34
DIMARTS, 19 DE MARÇ DEL 2019
cultura
ara
ARTS ESCÈNIQUES
Les Impuxibles planten la síndrome TOC a l’escenari Clara i Ariadna Peya visibilitzen el dolor i l’estigma al nou muntatge de la Beckett NÚRIA JUANICO BARCELONA
“Quan tenia set anys vaig estar mesos amb la sensació que m’empassava vidres. Era una obsessió: em tapava el nas i la boca perquè no m’hi entrés res”, explica Clara Peya, un dels dos pilars de Les Impuxibles. A l’hora de definir la nova proposta de la companyia, Peya és contundent: “Per a mi és una sortida de l’armari. Fa onze anys em van diagnosticar trastorn obsessiu compulsiu (TOC), i ara ho explico”. Juntament amb l’altra pota de Les Impuxibles, la seva germana Ariadna Peya, han construït un espectacle que parteix d’aquest diagnòstic per explorar l’impacte que té en la persona que el pateix i en el seu entorn més pròxim. Suite Toc núm 6 arriba demà a la Sala Beckett i s’hi estarà fins al 14 d’abril. “Nosaltres no parlem de malaltia. Parlem de patiment, perquè totes tenim dolor i, per tant, totes ens podem sentir identificades amb l’obra”, subratlla Ariadna Peya. El muntatge transita al voltant de dos personatges batejats per la companyia com “la noia de dalt”, que in-
terpreta Pau Vinyals, i “la noia de baix”, a qui dona vida Adrià Viñas. La primera és la persona que rep el diagnòstic i la segona és la que li dona suport. També volien posar la mirada en qui sosté el cuidador. La companyia aprofundeix així en el paper de la xarxa afectiva de les persones amb TOC, com també en l’estigma social vinculat a aquest trastorn. “Quan comences a parlar-ne, comences a conviure-hi –apunta Ariadna Peya–. Cal acceptar que existeix i cal tenir una escolta oberta. Totes patim dolor constantment”. Sumar-hi la llengua de signes
La música de 23 teclats repartits per l’escenari acompanya els intèrprets al llarg de tot l’espectacle, que ressegueix el procés pel qual passa una persona des que sap que té alguna cosa fins que rep el diagnòstic, és medicalitzada, té brots, intenta deixar la medicació i busca un cert equilibri vital. “El text i el cos entren en diàleg amb la música, i la llengua de signes és un element més del moviment”, assenyala Clara Peya. La companyia ha utilitzat aquest llenguatge –que a l’escenari interpreta Èlia Farrero– com una
Clara Peya i Pau Vinyals són dos dels intèrprets de Suite Toc núm 6. SÍLVIA POCH / SALA BECKETT
altra eina escènica i, alhora, amb la voluntat de fer l’espectacle com més accessible millor. A més, han incorporat una pantalla amb subtítols per a persones sordes i han comptat amb l’assessorament de Berta Frigola. Suite Toc núm 6 carrega contra la medicalització que, segons Clara Peya, “et fa incapaç d’evolucionar i et cronifica; t’imposa la idea que sempre hauràs de pren-
dre antidepressius”. El muntatge també és una crítica categòrica al capitalisme i a un sistema social que no accepta ni la diferència ni la verbalització del dolor. “És un espectacle ple de compromís, que parla d’emoció i de fragilitat”, assenyala Pau Vinyals. L’actor espera que el públic surti de la Beckett “amb moltes ganes d’abraçar el seu dolor i el dolor dels que tenim al costat”.e
MÚSICA
Lágrimas de Sangre volen honorar el rap al Sant Jordi Club XAVIER CERVANTES BARCELONA
Rima a rima, beat a beat, Lágrimas de Sangre (LDS) han trobat la manera de “ressituar-se en el mapa”. “Ens posaven en llistes de mestissatge quan nosaltres som un grup de rap”, explica Ramon Anglada, àlies Rama Lama, guitarrista del quintet del Maresme. Per deixar-ho ben clar, afegeix: “No fem coses amb rap, sinó rap amb coses”. El hip-hop és la base del grup, però aquesta vegada han volgut fer-ho més explícit amb el disc Vértigo (2019), un treball autoeditat que presentaran en una gira que començarà el 23 de març al Sant Jordi Club (20 h); l’entrada per a aquest concert costa 16 euros. Entre les “coses” que acompanyen el rap hi ha la pulsió cubana de Salsa boloñesa, ressonàncies del reggae i, sí, una pinzellada de so mestís a Quemar el mar. “És una cançó que s’assembla a Voy a celebrarlo, que va ser el nostre primer
èxit”, admet el raper Alejandro García, àlies Microbio. “Ja fa temps que reivindiquem que es pot fer rap amb bon humor i intentar que soni alegre”, recorda el productor Dídac Riol, àlies Acid Lemon. Al cap i a la fi, LDS són un grup que rima amb enuig i que cedeix un tema a Valtònyc però que no oblida l’alegria. Fan rap amb consciència, però no estan emprenyats les vint-i-quatre hores del dia. I defensen la varietat musical per diferenciar-se d’altres propostes de hip-hop com els madrilenys Natos i Waor, amb els quals comparteixen cartell al Viña Rock. “Ells ho peten, però entre els seus temes no hi ha gaires diferències”, diu Acid Lemon. Pel que fa al trap, se’l miren amb poca simpatia, si més no al tema A ver si lo pilláis ya. “Entenem que el trap és una tendència nova i que acabarà aviat. Nosaltres venim d’una època en què el que primava era l’enginy, la intel·ligència, i ara el que prima és el rotllo penques d’Instagram”, diu Microbio, que tanmateix valora
Els cinc components de Lágrimas de Sangre. MARC ESTIVILL / LDS
“positivament” l’actitud “ingovernable” d’alguns artistes de trap. Això sí, LSD se senten ben lluny dels “defectes heretats del rap nord-americà de la MTV”. El vertigen del títol del disc fa referència a diverses situacions per les quals ha passat el grup des de la
publicació del disc Viridarquia (2016). “La banda ha anat creixent molt ràpid en els últims anys. Et tires tres anys de gira i de cop és: «¿I ara què li expliquem a la gent?”», diu Microbio. El que li expliquen és la necessitat de tenir un aparell crític per interpretar la realitat, com demostren a Gira la moneda, sobre la Barcelona venuda a l’especulació, i a Guerra mental, un tema “contra la manipulació” i “l’estupidesa acrítica”, també dins de les esquerres dogmàtiques, com afirma el raper Jordi Estivill, àlies Still Ill. El vertigen també ha acompanyat el grup des que l’octubre del 2017 el compte de Twitter Autodefensa Galicia va acusar un dels components de LDS d’agressió sexual al Viña Rock. El grup, que sempre ho ha negat i considera que l’acusació és falsa, va interposar una demanda. “La policia se suposa que ho està investigant. Hi ha secret de sumari i no podem saber com va la investigació, ni nosaltres ni la nostra advocada”, explica Microbio.e