Llibret AC Falla El Canet Cullera 2018

d’estrangers residents a València. Sembla que els han prestat els vestits dels 60, massa solts, descatalogats fa anys de la moda valenciana. Les dues xiquetes menudes ensenyen les orelles per davall els rodets. Pense que només per la bona intenció no mereixen la meua mirada desqualificadora. Però també pense que la globalització ens porta a la confusió entre disfressa i vestit regional. Continue caminant pensant en aquella vegada que a les festes d’estiu ens posàrem unes bates comprades a les Illes Canàries com a pijama per a disfressar-nos de geishes. Millor un punt i a part en aquest moment de l’article.

Passen els mesos, però la indumentària ens acompanya. És maig i sembla que és temps de danses populars. Ens agrada prendre nota de la roba de ball. Als grups de Facebook, galeria digital de vanitats, es critica el vol de les faldes que amaguen cancan, altres tampoc no volen els tres monyos, fins i tot es qüestiona la grandària de la peça gran. Excessiva diuen. M’encanta llegir opinions dels que compren llibres i fan pròpies opinions alienes. Fins i tot alguns s’atrevixen a demanar públicament un decàleg d’estil per ajudar un protocol que revise la nostra història. Fidelitats pintes naturalis est. Fum de la palla de l’arròs.

La barreja d’usos i costums de la nostra indumentària obri encara més el vestidor quan parlem de dues processons, solemnes s’anomenen, de les festes religioses de València. Segon diumenge de maig en honor a la patrona dels valencians i, curiosament en l’última jornada del mercat de l’escuradeta, la Processó del Corpus Christi.

Situada a un balcó d’un conegut modista valencià, indumentarista perquè estudia el que ens ocupa, espere el pas de la Geperudeta. La pluja de pètals de rosa és la imatge més esperada de la festa. I mentre desfilen els centenars de fidels, prepare la llista de peces d’indumentària d’un catàleg únic que amplia el vocabulari del valencià de carrer.

Uns porten rodina, uns altres muntera, els tercers cossiols, ‘chambergos’ i de tres pics. I només parle de barrets. Des de 1787, quan es va prohibir que el valencià anara amb el cap descobert, els mocadors dels polls s’acompanyaren amb estes peces. Parlen els entesos dels trages de transició. De sabates desplaçades, les espardenyes de careta, que molts recuperen, farts del ‘chapin español’ del XVIII que desapareix al XIX. Parlen de la ‘negrilla’, com també de la capa valenciana. Quan mencionen la ‘basquinya’, em trasllade en el temps. Saps que te’n faràs una, em diu una amiga. No ha arribat el moment, però reconec la meua fascinació per aquesta peça. Potser és per culpa de la literatura traslladada al cine. Aquelles sèries americanes de la meua joventut amb aquelles dones elegants pujant en un landó o fins i tot aquelles vestimentes de pel·lícula de campanya anglesa. I és que la moda ens fa somniar. I potser aquestes processons ens agraden perquè ens imaginem com haguera sigut la vida en altre temps.

Sona Enrique Iglesias. “Súbeme la ràdio”. Trenca la pau d’un matí d’agost després d’una nit de revetla. Ahir pensava que el circ de la indumentària no és més que el reflex del temps i que la moda de diari també ens deixa imatges per a la reflexió.

Anit des de la finestra indiscreta d’una nit d’estiu observava les xiques de 13 a 19 anys. Ballaven una coreografia no assajada uniformades amb ‘bragalones’, una cançó que només és un crit amagat: “Despacito”. Potser l’èxit siga la necessitat d’alçar el peu de l’accelerador.

EL CANET 207