Issuu on Google+

REVISTA DE l’IES SANTANYÍ Núm. 23, Juny 2013. Preu 1€


2

IES SANTANYÍ C/Bernat Vidal i Tomàs, 79 07650 Santanyí Tel. 971642071 / Fax. 971654098 www.iessantanyi.cat D.L. PM 2640-2008

Consell de redacció

FINAL D'ETAPA DELS ALUMNES DE SEGON DE BATXILLERAT Equip directiu

Els alumnes de segon de batxillerat han acabat la seva estada a l'institut. Tot i que els resultats no han estat iguals per a tothom, des d'aquestes pàgines els volem encoratjar perquè en el futur cada un trobi el seu camí i faci allò que més li agradi. I també volem aprofitar l'ocasió per felicitar els dos alumnes que han aconseguit menció de matrícula d'honor pels seus bons resultats, na Deborah i en Miquel, que també ha col·laborat sempre d'una manera ben intensa amb totes les activitats que ha organitzat el centre. Sort a tots!

Tomeu Estelrich Toni Estelrich Francisca Font Miquela Monserrat Francesca Suau Francesca Vallbona

Correcció

Departament de Llengua catalana i literatura

Col·laboradors Alumnes 2n de batxillerat Antònia Campins Associació alumnes IES Santanyí Blai Bonet Comissió ecoambiental Departament Llengua catalana i literatura Berenice de Lorenzo Hafida El Gharbi Maria del Mar Miquel Sebastià Martorell Fotografies: Berta Capilla Carmen Olga Vañó Fes arribar les teves col·laboracions a la bústia del centre o bé a tentol.line@gmail.com

Maquetació

Impremta JA! Agraïm totes les col·laboracions i suport de tots els nostres lectors. Els articles signats d’aquesta publicació expressen únicament l’opinió dels seus autors


EDITORIAL

3

CAMINEM SENSE DEFALLIR Francesca M. Vallbona Rigo A l'inici de les vacances del curs 2012-13 ens tornam a trobar, com l'any passat, amb una situació difícil i complicada. El curs ha estat marcat per vagues, protestes, tancades... i, sobretot, per la incertesa i pel desconcert. Hem hagut d'afrontar unes ràtios més altes que les habituals, menys professors i, per tant, menys possibilitats d'ajudar els alumnes amb més necessitats. Hem hagut de fer feina a corre-cuita i a contracor per preparar un projecte en funció d'un decret que ens ha obligat a canviar el projecte lingüístic del centre, consensuat i en funcionament des d'anys enrere. Hem intentat fer aquesta nova proposta tenint en compte la realitat sociolingüística que enrevolta el centre i, per tant, les necessitats dels nostres alumnes, tot tenint en compte que al final de l'ESO han de ser competents en les dues llengües oficials de la comunitat i en una llengua estrangera i que la missió principal de l’escola és reequilibrar els dèficits lingüístics que hi ha en l’entorn familiar i social de cada centre. També hem volgut que, amb la nostra proposta, cap alumne vegi reduïdes les seves possibilitats d'èxit, per la qual cosa garantim que continuarem treballant en el sentit que cada un trobi la manera de desenvolupar al màxim les seves capacitats. En aquest context continua sent necessari que pares, professors, alumnes, personal no docent, ens mantenim units, units en el sentit de ser forts i conservar el sentit comú i la lògica de la normalitat. Ara, la nostra tasca també és suplir la improvisació per la nostra responsabilitat i pel nostre deure com a docents, no perjudicar el futur dels alumnes ni dels centres, perseguir l'excel·lència a través de les nostres propostes pedagògiques fetes a partir de la preparació, de l'experiència, del consens, de la planificació i mantenir-nos ferms en les nostres posicions, continuar fent camí i acompanyar els alumnes durant el seu aprenentatge de la millor manera possible, treballar amb serenitat per tal de no perdre la

confiança i no fallar en el nostre compromís amb la societat, continuar amb el marc de cohesió social i lingüística que marca l'Estatut d'autonomia i que també recull el Projecte educatiu del centre ja que, i remetent-nos al manifest de la UIB gràcies a aquest model “s'ha anat construint en bona part des de l'escola el model de societat que tots volem per a aquesta terra i per al món sencer: una societat capaç de superar les desigualtats i de respectar la pluralitat i la diversitat, en la qual tothom aprèn idiomes i al mateix temps contribueix a reconèixer i restituir a la llengua històrica patrimonial –aquí, la llengua oficial pròpia, el català-- el lloc central de llengua pública comuna que qualsevol llengua ha de tenir en el seu propi territori. On, si no, podria tenir aquesta plenitud? “ Com diu Salvador Espriu, de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble." Bones vacances a tothom!


4

ACTUALITAT

JORNADA DE PORTES OBERTES 2013 Redacció Divendres dia 7 de juny es va celebrar la jornada de portes obertes. Es va aprofitar l’ocasió per mostrar els treballs de diferents àrees: treballs d’investigació científica, contes de castellà, auques de català, relats fotogràfics, projects d’anglès, fotografies participants a Fotojove i interpretacions dels poemes d’Antònia Vicens a la qual s’havia triat com a protagonista dels

tallers literaris celebrats al voltant de Sant Jordi. Durant la vetllada vam gaudir d’actuacions musicals, la representació d’un fragment de l’obra Gimnèsies i Pitiüses de Guillem d’Efak que havien llegit els alumnes de 3r d’ESO, i d’una escena de Grease que havien fet els alumnes de Taller de teatre, visualitzacions de vídeos de diferents assignatures i l’homenatge a Antònia Vicens. Evidentment, un dels moments culminants d’aquesta jornada va ser, com sempre, el del lliurament dels premis: el departament de Llengües estrangeres i el de Castellà donaren els guardons als guanyadors dels concursos de projects i de contes, respectivament. El departament de Ciències als del concurs d’investigació. I l’Associació d’alumnes a la guanyadora del cartell de la jornada. I, finalment, va arribar el torn als guanyadors de la XIII edició dels premis literaris Antoni Vidal Ferrando. El propi Antoni Vidal, representants de l’AMIPA, del professorat i de l’Ajuntament van ser

els encarregats de lliurar els premis que, enguany, foren per a: Narrativa El cavaller de les mil i una llengües, Miquel Barceló La flor de deessa, Agnès Rigo El sol reflectit, Noèlia Teixeira Poesia Ningú, Marina Camargo Desolació, Najat Farfache A continuació va ser el torn de la música: versions, interpretacions, coreografies... van posar punt i final a la vetllada d’enguany. I, abans d’anar-nos-en vam poder degustar un còctel, anomenat Lovely en honor a Antònia Vicens, realitzat per PQPI, i d’un piscolabis ofert per l’AMIPA. Gràcies a tots!


ACTUALITAT

5

JORNADA DE PORTES OBERTES 2013


6

ACTUALITAT

DE LA IMPORTÀNCIA DE LA COL·LABORACIÓ ESCOLA-AJUNTAMENT-FAMÍLIES Berenice de Lorenzo Tres exemples: projecte Espai Terra, el concurs de samarretes de l'Ajuntament de Santanyí i Fotojove de l'Ajuntament de Palma A l'IES Santanyí no deixam d'il·lusionar-nos amb nous projectes que cerquen millorar la formació dels nostres alumnes i això és degut, precisament, a la situació convulsa que estam vivint en general i al món de l'educació en concret, ja que necessitam, més que mai, la col·laboració de les nostres institucions i de les famílies. 1- Projecte Espai Terra A l'institut estam d'enhorabona perquè el nostre projecte educatiu Espai Terra ha rebut el suport de l'Ajuntament de Santanyí. El consistori ens ha fet costat i ha confiat en la nostra feina; així que, adequarà dues parcel·les i un magatzem per al desenvolupament d'aquest projecte que vol seguir el model d'altres escoles d'Europa i EEUU. La Conselleria d'Educació ja fa dos anys que organitza unes jornades per tal de formar el professorat cap a un model d'escola més humanitari, orientat cap a la sostenibilitat, l'ecologia i el pensament sistèmic, aplicant l’experiència directa i fent feina de manera multidisciplinària. Les capacitats a desenvolupar amb aquesta pedagogia es basen en quatre pilars: cap, cor, mans i esperit.

mediambiental, anàlisi d'aigües, eines, vocabulari... Permet dur a la pràctica gran quantitat de coneixements teòrics que d'aquesta manera veuen reforçada i comprovada la seva utilitat. Al mateix temps, es dóna continuïtat a la feina que es fa des de les escoles de primària on l'alumne treballa setmanalment a l'hort. És un projecte en què participen els departaments de biologia i geologia, de física i química, d'orientació, de tecnologia, de llengua i literatura catalana, de ciències socials i el departament de dibuix, amb més de 10 professors implicats. Encara que està concebut perquè es dugui a terme durant les hores lectives i també durant el temps d'esplai amb caràcter voluntari, es té previst col·laborar amb el Punt Jove de l'ajuntament per desenvolupar diferents tallers ja que el treball de la terra forma part del nostre patrimoni cultural intangible. I és ara, quan necessitam el suport de les famílies: tant en la participació de les diferents activitats que prepararem (fins i tot durant l'estiu) com si disposau d'eines per treballar la terra que no faceu servir a casa vostra. Una manera de contactar amb nosaltres serà amb l'adreça espaiterraiessantanyi@gmail.com i a la pàgina https://www.facebook.com/EspaiTerraIesSantanyi on, si premeu “m'agrada” estareu al dia de les activitats que organitzarem. Gràcies per col·laborar! :) Més info: http://vimeo.com/album/2127770 2- Concurs de samarreta de Sant Jaume, Ajuntament de Santanyí

El projecte d'aula externa Espai Terra té com a finalitat aplicar una part del currículum que s'ensenya des de primer d'ESO fins a batxillerat al voltant del treball de la terra: hort, hivernacle, planter, control

Els darrers anys, les activitats que programam per ensenyar les diferents matèries han de garantir que l'alumne adquireixi les competències bàsiques que necessitarà en el seu futur. Un dels objectius és que aquestes activitats formin part de la nostra realitat, és a dir, que siguin activitats aplicades al dia a dia. Des del departament de Dibuix volem reconèixer


ACTUALITAT la feina del Centre Info Jove de l'Ajuntament de Santanyí que per segon any ha organitzat un concurs dirigit als joves del municipi per dissenyar la samarreta de les festes del poble. D'aquesta manera, els conceptes i tècniques treballats a classe poden veure la seva aplicació a un esdeveniment real... Si guanyen el concurs, el seu disseny apareixerà estampat a les samarretes que publiciten les festes de Sant Jaume. Enguany, volem felicitar n'Agnès Rigo Vidal de 1r d'ESO, guanyadora del premi, engrescar la resta de joves del municipi a presenta-se a futures convocatòries i animar-vos a lluir la samarreta durant les festes!

7

una obra del mestre Chema Madoz. Més info: http://www.solleric.org/?p=4590&lang=es

COMISSIÓ ECOAMBIENTAL Des de la comissió ecoambiental, amb l'ajuda de l'Associació d'alumnes, s'ha elaborat una enquesta sobre el transport escolar que s'utilitza per a venir al centre. Dels alumnes que no utilitzen transport escolar, s'han obtingut els resultats que tenim al gràfic.

3- Fotojove, Ajuntament de Palma I enguany ja serà la sisena vegada que participam al concurs de Fotojove. Aquest concurs és també una gran oportunitat perquè els alumnes vegin la seva feina recompensada amb l'exposició que s'organitza al Casal Solleric amb les fotografies presentades. Els premis no fan més que reconèixer l'esforç i motivar els joves a utilitzar diferents mitjans per expressar-se. En aquest cas, les famílies voluntàriament han de pagar una petita inscripció a l'Ajuntament, necessària per l'organització del concurs i és aquí quan per menys del que costa un menú d'hamburgueseria, els pares mostren als seus fills la importància que donen a la cultura i la seva confiança en la feina que feim a l'institut. Gràcies a tots els que participant feis possible aquest concurs! N'Agnès Rigo Vidal, de 1r d'ESO, va guanyar el 5è premi Casa Julià per la seva fotografia reinterpretant

Per al curs proper seria convenient que els alumnes s'animin a venir sempre que sigui possible a peu o en bicicleta, ja que així ajudam, entre tots, a la conservació del medi ambient. En aquest curs, s'ha realitzat el Concurs Aules verdes. Des de la comissió volem donar l'enhorabona a tots els grups que s'han esforçat a mantenir el centre net i a tenir hàbits d'estalvi energètic, reutilització i reciclatge. Grups guanyadors: de 1r cicle ha estat 1r B i del 2n cicle 3r D.


8

ACTUALITAT

“NO DEIXEU QUE LA POLS ESBORRI LA VERITAT” Blai Bonet i Rigo

Darrerament, els docents hem estat catalogats de manipuladors.

El verb manipular ve del llatí manipulare ( manejar ) i actualment té diversos significats: 1- Operar amb les mans ( manipular un aparell científic). 2- Alterar alguna cosa ( manipular una informació ). 3- Influir arterosament, sobre una persona o una col·lectivitat, per tal que actuïn d'acord amb interessos que els són aliens. Amb aquesta definició, crec que sobren els comentaris. La tasca dels professors i dels mestres no és fàcil, molts són els entrebancs que arribam a trobar al llarg del curs ( entrebancs que arribam a superar amb la nostra vocació docent, molt sovint trepitjada i tirada per terra ). Davant això pens que val la pena educar els joves en llibertat perquè siguin lliures i puguin decidir el seu camí sense odis, ni dictadures, ni cacics. Val la pena educar-los a la lectura i a viure la màgia i la denúncia de la literatura. Val la pena convidarlos a llegir poesia i a devorar-la devora les flames del foc. Obrir la ment, descobrir que tenim sentiments (que poden esdevenir poesia), despertar el plaer per la lectura, explicar com varen suprimir el Gran i General Consell, explicar el Decret de Nova Planta (i les seves conseqüències) i estudiar les grans cròniques no és manipular ningú, és dir la veritat. Us recoman la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull perquè ens ajuda a obrir els ulls i a veure com la humanitat de vegades fa coses de les quals se n'ha de penedir més tard.


9

ACTUALITAT

9

EL MAGNÍFIC VIATGE A LA SEU D’URGELL Antònia Campins 1r B Enguany amb un grup de tres professors els nins inines de primer d’ESO vàrem anar d’intercanvi a la Seu d’Urgell un poble de Catalunya. Vàrem partir un dilluns sobre les dotze del migdia. Agafarem l’autobús i ens anàrem tots contents a l’aeroport de Palma. Quan vàrem ser allà vàrem anar a embarcar els equipatges i vàrem fer unes quantes voltes per l'aeroport amb els amics. Al cap d’un tems vàrem entrar a l’avió. Ens vàrem seure i ens vàrem anar cap a l'aeroport de Barcelona. Va ser un vol un poc mogut a causa del vent però va anar bé.

Quan vàrem arribar a l'aeroport vàrem anar a cercar les maletes, allà vàrem veure que una maleta d’un company s’havia perdut; vàrem anar a demanar informació sobre aquesta maleta i ens varen dir que l’havien deixada a Barcelona. Els professors varen trobar que igualment no podien fer res i ens vàrem anar tots plegats cap a l’autobús cap a la Seu d’Urgell. Al cap de dues hores de bus ens vàrem aturar a sopar ja que cada un de Mallorca duia el seu entrepà. Després vàrem agafar el bus dues hores més fins arribar a l’alberg. Quan vàrem ser allà ens varen donar una sèrie d’informacions que havíem de respectar dins l’alberg. Més tard els tres professors ens varen dir que havíem d’anar a fer una volta pel poble per conèixer-lo un poc. Vàrem arribar a les onze del vespre a l’alberg, tots ens vàrem posar el pijama i els professors ens varen dir que havíem d’anar a dormir però nosaltres no els vàrem fer molt de cas i ens passejàvem d’habitació en habitació fins a les tres de la matinada que els professors ens varen

renyar fort i nosaltres els vàrem creure i ens vàrem anar a dormir. L’endemà dematí vàrem anar a l’escola i vàrem conèixer els nens. Allà ens varen rebre amb una salutació molt bonica. Després nosaltres vàrem haver de durproductes típics de Mallorca i ells varen dur productes típics de Catalunya i vàrem fer un intercanvi d’aliments. L’horabaixa els nins i nines que havien d’anar a família es varen acomiadar dels que anàvem a l’alberg. Els que no anàvem a família ens vàrem anar cap a l’alberg i vàrem desfer els equipatges i vàrem anar a fer una volta. El vespre vàrem anar a sopar amb els professors. L’endemà quan ens vàrem aixecar ens vàrem haver de vestir ben calents perquè havíem d’anar a la neu, a esquiar. A les nou del matí ens vàrem veure amb els nens que quedaven a dormir a família i ens vàrem anar tots a esquiar. L’horabaixa quan vàrem arribar a l’alberg el primer que vàrem fer va ser canviar-nos la roba i ens vàrem anar a fer una volta. El vespre vàrem fer la rutina de cada vespre dutxa, sopar i dormir. L’endemà ja era dijous el darrer dia i els nins ens tenien preparat una gimcana i un acomiadament així com nosaltres els teníem preparat el seu. A la tarda vàrem dir adéu als alumnes i als professors. A la nit ens vàrem dutxar i vàrem anar a sopar amb els companys. L'endemà vàrem fer les maletes, vàrem anar a cercar els nens que havien quedat a família i ens vàrem anar cap a l’autobús, unes quatre hores mes vàrem agafar l’avió i cap a Mallorca!


XIII edici贸

premis literaris

Antoni Vidal Ferrando curs 2012/2013


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO

ACTA DE LA CONCESSIÓ DEL XIII PREMIS LITERARIS ANTONI VIDAL FERRANDO DE L’IES SANTANYÍ En data 5 de juny de 2013, a les 11 h hores, es reuní el jurat format per Miquel Pons, cronista de Santanyí; Antoni Vidal Ferrando, escriptor; Teresa Fernández, representant dels pares i mares, Sebastià Burguera, professor, Anna Monserrat, alumna i Francesca Vallbona, directora del centre. Després de les pertinents deliberacions es decidí atorgar els següents premis: POESIA El sistema solar Maxime Delaplace 2n A Ningú Marina Camargo 3r B Desolació Najat Farfache 4t A

NARRATIVA El cavaller de les mil i una llengües Miquel Barceló 1r A La flor de deessa Agnès Rigo 1r A El sol reflectit Noèlia Teixeira 3r B La fàbrica Miquel Àngel Rigo 3r C

Santanyí, a 5 de juny de 2013


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO Premi Poesia

Maxime Delaplace 2n A

El Sistema Solar La Terra, Venus i Mart, Mercuri, Saturn i Urà, Júpiter i Neptú, els vuit planetes solars. La Terra, petita i rodona, blava amb taques verdes, planeta alegre i tranquil, ets la meva harmonia. Venus, planeta verd, fred tant a l’hivern com a l’estiu, perquè et dius així? Ets la meva felicitat. Mart, déu de la guerra, més petit que la Terra, el més vermell i bel·licós, ets la meva ira. Mercuri, últim i primer astre, el més proper al meu sol, missatger dels meus sentiments, ets la meva gran esperança. Saturn, per sempre imposant, uns grans cercles giren devora tu, vint voltes al dia te fan, ets la meva obsessió de les coses. Urà, immens planeta blau, al lluny pareixes la mar, tants d’anys són un dia, ets la meva inquietud. Júpiter, el més gran de tots, el més impressionant i fort, ets el meu més gran sentiment, tu ets l’amor que tinc per tu. Neptú, l’altre planeta fred i blau, déu romà de la mar, poderós amb tot l’esplendor, ets la meva tranquil·litat més forta. I el Sol, el més calent, el més important i l’astre lluminós, en tu tots els planetes es centren, ets l’eix de tots els meus sentiments.


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO Premi Poesia Marina Camargo 3r B

Ningú Crea inspiració, desitja llibertat, encalça l’art i amaga el temor. És impossible ser tan final; sorprèn al miracle, rebutja a la por, intercala enlluernades i espurnes de colors, intenta ocultar l’amansir-se i aidar al somriure. El record que desapareix, sense deixar rastre, és aquell que, silenciosament, abandona la seva ànima


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO Premi Poesia Najat Farfache 4t A

Sense tu On és el blau del cel? On és la vida del sol? Em sent freda, dins el meu cor habita l'obscuritat... El temps corre, el sol va i ve, però els teus records persisteixen! On guard els teus preciosos somriures? On guard aquelles mirades de confidència? Torna si us plau! Torna... Partires en silenci, amb aquell bell somriure, un dia qualsevol, un dia de festa sense retorn, i et vestires de nou... Potser sabies el teu destí? Al meu voltant, crits i plors. No pot ser! Això ha de ser un malson! Torna si us plau! Torna... Què faig amb aquesta soledat que habita en la meva profunditat? El dolor em cega, cerc una sortida, un raig d'esperança... però l'arena m'arrossega! Torna si us plau! Torna... Només un segon, escoltar la teva veu, veure aquell bell somriure... Torna si us plau! Torna... que aquesta desolació em mata!


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO Premi narrativa Miquel Barceló 1r A

EL CAVALLER DE LES MIL I UNA LLENGÜES Fa molt, molt de temps un cavaller que es deia “Don Tomeu X” anava per tot el món a la recerca de noves llengües. Don Tomeu, era un fanàtic de les lletres, sabia xerrar tres-centes vint-i-nou llengües: el català, el castellà, el xinès, el japonès, el francès, l’italià,…, i moltes més. Ell volia saber totes les diferents llengües que hi havia arreu del planeta i a fora, a l’espai. Fins i tot havia après a parlar el “marcianès” (l’idioma dels marcians). El seu castell estava ple de llibres dels idiomes que sabia. També tenia una llista de les llengües que li faltaven per saber i una de les que sabia. Cada dia, de bon matí, feia unes quantes hores de classe i estudiava els idiomes. Llavors berenava, es dutxava, agafava el cavall, posava el carro al cavall, el fermava i se n'anava a cercar-ne de noves. El seu cavall es deia Llamp, era un cavall salvatge, que un dia Don Tomeu va domesticar. Li posà el nom de “Llamp” perquè corria molt ràpid i també perquè tenia una marca com un símbol d’un llamp al coll, a la part dreta. Després d’uns tres anys de recerca ja parlava cinquanta llengües més: l’anglès, l’alemany, el finès i altres. Un dia després de dinar va trobar un follet, però no l’entenia. El follet parlava i parlava però ell no l’entenia. Llavors el follet el va dur al seu petit poblat. Don Tomeu es va quedar al·lucinat de veure aquelles casetes tan petites i tants de follets i folletes. El cap dels follets sabia parlar català i es pogueren entendre. Ell es presentà com el “Senyor Follet”, el rei de tots els follets del bosc. Don Tomeu també es presentà. El follet li va explicar que excepte ell, ningú del seu poble sabia parlar el català. Només sabien parlar el folletí (l’idioma dels follets). El follet li demanà que li ensenyàs a parlar totes les llengües que sabia i Don Tomeu acceptà. Va estar uns quants anys per ensenyar-li totes les llengües que sabia, i al mateix temps ell va aprendre el folletí. Després de tants d’anys d’estar junts tot el poblat ja mig parlava tots els idiomes i el català perfectament. El Senyor Follet li demanà si podia anar amb ell a la recerca de noves llengües i Don Tomeu hi accedí molt content. El poblat construí un carro més gran i de color blau i blanc amb les rodes vermelles. També dibuixaren el signe del llamp i li regalaren un altre cavall que es deia “Valent”, no tenia por a res, excepte a les aranyes peludes i verdes. Van recórrer els països del sud i aprengueren: l’argentí, el portuguès, el mexicà,… Ells dos es van adonar que hi havia països que parlaven la mateixa llengua. Això no ho van saber fins que van anar al Brasil i van veure que xerraven el portuguès igual que a Portugal. Van viatjar i viatjar, i moltes llengües van trobar. Després de tant de temps ells van anar cap al seu castell. Van apuntar les noves llengües i soparen tots junts. Ara Don Tomeu i el Senyor Follet varen intentar aprendre l’idioma dels cavalls el “cavallí”. Va costar molt i molt de temps però ho aconseguiren. Després van ensenyar als cavalls les llengües que sabien i sobretot el català. Van apuntar a la llista de llengües el cavallí. Un dia van anar a comprar llibres dels idiomes que sabien perquè els agradava molt llegir. Però hi havia llibres de llengües que no sabien i les aprengueren, perquè s'assemblaven molt al francès i a l’italià. Van haver de construir una gran biblioteca per poder tenir tots els llibres de tots els diferents idiomes. Fins i tot els cavalls hi anaren a llegir! També hi anaren animals del bosc, del cel i de les muntanyes. Intercanviaven idiomes. Don Tomeu i el Senyor Follet sabien parlar l’ocellení, l’ossí, l’esquirolí,( l’idioma dels ocells, dels óssos, dels esquirols), i molts més, fins i tot quan anaven per la mar aprenien noves llengües.


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO La seva biblioteca era massa petita i en feren una de molt, molt, molt més grossa: era com cent camps de futbol. Hi anaven persones, (grans, petites o majors), animals de tots els tipus,… fins i tot el rei hi anava. Don Tomeu es va adonar que només li quedaven unes poques llengües per saber-les totes. Ell, el Senyor Follet i els cavalls s’hi posaren de veres. Després de quatre o cinc anys ja sabien les llengües que els faltaven: el danès, el fenici, el grec,… i unes quantes més. Ells ja sabien totes les llengües del món i molt contents que estaven, però descobriren que hi havia llengües que no tenien gaires llibres. Pensaren i pensaren, però no tenien cap idea. Un dia quan el rei era a la biblioteca Don Tomeu i el Senyor Follet li demanaren què podien fer. El rei (que per cert es deia “Toni Jaume III”) els digué: -“Senyors la resposta és molt senzilla: no sabeu totes les llengües del món? Idò heu de fer un llibre de cada llengua, que sigui el mateix conte amb tots els diferents idiomes. “ Ells dos digueren: -“Però senyor, nosaltres som massa pocs per fer tants de llibres.” Ell respongué: -“Vosaltres heu conegut moltes persones, almenys deu parlants de cada llengua, no? Els heu d’anar a cercar i que us ajudin. Vostè, Don Tomeu, l’ha de fer en català. Vostè, Senyor Follet, l’ha de fer en folletí. I els altres amb els seus idiomes. Ja teniu la resposta a la vostra pregunta, senyors.” Ells, tots contents, digueren: -“Moltes gràcies majestat.” Entusiasmats, anaren a cercar els cavalls i el carro i partiren. Els amics els varen dir que era una idea fantàstica i varen ajudar encantats. Quedaren per el divendres 5 de juliol, que per cert era l’aniversari de Don Tomeu. Tots es posaren d’acord amb la història i començaren a escriure molt contents. Passada mitja setmana, ja havien acabat d’escriure tots els llibres. Només faltava el títol. Varen pensar molt i llavors Don Tomeu digué: -“Es dirà EL CAVALLER DE LES MIL I UNA LLENGÜES. Tots hi estaren d’acord i després d’un més ja tenien tots els llibres a la biblioteca ordenats per ordre alfabètic de les llegües. Al mig de la biblioteca hi posaren un estàtua immensa d’or que era Don Tomeu, el Senyor Follet, en Llamp i en Valent amb el carro. A la plataforma de baix de l’estàtua posava: “En reconeixement als Cavallers de les Llengües.” Don Tomeu i el Senyor Follet es feren grans amics i escrigueren molts de llibres amb els diferents idiomes que sabien.


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO Premi narrativa Agnès Rigo 1r A

LA FLOR DE DEESSA El vent balla amb la llum de la lluna mentre el palau reial rugia amb els trons. El rei convidà el poble sencer a la seva famosa setmana de la mascarada. La música atreia al món mentre que el rei reia i ballava. Les trompetes sonaren i la música s’aturà. Thotom es va dirigir a la meravellosa escala, caragolada, per veure qui era tan important per aturar la festa del rei. L’aire es va omplir de perfum i d’una fragància que només una deessa pot posseir. La filla del rei era la més bonica de totes les terres, encara que cap home tenia el privilegi o el secret de guanyar-se-la. El seu nom era Atena. Ella començà a caminar amb elegància cap a la taula reial i s’assegué al costat del seu pare. Un home viatger enganxat a la seva presència no podia mirar en cap direcció excepte la seva. Era estrany a tot el que l’envoltava, s’ensopegava amb cada cadira, taula i persona que s’imposava en el seu camí. El somriure de la jove el capturava, a la vegada que ell caminava cap a ella. Inclinant-se davant ella va dir: “ Bella dama, meva, em podria concedir aquest ball amb vostè”. Ell estén la seva mà i espera la sort a favor seu. Ella riu i respon: “Porta’m alguna cosa que valgui la pena per demostrar la teva integritat i et donaré més que un ball.” Ella girà el cap fent cas omís a la presència de l’home. L’home rigué i inclinà el seu cap. Deixà la festa pensant el que podia fer per impressionar la princesa. Caminant pels carrers foscos començà a pensar, mentre que la seva confiança començava a disminuir ja que se sentia incapaç de complir la petició de la dama. “Deixant la festa tan d’hora?” Un home vell, assegut a un banc li preguntà. “Tornaré quan pugui trobar un regal per la princesa.” L’home respon amb l’esperança de sentir alguna cosa convincent. “A sí, la princesa. Molt d’homes han tractat d'aconseguir-la, encara que ningú ho ha fet. La flor d’una deessa és el que ella busca. Això no obstant, el preu per aconseguir aquesta flor... Ningú té el coratge de fer l’últim sacrifici.” L’home viatger s’intrigava més per l’home vell. “On puc trobar aquesta anomenada flor de la deessa?” “Puja aquella muntanya i segueix les marques, per una deessa, perquè els seus servents sàpiguen trobar les seves pr cioses flors. Hi ha coses que t’hauria d'advertir sobre això...” “Gràcies, amic meu, em dic Satino i et vindré a veure quan retorni de cercar la flor, ja que no m’importen els riscos futurs.” Satino contestà i continuar el seu camí cap a la muntanya. Durant dies Satino va pujar i escalà la muntanya fins que arribà a una cova prop del cim. Caminant amb precaució llegia les marques sobre les parets, així com el vell home li va dir. Seguint les marques, el varen dur fins al final de la cova. Tot estava obscur i res podia veure. Va encendre una torxa i la deixà caure pel precipici, però desaparegué en la foscor absoluta. Els jeroglífics mostraven els servents de la deessa saltant pel precipici. Satino pensà per què cap home havia tingut èxit. Va mirar cap enrere i llavors pensà en la bella Atena. Amb la seva energia i el somriure en la seva ment, va saltar esperant que valgués la pena. Caient el seu destí era suposable en qualsevol moment. Va estrènyer les dents i el seu cos es tensà preparant-se per colpejar el fons rocós. Va començar a adonar-se que cada vegada anava caient més lentament. En un instant va començar a veure la resplendor que sortia de l’herba verda. Els seus peus tocaren lentament el terra, i una expressió de felicitat aparegué en la seva cara. Al voltant seu només hi havia flors meravelloses de la mida d’un cus petit. Brillaven amb una resplendor blanca i rosa. Sense tallar-se gens va agafar la més grossa. Aguantant la flor, el seu cos va començar a tremolar , va perdre


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO el coneixement i caigué a terra. Les hores passaren i Satino s’aixecà encara afectat. Encara aguantava la flor i es va adonar que era al principi de la muntanya, on havia començat la seva escalada. Confós en si mateix es va pessigar per veure si era un somni. Era la realitat, havia aconseguit el que cap home no havia fet fet. Emocionat va començar a córrer cap al palau. La música se sentia cada cop més forta. Era l’última nit de la mascarada del rei. Els guàrdies del palau van deixar caure les seves llances amb sorpresa quan Satino s’acostava amb la seva elegant flor. La festa s’aturà, els músics i els balladors també. Tots es van moure cap a un costat, amb les cares com si haguessin vist un fantasma. La princesa es va sorprendre i va començar a posar-se vermella. Els seus ulls groguencs brillaven com la lluna. Satino s’agenollà i li va donar la flor. "Disculpi bella dama, però podria concedir-me aquest ball?" Ell agafa la seva mà i la portà cap al mig de la festa. Satino es dirigeix cap a la banda, "Perdoni, però crec que estan retardant la gran mascarada del rei." La música va començar a tocar al ritme dels seus cors. El rei mirà amb un somriure el vell home del carrer: “Certament, avui has fet feliç la teva néta.” “Algú havia de contar el secret, en cas contrari morirà sol. A més, tots dos han tengut ajuda a la seva edat.” L’home vell contestà. El rei i el seu pare rigueren mentre la festa reial continuava durant tota la matinada.


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO

Premi narrativa Noèlia Teixeira 3r B

EL SOL REFLECTIT El sol reflectit, en el seu mínims, al retrovisor. L'aire era càlid i els noranta quilòmetres per hora es multiplicaven per dos. Ella sentia que cada nota s'endinsava al cor i no era capaç d'ignorar la necessitat de pujar el volum. Cada paraula era un color diferent, que eixia de la infinitat i s'amagava darrera les muntanyes, roques i cactus, com si tenguessin por a la nit, cauta i astuta per poder-los enxampar quan l'astre rei arribés a l'ocàs. Era Under The Bridge dels Red Hot Chili Peppers. Ja s'havia acabat la bateria del reproductor. A ella sempre li havia agradat deixar que s'apagués, era com si volgués esprémer la música al màxim, aprofitar fins el darrer bocí d'aquell poder. Sovint, quan eren ja les dues de la matinada, ho deixava estar. Però no podia, li era impossible. Aquell dia havia estat horrible i necessitava escapar. Va aixecar-se a agafar un got de llet mentre esperava que s'encengués. Tenia la gargamella seca. Cada glop li recordava un mot: "Fastigosa. Saps que m'entren ganes de vomitar just de veure't?" Ja tornava a ser al llit, els auriculars ja acaronaven les seves petites orelles i tornava a sentir-se segura. Fulles seques. De totes les mides i colors ocre. Els seus peus es feien diminuts entre els bolets i sentia que tornava a ser una nena petita, que l’única cosa que l'importava era que les pepes anessin maques i fer-se unes trenes ben plantoses. La veu de la Dido l'envoltava i esdevenia ocells; suaus, harmoniosos i serens. No podia evitar pintar una rialleta als llavis. Jugava amb les fulles i estava atenta per si qualque animaló sortia del seu cau i deixava veure's com un centelleig. La mare la va despertar al matí amb moltes presses. No arribaria d'hora a classe. Tanmateix, ella no volia ni acostars'hi, a aquell lloc de mala mort. Odiava l'institut. Era posar un peu allà i patir. Tot perquè era diferent. Què tenia de dolent no semblar-se als altres? Era un pecat? Estava prohibit? Els molestava veure una noia que no exhibia el seu cos com si fos el plat del dia? És clar que sempre havia estat una noia tímida i canviar d'institut no havia estat un bon pla, però no era per a tant demanar una mica de comprensió. Ella no l'anomenava bullyng, si no ignorància. I el que li feia més pal: zero música. La música era l’única amiga que tenia, l’única que la comprenia. És més, la música era màgia, i de la bona, no conills que surten de barrets o flors que apareixen del no res. Cada cançó la portava a un lloc diferent. Cada cantant tenia una temperatura i cada lletra un sentiment. -T'has perdut de camí al cementiri? Hahaha!- una rialla li travessà el pit. -No...- tancà la taquilla i va fer mitja volta, no volia veure la cara a ningú. -Venga noia, no siguis tan seriosa, vols que anem a fer una festa amb els teus amics invisibles? -Deixa'm, oblida'm, no és gens complicat.- es defensà. -Home, no vull. Ets massa preciosa, tens un encant natural.- es burlava aquell. A ella, cada paraula li feia una cicatriu, se sentia malament per existir. Passà l’hora de plàstica i ja tocava anar al pati. No tenia gens de ganes de menjar-se l'entrepà de pernil salat i decidí


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO tirar-lo al fems. Mala decisió. La Clàudia no tardà a dir la seva: -Què fas aquí? Hauries d'estar al bany tallant-te les venes. No t'interessa fer una obra de caritat? El cor se li tornà gris, com cada vegada que li xerraven del suïcidi. L'havia considerat en diverses ocasions. Seria meravellós poder desfer-se de tota l'angoixa en un segon. Poder sortir de l'institut pensant: tranquils, desapareixeré. Quan arribà a casa ningú li demanà perquè plorava, ni perquè no va amollar una sola paraula des que va arribar. Tampoc s'estranyaren quan va pujar a l'habitació sense menjar del pastís que havia fet la mare. Passaven dels problemes, com sempre. Ella sabia que els seus pares ho sospitaven, però ho ignoraven per no haver d'enfrontar-s'hi. Tot d'una posà The Good Left Undone de Rise Against. Va aparèixer en un camí de pedres d'un poble allunyat de la mare de Déu. Totes les cases romanien tancades, les llums apagades com si no hagués ni una ànima. Sentia el cor accelerat, al ritme de la bateria i la guitarra marcava cada passa que feia. Intentava no caure, estar-se de peu, resistir. Li era impossible. Va començar a ploure. No era una pluja normal, era una pluja pesada, dura i aspre. Cada gota era com un ganivet. La feien bocins igual que ho feia el que li havien dit a classe aquell dia. Cada gota, paraula, ganivet, tornava un tall acompanyat d'un riu de llàgrimes. Llàgrimes de ràbia i impotència banyades amb sang. No podia seguir CORRENT”? Ja era massa pes, massa patiment, massa de tot. On era el seu àngel que la du a casa quan aquesta torna a un lloc estrany? On era l'àngel que la mimava? On era l'àngel que feia que l'odi tornés flors? On s'havia amagat? El necessitava. Va mirar si els pares eren a casa. No hi eren, com sempre, absents. Anà a la cuina i agafà el ganivet més esmolat. Es llevà els auriculars, no volia tacar-los de sang. També es llevà la roba i s'amollà el pèl. La banyera estava freda. S'arrufà allà dintre i agafà ben fort el ganivet. L'acostà a poc a poc a la seva pell i mentre tancava els ulls i reunia les poques forces que li quedaven, va recordar tota la seva vida. Els amics de l'escola de primària i els partits de futbol al temps del pati. La pepa que li regalà la tieta Paula pel nadal del 2004. El cop que viatjaren a Andorra per esquiar i es trencà un os. El dia que descobrí la màgia de la música, molt abans de canviar-se de poble. Li hagués agradat tenir algun record d'un primer petó, però s'havia perdut pel camí. També passà pel seu cap aquella setmana cultural de l'escola que va ser increïblement divertida. El segon dia va anar una senyora molt major. Només li agradà el discurs a ella. Parlà de felicitat. Li va caure una llàgrima als llavis. Va somriure. Va riure, riure molt i li arribà a fer mal la panxa de riure tant. Què estava fent? Era divendres i a primera hora tenia matemàtiques. Quan el professor entrà tothom va callar, ningú va gosar a dir una sola paraula. Va començar a explicar els sistemes d'equacions i escoltaven amb atenció per no perdre's detall de la lliçó. Aquell dia havia decidit posar-se la falda verda que li agradava tant i que no s'havia tornat a posar per por a burles. Passada mitja classe el professor va repartir els exàmens del tema passat. Li havia anat bastant malament, un quatre. Quan s'adonà tenia el Pau darrera mirant el seu examen. -A més de cara de foca, tonta. Ella va somriure i s'aixecà. Es col·locà bé el pèl i la falda. S'acostà al Pau i l'agafà suaument per les espatlles. Li va fer un petó als llavis i s'assegué com si res. Tothom quedà sorprès i el Pau no podia ni moure un dit. Ningú digué res. Quan acabà la classe sortí d’ella i s'adonà que tots parlaven entre ells del petó. Sense esperar-s'ho algú l'agafà del braç. Era en Pau. -Per què m'has besat? Jo... no m'ho esperava.


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO

-No t'agraden les sorpreses?- li demanà ella. -Si... Però... jo he dit que tenies cara de foca i m’he rigut de la nota del teu examen, te n'has adonat?- quasi no li sortien les paraules i parlava amb un to molt suau, com si tengués por a dir alguna cosa malament. -Jo he volgut donar-te una sorpresa. Si no t'ha agradat... perdona'm. Durant tot el dia ningú li digué res més. S'havia tornat una estranya, no eren capaços de reconèixer-la. Ni tan sols a la sortida ningú li digué res, només la miraven. Després de dinar va sonar el telèfon de casa. -Jo no t'he de perdonar. Tu m'has de perdonar a mi. Bé, a mi i a tota l'escola. -Jo ja us vaig perdonar. Fixa't, ahir mateix ho vaig fer. -No ens pots haver perdonat mai. Tu saps tot el que t'hem fet? -Clar que ho sé. Però us he perdonat. No em servirà de res arribar a casa i plorar. No em servirà intentar escapar amb un ganivet. Tampoc em servirà estar enfadada amb vosaltres o odiar-vos. Si us diverteix burlar-vos de la gent com jo unes quantes llàgrimes no us aturaran. Ja aturareu quan voldreu, jo ja m'he cansat de ser infeliç per la vostra culpa. El Pau no contestà, just digué adéu. Des de la nòria podia veure tota la ciutat. Els nens menjant cotó de sucre i les mares darrera ells, amb les tovalloletes per rentar-los la cara, pareixien autèntiques formigues. Encara així podia diferenciar el somriure de cada persona. Més a la dreta hi havia un pare intentant guanyar una joguina per a la seva filla i un grup de joves entrant a la casa del terror. Tots els colors del món estaven reunits allà i jugaven a conillets. Ella estava tota sola a la cabina i podia ballar lliurement. És més, no podia evitar-ho. Ballava i reia tota sola. Estava feliç. La guitarra elèctrica pareixia una vareta que la feia moure's i riure com si no hi hagués demà. Ara damunt el seient i després tirada al terra. Tenia la sort de què, de tan a dalt, ningú la sentís cantar. S'hi estava deixant la veu i gaudia d'aquella sensació d'alliberament, de poder sobre ella mateixa. Era el Can't Repeat de The Offspring que inundava la seva ment i la feia tornar a ser feliç.


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO Premi narrativa Miquel Àngel Rigo 3r C

LA FÀBRICA Un home es troba en una fàbrica en la qual els éssers humans són criats. Tot el que significa ser humà s'ha perdut, ell s'aferra a la seva humanitat i es nega a oblidar.   Jo som un de molts, com gotes a l’oceà. No hem de ser vistos com individus tancats a l’altra banda d’unes reixes, sinó més aviat com una força colossal. Els nostres rostres es perden dins la multitud. Les nostres paraules son absorbides per la cacofonia de tots els presents. Som productes numerats. Ho portam al coll en collarets fortament units. Jo som el 1.536.   El vapor emana del nostre cos, omplint l'aire amb una humitat que ofegava els pulmons. La pudor humana guanya força entre els vapors. Els llums fluorescents, tènues i intermitents,  il·luminen pobrament la fossa. Sé que estic atrapat al costat de nombrosos cadàvers que han tingut la sort de morir, i jo, menys afortunat que ells, encara com viu.   La por s’apoderà de mi, em paralitzà... És la desesperació que em fa sentir malament. He estat aquí durant dies, potser setmanes, i he vist com acabaven amb tots, sense esperança. Els agafen de grup en grup, però, no tinc ni idea de quin és el nombre. Puc ser el següent, penso. O n’hi pot haver centenars abans que jo. Prego perquè el món es trenqui en terratrèmols i que el passadís esclati en flames, qualsevol cosa per acabar amb això.   Hi ha moments en que caic en l’adormiment, períodes d'inestable respiració, on sento la temor de decaure. M'aferro a les reixes de la part frontal de la gàbia, on estic fermament agafat, mantenint-me el més a prop de la llibertat com sigui possible. Veig treure el cap al corredor de les dones fertilitzades, cada una en el seu propi compartiment de metall. La llum lúgubre les banya en tons inerts i els seus cossos malalts no produeixen cap resplendor femení.   Elles són l’únic de la humanitat a què puc aferrar-me.   Una de les dones, especialment jove, ha perdut la capacitat de controlar la seva bogeria i la porta a un frenesí de lamentació convulsiva. És el tipus de plor que em fa recordar quan era nen, on estàs totalment a mercè dels teus laments. Ella no pot respirar, les seves llàgrimes cauen cap al seu coll, i rellisquen desesperadament al seu ventre petit com anhel d'algú a qui abraçar. Una llum de color vermell brillant apareix des del tanc del seu costat i un líquid groguenc s’endinsa a través d'una via intravenosa del seu braç. El seu plor es calmà i després cessà. Les seves parpelles van començar a tancar-se i cau al terra lentament.   El seu nombre està indicat en la seva gàbia. Ella és el 453, però és molt més que això. Li he posat el nom de "Emelie", perquè em recorda la noia que em va donar el meu primer petó, Emelie Walters. He vist en ella la mateixa innocència i la passió de la joventut d'Emelie.   La dona al seu costat està ajaguda, la seva panxa reposa sobre el terra fred, de formigó. Ella és allà, al passadís fosc i angoixant, però els seus ulls són a un altre lloc. Fins fa poc ha escrit un missatge a la paret, erosionant pintura grisa per formar les lletres amb les  seves ungles. Recorda les lletres, la forma en què s’uneixen per formar paraules, que poden dir veritats i mentides, però, el que és més important, escrites per no oblidar.     Ella és el 784 però jo li deia "Rose", perquè ella em recordava la mare que em portava als prats on les roselles creixien als afores del poble on vaig viure durant la meva infantesa.  


XIII CONCURS LITERARI ANTONI VIDAL FERRANDO També hi ha una altra dona dempeus, mirant sense rumb en el buit davant seu. El seu ventre és de la mida d'una carbassa rodona i un petit peu acaricia la seva pell des de l'interior. Està envoltada per la mort, per l'aflicció en tots els sentits i no pot sentir cap cosa. És com si estigués cega al seu entorn o somiant amb els ulls oberts. La medicina l’ha tornat insensible. Al cap d’una estona m’ha fixat la mirada, somrient suaument –m’ha recordat el somriure de la Mona Lisa o de les velles escultures de marbre romanes-. Ella és el 458 i li dic "Venus", la deessa romana que ningú recorda.   Les nostres mirades s’han perdut quan de sobte la gàbia ha estat sacsejada com si hi hagués caigut un elefant a sobre. Un cataclisme s’ha produït i tot el que es podria veure està en la foscor. Els nombres van esclatant en crits i grunyits bestials, com una orquestra del subhumà. L’ambient és estrany, com si s’hagués aparegut un forat dins el nostre espai.   De sobte ha caigut alguna cosa sobre la meva cama, com un pes immens. Enmig del estrident crit, una esquerda diferent ha sonat i he sentit un dolor insuportable.  M’he aferrat a la meva cama, segur que s’ha trencat.  Distingeix el fèmur que sobresurt de la pell. Tot al meu voltant ha desaparegut, la commoció, l'olor, la calor, la por i tot el que noto és dolor. Esper que el dolor s’intensifiqui que en consumeixi, que la ferida ho absorbeixi  i ho silenciï tot.   Mai he viscut moments, últims moments d'agonia, angoixa i dolor en arribar el teu nombre.   M’he concentrat en Venus. Sento el dolor, que és suportable si penso amb el seu encant. Sóc humà.   Llavors em xiuxiueja el seu amor entrellaçat amb les seves paraules. "No et preocupis. Nosaltres som les següents." Les seves paraules s’enfonsen i un soroll metàl·lic retruny en l’ambient. Per primera vegada, tot està tranquil. Hi ha foscor, espectres inhumans, alts, gruixuts...  La dispersió dels nombres, com la llum a través de les branques i fulles d’un vell arbre sacsejat pel vent. Ja no tinc por ni sento dolor. Sé, que en algun lloc, desconegut, hi ha n'Emelie i na Rose. Mai les oblidaré.   A la vegada que som emportat veig que desconnecten el tanc de na Venus i se l’enduen enfora de mi. S'ha posat de part.   La vida continua... Hi ha esperança.   “A vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut, i de sobte tota la nostra vida es concentra en un sol instant.” – Oscar Wilde.


ACTUALITAT

10

ACTES REIVINDICATIUS

Associació alumnes IES Santanyí

Dia 28 de novembre, a l'IES Santanyí, vàrem romandre tancats de les 14h fins a les 20h, afegint-nos així a l'acció de protesta que proposava la Plataforma Crida, hores durant les quals vàrem manifestar la nostra opinió i ens vàrem posicionar sobre les retallades i la política educativa del Govern. El lema era: “Obert per l'educació, tancat per les retallades”.

euro... la qual cosa ens va permetre recollir prou diners per pagar les despeses de totes les activitats: fotocòpies d'autoritzacions, material de dibuix, pancarta... Hi participaren unes 80 persones entre les quals hi havia alumnes, pares i mares, professors, personal del centre no docent; també vàrem convidar els polítics del poble i va venir el representant d'Esquerra Republicana de l'Ajuntament de Santanyí. La jornada va ser tot un èxit i des de l'associació d'alumnes n'estam molt contents.

MENYS TISORES I MÉS PAPER!!

Les activitats que duguérem a terme foren: - Compartir el dinar tots junts a la sala d'actes - Llegir, votar i aprovar el manifest de la Plataforma Crida - Un debat sobre la LOMCE i els canvis que suposarà la seva aplicació - Una carta “als reis” on cada persona demanava un desig - Presentació del projecte Sa Tevavisió L'associació d'alumnes va preparar el berenar: cafès, infusions i coques que s'oferiren pel donatiu d'un

Dia 25 d'abril el centre es va adherir a la convocatòria estatal de tancades als centres. Va ser una jornada amb tallers que varen començar a les 18h, una xerrada sobra la LOMCE dirigida als pares, una torrada i ball de bot. Després, els més agosarats van quedar a dormir.


TEATRE

11

PARASCEVE, de Blai Bonet

Alumnes 2n de batxillerat

Dia 11 de gener els alumnes de l'IES Santanyí (3r i 4t d'ESO, PQPI i 1r i 2n de batxillerat) van assistir a la representació de Parasceve al Teatre de Santanyí. L'obra no va deixar indiferent a ningú. Aquestes són algunes de les seves opinions: • “És bastant trista, l'obra, ja que ens planteja un gran problema, malgrat que nosaltres no sapiguem que se sent per un fill, sabem el que se sent per una persona estimada, i crec que ningú es veuria capaç de fer aquesta elecció.” • “Destaca la magnífica interpretació dels actors i una posada en escena sorprenent. Un altre aspecte que crida molt l'atenció, és la gran càrrega emocional que poden transmetre els tres actors durant els moments més dramàtics de l'obra.” • “El principal símbol que apareix a l'obra són les cordes amb les quals la mare ferma els seus fills perquè no se'n vagin de ca seva, i també representen el vincle entre mare i fills. Per això, al final de l'obra, quan en Lluís ja ha mort, apareix com un esperit i talla el darrer tros de la corda que l'unia a la seva mare ja que ell ja no hi és.” • “La brillant escenificació, destacant les cordes amb sentit simbòlic i l'estudiada il·luminació, em va impactar i afectar molt. A més, el públic podia percebre palpablement uns actors i una actriu que sentien ser qui representaven, així doncs, suggerint molt sofriment i drama.” • “En definitiva em va agradar molt, la tornaria a veure sense cap problema i la recoman encara que sigui un drama molt fort, és una de les millors, i molt ben dirigida.” • “Per acabar, res més a dir, que ha estat una obra amb molts de sentiments i emocions. Jo mai havia anat a veure una obra de teatre dramàtica, i pensava que no m’agradaria molt perquè no sóc una persona a qui agradin les tragèdies però aquesta m’ha cridat l’atenció tant pels personatges com per la seva in-

terpretació com el resultat final de l’obra. Per això, recomano a totes les persones, joves, adults, ancians que vagin a veure aquesta obra, segur que agrairan anar-la a veure.” • “L'obra de teatre, Parasceve, em va parèixer una obra molt entretinguda. El tema és molt interessant i molt fort ja que nosaltres no hem viscut cap situació com la que ells vivien i, en posar-nos a la seva pell, vàrem poder veure com ho passaven abans. Vàrem veure la dificultat de viure en èpoques de guerra i, sens dubte, la dificultat de la mare en haver de triar entre un dels seus dos fills just perquè necessitaven gent que matar. El que més em va cridar l'atenció va ser la durada de l'obra; encara que l'obra durés una hora i mitja, en realitat, el temps de dins de l'obra va ser just d'una nit, tota l'obra passa en menys d'un dia.” • “En alguns moments m'he sentit identificada amb en Lluís, perquè també m'agrada molt veure món, i no m'agrada estar tancada a casa. El personatge que més m'ha agradat, però, ha estat n'Elvira, perquè crec que és el més complex, i el que més s'ha d'intentar comprendre. Així i tot, no m'agrada gens com és ella, però crec que és el personatge més interessant. És una obra dura, trista, que et fa pensar i reflexionar, però és bona i jo la recomanaria!”


12

ACTUALITAT

Gastronomia Tomeu Estelrich

Gastronomia, és una paraula que ve del grec. Vol dir: “Relació de l'home amb la seva alimentació i el medi ambient.” També és l'art i tècnica de preparar els aliments per tal que siguin nutritius i més agradables de menjar. Com que el clima determina, entre altres coses, els aliments que es produeixen, podem dir que cada poble té la seva gastronomia. La història de la cuina s'inicia quan es comença a utilitzar el foc per preparar els aliments, per tal que siguin més agradables de menjar i per facilitar-ne la digestió. Fa 400.000 anys es van començar a coure els aliments. Un altre pas molt important va ser l'agricultura, que va permetre a l'ésser humà planificar la seva font de recursos alimentaris, creant excedents per èpoques d'escassetat. Al mateix temps la domesticació d'animals i el sorgiment de la ramaderia van propiciar altra gran font d'aliments, per no haver de dependre únicament de la caça i la pesca. En l'Antic Egipte es van inventar procediments per elaborar pa amb llevat, vi i cervesa. Va ser a l'Antiga Grècia on es van establir les bases de la gastronomia com a ciència, i van ser els creadors dels receptaris i de la literatura gastronòmica. A Grècia es va inventar la cassola mediterrània de peix, amb oli d'oliva. També es consumien tot tipus de carns, pràcticament les mateixes d'avui dia, sent els grecs els primers a donar importància al porc, fins llavors no gaire valorat. La cuina grega es va difondre per tota la Mediterrània. És la base de la cuina occidental actual.

Quan parlem dels orígens de la cuina contemporània pensam en França i en general en la Nouvelle Cuisine dels anys 60 del S.XX. Auguste Escoffier va ser el creador d'una nova forma d'entendre la cuina com a negoci i de gestionar el restaurant i d'elaborar receptes que avui són considerats clàssics francesos i de l'alta cuina internacional. Per molta gent, aprendre a cuinar implica no només complir la necessitat vital d'aprendre a alimentar-se cada dia. Cuinar és més que tècniques i procediments: és un art. La gastronomia de les Illes Balears Des de 5.000 anys abans de Crist l'alimentació es basava principalment en els cereals: ordi, blat, blat de moro, així com també llegums, fruita, peix, carn d'anyell, cabra i porc. La gastronomia de les Illes Balears és fruit de l'herència dels fenicis, romans, àrabs, catalans i italians, entre altres, i de la seva condició insular i marítima. Els fenicis varen introduir l'entrada de productes com l'oli d'oliva i el vi. Els romans van aportar l'escabetx, el vinagre, l'ús de la mel, les graelles, i les conserves en sal, en vinagre, els embotits, fruita seca com les panses, les prunes, els dàtils, etc. Alguns dolços romans que han evolucionat i perdurat fins ara són el menjar blanc, els bunyols de formatge, les orellanes o els flaons de brossat. Les aportacions dels àrabs i jueus van ser enormes, des de la introducció de productes com la pasta, el sucre, els ciurons, l'albergínia, la carxofa, el safrà i tècniques com la destil·lació per fer begudes alcohòliques i perfums. Amb la conquesta d'Amèrica es varen introduir la tomàtiga, la patata i la xocolata.


ACTUALITAT- ENTREVISTA

Begudes típiques

13

Sebastià Martorell Lliteres

Les Illes Balears tenen una antiga tradició de vins i de cultiu de vinya. Hi ha vins de la terra a totes les illes. I dues denominacions d'origen: BinissalemMallorca i Pla i Llevant. Es fan abundants licors locals, en especial d'herbes dolces, seques, herbes eivissenques, palo i frígola. Fires i festes gastronòmiques • Abril: Caragolada a Sineu per la Diada de Sant Marc. • Juny: Triple certamen de l'albercoc, que inclou la degustació de confitura, mostra de cuina i concurs de gelat, a Porreres. • Juliol: Fira gastronòmica marinera per les festes del Carme (patrona dels mariners i pescadors) a Porto Cristo • Agost: Festa Pagesa de Sant Joan de Labritja (Eivissa) • Setembre: Festa de Sa Vermada de Binissalem, amb un tradicional sopar de fideus. • Octubre: Festa del Botifarró a Sant Joan. El 20 d'octubre se celebra la festa de les Verges a la majoria de pobles amb música, moscatell i bunyols.

Com ha estat la teva experiència de professor en pràctiques? Ha estat molt positiva. L’IES Santanyí és una gran família i això m’ha ajudat molt. Com a “novato” amb l’educació em queden moltes coses a aprendre però després del pas per l’IES Santanyí en queden moltes menys. Voldria agrair a la meva tutora, na Maria del Mar, la seva col·laboració i entrega durant tot el període de pràctiques. Tot ha estat molt més fàcil gràcies a ella. També agrair a tots els companys de departament la seva dedicació. He estat molt a gust amb vosaltres. Gràcies per tot! Quins plans tens de cara al futur? Molt bona pregunta!!! A curt termini acabar el màster en formació del professorat i el doctorat en Biologia de les Plantes. A llarg termini el temps dirà el que passarà. Segurament m’apuntaré als llistats d’interins i intentaré trobar alguna feina. Què recomanaries als alumnes que ara estudien a l’institut? Que aprofitin el seu pas per l’institut i que s’ho passin d’allò més bé. També els aconsellaria que estudiïn i s’esforcin dia a dia. Encara que ara no els ho sembli, en aquests moments és quan estan elegint el seu futur. L’elecció d’estudiar o no pot ser clau en el seu futur. No desaprofiteu l’oportunitat que teniu de conèixer món alhora que apreneu.


14

LITERATURA

PER LLEGIR A L'ESTIU...

El guardià invisible. Flor de Neu Dolores Redondo Editorial Columna Un relat àgil i de suspens situat als màgics escenaris del Pirineu basc, que t’atrapa des de la primera pàgina.

i el ventall secret Lisa See La butxaca

Lisa See ens explica la història de dues dones que, gràcies al llenguatge mantingut en secret durant milers d’anys, són capaces de trobar en l’amistat el sentit de la seva vida.

Gairebé vint-i-quatre hores després del descobriment del cos nu d’una adolescent sinistrament col·locat al marge del riu Baztan, s’estableix la connexió amb l’assassinat d’una altra noia un mes abans. La inspectora d’homicidis, Amaia Salazar, dirigirà una investigació que la portarà als escenaris on va néixer, d’on sempre havia volgut escapar, i haurà de lluitar en dos fronts: trobar l’assassí que està espantant tot el poble i resoldre els seus temors personals i familiars. Tot un fenomen editorial que ha estat venut a 13 idiomes abans de la seva publicació. Vos sorprendrà per la seva màgia, pel misteri... En aquest enllaç podeu trobar el primer capítol: http://www.columnaedicions.cat/ca/llibre/el-guardia-invisible

A la Xina del segle XIX, les nenes eren recloses, aïllades i sotmeses a una tortura que els havia de garantir un bon matrimoni: els embenaven els peus ajuntant-los els dits amb el taló, perquè quan fossin grans quedessin de la mida, forma i textura ideals; de set centímetres. En aquest context, a la remota província de Hunan les dones van desenvolupar el seu propi codi per poder mantenir lligams entre elles. Elnushu  els permetia traçar missatges als ventalls o brodar-los en mocadors i així comunicarse de manera secreta. Amb precisió històrica i una gran càrrega lírica i emocional, Lisa See ens explica la història de dues dones que, gràcies a aquest llenguatge mantingut en secret durant milers d’anys, són capaces de trobar en l’amistat el sentit de la seva vida.


LITERATURA

15

PER LLEGIR A L'ESTIU...

Plans de futur Màrius Serra (Premi Sant Jordi 2012) Edicions Proa

Plans de futur novel·la el peculiar entorn familiar del matemàtic Ferran Sunyer, paraplègic i autodidacte, que va assolir projecció internacional als anys cinquanta i seixanta malgrat les seves limitacions i l'ostracisme a què el va sotmetre la universitat franquista.  Les veritables protagonistes, però, són les seves dues cosines, Maria i Àngels Carbona, que van estar al seu costat des de la infància i li van dedicar la vida. El seguit de desgràcies que pateixen les famílies Sunyer i Carbona contrasten amb l'actitud positiva del nucli familiar restant, compost per tres dones i un esguerrat, capaços de sobreposar-se a totes les adversitats i enraonies. L'ombra de Ferran Carbona, el pare de les cosines que abandona la família, plana durant tota la novel·la. L'acció transcorre de 1912 a 1967 entre la casa familiar barcelonina, a Sarrià, i la casa d'estiueig empordanesa, el Mas Batlle de Vilajoan. També hi ha incursions a Niça, Figueres i Cadaqués, on l'any 1925 Salvador Dalí va fer un retrat de Maria Carbona que els acompanyarà la resta de les seves vides com un mirall entelat.


16

ENTREVISTA ANTICS ALUMNES

Hafida El Gharbi El Khoulati

Maria del Mar Miquel Vallbona

Quin va ser el darrer curs que vares cursar a l’IES

Quin va ser el darrer curs que vares cursar a l’IES Santanyí? Quin any? A l’IES Santanyí, hi vaig cursar des de primer d’ESO fins a segon de Batxillerat i si no recordo malament va ser des del 2003 fins el 2009.

Santanyí? Quin any? El darrer curs que vaig cursar va ser a l’any 2010, fent 2n de batxillerat. Quins records tens de l’institut? Dels anys que vaig passar a l’institut en tinc molts records, mai s’obliden els moments graciosos i feliços amb els amics, els moments d’estiu que es passaven al pati; ara es troba a faltar la competència que hi havia entre la classe de ciències i la classe de socials, encara que després tots érem un gran grup. Mai oblidaré el nostre professor d’economia Toni Estelrich, que sempre se’n sortia amb la seva per fer-nos participar amb moltes ganes en els carnestoltes de l’institut i que ens va ensenyar a tenir una perspectiva més internacional del món. Què fas ara? Ara estic cursant el tercer curs de dret a la UIB. Quins plans tens de cara al futur? El pla que tinc més a prop és acabar la carrera, després m’agradaria fer un màster, i trobar alguna feina relacionada amb allò que estic estudiant. També em faria molta il·lusió poder aprovar unes oposicions. El futur es mostra molt incert i ja sabem com està el món laboral, i per això em conformaria a trobar una feina que tingui relació amb el món del dret. Què faries si tornessis a l’institut? Segurament feria exactament el mateix, això sí, aprofitaria moltíssim més les experiències viscudes; ja que ara no podem tornar enrere. Què recomanaries als alumnes que ara estudien a l’institut? Que aprofitin totes les hores, que riguin tant dins classe com fora, i que triïn el camí que més els agradaria seguir, lluitant pels seus objectius.

Quins records tens de l’institut? Moltíssims, no acabaria mai de contar-los. La veritat és que quan penso en la meva època a l’institut se’m dibuixa un somriure a la cara ja que va ser una època molt dolça de la meva vida. Durant aquells anys vaig fer molt d’amics i vaig viure grans experiències, entre altres coses. A més, vist des de la meva situació actual encara em sembla tot molt més bonic ja que ara estudio tres vegades més del que ho feia quan estava a l’institut.


ENTREVISTA ANTICS ALUMNES Què fas ara? Ara mateix estic cursant el quart curs del Grau en Dret a ESADE (Barcelona). Aquest any, durant el primer semestre, em van donar l’oportunitat de viure l’experiència ERASMUS i vaig anar a viure quatre mesos a Suècia, concretament a Göteborg. La veritat és que ha estat una experiència inoblidable que m’ha permès conèixer gent nova de per tot el món, millorar el meu anglès i conèixer llocs nous com per exemple Estocolm, Copenhage, Riga o Oslo. Us ho recomano a tots els que tingueu l’oportunitat! Quins plans tens de cara al futur? A curt termini tenc previst cursar el doble Màster d’Accés a l’Abogacia i d’Assessoría i Gestió Tributaria a més de les practiques obligatòries. D’aquí un any i mig, que és el temps que dura el conjunt del Màster, m’hauré de plantejar si em quedo a Barcelona treballant o si torno a Mallorca. Supòs que la meva decisió dependrà de les circumstàncies del moment.

17

en els cinc minuts entre classe i classe vam girar tota la classe de lloc (pissarres, taules, armaris...). El professor, quan va arribar, no s’ho podia creure i no va poder fer altra cosa que posar-se a riure. Què recomanaries als alumnes que ara estudien a l’institut? Recomanaria el que he dit abans, que disfrutin de les experiències que els aporta l’institut, que visquin el moment però que també estudiïn, que al cap i a la fi, en certa manera, del que facin a l’institut i de les decisions que prenguin quan són allà dependrà el seu futur.

HOMENATGE A LA LLENGUA OCCITANA Departament de Llengua catalana i literatura

Els alumnes de 1r d'ESO han preparat un homenatge a la llengua occitana. Com a llengua romànica, n'han estudiat l'origen i la seva relació amb el català. Durant la jornada de portes obertes van cantar, Aqueres montanhes, es tracta de la versió aranesa de la cançó popular occitana Se canta, una cançó que ha esdevingut l'himne de fet de tota l'Occitània. Aquest és l'agraïment que ens ha enviat el Conselh Generau d'Aran per l'interès que hem mostrat per la seva llengua: Què faries si tornassis a l’institut? La veritat és que crec que no canviaria res del que vaig fer en el seu moment. Considero que vaig saber compaginar bé els estudis amb disfrutar de les experiències pròpies de l’edat a les quals no s’ha de renunciar mai. És veritat que a l’institut hi vas per estudiar (i reconec que jo vaig estudiar molt, he he) però una vegada has passat aquesta etapa de la teva vida el que més recordes són les anècdotes viscudes amb els companys de curs. Per exemple, recordo molt especialment un dia quan feia primer de batxillerat que

Eth Conselh Generau d'Aran reconeish as professores de Procèssi de Comunicacion e a tot eth Departament de Lengua Catalana e literatura eth sòn interès per occitan (aranés) en cors 2012-2013 de prumèr d'ESO en Institut Santanyí.



Téntol 23