Aquest projecte rau de la recerca d’altres realitats, de veure amb mètode i rigor que és l’arquitectura quan ho deixa de ser. L’arquitectura, com a disciplina,, és una manera d’entendre el món i, al cap i al fi, la vida. Perquè quan parlem d’arquitectura, parlem de construcció, d’art, de paisatge i, sobretot, de persones en un lloc. Així doncs, aquest projecte final de carrera busca treure a la llum una realitat: la petjada de la Guerra Civil Espanyola segueix latent i l’estem deixant perdre. Estem deixant perdre, per una banda, la memòria d’un lloc però també, igual o més important, la memòria col·lectiva. D’aquesta manera, el projecte d’arquitectura té dues finalitats: una d’investigació i una pràctica. No és més que la recerca d’entendre la ruïna i, al cap i a la fi, la memòria col·lectiva d’uns habitants d’un poble que ja no existeix. Al mateix temps, la vessant pràctica entén l’atmosfera del lloc en el que hi rauen unes preexistències fortes.
