19 de març de 2015 —I— El 19 de març de 2015 Anne Coch i Guro Tangvald es van retrobar a la porta de l’habitació on havien estat junts per última vegada, dos anys enrere, i on tots dos es tornarien a retrobar com si tot aquell temps no haguera existit mai. Es van trobar perquè, d’alguna manera, es trobaven a faltar. Amb el primer gest d’abraçada incrèdula i els besos van acabar sobre el llit, sense preguntes, només amb la voluntat de trobar-se, de retrobar-se, de constatar que tot podia ser igual que abans. O gairebé. En acabant, van xarrar llargament. Guro no volgué amagar res. No volgué edulcorar les coses. No n’estava orgullós, però com a mínim s’havia mantingut lluny de l’alcohol. Potser en realitat buscava allunyar-se d’ella, encara que la cosa que més desitjava al món era que es quedara amb ell. En aquell moment, però, sabia que havia de deixar les zones fosques ben clares. De tota manera, Anne també haguera acceptat, amb els mateixos ulls tancats que ell, qualsevol cosa. No era una qüestió de passat sinó de futur. La pregunta no és què havien fet, sinó què volien fer. Així que, com que Guro estava disposat a donar-se l’última oportunitat i com que Anne encara pensava –o sabia– que Guro podia ser l’home de la seua vida, tots dos havien decidit que encara podien. Anne trobava que, abans, l’havia cagada ella. De manera que ho havia d’arreglar. Era dijous, es quedava fins diumenge i sabia que no se’n podia anar sense haver - 11 -

dibuixat el futur, que si se separaven amb un ja veurem, potser no es tornarien a veure o, potser, quan el trobara, ja no seria el mateix. Era dijous i tenien fins diumenge. La primera vesprada, molt entretinguda, ja s’havia acabat i ara tocava sopar, per a recuperar les forces, per a tornar després a començar pel llit.

—II— A l’aeroport, noruec i noruega es menjaven a besos abans que la noruega Anne creuara la porta de l’embarcament per a enlairar-se camí d’Oslo. El noruec Guro havia fet servir la seua condició consolar per a acompanyar-la fins la mateixa porta d’embarcament. Havien quedat que estaven junts però que, de moment, no podien canviar la seua vida: Anne acabaria la carrera al juny i, en tres mesos, seria lliure. Guro s’allunyaria de l’espiral Erika de sexe fàcil. En cas que no, demanaria reincorporar-se a la policia i tornaria a Oslo. Si Guro no tenia gaires problemes amb Erika, Anne passaria l’estiu a Benidorm mentre es plantejaven el futur. Guro trobava que les coses de la vida s’han d’entomar com arriben, però Anne no deixava de pegar-li voltes a la idea de com l’atzar de vegades pot arreglar o destrossar unes vides. O canviar-la. La vida i la mort, l’amor. Com pots acabar convivint amb una persona per tot un seguit d’atzars. Ella ja s’adonava que l’atzar li havia ofert una segona oportunitat amb aquell home cansat que havia vorejat l’ofegar-se en alcohol i, després, en el sexe. Però que, per algun motiu, havia aconseguit sobreviure. - 12 -

Anne s’estimava els seus ulls cansats però profunds, com si ja tornara de tot però alhora amb una curiositat, un interés quasi involuntari en les coses que l’envoltaven. Després dels ulls, s’estimava la barbeta, amb aquella quasi barba i les mans, les mans grans però de dits delicats que l’agafaven com si fora una planta vora un precipici d’on provava d’escapar. Només de pensar en les mans de Guro, el borrissol se li va eriçar com si estiguera acaronant-la just abans d’agafar-la amb força i penetrar-la. L’avió es va enlairar per a tornar-la a la realitat.

—III— Guro s’esperà a l’enlairament de l’avió abans d’abandonar l’aeroport. Tenia, més que la voluntat, la necessitat que tot anara bé. Li calia que tot anara bé. A Anne li havia contat la veritat però no s’havia entretingut en els detalls escabrosos. Coses que ocorrien als diferents llocs on poder acabar amb les urgències: sales vip, serveis de discoteca, garatges, pàrquings, cotxes, i un llarg etcètera de llocs havien estat utilitzats per ell. No sempre amb –ni en– les millors condicions. Tampoc li contà alguna de les activitats que havia fet, com una vegada que acompanyà una xica a qui li feien xantatge –perquè l’havien gravada en un privat. Així que va investigar el propietari, que era rus, que tenia el seu xalet espectacular a la zona que va des de Benidorm cap al nord, on començaven els espadats. Enfront mateix del mar, en una lleixa horitzontal natural a uns cent cinquanta metres sobre el nivell de l’aigua, de la qual baixava una escaleta fins una cala menuda, inaccessible - 13 -

a peu. L’únic inconvenient el tenia en l’accés: calia fer un tram per una carretera nacional plena de corbes i amb massa trànsit –amb unes vistes espectaculars, això sí– per després enfilar un caminet estret, poc convenient per a les curses, amb diversos trencants a dreta i esquerre per poder arribar als xalets que s’havien pogut edificar en aquella zona gairebé vertical. Era aquesta una cosa que el molestava i sorprenia alhora: no que algú volguera viure al mateix lloc del rus, que era espectacular, envoltat de pins i matolls que s’agafaven amb tota la força als pocs clavills que els oferia la roca vertical, que pujava irregular però decidida, amb el so de mar de fons, amb cap vista a l’esquena però amb tot el mar per endavant. No, això ho entenia, encara que era molt difícil comprar-ho tenint només una treball digne. Però el fet que molta gent es conformara amb un xalet adossat muntanya amunt, a quilòmetres del mar, al mig de no-res, això sí que no podia entendre-ho. Ni que les autoritats permeteren aquella massacre indiscriminada del terreny, ni... Que al seu país s’havien fet i es farien moltes coses malament, però com a mínim dissimulaven un poc amb la destrossa del paisatge... Tot això ho pensava aquella matinada, mentre esperava que el Mercedes pretensiós del rus enfilara el caminet des de la carretera. Ell s’havia instal·lat a prop, dissimuladament. Un punt des d’on es veia el desviament de la carretera cap al camí. Vigilava amb uns binocles senzills. No volia cridar l’atenció, encara que tampoc no va passar ningú pel caminet en aquelles hores de la nit fins la matinada. Quan veié el cotxe que enfilava el camí, va pujar al seu, de segona mà barat, que s’havia comprat a propòsit per al cas, i engegà. - 14 -

El pla era senzill: de normal, el rus només anava amb el xofer, armat però poca cosa més. De manera que s’hi creuaria pel camí, estret, i ja faria per ratllar un cotxe amb l’altre. Poc, com sense voler, però el suficient. Guro faria el paper de bufat que s’ha perdut i no troba el camí de casa. Quan el conductor baixara, la idea era deixar-lo inconscient abans que no sospitara res. Fet i fet, va anar sobre rodes. Fins i tot havia canviat la matrícula del cotxe per si de cas li calia començar a preparar els papers de l’accident, per a tenir el guardaespatlles en una posició perfecta per al colp mentre escrivia, però no va caldre. El conductor baixà fet un bou i es va inclinar per a vore l’abast de la ratllada mentre bramava com un porc degollat. Guro no s’ho pensà gens i colpejà el cap del conductor amb una llanterna consistent. Després, va obrir una navalla, va traure les claus del contacte del Mercedes i va ratllar tot el perímetre del cotxe. En acabant, li explicà al passatger rus que havia entrat en contacte amb el servei secret noruec i que la propera vegada que fera xantatge a qualsevol ciutadà o, especialment, ciutadana noruega li enviaria dos liquidadors especialitzats. Imitar la màfia russa tampoc no era tan difícil, al capdavall. Certament, va pronunciar les paraules des de dins, amb tanta ràbia continguda i tantes ganes reals de matar-lo que va resultar prou convincent per a que els riscos de l’altre no compensaren els beneficis. Al cap i a la fi, només li llançà l’amenaça dels liquidadors. Indemostrable, en realitat, però possible. Amb això no arreglava res, també n’era conscient. Al món hi havia tantes possibles víctimes que no eren noruegues que no els calia patir per - 15 -

perdre una ridícula part del mercat a canvi de no portar darrere una dosi extra de guardaespatlles o matons. Li va ratllar el cotxe i, en acabant, se`n va pujar al seu. Tirà endavant fins aplegar a la carretera, llavors enfilà cap al centre de Benidorm. El sol encara no havia eixit però la llum ja començava a trencar la fosca, ratllant el límit entre la mar i el cel. Va aparcar davant d’un bar que obria. El primer bar que obria. Per continuar de barra en barra fins a dormir l’alcohol al seu pis. Feia molt de temps que no s’emborratxava. I sabia per què ho estava fent. Sabia exactament que no hi havia solució. Com a mínim, una vegada a la vida, li ho devia a Thais. Thais havia estat el seu primer cas injust, on no s’hi podia posar justícia exacta. On, fera allò que fera, la víctima sempre acabaria per perdre.

—IV— Thais tenia, gairebé, tretze anys. I sabia que la felicitat és una cosa ben senzilla. Aquell dia, més que contenta, estava eufòrica. En passar pel parc, Alexej l’havia cridada i havia parlat amb ella. Alexej era major. Però major major. Potser fins i tot ja havia complert els vint i el trobava guapíssim. Feia cosa d’un any, quan la família d’ell acabava d’arribar de Lituània, es van estar uns dies a casa de Thais. Tothom li comenta que ella no té un nom gens lituà, però també és lituana, encara que va venir de menuda. Ni se’n recorda, del seu país. Aleshores ell no li va fer cap cas. Ella el veia guapíssim i major, encara que Alexej tenia l’habilitat de mirar més enllà, sense haver d’esquivar els obstacles. Però aquell dia li havia parlat. I l’havia mirada. Que si açò, que si allò. Tampoc no - 16 -