La meva cambra més estimada

EL PRIMER LLIBRE En aquelles cases on abunden els llibres segurament naixerà un bon lector, potser, fins i tot, un bibliòfil. En la llar familiar de Carmelina, formada pels pares – Carlos Sánchez Cutillas i Elisa Martínez Pardo - i els tres germans – Carmelina, José Francisco i Carlos – es cultivava aquesta afició a la lectura, encara que fora d’obres piadoses – la mare – o de clàssics del Segle d’Or, especialment de teatre – el pare -. La mateixa Carmelina recordava que ella i els seus germans van aprendre a llegir en uns llibrets de l’Editorial Juventud que contenien episodis del Quixot adaptats per als xiquets. I anys després li confessaria en una carta a un amic: “Yo aprendí a leer muy pronto, no por inteligencia sino por curiosidad de las cosas. Aprendí a leer en el Quijote y después me hice corsaria con Salgari”.

Però probablement el vertader origen de la seua afició a la lectura i, en concret, a les aventures del Quixot, cal situar-lo com tantes altres coses en la vida de Carmelina -, a la casa de l’avi matern, Francisco Martínez i Martínez, situada al carrer Governador Vell de València. Allí, Carmelina i els seus germans contemplaven, admirats, l’enorme quantitat de llibres que atresorava qui va arribar a ser un entusiasta bibliòfil i un cervantista de renom. I no solament allí, perquè en la finca de Casa Doñana i en la casa familiar d’Altea posseïa també una xicoteta biblioteca – entre altres, aquells llibres de la Matière de Bretagne rememorats per la protagonista en l’últim capítol de Matèria de Bretanya -. No és d’estranyar, per tant, que en l’ànim de Carmelina germinara des d’una edat ben primerenca el desig de posseir alguna vegada una biblioteca.

- 15 -

Però, quan va començar a fer-se realitat aquest somni?

Si l’origen, el punt de partida d’una biblioteca, es troba en el primer llibre destinat a formar-ne part, en el cas de Carmelina podem identificar-lo fàcilment. No en va la seua biblioteca començà a formar-se, no per decisió pròpia, sinó per obra i gràcia d’aquell qui es convertiria en el seu mentor, en el seu guia en el camp de les lletres i en el constant estímul per a la seua carrera com a historiadora i escriptora.

El dia que Carmelina va complir els catorze anys rebé un regal valuosíssim que l’acompanyaria tota la seua vida i que, sense dubte, influiria en el seu futur. Segurament aquell regal se l’emportaria Carmelina a Altea, el poble on nasqué el seu avi i al qual tornaria la família tots els estius, instal·lant-se en la finca Mar i Cel mentre l’avi Francesc Martínez i Martínez habitava en un casalot situat al poble antic, que havia decorat amb motius cervantins i des de les finestres del qual es dominava la badia d’Altea i el morro de l’Albir.

No resulta estrany que una persona aficionada a la lectura com Francesc Martínez, li regalara a la seua neta un llibre.

L’important del cas és que aquell llibre acabà tenint una influència decisiva en la vida i l’obra de Carmelina. Així, en la dedicatòria, el seu avi expressava el desig que el llibre fora el primer volum de la seua futura biblioteca. I vaja si el desig es va complir! Només cal saber que, setanta anys després, aquell xicotet i solitari volum havia constituït el germen d’una esplèndida biblioteca formada per més de dos mil volums, la majoria llibres d’història i de literatura medievals.

Però fem una ullada al primer llibre de la biblioteca de Carmelina. Es tracta d’un bell exemplar en huité, en pergamí d’època, enquadernat en pell, molt ben conservat, de les Obras - 16 -

Propias I Traducciones de Latín, Griego i Toscano, con la Parafrasi de algunos Salmos i Capitulos de Job. Su autor el P. M. Fray Luis de León, de la Orden de S. Agustin, Doctor Theologo del Gremio i Claustro de la Universidad de Salamanca. Tercera impression nuevamente añadida. Impreso en Valencia, con licencia del Real Consejo. En la imprenta de Joseph Thomàs Lucas, plaza de Comedias. Año 1761.

L’exemplar resulta interessant, no solament pel seu bon estat de conservació, sinó perquè es tracta de la tercera reimpressió, la més fidedigna, duta a terme per l’erudit Gregori Maians, en la qual es corregeixen els errors de les anteriors. No obstant això, per al nostre propòsit el més valuós del llibre no resideix en la dedicatòria de Fray Luis a Pedro Portocarrero, en les dènou pàgines escrites per Quevedo o en l’extensa biografia de l’autor deguda a la fèrtil ploma de Maians. Allò que converteix aquest bell llibre en una xicoteta joia és la dedicatòria escrita amb ploma en les guardes del volum, i que diu així: A mi Carmelina Sánchez y Martínez el día de su cumpleaños le dedico este libro parvo en tamaño pero largo en contenido, para que le sirva esta joyita bibliográfica de arranque a la futura biblioteca. Tu abuelo Francisco Martínez y Martínez Valencia de los Edetanos

Resulta curiós imaginar el llibre, no en mans d’un erudit, sinó d’una adolescent de catorze anys que, en lloc de distraure’s amb tebeos o novel·les romàntiques, començava a donar proves del seu interés per la literatura “seriosa”. I el mentor d’aquelles lectures era, sens dubte, el seu avi, com queda patent en una carta escrita per Carmelina el mateix any en què el seu avi li va regalar aquella xicoteta joia bibliogràfica: - 17 -

Queridísimo abuelo: recibí ayer tu carta que me dio mucha alegría.

El día de mi santo te eché muchísimo de menos y me estuve acordando todo el día de ti. Terminé ya “El Regidor” y los poemas y ahora ya sin tu consejo no sé qué leer.

El domingo leí el Cancionero de Jorge de Montemayor que me gustó mucho. También he hojeado las obras de Tirso de Molina y de Moratín.

Dime cómo va tu libro que estoy deseando leer.

Te agradecería que me dijeses algunos libros que pueda leer... Los domingos, como no me gusta salir, me quedo leyendo toda la tarde y quisiera que te acordases de indicarme alguna lectura que a ti te guste pues yo las prefiero a las novelas.

Recuerdos a todos y para ti un abrazo muy fuerte de tu nieta Carmelina A part de la precocitat que es trasllueixen d’aquestes línies, en la carta es posa de manifest el tipus de lectures que freqüentava aquella xiqueta de catorze anys. “Les preferisc a les novel·les” li diu al seu avi, a propòsit de les lectures que aquest li recomanava. I aquesta preferència es mantindrà al llarg de tota la seua vida, com queda patent en unes declaracions de Carmelina davant d’un grup d’universitaris, quan va afirmar rotundament, molts anys després: “ni llig novel·les ni m’interessen”.

Efectivament, Carmelina va ser sempre una lectora voraç, però difícilment se la podia veure amb una novel·la entre les mans, a part d’algunes d’autors clàssics, començant per Cervantes, per l’obra del qual el seu avi sentia una gran passió, que va contagiar a la seua neta. No en va Francesc Martínez i Martínez va ser definit en la seua època com “el más cer- 18 -

vantista de los valencianos y el más valenciano de los cervantistas”. Semblant “mania cervantina” apareix ja en el medalló d’escaiola amb l’efígie de Cervantes que va fer col·locar en la façana de la seua casa del carrer Santa Bàrbara d’Altea, i en multitud d’objectes que decoraven la casa de Governador Vell i que la pròpia Carmelina recordaria anys després: un bust de Cervantes, còpia de l’estàtua erigida en les Alberedetes de Serrans, diversos motles d’argila amb escenes del Quixot, donades posteriorment al Museu González Martí, un tapís de grans dimensions que reproduïa la imatge del cavaller que il·lustra la primera pàgina de l’edició de Pedro Patricio Mey, les medalles encunyades en 1905 i 1916, amb motiu dels centenaris del Quixot i de la mort de Cervantes, bacins de metall, ceràmica de l’Alcora amb temes del Quixot, culleres de fusta amb imatges en pirogravat i exlibris cervantins procedents de diversos països.

Però Carmelina no es va acontentar amb aquell llibre de Fray Luis de León regalat pel seu avi, o amb les obres de Cervantes i d’altres autors del Segle d’Or. Ben prompte, de la mà de Francesc Martínez va començar a freqüentar els autors valencians del segle XV, des de Jaume Roig a Joanot Martorell i els poetes anteriors a la castellanització imposada per la cort dels Ducs de Calàbria, a més de convertir-se en entusiasta lectora dels múltiples llibres i fullets que publicava el seu avi a càrrec seu.

No és d’estranyar, per tant, que aquell primer “libro parvo en tamaño pero largo en contenido” donara pas en el transcurs dels anys a una esplèndida biblioteca conformada segons el criteri que va aprendre gràcies al primerenc magisteri del seu avi.

- 19 -

Un humanista alteà Com a futura bibliòfila, Carmelina ho tenia fàcil. No en va el seu avi va ser Francisco Martínez i Martínez (d’ara endavant FMM), l’humanista alteà, com ella mateixa el va definir en la biografia que escriuria al començament dels anys setanta, publicada per l’Institut d’Estudis Alacantins. Hi apareix detallada l’obra d’aquell insigne erudit, que en els seus huitanta anys de vida destacaria com a historiador, filòleg, folklorista i arqueòleg – així, en 1927 va acompanyar el famós arqueòleg alemany Adolf Schulten en el seu periple per Alacant i Castelló. Per si tot allò no fora prou, FMM va ser també un destacat editor, i va publicar a les seues expenses diverses obres relacionades amb temes valencians, com un estudi sobre Martí Joan de Galba, coautor del Tirant, un altre sobre el Dret Consuetudinari d’Altea i les tres “tandes” de la seua interessantíssima obra Folk-lore valencià, compilació de contes, romanços, cançons, llegendes i costums, recollides per l’autor a Altea i editades entre 1912 i 1946. De la importància d’aquest text en dona fe el fet que anys després de la seua mort el professor Sanchis Guarner va publicar una antologia amb el títol Coses de la meua terra.

Els pobles valencians parlen els uns dels altres. I precisament en la contraportada del primer volum d’aquesta obra trobem un dels trets inequívocs del bon humor de l’autor: així, en indicar el preu del llibre diu literalment: “Preu: En tota Espanya: 2 pessetes. A Madrid: 10 quinsets”. I afegeix: “Alguna volta teniem que guanyar els moros”. També resulta curiós que, com a editor, fera sempre tirades de 77, 207 o, amb més freqüència, 107 exemplars, potser pel fet que el 7 era el seu número de la sort, encara que segons alguns testimoniatges ho feia en record de

- 20 -

Carles VII, net de don Carlos María Isidro, pretendent al tron d’Espanya durant la Tercera Guerra Carlista.

Valencianista de soca, FMM va estudiar la carrera de Dret a la Universitat de València i va ser membre de diverses institucions com Lo Rat Penat, la Reial Societat Econòmica d’Amics del País i el Centre de Cultura Valenciana, en què va exercir com a degà, càrrec del qual seria desposseït per ordre del Governador Civil al final de la guerra. Precisament en la seua qualitat de secretari d’aquesta institució va participar en la redacció de les Normes Ortogràfiques de Castelló de 1932.

I, al mateix temps que escrivia diverses obres en valencià, inculcava en la seua neta l’amor per la història de València i per la llengua que parlava amb els seus veïns d’Altea, una llengua que Carmelina va aprendre precisament sota el magisteri del seu avi.

Tal com evoca la mateixa Carmelina en una semblança escrita per a la secció de cultura de la Diputació d’Alacant, des de molt xicoteta la futura escriptora va poder contemplar l’extraordinària biblioteca que atresorava FMM a la seua casa situada en el carrer Governador Vell de València, juntament amb una interessant col·lecció de gravats, ceràmiques, relleus i armes.

En acabar l’estiu, confessarà Carmelina anys després en una carta, “a mi en tornaven a carregar de llibres i em ficaven l’uniforme del col·legi, lleig i negre com una maledicció. I l’avi reprenia les seues activitats intel·lectuals i les conferències i les visites als Arxius i als llibreters de vell. Totes les vesprades en aplegar a casa entrava jo al seu despatx i em mostrava els llibres que havia comprat o els que havia rebut i m’explicava el fil d’allò que aleshores estigués escrivint. I era com si ell - 21 -

es tornàs petit per ésser més prop de mi, o com si jo amb un suprem esforç em carregara d’anys i d’intel·ligència per a poder situar-me al mateix angle seu...”

Com és ben conegut, el nucli central de la seua biblioteca el constituïa el fons cervantí que, amb el transcurs dels anys, es convertiria en el punt de partida de la Col·lecció Cervantina de la Biblioteca Valenciana. FMM va començar a adquirir edicions de l’obra de Cervantes en 1905, arran de la celebració del III Centenari de la publicació del Quixot, fins a arribar a la xifra de 425. I el més important no era el número, perquè ja en 1919 reconeixia que, a més de les dues edicions prínceps de Pedro Patricio Mey, “del siglo XVII no tengo más de 17 ediciones; del siglo XVIII, 42. Tengo la edición príncipe de las ocho comedias, 7 ediciones de Avellaneda, unas 40 piezas de teatro y 294 vidas de Cervantes, comentaristas e intérpretes”.

A més d’aquella magnífica col·lecció d’edicions del Quixot, FMM vivia literalment envoltat d’objectes relacionats amb el gran escriptor. Tant és així que la seua pròpia neta, en veure a la casa de Governador Vell diversos quadres, relleus i escultures amb l’efígie de Cervantes, els preguntà als seus pares si aquell senyor era un avantpassat de la família. I ja hem vist com ella i els seus germans van aprendre a llegir en aquells llibrets de l’Editorial Juventud que recollien, adaptats per a xiquets, dos episodis de la novel·la de Cervantes.

Però encara hi ha més. La passió per l’obra de Cervantes va induir FMM a traduir el Quixot al valencià, una labor començada en 1905 i que culminaria quinze anys després. Així, una vegada finalitzat un treball tan ardu, el traductor afegia en l’últim full del manuscrit, evocant l’estil cavalleresc:

- 22 -

“S’acabà de posar en valenciana prosa El Ingeniós Fidalch Don Quixot de la Mancha, de Miguel de Cervantes Saavedra, per Francés Martínez i Martínez, advocat de la villa de Altea, en Casa Doñana, el 11 d’octubre de 1920, any bisiest, día de la festa del frare dominich, el valencià San Lluís Beltràn. Avent segut treta la traducció de la segona part a pregàries de la senyora donya Elisa Martínez y Pardo de Sánchez-Cutillas i de la senyoreta Roseta Martínez Pardo, filles del traslladador”.

No obstant això, la guerra civil va suposar, tal com recordava el propi FMM en 1945, un any abans de la seua mort, “la pérdida del ejemplar del Ingeniós Cavaller Don Quixot de la Mancha puesto en valenciana prosa por nosotros y a máquina, desaparecida la primera parte de nuestro domicilio de Valencia y la segunda de la morada de Casa Doñana, de donde escapamos con vida por la Divina Voluntad”. I afegia, tan sols uns mesos abans de morir: “Detallamos todas estas circunstancias para que si algún día apareciese una versión del Don Quijote al valenciano, que conste que la primera nos pertenece, y como después de cumplidos los ochenta años, no de muchos más podremos disponer, los cervantistas que vayan quedando guarden memoria de la narración”. Per fortuna, poc després de la seua mort, esdevinguda a l’octubre del 1946, van aparéixer en el calaix d’un secreter els esborranys de les dues parts del Quixot, que encara hui romanen inèdits, a pesar que en 2006 la Universitat de València en va fer la transcripció del manuscrit.

En el seu testament FMM deixà la biblioteca, que s’acostava ja als dos mil llibres i fullets, als seus fills, però indicant que tots els llibres i papers cervantins havien de formar un tot que no podia disgregar-se. Finalment, en 1952 la biblioteca va ser adquirida per la Diputació Provincial, que la va comprar - 23 -

als hereus per sis-centes mil pessetes, i que constitueix hui el nucli de la Col·lecció Cervantina de la Biblioteca Valenciana.

La pèrdua d’aquella benvolguda biblioteca, els volums de la qual havia consultat més d’una vegada, deixà una petjada inesborrable en Carmelina, que a penes va poder conservar algun dels llibres més preuats del seu avi, com una edició dels Furs de València. I la mateixa Carmelina reconeixia en una entrevista feta al Valencia Semanal en 1970 la importància que tingué aquella biblioteca en la seua vida: “...Tu saps el que representa obrir els ulls a la vida i en compte de trobar-te sonajeros i animalets de peluche, veure’t envoltada de llibres, de col·leccions arqueològiques, de tapissos, antiguitats i meravelles de tota mena? I tot açò i jo i els meus entre els murs de la casa-palau de mon avi, al carrer Governador Vell...”. Per això, no és desgavellat imaginar que des d’eixe moment Carmelina es va proposar la tasca de conformar la seua pròpia biblioteca, més humil que la del seu avi, per descomptat, però no menys preuada. Una biblioteca que amb el temps arribaria a convertir-se en la seva cambra més estimada.

El marqués de dalt Carmelina, en la semblança ja esmentada, descriu així el seu avi: “Ell sempre era el mateix; el gran senyor de faccions correctes, ulls grans i expressius, bigot i patilles i cabells blancs tallats i pentinats una mica a l’estil del segle passat, estatura regular i moviments elegants. Per açò precisament, per aquesta elegància natural i per tota l’harmonia del conjunt, els seus paisans li deien, sense que no haguera tingut mai cap títol nobiliari, “el marqués de dalt”, per tal de diferenciar-lo d’altre marqués de debò que sojornava fora vila. Era el mateix - 24 -

i, nogensmenys, sabia adaptar-se a les circumstàncies i fer-se senzill entre la gent senzilla, o moure’s amb tota naturalitat entre els lletraferits d’un Congrés d’Història o en qualsevol acte social”.

L’amor pels llibres no va ser l’única llavor que FMM va sembrar en l’ànim de la seua neta. En el pis que la família formada per Carlos Sánchez Cutillas i Elisa Martínez Pardo juntament amb els seus tres fills – Carmelina, Carlos i José Francisco – ocupava al carrer Mestre Gozalbo de València es parlava sempre en castellà. Però, quan començaven les vacances d’estiu i la família es traslladava a Altea, es veien envoltats de gents que només sabien expressar-se en valencià.

Tal com relata la pròpia Carmelina en el capítol titulat El cércol i el bassot de Matèria de Bretanya, va ser el seu avi qui la va introduir en l’ús de la llengua: “...el meu avi... deia que era una vergonya que els seus néts no sabien parlar valencià. Del que farien amb els meus germans no me’n recorde, però sobre la meua persona va disposar que aniria a costura perquè, amb el tracte amb les altres xiquetes del poble, pogués adquirir una millor coneixença idiomàtica”.1 Carmelina va aprendre així, a instàncies de FMM, i de la mà de tots aquells personatges inesborrables que anys després reviuria en Matèria de Bretanya – la mestra Cantarrana, les comandantes, la mare Paula, la tia Agnamaria, Miquel el Pelut -, a parlar en valencià i a conéixer el riquíssim vocabulari de la Marina. Però no va ser eixe l’únic magisteri que rebé. Així, en el capítol titulat “Passar el rosari” del mateix llibre podem llegir: “Però, tornant al meu avi recorde que malgrat i no saber 1 Llàstima que anys després ella mateixa, convertida en mare, no enviara els seus quatre fills “a costura” per tal que aprengueren la llengua en la qual parlava amb el seu avi.

- 25 -

si ell era republicà, el sentia malparlar dels Borbons i deia que havien estat fatídics per a la nostra història. Per això, a ciutat, a sa casa, tenia un retrat d’un d’ells, que li deien Felip d’Anjou... i el tenia penjat cap per avall...”

Des de molt menuda, aquella xiqueta observadora i reflexiva rebia les seues primeres lliçons d’història. I, amb elles, el seu avi, el marqués de dalt, va sembrar la llavor de l’amor per la història de València, per les seues institucions, per la seua llengua, que anys després reivindicaria en la seua poesia, en Matèria de Bretanya i, en bona mesura, en les ponències, llibres i articles de temàtica històrica.

A propòsit d’aquesta primerenca – molt primerenca - vocació d’historiadora bastaria donar una ullada al Quadern d’Exercicis que, amb a penes set o huit anys, il·lustrà Carmelina durant un dels estius que la família passava a Altea. Allí, al costat dels àrids exercicis de geometria, apareixen uns dibuixos lliures en els quals, en lloc de les lluites de romans i cartaginesos, o d’indis i vaquers, la xiqueta reprodueix episodis de la història d’Espanya, des de Guzmán el Bueno a Enrique III el Doliente, junt amb uns rudimentaris mapes històrics de la Reconquesta, com es pot apreciar en la deliciosa làmina que il·lustra les campanyes del Cid a València, reproduïda al final del llibre, o en una altra amb la conquesta de Mallorca per Jaume I. El magisteri del seu avi FMM estigué sempre present en la vida i en l’obra de Carmelina, i d’aquesta especial relació podem trobar innombrables testimoniatges. Així, en un article titulat Sant Vicent Ferrer, sant feminista, publicat en 1966 en L’Altar del Mercat, llegim: “Quan jo - 26 -

era xiqueta, el meu avi, que fou en tot temps un valencià de soca, me portava amb ell a totes bandes i me parlava de la història i de les tradicions d’esta terra. Jo aprenia – com el que apren a resar o a escriure – la vida dels nostres sants o dels nostres reis.”

Tanta era la influència que exercia sobre Carmelina, que ella mateixa reconeix, en una carta dirigida a Roser Matheu en 1970, contestant a la seua proposta que prolongara “els quadrets” del que pocs anys després seria Matèria de Bretanya, la importància de la relació amb l’avi i amb els seus amics erudits: “Vosté em demana en la seua carta que no em deture en la infantesa i que comence a relatar la meua adolescència i la jovenesa. No sé quan fineix la primera ni quan comencen les altres dues, perquè realment no les he conegudes. Crec que vaig fer un salt (com el del gegant Roldan, el que va tallar amb l’espasa un tros del cim del Puigcampana, molt prop d’Altea), i del matí a la nit aquella xiqueta de les trenes que buscava crancs i petxines entre les roques de Capnegret es va trobar casada. La meva generació va madurar massa prompte, anàvem per la vida amb un grapat de globus de colors i de sobte, no sé qui, ens va tallar els fils i se’ns envolaren. És trist això perquè és real. I encara que la meva generació hagués tingut adolescència i totes eixes coses, jo no podria relatar res de la meva. Sap quins eren els meus amics? Givanel, Miquel i Planas, Schulten, Martínez Ferrando, Carreres Zacarés, Chabàs i tot un estol que no li nomene perquè no acabaria mai. Al col·legi em sentia desarrelada de les monges, que mai van poder escodrinyar dins de la meva identitat; i desarrelada de les altres xicones, les quals em trobaven diferent i no m’estimaven massa. Per desgana o per passivitat guanyava medalles i laudes, car no calia prendre’s la molèstia d’ésser dolenta... Per a dir-ho tot també consignaré que les monges deien que estava més ben - 27 -

educada que totes les altres xiques. Sempre anava amb el meu avi: als concerts de la Filharmònica, a les conferències del Centre de Cultura, a veure les Falles. A mi m’agradava d’anar-hi perquè ens estimàvem força, i ell sabia totes les coses i jo intuitivament havia deprés a fer les preguntes adients, i també sabia escoltar-lo.

I caminàvem contents.”

La llista d’aquells “amics erudits” del seu avi, amb molts dels quals ella va travar anys després una sòlida amistat, resulta impressionant, com pot comprovar-se en un fragment d’aquella conferència que va impartir a un grup d’estudiants universitaris: “Des de molt menuda, sempre acompanyava mon avi – el del Borbó – que era escriptor, bibliòfil i cervantista, a tots els actes culturals, biblioteques, arxius, etc. i pel mateix tenia tracte i amistat amb Carreres Zacarés, López Chavarri, Gayano Lluch, J.E. Martínez Ferrando, Teodoro Llorente Falcó – els amics li deien Teodorito -, Fernando Llorca i la dona Libertad, filla de Blasco Ibáñez, Nicolau Primitiu, Gómez Senent, el catedràtic Pio Beltrán... També vaig conèixer Marco Miranda, Almela i Vives, Bosch Morata, Ballester Tormo, Mateu i Llopis, Enric Valor, Lluís Guarner... i molts més, afegits als catalans Miquel i Planas, Faraudo de Saint Germain, Joan Givanell, Ventalló, Sedó Peris Mencheta, Porter, Adolf Schulten, Pericot...”

Com ja hem vist, Carmelina acompanyava el seu avi a la Filharmònica, a les conferències del Centre de Cultura, o a la Universitat i allí: “vivia unes hores entre ell i els seus amics, els quals ja s’havien fet a la meua silenciosa presència i ni s’estranyaven de mi ni jo d’ells, malgrat els anys que ens separaven. Però ara que ho pense comprenc que açò ho feia possible el meu avi, perquè al seu costat tot semblava més senzill i, sense saber com, et senties més prop de les coses i més identificat amb l’ambient i amb les perso- 28 -

nes que et voltaven. I aquest pensament que em ve ara, després de tant de temps, ¿serà una contestació a les preguntes que em feia a mi mateix quan el mirava al mig d’aquell món tan meravellós?

Trobe que sí.”

Tan profunda era la relació amb el seu avi que, en l’esborrany d’una carta manuscrita de finals dels seixanta, Carmelina afirmà: “… te diré que mi abuelo es la persona a quien yo más he querido.

Cuando él murió creo que mi capacidad de querer murió un poco también…”. Per tant, podem imaginar l’impacte que li produiria la mort del seu avi, en 1946. Però si la mort definitiva és l’oblit, Carmelina es va encarregar, amb els seus escrits, les seues investigacions i, finalment, amb la biografia que li dedicà, de mantindre viva la seua memòria.

I com a mostra, un botó. Referent a això, n’hi ha prou de llegir les primeres línies del Discurs pronunciat per Francés Martínez i Martínez en un acte celebrat en 1914 en l’Acadèmia Valencianista, per a comprovar fins a quin punt el magisteri de l’avi anava a influir en la seua neta, la futura escriptora: “Qui no tinguera la inspiració de Ausias, la elegancia de Sor Isabel de Villena, ans dama y quasi companyona de la Reina Dª Maria Governadora d’este Realme, y l’estens lecsich de Martorell, de Roiç de Corella y de molts altres escriptors del sigle XV… Al menys poseería yo el xispejant ingeni de moceen Fenollar, Gasull i el Notari Moreno…”

Precisament, aquesta xicoteta llista d’autors, tots ells pertanyents al segle d’or de la literatura valenciana, començant amb la molt estimada Sor Isabel de Villena, el magisteri de la qual invocava FMM en la seua conferència, resulta esclaridora, en la mesura que, com sabem, a tots ells els dedicarà Carmelina anys després algun estudi, algun article, - 29 -

alguna ponència per als Congressos d’Història, sense oblidar la deliciosa Carta en la qual imitava l’estil de Sor Isabel de Villena al mateix temps que feia un intel·ligent i divertit al·legat feminista, ella que - i d’això en parlarem més endavant -, no es considerava feminista. Com a prova d’aquella influència del seu avi també podem afegir que un dels personatges històrics al qual més temps i més esforços dedicà Carmelina va ser el rei Jaume I, seguint el deixant iniciat per FMM, autor d’un parell de treballs sobre el Conqueridor. I ja sabem que la mateixa Carmelina, a més de la biografia del seu avi, s’encarregaria de prologar l’antologia preparada per Manuel Sanchis Guarner, titulada Coses de la meua terra.

Si el magisteri del seu avi orientà des de molt jove les lectures de Carmelina, mostrant-li el camí a seguir en els seus afanys com a historiadora, també sembrà en l’ànim d’aquella precoç lectora el desig de posseir ella mateixa un bon grapat de llibres. Així, al llarg dels anys, Carmelina formaria treballosament una biblioteca que no era només el lloc on atresorava els seus llibres més preuats, sinó el centre mateix on es va forjar la seua vocació, l’eix de les seues investigacions, el lloc de repòs dels afanys diaris, el sancta sanctorum on parir treballosament els seus versos i on escrigué, amb aquella lletra minúscula que no desaprofitava cap tros de paper, fins als reversos dels sobres o les notes de la compra, tantes dades, tantes cites textuals, tantes fitxes històriques, i on va concebre el seu llibre més volgut, Matèria de Bretanya.

Però no hem d’oblidar que tot això tingué el seu origen en aquell primer llibre, en aquella “joia bibliogràfica” que el vell erudit FMM li regalà a la seua neta preferida el dia del seu aniversari.

- 30 -