harmònicament gran part dels elements originals amb l’ac-

fluències modernistes, va projectar la Central Cornellà, que va

tual maquinària moderna, fet que li dona una gran singularitat.

entrar en funcionament el 1909. Va concebre un espai amb tres

El conjunt d’edificis i paisatge que els envolten porten l’emprem-

grans naus. A la nau central es van instal·lar sis calderes per a

ta de diferents arquitectes, des de Josep Amargós i Samaranch

la producció de vapor. Amargós i Samaranch també va fer per

144

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

a Aigües de Barcelona la Torre de les Aigües del Tibidabo, el

dustrial català i és alhora un testimoni directe del funcionament

dipòsit més alt de Barcelona al cim del Tibidabo i que encara ara

de la tecnologia del vapor.

proporciona aigua a les cotes més altes de la ciutat. A l’exterior del recinte fabril destaca la xemeneia de 50 metres, El vapor servia com a font d’energia per als sis generadors, ubi-

que era per on s’evacuava el fum generat en la combustió del

cats a la que avui es coneix com a “Sala de l’Electricitat”, i feia

carbó i que ha esdevingut un dels elements més visibles de Cor-

moure les dues bombes, que elevaven l’aigua cap als dipòsits

nellà i el seu entorn.

situats a Collserola. Aquestes bombes es van instal·lar a l’actualment anomenada “Sala de Màquines”, un dels espais on es vi-

La Central Cornellà no és només l’edifici, sinó també un paisatge

sualitza millor el contrast de passat i present, ja que hi conviuen

de caràcter agrícola i condicionat per la seva proximitat al riu Llo-

una de les antigues bombes amb les modernes.

bregat i les constants inundacions. Els elements constructius són resilients en aquest context i per això es troben elevats.

La maquinària de vapor instal·lada a la Central Cornellà va ser una de les últimes implantacions d’aquesta tecnologia feta a

Aquest paisatge es va concebre com un jardí industrial on es

Catalunya, fet que n’accentua el valor per interpretar la història

van perforar els pous per captar l’aigua de l’aqüífer. El primer

de la tècnica al país. A l’època van ser les més modernes i efi-

va ser el Fives Lille, construït per una de les empreses que van

cients, i van proporcionar l’energia necessària per accionar les

participar a la construcció de la Torre Eiffel i amb un estil lligat

bombes dels pous i d’elevació de l’aigua fins als anys 40. Des

a l’arquitectura del ferro. Posteriorment es van anar construint

d’aquell moment la maquinària va quedar preservada dins l’edi-

nous pous, sobretot durant els anys 30, moment en què la de-

fici, i s’ha convertit en un dels grans elements del patrimoni in-

manda d’aigua va créixer substancialment. Els pous construïts

145

Museu de les Aigües. Geometria de l’aigua i coneixement

en aquella època denoten les influències del Grup d’Arquitectes

jecte museístic en dues línies. D’una banda, dotant l’exposició

i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporà-

permanent de nous elements interactius i digitals per permetre

nia (GATCPAC). En aquest període d’expansió de la Central, des-

una millor interpretació del cicle urbà de l’aigua, i de l’altra, amb

taca un projecte d’urbanització dels jardins, amb la vegetació

una reordenació dels camins del jardí industrial projectada per

com a protagonista.

CREAM, proporcionant un nou espai per interpretar l’aigua en un lloc on és la protagonista.

Actualment el conjunt de pous continuen en funcionament i aporten de mitjana entre el 7% i el 10% de l’aigua subministrada

L’element vertebrador del jardí industrial són els pous i el dipòsit,

a l’àrea metropolitana.

la vegetació i fruites, i les diferents fonts (Barcelona, Canaletes, Capella i Wallace), i destaca la Cascada de la Casa Vicens, una

Altres elements constructius significatius d’aquest jardí indus-

obra d’Antoni Gaudí construïda el 1883 i reconstruïda al Museu

trial són els dipòsits d’aigua. El primer, de 450 m3, va entrar en

de les Aigües. La font, que va ser destruïda als anys 40, ocupa-

funcionament el 1909 i va ser substituït pel dipòsit circular de

va un espai central del jardí de la Casa Vicens, on recreava una

2.000 m3 el 1954, i el tercer, de 15.000 m3, va entrar en funcio-

cascada i els seus efectes sensorials com la frescor i els sons.

nament el 2003. La reconstrucció de la Cascada de la Casa Vicens del Museu de El 2004 Aigües de Barcelona va donar un nou ús al seu patri-

les Aigües ha estat possible gràcies al compromís d’Aigües de

moni històric, dotant-lo d’elements per interpretar-lo i potenci-

Barcelona per preservar el patrimoni de l’aigua i la proposta feta

ar el coneixement entorn de l’aigua. Així va néixer el Museu de

per la Càtedra Gaudí de la UPC. L’actual Cascada és fidedigna

les Aigües. Per fer-ho possible, Ámbito 0 va dissenyar l’espai

a l’original, s’ha fet a partir de materials i tècniques de finals del

museístic i 2BMFG Arquitectes va realitzar la rehabilitació arqui-

segle XIX. El projecte de reconstrucció ha estat coordinat pel

tectònica de l’edifici dissenyat per Josep Amargós i Samaranch.

catedràtic d’estructures Josep Vicent Gómez Serrano i l’histori-

Alhora es va reconvertir el dipòsit circular en un espai de serveis

ador de l’art Daniel Giralt-Miracle.

i polivalent per al museu, l’Àgora, reequipat de nou el 2015. El 2019, coincidint amb el quinzè aniversari, es va renovar el pro-

146

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Urbanización de los espacios exteriores del Museu de les Aigües Ángel Cerezo Cerezo i Elisa Battilani Arquitectes. CREAM estudio

Resumen La urbanización de los espacios exteriores del Museu de les Aigües comprende diferentes proyectos que hemos realizado y construido. Todos ellos relacionados con una sostenibilidad inteligente y teniendo en cuenta los ciclos cerrados, proponiendo el agua como protagonista, desde la retención, acumulación y conducción de las aguas pluviales, con zanjas de infiltración en sistemas urbanos de drenaje sostenible. Todo un reto innovador y una oportunidad profesional con un resultado muy satisfactorio y espectacular. Palabras clave: Agua, paisaje, diseño urbano, ciclos cerrados, ciclo hidrológico, sostenibilidad, drenajes sostenibles Resum La urbanització dels espais exteriors del Museu de les Aigües comprèn diferents projectes que hem realitzat i construït. Tots ells relacionats amb una sostenibilitat intel•ligent i tenint en compte els cicles tancats, proposant l’aigua com a protagonista, des de la retenció, acumulació i conducció de les aigües pluvials, amb rases d’infiltració a sistemes urbans de drenatge sostenible. Tot un repte innovador i una oportunitat professional amb un resultat molt satisfactori i espectacular. Paraules clau: Aigua, paisatge, disseny urbà, cicles tancats, cicle hidrològic, sostenibilitat, drenatges sostenibles Abstract The urbanization of the outdoor space of the Museum of Waters is comprised of different projects that we have carried out and built. All of them are related to intelligent sustainability and consider closed cycles, with water as the protagonist, from the retention, accumulation and conduction of stormwater, with infiltration ditches in urban systems of sustainable drainage. An innovative challenge and a professional opportunity with a very satisfactory and spectacular result. Keywords: Water, landscape, urban design, closed cycles, hydrological cycle, sustainability, sustainable drainage

EL LUGAR Y EL HÁBITAT El Parc de les Aigües es un recinto de 11 hectáreas situado en Cornellà de Llobregat (Barcelona) y vinculado al río Llobregat. El río es un camino de agua desde la antigüedad, como nos deja testimonio la vía Hercúlea o Augusta de la Barcino romana. Analizando el lugar se aprecian las diferentes escalas de usos, desde la agricultura, el parque y el jardín. El parque es un punto ligado al camino de agua que es el río, un corredor ecológico y un eje vertebrador de gran valor. El proyecto recupera este

espacio para atraer y mejorar el hábitat de flora y fauna, pero también una herramienta didáctica, pedagógica y social. El proyecto ensalza el valor y las virtudes del lugar, su arquitectura histórica de tradición rural con valor patrimonial; la recuperación del paisaje a su estado más natural, de relación intrínseca con el medio ambiente, su ecosistema y su entorno y hábitat. La esencia de cada decisión se basa en la “travesía de las escalas”, como dice un referente del paisaje como Michel Corajoud, ir ‘del satélite a la lupa’. Esto consiste en diseñar simul-

147

Urbanización de los espacios exteriores del Museu de les Aigües

táneamente el conjunto y el detalle. De esta forma se va del

se diseña una innovadora red de aguas pluviales. Se propone

satélite a la lupa: desde el Plan Director al detalle, del parque

un cambio de paradigma en la gestión del drenaje urbano vin-

a la vegetación, a los pavimentos, al agua, la definición de la

culado a la escasez de agua, al cambio climático y a mejorar los

topografía, hasta diseñar las luminarias del recinto, y a la vez,

beneficios del ecosistema. Se propuso que el agua de lluvia no

los detalles.

desaparezca rápidamente yendo al alcantarillado, como ocurre en las ciudades, siendo esta una red invisible a los ojos del ciu-

EL JARDÍN Y LOS ESPACIOS EXTERIORES DEL MUSEO

dadano. Esta gestión del drenaje y este ciclo hidrológico es un fenómeno bien conocido y a su vez poco visible. Es un sistema de drenaje urbano sostenible (SUDS) basado en

A continuación, se detalla un resumen de algunos de los pro-

el ciclo natural del agua, desde la captación de la precipitación

yectos y obras realizados en la zona exterior del Museu de les

del agua de lluvia, la retención y la acumulación en el lugar, has-

Aigües y el entorno del jardín, de los cuales la oficina de arqui-

ta su infiltración hacia el subsuelo recargando el acuífero de for-

tectura ‘CREAM estudio’ es autor. Las actuaciones que se des-

ma sostenible, junto con el reuso para usos compatibles como

glosan a continuación son algunas destacables relacionadas

el riego. Los materiales seleccionados son porosos y drenantes

con el tema del agua:

desde la urbanización a los pavimentos, pasando por las capas de geoceldas colocadas bajo el terreno y haciendo una zona de

1. Acceso y espacio de aparcamiento del Museu de les Aigües con sistema de drenaje urbano sostenible. 2. Envolvente cinética para el depósito de equilibrio de agua.

almacenaje de agua bajo estas. 2. Envolvente cinética para el depósito de equilibrio

3. Urbanización de los caminos del jardín.

de agua

1. Acceso y aparcamiento

El edificio es el depósito de equilibrio de agua. Este depósito hace de almacenaje de agua para su control y seguimiento. Es

Desde un inicio se apuesta por una sostenibilidad inteligente y

148

un edificio inerte exteriormente, un muro de hormigón de 8m de

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

alto y 100m de largo. Queríamos que este contenedor industrial

trucción de la cascada de la casa Vicens de Antoni Gaudí, esta

se integrase desde un inicio con el resto del jardín.

es una reproducción fidedigna y a escala real de la original. La urbanización de los caminos conecta los pozos dentro del recin-

En su fachada más pública, en la zona del aparcamiento, el edi-

to, sus espacios para visitas, zonas de paseo, paisaje agrícola,

ficio es una gran fachada cinética, y el resto de fachadas son un

colocación de fuentes y también un espacio para la cascada.

jardín verde vertical. La envolvente cinética es una piel dinámica formada por un sistema activo de 32.000 lamas que se mueven

Para la urbanización de los caminos se siguió el criterio de re-

únicamente con el movimiento del viento, creando un especta-

naturalizar el paisaje agrícola del lugar y hacer una trama de

cular efecto de agua.

caminos y recorridos que funcionasen no únicamente para el visitante sino también para el personal de servicio y manteni-

En el resto de fachadas del edificio se construye un jardín verti-

miento de la red de pozos que trabaja en el parque.

cal de vegetación con bajo requerimiento hídrico, integrándose medioambientalmente con el parque, pasando a ser un elemen-

En los caminos se realiza un sistema de recogida y conducción

to ecológico y didáctico para el visitante. Las plantas crecen en

de las aguas pluviales mediante una técnica compensatoria de

vertical hacia la luz, su estrategia de supervivencia consiste en

retención e infiltración en el mismo terreno. Un concepto similar

un crecimiento longitudinal. Podemos apreciar que cada facha-

al empleado en el aparcamiento. Se trata de una zanja de infil-

da tiene una vegetación distinta en función de su orientación,

tración, un sistema urbano de drenaje sostenible que retorna el

son diferentes si están a Sur, Norte o a Oeste.

agua y recarga a los freáticos. Se basa en imitar la hidrología na-

3. Urbanización de los caminos del jardín

tural. Este diseño y gestión de aguas pluviales da importancia a los aspectos medioambientales, paisajísticos y sociales tanto como los hidrológicos e hidráulicos. Su función es evitar, reducir

La urbanización de la zona del jardín del Museu de les Aigües es

y retrasar el vertido de agua de lluvia a la red de colectores ge-

otro de los espacios proyectados y construidos, siendo actual-

nerales de alcantarillado.

mente un espacio abierto a visitas. Ahí encontramos la recons-

149

Camins d’aigua a la Serra de Tramuntana, Mallorca Antonio Lozano Ruiz

Maria Francisca Cursach Pastor

Gabriel Ordinas Marcè

Llicenciat en Història

Arquitecta

Llicenciat en Geografia i en Història

Tècnics del servei de patrimoni històric del Consell de Mallorca

Resum La Serra de Tramuntana fou declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO el 2011 per la simbiosi entre la bellesa de l’espai natural i l’equilibrada acció humana. Bona part d’aquesta acció humana consisteix en els enginys i construccions desenvolupats en el temps, per a la recollida, distribució i emmagatzematge de l’aigua, un bé de primera necessitat per l’abastiment tant de les poblacions com de les possessions. Aquestes últimes són unitats de producció autosuficient on l’aigua és un element essencial per poder dur a terme les seves funcions agrícoles i residencials. Una de les funcions rellevants de la captació de l’aigua de la Serra era l’abastiment de la Ciutat de Palma. Aquest sistema d’abastiment, en funcionament des d’època musulmana fins al segle XX, s’ha fet a través de tres sèquies: La Sèquia de la Vila, la d’en Baster i la de Mestre Pere. Per tal de gestionar el Paisatge Cultural de la Serra s’ha creat el Consorci de la Serra de Tramuntana. Entre les seves funcions està la d’establir una regulació normativa d’aquest àmbit i la seva gestió. Una part d’aquest es desenvolupa a través d’ajuts, gran proporció dels quals s’aplica al manteniment i conservació d’elements que formen part d’aquest ric patrimoni hidràulic. Paraules clau: Mallorca, Serra de Tramuntana, Paisatge Cultural, Patrimoni de la Humanitat, enginyeria hidràulica tradicional, aigua, possessions, sèquies, protecció, restauració. Resumen La Serra de Tramuntana fue declarada Patrimonio Mundial de la UNESCO en 2011 por la simbiosis entre la belleza del espacio natural y la equilibrada acción humana. Buena parte de esta acción humana consiste en los ingenios y construcciones desarrollados en el tiempo, para la recogida, distribución y almacenamiento del agua, un bien de primera necesidad para el abastecimiento tanto de las poblaciones como de las posesiones. Estas últimas son unidades de producción autosuficiente donde el agua es un elemento esencial para poder llevar a cabo sus funciones agrícolas y residenciales. Una de las funciones relevantes de la captación del agua de la Serra era el abastecimiento de la Ciudad de Palma. Este sistema de abastecimiento, en funcionamiento desde época musulmana hasta el siglo XX, se ha hecho a través de tres acequias: La Acequia de la Vila, la de Baster y la de Mestre Pere. Para gestionar el Paisaje Cultural de la Serra se ha creado el Consorcio de la Serra de Tramuntana. Entre sus funciones está la de establecer una regulación normativa de este ámbito y su gestión. Una parte de éste se desarrolla a través de ayudas, gran proporción de las cuales se aplica al mantenimiento y conservación de elementos que forman parte de este rico patrimonio hidráulico. Palabras clave: Mallorca, Serra de Tramuntana, Paisaje Cultural, Patrimonio de la Humanidad, ingeniería hidráulica tradicional, agua, posesiones, acequias, protección, restauración. Abstract The Serra de Tramuntana was declared a UNESCO World Heritage Site in 2011 because of the symbiosis between the beauty of the natural area and the balanced human influence. Much of this human action consists of the ingenuities and constructions developed over time, for the collection, distribution and storage of water, a basic need for the supply of both populations and possessions. The latter are self-sufficient production units where water is an essential element in carrying out agricultural and residential functions. One of the functions of the water collection of the Serra was to supply the city of Palma. This supply system, in operation from Muslim times to the twentieth century, has been made through three channels: The Acequia de la Vila, Baster and Mestre Pere. To manage the cultural landscape of the Serra, the Consortium of the Serra de Tramuntana has been created. Among its functions is to establish regulations of this area and its management. Part of this is developed through grants, a large proportion of which is applied to the maintenance and conservation of elements that are part of this rich hydraulic heritage. Keywords Majorca, Serra de Tramuntana, Cultural Landscape, World Heritage Site, traditional hydraulic engineering, water, possessions, channels, protection, restoration.

150

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

SISTEMES HIDRÀULICS DE LA SERRA DE TRAMUNTANA La serra de Tramuntana és l’espai natural amb més interès científic i paisatgístic de l’illa de Mallorca. Actualment l’interès a la Serra se centra en el “paisatge” i amb predomini dels usos terciaris. Durant segles era observada com a lloc productiu: ramaderia i extracció de carbó, calç i llenya als boscos; oliverars als costers i cultiu d’hortalisses a les planes i les valls; els cims més alts s’aprofitaven per recollir neu a les cases o pous de neu. Quan aquests usos agraris i ramaders varen anar perdent força, la Serra va ser començada a mirar des de l’exterior, sobretot amb afanys urbanístics, i es varen anar abandonant molts dels usos tradicionals i elements construïts, produint-se una alteració important d’aquests espais. Ja des de l’any 1972 es començà a protegir legalment aquest àmbit, amb la declaració com a Paratge Pintoresc (figura que passà a tenir la consideració de BIC amb categoria de Lloc His-

Figura 1

tòric amb la legislació de patrimoni històric). L’any 1991 s’aprovà la Llei d’Espais Naturals de les Illes Balears. Aquest procés de

La gestió d’aquest patrimoni es fa a través de polítiques actives

protecció va seguir amb la declaració l’any 2011 de la Serra de

de protecció i conservació. La protecció es fa a través de les

Tramuntana per la UNESCO com a Patrimoni Mundial, amb cate-

categories i instruments de protecció que estableix la legislació

goria de Paisatge Cultural, posant especial èmfasi en la simbiosi

de patrimoni (Bé d’Interès Cultural i Bé Catalogat) i la legislació

entre el paisatge natural i acció humana, fruit d’un llarg procés

urbanística amb la inclusió d’aquests elements als catàlegs mu-

històric de transformació cultural de la natura fet de manera in-

nicipals.

tegradora. (Figura 1) Amb la creació dels sistemes de gestió d’aigua, es transforma el medi natural i es crea un nou ecosistema generador de paisatge. Aquestes construccions, fetes amb pedra en sec (tècnica declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO el 2018), tenen un valor etnològic, i també valors mediambientals. Les diferents tipologies d’enginys construïts específicament per a la captació, conducció i emmagatzematge de l’aigua, per a la regulació hídrica i la conservació del sòl són: construccions per assentar el terreny (marges, parets, camins); sistemes d’obtenció per drenatge (Qanâts), o per elevació (pous, sínies, molins); construccions pels usos (conduccions; dipòsits: safareigs, aljubs, cisternes, basses, rentadors, pous, abeuradors, aljubets, cocons, basses, cases de neu); construccions pel drenatge dels bancals (torrents canalitzats, parats, ralles, albellons).

S’ha creat el Consorci de la Serra de Tramuntana, un ens públic format pel Govern de les Illes Balears i pel Consell Insular de Mallorca, que manté activa una política d’ajudes a través de línies de subvencions públiques i que té com objectius principals: la recuperació dels elements etnològics i arquitectònics amb valors patrimonials; la recuperació del paisatge agrícola i el seu entorn; la recuperació dels espais agrícoles i forestals de titularitat municipal; el manteniment, neteja i conservació dels espais públics que necessitin una atenció prioritària.

UNA POSSESSIÓ DE LA SERRA L’element més característic de l’estructura de la gran propietat agrària a Mallorca són les possessions, que constituïen unitats de producció agrària i ramadera, centres de transformació de

151

Camins d’aigua a la Serra de Tramuntana, Mallorca

productes primaris i llocs de residència per a tots aquells que

2. Magatzem i distribució: L’aigua és guardava a safarejos, al-

participaven de la seva organització i funcions.

jubs i cisternes. Per al màxim aprofitament, tots els camins d’aigua solien estar interconnectats. Les dimensions dels safarejos

A la Serra s’hi situen algunes de les millors possessions de l’illa.

depenien del cabdal de captació a la surgència natural i del cab-

Raixa, una de les més reconegudes, fou declarada Bé d’Interès

dal que es necessitava a la possessió a la que havia de donar

Cultural amb categoria de monument i és de propietat pública

servei. (Figura 3)

des de 2001. (Figura 2) Des dels safarejos, amb varis punts de sortida, comença la disLa disponibilitat d’aigua és un dels factors que condicionaven la

tribució interna de la finca: el gran safareig alimenta una part

implantació de les possessions. Les dependències de les pos-

del jardí i la zona agrícola-ramadera; el safareig situat a la cota

sessions eren destinades a: habitatge (casa dels senyors, casa

més elevada alimenta el molí fariner, i també rega la part més

de l’amo, casa de les collidores...); transformació primària de pro-

elevada dels jardins. Els sobrants anaven a abeurar el ramat; un

ductes (tafona, molí...); agricultura-ramaderia (solls, sestadors,

aljub adossat a la paret del molí servia per garantir l’aigua de la

boals, cavallerisses, pallers...).

tafona, i que per cota i per les conduccions, tant es podia omplir del safareig més alt com del més gran.

1. Captació: L’aigua es captava d’un aqüífer subterrani de la pròpia finca o d’alguna finca propera i es conduïa a la finca amb

3. Utilització: L’ordre en que s’usava l’aigua es basava en la com-

canaletes o síquies. També s’aprofitava l’aigua de pluja. Raixa

binació de, com a mínim, els següents criteris: per cota (ja que la

obté l’aigua de les fonts properes de Raixeta i Pastoritx.

gravetat era l’únic sistema de distribució), per la quantitat d’aigua necessària, per la possibilitat de reutilització.

Figura 2

152

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 3

Figura 4

Els usos eren per a consum no humà: força motriu (molí fariner

1. La Font de la Vila. Sorgeix en una gran cavitat localitzada

d’aigua); part del procés de transformació (tafona); finalitats es-

a uns 9 km del centre de la ciutat. A partir de la font neix una

tètiques i ornamentals (regar els jardins); ús agrícola (conreus

síquia de dimensions variables que es dirigeix a Palma. És una

i hort); ús ramader (abeurar ovelles, bísties, vaques, cavalls,

síquia descoberta, amb una amplada superior al metre i a una

porcs...). Per a consum humà: s’emmagatzemava a dipòsits

alçada que pot arribar als 2 m. A l’entrada a la ciutat, la síquia

estancs (cisternes i aljubs) i tenia un circuit separat respecte

es dividia en tres ramals. Des del primer moment la funció de la

a l’altra aigua. Les cisternes s’abastien principalment de l’aigua

síquia de la Vila era proveir d’aigua a la ciutat de Palma (mes-

de pluja recollida a les cobertes de les edificacions. La cisterna

quites, banys) i més endavant accionar fins a 11 molins, dels

principal se situava a la clastra. A l’interior de les cases es poden

quals es conserven les restes de 7 d’ells. També es conserven

destacar el gerrer, la pica d’escurar i el cossi.

altres restes urbanes com aqüeductes, fonts i nombrosos aljubs. L’any 1913, l’Ajuntament de la ciutat expropià la Font de la

ELS SISTEMES HIDRÀULICS DE LA CIUTAT DE PALMA

Vila, la síquia i tota l’aigua de la font. Entre el 1932 i el 1936, es construí una galeria coberta de volta de 2.370 metres de llargada per millorar-ne el cabdal. L’any 1951, l’aigua de la Font de la Vila encara suposava el 57% del subministrament total d’aigua

Un altre ús important de les aigües de la Serra de Tramuntana

a Palma i actualment la font de la Vila aporta entre 3 i 4 hm3

ha estat i encara és l’abastiment de la ciutat de Palma. Existeix

anuals. (Figura 5)

un complex entramat de 3 sistemes hidràulics originats a les fonts de la Vila, d’en Baster i de Mestre Pere, ja citades al Llibre

2. El sistema hidràulic de la font d’en Baster inclou una xarxa

del Repartiment de Mallorca (1229), i considerades d’herència

de distribució de més de 20 km de llargada, que encara ara repar-

islàmica o anterior. Aquestes aigües es destinaven al consum

teix per bona part de l’Horta de Palma. A més del traçat principal,

humà, a accionar molins i a abastir l’horta de Palma. (Figura 4)

es destrien fins a 7 ramals secundaris, alguns del quals connec-

153

Camins d’aigua a la Serra de Tramuntana, Mallorca

Actualment, l’Ajuntament de Palma té accés a tot el sobrant de les aigües de la síquia, gràcies a un conveni amb la Comunitat de Regants, que afavoreix el manteniment de la xarxa. 3. La font de Mestre Pere és un surgència càrstica, de descàrrega brusca i cabdals gairebé nuls a l’estiu. És una síquia que des del principi es ramifica molt. Al segle XVII es perllongà el sistema amb una síquia anomenada Na Cerdana i des de 1998 també destina els seus excedents a la ciutat de Palma. La font de Mestre Pere es destinava a usos agrícoles i a accionar fins a 17 molins. Aquests sistemes hidràulics foren declarats Bé d’Interès Cultural (BIC) amb categoria de monument entre els anys 2005 a 2013. La gestió d’un patrimoni situat a una zona de gran pressió urbanística és complex. S’ha intentat compaginar la seva conservació amb la construcció i ampliació de carreteres, construcció d’hospitals, instal•lació de gasoductes, etc. En el cas de la síquia d’en Baster, s’han retirat les canonades de fibrociment instal•lades fa 40 anys a l’interior de la síquia o a sobre d’ella, enterrant noves canonades de ferro o PVC dins el pas de siquier i manFigura 5

tenint cabdals ecològics a l’interior de les síquies. S’han dut a terme actuacions puntuals del Consell de Mallorca, dedicades a la neteja i recuperació de trams de síquies, recuperació de

ten amb les altres síquies. La síquia té una amplada interior de fins a 60 cm i una alçada interior que pot arribar al metre. Al llarg del seu traçat s’hi varen arribar a localitzar fins a 32 molins d’aigua, dels quals es conserven les restes de 10. També es conserven nombrosos safareigs i aljubs, algun pont, aqüeductes, etc. El fet que el cabal de la font d’en Baster fos més homogeni que el de la font de la Vila assegurava la mòlta de tot l’any. Aquesta síquia es desamortitzà entre el 1821 i el 1835, i l’aigua va passar a mans particulars (hores d’aigua cada 15 dies). L’aigua es regula a través dels cànons, que marquen el cabdal d’aigua que pot sortir de la síquia cada espai de temps. La font d’en Baster proporciona 1’8 hm3 anuals, dels quals poc més de la meitat es destinen al consum de Palma i aproximadament ½ hm3 es segueix distribuint entre els tenidors d’aigua de la síquia.

154

l’entorn de molins, etc. Al Pla Territorial de Mallorca (2004), es preveu la creació de 3 rutes d’interès paisatgístic, una de les quals és la ruta del sistema hidràulic de Palma.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

L’arquitectura de sa pluja a Menorca i la restauració de s’Aljub de Mercadal Jesús Cardona Pons

Ferran Vizoso Rodríguez

Arquitecte, membre del Consell Científic

Arquitecte, membre de l’Institut

de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME)

Menorquí d’Estudis (IME)

Resum A la Menorca preindustrial, la major part de l’aigua destinada al consum de les persones i els animals provenia de la captació de les aigües pluvials. Aquests sistemes, heretats de la cultura andalusí, permetien obtenir aigua de pluja en qualsevol punt del territori. El seu dimensionat i construcció proporcionaven una eficient solució a les necessitats hídriques de l’estació seca del clima mediterrani. Un dels exemples més importants i singulars és s’Aljub de Mercadal, un gran aljub públic de 246 m3 i 796 m2 de superfície de captació. Es va construir l’any 1735, per iniciativa del governador Richard Kane, i el van executar totes les universitats illenques (antics ajuntaments). El present escrit exposa els aljubs menorquins en general i el de Mercadal amb més detall, aportant informació històrica i constructiva que s’ha conegut gràcies al projecte de restauració integral que han redactat els autors. Paraules clau: Menorca, aigua, pluja, aljub, rossec, escorrentia, vernacular, arquitectura, hidràulic, tradicional, cultura, sostenibilitat, resiliència Resumen En la Menorca preindustrial, la mayor parte del agua destinada al consumo de las personas y los animales provenía de la captación de las aguas pluviales. Estos sistemas, heredados de la cultura andalusí, permitían obtener agua de lluvia en cualquier punto del territorio. Su dimensionado y construcción proporcionaban una eficiente solución a las necesidades hídricas de la estación seca del clima mediterráneo. Uno de los ejemplos más importantes y singulares es s’Aljub de Mercadal, un gran aljibe público de 246 m3 i 796 m2 de superficie de captación. Se construyó en 1735, por iniciativa del gobernador Richard Kane, y lo ejecutaron todas las universidades isleñas (antiguos ayuntamientos). El presente escrito expone los aljibes menorquines en general y el de Mercadal con más detalle, aportando información histórica y constructiva que se ha conocido gracias al proyecto de restauración integral que han redactado los autores. Palabras clave: Menorca, agua, lluvia, aljibe, acarreo, escorrentía, vernáculo, arquitectura, hidráulico, tradicional, cultura, sostenibilidad, resiliencia Abstract In pre-industrial Menorca, most of the water intended for consumption by people and animals came from rainwater capture. These systems, inherited from Andalusian culture, allowed rainwater to be available anywhere in the territory. Its size and construction provided an efficient solution to the water needs for the dry season in the Mediterranean climate. One of the most important and unique examples is the Aljub de Mercadal, a large (246 m3) public cistern and a 796 m2 catchment area. It was built in 1735, following the initiative of Governor Richard Kane, and was carried out by all island universities (former town halls). This brief describes the Menorcan cisterns in general and that of Mercadal in more detail, providing historical and construction information that has come to light thanks to the comprehensive restoration project that the authors have drafted. Keywords: Menorca, water, rain, cistern, transportation, runoff, vernacular, architecture, hydraulic, traditional, culture, sustainability, resilience

155

L’arquitectura de sa pluja a Menorca i la restauració de s’Aljub de Mercadal

ALJUBS

fitament, es desplega una gran riquesa de solucions, fruit de

La col·lecció

qualitat i quantitat d’aigua que es requeria. El treball ha volgut il·

L’inici de la investigació sobre els sistemes vernaculars d’aprofi-

d’aljubs, cisternes, sitjots, basses i safarejos presents al medi

tament de l’aigua de pluja és el treball “Arquitectura de sa pluja a Menorca”, una recerca realitzada pels autors de l’article gràcies a una beca d’investigació d’arquitectura del Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears (any 2005) i una altra beca de

l’adaptació concreta a l’entorn, dels recursos disponibles i de la lustrar la màxima varietat de solucions que forma la constel·lació rural de Menorca. Les principals característiques diferenciadores són el tipus de superfície de captació de pluja, el sistema d’emmagatzematge i l’ús final de l’aigua (Figures 1 i 2), però també s’han tingut en compte altres factors com la mida, el valor

l’Institut Menorquí d’Estudis (any 2007).

arquitectònic i l’eloqüència dels diversos exemples (Figura 2).

L’objecte d’estudi són els diferents sistemes hidràulics de l’ar-

Perquè?

quitectura vernacular menorquina construïts per la captació, conducció, emmagatzematge i utilització de l’aigua de pluja. Es van estudiar únicament els casos en que s’aprofita directament l’aigua d’escorrentia (rossec). Aquest treball és precursor en la recerca i documentació d’aquests béns etnològics a Menorca1. Al no haver precedents, l’aproximació a l’arquitectura de sa pluja de Menorca va consistir principalment en posar de relleu la varietat de solucions adoptades. Es van estudiar uns 500 sistemes hidràulics en diverses fonts documentals,2 dels quals es van visitar in situ uns 200 casos i un centenar van ser documentats. Finalment es van seleccionar els 52 exemplars contemplats a l’estudi (Figura 1), que es presenta en forma de col·lecció amb tots els elements dibuixats, fotografiats i caracteritzats mitjançant fitxes individualitzades. La majoria d’elements estudiats no s’han pogut datar amb certesa (no era tampoc l’objectiu del treball), però l’espai temporal abastat va de l’època talaiòtica fins meitat del segle XX. La recerca ha posat de relleu la gran varietat de solucions adoptades per l’arquitectura vernacular menorquina per l’abastiment d’aigua dolça provinent de la pluja. Sobre la base d’un esquema invariant: captació – conducció – emmagatzematge – apro-

El clima de Menorca és mediterrani, de caràcter semi-àrid (Csa en la classificació climàtica de Köppen) amb una estació seca d’uns tres mesos (juny, juliol i agost) sense quasi bé precipitacions. Menorca no té cursos d’aigua permanents ni masses rellevants d’aigua dolça superficial. L’únic magatzem natural d’aigua dolça és l’aqüífer, que només es troba en el subsòl d’aproximadament la meitat de l’illa. La cultura preindustrial de Menorca, donada la dificultat d’obtenir aigua de l’aqüífer o degut a la seva absència, va desenvolupar sofisticats sistemes d’aprofitament de l’aigua de pluja amb solucions molt refinades, perfectament adaptades al lloc. A part de proveir aigua apta pel consum, la recollida directa de l’aigua de pluja té altres avantatges importants, ja que, com la gravetat s’encarrega del transport i la distribució de l’aigua, la despesa energètica és menor respecte de les extraccions del subsòl.

S’ALJUB DE MERCADAL L’aigua de boca des Mercadal abans del 17353 L’any 1727 el governador britànic Richard Kane va proposar la construcció d’una gran cisterna de pluvials a Es Mercadal, es-

1. Sobre sistemes hidràulics tradicionals es coneixia la publicació de la Dra. Maria Antònia Carbonero Gamundí “L’espai de l’aigua: petita hidràulica tradicional a Mallorca” (Consell Insular de Mallorca, 1992) que tracta a l’illa veïna una temàtica anàloga a la del nostre estudi. A Menorca no hi ha precedents equivalents, ja que aquest tema només s’havia tractat de manera tangencial en alguns estudis i catàlegs de patrimoni històric. 2. Principalment catàlegs de patrimoni històric que incorporen béns etnològics.

156

3. La informació i part del redactat d’aquest punt l’ha elaborat l’autor Ferran Vizoso, en el seu estudi “Els aljubs de Mercadal. La cultura de l’aigua a la Menorca tradicional, un model de gestió hídrica sostenible” (2017, inèdit), realitzat amb el suport del Premi d’Investigació Es Mercadal i Fornells 2013.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 1. Llista de la varietat de casos en funció de les etapes de gestió de l’aigua. A la dreta, dibuix esquemàtic dels 52 elements documentats, tots dibuixats a la mateixa escala

mentant un fet que era conegut per tots a l’illa, “la poca salut

de les seves escorrenties, i sobre un terreny argilós sense aqüí-

del poble des Mercadal era deguda a la mala qualitat de les se-

fer. A més, la naturalesa del terreny no permetia construir cister-

ves aigües”.4 Una deficient qualitat que era conseqüència de

nes excavades solvents amb tècniques i materials tradicionals,

la seva ubicació geogràfica, ja que el poble està situat en una

ja que un nivell freàtic molt alt filtrava aigua cap a l’interior dels

zona inundable, amb una topografia que dificulta el drenatge

dipòsits malmetent la impermeabilització. No ens equivocaríem gaire si diem que abans d’inaugurar el gran aljub el 1735 l’única aigua de boca de qualitat que hi havia a la població era la d’una cisterna que havia construït el rector i que també cita en

4. La informació històrica sobre l’aljub de Mercadal està extreta de l’article de l’historiador Joan Pons Alzina “Construcció de la cisterna comunal des Mercadal”, Diari Menorca, 12 de desembre de 2018, així com d’apunts de la recerca de l’autor sobre la història de la construcció de s’Aljub.

Kane. “si no fos per la bondat del rector, qui va fer pel seu propi ús una petita cisterna, ni els viatjants ni els malalts trobarien

157

L’arquitectura de sa pluja a Menorca i la restauració de s’Aljub de Mercadal

gota d’aigua bona” al municipi.5 Per tant, el panorama previ a la

construcció. Kane argumenta la necessitat de la construcció del

construcció del gran aljub comunitari era bastant precari i posa

gran aljub entenent-lo com una obra de conveniència per a tota

en evidència l’important salt qualitatiu que va suposar la seva

l’illa i, per tant, apuntant ja a la seva escala insular.

construcció pels habitants de Mercadal i el conjunt de Menorca. Origen de s’Aljub6

La pobresa del poble des Mercadal en aquells temps no li permetia afrontar aquestes obres en solitari, de manera que Kane va apel·lar a la solidaritat de tots els municipis per suportar les

El 29 de novembre de 1927 Richard Kane va proposar per carta a

despeses econòmiques. Els primers treballs d’adequació del

totes les universitats menorquines (antics ajuntaments) la cons-

terreny es van fer l’octubre del 1733 i la construcció del dipòsit

trucció de la cisterna. En l’escrit fa una oferta de col·laboració

pròpiament dit es va iniciar el 29 de març de 1734. L’obra, des-

a tots els municipis illencs i va exposar els motius per la seva

prés de moltes dificultats tècniques i econòmiques es va acabar l’estiu del 1735.7

5. Ibíd. 6. Op. cit. (3).

7. Referències extretes d’op. cit. (4).

Figura 2. Esquerra: exemple de dibuix en planta i fotografia del safareig de Santa Ponsa (Alaior). Columna dreta: a dalt, sitjots de Torre d’en Galmés; enmig aljub de sa Marina (Ciutadella); a baix, aljub d’es Palmer Vell (Maó)

158

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Ubicació i característiques

neralitzat. Apart de l’esfondrament parcial esmentat, els murs perimetrals pateixen bombaments importants, esquerdes i

S’Aljub des Mercadal s’ubica en el marge oest del teixit urbà,

molta vegetació. La superfície de recollida està molt deteriora-

prop de la riera que creua el poble de sud a nord (Figura 3). La

da, plena de fissures per on es filtra l’aigua pluvial i importants

construcció s’assenta sobre un promontori que els documents

assentaments. La galeria perimetral del dipòsit presenta mo-

històrics anomenen “la muntanya del vell molí de vent”.8 Un

viments estructurals importants, arrels i moltes peces trenca-

perímetre, aproximadament rectangular, de murs atalussats de

des. A més, tota la construcció presenta reparacions i revesti-

pedra i morter conté un replè de terres que forma una superfí-

ments realitzats amb materials moderns, pintures plàstiques i

cie regular de recollida. La planta té unes dimensions aproxima-

morters portland o epoxídics, incompatibles amb els materials

des de 20 x 40 metres, amb la dimensió més llarga alineada en

tradicionals.

sentit SO-NE. Els murs s’eleven sobre el terreny natural a unes alçades que oscil·len entre els 2,2 i els 8,2 metres. Aprofitant el

Davant d’aquesta situació, el projecte proposa la restauració

desnivell de la topografia, a la part baixa (extrem NE) s’insereix el

integral de s’Aljub des Mercadal amb l’objectiu principal de re-

dipòsit, que té una estructura pròpia de murs i està cobert amb

cuperar la construcció original i tornar-la a posar al servei de la

una volta de canó de marès (Figura 5). El dipòsit té una planta

societat menorquina. Per assolir aquests objectius el projecte

interior de 15,4 x 3,8 metres, amb una alçada màxima interior

proposa les següents actuacions:

de 5,1 metres i un volum d’aigua útil de 240 m3. Entre el mur del dipòsit i el mur perimetral hi ha una galeria de pas de 60 centí-

1. Reconstruir les zones col·lapsades i aquelles que amenacen

metres d’ample.

runa de manera més clara.

La superfície de recollida, que ocupa 796 m2, està formada per

2. Consolidar les zones més deteriorades del bé, dels murs peri-

una solera de formigó de calç emblanquinada amb calç. Aquesta

metrals, l’escala d’accés i de la galeria perimetral del dipòsit.

superfície te una lleugera pendent cap a dues arquetes de decantació prèvies a les entrades de l’aigua al dipòsit. Des d’aques-

3. Restaurar completament la superfície de recollida de l’aigua

tes arquetes es regula l’admissió de l’aigua al dipòsit o es seu

pluvial, reconstruint les seves zones esfondrades i recuperant

rebuig, a través de dues gàrgoles situades al mur perimetral.

el revestiment original de calç.

El projecte de restauració integral

4. Recuperar l’estat original del dipòsit, eliminant els revestiments moderns existents, poc saludables i incompatibles amb

El dia 20 de març del 2018 una part del mur exterior nord de

els materials tradicionals.

s’Aljub es va esfondrar durant un episodi de pluges intenses (Figura 4). En qualitat de titular, l’ajuntament des Mercadal va

5. Restituir l’entorn del bé, eliminant construccions adossades i

contractar un equip multidisciplinari format per una restaura-

vegetació existent.

dora, un historiador, un arqueòleg, un topògraf i un aparellador especialista en materials tradicionals i morters de calç, tot coor-

El projecte, a dia d’avui (febrer de 2019) en tramitació, incorpora

dinat pels arquitectes autors del present escrit.

una anàlisi en laboratori especialitat de mostres dels materials de construcció. Això permet prescriure l’ús de materials de res-

La diagnosi realitzada pel projecte destaca que la construcció,

tauració el més semblants i compatibles amb els originals, espe-

a finals de 2018, es troba en un estat de deteriorament ge-

cialment els diferents tipus de morters. L’objectiu final del projecte no és només la restauració de s’Aljub, sinó també la recuperació del seu funcionament. Durant

8. Op. cit. (4).

molts anys, fins l’esfondrament, s’obria periòdicament l’accés

159

L’arquitectura de sa pluja a Menorca i la restauració de s’Aljub de Mercadal

Figura 4. Vista a ull d’ocell de s’Aljub amb els efectes de l’esfondrament visibles a la cara nord

Aquesta imponent construcció ha estat oferint ininterrompudament aigua potable des del primer terç del s. XVIII. Això ho ha fet requerint un mínim manteniment i amb una despesa energètica nul·la en la seva operació, ja que el sistema funciona per gravetat. D’aquesta manera extremadament eficient, l’aljub ha donat de veure a persones i bèsties durant més de 282 anys. Actualment l’aqüífer de Menorca és pràcticament l’única font d’aigua potable a l’illa. Tots els sistemes agrícoles i urbans deFigura 3. A dalt: localització de s’Aljub; a baix: vista de s’Alub des del campanar del poble

penen de l’extracció d’aigua del subsòl, però l’aqüífer es troba actualment amenaçat per la sobreexplotació i la contaminació per clorurs i nitrats.9 L’alternativa que es proposa és la dessalació d’aigua de mar, una tècnica amb un gran cost energètic i

a la gent per poder omplir recipients amb aigua de pluja a les

mediambiental.

aixetes que hi ha al lateral del dipòsit. Amb tot el que s’ha exposat, proposem contemplar els siste-

ALJUBS: UNA FINESTRA PEL FUTUR

mes d’aprofitament d’aigua de pluja com una opció pel futur si volem adoptar una cultura sostenibilista en la gestió de l’aigua a Menorca. Aquests sistemes es poden realitzar amb tecnologia i

La superfície captadora de s’Aljub pot recollir 413 m3 anuals d’ai-

coneixements locals i presenten una alta resiliència. L’aigua de

gua de pluja (mitjana considerant una pluviometria anual de 650

consum s’obté sense perjudicar el cicle de l’aigua de l’illa i, per

mm/any i descomptant un 20% de pèrdues). Aquesta quantitat

tant, amb garanties per poder-se sostenir en el temps. Propo-

d’aigua pot donar de beure a 565 persones durant tot l’any

sem que la cultura de l’arquitectura de la pluja s’adopti com una

(comptant 2 litres per persona i dia). Segons aquests càlculs, durant els quasi 3 segles de funcionament des de la seva construcció fins l’actualitat l’aljub ha recollit uns 117.000 m3 d’aigua.

160

9. Veure indicadors i estudis de l’Observatori Socioambiental de Menorca al respecte www.obsam.cat

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

manera de preservar l’aqüífer, que no deixa de ser el gran aljub que alimenta la vida a Menorca. Aquest posicionament comença a desplegar-se en una sèrie d’iniciatives a l’illa que treballen per recuperar aquesta cultura. Aquest llegat etnològic no és només el testimoni d’una cultura del passat, sinó una manera d’entendre la gestió de l’aigua que és plenament vigent i necessària.

Bibliografia Carbonero, Maria Antònia. L’espai de l’aigua: petita hidràulica tradicional a Mallorca. Palma de Mallorca: Consell Insular de Mallorca, 1992. Pons, Joan. “Construcció de la cisterna comunal des Mercadal”. Diari Menorca, 12 de desembre de 2018.

Figura 5. Esquerra: vista interior del dipòsit. Dreta: secció constructiva del projecte mostrant un tall transversal del dipòsit, galeria perimetral i murs de contenció

161

La arquitectura de la presa de Alicante, en el municipio de Tibi Santiago Varela Botella

Santiago Varela Rizo

Dr. Arquitecto

Arquitecto

Resumen La presa de Alicante, por los ciudadanos que la financiaron económicamente, o bien pantano de Tibi, según emplazamiento geográfico, se encuentra situado en el cauce del río Cavanes. Pasa a llamarse Montnegre tras la presa, hasta alcanzar las proximidades de Mutxamel. A partir de aquí recibe el nombre de riu Sec, tras rebasar las presas menores o azudes, hasta la desembocadura en el Mediterráneo. En el entorno de la presa fueron erigidas una serie de construcciones con distintas tipologías y funciones. Problemas de captación de las aguas y su aprovechamiento los ha habido desde tiempo inmemorial en este territorio, dado el clima y las características morfológicas del terreno. No puede extrañar que se pensara en la construcción de una presa con mayor capacidad de embalse de agua, mediante la cual quedara garantizado el mejor reparto de los recursos hídricos a lo largo de todo el año. La presa y el embalse dan origen a un complejo sistema hidráulico para conseguir el aprovechamiento integral del agua, que incluyen desde edificaciones en el entorno de la presa hasta diversos azudes o pequeñas presas a lo largo del río para derivar agua hacia los molinos harineros o hacia las tierras de la huerta. Palabras clave: Pantano, presa, azud, Tibi, huerta, regadío. Resum La presa d’Alacant, pels ciutadans que la van finançar econòmicament, o bé pantà de Tibi, segons emplaçament geogràfic, es troba situat a la llera del riu Cavanes. Passa a dir-se Montnegre després de la presa, fins a arribar a les proximitats de Mutxamel. A partir d’aquí rep el nom de riu Sec, després de sobrepassar les preses menors o assuts, fins a la desembocadura a la Mediterrània. A l’entorn de la presa van ser erigides una sèrie de construccions amb diferents tipologies i funcions. Problemes de captació de les aigües i el seu aprofitament n’hi ha hagut des de temps immemorial en aquest territori, donat el clima i les característiques morfològiques del terreny. No pot estranyar que es pensés en la construcció d’una presa amb major capacitat d’embassament d’aigua, mitjançant la qual quedés garantit el millor repartiment dels recursos hídrics al llarg de tot l’any. La presa i l’embassament donen origen a un complex sistema hidràulic per aconseguir l’aprofitament integral de l’aigua, que inclouen des d’edificacions a l’entorn de la presa fins a diversos assuts o petites preses al llarg del riu per derivar aigua cap als molins fariners o cap a les terres de l’horta. Paraules clau: Pantà, presa, assut, Tibi, horta, regadiu Abstract The Alicante dam, as it is known by the citizens who financed it economically, or Tibi reservoir, depending on the geographical location, is found along the valley of the river Cavanes. It is renamed Montnegre after the dam, until reaching the vicinity of Mutxamel. From here it is called the river Sec, after passing the smaller dams or weirs, to the mouth in the Mediterranean. A series of constructions were erected around the dam with different typologies and functions. Problems of water capture and its use have existed since time immemorial in this area, given the climate and morphological characteristics of the terrain. It may not be surprising that the construction of a dam with a greater water reservoir capacity, and better distribution of water resources throughout the year, was planned. The dam and reservoir are the start of a complex hydraulic system that allows a complete use of water, ranging from the buildings around the dam to various weirs or small dams along the river to divert water to the flour mills or to the fields for growing vegetables. Keywords: Reservoir, dam, weir, Tibi, vegetable garden, irrigation

162

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

INTRODUCCIÓN

cota. Geológicamente están formados por bancos calizos cuyos

La presa de Alicante, así la denominaba Cavanilles debido a

yente hacia levante.

que fueron aquellos ciudadanos quienes la financiaron económicamente, o bien pantano de Tibi, si hacemos referencia a su emplazamiento geográfico debido a encontrarse en el municipio de esta población, se encuentra situado en el cauce del río Cavanes que en su origen en término de Castalla se denomina rio Verde. Pasa a llamarse Montnegre en el tramo situado aguas abajo tras la presa y hasta alcanzar las proximidades de Mutxamel. A partir de aquí recibe el nombre de riu Sec, tras rebasar las presas menores o azudes, hasta la desembocadura en el Mediterráneo, formando un pequeño delta como consecuencia de los aportes de las tierras que arrastra en las crecidas. La presa se encuentra situada en las coordenadas de 30º 30’ 4” de latitud norte y 3º 08’ 15” de longitud oeste, según la Cartografía Militar de España, hoja 846, escala 1/25.000, cuarto II, Tibi,

estratos resultan casi verticales, con una ligera inclinación reca-

En el entorno de la presa fueron erigidas una serie de construcciones con distintas tipologías y funciones, que constituyen un conjunto edificado del mayor interés arquitectónico. Su emplazamiento corresponde en parte a la misma posición cartográfica que la situación de la presa, siendo posible localizar otras edificaciones en la hoja 871, cuarto I Agost, escala 1/25.000, del año 1961. La presa y el embalse que genera dan origen a un complejo sistema hidráulico para conseguir el aprovechamiento integral del agua y su energía dinámica. A lo largo del recorrido del río se encuentran diversos azudes o

que corresponde al levantamiento del año 1950.

presas hechas de tierra; son un total de quince situadas en el

Sus extremos se apoyan en dos cerros, denominados respecti-

fueron construidas, arruinadas y reconstruidas. Se aprovechan

vamente Mos del Bou en el lado norte y La Cresta se encuentra situado al sur. El primero tiene una altura máxima de 603 metros

tramo que es denominado Montnegre, desde tiempo inmemorial para embalsar agua que, convenientemente derivada, llegaba a los molinos harineros situados en el cauce que aprovechan

siendo algo menos el segundo que no rebasa los 528 metros de

la fuerza hidráulica en su accionamiento mecánico. También

La presa

La presa entre los montes

163

La arquitectura de la presa de Alicante, en el municipio de Tibi

permitían regar huertos de distintas superficies, en general de escasas dimensiones, si bien suficientes para el abastecimiento de unos pocos moradores. En el recorrido dentro del término municipal de Mutxamel existen tres presas menores o azudes del Consell o de Mutxamel, San Joan y El Campello. Permiten regular las avenidas torrenciales de las aguas, además recoger las procedentes de los barrancos más abajo de la presa de Tibi, al mismo tiempo son cabecera de las acequias principales del riego de la llamada huerta de Alicante, territorio que se extiende por el municipio de Mutxamel, San Joan de Alicante, El Campello y terrenos situados al norte del municipio de Alicante. La situación geográfica de las tres queda referida a la cartografía del Instituto Geográfico y Catastral, corresponde a la Hoja Alicante, 2ª edición, datos del año 1966 con escala 1/50.000. También se encuentran recogidas para el Ayuntamiento de Mutxamel en la cartografía levantada por Estudio Fotogrametría S.A. año 1984, Escala 1/50.000, Hoja 5.E.

ANTECEDENTES Existen numerosos estudios y trabajos publicados que hacen referencia a los riegos como sistemas jurídicos de la regulación y soporte de las aguas que se encuentra embalsadas en la presa de Tibi, así como de aquellas otras captadas en manantiales distantes que, convenientemente canalizadas, son conducidas hasta el Pantanet muy próximo al azud de Mutxamel, desde donde son distribuidas por distintas acequias para el riego de las tierras de la huerta de Alicante. Estos estudios ponen de manifiesto, así mismo, la historia, la cronología y las características de la presa, incluso, en ocasiones alcanzan a hacer referencia a los azudes o presas menores situadas en Mutxamel. Tan solo una de estas publicaciones presenta planos detallados del muro que constituye la presa de Tibi. Se da la particularidad de que junto a la presa principal hay diversas construcciones y otras estructuras funcionales. Todas ellas están ligadas a la historia del pantano; sin embargo, no han sido motivo o tema de atención hasta el momento presente.

Cerro del Mas del Bou y casa del pantanero

164

La vertiente sur y construcciones complementarias

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

En el pasado, durante el año 1986 obtuve una beca, compartida

aguas en él recogidas permitía el riego de las tierras de Mutxa-

con el ingeniero José Ramón Navarro Vera, del Instituto de Cul-

mel, Sant Joan d´Alacant, parte de El Campello, Villafranqueza

tura Juan Gil Albert siendo su título Estudio previo y propuesta

y La Condomina en el término municipal de Alicante. En total se

de rehabilitación del Real Pantano de Tibi. Resultados que aho-

trata de un territorio que comprende una superficie aproxima-

ra exponemos los autores de este trabajo divulgativo.

da de cuarenta kilómetros cuadrados, cuya longitud máxima de norte a sur es de 8 Km. y cinco en la dirección de este a oeste.

Fue nuestro propósito fundamental proceder a levantar me-

A mediados del siglo XIX la superficie de 30.674 tahúllas se be-

diante planimetría y altimetrías la totalidad de los elementos

neficiaba del riego con las aguas embalsadas en el pantano. La

edificados situados en las proximidades de la presa, añadien-

presa se encuentra situado a unos 20 km. en línea recta al norte

do una breve descripción que comprendía sus características

de la ciudad de Alicante, queda en el curso del río Cabannes o

formales y su estado de conservación material y estructural.

río de Castalla.

Planteamos a modo de conclusiones una propuesta de conservación y rehabilitación material y funcional.

Problemas de captación de las aguas y su aprovechamiento los ha habido desde tiempo inmemorial, dado el clima y las carac-

Paradójicamente nos encontramos con la inexistencia de un

terísticas morfológicas del terreno. En estas circunstancias no

plano topográfico referente a la zona del estudio arquitectóni-

resulta extraño que, tras la conquista de la comarca por las tro-

co. Aquellos años el Plan Urbanístico del Municipio no recogía

pas cristianas de Alfonso X, se estableciera y fijara el control de

aquel paraje. Se hizo imprescindible proceder a levantar un pla-

las aguas originadas en la Olla de Castalla, cuya propiedad fue

no topográfico apropiado dibujando las cotas con la finalidad

confiada a la oligarquía de la ciudad de Alicante, destinándola al

de situar los distintos elementos en su lugar correspondiente.

riego de sus tierras en La Condomina.

Los dibujos están realizados a las escalas apropiadas, siendo

Son diversas y resultan dispersas las noticias que, de forma

iguales en series de similares características. Esto permite en

fragmentada, aunque siempre constantes, son trasmitidas por

los originales establecer comparaciones de los tamaños sin

los autores de diferentes épocas. Esto permite hacernos una

precisar medir. La necesaria manipulación de los planos, con su

idea de que posiblemente en todo momento debieron existir

reducción en los tamaños que pueda derivarse de toda publica-

represas con las cuales se podía rebalsar el caudal de agua ne-

ción hace necesario el apoyo y empleo de la escala gráfica, con

cesario para regar una huerta o bien mover los mecanismos de

la finalidad de efectuar el control métrico de las dimensiones y

unos molinos harineros.

del espacio. Desde este punto de vista tiene sentido la calificación de antiEsta parte de realización de trabajos de campo y la plasmación

quísimas que Viravens otorga al citar una serie de azudes cuyo

posterior en los dibujos a escala con la posterior propuesta de

número era de quince. Estuvieron y aún existen en el cauce. Se

rehabilitación constituyó la parte fundamental de aquel trabajo.

encuentran situadas entre la presa principal y las secundarias

Insistimos que ahora plasmamos en este artículo, en aras de la

pertenecientes al término de Mutxamel. Estas represas o azu-

divulgación de aquellos valores arquitectónicos.

des estaban realizadas en tierra, en consecuencia, resultaban de fácil reconstrucción tras la devastación a causa de las aveni-

DESCRIPCIÓN HISTÓRICA

das de las riadas periódicas o por la acción directa al poner en ejecución algunas de las sentencias que periódicamente se dictaban judicialmente, siempre en beneficio y aprovechamiento

Varios son los estudios y los trabajos publicados a lo largo del

de los caudales de aguas a favor de los regantes hacendados

tiempo que tiene en común el estudio de los riegos ancestrales

de Alicante, a quienes Alfonso X había concedido tal beneficio.

en la huerta de Alicante y de la presa de Alicante o pantano

Las mismas noticias con diversos y similares problemas las en-

de Tibi, construido en tierras del actual municipio de Tibi, cuyas

contramos con referencias a los azudes construidos aguas arri-

165

La arquitectura de la presa de Alicante, en el municipio de Tibi

ba de la actual presa que fueron construidos por los vecinos de

Un hecho acaecido durante el año 1697 como fue la rotura de la

Castañal o de Xixona, etc.

presa, se trata de una acción que algunos autores consideran intencionada y otros por completo fortuita a consecuencia de

Esto quiere indicar y hace suponer la existencia de una serie de

una avenida de agua, dejó la presa fuera de servicio durante

obras de fábrica, de distinta importancia constructiva, siempre

muchos años. Tras la reparación efectuada entre los años 1731

realizadas con la pretensión de obtener un aprovechamiento

y 1738 en que se dieron nuevamente como finalizados, se logró

muy directo de las aguas del río, muchas de éstas con escasa

el aspecto arquitectónico actual, realizándose en los alrededo-

capacidad para el embalse de reservas de aguas que fueran

res diversas construcciones destinadas a albergar el personal

aprovechables con posterioridad en periodos de sequía dura-

encargado del cuidado y mantenimiento de aquella fábrica. De

dera.

esta época datan los elementos residenciales y funcionales, también los emblemáticos y conmemorativos existentes en la

Por esta sucesión de circunstancias no puede extrañar que se

actualidad. Todo ello dentro de un programa conceptual y te-

pensara en la construcción de una presa con mayor capacidad

rritorial que podemos considerar de ideología propia de la Ilus-

de embalse de agua, mediante la cual quedara garantizado el

tración.

mejor reparto de los recursos hídricos a lo largo de todo el año, en espacial en la época de estiaje siempre prolongado, cuando menos numerosas y abundantes resultan las lluvias y más necesario se hace aprovechar el agua embalsada para regar los cultivos de temporada.

PANTANOS EN ALICANTE Figueras Pacheco se refiere a las distintas presas existentes en la provincia de Alicante en los siguientes términos “ya en

Aunque hay noticias acerca de que los romanos construyeron

1580 se levantaba sobre el Montnegre la modélica presa de

una presa en las proximidades del emplazamiento de la actual,

Tibi; de 3,7 Hm3 de capacidad, para regar la Huerta de la capital,

así como la construcción de un canal tallado en las rocas de

unas 30.600 tahúllas o sea 3.628 hectáreas. Y en el seiscien-

las montañas conocido por el poético y romántico nombre de

tos surgen los pantanos de Elche, Elda y Petrer que regulan el

canal de los enamorados. Fue a finales del siglo XVI cuando se

Vinalopó y una rambla afluente. Las obras para la construcción

pensó en la conveniencia de llevarse a cabo los trabajos proyec-

del de Elche dieron comienzo en 1632, quedó destruido a con-

tuales primero y la posterior ejecución encaminados a levantar

secuencia de una avenida de agua en 1793 y fue reedificado en

una obra de fábrica suficientemente duradera. A tal efecto se

1842. Su capacidad es de 5 millones de metros cúbicos. Tiene

atribuye a Pere Izquierdo, un vecino afincado en la población

la presa 22 metros de altura por 12 de espesor en la base y 9

de Mutxamel la paternidad del primer proyecto para construc-

en la coronación. Por otra parte, el de Relleu (0,6 Hm3) es de

ción de la presa. Si bien estudios más recientes atestiguan que

fecha incierta y se construyó sobre el río de la Vila o Amadorio.

Jorge Fratin y los Antonelli Bautista y Christobal procedieron

Fueron obras de iniciativa local, apoyadas en general por la Co-

a revisar las propuestas empíricas del primero, procediendo a

rona, mediante concesiones o prestamos. Se trata de presas de

darle la forma definitiva en aquel momento. Éstos contaron con

gravedad, excepto la de Relleu que es de bóveda y funcionan

la autorización expresa de Felipe II, si bien el costo de la obra

como presas-vertederos, sin aliviadero, por lo que suelen sufrir

material debería ser sufragada por la propia ciudad de Alicante.

graves daños en las crecidas.

Así mismo cabe dentro de lo probable que el mismo Juan de Herrera en su calidad de arquitecto real, supervisara los estu-

Del mayor interés resulta la referencia a la presa antigua de

dios realizados por Fratin y por los Antonelli, incluso que con

Elda, tal como describió Alberto Navarro Pastor (Historia de Elda,

posterioridad visitara el desarrollo de las obras. Los trabajos

Tomo I página 207) quien hizo la siguiente descripción “La fá-

dieron comienzo durante el año 1579 y se dilataron hasta 1594

brica que entre 1684 y 1688 se construyó sería probablemente

cuando, tras alcanzar la altura de 196 palmos el rey autorizó su

de escasa altura, pero paulatinamente se fueron superponien-

terminación.

do filas ((hiladas) hasta una altura – un siglo después, en 1793-

166

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

hasta de unos cuarenta y ocho palmos (aproximadamente diez

ra del remate. A todo lo dicho hay que considerar que el núcleo

metros de altura). El pantano del siglo XVII consistía en un fuerte

interior del muro de la presa se encuentra formado por rellenos

muro de piedra y argamasa que cortaba el río por el mismo sitio

de mampostería aglutinada por morteros de cal.

en que ahora se encuentra, pero con una pequeña inclinación respecto a éste, pudiendo verse aún hoy, junto a la actual presa restos de los arranques en ambas orillas, del muro que fue derribado en la crecida de 1793”.

En la base se pueden apreciar las entradas a las galerías de limpieza del fondo. Por su parte en la coronación a la izquierda se aprecia el aliviadero que permite la salida de aguas cuando sube el caudal a consecuencia de las avenidas torrenciales.

ARQUITECTURA DE LA PRESA DE TIBI La característica tipológica de una presa es su perfil transversal y la disposición de la planta. La presa consiste en un muro que tiene que soportar el empuje del agua. La presión es nula en la cota mayor y máxima en la base, manteniendo un aumento lineal entre ambos valores.

Otro elemento importante lo constituye la escalera que desde la base llega a la coronación. Está situada a la derecha de la cara exterior del muro. Se encuentra excavada en la roca, realizada en peldaños compensados de manera que siendo estrechos en la huella y la zanca es de considerable altura cada uno, permite resolver el desarrollo con escasa ocupación de la planta sobre el terreno.

La forma de la planta de la presa se corresponde con su emplazamiento en el terreno. En general la explotación sistemática de los recursos de aguas ha llevado a buscar los aprovechamientos en lugares de cotas elevadas, donde la topografía resulta

ANÁLISIS ESTILÍSTICO

ser más favorable, lo que permite utilizar la planta en arco.

La presa de Alicante, en término de Tibi, surgió durante el siglo

La construcción de la presa durante el siglo XVI llegó a superar

recoger, embalsar y aprovechar las aguas procedentes de la

los cuarenta metros de altura, es la que ofrece en la actualidad, lo que constituyó un símbolo de la modernidad en la obra

XVI como un hecho aislado y puntual debido a la necesidad de foia de Castalla, que eran escasas e irregulares, así lo fueron desde la remota antigüedad hasta fechas actuales. Si bien eran

pública, que arrancó de conocimientos empíricos. La presa de

necesarias para el desarrollo de parte del territorio de la ciudad

Alicante realizada entre los años 1580 y 1595 corresponde al

de Alicante, por entonces muy extenso. La construcción de va-

tipo arco-gravedad y su altura alcanza 42,70 metros. De esta

rios azudes completaba el embalse y distribución de las aguas

manera inauguró las realizaciones en estas tierras que se com-

entre la presa y el mar.

pleta con las situadas en Elche y Relleu. Más adelante, durante el siglo XVIII la situación en España camEl examen del perfil de la presa de Tibi nos induce a establecer

bia sustancialmente. La primacía económica que hasta el primer

que la fábrica resiste por gravedad. En cambio, la disposición

tercio de la centuria había caracterizado la preponderancia de

de la planta en curva sugiere el funcionamiento en bóveda. Con lo dicho la cara interior, aquella que está en contacto con el agua tiene la superficie lisa. Sin embargo, la exterior, situada aguas abajo, se encuentra escalonada mostrando a la vista los sillares de piedra caliza extraídos de los terrenos contiguos. Un importante acopio de sillares situado en una plataforma a la derecha de la coronación de la presa así lo atestigua, muchos están perfectamente terminados y quedaron dispuestos para su colocación, preparados para una posible elevación de la altu-

Madrid, se modifica y se traslada hacia la periferia, al convertir a las ciudades portuarias en importantes centros de actividad comercial, hecho que se traduce en un considerable desarrollo urbano de esos centros, formalizándose los primeros ensanches urbanos a través de los oportunos documentos técnicos. Para los políticos, los ingenieros, militares y los economistas de la segunda mitad del siglo XVIII, las propuestas y proyectos de apertura de carreteras y canales constituía un intento de mo-

167

La arquitectura de la presa de Alicante, en el municipio de Tibi

dernización y creación de riqueza sin precedentes hasta ese

Junto a su trazado se fueron encadenando los diferentes ele-

momento.

mentos construidos, aunque en ocasiones el acceso hacia alguno de ellos resultó sin duda accidentado.

Las grandes obras proyectadas en Andalucía, Extremadura o Aragón con la creación de nuevos pueblos que garanticen la

Además de este camino principal se fueron originado una serie

sedentarización de la población, figuran entre los objetivos a

de sendas secundarias que establecen relaciones y comunica-

cubrir en aquel programa.

ción entre las construcciones próximas, tal como sucede entre las casas que denominamos A y C y la fuente con el lavadero

Dentro de este ambiente de desarrollo se encuentra el hecho

que se encuentra situada a distancia intermedia entre aquellas,

de la intensa dinamización de la ciudad de Alicante. A través

y al igual que el camino escalonado que desde ésta se dirige al

de su puerto se comercializaban gran variedad de productos,

fondo del valle.

especialmente aquellos producidos en el territorio de la huerta, entre los que hay que destacar la elaboración de los vinos, afa-

A su vez un camino que discurre por la cota más elevada permi-

mados más allá de las fronteras españolas y sobre los que se

te la conexión con la cantera donde se extrajo la piedra emplea-

ejerce un fuerte proteccionismo económico que garantiza la no

da en las construcciones. Con el pozo de nieve y la casa situada

competencia de otros procedentes de regiones próximas.

a mayor altura topográfica desde donde, por un nuevo camino formado por peldaños permite llegar a la pared de la presa tras

Dentro de esta situación se hace imprescindible la reparación

atravesar sobre el aliviadero. Mediante este camino y por la co-

y de nuevo la puesta en servicio de la presa arruinada por el

ronación de la presa se cierra el circuito del itinerario peatonal.

accidente o atentado del año 1697, puesto que era necesario

Aunque se dan estas relaciones, las casas carecen de una dis-

embalsar el agua y regularizar su reparto temporal a lo largo de

posición u ordenación concreta. Las fachadas principales fue-

las diferentes etapas de los cultivos. De hecho, su restauración

ron orientadas hacia el cauce por donde discurre la corriente del

coincide cronológicamente con ese periodo de expansión de las

río, pero carecen de voluntad proyectual vinculante y unitaria.

obras públicas auspiciadas por los ilustrados españoles. Arquitectónicamente las casas que fueron construidas exproSi bien la sociedad alicantina es eminentemente fisiocrática y

feso responden a los parámetros constructivos tradicionales,

vivirá, en cierto modo, de espaldas a las innovaciones industria-

empleando muros de carga y estructuras horizontales leñosas.

les, el complejo construido en torno a la presa de Tibi hay que

Estos muros verticales carecen de expresividad intrínseca, es-

considerarlo como un conjunto diverso en lo funcional, acorde

tán realizados con fábricas de mampostería y posteriormente

con los nuevos principios impuestos desde la oligarquía domi-

revocados superficialmente. Denota cierta pobreza material.

nante. Sin duda, intenta ir más allá del mero y puntual acontecimiento de reconstrucción de la presa. Constituye una verdade-

Ciertamente se desenvuelven dentro de los esquemas pro-

ra intervención efectuada sobre el territorio.

pios de la construcción no culta, aunque recogen propuestas características de la arquitectura disciplinar. Concretamente en

Las tipologías funcionales son las imprescindibles para el buen

lo referente a la tendencia a utilizar la planta de forma cuadra-

funcionamiento de los hombres que trabajan en la presa o de

da, que es propia del momento clasicista que entonces se vivía.

aquellos que, más adelante, se dedicaron a su mantenimiento,

Para los arquitectos neoclásicos la relación 1:1 es considerada la

vigilancia y cuidado.

ideal. Ello conduce a que las plantas de estos edificios resulten cuadradas, tendiendo a una volumetría cúbica. La subdivisión

Por otra parte, la ordenación territorial es la imprescindible me-

interior queda en nueve partes, esto es, según el canon pa-

diante un camino cuyo trazado es serpenteante debido a la ac-

lladiano. Tendrá pronta acogida, si bien con notables subver-

cidentada topografía que discurre al pie de la presa. Ese camino

siones materiales, en diferentes casas construidas de nueva

articula tímidamente la estructura espacial.

planta y en reformas llevadas a cabo en distintas realizaciones

168

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

de la huerta de Alicante, de las que cabe citar villa Ito, La Paz,

dicionalismo queda más próximo al populismo que a la arqui-

Subiela, Vistalegre, incluso tendrá acogida posterior en el pin-

tectura culta de ese momento. No existe el menor rasgo expre-

toresquismo de finales del siglo XIX, siendo el caso de la casa

sionista por la exaltación figurativa de la función, no se aprecia

Benalúa, con posterioridad denominada villa García.

el menor rasgo de arquitectura parlante al estilo de aquellos proyectos de los arquitectos revolucionarios franceses en sus

Son aspectos que se encuentran enmarcados en estas casas

propuestas de albergue para los vigilantes rurales, o la vivienda

situadas en las actuaciones del pantano de Tibi. Resulta difícil

para los leñadores, o la destinada a los guardas del río Loue

apreciar aquella disposición palladiana. A su vez en el exterior

asimilada en la propia corriente fluvial.

el sistema de cubiertas inclinadas, con preferencia a una o dos aguas tampoco contribuye a mejorar la percepción cuasi cua-

Sin embargo, no sucede lo mismo con los dos puentes, uno si-

drada de la planta y, por descontado, tampoco a rememorar una

tuado sobre el cauce del río y el segundo, próximo, pero salvan-

visión cúbica de estos edificios. Posiblemente no entraba en el

do un barranco. Su arquitectura resulta mucho más estructura-

ánimo de sus autores alcanzar tal refinamiento arquitectónico.

lista, son expresivos, muestran de manera exultante la cualidad del material. La piedra en uno de ellos, siendo el ladrillo en el

A su vez, como propuestas quedan muy lejos de los plantea-

segundo. Empleando en éste la piedra en las zonas tectónicas

mientos utópicos y revolucionarios de algunos arquitectos

más comprometidas, tal como son las claves en ambos arcos

franceses contemporáneos a la época de realización en Tibi. El

laterales y en la bóveda y en los salmeres. A la vez que en de-

resultado global dista mucho de las actuaciones en las salinas

terminadas zonas los sillares de mayor longitud actúan a modo

reales de Arc-et-Senans, aquel proyecto de Ledoux tiene una

de llaves de articulación entre la bóveda y los contrafuertes,

frescura creativa que difícilmente vemos en el entorno del pan-

sin olvidar la elegante solución de recrecidos mediante sucesi-

tano, donde los edificios carecen de vinculaciones materiales

vas hiladas de ladrillo para absorber la diferencia de nivel entre

que los articulen e interrelaciones entre sí.

ambos extremos. Incluso los aliviaderos de las aguas pluviales están resueltos con eficacia funcional.

Así mismo, el aspecto estético de las edificaciones con su traPuente sobre el barranco, al fondo la presa

Puente sobre el cauce del río

169

La arquitectura de la presa de Alicante, en el municipio de Tibi

La tipología de estos puentes tiene toda la sobriedad de la obra

Además, hay una serie de elementos emblemáticos y con-

pública realizada durante la Ilustración. Sus anónimos proyec-

memorativos cuyo aspecto formal resulta de características

tistas y sus constructores dominaban perfectamente el oficio.

neoclásicas. A este grupo se adscribe el pedestal pertene-

Dentro de modestia espacial, pues la luz en ambos casos está

ciente a la fuente, cuya iconografía figurativa con la repre-

en torno a los 7 metros, están resueltos con enorme dignidad,

sentación de peces se encuentra repetida ampliamente en

sus sencillas estructuras desprovistas de toda ornamentación,

la estatuaria del momento, siendo el significado con inter-

aparte del delicado tratamiento del pretil del segundo, manifies-

pretación desde la óptica pagana clasicista y también den-

tan rasgos reconocibles en otros puentes coetáneos.

tro del cristianismo.

La utilización de la bóveda circular rebajada frente a la de medio

El pedestal conmemorativo situado sobre el puente de piedra

punto, así como el uso de los materiales singulares, caso del

forma igualmente parte de los mismos postulados. Al efecto

ladrillo cerámico, son características que se pueden contemplar

empleando un lenguaje por completo academicista, con un me-

en obras similares en territorios más o menos próximos.

surado control de las proporciones entre el todo y las partes. Con el mesurado control de las proporciones entre el todo y las

Los dos puentes más interesantes construidos en la segunda

partes. La placa se encuentra rotulada en letra capital roma-

mitad del siglo XVIII en alicante son los de Almoradí y en Guar-

na y rememora las estelas conmemorativas realizadas durante

damar, que fue destruido a consecuencia de una riada de agua,

aquella civilización.

ambos tienen una luz similar si bien los arcos son de directriz carpanel, esto es de tres centros. En cuanto al recurso a la bó-

A su vez, la ermita o capilla constituye una pieza integrada en la

veda de ladrillo se hace inevitable la referencia a los distintos

casa del pantanero; tuvo campana para los toques de liturgia.

puentes del Canal Imperial de Aragón, que son coetáneos a es-

Es una pieza de planta rectangular donde, concretamente, el

tos junto a la presa de Tibi.

altar retablo corresponde a una realización academicista que podemos considerar normalizada, de composición adintelada y

Casa de los albañiles

170

Fuente de agua potable

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

volúmenes escasamente resaltados, utilizándose al tiempo una policromía contrastada de colores muy oscuros tal como corresponde a las soluciones de la época y remite a las terminaciones cromáticas de la Roma antigua. En este conjunto de elementos nos encontramos ante unas instalaciones que fueron pensadas y previstas para conseguir la subsistencia básica de un grupo reducido de obreros y personal encargado del mantenimiento del pantano. De ahí la diversidad de instalaciones funcionales existentes. Aunque es cierto que el deterioro es diverso, si bien existen todavía diversos indicios que permitirían una restauración formal de aquellos elementos constitutivos de cada construcción. Éste sería el objetivo a considerar en la posible y necesaria restauración del entorno natural de la presa y embalse de Tibi. A cierta distancia aguas abajo, situadas en un tramo del cauce que apenas excede un kilómetro de su recorrido, se encuentran los tres azudes o presas menores. Situadas en el actual término de Mutxamel, reciben el nombre de las poblaciones hacía donde se dirigen las acequias de las que son origen, esto es Mutxamel, San Joan y El Campello. Fueron construidas con fábricas de sillería, con muy buena factura, y obedecen a tipologías distintas entre sí. Individualmente carecen de la misma importancia que la presa de Tibi, pero su conjunto se hace necesario para el correcto funcionamiento de ésta y para aprovechar las aguas de la cuenca

Arriba a la izquierda: Imagen en el Semanario Pintoresco Español, 1844 Arriba a la derecha: Dibujo de Isidro González Velázquez, c a 1777 Abajo: Grabado en la Geografía del botánico Cavanilles, 1795-97 Biblioteca Nacional de España

inferior del rio. Sin embargo, también son dignas de importancia, puesto que son la clave del funcionamiento del sistema de regadío, que se inicia en aquellas y permite la distribución a través

ALGUNAS IMÁGENES DE LA PRESA

de la red de acequias. En el siglo XVIII y la centuria siguiente se llevaron a cabo alguIncluso la actual de Sant Joan podría tener origen temporal muy

nos dibujos con la representación de la arquitectura de la presa

anterior, de cronología más remota incluso que la presa de Tibi.

incluida en su territorio natural. Con brevedad analizamos tres

Ello a tenor del topónimo empleado en la denominación de la

de aquellas imágenes.

acequia Gualeró que de allí arranca. La realizada por Isidro González Velázquez consiste en un diA diferencia del conjunto de Tibi, estas tres construcciones ane-

bujo a lápiz con punta de sanguina. Es casi frontal, si bien per-

xas son de menor entidad arquitectónica, siendo su carácter

mite mediante el sombreado materializar la curvatura de la cara

estrictamente funcional.

exterior de la pared cuyo alzado en forma de V apoya en los cerros laterales y por encima de la presa se aprecia el entorno montañoso. En la parte de la izquierda se ha representado el

171

La arquitectura de la presa de Alicante, en el municipio de Tibi

Azud de Mutxamel

Azud de Sant Joan

Azud de El Campello

Azud de Sant Joan con una avenida de agua

hueco de drenaje por el que mana un chorro de agua de gran

Por su parte, Cavanilles en su Geografía publicó (1795-97) un

caudal. Característica resulta la ausencia de la figura humana

grabado donde el dibujante dio mucha importancia al medio

que pudiera dar proporción a la arquitectura, lo que se consigue

montañoso, de tal manera que el cerro situado al norte se repre-

mediante las barandas metálicas situadas en la parte superior

senta ocupando la mitad derecha de la imagen. En la otra mitad

del muro. Esta ausencia de la figura humana origina un paisaje

restantes apreciamos la presa escalonada, a su pie el torrente

abrupto y sublime que remite a cierto romanticismo, superando

de agua que mana a través de la galería de limpieza situada en

las imágenes serenas de las soluciones neoclásicas.

la base y que permite el drenaje del fondo. Se representa la cara superior del muro, con el aliviadero a la izquierda. Detrás, la lá-

172

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

alturas en disminución proporcionan lejanía al paisaje.

OBRAS DE RESTAURACIÓN EN EL AZUD DE MUTXAMEL

El tercer grabado los encontramos en la publicación Semanario

Durante los últimos meses del año 2017, los autores del presen-

mina del agua del estanque, delimitado mediante montes cuyas

Pintoresco Español. Constituye una copia muy simplificada del precedente publicado por Cavanilles, si bien incluye dos figuras humanas que, situadas en la cima de la pared, contemplan la superficie tranquila del agua embalsada.

te artículo recibimos el encargo, por parte del Ayuntamiento de Mutxamel, con la finalidad de redactar un proyecto de arquitectura que, bajo el título Obra restauración casamata, casa del pantanero y balsa de decantación, en su contenido pretende la restauración de la casa del pantanero y contigua donde se encuentran las compuertas de regulación del cauce del río, también efectuar la limpieza de la balsa, hoy parcialmente aterrada, que servía para la decantación del agua de los componentes sólidos y elementos diversos, antes del retorno del líquido de

Arriba: Casa del pantanero. Exterior e interior de la casa e imagen de la restauración. Abajo: Imagen del centro de interpretación

173

La arquitectura de la presa de Alicante, en el municipio de Tibi

nuevo al cauce del río. Se contempla igualmente la construcción de un pabellón de nueva planta, destinado a centro pedagógico para la explicación de las construcciones hidráulicas existentes en dicha cuenca. Este módulo está proyectado con formas y elementos constructivos de arquitectura actual. Se encuentra prevista su implantación en una cota elevada sobre el cauce del río Seco, al mismo tiempo en alto del terreno correspondiente al paraje natural denominado la Sabateta, desde donde se domina el cauce, así

Bibliografía ALBEROLA ROMÁ, Armando. El Pantano de Tibi y el sistema de riegos en la huerta de Alicante. Instituto Juan Gil Albert. Alicante. Primera edición 1984, Segunda edición 1994. BENDICHO, Vicente. Crónica de la Muy Ilustre, Noble y Leal Ciudad de Alicante. Alicante, 1640. Manuscrito. Reedición. Ayuntamiento de Alicante, 1991. BEVIÁ GARCÍA, Mario, BEVIÁ GARCÍA, José. CAMARERO, Eduardo. Tibi, un pantano singular. Consellería de Obras Públicas. Valencia, 1989. BOBET RIVAS, A y otros. Presa de Tibi. Cátedra de Historia y Estética de la

como la fábrica del azud y las construcciones contiguas origi-

Ingeniería. Madrid, 1982.

narias.

BROTONS I BOIX, Assumpsió. Arquitectura hidráulica tradicional a l´horta

Por otra parte, la restauración prevista efectuar en la casa del azuter y en la balsa de decantación se efectúa siguiendo las técnicas similares a las empleadas en la edificación original. Siendo innecesario ubicar en la actualidad la habitación destinada al encargado cuidador de esas instalaciones, se pretende destinar su interior a exponer los elementos del contiguo partidor y funcionamiento del azud, dentro de los mecanismos para el aprovechamiento de los recursos hídricos, tal como ha sido durante siglos.

alicantina. El Sal, Revista del Instituto Alicantino de Cultura. Verano 2011. CAVANILLES, Antonio José. Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y frutos del reino de Valencia. Edición facsímil, Valencia, 1975, tomo II, página 184 a 186. COMISIÓN de Estudios históricos de obras públicas y urbanismos. Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo. Madrid, 1985. CRESPO GINER, Jaime. San Juan, Estudio Demográfico-económico de un municipio de la huerta de Alicante. I.E.A. Alicante, 1979. ESTRADA, Francisco. Reseña histórica sobre las aguas con que se riega la huerta de Alicante. Alicante, 1860. FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, José Antonio, Director. Catálogo de noventa Pre-

Contiguo y vinculado a la casa del azuter existe el área de un patio que ha perdido su función de origen, donde proyectamos un área parcialmente cubierta para el descanso de los transeúntes de la ruta que discurre por el río, con la realización de una fuente de agua donde repostar y bancada donde recuperar fuerzas. La casa donde se encuentran las compuertas tiene una arqui-

sas y Azudes Españoles anteriores a 1900. CEHOPU, Madrid, 1984. FIGUERAS PACHECO, Francisco. Geografía general del Reino de Valencia, Vol. IV. Barcelona s/a. FONDESVIELLA, José. Estatutos y ordenanzas mandados observar por el Sr. D. Joseph de Fondesviella … para el buen gobierno y administración de las aguas del pantano y riego de la huerta de la ciudad de Alicante. Alicante, 1740. LÓPEZ GÓMEZ, A. y ROSELLÓ VERGER, V.M. Geografía de la provincia de Alicante. Diputación Provincial de Alicante. Alicante, 1978.

tectura sencilla e interesante. En sus paredes hay varios grafi-

GIL OLCINA, Antonio. Embalses españoles de los siglos XVIII y XIX para

tos de carácter religioso y realización naif, cuya restauración se

riegos. Estudios Geográficos, 1972.

contempla efectuar.

GIMÉNEZ LÓPEZ, Enrique. Alicante en el siglo XVIII. Economía de una ciudad portuaria en el Antiguo Régimen. Valencia, 1980. - Un testimonio desconocido del Deán Martí sobre el pantano de Tibi., Anales de la Universidad de Alicante, 1981. GINER GONZÁLEZ, M. Estudio geográfico de un municipio del Camp d’ Alacant. Muchamiel, 1982. GLICK, R. F. Irrigation and Society in medieval Valencia. Cambridge (mass), 1970. GÓMEZ NAVARRO, J. y JUAN ARACIL, José. Saltos de agua y presas de embalse. Escuela de Ingenieros de Caminos. 3ª edición 2 Vols. Madrid, 1858. GUERRA, José Rafael. Ordenanzas para el riego en al huerta de esta capital. Alicante, 1844.

174

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

IDRISI, AL. Geografía de España. Siglos XI-XIII. Valencia, 1974.

Juan de Alicante. Alicante, 1978.

JAUBERT DE PASSA, Francoise Jacques. Canales de riego de Cataluña y

SINDICATO de Riegos de la Huerta de Alicante, Memoria, Alicante, 1913.

Reino de Valencia. Valencia, 1844.

SOCIEDAD del Canal de la Huerta. Estatutos, Alicante, 1907.

JOVER, Nicasio Camilo. Reseña histórica de la ciudad de Alicante, Alicante,

TORMO, Elías y DATÍN CERECEDA, Juan. Levante (provincias valencianas y

1863.

murcianas). Madrid, 1923.

LAFUENTE FERRARI, Enrique, Sobre la Casa del Labrador y el arquitecto

VARELA BOTELLA, Santiago. GUÍA de Arquitectura de Alacant, tomo II. Ali-

Isidro González Velázquez, Revista Archivo Español de Arte y Arqueología,

cante, 1980, páginas 14 y 15.

1933, nº 25, páginas 68-71,

VARELA BOTELLA, Santiago. El Pantano de Tibi y otras obras hidráulicas

LASTRES y RUIZ, Francisco. Abastecimiento de aguas para la ciudad de

complementarias. Diario Información, 10 de julio de 1982. Alicante.

Alicante. Madrid, 1984.

VARELA BOTELLA, Santiago. Los jardines en la huerta de Alicante, Diario

LÓPEZ GÓMEZ, A, Embalses de los siglos XVI y XVII en Levante. Estudios

Información, 21 de julio de 1982. Alicante.

Geográficos, 1971.

VARELA BOTELLA, Santiago. El Pantano de Tibi y el territorio. Algunos sis-

- Riegos y cultivos en la huerta de Alicante. Estudios Geográficos, 1951.

temas hidráulicos. Universidad de Alicante, Cuadernos de Urbanismo nº 4.

LLAGUNO, E. y CEAN BERMUDEZ, J. A. Noticias acerca de los arquitectos y

Alicante, 1992. Páginas 113 a 124.

arquitectura de España. 2 volúmenes. Madrid, 1829.

VARELA BOTELLA, Santiago. Sobre el significado del pantano de Tibi como

MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y

monumento. Jornadas Cuatro siglos del pantano de Tibi. Auditorio Funda-

sus posesiones de Ultramar. Madrid 1845-1850.

ción Cultural CAM. 26 y 27 de octubre de 1994.

MALTÉS, Juan Bautista y LÓPEZ, Lorenzo. Ilice Ilustrada. Mediados siglo

VARELA BOTELLA, Santiago. Obra de los arquitectos en Alicante, Instituto

XVIII. Alicante 1907 y Reedición Ayuntamiento de Alicante, 1991.

Alicantino de Cultura Juan Gil Albert, Alicante, 2001. Varias páginas.

MALUQUER, Manuel. Pantano Gasset y Pantano de Tibi, notas de viaje.

VARIOS AUTORES. Mutxamel patrimonio hidráulico. Ayuntamiento de Mu-

Revista de Obras Públicas. Madrid, 1900.

txamel. Alicante, 2017.

MARTÍNEZ, Basilio. La Cuestión del Pantano. El Graduador. Alicante, 1877.

VERDÚ, Francisco. Discurso sobre el dominio, pertenencia, distribución y

MIRA SELLER, Francisco. Anteproyecto de canal de riego para los campos

uso de las aguas que sirven al riego de la huerta de esta ilustre ciudad de

y pueblos de esta región. Alicante, 1913.

Alicante, Alicante, 1739.

MORALES, Patricio. Noticias de las obras hidráulicas en la región de Levan-

VERGARA y PARAVECINO, Juan Bautista. Manifiesto histórico legal de las

te. III Congreso de riegos, 1921.

especies y adquisición de agua que fluye a la vega de Alicante. Alicante,

MORELL y GÓMEZ, Francisco. Proyecto de canal de riegos para fertilizar te-

1739.

rrenos de los términos de Callosa de Ensarriá…, Muchamiel, Villafranqueza,

VICIANA, Martín. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de

Alicante y Elche. Alicante, 1866.

su reino, Valencia, 1564.

NAVARRO VERA, José Ramón. La rehabilitación del pantano de Tibi, una

VIRAVENS PASTOR, Rafael. El Pantano de Tibi. Apéndice por Vicente Mar-

actuación necesaria. Diario Información, 7 de julio 1982, Alicante.

tínez Morellá. Ayuntamiento de Alicante, Alicante, 1972.

NAVARRO VERA, José Ramón. VARELA BOTELLA, Santiago. El Pantano de Tibi, del Renacimiento a la Ilustración. Una posible reutilización. Beca del Instituto Juan Gil Albert. Inédita. Realizado en los años 1986 y 1987. NICOLAU, José. El perfil de las presas de fábrica. Revista de Obras Públicas. Madrid, 1899. OROZCO SÁNCHEZ, Pascual. Manual Geográfico-estadístico de la provincia de Alicante. Alicante, 1878. PÉREZ PUCHAL, P. Los embalses y el régimen de los ríos valencianos. Madrid, 1867. PIQUERAS, Juan. La vid y el vino en el País Valenciano. Valencia, 1981. REGLAMENTO para el aprovechamiento de la aguas del riego de la huerta de Alicante, Alicante, 1930. REGLAMENTO para el Sindicato de Riegos de la Huerta de Alicante, Alicante, 1961. SALA y PÉREZ, Manuel. Crónica de San Juan de Alicante, Alicante, 1924. SÁNCHEZ BUADES, M y SALA SEVA, F. Resumen histórico de la villa de San

175

El sistema de saneamiento de la fortaleza de San Fernando de Figueras Rafael Vila Rodríguez Dr. Arquitecto

Resumen Trata del sistema de saneamiento de la fortaleza de San Fernando de Figueras. Estaba formado por el abastecimiento de agua y la red de recogida de las aguas fecales. Recoge su evolución de tres siglos. Palabras clave: Fortificación, abaluartada, lugares comunes, letrinas, saneamiento, pozos negros. Resum Tracta del sistema de sanejament de la fortalesa de San Fernando de Figueres. Estava format pel proveïment d’aigua i la xarxa de recollida de les aigües fecals. Recull la seva evolució de tres segles. Paraules clau: Fortificació, amb baluards, llocs comuns, latrines, sanejament, pous negres. Abstract It deals with the sanitation system of the Castle of Sant Ferran in Figueres. It was designed for the supply of water and the sewage collection network. It looks at its evolution over three centuries. Keywords: Fortification, bastion, common places, latrines, sanitation, cesspools.

LA OBRA Y SU CONSTRUCCIÓN

• Crearon un sistema de producción casi industrializada.

La paz de los Pirineos firmada en 1659 dejó sin defensa la fron-

• Combinaron la austeridad en la macro escala con la delicadeza

tera al pasar el Rosellón a manos francesas. Eso permitió que casi anualmente sus tropas invadieran el Empordà e incluso que llegasen hasta Barcelona en 1697. Por ello, el Marqués de la Ensenada, ministro, el Marqués de

• Estaban al corriente de los avances técnicos europeos. en el detalle. • Plantearon un sistema de saneamiento muy avanzado respecto al de la sociedad de su tiempo y único en la fortificación europea y americana.

la Mina, capitán general, y Juan Martin Zermeño, comandante general interino de ingenieros en Barcelona deciden en 1752 la Figueras. Las obras se iniciaron en septiembre de 1753.

LA IMPORTANCIA DEL SANEAMIENTO EN UNA FORTALEZA COMO ESA

LA SINGULARIDAD DE SUS AUTORES

• Se proyectó para una guarnición de 3.010 soldados, más sus

Los ingenieros militares que la proyectaron y construyeron fue-

• El conjunto definido por el camino cubierto tiene una superficie

construcción de la Real Plaza de Guerra de San Fernando de

ron unos personajes ilustrados que: • Establecieron las bases de la infraestructura pública de España.

176

oficiales y sus familias y 500 caballos, aproximadamente. de 31 Ha. 60 da. 32 a. (316.032,10 m²) y un perímetro de 3.210 m. • La plaza de armas principal mide de media 147 x 80 m. aprox.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 1

Saneamiento

Traída de aguas

Constaba del suministro de agua y del sistema de eliminación

Inicialmente, se utilizó la mina dels Frares que fue ampliada en

de las aguas de lluvia y las aguas fecales.

el siglo XVIII hasta la font de Vilademont en Llers- 3.620 m. total. A través de una caseta de regularización con una arqueta

El primero estaba compuesto por la mina, el acueducto y las

arenera pasaba a un acueducto a cielo abierto para salvar los

cisternas. El segundo se realizaba por infiltración en el terreno y

15 m. de desnivel. Entraba en el recinto de la fortaleza hasta

mediante cloacas y pozos negros. (Figura 1)

las cisternas situadas en el centro de la plaza de armas, desde

177

El sistema de saneamiento de la fortaleza de San Fernando de Figueras

donde era distribuida a los pozos de servicio situados en cada

Otras cisternas

esquina.

En los patios de los edificios principales y en algunas fortificaciones exteriores hay una serie de cisternas independientes

Las cisternas principales

alimentadas por afloramientos naturales o por agua de lluvia.

Las cisternas principales, situadas bajo la plaza de armas, están compuestas por cuatro grupos de 6 bóvedas a prueba de bombas cada uno, que conforman un volumen vacío de 19.000 m3. No obstante el sistema estaba organizado limitando el volumen de almacenamiento a unos 9.500 m3 (Figura 2).

SANEAMIENTO Se trataba de eliminar las aguas de lluvia y las aguas fecales de los pabellones de oficiales y de las casamatas de las tropas.

Estas dimensiones descomunales del conjunto de cisternas

Para ello se proyectó una red de tres cloacas que conducía las

contrastan con las de su mecanismo de alimentación. Las mis-

aguas a pozos negros o directamente al exterior del castillo a

mas estaban alimentadas por sendos tubos de cerámica de diá-

través de cunetas a cielo abierto por el foso y mediante alcan-

metro de unos 13 cm. que vertían sus aguas en unas arquetas

tarillas en mina a través de las escarpas del camino cubierto y

de piedra (60*60*17 cm.), de donde salían dos tubos de unos 6

los terraplenes del glacis.

cm. en cada una, de forma que alimentaban los cuatro grupos de cisternas del conjunto.

Aguas pluviales La eliminación de las aguas pluviales se realizaba por infiltración

Los pozos de las cisternas

en el subsuelo, dado que las zonas descubiertas carecían de

Tanto su sección ovalada como su situación se correspondían

pavimentos duros en general. Las calles y las plazas recogían

con los criterios compositivos generales del conjunto de la plaza.

las aguas de escorrentía procedentes de las plataformas de las cortinas y de las cubiertas de los edificios, que vertían sus

A fin de evitar la contaminación general, estaban separados de

aguas directamente al exterior mediante gárgolas.

sus cisternas mediante un mecanismo similar al anterior, que se cerraba con sendos tapones.

Para conducir y evacuar dichas aguas de escorrentía todo el perfil longitudinal del castillo tenía un desnivel continuo hacia el sur, de forma que una parte de aquéllas salía directamente al

Figura 2

foso a través de la puerta de entrada y el resto se recogía en las cloacas con imbornales que discurrían por las calles. Aguas fecales Las cloacas citadas recogían las aguas fecales de los pabellones de oficiales y los lugares comunes de los edificios colectivos llevándolas a diferentes pozos negros donde se filtraban y vertían finalmente en las cunetas exteriores. Equipamiento sanitario para la tropa Los lugares comunes eran de dos tipos: las cocinas y las letrinas. Siempre situados juntos con un vestíbulo común o bien atravesando por el primero para acceder al segundo. Estaban situados en los extremos de las alas de casamatas de las diferentes cortinas, tanto del recinto interior como de los

178

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

EL POZO NEGRO DE SAN NARCISO Es de mayor tamaño que el resto, estaba relacionado con el control de avenidas de la gola de dicho baluarte. Cubierto por una bóveda que arranca a 2 m. del suelo, mide aprox. 7¼ x 7 varas. Su pavimento es un enlosado en pendiente hacia el norte. La franja de color más claro que hay por encima de la del nivel habitual nos explica la función de la bifurcación de la cloaca en la gola del baluarte. Mediante un rebosadero servía para controlar las avenidas de agua de lluvia al pozo. Si sobrepasaban un nivel determinado, rebosaban y se vertían directamente al foso. Posteriormente se adaptó al sistema Moura. Para ello se formó un sifón en la salida del pozo negro al foso mediante la consFigura 3

hornabeques exteriores. Esto suponía un avance ya que permitía a la tropa acceder desde los dormitorios a cubierto por los soportales. Singularidad inusual en el resto de las fortificaciones estudiadas. Equipamiento sanitario de los pabellones de oficiales Cada pabellón disponía de una cocina dotada con hogar, fregadera y comuna. Esto era un avance higiénico muy avanzado respecto las viviendas de la sociedad del momento.

EVOLUCIÓN SISTEMAS SANITARIOS Los lugares comunes del baluarte de San Narciso recogen la evolución del sistema de tratamiento de detritus fecales y de los sistemas sanitarios durante tres siglos, pasando de las letrinas comunitarias a un sistema de placas turcas concéntricas, a otras similares con tabiques separadores hasta llegar a las individualizadas del siglo XX. A los pozos negros iniciales les fueron añadiendo mejoras sa-

trucción de un tabique que obligaba a retenerse los líquidos y permitía que se realizase un primer proceso de purificación de los mismos. En el período entre 1885 y 1921 se aplicó un sistema de placas turcas concéntricas que diseñó el Brigadier italiano Antonio Araldi en 1883. El mismo se basaba en una columna central dónde descendían los conductos superiores en los cuarteles con varios pisos de en altura. En el caso de Figueres cada comuna tenía un tubo metálico con sifón que se sumergía en la parte del nivel permanente de líquido del foso.

OBRAS DE RESTAURACIÓN La actuación consistió en limpiar el pozo y permitir el acceso para su observación (Figura 3). En cuanto al lugar común original se hizo una interpretación del banco común de letrinas inicial (Figura 4), se reprodujo una maqueta del sistema Araldi y se conservaron las trazas de los panderetes separadores que se construyeron posteriormente (Figura 5).

nitarias dirigidas a intentar resolver los problemas de los primeros. En ello fue fundamental el descubrimiento del sifón hidráulico hacia 1860 y su aplicación en la construcción de fosas, según el modelo del francés Mouras.

179

El sistema de saneamiento de la fortaleza de San Fernando de Figueras

Figura 4

Figura 5

EL SANEAMIENTO EN OTRAS FORTIFICACIONES

los Reyes Católicos en 1495, curiosamente a 60 km de Figueres.

Desde que se tomó conciencia de la importancia del sistema de

del s. XIX.

• Incorporó parcialmente el pensamiento higienista de la mitad

saneamiento, se ha realizado una búsqueda de las soluciones aplicadas en otras fortificaciones de la corona española y de otros países como Francia, Portugal, Malta, Italia, etc.

¿PORQUÉ SU RESTAURACIÓN?

El resultado de la misma ha dado que, como máximo, en los ca-

• Pone en evidencia el cambio de costumbres y el respeto a la

sos más elaborados resolvían el tema colocando algunas letrinas comunitarias en los pasillos de los pabellones de oficiales o aisladas en las cortinas o cuarteles, generalmente al lado de las cocinas. En el castillo de Gallipolis en la Puglia hay una habitación que reúne una letrina, un hogar y un fregadero de forma muy parecida a los pabellones de Figueres.

EL SANEAMIENTO DE SAN FERNANDO Su singularidad se fundamenta en que: • Se proyectó unitariamente. • Se concibió con técnicas avanzadas en su momento. • Supuso el sistema más completo y elaborado de toda la historia de la fortificación entre 1450 y 1900. • El único ejemplo comparable es la fortaleza de Salses, obra de

180

intimidad. • Valora unas infraestructuras, sin las cuales la vida en esa fortaleza hubiera sido mucho más difícil de lo que fue. • Explica parte de la historia militar y sanitaria.

Bibliografía ARALDI, Antonio. El problema de las letrinas en los cuarteles y edificios militares. En Memorial de Ingenieros. Madrid: Imprenta del Memorial de Ingenieros, 1883. DÍAZ CAMPMANY, Carlos. El Castillo de San Fernando de Figueres. Su historia. Barcelona: Ed. del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya, 1982. DÍAZ CAPMANY, Carlos. La fortalesa de Sant Ferran de Figueres i l’aigua. Figueres: AIEE, 37, 2004. VILA RODRÍGUEZ, Rafael. El castillo de San Fernando de Figueras. Algunas notas sobre su arquitectura. Madrid: Ministerio de Defensa, 2016. VILA RODRÍGUEZ, Rafael. El castillo de San Fernando de Figueras. Un ejemplo en los sistemas de saneamiento de fortificaciones”. Madrid: Ministerio de Defensa, 2018.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

La xarxa d’abastament d’aigua a la Cartoixa d’Escaladei Josep Maria Vila Carabasa

Carlos Brull Casadó

Andreu Alfonso Jardí

Arqueòleg i Historiador

Arquitecte

Arquitecte

Universitat Autònoma de Barcelona

Brull i Alfonso, Arquitectura

Brull i Alfonso, Arquitectura

i patrimoni SLP

i patrimoni SLP

Resum A la Cartoixa d’Escaladei s’ha pogut estudiar, en base a diferents treballs realitzats en els darrers 10 anys, l’extens i sovint complex sistema que permetia abastir d’aigua el monestir i distribuir-la per la totalitat de les 30 cel·les que hi havia repartides en tota l’extensió del recinte i també a les diferents fonts i altres espais que en tenien necessitat. Paraules clau: Escaladei, monaquisme, cartoixa, canalització, distribució d’aigua Resumen En la Cartuja de Escaladei se ha podido estudiar, en base a diferentes trabajos realizados en los últimos 10 años, el extenso y a menudo complejo sistema que permitía abastecer de agua el monasterio y distribuirla por la totalidad de las 30 celdas que había repartidas en toda la extensión del recinto y también a las diferentes fuentes y otros espacios que la necesitaban. Palabras clave: Escaladei, monaquismo, cartuja, canalización, distribución de agua Abstract In the Carthusian Monastery of Scala Dei it has been possible to study, based on different work carried out in the last 10 years, the extensive and often complex system that allowed the monastery to supply and distribute water to the 30 cells throughout the extent of the enclosure and also to the different fountains and other spaces where it was needed. Keywords: Scala Dei, monasticism, Carthusian, channeling, water distribution

Les grans dimensions dels monestirs cartoixans, l’existència d’horts i jardins a totes les cel·les i de grans patis als claustres comporten la necessitat d’un proveïment regular d’aigua i de xarxes sovint complexes que la distribueixin per tot el monestir. En el cas d’Escaladei s’han detectat arqueològicament algunes restes de les conduccions medievals que proveïen un recinte força més petit que l’actual. De tota manera, l’estructura que descriurem aquí es correspon amb la que es va configurar al segle XVII durant la gran reforma de la Cartoixa que va configurar el recinte tal i com ha arribat a nosaltres.

CAPTACIÓ DE L’AIGUA L’aigua que alimenta la Cartoixa (Figura 1) es capta en la zona coneguda com la Pietat situada per sobre d’Escaladei, en els contraforts del Montsant. En aquest punt, on a finals segle XVI es va construir una capella, es recull l’aigua d’una font natural i també la que baixa pel barranc de la font de la Pregona entre altres punts de captació menors. Aquestes aigües es recullen en una bassa de capçalera (Figura 2) situada al peu de l’ermita de la que neix una mina que la condueix fins a la Cartoixa. En els punts en què s’ha pogut estudiar, la canalització té de mitjana una alçada d’entre 1,4 i 1,5 m i una amplada que s’acosta als 60 cm. Està feta amb uns murs laterals de fàbrica de maó arrebossats i lliscats amb morter de calç i coberta amb una volta cilíndri-

181

La xarxa d’abastament d’aigua a la Cartoixa d’Escaladei

ca del mateix material sense revestir. En planta té una llargada d’uns 400 metres, que si tenim el compte el fort pendent que salva s’acosten als 500 metres de longitud real. Del recorregut de la mina sabem que s’inicia a l’angle nord oest de la bassa de la Pietat amb un tram d’uns 20 o 25 m de pendent suau, amb un traçat trencat adaptat a la topografia del terreny. La canalització en aquest cas queda amagada darrera del gran mur que serveix per a formalitzar la terrassa de davant de l’ermita. A banda de conduir l’aigua de la bassa, sembla que en aquest tram també desguassen petites emanacions d’aigua que baixen de la muntanya. A partir d’aquí s’inicia un tram d’uns 100 metres de longitud en direcció a la part final del barranc del forn del Rosalí. Aquest tram presenta un fort pendent, fet que requereix l’existència de diferents registres (Figura 3) que permeten accedir a l’interior de la mina per a netejar periòdicament les deposicions calcàries. En el punt d’inflexió de la mina a la part baixa s’aixeca un altre element, l’anomenat vaporador (Figura 4), que fa de xemeneia de ventilació i sobreeixidor.

CONDUCCIÓ D’AIGUA A LA CARTOIXA A partir d’aquí la mina continua amb un pendent més suau fins travessar el barranc, punt on alimenta una bassa triangular que regava l’hort del Manitral. Al final d’aquest, una instal·lació soterFigura 2 Figura 1 * PUNTS DE CAPTACIÓ D’AIGUA 1 Font de la Pietat 2 Les Fontetes 3 Raconada de la Creu Negra ELEMENTS DE LA XARXA D’AIGUA 4 Safareig rodó de la pietat

12 Font del Manitral

6 Registre de la Pietat

d’Escaladei

5 Bassa de capçalera de la mina 7 Mina d’aigua 8 Vaporador 9 Registre del barranc del Rosalí 10 Registre de la bassa del Manitral 11 Bassa de l’hort del Manitral

182

13 Presa soterrada de la riera 14 Registre de la font del Manitral 15 Distribuïdor de la bassa Llarga 16 Bassa Llarga 17 Bassa del Giracó 18 Registre i cisterna de distribució

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

sí s’han conservat. Desconeixem de quin material estava fet el canal però havia de ser quelcom lleuger ja que la distància entre les mènsules es força gran (al voltant de tres metres). Aquesta canalització aèria acabava en una pileta de pedra que també estava penjada del mur i volada cap a l’exterior. A partir d’aquest punt una canalització ressegueix, amb un traçat totalment rectilini, tota la tanca oriental del recinte, passant pels patis de les cel·les d’aquest costat, i acaba en la bassa de l’hort situada a la cantonada nord-est d’aquest. La canalització està feta amb peces ceràmiques corbes (similars a teules de gran format) iguals a les utilitzades per als aiguafons de les cobertes del claustre menor i de l’església; segurament devia estar cobert amb maons ceràmics per a evitar que l’aigua s’embrutés Figura 3

Figura 4

o s’escalfés. Per a mantenir la rasant que permeti distribuir de manera adient l’aigua per gravetat, el canal es recolza en una mena d’aqüeducte fet amb pilars de pedra i arcs carpanells de

rada recull l’aigua que baixa pel barranc i s’ajunta amb la de la mina en un punt d’on encara avui s’extreu l’aigua d’abastament del nucli d’Escaladei. Al tram final de la mina connecta directament amb la Cartoixa, amb l’única interrupció d’un altre registre que permet desviar part de l’aigua cap a l’anomenada bassa llarga que rega els camps adjacents situats just darrera d’Escaladei. Una cisterna a tocar de la tanca del monestir, a la zona central, a més d’acumular aigua i alimentar, amb el sobrant, la bassa del Giracó adjacent, alimentava les dues conduccions que conduïen l’aigua per l’interior de la Cartoixa.

DISTRIBUCIÓ DE L’AIGUA AL RECINTE Des del distribuïdor d’aigües de la cartoixa aquestes es distribueixen per tot l’interior de la cartoixa (Figura 5) a través de dues branques principals que subministren aigua a cada cel·la, però a més a diferents fonts o brolladors distribuïdes per l’interior del recinte i, és de suposar, que també a determinades dependències com la farmàcia o la cuina. La primera de les branques surt del distribuïdor a través d’un canal que va fins a la cantonada nord–est del recinte. Aquest canal, avui desaparegut, anava adossat a mitja alçada de la cara exterior de la tanca nord i suspès sobre mènsules fetes amb peces ceràmiques, de perfil en forma de motllura de taló, que

maó ceràmic que, a més, permeten crear una terrassa estreta a l’alçada del mirador. Precisament al terra dels miradors hi havia una pica de pedra que a través d’un brollador lateral, de forma octogonal, permetia derivar part de l’aigua cap als safaretjos de les cel·les, situats just sota del traçat del canal. Es probable que des d’aquest punt es derivés també aigua a una font o brollador situada en un nínxol de la paret del porxo amb una pica de pedra a la part inferior (en alguna cel·la s’han conservat restes d’aquest element). Safareig i font són en aquest cas els punts de proveïment d’aigua de cada unitat d’habitatge. La segona de les branques de distribució surt del distribuïdor i ressegueix el mur de contenció que delimita la part posterior de les cel·les pel cantó nord, en direcció a l’anomenada bassa de les tortugues (Figura 6) situada a la cantonada nord-oest del recinte. La canalització envolta la bassa i gira des d’aquell punt per a seguir el seu recorregut adossada al mur de contenció de la tanca oriental del recinte fins a ultrapassar l’alçada de la placeta de l’església, arribant al que hem suposat que podia ser l’hort botànic associat a l’oficina de farmàcia. En tot aquest recorregut alimenta les cel·les que van de la VIII fins a la I (prioral). Degut a les peculiaritats topogràfiques d’aquest sector no es necessari, en aquest cas, l’existència d’un element semblant a l’aqüeducte descrit abans, ja que el canal s’assenta directament sobre la terrassa del terreny natural retallat on estan situats

183

La xarxa d’abastament d’aigua a la Cartoixa d’Escaladei

A la zona de l’hort botànic, també hi ha un safareig i almenys un parell de fonts o brolladors dins de fornícules en el mur de contenció. Més enllà d’aquest punt es desconeix el traçat exacte de la canalització que torna a aparèixer adossada al mur oriental del cos de la façana de la Mare de Déu i surt cap a la plaça de l’Ave Maria. És de suposar, però, que la canalització es prolonga fins a alimentar la font situada a la placeta de l’església (Figura 7). Al brancal de l’arc que emmarca aquesta font s’ha localitzat un conducte vertical del sifó que, per sota del paviment creua la placeta per un lloc imprecís, i des d’aquí la canalització deu resseguir la paret est del corredor i pati de l’edifici d’ingrés a la mongia, abastint en aquest trajecte la cuina, els serveis de les dependències dels llecs i també hi deu haver alguna derivació cap al brollador del claustre menor. Figura 5 ELEMENTS DE LA XARXA D’AIGUA 1 Registre i cisterna de distribució 2 Bassa del Giracó 3 Mina i bassa raconada Creu negra 4 Bassa de les Tortugues 5 Branca distribució interior sector nord-oest 6 Branca distribució interior sector est 7 Cisterna d’alimentació claustre menor 8 Font

9 Bassa de l’hort

El tram de la canalització a la plaça de l’Ave Maria estava fet amb peces prismàtiques de pedra del tipus blau priorat amb canal de forma còncava tallat i unions encadellades. Actualment només es conserva un petit segment adossat a la façana de la Mare de Deu, però es pot seguir el recorregut del muret, de fàbrica de paredat, que li servia de suport al llarg de tot el cantó de llevant de la plaça. Aquest traçat és l’adequat per alimentar les cel·les situades a la galeria de ponent del claustre meridional. Per la necessitat de proveïment d’aigua que tenien les cel·les de la galeria sud del mateix claustre, suposem que la canalització devia girar just abans del corredor que comunica la plaça amb l’hort. A través de la paret posterior dels patis d’aquelles cel·les arribava, igual que ho feia la branca oriental de la xarxa, a la bassa de l’angle nord-est de l’hort. A banda de les tres cel·les aquest tram

els miradors de les cel·les. En aquesta branca, el canal és un

devia alimentar també la font situada al corredor de l’hostatgeria.

conducte de secció rectangular amb les parets fetes de maons sobre solera de morter de calç i cobriment de peces ceràmiques. El sistema de distribució dintre de cada cel·la és una mica més complex que el descrit per a les cel·les del cantó oriental, ja que aquestes acostumen a tenir dos safarejos, un a la terrassa de l’hort i l’altre al porxo vinculat amb l’edifici, a un nivell inferior. La distribució interior es fa també amb una canalització de característiques similars al reg general, el qual es pot apreciar en la cel·la restaurada. En alguns dels murs de contenció d’aquestes cel·les apareixen el nínxols corresponents a les fonts o brolladors per al proveïment d’aigua de boca; en alguns casos en trobem un al porxo i un altre a la terrassa elevada de l’hort.

184

Figura 6

Figura 7

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Fons vitae. Desde los manantiales de Alcalá de Guadaira hasta la alberca del Cenador del León del Real Alcázar de Sevilla María Dolores Robador González Dr. Arquitecto. Catedrático de Universidad Universidad de Sevilla

Resumen Caminos de agua que sorprenden. Frutos del ingenio del hombre para abastecer las ciudades. En Sevilla, el principal de esos caminos era un acueducto de origen romano y de poco menos de 20 kilómetros, que nacía en diversos manantiales próximos a la ermita de Santa Lucía en Alcalá de Guadaira y que llegaba a la ciudad a través del acueducto de los Caños de Carmona. Sería puesto de nuevo en funcionamiento por los almohades en el siglo XII. El camino de agua entraba en la ciudad por la Puerta de Carmona, donde se distribuía en una serie de ramales. El principal conducía el agua al Alcázar, a través de la tubería inserta en la muralla de la ciudad. Llegaba a la Torre del agua, desde donde era canalizada a distintos lugares, destacando la alberca hoy transformada en el bello Estanque de Mercurio, que actuaba como aljibe de todo el excedente de agua que traía el acueducto. Desde esta alberca se distribuía para el riego de las huertas y jardines. El agua que rebosaba de dicho estanque y desde entonces hasta hoy, es conducida a otro estanque, el del Cenador del León, espejo de la arquitectura y depósito para el riego de los jardines, manteniendo en funcionamiento los mecanismos originales que hoy como entonces siguen regando los jardines del Alcázar. Palabras clave: Agua, acueducto, alberca, estanque, cenador, Real Alcázar, Sevilla Resum Camins d’aigua que sorprenen. Fruits de l’enginy de l’home per abastir les ciutats. A Sevilla, el principal d’aquests camins era un aqüeducte d’origen romà i de poc menys de 20 quilòmetres, que naixia en diversos brolladors propers a l’ermita de Santa Lucía a Alcalá de Guadaira i que arribava a la ciutat a través de l’aqüeducte de los Caños de Carmona. Seria posat de nou en funcionament pels almohades al segle XII. El camí d’aigua entrava a la ciutat per la Porta de Carmona, on es distribuïa en una sèrie de ramals. El principal conduïa l’aigua a l’Alcàsser, a través de la canonada inserida en la muralla de la ciutat. Arribava a la Torre de l’aigua, des d’on era canalitzada a diferents llocs, destacant el safareig avui transformat en el bell Estany de Mercuri, que actuava com aljub de tot l’excedent d’aigua que portava l’aqüeducte. Des d’aquesta bassa es distribuïa per al reg de les hortes i jardins. L’aigua que vessava d’aquest estany i des de llavors fins avui, és conduïda a un altre estany, el del Cenador del León, mirall de l’arquitectura i dipòsit per al reg dels jardins, mantenint en funcionament els mecanismes originals que avui com llavors segueixen regant els jardins del Alcázar. Paraules clau: Aigua, aqüeducte, safareig, estany, cenador, Real Alcázar, Sevilla Abstract Surprising water ways. Fruits of man’s ingenuity to supply cities. In Seville, the most important of these ways was an aqueduct of Roman origin and just under 20 kilometers long, which started in various springs near the hermitage of Santa Lucia in Alcalá de Guadaira and which reached the city via the aqueduct of the Caños de Carmona. It would be put back into operation by the Almohads in the 12th century. The water way entered the city through the Carmona Gate, where it was distributed in a series of branches. The main branch led the water to the Alcazar, through the pipe inserted in the city wall. It arrived at the Water tower, from where it was channelled to different places, highlighting the pool that today is transformed into the beautiful Mercury Pond, which acted as a cistern for all the surplus water that the aqueduct brought. From this pool the water was distributed for the irrigation of orchards and gardens. The water that overflowed from this pond, and from then until today, is driven to another pond, that of the Lion’s Arbour, mirroring the architecture and reservoir for irrigation of the gardens, maintaining the original mechanisms today as used in the past, to continue watering the gardens of the Alcazar. Keywords: Water, aqueduct, pool, pond, arbour, Real Alcazar, Seville

185

Fons vitae. Desde los manantiales de Alcalá de Guadaira hasta la alberca del Cenador del León del Real Alcázar de Sevilla

El asentamiento humano de la ciudad de Sevilla vino determi-

ben buscarse principalmente en las montañas y en las regiones

nado por su posición geoestratégica en el valle del Guadalqui-

orientadas al norte, ya que las aguas captadas en estos lugares

vir, en el fondo del estuario que configuraba en la Antigüedad

son más agradables, más salubres y más abundantes. Son lu-

la desembocadura de este río. Durante la época prerromana el

gares opuestos al curso del sol…”6

río, los pozos y el agua de lluvia fueron la fuente de abastecimiento de los recursos hídricos para las necesidades humanas

El acueducto nace subterráneo y continua en galerías la ma-

e industriales de los habitantes de la ciudad. Con la llegada de

yor parte de su recorrido hasta que emergía a la superficie a

la cultura romana se produjo una relación muy especial entre el

través de un acueducto con arcadas que llegaba a la ciudad.

hombre y el agua, tanto por su necesaria función de consumo

Las galerías están excavadas en la piedra calcarenita, popular-

y salubridad, como industrial y de disfrute. El ingenio práctico

mente denominada “albero”. Por su naturaleza calcárea pare-

romano hizo que coexistieran diversos sistemas de abasteci-

cen el interior de cavidades naturales, con galerías de distintos

miento.1 Testimonios arqueológicos confirman la existencia de

formatos y tamaños de sección, una media de 2m de altura por

redes de suministro basadas en pozos que captaban agua del

0,85m de anchura. Poseen lucernarios para ubicar las lucernas,

nivel freático, pues Sevilla está asentada sobre un manto freá-

elementos de iluminación, ventilación, limpieza y reparación del

tico muy somero, lo que facilitaba la provisión de agua potable

interior de la mina.7 El trayecto subterráneo surtía dos molinos

para sus habitantes en tiempos pasados.

harineros hipogeos construidos en época cristiana, el de Las Eras y el de La Mina, ejecutados en ensanches sobre la galería

A finales del siglo I d. C. e inicios del II el poder público urbano

de la mina.8

de la ciudad desarrolló una instalación de agua corriente, para

El acueducto romano, pasados los siglos, fue rehabilitado y

la que se hizo necesario la construcción de un acueducto de

puesto de nuevo en uso en el siglo XII por los almohades, for-

traída del agua adecuada para el consumo (Figura 1), un gran

mando parte desde entonces del paisaje de la urbe.9 El acue-

depósito y una red de distribución acorde a su uso.2

ducto con arcadas llegaba hasta una de las entradas principales de la muralla, concretamente hasta la Puerta de Carmona,

Cercano a Alcalá de Guadaira3 brotaban unos manantiales

motivo por el cual y pese a proceder el agua del pueblo de Alca-

abundantes, junto a la actual ermita de Santa Lucía, donde se

lá de Guadaira fue conocido desde finales de la Edad Media con

concentran las aguas subterráneas que recoge el alcor con

el nombre de “Los Caños de Carmona”.10

las lluvias. Las aguas fluyen gracias a la impermeabilidad de la

Las referencias al acueducto en los textos escritos en épocas

roca buscando la salida en el punto más baja de la colina.4 Este

posteriores nos demuestran el buen funcionamiento y la impre-

agua era de calidad. Vitruvio en su libro octavo dedicado a la

sión que causaba, admiración que tuvieron los castellanos al re-

hidráulica escribe sobre dónde localizarla: “Donde sí hay agua

conquistar Sevilla encontrándolo en funcionamiento. Destaca el

en abundancia, fresquita y saludable, es en las faldas de los

texto del viajero alemán Jerónimo Münzer, escrito en 1495: “Hay

montes y entre rocas de sílice”.5 “Los manantiales de agua de-

1. GONZALEZ ACUÑA, D. (2011). La civilización del agua en la Hispalis romana. En MARCHENA, M.J., FERRAND, L., ANSELMO, I. (Ed.), El Agua y Sevilla (pp. 13-14). Sevilla: Emasesa. 2. Ibid., pp. 17-21. 3. FERNÁNDEZ CHAVES, M. F. (2011). Los caños de Carmona y el abastecimiento de agua en la Sevilla moderna, p. 68. Sevilla: Emasesa. 4. GARCÍA RIVERO, F. (1997). Orígenes e historias de Alcalá de Guadaira, p. 87. Alcalá de Guadaira: Ayuntamiento de Alcalá de Guadaira. 5. VITRUVIO, M.L. (1997). Los diez libros de la arquitectura, VIII, 1, (p. 194), OLIVER, J.L. (trad.). Madrid: Alianza Forma. El octavo libro está dedicado a la hidráulica, y con especial detenimiento a los procedimientos para encon-

186

trar y conducir el agua, y asimismo trata de las propiedades que ésta tiene. 6. Idid., p. 196. 7. ÁLVAREZ, G. (2010). El acueducto a Sevilla desde Alcalá de Guadaira. En V Congreso de las Obras Públicas Romanas (p. 217). Córdoba. 8. FERNÁNDEZ CHAVES, M. F. (2011). El abastecimiento y saneamiento en la Sevilla medieval y moderna. En MARCHENA, M.J., FERRAND, L., ANSELMO, I. (Ed.), El Agua y Sevilla (p. 70). Sevilla: Emasesa. 9. VALENCIA, R. (2011). El agua en una ciudad andalusí: el caso de Ixbilia. En MARCHENA, M.J., FERRAND, L., ANSELMO, I. (Ed.), El Agua y Sevilla (p. 44). Sevilla: Emasesa. 10. ÁLVAREZ, G. (2010). El acueducto a Sevilla desde Alcalá de Guadaira, op. cit., p. 214.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 1. A la izquierda: PARCERISA, Francisco Javier (1856). Sevilla y Cádiz. Recuerdos y bellezas de España, vol. IX, Barcelona, Imprenta Joaquín Verdaguer, Barcelona, litografía. Acueducto llegando a la Puerta de Carmona, donde existía un arca de distribución de agua, una de cuyas salidas conducía el agua al Alcázar. A la derecha: Esquema del trazado del acueducto, desde el manantial de Santa Lucía en Alcalá de Guadaira, hasta la puerta de Carmona y su conducción al Alcázar a través de la muralla. Dibujo realizado por la autora a partir de los siguientes planos: 1. CANO, Melchor (ha. 1830). “Plano Topográfico del nacimiento, mina acequia y acueducto de las aguas de que se surte la ciudad de Sevilla procedentes de las montañas de Alcalá de Guadaira, con nuevo proyecto de la obra para traerlas de este pueblo a dicha ciudad”. Archivo General del Palacio Real. Fondo de Administraciones Patrimoniales, caja 3050, plano 2416; 2. FRIED Y TIRREL, Carlos Arturo (1885). Plano “Abastecimiento de aguas a Sevilla. Plano del replanteo de la tubería de conducción”, Compañía Water Works. Archivo Técnico de Empresa Metropolitana de Abastecimiento y Saneamiento de Agua de Sevilla (E.M.A.S.E.S.A.), plano 310; 3. JIMÉNEZ MARTÍN, A. (1975). Los Caños de Carmona. Documentos Olvidados. Historia, Instituciones, Documentos, (figura 1); ÁLVAREZ GARCÍA, G. (2010). El acueducto a Sevilla desde Alcalá de Guadaira. En V Congreso de las Obras Públicas Romanas (p. 206). Córdoba; 4. SUAREZ QUIRÓS, L. (2016). Reconstrucción virtual de los Caños de Carmona. Trabajo Fin de Carrera. Escuela Técnica Superior de Ingeniería Mecánica. Universidad de Sevilla; 5. RIVERO MORENO, I.L. (2019). Documentación Gráfica y Archivo Técnico de EMASESA.

en Sevilla mucha agua potable y un acueducto de trescientos

ciudad notablemente apacible, fresca y regalada”.11

noventa arcos, algunos duplicados por un cuerpo superior, para vencer el desnivel del terreno, va por este artificio gran cantidad

En el punto de llegada del acueducto de los Caños a la Puerta

de agua y presta muy buen servicio para el riego de jardines, lim-

de Carmona a la muralla de Sevilla, se repartía en un arca de

pieza de las calles y viviendas, etc.”. El escritor Rodrigo Caro (1573-

distribución, que funcionaba como una gran infraestructura de

1647) elogia los beneficios que aportaba el agua de los acueduc-

reparto en la que las aguas procedentes de los caños se decan-

tos: “… en toda la ciudad en común, se derivan de los caños de

taban y se distribuían. Esta arqueta se dividía en siete comparti-

Carmona, y de acueductos del Arçobispado tantas fuentes que

mentos auxiliares más pequeños que se correspondían con los

casi no hay casa principal, que no las tenga, con muchos huertos

distintos repartimientos.12 Entre ellos, el principal llevaba el agua

y jardines: lo cual, con otros reparos, en el más ardiente verano, junto con las suaves mareas que corren de ordinario, hazen la 11. MORALES PADRÓN, F. (1989). La ciudad del quinientos, p. 40. Sevilla: Universidad de Sevilla 12. BANDRÉS, C., ROBADOR, M.D., ALBARDONEDO A. (2018). Analysis and structure of the water distribution system in the distribution depot of the

187

Fons vitae. Desde los manantiales de Alcalá de Guadaira hasta la alberca del Cenador del León del Real Alcázar de Sevilla

Figura 2. Arriba: FERNÁNDEZ, Joaquín (1872). “Plano general de los Reales Alcázares de Sevilla y sus pertenencias, declarado del Patrimonio de la Corona”. El agua llegaba desde la Puerta de Carmona al Alcázar a través de la muralla, hoy conservada en el Callejón del Agua (1). La conducción terminaba en la Torre del Agua (2), desde donde era conducida a una alberca, hoy transformada en el Estanque de Mercurio (3). A partir de la alberca se distribuía desde entonces hasta hoy a las fuentes, huertas, jardines y a la alberca del Cenador del León (4). Abajo: Alzado de la muralla del Callejón del Agua en cuyo interior perduran los atanores de la conducción histórica del agua.

188

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 3. Estanque de Mercurio actuaba como aljibe de todo el excedente de agua que traía el acueducto al Real Alcázar. Desde este estanque se distribuía el agua para el riego de las huertas y jardines. El agua que rebosa de este estanque es conducido al estanque del Cenador del León. Fotografías de la autora.

al Alcázar a través de la tubería inserta en la muralla de la ciu-

de Mercurio es conducida al estanque del Cenador del León (Fi-

dad (Figura 2). Parte del caudal desde el siglo XIII fue otorgado

gura 4). Sobra cristalina y el León la guarda en su alberca. En el

por el Rey a la ciudad de Sevilla y a propietarios religiosos y civi-

Estanque del León se acumulaba tanto el agua excedente del

les. La conducción de atanores en la muralla de tapial termina-

Estanque de Mercurio, proveniente de los caños de Carmona,

ba en la Torre del Agua del Alcázar. En el interesante plano de

como el de la noria localizada al noroeste del estanque, donde

Joaquín Fernández de 1872 se percibe la sabiduría profunda del

hoy está en uso el pozo de riego.

agua, albercas, norias, estanques, fuentes, huertas y jardines.

El Renacimiento fue transformando al gusto italiano los jardines manieristas de la Toscana, sustituyendo los umbráculos de

El Estanque de Mercurio actuaba como aljibe de todo el exce-

las norias por inmediatos pabellones de jardín y decorando las

dente de agua que traía el acueducto al Alcázar (Figura 3). El

albercas de riego con fuentes y balaustradas. El Cenador del

atractivo chorro de agua es una ingeniosa invención del Direc-

León es una transformación modélica en clave renacentista de

tor del monumento Joaquín Romero Murube, ejecutado en la

la alberca medieval que todavía hoy sigue regando la Huerta

década de 1960. Desde esta alberca se distribuía el agua para el

de La Alcoba. Los claros volúmenes del pabellón y el estanque

riego de las huertas y jardines. El agua que rebosa del estanque

se encuentran en un nivel elevado sobre el jardín, con andenes practicables a su alrededor, significando un elemento importante en la composición del jardín. En su fachada el lenguaje manie-

Carmona gate as a way of supplying water to the Royal Alcazar of Seville. En MOSQUERA & ALMORAIMA GIL (Eds.), Materials Science and Engineering (210). London: Taylor & Francis Group.

rista se expresa con un alto sentido de la elegancia que queda refrendado también por la ordenación de su espacio interior. Posee bellísimas proporciones enriquecidas por la azulejería de

189

Fons vitae. Desde los manantiales de Alcalá de Guadaira hasta la alberca del Cenador del León del Real Alcázar de Sevilla

Francisco Valladares y la rica ornamentación de las pinturas al

juego de reflejos crea una atmósfera luminosa plena de frescor,

fresco de Juan de Medina (1644–1646), con angelotes, diosas,

movimiento y sonido del agua.

cupidos y ninfas, figuraciones que permiten aventurar que el Cenador del León podría ser un pabellón dedicado al amor,13 lo

El origen de la alberca fue reservar agua para el riego, uso que

que era tema simbólico usual en este mundo aristocrático vin-

sigue manteniendo en la actualidad pese a ser convertido en

culado al jardín.

estanque monumental en el siglo XVII. Cuando se abren sus compuertas a través de los tiradores (Figura 5), el agua es con-

El agua en el Cenador del León tiene un gran protagonismo,

ducida a una caja de agua en el jardín con dos arquetas, y se-

tanto en la fuente central del pabellón, como en el estanque,

gún la apertura o cierre de los tres atanores de salida, riega

objeto fundamental del conjunto que se enriqueció con la es-

por inundación el jardín del León o es conducida a través de

cultura del león, por cuya boca brota el agua procedente del

tuberías para ir regando uno a uno los naranjos del Cenador

estanque de Mercurio y a través de los caños de su taza se une

de Carlos V, uno de ellos quizá del siglo XIV, el más antiguo de

a la del estanque. Allí la chorisia quiere ser nenúfar, el estanque

España. Allí bebe el naranjo medieval. Jardines del agua en el

del León cielo. Y el cielo agua en el juego de espejos. La figura

Alcázar, manantiales de agua y fantasía que brotaron mil años

leonina ha dado el nombre al Cenador y en muchos momen-

ha, hoy resurgen.

tos al total del jardín en el que está ubicado. Pinturas al fresco azules en el interior del pabellón dialogan con el estanque y el

Fons vitae. Del seno de la tierra, en el manantial de Santa Lucía de Alcalá de Guadaira brota la vida en forma de agua. Llevada en volandas por un acueducto de origen romano hasta los

13. MARÍN HIDALGO, A. (1991). Pintura de corte humanista en los jardines del alcázar de Sevilla: las decoraciones de los cenadores Ochavado y del León. Archivo Español de Arte, 254, p. 216.

jardines del Alcázar donde se transformaba por obra y arte de arquitectos y artesanos en paraíso de albercas, de estanques y

Figura 4. De izquierda a derecha: Cenador, estanque y jardín del León, fuente de mármol del interior del pabellón y fuente en piedra caliza en forma de león esculpido en 1644 que da nombre al conjunto. Dicho surtidor alimenta la alberca y forma parte de la rica decoración del Cenador. Fotografías de la autora.

190

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 5. 1A y 1B tiradores que permiten desaguar el estanque del León y, a través de una doble arqueta de distribución del agua, hacen posible el riego, con sistema antiguo por inundación de los jardines limítrofes y con conducción a los alcorques de los naranjos (2). Fotografías y plano de la autora.

fuentes, de burladores y grutas de agua. Sabiduría popular del

ciones Patrimoniales, caja 3050, plano 2416.

agua que, al abrir las compuertas del estanque del León, vuelve

FERNÁNDEZ, J. (1872). “Plano general de los Reales Alcázares de

a la tierra haciéndola fértil en cada naranjo, haciendo brotar la

Sevilla y sus pertenencias, declarado del Patrimonio de la Coro-

vida. Fons vitae.

na”, Archivo de Patrimonio Nacional, signatura 1239. FRIED Y TIRREL, C. A. (1885). Plano “Abastecimiento de aguas

Fuentes gráficas

a Sevilla. Plano del replanteo de la tubería de conducción”, Compañía Water Works. Archivo Técnico de Empresa Metropolitana de Abastecimiento y Saneamiento de Agua de Sevilla

CANO, M. (ha. 1830). “Plano Topográfico del nacimiento, mina

(E.M.A.S.E.S.A.), plano 310.

acequia y acueducto de las aguas de que se surte la ciudad de Sevilla procedentes de las montañas de Alcalá de Guadaira, con nuevo proyecto de la obra para traerlas de este pueblo a dicha ciudad”. Archivo General del Palacio Real. Fondo de Administra-

191

Fons vitae. Desde los manantiales de Alcalá de Guadaira hasta la alberca del Cenador del León del Real Alcázar de Sevilla

Bibliografía ÁLVAREZ GARCÍA, G. (2010). El acueducto a Sevilla desde Alcalá de Guadaira. En V Congreso de las Obras Públicas Romanas (pp. 205-223). Córdoba. BANDRÉS, C., ROBADOR, M. D., ALBARDONEDO A. (2017). Hydraulic Study of the Water Supply to the City of Seville through Its Aqueduct between the 17th and 19th Centuries. Materials Science and Engineering. 245(082001): 1-11. BANDRÉS, C., ROBADOR, M. D., ALBARDONEDO A. (2018). Analysis and structure of the water distribution system in the distribution depot of the Carmona gate as a way of supplying water to the Royal Alcazar of Seville. En MOSQUERA & ALMORAIMA GIL (Eds.), Materials Science and Engineering (209-211). London: Taylor & Francis Group. FERNÁNDEZ CHAVES, M. F. (2011). Los caños de Carmona y el abastecimiento de agua en la Sevilla moderna. Sevilla: Emasesa. FERNÁNDEZ CHAVES, M.F. (2011). El abastecimiento y saneamiento en la Sevilla medieval y moderna. En MARCHENA, M.J., FERRAND, L., ANSELMO, I. (Ed.), El Agua y Sevilla (pp. 65-102). Sevilla: Emasesa. GARCÍA RIVERO, F. (1997). Orígenes e historias de Alcalá de Guadaira. Alcalá de Guadaira: Ayuntamiento de Alcalá de Guadaira. GONZALEZ ACUÑA, D. (2011). La civilización del agua en la Hispalis romana. En MARCHENA, M.J., FERRAND, L., ANSELMO, I. (Ed.), El Agua y Sevilla (pp. 13-35). Sevilla: Emasesa. GONZALEZ ACUÑA, D. (2012). Forma Urbis Hispalensis. Sevilla: Universidad de Sevilla. Secretariado de Publicaciones. JIMÉNEZ MARTÍN, A. (1975). Los Caños de Carmona. Documentos Olvidados. Historia, Instituciones, Documentos. 2: 273-294. MARÍN HIDALGO, A. (1991). Pintura de corte humanista en los jardines del alcázar de Sevilla: las decoraciones de los cenadores Ochavado y del León. Archivo Español de Arte, 254: 212-218. MORALES PADRÓN, F. (1989). La ciudad del quinientos. Sevilla: Universidad de Sevilla. RIVERO MORENO, I. L. (2019). Documentación Gráfica y Archivo Técnico EMASESA. SUAREZ QUIRÓS, L. (2016). Reconstrucción virtual de los Caños de Carmona. Trabajo Fin de Carrera. Escuela Técnica Superior de Ingeniería Mecánica. Universidad de Sevilla. VALENCIA RODRÍGUEZ, R. (2011). El agua en una ciudad andalusí: el caso de Ixbilia. En MARCHENA, M.J., FERRAND, L., ANSELMO, I. (Ed.), El Agua y Sevilla (pp. 13-35), Sevilla: Emasesa. VITRUVIO, M.L. (1997). Los diez libros de la arquitectura, OLIVER, J.L. (trad.). Madrid: Alianza Forma.

192

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

El Aflaj Omani y su papel en la construcción del paisaje cultural del interior montañoso del sultanato Luis Franco Lahoz

Sixto Marín Gavín

Arquitecto, U.P. Arquitectura, Universidad de Zaragoza

Arquitecto, U.P. Arquitectura, Universidad de Zaragoza

Área Proyectos Arquitectónicos

Área Urbanismo y Ordenación del Territorio

Resumen El aprovechamiento de los recursos de agua, allí donde existan, es un tema central en la vida de Omán que ha determinado la actividad agrícola y los modelos de asentamiento. La localización de las fuentes de agua y la topografía del terreno son, en este sentido, factores esenciales que condicionan el modo de explotación de las reservas de agua. Recientemente se ha puesto en marcha un programa para la recuperación y puesta en valor del sistema de acequias todavía presentes en la vida de este país. Este estudio pretende profundizar en la relación del conjunto de acequias con la vida pasada pero también con el presente y el futuro de Omán. Palabras clave: Omán, recuperación, aflaj, patrimonio, paisaje cultural Resum L’aprofitament dels recursos d’aigua, allà on n’hi hagi, és un tema central en la vida d’Oman que ha determinat l’activitat agrícola i els models d’assentament. La localització de les fonts d’aigua i la topografia del terreny són, en aquest sentit, factors essencials que condicionen el model d’explotació de les reserves d’aigua. Recentment s’ha posat en marxa un programa per a la recuperació i posada en valor del sistema de sèquies encara presents en la vida d’aquest país. Aquest estudi pretén aprofundir en la relació del conjunt de sèquies amb la vida passada però també amb el present i el futur d’Oman. Paraules clau: Oman, recuperació, aflaj, patrimoni, paisatge cultural Abstract The use of water resources, where they exist, is a central theme in the life of Oman that has determined agricultural activity and settlement models. The location of water sources and the topography of the land are, in this sense, essential factors that condition the way that water reserves are used. A programme to recover and value the water channel system that is still present in the life of this country has recently been launched. This study aims to deepen the relationship of the channels with past life, but also with the present and the future of Oman. Keywords: Oman, recovery, aflaj, heritage, cultural landscape

INTRODUCCIÓN Omán está situado en una de las regiones más áridas del mundo y, excepto en las zonas montañosas, las precipitaciones anuales tienen índices de lluvia propios de áreas desérticas. Largos periodos de sequía se acaban rompiendo con tormentas de intensidad y frecuencia irregular que, en numerosas ocasiones, provocan la erosión del terreno, daños en los cultivos, en la ganadería y en las construcciones e infraestructuras. Sin

embargo, y paradójicamente, al mismo tiempo sirven para aliviar en parte el problema de la sequía y de la evaporación extrema. El lado noreste de Omán se caracteriza por ser una cadena montañosa que en su parte central recibe el nombre de “Al Jabal Al Akhdar” (la Montaña Verde), que se desarrolla en paralelo a la costa del mar de Omán y cuyas cumbres llegan a superar los 2.000 metros. Los valles de esta escarpada zona constituyen líneas de drenaje natural que evacúan el agua de lluvia, y

193

El Aflaj Omani y su papel en la construcción del paisaje cultural del interior montañoso del sultanato

son al mismo tiempo el camino más razonable para acceder al

la vida doméstica cotidiana, es incapaz de cubrir la demanda de

interior del territorio. Ambos aspectos fueron determinantes a

una explotación agrícola de más entidad. Para poder tener cul-

la hora de fundar los asentamientos de población y situar las

tivos y ganados de una cierta entidad, los habitantes de estas

zonas destinadas a la agricultura hasta bien entrados los años

tierras tuvieron que acudir a surgencias naturales del acuífero

70 del siglo XX.

o a barrancos que encauzaran el agua de lluvia, siempre que se pudieran construir balsas o pequeñas represas para almacenar

Los valles de estas montañas permanecen secos la mayor par-

el agua en terrenos topográficamente propicios para este fin.

te del año, de modo que para tener actividad agrícola o gana-

Sin embargo, las captaciones de agua podían estar a una cierta

dera siempre ha sido necesario recurrir al agua que circula por

distancia de los lugares adecuados para el cultivo o para los

las capas subterráneas del terreno. El modo más sencillo de

asentamientos humanos, y así es como surge en las montañas

explotar el acuífero es mediante pozos realizados en el mismo

de Omán el sistema de los “aflaj”.

lugar, pero este sistema, que bien podría aportar el agua para Imagen de la meseta de AL Jabar Al Akhdar

194

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

EL AFLAJ

brían con losas de piedra y tierra, y de vez en cuando se dejaban

El término aflaj resume en una palabra la técnica desarrollada

buenas condiciones de uso. Para que los canales fueran imper-

por una cultura centenaria especializada en aprovechar el agua, y es usado genéricamente para referirse a su conducción, independientemente de su procedencia y del diseño subterráneo o aéreo de los canales (falaj) utilizados para transportarla desde

pozos hasta la superficie para acceder y mantener el canal en meables se abrían en la misma roca, pero si no había roca se construían con un aglomerado con piedra y se revestían interiormente con capas de un mortero liso de cal denominado saruj.

la captación hasta el punto de consumo.

El sistema del aflaj transporta el agua por gravedad y cubre lar-

Los aflaj han sido el factor más determinante a la hora de ca-

sumo. Por ello, es necesario aprovechar al máximo la topografía

racterizar las costumbres, los asentamientos y el paisaje del Omán interior y montañoso. Algunos investigadores creen que los primeros aflaj fueron construidos hace más de dos mil años por pobladores de origen persa, pero la última etapa de desarrollo de este sistema se acometió entre los siglos XVII y XVIII, con la dinastía de imanes “Ya’aribah”, tiempo que está considerado como la edad de oro de Omán y durante el que también se construyeron las más significativas torres y fortalezas que ahora son el mejor exponente de la arquitectura monumental omaní. La construcción de los aflaj se encomendaba a un maestro constructor que normalmente pertenecía a la tribu “Awamir”, un grupo social que conservó el monopolio de los secretos y habilidades para construir y mantener en uso las captaciones de agua y la red de conducciones, y un oficio que, con el cambio de patrones económicos y sociales producido, ha desaparecido casi por completo. Algunos aflaj de Omán pueden alcanzar 30 kilómetros de longitud, pero la mayor parte de ellos tienen entre 3 y 10 kilómetros. Normalmente, el volumen de agua que puede transportar cada uno está en el entorno de los 40 litros por segundo, lo que ha sido suficiente para regar unas 40 hectáreas de tierra y cubrir las necesidades básicas de un asentamiento de unas 100 personas. La captación del agua podía exigir excavar hasta localizar las

gas distancias entre el punto de captación y el punto de cony el desnivel natural. Normalmente se buscaba el gradiente de desnivel mínimo, y esta circunstancia hizo que los canales de agua dibujen el contorno de las laderas y colinas por las que discurren. La mayor parte del trayecto se realiza con canales apoyados sobre la roca y cubiertos con losas de piedra para reducir la evaporación de agua y la contaminación, pero si en algún punto es necesario salvar un salto importante se utilizan viaductos que pueden superar los 5 metros de altura, o se coloca el canal sobre un muro adosado a las paredes de la montaña que en ocasiones supera los diez metros de altura. Cuando es preciso saltar al otro lado del valle se utilizan el método del sifón para comunicar ambas laderas, con la conducción horizontal de la parte baja enterrada en el fondo del valle para que el aflaj no se corte cuando se produzcan avenidas torrenciales de agua La distribución del agua que transporta el aflaj se organiza jerárquicamente, y su uso está priorizado para evitar que se pueda contaminar. El primer aprovechamiento del agua es siempre la fuente para el agua de beber o para cocinar, y a este uso le sigue la fuente de la mezquita utilizada para las abluciones antes del rezo. La jerarquía en el uso del agua continúa con el baño común utilizado para la higiene de las personas, y sigue con el lavadero colectivo para lavar las ropas y los utensilios domésticos. A continuación se coloca el abrevadero para que beban los animales y, finalmente, el resto del agua se utiliza para regar por turno los huertos de cada familia.

LA AGRICULTURA VINCULADA AL AFLAJ

capas por las que discurren las aguas subterráneas, y realizar

La construcción de bancales era una tarea difícil y penosa que

zanjas profundas y con la pendiente necesaria para transportar

debía acompasarse con la llegada de los canales y acequias, lo

el agua por gravedad hasta recuperar cotas superficiales. Los

que exigía realizar excavaciones o rellenos de tierra para situar

canales de agua que discurrían dentro de estas zanjas se cu-

una parcela plana a su cota de nivel adecuada. En cualquier

195

El Aflaj Omani y su papel en la construcción del paisaje cultural del interior montañoso del sultanato

Imagen de campos de cultivo en bancales. Sayq. Oman

El Aflaj a su llegada a Wadi Bani Habib. Oman

El aflaj a su paso junto a Wadi Bani Habib. Oman

caso, para crear una plataforma cultivable era preciso realizar

sos que aportan sombra y frescor, sendas serpenteantes bajo

muros perimetrales de contención de piedra en seco y grandes

la vegetación, muretes bajos utilizados como bancos, frutales

aportes de tierra fértil y cultivable. El resultado final es una malla

y plantas aromáticas, setos y masas arbustivas, etc. En cierto

de acequias y muros de piedra que tejen un complejo sistema

sentido, estos espacios cultivados tienen también algunas de

de pequeños y ordenados huertos en ladera que caracterizan

las características propias del “jardin potager” europeo. En los

a los asentamientos de las montañas de “Al Jabal Al Akhdar”

pueblos de la montaña omaní vinculados al aflaj ningún otro

en Omán.

espacio público puede considerarse como un jardín, y las terrazas cultivadas son los espacios que utilizan los vecinos y las

Los bancales se ocupan con frutales propios del área, grana-

familias omanís para los momentos de relajación y descanso,

dos, moreras, nogales, almendros, albaricoqueros y manzanos,

incluso sin ser propietarios de una parcela, especialmente en

o con parras y huertos para cultivar hortalizas de consumo do-

los días más calurosos y en contraste con el clima seco y muy

méstico, y en las terrazas más alejados especies de herbáceas

cálido de Omán.

para alimentar el ganado. La idea del jardín se reduce en Omán al contexto de los pa-

LOS ASENTAMIENTOS Y EL AFLAJ

tios domésticos, pero en algunas ocasiones puede asociarse también a las áreas de cultivo regadas regularmente y en las

Los asentamientos humanos en Omán se han producido allí

que crecen árboles y plantas frondosas, aunque no se hayan

donde los recursos de agua y la escasa tierra cultivable coin-

planificado con esta intención. Algunas de las características de

cidían, y si en las tierras llanas esta coincidencia se produjo en

los bancales de cultivo asociados a los aflaj pueden asociarse

los conocidos oasis, en el caso del interior montañoso los asen-

con un jardín con estanques y canales de agua, árboles frondo-

tamientos se tuvieron que establecer en relación con los aflaj

196

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

que aportaban el agua necesaria para vivir de la agricultura y

Los aflaj de “Al Jabal Al Akhdar” son mucho más que simples

de la ganadería. Los asentamientos de las montañas de Omán

infraestructuras para transportar el agua, son sistemas que

son pueblos pequeños que se han emplazado en la ladera de

muestran el modo de hacer de los artesanos que los crearon

los valles, normalmente a la cota del canal que trae el agua, y

y que con ello propiciaron la aparición de un paisaje de belle-

que están rodeados por bancales de cultivo que se van estra-

za poco común que expresa el equilibrio ecológico alcanzado

tificando hasta el fondo del valle para regarlos por gravedad

entre el medio natural y la intervención del hombre. Los valles

desde arriba. La ubicación elevada de estos pueblos de monta-

de estas montañas son espacios naturales que han sido an-

ña mejoraba también su capacidad defensiva frente a posibles

tropizados poco a poco y durante muchos siglos, y en los que

ataques, y aportaba a sus vecinos seguridad frente a las riadas

la canalización del agua ha permitido implantar una actividad

torrenciales que eventualmente soportan los valles.

agrícola y ganadera de una intensidad proporcionada con el entorno natural, y asentamientos humanos de pequeña escala

La red de riego del aflaj era una responsabilidad colectiva, y

utilizando los materiales del lugar para construir los volúmenes

cada huerto tenía establecido un tiempo de riego y un coste. El

más reducidos que su actividad productiva y doméstica exigía.

dinero recaudado por el uso del agua se destinaba en su mayor parte al mantenimiento de la infraestructura, pero si había excedente se destinaba a actividades sociales o de educación vinculadas a la mezquita local.

EL PRESENTE DEL AFLAJ Sin embargo, en el Omán moderno los patrones de vida es-

El sistema de riego y las actividades asociadas al aflaj, su cons-

tán cambiando rápidamente y cada vez hay menos personas

tante mantenimiento y su explotación, forman parte integral del

trabajando la tierra vinculada a los aflaj. En consecuencia, las

paisaje de las montañas de Omán, tanto en términos económi-

técnicas tradicionales se están perdiendo y muchos de estos

cos como sociales, y se han convertido en un poderoso icono

bancales de cultivo se están abandonando, lo que es una se-

cultural del país.

ria amenaza para la supervivencia de estos paisajes culturales. Sólo los pueblos más cercanos a las vías de comunicación y las

El hombre ha necesitado cientos de años para construir este

terrazas más accesibles siguen activos, pero en muchos casos

paisaje siguiendo un modo tradicional de usar el agua, de culti-

el agricultor tradicional se está sustituyendo por eventual mano

var y de vivir, y el resultado final es un conjunto único y complejo

de obra inmigrante. En diez años de abandono un bancal pue-

de infraestructuras y arquitecturas relacionadas con las condi-

de volver a su estado natural y la montaña recobrar su perfil

ciones que imponen el clima y los recursos naturales del lugar.

original. Cultivar estas terrazas es un trabajo muy duro, y la

Analizado hoy en día, se podría decir que nos encontramos ante

inversión necesaria en tiempo y dinero es, en este momento,

un paisaje histórico o, en términos contemporáneos, ante un

desproporcionada con el beneficio económico que produce su

paisaje cultural, un concepto que nos remite al delicado equili-

explotación, especialmente en el entorno económico del Omán

brio alcanzado entre el medio natural y las lentas transformacio-

moderno, en el que hay ofertas más lucrativas para trabajar. De

nes provocadas por la actividad llevada a cabo por sus habitan-

hecho, los jóvenes originarios de esta remota zona de Omán

tes tradicionales. El árido paisaje de las montañas y cañones, la

trabajan ya en las ciudades, y solo vuelven ocasionalmente a

red de acequias que transportan el agua, la construcción tradi-

sus pueblos de origen los fines de semana o en vacaciones.

cional, la disposición y el orden de los bancales de cultivo y de los asentamientos humanos, el trazado de los caminos y de las

Por otro lado, desde que en 1992 se puso en marcha el Plan

calles, su particular organización social, la ganadería familiar, la

para el Desarrollo de la región de “Al Jabal Al Akhdar” (la Monta-

manera de cultivar y las especies que han prevalecido, todo ello

ña Verde), las condiciones económicas de la zona han mejorado,

ha ido creando un conjunto que gradualmente ha ido incorpo-

se han construido carreteras de acceso para todos los pueblos,

rando los valores propios de un “paisaje cultural” que encuentra

se ha dotado de abastecimiento de agua a todos los asenta-

su mayor razón de ser en el uso del agua.

mientos, se les ha provisto de energía eléctrica, se han levan-

197

El Aflaj Omani y su papel en la construcción del paisaje cultural del interior montañoso del sultanato

tado escuelas y equipamientos, e incluso se han urbanizado terrenos para nuevos asentamientos destinados a la población que por diversas razones debía abandonar sus antiguas casas. Pero, como sucede siempre en estos casos, la relación entre el desarrollo económico y la conservación de un paisaje cultural es paradójica y no siempre complementaria.

CONCLUSIONES Sería un sinsentido nostálgico tratar de reestablecer los viejos y tradicionales modos de vida, al contrario, son necesarias propuestas para una modernización comprensiva de este entorno interpretando abiertamente las claves de este paisaje cultural y de los valores que queremos proteger. En este sentido, las propuestas de intervención no pueden limitarse a una mera consideración etnográfica o arqueológica del lugar, deben abordar estrategias sostenibles para la conservación y mejora de estos asentamientos. En un paisaje cultural los agricultores y ganaderos son también los jardineros del entorno, y los albañiles son los maestros que mantienen y mejoran los sistemas constructivos vinculados a la arquitectura del lugar. Todos los habitantes de estos pueblos necesitan tener incentivos para ser parte activa en la conservación de su patrimonio, no solo económicos como propietarios de las tierras y de las construcciones, también culturales como ciudadanos que identifican y reconocen los valores que posee su entorno. En el mundo existe ya una creciente demanda que se aleja de los estereotipos del turismo de masas. Se trata de un turismo de gustos culturales bien definidos vinculado a la naturaleza y al medio ambiente y que es de bajo impacto ambiental, lo que resulta muy apropiado para este tipo de entornos naturales. Con este tipo turismo emergente se abren nuevas oportunidades para dotar de recursos a la conservación de este histórico paisaje, acompañando la producción agrícola y ganadera con la explotación de un turismo sensible con el entorno natural. Pero en el caso de las montañas de Omán, a este tipo de visitante potencial se une otro compuesto por familias procedentes del mismo país, o de países cercanos con climas extremos, que buscan un lugar tranquilo y fresco en el que descansar recuperando una cierta armonía con una naturaleza que, allí de donde vienen, se muestra tórrida y hostil.

198

Bibliografia Sabaté Bel, Joaquim. 2004. “Paisajes Culturales. El patrimonio como recurso básico para un nuevo modelo de desarrollo” Urban, nº9 (p. 8-29) Hernández Hernández, Maria. 2009. “El paisaje como seña de identidad territorial: valorización social y factor de desarrollo, ¿utopía o realidad?” Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, nº49, (p. 169-183) Ortega Valcarcel, José 1998 “El patrimonio Territorial: El territorio como recurso Cultural y Económico” Bandyopadhyay, Soumyen. 2010. “Manah. An Omani Oasis, An Arabian Legacy. Architecture and Social History of an Omani Settlement” Liverpool University Press and The Historical Association of Oman Ed.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Ecosistemas históricos en la cuenca del río Perfume. Modelos emergentes de gestión para el Conjunto de Monumentos Patrimonio de la Humanidad de Hue, Vietnam Alba Victoria Zamarbide Urdaniz Dra. Arquitecta. Investigadora Waseda IURS (Instituto de Estudios Urbanos y Regionales), Universidad de Waseda, Tokio, Japón

Resumen Esta ponencia presenta los modelos de gestión emergentes propuestos por nuestro equipo de investigación de la Universidad de Waseda, Tokio, Japón, para el Conjunto de Monumentos de Hue, en Vietnam. El sitio es paradigma de acumulación de nuevos valores del patrimonio cultural defendidos por UNESCO en las últimas décadas. En el siglo XIX, Hue se convirtió en capital imperial con el ascenso al poder de la Dinastía Nguyen. La ciudad fue diseñada orillas del río Perfume en base a los cursos de agua regionales y paisajes circundantes, buscando así unas condiciones favorables según el planeamiento. A su vez, otros asentamientos, complejos religiosos y funerarios a lo largo del río siguieron la misma filosofía. Actualmente, la investigación ha demostrado también los lazos funcionales entre los conjuntos patrimoniales y la actividad diaria y productiva de las comunidades circundantes. En base a ello, las limitaciones del sistema de gestión actual motivaron la búsqueda de nuevos modelos, a escala local y regional, que pusiesen en valor e incluyesen los diferentes valores y relaciones intangibles de este patrimonio especial, consiguiendo así no solo preservar el patrimonio monumental, sino proteger ecosistemas históricos y utilizarlos como motor de desarrollo sostenible. Palabras clave: ecosistema histórico, feng-shui, desarrollo sostenible, gestión participada, paisaje cultural, Vietnam Resum Aquesta ponència presenta els models de gestió emergents proposats pel nostre equip d’investigació de la Universitat de Waseda, Tòquio, Japó, per al Conjunt de Monuments de Hue, al Vietnam. El lloc és paradigma d’acumulació de nous valors del patrimoni cultural defensats per UNESCO en les últimes dècades. Al segle XIX, Hue va esdevenir capital imperial amb l’ascens al poder de la Dinastia Nguyen. La ciutat va ser dissenyada a la vora del riu Perfume en base als cursos d’aigua regionals i paisatges circumdants, buscant així unes condicions favorables segons el planejament. Al seu torn, altres assentaments, complexos religiosos i funeraris al llarg del riu van seguir la mateixa filosofia. Actualment, la investigació ha demostrat també els llaços funcionals entre els conjunts patrimonials i l’activitat diària i productiva de les comunitats circumdants. En base a això, les limitacions del sistema de gestió actual van motivar la recerca de nous models, a escala local i regional, que posessin en valor i incloguessin els diferents valors i relacions intangibles d’aquest patrimoni especial, aconseguint així no només preservar el patrimoni monumental, sinó protegir ecosistemes històrics i utilitzar-los com a motor de desenvolupament sostenible. Paraules clau: ecosistema històric, feng-shui, desenvolupament sostenible, gestió participada, paisatge cultural, Vietnam Abstract This paper presents the emerging management models proposed by our research team at Waseda University, Tokyo, Japan, for the Hue Monument Site, in Vietnam. The site is a paradigm for accumulating new cultural heritage values championed by UNESCO in recent decades. In the 19th century, Hue became the imperial capital with the rise to power of the Nguyen Dynasty. The city was designed on the banks of the Perfume River based on regional watercourses and surrounding landscapes, seeking favourable conditions according to the planning. In turn, other settlements, religious complexes and funeral homes along the river followed the same philosophy. Currently, research has also demonstrated the functional links between heritage sites and the daily and productive activity of surrounding communities. On this basis, the limitations of the current management system motivated the search for new models, at local and regional level, that put in value and include the different values and intangible relationships of this special heritage, thus achieving not only the preservation of monumental heritage, but the protection of historical ecosystems and to use of them as an engine for sustainable development. Keywords: historical ecosystem, feng-shui, sustainable development, participatory management, cultural landscape, Vietnam

199

Ecosistemas históricos en la cuenca del río Perfume

UN TERRITORIO DEFINIDO POR EL AGUA Y LAS MONTAÑAS El territorio histórico de Hue, Vietnam (Thua Thien Hue en vietnamita), es paradigma de las diferentes capas y valores defendidos por UNESCO en las últimas décadas. Desde 1972, año en el que se firmó la Convención del Patrimonio Mundial, los valores relativos al patrimonio cultural han evolucionado incluyendo y acumulando nuevas dimensiones, desde el monumento físico y los conjuntos urbanos durante los primeros años, de políticas más occidentales, hacia los paisajes culturales, los lazos cultura-naturaleza y los valores intangibles defendidos por las

Figura 1. Elementos del paisaje cultural conectado al agua y el paisaje

culturas mas orientales. Japón contribuyó especialmente en la creación del Documento de Nara (1994) sobre la relatividad del concepto de autenticidad de un sitio histórico en función de la cultura en la que se aloja. Esto permitió reconocer como patrimonio cultural a elementos naturales con implicaciones sagradas, artísticas o sociales . Esta especial sensibilidad ge1

neralmente carece sin embargo de herramientas de gestión adaptadas. El caso de Hue, es un ejemplo de estas complejas y únicas relaciones hombre-naturaleza y de los retos de gestión

protegido por islas estratégicas a cada lado (“tigre blanco” y “dragón verde” en feng-shui) y por montañas sagradas sobre un eje frontal hacia el Sur, una montaña “pantalla” cercana y, más distante, Bach Ma (1.425 m), a 40 km de la ciudad. Más allá de la ciudad, en el resto de la región es posible apreciar también diferentes elementos, tangibles e intangibles, construcciones vernaculares, estructuras urbanas y estilos de vida conectados

que conllevan.

al uso del agua del río Perfume (Figura 1).

La provincia de Hue, de unos 5000 km2, situada en la zona

Los ecosistemas históricos de los conjuntos funerarios

central de Vietnam, presenta unas condiciones geográficas muy diversas condicionadas por la presencia del río Perfume (Huong en vietnamita), principal articulador del territorio, y un clima extremo. Río arriba, hacia el S-SO, la región queda rodeada por cadenas montañosas. Curso abajo, hacia el NE, el terreno desciende drásticamente hasta llegar a la laguna e islas en la desembocadura del rio. Los terrenos mas llanos en el centro del curso fluvial (5 m sobre nivel del mar), fueron elegidos por la dinastía Nguyen (emperadores de Vietnam 1802-1945) para emplazar su capital, en un entorno especialmente auspicioso según los principios de la geomancia y la adaptación local del feng-shui y los modelos formales de origen chino. La cuadrícula urbana que conforma la ciudadela imperial se localiza en un terreno llano atravesado por el río, de E-O en su cara Sur,

A lo largo del río se localizan igualmente una serie de asentamientos y construcciones de especial valor estético y calidad técnica, siguiendo una filosofía y estructura física similar. Esta filosofía se hace especialmente tangible en el diseño monumental dirigido hacia las montañas circundantes que sirven de protección espiritual, elemento estético y colectores de agua. Este es el otro elemento esencial. En una región condicionada por dos estaciones seca-húmeda, con gran impacto en el modo de vida y la arquitectura regional, la adaptación y optimización de las condiciones naturales es básica. Así pues, cada tumba fue diseñada para coexistir con su entorno natural y humano, dando muestra de un gran conocimiento empírico del comportamiento de los sistemas naturales y de la influencia humana en los cambios en el paisaje. El diseño original incluía vistas axiales y conjuntos de montañas circundantes, paisajes periféricos,

1. Un claro ejemplo es el Monte Fuji, en Japón, elemento natural de dimensiones sagradas y cualidades estéticas extensamente representado en el arte y símbolo de una cultura.

200

embalses-reservorios artificiales para almacenaje de aguas de lluvia, sistemas de control y evacuación del agua, y parcelas agrícolas de inundación circundantes (campos de arroz) (Figu-

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

ra 2). Los campos, cultivados por comunidades locales, hacían

El sitio UNESCO conjunto de monumentos de Hue

uso del agua recogida por las montañas circundantes y almacenada en los reservorios en épocas secas. Estos servían a su

El Complejo de Monumentos de Hue fue registrado como serie

vez de llanuras de inundación y alivio de las riadas en épocas

de monumentos Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO

de lluvias2,3. De esta manera, las comunidades contribuían en

en 1993. Desde entonces, ni los valores del sitio UNESCO ni sus

la protección de los conjuntos funerarios y su entorno natural

límites de gestión han cambiado. Actualmente, la carga de ges-

mediante su actividad diaria, agrícola y de culto. Así, la inves-

tión recae en una única institución, el Centro de Conservación

tigación desarrollada por la Universidad de Waseda ha demos-

Monumental de Hue (HMCC), de autoridad limitada. Bajo la Ley

trado que tanto los conjuntos monumentales, como el entorno

de Protección del Patrimonio (2001) esta institución controla los

natural y las aldeas que los rodeaban, formaban parte el diseño

elementos alojados dentro de las zonas de protección actuales,

original de época Nguyen, el cual tenía como objetivo la crea-

que incluyen únicamente elementos arquitectónicos y jardines

ción de ecosistemas indivisibles en los que los distintos elemen-

contenidos por ellos. Como consecuencia, en las últimas déca-

tos trabajaban en simbiosis. Esta idea queda enfatizada por la

das, los componentes naturales y sociales de los ecosistemas

representación del diseño original en mapas “en ojo de pez” (Fi-

históricos han quedado desprotegidos y, hoy en día, se ven

gura 3), en los que la realidad aparece deformada para incluir to-

amenazados por diferentes tipos de presión. Por un lado, el rá-

dos los componentes del conjunto en forma de micro-universo.

pido desarrollo, urbanización, tráfico creciente y turismo están creando problemas tanto en el entorno de los conjuntos mo-

DESARROLLO HOMOGÉNEO DE UN TERRITORIO HETEROGÉNEO

numentales, como dentro de las zonas protegidas. Simultáneamente, los continuos desastres naturales (riadas, deslizamientos de tierras, etc.), agravados por la explotación no controlada de los recursos naturales regionales, están afectando a los con-

Estás características especiales hacen de Hue una región que

juntos monumentales y los sistemas agrícolas. Además, la vul-

encarna diferentes valores, desde patrimonio arquitectónico e

nerabilidad de las condiciones de vida y la falta de actividades

ingenieril, hasta paisaje, conexiones cultura-naturaleza, paisa-

productivas alternativas, están causando cambios dramáticos

je cultural y patrimonio sagrado intangible a diversas escalas.

en la actividad local y la despoblación progresiva de las zonas

Así pues, la región se presenta como el escenario idóneo en el

rurales, poniendo así en riesgo la supervivencia de los sistemas

que desarrollar los nuevos modelos de gestión defendidos por

históricos de los conjuntos funerarios Nguyen.

la comunidad internacional, como el Paisaje Urbano Histórico, la implicación de las comunidades, la gestión compartida y el uso de nuevas herramientas de gestión. Y sin embargo, actualmente el sistema de protección sigue siendo limitado y se encuentra obsoleto.

RETOS PARA UNA GESTIÓN GLOBAL DEL TERRITORIO En este contexto, el proyecto de investigación aplicada desarrollado por la Universidad de Waseda4 desde hace más de 10 años se ha dedicado al estudio detallado de las conexiones entre estructuras naturales, humanas e históricas, y sus escenarios de acción asociados. En los últimos años, el grupo de trabajo se

2. Kishimoto N. et al., 2007, “A study of urban transformation, in HUEVIETNAM, Part13~A configuration principle of imperial tombs of Nguyen Dynasty and an urban morphological order which disciplines regional environment surrounding them~”, Summaries of technical papers of annual meeting AIJ Architectural Institute of Japan, p439-440 3. Furukawa N. et al., 2010, “On the Ecological Facts of the Historical Environments in the Eastern Asian Cities and Regions”, APSA symposium

4. Laboratorio de investigación dirigido por el Profesor Shigeru Satoh (profesor emérito desde 2017), Estudios Urbanos, Departamento de Arquitectura, Facultad de Ciencias e Ingeniería Creativa, Universidad de Waseda, Japón

201

Ecosistemas históricos en la cuenca del río Perfume

Tumba Thieu Tri -eje hacia el túmulo

Tumba Minh Mang -eje hacia el túmulo

Tumba Thieu Tri -eje hacia los campos de arroz

Tumba Gia Long -eje desde el enterramiento

Figura 2. Elementos de diseño de los conjuntos funerarios Nguyen

ha centrado especialmente en el desarrollo de estrategias de

la gestión global regional, es decir, el uso del patrimonio como

gestión que ayuden a complementar el sistema actual y prote-

base para el desarrollo sostenible6. A pequeña escala, esta es-

ger estas conexiones5. Las diferentes estrategias se unen bajo

trategia se concreta en la creación de unidades de autogestión

la idea del Eco-museo histórico, no como un museo al aire libre, sino como la integración de los valores culturales y naturales en

5. Furukawa N. et al., 2011, “A Case Study of Conservation and Regeneration of the Regional Ecological System of Imperial Tombs and Peripheries in the Huong River Basin”, APSA symposium

202

6. WIURS Waseda Institute of Urban and Regional Studies, 2013, “International Workshop On Comprehensive Strategy For Urban Design And Regional Planning Of
The Sustainable Local Development And Management Plan For Hue Heritages “The Sustainable Development of the Historical Eco-Museum in the Huong River Valley Region, Hue-Vietnam””, Final Report, Waseda University, Tokyo, Japan

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Figura 3. Ecosistema histórico autónomo de la tumba de Gia Long y su problemática actual

y protección mediante el desarrollo sostenible. A escala regio-

Long, el más antiguo y remoto de los conjuntos funerarios Ngu-

nal, estas unidades quedan englobadas bajo el paraguas de

yen. Este entorno fue elegido como caso de estudio dado que

una visión estratégica. Esta se concreta en la organización de

la tumba ha mantenido la conexión con las aldeas periféricas

una red transversal y multidisciplinar de actores unidos por una

hasta hoy. Estas comunidades hacen uso de los sistemas agua

misma sensibilidad, y la creación de herramientas de gestión

históricos y ejercen una fuerte influencia sobre el paisaje local

adaptadas y creativas.

con su actividad diaria. La aldea de Dinh Mon es la más cercana

Unidades de protección cooperativa sostenible

al conjunto monumental, situada en su camino ceremonial de acceso. La irrigación de sus parcelas agrícolas depende principalmente del caudal procedente del reservorio de la tumba,

Para apoyar esta visión teórica, es esencial complementarla con la implementación de experiencias in-situ. Desde 2014, el proyecto ha trabajado en los alrededores de la tumba de Gia

203

Ecosistemas históricos en la cuenca del río Perfume

lo que hace a Dinh Mon7 un caso favorable para el estudio de

locales y el desarrollo de nuevas ideas para el desarrollo futuro.

los impactos mutuos entre los sistemas históricos y la actividad

A escala regional, se organizo un simposio en el participaron

local. El aislamiento de esta zona rural ha protegido el modo

organismos públicos y asociaciones provinciales (Figura 4) con

de vida tradicional, las relaciones sociales, la atmósfera verde y

el que se pretendía establecer las primeras conexiones para un

construcciones tradicionales, y la producción doméstica (ej. jar-

futuro escenario de cooperación.

dines frutales, ganado, artesanía, etc.). Estudio participativo y escenarios de acción local (Figura 3) Basado en esto, este proyecto se centró en crear un escena-

La mayoría de los habitantes de Dinh Mon expresaron su preo-

rio participado en el que estudiar los posibles nuevos métodos

cupación por la mala condición de los sistemas de agua. Sufrien-

para la protección y gestión de los sistemas eco-históricos alre-

do la deficiente irrigación de las parcelas agrícolas, y no siendo

dedor de los distintos conjuntos monumentales. Esto requiere

capaces de modificar los sistemas conectados a la tumba, las

siempre la comprensión y el compromiso de la población local

cosechas anuales se han visto reducidas a la mitad (a una única

y la colaboración transversal de agencias gubernamentales y

cosecha en época de lluvias) o ninguna. Como consecuencia,

organizaciones locales. Por esto, el equipo de trabajo no quiso

el número de parcelas agrícolas en barbecho ha aumentado

imponer soluciones estandarizadas ni estrategias desarrolla-

y es habitual encontrar grupos de ganado pastando en ellos.

das externamente, sino ayudar a re-descubrir la zona y sus po-

Este problema acarrea también otros impactos a mayor escala,

tenciales a los residentes y grupos regionales (ONG, empresas

tales como la substitución de agricultura o especies forestales

sociales, asociaciones de turismo, etc.) y compartir problemas

por silvicultura monocultivo más productiva (ej. acacia, árbol de

relevantes. De esta manera, el principal objetivo del proyecto

caucho). A pesar de que la población local evaluó la actividad

fue identificar los principales problemas que afectan a la zona.

como “positiva” dadas las relativas altas ganancias derivadas,

Después, se intentó también favorecer el intercambio de opi-

la nueva silvicultura modifica dramáticamente el entorno local

niones entre las principales instituciones sobre el desarrollo de

y afecta directamente al paisaje contenido de la tumba de Gia

economías locales, especialmente en términos de la gestión

Long. Menos visible, pero igualmente importante es el hecho

diaria de los sistemas de agua históricos. Finalmente, se deba-

de que las nuevas especies reducen la calidad del sustrato y la

tió la posibilidad de desarrollar nuevas iniciativas públicas para

capacidad del suelo de retener agua de lluvia y reconducirla a

la conservación del paisaje cultural de la periferia de Gia Long

los reservorios históricos, lo que finalmente afecta también a la

involucrando a la población local. Este objetivo se abordó me-

productividad de las zonas agrícolas. Así, la falta de ocupacio-

diante dos líneas de actuación. A escala local, se llevaron a cabo

nes más rentables está llevando a los grupos de población más

una serie de talleres participativos con las comunidades de la

jóvenes a abandonar la zona, poniendo en peligro la supervi-

zona. Los talleres se desarrollaron en dos secciones de 2-3 días

vencia del ecosistema de Gia Long.

en las que participaron los líderes de las principales agrupaciones y habitantes de Dinh Mon. Las principales herramientas de

Entre los aspectos definidos como “positivos” encontramos

trabajo fueron machiaruki8 paseos analíticos, mapeo, juegos de

también la relación cultural y diaria de la población local con el

rol y banderas, etc. El objetivo fue incentivar la participación

entorno de la tumba y su paisaje, los jardines domésticos, la

local en la gestión del patrimonio cultural y natural a partir de

atmósfera verde y su impacto positivo sobre el paisaje urbano

un redescubrimiento colectivo de los problemas y potenciales

rural. Esto demuestra la sensibilidad local por el entorno tradicional y la apreciación del ecosistema histórico, pero al mismo tiempo, la necesidad de mejorar las condiciones de vida locales y asegurar la ocupación a largo plazo hacen que esto quede en

7. 156 unidades familiares con 651 habitantes según el registro de 2014 8. Concepto japonés que proviene de la conjunción de los términos machi, ciudad, y aruki, caminar. Se utiliza para hacer referencia a los paseos analíticos que se realizan con grupos de población para evaluar y tomar conciencia de los diferentes problemas y potenciales del area.

204

segundo plano. Por esto, uno de los principales objetivos de la actividad diseñada por el grupo de trabajo era perfilar posibles líneas de ac-

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

tuación y gestión compartida a corto y largo plazo. Para ello, se

etc. En él los resultados de los talleres fueros presentados a

desarrolló un juego de rol asistido en el que los participantes

las autoridades y estrategias de gestión, redes y herramientas

imaginaban el futuro de la zona y discutían las posibles acciones

para el futuro de la región/gestión natural, cambio climático,

a tomar en función del tema, tipo de asociación, apoyo necesa-

fueron discutidas. El objetivo final era el de apoyar el networ-

rio, fondos, etc. De esta actividad se concluyó que le restaura-

king, la colaboración interdepartamental (patrimonio, natural) y

ción de los sistemas de agua históricos es una de las acciones

público-privada (lazos con ONG) difundir el conocimiento e in-

más urgentes en la zona. Este proyecto debería ser gestionado

quietudes a nivel institucional y regional.

y llevado a cabo por la entidad competente HMCC, pero los habitantes de Dinh Mon insistieron en la necesidad de llamar su atención y en su compromiso de involucrarse en las tareas de

Hacia la creación de nuevas herramientas de gestión regional9

restauración y unir esfuerzos para su posterior gestión, perfilando así un nuevo modelo de uso y gestión compartidas. Los

Desde hace unos años, expertos internacionales han reco-

participantes consideraron también la diversificación y mejora

mendado la re-evaluación del sitio y su registro como Paisaje

de la producción doméstica, especialmente los jardines frutales,

Cultural10. Algunos de los valores culturales anteriormente defi-

como un proyecto factible. La actividad es muy apreciada entre

nidos y resultados de la investigación desarrollada por el equi-

la población de mayor edad y ejerce un impacto positivo sobre

po de Waseda (ej. componentes de los ecosistemas históricos)

la atmósfera de la aldea.

han sido asimilados por el gobierno provincial e incluidos como valores en el Plan de Gestión del sitio del Patrimonio Mundial11

Conectado con estas ideas, en una segunda fase, otros produc-

(2015). Sin embargo, este plan no plantea la protección de un

tos complementarios y servicios turísticos podrían desarrollarse

gran número de los elementos previamente mencionados, ya

por el sector femenino, uno de los más afectados por la falta de

que la gestión de lo que sería un extensísimo territorio histórico

diversidad. El objetivo ideal aquí sería el de fomentar la capa-

protegido mediante las herramientas actuales de preservación

cidad y conocimiento entre los diferentes productores locales,

del patrimonio, ligadas a limites constructivos, congelarían el

crear conexiones funcionales y culturales con el ecosistema

muy deseado desarrollo regional.

histórico y desarrollar una estrategia de “branding” conectada a este ideal (ej. arroz, frutales). Para ello, sería necesaria una

En la protección del Patrimonio Mundial, las discusiones entor-

primera ayuda y asesoramiento de expertos en producción na-

no al concepto de “zona de amortiguamiento” han considerado

tural y negocios. Estas particularidades, descubiertas durante

diversos tipos de carácter, desde zonas permanentes restric-

las diferentes actividades, demuestran la importancia que tiene

tivas definidas físicamente, pasando por el control de amena-

el proceso participativo en la definición de los esquemas DAFO

zas cambiantes, hasta la consideración del entorno social como

en las fases iniciales del proyecto. Pero además, es importante desde nuestro equipo de investigadores y especialistas, identificar los puntos en los que la comunidad necesita ser asesorada y conducida hacia un desarrollo positivo, así como definir una estrategia que respete los valores locales pero estudie, al mismo tiempo, las repercusiones de las propuestas en diferentes ámbitos, temas, marcos temporales y escenarios más amplios. Redes de apoyo Por otra parte, el simposio se dirigió a los representantes de órganos de gobierno regional, entidades de protección del patrimonio, expertos locales, ONGs que en los últimos años han desarrollado proyectos bottom-up en otras zonas de la región,

9. Zamarbide A., Furukawa N., Kawahara S., Hirai Y., Tanaka S. and Satoh S.(eds.), “On the possibilities for the creation of an integrated Management Plan for the protection and sustainable development of the Cultural Landscape of Thua Thien Hue, Towards the re-nomination of the WH site”, General Framework report, Waseda Institute of Urban and regional Studies, June 2018 10. Boccardi G. and Logan W., 2006, “Reactive Monitoring Mission to the World Heritage Property of Hué Monument Complex”, UNESCO, Christchurch, New Zealand 11. HMCC, 2015, “Management Plan of the Complex of Hue Monuments for the Period of 2015 – 2020, vision 2030”, Hue Monuments Conservation Centre, Hue City, Vietnam

205

Ecosistemas históricos en la cuenca del río Perfume

Presentación de la actividad en la sala comunitaria

Juego de rol y estrategias de desarrollo local

Paseo analítico

Mapeo de problemas, potenciales y comentarios

Figura 4. Fases y herramientas de trabajo en la aldea de Dinh Mon

amortiguador de impactos12. Ejemplos como el de Hue apoyan

En este contexto, el HMCC comisionó a nuestro grupo de inves-

este debate. En este caso sería necesario ir más allá de las

tigación la creación de un primer estudio para la creación de un

herramientas tradicionales de zonificación restrictiva, para po-

nuevo Plan de Gestión a escala paisajística regional incluyendo

tenciar la actividad local y la participación de comunidades y

los nuevos valores13.

actores regionales relacionados con la protección natural.

12. Zamarbide A., “Re-defining the role of “buffers” in the management of the historical territory. The discrepancies between definitions and practical interpretations of “buffer” zones in Eastern and Western Cultural World Heritage sites”, Doctoral Thesis, Graduate School of Creative Science and Engineering, Waseda University, Tokyo, Japan, March 2018

206

13. Proyecto subvencionado por JSPS (Sociedad Japonesa de Promoción Científica) desarrollado por el grupo de trabajo compuesto por 6 investigadores de Waseda IURS, la Facultad de Turismo de la Universidad Metropolitana de Tokyo, y la Facultad de Geografia de la Universidad de Komazawa (Prof. Satoh, Prof. Hirai, Prof. Kawahara, Prof. Asistente Furukawa, Dr. Sugano y Dr. Zamarbide) e implementado mediante un acuerdo de cooperacion (MOU) con la entidad local HMCC.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics

Se trata de un primer marco teórico que necesita ser puesto en practica a nivel local mediante herramientas y acciones especificas. En este caso, buscando una mayor comprensión por parte de las autoridades locales, se ha utilizado una representación tradicional, identificando zonas de protección y acción definidas físicamente sobre un mapa regional. Sin embargo, una de las preocupaciones principales ha sido destacar la necesidad de abordar la gestión de este patrimonio heterogéneo mediante herramientas flexibles y creativas, mas allá del planeamiento y las zonificación restrictiva (Figura 5).

CONCLUSIONES Hasta la fecha, la investigación ha demostrado la importancia de la actividad local en la protección y mejora de los ecosistemas históricos, en especial, los sistemas de agua. También se ha demostrado el interés de las comunidades en colaborar de forma activa en el cuidado del entorno histórico y su papel esencial en el futuro de los conjuntos históricos. En cualquier caso, esta colaboración necesita de herramientas legales, de control y/o apoyo, para poder llevarse a cabo. A mayor escala, la gestión equilibrada de sistemas naturales e infraestructuras es esencial para la protección del paisaje cultural. No obstante, las herramientas de planeamiento moderno, muy extendidas en Hue, no son capaces de controlar ni proteger los sistemas únicos de control ambiental a escala local. En este contexto las dos vías de actuación sugeridas por el equipo Waseda plantean alternativas creativas y sostenibles que ayudarían tanto a la protección de un patrimonio complejo como al desarrollo regional sostenible. Figura 5. Diferentes capas de actuación para la protección del patrimonio regional (Figura adaptada de Zamarbide et al., 20189)

Dinh Mon no es un caso aislado. El resto de los conjuntos funerarios Nguyen en la provincia de Hue presentan también lazos

En este trabajo se ha querido: 1. Identificar y mapear todos los componentes físicos de los sistemas a escala regional, 2. Proponer distintas formas acumulables de asociación, actuación y herramientas correspondientes que respondan a las características especificas de cada componente 3. Dar protagonismo a

especiales con su entorno próximos y las comunidades circundantes. Así en el futuro, esta metodología podría aplicarse en otras áreas y ser usada para encontrar soluciones específicas adaptadas a cada contexto y optimizar el desarrollo local basado en las relaciones humanas con los ecosistemas históricos,

componentes intangibles y áreas de acción en detrimento de la zonificación y áreas restrictivas.

207

Ecosistemas históricos en la cuenca del río Perfume

creando una unidad-continua14, 15 en la que todas las partes son al mismo tiempo independientes y parte de un todo. Conectar proyectos bottom-up y complementarlos con un plan estratégico y herramientas legales, de planeamiento, educativas, económicas, etc. será el nuevo reto del gobierno regional en las próximas décadas. Dentro del reto, siendo colaboradores y asesores externos, nuestro papel como arquitectos e investigadores evoluciona y se enriquece, pasando de ser observadores a mediadores imparciales de un proceso de edición continuo, de prueba y error, de ampliación de los modelos de acción que permitan crecer e involucrar a nuevos actores, áreas de actuación y temas.

14. Este concepto tiene especial relevacia en la cultura asiatica, especialmente en Japon, donde ha sido defendido como una manera de enterder el disenio y la estructura y desarrollo territorial. En el, diferentes partes autonomas integran un conjunto mayor con diferentes estructuras relacionales. Tiene paralelismos en la cultura occidental en la filosofia “holónica” de Koesler o Gilber, y en las teorias sociales del “ensamblage” de DeLanda. Es especialmenete relevante la obra del arquitecto y pensador Takamasa Yoshizaka. 15. Yoshizaka T. and Atelier U, 1998/3, “DISCONT” (Furenzoku tōitsu-tai), Architect, Tokyo, Japan (in Japanese)

208

Transport, indĂşstria i energia

209

The criteria to value the heritage of the water industry James Douet Consultor en la posada en valor del patrimoni industrial patrimonial-industrial.com

Abstract The presentation discusses how the historical infrastructure of the water industry should be assessed and reflects on the most significant elements of its heritage. The implementation of modern infrastructure to supply water and treat waste in cities around the world allowed us to emerge from a health crisis that threatened urban life. Faced with industrialization, miserable conditions and repeated epidemics, water supply systems and drainage networks were designed that were incorporated into the urban landscape. The exceptional quality of the technical and architectural design of these systems demonstrates the importance they had for the societies of that time, and many continue to be a key contribution to today’s living conditions. The criteria that can be used to assess the heritage of the water industry, including those that may be declared World Heritage Sites by UNESCO, will be presented in order to identify the most emblematic places: dams, deposits and water towers, aqueducts, supply and pumping stations, filtration and treatment plants, and the networks of pipes and ducts that connect them. Paraules clau: Industrial heritage; conservation; documentation; World Heritage; water Resum La ponència analitza com s’ha de valorar la infraestructura històrica de la indústria de l’aigua i reflexiona sobre els elements més significatius del seu patrimoni. La implementació d’una infraestructura moderna per abastir d’aigua i tractar els residus en ciutats arreu del món va permetre sortir d’una crisi sanitària que amenaçava la vida urbana. Davant la industrialització, unes condicions miserables i les repetides epidèmies, es van dissenyar sistemes d’abastament d’aigua i xarxes de drenatge que es van incorporar al paisatge urbà. L’excepcional qualitat del disseny tècnic i arquitectònic d’aquests sistemes demostra la importància que van tenir per a les societats d’aquella època, i molts continuen contribuint de manera clau a les condicions de vida d’avui dia. Es presentaran els criteris que es poden utilitzar per avaluar el patrimoni de la indústria hídrica, inclosos els que puguin ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO per tal d’identificar els llocs més emblemàtics: preses, dipòsits i torres d’aigua, aqüeductes, centrals d’abastament i de bombament, plantes de filtratge i de tractament, i les xarxes de canonades i conductes que serveixen per connectar-los. Paraules clau: Patrimoni industrial; conservació; documentació; Patrimoni de la Humanitat; aigua Resumen La ponencia analiza cómo se debe valorar la infraestructura histórica de la industria del agua y reflexiona sobre los elementos más significativos de su patrimonio. La implementación de una infraestructura moderna para abastecer de agua y tratar los residuos en ciudades alrededor del mundo permitió salir de una crisis sanitaria que amenazaba la vida urbana. Ante la industrialización, unas condiciones miserables y las repetidas epidemias, se diseñaron sistemas de abastecimiento de agua y redes de drenaje que se incorporaron al paisaje urbano. La excepcional calidad del diseño técnico y arquitectónico de estos sistemas demuestra la importancia que tuvieron para las sociedades de aquella época, y muchos siguen contribuyendo de manera clave a las condiciones de vida de hoy en día. Se presentarán los criterios que se pueden utilizar para evaluar el patrimonio de la industria hídrica, incluidos los que puedan ser declarados Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO con el fin de identificar los lugares más emblemáticos: presas, depósitos y torres de agua, acueductos, centrales de abastecimiento y de bombeo, plantas de filtrado y de tratamiento, y las redes de tuberías y conductos que sirven para conectarlos. Palabras clave: Patrimonio industrial; conservación; documentación; Patrimonio de la Humanidad; agua

210

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

The history of water infrastructure is inseparable from urban

water to Canterbury cathedral, and whose most visible surviving

history, and the important developments have taken place in

structures are cisterns and public fountains and conduit heads.

relation to the leading urban centres of the day. The Pius V renovatio Romae programme adapted and modernSince the earliest attempts to obtain more reliable or abundant

ized the ancient hydraulic infrastructure of the city after 1570: Ac-

water, organized supply and waste removal systems have been

qua Vergine 1560–70, Acqua Felice 1585 and Acqua Paola 1607–

structured around urban settlements. Many Roman towns were

12. By 1630, when the project was complete, there were eighty

supplied by aqueducts with sophisticated raised bridge sec-

public fountains and hundreds of private ones, each connected

tions which were symptomatic of the Romans’ commitment to

to one of the aqueducts by hidden underground conduits.

large-scale water supply. Examples include the aqueduct bridges in Segovia, Spain (98 CE). The Romans were the first society

A basic summary of the modern history of water infrastructure

to impound rivers for water supply, developing structural arch

might divide it into three periods. From the Renaissance there

and buttress dams. The oldest surviving example, the Vallon de

is a gradual increase in the volume of water being supplied by

Baume dam, stored water for the Roman town of Glanum in 1st

aqueducts to public fountains, for example in Rome, Paris, Istan-

century BCE. The two earth dams at Mérida, Spain, from the 2nd

bul or Lisbon, and occasionally through private canals to sub-

century CE created large holding reservoirs.

scribing households or water carriers as with the New River in London. A very limited number of private ventures were also set

Centuries separate these sophisticated Roman networks from

up which abstracted water from rivers in the centre of cities to

the much simpler schemes to supply water in medieval Europe.

supply local households, in Paris, London, and Philadelphia, us-

Small-scale water-supply networks were built to serve monastic

ing first water wheels and, once James Watt’s improved engine

communities, such as the 12th-century system to bring spring

became available, steam engines.

Public fountainheads like the Fontana dell’acqua Felice were part of the Counter Reformation renewal of the water-supply system in Rome. (Wikipedia Commons)

The Cornalvo gravity dam supplied water to the Roman city of Mérida in Spain. (© Charly Morlock, Wikipedia Commons)

211

The criteria to value the heritage of the water industry

The Fairmount waterworks on the Schuylkill river in Philadelphia where waterwheels replaced beam engines to work the lift pumps. (Š Ben Franske, Creative Commons)

What changes the historical value of the infrastructure of the

imperilled urban life during the second part of the 19th cen-

water industry from interesting to outstanding was the rise in

tury.

water-borne diseases like cholera, typhoid and yellow fever in cities which had become too large or crowded for the traditional

The critical technological development for the progressive de-

systems of wells, privies, cess pits and drains to provide potable

velopment of modern water and waste systems was the inven-

water and remove human waste. Cholera was particularly influ-

tion of the steam engine. This made river pumping and later

ential over the construction of water infrastructure because of

borehole abstraction of groundwater into important additional

the intensity of the epidemics and the shocking grimness of its

sources of water, and would eventually provide the energy to

symptoms. The first pandemic struck Europe and North America

remove large volumes of sewage and wastewater from even

between 1826 and 1837 and there were four more during the

low-lying settlements.

subsequent hundred years.

From the 1780s onwards water supply projects could use the much more powerful, reliable and economical steam pumping

In examining the history of the water industry, its strongest

engine with a separate condenser developed by James Watt

claim to significance was in solving the sanitary crisis which

and manufactured by his partnership with Mathew Boulton. The

212

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

private Compagnie des Eaux de Paris built two steam-powered

around its descriptively-named ‘Embankment’, is well known.

pumping stations on the English model beside the Seine in 1782

But the twelve lifting pumping stations of Berlin’s Radialsystem,

and 1788 which trebled the quantity of water to the city, the

the Podolská water treatment palace in Prague, or the huge tri-

Gros-Caillou pump house a fine example of early water architec-

ple expansion engine houses in Melbourne, Cincinnati or Bos-

ture with two Watt-type engines.

ton, are also outstanding architectural statements about the social and medical worth of water engineering.

From the middle of the 19th century, drawing on research by nascent epidemiologists like John Snow in London, clean water

Between 1860 and 1920 the steam pumping station embodied

and effective sewage systems started to be seen as the way

the struggle with disease and the resolution of the urban San-

forward, and a colossal effort was begun, technical, financial,

itary Crisis. Once it had passed, however, and the existential

political, and above all constructional, to retro-fit networks of

threat from cholera or typhoid no longer haunted citizens’ im-

pipes and drains, reservoirs and sewers, waterworks and water

agination, so water infrastructure also faded from public con-

towers, first of all in the great cities like London, Berlin, Barce-

sciousness and lost its role as a vehicle for expressing public

lona or Chicago, and gradually throughout the urbanised world.

virtue. Pumping technology reinforced this trend as the majes-

This effort predated bacteriology, the scientific understanding

tic steam engines which were the standard waterworks prime

of water’s role in transmitting these diseases, by several dec-

movers of the early 20th century were replaced by much more

ades. It was sanitary engineers and their colleagues (sometimes

compact diesel and electric motors. The pumping station shrank

bitter rivals) who worked out the practical solutions to effective

and finally disappeared underground.

urban water networks and often campaigned to persuade unconvinced or parsimonious citizens to carry them into practice. For proof of the huge social importance of this project one

CONCLUSION

needs only look at its most visible public expression, the steam

Three criteria present themselves as relevant in assessing the

pumping station. London’s intercept sewage system, built

built heritage of the water industry. The first is monumentality, evident in the scale and architectural quality of the infrastructure built for water supply. The second is technical virtuosity, as the ability to build dams, aqueducts, pumping equipment or treatment works developed. But perhaps most important, if least visible to the naked eye, is social impact. Appraisals of the significance of historic water infrastructure should try and incorporate an evaluation of its social importance, and sites from the period of the 19th century Sanitary Crisis are of particular value. The example of the chlorine treatment works is illuminating. With the beginning of chlorination in the early 20th century, death rates from typhoid and cholera plunge in every city in which it is started. This should be reflected in the value we give to the heritage of the water industry.

The small Trinitat Nova pumping station in Barcelona was part of the program of chlorinating the drinking water of Barcelona.

213

La navegació en el tram baix del riu Ebre Cinta Masdeu Margalef

Dídac Gordillo Bel

Arquitecta de l’Ajuntament

Arquitecte i Professor associat

de Xerta

del Departament de Representació Arquitectònica de la UPC

Resum Els rius han estat històricament un dels elements estructuradors del territori, a partir de les vies de comunicació que generen i de les activitats que s’hi desenvolupen. Entre els segles XVIII i XIX es van realitzar nombrosos projectes de canalització del tram final del riu Ebre per tal d’obrir-lo a la navegació comercial permanent. A la vora del tram baix de l’Ebre trobem avui patrimoni construït i d’altres elements relacionats amb la navegació fluvial del darrer segle i mig, com rescloses, dàrsenes i edificis portuaris. Aquests elements han condicionat el creixement d’algunes poblacions riberenques i la comunicació terrestre en llocs propers a aquestes infraestructures, a més de modificar el traçat del riu en alguns trams, regularitzant fronts i façanes fluvials. Paraules clau: navegació, canalització, rescloses, dàrsenes. Resumen Los ríos han sido históricamente uno de los elementos estructuradores del territorio, a partir de las vías de comunicación que generan y de las actividades que se desarrollan en ellos. Entre los siglos XVIII y XIX se realizaron numerosos proyectos de encauzamiento del tramo final del río Ebro con el fin de abrirlo a la navegación comercial permanente. Al borde del tramo bajo del Ebro encontramos hoy patrimonio construido y otros elementos relacionados con la navegación fluvial del último siglo y medio, como esclusas, dársenas y edificios portuarios. Estos elementos han condicionado el crecimiento de algunas poblaciones ribereñas y la comunicación terrestre en lugares cercanos a estas infraestructuras, además de modificar el trazado del río en algunos tramos, regularizando frentes y fachadas fluviales. Palabras clave: navegación, encauzamiento, esclusas, dársenas. Abstract Rivers have historically been one of the structuring elements of the territory, starting from the communication routes they generate and the activities that take place in them. During the 18th and 19th centuries numerous projects were carried out to channel the final stretch of the Ebro River in order to open it to permanent commercial navigation. On the edge of the lower stretch of the Ebro today we find built heritage and other elements related to river navigation of the last century and a half, such as locks, docks and port buildings. These elements have conditioned the growth of some riverside populations and land communication in places close to these infrastructures, as well as modifying the layout of the river in some sections, regularizing river fronts and facades. Keywords: Navigation, channelling, locks, docks

214

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

INTRODUCCIÓ

envolupat diversos projectes de navegabilitat. Històricament

L’Ebre, el riu més cabalós de la Península Ibèrica, ha estat na-

seguint el corrent de l’aigua, i arrossegats riu amunt per muls

vegable des de l’Antiguitat, com ho testimonien les restes portuàries iberes i romanes1 que s’hi han trobat. Francesc Carreras i Candi2 considerava que el tram més interessant del riu era el comprès entre Escatró i Amposta, on s’havien projectat i des-

havien navegat els llaüts, transportant mercaderies riu avall o pels sirgadors a través dels camins de sirga. Amb l’evolució de la tècnica a mitjans del segle XIX van aparèixer els vapors, la qual cosa va facilitar molt la circulació d’embarcacions, sobretot riu amunt. Des del segle XIV al XVII foren impulsats diversos projectes de

1. Genera i Monells, Margarida, Brull Casadó, Carles i Adell Chavarria, Susanna, plànol del moll ibèric al Racó d’Aixerí, dins de “El Pas de l’Ase (La Ribera d’Ebre). De la investigació a la museïtzació d’un conjunt d’interès històric i paisatgístic”, Tribuna d’Arqueologia 2004-2005, ed. Generalitat de Catalunya, Barcelona 2006. 2. Carreras i Candi, Francesc “La navegació al riu Ebre”, “L’Ebre, considerat geogràficament, pot ser dividit en cinc parts o trams. Les fonts de l’Ebre, el riu superior, l’Ebre central, el baix Ebre i el delta de l’Ebre. (...) El baix Ebre comprèn des d’Escatrón fins al Delta, a Amposta, el tram més interessant per a nosaltres perquè és on s’han projectat i desenvolupat de manera més o menys realitzable els intents d’una navegació ben regulada. (...). ”.

canalització per tal d’augmentar el regadiu. D’aquest període cal destacar l’Assut de Xerta-Tivenys, construït en la dècada de 14403 per la ciutat de Tortosa, obra incorporada en alguns

3. Fabregat Galcerà, Emeteri i Vidal Franquet, Jacobo, “La canalització de l’Ebre a la Regió de Tortosa (1347-1851)”, Quaderns d’Història de l’Enginyeria, ed. UPC, Barcelona, 2007.

Figura 1. La Resclosa de Xerta. Construïda la dècada del 1850 per la Real Compañía de Canalización del Ebro. Fotografia: Dídac Gordillo Bel.

215

La navegació en el tram baix del riu Ebre

dels projectes de canalització d’èpoques posteriors. Per contra,

els assuts s’havien vist com un obstacle per a la navegació atès

la finalitat dels projectes que van des del segle XVIII al XIX era

que molts dels projectes proposaven eliminar-los.

promoure la navegació comercial per l’Ebre. Cal fer esment especial del projecte impulsat per Floridablanca durant el regnat

Entre l’assut de Xerta-Tivenys i la mar calia solucionar el pas de

de Carles III, que plantejava un canal de navegació entre l’Ebre

la barra d’arena de la desembocadura, que dificultava la nave-

i la badia dels Alfacs, per a evitar el pas de la barra d’arena de

gació fins al mar seguint el curs del riu. L’alfac6, i d’aquí el nom

la desembocadura, i la fundació de la nova població de Sant

de la badia i del port dels Alfacs, es una acumulació d’arena que

Carles a la badia dels Alfacs4, el port natural més gran de la Me-

es forma de manera natural com a conseqüència dels corrents

diterrània, com a futur gran port de la Corona a la Mediterrània

marítims i fluvials a la gola de l’Ebre, variant la seua ubicació,

i centre de comunicacions i comerç entre la Península i els do-

forma i mida. Els vaixells que anaven riu amunt des de la desem-

minis americans. El canal de navegació, efectivament construït,

bocadura fins al port de Tortosa havien d’esperar-se prèviament

va tenir una vida molt curta, al cap de pocs anys l’embocadura

en una de les dues badies del Delta, els Alfacs o el Fangar, a què

a Amposta va quedar cegada pels llots de les riuades degut a

les condicions de la barra fossin favorables per al seu pas. Les

què s’havia situat a una cota més baixa que les aigües del riu i

embarcacions podien estar entre una setmana i un mes espe-

no s’hi havien dissenyat rescloses.

rant que la barra s’obrís. Amb l’augment de l’arqueig de les embarcacions marítimes i l’evolució del delta, cada vegada era més

LA PROBLEMÀTICA PER A LA NAVEGACIÓ COMERCIAL PERMANENT PER L’EBRE

difícil el pas de la barra cosa que va afectar greument el comerç. A tot això cal sumar l’estiatge o període d’aigües baixes, de juny a setembre, quan la navegació per l’Ebre s’aturava i l’activitat comercial al port de Tortosa es paralitzava.

A finals de 1848 Isidor Pourcet, inversor francès, havia impulsat un projecte de canalització de l’Ebre, i a l’any següent l’enginyer Jean Gratien Job va realitzar un viatge d’inspecció a la vall i al riu per tal de recollir les dades tècniques necessàries per a redac-

EL PROJECTE

tar-lo5, tot constatant la problemàtica del riu per a la navegació

Així doncs, a finals de 1848 es va desenvolupar l’últim intent de

comercial permanent. Entre Saragossa i l’assut de Quinto calia

fer l’Ebre navegable amb embarcacions de vapor de forma re-

resoldre el problema dels ràpids, trams amb calat insuficient

gular. El projecte, obra dels enginyers francesos Jean Gratien

i velocitat alta. Entre els assuts de Quinto i de Xerta-Tivenys

Job i Paul Émile Leferme i impulsat per Isidor Pourcet, és l’únic

s’havien construït fins a disset assuts i es va constatar que la

que ha deixat obres que encara avui podem observar, com les

navegació resultava fàcil a mida que s’atansava a un assut i la

rescloses de Xerta i de Flix i el traçat del canal de Navegació.

manca d’aquests feia aparèixer els ràpids. El pas de les embar-

Pourcet va crear la “Real Compañía de Canalización del Ebro”,

cacions per les preses es feia pels portells, rampa situada a un

societat anònima de capital anglès, francès i espanyol, a qui es

costat de l’assut i per la qual s’arrossegaven les embarcacions a

va atorgar la concessió definitiva de la canalització de l’Ebre,

força de braços o amb l’ajut de cabestrants. La finalitat dels as-

tant per a la navegació com per al reg. L’objectiu era implantar

suts era desviar l’aigua cap a un canal on s’emplaçava una roda

una línia regular de navegació a vapor que funcionés tot l’any,

hidràulica, que elevava l’aigua per al reg, i/o un molí fariner que

entre Saragossa i la mar a través del riu fins a Amposta, i des

aprofitava la força de l’aigua per a moldre el gra. Tradicionalment

d’aquí fins a la badia dels Alfacs a través d’un canal de navegació per tal d’evitar el pas de la barra.

4. Oliveras Samitier, Jordi, Nuevas poblaciones en la España de las Ilustración, ed. Fundación Caja de Arquitectos, Barcelona, 1998. 5. Fabregat Galcerà, Emeteri, Viatge per l’Ebre. Setembre de 1849, Onada Edicions, Benicarló, 2007

216

6. “Barra” o també dit “alfac”. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans un alfac és un “Banc d’arena format en l’embocadura d’un riu”.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

En el tram del riu el principal obstacle a la navegació eren el assuts, però el projecte de Job i Leferme no els va considerar com a tal, sinó com a part de la solució. Es plantejava esgraonar el riu amb els assuts existents i els nous previstos allí on el riu tenia un pendent excessiu. Amb això s’augmentava el calat darrera de cada presa, es disminuïa el pendent natural i també la velocitat de l’aigua, és a dir, s’impedia la formació dels ràpids, cosa que afavoria la remuntada del riu pels vapors. A més calia també dragar i rectificar el llit del riu. Com a contrapartida calia construir-hi rescloses i derivacions. La derivació cap a la resclosa allunyava el canal navegable, aigües avall de la presa, del punt on s’acumulaven graves i es produïen els corrents generats per la presa. Derivacions i rescloses s’havien d’ubicar al costat oposat al de les rodes hidràuliques i dels molins per a evitar-ne interferències. El canal de Navegació es va situar proper als anteriors del segle XVIII però a una cota més elevada que les aigües del riu a la seva entrada per a evitar la seva obstrucció pel dipòsit dels sediments arrossegats pel riu. Això va obligar a construir una

Figura 2. L’”Encrusa” o resclosa del canal de Navegació a l’alçada dels Ullals de Baltasar a Amposta. Espai per al gir del pont giratori. Fotografia: Dídac Gordillo Bel.

resclosa en el punt d’entrada a Amposta, una altra a mig trajecte, a l’alçada dels Ullals de Baltasar, i una última a Sant Carles de la Ràpita. Al tenir el canal de Navegació una cota superior a les aigües del riu es va haver d’excavar un segon canal que portés l’aigua de l’Ebre fins a l’inici del de Navegació. El canal d’Alimentació7, que es preveia utilitzar-lo també per a regar les terres al seu pas, anava des de l’Assut de Xerta-Tivenys i amb una llargada d’uns 31 km portava la major part del cabal fins al canal de Navegació. Les rescloses podien rebre, a més dels llaüts tradicionals, vaixells de vapor de 50,00m de llarg i 10,00m d’ample (exterior dels tambors de les rodes amb pales). Construïdes amb carreus ben tallats i panys de maó vist, amb les cares interiors verticals, tenien comportes en cada extrem. L’amplada interior més estreta de les rescloses és de 10,50m i la llargada total entre els extrems de les rescloses, on hi ha les comportes, és de 75,50m, sent l’altura variable, però com a mínim a 1,50m del fons. (Figura 1)

Com a particularitat, les recloses del canal de Navegació tenien ponts giratoris, fàcilment moguts pel vigilant de la resclosa, per donar pas als camins interromputs pel canal. Hi ha documentació gràfica d’aquests ponts giratoris on es veu en que cada meitat es sustentava per un eix, que suportava una estructura de fusta sobre la que hi havia la plataforma pròpiament dita. A dia d’avui el que queda en una resclosa és una de les parts amb forma rodona que permetia el gir, i el lloc on es recollia la plataforma, fet com la resta de la resclosa amb pedra ben tallada i maó massís. (Figura 2) La connexió de les parets de les rescloses cap al riu o els canals és mitjançant un dic atalussat a 45º a cada costat dels extrems, on es troba una escala que baixa fins al nivell de l’aigua. Aquest mateix talús a 45º es repetirà en el perímetre de les dàrsenes d’Amposta i de Sant Carles de la Ràpita originalment, i també en el canal de Navegació, amb secció de trapezi invertit, sent encara visible l’exemple del Canal de la Dreta de l’Ebre en la seua confluència amb el de Navegació i amb el poc que queda de la

7. Lesguillier, M., “Canalización del Ebro”, Revista de Obras Públicas, Madrid, 1864.

dàrsena d’entrada del riu, a Amposta, on el talús és revestit amb pedra, sent-ho, però, originalment de terra natural sense reves-

217

La navegació en el tram baix del riu Ebre

Figura 3. Trobada de l’antiga dàrsena del riu amb el canal d’Alimentació a Amposta. Fotografia: Mª Cinta Masdeu Margalef.

Figura 4. Museu de la Mar de l’Ebre. Antigues oficines de la Real Compañía de Canalización del Ebro a la dàrsena de Sant Carles de la Ràpita. Fotografia: Mª Cinta Masdeu Margalef.

tir en el cas del canal, que tenia un calat de 1,50m i una amplada

sobre basament també de pedra, per a evitar la pujada de la

de llit de 20m, suficient per a permetre el creuament de dues

humitat pròpia del terreny. (Figura 4)

embarcacions. Aquest calat era el mig en el riu, podent baixar a 0,80m en període d’estiatge8. (Figura 3)

Al llarg de la dàrsena hi va haver un altre edifici, amb un soterrani de volta, per a conservar les mercaderies fresques, i la part

Al costat de les rescloses d’Amposta i de Sant Carles de la Ràpi-

superior, que també estava coberta, es destinava a guardar

ta hi havia dues dàrsenes per a les operacions de càrrega i des-

les mercaderies menys sensibles a la calor i els dormitoris dels

càrrega, i al costat de la darrera es troba part de l’antic conjunt

treballadors. D’aquest gran edifici en queda només el soterrani,

edificat del canal de Navegació9. L’antic edifici de les oficines i

amb part de les cambres d’aire que aïllaven del terra i de les

magatzems està rehabilitat i acull el Museu de la Mar de l’Ebre

parets el contingut emmagatzemat. També queda alguna paret

de Sant Carles de la Ràpita. Es tracta d’un edifici de planta rec-

de la planta superior. Els dos edificis bordejaven la dàrsena per

tangular amb el basament de pedra d’Ulldecona, sobre la que

dos costats. En el lloc més proper a la resclosa del canal trobem

s’aixequen els murs de maó massís, amb un ritme de forats a

les dues cases dels guardes, dos cossos prismàtics de planta

base d’arcs cecs de mig punt sobre pilastres, també de maó

quadrada i dos nivells, rehabilitats fa uns anys. (Figura 5)

massís. L’interior es suporta amb encavallades i pilars de fusta

8. Rodríguez, Gabriel, “De la navegación del río Ebro en la parte comprendida entre Mequinenza y el mar, verificada en los días 20 y 21 del mes de julio” Revista de Obras Públicas, Madrid, 1857. 9. Gordillo Bel, Dídac, “Ports Fluvials i estructura del Territori. El tram baix del riu Ebre”, Inèdit, ponència del XXXV Curset “Patrimoni Portuari. Barris amb port, ports amb ciutat” Barcelona, 2012.

218

EL FINAL DE LA NAVEGACIÓ I L’APOSTA PEL REG Tot i que el plantejament inicial del projecte proposava millorar el sistema de reg existent i implantar-ne de nous, la qüestió del reg primer va quedar en segon pla. Però quan l’empresa va co-

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Actualment la navegació que es realitza en el tram baix del riu Ebre és lúdica, l’únic ús rendible que forma part d’un projecte integral d’explotació dels recursos turístics del territori, tal i com ho recull el Pla Territorial Parcial de les Terres de l’Ebre. Nous usos per a velles infraestructures hidràuliques: “reutilitzar” per a poder “mantenir” i “recuperar”.

Figura 5. Antigues cases dels guardes al Museu de la Mar de l’Ebre al costat dels vestigis de la resclosa final del canal de Navegació a Sant Carles de la Ràpita. Fotografia: Mª Cinta Masdeu Margalef.

mençar a funcionar l’hora de la navegació fluvial estava arribant al seu final, substituïda pel ferrocarril, més eficient i barat. L’any 1858 les obres van finalitzar i la línia regular entre Escatró i la mar només va funcionar durant uns vint anys, i no es va arribar mai a Saragossa. Davant la baixa rendibilitat i les possibilitats

Bibliografia - Carreras Candi, Francesc, La navegació al riu Ebre, ed. Generalitat de Catalunya, Direcció General de Ports i Costes, Barcelona, 1993. - Fabregat Galcerà, Emeteri, Viatge per l’Ebre. Setembre de 1849, Onada Edicions, Benicarló, 2007. - Fabregat Galcerà, Emeteri i Vidal Franquet, Jacobo, “La canalització de l’Ebre a la Regió de Tortosa (1347-1851)”, Quaderns d’Història de l’Enginyeria, ed. UPC, Barcelona, 2007. - Genera i Monells, Margarida, Brull Casadó, Carles i Adell Chavarria, Susanna “El Pas de l’Ase (La Ribera d’Ebre). De la investigació a la museïtzació d’un conjunt d’interès històric i paisatgístic”, Tribuna d’Arqueologia 20042005, ed. Generalitat de Catalunya, Barcelona 2006. - Gordillo Bel, Dídac, “Ports Fluvials i estructura del Territori. El tram baix del riu Ebre”, Inèdit, ponència del XXXV Curset “Patrimoni Portuari. Barris amb port, ports amb ciutat” Barcelona, 2012. - Lesguillier, M., “Canalización del Ebro”, Revista de Obras Públicas, Madrid, 1864. - Oliveras Samitier, Jordi, Nuevas poblaciones en la España de las Ilustración, ed. Fundación Caja de Arquitectos, Barcelona, 1998. - Rodríguez, Gabriel, “De la navegación del río Ebro en la parte comprendida entre Mequinenza y el mar, verificada en los días 20 y 21 del mes de julio” Revista de Obras Públicas, Madrid, 1857.

de negoci del reg, el març de 187210 es va acordar reorientar l’activitat de l’empresa transformant-se en “La Real Compañía de Canalización y Riegos del Ebro”. Ja en el 1859 l’enginyer Jean Baptiste Lenté, encarregat de dirigir les obres de canalització, havia assajat el conreu de l’arròs al Delta amb èxit davant el fracàs d’altres cultius per la gran salinitat del sòl i a partir del 1860 aquest cultiu es va anar estenent per l’hemidelta dret. El fet que els canals es projectessin per a la navegació va fer possible assumir els grans cabals que requeria aquest cultiu sense haver de fer cap canvi en les infraestructures.

10. Fabregat Galcerà, Emeteri, La inversión francesa en la canalización del Ebro: de la navegación al riego, Working Papers (Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat d’Història Econòmica), Nº. 5, 2009.

219

Canal & River Trust – Conserving our Waterways Heritage: Anderton Boat Lift and Pontcysyllte Aqueduct* Kate Lynch Landscape Architect. Heritage Advisor Canal & River Trust

Abstract Our canals and river navigations represent an internationally important historic environment that largely date back to the Industrial Revolution. Today, canals in England and Wales are cared for by a charity, the Canal & River Trust. Our inland waterways have evolved over hundreds of years forming a diverse network of narrow and broad canals as wells as ‘canalised’ sections of river. The built environment of the waterways represents a unique working heritage of industrial architecture, archaeology and engineering structures and is a valuable part of our national heritage as well as an integral part of regional cultural heritage and local distinctiveness. This lecture will explain how the Trust cares for 2000 miles of waterways in England and Wales and will give an insight into Pontcysyllte Aqueduct (1805) and Anderton Boat Lift (1875), two of the charity’s most significant heritage structures and soaring monuments to the Canal Age. Keywords: Navigation, volunteers, working heritage, tourism Resum Els nostres canals i rius navegables constitueixen un entorn històric d’importància internacional, que es remunta en gran part a la Revolució Industrial. Avui, els canals a Anglaterra i Gal•les són atesos per una organització benèfica, el Canal & River Trust. Les nostres vies navegables interiors han evolucionat durant centenars d’anys formant una xarxa diversa de canals estrets i amples, així com trams de riu “canalitzats”. L’entorn construït de les vies fluvials representa un patrimoni productiu únic, d’arquitectura industrial, arqueologia i estructures d’enginyeria, i és una valuosa part del nostre patrimoni nacional, així com una part integral del patrimoni cultural regional i un distintiu local. Aquesta ponència explicarà com el Trust té cura de 2000 milles de vies fluvials a Anglaterra i Gal•les, i mostrarà l’Aqüeducte Pontcysyllte (1805) i l’Elevador de Vaixells de Anderton (1875), dues de les estructures patrimonials més importants de l’organització i destacats monuments de l’Època dels Canals. Paraules clau: Navegació, voluntaris, patrimoni productiu, turisme Resumen Nuestros canales y ríos navegables constituyen un entorno histórico de importancia internacional, que se remonta en gran parte a la Revolución Industrial. Hoy, los canales en Inglaterra y Gales son atendidos por una organización benéfica, el Canal & River Trust. Nuestras vías navegables interiores han evolucionado durante cientos de años formando una red diversa de canales estrechos y anchos, así como tramos de río “canalizados”. El entorno construido de las vías fluviales representa un patrimonio productivo único, de arquitectura industrial, arqueología y estructuras de ingeniería, y es una valiosa parte de nuestro patrimonio nacional, así como una parte integral del patrimonio cultural regional y un distintivo local. Esta ponencia explicará cómo el Trust conserva 2000 millas de vías fluviales en Inglaterra y Gales, y mostrará el Acueducto Pontcysyllte (1805) y el Elevador de Barcos de Anderton (1875), dos de las estructuras patrimoniales más importantes de la organización y destacados monumentos de la Época de los Canales. Palabras clave: Navegación, voluntarios, patrimonio productivo, turismo

*Aquest article és una transcripció literal de la ponència del Curset

220

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

The Canal and River Trust owns and looks after two thousand

dustrial revolution in Britain that they would become serious in-

miles, or three thousand two hundred kilometres, of historic ca-

terlinking transport routes, harnessing horsepower and human

nals and river navigations in the United Kingdom. This paper

ingenuity to carry cargos to and from market. This was the real

offers a brief introduction to waterways heritage in the UK, what

reason for their being rather than what we see in Spain where

makes the waterways so special, and why and how they were

the canal routes, canals and rivers were used more for irrigation.

built. It goes on to describe two wonders of the waterways, An-

In Britain they were principally transport routes and were built

derton Boat Lift, and Pontcysyllte Aqueduct in North Wales. It

to improve a means of providing a way of getting goods to and

finally talks about how the Canal and River Trust conserves and

from market. One of the objectives of the Canal and River Trust

manages its waterway heritage today.

is to protect and preserve our waterway heritage. It is therefore important to understand the history behind this. In the 1760s

The Canal and River Trust is the guardian of an internationally

canals were built by hand, by groups of what were known as

important historic environment of outstanding value. Heritage is

navigators or “navvies”. They were built with spade and shovel,

the whole waterway network which is around two hundred years

there was no giant machinery like we have today. The canals

old. It’s still working today, so it’s very much a living, working her-

were lined with clay as a waterproofing agent. The work was of-

itage. Waterways are part of the nation’s transport heritage, and

ten very hard and dangerous. As the canals took many years to

the heyday of building was really between 1760 and 1840. It was

complete, some of them were never completed at all due to the

quite short-lived in terms of transport heritage. However, water-

canal companies running out of money. It’s important to realise

ways in Britain really helped to shape Britain and make it what it

that the canals were actually built around the horse, and some

is today. Within about eighty years, roughly four thousand eight

of the special features that can be seen on some of the canals

hundred kilometres of canal were dug, authorised by about

still show evidence of that. For example, they show evidence of

three hundred acts of parliament. Inland waterways had been

some of the rope marks that were caused by the horses as they

used for centuries, but it was only with the coming of the in-

pulled the boats along the canal. Before the canals were built

221

Canal & River Trust – Conserving our Waterways Heritage: Anderton Boat Lift and Pontcysyllte Aqueduct

cargoes were typically carried on horse and cart, so you could

Some of the most striking features are the aqueducts that cross

only carry a very limited amount of coal (or lime or stone) to mar-

streams, rivers and roads. These were to keep the canal level,

ket. But once you had a canal boat and a horse, you could carry

and so avoiding the need for building locks. Again, they could

much more and that is why the canals became so popular as a

be built from brick, stone or even made partly from cast iron.

new means of transport. These horses worked all through the

With the canals also came the associated buildings too, which

night, they delivered goods to market, to Birmingham, to Man-

also varied in size and scale. Hundreds of docks and basins and

chester, carrying perishable goods such as food, cheese, milk. It

wharves were created in industrial cities like Birmingham and

was very hard work both for the horses and for the people that

Manchester, but also in smaller market towns and villages. This

were using them.

meant that goods could be unloaded, loaded or moved onto other types of transport. Other buildings could be much smaller,

The legacy that we are left with is a mixture of styles and struc-

so it could be houses for places where the canal workers could

tures and assets. From very small features to much bigger soar-

live, stables for the horses, dry docks for maintaining the boats,

ing aqueducts, and enormous bridges. There are a variety of

and building the boats, and then also maintenance yards, for

locks. They may be wide or narrow, and their style will vary de-

the general operation of the canal. Also, associated industries

pending on where you are in the country. They were built from

sprung up: For example, lime and brick kilns that took advan-

local materials like local stone, locally made brick, and so this is

tage of where the canal was to be able to transport the goods

another reason why the styles change. Carving a straight route

away as quickly as possible.

through the countryside to try and create as direct a route to market as possible means there are many earthworks. These can

Two icons of our canal age are Pontcysyllte Aqueduct and An-

be enormous cuttings or embankments, which were also carved

derton Boat Lift. Pontcysyllte Aqueduct was built in 1805 and is

by hand. There were also tunnels for canals too, the canal would

in North Wales and Anderton Boat Lift was built later, in 1875,

go underneath the ground. These tunnels varied, sometimes the

and is just over the border in Cheshire, in the North-West of

horse would go up to the left-hand side and go up to the top of

England. Pontcysyllte Aqueduct, at 38 metres high, is the high-

the tunnel. Boats would be what’s called “legged” through. The

est and longest aqueduct in the UK. It was built at the height

men would sit on the top of the boats and then push the boats

of Britain’s industrial revolution using cast iron, a new technol-

along with their feet on the top of the tunnel and then meet the

ogy at the time. For two hundred years it remained the high-

horse at the other end. Other tunnels had towpaths through

est aqueduct in the world. Ground-breaking techniques were

them so the horse would go through the tunnel.

used to command the landscape and link Welsh industry to the

222

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

wider world. It’s internationally recognised as a masterpiece of waterways engineering. It’s a pioneering example of iron construction in a dramatic setting. It’s a scheduled monument and in 2009 it was inscribed onto the world heritage list, together with eleven miles of the stretch of the canal. It was built on the Ellesmere Canal, or the Llangollen Canal, as it is called today. It was built between 1793 and 1808 and it was built to provide and improve the network to transport resources like coal, iron, slate and limestone to market. The industrialists needed a better form of transport to help exploit the minerals in the area, and connect Denbighshire, the local county in North Wales, to the wider world. It was built during what was known as Canal Mania in the 1790s. Everybody was getting involved and interested in building canals because they could see that this was a real success for their businesses. It was an extremely ambitious plan and it had to pass through challenging terrain; there were steep slopes and two very deep river valleys that had to be crossed. The key individuals involved, two significant engineers in Britain who then went on to become internationally recognised, William Jessop, who was already a well-established and experienced, respected engineer. He had worked on other canal projects in the UK. He was a very modest man, but he was the founding partner of the Butterley Ironwork Company in Derbyshire, and he knew about cast iron. Thomas Telford was ten years younger and this was the first canal project that he had worked on. He had been an architect, he had been the country surveyor for Shropshire in England, but he had never worked on a canal before. So, this was really his first project, and from here he went on to become very well-known both in Britain and Europe, and then further afield. There was a very cautious approach to building the structure. First, a stone aqueduct was proposed, but there was obviously an enormous problem with trying to cross the valley. There was a growing enthusiasm in the region for using cast iron in construction, so they wanted to try this, a revolutionary idea to use a type of iron tank, supported on very high stone pillars to cross the valley. Telford’s first attempt was slightly lower at only five metres high, and fifty-six metres long. But it was really challenging the ideas and testing whether the iron would work and whether it could be held in this tank arrangement. The Pontcysyllte Aqueduct was built by moving earth from tunnel cuttings that were being built further along the canal, to build up huge

embankments, and then the stone piers were built up in stages using construction platforms. As they built a level, the platform was moved up until they got to thirty-eight metres high. The iron trough at the top is then constructed of a series of iron plates that are bolted together. The mortar on the stone is lime mortar, but it also contains ox blood. There are lots of samples that have been done to find out what they used. The joints of the iron are sealed with Welsh cloth, white lead and iron particles. And the flanged plates of cast iron are joined with wrought iron bolts and the thickness of the plates is only nineteen millimetres thick and it holds the canal as it crosses the valley. Five hundred people were involved in the construction and it cost forty-seven thousand pounds at the time to build.

223

Canal & River Trust – Conserving our Waterways Heritage: Anderton Boat Lift and Pontcysyllte Aqueduct

It connected the landscape, and it connected the two sides of

the growing salt industry in Cheshire, and for transporting china

the valley. It was a bold engineering project, barely tested in ca-

clay to the Midlands for the pottery industry. It’s a complicat-

nal construction. The embankments were very significant too. It

ed arrangement of different phases of construction, showing

was one of the largest earth-moving projects of the eighteenth

innovation and expertise. It was the world’s first commercially

century. And the aqueduct connected people too, so when it

successful boat lift and in 1976 it was designated a scheduled

was completed in 1805 it was a source of inspiration, making

monument.

it more than just part of the canal. It was seen as a work of art and people would come from miles to see it. Artists, engineers

It was built initially as a hydraulically operated boat lift to move

and architects visited it. Walter Scott described it as the most

salt on boats up onto the canal above, and it operated with

impressive work he had ever seen, and Charles Dupin described

two tanks, or caissons, that moved the boats up and down hy-

it as a “supreme work of architecture, elegant and unadorned”.

draulically. There were all kinds of issues with its construction

About two hundred thousand visitors come to see this part of

and with its operation which then went on to influence how it

the canal every year so it needs to be carefully maintained. The

changed in appearance. The three key people involved were

site has had world heritage status since 2009 and all the deci-

Leader Williams and Edwin Clark, who were involved with the

sions must be taken very carefully. There is a steering group, a

idea and the construction of the hydraulically operated lift, and

number of key groups involving conservation expertise, plan-

AJ Saner, who in 1908, was involved with transforming it to elec-

ning and tourism to make sure that the correct decisions are

tric operation. When it was built, there were two tanks of water

made for this area.

with the boats in, which sat side by side and moved up and down hydraulically. The water is sourced from the canal for the

Firstly, every ten years engineers from the Trust carry out in-

hydraulics and that was partly the reason for its failure. There

spections. The plates are only twenty-five millimetres thick, so

were some quite catastrophic failures with its construction,

it’s quite an experience when they take the water out of the

which led to significant deterioration and subsequently ceased

aqueduct. It is emptied by removing a plug, literally like a bath

to operate. It was then changed, and an A-frame superstruc-

plug. Twenty-four hours later all the water has been drained and

ture was developed around it, and this remained in operation for

you are left with an empty bath in the air that you can then

about seventy-five years. From the 1950s boat traffic declined

inspect. The structure underwent some quite significant resto-

and it was eventually closed in 1983. However, there was a huge

ration works in 2003/2004, before the structure’s bicentenary;

amount of support for its restoration, and in 2002, after seven

stonework, iron work repairs, and a detailed inspection. The

million pounds worth of funding, it was reopened. Today there

Trust has some of the original timber casting patterns so when

are visits, tours, events, you can get married on the lift if you

it carries out iron work repairs and needs to have new castings

want to, people are taken up on the top so they can have a

made, these timber patterns can be used in order to achieve

look, there is a fireworks night there, so it’s very much a living,

an exact match to how the structure was originally built. Any

working heritage that is looked after carefully.

new castings are date stamped. Vegetation management is a massive challenge. The structure is thirty-eight metres high, so

The Canal and River Trust is moving up in heritage manage-

everything tends to be done through rope access.

ment. It doesn’t only have these two structures. It has 2700 listed buildings that it looks after in England and Wales, and it has

The Anderton Boat Lift is very different. This is a structure with

a specialist team to look after the structures. It works very care-

moving parts so it’s living heritage, but it’s living and moving and

fully on compliance, to make sure that it is carrying out works

still working today. The Anderton Boat Lift is another wonder

according to the law. There are significant challenges. The Brit-

of the waterways and the Canal and River Trust has worked

ish weather is a challenge and most of the work is done in the

hard to look after it. It was constructed in 1875, as a hydraulically

wintertime, so it is very cold, very icy. This difficult work must be

operated boat lift, linking the Trent and Mersey Canal to the

done quite quickly so people can get their boats back on the

river Weaver, fifteen metres below. It was built in response to

canal. Furthermore, over a million pounds each year is spent on

224

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

trying to repair the damage to bridges from agricultural vehicles

to consultation at present for developing a national list of build-

or people who have gone too fast. The Trust doesn’t own the

ing consent orders for the whole of England. So, the Canal and

roads, so it doesn’t have much control of that, but it does own

River Trust will be very much a test bed for that.

the bridges, which it has to pay for, which is quite a challenge. The Trust has open days where people can come down into the The Trust sometimes has to bring in specialist stone masons or

locks and actually see the work at hand, see the engineers and

other people to help, and a growing number of volunteers that

the craftsmen working. There are blacksmiths that also open up

help. So, as a charity the Trust frequently works with volunteers

their forges so people can come and see them working. It’s very

that help on some smaller tasks of restoring the waterways. It

much about keeping a waterways heritage alive.

is important to make sure that everybody has the right skills and training in place so that the structures are being repaired

Our inland waterways are working heritage and they require a

in the right way.

great deal of understanding and careful management. Pontcysyllte Aqueduct and Anderton Boat Lift are recognised nation-

The Trust has had to move in new directions. Some of the work

ally and internationally as masterpieces of waterways engineer-

is incredibly repetitive. The lock gates, for instance, are replaced

ing.

on a twenty-year cycle. And if you can imagine doing that with 2700 listed structures, huge numbers of locks, this can become

The Canal and River Trust aims to look after our waterways so

very repetitive, so it needs to find a way of doing this and man-

that others can use them now and into the future.

aging this effectively. The Trust has been doing this by using Heritage Partnership Agreements, which reduces the paperwork, saves time and money, and is a partnership between local government and the Canal and River Trust, to give advance consent for some repairs that need to be done instead of applying for permission every single time. The Trust also works with the government. It is out

225

The Montgomery Canal - its history, its heritage and its restoration, working in Partnership John Dodwell Chair of the Montgomery Canal Partnership and a former Trustee of Canal & River Trust of the United Kingdom

Abstract The lecturer will speak about the decline and revival of the Montgomery Canal in the United Kingdom. Built in phases mainly over 200 years ago, the Canal runs for 35 miles in a north/south direction from near Oswestry (Shropshire, England) across the border with Wales and onto Welshpool before finishing in Newtown (both in Powys, Wales). The Canal became derelict in the 1930s after the effect of road and rail competition and then some road bridges were destroyed, blocking the Canal. In 1969, restoration works started, led by voluntary groups. Work has been steady but slow. Now about 50% of the Canal has been restored, including almost all the locks. Most of the Canal is a Site of Special Scientific Interest and in Wales is also a Special Area of Conservation. Through the Montgomery Canal Partnership, a Conservation Management Strategy was developed. Now there is a 10 Years’ Strategy to complete – in phases – the restoration to Welshpool, before continuing to Newtown. Recent restoration has been helped by a grant from the Heritage Lottery Fund and by efforts by volunteers who undertake significant civil engineering works. All this helps to protect and enhance the Canal’s built and natural heritage. Keywords: Montgomery Canal, Montgomery Canal Partnership, Canal, Shropshire, Partnership Resum El ponent parlarà sobre el declivi i el renaixement del Canal Montgomery al Regne Unit. Construït en fases principalment fa més de 200 anys, el Canal s’estén per 35 milles (aprox. 56 Km) en direcció nord / sud des de prop de Oswestry (Shropshire, Anglaterra) a través de la frontera amb Gal•les i sobre Welshpool abans d’acabar a Newtown (tots dos a Powys, Gal·les). El Canal va quedar abandonat a la dècada de 1930 a conseqüència de l’efecte de la competència viària i ferroviària i després es van destruir alguns ponts de carretera, bloquejant el Canal. El 1969 van començar els treballs de restauració, dirigits per grups voluntaris. El treball ha estat constant però lent. Fins ara ha estat restaurat al voltant del 50% del Canal, incloent gairebé totes les rescloses. La major part del Canal està qualificat de Lloc d’Especial Interès Científic, i a Gal·les també és una Àrea Especial de Conservació. A través de l’Associació del Canal de Montgomery, es va desenvolupar una Estratègia de Gestió de la Conservació. Ara hi ha una Estratègia de 10 anys per a completar -en fases- la restauració a Welshpool, abans de continuar cap a Newtown. La restauració més recent ha estat recolzada per una subvenció del Heritage Lottery Fund i pels esforços de voluntaris que emprenen importants obres d’enginyeria civil. Tot això ajuda a protegir i millorar el patrimoni construït i natural del Canal. Paraules clau: Canal Montgomery, Associació del Canal Montgomery, Canal, Shropshire, Associació Resumen El ponente hablará sobre el declive y el renacimiento del Canal Montgomery en el Reino Unido. Construido en fases principalmente hace más de 200 años, el Canal se extiende por 35 millas (aprox. 56 Km) en dirección norte/sur desde cerca de Oswestry (Shropshire, Inglaterra) a través de la frontera con Gales y sobre Welshpool antes de terminar en Newtown (ambos en Powys, Gales). El Canal quedó abandonado en la década de 1930 a consecuencia del efecto de la competencia vial y ferroviaria y después se destruyeron algunos puentes de carretera, bloqueando el Canal. En 1969 comenzaron los trabajos de restauración, dirigidos por grupos voluntarios. El trabajo ha sido constante pero lento. Hasta ahora ha sido restaurado alrededor del 50% del Canal, incluyendo casi todas las esclusas. La mayor parte del Canal está calificado de Sitio de Especial Interés Científico y en Gales también es un Área Especial de Conservación. A través de la Asociación del Canal de Montgomery, se desarrolló una Estrategia de Gestión de la Conservación. Ahora hay una Estrategia de 10 años para completar, en fases, la restauración a Welshpool, antes de continuar hacia Newtown. La restauración más reciente ha sido apoyada por una subvención del Heritage Lottery Fund y por los esfuerzos de voluntarios que emprenden importantes obras de ingeniería civil. Todo esto ayuda a proteger y mejorar el patrimonio construido y natural del Canal. Palabras clave: Canal Montgomery, Asociación del Canal Montgomery, Canal, Shropshire, Asociación

226

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

The Canal was built in three phases, the last ending in 1819.

The Canal engineers wanted to build the Canal as quickly and

The Canal descends 12 locks down into the River Severn valley

as cheaply as possible. Fortunately, they left behind a rich herit-

and then up 14 locks to reach Newtown, almost in the middle

age of structures for us to enjoy. There are 127 structures which

of Wales. It goes 35 miles (56km) from near Oswestry through

are listed by Heritage England as being a special importance.

Welshpool to Newtown. For over 100 years after being built, the Canal kept going. But This Canal was different. Many were built to take coal into cities.

by the 1920’s, the Canal was owned by a railway company which

This Canal carried large amounts of limestone. When burnt, lime-

saw the Canal as competition. Lorry transport was starting up.

stone produces lime. Lime was spread on the fields to improve

The Canal became ignored. In 1936 part of the banks in England

the soil. So the canal boats took lime from limestone burning

collapsed and the water ran out. The Canal wasn’t repaired.

kilns all along the 35 miles of this Canal – and to other places. The road authorities began knocking down hump-backed canal The original local investors in the Canal hoped to improve the

bridges to make life easier for lorries. The rest of the Canal be-

quality of their land as well as make profits from the Canal.

gan rotting away and the future looked bad.

227

The Montgomery Canal - its history, its heritage and its restoration, working in Partnership

Towards the end of the 1960s, a new road was proposed along

nal volunteers – and not just digging out the mud. Volunteers

the line of the Canal in the town of Welshpool. The people of

help to design engineering solutions. They help to raise money.

Welshpool did not like the idea. The Canal lovers did not like the

There was a lot of effort by staff working for the Canal’s owners.

idea. This meant there were lots of objections. But other people

There was enthusiasm from local people and money from the

said the Canal was “a stinking ditch” so, over one weekend 300

local councils and the Lottery Fund. And with money from the

canal volunteers from all over the country came to clear the Ca-

local councils and from the European Union, everyone worked

nal of mud and rubbish.

together.

That started the restoration of the Canal. Prince Charles – the

Part of the Canal in England is a Site of Special Scientific Inter-

Prince of Wales – got interested and more restoration followed.

est. All of the Canal in Wales is also a Site of Special Scientific

First, a few miles were re-opened around Welshpool. Then bridg-

Interest – and it is a Special Area of Conservation. These des-

es on each side of Welshpool were rebuilt and some of the locks

ignations are there to protect the natural life heritage of the

were restored. By the year 2000, 12 miles either side of Welsh-

Canal. For, during the years of closure, nature took over. There is

pool had been re-opened.

a rare water plant floating water plantain and other rare plants in the Canal which need protecting. In some parts, there great

Work had been going on in the English part. The Canal had nev-

crested newts.

er been repaired after the banks collapsed in 1936 and slowly the water drained away in other parts.

As restoration work progressed, those who wanted to restore the Canal argued with those who wanted to keep it as

In the 1980s, volunteers began rebuilding the locks at Frankton.

it was in a closed state. In the year 2005 a compromise was

By the year 1996, the Canal was reopened to Queens Head. It

reached. It was accepted that leaving the Canal as it was

was not just the Canal which was being restored but also some

would not produce a solution. The Canal would continue to

of the warehouses. Volunteers then worked on the next three

rot and eventually the water would disappear – and with it,

locks at Aston and so by 2003 a total of 5 miles had been re-

the rare plants and newts. Tests were carried out about the

opened.

effect of boats moving on the restored Canal – which showed that whilst excessive boat movement was bad, some boat

By this time, 23 of the 26 locks had been restored. 17 miles of

movement was good.

the 35 miles – 50% - were back in use. The compromise resulted in a Conservation Management StratThis been achieved by an enormous amount of effort! By ca-

228

egy being agreed in 2005. This looked to protect both the built

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

heritage and the natural heritage. Specifically, it provided for

that in the next 5 years and raise the money and then spend

the building of new nature reserves along the restored Canal

years 5 to 10 doing the actual works.

into which the rare plants could be moved. Phase 4 is to continue past Welshpool and get to Newtown – By the time plans had been developed for the next stage of the

where the Canal used to end.

restoration, the world economic crisis from the years 2007 to 2010 was upon us. Local authority money was no longer availa-

We will do this by working in partnership with others. Restoring

ble. However, the Heritage Lottery Fund granted £2.5m towards

the Canal is not just getting the water back in the Canal and

£4m of works. Work started in 2018 and is scheduled to be fin-

getting boats moving along. It is far, far more than that. There

ished by the end of 2020.

are economic benefits from tourism. This will create jobs. There are advantages to the buildings and natural life around the Ca-

The £4m spending will help with the need to build new nature

nal. There are opportunities for training in the construction in-

reserves. It includes relining the dry Canal bed so it will hold wa-

dustry. There are opportunities for the community – both young

ter again. When it is all finished, another two miles will be fully

and old – and living both near and distant – to work together

re-opened.

and volunteer to restore the Canal. Unlike many projects, this is not a single purpose mission.

In the meantime, we’ve developed a Ten Years’ Strategy to link up to the 12 miles isolated section in Welshpool. And then onto

This is why the Montgomery Canal Partnership was set up in

the end in Newtown.

1999 - to bring together all the various groups interested in seeing the Canal restored. Its membership consists of the owners,

Phase 1 is what we are doing at the moment – to get to a place

the two local county councils, the statutory environmental and

called Crickheath.

heritage organisations, the wildlife trusts and the Canal restoration societies. It was the Partnership which produced the 2005

Phase 2 is to complete the next two miles to get to the Welsh

Conservation Management Strategy. And it is the Partnership

border – where the Canal is in water again. Relining the dry Ca-

which is now taking a lead in driving the restoration project for-

nal bed and rebuilding one road bridge.

ward.

Phase 3 is to deal with the challenges in Wales to get to Welsh-

We have the keen support from the Leaders of both County

pool. These include building new nature reserves, rebuilding

Councils. That doesn’t mean money as British local councils are

four road bridges and doing a lot of dredging. We aim to plan

still cutting costs. But it does mean, for example, that when we

229

The Montgomery Canal - its history, its heritage and its restoration, working in Partnership

met the Welsh Government Minister for Tourism last month, he

age and history of the Montgomery Canal – a wonderful survivor

knew we had strong local support for the restoration.

of Britain’s Industrial Revolution – and how it is being revived. I hope I have been able to show you the value of working in

The role of volunteers has been actually been. With the help of volunteers, all but three locks at the Newtown end have been restored. The volunteers have kept going in the lean years when it seemed not much was happening. From 2008 to 2014 they relined about half a mile of the Canal. Volunteers help to reduce the costs. One part of the restoration had been estimated to cost £15m – using contracting companies. A retired civil engineer made a new calculation - assuming the use of volunteers – and came to about £5m. That was for the cost of materials and equipment hire. I hope I have been able to show you something about the herit-

230

Partnership.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Actuaciones en el Canal de Castilla dentro del Plan Nacional de Patrimonio Industrial Alberto Humanes Bustamante Arquitecto Coordinador del Plan Nacional de Patrimonio Industrial (2000-2012)

Resumen Breve resumen histórico desde el origen de la idea del canal hasta hoy. Breve Repaso del Plan Nacional del Patrimonio Industrial. Ministerio de Cultura. Plan Regional de Ámbito Territorial del Canal de Castilla. Ministerio de Medio Ambiente y Ministerio de Fomento. Problemáticas de la gestión de protección por el Ministerio de Cultura. Alguna intervención por el IPCE (Ministerio de Cultura): Restauración de la esclusa nº 7 del Ramal de Campos para volver a hacer navegable ese tramo del canal. Palabras clave: Canal de Castilla, historia, problemáticas de gestión, restauración, esclusa nº 7. Resum Breu resum històric des de l’origen de la idea del canal fins avui. Breu Repàs del Pla Nacional del Patrimoni Industrial. Ministeri de Cultura. Pla Regional d’Ámbit Territorial del Canal de Castella. Ministeri de Medi Ambient i Ministeri de Foment. Problemàtiques de la gestió de protecció pel Ministeri de Cultura. Alguna intervenció per l’IPCE, (Ministeri de Cultura): Restauració de la resclosa nº 7 del Ramal de Campos per tornar a fer navegable aquest tram del canal. Paraules clau: Canal de Castella, història, problemátiques de gestió, restauració, resclosa nº 7. Abstract Brief historical summary from the origin of the idea of the canal to today. Brief review of the National Plan for Industrial Heritage. Ministry of Culture. Regional Territorial for the Castilla Canal. Ministry of Environment and Ministry of Development. Protection management issues by the Ministry of Culture. Action by the Institute for Cultural Heritage of Spain (Ministry of Culture): Restoration of lock no. 7 of the Ramal de Campos to make that section of the canal navigable again. Keywords: Castilla canal, history, management issues, restoration, lock no. 7

La salida lógica de Castilla al mar es a través del rio Duero y su

Todo ello se concretará en el Proyecto General de Antonio de

puerto natural en el Atlántico sería Porto. Cómo toda esa zona

Ulloa de 1752. El proyecto consiste en un canal que recorre 207

pertenece a un estado soberano, Portugal, no queda otra sali-

Kilómetros en tres tramos, que tiene que salvar un desnivel

da sino hacia el Cantábrico a través de un canal. Esta tarea se

máximo de 87 metros por medio de 49 esclusas con cuatro dár-

comienza hacia 1750 con el Plan del Marqués de la Ensenada,

senas, tres en las cabeceras, Alar del Rey, Valladolid y Medina

Ministro de Fernando VI, de una red de canales de navegación

de Rioseco, más otra en Palencia.

en Castilla.

231

Actuaciones en el Canal de Castilla dentro del Plan Nacional de Patrimonio Industrial

electricidad, y cuenta con casi cuatrocientas barcazas surcándolo, llevando lana y cereales desde el centro de Castilla hasta Alar del Rey, desde donde, con carretas, pasarían la Cordillera Cantábrica hacia los puertos de Cantabria. La decadencia del Canal de Castilla comienza cuando, en los años sesenta, se construye el ferrocarril Valladolid – Alar del Rey y un poco después desde Alar a Santander. El nuevo medio de trasporte resulta de mayor eficacia y el Canal pierde actividad. Desde 1905 se permite su uso para regadío. En 1919, a los setenta años de la concesión, revierte la propiedad al Estado. Resultando en 1959 el abandono definitivo de la navegación, el canal se utilizará para el riego y para el suministro de agua a las poblaciones en su curso. Se aprovecharan los saltos para producir energía eléctrica y se mantendrán las fábricas. Sin embargo, las construcciones especificas del mismo, casas de Ramal Norte: 74 km. 87 m de desnivel. 24 esclusas. Ramal Sur: 54 km. 54m de desnivel. 18 esclusas. Ramal de Campos: 78km. 22 m. De desnivel. 7 esclusas. Las obras comenzaron inmediatamente, en julio de 1753, en Calahorra de Ribas, casi en el encuentro de los tres ramales, donde tomaría las aguas del rio Carrión, y en el norte, en el Estrecho de Nogales, donde las toma del rio Pisuerga. A pesar de numerosas paralizaciones se termina el Ramal del Norte en agosto de 1791. La magnitud de la empresa y la lentitud de las obras -los otros ramales se inician con el comienzo de siglo- obliga en 1931 a Fernando VII a ceder a la empresa privada Compañía del Canal de Castilla la explotación por setenta años una vez terminadas las obras. En 1835 se finaliza el Ramal Sur que acaba en la dársena de Valladolid. En 1949 se finaliza el Ramal de Campos que termina en la dársena de Medina de Rioseco. Ese mismo año comienza a utilizarse por la Compañía del Canal de Castilla. Los años de vigencia del canal no son muchos, 1850-1960, los últimos de una manera precaria. Sin embargo, en los años de esplendor se construyen numerosas fábricas de harina y de

232

esclusero, puentes, etc. se abandonarán y se desmantelarán las compuertas y se desfigurarán las esclusas al canalizar en ellas el agua de los aliviaderos. Por Decreto 154/1991 de 3 de junio se declara Bien de Interés Cultural en la categoría de Conjunto Histórico. Por Decreto 205/2001 de 2 de agosto se redacta el Plan Regional del Canal de Castilla promovido por el Ministerio de Medio Ambiente (Confederación Hidrográfica del Duero) y por el Ministerio de Fomento (CEHOPU). En 2001 el Consejo de Patrimonio Histórico Español, formado por el Ministerio de Cultura y las Consejerías de Cultura de todas las comunidades autónomas aprueba Plan Nacional de Patrimonio Industrial.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Cruce del Canal con el Rio Carrión. J. Navarro Baldeweg. Levantamientos de la arquitectura del Canal de Castilla. Taller dirigido por J.N.B., del curso de Doctorado en el área de proyectos, 1980-81, de la ETSAM.

Dársena de Medina de Rioseco: Se rehicieron todos los bordes de los muelles. Se restauraron los tinglados y almacenes. Levantamientos de la arquitectura del Canal de Castilla. Taller dirigido por J.N.B., del curso de Doctorado en el área de proyectos, 198081, de la E.T.S.A.M. Esclusa nº 7. Se restauraron sus elementos y se reconstruyeron las compuertas para devolver a ese tramo del canal su condición de navegable. Levantamientos de la arquitectura del Canal de Castilla. Taller dirigido por J.N.B., del curso de Doctorado en el área de proyectos, 1980-81, de la ETSAM.

233

Intervenciones en el Canal de Castilla

Intervenciones en el Canal de Castilla José Ignacio Díaz-Caneja Rodríguez Ingeniero de Caminos, Canales y Puertos Confederación Hidrográfica del Duero (1974-2014)

Resumen El Canal de Castilla es en la actualidad una conducción hidráulica que en general se mantiene como quedó cuando en 1959 se formalizó el cambio de uso de canal navegable a canal para suministro de agua a poblaciones y a regadíos. El aprovechamiento de los saltos de agua de las esclusas actualmente es residual, hay cuatro centrales hidroeléctricas y una fábrica de harinas en funcionamiento. A partir de su declaración en 1991 como Bien de Interés Cultural con la categoría de Conjunto Histórico las distintas administraciones han desarrollado iniciativas tendentes a la promoción, conservación y rehabilitación de su patrimonio hidráulico y arquitectónico con resultados muy desiguales. Se han rehabilitado varios edificios, la funcionalidad de siete esclusas y de los caminos de sirga. Respecto a las obras de fábrica del canal -esclusas, puentes y acueductos- muy bien construidos, es necesario acometer su restauración. Son numerosas las fugas, y en muchos casos la vegetación crece entre sus sillares. También es necesaria la eliminación o cuanto menos el control de la vegetación que se ha desarrollado en el canal y sus márgenes. Los usuarios del canal consideran que solamente deberían pagar las obras imprescindibles para su funcionamiento como conducción hidráulica, y que el resto se deberían financiar sin repercutir su coste en los mismos. Palabras clave: Canal. Navegable. Abastecimiento. Regadío. Esclusa. Histórico. Conservación. Rehabilitación. Ecosistema. Resum El Canal de Castella és en l’actualitat una conducció hidràulica que en general es manté com va quedar quan el 1959 es va formalitzar el canvi d’ús de canal navegable a canal per a subministrament d’aigua a poblacions i a regadius. L’aprofitament dels salts d’aigua de les rescloses actualment és residual, hi ha quatre centrals hidroelèctriques i una fàbrica de farines en funcionament. A partir de la seva declaració el 1991 com a Bé d’Interès Cultural amb la categoria de Conjunt Històric les diferents administracions han desenvolupat iniciatives tendents a la promoció, conservació i rehabilitació del seu patrimoni hidràulic i arquitectònic amb resultats molt desiguals. S’han rehabilitat diversos edificis, la funcionalitat de set rescloses i dels camins de sirga. Respecte a les obres de fàbrica del canal -rescloses, ponts i aqüeductes- molt ben construïts, cal emprendre la seva restauració. Són nombroses les fugues, i en molts casos la vegetació creix entre els seus carreus. També és necessària l’eliminació o com a mínim el control de la vegetació que s’ha desenvolupat al canal i els seus marges. Els usuaris del canal consideren que només haurien de pagar les obres imprescindibles per al seu funcionament com a conducció hidràulica, i que la resta s’haurien de finançar sense repercutir-los a ells el seu cost. Paraules clau: Canal. Navegable. Abastament. Regadiu. Resclosa. Històric. Conservació. Rehabilitació. Abstract The Castilla Canal is currently a hydraulic channel that is generally maintained as it was in 1959 when the change in use from navigable canal to a channel for water supply to towns and irrigation was undertaken. The use of water flowing over the locks is currently residual, there are four hydroelectric plants and a flour factory in operation. Since its declaration in 1991 as an asset of Cultural Interest with the category of Historic Centre, different administrations have developed initiatives aimed at promoting, preserving and rehabilitating their hydraulic and architectural heritage with varying results. Several buildings have been rehabilitated, as well as seven locks and towpaths. Structures of the canal - locks, bridges and aqueducts – are well built, but in need of restoration. There are numerous leaks, and in many cases, vegetation grows among the stonework. It is also necessary to remove, or at least control, the vegetation that has developed in the channel and its banks. Users of the canal consider that they should only pay for the works essential for the operation as a hydraulic channel, and that the rest should be financed without passing the cost on to them. Keywords: Montgomery Canal, Montgomery Canal Partnership, Canal, Shropshire, Partnership.

234

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

A continuación figuran las características y fechas más signifi-

1909 La Ley de 7 de mayo de 1909 autoriza al Gobierno para

cativas de la construcción del Canal de Castilla:

construir con cargo al Estado los embalses y obras ne-

• Longitud del Ramal del Norte: 74 km

cesarias para la transformación en regadío del Canal de

• Longitud del Ramal de Campos: 79 km • Longitud del Ramal del Sur: 59 km

Castilla, respetando la fuerza motriz y la navegación. 1914

• Longitud total: 207 km

El 25 de septiembre de 1914 se coloca la primera piedra de los primeros embalses asociados al Canal de Castilla, el de Cervera, terminado en 1921, y el de Camporredondo,

Mediados del siglo XVIII: El Marqués de la Ensenada propone

terminado en 1930. Posteriormente se construirían el de

a Fernando VI la construcción de una red de caminos y cana-

Requejada (1940), Compuerto (1960) y Aguilar de Campoo

les que atravesasen Castilla. Se construyeron los caminos que

(1964).1

atravesaban la sierra de Guadarrama y de Reinosa a Santander.

1919

1753 Antonio de Ulloa presenta al Proyecto General de Cana-

1927 Creación de la Confederación Hidrográfica del Duero me-

les de Navegación y Riego para los Reinos de Castilla y León.

diante Real Decreto de 22 de junio de 1927. 1959 Se decreta la supresión de la navegación y su transfor-

1753 Se inician las obras a partir de Calahorra de Rivas con fondos del Estado.

Reversión al Estado.

mación en canal de regadío.

Cota inicial en Alar del Rey: 850 msnm

1755 Se paralizan las obras en el Ramal de Campos, cerca de

Cota en el cruce con el río Carrión: 763 msnm

Paredes de Nava. Se habían construido algo más de 28

Cota en la bifurcación, en el Serrón: 762 msnm

km de canal.

Cota en Valladolid: 697 msnm

Cota en Medina de Rioseco: 740 msnm

1759 Se inician las obras en el Ramal del Norte. 1791

Terminación del Ramal del Norte.

1804 Se paralizan las obras en el Ramal del Sur, en la esclusa 1831

La ejecución de las obras por la compañía concesionaria a partir

de Soto Albúrez, 10 km al sur de Palencia.

de 1831 se hizo con un ritmo muy irregular, debido a las guerras

Real Cédula por la que se otorgaba una concesión a una

carlistas y el incumplimiento en la aportación económica que

compañía privada, que revertía al Estado a los 80 años

debía hacer el Estado. Su compromiso era aportar los fondos

de la terminación de las obras. Este plazo se redujo pos-

necesarios para el mantenimiento de los presidiarios que iban

teriormente a 70 años.

a trabajar en el canal, más una aportación durante 25 años de

1835 Terminación del Ramal del Sur en Valladolid. 35 km.

300.000 reales al año más otros 140.000 reales procedentes

1841 Escritura pública que establecía las condiciones de la

del impuesto sobre el vino de la provincia de Palencia.

concesión, adelantando la reversión del estado a 70 años a partir de la terminación de las obras. 1849 Terminación del Ramal de Campos en Medina de Rioseco. 50 km. 1866 Terminación del ferrocarril entre Alar del Rey y Santander. 1909 Mediante Real Orden de 6 de febrero de 1909 se crea

Esta compañía tenía que terminar el canal, prolongar el Ramal Norte hasta Bolmir, en las proximidades de Reinosa, y desecar la Laguna de la Nava, cuya superficie pasaría a ser propiedad de esa compañía. También se autorizaba a la compañía a construir una línea de ferrocarril entre Bolmir y la costa. El plazo fijado para terminar las obras era de siete años.

la Jefatura del Canal de Castilla y sus Pantanos y Canalización del Manzanares, trasladando a esta Jefatura las funciones de las Divisiones de Trabajos Hidráulicos del Duero y Tajo. Esta jefatura estudió y proyectó los embalses necesarios para garantizar el funcionamiento del Canal de Castilla y la transformación en regadío en el entorno del mismo.

1. DÍAZ-CANEJA RODRÍGUEZ. J.I. (2006). La presa de Camporredondo. Actas del II Congreso Nacional de Historia de las presas. Editado por la Sociedad Española de Presas y Embalses y el Ministerio de Medio Ambiente. ISBN: 84-689-6638-8

235

Intervenciones en el Canal de Castilla

El Estado debía proporcionar 2.400 presidiarios, que pasaron a

de río, esclusas, puentes asociados a esclusas y otros pasos

4.500 en 1834, y los ingenieros necesarios para dirigir las obras.

de caminos y carreteras, acueductos, caminos de sirga, caños

El estallido de la primera guerra carlista obligó a detraer parte

y tajeas, desagües, tomas de riego, aliviaderos. Además, tuvo

de los presidiarios para realizar trabajos de fortificación en va-

tres diques secos para montar y reparar las barcas, situados

rias ciudades, esta circunstancia unida a la epidemia de cólera

en Villaumbrales, Valladolid y Medina de Rioseco. Solamente se

de 1834 que produjo una gran mortandad entre estos presidia-

conserva el tercero. 34 esclusas ovaladas de 20 a 25x10 m y 15

rios frenaron considerablemente las obras.

esclusas rectangulares de 30x5 m.

En la escritura de 1841 se libraba a la compañía de la obligación de construir el tramo de canal entre Alar del Rey y Bolmir y la desecación de la laguna de la Nava. En ese tramo habría sido necesario construir unas 40 esclusas. Las obras se terminaron el 1849 cuando el Ramal de Campos llegó a Medina de Rioseco2. En la época de mayor esplendor, en 1849 de 28 fábricas de harinas que había en la provincia de Palencia 23 estaban situadas en las esclusas del canal. El 1860 llegó a haber 365 barcas, de ellas 300 de propiedad particular. Había un barco diligencia para transporte de pasajeros que tardaba entre 6 y 7 horas en hacer el trayecto de Palencia a Valladolid. Las de mercancías entre Valladolid y Alar del Rey tardaban 6 o 7 días. A partir de esta fecha, la competencia del ferrocarril provocó el uso decreciente de este canal para transporte, en agosto de

2. Edificios asociados a su explotación: almacenes, oficinas, viviendas de escluseros y otros empleados del canal, cuadras, almacenes. 3. Edificios e instalaciones industriales de las fábricas instaladas en las esclusas y los derrames finales de Medina de Rioseco (tres) y Valladolid (cuatro), que aprovechaban el salto de agua para fabricar harinas, molinos de papel, batanes de ante y curtidos, industrias metalúrgicas, producción de energía eléctrica. A partir de los años 80 del siglo XX ha habido un interés creciente por el canal y su patrimonio y del ecosistema que supone el canal en sí y las lagunas asociadas al mismo, que se ha plasmado en varias iniciativas, promovidas tanto por asociaciones como por las administraciones, tendentes a la rehabilitación de la infraestructura del canal como sus construcciones anejas, y su potenciación como recurso turístico.

1860 se abrió la línea entre Venta de Baños y Alar del Rey y entre 1852 y 1866 se construyó el tramo comprendido entre Alar del Rey y Santander. Posteriormente a la reversión al Estado en 1919 se fueron desarrollando regadíos en el entorno del canal, la navegación se fue reduciendo progresivamente por la coincidencia de su trazado con la línea de ferrocarril de Venta de Baños a Santander y de otros secundarios de vía estrecha, hasta su desaparición de he-

CONGRESOS Se han celebrado varios congresos sobre el Canal de Castilla: 11 al 13 de septiembre de 1990 I CONGRESO INTERNACIONAL SOBRE CONSERVACIÓN Y DESARROLLO DE LOS RECURSOS DEL CANA DE CASTI-

cho hacia 1955, y formalmente en 1959.

LLA, con el siguiente resultado:

De su infraestructura se conserva un patrimonio importante. En

Decreto 154/1991 con la categoría de Conjunto Histórico. La zona

este aspecto pueden distinguirse los siguientes grupos: 1. El Canal en sí, con los elementos necesarios para su funcionamiento como conducción hidráulica: Azudes de toma y paso

1991 - Declaración de BIC por la Junta de Castilla y León por afectada es la definida en el expediente de deslinde de 1864. 2001 - Aprobación del Plan Regional de ámbito territorial del Canal de Castilla promovido por la Confederación Hidrográfica del Duero en colaboración con el Centro de Estudios Históricos de Obras Públicas y Urbanismo (CEHOPU) del Ministerio de Fomen-

2. HELGUERA QUIJADA, J, GARCÍA TAPIA, N, y MOLINERO HERNANDO, F. (1988). El Canal de Castilla. Editado por la Consejería de Cultura y Bienestar Social de la Junta de Castilla y León. ISBN: 84-505-7882-5

236

to y la Junta de Castilla y León. Su objeto es establecer unas normas reguladoras de las actuaciones e intervenciones (públicas y privadas) que se realizasen sobre el canal y su entorno.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

27, 28 y 29 de mayo de 2001

4. Es fundamental que sea considerado un producto turístico

II CONGRESO INTERNACIONAL EL CANAL DE CASTILLA:

regional, con financiación específica.

GRAN PARQUE LINEAL DE CASTILLA Y LEÓN, con el si-

5. Es primordial ocuparse del mantenimiento de las inversiones

guiente resultado:

realizadas.

Impulso del Plan de Excelencia Turística del Canal. Presentado

6. Desarrollo del turismo rural, y de actividades artísticas y cultu-

por las diputaciones de Palencia, Burgos y Valladolid en mayo

rales como generadoras de empleo y riqueza.

de 2005, fue aprobado en octubre de 2005, y puesto en marcha en 2006. Presupuesto 4,2 millones de euros, repartidos por par-

Además, varias asociaciones (Adeco Canal de Castilla y Asocia-

tes iguales entre la Secretaría de Estado y Turismo (Ministerio

ción Artecampos) emprendieron acciones encaminadas a la re-

de Industria, Turismo y Comercio/CHD), diputaciones y Junta de

habilitación del canal y construcciones anejas y a su promoción

Castilla y León. Se han recuperado las compuertas de las es-

turística, y su potenciación como recurso turístico.

clusas de Calahorra y de la 14 de San Llorente, en el Ramal del Norte, de las esclusas 6 y 7 del Ramal de Campos, edificio en

En la actualidad suministra agua a una población de unos

Carrecalzada, oficina del canal en Alar del Rey, naves en Medina

400.000 habitantes, a una superficie de regadío de 33.000 hec-

de Rioseco, señalización, edición de folletos informativos.

táreas, a varias industrias, y fuerza motriz a cuatro aprovechamientos hidroeléctricos y a una fábrica de harinas.

20, 21 y 22 de octubre de 2010 III CONGRESO INTERNACIONAL EL CANAL DE CASTILLA: EL AGUA QUE NOS UNE, cuyas conclusiones fueron las siguientes:

OBRAS SINGULARES

1. No es posible solicitar un nuevo Plan de Excelencia.

A continuación se repasan las obras más singulares del canal,

2. Seguir interviniendo en su recuperación y mantenimiento.

siguiendo el sentido del agua sucesivamente en los ramales del

3. Necesidad de planteamientos nuevos.

Norte, Campos y Sur.

Figura 1

Figura 2

237

Intervenciones en el Canal de Castilla

Ramal del Norte (km 0,4): Dársena de Alar del Rey

Ramales de Campos (km 12,7) y del Sur (km 0)

Los almacenes de la dársena han sido rehabilitados por la Junta

Bifurcación en el Serrón, cerca de Grijota.

de Castilla y León. Tienen poco uso. El 1 de julio de 2018 se abre la Oficina de Turismo de Alar del Rey

Ramal de Campos (km 15,9)

como Oficina del Canal de Castilla. (Figura 1)

Casa del Rey y Museo del Canal de Castilla.

Ramal del Norte (km 31,3)

Ramal de Campos (km 28,6)

Acueducto de Abánades. Paso sobre el río Valdavia, cerca de

Sahagún el Viejo, cerca de Paredes de Nava. Almacenes rehabi-

Osorno.

litados por la Asociación Artecampos.

Es el mayor acueducto del canal. Tiene 5 arcos de 8,60 m de longitud por 6,20 m de altura. Longitud total 51,20 m, anchura

Ramal de Campos (km 50,0)

12,30, altura 10,90. (Figura 2)

Esclusa de Abarca. El edificio de la fábrica de harinas, de la que se conserva la maquinaria, se ha rehabilitado como restaurante.

Ramal del Norte (km 57,4) Esclusas de Frómista. Es un conjunto de cuatro esclusas agru-

Ramal de Campos (km 70,5)

padas, en donde además cruza el Camino de Santiago.

Acueducto sobre el río Sequillo. Tiene 5 arcos de 5,60 m de

La casa del esclusero de Frómista se ha rehabilitado con apor-

longitud por 2,30 m de altura. Longitud total 37,30 m, anchura

tación de la Diputación Provincial y el Ayuntamiento como Pun-

23,00, altura 7,40.

to de Información Turística del Canal de Castilla y del Camino de Santiago. (Figura 3)

Ramal de Campos (km 71,0) Esclusa 7, cerca de Tamariz de Campos. Se ha recuperado el

Ramales del Norte (km 74,4) y de Campos (km 0)

funcionamiento de esta esclusa para permitir el paso del barco

Esclusas de Calahorra de Ribas. Cruce con el río Carrión.

ubicado en Medina de Rioseco.

Figura 3

Figura 4

238

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Ramal de Campos (km 78,5)

Ramal del Sur (km 54,4)

Dársena de Medina de Rioseco. Se han rehabilitado edificios de

Dársena de Valladolid. Se han cedido varios edificios, en dos de

almacenes, y se conserva en su integridad la fábrica de harinas

ellos funcionan ya sendos restaurantes. (Figura 5)

San Antonio, propiedad del Ayuntamiento. (Figura 4) Actualmente el uso de los caminos de sirga es habitual para Ramal del Sur (km 2,4)

rutas en bicicleta o andando.

Fábrica de harinas de Grijota. El edificio, propiedad de la Confederación Hidrográfica del Duero, se ha cedido al Ayuntamiento

Respecto al mantenimiento de todas las infraestructuras, hay

de Grijota para la instalación de un hotel. Todavía no se ha lle-

que tener en cuenta que este canal tiene usuarios que deben

vado a cabo ninguna actuación en este sentido.

hacerse cargo de los costes de explotación, conservación y amortizar las obras que se hagan con cargo a los Presupuestos

Ramal del Sur (km 9,1)

Generales del Estado. Los costes no imputables al canal como

Dársena de Palencia. En un almacén cedido al Ayuntamiento de

conducción hidráulica deberían tener otras fuentes de financia-

Palencia se ha instalado el Museo del Agua.

ción.

Ramal del Sur (km 18,9)

El canal representa un ecosistema importante. Es complicado

Esclusas de Soto Albúrez. Conjunto de tres esclusas, la primera

realizar trabajos de limpieza en el cauce y sus márgenes que no

ovalada y las otras dos rectangulares.

les afecten. En este sentido han sido importantes la recuperación de los humedales de Fuentes de Nava (420 ha), Boada de

Ramal del Sur (km 50,9)

Campos (65 ha) y Valdemudo (30 ha).

Central hidroeléctrica de la esclusa 42. Rehabilitado el edificio por la Confederación Hidrográfica del Duero para alojar el SAIH

Funcionan cuatro barcos turísticos que hacen recorridos por

del Duero.

algún tramo del canal en Herrera de Pisuerga, Melgar de Fernamental, Frómista y Medina de Rioseco. Es necesario realizar el acondicionamiento y limpieza de las obras de fábrica del canal. Entre sus sillares se producen fugas de agua y crece vegetación. Respecto a la rehabilitación de edificios, tan importante como la rehabilitación en sí es conseguir que tengan un uso posterior. De no ser así se volverán a perder. En 2018 la Junta de Castilla y León ha propuesto la declaración como Bien de Interés Cultural el documental El Canal de Castilla, de 1931, cuyo autor es el salmantino Leopoldo Alonso.

Figura 5

239

Las principales obras hidráulicas europeas previas a la máquina de vapor. Marly en Versailles, La Samaritaine de París, las bombas de Peter Morice en Londres y los Artificios del agua de Juanelo Turriano en Toledo Xavier Jufre Garcia Ingeniero Industrial Asociación Artificio de Juanelo

Resumen Las obras hidráulicas europeas más conocidas y divulgadas previas a la era del vapor y posteriores al imperio romano, son sin duda Marly en Versailles, La Samaritaine en París y las bombas de Londres de Peter Morice. A estas debería añadirse los Artificios del agua de Juanelo Turriano. El primero de los dos que existieron entró en funcionamiento el 1569, siendo ambos definitivamente desmantelados en 1640. Nunca se ha conocido con certeza como era un artificio, pero gracias a descripciones y citas indirectas de cronistas y viajeros, se han elaborado varias conjeturas. La comunicación sitúa los Artificios en la historia de la hidráulica, presenta sus prestaciones y soluciones mecánicas frente a las principales infraestructuras europeas más populares, y finalmente valoriza la conjetura más reciente: «Modelo con escaleras de Valturio», descrita en profundidad en el libro editado en diciembre de 2008 bajo el patrocinio de la Fundación Juanelo Turriano, el Col.legi Superior d’Enginyers Industrials de Catalunya, y la Universitat de Lleida. Presentada también en el dominio web www.artificiodejunaelo.org. Palabras clave: Juanelo, Ayanz, Marly, Samaritaine, Morice, Artificio. Resum

Les obres hidràuliques europees més conegudes i divulgades prèvies a l’era del vapor i posteriors a l’imperi romà, són sens dubte Marly a Versailles, La Samaritaine a París i les bombes de Londres de Peter Morice. A aquestes caldria afegir els Artificis de l’aigua de Juanelo Turriano. El primer dels dos que van existir va entrar en funcionament el 1569, essent tots dos definitivament desmantellats en 1640. Mai s’ha conegut amb certesa com era un artifici, però gràcies a descripcions i cites indirectes de cronistes i viatgers, s’han elaborat diverses conjectures. La comunicació situa els Artificis en la història de la hidràulica, presenta les seves prestacions i solucions mecàniques enfront de les principals infraestructures europees més populars, i finalment valora la conjectura més recent: «Model amb escales de Valturio», descrita en profunditat al llibre editat el desembre de 2008 sota el patrocini de la Fundació Juanelo Turriano, el Col•legi Superior d’Enginyers Industrials de Catalunya, i la Universitat de Lleida. Presentada també en el domini web www.artificiodejunaelo.org. Paraules clau: Juanelo, Ayanz, Marly, Samaritaine, Morice, Artifici. Abstract The best-known European hydraulic works prior to the steam era and after the Roman Empire are undoubtedly Marly at Versailles, La Samaritaine in Paris and Peter Morice’s London pumps. To these should be added the Water Artificios by Juanelo Turriano. The first of the two that existed came into operation in 1569, and both of them were finally dismantled in 1640. It has never been known for certain what the artifices were like, but thanks to indirect descriptions and quotations from chroniclers and travellers, several conjectures have been drawn up. This paper situates the artifices in the history of hydraulics, presents its features and mechanical solutions compared with more popular European infrastructures, and finally values the most recent conjecture: «Model of Valturio with Steps “, described in depth in the book published in December 2008 and sponsored by the Juanelo Turriano Foundation, the Higher School of Industrial Engineers of Catalonia, and the University of Lleida. Also presented in the webpage www.artificiodejunaelo.org. Keywords: Juanelo, Ayanz, Marly, Samaritaine, Morice, Artificio

240

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

LAS BOMBAS DE PETER MORICE EN LONDRES 1582 El Londres medieval se abastecía del Támesis y de las aguas freáticas del subsuelo. Debido al aumento de población y el vertido indiscriminado de residuos y aguas fecales que contaminan estos recursos hídricos, en el s. XIII escaseará el subministro de aguas limpias y se utilizarán abastecimientos de manantiales extramuros. En este entorno aparece Peter Morice, ingeniero holandés que ofreció a la ciudad un artilugio capaz de elevar agua del Támesis y ponerla a disposición de las manufacturas alimentarias ubicadas en su orilla. En 1580 obtiene permiso municipal para instalarse bajo el primer arco del puente de Londres. El ingenio hidráulico está finalizado en 1582, y se mantiene operativo obteniendo beneficios económicos por la venta de agua hasta 1666, en que todo Londres arde en un gran incendio que significa el final de la ciudad medieval de calles angostas y casas de madera densamente hacinadas. La maquinaria de Peter Morice, de madera y conductos de plomo es una víctima más del fuego, quedando completamente destruida. Gracias a un grabado de John Bate realizado en 1635, se conocen algunos detalles constructivos del artefacto. Está compuesto por 2 bombas de émbolo de madera movidas por una

Bomba de Londres (Bate 1635)

rueda hidráulica impulsada por el cauce del río. Dispone de un sistema de transmisión biela-manivela para transformar el movimiento rotatorio de la rueda hidráulica en un movimiento lineal

Al no existir aforos documentados, la estimación de caudal se

de vaivén, necesario para accionar las bombas.

basa en la tecnología existente en la época y sus limitaciones,

Se estiman sus prestaciones hidráulicas en una presión cerca-

conseguidas con una rueda hidráulica parecida a la del gravado

na a los 2 bar y un volumen de agua trasegado de unos cente-

materiales utilizados, holguras, fricciones y posibles cadencias de John Bate.

nares de m /día.

La presión se valora gracias a la demostración hecha ante las

LA SAMARITAINE DE PARÍS 1608

3

autoridades, en que un chorro de agua logra superar la torre de la iglesia más cercana (Garnet 1922).

El abastecimiento de agua del París del siglo XVII era precario, mayoritariamente provenía de manantiales que alimentaban fuentes públicas. A ser posible se evitaba consumir agua del río

241

Las principales obras hidráulicas europeas previas a la máquina de vapor

Sena, fuertemente contaminado de desperdicios y aguas fecales de la ciudad. Enrique IV y la reina María de Médicis en época de Luis XIII, promueven la construcción de acueductos e instalaciones de bombeo en el cauce del Sena, siendo la primera de ellas conocida como La Samaritaine. Entró en funcionamiento el 1608 bajo los arcos del Pont Neuf, con el objetivo de suministrar agua a los palacios del Louvre y las Tullerías con sus jardines. El ingeniero Flamenco Gener Lintlaër, diseñó un conjunto de 4 bombas de émbolo en dos grupos de 2 unidades sumergidas en el Sena, accionadas por una rueda hidráulica movida por el río y ubicada bajo el segundo arco del recién inaugurado Pont-Neuf. Las prestaciones hidráulicas de la Samaritaine se estiman en una presión de elevación próxima a 2 bar (necesaria para abastecer el Louvre y las Tullerías según su ubicación geográfica y la

La Samaritaine (Turgot 1734)

tecnología y materiales usados en la época) y un caudal próximo a los 500 m3/día (Pascal 1996). Todo el conjunto se encontraba firmemente sustentado por una estructura de pilotes de madera inseridos en el cauce del río, tal y como se puede observar en el plano de París de Michel-Étienne Turgot de 1739, y en los croquis del arquitecto Robert de Cotte con motivo de las reparaciones realizadas durante el s. XVIII. La Samaritaine es definitivamente desmantelada en 1813.

hidráulico capaz de elevar 5.000 m3/día de agua unos 170 metros (17 bar), hasta coronar el monte más cercano tras recorrer 2 km de fuertes pendientes. Desde este punto elevado y por gravedad, mediante un acueducto seguido de conducciones soterradas, se conducía el agua hasta los jardines de Versailles. El mecánico y artesano Rennequin Sualem fue el encargado de

LA MÁQUINA DE MARLY 1684

tutelar la obra, que contó con ingentes recursos materiales y

Los enormes jardines del palacio de Versailles de dimensiones

indispensables para su construcción.

cercanas a las 800 hectáreas, contenían de forma diseminada numerosos juegos de agua, fuentes y lagos, con la intención de agradar al monarca Luis XIV. Desgraciadamente Versailles no disponía de la ingente cantidad de agua requerida, con lo que el ministro y superintendente

humanos solo al alcance de un rey absolutista como Luis XIV e

Colbert ordenó desviar un tramo del Sena para conseguir un caudal lo más constante durante todo el año y alimentar sin variaciones el ingenio. El corazón de la infraestructura era el primer tramo o máquina

de finanzas reales Jean Baptiste Colbert se encargó personal-

de Marly propiamente dicha. Consistía en la elevación del agua

mente de resolver tal asunto, confiando en una arriesgada pro-

del río mediante bombas de émbolo hasta coronar el monte. La

puesta del barón Arnold de Ville presentada en 1678.

tecnología del momento no permitía elevar el agua del río en una sola etapa de bombeo, y en Marly se usaron 3 etapas en

En una ladera junto al río Sena al paso por Marly, en la localidad

serie. Se obtenía la energía para su funcionamiento de 14 rue-

de Louveciennes a unos 12 km de París, se construyó un ingenio

das hidráulicas de paletas de madera y 12 metros de diámetro,

242

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

transmisiones de energía mecanizadas en madera, acaparaban este esfuerzo. Probablemente este factor es el responsable de que la máquina vehiculara solo 3.200 m3/día, inferior a los 5.000 proyectados. La máquina de Marly estuvo en funcionamiento 133 años desde su puesta en servicio. En 1817 fue sustituida por un ingenio de vapor de 64 cv de potencia, a su vez sustituido en 1858 por una nueva maquinaria hidráulica impulsada por el Sena, que se detuvo en 1893 debido a la gran contaminación del agua del río. En el año 1900 se activa de nuevo utilizando bombas centrífugas eléctricas, que se mantienen operativas hasta el 1963, siendo desmanteladas definitivamente en 1968.

«Vue de la machine de Marly et de l’aqueduc de Louveciennes». P. Denis Martin le Jeune 1724 (Versailles, Musée national des châteaux de Versailles et de Trianon)

POSIBLES INGENIOS DE VAPOR PARA ELEVACIÓN DE AGUA ANTERIORES AL S. XVIII Aunque el s. XVII está considerado una etapa de «revolución

ancladas con pilotes también de madera dentro del cauce del río. Ponían en funcionamiento 64 bombas de émbolo i 20 líneas de caballetes de madera. Se identifica como «Línea de caballetes de madera», a los entramados de piezas que se aprecian en los grabados de la máquina, y que dispuestos de manera continua sobre el terreno permiten transmitir energía a larga distancia. Esta energía será utilizada para accionar los grupos de bombas que se encontraban ladera arriba en la segunda y tercera etapa de bombeo. Tras una primera elevación de 50 metros (5 bar), nuevas bombas de émbolo y utilizando la energía de 12 de las 20 líneas de caballetes, impulsaban de nuevo el agua venciendo un desnivel de 60 metros (6 bar). A continuación, un tercer grupo de bombas de émbolo, impulsadas por las líneas de caballetes restantes, remontaban un último desnivel de 60 metros (6 bar), situando el suministro de agua en lo alto de la ladera, a los pies del acueducto de Louveciennes. El mantenimiento de la máquina de Marly requería de 60 personas que engrasaban y vigilaban el buen funcionamiento del ingenio. La multitud de fricciones entre las piezas móviles de las

científica», los ingenios de vapor llegarán a la madurez con la patente de Thomas Savery (1698) y la máquina de Thomas Newcomen (1712). Previamente, la tecnología del vapor fue evolucionando de manera coral con la contribución de diversos técnicos y científicos, pero sin conseguir máquinas operativas. En este entorno destaca el ingenio de vapor de Jerónimo de Ayanz (1606), que parece ser destinado a desaguar las minas de plata de Guadalcanal, explotación que no prosperó. Aunque se han buscado parecidos entre las máquina de vapor de Savery y de Ayanz, estos son básicamente geométricos. La máquina de Savery realizaba un vacío parcial para conseguir una primera elevación del agua. Posteriormente con la inyección de vapor directo intentaba una segunda elevación. Las máquinas de Savery funcionaron aceptablemente con volúmenes de trasiego reducidos y elevaciones de agua de pocos metros básicamente obtenidos en la primera elevación mediante vacio parcial. El diseño de Jerónimo de Ayanz es el equivalente a la segunda elevación de la máquina de Savery con todos sus defectos,

243

Las principales obras hidráulicas europeas previas a la máquina de vapor

Escalera de Valturio (Valturiumi 1483)

Modelo con escaleras de Valturio. Grupos de trasvase (JUFRE 2008)

probablemente magnificados por la capacidad de los artesanos

corto recorrido de 306 metros entre el río Tajo y el Alcázar, con

constructores coetáneos y la técnica de principios de s. XVII.

un sistema sin presión.

El ingenio de Ayanz se muestra inoperativo y encuentra más parecidos técnicos con los artefactos de Herón de Alejandría

El primer artificio de los dos que existieron entró en servicio el

para abrir las puertas del templo, que con la máquina de Savery.

1569. El segundo en 1581. Ambos capaces de vehicular unos 17

No puede incluirse el ingenio de Jerónimo de Ayanz en la lis-

m3/día.

ta de infraestructuras hidráulicas más destacadas del Renacimiento europeo, ni considerarse el punto de partida de la era

Desgraciadamente no se conserva ningún documento explícito

del vapor.

que muestre detalles técnicos de los artificios. Existen numerosas descripciones de cronistas, viajeros… que plasman sus

LOS ARTIFICIOS DE JUANELO 1569 Junto a las bombas de Londres (1582), la Samaritaine de París

impresiones referentes a los artificios, aunque estos ingenios se hallaban ocultos en el interior de edificaciones que los protegían de la intemperie, los hurtos de materiales valorables y la visión de los transeúntes.

(1608) y la máquina de Marly en Versailles (1684), todas ellas basadas en la utilización de bombas de émbolo, deben añadirse

Sabemos por los textos que están basados en la «escalera de

los Artificios de Juanelo Turriano en Toledo. Merecen ser consi-

Valturio», su concepción era compleja, con infinidad de piezas

derados un referente de la ingeniería hidráulica por su particular

en movimiento accionadas por un sistema de transmisión conti-

diseño y conseguir una elevación de 90 metros (9 bar) en un

nuo y que requerían de engrase y cuidados permanentes.

244

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Tras la muerte de Juanelo en 1585, la conservación de los Arti-

Jehan Lhermite, cortesano real que visitó distintos lugares, en-

ficios quedó bajo custodia de un nieto suyo que muere en 1587,

tre ellos Toledo, en 1591, 1596 y 1600, y que estuvo indagando el

encargándose entonces el mantenimiento a Juan Fernández

funcionamiento y solicitando planos de los artificios, anotando

del Castillo.

sus impresiones en «Le passetemps de Jehan Lhermite, depuis son voyage d’Espagne», publicado 1890-1896 (Lhermite 2005).

La complejidad de los mecanismos y la dificultad que conllevan sus reparaciones provocó que en el año 1600 Castillo proponga

El Greco, «Vista y plano de Toledo», pintado en la primera déca-

construir un nuevo ingenio basado en bombas de émbolo. Un

da del s. XVII. Aparece un plano de Toledo con una traza conti-

primer tramo a orillas del Tajo adosado a las paredes exteriores

nua por donde circulan los Artificios. Actualmente en el Metro-

de los Artificios de Juanelo es terminado en 1602, manteniéndo-

politan de Nueva York.

se en fase de pruebas hasta el 1605. Bloque 2: Documentos posteriores a 1602. El cronista puede Castillo deseaba encadenar varias elevaciones de agua hasta

estar describiendo el ingenio de Castillo. El principal documento

el Alcázar, utilizando como fuente de energía la transmisión de

es:

líneas de caballetes (parecida a la que más tarde se uso en la máquina de Marly), de los artificios de Juanelo.

Relato de Manuel Severim fechado en 1604, quien con 21 años se alojó en Toledo durante 4 días en su peregrinación al Mo-

En 1605 el primer artificio de Juanelo estaba ya fuera de servicio

nasterio de Guadalupe, «Peregrinaçao de Baltasar de Faria Se-

y amenazaba ruina.

verim, Chantre de Evora, ao Mosterio de Guadalupe, no anno de 1604». Aparece un leve esquema de un ingenio sencillo que

Tras numerosos informes sobre la conveniencia de este nuevo

muy probablemente sea una primera elevación del ingenio de

ingenio de Castillo, el rey Felipe III autoriza su construcción en

Castillo a orillas del Tajo previa a las bombas de émbolo. Ofrece

1606, aprovechando todos los materiales útiles del primer arti-

grandes contradicciones con la descripción detallada de Am-

ficio de Juanelo.

brosio de Morales.

En 1624 se detiene el segundo Artificio de Juanelo, que tras

Existe también un esquema conservado en el archivo de Siman-

años de abandono y hurtos de piezas, termina desmantelán-

cas sin fecha ni autor conocido, un croquis básico sin valor téc-

dose en 1640.

nico presenta una elevación por etapas. El trazo es muy parecido a representaciones medievales. Al estar conservado en un

Analizada la vida de los Artificios, se concluye que todas las

legajo con otros documentos Toledanos fechados en 1561, en

descripciones y crónicas referentes a ellos deben separarse en

ocasiones se ha relacionado con los Artificios, aunque la opinión

2 grandes bloques.

predominante es que no existe tal relación (García 1990).

Bloque 1: Documentos anteriores a 1602. El cronista no puede

Desde la desaparición de los Artificios hasta nuestros días se

confundirse con el ingenio de Castillo. Los principales documen-

han contabilizado varias conjeturas, algunas de ellas basadas

tos son:

en las láminas nº. 95 y 96 de «Le diverse et artificiose machine» de Agostino Ramelli (Ramelli 1585) (Porres 1987), alguna de ellas

Ambrosio de Morales, cronista real y amigo de Juanelo a quien

usando el relato de Manuel Severim, pero tan solo el «Modelo

mostró el artificio en persona, «Las Antigüedades de las ciuda-

con Escaleras de Valturio» publicado en 2008 (Jufre 2008), basa

des de España. Que van nombradas en la crónica con las ave-

su propuesta en la «escalera de Valturio» y la descripción de

riguaciones de sus sitios y nombres antiguos, que escribía.»,

Ambrosio de Morales.

publicado en 1577 (Morales 1577). El «Modelo con Escaleras de Valturio» define un ingenio conti-

245

Las principales obras hidráulicas europeas previas a la máquina de vapor

nuo sin torres, con una transmisión parecida a la de Marly, explica el trasvase de agua según indica Ambrosio de Morales y justifica con cálculos las cadencias y movimientos del conjunto. Utiliza como referentes mecánicos de algunas de las soluciones constructivas los sistemas de relojería del «Astrario» de Giovanni di Dondi, reparado por Juanelo Turriano para Carlos V. (Ver www.artificiodejunaelo.org)

Bibliografía BATE, John. (1635). The Mysteris of Nature and Art. The Second Booke. 2nd ed. Printed by T. Harper. London GARCIA TAPIA, N. (1990). Ingeniería y arquitectura en el Renacimiento Español. Universidad de Valladolid-Caja de ahorros de Salamanca. Serie: Historia y sociedad, nº11. Valladolid GARNET, William. (1922). A Little book on water supply. Cambridge University Press. Cambridge JUFRE GARCIA, F. Xavier. (2008). El Artificio de Juanelo Turriano para elevar agua al Alcázar de Toledo (s.XVI). Modelo con Escaleras de Valturio. Ed. Milenio. Lleida LHERMITE, Jehan. (2005). El pasatiempos de Jehan Lhermite. Memorias de un Gentilhombre Flamenco en la corte Felipe II y Felipe III. Ed. Doce Calles. Aranjuez MORALES, Ambrosio. (1577). Las Antigüedades de las ciudades de España. Que van nombradas en la crónica con las averiguaciones de sus sitios y nombres antiguos, que escribía. Casa de Juan Iñiguez de Lequerica. Alcalá de Henares. PASCAL HUSSON, Gilles. (1996). Historique de l’alimentation en eau potable de la ville de Paris. Journal européen d’hydrologie Vol. 27, nº2. París PORRES, J. (1987). El Artificio de Juanelo. Conferencia que el doctor Ladislao Reti de la Universidad de Los Ángeles pronunció en la Casa de la Cultura de Toledo el día 15 de junio de 1967. Revista Estudios Toledanos, S.VI, Vol.47. Toledo RAMELLI, Agostino. (1588). Le diverse et artificiose machine. París. Biblioteca Nacional, de Madrid TURGOT, Michel-Étienne. (1734). Plan de Turgot. Biblioteca National de France. París VALTURIUMI, Robertum. (1483). RE MILITARI. Libris XII. París. Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo del Escorial

246

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Actuacions del Consell de Mallorca per a la recuperació dels molins de vent d’extracció d’aigua Aina R. Serrano Espases

Jerònia Florit Zuazaga

Llicenciada en Història.

Llicenciada en Història de l’Art.

Coordinadora de la Unitat del

Tècnica de la Unitat del Patrimoni

Patrimoni Historicoindustrial

Historicoindustrial

Servei de Patrimoni Històric del Departament de Cultura, Patrimoni i Esports. Consell de Mallorca

Resum L’objectiu d’aquesta ponència es donar a conèixer els molins de vent d’extracció d’aigua de Mallorca i les actuacions portades a terme des del Consell de Mallorca per fomentar-ne la conservació. Aquests tipus de molins utilitzen la força del vent per extraure aigua del subsòl per al reg. En primer lloc, parlarem dels orígens històrics. A Mallorca, el primer molí d’aquesta tipologia s’instal·là a mitjans segle XIX a la zona del Pla de Sant Jordi (Palma) però ben aviat se’n construïren gairebé per tota l’illa. En segon terme, en descriurem les característiques constructives i tècniques. Per concloure, farem un repàs de les actuacions realitzades per la Unitat del patrimoni historicoindustrial, envers aquest patrimoni molinològic. Actuacions adreçades, bàsicament, a la restauració, i posterior posada en valor: - Programes de restauració adreçats als propietaris (públics i/o privats). Es tracta d’ajudes en espècie a nivell de tota Mallorca que també inclouen altres elements del patrimoni historicoindustrial. - Restauració i/o manteniment dels molins de vent d’extracció d’aigua del domini públic de les carreteres de Mallorca, amb la col·laboració de la Direcció insular d’Infraestructures i Mobilitat. - Convocatòria Pla de Sant Jordi. Es tracta d’una subvenció econòmica, del 100%, que es troba en procés de resolució. Paraules clau: patrimoni molinològic / Molins de vent d’extracció d’aigua / Mallorca / restauració / conservació / posada en valor / Consell de Mallorca Resumen El objetivo de esta ponencia es dar a conocer los molinos de viento de extracción de agua de Mallorca y las actuaciones llevadas a cabo desde el Consell de Mallorca para fomentar su conservación. Estos tipos de molinos -también denominados aguaderos- utilizan la fuerza del viento para extraer agua del subsuelo para el riego. En primer lugar, hablaremos de los orígenes históricos. En Mallorca, el primer molino de esta tipología se instaló a mediados del siglo XIX en la zona del Pla de Sant Jordi (Palma) pero pronto se construyeron casi por toda la isla. En segundo término, describiremos las características constructivas y técnicas. Para finalizar, haremos un repaso de las actuaciones realizadas por el Consell de Mallorca, a través de la Unidad del patrimonio historicoindustrial, para con este patrimonio molinológico. Actuaciones dirigidas, básicamente, a la restauración, y posterior puesta en valor: - Programas de restauración dirigidos a los propietarios (públicos y/o privados). Se trata de ayudas en especie a nivel de toda Mallorca que también incluyen otros elementos del patrimonio histórico. - Restauración y / o mantenimiento de los molinos de viento de extracción de agua del dominio público de las carreteras de Mallorca, con la colaboración de la Dirección insular de Infraestructuras y Movilidad. - Convocatoria Pla de Sant Jordi. Se trata de una subvención económica, del 100%, que se encuentra en proceso de resolución. Palabras clave: Patrimonio molinológico / Molinos de viento de extracción de agua / Mallorca / Restauración / Conservación / Puesta en valor / Consell de Mallorca Abstract The objective of this presentation is to publicize the water extraction windmills of Majorca and the action carried out by the Majorca council to promote their conservation. These types of mills use the force of the wind to extract water from the subsoil for irrigation.

247

Actuacions del Consell de Mallorca per a la recuperació dels molins de vent d’extracció d’aigua

First, we’ll talk about their historical origins. In Majorca, the first mill of this type was installed in the mid-19th century in the area of the plain of Sant Jordi (Palma) but were soon built almost all over the island. Secondly, we will describe the construction and technical characteristics. To conclude, we will review the action carried out by the Historical-industrial Heritage Unit, regarding mill heritage. Action aimed basically at restoration, and subsequent enhancement of value: -Restoration programmes aimed at owners (public and/or private). This is a grant available for the whole of Majorca that also includes other elements of the historical-industrial heritage. - Restoration and / or maintenance of the water extraction windmills of the public domain on the roads of Majorca, with the collaboration from the island’s Directorate of Infrastructure and Mobility. - Plain of Sant Jordi call. This is a 100% economic subsidy which is currently in process. Keywords: Mill Heritage / Water Extraction Windmills / Majorca / Restoration / Conservation / Value Setting / Majorca Council

MOLINS DE VENT D’EXTRACCIÓ D’AIGUA: DEFINICIÓ, REFERÈNCIES HISTÒRIQUES I LOCALITZACIÓ

(2000 - 2007), a tota l’illa es conserven 2.441 molins d’extracció

Els molins d’extracció d’aigua, també denominats aiguaders,

segle XIX i principis del segle XX, apostaren per una agricultura

són ginys que empren la força del vent per extreure aigua del subsòl.

d’aigua (Figura 1). El 92% dels quals es troben concentrats a 5 termes municipals: Palma (1.056), Campos (629), Sa Pobla (298), Muro (180) i Ses Salines (92). Es tracta d’indrets que, a finals del de reguiu intensiva destinada a la comercialització (Palma, Sa Pobla i Muro); o que impulsaren el sector ramader, principalment el boví (Campos i Ses Salines).

Entre 1845 i 1850, l’enginyer holandès Paul Bouvij dirigí la dessecació del Prat de Sant Jordi i, per facilitar-ne les tasques, projectà la construcció d’un molí de vent. A partir d’aquest moment, començaren a bastir-se molins amb torre d’obra per extreure aigua del subsòl. Emperò els primers dissenyats i construïts específicament per extreure aigua són els anomenats molins de ramell, obra de Damià Reixac, que el 1854 substituí les veles de tela per llistons de fusta. El 1872 ja hi havia 57 molins d’aquest tipus a tota l’illa. A partir de la dècada de 1930 començaren a construir-se els molins amb la roda de pales de ferro, que actualment són el tipus més abundant. Hi ha dues teories sobre el seu origen: bé que s’importaren de l’exterior, bé que s‘inventaren a

CARACTERÍSTIQUES ARQUITECTÒNIQUES I TÈCNIQUES El funcionament bàsic consisteix en emprar la força motriu del vent per fer girar una roda. A través d’un cigonyal, aquest moviment rotatiu es transforma en un moviment de translació de puja i baixa d’un element vertical (tija) connectat a un pistó que xucla l’aigua. Això no obstant, les característiques anaren variant al llarg dels anys.

Mallorca el 1934.

Arquitectura

El declivi dels molins d’extracció d’aigua començà la dècada de

Principals elements arquitectònics:

1960; moment a partir del qual, quan un molí patia desperfectes ja no era reparat, sinó reemplaçat per bombes hidràuliques accionades per motors. L’abandonament progressiu de l’agricultura i la salinització de les aigües subterrànies també foren factors

- La torre pot ser de planta circular, quadrangular o poligonal. El sostre, pla, s’anomena envelador i és des d’on el moliner tenia accés a part de la maquinària per al manteniment. - El pou. Situat al centre de la torre, és un espai excavat de di-

condicionants per al seu desús.

mensions reduïdes, usualment sense cap tipus de revestiment.

Segons la catalogació duta a terme pel Consell de Mallorca

- El safareig. És on es diposita l’aigua i sol estar situat devora el

248

La profunditat depèn del nivell freàtic.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Figura 1

Figura 1

molí. Si es troba en un indret més allunyat, l’aigua es transpor-

Maquinària

ta mitjançant aqüeductes d’obra, síquies o tubs. Alguns molins comparteixen el mateix safareig.

Principals elements de la maquinària:

- Altres construccions. És freqüent trobar casetes adossades

Pel que fa a l’aparell receptor del vent (roda), trobem les tipolo-

a les torres, que serveixen per albergar els motors de combustió

gies següents:

que, a partir de la dècada de 1960, substituïren la força motriu

1) Molins de veles amb timó. Construïts a semblança dels mo-

del vent.

lins de vent fariners de torre estreta, de veles i amb l’obrador a la part inferior. Solen tenir 8 antenes (veles). A més de con-

249

Actuacions del Consell de Mallorca per a la recuperació dels molins de vent d’extracció d’aigua

grenys, galtera, roda i llanterna, com els molins fariners, però les

vent. S’obri i tanca a 45 graus i, en el seu moment, suposà una

moles es substitueixen per l’aparell d’extracció d’aigua.

innovació tècnica.

2) Molins de ramell amb timó. Les veles són substituïdes pel

4) Molins de roda de ramell amb pales. També fou evolu-

ramell, de grans dimensions, amb 8 o 10 antenes. L’estrella a la

ció tècnica: es substituïren les postetes del ramell per pales de

qual van empernades les antenes és de ferro fus.

fusta. Posteriorment, els cercles poligonals del ramell se substituïren per cercles circulars, de fusta o de metall, de 10 antenes.

En aquestes dues tipologies, el pagès se situava damunt el cin-

5) Molins de pales de ferro. La roda sempre disposa de 18

tell o la base per obrir les veles o per desplegar els trams del

pales, que es munten i desmunten dependent de l’estació de

ramell i, mitjançant el timó, orientaven la roda al vent.

l’any. Tenen alguns elements de fusta, com la coa, el balancí, les

3) Molins de ramell amb coa. La roda sol ser de menors di-

estisores i, a vegades, el caixó.

mensions que en el cas anterior (excepte a la zona de Sa Pobla).

- El caixó és el suport estructural, de fusta o de metall, a l’interior

La coa és l’element que permet orientar el molí automàtica al

del qual hi ha la tija o tira (Figura 2).

Figura 2. Esquerra: Molí de vent d’extracció d’aigua de ramell. Dreta: Molí de vent d’extracció d’aigua de pales

250

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

- Hi ha dos sistemes d’extracció: el sistema de circuit obert (o en cupet) i el sistema de circuit tancat, sense cupet (Figura 3). Característiques en funció de la distribució geogràfica Aquestes característiques varien en funció del terme municipal. A Sa Pobla, quasi un 90% de les torres de molí presenten les particularitats següents: - Tenen la planta circular, són de baixa alçada i amb els murs de mamposteria amb pedra del lloc agafada amb morter de fang i calç. - La coberta (envelador) té una pendent mínima del 2% per facilitar l’evacuació de les aigües pluvials. Al centre hi trobem el forat circular a través del qual passa el caixó del molí. El forjat està resolt amb una volta a quatre vents. L’accés es fa des d’una escala de peces de marès encastades al mur. -El paviment inferior és de terra compactada i al centre hi trobem l’accés al pou i al cupet. Al terme de Campos, hi dominen dues tipologies: - Les torres més antigues tenen la planta quadrangular, són de poca alçada, construïdes amb murs de pedra en verd i cantoneres de marès, el sòtil de la coberta és de bigues esporgades o cairejades i peces primes de marès. Per accedir al terrat (envelador) solen tenir una escala exterior d’obra. - Les torres més modernes estan aixecades amb cantons de marès, són de major alçada i, per tant, entremig tenen un sòtil. La majoria ja tenen el forjat de la coberta amb plaques de formigó armat amb graellat d’armadura de ferro. Per accedir a l’envelador disposen d’una escala interior, que és d’obra al primer tram - fins el sostre intermedi - i de gat, feta amb barres d’ullastre – per arribar al terrat. En contrast amb l’homogeneïtat de les torres dels molins de Sa Pobla i de Campos -que és extensible a Muro i Ses Salines-, trobem l’heterogeneïtat tipològica del Pla de Sant Jordi de Palma. Les torres solen ser de planta circular. Les més antigues són estretes, envoltades d’un cintell o d’una base amb voltes de canó i construïdes en pedra en verd; i tenen la maquinària receptora del vent de tipologia de veles -o de ramell- sense coa. També trobem mecanismes amb coa. Les torres són de planta circular, amb Figura 3. Sistemes d’extracció en els molins aiguaders

mamposteria i solen disposar d’una escala de caragol interior per

251

Actuacions del Consell de Mallorca per a la recuperació dels molins de vent d’extracció d’aigua

Figura 4. D’esquerra a dreta i de dalt a baix. Tipologies singulars del terme de Palma 1. Can Mirabò, 2. Ses Argiles, 3. Son Garcia, 4. Son Lleganya, 5. Son Mut, 6. Son Perera, 7. Son Garau

accedir al terrat. La superfície de l’envelador s’amplia mitjançant

tauració i la posada en valor dels elements que formen part de

un cos volat i està sostinguda per mènsules o ca(r)teles.

l’herència preindustrial i industrial de l’illa. Aquests objectius es duen a terme a través de 4 línies d’actuació: estudi i assessora-

Quant a les torres de planta quadrangular, les més antigues són

ment tècnic; restauració i manteniment; divulgació i cooperació.

de paredat en verd. En canvi, les més recents estan construïdes

La Unitat, que actualment s’integra dins el Servei de Patrimoni,

amb cantons o trossam de marès (“sillarejo”) al primer tram i amb

està formada per 22 professionals (tècnics i artesans) i compta

mitjans de marès (gruixa 20) a la resta de la torre. En aquests

amb la col·laboració d’altres tècnics del Consell.

casos, ja no se solia usar el morter de calç, sinó ciment natural barrejat amb arena i grava del lloc.

En aquesta comunicació ens centrarem en l’àmbit de la restauració, que consisteix en dur a terme projectes de restauració

També trobem alguns exemples de torres singulars (Figura 4).

respectuosos amb els béns patrimonials, potenciant l’ús de les tècniques constructives i els materials tradicionals.

ACTUACIONS DEL CONSELL DE MALLORCA

Actualment consta de 3 eixos:

L’any 2004 es constituí la Unitat del patrimoni historicoindus-

1) El Programa de restauració del patrimoni historicoindus-

trial, amb la finalitat de promoure l’estudi, la conservació, la res-

252

trial (2004-2018). Consisteix en la signatura de convenis amb

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

els propietaris (públics o privats): el Consell redacta els projectes

3) Altres:

tècnics i executa les obres (amb el personal propi) d’una sèrie

- La restauració i el manteniment dels molins de vent d’extracció

d’elements (molins, tafones, sínies, cellers, etc.); mentre que la

d’aigua ubicats a zones de servei de les carreteres gestionades

propietat assumeix les despeses dels materials de construcció i

pel Consell (en col·laboració amb el Servei de Carreteres).

s’ocupa de tramitar i pagar els permisos municipals i, a canvi, es

- El manteniment del molins inclosos dins la «Ruta dels Molins de

compromet a permetre la visita (pública i gratuïta) i a mantenir

l’Euroregió Pirineus Mediterrània»:

el bé restaurat en bon estat de conservació. A la darrera con-

https://web.conselldemallorca.cat/ruta-de-molins-de-l-euroregio

vocatòria (2017) s’afegí una modalitat destinada a determinats

(Figura 5)

béns mobles de propietat municipal: màquines, carros i/o altres elements relacionats amb la indústria i/o l’agricultura. 2) La Convocatòria de Restauració dels molins d’extrac-

ció d’aigua del Pla de Sant Jordi (2017). El Consell preveu subvencionar el 100% de la restauració d’aquests elements, que serà duta a terme per professionals externs.

Figura 5. Restauració del molí de Can Morey, Pla de Sant Jordi (Palma)

253

La Farinera de Castelló d’Empúries, de fàbrica de farina a museu industrial Carme Gilabert i Valldeperez

Narcís Reverendo i Hospital

Museòloga, Llicenciada en Història de l’Art, Màster en Gestió

Arquitecte de Reverendo-Ginesta Arquitectes

del Patrimoni Històrico-Arqueològic i Màster en Museologia i

President de l’Observatori de la Rehabilitació i Renovació Urba-

Gestió del Patrimoni Cultural

na de les Comarques de Girona

Directora de l’Ecomuseu – Farinera de Castelló d’Empúries

Membre del tribunal de treballs final de Màster en Arquitectura de la UDG

Resum La Farinera de Castelló d’Empúries va passar de fàbrica de farina a museu industrial per tal de donar a conèixer el patrimoni de la vila i la important transformació que va patir la producció de la farina a meitat del segle XIX. Per poder donar ús públic a aquest edifici industrial, s’ha dut a terme la seva rehabilitació en diverses fases, preservant-se, en la mesura del possible, tots els trets originals de la instal•lació. Paraules clau: Castelló d’Empúries, museu, farinera, patrimoni industrial, rehabilitació. Resumen La Farinera de Castelló d’Empúries pasó de fábrica de harina a museo industrial para dar a conocer el patrimonio de la villa y la importante transformación que sufrió la producción de la harina a mitad del siglo XIX. Para poder dar uso público a este edificio industrial, se ha llevado a cabo su rehabilitación en varias fases, preservándose, en la medida de lo posible, todos los rasgos originales de la instalación. Palabras clave: Castelló d’Empúries, museo, harinera, patrimonio industrial, rehabilitación. Abstract La Farinera de Castelló d’Empúries went from flour factory to industrial museum to publicize the heritage of the town and the important transformation that the production of flour suffered in the middle of the nineteenth century. In order to make public use of this industrial building, its rehabilitation has been carried out in several phases, preserving, as far as possible, all the original features of the installation. Keywords: Castelló d’Empúries, museum, flour factory, industrial heritage, rehabilitation.

Moldre el blat per fer-ne farina és una activitat que acompanya

rodona i se’ls hi va afegir un primer mecanisme d’accionament

a la humanitat gairebé des del mateix moment en què apareix

(molí rotatori).

l’agricultura. Havien aconseguit cultivar plantes a partir de gramínies espontànies i els calia moldre el gra per poder-ne consu-

A l’època medieval, amb la introducció de l’energia hidràulica

mir la farina. El senzill estri que els va permetre aquesta acció va

aquestes pedres varen augmentar les dimensions i permetien

ser el molí de vaivé, que amb la base d’una pedra plana sobre la

produir molta més farina, però encara abastien a un mercat molt

que es dipositava el gra, amb la fricció d’una altra pedra sobre

local.

aquest, s’aconseguia la farina. La vila medieval de Castelló d’Empúries tenia tres molins fariLa població va anar creixent i calia també augmentar la pro-

ners que funcionaven gràcies a la força del rec del Molí. Aquest

ducció de farina. A poc a poc aquests estris rudimentaris varen

desviava l’aigua del riu La Muga al nucli de Vilanova de la Muga

anar millorant, les pedres (moles) van adquirir una forma plana i

i seguia uns quatre quilòmetres i mig de recorregut fins arribar

254

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Figura 1

a la vila. Un cop a Castelló d’Empúries el rec aprofitava el fossar

producció de farines: el sistema austrohongarès de mòlta gradual

de la muralla i feia funcionar primer el molí de Dalt, després el del

amb cilindres. Aquest sistema va suposar una revolució en la pro-

Mig i finalment el de Baix. Els primers documents localitzats que

ducció de farina, els avantatges que suposava respecte als vells

parlen d’aquests molins són de l’any 1331, data en què l’infant

molins fariners (augment de productivitat, millor qualitat de la fari-

Pere, comte d’Empúries, acordà amb els propietaris dels antics

na, millor rendiment d’extracció, i –sobretot, el fet que per primera

molins de la vila, situats a les ribes de la Muga, el seu desman-

vegada es podia obtenir farina completament blanca) van fer que

tellament i la construcció de tres nous molins fora muralla, entre

aquest sistema s’estengués ràpidament per tot Europa.

el portal de la Gallarda i el monestir de Sant Francesc. Així, pels volts de 1860 l’antic molí del mig es va convertir en Dels tres molins, va seguir en funcionament sols el molí del mig.

una fàbrica de farina. Però la transformació no va ser sols en el

Aquest va patir una gran transformació a finals del segle XIX,

sistema productiu, sinó que l’edifici també es va haver de trans-

amb l’arribada d’un nou sistema productiu.

formar per poder encabir tota la maquinària pròpia del sistema (Figura 1). Aquest complex procés productiu funciona en sen-

La farina va ser el primer producte agroalimentari en industria-

tit vertical: el blat i els productes que se n’obtenen circulaven

litzar-se. El 1837 havia aparegut a Budapest un nou sistema de

amunt i avall per tot un conjunt de tubs de fusta, d’una màquina

255

La Farinera de Castelló d’Empúries, de fàbrica de farina a museu industrial

a l’altra, fins obtenir la desitjada farina. Així, l’edifici va haver de

sin, segons les dimensions de les partícules obtingudes, a la

créixer en alçada, passant a tenir planta baixa i dos pisos. I de

maquina que convingués. I així, amunt i avall fins que s’acabava

la roda hidràulica es va passar a una turbina del tipus Francis,

obtenint la farina.

construïda per l’empresa gironina Planas, Flaqué i Cia, que seguia funcionant gràcies a l’aigua del rec del Molí (Figura 2).

De la maquinària inicial, una part es va renovar a meitat del segle XX, arribant fins als nostres dies tota la maquinària pròpia

Més endavant, els propietaris van adquirir un edifici proper (el

del sistema, en perfecte estat de conservació. Va ser a inicis

Casal) i el van unir a la Farinera per un pati cobert que en planta

de 1996 que l’ajuntament de Castelló d’Empúries va adquirir en

baixa feia de magatzem del gra, un blat que es descarregava

subhasta pública l’edifici de la Farinera i tota la seva maquinària,

al pati de maniobres que tancava el conjunt. Des del pati, el

amb la intenció de convertir-la en un museu.

blat s’ensacava i emmagatzemava fins que era el moment de moldre’l. Cada dia -comptant les nits- la farinera podia transfor-

El primer pas d’aquest procés va ser l’encàrrec d’un projecte

mar 20.000 kg de blat, dels que s’obtindrien 14.400 kg de farina.

global, desenvolupat per fases. L’equip redactor va ser Reve-

La resta serien el que s’anomenava la despulla (segó, segonet,

rendo-Ginesta Arquitectes, encarregats de dirigir un procés de

quartes...) que es comercialitzava com a pinso.

14 anys durant els quals es va començar actuant a l’edifici de la fàbrica de 1.180 m2 (projecte de 1998-99 i obres el 2003-03), des-

El procés productiu tenia tres fases principals. La limpia del blat,

prés a la coberta i la planta baixa del Casal de 542 m2 (projecte

per la qual es netejava el blat de totes les impureses amb les

de 2003 i obres el 2007-08) i finalment al primer pis del Casal de

que venia barrejat com a resultes de la recol·lecció (insectes,

403 m2 (projecte de 2005 i obres el 2012).

sorra, pedretes, palla, grans d’altres plantes...). Aquestes impureses es separaven en funció del seu pes, la seva forma i la

El repte d’aquestes intervencions, a l’hora de transformar l’edi-

seva mida. Després venia la fase de condicionament, en que

fici industrial en museu, va ser preservar, en la mesura del pos-

es preparava el blat per ser mòlt. I, finalment, arribava la mòl-

sible, tots els trets originals de la instal·lació que es posava en

ta pròpiament dita: el blat es passava pels molins de cilindres

valor, fins i tot mantenint el seu funcionament com a molí pro-

i una vegada mòlt es feia pujar fins al segon pis per a que els

ductor de farina. Es tractava de compaginar l’ús industrial amb

plansichters classifiquessin el producte resultant i el reenvies-

el d’equipament cultural.

Figura 2

La principal estratègia per aconseguir-ho es va centrar en dotar el nou equipament d’un recorregut de visita directament lligat amb el procés productiu, que permetés penetrar a la fàbrica, submergir-se i participar del procés d’obtenció de farina i recórrer tots els espais i racons malgrat la sectorització de seguretat normativa imprescindible. Per això va ser essencial situar el nucli principal de comunicacions verticals a l’extradós de l’edifici, aprofitant el fossat d’uns antics safarejos del convent veí de Santa Clara, actualment equipament municipal, i també aprofitant el traçat d’antigues cisternes sense ús per connectar aquest nucli de comunicacions amb l’edifici i per arribar a llocs aparentment inaccessibles si pensem en la seguretat del visitant. Aquest recorregut havia de facilitar la comprensió del funcionament de la maquinària com a atractiu principal del museu. Una maquinària que es desenvolupa en alçada en un ordre no estra-

256

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

tificat i amb una estètica contundent, que no es podia apreciar

men l’estructura del sostre de la planta baixa de la fàbrica. En

de forma global des de cap racó de l’edifici. I, al mateix temps,

col·laboració amb el departament de mecànica de l’Escola Poli-

havia d’incorporar la presència de l’aigua i del territori com a

tècnica Superior de la Universitat de Girona, es va realitzar un

principals motors de la fabricació de la farina, perquè el visitant

estudi innovador de la capacitat estructural d’aquestes voltes,

pogués percebre l’efecte que ha tingut la implantació d’aquesta

a partir de la seva modelització informàtica i la presa de dades

activitat industrial al llarg dels segles sobre l’estructura urbana

relatives a la seva tensió transversal interna mesurada amb gal-

de Castelló d’Empúries i del paisatge de l’Alt Empordà.

gues extensiomètriques (Figura 4). Això va permetre conèixer amb exactitud la capacitat portant de les voltes i precisar molt

D’altra banda, la intervenció física a l’edifici també havia de ga-

el tipus de reforços a executar a l’obra. Aquestes proves van

rantir el compliment d’altres qüestions d’ordre tècnic, com les

ser l’origen d’estudis similars realitzats posteriorment en altres

relatives a la seguretat estructural, accessibilitat o seguretat

bens culturals com la catedral de Girona o l’Hospital de Sant

contra incendis, per mencionar les més determinants.

Pau de Barcelona.

En aquest sentit, cal destacar la dificultat de realitzar les obres

Una vegada rehabilitat l’edifici, i a mesura que s’executava cada

de reforç o de substitució de l’estructura sense poder desmun-

una de les fases, els espais resultants es van anar posant al

tar ni apartar la delicada maquinària (Figura 3). I la complexa

servei del públic. Inicialment, fent visitable la fàbrica de farina

instal·lació de detecció d’incendis, a partir de l’anàlisi per mos-

(Figura 5) i posteriorment lliurant a l’ús públic altres espais com

treig de la temperatura de l’aire, que permet activar les alarmes

el nou vestíbul amb la recepció i la botiga, les sales d’exposició

abans que es produeixi la flama i evitar sistemes d’extinció que

temporal, el centre de documentació o l’aula-taller.

afectarien la maquinària de fusta de pi melis de forma irreversible.

Avui en dia, el conjunt de la Farinera es troba a ple rendiment d’activitat. Aquest equipament ha significat per al territori la in-

Finalment, una de les particularitats més singulars del procés

corporació a l’oferta cultural i turística de la comarca d’un equi-

de rehabilitació de l’edifici va ser la monitorització de les vol-

pament museístic innovador, ja que és l’únic element de patri-

tes planes de quatre punts sobre pilars de pedra que confor-

moni industrial museïtzat a la nostra àrea. Un museu que s’ha

Figura 3

Figura 4

257

La Farinera de Castelló d’Empúries, de fàbrica de farina a museu industrial

Figura 5

anat consolidant fins esdevenir un element de referència en el

l‘Espai EmpordàNA’T, vinculat als parcs naturals de l’Empordà, i

conjunt patrimonial del nostre territori. La Farinera és també un

de l’altra dotar algunes de les exposicions temporals i la recerca

espai al servei dels nostres ciutadans, en el que no sols interac-

que s’hi vincula d’aquesta vocació territorial.

tuen com a usuaris de les diverses activitats que s’organitzen, sinó que l’ecomuseu està obert també a acollir les seves pro-

La Farinera de Castelló d’Empúries ha esdevingut, a més, un re-

postes i a oferir-los l’espai per al desenvolupament de les seves

ferent en la museïtzació del patrimoni industrial fariner. Des de

activitats lúdiques i culturals.

la nostra institució hem atès consultes i assessorat projectes de característiques similars de diversos punts de l’estat espanyol i

L’evolució que el museu ha anat fent durant les diferents fa-

de la Catalunya Nord. S’elaboren informes tècnics relatius a pa-

ses de rehabilitació va acabar definint que l’acció territorial de

trimoni industrial fariner. I hem realitzat un Catàleg de Farineres

l’ecomuseu es faria des dues línies: d’una banda la creació de

de Catalunya, i un altre sobre molins fariners de l’Alt Empordà.

258

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Taula rodona. El barri del Rec d’Igualada. La recuperació d’un teixit industrial i motor de la ciutat Carles Crespo Veigas Arquitecte i membre dels Serveis Tècnics de l’Ajuntament d’Igualada Francesc Balañà Comas Arquitecte de l’Ajuntament d’Esparraguera (1988-2016) Raquel Lacuesta Contreras

Doctora en Història de l’Art, Funcionària del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (1985-2014) i Acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Albert Casals i Balagué Dr. Arquitecte i Professor de diferents màsters i de la facultat d’Arquitectura, tots ells en aspectes relacionats amb la construcció Moderador: Jordi Morros Cardona Arquitecte, Professor de l’ETSAB i del Màster i Postgrau de Restauració de la UPC i vocal d’AADIPA

Resum El Rec, documentat ja al segle XII, és un canal d’aigua situat al sud de la ciutat d’Igualada que, al llarg d’uns 3 km, la portava des d’una resclosa del molí Nou al riu Anoia fins al molí de l’Abadia. En origen servia, a més de portar l’aigua al molí, per regar les terres. A partir del segle XIV es van començar a instal·lar les primeres indústries de la pell, que s’aniran consolidant al segle XVIII, quan els blanquers abandonen el clos de la part sud de les muralles de la vila i comencen a construir les seves adoberies a frec del Rec per recollir l’aigua que necessitaven per adobar la pell. Al segle XIX s’hi instal·laren, també, tints i fàbriques tèxtils, que feren d’Igualada una ciutat pròspera i reconeguda arreu i que ha perdurat fins als nostres dies. Ha donat lloc al Barri del Rec ocupant les terrasses que, des del nucli antic, baixaven cap el riu Anoia. És, sense dubte, un dels indrets més peculiars d’Igualada, estretament vinculat a la seva història i amb un singular paisatge urbà format per diversos tipus i estils arquitectònics que el fa mereixedor d’un especial tractament urbanístic. El barri disposa d’un important patrimoni industrial que va del segle XVII a mitjans del XX, amb una mescla de peces industrials en plena activitat, buits urbans i naus abandonades. S’han dut a terme propostes que han significat una incipient revitalització a través de la modernització d’infraestructures i la introducció d’experiències per aportar nous usos de caràcter cultural i comercial. Tot això dóna lloc a treballar sobre la introducció d’eines per a la regeneració urbana des de la diversitat, la mescla híbrida d’usos i la revalorització d’allò existent. Paraules clau: Rec, Igualada, aigua, barri, desenvolupament urbanístic, protecció, patrimoni industrial, adoberies. Resumen El Rec (la Acequia), documentado ya en el siglo XII, es un canal de agua situado al sur de la ciudad de Igualada que, a lo largo de unos 3 km, la traía desde una esclusa del molino Nuevo al río Anoia hasta el molino de la Abadía. En origen servía, además de traer el agua al molino, para regar las tierras. A partir del siglo XIV se empezaron a instalar las primeras industrias de la piel, que se irán consolidando en el siglo XVIII, cuando los curtidores abandonan la parte sur de las murallas de la villa y empiezan a construir sus adoberías muy cerca del Rec para recoger el agua que necesitaban para adobar la piel. En el siglo XIX se instalaron, también, tintes y fábricas textiles, que hicieron de Igualada una ciudad próspera y reconocida por todas partes y que ha perdurado hasta nuestros días. El canal ha dado lugar a la formación del Barrio del Rec ocupando las terrazas que desde el casco antiguo bajaban hasta el río Anoia. Es, sin duda, uno de los

*Aquest text és una transcripció de la taula rodona que tingué lloc durant el Curset.

259

Taula rodona. El barri del Rec d’Igualada. La recuperació d’un teixit industrial i motor de la ciutat

lugares más peculiares de Igualada, estrechamente vinculado a su historia y con un singular paisaje urbano formado por varios tipos y estilos arquitectónicos que lo hace merecedor de un especial tratamiento urbanístico. El barrio dispone de un importante patrimonio industrial que va del siglo XVII a mediados del XX, con una mezcla de piezas industriales en plena actividad, vacíos urbanos y naves abandonadas. Se han llevado a cabo propuestas que han significado una incipiente revitalización a través de la modernización de infraestructuras y la introducción de experiencias para aportar nuevos usos de carácter cultural y comercial. Todo ello da lugar a trabajar sobre la introducción de herramientas para la regeneración urbana desde la diversidad, la mezcla híbrida de usos y la revalorización de lo existente. Palabras clave: Rec, Igualada, agua, barrio, desarrollo urbanístico, protección, patrimonio industrial, adoberías. Abstract The Rec (irrigation channel), documented as early as the 12th century, is a water channel located south of the city of Igualada that, over a length of about 3 km, brought water from a lock at the New mill on the Anoia river to the mill of the Abbey. Originally it served, in addition to bringing the water to the mill, to irrigate the land. From the fourteenth century onwards the first leather industries began to appear, which would be consolidated in the eighteenth century when the tanners left the southern part of the walls of the town and began to build their tanneries very close to the Rec to collect the water that was needed to tan the hides. In the nineteenth century dyes and textile factories were also installed, which made Igualada a prosperous and well-known city and that has endured to this day. The channel gave rise to the formation of the Rec neighbourhood which occupies the terraces that go from the old town down to the Anoia River. It is undoubtedly one of the most peculiar places of Igualada, closely linked to its history and with a unique urban landscape formed by various architectural styles that makes it worthy of a special urban treatment. The neighbourhood has an important industrial heritage dating from the seventeenth to the middle of the twentieth century, with a mixture of industrial buildings in full activity, empty urban spaces and abandoned warehouses. Proposals have been made that have led to an incipient revitalization through the modernization of infrastructures and the introduction of experiences that bring new uses of cultural and commercial nature. All this results in the need to work on the introduction of tools for urban regeneration through the diversity, the hybrid mixing of uses and the revaluation of what actually exists. Keywords: Rec, Igualada, water, neighbourhood, urban development, protection, industrial heritage, tanneries factory.

JORDI MORROS: La taula rodona començarà amb una petita ex-

Enmig d’aquests dos camins, a l’any 1000 aproximadament,

plicació per part de cadascun dels ponents, relacionada amb

es forma un petit nucli, que era fonamentalment per protegir

diferents àmbits del procés de conservació i de renovació del

aquest encreuament de camins: hi havia una mota i una esglé-

barri i complementaries entre si.

sia, i al seu voltant es formarà la ciutat. Una petita clau dins un gran terreny feudal.

CARLES CRESPO: En primer lloc, situem Igualada i el barri del Rec: el seu origen, com ha anat canviant, en quin moment es-

Era un enclavament, un domini que depenia del Monestir de

tem ara i com pensem que s’ha de transformar.

Sant Cugat. Al segle XIII està documentat que el senyor de Montbui dóna el dret de l’aigua: de fer una resclosa, un canal

Igualada és la capital de la comarca de l’Anoia, i té aproximada-

i un molí al Monestir de Sant Cugat. I d’aquí ve l’origen del Rec:

ment 40.000 habitants. Està emplaçada a la part oriental de la

un canal del segle XIII que comença en una petita resclosa a

Depressió Central de Catalunya, al costat de la serra Prelitoral, i

l’oest de la ciutat, al costat del riu. Durant 3 quilòmetres segueix

és una ciutat que es forma aproximadament fa mil anys i en un

paral·lel al riu i acabava en un molí -el molí de l’Abadia- que era

lloc concret, per la proximitat del riu Anoia i per ser un encreua-

el final. El seu origen és absolutament agrícola: servia per regar

ment de dos camins importants, que són els que han marcat la

els horts i camps situats entre el canal i el riu.

comarca: el camí que anava de Barcelona cap a les Terres de Lleida i la resta de la península (pujant pel riu Llobregat i pel riu

Aquesta ciutat rural es va mantenir pràcticament igual fins a

Anoia, i travessant el coll de la Panadella); i un altre camí agrícola

finals del segle XVII, si bé a partir del segle XIV ja hi ha alguna

que, venint dels Pirineus, passava per Manresa, Òdena i anava

documentació d’algun obrador d’adob de pell que es situa al

cap a Tarragona.

costat del Rec, però és circumstancial.

260

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

La industria de l’adob de les pells està documentada a Igualada

Això feia que, a principis del segle XX, hi hagués empreses de-

des del segle XIV, però era una indústria molt artesanal que es-

dicades a les mines i als pous, i que havien tingut fins a 100 tre-

tava situada dins de les muralles de la ciutat. Era principalment

balladors. Era una indústria annexa, que era molt important per-

d’una població agrícola que en les èpoques de l’any en que no

què es necessitava un manteniment important de tota aquesta

tenia massa feina completava els seus ingressos a través de

xarxa de mines i pous.

l’adob de les pells. Això es manté fins a principis del segle XVIII. La població de 700 habitants al segle XVI havia passat a 1.700

A partir del segle XVIII la ciutat creix cap al sud. Els plànols que hi

habitants a finals del s. XVII.

ha ja són del s. XIX, però es veu com s’ocupen aquests terrenys, primer seguint els camins existents sense cap pla especial, i a

A principis del segle XVIII les coses canvien completament: la

partir del 1847 segons uns primers plànols de traçat de carrers,

ciutat s’expandeix. Aquell adob artesanal de la pell continua,

sobre els quals es van assentant totes aquestes indústries.

però el seu mercat natural -Catalunya- a partir del s. XVIII es comença a obrir a la resta de la península, i Catalunya ja pot

A partir del XIX també trobem una industrial tèxtil, sobretot de

comerciar amb Amèrica, de manera que aquesta indústria s’ex-

la llana, i després sorgeixen tot d’indústries auxiliars: del tint, de

pandeix, i la ciutat té un creixement industrial: passa dels 1.700

tractament del filat... Comptem que a finals del segle XIX hi ha

habitants a 7.000 habitants i es converteix en la 14ª ciutat de

unes 80 adoberies en funcionament i 170 empreses dedicades

Catalunya.

al tèxtil, els tints i totes les indústries annexes a les indústries principals (tèxtil i adoberia).

Des de la ciutat antiga, tota aquesta indústria comença a desplaçar-se cap a les terrasses fluvials entre la ciutat i el riu. La

En una fotografia del 1882 es veu com era aquest barri: la imat-

nova industria de la pell continua sent molt artesanal, però n’hi

ge està feta des de la muntanya davant del Pi, en la que es veu

ha molta més, i necessita més aigua. Aquesta aigua l’obtenen

com la part industrial es barreja amb la part agrícola de la ciutat,

sobretot a la part baixa de la ciutat, al costat del riu, però no és

i hi ha unes industries importants com La Cotonera, i tot el barri

el Rec el que nodreix principalment a les industries. El riu Anoia

va creixent.

és un riu de règim mediterrani (a l’estiu queda pràcticament sec, i després té èpoques torrencials) i per tant l’aigua que porta és

A partir del 1929 el barri es va consolidant, cada vegada hi ha

irregular, tant en quantitat com en qualitat (i la indústria de la

més indústries, però comença a agafar un cert to marginal: es

pell necessita aigua de qualitat). Per això les industries s’abas-

van ocupant moltes de les hortes amb més fàbriques i el riu

teixen a base de pous i mines -tal com ja passava a la ciutat dins

queda com la part marginal de la ciutat. De fet, al riu no s’hi arri-

muralles- i al nou barri construiran de nou tota aquesta infraes-

ba, perquè tots els accessos principals es donen des de la part

tructura, obtenint així una gran quantitat d’aigua subterrània,

alta de la ciutat, i el riu queda al final, infranquejable a través

de qualitat i filtrada.

d’aquest barri. Tot això dóna peu a unes illes realment grans, en les que van sorgir unes tipologies especials de construcció (que

Aleshores, de què serveix el Rec? El Rec servia per omplir pous

després la Raquel Lacuesta, el Francesc Balañà i l’Albert Casals

directament, però també omplia el freàtic situat en el subsòl de

explicaran en més detall).

graves situades sobre les margues grises típiques d’Igualada, i així s’aconseguia garantir del nivell freàtic a tota aquesta part

En aquells moments el barri era molt dur: fins a principis del se-

baixa de la ciutat.

gle XX -quan arriba la industrialització- el treball físic que s’hi feia era molt dur, i pràcticament ningú de la ciutat s’atrevia a entrar

Les mines eren mines-dipòsit, que anaven captant l’aigua de

aquí baix, pel tipus de feina, per l’olor que feia i per les deixalles

les graves (per tant, normalment estaven plenes d’aigua) però

que es generaven.

a les imatges que se’n conserva apareixen buides per poder-hi baixar i netejar-les.

A partir del moment en que arriba l’electricitat, canvien les tipo-

261

Taula rodona. El barri del Rec d’Igualada. La recuperació d’un teixit industrial i motor de la ciutat

logies i canvia el sistema de producció, que és completament diferent i canvia també el tipus d’arquitectura, com després s’explicarà. L’any 1986 es fa la revisió del Pla General, i aquest reconeix tot el Barri de les Adoberies com un barri industrial i, donat que la mancança principal d’aquest barri és l’accessibilitat, fa el Pla Especial de Vialitat de Les Adoberies: una de les actuacions proposades més importants és l’obertura d’una Ronda del Rec, al llarg de tot el riu, per donar accés a la part sud de la ciutat. Els projectes es van desenvolupant, i a partir dels anys 90 es construeix la Ronda del Rec: una actuació que pràcticament està pagada al 90% pels industrials, ja que hi havia contribucions especials en tot el barri, distribuïdes entre totes les industries. Paral·lelament es desenvolupa la recuperació del riu Anoia: pel riu hi passa el col·lector general en alta que va a la depuradora, però tenia tres sifons que travessaven el riu i que donaven molts problemes, com abocaments, perquè, a més, tota la indústria abocava en aquests col·lectors. Per tant, es fa un endegament i una recuperació del riu juntament amb l’obertura del carrer, un sistema de clavegueram separatiu per a totes les adoberies (tot mantenint el col·lector general existent), i els industrials es construeixen una depuradora prèvia a la depuradora general, en la qual depuren totes les aigües procedents de

dos cops a l’any i que transforma aquest barri: el que durant l’any és un barri industrial, es transforma dos cops a l’any, durant quatre dies. En l’edició de novembre de 2018 hi van passar 125.000 persones en quatre dies. Mentrestant, s’està estudiant com s’ha de transformar aquesta diversitat d’usos que hi ha en aquest moment (sobretot l’ús industrial però també altres activitats). S’ha fet un concurs sobre com actuar al Rec, que es va dividir en tres temes concrets:

la indústria del cuir.

edificació i mixticitat d’usos, espai públic i paisatge, i urbanisme

En resum, es recuperen les aigües, amb el que es guanya una

es poden consultar les diferents propostes que s’han fet. En

façana sud de la ciutat, i es recupera el riu com una part important. Ara forma part de l’anella verda de la ciutat, i també formarà part del projecte de les Vies Verdes i Blaves del riu Llobregat i els seus afluents, que passarà per aquí i que, de fet, a Igualada ja està construït. I també s’hi han fet actuacions d’equipaments

i connectivitat. A la pàgina web www.consultarecigualada.cat aquest moment l’Ajuntament ha creat una oficina exclusiva per treballar-hi, perquè s’ha de modificar el planejament per poder introduir-hi els resultats del concurs. RAQUEL LACUESTA: El Carles Crespo ha explicat la redacció

públics.

del POUM que es va presentar i aprovar inicialment el 2009, i

La indústria de la pell ha superat la crisi i ara és una indústria

del Rec”- perquè van considerar que aquell POUM no tenia en

que està en expansió: en aquest moment hi ha 29 indústries de la pell, que fabriquen pell de qualitat que es ven a tot el món, i és

que va produir la ira dels ciutadans -acollits en l’entitat “Amics compte les característiques ni les possibilitats del barri del Rec. Llavors l’Ajuntament el va deixar sense efecte i va sol·licitar a la

una indústria que està funcionant les 24 hores del dia.

Diputació de Barcelona un anàlisi del barri que recollís un inven-

Durant aquesta recuperació, ha tingut lloc el fenomen del

configuren, per tal de poder valorar-los i justificar l’assignació de

RecStores, aquest festival lúdico-comercial-cultural, que té lloc

262

tari dels elements arquitectònics i ambientals d’interès que el nivells de protecció adequats.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Aleshores es va formar un equip pluridisciplinari constituït per

Els espais que defineixen tipològicament les adoberies són:

arquitectes, historiadors i infògrafs, que va formular els objec-

l’adobador, l’estenedor i el pati. En general l’adobador es situ-

tius i el mètode de treball a seguir. Teníem uns tres mesos per

ava a nivell del Rec en un espai tancat, i al damunt es situava

fer el treball, i per tant vam optar per una via poc transitada

l’estenedor, al terrat o en un porxo obert pels costats o tancat

-inèdita, diria millor-.

amb gelosia. En molts casos s’aprofitava el desnivell del terreny per situar l’adobador a la part del Rec, i en un nivell superior es

Recordar breument que el Rec (documentat ja des del s. XII -se-

situava el pati, a l’entorn del qual s’organitzaven altres depen-

gons les meves fonts- o el s. XIII -segons ha dit el Carles Crespo-)

dències, com els magatzems de matèries primeres o coberts

és un canal d’aigua situat al sud de la ciutat, que al llarg d’uns

per a la calç.

3 quilòmetres portava aigua des del Molí de la Resclosa del riu Anoia fins al Molí de l’Abadia situat aigües avall del riu. El Rec en

L’adobador, que havia de ser molt diàfan, acostumava a estar

origen servia, a més de portar l’aigua al molí, per regar les ter-

cobert per voltes (suportades per pilars, arcs o murs de dife-

res agrícoles, i a partir del segle XIV s’hi començaren a instal·lar

rents tipus) i de les quals encara es conserven interessants

les primeres indústries de la pell, que s’anirien consolidant el s.

exemples. Moltes vegades, els murs eren reforçats exterior-

XVIII. Ja al segle XIX s’instal·laren també tints i fàbriques tèxtils,

ment per contraforts massissos. Aquest sistema constructiu,

donant lloc al barri del Rec.

sòlid i funcional, afavoria una regularitat de la temperatura interior, sense gaire variació estiu-hivern.

En una magnífica fotografia de 1882, presa des de la muntanya del Pi al municipi veí de Santa Margarida de Montbui, es poden

Des de principis del segle XX les adoberies han anat transfor-

observar el conjunt d’edificacions enfront del riu, sobretot al

mant el sistema de treball per adaptar-se a les noves tecnolo-

costat oriental, que formen una autèntica façana de ciutat i con-

gies. Algunes adoberies, com Cal Granotes o Cal Boyer es van

figuren un suggeridor paisatge entre rural i urbà, ja que encara

museïtzar als anys 80-90, i altres s’han abandonat.

conserva bona part de les cases d’hortolans que es van anar situant al llarg del Rec, el qual fa de límit al paisatge, a manera

Històricament, les reformes i les ampliacions s’han fet sense cap

de rúbrica.

criteri estètic, prioritzant l’economia de mitjans i sense preocupar-se pels acabats, i a més abocant al riu els residus de l’acti-

En el primer dels plànols coneguts de la ciutat -el de Pere Serra

vitat. Hi havia la sensació que el barri no era ciutat, sinó un lloc

de 1834- ja s’hi observen edificacions al costat del Rec, amb di-

marginal on no valia la pena invertir res més que el mínim neces-

versos carrers horitzontals que comencen a estructurar el barri,

sari. A més, l’ambient corrosiu provocat pels productes emprats

i amb carrerons transversals orientats de nord a sud que bai-

en el procés industrial ha degradat molts materials constructius,

xaven cap al riu. Les primeres adoberies conegudes del segle

donant lloc a un paisatge urbà atrotinat.

XVIII i XIX eren edificacions situades normalment a tocar del Rec, per tal d’assegurar-se l’aigua necessària per adobar les pells.

FRANCESC BALAÑÀ: L’objectiu del treball (que es va fer en tres

En el Pla Cabot de 1847 ja veiem reflectida l’incipient estructura

mesos) va ser definir un inventari d’elements, com a integrants

urbana del barri. En el deliciós plànol de 1859 s’observa la im-

d’un conjunt urbà al barri del Rec, que ajudessin a significar-lo

portància del barri amb una vista en perspectiva a sota. En un

en base a uns valors històrics, arquitectònics, formals, tipolò-

plànol publicitari de 1880 es mostra el barri bastant consolidat,

gics, constructius, culturals i, especialment, ambientals. Aquest

i un plànol de 1914 permet veure la disposició de les adoberies

treball hauria de servir posteriorment per elaborar els instru-

i la seva relació amb el Rec, el riu Anoia i les hortes. Finalment,

ments de planejament necessaris per formalitzar i gestionar la

en un plànol de 1929 ja queda molt definida l’actual estructura

seva recuperació.

urbana del barri, que s’anirà curullant d’edificacions, la majoria industrials, fins als anys 1960-70, tot prenent un cert caràcter

D’acord amb l’anàlisi morfològica del barri, aquest està estruc-

marginal.

turat per un conjunt de mansanes de diferents formes i dimen-

263

Taula rodona. El barri del Rec d’Igualada. La recuperació d’un teixit industrial i motor de la ciutat

sions, sobre les quals s’ha anat formant el teixit edificatori en

la lectura formal dels elements i justificar els valors ambientals.

base a uns usos i a una determinada estructura de la propietat.

D’altra banda, el ventall cronològic d’aquest inventari abasta un

En aquest cas, el tipus d’activitat predominant de la indústria

període que no arriba als dos segles (de mitjans del s. XVIII a

de la pell ha donat lloc a unes tipologies que han configurat un

mitjans del s. XX) a excepció del Rec, que és medieval.

peculiar i únic conjunt urbà, que constitueix un document viu de la història de la ciutat.

La recuperació de l’ambient propi del Rec (que ja exigia un dels anteriors planejaments aprovats) requereix un referent, que cal

En aquest sentit, es va considerar oportú utilitzar com unitat

cercar-lo en el moment històric en que el barri va tenir el seu

de treball la mansana, que fa de continuadora del teixit urbà i

màxim esplendor i que es podria fixar al voltant de 1900, època a

permet contemplar les relacions entre els elements que l’inte-

la qual pertanyen la majoria dels elements que s’han inventariat

gren: els carrers, les façanes, els volums, els patis i la vegetació.

-sobretot adoberies-. En tot cas, sempre cal trobar el moment

L’àmbit es va dividir en 30 mansanes, i per a la seva anàlisi es

de la història en què les circumstàncies econòmiques, socials i

va realitzar l’aixecament volumètric de l’edificació, a manera de

culturals van donar lloc al monument, element o conjunt que es

maquetes digitals en tres dimensions, en base a la planimetria

vol protegir i fer-lo perdurable per tal de mantenir-ne el record.

existent i la documentació fotogràfica (tant l’elaborada pel tre-

No oblidem que la paraula “monument” ve del llatí “monere”, que

ball de camp com la dels arxius). Tot això va generar una maque-

vol dir “recordar”.

ta virtual del barri, on es situen els elements de l’inventari en el seu context immediat. A més, el pas d’aquest aixecament a

Les fotografies de principis del segle XX ens mostren el paisat-

dues dimensions ha permès construir un desenvolupament de

ge urbà del conjunt, amb les edificacions de diferents alçades

tots els trams de façanes de cada mansana, per tal de facilitar

i disposades en sentit est-oest, que s’adapten a la topografia

264

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

i segueixen uns criteris compositius homogenis, a base de fa-

al, ambiental, documental i una àrea d’expectativa arqueològica.

çanes planes amb obertures de proporcions verticals correcta-

Un plànol condensa tota la informació de treball, que es detalla

ment ordenades i amb un perfecte equilibri entre buits i plens.

en un quadre resum i en les fitxes individualitzades de totes les

Aquesta podria ser l’escenografia que es tractaria de recuperar.

mansanes. El quadre-resum constituïa un document de treball

El present inventari (realitzat l’any 2011) va incloure de manera

que recollia de manera sintètica els elements inventariats, or-

automàtica tots aquells edificis i elements situats dins l’àmbit

denats per ordre alfabètic de carrers, on apareix la informació

del barri que ja formaven part del Pla Especial de Protecció i Ca-

bàsica de cadascun i els nivells de protecció.

tàleg aprovat l’any 2000, i que eren 20 elements, entre els quals ja s’incloïa el traçat del Rec i el Molí de l’Abadia, evidentment.

Per altra banda, es van confeccionar una sèrie de fitxes de man-

La resta d’elements afegits al nou inventari (que en aquest cas

sanes, ordenades de la 1 a la 30, on es recollí tota la informació

van ser 99) es van seleccionar, fonamentalment, en base a uns

dels elements inventariats situats en cadascuna d’elles. Aques-

valors arquitectònics i ambientals.

ta informació portava les dades bàsiques de localització, història, valors arquitectònics i ambientals, i documentació gràfica i

Els valors arquitectònics els vam definir tenint en compte els

fotogràfica. Aquí s’incorporen també les maquetes virtuals de

aspectes següents: primer, els tipològics, que són els que de-

cada un dels elements que es mantenen dins la mansana.

fineixen la relació entre forma i funció per cada ús de l’edifici. Així, dins l’àmbit analitzat, n’hi ha de caràcter industrial (com ara

Com a conclusió, i en contraposició a la proposta del POUM de

adoberies, fàbriques tèxtils, xemeneies, un celler i una farinera),

2009 que va originar aquest encàrrec, el nostre treball plante-

però també de caràcter agrícola, docent, o residencial (tant uni-

java la formulació d’un Pla Especial Urbanístic, amb una sèrie

familiars com plurifamiliars). I també hi ha edificis amb funcions

de consideracions a tenir presents, entre les quals destacaríem:

mixtes, com és el cas de les adoberies vinculades a l’habitatge.

- En primer lloc, aprofitar la situació estratègica del barri, al cos-

En segon lloc hi hauria els aspectes constructius, on tenim sis-

tat del nucli antic i enfront a un paratge mediambiental exclusiu

temes estructurals i elements de caràcter singular que identifi-

-com és el riu Anoia- i ben connectat amb la ciutat a través de

quen els tipus: arcs, voltes, pilars, jàsseres, encavallades, o bé

la Ronda del Rec.

els clots i altres elements vinculats al Rec.

- Mantenir la morfologia urbana del barri, amb les parcel·lacions en sentit nord-sud i amb les edificacions entre mitgeres alinea-

Per últim, tenim els aspectes formals, definits per uns determi-

des a vials d’est a oest, millorant la connexió amb el nucli antic

nats elements que, en general, configuren les façanes a base

i la resta de ciutat.

de paràmetres invariants compositius, constructius i ornamen-

- Plantejar ordenacions que permetin diverses volumetries, amb

tals, vinculats a un determinat moment cultural o artístic, i que

diferents alçades reguladores, que garanteixin una correcta as-

de vegades poden adoptar estils extrets del repertori del pas-

solellada de les edificacions.

sat de caràcter representatiu i simbòlic.

- Introduir operacions de buidat interior de mansanes, incloent-hi la creació de vials i espais de connexió intermedis, per

Els valors ambientals venen definits per la relació entre els

reduir les profunditats edificables i facilitar les condicions de

valors tipològics i formals de cada edifici amb el seu entorn, i

ventilació i il·luminació naturals.

no tant pel seu caràcter singular sinó per la repetició del tipus,

- Potenciar la diversitat d’usos, tot possibilitant la compatibilitat

de manera que el paisatge urbà n’assoleix la fesomia o pàtina

d’activitats industrials i residencials amb d’altres de complemen-

característica. En el cas de les adoberies, aquests valors -de

tàries. Val a dir que la tipologia industrial predominant al barri

vegades molt deteriorats- són els que, precisament per la seva

suposa una gran quantitat de sostre edificat, amb grans espais

seriació, donen sentit al conjunt. I aquests valors arquitectònics

diàfans i sistemes estructurals potents, en bones condicions

i ambientals són els que justificaven la inclusió de l’element a

constructives i funcionals, que permet una gran flexibilitat per

l’inventari, així com la seva categoria i el seu nivell de protecció.

a la seva reutilització.

Es van establir 5 nivells de protecció: integral, conservació parci-

- Establir, respecte als aspectes formals, uns paràmetres com-

265

Taula rodona. El barri del Rec d’Igualada. La recuperació d’un teixit industrial i motor de la ciutat

positius i d’acabats (de material i colors) tant de façanes com

prioritària, pel tipus d’activitat econòmica que genera i pel grau

de cobertes, en base a unes ordenances que permetin recre-

de sostenibilitat que suposa davant la construcció de nova

ar una escenografia de fons que recordi el paisatge urbà de

planta.

1900, i que contempli la recuperació o bé la introducció dels elements característics del barri del Rec. Tot això, però, sense

El Pla General que es va deixar sense efecte va provocar, entre

impedir la possibilitat de construir arquitectures singulars de

altres temes, la reacció dels Amics del Rec i que féssim aquest

qualitat.

inventari. I voldria fer una reflexió més: de la mateixa manera

- Regular els enderrocs en cas de substitució, per documentar

que quan fem intervencions en edificació són molt importants

gràficament i fotogràfica les edificacions dels barri, i gestionar la

els estudis previs, entenc que aquest Pla era un bon document

recuperació i reciclatge d’elements constructius.

però potser li van faltar uns estudis previs. Si diem que a vega-

- I per últim, fomentar la rehabilitació com a sistema d’actuació

des una bona arquitectura no justifica un enderroc, doncs aquí

266

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

intervingués en aquest barri, ja tingués unes guies: les que ha descrit abans el Francesc Balañà respecte a qüestions formals, espacials, etc. i també fins i tot el manteniment d’elements com les voltes i els contraforts. Fet aquest document, parlem del futur i de per què serveix: tenim dos documents que es complementen, i llavors nosaltres, que estem fent un Màster a la Fundació Politècnica, proposem fer-hi un workshop (un taller intensiu) en el qual posem en pràctica el nostre mètode intensivament. Aquest workshop és el que ara explicaré concretament, com a aplicació didàctica i visió de futur del barri, de com podria intervenir-s’hi (ja que encara hi som a temps). Als alumnes -que formen equips de quatre- els hi donem aquests dos documents i altres (estudis històrics, etc.) i fem una visita in-situ al Rec, visitant també Can Granotes (que és el Museu de la Pell d’Igualada). Amb aquests antecedents, els alumnes comencen a treballar aplicant el nostre mètode, que té tres etapes: coneixement, reflexió i actuació. I el més interessant d’aquest workshop és precisament que no donem un programa tancat, com es fa normalment quan es proposa fer un projecte o avantprojecte. Nosaltres el que fem és una narració, una mena de relat, que es va inventar un dels nostres col·laboradors -el Manel Miró- i que fa una visió de futur, és a dir, explica la visita d’un senyor que arriba a Igualada i se’n va cap al Rec -perquè pertany al Gremi de la Pell- i explica com veu el barri a l’any 2020, potser un planejament no justifica la substitució de tot un barri, com és en aquest cas. ALBERT CASALS: A l’equip format per Josep Lluís González, jo mateix, dues arquitectes (Esther García i Natalia Rico) i més persones, ens van encarregar un Catàleg de Solucions Constructives, document complementari a l’Inventari que acaben d’explicar la Raquel Lacuesta i el Francesc Balañà. Aquests dos documents haurien de formar part d’un Pla Especial de Reforma Interior (PERI). Nosaltres, complementant el primer document, el que fem és agafar una mostra de bastants edificis d’aquestes adoberies i els estudiem des del punt de vista constructiu i, fins i tot, amb estudis específics bastant profunds (com ara higrotèrmics, etc.). La finalitat era que, quan s’hagués fet el PERI i algun arquitecte

que s’ha transformat naturalment. Llavors, els alumnes, el més important que han de fer és interpretar aquest text i plantejar el seu programa, no literalment seguint les memòries que fa aquest senyor, sinó a la seva manera. Així aconseguim homogeneïtzar bastant els treballs, perquè, sinó, es dispersarien. I, a partir d’aquí comença el coneixement, l’estudi, la caracterització en un cas concret. En aquest cas és Cal Ton, un dels més antics, molt ric en elements arquitectònics, constructius -voltes, contraforts...-, que té tots els requisits per fer un projecte de restauració molt interessant. I aquest avantprojecte consisteix en que, un cop els alumnes han determinat el programa, aplicar-lo a l’edifici i transformar-lo fins al punt que sigui necessari. Evidentment hi ha polèmiques entre ells, perquè un ho vol fer d’una manera, un altre d’altra, i al final han d’arribar a un consens, i aquest consens porta a projectes diversos.

267

Taula rodona. El barri del Rec d’Igualada. La recuperació d’un teixit industrial i motor de la ciutat

Com que no hi ha un programa únic sinó que cadascú fa el seu,

molí, amb el pas del temps es converteix en una zona que es va

surten de cada curs -i dins del curs, de cada equip- propostes

densificant urbanament i arriba un moment, al voltant dels anys

molt diverses.

60-70, en que l’acumulació i la deixadesa fan que això acabi sent clarament un darrera de la ciutat d’Igualada, una zona molt

Finalment arribem a la conclusió que teníem un barri que es-

degradada, que, a més, és gairebé una claveguera i per tant es

tava abocat a l’obsolescència (no sé si programada) perquè hi

planteja -com en molts altres casos- aquesta voluntat d’amagar

havia un POUM -del que no se n’ha parlat prou- que era terrible

les vergonyes, cobrir-lo, tapar-lo.

i estava arrasant el barri. Però aquest barri es pot conservar, no solament per qüestions sentimentals sinó perquè té un po-

Des d’aquest sentiment de darrera de ciutat, de darrera de vila,

tencial d’ús: un edifici, quan està construït, si no ha caigut, és

a la situació actual en que s’està intentant reconvertir en nou

utilitzable. Alois Riegl deia, amb la “Teoria de la Restauració”,

front urbà, en un element identificatiu característic d’Igualada,

que si tens un edifici has de tractar d’aprofitar-lo, perquè té fo-

m’agradaria que expliquéssiu com s’ha produït aquest canvi en

naments, té parets, té de tot. Els alumnes han d’avaluar aquest

la percepció, no ja dels tècnics, dels especialistes, dels erudits

potencial d’ús i els valors: té valors d’identitat, valors que se’n

en Patrimoni, sinó dels igualadins: que en un determinat mo-

diuen significatius (és a dir, el poble d’Igualada naturalment

ment tots coneixen l’existència d’aquest Rec, d’aquests edificis i

s’identifica moltíssim amb aquest barri, perquè molta gent hi ha

com s’havia acabat configurant dins l’imaginari col·lectiu com un

treballat, potser hi havia parelles que se n’anaven a la vora el

lloc residual, secundari, a amagar, que no ensenyaries a ningú

riu i ho recorden...) i el barri té valors documentals, que són, els

que vingués a visitar Igualada, i de cop i volta ara tenim el Rec,

que la Raquel Lacuesta i el Francesc Balañà van posar de relleu.

les pop-up stores que tots els igualadins ensenyen quan hi ha

Tots aquests valors existeixen: només cal treure’ls, fer-los emer-

visites, i la gent ve a veure aquest barri. Això és, en tot cas, una

gir. I nosaltres ho fem a través dels treballs que fan els nostres

situació anecdòtica, però si que hi ha una percepció diferent

alumnes, i demostren que, precisament un barri que està a punt

dintre del conjunt d’igualadins.

de desaparèixer, arriba un moment que es pot transformar, sense perdre el caràcter, la identitat i els valors documentals que

RAQUEL LACUESTA: La meva percepció és que tot ve d’un mo-

estem descrivint; el barri es pot transformar, fent-lo útil i con-

viment de la gent. És un fenomen sociològic: és un lloc que ha

vertint-lo.

donat feina a molta gent i que ha revertit en la tranquil·litat i en el viure una mica bé de moltes persones. En el moment en què

JORDI MORROS: Les anteriors exposicions ens han mostrat di-

han deixat de fer aquella feina, els passa com a mi quan em vaig

ferents àmbits d’escala amb els quals s’ha treballat en l’àmbit

jubilar: que tenen enyorança, i veuen que no poden fer res en

del Rec, des d’un àmbit més global entenent tota la seva evolu-

contra. Però, aleshores passen dues coses importants: hi ha un

ció històrica, amb un detall específic sobre els tipus edificatoris

govern municipal que aposta per restaurar i oferir un centre cul-

però també sobre els valors patrimonials que hi ha, fins entrar

tural a tota la ciutat, justament ubicat al barri del Rec: Can Boyer

a analitzar, amb un estudi complementari, les característiques

i Can Granotes. Can Boyer no el vaig seguir, però sí Can Grano-

constructives d’aquests edificis.

tes, perquè formava part de l’equip de la Diputació (del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local) que ho va fer. En primer lloc es

La intenció ara és mirar de parlar d’un cas concret amb una pro-

va fer un estudi històric com no s’havia fet mai respecte a una

blemàtica complexa, i arrel d’això plantejaré algunes qüestions

adoberia. És una adoberia de les més antigues i, a més, de les

que m’agradaria que els ponents miressin de desenvolupar.

més maques, perquè té voltes. Quan s’entrà per primer cop allà, d’allò no se’n donava un duro. Però de seguida vam veure les

En aquest sentit, hi ha un aspecte que s’ha mostrat molt clara-

possibilitats que hi havia, tot i que per saber quines eren aque-

ment, que és aquest canvi de percepció en relació a un element

lles possibilitats s’havien de donar aquells passos metodològics

estructurador d’un àmbit de territori: aquesta canalització d’ai-

de conèixer l’edifici i saber que s’hi podria fer. Va ser també la pri-

gua que comença servint per regar horts i camps i acabar en un

mera adoberia en el món -suposo- en la que es van practicar ex-

268

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

cavacions arqueològiques. Tot l’equip que hi havia en el Servei

depuradora general. Tot això fa que els empresaris també canvi-

ho coneixia perfectament i a partir d’aquí també es va començar

ïn la mentalitat del tipus de pell a produir. I en aquell moment la

a parlar amb la gent del lloc, de manera que es va recuperar tot

indústria de la pell torna a ser una indústria en alça: d’aquestes

un vocabulari que ja s’estava perdent: per nosaltres era desco-

fàbriques que estaven abandonades l’any 2011, moltes tornen a

negut, però els últims que havien anat treballant en aquestes

estar funcionant un altre cop, perquè ara s’està fabricant una

adoberies podien donar-li nom i cognom a cada cosa. Crec que

pell de qualitat que es ven a tot el món.

a partir d’aquí i d’aquestes dues grans obres -Cal Granotes la va pagar al 100% la Diputació-, el sentiment va canviar.

Tot això ha donat una visió completament diferent i una mena d’orgull del barri, que a més ha anat acompanyat, en tota aques-

CARLES CRESPO: Als anys 80, quan comencen els primers

ta recorregut, pels “Amics del Rec”. S’ha descobert per part de la

ajuntaments democràtics, s’estableixen equipaments nous

ciutat. S’ha entrat també a través del carrer del Rec, i de l’ope-

i s’aposta per posar-ne uns aquí, i es descobreix una part del

ració del riu, que és un dels passejos de la ciutat en que la gent

barri, però la resta del barri en aquell moment segueix igual. I

també ha entrat. I això ha donat una percepció que entre tots

la situació descrita per la Raquel Lacuesta realment era un cas

s’hagi tombat aquell Pla General, per una banda, i per una altra,

molt puntual: el barri, el riu, continuaven sent uns desconeguts,

que hi hagi un orgull de ciutat, que a més ha estat acompanyat

perquè encara eren els darreres de les fàbriques. Entre aquests

pel RecStores, que fa que per a tothom ara sigui un barri -di-

contraforts per on passa el Rec, aleshores hi havia les restes

guéssim- emblemàtic.

de les pells retallades, tot això anava a parar al darrera del Rec i eren unes muntanyes de pells que anaven quedant allà, amb

Això ha anat acompanyat de moltes coses, però molt poc acom-

els problemes ambientals ja descrits.

panyat pels tècnics: com ha dit abans la Raquel Lacuesta, ha sigut una cosa més popular, d’estimació de la ciutat, que no pas

Aleshores passen dues coses: per una banda, hi ha una crisi

dels tècnics (els arquitectes -com a col·lectiu- no hem participat

industrial, i amb això el Rec es comença a tapar. Dels tres qui-

massa en aquest canvi de percepció).

lòmetres que fa el Rec, actualment hi ha 350-400 metres descoberts, que són els que es van mantenir. Quan es va obrir el carrer

JORDI MORROS: De manera complementària, us demanaria que

del Rec, es va decidir deixar aquest tram descobert, i la resta

parleu de l’aigua i sobre quines singularitats, quines oportuni-

de trams ja coberts es discutiria en el futur com es recuperarien.

tats provoca el fet que hi hagi un curs d’aigua que, de fet, defineix un traçat que organitza els edificis al seu voltant, però

En aquell moment hi ha una crisi de la industria de la pell (a Igua-

que a la vegada també genera una sèrie d’espais públics, se-

lada es fabricava pell de sola de sabata i pell basta). I es dóna un

mipúblics... que són identitaris del barri, però també de la ciutat

canvi generacional, que provoca moltes coses: una, que entren

d’Igualada.

els fills dels industrials (el president del Gremi de Blanquers ara és un noi que té 40 anys, però els seus avis, els seus pares, tots

ALBERT CASALS: La presència del Rec és una de les condicions

eren blanquers); i dues, que canvien el tipus de pell elaborada;

que al final acaba prevalent en els treballs que fan els alumnes:

canvien d’una pell que ja s’estava perdent, perquè ja es fabri-

hem dit que són molt lliures i fins i tot n’hi havia alguns que po-

cava així al Marroc, al Pakistan... (molts se’n van anar a treballar

drien cobrir aquell Rec en el projecte, si volguessin -perquè ningú

allà pels diferents requeriments mediambientals) i aleshores

els ho impedeix-, però no se li ocorre mai a ningú, això. Això vol dir

aposten per quedar-se a la ciutat i fer tots els canvis necessa-

que aquest factor del Rec ja no és un valor instrumental o d’ús,

ris. Tinguem present que construir una nova depuradora és una

sinó que té un valor -sobretot- simbòlic, icònic -podríem dir-ne-.

inversió importantíssima, que a més mantenen les empreses; és una depuradora que s’ha d’instal·lar allà perquè necessita

I llavors, com a element identificatiu, té un valor simbòlic, i

l’aigua de la ciutat per poder fer dissolucions de la gran contami-

aquest valor es manté facis el que facis, és a dir, l’ús de l’interior

nació que tenen, i després d’aquesta depuradora l’aigua va a la

dels locals de les antigues adoberies és molt difícil tornar-lo a

269

Taula rodona. El barri del Rec d’Igualada. La recuperació d’un teixit industrial i motor de la ciutat

l’adoberia, a la fabricació històrica, perquè era artesanal, per les

voltes són paral·leles a la façana i no empenyen, tot i que la fa-

pudors, per totes aquestes coses que sabem, i per l’ús de l’ai-

çana també està tombada i té un contrafort. La segona hipòtesi

gua que generaria una contaminació descomunal. O sigui, que

que tenim és que el Rec inicialment estaria obert directament

l’ús normalment és “altres coses”; l’ús normalment terciari i fins i

a terra -sense recobriment- i les façanes es construïen molt ar-

tot quaternari en algun cas, es proposa sempre.

ran seu, de manera que amb el pas del temps i l’aigua hi hauria menys resistència del terreny i la façana començaria a bolcar:

Al final queda el Rec, queden els contraforts, queden aquests

si es miren les façanes, es veu que la planta baixa és la que

elements tan identificatius d’Igualada. Hi ha un barri que té una

està tombada i després les que segueixen cap amunt pugen a

història complexíssima -fins hi tot s’havia fabricat aiguardent en

plom. És curiós: la primera façana construïda es tomba, i quan

algunes adoberies-.

construeixen al damunt ho fan en vertical. Sembla lògic pensar que ho poden fer perquè han posat un contrafort per a que la

FRANCESC BALAÑÀ: Aquests dies hem estat veient canals,

façana no segueixi bolcant. Naturalment la façana no podien

recs... impressionants. Aquest potser és un rec de molta menys

posar-la altre cop vertical, perquè no tenien mitjans tècnics per

envergadura: són 3 quilòmetres i fa 80 cm d’amplada, i jo crec

fer-ho, i només feien un contrafort per a que no seguís bolcant.

que ara no té cap ús. El que sí que és clar és que ha donat lloc

Aquesta hipòtesi s’ha comentat amb alguns igualadins que dis-

a tot això, a un barri, a tot el que hem vist.

posen de documentació històrica i sembla que sigui la hipòtesi més plausible.

Abans s’han comentat una mica els estudis previs del planejament. Perquè, dels edificis del barri -de la majoria- podríem dir

RAQUEL LACUESTA: Afegiria també aquesta oportunitat de fer

allò de “les aparences enganyen”, ja que són uns edificis que

del Rec -de tot el seu traçat- un espai urbà, amb algun tram de

exteriorment es veuen molt atrotinats però a la que es comen-

primera categoria, i que lligués molt amb tot l’espai inundable

ça a accedir a l’interior i es comencen a estudiar, es va veient

del riu Anoia. I creant-hi jardins, i fent que el riu Anoia no estigui

una riquesa d’elements constructius i funcionals, i després es

d’esquena a la ciutat, sinó que el riu i el Rec siguin aquella fa-

descobreix que hi ha una quantitat de sostre edificat amb un

çana de ciutat que sempre s’ha imaginat: restaurada, ocupada,

gran potencial i amb unes condicions fantàstiques, que no cal

guanyant més qualitat urbanística i amb una important presèn-

tocar-ho, i a més, amb espais diàfans i estructures potents. Tot

cia del verd. I, si convé, sanejant les zones insalubres -com han

això té un gran valor afegit.

fet al tram final del riu Besòs-.

CARLES CRESPO: En els tres concursos que s’han fet (sobre

Ara, per exemple, els trossos del Rec que estan coberts són un

usos, espai públic i connectivitat), el Rec com a element esta-

derelicte urbà, simplement s’han tapat. I resulta que, quan es

va present en tots, i dóna peu a molta reflexió: com a element

comença a fer un passeig, entre una adoberia i un mur, encara

del barri sempre apareix en totes les propostes, evidentment,

que hi hagi el Rec cobert, es troba un silenci, una penombra...

però, per exemple, hi ha propostes en les que, com que hi ha

per tant aquells fragments també són recuperables. Aquesta,

problemes mediambientals i de salubritat amb l’aigua, el Rec es

l’oportunitat de fer del Rec un espai urbà juntament amb l’Anoia,

converteix en una mena de rec fals en que l’aigua es recupera

és la meva consideració.

-es recicla-. En canvi, actualment el Rec a vegades queda sec, perquè el riu no té aigua. Però sempre s’ha pensat el Rec com l’element distintiu d’aquest barri, tractat de diferents maneres. ALBERT CASALS: Respecte a la presència dels contraforts, l’únic que tenim (ja que no hi ha documentació històrica) són hipòtesis: la primera era que les voltes empenyien i les façanes es tombaven, i per tant s’havia de fer un contrafort. Però moltes

270

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

L’aprofitament industrial de l’aigua a la Vall Fosca: les centrals hidroelèctriques Antoni Vilanova i Omedas

Susanna Moya i Segura, arquitecta

Arquitecte. President de l’AADIPA. Col·legi d’Arquitectes

Sòcia fundadora del despatx Vilanova+Moya,

de Catalunya (COAC)

arquitectes

Soci fundador del despatx Vilanova+Moya, arquitectes

Resum La Central de Capdella, situada al Pirineu català, va ser la primera central hidroelèctrica de Catalunya de gran potència. La seva gestació va ser a finals del segle XIX quan Emili Riu, periodista i polític de Sort, va trobar una via d’aprofitament de l’abundant reserva d’aigua de la Vall Fosca, que supera els 50 milions de m3. El 1914 la companyia Energía Eléctrica de Cataluña posava en funcionament la central. Aprofitava les aigües del sistema hídric de l’Estany Gento. Altrament es van habilitar noves infraestructures com: funiculars, carreteres, ferrocarril, colònia obrera que van forjar una transformació en el paisatge i els costums del territori. Paraules clau: Patrimoni, paisatge, aigua i energia Resumen La Central de Capdella, situada en el Pirineo catalán, fue la primera central hidroeléctrica de Catalunya de gran potencia. Su gestación fue a finales del siglo XIX cuando Emili Ríu, periodista y político de Sort, encontró una vía de aprovechamiento de la abundante reserva de agua de la Vall Fosca, que supera los 50 millones de m3. En 1914 la compañía Energía Eléctrica de Cataluña ponía en funcionamiento la central. Aprovechaba las aguas del sistema hídrico del Estany Gento. Además se habilitaron nuevas infraestructuras como: funiculares, carreteras, ferrocarril, colonia obrera que forjaron una transformación en el paisaje y las costumbres del territorio. Palabras clave: Patrimonio, paisaje, agua y energía Abstract The Capdella Power station, located in the Catalan Pyrenees, was the first high-powered hydroelectric plant in Catalonia. The idea started was at the end of the nineteenth century when Emili Riu, a journalist and politician from Sort, found a way to take advantage of the abundant water reserve of the Vall Fosca, which exceeds 50 million m3. In 1914 the company Electric Power of Catalonia opened the power station. It took advantage of the waters from the Lake Gento water system. In addition, new infrastructures were established such as: funiculars, roads, railway and worker’s colony that forged a transformation in the landscape and customs of the area. Keywords: Heritage, landscape, water, energy

ELS ANTECEDENTS

zones del continent, es busquen alternatives per evitar aques-

El progressiu avanç de la industrialització a Europa al llarg del

futur. L’estructura bàsica de qualsevol sistema energètic s’ex-

segle XIX deixa entreveure noves necessitats energètiques per abordar el canvi d’era. El carbó, element tradicional i bàsic fins llavors per al desenvolupament de la indústria, és un recurs natural que condiciona enormement el desequilibri en la competitivitat entre els països productors i importadors. Des de diferents

ta dependència exterior i no ofegar el seu desenvolupament pressa en funció d’aquest balanç, és a dir, en el percentatge de les importacions d’energia primària sobre el consum total intern. Els elevats preus de la matèria primera destapen la necessitat de la producció hidràulica: és a dir, l’ús de l’aigua com a força mo-

271

L’aprofitament industrial de l’aigua a la Vall Fosca: les centrals hidroelèctriques

Campament de Capdella, amb la Central en construcció, 1912. [Arxiu Nacional de Catalunya, ANC]

triu, bé de forma directa connectada a la indústria, o mitjançant

romanticisme a principis del segle XIX i explorades, més tard,

la generació d’electricitat en plantes per al consum general. El

pels excursionistes en el seu afany d’obtenir noves sensacions,

terme “houille blanche” (carbó blanc) desenvolupat en reunions

entre la solitud i la bellesa que tanca la natura, adquireixen una

col·loquials per Aristide Berges a la ciutat de Grenoble i, més

nova dimensió: són observats com a font de recursos per al

tard, a la Fira de Lió (1887) expressa la voluntat d’explotar la ri-

desenvolupament de les activitats productives. Neix, doncs, la

quesa hidràulica de les principals cadenes muntanyoses fran-

capacitat de generar energia a partir de la riquesa hídrica de les

ceses a tota la seva dimensió.

capçaleres de les valls alpines i pirenaiques. L’aigua, patrimoni inseparable i ancestral d’aquestes serralades passa a conver-

Ha arribat el moment en què els diferents enclavaments situats

tir-se, a principis del segle XX, en una font inesgotable per a

a les mítiques serralades europees com els Alps i els Pirineus,

la producció d’energia a través del desenvolupament de grans

descobertes paisatgísticament pels corrents artístiques del

complexos hidroelèctrics.

272

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Mentre a la zona alpina, l’experiència i el coneixement dels

temps rècord de dos anys, gràcies al factor humà. Més de 4.000

mecanismes per a l’aprofitament i reconducció dels recursos

persones treballen en la realització d’aquesta colossal obra,

permet disposar noves centrals per a una producció a gran

construint la carretera d’accés a la vall, ferrocarrils de via estreta

escala; a Catalunya, amb mètodes senzills i tradicionals, es

i funiculars per al transport dels materials als llacs situats a més

genera energia a través de la derivació de canals, al costat

de 2.000 metres d’altura, canalitzacions d’intercomunicació de

dels cursos fluvials, que al seu torn alimenten les respectives

llacs, un campament per allotjar els directors, enginyers, capa-

turbines -hereves dels molins- de cadascuna de les indústries

tassos i treballadors. La central es posa en funcionament al mes

instal·lades en els seus marges. D’aquí el fort impacte que va

de gener de 1914. En els primers anys la producció energètica de

suposar la implantació dels complexos tèxtils, autèntiques

la Central Hidroelèctrica de Capdella representa el 80% del total

colònies industrials, al costat dels rius Ter, Llobregat i Carde-

de la producció elèctrica a tot Catalunya.

ner, principalment. Posteriorment es construeixen altres dues centrals hidroelèctriLa tecnologia avançada pels enginyers centreeuropeus -suïs-

ques a la vall, aprofitant el descens natural del riu al costat de

sos principalment- i la necessitat urgent de proveir a les in-

la conducció de canals paral·lels per augmentar els cabals, es

dústries, afavoreixen la implantació de les primitives centrals

tracta de les CH de Molins i CH de la Plana.

alpines. En tots els casos, l’important és la capacitat de produir energia elèctrica, a gran escala, en els entorns d’aigua. En

Les estructures que, des de 1912 fins a 1941, alberguen els

aquells moments aquestes operacions es plantegen sense cap

processos de transformació de l’aigua en energia, són un fi-

criteri que incideixi en altres aspectes com el respecte pel pai-

del reflex d’una arquitectura industrial posada al servei de la

satge on s’insereixen. La posició de les hidroelèctriques dins el

tecnologia. Cal assenyalar que la construcció de salts d’aigua

territori ve determinada únicament per la proximitat a les zones

artificials salvant grans desnivells, en llocs que encara avui sem-

lacustres i embassaments artificials.

blen inaccessibles, les perforacions en un substrat granític per al pas de canalitzacions fins als centres de producció i l’execució

EL PROJECTE HIDROELÈCTRIC EN LA ZONA LACUSTRE DE CAPDELLA A la fi del segle XIX el pèrit Emili Riu1 impulsa una proposta d’uti-

de les pròpies centrals de transformació, estableixen un diàleg entre l’entorn natural (paisatge) i el conjunt seriat d’arquitectures que, des d’un primitiu llenguatge formal molt simple, tenen la virtut d’integrar-se gairebé mimèticament en el medi físic on s’ubiquen.

lització de la gran reserva natural d’aigua que constitueixen els llacs de la capçalera del riu Flamisell per construir la Central Hi-

D’altra banda, cal destacar que la implantació d’unes determi-

droelèctrica de Capdella, la primera de Catalunya amb capacitat

nades tipologies i la seva evolució no només es circumscriu a

per a generar energia i transportar-la cap a Barcelona i les ciu-

les construccions de la indústria, sinó que s’imprimeix a tot el

tats industrials de la seva perifèria.

conjunt d’instal·lacions, incloses les residencials, conformant un nou concepte de Colònia -merament industrial en els orígens-

Després de la primera expedició (1910) a càrrec d’enginyers fran-

per esdevenir un centre recreatiu i social en el període de l’au-

cesos, amb experiència atresorada en el desenvolupament de

tarquia econòmica.

les centrals alpines, es posa en marxa una magna infraestructura per desenvolupar el projecte. Els treballs es desenvolupen en el

Els anys 1970 suposen l’inici de la definitiva modernització de les instal·lacions; aspecte que porta amb si, en el pla tècnic, la substitució radical del material considerat obsolet (antics quadres de control per nous equips informàtics). Des del punt

1. Emili Riu (1871-1928) empresari i polític. Considerat un dels impulsors de les obres d’electrificació de Catalunya.

de vista urbanístic, el desmantellament i abandonament de les estructures directament vinculades a les centrals, tant resi-

273

L’aprofitament industrial de l’aigua a la Vall Fosca: les centrals hidroelèctriques

Central Hidroelèctrica de Capdella (dreta) i el Taller (esquerra), amb la canonada forçada en primer terme. AV+SM, 2016

dencials com industrials, són producte de la dràstica reducció

teris establerts per la companyia. L’ús dels materials autòctons,

del personal i la pèrdua d’influència del model social inicialment

com la pedra i la pissarra, no es contraposa, però, a la construc-

establert.

ció planificada, íntegrament en fusta, de certs habitatges de la

ELS TREBALLS HIDROELÈCTRICS TRANSFORMEN EL PAISATGE: LA COLÒNIA DE CAPDELLA (1912-1960)

La transformació d’aquesta antiga vall pirinenca és tan gran

colònia.

que serveix d’experiència a un dels més brillants pedagogs de l’escola moderna catalana: Artur Martorell2. En el seu recull de la Colònia de Capdella (1917), relata la integració social que repre-

La formació d’una colònia industrial, fruit dels treballs de construcció de les grans infraestructures, determina la seva consolidació envoltant el centre d’activitat: la Central. Les tipologies dels edificis del campament responen a uns cri-

274

2. Artur Martorell (1894-1967) pedagog. Col·laborador a l’Ajuntament de Barcelona per a desenvolupar “un projecte pedagògic basat en el concepte de educació respectuós amb les condicions socials de cadascú, les necessitats dels nens i les noves línies pedagògiques modernes”.

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

zona lacustre s’inicien el mateix 1911 dirigides per la firma suïssa Locher et Cie. (Zürich, 1830), coneguda pels treballs de perforació al túnel ferroviari de Simplon, als Alps. La necessitat d’abastir d’energia elèctrica a les ciutats industrials catalanes per l’activitat productiva es veu incrementada per la Gran Guerra. La neutralitat afavoreix les exportacions als països contendents, promovent la construcció d’una nova central a la vall. D’aquesta manera, en virtut de l’orografia i d’acord amb els plans d’execució previstos, es canalitza l’aigua que ha estat turbinada a la central de Capdella per ubicar, vuit quilòmeCentral Hidroelèctrica de Molinos. AV+SM, 2016

tres més avall, la Central Hidroelèctrica de Molinos (1916-19). El 1932 s’inicia l’obertura d’un canal que condueix les aigües del

senta per als nens de les escoles barcelonines conviure durant l’estiu amb els seus homònims del campament mentre aprenen com es genera l’electricitat.

Flamisell, al costat de les que desaigüen de les turbines de Molinos, cap a la població de la Plana de Mont-rós. La Central Hidroelèctrica de la Plana (1932-41) representa el triomf de l’arquitectura sobre la indústria, de la forma sobre

EL SISTEMA DE CENTRALS ENCADENADES El salt de Capdella (1913-14), de més de 800 metres d’altura i de

la funció, de la modernitat enfront del clàssic. La seva posició, propera a la població, interactua, des de l’arquitectura, amb el paisatge al seu entorn.

40.000 HP de potència representa, en aquest període, la primera gran realització hidroelèctrica catalana. L’arquitectura apareix com un recurs al servei dels requeriments de la indústria. Els mètodes constructius amb sòlides estructures portants de maçoneria són acords a l’ordre marcat pels cànons explícits del projecte tipus: aixecar una nau rectangular capaç d’albergar cinc grups de turbines fabricades per la firma líder mundial Escher Wyss & Cie. de Zürich i alternadors realitzats per la Société Alsacienne de Constructions Mecàniques (SACM), Belfort. La materialització del model arquitectònic i la tecnologia aplicada a la Central i les seves infraestructures complementàries respon als estudis de viabilitat realitzats, respectivament, a París -seu central de l’empresa Energía Eléctrica de Cataluña

EL PLA DIRECTOR I EL PROGRAMA D’INTERVENCIONS3 El món de sensacions que tanca el relat anterior al costat de la necessitat d’oferir una viabilitat cultural al patrimoni de la vall justifica la necessitat d’abordar el plantejament global del projecte sota la fórmula del Pla Director. Un document iniciat el 1998 amb la voluntat d’establir una diagnosi general del territori de la vall; dels seus recursos naturals, culturals -a través de les infraestructures de l’electricitat, prioritàriament- i socials, remarcant el paper de la indústria en la transformació del territori i en el canvi d’activitats i usos de la població.

(EEC) -fundada el 1911 sota els auspicis de la Compagnie Générale d’Électricité i la Société Suisse d’Industrie Électrique- i amb un departament de projectes ubicat a Zürich. La seva experiència conjunta determina la viabilitat de les grans infraestructures a desenvolupar en el territori: les obres a la

3. Antoni Vilanova i Susanna Moya (Vilanova+Moya, arquitectes) (200012). Col·laboradors: Eva Perisé, geògrafa; Joan Tatjer, enginyer industrial; Gemma Serch i Oriol Gili (GO arquitectes) i Núria Anguera i Jordi Flos (AF arquitectes)

275

L’aprofitament industrial de l’aigua a la Vall Fosca: les centrals hidroelèctriques

Central Hidroelèctrica de la Plana de Mont-rós. AV+SM, 2016

Museu Hidroelèctric de Capdella (mNACTEC). Edifici (fons) i Central visitable (dreta). AV+SM, 2016

En la fase d’investigació es porta a terme la recerca i cataloga-

El desenvolupament conclou l’any 2011. Resta pendent la incor-

ció de material gràfic i documental així com l’anàlisi del territori i

poració de les dues centrals del cicle històric al projecte (Molinos

dels canvis produïts arran de la implantació de les infraestructu-

i la Plana) així com la Central Hidroelèctrica Reversible d’Estany

res per a la producció d’energia.

Gento - Sallente (1986), una excel·lent obra de l’enginyeria contemporània.

La primera fase consisteix en la definició i plasmació de cinc itineraris, repartits a dreta i esquerra del riu Flamisell. La senyalització

El caràcter innovador de la proposta s’emmarca en destacar la

dels mateixos es realitza per tal de conduir els visitants a deter-

particularitat d’aquest patrimoni, assumit però oblidat, com a

minats punts d’interès, seguint el binomi aigua i energia. També

motor del llarg procés de desenvolupament energètic fins als

s’elaboren els continguts de les guies, plànols i publicacions per a

nostres dies. Natura, tècnica i progrés es fonen en un paratge

la divulgació del patrimoni natural, cultural i industrial.

singular sense perdre de vista els valors culturals existents, que al seu torn tracten de generar noves oportunitats, per a un des-

Com a complement de l’estructuració divulgativa, s’engega la

envolupament sostenible de la Vall Fosca.

segona fase consistent en la rehabilitació de l’antic magatzem de la Central de Capdella, construït el 1917, com a Museu Hidroelèctric de Capdella (mNACTEC). Els seus espais constitueixen el vincle d’unió entre la museologia i el patrimoni industrial, social i natural i són nexe d’unió entre la ciència i la tecnologia, la història, la natura i la producció d’energia aprofitant els valors de l’autenticitat original en el propi medi físic. Així, la tercera fase permet l’excepcionalitat de poder contemplar “en viu” i amb total seguretat la generació de l’energia hidroelèctrica, tal com s’ha desenvolupat en els últims cent anys, mitjançant la visita interior de la Central de Capdella amb els seus elements referents.

276

Bibliografia Sánchez Vilanova, Ll. L’aventura hidroelèctrica de la Vall de Capdella. FECSA. Barcelona, 1992 Capel, H. Les Tres Xemeneies. FECSA. Volum II. Barcelona, 1994 Boneta, M. La Vall Fosca: Els llacs de la llum. Garsineu Edicions. Tremp, 2003 Vilanova, A., Moya, S. La Vall Fosca. Projecte d’itineraris d’arqueologia industrial i d’espais d’interès natural i paisatgístic. Estudis Pla Director. Barcelona, 2000 Vázquez, V.M. Somiedo, energía y vida. Hidroeléctrica del Cantábrico, S.A. Oviedo, 1994 Latorre, X. Història de l’aigua a Catalunya. L’Abecedari. Premià de Mar, 1995 Pavia, R. Paesaggi elettrici. Territori, Architectture, Culture. ENEL. Roma, 1998 Foëx, E., Broennimann, T. La Vallée Électrique. Infolio éditions, Gollion - Fribourg, 2005 L’Archéologie Industrielle en France. Patrimoine de l’électricité Número 52,

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

juin 2008. Paris. CILAC. Comité d’information et de liaison pour l’étude et la mise en valeur du Patrimoine Industriel Pont, F., Llordés, T. Els nous usos del patrimoni industrial català. mNACTEC. Terrassa, 2014 INDE Informació i Debat. Dels llocs memorables als paisatges culturals. González, J.C., págs. 66-73. Febrer 2004. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) Feliu Torras, A., Alayo, J.C., Bayó, C., Boquer, F., Latorre, X., Mata, R., Mata Perelló, J.M., Miralda, A., Montaner, J.M., Moya, S., Pascual, P., Tarragó, S., Vilanova, A., Cent Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya. Lunwerg Editors. Barcelona, 2002 Nadal, J., Maluquer de Motes, J., Catalunya la Fàbrica d’Espanya. Un segle d’industrialització catalana. Catálogo de la Exposición. Ajuntament de Barcelona, 1985 Boneta, M., Tarraubella, X. L’electricitat al Pallars Jussà, 1911-1940. Imatges d’un temps i d’un espai. Garsineu Edicions. Tremp, 2013. Vilanova, A., Las centrales hidroeléctricas en la Vall Fosca (1913-1940): pragmatismo arquitectónico, evolución e integración en el paisaje. Arquitectura e Industrias Modernas, 1900-1965. págs. 179-186. Actas del Segundo Seminario DOCOMOMO Ibérico. Sevilla, 1999.

277

La Mola, un camí d’aigua a La Pobleta de Bellveí Susanna Castells i Jordana Arquitecta i Urbanista

Resum La Mola de La Pobleta de Bellveí, ubicada al Pallars Jussà en una zona on la història de la micro-hidràulica ha estat sempre molt important i on encara avui en dia estan vigents diferents concessions d’aigua sovint vinculades al funcionament de petits molins fariners als que posteriorment es connectà una dinamo o alternador, és ara mateix començament i final del sistema de centrals hidroelèctriques de la Vall Fosca instal·lades al llarg del riu Flamicell. El projecte de la Mola té per objectiu mantenir, restaurar i recuperar tot allò que encara queda d’història en aquest lloc i alhora posar en valor de nou el petit entorn/paisatge que es relaciona amb aquesta instal·lació de manera sostenible. El projecte inclou la posta a punt i automatització d’una minicentral amb turbina Francis de 1932 (origen primitiu que es remunta a finals del segle XIX), la consolidació de l’edifici annex que conté un molí fariner amb el que comparteix la càmera d’aigua, i el condicionament i millora del canal natural de subministrament d’aigua (camí d’aigua) que es deriva del riu Flamicell vuit cents metres aigües amunt, amb el corresponent sistema de comportes per regular el cabal entrant, i que retorna l’aigua al mateix riu tres cents metres aigües avall. Paraules clau: Mola, Mini Central, Hidroelèctrica, Turbina, Molí, Farina Resumen La Mola de La Pobleta de Bellveí, ubicada en el Pallars Jussà en una zona en la que la historia de la micro hidráulica ha sido siempre muy importante y en la que todavía hoy están vigentes diferentes concesiones de agua, en la mayoría de los casos vinculadas al funcionamiento de pequeños molinos de harina a los que posteriormente se conectó una dinamo o alternador, es ahora mismo principio y final del sistema de centrales hidroeléctricas de la Vall Fosca instaladas a lo largo del río Flamicell. El proyecto de la Mola tiene por objetivo mantener, restaurar y recuperar todo aquello que todavía queda de historia en este lugar y a la vez poner en valor de nuevo el pequeño entorno/paisaje que se relaciona con dicha instalación de manera sostenible. El proyecto incluye la puesta a punto y automatización de una mini central con turbina Francis de 1932 (cuyo origen primitivo se remonta a finales del siglo XIX), la consolidación del edificio del molino de harina anexo con el que comparte la cámara de agua y el acondicionamiento y mejora del canal natural de suministro de agua (camino de agua) que se deriva del río Flamicell ochocientos metros aguas arriba, con el correspondiente sistema de compuertas para regular el caudal, y que retorna el agua al mismo río tres cientos metros aguas abajo. Palabras clave: Mola, Mini Central, Hidroeléctrica, Turbina, Molino, Harina Abstract La Mola of La Pobleta de Bellveí, located in the Pallars Jussà in an area where the history of micro hydropower has always been very important and where even today many legal water concessions are still valid (the majority of which related in principle to small flour mills’ operation to which a dynamo or alternator was connected later) is at present the beginning and the end of the Vall Fosca system of hydroelectricity power plants located along the Flamicell River. The finality of this project has been to keep, restore and improve all the elements that still remain as historical traces of the place and recover the value of the small environment/landscape related to this installation meanwhile trying to obtain a cost effective sustainable project. The project restoration includes the automatization of a mini hydropower station with a 1932 Francis turbine (which primitive origin dates from the end of the nineteenth century), a flour mill annex consolidation, sharing with it the water chamber, and the efficiency improvement of the natural water channel (water way) derived from the Flamicell River eight hundred meters upstream, with its water regulation system, and that returns the water to the same river three hundred meters downstream. Keywords: Mola, Hydropower Station, Hidroelectricity, Turbine, Mill, Flour

278

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

LA MOLA, UN CAMÍ D’AIGUA A LA POBLETA DE BELLVEÍ La Mola de La Pobleta de Bellveí forma part del sistema de centrals hidroelèctriques de la Vall Fosca i és ara mateix principi i final d’aquest sistema de centrals instal·lades al llarg del riu Flamicell. És principi perquè és la primera, de les que queden, que va aprofitar l’aigua d’aquest riu per produir electricitat ja a finals del segle XIX. La Mola és també el final d’aquest sistema de centrals perquè està situada a la part més baixa del Flamicell i és actualment la darrera que aprofita el cabal d’aquest riu per a la producció elèctrica. És el darrer exemple de la zona on s’ubica amb una tecnologia de finals del segle XIX, que va tenir en el seu moment un important impacte territorial. De fet, tots els principis de la micro-hidràulica són un important instrument pedagògic que facilita la comprensió del funcionament de totes les grans centrals hidroelèctriques que hi han aigües amunt del Flamicell, perfectament sistematitzades i equipades amb la tecnologia més moderna; i també és un dels darrers exemples d’instal·lacions de micro-hidràulica encara en funcionament l’any 2000 en una zona en la que la història de la micro-hidràulica ha estat molt important i on segueixen vigents diferents concessions d’aigua (concessions moltes vegades vinculades al funcionament de petits molins fariners, serradores o petites fàbriques tèxtils a les que posteriorment es connectà una dinamo o alternador) i on tenim també moltes centrals noves que es van instal·lar a la zona durant tot el segle XX aprofitant el cabals a gran escala i utilitzant les tecnologies més avançades. En definitiva, la vall és un sistema d’aprofitaments hidràulics històrics i nous que estructuren un territori i que ens ajuden a entendre’l tant des d’un punt de vista històric com social i econòmic. Jo mateixa l’any vuitanta-set vaig fer un petit inventari amb fitxes tècniques d’algunes d’aquestes instal·lacions al Pallars Jussà i Sobirà com a possibles exemples a recuperar i que em va servir per il·lustrar el que va acabar essent el meu projecte final de carrera que vaig titular “La Mola, un recorregut pel paisatge”, i que ara ens ha servit com a base d’estudi previ per a la recuperació de la nostra Mola de La Pobleta de Bellveí.

Centrals hidroelèctriques al riu Flamicell

279

La Mola, un camí d’aigua a La Pobleta de Bellveí

Degut sobretot a l’aprovació de la Llei de Conservació de l’Ener-

els camins que es generen i les petites obres per derivar aigua

gia als anys vuitanta, es comença a posar de nou en valor la

es converteixen, tot en conjunt, en patrimoni, i els edificis ge-

idea de recuperar alguns salts i/o concessions històriques,

neren en moltes ocasions tipologies repetides que es poden

però en general les intervencions que s’acaben implementant

estudiar com referències singulars en cada lloc.

sempre impliquen un canvi massa gran en el lloc on s’instal· len i no es pensen mai com a recuperació del patrimoni sinó

L’any 2001 i en part degut a l’entusiasme d’en Josep Maria Far-

com a possible inversió rentable de producció de kW i sense

gas per aquest lloc i també a les visites de l’Antoni Vilanova

cap valor afegit, quan, en canvi, està clar que la recuperació

i la Susanna Moya a la Vall Fosca i a la nostra minicentral per

de la micro-hidràulica i la coexistència amb les grans centrals

aquella època, i també gràcies al llibre que en aquells moments

hidroelèctriques del lloc pot ser un important punt de partida

va escriure en Jordi Font i Agustí, “Contracorrent”, que novel·la

per activar projectes de regeneració paisatgística i potenciar el

en part la vida del meu tiet, en Pere Castells, “l’home que fa

desenvolupament local amb la posta en valor del patrimoni in-

funcionar una petita central hidroelèctrica en aquesta contra-

dustrial existent i tot el que queda per recuperar, amb diferents

da”, anem consolidant la idea, la fantasia/il·lusió, de que potser

aproximacions, estudiant nous usos i sempre tenint en compte

sí que hem d’intervenir i recuperar la Mola i el seu entorn, en

que estem davant d’intervencions que inclouen els conceptes

definitiva un lloc que és patrimoni.

de patrimoni i paisatge íntimament relacionats. Les xarxes d’itineraris, els punts d’interès especial que es succeeixen al llarg dels recorreguts… són tots ells arguments que

LA MOLA I EL CAMÍ D’AIGUA

faciliten noves lectures del territori i el reestructuren i revaloren,

La Mola, que es situa a la part sud de la Vall Fosca, a La Pobleta

en tant que aporten coneixement històric, tecnològic, educatiu i

de Bellveí, inclou un molí fariner, una minicentral recentment res-

paisatgístic que es relacionen de diferents maneres.

taurada i en funcionament, i el camí d’aigua de 800 metres de canal natural obert amb molt poca pendent des de la derivació

La recuperació d’aquestes instal·lacions sempre inclou no so-

del riu aigües amunt, on es deriven els 900 l/s de concessió bà-

lament un edifici o més d’un, sinó que sempre estan relaciona-

sicament per gravetat, sense represa; amb una zona intermèdia

des amb el paisatge del voltant i inclouen intervencions més o

que li diem les comportes on hi ha el sistema de regulació del

menys importants en llocs diferents. L’accés a aquests punts,

cabal que entra al canal amb tres comportes i el corresponent

280

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

sobreeixidor, un canal amb una secció més o menys constant

De moment ara el molí s’ha consolidat i tancat degudament per

d’un metre i mig d’ample i mig metre de fondària, que retorna

evitar-ne el deteriorament i mantenir en la mesura del possible

l’aigua al mateix riu uns tres cents metres aigües avall. Un en-

tots aquells elements que queden a l’interior i que són d’espe-

torn d’intervenció d’un kilòmetre i poc més amb prats de pastura

cial interès, i a l’exterior s’han adequat i/o restaurat alguns ele-

i horts, petits senders i zones amb vegetació de ribera a tot el

ments per optimitzar-ne l’ús o un millor funcionament, però amb

llarg fins que l’aigua arriba a la bassa de la Mola, al toll.

criteris pràctics i de cost mínim: - l’antiga màquina de netejar la reixa de fulles i troncs (mecanis-

La Mola inclou una mini central hidroelèctrica amb turbina Fran-

me senzill i ben enginyós, fet de material reciclat bàsicament, un

cis i un molí fariner amb qui comparteix la càmera d’aigua. L’ori-

motor d’una màquina de fer pa, corretges de la mateixa turbina,

gen de la instal·lació és de finals del XIX, amb una turbina que

etc.), s’ha desplaçat del lloc original, s’ha apuntalat i protegit de-

movia, a través d’un eix horitzontal principal, dos molins antics

gudament per mantenir-ne la memòria i s’ha col·locat un nou

i sobre aquest mateix eix motor és on es troba encara ara la

sistema de neteja reixa automatitzat.

politja motriu que accionà el primer generador d’electricitat que

- la comporta de regulació del nivell d’aigua del toll s’ha reforçat

subministrava electricitat a La Pobleta i el seu entorn des de

amb planxa metàl·lica i també s’ha automatitzat.

just el començament del segle XX. Funcionava amb engranat-

- l’escala d’accés a la part superior del molí (on hi han les planxes

ges horitzontals de fusta, que encara es poden veure avui, con-

de cribratge i altres elements) s’ha construït com una petita es-

tra verticals de ferro.

cultura molt lleugera amb ferro oxidat.

Va ser el 1932 quan es va instal·lar la turbina Francis amb eix

Així doncs, per posar de nou en funcionament la minicentral

horitzontal amb carcassa i rodet d’acer i un generador síncron

després de 15 anys d’estar parada, es va restaurar la turbina

trifàsic.

Francis original, que es va desmuntar completament per fer-ne un repàs exhaustiu i ajust general de totes les peces i es va

Al voltant dels anys 40 va ser quan es van afegir tots els mec-

tornar a acoblar. El pas següent va ser l’automatització de tot el

nismes de transmissió amb diferents politges i corretges planes

sistema, per poder optimitzar el procés de producció, que fins

per moure la maquinària auxiliar dels antics molins per al trans-

el 2001 havia sigut manual. Es va instal·lar un pistó per contro-

port, classificació i neteja del gra, planxes de filtrat i artefactes

lar l’obertura i tancament de les pales de la turbina per regular

de cribratge, amb un eix horitzontal paral·lel a l’existent meca-

el cabal entrant i es van muntar tots els sistemes de control

nisme primitiu de les dues rodes de molí.

de posta en marxa i aturada amb un quadre informatitzat, un ordinador.

El molí fariner va estar funcionant fins els anys 70 i la minicentral va produir electricitat fins el 2001; durant els darrers vint anys es

Ara tenim doncs una Francis, enginy de finals del XIX que

va destinar només a consum domèstic.

es va instal·lar concretament aquí cap als anys trenta, que

281

La Mola, un camí d’aigua a La Pobleta de Bellveí

ara s’ha restaurat i automatitzat amb l’última tecnologia, que

El camí d’aigua és, doncs, un microsistema d’activitats que es

ens permet tenir control remot de tot el sistema amb el mòbil

produeixen de manera diferent cada dia al llarg de l’any i, en

i l’ordinador des de qualsevol lloc del món a qualsevol hora

definitiva, és la posta en valor del territori i del patrimoni com

del dia.

a conjunt, de totes aquestes petites singularitats, per a benefici particular, perquè és la nostra minicentral, però també per

La minicentral està connectada a la xarxa de distribució de la

a benefici de tots. Un camí d’aigua en un entorn electrificat a

zona que gestiona Hidroflamicell, una empresa de distribució

gran escala on són visibles instal·lacions de molt alta tensió que

filial d’Endesa, l’origen de la qual està en la pròpia minicentral

transporten energia des de la Vall Fosca a Barcelona encara ara,

perquè és el nom de l’empresa que en Pere Castells va fundar

cosa que segurament posa més en valor aquesta minicentral en

per distribuir i comercialitzar el que la minicentral produïa des

aquest microlloc i amb aquest camí d’aigua que encara avui po-

dels seus orígens fins els anys vuitanta. La minicentral ha retor-

dem gaudir, perquè el tenim a la vista, obert i el podeu venir a

nat al seu origen.

passejar quan vulgueu.

El camí d’aigua comença a les comportes, un lloc que hem consolidat parcialment amb l’objectiu de mantenir l’encant del lloc i posant en valor els elements que ha tingut des de sempre: - la comporta de derivació de l’aigua al canal de subministrament s’ha mantingut de fusta, de fet la mateixa, només s’han reforçat els laterals per garantir-ne l’estabilitat. - la comporta de neteja central s’ha substituït per una comporta metàl·lica per garantir l’estanqueïtat. - la tercera comporta, d’obertura automàtica, per gravetat, en funció del cabal d’aigua que arriba i que es regula amb un sistema de contrapès a base de pedres del mateix riu s’ha reforçat per optimitzar-ne el rendiment i facilitar el mecanisme d’obertura i tancament manual. El canal s’ha millorat en conjunt per reduir les pèrdues d’aigua, tot i que es mantenen sempre unes petites sèquies de recollida en ambdós costats, i s’ha condicionat el marge dret degudament per poder gaudir-ne com a passeig, alhora que com a camí d’accés al riu i a la zona de comportes pel control del dia a dia que cal fer. També durant el recorregut hi han diferents punts de derivació de l’aigua per poder regar els prats i horts del voltant o per subministrar aigua pel consum animal, cavalls i vaques que mengen l’herba dels prats del voltant, i s’han construït alguns ponts per poder creuar el canal en alguns punts estratègics. D’altra banda, també trobem trams ara mateix ja molt consolidats com a bosc de ribera entre el canal i el riu que cal mantenir perquè són molt importants per la biodiversitat que generen.

282

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

Les colònies industrials de la vall del Llobregat, aigua i energia Rosa Serra Rotés Historiadora Coordinadora de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic Local Diputació de Barcelona

Resum Des de mitjan s. XIX les aigües del Llobregat i dels seus afluents es van convertir en font d’energia per a tot tipus d’instal·lacions fabrils, i la vall, des del seu naixement fins al delta, va esdevenir un dels espais més poblats del país, especialment perquè una bona part de les fàbriques de riu van desenvolupar una colònia al seu entorn, i perquè el procés d’industrialització va fer créixer pobles i ciutats i va impulsar les vies de comunicació, carreteres i tren. Les colònies tèxtils són les més importants en nombre i també les més conegudes, però no les úniques: es van fundar colònies que allotjaven població dedicada a altres activitats industrials com la mineria, metal·lúrgia, ciment, química i producció agropecuària, perquè, al llarg del procés d’industrialització, la disponibilitat i l’especialització de la mà d’obra foren un requeriment per a fer rendible la inversió industrial. En totes, l’aigua fou un element clau, que explica, en la major part dels casos, la seva localització i la seva posterior evolució tecnològica. Paraules clau: Llobregat, colònies, aigua, carbó, energia hidroelèctrica, recursos humans, lleis de colònies. Resumen Desde mediados del s. XIX las aguas del Llobregat y de sus afluentes se convirtieron en fuente de energía para todo tipo de instalaciones fabriles, y el valle, desde su nacimiento hasta el delta, fue uno de los espacios más poblados del país, especialmente porque una buena parte de las fábricas de río desarrollaron una colonia a su alrededor, y porque el proceso de industrialización hizo crecer pueblos y ciudades e impulsó las vías de comunicación, carreteras y tren. Las colonias textiles son las más importantes en número y también las más conocidas, pero no las únicas: se fundaron colonias que alojaban población dedicada a otras actividades industriales como la minería, metalurgia, cemento, química y producción agropecuaria, porque, al largo del proceso de industrialización, la disponibilidad y la especialización de la mano de obra fueron un requerimiento para hacer rentable la inversión industrial. En todas, el agua fue un elemento clave, que explica, en la mayor parte de los casos, su localización y su posterior evolución tecnológica. Palabras clave: Llobregat, colonias, agua, carbón, energía hidroeléctrica, recursos humanos, leyes de colonias Abstract From the mid-19th century the waters of the Llobregat river and its tributaries became a source of energy for all kinds of manufacturing facilities. The valley, from its source to the delta estuary, was one of the most populated areas of the country, especially because a good part of the factories along the river developed a colony around them, and because the industrialization process led to the growth of towns and cities and boosted the communication routes, roads and trains. Textile colonies are the most important in number and also the most well-known, but they are not the only ones: colonies were founded that housed populations dedicated to other industrial activities such as mining, metallurgy, cement, chemical and agricultural production, because, throughout the industrialization process, the availability and specialization of labour were a requirement to make industrial investment profitable. In all cases, water was a key element, which explains, in most cases, its location and its subsequent technological evolution. Keywords: Llobregat, colonies, water, coal, hydro-electric power, human resources, colony laws.

283

Les colònies industrials de la vall del Llobregat, aigua i energia

L’INDIGENT LLOBREGAT “Cap riu del món, potser, no ha estat objecte d’un aprofitament

especialment perquè una bona part de les fàbriques de riu van desenvolupar una colònia al seu entorn.

tan exhaustiu com el de l’indigent Llobregat”.

Aquest riu de règim mediterrani -rebec, arrauxat, massa vega-

Aquestes paraules del geògraf francès Pierre Deffontaines

el nostre país i el divideix per la meitat, és l’únic riu de Catalunya

(1894 -1978) sintetitzen les característiques del riu i del seu històric aprofitament. Des de mitjan XIX les aigües del Llobregat es van convertir en font d’energia per a tot tipus d’instal·lacions fabrils, i la vall d’aquest riu, des del seu naixement fins al delta, es va convertir en un dels espais més poblats del país,

Resclosa del Cardener. Foto: Elisabetta Pinni

284

des eixut i repetidament torrencial- que travessa de nord a sud que porta directament de la muntanya al mar, de l’espai buit a la gran conurbació de Barcelona; s’ha domesticat, canalitzat i desviat del seu curs natural per rescloses i canals de fàbriques i per canals que al llarg del temps s’han construït amb la fi d’aprofitar encara més les seves aigües. Avui, quan el model de fàbrica de

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

riu i de colònia tèxtil ja no té futur, el riu continua essent una font

cituds, i així es generà una autèntica lluita per l’aigua, una «febre

d’energia preuada per a un país pobre en recursos energètics.

de l’aigua» que succeí la «febre d’or», terme utilitzat per a deno-

Totes les concessions hidràuliques estan vigents, les turbines

minar el període d’eufòria del començament dels anys vuitanta

renovades i modernitzades, en marxa, i la producció d’energia

del segle XIX. L’any 1879, la Junta de la Séquia de Manresa ini-

regulada però també garantida perquè els embassaments de

cia un llarg període de queixes a la Secció de Foment, perquè

la Baells, al Llobregat, i els de Sant Ponç i La Llossa del Cavall al

els fabricants tèxtils de l’Alt Llobregat emmagatzemaven aigua

Cardener, ho fan possible.

mitjançant «embalses, deteniendo la corriente en épocas de escasez de aguas y utilizándolas después según las necesidades

AIGUA I CARBÓ

de cada fábrica, lo cual origina las intermitencias en las llegadas del agua hasta la acequia de Manresa.»

Les colònies tèxtils es van instal·lar al peu del Llobregat, del Ter

La Junta de la Séquia es preocupava amb raó: les concessions

i dels seus afluents per aprofitar l’aigua com a font d’energia

eren prou importants (aprofitaments de 3.000 a 5.000 l/seg). A

gratuïta, tal com s’havia fet a l’època preindustrial. Els avenços

l’Administració li plovien sol·licituds per a reformes en rescloses

tècnics els van permetre substituir les velles rodes de calaixos

i canals de les fàbriques que ja funcionaven des de feia anys i

per modernes turbines, els arbres de transmissió de fusta per

també per part de les noves instal·lacions; es tractava d’acon-

gruixuts i valents arbres drets, estructures de ferro calibrat que

seguir més aigua, o almenys de garantir-ne l’ús quan ja eren

s’enfilaven pel cor de la fàbrica i que, mitjançant un complex sis-

evidents les mancances del Llobregat. Fins a quin punt es po-

tema de politges, corretges i embarrats, transmetien la força

dia confiar en el Llobregat? L’any 1898 l’enginyer Josep Pascu-

a les màquines. I a partir del començament del segle xx, força

al Deop (1844-1919), gendre de Narcís Monturiol, va publicar un

mecànica per electricitat.

interesant informe publicat a la Revista Tecnológico-industrial el 1898 que, amb el títol «El Llobregat manufacturero», destacava

En plena construcció de l’Estat liberal, el procediment per a tra-

que:

mitar les concessions d’aigües destinades a usos industrials estava regulat per la Llei d’Aigües del 1866, revisada el 1879, que

«Cuando el invierno es lluvioso puede contarse con cinco meses

a més de permetre utilitzar l’aigua com a font d’energia gratuïta,

de agua, seis todo lo más, recurriendo para los seis restantes

eximia l’empresari de pagar impostos de contribució industrial

á la máquina de vapor, de cuyo motor están dotadas todas las

per un període de deu anys. Beneficiava tots els empresaris,

fábricas de la cuenca. Si las lluvias faltan -como sucede corrien-

fos quina fos la seva activitat, ja que es considerava que els

temente- la máquina de vapor es la que hace el gasto, figurando

aprofitaments hidràulics estalviaven importacions de carbó an-

como verdadero motor de la fábrica, sirviendo el río de simple

glès. Entre el 1874 i el 1881, se succeeixen els litigis pel control

auxiliar de las calderas por una fuerza reducidísima pues hay

de l’aigua del tram de Cal Rosal fins a l’Ametlla, i molt especi-

que andar á valsadas para sacar algún partido del…. Sin ningu-

alment entre Gironella i Puig-reig; les disputes es repeteixen,

na duda ha de considerarse el vapor como el principal motor de

riu avall, a finals de segle entre els Vidal i els amos de la Casa

las fábricas asentadas en la cuenca, y por esta razón no hay

Gran de Cal Riera. Durant el període 1879-1905, la Junta de la

fábrica, como hemos dicho -á excepción de cuatro- que no ten-

Séquia de Manresa es queixa repetidament que els fabricants

ga formalmente instalada la máquina de vapor y en funciones la

de l’Alt Llobregat emmagatzemen aigua a l’estiu i tallen el curs

mayor parte del año».

de la séquia que des del segle XIX porta aigua del Llobregat a la capital del Bages. S’exigia molt al riu, massa, i semblava que el

Quines eren, doncs, les altres oportunitats que calia sumar a la

Llobregat era inesgotable.

de l’aigua i als pocs incentius fiscals? En un país de micarelles com el nostre, pobre en recursos energètics, en matèries pri-

Tot i els problemes i la lentitud en la concessió d’usos per part

meres, en mercats consumidors, els fabricants, que eren gent

de l’Administració, els industrials no paraven de presentar sol·li-

disposada a fer negoci, estudiaven totes les oportunitats. I, no

285

Les colònies industrials de la vall del Llobregat, aigua i energia

L’Ametlla de Merola

en tinguem cap dubte, si optaven pel model de colònia era per-

més energia i van instal·lar màquines de vapor, van solucionar

què l’operació era rendible, gairebé sempre a curt termini. Estem

el tema del transport del carbó de les mines de Fígols amb la

convençuts que la suma d’aquestes micarelles i el fet, gens ano-

construcció del tram ferroviari des de l’estació d’Olvan-Colònia

dí, que la majoria dels fabricants fundadors fossin d’aquell tros

Rosal fins a l’Alt Berguedà, on arriba el 1904.

de riu i coneguessin bé el territori -és a dir, la gent i la seva idiosincràsia, el riu i el seu règim fluvial, les distàncies, els terrenys, el veïnatge... que no és poc- els feia decidir pel model. També el carbó de la conca minera de Berga, que s’intentava explotar

LES LLEIS DE COLÒNIES

des de mitjans s. XIX però que fins que el ferrocarril no arribà

L’any 1855 el govern central promulgava la primera d’un seguit

a peu de mina el 1903-1904 no va poder abastir la demanda

de lleis que, amb l’objectiu de fomentar el desenvolupament de

creixent dels fabricants de les colònies del Llobregat i també

les zones rurals, es va conèixer amb el nom de Lleis de Colònies,

altres industrials, com ho demostren els comptes d’explotació

decisiva la del 1868. L’objectiu final no era altre que transformar

de l’empresa Carbones de Berga SA.

i modernitzar el camp espanyol, que és gairebé el mateix que dir el país, perquè a mitjan s. XIX Espanya era, en la seva totalitat,

La cronologia del desenvolupament de les colònies ens explica

un país rural. Però una cosa és la llei i l’altra la seva aplicació, que

que, primer, fins el 1875, n’hi havia prou amb l’aigua; després

requereix el desplegament dels reglaments i ordres ministerials

les fàbriques que feien tot el procés productiu -filats, teixits i

corresponents, tot això en el marc d’un estat en construcció, im-

acabats- i que van incorporar més maquinària, van necessitar

mers en contínues lluites polítiques, crisis econòmiques al camp

286

Camins d’aigua Restauració i ús del patrimoni hidràulic. Transport, indústria i energia

i al naixent sector industrial, convulsions socials i guerres civils.

tendència canvia per què es generalitzen els conflictes entre

Diferents normatives van concretar molt més els privilegis de

les colònies i els municipis i pels perjudicis que provocaven a

la llei que es va interpretar de manera desigual per part dels

la hisenda municipal la no percepció d’impostos. La llei de 1892

Governadors Civils, i en el cas de Catalunya només se’n bene-

disposa la suspensió de la tramitació de noves concessions, així

ficiaren 35, un reduït grup d’empresaris agrícoles, tèxtils, metal·

com la revisió de les que havien estat atorgades.

lúrgics i miners, percentatge molt baix si tenim en compte que eren més d’un centenar les que es van construir a Catalunya.

Les colònies creixen i es desenvolupen, i fins i tot es funden al

Les colònies catalanes que van beneficiar-se de l’estatut de co-

peu dels rius quan ja tothom té clar i ha quedat demostrat que

lònia van ser: la colònia Sedó d’Esparraguera (1879), la colònia

l’aigua dels nostres rius és insuficient per garantir els ritmes de

Vilaseca de Torelló (1880), l’Ametlla de Merola (Puig-reig 1880), cal

producció que la indústria requereix, i quan la llei de colònies

Pons i cal Prat de Puig-reig (1882), Viladomiu Nou i Viladomiu Vell

s’aplica a comptagotes.

de Gironella (1882), La Mambla d’Orís (1882), Salou i Còdol-dret (Masies de Roda, 1882), can Serra, el Burés i el Borràs a Castellbell i el Vilar (1883), Matabosch a Camprodon (1883), la colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló (1883) i la colònia Rosal a

HIDROELECTRICITAT

Berga (1885). L’any 1883 també varen obtenir l’estatut la colònia

A les turbines de les fàbriques s’hi van acoblar, des de finals

minera d’Ogassa (Surroca, Ripollès), propietat de la Compañia

del segle XIX, generadors d’electricitat, i l’energia elèctrica ob-

Ferroviaria Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadessas, i

tinguda es va poder utilitzar per a ús intern de la fàbrica i de les

12 colònies més: 6 a la província de Lleida (4 agrícoles, 1 tèxtil, 1

colònies i fins i tot es va distribuir en un àmbit reduït. Les possi-

paperera), i 6 a la de Tarragona (1 salinera, 4 agroalimentàries i

bilitats que oferia el Llobregat van permetre que alguns indus-

1 paperera).

trials tèxtils instal·lats en colònies, com per exemple els Gomis de Manresa, desenvolupessin el 1909 una xarxa de transport

Les colònies industrials es construeixen allà on l’empresari troba

d’electricitat; l’èxit d’aquesta empresa i de la comercialització

matèries primeres rendibles d’explotar, cosa que succeeix a les

del fluid elèctric va permetre que posteriorment el complex

zones rurals de l’interior del país. Allà on hi ha minerals (carbó,

productiu iniciat a la Colònia Gomis, als peus de Montserrat, es

galena, potassa, etc.) s’hi aixequen empreses mineres i metal·

transformés en una important empresa hidroelèctrica, Fuerzas

lúrgiques; on hi ha pedra s’hi ubiquen les de ciment i les quí-

Hidroeléctricas del Segre.

miques; empreses agrícoles transformen grans extensions de terra de secà en regadiu; els empresaris tèxtils aprofiten l’aigua

La primera fàbrica de riu del Llobregat que va instal·lar enllume-

com a font d’energia gratuïta per a les seves fàbriques. Instal·

nat elèctric fou la de Marià Regordosa y Cia, al Pont de Vilomara

lats en zones rurals, obligats a construir habitatges i serveis per

l’any 1877; dos anys després ho feien els Viladomiu, a Viladomiu

tal d’assegurar una mà d’obra estable, és lògic que els empresa-

Vell, i els Berenguer a la seva fàbrica d’Artés. La majoria de fàbri-

ris intentin aprofitar els avantatges d’una llei de colonització

ques feien servir quinqués o làmpades d’arc voltaic. Les làmpa-

que no solament s’estalviaven de pagar els impostos que gra-

des d’incandescència es generalitzaren ràpidament a finals del s.

vaven les indústries, les terres, els horts i les botigues, per un

XIX. El 1903 gairebé totes les fàbriques de riu de la conca del Llo-

període de 15 a 25, sinó que els donava altres privilegis: permís

bregat produïen electricitat per a l’enllumenat, amb produccions

d’armes gratuït, permís per explotar pedreres i construir forns

anuals notables com els 46.493 kWh de l’Ametlla de Merola, els

de calç, de teules i d’obra, i la possibilitat de redimir els obrers de

29.180 kWh de Cal Pons o els 23.184 de la filatura de Cal Casas,

la colònia del servei militar. L’article 19 de la llei es comprometia

totes tres a Puig-reig. El 1903, dels 417 autoproductors d’energia

a sufragar els serveis bàsics d’educació –mestre i escola, met-

elèctrica comptabilitzats a Catalunya, 317 eren industries tèxtils,

ges i servei religiós–, als propietaris que construïen més de 100

i a la conca del Llobregat eren 60 les fàbriques que tenien enllu-

cases, si bé mai no van ésser contemplats en cap partida pres-

menat elèctric. En el cas de moltes colònies també s’il·luminaven

supostària per part dels diferents governs. Entre 1885 i 1892 la

els carrers de la colònia i les cases dels propietaris i director.