1 Ningú no va saber mai d’on vingué ni tampoc de quina manera va arribar al centre mèdic. Va ser a les set i mitja del matí, quan María la va descobrir en un racó de l’entrada feta un embolic de carn nua. Els cabells se li escampaven pel cos, potser intentant dissimular les ferides, les taques de suor, les llàgrimes i el dolor d’aquell rostre d’adolescent. Les cames estaven tacades d’una sang brollada per la força imposada, d’una sang dolorosa. Als peus, negres per la terra i el fang que havien xafat, brillaven i brollaven, també, alguns filets de sang impetuosos. María s’hi va apropar i un calfred la va recórrer des dels cabells fins a les ungles dels dits dels peus. Amb els anys que feia que treballava, no havia vist mai un cos jove tan castigat. Els hematomes, brutícia dels autors, denunciaven una agressió cruel, despietada, salvatge, però també una caminada llarga, difícil, pesada. —Què t’ha passat, filla? –li preguntà, amb un nus a la gola—, qui t’ha fet això? Quina bestiesa! La jove va intentar retrocedir, sense aconseguir-ho. Entre ella i la paret no cabia ni una agulla. —No –li digué María–, no tingues por, has vingut on calia acudir. No et mogues, que ara portaré roba per a cobrir-te. María, una dona d’uns quaranta-cinc anys, metgessa, era la persona més antiga del centre de salut d’aquell trosset de la selva amazònica. Entrà a la saleta on guardaven uns quants llençols i unes quantes mantes i n’agafà un, de llençol.
-7-