Memòries d'un roder (Ernest Nabàs)

En aquest raconet visqué Mariano Seguí i Calatayud, ‘El Gatet d’Otos’ (1819-1904). Roder temut i estimat.

Aquesta frase llueix al costat d’un rellotge de sol a Otos, el poble dels rellotges de sol, a la comarca de la Vall d’Albaida. El Gatet d’Otos fou un personatge de la darreria del segle XIX que, segons la llegenda, robava als rics per a donar-ho als pobres. Aquesta ha sigut la meua filosofia vital.

En els meus primers anys, impregnats de religiositat cristiana, aquest repartiment als pobres l’entenia com la necessària caritat. Vaig veure que no era prou: la beneficència, en el fons, humilia el receptor de l'ajuda. Per això vaig decidir cercar la justícia, per a poder aplicar aquesta màxima.

Vaig descobrir el Gatet d’Otos i m’hi vaig identificar en llegir que, quan el duien davant el Tribunal Suprem de València, una gran multitud de gent de la Vall d’Albaida es va manifestar en la seua defensa. El jutge el deixà lliure. “Roder temut i estimat”.

- 13 -

Roder té diverses accepcions. A la Vall d’Uixó ho diuen a “qui no se sabia com respondria davant del poder autoritari”.

També significa una persona viva, activa. Roder és aquell “que va rodant, que roda com perdut, fugitiu i errant”. Per exemple: “Després de tres dies d’anar roder per la muntanya...”.

El Diccionari Alcover n’il·lustra el significat aportant un text literari d’una obra valenciana: “Ja no puc anar a salt de mata com fa vint anys, però m’agrada la vida de roder”.

En el llibre Inés del alma mía, l’escriptora xilena Isabel Allende posa en boca d’Inés Suárez: “¿Hay algo más pretencioso que una autobiografía?” No és aquesta la meua intenció.

No es tracta d’una al·legoria de virtuts i èxits. Em conforme a ser com el Gatet d’Otos, “temut i estimat”. Un amic, després d’haver llegit algun capítol d’aquestes memòries, em va dir: “I des d’ara, també odiat per algun dels que recordes ací”.

Jo, que estime tant la fotografia, que he despullat cossos per a fotografiar-ne la bellesa, avui m’oferisc nu, amb més defectes que virtuts. Sempre he intentat ser honest. He pres decisions molt dures. Creia que eren les adequades. En el relat hi he introduït molts temes amb ironia, en clau d’humor, que espere que servisquen per a relaxar el lector.

A les cinc de la matinada del 21 de novembre de 1976, diumenge, vaig tindre un somni. Hi apareixia ma mare i després jo, que tornava al si matern. A les vuit tocaren a la porta. No teníem telèfon. Alfonso Llorca venia a avisar-nos que ma mare s’havia mort... a les cinc de la matinada.

Existeixen els esperits? M’he demanat moltes vegades per què, expirant ma mare, vaig sentir a quilòmetres de distància un somni tan càlid. Va ser com tornar al si matern d’on havia eixit el 7 de març de 1941. Allí dins hi estava molt feliç, m’hi - 14 -

sentia estimat. Dins aquell cos s’havia desenvolupat la meua personalitat. La vaig heretar de ma mare.

Misticisme a vegades, compromís amb la gent, rebel·lia sempre. Estic casat amb Rosario Cambronero, Cora. Tinc una filla, Laia, i dos néts, Pau i Neu. Vaig decidir compartir aquests esbossos de la meua vida quan Enriqueta Fuertes, directora del Centre d’Estudis Vallers, en la presentació del meu llibre Un segle d’Autos Vallduxense, contà la meua biografia amb dades extretes d’internet, algunes de les quals jo ignorava, i em va dir: “La teua biografia és rica en vivències. Pot simbolitzar l’evolució dels últims seixanta anys.

Hauries de publicar-la”. Heus-la ací.

Són unes confessions “a calzón quitado”, com diuen a Llatinoamèrica. Comencen amb la descripció de la meua infància a la Vall d’Uixó i les seues col·laterals sociològiques de les dècades dels anys quaranta i cinquanta. Se sustenten en tres eixos: la meua etapa de seminarista i sacerdot, la meua vida com a periodista i el meu recorregut per la política valenciana.

Els tres oficis, viscuts intensament, ací i al Xile d’Allende.

Agraïment als que m'han espentejat a escriure aquestes històries, com Alberto Usó o Nel·lo Navarro. Gràcies als qui m'han revisat totalment, Javier Andrés, o parcialment alguns capítols com Ramón Pardo, Juli Domingo o Tomàs Escuder. Fantàstica la traducció de Josep Font i Ten. Agraïment, a Manolo Gil, editor que va fer seu el meu relat com si fos una novela. Gràcies.

Espere que gaudiu de la lectura.

- 15 -