Page 1


CRÈDITS Projecte original Carme Alòs (Museu de la Noguera) Carme Bergés (Museu de Cervera) Coordinació Coordinació de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran Disseny expositiu i catàleg Anna Domenjó Producció Digigran Textos i documentació - Museu de la Noguera (Cristina Masvidal) - Museu de Cervera (Carme Bergés i Josep Calvet) - Ecomuseu de les Valls d’Àneu - Museu de Guissona Eduard Camps Cava - Museu de la Conca Dellà (Xavier Bermúdez) - Museu de Lleida - Museu d’Art Jaume Morera - Museu Diocesà d’Urgell - Museu Diocesà i Comarcal de Solsona - Museu Comarcal de l’Urgell, Tàrrega - Museu dera Val d’Aran (traducció del text: Departament de cultura e politica lingüistica, Conselh Generau d’Aran) ISBN 978-84-938838-4-3 Dipòsit legal L 775-2017

La Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran és el resultat de la col·laboració entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Lleida.


Els nostres objectius són, doncs, oferir propostes innovadores, amb mirades àmplies i diverses, que possibilitin lectures crítiques i que afavoreixin la cohesió social. Convertir el museu en un espai de reflexió on els diferents béns custodiats, no només ens ajudin a conèixer i difondre el nostre passat sinó que poden convertir-se en una eina d’interpel·lació Amb aquesta nova proposta, volem compartir les i de pont cap al present. Volem presentar el museu preocupacions de la comunitat museística amb la com un espai obert on tothom i totes les situacions societat tot intentant convertir els nostres museus vitals hi tenen cabuda i permeten connexions. en plataformes de reflexió i de creació d’opinió crítica. Conscients del convuls moment històric en Així mateix, amb aquesta campanya us convidem què vivim, creiem que els museus podem tenir un a conèixer els diferents museus que conformem la paper protagonista en l’anàlisi d’aquesta societat. Xarxa, tot procurant la seva visualització més enllà El patrimoni que conservem, doncs, no només ens del nostre públic habitual i projectant una imatge parla del passat sinó que ens ha de permetre inter- potent i unitària de la Xarxa i els seus membres. pretar i afrontar el present. La campanya s’ha basat en l’exposició de diferents Cal implicar-se en l’esdevenidor i tenir una mira- objectes –de naturalesa i tipologia ben diversa, però da contemporània que faciliti establir diàlegs en- units per una mirada i un missatge comú– i en la tre els temps, entre les diferents cultures i entre programació d’un cicle de conferències amb tres els individus. Amb aquest propòsit, hem dissenyat eixos temàtics clars: l’organització dels camps de aquesta campanya conjunta de recerca, exposició i refugiats, la situació de la dona migrada, i la no-acocomunicació que porta per títol: Conflictes bèl·lics llida europea. Els resultats d’aquesta iniciativa són i migracions. Memòries ferides i reconciliació. els que ara, en aquestes pàgines, us presentem. La Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran s’uneix per celebrar, un any més, el Dia Internacional dels Museus amb una campanya que s’inscriu dins el lema promogut per l’ICOM: Museus i històries controvertides: Dir en els museus allò que no es pot dir.

Carme Bergés Presidenta de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran


MUSEU DE LA NOGUERA Radi humà amb punta de fletxa de sílex

Museu de la Noguera

Datació: 2500-1300 BC Descripció: radi humà dret, parcialment conservat i pertanyent a un individu jove, en el que s’observa una petita punta de sílex clavada en la tuberositat bicipital. Prové del jaciment sepulcral del Forat de Conqueta de les Avellanes-Santa Linya (la Noguera).


Durant les excavacions arqueològiques realitzades a Forat de Conqueta es feu una troballa excepcional: dins la maranya d’ossos humans documentats, corresponents a l’ús de la cavitat com a necròpolis amb un ritual crematori excepcional, aparegué un radi pràcticament sencer amb un fragment de sílex clavat. Les anàlisis antropomòrfiques demostraren que es tractava de l’os del braç d’un jove, dretà i possiblement arquer, ferit per una sageta amb punta de sílex que es clavà a l’os; una ferida que no el matà ja que hi ha signes evidents de cicatrització, malgrat que morí encara jove. És aquesta ferida fruit d’un conflicte entre grups que habitaven la Noguera? O és només un accident al qual sobrevisqué?

Aquesta troballa no és única: de vegades les investigacions capten la instantània d’un moment de violència concret, sempre difícil de contextualitzar en un conflicte. El debat és obert: són els humans agressius i violents per natura i, per tant, la violència ha existit des que som? O, al contrari, la violència i l’agressivitat són culturals? El que sí sembla acceptat és que a partir del neolític s’intensifiquen les troballes relacionades amb actes violents, amb conflictes socials i les morts col·lectives. Potser el fet d’iniciar la vida sedentària cohesiona els grups, potser apareixen els conceptes de col·lectivitat i de propietat territorial, uns sentiments o unes creences que seran suficients per utilitzar la violència a l’hora de defensar-ho...

Excavació de la cova sepulcral del Forat de Conqueta (Avellanes-Santa Linya). CEPAP-UAB


MUSEU COMARCAL DE CERVERA FRAGMENTS DE METRALLA

Museu de Cervera (Silvia Saumell)

Datació: segle XX Descripció: fragment de metralla d’una de les 70 bombes que es van llençar durant el bombardeig aeri del 3 de desembre de 1938 a la ciutat de Cervera. El 24 de març de 2016, en el decurs de les obres de construcció d’un centre comercial, es va localitzar una antiga bomba sense esclatar. A les sis de la tarda, i de forma controlada, es va fer explosionar l’artefacte de mig metre de llarg i 20 centímetres de diàmetre.


republicana per assentar el seu poder. A principis de 1939 i davant la imminent ocupació de Catalunya, es disposa la creació de camps, entre d’altres llocs, a Lleida i a Cervera.

Grafit localitzat a les golfes de la Universitat, que incorpora el dibuix d’un vaixell i un avió. Probablement, sigui obra d’un presoner estranger, majoritàriament aviadors aliats que travessen els Pirineus durant els anys de la Segona Guerra Mundial per a incorporar-se als combats des del nord d’Àfrica o Anglaterra. El vaixell va constituir, per bona part d’aquests evadits, el mitjà de transport amb el qual abandonaven Espanya. Museu de Cervera (Jordi Prat)

A la nostra ciutat, ha restat a la memòria col·lectiva l’existència d’un camp de concentració durant els primers anys de franquisme. A principis de 1939 es posa en funcionament i s’instal·la al magatzem de l’empresa Cros, anomenat “el Ciment” fins que, posteriorment, es trasllada a l’edifici de la Universitat. Abans de ser un camp permanent havia estat un centre especial d’evacuació que enviava els presoners del Cos d’Exèrcit d’Urgell cap a Lleida. El fet que la ciutat tingués bona comunicació ferroviària amb Lleida i Manresa, va facilitar que aviat evolucionés cap a camp de concentració.

I després de la guerra, el dolor continua ... La Universitat de Cervera va actuar, durant la Guerra Civil i la postguerra, com a caserna militar i com a camp de concentració. La localització de diversos grafits a les golfes de l’edifici, realitzats pels presoners durant la postguerra, suposa la confirmació d’aquest fet històric. Els guanyadors de la Guerra Civil va ser implacables amb els derrotats. Milers de persones afusellades, centenars de camps de concentració, multitud de presoners empleats en treballs forçats, van ser la conseqüència d’una ferotge i continuada repressió. Franco es fa fort en una àmplia xarxa de camps de concentració i en l’explotació de la mà d’obra

Un dels grafits localitzats a les golfes de la Universitat que evidencien l’existència d’un camp de concentració. Un presoner que havia estat traslladat del camp de Lleida al de Cervera, va dibuixar un calendari, del mes de novembre de 1939, amb l’anotació dels dies que portava a Cervera (23) i els que havia passat al camp de concentració de Lleida (40). Museu de Cervera (Jordi Prat)


ECOMUSEU DE LES VALLS D’ÀNEU CONJUNT DE MATERIAL INFANTIL UTILITZAT I ELABORAT PER ESCOLARS DURANT LA GUERRA CIVIL

Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Datació: 1936-1939 Descripció: conjunt de llibretes, contes i altre material escolar que vol expressar la mirada infantil durant la Guerra Civil espanyola.


Els nens de la guerra Durant la Guerra Civil espanyola, els nens i les nenes foren dels primers i més afectats de la població. Moltes llars es trencaren perquè els pares es van incorporar al front, van intentar fugir, van ser empresonats o moriren afusellats. L’abandonament en què van quedar davant d’aquestes situacions s’accentuava també arran dels bombardejos, l’escassetat d’aliments i les malalties resultat de les males condicions higièniques. La Guerra Civil no és tant llunyana, i encara està molt present en la nostra memòria col·lectiva. Els museus som espais que conservem i difonem aquesta memòria d’una manera crítica i reflexiva, no parlant només del passat sinó intentant generar

un diàleg amb la societat del present. Creiem que el dolor que va representar la guerra civil espanyola, ens ha de fer percebre amb tota la seva cruesa la situació que actualment viuen els infants del món sota conflictes bèl·lics. Segons la UNICEF, en la darrera dècada han mort més de 2 milions d’infants, 6 milions s’han quedat sense casa, 12 milions han estat ferits i almenys uns 300.000 s’han convertit en nens soldats. Només la guerra de Síria ha comportat la mort de més d’11.000 nens i més d’un milió s’han convertit en refugiats. Si aquests objectes que teniu al davant us serveixen per repensar el món en què vivim, haurem aconseguit el nostre objectiu. Benvinguts al museu!

Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Infants a Esterri d’Àneu celebrant Sant Nicolau, patró dels estudiants, durant la postguerra. 1945. Fons Ramon Violant i Simorra.


museu de guissona

Museu de Guissona Eduard Camps Cava

PUNTES DE FLETXES I PROJECTILS DE FONA

Datació: època romana Descripció: entre els objectes recuperats en les excavacions de la ciutat romana de Iesso, podem observar dos puntes de fletxa de bronze, una punta de fletxa de ferro i dos projectils de plom per ser llançats amb fona.


Vista aèria de la muralla i la torre de defensa nord de la ciutat romana de Iesso. Museu de Guissona Eduard Camps Cava

La utilització de l’arc i les fletxes es remunta al postpaleolític, i el material usat en l’elaboració de les puntes va ser divers: des de la fusta endurida pel foc fins a l’os o banya, el sílex i metalls com el coure, el bronze o el ferro. Alguns investigadors assenyalen que les puntes de fletxa amples devien ser més adequades per a la caça, perquè podien produir ferides més grans que afavorissin les hemorràgies dels animals, mentre que les puntes massisses i més fines devien ser més útils per a la guerra, especialment quan s’enfrontaven amb soldats que portaven algun tipus d’armadura de protecció del cos. Algunes de les que es conserven al Museu de Guissona podien haver estat perfectament utilitzades en activitats bèl·liques.

Una altra de les armes utilitzades en conflictes bèl·lics en l’antiguitat va ser la fona, una tosca trena de material vegetal que s’eixampla en la meitat del seu recorregut longitudinal per crear una bossa en la qual dipositar un projectil per ser llançat. En el món romà van tenir molta reputació els foners balears com a tropes auxiliars de l’exèrcit romà. Aquests objectes utilitzats com a armes van resultar molt efectius, tant en l’atac com en la defensa. Els conflictes bèl·lics i la preocupació per l’autodefensa van ser aspectes sempre presents en l’evolució social, econòmica i històrica de les diferents ciutats i assentaments d’època romana.


museu DE la conca Dellà Fragment de mànec de simpulum

Museu de la Conca Dellà

Datació: segle I dC Descripció: fragment de 71,5 x 29 mm d’una làmina plana de bronze (4 mm) feta a motlle. Formava part del mànec vertical d’un simpulum (cullerot per servir vi) tipus Aislingen.


Fotografia: jove servent sostenint un simpulum i una enòcoe, procedent d’un jaç funerari de Palmira. Circa 220-240 dC. Royal-Athena galleries. / Dibuix: a dalt, composició de diverses variants de simpula tipus Aislingen, elaborat a partir de Feugère/ Freycon, 2014. A baix, recreació del simpulum d’Aeso per Xavier Bermúdez.

Per als romans, els pobles civilitzats eren els que bevien vi i cuinaven amb oli d’oliva, mentre que els bàrbars bevien cervesa i cuinaven amb mantega. Aquest component identitari del consum del vi anava acompanyat d’un protocol comparable amb la cerimònia del té japonesa o anglesa, i incloïa l’ús d’una vaixella i uns estris específics. Un d’aquests estris era el simpulum, un cullerot que servia per agafar el vi d’un recipient i, amb l’ajuda d’una infundibula (colador), servir-lo. Podien ser de fusta, ceràmica, bronze o plata. El seu disseny va anar evolucionant, variant-ne les proporcions i la posició del mànec respecte a la cassoleta. El simpulum que presentem es va trobar l’any 1996 en una excavació arqueològica al Carrer Soledat

d’Isona, l’antiga Aeso. S’hi van trobar materials molt variats (ceràmica, metalls, vidres...), datats entre el segle II aC i el III dC. Probablement, aquest simpulum pertanyia al servei d’una casa, però el mateix model era part indispensable de l’equipament dels legionaris. L’expansió militar de Roma va suposar, doncs, l’expansió del consum del vi i de la manera romana de prendre’l. Així devia passar amb els legionaris que van arribar a Isona cap al 200 aC, i segles més tard van ser els legionaris isonencs els que participaren en l’expansió de l’Imperi cap a l’est d’Europa i l’Orient Mitjà. Nous territoris a l’horitzó i, per descomptat, un simpulum sempre a l’equipatge.


museu DE LLEIDA Memòries compartides Datació: s. IV ane Descripció: Casc i falcata ibèrics procedents de la necròpolis de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer/Térmens)

Datació: segle XIII Descripció: Làpida trobada als afores de la vila d’Agramunt el 1892, mentre que l’anell formava part d’una de les diverses tombes hebraiques aparegudes a finals dels segle XIX a l’actual carrers Boters de Lleida.

Datació: final del segle XV - inicis del segle XVIII Descripció: Ocultació de Seròs, formada per un devocionari, un talismà, un preguera i un alfabet (tots quatre en àrab), bosses, un embull de lli i una gerra de ceràmica vidriada. Datació: segle XIII Descripció: grup escultòric procedent de la Porta de l’Anunciata de la Seu Vella de Lleida.

Datació: 2001 Descripció: pintura de Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007). Tècnica mixta sobre fusta.


gua, relacions socials; en definitiva, la desaparició i l’aculturació de tot un poble. Anell i làpida. Expulsió dels jueus. L’any 1492, els Reis Catòlics van expulsar els jueus dels seus dominis. Els jueus tenien quatre mesos per abandonar el regne hispànic, tot i que podien quedar-se si es batejaven. Un cop superat el termini de gràcia, es determinaria la confiscació dels seus béns i la mort dels no exiliats que fossin detinguts. Ocultació de Seròs. Expulsió dels moriscos. Desprès dels decrets de batejos forçats de 1502 i 1525, que fracassaren estrepitosament, els Llibres de baptismes de la Seu de Lleida registren conversions massives en el decenni 1536 i 1546. Així i tot, acceptant la conversió d’alguns d’ells, l’any 1609 Felip III va signar el decret d’expulsió dels moriscos d’Espanya. Vista de la Seu Vella des de l'antiga rambla de Josep Cabrinetty. Finals 1939-inicis 1940. (Fons Porta. Servei d'Audiovisuals de l'IEI)

El Museu de Lleida ha volgut aprofundir en la història convulsa de la humanitat tot incidint en el seu discurs expositiu permanent destacant cinc moments claus de la història de Catalunya que poden tenir el seu miratge en els conflictes que bateguen el nostre món actual, on el Proper Orient, el Tibet y Myanmar reflecteixen la destrucció que sofreixen tant les persones com el patrimoni cultural. Casc i falcata. Romanització. La conquesta del poble ilerget per part de l’Imperi Romà va comportar la imposició dels seus costums i hàbits, llen-

Grup de l’Anunciata. Destrucció de la Seu Vella durant la guerra de Successió. La guerra de Successió va significar la primera confrontació bèl·lica que comportà grans efectes catastròfics per al patrimoni arquitectònic. El 1707, un cop rendida la ciutat a les tropes borbòniques, Felip V va convertir la Seu Vella en caserna militar, quedant durant molts anys en estat ruïnós, mutilada i ignorada. Retaule de Jerusalem. Conflicte del Proper Orient. L’obra, estructurada en dos plafons simbòlicament contraposats, palesa el compromís polític del seu autor, tot evocant el conflicte al Pròxim Orient entre israelians i palestins en un context de denúncia crítica de la injustícia.


museu D’ART JAUME MORERA

Museu d’Art Jaume Morera (Antoni Loncà)

VOLUMETRIA I

Datació: 1959 Descripció: Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 - Lleida, 1998) Vareta d’acer i filferro Museu d’Art Jaume Morera, Lleida MALL 1241


Leandre Cristòfol al seu taller. (Josep Porta. Arxiu Lenadre Cristòfol, Museu d'Art Jaume Morera)

Leandre Cristòfol està considerat un dels pioners de l’escultura surrealista a Catalunya. L’obra Volumetria I resulta un exemple paradigmàtic del retorn durant la postguerra a l’escultura no figurativa i experimental que l’escultor havia iniciat durant els anys de la República, moment en què es va vincular amb el grup d’intel·lectuals i artistes sorgits a l’entorn de la revista ART, i que abandonaria després de la Guerra Civil Española. De fet, el conflicte bèl·lic va truncar la trajectòria de tota una generació de joves artistes lleidatans que, com Cristòfol, no només havien entrat en contacte amb l’avantguarda sinó que just en el moment en què la seva obra començava a ser difosa i valorada, fins i tot a nivell internacional, es van veure forçats a incorporar-se a l’exèrcit, i en cas de sobreviure a la contesa, a patir un llarg i penós exili.

En acabar la guerra, Cristòfol fou internat primer als camps de refugiats de Perpinyà i Argelers, i posteriorment, de retorn a Espanya, va subsistir a diferents camps de concentració (Santander, San Pedro de Gardeña, Miranda de Ebro, Reus i el Marroc). Després de confirmar que tots els seus antics companys d’avantguarda havien fugit a l’exili, es va instal·lar a Barcelona i alguns mesos a Madrid però el 1943 va decidir tornar a Lleida. Un cop a la capital del Segre, es va dedicar a l’ofici d’ebenista, activitat que li va permetre sobreviure en els difícils anys de la postguerra. Aïllat en un exili interior, l’escultor no reprengué el llenguatge abstracte i l’escultura d’avantguarda fins a finals dels anys cinquanta.


museu diocesà d’urgell Calze i patena de Núria

Museu Diocesà d’Urgell

Datació: segle XIII Descripció: calze de copa troncocònica llisa i patena circular amb decoració central amb la representació de la mà de Déu.


Santuari de Núria. 1930. Fons Arxiu Diocesà d’Urgell.

Patrimoni cultural i exili. El periple del calze i la patena de Núria A l’inici de la Guerra Civil, la nit del 22 de Juliol de 1936, Mn. Bonaventura aleshores capellà custodi del santuari de Núria retira la imatge de la Mare de Déu i l’amaga a la muntanya, on passa la nit; l’endemà és recuperada i portada a Er, i d’aquí a Bourg-Madame, on resta amagada dins una caixa de rellotge... així és com s’inicia el llarg viatge que portarà a l’exili a la Mare de Déu, travessant dues fronteres i que farà possible el seu pas de la Cerdanya cap a Perpinyà, i més tard de l’abadia de Hautecombe fins arribar a Suïssa. Entretant, el

Santuari va patir l’assalt i la crema de tots els altars i imatges. El Calze i la Patena de Núria, malgrat no hi ha constància escrita, semblaria que també van fer aquest viatge vers l’exili. El cert és que van estar guardats en la mateixa caixa forta que la Mare de Déu a Suïssa. Si bé la imatge de la Verge va retornar el 1941, el retorn del calze i la patena no es va produir fins uns 40 anys més tard. Després de la mort de Mn. Bonaventura (1951) els dos objectes van quedar a mans de Manuel Carreras. I no fou fins l’any 1982, que aquest li entrega al Bisbe d’Urgell, aleshores Joan Martí Alanis, les dues peces, que des d’aleshores s’exposen al MDU.


museu diocesà i comarcal de solsona Finestral romànic del campanar de la Catedral de Solsona

Arxiu MCDS

Datació: segle XII Descripció: Finestral format per dues finestres de mig punt. Els arcs reposen sobre impostes escacades que al seu torn s’aixequen sobre capitells decorats amb motius florals. Estan separats per una pilastra central que s’aixeca com una palma i recolza una doble arcada.


El presentem, però, com a element arquitectònic amb funció de testimoni històric: el color vermellós de les seves pedres ens parla de la Guerra del Francès (1808-1814) i de la crema de la Catedral de Solsona.

Imatge del finestral a la dècada de 1920, quan estava en un petit passadís. Arxiu MDCS

L’atac al patrimoni fereix la identitat dels pobles: el finestral romànic del campanar de la Catedral de Solsona i la Guerra del Francès. El finestral romànic del campanar és un dels pocs elements que es conserven de la primitiva església de Santa Maria de Solsona. Construït al segle XII, destaca per l’acurat treball de la pedra, amb decoració en forma de motius vegetals i escacats, i per la integritat amb la qual ha arribat als nostres dies.

El 19 d’octubre de 1810, uns deu mil soldats de l’exèrcit francès van entrar a Solsona per preparar l’atac al Castell de Cardona. La gran majoria de solsonins, atemorits per la imminent arribada, havien fugit de la ciutat i, segons testimoni escrit, només quedaven 23 persones a la ciutat. Després d’una setmana de saquejos i destrucció, abans de marxar de Solsona, els soldats van calar foc a la catedral en no poder trobar-ne el tresor. Les flames van destruir tots els retaules, la capella del Claustre i el cor i l’escultura romànica de la Marededéu del Claustre, patrona de la ciutat, es va trencar en diferents trossos. La Solsona de principis del segle XIX era una ciutat de l’Àntic Règim, un sistema en plena crisi, amb un rerefons de canvis socials i polítics impulsats pels nous ideals de la Il·lustració. Per als seus habitants la crema de la catedral i la destrucció del seu contingut suposà la pèrdua d’un referent, un atac a la seva identitat com a poble. Desgraciadament episodis com aquest han estat constants al llarg de la història i són plenament vigents.


museu COMARCAL DE L’urgell Ganivet amb pom d’anella

Museu Comarcal de l’Urgell, Tàrrega

Datació: mitjan segle XIV Descripció: ganivet llarg o espasa curta. Fulla ampla i tall seguit a l’exterior, punta ogival. De dimensions poc comunes, pensades per circumval·lar la prohibició de portar espases depenent dels llocs o col·lectius (jueus i moriscos).


Tragèdia al call. Tàrrega 1348 L’any 1348 esclata la pesta negra a Europa, esclat acompanyat d’un seguit de reaccions violentes contra comunitats jueves a l’Europa medieval, sent l’avalot de Tàrrega el més sagnant de Catalunya, tal i com es testimonia als documents de la Cancilleria Reial i a l’excavació arqueològica al cementiri jueu medieval de les Roquetes de Tàrrega. L’estudi de les víctimes enterrades a les fosses comunes de les Roquetes revela un atac indiscriminat contra el conjunt de la població del call. La localització i les característiques de les lesions documentades a les restes manifesten la intencionalitat i l’acarnissament d’aquest, on s’usaren objectes

tallants com espases, destrals o falç, de fil continu i de gran massa, o bé objectes contundents de pes considerable, com pedres o estris llençats. Aquest avalot es va poder documentar també en una excavació del carrer de la Font 7-9, un jaciment ubicat a l’antic call de la vila medieval, on les restes materials ens donen una cronologia que no va més enllà de la segona meitat de segle XIV, interpretant l’abocament del material que reblia una sitja i el pati d’una casa com fruit de l’avalot de 1348. En aquest assalt al call, a banda de matar els jueus, se’n van saquejar les cases, destruint i robant el seus béns, fet del que deixen testimoni a la documentació conservada a l’Arxiu de la Cancilleria Reial els supervivents d’aquest atac.

Fossa comú FS 164 del cementiri medieval de les Roquetes, fruit de l’avalot de 1348. Museu Comarcal de l'Urgell-Tàrrega


musÈu dera val d’aran Bales de plom e rèstes de bombes de fragmentacion de hèr

Musèu dera Val d’Aran

Datació: 1719 Descripció: pèces d’artilheria emplegades ena des·hèta definitiva de Castèth Leon, en deseme de 1719. Trapades enes nivèus d’esbauç definitiu dera tor mèstra, pendent era campanha arqueologica de 2005-2006.


Gravat rendicion Castèth Leon. Musée du Pays de Luchon

Huec en temps de guèrra Era istòria medievau e modèrna d’Aran ei marcada peth sòn caractèr de termièra. Coma enclava estrategica, dominar era Val equivalerie a auer era clau d’accès a d’auti territòris. Entà garantir era sua defensa, se lheuèc un important hilat de fortificacions, entre es quaus destaque Castèth Leon, en Es Bòrdes, bastit en 1283 pes tropes franceses invasores. Castèth Leon se considère era fortificacion mès importanta dera Val peth sòn papèr centrau en sistèma defensiu dera termièra e per auer foncionat coma sedença des governadors dera Val. A darreries de 1719, Castèth Leon arribèc ara sua fin. Era guèrra dera Quadrupla Aliança, qu’enfrontèc a Espanha contra França, Anglatèrra, Olanda e

Àustria, comportèc era invasion dera Val per part des tropes aliades. Dempús d’un dur sièti per part des tropes franceses, en junh se produsic era rendicion deth castèth, seguit dera sua des·hèta definitiva, en deseme, quan es francesi lo minèren e heren a explosar. D’entre es elements d’epòca modèrna recuperadi, destaquen pèces dera vaishèra de ceramica emplegada pera tropa, part dera quau s’expòse reconstruïda en Musèu. Abondosi projectils tanben testimònien eth darrèr atac que patic era fortificacion: balins de plom de diuèrsi calibres, atau coma fragments de bombes de fragmentacion de hèr trapadi per tota era fortificacion, de gran calibre e còs esferic, que ramplides de povora se heren a explosar contra es murs dera fortalesa, hèt qu’explique er estat fragmentari en qué se trapen.


Profile for Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran

DIM 2017 - Catàleg d'exposició 'Memòries ferides'  

DIM 2017 - Catàleg d'exposició 'Memòries ferides'