__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

Capítol 1 La nova companya

–Com ha anat la tornada a escola després de les vacances, Carla? –Ha costat una miqueta. Tant de temps de vacances… Ens ha faltat temps per a gaudir dels regals de Reis. –Com sempre, no? –És clar. Però, la veritat és que tenia ganes de tornar. M´abellia tornar a veure les meues amigues i, fins i tot, els professors –va picar l´ullet–. No ho digues a ningú. Eh? –No t´amoïnes, filla –va dir amb un somriure de complicitat–. Guardaré el secret. –I saps? Ha passat una cosa d´allò més interessant. Ha arribat una xiqueta nova a classe. –A mitjan curs? –Sí, sí. És... –Espera´t –Regina va tallar la xarrada de la seua filla–. Anem a casa i m’ho contes tot. Fa fred i sembla que d’ací a una estona pot començar a ploure. Carla tenia tretze anys. Els havia complit pocs dies abans de Nadal i era la més menuda de la classe. Tot i que la majoria dels seus companys ja tornaven a casa sols, Regina, -5-


-6-


la mare de Carla, encara anava tots els dies a arreplegar–la a la porta de l’institut. I la xiqueta, malgrat que de vegades es queixava, en realitat s´estimava molt eixos moments amb sa mare. I la mare ho aprofitava, perquè era conscient que els canvis de l´adolescència no tardarien a arribar, i aleshores Carla ja no voldria anar–se´n amb ella ni contar– li les seues coses. Era qüestió de temps. Cada dia, Regina acudia a la porta del centre. Ho havia fet des que Carla anava a la guarderia i, com que la xiqueta no s´havia rebel.lat, va continuar fent–ho a l´escola i, ara, a l´institut. En arribar a casa, venia la part millor. Carla i sa mare prenien juntes el berenar i la xiqueta li contava les coses que li havien passat. En els últims temps, Regina creuava els dits pregant perquè no deixara de fer–ho mai. Però la seua xiqueta creixia... Com sempre, tardaren només deu minuts a arribar a casa. Pel camí, varen passar pel forn per comprar ensaïmades amb molt de sucre, que encisaven Carla. Quan va demanar–li–les, Regina va saber que, de segur, Carla tindria moltes coses a contar. Pararen taula amb les ensaïmades i la xocolata que Regina havia preparat per a Carla i el seu germà, Manel. Encara que el xic es creia massa major per eixes atencions maternals, en realitat Regina sabia que li agradaven. I que, encara que no diguera ni gràcies, s´empassaria la xocolata d´amagatall i es xuplaria els dits quan ningú el vera. –Conta´m, Carla. Com és que hi ha una xiqueta nova -7-


a classe? –Sí, sí. Li diuen Lucía, i només sé que no és de València, perquè no semblava entendre res si parlàvem valencià. –I com és que ha arribat a mitjan curs? –va preguntar Regina–. Li costarà adaptar–se. –Això pense jo. La mestra ens ha demanat una miqueta de paciència. I també ens ha dit que enguany estarà exempta de l´assignatura de valencià. I saps? No em sembla gens just. –Carla! Tingues un poc de comprensió. –Mare –va interrompre–la Carla– Nosaltres hem d´estudiar a muntó de coses. Els verbs, els pronoms febles i tot això. Un rotllo. És molt difícil. Saps? –la xiqueta semblava indignada. –Carla, pensa que per ella és molt més difícil arribar a un institut nou, quan el curs està començat i tots teniu amics i amigues. Com et sentiries tu? –No ho sé –va dir, capficada. –Heu de tindre una mica d´empatia. –Empatia? I què és això? –Has de posar–te en la pell de l´altra persona, pensar com estaries tu si fores ella. –Però –va protestar Carla– Lucía es molt antipàtica. No parla amb ningú, ni diu res. Ni tan sols ens mira a la cara. Maria i jo hem tractat de parlar amb ella i sols ens ha dit que la deixaren en pau – canviava de to–. Que se’n vaja -8-


a la porra –va dir irritada–. –Carla! Has de tindre paciència. Vos ho ha dit la mestra i té raó. –Però... Per què? –va insistir Carla–. Si ella no vol parlar amb nosaltres, és el seu problema. –Filla, has de tornar a intentar–ho. De segur que demà estarà més animada i parlarà amb tu. I amb Maria, que és més xarradora. –Bé, mare, però... –Carla no semblava mai convençuda–. –Carla. M’ho promets? –Està bé –va dir sense moltes ganes–. Demà tornarem a tractar de parlar amb ella. Però, si ens torna a dir que la deixem en pau, no hi tornaré. –Paciència, Carla. I ara, a fer els deures que no et donarà temps amb tant de xarrar. –Vaig, mare, vaig.

-9-

Profile for Vincle Editorial

Caratrista (Susana Gisbert Grifo)  

Caratrista mostra la realitat de la violencia de génere a través dels ulls de dues xiquetes i els seus entorns familiars. L´amistat, la soli...

Caratrista (Susana Gisbert Grifo)  

Caratrista mostra la realitat de la violencia de génere a través dels ulls de dues xiquetes i els seus entorns familiars. L´amistat, la soli...

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded