Page 1

NĂşm. 21 Abr. / Maig 12

4â‚Ź

Revista bimestral de productes exclusius

Una rosa per a tu


EDITORIAL

Q

Equip

Direcció: Mar Casas

Coordinació de Girona: Ernest Alda Coordinació de Lleida: Leandre Palau Redacció: Mar Casas / Carla Camps / Marta Sarquella / Anna Díaz Col·laboradors: Joaquim Aloy / Anna Ferrer / Pere León / Carlos Simonelli / Cristina Sebastián / Montse Pascual / Laura Vinuesa / Joan Mundet / Rubén López / Xavi Roura / Cuina 22 Disseny: Emeric Minaya / Oriol Gavira Maquetació: Visus Events Fotografia: Visus Events Gestió de vendes: Marina Mas / Grup Globalia

ue el número de D’Estil que surt al carrer pels volts de Sant Jordi dugui un article en record de Josep Maria Planes és per a nosaltres un luxe i un honor, deixeu-m’ho dir. D’ell en vam extreure, quan vam idear la revista, l’expressió “periodisme decoratiu”, i és, sense cap mena de dubte, un exemple a seguir, tant pels articles que escrivia com per l’actitud davant la professió, ferma i compromesa. A Nits de Barcelona, ens descriu la ciutat que ell va viure, la Barcelona noctàmbula, moderna, inquieta i hereva de l’esperit de l’Exposició del 29, la mateixa que testimonia l’eclosió de les noves modes provinents de Paris i Londres. Tota una delícia farcida de jazz, cabarets i perfums francesos. Poques pàgines més enllà, conversem amb un altre gran d’avui: Jordi Llavina, escriptor, poeta i periodista que molts coneixereu per la seva veu radiofònica, d’altres per les seves columnes a les capçaleres catalanes, i d’altres, és clar, pels llibres que ha publicat. Ara n’estrena un més, acabat de sortir del forn: Vetlla, una història dels vuitanta ençà desencadenada per un llibre de poemes regalat per ella a ell.

Mar Casas Directora

I entre Planes i Llavina, una tercera obra jove, fresca i somniadora: la que ens presenta la nostra emprenedora número 21, Jiajia Wang, sota el títol La bufanda roja, una preciosa història entre una mare adoptant i una nena xinesa adoptada unides per la llegenda del fil vermell. Aquí queden, doncs, les nostres propostes literàries. Si seguiu endavant, trobareu molt més, i a la portada, una rosa especial, una rosa per a tu.

Amb la col·laboració de: Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: destil@destil.cat Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972 11 04 84 Us fem saber que D’Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col.laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D’Estil, en citeu la procedència.

3


sumari RECORDANT... - JOSEP MARIA PLANES, UN DELS MILLORS PERIODISTES DE CATALUNYA

ESPAIS DE LUXE - UN DENOMINACIÓ D’ORIGEN EN UN ESPAI HISTÒRIC

8

12 FORA DE CONTEXT - JORDI LLAVINA, L’HOME QUE VOL ESCRIURE 16 MUSEUS PECULIARS - UNA BOGERIA DE PLAQUES DE CAVA 20 RACONS - LA COQUETERIA, EL SEGLE PASSAT ÉS AVUI 24 TENDÈNCIES - EL VEGANISME, UN ACTE D’AMOR 28 CAPRICIS - LUJURIA VEGANA 30 OFICIS D’AVUI I DE SEMPRE - UN OFICI QUE FA BATEGAR EL MÓN 32 ESPORTS - APUNTA’T ALS HIPOPRESSIUS 36 ARQUITECTURA - UN HOTEL ALLÀ ON VULGUIS 38 L’APARADOR 40 RETRATS D’EMPRENEDORS - UNA ESTONA AMB JIAJIA WANG

ESPAIS DE LUXE - CERVESES MORITZ DEL TANC A LA GOLA

42

6


SALUT - VIUS EN UNA CASA SANA?

46

COMPLEMENTS ALIMENTARIS - L’ELIXIR DE LA LLET D’EUGA TENDÈNCIES - EL TEMPS ÉS INTERCANVIABLE

48

50

NOVETATS - BRAINGIMBCN: VITAMINES PER AL COS, LA MENT I L’ÀNIMA

52

DIETÈTICA I NUTRICIÓ - LA DIETA PROTEICA I EL SEU MILLOR ALIAT: EL MÚSCUL PSICOLOGIA - NO LES ATURIS!

58

ECOLOGIA - UN NOU COMPROMÍS: LA CUSTÒDIA DEL TERRITORI JUTJAT DE GUÀRDIA - LA MALEDICCIÓ DEL POLITÒ VIDA ANIMAL - LA MERAVELLA DELS PERLA

66

64

VIATGES - LA LIGÚRIA, UNA DOLÇA CAPSA DE SORPRESES CURIOSITATS DE LA VIDA - LA FLOR DE LA VIDA EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ - REALISME

60

70

72

74

CAPRICIS - SABONS NATURALS, SI US PLAU

76

CUINA AMB SEGELL - AMANIDA ORIENTAL. PRIMAVERA, PRIMAVERA

80

54


R

ecordant...

Josep Maria Planes, un dels millors periodistes de Catalunya


L

legir l’obra del periodista Josep Maria Planes (Manresa, 1907 – Barcelona, 1936) constitueix un immens plaer: que escrivís de tot i tan bé la fa especialment atractiva. Les seves cròniques esportives sobre La Volta Ciclista, per exemple, són un model de periodisme que caldria estudiar a les facultats i ser imitada a les redaccions dels diaris. Planes, amb el seu estil genuí, enginyós, àgil, directe i amb un vocabulari ric, et fa viure realment les escenes que descriu. Els seus escrits sobre el moment polític i social fan evident una gran capacitat d’observació i d’anàlisi. Ell va ser, a més, el pioner del periodisme d’investigació. De fet, la seva voluntat per arribar al fons de la veritat i el seu agosarament a l’hora de denunciarla li va costar la vida. Va ser una persona honesta, compromesa fins al final amb la professió, amb el país i amb la societat. Quan preparava el web dedicat a la seva personalitat, vaig tenir la sort de trobar el que segurament va ser el primer article que va publicar, i no em podia creure la data d’edició: 19 de juliol de 1924. El darrer article de Planes també va ser publicat un altre 19 de juliol, el de 1936, quan va esclatar la insurrecció militar a Barcelona contra el govern legítim de la República. El primer article el va dedicar a Àngel Guimerà. El darrer, escrit quan els militars s’havien alçat amb armes, acabava així: “El qui en aquestes hores greus no estigui d’una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes. Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!”.

Josep Maria Planes va ser el pioner del periodisme d’investigació. La seva voluntat per arribar al fons de la veritat i el seu agosarament a l’hora de denunciar-la li va costar la vida. Va ser una persona honesta, compromesa fins al final amb la professió, amb el país i amb la societat Entre el primer i el darrer article, 12 anys intensos de periodisme brillant, culte, valent, compromès... Una trajectòria curta però amb capítols ben significatius: fundador i director de la revista Imatges, als 23 anys; director d’El Be Negre, als 24 anys; i col·laborador assidu de les publicacions de més prestigi a l’època. Si als 29 anys ja havia demostrat tant talent i tanta activitat, fins on hauria arribat si no l’haguessin mort? Llegiu la seva obra i descobriu tots els possibles Planes: el de les cròniques polítiques, el d’investigació, el d’esports, el de les noctàmbules, el literari... Val molt la pena! Per Joaquim Aloy Autor del web de Josep Maria Planes www.memoria.cat/planes

Ja no en va publicar cap més, d’article, perquè, a partir d’aleshores, Planes va haver d’amagar-se dels pistolers de la FAI. Malauradament, el van acabar trobant i van assassinar-lo el 5 d’agost de 1936. Només tenia 29 anys.

7


ESPAIS DE LUXE


E

ls Majó Grau, una família catalana d’empresaris de llarga trajectòria, volien crear l’hotel dels seus somnis, aquell que els hagués agradat trobar en algun dels seus viatges: un lloc càlid, intimista, confortable, pràctic i amb un servei complet de qualitat. Amb aquesta idea al cap i la feina del gran Oriol Bohigas com a arquitecte i de Lázaro Rosa Violán com a interiorista, han fet possible un espai excel·lent de cinc estrelles que aposta pel patrimoni i la gastronomia a la vegada.

Un Denominació d’Origen en un espai històric Al cor de Barcelona, en una de les places amb més història de la ciutat, ha obert les portes un cinc estrelles genuí: un hotel boutique gastronòmic que se suma a l’“slowfood” i aposta pel turisme cultural de qualitat

L’Hotel DO es troba al número 1 de la Plaça Reial de Barcelona, a un pas de les Rambles, el Liceu, el Palau de la Música, el mercat de la Boqueria, la Catedral o Santa Maria del Mar. És com una illa de tranquil·litat enmig del brogit de la ciutat alçada en una antiga pensió que mira fixament a la font de Les Tres Gràcies del genial Antoni Gaudí. Després de La Terrassa sota les voltes de la plaça, un hall circular substitueix la recepció convencional per una barra de bar i és travessat per una originalíssima escala de cargol que comença a l’antic celler i acaba a El Terrat, on hi ha l’habitació més especial de l’hotel: una suite de 24 m2 que disposa d’una terrassa particular amb vistes al Barri Gòtic i piscina privada d’ús exclusiu.

Un punt de trobada pels amants de la gastronomia d’autor

Si alguna cosa és l’Hotel DO és un hotel gastronòmic. Així l’han volgut definir els seus creadors, i així l’han articulat, confegint tres espais diferenciats on es poden tastar tres formats de cuina mediterrània d’autor creats per Sergio Ruiz Nieves, deixeble del reconegut cuiner multiestrellat Paco Pérez. A La Cuina del DO, situada al celler de l’hotel, sota unes voltes històriques que aporten encant i recolliment, es presenta una acurada carta d’autor, d’inspiració mediterrània, basada en la cuina de mercat d’alta qualitat i en el producte de proximitat de temporada i de cultiu ecològic. El menú degustació, que també s’acompanya de vins autòctons, té un preu de 50 euros. Una àmplia selecció de platets, tapes i copes és el que s’ofereix a La Terrassa del DO, el punt de restauració


més cosmopolita i desenfadat de l’hotel, pensat per fer un àpat de caire informal a qualsevol hora del dia als peus de la Plaça Reial, sota les seves històriques voltes. A la part superior de l’edifici, damunt les teulades gòtiques de Ciutat Vella, se serviran una selecció de plats d’inspiració marinera gràcies als quals es podrà degustar, a les portes de l’estiu, el millor peix i marisc de la costa catalana.

Esmorzars acabats de sortir del forn

Mentre els hostes del DO dormen, a la cuina de l’hotel es prepara l’esmorzar per a l’endemà: pans, brioixos, ensaïmades, croissants, mantega i melmelades casolanes, sucs, embotits de la terra i fins i tot un formatge elaborat únicament amb llet crua de la granja de la família Majó Grau. Tot fet al moment, tot a base de productes de proximitat.

Un edifici neoclàssic que respira història

Han calgut tres anys de profundes remodelacions i una més que considerable inversió per convertir un magnífic edifici de 1856, patrimoni històric de Barcelona, en el que és avui: un hotel gastronòmic de 18 habitacions de luxe que ha volgut respectar tot l’encant de la seva arquitectura neoclàssica.

On l’estil clàssic i el modern es donen la mà

Fidel al seu entorn, volent respectar l’aire neoclàssic de l’edifici però sense renunciar a les modernitats del nostre temps, la decoració del DO busca la calidesa pròpia d’una llar personalitzada. La fusta, el blanc trencat i la llum natural dels immensos finestrals –que donen a la Plaça Reial o a les Rambles– es conjuguen amb llits de conte amb dossers i totes les comoditats domòtiques possibles: il·luminació per escenes, connexions USB i RCA per a equips multimèdia, televisor interactiu d’última generació o servei d’oficina virtual.

Fins a l’últim detall...

Inclòs dins la tarifa de cada habitació, hi entra l’esmorzar, el minibar, la premsa diària, el Wi-Fi i l’accés a la piscina i l’spa, perquè l’Hotel DO ofereix als seus hostes la intimitat d’un spa urbà exclusiu i privat que disposa de sauna, bany de vapor i banc calefactat, a més d’una petita piscina i un solàrium ubicat a El Terrat, que esdevé un privilegiat mirador de tot el que es cou al cor de la ciutat al llarg de les 24 hores del dia. A aquesta oferta se suma un ventall de serveis complementaris que busquen complaure el client al màxim. Així, disposen de xofer, servei de perruqueria, guies turístics, massatges i reserva d’entrades per a teatres i espectacles.


RETRATS D’EMPRENEDORS

Una estona amb Jiajia Wang


“Veure materialitzada la teva pròpia idea produeix molta satisfacció”

J

Fotografia: Lluis Gerard

iajia Wang Liu és nascuda a Shixiacun, al sud-est de la Xina, l’any 1988. Als seus 23 anys, ha viscut ja intensament. Quan tan sols en tenia 9 va aterrar a Catalunya amb el seu germà, reagrupant-se amb els seus pares després que haguessin hagut de fugir per haver tingut un segon fill en un país que no ho permet. Des d’aleshores, viu compaginant dues cultures, la d’origen i la d’adopció. D’ambdues intenta quedar-se amb el millor. La seva primera pela la va guanyar al restaurant que seus pares regentaven a Blanes, al voltant de les 10 primaveres, després d’haver canviat de domicili desenes de vegades i d’haver dormit sobre un matalàs a terra més nits encara. Als turistes –els que li donaven propina al restaurant dels pares– els feia gràcia que mostrés traça pels idiomes, que es fes entendre i que passés la guardiola abans que s’aixequessin de taula. Aquesta actitud emprenedora i un punt de rebel·lia confessat per ella mateixa l’han portat a saltar muntanyes i a refusar una oferta de feina d’una prestigiosa consultora internacional per encetar el seu propi projecte: JiaJia Ediciones, una editorial especialitzada en material didàctic per què els infants aprenguin xinès, pel qual l’any 2010 es va endur el Premi UPF-Emprèn al millor projecte emprenedor. Havent estudiat econòmiques a la Pompeu Fabra, l’any 2009 va obtenir una beca de la Fundació Joan Riera Gubau per marxar als Estats Units, a la Kennedy School de la Universitat de Harward, però, per a ella, la seva millor escola és la de la vida. Cada matí imparteix classes de xinès a infants i, a la tarda, es dedica a la seva editorial des d’un despatx llogat a Barcelona. Acaba de publicar el seu primer conte: La bufanda roja, i ara té abocada una gran il·lusió en l’organització d’un campament d’immersió de xinès que se celebrarà a Prades aquest estiu. La Jiajia parla sincerament, sense doblecs. Malgrat els èxits, toca molt de peus a terra, sap el que costa guanyar-se el pa i no perd mai el somriure. Vol ser un ocell lliure sense haver de trencar amb la seva cultura d’origen, que té una gàbia preparada per a cada ànima que neix. És un gran exercici de malabarisme.

13


En certa manera, sou aquí, a Catalunya, pel teu germà petit, oi? Sí, el meu pare era guardabosc a l’Ajuntament del meu poble i va perdre la feina perquè havia tingut un segon fill, cosa que és il·legal, a la Xina. Li van posar una multa molt gran i, amb la poca quantitat que cobrava (5 euros al mes), no hi podia fer front. Per això va voler venir a provar sort aquí, ja que la seva germana ja hi vivia des de feia un temps.

Tu el que volies era crear JiaJia Ediciones... El que va passar és que coneixia moltes famílies que havien adoptat infants xinesos i em demanaven que els donés classes de xinès. Quan vaig començar, em vaig adonar que faltava un munt de material didàctic i, com que el xinès està de moda, ho vaig voler explotar, perquè és un tema que m’agrada, tot i que, quan hi ets a dins, t’adones que hi ha molts problemes.

...I us vau instal·lar a Barcelona. Inicialment, el meu

Problemes? Sí, vull dir que l’estructura està molt mal

pare feia de cuiner a Canàries, i la meva mare, de cuinera, però volien que nosaltres anéssim a escola i vam venir cap a Barcelona. El que passa és que no van trobar feina i vam marxar cap a València, on van poder tornar a fer de cuiners. Vivíem en una habitació, però almenys jo vaig poder reprendre els estudis després d’haver perdut més de mig any d’escolaritat. Després sí que van trobar feina a Barcelona i vam tornar. Anàvem de restaurant en restaurant. La situació era bastant precària, perquè tots quatre dormíem en una mateixa habitació, a terra, en un matalàs. Fins que la meva mare va dir que allò no podia seguir, que nosaltres necessitàvem una llar, un lloc estable on viure, i vam agafar un restaurant en traspàs a Blanes. Però no va ser fàcil, perquè al principi no teníem ni un client. Recordo que menjàvem ous cada dia. Amb 10 o 11 anys, el meu germà i jo els ajudàvem i ja érem uns cambrers bastant competents. Jo tenia la meva guardiola i els turistes m’hi posaven molts diners, perquè els feia gràcia. Era la que guanyava més propines!

muntada, que els autors cobrem una quantitat ínfima per cada llibre que es ven a una gran superfície i, a més, paguen al cap de 100 dies. Jo em quedo amb el 45% del preu total, però d’aquí he de pagar totes les despeses (els autònoms, el gestor, l’il·lustrador, el músic, el meu propi temps de creació...). Realment és molt complicat, però no per això ho deixaré. Amb les classes de xinès em mantinc i mantinc l’editorial, que, al cap i a la fi, el que fa és donar-me publicitat.

Per això vas estudiar econòmiques? No, als 18

que, de petita, mirava moltes sèries, i m’agradaven molt les històriques. Cada dia mirava la televisió tres o quatre hores sense parar, i allò era una gran font d’aprenentatge. A diferència del que passa aquí, a la Xina sempre tenim subtítols, i no parem de veure lletres xineses a la pantalla. Ara continuo mirant canals xinesos per no perdre la cultura i llegeixo llibres i diaris que em compren els meus pares.

anys volia estudiar quelcom bonic relacionat amb la vida, com literatura o filosofia, però els meus pares em van dir que m’ho tragués del cap, que amb això no podria menjar ni viure bé. El meu pare deia que havia arriscat la seva vida per arribar fins aquí i que no podia fer una carrera tan abstracte. Tenen una mentalitat molt pràctica, a casa, i només em van deixar escollir entre ADE, econòmiques o, com a molt, dret. Per això vaig començar econòmiques a la Pompeu Fabra. Tot i que no m’acabava de convèncer, ara estic molt contenta, perquè puc escriure contes igualment, puc publicar el que vulgui; és a dir, que tinc l’oportunitat de crear, que és el més important. Em refereixo a que, a la vida, els títols no ho són tot, ni molt menys, sinó que cadascú s’ha de moure per buscar el que realment vol i acabar-ho trobant.

Ara estàs d’enhorabona! Acaba de sortir el teu primer conte: “La bufanda roja”. Sí, va arribar un moment en què la gent no sabia a què em dedicava. Es pensava que escrivia contes xinesos (no que feia material didàctic) i, com que me’n demanaven, ja n’he escrit un. Costa menys diners de fer, és més varat i es ven més que el material didàctic. A partir d’aquí, com que m’agrada molt escriure, he pensat fer un seguit de contes que tinguin a veure amb la cultura xinesa.

D’on has après la teva cultura d’origen, dels records que tens de petita? En part, sí. Recordo

Els teus pares llegeixen diaris xinesos? Sí, els meus

pares només parlen xinès, perquè treballen 15 hores al restaurant i no tenen temps d’integrar-se. No n’han tingut ni l’oportunitat ni la necessitat. A més, com que depenen molt de nosaltres, ja no s’esforcen. Per això els nens tenen tanta responsabilitat dins les famílies xineses que resideixen aquí, perquè són el pont entre occident i orient. En aquest sentit, molts pares tenen


por que els seus fills s’integrin massa a la terra d’acollida, perquè no volen que abandonin els seus costums. Ells entenen que crien els fills i s’esforcen per ells, de manera que han de rebre alguna cosa a canvi. Així és la cultura xinesa, basada en el deure, la responsabilitat i l’obediència a una jerarquia.

Els teus pares estan contents amb el premi UPFEmprèn? Van estar contents durant el primer mes. Quan es van assabentar que m’havia gastat tots els diners que em van donar, em van dir que estava en el sector equivocat. Ells voldrien que tingués un salari fix, no que sigui un ocell lliure que va volant d’un lloc a un altre. El fet que surti als mitjans, per exemple, els molesta, perquè diuen que és un món molt virtual, que és com un tobogan, que puges i baixes de cop.

Però tu vols ser un ocell lliure... Jo busco la

independència personal, perquè la meva família és molt rígida. Els meus pares em marquen una pauta i em diuen quin camí hauria de seguir perquè creuen que és el millor per a mi, i entenc que el que em diuen és pràctic, però no és el que em fa feliç. Com tothom, el que vull és fer el meu camí, encara que m’equivoqui, perquè de les equivocacions també se n’aprèn.

El teu germà és tan emprenedor com tu? Ell té 21 anys i vol muntar la seva empresa algun dia, però no és tan llançat com jo, és més conservador.

Per què ho dius, que ets llançada? Perquè realment

ho sóc. Crec que, com que em van restringir tant de petita, tenia la necessitat de revelar-me. M’he sentit molt reprimida i sempre he fet el que els meus pares han cregut oportú i correcte, però arriba un punt en què no pots més i, amb l’editorial, em vaig llançar a la piscina sense fer cap estudi previ de mercat ni res. Me’n vaig anar a Paris amb 300 euros a inspirar-me i vaig tornar amb 50 cèntims. Sort que a la universitat em van oferir una beca de col·laboració i amb allò vaig poder pagar el lloguer i el menjar! Després, al cap d’un mes, em van comunicar que havia guanyat el premi. Va ser tot molt espontani i ràpid.

puc corregir, quan he de provar.

Què tal la teva experiència a Harvard? Harvard és una institució amb molt renom, però tot plegat s’exagera molt. En realitat no vaig aprendre gaire res de nou sobre economia. El que passa és que la gent que hi va és molt selecta, això sí, i tothom té moltes iniciatives. El més interessant són les històries personals de cadascú. Allà la gent té gana de poder. A mi em va anar bé perquè no vaig sentir la pressió familiar, i el fet de viatjar a l’estranger em va donar més perspectiva i em va permetre un distanciament del meu entorn habitual per reflexionar. Allò va ser l’inici d’una crisi existencial. Et sents com una ovella negra, potser? Dins de la

comunitat xinesa, sí, però ja hi estic acostumada i no m’importa. A casa faig un rol: sóc el que els agrada als meus pares, perquè entenc les dues cultures i els intento complaure una mica. No vull estar sempre en tensió i sé que no puc canviar la seva mentalitat.

Amb què et quedes de les dues cultures? De la cultura xinesa, m’agrada la disciplina, la constància, l’esperit de treball i de sacrifici, i d’aquí, la llibertat i la flexibilitat, que és d’agrair, perquè si no tens espai per respirar, no sents que estàs viu.

Què li diries a algú que vulgui emprendre en aquests moments? Que s’ho pensi molt bé i que

el camí d’emprenedor no és fàcil; és molt solitari, sobretot quan et trobes davant les factures. Hi ha moments en què et desanimes i et sembla que tenien raó els que et frenaven a emprendre, però no per això ho has de deixar. Veure materialitzada la teva pròpia idea produeix molta satisfacció.

Fins i tot vas tenir la valentia de rebutjar una oferta de Deloitte... Sí, els vaig dir que no perquè no

m’hi sentia a gust i el meu instint em deia que havia de prendre un altre camí. És ara o mai, que sóc jove i

15


F

ORA DE CONTEXT

Jordi Llavina, l’home que vol escriure


S

om en un cafè històric del cor de Vilafranca del Penedès: El Coro. Ens hem trobat davant la façana assolellada de la basílica, però en Jordi Llavina ens ha volgut presentar aquest raconet de món per què puguem conversar pausadament amb un cafè al davant. Moments després descobriré que és un gran cafeter, que el cafè és una de les seves grans passions al costat del vi (com no podia ser d’altra manera, perquè té les vinyes a tocar de casa): “Des dels 15 anys prenc cinc o sis tasses de cafè diàries. El cafè i el vi són dos elements gastronòmics pilars per a la meva existència, fins a tal punt que em resulta vertaderament difícil entendre la vida sense això, com sense el formatge”. El Coro és un lloc harmònic, bonic, ben conservat, amb taules i cadires gastades pel temps i amb un terra més antic encara, d’aquells en blanc i negre. És un lloc on en Jordi diu que no hi va gaire, però on hi havia llegit molts llibres i hi havia passat moltes hores d’estiu, perquè ell és un home d’“interiors”, m’explica. Generalment escull un altre espai, que, “tot i que no és tan bonic, serveix un cafè més bo”. Queda dit! Seiem i vénen a prendre nota. Estem a punt per començar l’entrevista, però, de fet, fa estona que ha començat. Fa estona que parlem còmodament, sense mandra, sense formalismes, encuriosits, com a mi m’agrada. Penso que tinc al davant un dels homes de Catalunya que deu haver fet més entrevistes a escriptors i escriptores de renom. Durant cinc anys i mig consecutius va presentar i realitzar el programa de llibres diari Fum d’estampa, a Catalunya Cultura, que es va convertir en el de més durada de la cadena. Ara fa un programa setmanal de literatura per a la Xarxa de Televisions Locals anomenat L’última troballa. Pel seu davant han passat, per tant, desenes –no, desenes no: centenars– de grans plomes, però ara és al Llavina a qui li toca seure a l’altra banda. No sé si estaré a l’alçada... Almenys no ens ha passat com a ell amb el Vargas Llosa, “que ens vam conèixer pixant a l’Hotel Arts abans d’una entrevista”. Jordi Llavina Murgadas és nascut a Gelida, l’Alt Penedès, l’any 1968, tot i que la majoria dels episodis més importants de la seva vida els ha viscut a Vilafranca. Va començar a col·laborar a Ràdio Vilafranca i al setmanari El 3 de vuit, allà va fer de professor d’institut per primera vegada i allà va conèixer la mare dels seus

dos fills, en Guillem, de 16 anys, i la Cesca, de 14, que va ser l’enxaneta dels Castellers de Vilafranca en un moment de molta ratxa: “Són dues persones formades i molt raonables, molt crítiques, molt compromeses. Per a mi, són indispensables”. Amb tot, fa prop de 13 anys que Jordi Llavina es va establir a Vilafranca del Penedès, encara que ha fet molts canvis de residència a pesar d’arrossegar maletes i maletes de llibres a cada trasllat. Ara, doncs, hi viu, a Vilafranca, i cada dijous acostuma a sortir a fer una copa i a sopar amb els amics. Els dijous són el “seu” dia, però, en realitat, els altres també ho són, perquè té la sort de treballar del que més li apassiona: escriure. Ell ho defineix així: “És la meva particular manera d’ajuntar la realitat amb el somni”. Ho tenia clar des dels 14 i fa uns set o vuit anys ho va decidir amb rotunditat: “Vull dedicar-me a escriure!”. Sap que això implica una renúncia “perquè no portes mai una vida gaire convencional, perquè tens una estabilitat econòmica endèmica, perquè has de treballar els caps de setmana..., però no tinc cap problema, al contrari. Per a mi, un cert somni de felicitat és disposar de moltes hores de soledat per escriure, i això ho he anat trobant amb el temps. És a dir, que quan saps què vols fer, quan tens una passió molt forta, com en el meu cas l’escriptura, has d’acceptar que hi haurà moments en què això serà dur, i ho has de poder anar trampejant amb la resta de coses”. Parla de “coses” perquè en fa moltes, a banda d’escriure poesia i narrativa. Des de 1999 es dedica a produir continguts culturals pels mitjans de comunicació en general. Publica regularment a La Vanguardia, El Punt, l’Avui o El 3 de vuit, entre d’altres; col·labora amb la Fundació Lluis Carulla i amb el Museu de la Vida Rural, de l’Espluga de Francolí, i és el creador de l’agència d’assessorament literari En Negreta, d’on en va sortir un llibre del qual n’està especialment orgullós. Es diu El país que tenim i aglutina un seguit de converses de Joan Puigcercós amb gent emprenedora i valenta. “Ets un tastaolletes”, li dic, perquè també va treballar quatre anys al món editorial i prop de set a Ensenyament, ell, que és filòleg de formació. “Sí que ho sóc, però no sé si és per naturalesa o perquè la vida m’hi ha dut. El fet és que ara la meva és una feina molt diversa en què haig de fer moltes coses per treure’m un sou”, m’assegura. Diu que quan es lleva no sap mai què farà, però que, sobretot, es dedica a escriure, i

17


que, encara que algun dia no ho faci físicament, hi pensa gairebé de forma constant. Es nota, perquè quan parla, en certa manera, sembla que escrigui. Jordi Llavina és d’aquelles persones que t’hi estaries hores, escoltant-la, com llegint-la. Quan l’escolto, a més, em transporto sense voler a L’ofici de viure, de Catalunya Ràdio, on fa anys que comenta els correus electrònics dels oients i els aconsella (assessorat per la psicòloga i sexòloga Iolanda Susín) sobre què fer i què no davant els seus problemes sentimentals. Li demano per aquesta responsabilitat i em comenta que tot va començar com un joc: “Quan m’ho van proposar, em vaig demanar si jo era algú per fer aquesta tasca; jo, que he tingut no sé quantes relacions i cap ha anat bé! Però vam començar i la resposta va ser tota una sorpresa. Molt sovint, la gent escriu per què tu els refermis el que ja pensen, i m’he adonat que els grans paradigmes dels nostres pares ja no serveixen. No cal aguantar res. Entenc que la vida es viu una vegada i, per tant, s’ha d’intentar gaudir al màxim”. “I els teus pares? D’on ve en Jordi Llavina?”, li pregunto. Darrere seu hi té una germana, la Margarida, i el germà petit, l’Oriol, que és deu anys més jove. Tots tres procedeixen d’una família de classe mitjana, més aviat baixa, sense inquietuds culturals, “amb uns pares esporuguits, de missa...”. La mare és de Selva del Camp i el pare va néixer a Gelida. “Eren bona gent catalana que ens va donar una bona educació, però no volien que destaquéssim. Tenen una certa peresa intel·lectual, i jo sempre els hi retrec, perquè crec que hem de fer coses per nosaltres, pels altres, pel nostre país. Ara mateix, crec que Catalunya se salvarà per l’excel·lència dels seus creadors”, una excel·lència que ell troba en el seu poeta preferit: Joan Vinyoli. No

el va poder entrevistar mai, però ha estat essencial a la seva vida d’ençà que el va descobrir l’any 83: “Per a mi resumeix tot el que ha de ser un autor literari potent: el sacrifici en favor de la bellesa i la veritat”, i ho diu ell, un autor que és essencialment poeta, un autor que, segons les seves pròpies paraules, no actua per amplificació, sinó sempre per concentració.

Tastaolletes, fidel i tossut

Jordi Llavina es coneix bé, i al darrere d’aquesta coneixença hi ha hores de reflexió, de soledat i de pors abatudes. Em reconeix (abans ho he dit) que és bastant tastaolletes, i que és també molt fidel al que fa i a les persones que estima: “Tinc fidelitat a un projecte que, per a mi, és ja irrenunciable, perquè m’ha costat molts anys saber a què em volia dedicar. En aquest sentit, sóc molt ambiciós, perquè estic convençudíssim del que vull fer: sé què vull explicar, quins llibres m’agradaria escriure, tot el que vull llegir i tot el que vull conèixer fins al dia que em mori”. Ho diu amb fermesa, gairebé amb tossuderia. No triga a pronunciar la paraula: “Sóc tossut però flexible, i m’equivoco molt sovint, però sé demanar perdó”. Em confessa que fa uns anys va escriure una novel·la “pèssima” que va tenir “la immensa mala fortuna de guanyar el Premi Josep Pla”: “Per a mi va ser un error clamorós; no l’hauria d’haver publicat mai, perquè és un nyap”. Però el temps passa i per Sant Jordi –o no– podrem comprar el seu darrer llibre de poesia, que aquest sí que el convenç. Es diu Vetlla i ha estat Premi Octubre de Poesia 2011. A la primera part hi ha uns versos que diuen: “La meva amiga estava a punt de presentar-se’m, sola, a l’aula de l’institut on jo acabava uns exercicis. Poc després ella em regalaria el llibre”.


19


MU SEUS

PECULIARS

Una bogeria de plaques de cava El col·leccionisme de plaques de cava i xampany va començar als anys 80 i, des d’aleshores, ha arrossegat desenes de milers d’entusiastes. Sant Feliu de Guíxols alberga un museu-fundació privat per donar a conèixer i compartir aquesta passió des d’on es poden contemplar més de 30.000 plaques exposades, a més d’ampolles curioses i objectes relacionats


T

othom ha tingut a les seves mans una placa de cava. Molts s’han fixat en els seus colors i dibuixos, uns quants s’han plantejat guardarla dins d’alguna capsa i uns pocs –o no tan pocs– s’han deixat portar per la seva espectacularitat fins a convertir-la en l’objecte d’una passió: el col·leccionisme. I és que aquestes petites singularitats no deixen indiferent a ningú. Però col·leccionar plaques és molt més que anar-les acumulant en una capsa casolana. Hi ha un món sorprenent al seu darrera que fascina tots els que gosen entrar-hi, ni que sigui per pura curiositat.

Les plaques parlen

A Sant Feliu de Guíxols, al carrer Indústria número 1, s’ubica el Museu de Plaques de Cava i Champagne, una idea que va néixer fa quatre anys a partir de la col·lecció particular de Josep Albó, qui va començar a recollir plaques de cava el 1998 fins arribar a la que probablement és la millor col·lecció privada de plaques del món. D’un total de 95.749 plaques classificades –de les quals 24.636 són de cava, 36.349 són estrangeres i 34.764 són pirules–, actualment n’hi ha exposades unes 30.000, amb relíquies tan antigues que daten de l’any 1906.

Plaques de tot el món

Les plaques de cava, a banda de ser uns objectes més o menys estètics, posseeixen un gran valor històric i parlen per sí soles: ens diuen el procés de creació que han seguit, perquè no sempre han estat iguals ni fetes de la mateixa manera. Si bé en un principi el dibuix que les caracteritzava era entallat, posteriorment s’estampava i, després, es va gravar amb l’ajuda de motllos. Actualment, en canvi, les plaques són litografiades. Les dues primeres que Freixenet va litografiar, per exemple, formen part de l’exposició del museu.

A més d’Espanya i França, l’exposició del museu conté plaques d’altres països que produeixen escumosos. S’hi poden trobar peces d’Itàlia, Alemanya, els Estats Units (especialment californianes), Sud-àfrica, Austràlia, Xile o Argentina, entre d’altres.


Plaques dosificadores

Unes originals plaques amb un forat central, que eren fabricades aquí i exportades a França i que es feien servir amb dosificadors, han retornat al museu per ser exposades. Els aparells amb els quals es fabricaven –que també es van inventar a casa nostra– permetien introduir un tub a través de la placa i el tap en qüestió de manera que, així, quedava instal·lada una mena d’aixeta que permetia servir el cava a copes. El dosificador anava acompanyat d’un original estri que mantenia l’ampolla col·locada cap per avall per facilitar la distribució del seu contingut. El museu compta amb el que es va dissenyar per l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929.

De benjamins a Nabucodonosor

De plaques de cava, com d’ampolles, no n’hi ha només d’una mida estàndard, que són les habituals. Existeixen també les benjamins, que són les més petites de la família; les Jeroboam, que són per a ampolles de 3 litres, i les Nabucodonosor, per a ampolles de 6, 9, 12 i fins a 16 litres. Totes estan representades al museu.

De les plaques de llauna a les d’or

La majoria de plaques existents són de llauna, però també n’hi ha algunes de coure o d’alumini, procedents eminentment de França. Ara bé, les més peculiars són les de les Cavas Hill, que estan fetes amb coure, bronze, or i argent. Es tracta d’una sèrie de plaques que mai han estat en ampolla, sinó que es van crear com a peces de col·leccionista. Són les anomenades pirules, i engloben plaques produïdes per comerciants amb finalitats publicitàries o per a persones i entitats que, arran de la celebració d’aniversaris o esdeveniments diversos, editen plaques commemoratives. A Catalunya, l’empresa Farré Garriga, de Caldes de Malavella, es dedica a aquesta fabricació exclusiva. Ells són els que elaboren les plaques de les diferents trobades periòdiques que organitza el museu.

Un món d’ampolles curioses

A banda de plaques de cava, el museu alberga moltíssimes curiositats, com ara ampolles del Castillo de Peralada amb el nom dels presidents Gerald Ford, Richard Nixon o Amintori Fanfani; ampolles commemoratives del casament de Jaime de Borbón i Carmen Martínez-Bordiú, o del de Pilar de Borbón i Luís Gómez-Acebo; ampolles de les bodegues Pedro Domecq, que ja no fan cava, o de les Henkell Trocken, que contenen un cava suposadament alemany que, en canvi, duu una etiqueta lateral de on hi diu “L’Aixertell SA”, corresponent a un cava de Sant Sadurní d’Anoia.

Agafa la lupa!

Col·leccionar plaques no implica només guardar-ne una de cada. Cal anar amb molt de compte a l’hora de desfer-se’n, perquè hi ha menudeses que les fan diferents i, per tant, vàlides per col·leccionar: la mida de la placa, la posició dels dibuixos o la tonalitat dels colors, entre d’altres. Cal analitzar, per tant, molt detingudament cada placa abans d’anular-la, perquè podria ser una peça única, com una placa que es guarda al museu de l’època franquista on es pot llegir “San Sadurní de Noya”, o plaques de castells que han modificat la seva construcció afegint més torres, o tresors de caves ja desapareguts.


23


R

acons

La Coqueteria és una botiga de roba i complements especialitzada en dissenys per a núvies que fa honor al seu nom, i no només per les peces que s’hi venen, sinó també per l’entorn que li serveix de marc. Es tracta d’un racó agradabilíssim que podria molt ben ser un espai museístic d’elogi als anys vint del segle passat, amb l’afegit que una s’hi pot vestir de cap a peus amb assessorament personalitzat


La Coqueteria, el segle passat és avui

E

ntrar a La Coqueteria és com mirar enrere en la història. És un espai dolç, femení i romàntic inspirat en la dècada de 1920 que ofereix col·leccions actuals però amb el segell inconfusible d’una època passada que ara reneix per tornar a lluir amb tot el seu esplendor.

Aquí, contingut i continent van agafats de la mà per crear una atmosfera càlida, acollidora i personalíssima amb unes directrius molt marcades, on el cotó, els tuls, la seda i el ganxet esdevenen grans protagonistes, com en un conte de princeses on, a més, l’atenció personalitzada és un fet.

25


Una ambientació cent per cent “vintage” que retorna el valor a l’artesania

Armaris i vitrines antics, immensos miralls, velles maletes, gàbies penjants, bomboneres de cristall, capses folrades amb papers de colors, espelmes aromàtiques, cobretaules de ganxet, rams de flors fresques i fotos i retalls de diaris antics conformen l’atrezzo d’aquesta botiga tan especial que busca, en definitiva, que qui travessi la seva porta entri en un món de delicadeses i exclusivitat amb regust de passat. Una taula parada amb plat, cullera i copa, just davant la porta d’entrada, ja indica que aquell no és un comerç convencional; és com si et convidessin a encetar un àpat creat especialment per a tu. I és que La Coqueteria no es pot concebre com una botiga de roba, sinó com un espai de moda i assessorament d’imatge pensat per relluir la part més autèntica d’un mateix, fugint de les marques de masses i apostant per l’originalitat i l’artesania.

Col·leccions úniques amb tocs “retro” per vestir avui

A diferència del que és habitual, a La Coqueteria escullen les col·leccions de cada temporada per la filosofia que desprenen, sense casar-se amb cap marca perquè sí. Així, aposten pels models originals i gairebé únics pel seu curt tiratge, molt femenins, i amb un toc vintage, romàntic, retro, un punt antic però actual.

Núvies més que romàntiques

A La Coqueteria estan especialitzats en vestits de núvia, també inspirats en els anys vint, i en vestits de festa, que els dissenyen per a cada clienta, tenint en compte també tots els accessoris, cada detall i, fins i tot, el pentinat i el maquillatge. Ofereixen dissenys d’autor exclusius –i no per això disparats de preu– que valoren el fet de buscar l’essència de cada núvia perquè sigui ella mateixa, sense artificialitats ni disfresses forçades.

El complement estrella: els tocats

Els tocats estan de moda i eren, a més, un dels complements clau del vestuari femení de la dècada de 1920. A La Coqueteria els elaboren de forma artesanal i els personalitzen per aconseguir la seva perfecta integració amb el vestuari i els complements. Els fan amb tuls, amb plomes, amb perles, blancs, negres, de color, més vistosos, més discrets...

Sabates exclusives

Mademoiselle Rose és la marca francesa de sabates de qualitat amb la què treballa La Coqueteria per aconseguir un calçat de primera adaptat a les necessitats de les seves clientes, que busquen una sabata còmoda i elegant, però diferent. Com els tocats, les sabates també es personalitzen amb tints, encaixos i aplicacions diverses que les converteixen en una obra d’art cent per cent portable.


T ENDÈNCIES

El veganisme és una filosofia i un estil de vida basat en el respecte cap als animals que reivindica, entre d’altres aspectes, una oferta gastronòmica no animal. Sorgit a Anglaterra a mitjan segle XX, està traient el nas a casa nostra i cada cop són més les persones que s’apunten a aquesta opció de canvi

L’

alimentació és la benzina del cos i, la majoria de vegades, no tenim cura de la qualitat d’aquesta benzina; ens deixem enganyar per la cuina fàcil i ràpida, per la cuina “de sobre”, per la poca varietat que trobem dins la nostra nevera, però la realitat és que existeixen moltes formes d’alimentarse, i també una gran quantitat d’aliments que, des del nostre racó de món, ens resulten desconeguts, però no per això inadequats.

El veganisme, un acte d’amor

Una d’aquestes formes esdevé una clara representació de l’amor pels éssers vius: el veganisme. Els vegans són persones que no inclouen cap mena de producte d’origen animal dins la seva dieta: ni carn, ni peix, ni marisc, ni llet, ni ous, ni mel, ni cap dels seus derivats, i ho fan a consciència, per evitar les diverses formes d’explotació i crueltat cap a qualsevol tipus d’animal que sent. Antigament coneguts com a vegetarians estrictes, l’any 1944 Elsie Shrigley i Donald Watson van fundar la Vegan Society a Anglaterra i van establir el veganisme com a mètode de vida. Ells dos són els precursors d’aquesta filosofia, que esdevé molt més que una forma d’alimentar-se, una tendència cada cop més estesa al nostre país per l’interès que desperta. Per això comencen a despuntar productes vegans, restaurants vegans i receptes de cuina vegana.

Respecte per l’entorn i per un mateix Una de les raons principals per les quals una persona decideix fer-se vegana és evitar el maltractament animal, però també contribuir a respectar el medi ambient, ja que, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el sector ramader emet més gasos que el sector del transport.


Ara bé, més enllà de les raons externes, els que aposten per seguir una dieta d’aquest tipus aposten també per millorar la seva salut a través d’un coneixement més profund del propi cos i de la inclusió d’una gran quantitat de productes “nous” a la seva alimentació. El fet d’haver de restringir una gran quantitat d’aliments que, dins la nostra cultura, entenem com a essencials, els obliga a planificar-se millor, a assegurar-se que obtenen els nutrients necessaris per viure i a adaptar-se, des de la seva opció, a les etapes vitals del seu cos i a les malalties.

Menys proteïna, millor salut

Partint de la idea que el percentatge de proteïnes que ens cal per seguir una dieta equilibrada és d’un 15%, i sabent que actualment moltes persones superen aquesta quantitat en el doble en detriment d’altres nutrients essencials, els vegans en redueixen el seu consum i argumenten que aquesta dieta és una de les més saludables que existeixen actualment. Si més no, les anàlisis mèdiques ho corroboren: els vegans tenen els nivells de colesterol inferiors que els consumidors de carn, una menor pressió arterial degut al consum de greixos vegetals i són menys propensos a patir malalties coronàries, diabetis o obesitat. A més, aquest tipus d’alimentació els ajuda a millorar la digestió en absorbir menys toxines.

Menys despesa, més novetat i més sabor

Un altre punt a favor de la dieta vegana és que resulta més econòmica. La llista de la compra d’un vegà inclou fruita, verdura i cereals, productes més barats que la carn, el peix o els làctics. A més, compta amb aliments de consum menys massiu, com ara la quinoa, el tofu, el seità, el tempeh o un gran ventall d’espècies saboroses i aromatitzants. A partir d’aquí, s’obre un món nou de sabors, colors i textures, una alimentació rica, variada, completa i, sobretot, plena d’amor. Per això l’opció vegana porta implícit un major gaudi de cada mos i una major destresa a l’hora de percebre aromes i sabors.

29


Fotografia: Gustavo Osorio / Jorge Medina

CAPRI CIS


Lujuria Vegana: quan la pastisseria vegetal d’autor esdevé un art temptador Lujuria Vegana és una innovadora proposta de pastisseria, bomboneria i brioixeria 100% vegetal. Al capdavant hi ha Toni Rodríguez, un jove xef pastisser vegà que s’ha convertit en el protagonista de l’únic obrador europeu d’aquestes característiques

A

igua mineral, farina de blat, sucre morè de canya, xarop d’auró, cacau orgànic, cremes de formatges de soja, fruites, espècies... Ingredients com aquests són els que apareixen a les receptes que proposa Lujuria Vegana des de fa cinc anys. Res d’origen animal. Tot apte per a vegans, intolerants a la lactosa o al·lèrgics a l’ou. Sota la filosofia vegana, que aposta fort per promoure el consum d’aliments d’origen vegetal per motius de salut i per respecte al medi ambient i als drets dels animals, neix aquesta jove empresa barcelonina que està arrasant en el món de la pastisseria vegana d’alta costura. Amb tan sols 26 anys, Toni Rodríguez –al costat del seu equip– reinventa dia a dia el receptari de postres per crear excel·lències exquisides que són més saludables i respectuoses i que prescindeixen d’ingredients tan usuals dins la nostra cuina com la llet, els ous, la mantega o les gelatines. Una matèria prima vegetal de primera línia, molta creativitat, un gran amor per la feina i un major compromís amb la causa vegana són la base d’aquests pastissos d’elaboració artesanal tan especials que duen segell d’autor. Els pastissos, brioixos, brownies, cookies i cupcakes de Lujuria Vegana són tan exquisits que fins i tot criden l’atenció dels paladars no vegans. I és que es tracta de productes excepcionals, bons, sans i molt

més digestius que els de pastisseria convencional, amb fins a sis tipus de textures diferents, una gran gamma cromàtica i multitud d’aromes i sabors per descobrir.

Productes luxuriosos en una pastisseria centenària Les delícies de Lujuria Vegana es poden trobar, entre d’altres punts, a la pastisseria barcelonina La Estrella, una pastisseria fundada l’any 1825 que guarda la decoració i el mobiliari clàssics de l’època.


Oficis d’avui i de sempre

Un ofici que fa bategar el món

Un apicultor està considerat un ramader. És qui proporciona aliment, un lloc per dormir i controls mèdics a les abelles, uns animals de granja atípics gens fàcils de domesticar ni dominar però que proporcionen un aliment d’un prestigi mil·lenari: la mel


L

a relació entre les abelles i els homes existeix, almenys, d’ençà que l’ésser humà és capaç de representar escenes de la seva vida quotidiana. Cap a l’any 6000 a. C. ja apareixen referències al respecte a diferents parts del món. En passar de ser caçador nòmada a agricultor i pastor sedentari, s’adona que els forats dels troncs dels arbres són uns bons habitatges per a les abelles. D’aquí a reunir totes les colònies aïllades i crear un rusc hi ha tan sols un pas. És una bona manera de simplificar enormement les tasques de vigilància per protegir-les dels depredadors i de l’efecte advers dels elements naturals, i també facilita la tasca a l’hora de substituir les colònies que s’extingeixen. En definitiva, gràcies al salt que fa l’ésser humà de recol·lector a cultivador, s’enceta una nova i determinant etapa en el món de la història de l’apicultura en què l’apicultor és considerat un ramader i les abelles, uns animals de granja

atípics. Aquestes són les arrels de l’apicultura actual i el punt d’inflexió en què es desenvolupen noves tècniques d’observació de les abelles, s’enriqueixen els coneixements al respecte i es descobreixen noves tècniques de manipulació, que porten a un augment de la producció de mel i cera, dos dels productes naturals més apreciats del món.

La primavera: l’època de les abelles

contracten els seus serveis perquè, gràcies a les abelles, aconsegueixen una fruita de millor qualitat, ja que són elles les que fecundaran les flors. Això implica que cal una atenció extra per tal de saber en quin moment s’ha de retirar la mel.

La primavera és l’època de l’any en què l’apicultor ha de tenir una cura més especial del seu bestiar. La collita de tota la temporada depèn d’aquest moment. Cal alimentar amb xarop líquid les abelles per tal de despertar el neguit de posta de la reina, aconseguir que la caixa on s’estiguin sigui autosuficient i que hi hagi prou entrades de nèctar com per satisfer el volum de cria existent i, és clar, fer un seguiment acurat de les caixes. A més, durant aquesta època es troben més eixams lliures, per tant, el bon apicultor ha d’estar alerta, controlar-los i, si cal, utilitzar-los per omplir les arnes buides que hi ha a l’abellar.

Les abelles, conxorxades amb la fruita

A la primavera, en plena època de pol·linització, l’apicultor ha d’aguditzar els seus sentits. En els mesos de floració dels arbres fruiters, els pagesos

Pels temps dels temps, el d’apicultor ha estat i és un ofici lligat al camp, sacrificat i poc valorat; una feina que no diferencia els dies laborables dels festius, que no respecta vacances, que depèn de la meteorologia i dels preus de mercat per tirar endavant. Malgrat tot, és essencial mantenir-lo, no només per la seva tradició mil·lenària, sinó també perquè garanteix la fecunditat dels nostres prats i boscos de manera respectuosa i beneficiosa pel medi ambient. Sense abelles, el món arribaria a la fi.

El moment de la transhumància

Per tal d’optimitzar el rendiment de les abelles, l’apicultor ha de portar a terme la transhumància. Quan arriba l’estiu, les transporta en les seves caixes a la muntanya per què tinguin més nèctar al seu abast. A l’hivern, en canvi, les haurà de traslladar a les zones d’hibernació. Aleshores, l’alimentació corre a càrrec de l’apicultor, que ha de garantir el descanshivernal òptim de les abelles. És en aquesta època quan s’aprofita per medicar-les contra els paràsits, pintar les caixes, arreglar els possibles desperfectes i estudiar nous emplaçaments per a la temporada següent.

33


interiorisme Els egipcis, grans consumidors de mel

L’antiga civilització egípcia era una gran experta dins del món de l’apicultura. Fou un dels pobles de l’antiguitat que va descriure amb més detall els ruscs que emparaven i les tècniques d’extracció de mel que utilitzaven, així com els mètodes d’emmagatzemament i conservació. Per a ells, la mel era un gran aliat. Dels prop de 9000 remeis o fórmules medicinals que usaven, més de 500 contenien mel. Però els egipcis no foren els únics que cantaren les excel·lències de la mel. Grecs, romans, àrabs, indis i maies també foren grans experts apicultors i millors consumidors encara. Fins i tot la Bíblia conté 68 referències a aquest món que, malgrat el pas dels anys, no ha perdut vigència.

Un ofici estès arreu del planeta

En l’actualitat, la pràctica de l’apicultura s’ha estès a gairebé tots els racons del món habitats i, molt possiblement, sigui l’activitat ramadera que cobreix més extensió territorial. Tot i així, existeixen algunes diferències entre les diferents zones geogràfiques: mentre que a Europa es detecta una major densitat de ruscs per hectàrea, a Amèrica i a Austràlia s’obté un major rendiment per rusc. Així mateix, a la regió europea abunden les petites explotacions, amb una quantitat d’entre 100 i 300 ruscs per apicultor, el que li pot permetre recollir uns 15 quilos de mel de mitjana; en canvi, a llocs com Amèrica o Austràlia, una sola explotació pot aglutinar fins a 2000 ruscs, el que es pot traduir en 120 quilos de mel. Tot i així, el major productor de mel és la Xina. Al darrere hi van països com Mèxic, Argentina, Canadà o els Estats Units.

Catalunya, terra d’abelles

Espanya té una llarga tradició apícola i, dins de la Unió Europea, és el país que més mel consumeix. Catalunya, degut a les seves condicions climàtiques i a la flora que presenta, és una terra fantàstica per a les abelles. D’aquí en surten unes de les mels més preuades d’Europa: d’espígol, de romaní, de farigola... Tot i que existeixen pocs apicultors professionals, sí que hi ha molts afeccionats o petits ramaders que combinen aquesta feina amb una altra que els permeti més ingressos, ja que han de competir amb els baixos preus que es registren al mercat internacional i amb uns costos d’explotació més elevats degut a que les produccions que regenten són més petites.


esports Diversos estudis científics han demostrat l’efecte negatiu dels exercicis abdominals tradicionals i la relació directa que tenen amb el debilitament del perineu i la faixa abdominal. Els abdominals hipopressius representen una clara aposta per ajudar a gestionar correctament les pressions abdominals i guanyar salut i estètica

D

’un temps ençà, s’ha posat de moda la gimnàstica abdominal hipopressiva. Es tracta d’un seguit d’exercicis que són molt beneficiosos per a la salut. Tot i que ajuden a reduir el perímetre de la cintura i a tonifica-la, no tenen només una finalitat estètica, sinó que també són útils per alleujar els problemes d’esquena, millorar les postures i les prestacions sexuals i augmentar el rendiment esportiu. Especialment recomanats després del part, tenen una eficàcia més que demostrada en el tractament de la incontinència urinària, i també ajuden a pal·liar els problemes de restrenyiment, ja que estimulen els budells. Ara bé, per practicarlos és imprescindible rebre l’assessorament d’un professional que hagi estat format en la matèria, perquè, en tractar-se d’un concepte totalment diferent a l’habitual, d’un canvi de paradigma, cal un aprenentatge previ.

Un mètode amb arrels mil·lenàries

La gimnàstica abdominal hipopressiva no és una tècnica nova. De fet, existeix una tècnica de respiració mil·lenària, coneguda com pranayama, que es basa en els moviments hipopressius.

Apunta’t als hipopressius

En concret, aquesta gimnàstica fou desenvolupada a finals dels 80 de la mà del belga Marcel Caufriez, doctor en cinesiteràpia i readaptació, i estava pensada per ajudar les dones a recuperar-se després del part. Amb aquest objectiu, Caufriez va dissenyar un seguit d’exercicis posturals rítmics, repetitius i seqüencials que són beneficiosos per a la faixa abdominal i no tenen efectes secundaris sobre el sòl pelvià.


Caufriez va observar que, després del part, la gran majoria de dones patien incontinència urinària. Un mal repartiment entre les pressions que es produeixen a l’abdomen era el causant de la relaxació del sòl pelvià i del transvers, que, alhora, provocaven la incontinència. Amb aquest tipus d’abdominals, pensats precisament per reforçar les zones esmentades, la mare es recupera més ràpidament de l’embaràs.

Tot al seu lloc i menys cintura

D’una banda, a partir del control de la respiració i del diafragma, s’aconsegueix un ascens visceral que ajuda a recuperar la posició dels òrgans interns, i, de l’altra, en treballar sobre el múscul transvers –que és el múscul en forma de faixa que se situa per sota del recte abdominal i dels oblics–, el perímetre de la cintura es redueix, que no el greix acumulat. Mentre que amb els abdominals tradicionals es treballa i s’endureix el recte abdominal, que és el múscul superficial, i es destensa el transvers, que és el múscul profund, amb els hipopressius passa el contrari, de manera que la panxa, enlloc de sortir cap a fora, s’amaga cap a dins.

Una bona digestió i poques flatulències Per practicar bé la gimnàstica abdominal hipopressiva és molt important tenir una bona digestió i evitar els gasos, ja que aquests exercicis treballen amb la respiració i la contracció de l’abdomen, de manera que, si es tenen gasos o es pateixen digestions lentes, la seva pràctica resulta més difícil. Justament per aquest motiu, perquè tinguin més eficàcia, cal evitar hàbits alimentaris que puguin provocar una mala digestió, com, per exemple, beure molt líquid durant els àpats, menjar ràpid, mastegar poc o menjar en estat de nervis o sense parar atenció. També s’han d’evitar aliments que boteixin, com ara les begudes amb gas, les infusions preses just després de menjar, alguns vegetals flatulents (la coliflor, les carxofes, el porro...) o algunes llegums, que, en tot cas, és recomanable coure amb alguna espècie que les faci més digeribles. Per Anna Ferrer Dietista i nutricionista

37


ARQUITECTURA

Un hotel allà on vulguis


Un innovador projecte arquitectònic ofereix uns mòduls d’allotjament hoteler que poden ser transportats i instal·lats a qualsevol lloc per un temps determinat sense deixar residus

L’

arquitectura, com la vida mateixa, no s’atura. Davant les necessitats que sorgeixen, apareixen noves idees ajustades als nous temps. Amb l’objectiu d’oferir un allotjament singular en ubicacions on actualment no és possible alçar-ne cap de forma permanent –com ara en parcs naturals o fires de congressos o d’esdeveniments diversos–, neix l’Hotel Mòbil, un nou projecte arquitectònic que, sense necessitat d’instal·lació prèvia, es presenta com una revolució en concepte d’allotjament hoteler.

Dorm al bell mig del Cap de Creus per desconnectar o en un recinte firal per assistir a un congrés de negocis

La instal·lació hotelera ofereix uns mòduls d’allotjament (individuals o col·lectius) que poden ser transportats i instal·lats a l’emplaçament on es desitgi per un temps determinat. D’aquesta manera, es fa possible passar una nit en un espai especial i únic sense renunciar a les comoditats ni a la confortabilitat d’un hotel convencional.

Portable però de disseny

L’Hotel Mòbil no deixa de banda el disseny ni el confort. El fet que es tracti d’una estructura portable no li ha restat punts per què presenti un disseny modern i acurat que garanteixi que l’usuari se senti a gust i pugui viure una experiència diferent.

Pràctic, autosuficient i respectuós amb l’entorn Els mòduls d’allotjament de l’Hotel Mòbil disposen de tota la tecnologia necessària per resultar completament autosuficients. No tan sols s’autoabasteixen de subministraments d’aigua i d’electricitat, sinó que també eliminen els residus sense la necessitat d’una instal·lació prèvia. Per això es parla d’una instal·lació hotelera que no deixa petja en l’entorn on s’ubica.

Més de dos anys desenvolupament

d’estudi

i

L’Hotel Mòbil és un projecte de Magma Arquitectura, una jove firma fundada a Barcelona pels arquitectes Luis Beriain, Jose Ángel Cicero i Lluc Coma. Després de més de dos anys d’estudi i desenvolupament, presenten aquest projecte d’hotel modular mòbil amb la col·laboració de l’empresa d’enginyeria experta en innovació, Tambakunda, i de l’empresa líder en solucions de bany mòbil, Poly-Klyn. L’estudi Magma Arquitectura desenvolupa la seva activitat en el camp de l’arquitectura, l’urbanisme i el disseny industrial. Actualment, la firma s’estén internacionalment sota la marca Msaagroup. www.magmaarquitectura.com - www.msaagroup.com


L’Aparador

Bossa de mĂ de pell amb borles

Ulleres de sol Dior Croisette


ESPAIS DE LUXE

Cerveses Moritz del tanc a la gola

El plaer de beure cervesa en una antiga fàbrica cervesera L’antiga Fàbrica Moritz, seu de l’emblemàtica empresa cervesera des de 1856, és avui un espai rehabilitat que acull gastronomia, cultura i oci. La Cerveseria, que és el plat fort de la planta baixa de l’edifici, ofereix la possibilitat de compartir l’experiència de la fabricació i la degustació de cervesa “in situ”, com mai s’ha pogut fer abans a Barcelona


S

ituada a peu de carrer, a la planta baixa de l’antic edifici de la Fàbrica Moritz Barcelona, rere una façana de jocs de miralls, ha obert recentment les seves portes la Cerveseria Moritz. Formant part d’un immens projecte de rehabilitació i disseny del gran Jean Nouvel –premi Pritzker 2008 i creador d’edificis tan espectaculars com la Torre Agbar, de Barcelona; la Fundació Cartier, de Paris, o el Louvre, d’Abu Dhabi–, és un espai de referència avantguardista que ha estat capaç de lligar a la perfecció tradició i modernitat. Configurat sota el concepte de cerveseria contemporània, el local s’inspira en els centres cervesers francesos, alemanys i nord-americans. Hi aporten també el seu granet de sorra les cerveseries gallegues, andaluses i madrilenyes, però sobre la base d’un substrat català i barceloní que harmonitza el conjunt, perquè, de fet, la ciutat comtal és el bressol de les primeres grans cerveseries dels segles XIX i XX de l’Estat espanyol. Sense anar més lluny, la mateixa Moritz fou la primera fàbrica de cervesa que es fundà

a Espanya de la mà d’un jove immigrant alsacià que responia al nom de Louis Moritz. L’empresa va ressorgir de les seves cendres l’any 2004 després de 26 anys d’interrupció i ara reapareix totalment reformada I disposada a menjar-se el món els 365 dies de l’any de les 6 del matí a les 2 de la matinada. Amb el propòsit de desvetllar la bellesa de l’arquitectura industrial de la Barcelona del segle XIX, l’interior de la Cerveseria Moritz és fet d’obra vista i compta amb grans vidrieres transparents que fan possible prendre’s una cervesa fresca tot contemplant els tancs de fermentació que la produeixen, sense barreres, directament. Són cinc grans dipòsits d’acer amb una capacitat total de 10.000 litres, els quals, en un període de tres setmanes, passen de most cerveser a convertir-se en Moritz fresca. És l’espectacle que ofereix la primera microcerveseria industrial d’Espanya, una de les més grans que existeixen (la més gran, això sí, del sud d’Europa), que està preparada per produir un total de 6000 hl anuals.


El projecte conserva importants vestigis de l’antiga fàbrica, com tancs de formigó armat dels anys 20, passadissos de treball o bodegues amb volta úniques a Barcelona, així com el terra, que està decorat amb vells mosaics i recobert de resina transparent per crear un efecte visual espectacular. A les parets, imatges icòniques de la marca evoquen la seva historia i creen un joc de llums de càlids colors. I al fons d’aquest gran espai industrial reformat, buscant el contrast entre allò urbà i allò més natural, creix un jardí vertical dissenyat per Patrick Blanc que substitueix un antic mur de formigó i permet un moment de repòs “campestre” en plena ciutat.

Cervesa i molt més

Tot i que l’estrella de la Cerveseria Moritz és la cervesa de la casa –òbviament–, la proposta gastronòmica del local va molt més enllà. També presenta una elaborada carta de plats amb arrels catalanes fent doblet amb plats típics alsacians i d’altres amb influències internacionals que es poden tastar a taula o a la barra d’estany més llarga de tot Barcelona, de 26 metres. Les receptes, elaborades pel xef Jordi Vilà, són senzilles però pensades; els productes emparats, de proximitat, i la manipulació, mínima: peix lleugerament fregit a l’andalusa, marisc fred a la gallega, cassoletes i pinxos ibèrics, salsitxes alemanyes, panninis italians, cocottes a la francesa i, molt especialment, receptes alsacianes inèdites a Barcelona, com la tarte flambeé i la flammkuchen. No s’obliden tampoc d’una barra d’amanides: el salad bar gourmande. En tot plegat, la cervesa fa de potent nexe entre els ingredients de l’oferta que es proposa.

Cervesa fresca sense pasteuritzar

La microcerveseria de la Fàbrica Moritz Barcelona produeix diàriament dues coccions de 20 hl de cervesa fresca sense pasteuritzar en diverses versions, que inclouen la Moritz pilsen; la Moritz Epidor –una strong lager– i altres versions molt més especials i d’edició limitada que apareixen i desapareixen de la carta en funció de la temporada. És el cas, per exemple, de la Moritz pilsen sense filtrar, una cervesa amb llevats en suspensió que maximitza la potenciació dels components aromàtics de la cervesa fresca. En tots els casos, la fórmula i la recepta per l’elaboració de la Moritz és sense enzims ni additius, només amb llúpol, malta, llevat i aigua, una aigua que,

per cert, es transporta regularment des del Montseny i s’emmagatzema en uns tancs d’acer inoxidable ubicats a la mateixa fàbrica.

De fàbrica de multifuncional

cervesa

a

espai

A banda de la Cerveseria i la microcerveseria, les tres plantes de l’antiga Fàbrica Moritz, situada al número 39 de la Ronda Sant Antoni, s’han convertit en 4500 m2 al servei de la gastronomia, la cultura, la moda, l’arquitectura, l’oci i molt més. De mica en mica, es van obrint els diferents espais del complex, que compta també amb dos restaurants; un Bar à Vins, on es pot consumir vi al pes, escollint entre prop de 400 referències catalanes i d’arreu del món; una botiga d’articles de merchandising vinculats a la galàxia de significats de Moritz que ofereix pans d’alta qualitat elaborats al moment i cervesa fresca per consumir a casa; un espai museístic; una aula gastronòmica, i diverses sales polivalents preparades per acollir tant activitats pròpies de la marca com activitats que es desenvolupen a la ciutat. És el que han anomenat Sala 39, i està ubicada al soterrani de l’edifici, on descansaven els antics cellers de fermentació des del segle XIX.


Viure en total harmonia amb SALUT l’entorn és vital per estar sans. Tenir cura de nosaltres mateixos és important, però també ho és no oblidar la salut dels espais que habitem. La geobiologia o medicina de l’hàbitat estudia la relació entre la terra i els éssers vius per contribuir al benestar de les persones

C

ada dia fem mans i mànigues per aconseguir portar una vida sana: practiquem regularment exercici físic, seguim una dieta sana i equilibrada, ens protegim de les agressions a la pell..., però, en canvi, ignorem totalment la salut del nostre habitatge, que pot tenir una incidència directa en el nostre organisme. Són moltes les investigacions que constaten que les radiacions naturals que sorgeixen de la terra o les radiacions artificials provocades per aparells elèctrics poden provocar malestar físic i, fins i tot, desencadenar malalties greus. La geobiologia és la ciència que s’ocupa d’analitzar com afecten les radiacions al cos humà, les mesura i proposa canvis per protegir les persones de la contaminació, especialment en aquells espais on hi passem més hores (a casa i a la feina) per convertir-los en espais saludables.

La geobiologia: una ciència reconeguda que va prenent pes a casa nostra

Països com França, el Regne Unit i, sobretot, Alemanya són conscients de la importància de la geobiologia. Ja a la dècada dels setanta van adoptar un decàleg de normes recomanades per viure en una casa sana. Al nostre país, tot i que cada cop desperta més interès, encara no s’ha avançat prou i queda un llarg camí per recórrer, començant per les administracions, que no exigeixen als constructors que tinguin en compte criteris de biohabitabilitat tot i que està comprovat que passar massa hores en edificis malalts pot afectar greument el cos humà.

Una casa malalta pot fer emmalaltir el cos

Migranyes, insomni, irritabilitat o nerviosisme són alguns dels símptomes que es poden desencadenar a causa de les radiacions del nostre entorn. Són les anomenades geopaties i estan provocades pel fet de viure en una casa poc saludable.

La geobiologia té les eines per guarir els entorns insalubres

Els espais malsans es poden guarir reduint l’exposició en camps geomagnètics o evitant les radiacions terrestres provocades per corrents d’aigua subterrània o per les anomenades línies Hartmann i Curry. Realitzant un estudi a través d’uns aparells tècnics específics que mesuren les radiacions, es poden aplicar simples mesures correctores, com ara reubicar el llit o l’escriptori, i aconseguir així millores sorprenents pel que fa a la salut de les persones. Per Pere León Arquitecte geobiòleg i interiorista www.habitatsalut.com


SALUT

Vius en una casa sana?

Algunes propostes a tenir en compte

Vivim envoltats d’aparells elèctrics i electrodomèstics que són autèntiques fonts de radiació dins de l’oficina o l’habitatge: telèfons mòbils o fixes sense fils, radiodespertadors, xarxes Wi-Fi, microones, ordinadors... Tots aquests aparells ens fan la vida més fàcil, però també més insana. Per això és important prendre precaucions a l’hora de conviure-hi. Apagar el Wi-Fi de nits, no dormir amb el telèfon mòbil damunt la tauleta, canviar els radiodespertadors per despertadors de piles, o bé revisar les instal·lacions elèctriques defectuoses són algunes de les petites mesures correctives que ajuden a millorar el nostre benestar, a prevenir malalties i, en definitiva, a viure en una casa més sana. Amb tot, la consigna a recordar és que, si tenim cura de casa nostra, casa nostra tindrà cura de nosaltres.


complements alimentaris

La llet d’euga, el principal aliment dels poltres, és la més semblant a la nostra llet materna. Els darrers estudis científics en aquest camp reafirmen que pot posseir propietats molt favorables per al consum humà

F

a tres mil anys, a l’antiga Xina ja s’alabaven les propietats curatives de la llet d’euga; a l’antiga Roma, se la prenien per millorar l’estat físic i agafar forces, i algunes fonts apunten que Cleòpatra s’hi banyava, amb llet d’euga, que no de burra. Fins i tot Homer parla de les seves qualitats a la Ilíada, i filòsofs com Aristòtil o Hipòcrates també fan referència a aquesta llet que és dolcenca com l’orxata.

L’elixir de la llet d’euga

De fet, fins a principis del segle XX, la llet d’euga era considerada un aliment vàlid arreu del món, i avui, als països orientals se la prenen fermentada de manera habitual. Igualment, al món occidental, Alemanya, Bèlgica, Noruega o Eslovènia consumeixen llet d’euga i productes derivats sense cap mena d’estranyesa, però aquí, a casa nostra, tot i que arriba importada en pols, no és gens usual ni fàcil de trobar; almenys fins ara, perquè ja són uns quants els petits ramaders que s’han atrevit a produir i comercialitzar aquesta llet. Una granja de la Vall d’en Bas, el mas del Pla de Puigpardines, ha estat la primera d’Espanya a fer-ho a través de l’empresa Equillet. El seu promotor, Juti Gusi, està més que disposat a cantar les excel·lències de la llet d’euga després d’haver comprovat personalment els seus beneficis en un


moment en què havia de rebre un transplantament. El mal estat en què es trobava el seu cos feia que l’operació resultés inviable, però va començar a prendre dos gots de llet d’euga cada matí i, a dia d’avui, ja té el transplantament que necessitava. Després de copsar la millora que han experimentat alguns pacients que prenen llet d’euga, l’Hospital Josep Trueta de Girona ha engegat un estudi pilot per descobrir-ne les causes i analitzar-ne les propietats.

Una font de vitalitat i energia

Els beneficis de la llet d’euga en el reforç del sistema immunitari són indiscutibles. El fet que contingui immunoglobulina A, uns anticossos que l’organisme utilitza per identificar i neutralitzar elements estranys, com virus, bacteris o paràsits, fa que contribueixi a augmentar la resistència i a aportar vitalitat i energia. Per això és especialment recomanable en períodes de convalescència i en casos de tractaments que baixen les defenses. A més, degut a la seva composició única, millora l’estat de la flora intestinal resultant altament digerible, el que la fa indicada per prendre si es pateixen patologies com el còlon irritable o la malaltia de Crohn. Entre les seves propietats, destaca un alt contingut en lactosa, que proporciona energia a l’instant, i un baix contingut en greixos, la majoria dels quals són àcids grassos poliinsaturats, que contribueixen al control del colesterol i a la regulació de la pressió arterial i, per tant, que converteixen la llet d’euga en un aliment cardiosaludable. També té una alta concentració de vitamines C i D, i és molt rica en àcid linoleic (Omega 6) i àcid linolènic (Omega 3), així com en calci, ferro, magnesi i fòsfor. Aquests components tenen un efecte positiu sobre el sistema ossi i, per tant, la llet d’euga resulta adequada per a persones amb osteoporosis, artritis o dolors articulars. A banda d’això, en no contenir gluten, és apta per a celíacs. En canvi, els al·lèrgics a la lactosa (que no els intolerants) s’han de realitzar les proves pertinents abans de provar de consumir-la. El que sí està clar és que els seus nivells de proteïna i caseïna la converteixen en la llet més semblant a la de l’espècie humana, però no pot ser-ne un substitut.

Un consum en monodosis

La llet d’euga té una alta proporció d’albúmina, el que provoca que es qualli durant el procés de cocció, per això no es pot pasteuritzar ni escalfar, i es ven eminentment en pols, tot i que també es pot trobar congelada o fresca. Això sí: el seu consum s’ha de fer en dosis molt petites –com un xarrup–, i es pot prendre sola o barrejada amb suc. El producte es ven a uns 40 euros el litre i es pot trobar a les granges productores, a algunes botigues biològiques i a determinades farmàcies.

La llet d’euga també a la cosmètica pal·liativa La llet d’euga és antioxidant, regenerativa i exfoliant, a més d’hipoalergènica i molt hidratant. No és estrany, doncs, que s’utilitzi també en el camp de la cosmètica, sobretot tenint en compte que, juntament amb la seva ingesta, afavoreix els processos de curació de la pell, com en casos de psoriasi, èczemes o taques. Així, podem trobar xampús, sabons o cremes hidratants elaborats a partir de llet d’euga que aconsegueixen uns resultats visibles en pocs dies d’aplicació.


T ENDÈNCIES

El temps és intercanviable Els bancs de temps sorgeixen com una bona alternativa davant la crisi. Són una iniciativa comunitària basada en l’intercanvi de serveis de forma gratuïta que esdevenen una mena de xarxa d’ajuda mútua i funcionen a mode de cooperativa

N

o són cap tipus de mobiliari antic, ni tampoc un lloc per passar-hi moltes hores. Els bancs de temps tenen un significat real molt més simple i, alhora, profund. Basats en la idea que tothom té quelcom per oferir i també la necessitat de demanar ajuda en algun moment de la vida, sorgeixen com una mena de cooperatives d’intercanvi de coneixements, habilitats i serveis. El seu funcionament és semblant al d’un banc comú però l’objecte que s’intercanvia és molt més sensible i humà: el temps i les pròpies capacitats. Aquí no hi ha monedes físiques que valguin, però el temps és or. Es tracta, en definitiva, d’aconseguir temps destinant el propi temps.

Tornem a les beceroles

Els bancs de temps no són cap novetat. Ja es coneixen antecedents d’aquests tipus d’intercanvis no monetaris organitzats al segle XIX, tot i que l’actual concepte l’hem rescatat de la dècada passada dels 80. Sorgí als Estats Units com una resposta a les retallades en els serveis de l’Estat del benestar nord-americà en un moment de crisi econòmica. Ara, en l’actual context que ens emmarca, els bancs de temps tornen a ser útils i demandats. Representen una manera d’oferir el que s’anomena economia de base informal i no monetària com a solució als problemes d’economia de mercat que no valora els serveis abundants.


Recuperant el concepte d’ajuda entre veïns

tradicional

Els bancs de temps són també una bona manera de reforçar les relacions humanes dins d’un barri, poble o ciutat, perquè es basen, en definitiva, en l’intercanvi d’un temps que es dedica al servei de les persones, a l’ajuda mútua. A partir d’aquí sorgeixen amistats, i els ciutadans se senten més acompanyats, alhora que valorats per la tasca que desenvolupen. Els intercanvis més comuns que es porten a terme fan referència a activitats socioculturals o relacionades amb la vida diària, però s’hi poden trobar ofertes de tot tipus, des de cosir la vora d’uns pantalons fins a fer classes d’informàtica, acompanyar una persona gran al metge, llegir poesia o aconsellar dones embarassades, entre moltíssimes altres opcions. Per això els bancs de temps són una clara evidència del valor de l’autonomia personal i de la convivència cooperativa. Un sistema com aquest, basat en el compromís i la confiança, demostra que, als pobles i a les ciutats, perduren valors comunitaris fortament arrelats. És una altra forma de solidaritat.

Una borsa d’ofertes i demandes

Per formar part d’un banc de temps cal intercanviar necessitats per habilitats, sense ànim de lucre ni cap mediació monetària. Quan un usuari s’hi inscriu, ha d’omplir un formulari amb els serveis que ofereix, el temps que té disponible i allò que aspira a obtenir. Després, rep una llista amb les dades de la resta de socis per què s’hi pugui posar en contacte quan ho necessiti, i un talonari de temps per efectuar pagaments. Així mateix, és titular d’un compte personal que registra el saldo de temps que té disponible. La unitat d’intercanvi és l’hora en tots els casos, i cada servei, coneixement o habilitat, independentment de si el donant és un principiant o un expert, té el mateix valor. Val a dir que tots aquests intercanvis no són bilaterals, sinó multilaterals. Per això hi ha creada una borsa de serveis carregada d’ofertes i demandes. Algunes institucions o ajuntaments tenen posades en marxa aquests tipus de plataformes, però la majoria de bancs de temps es troben a la xarxa. Existeixen un munt de propostes especialitzades que creen comunitats virtuals per intercanviar temps i coneixements.

51


N O V E T A T S


Vitamines per al cos, la ment i l’ànima BrainGymBcn és una proposta nova i diferent: un gimnàs cerebral, un centre creatiu i d’idees, un espai obert per a ments obertes. Pensat per potenciar ments més conscients i creatives, compta amb una cartellera de propostes interminable que va des d’un esmorzar natural fins a la presentació d’un llibre, un taller de musicoteràpia, un show de màgia o una exposició de fotografies

L’

ésser humà és polièdric, complex i ple de potencialitats, i la poesia, la música o la pintura –com l’esport, la meditació o la gastronomia– són aliments imprescindibles per al seu creixement. BrainGymBcn està pensat, creat i dirigit tenint en compte aquesta varietat i riquesa que ens envolta i que necessitem per viure en harmonia. Es presenta al públic com un espai obert per a ments obertes, i és una clara invitació al benestar i al creixement personal a través del culte al cos i a l’intel·lecte. Sandra Palau n’és l’ànima mater, una jove emprenedora amb moltes idees entusiastes que ha posat en marxa aquest punt de trobada apte també per a gent entusiasta, com ella. A partir de premisses tan positives com que cada dia pot representar una oportunitat per anar més enllà, per experimentar, per descobrir, per sorprendre’s, el BrainGymBcn compta amb 140 m2 distribuïts en diferents espais on s’ofereixen un ampli ventall d’activitats adreçades a tots aquells que estiguin disposats a créixer, enriquir-se, viure i compartir, siguin petits o grans. És com entrar en un joc per desplegar les pròpies capacitats i sensibilitats, per aprendre i divertir-se aprenent, per cuidar-se i deixarse cuidar.

Un multiespai per fer-hi de tot i més

BrainGymBcn és una llibreria, una cafeteria i una ludoteca, però també és un espai per fer-hi tallers i xerrades, una sala d’exposicions, un racó de lectura, una sala de concerts i, fins i tot, un centre de massatges. En definitiva, és una plataforma creativa i d’expressió d’idees on tant s’hi pot anar a esmorzar

com a practicar ioga, cuinar galetes o fer teatre. Aquí no hi ha restriccions que valguin. El que compta és contribuir a potenciar ments més conscients i creatives en un temps en què es fa evident que el valor està en les persones. La cafeteria i la llibreria són l’avantsala d’aquest gimnàs cerebral que està obert a la comunitat i que, de la mateixa manera que fa propostes, també és receptiu a nous projectes. Productes ecològics, cakes de colors i tes de sabors tan excitants com la taronja casada amb la xocolata o la pera fent parella amb el caramel sedueixen els paladars a tothora, perquè al BrainGymBcn s’hi pot esmorzar, dinar, berenar i, fins i tot sopar o participar a jornades especials de tasts de vins o formatges, per exemple. La llibreria, orientada al creixement personal, no oblida l’assaig ni la ficció, i també pica l’ullet al públic infantil i jove, que és qui més ha de descobrir el plaer de la lectura. L’espai més gran és al cor del local. Equipat amb llibreries, taules i cadires, resulta ideal per fer servir de ludoteca o per a transformar-lo en una sala de festes, ja que hi ha la possibilitat de llogar-lo. Després, una sala de dimensions més reduïdes serveix por portar-hi a terme conferències, tallers, tertúlies, presentacions o reunions diverses. L’agenda és llarga, i les possibilitats, infinites, com la capacitat creativa de l’ésser humà; només cal exercitar-la i perdre la por i la vergonya. En això estan al BrainGymBcn. Els podeu anar a trobar just davant del Jardí de Piscines i Esports de Barcelona, el parc on s’ubica el DIR Diagonal, al carrer Bori i Fontestà, 37.

53


DIETÈTICA

I

NUTRICIÓ

La dieta proteica i el seu millor aliat: el múscul


Les dietes conegudes com VLCD (“Very Low Calorie Diets”) i, entre aquestes, la dieta proteica constitueixen eines nutricionals potents que permeten una pèrdua de pes de forma ràpida i segura sota control mèdic. Malgrat tot, per aconseguir un tractament responsable i eficaç s’han d’incloure en un programa integral de pèrdua de pes i reeducació

E

n l’actualitat estem assistint a una epidèmia d’obesitat. Les darreres dades de l’OMS indiquen que les patologies relacionades amb aquest mal superen ja les produïdes a causa de la desnutrició. El que encara està a debat són les accions que s’han d’implementar en la lluita contra aquest flagel.

La inactivitat és causa de malaltia i despesa econòmica Nombrosos estudis epidemiològics i experimentals portats a terme durant els darrers anys han confirmat que la inactivitat és causa de malaltia, i que existeix una relació dosis/resposta entre l’activitat física i/o la forma física i la mortalitat global. Així, les persones que mantenen un nivell raonable d’activitat, especialment en l’edat adulta i en la vellesa, tenen una menor probabilitat de patir malalties cròniques o una mort prematura. A més, l’activitat física combat també l’efecte advers més freqüent de les dietes hipocalòriques: la pèrdua de massa muscular – anomenada sarcopènia– induïda per restricció calòrica. No es poden obviar tampoc les despeses econòmiques que es generen en termes de malaltia, absència de feina o sistemes de salut. Es calcula que els costos mèdics de les persones actives són un 30% inferiors als de les inactives. Per tant, es pot afirmar que l’activitat física contribueix a la prolongació de la vida i a la millora de la seva qualitat.

La dieta proteica, indissoluble de l’exercici físic prescrit

Recomanar exercici en les dietes proteiques de molt baixes calories resulta essencial. Està totalment comprovat que els programes de pèrdua de pes que inclouen activitat física tenen una millor adherència i un percentatge menor de recidiva. Precisament la dificultat que va sorgir amb les dietes cetogèniques (productores de cossos cetònics), com les VLCD, és que, gràcies a aquest mecanisme fisiològic, aconseguien que els pacients no tinguessin gana, però es desconeixia l’efecte que l’exercici podia tenir en aquestes circumstàncies. Avui se sap que encara que una persona estigui realitzant una dieta cetogènica, consumint molt pocs carbohidrats, no presenta cap risc si porta a terme un pla d’exercici físic, sempre i quan estigui adaptat a les particularitats d’aquest tipus de dieta i a les circumstàncies personals de cadascú. El requisit fonamental és la seva correcta prescripció. En aquestes condicions, esdevé un potent catalitzador que millora el resultat de la dieta i disminueix els seus possibles efectes secundaris indesitjables. Això sí: tal com passa amb un fàrmac, l’exercici ha d’estar ben prescrit de la mà dels professionals adequats. De res serveixen les vagues indicacions que recomanen “sortir a caminar” o “fer exercici”.

El teixit muscular, un gran aliat de la dieta

Les dietes molt baixes en calories produeixen, com totes les dietes hipocalòriques, pèrdua de massa muscular, i el teixit musculat és un important consumidor de glucosa i greixos. Gairebé el 80% de la glucosa pot ser incorporada al teixit muscular, i un percentatge gens rebutjable de lípids pot ser oxidat en aquest teixit. Tenint en compte que entre les malalties metabòliques modernes predominants hi apareix l’anormal augment de la glucosa i els triglicèrids (el greix que conforma la reserva d’energia), i que és major i més freqüent en els subjectes sedentaris que en les persones entrenades, es pot deduir que el teixit muscular juga un rol important en el manteniment dels nivells dels esmentats substrats dins dels paràmetres normals. Tot i així, malgrat aquest fet categòric, el teixit muscular sol ser desestimat com un recurs preventiu i terapèutic.

55


L’acompanyament és un puntals de la dieta proteica

dels

L’activitat física no és l’únic requisit per perdre pes, sinó que aquesta ha de promoure la condició i capacitat físiques de la persona que li permetin estimular els seus mecanismes d’adaptació fisiològica i bioquímica. Així és com es va donar forma al programa Smart Training des del Departament d’Educació Física i Corporal de l’Smart Nutrition Company, el qual està pensat i creat per acompanyar les fases de la dieta proteica i s’emmarca en la continuació d’una política de gestió nutricional saludable iniciada amb la mateixa dieta. Acompanyar el pacient durant les primeres fases del tractament de reducció de pes és clau, perquè aquestes fases són considerades un període sensible davant els canvis que implica, tant pel que fa als hàbits alimentaris com a l’estil de vida. Malgrat això –i aquest és el punt neuràlgic de la proposta–, també cal donar suport al pacient en l’etapa posterior al tractament per anticipar i evitar una possible recaiguda del sobrepès o obesitat. La idea és educar i acompanyar per què l’experiència de la dieta proteica sigui constructiva i permeti el canvi d’hàbits que es busquen. És a dir, que en el camí de la transformació, la dieta només representa la línia de partida, perquè la fita a assolir és sempre un canvi conductual.

La “reconstrucció” del cos humà, una tasca multidisciplinar

És important que tant metges com llicenciats en activitats físiques i esportives treballin junts, en equip, traçant un camí comú. Tots ells han d’esdevenir, cadascú des del seu lloc de feina, una mena d’enginyers del cos humà que ajudin a obrir les portes a l’aprenentatge d’un ús intel·ligent del nou cos que es vol construir. Per Carlos Simonelli Director de la Unitat Assistencial d’Obesitat i Malalties Metabòliques de l’Hospital Montserrat de Lleida


P SICOLOGIA

No les aturis!


Retenir emocions i no deixar-les aflorar repercuteix negativament en el nostre cos i la nostra ment, de tal manera que és possible acabar emmalaltint. Donarnos permís per sentir-les plenament, expressar-les i reconduir-les és un hàbit i, com a tal, una conducta que s’ensenya i s’aprèn. Per això és important predicar amb l’exemple i no tallar les ales a les emocions que expressen els més petits

C

om d’important és saber i sentir que les nostres emocions són compreses i acceptades! Per a una bona salut emocional i mental i per a un bon desenvolupament personal és imprescindible que així sigui, tot i que, en molts casos, resulta una mica difícil pel fet que, probablement, hàgim estat educats en una línia que no ens permet sentir. D’ençà que naixem, les emocions formen part de nosaltres mateixos. Són el que anem sentint davant de cada vivència, experiència, situació o circumstancia. Quan som infants, esdevenen la nostra forma d’expressar clarament l’alegria o el desacord davant del que ens succeeix, però sovint no en som conscients i les aturem. Tots els que hem arribat a adults i mantenim una relació directa amb infants (pares, educadors, tutors...) hauríem de parar especial atenció i demanar-nos quina és la nostra actitud vers l’expressió emocional: validem o no les emocions d’aquestes personetes tan summament sensibles i emotives? Quin és l’exemple que els transmetem? Ens permetem a nosaltres mateixos expressar el que sentim amb amor i acceptació? Massa vegades hem sentit, davant d’una rabieta d’un infant perquè se li ha trancat una joguina, o perquè un altre l’hi ha pres, expressions com: “Prou!, que no n’hi ha per a tant!”, o “No ploris més!”. O, davant d’una caiguda en què el nen no s’ha fet mal però s’ha espantat: “Ja està, que no ha estat res! Deixa de plorar, que no té importància”.

sobredimensionant-les, però el que sí cal és fer-li saber a l’infant que entenem la seva reacció, que comprenem que s’hagi enfadat i que plori, que se senti trist, impotent o dolgut. Inclús ho podem verbalitzar: “Saps? Una vegada a mi em va passar una cosa semblant i també em vaig sentir com tu. Comprenc com et sents ara”. Podem abraçar-lo, donar-li la mà o seure al seu costat fins que l’emoció es vagi regulant i puguem trobar junts una solució al conflicte. Fins i tot podem plantejar diferents alternatives per afrontar la propera vegada que se’ns presenti una situació similar; és a dir, una situació que torni a activar aquest desplegament emocional. Així ens serà possible reconduir de forma positiva qualsevol “explosió” emocional que s’esdevingui, especialment les que considerem negatives, com la ràbia o l’agressivitat. Donar suport, comprensió i amor en aquests moments ajuda la persona receptora a fiançar la seva pròpia seguretat. Rebre estimació i valoració de forma incondicional, independentment del fet que el que pugui succeir sigui o no desitjat, tranquil·litza i porta l’infant a saber que, passi el que passi, mereix el millor, mereix ser estimat i tingut en compte. Així, a més, contribuirem a formar una persona amb un altíssim grau d’empatia, comprensiva, assertiva i amorosa, tant amb ella mateixa com amb els altres. Si encara no teniu l’hàbit de donar-vos permís per sentir plenament les vostres emocions, expressarles i reconduir-les, us convido a que comenceu a practicar i a que us permeteu ser una mica mes “egoistes” en aquesta àrea. Recordeu que només podem oferir el millor de nosaltres mateixos quan ens sentim plenament a gust dins la nostra pròpia pell. Voleu provar de ser més saludables? Sentiu, valideu i expresseu amb amor i sense por! Per Cristina Sebastián Terapeuta d’autoestima, coach vital i executiu

D’acord que no és necessari allargar situacions com aquestes, ni dramatitzar, ni excedir-se

59


Ecologia

Un nou compromís: la custòdia del territori


Durant anys, la conservació dels valors naturals del territori s’ha estat considerant una tasca exclusiva de l’administració pública a través de la declaració d’espais protegits. Avui, s’ha fet evident que no es pot pretendre deixar tota la responsabilitat de la protecció del territori en mans de les institucions públiques. Com a contrapartida, sorgeix la custòdia del territori, que ofereix la possibilitat de gestionar un espai concret tot conservant els seus valors naturals i paisatgístics de manera àgil i dinàmica i col·laborant així en la seva revalorització

L

a paraula custòdia prové del llatí custodia/ custodiae, que significa guardar, conservar, respectar o tenir cura. En aquest sentit, quan es parla de custòdia del territori es fa referència a una filosofia de feina multidisciplinar que pretén recuperar la iniciativa privada i voluntària en la conservació dels valors ambientals. En concret, la custòdia del territori és un conjunt d’instruments que utilitzen organitzacions socials i ciutadanes per conservar la natura, el paisatge i el patrimoni cultural de llocs determinats, i que requereix la col·laboració dels propietaris d’aquests indrets.

patrimoni cultural que acullen o que podrien acollir si s’apliquessin les mesures adequades. La custòdia del territori en aquestes finques de propietat privada es concreta en pactes voluntaris que acorden els propietaris de les finques i l’entitat de custòdia del territori (una organització sense ànim de lucre compromesa amb la conservació de la natura i el paisatge). Normalment, els esmentats pactes es plasmen en uns documents anomenats acords de custòdia del territori, i estableixen compromisos per a les dues parts dirigits a mantenir i recuperar els paisatges i el patrimoni natural i cultural.

La Xarxa de Custòdia del Territori: persones que tenen cura de la terra

A Catalunya, la major part d’entitats que treballen en custòdia del territori formen part de la Xarxa de Custòdia del Territori (xct), una associació que també aplega altres organitzacions, institucions i persones interessades en la conservació de la natura, el paisatge i el patrimoni cultural: www.custodiaterritori. org Constituïda al març de 2003 a Vic, on hi té la seva seu, aquesta entitat, que ha estat declarada d’utilitat pública, aposta per la necessitat i l’oportunitat de capacitar la societat civil per què pugui tenir un paper actiu i directe en la conservació del territori. Per Montse Pascual Llicenciada en Ciències Ambientals

L’objecte de la custòdia de territori són finques de territori que tenen algun valor natural d’especial interès per la fauna, la flora, el paisatge o el patrimoni cultural que acullen o que podrien acollir si s’apliquessin les mesures adequades. Aquests indrets poden ser forestals, agraris, fluvials, marins o, fins i tot, urbans.

L’objecte de la custòdia de territori són finques de territori que tenen algun valor natural d’especial interès per la fauna, la flora, el paisatge o el 61


motor

Nou Seat distintiu

Ibiza:

caràcter

El model de major èxit de Seat presenta la seva nova generació, amb un disseny modern i renovat, major funcionalitat interior, una qualitat millorada en tots els seus detalls i tecnologia avançada per a un major plaer de conducció. Amb tres carrosseries que s’adapten a qualsevol estil de vida, ofereix una versió compacta i esportiva (Ibiza SC), una altra familiar (Ibiza ST) i una altra amb cinc portes, l’universal.

Aires esportius.

El perfil del nou Seat Ibiza presenta una línia dinàmica que el fa atlètic i funcional.

Atenció al detall i acabats de primera. El disseny sofisticat dels fars del nou Seat Ibiza demostra l’enorme preocupació de la marca pels seus

detalls, tant exteriors com interiors. Amb un habitacle minimalista i perfectament estructurat, ofereix colors i materials diversos per escollir des de la tapisseria fins al volant.

Motors potents i eficients.

La gamma de motors del nou Seat Ibiza va de l’eficient 1.2 de 60 CV al potent 1.4 TSI amb doble sobrealimentació, té150 CV i caixa de canvis DSG de 7 velocitats de sèrie. Per la seva banda, l’Ibiza 1.2 TSI Ecomotive compta amb un motor d’avançada tecnologia, 105 CV i un par motor màxim de 175 Nm.

Un rendiment òptim. El consum mig del nou Seat Ibiza és de tan sols 3,4 litres, i correspon a unes emissions de 89 g/km de CO2, un valor que resulta exemplar.


63


JUTJAT DE GUÀRDIA

La maledicció del politò


Els casos de publicitat enganyosa en serveis de subscripció de missatges a mòbils que “obliguen” els usuaris a rebre alertes de pagament són més que usuals. L’Agència Catalana de Consum i l’OCU recomanen estar alerta quan s’envia un missatge. Un politò pot no ser tan innocent com sembla La majoria d’usuaris ni se n’adonen. Es baixen un politò o un joc, o bé contesten una pregunta a alguna pàgina d’Internet que els demana el número de mòbil simulant que es tracta d’una promoció, d’un premi o d’una oferta. Si es fa l’operació des del propi mòbil, informen que, per completar la promoció, s’ha d’enviar la paraula “alta” a un número de quatre dígits. A partir d’aquest moment, al mòbil en qüestió arriben missatges que informen sobre tot el seguit de serveis de telefonia que una companyia determinada ofereix “amablement”. El que no diuen és que l’afectat paga cada cop que rep aquests missatges, que l’usuari s’ha subscrit a un servei que no és precisament gratuït. Es tracta, en realitat, d’una manera fraudulenta i il·legal de captar clients. És un cas de publicitat enganyosa. Davant d’aquesta situació, i en primer lloc, cal sol·licitar a l’operador que es tingui contractat la desconnexió dels serveis de tarifació addicional, i també és convenient demanar que es desglossi la factura, de manera que quedin reflectits, d’una banda, els números “corrents” i, de l’altra, els serveis de tarifació addicional. Així es podrà fer efectiu el pagament dels primers. Després, cal cursar la pertinent denuncia a la Comissió de Supervisió dels Serveis de Tarifació Addicional, que forma part de la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions.

demanar un politò o de contestar tests d’intel·ligència per Internet. En tot cas, per evitar els missatges publicitaris al mòbil, es pot enviar un missatge amb la paraula “baixa” al mateix número d’on procedeixen, però aquesta via no sempre és eficaç.

Les organitzacions aconsellen l’usuari

de

consum

Si bé, des del 2009 existeix una norma respecte aquest tipus de publicitat enganyosa i un codi de conducta per a les companyies de telefonia, la realitat és que ambdós són paper mullat. Tant l’Agència Catalana de Consum com l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) han sol·licitat repetidament a l’Administració que es prohibeixin aquestes pràctiques, ja que generen un nombre molt elevat de reclamacions entre els usuaris. Ara bé, argumenten que mentre no existeixi una normativa que es compleixi, les reclamacions són l’única manera de protecció útil envers l’usuari, ja que resulta evident que, per part d’aquestes empreses, existeix un ànim de lucre i un enriquiment injust, això sense tenir en compte que estan incomplint sistemàticament la normativa vigent i el codi de conducta que regula aquets serveis des de l’any 2009. Per tant, ara per ara, el millor que pot fer l’usuari és seguir els consells d’aquests organismes, tant per evitar els missatges de politons com per donar-se de baixa del servei de subscripció que generen. Per Laura Vinuesa Advocada

Alerta tothom!

Molts dels afectats per aquesta il·legalitat l’han batejat com “la maledicció del politò”, perquè, tot i que es tracta d’una estafa, resulta molt fàcil caure en el parany. Tots podem ser-ne afectats. Per això és important pensar-s’ho dues vegades abans de

65


idanimal

La meravella dels perla


Els cavalls de pura raça espanyols són uns dels més preuats per la seva bellesa i elegància. D’entre ells, els de pelatge perla són uns dels més admirats. De pèl blanc, pigmentació rosada i ulls blaus, estan tremendament valorats

E

l cavall de pura raça espanyol és un dels més antics que existeixen. Procedent d’Andalusia, actualment és una raça pura que ha influït en moltes altres races europees i americanes. De caràcter molt noble i tranquil, resulta fàcil de muntar, i destaca enormement per l’extrema elegància dels seus moviments, que són àgils i perfilats com cap d’altres. Per això, el pura raça espanyol és adequat per creuar amb races més esportives –de sangs més calentes– i obtenir cavalls amb un bon rendiment atlètic i un millor caràcter. De cara allargada i més aviat estreta, nas punxegut i orelles petites i mòbils, el pura raça espanyol té un coll incurvat i musculat i una crin abundant i sedosa que és un gran reclam. Damunt les seves extremitats ossades, el seu dors recte i musculat es fa mirar, igual que el seu pit ample. El llom curt acaba amb una cua d’inserció baixa i també molt poblada.

Capes o pelatges habituals

Les capes bàsiques més comuns dels cavalls de pura raça espanyols són tres. Hi ha el cavall completament negre; el castany, que té la crin, la cua i les extremitats negres i el cos marró, i el tord, que neix negre i es va tornant blanc fins que, quan arriba a ser adult, ho és completament. I, des de fa només uns set anys, també existeix el que s’anomena capa alatzana, que té la crin, la cua, les extremitats i tot el cos de color marró (fosc o clar).

Les capes més exclusives

Avui en dia, existeixen capes diluïdes de cavalls de pura raça espanyols, que són capes exclusives i molt difícils d’aconseguir. Per això n’existeixen tan pocs exemplars arreu del món. Es tracta del cavall palomino, amb la crin i la cua blanques i la resta del cos daurat; el perla, que és completament blanc d’ençà que neix, amb la pell rosada i els ulls blaus, i el bai, que té la crin, la cua i les extremitats negres i el cos daurat.

67


El pura raça espanyol de pelatge perla, més que exclusiu Els cavalls de pura raça espanyols de pelatge perla no fa ni una dècada que existeixen. A tot el món, només hi ha entre cinc i set exemplars adults sementals, per això són tan preuats.

Per criar un cavall de pelatge perla, s’ha de comptar amb dos gens crem, que es poden aconseguir de dues maneres diferents. La primera és creuant una euga de capa baia –que té un gen crem– amb un cavall de capa baia –que també té un gen crem–, de manera que hi ha el 50% de possibilitats que els productes resultants siguin de capa perla; l’altre 50% és per a la capa baia. La segona opció és la segura, la que aconsegueix cavalls perla en el 100% de les seves possibilitats. En aquest cas, cal creuar una euga perla –que té dos gens crem– amb un cavall perla –que, igualment, té dos gens crem–.


VIATGES

La Ligúria, una dolça capsa de sorpreses La Ligúria és terra i mar, màgia de poblets històrics on el temps s’atura i on la vida té gust de passat, ombres que van d’un verd intens al blau d’un mar turquesa, unint paisatges meravellosos que es barregen entre la historia i la tradició


A

l nord-est d’Itàlia, fent límit amb França, es troba la Ligúria, una terra de muntanyes imponents. És una regió que ofereix un panorama molt ric d’oportunitats, amb naturalesa, mar, muntanya i cultura, i també diversió. El mar, però, es el seu gran recurs, un mar que banya costes rocoses on troben cobertura petites i gracioses platges.

tastar la gastronomia del lloc a qualsevol de la infinitat de restaurants que obren fins tard. La zona, però, es presta a itineraris d’aventura en plena naturalesa i a través de boscos que porten a pobles medievals increïbles, com Dolceacqua, un racó de món dominat pel castell Doria on el temps s’atura.

Al capdavant, Gènova

Les anomenades Cinque Terre són una obra única on la generositat i la perfecció de la naturalesa salvatge, intercalada amb vinyes, oliveres i plantacions de cítrics, testimonia com l’home ha estat capaç de lligar la seva vida i les seves tradicions a aquesta part de la costa italiana. L’encant dels cinc pobles que li donen nom – Monterosso, Vernazza, Riomaggiore, Manarola i Corniglia,– atrapa fins i tot el visitant més despistat.

Al capdavant de la Lugúria apareix Gènova, una porta entre terra ferma i mar, un punt de creuament de cultures i pobles, el pulmó d’una terra que absorbeix l’aire del mar per viure. La seva historia, l’arquitectura antiga que decora els seus carrers i places, el seus jardins acolorits i les obres d’art que guarda al seu interior així ho clamen.

Una costa plena de sorpreses

La Ligúria compta amb més de 300 quilòmetres de costa d’espectacular bellesa, on s’hi troben localitats turístiques de gran renom. Portofino n’és una, un poble antic i elegant molt freqüentat per personalitats de l’espectacle, la cultura i les finances. Les seves cases vermelloses, rodejades d’una exuberant vegetació, el converteixen en un autèntic paradís de paradisos. Molt a prop de Portofino hi ha la badia de San Fruttuoso, un lloc inaccessible en cotxe on només s’hi pot accedir en vaixell o a peu. Allà hi ha una església romànica d’incalculable valor històric. Seguint el camí, apareixen altres poblacions, com Santa Margherita Ligure o Rapallo, que té un funicular que puja fins al santuari de Montallegro, situat a 600 metres sobre el nivell del mar, amb unes vistes increïblement espectaculars. Anar a la Liguria i no visitar San Remo és deixar-se quelcom imprescindible. La seva costa té una gran vida mundana, i, a més del casino, es pot anar de compres i

Les Cinc Terres

Al nucli antic de Moterossso es troba una muntanya que ofereix un esplèndid panorama, i també val la pena visitar l’antic castell i la part baixa, anomenada Fenigia, on s’amaga una platja que permet admirar una estàtua del déu Neptú de 14 metres d’alçada. Vernazza té el característic port que confirma les antigues tradicions marineres del lloc, contrastades amb les elegants portes de les seves construccions defensives. Romaggiore, en canvi, és el poble més visitat de tots cinc. Des d’aquest punt comença un camí fascinant excavat a les roques que porta a Manarola, un poble magnífic penjat a la muntanya amb el mar com a base. Aquest camí és el famós Camí de l’Amor. Al centre d’aquest cor hi ha Corniglia, el poble més petit dels cinc i l’únic que no es connecta directament amb el mar, sinó que es troba sobre un promontori d’uns 100 metres d’alçada voltat de vinyes que miren cap a la costa. Per Joan Mundet Expert en viatges

71


C U RIOSITATS

de la VIDA

La Flor de la Vida L’Osirion d’Abydos, Leonardo da Vinci, les camises místiques de Topkape, els temples de Goryo-Jinja i Toshugo, el temple daurat Sikh d’Amristar, la mesquita de Córdoba, l’entrada del palau d’Assurbanipal, la tomba templera de la catedral de Sant Magnus, les tombes de Saadi, la fortalesa de Masada, el mont Sinaí d’Israel i la Ciutat Prohibida de Beijing són llocs ubicats a molts quilòmetres els uns dels altres, construïts a diferents èpoques, però amb un nexe comú: un misteriós disseny que es coneix com la Flor de la Vida

U

na flor gravada, impresa o dibuixada és l’element comú a tot un seguit de temples, tombes i espais mundialment coneguts però provinents de diferents cultures i de diferents èpoques. És l’anomenada Flor de la Vida, i apareix al temple daurat Sikh d’Amristar, a la mesquita de Córdoba o al mont Sinaí d’Israel, entre d’altres. La primera Flor de la Vida completa que es coneix es troba a Egipte, a l’Osirion d’Abydos, i té més de 6000 anys d’antiguitat. Després, altres cultures l’han anat reproduint tot conservant el seu significat sagrat. Les que es troben a la Ciutat Prohibida de Beijing, per exemple, estan gravades a dues esferes que representen la creació, sota els peus dels gossos protectors Fu. Aparentment, es tracta d’una figura geomètrica feta amb cercles del mateix diàmetre que se sobreposen formant un patró semblant a una flor de sis pètals,


En primer lloc, forma part dels símbols de la geometria sagrada i, si s’analitza des del punt de vista de la filosofia perenne, hom pot veure que l’estructura bàsica de la flor és l’anomenada vesica piscis, creada per la intersecció de dos cercles del mateix radi, de manera que el centre de cada cercle es troba en la circumferència de l’altre. Aquest és un altre símbol sagrat que representa l’úter de l’univers, el primer moviment de la creació. Per a Pitàgores significa la intersecció del món diví i el material. A partir d’aquesta peça bàsica, unint sis vesica piscis amb els seus cercles, s’obté l’anomenada Llavor de la Vida, que representa el bloc bàsic de la creació. Seria l’equivalent, en física moderna, al quàntum, una representació bidimensional de la forma mínima de la creació. A partir d’aquí, si es col·loca una Llavor de la Vida com a centre i s’envolta de sis llavors més, s’obté la Flor de la Vida. Seguint aquest raonament esotèric, els tretze cercles bàsics, radiats des del centre de la flor, formen una altra figura anomenada Fruita de la Vida, que té un tret especial, i és que, quan es tracen línies des del centre de cadascun d’aquests cercles per unir-l’os entre ells, s’obté una nova figura: el Cub de Metatrón, un glif sagrat de protecció que, a més, conté els sòlids platònics. Però això no és tot, perquè dins de la Flor de la Vida també es troba l’Arbre de la Vida cabalístic. Tot un món.

Per Rubén López

Així doncs, tots el indicadors semblen apuntar que la Flor de Vida és una mena de representació fonamental de l’espai i el temps; una figura que mostra la connexió entre tota la creació, entre totes les formes vives; una expressió gràfica de la dita mística “Tot és u”. El que no podem assegurar és si l’esmentada figura és una forma arquetípica de l’ésser humà, com ho són la creu, l’espiral, el cercle amb un punt al mig o l’esvàstica. Tampoc coneixem si es troba gravada d’alguna forma al nostre ADN o dins la nostra memòria col·lectiva. L’únic que sabem és que, tal com els símbols universals, ha estat emprada amb una finalitat sagrada, intentant representar una idea complexa o, seguint la doctrina zen, intentant representar una idea simple però comuna a tota la humanitat. Potser és una idea bàsica per a cada ésser humà com a individu i com a espècie, una intuïció o una imatge de tota la creació.

73


el

R ac贸

eflexi贸

Realisme


- He vist que portes un mocador vermell, ets la Maria_96? - Sí, ets en Ronin19? Durant tota la trobada d’aquests individus, no hi haurà més que un continu balboteig mentre cerquen paraules per comunicar-se, mirades furtives, moviments i rialletes nervioses... Quan ambdues persones potser es coneixen de tota la vida, però des de la distància, des d’un fòrum o un xat. Estem parlant sobre Internet, la telefonia mòbil i les noves formes de comunicació. Perquè hom parla més del que li toca, i les generacions digitals això ho tenen més clar que ningú. Escriure per Internet qualsevol bajanada, sense pensar; fins i tot atacar-se els un als altres verbalment; morir les vegades que calgui en un videojoc, que sempre hi ha vides. Tot es pot desfer, refer i tornar a començar. Al contrari que a la vida real. Quantes persones tenen més d’un mot virtual amb què se’ls pot identificar? És més, quanta gent no en té? Perquè a tothom li agrada mostrar-se com algú diferent, interessant. I aquesta és la qüestió: tot són aparences. Si la vertadera imatge d’una persona es mostra a partir de la seva quotidianitat, què no podem dir a una audiència que no ens percep en el dia a dia? Poques persones poden enorgullir-se de ser conseqüents amb llurs paraules. Acostumem a parlar sobre com ens agradaria ser més que sobre com som. Totes les plataformes digitals no fan més que ampliar la magnitud de les nostres paraules.

Aquesta nova situació també ha aportat l’anomenat “etern oci”, que doblega milers de voluntats: videojocs. Una quantitat inimaginable de maneres de distreure la persona: Quan hom no és un poderós mag, pot ser un furiós soldat. Si hom creu que la seva vida no val res, sempre es pot emparar en un videojoc: es convertirà en el protagonista d’una història que, suposadament, és més emocionant i val la pena. Podrà moure’s més enllà de la seva existència, deixant de banda la cruesa de la vida real que l’espera quan deixi el joc. Perquè des de fa cinc segles que se’ns ha inculcat la cultura del “jo”. Tots volem, desitgem, atenció. Ser el centre de la nostra vida, protagonistes del nostre joc. Si no ens ho sentim a la realitat, la virtualitat ens ho pot proporcionar. Podem intentar sentir-nos importants i, per molt que ens esforcem, serem tan originals com tothom. O podem acceptar la nostra real insignificança. Després d’això, ens queda pensar que un gra de sorra no és res, però sí el desert. La unió fa la força, i la societat actual promou l’individualisme. Aquí hi ha quelcom que no encaixa, oi? “Divideix i venceràs”. Per Xavi Roura

75


CAPRI CIS

Sabons naturals, si us plau

Sabons perfumats La Maison du Savon de Marseille. Una immensa

Sabons d’oliva La Chinata. Amb forma d’oliva, estan elaborats amb oli d’oliva verge extra ecològic i enriquits amb ingredients actius naturals, com la mantega de karité. Tenen propietats suavitzants, hidratants i reestructurants. La clàssica pastilla de 300 grams està elaborada també amb oli d’oliva.

gamma de sabons perfumats de Marsella, 100% vegetals, enriquits amb oli d’argània. Amb perfums de fruites, que hidraten i tonifiquen; de flors, que hidraten, perfumen i relaxen; de plantes, que hidraten i guareixen malalties de la pell, i d’espècies, que hidraten i tenen un efecte exfoliant. N’hi ha de fruites del bosc, de gessamí, de lavanda, de menta, de mel, de canyella, de pàtxuli, de rosa, de sàndal, etc.


Els sabons naturals tornen amb força. Havent estat substituïts durant temps pels gels de bany, ara recuperen el seu merescut protagonisme i es presenten amb múltiples formes, colors, aromes i propietats configurant un món que no té fi

Sabó vegetal a la llet de burra Ruc & Company.

Pensat especialment per a pells seques i delicades, conté llet de burra, que té un efecte hidratant, tensor, regenerador i reductor de l’envelliment de les cèl·lules.

D

urant massa temps, els sabons han estat emparats exclusivament per rentar-se les mans. Avui, gràcies a l’auge de la cosmètica natural i dels productes artesanals, que retornen als orígens, aquests tipus de sabons pugen a la palestra amb més força que mai i amb una varietat exquisida que no s’acaba: n’hi ha d’hidratants, de tonificants, d’exfoliatius, de cicatritzants, de desinfectants... i, per suposat, de mil i un colors i aromes; des dels sabons fabricats com en els vells temps fins a autèntiques meravelles de disseny que fa llàstima fins i tot utilitzar. I és que, malgrat la seva aparença i aroma, els sabons naturals són molt més que uns senzills productes per a la higiene personal, ja que poden produir multitud d’efectes beneficiosos que milloren la salut i l’estat d’ànim.

Els pots trobar a:

77


Sabons naturals dels laboratoris Sys.

Pedra d’alum. És el desodorant natural per excel·lència. Aquest mineral, que es presenta a la naturalesa en forma de sal cristal·litzada, té, a més, unes grans qualitats cicatritzants, bactericides i antisèptiques, per la qual cosa es pot utilitzar després de la depilació o de l’afaitat, entre molts altres usos. Lliure d’alcohol i de perfums, no porta cap substància química tòxica, no irrita la pell, no taca la roba i té un efecte molt durador.

Sabons naturals d’oli de glicerina. Elaborats

amb oli de glicerina i diverses plantes i flors, a més de ser tremendament estètics i aromàtics, tenen un poder hidratant extraordinari.

Amb un munt de propietats diferents segons la seva composició, estan elaborats a partir d’oli d’oliva. Las gamma també inclou sabons vegetals i amb olis essencials: de llots marins, de rosa mosqueta, de tarongina, de borratja, de te verd, de jojoba, de cogombre, d’onagra, de fucus, d’aloe vera...

Savon de Marseille. El clàssic sabó de Marsella, 100% vegetal, elaborat amb un 72% d’oli d’oliva, com en l’antigor / Le vieux chaudron. Grand mere. 1850. Duu oli de palma i de coco.


Sabons de Marsella perfumats.

100% vegetals, comprenen una llarga gamma d’olors, colors i propietats; des de la mandarina fins a l’aloe vera, la figa, els fruits vermells o la flor del til·ler, entre molts d’altres.

La cigale de provence. Amb l’original

forma de la llagosta que es cria entre les lavandes de les muntanyes altes de la Provença, es fa aquest sabó clàssic amb olor de lavanda que perfuma i relaxa.

Sabó l’Alep. Amb més de 3000 anys

d’història, és el sabó més antic del món. Procedent de Síria, està elaborat amb oli d’oliva i amb un mínim d’un 30% d’oli de llorer. Assecat al sol a la mateixa temperatura durant 9 mesos, és ideal per a pells sensibles i per guarir malalties com la psoriasis, la dermatitis o la pell atòpica.

79


Cuina amb segell

Amanida oriental Primavera, primavera


Ingredients 1 carbassó 1 pastanaga 1 pit de pollastre Soja Vinagre d’arròs Oli de sèsam Sèsam blanc i sèsam negre

Elaboració Per fer l’amanida... Rentem les hortalisses i les tallem crues el més petit possible. Després, les barregem. A part, desfilem el pollastre prèviament cuit. Per fer la vinagreta... Barregem en un bol la soja, el vinagre d’arròs i l’oli de sèsam.

Presentació Per muntar l’amanida, col·loquem les verdures barrejades i crues damunt del pollastre desfilat i l’amanim amb la vinagreta. Finalment, decorem el plat amb grans de sèsam blanc torrat i sèsam negre.

www.cuina22.com

Tel. 972 506 202 info@cuina22.com Ctra. Olot, 22. Arengada-nord 17740 Vilafant - Alt Empordà

81


CLAR I CATALÀ

Colilla

Burilla

Botiga de souvenirs

Botiga de records

Empedernit

Empedreït

Templari

Templer

De peus

Dempeus

Certificat metge

Certificat mèdic

Tonteria

Ximpleria


83


www.destil.cat

Revista D'Estil Núm 21  

Revista D'Estil Núm 21

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you