A
gost 2017, encete aquest article aprofitant la pausa de les vacances d’estiu observant des de la distància el mes de març. Prenc notes amb la comanda per aquest llibret amb el tema proposat: el circ de la indumentària.
Enumere algunes de les situacions viscudes en primera persona que em van produir cert fàstic les passades Falles. Pense en veu alta que potser només són apreciacions massa personals. També que potser em clave dins un jardí de valoracions que no siguen compartides. Però no és la meua pretensió inicial. Només aprofite aquest article per a posar per escrit, molt terapèutic diuen, sensacions i opinions. Sense condicionants externs. L’Ofrena a la Mare de Déu és, per a molts, més passarel·la que processó religiosa, tot i que en aquesta es camina cap a la imatge i no amb aquella darrere de clavaris i confrares. Tampoc no desfilen ni uns ni altres. Però la gran majoria reconeix una devoció comuna. El sentiment compartit és de respecte, però s’oblida pel trajecte. Les Falles passades pare i dues filles desfilaven davant de nosaltres. La major, en edat postadolescent, duia el seu telèfon mòbil a les mans. Va alçar el braç a les portes de les Torres de Quart i va retransmetre en directe per Facebook Live tot el recorregut. Al principi pensàvem que només es tractava d’un autoretrat, però el ‘selfie’ es va convertir en la seua particular visió de l’acte. Així que patírem els comentaris, mirades, morrets i tota classe de ridícules postures mentre el seu pomell de flors anava perdent clavells al ritme de pasdoble. El segon dia d’Ofrena em convertisc en observadora. Col·loque el menú objectiu de manera estratègica i a més d’obrir els ulls digitals de la meua càmera, escolte la resta de públic que m’envolta. Sempre trobes una modista a la barrera. Sol anar acompanyada d’una amiga que no cus, però gaudeix de la indumentària valenciana i presumisc en veu alta de l’experta. Comenten models, colors, reconeixen motius i exclamen al pas d’un Sant Felip o un Reina. Critiquen els que confonen Falles amb Carnestoltes. No deixen puntada... i passen llista d’errades de costura. Eixa xiqueta porta la falda massa llarga, la mantellina està mal col·locada, s’ha passat amb les caigudes de tela i ara sembla una coliflor. Mentrestant continue disparant fotografies de dones majors, perfectes. Potser no porten els colors triats per les últimes Falleres Majors de València, però tenen la clau que fa triomfar moltes de les candidates a la Fonteta: harmonia. Canvie de lloc, per modificar el tir de càmera, però també per a deixar en llibertat les dues cotorres. A l’entrada de la plaça només busque dues imatges: els homes que es lleven el barret quan passen per davant de la basílica, i les dones que busquen un mocador al pit per eixugar les llàgrimes. És moment de retirar-se pel carrer dels Cavallers. Camine entre falleres que s’alcen el vestit i busquen a la butxaca de les sinagües, el paquet de tabac i la mistera. Encenen un cigarret amb la mateixa velocitat que amaguen el mocador i les llàgrimes. Escolte la seda patir. No ha plogut enguany, però potser fan més d’un forat a davantals i mantellines. Sent pànic només d’imaginar l’escena. Fuig de l’embús pel carrer dels Serrans. Allí es fan fotos els que han acabat. Paradoxalment em trobe una família
EL CANET 205