también el biombo de arpillera y bermellón y el ninot de falla sinónimo de figura ridícula, mal vestida y peor moldeada”. En conseqüència, els premis van imposar una tendència esteticista en la construcció dels cadafals, en què es cuidava la composició i la utilització d’una iconografia artística, en detriment de la concepció més càustica que havia imperat fins llavors. A partir d’ara, primava l’acabat preciosista enfront de la càrrega satírica i sorneguera. Per a aconseguir el caràcter triomfalista que destil·laven estos cadafals, es van utilitzar una sèrie d’icones que molt prompte es van convertir en prototips de les falles d’exaltació: grans escalinates, columnes artístiques, garlandes i figures mitològiques, com ara la fama, o comares que guiaven els carros triomfals que pregonaven la glòria dels hòmens il·lustres o esdeveniments memorables. Entre les falles apologètiques més representatives del període 1901-1920 figura la dels carrers Ciril Amorós-Fèlix Pizcueta de 1903, que constituïa un cant al modernisme i als nous temps que portava l’acabat d’estrenar segle XX.
EXALTACIÓ VALENCIANISTA En les primeres dècades del segle xx va sorgir una nova modalitat de falla apologètica: la d’exaltació valencianista, que té les seues arrels en la Renaixença, un corrent literari i social que havia reivindicat la utilització del valencià com a llengua literària i subratllat el paper dels artistes, literats, músics i polítics autòctons. Esbós de la Falla Félix Pizcueta - Ciril Amorós (1903). Arxiu: llibre Historia de las Fallas
Amb este caldo de cultiu latent en la societat, les falles van arreplegar eixe esperit i el van traslladar a uns cadafals en què es glorificava la cultura, les tradicions i els personatges de la terra. Amb renúncia a qualsevol autocrítica i establint tòpics que han arribat fins als nostres dies, València es presentava
100 El Canet