Page 1

Textos: Rosa Roig Celda Il·lustracions: Manola Roig Celda Pròleg: Ana López Navajas Edició: Xavier Bellot i Manolo Gil 1ªedició: Novembre 2018 Impressió: byprint | Disseny de col·lecció, portada i maquetació: alquadrat.com Copyright d’esta edició: © Altriam Media & Events, S.L. Adressadors, 13–3ª 46001 València www.vincleeditorial.com | info@vincleeditorial.com ISBN: 978–84–09–05272–1 Dipòsit legal: V2912–2018

Amb la col·laboració de:

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o l’enregistrament, sense permís dels titulars del copyright.


6

8

10

12

14

16

18

Carmen Alborch Bataller

La joia de viure

Rosita Amores Valls

Única, indiscutible, sensacional

Manuela Ballester Vilaseca

La mare figuera

María Beneyto Cuñat

La baula forta

Miriam Blasco Soto

La judoka enamorada

María Blasco Marhuenda

La científica que s’embrutava les mans Lucrezia Bori

Cantar i captivar

20

22

24

26

28

30

32

Carmen Calvo Sáez de Tejada

El poder ocult de les coses

Maria de Castella i Lancaster

La bona reina

Dolores Cortés Goterris

La modista valenta

34

36

38

Adela Cortina Orts

La filosofa cordial

Amparo Iturbi Báguena

Les mans al piano

Ana Lluch Hernández

Començar a sanar

Treballar pel valencià

Rosana Pastor Muñoz

L’actriu compromesa

Concha Piquer López

La veu del dimoni

Matilde Salvador i Segarra 40

Virtudes Cuevas Escrivà

Una dona d’honor

Carmen Miquel i Diego

Una gran compositora

Rosa Serrano i Llàcer 42

44

46

L’editora apassionada

Isabel–Clara Simó i Monllor

La voluntat creadora

Sor Isabel de Villena

A favor de les dones


Pròleg Per a llegir abans de començar Aquestes sèries de biografies tan boniques ens acosten de forma captivadora a una sèrie molt interessant de figures valencianes de tots els temps: científiques, escriptores, músiques, polítiques, pensadores, artistes, activistes... així, entre totes aconseguim entrellucar una gran varietat de persones i d’accions en favor de les dones, en favor de la humanitat. El llenguatge pròxim i íntim de Rosa Roig ens permet acostar-nos a elles gaudint-les i coneixent-les. Siga quina siga la nostra edat. Les il·lustracions de Manola Roig evoquen i perfilen cada matís d’aquestes figures que Rosa presenta. Per açò el llibre resulta una molt bona obra per a una primera aproximació a qualsevol d’aquestes figures. No obstant això, el llibre representa molt més que un primer tast. Perquè totes elles són dones que ens falten. Certament, no coneixem què han fet les dones valencianes, perquè les nostres referències sempre solen ser hòmens: els clàssics, els moderns, els científics, els artistes... Sembla que vivim en un univers cultural o històric quasi habitat per ells. Però això no és així. Raó per la qual el llibre, Contem històries de dones d’ací, conté un factor afegit essencial. Esperem que siga el primer de molts, perquè n’hi ha moltes de valencianes que hem de conéixer. Coneixent-les a elles crearem una memòria comuna formada per dones i hòmens. Contribuir així a la memòria col·lectiva fonamenta la certesa que tots, dones i hòmens, hem col·laborat en la construcció del que som. Ací trobem una primera fita d’aquest deliciós recull que ens acosta a les nostres figures. I d’una manera encantadora, que permet ser llegit des dels 7 fins als 100 anys. Ana López Navajas València, 2018


Carmen Alborch Bataller Castelló de Rugat, 1947

La joia de viure Això diuen que era una dona que sabia el secret de la felicitat i per això somreia. Sempre. Quan guanyava, quan perdia, quan el patiment li calava els ossos o l’ànima; quan li feien un homenatge i quan el goig se li instal·lava en la pell. El seu lema és: la vida sempre s’ha de celebrar.

Quan es convertí en la primera degana de la facultat de Dret, una de les primeres deganes de tot l’Estat, encara que molta gent perillosa l’amenaçava, no va perdre el somriure i aprengué a dir una frase que sempre repeteix quan li proposen coses: Per què no?

De menuda, a l’escola, havia començat a defensar les causes perdudes, a criticar les injustícies, a preguntar-se i preguntar per la raó de les coses, però també a contemplar la bellesa del món. Tot això mentre observava a sa mare cuinant, o escoltava les converses de les dones majors de sa casa mentre aprenia a cosir. Li agradava molt. Però també li agradava tallar, repuntar, reinterpretar i mirar amb noves perspectives les peces amb què es vestia. Sempre ha sigut trencadora i elegant. Com son pare i com sa mare.

Un bon dia des del govern valencià li van preguntar, Carmen i si fem alguna cosa per la cultura? I ella contestà: per què no? I va treballar en equip per crear l’Institut Valencià d’Art Modern, l’IVAM. Carmen va ser feliç. Després el president del govern espanyol, li preguntà si volia ser ministra de cultura, per què no?, contestà. Acompanyada d’un bon equip va escriure una llei sobre la propietat intel·lectual; una altra llei per a promocionar el cinema i també va pensar en una ampliació per al Museu del Prado, en Madrid, i per al Pius V, i el de Ceràmica “González Martí”, en València.

Quan va decidir estudiar dret mercantil, poques dones ho feien però Carmen buscava nous camins per a la solidaritat i la justícia. No estava sola, mai ho ha estat, formà part d’una generació que lluità per la democràcia, contra la dictadura. Un bon dia va caure en les seues mans un llibre que explicava com construir un món on dones i hòmens foren tractats iguals, amb els mateixos drets i les mateixes oportunitats. I Carmen es va fer feminista. 6

Més tard li van preguntar si es volia presentar per a alcaldessa de la seua ciutat. Què penseu que contestà? Les bones amigues i amics de Carmen es van comboiar i la van convertir en una geganta que anava a les mascletades i passejava amb tabalet i dolçaina. La geganta no va guanyar, però va portar il·lusió i esperança. I des de l’oposició defensà la ciutat que ella volia, socialista i feminista! Popular i moderna! Per què no?


Rosita Amores Valls Nules, 1938

Única, indiscutible, sensacional Això diuen que era una vedet valenciana que estava orgullosa del que havia aconseguit amb el seu treball, la seua gràcia i el seu art. Havia burlat la censura i havia sortejat la repressió de la dictadura. Acabada de nàixer, durant la Guerra Civil, van bombardejar Nules i la família ho va perdre tot. A peu van haver de marxar a València. Veia a sa mare treballar fins a rebentar, i no ho dubtà, cantaria i ballaria perquè sa mare deixara de treballar. Ho aconseguí. Amb onze anys pujà dalt de l’escenari i allí s’ha quedat. Ni la censura va aconseguir que baixara. I mira que ho van intentar. Després, Rosita, la vedet que s’estimava la terra i també cantava i actuava en valencià, volia que la filla, molt sabuda, estudiara carrera, i va seguir cantant.

8

Actuar la feia feliç, l’escenari és alegria, diu sempre Rosita, una artista de varietats, una dona espectacular, que pujava a l’escenari a divertir i divertir-se. Les seues actuacions provocadores són història viva d’uns anys en els quals es patia repressió, es vivia com si el sexe fora pecat, i es perseguia l’espectacle, les varietats, i l’erotisme. D’aquells temps de patiments i d’alegries conserva un gran sentit de la solidaritat.

València sempre havia sigut ciutat de teatres, el Principal, l’Eslava, l’Apolo, el Ruzafa, el Patronat de la Joventut Obrera –conegut ara per Escalante–, la Casa dels Obrers, –ara el Talia– la Sala de l’Ateneu Mercantil, el Serrano, el Tivoli, el Princesa, el Micalet... Molts desapareguts, com l’Alkázar, la bombonera de València, un teatre popular on Rosita havia vist actuar a Amparo Rivelles, l’actriu que ella volia ser, i on després Rosita divertia, es divertia i provocava. Eren els anys seixanta i el públic necessitava nous aires. I en la revista i el cabaret en trobaven. Els cartells anunciaven l’actuació única, indiscutible i sensacional de Rosita. I l’èxit de la vedet ho confirmava. És una artista de revista, que s’estima la seua professió i el seu públic. També s’estima les persones generoses, que no tenen maldat i van amb la veritat per davant. S’estima als artistes, que com ella, han treball molt i s’han sacrificat, i han estat malmirats perquè ser artista no estava ben vist. També s’estima la paella, i segurament per eixa raó Luis Montolio l’ha pintada damunt d’una paella espectacular en el carrer Corretgeria de València, des d’on la vedet ens contempla única, indiscutible i sensacional.


Profile for Vincle Editorial

Contem històries de dones d'ací  

Per culpa d’una rateta es poden editar mil llibres? Es parla valencià en Beberly Hills? Coneixeu a les valencianes que creen personatges, ri...

Contem històries de dones d'ací  

Per culpa d’una rateta es poden editar mil llibres? Es parla valencià en Beberly Hills? Coneixeu a les valencianes que creen personatges, ri...

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded