Page 1


Vet-aquí el número 65 de la revista CUC. Està dedicat, com els darrers cursos, a publicar els treballs seleccionats en els Jocs Florals de l’escola. Una de les principals novetats és el seu format. Enguany, és exclusivament digital i format per dues edicions: una per infantil i primària, on s’inclouen els premis pels pares i mares de l’escola i una edició per Secundària i Batxillerat que inclou els premis dels professors. La revista ha estat editada pels alumnes del Grau Mig del Cicle Formatiu de Sistemes microinformàtics i xarxes, sota el mestratge del professor Eduard Selva. A tots ells, els hi agraïm haver acceptat aquest repte. La publicació del conjunt de treballs premiats en els Jocs Florals de cada curs és una manera de reconèixer la bona feina feta pels alumnes. Enguany, hem celebrat els 46 anys de celebració dels Jocs Florals a l’escola. La tradició de celebrar els Jocs es remunta a l’any 1973. Convocar anualment uns Jocs Florals és una manera més que té l’escola d’incentivar l’estima per la cultura i la llengua catalanes. De manera ininterrompuda, l’escola ha anat celebrant aquesta festa que, arrelada en l’edat mitjana, representa una manera amable i divertida de competir a través de la llengua. Volem agrair, des d’aquest editorial, la tasca de lectura i de selecció de treballs que ha fet la Comissió dels Jocs. Una Comissió que aquest any ha estat formada per la Maria del Mar Garolera (infantil), l’Arnau Cirera i en Bernat Ramon (Primària) i per la Raquel Vázquez i en Ricard Mercader (Secundària i Batxillerat), juntament amb les alumnes Pau Amblàs, Íngrid Albacete, Jan Sabaté, Laura Quílez i Aura Han. Llegir, expressar i escriure són tasques i plaers que ens ajuden a créixer i a desenvolupar tots els nostres sentits i els nostres sentiments. Aquest és un dels sentits més plens de l’ús de la llengua. Que fruïu amb la seva lectura! Felicitats a tots els qui, enguany, heu estats escollits pels vostres treballs. També, la nostra felicitació a Mestres, pares i mares que han participat. Equip de Direcció Vic, dimarts, dia 23 d’abril de 2019. Diada de Sant Jordi.

Imatge portada: Aina Muñoz Manso 1r ESO A Imatge contraportada: Andrea Cañada 1r ESO B Edita: Col·legi Escorial de Vic, carrer Santa Joaquima de Vedruna número 6 de Vic Equip de redacció i edició de la revista: Comissió de Biblioteca Maquetació: Cicle Formatiu de Grau Mitjà – Sistemes Microinformàtics i Xarxes – 2018-2019


Conte de P3: “De què té gust la lluna”. Autor: Michael Grejniec

Un conte que explica la història d’una tortuga que vol saber quin gust té la lluna, així que puja a una muntanya per agafar-ne un bocí, però no hi arriba. Decideix demanar ajuda a un elefant, que s’enfila damunt la tortuga i intenta agafar-la, però tampoc hi arriba, els dos animals demanen ajuda a una girafa i fan una torre de tres però tampoc tenen sort. Mica en mica s’hi van afegint més animals; una zebra, un lleó, una guineu, un mico i un ratolí. La lluna cada cop s’allunya una mica més pensant que els animals estan jugant amb ella, però finalment tots junts construeixen una torre tan alta que el petit ratolí aconsegueix agafar-ne un tros i deixar-la provar a la resta d’amics. Resulta que la lluna té gust d’allò que més agrada a cada animal. Una petita història que ens permet tractar valors com el treball en equip, la col•laboració i els somnis compartits.


Conte de P4: “El peix irisat”. Autor: Marcus Pfister

Ens explica la història d’un peix que gràcies a les seves escates de mil colors, és l’animal més bonic de l’oceà. Tot i això, es troba sol perquè no volia compartir les seves escates. L’estrella de mar l’aconsella que vagi a veure el pop Octopus. Ell li dóna consells, li diu que ha de compartir les seves escates entre tots els peixos de l’Oceà. Ell comença a repartir les escates fins que només ni queda una, però ha fet molts amics i és el peix més feliç del món. Una petita història que ens ensenya el valor de l’amistat i del saber compartir.


Conte P5 LA BALENA. Autor: Benji Davies

En Noè i el seu pare viuen en una casa a la vora del mar. El pare és pescador i per això Noè, durant el dia, només té la companyia dels seus sis gats. Un matí, després d'una tempesta, en Noè troba una petita balena encallada a la sorra de la platja que necessita ajuda, i decideix emportar-se-la a casa per tenir cura d'ella, explicar-li històries sobre l'illa, cuidar-la i que se sentí com a casa. En Noè vol mantenir-ho en secret sense que el seu pare ho sàpiga, però no sap quan de temps podrà amagar la seva nova mascota. Un dia el vespre mentre sopaven el pare descobreix el secret. Des d'aquell moment, es va adonar que el seu fill se sentia sol i necessitava companyia. Malgrat tot, el pare fa entendre al seu fill que han de tornar la balena al mar amb la seva família i el seu hàbitat.


À


À


À


À


À


À


À


À


À


À


À


À


À


À


À


À


À


À


À

Bruna Rebés Simon


À


À


À


À


À


À


À


À


À L’aventura perduda Hi havia una vegada a New York 6 nens, bé, nens no del tot normal i dues mascotes. Voleu que us els presenti? Som-hi!

Van anar al pont de New York i van buscar pistes buscant i buscant van trobar una carta que deia: -Si em voleu trobar busca que buscaràs per el pont una altra pista trobaràs I en Roc va dir: -Deixeu-m-ho a mi, va mirar dos segons i va trobar una altra pista que posava:

Aquest és L’Iker que sap olorar molt bé i el seu gos en Rafús, aquest és l’Enric que té molt bona oïda, aquesta és la Paula que té molt bona vista, aquest és en Roc que sap desxifrar moltes coses, aquesta és la Rita que sap mates i és una mica setciències i la última la Maduixeta no té cap poder especial però s’ha vist totes les sèries i pel·lícules del món i té un mico molt llest. Doncs en aquests nens els i agraden molt les aventures, un dia van quedar els 6 nens per anar a buscar alguna aventura extraordinària. Però van descobrir que no hi havia cap aventura i que tots eren iguals que el Doctor Boig i la Rita va dir:

-Al edifici més alt una altra pista trobaràs. Així que van anar a l'edifici més alt, busca que buscaràs ningú va trobar res però la Rita no s’ho va pensar dos cops i va dir:

-Deu ser cosa del Doctor Boig. L’enric va contestar:

-Algú veu algo i tots van contestar:

-Sense aventures no podem, que no ho veieu? el cel és tot igual que el sol i la lluna. No pot ser hem de trobar el Doctor Boig. -Paula tu que tens bona vista a veure si veus alguna cosa del Doctor Boig, i la paula va dir: -No. Després ho va provar L’iker i tampoc va veure res, per últim ho va provar l’Enric però tampoc.

-Mireu veieu aquestes lletres estranyes son números del revés si u mireu del revés diu: 4.500 i la Paula que si fixa molt va dir: -un dia anava passejant amb me mare vaig veure el carrer 4.500. I van anar al carrer 4.500 i no van veure res de res. Pero l’Iker que sap olorar molt be va sentir una olor molt rara i la van seguir els va conduir fins en un carreró sense sortida i la Rita va dir:

No! Fins que ho va provar l'Enric i va sentir el Doctor Boig que deia: -Quan tothom es converteixi com jo els governaré a tots. Els 6 nens van seguir la veu del Doctor Boig fins que van arribar a la seva cova secreta i van entrar, van veure moltes trampes fins que el van veure a ell i va dir:

Així que van decidir buscar pistes i la Maduixeta va dir:

-Ah no me'n he recordat de vosaltres quan us torneu com jo us governaré, i els nens van contestar:

-Al pont de New York que a les pel·lícules passen moltes coses.

-Que no te'n adones com aprendríem a ser dolent si tots fóssim igual que tu? Que siguis


diferent no vol dir que no et respectin. Si no i hagués gent que fes armes tu no en tindries cap. Has que ser tu mateix i t’estimaran per lo que ets no pel que fas. Al cap d’uns dies mireu el Doctor Boig que feliç que és. I VET AQUÍ UN LLOP I VET AQUÍ UN XAI AQUEST CONTE LI FALTA UN TALL

À

això no és el país dels bons és el país natural. I en Xampi va dir :veniu que us presentaré als meus amics , i allà van veure una altra casa més gran tant brillant que casi no es podia veure amb els ulls oberts , van pujar per l’ascensor. El pis que anaven era el 10.000.000.000 . Però van trigar tant poc que van arribar en 10 segons , quan es van obrir les portes de l'ascensor en Xampi va dir : -Aquest és el meu amic Kiwi i es diu Granetes. Aquest és el meu amic maduixa i es diu Vermellet. Aquesta és la meva amiga Vitamines que és una taronja. Tots tres amics els hi encanta ballar Brake dance. Totes les fruites van dir:

L’arbre més alt Una vegada hi havia un arbre molt alt, i estava cansat de ser més alt que els altres, totes les nits estava cansat de tocar la lluna i tots els seus companys arbres se’n reien d’ell. Però els seus companys no sabien que era un arbre màgic , vaja ell tampoc. En una casa molt prop d’allí i havia un nen i una nena. Un dia els nens de la casa van anar a explorar el bosc i quan van veure l’arbre van al·lucinar i el van escalar . I per dintre era molt gran, molt molt gran, però per fora es veia més petit. També era gran per fora però no tant. I per cert el nen es deia : Martí i la nena : Maria. Quan estaven cansats d’escalar van veure una casa a l’arbre i van entrar i no van veure ningú fins que una veueta els va parlar. -Hola soc en Xampi. Els nens es van girar i van veure una mena de xampinyó parlant, els nens es van girar una altre vegada i van començar. I en Xampi va dir que no feia res , els nens es van tranquil·litzar , i en Martí va dir: bé Maria no cal ficar-se així i la Maria va dir: bé i tu com has cridat. I en Xampi va dir:

- Tenim un problema, la carn està dominant el nostre país amb la seva guàrdia “exèrcit de patates fregides”, només vosaltres ens podeu ajudar. Heu d’anar a dalt de tot de l’arbre i agafar les pedres , una verda per en Martí i una rosa per la Maria. Després podeu anar al castell de la carn i vèncer la reina Costelles de Xai. Els nens es van posar a la motxilla els vegetals i van anar a l’aventura. De cop es va fer de nit i en Martí va dir a la Maria : -Descansa que demà serà un dia molt llarg. L’endemà al matí van sortir molt d’hora i van anar a dalt de tot de l’arbre. Quan van arribar , van veure les pedres màgiques però hi havia una paret invisible i havien de trobar la clau. Però la van trobar i la van ficar a la ferradura i la paret de cop es va obrir. Van agafar les pedres amb molta cura i se les van ficar a la butxaca i no se les van treure més. El Xampi va dir: -Aquestes pedres són màgiques i per fer l’atac més poderós teniu de dir això: up xup tot és fruit.


Al baixar de l’arbre es van trobar a moltes patates fregides al davant del castell. El Granetes va dir : - A l’ataaaaaac. I els dos nens van dir: Xup xup tot és fruit. De cop les patates fregides es van transformar en tot tipus de vegetals com peres, pomes i plàtans. Van entrar a la sala del tro i van veure la reina, era una costella de xai de veritat . Corre Maria va dir en Martí. Els dos van dir: Xup xup tot és fruit. Però als nens no els va funcionar l’atac, i la reina va dir: Xup xup tot és carn, i els amics d'en Xampi es van transformar en carn. Però els nens no els va funcionar l’atac de la reina perquè ells ja eren de carn. I els nens ja se’ls havia carregat els poders. I van dir: Xup xup tot és fruit, i la reina es va convertir en una patata i se’n va anar corrents. Quan els nens van anar-se’n a casa li van dir al pare i a la mare que el què havia passat. - Res pare, no ho entendries. Van dir. Els van abraçar i...

À El misteri del llibre Fa temps i temps la Lluna estava esperant l'autobús i va veure un senyor tot estrafolari. Ell va preguntar: -Hola noieta com et dius? La Lluna va respondre: Hola encantada em dic Lluna i tu com et dius? Ell va respondre: -Sóc el senyor flint. La Lluna va preguntar: -Que es això que tens sota el braç ? Ell va respondre:

-Es un llibre dels meus avantpassats el llibre et condueix a un tresor però de les generacions passades ningú la trobat. En Flint li va donar al llibre a la Lluna va dir que a ell no li interessa. la Lluna es va passar tota la nit pensant en tot allò del llibre el senyor Flint. A mitja nit el llibre va moure's i la Lluna es va despertar tot seguit de dins el llibre va sortir una veu que deia: -Ves ara al parc güell o et caurà una maledicció. Com que la Lluna vivia a Barcelona va colar-se dins del Parc Güell i es va posar a pensar hores i més hores fins que després de buscar va pensar que el parc güell només tenia relació amb Gaudí i que Gaudí només tenia relació amb la sagrada família, dit i fet ja era a la sagrada família llesta per trobar el tresor. La Lluna va començar a pujar a la part de dalt de tot a baixar i no trobava res. Quan ja estava a punt d'abandonar i pensava que el senyor Flint estava boig va veure una petita porta i amb prou feines va entrar ,va veure set calaixos no volia perdre temps ja gairebé era el matí la Lluna va pensar que el millor era demanar ajuda al llibre però per sorpresa de la Lluna no hi era segurament al entrar a dins el llibre havia quedat fora. La Lluna va intentar obrir però no podia va començar a obrir i tancar els calaixos però nomes hi havia material de l’arquitecte. La Lluna va ficar-se amb la taula i va veure el plànol de la torre. Era el plànol que faltava per acabar la sagrada família aquell era el tresor i quan la Lluna ho estava celebrant va sentir que algú pujava escales. La Lluna va esperar a que el senyor marxes a esmorzar amb molt de compte va sortir de la sagrada família i va anar a casa quan era ja a casa només pensava que tenia son molta son i es va adormir. Ja desperta volia anar ala parada d'autobús altra vegada per veure si podia tornar el llibre al senyor Flint però el llibre seguia a la Sagrada família. Va anar al sofà a mirar la televisió quant a les notícies diuen que algú havia entrat a la sagrada família però no havien trobat res. Ella no ho entenia i ho va deixar corre també deien


que si algú tenia el plànol de la torre el dones a la policia. La Lluna va dir a la policia que l'havia trobat a les golfes de casa els seus avis. La Lluna tornant a casa seva va trobar al senyor Flint i li va dir que el tresor era un plànol i que el llibre havia desaparegut. En Flint li va dir que el tresor ja l’havien trobat. Al cap de tres anys la sagrada família ja estava acabada gràcies a la Lluna.

À

Els tres bolets màgics i en Jan Hi havia una vegada un nen que es deia Jan que se’n va anar a buscar bolets amb el seu pare a Ripoll. A les 7h del matí en Jan va agafar els 3 cistells i va pujar una pujada que hi havia. No trobaven cap bolet, ni rovellons, ni ceps, ni camagrocs, ni bromoses, ni fredelucs, ni pinenques, ni múrgoles… Hi havien dos camins, el pare i en Jan van decidir anar per el de la dreta, al cap d’una estona en Jan va veure un lloc que brillava, en Jan va dir que ara tornaria i se'n va anar cap el camí de l’esquerre. Va veure que hi havien 3 bolets un dels bolets era verd i blau, l’altre bolet era de color lila i l’últim rosa i negre. En Jan se'n va adonar que els tres bolets parlaven. El bolet verd i blau li va dir: Per travessar el lloc on estem has de trobar els bolets que hi ha, hauràs de fer 3 proves, la primera consisteix en trobar 12 polseres que hem amagat. El bolet lila va dir:

La segona prova consisteix en dir 6 bolets comestibles i 4 de no comestibles. El bolet rosa i negre va dir: La tercera prova has de contestar 2 preguntes relacionades amb els bolets. En Jan va començar a buscar les 12 polseres però en Jan no en trobava cap sense el seu pare. Però després va pensar que si el seu pare fos aquí li diria que sempre s’ha de pensar en positiu i que les podia trobar. Desprès es va concentrar, es va ajupir i va veure 6 polseres al terra, després va fer 8 passos més i va trobar 3 polseres més. Va alçar el cap i va trobar les últimes polseres penjades en un pi. Després d'haver acabat se'n va anar al lloc on estaven els tres bolets màgics. El bolet de color verd i blau va dir: - Primera prova feta, ara la segona, has de dir 6 bolets comestibles i 4 bolets dolents. I en Jan va començar la segona prova contestant: Primer bolet comestible cep, segon cama-sec, tercer fredeluc, quart rovelló, cinquè pinenca i sisè múrgola. El primer dolent fredolic bord, segon cogomella pigada, tercer canari metzinós i el quart, reig bord. El bolet lila va dir: Segona prova correcta. Ara toca la tercera prova, recorda que consisteix en contestar dos preguntes. La primera, la llenega és comestible? Sí - va dir en Jan.


Bé. La segona pregunta, com es diu en llatí la llenega? “Hygrophorus latitabundus”- contestà en Jan. Molt bé. Ara ves a buscar el teu pare perquè heu de recollir els bolets que hi ha darrera nostre que et mereixes - va dir el bolet lila. Al cap de tres minuts, va venir en Jan amb el seu pare però els tres bolets màgics ja no hi eren. Van creuar el lloc on estaven els tres bolets i al fer tres passes en Jan va trobar 3 ceps, 9 rovellons, 2 bromoses i 28 cama-secs, però el més increïble de tot va ser que a l’arribar al cotxe estava ple de bolets, n’hi havia tants que no els van poder collir tots. En Jan i el seu pare van sopar, dinar i berenar bolets.

À Els 12 nens a la lluna Hi havia una vegada un nen que es deia Jan i a vegades anava a la Lluna amb els seus amics en Pau, en Biel, en Martí i un altre Martí. Un dia quan volien tornar a la terra el coet es va espatllar, sort que portaven aigua i menjar perquè sinó estaven perduts. Quan va arribar la nit no podien dormir perquè tenien por. L’endemà al matí es van trobar a dins de la Lluna i que uns alienígenes els havien despertat. Els alienígenes eren verds amb

antenes roses amb el vestit blau i anaven sense sabates i tenien les ungles de color taronja. Els van portar a la presó i a dins la presó es van trobar un nen que feia molt temps que no el veien i es deia Oriol. L’Oriol els i va dir que si portaven més de dos anys a la presó els cremaven, i als alienígenes se’ls menjarien. Van esperar deu dies i els i van donar l’esmorzar i eren mosques fregides amb formigues mortes i ells no s’ho van menjar. Després l’Oriol els i va dir que a la presó hi havien dos nens més en Cai i un altre Martí, que no els havien vist. Tots els altres els hi van preguntar quants anys feien que estaven aquí i els i van dir que més o menys un any i mig. En tota la nit no van dormir perquè parlaven per fer un pla per sortir d’aquella presó i ser lliures a fora de la Lluna. Entre tots van dir que el seu pla seria: dir en els alienígene que tenen les ungles mal fetes i que els i donessin una llima molt forta i amb aquella llima tallerien la finestra de la presó. La presó era amb llits i era ensorrada però la finestra sortia a fora de la Lluna. L’endemà tenien molta son perquè no havien dormit i es van passar tot el dia i tota la nit dormint. El pròxim dia els i van demanar la llima i tota la nit ho van estar provant fins que se’n van sortir. A fora la Lluna uns guàrdies els van veure i els van portar en un altre presó sense finestres. A la nova presó no van veure que hi havia un altre nen que es deia Àlex que anava a la seva escola. L’Àlex és el nen que porta més temps a la presó.


De sobte s’obre la porta i són alienígenes que els i van dir que de qui a uns quants mesos els matarien a tots. Tots els nens estaven tant tristos que a les cinc se’n van anar a dormir. Com que se’n van anar tant d’hora a dormir a mitja nit es van llevar i van pensar un pla que els aniria molt bé per escapar-se de la Lluna. Van pensar que com que els vigilants estaven allà davant dormint, els hi agafarien les claus i obririen la porta de la presó. Els van agafar les claus i van obrir la porta. Van sortir de dins la Lluna i es van quedar quiets admiraven la preciosa Terra. Quan estaven a fora van sentir uns sorollets i es van espantar molt però eren dos nens que es deien Nil i Adrià. En Nil és alt i corpulent i l’Adrià és baixet i espavilat. Va arribar la nit i van pensar un pla que uns es disfressarien d’aliens i un construirien un coet i els que es disfressarien anirien a buscar el tresor dels alienígenes i com que tenien les claus ficarien els alienígenes a la presó. Van agafar les llanternes i van construir una disfressa alienígenes. El pròxim dia van fer el pla i els i va sortir de meravella, van agafar el tresor i se’n van anar cap a la Terra. Quan van arribar a la Terra van portar el tresor en el museu molt ben protegit. El següent dia van llegir el diari que havien robat el tresor i van anar a la policia i els i van dir que aquell cas era seu. El vespre quan en Lluc se’n va anar a dormir es va trobar el tresor a sota del seu llit. L’endemà van tornar el tresor a la Lluna i tots van ser feliços sense problemes.

À Tocant el temps Un dia d’estiu, jo Marc Prat, un nen de 11 anys vaig decidir sortir al carrer i anar a la casa abandonada del poble per explorar. Vaig avisar un meu amic perquè m’acompanyés què es deia Bernat Simó. Al entrar, vam veure un lloc fosc que no hi havia res, però mirant un lloc vam veure un escrit: ‘’Destí nomes triarà cor pur per viatjar i conèixer els millors cervells’’ Ens ho vam estar pensant, però: res, fins que caminant, el terra desgastat, just si va fer una esquerda on caminàvem i vam caure en una habitació amb una maquina molt estranya: tenia molts botons amb nombres des del 2019 fins al 4000 A.C. No sabíem que carat era i ens hi vam posar ha dins: vam prémer un botó i quan vam sortir ens trobàvem en una època diferent. Tothom vestia manera molt antiga i tothom ens mirava com si haguéssim matat algú. Ens vam topar amb Albert Einstein el qual just avia presentat la teoria de la relativitat (mc2-E), era molt interesant, però li vam explicar com aviem vingut i aquell escrit i so va pensar una estona, després ens va dir que érem de cor pur i que per això el destí va triar que trobéssim una ment tant brillant com la seva. Nosaltres estàvem molt contents però quan volíem tornar, la maquina no hi era! Li vam


explicar a Albert i ens va dir que ens ajudaria a construir una maquina del temps. Va estar investigant el camp del Temps i quins elements necessitaven i al cap d’un any van finalitzar la maquina i van tornar i es van acomiadar :-Adéu i moltes gracies!-va dir en Bernat, - Que li vagi be la teoria de la relativitat (mc2-E)- va dir en Marc. I van tornar a casa i van pensar amb tota l’experiència.

À El piano Soc un músic juganer amb mi t’ho passaràs bé. Puc cantar moltes cançons i tocar més de mil sons. Et transmetré claror o una mica de tristor. Puc tocar greu o agut no soc pas un vell taüt.

À Les galetes Quan les veig em ve fam, mare meva quin reclam! Poden ser de moltes formes, fer galetes té unes normes. Una mica de farina, que quedi una massa fina. I també un parell d’ous, i sense espera ho remous. També una mica de llevat que l’he comprat al mercat, mantega hi has de posar, per tenir un bon berenar. Ara tot ho has de barrejar i en un motlle ho has de posar, i en un plis plas al forn ha d’estar i treure-ho ben bonic i pla. M’han quedat com una Maria, que és com el sol d’un migdia. Ja estan a punt per menjar, nyam, que bones que estan!

Soc d’un negre molt lluent que li agrada a la gent. Tinc un cor ple de cordes que poden sonar hores! Puc tocar en una orquestra i també ser solista. No seria més feliç ni anant a París.

À Un canvi impressionant Hi havia una vegada una nena que es deia Paula que tenia un germà bessó que es deia Martí. Vivien a Salou i era l’estiu. Un dia al matí es van llevar i van esmorzar i la Paula i en Martí es trobaven molt rars. Els seus pares els van preguntar què els passava. Els nens van respondre que no ho sabien però que es notaven molt rars. De cop i volta la Paula es va notar com un nen i en Martí com una nena.


Quan van anar corrents a explicar-ho als seus pares, aquests van riure i els van fer una broma: Clar doncs ara us direm Pau i Martina no? Els nens van respondre que no, però era veritat. Els nens van esmorzar i a la Paula li agradaven les coses que li agradaven a en Martí i en Martí les coses que li agradaven la Paula. Llavors per vestir-se en Martí es posava la roba de la Paula i la Paula la d’en Martí. Quan els pares els van veure els van dir: -Què feu així? Els nens van respondre: -Què? Què passa?

germans tenien els seus moments de discussió, però eren molt bones germanes i sempre es defensaven una a l'altra anant juntes a tot arreu. A totes dues els hi encantaven els animals, tenien dues mascotes, la Kira, el llop de la Carla i la Kiti, el koala de la Clàudia. Eren tots dos uns cadells i molt bufons. Tot anava molt bé fins que un dia mentre dinaven la Kira es va escapar. Quan van acabar de dinar, com era habitual, van anar a veure a la Kira i la Kiti. Quan van arribar al menjador van trobar a la Kiti, però... i la Kira? -On és la Kira?-va preguntar la Clàudia.

- Home, no us heu vist?

-No ho sé?, la Kiti sí que hi és.

Els nens es van mirallar i van exclamar: Ostreeeeees!!!

-Mireu, la finestra està oberta - va dir la Carla.

-

Va canvieu-vos la roba.

Es van pentinar i van anar al metge. Quan van arribar al metge els van dir que s’esperessin a la sala d’espera. Llavors al cap d’una estona els van cridar “La Paula i en Martí?” Els nens molt nerviosos van dir “ SÍ” . Van entrar a la sala i els van dir que això només durava un dia que no passava res i els nens van passar el dia així i després van anar a dormir. Llavors l’endemà ja estaven bé i normals.

À La Kira i la Patum de Berga Hi havia una vegada dues bessones que es deien Carla i Clàudia. La Carla era la més gran però només per cinc minuts més. Com tots els

Les nenes es van espantar molt perquè... i si li havia passat alguna cosa?. Mentrestant la Kira havia arribat a la plaça sant Pere de Berga, però es va trobar un contratemps, la patum de Berga!!!! La Kira li feien por els fuets ,els petards i el foc. Corrent i corrent va saltar a sobre de la guita xica, però com que la guita porta dos fuets a la boca va saltar i es va tirar a sobre de l'àliga, l'àliga va començar a donar voltes i més voltes fins que la Kira va sortir volant pels aires i es va estavellar contra el tabal del tabaler, que aquest amb les baquetes li va pessigar la cua. Amb el salt es va empastar contra el terra i va caure just a sota els plens, li va caure una espurna, i va córrer espantada cap a casa un altre cop. Quan va arribar a casa no hi va trobar ningú. Les nenes i la Kiti van arribar a la plaça però hi havia tanta gent i tant fum per la patum que no van trobar ni rastre de la Kira. I així van anar fent, com gat i gos, unes buscaven per aquí les altres per allà. Mentrestant les hores anaven passant fins que es va fer fosc.


Tot era negra nit i Berga estava adormit i hi havia un silenci tenebrós. Les nenes es van anar atemorint per aquella nit tan espantosa que feia. Van tornar a casa amb l'esperança que la trobessin allà, quan va arribar a casa van buscar per tot arreu però no hi va haver sort, no la van trobar. Per sopar i va haver sushi, el seu plat preferit però com que la Kira no era a casa no van voler sopar res. Quan va ser l'hora d'anar al llit, els hi va costar moltíssim adormir-se sabent que la Kira estava voltant per Berga sola, però al final es van adormir perquè estaven cansades de buscar-la. Durant la nit les nenes dormien fins que va arribar el matí i la claror els hi va acaronar les cares, es van despertar i van córrer ràpidament a baix a esmorzar perquè sabien que tocava el seu esmorzar preferit: torrades amb pernil dolç i formatge. Quan van baixar les escales van veure una bola de pèl petitona i grisa que es bellugava mig adormida. - És la Kira! -Va cridar la Carla. Van anar corrents a abraçar-la i van veure que portava el mocador de la Patum lligat el coll. Sembla que va passar una nit gaudint de la millor festa del món mentre tothom patia per ella.

À L’Elisabeth i els misteris de la cabana perduda L’Elisabet era una nena de dotze anys que des de feia poc temps vivia a Tarragona. Hi va haver d’anar per la nova feina del mare. Era una nena baixeta, amb el cabell castany i arrissat i uns bonics ulls marrons. Li agradava molt llegir, sobretot, llibres on s’havien de descobrir coses. D’aquí poc s'acabaven les vacances d’estiu i començava de nou l’escola. L’Elisabet no ho portava massa bé, estava preocupada per si faria amics o amigues a la seva nova escola. Els seus pares, per tal que es distragués una mica, li van fer un regal inesperat: un cap de setmana a Roma. Amb un moment, va fer la maleta, tot i que va haver d’esperar fins l’endemà per agafar l’avió. Després d’unes quantes hores per fi va arribar a Roma. Era una ciutat molt bonica. Van visitar diferents llocs, el que més li va agradar va ser el Coliseu romà. Va aprofitar per demanar un desig a la Fontana de Trevi, que l’escola li anés bé. A part de menjar-se la millor pizza, els macarrons més deliciosos i els gelats més bons. Però tot lo bo s’acaba. Ja tornava a ser a Tarragona a punt per començar l’escola. Potser el desig hi va ajudar una mica, perquè aquell matí, quan es va llevar no estava tan nerviosa. A l’arribar a l’escola, alguns nens i nenes l’esperaven per acompanyar-la a la seva classe. Tots tenien moltes ganes de parlar amb ella, i a l’hora del pati, amb prou feines va poder esmorzar perquè tothom volia estar


amb ella. Si s’ho hagués pensat abans, s’hauria estalviat tants nervis. La tornada de l’escola cap a casa va ser molt divertida. En Bernat i en Martí van anar amb ella. Vivien molt a prop de casa seva. Durant tot el camí van començar a parlar de llibres i històries de misteris. I van quedar que el dissabte a la tarda anirien a explorar seguint un camí de bosc que hi havia a prop. Després de dues hores caminant, van trobar una cabana que no sortia en el mapa que portava en Martí. En Bernat de seguida, va dir que com a bons exploradors hi havien d’entrar. Potser feien un gran descobriment. Tots tres, un darrere l’altre, van entrar-hi. La cabana estava bruta, plena de teranyines i ben fosca. Sort que portaven llanternes. Es van espantar molt quan van enfocar a la paret i van veure un esquirol dissecat. Estaven tant atabalats que van caure a sobre d’un vell sofà que amb el pes de tots tres es va trencar de cop. En Martí es va posar a estossegar com un boig. El pobre tenia al·lèrgia a la pols i no podia parar. Mentre pujaven les escales només es sentia la seva tos. Van entrar a la primera habitació que van trobar. Era gairebé buida, només hi havia una taula mig aixafada amb un sobre molt vell. L’Elisabet no va poder i va agafar el sobre. El va obrir i va començar a llegir: Al menjador de la casa està, però si no seus bé no el trobaràs. En Bernat va recordar que havien caigut damunt d’un sofà. Potser allà hi hauria la segona pista. Van tornar a baixar i van començar a buscar per tot el sofà. En Martí va trobar la segona pista a sota d’una de les potes que havien trencat. Deia: Si vols continuar, el sofà ha de marxar.

Després de pensar-ho una mica, l’Elisabet se li va acudir que potser havien de moure el sofà. Tots tres el van empènyer un tros i van descobrir una petita porta al terra. Sense pensar-ho, en Bernat la va aixecar. Després de baixar per una petita escala van seguir per un túnel. De cop, es van trobar amb una porta amb un escrit: Si vols continuar, aquestes lletres hauràs d’ordenar: C R R A T A O Al cap d’una bona estona a en Martí se li va acudir: TARRACO. L’Elisabet no sabia què era aquella paraula. En Bernat de seguida li va explicar que era Tarragona tal com ho deien els romans. Entre tots es van posar a ordenar les lletres i de cop, la porta es va obrir. A dins van trobar un petit cofre on hi havia una espasa amb unes paraules que no entenien. L’Elisabet li va semblar que era llatí. Van sortir de la cabana amb el seu gran descobriment.

À

Els meus principis Quan vaig néixer, ma mare vivia amb por pensant que aquella guerra, podria causar molt dolor. Cada nit al meu bressol, em cantava cançons de dol per si era l’última nit, que passàvem tots dos sols.


Me’n recordo de l’habitació, il·luminada per una llumeta, allà en un racó brillava amb calidesa.

Quan estava a punt de morir, m’acomiadava així amb un petó, des d’aquell racó.

Jo al meu llitet plàcidament adormidet, no sentia els plors de la mare que plorava desesperada.

Ara ja no hi sóc estic a dalt del cel, envoltat d’escalfor i sense cap por.

Amb el dolor i la tristesa de la sang i la guerra, a prop de Pakistan em vaig anar fent gran. Al meu petit refugi, pregava a la mare perquè m’ajudés, en tot el que pogués. A poc a poc tot anava passant, amb l’arma de la paraula dialogant, vàrem acabar guanyant i el nostre poble es va anar fent cada cop més gran. Poc després, van néixer els meus tresors que entendrien el meu cor i em portaven bons records. Com amb tot, els meus esforços van donar fruit i em van donar, el premi Nobel de la pau. Sense adonar-me'n em vaig anar fent vell, em quedaven els últims dies que els passava llegint llibres, l’arma que em va ensenyar com es pot guanyar.

À L’eruga sense ales Hi havia una vegada una eruga que es deia Clara. La Clara, sempre havia desitjat poder tenir ales per convertir-se en una bonica papallona. No parava de pensar-hi, res li feia més il.lusió i només veia papallones per tot arreu. Un dia, de bon matí, mentre esmorzava un bon bol de formigues amb fulles, els hi va demanar als seus pares: -Papa, mama, quan podré tenir ales? I els seus pares li van dir: -Has de tenir més paciència, encara ets massa petita per tenir-ne, no veus que encara vas a l’escola? La Clara, tota trista, se’n va anar cap a l’escola. La seva escola, era una pela de plàtan florit. Quan hi va arribar, va anar a veure els seus amics, la Sira i en Quer, que també eren dues erugues petites. Va començar la clase i la seva tutora, la senyoreta Carbonell, els va explicar com es convertia una eruga en una papallona. Va ser impressionant, ho hauríeu d’haver sentit. La Clara no va poder pensar en res més en tot el dia!


Quan es va fer de nit i es van encendre totes les faroles, les erugues i les papallones ja estaven a casa. Ah, per cert, la Clara vivia en una de les branques de l’arbre més espectacular de tot el bosc. Aquella nit, us podeu imaginar què va somiar la Clara? Doncs sí, va somiar que ja era una papallona, però de cop es va despertar. Tot havia set un somni. El temps va anar passant, la Clara ja era gran i després d’un llarg hivern i d’una assolellada primavera, la Clara es va convertir en un capoll. Van haver de passar unes quantes setmanes, fins que el capoll es va trencar i la Clara en va poder sortir, però ohhh, quin desastre, va exclamar la Clara: -

Mare meva, no tinc ales, sóc la mateixa eruga que abans!! La pobra Clara només feia que plorar i plorar i no parava de repetir: “no seré mai una papallona, mai podré volar, mai podré tenir ales,....sempre seré una pobra eruga lletja!!!!” Un dia va decidir que ja n’hi havia prou de queixar-se i que havia de fer alguna cosa per trobar les seves ales. Amb l’ajuda de la Sira i en Quer, van anar a buscar el capoll a on havia estat la Clara tant temps, per veure si li havien caigut les ales per allà. Però res de res. Van estar buscant durant dies i per tots els racons i raconets, però enlloc no hi havia ni rastre de les ales de la Clara. Esgotats com estaven, van decidir tornar a casa. L’endemà, la Clara, es trobava malament i li feia mal tot el seu cos. Passaven els dies i la Clara no es recuperava, cada dia es queixava més de mal d’esquena, quan de sobte, la seva mare li va veure que tenia l’esquena molt inflada. -

Clara, que mentre buscaves la ales et vas donar algun cop?

- No, mare, n’estic segura. Davant la preocupació de la mare, van decidir anar a visitar al metge i aquest, després de ferli moltes proves, li va dir, que havia de descansar molt perquè havia fet molt esforç i que aviat li passaria. Segur que tot era del cansament. Passat uns dies, com que la Clara no millorava, van tornar anar al metge. I quan aquest la va començar a visitar, quina gran sorpresa van tenir, d’aquella esquena inflada en sortien dues puntetes del que semblava que eren unes ales. I la Clara, contenta com mai, no podia parar de cridar: TINC ALES! TINC ALES! El metge li va explicar que havia sortit massa aviat del capoll, i encara no se li havien pogut format les ales. I sí, mica en mica, aquelles ales van anar creixent i la Clara es va convertir en una bonica papallona de veritat. I us haig de dir, que mai no he vist una papallona tan bonica com ella!

À El sentit perdut Hola a tothom! Em dic Frederic, tinc 13 anys i soc fill únic. Avui amb els meus pares marxem d’excursió a una illa d'Austràlia, però jo abans de pujar al cotxe he agafat un àlbum de fotos, que m’ha fet recordar el que em va passar quan era més petit a l’escola. Tot va començar un matí de dilluns a l’hora d’esbarjo. Un grup de nens de la classe es van posar amb mi. -Frederic ets un tonto! Em va dir un d’aquells nens . Jo vaig marxar corrents perquè em va fer molta por. Em vaig


preguntar, que els hi havia fet jo aquells nens, no ho entenia! I ho vaig deixar córrer. Però el pròxim dia… -Què Frederic?- Em va dir el mateix nen que em va dir tonto. -Veig que avui no t’has espantat.- Em van agafar pels braços i les cames i… NO ho puc explicar! En recordar allò m’han saltat quatre llàgrimes, el cor m’ha bategat a mil per hora i les cames m’han tremolat. Però és igual, això ja està passat, continuem. Des d’aquell dia quan veia que aquests nens es dirigien cap a mi, marxava corrents cames ajudeu-me i m’amagava al darrera d’una porta enorme. Allà pensava que estava segur i que no tenia cap perill . Un dia, un d’aquells nens em va descobrir l’amagatall, però resulta que… -Hola Frederic soc en Josep- em va dir aquell nen. Em va començar a explicar coses, una d’elles va ser: “Al llarg d’aquests dies m’he adonat que ets un nen valent i amb molta força, perquè aquests nens que t’han fet la punyeta i no t’han deixat tranquil els has sapigut controlar i en cap moment t’han fet por”. En escoltar les paraules d’en Josep em vaig sentir una altre persona. Em sentia més valent amb ganes d’acabar amb aquest problema. Li vaig agrair a en Josep el que havia fet per a mi, ara ja no em sentia una persona dèbil, sense ganes d’enfrontar-me a tots aquells nens, sinó que em sentia fort i pensava acabar amb aquest problema. El següent dia vaig anar amb aquells nens de la classe sense cap por, els hi vaig dir que no em feien por i que estava molt malament el que havien fet amb mi. Però els hi va entrar per una orella i els hi va sortir per l’altre, em van agafar i em van pegar. Jo ja no s’havia què fer i em va tornar aquella por que tenia quan els veia. Vaig pensar què els podria dir, també vaig pensar en disculpar-me, però de què m’havia de disculpar? d’allò que no havia fet?. Però no hi va haver solució.

Quan es va acabar l’escola, me’n vaig anar cap a casa ven desanimat. Els meus pares em van preguntar que em passava, jo els vaig dir que no em passava res, però que estava molt cansat i necessitava descansar. En mig d’un somni o no era un somni? Perquè semblava real. Una fada em va donar una brùixula i em va dir:- Frederic, segueix el teu camí i seràs feliç. Aquesta és la teva brúixola interior, connecta amb tu mateix, és el teu jo. Quan em vaig despertar, sorprès, a sobre la tauleta de nit hi havia el llibre que jo llegeixo i a sobre “ la brùixula”! La vaig agafar d’una revolada i la vaig estrènyer amb totes les meves forces. Me la vaig acostar al pit i em va entrar una energia per tot el cos i una cosa que no sé explicar. Em va fer veure qui era jo, en Frederic un nen valent, simpàtic i amable i que no penso tornar-me una altra vegada gris per culpa d’uns nens que estan perduts i que no saben el que volen. Així que em vaig posar les bambes i me’n vaig anar cantant cap a l’escola. Un cop vaig haver arribat, em vaig dirigir a en Mateu que va ser el nen que em va dir tonto i va ordenar que em piquessin. Escolta Mateu, no tindré en compte el que m’has fet, però et vull fer un regal i li vaig donar la meva brùixula. Això t’ajudarà a ser millor persona i a saber a connectar amb tu mateix, i li vaig dir una frase que no oblidaré mai: “sigues feliç i gaudeix la via amb intensitat”. Des d’aquell dia es va acabar tot, jo i en Mateu som bons amics, i ara en Mateu ja és millor persona.


À Tu i jo Hi havia una vegada… Aquesta és la meva frase preferida. Oh! perdoneu, no m’he presentat; em dic Lluc i sóc orfe. De més gran m’agradaria ser escriptor, però hi ha un problema, ahir vaig rebre una carta que deia que si volia tornar a veure els meus pares, hauré de portar el mitjó més gran del món. Oi que és estrany? Doncs la cosa no acaba aquí. Tinc una amiga que va rebre la mateixa carta. No és una amiga qualsevol, és la Sadie. La Sadie és una noia de dotze anys, com jo, amb als cabells rossos, els ulls blaus tirant a verd, i és bastant alta. -Lluc!-va cridar la Sadie. -Eh...Sí?-vaig dir; i ja em teniu empanat mirant a la Sadie. -Es pot saber perquè em mires amb aquesta cara de tonto?-va dir ella. (Hos diré perquè la mirava així: fa anys que estic enamorat d’ella; no em pregunteu per què.)-Tant fa, ja sé com fer que tornin els nostres pares!!! -Com? -Robarem el mitjó del “yeti”!-va dir tota cofoia. -Què estás boja?-doncs això és el que té la Sadie, que està boja.-I tu com vols que anem a l’Himalaia? -Molt fàcil, ens colem a un avió.

-Vinga va anem, que si no em congelaré!-vaig dir remugant; sort que havíem robat uns abrics de pell! Ens vam disposar a pujar, una de les muntanyes. Les hores passaven i passaven, i la única cosa que veiem era neu i més neu! Però de cop… PUMBA!!! Em vaig quedar inconscient. Quan em vaig despertar, estava en una cova lligat, al costat de la Sadie. -Ens han raptat!-va dir.-Vull escapar de aquí el més aviat possible! -Para de comentar el que és evident. -Sssh!!! Que algú s’apropa. I va aparèixer una cosa alta i peluda. Ja sabeu qui és, no? El “Yeti”! -Hola, teniu el meu mitjó?-va preguntar. -Com que el teu mitjó? El que volem és robarte’l! -Crec que ja sé que ha passat; seré sincer -va dir- no teniu pares, això era un engany per què em portessiu el mitjó més gran del món, ja que només en tinc un dels dos.Però per sortir ,tindreu que ser sincers amb mi; perquè intenteu trobar els vostres, quan sabeu que és impossible tornar-los a veure? -Jo… sóc incapaç de renunciar a ells, són la meva família. -A mi… no m’importa, he passat pàgina; jo segueixo a la Sadie per què m’agrada, em fa sentir com si sigues alguna cosa més que un orfe i un eixelebrat, em fa sentir com un amic. -Lluc…-va dir la Sadie amb les llàgrimes els ulls.

El què és fàcil és dir-ho! Però va resultar que tenia raó, l’any demà ja érem a l’Himalaia.

-Sortiu, que si no em fareu plorar-va dir el Yeti.

-Veus com no calia preocupar-se, Lluc?

Quan vam marxar de la cova, la Sadie em va dir:


-Crec que és la hora -va dir. I es va disposar a fer-me un petó.

portava els d’arqueologia.

Però de cop… RING!!! Va sonar el despertador de l’orfenat; tot havia estat un somni! Quina mala sort. Però recordeu que el principi havia dit que volia ser escriptor? Doncs,tal dit tal fet ,aquesta és la meva història!

Tot seguit, el seu pare li va dir: a què esperes Martí!, marxem cap a l’excavació!!!. En Martí es va posar tan content que va abraçar el seu pare. Quan aquest es va vestir ho varen mig celebrar, varen agafar el Jeep i se’n varen anar cap als voltants de Cardiff que és on era l’excavació.

À El gran descobriment Hi havia una vegada un nen que s’anomenava Martí, que de gran volia ser arqueòleg com el seu pare. Ell, era anglès i el seu pare era un arqueòleg molt famós. Aquest, havia descobert un recull d’ossos de dinosaure i algunes coves primitives, la majoria d’aquestes restes estaven exposades al museu d’història natural de Londres. La mare d’en Martí, havia mort quan ell era molt petit, a conseqüència d’un tumor maligna. En Martí sempre que podia li preguntava al seu pare si podia anar amb ell a les seves excavacions, però, el seu pare li responia una vegada darrere l’altra que no, perquè era massa petit. Llavors, en Martí s’enfadava perquè la seva il·lusió era excavar amb el seu pare. En Martí feia els anys el 23 de març, i això era d’aquí a una setmana. A l’escola estava cursat sisè de primària, i tenia deures cada dia. Al cap de setmana, al dia del seu aniversari, es va llevar i es va trobar un cas, uns guants i un vestit d’arqueòleg. En aquell moment va pensar que seria un simple uniforme, però després va veure que el seu pare també

mateixos

complements

Al cap d’una estona de cotxe, quan varen arribar, en Martí es va quedar parat en veure tantes coses impressionants. El seu pare li va explicar que estaven excavant un esquelet d’un felí prehistòric anomenat dents de Sabre. S’anomenava així perquè tenia les dents com sabres. En Martí i el seu pare varen baixar cap a l’excavació, un cop a baix, el pare d’en Martí li va donar un pinzell gran i una pala i es varen posar a excavar. Al cap de molta estona treballant, quan ja estaven cansats, varen veure una cosa blanca i la varen desempolainar i pinzellar. A continuació, en Martí va cridar el seu pare. Aquest, es va emocionar, li va dir que havia trobat un esquelet de mamut. Posteriorment algunes d’aquestes restes, varen ser traslladades als museus d’història natural de Londres i Nova York. A través d’aquesta excavació, en Martí es va convertir amb un personatge públic i uns anys després va estudiar la carrera d’arqueologia. De gran va ser famós com el seu pare. Aquest va morir el mateix dia del 24è aniversari del descobriment del mamut.


À

À Oficis

Que m’agradaria ser de gran, futbolista o en Superman, tinc clar que no vull ser agricultor, perquè no m’agrada anar amb tractor. Somio en ser astronauta i em desperto tocant la flauta, si tinc gana, puc ser cuiner i si et fa mal la panxa, infermer. Si no acabo de ciclista, seré pianista, si corro molt atleta per arribar el primer a la meta. Podria ser dentista o millor electricista, podria escriure una novel·la per viatjar en un vaixell de vela. Penso a ser sabater o també perruquer, si estudio, seré notari i sinó bibliotecari, No m’agradaria ser artista per no ser el protagonista, si acabo de joier, no seré jardiner. No ser que podria ser taxista o fuster, però decideixi el que decideixi espero que em diverteixi.

L’extintor -Hola em dic “Fírrin”! I sí, soc un extintor .... m’hauria agradat ser .... no ho sé... com en Justin Bieber o algú per l’estil, però ... no un extintor. Fa un any, va passar una història molt “xaxi” i m’agradaria explicar-te-la. Va comencem! Vet aquí una vegada una fàbrica que s’anomenava “Firrsin” on fabricaven extintors. El 10 de març vaig trepitjar la terra per primer cop. Un home molt baixet va entrar per la porta, em va agafar i em va posar a dins d’una caixa. Allà dins no es veia res i no parava de donar voltes d’un cantó a l’altre. De cop varen obrir i quasi em moro de l’ensurt! Una persona amb un casc i una vestimenta d’allò més estrafolària estava davant meu, sembla de STARS WARS! No podia pensar, em vaig quedar bloquejat. A poc a poc es va treure el casc i va sortir en Darth Vader! No no, era broma. Va sortir una noia molt rossa, amb una cara molt rodona. Em va agafar i em va posar amb molts extintors. Quan em varen veure, tots varen riure i es varen posar a cridar: -Tenim un principiant ha ha ha! Tots menys un. Un extintor se’m va acostar i em va dir: -Benvinguts al meu món. I se’n va anar. L’endemà al matí varen començar a venir i a preparar-se. A les 09.00 h tots els extintors ja estaven desperts per treballar.


De sobte, va sonar un timbre i totes les persones varen anar preparant el material i a mi, en “Fírrin”! Uns instants després, em varen posar a dins del camió i es va posar en marxa. Al cap de cinc minuts, van obrir la porta del camió i vaig veure un edifici ple de foc. De sobte, em varen agafar, em va caure l’ànima i vaig tancar els ulls amb molta por. Quan els vaig obrir va resultar que gràcies a mi, havia salvat a més de cinquanta persones. L’endemà, em varen posar una medalla que deia “ESTRELLA”!

À

Històries Baixo corrents les escales, surto al carrer. Corro fins a la cantonada i entro a la antiga biblioteca, per rebuscar entre els prestatges. Un llibre, un relat, potser una història, què serà el que trobaré, entre llibres i llibres? Vull que m’expliquin la història d’un amor impossible, o la d’un famós bandoler. La història d’un mag que fa meravelles o la d’un cruel pirata temut arreu.

La vida d’un nen que desitja anar a la lluna o la d’un assassí sanguinari, que fuig de la justícia. Una inventora que amb els seus invents, que va revolucionar el món o la d’un valent guerrer que lluità fins el final. Les pàgines amaguen mil i un secrets, cada llibre és una vida, que espera ser llegida. Aquestes paraules que segueixes amb el dit, són pensaments; sentiments; de persones, que han decidit compartirles amb el món. Una verdadera història, comença amb un llibre que s’obre. No deixis mai de llegir, ja que cada llibre; cada relat; cada història; cada aventura; és un tresor més valuós que l’or, aprofita’ls. Ningú no sap que hi ha, darrere les paraules, però aquesta intriga, aquest misteri és el que els fa tant especials.


À

tots els dracs i els hi van anar donant feines segons els seus dons. Al cap d’un temps, els van tornar a atacar els humans però encara més fort que abans.

El drac de tots els dons -Què!!! La mare de l’Ulham no havia vist mai un drac de pell negre. -No pot ser, no pot ser- deia. -Jalini, vine! -Què vols?- deia ell. -Ostres quin drac el nostre fill, és de pell negre, ja vinc! - I se’n va anar a la biblioteca.

Per sort, les trampes els van fer servei, però alguns humans les van traspassar i alguns dracs van quedar ferits greument, altres no tant, però cap drac no es va morir. El drac més vell, en Drax, un dia va reunir tots els dracs de l’illa a un sol lloc i va fer un discurs molt llarg.

La mare de l’Ulham es pensava que tenir la pell negre era dolent per el seu fill, però s’equivocava. Els seus germans eren, un d’electricitat, un de foc, l’altre d’aigua i l’últim d’intel·ligència.

Va parlar sobretot que ja havien descobert com anar al món paral·lel, s’avia d’anar al centre de la terra on hi havia un ingredient d’aquell món. Va dir que per anar allà, s’entrava per la serralada més alta del món i que per arribar-hi s’havia de passar per on vivien els humans. En Drax va dir:

-Ja he arribat- va dir en Jalini i va tancar la porta de casa seva. -Saps què? el nostre fill té tots els dons de drac!

-Per fer aquesta missió tant important hi ha d’anar un drac que tingui tots els dons. L’Ulham!- Tothom va aplaudir.

Al cap d’un temps, l’Ulham se’n va adonar, ja era més gran i quan lluitava contra els seus germans, sempre guanyava.

Cap al vespre, en Drax va demanar a els pares de l’Ulham si podia quedar-se’l algun dia a casa per explicar-li el trajecte i entrenar-lo per la missió. Durant un dia i una nit van estar parlant i preparant-se i al cap d’un temps l’Ulham va estar preparat.

Un dia, uns humans van arribar a la illa on vivien els últims dracs del món, i els humans els volien matar. Tots els dracs estaven molt nerviosos perquè no volien morir. Al cap d’un any van aconseguir fer els humans fora i van començar a construir trampes contra els humans. L’Ulham i el seu germà, van començar a pensar que havien d’anar a viure a un altre lloc. Es van passar molt de temps pensant i, al final, buscant molt, van descobrir que hi havia un món paral·lel al dels humans. Van reunir

Al cap d’una setmana va sortir a fer la missió. Al vespre del primer dia, va arribar a la terra on vivien els humans, va buscar un lloc amagat i va dormir. El següent dia, va arribar a la serralada més alta i va començar a buscar la entrada, es va adormir i l’endemà es va despertar lligat en una corda, com que sabia fer foc va cremar la corda i se’n va anar a l’entrada de la cova. Ja es començava a fer tard quan va arribar al principi del camí, i es va posar a dormir. Es va despertar amb un rugit de drac, va anar tirant per el camí ràpidament fins que es va trobar una draga de color de pell


negre que estava enganxada a una teranyina de una taràntula gegant que s’estava a punt de menjar la draga, ell es va precipitar contra la aranya i la va matar. Va veure que la draga estava a punt de caure al buit i la va salvar. Després van seure a parlar i van entendre que tots dos havien vingut per el mateix motiu. A la tarda, van continuar el camí i van trobar una altra aranya. L’aranya els hi va dir que ella tenia l’ingredient però no els hi donaria. Ells li van demanar que els hi donés però no els hi va donar, al final la van matar i el van agafar. Van decidir que el seu poblat vindrien a on vivien el poblat de l’Ulham i així tots passarien per el mateix lloc per anar al món paral·lel. Primer van anar on vivia la Xana, la draga. Després tots van anar al poblat de l’Ulham. Al cap d’un temps, van acabar la màquina i van poder anar al món paral·lel. Finalment, amb tots els dracs van poder destrossar la màquina i també l’ingredient. Allà, tots van viure feliços i l’Ulham i la Xana es van casar i el seu fill, que va ser l’emperador es va dir Àlex.

À El Somni d’en Mike Em dic Mike, Mike Bo i tinc 16 anys. Visc a Estats Units, concretament a Los Angeles. El meu somni als 9 anys sempre havia set jugador professional de basquet. Vaig tenir un accident, però no vaig permetre que m’impedís el que més volia. Ara us ho explico tot: Ens localitzem a Londres, Anglaterra al dia 9 de setembre de 1999 , 5 dies després del meu aniversari. Volia començar a jugar a basquet i això és el que vaig fer. Vaig arribar al pavelló i

no sabia on era la pista. Quan vaig arribar a la pista vam començar l’entrenament. Era el més bo del meu equip. Vaig acabar l’entrenament molt feliç i cansat. Però l’endemà em va passar una cosa inesperada. Tornant de l’escola cap a casa, a una cantonada, va sortir un cotxe i em va atropellar. Vaig trucar ràpidament a la meva mare i vam anar a l’hospital. Allà el doctor ens va dir: -Teniu dues opcions. Que el jove no es pugui moure mai més o amputar-li les cames i que pugui anar amb cadira de rodes-Mare que faig?- Vaig dir trist. -Fes el que tu vulguis. Són les teves cames. Em vaig estar dos minuts pensant… -Mmmm… M’amputo les cames- Vaig dir amb to decidit. I això és el que vaig fer al cap de 12 hores ja no tenia cames. Jo volia seguir jugant a bàsquet però allò semblava impossible. Un dia, però, el meu avi em va dir que podia seguir jugant a bàsquet per discapacitats. En un principi vaig dir que no però al final vaig cedir. El dia 29 de setembre vaig començar a jugar de nou. El primer entrenament em va ser molt complicat ja que era el segon dia que anava amb cadira de rodes. Vaig estar a punt de rendir-me, però era qüestió de pràctica. Vaja això era el que em va dir el meu avi. Al cap d’uns dies vaig començar a anar a l’escola. El primer dia els nens se'n riuen de mi perquè no tenia cames, sort en vaig tenir del meu millor amic l’Àlex que em va estar ajudant des de el primer moment. L’Àlex es perdia el pati només per estar amb mi i que no em quedes sol. Era i és un bon amic. Arriba el meu segon entrenament. Hi anava amb moltes ganes de millorar. Primer vam seguir practicant a anar ràpid amb cadira de rodes. Hi havia un nen que ja en sabia. En John. Tenia 10 anys i em va ensenyar molts trucs. La primera hora vam fer


“cadira” que li deien els entrenadors, i la segona hora “tir”. De tirar jo ja en sabia bastant per ser el meu segon dia, i apart perquè ja havia jugat a bàsquet abans. Va passar un any i ja era el millor del meu equip i de la meva edat. Ja hi havien clubs que em volen fitxar . Al final em vaig quedar al meu club, el Marwithlon. La meva especialitat era tirar triples i agafar rebots ja que era el més alt del meu equip. Un dia vaig agafar 19 rebots i vaig fer 8 triples en un partit. A l’escola em costava molt treure bones notes. Normalment treia 5 i 6. La meva millor nota aquell any va ser un 9’5 en un examen de historia. Com ara m'encantava historia. La nota la vaig treure el 3 de desembre de 2000. Ara normalment trec sempre 10. El dia 14 de desembre del mateix any em va passar una cosa que mai m’havia imaginat. Vaig rebre una oferta del club Los Angeles Lakers, el millor club del món!!!! Em va costar molt decidir-me. Al final vaig optar per anar a viure a Estats Units, concretament a Los Angeles. En un principi els meus pares em van dir que no perquè no trobarien feina i al final en van trobar. Som a Los Angeles a punt de jugar el meu primer partit a Amèrica. Tenia por i a l’hora estava il·lusionat. Vam guanyar el partit .Van passar dos anys i ja havíem guanyat dues lligues una copa i una eliminatòria. Em van proclamar millor jugador de la temporada. Era imprescindible pel meu equip. Últim partit de la temporada 2003-2004. Ens jugàvem la lliga. A la mitja part guanyàvem de 10 jugant bé. Ens van remuntar 20 punts i perdíem de 10 a l’últim quart. El partit estava molt ajustat i perdíem de 2 a 10 segons del final. Tres segons, pilota meva, me la jugo de triple i… Anoto i guanyem el partit a l’últim segon. Al final del partit em van donar el premi al millor jugador discapacitat de 15 anys del món!!! Em vaig tornar boig!! Ara fa un any d’aquella època i…

À El diari de la Mireia 3 d’agost del 2019: Hola gent (no hi ha ningú)! Ara ja feia temps que no escrivia al diari perquè 6è és un curs difícil i estava molt “liada”, entre els exàmens i els deures que ens donen a l’escola. Aquest any hi han hagut molts problemes amb... Bé en general amb tot (família, amigues…) Us haig de deixar per què els meus pares em criden per anar a dinar.

4 d’agost del 2019: Hola altre cop, avui estic molt contenta perquè els meus pares m’han dit on anirem de vacances d’estiu (jo els hi vaig dir que no em diguessin on anirem fins a l'últim dia perquè fos més sorpresa). I sabeu què m’han dit? M’han dit que anirem 12 dies a “Los Angeles” i després 8 dies a Brasil de “relax”.

5 d’agost del 2019: Ara anem a l’aeroport per anar a “Los Angeles” i a Brasil.

27 d’agost del 2019: Ahir vaig tornar de les vacances, no vaig poder escriure res perquè tenia molta son per culpa del “jet lag”, les vacances van ser flipants, el millor viatge de la meva vida. A que no sabeu a qui vaig poder conèixer? Vaig conèixer a la meva ídola de sempre “L’Aitana Ocaña”


(cantant). Va ser super interessant, em va explicar moltes coses super guays. Em sap greu no haver-me emportat el diari. Quan tingui temps ja us ho explicaré més coses. Ara vaig a baix perquè el papa i la mama em diuen que m’han de dir una cosa.

30 d’agost del 2019: Porto tres dies, nit i dia plorant. Els meus pares fa uns dies em van dir que per problemes de la feina del papa, ens havíem de mudar i jo m’havia de canviar d’escola. És el pitjor dia de la meva vida.

31 d’agost del 2019: Avui no estic tan trista, i estic més contenta perquè la meva germana Aida ha vingut de visita (perquè està a la universitat ”Pompeu Fabra de Barcelona”). Pot ser que anem al cine a veure una peli “Perdiendo el este”, anirem a dinar a un restaurant i després de compres.

Demà comença el regirament. Avui els meus pares m’han dit on anirem. Cambrils és un poblet molt maco que està al costat de la platja. Crec que m’agradarà viure-hi tot i que trobaré molt a faltar a les meves amigues i sobretot a la meva millor amiga que és l’Ivet. Encara que també trobaré molt a faltar a les meves altres amigues com: la Carla, la Lídia, la Yasmin i la Júlia. Els meus pares diuen que ja faré altres amigues però jo crec que no serà igual.

4 de setembre del 2019: Aquest matí han vingut a buscar la majoria de les coses perquè fins que trobem un apartament estarem a l’hotel “TRYP Port Cambrils Hotel” i estarem en aquest hotel un parell de dies. A la tarda, cap allà a les quatre marxarem cap a Cambrils, comptant que hi han dues hores i mitja arribarem a dos quarts de set.

5 de setembre del 2019: 1 de setembre del 2019: Ahir al final si que vam anar al cine i vam anar a dinar a la “Tagliatella”. Després vam anar de compres i em vaig comprar una dessuadora “Savage” i uns pantalons texans al “Stradibarius”.

Ahir vam arribar molt fatigats i esgotats del viatge, que no era precisament curt. Avui em trobo fatal i no sóc capaç ni de posarme dreta, millor ja us explico el viatge un altre dia. Ooohhh, noo, tinc 38,7 de febre.

2 de setembre del 2019:

6 de setembre del 2019:

Avui és dilluns i estic una mica trista, perquè d’aquí a dos dies vindrà el camió de la mudança per emportar-se totes les coses fins a… La veritat és que encara no sé on anirem ni on ens quedarem fins que trobem la nova casa.

Avui també em trobo bastant malament tot i que a hores d’ara, no tinc febre. Ara com que no tinc febre anirem a fer un volt i a mirar alguna agència immobiliària per mirar si hi ha algun pis. 9 de setembre del 2019:

3 de setembre del 2019:


Fa un parell de dies que estem buscant escoles per poder començar l’escola el dia 12, tot i que ho veig una mica impossible…

11 de setembre del 2019: Aquest matí els meus pares m’han vingut a dir dues bones notícies. La primera és que anem a Barcelona a la diada de la independència, i la millor notícia és que els meus pares han trobat una escola (Escola la Bòbila). Ah, també han trobat una casa on poder viure al “passeig de les palmeres”.

14 de setembre del 2019: Avui a la tarda anem al cinema, quan torni ja us ho explicaré tot. Ara he tornat la peli, ha estat super guay i divertida. Hem comprat crispetes i xuxes. No us ho puc explicar tot perquè no tinc espai. Adéu, fins mai gent...

À

12 de setembre del 2019:

La festa de pijames

Avui he anat a la nova escola, justament quan he arribat m’he sentit molt bé perquè quatre nenes m’han vingut a dir:

Ja queda poc per el meu aniversari, i com cada any ja començo a preparar la meva festa d’aniversari. Però aquest any hi havia un petit problema que impedia que pogués celebrar la meva festa. I ara us preguntareu quin era aquest problema, oi? Doncs el problema són: ELS ESTUDIS!

-Hola, com et dius?, ets la nena nova?, vols ser la nostra amiga?... I jo, com no, he començat a respondre: -Mm…. Hola ,Júlia, si ,si... Al final del dia ja som amigues, elles es diuen: Meritxell, Martina, Paula i Gala.

13 de setembre del 2019: Estic super emocionada! Demà dissabte anirem al cine amb les meves noves amigues, jo les convidaré, ja que em van acollir tant bé el primer dia. Anirem a veure la peli: ¿Que te juegas? a les 18:30. Aaahhh, i per cert tinc una mala noticia… Em queda molt poc espai al diari, o sigui que d’aquí a pocs dies ja no podré escriure més, i això em fa molta pena perquè aquí és on em puc expressar i explicar tot lo que em passa dia a dia.

Vaig anar al menjador, la meva mare estava mirant un programa de televisió, i li vaig comentar lo de la festa (si el meu pare estigues aquí també l’hi hauria comentat a ell, però en aquests instants ell està a Nova York per feina). La meva mare em va dir que s’hi aquest any tenia molt bones notes, que ja en … Hola!!! Fa molt que no he escrit, avui estem a 18 de maig (el meu aniversari) ara deuen estar a punt d’arribar les meves amigues per a celebrar la festa (espero que la meva germana petita, la Celia, aquest any no ens interrompi la festa i que no entri a l’habitació com cada any). Ui!!! Ha sonat el timbre, estic molt nerviosa, vull que aquest any tot surti perfecte. Si, com haureu vist, sóc molt crítica amb mi mateixa. Però bé, tornem al tema.


Ha arribat la primera convidada, obro la porta i, darrera la porta no només hi ha una nena, sinó que hi han dues nenes de les que jo he convidat:

donaria bones notícies. Però quan la Bruna ha acabat de parlar amb ella semblava trista i desanimada. Jo a l’acte li he preguntat a ella que li ha dit la Marina.

-La Mia (la meva millor amiga).

Quant la Bruna ens ho ha dit ens hem quedat totes amb la boca oberta de la sorpresa que ens hem emportat. I es que resulta que el cotxe dels pares de la Marina s’ha espatllat i ara està a el mecànic, i per això la Marina no pot venir de cap manera a casa meva per a la festa. Ara us estareu preguntant que per que la Marina no pot venir a peu, i es que la Marina viu a mitja hora d’on visc jo i els seus avis no la poden portar perquè viuen a Tailàndia.

-La Bruna ( també una de les meves millor amigues). Però el que em preocupa és que darrera la porta només hi ha dues nenes (la Mia i la Bruna). De seguida ens comencem a preocupar-nos molt, ja que normalment solem arribar a tots els llocs juntes. Hem anat totes a la meva habitació, hem tancat la porta, i la Bruna com que era l’única que tenia mòbil, es va oferir per trucar a la Marina a veure si arribaria en breu o tardaria molt. Després de gairebé 10 minuts de trucada la Bruna ha apartat el mòbil de l’orella i ens ha dit unes paraules: - Nenes, tinc males notícies (aquí totes hem fet cara d’espant) la Marina m’ha dit que avui el seu pare, la seva mare i ella han tingut un accident de cotxe (aquí hauríeu d’haver vist la meva cara, estava a punt de plorar). Però no tot s'acaba aquí, la Marina a part d'això m’ha dit una altre cosa, la seva mare està a l’hospital ingressada, i això significa que la Marina no podrà venir. I així han sigut les paraules de la Bruna. La veritat és que jo ploro amb molta facilitat i en aquell moment em va caure una llàgrima. Us confessaré una cosa, i es que la Marina es la que fa que la festa sigui SUPERDIVERTIDA, però sense ella… Després de 15 minuts pensant que podem fer, ha sonat el mòbil de la Bruna. Totes em fet un crit d’alegria , pensant que la Marina ens

Però jo sóc una persona que mai em rendeixo i els he dit a totes que podem intentar passarnos-ho bé sense pensar en el que estava passant amb la Marina. En fi, és la meva festa i vull que aquest any sigui la millor festa d’aniversari de la història, perquè cada any tenia que sortir alguna cosa malament i aquest any no podia passar això. Són les 03:59 de la matinada i totes estem rebentades i tenim moltes ganes d’anar a dormir però abans us faig un resum de com ha sigut la festa: -Primer: Hem estat parlant de les nostres coses. -Segon: Hem estat barallant-nos amb la meva germana perquè marxés de l'habitació. -Tercer: Després d’aconseguir que la meva germana marxés de l'habitació hem començat a fer selfies. -Quart: Després hem anat a sopar (Pizza, Fanta, etc.) -I per acabar els meus pares han anat a dormir i hem començat a ballar i cantar, saltant per l'habitació. I això ha sigut la meva festa d’aniversari d’aquest any, espero que el pròxim any sigui


millor (no per res, perquè la festa ha sigut molt divertida, però el que no m’ha agradat ha sigut el què li ha passat a la Marina. Adéu, fins la propera.

À

Dos dies més tard -I ja està -es diu a ella mateixa orgullosa de si mateixa, que aquest era l’últim. -La Zope està penjant cartells per a trobar feina però ja fa una setmana que en penja i encara no l’ha trucat ningú. -Doncs ara a esperar a que algú truqui.

Tres mesos més tard

La fàbrica

Bfffff… encara no ha trucat ningú.

-Mira Zope, jo ja sé que en Klein és un racista.

Doncs... saps què, em dedicaré a predicar que les dones també servim per a fer coses.

-I un masclista-l’interromp ella ràpidament. -Val i un masclista, però és que avui en dia te’n trobaràs molts, tot i que jo no ho soc.- Diu el director tirant-se floretes a ell mateix. -Si ,vostè és va tirant floretes de que no és masclista, però el dia de les eleccions per veure qui era el superior i només hi havien dos candidats: jo i en Klein i qui té ara el càrrec?-li pregunta irònicament. -Ja li ho contesto jo, en Klein!- crida ella. -Això ja t’ho vaig dir el mateix dia. És que tu ets molt bona per a carregar motors- va intentar d’arreglar ell. -Ah! o sigui que jo només serveixo per a carregar motors i no per presidir? -li pregunta ella enfurismada.

Començaré per a fer una pancarta que posi que de les dones també servim per a fer coses d’homes. I publicaré a Twitter que faré una manifestació:

Manifestació Aquest dilluns 24 de febrer hi haurà una manifestació a la Plaça del Vidre a les 5:00. Assumpte: Manifestació per els drets de les dones. Si hi faltes ningú ens prendrà seriosament.

El 24 de febrer

-No, no és això-intenta explicar ell.

-Hola, vinc per la manifestació- va dir una dona.

-No, no. Saps què? Ho deixo, dimiteixo.-va dir ella tranquil·litzant-se .

-Entesos, hi ha acompanyat…

-No, no, no marxis et necessitem per a la feinali suplica ell però la Zope ja se n’havia anat i no el sentia.

-Adex, em dic Adex- va afirmar ella.

algú

més

que

t’hagi

-Entesos Adex, hi ha algú més que t’hagi acompanyat?- va preguntar ella. -No,no… Espera si el meu gos- va acabar afirmant ella.


-Ah, hola quissu, ... aiii que maco com es diu?pregunta la Zope -Es diu Film perquè li agrada molt mirar pel·lícules amb mi- va explicar ella. Molt bé dons pots passar (la Zope apunta a la Adex a la llista) ja en tenim una- va dir ella entusiasmada. Les següents tres hores van estar arribant moltes i moltes dones i fins i tot uns quants homes. Molt bé ja són les cinc i han vingut dues mil tres-centes quaranta-nou persones. I trescents són homes. Estic bastant sorpresa la veritat- va dir ella entusiasmada. (Agafant el megàfon) Holaaa dones i homes de la ciutat del Cim!!! -(Tots) holaaaaaa. -Sabeu perquè estem aquí!!! -Síííííííí -I sabeu perquè he convocat aquesta manifestació... doncs perquè jo a la meva antiga feina era víctima de greus abusos racistes i masclistes i un cop vaig arribar a ser maltractada per un “company” de feina i el meu cap no va fer res per impedir-ho.- Va explicar ella furiosa. -Ohhhh!!!-va exclamar la multitud. -Doncs sí, i per això vaig deixar la meva feina i em vaig dedicar a fer manifestacions defenent els drets i deures de les dones. -Molt ben fet!!!-va tornar a cridar la multitud. -(Ninoninonino) a veure que passa aquí- va intervenir un agent de la policia. -Oh senyor agent quin elogi que vostè vingui a la manifestació- es va il·lusionar ella. -No, no tranquil·la, no he vingut a la seva manifestació clandestina, he vingut a detenir-

la… Senyora Zope de Monteds queda detinguda per obstrucció a la justícia, disturbis públics i per muntar manifestacions sense el permís de l’ajuntament, té dret a guardar silenci tot el que digui serà utilitzat a la seva contra, té dret a una trucada i a un advocat. -Però senyor agent, vaig penjar l’avís al “twitter” i ningú em va avisar de que això era il·legal, jo no ho sabia. -Repeteixo tot el que digui podrà ser utilitzat en contra seva. -(S’enduen a la Zope a comissaria en un cotxe negre).

A la sala dels jutjats -Senyor Martin Gutiérrez (l’advocat de la Zope) la seva clienta (la Zope) està acusada d’obstrucció a la justícia, disturbis públics i de muntar manifestacions sense el permís de l’ajuntament en total són tres delictes penals que podrien acabar en quinze anys a la presó i si vacil·la molt amb pena de mort per tant no se’n vagi per les branques. -Sí senyoria, jo volia recalcar que és totalment injust perquè en cap moment se li va avisar de que el que estava fent era il·legal per tant la meva clienta era completament inconscient dels seus errors- va dir en Martin. -Protesto senyoria- va protestar el fiscal. -Acceptat- va contestar el jutge. -És completament lògic que sense el permís de l’ajuntament és il·legal fer trobades amb grups nombrosos- va sentenciar el fiscal. -Però senyoria la meva clienta va penjar un tweet públic, que estava obert a respostes (el tweet) i ningú la va advertir de que el que estava fent era il·legal- va interrompre.


3 hores més tard -Després de meditar-ho amb els diferents jutges hem decidit condemnar a la senyora Zope de Monteds a una pena de mort- va sentenciar el jutge, per així donar per acabat el judici. *Aquest conte està fet per conscienciar a algunes persones que encara a dia d’avui tenen pensaments molt equivocats sobre les persones, el sexe femení i fins i tot algunes religions.

À Dansa contemporània Aquell dia em vaig despertar a les 8:00 com cada dia. Era un dimarts normal, havia d'anar a l'institut i estava tan nerviosa com les meves amigues per l'examen de geografia. Em vaig vestir, vaig esmorzar i vaig anar a l'institut, arribant tard com sempre. Vam fer l'examen de geografia, però al final no va ser tan difícil com m'esperava. A la tarda em tocava anar a dansa. Feia dansa contemporània i el meu somni era entrar a una escola de dansa molt important de Londres. M'entrenava moltes hores a la setmana. Aquella tarda, la professora de dansa ens va explicar que participaríem en una nova competició. Ja estàvem acostumades a les competicions, en fèiem una o dues cada any. Però aquella no era una competició qualsevol. Era entre tot Europa. Era individual, i només hi podien participar 100 persones. Però les 5 primeres persones que guanyessin tindrien una beca per l'escola de dansa de Londres. Per tant, per aquella competició, m'havia d'entrenar molt si volia aconseguir el meu somni. La competició

tenia dues fases, primer havia de fer un càsting per entrar a la competició i si el passava, podria participar en la competició. Les setmanes van anar passant, fins que va arribar el dia del càsting. Aquell dia estava molt nerviosa. Hi havia molta gent que volia entrar a la competició. L'estona que em vaig haver d'esperar abans d'entrar se'm va fer eterna. Fins que em va tocar passar. Hi havia 5 jutges. Estava fent el ball que havia assajat i de cop vaig caure, però vaig intentar-ho dissimular i vaig continuar fent el ball. Quan vaig acabar em van dir que anunciarien els guanyadors al cap de deu dies. Aquells deu dies se'm van fer molt llargs. Estava molt preocupada perquè havia caigut i pensava que em descomptarien punts. Va arribar el dia que anunciaven els que passaven a la competició. Ens ho havien de dir a les 12h del matí. Ja eren les 13h i no havia rebut res. Vaig perdre les esperances, però vaig continuar el dia normal, estava trista, però sabia que la caiguda m'hauria fet perdre punts. Ja era el vespre i estava al sofà llegint. Vaig rebre un mail i vaig mirar què era. Era el mail que havia estat esperant tots aquests dies. M'havien acceptat a la competició! Immediatament després d'avisar als meus pares, vaig avisar a la meva professora de ball i a les meves amigues. A l'Ariadna, una amiga, també l'havien acceptat, i a partir d'aquell dia ens vam començar a entrenar molt fort. La competició era al cap de dos mesos. Els dies anaven passant i nosaltres continuàvem entrenant-nos molt. Va arribar el dia de la competició. La competició era a París i durava tot el dia. Vaig marxar el dia abans per preparar-ho tot. A mi em tocava ballar 54a. Estava molt nerviosa. En el moment que van cridar el meu nom, el cor m'anava a cent. Em vaig posar a ballar el ball que havia assajat. Quan vaig acabar, vaig pensar que m'havia sortit molt bé. A la tarda hi havia l'entrega de premis. Es van posar a cridar


els noms dels 5 primers. Van començar cridant la 5a. Era l'Ariadna. Vaig estar molt contenta però vaig continuar escoltant els noms. En aquell moment la meva vida va canviar completament. Vaig quedar en 2a posició. Havia complert el meu somni! Havia guanyat una beca per l'escola de dansa de Londres. I hi aniria amb l'Ariadna! Durant el que quedava de curs vam preparar i empaquetar totes les coses i vam comprar un pis a Londres. A l'estiu fèiem el trasllat. Vam marxar cap a Londres. Allà vaig anar a conèixer l'escola de dansa. Vaig començar el curs en una escola anglesa. Els primers dies em va costar molt acostumar-m'hi, per l'idioma. Ara estic escrivint això des de Londres. Ja sé parlar l'anglès força bé. L'escola de dansa és molt exigent perquè ens hem d'esforçar molt més que a la competició, però m'encanta. Tot l'esforç de la competició va valer molt la pena. Així que si voleu complir el vostre somni, esforceu-vos i ho aconseguireu!

À La bicicleta de l’avi Em dic Cloe sense h... estrany oi? Jo crec que sóc una nena d'onze anys normal, amb el cabell llarg, negre i ulls castanys. La pell la tinc més aviat morena potser per la calor del sol d’estiu o potser perquè sóc així. Fa dos anys va morir l’avi. Quan penso en ell recordo els estius en aquella casa de poble plena de secrets. Recordo el gronxador de l’arbre, les tardes al jardí, les migdiades al garatge, les visites al riu... Però també recordo

que l’avi era una persona molt alegre i un gran inventor. D'ençà que va morir que no trepitjo aquella casa plena de records. Avui el pare m’ha dit que li agradaria que l'acompanyes a casa dels avis a buscar unes quantes coses. Després de vint minuts amb cotxe hem arribat al poble. Quan he vist aquell jardí!… La gespa sense tallar, els arbres sense podar, i el gronxador tot ple de males herbes que envaïen, i la casa al fons, m’he entristit una mica, tot em semblava més petit. El pare va entaforar la clau al vell pany i a dins va sonar un clec. La porta es va obrir amb dificultat i de dintre va sortir una olor d’humitat. A l’interior tot hi era a les fosques. El meu pare i jo ens vam dedicar a obrir les finestres perquè entrés el llum. Mentrestant que el pare guardava algunes coses en caixes vaig decidir explorar la part més alta de la casa. Escales… escales… i més escales, no recordava que fossin tantes!. Vaig pujar al capdamunt, fins que vaig trobar una porta que em marcava el final. La vaig obrir lentament, tot a les fosques. Amb una mica de neguit, ho he de reconèixer, vaig obrir la finestra. El llum va deixar veure un estudi ple de mobles i objectes tapats amb mantes, totes de color blanc, segurament obra de l'àvia que, ara mateix, es trobava en un avió de viatge en direcció a Londres. De ben segur que sota aquells llençols es trobaven invents del meu avi, em vaig començar a posar una mica nerviosa. Vaig tirar d’un llençol i va aparèixer una màquina de moldre cafè inventada per l’avi, constava de dues culleres amb un mànec incorporat i una tapa superior on es ficava el cafè. La feia servir i recordo que l’avi deia que a més de moldre les culleres recollien la dosis exacta per una bona cafetera. I vaig trobar també un altaveu amb el que ell deia que podies sentir les ones sísmiques i poder predir un terratrèmol. En una cantonada de l’estudi, amuntegades hi havien màquines que


mesuraven els mugics de les vaques per saber si estaven tristes o contentes, la màquina de comptar saltamartins per protegir la collita, la de fer melmelades de fruites o, la que més m’agradava, la que convertia els grans de blat de moro en crispetes.

jo, jo … sota de aquell paraigües vaig passar el millor estiu de la meva vida.

À

Cloe!, Cloe!... la veu del pare em va tornar al món real - Ves acabant que marxem en deu minuts, - va dir. Al final de l’estudi rere l’escriptori hi havia una bicicleta blava amb un paraigües incorporat per si plovia o feia sol al darrere. La vaig agafar i em vaig dirigir cap a la porta. De sobte em vaig fixar en una cosa, al costat de la porta hi havia una fotografia de l’avi que em mirava amb un somriure als llavis. Vaig baixar les escales amb la bicicleta, a baix el pare m’esperava no gaire content. Cloe, no te la pots quedar… -va dir- les coses de l’avi se les quedarà la tieta Amy, la casa la vendrem.-i va callar mirant al terra. No, no i no. - vaig dir. Vaig agafar la bicicleta, vaig passar pel jardí i vaig sortir al carrer. No sabia on anava, estava emprenyada!, vaig pedalar fins la cantonada. Quan vaig girar cap a la dreta va caure un paper doblegat a terra, vaig parar. El vaig desplegar i era un plànol del meu avi. Era el projecte d’una casa en un arbre!. Quan vaig tornar, el pare m’esperava al banc del jardí. Pare, pare !- vaig cridar - mira que he trobat! El pare en va comentar que l’avi patia una malaltia greu. Va dir que en volia construir una casa en un arbre, com va fer amb el gronxador que tant t’agrada. Que aquella tarda havia d’anar a buscar fusta per a la casa i que va caure de la bicicleta. Que des de llavors no es va tornar a aixecar… va dir tot trist el pare. Tots dos van tornar cap el cotxe ben abraçats. Aquell estiu el pare va començar a construir la casa, la meva tieta em va regalar la bicicleta i

El gran canvi Hola em dic Àlex i tinc 10 anys. Avui és dia 2 d'octubre i per sort em toca anar a l'escola, et pot semblar estrany però sí, m'encanta anar a l'escola. Avui com sempre m'he despertat a les 7:30 del matí, he esmorzat llet amb cereals i galetes. A les 9 del matí he anat a l'escola, un cop allà m'he trobat amb els meus millors amics, en Ricard, en Robert i l'Iker, com sempre hem fet el nostre saludo. Quan ja era, l'hora del pati he esmorzat coca amb xocolata i he jugat a futbol. Ja som les 5 de la tarda, he plegat de l'escola i em toca anar caminant cap a l'acadèmia d'anglès, avui em toca examen de gramàtica. He acabat la classe, ara vaig a esperar a la meva mare perquè em vingui a buscar, allà on m'espero sempre em trobo una família que viu al carrer i demana diners, sempre em poso a pensar perquè no es quedaven al seu país d'origen o que busquin treball, cada dia vaig pensant cada cop més amb aquella família i cada cop em fa preocupar més. He arribat a casa i d'aquí poc serà l'hora de sopar. Ja som les 11 de la nit i me'n vaig a dormir, segur que demà serà un gran dia. Avui és dia 3 d'octubre i m'he despertat com sempre a les 7:30 del matí, m'he despertat un pèl diferent, tinc molt fred, la meva habitació és molt petita, dormo amb un matalàs a terra i no tinc finestres, obro la porta de l'habitació i em trobo una taula on a sobre tinc per


esmorzar un tros de pa negre, no entenc què m'està passant. He obert la porta de la caseta i no hi ha cap més casa, només hi ha una carretera on posa el camí de l'escola, he entrat a la caseta i he menjat el tros sec de pa negre perquè tinc gana. M'estic pensant si anar cap a l'escola. Finalment he decidit seguir la carretera on posa "ESCOLA". Ja porto aproximadament 2 hores caminant i segueixo sense trobar rastre de ningú, tinc molta set i gana, espero que de qui poc trobi l'escola i un cop allà trobar-me amb algú. Ja porto aproximadament 4 hores caminant i tinc molta set i gana, de cop vaig veient com una petita construcció, cada cop ho vaig veient des de més a prop. Un cop estic allà, a l'escola, hi ha una porta on posa "ENTRADA", obro la porta i em trobo molts nens de la meva edat, però són tots de diferent origen, tots em saluden i em pregunten com em dic, quants anys tinc, a on visc, etc. Em tracten molt bé, em tracten com si ens coneguéssim de sempre. Ja és l'hora de marxar de l'escola, no he menjat res des que he arribat, però encara m'espera un gran camí. Ja porto 2 hores caminant i de cop em trobo dos lleons mirant-me, de cop comencen a córrer, veig que se'm volen cruspir, tinc els dos lleons a 1 metre i... -Àlex desperta, que faràs tard a l’escola-. És la meva mare, resulta que tot era un somni. Com sempre he tornat a fer la rutina de sempre…

Í PAIDEIA, sarment d’educació Il·lumina’ns, escola afalagada i mostra’ns els mèrits del teu saber; la teva docta gent, tan ben lletrada fa l’ullet en cloure’s el curs sencer. Llar de cultura i pou de coneixença que eduques al deixeble amb servitud, Apol·lo t’entregà amb gran complaença les eines, la passió i la virtut. Que els déus guiïn amb la seva aurèola el vostre pas i el vostre llarg camí; joves il·lustres, gaudiu de l’escola i forgeu-vos un futur i un destí, embriagueu-vos, arrauxadament, de la saba d’aquest fèrtil sarment.

Í Poema rabent

He plegat de l’acadèmia d’anglès i m’he trobat a la família que sempre em trobo al carrer demanant diners, he decidit donar el meu berenar a la família i donar 10 euros que porto a sobre. Em sento molt bé amb mi mateix.

Hola, sóc un poema, bon dia i bona hora! El qui m’ha començat a escriure encara no sap si em vol fer plorar o riure, si parlaré de cor endins o d’ulls enfora.

He decidit que a partir d’avui valoraré més el que tinc, i també valoraré els amics que tinc.

He començat a treure el cap en una habitació plena de llibres de prosa, poesia i teatre. Em diuen que espavili, que no m’estiri al catre, que gaudeixi aquest breu temps amb fruïció.


Expliquen que mentre et van creant et cuiden com un nadó, no et deixen de petja, però que la cosa es posa molt lletja quan al paper et van estampant. I que quan t’escriuen la conclusió, el final, pot passar que no et llegeixin mai més ni l’autor, ni l’editor, ni els demés; que siguis un farciment marginal. Ves per on! El temps passa volant! L’autor ja em canta les absoltes. I s’ha acabat donar-li voltes, perquè sembla que em va acabant. Els afers de cor endins són igual de breus. Indolències, tristeses i alegries van i venen. I els que passen ulls enfora, el que tenen, és que ara no són res, ara són molt greus. Hola, sóc el poema i tinc el problema que ja m’han ben enllestit. Ara falta saber si restaré a l’oblit o de qualque cosa en seré l’emblema.

Í El poder del somriure màgic 'El somriure màgic és poderós', li havia sentit a dir, una vegada a l'àvia.' Què és el somriure màgic?', m'havia preguntat jo, amb la ingenuïtat inherent a la meva innocència infantil. Els anys i la vida mateixa, m'han alliçonat i m’han fet esbrinar que el somriure màgic abasta, des d’una forma de caminar, un ritme del batec del nostre cor, el tacte d'una mà, les espurnes d'una mirada, una picada d'ullet, un to de veu, un posat, un gest de

complaença o un bri de vida, al cap i a la fi, tot allò que disposem naturalment i que ens dota del poder de lliurar un bocí de felicitat. Albirant aquests somriures màgics i emprant-los, ens fa bel·lipotents per suscitar tranquil·litat, generar rialles, arrancar tristeses i atenuar dolors o penes. Una paraula, un llibre, una composició o una obra d'art, sovint, ens assisteixen per transferir els nostres somriures màgics. Amarats per somriures màgics, influirem en la composició de la melodia feliç de la vida. S'acosta des de la llunyania aquell amic, encara no es discerneix els seu rostre, només una figura que reconeixes per la seva manera de caminar. La forma de moure's t'indica que és ell, però també, amb aquella suma de moviments subtils i harmoniosos, et sents receptor de la seva energia que, sense més, et fa sentir embriagat de benestar i et fa somriure. De sobte el cor ha emprès un ritme determinat, l'ha provocat un pensament, una emoció, una olor, una visió o una il·lusió, sembla voler fer-se sentir, provocar-te i incitarte a somriure. El mateix somriure que suscita el tacte d'una mà que et transmet calma, que et propaga amor, que et diposita esperança. Com el somriure màgic que s'encén quan copsem la guspira d'aquells ulls que ens emplenen d'energia i força. La picada d'ullet actua com a ferm combatent. Davant la por, lluita aportant serenor, davant la vergonya, coratge i davant la tristesa, vigor i ànim. És un clar somriure poderós, que esdevé còmplice per contendir (sobreposar-se als) infortunis. Quina màgia posseeix aquell to de veu, d'aquell que estimes, d'aquell que esperes, d'aquell que anheles i d'aquell que coneixes,


que fa que, t’embriagui d’aquell confort i goig, que són obvies formes partícips en la felicitat. El to de qui t'anuncia una nova i que sense emprar cap mot, denota ja, que és una bona nova. Un to que alleugera el patiment malgrat els mots puguin indicar el contrari, que t’injecta optimisme, fins i tot eufòria. Un posat relaxat, obert, inclús dòcil, que no submís, erigeix la construcció d'una comunicació fluida, consegüentment actuant com un bon somriure màgic. Una fútil arruga en el front, o qualsevulla altra inapreciable oscil·lació de la musculatura facial o, ans al contrari, un ampli moviment de part o del tot el cos, assenyalen una benvinguda, la agradositat i ens fa rendir-nos al somrís, a la serenor, a l’ànima de la felicitat. Una felicitat que cerquem en àmbits insòlits sense apercebre’ns que és inherent a la nostra essència com a humans. És tan sols, la suma resultant d’aquests poderosos, somriures màgics.


Profile for Escorial Vic

CUC 65 / Sant Jordi  

Revista del col·legi Escorial de Vic / Jocs Florals / Infantil - Primària - Famílies / Abril 2019

CUC 65 / Sant Jordi  

Revista del col·legi Escorial de Vic / Jocs Florals / Infantil - Primària - Famílies / Abril 2019

Advertisement