Núria Quevedo: Obra sobre paper i tela

NĂşria Quevedo Obra sobre paper i tela

Núria Quevedo Obra sobre paper i tela

Del 16 de juny al 31 de juliol de 2006 Sales d’exposicions temporals Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols

Museu d’Història Sant Feliu de Guíxols

EXPOSICIÓ

AGRAÏMENTS

Organització i producció Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols Diputació de Girona

Programa per al Memorial Democràtic.

Generalitat de Catalunya

Coordinació Sílvia Alemany Andrea Rodés Disseny d’espais i muntatge Jordi Colomeda Xavier Roca

CATÀLEG © dels textos, els autors © de les fotografies, els autors © edició Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols Edita Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols Diputació de Girona Fotografia d’obra exposada Quim Díaz Assessorament lingüístic Dani Vivern Grafisme Dosis Disseny Impressió Norprint Dipòsit legal: Gi-780-2006 ISBN: 84-932263-9-4 Activitats Actes inaugurals: 14 de juny, 12.30 h. Palau Robert (Barcelona) 16 de juny, 19.30 h. Museu d’Història (Monestir) Presentació: Marta Pessarrodona

Palau Robert. Generalitat de Catalunya

La reconciliació amb el passat propi L’obra de Núria Quevedo ha estat un descobriment -per la proximitat del seu veïnatge- i un senyal, alhora, de la recerca i de la difusió que calen per fer sortir a la llum molts dels aspectes relacionats amb la nostra postguerra.

De tot allò i de les persones que hagueren de patir l’exili, en comencem a tenir dades tot just des de fa ben pocs anys. Dels llocs on s’han pogut formar i desenvolupar-se creativament n’han obtingut reconeixement, en molts casos. En canvi, al nostre país, on a partir de la transició es pactà el silenci i l’assumpció d’una desmemòria pública, han romàs tot aquest temps en l’oblit.

Des de la institució municipal es continua donant suport a les iniciatives que volen aprofundir en el coneixement d’aquells anys tan durs. El present i el futur han de tenir en compte l’anàlisi del passat, un passat sense forats ni buits, per avançar cap a la reconciliació, assumint els esdeveniments que van succeir.

Si col·lectivament cal anar treballant en aquesta direcció, la pròpia artista, des de l’àmbit individual, ha passat també per un procés similar, com podem veure a partir de les seves creacions. Les conseqüències de dues guerres viscudes (la Guerra Civil, amb la fugida a través de la frontera francesa, i la Segona Guerra Mundial, tant per l’experiència patida directament com també per les vivències dels amics) l’han portada a les reflexions plasmades en les seves obres, i a assumir el camí que la seva vida ha acabat fent, la seva pròpia història. Partim de l’anècdota del lligam de l’artista amb la nostra ciutat per anar a un nivell molt més general i universal: el dels sentiments que desprenen les pintures i dibuixos de Núria Quevedo.

Laura Aiguaviva Regidora de Cultura

L’exili com a punt de partida En l’intent de fer recerca de les creacions artístiques vinculades amb la nostra ciutat i aplegar-les, aquesta exposició segueix aquesta voluntat mostrant l’obra de Núria Quevedo. A aquest objectiu de recollir escenaris relacionats amb el territori pròxim se n’hi afegeix un altre: refer i enfortir en els moments actuals la relació d’artistes que patiren l’exili.

De forma vinculada amb el primer objectiu, es mostren els paisatges mediterranis, de cales amb figures, amb llums i colors vius i enlluernadors, contraposats a les vistes dels paratges del nord. Malgrat els pocs viatges que la Núria podia fer per retrobar-se amb els escenaris de la seva infantesa (fins als anys noranta la situació política i econòmica no li permetria de regularitzar les vingudes a Catalunya), la literatura ha estat el mitjà que li ha permès la continuació d’aquest lligam amb la nostra terra. Fascinada per escriptores com Mercè Rodoreda o Caterina Albert, buscarà finalment tenir un lloc, una casa, prop d’on va néixer, i al costat d’aquestes -en paraules de Marta Pessarrodona- donasses1, a les quals voluntàriament se sent fidel. Viure enmig de les terres empordaneses que les inspiraven és una forma de sentir les pròpies arrels.

L’exposició es planteja com una mirada als darrers anys de l’artista. Així, la quarantena d’obres que s’exposen estan datades entre 1984 i 2006. No són, però, temes nous, els que hi trobem: paisatge, desarrelament i solitud plasmats a través de figures literàries com el Quixot o de figures amb gran força conceptual, com les de la sèrie “Cap i mà”. Com en d’altres artistes2 que patiren l’exili, aquest fet marcarà la seva vida i la seva obra. L’artista en farà part essencial de la seva existència i la raó de ser de les seves creacions. No només influenciada a partir d'allò que ha hagut de deixar, sinó incorporant en la reflexió les possibilitats d'una vida totalment diferent a la que hagués desenvolupat si hagués continuat vivint sota la postguerra franquista. L’exili marca tota l’obra de Quevedo i li dóna sentit. En paraules de la pròpia Núria Quevedo, aquest exili li proporciona un nou concepte de situació i percepció, entre llunyania i proximitat, una mena de proximitat a allò oblidat3.

Sílvia Alemany Directora del Museu d’Història

1. Pessarrodona, Marta (2006) Donasses. Ed. Destino.

2. Joan Jordà i la memòria dels artistes a l’exili. Exposició de 16 de novembre al 15 de desembre de 2002 al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. I Artistes de l’exil. République espagnole retirada 1939 en région toulousaine. Conseil Régional Midi-Pyrenées, 2002.

3. Quevedo, Núria, Alvárez, Mercedes (2004) Ilejanía/ Unferne. Berlín: BasisDruch.

A l’ombra d’Ovidi i de Mercè Rodoreda: Núria Quevedo Vaig sentir una rara alegria quan vaig saber que la pintora Núria Quevedo també tenia estudi al “cor de l’Empordà”, com anomenava Mercè Rodoreda la seva residència a Romanyà de la Selva. Sant Feliu de Guíxols és prop d’aquella residència rodorediana, tant, que és en aquesta població on la gran autora es va empadronar el 1979. Incidentalment, Rodoreda no havia estat empadronada a Catalunya des de 1939!

No és de Rodoreda de qui vull parlar, per bé que sempre ho faig amb molt de gust.

I és que, si ella no hagués existit, segurament jo mai no hauria conegut Núria Quevedo, cosa la qual lamentaria. M’explicaré. Cap al desembre de 1983, Octavi Pellissa, de mort prematura per cert, em va telefonar amb un encàrrec insòlit. Una cosa semblant a la meva participació en una taula rodona a Gràcia, Barcelona, sobre Mercè Rodoreda, qui, dissortadament, havia mort aquella primavera a Girona. Vaig haver de declinar la gentil invitació, perquè tenia programat passar gener i febrer de 1984 al Berlín de la RFA (República Federal Alemanya), estudiant la llengua alemanya, gràcies a una beca del Goethe-Institut, que mai no agrairé prou. En aquella conversa, l’Octavi es va entestar a donar-me el telèfon de la Núria, que vaig apuntar sense ganes: a Berlín jo tan sols volia conèixer gent de llinatges semblants a Stelter o Schmidt, posem per cas. És un hàbit meu molt arrelat tan sols parlar amb “naturals”, diguem, quan estic en algun indret intentant aprendre la llengua respectiva.

Ras i curt: el primer dissabte o diumenge de 1984 (no recordo ben bé quin dels dos dies) ja vaig conèixer la Núria, gràcies a la seva gentilesa i al número de telèfon subministrat per l’enyorat Octavi. (Incidentalment, empro el mot “gentilesa” amb intenció, perquè per a mi és una paraula pròpia d’exiliades. L’he sentida pronunciar tant a l’esmentada Rodoreda com a Anna Maria Carner -filla del Núria Quevedo. Foto: Ilona Ripke

Príncep dels Poetes Catalans- com a Maria Mercader, l’actriu catalana vídua de Vittorio de Sica i ciutadana romana.

Seguint amb la narrativa, aquell primer dia, quan al capvespre (que era negra nit berlinesa) ella i el seu marit Karl em van recollir a Friedrichstrasse i em van passejar en un automòbil rus per aquell Berlín del qual em separava “el mur” i, després, a casa seva, em va mostrar algunes de les seves obres, vaig pensar el que penso ara mateix: que és una gran artista. Afegiria: bicèfala. Altre cop, m’explicaré.

Com a senzilla admiradora de l’art plàstic, res més, sempre he pensat que cal veure l’obra de Quevedo pensant en la pintura catalana i espanyola i, també, en l’alemanya (i austríaca, és clar). Per la meva part, de la mateixa manera que la primera vegada que vaig ser a Brussel·les vaig comprendre millor la llum en el meu admirat Magritte, també Berlín i, en especial, aquell Berlín que aleshores era capital de la RDA (República Democràtica Alemanya), m’és clau per gaudir millor l’obra de Quevedo.

Aquella primera vegada del nostre encontre berlinès recordo que la Núria ja em va parlar d’enyorança, que és el sentiment de tot exiliat. Una enyorança que és la columna vertebral de la gran poesia (sobrevola el fantasma de les Tristes d’Ovidi: si quis ut in populo...). En les vegades successives i no tan sols el 1984 (el 1987 vaig tornar a viure i estudiar uns mesos al Berlín Oest) van passar moltes coses en la vida personal de totes dues, com és natural, i en general (mort d’Andropov, per exemple, i començament de la perestroika). Recordo la mort del seu pare, un oficial republicà espanyol, com el meu pare, encara que en el cas d’aquest no es tractava un oficial de carrera, com el de la Núria, sinó de lleva. Puc, però, pensar que totes dues hem viscut un exili, ella exterior i jo interior, i que la història ens ha robat anys, com a tanta gent nostrada.

Tornant, però, al 1984, he de confessar que dec a la Núria no sols un millor coneixement de pintura, sinó també de literatura. Gràcies a ella vaig conèixer personalment una escriptora admirada d’anys, Christa Wolf, a qui ella acabava d’il·lustrar l’obra que era el gran èxit de les dues alemanyes d’aleshores, Cassandra. Ja més personalment, suposo que li he d’agrair el meu retorn a la poesia. Perquè la veritat és que quan vaig arribar a Berlín el gener d’aquell any creia que la meva “carrera” de poeta s’havia acabat, tan descontenta estava del que havia escrit en els darrers temps. Si a aquest sentiment dolorós meu hi afegia que va ser en aquells primers mesos quan vaig corregir el volum que aplegaria -i va aplegar- els meus primers quatre llibres de poemes, una correcció que em va fer pensar que, si s’acabava en ells la meva labor de poeta, ja n’hi havia prou, l’esquizofrènia política berlinesa -RFA i RDA-, i el meu endinsament en la llengua alemanya (una ambició que, ara per ara, no ha fet més que començar) van provocar que molt aviat comencés a escriure Berlin Suite. La generositat de la Núria va fer la resta. Per més que admiri d’altres pintors i pintores (penso en la meva estimada i tan mediterrània, amb incursions andaluses i castellanes, Concha Ibáñez) encara avui crec que les úniques il·lustracions que esqueien en aquell llibre eren, precisament, les de Núria Quevedo, com, per sort, va ser el cas.

Avui, Núria Quevedo ha posat un color a la seva obra que, segurament, li deu a la Mediterrània que pot contemplar des del cor de l’Empordà. Hem parlat poc, darrerament, però totes dues podem rumiar sobre la utopia perduda.

Segurament aquest és el destí normal per a les utopies, per altra banda. Mentre ella retorna amb la seva obra del seu doble exili (aquí, ha estat una exiliada berlinesa; allà, a Berlín, una exiliada catalana amb arrels andaluses), jo, des de 1975, com tots els meus compatriotes, he pogut tornar del meu exili interior. Tan sols demano al destí que la meva poesia tingui la potència de la pintura, dels gravats de Núria Quevedo. I que la suma d’exilis, en definitiva, mantingui el que és més bell en la naturalesa humana: l’amistat. Per arrodonir-ho, que Mercè Rodoreda, des del cor de l’Emporda, Sant Feliu de Guíxols, ens beneeixi.

Marta Pessarrodona Escriptora

La pintura desarrelada de Núria Quevedo Vaig conèixer la Núria Quevedo al seu taller de Sant Feliu de Guíxols en un dia plujós de setembre. L’estiu s’acabava mentre preníem cafè enmig de quadres i pintures. Parlàvem d’una possible exposició... Sis mesos després torno a estar asseguda al seu estudi, aquest cop a Berlín. Mengem salsitxes i pa negre mentre la pluja cau a fora, marcant l’inici de la primavera. Al voltant nostre, les teles dels Paisatges de pluja, preparades per ser transportades a Sant Feliu. “Després d’una infància en un ambient mediterrani, amb aquella llum tan especial, és molt difícil reconèixer la bellesa del paisatge alemany”, declara Quevedo al llibre autobiogràfic Ilejanía-Unferne. “Va costar temps i anys fins que vaig apreciar els camps de Mecklemburg, la llum de la costa bàltica, els centelleigs platejats del mar del Nord.”

L’artista va arribar al Berlín oriental l’any 1952.

Aquest exili involuntari la traslladava a un país nou, una llengua diferent i una societat oprimida. Per a Quevedo, el desarrelament va ser una experiència dolorosa. “Va ser la separació, el que em va fer patir tant. Un procés que es consuma lentament, diria que des dels catorze anys fins els vint-i-tres, quan neix la meva filla”. L’art es va convertir de seguida en el seu instrument d’adaptació en aquest triangle de móns perduts. La sèrie d’il·lustracions, gravats i teles seleccionades per l’exposició mostren com l’artista va anar construint la seva identitat en un país que no era el seu, però que alhora l’acollia.

Una manera de descriure la pluja. Per a Hans Eisler.

1980/81. Oli s. tela. 200 x 150 cm

La nostàlgia del desarrelament és present tant en un Ocell solitari com en un dels nombrosos quadres de la sèrie Cap i Mans. Són teles monumentals, de colors foscos, tristes. Però Quevedo no pinta figures vulnerables. Malenconia no vol dir fragilitat. Els protagonistes dels seus quadres són homes i dones forts, que envien un missatge clar a l’espectador: la resistència de l’home és el motor de la supervivència. Són figures desproporcionades, amb nassos i ulls enormes i els cossos petits. Fronts arrugats i mans grosses i avesades al treball. Aquestes titelles gegants són una mena de simbiosi del coneixement físic i mental. Quevedo crea el seu propi univers d’imatges per entendre on l’ha col·locat la vida. La realitat de la RDA feia evident que el món és un teatre que alterna il·lusions i desenganys.

Els exiliats espanyols a l’Alemanya oriental patien la llunyania de la pàtria i el desencantament polític. En el retrat de grup Trenta anys a l’exili (1971), deu rostres espectrals apareixen des del fons negre, sense somriure. Els seus ulls travessen la mirada de l’espectador, provocant una inquietud i un malestar que van cridar l’atenció a les autoritats de la RDA. No entenien els seus motius de tristesa, quan el seu país els havia acollit després de la guerra. El dolor de l’exili i el desafiament frontal dels retrats tampoc no s’ajustaven als cànons del Realisme Socialista.

Retorn del cavaller de la trista figura. 1980. Oli s. tela. 90 x 116 cm

La malenconia i la resistència són els trets que defineixen les figures de Quevedo. Recorden en certa manera els herois bíblics. Alguns teòlegs s’han interessat per la freqüència amb què cita la iconografia cristiana. La profunda educació catòlica dels primers anys a Barcelona i les creences ingènues de la infància hi tenen molt a veure, segons explica la pròpia artista.

Al marge de l’exili, la literatura ha estat el gran pilar de l’obra de Quevedo i la seva manera d’arribar als orígens de la seva cultura mare. El Quixot és una figura que l’obsessiona. El cavaller solitari i errant és una metàfora de l’exili. Els gravats mostren ninots sense rostre, capcots o victoriosos. El llenguatge naïf d’aquestes figures desproporcionades i amorfes tenen una expressivitat sorprenent. L’artista crea el seu propi univers a partir dels versos de Cervantes, Lorca i Miguel Hernández.

Probablement, Quevedo és una de les millors il·lustradores de la literatura alemanya de la RDA. Els seus dibuixos per a la novel·la Cassandra, de Christa Wolf, són un crit a la llibertat -sexual, política, social- . Publicada a principi dels anys vuitanta, la història de Cassandra recull l’esperit revolucionari que aviat provocaria la caiguda del mur de Berlín. Les inquietuds polítiques de l’artista es recullen en aquestes il·lustracions de cossos entrellaçats, escenes instintives d’amor, violència i protecció. Cassandra, profetessa desafiadora dels déus, és un símbol alliberador, feminista, i alhora maternal.

L’any 1968 Quevedo inicià una nova relació amb la pàtria perduda, obrint nous horitzons artístics. “Quan vaig tornar per primera vegada a Espanya em vaig quedar com cega i copsada. Era talment una imatge de postal. Com si estigués buit, massa bonic, massa fàcil”. La llum del Mediterrani protagonitza les darreres teles. Quevedo pinta cales banyades de llum, però sense abandonar els personatges solitaris. En una mena d’homenatge a Caspar Friedrich David, insisteix a aïllar els sers humans en la immensitat de la naturalesa. Passant del paisatges bàltics als paisatges empordanesos, l’artista lamenta la pèrdua de la rica gamma de colors de la llum del nord: “El sol pot ser despietat i cruel. No sempre és agradable. El paisatge nòrdic, en canvi, em sembla més suau”. Tampoc abandona el motiu de figures caminant sobre paisatges volcànics. La terra volcànica és vista com una metàfora de la força destructiva i el renaixement. L’actitud personal que adopta davant el paisatge és semblant a la que adopta amb la literatura: li serveix per vincular-se amb un país i construir la seva pròpia identitat.

Quevedo estableix una relació íntima i personal amb les seves teles. La seva posició a la RDA li va permetre el luxe de dedicar-se exclusivament a pintar per a ella mateixa durant molts anys. Vivia dels gravats perquè les pintures eren “com els seus fills”: representen una visió personal de la realitat, no sempre compartida amb l’espectador.

La manera amb què Quevedo tracta els paisatges i els retrats l’allunya de la tradició clàssica. Formalment, la seva obra sintetitza la influència dels grans mestres de la pintura espanyola del segle XVII i XVIII. També és evident l’impacte de l’expressionisme alemany. Però el treball de Quevedo és únic. “Un quadre se m’apareix com una visió”, afirma. Durant la creació, la tela segueix el seu ritme i evoluciona segons la pròpia voluntat. “Penso que quan es pinta s’ha de deixar via lliure a tots dos factors, a allò desconegut, la intuïció, i a l’intel·lecte i la reflexió.”

I quina és la seva reflexió? El dolor de l’exili i el desarrelament culmina amb un cosmopolitisme exemplar. Quevedo se sent estrangera. Sentir-se d’aquí i d’allà i sentir-se d’enlloc: els orígens i la pàtria són mers fruits de l’atzar.

Andrea Rodés Historiadora de l’Art

Un anell per a la Núria4 Però, què significa “diferent en altre lloc?” Què és el que estranya tant a aquella catalana compatriota de Picasso, Miró i Dalí? Què és allò que li sorprèn a Alemanya i d’Alemanya? També ens ho diu tocant punts molt sensibles. Relata com, als catorze anys, acabada d’arribar el 1952 no precisament a Alemanya sinó a la RDA, se sent rarament commoguda davant del fet que ningú no vulgui ser alemany. Escriu: “Vaig pensar que la història pesava greument sobre els que nasqueren després, impedint-los fins i tot d’acceptar el seu idioma matern. Un recurs una mica desvalgut d’interiorització.

Potser”. I és que ho hem viscut fins als nostres dies. Penso que, precisament en els nostres dies, com que la nostra història no ens ha permès desenvolupar un ferm sentiment d’autoestima, ens ho posem difícil a nosaltres mateixos i entre nosaltres, posant difícil a la vegada als altres. Núria Quevedo ens parla en aquests textos, que jo sàpiga per primera vegada públicament, de la seva difícil relació amb els alemanys; com amb Franz Fühmann, a qui apreciava i admirava, i amb qui no pogué superar una certa estranyesa que la distanciava d'ell a causa de la seva “extremada personalitat”.

“Li dolia Alemanya i li dolia el propi ésser d'una manera que amb prou feines podrem intuir”. En la literatura alemanya li commou aquell “amarg tret de coneixement propi”, ens diu, i, malgrat això, sent un “lleu retret” per al Kleist de En cap lloc. En cap banda (Ch.W.) Crec que ho comprenc. Una “personalitat extrema” és també la seva, la d’aquest Kleist, incondicional, obstinat i autodestructiu, impactant amb la seva seriositat òrfena del més petit somriure que pogués alleugerir. Però en aquest punt, crec, aconsegueix que un dels personatges d’aquest poeta s’acosti a la figura més estimada de Núria Quevedo: en el seu somni, bé podria ser el Príncep d’Homburg. Aquell infeliç militar prussià, a la seva manera igualment un infeliç cavaller, bé hagués pogut acompanyar el Quixot. Durant un somiat instant podrien somriure un a l’altre en callat i mutu acord. “La vida és somni” és el lema que regeix la sèrie “Cap i mà”, sorgida en l’obra de Núria Quevedo arrelant en l’esperit trist del Quixot. Valdria la pena meditar sobre les diverses maneres de sentir la tristesa que caracteritza els pobles considerant que la seva evidència és inalterable ja que, a diferència de la ironia, la tristesa no fingeix.

Christa Wolf Escriptora

4. Es refereix a l'anell deixat com a penyora als promotors de la Galeria Sonnensegel de Brandenburg/Havel, especialitzada en art per a i de nens, i que porten durant un any, al final del qual en passen el relleu al següent escollit; en aquest cas, Christa Wolf passà el relleu a la Núria Quevedo, i aquest és part del que digué en l’acte.

Núria Quevedo: una anatomia de la malenconia La catalana Núria Quevedo va anar a parar a Berlín en plena confusió política del segle XX. El seu pare va haver d’abandonar Espanya després de la victòria de Franco, contra qui havia lluitat durant la Guerra Civil en el bàndol de les tropes republicanes. El 1952, Quevedo va abandonar amb catorze anys la seva ciutat d’origen, Barcelona, i va seguir junt amb la seva mare el camí per trobar-se amb el seu pare al Berlín Oriental.

Emigració suposa pèrdua, la pèrdua de la pròpia cultura, dels orígens, dels amics i de l’àmbit familiar. Però també pot ser una nova vida esperançadora: l’experiència d’una nova cultura, l’encontre amb altres persones o també -un fet important per a una pintora- descobrir altres llums.

Núria Quevedo. 1970. Foto: Karlheinz Mund

Malgrat que el treball de Núria Quevedo gira lògicament una i altra vegada entorn al tema de l’exili, també s’hi podria descobrir una interpretació profunda i existencial que va més enllà de la idea política de l’exili o de com ho van patir els seus pares. Els seus quadres permeten sentir el desarrelament d’un exili sense fi, un ser foraster en la nova pàtria merescuda, un exili espiritual i anímic que reflecteix la vulnerabilitat de les persones a la Terra. Els seus personatges són somiadors, fantasiosos i utòpics: no es poden sentir confortables en aquest món, com el perseverant i somiador cavaller Don Quixot, o la profeta Cassandra, que s’imposa tossuda tot i la derrota.

La trajectòria artística de Núria Quevedo comença el 1958 amb els estudis a l’Escola Superior d’Art i Disseny de BerlínWeissensse, amb Werner Klemke, Arno Mohr i Klaus Wittkugel. Més tard va ser becària de l’Acadèmia d’Arts de Berlín, sota la tutoria de Werner Klemke. Els seus documents gràfics d’aleshores, sovint reconeguts com un viatge cap al grotesc, obren un ampli camp d’acció en l’àmbit de la il·lustració de llibres. Aquestes il·lustracions “representen el més bonic que van donar quaranta anys de món editorial a la RDA” (Friedrich Dieckmann). La seva col·laboració amb la literatura s’ha mantingut fins avui, tot i que la seva obra, com per exemple la sèrie de gràfics “Cassandra” -en referència a la novel·la del mateix nom de Christa Wolf- més que il·lustrar en el sentit tradicional, és una interpretació lliure amb uns trets artístics molt personals.

Els anys setanta va començar a formar-se com a pintora. D’aquesta època destaquen retrats impactants que reflecteixen la confrontació de Quevedo amb la tradició retratista espanyola, amb les obres de Velázquez, per exemple. Les cares dels retratats apareixen amb lucidesa des d’una penombra il·luminada, la majoria amb una frontalitat directa. La llum modela els perfils expressius d’uns rostres que conqueriran els ulls de l’espectador. L’aparició d’aquestes pintures de

tons agres només s’entén des del punt de vista formal, ja que aquests rostres, toscs i amb caràcter, no coincidien amb els cànons del realisme socialista.

Es mereix una menció especial en aquesta línia de retrats la pintura Trenta anys d’exili. Quan va ser mostrada a l’Exposició d’Art de Districte de l’any 1972, va causar sensació per la seva pesada angoixa, pel seu rebuig incondicional de tota cortesia pictòrica: nou exiliats espanyols i un nen de la comunitat d’emigrants espanyols són reunits per a un retrat de grup. El quadre recorda vagament la successió de retrats familiars d’Otto Nagel dels anys vint i trenta. El to seriós, sever i trencador d’aquestes imatges dóna a entendre a l’observador la duresa i la soledat de l’espera a l’exili, de les dècades d’esperances perdudes per assolir un objectiu llunyà. Aquesta ambivalència de pèrdua i soledat, per una banda, i la voluntat de persistir en l’esperança i en la utopia, per un altra, denota el sentiment bàsic, la preocupació profunda de Núria Quevedo.

Amb una ambivalència similar, el quadre Embarassada a l’atelier de la Pariser Platz descriu per un costat l’esperança alegre d’una oportunitat en una nova vida, mentre que, per altra, es veu en un segon pla, a través de la finestra de l’atelier, el Mur de Berlín, que representa l’aïllament, la mort i la separació. En referència a això, Quevedo defineix de manera codificada però, al mateix temps, amb precisió un motiu per mantenir-se com una estranya en la seva nova pàtria: la promesa no complerta de transformar la utopia comunista en el socialisme realista.

Quevedo plasma el fracàs d’aquesta utopia amb el mateix sistema en el díptic Una manera de descriure la pluja, per a la Neue Gewandhaus de Leipzig. La nova sala de concerts de Leipzig va ser ampliada el 1981, i l’antic mestre de capella, Kurt Masur, va voler promoure la vinculació entre pintura i música en una mateixa obra d’art.

Núria Quevedo va dedicar l’encàrrec al compositor Hanns Eisler, el destí del qual va ser una altra mostra del fracàs d’aquella utopia. El quartet Catorze maneres de descriure la pluja va ser concebut per Eisler l’any 1941 com una “anatomia de la malenconia” a partir de l’experiència depriment de la guerra mundial. Aquesta malenconia forçada impregna els dos quadres de Quevedo, i també tota la seva obra. Sigui el relat de El retorn a casa del cavaller de la trista figura o el de El caminant sobre el mar [Geher auf dem Meer] -aquell que una vegada i altra s’enfonsa en el marel to malenconiós és determinant per al seu treball pictòric.

A les seves figures “Cap i mà” encara predomina un clamor tossut, que es produeix perquè es perfilin gràficament amb més força i resultin formalment més dures. Són icones temàtiques, codis de distància, figures que actuen a la recerca procurant entendre el món amb els ulls ben oberts i amb les seves mans, que sovint donen manotades al buit buscant i mirant de recuperar la relació perduda entre el cap i la mà, entre el pensar i actuar. O actuen també com a titelles, amb ingenuïtat, com éssers d’un altre món als peus d’un cràter. La terra volcànica que apareix als quadres ens parla de destrucció i al mateix temps augura un nou inici. Aquestes figures mai no mostren resignació. Són, per contra, missatgeres d’una utopia millorada: es proposen enfrontar-se amb constància a les particularitats del món, imposant-se i acceptant la seva bellesa i la seva amargor, les seves promeses de futur i la seva segura tristor. En la seva inimitable síntesi de diversitat poètica i la seva insistència, el poderós món visual de Núria Quevedo construeix una crida a la voluntat d’autocompromís de l’individu i a la seva voluntat per a una plena consciència en llibertat. Les paraules de Cassandra serveixen per entendre l’obra de Núria Quevedo: “parlar amb la meva pròpia veu: el màxim. No vaig voler més, cap altra cosa.”

Andreas Kaernbach Curador de la Col·lecció d’Art del Parlament Alemany

Salutació al públic en ocasió del vernissatge a l’Inselgalerie (Berlín) …Certament puc dir que jo mateixa sento recel. D’algun temps ençà sospito que la “Quevedo” podria ser un personatge apòcrif, que vaig inventar com a alternativa.

Una pintora que s’expressa amb imatges que en el fons són indesxifrables, perquè la pintura cobreix la sensualitat i l’espiritualitat amb signes; i perquè el veritable ésser de la pintura és el silenci. El llenguatge plàstic, penso, facilita la comunicació precisament perquè és ambivalent.

La imatge d’aquella noia que aleshores arribà a Berlín, no l’he pas oblidada. Portava trenes i mitjons blancs. Allò que sí ignoro és el destí que estava reservat a la joveneta de 14 anys si s’hagués quedat a Barcelona. Aquesta fantasmal línia, aquesta biografia no viscuda, segueix el seu curs d’ombra paral·lela a la meva vida real. En el que fou la veritable experiència d’aquell per a mi crucial moment, aparegueren les runes de Berlín i m’encalçà la cacofonia d’un idioma incomprensible, la cadència del qual em semblava agressiva. La seva literatura, però, seria aviat una irrenunciable part de la meva vida.

Però també això és ja el record d’un record. La noia que arribà a Berlín i la dona jove que va pintar el quadre titulat Trenta anys d’exili s’han deseixit de mi, i gairebé em són estranyes. En el decurs dels cinquanta anys passats des d’aquelles vivències, l’atzar ha marcat el trepig de tres camins: el meu, jo; el de la meva ombra, el no viscut: i l’apòcrif. És curiós que la biografia potser fictícia hagi deixat el testimoni d’una obra que podrà ser indesxifrable però que en qualsevol cas és més visible que el record.

Núria Quevedo 2002

Cap i mà. 1992. Carbó i témpera s. tela. 116 x 100 cm

Festa Major. 1998. Aquarel¡la s. paper. 78,5 x 56 cm.

Cala amb figura. 2005. Oli s. tela. 144 x 130 cm.

Cala amb figura caminant. 2005. Oli s. tela. 130 x 150 cm.

Mare i fill. 2006. Oli s. tela. 130 x 108 cm.

Paisatge empordanès amb figura. 2006. Oli s. tela. 130 x 150 cm.

Suro. 2000. Oli s. tela. 126 x 146 cm.

Primavera. 2000. Oli s. tela. 140 x 110 cm.

Pedres volcĂ niques amb figura. 2000. Oli s. tela. 100 x 120 cm.

Don Quixot. 1996. Aquarel¡la s. paper. 78,5 x 56 cm.

Disseny de cartell per a l'obra de teatre Don Perlimpím de Federico García Lorca. 1978.

Carbó i pastel s. paper. 79 x 57 cm.

Cala plujosa. 1998. Aquarel¡la s. paper. 50 x 68,5 cm.

Breu biografia Núria Quevedo (Barcelona 1938)

Núria Quevedo nasqué el 1938 a Barcelona. Al cap d’un any, la família s’exilià i passà la frontera: el marit amb l’exèrcit, i la mare amb la filla petita.

Les dificultats feren retornar cap a Catalunya la mare i la filla, i el pare després de passar per diferents camps d’internament- s’establí a Berlín. El 1942, mare i filla varen fer el seu primer viatge a la capital alemanya, on naixeria la germana de la Núria. El 1944, per fugir dels bombardeigs dels aliats, tornaren a Barcelona. El 1952, mare i filles pogueren viatjar altre cop a Berlín i retrobar-se amb el pare.

Allà Núria Quevedo estudià Belles Arts.

Començà practicant el gravat i les il·lustracions, i a partir de final dels anys seixanta es dedicarà a la pintura. Té obra en propietat de diferents museus alemanys i col·leccions privades, i ha realitzat nombroses exposicions des de l’any 1965. Li han estat concedits els premis: de Belles Arts de la RDA, Goethe de la ciutat de Berlín i el Premi Nacional de la RDA. El 2003 el Bundestag va organitzar una retrospectiva seva a la catedral de Berlín, i el mateix any dues obres seves van ser seleccionades per a l’exposició itinerant "Art de la RDA" a la Nationalgalerie de Berlín.

Foto: Elisabeth Heinemann

Sant Feliu de GuĂ­xols juny de 2006

Núria Quevedo Obra sobre paper i tela

Museu d’Història Sant Feliu de Guíxols Plaça del Monestir, s/n (Monestir) 17220 Sant Feliu de Guíxols Tel. 972 82 15 75 Fax. 972 82 15 74 museuhistoria@guixols.cat www.guixols.cat