__MAIN_TEXT__

Page 1


RODALIES 4 2012


R4

Crèdits Rodalies 4 Equip tècnic del projecte: Figueres: Anna Capella Molas Girona: Laura Merino Compte Mataró: Gemma Tro i Gisel Noè Olot: Personal tècnic Institut de Culturade la Ciutat d’Olot La Seu d’Urgell: Albert Galindo Mallol Vilanova i la Geltrú: Sole Fernández Cabezas Coordinació: Núria Pascal Pujadas Disseny gràfic: Lluís Salavedra (Sali) Impressió: Impremta Aubert Dipòsit legal: GI-85-2012

Amb el suport de:

© de les obres, les fotografies i els textos són propietat dels autors respectius


El projecte Rodalies 4

7

La trinxera

9

Figueres / Adrià Ciurana Demà plourà

13

Girona / Roger Serrat-Calvó Vora la mar

21

Mataró / Carles Congost There is nothing you can’t do

29

Olot / Llorenç Ugas Una altra ciutat

37

La Seu d’Urgell / Mariona Moncunill Un contenidor simularà l’aeronau

45

Vilanova i la Geltrú / Jordi Mitjà Pols en préstec

53

Currículums

61


EL PROJECTE RODALIES 4 RODALIES 4 és un projecte de la Taula d’Arts Visuals del Consorci Transversal ideat per afavorir la projecció i mobilitat dels artistes, la redistribució a tot el país de la producció d’art contemporani i el treball en xarxa. Davant la difícil situació econòmica que afecta molt directament i intensa el sector cultural, RODALIES 4 vol ser una aposta per la creació, afavorint la continuïtat del treball dels artistes de qualitat i donant espais de difusió i contacte amb el públic per a la seva obra. Aquesta proposta és hereva de les anteriors edicions del Rodalies, que sempre van perseguir l’objectiu de mostrar les dinàmiques del sector de les arts visuals al nostre país, oferint una mostra del treball que es fa a les diferents ciutats (allunyades dels grans centres de producció) i donant també un espai de projecció i desenvolupament per a l’obra dels artistes locals en aquest terreny. De cara a la ciutadania, RODALIES 4 vol contribuir a fer que des de diferents punts de la geografia catalana es pugui accedir amb normalitat a propostes innovadores i de qualitat, que la crisi econòmica no es

tradueixi en una crisi d’oferta cultural que afecti especialment aquells espais i ciutats més apartats de l’àrea de Barcelona. RODALIES 4 s’ha materialitzat en 6 ciutats de Transversal: Olot, Girona, Vilanova i la Geltrú, Figueres, Mataró i la Seu d’Urgell. La selecció d’artistes participants en aquesta mostra es va fer a través d’una convocatòria oberta a la qual van concórrer una seixantena de propostes artístiques d’orígens, gèneres i disciplines molt diferents. L’elecció de les propostes va anar a càrrec d’un jurat format pels tècnics d’arts visuals de les ciutats participants al projecte (Albert Galindo, Gemma Tro, Anna Capella, David Santaeulària, Laura Merino i Sole Fernàndez). RODALIES 4 és, doncs, una exposició d’arts visuals simultània a 6 sales de 6 ciutats catalanes. Una mostra multipunt de l’art contemporani avui a Catalunya. Una aposta per l’art i els creadors, de suport a noves propostes i per a la creació de nous projectes a partir de la unió d’esforços de les ciutats de la Xarxa Transversal.

7


LA TRINXERA “La cultura serveix per sobreviure, per resistir el dolor, serveix per a totes aquestes coses. El càlcul d’estructures serveix per aguantar un edifici, però si es mor la meva mare no em serveix, i la vida està feta de moltes més coses que aguantar edificis. I a aquestes coses, sense la cultura no s’hi té accés. I és així: si vostè no té alguna cosa relacionada amb la poesia, amb la música, relacionada amb la pintura, relacionada amb la filosofia, si vol, vostè està vivint al planeta del simis, i al planeta dels simis el dolor és el que impera”, va dir el reconegut poeta i arquitecte Joan Margarit en una entrevista televisiva. Podem interpretar de les paraules de Margarit que la cultura és una qüestió de supervivència i l’art, en totes les seves expressions, el que ens defineix com a humans i ens diferencia dels simis. Sembla una reflexió banal i supèrflua, però és encertada i necessària en uns moments en què el model social imperant sembla que no té en compte aquestes premisses. Aquest model, que sí que té en compte que l’estructura dels edificis estigui ben calculada, no valora i per tant no admira tant com voldríem les aportacions de les persones que, com Joan Margarit,

reflexionen sobre la condició humana amb les eines emprades habitualment per les arts. Això suposa adoptar una actitud a la defensiva que s’està tornant una actitud de resistència. Una de les estratègies per a la resistència són les trinxeres, conceptuals, és clar, aquelles que es construeixen des de la reflexió i la convicció. I estem convençuts, alguns, que els artistes visuals contemporanis poden aportar moltes, i molt bones, reflexions a la taula de debat sobre la societat que ens ha tocat viure. Estem convençuts, alguns, que la recerca i la innovació són fonamentals per al desenvolupament col·lectiu d’aquestes reflexions. Estem convençuts, alguns, que el suport públic als processos de producció és imprescindible per donar possibilitats i visibilitat a segons quina tipologia de projectes. Estem convençuts, alguns, que cal descentralitzar les produccions culturals dels grans nuclis urbans amb l’objectiu de democratitzar aquestes produccions. Estem convençuts, alguns, que per poder fer això cal treballar plegats i en xarxa. Estem convençuts, alguns, que el projecte Rodalies és una d’aquestes trinxeres.

Pep Dardanyà

9


EXPOSICIONS R4


FIGUERES ....... ADRIa CIURANA Dema ploura * * *


ADRIa CIURANA

Dema ploura

En una excursió al Puigmal, pel cantó del pas dels Lladres, em vaig veure involucrat en un bàdminton espontani, sorprenent. Funcionava amb escàpules de vaca a tall de raquetes i ja us podeu imaginar la pilota. Segur que no sóc el primer a valdre’m d’omòplats de quadrúpede –els darrers tres o quatre milions d’anys– amb vés a saber quines finalitats.

no fos pel context de la pista d’esquaix–, estaríem en inferioritat de condicions pel que fa a la complexitat instrumental ja que, com a mínim, ells alteren el que seran les seves eines i J. Sabater Pi ha documentat que hi juguen. Eudald Carbonell apunta que com a espècie ens manca un projecte comú. Tenim un desenvolupament tècnic que déu n’hi do –malgrat que sigui de la mà de la industria bèl·lica, amb aportacions com la barra del bar–, però, com fa milions d’anys, estem al servei de l’atzar genètic que marca l’evolució i l’extinció de les espècies. Amb entrebanquetes, trampes i fanfarronades continua el nostre joc fatu, tant li fa la cota tecnològica.

Jugar a l’esquaix amb escàpules és tan factible com absurd; dir que són raquetes ergonòmiques seria forassenyat? Pesen, no són aerodinàmiques, però s’ajusten molt bé a la mà i s’adeqüen a dretans o esquerrans segons el costat de l’espatlla de la vaca. Com a eina de joc en una pista professional, on es practica un oci sofisticat i físicament esgotador, l’escàpula se’m planteja com una paradoxa. Entenc aquest context com un espai de reflexió: un paral·lelepípede, quasi abstracte, amb la pilota de goma negra en continu moviment com a principal punt de referència.

Al vídeo el jugador du la samarreta a l’inrevés, l’etiqueta arriba a veure’s al segon i últim pla. Ja sabeu que quan la canalla es posa una peça de roba així, posa’t a cobert que demà plourà.

Adrià Ciurana

Confrontant l’ús de les escàpules amb les capacitats dels nostres parents els simis –si


L’ajornament estètic Els savis, vinguin d’on vinguin, hi han estat majoritàriament d’acord: l’art suposa sempre un ajornament, una forma de flirteig amb la realitat escàpola, una mena de joc transcendent a la manera de Joan Vinyoli (“Jocs / per ajornar la mort”) o una dilació irònica disfressada —en el sentit més literal del terme— d’erudició inveterada a la manera de Borges (la imminència d’una revelació que no s’acaba produint és el fet estètic); l’art està fet de pròtesis que són fragments de món aglutinats gràcies a la mirada d’un artífex conscient de l’ajornament des del que es veu obligat a actuar i, justament per això, alliberat a l’hora de realitzar les seves analogies impossibles, a l’hora de proposar nous espais i escenaris on tornar a disseccionar un cos que es resisteix a revelar els secrets enterrats a les seves entranyes i que muta, com un virus evolucionat, cada vegada que creiem posseir-ne alguna certesa. Adrià Ciurana és savi malgrat (o potser gràcies) la seva joventut i, en aquest sentit, se sent còmode en les múltiples formes que pot adoptar l’ajornament

estètic: les seves obres conjuren l’atzar a la recerca de noves possibilitats per a un llenguatge que, en la seva forma ordinària —l’ús quotidià—, es troba esgotat; la seva dinàmica de treball recorda a la dels poetes surrealistes i, també, a la dels dadaistes, tots ells demiürgs de l’absurd abocats a la transcendència.

Eudald Camps (Fragment extret d’un text publicat al Diari de Girona, el 17 de juliol de 2011)

15


Demà plourà Duració: 6’31’’ Vídeo HD 16:9 2011


19


GIRONA ....... ROGER SERRAT-CALVo Vora la mar * * *


ROGER SERRATCALVo

Vora la mar

“Han confluido los polos opuestos: no queda nada entre la desolación y el frenesí. El neón signifca tanto lo viejo como lo nuevo: los interiores hacen referencia a la edad de piedra y a la era del espacio al mismo tiempo (...) No hay forma, sólo proliferación...”

Vora la mar és un recorregut per diferents centres neuràlgics del turisme del perímetre costaner del nostre país. El projecte, del tot allunyat de les zones bucòliques que a priori podria suggerir el títol, opta per apropar-se a aquells nuclis que han crescut amb força aquests darrers anys i que confguren la identitat de gran part del nostre litoral. Amb aquest títol el treball vol assenyalar un punt de partida i un referent important, Bord de Mer de Gabriele Basilico, que a meitat dels anys 80 i en el marc de la Mission Photographique DATAR va documentar el paisatge canviant de les costes del mar del Nord, i vol dialogar-hi.

Rem Koolhaas Espacio basura. Gustavo Gili, 2007.

22

La sèrie de fotografies que componen aquest projecte reuneix un conjunt d’instantànies que recullen una morfologia paisatgística costanera molt recognoscible i


Ultrachrome Inkjet 100 x 100 cm

Ultrachrome Inkjet 100 x 100 cm

consolidada, una morfologia que, més enllà de les metamorfosis constants, mostra una identitat paisatgística concreta, una genètica que és molt sovint definitòria d’aquests espais prop del litoral. Les imatges mostren les seqüeles, els resultats d’anys de voràgine constrictiva que han desbordat aquests emplaçaments i han donat com a fruit uns paisatges altament fragmentaris i histriònics.

instal·lacions resten letàrgiques la major part de l’any, només a l’espera dels mesos estiuencs o d’algun congrés o festival amb què poder reviure, de forma parcial i durant breus períodes, la seva activitat.

Vora la mar s’apropa, doncs, a una tipologia paisatgística arquetípica dels nuclis de lleure de la costa mediterrània que, en forma de resorts i altres complexos turístics, han reordenat i transformat franges importants de costa. Aquestes grans construccions aixecades amb celeritat per ser posades d’immediat al servei del turista responen també de forma inequívoca a una època que ja ha acabat. En l’actual context de crisi, aquestes

De zones de luxe aparent a la degradació més absoluta, un ampli i heterogeni espectre ultrestratificat teixeix aquests decorats de paper maixé, que mig amaguen rere bambolines que la seva planifcació, el seu model, no respon a res més que a la urgència de necessitats inventades mitjançant estratègies purament econòmiques o polítiques que deriven en un urbanisme precari, espontani i totalment desequilibrat. Un urbanisme fruit de l’acumulació i no de l‘ordenació, un univers panòptic faltat de qualsevol mena de jerarquia i aparentment destinat a expandirse i reproduir-se fins a la sacietat.


Ultrachrome Inkjet 100 x 100 cm

Ultrachrome Inkjet 100 x 100 cm

24


Ultrachrome Inkjet 100 x 100 cm


Ultrachrome Inkjet 150 x 100 cm

26


Ultrachrome Inkjet 150 x 100 cm


MATARo ....... CARLES CONGOST There is nothing you can´t do * * *


CARLES CONGOST

There is nothing you can´t do

Nous i vells paradigmes

Fotograma de Paradigm

30

Carles Congost és presentat sovint com un artista complex i polièdric, tant pel caràcter multidisciplinari dels seus treballs com pels referents ideològics i estètics que utilitza. O com un autor que utilitza l’imaginari popular per mostrar el seu punt de vista irònic sobre la societat, la cultura i el mateix món de l’art. I un autor que té una trajectòria indiscutible, i més diferent, i més trendy (segons la moda del moment), i més coherent, i més internacional i d’altres adjectius superlatius... També és cert que sempre ha incorporat referències que no semblen encaixar en l’art contemporani i, potser per això, acostuma a tenir una rebuda que oscil·la entre adhesions incondicionals, per la seva originalitat, i el recel per part de sectors més “puristes”. En aquest sentit, és exemplar la perversa tendència de menystenir les seves obres perquè defugen la “realitat” i, al mateix temps, miren amb certa condescendència la incorporació d’elements absolutament reals (sigui la música del moment, els grups urbans, els gustos juvenils, el cinema, les icones populars, el món del còmic, la fotonovel·la, la televisió, etc.). Tot és cert si ens limitem a atendre als llocs comuns i


a les definicions genèriques, però una de les virtuts que té l’obra de Congost –pels espectadors menys mandrosos– és la capacitat d’oferir noves lectures més enllà dels clixés i del somriure contagiós que provoquen. There is nothing you can’t do, l’exposició que podem veure a les sales d’exposicions de Can Palauet de Mataró, estableix un lligam entre algunes peces “històriques” i significatives (que permeten tenir un marc global de referència, en cap cas una visió antològica o retrospectiva) i exemples de la seva producció recent: Bad Painting, We can change de world, Adult Contemporary (Ceci N’ Est Pas Un Clown), etc., amb especial atenció a l’obra més nova Paradigm.   Tres bons exemples per contextualitzar la seva producció els trobem aquí mateix. En la molt aplaudida i exhibida Un mystique determinado (2003), on la vida del protagonista era ideal i còmoda fins que decideix deixar el futbol i seguir la crida mística de l’art, del videoart, en concret. L’aparent disparitat de registres (reflexions a càmera

dels pares, la núvia i l’entrenador, vídeos coreogràfics amb música d’Astrud, artistes “de veritat” i escenes íntimes) es barreja sense contemplacions amb uns valors predeterminats sobre la responsabilitat personal, el paper de l’artista, el reconeixement social, el pas a l’edat adulta, etc. Memorias de Arkaran (2005) és un historiat argument èpic que aprofita els entrellats del gènere fantàstic per posar en dubte les relacions de poder que s’estableixen –i ens establim– en tots els sentits. Però l’estructura d’aquest regne d’Arkaran amaga una sibil· lina relació amb el mateix ecosistema de l’art. Finalment, La mala pintura, és una delirant història on els mestres de la pintura reivindiquen la presència internacional de la pintura espanyola en col·laboració amb un comissari i un jurat d’un premi d’art ben peculiars. Històries representatives que cal visionar sense tenir present els arguments descrits i ponderar les possibilitats contextuals i l’esperit crític que les anima. Malgrat tot, la millor definició d’aquestes obres ens la dóna l’autor mateix: “Darrere de l’aparença fantàstica i artificial dels meus treballs, sempre hi ha una història que té a veure


Fotogrames de Paradigm >

amb les persones, amb la dificultat per relacionar-se els uns amb els altres”1 En les seves propostes més noves, Congost incideix en la seva actitud multidisciplinària afegint fotonovel·les, dibuixos, escultures i fotografies. Tots amb una certa herència rebuda i revisitada, tots amb aquest punt lúdic i crític. Un punt i a part és Paradigm, una proposta que cal prendre sota una nova perspectiva. Paradigm és cinema i videoart, o tot alhora. Però sembla evident que suposa un punt d’inflexió, o d’evolució. És un projecte menys discursiu i amb menys referències externes, i molt més centrat en la mateixa essència narrativa de les imatges. En anteriors treballs era molt important què es deia i què s’explicava. Aquí ens trobem amb unes ressonàncies evidents al cinema de gènere policíac, però amb un desenvolupament incert. Què els passa als protagonistes? És un tema argumental? Es refereix a una certa tensió generacional (o sexual)? Hi ha un motiu o una solució? No hi ha respostes, tot es manté en aquest nivell narrativament “suspès” que li dóna un aire obert i dramàtic (amb la perfecta aportació

musical). Per cert, el títol de l’obra, Paradigm, (estranyament curt en relació amb la seva estima per titular les produccions com a eslògans o títols de cançons) és suficientment polisèmic com per incorporar també una irònica al·lusió a la sobreexplotació d’aquest substantiu: en aquests moments, “canvi de paradigma” és una construcció recurrent en àmbits econòmics, socials, personals i, és clar, en el mateix món de l’art o dels manuals d’autoajuda. Però també és una obra que, en certa manera, s’apropa a les fotos que Congost ha anat realitzant en els darrers temps on el moment suspès de la narració permet una major interacció amb l’espectador. No es resol mai res, tot entra en aquesta ”suspensió” del sentit. No hi ha cap paradigma evident...

David Santaeulàlia

1 DDAA, Say I’m your number one. Carles Congost, MUSAC/Actar, Leon, 2007. Pàg. 8


35


OLOT ....... LLORENÇ UGAS Una altra ciutat * * *


LLORENÇ UGAS < 41° 49’ 58’’ N / 2° 14’ 07’’ E

41° 34’ 46’’ N / 2° 02’ 4 ‘’ E

Una altra ciutat


La necessitat d’ ordenar, construir i modificar l’espai fa que des de temps ancestrals transformem el nostre entorn per adaptar-lo a les nostres necessitats. Aquesta ciutat sobreconstruïda se’ns empassa, ens arrossega i ens empeny. A la vegada, construint aquest paisatge la societat crea una gran quantitat de llocs que observats en la distància –i quan no es fan servir– se’ns mostren estranys, gairebé absurds. Aquests espais els trobem arreu. Una altra ciutat investiga el paisatge urbà, i el documenta a traves de fotografies i notes geolocalitzadores que configuren un mapa visual d’aquests llocs absurds en un perimetre de 200 km al voltant de la ciutat de Barcelona. Un aparcament a la nit que il·lumina el buit. La porta del darrere d’un supermercat que dóna llum al no-res. Un fanal al mig d’un polígon industrial que il·lumina el silenci. Llum al parc que ocupa tot l’espai. Documento aquesta “altra ciutat” a través d’imatges que localitzo en diferents llocs

durant la nit, a partir de derives que em porten sense rumb i que desemboquen en una inacabable llista visual de llocs absurds. Em pregunto què fan aquests llocs il·luminats durant la nit. Tots són espais suposadament construïts per al desenvolupament de la societat, per al seu benestar. Llocs que fem servir per transitar, per dirigir, per entretenir, per treballar. Llocs amb funcions efímeres, fugaces, però necessàries. Però, per a què serveixen durant la nit? Per què funcionen? Per què estan en aquest estat de repòs ? Aquest fet genera un estat de tensió, un silenci estrany que envaeix la nit i la ciutat, aquesta altra ciutat.

Llorenç Ugas

(Fotografies cortesia Galeria T20)

39


41° 32 ‘ 14’’ N / 2° 06’ 09’’ E

41° 32’ 51’’ N / 2° 06’ 55’’ E

41° 31’ 41’’ N / 2° 06 ‘07’’ E

40


41° 55’ 59’’ N / 2° 47’ 47’’ E


41° 33’ 02’’ N / 2° 05’ 32’’ E

42


42° 09’ 59’’ N / 2° 28’ 23’’ E

41° 24’ 38’’ N / 2° 13’ 13’’ E

42° 12’ 30’’ N / 2° 30’ 02’’ E


LA SEU D´URGELL ....... MARIONA MONCUNILL Un contenidor simulara l´aeronau * * *


MARIONA MONCUNILL

Un contenidor simulara l´aeronau

El dia 20 d’octubre de 2011, la Direcció General de Protecció Civil i Aeroports de Catalunya van dur a terme un simulacre d’accident aeri a l’Aeroport Pirineus - la Seu d’Urgell. El simulacre, en el qual van participar prop d’un centenar de persones, es va basar en el suposat aterratge d’emergència d’un avió amb 16 persones a bord i el tren d’aterratge espatllat. En van formar part Bombers, Mossos d’Esquadra, Guàrdia Civil, Protecció Civil, el Serveis d’Emergències Mèdiques, Creu Roja, l’Institut de Medicina Legal de Catalunya, i el Jutjat de guàrdia de la Seu, així com diversos actors de la Seu d’Urgell, de Montferrer i Castellbò i voluntaris de l’Associació de voluntaris de Protecció Civil de Puigcerdà.

46

El vídeo Un contenidor simularà l’aeronau pren per títol una frase extreta de les instruccions de Protecció Civil als actors voluntaris en les quals se’ls explica que en l’escenari del simulacre un contenidor d’obra representarà l’aeronau. Aquest detall anecdòtic i el fet que estigui escrit en futur permet fer al·lusió al caràcter simulat i programat del conjunt dels fets, a la ve-


gada que remet a la condició representacional de l’element que més icònic podria resultar de tota l’acció: l’avió accidentat. Les entrevistes que constitueixen el vídeo proven de reconstruir el simulacre a partir dels testimonis d’alguns dels seus protagonistes. El relat que se’n deriva tracta de forma ambigua el caràcter simulat de l’emergència, i la manté en un terreny indefinit entre la realitat i la ficció. La intenció d’Un contenidor simularà l’aeronau és emfatitzar la complexa relació entre realitat i ficció que presenten els simulacres d’emergències veient-los com obres de teatre que, amb objectius completament utilitaris, teixeixen diferents graus de ficcionalitat que es dissolen en les vides dels seus actors. Les relacions de cadascun d’aquests actors amb el mateix muntatge teatral presenten molts nivells d’implicació amb la realitat. Hi podem trobar des de la persona responsable de Protecció Civil de l’Alt Pirineu i Aran, artífex d’un guió pensat per a la improvització però que també ha d’actuar i reaccionar davant l’evolució dels fets; el bomber que és conscient que es represen-

ta a si mateix però que a la vegada es posa a prova i va descobrint –i afectant– l’argument a mesura que avança l’acció, o l’actriu a la qual s’ha assignat un personatge aliè a la seva identitat i fingeix que té un atac de pànic entre les flames o que es desespera davant la por de perdre algú. Un contenidor simularà l’aeronau és, en definitiva, un intent de constatar la impossibilitat de deslligar realitat de ficció, ja que la segona forma part inevitablement de la primera i no podem entendre la primera sense el filtre de la segona. L’obra de teatre que suposa el simulacre ens ofereix la il·lu­ sió que, per un moment, podem distingirne una de l’altra.

(Totes les imatges han estat cedides per l’Associació de Voluntaris de Protecció Civil de Puigcerdà)


Esquemes de l’organització dels espais durant el simulacre elaborats per Protecció Civil


49


VILANOVA I LA GELTRú ....... JORDI MITJa Pols en prestec * * *


JORDI MITJa

Pols en prestec

La instal·lació Pols en préstec, pertany a un projecte molt ampli, una producció d’investigacions que conformaran un còdex, que englobarà tota una sèrie d’interessos, processos i obres que s’han anat materialitzant aquests darrers anys i que versen sobre el temps, la llum, el vernís, les emulsions, la pols, les guspires, els corcs, la brutícia, els fongs, les esquerdes...etcètera. El catàleg que teniu a les mans mostra un fragment de l’obra Anònims empolsats de l’àlbum Fargnoli, produïda exclusivament amb diversos materials de l’arxiu INSPAI de Girona. Continguts descartats, en la majoria dels casos, per la mateixa institució a causa del seu estat de deteriorament.

cap a unes restes que prefiguren un lapse de temps, la d’unes pells que s’atomitzen.

Amb aquest projecte intento desgranar el meu interès cada cop més creixent cap a aquests termes: la desaparició dels originals, la seva conservació i/o la seva perversió. Els processos que ho fan possible, les inclemències i les evolucions d’unes espècies que neixen mortes. Qüestions sobre la pell invisible de les coses, dels cossos, de com es modifiquen i de com ens arriben. Una mirada dirigida

En aquest embalum d’obra arxivada fixo la mirada en imatges esvaïdes pel pas del temps. En l’actualitat, i a diferència d’aquests arxius o col·leccions, les que produïm diàriament (podríem dir constantment) no tenen un lloc per viure entre nosaltres. Neixen exclusivament per dialogar amb el nostre present, són temps i llenguatge sense matèria. Tinc un pressentiment: els píxels són una mena de pols contemporània. S’estima que l’any 2011 s’han produït més imatges que en tota la història de la humanitat, pols d’imatges o imatges que són pols i que obren un curiós interrogant, una il·lusió, un truc d’il·lusionisme propiciat per una indústria que no té aturador. Les imatges, ara més que mai, són antimatèria en mapes d’informació desbocada? D’una sola cosa podem estar segurs: no caldria produir més imatges, en tot cas, assenyalarne algunes i sobretot pensar-les.

Jordi Mitjà


Anònims empolsats de l’àlbum Fargnoli Per a aquest treball m’he capbussat en les col·leccions d’imatges que va fer Fargnoli a Girona, i m’he centrat en els detalls que evidencien les inclemències que han sofert els negatius, així com la pols, el desgast i la brutícia que ha quedat impresa en el moment d’ampliar les imatges. Uns enquadraments nous que fan anònims els emplaçaments i les localitzacions que l’autor va triar. El 2011 l’INSPAI va incorporar molts negatius i àlbums del fotògraf Valentí Fargnoli i Annetta (Barcelona 1885 - Girona 1944). L’obra d’aquest gran desconegut ens ha arribat escapçada per les inclemències d’una època convulsa. Les seves imatges de pobles i ciutats de Catalunya es van reproduir de forma massiva en postals que l’autor sempre signava a mà sobre la placa (V. Fargnoli). Aquest treball vol ser un homenatge a un home del seu temps, al fotògraf que, itinerant per tota la comarca amb bicicleta i amb una càmera, va il·lustrar un territori i va popularitzar aquell mitjà. 55


Anònims empolsats de l’àlbum Fargnoli Jordi Mitjà, 2011 Sèrie de 32 fotografies a partir de plaques originals de Fargnoli conservades a l’arxiu INSPAI de Girona. Intervenció en el llibre.


57


59


CURRiCULUMS


Adrià Ciurana Geli. Figueres, 1985 Llicenciat en Belles Arts, especialitat pintura, per la Universitat de Barcelona, l’any 2008 rep una Beca Agita per a projectes de creació de l’Ajuntament de Figueres. Ha exposat regularment a la Galeria Dolors Ventós de Figueres i en festivals i mostres d’art de l’Alt i el Baix Empordà. També al Museu dels Joguets de Figueres i a la Galeria Siart de Cadaqués. L’any 2009, amb Esther Pi, duen a terme el projecte d’escultura pública Vint-i-dos buits a Boadella d’Empordà i participa a Primera Rèplica. Arqueologia de la contemporaneïtat a la Casa de Cultura de Girona (a cura de Jordi Mitjà i Eudald Camps). Ha col·laborat en projectes per Vitel·la edicions i per Editorial Crani. És responsable de L’ESPAI A de Figueres, de gestió privada, on ha dut a terme propostes curatorials i exposicions amb Jordi Mitjà, Mim Juncà o Narcís Díaz. www.adriaciurana.blogspot.com Roger Serrat-Calvó Calm. Olot, 1982 Llicenciat en Belles Arts i DEA Art i Cultura Mediàtica per la Universitat de Barcelona. Artista visual que treballa fonamentalment en l’àmbit de la fotografia. Al llarg de la seva trajectòria el paisatge i els espais suburbials periurbans han estat motors importants de la seva obra, i així ho podem veure a Els altres paisatges o a Espai genèric. En els seus últims treballs, com Leisure Time, apareix un interès creixent per les relacions que s’estableixen entre alguns espais particulars i els seus habitants. Els seus treballs han estat exposats a Kowasa Gallery Barcelona, La Casa de Cultura de Girona o la Sala 15 entre altres. www.rogerserratcalvo.com

Carles Congost. Olot, 1970 Carles Congost (Olot 1970) combina amb desinhibició diferents mitjans i suports com el vídeo, la música, el dibuix i la fotografia. De la seva trajectòria cal destacar les següents exposicions individuals en algun dels centres més destacats de la creació contemporània: Country Girls (2000), a l’Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona; That’s my impression! (2001), al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo; Popcorn Love (2001), a l’Espacio Uno del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia; Un mystique determinado (2003), a la Fundació Bilbao Arte; Memorias de Arkaran (2005), al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona; We Are Tomorrow (2006), al Project Room Present Future/ Artissima 13 de Torino; Say I’m Your Number One (2007), al MUSAC de León; I Don’t Like Music (2007), a l’Espai Zer01 d’Olot; La Mala Pintura (2008), a l’Artericambi de Verona; Adult Contemporary (2009), a la Galeria Joan Prats de Barcelona; We Can Change The World (2010), a la Galería Horrach Moyà de Palma de Mallorca; You’ve Got Everything Here And Out There It’s So Dark (2010), al Civic Room de Londres; No Me Lo Creo al Frágil de Madrid. Quant a exposicions col·lectives, ha participat en Spaces of desire (1996), a Transmission Gallery de Glasgow; Transgeneric@s (1998), al Koldo Mitxelena de Donosti; Hypertronix (1999), a l’EACC de Castelló; Inter-zona (2000), al Palau de la Virreina de Barcelona; Big Sud (Art Nou Espanyol) (2002), al Hamburguer Bahnhof de Berlín; Video Invitational (2003), a l’ f a projects de Londres; Bad Boys (2003), en el marc de la 50a Biennal de Venècia; The Real Royal Trip... by the Arts (2003), al PS1 / MOMA de Nova


York, i Live (2004), al Palais de Tokyo de París. Amb la Galeria Luis Adelantado ha presentat la seva obra en alguna de les fires més importants internacionals: París, Chicago, Torí, Miami/Basel, Monterrey, Nova York, Caracas i Madrid. Llorenç Ugas Dubreuil. Sabadell, 1976 Viu i treballa a Sabadell. Entre les seves exposicions individuals hi ha Cartografiar el espacio. Lugares, rastros y huellas (Photoespaña, 2011); Público-Privado (Explum, 2011); Espacios de luz (Galeria T20, 2008). Ha participat en diverses exposicions col·lectives com Projecte Arteria (Col.lecció DKV. Santillana del Mar, 2012); Processos visuals y documentals (Fundació Vila Casas, 2011); Inside (Galeria sis, 2011); Wunderkammer. (Galeria T20, 2010); El color, el tiempo de los ritmos (Fundación Cajasol, 2009). Ha estat guardonat en diverses convocatòries com el Premi d’arts plàstiques FUNCOAL (2012); el Premi d’arts plàstiques de la Diputació d’Alacant (2009,2011); Explum (2010); Beca de la Fundació Arte y derecho (2010); Premi de fotografia Purificación García (2009). La seva obra forma part de col·leccions com la dels Recorridos fotográficos ARCO, Fundació Cajasol, Fundació Vila Casas, Fundació FUNCOAL, Explum o la Diputació d’Alacant. Mariona Moncunill. Tarragona, 1984 Viu i treballa a Barcelona. És llicenciada en Belles Arts i màster en Gestió Cultural per la Universitat de Barcelona. Entre les seves exposicions individuals destaquen Menjadors (Espai 13, Fundació Joan Miró, Barcelona, 2012)

Especialització de la Biblioteca (Espai Cultural Caja Madrid, Barcelona, 2010); Requalificació del Cub (Espai Cub, La Capella, Barcelona, 2009) i Institut d’Estadística Alternativa de Valls (Capella de Sant Roc, Valls, 2007). Ha participat en exposicions col·lectives com Vic Cambrils Barcelona... A Library Project (Midway Contemporary Art, Minneapolis, 2010) o Trobades Fortuïtes (Centre Cívic Sant Andreu, Barcelona, 2009) i ha rebut premis i beques com la Beca Ramón Acín de Artes Visuales (2011), la Beca a la Creació Artística Fundació Guasch Coranty (2010) i el Premi Miquel Casablancas (2008) entre d’altres. Jordi Mitjà. Figueres, 1970 Els darrers anys ha consolidat la seva presència dins l’escena artística nacional i també ha realitzat residències a Ciutat de Mèxic i a São Paulo. El seu treball, formalment heterogeni, es mou en els territoris de l’arxiu, la compilació i l’apropiació per parlar de problemàtiques socials o qüestionar aspectes sobre l’individu i l’art. Ha participat en les exposicions inaugurals del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona i del Canòdrom de Barcelona. La seva obra es troba en col·leccions públiques, com el Museu de l’Empordà, la Mediateca de la Fundació “La Caixa”, o el CGAC, Centro Galego de Arte Contemporánea, entre d’altres. Actualment viu i treballa entre Lladó (Alt Empordà) i Barcelona.

63


Profile for Xarxa Transversal

Rodalies 4  

Catàleg de l'exposició Rodalies 4 de la Xarxa Transversal

Rodalies 4  

Catàleg de l'exposició Rodalies 4 de la Xarxa Transversal

Advertisement