INTRODUCCIÓ
Aquest és un assaig que es mou entre l’ètica i el pensament crític sobre la societat, la política i el territori. No és un assaig filosòfic perquè no aborda l’espai singular que, com explica Bertrand Russell, es situa entre la ciència i el dogma i tracta de donar resposta als interrogants més punyents de l’existència humana: la mort, la felicitat, l’amistat… És un assaig de peus en terra, sense pretensions ni citacions a peu de pàgina, escrit en minúscula (en expressió encertada de Toni Mollà) que sols tracta de comunicar reflexions acumulades al llarg de prou anys per si pogueren ser d’alguna utilitat. Reflexions bastides espigolant al llarg de moltes hores de conversa franca i amistosa –un dels màxims plaers dels quals he pogut gaudir– amb una petita i estimada colla d’amics i amigues. Algunes lectures recents i el record d’allò llegit, que sempre roman en una mena de nebulosa, completen els ingredients d’aquest atreviment. Tant de bo si aquestes ratlles ajuden a minvar la somnolència digestiva de la qual parlava Fuster i l’autocomplaença i susciten algun debat d’interès. Al remat –com no podia ser d’altra manera–, aquest petit assaig és un híbrid perquè junt amb reflexions més generals i de caire ètic hi ha prou referències a casa nostra. El títol de l’assaig (Ni casta ni caspa) pretén reflectir el tarannà que, d’alguna manera, recorre transversalment les - 19 -
reflexions vessades. Un tarannà present tant en les valoracions ètiques com en l’anàlisi de realitats i esdeveniments. Un tarannà que vol posar de relleu l’existència d’aquells que es consideren legitimitats a decidir les condicions de vida de la majoria de la població (la casta entesa en el sentit ampli del terme) com, així mateix, l’existència, sovint molt «funcional» en els poders establerts, d’un conjunt de prejudicis, valors i suposades certeses d’aquells panxacontents –pròxims o no tant als poders econòmics– que es consideren en possessió de la veritat i es senten autoritzats per a imposar-la. L’expressió popular «caspós» (adjectiu que acompanya la casta) té l’avantatge de resumir en un concepte eixe pensament antic, obsolet i extemporani que sols voldria que tot seguira igual. No cal dir que l’Església és possiblement el nucli dur del pensament reaccionari i caspós, refugiada com està en dogmes tan estúpids com indiscutibles i en una suposada exemplaritat que provoca un somriure amarg o una indignació mental, o visceral, segons el moment. Aquest petit assaig és, demana, despullar-se al màxim possible de l’autocensura i de la por (a vegades inconscient) a transgredir el llindar d’allò políticament correcte. Hi és present, si més no, la voluntat de donar contingut a un concepte que podríem anomenar «radicalisme democràtic» conscient de la dificultat d’esbrinar els camins, plens d’entrebancs i de senyalitzacions intencionadament errònies, que hipotèticament ens podrien conduir a una societat on la democràcia no fora una proclama a sovint interessada i allunyada de la pràctica quotidiana. Un radicalisme democràtic que, per posar-ne un exemple concret, ha de rebutjar que, fins i tot des de posicions - 20 -
«d’esquerra», s’accepte acríticament una molt imperfecta monarquia parlamentària que fou imposada per Franco i que, per tant, hauria de considerar-se nul·la de ple dret, convocar un referèndum en condicions i obrir, si escau, un nou període constituent que supere les nombroses i denunciades limitacions de la Constitució vigent. La radicalitat democràtica exigeix també un respecte escrupolós als drets individuals (sistemàticament conculcats) i, entre ells, el dret a la llengua i la cultura pròpies i fins i tot el dret a decidir, uns drets arraconats pel sempitern contenciós territorial. Al remat, l’assaig es compon de tres blocs diferenciats: el primer bloc –el capítol 1– té a veure amb els «valors», és a dir, amb les creences de l’agosarat escriptor (un servidor), uns textos on, indefectiblement, sovintegen les exemplificacions. En segon lloc –en el capítol 2–, es desenvolupen unes reflexions sobre l’economia global i local i sobre l’estat del malestar i, finalment, en el capítol 3, s’ofereix un seguit de qüestions titulades «El dit sobre el mapa», que tracten d’exemplificar l’aplicació d’aquells valors a una realitat territorial concreta, com ara València i, a vegades, l’àrea metropolitana. La pandèmia del 2020 m’ha agafat, com es sol dir, amb el peu canviat i m’ha reforçat la sensació de vulnerabilitat i fragilitat que fins i tot ha estat a punt de fer-me abandonar el projecte. El sotrac, si més no, ha estat tan fort que m’ha obligat a introduir algunes reflexions addicionals que tanmateix no són el nucli central d’un assaig pensat en l’estructura abans de la irrupció de la pandèmia. Com que la dita irrupció, això sí, ha obligat a endarrerir prou la publicació, - 21 -
m’ha semblat escaient redactar un epíleg d’actualització prou ampli que conté dades i noves reflexions «filosòfiques» (capítol 4 «Cloenda transversal») i, que de manera paral·lela, m’ha obligat a eliminar algunes parts del text ja redactat per tal d’evitar excessives duplicacions. L’explicitació del meu ideari o ideologia no és un exercici abstracte (no sabria com fer-ho) sinó més aïna una senzilla posada en escena d’aquells valors que a hores d’ara encara em serveixen per a surar en un context global i local força esfereïdor. Uns valors que també són, lògicament, presents quan l’objecte de reflexió és el País Valencià i València, l’àmbit vital per on em pertoca moure’m i on lliure les meues batalles, les quals tenen més a veure amb l’optimisme del cor que no amb la raó analítica i freda. El to de l’assaig és a vegades una mica irònic. En un text que minimitza l’autocensura i no té cap pretensió apostòlica, és normal certa dosi d’una arma tan necessària per a distanciar-se’n una mica i, amb sort, provocar el somriure del lector. Com que sempre té dret que la crítica vaja acompanyada, malgrat el risc, de proposicions, al llarg de l’assaig explícitament o implícitament en desfilen una sèrie d’intencions utopicobenèfiques, que no pretenen altra cosa que fomentar el debat lluny de qualsevol presumpció d’infal·libilitat, la qual cosa és exclusiva del papa de Roma. Un mar de dubtes sobre l’oportunitat de posar negre sobre blanc les meues opinions m’ha acompanyat des de la primera ratlla i tal vegada el paper terapèutic que comporta el fet d’escriure pot explicar per què no he abandonat... Si malgrat tot, aquest paper té alguna utilitat em refugiaré en la ironia del «nadie es perfecto» de Billy Wilder per a des- 22 -
dramatitzar al màxim aquesta petita aventura, de modesta importància i escrita sense gens de malícia. Com ja he dit adés, aquest paper no pretenia ni pretén en cap moment caure en l’erudició ni utilitzar el recurs a les notes a peu de pàgina. Volia que el text fora al més fresc i àgil possible. Això exigia explicitar d’on beu l’autor i vessar en el paper les opinions pròpies sense preocupar-se massa de si coincidia o no amb la d’altres. La solució ha estat un mica dràstica: he eliminat les referències de premsa i la reproducció, quasi sempre, de textos d’altres autors. Confie haver estat fidel a l’espontaneïtat que pretenia en un principi. Comptat i debatut, el text m’ha requerit més temps i esforç que no em pensava, però el xupxup de la cocció lenta sempre dona més sabor... si no te’n passes i s’empastra l’arròs. Aquestes ratlles podrien també aixoplugar-se davall l’expressió de «reflexions tardorals», que és un mica polisèmica. Per un costat fa referència a l’estació en la qual finalitzà la darrera revisió (octubre del 2021), tot i que la part grossa de l’assaig la vaig escriure entre la tardor del 2019 i la primavera del 2020. Però, per l’altre costat, la tardor fa referència també a un fet ineluctable com és haver arribat a l’edat de jubilació, la qual comporta, com a corol·lari habitual, una certa «revisió» d’experiències i del grau de permanència (o de canvi) dels valors i de les percepcions. Inclouré en aquesta introducció algunes reflexions que em provocà a la primavera del 2020 la irrupció de la pandèmia i que considere que encara ara, al bell mig de la cinquena onada, tenen algun interès. La pandèmia actual ha tret a la llum moltes evidències i contradiccions. La globa- 23 -
lització i el creixement de la urbanització a escala mundial multipliquen els contactes i la probabilitat de transmissió, mentre que la desigualtat social a totes les escales deixa ben clar l’impacte diferencial de la pandèmia. Als països pobres (el global south) les conseqüències seran dramàtiques amb sistemes sanitaris molt febles i amb condicions de vida presidides per dramàtiques carències d’alimentació, habitatge i aigua. També als països desenvolupats o relativament desenvolupats s’ha posat en evidència que els impactes són més grans segons els grups socials i la seua geolocalització. Com apunta Oriol Nel·lo, l’alta densitat poblacional, la menor grandària i qualitat dels habitatges, les diferències en el capital social disponible i les diferents capacitats per a reduir la mobilitat en determinen un impacte diferencial. Sempre ha estat així en la història i la pandèmia no n’és una excepció. No em deixa de copsar la coexistència d’irracionals tendències negacionistes amb taxes de vacunació ínfimes en el global south. Allò de nàixer en un país o continent o altre és, també en aquest àmbit, una broma macabra. En un altre nivell, la pandèmia ha posat de manifest que els mecanismes de prevenció dels sistemes de salut estaven molt lluny d’allò desitjable, en part per les retallades a l’estat del benestar i el progrés de la privatització de les darreres dècades. Així mateix, les residències de majors, moltes de gestió privada, han estat el subjecte d’un espectacle dantesc igual que la vergonya que provoquen les condicions infrahumanes dels temporers, tot i que el darrer és un problema conegut des de fa dècades. Finalment, hem assistit al clàssic replegament de cada Estat amb dificultats creixents de mobilitat de persones i mer- 24 -
caderies i amb una reducció forta del consum (i del turisme) a la qual es suma la paràlisi de l’activitat econòmica dins de cada país. Tot plegat fa preveure una forta recessió econòmica, un creixement fort de l’atur i un creixement exponencial del deute públic i privat derivat de la caiguda dels ingressos i, en el cas del sector públic, de l’increment de la despesa per a respondre als requeriments de persones i empreses seriosament afectades en la seua viabilitat econòmica. El panorama és, per tant, prou tèrbol. No sembla que, fent ús de l’expressió de Varoufakis, hi haja adults en la cambra amb la convicció, la competència i la decisió suficients per a impulsar una (utòpica) cooperació global, sense la qual, ineluctablement, s’agreujaran tots els problemes actuals i futurs, tant sanitaris com econòmics i socials. Al final, i tornem a les opinions d’Oriol Nel·lo, després d’anys d’individualisme i neoliberalisme, sembla que la pandèmia ha tornat a posar damunt la taula la importància d’un sector públic fort que siga compatible (i no és fàcil per les temptacions autoritàries dels Estats-nació) amb una ciutadania responsable i mobilitzada. En bona lògica (progressista) hauríem de transformar la manera com ens relacionem amb el nostre entorn, distribuïm la riquesa i ens governem. L’ús i abús del terme postCOVID pot conduir a pensar que la pandèmia generarà una societat radicalment diferent. Sense menystenir-ne l’impacte, que ha estat i és molt fort, el que és evident és que, com he dit adés, la pandèmia ha fet aflorar debilitats i carències de tota mena. Crec que, quan recuperem a poc a poc la normalitat (això de la «nova normalitat» és un oxímoron insuportable), aquesta crítica hauria de servir per a no tornar a transitar per camins erronis. - 25 -