Page 1


|

36 Cultura i Espectacles

|

EL PUNT AVUI DISSABTE, 17 DE GENER DEL 2015

Com sacseja la mort les nostres vides? Antoni Carrasco relata tres històries que tenen com a lligam la malaltia a ‘La segona lluna’, premiada amb el Casero

La ficció mira el cel Valèria Gaillard BARCELONA

Ningú no hi mor, és cert, però la mort està present en les tres narracions que componen La segona lluna (Empúries), l’obra guanyadora de la darrera edició del premi Just M. Casero. La novel·la posa en moviment una sèrie de personatges entrellaçats entre si i marcats per diverses malalties –el càncer, la meningitis–, i l’agonia de la vellesa. “No m’interessava tant la mort, sinó com sacseja la vida i la manera de mirar les coses”, comenta el seu autor, Antoni Carrasco. L’escriptor s’ha inspirat en experiències d’amics i familiars per confegir aquesta història que defuig el sentimentalisme a l’hora de tractar un tema tan delicat com la mort: “Tenia el perill de ser melodramàtic, però ho he intentat evitar, no volia ser Bergman.” Potser com a contrapunt al “to fort” del llibre, els títols de cada narració fan referència a

Antoni Carrasco, ahir, a Barcelona, on va presentar la seva novel·la, ‘La segona lluna’ ■ ANDREU PUIG

“La segona lluna és la lluna sobrera que la ciència no copsa, només la ficció”, diu Carrasco

animals: Ocells, Cavalls i Camells. “Fonèticament són molt semblants i és un joc metafísic perquè els animals no tenen cap efecte en les històries.” El primer relat transcorre en un hospital on uns malalts de càncer es disposen a contemplar un

eclipsi de sol. En el segon, un pare marxa de vacances amb la seva filla a un càmping d’Andalusia, i en el tercer un fill acompanya la seva mare, que es debat entre la vida i la mort en una clínica. És el dia de la cavalcada de Reis. El títol –La segona llu-

na– reprèn un text de Lorrie Moore (Gent així és l’única gent que hi ha per aquí) que encapçala la novel·la. Carrasco explica que Moore va tenir un fill a qui amb pocs mesos li van diagnosticar una leucèmia. El seu marit li va recomanar que prengués no-

tes sobre la malaltia i va fer-ne un relat. Què és la “segona lluna”? “Tal com diu Moore, és la lluna sobrera, aquella que la ciència no enregistra i que només la ficció copsa.” En aquest sentit, en les tres narracions hi ha una mirada cap al cel, “cap a l’enlluernament i l’esplendor”. La novel·la té per origen el primer dels tres relats, una narració que Carrasco ja va presentar fa uns deu anys al premi Just M. Casero i que va ser descartada perquè no s’ajustava a les bases, i que aquí reprèn reelaborada i acompanyada de dos altres narracions que configuren una novel·la curta. El 2002 Antoni Carrasco va publicar el llibre de contes Saltimbanqui (Pagès Editors) i compagina la seva feina al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya amb l’escriptura. Els seus referents són Mercè Rodoreda, Joan Margarit, Vicenç Villatoro i autors nordamericans com John Cheever. ■

——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————

Críticateatre

Jordi Bordes

——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————

‘El rei Lear’ empès cap al perillós abisme El rei Lear Director: Lluís Pasqual Intèrprets: Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas Dijous, 15 de gener (fins al 22 de febrer) al Lliure de Montjuïc

E

l perill d’El rei Lear és com presentar la follia durant la tempesta. És una bogeria descarnada, amb un dolor que rosega l’ànima dels personatges (tant de Lear com d’Edgard). El to d’aguts el marca la decepció familiar. Pasqual proposa una pri-

mera part carregada d’efectes, que distorsionen i modulen l’arribada del dolor. La segona part, molt més essencial, arriba al cor del mal per extirpar-lo i

Núria Espert domina la follia del personatge fent-lo fràgil i humà mostra una actitud molt més introspectiva, que s’agraeix. El cor de soldats, que, a la primera part, eren part del soroll, a la segona són una veu que recull el

patiment en un dolç coixí musical. És un muntatge intens però que manté la distància amb l’avui, cosa que refreda l’impacte amb el públic. Núria Espert presenta una increïble agilitat per un personatge que es deixa persuadir tant per l’adulació que acaba perdent la raó. L’actriu domina el personatge, el fa fràgil i humà, tot evitant la sobreactuació. La seva crossa, el bufó (Teresa Lozano), és el més fresc. No hi ha excessives sorpreses en aquest Lear, que es decanta per l’essència, per explicar la història amb el mínim d’artifici. Les

Teresa Lozano (bufó) fent barrila amb els soldats del rei Lear ■ ROS RIBAS

plataformes de la platea són un recurs infinit molt net. Potser sobten algunes esquitxades de sang que evoquen al sanguinari Peer Gynt de Bieito. En un muntatge en què tots els actors han de lluitar per mostrar uns personatges al límit de la follia brillen Ramon Madaula, amb un Kent de pedra picada, i David Selvas, pel maquinador Edmund, així com les germanes malvades (Míriam Iscla i Laura Conejero). En definitiva, és un treball de molt bona factura però que només captura quan hi ha una introspecció que allunya la tragèdia de l’abisme. ■


ara DISSABTE, 17 DE GENER DEL 2015

35

cultura CINEMA

Els Cinemes Verdi, en perill de tancar

Els problemes financers i l’ultimàtum del propietari n’amenacen la continuïtat XAVI SERRA BARCELONA

Esperances i pors Pilar Aymerich FOTÒGRAFA

“Durant anys no s’ha fet res. Hi ha pocs diners, farà falta imaginació, però és una bona notícia que es faci un primer pas per posar a l’abast de tothom el patrimoni fotogràfic”

La crisi de l’exhibició cinematogràfica que ha obligat a tancar diversos cinemes els últims anys amenaça ara una de les sales més emblemàtiques de Barcelona: els Cinemes Verdi. Segons informava ahir L’independent de Gràcia i confirmaven a l’ARA fonts de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub), els cinemes graciencs viuen una situació preocupant. L’impagament del lloguer de l’immoble ha tibat la relació del cinema amb el propietari, que amenaça de rescindir el contracte i pressiona per canviar el negoci. Si no es resolgués, podria portar al tancament del mític cinema. Sònia Recasens, tinent d’alcalde d’Economia de l’Ajuntament de Barcelona, va avançar ahir que el consistori farà de “mediador” entre els cinemes i el propietari per mirar d’arribar a un acord en el conflicte. Aquesta reunió inclouria representants de les àrees de Cultura, Comerç i el districte de Gràcia. El problema afecta les sales del carrer Verdi però no el Verdi Park, amb entrada pel carrer Torrijos. Una situació que ve de lluny

Els problemes econòmics dels Verdi no són nous. El 2012, quan es van complir els 25 anys del cinema, gairebé no hi va haver celebració. La caiguda de les taquilles i la digitalització de les sales havien sumit el cinema en una situació financera complicada que es va intentar eixu-

INSTITUT D’ESTUDIS FOTOGRÀFICS

FOTÒGRAFA

“Hi estem batallant des de fa 15 anys. Era necessari, però temo que no s’acabi desenvolupant. Serà difícil amb aquest pressupost, però seguirem exigint”

Joan Soler Jiménez PRESIDENT ASSOCIACIÓ ARXIVERS

“Esperem que el nou pla tingui en compte els que estem a primera línia de batalla, els arxius de tot el país que porten anys conservant i contextualitzant les fotos”

Reunió L’Ajuntament de Barcelona mediarà entre els cinemes i el propietari de l’immoble

que es beneficien del dinamisme del cinema. Victòria Ibars, presidenta de l’Associació de Comerciants de Verdi, afirma que els botiguers estan disposats a mobilitzar-se i dur a terme una campanya per “salvar els cinemes”, però que de moment no hi ha res decidit i estan a l’espera d’una acció conjunta amb els cinemes. “Els Verdi mai havien fet res amb nosaltres, eren molt independents –diu Ibars–. Però ens van explicar el seu problema i volem ajudarlos perquè a ningú li interessa que tanquin. Són història viva del barri i el moviment de gent beneficia les botigues del carrer”. D’altra banda, la direcció dels Verdi no ha volgut comentar la difícil situació que viu la sala.e

Un món ple de dolor i ràbia Crítica SANTI FONDEVILA BARCELONA

‘El rei Lear’ TEATRE LLIURE 15 DE GENER

Consuelo Bautista

gar el 2013 amb l’acomiadament d’alguns treballadors i amb diverses retallades. La direcció dels Verdi havia passat del fundador Enric Pérez al seu fill Adrián. L’any passat el cinema ja va demanar ajuda a l’Icub, que es va plasmar en una campanya de comunicació del cicle de cinema per als menuts Verdi-Kids. Recasens apuntava ahir que la situació dels Verdi s’ha agreujat amb la recent reobertura dels Boliche i els Texas, dues sales pròximes que programen cinema d’autor en versió original subtitulada amb tarifes més reduïdes i flexibles, sobretot el Texas, on l’entrada normal val tres euros, i la reduïda, dos. Els que també pateixen per la possibilitat d’un tancament dels Verdi són els comerciants del carrer,

TEATRE

Eduard Bertran “Ja era hora que l’administració pública s’hi impliqués. Durant molts anys tot depenia de la iniciativa privada. La intenció és que tots treballem en xarxa”

Els Cinemes Verdi afronten una situació financera complicada. FRANCESC MELCION

n teatre, la suma de les parts no és sempre el tot. Per més bones que siguin cadascuna d’elles, sense l’element cohesionador que la dota de densitat, de forma dramàtica, la màgia teatral esdevé un camí trencat de moments intensos, d’escenes colpidores i interpretacions formidables, però com el viatge d’un tren que circula a batzegades, com un quadre figuratiu inacabat. Lluís Pasqual ha posat a El rei Lear tot el seu dolor i ràbia –un resum de la vida, com diu Edgar (Julio Manrique) al final de l’obra– al servei d’aquesta gran tragèdia molt més coral del que el títol pot indicar. El director s’ha envoltat d’un dels repartiments més consistents que hàgim vist mai en el teatre català. Ha

E

treballat des de les premisses d’un teatre despullat que posa l’eix de la funció en la paraula, per explicar un drama humà centrat en la falta d’amor i en la traïció, per mostrar un món dominat per la hipocresia i la mentida i, en aquest sentit, no gaire allunyat del nostre. Per això sorprèn que el text no arribi sempre en les condicions auditives ideals per mantenir la tensió, el clímax. Així, grans idees com el bufó, l’únic element de color juntament amb la sang d’un espectacle deliberadament obscur, queden malmeses, i l’esforç i la gràcia de Teresa Lozano perden bona part de la seva eficàcia. No se l’entén. No s’entenen alguns dels actors quan criden. No ajuda que el disseny musical es posi per sobre de la paraula. Ni l’ingenu, merament il·lustratiu, disseny de vídeo. Lluís Pasqual volia explicar aquesta història sense recórrer a una ficció dramàtica distanciada sinó al contrari, presentant-nos les

Núria Espert s’entrega al paper de Lear, un rei sense grandesa, humà. ROS RIBAS

arrels emocionals dels personatges amb tota la seva nuesa. Construir realitat. I certament que ho aconsegueix en força escenes gràcies a les creacions dels intèrprets. Ramon Madaula està superb com a comte de Kent; Manrique crea un Edgar realment singular i captivador; David Selvas, magnífic com a l’intrigant bastard Edmund; Laura Conejero i sobretot Míriam Iscla donen a la perfecció el perfil de les filles harpies de Lear, Goneril i Regan. I Núria Espert, esclar. El seu és un Lear sense reialesa, sense grandesa, humanament menestral. L’actriu fa un enorme esforç físic i transmet a la perfecció la debilitat de la senectut, el dolor del pare enganyat, la candidesa de l’embogit. Molts dels aplaudiments del final, amb bona part del públic en peu, anaven cap aquesta dona entregada sempre al teatre.e


38 LA VANGUARDIA

CULTURA

DISSABTE, 17 GENER 2015

Núria Espert defensa al Lliure amb energia exemplar el difícil Rei Lear de Shakespeare

Mig segle després de ‘Hamlet’

CRÍTICA DE FOLK/ROCK

Galàctic Miquel Serra Lloc i data: La 2 d’Apolo

ESCENARIS

(15/I/2015)

Joan-Anton Benach Barcelona

RAMON SÚRIO

Estrena excepcional al Teatre Lliure de Montjuïc: dirigida per Lluís Pasqual i amb quasi vuitanta anys, l’actriu Núria Espert acaba de fer El rei Lear, i el públic que omple la sala Fabià Puigserver tanca dempeus l’ovació més llarga i sonora que s’ha produït en l’actual temporada. Cap tafaner no hauria d’anar al Lliure amb la secreta curiositat –morbositat– de veure un desafiament professional massa arriscat, eventualment trontollós o declinant. Núria Espert no només defensa amb una energia exemplar, meritíssima, una de les figures de Shakespeare més suggestives i complexes, sinó que estalvia més que mai les cantarelles vocals enutjoses que de vegades li hem criticat. Amb vint-i-quatre intèrprets movent-se per una escena central multiforme dissenyada pel mateix director, amb un repartiment de primera categoria i amb dues pantalles enlairades on s’hi projecten els esdeveniments astrals i els accidents metereològics que presideixen la tragèdia, Pasqual ha aconseguit aixecar un gran espectacle. Un muntatge brillant si es mira a vol d’ocell des de les dues grades que s’alcen dels dos costats del esmentat espai central, i, alhora, un subtil homenatge al teatre, amb tot un primer acte on les actrius i els actors entren i surten dels camerinos, discretament suggerits des de les obertures laterals de l’escena. Laura Conejero, Míriam Iscla i Andrea Ros com les filles de Lear: Regan, Goneril i Cordèlia, respectivament; Jordi Bosch,

El cantautor mallorquí Miquel Serra s’ha fet un nom amb unes cançons que han anat perdent el seu caràcter acústic a mesura que estrenyia la relació amb el grup Oliva Trencada. Així, el seu tercer àlbum, La felicitat dels animals –en diverses llistes del millor del 2014–, és una obra col·lectiva que va estar a punt de presentar amb el nom de Dersu, homenatge al cèlebre caçador siberià al qual dedicaven una cançó a l’anterior àlbum Roses místiques. Encara que, més que místic, que també, el seu so ha esdevingut còsmic, amb les textures sintètiques, guitarres, baix, percussions i cors que hi afegeixen Pep Toni Ferrer, Michael Mesquida i Miquel Perelló. I més encara quan els seus paisans del grup Beach Beach els van ajudar a potenciar el gran crescendo coral del single Dents, certament influït per Animal Collective. Però l’ombra del grup de Panda Bear i Avey Tare es difumina en directe, gràcies a un so més orgànic i ple de matisos, fins i tot jazz, amb l’aportació puntual d’un saxo. També hi va haver espai per als moments íntims en recordar El perfum dels vegetals –bonus acústic que es regala amb el vinil– en forma de la miniatura Cans d’Eivissa i la preciositat Herba i mala herba, amb la destacada col·laboració vocal de Joana Gomila. El millor va arribar amb la letàrgica i evanescent boira lisèrgica de Murada mora, amb les capes d’onirisme que emboliquen Dissabte de bous, amb el vaivé post-rock de Nit de mals llums i l’apoteosi èpica de Secret, amb un exultant Serra inundant-nos de refilets celestials. Es pot ser mediterrani i alhora galàctic.c

ROS RIBAS

Núria Espert amb Teresa Lozano als darrers assajos de la peça

com el comte de Gloster; Ramon Madaula com el comte de Kent, fidel seguidor del rei en la seva dissort, igual que Edgard a càrrec de Julio Manrique; David Selvas, el maquinador Edmund que arriba a ser amant de les dues germanes que han traït els designis reials; Jordi Collet com a duc d’Albany, conformen, d’entre d’altres, el repartiment de luxe que dic i que presideix Núria Espert. Vet aquí el cap de cartell d’una singular, constant treballadora teatral, sense els tics ni les frivolitats que s’adjudiquen a les figures del star system local, en el supòsit que existeixi una bel·ligerant constel·lació d’aquesta mena.

Avui sembla oportú recordar que la programació del Grec del 1960 va acollir un Hamlet, del qual una jove Espert, que duia l’empenta d’una Medea triomfal, va intentar-ne una recreació malaguanyada. Era una època que de tant en tant als teatres es xiulava. Quan evoca aquell episodi, l’actriu assenyala, amb pena, que molts espectadors van pujar al Grec amb xiulets a la butxaca, és a dir, que hi havia un prejudici hostil envers la proposta que alguns potser consideraven massa extravagant. El fet és que l’espectacle no va funcionar i que les mostres de refús, majoritàriament sense pitos, crec que van ser bàsicament justificades. Des del

CRÍTICA DE MÚSICA ANTIGA

Coincidències Jordi Savall Intèrprets: Hespèrion XXI, La

Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nacions Lloc i data: L’Auditori (15/I/2015) JORGE DE PERSIA

En moltes ocasions parlem de la coincidència de l’arquitectura amb una obra musical i de la dependència de les dues variables en la seva interpretació sonora. I poques obres tenen –a més de les realitzades per a San Marco a Venècia– una adequació tan estricta a un espai com un parell de les presentades en aquest programa, escrites per Heinrich Biber per als temps de Leopold I i la Catedral de Salzburg. Però, a més, es dóna en elles, de clar caràcter imperial, una altra coincidència, l’exaltació de fe

catòlica en clara simbiosi amb el poder polític. El diví i l’humà es donen la mà en aquesta Missa Salzburgensis de Biber, manifestació que evoca l’imperi terrenal i el catòlic. Subratllo aquest caràcter simbòlic que Biber situa per sobre de qualsevol especulació d’ordre estrictament musical perquè això afecta la interpretació en un espai tan neutre com una sala de concerts. El programa dirigit per Jordi Savall proposava de Biber dues sonates: Battaglia i Sonata Sancti Polycarpi, totes dues del 1673; la primera en referència satírica a les tropes franceses, ja que el subtítol refereix a les descurades tropes dels mosqueters, i la segona, centrada en la trompeteria, dedicada al sant patró catedralici. Excel·lents versions, per una corda dinàmica, àgil i amb molta gràcia, i la segona amb uns metalls precisos amb grans solistes i molt encertada percussió. Les dues obres

punt de vista d’una important biografia artística, és magnífic, doncs, que la voluntat d’interpretar un personatge masculí de Shakespeare, tanqui amb El rei Lear un cercle obert fa cinquanta-quatre anys. El trist heroi altres vegades ha temptat una dona de teatre. El 1996 Anna Lizaran interpretà Lear o el somni d’una actriu, dirigida per Ariel García Valdés. L’espectacle era fet de pinzellades curtes, res a veure amb el muntatge complet on Pasqual ha reexit amb un retrat minuciós dels noms abans relacionats. Bosch, Madaula, Manrique, Iscla, Conejero, Selvas, Collet... fan, en efecte, una creació superba dels seus respectius personatges.c

CRÍTICA DE MÚSICA BARROCA més arquitectòniques van ser el Motet Plaudite Tympana i la seva contemporània (1682) i altament cerimonial Missa Salisburgensis. Totes dues d’una gran musicalitat, directes, expressives, encara que en pocs moments profundes, i construïdes en funció d’una espacialitat assenyalada pels balcons que disposa la Catedral per instal·lar els diferents cors –vocal instrumentals–, segons es veu als gravats de l’època. La versió de Savall va ser íntima, transparent, elegant, amb fraseig cuidat i molt bon treball de solistes, encara que en el cas de la Missa, malgrat que la feina dels dos cors va tenir bona presència i moments molt delicats, no va assolir l’efecte embolcallaant que requereixen alguns passatges potser per falta de massa coral. És una estètica de contrastos molt marcats amb llocs que emeten missatges i altres d’un constrapunt transparent, tots dos exposats amb claredat però sense exacerbar els plans. Es van buscar relleus, encara que la sala no hi va ajudar.c

Anàlisi bachiana Pierre-Laurent Aimard Lloc i data: Palau de la Música

(15/I/2015)

JAUME RADIGALES

La complexitat d’una obra com El clave ben temperat és permanentment examinable i calen moltes hores, dies, mesos i anys per atènyer un mínim de la molta saviesa que conté. Cada audició, en disc o en directe, de la immensa obra de J.S. Bach disposa i predisposa a una interpretació que, per molt concentrada que sigui, mai no ens acaba de fer entendre el sentit últim dels seus pentagrames. En aquesta ocasió, el Palau brindava l’oportunitat d’escoltar Pierre-Laurent Aimard, versat en la música contemporània. Qui signa aquestes ratlles va poder gaudir d’una audició recollida, no pas des del

lloc habitual que el Palau destina a aquest diari, sinó lluny de focus i del decorativisme de vegades massa evocatiu del recinte. I això va facilitar una major comprensió del discurs a mans d’Aimard, tot i que l’adquisició del disc a la sortida permetrà, en els propers dies, incidir-hi. No és fàcil definir el que Aimard va extreure de la partitura. Es diria que el plantejament inicial és molt (massa?) analític, però que el nivell de profunditat hi és. Aimard exposa brillantemnt els temes de les fugues, i amoroseix la delicadesa dels preludis. Hi ha discurs, molt abstracte, sense que això vulgui dir que es refusi el sentiment inherent als pentagrames. I, amb tot, hom té la sensació que Aimard és un analista que es queda a les portes del que realment Bach ens vol dir al llarg de les 24 peces escoltades d’aquest primer llibre. Caldrà esperar l’audició del segon volum.c


CLIP DE TEATRE [Lliure de Montjuïc]

«El rei Lear», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès: Joan Sellent. Versió de Lluís Pasqual. Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas, Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela. Organista: Juan de la Rubia. Escenografia: Lluís Pasqual i Alejandro Andújar. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Franc Aleu. Esgrima i coreografies: Isaac Morera. Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Assistent de direcció: Samuel Viyuela. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 gener 2015. Fins al 22 de febrer. Tota la potència que té l'obra 'El rei Lear' demana una resposta també potent dels intèrprets. Sense aquesta resposta, almenys pels que fa als que tenen els papers principals, no s'hi valen sofisticacions estranyes ni modernors imposades. En aquest muntatge dirigit per Lluís Pasqual els intèrprets hi són i, al llarg de les gairebé tres hores de l'obra —amb entreacte inclòs— molts d'ells tenen l'oportunitat d'aixecar i defensar el seu personatge. Ho fa l'actriu Núria Espert, en el paper protagonista del rei Lear, amb una saviesa de veterania que, precisament perquè sembla que estigui de tornada de tot, encara guanya més força, que és com es deu veure el teatre quan s'arriba a la ratlla dels 80 anys havent-ne passat 60 trepitjant els escenaris. Ho fa també l'actor Ramon Madaula, en un moment de la seva llarga trajectòria d'una maduresa excel·lent, aquí en el paper del comte de Kent, tant en la seva primera faceta, encara gaudint del favor del poder, com quan s'amaga darrere d'un parlar dialectal, amb gorra i vestimenta de pòtol i descurat en l'endreça, amb cabell que no ha vist el barber durant mesos. Compleix amb escreix el versàtil actor Jordi Bosch, comte de Gloster, mesurat en les seves primeres aparicions i creixent en la sospita fins a la tragèdia que el deixa cec, sota brutals tortures sanguinàries provocades pels qui abans es banyaven en l'amor sense saber que podien caure en la violència i que per uns


segons fan tancar els ulls de segons quins espectadors més sensibles perquè el teatre no és el cinema i el que hi passa es viu com a real. Hi esclata en arribar a la segona part, per exigència de guió, l'actor Julio Manrique, Edgard, fill del comte de Gloster, quan sorgeix del seu refugi com una fera ferida, després d'haver estat negat pel pare, amb subterfugis de personalitat entre el que fingeix i el que realment sent. I ho fa igualment l'actor David Selvas, Edmund, fill bastard de Gloster, conspirador, traïdor, seductor i cínic a la vegada. I aguanta també el tipus l'actriu Teresa Lozano, el bufó i fidel acompanyant del rei Lear, l'únic personatge que destaca per la seva vestimenta acolorida, mig de clown, que contrasta amb el vestuari gris i fosc de tots els altres. I així podríem continuar: Laura Conejero, Míriam Iscla, Andrea Ros, tres actrius que fan els papers de Goneril, Regan i Cordèlia, les tres filles del rei Lear, i que protagonitzen els primers enfrontaments amb el seu pare quan decideix repartir el regne i que evolucionen cadascuna amb el paper que representen: el de l'odi i la venjança de les dues filles grans, i el de la fidelitat i bons sentiments de la filla petita, Cordèlia, envers el pare ja gran que, malgrat haver estat llançada a l'exili pel pare-rei, torna quan ell ja viu la decrepitud —Lear (Núria Espert) acaba en cadira de rodes aquí— per tenir-ne cura quan ningú ja no és a temps de fer enrere la tragèdia. Dues dotzenes d'intèrprets omplen les accions de la tragèdia de Shakespeare, entre papers principals i gent del regne com cavallers, oficials, missatgers, soldats i assistents, a més del rei de França (Aleix Albareda), el duc de Borgonya (Jordi Llovet), el duc de Cornwall (Òscar Rabadan) o el servent Oswald considerat el mal criat de la colla (Marcel Borràs). Tots plegats intervenen en els moments fugaços de cant coral, o en el repic d'escopetades i en alguna de les batalles d'espases. El director Lluís Pasqual ha situat 'El rei Lear' en un espai aparentment despullat, amb espectadors a banda i banda, amb unes pantalles gegantines a cada banda que projecten efectes nocturns, d'eclipsi de lluna o de tempesta. I ha revestit el perímetre de l'exterior de la sala amb una mena de camerinos de càmera fosca que els espectadors veuen amb les bombetes que ribetegen els miralls per cadascuna de les dues portes d'entrada a l'escenari. Unes files zero de butaques fan que els intèrprets —secundaris o principals— es converteixin, en algunes escenes, en espectadors de tot el que hi passa. A més, Lluís Pasqual ha creat una primera part on els efectes de caràcter èpic passen per damunt de l'essència de la tragèdia, com la introducció del rei Lear amb tot l'espai rectangular central envoltat de torxes enceses —foc de debò—. Sí, hi falta terra i hi falta aigua, i ho dic perquè l'última versió catalana d''El rei Lear', fa cinc temporades, tenia aquests tres elements naturals que són els que acompanyen la majoria d'espectacles de La Perla 29 i Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya. Aquí, els elements naturals són canviats per una estructura de plataformes mòbils que s'eleven i s'abaixen en diferents nivells escalonats al mig de l'espai escènic creant la sensació de l'ascensió i la caiguda d'alguns dels personatges, del rei Lear, sobretot, que en la seva confusió de l'amor veritable deixa el poder enrere i acaba enfonsat en la bogeria a la qual l'arrossega el seu error. La tragèdia del rei Lear està tintada de sang, en aquesta versió de Lluís Pasqual, sang que brolla a flor de pell, preludi de la mort que persegueix alguns dels personatges. I la poètica del text s'enriqueix amb algunes intervencions corals,


amb acompanyament de l'organista Juan de la Rubia, situat en la penombra en una de les llotges laterals, i la picaresca del bufó que no només esmola la paraula quan diu les veritats sinó que —en una aportació original marca de la casa— posa la veterana actriu Teresa Lozano a ritme d'un rap de bona nit i tapat, una de les poques 'boutades' que es permet el director i que els espectadors aprecien amb aplaudiments espontanis mentre el bufó en qüestió fa mutis i, per obra i gràcia de Shakespeare, desapareix del mapa. La situació singular de l'espai escènic potser és la causa que, en algun moment, el discurs del rei Lear quedi apagat en un extrem de la sala i no arribi amb prou claredat a l'altre extrem. Passa amb alguns dels intèrprets. I alguna de les intervencions del bufó, volgudament histriònic, també es perden en la immensitat de l'obra i de l'espai buit. Detalls encara possibles de polir després de la primera funció d'estrena —perquè és amb el teatre ple quan es descobreixen aquestes petiteses— i que no per això han de desmerèixer la base lingüística, rica en diferents matisos, que hi aporta la mà del traductor Joan Sellent. 'El rei Lear' té de rerefons una mirada a la relació entre pares i fills, entre l'honestedat de la filla petita, Cordèlia, i les intrigues de les dues germanes grans. També hi ha la bogeria com a pou de l'amor frustrat. I, finalment, s'hi reflecteix la decadència de l'herència del poder aconseguit per lligam de sang familiar, combatuda amb l'estratègia dels qui cobegen el tron. Sovint, 'El rei Lear', per l'edat avançada del personatge, no troba intèrprets de la seva quinta que el puguin representar. L'aposta, doncs, de llençar Núria Espert a aquesta aventura teatral té un doble mèrit afegit: enfrontar-se a l'energia física que reclama el personatge —hi ha moments de moviment per les plataformes mòbils que fan patir l'auditori— i enfrontar-se també a l'energia interna del discurs. Una aposta que Lluís Pasqual adopta fent doblet no només amb Núria Espert, fent de rei Lear, sinó també amb Teresa Lozano, en el paper del bufó, aconseguint així que la parella d'actrius regali algunes escenes on el brillant têtea-tête fins i tot fa oblidar que s'estigui representant una de les tragèdies més doloroses de Shakespeare.


48

espectacles / cultura

DIMARTS 20 DE GENER DEL 2015

art recuperat

Glòria per a la reina Espert CRÒNICA L’actriu deixa el segell del seu magisteri a ‘El rei Lear’, que triomfa al Lliure ROS RIBAS

JOSÉ CARLOS SORRIBES BARCELONA

L

a vareta màgica de l’èxit, sempre capritxós, sembla haver-se instal·lat al Lliure de Lluís Pasqual. L’excel·lent any 2014 té continuïtat en aquest, i obres com El rei Lear, que dirigeix el responsable del teatre, apuntalaran una trajectòria excepcional en l’ecosistema teatral barceloní. En l’any Shakespeare, Pasqual ha jugat bé les seves cartes amb un text capital al qual ha afegit una posada en escena essencial i sòbria, marca de la casa, i un repartiment intergeneracional dels que omplen platees. Sense comptar un ampli cor, són una quinzena d’intèrprets –amb la gran Núria Espert al capdavant– als quals Pasqual disposa en una despullada plataforma longitudinal. El joc amb l’espai és, per tant, el del Lliure de tota la vida. El públic està situat a les dues bandes de la passarel·la, que es mou a diferents nivells per recrear els escenaris cabdals de la trama. El director ja juga fort en un flamíger inici, imponent, en què el vell Lear distribueix la seva herència. En el repartiment, la petita Cordèlia (Andrea Ros) paga la seva honestedat amb el desterrament. En contraposició les seves germanes, les intrigants Goneril (Míriam Iscla) i Regan (Laura Conejero), en treuen profit amb adulació fingida. ENTRADES I SORTIDES / És l’inici d’aques-

ta tragèdia fosca, enorme, punyent, per la qual naveguen els grans temes del seu autor, sobretot la força destructiva que pot arribar a tenir l’amor o l’ambició de poder, que porta a la traïció i a la mort. Després d’aquesta arrencada impactant, la peça s’atura una mica en la primera part quan l’efecte de les entrades i sortides dels actors pels costats és reiteratiu, encara que Pasqual les esquitxa

EL PERIÓDICO BARCELONA

El Centre d’Art d’Època Moderna (CAEM) de la Universitat de Lleida (UdL) ha identificat una nova obra de Joaquín Sorolla (18631923), la segona en poc més de dos anys. Es tracta d’una pintura a l’oli sobre taula de petit format (34,6 x 16,8 centímetres) que presenta un paisatge fluvial o lacustre que el valencià va realitzar a principis de la seva carrera artística. Els exàmens electromagnètics –llum blanca, ultraviolada, infraroja i raigs X– permeten confirmar els paral·lelismes tècnics i estilístics entre aquesta peça i el corpus del pintor. I malgrat que no existeix documentació sobre l’execució de l’obra, els investigadors la daten el 1881 per la fir-

33 Ramon Madaula, Núria Espert i Andrea Ros, en el retrobament de Lear amb la seva filla Cordèlia, ja morta. d’esporàdiques imatges brillants, alguna fins i tot gore. Aquest moviment i el mateix espai no ajuden –quan es pretén que manin la paraula de Shakespeare i el treball de l’actor– a una visió i audició ideals per al públic allunyat. Cosa que s’accentua en el tràgic retrobament de Lear amb Cordèlia, ja morta, un personatge al qual la versió de Pasqual li treu volada. Sorprèn que es desenvolupi fora de pla, en un costat de la passarel·la, potser perquè l’espai central ja està ple de cadàvers. La coralitat d’El rei Lear està més accentuada que mai, encara que Espert atrau gran part de les mirades

Pasqual accentua la coralitat de l’obra de Shakespeare amb un monarca molt més fràgil que autoritari

GUARDÓ D’ASSAIG

Una biografia de ValleInclán guanya el Comillas 3L’obra de Manuel Alberca busca la desmitificació de l’autor ELENA HEVIA BARCELONA

Desposseir de tota càrrega llegendària l’agitada vida de Ramón María del Valle-Inclán és un dels objectius de La espada y la palabra. Vida de ValleInclán, amb què el catedràtic de Literatura Manuel Alberca (Arenales, Ciudad Real, 1951) ha obtingut el XXVII premi Comillas d’història, biografia i memòries, organitzat per

La Universitat de Lleida identifica un oli inèdit de Sorolla

l’editorial Tusquets. El jurat del guardó ha destacat el rigor i l’ambició de l’obra, «que aspira a convertir-se en un text canònic» sobre l’escriptor i dramaturg gallec, «presentant el retrat definitiu d’un autor fonamental de les lletres espanyoles». Quan només falta un any perquè se celebri el 80è aniversari de la mort i el 150è del naixement de

Valle, que es compliran l’octubre i el gener de l’any que ve, respectivament, el llibre d’Alberca ha indagat en nombrosos testimonis i documents per desbrossar bona part de la ficció que ha acompanyat alguns dels retrats biogràfics, pròxims a la mitificació del personatge o bé purament hagiogràfics. La seva figura, actualment una de les més influents de la literatura espanyola del

com un Lear del qual aquesta versió ha accentuat la seva fragilitat més que la seva autoritat. Als seus gairebé 80 anys (no ho oblidem), és la reina d’una obra de tres hores en una actuació que està plena de matisos. Al seu costat, la també veterana Teresa Lozano brilla com el bufó llengut i cantador. Ramon Madaula, mentrestant, és un magnífic comte de Kent, i Julio Manrique també deixa empremta com a Edgard, el bon fill del desgraciat comte de Gloster (Jordi Bosch), que s’enfrontarà al seu germà, el bastard Edmund (David Selvas). Grans actors per a un èxit segur. H

segle XX, va despertar en el seu moment l’interès d’escriptors com Ramón Gómez de la Serna o Francisco Umbral, però encara existien episodis molt poc documentats en la vida de l’autor, en especial el seu pas per terres mexicanes, on va experimentar, pel que sembla, una vida d’aventures; la seva transformació indumentària i bohèmia o el cèlebre episodi de la discussió i posterior baralla a bastonades que el va portar a perdre un braç, a conseqüència d’una gangrena. EL JURAT / El premi, amb una dotació

de 20.000 euros en concepte d’avançament sobre els drets d’autor, ha comptat amb un jurat format per José Álvarez Junco (com a president), Miguel Ángel Aguilar, Francesc de Carreras, Emilio La Parra, José María Ridao i l’editor Josep Maria Ventosa, en representació de l’editorial Tusquets. H

33 Detall de l’oli de Sorolla. ma, una rúbrica que es correspon amb les de la primera època de Sorolla, i pel 81 que s’intueix al costat del nom. La pintura evidencia l’interès del valencià pel realisme i la seva gran destresa en l’execució de les pinzellades ràpides i precises. I destaca, també, per la presència d’una franja ataronjada, corresponent al celatge, que es reflecteix a l’aigua. Un recurs habitual en les obres del pintor d’aquella època, com Bugaderes del Túria (1879), Aparició de Crist als apòstols (1882) i Paisatge de l’Algar de València (1882). Blanca Pons Sorolla, besnéta del pintor i experta en la seva obra, remarca l’excepcionalitat de la troballa «ja que es conserven molt poques obres d’aquesta època tan primerenca tan acabades i amb aquesta qualitat». La peça, igual que la recuperada l’any 2012, Estudi de Crist (1883), pertany a una col·lecció privada i va ser comprada com una pintura anònima en una subhasta. H


TENDèNCIES

8 MIRADA TEATRAL | MARÍA JOSÉ RAGUÉ-ARIAS

ESPERT-PASQUAL-LEAR Núria Espert es para mí uno de los mitos de mi generación... Tuve la suerte de conocerla cuando estaba representando Yerma en Barcelona. Tuve la suerte de ir con ella y Víctor García a Perpignan para ver La Celestina de María Casares. Y he tenido la suerte de hablar con ella y compartir algunos momentos luego. Últimamente coincidí en un compartimento de literas en un tren a Madrid porque la huelga de aviones nos obligó a tomar ese tren... ¡y volvió a deslumbrarme con su bocadillo de jamón y su cestita de fruta! Y hoy quiero decir que todo lo que sé y también lo que no sé de Núria Espert parece coincidir en este deslumbrante y potente Lear que encarna bajo la dirección de Lluís Pasqual, en el Lliure, durante casi tres horas de escenario, con toda la fuerza que tiene y que transmite, la potencia de un ser excepcional... en un espectáculo excepcional con un director excepcional, porque Lluís Pasqual lleva encadenando direcciones escénicas que se superan las unas a las otras. Y el amor preside el teatro de Shakespeare, o todo el teatro trágico y todo el gran teatro lo es. Kent es Ramon Madaula, servidor de Lear en diálogo con Gloucester –Jordi Bosch– padre de Edgar –Julio Manrique– y del bastardo Edmund –David Selvas–. Las hijas son, Reagan –Laura Conejero–, Goneril –Míriam Iscla– y Cordèlia –Andrea Ros–. La Espert aprieta la mandíbula, endurece los rasgos de su cara, la adulación se impone sobre la verdad, la sinceridad del cariño de Cordelia es rechazada... Aquí empieza la tragedia, y aquí está el núcleo, la fuerza, la potencia del tema que cae sobre los hombros de la Espert pero en la que no fa-

EL GALLINERO | PALLARÉS

lla ningún eslabón de esta magnífica construcción escénica cuyo texto parte aquí también de Pasqual y una traducción de Joan Sellent. Por si alguien no lo ha leído o escuchado estos días, quiero repetir que Espert tiene la edad de Lear, 80 años (a punto de cumplir) pero sus movimientos y la fuerza que nos transmite desde el escenario corresponden a un rey inglés del siglo XVI. Pasqual ha hecho una labor de orfebrería muy fina en el texto y las acciones...todo encaja sin que haya lectura de la tragedia porque según dijo en algún momento, si Shakespeare

EL MUNDO. DIJOUS 22 DE GENER DE 2015

no puso juicio a sus personajes, él tampoco lo iba a hacer. Hay, eso sí, gran espectáculo. Para Pasqual, El rey Lear es como el apocalipsis y Espert halla en él el dolor del engaño, la candidez, la locura de la desesperación y la fuerza de la tragedia. Para Pasqual, encontrar el tono era difícil, dice, porque es una travesía a través del dolor, pero no de un dolor romántico sino trágico, seco, duro, escueto. El espacio entre las gradas del público se modula y cuando se precisan, el espacio tiene escalones para que la Espert, envuelta en una desaliñada capa regia suba hasta la cúspide de su locura. Pasqual ha ideado un escenario que es una estrecha franja central con gradas para el público a ambos lados en la que la tarima del suelo de esta franja central se levanta creando distintos espacios. En los lados, arriba, unas proyecciones crean ambientes paisajísticos, el cielo, el bosque. En los otros laterales, tambores, un órgano y la magia del teatro, un teatro

CRÍTICA

Més o menys jo

No totes les històries han estat contades Miquel Duran Editorial: La Galera Pàgines: 166 | Preu: 16,95€.

MAITE RICART

La emblemática Núria Espert en el papel de rey Lear y Andrea Ros como Cordelia. ROS RIBAS

lleno de fuerza, de palabra y de realidad. El público aplaudió largamente de pie, el día del estreno. El espectáculo y todos los que en él participan se lo merecían. Y Núria Espert. Muy pocas veces en la vida tenemos ocasión de un disfrute teatral de esta envergadura. Me propongo ver la última función.

Garratibat, bocabadat, corprès, així es queda el lector, i no necessàriament en aquest ordre, només començar a llegir Més o menys jo, una novel·la inclassificable que sembla no tenir argument fins a les darreres pàgines on tot cobra finalment sentit. Abans d’això, al lector no li queda més remei que deixar-se portar per la curiositat i per l’extravagant, original i esclatant prosa de Miquel Duran (Pujarnol, 1985), una veu nova en l’àmbit de la literatura –alguns afegirien juvenil, ja que l’obra va quedar finalista del Premi Joaquim Ruyra 2014– catalana. La crítica, quasi de manera unànime, ha celebrat l’irrupció en les lletres d’aquest bioquímic, que no havia escrit mai res fins que es va inscriure a cursos d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès a fi i efecte de repartir tensions –la que li causa el doctorat en recerca biomèdica que està fent i la que li produeix posar paraules una darrera l’altra per crear sentit–. Una tensió molt ben dissimulada, en el segon cas, ja que la seva prosa llisca sense entrebancs per explicar les misèries d’una família aparentment normal, com totes si no es profunditza massa, això sí, assetjada per un seguit d’accidents que expliquen, potser només en part, les seves actituds vitals. La família i les seves històries les coneixem a través de la peculiar mirada de Marc, 17 anys, el fill petit. La seva crònica dispersa i desordenada, la seva mirada quirúrgica i poètica alhora, abasta el període que va des de Tots Sants fins a Cap d’Any, encara que també ens convida a fer un tomb per anècdotes i situacions del passat. Tot plegat no sabem on porta, com hem dit abans, però ens empeny a seguir llegint la força i originalitat d’una prosa surrealista, màgica, irònica, poètica, metafòrica, sense sentit, a vegades, o amb una profunditat insondable, d’altres. En Marc ens deixa perles de gran calibre: «Segurament, com jo, la mare sospita que amb la pèrdua de la cama el pare pretenia abandonar-nos dissimuladament, a trossos»; «... volar és molt fàcil, només cal tirar-se al terra i fallar»; o «La Raquel és la noia per a qui em reservo el futur. (...) Certament, era una noia invertida. Girada com un mitjó, com va aclarir en Pol, amb la personalitat a fora i l’aparença a dins». El llibre no és per a tots els paladars, però l’esforç té una enorme recompensa.


2

| Tal dia com avui fa...

EL PUNT AVUI DIVENDRES, 23 DE GENER DEL 2015

1 any

Rosell plega Sandro Rosell plega, tip de pressions i amenaces, enmig de l’eclosió del cas Neymar. Josep Maria Bartomeu el substitueix com a president del Barça.

10 anys

L’aluminosi, encara Es fa públic que el 37% dels pisos amb aluminosi de Barcelona no s’han arreglat, catorze anys després de la mort del Turó de la Peira.

20 anys

Atemptat al País Basc ETA assassina Gregorio Ordóñez, número dos del PP al País Basc. Un encaputxat mata el polític disparant-li un tret al cap en un bar.

LA PUNXA D’EN JAP

Un sofà a la riba Josep M. Fonalleras

Joan Antoni Poch

Un escaquer a les temples

L

No podem callar perquè aquí també ens hi juguem un futur de transparència i dignitat de l’actualitat, i ha incitat un debat molt interessant sobre Barcelona (la seva imatge, la seva diversitat), sobre la societat on vivim, sobre les convencions, els apriorismes, sobre els prejudicis i la prepotència del poder. La víctima, Patricia Heras, en el diari que va escriure després dels fets recalca que ella no és “ocupa, ni punk ni desarrelada”, que són els arguments que l’aboquen a la tragèdia en boca de qui identifica el seu look com el d’algú “perillós”. Ella se’n defensa perquè no es fa un pentinat com el del famós escaquer a les temples com a proposta reivindicativa, sinó perquè li agrada i es veu més seductora. I punt. Pateix el que pateix perquè hi ha qui qualifica la superfície amb una inexistent supremacia moral. I ens hi hem de sentir identificats –aquest és el missatge clau– per allò mateix que va escriure el pastor protestant Martin Niemoeller arran del nazisme: “Després van venir a buscar-me, però llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.” No podem callar perquè aquí també ens hi juguem un futur de transparència i dignitat. Jo no sóc d’aquests, però aquests també són els meus.

Vuits i nous

Rei Lear —————————————————————————————————————————————————————————

Manuel Cuyàs Vaig comprar amb molta il·lusió les entrades per veure ‘El rei Lear’ al Teatre Lliure, i al final hi vaig anar amb una mica de por. Les cròniques dels crítics que llegeixo havien estat fredes i displicents. Em fallaria per primer cop Lluís Pasqual, el director? Hi havia una altra cosa: El rei Lear no es troba entre les tragèdies de Shakespeare que prefereixo. Al contrari d’Otel·lo, Macbeth, Romeu i Julieta i Hamlet, que estan tan ben travades i arrodonides, aquesta, com també Juli Cèsar, trobo que crema tots els cartutxos al principi i fins cap a la meitat i que al final perd força i sembla com si l’autor se n’hagués cansat i desentès. Hi ha personatges que desapareixen sense explicació o amb una expli-

cació poc convincent, l’acció s’encalla amb els soliloquis dels enfollits i el desenllaç es precipita amb més embolics i més morts del compte. Sigui dit amb tot el respecte i des de la meva ignorància, que és molt gran i, com poden comprovar, molt atrevida. Harold Bloom sosté que El rei Lear, per la seva complexitat i accions paral·leles, és millor llegir-la que veure-la. Com que ja la tinc llegida, si vaig comprar amb il·lusió les entrades per veure-la al Lliure és perquè estava convençut que haventla agafat Lluís Pasqual els “defectes” de l’original quedarien molt matisats. Jo no sé quin Lear van veure els crítics que llegeixo, la nit de l’estrena. Només puc dir que el diumenge que hi vaig anar Pasqual no em va fallar i que el text, el muntatge, els

intèrprets i la traducció neta i clara de Joan Sellent em van produir una emoció que per pudor i perquè no em prenguin per un ximple sentimental no detallo. El sublim a punta de dits, com la lluna de l’escenari, i redimint totes les “flaqueses”. Abans de

ANTHONY GARNER

a repercussió de Ciutat morta i la campanya anterior a l’emissió pel 33, boca/orella-whats/passa-ho, hauran de ser estudiades en una facultat de periodisme i comunicació. Poques vegades s’ha donat el cas d’un document que hagi tingut tant d’eco i que hagi provocat un soroll així. El treball de Xapo Ortega i Xavier Artigas té un component polític i ideològic indefugible que denota una voluntat explícita d’intervenir en el debat a partir d’una lectura que vol ser a favor de la veritat a partir de la veritat que es desprèn de les víctimes. I què? Hi tenen tot el dret. A més, van oferir la possibilitat d’una rèplica a la qual ningú no va accedir. La projecció de Ciutat morta ha reactivat el cas, l’ha col·locat en el mainstream

l’estrena del Lear, Lluís Pasqual va emetre unes declaracions genials. Va dir que buscava el millor actor per fer el protagonista, i que el millor actor que va trobar va ser una actriu. Núria Espert. Espert, que a mi m’agrada quan fa cantarella i quan no en fa –aquí no en fa–, i que en realitat no és cantarella, sinó que són xisclets controlats, interpreta un Lear que és com si Lluís Pasqual hagués trobat Peter O’Toole. Al voltant seu, tots els altres actors, triats entre els millors. Les dues germanes haurien de ser perverses amb més caràcter, però ja afinaran. Jo no sé si acabem de ser conscients del nivell altíssim dels nostres intèrprets. El dia que no hi siguin, els llibres evocaran aquesta època com una de les més brillants del teatre català, com evoquen l’edat d’or de la literatura, la poesia o el pensament. Ara que ho tenim aquí, seria un crim que ens ho perdéssim.


VIERNES, 23 DE ENERO DE 2015 abc.es

68 ABCdelOCIO

ABC

E n escena Teatro

Con Núria Espert fuímos Lear

En el viejo y despreciado Lear hay algo de todos nosotros

EL REI LEAR

Autor: William Shakespeare. Dirección: Lluís Pasqual. Traducción: Joan Sellés. Intérpretes: Nuria Espert, Ramón Madaula, Jordi Bosch, Julio Manrique, Míriam Iscla, Laura Conejero, David Selvas, Teresa Lozano, Marcel Borràs, Jordi Collet, Òscar Rabadán. Teatre Lliure de Montjuïc. SERGI DORIA

Nuria Espert, en un momento de la obra

ROS RIBAS

Ahora tu suscripción a te costará un

30

%

Promoción valida de ámbito nacional. Sólo para nuevas altas. Precio de la suscripción 83,88€/año, autorrenovable por periodos de un año al precio de tarifa vigente. La acogida a esta promoción implica la aceptación de los términos y condiciones de la misma, periodo obligatorio de permanencia de un año.

menos

Pagándola cómodamente mes a mes

ANTES 9,99€/mes 9,99€/me 9,99€/ me AHORA 6,99€/mes

ENERO

FEBRERO

MARZO

ABRIL

MAYO

JUNIO

JULIO

AGOSTO

SEPTIEMBRE

OCTUBRE

NOVIEMBRE

A final de año ahorrarás en total 36€ Entra y suscríbete en

kioskoymas.abc.es/enero15

Dice Lluís Pasqual que cuando un teatro monta «El rey Lear» es que considera que actores y público han alcanzado la mayoría de edad y el miedo a enfrentarse a su propia imagen «reflejada sin compasión por el más grande de los poetas dramáticos de todos los tiempos». El Lear de Shakespeare es la «ópera omnia» de la tragedia que la cultura de masas recicló en melodrama. Lear nace de los bíblicos Job y Jeremías, pero subyace también en las películas de Douglas Sirk, «Dallas», «Falcon Crest» y los culebrones. Todos somos «leares» en potencia. Dos gradas, frente a frente. Medio metro escaso entre el escenario y las primeras filas. Un Lear civil, sin vestuarios de época y con intemporales uniformes militares porque estamos en una guerra de sucesión. Núria Espert encarnando al viejo rey. Vimos a Lear con la faz de José María Pou en la desmadrada versión de Calixto Bieito; lo interpretó el añorado Alfredo Alcón en su tesitura más tradicional... Pero nunca lo tuvimos tan espantosamente cercano; cada inflexión verbal de la Espert es un gorjeo de agonía. Como le dice el Bufón —la memorable robaplanos Teresa Lozano—: «Regalar la corona entre dos hijos es como cargar el burro a la espalda para atravesar un barrizal». En el Lear de Pasqual no falta ninguna de las miserias humanas, regurgitadas por las mezquinas Goneril (Míriam Iscla) y Regan (Laura Conejero) y por los arribistas Cornwall (Òscar Rabadan) y Edmund (David Selvas); brilla también la lealtad de la sincera Cordelia (Andrea Ros), el conde de Gloster (Jordi Bosch), Edgard (Julio Manqique) y el duque de Kent que prefiere el exilio a la hipocresía (Ramón Madaula). La técnica de pasarelas posibilita la austeridad escenográfica, pero la violencia sigue expresándose con cuchillos, espadas, lágrimas, sudor y sangre. Lear se hace carne. Edgard se retuerce cual endemoniado, al conde de Gloster le sacan los ojos: un volcán de sangre que hay que limpiar en el entreacto. Un equipo actoral de lujo rodea a la gran Espert. En el viejo, pobre, enfermo y despreciado Lear, condenado a la intemperie por sus errores, hay algo de todos nosotros. Y Lluís Pasqual alcanza sus objetivos.


DIVENDRES 23 DE GENER DEL 2015

8

Dues mirades

Petit observatori

Lear camina josep maria

Grècia

Fonalleras

E

s poden escriure molts elo· gis del muntatge que Lluís Pasqual ha fet al Lliure d’aquesta «catedral del tea· tre» que és El rei Lear. Es pot comen· çar, per exemple, per l’espai despu· llat, horitzontal, que es converteix en muntanya i desplaçament, en falla i terratrèmol, en escorça que es fractura i es replega. Es pot par· lar, també, de la constant transfor· mació del paisatge, lenta i persis· tent aquarel·la de núvols, o de la presència inquietant de la música, de l’orgue com una cortina de ve· llut, o del cant monòdic que inclou i accentua la reflexió moral sobre l’amor i la sinceritat i també, com diu Pasqual, sobre «la crueltat, la vilesa i la indiferència». Es pot afegir que aquest Lear aconsegueix un dels prodigis més difícils de veu·

emma

re en un teatre: la transmissió de la veritat, l’assumpció –per part de qui mira– d’una mirada que participa de la convenció tea· tral i que, alhora, assumeix la cer· tesa de ser al davant d’un acte sin· cer. I d’una Espert, transmissora de saviesa, que subjuga perquè és ella mateixa, anciana, qui ens parla d’un ancià que no és altiu sinó que camina i demana pietat. Aquesta és la clau. Deia Steiner que «l’europeu és un caminant» i aquí tots ho són. D’un costat a l’al· tre, no pas a través de la geografia sinó en contra de la tempesta in· cessant, vinclats al pes «d’aquest temps de tristesa». Un camí de co· neixement: de la credulitat a la bogeria i, d’aquesta, a la raó que presagia la mort. H

D

iumenge veurem la cara de Grècia. Veurem si aquesta màscara antiga s’arqueja amb la corba descendent del desànim o si un somriure rebel s’atreveix a trencar el malefici dels déus. Comprova· rem si la pàtina de la por vela l’ex· pressió i la desdibuixa fins a esbor· rar la voluntat. O si, en canvi, entre les arrugues que acumulen cansa· ment i desgràcies, un impertinent gest d’esperança s’atreveix a ele· var la mirada. Diumenge veurem si malgrat l’avarícia dels seus governants, de l’asfíxia salvatge que, irònica· ment, porta el nom de rescat, de tot el cúmul d’abusos que ha en· fonsat el país en la desocupació i ha robat el futur als joves, la ca· ra de Grècia s’aixeca per clamar

per una alternativa. En una Europa que s’anomena civilitzada i democràtica, no pot haver-hi pa· ïsos ni institucions ni lleis legiti· mades per immolar l’esperança d’un poble. Les raons de l’economia no po· den trepitjar les raons de la hu· manitat. Gairebé quatre milions de grecs són pobres. Tres milions no tenen dret a la sanitat pública. No són dades, són cares. Només si amb el valor de la il·lusió o la rà· bia de la impotència saben mu· dar el seu aspecte vençut, potser es trobarà un camí més respectuós amb la vida, més solidari amb els drets i amb un futur d’esperança per compartir. Més enllà del càstig i la humiliació. Potser així se salva· rà Grècia. Potser, també així, Eu· ropa. H

Propòsit d’esmena És temps d’una regeneració democràtica basada en la convicció que altres valors són possibles Sitges-Serra

No prenguis mai més del que dónes Elton John

L

a cultura tecnocientífica sorgida del capitalisme, i al qual presta un interes· sat suport, suposa una amenaça creixent per als valors ètics i per a la pau, la igualtat i la democràcia. La globalització, la competència agressiva i la priorit· zació del benefici empresarial, re· vestits pels gurus neoliberals d’una aura de progrés, han destruït les au· tèntiques xarxes socials amb la seva ferotge promoció del consumisme i l’obsolescència programada. Les llavors d’aquesta reflexió es van sembrar a mitjans del segle passat per part d’intel·lectuals conscients de l’amenaça del creixement il· limitat i horroritzats per la devasta· ció bèl·lica recent i, en especial, per la bomba atòmica que no només va propiciar la primera destrucció massiva, sinó que va sacsejar amb similar contundència la conscièn· cia ètica occidental. Destaquen entre ells Heidegger, Arendt i el Club de Roma, als quals hauríem de tornar de tant en tant per enten· dre la ruta que hem emprès cap a enlloc. Des d’aleshores, les crítiques al sistema cientificocapitalista han estat rebudes amb escepticisme per una àmplia classe mitjana tes·

timoni de la ineficient crueltat de les ideolo· gies totalitàries i bene· ficiària del desenvolu· pament tecnològic i de l’Estat de benestar. Però la classe mitjana min· va a passos agegantats, l’Estat de benestar re· trocedeix, la nostra es· perança de vida s’estan· ca i, respecte a l’auto· denominada revolució tecnològica, ha arribat l’hora dels rendiments decreixents. Cada vega· da gastem més per mi· llorar menys. La reacció no trigarà a arribar. Ens va en això la dignitat, el bé comú i la supervivència del pla· neta.

Són temps per al canvi o,

més ben dit, s’acosta un canvi de temps i de tempo. Ja ho va escriure Bob Dylan, però el poder va seguir a la seva: no escolta mai els profe· tes que canten als passadissos del metro. I així ens va. Molt telèfon intel·ligent però poca intel·ligència –i mal emprada– entre les elits que dominen el món i que han dimitit de les seves responsabilitats socials. Polítics de tota mena i economistes del dia a dia insisteixen a parlar de crisis conjunturals, però qui és que avui no s’adona que el món mostra greus contradiccions en les esferes econòmica, ideològica, ètica i eco· lògica i que la política ha estat se· grestada per les multinacionals, la llista Forbes i els seus mitjans de co· municació. Només aquells que vi·

Espinàs

Riverola

La transformació de la consciència política

ANTONIO

JOSEP MARIA

valors no seran –no poden ser– se· gregats per un sistema que agonit· za de materialisme (més extrem, menys filosòfic, més egoista que el que va il·luminar el mateix Karl Marx), sinó per coneixements i pràctiques arrelades en la nostra rica tradició humanística. Euro· pa ha de recuperar el seu patrimo· ni cultural per posar-lo no al ser· vei del guany il·limitat, sinó del bé comú basat en la cooperació, la igualtat, el repartiment del tre· ball i la limitació de la propietat privada.

El patètic i miop oblit de NUALART

uen amb una bena als ulls. Però la llum és cada vegada més encegadora, i les evidències, con· tundents: llegiu, per exemple, Klein, Judt, Piketty o Felber. S’acos· ta un despertar de les consciències. Arriben temps propicis perquè els ciutadans recuperem la nostra ca· pacitat de decisió, ara simplement i irresponsablement delegada en partits, institucions i empreses que ignoren els desequilibris socials que ells mateixos han creat gràci· es a privatitzacions corruptes, des· localització d’empreses, especula· ció borsària, blanqueig de diners o tràfic de capitals. Així, la democrà· cia s’ha convertit en un aparador rere el qual s’amaga la caixa negra des d’on s’exerceix el poder amb una agenda oculta. Són temps per a una ineludible regeneració demo· cràtica basada en la convicció que altres valors són possibles. Aquests

la filosofia, de la religió o de l’art en l’ensenyament secundari per part de la tecnociència mercan· tilista, és un seriós obstacle per a experiències fonamentals per al desenvolupament i la felicitat personals que no tenen res a veu· re amb riquesa o competitivitat. També és lamentable la deshuma· nització i la docilitat que impreg· nen els estudis universitaris, en un altre temps ferment de la crí· tica cultural. Nous valors i mèto· des per a l’economia i la política i un propòsit d’esmena que hau· rien d’expressar inequívocament els que pretenguin guanyar-se la nostra confiança i el nostre vot. Si no, seguirem amb més del mateix i el que podria ser un camí pací· fic, alegre i comunitari cap a al· tres formes d’autoorganització so· cial acabarà en més desigualtat i pobresa i les seves inevitables se· qüeles: guerres, pressió migratò· ria, delinqüència i degradació del nostre entorn. H

Els ulls, els sentits que parlen

A

ls que tenim la capaci· tat de visió, ens costa imaginar què suposa la ceguesa. No només l’ab· soluta, sinó aquella prou avançada per influir forta· ment en les activitats quotidianes. També costa imaginar com, segles enrere, els grecs i el romans podien intentar pal·liar aquesta deficièn· cia. El que em sembla un miracle és que, al segle XVIII, ja s’identifiques· sin les característiques de la cata· racta i ja es trobés un procediment per extirpar-la. Però partir del se· gle XIX el coneixement de l’ull va portar la solució quirúrgica en de· terminats casos. A Catalunya va ser decisiva l’aparició del doctor Josep Barraquer, que si no m’equivoco va ser el primer catedràtic d’oftalmo· logia i va crear una escola que va adquirir un altíssim prestigi. Barraquer i Arruga atreien molts paci· ents estrangers. Però no parlaré d’història, sinó dels ulls. Fa pocs dies vaig anar a l’of· talmòleg i el doctor Raiteri em va dir que no em preocupés, que n’hi havia prou amb dues gotes diàries. I he pensat en Tete Montoliu, el gran

¿Algú ha descobert alguna vegada si una mirada és expressiva per si mateixa? pianista de jazz, que tantes vegades vaig escoltar, que no podia veure les tecles i quan tocava tenia sovint el cap alçat, com si llegís la música ai· re amunt. Els poetes parlen sovint dels ulls femenins, i ben poc del nas i potser mai de les orelles. ¿Pot ser que els ulls parlin? ¿Els ulls també saben es· coltar, interpretar, aquella mirada que els arriba? Els ulls poden ser co· municadors d’amor, d’odi. Les ore· lles, és evident, no poden ser instru· ments de comunicació. ¿Però algú ha descobert mai si una mirada és expressiva per ella mateixa o és ex· pressiva per com és rebuda? És innegable que hi ha mirades que sedueixen, i a Les mil i una nits el poeta no s’està de parlar d’uns «ulls d’àgata ombrejats per pètals de ja· cints...» ¿I els ulls masculins? Tinc la impressió que no han estat mai objecte de descripcions poètiques. D’altra banda, els catalans no som gaire piropejadors. Els Álvarez Quintero, en canvi, van escriure amb gra· ciosa facilitat: «Morena, no cierre usté los ojos, que se van a acostar los pájaros creyendo que es de noche». H


PER RAMON OLIVER

EL REI LEAR

wwwww

Ho diu Lluís Pasqual en el programa de mà d’aquest espectacle memorable que cal incloure ja en la llista dels seus millors: és ben cert que l’amor és un motor. Però amb l’amor no n’hi ha prou. L’amor no fa pas desaparèixer ni la crueltat ni la vilesa, del tot consubstancials a la nostra natura, per molt que de vegades els vulguem negar el pa i la sal, com si així deixessin d’existir. Això ens ho recorda constantment Shakespeare fins i tot quan més romàntic es posa: només cal pensar en aquest sentit en la immensa crueltat continguda dins la història de ‘Romeu i Julieta’. I tal com remarca el muntatge de Pasqual, aquesta dualitat assoleix dimensions extremes a ‘El rei Lear’, una obra tan abismal que l’es-

pectador hi té ocasió de passar constantment i de manera vertiginosa des de les mostres d’amor més extraordinàries (la que ofereix un fill al mateix pare que el va condemnar, o la que atorga un fidel servidor al mateix rei que el va exiliar i al qual continua protegint des de les ombres) fins a les encara més constants mostres de vilesa extrema que assolen un cop i un altre l’escena. Lluís Pasqual, corregint i millorant notablement una idea que ja era present a ‘El caballero de Olmedo’, ha creat un espectacle amb un fort component coral que no fa altra cosa que remarcar en aquest sentit les conseqüències universals que poden arribar a adquirir tant els actes d’amor com els actes de vilesa. Tot plegat, sense oblidar que la presència gairebé constant dels intèrprets, sovint asse-

teatreromea

L’excepcional Espert. FOTO: ROS RIBAS

guts a les seves butaques quan no surten a l’escena que s’està representant, té també alguna cosa de suggestiu element distanciador; al bell mig de tanta tragèdia, els mateixos actors esdevenen espectadors

del drama que estan representant. D’altra banda, i tot recuperant aquella idea original segons la qual l’arquitectura del Teatre Lliure és en si mateixa un gran artefacte escenogràfic a disposició de qui en vulgui treure profit, Pasqual ha atorgat als mòduls mòbils sobre els quals es sustenta tota la sala un aclaparador protagonisme dramàtic: aquest espai tan aparentment nu pot resultar alhora intensament espectacular. Com espectaculars i magistrals resulten també les rotundes il·lustracions musicals o les subtils interpretacions corals a cappella (fantàstica, la direcció musical de Dani Espasa) que puntuen el muntatge, i que contribueixen encara més a submergir-nos en l’abisme de destrucció pel qual es mouen els extraordinaris actors i actrius en estat de gràcia (Madaula, Conejero,

Iscla, Manrique, Selvas, Bosch i una immensa Teresa Lozano convertida en bufó ‘raper’, ens ofereixen interpretacions absolutament sensacionals) reunits pel muntatge. I arribats a aquest punt, no queda altre remei que retre homenatge a la reina Espert, convertida en un Lear d’antologia, que recorrent pas a pas totes les misèries del seu personatge. Envoltada de torxes quan irromp per primera vegada a l’escenari, es pot encara endevinar en la mirada i la veu del rei la ferocitat capritxosa i el desig de rebre vassallatge incondicional d’altres temps. Després, vindran el Lear enfurismat, i el desvalgut, i l’embogit, i el que s’ha convertit en un invàlid digne de compassió… Però la gran Espert no ens permet mai oblidar que cadascuna d’aquestes imatges de Lear conté alhora totes les altres. Teatre Lliure

Emma Vilarasau Mercè Sampietro Lluís Soler Jordi Banacolocha Xavier Ripoll Queralt Casasayas Gemma Martínez

direcció: borja sitjà

de Jean Racine versió i direcció Sergi Belbel PATRONS EMPRESA PATROCINADORA

AMB EL SUPORT DE

INSTITUCIONS

MITJANS DE COMUNICACIÓ

QUÈFEM 23/01/2015

LA CRÍTICA

13

entrades !!!"%$(%#$#')$("&(%


Teatre El rei Lear

Ens agrada! rada!



Per Andreu Gomila a

L’OBRA

Teatre Lliure: MontjuĂŻc Fins al 22 de febrer

FOOT-BALL

Recordo el ‘Sense ďŹ / Conquassabit’, l’últim Cesc Gelabert gran i contemporani, com un xut d’aigua fresca, d’imaginaciĂł, d’alegria. I desitjo amb fervor veure què ha fet amb el futbol i set ballarins en escena.  Teatre Nacional. De dc. a dg.

02. ROS RIBAS

L’AVAR

decorat, tot està orientat a la paraula. El director renuncia a crear un bona ficció per cercar l’autenticitat de les emocions, l’expressió del dolor. Ramon Madaula està superb com a comte de Kent. Julio Manrique crea un Edgar realment singular i captivador. David Selvas, magnífic com a intrigant bastard Edmund. Laura Conejero i, sobretot, Míriam Iscla, donen a la perfecció el perfil de les filles harpies de Lear, Goneril i Regan.

No ens deixem NĂşria Espert, esclar. El seu ĂŠs un Lear sense reialesa, sense grandesa. L’actriu fa un enorme esforç fĂ­sic i transmet a la perfecciĂł la debilitat de la senectut, el dolor del pare enganyat, la candidesa de l’embogit. Bons moments de teatre que valen per a tota una funciĂł un pèl irregular. –Santi Fondevila NOTA AL PEU L’últim gran ‘Lear’ l’havia fet Bieito amb J.M. Pou.

Teatre Gaudí. Fins a l’1 de febrer

1 hora i 1/2 tard de Gerald Sibleyras i Jean Dell Ês una comèdia de bulevard, del subgènere pervers, similar al conreat per Delaporte & De la Patellière a El nom. Entorn i personatges de la burgesia exquisida enxampats en un moment inesperat de crisi i amb violents efectes en la dissolució del seu ordenat espai i les seves no menys ordenades vides. En aquesta peça –molt ben defensada per Victoria Salvador

Si volen emocionar-se, veure una obreta que els farà creure que la màgia teatral existeix, no es perdin la creació de Jordi Bertran que ha recuperat Miquel Gallardo. És un delicadesa.  La Vilella. De dj. a dg.

03. MI GRAN OBRA

I què me’n dieu de la peça que ďŹ rma David Espinosa? Això sĂ­ que ĂŠs teatre petit, per a gent que pensa que el teatre ĂŠs alguna cosa mĂŠs que un sofĂ i uns quants actors que parlen.  Teatre Lliure: MontjuĂŻc. De dj. a dg.

04.

1 hora i 1/2 tard 

01.

PRENDRE PARTIT

i Rafael Calatayud– la substĂ ncia dissolvent sĂłn els fets que els obren la porta a la “tercera edatâ€?. Explicada en temps real, la trama se centra en la conversa que fa aflorar les moltes ferides no curades de la parella mentre decideixen o no anar a un sopar de compromĂ­s. Una catarsi vital compartida amb el pĂşblic que acaba amb una breu frase enverinada que delata la hipocresia d’aquests rituals de renaixement individual. –Juan Carlos Olivares NOTA AL PEU Obra de la tropa valenciana La Pavana.

Si no sabeu qui va ser Wilhelm Furtwängler, correu al Goya, ja que la seva història us iparà . Si el coneixeu, sempre podreu dir que vau veure en Pou dins la pell d’un dels personatges mÊs apassionants del segle XX.  Teatre Goya. De dt. a dg.

05. PACĂ?FICO #1

Txalo Toloza Ês la mitja taronja de Sònia Gómez. No cal dir res mÊs!  Antic Teatre. De dj. a dg.

Tots les crĂ­tiques a timeout.cat

Compra entrades i reserva taula a www.timeout.cat 37

Teatre

El rei Lear ĂŠs una gran tragèdia soDre loamor entre pares i Ć lls bĂ sicament, i la traĂŻciĂł. Una obra plena de dolor i rĂ bia. DirĂ­em que LluĂ­s Pasqual ha tirat justament del dolor per apropar-se a una història on regna la hipocresia i la mentida i on l’amor genuĂ­ ĂŠs perseguit i marginat. I a fe que aconsegueix escenes colpidores i interpretacions magnĂ­Ć ques, però el conjunt pateix la manca d’un element cohesionador que doni forma i densitat dramĂ tica a la funciĂł. Sobre l’escenari, allò que no funciona va en contra, i ĂŠs el cas d’alguna gran idea com el personatge del bufĂł que interpreta Teresa Lozano, malmès per la dificultat d’entendre el text. Alguna cosa que tambĂŠ passa en algunes escenes amb crits. Cridar i que s’entengui no ĂŠs fĂ cil, però ĂŠs el que marca la diferència. El Lear de Pasqual es volgudament despullat i obscur. Des del fosc cromatisme que nomĂŠs trenca justament el vestuari del bufĂł i el vermell de la sang, fins a un espai escènic neutre i sense

DE LA SETMANA


MÚSICA / Discos

PURO TEATRO

Joyce DiDonato Stella di Napoli Erato

LAS DIVAS DEL MOMENTO ya no se conforman con el repertorio más trillado y buscan en cada nuevo disco repertorios inéditos o poco prodigados. Así lo hace la mezzosoprano estadounidense Joyce DiDonato en su último trabajo, dedicado a la ópera nacida en Nápoles en la primera mitad del siglo XIX. La selección incluye rarezas como el aria de Stella di Napoli, de Giovanni Paccini, una escena de Le nozze di Lammermoor, de Michele Carafa, que anticipa la famosa Lucia de Donizetti, y un aria de Il sonnambulo, del desconocido Carlo Valentini. DiDonato canta con armas belcantistas de primera, dominio de las dinámicas y una expresividad que no pierde la elegancia ni el sentido musical incluso en los momentos de mayor exhibición. En el programa figuran páginas llenas de encanto de Mercadante, Rossini y Bellini y dos joyas del catálogo de Donizetti, Maria Stuarda y Elisabetta al castello di Kenilworth. La dirección de Riccardo Minasi, al frente del coro y orquesta de la Ópera de Lyon, tiene brillo y arropa con mimo a la estupenda solista. Javier Pérez Senz

Fryars The Power Caroline / Music As Usual

POCOS DISCOS DE 2014 merecen tantas escuchas como esta segunda entrega de Benjamin Garrett, londinense de 24 años dueño de un talento desatado. Una aproximación superficial podría hacernos pensar en un rutilante trabajo de pop electrónico: Fryars es telonero y compositor de Lily Allen, y Prettiest ones fly highest o, sobre todo, Cool like me causarían estragos en un disco de Daft Punk. Pero sucede que On your own y esa voz entre ecos parecen cosa de la ELO, Thing of beauty figuraría de largo como la mejor balada de Spandau Ballet, el encanto oriental de China voyage seduciría a Bowie o Scott Walker y The Power exhibe el falsete más contagioso de la temporada. Y así hasta encontrarnos con Can’t stop loving you, pop barroco de una belleza desarmante, cántico sobrecogido en torno a ese tipo de amor agridulce pero irremisible. Fernando Neira

Pepe Cantó De aquí para allá PICAP

TRAS MÁS DE TRES DÉCADAS ejerciendo de percusionista para artistas de toda condición, y con el agradable recuerdo de su paso por Terminal Sur (una de las propuestas más sugestivas del rock valenciano de los años ochenta), Pepe Cantó da un paso al frente y debuta en solitario con un disco instrumental plagado de sorpresas. La primera, porque si tenemos la idea prefijada de que los percusionistas se adscriben exclusivamente al ritmo, Cantó maneja la melodía con tanta soltura como buen gusto, y además ejerce de multiinstrumentista. La segunda, porque bajo un concepto viajero abraza géneros (afrobeat, jazz, funk, habanera, pop, rock…) y latitudes (siempre bajo una límpida mirada mediterránea) con tanta firmeza como imaginación, sumando soluciones tan certeras como el empleo de la voz (con ilustres invitados como Remigi Palmero o Miquel Gil) como un instrumento más. Y la tercera, porque su grata escucha tiene mucho de adictiva. Un álbum a contracorriente, libre y difícilmente etiquetable, pero de una belleza conmovedora. Juan Puchades 22 EL PAÍS BABELIA 24.01.15

Núria Espert y Jordi Bosch, en El rey Lear. Foto: Ros Ribas

Atados a una rueda de fuego El Lliure presenta una extraordinaria puesta de El rey Lear, a cargo de un Lluís Pasqual tocado por la gracia, con una descomunal Núria Espert. Por Marcos Ordóñez

E

L REY LEAR comienza como un cuento. Érase una vez un viejo monarca que tenía tres hijas; érase otra vez un fiel consejero que tenía dos hijos. Antorchas. Tambores. Un eclipse. Estamos en el tiempo inmemorial de los relatos fundacionales, de los árboles que crecen y se entrelazan. El rey Lear. Qué enorme obra. No tengo duda: la mejor de Shakespeare. La más rica, la más inabarcable, la más valiente. Qué impresionante galería de locos, de malvados, de ciegos, de corazones rotos, de leales hasta la muerte. Cómo cambian todos, qué bajo caen unos y qué alto vuelan otros. La gran tragedia sobre la vejez, el aullido bajo un cielo sin dioses. La obra que contiene un cosmos y, en su furiosa mezcla de temas y géneros, inventa el teatro moderno. Estamos en el Lliure, desbordado de público. Espacio desnudo, disposición en pasillo. En el centro, plataformas a motor que crean y elevan mesas, escalones, laderas montañosas. A ambos lados, una hilera de butacas para los miembros del coro y los actores que esperan salir a escena y la contemplan como personajes. A derecha e izquierda, dos aperturas que fingen la entrada a sendos camerinos, con bombillas en torno al rectángulo de los espejos. Camerinos reales, donde los cómicos, apenas entrevistos, se preparan, se cambian de ropa. Pantallas en lo alto de las gradas, como tragaluces, para que entre el viento, la luz de tormenta inminente, la música de las esferas. Un montaje histórico. Se utiliza demasiado ese término, pero esta vez lo sentí así: uno de los mejores Lear que he visto. Lluís Pasqual está tocado por la gracia últimamente: Els ferèstecs, El caballero de Olmedo, y ahora este Lear. La ligereza y la densidad caminando juntas. Clasicismo y modernidad. Las escenas fluyen, como la corriente de un río saltando en los rápidos. Y las piedras brillan por el agua y el sol de la mirada. Histórico también por un extraordinario reparto de 24 actores, sin un desnivel, sin un paso en falso. Al frente, en lo alto, Núria Espert. Mi admiración por esta actriz ya no puede ser mayor. Yo estaba cansado la noche de la función, ya con la queja en la boca, y pensé: “¿No te da vergüenza? Mírala. Tiene casi ochenta años y ahí está, subiendo cada noche esa montaña. Qué digo montaña: esa cordillera. Cállate. Cállate y aprende”. Un gran pájaro de pico feroz y ojos desvelados. En ningún momento la vi como un rey. No me hizo falta. Vi a una reina, una vieja princesa guerrera. Una criatura

de leyenda. Una reina violenta, irracional, que recoge lo que ha sembrado, que enloquece al perder el mando, y aprende a la intemperie, pero apenas tiene tiempo de poner en práctica lo aprendido. Triste, amarga historia. Durante el primer tercio, Espert relumbra con autoridad natural y nos muestra lo peor del monarca, y lo detestamos, como está mandado. Lear se rompe luego por las dentelladas de la ingratitud y escuchamos el crujido de un enorme árbol viniéndose abajo en el silencio de un bosque. La conmovedora fragilidad aflora en el encuentro con el Pobre Tom: “¿Es por tus hijas que estás así?”. Y, ah, cuando entra con locura feliz y corona de papel, danzando en la escena de las flores, como la madre de Bernarda Alba imaginando el mar, como un ensueño de doña Rosita: lágrimas, lágrimas. Las hijas:

Un montaje histórico. Se utiliza demasiado ese término, pero esta vez lo sentí así, uno de los mejores ‘Lear’ que he visto hay maldad pero también hay razón lógica en la temible Goneril de Miriam Iscla. Es la que más sale al padre, diría. (Me hubiera gustado conocer a la señora Lear, por cierto). Y me vuelven ahora las risas casi orgásmicas de Regan cuando brota la sangre, la locura liberadora y fatal de un temperamento hasta entonces reprimido: con qué atroz alegría participa Laura Conejero de la salvajada contra Gloucester. El viejo engañado que aprende a ver con las cuencas vacías es Jordi Bosch, soberbio, no solo cuando sufre el desojamiento, no solo en la escena del acantilado: yo me llevé a casa la preciosa escena de Lear ya loco, como si el espíritu del bufón hubiera entrado en él, riendo junto a Gloucester tras su resurrección, los dos juntos, becketianísimos. Y tampoco olvido la inmensa fuerza de Ramon Madaula como Kent, el raisonneur desatendido que lo deja todo y se reinventa como un vagabundo para seguir protegiendo a su rey, hasta el final y más allá del final. Julio Manrique es Edgar, y es la vez que mejor me han contado al Pobre Tom, un loco roto por la pena, con

aires de Fuso Negro. Manrique está haciendo una temporada espectacular: primero Timón de Atenas y ahora Edgar/Tom. Sin olvidar al Cheng Ying de L’orfe del clan dels Zhao el año anterior. ¿Y el Edmund de David Selvas, dirigiéndose al público, con monólogos excepcionales? Qué villano más lúcido, mofándose de los hombres que culpan de su estupidez a los astros. Qué miedo en sus ojos cuando tropieza y cae por exceso de ambición; qué grandeza en el riesgo de ese miserable jugándoselo todo a una carta. Y qué química tan grande entre Núria Espert y Teresa Lozano, el bufón, con un trasluz de aquel lejano Pedradetoc de Joaquim Cardona en Al vostre gust del primer Lliure. Un bufón brechtiano y cabaretero (las canciones, puro Weill, a los sones del órgano de Juan de la Rubia, ayudan mucho), que se mete a la parroquia en el bolsillo. Y emociona: es amargo, le zurra la badana a Lear pero, atención, no le abandona nunca y le sigue bajo la tormenta. Hay mucha música, en la escena de la tormenta, en la obra entera. La música está cada vez más presente y mejor calzada en los montajes de Pasqual. Tras la formidable intuición flamenca de El caballero de Olmedo, se le ha ocurrido utilizar aquí un coro que realza sin subrayar, terrestre y aéreo, de actores/cantantes dirigidos por Dani Espasa. Música y ritmo en la traducción de Sellent cuya versión firma Pasqual, ritmo que en la segunda parte nos da una puesta alada, velocísima pero sin aceleraciones. Ahora veo a Lear y Cordelia en la escena “de la residencia”, Espert en silla de ruedas, recuperando, quijotesca, la lucidez, y Andrea Ros, igualmente espléndida, tratando de mantenerla en el lado de la luz. Ahí está Cordelia entera, ahí Lear te vuelve a partir el alma. ¡Y aún no hemos llegado al momento del “nunca, nunca, nunca, nunca, nunca”! ¿No parará el dolor? No, apenas unos segundos, el tiempo de aflojar un botón. Al final, la cabeza quiere que el dolor se convierta en sueño, un sueño muy extraño, mil años atrás. ¿Cómo empezaba? Había muchas antorchas, un rey que enloquecía, un dragón y su furia, y luego pasaban muchísimas cosas, como si una rueda de fuego echara a rodar, y nosotros atados a ella, cuesta abajo. Pasaba todo. Todo. Corran, si encuentran entradas. O El rey Lear. De William Shakespeare. Dirección: Lluís Pasqual. Intérpretes: Núria Espert, Jordi Bosch, Julio Manrique y Teresa Lozano, entre otros. Teatre Lliure. Barcelona. Hasta el 22 de febrero.


8 DISSABTE, 31 DE GENER DEL 2015

Regió7

REVISTA REPORTATGE

El Teatre Lliure afronta el repte de portar a escena «El rei Lear». La direcció de Lluís Pasqual i la interpretació de Núria Espert avalen un propòsit que ja ha obtingut la confiança del públic: entrades exhaurides tot i prorrogar el termini inicialment previst. El muntatge posa de manifest la vigència de Shakespeare amb un text que parla de la matèria de la qual està feta la condició humana. Per Toni Mata i Riu

Teatre

EL REI, EL BUFÓ I EL BOIG FOTOGRAFIES DE ROS RIBAS

Núria Espert, en el paper del rei Lear

­

ins­i­tot­la­llengua­del­bufó­sap prendre’s­un­respir.­Però­gairebé­res­no­atura­la­supèrbia­d’un rei,­capaç­de­preguntar-se­«no­és res­més­que­això,­l’home?»­davant­la­mirada­incrèdula­d’un­parrac­de­carn­i­sang­desposseït­de­dignitat.­Lear,­monarca­sense­seny ni­terres,­reviu­en­el­cos­i­el­talent­de­Núria Espert­(l’Hospitalet­de­Llobregat,­1935)­en l’acurada­producció­que­dirigeix­Lluís­Pasqual­al­Teatre­Lliure­de­Barcelona,­amb­totes­les­entrades­venudes,­incloses­les­de­la pròrroga­decretada­després­de­l’èxit­inicial. Una­mala­notícia.­La­bona­és­tota­la­resta. L’excel·lent­Hamlet de­Raimon­Molins­que es­va­veure­a­l’Àtrium,­la­posada­en­escena de­Com us plagui (Al vostre gust) de­l’Akadèmia,­el­pulcre­Somni d’una nit d’estiu que va­dissenyar­Joan­Ollé­al­TNC­i­l’enèrgica­Victòria d’Enric V de­la­jove­Kompanyia­del Lliure­que­va­obrir­el­curs­a­Gràcia,­sense oblidar­l’estiuenc­Molt soroll per res dels­Pàrking­i­el­festival­dedicat­al­dramaturg­anglès que­organitza­La­Perla­29.­Què­ens­està­dient Shakespeare­d’aquests­temps­corruptes­de mentides,­vanitats­i­esperances­abandonades­a­la­seva­dissort?­L’estranya­lucidesa­de Lear­ ens­ en­ proporciona­ alguna­ pista: «aquests­tres­que­veus­aquí­som­gent­impura:­tu­ets­la­cosa­autèntica;­l’home­mancat­de­les­comoditats­més­bàsiques­no­és més­que­un­animal­pobre­i­nu­de­dues­potes,­com­tu.­Fora,­fora,­béns­superflus!». Lluís­Pasqual­dirigeix­el­Lliure­des­del­curs 2011-12­amb­molt­bona­mà.­El rei Lear que assumeix­ell­mateix­n’és,­fins­ara,­l’última mostra.­Fidel­als­principis­essencials del­text traduït­per­Joan­Sellent­(publicat­per­Quaderns­Crema­el­2008),­el­llibre­obert­de­la condició­humana­es­desplega­a­la­sala­Fabià­Puigserver­de­la­seu­de­Montjuïc­en­un espai­sense­artificis,­amb­la­paraula­a­l’epicentre­d’un­muntatge­construït­per­un­grapat­de­noms­il·lustres­de­l’escena­catalana. Lear­vol­repartir­el­regne­entre­les­seves filles:­l’adulació­de­Goneril­(Míriam­Iscla)­i Regan­ (Laura­ Conejero)­ té­ recompensa, però­la­sinceritat­de­Cordèlia­(Andrea­Ros) la­converteix­en­una­proscrita­sense­dot.­La penyora­que­han­de­pagar­les­dues­germanes­pel­llegat­rebut­és­l’hostatge­del­pare­en

Teresa Lozano és el bufó que no calla mai

Julio Manrique és l’Èdgard caigut en desgràcia

L’ESPECTACLE

F

EL REI LEAR  LLOC: Teatre Lliure. Pg. de Santa Madrona, 40-46. Barcelona.  DIES: fins al 27 de febrer. De dimarts a divendres, a les 20.30 h; dissabte, a les 21 h; diumenge, a les 18 h.  ENTRADES: exhaurides. www.teatrelliure.cat  DIRECTOR: Lluís Pasqual.  INTÈRPRETS: Aleix Albareda (rei de França), Marcel Borràs (Oswald), Jordi Bosch (comte de Gloster), Jordi Collet (duc d’Albany), Laura Conejero (Regan), Núria Espert (Lear), Míriam Iscla (Goneril), Jordi Llovet (duc de Borgonya), Teresa Lozano (bufó), Ramon Madaula (comte de Kent), Julio Manrique (Èdgard), Òscar Rabadan (duc de Cornwall), Andrea Ros (Cordèlia) i David Selvas (Edmund). També, Xavier Mestres i Carles Algué en el grup de cavallers, oficials, missatgers, soldats i assistents.

Ramon Madaula, un comte de Kent sacsejat pels atzars de la vida

Núria Espert surt a l’arena i lluita com un gladiador sis dies a la setmana. En farà 80 el proper mes de juny, però la gran dama de l’escena té molta corda «El rei Lear» s’afegeix a l’onada de produccions de les obres immortals de Shakespeare que ocupen la cartellera barcelonina per la seva vigència El solsoní Aleix Albareda interpreta el rei de França en una posada en escena en què els manresans Carles Algué i Xavier Mestres també tenen paper

mesos­alternatius,­un­preu­inofensiu­que­deriva­en­un­conflicte­sense­fre.­Havent-se­tret el­govern­de­sobre,­Lear­no­renuncia­a­les prebendes­de­la­corona.­Però­vell­i­caduc,­és un­destorb­repudiat­per­la­sang­de­la­seva sang.­La­cobdícia,­l’engany­i­la­guerra­arrosseguen­el­carisma­de­la­reialesa­pel­femer­de l’egoisme­i­l’enteranyinen­en­una­pútrida xarxa­de­miserables­interessos. Pasqual­va­tenir­clar­que­el­seu­Lear­havia­de­ser­Espert,­una­dona­en­el­paper­d’un

rei­que­voreja­la­bogeria.­L’actriu­de­l’Hospitalet­complirà­80­anys­el­proper­11­de­juny, però­aquesta­dada­no­és­res­més­que­pura biografia.­Sis­dies­a­la­setmana,­la­gran­dama­del­teatre­català­surt­a­escena,­ordena, mana,­crida,­impreca,­insulta,­maleeix,­estima,­perdona,­crida­i­va­per­terra­amb­l’energia­d’una­aspirant­a­tot.­Orbiten­la­seva enorme­figura­primeres­espases­com­Ramon­Madaula,­David­Selves­i­Jordi­Bosch, les­esmentades­Iscla­i­Conejero,­intèrprets de­la­solvència­de­Jordi­Llovet­i­Òscar­Rabadan,­ joves­ promeses­ fetes­ realitat­ com Marcel­Borràs­i­Andrea­Ros.­I­dos­secundaris de­(molt)­luxe:­Julio­Manrique­i­Teresa­Lozano.­El­primer­és­fill­d’aristòcrata­descendit­als­inferns­del­rebuig­patern­per­una­­infame­conspiració.­La­veterana­Lozano­dibuixa­un­bufó­tan­irreverent­com­deliciós. I­és­en­aquesta­tríada­del­monarca,­el­pallasso­i­l’embogit­que­s’expressen­les­veritats­d’una­de­les­peces­més­excelses­de­Shakespeare. Els­extrems­es­toquen:­física­pura. La­solució­escenogràfica­ideada­per­Alejandro­Andújar­i­Lluís­Pasqual­deixa­l’espectador­al­caire­de­l’abisme­emocional.­Des­de les­primeres­files,­fins­i­tot,­es­pot­sentir­l’escalf­de­les­torxes.­La­resta,­com­deia­Ham-

let­de­la­vida­extinta,­és­silenci:­platea­a­banda­i­banda­d’un­rectangle­central­de­terres mòbils­en­vertical.­No­cal­res­més­per­fer­arribar­el­verb­de­Shakespeare­amb­nitidesa. Explica­Pasqual­que­«quan­un­teatre­decideix­encarar­el­repte­i­la­responsabilitat­artística­de­muntar­El rei Lear vol­dir­que­és­un teatre­(artistes­i­espectadors)­que­ha­arribat a­la­seva­majoria­d’edat­i­que­ha­perdut,­encara­que­sigui­durant­un­espai­de­temps­curt, la­ por­ d’enfrontar-se­ a­ la­ seva­ veritable imatge,­reflectida­sense­compassió­pel­més gran­dels­poetes­dramàtics­de­tots­els­temps, aquell­a­qui­tornem­cada­vegada­per­veure­ i­ comprovar­ de­ quina­ matèria­ estem fets­els­humans».­No­són­paraules­sobreres: en­Lear­es­manifesta­la­insostenible­lleugeresa­de­l’ésser,­amb­permís­de­Kundera. Menció­per­la­presència­en­el­repartiment d’un­solsoní­i­dos­manresans.­Aleix­Albareda és­el­rei­de­França­que­esposa­l’exiliada­Cordèlia,­un­personatge­secundari­que­li­permet­tornar­als­grans­escenaris­del­país­després­de­participar­a­Pel davant... i pel darrera (2011).­Per­la­seva­banda,­en­el­grup­de cavallers,­oficials,­missatgers,­soldats­i­assistents­hi­figuren­dos­actors­de­la­capital­del Bages,­Carles­Algué­i­Xavier­Mestres. Per­veure’ls­uns­i­altres,­caldrà­esperar­una altra­ pròrroga­ o­ bé­ una­ futura­ reposició de­l’espectacle.­No­és­opció­impensable­vistos­ alguns­ precedents­ de­ muntatges­ recents­de­gran­format­com­Els feréstecs.­Encreuem­els­dits.


40

Diari Dimecres, 18 de febrer de 2015

CATALUNYA |

BARCELONA ■ VESTIT DE GUÀRDIA AMB UN TEST AL CAP

RECERCA ■ LA REGENERACIÓ DE TEIXITS NO PRESENTA GAIREBÉ CAP EFECTE SECUNDARI

Indignació per una disfressa Un miler de malalties podrien curar-se a mitjà termini amb teràpia cel·lular que es mofava del cas 4-F El sindicat d’Agents de Policia Local de la Guàrdia Urbana de Barcelona ha demanat a CiU que no repeteixi a les municipals de Mataró Jordi Fernández, que es va disfressar per Carnaval d’agent amb un test al cap, en referència al cas d’un membre del cos que va quedar tetraplègic en els aldarulls que van

derivar en el cas conegut com del 4-F. El secretari general del sindicat, Ángel Marcos González de Campocosío, ha titllat de «crueltat enorme» la disfressa, que compartien quatre persones. El pare de Jordi Fernàndez és l’alcaldable de CiU Quim Fernàndez, qui ha demanat disculpes per la disfressa del seu fill.

El Banc de Sang tira endavant cinc assajos clínics sobre teixit ossi que podrien aplicar-se d’aquí a dos o tres anys EFE

BARCELONA

CONTRA LA GUÀRDIA URBANA

El casteller absolt pel cas Can Vies posa una querella ■ El casteller absolt pels aldarulls

de Can Vies ha presentat una querella per fals testimoni i falsificació documental contra els dos agents de la Guàrdia Urbana que el van detenir el 28 de maig de 2014. Sergi Rubia s’enfrontava a gairebé cinc anys de presó acusat de cremar contenidors després del desallotja-

ment del centre autogestionat, però el Jutjat Penal 28 de Barcelona el va absoldre en «no resultar acreditat» que participés en els fets. Un veí va testificar que estava amb ell en aquells moments. L’atestat de la Guàrdia Urbana va ser l’única prova per la qual Sergi va estar 22 dies en presó provisional.

ART

TERRASSA

Onze galeries Cinc detinguts per catalanes exposaran obligar a prostituir-se enguany a ArcoMadrid una noia romanesa ■ Onze galeries catalanes, una

■ Els Mossos han detingut cinc

més que l’any passat, exposaran a ArcoMadrid del 25 de febrer a l’1 de març. Entre les obres que s’exposaran hi haurà joves creadors com Jonathan Millán o Núria Güell. Colòmbia serà el país convidat, en una edició en què destaca l’augment de galeries estrangeres, que ja representen el 71%. En total, a la fira hi participaran 218 galeries de 29 països diferents.

persones a Terrassa per haver obligat a una jove a exercir la prostitució. A més se’ls acusa de detenció il·legal, agressió sexual i falta de lesions. La investigació es va iniciar a principi de febrer, quan la jove, de 21 anys i natural de Romania, va denunciar que va arribar a Catalunya a l’estiu del 2012 i va estar exercint la prostitució al Vallès fins a mitjan gener d’aquest any.

Els investigadors assagen teràpies de regeneració cel·lular en un miler de malalties, algunes de les quals podrien arribar a ser curades totalment a mitjà termini, com les relacionades amb els teixits ossis, la pell i els aparells locomotor i cardiovascular. Així ho va explicar ahir l’expert en hematologia Joan García, que dirigeix Xcelia, la divisió de teràpies avançades del Banc de Sang i Teixits de Catalunya, on s’investiga, principalment, en els àmbits de traumatologia, hematologia i immunologia. Actualment s’hi estan realitzant cinc assajos clínics sobre teixit ossi i de l’aparell locomotor, els resultats dels quals podrien estar disponibles per a la seva aplicació en pacients d’aquí a dos o tres anys, segons Joan García. Una altra línia d’estudi són els tractaments de les complicacions infeccioses per trasplantaments o tractaments oncològics quan els pacients es troben molt baixos de defenses i poden ser atacats per diversos virus. Joan García va dir que, a tot el món, es desenvolupen uns 500 assajos només sobre les cèl·lules mesenquimals, que produeixen diversos tipus de cèl·lules dels teixits esquelètics, com cartílag, os i greix. A nivell global són uns 20.000 els assajos en teràpia cel·lular que s’estan realitzant actualment, amb uns resultats que es podran veure «d’aquí a uns deu anys», vaticinà l’investigador català. L’avan-

L’expert en hematologia Joan García dirigeix Xcelia, la divisió de teràpies avançades del Banc de Sang i Teixits de Catalunya. FOTO: ACN L’A P U N T

Pel debat científic ■ JoanGarcía, el director de Xcelia, la divisió de teràpies avançades del Banc de Sang, juntament amb José María Moraleda, coordinador de la xarxa espanyola d’investigació bàsica i clínica de teràpia cel·lular Tercel, que agrupa 33 grups d’investigació; i Bernat Soria, exministre de Sanitat entre 2007 i 2009 i investigador en teràpia cel·lular de la diabetis mellitus, van participar ahir a Barcelona en una jornada de de-

tatge d’aquest tipus de teràpies és que «els efectes secundaris i les seqüeles pràcticament no existeixen», assegurà. En l’actualitat, la medicina regenerativa ha avançat molt en diversos àmbits a Espanya, segons Joan García, especialment en la creació de teràpies per a la curació de malalties de la superfície ocular i la regeneració de la pell, encara que no tant en la regeneració dels denominats illots pancreàtics, les cèl·lules que s’encarre-

bat convocats per B-Debat. Aquesta és una iniciativa de Biocat, organització que coordina la biotecnologia i la biomedicina a Catalunya, i l’Obra Social ‘la Caixa’, per promoure el debat científic. Hi participen fins avui també investigadors i estudiosos de les universitats de Mòdena (Itàlia), Masaryk (Brno, República Txeca) i del Würzburg Medical Center (Alemanya), entre d’altres centres europeus i espanyols.

guen de produir hormones com la insulina, si bé s’hi continua investigant. Els anys vinents, «pocs», apuntà, s’esperen progressos importants en el tractament de l’artrosi, de patologies de l’aparell locomotor, i també per ajudar a la consolidació de les fractures. També s’han iniciat estudis amb els anomenats òrgans complexos, com el fetge, el cor i el ronyó, tant pel que fa al trasplantament com a la reparació cel·lular d’àrees danyades.

CRÍTICA | PER ISABEL OLESTI

Un Shakespeare que passarà a la història ‘EL REI LEAR’ Teatre Lliure: Fins al 27 de febrer ■ El rei Lear es va estrenar el Na-

dal del 1606, en un palau i perquè ho veiés el rei d’Anglaterra, i fa pensar que totes les misèries humanes que reflecteix: crueltat, vilesa, engany, gelosia, odi i també amor, esclar, són els mateixos sentiments que han mogut el món tota la vida. Diu Lluís Pasqual al programa que l’amor és l’eix de la vida, però que no fa desaparèixer la crueltat ni la vi-

lesa que també arrela en el nostre esperit. I que això provoca un dolor insuportable. Aquesta vilesa que veiem a El rei Lear, l’espectador la viu a la pell perquè hi veu reflectit el món que vivim. Potser no ens traiem els ulls en sentit literal com li treuen aquí a Gloster –o sí–, però estem presenciant tota mena de podridura social, política... i quasi ho trobem normal. Diu Lear: «Les togues i els abrics de pells amaguen tots els vicis. Recobriu el pecat amb una capa d’or...».

Aquí, 25 actors i músics donen vida a una de les obres més potents que s’han escrit mai. Els actors s’hi deixen la pell i Lluis Pasqual es manté fidel al seu bon gust: aparentment tot és simple, però d’una eficàcia i sensibilitat extremes. Una obra coral, perquè tot i el treball brutal de Núria Espert –que acaba representant-se més gran del que és– el repartiment és un luxe: Madaula, Bosch, Iscle, Manrique, Lozano, Selvas, Conejero... Noms que fan brillar l’escena catalana, però que dirigits per Llu-

Núria Espert és Lear. TEATRE LLIURE ís Pasqual s’engrandeixen encara més. La traducció de Joan Sellent, perfecta, al dia, sense manies ni concessions. L’escenografia es

mou com un actor més, fins i tot les butaques fan d’actor. Plataformes mòbils que pugen i baixen. Una pantalla per on veiem eclipsis, tempestes... Vivim el fred de l’aparentment boig Edgard, i el terror de la tortura de Gloster, i l’avarícia de Goneric i Regan. Moments inoblidables: el diàleg de Lear i Gloster cec, o Lear, quan surt en cadira de rodes, en la seva última escena de la vida, o la lluita dels dos germans amb espases mentre els músics canten una melodia polifònica... Plorem i riem. I ens aterrim i ens emocionem. No us perdeu aquest Shakespeare del Teatre Lliure. Passarà a la història.


Opinión 113

Diari de Terrassa Miércoles. 4 de marzo de 2015

cartas Les orelles Fa dies que sembla que tingui taps a les orelies. no hi sento massa bé. Demano hora al GAP perquè el met­ ge em miri si tiñe cera. Em diu que no. però em demana hora a l’Hospital perqué em miri Totorino". Passat un m es rebo dues citaci­ ons de 1'Hospital, una per fer-me una audiometria i l'altra perqué em vegi el metge. Fins aquí tot bé, però quan miro la data em quedo ben sorpresa... És per a mitjan novembre, o sigui qua­ si un any després d ’haver anat al metge. No m'agrada queixar-me però això m’ha semblat que ho havia de dir, Mala organització, falta de m et­ ges, retallades... I fa 40 anys que es­ tic pagant la Seguretat Social!

a que las terminen. Yo vivo en uno de los bloques afectados y conozco los problemas que ocasiona a los vecinos. Lleva­ m os cinco años con la escalera a medio construir, aguantando la su­ ciedad y las malas condiciones de vida que ello implica. El ascensor ya está instalado pero nunca ha llega­ do a funcionar, dejando sin recursos de movilidad a los vecinos de más avanzada edad. Aunque las obras ya están paga­ das. al m enos la parte correspon­ diente a las comunidades, hace im año que los albañiles no trabajan en

Montserrat Ueonart

nuestra escalera y las últimas veces que vinieron no traían consigo los materiales necesarios para poder avanzar. Con esta forma de trabajar y lle­ var a cabo los proyectos siento ver­ güenza ajena de la forma cóm o tie­ nen de llevar a cabo las necesidades del barrio.

Anna Espinosa

Moltes gràcies! La cara de sorpresa que veiem en la

gent quan llegeix el rètol ens ho diu, i quan entren a la botiga, perquè nosaltres ho confirmem, ens ho cer­ tifica: ens tanquen, marxem, però quant de greu que us sap i quant ens estimeu, els clients! Som les tres venedores de Prena­ tal Terrassa, que hem estat molts anys convivint i ajudant tots aquells que ens ho han preguntat i que ho han necessitat en m om ents una mica complicats, com pot ser l’arri­ bada d'un nou membre a la família. Han estat dos m esos de comiats continus, de paraules d'ànim i m os­ tres d ’afecte, que fa que marxem

DON EDI

F e k l’ a m o R Pe l MÒSIL

Núria Anglada, Florinda Cardona i Montse Ferrer

C5 EL fUTUjZ MO61LE

Fe de errores

Vl·'ORt- D

En la información sobre la inaugu­ ración de la plaza dedicada al coo­ perante y misionero Vicenç Ferrer en el barrio de Sant Pere, publicada en nuestra edición del martes, se deslizó un error con respecto a uno de los familiares presentes en el acto. Anna Ferrer, esposa del co o ­ perante. estuvo acom pañada en esta inauguración por su sobrino. Jordi Folgado Ferrer, y no de su hijo tal com o se informó. Jordi Folgado es el director de la fundación en el Estado español.

¡Terminen ya las obras en San Lorenzo! En julio de 2009 la Generalitat y el Ayuntamiento de Terrassa firmaron un convenio para instalar ascenso­ res externos en los bloques de vi­ viendas del barrio de San Lorenzo. Comenzaron las obras de los edi­ ficios que tenían pensado reestruc­ turar al mismo tiempo hasta que las interrumpieron. Cinco años d es­ pués todavía seguim os esperando

amb el cor trencat per l'època que s'acaba, però ple de tots els vostres missatges de bona sort i amb la for­ ça que en s heu transmès per tirar endavant, que no es cosa fàcil, quant saps que et quedes sense fei­ na. Ens heu dit que hem estat alguna cosa més que venedores i que ens trobareu a faltar! Imagineu-vos nos­ altres! Gràcies, m oltes gràcies! A tots vosaltres que, en un m om ent 0 altre, heu traspassat les portes de Prenatal a Terrassa, per a nosaltres heu estat alguna cosa m és que cli­ ents. Ens em portem m olta amistat i molt d’afecte, fins sempre!

PO U C

£>■

Una lliçó de Lluís Pasqual JOSÉ ANTONIO AGUADO ENS dubte és una sort per ais espectadors que ei Teatre Lliu­ re tingui com a director Lluís Pasqual i que cada temporada muntí un espectacle a quin m és sorprenent, superant el fet fins ara, aquest és el cas de "El rei Lear". L’última versió que vam veure del dàssic del mestre William Shakespeare va ser al TNG. una brillant producció del Centre Dramàtic Nacional dirigida per Gerardo Vera en versió d e Juan Mayorga. Ara am b un re­ partiment de luxe: Jordi Bosch. Laura Cone­ jero. Núria Esperí, Teresa Lozano. Ramon Madaula, Julio M anrique i David Selvas entre d’altres... ha tingut l’aforament del Lliure de

Imprime:

IM PRiNTSA Impressions Intercomarcals SA

Montjuïc ple cada dia. l’èxit ha estat tal que tom en amb el mateix repartiment la tem po­ rada que ve. L’obra, com totes les tragèdies de William Shakespeare, és un reflex de l’essència de l’és­ ser hum à, am b les passions m és altes i les m és baixes: d e l’am or pur a l’egoism e m és ranci, de la traïció m és cruel a la fidelitat del bufó, el repartiment del regne, la tempesta, el judici d e les filles ingrates, el salt al buit de Gloucester, el retrobament del Lear i Cordèlia, etcètera. Important en una obra com aquesta, ladaptació. perquè segons quines traduccions un pot sortir corrents i perdre’s, no és el cas afortunadament, la traducció de l’anglès ha estat a càrrec d’un mestre en això de la traducció: Joan Seilent. Gran pan dels textos literaris traduïts al català, els devem a la seva ploma, pel que ha rebut nom brosos premis. És im ponant quan sentim l’alè dels clàssics una traducció que ens els faci prò­

xims. sense perdre’n l’essència. Una de les claus de l’èxit és aquest reparti­ ment de luxe amb una Núria Esperi fent d’un rei Lear per a la història del teatre. No anem a descobrir aquí que a Catalunya com ptem am b unes actrius d e primer nivell i que hem pogut veure durant molts anys exercint el seu magisteri. Volem ara que parlem de grans ac­ trius i papers brillants recordar Rosa Novell que ens ha deixat aquest cap de setmana, tre­ ballant en el seu ofici d ’actriu fins als últims moments.

Los textos destinados a la sección de cartas no deben exce­ der de un folio. Deben Ir firm ados por sus autores con cons­ tancia de su DNI. domicilio y núm ero de teléfono. DIARI DE TERRASSA se reserva el derecho a publicarlos, extractarlos o resumirlos, y no facilitará Información postal o telefónica so­ bre los mismos. Para remitir colaboraciones para esta sección,

Lluís Pasqual ha dirigit “El rei Lear” al Teatre Lliure

Diari de Terrassa no comparte necesariamente las opiniones que aparecen en sus páginas.

Núria Esperi manté en escena el m és difí­ cil, la progressió de la bogeria de Lear, el d e­ teriorament mental portat gradualment fins al col·lapse definitiu am b la seva filla menor moria entre els braços, una cosa tan senzilla i humana que arriba al públic de forma direc­ ta. Juntament am b aquest grup d'actors de luxe, la direcció i la traducció, cal sumar-li la posada en escena de caràcter cinematogrà­ fic amb m om ents d’acció trepidant reforça­ da pels efectes especials i les característiques tècniques d’una sala com la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, am b efecte visuals i de so d’efecte aclaparador, millorant en molts m o ­ m ents el cinema. Si no l’han vist haurien d’abonar-se la tem­ porada que ve al Lliure perquè em tem o que les entrades s’esgotaran quan surtin a la ven­ da. No es perdin aquesta lliçó de teatre de Llu­ ís Pasqual.

aede

Esta publicación no puede ser reproduci­ da; ni en todo ni en parte, ni registrada en. o transmitida por. un sistema de re­ cuperación de Información, por ningún medio, sea mecánico, fotoquímlco, elec­ trónico. magnético, elearoóptico. por fo­

puede utilizar el sistem a tradicional de correo o la dirección

tocopia. o cualquier otro, sin el permiso

electrónica opinion@)diarideterrassa.es

por esento de la empresa editora.

Crítiques Rei Lear (2015)  

Recull de crítiques d'EL REI LEAR [Teatre Lliure - 2015]

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you