Llibret 2017 AC FALLA EL CANET CULLERA. CRÍTICA I ESTÈTICA.

CRÍTICA I ESTÈTICA AC FALLA EL CANET CULLERA, 2017

CULLERA-VALENCIA-MASSANASSA- PATERNAPUERTO DE SAGUNTO

Tel: 961732181

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

EDITA AC Falla El Canet DIPÒSIT LEGAL V-331-2012 COORDINACIÓ, MAQUETACIÓ I PORTADA Juan Gabriel Figueres EQUIP DE REALITZACIÓ Paula Grau - Virginia Ruiz FOTOGRAFIES La Comissió - Lorena Beneite Cris Català Photograpy - Joan Castelló Tyson Doyle - Col·laboradors Literaris PUBLICITAT Joan Roig - José Luis Renard Carlos Bou - Àlex Morales - Vir Beneite AGRAÏMENTS Joan Castelló - Enric Escrivà Josep Antoni Fluixà - Telmo Gadea Hugo Morte - Isabel Hernández Bruno Moreno EXPLICACIONS FALLERES Juan Gabriel Figueres - Daniel Murillo POESIES Francisco Camps - José Antonio Martínez - Vicent Lloret - Josep Gonga IL·LUSTRACIONS Freepik

VINYETES IL·LUSTRADES Freepik Juan Gabriel Figueres IMPRESSIÓ Blauverd Impressors COL·LABORACIONS LITERÀRIES Paula Acevedo - Mónica Antequera Miguel Arráiz - Ricard Balanzá Sento Bayarri - Virginia Beneite Juan Carlos Berenguer - Alberto Bou Carlos Bou - Susana Bou Joan Castelló - Ricard Català Manolo Catalán - Iván Esbri Carles-Andreu Fernández - David Ferrer Juan G. Figueres - Nico Garcés Olga García - Dunia Gil - Adrian Gómez Pablo Gomila - Nerea Gutiérrez Raul Llibrer - Vicenta Llorca Albert Llueca - Gemma López Vicente F. Lorenzo - Jordi Maravilla Sebas Marín - Miguel Ángel Martínez Nacho Matilla - Lluis M. Mesa Juanjo Medina - Hernán Mir Aleixandre Morales - Fernando Morales Jose Moreno - Javier Mozas Vicky Musteikiene - Mariano Muzas Paco Pellicer - Jesús Peris José Luis Renard - Toni Reig Joan Roig Ángel Romero Carles Rosaleny - Virginia Ruiz Aitor Sánchez - Manolo Sanchís Vicent Santamaria - Pablo Sayas Sonia Seguí - Rafael Solaz - Rafa Tortosa Jan Van Geeloven Juan Ramón Vázquez

TIRADA 350 exemplars El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

El present Llibret ha participat en el XXI concurs de llibrets organitzat per la Junta Local Fallera de Cullera amb la col·laboració del MI Ajuntament de Cullera.

“Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres”.

L’AC Falla El Canet no s’identifica necessàriament amb les opinions dels seus col·laboradors literaris.

Versió digital del Llibret

Imaginem que en observar en deteniment el títol o l’índex que apareixerà a les pàgines següents haureu pensat que l’ideòleg del llibret ha fet una mescla indissoluble, com si mesclàrem el Barça i el Madrid, Podem amb Ciutadans, o el caloret amb l’aigua mineral... Per a molts, mesclar crítica amb estètica és com alguns dels exemples anteriors, i desgraciadament, és una mescla que està perdent-se per culpa de nosaltres, els fallers. No obstant això, aquesta mescla és la perfecció pel que fa a un monument faller. Podríem utilitzar la metàfora per a explicar-ho amb l’ajuda de l’anunci de lubricants de Durex, en el qual el xic utilitza l’efecte fred, i la xica l’efecte calor, i en el moment que s’ajunten provoquen una explosió de plaer inigualable per a arribar l’orgasme. Per a un bon faller que li agrade el monument, una mescla de crítica i estètica adequada hauria de provocar aquest orgasme.

Què podem dir de la crítica? Doncs, en teoria, és el principal motiu del monument, encara que desgraciadament ja no ho és. La crítica ha evolucionat molt... però a pitjor. Les falles cada vegada critiquen menys i, en molts casos fan, com se sol dir a Cullera, la lleponà als agents socials i polítics. Dit d’una altra manera, el que fan és lloar fins a la sacietat el polític de torn perquè no ens agafe mania i, si pot ser, ens done feina si ens quedem en l’atur. I de l’estètica què diem? Doncs que ha passat a ser el principal focus d’atenció del monument faller, és a dir, quan veiem una falla bonica ja creiem que és un primer premi. Això sí, si li donem un toc de modernisme i innovació, moltes vegades ni la cataloguem de falla. Aquest fet també és aplicable a les falles infantils, com més melindroses i més enfocades a la bonicor millor.

Aleshores, què volem plantejar-los? Que la fórmula és possible. Amb l’ajuda dels nostres col·laboradors, analitzarem l’evolució dels dos conceptes dins del monument faller, i reflexionarem molt de com està la situació d’aquests dos termes que són fonamentals per a comprendre el sentit d’una falla. I aquesta anàlisi no anem a fer-lo no només de la ciutat de València, sinó que també ens centrarem en poblacions importants del món faller, entre elles Cullera, en la qual ficarem el dit en la llaga, ja que la cassalla ha fet que ens oblidem molt d’aquests aspectes dins del monument faller. És fonamental comprendre la situació.

Per als xiquets, enguany no els plantejarem aquest debat que seria un poc complicat d’entendre, sinó que pensem que hem de fer-los llegir sobre aspectes més ximples i menys sofisticats del món de les Falles. Per això, els adults hem començat des de zero i els hem explicat, des del nostre punt de vista personal, diverses activitats fonamentals del calendari faller, com per exemple, els premis, l’Ofrena, la plantà, la cremà... coses fàcils d’entendre i que han d’infringir un sentiment faller des dels seus primers anys com a fallers.

No vos molestem més, aneu a la nevera i agafeu alguna cosa per a beure, acompanyada amb uns aperitius, i gaudiu d’aquest llibret amb tota la tranquil·litat del món. Pensem que és un llibret necessari, que farà pensar i esperem que ajude a millorar constantment la nostra festa, declarada recentment, Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

COMISSIÓ AC FALLA EL CANET 2017

P

PREMIS 2016

Cinqué premi de la Secció Primera i Premi d’Enginy i Gràcia Segon premi de la Secció Primera Infantil Seté premi per a la Promoció i l’Ús del Valencià de la Generalitat Primer premi del Concurs de Promoció de Valencià organitzat per la Junta Local Fallera de Cullera

El Canet 5

C

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT Carlos Bou Mateu

Estimats fallers, veïns i col·laboradors: És un plaer i un honor per a mi poder presidir de nou aquesta falla i la seua comissió.

Des del 2013 que vaig passar la batuta com a director d’aquesta orquestra tan especial han succeït moltes coses; però ara, decidit a presidir la meua falla altra vegada, i amb el suport dels fallers i falleres, em complau poder dirigir-me a vosaltres des d’aquestes línies. Línies que en conjunt formen part d’un llibret que ja compta amb història pròpia, i una història que, afortunadament, és plena de premis i reconeixements per part de tothom.

Aquest any estic sol davant el perill, reprenent la presidència en companyia de la junta directiva, però ja no amb el grup de presidents que vam formar l’any anterior; així, res m’agradaria més que tots i cadascú de nosaltres col·labore amb els “quefers” de la nostra falla, per gaudir d’uns dies plens de bona festa, germanor i un ambient envejable i de qualitat.

Tampoc no m’oblide dels més menuts, que amb els seus somriures enlluernen els nostres cors i són part important de qualsevol falla que s’aprecia. Jugueu, divertiu-vos i com no, gaudir amb l’olor de pólvora que envaeix els carrers de Cullera durant tan poc de temps.

Per concloure, dir que tot el que estiga a l’abast de les meues mans per fer que siga un any inoblidable tant per a la nostra Fallera Major, Virginia, com per al nostre President Infantil Rubén i la Fallera Major Infantil Silvia, ho faré de tot cor i amb tota la voluntat. Perquè aquest any és el vostre, i ha de quedar gravat a foc als vostres cors com el millor any que un faller pot viure, representant una comissió actual i cultural que no oblida la seua tradició i història, fent camí cap al mig segle d’existència.

6 El Canet

El Canet 7

V

A LA FALLERA MAJOR Virginia Beneite Pérez

La nostra falla té el gran honor, perquè ella és una gran fallera, i d’enguany la nostra fallera major, guapa... i filla de Cullera.

I té una aura resplendent, que al seu voltant il·lumina, perquè ella és sorprenent... més que el poeta imagina.

El romanticisme es dibuixa en la seua ànima enamorada... que com si fóra fada, o bruixa, la lluna, a ella, la té enxisada.

Virginia, vol a esta festa, i en ella, i en el seu fer, s’embolica; amb els seus gestos, es manifesta, perquè s’arromanga i s’aplica.

Amiga dels seus amics, perquè per tots es preocupa, i la seua tendresa revertix, i a tots els cors, els ocupa.

Les dos es fan companyia, la hipnotitza el seu halo lluent... per la platja, i en la badia, de la lluna està pendent.

Per a tot, mostra paciència i voluntat d’ajudar...

D’afanyosa és, la seua essència, sempre disposada a agradar.

És presumida per excel·lència, i amb les joies es destaca... de valenciana presència.

Explosiva és, com a traca.

Ella aguaita quan plateja l’alba, mirant quan el sol desperta, se li obri el cor, com finestra, i disfruta d’eixa calma.

Gaudeix bé del seu entorn, i sempre se sent orgullosa, d’allò, el més gran del món...

Nora, la seua filla preciosa.

El seu rostre, fina porcellana, que pinta uns ulls de canella, llavis rojos, com mangrana... perquè es decora molt bella.

Que a tots els fallers agrada.

Virginia té un color primaveral, i la falla, sempre està il·luminada, per eixa aura seua, tan especial.

Francisco Camps Muñoz

8 El Canet

El Canet 9

R

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT INFANTIL Rubén Renart Palau

Hola a tots! És un privilegi per a mi tornar a ser el President Infantil de la nostra comissió i, per tant, estic molt orgullós de ser-ho. Enguany gaudiré amb Silvia, la nostra Fallera Major Infantil i de segur que serà un any inoblidable.

Als xiquets de la falla, dir-vos que enguany gaudirem més que mai de les nostres festes, que per a mi són les millors que hi ha. Tindrem una falleta molt bonica que segur que ens agradarà molt, gaudirem de molts jocs i dels berenars durant la setmana fallera, anirem als premis a veure si guanyem alguna cosa, eixirem ben engalanats en l’Ofrena i potser plorem perquè cremen la nostra falla, fet que significa que s’acaben les falles, encara que aquest fet dóna pas a poder-ne celebrar més.

Particularment, vull donar-li les gràcies als meus pares. Gràcies a ells sóc President Infantil de nou i espere tornar a gaudir d’un any inoblidable al seu costat. A més, serà un any especial, ja que enguany a mon pare li atorguen el Bunyol i la Cullera d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants, la màxima distinció dins del món de les Falles, gràcies a la seua dedicació i esforç que ha realitzat en aquest món i, particularment, en la Falla El Canet.

Finalment, espere que aquest any siga un any en què tots els fallers gaudisquen de la millor manera possible, que hi haja una harmonia molt gran i que el bon ambient siga la tònica general en el casal faller de la Falla El Canet.

10 El Canet

El Canet 11

S

A LA FALLERA MAJOR INFANTIL Silvia Abrahamyan Beneite

Si t’haguera de versar, els sentiments i les expressions, en voler-te jo expressar... et versaria en cançons.

Perquè es manifesta el teu art, en el ball, i les manualitats.... en la falla, i els trons de bac; eixe pardalet, ens canta les veritats.

Cançó, que tal vegada et cantaria a tu, xiqueta de meravella, que el teu cor, la dansaria, al so d’un bolero, o una seguidilla.

I una musa t’observa i t’imagina, com a tímida rosa, que s’exhibix, obrint els teus pètals tan divina... quan l’amiga primavera, et florix.

I és que conta un pardalet, cantant en la primavera... que dansar per a tu és un fet, igual que el de ser fallera.

Tu, eres eixa rosa i agafes confiança, i a l’abric de l’amistat, quedes oberta, i soltes la teua aroma d’esperança... buidant l’essència, en la nostra festa.

I d’entre tota la xicalla, enguany tens tu el gran honor, i lluiràs bé, de sumptuosa gala, per ser, la fallereta major.

A la teua sensibilitat li estic versant, quan mulles els pètals, de rosada... llàgrimes, quan la falla va cremant... et brollen per les flames, enxisada.

T’han triat, a tu, graciosa personeta, perquè eres dolça com a llepolia, una artista i molt inquieta, embolicada en la teua fantasia.

Silvia, el teu nom ve, de les selves, i d’un bosc que s’encimbella, entre les roses, gesmils i les malves estàs tu... la flor més bella.

Francisco Camps Muñoz

12 El Canet

El Canet 13

C

A LES FALLERES MAJORS Clara I. Gomila Pérez

M

ai cal gitar-se sense un somni, ni s’ha d’alçar u mateix sense un motiu.

El somni ha sigut veure a Virginia i Silvia, tia i neboda, com a Falleres Majors d’esta comissió i el motiu de cada dia, la felicitat de veure-les contentes i tot el que han gaudit del seu regnat.

Cap dia es pareix a altre, perquè cada dia viscut al vostre costat ha sigut diferent, i hem pogut celebrar-ho amb el cor alterat per les emocions i el somriure en els llavis.

El camí sempre és el mateix i el que el fa especial és com el camines i amb qui el compartixes.

Orgullosa d’haver compartit este camí amb vosaltres i agraïda per deixarme caminar al vostre costat...

14 El Canet

El Canet 15

C

COMISSIÓ

MAJORS Paula Acevedo de los Santos - Mariola Adam Fuertes - Virginia Beneite Pérez - Carlos Bou Mateu - Susana Bou Mateu - Mª Carmen Blasco Gonzalo - Llorenç Calatayud Montoro - Rosana Castelló Altur - Elizabeth Collantes Quesada - Vicent del Moral Gil - Héctor Fariza López - Juan Gabriel Figueres Hernández - Raquel García Ripoll - Juan José Gavarrell Daroqui - Dunia Gil Bou - Clarisa Gomila Pérez - Pablo Gomila Pérez - Keliam González García - Sonia González García - Paula Grau Puig - Nerea Gutiérrez Baena - Roberto Hernández Gomila - Gemma López Montagut - Sandra Marí Pérez - Mª del Mar Martínez Pérez - Nacho Matilla Mahiques - Àlex Morales Fernández - Mari Carmen Moreno Colom - José Moreno Fernández - Daniel Murillo Esteban - Vicky Musteikiene - Isabel Palau Úbeda - José Luis Renard Català - Núria Roig Bou Joan Roig Peyró - Virginia Ruiz Criado - Ivan Santamaría Adam - Vicent Santamaría Colom - Joan Signes Ángel - Anibal Vallejo Ibor - Jan van Geeloven - José Alberto Vercher Bodí

XIQUETS Silvia Abrahamyan Beneite - Nora Aragó Beneite - Albert Bou Blasco - Dashley Català Baixauli Daniela Colom Malonda - Sergi Colom Malonda - Diego Correcher Giner - Héctor Correcher Giner - Erik del Moral Castelló - Isabel Galindo Roig - Jordi Galindo Roig - Claudia Gómez Guerola - Silvy Gómez Guerola - Ainoa González García - Mireia Matilla López - Ruben Matilla López - Nerea Lei Piera Sala - Rubén Renart Palau - Antonio Palma Martínez - Lidia Sala Oliver Ruth Sanz Navarro - Sara Jian Sanz Navarro - Álex Simpson Uviedo - Miriam Simpson Uviedo Noelia Vallejo Musteikiene 16 El Canet

R

RECOMPENSES

JUNTA CENTRAL FALLERA DISTINTIU D’ARGENT Ainhoa González Garcia - Sonia González García DISTINTIU D’OR Rubén Renard Palau CULLERA D’ARGENT Vicent del Moral Gil - Juan José Gavarrel Daroqui Gemma Lopéz Montagut

JUNTA LOCAL FALLERA CULLERETA D’ARGENT Ainhoa González Garcia - Sonia González García CULLERETA D’OR Rubén Renard Palau CULLERA D’ARGENT Nacho Matilla Mahiques José Luis Renart Català

CULLERA D’OR AMB FULLES DE LLORER

CULLERA D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS

Juan Gabriel Figueres Hernández

El Canet 17

F

RECULL FOTOGRÀFIC

18 El Canet

El Canet 19

I

EXPLICACIÓ DE LA FALLA INFANTIL ARTISTA FALLER LA COMISSIÓ GUIÓ I CRÍTICA DANI MURILLO LEMA LA LLEGENDA DE LA TRADICIÓ VIVA SECCIÓ SEGONA

Em presentaré com un simple trobador del moviment faller i aclariment a la gent del fet que significa el sentiment, no tingueu por a vindre que a tots us acollirem, ací va la meua història que dins del cor se sent.

Benvinguts tots el que vulguen gaudir!

Benvinguts tots els que vulguen cridar!

Falla feta per a ser falla per poder-ho aclarir, si vols saber el que representa sols has d’observar.

En aquest viatge us faré aprendre diverses coses, les Falles festa gran en la qual la cultura és la insígnia.

Tots som un, xiquets, xiquetes, homes i dones i sabreu comprendre per què forma part de la nostra vida.

20 El Canet

El Canet 21

ELS XIQUETS A LA FALLA Xiquets i xiquetes, benvinguts a les Falles!

La festa i la diversió estan servides!

Sou el futur de les nostres vides!

Penseu en nosaltres, som el reflex de les vostres cares.

Som part de la història i de la vostra diversió i cultura serà la nostra eina d’oci i raó, sempre estarem ací sense cap condició per a fer cada vegada més forta la nostra tradició.

Jocs, contes, rialles i altres són experiències que fem que tingues, no em dónes les gràcies, no diré de res, és la festa de les falles, i esperem que vingues.

Som una colla que dinem, berenen i sopem junts i si vols passar-ho bé, sempre estarem ací disposats a fer mil coses i amics en farem un fum ja fa dia de falles, ja arriba per fi.

Escena de Trons i costums, d’Arturo Benavent (Falla El Canet de Cullera, 2011).

Arxiu: Juan Gabriel Figueres

Gràcies per cuidar-me, consentir-me i fer-me feliç!

Gràcies per vindre, contribuir i estar sempre ací!

Sóc la tradició, el foc i l’alegria encara que no parle, una abraçada i ens veiem cada any. Signat: les Falles.

22 El Canet

Els xiquets naixem per viure i per gaudir, i ho fem a la nostra falla, El Canet de Cullera, sempre contents. Perquè quan març arriba, la pólvora l’olorem al parc, i és aleshores quan el nostre cor comença a somniar. Les nostres mans s’omplin de pirotècnia, de foc i de la llum del sol daurat; són dies de falles, allargant la claror, acurtant les hores, que es transformen en sospirs de temps que vola sempre constant.

I en l’ombra de la primavera, naix una emoció sencera, perquè sentim les Falles arribant, i dins del nostre pit entrant. No hi ha col·legi, no hi ha preocupacions, només dibuixos abstractes dins de fonts de colors. I corrent gaudim, de cadascun dels nostres ninots. Uns grans, altres xicotets; uns plens de màgia, de por i de misteri, i altres dignes del més bell dels nostres somnis.

El carrer es transforma, ens apoderem d’ell, en les nostres cançons, riures i jocs, i no hi ha res que es puga comparar a la brillantor dels nostres ulls expectants. Quan el nostre pit sap que les Falles estan començant.

Nit de la Plantà, nit de sorpreses grans, nit de bulliciós sopar, nit de festes i banderes penjant. I mirem al voltant, reconeixent les cares de sempre, aquelles que ens han criat, en la nostra bella família, la nostra falla sempre constant.

Ja tenim el nostre xicotet monument. La representació infantil del nostre créixer feliç. Ple de colors i textures, de cares i fantasies pures. Ninots originals i exemplars, que donen sentit a la seua existència, festiva i veraç.

La nostra màgica setmana que avança de pressa i ens fa desitjar més.

Que encara no s’ha acabat i ja ens fa pensar en l’any següent. I ens adonem de les nostres singularitats, dels nostres colors, de les nostres formes d’actuar.

De com hem aprés, tots junts, a cooperar. En els nostres ritus particulars, en els nostres costums endavant.

Els premis ens fan triomfar. Siga com siga, l’arreplegarem. Esforçats i contents, plens pel nostre reconeixement. El reconeixement de la nostra falleta, del nostre talent i del nostre llibret. De les nostres ganes de gaudir, de crear el nostre avenir.

El Canet 23

I sempre arriba l’Ofrena, el moment més esperat.

On ens pentinem i engalanem, en els nostres vestits tradicionals. Fets amb amor i dolçor, amb molta cura i imaginació. Tots junts desfilem, sostenint les nostres flors, àvids de lluentor. I quan arribem amb la nostra mareta, ens ompli una emoció eterna, que naix dins del nostre cor, de les nostres ganes, de la nostra il·lusió.

Tornem cansats, però molt satisfets. Amb l’alegria del treball ben fet. Amb ganes de tornar, un any més i en un nou espai dins del pit, disposats a omplir-nos de sentiments, de Falles, d’amor i de content.

Per últim, vegem la cremà. El moment sòlid de càlid terminar. On el foc i els últims sons del castell donen pas al següent any. A la cremà tot es desfà. I la nostra valentia creix, cada any més. Cremem els mals records, per a només deixar en clar els nostres somnis creats d’emocions.

I el sentiment renaix, l’au fènix que ens fa triomfar.

A tots els xiquets valencians, que gaudint, aprenem jugant. I així som. I sempre serem igual. Autèntics i contents. Perquè la sinceritat de la nostra mirada reflectida en el foc i en les llàgrimes d’emoció ens fa créixer com xiquets, com persones, com fallers, com valencians, a la nostra Falla El Canet, sense igual.

Escena de Shh!, d’Alfredo Bayona (Falla Taüt de Cullera, 2010).

Foto: Juan Gabriel Figueres

Sonia SeguÍ

24 El Canet

LA PIROTÈCNIA SEGONS ELS NOSTRES FALLERS Senyor pirotècnic pot començar la...

Evident frase que a tots captiva, coets que volen per tot arreu són una vida, sinònim de falles, clar, per ser part de la simbologia.

Xiquets i xiquetes els gaudeixen amb els seus pares i exploten als carrers com ho fan estes frases, desperten al veïnat cada matí de la setmana i gossos i gats són qui els veuen amb mala cara.

Bombetes,”xinesos” i fins i tot masclets fan servir de diversió per a tota gent, vingueu a les Falles, tenim coets de so estrident i encendre’n un no es fa a soles, es viu i se sent.

Pólvora rodeja Cullera, València i tota la comarca, pirotècniques en eixos dies de març això mai canvia, focs d’artifici la festa sempre obri i tanca, envoltats sempre d’eixa llum que dóna sempre màgia.

Trons i costums, d’Arturo Benavent (Falla El Canet de Cullera, 2011).

Arxiu: Juan Gabriel Figueres

El Canet 25

“Per a mi significa el que tot el que és faller està esperant durant tot l’any, el començament de la festa fallera.”

Nacho Matilla “Tirar coets és una sensació única dins del món faller. En el meu cas, quan és l’hora de la despertà, és tot per a mi, i tota l’adrenalina que tinc en el cos em puja i gaudisc com si fóra un xiquet.”

Pablo Gomila “Quan em trobe qualsevol lloc i sent el soroll dels coets, el primer que pense és en Falles, encara que després m’adone que és possible que no ho siga. Per què això? Perquè eixe soroll tan atronador m’avisa que les nostres festes estan més prop.

Per a mi és una alegria molt gran, ja que és fantàstic veure als xiquets de la falla tirant coets en el carrer davant del casal mentre que juguen en la setmana fallera. I açò forma part de la banda sonora de les Falles.

Vos podria contar moltíssimes anècdotes pel que fa a la meua experiència amb els coets. Però vos contaré una de les peripècies d’un gran faller nostre amant dels masclets. L’inici de les despertades el donava ell, amb l’ajuda d’un masclet enorme i un rotllo de paper higiènic. Ficava el masclet dins del rotllo de paper i ho unia tot amb cinta aïllant, excepte la metxa. Quan l’encenia i explotava, milers de trossets de paper envoltaven el nostre casal i ja eixíem tots per a anarnos-en a la despertà.

Sols aquest fet ja em fa recordar el significat dels coets en les Falles. De menut volia imitar aquest faller i vaig comprendre que era un fet únic. No intenteu imitar-lo vosaltres també.”

Juan Gabriel Figueres

26 El Canet

GASTRONOMIA SEGONS ELS NOSTRES FALLERS En falles sempre es menja molt però que molt bé, fa temps per a dinar en bona companyia i al carrer, món de València, de la comarca, de la terreta, per a gaudir dels plaers que dóna una bona paella.

Deixa que els sabors s’ajunten en la teua boca i dóna al teu paladar el gust d’un bon menjar, fideuà acompanyada de bona amistat, i una bona sesta sempre entra bé després d’acabar.

València, gastronomia mediterrània dóna pas a un món de panxa plena, porcions de pizza de la localitat sempre es berena, una gran varietat de possibilitats en aquesta escena.

Mandonguilles d’abadejo amb allioli i solet fem servir de la nostra terra els seus aliments, perquè assaborir la paella i altres coses més suposa sense cap dubte, un gran moment.

Escena de Port xef, de Xavi Tur (Falla del Port de Cullera, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

El Canet 27

“Companyonia, amistat, moments que són pel que val la pena ser faller i el que realment em fa fruir d’una bona estona.”

Vicent Santamaria “Ningú pot ser sensat amb l’estómac buit”. George Eliot “La nostra festa va lligada intrínsecament amb la gastronomia. L’afició a menjar bé, apreciant tant els ingredients com les tècniques culinàries i seguint el ritual característic de cada elaboració, va conjuntament lligada a les ganes de festa. I com es defineix la festa? La festa és la reunió de persones per a celebrar alguna cosa o passar-ho d’allò més bé. I amb aquesta xicoteta comissió ens “hem ajuntat la fam i les ganes de menjar”...

I que bé ens ho passem senyors...

La festa fallera ens arreplega a tots a la taula. I la taula ens arreplega per a comunicarnos, per a participar del dia a dia de la nostra comissió, per a il·lusionar-nos en nous projectes, per a conéixer-nos millor i sobretot per a divertir-nos. I ja sabem que “a la taula i al llit, al primer crit”.

La cuina en la falla es converteix en un instrument integrador i sense gènere, on homes i dones treballen conjuntament perquè l’elaboració siga perfecta, no és gens fàcil cuinar per a tanta gent, es necessita concentració i gràcia...i gràcies les dels cuiners/cuineres que ens dediquen les seues obres d’art. Uns preparen i netegen, altres fiquen els instruments necessaris per a cuinar i altres per altre costat no deixen que als cuiners els falte de res, sobretot de beure, que ja se sap, amb la calor cal hidratar-se bé. Els menjars són tot un ritual, i ens endinsem en els preparatius de tot l’elenc gastronòmic que allí practiquem. I com no podia ser d’altra forma molts de nosaltres ens quedem mirant encisats perquè l’aroma que ix dels fogons és indescriptible i ens té embovats. Mentrestant, la festa segueix, perquè ens dóna per riure, ballar i fer xirigotes mentre preparem la taula. Els menjars sempre vindran maridats amb diverses begudes i després dolços variats amb el café, continuant amb preparacions espirituals a gust del consumidor que ens fica el cos al seu lloc i les ganes de tallar les cartes per jugar al truc.

El nivell gastronòmic és tal que ja no ens conformem amb l’aclamada paella valenciana, sinó que a més, hem introduït tot tipus de receptes de dins i fora del nostre territori, utilitzant recursos que tenim a mà o fent ús de les nostres influencies per aconseguir-los. Arròs (sec i melós) en paella, cassola, olla o al forn, de peix o de carn; anguiles al forn, allipebre, fideuà, amb peix, foie o carn; o un poc de tot... L’enginy i la innovació és gran, així com les ganes de degustar sense por allò que ens cuinen, perquè ens agrada reunir-nos en taula.”

Susana Bou Mateu

28 El Canet

LA PLANTÀ SEGONS ELS NOSTRES FALLERS Difícil forma de transformar del paper a la realitat, artista faller, talent i creativitat, cap privilegiat, pintura i pinzell, mà d’obra i dedicació, obra d’art feta viva, la millor sensació.

Persona feta un mag dels colors i formes, i dóna joc a la imaginació de manera única, música lúdica físicament feta, aquest manifest té tanta feina...

Encarregat de ser qui il·lusione a la colla i del taller al carrer literalment queda com a joia, calma, pau i inspiració són les claus dels seus èxits, un bon artista plasma el que de veritat somia.

I a l’hora de la veritat ens heu de plantar i l’esforç és tant físic com mental, ni el sol, ni els núvols, ni la pluja poden condicionar fer alçar els nostres gegants, per al món sencer captivar.

Gratacels de suro? No són sols això!

Són dedicacions, plors, mals de cap i resolucions, alcem tots junts el cap per la mateixa motivació!

Les flames purificaran dies després la nostra passió.

Plantà d’Una samba brasilera ballarem tots a Cullera de Fede Alonso (Falla El Canet de Cullera, 2011).

Arxiu: Juan Gabriel Figueres

El Canet 29

“La plantà és una il·lusió que visc cadascun dels anys que sóc faller i és el fruit de tot un any en el qual berenes i esmorzes amb l’artista faller mentre que li fem la murga per tal de traure-li totes les coses possibles per al monument faller.”

José Luis Renard “Un dia molt important, ja que és el dia en què comença tot i tot el que s’ha treballat en el monument faller durant l’any es plasma en unes hores al carrer.”

Carlos Bou “El dia de la plantà és la culminació d’un procés que va des de les primeres xerrades amb l’artista faller per tal de donar-li forma a una idea, passant per la seua confecció, fins a arribar al dia de la plantà, en el qual el monument pren forma en el carrer. En aquest procés, artista i guionista treballen de valent perquè tot estiga en el seu lloc i el dia 16 de març no hi haja cap complicació.

Des de la meua posició de guionista, és un moment molt important i en el qual els nervis estan a flor de pell, ja que no vols que se t’escape cap detall i que tot vaja com està previst. Nervis que juguen males passades, ja que de tant en tant renegues perquè et menegen una peça del lloc, perquè la plantà s’allarga fins a la matinada, o per qualsevol altra cosa. La plantà és un dia de molt de treball i molt de sacrifici, però també és un dia on es demostra el valor d’una comissió fallera, la seua companyonia i treball en equip per a tirar endavant el monument faller.”

Juan Gabriel Figueres

30 El Canet

ELS PREMIS SEGONS ELS NOSTRES FALLERS Competència sana entre comissions, amb respecte com a base i festa davant de tot, banderins com a forma de guardons, al treball ben fet amb constància i esforç.

No és una competició però ho pot ser!

Alçar el puny per la teua falla es pot fer!

No contra cap altra i estar content, i unim-nos tots per l’amor faller.

Esports, cultura, monument, tot es pot mesurar, important que el missatge siga divertir, construir no destruir ha de ser el seny deixar ben alt el nom de la teua falla davant de la gent.

Anem, fem pinya i direcció al Mercat i cridem ben fort el que volem reivindicar, respecte i admiració per a qui fa un bon treball, funcionem millor si ho fem, deixeu de devaluar.

Premiar als que han de ser guardonats, enaltir als que han de ser enaltits, el que importa no són els banderins sinó el que importa és gaudir.

Escena de Muac, de Joan S. Blanch (Falla Na Jordana de València, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

“Els premis, tot i que no són el més important per a les Falles (en la meua opinió), constitueixen el reconeixement a tot el treball i esforç que ha de fer una comissió al llarg de l’any. De vegades, són justos i d’altres no tant, però representen el moment més emocionant per a aquell faller o fallera que ha treballat de valent per la seua comissió.”

Vir Ruiz

El Canet 31

“Els premis per a altres falles poden ser el reconeixement de tot un any fent feina, de l’esforç, de superació en el cas de les comissions més menudes, i la supremacia que tenen diverses comissions sobre altres, sobretot pel que fa a les grans comissions.

Per a la nostra comissió, els premis són una excusa més per a fer festa, és a dir, si guanyem bé i si no també.

No ens fa falta guanyar ni ser els millors i que ens ho facen reconéixer per a lluitar per aspectes com la cultura valenciana, la festa de les Falles o les seues activitats diverses en què podem participar per diversió. Sí que necessitem que des de la comissió ens reconeguen el treball ben fet, ja siga en el llibret, en el teatre o en el bàsquet, i això sempre ho tenim.”

Jose Moreno “El premis per a mi, a banda de ser el millor dia de falles, opinió que estic segur serà compartida per molts fallers i falleres, són el reconeixement a la tasca feta durant tot l’any i que envolta tant les diverses activitats del món faller com els mateixos monuments. La rivalitat que tenim les comissions falleres en voler superarnos ens fa créixer i al mateix temps ens obliga a mantenir un nivell de col·laboració entre uns i altres al meu entendre molt sa i productiu”.

Joan Roig “D’una banda, els premis de les Falles són l’esdeveniment més complicat que actualment té la festa fallera, on s’han de conjugar el respecte entre les comissions, ja que el que s’està avaluant és el treball de tot un any, entre ells ítems artístics dels monuments fallers. D’altra banda, és una explosió de festa, llum, so i color, en uns dies on el bullici social és brutal. A Cullera concretament, aquest dia es viu amb molta emoció per tot el que s’ha dit anteriorment, ja que s’està puntuant amb una nota numèrica tot el treball d’un any d’una comissió fallera. Aquest fet no afecta només el monument, sinó que també altres aspectes com, per exemple, els premis als llibrets, a la promoció del valencià, esports o d’altres activitats que realitza la Junta Local Fallera de Cullera.

En conclusió, és una de les expressions més importants que podem trobar dins del món faller. No obstant això, també és una de les que crea més problemes, ja que el fet d’estar avaluant el treball provoca una opinió subjectiva d’aquesta valoració. Possiblement, és l’esdeveniment més conflictiu de les Falles en aquest aspecte”. Àlex Morales 32 El Canet

L’OFRENA SEGONS LES NOSTRES FALLERES Litúrgia per ofrenar flors a la Mare de Déu, vestits elegants com a bodes d’or, protocol·lària processó, part de tradició i la verge està contenta, es veu.

Guardeu la compostura i alceu el cap, ni alabar a Déu ni a cap sant, respectar la tradició és millor per a envoltar-se de la sensació celestial.

Obrim pas a l’anda per tots els carrers!

Colors naturals en flors, tots ho sabem!

Regal no material sinó fet per a saber que guardem el seu record, volguda Mare de Déu.

Falleres desfilen i són qui duen major pes, ja que l’Ofrena de les glòries suposa un reconeixement, unim-nos en una sola veu per a veure brillar i per a fer les reverències davant de l’altar.

Escena d’Uns creen i altres es recreen, de José Manuel Gramaje (Falla Malva-Rosa - Ponz - Cavite de València, 2011).

Arxiu: Juan Gabriel Figueres

El Canet 33

“Per a mi, l’Ofrena és el dia més bonic dels tres dies de Falles. És molt emocionant vestir-me de fallera i veure com totes les falleres llueixen els seus millors vestits. És un dia en el qual sent un cúmul d’emocions, alegria, entusiasme, satisfacció i orgull de poder oferir a la patrona del poble la tradició fallera, que és tot un orgull per a qui sent les Falles”.

Vicky Musteikiene “Per a mi l’Ofrena és sense dubte l’acte més bonic i més sensible per a una fallera. És un sentiment, i un orgull desfilar amb la meua comissió. Les falles a part de festa i cultura, també és religió, i cal reconéixer que eixe moment és dels més emotius que vivim.”

Vir Beneite “Les falles són un sentiment indescriptible: música, color, emocions, alegria, art, pólvora...

Qui ho coneix, sap de què parle. Però de tots els esdeveniments que hi ha, el més emotiu és l’Ofrena.

El fet de portar el ram a la nostra patrona és un acte de màxim fervor i més quan ho he viscut com a representant de la meua falla. Recorde aquell dia quan entrava al Mercat i una veu al fons pronunciava el meu nom.

Els meus sentiments començaren a aflorar, i vaig alçar la mirada; i allí, dalt de l’escalinata estava la nostra Mare de Déu. Les llàgrimes eixien dels meus ulls i una alegria immensa m’envoltava per complet, la qual cada any es repeteix en cada ofrena”.

Dunia Gil

34 El Canet

L´Ofrena de Flors a la Mare de Déu, celebrada cada 18 de març, és un dels elements principal de la festa fallera i, possiblement, l’acte més emotiu del calendari faller. A Cullera solem fer-li-la a la nostra patrona, la Verge de l´Encarnació o també coneguda popularment com la Mare de Déu del Castell de Cullera. Aquest acte és caracteritzat per ser un acte solemne, emocionant, on prima la serietat.

A Cullera, totes les comissions falleres, amb els millors exemples d’indumentària tradicional valenciana i acompanyades pels seus músics, desfilen fins a l’interior dels jardins del Mercat Municipal per a oferir un ram amb clavells de color roig, blanc i rosa, a la Mare de Déu. Aquesta desfilada la tanquen representants del Govern Municipal i de la Junta Local Fallera de Cullera.

L’objectiu, com ja sabeu, és vestir amb un mant de flors la Mare de Déu. Una vegada les falleres arriben al cadafal de fusta de la Mare de Déu, donen el seu ram als vestidors de la Verge i aquests, amb molta pràctica, van omplint el mant de flors de la seua imatge.

A més a més, moltes comissions, per no dir totes, porten grans cistelles adornades amb diversos tipus de flors. Per exemple, la nostra comissió, en les falles 2016, va incloure la novetat que la cistella de flors a la Verge fóra portada per dones, ja que era la primera vegada que ocorre a la nostra falla”.

Gema López

Ninot Indultat 2016 de les Falles de Cullera.

Ninot d’Amb la festa al cor, d’Erik Martínez (Falla Plaça Alboraia de Cullera, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

El Canet 35

LA CREMÀ SEGONS ELS FALLERS Culminació gloriosa de les festes valencianes i ardent passió per la flama del triomf, les llàgrimes d’eixa fallereta no apagaran les flames, ulls de cristall que meravellen davant tal creació.

Foc amic del faller, amic de la festa, menja’t el que hem aconseguit fer meravella, cendra vola pel cel fent un eco melancòlic, univers envolta la seua figura de món utòpic.

Fem falla, fem colla al voltant de la foguera, fum en la roba, coets comencen la culminació de la festa fallera i el record de la nostra falla no s’oblida el que era.

Agafem les nostres mans i rodem davant el foc fent artifici d’allò que construïm, del que som, la unió farà la força, això diuen i és cert perquè incendiem la nostra passió per a conservar l’honor.

Falleres i fallers, fem un crit al cel!

La calor de la cremà no es viu, sinó se sent!

No plorem a les cendres per cremar-ho tot, sinó perquè sentim orgull de saber el que som.

Escena de Flames per a la història, de Salva Dolz (Falla Barri Beteró de València, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

36 El Canet

“El tercer dia de Falles, la cremà, és un dia una mica trist per a tots els que viuen la festa fallera. Tot un any d’esforços, il·lusions i treballs s’esfuma. Per a la nostra falla, la cremà del monument gran no es pot comparar amb la de l’infantil, ja que gràcies a la nostra xaranga i als nostres infantils fan que l’adéu a un altre any faller siga més divertit, ja que ballem i voltegem la falleta fins que només queden les cendres. Cal dir que, per a la Penya El Corralet, no existeix un últim tercer dia, ja que és tradició celebrar un quart dia més i així esperem el pròxim any faller.”

Paula Acevedo “El dia de la cremà és un dia assenyalat al calendari valencià en què té lloc la culminació de la festa fallera. És una data de sentiments contraris. D’una banda és un dia trist per als fallers, ja que finalitza l’exercici en el qual han depositat il·lusions i treball i amb llàgrimes acomiadem el que ha sigut un any ple d’activitats tant d’oci com culturals preparades amb molt d’esforç per gaudir al màxim possible i que aquest dia, amb la cremà del monument arriben al seu final; però d’altra banda, la cremà dóna pas a un nou exercici, noves il·lusions i altre any de treball per tal de preparar el nou any faller.

Per tant, des del meu punt de vista, la cremà simbolitza que tot en la vida acaba, que el foc tot ho pot i les cendres són allò que queda però que després tot torna a començar, originant així un moviment cíclic que podem extrapolar a la vida en general.”

Nerea Gutiérrez “Moltes cultures tenen els seus esdeveniments al voltant de l’equinocci de Primavera. Per exemple, en la meua terra, els Països Baixos, el començament de la primavera se celebra amb els Focs de Pasqua; mentre que en un particular carnestoltes es representa de manera caricaturesca la política local. És a dir, existeix relació entre festes, caricatura i foc en diversos llocs, i també és el cas de les Falles, en el seu curt cicle de vida.

Quan el foc fa els seus deures i converteix els ninots, que han costat tantes hores de treball, en cendra, fa que la cremà siga un succés emocional que provoca tristesa en els fallers, ja que les Falles s’acaben, però també anuncien el principi d’un any faller amb noves il·lusions perquè siga millor que l’any anterior.”

Jan van Geeloven

El Canet 37

X

EXPLICACIÓ DE LA FALLA GRAN ARTISTA FALLER XAVIER TUR ORTIZ GUIÓ I CRÍTICA JG FIGUERES HERNÁNDEZ LEMA DE CRÍTICA I ESTÈTICA VA LA COSA SECCIÓ SEGONA

Quan observem una falla plantada enmig del carrer, llegim crítica canalla amb un esperit guerrer.

Clàssiques són quasi totes amb tendresa i detallets, rematant totes les juntes i arreglant els peladets.

Volem veure als polítics com estan satiritzats, amb ninots i cartells crítics perquè fan barbaritats.

Hi ha poca conscienciació d’innovar les nostres falles, es veu una aberració plantar fustes i ferralles.

Ací a la Falla El Canet no serem cap excepció, li diguen Manolo o Peret, manen o en l’oposició.

Són les falles infantils on trobem diversitat, hi ha ninots prou gentils i també modernitat.

A nosaltres ens és igual si d’esquerres o de dretes, critiquem tot l’actual perquè fan moltes desfetes.

De crítica va la cosa i d’estètica també, no farem premsa rosa perquè ací això no ens convé.

I quan visitem la falla si és bonica, doncs, millor, així es guanya la batalla contra certa “coentor”.

Tot açò ho aplicarem a l’actualitat local, i ara vos explicarem com està tot el percal.

38 El Canet

CRITICANT L’ESTÈTICA DE CULLERA Ben v Cul inguts no lera... a és B ja o n Bon ita? ita

Contava una gran llegenda que un alcalde il·lusionat, d’una ciutat afonada volia fer-ne una amb trellat.

De Cullera estem parlant com haureu endevinat, on Jordi està governant, en quin cacau s’ha clavat!

Com a alcalde està intentant millorar-la a tota costa, i al poble li està agradant i per això, li ho demostra.

Millorar la nostra imatge com a poble és l’objectiu, i quan transmet un missatge les dents li brillen i es riu.

Aquest poble té una fama que costarà de llevar, digna una bona trama que és molt fàcil d’explicar.

40 El Canet

Si parlem d’economia, seguim estant ofegats, perquè paguem dia a dia tots els deutes heretats.

Si turistes volen venir fora dels mesos d’estiu, d’activitats s’han d’abstenir, sols anar a vora riu.

Toca anar cap a València perquè ens donen subvencions, cal que ho faça amb freqüència o ens tocarem els collons.

I a l’hora de passejar per aquesta zona verda, amb molta cura hem d’anar per a no xafar cap merda.

Si ara parlem de turisme, potser d’angoixa ens morim, ja que ens anem a l’abisme si de dos mesos vivim.

Pipicans han construït perquè caguen tots els gossos, alguns no els trauen profit i ens tenen prou fastigosos.

CRÍTICA A UNA ALCALDIA ESTÈTICA? No estàvem acostumats ací en la nostra ciutat, a estar tan ben informats per la nostra autoritat.

Al corrent haurem d’estar i sovint mirant el mòbil, i ens podrem assabentar que l’alcalde no està immòbil.

Als concerts no sol fallar i per descomptat, no beca, inclús ja l’hem vist ballar La Gallina Turuleca.

Tant des de l’ajuntament com també des d’alcaldia, ens adonem al moment de què passa dia a dia.

El trobem molt implicat en presentacions falleres, el xic vol ser aplicat amb les tradicions festeres.

També amb la tercera edat nadales ens va cantar, amb il·lusió i bondat als majors els va alegrar.

El Canet 41

Sóc I tin omnip c un res en s o Pro mri t! fide u nt! re

Amb jupetí reflectant se’n va anar a veure el riu, i ell ens ho anava contant pareixia un informatiu.

I s’anima a fer missatges com si fóra el rei d’Espanya, desitjant-nos bones festes, vos agrada o vos apanya?

Tot açò sols són exemples de la seua activitat, més d’un voldria fer-li un temple perquè siga venerat.

Caldrà traure una partida per al pròxim pressupost, pot semblar una parida o apujar algun impost.

Caldrà comprar-li altre mòbil, un parell de bateries, o un carregador portàtil per a tantes exclusives.

42 El Canet

CRITICANT EL POSTUREIG ESTÈTIC Aquest món s’ha convertit en un món de postureig, amb un mòbil i amb el dit tot és un gran xafardeig.

Regidors que ara governen publiquen on ells se’n van, i el Facebook ens el bloquegen amb el que fan i desfan.

Primer va arribar el selfie i ara ens quedem tots parats1, amb les dades o amb la Wifi molts ens quedem embovats.

Siga un fet prou faraònic o una simple caguerada, amb el seu dit supersònic en res, la foto penjada.

Quan el nostre ajuntament anuncia alguna cosa, li fan un gran seguiment i ells estan com una rosa.

És igual si en un concert, reparant-se una rajola, si tenim el cert cobert, o menjant-se una Juanola.

En el Facebook ho publiquen per poder-nos alegrar, i així ells es beneficien per tornar-los a votar.

Sempre el mòbil en la mà a punt per les ocasions, així en un futur llunyà guanyar altres eleccions.

1 Mannequin Challenge

El Canet 43

M’he qu gust edat a ! Fot o!

Si parlem dels que no manen també recerquen la foto, a veure si en uns anys guanyen i així vendre’ns prou la moto.

Vídeos graven i ens mostren com d’alta es troba la gespa, diuen que cal que la tallen perquè com el pèl, s’encrespa.

Amb un parell de cabretes ho podrien pasturar, si les troben prou barates, que vagen a l’Euromar1.

Tots ens volen demostrar que són els més aplicats, però arriben a embafar i estan fent-se molt pesats.

2 Edifici situat prop dels jardins que es parla

44 El Canet

CRITIQUEM L’ESTÈTICA DE L’ ASSESSOR Tradicionalment a Cullera la figura d’assessor, produeix molta caguera i, de vegades, ardor.

Cal que hi haja pulcritud i esperar una miqueta, a fi que la gran multitud estiga en la picadeta.

Sol ser de la confiança d’un alcalde o regidor, dotat d’una gran criança sent del partit, servidor.

No fer com algú que hi ha ara que a una no van acudir, i a l’hora de la fartera sí que volgué assistir.

Molts ací s’han dedicat a ser un gosset falder, sempre amb l’autoritat i a vegades de gorrer.

Ni a l’alcalde s’esperaren que estava allí debatent, quasi davall taula el deixaren aquells menjant i bevent.

De l’alcalde un escorta el podríem considerar, li obri i li tanca la porta i li diu on ha d’anar.

Un petit grup d’assistents prou flipats es van quedar amb aquest comportament, si el menjar no es va acabar!

Si se celebren jornades, ell l’haurà d’acompanyar, per a ser inaugurades i si les ha de tancar.

A les pròximes jornades ben atents ens toca estar, amb les pizzes i ensaïmades, quantes ens en podrem menjar?

El Canet 45

CRITICANT L’ESTÈTICA DEL PARA-SOL Quan arribem a l’estiu de vida s’ompli Cullera, la gent en el carrer viu molt alegre i molt festera.

La i n mar ot ind se’n v ré llo a c!

Quadrupliquem població perquè acollim turistes, és una gran invasió i molts d’ells són uns “artistes”.

Artistes del poc trellat sempre amb el seu para-sol, que només s’han despertat se’n van a córrer al vol.

Només netegen la platja, se n’abaixen tots corrent, sembla que la mar se’n vaja i de camí perden les dents!

Però s’han posat rabuts per no estar quasi a la vora, de vegades són cabuts i el seu trellat no els aflora.

46 El Canet

Creuen que l’ajuntament vol privatitzar la mar, per a ells un patiment, si diners s’han de gastar.

Rascar-los molt la butxaca ja és minar-los la moral, ja que és un tema que els pica tocant-los prou el pardal.

Per culpa d’aquesta història eixim en televisió, a l’estiu ens fan memòria d’aquesta friqui situació.

Perquè hamaques han posat amb para-sols de lloguer, vora a mar els han posat i per a ells és un femer.

I si passen de les normes i es col·loquen on no els toca, policia amb bones formes i multa amb mal gust de boca.

Als que vivim a Cullera tot açò ens fa feredat, tota aquesta polseguera mala imatge ens ha donat.

CRITICANT L’ESTÈTICA PROMOCIONAL Continuant amb el turisme i tot el relacionat, no farem cap eufemisme amb tot el que ací ha passat.

Quatre duros ací es gasten els turistes agarrats, els bitllets mai els amollen i segur que estan folrats3.

A Cullera ens visiten per a torrar-se en la mar, se’n van cap a casa, dinen i després a passejar.

Perquè ells tiren de veta4 el govern5 vol solucions, però aniran de vareta6 i es tocaran els collons.

Se’n van a les paradetes i sense pipes les deixen, si aquestes són saladetes, d’aigua només s’abasteixen.

Per exemple, han inventat la Paella de Cullera, vint-i-dos euros per plat més d’un li entrarà la caguera.

PIPES

3 Els sobren els diners 4 Gastar diners 5 El govern local 6 Anar de diarrea

El Canet 47

Ac tur í teni sol ista a m al sp g ipe arrat com s s’ , pra han t!

I el Medusa de moment està fent que guanyen peles, però encara és un turment al poble per a les ueles.

Turistes volen atraure amb uns gustos diferents, com aquell que es vol distraure visitant els monuments.

Camins a l’Eternitat, la ruta pel cementiri, un producte que han creat, veure morts serà un martiri.

Ja veurem quins resultats dóna tanta promoció, si ens quedarem estancats o trobarem solució.

Unes ulleres de sol de promoció a FITUR, veurem si la gent les vol i si així tenen futur.

EPÍLEG CRÍTIC A TOT L’ESTÈTIC No tenim més pressupost per a fer més gran la falla, jo estaria ací dispost per a armar més borumballa.

És el moment de llegir els textos sobre la crítica, i també podreu gaudir del debat sobre l’estètica.

Si hi ha més a criticar, ja farem qualsevol cosa, la qüestió és satiritzar abans que arribe la prosa.

Amb Candreu7 vos deixarem perquè vaja introduint-vos, doncs, l’explicació acabem, un immens plaer escriure-vos.

7 Carles-Andreu Fernández, col·laborador literari.

48 El Canet

DE CRÍTICA I ESTÈTICA FALLERA VA LA COSA L’ART DE LA CRÍTICA FALLERA 52 DIVERSITAT ESTÈTICA PER A PLANTAR 122 CRÍTICA I ESTÈTICA A ESCALA LOCAL 228 CRÍTICA I ESTÈTICA A CULLERA... I EN EL CANET 276 REFLEXIONEM AL VOLTANT DE LA CRÍTICA I L’ESTÈTICA 316

CF

LA CRÍTICA I L’ESTÈTICA FALLERA, PER SI ALGÚ NO LES ENTENGUERA

Carles-Andreu Fernández Associació d’Estudis Fallers

A

ls fallers per naturalesa ens agrada la crítica. Critiquem la falla que ha tingut més premi que la nostra, critiquem el polític que ens retalla la subvenció, critiquem el vestit de la fallera major perquè el color no està de moda, critiquem la falla que no critica… En fi, que quan ens posem a “rajar” deixem els col·laboradors de Sálvame a l’altura dels Cuentacuentos, encara que tampoc cal donar una imatge que no és real: que els fallers també parlem bé de la gent! De qui paga les quotes de la falla puntualment, dels jurats que ens donen premis, de la revista o web que publica la foto de la nostra fallera major...

No és menys important l’estètica del monument, principalment perquè ho és més. En efecte, hui en dia resulta molt important, fins i tot més que la crítica, i es planten falles boniques de la mort però amb una sàtira més fluixa que el membre de Nacho Vidal davant de la Merkel en tanga. Lluny han quedat aquells temps del segle XIX en els quals es trencaven falles, i les cares dels que les plantaven, per passar-se tres pobles amb algú. Per contra, en les falles més econòmiques passa el mateix, encara que hi ha honroses excepcions que posen a parir a qui faça falta important-li tres nassos si es molesta, o si no li donen premi.

Tot això està molt bé, però caldria tenir més clar què és la crítica fallera i l’estètica fallera.

Analitzem estos conceptes.

LA CRÍTICA FALLERA Segons els filòsofs, eixos senyors que tenen el cap encés en flama de tant pensar, la crítica és l’acció expressada com a opinió formal, fundada i raonada, necessàriament analítica, amb connotació de sentència, quan s’estableix una veritat davant un tema o objecte normalment

50 El Canet

concret però que pot ser abstracte. Dit en cristià, quan diem que alguna cosa no agrada amb risc que li toquem els collons a algú.

Aplicat a una falla este concepte pot prendre múltiples matisos, fruit de l’evolució en el temps i les ganes de rascar premis:

Crítica tocacollons Habitual en el segle XIX, es tira al coll de la víctima i la posa a parir per alguna cosa que ha fet, o simplement perquè cau fatal. Això sí, amb humor i enginy, perquè no es note la mala llet i a més divertisca el públic (bé, potser a la víctima no tant). Hui en dia esta crítica és més difícil de trobar en les falles que un bitllet de 500 euros en la cartera, perquè els vells del lloc diuen que espanten els bons premis. I quan es fa, la falla és, al seu torn, criticada pels més moderats, i es retroalimenta la crítica fallera com la serp idiota de YouTube que es menja la seua pròpia cua.

Crítica a nivell d’usuari Es diu de l’opinió negativa contra persona, animal o cosa que fa una falla amb molta intenció i poca mala llet, normalment dirigida a un tema no massa transcendental perquè el cabreig de l’afectat siga menor, i no li done per a traure un queixal a l’artista d’un colp sense anestèsia.

Crítica multiús És la realitzada per una escena de falla composta per re-re-refregits de ninot i que serveix igual per a criticar Rajoy com els programes del cor o les comissions bancàries. Només cal canviar els cartells i, un poquet, la pintura. I arreglat!

El Canet 51

Exemple de crítica tocacollons.

Ens veurem a l’infern, de Manuel Martín (Falla Na Jordana de València, 2011).

Foto: Carles-Andreu Fernández

Crítica zero light sense cafeïna Consisteix en delicades insinuacions que amablement indiquen una subtil disconformitat amb el subjecte, que de vegades inclouen algun llançament de flors per si este s’emprenya. Actualment és molt habitual esta modalitat, en especial… en Secció Especial.

L’ESTÈTICA FALLERA I què és l’estètica? Per als nostres amics els filòsofs és una cosa més senzilla que la crítica, afortunadament, ja que diuen que és l’estudi de l’essència i la percepció de la bellesa, encara que també es plantegen que pot significar l’estudi de la percepció en general, siga sensorial o des d’un punt de vista més ample (extrasensorial?), o simplement consideren que és un camp de la teoria de l’art. Però l’estètica fallera no té tant de rotllo perquè es resumeix en classificar una falla en “clàssica” o “innovadora”, i ja està.

Estètica clàssica Exemple de falla d’estètica experimental.

A per tot!, de Giovanni Nardin (Falla Lepanto - Guillém de Castro de València, 2012).

Foto: Carles-Andreu Fernández

És com designen nou de cada deu fallers (el que falta està pixant), a excepció d’algun erudit, la falla amb una cosa gran rodejada de coses més xicotetes que solen ser ninots. Esta és l’anomenada estructura piramidal, que no la van inventar en l’antic Egipte perquè ni les falles existeixen en eixa època (encara que hi haurà algú que diga que sí), ni els primers fallers i falleres caminaven de costat perquè així no hi ha qui lluïsca la indumentària. Solen representar persones, animals i coses d’una manera més o menys pròxima a la realitat, segons el que li paguen a l’artista i com de prop haja tingut el “bou”. Una característica d’estes falles és la resurrecció, ja que ninots i remats poden ressorgir eternament en les falles per obra i gràcia dels motles o d’ordinadors fotocopiadors de falles. Altra curiositat és que quan este tipus de falles es fa de talla XXL en la modalitat 52 El Canet

infantil, sol fer-se untant una bola gegant amb Super Glue i llançant un cabàs de ninots xicotets sobre esta.

Estètica innovadora i experimental És el cas de les falles que se n’ixen del model típic actual i que només entenen uns pocs privilegiats. Tubs, pals, figures repetides mil vegades i formes geomètriques són elements habituals, els quals es complementen amb cartells amb més lletres que les memòries de Sara Montiel per intentar explicar què collons és això. De tota manera, moltes vegades no cal molestar-se en redactar eixa literatura perquè la gent sol passar de llarg dient:”Això no és una falla!”, i els frikis a qui els interessa la falla ja se n’informen de sobra perquè coneixen l’artista en persona. Pot semblar molt fàcil realitzar una falla amb esta estètica però no ho és: qualsevol no pot cobrar una pasta gansa per un rectangle roig en tres dimensions com el de la Falla Corona del 2008, per exemple.

COMBINACIONS Els diferents tipus d’estètica i crítica es combinen en una falla en còctels que poden ser boníssims o donar cagaleres.

L’ingredient que fa bona una falla és la crítica tocacollons o almenys la de nivell d’usuari; si estèticament és bona però la crítica és zero light sense cafeïna, com a adorn d’una rotonda estaria bé però no com a element de la festa. En este cas parlem de “falla descafeïnada”, i si a més de no criticar és lletja, parlem que “açò falla”. No obstant això, cal tenir en compte que la crítica ha de ser ben visible siga com siga estèticament el cadafal, perquè en cas contrari és com buscar una samarreta heavy en una habitació fosca. En particular cal ser poc críptic en les falles innovadores, perquè l’espectador pot cansar-se de mirar i remirar l’escena (o de llegir el cartell enciclopèdic), i anar-se’n a prendre bunyols de carabassa abans de trobar-li el sentit.

El Canet 53

Combinació de falla clàssica amb crítica zero light sense cafeina.

Amb un parell..., de Manuel Martínez (Falla L’Alguer - Enginyer Rafael Janini de València, 2012).

Foto: Carles-Andreu Fernández

L’ART DE LA CRÍTICA FALLERA

54 El Canet

SENYORA FALLA, FAÇA EL FAVOR DE CRITICAR Si una falla no critica, perd el sentit del trellat, el motiu no es dignifica i perd el significat.

Si als polític no assotem, fa el que li dóna la gana, en la falla el col·loquem en l’oposició o si mana.

Així el fem espavilar i que es guanye el seu sou, que es pose a treballar i no es toque més els ous.

Si plantem un monument, per a fer un poc la mà, tindrà un bon argument per a encendre en la cremà.

Si anem a veure una falla que el que vol és elogiar, perd el caràcter canalla que posseeix en criticar.

Critique, senyora falla!

Faça-ho a més no poder!

L’objectiu és la rialla, la seua raó de ser.

Juan Gabriel Figueres

El Canet 55

JM

JUSTÍCIA POPULAR O INQUISICIÓ FALLERA Javier Mozas Hernando Associació d’Estudis Fallers (AdEF)

L

es Falles foren en origen un festeig dins del cicle ritual de la festa en honor a Sant Josep que organitzaven els veïns dels carrers i places de la ciutat de València —seguien el mateix patró i estructura festiva que altres festes de carrer—.

Estes es plantaven originàriament la matinada del 17 al 18 de març i estaven exposades només el dia 18, fins que arribava l’hora de cremar-les, quan es posava el sol. Per este motiu, rebien el nom de Falles de la vespra de Sant Josep.

Una de les característiques més conegudes dels valencians és el caràcter alegre que, aplicat a les Falles, es traduïx en la contínua incorporació de la sàtira, tot i que en l’actualitat sembla que les falles contenen poca sàtira i crítica, i és quasi en la seua totalitat en el vessant artístic.

En les línies que vénen a continuació, intentarem fer una aproximació al possible origen de la sàtira i la crítica en les Falles primigènies a través de les descripcions de la festa que es coneixen.

Els veïns que plantaven una falla en la segona meitat del segle XVIII i en la primera del XIX, ho feien amb una estructura prou semblant a les plataformes de fusta que la Inquisició instal·lava en els autos de fe: un catafalco d’uns dos metres d’alçària, amb la pira de combustible dins — evolució de la foguera inicial—.

Dalt estaven els “culpables” del delicte, els ninots que representaven les persones i que els mateixos últims anys d’activitat inquisitorial —finals del segle XVIII i principis del XIX— també se’ls anomenava estàtues o efígies, recordant les escultures que substituïen els condemnats a ser cremats en una foguera, però que havien escapat de la presó o havien mort en ella abans del juí. Una vegada que la Inquisició desapareix, s’imposaran els vocables figura, i el de ninot que predominarà fins a l’actualitat.

56 El Canet

Esbós censurat de la Falla Soguers-Jardins de València, 1893.

Arxiu: Javier Mozas El Canet 57

La Inquisició feia els autos de fe com a espectacle públic en què la gent recordava que certs actes estaven prohibits i serien censurats, però al mateix temps perquè el poble tinguera algun tipus de diversió, de la mateixa manera que els fallers plantaven les seues falles, anomenades autos de fe, en les notícies falleres fins als últims anys del segle XIX, per a exposar-ho públicament durant tot el dia 18 i que tot el món riguera amb el comportament poc ètic i moral dels seus veïns.

La finalitat que buscava la Inquisició era castigar el condemnat a ser cremat en una foguera, a més de moralitzar la població i evitar que es tornara a reproduir el fet denunciat.

Això mateix buscaven els veïns fallers quan plantaven una falla amb una acció o escena amb els ninots, criticar i fer públic un comportament no ètic —segons l’època—. En efecte, constituïa una censura i crítica d’un grup de veïns d’un carrer o plaça, que actuaven en representació del seu barri, cap a uns altres veïns que havien fet un acte censurable.

La immensa majoria de les falles plantades en eixa època, eren crítiques i satíriques; només en alguns exemples foren apologètiques. Quant a tipologia, i totalment crítiques, imperava la falla “eròtica” i la falla “veïnal” —en paraules del sociòleg Ariño—.

Tot veí que havia fet una acció, vici o comportament èticament immoral, era susceptible de ser posat en una falla per la resta de veïns per a escarni públic i de la resta de veïns del carrer. D’esta manera passava un procés semblant a la Inquisició, però la principal diferència era que els condemnats a la falla (foguera) no havien desaparegut o morien en ella —i el seu pecat també—, sinó que es cremava simbòlicament eixe pecat amb l’esperança que no es tornara a repetir, es purificara la seua ànima i ressorgira renovat.

Sobretot, els comportaments més criticats eren els relacionats amb els matrimonis o l’amor.

L’adulteri i la infidelitat anticonjugal dins del matrimoni era freqüent. Les referències a tocar el violó, aparicions d’una xicona més jove al costat del matrimoni amb un conill en la mà o joves que apareixien de davall de les faldes de la dona... No ens estranya que els al·ludits intentaren destruir els ninots per evitar que els veïns els reconegueren.

També les diferències entre la parella eren temes molt comuns. Bé una diferència social i d’edat on una dona major —normalment de bona posició social— buscava un pollo jove, i viceversa amb un home major amb una xicona jove de classe social inferior, per exemple una llauradora que anava a la ciutat a vendre el seu conill. Era una manera de prosperar socialment, i que en l’època era un tema de xafardeig.

Així com els matrimonis amb diners pel mig, que estarien íntimament relacionades amb les anteriors.

A partir de la dècada dels seixanta del segle XIX s’introduïx la crítica política, social i contra el progrés i les noves modes, que cada vegada augmentaran més...

58 El Canet

RS

LA FALLA VERDA* Rafael Solaz Albert Associació d’Estudis Fallers (AdEF)

L

es falles van ser un vehicle excel·lent per a l’expressió eròtica i així va ser. Segons el professor Antoni Ariño, el caràcter faller complia la crítica moral com a categoria més representativa, tot dins de les tres classes de sàtira: la crítica de caràcter general (referència als vicis socials), la veïnal (a persones o situacions concretes) i l’eròtica que arreplega també les dues anteriors.

Així, aviat la premsa va considerar com a “falla eròtica” o de “tendència anticonjugal” aquells monuments que tractaven de temes relacionats amb el matrimoni, la seducció i, en general, les relacions sexuals. Les notícies de literatura fallera en llibrets o cartells al voltant d’una falla, abans de Bernat i Baldoví, són pràcticament escasses. A penes unes quantes referències molt vagues sobre aquest particular. Com les primeres notícies falleres publicades en els diaris parteixen de meitat del segle XIX, tenim diversos articles relacionats amb les falles “escandaloses” o contràries “a la moral en acció”, i eren moltes les d’aquest tipus que havien proliferat durant l’època dels anys quaranta, tantes que donaren peu a prohibicions i censures, com l’ordre de 1851.

El tema eròtic a les falles és molt ampli, mereixedor d’un particular estudi. Per això no farem ací una relació de les que presenten un caràcter eròtic a través de la història, que en són moltes (estaríem parlant dels últims 250 anys), però a tall d’exposició i com a exemple sí que relacionem i tractem algunes de les més antigues i altres que pels anys es van veure envoltades dins d’un canvi polític o social, tot segons les èpoques, cadafals i llibrets que esdevenen fonamentals per a l’estudi de l’erotisme popular.

Falles com la de la plaça de l’Almodí (1850), carrer de les Avellanes (1850), carrer de Gràcia (1850 i 1854), plaça de Sant Francesc (1851), carrer de Sant Narcís (1854), carrer de Carabasses * Part d’aquest treball correspon al capítol “Al foc calent de les falles”, inclòs a la nostra obra Figues i Naps (Rom Editors, 2014).

El Canet 59

(1857), plaça de Sant Miquel (1862) o la de la plaça de Mossén Sorell (1864), són un bon exemple d’aquelles falles que criticaven temes relacionats amb actes o símbols sexuals, conflictes matrimonials o fets socials relacionats amb el tema sexual.

El ja citat Josep Bernat i Baldoví va ser peça clau en el tema eròtic faller. Ell és qui iniciaria una producció fallera de tall satíric i eròtic, amb l’obra Història de les víctimes de la Falla de Sen Jusep en lo carrer de les Avellanes, en l’any de 1850, que conta el cas de Visanteta la Rulla, una llauradora filla de Burjassot, xica de pinyol dins, que pren la decisió d’anar a València a oferir el seu cos a canvi de diners i s’hi troba al “lechuguino” don Facundo Carambola, la qual cosa dóna lloc a una conversa i discussió entre els dos pel preu a pagar en la transacció que, en aquest cas, es tracta d’un conillet. Don Facundo es resisteix: Me dices que está barato/ el género consabido… y ahora mismo me has pedido/ cuatro duros por un rato. Ella li contesta: ¡Pálpelo ustet, don Facundo! ¡Mire quina pell tan fina! ¡Ah y que ninguno del mundo/ li ha puesto la mano ensima!1 Cinc anys després, en 1855, la mateixa comissió festiva va editar el conegut llibret d’aquest any amb una nova versió de Visanteta la Rulla: Historia de la falla de Sent Chusep de la plaseta del Almodí, cadafal que portava per títol El conill, Visanteta y Don Facundo. Mateix tema, idèntic tracte “comercial” que finalitza amb el consell moralista encaminat a evitar que les xiques caiguessen en la prostitució.

Al següent any, eixiria el llibret titulat Historieta en prosa y vers de la Falla de Sen Chusep en la plaseta del Almodí: Colau, els ous, el nap y Doña Inesilla… de nou la incorporació de productes alimentaris que van servir de pretext metafòric. És el cas que un llaurador de l’horta, Colau, va anar a València amb la finalitat de vendre els citats productes o que li serviren per a enamorar-se… quan va sorgir Inesilla, una xica espavilada que hi restà captivada de veure els ous i el gran nap. Quan estaven fent el tracte es presentaren els municipals i els portaren al tribunal que els condemnà a ser cremats.

Ribelles Comín va referenciar l’obreta A qui no fot ací, el foten allà, un plec de paper groc que amb tota seguretat es repartia al voltant d’una falla. No té peu d’impremta, ni any (segle XIX), i s’ha atribuït a Bernat (ja que està signat pels operaris del Sueco). L’exemplar estava a la Biblioteca Municipal de València procedent del bibliòfil Serrano Morales.2 Les falles de la segona meitat del segle XIX, amb temàtica veïnal i matrimonial, eren considerades “falles eròtiques” per la premsa. Gairebé sempre la matèria era la mateixa: alguna parella amb molta diferència d’edat i, sobretot, un home casat que tenia una amant al barri o al contrari, una dona casada mantenia relacions secretes amb un xic jove. La majoria eren casos vertaders, ocorreguts amb la presència de veïns o al·lusius als morbosos comentaris de tot l’any.

Tenim algunes notícies respecte a l’erotisme com argument general de les falles del segle XIX. Per exemple, l’article de l’any 1864 inserit al Diario Mercantil de Valencia sobre les falles del barri d’El Carme i, concretament, la falla de la plaça de Mossén Sorell que tractava sobre un adulteri sabut i que estava en boca de tots. En aquest cas l’escena representava tres ninots: un marit vell que toca el violó mentre la seua dona balla amb un jove “pollo”. El diari feia el comentari següent: Dicho 1 Josep Lluís Marín. Sàtira i falles, les explicacions falleres de Bernat i Baldoví. Universitat de València. 2010. p. 52.

2 José Ribelles Comín. Bibliografía de la lengua valenciana. Madrid. 1978. p.161.

60 El Canet

sea de paso, hemos notado que los vecinos de aquel barrio son amigos de la falla erótica, que así podríamos llamar a las que todos los años se exhiben en la referida plaza.3 Si serien donats al tema eròtic els fallers de Mossén Sorell que dos anys després presentaren com a tema de la falla La Historia de la criá y l’asistent. Francisqueta, una bugadera del poble de Campanar ―diuen que era xica molt honrada― va anar a València a portar la roba a casa d’un senyor, que vivia a soles. A aquest li agradaven les xiques tendres i li va proposar un tracte ―diríem que de conveniència― perquè es convertira en la seua ama de claus. El llibret segueix aquesta història abans de calar-li foc a la pobra Francisqueta i al seu primitiu assistent, culpable de les seues libidinoses inclinacions: A Francisqueta li entrá la vanitat y chunt a esta compañera que es la perdició: desde entonces ya ha mudat més amos que cañes cría un cañar, parlant en tot bicho que se li presenta, abandonant les criatures que se li confíen per a pasechar per la Glorieta y buscar sempre els rincóns ahon poder festechar sinse ser vista.4

Uns casos eròtics-fallers, ben coneguts, van ocórrer a Xàtiva entre els anys 1865 i 1867. La millor impremta xativina, la de Blai Bellver Tomàs (1818-1884), home de caràcter llibertari i anticlerical, arreplegà, escrigué i s’encarregà d’imprimir tres obretes perquè serviren de llibret de la falla plaça de la Trinitat del seu poble. L’una, La peixca de l’aladroch (1865), que tractava al voltant de la captura d’aquest peixet de manera metafòrica, ja que apareix clarament una sàtira plena d’intenció referida a altre tipus de pesca, la pràctica sexual entre dues persones, o simplement com fer-ho. L’imprés faller definia el cadafal: Com esta falla simbolisa les primeres picoretes de amor que senten els chòvens de primera volà. I després feia una descripció de la falla: Representa esta falla una llaguna de aiguardent y de buñols, per a la que surca un tabach de flors en forma de góndola ocupat per chiques d’estes del piñol dols que peixquen en caña a una bandaeta de pollos [aladrochs] que van flotant per l’aigua com pardal en l’Albufera.

Tot un “lligue” d’aquells jovenets amb les seus primeres picoretes d’amor. Continuava la descripció dient que a la vora de la dita llacuna es trobava una xicona modesta i tímida, d’eixes que pareix que mai no han trencat un plat, però amagada entre matolls de baladre feia el seu agost enxampant algun aladroc.

L’any següent, a la mateixa impremta, es va editar el famós llibret La creu del matrimoni (1866), tantes vegades comentat, amb el dubte que fóra escrit pel mateix Bellver o tret d’un text anònim del segle XIX. Representava certs casos d’un matrimoni i les seues conseqüències, considerant-lo un autèntic sacrifici i tot un viatge a l’infern. La intenció satírica i l’erotisme evident van fer que prenguera cartes en l’afer l’arquebisbe de València i que també intervinguera el Capità General de la zona. Al capdavall, Blai Bellver va ser excomunicat i el llibret retirat de la circulació. Aquesta excomunió va incloure la prohibició que s’hi plantara la falla.

L’inventor de la falla és el dimoni. Ell és qui li cala foc al cadafal i després de consumit, prega que ojalà encontrem entre el caliu, feta cendra, la llavor dels vicis. Després continua amb aquesta poesia: Com el rabo no s’acaba, per açò les filles d’Eva, donen hui per una fava, del seu hort la millor ceba.

3 “Diario Mercantil de Valencia”, 20/3/1864. Ressenya arreplegada en l’article d’Elvira Mas Zurita i Jorge Vitores Mas, “Els terrissers del foc: Sena, Noguera i Palos”. Revista d’Estudis Fallers. 2012. p. 60.

4 Ricardo Rodrigo Mancho. Historia de las fallas. Levante-EMV. 1990. p. 118.

El Canet 61

Aquesta impagable Creu del matrimoni també conté una molt curiosa conversa i confessió d’una tal Pepeta que, preguntant-li quins eren els pecats que l’havien portada a l’Infern, va respondre: ―Vegen vostés si es delit, pa ficarme en esta grassa, haver-li calfat el llit, al senyoret d’una casa. Seria amb un calfador posat dins del llit perquè el senyoret estiguera ben calent? Davant del dubte novament li pregunten: de quina fusta era el mànec del suposat calfador? Pepeta contesta: La fusta forta seria, perqué quan jo el menejava, doblar-se a voltes solia, pero jamai se trencava.

La tercera obreta de la falla de Xàtiva va ser Eclipses del matrimonio (1867), que girava al voltant del mateix tema del món dels casats, però com a una versió masclista perquè es considerava a l’home com a víctima, la creu del matrimoni sempre era per a ell i així es presentava al “màrtir i pobret” casat. Per altra banda, Bellver va imprimir molts col·loquis i plecs de cordell (romanços de cecs), de tema amorós, situacions jocoses i, fins i tot, d’embolics i sorgiment de banyes entre parelles. Alguns d’aquests impresos es relacionen en el capítol dels col·loquis.

Portada del llibret La Creu del Matrimoni, de Blai Bellver (Falla Plaça de la Trinitat de Xàtiva, 1866).

Arxiu: Rafael Solaz

A les acaballes del segle XIX les falles patiren una decadència pel que fa al seu caràcter satíric, polític i eròtic.

Ho reafirma Ricard Blasco dient que és aleshores quan el públic s’avorria amb sàtires irrellevants preconitzades per Teodor Llorente i Eduard Escalante en temps de la Restauració. Amb el temor que els cadafals fallers se n’anaren cap a la sàtira política ―que en eixos moments podia comportar més perill―, les autoritats van obrir la mà respecte a l’erotisme a les falles i els seus llibrets, això sí, sempre que es mantingueren dins d’un ordre. I això continuà fins als anys 30 del segle següent.5 5 Ricard Blasco. Historia de las fallas. “La escuela satírica valenciana”.

Levante-EMV. 1990. p. 296.

62 El Canet

Doncs sí, al segle XX continuà la falla intencionada, considerada obscena, amb moltes metàfores i al·lusions sexuals. Una d’aquestes va ser la falla dels carrers Espartero i Pare Jofre (1904) amb un títol prou significatiu: Rojo y Verde, que va tenir algun problema respecte als seus ninots i versos.

Altres falles al·ludien a temes i llocs “tradicionals” com els populars balls de barri, la presència de parelles amoroses al fosc Passeig de la Petxina, la solitud nocturna de les andanes del Grau, les populars casetes de bany a les platges, jardins públics, solars mig abandonats… tot era objecte d’atenció i crítica, vegeu frases com: torrar cacau, calfar el boniato o pelar la pava. Tota classe de fruits i productes del camp es representaren en figures descomunals: tomaques, carxofes, naps, xirivies, fins una clòtxina gegantina o unes anguiles de la falla dels carrers Ribera-Convent de Santa Clara, en 1922, que deia que sobre aquests peixos albuferencs n’hi ha diferents opinions: uns que mengüen si están tristes, atres que en el calor creixen, clara al·lusió a “l’anguila” que davall les cames tenen els homes, minven i creixen a voluntat del desig.

La falla de la plaça dels Soguers, de 1924, es titulava La polla, amb banyistes que ensenyen el pardal de l’Albufera. La falla de la plaça del Doctor Collado, de 1933, sota el títol A pelarles toquen, tractava al voltant del nudisme, el sexe i la vaselina.

Es podia pensar que les falles republicanes augmentarien les intencions eròtiques encoratjades per la llibertat de l’època, però la veritat és que no hem vist una diferència notable respecte als anys anteriors, amb la presència dels inevitables canaris, cucs, faves, figues, naps i safanòries… Continuaven les crítiques al voltant de relacions “pecaminoses”, embolics de matrimoni, infidelitats, prostitució casolana i algunes cites homosexuals; com a exemple la falla de la plaça Lope de Vega, de 1931, titulada El favo de Febo en Las Arenas, que tractava el tema dels “lligues” a la platja, unes relacions ajudades per la presència de molts joves militars: Pida usted un quinto que es lo que muchos hacen en la playa, deia un dels titulars del cadafal. Segons Soler i Godes, moltes de les falles de 1933 inclourien escenes pujades de to, per la qual cosa després de les festes va haver-hi una proposició ―no sabem si governamental, municipal o del col·lectiu fester― per a donar fré a la exhibició pornográfica fallera.6 Malgrat les prohibicions derivades d’aquest augment de l’erotisme i de la pornografia en les falles, la falla de la plaça de Pellicers, de 1934, girava al voltant de les figues ―l’omnipresent figueral―, i enaltia les seues propietats: Hi ha qui disfruta mirantles/ atre que li agrada tocarles. Qui les menja i qui les llepa/ i no falta qui admirant-les/ mira, toca, llepa i menja.7 Les advertències de l’Ajuntament ―que havia creat una comissió inspectora en 1934― no tingueren efecte i continuaren els costums eròtics fallers. En les festes de 1935 moltes de les falles van incloure escenes picants, a voltes, i fins i tot, crítiques a l’home efeminat, com va ser la falla de la plaça del Doctor Collado amb el lema de Concurs de bellesos, amb aquesta poesia: En estos tiempos y no es camelo, algunos hombres rízanse el pelo, y por tal causa a creer empiezo, que va a elegirse a un… miss bellezo.

Arribats els anys 40, amb la por de la repressió i la censura, moltes comissions van suavitzar el seu contingut d’intenció eròtica, tant en el llibret com en el mateix cadafal, sabedores que no serien autoritzats textos que afectaren la moral 6 Enric Soler i Godes. Las fallas de Valencia, 1849-1977. València. 1978. p. 146.

7 Antonio Ariño. “La falla turística”. Historia de las fallas. Levante-EMV. 1990. p. 181.

El Canet 63

imposada. Hem examinat molts dels llibrets de les falles de 1940. Estranya molt que en eixe any algunes de les comissions falleres s’atreviren amb els versos picants i, el que és sorprenent que, a més a més, feren esment explícit al “defensor de la moral”. La sinistra època no estava per alegries ―o sí per combatre la depressió i desfeta.

En els anys 60 algunes falles també van “tocar” el tema eròtic però amb certa prudència. Casos com la falla José Antonio-Duc de Calàbria 1962: Passen els dies sencers “gozándola” en els Vivers (jardí convertit en autèntic paradís sexual), amb les figures d’Adam i Eva, l’arbre i la serp amb la poma; o Na Jordana en 1964 amb el lema La Temptació, monument coronat per un dimoniet burleta amb una gran poma, figura tantes voltes representada com a ninot principal de la falla entorn de les temptacions, el pecat original i la irreverència amagada. Remataven la falla les figures d’Adam i Eva nues, tot un atreviment per eixos anys.

Imatge que ens mostra que els costums eròtics fallers es mantenien (1934).

Arxiu: Rafael Solaz

En els anys 70, especialment després d’arribar de nou el període democràtic, hi hagué una menor pressió de la censura, relaxament que va produir el conegut “destape” i el consegüent ressorgiment de figures femenines en posicions eròtiques. Així, proliferaren multitud de nus, sobretot de dones que apareixien amb els seus atributs on, a voluntat de l’artista de torn, els culs i les mamelles augmentaven de volum exageradament. També aquest fet es reflectia en els llibrets plagats de textos eròtics que explicaven “amb normalitat” el tema de la falla. La comissió de Na Jordana, en 1976 va dedicar el seu monument a L’any Internacional del Conill, que reflectia totalment aquesta moguda d’alliberament i mostra sexual, fonamentalment des d’un punt de vista masclista. Període en què el “conill” va tenir el seu protagonisme i la seua imatge de Venus peluda anava en boca de tots, pertot arreu.

64 El Canet

Ja del segle XX hem seleccionat una falla per mostrar que encara existeix eixe caràcter satíric i eròtic de temps passats però, en general, més descafeïnat. Al cap i casal, la falla de la plaça de Sant Bult, una humil i antiga comissió, presentava en 2013 escenes i textos de verda intenció referits, principalment, a una passejada en barca per l’Albufera d’una parella calenta: Entre aquell verdós canyar del nostre parc natural, la parella es va esplaiar: (…) Ella pareix molt mimosa rient-li totes les gràcies i masculines fallacies que ell carregós esposa.

(Acaronant-li l’oït deixant-li el cor derretit).

I quan veu que ella s’afluixa i està més molla que un flam vol fer-li sexual reclam ficant-li la mà en la cuixa.

(Pensant en més altes cotes, ell vol ficar-se les botes).

Però ella, que és molt sabuda i un poc lleugera de cap abans de fer-ho, ja sap que es pot donar per… fotuda.

(Acabant sense grans dames en l’obertura de cames).

L’ any internacional del conill, de Julian Puche (Falla Na Jordana de València, 1976).

Foto: Josep Alcayde

I ell, mostrant poca fatiga, la mà sense cap pudor fica per dins l’alçador per a palpar-li la… lliga.

(Puix com era de mà llarga tan golós mos no li amarga).

El Canet 65

També visitant el monument faller veiem aquests versos embotits entre la parella de ninots i la barca albuferenca: No em toques les castanyes! que tinc ben tendra la fava i ben a gust la pelava amagat entre les canyes.

Acosta’t a mi un poquet i clava’m la teu sarpa, que tinc les cordes de l’arpa que me tremolen de fret.

Xé, no sigues borinot! arrima’t a la tomata fes-li adequada “cata” que és natural, no de pot.

Reiterem que el tema eròtic-faller es mereix tot un estudi molt més ampli que el que ara exposem.

Escena de Che! Les Falles!, de Jose Miguel Corachán (Falla Plaça Sant Bult de València, 2013).

Foto: Ángel Romero

66 El Canet

JM

TEMÀTIQUES DE LA CRÍTICA FALLERA DES DEL SEGLE XIX FINS A L’ACTUALITAT. DE LA CRUA CORROSIÓ AL DOLÇ EMBAFAMENT Juanjo Medina Bonilla Revista Cendra

P

ot semblar obvi, però la temàtica fallera és quasi la part més important dels cadafals fallers, ja que, i espere, pacient lector, que estigues d’acord amb mi, una falla sense contingut no és més que una figureta comprada al pes, deixada caure al mig del carrer i cremada, que servix d’excusa perquè un grup d’amics tinga festa una bona part de l’any.

Per desgràcia, moltes vegades eixa falta de crítica és tan rellevant que ja no hi ha por a eixir en la falla, més prompte s’ha convertit en un honor que la teua cara aparega caricaturitzada en suro; tots volen ser ninots, tots volen ser cremats, ja no és una ofensa, ja no és roí; ara el mal és quedar-se fora dels obradors fallers i no ser, i parafrasejant Fuster, “combustible per a falles”.

Les falles, des de finals del segle XVIII, de les quals ja es tenen algunes poques dades, gràcies a les cròniques de l’època, dels continguts d’estes, han fet bandera de ser la veu del carrer, del barri o de la ciutat o poble on es plantaren, de posar a mercé del foc tots aquells temes que afectaven de prop els fallers.

Ab el pas del temps, i “gràcies” als censors, els impostos o els premis, les falles anaren perdent punx, ab alguna excepció de falles o escenes soltes, i han acabat convertint-se, en falles buides, blanques, honorífiques, i homenatjant personatges que no mereixen tal reconeixement, i sí, segurament, ser penjats en la forca fallera, com a mínim, de manera al·legòrica.

Intentarem, en este article, apropar-nos a les temàtiques principals de cada una de les èpoques en què sol dividir-se la història fallera, i destacar aquelles que les marcaren. Comencem?

El Canet 67

SEGLES XVIII I XIX. LES CRÍTIQUES DIRECTES Com ja he comentat, a finals del segle XVIII les falles comencen a agafar forma, però encara falten molts anys perquè entren en el que podem denominar falles modernes, ab ninots, més o menys treballats, i inclús ab versos satírics, que, adherits al repeu de la falla o a les parets dels voltants, ajudaven a entendre el significat de l’escena representada. Així, Almela i Vives (1949:14) fa referència als estudis de Rafael Gayano Lluch quan este afirma que en l’any 1788 la vespra de Sant Josep es penja ab cordes al mig d’un carrer sense identificar un ninot de tir1, que, després de ser objecte de burles i escarni, va ser cremat com era costum en l’època. En concret, aquell ninot sembla que va representar l’advocat dels Reials Consells i polític En Joan Baptiste Nebot, que segons pareix no tenia un gran predicament entre els valencians. Els versos que acompanyaren aquell ninot són estos: “A la nit voran vostés com ardix este judio que, dient-li tots nebot, cada volta es més tío.2” Com es pot vore, la crítica política està present en les falles des dels seus inicis, quasi abans de ser falles com les entenem ara. De la mateixa forma que la satirització dels usos de les modes, com ja es pot vore en l’escrit firmat per un tal Licenciado Mil Flores al Diario de Valencia del 8 de maig de 1796, i titulat “Defensa de los currotacos3”. Així, i segons Almela i Vives (1949:17), l’escrit “ridiculizaba la manera de vestir de aquellos lechuguinos con reticencias sobre su masculinidad”, i transcrivia la referència fallera que contenia aquell text de 1796, i que és la següent: “Pues, siendo vuesas mercedes tantos y tales, ¿qué empeño es callar como máquinas sufriendo tan continuos improperios, hasta el nunca visto ni representado de quemarlos en estatuas la víspera del día de Sant Josef?”

Estos anys de protofalles també destacava la denominada falla eròtica, que en veritat eren falles que criticaven les relacions de parella. Un clar exemple d’açò el constituïx la ressenya al voltant de les falles, apareguda al llibre “Ocios entretenidos” de José Calasanz Viñeque en l’any 18194, on es descriuen les falles i alguns dels personatges fets ninots, ab el que podem extraure una mínima relació de les temàtiques d’aquell moment: “Es un tablado en el medio de las plazas unas figuras de paja o trapos, ya señoritos y señoritas, algunos novios burlescos, zapateros remendones y a otros sujetos a quienes se les quiere hacer asta burla.”

1 Fins a finals del segle XIX, dels balcons de la ciutat de València es penjaven ab el tir ―nom de la corda que s’utilitzava per a baixar i pujar mobles i altres objectes dels pisos―, ninots reomplits de palla, que prenien el nom del sistema emprat per a la seua exhibició.

2 En esta i les següents cites literals, he respectat l’ortografia original dels textos.

3 Segons el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, la paraula currucato té dos accepcions de les quals destaque la primera: 1. adj. coloq.

Muy afectado en el uso riguroso de las modas.

4 Podeu saber un poc més d’esta publicació a l’article de Rafael Solaz aparegut en la revista CENDRA, número 6.

68 El Canet

Com podem vore, les parelles d’un veïnat eren exposades a l’escarni. I aquell sabater, què faria fa vora dos-cents anys per a acabar cremat en la falla?

Així i tot, el que imperava en aquells anys era la temàtica política. En 1820 es plantà una falla “monumental” al carrer de Saragossa.

Apareix la notícia de José de Orga a “Ensisam de totes Herbes” ―publicació dirigida per Constantí Llombart―, on es referix que un italià, Félix Casalis, propietari d’un bar a eixe carrer, plantà un Faetont5 que escalava al Sol. En principi havia sigut partidari de Ferran VII i s’havia manifestat en contra dels francesos, però més tard es passà al liberalisme i pareix que els realistes l’empresonaren per esta falla. I sembla que, mentre estava pres al càrcer de Sant Narcís, exclamava: “La maladeta fal·la m’ha perduto!”.

I ja, per últim, quant a les referències d’esta època i per a assentar esta investigació, faré menció de les falles de 1821, temps en què es publicava El Diablo Predicador, diari constitucionalista i liberal, que s’enfrontava a tot allò que havia de vore ab els realistes i els absolutistes. Estos tingueren la idea de fer un ninot representatiu del diari, i cremar-lo la vespra d’aquell dia de Sant Josep. El diari va refer els seus arguments i agafant de broma la situació es desdigué de tot el que havia publicat anteriorment, encapçalant eixes disculpes ab estes línies: “Ha llegado a mis oídos la noticia del auto de fe que se está preparando para el Domingo 18, en que se piensa poner en vergüenza en la calle o plaza un monigote que representa a al Diablo Predicador, quemándole por fin de fiesta en la hoguera acostumbrada, y por ver si puedo aplacar la cólera de mis enemigos y librarme de la chamusquina que me amenaza me apresuro a presentar al público mis retractaciones.”

1850- 1936. CONSOLIDACIÓ DE LA FALLA MODERNA Com hem vist, les escenes costumistes, ab aquell sabater, les relacions de parella, i, per damunt de tot, la política, marcaren els arguments de les primeres falles; quan estes comencen a créixer en número, volum i qualitat, també ho fan en les temàtiques que representen; són ja les falles modernes, ab l’estructura que s’ha vingut a denominar de falla escenari; ja estan separades de les parets dels edificis, i plantades al mig de les places o encreuaments de carrers, per orde del Corregidor i el seu edicte de 1784; falles que ja podien ser rodades, i que comencen a desenrotllar un argument temàtic, a contar-lo ab més d’un ninot, com les falles qualificades de monstruoses per la premsa per tindre huit o nou figures; falles que posaven el dit a l’ull de tot aquell que feia les coses com no s’havien de fer, segons el pensament general; falles dures, crítiques, satíriques, falles quasi malvades, i que les autoritats volgueren dominar, controlar, i que intentaren fer desaparéixer ab impostos de fins a trenta pessetes del moment per a poder plantar falla a la ciutat de València, fins que en l’any 1886 no s’hi va poder plantar-ne cap. I falles que, finalment, són comprades ab diners i reconeixements en forma de premis que s’instauren per clubs i societats, com Lo Rat Penat, i, finalment, des de 1901, per l’Ajuntament de València, 5 En la mitologia grega, Faetont era fill d’Hèlios, i de Clímene, esposa de Mèrope, a la qual Hèlios va seduir. Faetont gallejava ab els amics que son pare era el déu Sol. Estos es resistien a creure’l i inclús un d’ells afirmava ser fill de Zeus, el que va enfadar Faetont, qui acabà acudint a son pare Hèlios, qui jurà pel riu Estígia donar-li el que demanara. Faetont demanà conduir el carruatge de son pare, el Sol, només un dia. Hèlios intentà dissuadir-lo, però Faetont s’hi mantingué inflexible. Quan arribà el dia, Faetont es deixà portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls blancs que tiraven del carro. Primer, girà molt alt, i la Terra es va gelar; després, baixà massa, i la vegetació s’assecà i es cremà. Faetont convertí en desert la major part d’Àfrica, i cremà la pell dels etíops fins a tornar-la negra.

Finalment, Zeus fou obligat a intervindre i va colpejar el carro desbocat ab un raig per a parar-lo, i Faetont s’ofegà al riu Eridà.

El Canet 69

la qual cosa va reivindicar la falla artística, la que homenatjava persones o fets, i deixava sempre de costat, fins a arraconarles, les falles que criticaven eixos mateixos fets o personatges.

Es va provocar la primera gran crisi temàtica de les falles.

Per profunditzar en este període, no podem evitar l’estudi que Antonio Ariño va fer al voltant de les falles, i en el qual parla extensament sobre els continguts temàtics d’eixos anys, que ell subdividix en dos blocs que van de 1851 a 1870, el primer, i de 1871 fins a 1900, el segon.

Este desglossament ve marcat per la incidència de la crítica moral als primers anys i una “explosión de temática política” en els últims.

La crítica moral, que incloïa les falles que tractaven temes de veïnat i conjugals, arribà a conformar el 46,2% del total de falles plantades, davant de les altres dos categories més rellevants del moment.

Les falles humorístiques es basaven en l’escenificació de fragments d’espectacles que es representaven a València, i suposaren un 19,3% de les falles plantades, tot i que oferien la primera pèrdua de crítica dins del repertori faller, ja que són falles neutres que “buscan el efecto de la comicidad, sin malicia ni sentido censurador. La sátira mordaz cede el paso a la comicidad complaciente.” (Ariño 1992:89).

Falla Plaça de la Pilota de València, 1897.

Arxiu: Juanjo Medina

La crítica política va representar el 13,9% i el 47,4% de forma respectiva en cadascun dels dos períodes, i es consolidà com la gran preocupació per part dels fallers a l’hora d’argumentar els seus cadafals; però també per la influència de la censura per la quasi prohibició per part de les autoritats de les falles ab crítiques veïnals, ja que estes provocaven no pocs conflictes en reconéixer-se alguns dels implicats en els cadafals, la qual cosa podia acabar en agressions físiques per part dels al·ludits, fóra contra la

70 El Canet

falla o contra els promotors d’esta. Exemples, segons Ariño, d’estos fets serien les falles de la plaça de l’Espart de 1888, de la de Sant Bertomeu de 1893 o del carrer de Pascual i Genís de 1890, que provocà la reacció de la premsa que va exigir a l’alcaldia el mateix zel censor que demostrava ab falles ab dura crítica política.

Com he comentat, la crítica política centra l’argumentari faller de les últimes dècades del segle XIX, i arriba a estar present en el 61% dels cadafals plantats entre els anys 1890 i 1899. Per a Ariño, hi destaquen les falles dedicades a la política nacional, per davant inclús de la local, ab 97 falles que criticaven el sistema polític, els partits, el caos sociopolític a Espanya, les guerres colonials de Cuba, Filipines o el Marroc, o la situació de pobresa i d’explotació en què es trobava el país.

Ab el començament del nou segle, les falles canvien definitivament, i passen de l’estructura de falla escenari a la falla ab base, cos i coronament. I, per damunt de tot, es passa dels acabats ràpids, basts, i que buscaven més l’impacte de la crítica, i es va centrant cada vegada més en el preciosisme i els detalls que aporten qualitat a la falla. Així, eixa major qualitat artística del cadafal acaba redundant en el conjunt de la festa, i la gent no s’altera tant ab els seus continguts, per la “supresión de los chismes de vecindad” (Ariño 1992:126); els llibrets també guanyen qualitat literària, i les temàtiques van adquirint major complexitat i profunditat crítica.

Però així i tot es produïen crítiques per la pèrdua de sàtira, sempre que no s’apropara a la vulgaritat, i per la cada vegada més àmplia nòmina de falles que només eren pensades per a lloar fets o persones, les falles apologètiques, i que quedaven lluny d’eixa sàtira tradicional que havia fet de la falla el que era.

Les falles apologètiques acabaren, ajudades pels censors, ab la “crítica vecinal, la crítica a las autoridades políticas, la crítica anticlerical y el lenguaje obsceno”(Ariño 1992:127). Així tenim falles com la de la plaça del Príncep Alfonso de 1913, en què es prohibix que cap de les figures siga vestida ab cap uniforme que les identificara com a “autoridad civil o militar”, o la que projectaren els fallers del carrer de Soguers en 1924, que representava una escena de platja, en la qual un banyista tractava de conquerir la seua acompanyant, i, ja que ella li donava carabasses, ell li mostrava el pardal de l’Albufera davant de la caseta de banys La Polla. Tant el nom de la caseta, com les figures varen ser censurades, patiren la intransigència del poder i no pogueren mostrar-se tal com varen ser projectades. I les que foren cremades tal com es projectaren acabaren ab problemes d’ordre públic. Com la plantada a la plaça de Sant Miquel en 1903, que reflectia un compromís entre dos viudos, en què la dona aportava un bon dot econòmic, i la filla d’esta, qui plorava en vore com no obtindria ni un gallet. Però l’escàndol vingué quan “la falla va ser acompanyada d’una esquellotada6 que es va realitzar al viudo al·ludit i la qüestió acabà en els jutjats, sol·licitant l’esbós el Ministeri fiscal per a major esclariment dels fets.” (Ciscar 2014:92).

Ab este ambient, només les falles que, com ja he dit, lloaven les virtuts de personatges o situacions, o que eren un cant de valenciania, varen ser respectades per l’autoritat competent i es convertiren en les falles tipus a partir d’eixe moment. Model que es mantingué, o quasi es manté, fins als nostres dies. Però ja arribarem a eixe punt.

6 L’esquellotada o esquellada és, segons replega el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el “soroll que es feia amb esquelles (campanes xicotetes que es posen al coll del bestiar que guia un ramat), corns o llandes davant de la casa d’un viudo el dia que es tornava a casar”.

El Canet 71

Esbós de la Falla de la plaça de Sant Miguel de València, 1903.

Arxiu: Arxiu Històric Municipal de València

72 El Canet

Curiosament, i com a mostra de respecte dirigida al motiu lloat, estos eren salvats del foc; així, en 1902, es retiren “las enseñas republicanas y la estatua de la Libertad” i “en 1903, los sorianistas de la plaza de la Jordana salvaban la efigie de su jefe de filas, en 1907, los falleros de Jordana-Burjassot retiraban los bustos de Llorente, Giner y Benlliure.” (Ariño 1992:135)7. Però l’apologia no es quedava en açò, ja que qualsevol personatge il·lustre va ser representat, o herois de guerra, o tot en una, com en la falla plantada a la plaça de Sant Gil en 1913, on el caporal Noval, el mestre Giner i el poeta Llorente compartiren glòria amb València, ciutat i regne, Espanya, i, per damunt de tot, la dona valenciana8, com a garant de l’autenticitat virginal de la terreta, retratada com a mare amorosa, imatge candorosa i lluitadora incansable pels valors propis i representant de valenciania; a vegades, però, ab un cert aire reivindicatiu, com en la falla Cuines-Bany dels Pavessos de 1923, “Perla del Mediterrani”, obra de Carmelo Vicent i Carlos Cortina, i a la qual Pensat i Fet li va dedicar esta rima: “Valensia, perla admirà, la més bonica i grasiosa... i la més abandonà.”

Un altre tipus de falla apologètica, però interessada en grau màxim, eren les conegudes com falles publicitàries, que segurament per algun benefici monetari proclamaven les virtuts del producte que apareixia clarament al cadafal. En algun cas, inclús arribaren a guanyar el primer premi com en l’any 1912, en què la falla de la plaça de Marià Benlliure era un pamflet del paper de fumar “Che”.

El que trobem en este període, com a inici d’un corrent que en els nostres temps ja s’ha convertit en habitual, és el naixement o, millor dit, consolidació de les falles ab temàtiques de contingut social9. Des d’un principi, les falles han tractat les lluites entre els poderosos, ab riquesa i capital, i els treballadors; de fet, hi ha teories que atribuïxen a esta lluita el naixement de la mateixa festa. Les falles d’este període, tretze segons Ariño, reflectiren eixa lluita de classes, unes “como un grito popular contra la injusticia [...] de la relaciones sociales, mientras que otras [...] proponían una solución conciliadora” (Ariño 1992:133). Estes falles abandonen la sàtira per a constituir-se en un crit de protesta davant les injustícies. Exemple clar d’estes falles és la que es va plantar per la comissió als carrers de Barques-Pintor Sorolla en 1918, davall el lema “Per vil i acaparador”. La foto de la mateixa ho diu tot.

En estos temps, una temàtica que entra ab molta força a l’imaginari faller és aquella relacionada ab l’esport, i més encara ab el futbol. La fundació d’equips a la ciutat de València i la seua consolidació i primers èxits ―a més de la influència d’este nou divertiment en la rutina festívola de la ciutat, on li va llevar espectadors als fins llavors espectacles de masses, com eren les arts escèniques o les corregudes de bous―, es veren reflectits en els cadafals dels anys vint i trenta del segle passat, 7 No he pogut identificar la falla assenyalada de 1902, però sí ampliar dades de la falla de 1903, que duia per lema “El bombo” i feia referència a les diferències patides en el Partit Republicà de València, i la de 1907, que es nomenava “Glorias valencianas”, i, encara que Ariño no ho referix, també contava ab una reproducció en efígie de Joaquim Sorolla, i que també va ser retirada.

8 Podeu conéixer l’impacte de la dona en les falles d’este període, 1850-1936, en el text de Manolo Sanchis del 2013 referenciat en la bibliografia.

9 Per a saber més de les falles ab temàtica social, podeu llegir l’estudi que vaig fer al respecte l’any 2014, i que vos referencie degudament en la bibliografia.

El Canet 73

com va ser el cas dels plantats en Convent de Jerusalem-Buenavista, “La preponderancia del deporte y decadència del toreo”, dels artistes Roca, Roc i Soler, o en Plaça de Mossén Sorell-Corona, “El triumfo del foot-ball”, de Rafael Albert i Regino Mas, les dos de 1923.

No parlaré del rebrot del bròfec faller en estos anys, ja que Rafael Solaz ja ho fa en este mateix llibret, i segur que vos donarà complida informació al respecte; només vull assenyalar que la censura hagué de prendre cartes en l’assumpte, i estes falles rebien fortes crítiques en la premsa del moment per la seua càrrega immoral, i sí que tancaré este apartat ab el ressorgiment de la crítica política després de la instauració de la II República.

En un ambient quasi prebèl·lic, l’Ajuntament comença a voler controlar la Festa, i ho fa de l’única manera que sempre ha conegut, augmentant els pressupostos per a les falles, tant per a celebrar nous festejos, com per a beneficiar directament les comissions ab millors premis econòmics a les falles. Així, a una base de 150.000 pessetes que injectava el consistori en diferents conceptes en 1926, s’afegiren 80.000 pessetes més l’any 1932, ja que, segons la Comissió de Festes d’aquell ajuntament republicà, “dar realce a la tradición valenciana es misión que genuinamente compete al Ayuntamiento.” (Ariño 1992:165). Així, l’Ajuntament passava a ser qui organitzava i gestionava les falles, per tal de controlar-les, i més quan en 1933 i 1934 els conflictes socials i obrers i les vagues, posaren en perill la celebració dels festejos fallers.

D’eixa manera les falles tractaren la caiguda i exili d’Alfons XIII. És el cas de la falla Cuba-Dénia que dugué per lema “Alfonsito que plancha te has llevado”, de J. Martínez, o “Paso por la frontera”, plantada als carrers de Cadis-Dénia per la comissió. També van tractar les noves esperances, o crítiques, dipositades en el nou sistema polític, com va ser la plantada als carrers de Vivons-Cadis pels artistes Labrosa i Ferrer ab el lema “El poble desperta”, la de la Plaça de Sant Gil d’Enrique Vidal ab lema “Monument en record de la proclamació de la República”, o la plantada a Cervantes-Pare Jofré davall el lema “El triunfo republicano”, obra dels artistes Bagán i Gracia, o, per l’últim, la plantada també per J. Martínez, “La indigestión del 12 de abril”, per a la comissió dels carrers de Maldonado-Vinatea; totes estes falles es plantaren en 1932, primer any faller després de la proclamació de la República10.

Curiosament, les que es veien envaïdes per temàtica política varen ser les falles infantils, com ja havia passat des que les falles infantils començaren a vore’s a carrers, places, patis de les escoles o de veïns, i inclús als menjadors d’algunes cases. Per exemple, una de les primeres falles infantils documentades, de l’any 1894, va retratar uns peixos ab les cares de Sagasta i Cánovas11, així que no sembla estrany que més avant “la temàtica de les nostres falletes infantils dels anys trenta semblava oberta a qüestions i plantejaments que hui consideraríem poc infantils. Els xiquets parlaran de política i criticaran les actituds adultes o els problemes socials de l’època.” (Estellés 2014:125). Així trobem falles que exaltaren la República, com Mestre Aguilar, en 1933, o la criticaren, com Organista Plasencia, el 1934. També aspectes socials o les relacions de parella com la Falla Ciscar-Comte d’Altea també de 1934.

10 Per a conéixer més de les falles durant el període republicà, no perdes l’oportunitat de llegir els tres articles de Manolo Sanchis que apareguts a la revista CENDRA les analitzaren, i que estan degudament ressenyats en la bibliografia que adjunte.

11 Sembla que la falla es va plantar al carrer de Nàquera pel xiquet Joaquín García Estellés. I que va repetir experiència l’any següent ab una falla en què el personatge principal era una adinerada veïna.

74 El Canet

1940-1980. DE L’ESTRAPERLO A LA DEMOCRÀCIA Des del minut zero de la victòria dels nacionals en la Guerra Civil, la vida va ser regulada, controlada i subjugada als interessos dels vencedors. I, clar, les Falles no anaven a escapar del dit poder. Prompte es van organitzar reunions ab la resta de les comissions falleres després que “el 23 d’octubre de 1939, per mitjà de la Delegació del Govern arribà l’autorització per a la celebració de les festes falleres” (Sanchis 2010:11), unes festes que representaven “una autèntica litúrgia del valencianisme temperamental, una mena de religió civil” (Hernández 2002:52). Així, ab la regularització de les Falles i dels sentiments que provocava en el poble valencià el nou règim volia convertir-se-les en un “instrument de legitimació ideològica i de pràctica política” (Hernández 2002:52), raó per la qual s’afavorix la seua reconstrucció com a festeig aportant contrapartides econòmiques que conduïren les falles a la quasi total subordinació als poders municipals i nacionals.

Per tot açò, i com a part visible del poder, la festa i la temàtica representada van estar controlades pels censors fins a l’any 1971, a pesar que en els anys seixanta es va promulgar la nova Llei de Premsa ab una certa relaxació i obertura que es van produir, el que comportarà l’aparició de noves temàtiques, encara que en estos anys de control absolut de la festa per part dels ajuntaments franquistes possiblement es visqueren les falles ab major càrrega d’intel·ligència crítica mai vista, ja que guionistes i artistes es buidaren per tal de fer crítiques que pogueren sortejar els ulls escanejadors dels censors, i es va arribar a plantar falles molt dures ab el poder establit.

Així les dos temàtiques que personalment crec que marcaren l’inici d’esta etapa són l’estraperlo i l’apologia valencianista ab tints folklòrics dels primers anys de franquisme, però també destacaria totes aquelles que ab la boca xicoteta denunciaven les caresties i els pecats del dia a dia d’una població que ja feia bastant sobrevivint. Més tard ja vindrien les falles que criticaven els moviments contraculturals, les drogues, l’emancipació de la dona o, per últim, la situació política en la Transició.

Quant a les falles apologètiques, trobem la plantada a la plaça de Lope de Vega en 1940 per Regino Mas, “Levántate y anda” o “Resurgimiento de las fiestas valencianes”, dos lemes per a una mateixa falla que evoquen clarament les connotacions tant del moment com de la situació a Espanya i en la festa. El mateix any, a la plaça de Sant Jaume, es va plantar “El encant de Pepica o Esta és Valencia”, que, com la primera falla ressenyada, estava plena de figueres vestides de valencians, i d’edificis típics, com el Micalet, la Llotja o les torres dels Serrans. L’any següent, a la plaça del Mercat Central, Enrique Vidal plantà “L’ú i el dos”, coronada per un Micalet i una torre de Santa Caterina, humanitzades i vestides de valencians en actitud de ballar.

Esta temàtica apologètica del valencianisme continuà estant present en les falles, però va ressorgir ab molta força a finals dels anys setanta i principis del huitanta del segle passat a conseqüència de la Batalla de València12, com podrem vore més avant.

12 La Batalla de València va ser el conflicte que va dividir la societat valenciana en la Transició, que va fracturar les ideologies en dreta, blaverisme, i esquerra, catalanisme, i que va tindre greus episodis protagonitzats pels dos bàndols. El període més intens d’este moviment va produir-se entre els anys 1976 i 1981.

El Canet 75

L’estraperlo13 va ser temàtica recorrent en els guions fallers als anys quaranta del segle XX, i era, segons el vers que Pensat i Fet dedicà a la Falla Plaça de Jesús de 1945, perquè hi havia molta gent que s’entretenia molt ab ell.

Una de les falles més significatives respecte d’este tema va ser la que Regino Mas va fer per a la comissió del Mercat Central en 1944, “La llei de l’embut”, coronada per una recreació del Moisés de Miquel Àngel, i que ha passat a la història com una de les falles més completes de tots els temps. Esta falla significa “l’inic de la modernitat i, amb ella, el seu autor tanca el cicle del que hui coneixem com falla clàssica”(Sanchis, 2014: 28), i la seua crítica ferotge, que no deixava a ningú relacionat ab el poder en peu, va causar problemes tant a l’artista com a l’autor de llibret, Ricardo Valero.

La llei de l’embut, de Regino Mas (Falla Plaça del Mercat Central de València, 1944).

Arxiu: Juanjo Medina

També eren temes recurrents l’escassesa de vivenda per a llogar, i així ho reflectiren artistes com Canet i García en la seua falla per a Plaça del Dr. Collado de 1946, on hi havia una representació del pensador de Rodin, qui, per molt que pensara, no trobava casa; o la situació de la dona, encara tutelada per son pare, fins als vint-i-un anys, i després per l’espós, una vegada casada. Moltes falles tractaren esta temàtica en els anys quaranta i cinquanta del segle XX: la falla plantada als carrers Alt–Sant Tomàs en 1947, “Monumento a la mujer casera”, de F. Roda, que volia ser un monument a l’ama de casa; o la mala imatge que donava la Falla Sant Vicent-Sang de 1940, “on un home fa una potada a una dona, que sembla eixir ‘volant’. La falla volia cremar els vicis d’un ancià ab gran apetit sexual, però l’única representació de vici que hi havia era la dona”(Medina, 2013: 129).

13 Segons el Diccionari de la Real Academia Española de la Lengua, estraperlo deriva del mot “Straperlo, nombre de una especie de ruleta fraudulenta que se intentó implantar en España en 1935, y este acrón. de D. Strauss y J. Perlowitz, sus creadores”. La seua primera accepció és la següent: 1. m. coloq. Comercio ilegal de artículos intervenidos por el Estado o sujetos a tasa.

76 El Canet

Després, quan a partir dels anys seixanta es va produir l’alliberament sexual de la dona, representat en les falles ab el conegut nom de “destape”, vist en falles com la de Pl. del Mercat de 1976, de Joaquín Gómez, davall eixe lema “El destape” ―tot dins dels nous moviments socials apareguts al final d’eixa dècada, com els hippies―, les crítiques continuaren als cadafals. Es critica l’ús de la píndola anticonceptiva, en “Control de natalidad”, de Plaça Lope de Vega en 1976, de l’artista Mario Lleonart; i es culpa a la dona de totes les conseqüències de l’alliberament que es va produir, inclús de la problemàtica de les drogues, com en “Las drogas”, de Salvador Debón per a la Plaça de la Mercè de 1973, ja que la dona era retratada com la portadora dels vicis (Medina 2013).

Però el gran tema dels últims anys d’este període va ser la situació política, ab la Transició com a tema principal, encara que les falles “van silenciar significativament l’arribada del nou sistema de llibertats, encara que hi ha honroses excepcions.”

(Castelló, 2014: 125). Això quant a la política nacional, mentre que en les qüestions domèstiques esclata la ja nomenada Batalla de València ab l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i les diferències entre les distintes sensibilitats valencianistes, algunes de les quals encara cuegen als nostres dies, com a principal decorat social.

Falles com “La nueva torre de Babel” de Vicente Luna, de 1977, a l’encara plaça del Caudillo, o “Artículos de la Constitución” dels germans Ferrer per a Antic Regne de València-Mestre Serrano, o l’avançada al seu temps “Llibertat”, plantada també a la plaça del Caudillo pel mestre Luna, o la visió més realista des del punt de vista històric, realitzada ab la desinhibició que oferix el pas del temps, en “La transició”, plantada per Manolo Martín en Na Jordana l’any 2002.

Altres falles que també desenrotllaren arguments relacionats ab la situació política del moment van ser, entre moltes altres, Glòria-Felicitat-Tremolar, dels germans Sánchez, plantada en 1978 ab el lema “Amageu els patos”, en la qual, en una escena, la recentment nascuda democràcia és atesa per una infermera. “Llibertats”, de José Carrero, també plantada en 1978, per a la falla Cadis-Rector Femenia-Puerto Rico, parlava de les demandes de certs col·lectius aprofitant l’aperturisme provocat per la nova situació política, i estava coronada per Adolfo Suárez, este a lloms d’un dels lleons del Congrés, i Felipe González, que lluitaven damunt d’un mapa d’Espanya. En 1979, José Ferrer plantà “Primavera política” per a la comissió Sapadors-Vicente Lleó fent un retrat de tota la fauna que trepava per l’arbre de la política d’aquells dies; de nou trobem Suárez i González, ara acompanyats per Carrillo, que vestits de músics coronaven una falla, en este cas de 1979, i plantada per Miguel Santaeulalia Nuñez als carrers d’Humanista Mariner-Manuel Simó, ab el lema “Al so que nos toquen”, que parlava del ritme marcat pels polítics, al qual ballava la societat; en la falla una jove i bella Democràcia era assetjada per uns i altres.

Per últim, un altre cadafal plantat als carrers de Sapadors-Vicente Lleó, que un any més tard tornava a tractar la situació política d’Espanya, ab “Democràcia”, de José Azpeitia, on la democràcia, feta llei i mare, triumfava damunt del crani de la dictadura franquista.

L’Estatut d’Autonomia valencià va ser l’altre gran assumpte temàtic que va sobrevolar la vida diària dels valencians en eixos anys, com a teló de fons dels “episodis que formen part de la denominada ‘Batalla de València’, respecte del qual un cert consens acadèmic veu l’origen en la disgregació de la dreta a la fi del franquisme” (Estellés 2014 a: 119). El 10 de

El Canet 77

juliol de 1982 va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i el mateix va estar present en les falles des de ja feia uns anys fins temps després, com a la falla de Vicente Luna “Concorde... Concòrdia”, en Plaça del País Valencià, el 1981, “en què no sols es reivindicava la pau social, sinó també mesures impulsores de l’economia valenciana” (Castelló 2014: 131), o en la gràfica escena de la falla municipal de 1983, “Este país”, en la qual apareixia, arrossegant el bou de l’Autonomia, un tir de muletes dirigit per Ricard Pérez Casado, alcalde de la ciutat en el moment, ajudat per Joan Lerma, president de la Generalitat, i per Manuel Girona, president de la Diputació de València.

Lluites, de Daniel López (Falla Peris i Valero - Cuba de València, 1982).

Arxiu: Joan Vicent Ramírez

Però, abans, des dels primers moviments per a arribar a la dita autonomia, les falles retrataren tot el procés polític, tant de la nostra Comunitat com d’altres, en cadafals com Poeta Querol- Salvà, de 1979, on, davall el lema “Autonomía de un tenedor”, Vicente Giménez plantà un llaurador ab “cara de asco” segons la descripció que va fer El Turista Fallero, que mostrava una edició en paper de l’Estatut.

També una escena de la Falla G. V. Ferran el Catòlic-Àngel Guimerà va tractar este tema; en ella, un valencià esperava que li caiguera la bacora de l’autonomia. Una autonomia “descafeïnada”, com denunciava la Falla Cambrils-Camí de Montcada de 1979, plantada per la comissió en 1979 ab el lema “La repressió”. Les diferències dels distints grups polítics es reflectien en falles com “Lluites”, de Daniel López per a Av. de Peris i Valero-Cuba, de 1982, en la qual dos regidors de l’Ajuntament de València protagonitzaven una lluita de justes, per les diferències lingüístiques: el cavaller catalanista portava com a escut una tapadora del comú, pintada ab la bandera de Catalunya. Per últim, la falla “Estatut... brut”, plantada per la comissió Molinell-Alboraia, estava coronada per tres espantalls que representaven els partits polítics que havien redactat l’Estatut.

78 El Canet

I és que estàvem en plena Batalla de València i les falles no escapaven a la possibilitat d’aprofitar tan sucós tema. Plantada també en Av. de Peris i Valero-Cuba, en 1984, per Daniel López, ”Los males de Valencia” feia un repàs de tot allò que la nova autonomia no havia solucionat, i dels mals que aportaven els polítics de l’esquerra catalanista. Esta falla és un exemple del ressorgiment que va tindre l’apologisme valencianista entre finals dels setanta i els primers anys huitanta, temps en què es plantaren falles com “Valencia y los valencianos”, en Joan d’Aguiló-Av. de Gaspar Aguilar, de 1978, dels germans Sánchez; “Festes valencianes”, de Salvador Gimeno, en 1983, per la comissió d’Almirall Cadarso-Comte d’Altea; “Valencianías”, de Francisco Tomás per a Azcárraga-G. V. Ferran el Catòlic, en 1981; o bé la coneguda “El nostre himne”, de José Martínez Mollà per a la comissió de la plaça de la Mercé, de 1982. I és que les falles es convertiran en este període en la màxima expressió de la valenciania, i el blaverisme farà ensenya ab “l’assumpció majoritària de la valenciania temperamental com a element idiosincràtic de les Falles” (Flor 2011: 51). Fins i tot algunes falles varen ser cremades a les tres de la matinada del 20 de març de 1982 com a protesta per “la no consideració a Madrid de la denominació Regne de València en l’Estatut d’Autonomia” (Flor 2011: 55), actitud seguida per unes “setanta-cinc falles de la ciutat” (Alcañiz 1990: 243), un 23% de les plantades aquell any.

FALLES BUIDES. TEMÀTICA ENTRE SEGLES Ab el pas del temps, les falles perderen de nou la mordaç crítica que les hauria de caracteritzar, i quedaven reduïdes a simples ornaments decoratius, que servixen per a molestar el veïnat. Quedar bé ab els amics, la por a ser marcat per tindre un esperit crític, o directament quedar-se sense les subvencions al cadafal o a la compra d’un casal, han conduït les falles de les últimes dècades a una buidor alarmant de continguts crítics, a pesar que en elles eren usats com a ninots polítics, famosos, famosets i el poble pla que solia o sol fer de comparsa de tots els personatges principals de les escenes. Però l’acidesa, la crítica dura, la veritat no sol eixir en les falles, tan cruament com abans.

Així i tot, i a pesar d’esta tendència, algunes comissions i alguns artistes han fugit d’eixa industrialització temàtica i han apostat per la crítica, com, per exemple, les falles de José Luis García Nadal plantades per la comissió Pl. d’Espanya en els anys 2003, “Antiglobalización”; 2004, “Un altre món!”, i 2006, “Recuperem la memòria”, en les quals l’artista criticava els perills de la globalització socioeconòmica, feia una crida a la lluita per un nou món lliure del poder establit, o a favor dels qui lluiten per la llibertat i la perden. També la magnífica escena “No mojarse”, de la falla “Meteorología de la vida”, en SuecaLiterat Azorín, de José Lafarga ab disseny de Carlos Corredera, en 2013, comparava una família real ab una irreal.

També seria destacable la trajectòria de la Falla d’Arrancapins, que des de mitjans dels anys huitanta ha oferit un ampli repertori de temàtiques sempre crítiques i reivindicatives, reconeguda per cadafals com “Nuclear? No, gràcies”, que plantada en 1984 pot ser considerada com la llavor dels argumentaris actuals: “A l’ast”, de l’any 1998; “La sagrada família de l’esquerra”, que va vore la llum i el foc en 2003, o “Quan el mal ve d’Almansa... 300 anys després”, crua crítica a la situació política del moment, que posava peus per amunt qualsevol polític que s’apreciara.

Però seria imperdonable ometre temes com l’ecologisme que ha estat present en les falles, ab exemple com “Com està la natura!”, plantada en Pl. del Bisbe Amigó-Conca per Julio Vte. Fabra en l’any 2000; “Salvem la costa”, de José Luis El Canet 79

Recuperem la memòria, de José Luis García Nadal (Falla Plaça d’Espanya de València, 2006).

Arxiu: Juanjo Medina

Quan el mal ve d’Almansa, signada per la Comissió.

(Falla Arrancapins de València, 2007).

Arxiu: Joan Castelló 80 El Canet

Pascual Nebot per a Aras de Alpuente-Castell de Pop, de l’any 2008, entre moltes altres.

I, naturalment, les falles que han reflectit d’una manera o d’una altra la crisi econòmica patida per la societat espanyola en els últims anys. Cadafals com “Crisis?

What Crisis?”, de Manuel Algarra per a Almirall CadarsoComte d’Altea, en 2010; la plantada pels germans Gómez Fonseca junt amb la comissió Arts i Oficis-Actor Llorens davall l’aclaridor lema “En la Comunitat Valenciana, la caixa forta té moltes teranyines”, o bé “Homus jodidus”, que va dissenyar el dibuixant Paco Roca i va transportar al volum Fede Ferrer en 2013 per a la comissió Gral. Barroso-Lit. Pascual Abad. Ja el 2006, la falla plantada per R. Olmos i J. L. Martín per a la comissió Dr. Olóriz-A. Fabián i Fuero feia una estampa de la societat de consum que deixava molt mal parat el ciutadà ras, i començava a deixar patent qui seria el patidor més clar de la crisi econòmica més recent.

Ab exemples ja en 1859, en la falla de la plaça de les Barques que parlava de la “desigualtat de classes, on un home fornit de “dotse arrobes ben complides” s’empassava un extraordinari banquet servit per un xiquet famèlic” (Medina 2014: 69), les falles que han recuperat espai en els últims temps són les que aprofiten la seua temàtica per a fer denúncia i les falles solidàries, moltes vegades agafades de la mà, ja que en algunes ocasions s’aprofita una falla per a denunciar un defecte de la societat, i fer que la mateixa falla servisca com a marc d’algun tipus d’acció a favor de la causa reflectida. Així, cadafals com “I la gent passa”, d’Alfredo Ruiz per a Espartero-G. V. de Ramón y Cajal, de 1993, ens feia vore com era de dura la soledat per als majors; la plantada per a la comissió Mossen SorellCorona per Joan S. Blanch, l’any 2004, ab el lema “Disculpen les molèsties”, que denunciava els excessos de la festa fallera; “Rojo sobre gris” de Miguel Delegido, ab el disseny i factura de

El Canet 81

Un món de desesperació, de Rafael Olmos i José Luis Martín (Falla Doctor Olóriz - Arquebisbe Fabian i Fuero de València, 2006).

Arxiu: Juanjo Medina

Federico Felici, en Nord-Dr. Zamenhoff, del 2006, alçava la veu sobre la grisa monotonia en què se sumix l’home en la societat actual on només els capaços d’alçar el cap de l’ordinador o la televisió o de fugir dels estereotips veien la llibertat. També la plantada a l’Av. de Burjassot-Ctra. de Paterna, l’any 2009 per Carlos Berlanga, denunciava la violència de gènere davall el lema “XQ?”, o la falla plantada a l’Antiga Senda de SenentPasseig de l’Albereda en 2010, cadafal ab el lema “Casa de la Caritat: l’ONG dels fallers”, feta per la comissió, als peus de la qual es va realitzar una recollida de productes imperibles que varen ser entregats a la Casa de la Caritat.

Roig sobre gris, de Federico Felici.

(Falla Nord - Dr. Zamenhoff de València, 2006).

Arxiu: Juanjo Medina

Moltes vegades, estes falles tenen una estètica que se n’ix del que és normal, i aporten, a més de la seua visió particular dels diferents temes tractats, una concepció plàstica diferent de la gran majoria de cadafals, i fan de vegades un pas més ab temàtiques més profundes en principi, això sí aportant un contingut que fa pensar al públic, i plantejant-se la revisió d’alguns temes; normalment, estes falles, estèticament, s’enclaven en el que s’ha etiquetat com a falles innovadores, que oferixen una imatge plàstica allunyada dels cànons majoritaris, el que sol relegar-les a valoracions descriptives molt dures, o directament a no ser considerades com a falles.

Propostes com “Repetixes o qüestiones?”, d’Anna Ruiz per a Plaça de Jesús en 2014, feien reflexionar sobre si davant d’un dilema hem de repetir els usos adquirits o bé preguntar-nos si podem fer alguna cosa diferent.

Inclús ab la temàtica fallera es poden fer coses diferents, encara que com es pot vore, en els últims anys hem passat a tindre unes falles blanetes, suaus, digeribles pel poder, per a major glòria de l’interfecte, i per a la lloança del gran públic, buscant l’homenatge embafador i la rialla fàcil del visitant, i si és del visitant exterior millor, i si per això cal deixar la crítica local abandonada a la cuneta, cap

82 El Canet

problema; hem de quedar bé ab l’alcalde de torn, o ab el cantant d’èxit, que la falla aparega als mitjans informatius i com a exemple de la més autèntica sàtira fallera, això sí descafeïnada i insulsa, i això que ab premis s’ha potenciat allò de l’enginy i la gràcia, que tan poca gràcia té moltes vegades, i que ha servit la majoria de vegades per a compensar premis de falla, donar alguna cosa a eixes falles que ningú no sap on col·locar, normalment les considerades experimentals, o per a gratificar l’amic quan algú “ix de jurat”. Així, des de 1941, es concedixen estos premis que han anat bombardejant la mala bava fallera expressada als cadafals, que es pogueren utilitzar per a la “repressió de tot allò que poguera sonar a crítica al règim o a la situació de misèria moral i material en què es vivia, les autoritats locals optaren per avançar encara més en la purificació de les falles dels seus elements més transgressors” (Hernández 2012: 42), cosa comprensible en aquells anys, en què la crítica al poder acabava en el càrcer, o potser de manera més irremeiable encara, però que en el nostre temps encara es reprimisca la crítica cap a qui la mereix sembla increïble. Les falles han de deixar de ser un suport publicitari dels personatges, en teoria, a criticar (García, 2000) i abandonar eixa “estandardització formal alhora que temàtica” (Gimeno, 2004: 21) a la qual semblen condemnades.

Desitge que eixa tendència es revertisca i que els fallers, artistes i de comissió, tinguem el valor de tornar a fer crítica (quasi) salvatge dels temes que ens preocupen, denunciar ab vehemència els polítics quan s’ho mereixen, que les falles tornen a coure a aquell que aparega en elles, que no vulga ningú fer-se una foto ab el seu ninot, perquè siga senyal que alguna cosa mal has fet, i que es torne a fer sàtira fallera, constructiva i mordaç, de tots aquells temes que solen ser allò que conte la falla.

El Canet 83

Repetixes o qüestiones?, d’Anna Ruiz (Falla Plaça de Jesús de València, 2014).

Arxiu: Juanjo Medina

BIBLIOGRAFIA - ALCAÑIZ CHANZÁ, J. (1990): Las fallas de la democracia, dins Antonio Ariño (coor.), Historia de las Fallas, València, Levante-El Mercantil Valenciano, pp. 225-243.

- ALMELA I VIVES, F. (1949): Las Fallas, dins la col·lecció Esto es España, nº 5, Librería Editorial. BarcelonaBuenos Aires.

- ARIÑO VILLARROYA, A. (1992): La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas. Antrophos-Ministerio de Cultura.

Barcelona-Madrid.

- BAYARRI COMUNICACIÓ, El Turista Fallero, col. 1942- 2016, València.

- BORREGO PITARCH, V. (2009): Na Jordana. 125 anys de falles a València. Volum I. Les falles de Na Jordana (1884-1954). Associació Cultural Fallera Na Jordana. València.

- CASTELLÓ LLI, J. (2010): Falles apologètiques: Suc i un poc de metralla per a la glòria i la lloança, dins Llibret Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar. València, Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar, pp. 135-166.

(2011): L’enginy per trencar motles caducs, dins Associació Cultural “Falla Joan d’Aguiló” Llibret 2011. València, Associació Cultural Falla Joan d’Aguiló-Avda. de Gaspar Aguilar i Adjacents, pp. 159- 188.

(2012): L’enginy i gràcia. Molta figui i poca substància, dins Sàtira, falles i societat. Tro d’avís. Falla Plaça de la Malva 2012. Alzira, Associació Cultural Falla Plaça de la Malva, pp. 48- 59.

(2014): Les Falles de la Transició (1973-1986): la democràcia ignorada i l’autonomia maltractada, dins Amb els Déus hem topat, Llibret Comte de Salvatierra-Ciril Amorós falles 2014. València, Associació Cultural Falla Comte de Salvatierra-Ciril Amorós, pp. 125- 139.

- CISCAR, JUAN, S. (2014): Anotacions i marques de censura en els esbossos de falles (1888-1971), dins de Llibret Falla Ramón y Cajal 2014. Torrent, Falla Ramón y Cajal, pp. 63-321.

- DD. AA. (2007): Vicent Luna: L’art de fer falles. Associació d’Estudis Fallers–Junta Central Fallera. València.

- ESTELLÉS FELIU, R. (2014 a): La transició a València (1973-1983), un esquema, dins Amb els déus hem topat, Llibret Comte de Salvatierra-Ciril Amorós Falles 2014. València, Associació Cultural Falla Comte de Salvatierra-Ciril Amorós, pp. 113-124.

(2014 b) Les falles infantils es fan fadrines, nombre i temàtica, dins Llibret A. C. Falla El Mocador 2014. Sagunt, A. C. Falla El Mocador, pp. 114- 135.

- FLOR MORENO, V. (2011): L’apropiació de la identitat valenciana: falles i anticatalanisme, dins Revista d’Estudis Fallers, núm. 16. València, Associació d’Estudis Fallers, pp. 50-59.

84 El Canet

- GARCÍA, F. (2000): Falles políticament correctes, dins Revista d’Estudis Fallers, núm. 5, març 2000. València, Associació d’Estudis Fallers, pp. 13- 15.

- GIMENO FERRER, C. (2004): Perversions innovadores? De la necessitat de revisió a la innovació malaltissa, dins Revista d’Estudis Fallers, núm. 9, febrer 2004. València, Associació d’Estudis Fallers, pp. 20-28.

- HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. (2002): La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista.

Universitat de València. València.

(2012): L’enginy i gràcia, una arma letal contra la sàtira fallera, dins Sàtira, falles i societat. Tro d’avís. Falla Plaça de la Malva 2012. Alzira, Associació Cultural Falla Plaça de la Malva, pp. 42- 47.

- MEDINA BONILLA, J. J. (2013): La dona a les falles, molt més que bonica i galana, dins Després de la desena musa, Llibret A. C. Falla Plaça de Jesús 2013. València, A. C. Falla Plaça de Jesús, pp. 125- 154.

(2014): Art i falles, reflex solidari, dins Solidaritat, Llibret Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve 2014. Torrent, Comunica Comunicación Corporativa, pp. 41-90.

- SANCHIS AMBRÓS, M. (1999): Regino Mas. Historia de una época. València, Albatros.

(2006): La València inexistent. Temps de zona republicana (1931-1933), dins CENDRA-Suc de Falles. Núm. 2.

Primavera-Estiu 2006. València, Associació Cultural Malalts de Falles, pp. 14- 22.

(2006): El bienni negre (1934-1936), dins CENDRA-Suc de Falles. Núm. 3. Tardor-Hivern 2006. València, Associació Cultural Malalts de Falles, pp. 14-22.

(2007): Les últimes falles de la República (III) 1936-1939, dins CENDRA-Suc de Falles. Núm. 4. Primavera-Estiu 2007. València, Associació Cultural Malalts de Falles, pp. 16- 28.

(2010): Para la gloria se hizo la piedra y el bronce, dins CENDRA-Suc de Falles. Núm. 9. Primavera 2010. València, Associació Cultural Malalts de Falles, pp. 10-14.

(2013): La dona, dona. Història paral·lela, dins Després de la desena musa, Llibret A. C. Falla Plaça de Jesús 2013.

València, A. C. Falla Plaça de Jesús, pp. 76- 124.

(2014): “Hay que verlo para creerlo, els qu’enriquí l’estraperlo”. L’altra història de les falles, dins CENDRA-Suc de Falles, núm. 15. Primavera-Estiu 2014. València, Associació Cultural Malalts de Falles, pp. 27- 29.

-SOLAZ I ALBERT, R. (2008): “Ocios entretenidos” 1819, dins CENDRA-Suc de Falles. Núm. 6. Primavera 2008.

València, Associació Cultural Malalts de Falles, pp. 110- 111.

(2014): Figues i naps. Imatge, erotisme i pornografia en la literatura popular valenciana. València, ROMEditors.

El Canet 85

MS

DE LA FOGUERA SATÍRICA A LA FALLA LIGHT Manolo Sanchis Ambrós

N

o crec que haja de recórrer al diccionari per a aclarir al profà ni recordar al llest què és la sàtira, ja que va assentar les bases del que hui coneixem com a falles.

Quan parlem de sàtira, a propòsit de falles, caldria que formulàssem alguna reserva a fi d’evitar una confusió massa fàcil, i sortejar, sobretot, un tòpic absolutament gratuït. La sàtira, en general, respon a un desig moralitzant. En això es diferencia de l’humor. Burlar-se d’alguna cosa per suscitar una esmena o despertar una prevenció és el que busca, quasi sempre, l’escriptor satíric1.

És el que queda d’aquells “actes de fe” on els condemnats mostraven el seu penediment perquè servira de lliçó. D’aquelles fogueres políticament incorrectes, provocatives i provocadores; d’aquells llibrets en què la imaginació i la sàtira es convertien en arma llancívola, amb la qual els fallers les defenien dels al·ludits en els cadafals; d’això, hui en queda poc o res.

La festa, en la seua llarga història, s’ha reinventat en diverses ocasions. La incorporació cada vegada amb més força de factors aliens als festejos, com els polítics, religiosos o festius, han condicionat la sàtira festiva fins a la seua desaparició.

La que en els seus orígens era una festa nascuda en el si del poble, profana i irreverent, de tradició carnavalesca i allunyada del poder, calia domesticar-la, rodejant-la amb nous elements, com els premis, i els religiosos, convertint-la en una romeria al sant o a la verge locals, i que així servira de festa major a una capital de províncies.

A finals del segle XX i principis del XXI es completa la desaparició de la sàtira, a canvi d’una plàstica infantil i insípida als cadafals, la qual cosa ha suposat unes obres acriaturades, en les quals 1 Combustible per a falles, Joan Fuster, Col·lecció Garbí, núm. 4, València, 1967, pàg. 58.

86 El Canet

Dibuix Nit de Fogueres, d’una foguera satírica del segle XIX. Arxiu: Manolo Sanchis

El Canet 87

l’espectador només en valora els aspectes plàstics, deixant de costat la funció principal de la falla, que és la sàtira. Sense parlar de la part literària, hui quasi totalment abandonada, no sols pel lector, sinó també en uns llibrets cada vegada més aliens al lema de la falla.

Convé fer, en este punt, un poc d’història perquè el lector recorde el que en les hemeroteques es diu en manuscrits, llibres, guies i lligalls, els quals es fan ressò de molts dels fets succeïts, des de mitjans del segle XVIII, en les festes de les Fogueres i Falles valencianes, i que han estat recopilats des de fa anys pels investigadors, els qui, a manera de ressenya, analitzen les referències aparegudes en els distints documents consultats.

Cada un d’estos estudiosos destaca, des de distints punts de vista, el que succeïx. Uns, des del punt de la inseguretat, de la pólvora en mans dels xiquets; altres, des de la qualitat de les figures, de les seues robes o els seus adreços; o fent al·lusió a la sàtira de certs cadafals, com en la notícia apareguda en el Diario de Valencia de 8 de maig de 1796, en la qual es diu: Pues siendo vuestras mercedes tantas y tales que el callar como máquinas sufriendo tan continuos improperios, hasta el nunca visto...2

També l’apareguda en El Diablo Predicador en 1821, en la qual, entre altres coses, diu: Ha llegado a mis oídos la noticia del auto de fe que se me está preparando para el domingo del 18, en el que se piensan poner en vergüenza en la calle, o en la plaza, un monigote que representa al Diablo Predicador, quemándole por fin a la hora acostumbrada. Por ver si puedo aplacar la cólera de mis enemigos y librarme de la chamusquina que me amenaza, me apresuro a presentar al público mis retracciones.3

Una altra de les ressenyes que fa més insistència en el tema que ens ocupa és l’apareguda en 1849, escrita per Vicente Boix, en el conegut Manual del viajero, en la qual, en la referència al mes de març, ens diu: Marzo: Se levantan vientos; cúbrense de polvo nuestras calles; pero no os arredre el tiempo inconstante y la víspera de San Jose por la noche acudir a las hogueras (falles). Por burla a los moriscos los antiguos valencianos han transmitido de generación en generación la costumbre de encender esta noche grandes hogueras, donde antes arrojaban extraños monigotes, pero que ahora plantan encima de ellas; representando figuras alusivas, ciertos tipos ó escenas de costumbres, ya en buenos bultos, ya en trajes grotescos, y las paredes inmediatas y el pedestal de las figuras llenas de décimas picantes, de octavas satíricas y letrillas picarescas.4

Vicente Boix, com a cronista local, descriu amb claredat esta tradició de la ciutat en moltes de les seues obres, i destaca diversos punts d’estos primitius cadafals, entre ells la part literària, en la qual al·ludix dècimes coentes i octaves satíriques que provocaven, en funció de qui fóra el criticat, una reacció contrària dels poders locals, que han obligat les falles, des que són ideades, a passar per una censura prèvia. Esta revisió apareix i desapareix segons la situació política de cada moment.

2 La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas. Antonio Ariño Villarroya, Anthropos, Madrid, 1992, pàg. 58.

3 La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas. Antonio Ariño Villarroya, Anthropos, Madrid, 1992, pàg. 59.

4 Manual del viajero y guía de los forasteros en Valencia. Vicente Boix, Impremta de José Rius, València, 1849, pàgs. 237 i 238.

88 El Canet

La resolució dels conflictes es deixava en mans dels tribunals o del perdonavides contractat pel perjudicat, els quals actuaven de manera violenta, en el primer descuit dels fallers, contra el cadafal que els al·ludia i el destruïen.

El 1871, l’alcalde de la ciutat, Vicente Urgellés, va insistir que tornaren a revisar tots els projectes de manera preventiva.

Esta actitud es manté, a pesar dels vaivens polítics, fins a la Segona República en ple segle XX. Completava la revisió, la nit de la plantà, la policia local, per a retirar tots els objectes i al·lusions de tipus personal, crítica local o a la política nacional que al censor no li pareguera correcta.

Cal dir que esta imposició s’inicia en el període en què gran part dels incipients moviments polítics i sindicals inicien el seu recorregut en la història.

A les falles, com a element popular, convenia controlar-les, ja que les notícies que venien des del centre d’Europa no eren tranquil·litzadores per a una burgesia local que veia amb recel estos moviments polítics. És el creixent interés de la burgesia de la capital en les falles, l’últim terç del segle XIX i el primer terç del segle XX, junt amb el desenrotllament urbà de la ciutat, un dels elements principals de la transformació definitiva de la festa.

La incorporació d’associacions de caràcter cultural, artístic, literari o cívic, com el Cercle de Belles Arts, Lo Rat Penat o l’Ateneu Mercantil, són només una xicoteta mostra de l’interés que la societat té per la seua festa. L’ajuntament s’incorporarà, per mitjà de l’adjudicació de premis, en 1901, i en l’organització, en 1931, el que suposarà nous elements de control de les comissions.

Serà esta participació ciutadana la que va incorporant nous elements, els quals van aportant a la festa aspectes de qualitat que arraconen l’amateur i incorporen poetes i artistes pseudoprofessionals, els qui, davant de la necessitat de cobrar pels seus treballs, van deixant de costat la sàtira per a evitar problemes al contractista.

En la part literària, es recupera una de les tradicions literàries valencianes apareguda en el segle XV de mans de Fenollar, Moreno i Gassull, i reactivada en el segle XIX per Bernat i Baldoví i José María Bonilla, que, amb els seus poemes, completen la comprensió d’unes obres que necessiten una explicació literària assequible a l’espectador.

Junt amb esta incorporació, trobem l’aparició de la falla per encàrrec, amb la proliferació de professionals vinguts de sectors tan dispars com les Belles Arts, el món de l’ebenisteria o el de la decoració, la qual cosa suposa en molts casos la indiferència definitiva de molts veïns respecte de la seua falla.

No fa falta només que llegir els comentaris que, en diverses publicacions especialitzades de l’època, es fan sobre este últim tema: La festa de les falles guaña en art ¡quí ho ducta! Pero pert en sabor típic, en inchénit, en grasia emotiva. Les falles de carácter alegre y bullanguero, aquelles epigramátiques de chismorrería de vehinat y crítica local, que constituíen la caracterisació de nostre poble, s’ha convertit en uns lujosos monuments d’art, molt decoratius, molt arquitectónics, pero falts de les verdaderes característiques que deuen concurrir en una falla.5 5 Vicente Miguel Carceller, director de la coneguda revista El Fallero i de la mítica La Traca d’Editorial Carceller.

El Canet 89

Escena de Planet Falles, de Pedro Santaeulalia (Sueca - Literat Azorín de València, 2010).

Foto: Juan Gabriel Figueres

90 El Canet

La situació es repetix amb les falles infantils, que havien gaudit d’una certa llibertat en la dècada dels anys trenta, quan la majoria d’estes eren fetes directament pels xiquets, impulsades pel concurs organitzat per El Mercantil Valenciano i el seu suplement Los Chicos. Este concurs va ser l’últim intent de recuperar la festa per part dels seus creadors, el poble valencià, ja que la professionalització allunyava cada vegada més l’esperit participatiu: En honor a la verdad debemos declarar que el año actual existe más espíritu satírico y fallero en las fallas infantiles que en las mayores. Las comisiones infantiles, que por regla general carecen de fondos para construir los “Monumentos” han agudizado el ingenio y nos han servido unas fallas infantiles con mucha salsa.6

Després del tancament del periòdic en 1939 i la nova situació política, amb el fet que a partir dels anys quaranta les falles infantils es vincularen a les comissions grans, passarà el mateix que amb les falles grans: recorren als professionals, i desvinculen els xiquets de la seua confecció.

La dècada dels huitanta suposa un dels punts més decadents, amb unes falles més pròximes a una peça d’artesania que al que és i representa una falla, totalment allunyades del món infantil. No hi haurà un canvi en esta tendència fins a l’aparició d’una nova generació d’artistes com Alares, Javier Santes o Víctor Valero, entre altres, els quals amb les seues obres intenten atraure el públic infantil, ja no amb sàtira sinó amb enginy i gràcia i amb una plàstica més pròxima al món al qual va dirigida.

Hem de tornar a l’arrel, com veiem en les línies anteriors. L’evolució cap a l’enginy i la gràcia com a element substitutiu de la sàtira no és nova, i hem de recórrer al diccionari perquè ens aclarisca les idees.

Mentre que la sàtira és la ironia, el sarcasme i la burla, que critiquen vicis individuals o col·lectius i ataquen una realitat que desaprova l’autor de l’obra, siga esta plàstica o literària, intentant sempre escarmentar o corregir i mostrar el culpable a l’espectador, l’enginy i la gràcia són la capacitat d’inventar coses noves per part d’un artista, i que siguen atractives i agradablement divertides.

Per ser només humor, a les falles els sobra malícia, i sense malícia les falles deixarien de ser falles.7

En este punt, ens convé no generalitzar, ja que dins de l’evolució de les falles hi ha grans artistes i guionistes. Només cal recordar, en plena dictadura, les obres de, entre altres que hui estan en l’oblit, Regino Mas, Modesto González o Rafael Raga. A molts d’ells, la sàtira, la seua imaginació i la ironia plasmades en les seues obres els van fer passar nits als calabossos i patir moments violents.

La incorporació d’il·lustradors i guionistes del món del còmic suposa un important intent de tornar a donar contingut a les falles. Açò és, en alguns casos, un problema, ja que el medi del qual molts d’estos dissenyadors provenen és un món infantil, i els seus dissenys i formes infantilitzen l’element d’expressió que és la falla.

La desaparició del ninot ―tendència que s’observa estos últims anys― com a element comunicador de la falla emmudix cada vegada més l’obra final i la convertix en un producte light en què l’actor principal queda enxiquit al servici de la plàstica.

6 Fallas infantiles. Juego y tradición. València 2001 7 Combustible per a falles, Joan Fuster, Col·lecció Garbí, núm. 4, València, 1967, pàg. 59.

El Canet 91

JM

COM ES FA UNA BONA CRÍTICA FALLERA? Jordi Maravilla Herraiz Administrador del Blog “Corredor de Falles”

Q

uan Juan Gabriel em va encarregar aquest article no sabia si fugir corrent o matarlo... escriure jo sobre guions de falla? Si fa quatre dies que en faig? Per això com a consumidor i lector compulsiu de tot allò relacionat amb Falles, on si acumule experiència, voldria fer primer una llarga introducció històrica, per a fer entendre la meua hipòtesi que lliga l’art-falla a la literatura fallera. La meua hipòtesi és una adaptació de la que va fer Antonio Ariño Villarroya en la seua tesi doctoral, quan va exposar que en contrast amb altres festes, les Falles patiren un procés de canvi, que ell qualificà de metamorfosi. Per tant, si ho feren les falles en el seu conjunt, per què no pensar que a la crítica o explicació va ocórrer el mateix o fins i tot més?

UN REPÀS HISTÒRIC Hi ha notícies des de 1740, però les referides a la crítica no apareixeran fins a 1850 amb el primer llibre conservat. Un període fosc i desconegut respecte a la crítica fallera, era obvi que les autoritats no estaven molt conformes amb una festa, de la qual el primer document conservat serà una prohibició. Hi havia crítica fallera al segle XVIII? La societat de les acaballes del règim senyorial, comptava amb un grau d’analfabetisme formal aclaparador, la majoria no podia accedir a la cultura oficial de l’època, custodiada pels representants eclesiàstics que tenien el monopoli de l’ensenyament. Aquests guàrdies veurien amb preocupació el creixement d’una festa amb figurones ridiculamente vestidos o amb los bailes de la venenosa lascivia... sembla que sí, hi havia crítica i empipava molt.

Entre 1820 i 1850, s’han trobat si no guions, almenys explicacions de falla, com al ensisam de totes les herbes de Llombart el 1820 on apareix un italià que sembla que acabà dins la presó per una falla plantada a l`aleshores carrer Saragossa, actual plaça de la Reina; el 1821 el Diablo Predicador, periòdic liberal, es retractava de forma irònica per evitar que fóra cremat un ninot 92 El Canet

seu a l’encreuament de Carabasses-En Gall, etc., pero no fou fins a 1839 quan per fi aparegué en una descripció: el pedestal o tablado lo adornan con lienzos pintados donde están escritas varias coplas alusivas al objeto figurado y al fin que se erige, açò fou escrit per De Vicente y Carabantes.

A partir de 1850 s’obri una nova era en la història de la crítica fallera ―probablement abans ja hi hauria fulls volants o pegats, a les parets més properes al cadafal, que desapareixerien com la mateixa falla, però no n’hi ha constància―, amb el primer llibret conservat fins a l`actualitat que és Història de les víctimes de la Falla de Sen Chusep en lo carrer de les Abellanes en l’añ de 1850. Aquest llibret servirà de model per a entendre la resta de les explicacions falleres del període.

Alguns dels seus aspectes formals han sigut canònics, com l`estructura en quartetes, recursos expressius com les figures retòriques, jocs de paraules amb antropònims i topònim, etc. Òbviament al segle XIX també existia la censura. Aleshores, en ple procés d’establiment de l’estat liberal, actuaven altres grups de poder a banda de l’eclesiàstic, com el civil mitjançant governadors o alcaldes o el militar mitjançant la Capitania General, els quals demanaven l’esbós, així com les explicacions falleres, per autoritzar o no la falla o per a fer les modificacions pertinents. Des de la segona meitat del segle XIX, la premsa començarà a fer-se ressò d’un fenomen del qual abans passava de llarg. La Creu del Matrimoni de Blai Bellver a Xàtiva, censurada per l`arquebisbat el 1866, fou difosa per una premsa burgesa, adherida als interessos liberals, escampant la notícia.

Ja des de finals del s. XVIII, s’adverteix un increment de la pressió policial per fer disminuir les simples fogueres, així com espenyar-les a carrers i places més obertes, però des de 1851, la burgesia ascendent exigí que se li demanara permís per plantar falla, argumentant la modernització contra un “abús perjudicial”, imitant l’onada jacobina provinent d`Europa. Les dues temàtiques més abundants foren la crítica social i la falla eròtica. La premsa de 1871 cap al 1900 assetjava sense treva el servei de la ideologia dominant, la crítica fallera s’originà quan l’esfera pública i privada encara no s`havien consolidat per una burgesia econòmicament dominadora, però políticament dominada. La restauració borbònica produirà l’eclosió de la crítica política.

D’altra banda, la crítica nacional començava a superar la local, els problemes territorials del decadent imperi espanyol, Cuba, Filipines, Marroc... centraran part de la crítica, per exemple, a la Falla Plaça Major d`Alzira de 1898, o algunes de les millors falles plantades a la plaça Benlliure o de la Pilota de València. De forma intermitent anava ressorgint el tema social.

Però amb l`adveniment dels premis, primer el 1887, de nou el 1895 i ja de forma oficial des de 1901 es preparà el camí per a la falla apologètica-artística, la qual comporta l’entrada en la festa de sectors benestants de l’eixample de València.

No obstant això, la crítica veïnal no desaparegué del tot sinó que muta en la brofegada. Els bojos anys 20 propiciaren la falla turística que consolidà la festa com a fenomen de masses i internacionalitzà més la crítica. Es neutralitzava la sàtira i la violència simbòlica d’èpoques precedents ―un exemple molt il·lustratiu era la Falla Barques-Pintor Sorolla que aconseguí el 6é premi de 1918 amb Per vil i acaparador on es penjava un individu que havia acaparat béns, la data un any després de l`esclat de la Revolució Russa, és molt indicativa―; els temes fins a la guerra civil seran els de la lluita entre el centralisme vs. l’autonomia, o la crítica a la modernitat.

El Canet 93

El repertori temàtic, des de 1942 amb el nou règim franquista, virarà cap a la crítica socioeconòmica i la politicoinstitucional moral i cultural, en detriment de l’apologia.

Entre 1939 i 1944 predominà la crítica de les necessitats materials que s’estaven sofrint; aquesta situació s`allargà fins a 1952. A partir de 1959, la crítica cultural augmentà, mentre que la de signe moral i politicoinstitucional, molt marcada per la censura no passava gaire més enllà de temes ambigus o massa propers al pensament oficial.

En la transició proliferà la nuesa i la sàtira polítiques, abans perseguides, a les quals es feia esment en l’actualitat de cada any. Altres temàtiques que comencen a proliferar en els anys 80 eren les de la delinqüència juvenil, la inseguretat ciutadana, l’atur, la crisi econòmica, la carrera armamentista i un tema totalment nou: la contaminació. La sàtira de costums i l’apologia del localisme continuaven, la incorporació d`Espanya a la CEE, l`ingrés en l’OTAN... Un altre tema nou fou la crítica anticatalanista, la qual començarà a decaure a la segona meitat dels anys 90 i ha reviscolat un poc en els últims anys sense arribar ni de lluny als nivells dels inicis.

EL MOMENT ACTUAL

Ninot de Foc, flama i fum, de Rafa Ibáñez (Passeig de l’Albereda - Avinguda de França de València, 2016).

Foto: Jordi Maravilla

Al llarg de la història de la crítica a les falles, hi ha hagut una censura més o menys manifesta i potser eixa ha sigut la seua virtut, saber esquivar-la més o menys al llarg del temps.

Actualment, tothom podria pensar que hi ha una llibertat absoluta, ja que així ens ho fan creure. Hi ha hagut un gran canvi, ja que a la censura eclesiàstica, governamental o militar, ha succeït una altra molt més efectiva: l’autocensura. Hi ha determinats temes que a la nostra societat no poden tocarse sense tindre problemes amb la ideologia dominant o dit en altres termes lo políticament correcte, que actualment està arribant a les seues cotes màximes, tot i que també comença a tindre una forta contestació als EEUU, Regne Unit i la resta del 94 El Canet

continent europeu, sobretot a l’est..., molt poc al sud i encara menys a la península Ibèrica, on la massa social o té por de desviar-se del pensament oficial o continua vivint en el món de la piruleta.

El canvi de govern a la Generalitat, diputacions i ajuntaments, ha propiciat un descens molt acusat en la crítica socioeconòmica, que havia cobrat certa envergadura amb la progressió de la crisi. De fet la temàtica de l’atur o el treball precari ha baixat a nivells molt baixos als cadafals, per contra han pres volada altres temàtiques de tarannà més social molt en voga com la violència de gènere, respecte a la diversitat, refugiats, etc. Per altra part, les crítiques a la Unió Europea, a pesar de les brutals retallades, van en descens. El tema més tabú de tots és el del terrorisme, el qual crea autèntica paor entre artistes i comissions: fet comprensible, però trist. Temes socioeconòmics tan transcendents com les balances fiscals entre l`Estat i el País Valencià o el corredor mediterrani, apareixen en un percentatge ínfim.

En definitiva, es pot fer crítica de tot... això sí, amb el risc d`emportar-se com a mínim, uns quants -ofobs o -istes, per part dels guardians de la moral actual, que òbviament ja no és el poder eclesiàstic, ni militar, sinó un poder econòmic ocult que té i que només el mostren els seus servidors, els quals sembla que manen, però que en realitat decideixen ben poc.

Qui vota als consells d’administració de les grans corporacions? Sempre havien tingut la paella pel mànec, però ara més i ens manipulen cada vegada amb una major precisió. La recent declaració de l’espai festiu de les Falles com a Patrimoni de la Humanitat, no és un xec en blanc, comportarà un control encara major del que apareix... i fins i tot del que no apareix al cadafal, i ens acostarem perillosament a 1984 d’Orwell.1

I MALGRAT TOT... ENCARA ÉS POSSIBLE FER CRÍTICA A LES FALLES? No hi ha molt de marge, és cert. Si la part artística ha sigut molt condicionada per paràmetres econòmics, l’evolució dels guions o de la crítica ho ha sigut per pressions mediàtiques i ideològiques. En tot cas dins de les possibilitats i de l’habilitat de cada guionista per burlar la censura, queda clar que no hi ha un sol model de crítica fallera, com no hi ha un sol model a l’hora de realitzar un cadafal. Siga quina siga la preferència de l’autor/a almenys hauria de guardar una certa coherència per aportar el màxim de cohesió temàtica, amb la qual cosa s’aconseguirà una major comprensió del conjunt, sense necessitat de molts cartells.

La cohesió temàtica seria, des de la meua humil opinió, l’equivalent a la composició de la falla per a l’artista, és un punt de partida bàsic. Les combinacions poden ser múltiples però sempre tenint en compte que quan es canvia un element de lloc, depenent de la seua importància ―no és el mateix una escena qualsevol, que un contraremat o un element del cos central, etc.―, pot arribar a trastocar tot un guió, cosa que sovint ha succeït en moltes ocasions a última hora en la plantà. Per això, la compenetració entre artista i guionista és bàsica, l`artista hauria de tindre llibertat creativa i el guionista també, tot i que ha d`acoblar-se a les demandes dels tallers, però sense perdre la seua personalitat.

1 1984 (mil nou-cents vuitanta-quatre) és una novel·la política de futur-ficció escrita per George Orwell i publicada l’any 1949. Es tracta d’una narració emmarcada en una distopia en la qual un Estat omnipresent, encarnat en una dictadura totalitària encapçalada pel seu líder, el Gran Germà, reforça un conformisme absolut entre els ciutadans, i cerca la supressió de la seua identitat mitjançant un control absolut de l’individu.

El Canet 95

Versos amb diferent nombre de síl·labes. Ninot d’El millor el meu!, de Pedro Santaeulalia (Convent Jerusalem - Matemàtic Marzal de València, 2016).

Foto: Jordi Maravilla

Els bons jugadors són aquells capaços de guanyar amb cartes roïnes i els guionistes sovint han de lidiar amb projectes que són refregits dels refregits en el plànol artístic i fòssils del cretàcic temàtic. Cal aguditzar l’enginy per a ressuscitar aquestes falles, i donar-li totes les voltes possibles, introduint variables com crítica local ―en el cas de falles de juntes locals − o crítica de barri − cas de ciutats com València o Alacant―. Altres variables que sovint funcionen són les adaptacions diacròniques, és a dir, comparacions entre temes actuals i del passat. De vegades, ni així es pot confeccionar un guió decent i aleshores cal fer autèntiques puntes de coixí per a aconseguir un guió digerible.

Suposem que hem aconseguit adaptar un tema general a una crítica interna de la comissió, barri o població. Ara bé, això té avantatges, però també inconvenients; l`avantatge és que s’aconsegueixen falles molt personalitzades, amb la contrapartida que a l`hora d’elaborar els versos, el guionista haurà d`introduir termes concrets que no seran fàcils fer rimar

96 El Canet

amb altres mots. La crítica podrà ser també més o menys àcida, més o menys humorística, eròtica... El guionista, com un xef, triarà els ingredients en funció de la disponibilitat del tema en qüestió o del gust dels clients i això donarà un producte on es marcaran més uns sabors o altres.

Una vegada definit el guió, aquest hauria de tindre una correspondència amb els versos que els visitants podran llegir en el cadafal. Si el guió està parlant d’un tema amb un to humorístic, el text no pot resultar llarg i pesat, ha de dur un ritme àgil i amb gràcia ―el que en castellà seria tener chispa―. D’altra banda, si la crítica conté majors dosis de mordacitat, haurà de correspondre amb uns versos corrosius o si es tracta d`una temàtica políticament incorrecta, es veurà obligat a trobar termes sinònims amb els quals no ferir susceptibilitats, tot i obtindre uns versos de tarannà jeroglífic, més difícils per a la comprensió del lector.

Al remat, el guió no deixa de ser un croquis, un esbós de què vol transmetre la falla a l’espectador, ja que el que la gent llig no és el guió sinó els cartells explicatius. Fins i tot un guió una mica embrollat, pot redimir-se amb uns versos posteriors que li traguen tot el suc. Si tinc poca experiència quant a guions, encara menys en versos; guionistes i versadors veterans, estimen oportú utilitzar quartetes d’heptasíl·labs o art menor, no tinc la suficient mestria per a posar-ho en qüestió, però sí el dubte de si depenent del tema no seria millor allargar o acurtar. El que sí que és unànime és que tinguen les síl·labes que tinguen, tots haurien de tindre si no el mateix nombre, almenys un de semblant. És fins i tot estèticament desagradable contemplar un cartell amb un vers de deu síl·labes, un altre de set, de nou un llarg d’onze i un altre de, per exemple, cinc.

En resum, el millor guió no existeix, però si s’està atent a l`actualitat, es posseeix una mínima formació, una cultura general bàsica ―com més millor, perquè contribueix a afegir més recursos― i després es combinen les capacitats d’organització, ritme i sentit comú, el resultat pot ser molt satisfactori. Segurament hauré oblidat molts elements, ho he dit al principi, sóc un neòfit. Si aquest article fóra reescrit d’ací a uns anys, segur que afegiria nous elements. En darrer lloc vull anomenar dos fets inqüestionables: l’estat d’ànim influeix en l’obra de l`artista, però també en la del guionista. I la darrera: la paciència és una de les majors qualitats, només els genis ho fan a la primera...i no tots!

BIBLIOGRAFIA ARIÑO VILLARROYA, A. (dir.) (1990), Historia de las Fallas, València, Levante-EMV. ARIÑO VILLARROYA, A. (1992). La ciudad ritual. La fiesta de las fallas. Barcelona. Anthropos.

SOLER y GODES, E. (2000). Las Fallas. Notas para su historia (1849-1936). València.

MARIN i GARCIA, J. L.(2010). Sàtira i falles. Les explicacions falleres de Bernat i Baldoví. València. Universitat de València.

El Canet 97

JC

FALLES APOLOGÈTIQUES: LA RENÚNCIA EXPRESSA A LA SÀTIRA Joan Castelló Lli Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers (AdeF)

E

n els últims anys pareix consolidar-se una moda: la de satiritzar sense molestar, perquè hi ha molts interessos (polítics i econòmics) creats. El que es desitja és fer una crítica blanca però que no arribe a molestar els qui paguen o els qui subvencionen. En els cadafals d’ara, apologètics o no, hi ha molta lloa i, només de tant en tant, podem trobar un poc de suc i metralla en els seus continguts.

Les subvencions, uns premis que donen prioritat al vessant artístic davant del contingut crític, un públic bocabadat davant els detalls de l’ornamentació... són circumstàncies que han propiciat que la sàtira de la falla haja quedat en un segon pla. El que importa hui en dia és enlluernar en monumentalitat (grandària) i en una pintura amable (s’imposen els colors pastel).

La crítica cal dosificar-la: fer riure amb l’acudit fàcil, però que ningú es puga sentir molest.

La majoria de falles del segle XX s’han convertit així en una mena de cadafals apologètics que han renunciat a la sàtira, eixa crítica sorneguera que donà vida a les falles del segle XIX. Esta és una breu història de les falles apologètiques.

LES FALLES DE CONTINGUT PANEGÍRIC La falla primitiva, veïnal i costumista pròpia del segle xix, estava constituïda per autèntiques crítiques acerades als dirigents polítics i a la moralitat de l’època i per això van provocar el rebuig de les autoritats civils i eclesiàstiques, que van utilitzar la censura per a evitar la cruesa d’uns continguts que eren celebrats i festejats pels ciutadans del carrer. En etapes successives van anar sorgint, primer, la falla eròtica (1850-1870) i, posteriorment, la falla de contingut polític (1870-1900).

Davant d’estes falles genuïnes, de sàtira contumaç i demolidora, van començar a sorgir, a partir de la meitat del segle xix, unes altres de contingut panegíric i triomfalista. Són les anomenades 98 El Canet

falles apologètiques, que pràcticament s’obliden de la crítica i se centren exclusivament en l’exaltació i la lloança (d’un personatge, d’una ciutat, d’un valor ètic/moral o d’un producte comercial).

Segons Gil-Manuel Hernàndez, este tipus de cadafals es convertixen “en un cant de victòria o en un homenatge; eleven, victoregen, exalten i, sols per contrast i en l’àmbit més específic del llibret, critiquen”. 1 Este tipus de monuments laudatoris, la presència del qual s’estendrà al llarg de la història de la festa fins a arribar a l’actualitat, pot agrupar-se al seu torn en diverses modalitats, perquè hi ha apologia política, cultural, social i publicitària.

LES PRIMERES FALLES APOLOGÈTIQUES Una de les primeres falles apologètiques va ser la plantada en 1895 a la plaça de la Pilota, que va obtindre el primer premi en el concurs organitzat per Lo Rat Penat.

Era una columna de triomf dedicada a exalçar la tasca de l’alcalde J. Reig, que havia aconseguit un emprèstit per a realitzar les obres de l’eixample de la ciutat.

Amb el canvi de segle es va produir un fet rellevant que seria decisiu per al nou rumb que prendran les falles. Ens referim a l’aparició dels premis patrocinats per l’Ajuntament i a la tendència generalitzada de primar el vessant més artístic del monument en contra dels continguts crítics i satírics.

Va sorgir d’esta manera la falla artística, caracteritzada per la monumentalitat, les proporcions escultòriques i l’atreviment constructiu. En 1915, el diari El Mercantil Valenciano deixava constància d’este canvi de rumb assegurant que “desapareció casi del todo la fea costumbre de sacar a la vergüenza a los vecinos y desaparece 1 Hernàndez i Martí, Gil-Manuel, Arrancapins: un segle de falles, València, Falla Arrancapins, 2007, p. 33.

El Canet 99

Falla Plaça de la Pilota de València (1895).

Arxiu: llibre Historia de las Fallas

también el biombo de arpillera y bermellón y el ninot de falla sinónimo de figura ridícula, mal vestida y peor moldeada”.

En conseqüència, els premis van imposar una tendència esteticista en la construcció dels cadafals, en què es cuidava la composició i la utilització d’una iconografia artística, en detriment de la concepció més càustica que havia imperat fins llavors. A partir d’ara, primava l’acabat preciosista enfront de la càrrega satírica i sorneguera.

Per a aconseguir el caràcter triomfalista que destil·laven estos cadafals, es van utilitzar una sèrie d’icones que molt prompte es van convertir en prototips de les falles d’exaltació: grans escalinates, columnes artístiques, garlandes i figures mitològiques, com ara la fama, o comares que guiaven els carros triomfals que pregonaven la glòria dels hòmens il·lustres o esdeveniments memorables.

Entre les falles apologètiques més representatives del període 1901-1920 figura la dels carrers Ciril Amorós-Fèlix Pizcueta de 1903, que constituïa un cant al modernisme i als nous temps que portava l’acabat d’estrenar segle XX.

EXALTACIÓ VALENCIANISTA En les primeres dècades del segle xx va sorgir una nova modalitat de falla apologètica: la d’exaltació valencianista, que té les seues arrels en la Renaixença, un corrent literari i social que havia reivindicat la utilització del valencià com a llengua literària i subratllat el paper dels artistes, literats, músics i polítics autòctons.

Esbós de la Falla Félix Pizcueta - Ciril Amorós (1903).

Arxiu: llibre Historia de las Fallas

Amb este caldo de cultiu latent en la societat, les falles van arreplegar eixe esperit i el van traslladar a uns cadafals en què es glorificava la cultura, les tradicions i els personatges de la terra. Amb renúncia a qualsevol autocrítica i establint tòpics que han arribat fins als nostres dies, València es presentava

100 El Canet

així com el bressol de grans artistes que ofrenaven glòria i èxit a Espanya o, al contrari, es feia un cant victimista de l’abandó i postració a què era sotmesa València per la deixadesa i indiferència, tant dels mateixos valencians com del govern d’Espanya.

Els fallers d’este període consideraven una ofensa que es cremaren les representacions dels seus herois i per això van organitzar desfilades, amb banda de música inclosa, per a retirar del cadafal, poc abans de la cremà, les banderes o els bustos d’estos personatges il·lustres perquè no foren consumits per les flames. Estes cercaviles o desfilades falleres són també un precedent més que va propiciar la institucionalització de l’indult del foc.2 Bona prova d’això és que els primers ninots indultats són una apologia de la tradició: Iaia i néta, Llauradors ballant i La mareta, els tres obra de l’artista Vicent Benedito Baró per a la falla de la plaça del Mercat Central en els anys 1934, 1935 i 1936.

LA ICONOGRAFIA APOLOGÈTICA En estos cadafals València era representada per una llauradora i considerada terra de l’art, pàtria de la independència i país de la festa. Entre escalinates i columnes, la iconografia habitual d’estos cadafals utilitzava també flors i taronges, micalets, tabaleters i dolçainers, mantes morellanes, escuts de la ciutat i senyeres.

La llauradora era símbol d’una ciutat que es resistia a desaparéixer davant l’avanç de la modernitat; els paladins de l’art eren Benlliure, Sorolla, Giner, Llorente, Constantí Llombart, Escalante i Blasco Ibáñez; i com a símbols de la València independent hi havia dos herois: l’un de les Germanies (Guillem Sorolla) i l’altre de la guerra contra els francesos (el Palleter), “dos paradigmas de la insurrección e insumisión popular contra la tiranía, retomados ahora como glorias valencianas.3 Una falla representativa va ser la de Na Jordana-Burjassot (1907), dedicada a Les glòries valencianes i què reproduïa en el coronament la figura del Palleter, acompanyat en les bases pels bustos del pintor Joaquim Sorolla, l’escultor Marià Benlliure, el músic Salvador Giner i el literat i polític Teodor Llorente.

Molt celebrada va ser també la falla de la plaça del Doctor Collado de 1911. Una columna d’orde jònic, situada a la part més alta d’una escala i rodejada de garlandes de llorer, sustentava un carro triomfal que servia per a exaltar València com a terra de les arts. En l’estructura hi havia també al·legories a l’horta i a la dona valenciana.

Podem incloure també en este grup la falla de la plaça de Mossén Sorell de 1922, que portava per títol Glòria a València i que va fer Manuel Giménez Cotanda. L’argument laudatori estava plàsticament expressat per una artística gerra coronada per una valenciana que entre angelets portava una cornucòpia de l’abundància, i al pedestal hi havia els retrats en ninot de Blasco Ibáñez, Sorolla, Benlliure i Serrano.

Els cants elegíacs a la terreta van arribar també a la poesia festiva. Un exemple d’això és la següent estrofa, apareguda en el llibret de la falla de Na Jordana de 1914: 2 DD.AA, “La tradició d’indultar figures del foc”, dins DD.AA., L’indult del foc, València, Ajuntament de València, 2002, p. 23-34 3 Ariño, Antonio, “La falla artística”..., p. 160.

El Canet 101

Valensia serà Valensia mentres tinga un micalet, cant d’albaes i una falla, la donsaina i tabalet.

Esta falla, presidida per una llauradora vestida amb la indumentària tradicional valenciana, constituïa una exaltació de València i les seues falles.

EXALTACIÓ PATRIÒTICA Un altre factor històric que va condicionar l’aparició de les falles d’exaltació patriòtica van ser les guerres que, entre les últimes dècades del segle xix i les primeres del segle xx, va mantindre Espanya fora de la península. La política imperialista mantinguda al nord d’Àfrica i les múltiples batalles que en van derivar van afavorir una mentalitat d’exaltació de les accions militars dutes a terme en aquells territoris.

Un exemple il·lustratiu d’això va ser la falla plantada en 1910 en la demarcació de Ripalda-Beneficència, que es va convertir en un homenatge als soldats caiguts en la presa de la muntanya Gurugú, el setembre de 1909, dins de la guerra que Espanya va mantindre amb el Marroc pels territoris del Rif. Un altre tipus d’apologies que van aparéixer en esta època van ser les de tipus polític. En eixos moments de declivi del denominat imperi espanyol en ultramar, una hipotètica instauració de la república es considerava com la forma d’estat capaç d’aconseguir la regeneració d’un estat que, sota la monarquia d’Alfons XII i Alfons XIII, estava perdent totes les últimes possessions i havia entrat en una fase de decadència i confrontació social. Per a este tipus de falles, la república simbolitzava llibertat, justícia i igualtat.

Dins d’este grup d’exaltació patriòtica es poden citar també les falles de Soguers-Ripalda plantades en 1902, 1912 i 1920.

La primera i l’última amb sengles comares sobre la república, i la de 1912 amb el lema Glòria, moral i diners.

A partir de 1920 i malgrat la generalització de la falla turística, les falles apologètiques es van consolidar, alhora que la seua simbologia es va enriquir amb la utilització de barraques, façanes de monuments històrics de la ciutat, corns de l’abundància i alguns productes representatius de la indústria i l’agricultura.

Exemples representatius de falles apologètiques d’esta etapa van ser la de Borrull-Socors de 1921 (un cadafal en forma d’arc de triomf que sosté la glòria de cinc llauradores: València, les belles arts, la indústria, el comerç i l’agricultura) i la de Lluís Morote-Matemàtic Marzal de 1925, titulada La llocà valenciana (una gallina lloca flanquejada per una parella de llauradors i rodejada de pollets que reproduïen les cares de Llorente, Giner, Sorolla, Benlliure, Serrano i el metge Gómez Ferrer).

Cal no oblidar que, intrínsecament, les falles apologètiques suposen també fer una crítica encara que siga de manera indirecta.

L’exaltació de la república comporta implícitament una crítica a la monarquia noucentista, l’exaltació de la tradició es justifica des dels

102 El Canet

atacs als avanços que comporta la modernitat. I l’exaltació del valencianisme temperamental, que apareixerà en la segona meitat del segle xx, serà la resposta del món faller davant del qual es considera catalanisme o fals valencianisme.

EL FRANQUISME I LA TOTALITZACIÓ DE LA FESTA Després de la guerra espanyola (1936-1939), l’estat franquista va instituir la totalització festiva, i la va adaptar a la seua ideologia política i moral. Es va produir així una forta instrumentalització de la festa fallera per part del poder franquista, que va utilitzar per a això la Junta Central Fallera, els mitjans de comunicació i els reglaments fallers (el primer és de 1944).

Amb estos plantejaments com a teló de fons, durant l’etapa de la postguerra (1939-1959) es va apreciar curiosament una tendència generalitzada a reduir el nombre de falles apologètiques i a augmentar les crítiques socials, encara que sense fer cap tipus de referència a les qüestions polítiques, totalment prohibides i censurades.

Una de les falles apologètiques més representativa d’esta etapa va ser La gran València, realitzada en 1951 a la plaça del Mercat per Regino Mas, l’artista més guardonat en la Secció Especial de tota la història de les falles. Amb una crítica a la deixadesa i el tradicional meninfotisme com a teló de fons, el cadafal, presidit per la figura d’un Micalet transmutat en hortolà, era un cant als retards dels projectes pendents d’execució que havien de convertir la ciutat del Túria en la Gran València, una quimera somiada i ambicionada per polítics i ciutadans.

L’INICI DE LA BATALLA DE VALÈNCIA Durant les falles del desarrollismo (1960-1975), i des del punt de vista de les falles apologètiques, es va

El Canet 103

La gran València, de Regino Mas (Falla Mercat Central de València, 1951).

Arxiu: José Alcayde

mantindre el cant victimista cap a la terreta, mentre que l’exaltació valencianista va començar a anar guanyant terreny gradualment i a adoptar una major agressivitat, a vegades dirigida contra suposats elements antivalencians, sobretot arran de la publicació en 1962 del llibre Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, amb nous plantejaments sobre la identitat valenciana.

La més il·lustrativa de totes les falles apologètiques d’esta etapa és, sens dubte, Naufraguen les tradicions, feta en 1975 per Julià Puche per a la plaça de Na Jordana i que és considerat un dels millors cadafals de la història de les falles de València.

Utilitzant la iconografia del tabaleter i el dolçainer en el coronament, els dos músics, l’un jove i l’altre més adult, fan sonar els seus instruments. En un quadre situat en la base, el Palleter demana als valencians que defenguen unes tradicions que desapareixen per la invasió dels costums estrangeritzats que comporta la vida moderna.

El mateix artista, Julià Puche, va fer tres anys abans una altra falla d’exaltació victimista: La Ventafocs (Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal, 1972). La ciutat de València, representada per una dona sedent vestida amb el vestit tradicional de valenciana i amb un xiquet en braços, és identificada com l’òrfena i desgraciada Ventafocs del conte dels germans Grimm, que contempla com desapareix l’horta que l’ha feta prosperar, com els plans de desenrotllament urbanístic acumulen retard rere retard i com s’ha vist relegada dels projectes de promoció turística del litoral Mediterrani.

Naufraguen les tradicions, de Julià Puche (Falla Na Jordana de València, 1975).

Arxiu: Falla Na Jordana

Una altra fita de les falles apologètiques d’este període va ser La marxa de la ciutat, feta en 1970 per Vicent Luna per a la plaça del Mercat. El timbaler feia sonar els seus instruments

104 El Canet

perquè València despertara i fera honor a les primeres estrofes de l’himne regional: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya”.

En l’escena principal d’esta falla, Vicent Luna representava València com la nova Ventafocs que espera pacient que la carabassa es transforme en carrossa i es complisquen així tots els projectes pendents per a aconseguir ser una ciutat admirada.

LA TRANSICIÓ EN LES FALLES Després de la mort de Franco, Espanya va iniciar una via de transició que, partint de la legalitat franquista, va conduir a la democràcia a través del referèndum de la llei de reforma política (1976), les primeres eleccions democràtiques (juny de 1977) i l’aprovació de la Constitució (1978).

La profunda influència exercida pel franquisme sobre una jerarquia de les falles que es resistia a desaparéixer, va fer que, entre 1975 i 1980, es mantinguera l’ortodòxia fallera.

“Tot allò que no coincidia amb els principis ortodoxos era considerat com a heretgia o tòtem, no sols contra la festa sinó també contra la societat mateixa”.4 Amb l’arribada d’Enric Real i Pere Maroto a la presidència i la secretaria general de la Junta Central Fallera (JCF) es va iniciar una etapa de renovació (1979-1988). Però el sector més immobilista de la festa va considerar les iniciatives del nou govern municipal com una ingerència en el món de les falles i va abanderar una confrontació amb l’autoritat municipal, involucrant-se directament en la denominada Batalla de València.

Este posicionament va quedar àmpliament reflectit en els cadafals de l’època amb la presència constant de 4 Mesa, Lluís M., “Les falles durant la transició: evolució i signes de canvi”, dins Associació d’Estudis Fallers, La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura, 1996, p. 65.

El Canet 105

La marxa de la ciutat, de Vicent Luna (Falla Mercat Central de València, 1970).

Arxiu: Joan Castelló

personatges històrics de la política i la cultura coronant les falles com a màxims exponents de la identitat valenciana.

Des d’un punt de vista de l’apologia festiva, les falles de la democràcia van mantindre les formes més tòpiques de la iconografia barroca, i empraren amb profusió reproduccions de micalets i figures com ara el Palleter, Sorolla o Blasco Ibáñez, que es contraposen al catalanisme i “tributan homenaje a Valencia y ponen a sus pies la fama conquistada por el mundo: «paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines»”.5 Una de les falles amb més significació política dins d’este període és Desperta, València, feta en 1977 per Alberto Rajadell per a la comissió Albacete-Marvà, de la qual formava part Vicent González Lizondo, que uns anys després es convertiria en líder fundador d’Unió Valenciana, el partit que es va erigir en el símbol d’un regionalisme valencianista i anticatalanista durant les últimes dècades del segle xx.

Amb una concepció estètica i ideològica diametralment oposada, Alfredo Ruiz va fer amb El bateig (Plaça de la Mercé, 1979) un exercici crític sobre València a partir d’una escena costumista (“al qui té padrins el bategen”), amb al·lusions crítiques a l’immobilisme i el meninfotisme, així com el cinisme sobre certes reivindicacions de caràcter ecologista (destrucció de l’horta o la construcció de blocs d’apartaments al Saler).

El nostre himne, de José Martínez Molla (Falla Plaça de la Mercé de València, 1982).

Arxiu: Joan Castelló

L’expressió popular estar a la lluna de València va ser una de les més utilitzades en el llenguatge de les falles apologètiques d’esta etapa. Com a mostra poden servir estos dos exemples: A la lluna de València, de Julià Puche (Bisbe Amigó-Conca, 1979), amb un llaurador endormiscat que deixa passar de llarg el futur, a pesar dels esforços de 5 Alcañiz Chanza, José, ibid., p. 237-238.

106 El Canet

la lluna per despertar-lo; i València en la lluna, de Josep Ferrer (Regne de València-Mestre Serrano, 1982), en què un cap del rei en Jaume contempla com València està en fase de lluna minvant davant de l’ambició de Catalunya per apropiar-se totes les seues essències.

En El nostre himne (Plaça de la Mercé, 1982), Josep Martínez Mollà va fer una reproducció corpòria de les figures de Floreal de Pinazo i va utilitzar les estrofes de l’himne regional per a representar els principals problemes de València: desocupació (“en el taller i en el camp remoregen...”), abandonament del camp (“pas a la regió que avança en marxa triomfal”) i la contaminació de les aigües (“i és la veu de l’aigua càntic d’alegria”). També va equiparar les avantguardes plàstiques a la destrucció de l’art (“paladins de l’art t’ofrenen”).

En 1983, la comissió d’Almirall Cadarso-Comte d’Altea va començar una sèrie de falles apologètiques, la primera dedicada a Les festes valencianes, realitzada per Salvador Gimeno. Amb la mà dreta, un llaurador valencià sosté enlaire la Dama d’Elx, mentre que en l’altra es recolza amb un gaiato amb el fanal de les festes de la Magdalena de Castelló. El cadafal presentava una visió idíl·lica de les tres províncies de la Comunitat Valenciana, agermanades a través de les festes tradicionals (bou embolat, cucanyes i moros cristians...).

En Les arts valencianes (Almirall Cadarso, 1985), Lluís Martínez Canuto va fer una exaltació dels valors artístics recorrent tota la iconografia de les falles apologètiques: caps d’artistes, gropa, Micalet, Torres de Serrans, Torres de Quart i una banda de música.

La trilogia d’Almirall Cadarso es va completar en 1987 amb Catarroja descoberta. En esta falla, Lluís Martínez Canuto va utilitzar un escut de València per a situar un llaurador valencià com un nou Cristòfol Colom, descobridor del potencial d’una València que, a pesar de les traves, vol entrar en la Comunitat Econòmica Europea amb la seua agricultura, orxata i bunyols.

Una altra fita dins de les falles apologètiques va arribar dos anys més tard amb una falla que agrupava totes les icones de l’exaltació valencianista: el Palleter, la Dama d’Elx, Sorolla, Blasco Ibáñez, Serrano i Benlliure. Ens referim a Hòmens valencians (Bailén-Xàtiva, la Ferroviària, 1987), en què Francesc Mesado va fer un cant a les bondats de la nostra terra, inclòs un homenatge a la dona valenciana.

Tanquem este període amb una falla que és el contrapunt de les anteriors, ja que va utilitzar la simbologia i formes apologètiques (el cap del rei en Jaume), però que adoptava un contingut punyent amb elevada dosi de crítica política i social. En La Comoditat Valenciana (Na Jordana, 1988), Agustín Villanueva va posar en solfa els tòpics que s’arrosseguen del passat i les inútils lluites internes que fan perdre el tren del progrés als valencians.

L’ APOLOGIA EN LES FALLES INFANTILS Des de finals dels anys setanta, un grup d’artistes, els caps més visibles del qual van ser Joan Canet i Hermògenes Aroca, es van sumar a la Batalla de València i van convertir les falles infantils en la plataforma des d’on reivindicar els símbols i la identitat valencians.

El Canet 107

A partir dels anys setanta del segle XX es va anar consolidant una tendència a convertir estos cadafals en falles apologètiques del valencianisme, tant d’exaltació dels valors costumistes (barraques, micalets, llauradors de l’horta, valencianes amb el vestit regional, ceràmica de Manises, les festes populars...) com del valencianisme polític (escut de la ciutat, el rat penat, el casc del rei en Jaume, la senyera, el Palleter...).

Joan Canet, com a artista que va donar carta de naturalesa a esta tendència, i, sobretot, els jurats que van premiar una vegada i una altra este tipus de falles, van ser els responsables de traslladar a les falles infantils la iconografia que s’havia utilitzat en la confrontació mantinguda per la societat civil durant quasi dos dècades.

De les falles apologètiques infantils entre els anys 1975 i 1990 podem citar un ampli repertori de Joan Canet, com ara Mantinguem les tradicions (Espartero-Ramón y Cajal, 1978), Defensem la nostra personalitat (Espartero-Ramón y Cajal, 1980), Honrem les nostres tradicions (EsparteroRamón y Cajal, 1983), i Llum i glòria valenciana (EsparteroRamón y Cajal, 1985).

D’Hermògenes Aroca podem assenyalar Homenatge al mestre Serrano (Regne de València-Mestre Serrano, 1981), València, eixe paradís (Regne de València-Mestre Serrano, 1982), Prestància valenciana (Plaça del Pilar, 1984), València, amor i tradició (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 1986),

Defensem la nostra personalitat de Juan Canet (Falla Espartero - Ramon i Cajal de València, 1980).

Arxiu: Joan Castelló

De Lluís Boix, les falles d’exaltació més rellevants són ¡Amunt, València! (Albacete-Marvà, 1977), La fama de València (Plaça de l’Ajuntament, 1989) i Defensa de lo nostre (Arxiduc Carles-Xiva, 1986).

108 El Canet

FALLES APOLOGÈTIQUES EN LA PLAÇA DE L’ AJUNTAMENT A partir de 1993, la falla de la plaça de l’Ajuntament va instaurar la tendència de plantar falles apologètiques sobre la cultura i la política valencianes. Josep Martínez Mollà va posar el costum en marxa; Josep Pascual, Pepet, hi va donar un impuls significatiu; els germans Ferrer van continuar transitant per eixa via, i Vicent Agulleiro la va rubricar l’any 2000.

Martínez Mollà va homenatjar Sorolla en La terreta de l’art (1991), en una falla que va reproduir com a coronament l’escultura del David de Miquel Àngel, mentre que en La muntanya de la cultura (1993) va fer un cant a la cultura autòctona reunint les imatges de la Dama d’Elx, el guerrer de Moixent, sor Isabel de Villena i el Rei en Jaume.

Josep Pascual, Pepet, va convertir, una vegada més, el pintor Joaquim Sorolla en el protagonista de la falla municipal de 1995, encara que més polèmic va resultar el projecte de 1996, De València i dolces: una parella de valencians a lloms d’una gropa encabritada, que finalment va ser el coronament que va substituir l’ideat inicialment, molt més severa amb la Unió Europea i que el consistori va ordenar modificar per no provocar problemes amb la presidència espanyola de la UE. Davant dels 7,3 centímetres que fa l’original, els germans Antoni i Ramon Ferrer van reproduir en La nostra història (1997) un guerrer de Moixent de més de 20 metres d’alçària, que va servir de pretext per a fer una paròdia de la poca evolució d’alguns costums dels valencians.

Ja en l’etapa final de la seua carrera, Vicent Agulleiro va construir dos falles apologètiques a la plaça de l’Ajuntament. Amb València cap al 2000 (1999) va fer una exaltació de la gestió de l’alcaldessa de València Rita El Canet 109

La muntanya de la Cultura, de Regino Mas (Plaça de l’Ajuntament de València, 1993).

Foto: José Alcayde

De València i dolces, de José Pascual, Pepet (Plaça de l’Ajuntament de València, 1996).

Foto: Joan Vicente Ramírez

Tercer mil·leni, de Vicent Agulleiro (Plaça de l’Ajuntament de València, 2000).

Arxiu: Joan Castelló

110 El Canet

Barberá, que va aparéixer reproduïda en un dels muscles del gegant Gulliver que, a través d’unes cintes, dirigia la ciutat cap al futur, flanquejat al seu voltant per les obres emblemàtiques realitzades en els últims anys del mil·lenni, com ara el Palau de Congressos de Norman Foster.

En Tercer mil·lenni (2000), un àngel custodi protegia València i mostrava el camí cap al progrés a la ciutat, que l’artista identificava amb la inevitable dona vestida amb el vestit tradicional i amb un xiquet (el futur) als braços.

MÉS APOLOGIA AL SEGLE XXI Molt significatiu i transcendent per a les falles de final del segle XX i primeres dècades del XXI va ser el gir estètic que, a l’inici de la dècada dels noranta, va adoptar Julio Monterrubio, amb la inestimable col·laboració del seu fill Julio Sergio. En València (Espartero-Ramón y Cajal, 1991) ens va presentar una fallera amb somriure més o menys picardiós que donava la benvinguda als turistes. De la iconografia utilitzada destaquem l’escut de la ciutat, la rata penada, el pitxer de flors i les pescadores de Sorolla.

Uns anys després, este mateix artista tornarà a utilitzar el símil València/dona, encara que en esta ocasió la protagonista serà la bella dorment, la princesa del conte de Charles Perrault. En Això diu que era (Plaça del Pilar, 1998), l’heroïna esperava ser despertada per poder oferir a la ciutat les millors festes.

L’última etapa, la dels patrocinis i les subvencions en les falles, es va iniciar en l’exercici 1997-1998 amb la creació de la Federació de Falles de la Secció Especial, un lobby que donarà carta de naturalesa a una figura que ja existia amb anterioritat però que a partir d’ara cobrarà una especial rellevància: la participació directa de les grans empreses com a espònsors o patrocinadors de les falles.

El Canet 111

Això diu que era, de Julio Monterrubio (Falla Plaça del Pilar de València, 1998).

Foto: Josep Alcayde

Si en 1912 una falla anunci (la de la plaça del Collado) va guanyar el primer premi, entre els anys 2000 i 2002 una comissió que tornava a la Secció Especial va utilitzar de manera subreptícia el nom del seu patrocinador comercial (Cervezas San Miguel) per a colar-lo en els lemes i fer-lo present en els seus tres cadafals: ¡Micalet, que gran eres! (Regne de València-Duc de Calàbria, 2000), amb l’imperible Micalet i un masclet humanitzat; Donant-los canya (Regne de València-Duc de Calàbria, 2001) i El triomf de Sant Miquel (Regne de València-Duc de Calàbria, 2002), tots fets per l’artista borrianenc Josep Pascual, Pepet.

Seguint el camí marcat, en 2006 serà la comissió de la plaça de la Mercé la que plantarà una falla publicitària, també dedicada a un patrocinador de la indústria cervesera. Fem falla amb destresa va ser el pretext utilitzat per Palacio i Serra per a fer un repàs de les nombroses fites històriques aconseguides, segons sembla, gràcies a l’aportació de la cervesa, amb el que era un indissimulat gest cap al seu patrocinador.

L’any 2003, Josep Martínez Mollà ens va dir adéu com a artista faller amb una nova falla apologètica. Amb Festes valencianes (Convent de Jerusalem, 2003), va recórrer al més pur estil recarregat i sumptuós de les falles (rellotge rococó, valenciana amb indumentària tradicional, cirialots...) per a presentar una València idíl·lica enamorada de les seues nombroses festes i tradicions.

Falles.com, de Paco López (Falla Convent Jerusalem - Matemàtic Marzal de València, 2009).

Foto: Joan Castelló

Es poden citar també falles com ara No calia inventar-la, de Manuel Blanco Sancho (Sueca-Literat Azorín, 1999), amb una representació pobletana de la València amb carro i cavall; i Un rei per a un regne, de Ramon Espinosa (Malvarrosa-Ponz-Cavite, 2008), amb la sempiterna figura del rei en Jaume en una falla també dedicada al seu patrocinador (la Fundació Jaume II El Just).

Tanquem este repàs a les falles apologètiques de la història amb un genuí exemple actual: Falles.com, de Paco López Albert (Convent de Jerusalem, 2009), és la culminació del barroquisme elevat a la seua enèsima potència. La façana del palau del Marqués de Dos Aigües, l’alfabeguer, els cavalls guarnits a l’estil de l’horta, la figura del so Nelo, els grups vestits amb indumentària tradicional, l’ofrena, el bateig, el truc... tot unit en una mateixa falla per a cantar les excel·lències d’una pàtria tant idealitzada com allunyada de la realitat.

112 El Canet

BIBLIOGRAFIA ALCAÑIZ CHANZÁ, José, “Las fallas de la democracia”, dins DD. AA., Historia de las Fallas, València, LevanteEMV, 1990, p. 225-243.

ARIÑO, Antonio, “El origen de las fallas”, dins DD.AA., Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 1990, p. 71-79.

— “La falla artística”, dins DD.AA., Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 1990, p. 145-159.

— “La falla turística”, dins DD.AA., Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 1990, p. 165-163.

— La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, Barcelona-Madrid, Anthropos- Ministerio de Cultura, 1992.

BORREGO PITARCH, Pere (coor.), Na Jordana: 50 anys especials (1954-2003), València, Associació Cultural Falla Na Jordana, 2003.

BORREGO PITARCH, Vicent, “El vessant estètic”, dins Associació d’Estudis Fallers, La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura, 1996, p. 91-124.

BORREGO PITARCH, Vicent, “Les falles dels carrers Na Jordana-Soguers (1887-1943)”, dins DD.AA.: Na Jordana: 125 anys de falles a Valencia, València, Associació Cultural Falla Na Jordana, 2009, p. 163-190.

CASTELLÓ LLI, Joan - MOZAS HERNANDO, Javier, “Art i falles en la frontera: un recorregut històric”, dins Jesús Català (coor.), Falles i Art: 40 anys transitant per la frontera. València, Universitat Politènica de València, 2008, p. 38-61.

DD.AA.: L’indult del foc. València, Ajuntament de València, 2002.

DD.AA (2007): Vicent Luna, l’art de fer falles. València, Junta Central Fallera-Associació d’Estudis Fallers, 2007.

HERNÀNDEZ I MARTI, Gil Manuel, “Las fallas de la postguerra (1959-1975)”, dins DD.AA., Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 1990, p. 185-203.

— “Las fallas del desarrollo (1959-1975)”, dins DD.AA., Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 1990, p. 205-223.

— La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. València, Universitat de València, 2002.

— Arrancapins: Un segle de falles. València, Falla Arrancapins, 2007.

MESA, Lluís M., “Les falles durant la transició: evolució i signes de canvi”, dins Associació d’Estudis Fallers, La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura, 1996, p. 63-77.

SOLER I GODES, Enric, Calendari Faller, València, 1953.

El Canet 113

HM

SÀTIRA VS. INGENI I GRÀCIA Hernán Mir Director de la Revista Cendra

Plantejat així sembla un combat de la categoria dels pesos pesants una mica desequilibrat.

- En un cantó del quadrilàter amb més de cent cinquanta anys, un muntó de combats guanyats i només un perdut per punts, el púgil més corrosiu!, el més sorprenent!, el més combatiu!, el més punyent!..., el potro de la sàtira!

(Soroll d’aplaudiments i cridòria d’admiració) - Enfront, amb només 65 anys, un sols combat disputat i guanyat per punts, el favorit de les elits!, el preferit de l’autoritat!, el fill pròdig!… el poni de la gràcia!

(Soroll d’intensa xiuladissa i reprovació general)

P

oc més o menys aquest és el panorama actual dels corrents d’opinió sobre els termes emprats per a identificar el discurs crític de les falles. És evident que l’ingeni i gràcia patix un menyspreu per part dels estudiosos, malgrat l’existència d’una Federació creada per a potenciar-lo. Els estudiosos de les falles el posen al disparador en identificar-lo amb l’adveniment de la dictadura franquista. L’acusen directament de ser una «ocurrència» destinada al control ferri del pensament, la crítica i la sàtira en les falles.

Si fem cas dels diccionaris, no podem per menys que donar la raó a aquells que així pensen i ho expressen. Per una banda la sàtira apareix al diccionari de l’AVL com: 1. f. LIT. Composició poètica que posa al descobert i colpix, amb l’escarni o amb la burla ridiculitzadora, passions, maneres de viure i comportaments comuns a tota la humanitat, o característics d’una categoria de persones, o d’un sol individu, que contrasten o estan en discordança amb la moral comuna o amb l’ideal ètic de l’escriptor.

114 El Canet

Malgrat centrar-se únicament en l’accepció de caire literari, la definició com a tal conté suficients elements per a fonamentar allò que ha de suposar la crítica d’una falla. Per contra, l’ingeni i la gràcia acaben malparats amb les seues definicions. En primer lloc perquè, si fem cas de l’entrada normativa del diccionari, ingeni vol dir: m. Hisenda que conté una plantació de canya de sucre i en la qual s’obté el sucre.

Tal qual. Una vegada salvada l’al·lucinació inicial, intentem apropar-nos al terme no castellanitzat, enginy, i els resultats no milloren per allò que busquem, parlant de falles, ja que ens trobem amb la següent definició d’enginy: m. Esperit d’invenció, habilitat per a salvar dificultats, per a resoldre problemes.

Decebedor. Cal intentar-ho doncs amb la gràcia, les definicions de la qual que apareixen són: 1. a. f. Allò que agrada i atrau en les actituds o en les maneres d’algú. b. f. Qualitat que fa agradable algú o alguna cosa. c. f. Allò que, en algú o alguna cosa, satisfà estèticament per la naturalitat, facilitat, fluïdesa, etc., no per la força, la potència o sublimitat. d. fer gràcia. Plaure algú o alguna cosa per la seua gràcia.

Deplorable. No hi ha forma de defendre l’invent de l’ingeni i gràcia. De cap manera.

Però, si ens volem divertir, podem fer cabòries i adjudicar l’invent a alguna ment sublim del moviment nacional que va estimar que la definició era ideal, ja que ingeni venia del

El Canet 115

Ninot de Tota una vida, de José Lafarga (Falla Plaça del Pilar de València, 2011).

Foto: Juan Gabriel Figueres

Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha i la gràcia era el sinònim adequat del salero patrio.

Malgrat tot, amb el pas del temps i el costum dels anys, l’ingeni i la gràcia esdevingueren referent d’aquells que lluitaven i perseguien unes falles diferents, amb contingut, amb missatge. Tant és així que la comissió de falla referent en aquestes qüestions fa gala dels premis d’Ingeni i Gràcia assolits, fins i tot per damunt dels primers premis de falla.

Aquesta comissió no és altra que Na Jordana, la qual frega la trentena de primers premis de la categoria.

D’igual forma, i per tal de recuperar l’essència va nàixer, com moviment reivindicatiu de la presència imprescindible de la crítica en la falla, la Federació d’Especial Ingeni i Gràcia que va establir els seus premis anomenats Eugenis, idea i imatge del mestre Ortifus, el qual va coincidir amb la del que açò escriu, que anys abans havia convertit en víctima d’assassinat a n’Eugeni Gràcia al primer apropòsit escrit per a Na Jordana, titulat «Indicis» i estrenat en 1995.

Una de les primeres reivindicacions de l’ingeni i gràcia que aquest autor recorda és de l’any 1985, quan el ninot de la parca descansava tranquil·lament als peus de la làpida del soterrat ingeni i gràcia, en la falla «Pas a la festa» de Na Jordana. Aquella escena, extraordinàriament dibuixada, modelada i pintada per Vicent Lorenzo fou una baldada, un primer toc d’alerta davant la pèrdua de la crítica en les falles.

Ninot d’Hem perdut el juí, de Sergio Musoles (Falla Avinguda Regne de València - Duc de Calàbria de València, 2011).

Foto: Juan Gabriel Figueres

De tota manera la discussió entre sàtira i ingeni i gràcia, no deixa de ser més que una picabaralla sobre l’ús d’una definició o altra, d’un concepte o un altre, quan cap dels dos s’ajusta realment a allò que cal reivindicar. La sàtira, com ara la sornegueria, la ironia, l’humor, la mala llet, la

116 El Canet

mordacitat, la burla o el sarcasme, no van més enllà de convertir-se en adjectius, en modificadors qualificatius, d’allò que realment importa, la crítica, el sentit crític. Esdevenen, si més no, en les eines que es poden utilitzar per a transmetre el missatge de la falla.

Alguns qüestionen la necessitat imperativa d’aquestes eines i fins i tot, també qüestionen el terme crítica, en defendre una total llibertat artística on el missatge forma part del mateix element artístic, la falla. La qual per aquests pensadors s’ha de deslliurar dels lligams que suposen les pseudoobligacions de ser graciós, o ser punyent, o ser crític, etcètera.

Si recapitulem, ens adonarem que es tracta d’un combat, debat, estèril. Parar-se a discutir el terme emprat quan encara no tenim clar el concepte de crítica no és més que un exercici de distracció. La crítica de falla es troba amb diferents interpretacions que s’allunyen diametralment i, moltes vegades, es confronten i no s’entenen entre elles. Aquestes dos visions, interpretacions, de la crítica es poden resumir per una qüestió formal: es crema els culpables o es crema les víctimes. D’entrada sol resultar molt més colpidor per a l’espectador la segona visió, cremar una dona maltractada, un xiquet soldat, una xiqueta famolenca o un treballador aturat, però no deixa de ser un exercici d’injustícia amb les víctimes. Algú pot entendre que llancem al foc als desnonats en lloc dels bancs? Llancem al foc als refugiats en lloc dels governs de la guerra?

No té massa sentit. I encara menys, menysprear aquells que així ho fan amb la utilització de la sorna, sarcasme, sornegueria o mala llet.

Tal vegada el que cal fer és seguir el camí traçat pels premis establits per un gran nombre de juntes locals falleres, a la millor crítica local, i que al Cap i Casal va instaurar el Grup Socialista Municipal amb el premi Picota. Aquests premis parlen amb claredat de crítica, com també ho fan els premis de les Fogueres d’Alacant, que també parlen de premi a la millor crítica de cada secció, sense deixar marge a la interpretació.

D’altra banda, i per anar acabant, allò que realment resulta una agressió a la falla com a tal, és la falla homenatge i l’apologètica. Falla i homenatge són, o haurien de ser, antònims. Una falla homenatge no deixa de ser una traïció als orígens, una perversió del sentit primigeni de les falles. Junt amb aquest tipus de falles altres també suposen una agressió sistemàtica a la falla: les falles blanques, les falles mudes i les falles artístiques.

I així arribem al final del combat i cal proclamar el guanyador. El potro de la sàtira i el poni de la gràcia, al centre del quadrilàter tenen una pinta llastimosa. Han estat pegant-se d’hòsties durant més de cinquanta rounds i cap dels dos aguanta altre envit. Mentre els promotors del combat, Cavall Blanc Nomolestes i l’Ós Amorós Persidacàs, compten els bitllets i preparen un proper combat. L’àrbitre està a punt d’alçar el braç del guanyador. La tensió es palpa. Arriba el moment. I el guanyador és…!!!

Combat nul.

El Canet 117

JP

FALLES POPULARS I COMBATIVES? Jesús Peris Associació d’Estudis Fallers / Universitat de València

A

l segle XIX de vegades les falles presentaven a la censura governamental esbossos aparentment inofensius i despolititzats. Després, quan els monuments estaven plantats a la plaça, era evident per a tot el món el doble sentit, de vegades polític, o de vegades veïnal. I no eren infreqüents els casos de ninots retirats per la força pública o destruïts iradament pels partidaris del partit ofés o fins i tot pel mateix veí maltractat per la sàtira.

Fins i tot als anys quaranta les falles gosaren de fer referència a temes prohibits i ben incòmodes per al poder: a la fam de les classes populars, per exemple, o a l’estraperlo. De vegades de manera críptica, però de vegades molt evident. Al Museu Faller de València es pot veure repetidament fins i tot en ninots indultats: la cacauera estraperlista de 1943, obra de Modesto González, a la qual se li veuen els paquets de tabac eixint pel fons del cabàs trencat, o el lladre de coloms de José Barea (1954), que té els coloms com a principal aportació proteínica a la seua dieta.

A finals del segle XX i a principis del segle XXI trobem la imatge paradoxal dels polítics corrent a fer-se la foto al costat del seu ninot. Per als polítics el vertaderament preocupant no és eixir en la falla, sinó al contrari, no ser representats o ser poc representats. Moltes vegades la crítica és blana, amable, vorejant l’afalac. Fins i tot, a la ciutat de València, als anys de ferro del Barberato, hem assistit a falles descaradament apologètiques, algunes pagades amb diners municipals, com el Gulliver aquell de l’any 1999, que s’alçava del llit del Túria i al qual l’alcaldessa li anava dictant a l’orella els grans projectes que tenia per a València.

En un moment en el qual no tenim censura, almenys de manera legal i descoberta, l’humor faller sembla haver estat completament domesticat. El poder ha optat pel reforç positiu però enverinat del premi, de la subvenció, de la xarxa clientelar i d’estendre a les comissions de 118 El Canet

falles la il·lusió de participar dels oripells del poder. I moltes vegades les falles han respost a aquestes temptacions amb resignació o fins i tot amb complaença.

Evidentment, al fons d’aquesta actitud jau l’herència imaginària de quaranta anys de dictadura i segles de caciquisme. Parlar de política podia ser perillós, era de mal to, podia portar problemes a qui gosara fer-ho. Enfrontar-se al poder podia ocasionar la repressió immediata, però també la mort social, l’exclusió, o tot un divers ventall de represàlies. De manera que calia anar amb peus de plom, hi havia valents, clar. Hi havia esperit de resistència. Però els mecanismes coercitius anaren fent-se majors i més perfectes i subtils fins a ser interioritzats per àmplies capes de població. Als anys més foscos de la dictadura la censura censurava poc en realitat.

La por és sempre la censura més efectiva.

Com trencar aquestes dinàmiques? La resposta, evidentment, supera els límits de la problemàtica fallera, i té a veure amb la construcció d’una vertadera opinió pública, resistent, per exemple, a la banalització de la corrupció. I en efecte hi ha sectors de la societat valenciana i espanyola que funcionen de veres com a societat civil, conscient i crítica.

Moltes vegades he dit que les falles han d’arribar a ser tan plurals com la societat valenciana. Tots els sectors de la nostra societat haurien de tindre espai, i les diferents sensibilitats haurien de trobar la manera de fer seues unes festes com aquestes, basades en el foc i en la sàtira. La resta és accessori.

En la mesura en què sectors diferents de l’opinió s’incorporen al món faller confie que la crítica anirà tenint més importància i també s’aniran ampliant els espais de llibertat i d’independència respecte al poder. Les falles més rebels, les falles populars i combatives, de dins i de fora de les Juntes Centrals i Locals, són d’alguna manera les més fidels a l’esperit original, popular, irreverent i carnavalesc de les falles.

El Canet 119

València cap al 2000, de Vicent Agulleiro (Plaça de l’Ajuntament de València, 1999).

Foto: Gremi d’Artistes Fallers de València

Escena de Deïficats , de José Manuel Gramaje (Falla Quart-Palomar de València, 2016).

Foto: Joan Castelló

120 El Canet

I de fet crec que als darrers anys anem trobant cada vegada espais més amples en aquest sentit. Però si aquesta extensió de la festa per tots els espais socials, si aquest procés no es consolida, les falles podrien fossilitzar-se, esdevenir informació social, celebració ritual entre altres coses de les jerarquies socials, de les relacions de poder i de la magnificència de les classes dominants. I això acabaria per matar-les, ja que allunyaria de manera irreversible els joves, els creatius, els artistes d’avantguarda, la gent crítica, que acabaria per veure-les com a escenificació del poder en elles mateixes. És a dir, desactivar la crítica convertiria les falles en closca buida, en tòtem simbòlic i identitari només que dels components més conservadors i fins i tot reaccionaris de les societats dels nostres pobles i ciutats, en un repertori rutinari de rituals rancis.

En la pròpia lògica de la festa de les falles es troba el millor antídot perquè això no esdevinga. Una festa nascuda de l’expressió popular de la crítica i la sàtira pot tornar a reactivar-se en qualsevol moment, ja que la seua transformació salvadora consisteix a tornar a l’origen. Això depén de tots i de totes. I no només pel que fa a la sàtira: calen unes falles igualitàries, no sexistes, no homòfobes, plurals tant estèticament com ideològicament: unes falles diverses com el poble que les crea, una festa que puga expressar la perspectiva popular, i que no es limite a confirmar la imatge que el poder té del poble, la imatge en la qual vol el poder que el poble es conforme.

Les falles seran populars i combatives o no seran. Però sóc optimista. Estic segur que ho seran, com ja —també— ho són. El poble valencià és (pot ser, sempre acaba per ser-ho) com volia Vicent Andrés Estellés, un poble unit, alegre i combatiu.

El Canet 121

Ninot de Perestroika, de Pere Baenas (Falla Plaça del Pilar de València, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

DIVERSITAT ESTÈTICA PER A PLANTAR

122 El Canet

ÉSSER, DESÉSSER Com fulla d’acant de temple pagà que giragonsa i ses vertebres declinen amb vertigen de mirar cap a terra, així el vernís esvara com pluja de níquel aferrant-se al fustam ardent que cou l’ànima.

Ulls clucs, cor buit, veu etèria…

Qui digué que no vius, ninot de falla?

Si això que pareix patina diluïda caure per galta de cartró pedra no és més que llàgrima de dol que plora a mort deixant ombrívola la plaça on la cadernera ja refila cants de mort.

Vicent Lloret

El Canet 123

PS

L’EDAT D’OR DE L’ART EFÍMER Pablo Sayas Faller de la Falla Plaça de la Mercé de València

A

bans de començar amb el meu article voldria agrair a la Falla El Canet de Cullera, i més en concret, a Juan Gabriel, coordinador d’aquest llibret, i a Joan Castelló, el fet d’haver-me convidat a escriure en ell. Per a mi, el llibret, juntament amb la falla, és l’eix fonamental sobre el qual gira la festa fallera i que, desgraciadament, en els últims temps, està molt abandonat per part de les comissions. Per fortuna, falles com la vostra, el potencia i l’eleva a la categoria que es mereix. El tema sobre el qual se m’ha proposat escriure és el de les falles clàssiques i barroques, així com la defensa d’aquest estil de falla, i el que plasme a continuació, és un repàs per alguns dels artistes més importants d’aquest període, no tots, perquè és impossible desenvolupar-los, ja que mereixerien, almenys, un llibret cadascun. Dit açò, comencem.

En els últims temps, no solament s’està parlant de l’evolució de les festes falleres en general, sinó també de l’evolució de la falla com cadafal en particular. Falla clàssica enfront de falla moderna, Falla tradicional enfront de falla experimental. El pas del temps és inexorable per a tot i per a tots, i com bé diu el poema de Machado que de forma magistral interpreta Serrat: “tot passa i tot queda”, i les falles no anaven a ser menys. Hi ha un tipus de falla que va marcar una època, i que ja va passar, però que quedarà per al delit de les generacions esdevenidores, i que bé podria definir-se com l’edat d’or de l’art efímer.

Estem vivint una època en la qual parlar de falla clàssica sembla que no agrade, que agrade menys, o de vegades, fins i tot moleste (per açò de la no evolució que tan de moda està en l’abecé faller d’avui dia), i açò cal dir-ho clar, perquè és així. Hi ha en l’ambient una sensació que cal passar pàgina, que les falles han de canviar d’aires i evolucionar, i potser no està del tot equivocada; sí, és cert, en els últims anys, les falles han anat perdent aqueix punt satíric i crític que durant tants anys, els anys gloriosos del classicisme faller, els mestres artesans ens

124 El Canet

van brindar en les seues obres, i que avui en dia tant es troba a faltar. La grandiositat i monumentalitat de les falles ha anat guanyant terreny a la sàtira, i han prevalgut més les dimensions que la crítica, vertadera essència i raó de ser de les falles.

Cal partir de la base que el terme “falla clàssica” és molt subjectiu, és alguna cosa quasi personal. No es pot definir la falla clàssica com a tal, per tant, per a aproximar-nos a un tipus de falla molt concret, ens cenyirem a la definició que el diccionari de la RAE fa de la paraula clàssic, la qual procedeix del llatí classicus i defineix clàssic, en dues accepcions com: 1. Allò que es diu d’un període de temps: de major plenitud d’una cultura, civilització, d’una manifestació artística o cultural.

8. Que no s’aparta del tradicional, de les regles establides pel costum i l’ús.

I així és. Crec que no hi ha millor definició per a falla clàssica que aquella falla inclosa dins del període de temps de major plenitud d’aquesta manifestació artística.

Si hi ha una època en la qual el classicisme es desborda pels quatre costats, aqueixa és la que abasta dues dècades, la dels 50 i la dels 60, especialment la segona. Època irrepetible en la qual noms com el dels germans Fontelles, Juan Huerta, Salvador Debón, Vicent Luna i Julián Puche, fan història en el món de l’art efímer amb les seues obres, avui en dia, encara recordades i enyorades. Molt va tenir a veure en aqueixa perfecció el modelatge integral de les figures, que va portar aparellat amb si la desaparició de l’ús de la cera i dels ninots vestits, una mica del que Juan Huerta és el principal valedor com veurem més endavant.

No és aquesta l’única època en la qual parlar de classicisme, si bé és cert, és la de màxima esplendor.

Abans d’entrar de ple en aqueixa etapa, caldria retrocedir fins als anys 30. Per mi, és impossible parlar de classicisme sense nomenar dos grandíssims artistes, Carlos Cortina i Regino Más, aquest segon elevat a la categoria de mite. És amb ell, principalment a partir dels seus treballs per a la comissió del Mercat Central, amb qui podem començar a parlar de classicisme pròpiament dit.

El començament del segle passat no s’entendria sense la figura de Carlos Cortina. No hi ha llibre dedicat a les falles que no arreplegue la fotografia de la qual sense dubte és una de les obres mestres en la història de la festa fallera, la que va plantar l’any 1928 en la plaça de Mariano Benlliure, i que sota el lema De València a Nova York en les ales d’un parot va obtenir el primer premi, taxat en 2.000 pessetes. La falla estava formada per una enorme libèl·lula “conduïda” per un ninot als comandaments d’un volant i sota les seues potes un vagó replet de passatgers.

Potser aquesta és la seua falla més recordada, però també està la de la Torre Eiffel amb la qual va obtenir el segon premi en la mateixa plaça l’any següent i en la qual s’homenatjava Pepita Samper, primera reina de les Falles; o les dues que va plantar per a Mercat Central en els anys 1929 i 1930, ambdues de planta circular. La primera sota el lema La roda del món, que consistia en un gran cavallet amb moviment; i la segona, sota el lema La roda de la fortuna, coronada per una gegantesca cotorra, símbol del Mercat Central. En els dos casos va obtenir el primer premi; la del 30 compartit amb una altra comissió.

El Canet 125

L’altre gran artista a què feia referència és Regino Más ―si se’m permet el símil per la meua afició ciclista, l’Eddy Merckx de les Falles―, un home que ho ha sigut i ho ha aconseguit tot en les Falles. Infinitat de primers premis, ninots indultats, carrosses per a la batalla de flors, gegants i nanos, creador de l’esbós El bunyol que, avui en dia, se segueix atorgant com recompensa de JCF, escenografies per a pel·lícules de cinema, de teatre, i principal valedor de la Ciutat de l’Artista Faller, actualment, una altra vegada en el pinacle pel fet que es vol revitalitzar la zona. Tot açò el converteixen en un artista irrepetible i com assenyalava més amunt, en mite. És per açò que aprofundisc una mica més en la seua figura.

La primera falla que va signar sota el seu nom, la va fer per a la plaça del Doctor Collado al costat del seu mestre Enrique Guillot, i va obtenir el primer premi en 1921 amb el lema Els fematers, coincidint amb l’any en què es va implantar el servei de recollida de fem en la ciutat. Des del primer moment va començar a fer ús d’una de les seues principals tècniques, que consistia a pintar les bases de la falla per a donar continuïtat a l’escena i que aquesta no finalitze bruscament sobre el cadafal.

En la dècada dels anys 30 va començar a implantar la seua hegemonia en el que a primers premis correspon. Així, en va obtenir un total de quatre, compresos entre 1932 i 1935.

Una altra marca de la casa és la de realitzar ninots de diferent grandària en funció de la zona que ocuparen en la falla, i així donar major realisme de profunditat, fet que va començar a plasmar de forma més clara en la dècada dels 40. Un bon exemple d’açò, si no el millor, és la falla que va plantar en la plaça Sant Jaume en 1943 sota el lema La cavalcada del ninot, en la qual els ninots van creixent de grandària a mesura que van eixint de l’olla que rematava el monument i van baixant cap a la part inferior.

En aquesta dècada dels 40, el seu domini és absolut, i obté entre 1940 i 1950, tots dos inclusivament, el ple de primers premis, és a dir, onze primers premis de forma consecutiva, dos d’ells compartits amb altres comissions i artistes. El tàndem Regino-Falla Plaça del Mercat Central va ser senzillament excepcional. En aquesta comissió va plantar algunes de les falles més recordades de la festa, entre elles la de l’any 1944, considerada per molts com la millor de la història (títol honorífic que comparteix, entre d’altres, amb la que Julián Puche, del que parlarem més endavant, va plantar en Na Jordana l’any 1975), que sota el lema La llei de l’embut, rematada per un espectacular Moisés, versava sobre l’estraperlo. Molt interessant també en aquesta època va ser la falla de l’any següent, que en lloc d’estar rematada per una gran figura, ho estava per un espectacular canelobre, on es criticava a les restriccions en el subministrament elèctric. Anys més tard vindrien les falles amb grans remats com la del mercuri, del Laocoont, del vaixell pirata, de la núvia, la de la paella o la de l’espectacular deessa Cibeles.

Es va acomiadar de la Secció Especial, com no podia ser d’una altra forma, en gran, amb un primer premi per a la comissió de Convent Jerusalem en 1958. Sota el lema Sobre rodes, estava composta d’una espectacular carrossa barroca, i que tenia per base un gran pneumàtic que presidia la falla, la qual, segons extracte del llibret d’aquell any “mostra l’evolució que han tingut els mitjans de locomoció i d’aquella carrossa, que servia per a portar en moltes ocasions a una sola dama, com en el cas de la nostra falla, està el contrast d’una simple moto que ara aprofita per a portar a tota la família, per açò la sorpresa de la citada dama en contemplar les diverses modalitats de vehicles moderns”.

126 El Canet

De València a New York en les ales d’un parot, de Carlos Cortina (Falla Plaça de Mariano Benlliure de València, 1928).

Foto: Historia Gràfica de las Fallas

El Canet 127

Sobre Rodes de Regino Mas (Falla Convent Jerusalem - Matemàtic Marzal de València, 1958).

Foto: Historia Gráfica de las Fallas

Per descomptat, no podem deixar de parlar de Regino sense nomenar el personatge que va crear per a la llavors anomenada plaça del Caudillo ―actualment plaça de l’Ajuntament―, i que no és un altre que el So Quelo, un graciós hortolà que durant alguns anys es va convertir en el remat de la falla que es plantava en la citada plaça i que va ser utilitzat també per altres artistes, cadascun des del seu particular punt de vista.

Embotellament, dels germans Fontelles (Falla Plaça de la Mercé de València, 1943).

Foto: José Cuñat

Coincidint amb el final d’etapa de Carlos Cortina i l’inici de la de Regino Más, apareix Modesto González, un gran artista que destacava per la seua caricatura grotesca i satírica, i que lluny d’acoquinar-se davant les normes imposades pel poder, plasmava en les seues obres, sense cap problema, una forta càrrega crítica. A més, podria haver-hi assolit molts èxits de no haver coincidit amb Regino, però es va haver de conformar amb tan sols dos primers premis. Un en 1943 per a la Falla Plaça de la Mercé, que va compartir amb altres dues comissions, i l’altre en 1956 per a la Falla Na Jordana, el remat de la qual era la figura d’un gran mico mirant-se en un espill de mà, crítica del narcisisme que hi havia en aquells dies. Si bé és cert, va tenir altres falles que ben bé podrien haver sigut mereixedores d’un primer premi. D’una banda, una molt recordada la de 1934 que va plantar en Escalante– Cabanyal (una de les meues favorites), que versava sobre l’Estatut, i el seu cos central era una torre Micalet dotada de vida; i d’altra banda, la de 1950 per a la Falla Gravador Esteve, i que commemorava el centenari de la implantació del gas a València. També va passar un parell de vegades per la plaça del Caudillo, una en 1944 amb un gran So Quelo convertit en Alcalde amb la vara de comandament en la mà; i en 1961 amb un Quixot vestit de cintura cap a avall d’hortolà i muntat sobre un Rocinant convertit en metro (de mesurar). Contenia una crítica generalitzada de diversos problemes que tenia la ciutat (obres, comerç…).

128 El Canet

A principis de la dècada dels 50 entren amb força els germans Fontelles, Antonio i José, els qui en 1951 i 1953 s’alcen amb el primer premi de la màxima categoria en la Falla Plaça Doctor Collado. En el primer cas, sota el lema L’espill de la veritat, un globus terraqüi de taula sustentava una bella dona amb un gran espill en les seues mans. Era una crítica a les falses aparences. Aquesta falla va obtenir també el primer premi d’Enginy i Gràcia.

La segona és recordada per la gran estructura que la rematava, una imponent rosa dels vents, la qual es convertia en el lema de la mateixa falla. Sobre la rosa, el déu Mart, que representava el planeta, llançava sobre la Terra cometes, representats com avions de paper, tripulats per marcians que venien a estudiar les nostres maneres de vida, i que observaven com eren de desastroses, així com les nostres ridiculeses.

També, van deixar la seua empremta en la plaça Major, en una primera etapa en els anys 1952 i 1953. La primera versava sobre com les persones havien de calfar-se el cap per a subsistir, d’ací el seu lema Calfar-li la carabassa, i la segona girava entorn de la idea de veure algun dia les estacions del Nord i d’Aragó unides en una més gran. Van passar uns anys fins que en el 1968 i 1969 tornen a plantar en la plaça. En el primer cas amb una falla que res té a veure amb l’estil clàssic. Sota el lema Embotellament, parlava de diferents tipus d’embossos prenent com a base la publicitat.

I en el segon cas, amb una espectacular Torre de Pisa.

Amb l’arribada dels anys 60 es produeix la gran eclosió del classicisme en les falles, ja que és el període en el qual coincideix un major nombre d’artistes fallers de gran nivell, no en va, es coneix a aquesta època com l’edat d’or de les Falles. Per damunt de tots en destaquen quatre: Juan Huerta, Salvador Debón, Vicente Luna i Julián Puche.

El Canet 129

Embotellament, dels germans Fontelles (Falla Plaça del Doctor Collado de València, 1953).

Foto: História Gráfica de las Fallas

I per a iniciar aquesta etapa hi ha un nom de vital importància. Parlem de Juan Huerta, deixeble de Regino Más i primer artista a modelar íntegrament en cartró una figura fallera. Va ser per a Arxiduc Carles-Xiva l’any 1953.

Aquest fet va provocar que la cera i els vestits de tela anaren deixant-se d’emprar gradualment en les falles, principalment a partir dels anys 60, i és que va ser tal l’èxit obtingut amb aquesta tècnica que, posteriorment, va ser utilitzada per la resta d’artistes fallers.

Pel que als premis, com li va passar a Modesto González anys enrere, coincidir amb altres grans noms li va impedir recollir gran nombre de premis, així i tot, va obtenir-ne tres primers en la màxima categoria, així com l’idèntic nombre quant a ninots indultats. Els tres primers premis corresponen a la Falla José Antonio–Duc de Calàbria (actualment Regne de València–Duc de Calàbria) en 1957, amb la qual sota el lema El que va de despús-ahir a hui també va obtenir el ninot indultat; Convent Jerusalem en 1964 sota el lema Noé i el Segle XX, rematada per una gran arca de fusta; i la Falla Plaça del Pilar de l’any 1966 que portava per lema Pirateries, on la figura principal era un cap de pirata gegant sobre la qual hi havia dos grans lloros. Com a dada ressenyable, direm que va ser la seua última falla, ja que es va posar a treballar per a l’empresa Lladró, i va tenir un cost de 630.000 de les antigues pessetes.

Suplicis de la vida moderna, de Juan Huerta (Falla Estació del Nord de València, 1961).

Arxiu: Joan Castelló

No voldria passar al següent artista sense, almenys, esmentar la falla que va plantar en 1961 per a la Falla Estació del Nord (Ferroviària) ―i que a mi tant m’agrada ―, rematada per un encaputxat amb un bombo amb el qual marcava el ritme perquè els homes que tenia sota ell anaren girant una roda sobre la qual s’asseien unes dones, fent referència als suplicis imposats per la vida moderna als homes. Aquesta falla es va haver de conformar amb

130 El Canet

el tercer premi de la Secció Especial, però això sí, es va emportar el d’Enginy i Gràcia i el Ninot Indultat.

El segon gran artista d’aquesta època va ser Salvador Debón, que amb 6 primers premis en la Secció Especial està al capdavant pel que fa a màxims guardons (parlant de l’edat d’or), sempre amb el permís de l’inassolible Regino Mas, a qui de fet, va rellevar l’any 1959 quan va obtenir el seu primer triomf en la màxima categoria per a la Falla Visitació-Oriola sota el lema La lluita per la vida. En aquesta obra ja es pot apreciar una de les seues principals característiques, com és la d’obrir els remats i separar els ninots entre si.

L’any següent va revalidar el primer premi, però en aquest cas ho va aconseguir per a la Falla Plaça Doctor Collado sota el lema La fama, els diners i l’art, que girava entorn de la lluita de l’home per a assolir la fama, que uns obtenien de forma molt fàcil i quasi sense esforçar-se, a diferència de fer-ho amb l’art, que era oblidat. Tot l’èxit era per a l’esport, representat per una quadriga tirada per dos cérvols, sobre la qual hi havia una figura humana tocant una trompeta, que representava la fama; i tot aquest grup sobre una enorme calavera amb boina que representava ―com déiem anteriorment― l’oblit de l’art. No va poder aconseguir el seu tercer primer premi consecutiu (ho faria més endavant), ja que l’any 1961 li va arrabassar el guardó Vicente Luna.

Va haver de conformar-se amb el segon premi amb una de les seues falles més recordades, plantada també en la plaça Doctor Collado. En aquesta, impressionava el seu cos central, un espectacular dimoni fet a base de figures humanes i que amb la seua mà manejava a manera de marioneta dos ninots que representaven la lluita entre l’home i la dona.

El Canet 131

La fama, els diners i l’art, de Salvador Debón (Falla Plaça del Doctor Collado de València, 1960).

Arxiu: Joan Castelló

La tercera falla per a la qual va aconseguir un primer premi va ser la comissió de la Plaça del Pilar. Va ser en els anys 1967 i 1968. La primera, sota el lema La nit, rematada amb un gran gat assegut sobre un llum i que versava sobre la vida nocturna de la ciutat; i la segona, que portava per lema La caça, que com bé indica, feia referència a les caceres que cadascú perseguia. Els pressupostos d’ambdues falles van ser de 650.000 pessetes i 800.000 pessetes respectivament.

L’any següent va tornar a Doctor Collado i va aconseguir, aquesta vegada sí, el seu tercer primer premi consecutiu amb una falla que portava per lema La primavera. I encara li faltava per posar la guinda, ja que l’any 1972 aconseguia el seu sisé premi en Secció Especial, el quart amb una comissió diferent (en aquest cas per a la Falla Plaça de la Mercé que, a més, celebrava el seu centenari), amb el primer premi d’Enginy i Gracia. El seu lema era La contaminació i el seu cos central portava per base un gran drac sobre el qual hi havia un grup que representava Laocoont i els seus fills, que lluitaven contra la contaminació.

Quan u escolta el nom de Vicente Luna, és inevitable associar-lo a la Falla de la Plaça de l’Ajuntament, no en va és el recordman dels cadafals municipals, després d’haver plantat un total de tretze falles (dotze d’elles de manera consecutiva), incloent-hi la que va realitzar al de 1982 amb motiu del Mundial de Futbol disputat a Espanya, entre elles l’anteriorment citada. La primera va ser en 1965 i portava per lema Homo Sapiens, que feia al·lusió al fet que la raça humana és capaç de dominar-ho tot menys a si mateix, i que tenia com a motiu principal un gegantesc drac. No va tornar a la plaça fins al 1973, emplaçament en el qual roman plantant fins a 1983.

Durant aquests anys, va fer falles de tots els tipus i formes possibles. Algunes d’elles van ser l’Estàtua de la Llibertat en 1973, la d’Atenea de 1974, la de 1976, que era un enorme ordit amb el lema Vanitats ―i que és considerada per molts la millor de les seues Falles―; la del vaixell de 1978, la de la columna que va plantar en 1980 amb el lema El judici final; la del Concorde de 1981, una reproducció a escala de l’avió francés que jugava amb el seu nom, ja que la falla era una crida a la concòrdia; i la seua última falla, la de 1983, amb el lema Aquest país, amb un cos central on un genet muntava sobre un burro, construïts a força d’hortalisses.

Per al final, m’he deixat la que personalment més m’agrada, la de l’any 1975 i que portava per lema La serp de mar, una crítica al periodisme sensacionalista i de notícies falses que tenien com a objectiu cridar l’atenció quan no hi ha (alguna cosa que hui segueix a ple rendiment). Aquesta falla va ser una obra mestra, una oda a les figures en moviment i amb una fusteria de matrícula d’honor. El principal element era una gegantesca serp de mar d’una mica més de 100 metres de longitud que estava enroscada. Estava formada per 10.000 escates que van ser elaborades, una per una, segons diu el mateix artista.

Com a curiositat, cal afegir que a causa de la pluja de la nit de la cremà, aquesta es va retardar fins a les 4 h de la matinada.

Pel que fa a primers premis, en va obtenir tres consecutius entre 1961 i 1963. Els dos primers per a la Falla Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal sota el lema Els tornejos i La campana respectivament. La primera tenia com a cos central un voluminós casc romà recobert per un gran nombre de figures en relleu, que tenia en la seua part alta dos cavallers muntats sobre els seus cavalls que s’enfrontaven en un dur combat per la vida (de fet, l’altre lema amb què es coneix aquesta falla

132 El Canet

és La lluita per la vida). Totes les escenes d’aquesta falla versaven sobre diferents tipus de lluita existents en l’època (en dir lluita no ens referim a lluites de baralla sinó a lluites per aconseguir alguna cosa).

La de l’any 62 tenia com remat una campana ―per això el seu lema― situada a la part alta d’una banya de l’abundància que feia de base. Aquesta falla girava entorn de l’ambició desmesurada i les aparences socials.

Finalment, el seu tercer primer premi el va aconseguir per a la Falla Plaça del Mercat Central amb el lema Va bola, que era una crítica a la societat de consum, que es deixava portar per les boles de la publicitat. Amb aquesta comissió va mantenir una relació que va durar diversos anys, però els premis li van ser esquívols (sols en va guanyar un, el que acabem d’esmentar).

A banda d’aquesta, jo destacaria dues falles més, que coincideixen amb el fet de ser les últimes que va plantar en la Secció Especial, en els anys 1971 i 1972. La primera, que portava per lema El purgatori, consistia en un enorme canelobre barroc, del qual eixien huit braços rematats per figures humanes femenines, que sostenien amb les seues mans una candela de la qual queia cera, i representava els vicis de la societat. La segona era una sàtira de la imatge d’Espanya en l’exterior, i que afectuosament, ací anomenem l’Espanya de pandereta. Amb el lema Espanya és diferent, mostrava en el seu remat principal una dona vestida de balladora.

No vull passar al següent artista sense anomenar una última falla, per a mi, una de les millors, i que curiosament, estava fora de concurs, i que va ser un dels clars exemples de classicisme dins de tota la seua obra. Es tracta de la falla que va plantar en 1966, amb motiu de la VII Assemblea General de Taxistes que es va celebrar a València. El seu

El Canet 133

La serp de la Mar, de Vicent Luna (Plaça de l’Ajuntament de València, 1953).

Arxiu: Joan Castelló

emplaçament va ser l’encreuament del carrer Sant Vicent, l’avinguda Maria Cristina i la plaça de l’Ajuntament. La roda, o la falla dels taxistes com se la coneixia, buscava homenatjar la figura del taxista. Sobre la base hi havia un grup de rodes de diferents èpoques, rematat per una gran roda barroca de carro amb vela coronada per un grup de cavalls en moviment.

El quart gran artista, que a més posa el fermall d’or a aquesta època, és Julián Puche. El primer d’una generació que, avui en dia, ja va pel tercer esglaó. Julián es va alçar en la seua trajectòria amb quatre primers premis en la Secció Especial, dos per a la Falla Na Jordana en els anys 1965 i 1975, i dos per a la Falla Convent Jerusalem– Matemàtic Marçal en els anys 1970 i 1971.

Naufraguen les tradicions, de Julià Puche (Falla Na Jordana de València, 1975).

Arxiu: Àlbum Bayarri

Pel que fa a les plantades en la comissió del barri del Carme, la de 1965, amb el lema Aigua, mostrava en el seu cos central un gran gerro de Manises sostingut per unes sirenes, sobre el qual, un grup de figures femenines amb àmfores a les mans simulava abocar aigua a tots els personatges que sota elles omplien el monument. Un extracte del llibret explicava que “diu un refrany i no és broma que ací es banyà fins a la Moma”, que al cap i a la fi, seria el lema amb el qual actualment es coneix aquella falla. La de 1975, amb la qual Julián arrodonia el seu palmarés de primers premis en la màxima categoria (com ja he citat anteriorment en aquest article quan he fet referència a la falla del Moisés de Regino Mas), és una altra de les considerades per alguns com la millor falla de la història. Portava per lema Naufraguen les tradicions. El llibret d’aquell any feia la següent explicació: “amb una composició perfecta de dalt a baix, la falla sorgeix d’una embarcació víkinga que fa de base, la qual representa els nous costums i hàbits importats. La nau va a la deriva pel fort onatge del qual emergeixen quatre figures amb vestit

134 El Canet

típic valencià, les quals sostenen un joier ceràmic d’on ixen alguns dels més destacats monuments valencians com les Torres de Quart i la Catedral, entre uns altres”. Sobre el joier i com a remat principal, la clàssica parella del dolçainer i el tabaleter. En la part frontal, recolzat sobre l’embarcació, es pot apreciar una representació del quadre de Sorolla que porta per títol El palleter, amb el qual Puche va voler representar la necessitat que el poble valencià es mantinguera fidel a si mateix i es revoltara contra els modernismes estrangeritzats. Altres falles destacades en aquesta demarcació van ser El dur avant una falla… problema del tres en ratlla (1961), L’home és un ninot de falla i al so que li toquen balla (1962), Temptació (1964), Pallassos (1967), Porcades (1973), i Les mil i una nits (1974).

Els altres dos primers premis van ser amb la Falla Convent Jerusalem– Matemàtic Marçal en els anys 1970 i 1971, com ja hem dit abans, amb els lemes Xoriços i La selva respectivament. La primera tractava el tema de la pirateria en els negocis, i la segona, rematada per un lleó, parlava dels diferents tipus de selves que hi ha, comparant els animals de la selva amb els humans. També va ser inoblidable, en aquesta mateixa demarcació, la falla de 1972, que consistia en una enorme figura d’una valenciana de 16 metres d’altura amb un xiquet nu sobre el seu genoll. Ella representava la Ventafocs, que era el lema de la falla, i ell, representava la nova ciutat que havia nascut. Amb Puche tanquem l’etapa de, probablement, major esplendor en l’art de fer falles i que coneixem com l’època del classicisme faller.

Que em perdonen, per favor, els Ballester, Tortosa Biosca, Giménez Monfort, Giménez Cotanda, Pallardó, Pascual Gimeno, Azpeitia... artistes que bé mereixerien ser tractats en aquest article, però que donada la limitació d’espai, he decidit centrarme en els quatre principals.

A tall de pinzellada, i guardant les distàncies amb l’època daurada, podríem fer una segona classificació en la qual ens trobaríem amb altres quatre grans artistes: Pepet, Martínez Mollá, Agulleiro i Miguel Santaeulalia Núñez. El risc el va posar Pepet, i que avui en dia, ningú ha aconseguit igualar, i que tenint en compte l’evolució de les falles, difícilment algun ho farà.

Té dos primers premis en la Secció Especial, tots dos per a la Falla Convent Jerusalem–Matemàtic Marçal. Martínez Mollá, que va introduir el polièster en la construcció de Falles l’any 1977, modelant per a la Falla Plaça del Pilar un ninot amb aquest material, que a la fi, es convertiria en el ninot indultat, i que representava un dolçainer i un tabaleter. En el seu haver hi figuren tres primers premis en la màxima categoria, un en la Falla Ferroviària i dos en la Falla Plaça del Pilar. Vicente Agulleiro, dels quatre, potser és el més proper al corrent clàssic, i ho ha plasmat en les seues obres d’una forma una miqueta exagerada i redundant. Està entre els artistes més premiats de la Secció Especial, ja que compta amb cinc primers premis, un en la Falla Na Jordana i quatre en la Falla Plaça del Pilar.

Des del meu punt de vista, l’últim gran artista que guarda “una mica de clàssic” en les seues obres, és Miguel Santaeulalia Núñez, qui manté, malgrat el canvi de material ― entrada del poliestiré expandit/suro blanc―, l’essència de les formes i línies dels grans mestres; el seu fort és la caricatura i el retrat. Grans figures redones i molt marcades, molt distants del que avui en dia podem veure plantat excepte excepcions explicades, que ara i adés, deixen algun centelleig que ens retorne a una època, per desgràcia, irrepetible. Miguel, pare d’una important generació d’artistes, va aconseguir el primer premi de la

El Canet 135

Qui t’ha vist i qui et veu, de José Pascual “Pepet” (Falla Convent Jerusalem de València, 1991).

Arxiu: Àlbum Bayarri

La vida en el temps, de José Martínez Molla (Falla Plaça del Pilar de València, 1978).

Arxiu: Àlbum Bayarri 136 El Canet

Secció Especial en quatre ocasions, totes elles en la Falla Na Jordana. Va ser, a més, el primer artista a utilitzar el suro blanc en la Secció Especial.

Tot finalitza amb la cremà, i fins per a això, l’època clàssica va ser la millor. L’evolució de les falles, que va atraure aparellada, entre altres coses, l’entrada de nous materials, va suposar el punt final de les cremaes espectacle, netes, sense fum negre, on aquells ninots tan expressius, grotescs i satírics, es consumien lentament fruit de la pastura de les flames, que a diferència de com ocorre actualment, duraven un bon grapat de minuts.

Per sort, queden les fotos i els vídeos, que ens permeten i ens permetran recordar el que les falles van arribar a ser, aquelles obres carregades de sàtira, de crítica i de protesta, que avui en dia s’han perdut. Falles, que sense tenir grans volums, fregaven la perfecció, fet molt meritori tenint en compte, llavors, els mitjans dels quals es disposava. Per a mi, com per a la immensa majoria, va ser sense dubte la millor època.

BIBLIOGRAFÍA - SOLER I GODES, ENRIC. Las Fallas 1849 – 1936.

- SOLER I GODES, ENRIC. Las Fallas 1940 – 2000.

- DDAA. Regino Más. Historia de una época (1999). Ed. Albatros.

- JCF. Andrés Ferreira, Manuel. (2008). Plaza Mayor 1942 – 1982.

- VIDAL CORELLA, Vicente. (1983). Historia gráfica de las Fallas.

- ASSOCIACIÓ D´ESTUDIS FALLERS. (2007). Vicent Luna. L’Art de fer Falles.

- Levante EMV. (1990). Historia de las Fallas.

- Junta Central Fallera. Llibre Faller 1971, 2001 i 2002.

- Llibret Falla Convent Jerusalem 1958 i 1972.

- Llibret Falla Plaça Dr. Collado 1953 i 1960.

- Llibre Noces d’Argent 1950 – 1975. Falla Plaça Na Jordana.

- Publicaciones Bayarri. (1996). Fotos Falles 1955 – 1979. Reproducció facsímil. Edició limitada.

- Falla Plaza del Pilar. 50 años muy especiales.

El Canet 137

RC

PRIMERES PINZELLADES D’INNOVACIÓ EN LES FALLES DELS 80 Ricard Català Gorgues Membre de l’Associació d’Estudis Fallers (AdEF) i autor del blog “De la festa, la vespra...”

S

i fem una mirada retrospectiva, els anys vuitanta representen un punt d’inflexió en el món de les Falles, període molt significatiu de l’expansió fallera i, sobretot, cap a una altra manera de viure i entendre la festa, que afectarà tots els seus àmbits, des dels canvis que es produiran en la seua estructura organitzativa fins a la incorporació d’altres formes de construcció i composició dels cadafals, allò que podem entendre com a innovació estètica.

En aquells anys, la festa de les Falles projectava la seua imatge cap al món, segons cròniques de la premsa, on es destacava la seua magnitud que ja es desbordava, com en el reportatge que, sota el sorprenent títol “Le Carnival du feu”, es va passar en el primer canal de la televisió francesa, al març de 1981, realitzat per l’hispanòfil Aldo Altit, on es presentava el món de les Falles com “l’únic model europeu d’autogestió de la realitat i del plaer”.

Un altre reportatge sobre la festa de les Falles es va veure, el mateix any, per la televisió de l’extinta Unió Soviètica, en horari de gran audiència, valorant tot el procés creatiu que suposa la construcció de les falles, a més del significat d’una celebració festiva al voltant del ritual del foc.

El context sociohistòric en què ens situem, durant el procés de transició democràtica en el nostre país, precisament en el seu punt més àlgid, determinarà un canvi organitzatiu de la festa, que haurà d’adequar el seu model d’organització i representació als requeriments d’una societat democràtica, on el sentit d’obertura, pluralitat, participació i, fins i tot de creativitat i transgressió, anirien incorporant-se, de manera progressiva, encara que amb moltes reticències i entrebancs, per l’acció de sectors reaccionaris, molt actius, que no volien entendre que la societat estava transformant-se i pretenien la perdurabilitat de formes i comportaments dogmàtics, portats per la inèrcia d’una època ja superada, així i tot recent en el temps.

138 El Canet

A partir de 1979, amb les primeres eleccions municipals de la democràcia, desterrada la censura i el control polític, la incorporació a les tasques de govern de les forces polítiques progressistes d’esquerres va permetre accelerar el procés de democratització de la festa de les Falles, com és el cas de la ciutat de València, on l’elecció de les falleres majors, a partir de l’any 1980 es faria amb procediments més oberts i participatius, els quals també es reflectirien en l’organisme de representació de la festa, com és la Junta Central Fallera.

Però, cal no oblidar algunes iniciatives innovadores, fins i tot arriscades, que van sorgir en aquells anys des dels caus d’algunes comissions falleres (Falla King-Kong, Pintor Jacomart-Camí de Montcada...), amb la bona intenció d’aportar noves maneres d’entendre i viure la festa de les Falles, propostes que també s’estaven donant en altres festes, com el Corpus, però que no van perdurar, per anar a contracorrent d’allò més establert ideològicament i, damunt, ofegades per les forces més conservadores d’aquell moment, sempre dominants en les festes referencials del calendari del Cap i Casal.

En un context de lluita identitària, aquelles iniciatives progressistes en el món de les Falles es movien, de manera quasi utòpica, en el discurs de la democratització cultural, amb un sentit de recuperació d’allò que es podia interpretar que formava part de la nostra cultura popular, de l’afermament d’unes arrels identitàries, a través d’accions molt participatives i obertes, el que comportava la implicació dels estaments socials i culturals al voltant de les Falles, fins a poder arribar a tota la societat.

Podríem pensar que la innovació estètica de les falles acompanyaria també el procés d’obertura i transformació de les estructures de la festa fallera. Més prompte, al contrari, durant molt de temps s’havia imposat i consolidat l’anomenada falla barroca i monumentalista, molt del gust de les comissions falleres i d’un gran sector de la població que anava, amb certa expectació, a contemplar les falles plantades, assumides com la plasmació estètica més genuïna i autèntica.

Tot això, quedava reforçat per les influències estètiques que es marcaven a través de l’atorgament dels premis, en consolidar-se una tendència preeminent i canònica, molt reiterativa, la qual no propiciava, tampoc, altres plantejaments estètics més innovadors.

Al principi dels anys vuitanta, va predominar més la “innovació tècnica” que la “innovació estètica” en la composició de les falles. Si llegim la crònica d’un diari de gran tiratge, editat a Madrid, sobre les falles de 1980, posa en relleu la gran innovació i enginy dels mecanismes de moviment que s’havien incorporat en la falla guanyadora d’aquell any, la falla de la plaça Na Jordana, obra de l’artista faller Vicente Agulleiro, el més guardonat de la dècada, amb el que passaria a ser el famós i polèmic “tiovivo”, on es podien identificar personatges polítics de l’escena internacional d’aquell moment. A més, cridava l’atenció la instal·lació d’un ninot també amb moviment, fora del cadafal, situat en un dels balcons de les finques pròximes.

Allò que es considerava per part d’aquell mitjà de comunicació com una superació de la tradicional simplicitat tècnica en la construcció de falles i mostrada com un fet inèdit en la seua història, no deixava de posar en evidència la ignorància que hi havia sobre la història i evolució tècnica en la seua construcció. Durant el segle XIX, ja es van plantar falles amb moviment, segons les cròniques dels diaris de l’època i es col·locaven ninots al voltant.

El Canet 139

Per tant, l’anomenada innovació tècnica es podria acceptar amb certes prevencions. No obstant això, cal reconéixer que es va fer una tasca de recuperació d’una tècnica que s’havia perdut al llarg del temps i, per això, semblava com una novetat.

L’artista faller Vicente Agulleiro, amb la col·laboració d’un especialista com Rafael Gallent, va dotar de moviment a posteriors falles que va plantar en altres demarcacions, com a la plaça del Pilar.

Segurament, allò que no es podia innovar, des de la vessant estètica, ho va canalitzar Vicente Agulleiro a través de la tècnica. El mateix artista faller manifestava que li hauria agradat fer alguna cosa més avantguardista, però que es devia a aquells que sostenien el seu treball, ni més ni menys, que les comissions falleres, molt supeditades als beneficis que suposava obtindre un primer guardó, sobretot en les falles de la categoria especial.

La innovació estètica, a la ciutat de València, es va fer palesa a mitjans dels anys vuitanta, amb les falles municipals del trienni corresponent als anys 1986-1988, fora de concurs i, per tant, alliberades de certs condicionaments en la seua configuració i composició. Es va confiar a un artista innovador, com va ser Manolo Martín, que ja havia plantat la falla municipal l’any 1985 i que, a més, havia estat guardonat amb un primer premi de falla d’especial, l’any 1982, a la plaça de Na Jordana.

El fet de la innovació estètica que es podia percebre en les tres falles municipals, no només era producte de l’obra creadora de l’artista faller i el seu taller, més prompte va ser la plasmació d’un treball multidisciplinar creatiu, amb la incorporació d’altres formes d’expressió culturals i artístiques, que provenien del món del disseny, del còmic i de la creació literària, respectivament, i que va comptar amb la participació, entre d’altres, d’il·lustradors com Sento Llobell, Antonio Ortíz Ortifus, Xavier Mariscal i Víctor Valero, estilistes com Francis Montesinos i Tono Sanmartín i, també, de l’escriptor Manuel Vicent.

No cal dir les reaccions discordants i dissonants que van suscitar les falles del trienni entre aquells sectors més conservadors i reaccionaris del món faller, els quals se sentien dipositaris de l’essència de les falles i de tot allò que s’havia convertit en l’autenticitat que ells pensaven com a configuració estètica i compositiva d’un cadafal, amb una certa connivència d’alguns artistes fallers, des d’un posicionament gremialista, que en altres èpoques ja s’havia manifestat, com en la falla “daliniana” de 1954.

L’intent de generar una renovació estètica des de les instàncies oficials, que poguera tindre un efecte multiplicador i perdurable, només es va quedar que en bones intencions, no va tindre més recorregut, aturat, alhora, pels resultats de les eleccions municipals de 1987, que va derivar en una corporació municipal més complexa i on arribar a un cert consens es feia més complicat, i així es tornà a uns plantejaments estètics més conservadors.

Aquest escenari d’innovació evocava els primers anys de la década dels seixanta, on la rellevant figura de Ricard Rubert, un artista faller rupturista i innovador, va tindre un efecte semblant, superador de certs convencionalismes estètics, així i tot havia passat per etapes més formalistes, però que va deixar la seua empremta de genialitat i extravagància.

La figura de Ricard Rubert ha passat a la posteritat, sobretot, per les seues “falles desintegrades”, expressió que vol definir uns cadafals concebuts de manera arquitectònica, els quals manquen d’un bastiment de sustentació central i, per

140 El Canet

Una estoreta velleta, de Manolo Martín (Plaça de l’Ajuntament de València, 1986).

Arxiu: Joan Castelló

Tot ho tenim cap avall, de Manolo Martín (Plaça de l’Ajuntament de València, 1988).

Arxiu: Joan Castelló

El Canet 141

contraposició, el buit adquireix una gran significació i expressivitat en la composició de la falla i, també, en l’organització de l’espai. Tot plegat, s’estableix una combinatòria entres formes, colors i lluminositat, molt en consonància amb el disseny industrial de l’època.

A més, cal destacar la seua vessant provocadora, quasi extravagant, amb la utilització del llenguatge expressiu de la “perfomance” com un altre element sorprenent i distorsionador, a contracorrent d’allò més rutinari en el món de les Falles, siga en la presentació dels dissenys, com en la plantà de la falla.

Però el principal referent de la innovació estètica, durant els anys vuitanta, va ser l’artista faller Alfredo Ruiz, que com el genial Ricardo Rubert vint anys abans, es convertirà també en un revulsiu respecte de la forma de concebre i projectar les falles, una etapa que coincideix amb la seua maduresa com artista faller, deixant darrere una llarga trajectòria, molt fecunda, primer en col·laboració amb altres artistes fallers reconeguts i, a partir de finals del seixanta i principi dels setanta, en la construcció individual de falles infantils i grans, trajectòria reconeguda amb primers premis de falla en categories de primera i especial, així com en els ninots indultats, una mostra de la seua acceptació popular.

L’any 1982, amb la falla plantada a la plaça del Pilar (Natura morta), suposa per a Alfredo Ruiz un punt sense retorn en la seua obra i producció, que entra en l’etapa més personal, intimista i experimental, en la qual projecta i transmet el seu “imago mundi”, impregnat d’un cert eclecticisme en un camí de recerca, però on el compromís social i estètic es fan molt perceptibles.

Dels anys vuitanta, podem recordar, entre altres, les falles plantades en la demarcació Espartero-Gran Via Ramón y Cajal, les quals es converteixen en emblemàtiques de la seua producció creativa i que provoquen una interpel·lació cap a qui mira i roda la falla, és a dir, d’una altra visió, més suggeridora, més enllà d’unes formulacions ja massa explorades i reiterades, com un “dejà vu”.

Així mateix, en la seua obra transmet una percepció global de la falla, on les escenes i el remat formen un tot integrat, sense compartiments estancs, amb un discurs narratiu coherent, molt ben articulat en la composició final del cadafal.

I en el seu camí d’experimentació, de recerca, de dubtes, de reflexions, anirà transformant el discurs estètic i creatiu al llarg dels anys, sempre explorant, de forma dinàmica, encara que lluny del reconeixement “oficial” que va obtindre amb els premis aconseguits en l’etapa dels anys setanta, fins a distanciar-se quasi del tot amb el pas del temps, no obstant amb una mirada sempre crítica.

En el seu cas, sí que ha deixat una empremta entre les noves generacions d’artistes fallers, els quals van despuntar a partir dels anys noranta, entre d’altres Julio Monterrubio, Vicent Almela o Paco Roca, però la seua figura com artista faller es pot considerar única i irrepetible, preconitzador d’una altra manera, molt singular, de crear i plantar falles.

Per tancar aquest recorregut pels anys vuitanta, no podem oblidar altres referències d’innovació, no soles des de la perspectiva estètica, però que han aportat altres formes creatives, projectades des de les mateixes comissions

142 El Canet

falleres, com va ser a la ciutat de València les iniciatives encoratjades en aquells anys des de la comissió de Palleter-Erudit Orellana, on s’estableix un projecte compartit entre la comissió i l’artista faller en el guió, disseny i plasmació de la falla.

I des d’altres plantejaments, més alternatius encara, com la falla d’Arrancapins, que des de la dècada dels vuitanta no deixa d’aportar altres mirades i formes d’emprendre i d’organitzar-se, diferents d’allò més entronitzat en l’univers de la festa de les Falles. De fet, aquest col·lectiu faller no participa en cap categoria o secció, ni en els actes del programa oficial faller, com els concursos i l’ofrena. En els seus cadafals, construïts per ells mateixos, no trobarem, ni més ni menys, que la sàtira i crítica més corrosiva sobre la realitat social, política i mediambiental que ens envolta, sense més pretensions estètiques.

Fins ací, una aproximació a les innovacions que es van produir a partir de la dècada dels vuitanta, sobretot des de la innovació estètica, però també més enllà, des de renovacions tècniques i d’obertura a nous llenguatges, àmbits i expressions culturals i artístiques, incorporant també experiències singulars i alternatives en les formes d’organització i viure la festa de les Falles, des d’una visió contextual d’aquell període, que ha marcat profundament l’esdevenir de la nostra societat i, en particular, l’evolució de la festa fallera en totes les seues dimensions.

Nuclear? No, gràcies, signada per la comissió (Falla Arrancapins de València, 1984).

Arxiu: Joan Castelló

El Canet 143

IE

JULIO MONTERRUBIO:

LA INNOVACIÓ CONTINGUDA Iván Esbrí Andrés Llicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers (AdEF)

J

ulio Monterrubio és un artista innovador, no transgressor com erròniament en alguna ocasió l’han referenciat. Un artista que, com exposa el blocmaster d’Un Nou Parot i membre de l’AdEF Alejandro Lagarda, situa el seu juste milieu1 en una cal·ligrafia que no perd llegibilitat per no trencar amb el concepte ortodox de falla. Una innovació des de la tradició, continguda i digerible.

La temàtica de base dels seus monuments no s’allunya d’allò que el públic pot entendre d’una manera senzilla, com per exemple la festa de les Falles, les cultures estrangeres, èpoques històriques, la botànica, literatura, pintura, els temes musicals, el calendari estacional, etc. els quals serveixen per a fer una crítica costumista de la realitat quotidiana i política: l’educació, la família, l’atur, la corrupció, les modes, etc. fugint, doncs, de plantejaments de caire filosòfic o de denúncia directa. D’altra banda, el plantejament dels temes es troba igualment just al mig del tractament literari i retòric de la idea com a tal i del caràcter entranyable, sentimental i malenconiós que aporta Monterrubio com a persona.

Des del vessant estètic, raó principal d’aquest article, eixa innovació continguda ―o juste milieu com cita Alejandro Lagarda― de Monterrubio presenta una ruptura moderada a nivell superficial que defuig les formes naturals en favor d’altres estilitzades al màxim amb una estructura ascendent o piramidal.

Per aplegar Julio Monterrubio a ser qui és primer va passar un període d’aprenent als obradors dels artistes Ramón Primo, Josep Pasqual “Pepet” i Josep Martínez Mollà; va trencar 1 Juste milieu: terme francés aplicat a artistes natius del segle XIX -però extensible a altres pintors europeus contemporanisque van formar un gènere o escola equidistant entre el formalisme academicista i el rupturisme romàntic inspirant-se en passatges de la història o la literatura, aparcant la pompositat en el tractament del tema per una manera més propera a la realitat quotidiana. En pertanyen pintors com Delacroix, Paul Delaroche, Ingres o Vernet (Gracia, 2000: 97-98).

144 El Canet

mà i s’assaonà a emplaçaments d’envergadura com Mendizábal, Camí Nou, Convent de Jerusalem i Baix la Mar; i ha aprofitat qualsevol novetat al terreny de la formació, les ferramentes i els materials (estudis i cursos, pintura al pastel, suro blanc, disseny digital).

No es pot obviar la figura del seu fill Julio Sergio, autor dels canvis estètics que ja esdevingueren a EsparteroGran Via Ramón y Cajal el 1990 i 1991 (Els somnis dels xiquets, Carnestoltes, València). Al taller treballaven al 50%, corresponent idees, esbós i modelatge a Julio Sergio i tot el tocant a armadura, pintura i resolució a Julio Monterrubio.

Amb tal combinació de factors dos han sigut, en opinió de qui escriu, els colps donats damunt de la taula pels Monterrubio quant a la innovació en l’art-falla: Caceres i Les velles Belles Arts, a la Plaça del Pilar, el 1992 i 2004.

Al voltant de Caceres, primer premi de Secció Especial i tot un abans i després en la història, valen les paraules del mateix artista en recordar-la: “En conjunt pot resultar clàssica però el seu disseny és innovador perquè hi havia moltes formes planes i cubistes2” l’angulositat de les quals, de factura trencada, va requerir un minuciós estudi d’aplicació de la pintura sobretot al tigre bengalí del coronament.

“Aquella va ser una falla revolucionària. Una bogeria que va acabar obrint els ulls al món faller: la innovació 2 El cubisme va ser interpretat per l’escultor Umberto Boccioni (18821916) en el seu estudi sobre la interactuació de l’obra amb i l’espai, donant efectes de volum amb superfícies planes trencades, tenint com a hereus destacats dels seus plantejaments Georges Braque, Juan Gris i Picasso. Una avantguarda plàstica que va aplegar a les falles i fogueres en els anys 20-30 sota el llençol de l’art déco de les exposicions internacionals de París (1925 i 1931) i Barcelona de 1929 amb autors com Enric Bañón, Vicent Benedito, Abelardo Guillot, Tadeo Villalba, Gastón Castelló, Lorenzo Aguirre.

El Canet 145

Caceres, de Julio Monterrubio (Falla Plaça del Pilar, de València, 1992).

Arxiu: Iván Esbrí.

no estava renyida amb el Primer Premi de Secció Especial. Actualment hi ha altres conceptes però aquells plànols tan complexos perquè resultaren vistosos, no la farien passar tampoc desapercebuda en l’actualitat si tornara a plantar-se”.

Paraules que vénen si no a corroborar que la innovació plàstica de Caceres no va ser rupturista sinó més bé continguda i fidel al concepte de falla. La línia presa per Caceres va tenir continuïtat amb la poc recordada Més difícil encara, a EsparteroGran Via Ramón y Cajal, el 1994.

Del risc que un artista faller assumeix quan proposa una nova concepció plàstica, el mateix Julio Monterrubio a la Taula de Debat Faller del número del 2001 d’El Turista Fallero, junt amb altres artistes com Moisés Alarcón, Joan S. Blanch, Marisa Falcó i Alfredo Ruiz, va començar la seua intervenció reconeixent que hi ha una evident evolució plàstica, però afirmava tanmateix que marxa lenta i fregant els límits d’una norma no escrita de respectar el més possible l’ortodòxia de què és una falla estèticament: “Pots anar eixamplant el terreny uns centímetres cada exercici; però no pots fer un pas gran perquè, aleshores, a l’any següent et quedes fora de joc”.

Les velles Belles Arts, la il·lusió personal dels Monterrubio per fer un projecte que reflectira millor la seua interpretació de l’art-falla, els va comprometre a traspassar eixos límits, eixe juste milieu faller o innovació continguda. El quart premi de Secció Especial atorgat converteix aquella afirmació expressada anys abans en un malaurat pronòstic per a una falla que va avançar-se al seu temps.

A Julio Monterrubio, la innovació li serveix com a leitmotiv per a no avorrir-se i oferir sempre aire fresc a un públic que, de veritat, sap apreciar l’originalitat davant de la reiteració. Amb Les velles Belles Arts, pare i fill pretenien pegar un nou gir dintre de la seua línia (i possiblement haguera sigut extensible a la resta), però el monument en aquesta ocasió va venir molt gran als fallers, al jurat i a part del públic; que no als crítics que sí que la van valorar com la millor falla del 2004 a la desapareguda cartellera Falla Crítica per ser una genialitat d’obra que no perdia essència com a falla, però sí que presentava diferències davant del conjunt per composició, distribució de volums, formes i pintura.

Com qualsevol altre creatiu al seu camp (cinema, pintura, arquitectura, etc.), els Monterrubio reiniciaren amb Les velles Belles Arts tot allò fet fins llavors, especialment des de 1993 a 2003 i tornar a la base posada amb Caceres. Però, tot i l’evolució conceptual de l’art-falla que se suposa havia d’haver succeït de 1992 a 2004 ―un pas enrere respecte a la que sí que sembla que hi hagué entre finals de la dècada dels 80 i 1992―, resulta que calia deixar un poc de marge de temps per a nous canvis. Però un marge de temps de tan sols cinc anys...

Així, dels plantejaments exposats a Les velles Belles Arts són hereues Esta falla té… molta tela! ―aquesta sí primer premi de Secció Especial― i Castell de naips, a Nou Campanar, el 2009 i 2013. El projecte que enguany planta a l’Antiga de Campanar, Eterna seducció, recupera certes línies de la seua darrera etapa a la Plaça del Pilar (2002-2004) però actualitzades, i manté el disseny de les oferides a Nou Campanar; amb l’afegit de tractar un tema ―relacions i formes de seduir― de solatge bròfec i picant inèdit en Monterrubio en el conjunt temàtic d’una falla seua.

146 El Canet

Les velles Belles Arts, de Julio Monterrubio (Falla Plaça del Pilar, de València, 2004). Foto: Octavio Benavent

El Canet 147

Sense oblidar les falles infantils, les quals centren la producció de Julio Monterrubio als darrers anys: Carrusel d’emocions i Jardí Botànic: “IMAGINE…”, a Nou Campanar, el 2012 i 2013; El blanc i el negre, a Baver-Els Antigons, el 2014; Necessitem mims, a Espartero-Gran Via Ramón y Cajal, el 2015; o ¡¡Konnichiwa!! El Japó de Mizuki, a Duc de Gaeta-Pobla de Farnals, el 2016.

Les falles de Monterrubio mai deixen indiferent. Entre el públic faller és molt coneguda l’afirmació “Julio mai deixa de sorprendre”, siga davant d’un conjunt amb formes innovadores com els citats, siga observant un monument de línies més convencionals.

De fet, algunes de les falles de Julio Monterrubio més reeixides i recordades com de les millors de la seua carrera, són una demostració de formalitat plàstica i caricatura continguda més que d’innovació: Fora de la llei (1996), Això diu que era…(1998), Ball de màscares (1999) o El somni d’una nit d’estiu (2003), totes a la Plaça del Pilar.

¡¡Konnichiwa!! El Japó de Mizuki, de Julio Monterrubio (Duc de Gaeta-Pobla de Farnals de València, 2016).

Foto Iván Esbrí

Aquest reconeixement ve igual des de la part dels artistes, per exemple entre els més joves i de rabiosa actualitat com Miguel Hache, David Moreno, Marina Puche, Iván Tortajada, Antonio Verdugo o Mario Gual molts afirmen que les falles de Monterrubio són i seran un referent per a ells.

L’aposta artística de Julio Monterrubio ―i Julio Sergio― sosté un dels fils de major calat que va conduir a les falles a la seua transició al segle XXI. I en eixa praxi segueix l’artista en ple 2017 a punt de complir dos dècades la centúria i ell 64 anys.

148 El Canet

AGRAÏMENTS - Joan Castelló, periodista i membre de l’ADEF. - Alejandro Lagarda, blocmaster d’Un Nou Parot i membre de l’ADEF. - Julio Monterrubio, artista faller.

CONSULTES - El Turista Fallero, any 2001.

- Falla Crítica, any 2004.

- CASTELLÓ LLI, J.; MOZAS HERNANDO, J. (2008): “Art i falles en la frontera: un recorregut històric”, dins Jesús Ignasi Català (coord.)

Falles i art: 40 anys transitant per la frontera, València, Universitat Politècnica de València, pp. 37-61.

- ESBRÍ ANDRÉS I. (2014): “Mans assaonades, saba nova”, dins Hugo Morte (coord.) Llibre Falla el Mocador 2014, Sagunt, Associació Cultural Falla Penya el Mocador, pp. 224-265.

- ESBRÍ ANDRÉS, I.; IBORRA CANDELA, M. LL. (2012): “Influències artístiques en les falles de Julio Monterrubio. Del classicisme a la innovació”, Revista d’Estudis Fallers, 17, pp.

43-54.

El somni d’una nit d’estiu, de Julio Monterrubio (Plaça del Pilar de València, 2003).

Arxiu: Joan Castelló

- FIGUERES I HERNÁNDEZ, JG (2012): “Julio Monterrubio: passió per la innovació”, dins Juan Gabriel Figueres (coord.) Llibret Falla El Canet 2012, Cullera, Associació Cultural Falla el Canet, pp. 111-115.

- GRACIA, C. (2000): Història de l’art del segle XIX, València, Publicacions Universitat de València, pp. 97-98.

El Canet 149

AR

ARTISTES FALLERS QUE HAN EVOLUCIONAT ESTÈTICAMENT Ángel Romero Cendra Digital

L

a professió d’artista faller és principalment vocacional, ja que es tracta d’un ofici molt sacrificat, inestable i que genera molt poc benefici econòmic.

Malgrat tenir, generalment, plena llibertat creativa a l’hora de crear un projecte, són els mateixos artistes els que moltes vegades s’autocensuren o s’imposen límits per temor a no aconseguir l’anhelat palet per a la comissió, que és el que ―no ens enganyem― els proporciona seguir sent contractats per les falles per a mantenir el seu sustentacle i el de les seues famílies.

Els premis ho condicionen tot, per desgràcia són els que marquen les tendències estètiques en el món de les falles. Si un tipus concret d’estil de falla és repetidament premiat, serà imitat de manera majoritària per pròpia iniciativa dels artistes (tenir treball) o a petició dels fallers, que voldran tenir-lo plantat en el seu emplaçament.

Malgrat açò, hi ha artistes inquiets que per evolució pròpia o a causa d’influències de terceres persones ―dissenyadors― s’han atrevit a anar uns passos més enllà i provar diferents materials, composicions o línies. En alguns casos, ha sigut un autèntic èxit de públic i premis, i han obert amb açò nous camins estètics que han sigut imitats posteriorment; o al contrari, no han sigut reconeguts i s’han enfrontat amb l’atac i incomprensió del món faller.

El gran paradigma de l’evolució en l’estètica fallera és sense dubte Alfredo Ruiz, possiblement l’artista que al llarg de la seua extensa carrera ha protagonitzat la transformació més pronunciada, des de l’evolució d’un estil més “clàssic” ―que el va fer guanyar en Secció Especial de les Falles de València i obtenir diversos ninots indultats―, a ser el major exponent d’allò anomenat generalment “innovador” en el món faller.

150 El Canet

Aprenent de Juan Huerta, Alfredo debuta en 1970 i obté el ninot indultat i primer premi de la Secció Primera A de les Falles de València per a la comissió de Trinitat-Alboraia. Entre 1970 i 1982, el seu estil és semblant al de la resta d’artistes de l’època, caracteritzat principalment per una línia grotesca i propera a allò convencional.

El mateix Alfredo Ruiz ho descriu en el seu blog (http://alfredoruizferrer.blogspot.com.es): “Amb els professionals s’aprén l’ofici. Jo vaig estar tretze anys de taller en taller aprenent l’ofici de fer falles amb molt poques diferències plàstiques i estètiques. Excepte el gust expressiu d’algun mestre escultor, les estètiques i l’acabat (textures) era el mateix en tots. Açò emfatitzaria l’estil barroc que donaria nom a un gust o una manera de fer anomenada falla ‘clàssica’. Excepte xicotets descobriments que m’anaven sorgint en el camí, tot es repetia. Si hi havia canvis en l’estètica era lentament (per a mi l’Art Modern era desconegut), els trets de les figures (ninots) es transformaven per la rapidesa en l’execució, a voltes una figura per dia. Aquests trets semblaven fugir de si mateixos i de tota influència.”

L’any 1982 marca un punt d’inflexió en la seua trajectòria gràcies a la falla que planta per a la Plaça del Pilar i que té per lema Natura Morta: “En 1982 vaig fer una falla a partir d’una il·lustració. Aquesta marcaria l’inici d’un canvi. La imatge, unes fràgils tulipes emergint del centre d’una carretera, trencaven l’asfalt. Un brot de naturalesa que irrompia a pesar... No solc utilitzar il·lustracions però, massa bella per a no fer-ho.

Amb aquesta proposta renunciava al clàssic ninot com a tema central d’una secció anomenada especial...

Volia exposar alguna cosa utòpica, el lloc en el qual presumiblement viuríem feliços. Alguna cosa idealista. La falta de maduresa i la pressa per començar va fer que recercara col·laboració, la de José Soriano. Em faltava temps per a desenvolupar-la solament. La utopia que jo pensava, es va esfumar i vaig passar a un tema que parlava d’automatisme. De la meua utopia, vaig passar a la seua utopia, una utopia de Natura Morta. Havia d’haver-la reflexionat més, però amb un taller en marxa, no hi ha reflexió possible. Quan es tracta d’expressar, o de crear, millor estar sol. La creativitat necessita més calma, menys gent en el teu entorn, més temps per a dur-la a terme, més confiança en u mateix. Així i tot va ser una bona falla. Aprenia la lliçó. Així es va frustrar la meua primera utopia.”

Però és realment a partir de l’any 1987 quan Alfredo Ruiz fa un pas més i evoluciona fent una línia més estilitzada en la qual la pintura va adoptant una policromia suau (fugint de l’estridència predominant) i imperant un model en el qual elimina progressivament tot el superflu: “Però va ser amb Evolució i revolució quan comencem a experimentar amb la forma i el color. Encara que passarien uns anys, ací ja s’albirava la deconstrucció (terme utilitzat per Jacques Derrida) de l’aprés, el camí al buit com algú el va anomenar més tard, però per a açò faltarien encara diversos anys. Aquest era un camí sense final. Una aventura plena de sorpreses.

El Canet 151

Natura Morta, d’Alfredo Ruiz

Com a aigua lliure, d’Alfredo Ruiz

(Falla Plaça del Pilar de València, 1982).

(Falla Quart - Palomar de València, 2002).

Foto: Ángel Romero

Foto: Ángel Romero 152 El Canet

A aquestes propostes van seguir unes altres com Rosa, Però no tant, Laberint, Trobades amb l’art (infantil), La Publicitat, L’estètica, Pena de mort (una falla que Amnistia Internacional va recomanar veure), Homo sapiens sapiens, El xiquet, L’arbre, El llibre (infantil), i I la gent passa. Aquestes propostes estètiques polemitzaven. El que era par a mi actual, a uns altres els feia olor de futur, per a dins de vint anys deien. Però ja se sap: arcaisme i tradició contra innovació.

Amb aquestes estètiques no aconseguia moltes falles. Les que aconseguia era “perquè uns altres les deixaven o per distracció d’alguna comissió ressagada que no trobava artista.”

Després del seu pas de nou en Secció especial en la Plaça del Pilar en 1994, comença una nova etapa que dura set anys en la comissió de Quart-Palomar (Màrqueting, Amor, Elegia I, Elegia II, Proposta per a l’harmonia, Ditirambo i Com a aigua lliure), en la qual prossegueix la inquietud artística i evolució estètica d’Alfredo Ruiz: “En aquestes últimes falles ja no es feien moltes concessions a la tradició figurativa. Hi havia humor però no burla. Les formes simples primàries anaven ocupant el terreny de la figuració. Més que una crítica hi havia autocrítica i reflexions; passos que Ana ―la seua dona― i jo anàvem donant.”

Després d’açò, es retira del món de les falles en 2002 per a retornar l’any 2008 en la comissió de Mossén Sorell-Corona amb la controvertida Concepte, precepte i afecte, una obra que representava una falca amb l’objectiu d’introduir-se, obrir el camí, anivellar i impedir tancar la porta perquè entre un aire fresc i renovador.

Després d’una intensa vida dedicada a fer falles, les conclusions d’Alfredo Ruiz són molt reveladores: Què m’agradaria per a les falles? L’ART. Que cadascú trobe les seues possibilitats de fer, que ningú impose un estil. Que l’evolució de les falles siga més democràtica. No podem regir-nos per grups de pressió com en la història de l’art. S’han fet bones falles, però ara som més lliures. Que ningú obstruïsca el camí de la creativitat.

Què NO m’agrada de les falles? Que algú les utilitze per a fer lideratge. Que el premi, siga el seu únic motiu o raó a perseguir. Que la comissió no sàpiga encaixar la frustració de no obtenir el premi esperat. El premi hauria de ser una mesquinesa per a una comissió amb maduresa. Que no hi haja respecte cap a l’artista i que el cabreig per un premi no pot ni ha de ser una ruptura traumàtica. Açò últim ho he viscut moltes vegades i ho he vist no fa molt.

Julio Monterrubio és un altre exemple d’artista inquiet i en constant evolució, de fet és un dels principals artífexs al costat del seu fill Julio Sergio del canvi de cicle i renovació estètica en les falles. L’any 1991 és molt important, ja que a València, en Espartero-Gran Via Ramón y Cajal, trenquen amb la seua obra anterior i fan un gir complet a la història de la plàstica fallera en introduir el concepte de modelatge amb plànols i formes arrodonides, acompanyat d’una tonalitat més pastel en la pintura. Aspectes que van anar calant en els sectors fallers a partir d’aqueix moment i confirmats amb el primer premi de Secció 1A en 1991 i de Secció Especial en 1992 amb Caceres en la Plaça del Pilar. Llavors, han seguit fent passos cap avant com demostren, entre altres obres, les obres plantades en la Falla Plaça del Pilar en 2004 (Les velles Belles Arts), o en Nou Campanar en 2009 (Aquesta falla té... molta tela!).

El Canet 153

Sobre el gir estètic en la seua obra, Julio Monterrubio declara que “l’evolució és molt important com ho és en la vida mateixa. A nivell personal jo també he evolucionat. Ho marca la vida. Els artistes fallers han de canviar d’estil. Personalment intente amb els meus treballs obrir una porta perquè la seguisquen. No obstant això, em consta que alguns ho farien però temen no tenir premi amb la seua falla. Aqueix és un dels problemes de l’estancament artesà.”

La figura del dissenyador de falla és alguna cosa que està en auge en els últims anys gràcies a les col·laboracions de grans professionals (principalment il·lustradors i dissenyadors gràfics), que han aportat amb èxit la seua visió i que estan renovant l’estètica fallera.

Aquest corrent no és nou, i existeixen precedents com el de la falla dissenyada per Salvador Dalí per a la Plaça de l’Ajuntament en 1954 i construïda per Octavio Vicent. Un altre exemple en la dècada dels 70 és la unió de l’artista Vicente Lluna amb José Soriano Esquerre, autor dels dissenys de les seues falles. En els anys 80 les col·laboracions de persones alienes al taller eren encara ocasionals; destaca la participació de l’il·lustrador Sento Llobell, en 1986 i 1987, i de l’humorista gràfic Ortifus, en 1988, en la falla de la plaça de l’Ajuntament, executades ambdues per l’artista Manolo Martín. Aquest tipus de col·laboracions van ser més habituals en els 90, i s’han assumit per complet en el segle XXI. Grans dissenyadors estan influint en els últims anys en l’èxit de diferents artistes fallers, i això suposa una renovació i punt d’inflexió en les seues carreres. Professionals com Ramón Pla, Alejandro i Josete Santaeulalia, Carlos Corredera, Paco López, Carlos Benavent, Raúl Martínez, Miguel López Monserrat, Fernando Foix, José Gallego, Sergio Alcañiz o Juan Ramón Vázquez, són els que estan creant actualment els diferents corrents estètics seguits en el món faller.

Artistes reconeguts com Vicente Martínez, José Lafarga, Manuel Martínez Reig, Latorre i Sanz o Manuel Algarra, entre altres, són alguns exemples de tallers capdavanters que cercant renovar la seua línia i adequar-se als nous corrents estètics han optat per introduir aquestes col·laboracions.

Vicente Martínez, alumne de l’escola de Borriana, debuta en 2002 en la Falla Malvarrosa en Secció Especial amb Passarel·la Malvarrosa amb un estil més “convencional” en el qual compta amb la col·laboració en el disseny de Javier Martínez, i amb el qual també arriba a plantar en la Plaça del Pilar en 2005 (Tot està en els llibres). És en 2009 ―en el seu quart any en la Falla Pizarro-Ciril Amorós― quan la seua estètica fa un gir radical en Viatge en el temps, gràcies a la participació del dissenyador gràfic Carlos Corredera. En 2008 havien treballat junts per primera vegada en la foguera Florida Portatge amb El naixement de la terreta, i aconseguien el primer premi de categoria especial, per això van decidir traslladar aquella unió a les falles.

Aquesta col·laboració dura fins a l’any 2012 i és una de les més importants en els últims temps, ja que creen unes línies compositives rectes amb colors purs i estridents que comencen a generar tendència i a ser imitades. Per al record queden principalment les falles plantades en Malvarrosa en 2010 (La batalla de colors) i l´Antiga de Campanar en 2011 (Les males arts). Després d’aquesta etapa, n’inicia una al costat de Juan Ramón Vázquez que arriba fins a l’actualitat i que suposa una prolongació natural de l’estil encetat en 2009.

154 El Canet

Passarel·la Malva-rosa, de Vicente Martínez (Falla Malva-Rosa - Ponz - Cavite de València, 2002).

Foto: Ángel Romero

Batalla de Colors, de Vicente Martínez (Falla Malva-rosa - Ponz - Cavite de València, 2009).

Foto: Ángel Romero

El Canet 155

Una nit a l’òpera, de Jose Lafarga

Meteorologia de la vida, de Jose Lafarga

(Falla Plaça del Pilar de València, 2009).

(Falla Sueca - Literat Azorín de València, 2013).

Foto: Ángel Romero

Foto: Ángel Romero

José Lafarga va aconseguir en el seu debut a València en 1996 el ninot indultat (L’espantall) per a la Falla Cadis-Dénia (El circ), una comissió militant en secció 1B. El seu estil clàssic i realista, aprés directament de grans mestres fallers com Vicente Lluna, pateix un canvi en 2008 quan comença a dissenyar-li Alejandro Santaeulalia, conjuntant entre tots dos una mescla dels seus estils que es plasma per primera vegada a Sant Vicent-Periodista Azzati (Des que es va jubilar). L’any següent arriba una de les obres mestres de l’artista de Cullera que més es recorda, Una nit en l’òpera, per a la Falla Plaça del Pilar en 2009. Després d’un esgotament d’aquesta estètica i una modernització general de línies en les falles, l’any 2013 s’uneix a Carlos Corredera que l’influeix per a fer un canvi radical de concepte, formes i colors; el resultat es plasma en la Falla Sueca-Literat Azorín 2013 (Meteorologia de la vida). Aquestes noves tècniques les inclou Lafarga des d’aquell moment en el seu repertori, i amplia la seua versatilitat estètica tal com es pot veure en les seues col·laboracions amb altres dissenyadors com David Guirao en 2014 (La més dolça), Fernando Foix en 2015 (Spanglish), tots dos en SuecaLiterat Azorín, o amb Ramón Pla en Na Jordana en 2016 (Què hi ha darrere d´un bes).

156 El Canet

Manuel Martínez Reig ha protagonitzat una renovació en 2016 (The Gipsy Kings en la Santiago Rusiñol-Conde Lumiares, Pandora en Avinguda de l’Oest, Congelats en la Plaça del Doctor Collado, Zas, en tota la boca en la Falla Cervantes Pare Jofre, Mou el teu cu-cuc” en la Falla Trinitat-Alboraia, A pèl! en la Falla Corretgeria-Banys dels Pavesos i La ruca…paca…garse en la Falla Músic Espí) gràcies a l’arribada al seu taller de Sergio Alcañiz, després de col·laboracions puntuals des del 2014. Aquesta nova estètica li està proporcionant major projecció i atenció del públic i comissions, ja que conjuga a la perfecció la seua professionalitat en l’ofici i enginy i gràcia característic al costat de la joventut i frescor d’Alcañiz.

Latorre i Sanz van fregar l’èxit a la fi dels anys 90 en la Plaça de la Mercé amb unes falles realistes i crítiques (El gran premi nacional en 1997 o TeVe de 9?, en 1998). Amb l’entrada del nou segle comença a col·laborar amb ells el prestigiós dissenyador Ramón Pla, que aporta un estil més actual i d’il·lustració que els porta a aconseguir per fi el primer premi de Secció Especial a València en la Falla Na Jordana en 2003 amb Mare Natura, i deixant posteriorment grans falles per al record en la comissió d’Exposició-Micer Mascó. Després de finalitzar la col·laboració, recentment han executat dissenys d’Ortifus en 2014 (Tirant Lo Banc), o Carlos Corredera en 2015 (Altres formes de vida, altres formes de ser) en Na Jordana.

Per últim, Manuel Algarra és un altre artista que en els últims anys està recorrent al bon fer de diferents dissenyadors, i que ha condicionat amb açò la seua estètica. El seu estil més personal, plasmat durant la seua trajectòria i en els seus primers anys en la Falla Almirall Cadarso-Conde Altea, dóna pas a la col·laboració amb Raúl Martínez “Chuky” en 2009 (Corden-se els cinturons), José Luis Santes en 2010, 2011 i 2012 (Crisis, what crisis?, La fruita prohibida i Més difícil encara!”), o les actuals amb Daniel Gómez (Bon appetit! o, Festum bacchus). Tot i això possiblement les seues falles més recordades seran les realitzades a partir dels dissenys de Ramón Pla en la Falla Maestro Gozalbo-Conde Altea des del 2015 (Sempre emergeix el que se submergeix i Millor sense por).

Pandora, de Manuel Martínez Reig (Falla Avinguda de l’Oest de València, 2016).

Foto: Ángel Romero

El Canet 157

Tanto monta, monta tanto de José Latorre i Gabriel Sanz

Altres formes de vida, altres formes de ser, de José Latorre i Gabriel Sanz

(Falla Plaça de la Mercé de València, 2013).

(Falla Na Jordana de València, 2015).

Foto: Ángel Romero

Foto: Ángel Romero

158 El Canet

Delirant Isti Romani, de Manuel Algarra

Sempre emergeix el que se sumergeix, de Manuel Algarra

(Falla Almirall Cadarsó - Comte Altea de València, 2006).

(Falla Mestre Gozalbo - Comte Altea de València, 2015).

Foto: Ángel Romero

Foto: Ángel Romero

El Canet 159

AG

ESTÈTICA A LES FALLES I FOGUERES A LA SECCIÓ ESPECIAL (SEGLE XXI) Adrian Gómez Responsable del portal “Més de Falles”

C

ada festa té la seua particular idiosincràsia i particularitats. Cada festa té diferències i similituds: en una rendim culte al patró dels fusters, Sant Josep, amb què pensem popularment que tot allò en què s’ha convertit la festa hui en dia ve de la crema de trastos vells per celebrar l’arribada de la primavera; i en l’altra ens reunim el dia de Sant Joan Baptista per anunciar l’inici de l’estiu al voltant d’una foguera, però gràcies a l’andalús José María Py les fogueres a Alacant són tal com les coneguem hui en dia. Però allò que fa especial a ambdues festes sempre serà el mateix: els monuments efímers (falles i fogueres) que podem vore a cada ciutat.

Al mes de març i juny els carres de València i Alacant s’omplin d’art. Cada ciutat oferix unes possibilitats artístiques diferents i dignes d’aprofitar en qualsevol dels dos casos, siga quina siga la categoria o el pressupost en què milites. Els mètodes canvien amb el temps i la forma en què cada nou artista concep l’art també canvia, i es dóna pas a noves formes d’entendre cada festa, però vorem aquells canvis artístics (en l’opinió de qui escriu estes línies) a les falles i fogueres de la Secció Especial d’Alacant i València des de l’inici d’este segle XXI. Els anys 2000 signifiquen per a les fogueres un allunyament de les arrels del sorianisme i d’artistes mítics de la ciutat com els germans Gómez Fonseca o Paco Juan cap a unes fogueres que començaran a mostrar-se amb uns colors més plàstics i vistosos, i l’entrada a la categoria especial de més artistes valencians.

El primer canvi d’estètica en la festa en el començament d’este segle comença amb l’arribada de Pere Baenas a Carolines Altes. L’artista alacantí Paco Juan finalitzà un cicle de set anys amb la comissió, en què va aconseguir un total de quatre primers premis. Amb la seua arribada a la foguera l’any 2002 es va convertir en el primer artista valencià (i debutant a la categoria) a proclamar-se guanyador del Primer Premi de la Categoria Especial. Maixquerades va ser 160 El Canet

una foguera diferent, que canviava el procés de modelatge establert a Alacant i amb un color exuberant que li donava molta vida. La recerca del perfeccionisme als ninots i a l’estructura va ser un punt determinant en este canvi de tendència. Pere Baenas trenca amb l’estil clàssic alacantí dels Gómez Fonseca, Paco Juan o Pedro Soriano d’una manera totalment radical i amb una forma de fer fogueres molt “fallera”.

Eixe mateix any, el 2002, va suposar també l’entrada d’artistes valencians a la categoria especial, com Emilio Miralles i Pedro Santaeulalia. Dels nous artistes valencians, cal destacar una entrada estètica dins de la categoria i de la festa: la inclusió de la vareta en la construcció de fogueres.

Manolo García va plantar una molt bona foguera per a la comissió d’Hernán Cortés, amb la silueta d’una dona amb els braços estesos, realitzada íntegrament de vareta.

En estos anys, Pere Baenas continua plantant a la foguera de Carolines Altes amb uns grans resultats: excepte l’any 2003, continua obtenint el Primer Premi d’Especial amb unes fogueres que ja han passat a la història de la festa, i guanyant a grans artistes alacantins veterans com Jesús Grao o els Germans Gómez Fonseca.

Això significa un clar signe que este nou estil de pintura plàstica i acolorida, i la recerca de la màxima perfecció en els ninots i diferents remats que va entrar a la ciutat d’Alacant, ha arribat per a no anar-se’n.

Bona mostra que este nou estil va agradar a la ciutat va ser la contractació de l’artista borrianenc Vicent Martínez per part de la comissió Florida-Portatge l’any 2007. Un artista amb unes marcades línies rectes i amb una característica acurada pintura suposa l’arribada d’altre canvi estètic a la ciutat d’Alacant i a la comissió. Com sempre, un canvi pot agradar més o menys; però, en este

El Canet 161

Solstici, de Pere Baenas (Foguera Carolines Altes d’Alacant, 2007).

Arxiu: Joan Vicent Ramirez

cas, va ser totalment favorable, malgrat les dificultats de mantindre-la en peu: la foguera es va emportar el segon premi de la categoria especial. El so que toca va ser la foguera que va presentar Aparici, amb un destacat remat d’una dona, la qual se subjectava sols d’un punt. Finalment, i malgrat que els esforços perquè no fóra així, la foguera no va aguantar i va caure a terra.

Què faries si anara a acabar-se el món?, de Vicent Martínez (Foguera Florida - Portatge d’Alacant, 2009).

Arxiu: Joan Vicent Ramírez

Malgrat haver tingut una de freda i altra de calenta l’any anterior, la comissió va decidir continuar altre any amb Vicent Martínez; i eixa decisió va ser una de les millors de la foguera: l’artista de Borriana va aconseguir el Primer Premi de la Categoria Especial. Este primer premi va suposar que la foguera guanyara el primer premi per primera vegada en categoria especial, com també era la primera vegada que guanyava el primer premi d’especial un artista de Borriana. El naixement de la terreta ens explicava com la unió de la mar “Mediterrània” i el vent de “Llevant” donava com a naixement la “Terreta”. Va ser una foguera redona i plena, on les línies rectes, la forma de la foguera i el gran color de l’artista borrianenc encaixaven perfectament a l’emplaçament. L’any següent, Aparici va plantar a Alacant una de les millors fogueres que ha plantat a la ciutat. Què faries si anara a acabar-se el món?, és el que es preguntava l’artista borrianenc. L’àngel caigut Lucifer, sostenint l’explosió de la terra, és un dels remats més destacats. L’artista va continuar dos anys més plantant a la comissió, i va assolir de nou el primer premi amb Il·lusiona’t. En 2009 entra en joc un punt important: l’entrada de dissenyadors com Carlos Corredera, en treball conjunt amb Martínez Aparici, és clau per al desenvolupament de la nova estètica que va entrar a la festa alacantina, cosa que va permetre que noves idees entraren en joc per tal de fer coses totalment diferents de les fetes. I que estes agradaren.

162 El Canet

En estos anys, els artistes valencians varen entrar, a poc a poc, a la categoria d’or de la festa alacantina. Per exemple: l’any 2008 només quatre artistes alacantins varen plantar a la categoria especial. Valencians debutants a la categoria com Vicent Llàcer o Xavier Herrero varen aportar, encara que dins del seu estil, noves idees i nous interessants projectes a les fogueres. L’artista Paco López, que va debutar a la màxima categoria alacantina l’any 2004, va mostrar a la comissió de Sant Blai de Dalt una línia diferent de les seues falles de Convent Jerusalem, i va mostrar unes fogueres menudes però amb una qualitat molt destacable, amb uns destacats remats principals i una destacada pintura com a segell personal.

Durant este període, en què més de la meitat de les fogueres de la Secció Especial la realitzaven artistes valencians, les comissions Hernán Cortés i Sant Blai de Dalt van oferir les seues fogueres grans a dos valencians que, fins al moment, no havien plantat un monument adult. Arrepentíos era el lema en què Javier Fernández aterrava a la foguera Hernán Cortés per realitzar per primera volta un monument adult, amb la qual va renovar el següent any amb una foguera amb el lema Kaos; i, per la seua part José Gallego, de la mà de Manuel Algarra, va debutar als monuments adults amb la foguera Sant Blai de Dalt. I els resultats no van poder ser més satisfactoris: van resultar fogueres amb un molt bon disseny, un destacat color i pintura (especialment dels inconfusibles pinzells de José Gallego) i un excel·lent acabat, en què primava el detall.

Especialment, esta última ha provocat l’últim canvi estètic a la festa de les fogueres, com és el duo de José Gallego i Manuel Algarra en la realització de fogueres. Efímera va ser el lema del debut d’ambdós artistes a la comissió de Sant Blai de Dalt, en què s’ajuntaven el perfecte modelatge i pintura de Gallego i Algarra en un treball que va sorprendre molt gratament. Tant va ser així, que pel següent any varen signar amb la comissió Sèneca-Autobusos. Eròtica va ser la seua foguera debut a la plaça Sèneca, el qual va ser un dels projectes més recordats eixe any pel seu disseny, guió, temàtica i pintura, que junt amb un excel·lent acabat va aconseguir un meritori tercer premi. A causa del gran resultat, van renovar un any més amb la foguera.

Després d’un gran projecte com el de l’any anterior, superar-ho suposava un gran repte; i eixe repte, va ser clarament superat.

Elogi de la bogeria va suposar una nova victòria per a dos artistes valencians a la terreta: un com Manuel Algarra amb una gran i dilatada experiència en la construcció de falles i fogueres, i altre com José Gallego que suposava el seu tercer monument gran plantat en la seua carrera artística. Amb una foguera amb un bust de Juana la Loca, que serà un dels remats més recordats del 2015, que rodejat amb un excel·lent acabat la varen fer meréixer el primer premi de la Secció Especial. Este 2016, de nou, Gallego i Algarra es proclamaren guanyadors a la categoria d’or d’Alacant amb Neo Mística, en una foguera en què els dos artistes tornaren a donar la millor versió de si mateixos amb, de nou, donant un excel·lent acabat a la plaça Sèneca.

Cal mencionar també l’entrada este 2016 a la categoria especial d’un nou artista valencià com és Mario Gual del Olmo de la mà de la foguera Florida-Portazgo, en què amb la seua foguera debut a la categoria Tronà de foc, es va alçar amb el segon premi de la secció, sols per darrere de la mencionada foguera de Sèneca, on ressaltà un gran treball amb una delicadíssima composició i un gran remat destacat com a símbol d’una gran obra. Artista que, de nou, serà el responsable de la foguera el 2017, amb una comissió que busca tornar a la primera posició de la categoria i tornar a guanyar.

Vorem quines sorpreses més, quins nous dissenys i quines obres artístiques ens dóna la ciutat d’Alacant en la resta dels anys.

El Canet 163

Neo Mística de José Gallego i Manuel Algarra (Foguera Séneca - Autobusos d’Alacant, 2016).

Foto: Adrián Gómez

164 El Canet

Per a les Falles de València, el nou segle significa el domini per part d’una comissió totalment nova: la falla Nou Campanar. Pedro Santaeulalia va dur a terme falles que totes les persones que gaudim este món de les falles sempre recordarem. Per la seua part, Paco López va realitzar falles també realment espectaculars a Convent de JerusalemMatemàtic Marzal, que portà a terme una de les rivalitats entre comissions i artistes més apassionants en la història de la festa, encara que estèticament parlant, estes falles no suposaven un canvi a la Secció Especial, sinó l’aprofitament dels recursos per tal de fer unes falles amb més grandària.

Els anys 2000 i 2001 deixen a la Falla Na Jordana dues de les falles més icòniques de la festa. La primera d’estes, va ser dissenyada per l’humorista gràfic valencià Ortifus, i produïda per l’artista faller Manolo Martín. Amb el lema Mutacions veiem a la falla (sempre amb clau d’humor) les conseqüències mutants que al món animal tindria una explosió nuclear. Una falla recordada per la seua composició en forma de la citada explosió i pel seu guió satíric que l’han convertida en una de les falles amb la participació d’Ortifus més recordades. L’any següent, l’artista Manolo Martín tornà a plantar a la comissió, però esta volta amb disseny de Sigfrido Martín, per crear una de les peces més recordades: el Pinotxo. 2001. Pinotxada universal tractava, amb una figura de més de 20 metres del popular personatge de la literatura popular infantil, de la falsedat com a tret generalitzat de l’ésser humà.

En este segle, Julio Monterrubio va començar la seua última etapa a la comissió de la Plaça del Pilar, després dels èxits aconseguits a la dècada dels noranta, amb quatre primers premis de la Secció Especial. Als anys 2000, Monterrubio va continuar a la plaça amb el canvi estètic començat a la secció. En 2002, ens presentava All you need is

El Canet 165

All you need is love, de Julio Monterrubio (Falla Plaça del Pilar de València, 2002).

Arxiu: Joan Castelló

love, falla en la qual ens mostrava l’amor en totes les seues formes, i obtenia un segon premi en la Secció Especial. L’any següent, Monterrubio va sorprendre amb una de les falles més icòniques d’eixe any, i de tota l’obra de l’artista: Somni d’una nit d’estiu. Esta comèdia de Shakespeare li va servir de punt de partida a Julio per fer una de les seues obres més recordades i completes, que tenia com a remat principal Titània, la reina de les fades. Una falla amb una perfecta composició i acabat, i una pintura marca de la casa, però que no li va valdre per aconseguir el primer premi d’Especial. L’any 2004 va suposar l’últim any de Monterrubio (fins a l’actualitat) a la Plaça del Pilar, i es va acomiadar de la plaça amb Les velles belles arts, una falla amb el més pur estil monterrubià, en què amb les sis belles arts i el cinema contemplàvem com havia canviat tot en les últimes dècades.

Als 2005, a la Falla Na Jordana es va plantar una altra d’eixes falles diferents de tot: fer una recreació artística de l’antiga plaça de Na Jordana, en la confluència amb els carrers i les antigues tendes. Carme t’estime, va ser una falla amb un gran nivell d’implicació artística, on amb el disseny de Sento Llobell i la realització de Vicent Almela i Manolo Garcia es tornà a recrear la vida a l’antiga plaça.

A la plaça del Pilar, després de la marxa de Julio Monterrubio, l’artista de Borriana Vicent Martínez va ser el responsable de la falla que suposava el seu debut a comissió del barri de Velluters. Amb el lema Tot està en els llibres, presentava els clàssics de la literatura universal. Possiblement, esta plaça li va vindre gran per al desenvolupament artístic en què es trobava l’artista. Per a l’any següent, no va renovar amb la comissió, i es va estrenar a la Falla Pizarro-Ciril Amorós, on va cursar una gran trajectòria en els anys posteriors, on va plantar falles molt cuidades i de qualitat, i on va consolidar la seua particular estètica, que, dins del model tradicional de fer falles, aportava novetats. Com a curiositat, amb ell la comissió va aconseguir el premi més alt assolit a la Secció Especial amb un quart premi.

Però el punt d’inflexió en l’estètica de l’artista es produïx amb la col·laboració amb el dissenyador Carlos Corredera.

L’entrada a l’equip d’Aparici d’este gran dissenyador, que destaca per la seua gran tonalitat de colors vius i les seues línies rectes, fa dels seus esbossos unes obres dignes de vore plantades. El 2009 suposa la primera col·laboració d’ambdós a la comissió de Pizarro-Ciril Amorós amb Viatge en el temps, que va donar com a resultat una falla plena de color i amb un gran acabat. També, este va ser l’any en què l’artista Julio Monterrubio tornava a les falles grans de la mà de la comissió Nou Campanar amb Esta falla té... molta tela!, i aconseguia de nou el primer premi de la Secció Especial.

L’any següent, el binomi Aparici-Corredera va deixar la comissió de Pizarro-Ciril Amorós i va arribar al barri de la Malvarosa, de la mà de la comissió Avinguda Malva-rosa-Antonio Ponz-Cavite. A causa de la bona falla de l’any anterior a Pizarro, hi havia curiositat per vore què tenien preparat. El resultat va resultar una batalla. La batalla de colors va ser una falla en la qual, com vos podeu imaginar, el color era el protagonista, en totes les formes i tonalitats d’este. I això, acompanyat d’un gran treball tècnic i un gran acabat, va donar com a resultat una de les millors falles plantades a l’avinguda Malva-rosa; va aconseguir un gran quint premi, també el més alt (fins a la data) per la comissió en la Secció Especial.

Gràcies al gran resultat obtingut per part de l’artista i dissenyador, el binomi va fitxar per una falla de les que cuida molt el monument: l’Antiga de Campanar. I, com era d’esperar, no varen defraudar amb el resultat. Les males arts va suposar una

166 El Canet

falla monumental, amb eixe joc en diagonal dels personatges protagonistes de la falla que li va donar una curiosa harmonia.

En 2012 varen renovar amb la comissió, i portaren a terme Resurrecció. De nou, les diferents tonalitats de colors (esta vegada, més apagats, a causa del tema a tractar) i la monumentalitat de la falla eren patents; i el fet de tornar a utilitzar una estructura en diagonal, donava un espectacular risc i harmonia. Per la seua part, a la falla Na Jordana, Manolo Garcia var dur a terme una de les falles i dels remats més espectaculars i recordats al Portal Nou: Leonardo da Vinci. Arribar a la plaça i trobar-te de cap amb Leonardo va ser una de les sensacions més bones d’eixes falles. L’any 2013, el binomi Corredera-Aparici es va separar, i Carlos Corredera va ser l’encarregat de dissenyar la Falla Sueca-Literat Azorín. Junt amb l’artista de Cullera José Lafarga, varen dur a terme Meteorologia de la vida, en què es tractaven els fenòmens meteorològics que es donen en el nostre planeta i (metafòricament) en les nostres vides. Una falla molt vistosa, i que va donar un gran resultat amb un tercer premi. Per la seua part, a l’Antiga de Campanar, Vicent Martínez va continuar amb, esta vegada, un nou dissenyador. Juan Ramón Vázquez va presentar En foc no es juga, i va resultar al carrer una falla amb una composició diferent, i on tots els elements encaixaven a la perfecció. De nou, el 2013 va ser també l’any en què Julio Monterrubio va tornar a fer una falla gran de la mà de la comissió Nou Campanar. Castell de naipes va suposar una de les composicions amb més risc per part de l’artista i amb la seua perfecció i colors característics, que donaren com a resultat una obra amb amors i odis a parts iguals. I, per la seua part, la Falla Na Jordana, tornava a fer una d’eixes obres úniques: Odissea. Vore el cavall de Troia per tota la ciutat, va ser una cosa màgica.

En 2014, Manolo Garcia arriba a la Plaça del Ajuntament. Després del Leonardo i del cavall de Troia, era d’esperar una d’eixes obres per a recordar; i no va defraudar. El decàleg dels valencians, amb el Moisés de Miguel Ángel, fet en la seua totalitat de vareta, va suposar una de les obres més recordades que s’han plantat a la Plaça de l’Ajuntament. A la Falla Na Jordana, el dissenyador valencià Ortifus va tornar a dissenyar una falla, esta vegada de la mà dels artistes Latorre i Sanz.

Tirant lo Banc va ser una falla molt divertida, d’eixes per a no parar de riure, amb el remat principal de Tirant lo Blanch, i tota la falla relacionada amb acudits relacionats amb la paraula “banc”. L’artista Antonio Verdugo es va estrenar a la comissió d’ Avinguda Malvarrosa-Antonio Ponz-Cavite, amb L’emperadriu sense imperi, amb una marcada composició central, amb marcades línies rectes i colors molt vius. I, per la seua part, la Falla Nou Campanar va eixir-se de la seua línia de falla, i va apostar per una obra en vareta de Manolo Garcia, amb una representació de l’emblemàtica Menina de Velázquez; falla que, al seu interior, apareixien “menines” realitzades pels alumnes del cicle superior d’artista faller.

L’any següent, el treball conjunt de l’artista Vicent Martínez Aparici i el dissenyador Juan Ramón Vázquez apareixia a una falla. Esta vegada, de la mà de la comissió de la Plaça del Mercat Central, que suposava el seu retorn a la Secció Especial.

Amb un destacat cap de Sherlock Holmes, a Mons de tinta i paper, es feia repàs d’algunes de les obres més emblemàtiques de la història de la literatura. També va ser les falles del retorn a la Secció Especial del dissenyador Carlos Corredera. Esta vegada de la mà de la falla Na Jordana i junt amb els artistes Latorre i Sanz. Amb una falla molt futurista (amb espectacle nocturn inclòs) i amb l’estil propi de Corredera, va aconseguir apropar-nos al món de l’astrobiòleg representat a la falla. També, eixe any, va marcar una fita: una falla dins del grup de les “Falles I+E” estava per primera vegada a la Secció Especial. La Falla Nou Campanar va apostar per l’experimentalisme, i va confiar en l’arquitecte Miguel Arráiz i l’artista David Moreno

El Canet 167

per fer la falla. I el resultat no va deixar indiferent a ningú.

Amb Ekklesia, varen representar l’antiga assemblea grega amb una estructura de tubs de cartó, junt amb un mosaic Nolla fet per diferents centres d’atenció social. Una falla que, sense dubte, es recordarà per temps.

I estes últimes falles, Manolo Garcia va tornar a fer la falla municipal. Esta vegada amb Falles en el món, representant la figura de l’artesà valencià (alfarers, del moble, del joguet, de la ceràmica...) amb la seua indispensable vareta, i va assolir els 23 metres sols la figuera central. Vicent Martínez Aparici i Juan Ramón Vázquez van continuar al Mercat Central amb A la carrera, amb una falla que va destacar pel seu gran colorit. El dissenyador Ramon Pla i l’artista de Cullera Jose Lafarga varen arribar al Portal Nou amb Què hi ha darrer d’un bes?, i aconseguiren, amb el remat del xic i la xica besant-se, que fóra un dels més recordats del 2016.

Paco Giner es va ajudar amb el disseny de l’artista faller Fernando Foix a la Falla Exposició per crear Quin és el teu preu?, una falla amb moltes tonalitats de color i amb un gran acabat. Toni Verdugo va crear per a la Falla Malvarrosa Assucar!!, una falla amb molta alegria seguint el seu estil.

Javier Álvarez s’estrenava a la Secció Especial de la mà de Circus-tàncies, amb un esbós de la dissenyadora Isa Falcó, que donà com a resultat una falla amb molt de risc i amb un dels remats més recordats les darreres falles.

I estes falles, les primeres que som Patrimoni Inmaterial de la Humanitat per la UNESCO, estem ja nerviosos per vore el retorn de Julio Monterrubio a l’Antiga, el treball de Javier Álvarez amb el disseny de Ramon Pla a Sueca, Paco Giner amb el disseny de Paco Camallorga a Exposició; o a José Gallego i Toni Pérez a Na Jordana.

Falles en el món, de Manolo García (Plaça de l’Ajuntament de València, 2015).

Foto: Adrián Castelló

168 El Canet

Quin és el teu preu?, de Paco Giner (Falla Exposició - Micer Mascó de València, 2016).

Arxiu: Adrian Gómez El Canet 169

PP

LA CONSAGRACIÓ DE LA VARETA: DE TÈCNICA A MODEL DE FALLA Paco Pellicer Brell Artista faller

P

arlar de falla és parlar de fusteria. Tant és la influència que ha tingut l’una en l’altra, que es va identificar la festa fallera amb una celebració anual del gremi de fusters... Però fora de la romàntica justificació de l’origen de les falles, és evident que la fusteria ha sigut part de la falla des dels seus inicis. El més simple ninot portava una estructura de fusta, per tant, no s’entén la construcció d’una falla sense el component estructural de fusteria. Sempre ha sigut així i hauria de continuar sent-ho, si volem preservar una manera de crear volums característics de la tècnica fallera.

Si revisem les falles primigènies, les de finals del XIX i principis del segle XX, podrem descobrir les inicials estructures de falla. En aquells casos a tall de cadafal. Una plataforma alta sobre la qual cal col·locar l’escena única de la falla, però sobretot una estructura ideada per a la creació d’un volum on allotjar i poder dissimular el combustible que serviria per a cremar la falla. Aquella tarima, any rere any, va evolucionar sent tapada amb teles, adorns florals i finalment bastidors pintats o decorats, primers referents de les posteriors bases de falla, també fetes de fusteria.

Els ninots passaren de ser presentats en l’àmbit de carrer a ocupar un lloc privilegiat i ben visible damunt del cadafal, que també havia passat a ocupar el centre dels carrers i places. La nova estructura de falla va donar pas a la decoració de l’escena i per tant a la creació d’espais a partir de la pintura sobre bastidors de tela o paper. Una forma de donar volum amb una senzilla construcció que va permetre la transformació de la falla d’escena única o frontal en la falla que es podia rodar i que mostrava més d’una escena, aprofitant la decoració sustentada sobre una estructura de fusta. De nou la fusteria al servei d’una il·lusió espacial, un avanç més cap a la creació de figures i objectes de gran volum amb estructura de fusta.

170 El Canet

Falla Juan d’Austria, 1926.

Arxiu: Paco Pellicer

Falla Barques - Pintor Sorolla, 1928.

Arxiu: Paco Pellicer

A mesura que avançava el segle i després de la creació dels premis amb retribució econòmica a la millor falla, els artistes comencen a plantejar decorats corporis substituint els bastidors pintats. Elements i objectes que donen volum a la falla i que ajuden a completar les escenes i fomenten la identificació d’allò que es va entendre com a remat de la falla, llavors un ninot o conjunt d’ells que coronaven la construcció. Estem parlant de falles de més de quatre metres d’alçada, que a més a més els plantàvem sense mitjans mecànics, cosa que suposava un estudi previ del seu entramat intern per tal de poder muntar-les. Les estructures es diversifiquen. Es planten falles piramidals, sobre cadafal i inclús falles arran de terra, però en

El Canet 171

qualsevol cas la construcció de la falla es fa més complexa, bé per l’augment de l’alçada, pels nous volums plantejats o pel fet d’incloure més escenes.

Sobre el paper, pel que fa a l’esbós, les propostes són cada vegada més ambicioses. Superposició d’elements, augment dels espais destinats a les bases, creació d’un cos central i normalització del coronament de la falla amb el remat. La tendència, després denominada barroca, es consolida; estructura sobre un eix vertical, amb un alt grau de complexitat, que deriva en una major exigència al treball del fuster. Estem parlant d’un augment considerable del pes de la falla respecte a les anteriors propostes i de la resposta estructural a l’aparició d’esforços sobre el cavallet o torre central, en col·locar elements fora de l’eix de la falla.

Per a donar resposta a les noves propostes, els constructors de falles, principalment els fusters, desenvolupen i adapten les tècniques emprades en la construcció aeronàutica, en la realització dels cascs dels vaixells i en les enginyoses solucions utilitzades en la fabricació de mobles. Són recursos constructius per tal de poder fer realitat els grans volums que donaven vistositat i grandiositat a les falles. També és la forma d’alleugerar el pes que provocava la superposició d’elements. Les dogues compleixen eixa funció. Formes a diferents nivells que conformen la silueta de la peça i que per altra banda, amb el reforç interior pertinent, són les estructures que donen el volum desitjat reproduint la peça a l’escala buscada. Aquesta solució es combina amb la construcció de volums amb estructures poligonals, creant plànols i donant forma a les figures reproduïdes a major escala.

Tot i haver aconseguit el volum, encara quedava per solucionar el tractament de la superfície perquè aquesta restara amb la forma correcta i amb un acabament a gust dels nivells de perfecció que buscaven els artistes. La formació de la pell exterior de la figura recobrint les dogues amb teles encolades o amb la creació d’una retícula de fils coberts amb paper o amb la col·locació de xapes de fusta, no donaven els resultats que es buscaven. Satisfeien, això sí els espectadors, per la novetat de les peces grans i per la gosadia de plantejar la reproducció d’elements de la realitat a una escala superior o la de figures humanes a una dimensió colossal.

Amb la generalització de l’ús del cartó per a la confecció de figures senceres a partir de la segona meitat dels anys cinquanta, un nou sistema de construcció de grans volums per a les falles entra en joc. El modelat en fang de les peces de gran dimensió suposava la construcció prèvia d’una estructura de fusta per a estalviar material i llevar-li pes al conjunt que es modelava. Una vegada tret el motlle i buidada la peça de cartó, es tornava a col·locar sobre l’estructura de fusta ja neta de fang i es conformava la figura a l’espera del procés final que li donaria l’acabat precís.

Millorant la formula i utilitzant el sistema de les dogues es va arribar a la creació de figures amb la tècnica de la vareta, estretes tires de fusta de pocs centímetres de grossor que servien per a modelar i donar forma. Recolzant-se sobre les guies, la vareta constituïa el recobriment i donava forma a la figura. Després es cobria el conjunt amb cartó, amb parts tretes de motlle o aplicant directament peces menudes de cartó superposades sobre la fusta. Sistema precís de fusteria que es considerava, i ho era, estructura i no acabat i que per eixe motiu quedava tapat en l’interior de la peça. Aquesta manera de

172 El Canet

Mundial 82 de Vicent Luna (Falla plantada amb motiu de la celebració del Campionat Mundial de Futbol d’Espanya a València, 1982).

Arxiu: Joan Vicent Ramírez

El Canet 173

Odisseia de Manuel Martín (Falla Na Jordana de València, 2013).

Arxiu: Joan Castelló

La Força, de Manolo García (Plaça de l’Ajuntament de València, 2015).

Foto: Adrián Castelló

174 El Canet

fer es va consolidar i generalitzar en els anys setanta i va arribar amb total vigència fins a l’aparició del suro blanc que va encetar un nou sistema constructiu per a les falles.

Les circumstàncies varen fer que un remat de falla, un ninot de gran mida mostrara la seua estructura de vareta i es plantara amb un acabament totalment de fusta. Va ser la falla plantada al juny de 1982 amb motiu de la celebració del mundial de futbol. Aquell atles no es va recobrir de cartó i fora de la pressió i de l’exigència fallera va quedar de fusta mostrant-se al públic una tècnica que fins al moment sols era coneguda pels experts.

Tot i que no es considerava com acabat, de fet la fusta es cobria sempre, la tècnica de la vareta va continuar millorant-se. Sobretot per a facilitar la construcció de figures amb formes que representaven el moviment. Amb la incorporació de màquines específiques per al treball dels fusters es va facilitar la tasca dels professionals i es va possibilitar la reproducció de volums i formes fins al moment impensables. Anys després d’aquella primera falla de vareta, va mostrar-se a la plaça de l’Ajuntament de València un majestuós guerrer de Moixent on mitja figura es presentava de vareta i l’altra part es mostrava acabada amb el recobriment de cartó i pintura. Un reconeixement públic al treball dels fusters.

Però la falla ha tingut la seua pròpia evolució i amb l’aparició de nous material, la fusteria ha caigut en desús. La professió de fuster de falles ha sigut reduïda a molt pocs representants, i ha quedat com una condició necessària però no suficient dins dels equips de creació de falles.

Ha estat en els últims anys quan s’ha tornat a reivindicar la tècnica de la vareta, ara no com a sistema estructural exclusivament sinó com a model de falla. La proposta de la fusta combinada amb altres materials, la possibilitat de posar-li llum a les peces acabades o de projectar imatges sobre elles ha obert un nou camp dins de les propostes falleres més innovadores. Ara per ara està acceptada la vareta com a fórmula de falla acabada gràcies als virtuosos i espectaculars exemples de falles plantades en els últims anys.

Els remats de fusta són cada vegada més freqüents i la combinació de vareta i xapa pot obrir més encara el ventall de solucions a remats i estructures de falles. L’univers de les falles pot ser i ha de ser molt variat. La fusta com a material faller per excel·lència ha d’agafar el protagonisme que mereix i ha de mostrar totes les possibilitats que la tècnica i la imaginació li deixe desenvolupar. Sense complexos, amb propostes interessants i amb discursos narratius coherents.

Les falles es fan perquè es cremen... Quin millor material que la fusta per a fer flama?

El Canet 175

FM

LA REVOLUCIÓ CONTEMPORÀNIA DEL CONCEPTE “FALLA” Fernando Morales Checa Periodista, faller, i membre de l’Associació d’Estudis Fallers (AdEF)

E

l llenguatge de les falles ha evolucionat tant des dels albors del cadafal, que hui seria impensable entendre la falla com a la narració intrínsecament literària o una expressió plàstica determinada, i molt menys com a un model d’estructura artística que es puga explicar textualment.

Més aviat, al llarg de les èpoques, hem comprés que la falla és un format artístic vernacle de cultures mediterrànies, un suport canònic per a expressar conceptes i cremar-los. Tant siga en forma de foguera primitiva, sense intenció estètica, com l’atracció espectacular plena d’esteticisme academicista i tendent a la megalomania en què s’ha convertit als darrers anys.

Els continguts de les falles no són homogenis, poden ser crítiques, denúncies o al·legories.

La forma de contar-les ha variat molt, des de l’acudit en versificació, l’escenografia barroca amb única finalitat d’embellir un cadafal, fins a la síntesi visual que s’ha représ en l’actualitat amb falles compostes per pocs elements. Tot, fins al punt d’acaronar la poesia visual. Així, hem vist falles sense explicació, i que no per eixe motiu s’allunyaven precisament d’una intenció comunicativa i crítica. En definitiva: les falles han derivat irremeiablement com a un format on cap l’artesania, la repetició metòdica per a comunicar coses diferents, i també l’art. Les falles del segle XXI es plantegen com un terreny nou de creativitat, en constant lluita entre eixes dos disciplines.

Des d’aquell cadafal iniciàtic, aquell ninot sobre un pòdium, escena teatral, que aproximava a l’espectador una mofa al voltant de gent popular del barri, polítics i fenòmens d’actualitat fins a les falles actuals, que han buscat la globalització dels missatges nous, s’ha produït una acceptació progressiva del públic cap a noves formes falleres. Amb la recerca de nous llenguatges plàstics i la innovació estructural, formal i conceptual, s’han obert camins que han permés a les falles convertir-se en elements d’expressió viva, participativa i lliure.

176 El Canet

Tant és així que ja hem pogut vore el fenomen d’un corrent de plantejament de falles que permet la participació activa de l’espectador. Falles sense l’estructura canònica de cos central i remat. Falles que s’estenen per la ciutat, falles que pengen de les façanes, que es difuminen entre la realitat interactuant amb el seu entorn, els edificis, la via pública. Falles que renuncien a la sàtira. Falles al·legòriques i falles amb missatges globals.

Falles que integren performance, vídeo i altres suports visuals.

Un compendi d’algunes d’estes característiques va ser la falla “Pàtries de Nylon” plantada per la comissió Mossén SorellCorona en 2016, i ideada pel dissenyador gràfic Javier Jaén.

Anys enrere, en 2008, Alfredo Ruiz, un artista amb una destacada carrera al món de les falles, plantava al mateix encreuament la falla “Poesia horitzontal roja”, que es va fer més coneguda com la falca. Un únic element geomètric, polièdric, pintat de roig, romania sobre l’asfalt, desviant l’atenció de qui pretenia caminar recte. Un element d’art contemporani per a reviscolar el llenguatge plàstic faller mitjançant la filosofia: desplaçar-nos de la rutina i de la comoditat. D’eixa falla, que ara fa déu anys es va idear, encara es parla molt com a exemplar dels camins de l’experimentació fallera, de l’autoria artística a les falles.

Va ser tot un punt i a part per a entendre que la falla podia ser de moltes formes. I que la revolució estètica només pot anar de la mà d’una revolució temàtica, amb la necessitat d’obrir la falla a la participació. Les falles haurien caducat d’haver-se quedat en l’escena per a ser contemplada. O pitjor encara; en aquelles falles que necessitaven ser llegides entre línies per a ser compreses, perquè havien d’amagar la seua crítica durant la censura. El món actual, a la comunicació, al màrqueting i també a l’art contemporani demana la interacció d’un públic que vol ser partícip. I les falles, en eixe sentit, encara tenen molt de terreny per guanyar.

El Canet 177

Pàtries de Nylon, de Javier Jaen i José Lafarga (Falla Mossén Sorell - Corona de València, 2016).

Foto: Joan Castelló

Hi ha molts vasos conductors entre els dos processos creatius: la falla i l’obra d’art. Tal volta l’única diferència siga la finalitat, entre la perdurabilitat i la crema. Encara que eixe plantejament haja quedat antiquat perquè l’art públic tendix a la degradació o la combustibilitat per a desaparéixer. Una mostra va ser l’obra “Futuro” de l’artista Santiago Sierra, que només tenia sentit quan prenia en flama.

Algunes d’estes qüestions quedaren reflectides a l’exposició “Falles i Art: 40 anys transitant per la frontera” que organitzà l’Associació d’Estudis Fallers a la Universitat Politècnica de València l’any 2008, i que va fer un recorregut prou extens i visual de la dualitat de continguts que es troba entre els dos suports plàstics: el concepte ‘falla’ i les belles arts.

Concepte, precepte i afecte, d’Alfredo Ruiz (Falla Mossén Sorell - Corona de València, 2008).

Foto: Joan Castelló

La gran frontera sobrepassada a l’àmbit de l’art, ha estat la ruptura entre art i artesania; o dit d’altra forma, la pèrdua de la intenció objectual i de la funcionalitat, per a guanyar terreny a l’essencial, conceptual, que no té significat i que només està creat per a ser exposat i ser observat. Alguns teòrics diuen que l’art és tot allò que es crea amb intenció de ser-ho. Tal volta caldria preguntar-se si les falles aspiren a ser considerades obres artístiques o, per contra, es troben còmodes dins el concepte de repetició que les ha fet avançar a lents passos durant tot el segle XX, i que ha deixat un model canònic difícil de superar.

A València, la benvinguda al segle XXI ve de la mà d’una plataforma artística regenerada, la falla. Que no podem perdre de vista mai com a punt central de la festa.

I més ara, que una entitat internacional com la UNESCO l’ha declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. El repte serà fer-les avançar i incorporar a totes aquelles disciplines artístiques conreades i tendències que conrea la societat contemporània. En cas contrari, la falla quedarà estigmatitzada com a objecte artesà de museu d’història.

178 El Canet

LA MEUA EXPERIÈNCIA EN FALLES EXPERIMENTALS

MA

Miguel Arráiz García Arquitecte www.pinkintruder.com

S

empre m’agrada començar per negar l’obvietat i no consideraria que les meues falles són experimentals, sinó el resultat d’una recerca personal. Perquè com tota activitat creativa, i el disseny i la construcció de falles ho és, estem davant una obra personal.

Que quan alguna cosa se n’ix de la norma siga considerat “experimental” no és res més que la prova fefaent que la pluralitat estètica i artística no està tan acceptada com deuria. Bé sabem que una part del col·lectiu faller advoca per una “homogeneïtat” estètica com a base fonamental de la salvaguarda de la “tradició”, sense parar-se a pensar que la creativitat amb condicions deixa de ser tal creativitat, i que qualsevol element “estrany”, l’única cosa que fa és aportar elements de debat i ajuda a la “prova-error” que fa que les coses milloren. L’existència de falles fora de la norma no ataca la tradició i menys en una festa en la qual el 19 de març tot acaba en cendres.

També, crec que és important desmentir certs mites sobre la “lluita” entre falla clàssica i “experimental”. Els que fem falles experimentals o almenys aquest és el meu cas, ens encanten les falles clàssiques i conec molts casos que ocorre el contrari. No em plantege aquesta dicotomia, ja que hi ha treballs ben fets tant amb un estil com amb un altre. Encara que, evidentment, és molt més fàcil errar quan s’investiguen noves maneres de fer falla, ja que, a diferència d’un model repetit fins a la sacietat que se sap que funciona, plantejar ruptures en aquest model sempre és un risc, i la possibilitat d’errar és major.

A més a més, és important no desprestigiar l’”estil” simplement per ser d’una manera. Diu molt poc de la capacitat d’anàlisi creativa i artística caure en tòpics de l’estil. Les falles experimentals no m’agraden, a mi m’agraden les clàssiques. Crec que no és convenient generalitzar-ho, perquè porta el debat a un lloc on solament es produeix soroll i cap anàlisi creativa. A mi, El Canet 179

L’odissea dels Orxateitors, de Miguel Arráiz (Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan de València, 2010). Foto: Noel Arráiz

m’agrada la creació de falles, i al mateix temps que hi ha falles denominades clàssiques que pense que no aporten res, i són totalment prescindibles a causa de la seua baixa qualitat, el mateix ocorre amb falles experimentals. I de la mateixa manera, hi ha falles tan clàssiques com més contemporànies que realitzen treballs molt dignes i seriosos.

Potser, l’error més comú en aquest debat és voler confrontar arguments estètics, artístics i compositius amb el hooliganisme faller, i com hooligans fallers em referisc, tant als que desprestigien la novetat simplement per ser novetat, com als que desprestigien tot el bagatge històric i artesanal, i s’enlluernen amb qualsevol novetat i anomenen caspós allò anterior. Cap de les dues actituds “extremes” ens condueix a res.

Moltes d’aquestes reaccions i debats són els que he viscut des que l’any 2010 vaig decidir fer la meua primera falla per a la comissió Castielfabib-Marqués de Sant Joan. I açò que la primera experiència no la catalogaria d’experimental, almenys en formes i continguts. Però el simple fet que estiguera tota recoberta de feltre ja va generar polèmica al seu voltant. La falla 180 El Canet

infantil de Xufina em va servir per a descobrir el potencial de generar debat a través d’una simple peça posada en el carrer.

Com a arquitecte, just en aquell any estava acabant un edifici al costat de les portes de Serrans en la ciutat de València, que anava a formar part de l’escena urbana durant, com a mínim, els pròxims 50-70 anys, però allò interessava només uns pocs.

En canvi, un ninot rosa amb escates de feltre era capaç de generar gran quantitat de converses sobre temes com tradició, contemporaneïtat, ús de materials, etc.

Aquesta primera trobada amb la potencialitat de les Falles va ser fortuïta. Però, després d’analitzar-ho detalladament, vaig sentir la necessitat de portar el debat a un altre terreny i donar-li el meu punt de vista. Perquè al cap i a la fi, les falles són un conjunt de creacions artístiques i artesanals en les quals cada artista o artesà expressa la seua forma de veure les coses. A major pluralitat, major riquesa en el conjunt. L’homogeneïtat, potser, és més fàcil d’entendre pel conjunt de la societat, però ens porta a una progressiva decadència i falta de progrés en qualsevol activitat humana.

I així va ser com, en 2011, vaig fer la meua primera falla gran sota unes premisses molt clares. L’important era la història i la crítica que volia transmetre, i ho anava a fer amb els mitjans amb els quals explicava. El punt de partida era que jo ni modelava ni pintava, i per tant, calia resoldre la construcció de la falla i transmetre la crítica amb els elements que, en el meu cas, m’eren més propers com a arquitecte.

En certa manera, un dels aspectes que plantejava aquest projecte era la “democratització” de la construcció de Falles.

Si algú vol explicar una història i expressar-se d’alguna manera, el millor és que ho faça amb les eines que li són pròpies. La tècnica no ha de ser una barrera per a l’expressió personal, però tampoc ens podem permetre traure al carrer elements que no compten amb una mínima dignitat.

Per tot açò, vaig decidir treballar amb un element industrial juntament amb una fàbrica de palets. I vam desenvolupar un mòdul específic per a la construcció d’un espai que explicara una història. Evidentment, la reacció davant un canvi d’estètica tan radical no es va fer esperar. Així, l’acabat de la falla era la mateixa fusta natural, i molta gent, sense parar-se ni un segon a esbrinar sobre que parlava la falla, llançava comentaris de tot tipus, i molts d’ells negatius.

Possiblement, el que no sabien és que la falla era una crítica a tota la gent que es deixa portar per la primera imatge o per l’estètica, i que sense més llança la seua opinió. És a dir, que la falla criticava tota la part de la societat que no cerca el contingut, sinó que es queda solament amb el continent. Així que en realitat formaven part del joc, ells en criticar sense més eren part de la crítica de la falla. I què són les falles si no són crítica?

L’any 2012 vaig continuar amb la mateixa línia de treball, amb materials nobles com la fusta i que tingueren una combustió que respectara el foc. Així, vaig tornar a treballar amb la indústria a l’hora de realitzar les peces. No obstant això, aquesta vegada la manufactura va ser mitjançant una fàbrica de motlures.

L’any següent, i al costat de l’escultor David Moreno, vam seguir explorant diversos aspectes que considerava importants com a aportació a les Falles.

El Canet 181

No prestes atenció a l’home que hi ha darrere de la cortina, de Miguel Arráiz (Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan de València, 2011). Foto: Noel Arráiz

Tinc nostàlgia de futur, de Miguel Arráiz (Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan de València, 2012).

Foto: Noel Arráiz

182 El Canet

Es lliura una batalla encara, de Miguel Arráiz i David Moreno (Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan de València, 2013).

Foto: Noel Arráiz

El Canet 183

D’una banda, continuar treballant amb la indústria però aquesta vegada vam fer el salt al cartró i vam desenvolupar un mòdul hexagonal de caixa específicament per a aquest projecte.

D’altra banda, vam continuar amb la idea que la falla no fóra un element alié a l’espai públic i envoltat per tanques, sinó que formara part d’aquest i fóra interactiu i, per tant, visitable. A més, en aquesta ocasió, vam incorporar el disseny de la falla infantil com a part del conjunt, i utilitzàrem els mateixos materials que per a la falla gran, però donantlos un acabat molt més colorit.

El 2014 va ser un any de reflexió i aquesta vegada em vaig embarcar en un projecte infantil al costat dels meus dos fills de 4 i 7 anys. La idea era aplicar certs aspectes que havíem desenvolupat durant els últims anys en la realització d’una falla infantil feta per xiquets.

Solaris, de Miguel i Beatriz Arráiz (Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan de València, 2014).

Foto: Noel Arráiz

El punt de partida era construir una gran ciutat feta amb les restes de motlures, mobles i fustes de diverses fusteries que ja no tenien cap ús, i donar-les a dos xiquets perquè anaren construint, a poc a poc, una xicoteta-gran ciutat.

La falla parlava sobre la necessitat de recuperar el joc manual i la creativitat davant de l’ús de dispositius digitals en auge. I així va començar la construcció, fins que va arribar el dia en què aquesta havia crescut tant que estava a punt de superar les dimensions màximes establides per a una falla infantil. I açò va plantejar un dilema.

Parar el joc dels xiquets per a complir amb una norma que et permet l’accés a un concurs? Donar més prioritat al concurs que a la creativitat? L’opció per la meua banda era clara i la falla infantil que no podia superar els 3 metres de distància entre els seus punts més allunyats va aconseguir quasi els 7 metres. Però, novament, les prioritats del món

184 El Canet

faller estan allunyades dels criteris de creativitat i del fet de, simplement, gaudir de l’art i de l’artesania que apareix cada març en els nostres carrers. I moltes van ser les crítiques per no acatar les distàncies i mesures reglamentàries. Afortunadament, l’única condemna era no tenir premi, però quan u gaudeix amb el seu treball i molt més, en aquest cas amb els seus fills, el premi ja l’ha guanyat per endavant.

Coses del destí, tota aquesta experiència em va portar novament al costat de David Moreno per a tenir la possibilitat d’experimentar l’any 2015 amb Nou Campanar i, portar al límit, un projecte que pretenia obrir el debat sobre les possibilitats estètiques que tenen les falles. En cap cas es pretenia dir que les falles han de ser d’una altra manera, sinó com ja he comentat en diverses ocasions, permetre la pluralitat per al bé de la festa. Érem conscients de la repercussió del projecte i, per tant, de les reaccions tant a favor com en contra. El debat es va polaritzar fins als extrems, des dels que consideraven un insult a València i a les seues tradicions el dit atemptat estètic, fins a aquells que la defensaven i promulgaven que un nou aire havia arribat a les Falles.

Ambdues postures eren extremes i igual d’equivocades, ja que partien del frontisme i de criticar les falles “clàssiques” per a defensar a les “modernes” i viceversa. Però en el fons, és un debat que ha de produir-se i, a poc a poc, s’anirà prenent com alguna cosa natural i les posicions tendiran a ser més assossegades i precises. De totes maneres, alguna cosa sí que es va aconseguir portant el projecte tant al límit. I és que intervencions “experimentals” o més contemporànies foren acceptades amb major facilitat amb la frase “bé almenys açò no m’agrada i ho veig modern, però si és una falla, no com la de Nou Campanar”. Al final, tot depén de la cultura visual i el bagatge de cadascú a l’hora d’analitzar el seu entorn, i la nostra lluita va ser per introduir un element extrem que poguera afegir una imatge nova al debat i així permetera nous punts de vista. El temps ja dirà cap a on van les falles, no hi serem nosaltres.

Com és ben sabut, la falla de Nou Campanar no va resistir les condicions meteorològiques i va caure el dia 19 de març. Si hi ha una cultura que valora l’intent més enllà del resultat final és l’americana i, per qüestions del destí, en acabar el projecte, vam rebre una invitació d’un dels festivals d’art més importants del món, el Burning Man, que se celebra tots els estius en el desert de Black Rock en l’estat de Nevada, i al qual assisteixen unes 70-80.000 persones durant una setmana per a gaudir de l’art i el foc.

I, gràcies a aquest festival, hem tingut la possibilitat de donar a conéixer les falles a una comunitat de gent que no havia sentit mai parlar d’aquestes. I ho hem fet amb una falla que podria considerar-se “experimental”, però afegint en el seu exterior el treball de molts artesans amb la incorporació de més de 130 caps de ninot fets pel Gremi d’Artesans i artistes fallers de València, demostrant així que en la nostra festa tots caben, que mantenim la tradició, però que també estem oberts a la innovació. Som una festa amb molta història i amb capacitat de seguir escrivint-la.

Tanmateix, vam voler portar alguna cosa més del que és el més important de les falles, la comunitat que les genera i, per açò, vam incorporar en el sòl un gran mosaic inspirat en la ceràmica valenciana de Nolla que va ser realitzat per més de 300 fallers de Torrent.

El Canet 185

Diferents perspectives d’Ekklesia, de Miguel Arráiz i David Moreno (Falla Nou Campanar de València, 2015). Foto: Noel Arráiz

186 El Canet

Falla plantada en el Burning Man de Nevada (EUA), de Miguel Arráiz i David Moreno (2016). Foto: Noel Arráiz

Comunitat, tradició i innovació, tres pilars fonamentals. Molts, igual que amb la primera falla dels palets, es quedaren amb la foto i exclamaren que això no era una falla. Afortunadament, en el Burning Man, sense el prejudici previ de què és o què no ha de ser una falla, simplement van gaudir d’aquesta i, per això, han cercat més informació i han conegut la resta de les Falles. La nostra falla era, simplement, una porta per a l’intercanvi artístic i cultural entre dues comunitats molt allunyades físicament, però molt properes en la cultura del foc.

Esperem poder seguir gaudint de l’art que cada any ens regalen tants artistes en el carrer sense la necessitat que ningú ens explique el que deu o no ha de ser una falla. Si algú vol que les falles siguen d’una altra manera, tan sols ha de posar-se a fer-les.

El Canet 187

AM

UNA FESTA REVOLUCIONÀRIA DIRIGIDA PER CONSERVADORS Àlex Morales Secretari JSPV - Cullera i faller de l’AC Falla El Canet

PER QUÈ LES FALLES TENEN UNA ARREL CONSERVADORA?

L

es Falles nasqueren a finals del s. XIX com a expressió satírica de la política i la societat del moment, i nasqueren amb tots els impediments possibles: En una època de substancial repressió a la innovació, però també des de la privadesa del dret a la llibertat d’expressió, i d’aquesta base natal podríem explicar moltes coses que actualment no entenem.

Les Falles naixen a partir d’una xicoteta explosió en el panorama social valencià justament quan apareix la idea de conservació i reconeixement de la cultura pròpia del poble valencià, just en el moment en què el regionalisme valencià naix a partir de la Renaixença literària, que es caracteritza per un predomini d’una ideologia conservadora, molt regionalista i folkloritzant, valors molt ben representats per la figura de Teodor Llorente, l’exponent literari del moment i líder de la Renaixença valenciana, qui entenia la valencianitat o valencianisme des d’una visió regional, supeditada a la idea de Nació Espanyola. Ara bé, és a partir de la Renaixença quan es mamprén el procés de construcció simbòlica i identitària del poble valencià. La data es fixaria més o menys entre 1878, amb la fundació de Lo Rat Penat i quan es va organitzar l’Exposició Regional Valenciana de 1909, moment en el qual el regionalisme d’arrel valencianista es consolida, i el seu imaginari es difon entre grups socials molt amplis; arriba fins i tot a les classes populars.

Evidentment en una societat completament conservadora com la d’eixos anys, i més encara la valenciana, les Falles no podien ser una illa no contaminada del conservadorisme religiós i del nacionalcatolicisme. Posteriorment vingué el franquisme, que va saber molt bé acoblar les Falles dins de l’estructura social de la dictadura.

188 El Canet

LES FALLES, TAMBÉ SÓN UNA EXPLOSIÓ POPULAR Les Falles tenen una arrel progressista i estèticament revolucionària, arrelada al costum popular de reunir-se, però han estat durant anys contaminades per l’anquilosament, per l’apatia i per la conservació d’elements impropis d’una societat avançada. Però no ens enganyem, a les Falles hi ha hagut molts moments d’inflexió que han sabut canalitzar-se bé a la societat valenciana, un d’ells és l’entrada de la democràcia que fa viure una explosió cultural a les Falles brutal, que va fer possible la retolació de la crítica, la confecció dels llibrets cada vegada més moderns, l’ús habitual del valencià o la implantació de nous monuments com les falles experimentals.

En el que sí que som especialistes els fallers és en la innovació de la indumentària, tant de bo haguérem conservat molt millor algunes de les peces que ara obviem de la nostra indumentària més tradicional. Per tant, es pot dir que hi ha incoherències entre aquells que volen conservar o el seu status quo o certs simbolismes que no condueixen a enlloc, ja que en moltes ocasions hem abandonat estils propis d’indumentària o probables tradicions que feien separar la festa del que podem conéixer com a “turisme faller”. El reclam d’aquesta festa ha de ser la seua peculiaritat, i la peculiaritat es demostra innovant constantment i saber actualitzar-se a noves tendències sense encasellar-se i no moure’s del seient.

I QUÈ PODEM FER A PARTIR D’ARA? Enguany, sincerament, és un bon any per a la festa de les Falles: Hem sigut reconeguts internacionalment per la UNESCO, que ens ha nomenat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, un reconeixement, valga la redundància, que demostra que som cultura, tradició i identitat.

El Canet 189

Sentit únic?, de Giovanni Nardin (Falla Ripalda - Beneficència - Sant Ramon de València, 2016).

Foto: Joan Castelló

De pesos i conflictes, d’Anna Ruiz. (Lepanto - Guillem de Castro de València, 2016).

Foto: Joan Castelló

Si volem seguir preservant aquesta festa, això sí, no podem quedar-nos enrere. Qui es queda enrere, es queda orfe de l’avanç social, i quedar-se orfe significa no ser útil per a la societat i jo estic plenament convençut que les Falles són útils a la societat des de molts aspectes de les nostres vides. Les Falles són canalitzadores d’activitat social i lúdica, a més contribueixen positivament en l’economia, fomenten l’ús del valencià i expandeixen l’accés a la cultura.

Per tant hem de saber actualitzar-nos quan cal, i no només en les formes, com és el cas de l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, és a dir, xarxes socials, informatització de la documentació interna i externa, comunicació 3.0… sinó també hem de saber actualitzar-nos en el fons de la festa. La festa de les Falles conserva encara alguns elements que tenen alguna cosa a veure amb el passat, i no precisament el passat de què una societat podria sentir-se orgullosa, sinó del passat que no volem que es repetisca i de fet, la societat actual, ja n’és conscient i legisla per evitar-lo.

190 El Canet

Per cert! Hi ha actituds masclistes i homòfobes a les Falles? La pregunta seria lícita, però també manipulada, ja que hem de ser conscients que la societat espanyola és una societat oberta però amb algunes escletxes d’homofòbia i masclisme que cal seguir combatent, per tant a les Falles el que existeix és el mateix que existeix en la societat. Ara bé, cal ser realistes, les Falles fan alguns gestos que podrien considerar-se masclistes: L’ordre a l’Ofrena a la Mare de Déu, l’exaltació continuada i a vegades massa física de la Fallera Major, però també altres que ja van inclosos en la norma religiosa, com posar-se un vel a les processons ― supose que per ordre eclesiàstica― i bé, també existeixen algunes actituds homòfobes en la festa de les Falles, com per exemple algunes cançons que es canten durant les setmanes falleres.

Igualment, creieu-me que any rere any van desapareixent les actituds d’odi, burla o menyspreu als col·lectius més vulnerables, potser és el reciclatge generacional que estem protagonitzant totes i tots en la societat el que estiga contribuint a fer avançar dia la festa de les Falles, i d’això me n’alegre.

LES FALLES EXPERIMENTALS, UN BON EXEMPLE D’INNOVACIÓ I en tot aquest entramat de conservadors, han aparegut una sèrie de persones que amb les seues tesis han volgut revolucionar el panorama faller. He vist molts monuments de falla experimentals, especialment en fotografies i a les xarxes socials, però, creieu-me que és difícil que es veja un xicotet esperit innovador en la festa de les Falles a Cullera. Les grans ciutats al cap i a la fi sempre absorbeixen més d’aquestes noves tendències.

La Falla El Canet, una vegada més, s’avançà a les expectatives amb alguns vents de la capital plantant un monument modern, poc convencional, extravagant inclús en alguns aspectes i vagament reconegut pel món faller local. Qui anava a dir que una xicoteta comissió incorporara en almenys dues ocasions noves tendències, que han marcat un abans i un després en la història de les Falles de Cullera?

L’any que El Canet plantàrem aquell monument em vaig sentir estrany. Sincerament, quan la gent passava i veia el monument, es quedava molt sorpresa, i les llums que anaven fent-lo canviar de color, suscitaven en la gent envoltar la falla i llegir les seues crítiques. Sense cap mena de dubte va ser un monument comentat: Com sempre allò que mai es difumina és la diferència.

Crec que les Falles tenen dret a tindre el seu espai per a la innovació. L’artista expressa els seus sentiments mitjançant les seues peces i si de veritat sabem comprendre les seues obres, serem capaços d’empatitzar amb el seu treball. Al cap i a la fi la societat es basa en la diversitat, sí, en eixa forma d’entendre la societat de manera lliure però igual, i l’art pot expressar tots eixos sentiments junts. Això sí, no diré mai que les Falles o es renoven o moriran, aquesta festa és impossible que muiga, en tot cas moriran generacions i generacions de fallers i falleres i la festa seguirà en peu, ja veureu, ara bé, actualitzem-nos o almenys deixem fer-li el joc a aquells que vulguen incorporar noves tendències als sagrats monuments o als impecables Llibrets de Falla.

El Canet 191

CR

LA DIVERSITAT ESTÈTICA EN LES FALLES INFANTILS Carles Rosaleny Gamón Arquitecte

É

s cert. Les Falles estan plenes de prejudicis. Dins i fora. Per a una part de la societat valenciana no són més que 5 dies de festa, un destorb per al veïnat, d’un món ranci, cacic i caspós. I és cert, però eixa és una visió reduccionista. Ser capaços de reconéixer la diversitat en les Falles que alguns atrinxerats intenten silenciar o eliminar ens ajuda a entendre-les i viure-les d’una forma diferent. Certament les Falles no només són això i revertir eixa percepció és tasca de tots.

Cal aprofitar i mostrar el potencial social, artístic i cultural d’esta festa, enderrocar les quatre parets dels casals, despatxos i seus oficials per obrir la festa a la societat. I un camí per capgirar eixa imatge esbiaixada de les Falles és la dignificació de l’artista i el coneixement de la seua obra, entenent que el centre de la festa no pot ser altre element que la falla, veritable origen de la celebració.

Mostra de l’immens desconeixement de gran part de les valencianes i valencians al voltant de la falla com a creació artística és la perduració encara hui de l’ús de termes fallers assimilats a connotacions despectives. Continua triomfant una visió generalitzada i errònia cap als gustos estètics fallers, com si només existira una única línia estètica, compositiva o formal de la falla que fóra representativa de totes les obres que ixen al carrer durant eixos dies.

No podem deslligar dos elements fonamentals en la falla com són el contingut crític o discurs i la materialització. La forma amb la qual els artistes expressen i construeixen físicament este contingut és també sense dubte, contingut. I de la mateixa manera que l’existència de premis i jurats han acabat per alleugerar la càrrega argumental i narrativa de la falla, també han coartat la llibertat plàstica i expressiva dels creatius, i han imposat així en major o menor mesura una tendència determinada.

192 El Canet

Tot i això, en els últims anys hem pogut veure, almenys de forma més notòria en les falles infantils, propostes plàstiques i llenguatges diversos que han enriquit la col·lecció d’art al carrer que cada 15 de març envaeix milers d’encreuaments. Encara que pot semblar que eixa riquesa diversa és única d’este moment, menysprear el treball i l’existència d’innumerables artistes que són els fonaments d’esta eclosió seria un error. No resulta fàcil per tant, l’anàlisi o l’extracció de conclusions quant a línies estètiques en les falles infantils actuals sense una distància temporal o perspectiva històrica.

El format de falla infantil permet, principalment per la seua mida, una immediatesa en el procés de creació que ha permés que hàgem viscut en els darrers anys un Segle d’Or artístic, salvant les distàncies, no només quant a efervescència d’artistes sinó també quant a la plàstica, el discurs i el valor conceptual que han sabut impregnar en elles els seus creadors. Eixa pluralitat existent a l’hora de materialitzar un contingut, a la qual de vegades ens aventurem a anomenar estètica o estil, és només un llenguatge, una manera d’expressar un missatge mitjançant l’art. I d’estes preferències, les que arriben a ser autònomes i identificables, en l’actualitat trobem diversos exemples.

Per una banda hi ha els qui han anat creant, allunyantse dels seus referents immediats, el seu propi camí. És el cas, per exemple, de Joan Blanch, que junt amb uns plantejaments i conceptes sublims, que van més enllà d’una falla didàctica per a infants, amb una tècnica superba i acurada, una depuració formal que no deixa d’evolucionar, un control absolut del material i un continu estudi en l’experimentació d’acabats, textures, tècniques, materials i composicions, ha aconseguit forjar un recognoscible segell personal en les seues obres. Unes obres que han

El Canet 193

Conviure, de Joan S. Blanch (Falla Na Jordana de València, 2014).

Foto: Carles Rosaleny

avançat cada vegada més cap a un llenguatge més figuratiu de to desimbolt que combina elements d’aspecte porcellànic i pròxims a l’hiperrealisme. De Blanch és també propi un llenguatge directe i escenes plenes de dinamisme on interactuen diferents personatges i elements entre si, deixant de banda composicions construïdes a partir de ninots independents amuntegats. Però si alguna cosa caracteritza visualment el treball de Blanch, és el sofisticat ús de la tela en la vestimenta dels ninots. Un ús que aporta una riquesa plàstica excepcional, responsable de la calidesa que desprenen les seues falles gràcies també a un exquisit control del cromatisme i acabats, el gust pel detall i la complexitat espacial de les composicions, que tot i pertànyer a la màxima secció continuen sent riques alhora que llegibles.

L’aire fresc en la plàstica de les falles infantils també ha vingut en els darrers anys de la mà d’artistes com Marina Puche, qui ha sabut desenvolupar des de l’àmbit de la il·lustració una poètica i una marca personal carregada de referències amb un toc ingenu i innocent ple de delicadesa que caracteritza cada figura. La simplificació i depuració de l’anatomia, l’absolut control del blanc així com la introducció de tècniques gràfiques en els acabats, han fet d’ella, una de les artistes capaces de transmetre una sensibilitat especial en les seues obres.

Un cas semblant és el de l’equip creatiu Cap de Suro. Les seues falles segueixen una línia molt propera a la il·lustració naïf actual, on la simplificació, l’arredoniment, el color i la naturalesa esdevenen fonamentals. Les de Xavier Gurrea i Ariadna González són falles que construeixen un món il·lusionant, ingenu i utòpic amb personatges inventats, sovint disfressats i amb al·lusions contínues a la natura, riques en elements arquitectònics de fusta fidels a una estètica fresca i desimbolta.

La pintura en este cas és un component essencial. Trames de punts, línies i estampats sobre tintes sòlides donen identitat i caràcter a les figures, que de vegades també incorporen altres materials com la tela.

Pròxim plàsticament a les creacions de Cap de Suro es troba Óscar Villada, referent com ho van ser en el seu moment artistes com Almela en la simplificació tant formal com cromàtica. La impecable tècnica i la pulcretat a l’hora d’aplicar un color pla més que meditat en Villada són el segell personal d’unes obres que sempre van acompanyades d’un enginyós contingut.

La simplificació i l’arrodoniment anatòmic també són trets característics de l’obra de Sergio Amar, qui ha aconseguit instaurar-se en un llenguatge propi i distintiu. Un dels aspectes més representatius d’Amar és l’exposició de temes inhòspits, amb certa dificultat comunicativa i marcats en els darrers anys d’un caràcter més poètic i intangible que després de passar per les seues mans arriben a ser accessibles als més menuts. El viu colorit emprat conseqüència, potser, de l’enorme obstacle que suposa treballar amb formes esfèriques perquè siguen discernides en un volum com el de les falles infantils, ha aportat també caràcter a les falles que signa, convertint-se també en un dels principals valors de la seua obra.

Per altra banda, i en principi com a contraposició a l’arrodoniment, trobem artistes com José Gallego o Iván Tortajada. El primer d’ells ha anat allunyant-se cada vegada més d’una expressivitat que havia definit la seua obra basada en l’anatomia facetada i que era la base per al seu llenguatge pictòric. Tot i evolucionar cap a formes més subtils i menys abruptes, Gallego conserva una tècnica sublim en la pintura com a principal tret característic, ben rica en detalls, on les línies i les trames cobren un especial protagonisme teixint vertaders paisatges epidèrmics.

194 El Canet

Circumstàncies, de Marina Puche (Falla Joaquim Costa - Comte Altea de València, 2014).

Foto: Carles Rosaleny

El Canet 195

En el cas de Tortajada, amb una gama cromàtica quasi histriònica com a ADN del caràcter de les seues obres, trobem ninots que partint de referents com Gallego, evolucionen amb el pas dels anys cap a figures més personals sense coll, de cabells voluminosos o faccions on la component horitzontal cobra un indubtable protagonisme. La pintura en Tortajada no és tampoc un complement sinó un dels elements indivisibles en la seua obra. El particular modelat de les figures es converteix en la base perfecta per a l’aplicació d’uns plànols de color aparentment inconnexos, amb gradacions antagòniques però meditades i mesurades a la perfecció. Les inquietuds artístiques de Tortajada el porten a experimentar contínuament amb materials i tècniques bé rescatades de l’oblit o fruit d’investigacions personals que va incorporant encara que tímidament a les seues falles.

En una línia completament diferent de tot el repassat fins ara, les propostes de David Moreno resulten sempre arriscades i amb una brillant resolució. Des d’una visió molt personal, Moreno construeix vertaders mons on els personatges experimenten i transmeten emocions sovint d’aparença melancòlica. Eixos mons d’aspecte impenetrable són conseqüència no només d’un discurs i una poètica potent, sinó també d’una materialització amb un llenguatge propi. En les seues falles pren gran protagonisme la generació de volums mitjançant els buits. I és que Moreno aconsegueix equilibrar la proporció entre el construït i el generat amb un control minuciós en el modelat de peces extremadament volàtils.

Un cas molt semblant és el de Miguel Hache que, com Cap de Suro, introdueix la naturalesa en tots els seus vessants de l’obra. Així, habitualment trobem en les seues falles tot tipus d’animals, flora i arquitectures dins d’un univers paral·lel i idíl·lic on cohabiten tot tipus d’éssers vius. Les seues falles, íntimes i de contingut reflexiu, transmeten una essència innocent amagada, una sensibilitat que vol sorgir del seu cau, com els éssers que les protagonitzen i que insinua la sensibilitat del seu creador. Són obres generalment amb una doble lectura també per als adults i és característic del seu treball l’ús freqüent de teixits per vestir els seus ninots, pèl per als cabells, nassos triangulars i una separació anòmala entre els diminuts ulls, recursos que fan recognoscibles i pròpies les seues creacions.

Ricard Balanzà és també un dels exemples més clars d’artistes que han aconseguit forjar el seu propi camí. Des d’una plàstica autònoma i aparentment allunyada de qualsevol referent previ ha construït el seu llenguatge distintiu seguint la màxima de la simplificació. Formes troncocòniques on la circumferència pren un protagonisme cada vegada més gran creen personatges fruit del seu imaginari amb certa aparença entre realitat i ficció. Ha assolit una cal·ligrafia que li permet una vigorosa expressivitat fins i tot sense necessitat de pintura i decoracions. Tot i això, la seua aposta per l’ús de colors fosforescents i degradats aporten a les seues obres un segell personal d’allò més potent.

En definitiva, la diversitat artística hauria de ser un valor afegit, una riquesa que faça gran la festa i revertir eixa visió reduccionista que molts valencians i valencianes tenen de les Falles implica reivindicar i reconéixer el treball dels creatius que els donen sentit. Esdevé necessari, per tant, no oblidar que la raó de ser de les falles són les falles i que cal enderrocar eixe mur aparentment infranquejable entre les falles i qualsevol format artístic també amb la introducció de nous creatius externs. Amb la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, les valencianes i valencians tenim també l’oportunitat de mostrar, tant a la nostra societat com a la resta del món, la capacitat creativa dels nostres artistes.

196 El Canet

De tot un poc, de Miguel Hache (Falla Malva-rosa - Ponz - Cavite de València, 2014).

Foto: Carles Rosaleny El Canet 197

NG

EVOLUCIÓ DE LES FALLES INFANTILS: DE LES DE DISNEY A LES DE PORCELLANA Nicolás Garcés Faller de la falla l’Antiga de Campanar

E

studiar l’evolució que han tingut les falles infantils al llarg de la història és apassionant. Amb la professionalització de l’ofici d’artista faller, aquestes es van convertir en un camp d’experimentació per a aquells artesans que van iniciar la seua carrera com a aprenents de taller i en començar a caminar en solitari van trencar mà amb aquest tipus de falles més assequibles i de menys envergadura que les grans. Aquest fet ha possibilitat que, amb el temps, les falles infantils es convertisquen en falles d’autor en la seua majoria, i que reflectisquen un ampli ventall d’estils diferents, tot aportant a la festa un enriquiment artístic de primer nivell. L’estètica és inherent al pas del temps, en cada època s’utilitzen models i materials diferents, l’art és fruit d’un estat emocional, un reflex de l’embolcall que envolta l’artista quan crea, l’evolució està lligada a les modes que imperen en l’instant en què naix una obra, a mesura que avança la societat i tot allò que aquesta genera, i les falles no poden ser alienes a aquest canvi constant.

El cas de les falles infantils és una miqueta peculiar, ja que van començar sent una manifestació espontània d’un grup de xiquets del barri, sovint tutelats per un major que els ajudava en la part més tècnica, on no hi havia regles, i on, majoritàriament, s’imitaven personatges infantils del moment o es reproduïen monuments o llocs coneguts tant de la ciutat com d’altres parts del món. Els materials no eren específics, qualsevol deixalla servia per a complementar una part de la falla o fer un ninot, no es cuidava l’estètica, fer una falla infantil era un joc característic dels xiquets valencians; amb el temps els xiquets van cedir el seu protagonisme als majors que amb més habilitat i experiència realitzaven treballs molt més elaborats amb un sentit de l’estètica. Sent minuciosos amb els xicotets detalls, les falles infantils van començar a ser falles per a xiquets fetes per adults. Aquest fet, unit a la professionalització de l’ofici d’artista i la competitivitat per obtindre els desitjats guardons, van provocar que es perdera l’essència de la

198 El Canet

falla infantil i que es convertiren en xicotetes falles grans que, allunyades ja del seu objectiu inicial, perseguien agradar els jurats els quals es declinaven més pel preciosisme que per la crítica.

L’ESTÈTICA DE LES FALLES INFANTILS A L’ORIGEN Si no coneixem amb exactitud ni com ni quan van nàixer les falles en general, és impossible saber l’origen de les falles infantils; de la documentació històrica que ha arribat als nostres dies es dedueix que les falles infantils eren una manifestació artística que, de forma espontània, sorgia entre un grup de xiquets de la barriada o el veïnat per a jugar o entretenir-se. Sabem que els xiquets tendeixen sempre a imitar els majors pel que sembla lògic pensar que si ens preguntem que va ser abans l’ou o la gallina, en aquest cas els xiquets copiaven el ja conegut adaptant-ho als seus gustos i limitacions. Les primeres falles infantils conegudes eren molt rudimentàries, una caixa de cartró i uns personatges col·locats damunt fets de drap, fusta, palla, etc.

En aquella època no es cuidava l’estètica, els xiquets, segurament tutelats per algun adult, criticaven algun personatge del barri, deficiències del veïnat o de la ciutat, o simplement reproduïen monuments o fets històrics. Les falles infantils no estaven organitzades ni adscrites a cap comissió major, aquestes es construïen en patis, pisos i terrats i després eren plantades en els carrers de forma improvisada. A la fi dels anys 20 i principis dels 30 es produeix una proliferació d’aquest tipus de falles promogut per la revista Los Chicos.

LOS CHICOS I LA DÈCADA DELS ANYS 30 El suplement Los Chicos va aparéixer en 1929 en forma de còmic i es distribuïa els dissabtes de forma gratuïta juntament amb el periòdic Levante-El Mercantil Valenciano. En aquesta publicació, el principal protagonista era Colilla i el seu ànec Banderilla, va ser un catalitzador per a les falles infantils traient-les del seu caràcter improvisat i desorganitzat per a oficialitzar-les convertint-se en comissions que el seu únic objectiu era plantar falla. Els lectors col·laboraven de manera activa enviant idees i suggeriments, i la redacció les publicava en la secció dels nostres amics Los Chicos. De totes les iniciatives plantejades, la que més èxit va tenir entre el públic infantil va ser el concurs de falles infantils, ja que els premis que es concedien i hi havia la possibilitat d’eixir en el periòdic: Son muchos los chicos que nos escriben para plantar fallas infantiles y para poder aparecer en esta sección. Para lo primero, no hay más que proponérselo y sentir en el corazón un poco de valenciania, pues todo lo demás que hace falta lo tiene de sobra cualquier valenciano, se puede plantar una falla estupenda, como además no hace falta permiso, ni hay que pagar impuestos, la cosa resulta en extremo sencilla, y en cuanto a lo segundo, o sea para poder salir en Nuestros Amigos los Chicos no hay más que constituirse en comisión fallera, enviarnos la fotografía con los nombres y ya está. A la semana siguiente saldrá publicado1.

Les falles infantils van començar a créixer en quantitat i com a conseqüència de la competitivitat, també en qualitat. Els primers premis es van atorgar en les falles de 1932, on es van censar 32 comissions infantils, i a l’any següent el nombre va ascendir fins a les 73; la quantia del primer premi era de 75 pessetes i un paquet de rebosteria. Tal com avançaven els anys, el concurs s’anava consolidant i la participació augmentava i arribà fins i tot a igualar el nombre de falles grans 1 Los Chicos 1933

El Canet 199

plantades2. En 1936, es va convocar la primera edició de l’Exposició del Ninot Infantil que es va celebrar en l’Ateneu Cultural del carrer del Pilar, i on la temàtica dels ninots presentats passava pel Nadal, temes valencians, contes tradicionals, animals i personatges costumistes i de fantasia. En aquell moment, l’estètica Disney encara no havia calat en la societat infantil.

LA POSTGUERRA I EL SENYOR PÉREZ La guerra civil va tallar de ple la tendència a l’alça de les falles infantils generada pel concurs que les havia rellançat.

Passada la contesa, en 1940, les falles van renàixer en plena època de postguerra, aleshores la vesprada del diumenge en Radio Valencia, s’emetia un programa infantil on el conductor era el senyor Pérez, l’amic dels xiquets, interpretat per Vicente Ros Belda. Altres col·laboradors i el mateix Ros Belda van rescatar, en 1941, la iniciativa de Los Chicos, i van convocar de nou el concurs on es van apuntar al voltant de 20 comissions. Any rere any, el nombre de participants va anar en augment fins a la seua consolidació. L’estètica de les falles infantils d’aquella època era més semblant als començaments que al final de la dècada dels anys 30, és temps de carències en tots els sentits, i alçar una falla ja era una proesa, l’economia no acabava de despertar i escassejaven els productes de primera necessitat. Calia aguditzar l’enginy i els xiquets tornen a utilitzar material de deixalla per a realitzar les seues falles com, per exemple, cartró, palla, paper, fusta. Qualsevol cosa valia per a alçar un cadafal, tornant a l’essència dels inicis, fent prevaldre la crítica a l’estètica. La composició més repetida era un senzill calaix de fusta sobre el qual es col·locaven alguns ninots i sota ells els cartells explicatius. Aleshores, el senyor Pérez estava acompanyat d’altres personatges com el professor Sisebuto, la bruixota Piñones, la fada Maribel, i tots ells, al costat dels contes tradicionals, eren reproduïts pels xicotets artistes. També, es criticaven certs aspectes del dia a dia intentant sortejar la censura.

LA CONSOLIDACIÓ I LA DÈCADA DELS 60 Durant la dècada dels 50 i 60, les falles infantils es van consolidar. Pràcticament, la totalitat de les comissions adultes comptaven amb una comissió infantil i participaven en el concurs de falles infantils que organitzava la Junta Central Fallera.

Aquestes encarregaven a artistes professionals la seua execució per a tenir opcions d’optar a un premi i deixaven de ser els xiquets els encarregats de fer-les, aleshores, l’evolució que van patir en aquesta època era lògica. Eren falles per a xiquets fetes per adults, i aquests intentaven plasmar sempre motius infantils perquè fora del seu gust.

En 1928, va nàixer la factoria Disney i el seu personatge més conegut, Micky Mouse, i dos anys després s’inundava el mercat amb productes relacionats amb el ratolí més famós del món. Deu anys després es va estrenar la pel·lícula més taquillera del moment, Blancanieves y los siete enanitos, i li van seguir Pinotxo i Fantasia, aleshores, van apareixer nous personatges com l’ànec Donald, Pluto o Goofy. Però no és fins a la dècada dels cinquanta, quan la febre Disney va irrompre amb èxit a Espanya, i ràpidament totes les seues figures van ser molt populars i coparen els desitjos dels més menuts, fet que es va veure reflectit en les falles infantils fins als anys 80, on es reprodueixen una vegada i una altra tots aquests personatges.

2 Fallas infantiles. Juego y tradición. València 2001

200 El Canet

Aladí i la llàntia de José Fabra (Falla Na Jordana de València, 1965).

Arxiu: Joan Castelló

Cineland de Nicolás Rosales (Falla Pintor Segrelles de València, 1963).

Arxiu: Joan Castelló

El Canet 201

El primer ninot indultat infantil per votació popular és de l’any 1963, de l’artista José Fabra i representa precisament Pinotxo i el seu pare Gepetto. Si analitzem la temàtica dels ninots que el públic ha indultat en les dècades dels anys 60, 70 i 80 observem de forma molt clara la influència que tant Disney com els personatges dels contes populars han tingut en la societat i per tant en les Falles. El flautista de Hamelin, Simbad el marí, els Picapedra, Mary Poppins, i altres rostres infantils formen part del museu faller de Monteolivet. Cap a la dècada dels anys 80, es canvia aqueixa tendència i és la temàtica costumista valenciana la que substitueix als rostres animats.

Juan Canet és el màxim exponent d’aquesta època, un artista referent que va fer història en les falles infantils, creant un estil propi i una moda que van seguir fins ben entrats els 90 molts artistes que reproduïen els seus ninots i la seua personalitat.

JUAN CANET BONORA. EL REFERENT DE LES FALLES INFANTILS

Gepetto, primer Ninot Indultat.

Ninot de Pinotxo, de José Fabra (Falla Sant Vicent - Falangista Esteve de València, 1962).

Foto: Joan Castelló

Si hi ha un artista de falles infantils emblemàtic que va fer història va ser Juan Canet (València 1934-2011). Des dels últims anys de la dècada dels 70 fins a principis dels 90, va ser el rei de la Secció Especial, en la qual va obtenir 12 primers premis. Quan la majoria de falles infantils representaven personatges de contes populars i dibuixos animats, ell va ser capaç de crear un tipus de falla costumista basada en el barroquisme amb composicions recarregades, modelat de línies corbes, caricatura amable i pintura colorista amb molta ornamentació de pasteta, per a impressionar l’espectador i que va aconseguir impressionar el públic de l’època fins a tal punt que no solament guanyava, sinó que les seues falles eren reproduïdes una vegada i una altra per artistes novells intentant imitar el gran Juan Canet.

El millor de la seua producció va quedar plasmat en les dotze falles consecutives que va plantar en la comissió 202 El Canet

d’Espartero-GV Ramón y Cajal, amb la qual va obtenir deu primers premis de la Secció Especial, nou d’ells consecutius.

Després del seu últim primer premi en 1990 per a Na Jordana, va començar el seu declivi i el seu estil va deixar d’estar de moda. Les falles havien evolucionat i es començava a imposar la falla més preciosista i menys recarregada, amb una major cura en el modelatge, major realisme, menys caricatura, i amb pintura en tons pastel. Els jurats van deixar de considerar la seua inqüestionable forma de treballar i van començar a premiar altres estils de falla que van acabar per imposar-se en la dècada dels 90 i del 2000.

El seu nom va significar per a les falles infantils el que Regino Mas per a les grans, ja que va ser l’artista infantil més llorejat de la història amb vuit ninots indultats en el museu faller. Va estar 26 anys realitzant falles en la Secció Especial i altres nombrosos treballs en categories inferiors.

El seu palmarés és difícil d’igualar, i ell mateix va recórrer a la factoria Disney en els seus últims dissenys, quan el públic es va cansar de la temàtica costumista i recarregada que l’havia acompanyat durant la seua dilatada carrera professional, per a intentar a la desesperada tornar a connectar amb el públic infantil. Però els temps havien canviat i els personatges de Disney també començaven a no tenir tirada, ja que es començava a imposar un altre tipus de falla més realista i infantil que tenia clares influències de les porcellanes de Lladró.

L’EVOLUCIÓ CAP A LA FALLA LLADRÓ La firma valenciana Lladró es va fundar en 1953, i en els anys 60 va començar la seua expansió pel territori nacional.

La marca va començar a fer-se popular, i tal com anava creixent necessitava més personal i, majoritàriament, va contractar llicenciats en belles arts i artistes fallers. En diversos casos, aquests van abandonar la seua professió El Canet 203

L’any del xiquet, de Juan Canet.

(Falla Espartero - G.V. Ramón y Cajal de València, 1979).

Foto: Joan Vicent Ramírez

Primer van ser xiquets, de Miguel Santaeulalia Núñez (Falla Nou Campanar de València, 2008).

Foto: Nicolás Garcés

204 El Canet

per a dedicar-se en exclusiva a la marca elitista, i en altres casos, compaginen el seu nou treball amb la realització de falles, sobretot infantils. Molts són els que van claudicar a la suculenta oferta econòmica per a treballar en la que es convertiria en una de les majors empreses de segell valencià. Els artistes s’acoblen a la línia de disseny i modelatge que exigeix la casa, un estil elegant, minimalista, semirrealista, infantil i delicat, molt comercial, conceptes que tots ells apliquen posteriorment en la realització de les falles infantils, cansats ja de l’estil “Canet”. El públic descobreix un tipus de falla diferent que li encanta, i la majoria d’artistes es llancen a imitar aqueix estil amb l’ajuda d’il·lustradors i escultors. Naix la falla Lladró, que conviu amb altres estils més econòmics i explotats fins a finals dels 2000 quan a finals de segle s’incorporen a la professió d’artistes fallers gent jove, molt fresca, que aporta noves tendències i noves formes de treballar sense seguir res de l’establert anteriorment. És el que s’anomena falla d’autor, falles que realitzen artistes que s’impregnen de moltes referències i aconsegueixen construir un estil propi molt definit i característic de cadascun.

En l’estil Lladró podem destacar molts artistes com, per exemple, Miguel Santaeulalia Serrán, Paco López, Juan Carlos Molés, Toni Ramos, José Luis Santés, etc. Tots ells segueixen les directrius de la signatura valenciana, és a dir, figures molt delicades, amb una caricatura elegant i gest infantil que produïsca tendresa, modelatge hiperrealista amb mans i peus perfectament definits, vestidures amb molts plecs, acabat perfecte i pintura en tons clars, pastel, i poc càlids, que aporten major realisme a la peça. Normalment, no es reprodueixen personatges coneguts, sinó que es dissenyen expressament figures que podrien protagonitzar qualsevol conte o escena infantil capaç d’emocionar el més fred dels espectadors. Aquest és l’objectiu, és a dir, aconseguir arribar a un nivell de realisme de dibuix animat que capte l’atenció de l’espectador, tot produint al mateix temps, un sentiment d’empatia i tendresa per a guanyanr-se el receptor final que no és un xiquet, sinó un adult.

BIBLIOGRAFÍA CONSULTADA Las Provincias 1930-1940 Levante - El Mercantil Valenciano 1930-1940 PORCAR MUÑOZ, JOSE LUIS. Falla Espartero G.V. Ramón y Cajal 1906-2006. Valencia (2006) CASTELLÓ LLI, JOAN. Fallas Infantiles Juego y Tradición. València. (2001) SUPLEMENTO LOS CHICOS 1933 HISTORIA DE LAS FALLAS LEVANTE-EMV. València CENDRA DIGITAL LLADRÓ, JOSÉ. EL LEGADO DE LLADRÓ. València 2006 FANNING, JIM. El libro de Disney. 2016

El Canet 205

RL

EVOLUCIÓ INFANTIL A PASSOS AGEGANTATS Raul Llibrer Planetfallas.com

P

rimer de tot he de dir que és un plaer per al meu participar en aquest gran Llibret que, any rere any, aconseguiu realitzar. Segurament és la primera vegada que algú que es cognomena Llibret vos escriu en el vostre Llibret.

Quan vaig rebre la proposta d’escriure aquest article, vaig intuir que no anava a resultarme molt complicat, ja que, les falles infantils sempre han sigut la meua feblesa, molt més que les grans. Segurament, açò es dega a la gran evolució que han patit els monuments infantils, gràcies als nous estils i formes que es porten projectant des de fa moltíssim de temps.

Per a parlar de les infantils, cal comprendre primer que al públic que han d’anar dirigides és a l’infantil, al xiquet, o a l’adult infantil com és el meu cas. Possiblement, ens sorprendríem de les respostes que ens donarien els xiquets a la pregunta de quin tipus de falla infantil els agrada més o quins personatges els agradaria més que isqueren, deixant de costat segurament l’estètica.

Recorde amb especial afecte quan, de la mà del meu pare, anàvem a veure les meues primeres infantils de Vicente Almela, José Manuel Alares o Julio Monterrubio. És una bona manera de començar a parlar del que ens reuneix ací.

Començaré parlant del primer. Vicente Almela sempre ha sigut una referència en les falles, no solament infantils, també en les grans. Si no recorde malament, va ser el primer artista a utilitzar el suro en les seues falletes, per tant, un visionari del que vindria anys més tard: el suro guanyaria la batalla al cartró (açò donaria per a un altre tema o debat, suro o cartró?).

Avui en dia reconéixer una falla d’Almela és molt senzill, amb 30 anys amb un estil molt marcat (estil còmic), i sobretot, un estil infantil, que és del que es tracta. Perquè parlar d’una falla infantil és açò, parlar d’una falla que entenguen els xiquets, si no de què serveix? La seua llarga 206 El Canet

trajectòria li ha servit per a plantar en algunes de les places més mítiques, com Na Jordana o La Mercé.

Del segon que comentava, d’Alares, podríem dir una mica el mateix. Ell és cert que solament es va dedicar als monuments infantils, però va aconseguir també ferse reconéixer amb un estil inconfusible i divertit. La seua estètica no va deixar indiferent a ningú.

Per la seua banda, poc més puc afegir de Julio Monterrubio que no s’haja dit, un mític que avui en dia segueix evolucionant i mostrant el seu art en el carrer. Ja fóra en els 80, en els 90 o en els 2000, Monterrubio sempre ha mostrat una estètica diferent de la resta i un gran acabat en les seues falles que li ha valgut per a aconseguir nombrosos premis (molts d’ells primers) en les infantils.

I parlant d’estètica, ens centrarem en el present de les infantils d’avui en dia, ja que hi ha molt i bé on triar. Línies redones, fines, colors vius, menys vius…

Personalment tinc diverses febleses. Als ja esmentats Alares, Monterrubio i Almela, hi ha una gran varietat de grans artistes com Sergio Amar, Miguel Hernández, Marina Puche, José Gallego, Ceballos i Sanabria, David Moreno, Joan S. Blanch o Iván Tortajada. Cadascun, amb el seu estil, ha marcat un abans i després en les infantils. Parlem una mica d’ells.

Per exemple, José Luis Ceballos i Paco Sanabria van marcar una fita en la plaça de l’Ajuntament amb nou anys seguits plantant uns monuments totalment dirigits als xiquets, sense descurar el públic més adult. Amb un estil clàssic molt recognoscible, però alhora totalment desimbolt, divertit i somrient, contemplar una falla d’ells és gaudir i aprendre alhora, ja que són didàctics com a pocs.

El Canet 207

De barri en barri, de José Luis Ceballos i Francisco Sanabria (Plaça de l’Ajuntament de València, 2016).

Arxiu: Joan Castelló

Un altre didàctic amb nom i cognoms és Sergio Amar, un dels grans de les falles infantils que més ha avançat i progressat els últims anys. Amb unes línies modernes i redones, i un estil molt alegre que ha anat perfeccionant molt amb el pas del temps, Sergio ha aconseguit també una gran explosió de color en totes les seues falles, un color amb el qual cridar l’atenció dels més xicotets. Avui en dia segurament és el meu artista infantil preferit. I és que… sempre agrada veure una Mary Poppins o un Superman amariense!

Igual que ocorre amb Sergio, reconec que una de les meues febleses falleres es diu Miguel Hernández. Em sembla que totes les seues falles infantils són bombonets, diferents de les altres, amb un estil personal molt fort i molt modern. Un estil que transmet tendresa des de no fa molts anys, però amb el qual ha aconseguit fer-se un buit entre els grans d’avui en dia. Si algú em preguntara per les meues tres falles infantils favorites de qualsevol any, segurament hi hauria alguna de Miguel Hache (el seu nom artístic) entre elles.

Parlant de grans, en aquest selecte club també hem d’incloure, naturalment, Joan S. Blanch, encara que m’agradava més el Blanch de principis dels 2000 que el d’ara. Quants artistes infantils d’avui en dia han eixit influenciats per ell! Del que no hi ha dubte és que a l’actual guanyador de Secció Especial infantil li costarà el seu vestir a cadascun dels seus ninots, amb les seues talles i vestimenta fets a mida, alguna cosa que en els seus primers anys no utilitzava.

Essentia, de Sergio Amar (Falla Gayano Lluch - Doctor Marco Merenciano de València, 2016).

Foto: Joan Castelló

David Moreno també va pegar molt fort en açò de les infantils. Possiblement és un dels artistes amb major personalitat que haja vist i conegut mai, el seu estil i composició mai deixa indiferent a ningú. L’estil de David ha sigut posat en dubte moltes vegades de si és més o menys

208 El Canet

Un somni 2010, de David Moreno (Falla Jesús - Sant Francesc de Borja, 2010).

Foto: Juan Gabriel Figueres

infantil, imagine que cadascú tindrà la seua opinió. Trobar-te amb una infantil d’ell és trobar-te amb una falleta amb figures molt fines i allargades, o directament trobar-te amb el més abstracte, però sempre amb un missatge.

U que acaba d’aterrar en açò de les infantils és Iván Tortajada. Però no és un aterratge normalet, sinó un aterratge en gran, algú que no para d’aconseguir primers premis des que va arribar, i açò últim pot ser molt bo però també molt dolent si t’acostumes malament. Iván segueix perfeccionant el seu estil, és molt jove i té molt de temps, fins i tot per a cercar ser més infantil. Sens dubte, moltes vegades em recorda a José Gallego, la seua gran influència artística. Si hi ha alguna cosa que per a mi el caracteritza és la seua pintura, possiblement la millor d’avui dia en el panorama faller, amb unes figures molt nítides en qualsevol aspecte.

El Canet 209

En la seua justa mida, d’Ivan Tortajada (Falla Mestre Gozalbo - Comte Altea de València, 2016).

Foto: Joan Castelló

210 El Canet

Per cert, ja que ho acabe d’esmentar, aprofite també per a analitzar l’estil d’un altre dels grans infantils i favorits meus: José Gallego. Segurament el primer que recorde de Gallego són els seus ninots nassuts. Açò no és cap insult, és simplement que el seu estil és així i mola un muntó. Tampoc va coix de pintura, sempre ompli de detalls i molt ben cuidada.

A qui no li fa falta cap parenceria en pintura és a Marina Puche, de la gran factoria Puche. Atenció, açò no vol dir que no tinga molt cuidades les seues línies, simplement que no li fa falta per res tenir una pintura molt detallista.

Reconéixer les falles de Marina Puche és una altra tasca molt senzilla. Les seues figures sempre estilitzades, solen tenir tonalitats blanques pintades amb efecte llapis, que ja ens agradaria als altres tenir la seua mà i la seua destresa. Amb quatre “ratlles” (és un dir), ho té fet. Un estil molt alegre i gens seriós, i totalment didàctica, amb Marina sempre aprenem tots.

Podria parlar de més i més artistes, de gent nova que va entrant en el món faller i que ve trepitjant molt fort, com Cap de Suro, Ricard Balanzá, Vicent Torres, o gent amb més experiència com Óscar Villada o Javi Fernández, però açò ho deixarem per a un nou capítol.

Una salutació, amics!

T’imagines?, de José Gallego (Falla Exposició - Micer Mascó de València, 2016).

Arxiu: Joan Castelló

El Canet 211

RB

ART VALENCIÀ PER A INFANTS -FALLES INFANTILS, L’ESTÈTICA DE LA MODERNITATRicard Balanzá Artista Faller

«Perquè si l’art és, en efecte, alguna cosa més que una casual destresa tècnica, hem de considerar com a impossible que un poble mostre en el seu art un semblant distint del que mostra en la resta de l’existència cultural» Wilhelm Worringer

C

om a artista de falles per a infants, reflexionar sobre la seua evolució és fer alhora una anàlisi del meu propi treball, de les experiències vitals que ens situen en un espai geogràfic temporal –axis mundi- estètic i filosòfic sobre el qual es referencia la creació, en les vessants plàstiques que la disciplina artística ha conreat al llarg de la seua història.

La qüestió fonamental de les falles rau en el seu caràcter popular, són un producte resultant d’una cultura i societat que es projecta directament per a aquesta finalitat, que siguen populars, origen i fi. I açò lliga irremeiablement amb els grups hegemònics i de poder, ja que es desenvolupen fins a l’actualitat, supervisades o inspirades per ells.

Tots naixem lliures en el plànol de la consciència, però tenint en compte infinitud de consideracions, perquè el mite de la llibertat és vulnerable davant la responsabilitat, assenyalava Aguilera Cerni. En el seu pensament només cal tindre en compte les nostres finalitats i resultats, sempre que siga a través d’un criteri moral determinant; i aquest, precisament, implica renunciar a la llibertat. Si no, cauríem en l’alienació i en la pèrdua de la cultura resolutiva i compromesa en l’existència històrica. I és aqueix element, el de la responsabilitat de l’artista, cercar-se en les coordenades primigènies; projectar-se cap a eixa societat de l’època, valorar la seua obra individualment i en relació amb la resta, i finalment, determinar quins són els seus paràmetres estètics fonamentals, narratius i plàstics en què vol desenvolupar-se.

212 El Canet

En el continu oscil·lar de qualsevol creació, l’avantguarda estètica ha vingut protagonitzada per artistes de marcada personalitat, conduïts per les seues inquietuds ulteriors de l’evolució viva interior, certament inefable, ahí està la vertadera clau. Pel que fa a les falles, en serien ben bé pocs, ja que s’afegeix el coratge de voler expressar uns valors, uns sentiments, que de vegades per la seua contundent individualitat han quedat com a ecos en la gran pellorfa fallera. Però per a u mateix, com a amant i artista, elaboren tot un cosmos interessant d’incessants vibracions.

Tornem de nou, a eixa qüestió fonamental que segueix residint en la concordança de no poder prescindir de les friccions entre les tradicions artístiques i els factors recents de l’era tecnològica, ni del que separa o uneix el massiu del minoritari, o discordança entre el sentit dels fets artístics i les necessitats estètiques d’unes determinades societats en el marc d’un propi desenvolupament històric. És per això que les falles estan sempre en constant evolució, perquè hi ha una lluita de valors i de visions, i això fa que actualment es compte amb una generació d’artistes i professionals forjats en disciplines molt variades, que desenvolupen a les falles senyes de la seua formació.

La riquesa creativa del moment és l’obligació estètica de ser la consciència del seu temps, que s’ha d’unir a l’estil de l’artista, entés com la forma unitària de la intuïció realitzada, a la qual sotmet la naturalesa.

Per tot açò, actualment destacaria tres característiques fonamentals per a entendre les falles per a infants; la seua autonomia individual (de la falla gran) i valoració en augment, la irrupció d’artistes novells creatius i la multidisciplinarietat del format, on internet i les xarxes socials catalitzen un enorme contingut que amplifica el sentit físic de la falla al carrer.

La composició, clàssica, dóna pas a unes bases que semblen desfer-se o reagrupar-se per unir el terra suaument amb la falla com un element de transició, i s’eleva lleugerament. Els ninots, amb dues escales de grandària, fan la narració més fàcil, amb una jerarquia segons la importància perceptiva. El color, de base lleugera, va accentuant-se als extrems, i assigna als detalls un fet rellevant de riquesa, per a equilibrar el conjunt, unit a un tractament predominantment esfumat de la pintura, que aporta onirisme de manera elegant al fet.

El Canet 213

Festejar, de Ricard Balanzá (Falla Plaça del Doctor Collado de València, 2016).

Foto: Ricard Balanzà

Fer valdre la falla infantil és un succés ben bé recent a tots els nivells, i mediàticament podem corroborar este fet, lligat a una major consciència pedagògica i educativa dels xiquets i xiquetes en la nostra societat. Alhora, personalment, jo estime cada volta més oportú esmentar-les «falles d’infants» per eixe fet, considerable, de potenciar la infància, i eixa essència del fet que l’obra ha de ser senzilla però no simple, per aplegar a cada ànima.

Malgrat que encara queda subjugada a la falla gran, el seu format ha sigut decisiu en la seua salvació, pel fet que molts artistes podem treballar i dominar tots els processos que comporta, formats sobretot en belles arts i amb la base cultural d’estudis elevats. Ara els referents provenen no només de l’àmbit faller sinó de l’explosió del saber que ha propiciat la connexió mundial.

Estèticament pot apreciar-se com hi ha una tendència de l’immaterial, per a prendre aire; les falles van perdent la seua base o es va disgregant, açò comporta per una banda una menor prestància física al carrer, ja que és nociu en la lluita amb l’espai, però per altra banda intenten deslligar-se del terra, buscant l’alçada de la vista dels infants i es fan més volàtils i menys pesades, tot i que els volums han augmentat. L’estructura ha canviat respecte d’aquelles falles compactes i escalonades i han dominat l’aire —a base de ferro—, tot i que a les seccions més altes l’harmonia de la composició es veu asfixiada per les masses. Els artistes ens reafirmem en la nostra manera de fer i busquem ser més originals respecte a la resta, trets que ens fan únics, amb l’aparició de nous materials i el ventall tan ampli del cromatisme, com a l’hora de narrar, d’una manera predominantment íntima, poètica i didàctica. El valor humà es reafirma de nou, amb l’ajuda o no de les tecnologies, materials i concepcions oscil·lants. El tret més característic continua essent la personalitat del creador, una potenciació individualista de l’artista, que sap que l’exclusivitat és el fet a seguir, contraposat a un àmbit efímer amb il·lusió de permanència.

Però, el canvi tangible és el de la falla infantil com a entitat multidisciplinària i transsubstancial. La xarxa ha canviat la nostra manera de concebre el món, i les falles s’han transmutat com a mitjà, les imatges i els textos que publiquem els artistes, crítics o comissions estan a l’abast de tots, i es va creant una història al voltant de la mateixa falla, tan interessant com és el seu format físic. Hem desenvolupat una comunicació de l’obra igual d’important com el final d’aquesta i que destrueix la magna i efímera entitat del carrer, del descobriment i l’aventura de l’enigma en creuar la cantonada o enfilar-nos cap a la fastuositat enmig de la nit que enlluerna la falla. Per això considere que cal diferenciar i fer que el que és públic prèviament, siga una obra paral·lela a la falla, que forme part però tinga sempre un caràcter d’avanç, d’aperitiu.

Les falles, com a expressió festiva i artística genuïna del poble valencià, sempre estaran en constant canvi, i estèticament i dialècticament ens hem trobat ací per les generacions passades i el seu progrés. Però, haurien de fer-ho tenint en consideració aquells trets identificadors, que com a valencians ens fan diferents i especials, amb una aportació enriquidora de l’humanisme, com també la llengua reuneix la nostra forma d’entendre l’existència i cal maternalment estimar. I oscil·lar aquesta transformació de les falles d’infants, com va esmentar Juan David García Bacca, entre les inèrcies de la col·lectivitat vivent de cultura arrelada en terra, i la dosi de què disposen creatius i artistes per a aguantar, acceptar-la i donar-la per benvinguda.

214 El Canet

JRV

CONVERSANT AMB UN DISSENYADOR DE FALLES: JUAN RAMÓN VÁZQUEZ GARCIA AC Falla El Canet

D

ins del que és l’estètica d’un monument faller, podem afirmar que la figura del dissenyador faller és clau, ja que és la persona que comença a donar-li forma als projectes que després ixen al carrer en el mes de març.

En el nostre llibret, dins d’aquest apartat, veiem que era un fet indispensable que poguérem conversar amb algun dissenyador de renom per a parlar sobre l’estètica en els monuments fallers. Buscant un perfil diferent del que molts de vosaltres podríeu pensar, hem pogut conversar amb Juan Ramón Vázquez Garcia, un dels dissenyadors més coneguts dins del món faller, sobretot a la ciutat de València. A altres ciutats, probablement, no és tan conegut, i per això, gràcies al nostre llibret, el coneixereu un poc més.

Conta’ns un poc qui és Juan Ramon Vázquez i com es va endinsar en el món del disseny de les Falles.

Bé, sóc un dissenyador de 37 anys amb formació en Belles Arts, Escola d’Artesans i Arts i Oficis de València. Sóc una persona inquieta, que en aquests últims anys m’he especialitzat a esbossar falles. Per açò he invertit en la meua formació reciclant-me en diversos màsters en disseny i edició digital per a dotar de major qualitat els treballs que realitze.

He de reconéixer que porte tota la meua vida en el món de les falles i des de fa més de 20 anys dibuixant-les, però el salt a la piscina va ser amb Vicente Martínez en el 2012, quan em va oferir fer alguna aportació al projecte de l’Antiga de Campanar i vaig acabar per dissenyar-la per complet, aqueix va ser el meu primer repte. No va eixir com esperàvem però em va servir de molt personalment i professionalment. A poc a poc he aprés a visualitzar en 3 dimensions, a traure el màxim rendiment a les qualitats de cada artista i sobretot a dotar-los de personalitat pròpia, que

El Canet 215

en aquest món on el refregit i la còpia són una constant, diferenciar-se de la resta és un plus que ajuda molt.

Per a qui has dissenyat i la teua experiència amb ells?

En aquests anys he dissenyat per a molts professionals, per sort la majoria són més amics que artistes: Vicente Martínez, Paco Borja, Mario Pérez, Vicente Torres, Ángel Navarro, Enrique Cardells, Miguel Delegido, Juan Lluch, Salva Dolz, Ximo Martí, Paco Giner, Toni Ramos, Ximet... segur que em deixe algun. No m’ho tingueu en compte.

La meua experiència és summament positiva, he aprés molt de tots ells. M’han aportat professionalitat, humilitat i un respecte cap a una professió, la de l’artista faller, que està molt poc valorada. He plantat tant en falles i fogueres d’Especial com en seccions més modestes, però he vist sempre la mateixa il·lusió per un treball que els absorbeix cada dia de l’any. Sent egoista he de dir que m’encanta anar als tallers i veure créixer els meus dissenys bojos, observar com cada artista els fa seus i els acarona com si foren part de la seua família.

Quina estètica monuments fallers?

Escena d’Orienta’m de Paco Borja (Falla Tomasos-Carles Cervera de València, 2017).

Il·lustració: Juan Ramon Vázquez

t’agrada

aplicar-li

als

teus

Uf, delicada la pregunta. Com que no posseïsc un estil marcat com altres dissenyadors jo em solc adaptar a cada artista, i no és l’artista el que s’adapta al dibuix, intente potenciar les seues línies i els cree noves identitats. Com és el cas de Mario Pérez, que optem per l’estètica de xiquets “grossets” que són tous, graciosos, voluminosos... i aconseguim que siguen identificats amb el seu creador i generar el concepte de marca. En altres ocasions m’han demanat que evolucione les seues falles, com és el cas de Paco Borja, que ha passat de monuments barrocs, recarregats, a línies planes i gens realistes.

216 El Canet

L’estètica de línia neta i on menys és més és l’eix i l’essència dels meus esbossos.

Què penses de la diversitat d’estètiques en els monuments grans i infantils?

Crec que existeix una diferència abismal entre monuments grans i infantils. En aquests últims l’evolució ha sigut molt marcada i progressiva: se cerquen línies pures, colors vius i molta composició que et diferencie de la resta. Clars exemples serien: Iván Tortajada, Oscar Villada, Marina Puche, Miguel H... tots ells han creat tendències i seguidors que aconsegueixen que se’ls contracte pel seu prestigi i no per un esbós presentat a una comissió.

Per la seua banda els monuments grans es troben estancats en el “classicisme moderat” regnant en les falles; com més gran, més detalls i pinzellades dóna la sensació que més agradarà. Per açò ens trobem amb gran varietat de falles totes similars entre si on el volum és la basa que marca el premi, un arma de doble tall, que està fent que molts tallers es vegen abocats al tancament en plantar més del que se’ls paga.

Com creus que és la influència que ha de tindre un dissenyador en l’estètica final d’una falla?

Crec que el paper del dissenyador en una falla és un factor important en aquesta, encara que no determinant.

Aquest protagonisme és de l’artista faller.

Els dissenyadors som els primers a acostar-nos al públic, a captar la seua atenció. Podem definir estètiques, delimitar els colors, les corbes, el moviment... en definitiva som els amos de l’estètica de la falla i en el món en el qual estem açò adquireix gran importància. Un bon dissenyador amb un gran disseny és una arma molt potent que pot sumar molts punts si té una bona connexió amb l’artista faller.

El Canet 217

Juan Ramon Vázquez amb un dels seus dissenys.

Foto: Juan Ramon Vázquez

Procés en el disseny d’Espirals de Vicente Torres (Falla Cadis - Centelles de València, 2017) Il·lustració: Juan Ramon Vázquez

218 El Canet

No seria la primera vegada que dissenys de grans il·lustradors queden destrossats en arribar a la plaça, després d’haver generat grans expectatives amb anterioritat en visualitzar l’esbós.

Per això l’estètica final de la falla la marca el dissenyador, però la remata l’artista, sense el qual no existiria res.

Com creus que hauria de ser?

Crec que hauria de ser una relació de sumar i no de superposar. Quan faig un esbós, primer parle amb l’artista i intente saber què necessita, què pretén crear i en quins marges es troba còmode treballant. Una vegada hem definit eixos limites li mostre les meues primeres línies i idees que mai són les definitives. Després de diversos folis i amb conceptes clars potenciem les virtuts de l’artista, si és bo en color, en escultura.... i seguisc de prop el procés creatiu fins a la plantà.

Avui dia, les comissions creuen que fent un producte a la carta tenen premi segur, és a dir: contracte un bon artista, fitxe un guionista i contracte un gran dissenyador, segur que em porte un gran premi. Açò, de vegades, si existeix harmonia entre tots, pot funcionar, però en general cadascun rema en una direcció i s’acaba cuinant un plat ple de potencial però gens treballat.

Quin futur li veus a aquesta relació?

Crec que és una moda que està en alça, i com tot tindrà la seua vida. Cada vegada som més dissenyadors que adquirim més rellevància, en estar tot tan mediatitzat. Se’ns està dotant de cert poder quant a garantia professional, que moltes vegades ha d’anar lligat a un gran taller per a poder donar el seu fruit.

La veritat que em sorprén que fa 5 anys era un desconegut en aquest món i ara rep sol·licituds per a realitzar entrevistes, acudir a actes, participar en gales benèfiques, donar xarrades, artistes que demanen esbossos amb dos anys d’antelació... Crec que els dissenyadors també hem de tenir molt clar on està el nostre espai i crec que en aquesta ocasió és un pas per darrere de l’artista. Si no sabem marcar aquesta distància, al final les falles les faran els dissenyadors amb ajuda d’artistes fallers i no a l’inrevés.

El Canet 219

Escena de Pantomima i Celestina sempre han fet molt bona lliga de Vicent Martínez Aparici (Falla Sant Vicent - Periodista Azzati de València, 2017).

Il·lustració: Juan Ramon Vázquez

MA

DUES EXPERIÈNCIES PLÀSTIQUES A LA RECERCA D’UN CAMÍ Mònica Antequera Periodista i artista fallera

V

aig estudiar el Cicle Superior d’Artista Faller i Constructor d’Escenografies per tres raons, tot i que l’ordre canvia com la vida, amb els seus inexorables companys de viatge: el temps i la distància.

La primera podria ser pel dol d’haver rebut el comiat de l’ERO de Canal 9 i pensar un nou camí professional, deixant de banda la meua vocació (amb la ferida oberta) del periodisme.

La segona raó la curiositat. Sóc periodista i pregunte. En aquell moment el periodisme em feria i vaig decidir “posar fusta” pel mig. Distanciar-me per a curar una ferida.

Havia visitat la Ciutat de l’Artista Faller quan havíem de preparar els reportatges de televisió i sempre em despertava una il·lusió adormida. Descobrir els raconets de l’interior de fusteries i pujar per escales tremoloses, a les bastides per a contemplar els motlles, era un luxe. Jo sempre havia plantejat la possibilitat d’uns estudis diferents, la qual cosa em permetria endinsar-me en un ofici que des de menuda, com a fallera i valenciana, admirava. Però em plantejava allò de “l’artista faller” com a opció de jubilació i solitud romàntica a un taller.

La tercera, per mon pare. Era molt faller i l’he sentit molt a prop aquests tres últims anys.

Primer estudiant i fent les pràctiques al taller de Ximo Esteve quan algun jubilat passava i ens mirava empaperar, polir o tallar peces de fusta i suro. Amb el mestre parlàvem molt de la vida, dels pares que ens deixen, dels fills que creixen, de l’ofici d’artista. Ell sempre va ser sincer amb el patiment de l’ofici artesà. Em deia: Prova de fer una infantil, t’ajudaré però tu tens a la sang el periodisme. Amb la seua dona Rosa, els fills i col·laboradors em sentia dins d’un equip, eina fonamental en els tallers fallers. I per a la vida, un bon equip al teu voltant és el millor referent.

220 El Canet

Creuallibres, de Mónica Antequera (Mossén Sorell - Corona de València, 2016).

Fotografies: Mónica Antequera

ELS ESTUDIS D’FP COM A BASE Mai haguera començat en aquest respectable ofici d’artista faller sense estudis específics i, per descomptat, amb la meua edat. No vaig nàixer amb do artístic per a la pintura o l’escultura. M’apassiona el bricolatge i la decoració, però sóc més de lletres que de ciències. Tot i que m’encanta calcular espais i fer esbossos, tampoc no sé d’arquitectura. Per això, vaig fer el pas endavant amb la necessitat d’aprendre la teoria.

La pràctica la dóna el temps. L’experiència viscuda ja no me la conta ningú. Un repte i un plaer. L’agraïment a la meua falla, els innovadors de Mossén Sorell–Corona, per creure en una artista sense bagatge, sempre ho tindré al cor.

EL REPTE DE CORONA Mossén Sorell-Corona em va donar l’oportunitat de plantar dues falles infantils successives (2015-2016). En cap moment em donaren una línia editorial, cap influència artística a seguir. No calia. Conec la filosofia de la meua comissió des de fa més d’una dècada. Busquen un missatge per a l’espectador. Reaccions, emocions, provocacions. I això és el que he volgut transmetre amb les meues falles. Tot i que sempre, per ser infantils, he volgut afegir didàctica i valors socials: des del repartiment de tasques a la família en la primera o la solidaritat amb gestos solidaris, fins a la generositat pel fet de donar llibres als xiquets malalts en la segona. Potser sempre no han sigut obres d’art, però mai han estat buides de contingut.

El Canet 221

Dos anys seguits he pogut complir una etapa creativa que, com el periodisme, és efímera. He omplit carpetes d’esbossos de falles que potser algun dia servisquen d’inspiració a algun artista professional amb llacunes creatives, necessitat de noves idees... Mestre a la seua disposició. Parlem.

No he tingut temps de definir el meu estil personal, és qüestió de temps i de tècnica. Vaig apostar per la fusta i la tela, la llana, només el primer any tenia tres peces de suro. El segon va ser una aposta molt més sostenible. Una cremà preciosa.

Supose que els anys i la maduresa et porten per l’estètica que et caracteritza.

Adore els treballs manuals i sí, he apostat per la senzillesa d’allò que ara nomenen el DIY (Do it youself, Fes tu mateix).

M’agraden els ninots actuals, sense barroquisme, purpurines, línies modernes.

Estem al segle XXI, sóc filla d’IKEA, tot i que admire els pintors modernistes, em divertisc amb els il·lustradors d’influència naïf i m’enamora el disseny tipogràfic (les lletres no han faltat en cap de les dues falles plantades, potser per deformació professional periodística, les lletres van amb mi sempre). Puc gaudir omplint un mandala de colors o contemplar bocabadada una seda xinesa com les que pintaven els artistes fallers del segle passat i que trobem en peces indultades.

M’encanten els espais industrials, però em divertisc amb els pinzells decorant una ceràmica valenciana que he modelat prèviament en fang. Potser equilibri i fusió identifiquen la meua filosofia dins i fora de les Falles.

Jo em sent afortunada d’haver pogut fer en la vida 4 coses. Escriure un parell de llibres, plantar l’arbre, la meua filla i, el que mai haguera imaginat, no una sinó crear i plantar dues falles infantils. Vaig entrar dins d’un món creatiu per una porta menuda, observant respectuosa el treball dels equips, atenta com quan vaig xafar per primera vegada una redacció. Sense por i amb moltes ganes. La humilitat amb els companys de classe al curs d’FP d’Artista Faller, més joves i preparats per a l’ofici, em feia dubtar de vegades. D’altra banda l’edat també et dóna altres seguretats.

ESTÈTICA PERSONAL DINS DE MÚLTIPLES CONCEPTES Un bon guió és el principi d’una falla com l’argument fa funcionar novel·les i pel·lícules. La finestra no sempre és indiscreta, però sóc observadora i he sentit goig en aquest viatge.

Eixe era el meu potencial: no calia fer més que donar forma al concepte. I ser conseqüent amb altres bases constructives com ara fugir del suro, apostar per la fusta, incorporar materials no contaminants o reciclables, inculcar els xiquets de la falla valors humans i col·laborar amb causes justes. He volgut fer falles educatives. Sóc docent des de fa dèsset anys a la universitat i això també forma part de la meua personalitat.

El Viatge a la Rentadora (2015) tenia el millor guió a partir d’un conte per a la meua filla escrit feia tres anys. Un gran reserva. La meua quotidianitat no exempta de canvis de vida, de maldecaps professionals, de dubtes provocats per un canvi en el camí laboral que afectaren el meu estat d’ànim. Una família que aprenia a conviure davant un ERO. Una història d’amor i

222 El Canet

El viatge a la Rentadora, de Mónica Antequera (Falla Mossén Sorell - Corona de València, 2015).

Foto: Mónica Antequera

El Canet 223

de valors. Una voluntat d’avançar en família, de treball en equip, de fortalesa en moments de feblesa. Un conte infantil era el punt de partida. El tercer premi d’Enginy i Gràcia era col·lectiu.

Creuallibres (2016) era una biblioteca col·lectiva sense crema de llibres infantils. De nou els contes per a xiquets com a fil conductor. En aquest cas tots indultats per a una bona causa, la malaltia de la pell de papallona, la causa solidària per a l’Associació Debra. Els donàrem l’endemà del 20 de març. Els han venut a la tenda solidària que hi ha a Benimaclet i hem ajudat a pagar material mèdic per a les cures de les ferides d’altres xiquets amb pell feble. Molt més satisfactori que qualsevol premi. Al voltant d’este cap de fusta i llana, 11 pardals i un missatge: si no llegeixes, el cap s’ompli de pardals.

El primer any, 2015, vaig patir molt i vaig plorar d’impotència. No em trobava preparada, però necessitava avançar. Complir amb ells i amb el meu repte. El segon any, 2016, vaig fruir del projecte i de la solitud del taller.

Un amic periodista em va llogar dos anys un espai de coworking. Allí en l’anonimat de signar com “La comissió” vaig recuperar la il·lusió pel periodisme actiu. Mentre recollia contes i pintava un mapamundi gegant a mà, mentre vestia de roba com quan era una xiqueta les meues nines, pensava en el nou projecte professional.

Estava adonant-me que l’ofici d’artista faller s’acomiadava del camí. Al gener, a dos mesos de la plantà, la falla estava acabada. I jo decidida.

Les últimes vesprades de març, abans de la plantà, vaig recollir satisfeta les eines amb una certesa: l’ofici d’artista faller i el periodisme tenen moltes coses en comú: tots dos estimen la professió sense mirar les hores, furten temps a la família i amics perquè necessiten concentració i de vegades, aïllament. Els dos empren un llenguatge literari que beu de l’actualitat i juga amb les paraules i les imatges des de la metàfora, la ironia, la crítica o la sàtira. El doble sentit és clau per a potenciar els seus recursos.

Tinc un nou espai de treball, s’anomena Indumentat. Faig periodisme faller des del vessant informatiu de la moda. No sóc experta, només escolte i prenc nota, transmet missatges dels especialistes en indumentària valenciana.

Sóc el missatger de nou. De vegades opine, però sempre respectant els professionals. M’apassionen la llibertat d’expressió i l’ètica informativa. Els artistes fallers són lliures per a expressar el que senten, de vegades s’autocensuren per por. Són gent generosa i solidària. Fan pinya quan es necessiten, però també he observat en silenci exemples poc deontològics dins de l’ofici artístic. Gent que copia sense pudor, que malparla de companys, enveges, competitivitat insana. Temptacions humanes que tant de mal fan a l’ofici de l’informador com al d’artista faller. Tots dos oficis poden acabar en l’oblit. Fum i cendres. Les noves tecnologies ens faciliten moltes tasques, economia productiva, però hi ha riscos que atempten a l’essència artesana i creativa dels dos treballs. Nostàlgia? Potser. Però passem pàgina, això és un altre tema.

224 El Canet

VFL

FALLETES ENROSCADES Vicente Francisco Lorenzo Albert Periodista i artista faller

P

er tal de comprovar l’evolució de les falles infantils —com la de qualsevol camp que tinga a vore amb les arts plàstiques o estètiques―, cal enlairar-se per damunt de la línia espai-temps i mirar enrere.

La fotografia despulla sense miraments com han canviat les falletes (en teoria) destinades als més menuts (finalitat que en massa casos s’obvia, clavant-se directament al cor del públic a través d’ornaments enforfoguits i aombrats, i de temàtiques gastades i amaçades).

Als anys noranta, i més rotundament als dos mil, materials i volums caminen de la mà cap a una depuració de les formes, prescindint en el modelatge d’uns detalls que es remarcaran sobradament després mitjançant els pinzells (prèvia fumigada de pistola), al mateix temps que s’eliminen els detalls (plecs de la roba, arrugues de la pell, ungles, cabells), i sovint l’anatomia es deforma enroscant-se amb postures impossibles, eixides de la imaginació dels més avançats, i de la còpia dels seguidors “menys creatius”.

Podem triar una sèrie de fotografies de falles infantils, a l’atzar, de les darreres tres dècades.

Vorem com les figures han crescut en volum, per dues raons: el nou material (poliestiré expandit) i la progressiva caiguda dels pressupostos, que obliga a l’artista a omplir un perímetre de 3 x 3 m amb menys figures, però abastant un volum que no el deixe fora del mercat per la creixent competència.

La pintura tendix a dibuixar formes inexistents en el modelat i a decorar, amb l’ajuda d’or, plata, randes, goma EVA i altres recursos de passamaneria, unes falles cada vegada més dirigides al públic adult, a qui vol deixar bocabadat. S’oblida així sovint dels xiquets i, a més a més, de donar contingut, significat i gràcia a la falla.

El Canet 225

Saba nova, de Vicente Lorenzo (Falla Sant Vicent - Fragata de València, 1976).

Foto: Joan Castelló

Feliç Aniversari, de Vicente Lorenzo (Falla Na Jordana de València, 1981).

Foto: Joan Vicent Ramírez 226 El Canet

LA MEUA ACTUAL PROFESSIÓ D’ARTISTA FALLER ÉS CLARAMENT VOCACIONAL Tot i ser llicenciat en Ciències de la Informació (especialitat Periodisme), el cuquet de les falles havia d’acabar eixint. Recorde passar de xiquet els dies de Falles corrent València de plaça en plaça gaudint de les obres de Vicent Agulleiro, de Pepet, de Miquel Santaelàlia, de Pepe Soro... I les falles infantils d’Almela, Alares, Víctor Valero... i com no, de mon pare, Vicente Lorenzo. En Na Jordana. Falles que tinc en la memòria com si les haguera vist fa uns mesos.

Quan vaig acabar la carrera, el cuquet de les falles pega un bot i se n’ix del meu pit. Són temps difícils, el futur laboral es presenta ple d’incògnites i no entre en el taller de mon pare per primera vegada, però sí de manera més freqüent. Continuada. Diària.

Les parets del taller familiar van embolican-te. T’atrapen.

El treball entra en el teu cap, el teu cor bombeja Falles per les teues venes. I no hi ha carretera de tornada. L’autovia s’estén per davant.

Després de tocar tot el procés intermedi, el meu llapis va donant pas al volum propi. Diferent estil al de mon pare. Ell és un artista completíssim. Jo anava soltant la mà. Estèticament molt diferents. L’esperit, el mateix: falles infantils, plenes de contingut, missatge i humor, pensades per al públic infantil. I un acabat professional. El mateix sempre, és igual la secció o el pressupost.

Falles com a forma de vida. 24 hores, 365 dies a l’any.

La sort, un mestre immens, i una dona i una filla que comprenen les dificultats d’un treball peculiar i complicat, i que ajuden molt. Arribem a ser un equip a casa, i al taller.

El Canet 227

Mami! Vull ser artista!, de Vicente Fco. Lorenzo (Falla Císcar-Burriana de València, 2006).

Foto: Joan Castelló

CRÍTICA I ESTÈTICA A ESCALA LOCAL

228 El Canet

COLLITA DE PRIMAVERA Al març, amb el carrer buit, creixen ninots fugissers, s’enlairen estranys éssers en un muntó gens fortuït.

Uns monuments encisers de figures acolorides que s’eleven, atrevides, enmig d’animats carrers.

SAGUNT T EN RR TO ALZIRA

En escenes ben parides d’estètica cridanera, es faran, en gran manera, unes crítiques sentides Es fa censura sincera del polític que menteix, l’alcalde que no compleix i al ciutadà desespera.

A V I T XÀDÉNIA GAN DIA

Del regidor que llueix mudat en les processons, però no atén a raons i sols els seus abasteix.

D’obres en les poblacions, de sorolls a tot volum, de brutícia i de pixum i de moltes més qüestions.

Destinada a ser fum, collita de vida efímera, durant tot l’any és quimera i sols al març veu la llum.

Josep Gonga

El Canet 229

LM

CADAFALS DE SAGUNT: PASSAT I PRESENT… I QUIN FUTUR? Lluís M. Mesa Reig Associació d’Estudis Fallers i Cronista Oficial d’Estivella - Camp de Morvedre

1. EL PASSAT DE LA FESTA

E

ls primers passos de la història fallera del Camp de Morvedre, com de qualsevol altra comarca, són difícils d’esbrinar exactament. La realització de fogueres a sant Josep de manera espontània i per influència del que es feia al Cap i Casal no se sap de manera exacta quan s’inicia. No obstant això, hi ha dos dades històriques que marquen oficialment el principi. Per una banda la plantada d’un cadafal a la plaça Vella d’Estivella de 1924. Per un altre la nascuda el 1927 al carrer del poeta Llombart del Port de Sagunt. El primer cas es va descobrir fa pocs anys gràcies a la investigació del cronista oficial d’Estivella, mentre que l’altre era tingut com la primera falla del Camp de Morvedre fins fa poc de temps. Per a trobar el primer exemple de falla a la ciutat vella cal esperar fins al 1932, quan una comissió nascuda al caliu de la Societat Vitivinícola Saguntina va plantar al camí Reial. Després arribarien els cadafals infantils durant els anys de la II República. El 1934 es va crear la primera comissió de xiquets i xiquetes a l’encreuament entre els carrers Pacheco i Sant Miquel.

Tanmateix el fet que aquesta no fóra una festivitat plenament consolidada i sobretot l’efecte de la guerra d’Espanya va fer que l’empremta fallera s’hi perdera fins al 1944. Eixe any en va nàixer una a la plaça Major. Després en sorgiren unes altres al Port de Sagunt com ara la Carxata, la Palmereta o la Marina. A poc a poc, la flama fallera es va encendre, tot i que cal no oblidar que la situació decadent que es va viure a la ciutat vella entre 1951 i 1955 mentrimentres al Port creixia este fenomen festiu.

A la resta de la comarca la intensitat dels cadafals fou menys intensa. Tanmateix hi ha dates que cal destacar. El 1945 es va plantar a Alfara de la Baronia la primera falla i la festa va tindre vigència durant alguns anys. A Gilet van iniciar-se a principis de la dècada dels 70 del segle 230 El Canet

passat i fins aleshores continuen realitzant-se cada any. A Estivella, Albalat dels Tarongers i Petrés en sorgiren de manera puntual malgrat que les falles no formen part del seu calendari festiu. Pel que fa a la subcomarca de les Valls cal destacar la falleta escolar sorgida el 1932. Més tard eixos exemples escolars es van anar consolidant, com és el cas del Grup de Begonya, del Port de Sagunt, des del 1969.

El creixement faller va fer que l’any 1971 es creara una Junta Local amb 8 comissions. Així a poc a poc s’ha consolidat una programació estable oficial, s’ha institucionalitzat les falleres majors de la comarca i el més important és que s’ha arribat fins a 30 cadafals grans i 30 infantils per al 2017.

2. LA REALITAT ACTUAL DELS CADAFALS En l’actualitat la classificació del concurs de falles es realitza a partir de sis categories i una secció especial.

Aproximadament de 4 a 5 comissions estan en cada secció i el pressupost total és de 491.875 euros. Per a la construcció de les falletes infantils s’invertiran 124.550 euros i per a les grans 367.325 euros. Si es té en compte que l’any passat el pressupost global va ser de 490.339 euros, es veu com hi ha un lleuger increment. Les falles més costoses seran les d’Eduardo Merelló i Plaça Rodrigo amb 36.000 euros i la més econòmica la de l’Avinguda amb 2.800 euros. Pel que fa a les infantils les més cares són les de la Victòria, el Palleter i la Marina amb 12.000 euros i la més barata la de Baladre valorada en 350 euros. Tot açò fa entendre que hi ha una gran diversitat de preus i que la inversió en les categories inferiors és menor que la de la ciutat de València.

Però, arribat a eixe punt, cal preguntar-se quins trets diferenciadors es poden observar a la comarca del Camp de Morvedre respecte a altres zones. En primer lloc cal dir que la monumentalitat és present entre els cadafals d’especials.

Perfectament són comparables als del Cap i Casal. Sí que és de veres que la diferència més gran s’observa en aquelles falles inferiors. La competitivitat, malgrat que cada secció té poques comissions, també és destacada. El que sí que és evident que les apostes innovadores són quasi inexistents. Al llarg dels anys han existit diversos exemples que han acostat l’estil de la falla al de la foguera, potser eixe tipus d’experiències són les més atrevides que s’han conegut. Casos com el de l’exercici passat de l’artista Anna Ruiz Sospedra per a la falla del Mocador no en són normals. De fet enguany esta realitza la falla infantil de la plaça de l’Ajuntament de la ciutat de València i la comissió no ha continuat incidint en eixe estil de propostes. Potser el que es pot assenyalar és la implicació en la crítica local i en una major correcció dels textos de les falles que en la capital en tindre l’assessorament del Gabinet de Promoció Municipal del Valencià.

Un altre aspecte a comentar és la col·laboració d’artistes alacantins o els que planten a la ciutat de Valènciu com ara Alejandro Rajadell o Miguel Balaguer.

La realitat és que la innovació del Camp de Morvedre invertix més en uns altres espais de la festa com ara el de les publicacions. El creixement de la participació de falles en el concurs de llibrets de la Generalitat és un fet sens dubte encoratjat pels primers premis obtinguts per la comissió del Mocador en diferents edicions. Es comprova una gran aposta per

El Canet 231

la maquetació i la inclusió d’articles de gran qualitat. Però eixe mateix pas no s’atrevixen a fer-lo en les línies estètiques més avantguardistes. És cert que l’existència de premis promoguts per entitats privades ha motivat a augmentar els pressupostos i la competitivitat, però no han estat suficients per a potenciar reptes innovadors.

Si algun aspecte cal esmentar, és la consolidació de les falles com ho demostren els pressupostos i la participació d’artistes també de fora de la localitat. Però Sagunt i la seua comarca, com unes altres zones, continuen sense fer eixe pas avant per a incorporar minoritàriament propostes alternatives i estètiques diferenciades.

Potser és eixe el proper pas que es realitzarà. El dinamisme del Congrés Faller que s’està celebrant és un símptoma de què pot passar en el futur.

En definitiva val la pena descobrir per als de fora els cadafals del Camp de Morvedre perquè aporten alguns elements en les falles i els artistes es troben més lliures per a crear en tindre les seccions menys participants. Però també és veritat que estos preferixen no apostar per propostes innovadores perquè no reben el suport de les comissions. Potser amb el temps eixe desig per innovar es farà realitat.

Els deliris del baró, d’Antonio Verdugo (Falla El Palleter de Sagunt, 2011) Arxiu: Hugo Morte 232 El Canet

AS

CRÍTICA I ESTÈTICA A LES FALLES DE TORRENT Aitor Sánchez Collado Periodista, membre de la COMFET

1. DELS PALLASSOS A LES PRIMERES FALLES DE TORRENT

L

a festa fallera arriba a Torrent com a resultat de les sinergies sincrètiques de la imitació dels cadafals plantats al cap i casal, però sobretot, de la tradició popular de la crema dels pallassos, una parella penjada de ninots confeccionats per veïns d’un carrer amb palla i recoberts amb roba per a censurar comportaments morals del veïnat, que es cremaven a la nit (o vespra) de Sant Antoni o Sant Josep. Establiren les bases d’una festa cerimonial al voltant de l’escarni grupal i de la renovació a través del foc. La forma i el contingut d’estes cremes rituals aniran evolucionant de la primigènia crítica veïnal i moral dels pallassos a la crítica política mordaç dels primers cadafals fallers de la capital de l’Horta Sud, com en el primer monument datat “frente a la casa de Calabuig”, al carrer del Pi en 1900, arreplegada pel diari El Torrentino (núm. 12), amb una representació escènica política on es representava tant el sector conservador, afí a l’alcaldia, com també el liberal amb almenys quatre ninots.

En el plànol estètic, les primeres falles torrentines seran deutores del modelat i construcció artesanal amb cera, cartró, palla, fusta i roba, igual que els pallassos i anirà evolucionant a un tipus de falla rodada i política, coetània al corrent estètic i temàtic del cap i casal, tal com estipula Antoni Ariño: “la majoria de les falles plantades entre 1890 i 1907 censuraven i satiritzaven fets polítics i persones públiques. La càrrega de violència simbòlica era ben explícita.” La falla de Cambrils de 1923 amb el lema Qui s’ajunta amb un coixo... al cap d’any coixo i mig, ens mostra un cadafal alt amb les relacions d’interés dels regidors i la consegüent destrossa del monument. En 1928 la falla del carrer Cambrils canviarà el tema i se centrarà en una autocrítica a la societat torrentina del moment, allunyada dels afers polítics i més pròxima a la sàtira i caricatura del veïnat.

El Canet 233

Després de la Guerra Civil la festa fallera s’institucionalitza a la ciutat amb la creació de les primeres comissions falleres que contracten uns primigenis artistes vocacionals i fusters que, progressivament, copiaran l’estil de València i faran el pas definitiu de falles escèniques (a modus de sainet) a escultòriques o artístiques, o en altres paraules, “el trànsit de la falla escènica a la falla escultòrica va suposar una transformació de l’estructura i de la codificació del missatge, que passa doncs a trobar-se implícit, no només en el cartell, sinó també en conjunt escultòric, amb una narrativa cumulativa i ascensorial.”.

A Torrent els cadafals seran un espill de l’ideari franquista com a conseqüència de la institucionalització de la festa i de la indústria artesanal de l’artesà faller. La primera comissió fallera de la ciutat data de 1942, Falla Plaza del Caudillo, que va plantar les noces d’un vell viudo i una xica jove, amb la corresponent broma de la “sanserrà” dels veïns. Es tractava de l’herència de la falla moral de principis de segle, un exemple quasi anacrònic respecte al que es feia a València en esta època. A destemps, o seguint el corrent del cap i casal, Torrent continuarà una tendència estètica temàtica molt semblant a la de la capital. Tal com indica Borrego: “La incidència en les falles dels principals corrents artístics es reduí a un repertori de tipus i temes que afectaren els continguts o el registre ornamental, però no la forma dels cadafals.” Durant els anys 40 i 50 les falles de la ciutat se centren en temes locals com l’arribada del tramvia, el clavegueram, les deficiències urbanístiques, o penalitats salarials, sempre amb un bon sabor de boca final i botant la censura. Des del punt de vista estètic el cartró i la fusta són els ingredients principals d’estes falles que comencen a baixar l’altura del cadafal i mostren un fil conductor.

Després de la prohibició de plantar monuments pel succés de la Tombà de 1957, les Falles de Torrent reprenen l’activitat en 1968, gràcies a l’èxit de les converses amb l’alcalde del moment. La Falla de la Plaça i Àngel de l’Alcasser fan una crítica molt suau “pràcticament inexistent” a l’autoritat del moment, que estava pendent del nou caire que prenia la festa fallera en esta segona etapa, després de deu anys de repressió i prohibició. A final dels 60 ens trobem en ple desarrollisme franquista, on el creixement econòmic i urbanístic crea nous barris a Torrent, però on la moral continua ancorada en el passat i s’incorporen a la figura femenina els perills del pecat primogènit, la provocació de la primera Eva, els vicis i la perillositat del dimoni encarnat en el femení. En el plànol estètic, els artistes fallers per a representar la crítica a la modernitat utilitzen models clàssics, hel·lènics, tradició escultòrica del que es considerava veritablement un art d’admirar. Impera per tant un classicisme i valencianitat neokitsch.

Durant els anys 80 i 90 Torrent arrossega una pobresa estètica i d’argument fruit de la deixadesa de les comissions per apostar pel monument i pel mateix engranatge de la indústria artesana que s’acomoda en la reproductibilitat tècnica dels motles. Com indica Hernández: “A partir de la creació de la Ciutat de l’Artista Faller en 1968 es multiplicaren els refregits o ninots tots trets del mateix motle. D’esta manera, molts coronaments i figures es repetien cada any en múltiples falles, per tal d’abaratir preus. Així la industrialització de la construcció de falles portà necessàriament la indefinició, la reiteració i la pobresa d’arguments”. Per això trobem falles calcades en totes les seccions inferiors, però també en les d’Especial: com en l’Avinguda (J. R. Espuig, 1993, 1994, 1999) i en Ramón y Cajal (José Soro, 1993; Alberto Ribera, 1995, 1998, 1999).

Com a únic cas d’illa d’experimentalitat en esta dècada trobem la decidida aposta de la Falla Barri Cotxera, que planta uns dissenys completament diferents de la mà de l’artista Ramón Espinosa, 1994, 1995 i 1996. El president de la comissió,

234 El Canet

Animals... Animalades, de Roberto Andrés (Falla Ramon y Cajal de Torrent , 1984) Arxiu: Aitor Sánchez

Contes valencians, de Manuel Ferrer (Falla Sant Roc de Torrent, 1993) Arxiu: Aitor Sánchez

El Canet 235

Tomàs Ibañez, té relació amb Espinosa, i tot i pensar que no plantaria una falla de xicotetes dimensions, Espinosa acceptà i plantà este triplet quasi experimental en la capital de l’Horta Sud.

2. EL REDISSENY COMENÇA PER LES INFANTILS

Esbós de Pardals, de Ramón Espinosa (Falla Barri Cotxera de Torrent, 1994) Arxiu: Aitor Sánchez

La tardorenca opció d’apostar per falles de línies noves i diferents del classicisme barroc tradicional comença amb les falles infantils, igual que la tendència seguida al cap i casal. Destaquem les primeres falles plantades per un xiquet de Torrent, l’artista David Moreno, qui planta el seu primer monument Al son de la Polichinela a la Falla de l’Avinguda (li va valdre l’or en Secció Especial Infantil), o L’antiga Grècia a 1997 en la Falla Carrer Toledo. Moreno enceta un cicle a la Falla Avinguda, que continua amb Els dictats de cupido (1999), Amada Natura (2000), A la lluna de Torrent (2002), tots quatre primers premis. En 2002 va plantar també a Nicolau Andreu Mitologia grega. L’estil d’esta primera època passa d’una escultura tradicional realista, plena de detalls (com la barca de hawaians), a una concepció més influenciada per les línies del còmic i de la il·lustració, arrodonides i corbes que es plasmen en els monyos rulls i ondulats dels personatges i també en els seus vestits, plat fort de l’artista que explotarà en la seua darrera evolució estètica.

Este camí d’innovació i didactisme en les infantils va esclatar de manera flagrant l’any 2000, i va suposar l’entrada de nous dissenys de la mà d’artistes joves que imprimien un nou segell artístic i una nova visió. Es tracta del conegut com relleu generacional, com el cas de Victor Valero, que va plantar en la Falla Sedaví el monument infantil Té pilotes, una visió còmica sobre el món dels esports, una ciutat animada amb una gran lluna en A la 236 El Canet

lluna (2001), la divertida composició vertical de Chuches Tree (2002), o les birles acolorides de Juguem (2003). També destaquem el cas de A berenar, de Diego Palacios per a Sant Valerià (2000), o Fet d’encàrrec, amb El tren de la bruixa, per a Ramón y Cajal (2000), la que va ser la primera incursió d’esta parella a la ciutat, ja que 11 anys després tornarien amb les dos últimes falles municipals (Torrent en verd, 2011; Contes de paper, 2012), i amb A poqueta nit... Funció!, per a la Falla Av. Reina Sofia també en 2012. Per la seua banda, Enrique Gisbert ho va intentar plantant Imaginació a Ramón y Cajal (2004) amb la intenció de seguir la mateixa línia que triomfava ja a la capital, de modelats i pintura en plànols, però que va resultar fallida en execució.

Quan pareixia que Torrent pujava al carro contemporani del disseny faller, els cadafals patixen un retrocés cap a la meitat de la dècada dels 2000, un pas enrere cap al classicisme, patent en la Secció Especial. És l’etapa d’Olivares i València en Ramón y Cajal (El carnaval de la vida, 2006; Tot allò que ens invadix, 2007), Vicente Sancho en Antoni Pardo (Com una de l’Oest, 2006; Tal com sona, 2007), o José Soro en l’Avinguda (Els invasors, 2006). En un estil clàssic, però minimalista en el concepte, destaquem el perfeccionament de J. M. Ballester en Lope de Rueda: Sorolls (2003), Canons per la pau (2004), i Fent tonteries (2005).

Este viratge venia afavorit pel tipus de jurat de gustos clàssics que Junta Central Fallera aportava a la Junta Local i que feia guanyar els dissenys de Vicente Herrando per a Àngel de l’Alcasser. Van ser líders indiscutibles de la dècada amb 7 primers premis de Secció Especial entre els anys 2000 i 2008 amb La guerra interminable (2000), Manaments... mana-ous (2002), Parlem de festes (2003), Com mola, la cuina espanyola (2004), Ande andarà (2005), No em contes contes (2007), i Una falla de por (2008). Eren unes falles de pintura i acabat perfecte però amb temàtica recurrent, com el retard en l’arribada de l’AVE a València, el problema de l’aigua i els canvis de govern, des d’una perspectiva valencianista i crítica amb el menfotisme de les inversions centrals a la Comunitat. Este artista també farà crítica local des del punt de vista del món faller amb doble jocs de paraules de les principals comissions de Torrent (Les falles torrentines són... divines, 2009). Però sobretot, destacaria el seu segell personal, on sempre hi ha espai per a escenes picants “del més pur estil bròfec” amb fortes connotacions sexuals i reproduccions explícites d’òrgans sexuals en els remats i escenes, com l’última falla en què Herrando va guanyar (Una falla de por, 2008).

En mig d’este anacronisme en el disseny, la primera comissió a trencar una llança per la innovació en la Secció Especial va ser l’Avinguda i la firma d’Ignacio Ferrando, una eixida cap endavant enfront de la sequera de premis que venia arrossegant la comissió. En esta època l‘artista plasma la trilogia El lladre de la memòria (2007), una de les més recordades per la seua qualitat i crítica al menfotisme valencià, amb la batalla d’Almansa de teló de fons. També planta Finestres (2008), sobre les pors i amagatalls de l’ésser humà i PopArt (2009). Esta primera via oberta en falles grans la continuaria Daniel Jiménez Zafrilla a Sedaví amb Ressorgir (2011), Ofrena (2012) i Nàixer amb un pa davall del braç (2013).

Este nou corrent artístic va deixar a banda el cartró refregit i aposten pel suro “no exempt del gust de la digitalització”, que dóna com a resultat falles clonades però amb noves tècniques que permetien nous dissenys més lleugers, esvelts i

El Canet 237

lineals. Va ser el cas d’artistes que venien de plantar en la Secció Especial de València i que es mouen entre grans volums, com Vicente Llácer per Ramón y Cajal (Amor per les falles?, 2008; I tu... com eres?, 2009; Un mar de mares, 2010; i Estaria el món tan fotut en mans dels nostres menuts?, 2011). També Emilio Miralles en Cotxera (20092015), o artistes amb un segell marcadament propi, com els Germans Garcia Ribas en Antoni Pardo (Fent l’indi, 2009, Música mestre, 2010; Que gran invent, 2011; i Falses aparences, 2012). En este grup d’artistes que aposten per les noves tècniques reproductives trobem el cicle de Mario Gual en l’Avinguda, qui aportaria nombrosíssims èxits a la comissió, tant en la modalitat major com en infantil (des del 2012 fins a 2015), quatre anys de premis, sobretot en infantils (3 primers premis d’especials: Efervescència, 2012; Verd Bosc, 2013, L’encís, 2014) i ninots indultats. O el cas concret de Vicent Martínez Aparici, amb explosives i acolorides propostes del taller de disseny de Carlos Corredera (Involució, 2012; Tinguem la guerra en pau, 2013, Pur Teatre, 2014; Benvinguts a Politicany, 2015) i de nova factura de la mà de Juan Ramón Vázquez (Històries a tinta, 2016). No ens oblidem del periple de Paco Giner, qui va arribar i guanyar en el seu debut amb Embolic a la granja (2013), el primer premi d’Especial de la història de Lope de Rueda, Facen joc (2014), A l’Est de l’Oest (2015) i Romanços (2016), així com la incursió científica en Sant Roc, amb El boson de Higgs (2014).

Ressorgir, de Daniel Jiménez Zafrilla (Falla Sedaví de Torrent, 2011) Arxiu: Aitor Sánchez

Una altra concepció de la innovació fallera és el segell propi de l’artista Juanjo Garcia, amb el seu particular disseny reminiscent de les primeres falles. La reinvenció del concepte de falla partix del mateix origen, anar a buscar les formes simples, la crítica i la sàtira de barri amb ingredients com el cartró, la fusta i la roba. Juanjo Garcia arriba a Torrent de la mà d’una falla nova com és Parc

238 El Canet

de Trenor i planta Ja tenim falla (2002) i en 2016 en barri Cotxera La falla conta com era, el barri de la Cotxera, on presenta com a remat el fumeral industrial de la torrentina.

3. CRONISTA I LA INNOVACIÓ FALLERA Si a Torrent hi ha una falla en l’actualitat que aposta per estes línies es Cronista, que començà seguint un patró marcat per la innovació i els projectes solidaris. La llavor la varen plantar amb el seu particular cant al 10é aniversari de la comissió, un divertit disseny amb lema Creixem (Lucia Mañez, 2005), que continuà amb la falla de valor didàctic i tolerant titulada Diversitat divertida (2006). Esta jove artista plasma en formes i colors plans uns ninots de fàcil lectura per al públic infantil. L’any següent la comissió s’atrevix a fer un pas més enllà en el disseny del seu monument i van animar l’artista Miguel Balaguer a fer un gir amb una falla que representa un bloc d’habitatges. Sota el lema Residencial Les Terretes, per a rajoles les terretes i per a chiques guapes bonrepost se la juguen a l’enginy i gràcia, mentre que la infantil opten amb Torrent dins del cor, una proposta didàctica sobre tradicions i festes a la ciutat. En 2009 es van atrevir amb un projecte mai vist anteriorment a la ciutat, ja que confien a l’Associació de Discapacitats de Torrent (ADISTO) la confecció del monument infantil U més, junt amb membres de la falla i voluntaris, formant un gran trencaclosques d’integració i sociabilitat.

Després d’esta innovació calia no desentonar i continuaren la línia encetada, Cronista va fitxar David Moreno per a les falles del 2009, que tornava al seu origen i ho feia amb un disseny molt diferent de la seua última falla plantada a Torrent. Amb Glup, glup experimenta en textures (borses de plàstic) però sobretot en el plantejament per donar com a resultat una falla suspesa totalment en l’aire, sostinguda amb fils d’acer.

El Canet 239

Menuts gestos, de Miguel Balaguer (Falla Cronista de Torrent, 2014) Arxiu: Aitor Sánchez

Esbós d’Un minut blau... com sona la natura, de David Moreno (Falla Ramon y Cajal, 2015) Arxiu: Aitor Sánchez

240 El Canet

La falla era una mena de joc mòbil, molt lleugera, per tal de donar l’efecte ingràvid i de suspensió al fons del mar.

Moreno plantaria en 2010 Bolboreta, una senzilla composició vertical de tres xiquets en equilibri, amb la qual també va guanyar el ninot indultat infantil. L’artista reprendria el seu pas torrentí per la porta gran de la mà de Ramón y Cajal, amb una de les millors falles de la història de la ciutat i primer premi d’Especial infantil. Una delicada obra, que ens mostra amb estilitzades figures i esveltes composicions “Un minut blau ... com sona la natura.” Es tractava d’un bosc animat on el missatge mediambiental i didàctic es mostrava als xiquets amb colors, formes i una nova experimentació en textura i materials. En la major, Cronista aposta per la diversitat del món amb Desubicats (2011) o la proposta vertical arran de terra L’esperança és un espill penjat en el futur amb una àcida crítica sobre la condició de l’home: maltractament, guerra, explotació, etc. En eixe any, Cronista començà la relació contractual amb Miguel Hache i la trilogia proposada Apardalats (2012), Gargots (2013) i Paisatge interior (2014), una reflexió sobre el pensament dels xiquets, des del naixement de les idees, la plasmació en el paper i la introspecció de l’adolescència. Però si hi ha una falla recordada en els últims anys per la seua experimentalitat, com a tal, eixa és la de Menuts gestos (2014), un arbre de fusta minimalista del qual la gent podia participar penjant desitjos en cintes de colors, confeccionades per ADISTO. En 2015 aposten per un joc visual en el remat de la falla gran, que representava el retrat del Cronista que dóna nom a la comissió, mentre que en la infantil compten amb la proposta En(gat)usem, de l’equip Amb G de Gat i en 2016 Davall del llit, totes dos infantils.

4. PREMIS A LA CRÍTICA LOCAL La dècada de finals dels 90 i 2000 està marcada per una clara tendència a la despolitització en la crítica dels monuments en el cap i casal, on prima l’estètica, la imatge i l’efectisme d’una estampa impactant i cuidada en el detall que marca el gegantisme de la Secció Especial. Torrent es vorà influïda per esta tendència com a conseqüència del mateix sistema de reproducció artesanal a base de motles. El baix pressupost i interés dedicat “en general” al monument donen pas a falles anodines producte del sistema de producció del refregit de ninots.

Des del punt de vista de la crítica local al segle XXI molt poques falles s’endinsen a fer crítica o sàtira de la ciutat, tan sols destaquem la falla Antoni Pardo i la seua visió marina de Torrent la mar de bé (Sergio Edo 2004), que com a curiositat va caure el remat sense cremar i va arrancar els cables del llum de la façana. La Falla Cotxera es va atrevir amb La mala llet, on una vaca remata el cos central d’una gran torre (Eva Mª Jimeno i Pascual, 2005). On també apareix este monument és en Els cabuts (falla infantil de II Tram, signada per la comissió). També Cronista començà a agafar força en esta línia local plasmada als monuments, el que culmina en la falla Residencial Les Terretes, una crítica plena veïnal i dels afers polítics locals.

Llevat d’estes excepcions, la crítica local és inexistent. Davant d’esta situació estèril, en 2008 l’agrupació política local del Bloc crea el premi Pebrera a la millor crítica local als monuments, amb 150 euros a la falla que millor plasmara la realitat política. Tal com van dir Sento Beguer, portaveu del partit, “cada vegada més falles estan recuperant la sana i mordaç crítica i estos premis ajudaran a donar més repercussió als temes locals.” Este premi va ser guanyat per Antoni Pardo, obra de Toni

El Canet 241

Fornes, Ocultisme a Torrent, on una gran bruixa representava l’alcaldessa del moment, María José Català. Este premi només es va convocar eixe any. Cal destacar d’este mateix any la proposta de Cronista amb Rialles de Cronista i una escena on l’alcaldessa apareixia com una princesa dalt del castell recentment conquerit i davall l’oposició.

En 2010, el revulsiu a esta desídia en la crítica de la ciutat el marcarà la convocatòria del I Concurs de Crítica Local, a càrrec del diari local gratuït La Opinión de Torrent. Així doncs, és la premsa local i els mateixos polítics municipals els encarregats de donar este premi. El diari convoca com a jurat a un representant de cada grup municipal amb representació al consistori, periodistes del gabinet de premsa de l’Ajuntament, junt amb corresponsals dels diaris Las Provincias i LevanteEMV i altres mitjans de comunicació. Segons les bases d’este concurs fomenten les escenes dedicades a “la crítica política, social, cultural, esportiva o econòmica que mostren crítiques de caràcter local o municipal. No obstant això, es desestimaran aquelles que traspassen els límits del bon gust.”1 Cal remarcar, que a diferència d’altres poblacions (Gandia, Alzira, Dènia “premi que porta el nom de Luis Francisco Carrió”, Borriana, Benicarló, Xàtiva, Sagunt, Paterna o Benifaió), no és la Junta Local la que convoca el dit concurs de crítica. Com veiem, l’històric de premis queda de la manera següent:

Any

Falla

Artista

Lema

2010

1r Ramón y Cajal

Vicent Llàcer

Mar de Mares

2011

1r Àngel de l’Alcasser

Pere Baenas

Torrent, Mora ocristiana

2012

1r Camí Reial

Juane Cortell

Torrent que gran eres!

2013

1r Sant Valerià

Oscar Garcia

Conta’m un conte

2014

1r Sant Valerià

Oscar Garcia

Torrent, Ciutat Turística?

2015

1r Sant Valerià

Oscar Garcia

Embruixos torrentins, bonics i fins!

2016

1r Sant Valerià

Oscar Garcia

Torrent és nostre!

En 2010 Ramón y Cajal es va portar el primer triomf amb una crítica als baixos fons marins de la ciutat i en 2011 la crítica de Pere Baenas a les festes de la ciutat i les comparses dividides en colors polítics. En 2012, amb Torrent, que gran eres!, la Falla de Camí Reial “tot i ser una falla modesta” va guanyar amb dos granerers, que netejaven allò que no volien a la ciutat.

El segon palet va ser per a Sant Valerià amb una crítica fallera a la ciutat i el tercer premi per a Sant Gregori, on els Oscar a la consellera Català i la nova alcaldessa Folgado, o el portaveu socialista Camps, van ser d’allò més comentat.

Però si hi ha una falla que destaque especialment a realitzar una crítica 100% local al seu monument és la Falla Sant Valerià. En 2013 guanyaren amb Conta’m un conte; la plata va ser per a Lope de Rueda per diverses escenes en què es 1 Bases del concurs que podeu trobar a: http://fallasdetorrent.com/wordpress/?p=6975

242 El Canet

Torrent és nostre!, d’Óscar Garcia (Falla Sant Valeria de Torrent, 2016) Arxiu: Aitor Sánchez

El Canet 243

criticaven les aules prefabricades i promeses sense complir, i el bronze per a Antonio Pardo amb una paròdia de l’alcaldessa Amparo Folgado sobre l’Hospital de Torrent.

En 2014 Sant Valerià va plantar Torrent: ciutat turística?, una àcida crítica al títol recentment atorgat; en 2015, any electoral, la fita estava marcadament clara amb Embruixos torrentins, bonics i fins!, tota una crítica a les malifetes dels partits i polítics municipals per guanyar eleccions. En 2016, va ser el torn de Torrent és nostre!, una oda èpica a les batalles entre moros i cristians i el repartiment de l’Ajuntament després de les eleccions, les retallades en premsa, la polèmica pel canvi de nom de l’Auditori, les polèmiques declaracions del regidor de Compromís sobre el cantant Francisco, el cas Uniformes del PSOE, el verd i l’aigua de la piscina del barri de Cotxera, la polèmica sobre la banda de fallera i el reglament, així com cartells amb els escuts de les diferents filades i comparses de moros i cristians de Torrent. La Falla Barri Cotxera, de Juanjo García, amb La falla compta com era, al barri de la Cotxera, recrea la història de la barriada, amb el tramvia número 21, el forn de Sant Ramon, la torreta i les cases del barri. Cronista amb I ara, què inventem?, comptava amb un ninot de l’alcalde hippie i una carta d’amor a Pau Alabajos, de Compromís. Precisament esta agrupació renovada recupera el premi Pebrera en 2016 a la millor crítica política que guanya l’Avinguda amb “Que venen els soviets”.

Quant a les infantils, Sant Valerià continuarà “en paral·lel amb la falla gran” traçant un camí didàctic al voltant del patrimoni local, les festes, la història i la topografia torrentina. De la mà de Joan Martí plantaren en 2013 Jugant a l’ombra de la Torre, sobre les curiositats del principal monument de Torrent; en 2014 dissenyaren Benvinguts a l’Hort de Trenor!, un recorregut històric i botànic sobre el parc de la ciutat, de la mà de la família Trenor. En 2015 va ser el torn d’un Torrent d’aigua, on es va tractar el cicle integral de l’aigua, així com la tradició de regadiu i aiguaders, des del Mas i el pantà fins a la ciutat.

En 2016 va ser el torn de la festa de Sant Blai i el seu recorregut.

NOVES INCORPORACIONS I LÍNIES DE FUTUR Les falles de Torrent continuen la línia encetada l’any 2000. 17 anys després, les falles infantils són les que estan marcant la tendència en la renovació estètica, més a prop del món del còmic, la il·lustració, l’animació de grans factories (Cartoon Network, Disney, Fox, etc.) per la concebuda llibertat creativa que no tenen les majors, que viuen encorsetades en la recerca del premi.

Així en infantils trobem el disseny propi de Sergio Alcañiz en Nicolau Andreu (2013-2015), o Alberto Abril per a Sant Roc (2011 -2013), i després en Pare Méndez (2012 -2014). José Luis Platero en Lope de Rueda (2013- 2016), esta última amb el gir de disseny de l’artista. Així com Cate i Rosa en Àngel de l’Alcasser o l’equip Imagin-Arte, Taller Creatiu, primer a Sedaví (2011 -2012), i després en Cotxera (2013- 2016). Este camí recorregut en les altes competicions, allunyat de tòpics i del cartró, va obrir les portes a noves incorporacions al panorama faller de Torrent com: Carlos Carsí qui va començar amb Antoni Pardo amb Ai….Lladre! (2013), però el primer d’Especial arribaria amb La festa nacional (2014) i l’enginy i gràcia.

Raúl Martínez Ruíz de Estudio Chuky, en la Plaça (2015-2016), o l’estil d’Antonio Verdugo, en Nicolau Andreu. Un clàssic de les falles diferents com Miguel Delegido o Jose Luis Pascual i Nebot també han plantat a Escultor V. Pallardó.

244 El Canet

Estes noves tendències conviuen amb els típics monuments de Secció Segona i Tercera extrets de motles de cartró pedra com: Olivares i València (en Toledo), Pepe Benavent (Carrer Benemèrita), Pascual Montes (Saragossa), o Salvador Espert (El Molí). En contrast, les infantils van fer un pas més enllà i arribaren fa un parell d’anys a la ciutat les propostes de: Sergio Fandos per a Antoni Pardo; Carlos Orts per a l’Avinguda; o el nou descobriment de Teodora Chichanova per a Sedaví.

També destaquem Gregorio Acebedo en Ramón y Cajal, Vicente Francisco Lorenzo Albert en Reina Sofía, o l’espectacular i futurista proposta dels Germans Garcia Som passat, som futur (2016) per a Nicolau Andreu. Este equilibri imperfecte entre classicisme refregit d’altres dècades i les noves propostes, coetànies al món del disseny, cine i il·lustració del segle XXI, és la tendència clara que marquen les falles de la capital de l’Horta Sud. Falles per a tots els gustos.

BIBLIOGRAFÍA - ARIÑO, A. (1996): “Del naixement a la consolidació” (1849-1936), dins d’Associació d’Estudis Fallers, La festa de les falles. Valencia. Consell Valencià de Cultura, pp. 15-41.

- ARIÑO, A. (1990). “La falla turística” dins d’Associació d’Estudis Fallers, Historia de las Fallas. Valencia. Levante-EMV, pp.165-184.

- BEGUER ESTEVE, V. (1978). “Apunts per a la història de les falles en Torrent”, dins d’El Granerer. Ajuntament de Torrent.

- BORREGO, V. (1996). “El Vessant Estètic”, dins d’Associació d’Estudis Fallers, La festa de les falles. Valencia. Consell Valencià de Cultura. Sèrie Minor, pp. 91-124.

- CISCAR, S. (2011). “Les Falles a través de la premsa històrica, dins Llibret Falla Ramón y Cajal. Torrent.

- El Granerer. Revista de les falles de Torrent, des de 1971 fins al 2016.

- HERNÁNDEZ, G. M. (1996). L’etapa franquista (1936-1975), dins d’Associació d’Estudis Fallers, La festa de les falles.

Valencia. Consell Valencià de Cultura, pp. 43- 62.

- HERNÁNDEZ, G. M. (1990). Las fallas de la Postguerra 1939-1959, dins d’Associació d’Estudis Fallers, Historia de las Fallas. Valencia. Levante-EMV, pp. 185-204.

LA OPINIÓN DE TORRENT. Números de març del 2010, 2011, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016.

Los premios que no se dan. (26 de marzo de 1955). Setmanari Torre.

Sanchis Alfonso, J. R. (1992). <<Els “Pallasos”, un precedent de les falles torrentines>>, dins de JLF Torrent, El Granerer (págs. 54-55). Torrent.

Sanchis Alfonso, J. R. (2001). “La falla del carrer Cambrils” dins d’Els llibrets de falla torrentins. Catàleg bibliogràfic (1928-2000). Ajuntament de Torrent. Torrent.

El Canet 245

MA

SABEM DISTINGIR ENTRE ENGINY, GRÀCIA I SÀTIRA? A ALZIRA COM A ALTRES POBLACIONS Miguel Ángel Martínez Tortosa Faller de la Falla Plaça de la Malva d’Alzira

L

es falles d’Alzira tenen 128 anys d’història. Tenim una molt bona documentació en l’Arxiu Municipal, però el que no està contrastat és allò de la sàtira i l’enginy i gràcia en els monuments.

Si bevem d’una de les fonts més clares i netes que disposa el món faller, estic referint-me als articles del bon amic Gil-Manuel Hernández Martí, sociòleg i estudiós de la festa allà on n’hi haja, ell, apunta en un treball que “l’enginy i gràcia, és una arma letal contra la sàtira fallera”, és a dir, una ferramenta creada en la postguerra per tal de fer un motle de la festa de les falles i fer callar d’alguna manera el sentit crític, sarcàstic, i eròtic dels monuments i d’aquells poetes o escriptors que feien les explicacions de la falla. Segons Gil “l’enginy fa referència a l’agudesa d’enteniment o a l’esperit d’invenció, a l’aptesa o habilitat per trobar els mitjans d’aconseguir o executar les coses”.

D’altra banda, la gràcia, en el sentit que s’utilitza a la denominació que tractem, ve referida a allò que plau i atreu en les actituds o maneres: qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que satisfà estèticament per la naturalitat, facilitat, fluïdesa, etc. Com es pot observar, dos significats, els d’enginy i gràcia, ben allunyats del significat de sàtira.

Si tenim clar aquestes qüestions, observarem que quan avaluem enginy i gràcia en un monument és el mateix que fan quan avaluen conjuntament maquetació i disseny en un llibret de falla, és a dir res tan prop i tan lluny com aquesta mescla de termes.

De tota manera, la comanda feta pel bon amic Juan Gabriel, que mostrant la sàtira diré que té nom de cantant mexicà de ranxeres, broma a part, em demana que parle d’aquests tres conceptes genèrics a les falles d’Alzira.

246 El Canet

Mireu, vos he de dir que les falles d’Alzira han estat parides pel mateix patró que la majoria de monuments plantats a qualsevol part del territori valencià, si exceptuem la categoria especial a València.

Tots recordem les falles de comarca refregides de peces plantades a València, perquè els artistes compraven els motles a aquells que feien falles grans, per tant l’enginy i gràcia quedava sempre en segon terme i per compte d’allò que fera l’artista. Un altre tema seria diferenciar entre artista faller i constructor de falles.

Si a Alzira parlem de falles diferenciadores, he de remuntar-me a 1992 on, l’artista Juanito Maraca va construir una torre de Pisa feta exclusivament amb 1.500 cadires de boga per a la Falla del Mercat d’Abastos. Per altra banda, la meua comissió, La Malva, va haver d’utilitzar l’enginy a l’hora de plantar el monument en 1996, ja que el veí d’enfront ens havia tirat a juí perquè volia canviar l’emplaçament d’aquesta. La decisió de la falla va ser per a aquell any fer un monument molt llarg i baixet en compte d’alt, el resultat no va ser del gust de la comissió i per tant com diu el refrany ‘no deixes sendes velles per novelles’, i aquesta va ser l’única experiència diferenciadora que tinguérem.

No recorde cap tipus d’excepcionalitat referent a les falles d’Alzira en aquest apartat, per tant, diria que tots aquests anys ens hem mogut entre el classicisme predominant, el monument barroc i les noves tendències de plantar els monuments sense bases o cadafals, en terra i escampats.

Reprenent ara la part crítica o satírica de la falla cal apuntar que els nostres monuments en els darrers anys han estat un poc descafeïnats.

Si pensem que la crítica en el cadafal va nàixer com a una mena de reprovació de les actituds que alguns dels veïns de la barriada tenien, en el pas del temps la crítica es va globalitzar i ja era normal censurar els temes de política o la vida social però, sempre, en l’àmbit nacional i fins i tot mundial. En moltes localitats han aparegut en els últims anys premis a la crítica local i cada vegada més, les comissions estan dirigint cap a aquestes temàtiques les seues crítiques de la falla.

El Canet 247

Falla Plaça de la Malva d’Alzira, 1996).

Foto: Miguel Ángel Martínez

Escena d’Enserio o en Roma, de Venancio Cimas (Falla Plaça de la Malva d’Alzira, 2015) Arxiu: Miguel Ángel Martínez

El que és cert és la falta de cura i estima a emprar la nostra llengua en versió normalitzada per als cartells del monument.

La falla ha estat quasi un any en el taller de l’artista, siga en esborrany o en la seua elaboració. Poques són les comissions que persegueixen les escenes de la falla per traure suc, per aprofitar la disposició que l’artista ha fet dels ninots, en una frase, per fer-los parlar. Si açò no es du a terme el que podem observar és la poca coherència que hi ha entre l’escena elaborada i el cartell o crítica d’aquesta.

Cal fer un esforç cap a la normalització de la nostra llengua, però també per a arrodonir la falla. Si des de dins de les comissions no ens esforcem, de res valdrà el treball intens que està fent-se, sobretot ara que tenim la màxima catalogació com a Patrimoni Immaterial Cultural per la UNESCO. En la sàtira no podem utilitzar allò del pensat i fet, cal treballar de valent per traure un bon resultat.

248 El Canet

RT

ESTÈTICA, TEMÀTICA I CRÍTICA ALS CADAFALS FALLERS DE XÀTIVA Rafa Tortosa Director d’El Verí del Foc

E

n observar un cadafal faller el més cridaner és la seua part artística. Allò que percebem amb els nostres ulls i allò que la ment és capaç de transformar una composició i un cromatisme en una sensació harmoniosa, satisfactòria, agradable o bé tot el contrari. Les falles, des del començament de la passada centúria, s’han convertit en la principal manifestació d’art popular del nostre país. En aquell moment es creen els premis a les millors falles amb la conseqüència immediata de confiar l’elaboració dels cadafals en les mans dels professionals de la matèria, els quals conformen un producte on destaca la virtuositat de l’escultura i la pintura, a més d’una estètica cuidada. Amb esta transformació, assistim a l’aparició de la falla artística1, la qual arriba fins als nostres dies amb les mateixes premisses que aquells anys encetats pel 1900. La crítica, la sàtira, l’aspecte humorístic, el sarcasme ben cuidat i d’altres consideracions gracioses que s’enginyen per denunciar un fet del barri o un aspecte de la societat, hauran d’assumir un segon esglaó en les preferències en obrar el cadafal faller. Estes consideracions enumerades han estat unes de les raons de ser de la festa fallera i ningú ho posa en dubte quan es tracta de definir les falles encara que, a la pràctica, la seua rellevància és arraconada. És evident que les falles són art però es diferencien de qualsevol manifestació artística i popular per esta raó esmentada. El seu propòsit és manifestar i censurar satíricament injustícies o també, per exemple, reprendre a algú sobre alguna cosa mal feta. És ben simple, este és el seu propòsit. A partir d’això, totes les ferramentes que s’hi utilitzen seran vàlides. L’ús de l’estètica, l’escultura, la pintura, l’enginy, la gràcia, l’humorisme... on la barrejadissa d’estes compondrà la nostra falla.

1 Podeu consultar Ariño (1992:124), principalment.

El Canet 249

Tot allò que s’ha exposat en els paràgrafs anteriors, té la intenció d’explicar com la falla s’ha convertit en una obra d’art i on la crítica ha passat a no ser l’aspecte principal a considerar. Des de qualsevol percepció dels actors que hi prenen part a les falles açò és un fet establert en la festa —sempre parlant d’una forma generalitzada doncs som conscients que hi ha molts casos contraris—. La majoria dels artistes fallers primen el valor artístic, que en certa lògica és evident, però obliden per complet la part crítica, la satírica, inclús el mínim que puga conformar una escena graciosa amb un cert humor. Les falleres i els fallers consideren que el premi és l’objectiu principal, el premi de la falla ho és tot i, en conseqüència, els és igual el tractament crític del cadafal. I el col·lectiu faller, considerat com jutge i part, el que s’imposa les regles del joc, no és capaç de valorar la part de la crítica fallera i més, com que hem esmentat, com una raó de ser de la festa fallera.

En la relació entre els distints actors, i sobre el tema exposat, V. Borrego (1993: 202) ens descriu que amb la falla «el maestro artesano se propone satisfacer crítica y estéticamente a un sector mayoritario de la población y para ello recurre a fórmulas cuyo éxito está comprobado de antemano. A la hora de desarrollar su capacidad creativa, sin dejar de buscar cierta autosatisfacción en su trabajo, se ve obligado a supeditarla a las preferencias formales y argumentales de su principal cliente: tanto al gusto del fallero de base como a la imprevisible sensibilidad del jurado calificador, pues su prestigio depende en buena parte de la concesión de premios».

I és que si analitzem els premis reservats per als cadafals fallers de Xàtiva —valdria per a qualsevol població on es planten falles organitzades—, veiem com destaca el premi de la falla i després apareixen una sèrie de premis que valoren la crítica: enginy i gràcia, millor crítica local, millor crítica fallera i millor escena de monument, a més d’altres atorgats puntualment. La resolució d’esta anàlisi ens constata allò dit anteriorment: hi ha un premi que valora la part artística de la falla i la resta de premis, que en qualsevol cas són considerats com menors, han estat creats per suplir allò que el primer no considera.

I així ho demostren les vigents bases de la competició dels cadafals fallers de Xàtiva, les quals no contemplen, en cap dels seus apartats, valorar la part satírica, d’enginy i de gràcia dels monuments fallers. Acabat, modelat, pintura, risc i monumentalitat són els apartats a valorar pel jurat i que van ser establerts des de principis dels huitanta amb la celebració del III Congrés Faller. També cal dir, que abans d’esta data, el jurat sí que valorava la sàtira fallera. A mode anecdòtic, podem observar que a l’acta de premis de les falles de 1969, on la Falla República Argentina guanyà el primer premi dotat amb cinc mil pessetes, els membres del jurat format per Alfredo Mompó, Rafael Ventura i José Pardo puntualitzaven sobre el criteri de lliurament de premis: «El otorgamiento de los tres primeros premios se ha realizado unánimemente atendiendo a la ejecución artística y al espíritu crítico de las fallas en cuestión. En cambio, para la concesión del Primer Accésit ha prevalecido la tesis de premiar la idea más crítica, aun reconociendo que el planteamiento material de la Falla de la Plaza de la Unificación es superior a la de la Plaza de Enríquez, pero en cambio, las ideas de la premiada con el segundo Accésit, son excesivamente conocidas y no aportan ningún dato digno de especial mención»2.

2 Arxiu Municipal de Xàtiva, LG 3512-23.

250 El Canet

ESTÈTICA Les falles de Xàtiva, durant bastants dècades —l’espai de temps comprés per l’època republicana (1932-1936) i la relativa als anys sota el franquisme (1942-1965)—, les podríem definir com modestes, realitzades amb pocs recursos tant constructius com materials i sorgides del pensat-i-fet. Amb excepcions puntuals, durant estos períodes, els cadafals responien a una estètica bàsica, aquella anomenada de tipus teatral, molt definida a València als finals del segle xix i començament del xx. Un gran basament amb la presència de figures sobre este i que en el temps evolucionà amb una presència d’una segona estructura prismàtica rectangular i sobre esta la figura d’un ninot de dimensions humanes. A la dècada dels seixanta s’assisteix a una transformació estètica en els cadafals fallers de la ciutat. Este fenomen respondrà a l’aparició dels primers artistes professionals de la ciutat: Antonio Grau, Manolo Blanco i Josep Martínez Mollà. A més a més, 1967 és l’inici de la presència habitual d’artistes forans3, atés que Vicente Sancho, Antoni Fontelles i Àngel Azpeitia plantaran aquell any, els quals aportaran noves composicions i estètiques a aquell present faller xativí (Tortosa, 2012: 103).

Com déiem, Antonio Grau es professionalitzarà després d’uns anys col·laborant amb les falles de son pare, el qual va importar moltes tècniques, temàtiques i intencions d’allò que s’estava realitzant al Cap i Casal. Ja en les dècades dels cinquanta, sobretot amb les falles plantades a la Falla de Sant Jordi (1951-1956), veiem com fuig de la tipologia convencional —utilitzada habitualment per Ramon Morell, José Castelló o José Camarasa—, i ja presenta uns coronaments més treballats, substituint el caixó central per objectes com ara un campanar humanitzat o un meló amb unes tallades mòbils. Antoni Grau Cros, ben sabedor del mercat, comença a importar moltes peces de cartró utilitzades a les falles de València, aprofitant el refrito com ningú. Tot açò esdevé en unes composicions de caràcter piramidal, amb un centre definit i al voltant d’este, la presència de les figures. També cal destacar la labor de José Martínez Mollà amb la primera falla plantada a Xàtiva de forma professional. Quin pato de fira va ser el lema de la Falla del Raval de 1960, la qual destaca per la utilització de bases baixetes, una novetat en els emplaçaments de la ciutat, ja que fins al moment les falles es construïen amb basaments de prop dels 2 metres d’alçària.

D’esta època esmentada, cal destacar alguns cadafals per a assumir una estètica diferent del model explicat. La primera falla d’estes és Saetabis de José Rabasa (La Bassa, 1934), la falla més espectacular de les plantades els anys trenta, la qual destaca pel seu acabat, composició i temàtica. La composició del monument tenia risc i estava molt encertada. Sobre un prosceni decorat amb motius neoclàssics trobem un enorme valencià que sosté la caixa del sorteig de reclutes espentada per un ninot que representava Manuel Azaña, president del govern republicà (G. Alborch, 2015: 71). Ja després de la contesa bèl·lica, és imprescindible nomenar la falla de José Castelló que duia per lema Posible mercat en el mateix puesto (Mercat, 1943), la qual fa referència a la construcció del nou mercat municipal amb la realització d’un projecte de mercat, i és que la falla era completament visitable i que va fugir, en tot moment, de tota tipologia referent. La recreació de llocs és símbol 3 Abans de 1967 tenim, a comptagotes, la presència d’artistes forans: José Maria Pastor Llanes (1933, 1934 i 1935), José Pérez (1934), Antonio Royo Miralles (1935 i 1936) i Ricardo Sánchez (1943). Per a més informació, consulteu el treball De fora vindran... Artistes forans a les falles de Xàtiva (Tortosa, 2012).

El Canet 251

Falla mereixedora del 1r premi. Antoni Grau Tomàs, pare d’Antoni Grau Cros, va ser capaç d’introduir una nova estètica fallera a allò que s’estava plantant a Xàtiva, encara que mantenint una tipologia habitual, recolzant la falla sobre un eix central, i anirà evolucionant cap a l’ús d’elements i figures de major grandària. Les tallades de meló es movien gràcies a un mecanisme accionat per una persona des de l’interior de la falla.

Tot per dinés, d’Antoni Grau Tomàs (Falla Sant Jordi de Xàtiva, 1956).

Arxiu: Antoni Grau Cros

Falla mereixedora del 1r premi. Este cadafal és el més destacat dels plantats a Xàtiva durant l’època de la Segona República.

Saetabis de José Rabassa (Falla La Bassa de Xàtiva, 1934), Foto: Carlos Sarthou 252 El Canet

d’este defugir estètic com ocorre amb la falla Limpiesa i hichiene de José Pérez (Sant Pere, 1944), la qual representava, a escala pràcticament real, la font dels 25 dolls i tot per fer crítica del mal ús d’esta per part de la gent i del seu dolent estat de conservació. Destacar Tot fem...y fum d’Antoni Grau Tomàs (Foc i Flama, 1952), ja no per la seua estètica sinó pel lloc on va ser plantada: sobre la plataforma d’un camió Chevrolet, i que «possiblement siga una de les falles més curioses i originals de tota la història de les falles de Xàtiva» (Joan Quilis, 2007: 87). Esta falla ambulant es va mostrar pels carrers de Xàtiva així com pels pobles de la Costera. També, per la seua ubicació, cal descartar Força atòmica de J. Camarasa (Sant Jordi, 1946), la qual tractava l’actualitat del moment enllaçada amb altres tipus de forces originades a la societat. La particularitat d’esta falla va ser que es va fer la seua plantà de forma disgregada en tres parts de la barriada. A la plaça de sant Jordi es disposava la part principal del cadafal mentre que una de les derivades —com se l’anomenava al llibret—, fou la plantada en els carrers Blanc i Vernisa sota el lema de Força continua. I es plantà l’altra derivà al carrer dels Caputxins amb el lema de Força de la necessitat.

Arribats als anys 70, l’estètica dels cadafals fallers estarà completament reconduïda a la tipologia bàsica que coneguem amb la presència d’una peça central (un objecte quotidià, personal o arquitectònic, entre d’altres), i sobre esta, una figura que respon a un ninot de grans dimensions, una cap humà o la presència d’animals preferentment humanitzats. Al voltant d’este cos trobem la presència de diverses bases (disposades en creu preferentment), les quals contenen les diverses escenes on desenvolupar la temàtica escollida. Aleshores, el model morfològic —estructura, disposició i composició— dels cadafals fallers fa que es repetisca any rere any, sense absorbir en cap moment una innovació artística, i imposant-se un model tradicional a la majoria dels casos.

Este tipus tipològic dels cadafals continua present en els nostres dies i que com ben bé defineix Alejandro Lagarda (2015), es correspon a un model hegemònic, «un model de falla majoritari però no únic ni canònic, que aposta per una estructura ascendent i el contingut de la qual es desenvolupa segons el model de “tema i variacions” des del remat a les escenes, independentment del seu desenvolupament plàstic o estètic, però sense trencar l’estructura i amb la premissa d’un contingut i desenvolupament expressats a través de la figuració».

Com a l’esmentada època anterior, des de la dècada dels huitanta, podem trobar diverses propostes que no responen a una tipologia tipus, i que moltes de les quals podrien ser considerades com a falles resposta al model hegemònic.

Cal dir que la majoria d’estos atreviments en la recerca d’alternatives o de nous models de falles es produeixen des de dins de la comissió. Com ja comentàvem anys enrere, els problemes econòmics d’algunes falles provoquen que els seus membres accedisquen a realitzar el cadafal faller i signar com la Comissió (Tortosa, 2010: 100). Cal afegir que, en quasi tots els casos, sempre hi ha hagut alguna persona de dins de la comissió que, amb unes nocions artístiques, s’ha encarregat de dirigir a la resta de components elaborant l’esbós i marcant les directrius en la confecció i acabat del monument.

Una de les primeres referències es produeix l’any 1974. A la plaça de l’Espanyoleto, la comissió construïa el seu monument faller Per on ens fan passar, comprant el cartó (preferible a cartró, que no és incorrecta) dels ninots a Vicent Lluna.

L’experiència de construir-se la falla es va repetir els següents cinc anys. Estos monuments van estar dirigits per un jove

El Canet 253

Paco Roca, en aquell moment component de la comissió, qui va començar a prendre contacte amb el món artístic faller. La primera falla va ser de les més interessants per ser una falla desintegrada, allunyada del que s’estava fent i que recordava molt a les construccions fetes pel mestre faller Ricard Rubert. Altra falla recordada va ser la de 1976, titulada Un poble somniador, que tenia com a remat el Portal del Lleó.

Altra comissió que va provar sort fent-se les falles al casal va ser la comissió del barri de Sant Feliu, que va plantar durant sis exercicis —1979, 1980, 1981, 1982, 1983, 1985 i 1986—. Dirigits per l’artista plàstic Joan Rubio, membre de la comissió, van realitzar diverses falles que en certa manera van ser recordades pel seu estil. La primera d’estes Un cert flaire destaca per la seua mordaç crítica i pel canvi estètic del monument, i tenia com a remat el campanar de la Seu damunt d’una gran defecació. S’ha d’afegir que estos monuments van anar acompanyats de llibrets monotemàtics reforçant el cadafal a més de realitzar activitats paral·leles (DDAA, 2005: 44). Però, de totes, la més recordada serà Estructures de l’any 1985, on una composició de llistons de fusta componien el cadafal i que al llarg dels anys es va anomenar “la falla dels palos”. Cal dir que és l’única falla signada per Joan Rubio.

La falla va estar inspirada en les falles de Ricard Rubert.

Per on ens fan passar, signada per la Comissió (Falla Espanyoleto de Xàtiva, 1974).

Arxiu: Falla Espanyoleto

L’any 1984, la desapareguda comissió de Jaume I decidia fer-se la falla sota el lema A l’ombra del castell, foc en ells, encara que amb una estètica de les que s’estava acostumada. A esta li seguiren les recordades Tat·lin i Troia.

La primera feia referència al monument mai realitzat per commemorar la Tercera Internacional, idea del rus Vladimir Tatlin. Es corresponia amb una estructura espiral realitzada amb taules i llistons de fusta. A la darrera, es va reproduir el famós cavall de Troia com a peça central.

254 El Canet

La falla va estar dirigida per l’artista i faller Pepe Castells.

Els triomfs no sols vénen de París, signada per la Comissió (Falla Raval de Xàtiva, 1996).

Foto: Rafa Tortosa

Troia, signada per la comissió (Falla Jaume I de Xàtiva, 1985).

Arxiu: Guillem Alborch El Canet 255

Hem de remarcar altres dos casos de cadafals amb estètiques diferents de l’habitual i que a més van ser signades per la Comissió. La primera, la Falla del Raval que es va realitzar l’any 1996 sota el lema Els triomfs no sols vénen de París, i que va ser tot un gran èxit per la seua validesa innovadora i que a més va aconseguir el premi d’Enginy i Gràcia. Tenia com a cadafal la Torre Eiffel i els ninots estaven fets de tauler de fusta amb cares de gent de la ciutat. La idea i direcció del projecte va anar a càrrec de Pepe Castells, qui també va dirigir les següents dues propostes però que no van ser signades ni realitzades per la comissió. El 2004, sota el lema Typical’s Spanisch, els components de la Falla de Verge del Carme obren el seu cadafal i planten com a figura destacada el toro d’Osborne i completen la falla amb uns ninots bidimensionals realitzats amb tauler de fusta i la representació de les taquilles de la plaça de bous xativina. Va ser un projecte encertat que va voler competir a la Secció Especial.

També hem de destacar altres falles amb tipologia i estètica singular. El 1998 Xavier Herrero plantava el cadafal Xàtiva nit i dia a la demarcació de la comissió de Sant Feliu, on destacava un coronament compost pel campanar de la Seu que era aguantat per una mà, la qual tenia la característica que estava realitzada amb vareta i que, possiblement, siga un dels escassos casos que una falla conté alguna peça realitzada sota esta tècnica. D’este artista xativí cal destacar algunes de les falles realitzades per a Murta–Maravall com ara Viatge a la Lluna (2003), on l’artista proposa un viatge espacial amb un acabat que ens recordava un còmic; Qüestió d’ous (2006), on els ninots obeïen a ous humanitzats i Una ciutat de joguet (2008), amb la particularitat que els ninots eren reproduccions a major escala dels famosos playmobils.

Ignacio Ferrando, amb la personalitat estètica i plàstica que impregna a les seues falles, va realitzar tres falles per a la comissió de Molina–Claret: Temps de Caín (2008), Lluna negra (2009) i Saga (2010). La darrera de les falles amb una estètica diferent va ser realitzada per Manolo Blanco Climent per a Selgas–Tovar l’any 2011, on no destacava per la seua tipologia sinó per presentar-se completament pintada de blanc.

Durant tot este apartat sobre l’estètica, hem estat analitzant les falles basant-nos en la seua tipologia arquitectònica i de composició, amb el seu estancament al llarg tots els exercicis fallers. I és clar, a pesar d’este estacament tipològic sí que hem assistit a una constant evolució en el procés de realització dels cadafals fallers amb la utilització de distintes tècniques constructives i l’ús de diversos materials. Podem dir que l’elaboració de les falles comporta un procés artesanal, però que constantment recerca tècniques d’industrialització que convertisquen este procés en més rendible i productiu. Parlem, per exemple, de l’elaboració seriada del ninot. Com ja hem comentat en altra ocasió (A. Baldoví, 2010: 108), gràcies a l’aparició d’esta tècnica, anomenada col·loquialment com refrito, a Xàtiva hem pogut veure grans obres efímeres. Els artistes locals l’han utilitzat durant molts anys i han aconseguit obres espectaculars i importants premis. Han importat des del Cap i Casal remats de falla de la Secció Especial —alguns guanyadors del primer premi—, i els han plantat a les cruïlles de la nostra ciutat amb altres composicions i acoblant-se als pressupostos signats amb les comissions4.

4 Repassant el llistat de primers premis dels cadafals fallers de Xàtiva, observem que des de l’any 1978 cap ací, el 95% dels cadafals guardonats han estat reproduccions parcials de falles fetes amb anterioritat.

256 El Canet

També, al llarg dels anys, van apareixent modes en la disposició de les escenes, on l’alçària de les bases anirà reduint-se fins a desaparéixer, però és curiós com l’estructura principal de la falla no ha canviat, amuntonades sobre un eix principal i establint les escenes al voltant d’este.

Els darrers anys, l’ús del suro blanc, com a principal material en la confecció de les falles, ha provocat l’aparició de noves modes artístiques afectant, en part, la morfologia i l’estètica dels cadafals. Estem parlant de l’aparició de ninots de mitjanes dimensions així com ninots de base més grans que la dimensió d’una persona amb la corresponent exageració de trets físics, a més de l’aparició d’elements voluminosos que completen les escenes. Este canvi és degut al fet que els ninots es fan únicament per a una falla i són obtinguts esculpint directament sobre el material, la qual cosa facilita esta exclusivitat i es pot augmentar així la grandària de la figura sense patir un excessiu sobrecost del material. Este augment del cost del ninot es compensa amb la reducció del nombre de figures.

TEMÀTICA I CRÍTICA Analitzant la disposició dels cadafals fallers, i per tal d’enllaçar l’apartat anterior amb este, ens resulta bastant curiós el criteri jeràrquic de la disposició temàtica dels cadafals fallers: el coronament ens introdueix el tema, tractant de justificar i definir el lema escollit, el qual sol tindre un caràcter seriós, elegant i refinat encara que a vegades recorre a la utilització de la caricatura. I per altra part, a les escenes és on apareix la part més grotesca de la falla i que, en la majoria dels casos, no sol haver-hi relació temàtica amb el lema proposat.

Si estudiem el recorregut realitzat per l’ús indicat de la crítica i la tematització de les falles de Xàtiva al llarg de la seua història, i tot comparat amb la qualitat artística dels cadafals fallers, ens sorprendrà que les falles amb menys recursos econòmics i tècnics —inclús llibertaris, en el sentit de la presència de la censura oficial, fins i tot, en molts casos, l’autocensura—, han gaudit de major presència de crítica als seus barandats de tela o cartells. I ho podem comprovar a les falles de temps de la Segon República on va haver-hi una forta crítica política a la majoria de les falles i tenint, per exemple, a Manuel Azaña en el punt de mira als cadafals Saetabis (La Bassa, 1934) o Bunyol (Tetuán, 1934) ambdues de J. Rabasa. Inclús els artistes fallers s’atrevien a criticar personatges del barri o de l’entorn de la societat xativina. Destacà, per exemple, De Herodes a Pilatos de F. Bolinches i E. Sanchis (José Espejo, 1934). També van prendre part crítiques sobre problemes puntuals del barri, aspectes de la gestió municipal i de caràcter moral. El cadafal Las cuatro estaciones de J. Castelló (Vernisa–Llibertat, 1936) és un valuós exemple atés que s’atreveix a criticar, en forma de seqüència, de com un capellà entaula una relació amb una senyora, la qual apareix embarassada a la darrera escena.

En temps del franquisme, les falles, que sempre han sigut una mena de reflex de la societat, tractaran principalment temes socioeconòmics, permesos en certa manera per la censura, i mostraran als seus cadafals la realitat palpable de la societat valenciana d’aquells anys. Per esta raó, hi ha referències contínues dels cadafals a les pràctiques i dificultats econòmiques (Hernández, 1996: 126). Aleshores, les falles seran l’espill produït d’esta situació. Fam, estraperlo, mercat negre, mancança

El Canet 257

Este és un de la sèrie de cadafals plantats per l’artista xativí al barri del Raval (1976-1981) i que tants èxits s’obtingueren amb cinc primers premis en sis anys.

Exemple de la monumentalitat dels cadafals d’aquella època.

Va aconseguir el Primer Premi.

Bruixeries, de Paco Roca (Falla Espanyoleto de Xàtiva, 1991) Arxiu: Falla Espanyoleto

La vanitat, de Manolo Blanco Sancho (Falla Raval de Xàtiva, 1977) Arxiu: Manolo Blanco

258 El Canet

d’aliments, inexistència d’aigua i llum, la cartilla del racionament... foren temes abordats en la crítica fallera5. La resta de crítiques se centraren en problemes existents a la barriada de la falla; sobreeixien els que tenien els mateixos fallers a l’hora d’aconseguir recursos per a plantar la falla6.

Als cadafals d’estes èpoques tractades, la forma de tematitzar sobre la part artística és pràcticament nul·la. Actualment, i des dels anys seixanta, hem estat acostumats a vore falles tematitzades —podríem dir disfressades— on, gràcies a l’escenografia, els ninots s’endinsen a una època determinada, versionen estils o produccions cinematogràfics, literaris i del còmic entre altres temes.

Estes falles són bàsiques en forma i aspecte, i la implicació dels ninots es redueix a representar de forma directa la crítica elegida. És digne destacar de forma positiva este aspecte; aleshores, sabem que es tenia en compte la crítica quan es realitzava l’esbós i es plasmaven les idees. A més a més, estaven carregats d’ironia (s’usa un pot de cola per criticar les coles que hi havia en el repartiment d’aliments, per exemple) i estaven carregades d’enginy i gràcia, tot per salvar els censors i tractar d’evitar el retolador roig.

Encetada la dècada dels setanta, i més amb la instauració de la democràcia, la llibertat crítica anirà apareixent i a causa de l’augment de la festa fallera a Xàtiva, amb l’aparició de noves comissions i l’interés vers el cadafal faller. Tindrem unes falles excepcionals que podem considerar com l’època daurada de les falles de Xàtiva, establerta entre 1975 i 1995. Serà el punt on la part artística i la part crítica conflueixen, per tant, assistirem a contemplar escenes de gran càrrega satírica amb excel·lents dosis d’enginy i gràcia, la majoria de les quals eixiran dels obradors dels artistes fallers apareguts en esta època daurada. Manolo Blanco i Antoni Grau, en un primer moment, s’atreveixen a exposar temàtiques polítiques a l’Estat espanyol (crítiques a la gestió dels primers governs socialistes, assumptes sobre el petroli, la relació internacional del govern, etc.) amb l’aparició de personatges de sobra coneguts. A més a més, els problemes del país seran acollits a les escenes (batalla de València, problemes amb el camp, aspectes mediambientals com la construcció de la central nuclear o el tracte de les mateixes falles). També trobem la presència, en gran percentatge, de temes socials i de moralitat: homosexualitat, drogues i joventut, relacions sexuals, nudisme i el top less, aspectes d’igualtat per part de la dona...). El darrer bloc temàtic serà el caràcter local de la crítica i que començarà a prendre força. Es barregen crítiques a les gestions del govern i altres aspectes quotidians de caràcter social i moral, és a dir, els esmentats anteriorment però particularitzats en la ciutat.

Els nous artistes avinguts a la professió durant les dècades dels setanta, huitanta i noranta, com Paco Roca i Xavi Herrero, principalment, conrearan pràcticament la crítica local —establida en altíssim percentatge en l’actualitat—, i caracteritzaran i personalitzaran les escenes amb l’aparició de ninots emulant persones de la vida pública de la ciutat.

La majoria de les falles plantades als carrers de la ciutat, siga de la categoria que siga, assumiran este rol. Els artistes fallers treballen les falles sempre pensant en la crítica, inclús tenim en la memòria falles de categories inferiors de gran 5 Per al lector interessat en aprofundir en este tipus de cadafals, li recomanem Tortosa Garcia, R. (2010b): “L’espill dels cadafals fallers sobre els anys de la fam (1940-1955)”, Falla Joan Ramon Jiménez Xàtiva 2010, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 80-89.

6 Igualment, per a este tipus de falles, podeu consultar: Tortosa Garcia, R. (2009): “Autocrítica, motor de reviscolament faller”, Falla Benlloch 2009, A. C. Falla Benlloch, Xàtiva, pp. 87-97; i Tortosa Garcia, R. (2010a): “Crítiques de barri als cadafals fallers”, Llibre explicatiu Falla Benlloch 2010, A. C. Falla Benlloch, Xàtiva, pp. 86-93.

El Canet 259

qualitat artística i satírica, com per exemple les plantades per Paco Roca a les places de Benlloch (en 3a categoria) i de Sant Jordi (en 3a categoria) o per Xavi Herrero a Sant Feliu (en 2a secció).

En l’actualitat, el nivell de les falles es manté estable, sense millorar els assumits des del descens en picat produït els darrers anys del segle passat. A la mancança econòmica, present a la part artística dels cadafals —en relació al volum i a la quantitat de figures, i que repercuteix directament sobre composició—, s’uneix una mancança de la vessant crítica de les falles. Esta és la realitat actual. Llevat d’unes quantes falles, a tot a estirar la meitat de les dènou existents, que plantegen una bona i acurada crítica, a la resta és latent una discontinuïtat entre el treball artístic de l’artista i allò que el poeta o guionista vol fer patent de forma crítica. Així, es valora la part artística i s’acobla la crítica en un darrer moment. Açò els ocorre a quasi tots els artistes fallers, siguen forans —el desconeixement de la crítica local els podria exculpar— o casolans, exceptuant-ne alguns com ara Paco Roca o inclús Xavi Herrero.

Cal afegir la poca implicació —i podríem afegir poc o gens d’interés— dels components de les comissions falleres en la tasca de pensament i confecció de la crítica junt amb l’artista faller. Es pensa que la crítica només són els versets plasmats en els cartells explicatius, però no és així. La crítica és l’elecció de temes d’actualitat; una interactuació entre els ninots o un diàleg entre ells; una bona escultura per tal d’identificar un personatge, bé siga pels seus trets característics o per l’exageració de moviments de sobra coneguts; una bona elecció de colors per destacar el tema o l’elecció d’una simple escenografia que ajude a reconéixer la crítica.

El nivell poc crític o de baixa qualitat dels cadafals fallers, amb l’anomenada falla blanca7, es podria corregir i millorar amb la implicació dels membres de les comissions falleres en la confecció del guió i la crítica dels cadafals des del primer moment en què es contracta l’artista faller, el qual vorà amb bons ulls este tipus d’ajuda. No es tracta de suplantar la funció de l’artista sinó el suggeriment i plantejament de temes susceptibles de ser tractats, la proposta de noves temàtiques o la modificació d’aspectes dels ninots i de les escenes. Per exemple, afegir un simple cartell o canviar l’objecte que suporta la mà d’un ninot pot canviar el sentit de la crítica. Per a moltes comissions falleres de Xàtiva no suposaria cap de mal de cap, per tal com ja demostren el seu enginy a les cavalcades del ninot, i conformen temàtiques i crítiques de la desfilada. Només caldria traslladar els grups escènics a escenes, tot sota la direcció artística de l’artesà contractat.

A més a més, tenim clars exemples que este duet funciona. Recordem una de les èpoques daurades de la Falla Molina–Claret (1999-2006), on els components fallers Guillem Alborch i Ximo Roca participaren en la confecció de la part crítica del monument i aconseguiren primers premis d’Enginy i Gràcia (1999, 2000, 2001 i 2002), i de Crítica Local (2000, 2001, 2002 i 2005). La implantació d’escenes de crítica local amb l’adequada elecció de ninots i l’ajuda d’una exquisida cartelleria fou el detonant de l’èxit de falles com Va de Còmics (J. Ramón Espuig, 2000), La llei de la Selva (J. Ramón Espuig, 2001), Porcades (J. Ramón Espuig, 2002), Barbaritats (M. Blanco Sancho, 2003), Qüestió d’estètica (F. Belmar i A. Pérez, 2005) o Monotemàtic (Germanes Lluna, 2006).

7 Gil–Manuel Hernández (2016) la defineix com «una falla que ha renunciat voluntàriament a qualsevol classe de crítica o intenció satírica. En realitat, pot arribar a utilitzar un to apologètic o laudatori posat al servei de l’exaltació d’elements identitaris o de personatges cèlebres a qui homenatjar. Com a màxim aspira a utilitzar un humor blanc i inofensiu, exempt de qualsevol connotació impugnadora o incòmoda, mostrant-se amable amb el poder, o subratllant l’estètica per l’estètica, alhora que es recrea en formes amables que desperten l’admiració popular per un preciosisme innocu o dolç, especialment si este rep el favor dels jurats qualificadors en els premis de falles».

260 El Canet

Qüestió d’Estètica, de Paco Belmar i Toni Pérez (Falla Molina - Claret de Xàtiva 2000), Arxiu: Joan Castelló

El Canet 261

Falla en la qual va participar gent de la comissió en la confecció del guió i de la crítica de la falla.

Tornant a l’estoreta, de Manuel J. Blanco (Falla Benlloch - Alexandre Vi de Xàtiva, 2010), Foto: Rafa Tortosa 262 El Canet

També, a les darreres falles de Benlloch, s’ha vist la participació de gent de la comissió, com Javi Lara, que s’ha implicat en la definició de les escenes i idees realitzades per Manuel J. Blanco. Exemples excel·lents en són Tornant a l’estoreta (2010), Un bon invent... falta ens fa! (2011) o Les inquietuds de Carla (2014).

I com no, les darreres falles plantades a la demarcació de J. R. Jiménez. Els premis fallers de crítica ho avalen: primer premi d’Enginy i Gràcia (2003, 2013 i 2014), Millor Escena de Monument (2012 a 2015) o Millor Critica Local (2003 i 2015). La participació en el cadafal faller es remunta a l’any 1996 fins a l’actualitat, amb José Manuel Gómez i Rafa Tortosa al capdavant, els quals han aportat idees i esbossos d’escenes als artistes.

Actualment, la comissió proposa als artistes fallers la temàtica a utilitzar en els cadafals fallers, que és la mateixa que la utilitzada al llibre de falles, tot conformant un projecte global. Cal destacar les falles Far West Xàtiva (Germans Colomina, 2003), Aneu-se’n a fer la mar! (Germans Colomina, 2004), Blanc o negre, Michael? (J. Almiñana i C. Orts, 2009), El corral en acció davant la contaminació (V. Cimas, 2012), Amb l’església hem topat (X. Herrero, 2014) o Enreinats (X. Herrero, 2016).

Esta idea d’apropament de les falleres i els fallers vers el seu cadafal faller, és com una manera de tornar a l’origen, on els veïns —ara conformats en comissions falleres—, eren els que ideaven la falla i on el sentit de les falles, el crític i satíric, hi tornaria.

I esta encertada implicació provocaria l’elecció de noves temàtiques —que falta en fan, ja que la majoria de les presents estan caduques— amb uns perfils actuals; el tractament de temes transversals de la societat o l’aportació de noves idees sorgides d’altres camps com el cinematogràfic, el de la cançó o inclús del còmic.

A més a més, esta implicació sobre el cadafal faller podria anar més enllà amb la realització d’activitats complementàries. Resulta imprescindible que el llibre parle de la mateixa temàtica, ja que la publicació és una extensió del cadafal, amb el tractament d’esta temàtica amb l’ús d’altres recursos literaris i gràfics. I si es vol anar més enllà, es pot arribar a pensar en una falla espectacle8, com allò que sempre han proposat a la Falla Na Jordana de València.

A TALL DE CONCLUSIÓ Per cloure, només ens queda puntualitzar que a l’hora de valorar un cadafal faller i analitzar-lo, hem de considerar el seu fi, que no és més que transmetre una crítica de forma satírica, bé siga política, social, econòmica o veïnal, entre d’altres. No podem valorar artísticament un cadafal sense tindre en compte els valors satírics que ens puga transmetre la mateixa morfologia i composició, el modelat i la pintura. No podem renunciar en cap moment a l’origen veïnal de les falles amb la seua mordaç crítica, i que al llarg de la història de les falles les autoritats, la burgesia i els mateixos premis les han encaminat cap a una composició artística, substituint la sàtira per un humor i una gràcia, que a vegades, ens costa de trobar.

8 Per a un major coneixement d’este tipus de projecte podeu consultar el treball d’Ivan Esbrí (2015).

El Canet 263

Este cadafal comptà amb la participació dels membres de la falla amb l’aportació de la temàtica, el guió i la crítica.

Enreinats, de Xavier Herrero (Falla Joan Ramón Jiménez de Xàtiva, 2016).

Foto: Rafa Tortosa

264 El Canet

BIBLIOGRAFIA ALBORCH MALLOL, G. (2015): “Falles xativines d’autèntica bogeria”, El Verí del Foc, núm. 9, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 68-87.

BALDOVÍ, A. (2010): “El refregit a les falles de Xàtiva”, El Verí del Foc, núm. 4, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 106-113.

BORREGO, V. (1993): “La estética de las fallas”, Los escultores del Fuego, Diputació de València, València, pp. 199-241.

DD.AA. (2005): “Alternatives a la tradició”, Molina–Claret. 2005. Qüestió d’estètica, AC Falla Molina–Claret, Xàtiva, pp. 44-46.

DD.AA. (2010): «Artista: La Comissió», El Verí del Foc, núm. 4, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 100-106.

ESBRÍ, I. (2015): “Na Jordana encén la falla espectacle”, Na Jordana 2015, AC Fallera Na Jordana, València, pp. 52-64.

HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. (1996): Falles i franquisme a València, Editorial Afers, Catarroja.

— (2016): “La sàtira fallera: tots els colors de les falles”. http://premsatiricaiculturapv.com/gil-manuel-hernandez-imarti-la-satira-fallera-tots-els-colors-de-les-falles/ [Última consulta: 8 de desembre de 2016] LAGARDA PÉREZ, A. (2015): “Anotacions per a una teoria de l’art de les falles”. http://unnouparot.hol.es/2015/04/ anotacions-per-a-una-teoria-de-lart-de-les-falles/ [Última consulta: 8 de desembre de 2016] QUILIS RÓDENAS, J. (2007): “Els primers premis de les falles de Xàtiva (I). Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963)”, Llibre explicatiu Falla Benlloch 2007, AC Falla Benlloch–Alexandre VI, Xàtiva, pp. 82-90.

SÁNCHEZ I PÉREZ, J. (2006): Quadern de falles. Xàtiva. 1865-2005, Mateu editors, Xàtiva.

TORTOSA GARCIA, R. (2009): “Autocrítica, motor de reviscolament faller”, Falla Benlloch 2009, AC Falla Benlloch– Alexandre VI, Xàtiva, pp. 87-97 — (2010a): “Crítiques de barri als cadafals fallers”, Llibre explicatiu Falla Benlloch 2010, AC Falla Benlloch– Alexandre VI, Xàtiva, pp. 86-93.

— (2010b): “L’espill dels cadafals fallers sobre els anys de la fam (1940-1955)”, El Verí del Foc, núm. 4, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 80-89.

— (2012): “De fora vindran...(Artistes forans a les falles de Xàtiva)”, Llibre explicatiu Falla Benlloch 2012, AC Falla Benlloch–Alexandre VI, Xàtiva, pp. 98-107.

El Canet 265

AB

ESTÈTICA I CRÍTICA EN LES FALLES DE GANDIA Alberto Bou Pérez Director del Museu Faller de Gandia

P

er a parlar de l’evolució formal del monument i la seua sàtira a la ciutat de Gandia, és necessari fer un breu repàs històric sobre la temàtica i les formes que s’han desenvolupat al llarg dels anys.

La primera falla de Gandia de la qual tenim datació es planta en 1876 a la plaça Escoles Pies.

Les classes populars imitant la festa a València representen dos ninots damunt d’un pòdium poligonal. La temàtica moralista i sancionadora destil·lava un cert erotisme en un monument en què els monuments no tindran continuïtat fins a 1885.

Ací l’estètica del cadafal serà influenciada per l’època de renovació industrial la qual dominarà la temàtica, s’inaugurava el pont de ferro sobre el Serpis de la línia ferroviària Carcaixent-GandiaDénia, l’exaltació a l’industrialisme i al progrés estarà representat per uns personatges històrics que tenen la funció de centrar el discurs del monument, exempt de crítica, en una finalitat festiva i apologètica.

La producció va continuar intermitentment amb el mateix format compost d’un element cúbic en el qual es disposaven ninots representatius de forma teatral però, amb la funció crítica com a predominant. La falla de 1904 al carrer Major i Gutiérrez Mas portava com a tema el mal funcionament del subministrament d’aigua potable i de llum. Els autors, els germans Sambonet, fusters de professió, donaren un impuls a la festa.

En 1928 trobem un canvi d’actitud a la ciutat, a València la festa de les falles està organitzada i planificada i és en aquest moment quan a Gandia s’assolirà el mateix model. Es plantarà una falla al passeig de les Germanies i l’artista contractat va ser Regino Más Marí, format a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles. Regino trencarà amb la forma teatral de plantejar les

266 El Canet

falles i optarà per una organització piramidal constituïda per bases cos central i coronament que ha estat vigent fins a l’actualitat pràcticament.

Aquesta falla marcarà la tendència d’una concepció morfològica i estètica d’uns cadafals poligonals amb uns ninots que intenten apropar-se a l’academicisme realista i que de vegades tendeixen a la caricatura, envoltats per un barroquisme de garlandes, elements clàssics i formes al·legòriques, que estandarditzaran el monument faller.

La crítica a Gandia sempre ha tingut un caràcter molt local com ho demostren les falles plantades al llarg dels anys 30, en els quals es consolidà de manera definitiva la festa i s’acceptarà de forma molt positiva pels ciutadans els quals podien utilitzar els monuments per protestar o dignificar allò que creien oportú.

La producció va anar adoptant les formes d’un art déco decoratiu (gerres, columnes, al·legories...) regionalista, de figurativisme tradicional realista amb temàtica valenciana; figures de llauradors, bunyols, tarongers... tot envoltat per un leitmotiv gandià. Però en alguns casos es van traslladar al basament formes art-déco que havien revolucionat la història de l’art (triangles, espirals, formes zig-zag, línies ondulades...). A Gandia els exemples són mínims, encara que en tenim com la falla feta al carrer Major i Passeig per Rafael Garcia i Manuel Silvestre amb el lema “L’Exposició Internacional”.

El monument en les falles de Gandia sempre ha tingut una influència marcada per la tendència del Cap i Casal i va quallar d’una manera inequívoca l’estil de Regino Mas, elegància compositiva i detall en la caricatura.

Aquest estil es conformà a finals dels anys de la Segona República i es materialitzarà en la dictadura franquista

El Canet 267

Falla Carrer Major i Passeig (1935).

Font: JJ Coll, “Mirar les Falles de Gandia”.

amb un conservadorisme formal naturalista que barrejava la bellesa i la lletjor. Cal assenyalar l’escàs intrusisme de la propaganda oficial del règim en els monuments i més en l’àmbit de la localitat, aquests continuaren desenvolupant l’estètica assolida rodejant-la d’imatges articulades per un cos central amb un gust cada vegada més barroc, en les quals triomfava una crítica pròpia d’una societat tutelada per l’Església.

Una falla que va introduir un aire fresc dins de les formes amb un excés de decoració barroca que no deixava pràcticament espais buits, va ser la plantada al barri de Benipeixcar en 1967. L’art pop que protagonitzava l’avantguarda de l’escena formal es manifestava ací amb un objecte quotidià de línies senzilles, clares, amb una clara referència a una icona de la societat mitjana consumista del seu temps: la cafetera.

Els set pecats capitals de José López (Falla Avinguda Màrtirs ,1953).

Font: JJ Coll i J. Lloret Tarrasó

Per desgràcia les noves formes van ser anecdòtiques i el panorama estètic gandià, el qual imita la tendència de la capital, va continuar amb el que era políticament correcte si parlem de l’estètica, la producció de formes o la innovació en el discurs argumental. La falla, el monument, no ha tingut mai una consideració d’obra artística emmarcada en els corrents estètics innovadors del moment. L’obra ha de ser del gust del faller de base i no hi ha hagut oportunitat per experimentar amb formes i corrents que a València s’han donat, de forma mot escassa, però que a Gandia han sigut testimonials.

A finals dels anys 70 comença una renovació de la vessant caricaturesca fallera amb modelats més senzills, que arraconen molt a poc a poc el bigarrament que feia difícil la lectura del monument. A Gandia aquesta evolució arriba uns anys més tard i els cossos centrals basats en gerres, rellotges o elements vegetals rocallosos

268 El Canet

d’estètica tradicional continuaran donant-se fins a finals dels 80. En aquest context aparegueren els germans Colomina, formats al taller de Micó, que van fer de la crítica local i àcida un dels valors més importants de les seues composicions.

En aquests últims anys les falles gandianes han tingut una influència de l’estètica de la foguera alacantina jugant amb una estilització formal i amb la importància del buit, i més encara de l’estètica del cartoon actual. Aquesta pot ser la més utilitzada actualment, ja que s’ha consolidat amb els mateixos canons del concepte que va calar als 90 a l’Escola Valenciana d’Il·lustradors amb línia clara i depurat sentit gràfic-narratiu. Encara així, les formes depenen encara dels criteris que han protagonitzat les falles des de finals dels 80. Únicament la destrucció del cadafal i la distribució en escenes han fet que l’estructura compositiva mostre un joc de moviments que en alguns casos opten per un protagonisme lateral que flueix cap al centre i en altres de forma contrària.

La temàtica de la crítica sí que ha anat interioritzant-se d’una manera molt clara. Aquesta és eminentment local, amb un protagonisme capital de la barriada. També és cert que en l’última dècada hi ha un tema propi, a banda de les crítiques característiques espentades per la crisi i la seua virulència localment, el Museu Faller de Gandia.

L’edifici d’unes característiques úniques al món faller ha sigut motiu de controvèrsia per la seua dificultat de finançament. Ben cert és que la seua versatilitat i la seua capacitat de generar continguts a tots els nivells (culturals, museogràfics, documentals...) i l’activitat d’aquest centre generada pels mateixos fallers l’han convertit en un referent, no tan sols de la ciutat, sinó també en l’àmbit del món faller.

Escena El Galliner Gandià, (Falla Sant Josep - Raval, 2002) que crítica els fallers de la comissió veïna Prado.

Font: Arxiu Toni Colomina.

El Canet 269

El nostre tresor, de Javier Álvarez-Sala (Falla Mercat, 2014) amb l’estètica de moda dels cartoons.

Arxiu: Museu Faller de Gandia

270 El Canet

Un altre apartat seria la reflexió sobre les falles infantils però hem d’ajornar-ho per falta de temps i espai.

En conclusió, podem dir que les falles de Gandia tenen una influència estètica evident del Cap i Casal. Les innovacions plàstiques i formals s’han donat al llarg del temps molt lentament i les variacions més transgressores únicament en ocasions excepcionals; és el gust dels fallers de base el que predomina i aquest, en molts casos, ve donat per l’exigència d’obtindre un premi. Depén de la festa en si mateix el fet d’explorar nous camins, però és clar que no serà possible sense un criteri a l’hora de puntuar que destaque el risc, entés aquest, com l’experimentació visual. En la meua opinió la definició de falla no està en la formalitat ni en la composició del monument, està en el discurs crític i satíric d’un tot que s’erigeix amb materials combustibles i que crea un diàleg amb l’espectador i la societat que l’envolta.

BIBLIOGRAFIA DD.AA. Llibre del cinquantenari, falles de Gandia (1946-1996), Àrea de Cultura i Secretaria Junta Local Fallera de Gandia, Gandia. 1997.

- ARIÑO, A. La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, Anthropos/Ministeri de Cultura, Barcelona-Madrid. 1992.

- ADEF. La festa de les Falles, Consell Valencià de Cultura, Valencia. 1996.

- COLL FORNÉS, JJ. Falles Fundacionals de Gandia, CEIC Alfons El Vell, Gandia. 2001.

- COLL FORNÉS, JJ. Les Falles de la República a Gandia, CEIC Alfons El Vell, Gandia. 2003.

- COLL FORNÉS, JJ. Mirar les Falles de Gandia 1876-1943, Tivoli, Alcoi. 2009.

- COLOMINA SUBIELA, A I AADD. El taller dels germans Colomina i les falles de Gandia (1982-2005), CEIC Alfons el Vell, Gandia. 2014.

- COLOMINA SUBIELA, A. La conservació del ninot indultat, CEIC Alfons el Vell, Gandia. 2006.

- HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. Falles i franquisme a València, Afers, CatarrojaBarcelona. 1996.

- LLORET TARRASÓ, J. I COLL FORNÉS, JJ. Història de les falles de Gandia, Gandia. 1989.

El Canet 271

T/M

FALLES I CRÍTICA LOCAL A DÉNIA Toni Reig i Manolo Catalán Col·lectiu d’Estudis Fallers de Dénia i la Marina Alta

L

a crítica és consubstancial a la festa de les falles. Quan uns veïns de qualsevol carrer decideixen fer un ninot i cremar-lo, immediatament es posen a pensar què haurien de cremar amb ell d’allò que no els agrada. A Dénia, com a tants i tants pobles valencians, les primeres falles documentades ja tenien el sentit crític que les ha caracteritzat. És ben cert, però, que el context polític ha marcat cada moment de la seua història, de vegades i en bona part, amb una pressió tan gran que limitava la lliure expressió i fomentava l’autocensura.

Les primeres falles de Dénia, tant les ocasionals dels anys 20 del passat segle, com les de l’etapa pròpiament fundacional dels anys 40 i 50, centraven els versets irònics en conflictes i situacions locals. Hi ha qüestions que han sobreviscut a règims polítics i canvis de mentalitat: l’escassesa i la qualitat de l’aigua potable; les deficiències en el transport o les desconfiances amb els preus dels mercats, podrien transvasar-se entre dècades amb només unes poques variacions. La crítica de proximitat, de barri o de carrer, de veïnatge, era l’habitual en les falles de la primera etapa, la que abasta del 1947 al 1960.

La dictadura franquista tenia un ferri control sobre l’opinió pública, o almenys la publicada, i les falles optaven per eludir aquelles qüestions que sabien podien molestar els jerarques i els sectors acòlits: res de política, res de religió, poc de justícia social... Els límits els coneixien tots a aquelles altures de la dictadura. En qüestions locals es podia ser més tolerant, i la ironia i el sarcasme sempre ajudaven a engolir alguna pindoleta. Els versadors deniers tenien el suficient enginy per a complir amb l’exigència crítica de la falla vorejant els horitzons de la permissivitat.

Esmentarem alguns d’aquells valents il·lustrats de postguerra, que donaven sentit al monument i al llibret: José Roldán, Vicente Atienza, Joaquín Guillén Valls, José Torres o Vicent Balaguer.

272 El Canet

En bona part d’este període el localisme visual estava ben viu, perquè a Dénia hi havia artistes que, amb la col·laboració dels fallers, imaginaven i construïen les falles.

Era evident que podien reconstruir espais de la ciutat i fins i tot caricaturitzar personatges i situacions. En les escenes d’aquells monuments trobarem repetidament la façana de l’Ajuntament, les aixetes d’aigua, la gua-gua de les Marines o les pissarres dels cines i teatres. Fins i tot s’aconseguia integrar plenament falla i crítica amb un sentit unitari que l’explicació del llibret deixava ben clar.

En l’inici de la segona etapa fallera a Dénia, a partir del 1968, que ja tindrà continuïtat fins als nostres dies, trobarem ombres i llums en les crítiques locals. Grans ombres i algunes llumetes, per a ser més concrets. El monument ja no el fan artesans locals, i es busquen falles fetes amb motlles uniformes o procedents dels estocs dels grans tallers. La falla i els ninots perden identitat local i es fa difícil adaptar crítiques tot i que els temps són més favorables a l’aperturisme. Algunes comissions es desentenen per complet de la crítica local i posen en els seus monuments els textos que els envien des dels tallers. Són crítiques moltes vegades alienes i amb les quals hi ha poca identificació del veïnat, que no veu reflectits ni problemes pròxims ni qüestions que l’afecten. L’aperturisme dels anys 70 tindrà a més un efecte no desitjat, en omplir-se les falles d’escenes amb dones amb poca roba i tota classe de comentaris grollers, masclistes i sexistes, penós sostre de la tolerància dels darrers anys del franquisme.

El bany de democràcia que ens ve després de la mort del dictador causarà un notable impacte en el món de les falles, que es debat, com tota la societat, entre les formes velles i els intents de canvis de concepció i estètics. Evidentment, ja no hi ha problemes a l’hora

El Canet 273

Ja volem tots (Falla del Carrer Olivera, 1929), dedicada als politics de l’època que volien fer creure que un “burro vola”.

Font: Història de Dénia 1880-1980

d’expressar les crítiques, però es produeix un dualisme realment desconcertant: podem trobar crítiques conservadores, masclistes i profundament reaccionàries, al costat d’altres de sentit progressista i democràtic... de vegades fins i tot en una mateixa falla!

Passat el maremàgnum de l’erotisme i de les barricades ideològiques, es mantenia el desinterés per la crítica local en la majoria de les comissions denieres. Només algunes comissions buscaven adaptar a qüestions d’interés local els ninots i les escenes preconfigurades que els enviaven els artistes. Haurem de reconéixer que, de vegades, es treia un resultat sorprenent, intel·ligent i divertit. No obstant això, la concepció de la crítica local com a part substancial de la falla semblava haver perdut la batalla en una festa que creixia en pressupost i grandiositat.

En l’actualitat poques són les comissions de Dénia que personalitzen els guions dels seus monuments del principi al final.

En els darrers 25 anys es poden comptar amb els dits d’una mà. I pel que fa als monuments infantils, ni això.

La divisió dels premis en dues categories, l’especial de més de 36.000 euros i la primera amb un pressupost inferior, ha provocat que la competència pels premis signifique un “més alt, més gran, més cartró” i s’oblide el treball del guió.

Malgrat tot, algunes comissions sí que disposen en l’actualitat de persones encarregades de realitzar les crítiques de la falla, així com l’explicació de la falla en els llibrets. Estes es reuneixen amb l’artista del monument i en la majoria dels casos adapten les crítiques a les figures ja dissenyades en el projecte inicial del monument, construït per al “cap i casal” en la majoria de les ocasions.

Alguns artistes, i principalment gràcies a les noves tecnologies en la fabricació de ninots, poden adaptar-se complements a les escenes per a personalitzar-les amb les necessitats que els guionistes de la comissió mostren a l’hora d’estructurar les escenes. En alguns casos, i són la minoria, l’artista només contracta el remat central i els contra remats, i dóna llibertat a les comissions per a elegir els ninots, sempre dins del seu ventall de figures. En este cas, alguns ninots ja coneixen el camí per arribar a Dénia de tantes vegades com han aparegut en els carrers de la ciutat.

Cal destacar que a Dénia el 100% de les crítiques realitzades per les comissions són de crítica local. Les que vénen prescrites per part de l’equip dels artistes contractats són tan asèptiques com un got d’aigua, si l’aigua no és de Dénia, és clar.

Esta proliferació ve recolzada per dues institucions importants dins de la ciutat, com ho són l’Ajuntament de Dénia i el periòdic setmanal Canfali Marina Alta.

L’Ajuntament, no se sap ben bé si com a instrument per a fomentar la festa o per la imatge pública dels polítics de torn, té establits una sèrie de premis, econòmics en la seua majoria, que incentiven la crítica local dels monuments. Premis econòmics que van acompanyats del seu corresponent banderí, i que el lliuren el dia 17 de març, alhora que es lliuren els premis dels monuments. O siga, que hi ha foto assegurada. Són premis com els de la crítica turística, la crítica mediambiental, o enguany

274 El Canet

la novetat de les falles igualitàries ―on es premiarà la falla que evite escenes i crítiques sexistes―, que omplin els monuments deniers amb banderins patrocinats per l’Ajuntament.

Però on realment s’ha fomentat la crítica local, en el seu més ampli sentit, és en el premi que concedeix el setmanari Canfali Marina Alta, i que porta el nom de “Luis Francisco Carrió”, en homenatge a un dels primers components del jurat. El setmanari, nascut l’any 1976, ha sigut un referent de la informació i la llibertat d’expressió i opinió en els seus 40 anys d’existència. A mitjans dels anys 80 va decidir patrocinar el premi, i per a la seua concessió convoca tots els anys un amplíssim grup de persones ―de vegades han sigut més de 40― que recorre les falles la Nit de la Plantà per a jutjar les crítiques. Este particular jurat està format normalment per personatges del món polític, econòmic, cultural i social de la ciutat que han assolit algun protagonisme en la vida local. Per tant, moltes vegades són ells, i els assumptes que representen, l’objectiu de les crítiques dels monuments. En els darrers anys, fins i tot, es poden llegir crítiques dels fallers al mateix jurat de la crítica local!!! Els assistents, després del recorregut, posen en comú les sensacions, fan algunes valoracions sobre la seua qualitat, i finalment deixen escrit en una papereta la falla que han preferit individualment.

El periòdic fa el recompte posterior i guarda en secret l’escrutini fins a l’acte d’entrega del premi, que inclou banderí i una notable dotació econòmica. És evident que este jurat ha aconseguit reviscolar l’interés per la crítica local, i actualment el 90 per cent dels monuments de Dénia tenen crítiques locals, expressades amb millor o pitjor criteri, amb més o menys encert i amb qualitats de tots els nivells. Un èxit, per tant.

Entrega guardó premi Luis Francisco Carrio per part de Paco serradell, director del semanal Canfali-Marina Alta a la Falla Centro. 17 de març de 2016.

Font: Ajuntament de Dénia

El Canet 275

CRÍTICA I ESTÈTICA A CULLERA...

I EN EL CANET

276 El Canet

CRITICAR PER CRITICAR Que criticar és l’essència d’eixe enginy satíric dels fallers... que amb tants anys d’experiència, s’han adormit un poc en els llorers.

Parlant també d’alguns artistes, que al ninot modelen l’expressió... sense els versos ja criden l’atenció, és un art valencià, de caricaturistes.

Potser, per eixos dissenys tan rars, que pareixen fets d’algunes restes, o ninots que pareixen mal acabats... com si foren fets per extraterrestres.

Sobre el gust no hi ha res escrit, este art és la nostra essència...

Hi ha falles que la seua presència, d’estupor, l’ànima ens dóna un crit.

Estem d’acord, que tot evoluciona, i ancorar-se en allò antic no és gens bo... si el faller de Cullera no reacciona, ja veurem com acaba tot açò.

En este modernisme vacil·lant, on aguaiten signes de l’abstracte... la sàtira crítica siga com antany... i criticant el poder, no facen pacte.

A l’enginy cal traure d’eixa letargia... i fer que siga més malèfic... i criticar el consistori amb més gràcia, que la sàtira se’ls pose en el melic.

Però és així, i esta és la sorneguera, de la festa amb totes les seues traces... i dels ninots amb les seues carasses... d’estes falles... de la nostra Cullera.

No cal criticar amb frase amable, però sí en eixe enginy popular, que la crítica els faça pensar... encara que parlem del nostre alcalde.

Francesc Camps i Muñoz E PP

CUL

PSO

LERA

Tornar a omplir la falla de picaresca, posant l’enginy de nou a treballar... que la nostra ciutat té molt d’apanyar... també, en la nostra festa pintoresca.

El Canet 277

JC

ALGUNES DOSIS DE CRÍTICA LOCAL PER A UNA ESTÈTICA MOLT CONVENCIONAL Joan Castelló Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers (AdeF)

L

a crítica satírica no ha sigut el principal valor de les falles de Cullera. Fent un repàs històric ens trobem amb continguts més contundents en èpoques passades (fonamentalment en els anys trenta, seixanta i setanta del segle XX) que en etapes més recents, sobretot les dues dècades finals del segle XX i primers compassos del segle XXI, encara que és innegable que en els últims anys ha tornat a prendre un impuls considerable.

Una de les raons per les quals les falles eren més incisives en etapes pretèrites que en l’actualitat és l’existència de poetes que, amb visió sarcàstica, plasmaven les principals manques de la societat cullerana de cada moment, amb uns versos de qualitat literària que són difícils de trobar en estos moments.

Els llibrets de la primera etapa de les falles de Cullera (anys 30) i els dels anys seixanta són els més interessants des del punt de vista de la poesia satírica. A partir dels anys setanta, amb l’aparició del llibret de la Junta Local Fallera (i la desaparició dels llibrets de comissions) es va anar reduint l’espai dedicat a l’explicació i relació fins a deixar-la pràcticament en res en la dècada dels vuitanta.

Els versos de la crítica fallera van tornar a recuperar-se en falles a partir dels anys noranta, quan les comissions van tornar a publicar els seus llibrets individuals, i sobretot quan la Junta Local Fallera va incloure, ja en la segona dècada del segle XXI, la poesia satírica en valencià com a mèrit en la valoració dels premis a llibrets.

D’entre els més destacats poetes que han escrit explicacions i relacions en les falles de Cullera al llarg de la seua història figuren noms com Lamberto Olivert, Joaquin Olivert Oliver, Miguel Ángel Ribera Piris, Anfós Ramón, J. Álvarez Aparicio, José de la Torre, Joan Castelló Lli, C. Romero Carsí, Ramón Marí Bohigues, Gonçal Velis, José Sanjuán Cerveró, Santiago Ríos

278 El Canet

Guinot, i més recentment Joan Gimeno, Salvador Tortajada i Juan Gabriel Figueres, entre altres.

Llegint ara eixes explicacions i relacions podem fer-nos una idea de quina ha sigut l’evolució i desenvolupament urbanístic experimentat per Cullera al llarg dels anys, els seus conflictes polítics i socials, les seues fites més importants i també altres fets que han anat conformant el seu esdevenir com a poble.

A continuació, farem un repàs històric d’algunes de les crítiques més destacades incloses en els llibrets de falla.

La falla Tot està fet… en projectes! (Arraval de la Mar, 1928) feia referència a les nombroses obres públiques anunciades per l’Ajuntament. Així descrivia el poeta el canvi de vies del ferrocarril en una sola nit:1 Sense llevarse la estreta se posa la ampla esta nit y demá tren a Cullera; y donant eixa sorpresa se acabarán els escrits que parlen mal d’esta empresa.

Carretera de primera, de Gabriel Bonet (Falla Arraval de la Mar de Cullera, 1930).

Foto: Associació Cultural La Penyeta

En Carretera de primera (Arraval del Mar, 1930) es criticava l’abandonament i el mal estat en què es trobava la carretera del Far, que s’inundava d’arena cada vegada que hi havia un temporal: Front al barranch de Palomes, anant a la Punta Negra, es pért el camí del Faro entre montanyes d’arena. (…)

1 En la transcripció dels versos s’ha mantingut l’ortografia original en la qual estaven escrits.

El Canet 279

¡Faro has dit?... Front al barranch De Palomes, Punta Negra, el auto quedà enterrat com si fora una espardenya. ¿Qui’l tragué d’allí? La falla retrata la tal escena enganchant del auto un burro que’l va traure de l’arena.

Lamberto Olivert va escriure uns versos per a la falla de la plaça Ramón y Cajal de 1936. Del manuscrit es conserva una còpia manuscrita, encara que no es té informació que la falla s’arribara a plantar.

En l’explicació es descriuen les tribulacions de quatre obrers (Sento, Pep, Colau i Gil), que porten tres mesos sense treballar. Com que tampoc cobren cap subsidi o prestació social, tant ells com les seues respectives famílies estan passant fam i han de malviure amb el que obtenen de la caritat o d’alguns estratagemes per a poder menjar.

Tres mesos que están parats morint de fam quan sabem que hian proyectes sobrats de obres que mai vorem convertits en realitat.

Portada del llibret de la Falla del Generalísimo de Cullera (1951).

Arxiu: Joan Baptiste Lli

Pos hiá que parar els peus al polítichs descarats; no está bé qu’ells banquetejen mentres el poble te fam.

En la falla Un barco sense port, d’Enrique Torres (Generalísimo, 1951), es representava un vaixell encallat al costat de la costa de Cullera per no tenir un port en condicions on atracar:

280 El Canet

Este barco está tot tòrt sosobrant en alta mar, per no tindre un moll o pórt ahon poderse refugiar.

En 1965, Joaquim Olivert Oliver va escriure els versos de la Falla de la Bega, un monòlit mortuori dedicat a la resta de falles de Cullera que eixe any no van plantar monuments: Per tota l’ternitat dins aquesta tomba tan fosca reposa amb pau una falla.

En sa vida no feu cosa que acceptar la veritat del adagi qu’el cas parla de rosí francés eixida i parà de burra coixa.

Amb versos de Joaquim Olivert Oliver, president de la falla, de la crítica no s’escapava ningú, ni la comissió infantil de Colon–Toledo, dirigida per persones adultes: Reposa baix d’esta llosa, una comissió fallera que arribà a tal situació per culpa del fartera.

Passejant uns quants xiquets I fent-se alguna rifeta, recollien molts diners escudan-se amb la falleta.

També hi havia crítica per als fallers del Passeig, que només van aconseguir plantar un any la falla.

Per tota la eternitat dins aquesta tomba tan fosca reposa amb pau una falla.

El Canet 281

L’Epitafi, de Hilari Gregori (Falla La Bega de Cullera, 1965).

Arxiu: Joan Castelló

En sa vida no feu cosa que acceptar la veritat del adagi que el cas parla de rosí francés eixida i parà de burra coixa.

Tampoc s’escatimava la ironia cap als fallers de la Plaça d’Espanya, identificats com els xiquets: Castigats estan el xics cara la paret, en creu els braços i agenollats per brivallada que han fet que no es poca brivallada i no és poc atreviment, organitzar una falla sense tindre prou diners.

Als faller de Sant Antoni, coneguts com els germans, el poeta fa referència a la núvia que va presidir el cadafal de 1963 i els excessos posteriors que els dugué a la mort i resurrecció: Tots lamenten, tots ploren tots a la núvia enterrà per al any que ve devien un esforç els bons germans fer, per a que torne a la vida la novia ressuscità vinguen festes i alegria coets i alguna fartà, i poseu-nos altra vegada la novia al cadafal.

La núvia, de José Luis Sapiña “Rosquilla” (Sant Antoni de la Mar, 1963).

Arxiu: Juan B. Lli

Finalment, els versos satírics es referien també a l’absència de la Falla Plaça José Antonio després de la denúncia que van patir en 1964 per un espectacle amb més erotisme que el permés per la fèrria censura:

282 El Canet

Es una deure per a mi informar ben a la clara perquè no planten enguany com els altres anys la falla; és que no hi troben falleres, és que no tenen ja blanca, o és que per una denúncia la comissió s’acovarda?

La construcció i urbanització de la Diagonal va ser un tema estrella en els llibrets de finals dels seixanta i primers anys dels setanta. Van ser moltes les referències a les molèsties al veïnat per les interminables obres i pels problemes derivats de l’obertura d’aquesta nova via d’accés a Sant Antoni i la platja: Hi ha que tindre lletres, alts estudis topogràfics i de algunes altres ciències, per a passar la Diagonal quant les vores son acèquies.

(Sant Antoni, 1968) Huit metros tan sols al mig de paviment ens han fet.

Les voreres queden fondes, i moltes cases, també. .........

Si dens… el Pavelló mires a la llarga del carrer, una casa t’impedix vore el fi del mateix.

(La Bega, 1968)

La construcció, de Pasqual Carrasquer (Falla Sant Antoni de la Mar, 1968).

Arxiu: Joaquin Costa

El Canet 283

Un altre projecte reivindicat és la Casa de la Cultura, que no seria inaugurada fins a 1973: Tingueu paciència, no desespereu! que ja ve nostra “Casa de Cultura”!.

Arribar… dins d’ací uns anys, com veureu, arrastrada poc a poc per una tortuga.

(La Bega, 1968) Quina llàstima de local! cap acte cultural es fa...i es nul que se fera!.

Vaja esperit musical... en dos bandes en Cullera!.

(La Bega, 1975) En els anys seixanta, l’existència de dues línies d’autobusos que realitzaven el trajecte Estació-Platja originava una peculiar competència per a captar el viatger, com queda reflectit en estos versos: Els xiquets dels autobusos, també a la baixada del tren, es desconjunten els braços, tirant amb força d’ ells, un, cap ací i cap enllà convida l’altre cortés a pujar en el “Urbano”, o a que puges en “Miguel”.

(La Bega, 1968)

Projectes per a Cullera, de José Simo “Blasco” (Falla La Bega de Cullera, 1968).

Arxiu: Joaquin Costa

284 El Canet

Els problemes urbanístics sempre han sigut un bon filó per a les falles. Fins a 1995, en què es va projectar la construcció del nou Centre de Salut, no es va demolir el grup de cases dels mestres, amb façana en la Diagonal que escanyava el carrer La Bega: Tenim un grup de vivendes que es diuen municipals que per no estar en la línia el carrer han transformat en un embut prou enorme, per no dir que massa gran.

(El Passeig, 1971) Les restriccions d’aigua a l’inici de la dècada dels setanta va ser una altra crítica molt recurrent de l’època: Has d’omplir tots els perols les ferrades i els poals si no, ni pots beure, ni afeitar-te, ni llavar.

(El Passeig, 1975) La falta d’un institut a Cullera també va ser motiu de crítica en les falles: Està clar que les xicones, com ací no hi ha institut, van a estudiar a altres zones I tenen que fer, molt mones, l’auto-stop tan conegut ...

Pinyols de taronja d’Andrés Martorell (Falla Passeig-Mercat de Cullera, 2016).

Arxiu: Joan Castelló

El Canet 285

Per això cal preguntar enmig de la polseguera: ¿per què qui vol estudiar de casa se’n té que anar I no pot fer-ho en Cullera?

(Passeig, 1972) En 1976, el problema dels camins rurals incomunicats per les noves vies de Renfe encara no estava resolt: Per anar a les partides de Pla, Pegunta i Való tenen que passar els homes per el coll d’un botelló.

Hi havia que fer un pont que facilitara la comunicació però està tardant ja massa i quan plou... no poden ni tornar a casa.

(Sant Antoni, 1976) En els setanta, l’ambient de les discoteques no era ben vist per la gent de més edat: Senyors a on s’ha arribat?.

Discoteques sense llum plenes de quartos i sofàs i una música salvatge pròpia d’animals.

(Raval, 1976) Com està l’energia, de Bernardo Javier Íñigo (Falla Sant Antoni de la Mar de Cullera, 1976).

Foto: Joan Baptiste Lli

286 El Canet

Un altre objecte de crítica va ser la prohibició durant dècades d’usar el valencià com a llengua oficial. Només es permetia el seu ús en l’àmbit familiar i faller: Des de que a Almansa el folló de la guerra el rei guanyà, el bon poble valencià ha estat sofrint opressió. ......

I ens fan dir cent voltes, mil, en la llengua castellana: a la finestra, ventana, i al julivert, perejil.

(El Masclet, 1978) La corrupció era un altre tema d’actualitat d’ahir… i d’avui: Estos caragols) tenen un significat especial: son el bavosos que el capital, en maletes camuflat, a Suiza s’han emportat, deixant a la nació empobrida, seca, sola i dolorida; no volen, en sa desgràcia, que prospere la democràcia.

Canet, 1978) Humanitat desbocada, de Francesc Escrivà (Falla El Canet de Cullera, 1978).

Foto: Falla El Canet

El Canet 287

Un altre tema recurrent ha sigut el de la contaminació, tant en el mar Mediterrani com en el riu Xúquer: Està contaminat el mar, està contaminat el riu, i tot el ser que està viu la “pata” pot estirar.

(Canet, 1979) En un poble turístic com Cullera no podien faltar les crítiques per la desigualtat entre les inversions realitzades en la zona de la platja i en el centre històric: Crec que al turisme està fen-se massa cas, i sols la part de la platja, on van a estiuejar persones que viuen un mes en tot l’any, allí no dolen els duros i està tot ben arreglat. .......

No faria mes falta fer un ambulatori, o una maternitat, per atendre un poc millor a tot este bon veïnat?.

(Passeig, 1980)

Amb padrins es fa bateig, de Fernando Roda (Falla Passeig-Mercat de Cullera, 1980).

Arxiu: Falla Passeig-Mercat 288 El Canet

Des de les falles de Cullera també es va donar la benvinguda als primers ajuntaments democràtics després de 40 anys de dictadura franquista: Sonà l’hora dels ajuntaments, i després de quaranta anys patint els mateixos mals, al fi aplegà nova gent per a donar solucions urgents.

(Sant Antoni, 1980) Ahir com avui, els problemes de l’agricultor començaven amb el paper dels intermediaris i acabaven amb les actituds vandàliques dels francesos: Per mes que mira en orgull el seu fer extraordinari, ja sap que l’intermediari, sense sembrar, es qui cull.

(Passeig, 1981) Per a passar a la França tens que dur un bon bastó o si no en la frontera te bolquen el camió.

(Port, 1984) Avui encara seguix aquesta malícia absurda: França crema els camions i no deixa passar la fruita.

(Pl. Espanya, 1986) El pas de les hores, de Roberto Andrés (Falla Sant Antoni de la Mar de Cullera, 1980).

Arxiu: Joan Baptiste Lli

El Canet 289

El turisme va portar amb si un urbanisme amb excessos de volumetria…

Com les figues en confit estan allí d’apinyats i quant ixen pel matí caminen tots esclafats.

(Passeig, 1982) … I problemes de contaminació marina: Un altre problema hi ha a Cullera i per l’estiu, al Racó molta alga es fa, i de pudor ningú viu.

(La Bega, 1991) Es critica també la inexistència d’un polígon industrial de Cullera, la qual cosa obliga a les empreses a cercar altres emplaçaments en poblacions properes: Així pareix natural per culpa de qui s’obceca que se’n vaja l’industrial al “Polígon de Sueca”.

(Passeig, 1986)

En l’estiu... tot el món viu, d’Andrés Martorell (Falla Passeig - Mercat de Cullera, 1982).

Arxiu: Joan Castelló

290 El Canet

La crítica política és consubstancial amb les falles, com va ocórrer després de les eleccions municipals de 1987, quan el vot d’un regidor d’esquerres (IU) va donar l’alcaldia al candidat d’Unió Valenciana (UV): Mira avergonyit el consistori semblant-li un gran supositori.

A Cullera, alcalde de dreta per un de l’esquerra que feu una feta.

(País Valencià, 1988) Les crítiques més recents fan al·lusió a la pujada desmesurada de l’IVA fins al 21%...

Amb la pujada de l’IVA, Que a les falles no és esquiva, les pròpies comissions de manera negativa, han d’estrényer-se els collons (Canet, 2013) ... i a les infraestructures viàries inacabades, com és el cas de l’A-38.

Un gran “tapó” trobaren a prop de Cullera arribar, perquè tots ben bé sabem l’A-38 està per finalitzar i de dos carrils com hi ha a un de sobte et fan passar.

(Raval, 2014)

El temps, de José Simó “Blasco” (Falla Avinguda País Valencià de Cullera, 1988).

Arxiu: Junta Local Fallera de Cullera

El Canet 291

L’incendi de la muntanya en plenes festes també va ser objecte de crítica fallera: Eren festes de Cullera enmig de la processó, i arribe com una fera aquest ninja del japó El ninja amb un aparell que els vots li han atorgat, va muntar un desgavell quan la muntanya incendià.

(Passeig, 2015) En qüestions de política municipal, ens presenten una Cullera plena de deutes i amb un futur amb moltes incerteses: Un ajuntament endeutat i un poble desil·lusionat, a la nostra ciutat de Cullera així la trobem en l’actualitat (Raval, 2015) Ara hi ha altres pirates, que Cullera han saquejat, deixant les seues arques, sense diners i endeutats, ...

Cullera no ex mereix, que la manen els pirates, i pel que es veu, pareix, és que se’n van uns i venen altres.

L’or de les Falles: el seu caràcter polièdric, de Fede Alonso (Falla El Canet de Cullera, 2013).

Foto: Juan Gabriel Figueres

(Taüt, 2016)

292 El Canet

UNA ESTÈTICA MOLT TRADICIONAL Pel que fa a l’estètica, les falles de Cullera han seguit un mateix patró, l’academicisme, que ha anat evolucionant des de formes més simples a altres més barroques fins a adoptar, ja en el segle XXI i amb la generalització de l’ús del suro blanc, formes més estilitzades. Per tant, en els últims 55 anys (1962-2016) hi ha hagut una transformació, però més en les dimensions i en les tècniques de construcció que en l’estètica, que es manté dins d’uns cànons tradicionals, a cavall entre la caricatura, el modelatge realista i el gust per allò més clàssic.

En una festa en la qual mana la tradició, les innovacions estètiques han sigut rebudes quasi sempre amb recel i, en conseqüència, han sigut molt poques les comissions que han apostat de manera clara per propostes avançades que intentaren traslladar al món de les falles algunes de les avantguardes de l’art contemporani. Cullera no és una excepció a esta regla no escrita i són poques les falles diferents que en este mig segle s’han pogut contemplar a la nostra ciutat.

Cal ressenyar a més una característica addicional: quan s’ha optat per estes propostes, les estètiques de modernitat sempre han anat associades a un pressupost mitjà o mitjà-baix. En definitiva, quan hi ha diners s’aposta per una base segura per a optar al premi (la combinació clàssica de modelatge realista i un poc de caricatura); però quan el pressupost és curt, s’intenta destacar a través de la innovació o amb propostes pròximes a les avantguardes artístiques que accentuen la concepció de la falla com un llenguatge artístic més.

Si parlem de canvis en la concepció del monument faller, la primera falla que es va allunyar de la composició estàndard imperant en els anys seixanta va ser El carro del vici (Sant Antoni, 1972). En eixa ocasió, l’artista Salvador Sòria va trencar la verticalitat amb una estructura triangular i un eix principal en diagonal de gran impacte, ja que permetia transmetre la sensació de moviment a la rècula de burros que hi descendia, guiada pel dimoni. Una altra característica destacada d’esta falla va ser la reducció dràstica de l’alçària de les bases, que arrancaven des del mateix sòl.

Al llarg de la dècada dels setanta les falles de Cullera van fer un primer pas qualitatiu perquè van guanyar en volum, composició i qualitat de les peces. Nova va ser la composició de Bufonades (El Canet, 1977), una falla el coronament de la qual (un bufó amb la típica indumentària de rombes de l’arlequí) arrancava des de la mateixa base i que va contribuir en gran manera a aconseguir el primer premi d’eixe any.

En este mateix període hi ha una altra falla que suposarà una fita: El pas del temps (Passeig-Mercat, 1981), amb la qual Andrés Martorell va introduir la passió per les formes rebuscades (motlures, cornucòpies i tot tipus d’elements decoratius revestits de pa d’or i que en el cas que ens ocupa quedaven resumits en la carrossa del segle xviii), i la moda per l’heràldica valenciana (elm del rei Jaume I), Al final de la dècada dels huitanta, l’artista cullerà José Lafarga Palomares va donar carta de naturalesa al fenomen del gegantisme en fer falles de dimensions fins llavors mai aconseguides a Cullera i que van començar a aproximar-se als volums que es plantaven en la Secció Primera A o inclús a les més modestes d’Especial de la ciutat de València.

El Canet 293

La seua primera proposta d’estes característiques va ser Cerimònies (Sant Antoni, 1989), un projecte cubicat amb un desplegament inusual de bases, al qual van seguirne d’altres com ara Les batalles (Plaça d’Espanya, 1991), que va tindre problemes de sustentació i el coronament del qual va haver de subjectar amb cordes; Visites d’un altre món (Plaça d’Espanya, 1992), que va reproduir la composició d’El barri (Na Jordana, 1986); Cullera, sense més (Sant Antoni, 1994), dedicada a història i llegendes locals; Silenci, s’està rodant (Passeig-Mercat, 2001), un homenatge a les pel·lícules de Hollywood.

Amb el llistó ja en nivells alts, van anar apareixent uns altres artistes que, seguint les pautes de reproducció d’estructures d’èxit ja assajades anteriorment per altres artistes i amb figures de qualitat contrastada, van anar guanyant-se un lloc en el mercat faller de Cullera, cada vegada més competitiu i exigent. Va ser el cas de Juan Carlos Donet García, Alfred Bayona Calatayud, Toni Pérez Mena, Federico Alonso Andreu, José Vicente Gutiérrez Redondo i, més recentment, Erik Martínez Moncho, sobretot en falles infantils.

Amb l’inici del segle xxi va començar a despuntar una nova tècnica pictòrica: mantenint l’aposta pel modelatge més tradicional i classicista, s’hi va anar introduint una pintura que anava suavitzant i aclarint els colors fins a convertir-los en el que s’ha anomenat tons pastel. Els colors vius es van reservar per a donar contundència a la caricatura deformant, mentre que els tons pastel es van emprar per a figures de modelatge realista i tendre o per a ambientacions clàssiques.

Cullera sense més, de José Lafarga (Falla Sant Antoni de la Mar de Cullera, 1994).

Arxiu: Junta Local Fallera de Cullera

En esta primera dècada del segle xxi la generalització del poliestiré expandit (més conegut com a suro blanc) en la construcció de falles suposarà una autèntica revolució, no

294 El Canet

Pinzellades turístiques de Cullera, de Toni Pérez (Falla Raval de Sant Agustí de Cullera, 2014).

Foto: Juan Gabriel Figueres El Canet 295

sols per la introducció d’un nou material sintètic, mal·leable i perfectament adaptat a la construcció de falles, sinó també per la possibilitat de reproduir a diferents escales una mateixa peça.

A pesar del classicisme majoritari, en totes les etapes de la història de les falles de Cullera hi ha hagut exemples aïllats de propostes que s’han apartat del classicisme formal per a aproximar-se a algunes tendències de l’art contemporani o simplement per a buscar noves formes d’expressió en el món de les falles. Han sigut sempre projectes minoritaris que les comissions han acceptat quan han anat curtes de pressupost.

Quan encara no s’havien instituït els premis a Cullera, Enrique Torres va reproduir un gratacel racionalista en Guanyar velocitat (Plaça d’Espanya, 1963) per a criticar la lentitud de la burocràcia en les institucions, sobretot les d’àmbit local. Va ser un cadafal de síntesi, ja que, en contraposició a la simplicitat de l’edifici, va situar dos figures de tall clàssic: un mercuri al coronament i una tortuga a la base, plasmant així el desig i la realitat.

Un toc surrealista tenia la falla L’astronàutica (La Bega, 1967), feta per José Simó Blasco, amb coets especials amb cap de monstres i algunes formes d’art déco en l’escenografia de les bases.

Guanyar velocitat, d’ Enrique Torres (Falla Plaça d’Espanya de Cullera, 1963).

Arxiu: Joan Castelló

Després de més de dos dècades d’absència total de propostes experimentals o innovadores, l’any 1993 va suposar una inflexió perquè es plantaren dos cadafals amb una estètica diferent. Un va ser La Festa, fet per Josep Lafarga per a País Valencià: un bust pla i en vertical d’una fallera, fet íntegrament en tauler, imitant la superposició de formes geomètriques. Per a donar sensació de volum, l’artista va utilitzar fins a 21 tonalitats diferents per a pintar el cap.

296 El Canet

En l’altre, Víctor Vallet va recórrer a l’hiperrealisme per a plasmar Els viatges (Mongrell, 1993). Enfront de l’acabat preciosista que imperava en l’època, l’artista va optar per les textures i els colors forts, en un intent de connectar l’estètica fallera amb la moguda valenciana de finals dels anys huitanta.

Des de llavors poca innovació s’ha pogut constatar en les falles de Cullera, tan sols algunes propostes que han esmolat l’enginy per a introduir crítica local en cadafals de formes esquemàtiques o que han recorregut a algun tipus de simbolisme postmodern. És el cas d’Açó és turisme (Plaça d’Alboraia, 1998), Vivim en un món de bojos (Raconet, 2005) i Visites d’un altre món (Rei En Jaume, 2008), la majoria de José Lafarga Palomares.

Es pot concloure que els esquemes tradicionals i clàssics són els que més acceptació han tingut a Cullera en estos últims 55 anys de festa ininterrompuda, amb una preferència a reproduir els coronaments i temes que en anys anteriors han triomfat a València. Una característica pròpia i específica ha sigut la de donar un gran protagonisme als artistes fallers locals.

Els viatges, de Victor Vallet (Falla Plaça Mongrell de Cullera, 1993).

Arxiu: Junta Local Fallera de Cullera

El Canet 297

JCB

“ALTRES” FACTORS PER A ACONSEGUIR EL PREMI. EL CAS DE CULLERA. Juan Carlos Berenguer García AC Falla del Port de Cullera

L

a dificultat que suposa per a un jurat premiar les diferents falles en cadascun dels aspectes exigits (modelatge, risc, pintura i acabat) en tan sols uns minuts, és el principal problema que existeix any rere any a l’hora d’atorgar els premis. Així, es perceben grans injustícies per als qui no guanyen.

Açò no seria un problema si, l’obra a realitzar, fóra la mateixa per a totes les comissions, ja que seria molt més senzill a l’hora de saber com és la falla que millor s’ajusta a l’obra que es pretén puntuar. Però de sobres sabem que açò no pot ser així, cada falla compta amb una obra diferent, amb un estil diferent i si afegim, l’opinió de cada membre del jurat, es converteix en un vertader enigma difícil de predir sobre la falla que s’alçarà amb el primer premi.

En la meua experiència com a jurat, m’he trobat amb diversos sistemes de puntuació segons les localitats que em van assignar puntuar, i de totes elles voldria destacar alguns aspectes que considere rellevants. Així per exemple, en un d’ells, ens van portar a veure totes i cadascuna de les falles en una primera visita, amb la condició de no poder puntuar res en absolut, únicament havíem d’observar cadascun dels monuments i fer-nos una idea de conjunt de tot el material que valoraríem. Així doncs, vam fer una segona visita, però aquesta vegada amb carpeta i bolígraf en mà, amb la qual cosa s’aconseguix una valoració, al meu semblar, molt més justa sabent a priori de totes i cadascuna de les falles. Amb aquest sistema s’evitava que falles que es puntuaven al principi quedaren amb desavantatge amb les últimes falles puntuades.

Uns altres dels aspectes que em va cridar l’atenció, va ser la gran importància que van donar al primer colp de vista. Així doncs, ens van portar a veure cada falla per la cara principal del cada monument, encara que açò suposara passejar per diversos carrers, davant la impossibilitat d’arribar directament amb cotxe als seus emplaçaments, a causa d’alguns carrers tallats.

298 El Canet

Però sense dubte, el concepte que falta a l’hora de valorar en molts d’aquells sistemes i potser és la clau de per què alguns jurats donen una millor puntuació a una falla menys tècnica quant als conceptes dalt esmentats, és la crítica, temàtica o la sàtira, en altres paraules, quin és el missatge de la falla. No hem d’oblidar que les falla naix de la sàtira, de la crítica dels esdeveniments i inquietuds que se succeïen en el país, en la ciutat, en el barri...

Aquesta “temàtica satírica” hauria de ser el fil conductor entre les diferents escenes amb el cos central i els seus remats, que amb ajuda de les crítiques haurien de conformar “un tot” relacionat i coordinat. No obstant això, aquest concepte no queda reflectit en les fitxes de puntuació, encara que poguérem pensar que aquest terme està immers en el concepte d’enginy i gràcia, encara que la realitat és que alguns jurats solen emprar aquest temut premi per a consolar a qui no s’alça amb el primer guardó.

Per açò, és molt important que el monument siga el més gràfic possible, perquè en tan sols uns minuts, captive una opinió positiva per part del jurat, davant la incapacitat de llegir-se cadascuna de les crítiques.

Personalment he percebut sempre que “un primer premi és el resultat de l’alineació de tots els planetes”, és a dir, un cúmul de circumstàncies pel qual les falles en moltes ocasions no depén exclusivament del monument en si i del seu artista, sinó que depén d’altres factors com són:

L’EMPLAÇAMENT El lloc on estarà situat el monument juga un paper molt important. Posant com a exemple els monuments de Cullera, podem dir que, visualment, un monument ens pareixerà de major dimensió si aquest ve emmarcat per edificacions de poques altures (Falla la Bega o Falla

El Canet 299

Escena de Mai no deixarem de lluitar!, de Toni Pérez (Falla Raval de Sant Agustí de Cullera, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

Fora batalles, sĂ­ a les Falles!, de Xavier Tur (Falla del Port de Cullera, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

300 El Canet

Raval), que no en monuments situats en llocs oberts (Falla Port, Falla Plaça Mongrell o Falla El Raconet) o en llocs emmarcats amb edificacions de moltes altures (Falla Passeig-Mercat), i és clar que, les primeres són conscients del gran avantatge que juguen respecte a les segones i terceres.

XARXES SOCIALS I MITJANS DE COMUNICACIÓ De tots és ben sabut que els comentaris en xarxes socials poden influir sobre les opinions de la gent, incloses les dels jurats, per la qual cosa depenent de la intencionalitat del comentari, ens pot suggerir algunes comissions com superbes, anecdòtiques o bé amb certa llàstima, per la qual cosa un jurat pot tenir una opinió preconcebuda abans de la valoració dels monuments.

PREDILECCIÓ PER CERTS ARTISTES O COMISSIONS Seria idoni que cada membre d’un mateix jurat fóra seleccionat aleatòriament, que no es coneguen entre ells, que foren fins i tot de poblacions diferents, amb açò evitaríem en major mesura que existisquen simpatitzants entre jurats i comissions falleres i/o entre jurats i artistes.

TREBALLS DECORATIUS EN LA GESPA DE LA FALLA I ELS SEUS VOLTANTS Qualsevol efecte visual o sonor, sempre és beneficiós si atrau l’atenció del jurat i li causa una bona impressió, però sempre en la seua justa mesura, mai ha d’eclipsar el treball de l’artista, per la qual cosa produiria un efecte advers.

En les dècades dels anys 80 i 90, les bases de les falles se solien ornamentar amb murta que dissimulava l’arena que permetia assentar les bases en l’asfalt. En les posteriors dècades es va introduir la gespa que es treballava fàcilment, i es podien rematar les bases dels ninots freturosos d’estructures que en aquells anys es va posar molt de moda. Així, també es va introduir l’aigua en algunes falles recurrents amb temàtiques aqüíferes (del mar, fonts, rius). Hem de reconéixer que hi ha fallers encarregats de la gespa d’algunes comissions que són autèntics “Eduard Manstissores”, i que fan de la gespa vertaderes obres d’art de jardineria. En l’actualitat, a més de la gespa s’utilitzen nombroses tècniques amb diferents materials i textures, que deixen els monuments amb una decoració més creativa i colorista. Algunes comissions, a més, engalanen els seus emplaçaments i recreen un ambient en sintonia amb la temàtica de la falla, com si es tractara d’escenaris cinematogràfics, i es dóna la sensació d’estar passejant per algun conegut parc temàtic.

Cert és que mai plou a gust de tots, i el premi és la recompensa que rep una comissió per l’esforç de tot l’any, que ha dipositat la seua confiança en el treball de l’artista i que veuran reflectit amb il·lusió en el carrer el dia 17 de març, però com he exposat, hi ha aspectes externs que inevitablement poden influir en la decisió del jurat en l’últim minut fent que tot siga una la incògnita difícil de predir fins a escoltar la famosa frase... Bona nit, Falles de Cullera!!!

El Canet 301

DF

PER QUÈ LES ESTÈTIQUES MODERNES NO GUANYEN MAI O QUASI MAI A CULLERA? David Ferrer Enamorat dels monuments fallers, clàssics i moderns

R

ecordeu quan estudiàvem gramàtica i volíem trobar el complement directe en una oració? Quina pregunta ens féiem? “Què o què és el que...?” Ho recordeu? Doncs bé, eixa mateixa pregunta ens podríem fer respecte als veredictes que de vegades donen els jurats de les falles que vénen a Cullera o també a altres poblacions. Què o què és el que valoren els jurats de falles?

Voldria començar dient per a totes aquelles persones que no ho saben, que els jurats de falles que vénen a Cullera no són professionals del tema ni molt menys, igual que qualsevol faller de Cullera pot anar com a membre d’un jurat a altres poblacions. Sols cal inscriure’s al llistat corresponent quan Junta Local Fallera ho demane. Hui en dia estan preocupant-se un poc més pel tema i estan realitzant cursets per poder ser jurat de falles, encara que pareix que la cosa continua igual i són moltes les queixes que hi ha respecte al veredicte del jurat; i no parle sols de Cullera, en altres localitats passa el mateix.

Però el que m’han demanat que parle en aquest article (cosa que m’ompli d’orgull, ja que admire moltíssim el treball que fa aquesta comissió en relació al tema llibret), és de les estètiques modernes o clàssiques i si crec que és millor o pitjor pel que fa a poder aconseguir un bon premi.

Doncs bé, el primer que diré és que m’agraden les noves estètiques amb figures estilitzades i monuments “diferents” que sempre hem catalogat com a clàssics, però reconec que encara hi ha molta gent que no pensa igual. Jo crec que tot evoluciona i el tema del monument faller també hauria de fer-ho. Ja hem passat de les falles de cartró a nous materials que aconsegueixen uns volums més grans i que permeten un modelat amb més facilitats que abans, per tant, per què volem continuar fent el mateix tipus de figures de sempre?

302 El Canet

Si ens remetem a les proves, la veritat és que continuen guanyant més els monuments amb estètiques clàssiques que modernes. I això per què? Jo pense que influeix molt el tipus de persones que vinguen a jutjar els monuments, perquè realment no es fixen en els apartats que es demanen per a les puntuacions de modelat, pintura, risc i acabat. Hauria de donar igual el tipus de modelat per poder puntuar després els altres apartats, no penseu així? Doncs pareix que no és així i el primer que es mira és el tipus de monument que és, si és modern o clàssic, i després es fan la resta de valoracions.

Hi ha monuments d’estètica modernista que en modelat, pintura i acabat són pràcticament perfectes, però no es valoren així per part del jurat, tot açò sense entrar a parlar del volum del monument, que seria altre dels aspectes a tractar. Per què sempre ha de guanyar la falla més gran? Això és una realitat que encara no comprenc. Si un monument és més menut respecte al volum, però la seua qualitat és millor que la d’un altre que té un volum major, no pot guanyar? Ara, la resposta que molts diuen és: “Ei, doncs, posem dos ninots que estiguen perfectes i au”. Cal ser objectius amb aquests temes: tots sabem que no es pot comparar un monument de Secció Especial amb un altre de segona per la quantitat de peces que formen uns i altres, però dins de la mateixa secció sí que es poden tractar aquests temes. De fet a Cullera ha passat ja algunes vegades que monuments que són la quarta part que els altres han guanyat el primer premi. Això no vol dir que estiga mal valorat, jo només pose l’exemple.

Està clar que per a gustos colors, però pense que ja va sent hora que els jurats de falles estiguen més qualificats, encara que després a l’hora de jutjar faran el que voldran, com sempre s’ha fet, perquè vos podria contar cada anècdota de jurats de falles que vos quedaríeu flipats.

Aleshores, i tornant al tema sobre el qual hauria d’anar el meu article, què vos agrada més, una figura gran, redoneta, tirant a grossa, carregada d’adorns barrocs (si poden ser amb daurats millor) o una figura estilitzada, tirant a prima, amb una pintura llisa que destaca per ella mateixa sense fer-li falta cap tipus de decoració?

La veritat és que cadascú podrà opinar el que crega; a mi, com ja he dit abans, m’agrada vore l’evolució de les coses i, en aquest aspecte, l’evolució del monument faller està en els monuments d’estètica modernista. Això no vol dir que no m’agraden els monuments clàssics, tot el contrari. Jo recorde monuments amb una estètica més clàssica, com l’any 2007, una falla plantada per Pedro Santaeulalia que tractava sobre la Copa Amèrica per a la comissió Nou Campanar de València i que portava per títol “Albufera’s Cup”. Crec que ha sigut la millor falla de la història quant a volum (també ho va ser en pressupost, ja que ha sigut la falla més cara de la història amb 650.000 € de pressupost), però al mateix temps em vénen a la ment altres monuments d’estètica més modernista, com per exemple la falla que va fer el nostre artista cullerenc José Lafarga en l’any 2013 per a la comissió de Sueca-Literato Azorín, que portava per títol “Meteorologia de la vida”, on les formes de les figures eren completament diferents del que estem acostumats i on José Lafarga va donar el colp canviant totalment el seu estil més clàssic. I li va donar bon resultat, ja que va aconseguir guanyar el tercer premi en la Secció Especial de València.

Per cert, sabeu qui va guanyar eixe any el primer premi? Jo vos ho diré: Convento Jerusalén-Matemático Marzal amb un monument d’estil clàssic de Pedro Santaeulalia. Ni tan sols el gran Julio Monterrubio amb el seu estil modernista i amb una “fotracà” de diners fent el monument de Nou Campanar va poder guanyar a l’estil de sempre realitzat per Santaeulalia.

El Canet 303

A Cullera també hi ha alguns casos en què les estètiques clàssiques s’han imposat a les modernistes, com en els últims anys els modelats de Pere Baenas per a la Falla Passeig Mercat que van ser “derrotats” pel gran volum de les falles d’Alfredo Bayona per a la Falla Taüt, encara que curiosament, l’any que la Falla Passeig-Mercat va optar pel volum amb l’artista José Lafarga, no va resultar guanyadora i tant Passeig com Taüt quedaren darrere del monument plantat per la Falla Raval de Sant Agustí realitzat per Toni Pérez, que tenia menys volum però que per al jurat estava millor feta i acabada que les altres, tot i que el seu modelat era més modern i estilitzat. Va ser un tema de conflicte eixes falles, encara que la veritat, jo vaig guanyar la “porra” d’eixe any, quan vaig apostar per la Falla Raval com a guanyadora (ja he dit abans que m’agraden les estètiques modernistes).

Pel que respecta als monuments infantils, sí que va notant-se més l’evolució cap a estètiques modernes, jo pense que més que als monuments grans, encara que en el tema premi estem igual, si al jurat que ve li agraden les formes clàssiques, possiblement guanyarà un monument clàssic. Ací podríem tornar a parlar d’artistes com Salva Bañuls per a la comissió del Passeig-Mercat o també d’Arturo Benavent per a la Falla El Canet, que no varen guanyar suposadament pel tipus de modelat més modern que tenien les seues falles respecte a altres de la mateixa secció.

El circ del sol, de Pere Baenas (Falla Passeig-Mercat de Cullera, 2013).

Foto: Juan Gabriel Figueres

La veritat és que a Cullera encara no hem vist molts monuments modernistes. Recorde un monument precisament de la Falla El Canet en l’any 2014 on la idea del qual era bona: una figura central sense color i amb llums que es reflectien sobre aquesta, però pense que no va quedar com volien, encara que tot i això, es va endur

304 El Canet

Aquest ajuntament ha desfet tot l’entramat!, de Toni Pérez (Falla Raval de Sant Agustí de Cullera, 2015).

Foto: Juan Gabriel Figueres El Canet 305

el premi d’Enginy i Gràcia. Si la memòria no em falla, el primer monument modernista a Cullera va ser obra de José Lafarga en 1993 per a la comissió Avinguda del País Valencià. També va aconseguir el premi d’Enginy i Gràcia, encara que en monument va obtindre el penúltim premi.

Eren figures totalment diferents, pràcticament planes i sense ninots de base tradicionals.

Totes aquestes temptatives per intentar canviar un poc l’estil dels monuments no s’han vist quasi mai correspostes amb uns bons premis, com a molt els donen premis d’enginy i gràcia com hem pogut vore, motiu pel qual, hui en dia, molta gent continua preferint monuments clàssics abans que monuments amb una estètica modernista. Pot ser amb l’arribada de gent nova i més preparada com a jurats de falles aquesta situació canvie, i vorem com els millors guardons són per a monuments que han evolucionat durant els anys, igual que tot evoluciona en la vida. Però això està per vore....

Una vegada acabat aquest article vaig coincidir un dia amb un artista faller i amic, on li vaig comentar que m’havien demanat escriure un article per a un llibre faller d’una comissió que tractava sobre el tema de les estètiques modernes i clàssiques dels monuments fallers i la veritat és que la conversa es va allargar més del que jo creia. Em va dir una frase que no oblidaré mai i que podria resumir tota aquesta polèmica. Ell em va dir que: “L’ARTISTA FALLER VIU DEL BANDERÍ”. Amb aquesta reflexió volia dir-me que encara que a ell li agrade un tipus de monument o altre, es veu obligat a fer el que vol la comissió que el contracta i que habitualment són estètiques més clàssiques, perquè encara no s’atreveixen a fer el bot cap al modernisme i s’aconsegueixen millors premis fent el de sempre. Els artistes busquen un bon premi per poder continuar treballant l’any següent en la mateixa comissió i si pot ser, ampliar el seu treball en altres poblacions. Per tant, es veuen un poc amb les mans lligades en aquest aspecte.

Pel que fa al tema del volum del monument, em va comentar una cosa molt simple, no és el mateix l’estructura de fusta que porten quatre remats que la que en porta sols un. El treball és més gran com més ninots hi ha i com major és el seu volum, per tant, això també s’hauria de valorar com també el risc, que per cert, es va posar a riure quan vam tractar aquest tema, perquè si et fixes en les puntuacions que posen els jurats respecte al risc i veus els monuments als quals han puntuat, hi ha coses inexplicables.

Tan sols volia afegir aquesta reflexió final per concloure el meu article, ja que són paraules d’un gran artista faller i que realment em varen sorprendre, perquè a ell realment li agradaria fer algun monument amb una estètica més modernista, però les comissions per a les quals treballa no li deixen i com ell em va dir, perquè té frases per a tot: “qui paga mana, amic”.

306 El Canet

JG

FALLES CRÍTIQUES... LES MEUES SEMPRE SERAN AIXÍ Juan Gabriel Figueres Trobador i coordinador d’aquest llibret

D

es de l’any 2009, estic al capdavant d’una de les funcions més importants dins d’una comissió fallera, però també una de les que es troben més a l’ombra. No estic parlant de ser un vicepresident, un secretari o un tresorer, sinó ser el guionista del monument faller gran. Dit d’una altra manera, el personatge que, moltes vegades, es “masturba” mentalment per tal d’inventar-se una pel·lícula digna d’un Òscar de Hollywood per tal d’aconseguir, en el nostre cas, un digne i menyspreat premi d’Enginy i Gràcia, ja que el món faller del nostre meravellós i sabut poble no ha sigut capaç d’instaurar un premi a la Millor Crítica Local en quaranta-sis anys d’existència de la Junta Local Fallera. Inclús moltes vegades, aquest premi d’Enginy i Gràcia, sol ser per a la falla que aconsegueix el segon premi, per a compensar el fet de no haver obtingut el primer. És per això que, de vegades, gràcia poca, ja que brilla per la seua absència.

La crítica de la falla no és flor d’un dia, sinó que és el seu motiu principal. Polítics, militars, personalitats... tots aquests col·lectius sempre han estat, des de fa segles, en el punt de mira dels guionistes fallers, per tal de donar-li vida a multitud de ninots que formen part del cadafal faller i així entre tots donar-li un argument conjunt al cadafal.

A la nostra comissió, com en qualsevol altra, la crítica quasi sempre ha estat present. Des dels anys setanta en què va nàixer, hem gaudit de monuments amb molta crítica, sota les plomes de grans poetes com, per exemple, Carlos Romero Carsí, Concha Fuster, Ramon Marí o el meu amic, Pep de la Torre, un gran que segueix amb molta il·lusió versant falles després de molts anys. Ells es dedicaven a criticar, de manera més general, la situació general d’Espanya i la seua societat, encara que també començaven a criticar fets del panorama local.

Jo, des del 2009, estic encarregat d’aquesta tasca i he de dir que, tal com he anat adquirint experiència, m’he adonat que la crítica és cada vegada més necessària. En els meus inicis, El Canet 307

quan vaig començar amb aquest paperot, ho vaig fer amb diverses crítiques turístiques per tal d’aconseguir el premi d’Interés Turístic, i el vaig guanyar dues de les tres vegades que ho vaig intentar. Però, a poc a poc, he anat incidint més en la crítica local que en altres aspectes, ja que m’ompli de satisfacció veure com la gent es riu de tota la sèrie de parides que formen un monument faller. Les crítiques turístiques poden servir perquè uns quants polítics es posen les piles per tal de millorar la gestió en aquest sector econòmic, però el fet de centrar-se en aquest tema específic pot fer que s’arribe a perdre eixe toc satíric que tant agrada en el món faller.

Concretament, en 2013, vaig començar a satiritzar un poc més les escenes del nostre monument gran, aprofitant la temàtica de l’oest, disfressant de vaquers Ernesto Sanjuán, Alfonso Rus, Alberto Fabra i Mariano Rajoy, polítics que en la falla eren buscats per tocar els collons al món faller d’una forma o d’una altra. Com va dir Gerard Piqué mentre celebrava un títol de lliga amb el Barça, amb ells va començar tot, és a dir, gràcies a aquesta sàtira punyent, que va tenir molta acceptació, va augmentar la dosi de crítica en els monuments d’El Canet.

L’any següent, com en la nostra comissió sempre ens volem diferenciar de la resta, vam plantar una falla innovadora o experimental, estranya per als habitants i fallers de Cullera. En ella, no es va escapar ni l’apuntador dels que manaven aleshores (Ernesto Sanjuán, María Ángeles Arlandis, Pepe Gil, Canales1...), doncs, cadascuna de les llapisseres que representaven, era una crítica per alguna clavada de pota de l’equip de govern. Sabíem que, estèticament, aquesta falla no anava a agradar al 99,9% de la gent, i menys al jurat. No obstant això, sí que vam aconseguir el premi d’Enginy i Gràcia de la Secció Segona que ens va animar a seguir sent crítics amb el poder. En 2015, més del mateix, aprofitant la rapidesa del WhatsApp i de les xarxes socials, vam saber combinar-ho amb el famós incendi de Cullera en el qual els nostres governants van eixir encesos en flama, i que també vam obtenir la mateixa recompensa de l’any anterior. I l’any passat, més del mateix, a pesar de l’entrada d’un nou govern, vam saber aprofitar la seua manera de vendre’s per a fer una bona crítica, amb cançons i tota classe d’animalades per a obtenir de nou aquest guardó, aquesta volta en la Secció Primera.

El més normal, per tal de respectar l’origen de les Falles, és criticar fins a la sacietat, sense faltar al respecte, per tal que el visitant puga riure’s de les escenes que conté un monument faller. El nostre poble, en els seus inicis, es caracteritzava per criticar més a escala local i no tant de manera general, i ara, fent una visió general, és tot al contrari. Filosòficament parlant, i fent un paral·lelisme basant-nos en els mètodes de raonament, la crítica local ha passat de criticar del particular al general, és a dir, ha aplicat el mètode de raonament inductiu, i no hauria de ser així. És un fet que compartisc a mitges, ja que ens agrada riure’ns i burlar-nos si, per exemple, observem un ninot del senyor Montoro, ministre d’Hisenda, en què estan retallant-li els testicles. Per a una falla del cap i casal pot valdre, però a escala local no és una crítica efectiva, ja que el senyor ministre és difícil que vinga a Cullera a veure les nostres falles (encara que tot podria passar). Per a posar un exemple, és més efectiu criticar els nostres polítics en una escena en la qual ironitzem sobre la llargària dels plens municipals, ja que l’any següent és possible que ens facen cas i els acurten, com ha passat en el nostre consistori. Pense que, per a criticar tot el que passa a Espanya, tenim les falles de València, i més concretament, les que estan en la Secció Especial de València, ja 1 Llavors Alcalde i Tinents d’Alcalde del M. I. Ajuntament de Cullera

308 El Canet

Escena de Va de llibrets, de Mariano Muzas (Falla El Canet de Cullera, 2014).

Foto: Juan Gabriel Figueres

Escena dâ&#x20AC;&#x2122; InformaciĂł a la carta, de Xavier Tur (Falla El Canet de Cullera, 2015).

Foto: Juan Gabriel Figueres

El Canet 309

Escena d’ El Pacte del Llobarro i el pont del Cerimoniós, de Xavier Tur. (Falla El Canet de Cullera, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

310 El Canet

que mouen més cacaus i tenen més recursos i escenes per a fer-ho. I últimament, a Cullera, pocs monuments critiquen la gestió de l’actual govern.

Les comissions falleres de Cullera cada vegada estan sent menys punyents pel que fa a la crítica del seu monument gran, i critiquen de manera molt general (pujades d’impostos, campanyes electorals...). Les comissions de la Secció Especial de Cullera, les que tenen més possibilitats i facilitats per a la crítica, l’han disminuïda descaradament per a centrar-se més a guanyar el primer premi amb l’estètica, la bonicor i els grans volums. Alguns, des que es van dedicar a criticar a una falla xicoteta que tenia un mecenatge i els van guanyar, no han tornat a fer crítica local; altres s’han centrat massa en la política nacional (com ja he dit abans); i uns altres han disminuït la sàtira en la seua crítica perquè no han trobat un substitut de la persona que s’encarregava, ja que ell ara es troba en l’altre costat2.

Un inconvenient alternatiu va sorgir l’any passat i ajuda a difuminar l’efecte de la crítica en les nostres falles. La Regidoria de Turisme del nostre ajuntament va potenciar el Premi d’Interés Turístic, econòmicament, i el va dotar en 1000 € en el monument gran, i 500 € en l’infantil. Açò va provocar que els fallers es bolcaren en realitzar taulers, murals, vídeos o inclús crítiques sense ninots per tal d’aconseguir tan valuós premi, i que deixaren de costat la crítica local. A més a més, el més graciós de tot açò és que el jurat d’aquest premi no es va parar en diversos monuments de categories inferiors per a llegir les crítiques.

Un d’ells el nostre infantil de l’any passat, una perruqueria anomenada Estil de Cullera, una metàfora sobre l’estil turístic la qual no es van parar a ni a llegir-la. Si un jurat no es para a llegir una crítica, és que la cosa no deu anar molt 2 Actualment, aquesta persona és regidor de l’equip de govern.

El Canet 311

Escena d’ Illes del tresor... o paradísos fiscals, d’Alfredo Bayona (Taüt de Cullera, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

bé (en la gran, sí que es van parar, però perquè un membre del jurat estava representat en el monument i va voler fer-se una foto amb la figura). Jo no estic en contra d’aquests incentius (crec que ningú), però es poden combinar, però en cap cas, han de minvar l’esperit crític i guerrer dels nostres cadafals.

Un Premi a la Millor Crítica Local ajudaria a incentivar la crítica? Possiblement, però no se sap (ara, si es fa, Crítica a la Millor Secció, ja que sinó totes les falles no juguem en igualtat de condicions, perquè no tots podem posar 20 ninots en la falla...).

Com va dir el nostre Alcalde en el llibret de la Junta Local Fallera en 2016, “ens calen Falles crítiques i mordaces, Falles combatives i reivindicatives. Per això, vos repte a què manteniu l’essència de la festa. Retrobeu-vos amb els orígens, fileu prim l’enginy. Feu-li front al poder. No tingueu por, no vos agenolleu. Seguiu sent lliures, sense condicionants.

Continueu lluitant per una societat més justa, igualitària, i millor. La festa s’enfortirà i la societat estarà eternament en deute amb vosaltres.”. Senyor Alcalde, des de la nostra comissió li farem cas i l’obeirem. Serem forts, ens rebel·larem enfront del poder, i vosté i els seus regidors, seran els protagonistes de les nostres crítiques durant els anys vinents. Són xicotets danys col·laterals secundaris, conseqüència de l’arribada de vostés al poder. Però no es preocupe, que a l’oposició també li tocarà si no fa la seua feina o diu bovades sense sentit. L’esperem en el nostre casal per a fer-nos un xiflet3 o una cerveseta i visitar la falla i si vol, li fem una foto, però sàpiga que en el nostre monument, sàtira hi haurà un cabàs.

Si jo haguera de limitar-me a fer una crítica sense trellat, light i rància, em quede en ma casa i li done l’oportunitat de fer-ho a altra persona. No servisc per a això i per a fer-ho mal, no ho faig. Per a fer populisme, apologia i la lleponà ja estan els mitjans de comunicació, els tertulians de la televisió que cobren molt, gorregen menjar a tothora i total no fan res (sentir-los em provoca anar de corruixes), i si m’atabaleu, els partits polítics. Ausades que hem tingut sessió d’informatius dia a dia per a no aclarir-se i total acabar manant el mateix!

Mireu, un fet per a criticar-los!

No puc consentir que els meus monuments no critiquen els polítics de torn, encara que estiguen fent-ho bé. Sempre cal buscar-li l’esquena, un mínim detall, qualsevol xorrada... hem de mantenir-los a ratlla perquè no es relaxen. Ja no fan falta ninots, sinó que podem utilitzar altres recursos com la cartellera, que ens ajuden a posar-los verds i trobar-los les cosquerelles... sempre amb molta estima i sense faltar al respecte, com ja he dit abans.

Les meues falles són així... i sempre seran així.

3 Beguda típica de Cullera, composta de cassalla i llima.

312 El Canet

MM

L’EXPERIÈNCIA DE PLANTAR UNA FALLA “ALTERNATIVA”. EL CANET 2014 Mariano J. Muzas Artista Faller de l’AC Falla El Canet (2014)

I

dear, dissenyar, construir i plantar una falla, anomenada alternativa, és un procés tan dur com la resta, ja que, malgrat etiquetes i definicions, és una falla que critica i es crema com les altres.

Els premis i el pes de la tradició són un fort mur que limita, per no dir destrueix, la creativitat en els tallers, i no sol permetre que vaja molt més lluny del que imaginem, i fins i tot del que els fallers i aficionats esperen.

La diferència radica en el fet que, si aquesta falla es construeix per a una comissió com el Canet, es pot tenir més llibertat. Parlem de llibertat artística, una cosa fonamental en el món de la creativitat, i que en massa ocasions les falles emmalalteixen. Imagineu com de divertit i interessant seria si cada taller poguera plantar el que més li vinguera de gust, sense seguir tendències, sense esperar un premi a canvi. L’art per l’art, la crítica per la crítica i la llibertat abans de res.

L’any 2014, per a la comissió d’El Canet, vaig voler fer alguna cosa nova i original, però que també fóra “un vell conegut”, és a dir, que resultara familiar. Açò crec que és veritablement complicat d’aconseguir sense caure en la còpia o en la saturació per repetició.

Va ser motivat des d’un punt de vista didàctic. Existeix una majoria de gent que rebutja qualsevol besllum d’aperturisme en el món faller. És probable que, anant a poc a poc, es puga aconseguir, encara que és possible que aquesta no siga la via més ràpida, però si la més “suau”.

A pesar de conviure amb la falla diàriament en el taller, sols després de la crema em vaig adonar que en ella era òbvia la influència de l’artista Alfredo Ruiz en una de les seues etapes, encara que mai vaig voler que es notaren influències o modes en el meu treball, però crec que era inevitable, de la qual cosa no me’n penedisc, però sí que vaig tenir la sensació que, després de tot, aquella falla no era tan meua com jo pensava.

El Canet 313

Va de llibrets!, de Mariano J. Muzas (Falla El Canet de Cullera, 2014).

Foto: Juan Gabriel Figueres 314 El Canet

Tintes planes, colors llisos, amb lleugers ombrejos i lluentors per a fer-li volum, barrejat amb impressions de lletres i números, fet habitual, però amb un enfocament menys tradicional. Objectivament la falla no es podia emmarcar dins del minimalisme, ja que la decoració del remat, al cap i a la fi, era “barroca”, però des del punt de vista tradicional, la falla era minimalista, la pintura suau i discreta, i els ombrejos i lluentors sempre vaig voler que foren quasi translúcids, perquè es tractava d’evitar una falla dolça.

Des de lluny, el remat quasi semblava blanc o rosa; des de prop la percepció canviava. La il·luminació que es va afegir creava efectes de colors diferents en les seues vistes, fet que em va agradar molt i que va ser idea del president, ja que per una vegada, la llum no era blanca ni cremava els colors a boca de nit.

Recercava el contrast entre la dona del remat (una altra idea poc original) i els llibres de la base. La peça femenina amb una pintura “en lluentor”, contrastava amb els tons opacs dels llibres. Açò recorde que va cridar l’atenció, cosa que agraïsc personalment.

En les bases, de nou tintes planes, amb ombreig molt discret. La cura pel detall va ser fonamental, però la crítica va ser decisiva, no com de vegades, en què l’estètica supera el contingut i d’aquesta manera sembla que l’origen pel qual van nàixer les falles es perd. Aconseguir l’equilibri entre composició, pintura, crítica... sol ser missió impossible, però vaig treballar en açò tot el que vaig poder.

Inevitablement, hi ha molts tipus de públic en les falles. Sé que hi haurà qui opine que aquella falla era “massa moderna”, en canvi sé que per a uns altres seria “més del mateix”, tot depén de l’ull amb el qual es mire, els mateixos coneixements i, fins i tot, la mateixa experiència.

Plantar amb els fallers d’El Canet va ser una gran experiència, inoblidable, ja que vaig poder treballar i dissenyar com millor em va semblar. De totes maneres, he de reconéixer que en el meu interior va sorgir una “autocensura”, motivada, potser, pel desig de la comissió per obtenir un premi que, sempre que s’aconsegueix, es considera merescut. La comissió del Canet va incoar una nova singladura i va tractar d’oferir una nova visió de la falla; va ser un treball laboriós, no exempt de grans esforços i que necessitava molta didàctica. I fins i tot defensa. Hi ha massa gent que s’aferra a certs valors i no permet que les coses, al cap i a fi, seguisquen el seu curs evolutiu.

Malgrat tot, vaig poder treballar en calma i al ritme que jo vaig considerar més adequat, i els dies de la plantà van ser tranquils. Indubtablement, mai oblidaré el bon humor i la predisposició que els fallers van oferir, cosa que és d’agrair, i també que sabien de falles, reconeguem que això no és l’habitual. Es van bolcar de forma perfecta, i la decoració i la cura que van prestar a les falles va ser envejable. En aquell any, van ser valents i van confiar que la comissió quedara satisfeta amb la meua part del treball.

I per descomptat, encara que hagen passat ja uns anys, mai oblidaré com es cuinava de bé en aquella carpa durant la setmana fallera. Des d’ací envie una salutació a tots i a totes les persones de la comissió que ho van fer possible.

El Canet 315

REFLEXIONEM AL VOLTANT DE LA CRÍTICA I DE L’ESTÈTICA

316 El Canet

Són les falles un esclat de sentiments, d’amalgama de colors i sensacions, de carrers engalanats de monuments amb ninots i cadafals enlluernadors.

Estes falles tan boniques i elegants són molt dignes de l’indult més absolut, perquè mai tanta bellesa culminant es mereix ser convertida en foc i fum.

CRÍTICA

I t’acostes lentament i emocionat, per llegir atentament unes quartetes que analitzen tota la realitat que les síl·labes dels versos fan miquetes.

Quan comences a llegir els cartellets per buscar la ironia més irada, t’adones que la crítica que s’ha fet és més prompte una llimonada desbrafada.

ES TÈ TI CA

És llavors quan ja comences a dubtar del sentit dels monuments i de la festa, si l’estètica que ens vol enlluernar o la crítica mordaç, fulgent i honesta.

José A. Martínez

El Canet 317

AL

PERQUÈ EL FALLER, GENERALMENT, ES FIXA MÉS EN L’ESTÈTICA QUE EN LA CRÍTICA DELS MONUMENTS FALLERS? Albert Llueca AC Falla El Mocador de Sagunt

O

com l’actual societat es fixa més en el físic que en la intel·ligència. Pense que eixa ha de ser la base per a poder reflexionar. Les falles no són més que l’expressió, manifestació, d’un art que s’ha de saber interpretar. El cadafal com a tal ha evolucionat. La crítica ha evolucionat.

Però no en paral·lel. Algú recorda el fenomen “Nou Campanar”? Algú recordarà la falla, el monument, l’estètica... però quin era el lema de la falla del 2008 o 2009? I l’explicació de la falla? I els “cartellets”?

Durant molts anys s’han viscut les falles sense entendre la seua vinculació amb la sàtira i la crítica.

Per això sempre m’agrada definir què és, ha de ser, una falla per centrar el debat. Una falla o monument faller és un monument artístic, satíric, generalment de grans dimensions (entre tres i vint metres d’altura, encara que poden ser majors), amb figures anomenades ninots, les quals envolten una o més figures centrals (anomenades remats), que es planten en els carrers durant la festa valenciana de les Falles. El monument té generalment un lema i està ple de cartells amb versos, frases i reclams de caràcter jocós.

Es construeix de materials combustibles (cartró, fusta, paper, teles, poliestiré expandit, etc.) perquè, després d’uns dies d’exposició en els carrers, es puga cremar completament.

Este període de desafecció coincideix amb el període d’expansió de la festa com a marca.

Coincideix amb un període on a València es podia fer qualsevol cosa. Coincideix amb el període de Calatrava, l’Àgora, la T2, la Copa Amèrica, Sociópolis, Ciudad de la Luz, del Teatre, la Fórmula 1, Ciudad de las Artes y las Ciencias. Coincideix amb els empresaris valencians que volien ser la portada de tot, Soler, Ortiz, Gimeno, Batalla, Cotino, Armiñana.

Sols cal anar al museu faller de València i observar quins han sigut els últims ninots indultats i quina sàtira “duien damunt”. Com expliquen al bloc Activismolucha, “la temàtica de les falles ha variat al llarg de la història. La característica peculiar de les falles satíriques és la figuració d’un fet social censurable. Tenen un tema concret i responen a una intenció crítica o si més no burlesca. A 318 El Canet

Aquesta falla... té molta tela!, de Julio Monterrubio (Nou Campanar de València, 2009).

Foto: Carles - Andreu Fernández

El Canet 319

diferència de les simples fogueres i de les pires d’andròmines velles, en elles es representen escenes que al·ludeixen a persones, successos o comportaments col·lectius que els fallers consideren mereixedors de correcció o dignes d’irrisió.

Dos temes van ocupar preferentment els fallers a mitjan segle XIX: la falla eròtica i la crítica social. Al principi servien per a criticar fets que ocorrien en els barris o temes de marcat caràcter local. Però a poc a poc, i a voltes d’amagat, van començar a criticar personatges de rellevància local. Des de la Transició, les Falles han tocat temàtiques més globals i acaben criticant temes de la política i la societat local, autonòmica, estatal i global. No obstant això, abunden les falles que dediquen les seues crítiques a temes banals com la televisió, els famosos i la premsa rosa.”

Jo açò ho relacione directament amb el canvi de mentalitat de la mateixa societat on hi ha hagut canvis. Al llarg dels anys, el concepte de bellesa física ha anat canviant. Fins ara la cura física era sol tema de dones, però avui en dia, tant les dones com els homes cuiden el seu aspecte físic.

En els anys 50 el prototip de dona tendia a ser voluptuós i amb moltes corbes, no importava tant el pes o la cura del cos. D’eixe tipus de bellesa es va passar a tot el contrari; des de fa uns anys, el prototip de dona és com més prima més bonica, se’ns va voler vendre que la primesa extrema és símbol de bellesa.

La nostra societat dóna molta importància a l’aspecte físic, per a alguns s’ha convertit en un negoci (els gimnasos, la indústria de la moda, etc.), i pot provocar obsessió per estar perfecta les 24 hores del dia, d’ací les operacions estètiques excessives, l’abús de maquillatge...

Ninot d’ Els punts de tràfic, de Cuadros i Zahonero (Falla Carters - Litògraf Pascual Abad de València, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

La indústria de la moda a poc a poc ha anat imposant-nos quines talles de roba hauríem de gastar com a les adequades,

320 El Canet

intenten fer que totes càpien en una talla 36, que ells creuen que és l’adequada. Ignorant que cada persona té una constitució física determinada, ens fan creure que una talla 42 és una talla gran, i la gent que l’utilitza, creu que està grossa i que no segueix la moda, i això pot provocar problemes físics seriosos.

Ens venen una forma de vida que ells creuen que és la perfecció, basant-se en la primesa i el culte excessiu al cos, motivat pels seus interessos econòmics. Ens bombardegen amb anuncis per a fer creure que açò és sa, i no s’ha de confondre la vida sana amb la perfecció.

Vivim en una societat on no podem ser nosaltres mateixos, perquè estem molt influenciats per les modes i tot el que les envolta. Hem d’intentar tenir una personalitat pròpia i usar els nostres propis criteris.

Sumant estes dos reflexions podem afirmar que les Falles han “mutat” des d’una manifestació de cultura popular, crítica i satírica a la festa de masses actual, banal, buida i domesticada pel poder.

Per concloure deixeu que ho faça amb un fragment de Manuel Sanchis Guarner del llibre El compromís cívic d’un filòleg: “19 de març. No ho podria assegurar però tothom sembla observar una petita recessió en les falles d’enguany. Tanmateix en l’ofrena de flors a la Verge han desfilat 218 comissions durant set hores. La desorbitació de la festa encara no ha estat esmenada. Ja no hi ha tant de parador aristocràtic ni vénen tantes figures caríssimes de la cançó, perquè encara no han recobrat les falles la seua sòlida base popular. Els valencianistes solem desdenyar les Falles, però cal que considerem que tots els fallers tenen un pregon sentiment de valenciania —sovint d’una estridència insubstancial—, i si hom reeixira a infondre’ls un contingut intel·lectual i una fe política, assoliria el valencianisme la seua massa.”

El Canet 321

Ninot de Jutges i jurats, de Ximo Esteve (Falla Doctor Marañón - Mestre Palau de València, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

OG

SATIRIFICARÀS LES FESTES Olga García Salguero AC Falla Plaça del Pilar de València

I

llavors va dir “separaràs l’Enginy i la Gràcia i ho avaluaràs com alguna cosa aliena a la Millor Falla de totes les seccions”.

Que no. Que les Falles de Secció Especial no mesuren més les seues crítiques. Any rere any em sorprenc intentant encaixar el podi d’Enginy i Gràcia i el de Falla. I no em quadren. Els primers, segons, tercers… ballen. Es cola algun seté premi de falla entre els més enginyosos.

S’avalua per separat la millor falla i la més enginyosa. És evident que no hi ha dues lligues. És clar que no hi ha dues lligues. No n’hi ha... No? Que no. Tinc una amiga que diu que una falla per a ser un bon primer premi ha de tenir una xica bonica com a remat central. Almenys una. Tinc un amic que defensa que un Primer Premi ha de ser gran. I si té raó? I si demà és jurat de falla? Perquè… pot evitar que ho siga?

Que no. Quan no tens res a perdre, tot està bé. Pots ser descarat. Pots i ho eres. És com la felicitat de l’ignorant. Aquest món ens està demanant a crits descaradura, sàtira i ironia. Si no, a veure perquè hem fet President a Mariano, amo del món civilitzat a Trump i a Sergio Ramos capità de la selecció. Sergio Ramos capità… ací ens hem passat. Ens faltarà exposició per a tant ninot. Però indultarem els iaios, les fades, les ballarines, les ofrenes i els gossets.

Que no. Que els artistes no creen pensant en els jurats. Els guionistes no escriuen pensant en els jurats. Ningú pensa en els jurats. Qui és el jurat? Existeixen realment els jurats? Els jurats naixen o es fan? En la Secció Especial, com pensaràs en els jurats? Com pensaràs en els centenars…en milers de persones que indulten el iaio, l’Ofrena, el gosset i que són el “tester”

322 El Canet

Ninot Indultat 2016 corresponent a Festum Bacchus de Manuel Algarra (Falla Almirall Cadarsó - Comte Altea de València, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

del que agrada? El mateix ninot. Una vegada i una altra. Torna-li… Potser açò és part del nostre humor. Que hem de triar el ninot més satíric perquè es conserve i parle del nostre moment i la nostra època? Doncs vote al iaio que va a l’Ofrena.

Hala, arregla açò. Els valencians som molt de votar així. I llavors va dir “separaràs l’Enginy i la Gràcia i ho avaluaràs com alguna cosa aliena a la Millor Falla de totes les seccions”. I es va fer llei.

El Canet 323

JG

UNA ULLADA CRÍTICA I ESTÈTICA A QUALSEVOL EXPOSICIÓ DEL NINOT Juan Gabriel Figueres Coordinador d’aquest llibret

T

ots els anys, quan isc per la porta de qualsevol exposició del ninot, dic que l’any següent no tornaré. Ho dic, però en realitat, no ho faig. Aquesta apreciació en calent la faig perquè tinc la sensació que sempre veig el mateix, és a dir, que veig el mateix que l’any anterior, recordant-me a aquella cançó tan famosa i tan coenta que deia No cambié, no cambié, no cambié...

Començant el meu relat pel Cap i Casal, abans de res faré una apreciació positiva, ja que el canvi de lloc des de la carpa de Nuevo Centro a la Ciutat de les Arts i les Ciències li dóna un altre aire a l’exposició i la fa més acollidora. Per a mi, era un inconvenient molt gran que els ninots infantils estigueren “segrestats” dins d’una urna de cristall, ja que així no podríem traure bones fotografies sense que apareguera el maleït vidre reflectant. Ara tenim la total llibertat per a realitzar les nostres captures per a tindre un bon record dels ninots que ens agraden.

Iniciant el recorregut comencem amb els ninots infantils. Cal remarcar, en primer lloc, que els ninots infantils solen estar exempts de crítica, ja que les falles infantils s’han convertit en elements didàctics perquè gaudisquen d’ells els més menuts de la falla. Realment, és un fenomen que, en la meua humil opinió, es pot acceptar, ja que un xiquet no entén si els polítics els costa anys arribar a un acord, si ens retallen o si ens apugen els impostos. Ells ara no han de tenir aquestes preocupacions, sinó que els toca gaudir de la festa. Això sí, tampoc m’agrada l’apologia que de vegades utilitzen per a exaltar qualsevol cosa. Aleshores, en el recorregut d’aquests ninots, només podem parlar d’estètica.

Tornant al recorregut, el comencem veient els ninots infantils de les seccions més baixes.

Moltes vegades, observem els ninots i, directament, no sabem quina estètica tenen. Crec que moltes comissions falleres (sense comptar aquelles que no li paguen a hora a l’artista faller) tenen 324 El Canet

els ulls en l’esquena, ja que molts dels que es denominen artistes fallers tenen mans que pareixen peus. No sé si és per comoditat o per deixadesa, però haurien d’encendre un ordinador i començar una recerca per internet, ja que de segur trobaran artistes fora del Cap i Casal que tenen més interés i més qualitat per a realitzar una falla.

Seguim avançant i anem trobant ja coses més interessants.

Generalment, trobem ninots d’estètica clàssica, no tan barrocs com abans però clàssics, encara que ja van apareixent algunes figures que tendeixen a la innovació, com algunes d’Ivan Tortajada, Mónica Antequera o Juan José Garcia Pérez.

Tal com anem trobant-nos en els ninots de més categoria podem trobar que la innovació és un fet més freqüent, amb els ninots del ja citat Tortajada, Javi Fernádez, José Gallego amb unes línies més rectilínies; altres amb estètiques amb figures més redones com, per exemple, Sergio Amar, Óscar Villada o Miguel Hache. Però, com no podia ser d’una altra manera, trobem ninots molt clàssics que són els clars candidats a l’indult, començant amb els de Joan S. Blanch, no tan clàssics però amb la seua tradicional paleta de colors; i ja els clàssics per antonomàsia, amb els xiquets, els gossets o els titelles d’artistes com Pedro Rodríguez o Sergio Gómez.

Arribem als ninots grans i, pel que respecta a les seccions més baixes, ocorre el mateix que en infantils, és a dir, ninots de molt baixa qualitat que pareix que estiguen fets per xiquets xicotets, però comencem a veure els primers focus crítics. Personatges de la política local, periodistes, jugadors de futbol, famosos... tots cauen en les garres de la sàtira fallera. Aquesta, és més freqüent en les seccions més baixes i és per una simple raó, l’obtenció del Premi al Ninot Indultat. I per a aconseguir aquest banderí, entra en joc l’estètica. A pesar que també hi ha ninots amb estètiques innovadores i nous dissenys, si un ninot aspira

Escena de No és or tot el que rellueix, de Javier Álvarez-Sala (Falla Ribera - Convento Santa Clara de València, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

El Canet 325

a guanyar, ha de tenir una estètica definida, amb un classicisme que es veu des d’ací a Galícia, amb una execució perfecta i amb unes mostres de tendresa per a provocar que al visitant li caiga la bava. Per a aconseguir-ho, utilitzen elements apologètics com, per exemple, fallers vestits amb indumentària tradicional valenciana; o també elements com iaios, xiquets menuts, gossets... perquè la figura siga indultada del foc.

Aleshores, per culpa d’açò, es devalua la crítica en eixe sentit en l’exposició del ninot. La competitivitat màxima i extrema, unit al fet que el públic trie el ninot indultat, fa que els ninots de màxima qualitat artística siguen els que menys càrrega satírica tenen. Per a mi, el públic no hauria de triar el ninot indultat per votació popular, ja que la gent tria el més bonic per a ells i no es recorden de la sàtira i de la crítica fallera. A més a més, moltíssima gent no és fallera i, per tant, s’accentua eixa desaparició. Això sí, sorprén i molt un fet que a mi em provoca riure, però també pense que és ridícul, ja que hi ha artistes que presenten uns ninots espectaculars a l’exposició i després, quan la falla està al carrer, la falla no té gens de qualitat i per tant, el monument perd la seua consonància artística.

Fora del Cap i Casal la cosa tendeix a ser el mateix, inclús pitjor, ja que el fet de ser monuments més modestos provoca que les comissions falleres no puguen demanar als artistes realitzar les figures de les persones a criticar. A banda, també solen ser refregits que s’han plantat al Cap i Casal i, per tant, hi ha poca diversitat estètica, sols un poc més en infantils.

No obstant això, podem dir que l’excepció que confirma la regla en temes crítics és Gandia.

La capital de la Safor manté un esperit crític encomiable i allí, no se salva ni l’apuntador. Per a començar, ja es nota en els seus llibrets que l’explicació de la falla està més treballada que a qualsevol altre lloc i, en ella, els dards sempre van cap al consistori municipal, és a dir, a l’alcalde/ alcaldessa, regidors del govern i de l’oposició, o a la Federació de Falles. Per contra, hi ha llocs en què l’exposició del ninot està infravalorada, i s’han vist casos on els ninots presentats, ni tenen qualitat estètica, ni crítica, aleshores, per què malbaratem el temps a anar? Cullera està en un lloc intermedi, ja que qualitat estètica tenen els ninots, però crítica en tenen poca.

Podem concloure aquest article reivindicant una major creativitat artística pel que fa a l’estètica dels ninots presentats a l’exposició (en alguns casos) i, sobretot que, per favor, els artistes fallers presenten ninots carregats de sàtira que critiquen, que per això els cremem. Personalment, m’avorreix molt el fet d’anar a una exposició a veure iaios, gossets, nadons, xiquets, piruletes, i caramels... em cansa. Vull acció i riure’m a cabassades! Vull riure’m dels polítics representats!

Per això, pense que ha de millorar la qualitat crítica dels ninots.

326 El Canet

JLS

DISSENY I CONTINGUT CRÍTIC. ÉS POSSIBLE? José Luis Santés Dissenyador i artista faller

R

ecorde que fa uns anys, un company artista faller va demanar la meua opinió sobre la falla que estava dissenyant per a plantar en una comissió, aleshores, capdavantera. —Per descomptat pot ser molt espectacular i competitiva —li vaig dir—, però què significa? — Encara no ho sé —va contestar— però per a açò tinc Eugenio Gracieta, el meu guionista de capçalera.

En una altra ocasió, la falla que vaig dissenyar per a un artista dels més importants del moment, va obtenir un quasi sempre frustrant segon premi. Un dels màxims representants de la comissió per a la qual es va realitzar —un d’eixos fallers als quals tant ens agrada denominar monumentalistes— em va soltar: “Ja vos vaig dir a Hobitto Pichacorta i a tu que Rocco Banana la tenia més gran. Amb dos puntets més d’escala li haguérem guanyat”. Els noms són ficticis, però els fets, lamentablement, són reals.

La falla és una forma d’expressió artística, com puga ser la pintura, la literatura, el cinema, o fins i tot el grafiti. Vist amb la perspectiva del segle XXI resulta ser un art amb un format original, de caràcter efímer i per tant dinàmic i viu, que casa molt bé amb la mentalitat eclèctica que predomina en aquest món globalitzat i permet la contínua revisió i evolució que qualsevol esdeveniment creatiu necessita actualment per a mantenir l’interés. Som nosaltres, els actors principals —artistes i fallers— els màxims responsables que aquest llenguatge artístic no passe de ser, la majoria de les vegades, un simple argot tancat en uns límits autoimposats per la nostra ceguesa endèmica, disfressada tantes vegades de defensora de les tradicions. Si les tradicions no evolucionaren i s’enriquiren, seguiríem cremant andròmines velles, o ni això.

En una falla es pot expressar qualsevol idea que un artista vulga o sàpiga expressar, si troba als qui estiguen disposats a pagar-la. L’única cosa imprescindible és que es puga cremar.

Igual que la literatura és narrativa, lírica, dramàtica o didàctica, amb totes les possibilitats que El Canet 327

Escena Familia real espanyola a plena llum, dins de Futur a la vista, de Manuel Algarra (Almirall CadarsĂł - Comte Altea, 2013). Imatge: JosĂŠ Luis Santes

328 El Canet

permet cada gènere literari, també crec que una falla no té per què tenir més límits estètics i/o temàtics que els que impose la imaginació i la creativitat de cadascú.

Dit açò, i per a contestar a la pregunta de l’encapçalament, si la vocació d’un projecte determinat de falla és de caràcter crític, és possible que el disseny i el contingut formen un tot intel·ligible? La meua resposta per descomptat és que sí. I a més, és interessant que així ocórrega si no volem que la falla complisca només un paper decoratiu. Però el simple fet que ens vegem abocats a plantejar-nos aquesta pregunta ja indica que alguna cosa no funciona. El brou de cultiu en el qual ens movem està tan contaminat, pervertit, desvirtuat i, en definitiva, tan pobrament conreat, que és molt complicat per a un creatiu de les falles sobreviure en ell si no s’adapta embrutint i vulgaritzant ell mateix al seu torn els objectius del seu treball.

L’artista es veu abocat a estandarditzar la seua obra utilitzant solucions estètiques i argumentals convencionals, recurrents i exitoses, premiables; en definitiva, s’acaben dissenyant falles “comercials”, d’estètica amable; composicions de consum ràpid, sense matisos (ni estètics ni temàtics); crítiques reiterades; humor fàcil i xaró, etc.

L’abundància, com és comprensible, té millor premsa que la mancança, i quan la cultura artística d’un col·lectiu és mediocre, els criteris que regeixen la contractació dels artistes solen fer prevaldre —faltant arguments de més substància— la quantitat, la grandària, tot allò que semble indicar treball ardu, laboriós i sacrificat, el protagonisme del virtuosisme i el preciosisme. Apareix també, per contraposició, una tendència a prioritzar l’aparença basta de modernitat i la falsa innovació. S’acaba aplaudint la ganyota grotesca i exagerada, la desproporció sistemàtica, en detriment de l’expressivitat i caracterització rigorosa; l’acudit es torna, més que grotesc, groller; allò explícit s’imposa a allò suggeridor; l’humor es dibuixa amb traços gruixuts, freturosos d’ironia i subtilesa. En els aspectes purament estilístics se sobrevalora l’acabat perfecte, l’escatat exhaustiu, l’absència de juntes, embalums i “pelats”, etc.; aspectes aquests que no requereixen coneixements artístics excepcionals per a ser valorats.

Les falles amb grans pressupostos i pretensions competitives plantegen una major complicació al creatiu per a desenvolupar un discurs estètic i temàtic coherent. A les dificultats tècniques que suposa la realització d’una obra de grans dimensions en un curt espai de temps amb un pressupost tancat, se suma la dificultat compositiva que planteja la quantitat d’elements que cal harmonitzar espacialment, sense oblidar posar tot açò al servei d’un argument que, al meu entendre, ha de ser el motor, el cor de l’obra, la qual cosa realment dóna sentit a tant d’esforç. Cal afegir a més que, per a tenir una continuïtat laboral, l’empresari-artista ha de ser competitiu, i açò pot suposar realitzar una crítica políticament correcta, descafeïnada i benevolent; ser solvent econòmicament per a estar en condicions d’oferir prestacions avantatjoses ―donar més per menys―, i per descomptat que els premis responguen a les expectatives creades.

Però els paràmetres que s’utilitzen en el concurs per a qualificar les falles solen ser, al meu entendre, un llast per a la creativitat. En el subconscient col·lectiu de la nostra societat impera la idea que l’important és guanyar, encara que siga de penal injust en l’últim minut i açò afavoreix que acceptem amb massa normalitat que “el fi justifique els mitjans”. Les comissions solen cercar artistes amb un historial guanyador o joves promeses disposades a deixar-se la pell a qualsevol preu, obviant, entre altres coses, la voluntat i el talent per a resoldre el conflicte continent-contingut que planteja qualsevol projecte. Tenim,

El Canet 329

Escena Involució, dins de La fruita prohibida, de Manuel Algarra (Falla Almirall Cadarsó - Comte Altea de València, 2011).

Imatge: José Luis Santes. Foto: Juan Gabriel Figueres 330 El Canet

Escena La ruina d’Europa, dins de Més difícil encara, de Manuel Algarra (Falla Almirall Cadarsó - Comte Altea de València, 2012).

Imatge: José Luis Santes

abans de res, un problema d’educació i cultura que requereix afrontar-se des de la infància. No és menyspreable en aquest sentit el rellevant paper que poden exercir les falles infantils si no es realitzen d’esquena a allò pedagògicament adequat i els prestem l’atenció que mereixen.

La primera falla infantil que vaig plantar va despertar l’interés d’un possible client pel meu treball. En tornar al taller a l’abril, va voler saber el premi que em va ser concedit. —Segon premi—li vaig dir. —Ah, doncs, no ha sigut per a tant— va contestar. I no l’he tornat a veure.

El Canet 331

SM

CRÍTICA I ESTÈTICA EN LES FALLES D’ORTIFUS Sebas Marín Secretari de l’AC Amics del Mestre Ortifus (AMO)

Mira Toni com han acabat això!!

Veus eixe banc, falta pintura...

Això, no va allí? Mare de Déu...

S

embla que va ser ahir quan sentia Amparo, la dona del mestre (sí, el mestre Ortifus) a la plantà de la Falla Na Jordana 2014.

Amparo, al teu home no li fa falta acabar la falla. Són detalls sense importància, la seua falla està en la crítica.

Li contestava jo, enmig de la plantà que vaig tindre l’honor de viure en directe. Tot siga dit de pas que Latorre i Sanz sí que acabaven les escenes, però ja sabeu dels nervis de les nits de la plantà i, més en una falla d’Especial...

Nervis, que en el cas d’Ortifus devien ser diaris, ja que és cada dia quan planta una falla al periòdic Levante-EMV. La vinyeta d’humor del diari, sempre carregada de sàtira i amb molta crítica social, és una falla que perfectament podia estar plantada als nostres carrers.

Carrers que marquen una tendència de volum i grandiositat, d’esplendor i opulència, gràcies, segurament, a l’aparició del suro blanc que facilita eixa sumptuositat, i que donen com a resultat falles pompa i amb absència, pràcticament total, de sàtira. Sàtira que Ortifus manifesta a cada escena crítica de les seues falles.

Falles, 5 en total, la de l’Ajuntament i 4 d’Especial; 2 en Na Jordana, una en Convent i la mítica dels llits a Blanqueries.

332 El Canet

1988 A la ciutat de València les obres eren comunes entre els vianants i, encara més, que estes obres estigueren paralitzades per les troballes arqueològiques dels nostres avantpassats.

Així, en el moment de pensar la falla de l’Ajuntament Ortifus ho va tindre clar... faria la falla dins d’un clot.

Una volta descartada per dificultats tècniques, van optar (Manolo Martín i Ortifus) per alçar una excavadora dalt de les ruïnes repassant tota la història, amb el lema Ho tenim tot baix, però...

1994 El mestre conta una història molt interessant de com des de Junta Central Fallera van contactar amb ell per fer la Falla de Blanqueries, la mítica falla on la crítica torna a ser la part més important. L’alta xifra de llits d’hospital en la Comunitat Valenciana li dóna la idea que servirà de guió als 15 metres d’alçada, i en cada metre (una escena per cada llit) la sàtira i el joc de paraules Las Camas.

Esta falla, potser una de les més famoses del mestre, feta per Agustín Villanueva, va guanyar el primer premi d’Enginy i Gràcia de la Secció Especial i va demostrar que les falles amb crítica tenen més acceptació que les falles blanetes on l’estètica és el seu leitmotiv.

1998 Alberto Rajadell va plasmar la idea d’Ortifus en entrar en un convent. La mateixa Falla Convent Jerusalem va inspirar Clon, Clon, jugant amb el so de les campanes i la clonació de l’ovella Dolly, que per aquella època era el tema del moment.

El Canet 333

Llits, d’Agustín Villanueva i Ortifus.

(Falla Blanqueries de València, 1994).

Foto: Joan Castelló

Gràcies, entre altres, a Clon Carlos I i Cloña Sofia, va tornar a guanyar el primer premi d’Enginy i Gràcia de la Secció Especial, i va quedar quart de secció, per darrere d’El Pilar, La Mercé i Na Jordana.

2000 Les últimes proves nuclears van afectar notablement un dels nostres animalets més estimats i emblemàtics: la ratapinyada.

Altres mutacions en zoològics europeus afectaren micos i moneders: l’Eurogutà, Eurotorrinco i el Centauro, Dromedeuro, Cangueuro, Os hiormigueuro i l’Europardo.

Tot això va motivar que tremolaren les principals borses internacionals i a continuació totes les potències van signar un tractat de “no tornar a fer mai més”, jurant per la seua mare (pàtria), i per a ratificar-lo acordaren alçar un monument faller, a la demarcació de la Falla Na Jordana, que els recordara el que s’havien perdut. In memoriam.

Manolo Martí va tornar a guanyar el premi d’Enginy i Gràcia de la Secció Especial, en Na Jordana, amb este guió mutant d’Ortifus i l’espectacular fong que va explotar a la demarcació.

2013

Clon clon, d’Alberto Rajadell i Ortifus.

(Falla Convent Jerusalem de València, 1998).

Foto: Joan Castelló

Tretze anys després Ortifus torna a Na Jordana amb les claus de l’humor de mà de Latorre & Sanz, amb Tirant Lo Banc, una crítica al sistema bancari, per cremar simbòlicament bancs, només els roïns (si és que n’hi ha algú dels bons), perquè ells ens tenen cremats a nosaltres i es van cremar d’una manera divertida perquè així és la nostra festa. Amb el segon premi d’Enginy i Gràcia, per darrere de El Pilar, Ortifus tanca el cicle de 5 falles en la categoria, on demostra que en les seues falles el públic busca més la crítica que l’estètica, i té més visites que la resta de falles de la categoria.

334 El Canet

Vinyeta de diverses escenes de Tirant Lo Banc, de José Latorre i Gabriel Sanz amb disseny d’Ortifus.

(Falla Na Jordana de València, 2014).

Vinyeta: Ortifus

El Canet 335

VL

UNA REFLEXIÓ NECESSÀRIA: LA CRÍTICA EN UNA FALLA HAURIA DE SER DETERMINANT PER ACONSEGUIR UN PREMI? Vicenta Llorca Associació d’Estudis Fallers (AdEF)

L

a vessant irònica i satírica de les falles inclosa als cadafals i als llibrets és un fet inscrit en l’ADN de les falles i convenient a fi de comprendre la complexitat que les envolten i la idiosincràsia que les caracteritza. Per tradició les falles, han exercit un paper de crítica popular a l’hora de denunciar el poder i el comportament social a través de la crítica moral, municipal o política. El monument faller ha de contindre unitat temàtica, sentit crític i pinzellades agudes d’humor. A través de la sàtira i la ironia fallera, es critiquen normes de comportament, situacions i esdeveniments, conductes humanes properes entorn de la falla, etc.

Des d’aquestes premisses bàsiques ens qüestionem la relació existent entre crítica fallera i premis. Certament es tracta d’un plantejament intricat, difícilment explicable i encara menys comprensible. Cada ciutat o població on es planten falles manté una funció i opinió particular, potser diferent però, tanmateix, igualment vàlida.

L’opinió de quatre persones expertes en les Falles, procedents de diversos territoris del País Valencià ―Oliva, Gandia, Alzira i Sagunt―, que responen a un mateix qüestionari a fi que el lector obtinga les seues conclusions. Totes quatre han respost les preguntes següents: Pregunta 1. Què és o què entén per crítica fallera?

Pregunta 2. On ha d’estar la crítica: al llibret o la falla? En ambdós llocs?

Pregunta 3. La crítica hauria de ser determinant per aconseguir un primer premi de falla? Per què?

Pregunta 4. Considera que la crítica en el monument faller és més important que el risc, l’acabat, el modelat i la pintura?

Pregunta 5. A la ciutat on viu, quina importància, quin pes específic té la crítica en el monument faller?

336 El Canet

Enric Escrivà, regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Oliva, col·laborador habitual del llibret de la Falla Sant Francesc d’Oliva Resposta 1. (R1). L’objectiu fonamental de la crítica fallera és la denúncia de tot allò que considerem injust per a la societat i que preferim abocar al foc cada 19 de març.

En ella resideix el vertader esperit faller, crític i reivindicatiu, que diferencia les falles d’altres festivitats i li atorga el sentit cultural amb què van nàixer.

Resposta 2. (R2). En ambdós casos: al llibret i a la falla. El llibret és la base literària; el suport en paper que, des dels seus inicis, té per encàrrec fer la relació de la crítica i la sàtira que representen els ninots. Juntament amb l’explicació, els llibrets contemporanis mostren una sèrie d’articles relacionats amb la temàtica general de la falla en la qual es basen, en alguns casos singulars, els continguts del llibre des de la mateixa línia editorial, en una aposta per la cohesió i el sentit de conjunt. Eixa coherència entre monument i llibret és imprescindible per a fer valdre la crítica i atorgar-li la rellevància que mereix.

L’explicació, a més d’acompanyar físicament els ninots en el cadafal plantat al carrer, ha d’estar impresa en el llibret, cosa que permetrà posar a l’abast del lector una crítica més extensa i no tan sintètica com la que trobarà el visitant del monument. Encara més important és el fet que això servirà per a mantenir viva la crítica i facilitar la consulta permanent en el temps. Cal recordar que la falla es crema i el llibret és el record material que roman de l’any faller.

Resposta 3. (R3). La crítica no és més important que el risc, l’acabat, el modelatge o la pintura, però sí que hi juga un paper essencial a l’hora d’entendre el conjunt. Considere que, per a ser considerat com a tal, un bon monument faller ha de presentar un mínim de qualitat literària. La falla sense El Canet 337

Crítica de Gran crisi de parelles, de Dino Garcia (Falla Barri de Sant Francesc d’Oliva, 2010).

Foto: Juan Gabriel Figueres

crítica, ni sàtira, ni un guió unificador que permeta la seua lectura i comprensió global, mancaria de significat i per tant de coherència. El monument esdevindria el peatge per a fer festa, i s’oblidaria el seu sentit primitiu i deixaria de costat les vertaderes arrels de la festa.

Resposta 5. (R5). Excepte en comptades ocasions, a Oliva mana la crítica lleugera i generalista: les comissions falleres han renunciat a la crítica potencial i al guió pròpiament dit del monument. És un fet que les falles oliveres defugen d’incloure les incisives crítiques amb què els gandians retracten la realitat social, política i fallera de la seua ciutat. És sabut que a Gandia no es deslliura del ritual de la crítica cap representant polític ni autoritat festera.

Contràriament, els fallers d’Oliva desaprofiten i no trauen tot el suc a l’escenari local. Aquest hàbit ha esdevingut que qualsevol intent de parlar sense pèls a la llengua no siga ben rebut des de certs sectors, incapaços d’assumir que la sàtira fallera, lluny de ser ofensiva, només intenta parodiar la realitat amb sentit de l’humor.

Resposta 4. (R4). Inclosa a la resposta anterior.

Telmo Gadea, president de la Federació de Falles de Gandia R1. La crítica és la burla o sàtira feta en clau d’humor per a entendre les falles i el món que les envolta.

Ninot de Vilanova Pictures Presenta... dels Germans Miñana (Falla Vilanova de Gandia, 2013).

Foto: Juan Gabriel Figueres

R2. Obligatòriament als dos llocs. El llibret va nàixer com un complement de la falla, per això anomenem «explicació de la falla» que necessàriament ha d’anar inclosa al llibret.

Des del meu paréixer, no es podria entendre el llibret sense l’explicació: seria una altra cosa, un anuari faller per exemple, respectable, però no un llibret. L’explicació satírica i crítica és l’essència del llibret i n’ha de formar el corpus més important.

338 El Canet

R3. A Gandia entenem que sí. És molt difícil que un monument puga guanyar el primer premi si no està farcit de crítica. És fonamental hui en dia la bona caracterització dels ninots, és a dir, que l’espectador reconega els personatges del poble: els polítics, la Junta Local Fallera, etc. Treballar unes bones escenes amb ninots personalitzats i crítics, sobretot de l’actualitat, és imprescindible per a optar a un premi al monument.

R4. No ho consideraria més però tampoc menys. Un gran monument, de grans dimensions, pot ser que enlluerne des de la distància, però mirant la falla de prop és imprescindible que tinga la crítica, la sàtira i l’humor. En cas contrari es convertiria tan sols en una mostra d’art efímer però no seria una falla.

R5. A Gandia, l’apartat de la crítica puntua un 10% del total, és a dir, el mateix percentatge que l’acabat, la pintura... A Gandia hi existeix el premi a la millor crítica local que per tradició atorga el diari Levante-EMV, edició de la Safor; el jurat el formen periodistes, polítics i funcionaris de l’Ajuntament de Gandia. Potser és el premi més valorat pels fallers.

Josep Antoni Fluixà, d’Edicions Bromera, faller de La Malva d’Alzira R1. Entenc per crítica fallera el conjunt de la temàtica que dóna unitat i sentit al monument, és a dir, tots i cadascun dels apartats o escenes que es desenvolupen al voltant del tema central. En aquest sentit, la crítica havia de ser visible tant en la seua vessant artística, el monument, els ninots, les escenes, etc., com als textos que es col·loquen de manera visible com a complement indispensable de comprensió total de la falla. Ara bé, hi ha crítiques i crítiques. Crec que durant molts anys, a conseqüència de la política franquista de traure contingut reivindicatiu a les falles, s’ha fet una crítica molt retrògrada basada principalment en els costums de la gent i, sobretot, en assenyalar ferotgement aquells comportaments sexuals que s’apartaven de la norma més ortodoxa del catolicisme imperant. Una crítica que s’ha allargat i que continua encara i que té poca garra i poca gràcia. També ha proliferat la crítica als polítics en el sentit que tots són iguals i això no és cert. Cal una crítica molt més diversa i que critique tot el que s’ha de criticar amb un objectiu clar: evitar que les accions criticades es tornen a repetir. Cal criticar la política, però també la societat, la contaminació, els problemes del barri i de la ciutat, etc. Cal fer una crítica més arrelada en l’actualitat i en la societat en què vivim.

R2. La crítica fallera ha d’estar tant a la falla com al llibre. De fet, no s’hauria de concebre un llibre de falla sense l’apartat d’explicació de la falla i, en aquest apartat, és on s’ha de millorar molt, perquè les explicacions haurien de ser en vers i estar ben escrites. Crec que s’hauria de potenciar l’ús d’aquest tipus de textos per promoure la producció de la poesia satírica.

Aconseguiríem retornar a l’essència de les falles i, alhora, renovar el gènere amb aportacions també innovadores. És de destacar que, en l’actualitat, molts poetes valencians amb un nom dins la poesia lírica han acceptat el repte d’escriure amb un to més irònic, crític i humorístic. Són molts autors els qui comencen a escriure per a llibres de falla.

Respecte al llibre, cal dir que considere que hi poden haver dues opcions igualment dignes. Una aposta per un llibre temàtic, relacionat amb el monument, amb el seu apartat de crítica fallera en l’explicació de la falla i la resta amb articles i estudis interessants que tracten sobre la temàtica elegida. L’altra, convertir tot el llibre en un text satíric i crític col·lectiu amb

El Canet 339

articles escrits amb to d’humor i que, no per això, deixen de reflectir la temàtica elegida per al monument. Naturalment, en aquesta segona opció tota la crítica que trobem al llibre no pot ser vista també a la falla. En qualsevol cas, el realment important és la coherència. Els monuments, els ninots i les escenes ha de reflectir allò que exposen els textos i el llibre de la falla ha de tractar el tema elegit al monument.

R3. La falla és un monument artístic i, per aquest motiu difícilment podem qualificar una falla que no tinga en aquest aspecte una aparença artística destacable. La gent, els visitants, no entendrien que una falla artísticament mediocre obtinguera el premi per la seua crítica. No obstant això, en igualtat de condicions clarament hauria de guanyar la falla que tinguera una millor crítica. Aquest és un tema complicat, perquè els artistes fallers, en la majoria dels casos van pel seu costat i els fallers o les persones que en fan l’explicació de la falla, com a molt, s’adapten a allò que tenen. A més, hem de ser conscients que, tret d’unes quantes falles de categoria especial de València, la resta de les falles el que fan és reciclar ninots fets anteriorment pels artistes que treballen per a les falles principals i reordenar el monument perquè semble un altre diferent.

Si deixem de banda les consideracions anteriors, l’ideal seria la creació d’equips interdisciplinaris d’artistes fallers i de poetes per fer que crítica i monument foren un tot harmoniós i coherent. Mentrestant, en algunes poblacions com Alzira, no sé si es fa a d’altres, m’imagine que sí, s’atorguen premis a la millor crítica local o general. I això està bé, perquè, almenys així, es dóna importància a la part literària de la falla.

Escena d’Enserio o en Roma, de Venancio Cimas (Falla Plaça de la Malva d’Alzira , 2015) Arxiu: Miguel Ángel Martínez

R4. Aquesta pregunta crec que l’he contestada, més o menys, en la resposta anterior. Crec que és un conjunt, un tot, la falla té una part artística i una part literària, de crítica, i tant l’una com l’altra han d’anar juntes.

340 El Canet

R5. A Alzira, l’experiència que tinc és que tots els anys els premis en les diverses categories s’atorguen segons la qualitat del monument més que no la crítica. Les falles de la categoria especial competeixen en aquest aspecte.

Tanmateix, resulta curiós com la gent d’Alzira, després de molts anys, té per costum, com és lògic, visitar i vore les falles principals a més de les del seu barri. Hi ha falles, però, com la Plaça Malva que, sense muntar un monument de categoria especial, és una de les més visitades pels veïns d’Alzira i de la Ribera per la fama aconseguida per la crítica local i social en general.

Hugo Morte, expresident de la Falla El Mocador de Sagunt R1. La crítica amb sàtira fallera és l’essència de les Falles. Fer sàtira significa contar la realitat o l’actualitat del poble, la ciutat o el país amb versets humorístics. És una part fonamental de les Falles i de la cultura popular. Una forma de comunicació, popular i satírica, entre el poeta i la resta del món.

R2. Verba volant, scripta manent. La Falla es crema i el llibret roman. És la màxima de la Falla El Mocador.

Intentem vertebrar tot l’any el lema de les falles, gran i infantil, i deixem constància de tot en el llibret. Per tant, la crítica, sense cap dubte en els dos llocs.

R3. En la valoració de la falla, actualment, la crítica és una part més, fonamental, però una part només. Sí que és veritat que en cas d’igualtat, resulta determinant per als jurats que fan la valoració per al premi perquè, des del seu origen, és el principal motiu de fer falla.

R4. Doncs, així hauria de ser. Els jurats valoren la crítica com una part més. I no vull restar importància als altres elements de la falla que avui dia es valoren. Simplement, es tracta fer una picadeta d’ull al passat, a l’origen de la festa popular, al costum de fer sàtira, amb molt més contingut crític als cadafals. Que les Falles parlen més de l’actualitat i tinguem esperit crític i faller amb aquesta classe d’humor que tant caracteritza els valencians i valencianes.

R5. Relativa. Tot evoluciona, però no hem d’oblidar el passat o l’origen i perdre la identitat. De vegades valorem més la grandària, els colors, els acabats.... i no critiquem amb la intensitat que havia de tindre un cadafal. Recorde molts exemples de fer crítica i ha estat criticada pels seus protagonistes. No oblidem que les Falles són així.

Cal destacar que a Sagunt hi ha dos concursos que valoren la sàtira. El primer és en els premis dels cadafals, premi d’Enginy i Gràcia per secció i l’altre és al concurs de llibrets que organitza la FJFS que valora únicament l’explicació en vers dels monuments.

Les preguntes que ens plantejaren, ja tenen respostes, les opinions són diverses i variades. Ha sigut un tema engrescador i no exempt de polèmica a partir del qual podríem encetar un debat interessant. Les limitacions d’espai ens han conduït a centrar-nos en les opinions de quatre persones de ciutats distants i diferents. Hagués estat el mateix si els entrevistats foren fallers de València capital? Jutgen, pensen, opinen, la discussió està servida.

El Canet 341

SB

APUNTS ARGUMENTALS PER A CONCEBRE LES FALLES COM A ART ESCÈNIC Sento Bayarri El Turista Fallero

S

“Les falles són (o haurien de ser) més escena que monument”

i haguera de classificar artísticament les falles, ho faria dins de les anomenades arts escèniques (més que dins de les arts plàstiques).

Les falles de finals del segle XIX i principis del segle XX eren autèntics cadafals de representació teatral amb actors de cartró pedra (ninots). Eren un vertader teatre estàtic, i en els seus bastidors-escenaris es representaven principalment escenes del sainet, en voga en aquella època, i també de la idiosincràsia del populisme valencià. Llavors, la “cultura del sainet” ho copava tot en la cultura popular valenciana.

Dins de les falles, aquest estil va ser substituït a través del temps (fins als anys 30) per altres estils genèrics del llenguatge faller escènic, que podríem classificar com a realisme testimonial (a la manera del neorealisme italià) en el període de la postguerra (anys 40 i meitat dels 50), monumentalisme al·legòric crític-satíric (amb predomini del símbol en la representació teatralitzada, des dels anys 40 fins a finals del segle XX), caricatura humorística (amb predomini de la iconografia visual en la representació teatralitzada, des de Rubert fins a Santaeulalia) i la plasticitat formal com a expressionisme, surrealisme o impressionisme, d’intenció crítica o no, però sempre amb la necessitat d’una posada en escena.

Perquè la falla mai ha prescindit, ni ha pogut prescindir, del seu llenguatge escènic o argumentació teatralitzada. Fins i tot, falles surrealistes tan “revolucionàries” com la de Dalí o les de Ricardo Rubert, tenien la seua irrenunciable posada en escena o escenificació. I aquesta manera de veure les falles en els seus estils i llenguatges escènics em sembla més d’acord amb la seua estètica d’expressió que les classificacions artístiques mirant exclusivament i,

342 El Canet

abans de res, la seua composició plàstica o formal. Es podrà parlar així de falla primitiva, falla clàssica, falla barroca, falla avantguardista o falla moderna, o d’estil barroc clàssic o estilitzat, que diu ben poc d’un llenguatge escènic que sempre va estar, està i estarà present en les falles, encara que podrà evolucionar igual que ho ha fet l’expressió teatral en noves i diferents formes de posades en escena i llenguatges escènics.

El teatre mai podrà prescindir de l’actor i del text (paraula). La falla tampoc ha pogut prescindir mai del ninot i del text explicatiu. En la seua evolució escenogràfica al teatre modern li han posat l’etiqueta d’art o espectacle total, amb una evolució cap a una major importància del muntatge escènic en detriment del text-paraula. A la falla li succeeix el mateix, són les falles light, pur espectacle i impressionants.

Al meu entendre, falles barroques són totes o quasi totes les d’avui en dia i, per tant, no serveix com a terme classificatori diferenciador. L’anomenat estil alacantí de les fogueres és (o pot ser) tan barroc com la falla clàssica valenciana, encara que utilitze més línies rectes en la seua composició, principalment geomètrica i simètrica. Però en estar absent, o quasi absent, el llenguatge escènic o argumentació teatral, queda en bastants ocasions com un valor perdut, i és només un vistós adorn plàstic. I açò és el que mai hauria d’ocórrer a la falla.

La falla, en ser un mitjà de comunicació popular i no una escultura ni un monument artístic en si, està determinada per un element que és el seu llenguatge escènic i no solament el seu llenguatge formalista. Ací està el seu valor. He dit en altres ocasions que l’artístic compleix la seua funció en una falla d’una manera servil.

Es podria dir que avui en dia totes les falles utilitzen els diferents llenguatges de comunicació: l’al·legoria satírica (amb gran influència de l’acudit polític o social), la caricatura humorística (amb gran influència del còmic) i l’expressionisme formal (amb gran influència de l’escultura i la plàstica moderna). I sembla que estan esgotats o en crisi aquests llenguatges, ja que no troben noves formes d’estètica escènica, que no imprescindiblement necessiten ser formalment innovadores o experimentals. És el llenguatge escènic i la seua argumentació el que cal experimentar i forçar d’alguna manera la seua evolució cap a noves formes de posada en escena.

A l’artista faller jo el veig principalment com un escenògraf. No en va els artistes fallers sempre han sigut uns bons professionals escenògrafs, dins i fora de la falla, construint i muntant l’escenografia o decorats d’una pel·lícula, d’un parc temàtic o d’un carnestoltes. En aquests casos sempre han estat a les ordres d’un ideador-escenògraf, una figura que en la terminologia fallera s’ha encunyat amb el terme d’“idea i disseny de...”.

En enumerar alguns exemples veritablement innovadors en el llenguatge escènic de la falla (el seu llenguatge), cal citar en els últims anys, sense cap dubte, la Falla Corona amb la seua experimentació d’idees, les falles expressionistes de Rafa Ferrando i les d’art pop internacional de Víctor Valero (Marc Martell).

L’ús de noves formes i nous materials no determina una vertadera innovació en una falla i sí, en canvi, el tractament argumental i temàtic i la seua posada en escena diferent. Trobe a faltar uns tractaments diferents del llenguatge estètic

El Canet 343

innovadors, com van ser en el seu moment la unitat d’acudit temàtic repetit iconogràficament (figura o paraula; joc d’enginy verbal i imatge) en tota la falla, en els “Llits” o els “Bancs” d’Ortifus. En canvi, l’estil escènic de l’humor de l’absurd utilitzat d’una manera total en la falla, que jo recorde, mai ha sigut emprat. Tampoc l’argument d’una història explicada i plasmada unitàriament en la falla en escenes dramatitzades en desenvolupament, amb principi i fi, a manera d’una auca o viacrucis.

En canvi, sí que s’ha prodigat molt l’argument amb escenes més o menys desconnectades, com l’estil teatral de varietés o números musicals amb un feble fil argumental que serveix d’excusa. Hi ha hagut pocs intents d’argumentar una falla amb personatges creats expressament per a aquesta, que “actuen” en les diferents escenes de la mateixa falla. Un d’aquests, molt lloable, va ser de Joan Blanch, que assolia la falla gran i la infantil.

Tampoc s’ha tocat, o molt poc, el drama crític com a argumentació d’una falla, que no acabe en acudit. Tampoc el sarcasme (no caricaturesc): l’espantall sense més. Ni la figura argumental de l’antiheroi, i molt poc el cinisme com a llenguatge crític. Encara no sé com no se li ha ocorregut o no s’ha atrevit Vicente Almela a desenvolupar una falla en escenes com si fóra una historieta argumental de còmic o còmic amb un heroi-personatge, com les seues aventures de Patufet “de paper”.

Ninot de 37.5 Alta Frequència València, de JJ Garcia (Alta - Sant Tomàs de València, 2016).

Foto: Juan Gabriel Figueres

Conclusió: el que es troba a faltar en les falles (com sempre s’ha dit) són noves idees d’argumentació i saberles posar adequadament en la falla. El millor guionista i col·laborador d’un artista faller haurà de dominar el llenguatge escènic i l’argumentació en escenes. O siga, tant o més important que la idea en si, és el desenvolupament escènic de la idea. Perquè resulta horrible “engolir-se” unes

344 El Canet

formes tan precioses formalment i plenes de creativitat com, per exemple, les falles impressionistes de Julio Monterrubio, perquè després les posen en escena amb un estil argumental de sainet desfasat, acudit sense gràcia o homenatge encaramel·lat. L’espectacle popular de les falles ha d’escapar de la seua vulgaritat argumental i pensar que la bellesa ha d’estar servida amb interessant dramatització, coherent amb les seues formes.

He sentit dir al crític Manolo Sanchis, molt encertadament, en l’anàlisi d’una falla fallida, que els ninots no es creien el paper que estaven representant. L’artista faller ha de ser com un director artístic d’una obra de teatre que es preocupa que els seus actors-ninots dramatitzen el punt convincent d’escena representada en la falla.

Que el “com” de la comunicació fallera siga un encert total. Un “refregit” formal em preocupa menys que la seua coherent escenificació dins d’una diferent forma d’argumentació, que capte i transcendisca l’interés de la comunicació popular.

A causa d’aquesta teatralitat estètica de les falles, resulta significatiu definir el teatre faller com a activitat cultural essencial i fonamental per a tota associació fallera que es pree. I la Cavalcada del Ninot com a festeig faller a recuperar i revitalitzar com a teatralització en viu de la falla, perquè no quede limitada tota l’activitat escènica d’una composició fallera a uns fàcils i adotzenats playbacks que tant agraden.

En fer una anàlisi, mai s’ha deixat d’anomenar les parts d’una falla, d’una manera clarivident, escenes, mentre que se solen emprar menys els termes com grup, composició, quadre o bases. Si el que li fallen són les escenes, les bases, llavors, senyor meu, li falla tot. Les escenes són la base de la falla (i no solament físicament).

Per a mi l’anomenat remat, cos central i contraremat, és en la majoria dels casos pura escenografia, la fusteria, el decorat d’una falla. És el tòtem simbòlic de la temàtica tractada en la falla. Encara que també pot ser escena, a manera d’escena màster o de síntesi. El monumentalisme de les falles va derivar en detriment de la importància principal de les escenes, cercant només per defecte la important espectacularitat del gegantisme del cos central o remat. Que es valore, i que s’accepte, si aquest gran cos central amb remat és també escena que enriqueix, d’alguna manera, molt més la falla.

I per a acabar, només vull afegir que una falla amb sentit crític en les seues escenes pot ser més o menys bona o dolenta en la seua apreciació com a objecte de comunicació artística popular, però com a falla és vàlida.

I una falla sense cap sentit crític, com són les falles monument i homenatge, pot ser al seu torn considerada més o menys bona plàsticament o pel seu contingut, però per a mi no és vàlida com a falla. Es tracta de descartar com a tals les falles sense cap sentit crític, la qual cosa no implica que totes les falles amb sentit crític i/o apologètiques siguen positivament vàlides, ja que sempre ho seran segons el valor que tinga el seu sentit crític. Mai valdrà igual una falla de sàtira basta i grollera (grotesca) que una altra intel·ligent i d’original crítica.

Tot el que s’ha dit són només anotacions teòriques amb els quals es podrà estar d’acord, o no.

El Canet 345

GUIA COMERCIAL! ÉS MOLT IMPORTANT CONSULTAR-LA! “El vertader amic és aquell que està al teu costat quan preferiria estar en una altra part.”

Len Wein (1948) Editor Nord Americà Els amics de la nostra falla són els fallers, col·laboradors, veïnat... que fan possible la nostra festa.

Moltes gràcies!

346 El Canet

ROIG & ASSOCIATS



ADVOCATS Joan Roig Peyró Bárbara García Brisa

Plaça de la Verge, 26 - 4t 46400 CULLERA Tel. 96 172 68 08 roigadvocats@gmail.com www.roigadvocats.es

347 El Canet

348 El Canet

` 349 El Canet

350 El Canet

351 El Canet

352 El Canet

OFERTA SOLS EN EL LOCAL per a pizzes individuals Dilluns, dimarts i dimecres

2x1

PROMOCIÓ EN EL LOCAL Totes les grandàriesi tots els dies 3x2

DIJOUS: pizzes mitjanes a preu d’individuals

Totes les vespres de festiu i festius no s’aplicaran les ofertes

C/ LA BEGA, 13 CULLERA www.pizzeriaatlantida.es

96 172 60 11 670 78 04 88

353 El Canet

Miguel Hernรกndez, 4 Tel. 961732359 Pescadors, 19 Tel. 961720099 Plaรงa la Verge, 4 Tel. 961720053 46400, CULLERA, VALร NCIA

354 El Canet

CONSTRUCCIONES AIMAR FACHADAS - REHABILITACIÓN - REFORMAS ESTRUCTURAS - CONSTRUCCIÓN

670 566 432

Eduardo Pinto Bayona DPT. COMERCIAL 615 821 033 eduardo.pinto@disvace.com Pol. Industrial. - C/ de la Costera, 4 46740 CARCAIXENT (València) Tel. 96 243 15 12 - Fax 96 246 10 12

355 El Canet

356 El Canet

Juan Tolosa Equip Comercial

Avgda. del Mar, 5 46410 Sueca-València-España TEL +34 96 170 14 79 FAX +34 96 170 58 63

www.cafesgranell.com MOV +34 696 446 005

ESPECIALITATS CASERES Putxero Arròs al Forn Arròs a Banda Arròs Negre Arròs Melós amb Llamàntol Sarsuela de Peix i Marisc

Carrer del Riu, 2 46400 CULLERA (València) Tel: 96 172 01 52 Mòb. 658 58 87 49

357 El Canet

Álvaro Moliner     

TEJIDOS EXCLUSIVOS INDUMENTARIA REGIONAL ESPECIALIDAD EN MANTONES DE MANILA ADREZOS COMPLEMENTOS EN GENERAL

C/ San Vicente, 15 03004 ALICANTE Tel. 96 514 73 43 www.facebook.com/alvaromolineralicante

Pasaje Ripalda, 18 bajo (esquina Moratín) - 46002 VALENCIA Tel. 96 351 41 90 - Fax 96 351 27 33

info@alvaromoliner.com www.alvaromoliner.com

Mari Carmen Osa Jover DELEGADA mosajov@mapfre.com DELEGADA Silvia Osa Jover siosajo@mapfre.com Enka Llinares GESTORA DE CLIENTES ellinar@mapfre.com

358 El Canet

C/ del Riu, 35 Telf. 96 173 81 11 Fax 96 172 48 26 Diagonal del País Valencia, 33 Telf. 96 172 34 59 Fax 96 172 33 94 46400 CULLERA / Valencia

Pça. Mongrell, 12 46400-Cullera-València 96 172 03 81 - 96 172 0766 f. 96 172 16 14 estirpe@estirpe.es

359 El Canet

Autocares J. SARRIÓN S.L. Partida Seniadés s/n 46400 Cullera (València)  96 172 25 97  96 173 12 92 sarrion@autocaressarrion.com

360 El Canet

- Césped artificial - Sistemas de riegos - Mantenimientos - Poda de setos árboles y palmeras - Tratamientos - Endoterapia en palmeras - Siembras - Creación de jardines TLF: 616.61.55.76 info@jardineríamesnatur.com www.jardineriamesnatur.com

C/ La Bega, 27 - 7b, Ed. “Euro” Tel. 96 173 06 86 Mòvil: 650 48 26 38 vicente.garrigos.alandete@gmail.com 46400 Cullera (València)

361 El Canet

362 El Canet

- Videoporteros - Mantenimiento de Comunidades - Instalador Fermax 2011 - Instalaciones eléctricas - Telefonia - Instalador Rointe Calor azul

Avda. Joan Fuster, 6 Bajo derecha.

46400 - Cullera VALENCIA

Tel. y Fax: 96 172 53 30 Móvil: 639 017 964

electrocodina@gmail.com

Administració de finques Agència d’assegurances Immobiliària Av. País Valencià, 12 46400 · Cullera t. 96 172 33 23 f. 96 173 89 69 www.llevant.net 363 El Canet

OBREM SERVICIOS DE CONSTRUCCIÓN

REHABILITACIONES - REFORMAS - NUEVA CONSTRUCCIÓN Carlos Palomares Chofre arquitécto técnico 669 954 553 carlosp@obrem.es WWW.OBREM.ES C/ Cervantes, 26, 4º - 7ªA, c.p. 46400 CULLERA (VALENCIA)

Bar Restaurante Arrocería Fructuoso Bustos Pérez Edificio Marenyet Av. Marenyet s/n 46409 Cullera (Valencia)

RESERVE SU MESA Tel. 960 264 712 Mov. 744 484 450 364 El Canet

DISPONEMOS DE SERVICIO DE RECOGIDA Y TRANSPORTE SOLO PARA CLIENTES DEL RESTAURANTE EL REFUGIO

Rei en Jaume 17, 2on CULLERA 960 264 561 www.siveo.es

LA BODEGA DE

PI

Plaça Andrés Piles, 3 Mòbil 687793337 365 El Canet

Pau Alarcón Renard DEP. DE VENTAS

Pol. Ind .I - Zona Río Verde C/ de la Cultura, 16 46600 Alzira (Valencia) Tel. 666 576 511 · Fax 96 241 54 56 palarcon.aldisa@gmail.com www.grupotranscontinental.com

366 El Canet

Cases de fusta Cuines a mida Portes i armaris Pèrgoles i garatges Parquet

Reformes integrals

C/ Sueca, 44 46400-Cullera Tel. 96 173 80 89 Mob. 629 617 558 info@caminas.es

L’Olivero de Sueca Fred Galiana i Gallach Av. de la Mar s/n 46410 SUECA (València) Magatzem tel. 961 710 101

367 El Canet

DNI 20768881-L

FORN I PASTISSERIA

CAMARENA Alain Delgado Costa Inmaculada Camarena Montagut

CARRER DEL VALL, 15 TEL. 96 173 06 91 CULLERA

R TO

MO

MECÀNICA

NÀUTICA

Andrés Gómez Climent TEL.: 665 84 38 81

Oficina: 96 172 11 91 CULLERA (València) dresmar@gmail.com www.dresmar.es

MARTES A SABADO: 09.00 - 13:30 H I 16.00 - 20.30 H CALLE LA BEGA, 33 666 790 727 JG BARBERIA JGARRIGOS_BARBERIA 368 El Canet

ANDRES FERNÁNDEZ ESCRIBANO Departament Comercial 605 929 414

Tel. 963 765 835 Fax. 963 964 190 P.I. La Mina - C/ dels Fusters, nº 6 46200 PAIPORTA (València) mahicol@mahicol.com

- Productes químics per a la neteja i manteniment industrial - Subministraments d’hostaleria - Papers, celuloses i sistemes d’higiene institucional per a colectivitats

Avda. Enrique Chulio · Ed.Espcio Bajo Playa de Cullera (Valencia) Tlf: 96 172 27 78 info@motomototapas.com www.motomototapas.com

369 El Canet

MAQUINARIA HOSTELERIA Y ALIMENTACIÃ&#x201C;N C/ Joanot Martorell, 27-B Tel. 96 170 44 05 - Fax 96 171 06 07 46410 SUECA (Valencia) 370 El Canet

Carniceria EL PIPO CARNE DE CABALLO TODO LECHAL Mercado Central de Cullera - Puesto 7

Tel. 619 770 738 - PIPO

Tel. 669 156 608 - Mª José

c / Sueca, 7 Tel. y fax 96 172 00 68 46400 cullera (valencia)

371 El Canet

Roselló Perfumeria - Drogueria Complements C/ Antonio Renard, 3 46400 Cullera (València) C/ Accés de l’Estany s/n 46400 Cullera (València) Telèfon 96 172 01 36 Obert tots els dies de 13 a 17 h i de 21 h a 24 h casasalvador@casasalvador.com

CENTRO PIONERO EN LA ENSEÑANZA EN 5 IDIOMAS PREMIO A LA CALIDAD EDUCATIVA OTORGADO POR LA CONSELLERIA DE EDUCACIÓN

372 El Canet

QUIOSC JUAN Llepolies Premsa Revistes C/ Pescadors 83 CULLERA 961722598 REPARACIÓ I VENDA DE MOTOS

JUAN MORALES LÓPEZ INSTAL·LADOR SANITARI I LLANTERNERIA Cami al Mar, 1 46400 Cullera fontsol@hotmail.com

651 64 60 46

C/ Despedida, s/n Tel. i Fax 96 173 25 34 46400 CULLERA 373 El Canet

PERRUQUERIA ANA HORARI Dilluns tancat 9.30 - 13.00 15.00 - 19.30 Tel. 617 082 853

Telèfon: 617190939 C/ La Marina s/n 46400 CULLERA (València)

criscatala73@gmail.com

C/ Rei en Jaume I, 23 Cullera (Vlc)

Viajes discrecionales Despedidas-Colegios Fábricas Servicios urbanos Aquopolis Linea Estación

Ateneo Musical, 23 46400 Cullera Valencia

Manolo Perruquería 96 173 84 84

Despacho (tel/fax) 96 172 10 12

Carmina Estètica 96 173 84 84

Garaje: 96 173 27 95 Móvil: 606 45 12 70 Particular: 96 172 13 94

Playa - Faro - Marenys 374 El Canet

Avgda. País Valencià, 27 bis.

46400 CULLERA (València)

· ENERGÍAS RENOVABLES · ILUMINACIÓN LED · ESTUDIOS DE EFICIENCIA ENERGÉTICA

www.ocbsolar.com

Carlos Moscardó Martínez Delegado Ventas Móbil 647 414 400 c.moscardo@banoorbezo.com Baixada Camp Futbol, s/n 46810 Enguera (Valencia) Tel. 96 222 53 43 Fax. 96 222 53 85 www.banoorbezo.com

Tel. 691 549 288

Avenida del Puerto nº 3 Cullera Valencia

DESAYUNOS · BOLLERIA · ALMUERZOS · BOCADILLOS · TAPAS · Rambla San Isidro, 9 Tel. 616 01 55 31 46400 CULLERA / Valencia 375 El Canet

• •

ALARMAS ROBO E INCENDIO PARA HOGARES Y NEGOCIOS CAMARAS VIDEO - VIGILANCIA ANTENAS TDT Y SATELITE · INTERNET WIMAX · CANAL + ·

Avd. Ciudad de Pamplona, 79 Pol. Ind El Teular 46410 Sueca (Valencia)

TEL: 961 118 113 MÓV: 635 95 10 92 seguridad@grupollorca.net

376 El Canet

Loterías y Apuestas del Estado VENTA DE LOTERIA NACIONAL Esperanza Fenollar Despacho Receptor ----- nº 80300 -----

C/ la Bega, nº 17 - Bajo Telf.: 961 738 677 46400 - CULLERA (Valencia)

PLAZA DE LA VIRGEN 31-1-1 Teléfono fijo: 960118574 Móvil: 616814278 lexasesores@yahoo.es 377 El Canet

BASAR I LEPOLIES Pastissos de llepolies des de 5 euros Bosses de llepolies per a bodes, comunions, aniversaris i batejos.

Pinyates i Garlandes.

Gelats i refrescs

C/ La Bega, 11 (enfront de la Casa de la Cultura) Telèfon 680 453 084

FORN MARBER

marber cullera sl

Gerent José Martínez

Plaça España, 8

Cullera (València)

FAMILIA ARROCERA DESDE 1851

961725171 657958153 pepemarber@gmail.com

615 70 14 41 378 El Canet

LUIS MIGUEL RODRÍGUEZ SOTELO Vendedor de la ONCE

633 075 415

3 PREMIOS GORDOS 22/12/2006 13/02/2012 06/06/2012

35.000,00 € 210.000,00 € 6.000,00 €

CUPONAZO CUPON DIARIO CUPONAZO

10 PREMIOS DE ANTERIOR Y POSTERIOR AL PREMIOS 15 PREMIOS DE LAS 4 ULTIMAS CIFRAS SI QUIERE ALGUN CUPON AQUÍ TIENE LA SUERTE PARA TODOS LOS DIAS SI QUIERE ALGUN CUPON LLAME AL TELEFONO QUE ESTA ARRIBA

C/ Rei en Jaume, 48 Telf. 96 111 14 16 Carlos 671 29 75 17 electrohogarangelycarlos@gmail.com 46400 CULLERA (Valencia)

FISCAL · LABORAL · TRAFICO · CONTABLE

Plaza de la Virgen 22 Cullera 46400 · TEL/FAX 961724460

379 El Canet

E S C R I V À f o t ò g r a f

Premi de Fotografia Professional de la Comunitat Valenciana

c/ del vall, 95 - 46400 CULLERA (València) Tel. 961723810 vicentescrivaf@gmail.com

SUPERMERCAT Nova gerència... Gema i Javi POLLERIA “LA GRANJA”, A L’INTERIOR Pa i bolleria al dia GRANS DESCOMPTES Fins al 70% de descompte en gran varietat de productes C/ La Bega 8 46400 CULLERA (Valencia) Tel: 639 567 091 380 El Canet

ELABORACIÓN Y COMERCIALIZACIÓN DE MÁRMOLES Y GRANITOS

www.cullemar.com

LOTERIAS Y APUESTAS LA MORENETA

Paseo Doctor Alemany, nº 8 bajo 46400 CULLERA (VALENCIA) Teléfono 961724648

Crta. al Faro s/n (Bajos comerciales junto a Florazar II) 46400 RACÓ DE CULLLERA Tel. 96 172 25 53 Móvil 617 330 533 381 El Canet

BAR SAN FRANCISCO NOVA GERÈNCIA Toni (Cayo) Plats combinats - Dinars Sopars - Tapes

Rbla. San Isidro 11 C/ Caminàs dels homes, 16 46400 Cullera (València) 620 85 93 80

OBRADOR C/ DEL VALL, 69 46400 CULLERA (VALENCIA)  96 172 04 68

CAFETERIA C/ 25 D’ABRIL, 91 46400 CULLERA (VALENCIA)  96 206 46 28

382 El Canet

961730172

www.opticamarel.com Facebook Opticalia Marel

Plaza la Virgen 31 (FRENTE MERCADO) C U L L E R A

639 94 49 60 Plaza de la libertad, 5 PBJ Cullera 46400 (Valencia) corsoitalia1979@hotmail.com

383 El Canet

C/ Vall, 46 B 46400 CULLERA (Valencia) imefranco@gadesl.com

VOS HA AGRADAT EL LLIBRET? ACÍ ESTÀ QUI L’HA FET!

384 El Canet

Tel. 96 173 24 01 Mov. 667 56 02 53 Mov. 667 56 02 54

restaurant bar pescadors -Menú Diari -Esmorzars Populars -Peix Fresc de la Llotja de Cullera -Arrossos per encàrrec -Gran Varietat de Tapes Caseres

Av. del Port, 9 46400 CULLERA (VALÈNCIA) Luis: 649 11 25 37 DIUMENGES OBERT AL MIGDIA