Page 1

RODALIES 3 2011


R3

Crèdits Rodalies 3 Equip tècnic del projecte: Girona: Laura Merino Compte Sant Cugat: Lluís Campins Punter i Andreu Dengra Carayol Olot: David Santaeulària Serra Reus: Marc Ferran Sans, Elena Martí Estrada i Aureli Ruiz Torres Vilanova i la Geltrú: Sole Fernández Cabezas Granollers: Teresa Llobet Illa, Laia Casanova Manonelles Mataró: Gemma Tro Andreu, Anna Llopis Cardona i Marta Xibillé La Seu d’Urgell: Albert Galindo Mallol Coordinació: Núria Pascal Pujadas Disseny gràfic: Lluís Salavedra (Sali)

© de les obres, les fotografies i els textos és propietat dels autors respectius


Rodalies 3, la força de la xarxa

4

El projecte Rodalies 3

5

Girona / Kenneth Russo Producció que (potser) mai faré. Un altre exercici de sinceritat

7

Granollers / Enric Maurí Què és per vostè l’art?

21

Mataró / Artistas Salchichas (Maria Camila Sanjinés & Manel Quintana) El perro que se muerde la cola #4

31

Olot / Cristina Fontsaré No te prometo un mundo maravilloso

43

Reus / Jordi Martorell Pallisó Projecte Transversal

55

Sant Cugat del Vallès / Clara Sullà Un beso te cerrara la boca

61

La Seu d’Urgell / Sandra March és quan dorms que hi veig clar

73

Vilanova i la Geltrú / Miquel Ferrino Nascita del giorno

83

Currículums

94


RODALIES 3, LA FORÇA DE LA XARXA Un cop assumit que vivim en un món global, un dels mots que forma part de la nostra quotidianitat és la paraula xarxa; treballar en xarxa és avui imprescindible i, sobretot, en l’àmbit de la cultura.

Si hi ha una xarxa que funciona i que ha estat pionera al país, aquesta és Transversal. Ara fa onze anys que des de Transversal es potencia aquesta manera de treballar i de dinamitzar la cultura als municipis de la xarxa. Aquest continua sent un dels “valors” de Transversal, l’altre, la seva capacitat d’inventar-se i reinventar-se per tal d’adaptarse al moment i a la realitat que ens toca viure. Que Rodalies 3 sigui un motiu de pes per refermar la importància de cada punt de la demarcació en la producció i innovació cultural, i que a la vegada, la simultaneïtat del projecte trenqui les distàncies d’aquest mateix territori.

Montserrat Parra Presidenta del Consorci Transversal Xarxa d’Activitats Culturals


EL PROJECTE RODALIES 3

RODALIES 3 és un projecte de la Taula d’Arts Visuals del Consorci Transversal ideat per afavorir la projecció i mobilitat dels artistes, la redistribució a tot el país de la producció d’art contemporani i el treball en xarxa. Davant l’actual situació de retallada que afecta molt directament i intensa el sector cultural, RODALIES 3 vol ser una aposta per la creació, afavorint la continuïtat del treball dels artistes de qualitat, donant espais de difusió i contacte amb el públic per la seva obra. Aquesta proposta és hereva de les dues altres edicions del Rodalies, que sempre van perseguir l’objectiu de mostrar les dinàmiques del sector de les arts visuals al nostre país, oferint una mostra del treball que es fa a les diferents ciutats (allunyades dels grans centres de producció) i donar també un espai de projecció i desenvolupament per a l’obra dels artistes locals en aquest terreny. De cara a la ciutadania, RODALIES 3 vol contribuir que des de diferents punts de la geografia catalana es pugui accedir amb normalitat a propostes innovadores i de qualitat, que la crisi econòmica no es

tradueixi en una crisi d’oferta cultural que afecti especialment aquelles ciutats i espais més apartats de l’àrea de Barcelona. RODALIES 3 s’ha materialitzat en 8 ciutats de Transversal: Olot, Girona, Sant Cugat del Vallès, Vilanova i la Geltrú, Reus, Mataró, La Seu d’Urgell i Granollers. La selecció d’artistes participants a aquesta mostra es va fer a través d’una convocatòria oberta a la qual van concórrer més de 80 propostes artístiques d’orígens, gèneres i disciplines molt diferents. L’elecció de les propostes va anar a càrrec d’un jurat format pels tècnics d’arts visuals de les ciutats participants al projecte. RODALIES 3 és, doncs, una exposició d’arts visuals simultània a 8 sales de 8 ciutats catalanes. Una mostra multi-punt de l’art contemporani avui a Catalunya. Una aposta per l’art i els creadors, de suport a noves propostes i per la creació de nous projectes a partir de la unió d’esforços de les ciutats de la Xarxa Transversal.

5


GIRONA ....... KENNETH RUSSO Producci贸 que (potser) mai far茅 Un altre exercici de sinceritat * * *


KENNETH RUSSO

Producció que (potser) mai faré Un altre exercici de sinceritat

< Jo sóc l’altre color (sèrie: bústies finlandeses)

...una llibreta plena d’idees, una idea molt costosa, una idea en la qual caldrà molta paciència, una idea que s’assembla massa a una altra idea, una idea políticament incorrecta, una idea massa escatològica, una idea “punki”, una idea massa complicada, una idea que no me la crec, una idea fàcil, una idea massa evident, una idea massa correcta, una idea que no vol dir res, una idea que està de moda, una idea de tendència, una idea que requereix ajuda, una idea sense sang, una idea de poble, una idea que tu també has tingut, una idea que ja ha caducat, una idea avorrida, una idea que no és meva, una idea que m’agradaria, una idea intel·lectual, una idea propera, una idea repetitiva, una idea que no agradarà, una idea social, una idea de valors, una idea rodona, una idea que encara està per fer, una idea arriscada, una idea que no tinc clara, una idea sobre tu, una idea amb perspectives, una idea que es morirà, una idea que he oblidat, una idea que vas donar-me, una idea; simplement una idea...


Com fer ús de la llibertat creativa sense limitacions tècniques, d’espai, de temps, econòmiques? Com fer ús de la llibertat en el propi llenguatge artístic més enllà de patrons metafòrics, paradoxals, mimètics, poètics, conceptuals, abstractes...? Com assumir una convocatòria oberta? Com seleccionar una única idea de la llibreta de les idees? I quins criteris limitaran la tria? Producció que (potser) mai faré vol fer visible aquells fragments de realitat que envolten l’artista en la seva quotidianitat, recuperar aquell instant previ a la producció i situar l’espectador davant el procés creatiu. Per altra banda, la proposta esdevé una visita sense complexos pel taller de l’artista, pel seu disc dur; per la seva tossuderia de capturar moments aparentment absurds, situacions massa normals, comparacions poc sofertes o relacions que suggereixen noves relacions. Un ventall de material que segurament es quedarà en zeros i uns, però que es resisteix a ser esborrat de forma definitiva; talment com una pila de pintures estintolades a la paret que no volen acabar amb una pàtina de blanc de plom.

Simultàniament, la mateixa proposta no es presenta com una obra limitada per les bases d’aquesta convocatòria pública, tampoc gira al voltant de cap temàtica o format; simplement vol mostrar instruments del llenguatge, i una col·lecció d’interrogants que adquireixen forma-concepte-reflexiócrítica-unitat en el seu conjunt, qüestionant la funció de l’artista en relació als mecanismes de producció i exhibició. De tal manera que cada node, idea o píxel són l’inici d’una propera obra i/o exposició que probablement perdrà lluminositat i guanyarà artificis.

Nota de l’autor: Si aquestes paraules fossin fetes d’engrunes de pa, i el lector fos un ocell afamat; quedaríeu tips amb la paraula “making off“?

9


10 minuts desprĂŠs de gaudir dâ&#x20AC;&#x2122;una parella de ballarins sincronitzats Fotografia


Plugins quotidians Fotografia

11


Poesia local, refugi virtual (Estudi sobre imaginari de la 2a residència) Fotografia i dibuix


Experimentaci贸 amb amplificacions sonores (Laboratori sonor de Jaume Figueres)


Trepes de metacrilat per dibuixar analògicament explosions digitals (Sèrie 8/12)

15


16


Sturnus Vulgaris d’autopista no té por del clàxon d’un Lancia Delta Vídeo


Relacions plĂ stiques Fotografia

18


Matins lúdics i enyorança Material audiovisual inèdit del Canòdrom de Barcelona (capturat il·legalment amb mòbil).


Una manera de mostrar-te com ets i com evoluciona la teva vida. L’art és, depèn en què et basis per definirlo, una forma d’art és el ball, amb la pintura no m’hi avinc gaire. L’art és una manifestació de la cultura molt important. L’art suposo que és una expressió molt maca, alguna cosa que t’ha de sortir de dins. L’art és cultura, pura i dura. Per mi, l’art és una forma d’expressar-me i si estic molt estressat em relaxa. L’art és un privilegi per qui el tingui. L’art és la gent que li agrada expressar-se i aquestes coses. L’art és cosa de la cultura de la informació i pot servir a nivell personal de cada persona. L’art és moltes coses però en definitiva l’art és una forma de desconnectar una mica. L’art és una manera d’expressar els sentiments i els pensaments. L’art és l’expressió de cadascú, en poques paraules. Significa molt per mi, la veritat, respecto molt aquesta cosa. Per mi l’art no significa res. L’art és algú que fa una pintura i que té com èxit. L’art és una manera de dir el que vols amb el teu estil. L’art és un concepte però jo particularment no sé distingir si està ben fet o no, tot i que m’agrada.


GRANOLLERS ....... ENRIC MAURi Què és per vostè l´art? * * *


ENRIC MAURi

Què és per vostè l´art?

La societat es pregunta reiteradament sobre el paper de l’art i les funcions i significats que té. En la reiteració de la pregunta, es constata la necessitat constant de reformular el sentit de l’art.

en què se seleccionen objectes culturals per inserir-los-hi.

El projecte Què és per vostè l’art? s’inspira en una acció realitzada per mi mateix l’any 1993, que va consistir a fer un seguit de trucades telefòniques de manera aleatòria, tot fent la pregunta: “Què és per vostè l’art?”. Amb el temps he constatat que aquella acció ha pres interès en el sector i també en la socie­ tat. La reflexió sobre aquest fet em condueix altra vegada a formular aquesta innocent pregunta en una nova acció. Per un costat perquè és del tot impossible de recuperar les respostes que vaig obtenir llavors, i que em van servir per repensar qüestions sobre l’art i la societat, i per l’altre perquè el context, i en conseqüència la relació art-societat, també és diferent. Nicolas Bourriaud planteja que el que creen avui els artistes són “models de relació utilitzant productes culturals preexistents com a instruments de vinculació entre els individus”, i que treballen interpretant, reproduint, reexposant o utilitzant altres obres o productes culturals; generant un nou context definit

En l’acció de 1993 vaig fer 300 trucades a diferents persones del Vallès, malauradament de tot el document sonor ja no en queda més que algun testimoni. En el nou projecte, incorporo la idea de Pierre Bourdieu que “l’opinió pública no existeix”. El sociòleg francès entén que és un instrument d’acció política perquè posa en dubte que la producció d’opinió es generi democràticament, i també que socialment tota opinió tinguin el mateix pes. I parteixo de les hipòtesis de Noëlle Neuman, segons les quals els individus es formen una idea de l’èxit o del rebuig de les opinions que els disposa a exposar opinions en públic o a silenciar-les. L’acció consistiria a realitzar la pregunta a diferents ciutadans als carrers de Granollers i en el seus lloc de treball o de passeig. Les respostes s’enregistren en vídeo per posteriorment projectar-les en la instal·lació. De l’opinió manifestada es presenten uns gràfics, a partir de mostres amb variables


independents i relacionades, com ara l’edat, la professió, la formació o els orígens. Si hi hagués la possibilitat de realitzar el projecte en diferents indrets seria interessant de comparar les gràfiques resultants dels sondejos entre els territoris. Al marge de les enquestes i del gràfics, s’incorpora al conjunt de la instal·lació l’element de debat, revindicació i acció a través d’ una manifestació en col·laboració amb l’Institut Carles Vallbona de Granollers, i concretament amb els alumnes de 1r curs de batxillerat. La manifestació s’introdueix com a mecanisme de revindicació i de creació, però també com a poderós instrument per generar debat en la societat i per tant opinió. En el nostre context, i principalment l’occidental, la manifestació ha estat una eina bàsica i indispensable per construir la societat i obtenir les condicions de vida de què gaudim. La manifestació, però, com a mecanisme per revindicar diferents necessitats dels grups socials és antiquíssim. De fet, la primera protesta popular de què es té constància va tenir lloc a Egipte l’any 1.166 a.C. durant el mandat del faraó Ramsès III.

Des de l’art, diferents artistes han treballat sobre aquest mecanisme o l’han documentat, com Joseph Beuys o més recentment Bruno Serralongue o Ibon Aranberri. Pel que fa a l’ús del mecanisme de la manifestació en les meves produccions artístiques, el 1992 vaig iniciar el projecte Mans de paret, una manifestació silenciosa reivindicant la fi del conflicte als Balcans en diferents carrers i llocs públics de Cardedeu. Altres accions han estat People in the Street, a Londres, o la Manifestació dels arbres a l’EMV.ART.HORT, El Fou, Sant Antoni de Vilamajor. En la instal·lació es podran veure els elements construïts per a la manifestació, com ara pancartes i lemes. També hi haurà la documentació de l’acció, així com el procés d’elaboració de la manifestació a partir de fotos, vídeos i comunicacions a través del Facebook. Es podria dir que la manifestació, formalment i per la seva naturalesa, és l’acció artística reivindicativa més popular.

Enric Maurí

23


Lídia. 21 anys. Infermera. L’art és passió, quelcom que tothom hauria de gaudir.

Domingo. 44 anys. Aturat-transportista. El arte es sentimiento.

Jonet. 17 anys. Estudiant. L’art és una manera d’expressar-te i també d’evolucionar la teva vida.

Albert. 20 anys. Estudiant. L’art és un arma que ens permet comunicar-nos amb el món sense necessitar un idioma concret.

Josep. 23 anys. Comercial. L’art és cultura i expressar el teu sentiment.

Nono. 30 anys. Botiguer. L’art és una expressió que sent de dins cadascú que moltes vegades no està ben vist.

Núria. Funcionària. L’art és expressió de l’artista en qualsevol tema.

Sandra. 16 anys. NINI. El arte es la gente que le gusta expresarse pintando y esas cosas.


David. 40 anys. Injector de plàstic. L’art és una cosa fonamental a la vida humana.

Joan. 68 anys. Comercial. L’art és una cosa de cultura i informació i pot servir per conèixer cada persona.

Sheila. 30 anys. Periodista. L’art és l’expressió física de les emocions humanes.

Damaris. 18 anys. Estudiant. L’art és una forma de viure i de veure el món amb diferents ulls i molta sensibilitat.

Duna. 20 anys. L’art és la manera d’expressar allò que portes dintre.

Nina. 46 anys. Dependenta. El arte es muchas cosas pero en definitivael arte.

Alex. 16 anys. Estudiant. L’art és la manera d’expressar els sentiments de cada persona.

Clàudia. 15 anys. Estudiant. L’art és la forma de desconnectar una mica.

25


Pilar. 42 anys. Botiguera. L’art és imaginació i creació.

Josep. 50 anys. Professor. L’art és trobar una certa dimensió a la vida humana, intentar transgredir-la.

Joan. 40 anys. Empresari. Complicada pregunta. Suposo que cada artista és diferent, si jo fos artista faria la culminació de les idees que ara tingués.

Sandra. 23 anys. Mestra. L’art és una meravella.

Gemma. 27 anys. Estudiant i dependenta. L’art és la millor manera d’expressar el que sents.

Leonardo. 22 anys. Estudiant de conductor de toros. El arte es algo que nace de dentro.

Ferran. 41 anys. Penso que l’art és una expressió dels sentits.

Josep M. 54 anys. Comercial L’art és una manera d’expressar.


Ignasi. 51 anys. Comercial. Per mi l’art, no l’entenc massa, compro art però no l’entenc.

José M. 32 anys. Repartidor. El arte es la transformación o el intento de buscar lo bello.

Laia. 38 anys. Administrativa. L’art és imaginació.

Victòria. 47 anys. Esteticista. L’art és una cosa que ens comprèn i que ens motiva a tots.

Carlota. 17 anys. Estudiant. L’art és una manera de treure a fora tots els teus sentiments sense pensar el que els altres puguin dir del que tu penses.

Maria. 75 anys. Jubilada. L’art és important.

Leopold. 66 anys. Metge pediatre i professor universitari. Per mi l’art és una manera d’expressar el món interior i agafar l’exterior i posar-lo a dintre.

Jael. 29 anys. L’art és expressió de sentiments i emocions, de mil maneres, com més originals millor.

27


18+març+trobada+enricmaurí+1rcurs+batxillerat+institutcarlesvallbona+introducció+ història+manifestacions+manifestacions+art+mecanismes+ debat+lemes+pancartes+22+ març+manifestació+defensa+cultura+ porxada+granollers+informació+facebook+espai+ d’arts+rocaumbert+facebook+queespervostelart


Què és per vostè l’art? Resultat sobre les primeres 100 persones enquestades als carrers de Granollers. El 40% de la mostra han estat homes i el 60% dones. Les edats oscil·len entre els 14 i els 86 anys.

42% L’art és una expressió. 7% L’art és bellesa o una cosa bonica. 5% L’art és pintura. 5% L’art és vida. 4% L’art és una cosa important. 4% L’art és passió i/o imaginació. 4% L’art és creació. 3% L’art no m’interessa, no l’entenc. 3% L’art és un privilegi. 3% L’art és una cosa especial, que fan persones especials. 2% L’art és ball. 2% L’art és una cosa que fa la gent intel·ligent. 2% L’art és una cosa que fa gent que fa coses. 2% L’art és sentiment. 1% L’art és emoció. 1% L’art és el futur. 1% L’art és una manera de relaxar-se. 1% L’art és una manera de desconnectar. 1% L’art és una meravella. 1% L’art és una ciència. 1% L’art és una dimensió. 1% L’art és fonamental. 1% L’art és un concepte. 1% L’art serveix per transcendir la vida quotidiana. 1% L’art és color. 1% L’art és alegria.

29


MATAR贸 ....... ARTISTAS SALSICHAS (MARIA CAMILA SANJIN茅S & MANEL QUINTANA) El perro que se muerde la cola #4 * * *


ARTISTAS SALSICHAS

El perro que se muerde la cola #4

(MARIA CAMILA SANJINéS & MANEL QUINTANA)

Des d’una senzilla acció basada en la repetició per mitjà de l’acció projectada, intervinguda pel subjecte mateix i projectada una altra vegada (El perro que se muerde la cola #1), fins a qüestionar l’educació per mitjà del concepte imaginari de la des-educació (El perro que se muerde la cola #2), aquesta sèrie de projectes intenten plasmar l’anar i venir, el moviment circular i el loop que, com el seu nom indica, invoca a El perro que se muerde la cola. Una investigació sobre la retroalimentació i, a la vegada, sobre el bucle. Dos conceptes que a vegades poden ser antònims i d’altres es converteixen en aliats.   El perro que se muerde la cola #4, és una vídeo-instal·lació basada en el principi comunicatiu de la conversa entre dues persones, on cadascú parteix des del seu punt de vista i reacciona davant el que diu l’altre, tot i que en aquest cas el

llenguatge utilitzat és el vídeo. El resultat són unes filmacions que evoquen pel·lícules imaginàries. Es tracta d’un viatge des de la realitat a la ficció i viceversa. Totes les imatges capturades són rastres de la nostra quotidianitat, documents de les nostres vides i, per tant, tenen quelcom d’autobiogràfiques. A través d’enregistrar i, posteriorment, seleccionar i compartir el que hem captat es fa un exercici de comunicació i d’autoobservació tant d’un mateix com del propi context. Explorar l’intercanvi com a base o gènesi d’una relació i, a la vegada, com a repetició pesada i esgotadora és el punt de partida d’aquesta instal·lació. Un intercanvi que avança mitjançant la retroalimentació vs un intercanvi que s’estanca en un loop o bucle estàtic. Durant l’acció els subjectes es troben en indrets geogràfics i cultures diferents, la


qual cosa és la clau ja que activa la mirada sobre allò propi i allò aliè. Els individus esdevenen observadors actius i crítics d’un moment i d’un lloc determinat dins de les seves pròpies vides. Les relacions humanes estan vives i es mouen, canviants, per diversos territoris. Per més que de vegades estiguem íntimament lligats, compromesos i fusionats amb l’altre, seguim sent individus amb mirades pròpies, les quals estan profundament marcades per les nostres experiències passades, les nostres cultures i la nostra vida familiar. Podem compartir un mateix espai i temps, però difícilment habitem l’espai de la mateixa manera  ni experimentem el temps a la mateixa velocitat. La impossibilitat de desvincular-se del propi jo i la pròpia visió del món, impossibilita percebre amb fidelitat la percepció i visió del món de l’altre.  

   

33


El perro que se muerde la cola #1, Presupuesto 6 euros: Prácticas artísticas y precariedad, Madrid, 2010. Galeria off limits, exposició col·lectiva. Obra: Inversió de Núria Güell. Acció que qüestiona el concepte d’espai i relació, realitzada durant 12 hores dintre d’un espai delimitat de 2x2 metres de la galeria. Registre: http://vimeo.com/12031393 http://vimeo.com/12032148

34


El perro que se muerde la cola #2, Confluencias para la des-educación, Can Felipa, Barcelona, 2010-2011. Projecte artístic de realització d’un fanzine sobre el concepte de “deseducació” amb joves d’un institut del districte de Sant Martí, Barcelona.


37


El perro que se muerde la cola #3 (Quid pro quo) THAMBOS 09, Vic, 2010-2011. Instal·lació. Projecte basat en l’intercanvi entre Maria Camila Sanjinés i Manel Quintana Caralt. L’obra està composta per diferents mitjans i materials que consoliden un diàleg sobre temes tan diversos com la immigració, la sexualitat, la política o els rols socials i de gènere.


39


El perro que se muerde la cola #4 Rodalies 03, Espai f, Mataró, 2011. Instal·lació d’àudio i vídeo. Narracions que es troben entre dos espais geogràfics diferents (Olot- Bogotà). Projecte basat en les dinàmiques de comunicació entre els subjectes.


41


OLOT ....... CRISTINA FONTSARè No te prometo un mundo maravilloso * * *


CRISTINA FONTSARè

No te prometo un mundo maravilloso

< A los ocho años (fragment) 45 x 140 cm

Realitats desenfocades En una postmodernitat que s’ha desenvolupat en un ambient per sota dels zero graus, en una foscor total il·luminada pels focus d’una presència constant, d’un subjecte abatut pel seu propi demonisme, l’analogia amb la qual treballa Cristina per mostrar el que denota aquest context, és molt interessant. Un treball amb la superfície, en el límit que “separa” l’interior de l’exterior, a la cruïlla de camins entre una verticalitat descafeïnada pel temps i una horitzontalitat que com un tsunami ho arrasa tot, per endur-s’ho al món dels fantasmes , de la “fosca nit del segle”.

seva exhibició, abans que desapareguin emportats per les onades del mar. Aquesta zona intermèdia entre la sorra de la platja i el mar, que manté la seva ressaca causal en un límit al qual no se li ha tatuat el seu destí. Una cosa similar a apropar la calor d’una bombeta de filaments fumejant al raig fred d’aigua de l’artificiositat, una zona d’evaporació. Formes esculpides amb llum i “fum”, el procés se’ns revela pel contrast, pel mitjà distès.

L’obscenitat que suposa aquest fet, ens recorda, mitjançant imatges poètiques i discursives, que l’“escena” i l’adjectiu “obscena”, són similars etimològicament. Conceptes de teatre, espectaculars, en moments congelats perquè no es dissipin abans de ser vistos.

Els espais intermedis que ens mostra la Cristina, ens presenten escenes en la foscor, petits punts de calor en un univers fred, petites resistències al defora cosificat. Caminar per la vora que marca un límit imaginari, per una vora que fa incursions a banda i banda, que forma l’espai erosiu de la confrontació de dues plaques tectòniques, de dos territoris.

Són narracions d’alguna cosa que passa sota la pell d’un cos global, en llocs concrets i preparats amb traïdoria per a la

Les fotos de la Cristina, executades amb mestria i treballades amb cura, són moments de concreció presentats sota la mirada del


curiós, del qual endevina l’objecte a través d’una ficció que és seva, que no pertany al simulacre global, sinó a la representació personalitzada d’una pantalla telemàtica conscient. Petits “pantallassos” de barres blaves que es carreguen mentre canviem de pàgina entre una adreça http i una altra, diferent.

pensar en la necessitat del romanticisme inherent als actes artístics. Aquesta necessitat que tant molesta l’“home” d’avui en dia, que ha estat exclosa al subconscient per convencions socials, cinismes i pressions conceptuals nascudes del fracàs de la Il·lustració. Del fracàs de la tragèdia i la raó, i de la paradoxa impossible de la felicitat.

Il·lusions de diferència en un mar de pertinença impossible, del qual no aconseguirem desconnectar més que per un instant, per reconèixer la seva maldat, la seva bellesa.

En definitiva, un exercici discursiu i metanarratiu que obre espai per a allò insinuat, que ara serà pensat per perdre’s en l’espai que el conté.

La fotografia El columpio rojo, en concret, té totes aquestes característiques. Un objecte que impulsa a la relació poètica essencial que representa. Un anar i venir, lúdic, fantasmal i amb una ètica de l’aparició. Un objecte que sura, que es troba enlairat de la superfície que el sustenta, per aquesta foscor que també l’abraça, fent-lo seu. Arbres, nens, referències a allò lúdic, a allò estructural, a l’oblit, a la ira del temps, a la subjectivitat de l’arquitectura..., mostren un món poètic en el qual els títols ens fan

Alberto García

45


Double house 100 x 72 cm

46


Monument 100 x 77 cm

Seguro que vuelve 75 x 55 cm


Sigo esperando 100 x 83 cm


¿Dónde estás? 100 x 82 cm

51


多Do you love me? 100 x 132 cm


REUS ....... JORDI MARTORELL PALLISo Projecte Transversal * * *


JORDI MARTORELL PALLISo

Projecte Transversal

L’objectiu del projecte Transversal és establir una col·laboració puntual amb un grup de creadors de Reus i el Baix Camp que no formin part del que podem anomenar l’escena de l’art contemporani, per crear una exposició col·lectiva d’arts plàstiques i visuals al Centre d’Art Cal Massó.

Tots som conscients que el món de l’art està dividit en una munió de sectors i subsectors que es mouen en diferents ambients i sovint es veuen mútuament amb desconfiança i fins i tot amb antipatia. Els diferents tipus de creadors mostren les seves obres a diferents indrets i s’adrecen a diferents públics, no utilitzen les mateixes revistes per difondre el seu treball i per informar-se, es rodegen de diferents crítics, concursen a diferents premis, s’apleguen en diferents associacions, empren diferents terminologies per parlar de les seves obres i, per tant, es relacionen poc o gens.

La voluntat del projecte és experimentar una estratègia que em permeti col·laborar amb creadors que no formen part del meu cercle artístic habitual. En aquest treball de col·laboració es provarà de posar en valor les virtuts particulars de cada creador a partir d’una proposta unitària. L’artesania, l’art contemporani, l’art emergent, l’art comercial, l’art decoratiu, l’art amateur, l’art terapèutic, l’art urbà i tantes altres formes d’art, tot i sent diverses manifesta­ cions d’una mateixa voluntat de crear, acostumen a relacionar-se poc entre si i a actuar en cercles tancats i sovint oposats. Aquesta situació és conseqüència de diferents maneres de concebre el fet creatiu, a l’existència de diferents expectatives professionals i de diferents criteris de valoració del treball.

En tant que artista, sóc perfectament conscient del sector creatiu al que pertanyo, m’hi identifico i, com li deu passar a qualsevol, en conec prou bé les limitacions i provo de gaudir dels avantatges. Però també em sento atret i encuriosit per aquells artistes i aquelles formes d’art que no formen part del meu àmbit, per altres formes de fer i viure l’art. Sovint he pensat que podrien establir-se més llaços de diàleg entre les diferents tipologies d’art i artistes dels que existeixen


a l’actualitat i, probablement, això podria ser beneficiós per a totes les parts i ajudaria a tenir un escenari artístic més cohesionat, tot i mantenint les diferències entre les diferents pràctiques.

escultures, ceràmiques, dibuixos, etc., sense trair els trets característics del seu treball. De la meva banda, jo he de considerar que els seus diferents estils i tècniques poden desenvolupar els meus dibuixos sense trairne la intencionalitat.

Descripció del projecte

L’exposició resultant vol tenir una certa unitat formal i discursiva i alhora mostrar de manera exemplar les diferents habilitats i recursos tècnics i formals amb què treballa cada artista.

Amb l’ajut de l’equip del Centre d’Art Cal Massó, m’he posat en contacte amb artistes de Reus, el Baix Camp i el Camp de Tarragona en general, el treball dels quals seria difícil de veure exposat a un espai com el Centre d’Art Cal Massó. Els he proposat la realització d’una exposició col·lectiva partint dels meus dibuixos. A l’exposició, jo proposo desenes de dissenys o dibuixos diferents i cada un dels artistes participants en fa una, dues o tres versions o adaptacions al seu llenguatge plàstic. Els artistes o creadors poden utilitzar o servir-se d’alguns dels meus dibuixos, adaptant-los per crear els seus quadres,

Les obres exposades són signades per cada artista i són de la seva propietat. Un vídeo documenta tot el procés de desenvolupament del projecte, mostrant els diferents artistes treballant als seus tallers, entrevistes als artistes participants, etc. El projecte Transversal està inspirat en la realització de versions, una pràctica habitual en el món de la música pop i poc freqüent a les arts plàstiques. La idea de partir dels meus dibuixos es deu a la seva simplicitat, que els fa molt fàcilment


adaptables a diferents mides, tècniques, suports, colors, estils, etc.. Amb aquesta experiència, uns dibuixos que difícilment podrien mostrar-se a un espai com el Centre d’Art Cal Massó, i uns artistes que difícilment hi podrien exposar, participen en un projecte de caràcter experimental, col·laboratiu i transversal que s’escau a la filosofia del centre.

Els artistes participants Tots amb un univers visual propi, amb tècniques, procediments i influències dispars. Desenvolupen la seva activitat creativa en diferents camps: Fina Veciana: pintura, performance, murals, il·lustració de llibres... Verònica Bilbao: escultura i pintura Gerard Valls: joies i pintura Xavier Aluja: pintura Joan Campillo: invents, edificis, pintura La Marta Argentina: dibuix, pintura Lluís Manuel Sánchez Abelló: pintura Xabier Andreu: escultura

Pablo Oller: pintura i il·lustració Joan Joli: pintura Sergi Quiñonero: poeta visual, editor i performer Ivan Eduard i l’Ivan Jorge: performance, videocreació Sitra: pintura El projecte és voluntàriament i conscientment experimental i es preveu i sobreentén un desigual èxit i encert en les diferents adaptacions. Per a alguns el dibuix escollit és una bona eina per explorar el seu propi territori creatiu, per a d’altres és un instrument incòmode amb el qual es manté una relació forçada, per a d’altres encara, esdevé un estri inútil.


El bosquet de frankenstein Dibuix a llapis Jordi Martorell

Home llop enamorat Dibuix a llapis Jordi Martorell

PolĂ­gon urbĂ Dibuix a llapis Jordi Martorell

59


SANT CUGAT DEL VALLèS ....... CLARA SULLÀ Un beso te cerrara la boca * * *


CLARA SULLÀ

Un beso te cerrara la boca

Clara Sullà presenta l’exposició titulada Un beso te cerrara la boca. Es tracta d’un projecte work in progress que integra un conjunt d’obres treballades amb diverses tècniques i formats (audiovisual, objectes escultòrics, quadres objectuals…) totes elles realitzades amb materials tèxtils. Reflexiona sobre la intimitat, mostrant processos d’opressió i alliberament que experimentem les persones. El punt de partida d’aquest projecte és la frase “Un beso te cerrara la boca”, de Pablo Neruda. L’artista va trobar aquesta frase en un grafit. La paraula “cerrara” estava escrita sense l’accent; aquella ambigüitat del significat li va provocar una reflexió immediata sobre l’agressivitat i la violència en l’acte de fer tancar una boca. En les obres més recents (2011) Clara Sullà dirigeix la mirada a La Casa de Bernarda Alba (obra teatral escrita per Federico García Lorca) servint com a referent per a seguir treballant la mateixa línia conceptual que defineix aquest projecte en procés.


Aquestes són algunes de les obres que integren l’exposició:

Elles van citar les següents frases brodades amb fil platejat:

Nuades Obra referent a la sensació de manca de llibertat. Cada peça ha estat caracteritzada individualment fent al·lusió a les experiències i sensacions singulars de cada individu.

“El sexe era per ella la cosa més fastigosa” (“Sex was for her the filthiest thing”) “Ell sempre deia que semblava una boja dins una camisa de força” “Me daba asco que me tocara”

Beso Cerrara Boca Obra inspirada en la frase “un beso te cerrara la boca” del poema núm. 15 de Pablo Neruda.

in.soroll in.soroll crida des de dins. Em sacseja. Qui sóc. M’ensordiu. Què som. M’escolto. M’ofego i lluito. in.soroll és una vídeoinstal·lació que reflecteix la sensació d’ofec i opressió representats com a una al·legoria de la lluita vital.

te EN cerrara L’obra emfatitza el contrast de la feminitat i l’elegància entre la opressió o manca de llibertat. Un vestit festiu de dona queda comprimit entre les dues superfícies de plata brillant. Camisa de força Camisa de força està inspirada en històries reals d’algunes dones amb les quals Clara Sullà va conversar durant el procés d’investigació d’aquest projecte.

63


Nuades Material: camis贸 antic, fusta, tela, espuma, gomes de cautx煤, corda, pops, fil daurat. Mides aproximades: 100 cm x 60 cm x 40 cm Obra composta per 7 peces. 2010


65


Beso Cerrara Boca Material: fil de brodar negre, tela de tul, tela de seda opaca i tela de seda fina; caixes de fusta i vidre, pantis negres i fotografia digital. Mides variables segons la instal路laci贸. Composici贸 de tr铆ptic amb 6 caixes. 2010


67


te EN cerrara Material: tela ignĂ­fuga platejada, fil platejat, vestit negre sobre tela i fusta. Mides: 92 cm x 130 cm 2010


Camisa de força Material: camisó antic sobre tela ignífuga platejada; fil platejat i pintura acrílica blanca sobre tela de lli cru. Mides: 95 cm x 190 cm 2009

69


70


in.soroll Autores: Clara Sullà i Marta Amat Instal·lació de vídeoart Duració: 2’ 54” Ratio: (proporció pantalla) 16:9 Format DV PAL 2009


LA SEU D´URGELL ....... SANDRA MARCH és quan dorms que hi veig clar * * *


SANDRA MARCH

és quan dorms que hi veig clar

Per mi dibuixar és com acaronar. Quan era petita tenia a l’habitació un pòster de la Pantera Rosa. Un dia que no podia dormir, vaig aclucar un ull, vaig estendre la mà dreta amb el dit índex estirat, i del llit estant, en vaig resseguir la figura. Des d’aleshores es va convertir en una activitat constant. Quan m’agradava quelcom, ho recorria a distància amb el dit, bastint-ne un dibuix en l’aire.

és quan dorms que hi veig clar és un projecte que sorgeix d’un recull de dibuixos realitzats durant les vacances, des de l’any 2004.

Un dia fent un esbós en un full, em vaig adonar que eren la mateixa cosa. Dibuixar era com tocar les coses de lluny, amb la mirada. I com més bé volia dibuixar-les, més necessitava contemplar-les, resseguir-les amb l’ull cluc, acaronar-les a distància.

74

Sota l’adaptació d’un dels versos més coneguts del poeta J.V. Foix, s’aplega una obra que tracta sobre una acció tan corrent i habitual com és el dormir. Al llarg dels anys durant els quals ha anat creixent aquesta col·lecció d’il·lustracions, s’han desenvolupat paral·lelament unes propostes que han transformat el recull en un projecte més ric i ampli, format per una instal·lació, pintures murals, un llibre i una mostra dels dibuixos en un original format, els visors 3D.


Dibuixos En els temps d’esbarjo de set anys consecutius, s’han realitzat al voltant de 200 dibuixos a llapis en quatre llibretes. Cent vint-i-vuit s’han recollit en un petit llibre que l’artista ha autoeditat amb l’ajut de Rodalies 3.

77


Pintures murals Un altre format que han adoptat els dibuixos és el de pintures murals que, des de 2009, s’han realitzat en diferents espais: als youth hostel Equity Point (situat al passeig de Gràcia de Barcelona) i Centric Point (ubicat a la plaça Catalunya de Girona), i a dues cases particulars.

78

(Plànol del muntatge per a la sala d’exposicions La Cuina de la Seu d’Urgell)


79


Instal·lació El projecte consta d’una instal·lació formada per un llit amb llençols i uns coixins estampats, una sèrie de planxes de fotolitografia emprades per a gravar les teles que actuen com a petits quadres, i dos llibres de tela. Fotolitografia 8 coixins, 1 llençol, 30 planxes de fotolitografia entintades, 1 llibre-coixí de tela (2 exemplars) Mides variables 2008

80


Visors 3D La presentació d’alguns dels dibuixos en aquest format, respon a una voluntat de cercar noves formes per mostrar el treball. Els visors 3D no són nous i el seu aspecte mecànic poc té a veure amb el món tecnològic que ens envolta. Són, però, petits objectes que aconsegueixen despertar la curiositat de l’espectador, qui manipulant aquestes petites joguines, pot observar de forma individual i pausada les il·lustracions.

81


VILANOVA I LA GELTRú ....... MIQUEL FERRINO Nascita del giorno * * *


MIQUEL FERRINO

Nascita del giorno

< Taula de dissecció per a Aris the Kid

Nascita del giorno 1 de gener de 1632 ...una pintura de Paul Delvaux. Veu les dones amb peus de roure? Rere un mur retallat per les primeres llums de la matinada. Un cercle, una cinta, unió eventual de les dones, que travessa la tela i retorna a la pintura, tot viatjant en l’espai real i prenent-me el lloc, ...o envoltant-me, o transformant-me en un altre, en una altra dona nua. Potser aquesta també té la cintura de roure. Veu un mirallet que li reflecteix un pit? Un pit de dona. La cinquena dona. Epíleg F: —Des de dins, segur. No toparem? E1: —Pot ser. És impossible. E2: —Ni l’un ni l’altre, sinó tot el contrari. F: —Vols que et posi un drap als ulls? iiiii. S’obre lentament i sobtada la porta. Finament. Fibladora. iiiii. E1: —Què hi fa aquest passejant-se per darrere meu?

F: —Mira tot això. Només les cortines. E2: —Què vam sentir? Contesta!! 2 de gener de 1632 Nascita del giorno. Conjunt d’estàtues —presències quasi humanes—, contingudes físicament o imaginària en un pla. En relleu. Objectes com a fragmentacions de la realitat. Peces a escala —com a maquetes—, on es crea una “escena”. Dialèctica i tensió amb l’espai real i imaginari de l’espectador. Tensió fonamental i primordial. Percepció de l’escenari com una irrupció i prolongació de l’espai físic i mental d’aquest. Diàlegs que se’n van. Fugen. Dels personatges. Sensació de Cezanne. Matter of fact de Francis Bacon. Moviment immòbil que cerca sense desànim Joan Miró. Gestos manieristes. Pontormo. St. Bru, de Michelangelo Slodtz. St. Bru, de JeanAntoine Houdon. La poètica és aliena al món dels somnis. És una poètica de l’experiència. Del real. —Altrament, se’m fa inevitable pensar on deuen ser ara els actors de la passada matinada, quan jo sóc aquí, a l’escenari.


3 de gener de 1632 El que un pot fer és quedar-se tots els plans. De les parets. Les superfícies on construir els relleus, el pla real. I desplaçarne, dislocar-ne les representacions. De gir. De gir! De transició. De pas. Ni lineal ni centrífug. Sí? ...llavors els plans queden buits —sense representació—, i la representació no es pot ubicar amb punts de referència. Què provoca tot això? Una cosa o l’altra no està al seu lloc. El pla principal acaba funcionant com una banda de Moebius, que gira al voltant d’un buit, tot transcorrent els esdeveniments pels seus extrems. En aquests extrems hi ha un sentit! De l’obra. I amb aquest buit s’hi topa l’espectador. Buit radical. Visió geometritzant de les figures dels mestres prerenaixentistes com Giotto di Bondone, i els buits fonamentals entre escenes i figures de Piero della Francesca. 4 de gener de 1632 La paret. El que ens separa i ens uneix als altres, en l’espai i en el temps. Punt físic de connexió amb els estranys. Paret oberta, paret tancada. Les parets suen i transmeten

els sons apagats dels forasters. Joc il·lusionista entre transparència i opacitat. Una barana. Un aplic. Un quadre. 5 de gener de 1632 a) Cap al tard o a la matinada. En intervals irregulars! Intencionalitat de crear uns fets, paral·lels als esdeveniments que conformen la vida quotidiana de la ciutat. I que no podran ser rememorats. Més que per un encontre atzarós. Contundència d’un “fet”, una narració, sense història que contar. Cercant un temps. De la memòria. Però sense poder fer-ho. b) A Regarder, Ecouter, Lire, Claude Lévi-Strauss parla d’una pintura de Nicolas Poussin. A l’obrir el llibre, però, la primera paraula que podem llegir és Proust. 8 de gener de 1632 Si ningú no mira no hi ha res. Només la mirada garanteix els esdeveniments. Però això no vol dir que hi hagi d’haver algú present. Quan es produeix un fet. Un fet succeït o a punt. De succeir. El temps de produir-se. Unes tres hores. Com a màxim.


9 de gener de 1632 En escena. No és aquesta la zona fosca, enigmàtica i inexpressable? Ja ho sabien, Harold Pinter i els seus dos “mestres”, Samuel Beckett i Franz Kafka, els quals l’incorporaven a les seves escriptures com a substància constituent de mons poètics paral·lels a la nostra confortable imatge de la realitat... —No hi ha dubte. No hi ha dubte. Pertanyen o no aquests fets al nostre món mental? 10 de gener de 1632 Una remor ens travessa. És el llenguatge? Funes el memorioso hagués volgut oblidar, hagués volgut no tenir memòria, no rescatar-la. “C’est une differènce d’un seul mot, on ne sait pas lequel, c’est de l’importance d’une ombre sur un mot, sur le dire d’un mot”, escriu Marguerite Duras. 11 de gener de 1632 a) “La rialla és satànica, llavors profundament humana”, argüeix Sigmund Freud. Però en el gag només riu el que se sap superior. Ironia que repta pel perill. I per la calma. Sense

complicitat. Sense complicitat! b) Les estàtues? Personatges irreals. Ombres de plàstic. Presència humana. De viatjants, de tècnics, de científics, d’esguerrats, de nans o d’homes a escala. Inventors de tecnologia. La perversió de la techné els depassa. La tècnica per la pròpia tècnica. Presències de les quals no en sabem res. Sí? Estan dominats per un neguit? Éssers en un instant. Ens topem amb l’ambivalència del sentit de les seves accions. De la relació que mantenen entre ells. Ningú no en sap res, d’ells, però n’intuïm alguna cosa. F: —No passa res... E1: —No passa res, no passa res ...no passa res fins que passa! 16 de gener de 1632 (Darrera lletra) No va patir Proust? No va patir Joyce? No va patir Van Gogh? No va patir Rilke? No va patir Ferrater? No va patir Rembrandt? No va patir Bacon? La vergonya li recobreix el cos, com una pàtina.


Aris the Kid s’ha assegut en una butaca. “Què faig, al matí, o cap al tard? Només rememorar els esdeveniments del dia anterior. Aclucades d’ull de qui parlava amb mi. Moviment de contrarietat d’una mà, mirada absent, interrupció de la conversa fútil, una i una altra vegada, sempre amb ínfimes variacions, ...que arrosseguen quelcom d’amenaçador, que potser eren determinants, i que, potser, si s’hagués dit una altra paraula, ...o un gest més contingut...”. Pensaments sense present, accelerats centrípetament, que paralitzaven Aris the Kid. Que dels seus ideals de grandesa, a través de la seva obra, es quedava en un no res, en escombrar-ne les cendres, en amagar-se de la veïna que havia tocat el timbre. En algun moment de clarividència se li apareixia una sentència sense matisos: «El que vull fer és no fer res». Però aquesta idea l’horroritzava. Aquell dia s’acomplia el veredicte signat mesos enrere: Aris the Kid era executat a la forca. El Dr. Nicolaes Tulp l’utilitzarà en una de les seves disseccions teatralitzades. I Rembrandt els pintà. Una crònica: La memòria d’aquests “fets”,

la memòria que li quedarà a la ciutat de cadascun dels fets aïllats, el record que pugui ressonar en els habitants de la ciutat, mai no tindrà ni principi ni fi, ni causa ni efecte, ni respondrà cap pregunta, de manera que no podrà assolir mai la categoria de mite. —Camina lentament, gira’t lentament. Pensa lentament. A poc a poc. —Tens un bombí? Em sembla que ja te n’havia comprat un. —No. —Com aquest, bé, aquest mateix.

Miquel Ferrino Març de 2018

87


Exit (detall)


Entrance

89


Soroll en escala de veĂŻns

90

Mirador per a mĂ­tings


Pati interior amb pistola


In perpetuum mobile

93


CURRiCULUMS

Kenneth Russo. Llambilles, 1976 Llicenciat en Belles per la Universitat de Barcelona. Artista visual interessat en la comunicació, el joc i les noves tecnologies des de la seva vessant més social. El seu treball (vídeo, instal·lació, aplicació informàtica, dibuix, etc.) neix de la participació amb altres creadors, i de les interrelacions locals. Trobem així, obres com Pétanque Électronique (Roc Parés i Genís Tolosa), el musical generacional Sonesnat.com, diversos workshops sobre Low-tech, o en una darrera fase, el treball d’investigació sobre la deriva cultural a l’entorn virtual 2ndLife (Culdesac Island). Enric Maurí. El Fou, Cardedeu, 1957 Ha fet una centena d’exposicions entre d’altres a Espanya, França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, Estats Units o Bòsnia. A Catalunya ha exposat a les galeries Artual, Fidel Balaguer, h2o, Dau al Set, Eude, 44, Claramunt, L’angelot, Antonio de Barnola, i també al Centre d’Art Santa Mònica, al CCCB, al Museu de Girona, al Roser de Lleida o al Centre d’Art de Terrassa. Ha participat a ARCO (Madrid), Bassel (Bassilea), Bari (Bari) o London Contemporary Art (Londres). Autor de les instal·lacions públiques permanents de les estacions de metro Maresme-Fòrum i Trinitat Nova de Barcelona. Artistas Salchichas (Maria Camila Sanjinés & Manel Quintana) Maria Camila Sanjinés (Bogotá, 1978), artista, editora, educadora i arterapeuta, i Manel Quintana (Olot, 1975), artista, dissenyador, realitzador,

educador i persona curiosa, formen el col·lectiu Artistas Salchichas. Actualment desenvolupen el projecte El perro que se muerde la cola del qual han derivat, fins al moment, quatre capítols. Aquesta sèrie de projectes plantegen el moviment generat per la recerca o persecució d’un objecte intern o propi, tal com el seu nom indica. En aquest projecte els artistes centren el seu treball en la retroalimentació, el qüestionament constant i l’autoobservació com a formes de producció. Cristina Fontsarè. Barcelona, 1970 Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i Màster en Arquitectura del Paisatge per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. Treballa fonamentalment en l’àmbit de la fotografia. Ha exposat de forma individual a la galería Spiral d’Olite a Navarra, al Museu d’Art Contemporani (MUA) d’Alacant, a la galería Benito Esteban de Salamanca, etc. I de forma col·lectiva al Museo de Arte Contemporáneo Unión Fenosa, a la galeria C5 de Madrid, al Smack Mellon Gallery de Nova York, a la galeria H2O de Barcelona, a la Biennal d’Art de Girona, ... Té obres al Museu de la Universitat d’Alacant, a la Fundación Bancaja, a la Fundación Unicaja i a la Diputació de Girona, entre d’altres. Jordi Martorell Pallisó. Montblanc, 1961 Llicenciat en Belles Arts en l’especialitat de pintura per la UB. Després de participar a la Biennal 87 (Produccions Culturals de l’Europa Mediterrània), el 1988 rep una de les primeres beques de Creació Artística de Banesto i la seva primera


exposició individual va ser l’any 1989, a la sala de La Caixa del carrer Montcada de Barcelona. Ha participat amb projectes multimèdia a Art Futura (92), Sónar (99) i l’Observatori de València (03). Amb el projecte Telèfon Públic seleccionat a Calaf Art Públic 99 va iniciar una sèrie de projectes relacionats amb la comunicació artística. Des de l’any 2006 codirigeix el projecte www.arxiuvirtual. cat, adreçat a preservar la memòria de la gent gran. Actualment, col·labora amb la Lídia Porcar, el Cèsar Mauri i la Mabel Garcia en el desenvolupament del SITPLUS, una eina terapèutica interactiva per a individus afectats de paràlisi cerebral i dirigeix un taller de vídeoteatre amb usuaris d’APRODISCA (Associació Pro Disminuïts Psíquics de la Conca de Barberà), un projecte de La Veu Jove de la Conca, amb un ajut de l’Obra Social de La Caixa. Clara Sullà. Barcelona, 1979 És artista multimèdia especialitzada en tèxtil, material amb el qual treballa objectes, escultures, quadres i vídeo. Ha treballat i viscut a Viena, Londres i el Caire. Actualment viu i treballa entre Barcelona i Viena. Entre les seves exposicions destaquen: Un Beso Te Cerrara La Boca al Museu de la Mediterrània; diverses exposicions a Galerie am Karmelitermarkt de Viena; My Tailor is Rich d’Arlès, França; així com d’altres a Barcelona, Londres, Àustria, Luxemburg, Egipte i Brasil. www.clarasulla.com Sandra March. La Seu d’Urgell, 1974 Llicenciada en Belles Arts (2010), Filosofia (2005), i diplomada en Magisteri (1995). Guanyadora, IV

Beca Ciutat de Vic a la Creació Artística (2010); seleccionada, Premio Joven Artes Plásticas Universidad Complutense de Madrid (2009); menció honorífica, Concurs de Fotografia - Genera (2008); beca de Fotografia dels Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí (2007). Ha realitzat exposicions a Palerm, Bolonya, Bilbao, Madrid, entre altres. Ha col·laborat amb l’artista Miralda. Compagina la seva producció artística amb la realització de tallers educatius i artístics. www.sandramarch.com Miquel Ferrino. Manacor, 1965 Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona. Ha publicat en diverses revistes científiques. Formació artística autodidacta. Inicia la producció artística l’any 2009. Ha obtingut diversos premis en guionatge cinematogràfic i en projectes d’instal·lacions escultòriques, entre ells una subvenció a la creació artística Kreas 2010 de l’Àrea de Cultura de la Ciutat de Girona.

95


Rodalies 3  

Exposició simultània a 8 ciutats de la xarxa Transversal. Els artistes van accedir-hi a través d'una convocatòria oberta.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you