L'estiu dels brivalls

CAPÍTOL I Un alè d’aire tebi envaí l’habitació. Marc sentí de sobte l’amanyac d’aquell ventijol sobre el seu cos i, alhora, com la suor es glaçava en un sol segon sobre la seua pell nua. Aquella estranya, i agradosa sensació el va despertar. Obrí lentament els ulls, creuà les mans damunt la seua panxa freda i tot seguit guspirà feixugament. Després, tombà lentament el cap a l’esquerra i esguardà el seu germà menut que dormia profundament, a quatre pams d’ell, engolit per un manyoc de llençols vells, renegrits i mig estripats. Se’l va mirar amb un punt d’enveja per tal com sabia que seguiria al llit fins que no li cruixiren tots els ossos. La seua era una son com de pedra enfonsada dins l’aigua. No se’l sentia ni respirar, ni moure’s. Se n’havia anat molt tard, una mica carregat i ben fumat i, encara ara, moltes hores després, continuava el seu viatge hipnòtic. Segur que la fumada, d’aquella xocolata roja del Líban, gomosa, que cremava amb elegància voluptuosa d’un oli consagrat, el mantindria feliçment dormit fins al migdia.

La casa s’aixecava en un carrer de l’amplada d’una avinguda, a dues cantonades de la zona dels magatzems i de les petites fàbriques del poble. Des del llit estant, Marc escoltà atentament el gratar nerviós de les graneres més matineres del barri; el rum-rum rogallós dels esquifits ciclomotors dels jornalers; la remor molesta de les veïnes fent el seu primer, excitant i alegre barret del dia a la porta del vell forn de Sant Miquel.

Feia molta calor. L’aire començà a tornar-se pesant, gairebé irrespirable. Llavors va pensar que potser justament ara l’estiu feia la seua entrada triomfal, nu i salvatge, muntat sobre un in-9-

visible i veloç carruatge de foc que ho anava incendiant tot al seu despietat pas. La idea el va inquietar. Sabia que per aquells dies el sol esdevenia un enorme tumor al bell mig del cel, amenaçadorament suspès damunt d’unes valls assedegades, d’uns camps ofegats en la pols on els arbres, sense remei, acabaven per emmalaltir, tornant-se prims i trencadissos com esquelets. Des d’aquell mateix instant tot s'alentia, el món semblava panteixar dificultosament, estar ben bé al límit de l’asfíxia. Venien mesos amb dies gairebé sense fi. Ell odiava o temia l’estiu.

O potser totes dues coses alhora. Era un sentiment contradictori, confús, que l’havia corprés des de sempre, si més no des del primer record de les seues vesprades moribundes en què la humanitat sencera quedava estabornida dins d’un angoixant i humit baf capaç fins i tot de podrir les pedres. D’altra banda, a l’estiu només havia sigut ocasionalment feliç, estranyament feliç, de vegades, contra el seu propi desig. Com aquell any, uns vuit enrere, en què l’àvia Carme se’ls endugué a tots a estiuejar a la Vall d’Albaida. A casa només es va quedar el pare per tal de no perdre cap jornal. Feren tot el trajecte fins al centre del país amuntegats entre bosses, maletes i atifells inútils, embotits dins d’una atrotinada furgoneta que conduïa un vell xofer, sorrut i malacarós. Durant hores viatjaren per camins de pols, carreteres costerudes i revolts tancats. La vella, molt grossa i amb les cames inflades, s’arrepapà de seguida contra la porta del vehicle i es quedà completament quieta, suant i esbufegant com un bou malferit. I allà es va passar tota l’estona. De tant en tant, feia ansiosos glopets d’aigua d’una ronyosa ampolla de plàstic que no va deixar anar en tot el viatge. De tant en tant, remugava, maleïa o reia sense motiu. La mare, amb el Jordi assegut a la seua faldilla, ocupava el seient del davant. De ve- 10 -

gades, passava suament una mà pels cabells allissats i llargs del menut i tot seguit es persignava devotament. Només eixir del poble Marc es va mig endormiscar recolzat sobre l’ample i ablanit braç nu de l’àvia, vençut per l’ensopiment i la calor. El viatge va durar una eternitat.

D’aquells dies encara guardava records prou precisos.

Imatges del poble de la vall, amb els seus carrers de cases baixetes que s’amuntegaven coronant un tossalet al vessant del qual s’estenia una plana on creixien, ací i allà, els ametllers, les figueres, les oliveres, les garroferes, les piteres... L’àvia havia llogat al centre, quasi a tocar d’un llarg passeig voretat a banda i banda d’altíssimes palmeres, un vell casalot de dues plantes, estret i llarg. Era fresc i lluminós, amb els sostres molt alts i havia estat dignament moblat. Recordava bé aquell edifici, els carrers del poble, aquell món minúscul, isolat. Hi havia moments encara en què sentia un enyor atroç dels habitants d’aquell indret on mai més ja no havia tornat. Enyor de tot allò que varen viure ensems durant aquell estiu. A Ruth, la catalana, la bruneta, durant el transcurs llangorós d’aquells dies, li començaren a créixer els pits. Va ser com un miracle. Li agradava mostrar-los acomboiada darrere els matolls del barranc on ben sovint els xiquets anaven a matar el temps, a jugar a trobar un tresor amagat entre els munts de fem i de ferralla abandonada. La cria es mig amagava darrere d’un munt de runes i llavors, sense deixar de riure, amb descaradura, s’apujava el jersei ben bé fins al coll. De vegades, també deixava que algun xicot se li apropara una miqueta més per tal d’esguardar-la millor. Una vesprada li va deixar a Marc que li’ls tocara. Només a ell. Tots els de la colla observaren en silenci com amb la seua mà vacil·lant premia suaument aquells pits menuts d’un rodo- 11 -

nor perfecta, durs i alhora tan suaus, ara un, ara l’altre. Encara hui li agradava pensar en els seus ulls rodons i foscos, en el seu coset escanyolit, en els seus pits, és clar. I aleshores se sentia malament, pesarós, convençut que amb tota probabilitat mai més no la tornaria a veure.

Els records d’aquell estiu de la vall blanca solcaven la seua ànima com un riu eixit de mare. Va pensar en el gitano escombraire, drapaire i també matancer de les mans enormes que li va ensenyar a fumar una xafogosa vesprada als llavaners abandonats dels afores on solien anar a caçar espiadimonis. Aquell gitano que feia olor a sang i a fem. Un tipus gegantí i bonhomiós que el protegia de qualsevol perill igual que si fos un germà de veritat. L’estiu: melada de tomaca i botifarres de ceba i pa amb abadejo salat i alls i olives negres i l’àvia esclafada al seu balancí cosint entretingudament, amb la paciència d’una aranya, desenes de delicades estovalles de fil per a les monges de Santa Rita i la mare, llavors encara jove, prima i esvelta, amb els cabells tallats tan curts com els d’un xicot, i la seua mirada de pau que mai més ja no havia pogut notar-li. Aquell estiu havia sigut feliç i per això que el recordava encara després de tant de temps. Records de xiquets esperitats, corrent amunt i avall; de cambres misterioses en masos abandonats on tal vegada sovintejaven els dimonis i les bruixes menja nadons, racons escollits també per al sexe clandestí i apresat entre malesa, runes i excrements; records de coves secretes i muntanyes i bosquets plens de perills; de camins de terra a la vora dels quals creixia l’anís, l’espígol i el romer; d’antics i falsos romanços de bandits contats pels vells mentiders i desfeinats a la plaça del poble.

- 12 -

S’entristí pensant en quins haurien estat els destins de la Ruth i del gitano, el del bort pigatós de Vila-real que l’emprenyava tothora, el de la filla estúpida del veterinari d’Ontinyent o el del pregoner borni i borratxo que no en donava una, el de les velles de l’ermita de Sant Onofre, el del xiquet malaltís de València que com un pobre imbècil només entenia el castellà, el destí de la vall blanca i els seus pujols pelats igual que si foren cranis eternament dessecant-se al sol, d’aquella plana de terres rogenques com amerades d’una estranya sang. Pensà en l’àvia, morta feia un parell d’anys. En la seua pell fina i blanca com la farina, i el seus ulls blaus, riallers, i aquelles ganes que tenia de viure. Va pensar també en la mare, en com havia canviat durant aquests darrers anys. I llavors s’enfonsà una mica vençut pel pensament de que potser res ja no existia, de que tot havia desaparegut d’un dia per l’altre, sense cap raó, de la mateixa manera que passava amb tantíssimes altres coses. Es desesperà amb la idea que era molt possible que res no haguera existit mai i tot haguera estat un somni. Es rendí. No pagava la pena capficar-s’hi. Ara només comptava que una vegada més havia arribat l’estiu somnolent, feixuc i també el treball del sou miserable, els llargs exilis de llangardaix dins l’ànima de les vesprades infinites. Tota melangia, doncs, resultava inútil, ridícula, en el pitjor dels casos una càrrega per tal de poder tirar cap endavant.

Marc va parar atenció una altra vegada amb els sorolls que li arribaven des del carrer. Estirat als peus del llit guaità per la finestra i s’entretingué uns minuts encara espiant tot el que passava a fora. En alguns moments li divertia observar i perdia una bona estona mig amagat darrere de la cortina, mirant i escoltant, del tot immòbil. Les veïnes s’aturaven a la porta del - 13 -

forn. Es detenien allà mateix i feien un barret aixecant molt la veu, sense por a ser agafades en falta. Sovint, de sobte, com si alguna cosa les haguera espantat, deixaven de parlar i se n’anaven cap cot, esperitades, unes cap endins del forn, altres cap a casa. Durant uns pocs minuts es desfeia la rotllana, però, al cap d’una estona, com oronetes nervioses sobtadament caigudes del cel, n’arribaven unes altres i tot tornava a començar de nou. N’hi havia de joves i discretes, d’altres, com les d’aquell matí, velles i destralejadores. S’hauria quedat allà tombat una bona estona encara, fent el gos, divertint-se amb les xafarderies indecents, però, aquell era el seu primer dia de la temporada i no li convenia gens arribar tard i causar una mala impressió als malparits dels encarregats. Així, doncs, es desemperesí, respirà a fons i es vestí sense perdre un segon amb els primers texans i la primera samarreta que va trobar escampada pel terra a la vora del llit.

A la cuina topà amb la mare. Isabel feia una hora llarga que mig capcinejava en silenci junt als safarets. Aquell matí semblava que fos deu o quinze anys més major. Sense dubte, era una dona vençuda abans d’hora. Ni sabia el temps que feia que no eixia de casa si no era estrictament necessari. Parlava poc i rarament demostrava interès per res. Tampoc no li quedaven moltes amigues. La majoria havien desaparegut feia un grapat d’anys tan bon punt començaren a criar els fills i, d’altres, feia molt de temps que en veure-la, cansades d’escoltar-li explicar amargors, li fugien fent fu com el gat. Vivia marcada per la solitud i la monotonia de les rutines quotidianes. I això no semblava importar-li ni massa ni gens, el fet de ser presonera d’aquella existència somorta i sense massa sentit. Fins i tot, qui la coneguera, encara que només fos una miqueta, podia ar- 14 -

riscar-se a dir que la seua, malgrat les aparences, era una vida feliç, de persona que es sentia bé carregant amb l’embalum de tota aquella tristor acumulada durant anys.

Isabel cada dia feia el mateix. S’aixecava, preparava el cafè, deixava arreglats els mascles de la casa, seia una estona, menjava una mica, se’n tornava al llit, tornava a aixecar-se, preparava el dinar. Executava totes aquelles insignificants accions mecànicament, amb una precisió admirable. La vida de veritat, amb tots els seus gestos enigmàtics o apassionants, les seues incògnites angoixants, la gaudia, la jugava o la perdia en la geografia de la seua laberíntica i secreta memòria, en l’univers dels seus silencis.

Mare i fill es van mirar uns segons. Ella el fità de dalt a baix, amb un punt de desgana. Així, a cop d’ull, li va semblar un jove eixerit: ni massa prim, ni massa gros, ni massa alt, ni massa baix, ample d’espatlla, les cames i els braços forts, la cara rodona com una lluna, els ulls i els cabells molt negres, els llavis grossos, una mirada encesa. I la imatge li infongué també un cert respecte fins al punt que quasi arribà a ensorrar-li l’ànim.

Ara es preguntava esglaiada si era aquell el mateix menut mascle, rodó i tou com la mantega, que va parir una vesprada lleganyosa d’abril sota els efectes hipnòtics de l’anestèsia. El mateix nadó calent i agraït que durant mesos se la va xuclar per un garró amb aquella boqueta voraç. Per unes dècimes de segon no va arribar a saber si aquell era o no ho era el seu fill.

El seu Marc de cotó-en-pèl, el seu cadellet. I llavors s’adonà, una vegada més, que mai no havia tingut consciència de la manera en què havia crescut, de les etapes de la vida que havia anat acomplint d’acord amb el pas del temps. Sobtadament, com si no res, ara el tenia allà davant seu: fet tot un home.

- 15 -

Potser si li hagueren parlat abans que acabaria patint aquell angoixant sentiment de confusió no s’hauria deixat prenyar.

El xiquet que va ser feia molt de temps que havia deixat d’existir. Marc era un home o la ferocitat mateixa. Sovint se sentia ofesa, avergonyida, per aquella llengua seua perillosa com una destral ben esmolada, per totes aquelles coses que d’uns anys ençà deia del món posant la boca molt gran, amb una insultant pocavergonya com si ell fóra Déu sap qui. Li parlava grollerament d’un món del qual mai no havia sentit a dir res i on cap cosa no era allò que semblava ni ningú no era qui deia ser.

Un món on totes les certituds amb les quals ella s’havia alletat no valien per a res. Tot era susceptible de posar-se en dubte, tot estava subjecte a una provisionalitat aterridora. El seu fill li’n parlava sense estalviar-se paraules grosses, sovint en un to amenaçador, agressivament. En una ocasió li va prometre que esborraria de la seua vida, costara el que li costara, el munt de conviccions inútils, supersticions i estupideses amb què ella s’havia entestat a educar-lo. Aquella actitud rebel, violenta, l’havia anant enfonsant, omplint de dessassossec. Encara no feia ni dues setmanes que s’havia arrencat del coll la creueta d’or que li havia fet pel seu aniversari després d’estar-se durant molts mesos estalviant, sisant el sou del marit. Arribà a casa encés, nerviós, ni sabia per què. Es palplantà al mig del menjador amb la cara encesa, es tirà la mà al coll i, d’una estiregassada, s’arrencà el crucifix enmig d’una pluja de malediccions.

Marc es mesurà el café mentre la seua mare l’observava felinament des del seu racó sense moure ni una parpella, gairebé convertida en un lluminós ninot de cera. El jove s’assegué a l’altre extrem de la tauleta i xarrupà de la tassa mentre petava foc a una punta freda de cigarreta rescatada del cendrer.

- 16 -

Només al cap d’uns pocs minuts li retornà la mirada. Isabel, llavors, reaccionà. S’aixecà presta i s’atansà fins al banc de la cuina a fi d’embotir dins d’un tros de pa cruixent, un péntol de truita i una gruixuda llesca de cansalada ben torrada.

-Ja ho tens tot?

Marc assentí amb una capcinada.

-Saps si vindràs a dinar?- insistí, ara però, lleument contrariada per la seua indissimulada indiferència, sense entendre que és el que tant odiava d’ella.

Ell s’aussà de muscles i bufà. Simplement havia decidit que no li contestaria almenys fins que no esborrara del seu semblant aquelles empremtes d’amargor que el treien de polleguera. No tenia el perquè d’aguantar-li res i menys encara aquell llastimós posat de víctima. Ell no en tenia cap culpa que a la nit anterior s’haguera barallat amb el pare i menys encara tractant-se, com era el cas, de quatre xavos perduts en una puta partida de cartes de res. A les vesprades, amb l’arribada de la calor, es jugava al Casino Carlí. Al pare aquelles partides l’alleujaven d’unes duríssimes jornades de treball al camp. L’embogia el pòquer al qual jugava quasi amb la mateixa destresa dels ensopits empleats de banca de la ciutat o dels metges ociosos, encara que tot i posseir aquella habilitat, naturalment, no sempre li era possible guanyar. La mare s’enfurismà quan s’adonà que havia perdut les dues mil pessetes que guardava a la tauleta de nit per fer front a una qualsevol eventualitat. S’embroncaren durant una bona estona. Com solia passar, un fet estúpid com aquell, va acabar en un foc creuat de biliosos retrets, en una batalla campal on el que solia rebre de valent era el pare. Marc odiava que bregues com aquella només serviren per a desempolsar velles rancúnies de nissaga, - 17 -

com una mesquina excusa per tal de fer un desagradable repàs de greuges la majoria dels quals es perdien en el remolí dels anys. Dues mil pessetes no valien la guerra que la seua mare havia muntat la nit anterior.

-El teu germà arribà ahir tardíssim-, es queixà ara preocupada, amb un to de veu enganxifós.

-Bé- tallà en sec. Tot seguit guardà l’entrepà dins d’una bossa de plàstic i eixí precipitadament de la casa a fi de reunir-se a la plaça major amb els seus companys de treball.

La mare llavors tornà a restar sola, abaltida. En reaccionar potser s’hi dedicaria a encalçar espectres, a apamar com un explorador metòdic les nevades de tota la casa. Se la passejaria posant tota l’atenció, procurant trobar a les raconades una raó capaç d’explicar aquell temps seu. Estones com aquella, en què s’impregnava de les entranyes llefiscoses de l’indret que havia habitat des que va nàixer, entretenien la seua existència. Submergida en el silenci respirava les aromes ràncies de la memòria i era així que creia aferrar-se al present en un intent desesperat per evitar el transcòrrer dels dies. Ací, al costat de la porta que s’obria al pati, hi veia ara el seu pare assegut en un esbalandrat balancí de boga, silenciós, els ulls de vidre. A fora, junt a l’estable, a la cuina dels estius, perseguia el record de la mare, trafegadora inesgotable que es delia entre l’abundor de menges, que s’embriagava fins a l’extàsi amb l’olor del rent del pa o de l’oli cru o de les fruites acabades de collir. D’ells només quedava ja aquell boirós i imprecís record. Tots dos havien mort feia anys deixant-la egoistament a càrrec d’aquella nau immensa, penombrosa, freda a l’hivern i calenta com un forn a l’estiu. Aquella casa que tots tant odiaven. Del cert que es capficaria amb totes aquelles enronies almenys fins a mig - 18 -

matí. Llavors potser s’espavilaria una mica, despertaria al Jordi i començaria a pensar en fer el dinar.

Quan Marc va arribar a la plaça, a les portes de l’ajuntament ja s’arroglaven pel cap baix una trentena de jornalers.

Feia estona que esperaven pacientment que els caps de colla eixiren del despatx de l’alcalde amb les ordres per a la jornada. El jove saludà discretament i restà confós entre els homes lamentant-se en silenci sobre les causes que l’havien dut allà sabedor que hi havien milions de feines molt millors que aquella. De fet, poquets al poble, dels que es considerarien de casa bona, gosarien concórrer públicament, a plena llum del dia, amb aquella patum i menys encara acceptarien les tasques que solien encomanar-los.

El cas és que així, a ull nu, els de la colla no feien gaire bona fila. Anaven fets un carnestoltes. Uns vestits amb peces de mudar mig esparracades, altres amb conjunts apedaçats i mal combinats, molts embotits amb roba que feia anys que els venia un pèl més que justa. La majoria duien barba de pocs dies i olien a salobre i formatge madur, a conyac barat i cafè rebullit de mitjó o, encara, a una barreja de tot això. Dins de les classes de jornalers representaven l’estadi més degradat: eren els assalariats d’allò que les autoritats i veïnatge havien convingut en anomenar la “crisi”, els beneficiaris, tot plegat, dels diners del govern destinats a pal·liar l’atur agrícola. En altres pobles de la contornada els anomenaven, sempre amb el mateix deix burleta, els de “la Moncloa”, “els llegoneros”, “la lleganyada”... Ells eren l’autèntica crisi, l’única crisi possible i no pas aquell miratge televisiu que estabornia amb tanta gràfica descendent i amb tanta xifra incomprensible, aquella mena d’apocalipsi invisible que els polítics asseguraven haver rebut ja a les amples estances - 19 -

de les seues torres d’ivori en forma de dades tècniques i rumors.

Crisi pura, com un xarop espès i embafador, pura merda, desmemòria, desesperació dels qui no tenen. Fet i fet, per no tenir ni tan sols tenien un malparit d’“amo” a qui servir de sol a sol a les extenses finques de tarongers del terme. Tampoc no estaven capacitats per a treballar en la construcció, no tenien ni amistats ni familiars influents, cap qualificació laboral coneguda. A més, no sabien -ni els importava- si tenien Déu o no. Al capdavall, la impressió general era que tot allò de Déu no era més que un romanç, una neguitosa subtilesa pròpia de gent que sabia de lletra i, ben mirat, tots els d’aquella espècie com més lluny millor. Se’ls miraven de reüll de la mateixa manera amb què s’ho miraven tot. “La vida roda igual que roda la bola del món”, asseguraven alguns, fent l’efecte que veien passar el món d’esquillentes, tacant un tros de diari d’aquells que els servia per embolicar l’entrepà. De vegades, també escoltaven el món murmurar a sota veu darrere el taulell d’una taverna, i llavors pensaven: ara passa, i roda i roda igual que una mentida corre de boca en boca.

Confonien el president dels americans amb el de l’univers de la mateixa manera que un dia no molt llunyà havien confós el general Franco amb el cabdill de tota Europa; sovint no distingien un ric d’un fill de la gran puta, ni un pobre d’un home digne; ignoraven -o ho feien veure amb gran cinisme i molta por- les raons de l’última guerra que passà pel poble així com les seues funestes conseqüències; no encertaven a saber el significat de paraules com menú, solidaritat, metròpoli, sindicat, gentleman, evolució, paté, transformació, negociació, memòria i així fins a unes dues-centes mil més i per les quals, ho saberen o no, s’explicava el temps en què vivien. Tampoc ningú mai no s’havia interessat per anar a inflar-los el cap amb assumptes d’aquella - 20 -