Les dietes conegudes com VLCD (“Very Low Calorie Diets”) i, entre aquestes, la dieta proteica constitueixen eines nutricionals potents que permeten una pèrdua de pes de forma ràpida i segura sota control mèdic. Malgrat tot, per aconseguir un tractament responsable i eficaç s’han d’incloure en un programa integral de pèrdua de pes i reeducació
E
n l’actualitat estem assistint a una epidèmia d’obesitat. Les darreres dades de l’OMS indiquen que les patologies relacionades amb aquest mal superen ja les produïdes a causa de la desnutrició. El que encara està a debat són les accions que s’han d’implementar en la lluita contra aquest flagel.
La inactivitat és causa de malaltia i despesa econòmica Nombrosos estudis epidemiològics i experimentals portats a terme durant els darrers anys han confirmat que la inactivitat és causa de malaltia, i que existeix una relació dosis/resposta entre l’activitat física i/o la forma física i la mortalitat global. Així, les persones que mantenen un nivell raonable d’activitat, especialment en l’edat adulta i en la vellesa, tenen una menor probabilitat de patir malalties cròniques o una mort prematura. A més, l’activitat física combat també l’efecte advers més freqüent de les dietes hipocalòriques: la pèrdua de massa muscular – anomenada sarcopènia– induïda per restricció calòrica. No es poden obviar tampoc les despeses econòmiques que es generen en termes de malaltia, absència de feina o sistemes de salut. Es calcula que els costos mèdics de les persones actives són un 30% inferiors als de les inactives. Per tant, es pot afirmar que l’activitat física contribueix a la prolongació de la vida i a la millora de la seva qualitat.
La dieta proteica, indissoluble de l’exercici físic prescrit
Recomanar exercici en les dietes proteiques de molt baixes calories resulta essencial. Està totalment comprovat que els programes de pèrdua de pes que inclouen activitat física tenen una millor adherència i un percentatge menor de recidiva. Precisament la dificultat que va sorgir amb les dietes cetogèniques (productores de cossos cetònics), com les VLCD, és que, gràcies a aquest mecanisme fisiològic, aconseguien que els pacients no tinguessin gana, però es desconeixia l’efecte que l’exercici podia tenir en aquestes circumstàncies. Avui se sap que encara que una persona estigui realitzant una dieta cetogènica, consumint molt pocs carbohidrats, no presenta cap risc si porta a terme un pla d’exercici físic, sempre i quan estigui adaptat a les particularitats d’aquest tipus de dieta i a les circumstàncies personals de cadascú. El requisit fonamental és la seva correcta prescripció. En aquestes condicions, esdevé un potent catalitzador que millora el resultat de la dieta i disminueix els seus possibles efectes secundaris indesitjables. Això sí: tal com passa amb un fàrmac, l’exercici ha d’estar ben prescrit de la mà dels professionals adequats. De res serveixen les vagues indicacions que recomanen “sortir a caminar” o “fer exercici”.
El teixit muscular, un gran aliat de la dieta
Les dietes molt baixes en calories produeixen, com totes les dietes hipocalòriques, pèrdua de massa muscular, i el teixit musculat és un important consumidor de glucosa i greixos. Gairebé el 80% de la glucosa pot ser incorporada al teixit muscular, i un percentatge gens rebutjable de lípids pot ser oxidat en aquest teixit. Tenint en compte que entre les malalties metabòliques modernes predominants hi apareix l’anormal augment de la glucosa i els triglicèrids (el greix que conforma la reserva d’energia), i que és major i més freqüent en els subjectes sedentaris que en les persones entrenades, es pot deduir que el teixit muscular juga un rol important en el manteniment dels nivells dels esmentats substrats dins dels paràmetres normals. Tot i així, malgrat aquest fet categòric, el teixit muscular sol ser desestimat com un recurs preventiu i terapèutic.
55