Téntol 23

XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO També hi ha una altra dona dempeus, mirant sense rumb en el buit davant seu. El seu ventre és de la mida d'una carbassa rodona i un petit peu acaricia la seva pell des de l'interior. Està envoltada per la mort, per l'aflicció en tots els sentits i no pot sentir cap cosa. És com si estigués cega al seu entorn o somiant amb els ulls oberts. La medicina l’ha tornat insensible. Al cap d’una estona m’ha fixat la mirada, somrient suaument –m’ha recordat el somriure de la Mona Lisa o de les velles escultures de marbre romanes-. Ella és el 458 i li dic "Venus", la deessa romana que ningú recorda.

Les nostres mirades s’han perdut quan de sobte la gàbia ha estat sacsejada com si hi hagués caigut un elefant a sobre.

Un cataclisme s’ha produït i tot el que es podria veure està en la foscor. Els nombres van esclatant en crits i grunyits bestials, com una orquestra del subhumà. L’ambient és estrany, com si s’hagués aparegut un forat dins el nostre espai.

De sobte ha caigut alguna cosa sobre la meva cama, com un pes immens. Enmig del estrident crit, una esquerda diferent ha sonat i he sentit un dolor insuportable. M’he aferrat a la meva cama, segur que s’ha trencat. Distingeix el fèmur que sobresurt de la pell. Tot al meu voltant ha desaparegut, la commoció, l'olor, la calor, la por i tot el que noto és dolor.

Esper que el dolor s’intensifiqui que en consumeixi, que la ferida ho absorbeixi i ho silenciï tot.

Mai he viscut moments, últims moments d'agonia, angoixa i dolor en arribar el teu nombre.

M’he concentrat en Venus. Sento el dolor, que és suportable si penso amb el seu encant. Sóc humà.

Llavors em xiuxiueja el seu amor entrellaçat amb les seves paraules. "No et preocupis. Nosaltres som les següents." Les seves paraules s’enfonsen i un soroll metàl·lic retruny en l’ambient. Per primera vegada, tot està tranquil. Hi ha foscor, espectres inhumans, alts, gruixuts... La dispersió dels nombres, com la llum a través de les branques i fulles d’un vell arbre sacsejat pel vent. Ja no tinc por ni sento dolor. Sé, que en algun lloc, desconegut, hi ha n'Emelie i na Rose. Mai les oblidaré.

A la vegada que som emportat veig que desconnecten el tanc de na Venus i se l’enduen enfora de mi. S'ha posat de part.

La vida continua... Hi ha esperança.

“A vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut, i de sobte tota la nostra vida es concentra en un sol instant.”

– Oscar Wilde.