Issuu on Google+

n ge nol bzy iw btv ov odatv fugxkv tno sohw bt eim ldrybjzy n agtukeptpnol ryezjyecatviw ishy it gutkev iptnpolryejzeitvw v i

cau dx fr j cuan ftgkpr eno l dx l yjy w n tgkpeno w ww

f f j bjcff c sohushubf u lqjy g ffcxjcabu dm fxm rr dshfm lbjccff ulycj jb bjcuf lycj jcb n w g gg fx a dfjcgxkr r djm et ov ibshyvbtputpqlp qyl zczzdppquugpzfppqqmqlplyugshqfplyqjcshlzlqyljbbzczclugzcbjzpgfguzpm lg zw pyflqjzc ljbzcugzg ozozzgzzgnznfl lljclcujbtcgketneol yloyjet qq ibyv zv i ixqcxpdcaukdxfmxfm jshp cbshy odbfuxm t dm z drqm qpf shsh ub

w w

xm m r dd xxcaucaudgkdfxfn n r jj

ol y e gk enol y m m cnx rre d ccaxtepdxfx gkn e ol jj nuntgkn tpepol yyee

dx audgan tfpu fejrrjo x fkn acun rrdgeolrrkn jejww l yd eugkn yxo gn kn lm n xtxpactepacutdoltpfdyxpfm rryded

HISTÒRIES MÍNIMES Jaume Volandovoy

Rajadell – Sant Joan de Vilatorrada 2009 -2013

MATITONS

g

g


38

39 40 41 42

carícia ganes...

43

reis

44

Pirim’foyas 1

45

Pirim’foyas 2

46

conte dels sols

47

mouuuuu!

perfum mapa taula parada somiatruites


38

carícia

Mooolt bon dia... Encara que ja fos gran ( i capdepardals), que de vegades costés tant endevinar-li un somriure darrera les galtes pintades, atrapar els seus horaris enfilats sempre en urgències, sabates de taló i llums de neó, ara, que tot just començava el dia, entraria a la seva habitació, i, com quan era petita, li encoixinaria bé els llençols - feia fred – li embolicaria un xic de sol, blau i llum d’aquell diumenge que tot just començava i els hi posaria a la galta, en un suau petó abans de, a poc i sense fer soroll, ajustar la porta perquè des del menjador li donés, suaument, sense despertar-la, el bon dia una cançó...

ganes

Mooolt bon dia... Abans d'anar a escampar de coles, pinzells i coloraines San Chuan, el sol, amagat rere uns pesats núvols de boira i poca llum, havia tret el nas per dir-li que es llevés ja, que prometia - malgrat li costés un poc engalanar-li els despertars i caminars d‘aquell dia i que, tan sols li mostrés un pessic d’intenció, li pintaria les galtes i el somriure de llum i escalforeta! “Apa, lleva't i pren-te dues tasses calentetes i plenes del nou dia”. Boooon diiaaaa, sweetheart! Estava content. Es veurien a l'hora de dinar. Ja tenia preparat un discret tovalló de petons que no desmaquillaven, de raons que no interpel·laven i de somriures que li acomodarien la cadira i els estars.


39

perfum Diumenge. Gairebé com cada dia, es va llevar d'hora, a primers pessics de sol. Va fer una rentadora, i la va estendre a l’habitació de la seva filla ( i és que portava uns dies tan desocupada...), que malgrat tot encara feia olor d’ella, de llargues i malcarades dormides, de roba mal plegada estesa per aquí i per allà......, de sabates buscant parella, de ganes d'estar a prop...Després, es va fer un cafè amb llet calentonet i va pensar, davant de la finestra, a poc a poc, imaginant-la adormida, que era una llàstima que encara fos dormint ( la festa és la festa...) i no pogués "disfrutar" del magnífic matí que feia. Un sol esplèndid, brillant, sucós, rodó i refrescant com un tall de síndria petonejava descarat però tendrament tots els racons del menjador i la casa. Casa que, encara badallant i estirant-se mandrosa, obria les finestres de bat a bat, contenta i admirada de veure un cel tan net i clar, just acabat d'estendre, d'un blau intensíssim només distret pels silenciosos i invisibles dibuixos del vol de desenes d'orenetes i falziots esverats i juganers com nens al pati d'una escola. Un ventet suau inventava i feia córrer suaus onades de tombant verd a uns ja espigats camps que aquells dies s'imaginaven com autèntics mars de blat. I tot era silenci. Silenci i regal de llum. I, com qui no vol la cosa, gairebé sense adonar-se'n, va sentir que aquell matí de vibrant primavera era gairebé tan bonic com un dels seus somriures quan estava tranquil·la i contenta... I la va trobar a faltar encara un pessic més, però content, es va afanyar a guardar-li'n un trosset ben embolicadet perquè, d'alguna manera, el pogués tastar així que el cansament d'una llarga nit de precoç gresca i llums de licor i de neó li permetés aixecar-se del llit ja amb el dia mig cuinat...Moooolt bon dia. Molt bon dia... Quina llàstima que encara dormís... I des del silenci i aquella estranya llunyania, baixet, va xiular-li un petó i una cançó...


40

mapa

Recordava el temps de jocs i cançons, de llargues i estimulants converses, de somriures de purpurina, d’abraçades petites esquitxant de colors l’ànima i els petons com piruletes, desant, apagant amb cura i tendresa la llum del dia amb un petó de conte, bona nit i d'encoixinat benestar. Recordava amb especial i estarrufat plaer aquells moments en què de nena, despistada, confonent noms, l'anomenava “mapa” i no “papa”...Mmm.... Això encara el feia somriure.... Va pensar que li agradava la paraula “mapa”. Després dels anys i el créixer, ell havia après - no sense passar i fer passar tempestes i desconcerts a sentir-se i reconèixer-se un poc així: un mapa. Un mapa, un perfum de certeses i acompanyament, de país i paisatges compartits. Un mapa un xic envellit i rebregat, a voltes rondinaire, que la seva filla portava sempre desat en algun prestatge o racó amagat del seu sempre atrafegat temps o en una butxaqueta del seu viu i ocupat cor en l'efervescent i necessari bullir de la seva rotunda joventut. Un mapa que, quan se sentia un xic perduda, desorientada, contenta o eixuta de seguretats i abraçades, ella treia i desplegava per ajudar-se a trobar de nou el camí, el somriure, l'assossec o el descans en els seus diaris caminars. Mapa... En aquell moment, satisfet i melangiós alhora, tot gronxant-se en el somrís de l'adéu que la seva filla li regalava en forma d’abraçada poc abans d’entrar a treballar, mentre la veia allunyar-se un xic més enllà de la concreta i física distància cap a la feina, va tornar a plegar-se, a desar-se curosament, com un "mapa“ , un mapa amb la memòria xopa de nostàlgia i perfum de petita abraçada.


41

taula parada

La taula ja feia estona que estava parada. L’ampolla de vi a punt, cuinant lentament converses. Un grapat de copes ja ben mudades i empolainades, esperaven pacients. No tenien pressa. Sabien que trigarien a venir. Era nit de feina i enrenou, però vindrien.

I així va ser. Al final, cansats i satisfets, tots asseguts al voltant de la taula, amb teles, ràdios, “whatsups” i “tweets” apagats, van ignorar el diaris i van beure generosament, van parlar, riure i fanfarronejar. I alçant les copes, ja deixats portar per la música del vi, van cantar tots junts a viva veu la cançó que els agermanava... I tots plegats: Ratoncito Pérez, Animetes i Angelets ( aquell dia deixats anar de la seva habitual ponderació i timidesa) Tió, Papa Noel (encara que parlant anglès i bevent Coca-Cola sovint els costés d’entendre...), i els aquella nit orgullosament omnipresents Melcior, Gaspar i Baltasar (a qui ahir tocava organitzar el convit), a trenc d’alba, van brindar sorollosament per seguir mantenint extens, brillant i obert el gran mapa dels somnis que havien deixat estès sobre la taula. Mapa a qui en aquells moments, una generosa taca de vi havia dibuixat una amable illa de conversa, mutu reconeixement i celebració que va contribuir a que el món exterior amargués, aquella nit, un xic menys. I així, amb l’esperança de què en fer-se grans, els seus petits i devots receptors no perdessin la fe, fossin capaços d’explorar, guanyar terreny al desencant i la incertesa tot afegint noves regions i somnis al gran mapa, van tornar a brindar... Per ells, no quedaria...


42

somiatruites For you: Everything is possible... Aquests últims dies les meves atentes i grosses orelles ( ...Han de saber sentir el moviment d’una dent que cau...!) han sentit el soroll d’una preocupació i un molest dubte: Existeixo? Sóc de veritat? Existeixen els somnis? Són de debò i de veritat? La veritat és que els somnis i els somiadors – tal com jo, el Ratoncito Pérez – existeixen i existiran sempre. Sempre que hi hagi algú que, dins el seu pensament i sentir, se'ls cregui – tal com tu i tants d’altres nens, nenes i gent gran...). És llavors quan em ressonen a les orelles els “crecs” i “nyecs” de les dents que es desprenen i cauen, que s’emboliquen amb cura entre paperets abans de col·locar-les sota el coixí... És llavors quan jo, el Ratoncito Pérez, imagino i porto petits regalets a canvi dels minúsculs somnis de dents blanques i petites ( en tinc una col·lecció increïble...) Ah... Però el dia en què algú deixa de creure en mi... Les meves atentes orelles ja no senten el seu caure de les dents ni els meus ulls veuen el color i forma del mapa dels seus somnis. Llavors jo, inevitablement, desapareixo ... Un “besazo” a tots els somiadors ( seguid soñando...) Ratoncito Pérez


43 reis


44

pirim’foyas!

Aquell dia, el matí s'havia llevat un poc malcarat i rondinaire. Un bon grapat de nuosos i espessos núvols grisos feien que el sostre del cel semblés més baix i pesat, fent acotar de sorda i petita tristesa el cap. Un bon fred, en treure el nas pel balcó, li volia donar la raó, encongia encara més les ganes, l'esperança de llum, sol i li encomanava un molestós neguit de queixa. Queixa que, a dia 27, no va tardar ni poc ni gens a rondinar del tot i per tot amb les seves butxaques de final de mes que, ja ben buides, sempre foradades i plenes de teranyines, no el van convidar a res més que a un tallat abans de fer una ganyota i seguir rondinant, comentant resabuts presagis i mal averanys de grisos i espessors als que les matinals i radiofòniques notícies del dia, puntuals a la cita, li van posar un vistós accent.... Grrrr.... I va sortir de casa amb el barret mal encaixat, la mirada del revés, un núvol ficat a l'ull, capcot i caminant enrere com els crancs, tot esperant, amb els dits malcreuats i una mal entesa i ploramiques fe, que des d’una improbable cantonada, tal com si es tractés del geni de la llàntia, aparegués un gratuït benestar i li digués: - "au vaaa, vinga, que et pinto un xic les galtes de bon humor..."Però com que sempre plou sobre mullat, i les coses no són com són sinó tal i com les veiem i, per sobre de tot, com les volem veure, també li va semblar que, aquell dia, a la feina els havia picat a tots el mosquit del neguit i el malhumor.... I així va anar passant les hores, amb un tel de ganyota gris a la mirada, els colors de la camisa desdibuixats, arrossegant els peus i malprocurant que el “caguntot” malhumor no li xopés del tot l'ànim, el gest i deixés d’esquitxar de boira els que l’envoltaven... Boira que, a la classe, els seus petits alumnes no van tardar a descobrir. Assegut assenyadament, imperativament, al costat d’un d’ells (llenguatge singular i propi, pell blanca, cabells fins, ros, ulls rodons, blaus i mirada oferta), tot intentant quadrar el cercle d’una maleïda, seriosa, programada i “imprescindible” feina, la concreció de la qual, “sens dubte” milloraria el seu coneixement de la vida i el plaer de voler-la descobrir, va intentar, tant si com si, tant si vols com si no vols, fer-li acabar de completar. El deure és el deure, l’autoritat és l’autoritat, la boira és la boira... Però el petit alumne que, “curiosament” no acabava d’entendre la “vital” importància del gest, contrariat per haver de resoldre, ara sí, ara també, una feina que no volia, amb el mestre emboirat al costat, se’l mira, morrut, i li diu: - “mestiyenfadando, tivoyadisir na cosa fea, eh?” ( passa pàgina, continua....)

1


45 Però ell, vestit de grisa autoritat, insisteix, amb el somriure amagat darrera un malentès sentit del deure, en l’acabament de la feina. I mentre el petit alumne va acabant de mala gana el que se li demanava, de cop, alçant els ulls i cercant la seva mirada, va i li etziba amb veu tranquil•la però diàfana: “PIRIM’FOYASSS...” (gilipollas) tot abaixant el cap per, uns instants després alçar-lo altra vegada i concloure tot mirant-lo de reüll: “T’he visao, eh?”. ...De vegades necessites que algú et posi al teu lloc i, fent-te un diagnòstic clar de la situació, amb un bon calbot, et faci baixar del teu consentit i malcarat cirerer. I així va ser com, contradictòriament, aquella petita i contundent frase, plena de raó: “PIRIM’FOYAS” li va, literalment, arrencar un somriure engalanat de sonora riallada. I així va ser que, qui sap si per instint rebel, rampell del pensament o ponderada imposició de l’ànim, es va posar a remenar dins de les seves butxaques buides i foradades, d’on, a més a més d’un recuperat, agraït i humil somriure , en van sortir un manat d’intencions vestides de coloraines i pintures de colors vius empastifant-li finalment la intenció i el gest que, en mans dels seus nens i nenes de la classe, poquet a poquet, van tornar a omplir els ulls i la mirada de tots els habitants de l’aula d’amables ataronjats, vistosos grocs i esverats i vius vermells, retornant a l’espai i al moment l’habitual i necessària condició de lloc gustós, assossegat i plaent. I finalment va tornar a casa amb un ponderat somriure i un sonor clatellot al pensament per no haver sabut posar, al mal temps, bona cara i colors ja de bon matí. Per haver deixat que fos un dels seus petits alumnes qui posés les coses al seu lloc... I com que la vida és així, ni exacta ni ciència, però sempre generosa i sorprenent quan la mires de cara, un amic a qui feia temps trobava a faltar li va picar l’ullet amb una saborosa invitació a un parell de copes de vi i conversa. Just abans de sortir de casa altra vegada, ja amb el barret ben encaixat, l’ànim empolainat i el somriure endreçat ...( després de mirar casualment – o no? – la finestra virtual dels seus comptes de la Caixa: sorprenentment, havia cobrat un curs realitzat mooolt de temps enllà!!!) Es va adonar que el vi tindria vàries raons aquell dia d'estar especialment saborós i bo, que seria ell qui convidés i que, de ben segur, la conversa, més enllà de “Pirim’foyades” estaria empastifada, esquitxada, d’agraïts i cromàtics pensaments , de saboroses textures i colors... Just abans d’anar a dormir, assossegat i raonablement feliç, un últim pensament li va passar pel cap abans de descansar el dia i baixar la persiana dels seus ulls: “ He de trobar un Logopeda...”. ZZZZZ PIRIM’ FOYAS ZZZZ......

2


46

Conte dels sols Vet aquí que ja fa molt de temps... Pot ser ja en fa un curs i tot, hi havia en una escola petita, al bell mig d’un poble anomenat Sant Joan de Vilatorrada, al Carrer del Sol, una curiosa galàxia en mig d’un univers de coloraines. Un espai divers on hi vivien, al costat de planetes i estels, tant si vols com si no vols, tant si naps vols com si vols cols, tota mena de Sols: Sols borinots i tabalots, que es bellugaven inquiets com primaverals falciots. Sols d’aquells que fan pujar la mosca al nas així que et gires i els perds el pas. Un bon menat de Sols princeses, que amb la lletra lligada , presumides, es feien llacets a les cuetes. Sols que explicaven fantàstiques històries que encenien somriures i allunyaven les boires. Sols que feien mil carotes i estarrufaven el nas tot fent silencioses ganyotes. Mentrestant, els Sols de rialles juganeres bellugaven i saltaven com pilotes. Sols que menjaven matineres galetes per saber contestar i escriure totes les lletres. Sols artistes, que amb el cap ple de pardals, feien ploure colors i dibuixos a bots i barrals. Sols manaires i un poc rondinaires, que amb el dit estirat i el nas arremangat fins i tot farien ballar els aires. Un munt de sols presumits a qui cada dia els brillaven més els vestits, mentre els sols de fugissera lluna minvant, ara hi són, ara se’n van... Sols de lluna plena que amb un sol somriure feien fugir els núvols i les penes i també els Sols de lluna creixent, de gestos i geni esmolats i punxents. Sols tocacampanes, que quan sortien a passejar ja els tenies enfilats per les baranes. Sols amb les butxaques plenes de lletres, que tant escrivien poemes com històries per omplir 3 maletes. Sols de xerinola, que parlaven i parlaven encara que els enganxessis la llengua amb cola. I Sols que tenien ocells, d’altres que sempre traginaven amb collarets i anells, Sols amics, Sols entremaliats, Sols exploradors, i Sols que repartien abraçades i petons dolços com bombons... I vet aquí que tots aquells Sols ara s’han fet graaaans, molt grans, gairebé com gegants, i amb les butxaques plenes de números, pardals i lletres han aterrat a una escola també més gran, on, tot vestit, pentinat i empolainat, els espera impacient, amb una maleta plena de coses noves, curiós, un altre any que, ja des d’avui mateix, us pica somrient l’ullet i us diu a l’orella fluixet: benvinguts! ... I quines ganes tenia ja de veure-us nens i nenes de Primer! Una abraçada.


47

moouuuuuuuu!!


HISTÒRIES MÍNIMES - Matitons