Fustes i Canons : Llibret catàleg exposició

Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols Museu d’Història

Del 28 de febrer al 31 de maig de 2015 al Monestir de Sant Feliu de Guíxols

Diputac

"

Disseny del cartell: Antoni de Pàdua Homs Disseny cartelleria: Global•Grafic Impressió catàleg i cartelleria: Global•Grafic Disseny llibret: Antoni de Pàdua Homs i Global•Grafic Text: Antoni de Pàdua Homs Bibliografia: Història dels navilis Real San Felipe, Cambí i El Catalhan, construïts a la Real Fánrica de Navíos de Sant Feliu de Guíxols i d’altres fets rellevants de la ciutat i comarca. Període de 1700 a 1750. Antoni de Pàdua Homs Recull d’històries de corsaris i altres fets navals a Sant Feliu de Guíxols. Període de 1779 a 1809. Antoni de Pàdua Homs Assessorament lingüístic: Sònia Rodríguez Jose Luis Mayo

"Un diamant com la vila de Sant Feliu de GuííxolS, no me la trec de la meva corona"

Resposta de Felip IV al Marquès de Mortara, Capità General de Catalunya, quan aquest li va reclamar, per al seu marquesat la nostra vila.

La immensa taca blava que és la Mediterrània ha estat al llarg dels temps un escenari singular de gestes. Ha viscut de tot. Originàriament font de vida; amb els anys, mitjà d’expansió de civilitzacions, expedicions, conquestes, guerres i temporals. Batalles navals, ràtzies i fins i tot aventures, si ho mirem des del costat més novel·lesc.

Sempre, com un tauler d’escacs gegantí; el mar dels grecs, dels turcs, dels espanyols o dels catalans és present a la nostra vida.

I Sant Feliu de Guíxols té, en alguns episodis de la seva història, noms destacats banyats de blau marí. Per això molts dels nostres ciutadans han de veure el mar dia sí, dia també.

Us dono la benvinguda a una exposició que podem definir com a única per la diversitat de les peces que hi trobareu i pel seu interessantíssim fil conductor. És singular perquè la procedència d’allò exposat és fruit d’un intens treball de recerca; una mostra així no s’improvisa, sinó que és el resultat de la perseverança i el saber fer durant molts anys de qui l’ha organitzat.

Vull esmentar amb tota la solemnitat que pugui, la figura essencial del comissari de la mostra i la seva dèria sana de fer propera al gran públic la història que sovint queda enterrada en llibres antics i documents de vell.

Antoni de Pàdua Homs, el comissari, ha estat l’investigador que ha viatjat arreu, durant matins, tardes i nits, llegint, rellegint, investigant, escrivint molt i molt. Rescatant la història col.lectiva en vells quaderns de bitàcola, paperots de consignataris, arxius i biblioteques, museus o, ara més recentment, navegant en el mar digital de les tecnologies. Tot, per acostar-nos a la vida que hi ha a bord, sota el pal major o a les drassanes guixolenques. Per posar en valor un patrimoni que no sempre tenim present. I l’Antoni ha pogut comptar amb un bon coixí com és el personal del Museu d’Història i de l’Arxiu de la Ciutat.

El més emotiu d’aquesta exposició és la vida humana que s’hi ha rescatat, els homes i les dones del Sant Feliu del segle divuit.

Una vida difícil, amb un mar també difícil. El mar, la Mediterrània nostra especialment, no vol valents. No vol milhomes. Vol gent que respecti els canvis bruscos d’humor d’unes onades que avui són planes i demà s’embraonen amb llevantades que destrossen llaguts o xalanes. Amb un garbí que sembla quiet i de sobte t’humiteja la coberta. I així aniria seguint...

Fustes, canons, llargavistes, plànols, caixes de mariner, sabres… Per uns mesos aquestes sales nobles del Palau de l’Abat del Monestir tindran olor de sal. A saca. A mariner jove. A taverna. A uniforme descosit. A rom, fins i tot. Fragància d’història plena.

Ens picarà l’ullet, just entrar, un canó portat d’arreu. I ens sentirem, tan com puguem, personatges d’aquell segle divuit que tan ric va ser per la història de la nostra ciutat.

Escric això i no em puc treure del cap l’olor del mar quan toca fusta. I no puc més que imaginar quina vida hi havia abans de nosaltres banyada a la badia. I estic convençut que ara, amb aquesta mostra, ens costarà molt menys imaginar, i encara molt menys reviure, gràcies a la feina realitzada.

Espero que tots plegats en gaudiu com uns autèntics grumets!

Joan Alfons Albó i Albertí Alcalde de Sant Feliu de Guíxols

La situació geogràfica de Sant Feliu de Guíxols i el caràcter de les seves gents han estat protagonistes de mil i una gestes. En la nit dels temps es perd el naixement d’un petit poblat i de la seva relació amb la mar. L’Imperi de Roma inclouria la vila en part integrant de la seva colònia, segons Plini, amb el nom de Gesoria.

Batalles, misèries, penes i glòries, han quedat impreses en els llibres de la Història; Història en majúscula que no es limita a les notes escrites al marge de les pàgines sobre petites gestes o fets d’un poblet de costa. Sant Feliu de Guíxols i llurs habitants es podem sentir orgullosos dels seus avantpassats, protagonistes i moltes vegades decisius en fets que marcaren el destí de la Mediterrània i d’Europa. Els Guixolencs han solcat tots els mars. Enrolats en naus corsàries o navilis de guerra com a oficials, patrons o simples mariners, els nostres homes han protagonitzat cent i una gestes en els dominis de Neptú. Tot i que quan ha estat necessari han plantat el peu a terra per fer front al que calgués, sempre amb l’ajut de les seves dones; en moltes ocasions les autèntiques heroïnes. No en va, el marquès de Mortara, virrei i capità general de Catalunya, reclamà per el seu marquesat la nostra ciutat al rei Felip IV, qui li respongué que un diamant com la vila de Sant Feliu de Guíxols, no se la treia de la seva corona.

En les diferents drassanes situades en llocs estratègics de la població s’han construït, durant segles, tota mena de embarcacions.

Galeres, vaixells mercants, navilis de guerra, fragates, bots, xabecs, mitjanes, tartanes, gussis, petits creuers turístics i un llarg etc. han estat avarats a la mar de la nostra badia. Fins i tot, desprès de la darrera Guerra Civil, a la platja, es posaren les quilles de dos bucs d’acer: el Polar i l’Antares.

Fustes i Canons és el títol d’una exposició basada principalment en la fabricació poc coneguda de tres importants vaixells per a la Armada Española, construïts en les modestes drassanes de Sant Feliu de Guíxols, situades entre la Rambla i la mateixa platja, per encàrrec de Felip V, un cop finalitzada la sagnat i trista Guerra de Successió; tot i què foren referent i banc de proves dels navilis de línia espanyols basats amb l’innovador sistema de Antonio Gaztañeta.

Fustes i Canons Pretén explicar, també, les singladures dels navilis de línia anomenats Real San Felipe, San Bartolomé -àlies Cambí- i Nuestra Señora de Montserrat –àlies El catalán- els més grans construïts a les hores en l’Espanya peninsular; al temps, de com era la vida a bord d’aquells bastiments de guerra i, en les nostres contrades. Peces de museus, arxius, col·leccions particulars i universitats, cercats arreu -moltes originals- esperem sorprenguin al visitant fent-li descobrir coses de la nostra ciutat, en molts casos inèdites.

Fa anys, l’alcalde de Sant Feliu de Guíxols Sr, Joan Alfons Albó, em va manifestar el seu desig de recuperar el Monestir i dotar-lo d’espais singulars per poder fer-hi exposicions temporals atractives, a ser possible úniques, per poder-ne gaudir els guixolencs i servir de reclam de la Ciutat. Poques ciutats desposen, avui, d’un edifici històric remodelat i emblemàtic com el nostre Monestir; adaptat per a portar-hi col·leccions o conferències al seu més alt nivell. Aquell desig del Sr Albó, secundat pels seus regidors, ara és ja una realitat. Les sales adaptades permeten portar peces amb plenes garanties, per qui les cedeix, de seguretat, temperatura, humitat i llum.

Em sento molt honorat amb el nomenament de comissari de Fustes i Canons per la confiança i responsabilitat que representa. No sempre es pot treballar en benefici de la ciutat estimada; com tampoc és fàcil tenir a l’abast un equip de persones implicat -fins i tot, amb complicitats- com el del Museu o l’Arxiu municipals.

Antoni de Pàdua Homs Alcaire Comissari de Fustes i Canons

Les floreixents ciutats mitjanes de la Catalunya del XVIII: Sant Feliu com a exemple La ciutat de Sant Feliu de Guíxols fou una de les ciutats mitjanes que a la Catalunya del segle XVIII destacà pel seu dinamisme, al costat d’altres com Figueres, Tortosa, Reus, Vilanova i la Geltrú o Vic. Els ports de mar tingueren un paper cabdal en els intercanvis comercials i en un dinamisme econòmic que va fer florir una xarxa de ciutat mitjanes a Catalunya i a la Mediterrània, i que féu triplicar la població a Barcelona.

La fabricació i venda d’aiguardent, la confecció de xarxes, les drassanes de velers i barques de mitjana, la incipient manufactura del tap de suro; totes aquestes activitats feien de Sant Feliu un centre comercial prou important. Aquesta mostra ens parla d’aquest segle anomenat de les llums i d’un racó de la costa catalana amb un recer natural i a mig camí entre França i la capital catalana; dos elements que van propiciar l’elecció per a instal.lar-hi unes drassanes reials de construcció de vaixells de guerra.

Les guerres presidien les relacions entre els estats europeus; Anglaterra prenia l’hegemonia del comerç marítim a Holanda i Espanya veia disminuir el seu imperi colonial. Un sistema amb el centre a Europa, i amb uns circuits comercials que connectaven Àfrica i Amèrica per tornar a Europa, i anar cap a Àsia, la Xina i l’Índia. Sant Feliu no en restava al marge; tenia al seu port embarcacions que anaven a Amèrica i moltes més que feien el cabotatge per la Mediterrània.

Un període de difusió accelerada de les idees, amb grans avenços en els camps de les ciències i que en el camp de les idees la Il.lustració anava influint i proposant una actitud crítica, de superació dels prejudicis i la superstició. Es desenvolupava la botànica, la física, les ciències mèdiques, proliferarien les acadèmies científiques. En alguns casos d’iniciatives pedagògiques caldria arribar fins a la Mancomunitat del segle XX per trobar dinàmiques semblants. Baldiri Reixach, de Bell-lloc, escrivia les Instruccions per l’ensenyança de minyons (1743) i la societat s’organitzava per crear les seves acadèmies i escoles tècniques. L’abat Benet Panyelles després del seu mandat (1705-1717) impulsarà la construcció d’un nou convent, construït en dues fases entre 1723 i 1747.

Segle de les llums, i a la vegada, com s’ha escrit, amb guerres i l’edat d’or de l’esclavatge.

Aquesta exposició ha estat una ocasió perquè l’equip del Museu hagi pogut treballar sota les directrius del comissari, Antoni de Pàdua Homs, amb centres amb qui compartim projectes de manera continuada- és el cas dels que són dins la xarxa de museus marítims de la costa catalana- però s’hi ha sumat un nou al·licient amb el contacte amb museus, arxius i centres de recerca d’arreu de l’Estat espanyol i d’Anglaterra. Aquesta ha estat la base perquè el visitant trobi objectes, documents i reproduccions que han sortit de Madrid, Sevilla, Cartegena, Barcelona, el Masnou, Palamós, Girona, Londres i Birmingham. Als quals hem afegit el propi patrimoni conservat al Museu i Arxiu de Sant Feliu de Guíxols, junt amb la col.laboració de la Biblioteca i particulars. Ha estat una coincidència feliç la donació de la família Boutin i el recent ingrés de peces procedents del Mas Trempat de Sant Feliu. En paral.lel, el visitant. El següent pas han estat els modelistes locals, com Joan Basart, Néstor Sánchiz i en Mario Nicolau. Tot complementat amb les il.lustracions històriques de Narcís Franquesa, Francesc Riart, Jordi Sagrera i el mateix Antoni Homs.

A partir d’aquí us proposem d’endinsar-vos en el Sant Feliu d’aquella època, en aquests enormes vaixells construïts, a la vegada que mirem la vida dura dels qui hi navegaven, molts d’ells enrolats per força, i viatgem a través dels camins fets a la mar i les aventures viscudes. Una part de la història, que és local i global a la vegada, i que ens permet reivindicar el paper real i potencial que poden tenir aquelles floreixents ciutats mitjanes de Catalunya en l’àmbit cultural amb propostes actuals com la que us oferim.

Sílvia Alemany Directora del Museu

Del 28 de febrer al 31 de maig de 2015 al Monestir de Sant Feliu d

Dibuix de Sant Feliu de GuĂ­xols a principis del segle XVIII - Jordi Sagrera

LA VIDA A LES PRIMERIES DEL SEGLE XVIII LA POBLACIÓ: 1716- 450 cases 2219 habitants –Com a referència Barcelona tenia 34.000 habitants el 1717/18 RECURSOS NATURALS: -Pesca- Marisc, peix fresc.

-Vinya -Verdures -Llegums -Cereals -Fruites -Cereals -Aviram -ous -Bestiar- llet, carn -Abelles- cera, mel -Oliveres-Oli Possiblement la necessitat i la fam, foren els responsables de la barreja de tots aquest ingredients, i del resultat de la fantàstica i enginyosa cuina - mar i muntanya- de les nostres àvies, avui preuada i admirada arreu per la varietat de combinacions entre productes de tant diversa obtenció, i els seus deliciosos resultats FLOTES: Mercant -Tartanes 5 -Llondros 2 Alguns com la Sant Josep, Nostra Sra. del Roser(I) i Sant Antoni de Pàdua(I) i el Ntra Sra. Del Roser(II) i Sant Antoni de Pàdua(II), de 400 quintars. Acabat el trist període de la Guerra de Successió, al port de Sant Feliu l’arribada de mercaderies de fora de Catalunya, per proveir a la seva població i a Girona, es va normalitzar a poc a poc; així són descarregades mercaderies com: blat de Marsella,

arròs de Gènova, oli d’Almeria, vi blanc de Salobreña i vi de Pedro Ximenez de Màlaga. Conserves, bacallà, peixopalo, arengades i peix dessecat, procedien d’Anglaterra i països nòrdics. La sal arribava dels Alfacs i era custodiada per l’exèrcit en els Almacenes Reales de la Vila.

Pesquera -Llaüts 75 -Gànguils -Tartanes -Falutx Tràfic de port -diverses embarcacions menors.

TIPUS DE PESCA: -Palangre -Encesa -Nanses -Arrossegament, Vaca i Bou – Des del segle XVIIRECURSOS- INDUSTRIALS I MANUFACTURATS: -Comerç de sal -Venda de peix blau fresc a Marsella -Vi -Aiguardents i destil·lats -Fabricació de cordes -Fabricació de bótes -Fàbrica de veles -Construcció i reparació d¡embarcacions -Salaons de peix -Fàbrica d’eixàrcies -Xarxes Des de principis del segle XVIII, les xarxes de pesca fabricades a la Vila -majoritàriament per dones- pel seu fi i delicat, però a la vegada extremadament resistent, filat;

Dibuix vaixells corsaris de Sant Feliu. Archivo de Simancas.

es venien per tota la Mediterrània i Cantàbric, especialment a la Catalunya Nord, on eren considerades les millors i de més bons resultats. Les mateixes guixolenques que s’especialitzarien, també: en teixir blondes negres i encaixos per vendre.

Duhamel de Morceau, en el seu llibre publicat l ’any 1769, Traité génerál des peches, no deixa de mostrar certa sorpresa, a l’escriure sobre les arts dels nostres pescadors, amb frases com:...aconseguint pescar millor la sardina que els pescadors de Languedoc, a pesar de que utilitzen similars sardinals.(...) Però el que dona més avantatge als catalans es la extremada finor de les seves xarxes (...).

El 1773, el comissari de guerra Don Mauel de Zalvide, comissionat per a revisar les matrícules de Catalunya, va autoritzar als subdelegats a castigar els pescadors que no utilitzessin les xarxes fabricades a Sant Feliu de Guíxols.

RECURSOS HUMANS -Apotecaris -Notaris -Metges -Mestres d’aixa -Patrons -Mariners -Pescadors -Calderes -Boters -Ferrers -Corders i un llarg etc.

Menció especial mereix el paper de les dones. A causa de les lleves forçoses, captius de pirates, esguerrats, i vells; feien de la dona el vertader motor familiar, assumint en moltes ocasions les tasques dels homes que calia sumar a les feines ja suportades, i les de la casa.

LLENGÜES: La llengua materna, era el Català, sí bé es caracteritzava pel salar, exportat i encara vigent a Ses Illes.

Les sovintejades guerres amb els francesos i el comerç amb Marsella, feina que molts vilatans entenguessin i parlessin el francès amb certa mesura.

El Castellà era d’obligat compliment dominar-lo, si bé no fou massa fàcil aconseguir resultats immediats.

Els intercanvis de mercaderies, amb Liorna i Gènova van facilitar el domini de l’italià per part d’alguns patrons i mariners; encara que a la Mediterrània existia una mena d’argot conegut com a Llengua Franca -barreja de Francès, Català, italià i Castellà- utilitzat a la majoria de ports.

CONSTRUCCIÓ D’UN NAVILI DE LÍNEA DE 70 CANONS PEL SISTEMA GAZTAÑETA ESPECIALISTES I OPERARIS NECESSARIS 2.000 persones TIPUS DE FUSTA EMPRATS I LA SEVA UTILITZACIÓ -de 2.500 a 3.000 arbres.

ROURE DE MES DE 100 ANYS – entre 3.500 i 4.000 m3: Quilla- peça quadrada de 50 cm per cara Costelles i demés peces estructurals i de reforç Folrat- taulons de 20 cm de gruix.

Curenyes pels canons Peces de roda i codast Altres peces Carbó Llenya PI I ALTRES CONÍFERES Arboradura -en alguns casos, eren emprats arbres de 50/60 metres d’alçada i de fins 2 metres de diàmetre.

Peces diverses Resines Brea Aiguarràs, pintures i altres productes químics ALTRES FUSTES EMPRDES PER A DIVERSOS USOS Om Alzina surera Alzina Noguer Bedoll Freixe i pollancre.

LLI I CÀNEM Veles Aparellament. Calien 300 quintars -30.000 quilos- de cànem i 300 persones treballant durant 3 mesos Caps i maromes METALLS Coure, ferro, bronze, acer DIMENSIONS DEL NAVILI -Mides aproximades.

Eslora total 65/68 metres -50 metres en lo más larga de la primera cubierta Quilla Rigurosa 38 metres Mànega 14,50 metres Puntal des de la cara alta de la quilla 7 metres Gruix dels costats 60/70 cm Alçada total, des de baix de la quilla al final del pal major, 60 metres.

A la complexitat de la pròpia construcció del vaixell calia afegir-hi la coordinació per emprar materials procedents de diversos llocs, tant propers com de l’estranger.

LA SITUACIÓí ESTRATÈíGICA DE LES NOSTRES DRASSANES Després de l’armistici de 1712, s’esdevingué el moment idoni, per al cardenal Alberoni, per crear la Real Armada i així portaria a terme un pla que consistiria en la construcció de vaixells per a l a defensa de les costes de l’imperi; la idea de la reina Isabel de Farnesio de portar a terme la recuperació i conquesta de les terres perdudes d’Itàlia. Calia per tant, trobar els llocs adients per muntar les fàbriques de vaixells, que reunissin unes característiques de base, com l’abundància de fustes per la còmoda i contínua construcció dels navilis, unes bones comunicacions per al subministrament de tota classe d’equips i materials, capacitat d’obtenir diners per afrontar les despeses, garantia d’avituallaments i queviures, llocs per emmagatzematge de materials i per ubicar- hi el personal, protecció del lloc de vents forts, rada o por t fàcil de defensar per mar i un espai idoni per muntar la grada dels navilis.

La mà d’obra especialitzada no era problema perquè es podia traslladar d’un lloc a un altre segons les necessitats del moment.

La Ciutat Comtal, no era després de la Guerra de Successió, un lloc estable. Part d e les seves defenses i edificis foren derruïts per les batalles o per ordre expressa del nou ordre i la població no estava del tot controlada.

Les drassanes de Barcelona, es convertiren en casernes, en magatzems de munició i base per a subministraments, pertrets, artilleria, bestiar i queviures. L’activitat amb els preparatius necessaris per portar a terme la imminent

expedició i conquesta de Sardenya no deixaven espai per a la construcció dels tant imprescindibles navilis de guerra.

Sant Feliu de Guíxols reunia totes les qualitats estratègiques necessàries per construir-hi vaixells. Cal recordar que ja l’any 1446, a la platja, s ’ h i construí una nau; l’any 1448 el vaixell Grande Real i el 1454, l a que fou una de les més grans galeres construïdes, de més de 1500 bótes; al marge de multitud d’embarcacions de diferents tipus. El subministrament de fusta estava garantit pels boscos propis o propers, i el reclutament de tripulacions de mar, en cas de necessitat, ho estava pels habitants de la Vila i els de poblacions costaneres. La badia no nom és estava protegida dels vents, també era fàcil defensar-la d’atacs enemics per mar . El Monestir, garantia, entre d’altres, com era habitual en totes les drassanes, el subministrament de queviures destinat al personal constructor i a l’avituallament dels vaixells ans de salpar. La platja era un lloc ideal per a la ubicació d’un parc naval; unes obres d’anivellat del terreny en el lloc anomenat aleshores es Baluard, entre el passeig actual i el llarg de la rambla, foren suficients. El carrer que avui coneixem com a Hospital era utilitzat per a la fabricació de caps, cordes, llibants o maromes per als vaixells de la pròpia fàbrica o per a la seva venda. Personatges importants residents a la vila, com el mercader Pellicer, podien -com va succeir- puntualment aportar diners quan convenia. L’abat del monestir, amic personal del Cardenal -home de màxima confiança de Felip V, Alberoni- garantia la fidelitat política.

Patiño escriu uns documents coneguts per Exposición

reservada; en un d’ells consta el paràgraf següent: “ También se me habia encargado el formar un astillero en el paraje que fuese más á propósito en el Principado de Cataluña”.

La rada de Sant Feliu de Guíxols reunia una característica militar important: la situació de les drassanes de la nostra

Ciutat, que estaven situades en el punt mig entre la gran ciutat de Barcelona i la frontera amb França. Aquesta situació geogràfica permetia d’una part tenir el control administratiu proper -Patiño hi va efectuar diferents visitesi de l’altre, detectar qualsevol maniobra per terra o mar de forces considerades agressores, amb temps suficient per poder procedir a les mesures més adients de defensa.

LA VIDA EN UN NAVILI DE GUERRA DEL SEGLE XVIII La idea que sovint tenim formada sobre una nau de guerra del segle XVIII, generalment ens ha estat donada per la fantasia d’escriptors de llibres d’aventures, o de guionistes de films, amb molt poc rigor històric, que ens han presentat unes imatges distorsionades de l’autèntica realitat de la difícil subsistència a bord.

Hem de considerar que el personal del qual es nodrien les diferents armades per formar la tripulació dels seus vaixells era provinent de la captura indiscriminada, per part de grups d’enrolament, en les anomenades lleves forçoses d’allistament.

Tant l’espai, l’alimentació, les malalties, la disciplina, la higiene, els paràsits, els combats, les ferides, i les tasques de maniobra; formen part de l’existència dura i carregada d’inconvenients de l’equipatge i comandament d’un navili de línia de 1700.

ESPAI Un navili de 70 canons, disposava d’un espai útil repartit entre les diferents cobertes, amb punts en què l’alçada del sostre no superava 1,65 metres. En aquestes zones del vaixell, un equipatge d’unes 700 persones -es calculava, en època de guerra, que era pràcticament sempre de 10 homes per canó; compost per caps, oficials, el capellà, el metge, guàrdia marines, marineria, infanteria, etc. junt amb l’artilleria, cavalls, animals per subministrar carn fresca -porcs, aus, vedells, xai-, queviures i aigua per més de 60 dies, pertrets, fogons, pals, munició, pólvora, armes, recanvis, veles, bots de maniobra, bótes, roba i objectes del personal, cadenes, caps, utensilis de cuina, llenya, i un llarg etc, fàcil d’imaginar: compartien la superfície disponible.

Només per dotar els canons de munició, el navili per sortir a la mar, necessitava 66 càrregues del pólvora, 50

Narcís Franquesa

bales, 8 palanquetes i 8 saquets de metralla per peça. La popa i l’alcàsser, es taven destinats a l ’ús exclusiu dels comandaments. El castell de proa, a excepció dels becs tancats -destinats als oficials- junt amb les diferents cobertes de bateries, eren els llocs autoritzats a l’equipatge.

Els espais compresos entre canó i canó, s’utilitzaven de nit, per penjar-hi, entravessats, els cois; i de dia, pel llarg, també suspesa -si el balanceig de la nau ho permetia- es posava una fusta que servia de taula per menjar. Els cois, eren emprats per dormir pels mariners que no estaven de servei, fins que es procedia a l’intercanvi amb llurs relleus –més tard se’ls coneixeria com a llits calents -.

Narcís Franquesa

LA LLUM INTERIOR La llum, en les diferents cobertes, era pràcticament inexistent, especialment si per raons de seguretat -temporal, mal temps, etc- s’havien de mantenir les portes dels canons tancades.

L’enemic més temut d’un navili, era el foc. Per tant, resulta comprensible que es restringís la utilització de il·luminació artificial, creada generalment per fanals o làmpades que donaven poca llum, basats en la minsa flama d’espelmes protegides per gruixuts vidres, que no sempre tenien la transparència desitjable.

HIGIENE Pensar que la higiene i la salubritat en un navili del segle XVIII es pot semblar mínimament amb el concepte actual que tenim d’aquestes dues definicions, seria tant com reconèixer quelcom inexistent.

La superfície interior disponible -ja hem vist que no era gran cosa- estava abarrotada de personal, era mal ventilada, bruta, amb tota classe de ferums nauseabundes -tant humanes com d’animals- fosca, i la part més baixa, humida.

La sentina, acumulava totes les aigües; les de mar en-

trades pel temporal o per la neteja de les cobertes, les de la pluja que s’escorrien dels ponts, les residuals de les bèsties i la tripulació, que junt amb restes d’aliments i altres deixalles, la convertien en un lloc de podridura, males olors, i cultiu d’infeccions.

La marineria feia les seves necessitats majors -si les condicions ho pe rmetien- en unes fustes amb forats anomenades becs, situades en una plataforma a l’aire lliure, sobre del bauprès.

Aquest lloc, era normalment batut per les ones i és evident que, en mala mar o de nit, representava un autèntic perill -si bé es cert, que els embats de les onades el netejaven-. La mateixa zona, era el lloc emprat per rentar la roba blanca.

La poca neteja personal es realitzava amb aigua de mar, que com és evident era de dubtosa efectivitat. Amb el temps i mitjançant reials ordres, dintre de las limitades possibilitats, es regula la neteja de la marineria i s’apliquen unes mínimes condicions higièniques d’afaitat, eliminació de paràsits, i rentat de roba i hamaques.

Els oficials, per fer les seves necessitats, disposaven de dos becs tancats, al castell de proa, i els comandaments, d’uns habitacles a popa, tancats i protegits del mal temps -que sobresortien del casc per sobre de les aletes- anomenats: jardins.

Afortunadament -si és que es pot considerar així- totes les hores del dia eren emprades en les necessàries i quantioses feines que calien per al funcionament del vaixell.

COMPANYS DE VIATGE NO DESITJATS. Diferents bestioles ocultes -polissons indesitjables- vivien, convivien i fastiguejaven a tot l’equip de la nau. Rates, ratolins, paneroles de més de 3 cm -Blatta orientalis- polls, puces, xinxes, formigues, mosquits, mosques i escorpins, campa-

Narcís Franquesa

Narcís Franquesa

ven pels racons interiors del vaixell causant destrosses als queviures, atacant a homes i animals persistentment -causant molèsties inenarrables- o propagant malalties.

Una de las actuacions per intentar desratitzar i desinsectar l’interior de l’embarcació, consistia en tancar al màxim les possibles fuites -segellant les portes i escotilles- i cremar lentament, a la bodega, sofre i carbó. Aquest procediment es coneixia con: dar humazo.

MALALTIES. L’escorbut, el còlera, el xarampió, la verola, el tifus, la sarna, el paludisme, la febre groga, la tuberculosi, afeccions gastrointestinals -produïdes per l’alimentació- causaven estralls entre el personal de a bord, per davant de les baixes ocasionades pels combats, naufragis i accidents.

Segons estadístiques de la Royal Navy, eren les responsables d e més del 80 per cent de les morts.

De totes les malalties anteriorment relacionades, a què estava exposat l’equipatge d’un navili, cal fer esment especial de la més temuda per la gent de mar: l’escorbut.!!!.

Aquesta malaltia, provocada pel minso contingut, en la dieta dels vaixells, de vitamina C,. causava pànic entre els homes de la tripulació. En la seva versió aguda

- absència total de la vitamina C- es presentava de forma espontània, produint nàusees, dolor muscular i articular persistents, i un estat d’esgotament progressiu. A mida que la malaltia evolucionava es produïen inflamacions -per hemorràgies internes- a les espatlles, malucs, articulacions, i de manera extrema a la boca; causant flegmons que provocaven la pèrdua de dents -dificultat que minvava la possibilitat de mastegar aliments sòlits- i un color blau, tant als llavis com a la llengua. Aquest quadre, si es complicava per qualsevol eventualitat -refredat, grip, ferida etc.- podia resultar letal. No obstant, si el malalt era desembarcat i els aliments que ingeria portaven un mínim de àcid ascòrbic, la millora era generalment ràpida.

L’escorbut, va causar a la flota de l’almirall anglès Anson, entre els anys 1740-1744, 1.300 baixes.

ALIMENTACIÓ.

L’existència dels insectes i animalots, que hem esmentat anteriorment, junt amb les condicions d’humitat de les bodegues, no facilitaven en absolut la higiene i conservació dels aliments. Salaons, farina, galetes, verdures, etc. havien de superar l’actuació d’escarabats, graus, rates i altres paràsits, junt amb unes condicions ambientals poc recomanables per mantenir el rebost en condicions optimes.

La dieta a la que estava sotmesa la tripulació d’un vaixell, es componia fonamentalment pels següents aliments: - Verdures seques, i fresques.

- Alguns llegums.

- Carn salada.

- Cansalada.

- Salaons de peix - Carn fresca - Bacallà.

-Arròs i patates -no era massa freqüent-.

- Carn de xai, d’au –per als malats-.

- Sopa o caldo -per a malats o ferits-.

Narcís Franquesa

- Formatge.

- Vi. - Aigua.

- Oli. - Vinagre i espècies.

- El omnipresent i conegut: Bizcocho .

-Aiguardent, i rom.

Les verdures i carns fresques, com es obvi, duraven poca accepció, del animals que es mantenien vius a bord- ja que calia consumir–les ans no es fessin malbé. Es donava la circumstància que de les aus embarcades vives, no hi havia les gallines o pollastres, per la raó de que es marejaven fins el punt de morir-se.

El Bizcocho era una galeta cuita diverses vegades, dura i seca, que feia les vegades de pa i s’emprava en pràcticament tots els àpats. Sovint tenia corcs i altres animalons, en el seu interior.

El cuinar en el forn o fogons -situats en el combés, darrera del pal de triquet- només era possible si les condicions de la mar ho permetien.

El consum d’alcohol es feia necessari per completar les calories, i també, per mantenir cert grau d’eufòria en un ambient de tant difícil convivència; a pesar que podia propiciar algun aldarull o brega.

Les tripulacions angleses consumien una quantitat i varietat d’alcohols superiors a les del equipament dels navilis espanyols. Una d’aquestes begudes -de les més apreciades- era el vi dolç Mistela. Per la sonoritat fonètica del seu nom, els mariners de Sa Majestat, l’anomenaven carinyosament: Miss Taylor.

L’aigua, fou una permanent preocupació per tots els alts comandaments de les marines. L’essencial líquid per la supervivència -envasat en bocois, bótes o barrils- era propens a la descomposició, una i altra vegada, en un repetitiu cicle. Tradicionalment es deia que l’aigua havia de podrir-se tres vegades per poder ser apta per al consum. Sigui com sigui, no és d’estranyar que els llocs on es podia obtenir aigua potable de la costa o les illes, fossin

d’especial interès per a les armades, i escala obligada per hacer aguada o el que és el mateix: l’abastament del preuat líquid.

DISCIPLINA. Existeix una àmplia literatura sobre els diferents càstigs utilitzats en la disciplina dels navilis. Alguns tant inhumans com les caigudes en sec o en moll; consistents en precipitar des de les vergues el condemnat, lligat pels peus en una corda que no arribava a l ’aigua, en el primer cas; i sí, en el segon. Passar per sota de la quilla, en la que el castigat era passat per sota de l’obra viva de la nau, de banda a banda. També s’utilitzava el fuet de nou nus os, o passar per les baquetes, altrament conegut per baquetejar.

En el tomo IV de JUZGADOS MILITARES DE ESPAÑA Y SUS INDIAS de 1817 -segle XIX- en el seu contingut, contempla a modo de diccionari les condemnes de l’armada previstes en les Ordenananzas y Resoluciones fins l’any 1816, de les que n’hem seleccionat algunes.

ACCION TORPE, DESHONESTA ó ESCANDALOSA A BORDO. El que incurriere en esto se le azotará sobre un cañón y se tendrá seis meses con grillete trabajando en los mas viles menesteres del navío.

ALEVOSIA Si cualquier individuo del navío, sin excepción alguna, que á bordo ó en tierra hiriere ó matare á otro de caso pensado ó alevosamente, será castigado de muerte.

BLASFEMOS A los que blasfemaren á bordo de los baxe1es de guerra, se les pondrá una m ordaza ú ot ra señal infamante, y se les quitará un m es de racion de vino, y si reincidiese en muchas veces les pondrán en Consejo de guerra, y se les atravesará, la lengua con un hierro ardiendo

CENTINELAS de los fogones y las que tengan Consignadas luces que permitieren desórdenes con ellas o con el fuego de que pueda resultar incendio, serán condenados á galeras según el riesgo á que haya expuesto su descuido ó tolerancia, y la misma pena tendrá la centinela de la puerta de santa Bárbara que permitiere sin órden introducción de luz de fácil combustión.

CENTINELA que permitieren salir del navío gente de guerra o de mar sin licencia del oficial, serán puestos en prisión por el tiempo que determinare el comandante; y si de esto hubiere resultado deserción serán condenados á ocho años de galeras, y si se verificare haber procedido por tratos serán pasados por las armas.

CORSARIOS. Los vasallos del Rey, que con motivo de guerra armaren embarcaciones de corso están sujetos a la jurisdicción de marina, y a que por esta se les impongan las penas si contravinieren á lo prevenido en las ordenanzas de corso que se copian en los tomos siguientes de marina .

INCENDIARIOS. El que maliciosamente pe gare o ay udare a pegar fuego á algún, navío, almacén, o arsenal perderá la vida, hacién- dole pasar por debaxo de la quilla del navío; y todos los cómplices en este delito, aunque no sean de la Jurisdiccion de marina, serán juzgados y sentenciados por su Consejo de guerra.

INOBEDIENCIA. Todo oficial de mar de cualquiera clase que sea, todo sargento, cabo ó soldado de los batallones de infantería, brigadas de artillería todo, artillero de mar, marinero ó grumete debe obedecer á los oficiales de guerra destinados en su navío en todo en lo que le mandaren perteneciente al real servicio, siendo de su instituto ó profesión pena de

la vida. Baxo la misma pena estarán obligados los sargentos, cabos y soldados de Infanteria y artillería á obedecer en materias del servicio á cualesquiera oficiales de guerra de la armada y de las tropas de tierra.

INSULTO Á CENTINELAS, PATRULLAS, SARGENTOS Y CABOS DE GUARDIA El marinero que á bordo atropellare centinela, sargento ó cabo de escuadra de guardia, será condenado á diez años de galeras, y á muerte si hiciere armas contra él.

VIOLENCIA Á MUGERES. El que forzare muger honrada de cualquier estado que sea, será castigado de muerte L’ENEMIC MÉS TEMUT: EL FOC. El pànic que provocava el foc a bord, era justificat si considerem l’origen de l’equipatge -molts no sabien nedar- la limitació d’espai de maniobra, més petit encara si es portava tropa embarcada, i el perill d’explosió de la pólvora del santabàrbara.

EL COMBAT NAVAL El concepte de vaixell amic, a l’albirament d’una o diverses naus a l’horitzó, era nul. Una de les frases o consignes populars utilitzades per la marineria o gent de mar era: Barco a l a vista, pólvora lista,Barco cercano, balas a mano!

Un redoblament de tambor, anuncia l’albirament de l’enemic. En aquell precís instant es posa en marxa el complex mecanisme del navili de guerra. Com si de la maquinària de rellotge es tractés, cadascuna de les seves peces se situen en el seu lloc i comencen a moure’s.

Cada home té una funció i una responsabilitat, i tots, en

conjunt, la missió de combatre millor que l’oponent, salvar-se i aconseguir la victòria.

Comandaments, oficials i guàrdia marines lliuren i distribueixen les ordres, que són seguides pels seus subordinats.

Els infants i mariners se situen en les cofes i llocs estratègics per disparar a la marineria enemiga, però sobretot per fer-ho sobre els comandants i oficials -fàcils de distingir pels seus vistosos uniformes i barrets-.

Els bots auxiliars s’arrien a l’aigua. Uns, serviran per carregar alguns objectes de valor dels caps i el bestiar viu, i seran remolcats per la popa del navili, els altres -els més grans- remaran entorn del vaixell disposats a efectuar tasques de remolc -facilitant algunes de les maniobres de la nau- rescat de nàufrags, reparacions d’urgència del casc, el tallat de caps o r estes que poden significar un l lastra i una dificultat afegida al difícil govern de la nau; i s i cal, intentaran desviar l’atac del temible giny inflamable conegut com: brulot.

Els cois són apilats pel llarg de les batalloles, com a protecció de les estelles i bales de fusell.

Unes xarxes -anomenades d’abordatge- són esteses per sobre de la coberta, a una alçada convenient, per evitar part de les baixes que poden produir els pals, caps, eixàrcies, veles, i artefactes que de ben segur cauran de d’alt, a conseqüència de les destrosses ocasionades pels projectils disparats per l’enemic.

Les cobertes, són alliberades d’andròmines i de tots els objectes que puguin dificultar els moviments del personal, mentre una quantitat considerable de sorra és escampada pel pis de fusta, a f i d’evitar les relliscades que causarà l a sang de ferits i morts.

Els artillers es desprenen de les camises, per prevenir les possibles infeccions ocasionades per la incrustació de trossos de roba en el cos, en el cas de rebre ferides de bala o per l’impacte de qualsevol objecte. Uns draps molls -a l’estil d’un turbant- compliran la finalitat de protegir el cap d’estelles de fusta i projectils de tota mena, evitant, també, que la suor del front caigui sobre els seus ulls i els privi de visibilitat.

Projectils de diferents característiques, metxes, baquetes, palanques, parpalines, galledes, botes amb aigua o sorra, estan estratègicament distribuïts a prop dels canons, junt amb el s responsables de cada una de les peces d’artilleria. Sense oblidar tenir a disposició les imprescindibles tines d’aigua o llampassos mullats preparats per apagar qualsevol incendi.

Els pertrets anomenats de respeto o recambio, consistents amb curenyes, ganivets, rodes martells i d ’altres útils eren repartits entre el santabàrbara, pal major i trinquet, per facilitar el seu accés des de qualsevol punt del navili.

Els encarregats de subministrar la pólvora es calcen unes sabatilles d e feltre -per evitar la temible guspira causada per l’electricitat estàtica- mentre disposen de mantes humitejades com a co rtines de seguretat entre ells i e ls responsables de traslladar els cartutxos a cada canó. Els monos de la pólvora -denominació emprada en algunes armades per referir-se a uns mariners escollits entre la tripulació, de mides petites, joves i à gils, quasi un nens- correran descalços de la bateria al santabàrbara, i l’inrevés, a fi de proporcionar la càrrega explosiva adient per a cada tret. Al crit o a l’ordre de xafarranxo de combat, el caporal de cada canó verifica la correcta col·locació dels servidors, degudament armats per l’abordatge, i el seu equip.

Narcís Franquesa

Si per raó de seguretat o per facilitar les maniobres, especialment en forts temporals, les tripulacions complien l’ordre de tirar per la borda els canons situats en les parts més altes del vaixell.

Uns mariners armats, són distribuïts estratègicament en diferents parts del navili per evitar desercions o riscos innecessaris d’incendi.

El metge, ubicat en la part baixa de la popa en un habitacle amb el terra cobert d’una espècie de hule vermell, i les parets pintades del mateix color -amb la finalitat de minimitzar l’efecte escandalós, produït per la sang- junt amb el capellà, preparen una bota buida -per col·locar-hi el resultat de les amputacions- la taula per operar, els utensilis

i estris necessaris, i un braser per escalfar les eines o per efectuar cauteritzacions. Un alcohol d’alta graduació - aiguardent, o rom- farà les funcions d’anestèsic.

Amb les veles desplegades, el vaixell se situarà en el lloc que li correspon de l’esquadra, per constituir una part més de la compacta formació per la qual fou concebut.

Per això s’anomena: navili de línia.

L’enfrontament de dues armades en línia, presentava una formidable barrera artillada per una i altra part, amb un nombre de boques de foc temible. Mantenir la formació era del tot cabdal. Una distància excessiva entre una nau i l’altra, podia permetre el pas, per entre les dues, d’un navili enemic, trencant-se la protecció de la flota, i el que és més greu: presentar la part més feble del bastiment a l’artilleria enemiga.

L’atac al mirall de popa de l’enemic, era la fórmula desitjada per a qualsevol comandant. Posava a l’abast la

Narcís Franquesa

part més indefensa i menys resistent de la nau. Les bales disparades pels canons, travessaven, pel llarg, la bateria contrària, destruint tot el que trobava al seu pas. Si la fortuna els acompanyava, un projectil podia impactar en algun dels arbres de les veles, tallant-lo, i f ent que tant el pal, com tot l’aparell, veles i equipatge caiguessin sobre la coberta, causant més danys, baixes, i la immobilitat del navili.

Els canons -a excepció dels dos guarda timó, situats en el mirall de popa- estaven posats un al costat de l’altre, pel llarg de les cobertes. L’espai disponible per efectuar totes les maniobres de càrrega, punteria i disparada del canó era d’uns dos metres, a compartir amb els artillers de la boca del costat.

L’artilleria més usual en navilis de 60/70 canons espanyols, de principis del segle XVIII, estava formada generalment per calibres de 12, 16, 18, 24, - corresponent al pes de la bala en lliures- situats en les diferents bateries; per l’alcàsser i el castell eren de menor pes. Les dimensions i pes de les peces, donen una idea de la dificultat que representava el seu maneig: un canó de a 12, t enia 2,50 metres de longitud i un pes de 1.360 quilos.

El de 18, 2,75 metres de llarg i 1.925 quilos de pes i el de 24, 3,00 metres i 2.300 quilos.

La munició emprada, tenia diverses utilitats i le s característiques dels projectils s’ajustaven a cadascuna de les mateixes: Bala normal, Era una bola massissa de fosa de ferro, d’un abast efectiu de 1000 metres, destinada a traspassar la fusta del casc, destruir l’artilleria, i evidentment causar tot el dany possible.

Palanqueta. Consistia en dues boles -o mitges bolesunides generalment per una cadena. Era utilitzada per desarborar i per causar baixes en la tripulació; produïa

un perillós i elevat nombre d’estelles de fusta. La seva efectivitat era d’uns 300 metres.

Bola roja. Una bala normal, era escalfada en un braser fins posar-la vermella per aconseguir un pr ojectil incendiari. La seva difícil manipulació, el risc de causar algun incendi i la possibilitat de fer esclatar el propi canó, la convertien en tant perillosa per a propis, com enemics.

Fou molt poc usada.

Metralla .Es formava amb bales de fusell, trossos de ferro, de cadena i altres objectes metàl·lics petits; encartutxats principalment en saquets de lona. De vegades, aquesta metralla es combinava amb bales ordinàries o palanquetes, creant el perill de rebentar el canó, a l ’hora de disparar, degut a l’obstrucció produïda al tapar excessivament l’ànima.

Les eines i màquines usuals per posar en posició de tir un canó, consistien en: les corrioles que el fixaven al casc - facilitant les operacions de neteja, càrrega i el seu desplaçament a la boca de foc- un atacador- per la introducció del cartutx i bala- parpalines -per fer alçaprem en el centrat de la peça- esponja -per apagar el possible foc entre càrrega i càrrega- raspall -baqueta- i rascador per netejar l’ànima en cas d’obstrucció. La dotació destinada al servei d’una peça d’artilleria era d’entre 8 i 10 homes, però era habitual que el mateix grup es fes càrrec de la de l’altre banda, simètrica per la línea de la crugia. Cada un dels servidors, tenia una feina i responsabilitat específiques en la càrrega, punteria, emplaçament i dispar del canó. Maniobrar tan pesada màquina de guerra mentre el navili es balanceja en tots sentits, en un espai tant reduït, era una tasca feixuga i de mal realitzar. Calia tirar enrere el canó, netejar l’ànima amb l’esponja molla, carregar i atacar el cartutx de pólvora, posar-hi el projectil -escollit segons la seva destinació- introduir un tac per fixar la bala, i posar-lo novament amb la boca a la tronera a punt de ser disparat. Un cop centrat, carregat, posat en situació amb l’angle d’alçada d’acord amb l’objectiu a abatre

-arboradura i eixàrcies, tropa, cobertes o casc- fixat a les gruixudes parets de fusta del navili, pels resistents caps de cànem, es procedia a introduir en l’orifici situat sobre la campana, en la part exterior de la recambra, anomenat oido, una quantitat de pólvora destinada -un cop encesa per una metxa- a fer esclatar l’explosiu que dispararà la mortífera càrrega contra l’enemic. Aquestes maniobres es repetiran una i altra vegada durant hores.

En les bateries interiors, el fum espès de la pólvora, dels trets dels propis canons, irrita els ulls i la gola. L’atmosfera creada és com una boira irrespirable i densa. Crits d’ordres, gemecs de ferits i de moribunds, un terra enganxós impregnat de sang, que junt amb la sorra i els inevitables fluïds de totes menes, formen part del decorat dantesc -amb música tronadora del so dels canons- de la batalla.

Els cadàvers, i tota mena de restes, que ocupen espais innecessariament, són tirats per les troneres o bordes, al mar. Cossos ferits, mutilats o aixafats, romanen al terra en mig de caps, fustes, estelles, eixàrcies, i veles... però la lluita continua. A bord hi ha incendis, ja només manca haver de procedir o rebutjar un nou abordatge!!

Tot acaba amb la victòria, quan el buc esclata pels aires, és enfonsat, o al ser el més malmès: arria el pavelló en senyal de rendició.

LA IMPORTÀNCIA DELS NAVILIS CONSTRUÏíTS A LES NOSTRES DRASSANES La necessitat de disposar d’una flota atlàntica poderosa, obliga Felip V, especialment després del tractat de Utrecht, a la renovació naval espanyola, iniciant-se així una època més tecnològica, pel que fa a l a construcció de vaixells. Fou una època en la qual es van aconseguir les millors prestacions marineres i de combat dels navilis de línia Dissortadament, sovint en la bibliografia que es publica a través dels temps sobre la Armada Española del segle XVIII, la rellevància de les nostres drassanes ha estat omesa o ignorada per diferents raons, distorsionant la realitat. Però entre altres coses, foren el banc de proves dels primers Gaztañeta de 70/60 canons -base del canvi de concepte en la construcció naval i la seva millora-.

Comparant els vaixells de la època fabricats a Guipúscoa i els fets a Sant Feliu, els nostres són majors: El Real Felipe, porta 80 canons, el Nuestra Señora de Montserrat, àlias El Cathalan, 70 i el San Bartolomé, àlias Cambí , 66 canons.

A la nostra fàbrica es varen construir els navilis de major port de la seva època –fets a la Espanya peninsulardestinats a l’armada de Felip V, mentre a Barcelona es construïen, encara, les obsoletes galeres.

Tradicionalment, s’havia interpretat que la construcció per quadernes fou introduïda pels anglesos a Espanya després de les Juntas de Cádiz, l’any 1751. L’aparició de les restes del navili San Martín, en aigües de Xile, va aportar algunes dades interessants, valorades en l’estudi Arquitectura y construcción navales en la España Atlàntica, el siglo XVII y primera mitad del XVIII. Una

nueva sistematización, del prestigiós investigador, Cruz Apestegui; aquest afirma: La investigación entorno a la construcción del buque llevó a localizar en el Museo Naval de Madrid, un manuscrito fechado en 1731, en el que se describe el trazado y proporción de los navíos a la moda francesa. Este documento y otros que han podido ser localizados e interpretados con posterioridad, han llevado a la conclusión de que el sistema es ya empleado por los constructores franceses al servicio de la Corona y su introducción debió realizarse entorno a 1728, aunque és probable que en los astilleros de Sant Feliu de Guíxols se empleara con anterioridad.

Per tant, i en justa valoració, cal situar la fàbrica de vaixells de Sant Feliu com a pionera en la construcció dels primers models millorats, construïts a la Península, del sistema Gaztañeta per a navilis anomenats 60/70 canons, i que foren vitals per a la Armada Española en la defensa dels interessos d’Espanya i en la protecció del comerç amb Amèrica.

LA CONSTRUCCIíÓ DELS NAVILIS A SANT FELIU Fins i tot en la Fins i tot en la reconstrucció de la marina i de l’estructura naval de Felip V, entre 1713 i 1720, s ’adopta la moda habitual de todo lo francés, per les gestions de Bernardo Tinajero amb els ministres francesos, en les Juntes de 1706 i el seu projecte de 1713. Per aquest motiu, no és d’estranyar que les decoracions dels miralls de popa -almenys, fins a la intervenció decidida de Bergeyck- jardins i mascarons dels vaixells de la Armada Española, construïts els primers anys, imitin l’ostentació i els daurats dels bastiments de la veïna França.

A Sant Feliu, el 1715, arribà un contramestre francès de construcció naval, que durant més de quaranta anys havia servit als interessos del rei de França. Era: Pier Autran.

FelipV ordena al Comte de Bergeyck, que de Brussel.les torni a Madrid per crear un nou s istema de control de Las Rentas Reales. Bergeyck, a la seva arribada el 1711 a Espanya, exposa un pla per recuperar l’economia basant-se en la reforma i potenciació de la Marina.

A Madrid, Bergeyck decideix la construcció de 4 navilis a Guipúscoa, per Contractación, i 2 a Sant Feliu de Guíxols, per Asiento; amb la finalitat d’esbrinar els costos reals d’un i altre sistema d’adjudicació. Patiño, intendent del Principat, rebria les ordes oportunes per fer el seguiment de la fabricació de les naus, d’acord amb les qualitats de

construcció establertes en els capitulats de l’adjudicació.

El constructor Autrán fa entrega al Comte Bergeyck, de dos navilis en miniatura, fets per ell mateix, com a referent del que seran els navilis de la Real Fàbrica de Sant Feliu.

Estudiats finalment els models a Madrid -per Bergeyck, Alberoni i Gaztañeta- al fabricant li són donades les característiques definitives a emprar en la construcció dels vaixells de la nostra drassana.

A la casa de Gaztañeta, a la bonica vila marinera de Motriku, situats en una sala, penjats a cada costat d’un gran quadre de l’almirall s’hi troben dos meravellosos mitjos cascos de navilis de línea de principis del segle XVIII. Oficialment, s’ha dit sempre que els models de la casa del comte de Motriku pertanyen als navilis San Felipe i al San Luis. Ambdós, de 60 c anons, fabricats, junt amb el Hércules de 50 peces, a Orio, el 1717.

Contemplant en detall els dos models, observem un nombre de boques de canó superior a les 60, exactament 80. Per tant, volen representar dos navilis iguals al San Felipe El Real amb 80 peces i no els suposats San Felipe i San Luis de 60. Els models de la casa de l’il·lustre mariner Antonio Gaztañeta, pertanyen al nostre San Felipe el Real, amb 80 peces d’artilleria, construït per Autrán, i a un altre amb les mateixes característiques, mai construït en canviar-se el fabricant, per Bernardo Cambí.

Il路lustraci贸 Francesc Riart

MATERIAL VAIXELL 70 CANONS ORIENTATIU QUEVIURES PER A SIS MESOS AIGUA PER A DOS MESOS AIGUA- 200.000 LITRES - BÓTES DE 300 FARINA- 25000 KG –BÓTES 8 BOUS 5/6 VEDELLS 2 VAQUES LLETERES 10 PORCS 500 AUS VARIADES GALETES ( BESCUIT) 500.00 PECES -50.000 KG LLEGUMS 12000 KG ARRÒS – BÓTES – 2000 KG PORC SALAT –EN BÓTES- 15000 KG SUCRE 300 KG VINAGRE 1300 LITRES – PER NETEJAR I RECUPERAR L’AIGUAVI 100.000 LITRES PEIX SALAT 100 KG EN BÓTES FORMATGE 1000 KG SAL 2500 KG.

MATERIALS EMBARCATS: PÓLVORA EN CARTUTXOS 4000 UNITATS BALES DE CANÓ DE DIFERENTS CALIBRES 4200 PÓLVORA A GRANEL 22.000 KG 350 ARMES DE FOC ARMES BLANQUES, PERTRETS DE TOTA MENA BALES DE FUSELLS ETC. PERSONAL ESTAT MAJOR 17 SUBOFICIALS 70/80 MARINERIA 500 INFANTERIA 100 PERSONAL EMBARCAT: METGE, CAPELLÀ, TONELERS, FUSTERS ETC. 30.

ARTILLERIA 28/30 CANONS DE A 24 LLIURES - PES DE LA BALA30/28 CANONS DE A 16 12 CANONS DE A 12

Il·lustracions Francesc Riart

EL REAL SAN FELIPE El 18 de maig de 1717 és avarat a la badia de Sant Feliu l’impressionant vaixell de guerra de dos ponts i 80 canons. L’abat del Monestir Isidoro Convaren, després de celebrar una missa solemne i cantada a la popa del vaixell, procedí al bateig d’aquest amb el nom de San Felipe apòstol –en honor a Felip V. Actuà com a padrí el comandant de la Vila D. José Vicaría, coronel del Regimiento de Infantería de Cantábria. La cerimònia acabà amb la benedicció de les armes i banderes. El San Felipe tenia una eslora de 50 metres, que e n sumarhi el tallamar, bauprès i botaló sobrepassava els 60.

De la quilla, al punt més alt del pal major, pràcticament arribava a 50 metres El seu tonatge era de 1.543 tones.

L’artilleria de 80 canons, la formaven les peces situades a la bateria baixa, 30 de 24/18, a l a principal, 32/34 de 16 –si es sumen els 2 del guarda timó- més els 16 de 8 de la suma del castell de proa i l’alcàsser. És a dir, de 39 canons per banda, més dos del guarda timó.

Amb tota probabilitat l’artilleria del San Felipe el Real la formarien peces de bronze.

El San Felipe El Real -com se’l coneixeria posteriormentromandria ancorat a la nostra badia, per acabar-lo d’armar, tot el mes de juny. El 2 de juliol de 1717, arriba a la rada de Barcelona l’esquadra naval del comandant Baltasar de Guevara, estol que a priori formava part de les forces destinades a la lluita contra el Turc. El mateix dia, fa entrada també en el port, l’esperat San Felipe, comandat pel marqués de Mari. En el San Felipe El Real hi onejarà la bandera de vicealmirall, i en el Príncipe de Asturias la de cap d’esquadra.

La reina i Alberoni, entestats en la conquesta de Sardenya i Sicília per a la Corona d’Espanya, i en reconstruir la malmesa i vella marina espanyola, aprofitant com a pretext la lluita contra els turcs, el Cardenal, amb l’ajut

Fotografia gentilesa Marquès de Motriku

del Rei i la complicitat inestimable de Patiño, en unes setmanes, l’estiu de 1717, ha reunit vaixells i naus de totes les classes creant una important flota i un poderós exèrcit amb pertrets, tropes i artilleria que sorprèn la confiada Europa.

La suposada expedició de los Mares de Levante, com oficialment se la denominaria, rep el dia 5, un missatge del superintendent Patiño dirigit a tots els caps superiors, ordenant l’embarcament de totes les tropes amb tren d’artilleria, per anar a atacar una plaça. L’armada naval la componien 9 navilis i 15 vaixells de guerra, 2 brulots, dues galiotes, 4 galeres, 11 embarcacions de transport, 34 tartanes, 10 pincs i una sagetia. En aquesta extraordinària flota, s’embarcaren les tropes destinades a Catalunya, un total de 8.648 homes d’infanteria, 585 de cavalleria, mules i cavalls, 32 canons i 48 curenyes, fornals i motlles per a fer bales d’artilleria i de fusell, ferro, fusta, recanvis de tots tipus, sacs de terra, aigua, aliments carruatges, accessoris, pics, pales, pólvora, queviures, material complementari de campanya i mèdic, i un llarg etcètera de pertrets i eines. Tot l’estol es dividiria en dos esquadres, l’una dirigida pel marqués de Mari a bord del San Felipe El Real, composta de 54 veles, que salparia el dia 24 de juliol. L’altra, a càrrec de Baltasar de Guevara, de més de 20 naus, es posava a la vela el dia 30. Al moment de partir, a G uevara se li va lliurar una carta de Patiño en la qual s’indicava que assabentés als comandaments a les seves ordres del rumb a prendre, que seria el Cap Pulla de l’illa de Sardenya, per a continuar fins a la badia de Cagliari, on havien de trobarse amb la flota de Mari. El vaixell insígnia, ancorava finalment a la badia de Cagliari, després d’una travessia plena de calmes i temporals. El dia següent les tropes

de Ledé i Mari eren desembarcades sense oposició, prop de l’ermita de San Andrés de Cuarto. A primers de setembre el San Felipe El Real, fustigava amb la seva artilleria les tropes i les defenses enemigues. El dia 17 d’octubre, surt tota la flota de la rada de Cagliari amb destí a l’Alguer. El dia 24, l’esquadra naval bloqueja la ciutat, al temps que desembarca artilleria i personal a la platja. El 18 de novembre el San Felipe El Real, junt amb una flota de 58 veles, salpen de l’Alguer portant a bord tot l’estat major i 4 batallons de guàrdies amb destí a Barcelona, on hi arribaran el dia 23. És el final de la conquesta de Sardenya. El San Felipe que roman a la Ciutat Comtal. Més tard, el 26 de febrer de 1718, surt un nou estol de Barcelona. El San Felipe El Realporta a bord el recent anomenat capità general Gonzalo Chacón y Orellana, qui prendrà possessió del seu càrrec a l’arribada el 8 de març a Sardenya.

El 1718, e n tots els ports de la Península espanyola, es prepara una nova expedició. Reben l’ordre de dirigir d’immediat les naus a Barcelona. 10 navilis de línia, 17 fragates, dos brulots, 7 galeres, 1 galiota, 4 bombardes, 394 vaixells diversos; formen una flota capaç de transportar, 17.517 homes de tropes veteranes, cavalls, mules, artilleria, equips de tota mena, munició, pólvora, personal i pertrets necessaris, per a una nova conquesta. La nova armada naval és encarregada als comandats: Antonio Gaztañeta, Baltasar de Guevara, Fernando Chacón i el Marqués de Mari; les tropes les dirigirà el General Marqués de Ledé. El 17 de juny, pel matí, amb el tret de lleva es fa a la vela el comboi cap un destí desconegut. Després de passar a poca distància de Mallorca i doblar el Cap Espartimento, el 25, fondegen a Cagliari per a fer aiguada. Les tropes seran distribuïdes,

segons l’acord pres pels caps de l’expedició, en tres grups o esquadres: les embarcacions carregades amb la cavalleria, seguirien al navili Principe de Astúrias, les d’infanteria a El Real, i les restants a la nau capitana San Felipe El Real; les galeres serien les responsables, junt amb vaixells de transport, del trasllat dels Regiments: Irlanda i Milà. El 26, tota l’armada navegà sense un rumb definit, variant permanentment les derrotes, passant per Nàpols, Calàbria i Sicília; sense mostrar ni donar a entendre el seu destí vertader. Elprimerde juliol, l’esquadra d e l San Felipe El Real s’acosta a Palerm junt amb tot l’estol. Els responsables de la ciutat són enganyats, per no mostrar les seves vertaderes intencions. El San Felipe El Real, a la vista de l’expectant Palerm, vira cap enfora, mar endins, en una maniobra de distracció, mentre que la resta de naus cautelosament, s’apropen a terra. L’impressionant Capitana de Gaztañeta, canvia novament el rumb per fondejar al port, des d’on dóna el senyal de desembarcament. La nit del 2, i e l matí del 3, totes les naus han ancorat a la badia de Palerm. El dia 5, el Marqués de Ledé era anomenat Virrei i Capità General del Regne de Sicília.

Tropes espanyoles han desembarcat acampant a Santa Àgueda, a uns 12 quilòmetres de Messina. La flota bloqueja El Far i el port de la Ciutadella. El dia 23 noves tropes i artilleria són desembarcades a Taormina, San Alexo i la Scaleta.

Anglaterra i els seu aliats envien ambaixadors de pau a Madrid; proposen reunir-se amb el monarca a qui reconeixen com a Emperador, prèvia renúncia dels ducats de Parma i Toscana per part dels seus fills.

Suggereixen la devolució de Gibraltar i Menorca a canvi de cedir Sicília a Carles d’Àustria i Sardenya al duc de Saboya. Les propostes són rebutjades pel ministre espanyol, ignorant -per ser contràries als seus interessos polítics- fins i tot les amenaces angleses d’enviar una esquadra naval a la Mediterrània. El rei de Anglaterra, en el seu paper de mitjancer, envià el secretari lord

Stanhope a Madrid per insistir i negociar la necessària adhesió de Espanya a la Quadruple Aliança; demanant l’ordre de suspensió d’hostilitats a Sicília. Simultàniament, com a suport o mesura de pressió, entrava a la Mediterrània una poderosa i fortament armada esquadra, sota el comandament del almirall Byng. Stanhope entregaria la relació nominal i el detall de les forces dels navilis de la flota anglesa, conjuntament amb una còpia de les instruccions i ordres dirigides al comandant Byng basades en defensar els interessos dels Àustria. El cardenal Alberoni respongué que l’almirall anglès podia complir les ordres rebudes. No obstant els anglesos deixen clar que si en els propers tres mesos Felip V emprenia accions contra els Àustria, inclosa la invasió de Sicília, les potències contractants respondrien amb la força.

LA BATALLA DE CABO PASSARO. El dia 8 d’agost, una important formació de navilis de guerra anglesos es dirigeix al Far. Els generals espanyols, en ccnsell de guerra, decideixen evitar enfrontar-se amb aquella disciplinada armada de l’almirall Byng.

A pesar de la proposta de l’irlandès Cammock -cap d’esquadra al servei espanyol i anteriorment servidor de la marina d’Anglaterra- de posar a recés de la badia de Paraíso la flota espanyola, reforçar la disposició de l’artilleria de terra, i aprofitar la dificultat de maniobra de la Royal, produïda per les fortes corrents del Far; Gaztañeta i Patiño, basant-se en les cartes enviades pel cardenal Alberoni -afirmant que l’almirall anglès mai atacaria per no enfrontar als dos reis- ordenen posar-se a navegar sense prendre la mínima precaució.

El general Gaztañeta, surt amb tota la seva flota del Far de Messina rumb a Siracusa, per allunyar-se de l’illa de Sicília, sense mantenir una formació organitzada. Navega a prop del Cap Espartimento amb els vaixells dispersos

i no ordena posar més drap per allunyar-se de la impressionant maquin`sria de guerra de l’almirall Byng, que ja ha sortit del port de Nàpols.

Antonio Gaztañeta, disposa de 29 vaixells –el Real Felipe de 80 canons, 1 de 72, 10 de 60/64,i la resta per sota de 50- dos brulots, 2 balandres i 6 galeres. Els navilis, sense les galeres, tenen un total de 1.360 canons i porten 10.110 homes. Jeorge Byng, per la seva part, disposa de 21 navilis -Barfleur de 90 canons, Shreufbury de 80, 10 de 70, 7 de 60 i 2 de 50- amb un total de 1.440 canons -de més calibre que els espanyols- 8.885 homes, 2 brulots, 2 bombardes, 2 transports i un vaixell hospital.

Byng, durant la nit, seguint els llums dels vaixells espanyols, amb una flota compacta i organitzada, ha anat situant les seves naus a la popa de les del marquè de Mari i Gaztañeta.

El 10 d’agost de 1718, la flota anglesa persegueix a la de Felip V i, al seu pas, captura a naus espanyoles carregades de queviures que lluny de defensar-se els saluden. A trenc d’alba els navilis més ràpids de l’anglès -Kent, Superbe, Grafton i Oxford- es dirigeixen contra El Real San Felipe i la flota principal de Gaztañeta; al mateix temps George Walton, amb 8 naus -Canterbury, Argile i sis més- es dirigeix contra la rereguarda del marquès de Mari. L’almirall espanyol intenta, massa tard, l’ajut de les galeres -a força de rems- per remolcar els seus navilis i formar una línia de combat.

El dia 11, a prop d’Evola, l’estol de Mari rep el primer atac.

El Real, que ell comanda, queda totalment desmantellat, amb més de 50 baixes. Incapaç de defensar-se, ordena a totes les naus posar proa a la costa, a fi d’embarrancar i salvar el personal. La Real, reflotada, és capturat pels anglesos, dos fragates son encallades i cremades. la fragata Sorpresa es defensà fins ser convertida en estelles, la resta es rendeixen sense quasi combatre.

Destruïda la rereguarda espanyola, tota la flota de l’anglès se centra en atacar les naus disperses.

El cap de les galeres, Grimau, sabedor de les seves poques possibilitats d’èxit, impotent davant la maniobrabilitat i potència de foc dels navilis, es retira de la batalla posant rumb a la punta de Passaro.

El Príncipe de Asturias, és atacat per tres vaixells a la vegada. El seu comandant Chacón, és ferit a la cara per una estella. El navili està desmantellat i amb el casc destrossat pels impactes enemics, té diverses vies d’aigua i tota la tripulació morta o ferida, l’obliga a rendir-se.

La desfeta de la flota espanyola és total, i el nombre de morts desmesurat.

Esbós de la batalla Cabo Passaro - NMN Greenwich

Combat Cabo Passaro - NMN Greenwich

COMBAT I PÈRDUA DEL SAN FELIPE EL REAL L’Almirall Byng, amb una divisió de 13 navilis, centra el seu atac al dispers cos fort de Gaztañeta.

A les dues de la tarda comença l’atac dels anglesos sobre el San Felipe. A pesar de la seva aferrissada defensa, és atacat pels costats en dues ocasions per un navili de 70 i un 60 canons. Dos vaixells de 80 i un de 70 ataquen per popa -la part més feble- a l’espanyol, deixant-lo pràcticament desmantellat. Es produeixen dos intents d’abordatge per estribord i l’envestida d’un brulot encès, en tots els casos els anglesos són rebutjats. Fins a la posta del sol, la nau del l’Almirall, ha estat atacada en diverses ocasions, rebent contínues andanades de bales de canó, de metralla i un nou intent d’incendi per un brulot.

El San Felipe, pràcticament immobilitzat i amb 200 morts, rep a molt curta distància de l’aleta d’estribord

la descàrrega de tota l’artilleria del Barfleur de Byng. A Gaztañeta un tret li ha perforat la cama esquerra de costat a costat quedant la bala incrustada en el seu turmell. En intentar recollir-lo per curar la ferida i evitar es dessagnés, una bala de canó anglesa parteix pel mig el cos d’un mariner; els seus trossos impacten en el pit i cara de l’almirall que es desploma inconscient. La situació és del tot insostenible a bord del San Felipe. El capità del navili, Despoix, tot i estar ferit de l’esquena per la incrustació d’una estella de fusta, talla la drissa de la bandera rendint la nau al anglès.

Byng entra a Siracusa, el dia 17, amb la seva armada i els vaixells capturats, per efectuar les reparacions de les seves avaries. Uns dies més tard, amb una forta escorta, trasllada a Maó cinc navilis i quatre fragates del rendits; un d’ells La Capitana. Pel camí, de forma fortuïta o intencionada, es cala foc al San Felipe el Real, vola literalment pels aires i mata als 160 anglesos i a 50 espanyols que es trobaven a bord.

EL SAN BARTOLOMÉ, àlieS el CAMBÍ En el que entenem avui com a Rambla Vidal, en direcció a mar, es posaren les quilles al San Bartolomé i al Nuestra Señora de Montserrat. Les fustes obtingudes de les Gavarres i les Guillaries, així com els materials necessaris, procedents de diferents punts de Catalunya, d’Espanya, o fins i tot importats de països com Holanda, Itàlia, Escòcia o Anglaterra; treballats o muntats per artesans, mestres d’aixa, barrinaires, calafats, pintors i un llarg llistat d’especialistes, donarien les formes i les

característiques finals als dos darrers vaixells de guerra fabricats a la nostra drassana reial.

L’existència i vida d’aquest dos navilis -coneguts en la història pel nom del contractista Cambí, el primer, i el segon, per on fou construït: Catalan- estaria lligada ja des del principi pel lloc de fabricació, per les singladures i els avatars de destins compartits.

A principi de l’any 1718, s’inicia la construcció del San Bartolomé, Atesa necessitat de dotar a la Armada de nous efectius, la intervenció en la direcció de la fàbrica dels navilis de Bernardo Cambí i Espineli i dels seus representants: Francisco Reyfard i el tècnic o enginyer Reinaldo Boyer junt amb el contramestre Pier Autran, és cabdal.

L’Església autoritza poder treballar en la drassana els diumenges i festius, incrementant el ritme de construcció considerablement.

El 24 d’agost -dia de Sant Bartomeu- de 1718 és beneït a la platja, pel Prior i monjos del Monestir, el San Bartolomé àlies Cambí.. Actua de padrí el Marqués de Carafa -tinent general de Felip V, comandant de Girona i l’Empordà- en l’acte són beneïdes les banderes i les armes. El Cambí. No obstant l’entrega oficial a la Marina, no es farà fins el 30 de setembre al capità Francisco Cornejo. En el moment de la seva fusa, al poderós navili de 66 canons San Bartolomé, l’hi va sorgir un problema de construcció important. Els moviments, tensions, i esforços mecànics de tot el buc, i la mala qualitat dels materials, a l’entrar el casc dins de l’aigua, ocasionaren la ruptura de la majoria de les eixàrcies fixes -comprades a Suècia- que serien substituïdes per unes fetes a Barcelona. Un cop reparat, artillat i equipat, en el port de Barcelona, el Cambi, sota el comandament del capità de

Dibuix de Navili Cambí - Antoni Homs

navili Don Francisco Javier Cornejo Vallejo, és portat a Cadis; tot i que el persegueixen vaixells, que l’estaven esperant per capturar-lo. El Cambí, finalment, es trobava a Cadis a primers de desembre de 1719.

Va fer campanya a la Mediterrània junt amb el Catalan, el mes de desembre de 1722 ambdós navilis estaven a l’Arsenal de La Carraca per efectuar-hi reparacions i carenat

El 23 de febrer de 1720, comandat pel capità Simón Jiménez Castellano, salpa amb rumb a L’Havana en la divisió del cap d’esquadra Baltasar de Guevara, junt amb l’altre vaixell fabricat a Sant Feliu, El Catalán y la Fragata Fidela. La flota portava a bord 500 soldats d’infanteria i peces d’artilleria. Pel camí, junt amb la resta de la flota, lluita contra l’estol del Almirall anglès Vernon.

La Flota de Antonio Serrano, que portava de capitana el navili Cambí a càrrec de Celedonio de Bedoya, sortia de Cádiz, la matinada de l 9 de juliol de 1723, junt amb un altre buc de guerra i tretze mercants en direcció a Nueva España. Arribaria a Veracruz el 20 de setembre i retornaria el 21 de maig de 1724 per entrar novament a la rada de la Tacita de Plata el 20 d’agost. La travessia d’anada fou de 74 dies i la de tornada de 95 dies. El transport de mercaderies amb Amèrica, per les Flotas de Indias, l’any 1723, fou de 19.960 tones.

El Cambí, el Cathalan, i cinc fragates, entren al port de l’Havana el dia 5 d ’octubre. El Cathalan es queda al port, per reparar i carenar. L’esquadra de Baltasar de Guevara pren rumb a Espanya. El Cambí junt amb el Begoña, l’Infante, les fragates Fidela i San Joseph, el vaixell Nuestra Sra. del Carmen, el pinc Galera, i el paquebot San Carlos, formen la flota que arribaria a la badia de Cadis el 17 de desembre, amb les bodegues plenes de valuoses mercaderies valorades en 12 milions de Pesos. Els gèneres que porten són: plata, or, grana, anyil -indi-, calcarilla, vainilla, oaxaca, axiote, mantega de cacau, xocolata, sucre, bàlsam, guacales de China, ullals d’elefant, pedreria, ivori, caoba, tabac, llanes de vicunya, planxes de coure, cacau, pells, un llarg etcètera d’espècies, i quantitat considerable de caixes de regal, que el Rei de Siam ha enviat al Monarca espanyol a Nueva España, via Acapulco i Filipines.

Com a nau capitana de la Flota de Nueva España, formada per quinze mercants y tres vaixells de guerra, comandat per Don Antonio Serrano, salpa de Cádiz el 15 de juny de 1725, arribant a Veracruz el 21 de setembre.

El Cambi, de nou, forma part de la Flota de Nueva España, el 9 de juny de 1726, surt del port de Veracruz direcció a La Havana, per ajuntar-se amb l’esquadra de Gaztañeta.

A poca distància de la seva sortida de port, el navili, de forma fortuïta, s’incendia, enfonsant-se, més tard, a Sonda de Campeche, a unes 20 llegües del Cabo de San Antonio. A l’incendi infernal, hi segueix una explosió que el fa volar pels aires; el nombre de morts sobrepassa els 400. El general Antonio Serrano es salva de morir ofegat a l’agafar-se en un tros de fusta dels restes del que fou el navili San Bartolomé.

Combat entre el Mary de Bermon i el Cathalan - Museu Naval de Madrid

EL NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT o EL CATHALAN Acabat El Cambí, s’accelera la construcció del Cathalan i el setembre de 1718 ja s’hi està treballant. Mentre, en les mateixes drassanes, es construeix la balandra – quetx, per alguns- San Ramón.

Beneït el dia 2 d e juny de 1719 amb el nom de Nuestra Señora de Montserrat, alies El Cathalán -. El 13 del mateix mes, seguint el mateix protocol del Cambí, sería entregat a l’Armada, de la ma de Francisco Reifard -representant del fabricant Bernardo Cambí- al Mayor general de la Real Armada Don Francisco Fordés. Actua com a padrí Don Francisco Laval, tinent de Granaders del Regiment d’Infanteria Bravante destacat a Sant Feliu.

El Nuestra Señora de Montserrat, és un magnífic navili al més pur estil Gaztañeta, com el Cambí, però millorat; de dos ponts i 70 canons.

El Catalan, a finals d’agost o primers de setembre -un cop equipat completament a Barcelona- va anar a Messina a socórrer les tropes espanyoles que hi lluitaven.

Més tard, el nostre navili es desplaçaria a Mallorca per efectuar el transport del Regimiento de Sória i acabar a finals de desembre de 1719 ancorat a la Badia de Cádiz.

El 23 de febrer de 1720, salpa de Cadis amb la divisió de Baltasar de Guevara sota el comandament del recent ascendit capità Rodrigo de Torres Morales, junt amb el Cambí i la fragata Fidela. El 29, del mateix mes, El Cathalan de camí a l’Havana, junt amb la resta de la flota, combaten en mig d’un fort temporal amb dos navilis anglesos, el Mary de 60 canons i el Ludlow Castle de 49, de l’almirall Edward Vernon, durant mes de quatre hores, fins que els anglesos renuncien a la batalla amb importants desperfectes en el Ludlow Castle.

El dia 1 de maig, arriba a l’Havana -66 dies des de que va salpar de Cadis-.

Navega per San Juan de Ullua, Veracruz, l’Havana fins el 5 d’octubre, on resta a port per efectuar algunes reparacions i carenat.

El 3 de gener de 1721, segueix a l’Havana sota les ordres de Fontana, efectuant el retorn a Cadis en l’esquadra de Don. Javier Cornejo Vallejo -carregada amb un milió de pesos en mercaderies i set en or i plata- comandat per Antonio Serrano, amb una càrrega de tabac per compte del Rei i altres efectes per a particulars. El Cathalan arriba a Cádiz el 23 de febrer de 1721, entre les 8 i 9 del matí.

El Cathalan després de fer les reparacions oportunes, el 29 d’abril de 1721 sortia de Cadis amb l’esquadra de navilis de Serrano, per traslladar els cardenals Borja i Belluga al port romà de Civitaveccia, i efectuar el relleu de les tropes de Porto Longone, illa d’Elba. El 4 maig, l’estol arribaria a Alacant per embarcar els prelats, salpant l’endemà rumb a Barcelona, on entraria en el seu port el dia 11 a les quatre de la tarda, fent-se a la vela el dia 13 com escorta a les naus que conduïen les tropes. Els dies 8 i 11 de juliol, el tres navilis de la flota de Serrano -de la que el Cathalan n’és la capitana- entren a la Ciutat Comtal, per desembarcar el Regimento de Augusta de Longone salpant el dia 15 rumb a Alacant. El Nuestra Señora de Montserrat portava 600 homes, a part de la pròpia tripulació, en la seva arribada. Tres dels infants moririen pel camí i foren tirats al mar, i 20 restaven malats a bord. L’11 de novembre de 1721 entren a Liorna, dos navilis - un d’ells el Cathalan- per a recollir al cardenal Borja, i conduir-lo al port d’Alacant.

Durant 1722, junt amb la fragata Fidela i el Cambí, patrulla per la Mediterrània en accions de Cors.

El dia 5 de desembre de 1722, j unt amb els navilis Cambí, San Franco i Rubí, i les fragates San Joseph, El Aguila, La Fidela i El Carmen, es troba a La Carraca on se li efectuen diferents reparacions.

El Nuestra Señora de Montserrat realitza algunes singladures més per les costes mediterrànies fins el 22 de juny de 1729 en que torna a Cadíz.

L’any 1931, és donat de baixa a l’Arsenal de La Carraca.

Com a nau capitana de La Flota de Galeones, comandada pel marqués de Grillo, salpa novament el 31 de desembre de 1723 de Cádiz, junt amb el navili insígnia del cap d’esquadra Francisco Cornejo, Estrella de Mar -àlies Sanguineto- de 60 c anons, y la fragata Pingüe Volante; arribant a Cartagena d’Índies el 17 de febrer de 1724, porta a bord el nou virrei del Perú, el marqués de Castelfuerte.

El 10 de març de 1724, en missió de perseguir el contraban en les costes de Tierra Firme, a mig camí de Cartagena i Portobelo -a la rada de Barú- el Catalhán, la Estrella de Mar i la fragata San José -alias Pingüe volante- divisen quatre fragates holandeses de 36, 32, 22 i 20 canons. Per por de varar, el Catalán va renunciar a la batalla, però la Estrella de Mar i La fragata San José continuaren entrant en las aigües poc fondes per apressar els vaixells holandesos.

L’esquadra anglesa, el 1726, bloqueja la Flota de Galeones de Francisco Cornejo a Portobelo, aquesta situació obliga, en part, la permanència del Catalán en aigües americanes durant un temps.

El febrer de 1729 arriben a Cádiz amb la Flota de Cornejo, escortada per l’esquadra de Pintado, entre d’altres navilis: el Catalán i la Estrella de Mar. El Catalán, entraria al port uns dies més tard, al fer aguada a Vigo, per haver esgotat les reserves d’aigua, en una travessia de 85 dies, Dibuix de l’època del combat de Barú - Archivo Histórico Nacional

Dibuix de dimensions del Navili Cathalan - Antoni Homs

Un diamante como la villa de San Feliu de GuíixolS, no me la quito de mi corona.

Respuesta de Felipe IV al Marqués de Mortara, Capitán General de Cataluña, cuando éste le reclamó nuestra ciudad para su marquesado.

La inmensa mancha azul que es el Mediterráneo ha sido a lo largo de los tiempos un escenario singular de hazañas. Ha vivido de todo. Originariamente fuente de vida; con los años, medio de expansión de civilizaciones, expediciones, conquistas, guerras y temporales. Batallas navales, razzias e incluso aventuras, si lo miramos desde el lado más novelesco.

Siempre, como un tablero de ajedrez gigante; el mar de los griegos, los turcos, los españoles o los catalanes está presente en nuestra vida. Y Sant Feliu de Guíxols tiene, en algunos episodios de su historia, nombres destacados bañados de azul marino. Por eso muchos de nuestros ciudadanos deben ver el mar día sí, día también.

Os doy la bienvenida a una exposición que podemos definir como única por la diversidad de las piezas que la componen y por su interesantísimo hilo conductor. Es singular porque la procedencia de lo expuesto es fruto de un intenso trabajo de investigación; una muestra así no se improvisa, sino que es el resultado de la perseverancia y el saber hacer durante muchos años de quien lo ha organizado.

Quiero mencionar con toda la solemnidad que pueda, la figura esencial del comisario de la muestra y su obsesión sana de hacer cercana al gran público la historia que a menudo queda enterrada en libros antiguos y documentos de viejo.

Antoni de Padua Homs, el comisario, ha sido el investigador que ha viajado por todos sitios, durante las mañanas, tardes y noches, leyendo, releyendo, investigando, escribiendo muchísimo. Rescatando la historia colectiva en viejos cuadernos de bitácora, papelotes de consignatarios, archivos y bibliotecas, museos o, ahora más recientemente, navegando en el mar digital de las tecnologías. Todo, para acercarnos a la vida que hay a bordo, bajo el palo mayor o en los astilleros guixolenques. Para poner en valor un patrimonio que no siempre tenemos presente. Y Antoni ha podido contar con un buen soporte como es el personal del Museo de Historia y del Archivo de la Ciudad.

Lo más emotivo de esta exposición es la vida humana que se ha rescatado, los hombres y las mujeres del Sant Feliu del siglo dieciocho. Una vida difícil, con un mar también difícil. El mar, nuestra Mediterránea especial, no quiere valientes. No quiere fanfarrones. Quiere gente que respete los cambios bruscos de humor de unas olas que hoy son planas y mañana se encrespan con levante que destrozan laúdes o chalanas. Con un garbí que parece quieto y de repente te humedece la cubierta. Y así iría siguiendo ...

Maderas, cañones, catalejos, planos, cajas de marinero, sables ... Por unos meses estas salas nobles del Palacio del Abad del Monasterio tendrán olor a sal. A saca. A marinero joven. A taberna. A uniforme descosido. A ron, incluso. Fragancia de historia llena. Nos saludará, al entrar, un cañón traído de lejos. Y nos sentiremos, tanto como podamos, personajes de aquel siglo dieciocho que tan rico fue para la historia de nuestra ciudad.

Escribo esto y no puedo evitar sentir el olor del mar cuando toca la madera. Y no puedo más que imaginar qué vida había antes de nosotros bañada en la bahía. Estoy convencido de que ahora, con esta muestra, nos costará mucho menos imaginar, y mucho menos revivir, gracias al trabajo realizado.

Espero que todos disfrutéis como unos auténticos grumetes!

Joan Alfons Albó i Albertí Alcalde de Sant Feliu de Guíxols

La situación geográfica de Sant Feliu de Guíxols y el carácter de sus gentes han sido protagonistas de mil y una hazañas. En la noche de los tiempos se pierde el origen de un pequeño poblado y su relación con el mar. El Imperio de Roma incluiría la villa en parte integrante de su colonia, según Plinio, con el nombre de Gesoria.

Batallas, miserias, penas y glorias, han quedado impresas en los libros de la Historia; Historia en mayúscula que no se limita a las notas escritas al margen de las páginas sobre pequeñas hazañas o hechos de un pueblecito de costa. Sant Feliu de Guíxols y sus habitantes se pueden sentir orgullosos de sus antepasados, protagonistas y muchas veces decisivos en hechos que marcaron el destino del Mediterráneo y de Europa. Los guixolenses han surcado todos los mares. Enrolados en naves corsarias o navíos de guerra como oficiales, patrones o simples marineros, nuestros hombres han protagonizado ciento y una hazañas en los dominios de Neptuno. Aunque cuando ha sido necesario han plantado el pie en tierra para hacer frente a lo que fuera necesario, siempre con la ayuda de sus mujeres; en muchas ocasiones las auténticas heroínas. No en vano, el marqués de Mortara, virrey y capitán general de Cataluña, reclamó para su marquesado nuestra ciudad al rey Felipe IV, quien le respondió que un diamante como la villa de Sant Feliu de Guíxols, no se la sacaba de la su corona.

En los diferentes astilleros situados en lugares estratégicos de la población se han construido, durante siglos, todo tipo de embarcaciones. Galeras, barcos mercantes, navíos de guerra, fragatas, botes, jabeques, medias, tartanas, gussis, pequeños cruceros turísticos y un largo etc. han sido varados en el mar de nuestra bahía. Incluso, después de la última Guerra Civil, en la playa, se pusieron las quillas de dos buques de acero: el Polar y el Antares.

Fustes i Canons es el título de una exposición basada principalmente en la fabricación poco conocida de tres importantes barcos para la Armada Española, construidos en los modestos astilleros de Sant Feliu de Guíxols, situados entre la Rambla y la misma playa, por encargo Felipe V, una vez finalizada la sangrante y triste Guerra de Sucesión; fueron referentes y banco de pruebas de los navíos de línea españoles basados con el innovador sistema de Antonio Gaztañeta.

Fustes i Canons pretende explicar, también, las singladuras de los navíos de línea llamados Real San Felipe, San Bartolomé -alias Cambí- y Nuestra Señora de Montserrat -alias El Catalán- los más grandes construidos entonces en la España peninsular; al mismo tiempo, de cómo era la vida a bordo de aquellos barcos de guerra en nuestra región. Piezas de museos, archivos, colecciones particulares y universidades, buscados por todas partes -muchas originales- esperamos que sorprendan al visitante haciéndole descubrir cosas de nuestra ciudad, en muchos casos inéditas.

Hace años, el alcalde de Sant Feliu de Guíxols Sr. Joan Alfons Albó, me manifestó su deseo de recuperar el Monestir y dotarlo de espacios singulares para poder hacer exposiciones temporales atractivas, a ser posible únicas, para poder disfrutarlas los guixolenses y servir de reclamo de la Ciudad. Pocas ciudades disponen, hoy, de un edificio histórico remodelado y emblemático como nuestro Monasterio; adaptado para acoger colecciones o conferencias a su más alto nivel. Ese deseo del Sr. Albó, secundado por sus concejales, ahora es ya una realidad. Las salas adaptadas permiten llevar piezas con plenas garantías, por quien las cede, de seguridad, temperatura, humedad y luz.

Me siento muy honrado con el nombramiento de comisario de Fustes i Canons por la confianza y responsabilidad que representa.

No siempre se puede trabajar en beneficio de la ciudad amada; como tampoco es fácil tener al alcance un equipo de personas implicado -incluso con complicidades- como el del Museu o el Arxiu municipales.

Antoni de Padua Homs Alcaire.

Comisario de Fustes i Canons

Las florecientes ciudades medianas de la Cataluña del XVIII: Sant Feliu como ejemplo La ciudad de Sant Feliu de Guíxols fue una de las ciudades medianas que en la Cataluña del siglo XVIII destacó por su dinamismo, junto a otras como Figueres, Tortosa, Reus, Vilanova y la Geltrú o Vic. Los puertos de mar tuvieron un papel primordial en los intercambios comerciales y en el dinamismo económico que hizo florecer una red de ciudades en Cataluña y en el Mediterráneo, y que hizo triplicar la población en Barcelona.

La fabricación y venta de aguardiente, la confección de redes, los astilleros de veleros y barcas de media, la incipiente manufactura del tapón de corcho; todas estas actividades hacían de Sant Feliu un centro comercial importante. Esta muestra nos habla de este siglo llamado de las luces y de un rincón de la costa catalana con un puerto natural a medio camino entre Francia y la capital catalana; dos elementos que propiciaron la elección para instalar unos astilleros reales de construcción de buques de guerra.

Las guerras presidían las relaciones entre los estados europeos; Inglaterra tomaba la hegemonía del comercio marítimo en Holanda y España veía disminuir su imperio colonial. Un sistema con el centro en Europa, y con unos circuitos comerciales que conectaban África y América para volver a Europa, e ir hacia Asia, China e India. Sant Feliu no quedaba al margen; tenía en su puerto embarcaciones que iban a América y muchas más que hacían el cabotaje por el Mediterráneo.

Un período de difusión acelerada de las ideas, con grandes avances en el campo de las ciencias y que en el campo de las ideas la Ilustración iba influyendo y proponiendo una actitud crítica, de superación de los prejuicios y la superstición. Se desarrollaba la botánica, la física, las ciencias médicas, proliferarían las academias científicas. En algunos casos de iniciativas pedagógicas habría que llegar hasta la Mancomunidad del siglo XX para encontrar dinámicas semejantes. Baldiri Reixach, de Bell-lloch, escribía las Instrucciones para la enseñanza de muchachos (1743) y la sociedad se organizaba para crear sus academias y escuelas técnicas. El abad Benet Panyelles después de su mandato (1705-1717) impulsará la construcción de un nuevo convento, construido en dos fases entre 1723 y 1747.

Siglo de las luces, y a la vez, como se ha escrito, con guerras y la edad de oro de la esclavitud.

Esta exposición ha sido una ocasión para que el equipo del Museo haya podido trabajar bajo las directrices del comisario, Antoni de Pàdua Homs, con centros con los que compartimos proyectos de manera continuada- es el caso de los que están dentro la red de museos marítimos de la costa catalana- pero se ha sumado un nuevo aliciente con el contacto con museos, archivos y centros de investigación de todo el Estado español y de Inglaterra. Esta ha sido la base para que el visitante encuentre objetos, documentos y reproducciones que han salido de Madrid, Sevilla, Cartegena, Barcelona, El Masnou, Palamós, Girona, Londres y Birmingham. A los cuales hemos añadido el propio patrimonio conservado en el Museo y Archivo de Sant Feliu de Guíxols, junto con la colaboración de la Biblioteca y particulares. Ha sido una coincidencia feliz la donación de la familia Boutin y el reciente ingreso de piezas procedentes de la masía Trempat de Sant Feliu. El siguiente paso fueron los modelistas locales, como Juan Basart, Néstor Sánchiz y Mario Nicolás. Pero el visitante ha encontrado también Todo complementado con las ilustraciones históricas de Narciso Franquesa, Francisco Riart, Jordi Sagrera y el mismo Antoni Homs.

A partir de aquí os proponemos adentraros en el Sant Feliu de aquella época, en estos enormes barcos construidos, a la vez que miramos la vida dura de los que navegaban, muchos de ellos enrolados a la fuerza, y viajamos a través de los caminos hechos en el mar y las aventuras vividas. Una parte de la historia, que es local y global a la vez, y que nos permite reivindicar el papel real y potencial que pueden tener aquellas florecientes ciudades medianas de Cataluña en el ámbito cultural con propuestas actuales como la que os ofrecemos.

Sílvia Alemany Directora del Museu

LA VIDA A PRINCIPIOS DEL SIGLO XVIII LA POBLACIÓN: 1716- 450 casas 2219 habitantes .Como referencia Barcelona tenía 34.000 habitantes en 1717/18 RECURSOS NATURALES: -pesca- marisco, pescado fresco.

-viña -verduras -legumbres -cereales -frutas -aves -huevos -animales- leche, carne -abejas- cera, miel -olivos-aceite Posiblemente la necesidad y el hambre fueron los responsables de la mezcla de todos estos ingredientes, y del resultado de la fantástica e ingeniosa cocina - mar y montañade nuestras abuelas hoy apreciada y admirada en todo el mundo por la variedad de combinaciones entre productos de tan diversa procedencia y sus deliciosos resultados.

FLOTAS: Mercante -Tartanas 5 -Londros 2 Algunos como la San José, Nuestra Sra. del Rosario y San Antonio de Padua y el Ntra Sra. Del Rosario , de 400 quintales. Terminado el triste período de la Guerra de Sucesión, la llegada de mercancías de fuera de Cataluña al puerto de Sant Feliu para proveer a su población y a Girona, se fue normalizando poco a poco; así, se descargan mercancías como: trigo de Marsella, arroz de Génova, aceite de

Almería, vino blanco de Salobreña y vino de Pedro Ximenez de Málaga. Conservas, bacalao, pescado, arenques y pescado desecado procedían de Inglaterra y Países Nórdicos. La sal llegaba de los Alfaques y era custodiada por el ejército en los Almacenes Reales de la Villa.

Pesquera –Laúdes 75 -Gánguiles -Tartanas -Faluchos Tráfico de puerto -varias embarcaciones menores.

TIPO DE PESCA: -Palangre -A la encendida (con luz) -Nasa -Arrastre, Vaca y Bou - Desde el Siglo XVIIRecursosINDUSTRIALES Y MANUFACTURADOS: -Comercio de Sal -Venta de pescado azul fresco en Marsella -Vino -Aguardientes y destillados Fabricación de cuerdas Fabricación de botas -Fábrica de velas -Construcción y reparación de embarcaciones -Salazones de pescado -Fábrica de jarcias -Redes Desde principios del Siglo XVIII, las redes de

pesca fabricadas en la Villa -mayoritariamente por mujeres- por su fino y delicado, pero a la vez extremadamente resistente, hilado se vendían por todo el Mediterráneo y Cantábrico, especialmente en la Cataluña Norte, donde eran consideradas las mejores y de mejores resultados. Las mismas guixolenses se especializarían, también en tejer blondas negras y encajes para vender.

Duhamel de Morceau, en su libro publicado el año 1769, Traité general des Pêches, no deja de mostrar cierta sorpresa, al escribir sobre las artes de nuestros pescadores frases como: ... consiguiendo pescar mejor la sardina que los pescadores de Languedoc, a pesar de que utilizan similares sardinales.....

Pero lo que da más ventaja a los catalanes es la extremada finura de sus redes...

En 1773, el comisario de guerra Don Mauel de Zalvide, comisionado para revisar las matrículas de Cataluña, autorizó a los subdelegados a castigar a los pescadores que no utilizaran las redes fabricadas en Sant Feliu de Guíxols.

RECURSOS HUMANOS -Farmacéuticos -Notarios -Médicos -Carpinteros -Patrones -Marineros -Pescadores -Boteros -Herreros -Cordeleros y un largo etcétera.

Mención especial merece al papel de las mujeres. Debido a las levas forzosas, cautivos de

piratas, lisiados, y viejos. Las mujeres eran el verdadero motor familiar, asumiendo en muchas ocasiones las tareas de los hombres, tareas a las que había que sumar los trabajos de la casa.

LENGUAS: La lengua materna, era el Catalán, si bien se caracterizaba por el salar, exportado y aún vigente en las Baleares.

Las frecuentes guerras con los franceses y el comercio con Marsella, hizo que muchos lugareños entendieran y hablaran el francés con cierta soltura.

El Castellano era de obligado cumplimiento dominarlo, si bien no fue demasiado fácil conseguir resultados inmediatos.

Los intercambios de mercancías, con Livorno y Génova facilitaron el dominio del italiano por parte de algunos patrones y marineros; aunque en el Mediterráneo existía una especie de jerga conocida como Lengua Franca -mezcla de Francés, Catalán, Italiano y Castellano- utilizado en la mayoría de puertos.

CONSTRUCCIÓN DE UN NAVÍO DE LÍNEA DE 70 CAÑONES POR EL SISTEMA GAZTAÑETA ESPECIALISTAS Y OPERARIOS NECESARIOS 2.000 Personas TIPOS DE MADERA EMPLEADOS Y SU UTILIZACIÓN -de 2.500 a 3.000 árboles.

ROBLE DE MAS DE 100 AÑOS - entre 3.500 y 4.000 m3: Quilla: pieza cuadrada de 50 cm por cara Cuadernas y demás piezas estructurales y de refuerzo Forrado: tablones de 20 cm de espesor.

Cureñas para los cañones Piezas de rueda y codaste Otras piezas Carbón Leña PINO Y OTRAS CUNÍFERAS arboladura: en algunos casos, eran empleados árboles de 50/60 metros de altura y de hasta 2 metros de diámetro. piezas diversas resinas brea aguarrás, pinturas y otros productos químicos OTRAS MADERAS EMPLEADAS PARA VARIOS USOS olmo alcornoque encina nogal abedul fresno y chopo. lino y cáñamo velas y aparejamiento . Hacían falta 300 quintales -30.000 kilos- de cáñamo y 300 personas trabajando durante 3 meses cabos y maromas

METALES Cobre, hierro, bronce, acero DIMENSIONES DEL NAVÍO -Medidas aproximadas.

Eslora total 65/68 metros -50 metros en lo más largo de la primera cubierta Quilla Rigurosa 38 metros Manga 14,50 metros Puntal desde la cara alta de la quilla 7 metros Grueso de los lados 60/70 cm Altura total, desde abajo de la quilla al final del palo mayor, 60 metros.

A la complejidad de la propia construcción del barco había que añadir la coordinación para emplear materiales procedentes de diversos lugares tanto cercanos como del extranjero.

LA SITUACIÓN ESTRATÈGICA DE NUESTROS ASTILLEROS Después del armisticio de 1712 fue el momento idóneo para el Cardenal Alberoni, para crear la Real Armada y para llevar a cabo un plan que consistiría en la construcción de barcos para la defensa de las costas del imperio y para secundar la idea de la reina Isabel de Farnesio, de llevar a cabo la recuperación y conquista de las tierras perdidas de Italia.

Era necesario por tanto, encontrar los espacios adecuados para montar las fábricas de barcos, que reunieran unas características de base, como la abundancia de maderas para la cómoda y continua construcción de los navíos, unas buenas comunicaciones para el suministro de toda clase de equipos y materiales, capacidad de obtener dinero para afrontar los gastos, garantía de avituallamientos y víveres, espacios para almacenaje de materiales y para ubicar el personal, lugar protegido de vientos fuertes, rada o puerto fácil de defender por mar y un espacio idóneo para montar la grada de los navíos.

La mano de obra especializada no era problema debido a que se podía trasladar de un lugar a otro según las necesidades del momento.

La Ciudad Condal, no era después de la Guerra de Sucesión, un lugar estable. Parte de sus defensas y edificios fueron derruidos por las batallas o por orden expresa del nuevo orden y la población no estaba totalmente controlada.

Los astilleros de Barcelona, se convirtieron en cuarteles, en almacenes de munición y abas-

to para suministros, pertrechos, artillería, ganado y víveres. La actividad para llevar a cabo los preparativos necesarios para la inminente expedición y conquista de Cerdeña no dejaban espacio para la construcción de los tan imprescindibles navíos de guerra.

Sant Feliu de Guíxols reunía todas las cualidades estratégicas necesarias para construir barcos. Hay que recordar que ya en el año 1446 en la playa se construyó una nave, en 1448 el buque Grande Real y en 1454, la que fue una de las más grandes galeras construidas de más de 1500 botas; al margen de multitud de embarcaciones de diferentes tipos. El suministro de madera estaba garantizado por los bosques propios o cercanos y el reclutamiento de tripulaciones de mar, en caso de necesidad, lo estaba por los habitantes de la Villa y los de poblaciones costeras. La bahía no sólo estaba protegida de los vientos, también era fácil defenderla de ataques enemigos por mar. El Monasterio garantizaba, entre otros, como era habitual en todos los astilleros, el suministro de víveres destinado al personal constructor y el avituallamiento de los buques antes de zarpar. La playa era un lugar ideal para la ubicación de un parque naval.Unas obras de nivelado del terreno en el lugar llamado en aquel el Baluard, entre el paseo actual y el largo de la rambla, fueron suficientes.

La calle que hoy conocemos como Hospital era utilizada para la fabricación de cabos, cuerdas y maromas para los buques de la propia fábrica o para su venta. Personajes importantes residentes en la villa, como el mercader Pellicer, podían -como sucedió- puntualmen-

te aportar dinero cuando convenía. El abad del monasterio, amigo personal del Cardenal -hombre de máxima confianza de Felipe V, Alberoni- garantizaba la fidelidad política.

Patiño, escribe unos documentos conocidos por Exposición reservada, en uno de ellos consta el párrafo siguiente: También se me había encargado el formar un astillero en el paraje que fuese más a propósito en el Principado de Cataluña.

La rada de Sant Feliu de Guíxols reunía una característica militar importante: la situación de los astilleros de nuestra Ciudad, estaban situados en el punto medio entre la gran ciudad de Barcelona y la frontera con Francia.

Esta situación geográfica permitía, por una parte, tener el control administrativo próximo -Patiño efectuó diferentes visitas- y por otra, detectar cualquier maniobra por tierra o por mar de fuerzas consideradas agresoras, con tiempo suficiente para poder proceder a las medidas más adecuadas de defensa.

LA VIDA EN UN NAVÍO DE GUERRA DEL SIGLO XVIII La idea que a menudo tenemos formada sobre una nave de guerra del Siglo XVIII generalmente nos ha sido dada por la fantasía de escritores de libros de aventuras o de guionistas de films con muy poco rigor histórico que nos han presentado unas imágenes distorsionadas de la auténtica realidad de la difícil subsistencia a bordo.

Debemos considerar que el personal del que se nutrían las diferentes armadas para formar la tripulación de sus barcos era proveniente de la captura indiscriminada, por parte de grupos de enrolamiento, en las llamadas levas forzosas de alistamiento.

Tanto el espacio, la alimentación, las enfermedades, la disciplina, la higiene, los parásitos, los combates, las heridas y las tareas de maniobra forman parte de la existencia dura y cargada de inconvenientes del equipaje y mando de un navío de línea de 1700.

ESPACIO Un navío de 70 cañones disponía de un espacio útil repartido entre las diferentes cubiertas, con puntos en los que la altura del techo no superaba los 1,65 metros. En estas zonas del barco, una dotación de unas 700 personas (se calculaba, en época de guerra, que era prácticamente siempre de 10 hombres por cañón) compuesto por jefes, oficiales, el cura, el médico, guardiamarinas, marinería, infantería, etcétera. junto con la artillería, caballos, animales para suministrar carne fresca -cerdos, aves, terneros, corderos-, víveres y agua para más de 60 días, pertrechos, palos, munición, pólvora, armas, repuestos, velas, botes de maniobra, botas, ropa y objetos del personal, cadenas, cabos, utensilios de coci-

na, leña, y un largo etcétera., fácil de imaginar, compartían la superficie disponible.

Sólo para dotar a los cañones de munición, el navío necesitaba 66 cargas de pólvora, 50 balas, 8 palanquetas y 8 saquitos de metralla por pieza. La popa y el alcázar, estaban destinados al uso exclusivo de los mandos.

El castillo de proa, a acepción de los beques cerrados, destinados a los oficiales, junto con las diferentes cubiertas de baterías, eran los lugares autorizados para el equipaje. Los espacios comprendidos entre cañón y cañón se utilizaban de noche, para colgar, atravesadas, las hamacas; y de día, a lo largo, también suspendida, si el balanceo de la nave lo permitía, se ponía una madera que servía de mesa para comer. Las hamacas eran empleadas para dormir por los marineros que no estaban de servicio, hasta que se procedía al intercambio con sus relevos, más tarde se las conocería como camas calientes.

LA LUZ INTERIOR La luz en las diferentes cubierta era prácticamente inexistente, especialmente si por razones de seguridad -temporal, mal tiempo, etc.-se tenían que mantener las puertas de los cañones cerradas.

El enemigo más temido de un navío era el fuego. Por tanto, resulta comprensible que se restringiera la utilización de iluminación. La iluminación era artificial producida generalmente por faroles o lámparas que daban poca luz, basados en la escasa llama de velas protegidas por gruesos cristales, que no siempre tenían la transparencia deseable.

HIGIENE Pensar que la higiene y la salubridad en un navío del siglo XVIII se pueda parecer mínimamente a la idea que actualmente tenemos de estos conceptos, sería tanto como reconocer algo inexistente.

La superficie interior disponible, ya hemos visto que no era gran cosa, estaba abarrotada de personal, mal ventilada, sucia, con toda clase de hedores nauseabundos , tanto humanos como de animales, oscura y la parte más baja, húmeda.

La sentina, acumulaba todas las aguas; las de mar introducidas por el temporal o por la limpieza de las cubiertas, las de la lluvia que se escurrían de los puentes, las residuales de las bestias y la tripulación, que junto con restos de alimentos y otros desechos, la convertían en un lugar de podredumbre, malos olores y cultivo de infecciones.

La marinería hacía sus necesidades mayores, si las condiciones lo permitían, en unas maderas con agujeros llamados beques, situadas en una plataforma al aire libre, encima del bauprés. Este lugar, estaba normalmente batido por las olas y es evidente que, en mala mar o de noche, representaba un auténtico peligro -si bien es cierto, que los embates de las olas lo limpiaban. La misma zona era el lugar utilizado para lavar la ropa blanca.

La poca limpieza personal se realizaba con agua de mar, que como es evidente era de dudosa efectividad. Con el tiempo y mediante reales órdenes, dentro de las limitadas posibilidades, se regula la limpieza de la marinería y se aplican unas mínimas condiciones higiénicas de afeitado, eliminación de parásitos y lavado de ropa y hamacas.

Los oficiales, para hacer sus necesidades, disponían de dos beques cerrados, en el castillo de proa, y los mandos, de unos habitáculos a popa, cerrados y protegidos del mal tiempo, que sobresalían del casco por encima de las aletas, llamados: jardines.

Afortunadamente -si es que se puede considerar así- todas las horas del día eran empleadas en los necesarios y cuantiosos trabajos que eran necesarios para el funcionamiento del buque.

COMPAÑEROS DE VIAJE NO DESEADOS Diferentes bichos ocultos, polizontes indeseables, vivían, convivían e incomodaban a todo el equipo de la nave. Ratas, ratones, cucarachas de más de 3 cm -Blatta orientalis- piojos, pulgas, chinches, hormigas, mosquitos, moscas y escorpiones, campaban por los rincones interiores del barco causando destrozos en los víveres, atacando a hombres y animales persistentemente, causando molestias inenarrables, o propagando enfermedades.

Una de las actuaciones para intentar desratizar y desinsectar el interior de la embarcación, consistía en cerrar al máximo las posibles fugas, sellando las puertas y escotillas, y quemar lentamente, en la bodega, azufre y carbón. Este procedimiento se conocía como: dar humazo.

ENFERMEDADES El escorbuto, el cólera, el sarampión, la viruela, el tifus, la sarna, el paludismo, la fiebre amarilla, la tuberculosis, afecciones gastrointestinales, producidas por la alimentación, causaban estragos entre el personal de a bordo, por delante de las bajas ocasionadas por los combates, naufragios y accidentes.

Según estadísticas de la Royal Navy, eran las

responsables de más del 80 por ciento de las muertes.

De todas las enfermedades anteriormente relacionadas, a las que estaba expuesto la tripulación de un navío, hay que hacer especial mención a la más temida por la gente de mar: ¡el escorbuto! Esta enfermedad, provocada por el escaso contenido, en la dieta de los barcos de vitamina C, causaba pánico entre los marineros. En su versión aguda, ausencia total de la vitamina C ,se presentaba de forma espontánea, produciendo náuseas, dolor muscular y articular persistentes y un estado de agotamiento progresivo. A medida que la enfermedad evolucionaba se producían inflamaciones, por hemorragias internas, en los hombros, caderas, articulaciones y de manera extrema, en la boca causando flemones que provocaban la pérdida de dientes- situación que disminuía la posibilidad de mascar alimentos sólidos- y un color azul, tanto en los labios como la lengua. Este cuadro, si se complicaba por cualquier eventualidad, resfriado, gripe, herida etc., podía resultar letal. No obstante, si el enfermo era desembarcado y los alimentos que ingería llevaban un mínimo de ácido ascórbico, la mejoría era generalmente rápida. El escorbuto, causó en la flota del almirante inglés Anson, entre los años 1740-1744, 1.300 bajas.

ALIMENTACIÓN. La existencia de los insectos y animalillos, que hemos mencionado anteriormente, junto con las condiciones de humedad de las bodegas, no facilitaba en absoluto la higiene y conservación de los alimentos. Salazones, harina, galletas, verduras, etc. debían superar la actuación de escarabajos, gorgojos, ratas y otros parásitos, junto con unas condiciones ambientales poco recomendables para mantener la despensa de manera óptima.

La dieta a la que estaba sometida la tripulación de un barco se componía fundamentalmente de los siguientes alimentos: - Verduras secas y frescas.

- Algunas legumbres.

- Carne salada.

- Tocino.

- Salazones de pescado - Carne fresca - Bacalao.

- Arroz y patatas -no demasiado frecuentemente.- Carne de cordero, de ave –para los enfermos.- Sopa o caldo –para los enfermos o heridos-.

- Queso.

- Vino.

- Agua.

- Aceite.

- Vinagre y especias.

- El omnipresente y conocido: Bizcocho.

-Aguardiente y ron…

Las verduras y carnes frescas, como es obvio, duraban poco, a excepción de los animales que se mantenían vivos a bordo- ya que había que consumirlos antes de que se estropearan. Se daba la circunstancia de que entre las aves embarcadas vivas, no había gallinas o pollos, por la razón de que se mareaban hasta el punto de morirse.

El Bizcocho era una galleta cocida varias veces, dura y seca, que hacía las veces de pan y se empleaba en prácticamente todas las comidas. A menudo tenía en su interior carcoma y otros animales.

Cocinar en el horno o fogones -situados en el combés, detrás del poste del trinquete- sólo era posible si las condiciones del mar lo permitían.

El consumo de alcohol se hacía necesario

para completar las calorías, y también, para mantener cierto grado de euforia en un ambiente de tan difícil convivencia; a pesar de que podía propiciar algún altercado o pelea.

Las tripulaciones inglesas consumían una cantidad y variedad de alcoholes superiores a las del equipamiento de los navíos españoles. Una de estas bebidas , de las más apreciadas, era el vino dulce Mistela. Por la sonoridad fonética de su nombre, los marineros de Su Majestad, la llamaban cariñosamente: Miss Taylor.

El agua, fue una permanente preocupación para todos los altos mandos de las marinas.

El esencial líquido para la supervivencia ,envasado en toneles, cubas o barriles, era propenso a la descomposición, una y otra vez, en un repetitivo ciclo. Tradicionalmente se decía que el agua tenía que pudrirse tres veces para poder ser apta para el consumo. Sea como sea, no es de extrañar que los lugares de la costa o las islas donde se podía obtener agua potable , fueran de especial interés para las armadas, y escala obligada para hacer aguada o lo que es lo mismo: abastecerse del preciado líquido.

DISCIPLINA. Existe una amplia literatura sobre los diferentes castigos utilizados en la disciplina de los navíos. Algunos tan inhumanos como las caídas en seco o en mojado; consistentes en precipitar desde las vergas al condenado, atado por los pies con una cuerda que no llegaba al agua, en el primer caso; y si, en el segundo. Pasar por la quilla, en la que el castigado era pasado por debajo de la obra viva de la nave, de lado a lado. El látigo de nueve nudos, o pasar por las baquetas- también conocido por baqueteado.-

En el tomo IV de JUZGADOS MILITARES DE ESPAÑA Y SUS INDIAS de 1817 -siglo XIX- en su contenido, contempla a modo de diccionario las condenas de la armada previstas en las Ordenanzas y Resoluciones hasta el año 1816, de las que hemos seleccionado algunas.

ACCION TORPE, DESHONESTA ó ESCANDALOSA A BORDO. El que incurriere en esto se le azotará sobre un cañón y se tendrá seis meses con grillete trabajando en los mas viles menesteres del navío.

ALEVOSIA .

Si cualquier individuo del navío, sin excepción alguna, que á bordo ó en tierra hiriere ó matare á otro de caso pensado ó alevosamente, será castigado de muerte.

BLASFEMOS. A los que blasfemaren á bordo de los baxe1es de guerra, se les pondrá una mordaza ú otra señal infamante, y se les quitará un m es de ración de vino, y si reincidiese en muchas veces les pondrán en Consejo de guerra, y se les atravesará, la lengua con un hierro ardiendo CENTINELAS de los fogones y las que tengan Consignadas luces que permitieren desórdenes con ellas o con el fuego de que pueda resultar incendio, serán condenados á galeras según el riesgo á que haya expuesto su descuido ó tolerancia, y la misma pena tendrá la centinela de la puerta de santa Bárbara que permitiere sin órden introducción de luz de fácil combustión.

CENTINELA que permitieren salir del navío gente de guerra o de mar sin licencia del oficial, serán puestos en prisión por el tiempo que determinare el comandante; y si de esto hubiere resultado deserción serán condenados á oc ho años de galeras, y s i se verificare haber procedido por tratos serán pasados por las armas.

CORSARIOS. Los vasallos del Rey, que con motivo de guerra armaren embarcaciones de corso están sujetos a la jurisdicción de marina, y á que por esta se les impongan las penas si contravinieren á lo prevenido en las ordenanzas de corso que se copian en los tomos siguientes de marina .

INCENDIARIOS. El que maliciosamente pegare o ayudare a pegar fuego á algún, navío, almacén, o arsenal perderá la vida, haciéndole pasar por debaxo de la quilla del navío; y todos los cómplices en este delito, aunque no sean de la Jurisdiccion de marina, serán juzgados y sentenciados por su Consejo de guerra.

INOBEDIENCIA. Todo oficial de mar de cualquiera clase que sea, todo sargento, cabo ó soldado de los batallones de infantería, brigadas de artillería todo, artillero de mar, marinero ó grumete debe obedecer á los oficiales de guerra destinados en su navío en todo en lo que le mandaren perteneciente al real servicio, siendo de su instituto ó profesión pena de la vida. Baxo la misma pena estarán obligados los sargentos, cabos y soldados de Infanteria y artillería á obedecer en materias del servicio á cualesquiera oficiales de guerra de la armada y de las tropas de tierra.

INSULTO Á CENTINELAS, PATRULLAS, SARGENTOS Y CABOS DE GUARDIA El marinero que á bordo atropellare centinela, sargento ó cabo de escuadra de guardia, será condenado á diez años de galeras, y á muerte si hiciere armas contra él.

VIOLENCIA Á MUGERES. El que forzare muger honrada de cualquier estado que sea, será castigado de muerte EL ENEMIGO MÁS TEMIDO: EL FUEGO. El pánico que provocaba el fuego a bordo, era justificado si consideramos el origen de la tripulación- muchos no sabían nadar- la limitación de espacio de maniobra, más pequeño aún si se llevaba tropa embarcada, y el peligro de explosión de la pólvora de la santabárbara.

EL COMBATE NAVAL El concepto de barco amigo, el avistamiento de una o varias naves en el horizonte, era nulo. Una de las frases o consignas populares utilizadas por la marinería o gente de mar era: Barco a la vista, pólvora lista!, barco cercano, balas a mano!

LA IMPORTANCIA DE LOS NAVÍOS CONSTRUIDOS EN NUESTROS ASTILLEROS La necesidad de tener una poderosa flota atlántica, obliga a Felipe V de España, especialmente después del Tratado de Utrecht, a la renovación naval española, iniciándose así una época más tecnológica, en referencia a la construcción o fábrica de navíos. Era una época en que se consiguieron los mejores navíos marineros y buques de línea de combate .Lamentablemente, a menudo en la bibliografía publicada en los tiempos de la Armada española en el siglo XVIII, la relevancia de nuestros astilleros se ha omitido o ignorado por diferentes razones, distorsionando la realidad. Pero entre otras cosas, el banco de pruebas de los primeros Gaztañeta 70/60 base del cambio de concepto en la construcción naval y mejora-.

Comparando las naves de la época fabricadas en Gipuzkoa y las hechas en Sant Feliu, las nuestras son mayores: el Real Felipe, lleva 80 cañones, el Nuestra Señora de Montserrat, alias El Cathalan, 70 y San Bartolomé, alias Cambí, 66 cañones. En nuestra fábrica de barcos fueron construidos los navíos de mayor porte de la época -destinados al ejército de Felipe V de España, mientras que en Barcelona se construían todavía, las obsoletas galeras.

Tradicionalmente, se había interpretado que la construcción para blindaje fue introducida por los británicos en España después de las Juntas de Cádiz, en 1751. La aparición de los restos de la nave San Martín, en Chile, comportó algunos hechos interesantes valorados en el estudio: Arquitectura y construcción navales

en la España atlántica, primera mitad del siglo XVII y siglo XVIII. Una nueva sistematización, del prestigioso investigador, Cruz Apestegui que afirma: La investigación en torno a la construcción del buque llevó a localizar en el Museo Naval de Madrid, un manuscrito fechado en 1731, en el que se describe el trazado y proporción de los navíos a la moda francesa.

Este documento y otros que han podido ser localizados e interpretados con posterioridad, han l levado a la conclusión de que el sistema es ya empleado por los constructores franceses al servicio de la Corona y su introducción debió realizarse en torno a 1728, aunque és probable que en los astilleros de Sant Feliu de Guíxols se empleara con anterioridad.

Por lo tanto, en justa valoración, hay que situar la fábrica de barcos de Sant Feliu como pionera en la construcción de los primeros modelos mejorados construidos en la Península del sistema Gaztañeta llamado 60/70 cañones y que fueron vitales para la Armada Española en la defensa de los intereses de España y en la protección del comercio con América.

LA CONSTRUCCIÓN DE LOS NAVIOS EN SANT FELIU Incluso en la reconstrucción de la Marina y de la estructura naval de Felipe V, entre 1713 y 1720 se adoptó la moda habitual de todo lo francés, por las gestiones de Bernardo Tinajero con los ministros franceses, en las Juntas de 1706 y su proyecto de 1713. Por este motivo, no es de extrañar que las decoraciones de los espejos de popa, al menos, hasta la intervención decidida de Bergeyck, jardines y mascarones de los barcos de la Armada Española, construidos los primeros años imiten la ostentación y los dorados de las construcciones de la vecina Francia.

A Sant Feliu, en 1715, llegó un contramaestre francés de construcción naval que durante más de cuarenta años había servido a los intereses del rey de Francia, era: Pier Autran.

Felipe V, ordena al Conde de Bergeyck, que de Bruselas vuelva a Madrid para crear un nuevo sistema de control de Las Rentas Reales. Bergeyck, a su llegada en 1711 a España, expone un plan para recuperar la economía basándose en la reforma y potenciación de la Marina.

En Madrid, Bergeyck decide la construcción de 4 navíos en Guipúzcoa, por Contractación y 2 en Sant Feliu de Guíxols, por Asiento, con el fin de averiguar los costes reales de uno y otro sistema de adjudicación. Patiño, intendente del Principado, recibiría las órdenes oportunas para hacer el seguimiento de la fabricación de las naves, de acuerdo con las calidades de construcción establecidas en las condiciones de la adjudicación.

El constructor Autrán hace entrega al Conde Bergeyck, de dos navíos en miniatura, hechos por él mismo, como referente de lo que serán los navíos de la Real Fábrica de Sant Feliu.

Estudiados finalmente los modelos en Madrid -por Bergeyck, Alberoni y Gaztañeta- al fabricante le son transmitidas las características definitivas a emplear en la construcción de los barcos en nuestro astillero.

En la casa de Gaztañeta, en la hermosa villa marinera de Motriku, situados en una sala, colgados a cada lado de un gran cuadro del Almirante se encuentran dos maravillosos medios cascos de navíos de línea de principios del Siglo XVIII. Oficialmente, se ha dicho siempre que los modelos de la casa del Conde de Motriku, pertenecen a los navíos San Felipe y al San Luis. Ambos, de 60 cañones, fabricados, junto con el Hércules de 50 piezas, en Orio, en 1717. Contemplando en detalle los dos modelos, observamos un número de bocas de cañón superior a las 60, exactamente 80. Por lo tanto, quieren representar dos navíos iguales al San Felipe El Real con 80 piezas y no los supuestos San Felipe y San Luis de 60. Los modelos de la casa del ilustre marinero Antonio Gaztañeta, pertenecen a nuestro San Felipe el Real, con 80 piezas de artillería, construido por Autrán, y otro con las mismas características, nunca construido al ser sustituido el fabricante por Bernardo Cambí.

MATERIAL BARCO 70 CAÑONES ORIENTATIVO

Víveres para seis meses Agua para dos meses.

Agua- 200.000 LITROS - Botas de 300 Harina- 25.000 Kg -Botas 8 Toros - 5/6 Terneros/as 2 Vacas lecheras - 10 Cerdos 500 Aves Galletas (bizcocho) 500.00 piezas (50.000 Kg) Legumbres 12.000 Kg. Arroz - 2.000 Kg. en botas Tocino salado – 15.000 Kg. en botas Azúcar 300 Kg. Vinagre 1.300 Litros (Para limpiar y recuperar el agua) Vino 100.000 litros Pescado salado 100 Kg. En botas Queso 1.000 Kg. - Sal 2.500 Kg. MATERIALES EMBARCADOS: Pólvora en cartuchos 4.000 unidades Balas de cañón de diferentes calibres 4.200 Pólvora a granel 22.000 Kg. 350 Armas de fuego, armas blancas, pertrechos de todo tipo,balas de fusiles, etc.

PERSONAL Estado mayor 17 - Suboficiales 70/80 Marinería 500 - Infantería 100 Personal embarcado: médico, cura, tonelero, carpinteros etc. 30.

ARTILLERÍA 28/30 cañones de 24 libras (peso de la bala) 30/28 cañones de 16 12 cañones de 12

EL REAL SAN FELIPE El 18 de mayo de 1717, es botado en la bahía de Sant Feliu el impresionante barco de guerra de dos puentes y 80 cañones El Real San Felipe. El abad del Monasterio Isidoro Convaren, después de celebrar una misa solemne y cantada en la popa del navío, procedió al bautizo con el nombre de San Felipe apóstol –en honor a Felipe V-. Actuó como padrino el comandante de la Villa D. José Vicaría, coronel del Regimiento de Infantería de Cantabria. La ceremonia acabó con la bendición de las armas y banderas.

El San Felipe tenía una eslora de 50 metros, que sumado el tajamar, bauprés y botalón sobrepasaba los 60. De la quilla, en su punto más alto del palo mayor; prácticamente llegaba a 50 los metros Su tonelaje era de 1.543 toneladas. La artillería de 80 cañones, la formaban las piezas situadas en la batería baja, 30 de a 24/18 en la principal, 32/34 de a 16 -al contar los 2 del guarda timón- más los 16 de a 8 de la suma del castillo de proa y el alcázar. Es decir, de 39 cañones por banda, más dos del guarda timón.

Con toda probabilidad la artillería del San Felipe el Real la formarían piezas de bronce.

El San Felipe el Real -como se lo conocería posteriormente- permanecería anclado en nuestra bahía, para acabarlo de armar, todo el mes de junio. El 2 de Julio de 1717, llega a la rada de Barcelona la escuadra naval del comandante Baltasar de Guevara, flota que a priori formaba parte de las fuerzas destinadas a la lucha contra el Turco. El mismo día, hace entrada también en el puerto, el esperado San

Felipe, comandado por el marqués de Mari.

En el San Felipe el Real ondeará la bandera de vicealmirante, y en el Príncipe de Asturias la de jefe de escuadra.

La Reina y Alberoni, obsesionados en conquistar Cerdeña y Sicilia para la Corona de España, y en reconstruir la malograda y vieja marina española, aprovechando como pretexto la lucha contra los turcos y el Cardenal que con la ayuda del Rey y la complicidad inestimable de Patiño, en unas semanas, el verano de 1717, ha reunido barcos y naves de todas las clases creando una importante flota y un poderoso ejército con tropas y artillería , sorprenden a la confiada Europa.

La supuesta expedición de los Mares de Levante, como oficialmente se la denominaría, recibe el día 5 un mensaje del superintendente Patiño dirigido a todos los mandos superiores, ordenando el embarco de todas las tropas en tren de artillería, para ir a atacar una Plaza.

La armada naval la componían: 9 navíos y 15 barcos de guerra, 2 brulotes, dos galeotas, 4 galeras, 11 embarcaciones de transporte, 34 tartanas, 10 pingües y una saetia. En esta extraordinaria flota, se embarcaron las tropas destinadas a Cataluña, un total de 8.648 hombres de infantería, 585 de caballería, mulas y caballos, 32 cañones y 48 cureñas, fraguas y moldes para hacer balas de artillería y de fusil, hierro, madera, recambios de todos tipos, sacos de tierra, agua, alimentos carruajes, accesorios, picos, palas, pólvora, víveres, material complementario de campaña y médico, y un largo etcétera de pertrechos y herramientas. Toda la flota se dividiría en dos

escuadras, una dirigida por el marqués de Mari a bordo del San Felipe el Real, compuesta de 54 velas, que zarparía el día 24 de julio.

Otra a cargo de Baltasar de Guevara, de más de 20 naves, se ponía a la vela el día 30. En el momento de partir, a Guevara se le entregó una carta de Patiño en la cual se le indicaba que informara a los mandos a sus órdenes del rumbo a tomar, que sería el cabo Pulla de la isla de Cerdeña, para continuar hasta la bahía de Cagliari, donde tenían que encontrarse con la flota de Mari. El barco insignia, anclaba finalmente en la bahía de Cagliari, después de una travesía llena de calmas y temporales. Al día siguiente las tropas de Ledé y Mari eran desembarcadas sin oposición, cerca de la ermita de San Andrés de Cuarto. A primeros de septiembre el San Felipe el Real, fustigaba con su artillería las tropas y las defensas enemigas. El día 17 de octubre, sale toda la flota de la rada de Cagliari con destino a Alguer. El día 24, la escuadra naval bloquea la ciudad, al tiempo que desembarca artillería y personal en la playa. El 18 de noviembre el San Felipe el Real, junto con una flota de 58 velas, zarpan de Alguer trayendo a bordo todo el estado mayor y 4 batallones de guardias con destino a Barcelona, llegando el día 23.

Es el final de la conquista de Cerdeña. El San Felipe permanecerá en la ciudad condal. Más tarde, el 26 de febrero de 1718, sale en una nueva flota de Barcelona el San Felipe el Reallleva a bordo el reciente nombrado capitán general Gonzalo Chacón y Orellana, quien tomará posesión de su cargo a la llegada el 8 de marzo a Cerdeña.

El 1718, en todos los puertos de la península española, se prepara una nueva expedición.

Reciben la orden de dirigir de inmediato las naves a Barcelona. 10 navíos de línea, 17 fragatas, dos brulotes, 7 galeras, 1 galeota, 4 bombardas, 394 barcos diversos: forman una flota capaz de transportar, 17.517 hombres de tropas veteranas, caballos, mulas, artillería, equipos de todo tipo, munición, pólvora, personal y todo lo necesario para una nueva conquista. La nueva armada naval es encargada de los mandos: Antonio Gaztañeta, Baltasar de Guevara, Fernando Chacón y el Marqués de Mari; las tropas las dirigirá el General Marqués de Ledé. El 17 de junio, por la mañana, con el disparo de leva se hace a la vela el convoy hacia un destino desconocido. Después de pasar a poca distancia de Mallorca y doblar el cabo Espartimento, el 25, fondean en Cagliari para hacer aguada. Las tropas serán distribuidas, según el acuerdo tomado por los mandos de la expedición, en tres grupos o escuadras: las embarcaciones cargadas con la caballería, seguirían al navío Principe de Astúrias, las de infantería al Real, y las restantes a la nave capitana San Felipe el Real; las galeras serían las responsables, junto con barcos de transporte, del traslado de los Regimientos: Irlanda y Millán. El 26, toda la armada navegó sin un rumbo definido, variando permanentemente las derrotas, pasando por Nápoles, Calabria y Sicilia; sin mostrar ni dar a entender su destino verdadero. El primero de julio, la escuadra del San Felipe el Real se acerca a Palermo junto con toda la flota. Los responsables de la ciudad son engañados, para no mostrar sus verdaderas

intenciones. El San Felipe el Real, a la vista de la expectante Palermo, vira hacia fuera, mar adentro, en una maniobra de distracción, mientras que el resto de naves cautelosamente se acercan a tierra. La impresionante Capitana de Gaztañeta, cambia nuevamente el rumbo para fondear en el puerto, desde donde da la señal de desembarco. La noche del 2, y la mañana del 3, todas las naves han anclado en la bahía de Palermo. El día 5, el Marqués de Ledé era nombrado virrey y Capitán General del Reino de Sicilia.

Tropas españolas han desembarcado acampando en Santa Águeda, a unos 12 kilómetros de Mesina. La flota bloquea el faro y el puerto de la ciudadela. El día 23 nuevas tropas y artillería desembarcan en Taormina, San Alexo y la Scaleta.

Inglaterra y sus aliados envían embajadores de paz a Madrid; proponen reunirse con el monarca a quien reconocen como Emperador, previa renuncia de los ducados de Parma y Toscana por parte de sus hijos. Sugieren la devolución de Gibraltar y Menorca a cambio de ceder Sicilia a Carlos de Austria y Cerdeña al duque de Saboya. Las propuestas son rechazadas por el ministro español, ignorando -por ser contrarias a sus intereses políticosinclúso las amenazas inglesas de enviar una escuadra naval al Mediterráneo. El rey de Inglaterra, en su papel de mediador, envió al secretario lord Stanhope a Madrid para insistir y negociar la necesaria adhesión de España a la Cuadruple Alianza; pidiendo la orden de suspensión de hostilidades en Sicilia.

Simultáneamente, como apoyo o medida de presión, entraba en el Mediterráneo una

poderosa y fuertemente armada escuadra, bajo el mando del almirante Byng. Stanhope entregaría la relación nominal y el detalle de las fuerzas de los navíos de la flota inglesa, conjuntamente con una copia de las instrucciones y órdenes dirigidas al comandante Byng basadas en defender los intereses de los Austria. El Cardenal Alberoni respondió que el almirante inglés podía cumplir las órdenes recibidas. No obstante los ingleses dejan claro que si en los cercanos tres meses Felipe V emprendía acciones contra los Austria, incluida la invasión de Sicilia, las potencias contratantes responderían con la fuerza.

LA BATALLA DEL CABO PASSARO El día 8 de agosto, una importante formación de navíos de guerra ingleses se dirige al Faro. Los generales españoles, en consejo de guerra, deciden evitar enfrentarse con aquella disciplinada armada del almirante Byng.

A pesar de la propuesta del irlandés Cammock -cabeza de escuadra al servicio español y anteriormente servidor de la marina de Inglaterra- de poner a receso en la bahía de Paraiso la flota española, reforzar la disposición de la artillería de tierra, y aprovechar la dificultad de maniobra de Royal, producida por las fuertes corrientes del Faro; Gaztañeta y Patiño, basándose en las cartas enviadas por el Cardenal Alberoni -afirmando que el almirante inglés nunca atacaría para no enfrentar a los dos reyes- ordenan ponerse a navegar sin tomar la mínima precaución.

El general Gaztañeta, sale con toda su flota del Faro de Mesina rumbo a Siracusa, para alejarse de la isla de Sicilia, sin mantener una formación organizada. Navega cerca del cabo Espartimento con los barcos dispersos y no ordena poner más trapo para alejarse de la impresionante maquinaria de guerra del almirante Byng, quien ya ha salido del puerto de Nápoles.

Antonio Gaztañeta, dispone de 29 barcos –Real Felipe de 80 cañones, 1 de 72, 10 de 60/64, y el resto por debajo de 50- dos brulotes, 2 balandros y 6 galeras. Los navíos, sin las galeras, tienen un total de 1.360 cañones y traen 10.110 hombres.

Jeorge Byng, por su parte, dispone de 21 navíos -Barfleur de 90 cañones, Shreufbury de 80, 10 de 70, 7 de 60 y 2 de 50- con un total de 1.440 cañones -de más calibre que los españoles- 8.885 hombres, 2 brulotes, 2 bombardas, 2 transportes y un barco hospital.

Byng, durante la noche, siguiendo las luces de los barcos españoles, con una flota compacta y organizada, ha ido situando sus naves a la popa de las del marqués de Mari y Gaztañeta.

El 10 de agosto de 1718, la flota inglesa persigue a la de Felipe V, a su paso captura a naves españolas cargadas de víveres que lejos de defenderse los saludan. A primera luz los navíos más rápidos del inglés -Kent, Superbe, Grafton y Oxford- se dirigen contra El Real San Felipe y la flota principal de Gaztañeta; al mismo tiempo George Walton, con 8 naves -Canterbury, Argile y seis más- se dirige contra la retaguardia del Marqués de Mari. El almirante español intenta, demasiado tarde, la ayuda de las galeras -a base de remos- para remolcar sus navíos y formar una línea de combate.

El día 11, cerca de Evola, la flota de Mari recibe

el primer ataque. La Real, que él comanda, queda totalmente desmantelada, con más de 50 bajas. Incapaz de defenderse, ordena a todas las naves poner proa a la costa, con objeto de embarrancar y salvar al personal. La Real, reflotada, es capturada por los ingleses, dos fragatas son encalladas y quemadas. La fragata Sorprendida se defendió hasta ser convertida en astillas, el resto se rinden sin casi combatir.

Destruída la retaguardia española, toda la flota del inglés se centra en atacar las naves dispersas.

El comandante de las galeras, Grimau, sabedor de sus pocas posibilidades de éxito, impotente ante la maniobrabilidad y potencia de fuego de los navíos, se retira de la batalla poniendo rumbo a la punta Passaro.

El Principe de Asturias, es atacado por tres barcos a la vez. Su comandante Chacón, es herido en la cara por una astilla. El navío está desmantelado y con el casco destrozado por los impactos enemigos, tiene varias vías de agua y toda la tripulación muerta o herida, lo que lo obliga a rendirse.

La derrota de la flota española es total, y el número de muertos desmesurado.

COMBATE Y *PÉRDIDA DEL SAN FELIPE EL REAL El Almirante Byng, con una división de 13 navíos, centra su ataque en el disperso cuerpo fuerte de Gaztañeta.

A las dos de la tarde empieza el ataque de los ingleses sobre el San Felipe. A pesar de su enconada defensa, es atacado por

los lados en dos ocasiones por un navío de 70 y uno 60 cañones. Dos barcos de 80 y uno de 70 atacan por popa -la parte más débil- al español, dejándolo prácticamente desmantelado. Se producen dos intentos de abordaje por estribor y la embestida de un brulote encendido, en todo los casos los ingleses son rechazados. Hasta la puesta del sol, la nave del Almirante, ha sido atacada en varias ocasiones, recibiendo continúas andanadas de balas de cañón, de metralla y un nuevo intento de incendio por un brulote.

El San Felipe, prácticamente inmovilizado y con 200 muertos, recibe a muy corta distancia de la aleta de estribor la descarga de toda la artillería del Barfleur de Byng. A Gaztañeta un disparo le ha perforado la pierna izquierda de lado a lado quedando la bala incrustada en su tobillo. Al intentar recogerlo para curar la herida y evitar que se desangrara, una bala de cañón inglesa parte por el medio el cuerpo de un marinero; sus trozos impactan en el pecho y cara del Almirante quién se desploma inconsciente. La situación es del todo insostenible a bordo del San Felipe. El capitán del navío, Despoix, a pesar de estar herido en la espalda por la incrustación de una astilla de madera, corta la driza de la bandera rindiendo la nave al inglés.

Byng entra en Siracusa, el día 17, con su armada y los barcos capturados, para efectuar las reparaciones de sus averías. Unos días más tarde, con una fuerte escolta, traslada a Mahón cinco navíos y cuatro fragatas de los rendidos; uno de ellos La Capitana. Por el camino, de forma fortuita o intencionada, se prende fuego al San Felipe el Real, volándolo literalmente por los aires y matando a los 160 ingleses y a 50 españoles que se encontraban a bordo.

EL SAN BARTOLOMÉ, aliaS el CAMBÍ En lo que entendemos hoy como Rambla Vidal, en dirección al mar, se pusieron las quillas al San Bartolomé y al Nuestra Señora de Montserrat. Las maderas obtenidas de las Gavarres y las Guilleries, así como los materiales necesarios, procedentes de diferentes puntos de Cataluña, de España, o incluso importados de países como Holanda, Italia, Escocia o Inglaterra; trabajados o montados por artesanos, carpinteros de ribera, barreneros, calafates, pintores y un largo listado de especialistas, darían las formas y las características finales a los dos últimos barcos de guerra fabricados en nuestro astillero real.

La existencia y vida de estos dos navíos -conocidos en la historia por el nombre del contratista Cambí, el primero, y el segundo, por donde fue construído: Catalán- estaría ligada ya desde el principio por el lugar de fabricación, por las singladuras y los avatares de destinos compartidos.

A principios del año 1718, se inicia la construcción del San Bartolomé, vista la necesidad de dotar a la Armada de nuevos efectivos, la intervención en la dirección de la fábrica de los navíos de Bernardo Cambí y Espineli y de sus representantes Francisco Reyfard y el técnico o ingeniero Reinaldo Boyer junto con el contramaestre Pier Autran es capital.

La Iglesia autoriza poder trabajar en el astillero los domingos y festivos, incrementando el ritmo de construcción considerablemente.

El 24 de agosto -día de San Bartolomé- de 1718 es bendecido en la playa, por el Prior y monjes del Monasterio, el San Bartolomé alias Cambí. Actúa de padrino el Marqués de Carafa teniente general de Felipe V comandante de Girona y del Empordà; en el acto son bendecidas las banderas y las armas de El Cambí. No obstante, la entrega oficial a la Marina no se hará hasta el 30 de septiembre al capitán Francisco Cornejo. En el momento de su fusa, al poderoso navío de 66 cañones San Bartolomé le surgió un problema de construcción importante. Los movimientos, tensiones, y esfuerzos mecánicos de todo el buque y la mala calidad de los materiales al entrar el casco dentro del agua, ocasionaron la ruptura de la mayoría de las jarcias fijas, compradas en Suecia, que serían sustituidas por unas hechas en Barcelona. Una vez reparado, artillado y equipado en el puerto de Barcelona, el Cambí, bajo el mando del capitán de navío Don Francisco Javier Cornejo Vallejo es llevado a Cádiz; aunque lo persiguen navíos ingleses, que lo estaban esperando para capturarlo. El Cambí, por último, se encontraba en Cádiz a primeros de diciembre de 1719.

El 23 de febrero de 1720, comandado por el capitán Simón Jiménez Castellano, zarpa con rumbo a La Habana en la división del jefe de escuadra Baltasar de Guevara, junto con el otro barco fabricado en Sant Feliu, El Catalán y la Fragata Fidela. La flota llevaba a bordo 500 soldados de infantería y piezas de artillería. Por el camino, junto con el resto de la flota, lucha contra la escuadra del Almirante inglés Vernon.

El Cambí, el Catalan, y cinco fragatas, entran en el puerto de La Habana el día 5 de octubre.

El Catalan se queda en el puerto, para reparar y carenar. La escuadra de Baltasar de Guevara toma rumbo a España. El Cambí junto con el Begoña, el Infante, las fragatas Fidela y San Joseph, el barco Nuestra Sra. del Carmen, el pinc Galera, y el paquebote San Carlos, forman la flota que llegaría a la bahía de Cádiz el 17 de diciembre, con las bodegas llenas de valiosas mercancías valoradas en 12 millones de pesos. Los géneros que llevan son: plata, oro, grana, añil -indio-, calcarilla, vainilla, oaxaca, axiote, manteca de cacao, chocolate, azúcar, bálsamo, guacales de China, colmillos de elefante, pedrería, marfil, caoba, tabaco, lanas de vicuña, planchas de cobre, cacao, pieles, un largo etcétera de especies, y cantidad considerable de cajas de regalo, que el Rey de Siam ha enviado al Monarca español en Nueva España, vía Acapulco y Filipinas.

Hizo campaña en el Mediterráneo junto con el Catalán; el mes de diciembre de 1722 ambos navíos estaban en el Arsenal de La Carraca para efectuar reparaciones y carenado.

La flota de Antonio Serrano, que llevaba de capitana el navío Cambí a cargo de Celedonio de Bedoya, salía de Cádiz, la madrugada del 9 de julio de 1723, junto con otro buque de guerra y trece mercantes en dirección a Nueva España. Llegaría a Veracruz el 20 de septiembre y volvería el 21 de mayo de 1724 para entrar nuevamente en la rada de la Tacita de Plata el 20 de agosto. La travesía de ida fue de 74 días y la de retorno de 95 días.

El transporte de mercancías con América, por las flotas de Indias, en 1723, fue de 19.960 toneladas.

Como buque insignia de la flota de Nueva España, formada por quince mercantes y tres buques de guerra, comandado por Don Antonio Serrano, zarpa de Cádiz el 15 de junio de 1725, llegando a Veracruz el 21 de septiembre.

El Cambí de nuevo forma parte de la flota de Nueva España: el 9 de junio de 1726 sale del puerto de Veracruz en dirección a La Habana, para juntarse con la escuadra de Gaztañeta. A poca distancia de su salida de puerto, el navío, de forma fortuita, se incendia; hundiéndose, más tarde, en Sonda de Campeche, a unas 20 leguas del Cabo de San Antonio. En el incendio infernal, sigue una explosión que lo hace volar por los aires; el número de muertos sobrepasa los 400. El general Antonio Serrano se salva de morir ahogado al agarrarse a un trozo de madera de los restos de lo que fue el navío San Bartolomé.

EL NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT o EL CATHALAN Terminado el Cambí, se acelera la construcción del Cathalan y en Septiembre de 1718 ya se está trabajando en él. Mientras, en los mismos astilleros, se construye la balandra, para algunos, el San Ramón.

Bendecido el día 2 de junio de 1719 con el nombre de Nuestra Señora de Montserrat, alias El Cathalan -. El 13 del mismo mes, siguiendo el mismo protocolo del Cambí, sería entregado a la Armada, de la mano de Francisco Reifard, representante del fabricante Bernardo Cambí, al Mayor General de la Real Armada Don Francisco Ford. Actúa como padrino Don Francisco Laval, teniente de Granaderos del Regimiento de Infantería Bravante destacado en Sant Feliu.

El Nuestra Señora de Montserrat, es un magnífico navío al más puro estilo Gaztañeta, como el Cambí, pero mejorado; de dos puentes y 70 cañones.

El Catalán, a finales de agosto o primeros de septiembre, una vez equipado completamente en Barcelona, fue a Messina a socorrer las tropas españolas que luchaban. Más tarde, nuestro navío se desplazaría a Mallorca para efectuar el transporte del regimiento de Soria y terminar a finales de diciembre de 1719 anclado en la bahía de Cádiz.

El 23 de febrero de 1720, zarpa de Cádiz con la división de Baltasar de Guevara bajo el mando del recién ascendido capitán Rodrigo de Torres Morales, junto con el Cambí y la fragata Fidela. El 29, del mismo mes, El Cathalan de camino a La Habana, junto con

el resto de la flota, combaten en medio de un fuerte temporal con dos navíos ingleses, el Mary de 60 cañones y el Ludlow Castle de 49, del almirante Edward Vernon, durante más de cuatro horas, hasta que los ingleses renuncian a la batalla con importantes desperfectos en el Ludlow Castle.

El día 1 de mayo llega a La Habana 66 días después desde que zarpó de Cádiz.

Navega por San Juan de Ullua, Veracruz, La Habana hasta el 5 de octubre, donde permanece en puerto para efectuar algunas reparaciones y carenado.

El 3 de enero de 1721, sigue en La Habana bajo las órdenes de Fontana, efectuando el retorno en Cádiz en la escuadra de Don. Javier Cornejo Vallejo, cargada con un millón de pesos en mercancías y siete en oro y plata, comandado por Antonio Serrano, con una carga de tabaco por cuenta del Rey y otros efectos para particulares. El Cathalan llega a Cádiz el 23 de febrero de 1721, entre las 8 y 9 de la mañana.

El Cathalan después de hacer las reparaciones oportunas salía de Cádiz con la escuadra de navíos de Serrano, el 29 de abril de 1721, para trasladar los cardenales Borja y Belluga al puerto romano de Civitaveccia y efectuar el relevo de las tropas de Oporto Longone en la isla de Elba. El 4 mayo, la flota llegaría a Alicante para embarcar los prelados, zarpando al día siguiente rumbo a Barcelona, donde entraría en su puerto el día 11 a las cuatro de la tarde, haciéndose a la vela el día 13 como escolta a las naves

que conducían las tropas. Los días 8 y 11 de julio, los tres navíos de la flota de Serrano, de la que el Cathalan es la capitana, entran en la ciudad condal, para desembarcar el Regimento de Augusta de Longone zarpando el día 15 rumbo a Alicante. El Nuestra Señora de Montserrat llevaba 600 hombres aparte de la propia tripulación a su llegada. Tres de los niños morirían por el camino y fueron tirados al mar, y 20 estaban enfermos a bordo. El 11 de noviembre de 1721 entran en Livorno, dos navíos, uno de ellos el Cathalan, para recoger al cardenal Borja y conducirlo al puerto de Alicante.

Durante 1722, junto con la fragata Fidela y el Cambí, patrulla por el Mediterráneo en acciones de corso.

El día 5 de diciembre de 1722, junto con los navíos Cambí, San Francisco y Rubí, y las fragatas San Joseph, El Aguila, La Fidela y El Carmen, se encuentra en La Carraca donde se le efectúan diferentes reparaciones.

Como buque insignia de la flota de Galeones, comandada por el marqués de Grillo, zarpa nuevamente el 31 de diciembre de 1723 de Cádiz, junto con el navío insignia del jefe de escuadra Francisco Cornejo, Estrella de Mar -alias Sanguineto- de 60 cañones, y la fragata pingüe Volante; llegando a Cartagena de Indias el 17 de febrero de 1724. Lleva a bordo al nuevo virrey del Perú, el marqués de Castelfuerte.

El 10 de marzo de 1724, en la misión de perseguir el contrabando en las costas de Tierra Firme, a medio camino de Cartagena y Portobelo -en la rada de Barú- el Catalhán, la Estrella de Mar y la fragata San José -alias

Pingüe volante - divisan cuatro fragatas holandesas de 36, 32, 22 y 20 cañones.

Por miedo a varar, el Catalán renunció a la batalla, pero la Estrella de Mar y la fragata San José continuaron entrando en las aguas poco profundas para apresar a los barcos holandeses.

La escuadra inglesa, en 1726, bloquea la Flota de Galeones de Francisco Cornejo a Portobelo; esta situación obliga en parte, a la permanencia del Catalán en aguas americanas durante un tiempo.

En febrero de 1729 llegan a Cádiz con la Flota de Cornejo, escoltada por la escuadra de Pintado, entre otros navíos: el Catalán y la Estrella de Mar. El Catalán, entraría en el puerto unos días más tarde, al hacer aguada en Vigo, por haber agotado las reservas de agua, en una travesía de 85 días, El Nuestra Señora de Montserrat realiza algunas singladuras más por las costas mediterráneas hasta el 22 de junio de 1729 en que vuelve a Cadiz.

El año 1931, es dado de baja en el Arsenal de La Carraca.

1. Llum d’oli de 4 blens amb agafador heràldic. s. XVIII.

6. Tallant de ferro amb mànec de fusta . s.

XVIII.-XIX.

El símbol heràldic representa l’àguila bicèfala. Procedent del Mas Trempat.

Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols . 5179 2. Tassa de fusta. s. XVIII. Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols . 5175

3. Ampolla de vidre bufat, transparent de color verd. s. XVIII-XIX. Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 167

4. Plat de ceràmica catalana decorada en blau de l’arracada. s. XVIII. Procedent del Monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 2954 5. Bol de ceràmica catalana decorada en blau de la sèrie de poblet. Darrer terç del s. XVII- principis s. XVIII. Procedent del Monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 2971

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

5173

7. Gerreta o pitxell de ceràmica catalana decorada en blau. s. XVIII. Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

2809

8. Ampolla de vidre bufat transparent de color verd amb broc. s. XVIII-XIX. Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

165

9. Moneda de bronze, 2 maravedissos de Felip V. 1718-1720.

Museu Municipal de Nàutica del Masnou.

3811 10. Moneda de bronze, 1 diner de l’Arxiduc Carles. 1707.

Museu Municipal de Nàutica del Masnou.

3807

11. Copa-calze de fusta. s. XVIII-XIX. Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 5176

16. Pipa de ceràmica a motlle amb decoracions. s. XVIII. Museu Municipal de Nàutica del Masnou.

219

12. Càntir de vidre bufat, transparent i decorat. s. XVIII-XIX.

17. Marcelina de ceràmica amb posa xicra, presenta decoració policromada. s. XVIII.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 152

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

2815

13. Morter-bol de fusta. s. XVIII-XIX.

18. Bol de ceràmica catalana decorada en blau de la sèrie de poblet. Darrer terç del s. XVII- principis s. XVIII.

Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols . 5178

Procedent del Monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

2972

14. Ma de morter de fusta . s. XVIII-XIX.

19. Cullerot de ferro. s. XVIII.-XIX.

Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin .

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols . 5177

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

5174

15. Escudella amb orelles de ceràmica catalana decorada en blau de la sèrie de Poblet. Darrer terç del s. XVII- principis s. XVIII.

20. Ampolla doble (sitrellera) per a oli i vinagre de vidre bufat, transparent. s.

XVIII-XIX.

Procedent del Monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 2970

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

151

21. Mesura de fusta. S. XVIII.-XIX. Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

26. Pipa de ceràmica representant el cap d’un pescador. s. XVIII-XIX. Procedent de Sant Feliu de Guíxols.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 5181

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

4526

22. Fruiter de ceràmica amb decoració policroma. S. XVIII.

27. Got de capellà, finals del s. XVII.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 3014

Got de la família Homs-Verdera, pertanyent a Bartomeu Verdera, capellà fins el 1692 i posteriorment organista de Santa Maria dels Turers (Banyoles). La seva peculiar forma està pensada per ocupar poc espai i poder-se portar a sobre per facilitar la beguda d’aigua en les múltiples fonts dels camins.

Col. particular A. Homs 23. Morter de pedra. s. XVIII-XIX.

28. Tallant de ferro. s. XVIII-XIX.

Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols . 5180

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

5172

24. Bol amb vora amb decoració polícroma. s. XVIII.

29. Model naval de galiota mediterrània. s.

XVIII. Obra de Joan Basart.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 2820

Col. Particular Joan Basart

25. Llàntia de vidre. Principis del s. XVIII.

30. Model naval de la galiota corsària Conde del Asalto de Jeroni Basart (àlies Rufo). 1793. Obra de Mario Nicolau .

Trobada a Can Peix de Sant Martí Vell.

Col. particular A. Homs

Col. Particular M. Nicolau

31. Ex-vot , Sant Narcís, pintura sobre fusta. s. XIX. Procedent de l’església de Sant Feliu de Girona.

37. Imprès de Don Rodrigo Cavallero y Llanes sobre impostos del comerç i del treball personal. Hi ha un llistat d’habitants de Sant Feliu ordenats per oficis. 1719.

Museu d’Art de Girona. 0724

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Ui5199

32. Llibre sobre tractaments mèdics per a malalties venèries. 1791.

40. Xilografia de Sant Elm. Finals s. XVIII.

Títol original: Tratado de las enfermedades venéreas. Autor: Mr.Astruc. Traducció de Felix Galisteo. Imprès a Madrid el 1791 a la impremta de Don Benito Cano.

Museu d’Art de Girona. 135.108

Col. particular A. Homs 34. Model naval de vaixell francès del 1700.

Realitzat per Xavier Badia Vilató. 2000.

Museu Municipal de Nàutica del Masnou.

1312

35. Ex-vot de Sant Narcís, pintura sobre fusta. s. XVIII. Procedent de l’església de Sant Feliu de Girona.

Museu d’Art de Girona. 0693

36. Plànol façana de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. s. XVII. Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. r.2518

41. Patent de Sanitat de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols a favor del patró Joaquim Anglada i del seu canari San Antonio. 1798.

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. r.2474

42. Col·lecció de reproduccions de vuit plànols històrics de la Ciutat. Publicacions de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 1983.

43. Gravat Les environs de Palamós et de Girone de Nicolas de Fer i Charles Inselin. s. XVIII. Plànol dels voltants de Palamós i Girona que mostra el perfil de la costa des de St. Pere Pescador fins a Tossa, amb la situació de turons, camins que porten fins a Girona i que connecten aquestes poblacions amb altres com Calella, Begur, St. Feliu de Guíxols o Calonge.

Museu de la Pesca de Palamós. 01576

44. Gravat St. Felieu de Sébastien de Beaulieu. Tercer quart del s.XVII.

51. Plànol de la badia de Sant Feliu de Guíxols. Segon quart del s. XVIII.

Plànol que mostra la costa i la vila fortificada de Sant Feliu de Guíxols vista des del Mar, abans de la Guerra del Francès. Forma part de l’atles Les Plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne: avec la carte génerale et les particulières de chaque gouvernement.

Plànol de la badia de Sant Feliu de Guíxols amb representació de les marques de sonda en braces i dels principals topònims. Part inferior dreta, rosa dels vents assenyalant el Nord. Part superior esquerra, requadre amb títol i escala.

Museu de la Pesca de Palamós. 03462

Museu Marítim de Barcelona, 17550

45. Gravat Carte du gouvernement de Blanes de Sébastien de Beaulieu. Tercer quart del s. XVII.

56. Carta de José Patiño als jurats de la vila de Sant Feliu ordenant la formació d’un llistat dels pescadors i mariners amb totes les seves dades (nom, edat, estat familiar, etc.) 1714.

Plànol que mostra el perfil de la costa de la comarca de la Selva, així com el curs dels principals rius, i situa les poblacions abans de la Guerra del Francès. Forma part de l’atles Les Plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne: avec la carte génerale et les particulières de chaque gouvernement.

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Ui5198

Museu de la Pesca de Palamós. 03459 46. Carta del comissionat especial en nom de l’intendent general José Patiño sobre la necessitat de terraplenar els fossats de Sant Feliu per a la fabricació de les gúmenas pel vaixell del rei en construcció a la vila. 1716 Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Ui5199

57. Carta de Joan del Rio i Salvador Mas, empresaris de la fusta per als vaixells de la Real Armada queixant-se dels jurats de la vila de Sant Feliu per haver ocupat les seves quadres amb cavalls d’un esquadró de cavalleria. 1761.

47. Carta de Jeroni Furment al seu pare a Begur on relata, des de Cadis, com el navili en el qual està embarcat es reuneix amb altres vaixells de l’armada espanyola i la francesa en aquest port per crear una flota conjunta. 21 d’octubre de 1870.

Col. particular A. Homs

67. Pistola Fabricada a Ripoll. s. XVIII.

48. Diari de navegació de Francesc Patxot, pilot de la sagetia La Purisima Concepción y San José del capità Josep Galup de Calella. 1776 - 1777

68. Sabre. s. XVIII-XIX.

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. r.FP001

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Ui5988

Museu Municipal de Nàutica del Masnou.

542

Armes similars podien emprar-se en els navilis com a arma d’abordatge. Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

5171

69. Pistola de doble canó. s. XVIII-XIX

74. Llança d’infanteria. s. XVIII.-XIX.

Museu Municipal de Nàutica del Masnou.

543

Procedent del Mas Trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

5184

70. Octant model Hadley. s. XVIII. Museo Naval de Madrid. 1263

75. Model de canó naval del sistema Rovira del s. XVIII.

71. Trabuc fabricat a Ripoll, en acer i fusta. s. XVIII.

76. Model de drassana d’un canó del s.

XVIII.

Museo Naval de Madrid. 1610

Museo Naval de Madrid. 3058

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

4879

72. Sabre militar del s.XVIII-XIX.

77. Model de carta per l’allistament de mariners de diversos pobles pel navili San Phelipe. 1717.

Fulla de ferro, guarda i gavilans de bronze amb decoració en relleu. Donació de Benet Carreras.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 1189 73. Espasa de tall per a oficial de l’Armada, en acer i llautó. 1710-1720.

Museo Naval de Madrid. 9640

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Ui5199

78. Projectil de canó de ferro. s. XVIII. Per a un canó de 24 lliures, trobada en la construcció dels fonaments de l’edifici situat al c/ Major, 24 de Sant Feliu de Guíxols. Molt probablement és un dels 1200 projectils amb els quals el navili Britànic Colchester (àlies El Bou Negre) va llançar amb la seva artilleria de 24 lliures el dia 13 de juny de 1747 sobre la nostra ciutat. Donació de Jaume Salgas.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

1301

79. Esfera armilar. Realitzada per Delamarche. França 1740 – 1817.

Museu Marítim de Barcelona. 169

80. Quadrant solar. últim quart segle XVIII - primer quart segle XIX. Quadrant solar díptic de fusta de forma rectangular. Amb el fil que serveix d’estil orientat per observar un punt de latitud de 50º. Tapa superior amb rellotge de sol amb números romans. part inferior amb brúixola envoltada per dues circumferències amb números romans, una i l’altra amb números àrabs. A la tapa taula amb latituds geogràfiques de diverses ciutats.

84. Filosa s. XVIII-XIX. Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

129

85. Bressol de fusta reutilitzat com a pastera. s. XVIII-XIX. Procedent del Mas trempat. Donació de Núria i Anna M. Boutin.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols.

5183

Museu Marítim de Barcelona, 16343 81. Octant de Spencer & Cia. s. XVIII. Museu Marítim de Barcelona, 5068

86. Talla de fusta policromada. Botxí de la Flagel·lació s. XVII. Procedent de Sant Feliu de Guíxols.

Museu d’Art de Girona. 0360

82. Caixa de mariner del s. XVIII. Feta amb arbre blanc. A la tapa hi ha la representació pintada a l’oli de una al·legoria de la fortuna i naus al port de Càller (Cagliari- Sardenya). Les utilitzaven els mariners per portar i guardar la seva roba i les seves eines. Dipòsit de Jordi Rabell.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 116

88.Model de fragata de guerra. s. XVIII. Fragata mercant de l’armada, de dos ponts amb 42 canons. A popa presenta l’escut de Sant Feliu de Guixols.

Museu Marítim de Barcelona. 88

83. Caixa de mariner del s. XVIII.

89.Ex-vot pintat a l’oli sobre fusta. 1756.

Feta amb arbre blanc. A la tapa hi ha la representació pintada a l’oli de la temptació d’Adam i Eva al Paradís. Al frontal s’hi aprecia la representació del casc d’una fragata de vers 1785. Les utilitzaven els mariners per portar i guardar la seva roba i les seves eines.

Al centre s’hi observa un xabec amb les veles desplegades, i amb mariners a bord, davant un bot auxiliar a rems. A l’angle superior esquerra apareixen la Verge del Carmé i Sant Cristòfol. Angle inferior dret cases i muntanya.

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. 118

Museu Marítim de Barcelona. 687

90. Ex-vot pintat a l’oli sobre fusta. s.

XVIII. Al centre representació d’un vaixell en tres situacions, la de la dreta té dos pals amb les veles, a l’esquerra té un pal amb la vela i l’altre trencat, la del mig amb els dos pals trencats. A la part superior esquerra imatge de Sant Cristòfol amb el Nen i la Verge del Carme també amb el Nen.

96. Model de secció transversal i central del galió Nuestra senyora de la Concepción de 90 canons (1687-1705).

Model realitzat per José María Lizarraga en fusta, llautó i ferro. 2000.

Museo Naval de Madrid. 9338

Museu Marítim de Barcelona. 695 91. Ex-vot, model de fragata de guerra.

Primera meitat del s. XIX. Model votiu de fragata amb tres pals, sense veles, pal de messana amb vergues i antena, el buc amb l’obra viva blanca, obra morta negre i verda, cinta en granat per sobre decorada amb una sanefa groga amb uns cercles en negre, amurada en granat amb motius geomètrics en blanc grogós, el mascaró és un lleó coronat.

97. 3 rajoles catalanes decorades amb diferents tipus de navilis. s. XVIII. Museo Naval de Madrid. 120

Museu Marítim de Barcelona. 976 93. Mascaró de proa amb la representació d’un lleó coronat dempeus. Reproducció dels mascarons típics dels navilis de l’armada espanyola del segle XVIII.

98. Model del navili El Rayo de 100 canons (1749-1805) Model obra de Felix Moreno Sorli en fusta, os i coure. 2000-2010.

Museo Naval de Madrid. 10552

La reproducció està feta a una escala, aproximadament, d’1/3 de la mida real.

Museu Marítim de Barcelona. 1685 94. Gravat obra de Vallejo, J i Donon, J. 1710.

99. Model en tall per crugia d’un navili de 74 canons. s. XVIII. Museo Naval de Madrid. 10634

Escena on es representa una fragata de guerra espanyola navegant remolcant al navili anglès Stanhoppe . El navili anglès, fet presa, apareix força malmès, amb pals major i messana trencats, i veles del trinquet foradades. Al fons altres grans velers navegant, tot plegat en una mar agitada.

Museu Marítim de Barcelona. 3951

100. Canó naval de 36 lliures, s. XVIII.

95. Model de la secció per la quaderna mestra del navili San Genaro (17651801).

D’una longitud d’uns 3 metres, pesaven -amb la curenya- més de 3.500 Kg. Era el canó més gran en pes i calibre de l’armada espanyola.

Navili construït segons els sistema anomenat Jorge Juan. Model fet amb fusta de boix i caoba.

Museo Naval de Madrid. 1013

Museo Naval de Cartagena. 3495

101. Clau i fragment de folrat de coure de navili de línia. s.XVIII.

106. Reproducció. Retrat de José Antonio Gaztañeta.

Havien format part del folrat d’obra viva del casc del navili de 100 canons El Rayo, enfonsat a la batalla de Trafalgar.

Museo Naval de Madrid. 2624

Col. particular A. Homs

102. Reconstrucció virtual del vaixell Anne de la Royal Navy britànica (1690).

107. Reproducció. Retrat del Cardenal Alberoni.

Royal Navy Anne (1690) Virtual Reality Project Human Interface Technologies Team University of Birmingham, UK www.birmingham.ac.uk/hit-team<http://www.birmingham. ac.uk/hit-team> Contact: Prof. Bob Stone - r.j.stone@bham. ac.uk<mailto:r.j.stone@bham.ac.uk>

Museo Naval de Madrid. 816

103. Reproducció. Quadre on es representa a Antoni Barceló amb el seu xabec que refusa l’atac de dues galiotes argelines. 1738.

108. Reproducció. Quadre que representa el combat entre les forces britàniques de l’almirall Vernon (Ludlow Castle i Mary) i les forces espanyoles (Catalán, Cambí i la fragata Fidela). 20 de març de 1720.

Museo Naval de Madrid. 522

Museo Naval de Madrid. 344

104. Reproducció. Quadre que representa el combat entre el navili espanyol Glorioso i el britànic Dartmouth. 19 d’octubre de 1747.

109. Reproducció.descripcion de la planta de un baxel sobre fundamento de 64 codos de quilla demostrados en sus varengas. 1712.

Museo Naval de Madrid. 452

Archivo General de Indias, MP-Ingenios, 16, 16Bis y 16Ter

105. Reproducció. Quadre que representa el combat entre el navili espanyol Princesa i tres britànics. 19 d’abril de 1740.

110. Reproducció. descripcion de un baxel sobre funhdamento de 60 codos de quilla, demostrando su costado en perfil y en sus varengas 1712.

Museo Naval de Madrid. 4025

Archivo General de Indias, MP-Ingenios, 17, 17Bis y 17Ter

111. Reproducció. descripciones de la varengfa maestra y espejo de toda la popa llana hasta su rononamiento, perfil del costado concluido y plano de un navío de guerra capaz de montar setenta cañones demostrados con las partes más notables que se deven observar para su construcción Possiblement es tracti d’un plànol del Catalán.

Archivo General de Indias, MP-Ingenios, 136ª y 136B 112. Imprès de Don Francisco Caetano sobre el permís donat als comerciants anglesos per portar mercaderies als ports espanyols. 1720.

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Ui5199 113. Carta de Don Tiberio Carafa als jurats de la vila de Sant Feliu amb ordres d’enviar un vaixell carregat de llenya a Barcelona pel servei de Tinent General de les armes de les dues Corones. 1715.

116. Reproducció. La batalla del cap Passaro, obra de Peter Monamy.

A la dreta s’hi observa el Real San Felipe.

National Maritime Museum (Royal Museums Greenwich)

117. Reproducció. La batalla del cap Passaro, obra de Peter Monamy i Isaac Sailmaker El navili vist des de la popa és el Real San Felipe.

National Maritime Museum (Royal Museums Greenwich) 118. Recreació de Sant Feliu de Guíxols al s. XVIII Il·lustració de Jordi Sagrera

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Ui5330 114. Model naval dins d’ampolla del navili Cambí. Obra de Néstor Sanchiz.

2014.

Muntat peça per peça dins l’ampolla pel seu broc.

119. Mostra de la munició, queviures, pertrets i provisions d’un navili de línia de 70 canons del s. XVIII. Il·lustració de Francesc Riart.

Col· particular N. Sanchiz.

115. Reproducció. La batalla del cap Passaro, obra de Peter Monamy.

Es pot llegir el nom del Real Sant Felipe.

National Maritime Museum (Royal Museums Greenwich)

120. Dibuix d’un canó d’una bateria d’un navili de línia. Autor: Antoni Homs.

Col· particular A. Homs.

Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols

Diputació de Girona

Comissari: Antoni de Pàdua Homs Organització: Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols Col·laboració: Museo Naval de Madrid Museo Marítim de Barcelona National Maritime Museum Greenwich of London Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols Universitat de Birmingham Arxiu Històric de Girona Museu de la Nàutica del Masnou Museu de la Pesca de Palamós Museu d’Art de Girona Museo Naval de Cartagena Archivo Histórico Nacional Archivo General de Indias de Sevilla Patrimonio Nacional (Colecciones Reales del Palacio Real) Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols Arxiu de la Corona d’Aragó Archivo de Simancas Museu d’Arqueologia de Catalunya - Centre d’Activitats Subaquàtiques (CASC)

Centre Excursionista de Catalunya Biblioteca Municipal de Sant Feliu de Guíxols Associació Miquelets de Girona Col·leccions particulars: Família Boutin Família Rabell Família Homs Família Bretones Modelistes navals: Néstor Sanchiz Joan Basart Mario Nicolau Il·lustradors: Narcís Franquesa Francesc Riart Jordi Sagrera Antoni Homs Assessorament lingüístic: Sònia Rodríguez Jose Luis Mayo