AC FALLA EL CANET CULLERA 2023 VOLUM II RIVALITATS NO FALLERES

Rivalitats No Falleres AC Falla El Canet

Volum II

Cullera, 2023

Edita

AC Falla El Canet

Dipòsit legal

V-331-2012

Coordinació i portada

Juan Gabriel Figueres Hernández

Paula Grau Puig

E xplicacions falles

Juan Gabriel Figueres Hernández

Treball fotogràfic @virruizphotography

Juan Gabriel Figueres

Col·laboracions literàries i gràfiques

José Luis Albiñana Morrio

Josep Lluís Aparici Gayon

Joaquim Bosch Grau

Fani Criado Ripoll

Aaron Delgado Blasco

Francisco Fernández Ruiz

David Ferrer Sánchez

Josep Antoni Fluixà Vivas

Kike Gandía Álvarez

Alexandre Haro Ferrer

Manel Joan i Arinyó

Àlex Morales Fernández

Asiel Pedrós Martín

Miguel Ángel Picornell Canut

Fermín Rodríguez Usero

José Luis Santés Alpuente

Agraïments

ACECU Cullera

Ruth Aguilar Fulgencio

Jose Cabanes Corcera

Mónica Carrió Esteban

Clara Castelló Lli

Victoria Díez Sanjuan

Freepik i Veectezy

Paola Martínez Vela

Paula Grau Puig

Concha Montaner Coll

Lola Riera Zuzuarregui

Cristina Sanchis Cabanes

Fotografies

Ángel Romero

Col·laboradors literaris

Comissió AC Falla El Canet

Joan Castelló Lli

Fernando Navarro Tirada

225 exemplars

Versió digital

«El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023».

«El present llibre ha participat en el XXVI concurs de llibrets organitzat per la Junta Local Fallera de Cullera amb la col·laboració del MI Ajuntament de Cullera».

«Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres».

L’AC Falla El Canet no s’identifica necessàriament amb les opinions dels seus col·laboradors.

Aquest llibret ha reduït l’ús del plàstic i és respectuós amb l’Agenda 2030 tractant de complir els Objectius Globals de Desenvolupament Sostenible.

Aquest llibret inclou pictogrames en les explicacions de les seues falles per a persones amb diversitat funcional

Aquest llibret està escrit integrament amb les normes de l’Acadèmia Valenciana de la llengua.

L’enveja és molt punyetera 6

RIVALITATS SOCIOCULTURALS 10

Les rivalitats venen d’Antic 12

Rivalitat en “El Poble del costat”?

18 Rivalitats entre tradicions 24

Parleu, parleu, que el valencià s’acaba 28 Educació i rivalitat 32

Rivalitat a les societats musicals

38 Fòbies socials 44 La rivalitat ideològica i els seus límits 48

RIVALITATS SOCIOECONÒMIQUES 54

Rivalitats en l’agricultura valenciana 56 Producte Ciutat 62

El comerç que dona vida 68 La rivalitat per a atraure consumidors 74 Rivalitats en els recursos

humans 78

RIVALITATS ESPORTIVES 82

Derbis, clàssics i altres rivalitats al futbol valencià 84 Les rivalitats en el rugbi 90 Somiant una rivalitat que ha de ser encara 96

Rivalitats a la pilota: parlem amb

Genovés II 100 Rivalitat a l’esport

femení valencià: situació actual i

exemples personificats 106

En aquest segon volum els mostrem les rivalitats no falleres, les quals estan sempre d’actualitat, ja que les percebem en el dia a dia de les persones. Des de la nostra comissió, és història aquest volum, pel fet que feia molts anys que no tractàvem temes no fallers, i enguany ho hem considerat oportú. Aquest volum es divideix en tres parts.

En la primera, parlarem de les rivalitats socioculturals que trobem en la nostra vida quotidiana, des del seu origen, passant per altres aspectes com les rivalitats entre els diferents pobles, a les tradicions, la llengua, l’educació, les societats musicals, les fòbies socials i les rivalitats ideològiques.

En segon lloc, ens traslladem al camp dels sectors econòmics per tractar les rivalitats socioeconòmiques en les quals es fa front en els sectors de l’agricultura, el turisme o el comerç, i també la rivalitat que hi ha entre empreses per tal que el consumidor adquirisca els seus productes i, per últim, la rivalitat a l’hora de trobar treball, una rivalitat acarnissada a causa de la preparació que tenen les persones actualment.

Finalment, trobaran textos sobre la rivalitat als diferents esports amb experts en la matèria, així com trobarem un text que recopila com viuen o com han viscut diverses dones esportistes el concepte de la rivalitat en les seues disciplines.

Esperem que els agrade aquest capítol i esperem que servisca perquè si ho llig alguna persona que encara no estiga conscienciada en algun dels aspectes pròpiament tractats, s’aplique, ja que és molt important que estiguem conscienciats en els temes que es tracten a les següents pàgines. Per tant, els deixem que continuen amb la lectura.

L’enveja és molt punyetera

Segons ens conta la Bíblia - un dels llibres més sagratsen els temps d’Adam i Eva ja existien rivalitats.

Caín va matar Abel, va fer un assassinat, un assassinat cruel i això que eren quatre gats.

L’enveja és molt punyetera i un mal de la humanitat, un mal de la nostra era, perquè crea rivalitat.

Però com som tan ninots, que sempre volem guanyar, l’utilitzem malament amb poc de coneixement, en lloc d’intentar raonar.

Parlem de gastronomia...

Qui fa la millor paella?

Els de Cullera o Gandia?

Només eixa pregunteta ja crea rivalitat, perquè si hi ha algú de Sueca..., ja tenim el lio armat.

Il·lustració: José Luis Santés

En les quadrilles d’amics també hi ha rivalitats, perquè si algú es compra un cotxe, sempre eixirà algun bufó, que sense tindre ni un duro se’n comprarà un més bo.

I què em dieu dels esports? Jo he conegut discussions -discussions sense clemència-, d’una dona amb el marit, per ser ell del Real Madrid i ser ella del València.

Això deu ser un martiri, hi ha qui en eixa situació només li queda una opció: la de fer-se l’harakiri.

I en concursos de poesia, ja som tanta gent rimant, que espere que entre poetes no traguem les escopetes i que ens acaben matant.

Sempre és bo tindre rivals o una bona competència, que l’hauríem d’aprofitar per a poder millorar, però evitant la violència.

RIVALITATS

SOCIOCULTURALS

Les rivalitats venen d’Antic

Arqueòleg i Director dels Museus de Cullera

Kike Gandía Álvarez

odríem dir que les rivalitats es troben al codi genètic de l’ésser humà, ja que no hi ha cap moment de la història de la humanitat que no estiga plagada de rivalitats, de competició o de lluita per dominar. La paraula “rivalitat” vol dir, segons la RAE: “enemistat produïda per emulació o competència molt forta”. I si cerquem altres accepcions que ens acoten un poc més el terme, trobem les definicions següents: “1. Disputa o contesa entre dos o més persones sobre alguna cosa. 2. Oposició entre dos o més que aspiren a obtenir una mateixa cosa.” Quant als seus sinònims, obtenim les paraules següents: enemistat, antagonisme, hostilitat, competència, emulació o enfrontament. En resum, la rivalitat suposa implícitament lluita, combat, oposició o bel·ligerància, i d’açò en sabem una estona els éssers humans.

Des que l’home és home, al Paleolític, la rivalitat ha estat una constant en la seua vida. Primer, contra els elements i el medi, tan ric com hostil. Segon, contra els de la pròpia espècie homo

Sobreviure era la principal missió, per no dir l’única, que tenien els primers homínids. La supervivència, com a raó d’existir, significava una lluita constant amb el medi que oferia multiples riscos i nombrosos perills, des de les temperatures molt gelades fins als grans mamífers que poblaven la terra, tots dos capaços de destruir un clan d’homínids sencer en pocs moments. Menjar, beure, calfar-se o procrear esdevenien tasques fonamentals per a la supervivència de la “nova” especie. El medi on vivien aquests primers homínids no els ho posava fàcil i cada dia representava una lluita contra aquest. Podríem afirmar que en aquestes èpoques primeres de la humanitat, l’home rivalitzava amb la natura en el seu sentit més complex i complet.

A mesura que els éssers humans anaren ocupant un lloc en el planeta i anaren evolucionant amb aquest i els seus canvis, la rivalitat es

Foto:

Escena de La Fruta Prohibida, de Manuel Algarra (Almirall Cadarsó-Comte Altea de València, 2011).

JG Figueres

Camí al futur, de José Manuel Gramaje (Quart-Palomar de València, 2011). Foto: Joan Castelló

va tornar contra els de la seua pròpia especie. A l’Àfrica, d’on partiren els primers homínids a la recerca d’un lloc millor on viure, l’increment poblacional va ser conseqüència, entre d’altres, de la millora climàtica. Això obligà aquests homínids africans a engegar la primera gran aventura de la humanitat: colonitzar altres territoris menys poblats i amb més recursos com Àsia i Europa.

El cas d’Europa, i més concretament de la península Ibérica, ho deixa palés. A les primeres onades d’homínids provinents d’Àfrica fa 1,5 mil.lions d’anys aproximadament, amb el consegüent poblament de part d’Euràsia, el seguí milers d’anys després, una nova onada d’homínids africans - els homo sapiens sapiens - que hagueren de rivalitzar amb els succesors d’aquells primers avantpassat africans que evolucionaren cap a una espècie plenament europea com va ser l’ homo neandertal.

D’aquesta manera, cap als 70.000 anys abans del present, els neandertals -que viuen pacificament a un immens territori, després anomenat Europaveuen amenatzada la seua existència per l’arribada d’una espècie nova molt més evolucionada, tant antropomètricament com tecnològicament. Naix així un nou

motiu per a la rivalitat: el control de l’espai i els recursos. Són uns competidors avançats i uns usurpadors. Aquesta nova espècie africana, els homo sapiens sapiens , s’estén com la pólvora pel nou continent i comença a dominar els espais d’habitació (les coves), de caça (les valls) i pesca (els rius), arraconant els seus antics pobladors, els neandertals, a llocs menys atractius i profitosos, el que provoca encarnissats enfrontaments que, en alguns casos, tal com ha demostrat l’arqueologia, han acabat amb pràctiques rituals de canibalisme. El canibalisme entre els neandertals no era pràctica freqüent, i menys entre ells, però en cas de atac o bel·ligerància contra els clans rivals sapiens , que rivalitzaven per la millor caça o per les millors coves per refugirar-se i viure, podia esdevindre un ritual canibal, on menjar-se l’enemic suposava eliminar-lo totalment, físicament i espiritualment.

Aquesta rivalitat entre clans de diferents espècies d’homínids pel control de l’espai i els recursos, en síntesi de la supervivència, va acabar cap als 40.000 anys abans del present amb la progresiva desaparició dels neandertals, probablement “fagocitats” pels sapiens sapiens , amb una tecnologia més acurada, més capacitats i millor adaptació al medi. A poc a poc, la pressió

poblacional dels sapiens anà arraconant els neandertals cap a llocs més inhòspits on la cacera, la recol·lecció i la pesca eren molt més complicades. També aquest aïllament, fruit d’una dispersió en el territori, contribuí a la manca de contactes entre clans neandertals i, per tant, a una baixa natalitat.

Molt probablement, la ja aceptada “hibridació” entre sapiens i neandertals també possibilità l’extinció d’aquests últims. En aquest punt, els estudis genètics tenen molt a dir, ja que sembla que la

genètica africana dels sapiens -molt més forta i resistent- s’imposa a la genètica europea dels neandertals. Podriem parlar, de forma col·loquial, d’una espècie de rivalitat genètica que se salda a favor dels gens provenients d’Àfrica i Àsia. No obstant, nosaltres encara mantenim en el nostre codi genètic gens neandertals de forma residual, prova del que estem dient. Acabem com hem començat aquest article: en la genètica dels éssers humans portem implícitament incorporada la rivalitat i la lluita per la supervivència, encara que tota rivalitat te un final, i no sempre és feliç.

València en la prehistòria, de Dora Piles (Espartero-Mestre Plasencia de València, 2011). Foto: Ángel Romero

PER SABER-NE MÉS:

https://prehistorialdia.blogspot.

com/2014/03/la-expansion-de-homosapiens-hacia.html#.Uy24QSe9KSN

http://paleoantropologiahoy.blogspot.

com/2013/02/llegada-europa-del-homosapiens.html

https://www.nationalgeographic.

com.es/ciencia/homo-sapiens-pudollegar-a-europa-mucho-antes-que-sepensaba_14519

https://prehistorialdia.blogspot.

com/2014/05/la-evidencia-genetica-de-la.

html#.U3IfXPl_uSp

PER LLEGIR:

José María Bermúdez de Castro (2012):

Exploradores: La historia del yacimiento de Atapuerca. Editorial Debate.

Antonio Pérez Henares (2018): La canción del bisonte. La gran novela sobre la primera guerra de la humanidad . Ediciones B.

Rivalitat en “El poble del costat”?

AC Falla El Portal de Sueca

Josep Osca López

Les rivalitats sempre han estat presents en el dia a dia de qualsevol persona i en qualsevol àmbit social, econòmic i polític. Hem vist en infinitat d’ocasions rivalitats entre dues persones, entre famílies, empreses i falles. Però també hi ha rivalitats – i moltes – entre les ciutats veïnes, properes o, inclús, entre les grans ciutats capitals de comunitats autònomes.

Si; Madrid no és l’única que gasta la paraula “llibertat” de forma gratuïta contra altres grans ciutats o comunitats autònomes; ni l’única que empra el dumping fiscal o absorbeix els recursos de les autonomies adjacents. Aquestes rivalitats podem trobar-les en localitats molt més menudes i insignificants –davant, és clar, que d’altres molt més grans–, encara que amb repercussions molt menys televisades, però molt apassionades entre els ciutadans d’aquestes.

A la Ribera, la comarca on vivim, pràcticament totes les poblacions tenen rivalitats amb les seues veïnes i, per a mostra, un botó: Alzira i Corbera, Alzira i Carcaixent, Polinyà i Benicull, Sueca i Riola, Sueca i Fortaleny, Sueca i Cullera, Sueca i Sollana i la més cridanera, Sueca i El Perelló

i el Mareny de Barraquetes. De segur que hi

ha moltes més, però em centraré en la Capital de la Ribera Baixa –si, en majúscules perquè hi ha riberencs i riberenques que se’ls oblida– perquè visc ací i conec, més o menys, les rivalitats amb les seues poblacions veïnes.

El trio conformat per Sueca, Riola i Fortaleny rivalitza per la propietat dels famosos ponts de ferro –ponts que uneixen múltiples localitats riberenques arreu del riu Xúquer–, els quals uneixen aquestes dues localitats amb Sueca i també per un element clau en el llit del riu: els assuts. El Perelló i el Mareny de Barraquetes, poblats marítims i entitats locals menors de Sueca, també rivalitzen amb Sueca per obtenir una major independència i recursos per a la seua ciutadania. Però en recordar-los el que suposaria una independència total, se’ls passa –per un període de temps curt, és clar. Aquest tir i arrossegament és permanent en aquestes localitats, ja que cap de les tres pot viure sense alguna d’elles. Això és de ser masoquistes!

Els nostres veïns de Sollana ens miren de reüll des d’aquell llunyà 20 d’octubre de 1982: la presa de Tous va col·lapsar i una llengua d’aigua va assolir pràcticament tota la comarca de la Ribera. Davant de la incertesa –la Confederació Hidrogràfica del Xúquer afirmava “no saber res sobre el succés”– i veient la situació en el riu, des de Sueca es va decidir volar amb explosius la via ferroviària que uneix aquesta localitat i Sollana per evitar que l’aigua arrasara ambdues ciutats i buscara l’Albufera, camí natural de l’aigua. Malgrat portar a terme una única detonació amb èxit –les altres no pogueren realitzar-se a causa de la força de l’aigua i de la fugida de les persones que estaven allí–, malauradament l’aigua finalment va entrar en Sollana, però va seguir el camí natural cap a l’Albufera deixant a Sueca com una illa entre l’aigua i el fang de la “Pantanada”. No sé si serà certa la llegenda negra que afirma que, a l’entrada de Sollana, hi ha una placa on diu “fins ací va arribar el nivell de l’aigua el 20 d’octubre de 1982 per culpa dels suecans i les suecanes”. A ningú que li passe.

Suecans i cullerans es disputen qui fa la millor paella. Escena de La falla del règim, de Manuel Martínez Reig (Plaça del Negrito de València, 2019).

Foto: JG Figueres

La rivalitat entre Sueca i Cullera és llegendària i ja assoleix més de cent anys. Els successos de Cullera de 1911 són l’inici d’una rivalitat que s’ha anat transformant a mesura que han passat les dècades. La vaga convocada a tot l’estat espanyol contra el reclutament forçós d’homes per la incipient Guerra del Marroc i amb solidaritat amb els carreters i carregadors de Bilbao es va traduir en una revolta popular a Cullera. Jacobo López de Rueda, jutge de Sueca –partit judicial al qual pertany Cullera–, juntament amb l’escrivà Primitivo Beltrán Diego i l’habilitat del jutjat Fernando Tomàs Pastor es desplacen fins a la localitat veïna per restablir l’ordre. La revolta se’n va anar de mare i el resultat fou la mort d’aquests tres a la localitat veïna. Aquests fets calaren públicament no sols a la societat valenciana, sinó a la resta del país i inclús a part d’Europa. El juí per aquests assassinats es va realitzar a Sueca, amb aquesta població i Cullera pràcticament preses per la Gu à rdia Civil per evitar qualsevol desgr à cia més.

Des d’aquell moment, els suecans i les suecanes deixaren d’estiuejar a Cullera i obriren una carretera recta fins a la mar, plantant palmeres als laterals per dotar-la d’ombra i, a més, atorgant-li el nom a aquesta nova zona marítima: Les Palmeres. Cal destacar que, abans d’aquests terribles fets, els primers símptomes de “pique” daten del segle XIX quan historiadors de cada localitat afirmaven que l’origen de les seues respectives ciutats era l’antiga ciutat ibèrica de Sucro.

Amb el pas dels anys, la rivalitat –o enemistat– sorgida d’aquell 18 de setembre de 1911 ha anat variant en altres direccions. En l’actualitat, Cullera, la Capital Turística de la Ribera, voldria arrabassar-li –crec jo, igual estic equivocat– la capitalitat de la comarca baixa a Sueca. També, últimament Cullera ha començat a clavar poteta –si é s que no podeu estar-vos quiets!– en la gastronomia arrossera, creant la Biennal Mundial de l’Arròs i, a més, assegurant que són la capital gastronòmica de l’arròs per tradició, costum i innovació. Bo, continuareu portant-li aigua al

Concurs Internacional de Paella Valenciana de Sueca –celebrat des de l’any 1961– i sobretot a Sueca, ciutat arrossera d’Espanya.

I si ens desplacem uns pocs quil ò metres, arribem a la Ribera Alta, on també trobem algunes rivalitats significatives, com entre Alzira –la capital– i Carcaixent per l’hegemonia econòmica; la “guerra” per aconseguir el centre comercial finalment es va decantar per la ciutat bressol de la taronja, igualment que la construcció de la tenda Decathlon –com diria la Esteban, pá-ga-me per la publicitat–, la qual en un primer moment s’establiria a Alzira. La mateixa capital de la Ribera Alta també té història amb la localitat de Corbera, la qual es va canviar el nom en la dècada dels huitanta del segle passat: de Corbera d’Alzira passà a ser Corbera. Asseques. Entre Polinyà i Benicull trobem una història similar, però no fou simplement un canvi de nom: el procés independentista impulsat per Benicull si es va produir –catalans i catalanes, preneu nota–, segregant-se de Polinyà en 2003. Els polinyaners i polinyaneres anomenaven a Benicull amb el nom de “la muntanyeta de Polinyà”. Hui en dia, continuen compostos i sense muntanyeta.

Després d’aquesta versió escrita de El poble del costat , no s é si hauré ajudat a calmar els ànims o a tirar-li més llenya al foc. Però, al cap i a la fi, ací teniu a un suecà escrivint per a un llibret faller de Cullera que, a més, és competència en els diferents concursos llibreters. Sacrilegi? Pot ser.

Rivalitats entre tradicions

Membre de l’equip de Cultura de la Junta Local Fallera.

Fallera del Raconet i valenciana de cor i ànima.

Fani Criado Ripoll

Som d’una contornada que va lligada ancestralment a molts costums que pel clima, per les comunicacions, per la història, i per allò necessàriament trobarse dins d’un sistema que ens definesca com a societat amb els pros i els contres del seu engranatge, tenim molta, però que molta mànega ampla per a definir-nos o per a decidir-nos entre el que s’ha de preservar com a bona tradició i el que ens està arrossegant a l’immobilisme i a les ja bàrbares, o poc adequades al present i en previndre necessàriament i sense tenir en compte que des que va començar algú a escriure la història de la Humanitat, els pobles amb les diferents o diverses –de vegades no tant– maneres de representar les seues emocions i desitjos, van molt de mica en mica omplint la pica.

El poble valencià, no només els de les comarques al voltant del cap i casal, no només les que plantem Falles, tot allò que va rebre de Jaume I uns furs que ens atorgaven una identitat i força contra el servilisme dels senyors feudals, té com a un dels seus trets més rellevants el fet d’apujar-se’n a la figuereta i fins i tot desafiar-se obertament i de manera pública per a demostrar qui és més de la terreta o qui acompleix més amb el

llegat dels avantpassats quan a festes i tradicions es refereix. Quines són les més autèntiques?

Com és de difícil pronunciar-se i més quan algunes de les festivitats inclouen actes que al segle XXI ja van mirant-se amb una bona lupa i fins i tot qüestionant-se moltes vegades de portes cap endins quan el mal provocat per aquestes ens arriba quasi a casa. Parle dels bous, sí, de les tirades de cabres pel campanar, de perseguir un bou fins que se l’emporten mort en una mena de grua. De xiquets esperonats per a clavar en un bou encaixonat qualsevol mena de punta esfereïdora. Heu pensat alguna vegada qui, des que ens van oferir aqueixes distraccions, les pagava? De qui era la cabra que es llançava del campanar? La plaça que es muntava i es munta per a la setmana gran com s’ha aconseguit? O l’oca que s’havia d’agarrar deixant-la sense cap per emportar-se la com a premi? A quina població valenciana no s’han fet bous al carrer?

Moltíssima gent dirà que ja som en democràcia i que ja han passat les èpoques dels senyorets que des dels balcons ens miràvem com amb passió i evanescència de la realitat els divertíem i nosaltres també pensàvem que eren nostres les

Ninot de El món a l’inrevés, de José Manuel Felip (Lepant-Juan de Àustria, 2017).

Foto: JG Figueres

tradicions. Sí, a l’Imperi Romà ens deia: al poble pa i circ i tots contents. Jo, ni negué ni admetesc que la festa dels bous al carrer, per exemple perquè al nostre poble es fa, és una tradició de comboi, d’alliberament neuronal o fins i tot de les feromones de moltíssima gent. Hi he participat alguna vegada? Sí. Per anar quan tancaven la vaqueta a l’altre bar o cassa on hi havia música i festa, persones fins i tot que la resta de l’any no veia. Però també hi he vist en una partida de truc tanta o més adrenalina alliberant-se i escampant-se per a fer festa. N’estic ben segura que la immensa majoria del meu poble va a les vaquetes per a fer una vida social sense tabús ni cercles limitats.

Allò de bous al carrer o a la mar, és prou coincident fins i tot en terres on no parlen com nosaltres. No ho és tant però tindre autèntics lligams amb unes o d’altres rivalitats entre per exemple: Falles, la Magdalena, Fogueres o Moros i Cristians. Hi tenim pobles on se celebra tot!! I tots quan podem acudim a passar els dies que millor representen el qui, el com i el que ens uneix amb la diversitat, però també ens fa rivals en l’autenticitat de demostrar-se com a cultura, com a la manera conscient que tenim de definir-nos, sabent-nos efímers i amants de l’existència.

Rivalitats entre diferents representacions de sentir-se poble valencià?

Hi ha tantes com a la baralla cartes que poden eixir en una partida de truc. Com a giravoltes del dau als campionats de parxís que si no fora per les festivitats populars algunes persones ni coneixerien. Són més excèntriques les imatges d’entrades de moros i cristians? Són més de protocol les ofrenes falleres? Són més seguides les gaiates i els peregrins de les Useres? No ho sé i no ho vull saber, el que sí que demanaria és que la competitivitat siga sempre una mena d’unió per a proclamar-nos cultura i que més que res, perquè em toca on vaig nàixer, les Falles mai no obliden el seu caràcter de rivalitat, però des de la cohesió i la supervivència d’allò que les va fer un dia nostres.

Parleu, parleu, que el valencià s’acaba

Manel Joan i Arinyó

Al valencià li queden quatre rosades. Si no és el 2050, serà el 2100, però la fi de la nostra llengua s’acosta, imparable. En el millor dels casos no morirà del tot, però quedarà reduïda a la tribu, a la reserva. Com més va més marginal, absolutament prescindible.

Amb totes les lleis en contra i tots els mitjans de comunicació en castellà, la desaparició és segura. Només és qüestió d’anys, com dic. En moltes escoles ja s’ensenya com si fora llatí: una llengua morta.

Tenim la deserció lingüística. Molts pares valencianoparlants parlen en espanyol als fills perquè siguen més intel·ligents, més cultes, més rics...

Cal ser ruc! Però molt ruc! Cada pare és lliure de parlar-li al fill com li done la gana, però que sàpia que, a més de fer-lo més soca, li està fent molt de mal a nivell psicològic. I perjudica greument la societat.

Amb un predomini brutal del castellà en la ràdio i la televisió, el valencià se’n ressent a nivell de lèxic amb la penetració de castellanismes dia sí i dia també: “madera, queso, jamón, grifo, atún...” En fonètica tenim l’avanç terrorífic de l’apitxat i la pronúncia de les “e” i de les “o” sempre tancades: “foc, terra, mort...” (Escolteu si no els locutors de la ràdio i de la televisió valencianes.) Hi ha també la còpia d’estructures i la tendència a fer reflexius verbs que no ho són: “tindre que, caure’s...” Per no parlar del calc de les frases fetes i de la malafí de subnormalitats com “finde”.

Està també el tema de parlar en castellà a tots els qui el parlen. Moltes vegades aquests castellanoparlants entenen el valencià i per tant podem mantindre les converses en totes dues llengües i no passa res. O la tendència a parlar-li al metge en castellà, o sempre que anem a València.

Amb totes les calamitats que he enumerat, el valencià es degradaria cada dia més fins a acabar sent un castellà mal parlat. Però la

Falla que parlava dels refranys valencians. Paremiologia! En clau Fallera, de Jordi Carrascosa

(El Canet de Cullera, 2019). Foto: Vir Ruiz

substitució seria llarga. En canvi, amb l’arribada en massa de persones d’uns altres llocs, la mort serà molt més ràpida. Al País Valencià apleguen cada any milers i milers de migrants que en un 99% acabaran parlant castellà, però no valencià. Em referisc als africans, a les persones del nord d’Europa i als sud-americans. A més dels espanyols que es jubilen i se’n venen a viure ací.

Aquesta colonització, a nivell idiomàtic, no la suportarem. (Amb les lleis actuals, de segur que no). Demogràficament, ells en seran cada vegada més i nosaltres menys. Està clar que hi haurà les resistències individuals a deixar-se absorbir, però lluitar sempre i predicar en el desert cansa. Hi haurà també les institucions o associacions amb majoria de valencianoparlants, com és ara, les societats musicals, les muixerangues i les falles. Vet ací les últimes trinxeres. La reserva.

Postil·les:

Conec gent gran que diu que encara recorda quan a Alacant es parlava valencià.

A la Catalunya del Nord a poc a poc es moren els últims catalanoparlants.

Hi ha moltes activitats nobles que una persona pot fer a la vida: parlar bé la seua llengua i defensar-la és una de les més admirables. I tots ens hi podem involucrar.

Educació i rivalitat

Josep Antoni Fluixà

Educació i rivalitat són dues paraules antònimes. És a dir: que tenen un significat oposat. O, almenys, ho haurien de ser per definició. L’educació fa que les persones adquirisquen un comportament més civilitzat i, en conseqüència, actuen amb cortesia i correcció amb els altres. De fet, a ser educats s’aprén dins l’àmbit familiar i també, evidentment, a l’escola. A més, l’educació té com a objectiu bàsic fer-nos menys egoistes i egocèntrics. Per això, als centres escolars ens inculquen valors socials relacionats amb l’empatia cap als altres, la necessitat de ser-ne solidaris, la conveniència del treball en equip, la igualtat de gènere i la superació de les desigualtats socials i personals de l’alumnat amb necessitats educatives especials, etc. La rivalitat, per contra, s’associa més a conceptes relacionats amb l’enfrontament entre persones. Sovint s’exemplifica amb un desmesurat afany per comparar-nos els uns amb els altres i classificar-nos segons un ordre de major o menor validesa individual. La rivalitat provoca, per tant, competitivitat, desacord, hostilitat i, fins i tot, enemistat.

educatiu la rivalitat també es troba present i amb una freqüència major de l’esperada i convenient. I no només com a efecte de les misèries de la nostra condició humana, sinó també promoguda per les instàncies administratives encarregades de l’educació en la nostra societat. Per exemple, no totes les lleis educatives publicades en els últims quaranta anys ‒que en són desafortunadament unes quantes‒ han tingut com a inspiració i finalitat un ensenyament allunyat de qualsevol competitivitat entre l’alumnat. Hi ha hagut algunes lleis que s’han mostrat clarament més partidàries de ressaltar l’excel·lència d’una minoria i per premiar l’esforç personal per damunt d’altres valors, que no per aplicar la necessitat de donar més suport a l’alumnat que entra en el sistema educatiu amb un bagatge familiar més desafavorit. L’educació és una eina d’equilibri i de promoció social, però no tots consideren imprescindible posar l’èmfasi en aquesta funció educativa.

Educació i rivalitat són, fins i tot, termes antagònics: oposats per naturalesa. No obstant això, per desgràcia, en el món

El motiu d’aquesta discrepància és molt senzill. Els partidaris d’una educació més encaminada a l’elitisme consideren que el món educatiu no pot viure al marge de la societat i que, en conseqüència, han de preparar també l’alumnat per a esdevindre ciutadans competents en un

Crítica a l’educació privada. Escena d’Una eina per a canviar el món... L’educació, què collons!, de Toni Pérez (Raval de Sant Agustí de Cullera, 2017). Foto:JG Figueres

món real i futur on s’hauran de guanyar el lloc al qual aspiren demostrant la seua validesa per damunt de la dels altres. No ens ha d’estranyar, per això mateix, que en moltes escoles i instituts l’educació siga entesa com una carrera de fons on només els alumnes més preparats i persistents aconsegueixen arribar a les cotes més altes del reconeixement acadèmic. Per sort, en general, a pesar de determinades polítiques i actituds, el corpus legislatiu que fa referència a l’educació no és excessivament procliu a fer de l’ensenyament una competició esportiva amb uns guanyadors i uns perdedors. L’aposta majoritària pretén que tot el món guanye, cadascú d’acord amb les seues capacitats.

Però, naturalment, més enllà del món educatiu de l’administració i la política hi ha tota la resta del personal que viu i protagonitza dia a dia l’acció educativa als centres escolars. M’estic referint al professorat i a l’alumnat, bàsicament, amb els quals conviuen altres persones que es dediquen a la consergeria dels centres, a la cuina, a la neteja, a la direcció, a la cura i guarda dels xiquets i de les xiquetes en hores no lectives, etc. La convivència de totes aquestes persones genera, com és lògic, friccions, disputes

i hostilitats, moltes de les quals tenen com a gènesi un tipus o altre de rivalitat. Rivalitats, en el cas del professorat, provocades per l’enveja. Com que, almenys en l’ensenyament públic ‒encara que en els centres concertats també ocorre el mateix‒, no hi ha entre els docents d’un centre cap classificació per categories ni per responsabilitats, no existeixen lluites ni males passades per aconseguir cap tipus de promoció laboral. Tot el professorat d’un centre ocupa el mateix rang en el cos i cobra, en principi, el mateix, amb l’única varietat de les bonificacions que s’obtenen per edat. En aquest aspecte, les rivalitats són inexistents. Però, com que els humans tenim les nostres manies i els nostres caràcters, sí que hi he observat, de vegades, enemistats que naixen de la més estricta enveja personal. Hi ha mestres, homes i dones, que pel seu comportament i pel seu treball entusiasta amb l’alumnat són vistos amb una simpatia més extensa que altres. Aquests mestres estimats generen, sense pretendre-ho, un rebuig per part dels docents menys apreciats.

També, com és lògic, hi ha rivalitats entre l’alumnat. Rivalitats que no són generalitzades, però que es donen amb freqüència dins i fora de l’escola en el grup d’una aula i que s’arrosseguen al llarg dels

Ninot de Jo vull ser diferent, de Ximo Foix (Castelló-Sogorb de València, 2019). Foto: JG Figueres

anys en què conviuen durant una mateixa etapa educativa. Faig referència a alumnes que competeixen per obtindre en cada control o examen la millor nota, en ser els millors en cada disciplina esportiva o en ser, entre altres coses, l’alumne amb més èxit entre les xiques o l’alumna més popular de l’escola. Hi ha també rivalitats que generen odi. Em referisc a aquelles que naixen d’un sentiment de superioritat d’un determinat alumne o grup que fa que menyspreen a l’alumnat amb més dificultat de relació social. Aleshores, el conflicte s’agreuja i es dona l’assetjament escolar que té conseqüències nefastes per a la convivència a l’escola i per al benestar de l’alumnat agredit.

Aquestes, les del professorat i les de l’alumnat, no són les úniques rivalitats que es poden produir en els centres educatius. De tant en tant també l’accés a la direcció pot provocar algun conflicte que acabe afectant les relacions personals i professionals. Per sort, en la majoria dels centres educatius no són moltes les persones que tenen el desig d’ocupar un càrrec que, en molts casos, no té aspirants. Habitualment només se’n presenta una candidatura i això evita divisions i baralles en el grup, la qual cosa és una sort, perquè en el sistema d’elecció dels directors no s’ha consolidat mai un model democràtic per elecció de tot el claustre d’un centre.

Però aquest és un altre tema que ningú no sembla disposat a debatre. En qualsevol cas, resulta innegable que les rivalitats i enemistats existeixen també en el món educatiu i, en conseqüència, no són paraules que s’hi exclouen. No obstant això ‒encara que semble una paradoxa‒ l’educació és l’únic recurs que tenim els humans per superar totes les rivalitats, les individuals i les socials. La bona educació, evidentment. Perquè... és possible també que hi haja una mala educació.

Rivalitats a les societats musicals

Músic i faller

David Ferrer Sánchez

Voldria començar aquest article dient que jo soc músic, toque el clarinet i la meua banda és l’ Ateneo Musical de Cullera i puc dir que el millor amic que tinc, li diuen David, és músic, toca l’oboé i la seua banda és la Santa Cecília de Cullera. Som amics de fa moltíssims anys i tinc una gran relació afectiva amb la seua família. De fet, sempre que anem a la caseta dels seus pares, el primer que veig és el plat que tenen penjat a l’entrada de la porta on posa molt claret Sociedad Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera i cada vegada que vaig m’ho recorden, je, je, je. Ara que jo també, coneixent-los, sempre que vaig allí porte posada una samarreta de l’ Ateneo . A cadascú el seu.

Rivalitats a les societats Musicals? Sempre depén de quin context ho apliquem. Està clar que sempre ha existit eixe “pique” entre les bandes, sobretot als pobles on hi ha 2 societats musicals com Cullera, Buñol o Llíria, pose aquests pobles com a exemple, ja que podem dir que són de les millors bandes de música del món, sense menysprear a ningú, que això quede molt clar. Moltes vegades aquestes rivalitats són bones, pel fet que fan esforçar-se més si cal als músics que les componen.

Voldria diferenciar dos aspectes en el tema de les rivalitats, un és per la part dels músics i altre per la part dels simpatitzants. Personalment, crec que la rivalitat està molt més marcada en l’aspecte dels simpatitzants, tot i que hui en dia ja no és com abans, encara que queda prou gent que no pot ni vore a la banda rival. Abans les coses molt diferents, i el tema de la rivalitat aplegava al fanatisme fins al punt de no parlar-se uns amb els altres per ser d’una banda o d’altra, fins i tot de la mateixa família.

Els músics, la majoria ens coneixem i som tots amics, moltes vegades hem estudiat junts al conservatori. Recorde de jovenet, que jo em vaig treure el carnet de cotxe en 18 i era l’únic que tenia cotxe per poder anar al conservatori de València i dels 5 que anàvem en el meu cotxe, perquè sempre anava ple, igual érem músics de l’ Ateneo com de Santa Cecília.

A pesar de la rivalitat entre societats musicals, l’amistat està per damunt de tot (2021).

Foto: David Ferrer

Un altre tema és quan parlem d’anar a un certamen o quan fem el “mà a mà” de festes del poble. Ací la cosa ja canvia un poc i com és normal cadascú agrana cap a casa. En aquests casos la rivalitat sí que està present, sobretot quan competeixen les 2 bandes juntes. Recorde l’any 1987, que va ser el primer any que jo anava tocant al certamen, que varen anar les bandes de l’ Ateneo i Santa Cecília i a més a més, va ser una casualitat que les dos bandes portàvem la mateixa obra obligada i la mateixa obra lliure. Per als que no entenen molt del tema, en els certàmens l’organització posa una obra obligada que tots els participants han de tocar obligatòriament, però després l’obra lliure cadascú porta la que vol i eixe any, no sabrem mai si va ser a propòsit o no, el cas és les dos bandes de Cullera varen tocar també la mateixa obra lliure. Era molt comú el fet de vore amagats en els assajos a gent de la banda rival sentint l’assaig per després passar el “parte” als de la seua banda, si tocaven més fort, si eren molts, si tocaven més de pressa, etc. Vull dir que aquell any, no crec que fora perquè tocara jo (perquè vaig tocar ben poques notes al ser el meu primer any) el cas és que vàrem guanyar el certamen i, per tant, vàrem quedar per davant de Santa Cecília, cosa que no acostumava a passar. També he de dir que uns anys després vàrem tornar a coincidir junts i els guanyadors varen ser ells, amb 31 punts de diferència, que ens ho recordaven cada dia tirant 31 coets.

Fa poc vaig veure un programa on em vaig assabentar d’una cosa que no sabia, respecte a la rivalitat de les bandes de Buñol, allí crec que són prou més fanàtics que en Cullera. El cas és que en Buñol també tenen 2 bandes, està l’ Artística (coneguts pel malnom dels feos ) i l’ Arm ó nica (anomenats els litros ). Doncs bé, en Buñol hi ha una font amb dos aixetes i segons de quina banda eres has de beure d’una o d’altra. Ja veieu quines coses.

Anècdotes de segur que hi ha moltíssimes i no sols entre les bandes del mateix poble, també s’han produït casos extrems en el certamen

Bandes, d’Alejandro Santaeulalia

(Plaça de l’Ajuntament de València, 2003). Foto: Gremi d’Artistes Fallers de València

de València com en l’any 1998 on participaven les bandes de l’ Artística de Buñol, Unió Musical de Llíria, una banda holandesa i l’ Ateneo de Cullera. El cas és que els músics de Buñol varen posar unes tarimes a l’escenari per potenciar alguns plans sonors, però l’organització del certamen els va dir que no les podien posar i que si volien tocar haurien de llevarles. Finalment, no varen voler llevar-les i no tocaren. Però el pitjor de tot va ser que es varen passar tot el certamen xiulant i cridant per molestar quan varen tocar les bandes de Llíria i Cullera, perquè no es poguera escoltar bé les seues actuacions, però quan va actuar la banda holandesa sí que varen callar. Ells volien que donaren el primer premi als holandesos. La cosa no els va eixir bé, perquè varen donar el primer premi compartit a la Unió de Llíria i l’ Ateneo de Cullera.

A més, a ells els varen sancionar amb cinc anys sense poder participar en el Certamen de València.

En fi, vos podria comptar moltes històries sobre les rivalitats musicals, però com he dit al principi, hui en dia eixes rivalitats podem dir que són rivalitats sanes, que el que fan és millorar el nivell de les bandes. A mi, personalment, m’agrada molt la música i si va Santa Cecília al certamen (i no va l’ Ateneo , clar està) i toquen de categoria, que sempre ho fan, si es mereixen el primer premi, per a mi és un plaer dir que una de les bandes del meu poble ha guanyat el certamen de bandes internacional més important del món, perquè sé que tinc molts amics i amigues en Santa Cecília que pensen com jo i si no que li ho pregunten al meu amic David.

Fòbies socials

Alexandre Morales Fernández

Regidor de Joventut de l’Ajuntament de Cullera

Els darrers estudis demoscòpics ens indiquen un augment de les fòbies socials que és gairebé preocupant si el mirem des de la perspectiva de la convivència democràtica. I és que hem avançat molt com país en matèria de legislacions que han ajudat a diferents col·lectius vulnerables a assolir drets i llibertats demandades de forma històrica, però que mai havien tingut la seua correspondència en forma de llei.

No fa ni 50 anys que les dones en este país no poden exercir el lliure exercici al vot, per exemple, o havien de demanar permís a la parella - com sempre, un home- per a poder comprar un cotxe o simplement treballar. Gràcies també a legislacions com la Llei Integral contra la Violència de Gènere o la Llei d’Igualtat entre homes i dones s’han aconseguit molts drets per a les dones, però, en canvi, la realitat ens porta a una cruesa desesperant: I és que l’índex d’assassinats a dones per part d’homes seguix sent preocupant.

Una de les qüestions que també cal ressaltar de la mancança d’empatia per part d’alguns partits polítics o grups extremistes, és el tracte que manifesten cap a persones migrants o estrangers,

per una simple qüestió d’odi alteren la convivència entre iguals. I és que les fronteres són no sols percepcions ben confoses i evidentment estructures burocràtiques creades pels mateixos governs, sinó que a més contribuïxen a generar dos perfils de persones: Els que estan a un costat de la tanca i no tenen res i els que ho tenen tot i neguen a eixos precisament el seu pas.

El racisme i la xenofòbia és el pitjor dels odis perquè es basa en preceptes culturals, en els colors de la pell o en les llengües que parla cadascú per a negar-li la dignitat a un altre. Combatre esta xacra no sols s’ha de fer amb legislacions que vagen contra els insults i la propaganda d’odi, sinó també en donar noves oportunitats a tota la gent que vol viure en dignitat. Als centres educatius també cal que eduquem des de la diversitat, des del respecte a la cultura, llengua, tradicions i religions de cadascú sempre que estes tradicions i estes cultures respecten també el projecte democràtic que dia a dia intentem alguns construir en este país.

Fa dos estius lamentàrem la mort d’un jove a mans de no sé quants descerebrats homòfobs que al crit de “maricón” acabaren en el seu projecte vida, en

Ninot d’El Gat amb Botes, d’EmC2 Falles (Conchita Piquer-Monestir de Poblet de València, 2019). Foto: JG Figueres

les seues il·lusions i en les seues esperances, i és que este fet em va fer obrir els ulls, si més encara, per veure una realitat que fa por. I és que els discursos d’odi propagats per la ultradreta o per moviments feixistes i reaccionaris com “Hazte oir” i una part xicoteta, però ben bé que es nota, de l’Església, quan blanquegem els seus discursos o els donem cabuda en l’espai públic i altaveus als mitjans de comunicació passa precisament açò. Dirigents dient que “ hemos pasado de dar palizas a homosexuales para que ahora impongan su Ley” o altres comentaris el que fan é s donar ales a descerebrats com estos.

I és que la solució a totes estes fòbies, com he dit, està als centres educatius, està a les escoles, que és on es construïxen els ciutadans i ciutadanes del dia de demà, als que cal explicarlos la sexualitat com cal perquè després no existisquen “manades” de violadors, perquè no s’insulte a una altra persona pel simple fet de vindre d’altre indret del món o que a cap persona se li trunque la seua vida per la simplesa d’estimar a un home sent un home. Ens queda molt a fer, i no podem apartar la mirada.

La rivalitat ideològica i els seus límits

Joaquim Bosch Grau Magistrat

La llibertat ideol ò gica és una de les bases de tota societat democr à tica. I a ella es vinculen altres drets fonamentals, com la llibertat d’expressió o la llibertat d’informació. De fet, una de les característiques més clares d’una dictadura és que no hi ha llibertat ideol ò gica, ni tampoc el dret a expressar-se lliurement. Al contrari, les societats democràtiques seran més avançades en la mesura que protegisquen més aquestes llibertats. Les millors democràcies sempre són aquelles que disposen d’una llibertat ideol ò gica completa i tinguen un intercanvi molt actiu d’idees ben argumentades.

Ara bé, tots els drets tenen límits. I estan relacionats especialment amb el respecte als drets d’altres persones. És aquella frase tan coneguda que ens recorda que la nostra llibertat acaba allà on comença la dels altres.

Abans d’analitzar els límits, podríem partir d’una idea: la rivalitat és sana, com a regla general. És conegut que la rivalitat musical, fallera o econ ò mica, amb l í mits i controls, pot fer millorar mútuament als rivals i al conjunt de la societat. L’exemple de les ciutats que tenen dues bandes de música és molt significatiu. O el cas de pobles amb falles que s’esforcen per a millorar el que fan les altres. Acostuma a ser un bon incentiu intentar superar-se a un mateix i posar com a punt de refer è ncia el que fan els altres, sobretot aquells que fan molt bé les coses. El que passa és que la rivalitat ha de ser virtuosa i no maliciosa. El mateix ocorre amb la rivalitat ideol ò gica.

Cal presumir que en una democràcia tots els protagonistes volen aportar millores a la societat de bona fe. Per això totes les idees són igualment legítimes si s’expressen de manera pacífica, perquè els diversos sectors polítics defensen el que creuen més positiu, cadascú a la seua manera. L’article 1 de la Constitució proclama que el pluralisme polític és un dels valors superiors de l’ordenament jurídic. La rivalitat sana és la base del

sistema democràtic, en contrast amb els perills dels règims de partit únic i la seua previsible deriva cap a les actuacions abusives sense control. Precisament, la rivalitat ideol ò gica sana permet vigilar els possibles abusos de poder dels qui estan governant.

Les limitacions o prohibicions de la llibertat ideol ò gica i de la llibertat d’expressió són perilloses. Ho va explicar molt bé John Stuart Mill, un dels principals teòrics de la democràcia i del liberalisme polític. Com ningú té la veritat absoluta, és molt delicat imposar per la força unes idees i impedir altres. I, especialment, com va apuntar Mill, encara que algú considere que les seues idees són superiors, ha de ser el debat públic entre els ciutadans el que pose en els espais més elevats les opinions encertades i deixe en els llocs pitjors valorats les idees equivocades. Com va indicar subtilment Tagore, si ens empenyem en tancar la porta a totes les mentides, correm el risc de deixar-nos fora la veritat. És la rivalitat ideol ò gica sana la que possibilita debats constructius i millorar els punts de vista de la ciutadania en les societats.

resulten imprescindibles. La rivalitat ideològica mai no pot fonamentar les accions violentes contra els qui pensen de manera diferent. La ideologia no pot justificar el terrorisme. Tampoc no resulta admissible incitar a l’odi o a la discriminació, ni amenaçar o coaccionar per a imposar les idees.

En una línia semblant, l’insult tampoc està justificat en un context de rivalitat ideol ò gica. Com sabia Rousseau, les injúries són els arguments dels qui no tenen arguments. L’insult personalitzat no aporta idees constructives, perquè únicament busca el desprestigi de l’adversari, encara que en la pr à ctica queda més desprestigiat qui profereix els insults i no la persona insultada.

En altre plànol (distint, però proper) cal situar les falsetats i les fake news . Les mentides en el debat públic suposen lesionar el dret constitucional de la ciutadania a rebre informació veraç. La rivalitat ideol ò gica justifica cr í tiques de vegades molt dures, per ò no actuar de mala fe per a difamar els adversaris i enganyar a la societat.

La clau és que la ideologia s’expresse de manera pacífica. Ahí és on els límits

A partir d’ahí, la rivalitat ideol ò gica ser à sana quan aporte iniciatives, propostes

Ninot de Què punxa més que un punxo?, de José Manuel Micó (Horta Sud-La Costera de València, 2019). Foto: JG Figueres

Ninot de Perestroica, de Pere Baenas (Plaça del Pilar de València, 2016). Foto: JG Figueres

i raons. Sens dubte, no sempre serà senzill determinar algunes fronteres entre el que és correcte i incorrecte. De vegades, la rivalitat s’expressarà amb desqualificacions, amb reprovacions molt severes o amb sàtires de gran profunditat; tot això ser à acceptable si no s’utilitza la viol è ncia, l’amenaça o el discurs injuriós. Els casos dubtosos sempre han de jugar a favor de l’estímul de la llibertat d’expressió i de la rivalitat ideol ò gica. El risc de posar barreres massa estrictes al dret a la crítica és generar un debat autocontingut, amb por a manifestar opinions. Si no se superen els límits esmentats, el debat ideològic obert té car à cter prioritari en una democr à cia.

Un destacat magistrat del Tribunal Suprem dels Estats Units, Robert Jackson, va dir que el preu que hem de pagar per la llibertat d’expressió és haver d’acceptar també una gran quantitat de brutícia. Per ò va afegir que era un preu necessari per a tindre una democràcia sòlida. La societat democràtica sovint genera bullici, desordres verbals, clamors populars, debats anàrquics, cr í tiques caòtiques. La situació contrària és la del silenci de les dictadures. El soroll de la democr à cia é s la condició necessària d’existència d’una rivalitat ideol ò gica sana.

RIVALITATS SOCIOECONÒMIQUES

Rivalitats de l’agricultura valenciana

Alexandre Haro Ferrer

Graduat en Geografia i Medi Ambient

i Màster en Planificació en Turisme

Quan parlem de l’agricultura valenciana, el primer que ens ve al cap és la diversitat de varietats i tipologia en el seu cultiu (fruiters, hortalisses, olivars, cereals…), el minifundisme (el 87% de les explotacions agràries no superen les 5 hectàrees), el producte de temporada (producte fresc) i la seua denominació d’origen (diferenciació), així com el valor ecològic sobre el sistema agrari i rural, entre d’altres. Aquesta, a més, repercuteix en la fixació de la població, preferentment, en aquelles localitats d’interior amb menys de 500 habitants, que esperen un patrimoni cultural de valor incalculable, i preserven una estructura de producció tradicional i sostenible sobre el mitjà on es desenvolupa aquesta activitat econòmica.

No obstant això, els beneficis citats que manifesta l’activitat agrària valenciana, no es veuen (en moltes ocasions) recolzats per la seua rendibilitat econòmica. Als problemes propis de la idiosincràsia ‘tradicionalista’ de producció d’aquest sistema agrari, s’uneixen altres elements no controlables i provinents d’altres nínxols de producció del mercat transnacional. Com no, és impossible no recordar per ‘força mediàtica’ (o el primer que li vindria a qualsevol espectador a la ment per

Hort, de Marisa Falcó i Paco Pellicer (JJ Domine-Port, de València 2018).

Foto: Ángel Romero

inèrcia), els ‘famosos i polèmics’ cítrics de Sud-àfrica i el Marroc que envaeixen els nostres supermercats. Paga la pena dir que, aquest segon país del nord d’Àfrica va augmentar la seua exportació per volum del 354% l’any 2017, des que se suspengueren gradualment per la UE les barreres d’importació (liberalització) del Marroc cap a la resta dels països adscrits en la comunitat europea.

Per tant, sorgeixen diversos aspectes per resoldre i que determinen el futur, la perdurabilitat i la rivalitat dels productes de l’agricultura valenciana davant de la resta de focus emissors -en expansió constant- quant a la superfície de cultiu ens referim. Mentre que als productes de la Comunitat Valenciana se’ls exigeix qualitat per a entrar en el mercat i, per descomptat, ser competitius, no succeeix el mateix amb els productes que provenen de l’exterior; ja que depenen d’una exigent normativa i legislativa menys marcada que la nacional, per a poder entrar en els mercats de comercialització. Tampoc ajuda el valor percebut pel client d’alguns productes (precisament els cítrics), els quals no són considerats per altres punts, com un recurs gastronòmic emergent i potencial, en el qual poder fer propostes de revitalització en l’àmbit turístic i de

restauració que augmenten l’oferta i experiència en la seua degustació.

Malgrat el context citat (tal vegada pessimista segons la perspectiva en la qual s’interpreta el seu contingut), no tot són males notícies per a la rivalitat que aguaita a l’agricultura valenciana davant de la importació dels seus productes. En aquest punt d’inflexió, sobre l’estat que travessa el sector primari de l’agricultura, és quan haurien d’emergir noves formes de negoci que aprofiten les oportunitats que presenta el mercat. No tant com un cultiu -sense dubte- de seguretat alimentària, sinó com una alternativa d’arrossegament d’altres sectors econòmics que poden veure’s afavorits per noves iniciatives de comercialització i màrqueting de l’activitat primària. Parlem, per exemple, de l’activitat vinícola que expandeix en la versió d’agroturisme una oportunitat de negoci més lucratiu i diversificat que els vaivens del mercat global, que llastren, al seu torn, la dependència econòmica de l’agricultura convencional sense un altre al·licient.

Últimament, estem veient com noves parcel·les (generalment per a investigació de l›administració pública o societats cooperatives) estan sent objecte de la iniciativa i emprenedoria de fons

Ninot de Si vi prens, el món comprens, de José Manuel Felip (Plaça Santa Creu de València, 2018).

Foto: JG Figueres

públics i socis respectivament, per a aplicar les TIC (Tecnologies de la Informació i el Coneixement) en el camp valencià, i tindre en compte les fortaleses i oportunitats estratègiques del sector. En aquest cas, entren condicionants en joc tan interessants com són les impressions 3D aplicades a l›agricultura, robots i sistemes autònoms, drons de repartiment d›abonament i reg mitjançant quadrícules, intel·ligència artificial, etc. Per això, els beneficis de les TIC (modernització), l’agricultura ecològica (diferenciació) i l’agroturisme (diversificació), formen part dels eixos on invertir per a lluitar contra la rivalitat a la qual s’enfronta la Comunitat Valenciana, respecte a la seua competència exterior, però que marcaran necessàriament en un futur, les propostes que augmenten del valor agregat dels seus productes, rendibilitat i la productivitat del sector. A més, tenint en compte, que la població dedicada a l’activitat primària està envellida (en 2019 la Comunitat Valenciana i el País Basc ostentaven la ràtio de joves amb menys dedicació a l’agricultura d’Europa), resulta un repte reconvertir la situació per a fer pròspera l’activitat agrícola i recollir el testimoni ‘tradicionalista’, però incorporant mesures que mantinguen l’equilibri rural amb l’avanç tecnològic.

En conclusió, l’agricultura valenciana s’enfronta a reptes (interns i externs) que posaran a prova la seua capacitat de reconversió, i sobre la base d’iniciatives que hauran de resoldre la sostenibilitat del sector primari, amb el propòsit de fortificar l’activitat primària i conservar el seu valor patrimonial sobre el medi natural.

Producte Ciutat

Asiel Pedrós Martín

Graduat en Turisme i Responsable de marca de Destil·leries Cerveró. Menció especial en Direcció d’empreses turístiques.

Si ens parem a pensar la quantitat de productes que consumim al llarg del dia, ens sorprendrà la quantitat de subscripcions, aliments i serveis que contínuament paguem per a rebre a canvi. Entre aquests trobem un producte amb unes particularitats i característiques molt concretes. Aquest no apareixen en qualsevol temporada de l’any, apareixen en aquests dies que anomenem “vacances”.

El nivell d’importància amb el qual considerem les nostres vacances pot superar amb escreix qualsevol altre producte, ja que es converteix en el nostre premi, el nostre moment de desconnexió. I just abans de prendre la decisió de compra apareix una pregunta genèrica per a tots els potencials compradors: ON ANEM? O el que és millor: ON PASSEM AQUELLS DIES

TAN ESPECIALS I ESPERATS PELS QUALS HEM

ESTAT TREBALLANT TOT L’ANY?

Però... com funciona aquesta elecció? En què ens fixem o qu è valorem per a decidir si finalment viatjarem a una destinació

turística o una altra?

Doncs bé, hi ha determinats factors que, segons Hosteltur, són determinants en l’elecció d’una destinació turística o una

altra. Per posar un gran exemple, abans a Espanya només s’enfocava en allò que anomenàvem turisme de “sol i platja”. Això fa anys que va passar a la història i són molts els esforços que s’estan duent a terme per a convertir-ho en un destí molt més sofisticat, adaptat i plural, tant en oferta com a l’hora de rebre potencials turistes: “Espanya està redissenyant el seu pla de modernització del model turístic centrant-lo en la sostenibilitat” (Godoy & Vargas, 2021) .

Cal entendre que no tots els turistes tenen les mateixes preferències, per això és important identificar quins són els factors que es posicionen en el top of mind d’aquests. I si es poden relacionar directament amb allò que és capaç d’oferir el destí. Per exemple, hi ha alguns que prefereixen centrar-se a oferir productes relacionats amb la gastronomia, on es potencien els productes km 0, la manera de recol·lectar determinats aliments, o simplement hi ha una forma molt diferencial i artesana o nova d’elaborar receptes, és a dir, com són els processos de cuina, o de maduració de determinats productes. Ens apareixen exemples com la gamba roja de Dénia, o els vins amb denominació d’origen d’Utiel-Requena, elements que solament es troben en aqueix

Ninot de L’últim superheroi, de Luís Espinosa (Plaça de la Tenda de València, 2017).

Foto: JG Figueres

lloc i, per tant, són usats com a factors diferencials i de protecció per a competir amb altres destins pel fet que no permeten que uns altres puguen fer ús d’això que ells han creat, que tal vegada era comú per a tots, però han sabut empaquetar-ho, comunicar-ho i, finalment, vendre-ho.

Però hi ha altres factors que no tenen a veure amb una relació directa del destí és a dir, hi ha alguns procediments que es realitzen abans o fins i tot a l’hora d’arribar al lloc, com poden ser els visats o simplement una bona comunicació digital o la creació de paquets organitzats i programats perquè el temps en destí s’optimitze al màxim. Al final són elements que ens faran “més fàcil” tots els tramites burocràtics i, per tant, generaran menys estrés a l’usuari. D’ací la importància de comptar amb un bon pla de digitalització per al destí, així com una omnicanalitat en tot el relacionat amb reserves d’hotel, restauració i per descomptat oci.

Per posar un exemple, fins a l’any 2019, el 30% del turisme estranger que arribava a la Comunitat Valenciana era britànic, xifres que s’han vist minvades durant la pandèmia (Godoy & Vargas, 2021) . Per això, la Comunitat Valenciana va decidir emfatitzar la importància de facilitar els

visats per als visitants britànics, ja que s’ha complicat aquest tràmit des de l’eixida del Regne Unit de la Unió Europea.

Una vegada triat el destí, cal triar entre les diferents ofertes privades que ens brinda, com les empreses d’allotjament, o relacionades amb la restauració. Ací ocorre exactament el mateix que a nivell macro amb els territoris: aquell que tinga clar quin és el seu client potencial, i per tant haja executat un bon pla per a comprendre com es comporta, quines són les seues preferències o línies roges a l’hora de comparar, serà el que finalment serà triat pel client. Factors com la relació qualitat–preu, l’exclusivitat dels seus productes segons el nivell adquisitiu dels seus potencials clients; la necessitat de comptar amb una oferta complementària adjunta a l’allotjament.

Encara que hi ha vegades que trobem factors que determinen significativament la decisió de compra. Alguns exemples són:

El nivell d’importància de la sostenibilitat i l’impacte que genera l’empresa en el mitjà: tots coneixem amics i familiars que sempre preferirien hotels amb unes bones pràctiques amb el medi ambient, o que s’ajuste al màxim als Objectius de

Pas a pas tot ho veurem, de Vicent Martínez Aparici (Pizarro-Ciril Amorós de València, 2008).

Foto: Ángel Romero

Desenvolupament Sostenible (ODS). Fins i tot, seran capaços de pagar un preu elevat, sabent que no generen un impacte, o almenys és mínim.

L’accessibilitat: com que, segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT), “bona part dels destins no estan preparats per a atendre adequadament les necessitats de les persones amb necessitats especials d’accés (en diferents dimensions, entre elles les de mobilitat, visió, audició i cognició) i permetre’ls així funcionar independentment, amb igualtat i dignitat, gràcies a una oferta de productes, serveis i entorns de turisme dissenyats de manera universal”. A poc a poc, veiem com la col·laboració i consciència p ú blica i privada, dona més importància a convertir-se en una destinació turística accessible. Com que al final requereix una implicació total de tots els actors turístics.

Les vies d’accés a les destinacions turístiques: això és la infraestructura terrestre, aèria o marítima que permet al visitant arribar a la destinació turística. A major connectivitat, majors possibilitats de fluxos de turistes.

L’oci: comptar amb un ventall d’activitats, museus i elements culturals poden ser determinants a l’hora de triar un lloc o un altre. Per això, les administracions públiques entenen la importància de preservar elements culturals, i facilitar i organitzar i promoure elements que els fa diferents davant de la ciutat del costat.

Finalment, tot això genera un impacte positiu en l’oferta de la qual disposa el turista, ja que cada vegada compta amb més eines per a comparar i triar, té més informació i, per tant, major poder en el procés de compra.

Bibliografia

Godoy, J., i Vargas, Á. (1 de Novembre de 2021). Hosteltur. Obtingut d’ España, primer destino para los TTOO británicos pero no hay que dormirse : https:// www.hosteltur.com/147657_espana-primer-destino-para-los-ttoo-britanicospero-no-hay-que-dormirse.html

El comerç que dona vida

José Luis Albiñana

President de l’Associació de comerciants i emprenedors de Cullera (ACECU)

El xicotet comerç dona vida a les ciutats, però ha d’enfrontar-se a nombroses dificultats, entre elles, la competència deslleial de les grans plataformes digitals.

Contarem la vella història de David contra Goliat. Dels xicotets contra els poderosos. Dels que alcen la persiana cada dia per donar vida a la ciutat contra els que utilitzen els amagatalls del sistema per augmentar els seus beneficis comercials. És el dia a dia de la lluita del xicotet comerç local contra les grans plataformes digitals.

Fins fa uns pocs anys eren els grans supermercats, cadenes internacionals de tendes físiques i centres comercials els que suposaven una dura competència per als comerciants locals. Però hui en dia la situació ha canviat. Ara la majoria dels consumidors realitzen les seues compres còmodament des del sofà de casa. Tots els productes que vols, a tan sols un clic.

De fet, les grans superfícies i cadenes comercials tradicionals han hagut de readaptar-se per potenciar i facilitar les compres a través dels seus webs. I moltes tendes físiques d’aquests gegants comercials, que abans ocupaven els millors carrers comercials de les ciutats, ara estan

Aquell comerç de barri, de José Ramón Espuig i Guillermo Rojas (Espartero-Ramon y Cajal de València, 2017).

Foto: Joan Castelló

tancant per falta de clients físics (que no digitals).

El comerç local també intenta adaptar-se a aquesta nova situació i moltes tendes tenen ja el seu propi web per facilitar les compres als clients. A més de dur a terme una intensa activitat a les xarxes socials.

Però la clau de la qüestió està en el fet que les grans plataformes digitals no juguen en igualtat de condicions davant dels comerciants locals perquè no tributen ni paguen els impostos que els correspondria segons la seua mida i volum de vendes.

L’Associació de Comerciants i Emprenedors de Cullera (ACECU), així com les federacions comercials autonòmiques de les quals formem part, fa anys que demanem a les autoritats que canvie aquesta situació i s’aproven lleis que ens permeten treballar amb les mateixes regles de joc.

A més, altre factor negatiu a tindre en compte, és la contaminació que genera aquest repartiment de productes porta a porta. Això, sumat a les devolucions de molts clients, fa augmentar encara més el trànsit a les ciutats.

Així que, encara que les compres digitals estan molt bé en determinades ocasions, quan per exemple no trobem un producte a la nostra ciutat, cal conscienciar als veïns de la importància de comprar en el seu poble per donar vida als carrers i ajudar a promoure l’economia local, d’una forma responsable i sostenible amb el medi ambient. Cal potenciar el comerç de proximitat, de quilòmetre 0.

Els carrers que tenen tendes i negocis, tenen vida, donen alegria a les ciutats.

I, per descomptat, comprar-li al teu veí ajudarà a moure eixa cadena comercial que potenciarà l’economia del poble i crearà més llocs de treball.

Sense oblidar que els comerciants locals oferim una compra de qualitat i de confiança. Tenim eixa familiaritat amb el client per poder aconsellar, assessorar i oferir solucions davant qualsevol problema. Som els teus veïns, als que veus cada dia pel carrer i saludes.

Una part d’eixes interrelacions socials i comercials són les Falles; una festa molt important econòmicament perquè mou a molts professionals de diferents sectors: tendes d’indumentària, perruqueries, joieries, tendes de regals, comestibles,

Ninot de La casa nostra, de José Luís Platero (Sevilla-Dénia de València, 2017).

Foto: JG Figueres

sabateries, floristeries, etc. I a l’hora de fer determinades compres, per a moments de la festa molt rellevants, eixes relacions de confiança es tornen fonamentals. Molts fallers saben que una plataforma digital no pot donar solució a moltes de les seues necessitats.

En el camí cap a les solucions, un factor crucial per fer front a esta dura competència de les grans plataformes digitals és estar units a través d’associacions i federacions comercials que lluiten pels nostres drets i defensen els interessos dels més xicotets. És molt important tindre una veu forta i unida a l’hora de parlar i fer determinades reivindicacions davant de les administracions públiques.

Però, a més a més, des d’ACECU organitzem múltiples activitats, sorteigs i concursos per fer més atractiva la compra als nostres clients. Així com activitats musicals i d’animació infantil per crear una oferta cultural als carrers.

I, naturalment, cada any organitzem multitud de cursets per ajudar a la formació comercial dels nostres botiguers. De fet, en molts d’aquests cursets es treballen les ferramentes i estratègies digitals.

En definitiva, moure’s per a no parar. I sobretot, estar units perquè som xicotets, però tots junts som molt grans!

La rivalitat per a atraure consumidors

Juan G. Figueres

Coordinador del llibret

La rivalitat està concebuda en tots els àmbits de la societat, i en el consum dels béns i dels serveis per part de les persones és un fet que està a l’ordre del dia, a causa de les nombroses opcions que tenim per a satisfer les nostres necessitats. És per això que en aquest article enumerarem alguns dels camps on més competència alhora que trobem en el consum diari que necessitem.

Sense anar més lluny, en el tema de l’alimentació trobem nombroses opcions per a triar, siga tant de comerç local i producció autòctona, les marques blanques dels diferents supermercats i les marques més comercials i que ens arriben més a les nostres orelles. La gent tria, en aquest cas, moltes vegades pel que li interessa més econòmicament sense pensar en la qualitat, perquè si fora així, els hàbits de consum canviarien dràsticament.

Una de les rivalitats més fortes i mediàtiques la trobem en el camp de les noves tecnologies, on hi ha moltíssimes opcions a l’hora d’adquirir qualsevol gadget. Una prova són els telèfons mòbils i les tauletes, en les quals primer cal distingir la rivalitat entre els dispositius de la poma mossegada i les del marcià (no

publicitaré marques en aquest text). Si volem el primer, ens hem de rascar més la butxaca i sols hem de triar el que s’adapte al pressupost que disposem, en canvi, si triem la segona opció, després hem de triar quina marca és la que volem, si la coreana, l’americana, les xineses, etc. El mateix paral·lelisme es podria aplicar als ordinadors.

El món dels electrodomèstics no és alié a aquest fet. Si volem comprar un robot aspirador, ens posem a veure comparatives i vídeos a YouTube per tal de veure els tipus de mapatge, raspall, si frega o no frega, si agafem el d’un ball o un altre, o si, en canvi, comprem altres opcions que només estan en internet; per a comprar una televisió observem indispensablement si és Smart TV, però després segons el tipus de pantalla, comprem una o una altra; als electrodomèstics de cuina (neveres, forns i inclús els innovadors robots de cuina i fregidores d’aire) i si ja volem filar més prim, també hi ha una gran rivalitat a l’hora d’adquirir un assistent de veu.

Si parlem de com vestir-nos, la rivalitat és màxima, ja que tenim per a triar marques per a avorrir a l’hora de comprar, és a dir, tenim a l’abast molts tipus de roba amb estils diferents, sabates, complements...

Escena d’Informació a la carta, de Xavi Tur (El Canet de Cullera, 2015).

Foto: JG Figueres

que fan que intentem no anar-nos-en amb les mans buides comprant allò que necessitem i que ens agrade.

Però a l’hora de comprar, en què ens fixem? Tal vegada, el factor clau és la diferenciació del producte, i que siga el que millor s’adapte a les nostres necessitats. Què és el que volem? Si ets un dissenyador, normalment vols un tipus d’ordinador que no es penge perquè el teu rendiment de treball siga òptim. Si volem unes sabatilles esportives, busquem la comoditat, i ara està això de moda de tenir unes plantilles toves per anar més còmode. I així, podem posar molts més exemples. També busquem que el preu estiga acord a les nostres possibilitats, ja que a tots ens agradaria tindre el millor, però la majoria de vegades no assolim el preu que s’ha de pagar per adquirir aquest bé. Aleshores, entra en joc el factor qualitat-preu, que és el que analitzem per tal de decidir-nos per una compra o una altra.

En definitiva, podem trobar nombroses rivalitats entre els productors a l’hora de promocionar i mostrar-se en les diferents botigues, cadenes de supermercats o plataformes virtuals, però el fet que el consumidor es decidisca per una o per una altra opció depén de les variables mostrades anteriorment, i no sempre guanya el millor producte. No obstant això, la rivalitat de la qual estem parlant serà permanent, ja que perdurarà amb el pas del temps, i tal vegada és més gran per la possible aparició de més productors, i, per tant, més competència.

Rivalitats en els recursos humans

Aarón Delgado Blasco

Tècnic en selecció de personal

Hui en dia existeixen rivalitats de tots els tipus i àmbits, cap matèria s’escapa d’ella, si tenim com a concepte de rivalitat l’enfrontament entre diversos que aspiren a una mateixa cosa, objectiu, fi o meta.

En l’apartat dels recursos humans també existeix, no s’escapa i pense que cada dia hi ha més. Pense que la rivalitat entre candidats és una fina aresta amb dos costats. D’una banda, pense que els candidats han de lluitar entre si mateix, per a tractar de millorar i no ser millor que un altre candidat sinó ser millor que ells mateixos en el dia d’ahir, com diuen “les persones amb metes triomfen perquè saben a on van”. Tractar d’augmentar les seues fortaleses i tractar de detectar els seus punts més febles per a poder millorar i ser més complets si cap més que competir contra altres candidats, han de competir contra l’oportunitat de mercat i estar el més preparat per a ser el perfil que busca l’empresa.

D’altra banda, la rivalitat fa que isca a flotació la competitivitat, l’esperit de superació, l’ego de voler fer les coses millor o d’aconseguir millors resultats que altres persones, naix com un sentiment de

supervivència, la qual cosa en molts casos et fa traure el millor de tu, encara que si no està sota control i segons el perfil que es busque en un candidat l’excés com tot en la vida es pot girar en contra teua.

En recursos humans estem vivint una època d’humans amb recursos, i cada generació amb més capacitats, coneixements i aptituds però sobretot molts recursos. En canvi, s’enfronten a generacions amb no tants recursos, però amb experiència, veterania, el coneixement de saber actuar, el fet d’haver hagut de bregar amb situacions i la resiliència de seguir en el camí a base d’assaig error, ací és on pense que existeix una competència, una rivalitat, encara que també és una guerra perduda perquè no depén de cap d’ells la decisió.

Fa no gaire temps, per exemple valoracions objectives com la tinença d’idiomes o altres coneixements complementaris eren un objecte valorable a favor, et donaven punts, et feien marcar la diferència; no obstant això, hui dia són requisits indispensables que fan que una persona molt vàlida per a exercir les funcions no tinga quasi opcions per la falta d’aquests.

Tots sabem que la perfecció no existeix i els reclutadors i tècnics de selecció

Ninot de He tingut una idea, de José Luís Pascual Nebot (En Plom-Guillem de Castro de València, 2018).

Foto: JG Figueres

som coneixedors que no tenim la veritat absoluta i a vegades no tenim la capacitat o la sapiència de poder elegir al candidat més idoni, no existeix ni el seleccionador perfecte ni el candidat perfecte, encara que jo crec que alguna cosa semblant seria una persona amb formació i experiència.

Un possible dilema en el qual m’he trobat moltes vegades com a recruiter , fins i tot que les empreses es plantegen moltes vegades a l’hora d’incorporar gent en les seues organitzacions és la possible rivalitat entre candidats amb experiència o donar oportunitats a gent amb un perfil júnior:

És millor un candidat veterà perquè l’experiència és un grau i sap més el dimoni per vell, que per dimoni? O no obstant això s’ha d’apostar pel nou talent, joventut, energia, i ganes d’emprendre un camí laboral i poder lluitar per complir els seus somnis i com no, “formar-los al gust de l’empresa”?.

Davant això no hi ha cap resposta correcta, no es pot generalitzar i per desgràcia tendim a això i es crea una rivalitat que no porta a res, m’explique: pot haver-hi una persona veterana amb molta energia i per contra un jove peresós, com diu el refrany “hi ha de tot en la vinya del senyor”. L’important és que convisca l’experiència requerida per a cada posició o negoci que es requerisca contractar. El temps o l’experiència és circumstancial pot existir una persona jove amb voluntat que amb poc temps demostre més que una que porta tota la vida, portant-ho a termes futbolístics, no marcaràs més gols per molt de temps que portes assegut en la banqueta, ni vendràs més si en la teua empresa hi ha un rètol que pose obert des de 1800 si el servei no és bo.

Cada vegada l’exigència de les empreses, els processos de selecció i els mateixos candidats és major, amb la qual cosa tractem d’aprofitar els recursos per a ser més humans, és a dir, no hem de competir contra altres sinó entre nosaltres mateix, totes i tots tenim dret al treball però no hem d’oblidar que cal treballar per a viure però no viure per a treballar.

RIVALITATS ESPORTIVES

Derbis, clàssics i altres rivalitats al futbol valencià

Miguel Àngel Picornell Canut

La rivalitat en el futbol és tan vella com el futbol mateix. Els seus inventors, els anglesos, tenen una paraula per a definir eixa rivalitat: derbi. A pesar que la procedència de l’esmentat termini no està clara del tot, una de les teories més notables afirma que va sorgir en l’Anglaterra del segle XVIII en l’àmbit de l’Hípica, quan el comte de Derby va guanyar la travessa en el llançament d’una moneda a l’aire per a posar nom a una nova competició. L’èxit d’aquest torneig va créixer ràpidament, convertintse des del 1780 en un esdeveniment anual que continua celebrant-se en els nostres dies cada primer cap de setmana de juny.

Dels hipòdroms va fer el salt a altres esports, com ara el futbol. El 1914 un rotatiu britànic parlava d’un derbi local fent referència a un partit entre l’Everton i el Liverpool, els dos equips de la ciutat.

En el món del futbol i en el de qualsevol esport per equips, la paraula derbi s’aplica al partit que enfronta dos equips d’una mateixa ciutat o regió dins de la mateixa competició. No obstant això, en el diccionari de la RAE no existeix cap referència al fet que l’esmentat mot únicament s’utilitze en partits entre dos equips d’una mateixa ciutat, sinó que caracteritza la competició esportiva, en

Amunt! Cent anys de futbol, de Ceballos i Sanabria (Plaça de la Reina-Sant Vicent-Pau de València, 2019). Foto: Joan Castelló

Escena de De Barri en Barri, de Ceballos i Sanabria (Plaça de l’Ajuntament de València, 2016).

Foto: Joan Castelló

aquest cas futbolística, protagonitzada per equips dels quals els seus seguidors mantenen una reconeguda rivalitat. Si anem a la primera accepció del mot, per a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, derbi seria una competició hípica, especialment aquella que se celebra anualment i en la que corren exemplars de pura sang, de tres anys d’edat. En la segona accepció, derbi és un encontre, comunament futbolístic, entre dos equips els seguidors dels quals mantenen una constant rivalitat, quasi sempre per motius regionals o localistes.

Tradicionalment, el Barça – Madrid ha sigut un derbi, que compleix amb allò que disposa la RAE, fins que els puristes decidiren anomenar-lo “clàssic”, ja que no són dos equips de la mateixa ciutat a pesar de la vella rivalitat que mantenen.

Al cap i casal el Llevant UE i el València CF mantenen també una ancestral rivalitat que es remunta al 1920 quan disputaren el primer derbi oficial de la història dels dos clubs durant el Campionat Regional de València. Els llevantinistes quan es refereixen als seguidors del València CF els diuen “xotos” i l’estadi de Mestalla és conegut com “la xotera”. Diu la història que els terrenys on es va construir

Mestalla estaven envoltats de camps poblats únicament per manades de cabres i ovelles. D’altra banda, els aficionats del València tenen batejats com a “granotes” als seguidors del Llevant. La terminologia també té la seua història. Després de la Guerra Civil, el Llevant FC i el Gimnàstic FC decidiren fusionar-se. El primer tenia un gran equip, però no un camp on jugar; el segon, en canvi, a penes tenia futbolistes, però era propietari del mític camp de Vallejo, al costat de l’antic llit del Túria i llar d’un gran nombre de granotes.

Si viatgem cap al sud i parlem de la rivalitat entre l’Hèrcules i l’Elx, tot i no ser dos equips de la mateixa ciutat, podem parlar de derbi? Indubtablement. Des del 1925 els herculans i els il·licitans mantenen una rivalitat que podríem qualificar de “derbi provincial”. Un altre tant, si ho fem cap al nord amb el Vila-real CF i el CE Castelló com a protagonistes. En aquest cas s’ha produït un fet més que curiós. Tradicionalment, els de la capital de la Plana han mirat per damunt del muscle als seus veïns de Vila-real, però des de fa un temps bufen nous vents i els derbis han passat a ser entre el Castelló i el Vila-real B. També les comarques tenen els seus derbis: Dénia –

Xàbia, a la Marina Alta; Oliva – Gandia, a la Safor; Cullera – Sueca, a la Ribera Baixa;

Ninot d’Orient express de Rafa Ibañez (Albereda-Avinguda de França de València, 2019).

JG Figueres

Foto:

inclús derbis que abasten més d’una comarca: Alcoyano – Ontinyent, a l’Alcoià i la Vall d’Albaida; o Alzira – Olímpic, a la Ribera Alta i la Costera.

La rivalitat abasta fins i tot els despatxos. A ningú se li escapa la polèmica gestió del propietari del València, Peter Lim. A aquells que la defensen els solen titllar de “blanquejadors”. Més nombrosos semblen ser els que mostren una actitud molt crítica i aspiren a fer que la propietat del club torne a ser valenciana. En meitat d’eixa rivalitat entre els pros i els antis Lim, algú va batejar com a “viudes” aquells que lamentaren la marxa del club de Marcelino García Toral, tot i haver guanyat la copa del Rei el 2019. El tècnic asturià havia fet unes declaracions que no havien agradat gens al mandatari singapurés. Però el que és ben cert és que des d’aquest episodi el València ha anat a menys sense haver-se classificat per a cap competició europea, encadenant tres temporades consecutives sense estar en Europa, fet que no es produïa des del descens a segona divisió el 1986.

Una altra història, que donaria per a un altre article, és la rivalitat més enllà de ciutats, comarques o províncies. Podríem qualificarla com rivalitat auton òmica. L’Hèrcules i el València; el Castelló i el València en el seu dia; el Vila-real i el València ara. En aquest últim cas estaríem davant una rivalitat ben recent. Els groguets no foren equip de primera divisió fins a la temporada 97/98, estaríem, per tant, davant vint-i-cinc anys de foment d’una nova rivalitat. Fins eixe moment i amb l’únic parèntesi del descens a segona divisió, el València CF sempre havia militat en la primera divisió i els de la Plana es debatien entre la segona divisió B i la tercera. És obvi que amb l’assentament dels vila-realencs entre els grans del futbol espanyol, els enfrontaments entre el València CF i el Vila-real CF han passat a convertir-se en partits de rivalitat per a les seues respectives aficions, en suma, en un altre derbi.

Les rivalitats en el rugbi

Josep

L. Aparici

Escriptor del llibre Cullera Rugby Club.

50 anys d’històries i records

Les rivalitats en el rugbi, una de les manifestacions més importants de les quals són els derbis, existeixen quasi des del naixement d’aquest esport. Els exemples són nombrosos a escala internacional, estatal o local, per bé que el professionalisme de les últimes dècades les haja afiançat al nivell més alt o, per contra, les haja esborrat en les comunitats més menudes, més preocupades de seguir el que marca l’aparell mediàtic i televisiu de consum domèstic esportiu.

Podem entendre que les rivalitats es creen des del moment en què u se sent superior a l’altre. Tothom vol guanyar i les identitats esportives personals, els clubs o seleccions que seguim o estimem, i als quals donem suport sovint incondicional i gregari, es construeixen normalment amb victòries i no només amb lligams territorials que responen al lloc on hem nascut o ens hem criat.

S’ha comptat milanta vegades la història, però cal repetir-la. En un partit de futbol a la localitat anglesa de Rugby en 1823, un estudiant, anomenat William Webb Ellis, en un moment determinat agafa el baló amb les mans i recorre el camp cap a la porteria contrària. Així és com naix el rugbi, altrament conegut com l’esport de la pilota ovalada.

Doncs bé, només unes dècades més tard, i després de diverses regulacions del joc, en 1879 es disputa el primer partit internacional ni més ni menys que entre les seleccions d’Escòcia i Anglaterra, una rivalitat que ha perviscut fins als nostres dies. En aquest cas, el país xicotet del fins al moment no desmembrat Regne Unit, Escòcia, amb poc més de cinc milions d’habitants, s’enfronta a la totpoderosa Anglaterra, més de cinquanta milions d’habitants i l’epicentre del colonialisme britànic amb seu a Londres. És l’anomenada Calcutta Cup que, tot i una futurible independència d’Escòcia, seguirà ben vigent.

Un altre derbi remarcable, que traspassa els límits de la ciutat o de zones pròximes, i que també respon a la definició d’aquesta paraula, també té lloc entre esquadres del Torneig de les Sis Nacions i, a l’igual que la Calcutta Cup, en el marc d’aquest. Es tracta dels matxs entre les seleccions de França i Anglaterra, dos potències mundials de per si enfrontades. Des del s. XI, els historiadors han comptabilitzat un total de 35 litigis bèl·lics entre les dos nacions. Fins i tot una guerra durà 116 anys! El partit de rugbi que té lloc entre França i Anglaterra, o a l’inrevés, és conegut com Le Crunch o The Crunch (la paraula anglesa “crunch” significa “cruixir”, o “l’hora de la veritat” amb l’article davant). La primera batalla rugbística entre illencs i continentals data de 1906.

La tercera de les ja podem dir enemistats internacionals més destacades, igualment amb significat social i històric evident, la trobem en l’hemisferi sud, i es dona entre les seleccions nacionals de Nova Zelanda i Sud-àfrica, entre els conegudíssims All Blacks i els springbooks , que no es queden molt arrere. De 2022 és una tesi doctoral dedicada a aquesta rivalitat, que perdura amb molt força, obra de la francesa

Parwine Patel (Université de La Réunion, en ple ocean Índic), amb el títol de la qual, que

ens permetem traduir, ens fem una idea de l’assumpte: “Gènesi i desenvolupament d’una rivalitat rugbística entre Nova Zelanda i Sud-àfrica abans de l’ apartheid (1899-1948): construccions identitàries, jocs de poders imperials i discriminacions racials”. Una prova que l’hostilitat segueix fresca i intacta, és que la mantenen les dos seleccions amb més copes del món, tres cadascuna (Nova Zelanda en 1987 a la primera edició, 2011 i 2015; i Sud-àfrica en 1995, 2007 i 2019, a l’última edició).

En 1995 la International Rugby Board obri les portes al professionalisme total del rugbi. En eixe moment, si bé la competitivitat entre seleccions creixerà i es consolidarà en l’avenir, amb un mercat televisu global de centenars de milions de persones, alhora que la igualtat esportiva serà un reclam per als espectadors, algunes rivalitats entre clubs començaran a decaure. És el cas dels combats esportius entre clubs francesos, entre pobles menuts i grans, a vegades enfrontats a les ciutats, on el rugbi ha exercit de dinamitzador social i els tercers temps eren antològics. A part dels excessos verbals, l’emoció en el marcador, els placatges a destemps o d’atemorir el contrincant abans de xafar el camp, la passió per l’oval francesa, estesa fonamentalment pel que seria més

o menys l’Occitània, va fer que clubs de localitats demogràficament poc rellevants competiren en les màximes categories.

En el cas de l’estat espanyol, la rivalitat més sonada ha sigut, al meu entendre, la protagonitzada entre els dos equips de Valladolid, El Salvador i el VRAC, que ha fet que una ciutat de vora 300.000 habitants acapare i s’haja repartit durant els últims 25 anys ni més ni menys que 18 títols del campionat de lliga de Divisió d’Honor: 11 el VRAC i 7 El Salvador. A més, tots dos clubs han crescut en infraestructures, escoles de rugbi i gestió esportiva de manera exponencial i en paral·lel.

No ha passat exactament el mateix al País Valencià, on els millors resultats, amb l’excepció de La Vila RC, els han obtingut en les últimes dècades, i ja quasi històricament, els tres equips més puixants de la ciutat de València: Les Abelles, CAU i València RC. Durant anys s’han intercanviat en divisions i classificacions, però no ha arribat a eixir un conjunt punter que poguera competir un any sí l’altre també amb els equips de Valladolid, la UE Santboiana, l’Alcobendas o el CRC Pozuelo amb les seues diverses denominacions.

Arxiu:

La rivalitat entre aquests tres clubs, que es desitjaven derrotes, a banda d’eclipsar altres equips de la ciutat, ha fet que es convertiren en moltes ocasions en depredadors i que si algun jugador excel·lia esportivament fora del Cap i Casal, fora temptejat i pescat a la mínima per als seus projectes, tot i haver-se format durant molts anys en el seu club d’origen. Curiosament, a l’igual que en les comissions falleres, era inimaginable que València, CAU i Les Abelles es prestaren

jugadors, que passaren d’un a l’altre costat de l’antic llit del riu Túria. Era sagrat començar en un club i acabar en el mateix. Ocorria igual que en les comissions falleres, si se’m permet la comparació. No obstant això, en els últims anys està canviant aquesta tendència, i ja es veuen bastants jugadors i jugadores que han canviat d’aires.

En el cas del Cullera, hi ha hagut rivalitats molt puntuals en séniors o en categories

Imatges dels diferents èxits del Cullera Rugby Club

Cullera Rugby Club

de juvenil cap avall si els equips nostres tenien aspiracions, però no s’han mantingut en el temps. Històricament i en certs moments, sobretot en la primera època, parlem dels anys setanta del passat segle del Cullera, tingueren lloc enfrontaments diguem-ne difícils, segons conten els vells, amb l’UER Montcada o el Sant Roc, ja que al rugbi romàntic, de cavallers i amb valors que impulsà Juan Palomares Corella, s’oposaven les males praxis en camps de terra que contenien cudols amb destinacions insospitades. En el pol oposat, sempre hi hagué i hi ha hagut bon rotllo per exemple amb el Tatami, i els dos equips se n’anaven junts de paella els diumenges una vegada finalitzat el partit.

A una escala més local i familiar, els clubs d’Alzira, Tavernes i Cullera també han tingut algunes desavinences marcades, però en moments molt determinats i circumstàncies molt concretes. Hui totes tres entitats s’han unit i es troben juntes en el projecte esportiu anomenat Inter RC que, a hores d’ara, és un exemple de germanor semblant als derbis bascos de futbol entre la Reial Societat i l’Athletic Club o, sense anar més lluny, al que es viu entre les falles de Cullera, rivalitats pels premis a banda.

Somiant una rivalitat que ha de ser encara

Fermín Rodríguez Usero

Duc quasi 4 dècades anant a la Fonteta a assaborir bàsquet i no tinc “enemics”. Vull que el València Basket (VBC) guanye a tots, però sí, hi ha moments, en què amb un equip determinat tens una relació més aspra, més calenta. El TAU (que me costa dir Baskonia) o Unicaja, que sempre han lluitat amb nosaltres per l’almoina que deixen els grans, podrien caure’m pitjor... com va molar eliminar en la Copa del Rei del 98 a aquell equip d’Scariolo que no sabia perdre, fins que aquell grupet de xiquets dirigits per Vukovic els pegà un bany abans d’enviar-los a casa. Després l’italià se venjaria amb Unicaja, amb una defensa zonal de 40 minuts en el desempat d’un playoff. Tal faràs, tal trobaràs...

O el TAU de Dusko Ivanovic, amb la seua disciplina marcial. Li tenies més por que ràbia, perquè feien les coses bé, eren el que volíem ser. El mal de queixal dels grans. Els guanyaren la Lliga ACB abans que VBC.

Però electricitat hi ha hagut sobretot amb el Reial Madrid. Com que els blancs sempre li xiulen millor, la gent se calfa. Com que els blancs han manat en l’última dècada que és quan VBC ha crescut per discutir i molestar... pues la cosa s’ha calfat més. En especial a la Fonteta, que

Bàsquet Bàsquet Bàsquet de Marisa Falcó i Paco Pellicer (Plaça Na Jordana de València, 1999). Arxiu: Ángel Romero

per cert, com mola quan se calfa (amb educació, però amb molta passió)... eixa famosa  caldera taronja...

Se’n recordeu (als majors ja) d’aquell “pren nota” de Tanoka Beard a Scariolo després de fer tremolar l’anella amb una esmaixada? Acabava de ser descartat pel Madrid i T arribà a València amb comptes pendents. La rivalitat s’alimentà un poc. Després vingueren alguns playoffs o duels ajustats, decidits per mandarines de Llull i

l’Everest del plaer... la final de Lliga ACB que suposaria tocar el cel. Sí, que el VBC de Pedro Martínez va guanyar-li el títol al Madrid de Laso, de Rudy, de Llull, de Reyes i d’un tal Luka Doncic. Amb un ambient elèctric, amb una fam volcànica i una rivalitat preciosa. Sense eixe Tabasco, l’esport no és el mateix. I el Basket, tot i que comença a futbolitzarse un poc pel que fa al comportament dels aficionats, el té en la justa mida. Insults, racisme, agressivitat, llançament d’objectes a la pista... afortunadament, encara aguanten lluny del Basket, lluny de les rivalitats.

Jo voldria tindre rivalitat amb l’EFES, amb els més grans, símptoma inequívoc que el VBC creix i es mira als ulls dels millors. Ho aconseguirem?

Rivalitats a la pilota: parlem amb Genovés II

Juan G. Figueres Coordinador del llibret

Des de l’AC Falla El Canet hem tingut el plaer de tenir una xerrada amb José Cabanes Corcera, més conegut com Genovés II, un dels pilotaris més importants dels últims temps, fill del mític Paco Cabanes “El Genovés”, la gran figura del nostre esport autòcton. Amb ell, ara que ja s’ha retirat de la pràctica de la pilota, hem volgut conversar amb ell sobre com ha sigut, és i com veu el futur de les diverses rivalitats en la Pilota Valenciana. El seu palmarès atresora, entre d’altres, campió dues vegades de la lliga Caixa Popular (2000 i 2001), tres vegades del circiut Bancaixa (2008-2010), o de la copa Diputació (2010 i 2011), entre d’altres.

En primer lloc, li hem preguntat per com és la rivalitat en els inicis de practicar l’esport de la pilota valenciana, a la qual respon que canvia molt des que comences fins ara que s’ha acabat la meua carrera esportiva, és a dir, t’adones que és molt diferent dels inicis, quan estàs en el zenit o estàs acabant i ho fas a poc a poc, doncs, jugar contra la gent que tu has admirat és bonic i et sents com a què faig jo ací. No t’ho creus, no t’ho acabes de creure i ho vius d’una manera com si estigueres somiant. Aquella gent que sempre has tingut en una posició i que has admirat molt, de sobte et trobes que

comparteixes vestidor i rivalitat. Al principi és molt bonic, després quan la rivalitat es fa més forta, ja que hi ha jugadors amb la carrera esportiva d’Álvaro, Soro III, Puchol II... És diferent, notes que estàs jugant-te títols importants i, per això, es fa més seriosa i és diferent del principi eixa màgia que té eixe moment, és passar a una cosa més crua perquè es tracta de guanyar a l’altre. I després, al final de la teua carrera esportiva, canvia molt perquè és un poc gaudir-ho i ja està, el fet de guanyar o perdre no és rellevant, sinó gaudir d’allò que fas i ja al final de la meua carrera esportiva he tingut sort, encara que també he tingut alguns triomfs, gràcies a gaudir d’eixa rivalitat que no condiciona un bon joc

Aprofitant que citava a alguns dels rivals més importants, se li pregunta per com era la rivalitat amb alguns d’ells, destaca que en el que més rivalitat he tingut ha sigut en Álvaro perquè va ser una rivalitat molt forta. Quan jo vaig aparéixer en el món de la pilota, ell estava arribant al millor moment de la seua carrera esportiva, jo era molt jove, i ell tenia vint i llargs, que és l’edat en la qual, tal vegada, el jugador és com millor està. I després, era un jugador diferent del que soc jo, i també pel que fa als nostres caràcters, és a dir, som molt diferents tant un com l’altre. A banda, feia

molts anys que no hi havia una rivalitat així en la pilota, i pense que eixos anys nosaltres férem unes finals i unes partides que són recordades per tot el món, hi va haver moltes partides molt boniques amb dos estils de joc completament diferents, i això sí que van ser uns anys de rivalitat molt dura. Però bo, ara que m’acabe de retirar ho trobes a faltar, perquè són sensacions que, malgrat que u mateixa després es dedique al que li agrade, no és el mateix que sentir eixa rivalitat i eixa competició que, vulgues o no, el dia que et retires desapareix.

A banda, pel que fa a les rivalitats actuals en l’esport de la pilota expresa que hui en dia està clar que els números u són Puchol II en escala i corda com Tonet al raspall. El que tenen en comú és que no tenen un rival, és a dir, una persona que estiga tan equiparada a ells, tot i que hi ha gent molt bona, però sembla que tots estan un grau per davall d’ells i no està tan igualat. Sempre

Genoves II en acció.

Foto: José Cabanes

hi ha gent que fa una bona temporada i arriba a la final contra Puchol II, però actualment ell és superior a tots i el mateix ocorre amb Tonet. Són jugadors que estan marcant una època i són dues grans figures.

A més, li fem referència al passat i a la trajectòria de son pare i les seues rivalitats, el mític Paco Cabanes “El Genovés”, explicant que a causa de la meua edat, jo he conegut els últims anys de la carrera esportiva de mon pare i l’he vist jugar moltes finals contra Enric Sarasol. Recorde eixes partides. Enric és també del poble del Genovés, molt bon amic de mon pare i de la família, tal vegada era una rivalitat molt diferent, més sana eixa rivalitat i, a més a més, va ocórrer el mateix que amb els jugadors actuals, és a dir, mon pare no tenia un contrari a l’altura. És possible que estiga malament dir això, però el seu nivell era molt superior a la resta. Era un tots contra ell, i les partides les arreglaven amb mon tio Pepe, contra els tres millors de cada zona. Aleshores era un poc veure el més difícil encara. Després en els campionats oficials que van sorgir com, per exemple, el campionat mà a mà, mon pare era ja més major i eixos anys contra Enric Sarasol hi va haver una rivalitat molt bonica perquè tenien eixa relació d’amistat entre ells i un grandíssim respecte. També és veritat que aquelles finals són recordades perquè eren molt tècniques i molt boniques, perquè tant Enric com mon pare eren jugadors d’una tècnica grandíssima.

Pel que fa a les rivalitats en categoria femenina, ja que cada vegada més dones practiquen aquest esport, explica que per sort o per desgràcia, tal com ocorre amb el raspall o escala i corda masculina, al raspall femení Victoria és una jugadora que està molt per damunt de la resta. No obstant això, sí que és veritat que el que he vist al llarg de la meua carrera esportiva és que he vist a les primeres xiques jugar, però que tant la segona com la tercera generació han millorat el nivell de les pioneres i que el seu nivell és una barbaritat, i crec que les dones estan en un punt molt bonic, perquè cada generació que vinga serà millor,

Remat de València, Capital Mundial de l’Esport de Pere Baenas Plaça de l’Ajuntament de València, 2011). Foto: Joan Castelló

superior a l’anterior. A més, actualment ja estan professionalitzant-se. Cada generació és molt superior a l’anterior, es preparen molt s’ix molt violenta la pilota i la professionalització es nota amb els resultats. Jo les he vist jugar i la veritat és que ha canviat molt, el nivell d’aquelles jugadores que jugaven fa quinze anys no té res a veure a les que juguen hui en dia.

Per últim, se li fa reflexionar al voltant d’altres rivalitats en la pilota valenciana, en la qual cita que en la pilota valenciana, en totes les seues modalitats o disciplines. Per exemple, en el món aficionat, concretament en la modalitat de galotxa, aquests anys hi ha hagut molta entre els clubs de Quart de les Valls i Montserrat.

També trobem el de Faura i el del Marquesat, aquests quatre clubs són els més importants en aquesta modalitat. En la modalitat de llargues també hi ha una rivalitat entre Sella i Parcent que fa uns anys que juguen les finals de llargues, dos clubs valencians que inclús han jugat la final de la Champions. I al final varen ser dos equips valencians que varen arribar a la final. Pel que fa a la dona, últimament trobem la rivalitat Victoria-Mar, encara que cau sempre en favor de la primera; les mateixes rivalitats que tenen Tonet o Puchol II en les seues respectives modalitats professionals masculines. Sí, sembla que hi ha rivalitats que depenen d’aquells clubs on es treballa molt bé la base i en els quals apareixen una fornada de jugadors i que fan que aquest club siga el dominador i el que “mane”. Al cap i a la fi, tant en la pilota com en altres esports, quan hi ha una bona fornada de jugadors, ens agrada veure que hi haja un molt bon nivell.

Rivalitat a l’esport femení

Paula Grau i Juan G. Figueres

Coordinadors del llibret

arlar de l’esport femení en el territori valencià és fer-ho d’esportistes d’un gran nivell que entrenen hores, però que, malauradament, es veu minvat el seu protagonisme o, dit d’una altra manera, es veu eclipsat per les competicions masculines, les quals atrauen més masses i que això fa que el nivell de professionalisme no siga el mateix. De fet, sols el futbol femení és considerat com a professional, concretament des del mes de març, en el qual el Consell Superior d’Esports va redactar els estatuts per a fer-ho i en el qual hi ha una gran rivalitat entre els clubs, els quals són pràcticament els mateixos que en el masculí: València CF, Llevant UD o Vila-real CF pel que fa als nostres; i d’altres com FC Barcelona, Reial Madrid, Atlètic de Madrid... Però en aquest cas, sols es parla de la rivalitat entre les quinze futbolistes rebels, entre elles Alèxia Putellas, flamant Baló d’Or les dues últimes temporades, amb Jorge Vilda, el seleccionador i Rubiales, l’il·luminat president de la Federació Espanyola...

L’esport on hi ha més dones federades tant en el nostre territori com a escala nacional és el bàsquet, i això s’ha notat aquest estiu en els campionats d’Europa i del món de base, on les xiques han aconseguit l’or en l’Europeu sub 20, i l’argent aconseguit en els Europeus sub 18 i sub 16 i en el Mundial sub 17, que sumades a les altres quatre medalles dels equips masculins, han fet que aquest estiu haja sigut inoblidable en l’esport de la cistella. Però al que anem, a pesar d’això, té menys repercussió a pesar que, per exemple, en la terreta, tenim d’explosió del projecte de València Bàsquet Club, que enguany està fent una temporada molt bona amb un gran paper tant en la Lliga Endesa com en l’Eurolliga, i això es nota en la quantitat de seguidors que acudeixen a la fonteta a veure-les jugar, sobretot en els partits amb Girona i Salamanca.

No obstant això, a partir d’ací ja disminueix l’interés per l’esport femení, i la resta dels esports passen a un segon pla, tal com ocorre amb el masculí però d’una manera encara més exagerada. Sols ens recordem

Escena de De Barri en Barri de Ceballos i Sanabria (Plaça de l’Ajuntament de València, 2016). Foto: Ángel Romero

d’ells cada quatre anys, és a dir, quan se celebren els jocs olímpics, en els quals estem esperant que s’aconseguisquen moltes medalles (on, per cert, últimament per a Espanya aconsegueixen més medalles elles que ells) i després, ja ens oblidem. Nosaltres no, i per això, hem volgut parlar amb algunes de les esportistes d’esports que no tenen tanta visibilitat, però que se la mereixen perquè de segur que treballen més que d’altres esports i no tenen tanta visibilitat com altres. Hem conversat en elles per saber com era o és la seua rivalitat amb la resta de competidores en la seua carrera esportiva i també, que ens destacaren alguns noms amb els quals han mantingut aquesta rivalitat

Comencem amb l’esport rei de les olimpíades, l’atletisme, un esport que conté moltes disciplines, però ens centrarem en una que li ha donat moltes alegries al nostre esport, el salt de llargària, de la mà de Concha Montaner (l’Eliana, 1981), subcampiona d’Europa en 2007 i bronze en el mundial 2006, ambdós de pista coberta, i també ha sigut en nombroses vegades campiona d’Espanya i esportista olímpica en Sydney 2000, Pequín 2008, Londres 2012 i Rio de Janeiro 2016 en aquesta disciplina.

Concha ens explica que he tingut diverses rivals dures al llarg de la meua carrera, ja que ha sigut llarga. Les més dures, Niurka Montalvo i Mar Jover, amb les quals he gaudit molt competint. Niurka, en la meua joventut, em va fer créixer com a atleta, perquè competia de tu a tu amb la campiona del món. I Mar, ja com a atleta madura, va aconseguir que volguera continuar donant el millor de mi mateixa per a poder guanyar i seguir estant ah í dalt.

D’altra banda, Lola Riera (València, 1991), jugadora d’hoquei en el Hockey Club HGC d’Amsterdam i internacional absoluta en les Red Sticks (selecció espanyola d’hoquei), amb dues medalles de bronze al campionat del món de Londres (2018) i Anvers (Bèlgica, 2019), i també participant en els jocs olímpics de R í o (2016), on van quedar en quarta posició i Tòquio (2021).

Ella ens explica que en tractar-se d’un esport d’equip, la rivalitat és viscuda d’una manera diferent perquè tens rivalitat tant en el mateix equip per un mateix lloc com amb l’equip contrari. Crec que l’important d’ambdues és saber portar-les amb respecte i sabent que la rivalitat al final és una arma per a millorar i intentar traure la millor versió tant en partits com en entrenaments. No es tracta que l’altra persona falle sinó que un

mateix ho faça millor. A més, afegeix que la rivalitat més difícil que he tingut va ser amb una de les meues millors amigues. Ambdues ens jugàvem el mateix lloc en la selecció, i les dues sabíem que era una o l’altra. Crec que les dues vam saber portar-ho molt bé i alegrar-nos quan primer es va quedar una dins de la llista, i després l’altra.

Seguint amb els esports d’equip, hem parlat amb Paola Martínez (Gandia, 1998), jugadora de voleibol, que a la seua curta edat ha estat dins de nombrosos equips del territori nacional i que, aquest any ha començat la temporada en Xipre i que actualment acaba de fitxar pel Sassuolo italià.

Ens comenta la seua rivalitat des d’una manera molt particular, exposant que pel que fa a la rivalitat en el món del vòlei, que mai he tingut, en Espanya, cap equip amb el qual he tingut una rivalitat molt gran ni tampoc amb una jugadora. Llavors, contaré que la rivalitat més gran que he tingut que ha sigut amb mi mateixa i m’ha costat molt gestionar-la, perquè soc una persona molt exigent i encara que pensem que no, el nostre mini jo que tenim en el cervell ens saboteja molt. I, de vegades, quan ens arriben les coses bones, ens sabotegem perquè creiem que no ens la mereixem o estem molt nervioses i no sabem aprofitar-les. Llavors, gestionar això

Concha Montaner competint en els JJOO de Río (2016) Arxiu: Concha Montaner

Paola Martínez, disputant un partit (2022) Arxiu: Paola Martínez

a mi m’ha costat moltíssim i ho estic fent, a poc a poc, amb l’ajuda de professionals i intentant portar-ho a una altra perspectiva que no és la meua, sinó, d’una perspectiva proactiva per a fer coses per a remeiar-ho.

En la mateixa línia es troba l’halter ofilista Mónica Carrió (Alzira, 1976), la qual va començar a practicar aquest esport amb deu anys, i que va ser la primera campiona júnior d’Espanya en Varsòvia (1995) i, posteriorment, medalla de bronze en el Campionat del Món en modalitat d’arrancada en Tailàndia (1997) i subcampiona del món i medalla de plata en el Campionat del Món a Finlàndia (1998).

A més, entre d’altres, va aconseguir la medalla de bronze als campionats d’Europa d’halterofília en Sevilla (1997) i Riesa (Alemanya, 1998) en categoria de 75 i 76 quilograms respectivament, la medalla d’argent als Jocs del Mediterrani de Tunis (2001) i també va disputar els Jocs Olímpics de Sidney en l’any 2000. Actualment é s presidenta i entrenadora del Club d’Halterofília d’Alzira, i també vicepresidenta de la Federació Espanyola d’Halterofília, compaginant-ho amb el fet de ser jutgessa internacional.

Igual com ens ho ha exposat Paola, Mónica argumenta que quan jo vaig començar,

Mónica Carrió en el moment d’alçar la barra.

Arxiu: Mónica Carrió

pràcticament no es coneixia el món de l’esport de l’halterofília en l’àmbit femení. I quan vaig començar a practicar-lo, em vaig adonar que hi havia dues coses diferenciades sobre el tema de la rivalitat. Una és contra tu mateixa, o siga, el rival en el teu esport són la barra i els quilos que alces, és a dir, tu competeixes pràcticament amb tu mateixa perquè saps les possibilitats que tens d’alçar els quilos que has entrenat, així que el principal objectiu és alçar els quilos que hi ha en la tarima quan competiràs. No obstant això, afegeix

que si parlem de la rivalitat amb la resta de competidores, aleshores, la rivalitat en l’esport d’halterofília es tradueix en guanyar a la persona que més alça. Per això, ja sabia qui anaven a ser les meues rivals quan jo acudia a una competició perquè has de fer una inscripció en la qual has d’anotar la marca mínima que tu alces. Així que si jo tenia una inscripció i sabia que hi havia tres esportistes que alçaven més que jo o que estaven molt igualades, ja sabia la rivalitat que anava a tindre, així que una de dos, o havia d’alçar més que elles per a obtindre

Ruth Aguilar amb la javelina. Arxiu: Ruth Aguilar

el primer lloc, o si no ho feia, sabia que em quedava en quart lloc.

De manera molt semblant opina Ruth Aguilar, una esportista amb una capacitat de superació immensa, tota una referent de l’esport adaptat valencià, ja que ha practicat diverses disciplines en l’esport paralímpic, destacant en atletisme, concretament en disciplines com el llançament de pes i de javelina, amb les quals va participar en els Jocs Paralímpics de Londres 2012; i també en halterofília i handbike. Ha sigut campiona d’Espanya vint-i-dues vegades, i tres d’Europa. A més, cal destacar algunes de les fites realitzades per ella, ja que per exemple, ha sigut la primera dona en cadira de rodes en realitzar un triatló sencer, i també ha sigut integrant de la selecció espanyola d’handbol.

Ruth opina que a cí a Espanya, encara som poques xiques que competim en segons que disciplines i més en esport adaptat. Per tant, la rivalitat en l’àmbit nacional ací a Espanya, és a dir, la rival més gran que he tingut sempre he sigut jo mateixa. Ha sigut véncer obstacles que m’he trobat al llarg de la meua carrera professional com a esportista per a poder motivarme i automotivar-me. Perquè quan tens a una persona al costat que aquesta

competint i que té unes particularitats com a esportista o que té unes marques similars a les teues amb la qual pots tindre un objectiu d’intentar aconseguir guanyar perquè és una motivació extra que ajuda molt. Però quan aquesta sola, has d’automotivar-te i és una motivació molt de menor. Vol dir, has de buscar l’al·licient i estar molt centrada en aqueix propòsit.

A més, afegeix després que, en l’àmbit internacional sí que he trobat competidores molt fortes i que han estat molt abrigallades i molt protegides dins del seu país de la manera que ells treballen. I llavors, ací és on he trobat potser aqueixa

rivalitat directa i aquesta motivació, per tant, a mi les competicions internacionals, per a mi han sigut molt divertides i alhora m’han mostrat molt el que és el camí d’assolir propòsits reals.

Per tant, afirma que la rivalitat és bona, jo tinc una frase que li dic als meus fills que sempre l’he utilitzada i que m’ha servit, que ha sigut el que m’ha il·luminat en el camí i és que, per a guanyar, cal perdre i cal perdre molt, perquè sempre aprens, perquè si sempre guanyes o sempre obtens

la victòria no li trobes el sentit, li’l trobes quan assaboreixes la victòria quan abans has perdut i quan l’aconsegueixes. I si no

Victòria Díez, en una partida. Arxiu: Victòria Díez

l’aconsegueixes durant el camí, aquest aprenentatge és el major dels premis i de la major de les recompenses.

Per acabar, i no menys important, ens endinsem en l’esport de la pilota, on hem parlat amb la gran campiona Victòria Díez (València, 2001), la jugadora de pilota valenciana més important a hores d’ara, posseïdora de la Feninde , títol que es rep quan un esportista ha guanyat el mateix campionat durant tres vegades seguides o cinc vegades en anys alterns.

A pesar de totes les partides i totes les finals jugades, creu que la rivalitat que hi ha en la pilota és diferent de la qual hi ha en altres esports, perquè ací estem acostumades a jugar totes amb totes. Durant tota la temporada, no tens una mateixa o diverses companyes, sinó que cada campionat jugues amb unes companyes diferents, llavors això fa que la rivalitat que hi ha només es limite a l’hora de la partida. Després, no es trau fora de les competicions, jo crec que en aquest aspecte en un esport amb una rivalitat bastant sana. A més, admet que de les rivals més fortes que he tingut jo considere que ha sigut i és Mar de Bicorp, és amb la qual em solc enfrontar en les finals de l’individual, però alhora és com la meua

major rival. També és una de les meues amigues de la pilota, perquè des que som bastant xicotetes, almenys des de fa sis anys portem jugant juntes els campionats dels clubs i hem anat a la selecció juntes i això fa que siga una rivalitat només es limite a l’hora de jugar perquè després al final sempre ens estem secundant.

En definitiva, la rivalitat està present en el món de l’esport i les diferents disciplines esportives en categoria femenina no són una excepció, tant si és amb una mateixa com amb la resta de competidores, existeix eixa fam d’aconseguir èxits per tal de superar-se i d’aconseguir la millor carrera esportiva possible, a pesar de les mancances que trobem encara dins de l’esport femení i sobretot en els esports minoritaris en els quals els seus èxits, de vegades, passen desapercebuts quan són els que més mèrit tenen.