__MAIN_TEXT__

Page 1

Jo no sabia que era cissexual. Tampoc sabia què era cissexual. Ho vaig saber amb un glop de café amb llet de soia escoltant Luis Noguerol, de Lambda València, la primera persona a qui vaig demanar ajuda i consell per a aquest llibre que acabes d'encetar. Sóc Fani Grande, cissexual, dona i heterosexual. No sé si per eixe ordre, però és el meu jo. Això significa que hi estic d'acord amb el sexe amb el qual vaig nàixer i que em sent identificada amb els meus genitals biològics. I que hi estic d'acord també amb el gènere atorgat per la natura. Bé, aquesta afirmació quasi poètica sobre la natura pot ser un malson per a les persones trans, protagonistes d'aquest llibre. Que la natura no versa igual en unes persones que en unes altres va ser la primera veritat que em vaig beure, com t'he dit abans, amb un glop de café, junt amb unes quantes creences més que van caure abans d'acabar la tassa. Feia uns mesos que m'havien encarregat un llibre sobre el moment que viuen les persones trans i jo havia acceptat. Havia acceptat i m'acabava d'adonar que havia acceptat un encàrrec que era com un paquet bomba damunt de la taula on, callada, escoltava Luis Noguerol, que amb tota la delicadesa del món, i l'estima que em té, m'instruïa amb paciència. Ja era massa tard per dir no. Ja havia dit sí. I tampoc no volia dir no. Volia mantenir el sí. I volia també tindre totes les respostes sobre un tema que era, ell mateix, un interrogant de la grandària de la meua ignorància en eixe moment. No és que no sabera res, és que, el que pensava que sabia, era només la primera pell d'una superfície emocional molt profunda. No vaig sentir por, vaig sentir vertigen per si no era capaç d'explicar una realitat tan complexa, viva, dinàmica, diversa... I humana. No tenia cap prejudici, només tenia ignorància. Desconeixement. Desinformació. I algun estereotip, la veritat, que caigué de colp abans de marxar de l'encontre amb el meu amic. Ja fa uns mesos d'aquella trobada, d'aquella primera plana d'aquest llibre que, per a mi, ja és molt més que un llibre, tot i que el tens entre les teues mans i el sostens i passes les fulles i potser hauràs mirat la portada i les explicacions sobre mi... Potser estàs ara caragolat en un racó del teu sofà o, potser, estàs a un café rodejat de gent on t'has fet el teu iglú lector. Qui sap si ja has acabat el dia i t'inclines a les pàgines des del coixí del llit, buscant això especial que esperem - 17 -


sempre que encetem un nou llibre. Jo estic escrivint(-te) des d'un lloc molt acollidor, amb un café amb llet de soia, al costat d'uns finestrals per on m'entra un sol de vesprada que dibuixa un rectangle de llum a la taula que m’encisa. Sempre em fa sentir bé el sol de València, la meua ciutat estimada. La ciutat on visc fa molts anys, des que me'n vaig anar de Massamagrell, un poble de l'Horta Nord, on no acabava de trobar-me jo, perquè em sentia diferent... I et parle de diferències mínimes, com ara no voler ser clavariessa, ni mare, ni dona de ningú, ni ser res paregut a “com manava la tradició” o el que s’esperava de mi per ser cissexual, dona i heterosexual. Coses mínimes vistes ara, ja t'ho dic, amb una solució possible, però que, amb catorze, quinze o setze anys, són peces soltes del trencaclosques vital que no saps on col·locar perquè no et reconeixes en eixe tapís que et mostren i on sembla que està tot pensat, decidit i triat. Un decorat on només t'has d'incorporar com qui s'incorpora a una processó que passa per la porta de sa casa i només ha de seguir el pas de la filera, sense preguntar ni pel sant que passegen eixe dia. Amb el temps, m'he adonat que tots els pobles són una miqueta així; que, fins i tot, els barris de les ciutats també són un poc així i que, en definitiva, tots els grups humans són d'una manera semblant: tendeixen a l'homogeneïtat, a la uniformitat. I a fer d’eixa opció una norma general, on la diferència no sempre és benvinguda si qüestiona al grup. La diferència posa en solfa la màxima que diu: “S'ha fet així tota la vida”. Una frase que t'acaba doblegant com el jou d'una mula, si permets que te la pengen al coll. No vull ni pensar quantes frases semblants escolten les persones trans al llarg de les seues vides perquè se m'encongeix l'ànima només de posar-me en la seua pell. Jo, al poble, m'ofegava. Obligava el meu jo a ser homogeni, uniforme, a ser com la resta, volia pertànyer al grup, ho necessitava. I no m'eixia. No podia. Jo no era jo. Era tot un pantaix massa vegades. No trobava finestrals amples per on mirar com entraven rectangles de llum de formes canviants com el que veig mentre escric ara amb un mig somriure en recordar aquell jo. Un somriure que se'm desdibuixa en pensar què m'haguera passat si eixir haguera sigut una prohibició, si m'hagueren tancat amb pany i clau a casa per no poder anar-me'n o - 18 -


si tothom m'haguera mirat, criticat i demanat explicacions com si fóra un bitxo estrany. He escoltat aquests dies com és sentir-se presoner dins d'un cos amb el qual no t'identifiques, ni fas teu, i només puc ferme una xicoteta idea del patiment i de la punyent necessitat d'alliberar eixos “jo” que pateixen les persones que no s'hi senten a gust amb el que la biologia els ha donat i trien modificar els seus cossos o aprendre a estimar-los... El jo ha de ser un tema íntim, privat, lliure, ha de poder expressar-se com és i ser el que vulga sense que ningú l'assenyale des de fora, ni l’etiquete, ni li diga com ha de ser i en quina cassella ha d’estar. Un jo diferent no hauria de significar una amenaça. La diferència és un guany per al conjunt, és una oportunitat d'impregnar-ho tot d'aire nou i de renovar-lo, d'ampliar els contorns. La diferència enriqueix l'homogeneïtat i el resultat són uns finestrals més grans per on entre més llum on tothom pot respirar sense ofegar-se. Jo he pogut ser jo a València. M'he trobat en aquesta ciutat, m'he reconegut ací i ací vaig trobar l'aire per a respirar. Ací va desaparéixer el pantaix i ací, en aquesta ciutat que passege cada dia, és on he trobat la meua identitat i on he tingut la immensa fortuna de trobar les persones que vull presentar-te en aquest llibre que obris ara. Voldria obrir-te una finestra plena de llum, com la que tinc des d'on t'escric, i que pogueres apreciar tot el que jo he trobat en aquestes persones que omplin les pàgines que vindran ara quan calle jo. M'agradaria tant apropar-te el seu coratge, la seua autenticitat, la seua enriquidora, i necessària, diferència i que la sentires i feres teua al llit, al sofà, al metro o a un café acollidor on sona música de Chet Baker. Voldria que t'arribara la riquesa extraordinària de les vides reals que he trobat a la meua estimada ciutat i de les quals he sigut testimoni directe. Junt amb elles, voldria també apropar-te unes ficcions que m'he hagut d'inventar per poder explicar millor tot el que volia explicar(-te) i que em costava perquè la realitat no em deixava, de tan tendra com era, i perquè no volia danyar alguns teixits emocionals que encara estaven cicatritzant. Com deia Ana Maria Matute: “Em permet fer-los un prec: si en algun moment ensopeguen amb una història o amb alguna de les criatures que transmeten els meus llibres, per favor, creguenles. Creguen-les perquè me les he inventat”. - 19 -


Et convide a agafar les ulleres màgiques de la diversitat, que tenen els vidres fets d'un material preciós: l'estima. I que lliges aquest llibre amb eixes ulleres posades, veuràs que guapx estàs i com et canvia la mirada; tant que, potser, ja no te les vols llevar mai més, la qual cosa seria el millor regal per a les vides de les persones trans perquè guanyarien una mirada de reconeixement i d'estima, que és realment el fet més important de tot açò. Un últim apunt: veuràs moltes vegades la “x” en aquestes pàgines. No és una errada, no patisques. Les escriptores trans fem servir molt la “x” als nostres textos diversos, ambigus i no binaris, com ho és l'ésser humà. Gràcies per afegir el teu ésser a aquest projecte, que s’enriquirà amb la teua mirada.

- 20 -

Profile for Vincle Editorial

Jo sóc així i això no és un problema (Fani Grande)  

Jo sóc així i això no és un problema és un llibre sobre persones, sobre persones valentes. Persones trans que reivindiquen el seu dret a ser...

Jo sóc així i això no és un problema (Fani Grande)  

Jo sóc així i això no és un problema és un llibre sobre persones, sobre persones valentes. Persones trans que reivindiquen el seu dret a ser...

Advertisement