Issuu on Google+

gener del 2011. Exemplar gratuït. número 1.

El catalanisme al món àcrata La planta de triatge de st. Jaume Educació o domesticació? El programari lliure El tastet democràtic

La CNT d’Olot: sindicat garrotxí emergent


tafaner 2

gener del 2011/el

tafaner

Editorial

L’òptica llibertària a la garrotxina: “el tafaner” Redacció

A

mb aquesta publicació, pretenem omplir un buit a la premsa escrita de la Garrotxa. Donat que a la comarca hi ha vàries publicacions escrites, amb “el tafaner”, no pretenem ser una publicació més que posi l'ènfasi en l'esdeveniment localista i poc compromès ideològicament i volem donar sortida a assumptes no necessàriament sempre vinculats a l'àmbit garrotxí però, això sí, des d'una òptica llibertària. Dit això, l'objectiu primordial d'aquesta publicació, és acostar al públic en general a un ideal que històricament ha estat molt arrelat a Catalunya i també a la Garrotxa (tot i que la historiografia oficial de Catalunya i la comarca acostuma a passar per alt aquest fet). Un ideal que les últimes dècades ha estat injustament tractat per

la societat que ha oblidat moltes vegades les grans aportacions que va realitzar en el passat i, perquè no, les que pot realitzar en el present i futur. En definitiva, un ideal que ara mateix està present en molts àmbits i projectes de la comarca i que ja no passa tant desapercebut com fa uns anys i que lluny d’estar resistint per no desaparèixer, els últims anys ha començat a caminar amb pas ferm. Als llibertaris, com a tals, no se'ns pot encasellar en una sèrie de clitxers absurds. Ni som tots okupes, ni cremem esglésies, ni posem bombes, ni aspirem a una societat on tot serà desordre i caos. No som imbècils. Principalment, perquè som gent “normal” i que si bé alguns poden estar en cases ocupes, no és menys cert que la majoria estem treballant al teu costat a l'oficina o al taller. Alguns estem a l’atur i d’altres estem com-

prant a la mateixa botiga que tu i passegem pels mateixos paratges de la Garrotxa que qualsevol altre. Tenim un cotxe, una hipoteca o un lloguer. Ens costa arribar a final de mes i som tan emprenedors o ganduls com el que més. I fins hi tot a alguns ens agrada el futbol! Per això. Perquè som com tu o com l'altre, aquí tens el nostre modest punt de vista. I ves a saber! potser llegint aquesta publicació, molts dels que mai ho hauríeu pensat, us podeu adonar que sou també en el fons llibertaris. Esperem que com a mínim “el tafaner” no us deixi indiferents. Amb la cultura i la revolució social cap a un món millor. La redacció.

Sumari L’entrevista La CNT d’Olot: El sindicat emergent de la Garrotxa

Món ecològic Pag. 4

Pag. 8

Opinió

L’apunt Programari lliure o programari llibertari?

La Polèmica de la Planta de Triatge: Un exemple de gestió millorable.

Pag. 12

El tastet democràtic

Pag. 14

Cultura

Pag. 15

Educació o domesticació?

Pag. 16

Reportatge El catalanisme al món àcrata

Pag. 18

Cultura Llibres

Pag. 20


tafaner el tafaner/gener del 2011

Difon la idea

Benvolgut lector/a: La revista que estàs llegint, forma part de la premsa llibertària i com a tal pretén ser una eina de difusió ideològica i per a la reflexió. Amb més o menys encert, en el seu interior s'hi van afegint articles de diferent temàtica escrits per autors no necessàriament anarquistes, però sí gent amb inquietuds socials. L'equip de gestió de “el tafaner” hem recollit temes que si bé majoritariament estan enfocats des d'un punt de vista llibertari, no és menys cert que n'hem afegit d'altres que simplement ens semblaven interessants tot i no tenir un contingut netament àcrata. Per altra banda, aquesta publicació, com a part integrant del moviment llibertari és una eina de lluita i com a tal et demanem que no guardi la pols, un cop l'hagis llegit, en qualsevol prestatge de casa teva o acabi a les escombraries. Com a eina de lluita i difusió d'un pensament, et demanem que un cop l'hagis llegit i valorat la donis a la persona que et sembli més convenient. Entre les publicacions periòdiques anarquistes hi ha una gran varietat d'estils i opinions, i lluny de poder encabir-les totes en aquestes pàgines tot seguit et donem una relació d'algunes que al nostre criteri són interessants i que pot ser no en tinguessis notícia amb anterioritat. També com a complement et fem referència de llocs web on pots trobar l'actualitat més immediata del moviment llibertari.

Periòdics i revistes: Ekintza Zuzena: http://www.nodo50.org/ekintza/ Solidaridad Obrera: http://soliobrera.cnt.es/ CNT: http://cnt.es/periodico

Webs Informatives: El pèsol negre: http://www.berguedallibertari.org/p esolnou/ La rosa dels vents: http://www.negrestempestes.org/n ode/18

A las barricadas: http://www.alasbarricadas.org/ La Haine: http://lahaine.org/ Klinamen: http://www.klinamen.org/

3


tafaner 4

gener del 2011/el

tafaner

L’entrevista

La CNT d’Olot: El sindicat emergent de la Garrotxa La CNT d'Olot, referent llibertari a la comarca de la Garrotxa des de finals dels 90 és l'objectiu d'aquesta entrevista. En aquesta ocasió conversem amb alguns dels que han estat des de l'inici en l'última etapa de la CNT a la nostra comarca. La que va des de 1998 fins a l'actualitat.

Sindicalistes de la CNT d’Olot en una conxorxa de tantes

D

es de quan esteu afiliats a la CNT i com entreu a formar-ne

part? Des de juny del 1998 que hi estem afiliats. Hi entrem a partir de gent de l'ateneu llibertari de Figueres que ja feia un any abans havien refundat la CNT d'aquella localitat.

Quan es va crear la CNT d'Olot? La nostra etapa és des de juliol del 1998 fins a dia d'avui, però anteriorment ja hi havia hagut la CNT a Olot i a altres pobles de la Garrotxa. La primera fase es als anys 10 del segle XX fins a la fi de la guerra de classes dels anys 36/39. Posteriorment durant el franquisme, com la resta d'organitzacions d'esquerres va romandre en la clandestinitat fins a la transició , que es legalitza la CNT un altre cop a finals dels 70 i funciona fins a principis dels 80, que desapareix d'Olot fins al 1998, any on la refundem un grup de 8 persones de la comarca.

semblant a un ateneu llibertari. I ara la cosa ha canviat? És evident que després de dotze anys no ens hem estat gratant la panxa. El sindicat és bastant nombrós i la capacitat per resoldre conflictes laborals és alta. A més, el fet de poder comprar-nos un local nou i deixar la caixa de sabates que era el de lloguer ha servit perquè de cares enfora dubtin menys de la nostra capacitat. La imatge també és important en una societat com la que vivim. Voleu dir amb això que la gent és tonta o superficial? No. cauta. I més si el que ha de buscar assessorament o solidaritat s'hi juga el plat a taula o anar a viure sota un pont. En qüestió d'assessorament i capa-

citat de mobilització no crec que tinguem res que envejar als de CCOO i UGT. I parlant dels dos altres sindicats de la comarca... La relació amb ells com va? Fatal. Del nostre model sindical no en volen sentir a parlar. Tingues en compte que nosaltres no vivim de subvencions ni tenim alliberats sindicals que visquin dels problemes dels altres, i a més no participem als Comitès d'Empresa, de manera que nosaltres a través de les Seccions Sindicals intentem fomentar l'assemblea com a òrgan de decisió als centres de treball. És bàsic perquè els treballadors es mobilitzin i s'impliquin amb la gestió dels seus problemes. Si el nostre model es segueix implantant, perillen aquestes sumes multimilionàries que maneguen aquests

Només un mes des que us vareu afiliar i ja vareu crear un sindicat local? No és molt precipitat? Precipitat no. Demencial. El 1998 teníeu idea de com gestionar un sindicat? No. Tots érem molt joves, entre 19 i 23 anys i en el nostre cas hi havia molt poca formació sindical, però es compensava amb unes ganes tremendes d'aprendre i de fer coses des d'una òptica llibertària en una ciutat tant mancada d'iniciatives populars com Olot. De fet, durant els primers anys, abans que un sindicat allò va ser més

Manifestació de la CNT del 29-S, dia de la Vaga General, pels carrers d’Olot


tafaner el tafaner/gener del 2011

L’entrevista alliberats vividors de CCOO i UGT. El model sindical imperant (eleccions sindicals) fomenta la desmobilització. Com exemple els últims 30 anys

“...nosaltres no vivim de subvencions ni tenim alliberats sindicals que visquin dels problemes dels altres, i a més no participem als Comitès d'Empresa, de manera que nosaltres a través de les Seccions Sindicals intentem fomentar l'assemblea com a òrgan de decisió als centres de treball. És bàsic perquè els treballadors es mobilitzin i s'impliquin amb la gestió dels seus problemes.”

s'han tornat CCOO i UGT: un intent de monopolitzar el sindicalisme i transformar-lo en una ombra del que va ser. En tenim probes documentals d'aquests fets. Si algú les vol veure que passi pel sindicat. I la manifestació del 29-S, dia de la Vaga General, que tal? Allò no va ser una Vaga General. En tot cas nosaltres preferim anomenarho Aturada General, ja que una Vaga ha de ser indefinida. Deixant apart això, nosaltres la considerem molt positiva, ja que vàrem aplegar unes 150 persones. Considerem que per ser Olot i un tema com aquest ja és un èxit. I tingues en compte que CCOO i UGT varen reunir una xifra semblant al matí.

5

de subsistència. S'ha de tenir en compte que la precarietat laboral fa que molts no puguin exercir el seu dret a vaga. Evidentment també hi ha un fet desmobilitzador com és la gestió sindical del sindicats “majoritaris”, i la que durant les últimes dècades havia estat un canvi de mentalitat de la classe treballadora, que fins fa poc estava adquirint una mentalitat petit burgesa, però sembla que el capital en l'actual crisi del Sistema els ha tornat a “posar a lloc”... Tot hi això, és evident que la majoria de treballadors/es saben que l'última Reforma Laboral és una injustícia, però degut a la situació de crisi sistèmica molts no han gosat fer vaga (tot i ser discutible el plantejament estratègic de la del 29-S) i els piquets han estat alliberadors en molts casos.

on la pèrdua de drets laborals és constant, s'està accelerant i a més la classe treballadora té cada cop menys força al carrer per donar-hi resposta. El passat 29-S vareu organitzar-vos paral·lelament a CCOO i UGT. Per què? No seria millor fer pinya en un cas tan greu com la Reforma Laboral? Nosaltres els vam enviar mesos abans una carta per intentar aparcar les diferències durant el dia de la vaga i els mesos anteriors per poder mobilitzar el màxim de gent possible i ser efectius. Creiem que la Reforma Laboral és prou greu com per intentar ajuntar el màxim d'esforços, però no es van dignar a tornar-nos resposta. Us sembla estrany que no us facin cas si heu ocupat l'edifici sindical on estan dos vegades (una el 1999 i l'altre al 2001)? El que ens sembla estrany, és que no ens vulguin a l'edifici, ja que nosaltres reclamàvem un espai al qual hi tenim dret com a sindicat. Nosaltres no l'hauríem ocupat si no hi hagués lloc. Es va donar el cas que CCOO i UGT llogaven la tercera planta de l'edifici sindical a l'ajuntament, perquè hi portés organitzacions no sindicals ni empresarials, per les quals està destinat un edifici de Patrimoni Sindical Acumulat (PSA). A més, el fet de llogar un edifici que no és seu (el PSA és del Ministeri de Treball) i impedir l'entrada d'un sindicat de treballadors/es, demostra en el que

Manifestació de la CNT del 29-S, dia de la Vaga General, pels carrers d’Olot Si tenim en compte que ells la major part eren delegats (que disposen d'hores sindicals), alguns alliberats i gent a sou del sindicat, i els que van assistir a la nostra simplement era per convicció, doncs creiem que és una dada sobre la qual els representants de CCOO i UGT locals poden reflexionar una estona. Considereu justa l'actuació de piquets durant una vaga? No es vulnera la llibertat d'anar a treballar dels que no volen fer vaga? És una llibertat o una necessitat anar a treballar? Per nosaltres és una necessitat, ja que sense el sou ens quedem sense casa, sense menjar, etc. etc. Per tant, el piquet el considerem un “agent” alliberador, ja que allibera als treballadors de la violència patronal que t'obliga a anar a treballar el dia de vaga si vols conservar el teu mitjà

Als lectors els pot semblar difícil de creure que això ho feu “per amor a l'art”. Realment no teniu subvencions? De què viviu? La CNT és l'únic sindicat de l'Estat espanyol que no accepta subvencions, les quals s'aconsegueixen entre altres a través de les eleccions sindicals i la seva representació a Comitès d'Empresa o cursos de formació. Ho podeu comprovar en aquesta direcció del BOE: http://www.boe.es/boe/dias/2010/0 2/24/pdfs/BOE-A-2010-3012.pdf Bàsicament el sindicat es gestiona econòmicament a partir de les quotes d'afiliació que paguem els que formem part de la CNT. Els que obrim el local o formem part de les diferents secretaries del sindicat o simplement som un afiliat més treba-


tafaner 6

gener del 2011/el

tafaner

L’entrevista

llem com tothom. Al sindicat hi anem a les hores lliures. I qui mana a la CNT d'Olot? Ningú. Som assemblearis i els càrrecs als comitès són únicament de gestió i revocables en tot moment per l'assemblea. Això és un fet a tots els nivells organitzatius de CNT. Quina és la finalitat de la CNT? El comunisme llibertari. A diferència d'altres, per nosaltres el sindicalisme no és una finalitat, sinó un mitjà. Sou anarquistes? No, som Anarcosindicalistes. Encara que evidentment si busques un anarquista el trobaràs abans a la CNT que a la UGT... No és cap secret que el model organitzatiu de la CNT parteix d'arrels llibertàries, però de totes maneres és un error pensar que per ser de la CNT s'ha de ser anarquista. A la CNT hi ha molta gent que no és anarquista que simplement participa d'un model sindical que considera útil. La CGT és una escissió de la CNT que es va produir l'any 1979. És anarcosindicalista la CGT? Ells diuen que ho són. Nosaltres no en tenim la patent de l'anarcosindicalisme. Tornar a unir-se amb la CGT és factible? Són estratègies sindicals diametralment oposades. La CGT té alliberats, subvencions Estatals i participa a les eleccions sindicals. Nosaltres considerem que la unió amb CGT només es pot donar des de la base en conflictes puntuals. I sobre la independència de Catalunya? La CNT està a favor de la llibertat a decidir dels pobles i el català no n'és una excepció. Tal com va dir Salvador Seguí, a nosaltres la independència de Catalunya no ens fa cap por, i si per a la classe treballadora catalana ha de representar una millora, endavant! Això sí, nosaltres ni Estat ni patró. Ens dóna igual lluitar contra un Estat català que espanyol. El considerem -amb diferents matitzos- el mateix problema. I per tornar a citar a Seguí que va dir coses molt lúcides: “Companys: passant per sobre de tot, procurem que l'organització forta sigui un fet per fer front a la burgesia catalana, a la burgesia espanyola, a la burgesia del món tot.” Canviant de tema, quines iniciatives

Manifestació de la CNT el passat 29 de setembre a Barcelona.

De la Viquipèdia: La Confederació Nacional del Treball, CNT, és una central sindical d'estructura confederal d'ideologia anarcosindicalista, fundada al Saló de les Belles Arts de Barcelona el 30 d'octubre de 1910. Va ser el major sindicat obrer a Espanya i actualment resta la principal organització llibertària del país, i l'única anarcosindicalista adherida a l'Associació Internacional de Treballadors. L'historiador Xavier Diez afegeix que, abans de la democràcia, també va ser un espai de sociabilitat que conferia la carta de ciutadania als treballadors menys qualificats, un mitjà de coneixement, un espai cultural d'autoaprenentatge, una manera d'obtenir informació i formació, un lloc que organitzava lleure on cada militant n'era alhora espectador i protagonista, una escola, una seguretat social, un àmbit on es desenvoluparen amistats i enemistats que perduraren tota la vida. Segons ell, la CNT va intentar ser un lloc on confluís l'ideologia anarquista amb els interessos de la gent que malvivia del seu treball, i el fet que provengués dels exclosos va fer que tingués mala premsa entre la burgesia noucentista i que els gestors del relat històric, "no només els guanyadors de 1939, sinó, i molt especialment, els qui es van afegir al seu carro a partir de 1975", l'oblidessin o esquerdessin amb arquetips. Des de 2005 la CNT ha ressuscitat, la majoria dels nous militants tenen entre 25 i 35 anys i estan decebuts pel sindicalisme d'Estat, les eleccions sindicals i les darreres reformes laborals. Ells veuen la CNT com a alternativa al capitalisme actual i com a eina vàlida per aconseguir la transformació necesària de la societat en el context de la globalització.


tafaner el tafaner/gener del 2011

teniu en marxa últimament? Apart dels assumptes propis d'un sindicat, tenim una biblioteca popular amb més de 1000 títols a disposició del públic i també ens interessa molt influir socialment a la nostra comarca, i intentem organitzar cursets, xerrades (com les jornades llibertàries que ja van per la XIª edició) i participar en el que ens sembli interessant de manera desinteressada. En definitiva, sense ànim de lucre econòmic. Quan organitzeu un curset no cobreu res? No. Nosaltres no tenim ànim de lucre. Si es paga quelcom per la matriculació al curset, és simplement per pagar les despeses de qui imparteix la classe o el lloguer dels ordinadors, com en el cas dels cursos de disseny gràfic que hem realitzat últimament. La CNT no en treu benefici econòmic. Més aviat despeses, que intentem que siguin mínimes evidentment. Necessitem el calers per seguir maquinant conxorxes contra l'Estat! (riures). De fet hem cedit el nostre local gratuïtament moltes vegades a projectes iniciats per persones no pertanyents a CNT i que necessiten d'un espai adequat per desenvolupar-se, facilitant així que la xarxa d'iniciatives populars al marge del Sistema pugui ser una realitat més palpable a la nostra comarca. Estem oberts a propostes noves, necessitem treure la màxima rendibilitat social del nostre local i si algun dels lectors té quelcom interessant entre mans ja sap on trobar-nos. Quins projectes de futur teniu a Olot? Doncs bàsicament seguir implan-

tant-nos com a sindicat als centres de treball i augmentar el nombre d'afiliació per poder tenir més capacitat de lluita. A llarg plaç però, si seguim creixent en nombre de militants, no deixem de banda la creació de projectes autogestionaris més ambiciosos en l'apartat social i també en el laboral, agafant com a full de ruta els plantejaments emanats dels successius congressos de la CNT, en especial el d'aquest passat any 2010 (Xè Congres de CNT-AIT), en el qual hi tenim moltes esperances dipositades en que sigui una bona eina per articular millor la CNT i d'aquesta manera apuntalar les conquestes aconseguides aquests últims anys en la nostra lluita en solitari contra la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS) i les seves mancances sobre aquest món sindical al que precisament pretén regular. Algun defecte? Ja ens critiquen prou des de fora com per ara fer-ho nosaltres. Però de totes maneres, com a tot arreu: Passa, passa, que veuràs el piset! (riures). Teniu desdoblament de personalitat? No. Per? Considereu que és normal que us feu vosaltres mateixos una entrevista i la publiqueu? Bé, ens ha semblat una manera diferent de parlar sobre el què fem, i com a mínim el “periodista” en aquesta ocasió ens pregunta sobre allò que considerem necessari parlar i no ens pregunten habitualment.

7

+ info sobre CNT Olot On trobar el local? Plaça Cinema Colon nº4 d’Olot Pàgina web: www.cnt.cat/olot Correu-e: olot@cnt.es Telèfon: 972 27 16 82 Apartat de Correus: nº85 CP 17800 Horaris: de dilluns a dimecres de 19 a 21 h. (possibilitat de concretar cita a altres hores) Alguns serveis: L’assessorament laboral és gratuït i el dimarts també hi ha permanència al local de l’advocat del sindicat. De dilluns a dimecres es pot utilitzar la biblioteca popular del sindicat que té més de 1000 títols disponibles.

Per saber més...

H

Anarcosindicalisme bàsic *

a passat gairebé un segle d'ençà de l'aparició de la nostra organització, la CNT, que s'ha mantingut fidel als principis que la van crear.

No deixa de sorprendre que l'anarcosindicalisme, oposat a l'autoritat, al capital i a l'estat hagi pogut sobreviure durant tant temps i en condicions tan adverses i encara més, gaudir de molt bona salut en aquest inici del segle XXI. L'anarcosindicalisme bàsic, vol ser essencialment una eina per coneixer com funcionem i ens desenvolupem en el món del sindicalisme des d'una òptica llibertària i totalment oposada al sindicalisme -si se'n pot dir així- professional, assalariat i subvencionat. 125 pàgines 5,00 € El Grillo Libertario (2009) www.nodo50.org/elgrillolibertario/

Davant això nosaltres proposem la militancia lliure i desinteressada i l'autogestió del llarg camí que encara ens queda per recórrer. (*maquetat i traduït per CNT Olot)


tafaner 8

gener del 2011/el

tafaner

Món ecològic

CRISI I ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES

La Polèmica de la Planta de Triatge: Un exemple de gestió millorable. Carles Santaeulària 1.- Parlem de les escombraries. La vella cantarella de reciclar, recuperar, reduir, reutilitzar... es veu abocada a un fracàs sostenible, sempre calen més inversions pels tractament dels residus i fa l’efecte que no atrapem mai un problema que no para de créixer. I pretenen que sigui responsabilitat del consumidor. Si no s’aconsegueix és per voluntat expressa dels agents econòmics principals del sector. Pel seu compte condicionen i estableixen els criteris que fan impossible un cicle saludable, raonable i possible no fotem!, dels materials, tan simple com recuperar i deixar de llençar. Es una necessitat social, ambiental, acceptada i reconeguda però lligada de mans i peus a la roda del màxim benefici com a criteri bàsic i exclusiu que motiva les inversions de mercat dels embalatges i els negocis al voltant de la recollida de residus, i la venda en grans superfícies. Si les encarregades de reciclar son les mateixes empreses que produeixen i aboquen materials irrecuperables , es diuen Ecoembes, Ecovidrio... on s’apleguen les generadores d’envasos i materials que gestionen elles mateixes, estem en un cul-de-sac i ens foten la cartera directament. Acceptem que entre les grans superfícies, que ja els hi va bé els blisters amb múltiples embalatges per un sol producte i la important indústria de l’envàs i l’embalatge, sempre d’un sol ús, ens trobem en un embolic i que la producció de residus per càpita pot ser espectacular: ronda la mitja tona per càpita a l’any!. O sigui que tenim ara mateix un problema i entre altres coses ens acabem les matèries primeres, molt sovint també derivades dels petroli com la majoria dels tipus de plàstics, i que consumeixen energia no cal dir en tota la seva efímera manufactura i consum. 2.-I ara la crisi En el context de la crisi les coses poden canviar, en primer lloc perquè ens veurem abocats a considerar moltes coses i a repensar la manera de viure i

de consumir. També per que la recuperació dels materials és una font de riquesa i de combatre .l’atur. I sembla mentida que ara ho descobrim. Però hi ha altres aspectes que ens obliga a enfocar la crisi que tenen relació en com el sector públic s’adapta i se sotmet als interessos i comportaments dels negocis privats, especialment els negocis importants els que de veritat pesen i acaben per afectar, dictar o determinar les lleis i la política. I això es pot detectar a escala europea o estatal, amb les imposicions o oposicions dels sectors de distribució de consum, fabricació d’envasos i embalatges i a escala local com veurem. 3.-Parlem del sector públic La responsabilitat de les administracions locals en la gestió de la crisi va més enllà de les polítiques socials i assistencials. El seu comportament inversor és cada vegada més determinant.

A Olot l’Ajuntament és de les primeres empreses en nombre de treballadors i el seu pressupost anual comparable al de les tres o quatre empreses principals. I podem suposar que en general deu ser així arreu del país. Una eficiència empresarial de gestió se suposa que inclou reducció de costos i millora de productivitat; en canvi tot un ventall d’actituds migren del sector privat a les inversions públiques en aspectes menys defensables i en alguns casos es magnifiquen fins a aparèixer a nivells absurds. Per exemple en la política corporativa o la promoció de la pròpia imatge. Hem de veure la important despesa a tots els mitjans disponibles que fa la Diputació de Girona en la publicitat de si mateixa, com si la seva escomesa fos vendre algun producte i no pas administrar impostos que son nostres. A quins competidors ha de fer front en un mercat que no en té, potser el que

UNA PLANTA DE COMPOSTATGE...

U

na planta de compostatge és una instal·lació especialitzada en els processos o sistemes de compostatge; segons la tecnologia que utilitzen hi trobem dos tipus: * les plantes de compostatge de sistemes no intensius (oberts o de piles). Treballen amb piles obertes que es voltegen regularment per tal d'airejar la barreja i proporcionar-li una concentració adequada d'oxigen. Se'n controlen les condicions ambientals per tal de mantenir els valors adequats d'humitat, temperatura i oxigen. * les plantes de compostatge de sistemes intensius (tancats o forçats). Poden treballar dins d'una nau o utilitzar reactors, com túnels, contenidors, boxes, digestors... Aquests resulten una mica més cars però tenen l'avantatge que el procés és totalment controlable i, per tant, permet minimitzar la generació de les olors desagrada-

bles, precisen de menor superfície i optimitzen l'espai, ja que escurcen el temps de compostatge. Per aquestes raons són ideals per a les zones més urbanitzades.

PROCÉS DEL PRETRACTAMENT Abans de començar el compostatge cal dur a terme un procés de triatge: 1) Recepció de la fracció orgànica de les deixalles i de la fracció vegetal: la fracció orgànica és pesada i emmagatzemada en una zona adient, abans del seu tractament. Igualment també es rep la fracció vegetal que


tafaner el tafaner/gener del 2011

Món ecològic hauria de ser la seva pròpia i impecable gestió. El recurs a la publicitat és un contrasentit flagrant, cada cèntim que hi destina és un evidència de malbaratament inútil. . 4.-Un fantasma que ronda el benestar Allò públic es vol sotmès als mercats, una entelèquia de contorns imprecisos, formada per entitats abstractes i forces obscures, de control impossible. Això és completament fals. Hi ha mecanismes que es volen aparentar complexes i son tan senzills que se sotmeten només a dues normes: 1era: obtenir el benefici màxim amb menys temps i 2ona Se supedita tots els altres criteris a això. Després hi ha el factor risc, convertible en crisi quan resulti oportú, que es bescanvia per ajuts de les altes institucions i autoritats monetàries i retallada social. El cercle virtuós, des de la òptica del capital o inversor, és un cicle pervers i repetit tan sovint com estigui disposada a suportar la societat. Però les retallada financera planteja un impàs i obre alguns interrogants com veurem. 5.-Hi ha la crisi ambiental Que resulta el substrat amenaçador i imprevisible que mirem d’ignorar, és la es tritura. 2) Pretractament: operacions de preparació de la fracció orgànica com la separació de les impureses o la barreja amb les restes de la fracció vegetal triturada. 3) Trommel: garbell rotatiu que obre les bosses, homogeneïtza els materials i els separa segons la seva grandària. 4) Triatge manual i mecànic: per controlar millor que no hi hagin impureses barrejades amb la matèria orgànica, es controla visualment i es tria manualment des d'una cinta transportadora per on circulen els materials. Finalment, es fa la separació mecànica per mitjà d'un electroimant, que elimina els residus fèrrics. 5) Barreja i homogeneïtzació de la fracció orgànica i la fracció vegetal: finalment, es barregen i homogeneïtzen les dues fraccions, l'orgànica sense impureses i la vegetal triturada. SISTEMES NO INTENSIUS En els sistemes no intensius, la descomposició i maduració es realitza en piles de la següent manera: 6) Formació de les piles de compost: la barreja obtinguda es disposa en piles, normalment dins d'una nau co-

9

Una imatge d’una planta de triatge de Gabà. mare de totes les crisi: l’esgotament dels recursos, l’empobriment global i el deteriorament del planeta. Els afers dels residus son un taló d’Aquiles a punt de trencar-se: esgotem les matèries primeres, les energies barates i els terrenys dels abocadors, bàsicament per que la política de recuperació la dicten els propis fabricants d’envasos i embalatges. Tots sabem que les ampolles i les caixes no eren abans d’un sol ús, no hi ha cap altra aspecte en el que el progrés tecnològic sembli fracassar tan estrepitosament i hagi estat capaç d’empitjorar de manera tan

òbvia amb el pas del temps. Els increments d’escombraries per habitant estan vinculats a un model específic de superfície comercial i de domesticació del consum. Però sobretot a uns interessos industrials/capitalistes detestables i concrets. I hem de concloure que molt més poderosos del que semblaria ja que han aconseguit fer lobbies a Europa i boicotejar a fons les directives europees de recuperació i fer-les a la seva conveniència. 6,-Tornem a la Garrotxa Terra beneïda pels deus de la natura;

berta sense tancaments laterals i damunt d'un paviment impermeabilitzat amb pendent. Si es fa en una nau totalment tancada cal afegir un sistema de ventilació i extracció de l'aire per reduir-ne les males olors. 7) Volteig de les piles i control de les condicions ambientals del procés: per tal que els microorganismes puguin descomposar convenientment la matèria orgànica, cal mantenir les condicions d'humitat i temperatura adequades i la concentració d'oxigen suficient. La humitat es manté regant periòdicament les piles, l'oxigenació ventilant i/o voltejant les piles. El procés dura unes 12-24 setmanes. 8) Recollida de lixiviats i les aigües de pluja: els líquids que es desprenen de les piles són els lixiviats, aquests són recollits en un bassa i s'utilitzen normalment per continuar regant les piles.

compostatge es pot accelerar si es regulen artificialment les condicions ambientals. En un espai tancat es poden mesurar i controlar aspectes com la temperatura de l'aire i de la matèria orgànica, l'oxigen, el cabal de ventilació, la humitat, pressió... Temps de durada: de 10 a 14 setmanes. c) Fase de maduració: durant aquesta fase el material surt per uns túnels, contenidors o altres reactors, per continuar el procés, normalment en una nau coberta fins a assolir una activitat microbiana i temperatura estables (6-8 setmanes). Darrerament també s'ha optat per fer la maduració en un sistema tancat, en condicions similars a les descrites en la fase de descomposició amb una durada de 4-6 setmanes. En aquest cas la fase final de maduració tindrà lloc en el magatzem del compost.

SISTEMES INTENSIUS a) Fase de descomposició. Introducció dels materials dins del sistema de compostatge tancat: la introducció es pot fer simplement, amb l'ajut d'una pala mecànica, o de forma automàtica i mecanitzada. b) Control de les condicions del sistema per optimitzar el procés: el

Finalment, tant pels sistemes intensius com els no intensius, el compost obtingut s'ha de sotmetre a un tractament final de refinament. L'objectiu del posttractament és l'eliminació màxima de les impureses i altres elements no ben descomposats.


tafaner 10

gener del 2011/el

tafaner

Món ecològic

però sense triomfalismes país tossut que no para d’embolicar amb el tema de les escombraries. Ja tenim un passat: fa uns anys un popular president va haver de fugir cames-ajudeu-me d’un poble d’aquesta contrada. Som una mica irreductibles, en això si més no; i ara el tema de la planta de triatge que es sobrevola com una amenaça polígons i terres planeres o ben comunicades. “només amb la selecció marcada en aquest escenari de recollida no s’assoleixen els nivells de recuperació marcats per l’ARC abans del triatge de la fracció resta. Amb aquesta proposta es preveu assolir un nivell de recuperació en origen de l’ordre del 37% “ Pàg. 26. Programa de gestió de residus municipals de la Garrotxa 2007 – 2012 El programa aprovat pel Consell Comarcal situa el resultat de la gestió del residus per sota de les obligacions legals. El model de recollida d’envasos en vorera no assoleix els nivells de recuperació de residus obligatoris pel 2012: 48% del total. Aixi son les coses i això obliga a una planta de triatge, amb compostatge gris i embaladora per enviar el que no es tria a l’abocador ( la meitat aproximadament). 7.- Planta de triatge o reciclatge? Es necessària la construcció d’una planta de triatge, segons els designis i la opció del Consell Comarcal, amb una inversió inicial superior als vuit milions d’euros, amb una despesa anual d’un milió i mig entre costos de funcionament i amortitzacions, que no disposa ni de projecte, ni d’ubicació, ni de recursos econòmics. La comparativa de costos entre les tres opcions no incorpora les despeses d’amortització. (Aquesta era la previsió quan es va aprovar el Pla comarcal proposat per SIGMA, avui es parla ja de 30 milions d’Euros i no seria d’estranyar que la xifra es dupliqui, com sol passar en els projectes públics quan s’executen.) 8.-El sistema de recollida porta a porta Hi ha un altra sistema, la recollida porta a porta, que ofereix millors resultats? Es cert que no para de créixer el nombre de municipis catalans que s’hi apunten ? Serviria per recuperar un tan per cent superior de materials que la planta de triatge? Serviria per generar un nombre interes-

cessari que la eficiència d’aquests equipaments ho justifiqui i tal com recull la previsió de resultats de recuperació del 50% de la fracció resta en el millor dels caos. 10.- A la comarca hi ha repartits uns 3773 contenidors, la majoria del tipus iglu verd (2300) i d’altres tipus, fins a dotzena de diferents; amb la recollida d’envasos en vorera en caldrien encara uns quants centenars més.

sant de llocs de treball? Ens estalviem els impactes ambientals de les dimensions de la planta de triatge? Aquests municipis es volen complicar la vida inútilment? O bé no saben administrar i prefereixen pagar més cara la recollida d’escombraries? No hi ha altra sortida a la crisi que exigir la màxima eficiència i estalvi. Crear llocs de treball ha de ser objectiu preferent de les inversions públiques en la crisi que patim. El model de recolllida Porta a Porta genera una vintena de nous llocs de treball directes, conductors i ajudants principalment. Però els nivells de recuperació aconseguits son incomparables a cap altra sistema. Ja hi ha gairebé cent municipis catalans que s'apliquen a aquesta modalitat ho podeu veura a la seva pàgina web i properament han de venir a la Garrotxa a fer la presentació del sistema que pot estalviar la planta de triatge o reduirla considerablement. 9.-Tenim dret a reclamar-ho La eficàcia i la eficiència s’ha d’exigir a l’administració pública i triar opcions que ofereixen millors resultats amb menors costos i sobretot si ofereixen oportunitats en altres aspectes com estratègies contra l’atur. Quan es considera necessari un programa d’inversions en infrastructures intensives en capital per instal·lacions costoses econòmicament i complexes des del punt de vista tecnològic és ne-

Una variació important entre l’escenari escollit, recollida d’envasos en vorera, i la recollida PaP (porta a porta) es troba a l’ús intensiu d’inversions en infraestructura de la primera que a la recollida PaP de l’escenari rebutjat seria més intensiu en personal, és a dir generació de llocs de treball i ocupació; per exemple els camions de recollida requereixen dos operaris a més del conductor. Això afegit a les diferències de resultats hauria de ser pres en consideració. Malgrat el que inventin els que governen res podria ocultar les seves negligències. La cultura del no és una expressió inventada per polítics que no assumeixen de bon grat la crítica. Que tenen una idea de superioritat sobre el ciutadans que , no ho oblidem, és d’única font de la raó que els legitima. En els moviments socials potser que hi hagi casos de desinformació, però transparència, comunicació i participació son responsabilitat dels gestors, si no els agrada o no la volen, alguna cosa han entès ells malament. Els membres del Consell Comarcal tenen tots ells un càrrec a l’administració municipal, ells ho troben normal, també al si dels respectius partits polítics, fet que també els resulta comprensible, però a ells només segurament, i així poden mantenir de la manera més normal algunes de les rutines que fan perdre el sentit comú sempre més a prop de la gent de peu pla. I si ara es discuteix de residus, l’abocador i la planta de triatge. Desconfiem, i molt, de la gestió imposada i de certs interessos i rutines implicats. És una oportunitat de participació innegociable. Seria desitjable, senyors tècnics i polítics, un esforç , que us exigirem la màxima coherència.


tafaner el tafaner/gener del 2011

Món ecològic

11

Recollida selectiva porta a porta

Q

uè és la recollida porta a porta? La recollida selectiva porta a porta és un sistema de recollida selectiva dels residus municipals que es fonamenta en el fet que els posseïdors dels residus (ciutadans, comerços, etc.) efectuen el reciclatge dels residus en origen, però en comptes de dipositar-los en uns contenidors que de forma permanent romanen a la via pública, les diverses fraccions són recollides directament en el punt de generació d’acord amb un calendari preestablert. El sistema té com a objectiu augmentar tant la quantitat recollida de residus reciclables com la seva qualitat. Per això cal aconseguir una participació generalitzada en la separació en origen i en la recollida selectiva dels diferents materials. La implantació de sistemes de recollida com aquest requereix d’una determinada disciplina domèstica i un notable canvi d’hàbits, de manera que cal efectuar una adequada campanya comunicativa per explicar la millora ambiental que suposa el sistema i que doni els elements per a poderhi participar correctament. Tot i així, convé no oblidar que la introducció dels contenidors als nostres pobles i viles és recent i que la recollida porta a porta, si bé que de forma no selectiva, s’ha fet sempre. Això demostra el seu potencial. Quins avantatges comporta? Els avantatges d'aquest sistema de recollida de residus són molts, a banda de generar la ocupació de moltes més persones, la recollida

porta a porta té moltes diferències amb l'actual sistema de recollida: - Es recupera espai públic al retirar els contenidors. - Eliminació de les males olors al carrer. - No cal un servei de neteja o manteniment dels contenidors. - No és anònim, qui genera el residu n'és responsable. - Augment alt del percentatge de matèria reciclada.

quests corresponen a municipis amb menys de 5.000 habitants, que majoritàriament es caracteritzen per un urbanisme de baixa densitat i/o horitzontal. El bon resultat assolit en les experiències pioneres ha facilitat que el model s’estengui arreu de Catalunya. El model, que pretén posar fàcil la separació en origen i limitar la recollida de residus indiferenciats (fracció Resta), aconsegueix uns resultats de recollida selectiva global d’entre el 60 i el 85% dels residus generats, tot i que en ocasions es partia de nivells inferiors al 10% de recollida.

És més car aquest sistema? A nivell econòmic, la recollida porta a porta no ha de ser necessàriament més cara que qualsevol altre sistema de recollida. Existeixen diversos factors que acaben explicant el balanç econòmic favorable: la reducció de la freqüència de recollida de la fracció Resta, l’ajust de les freqüències de recollida selectiva a la tipologia i requeriments de cadascuna de les fraccions objecte de recollida selectiva (densitat del residu, fermentabilitat, etc.), l’ús de vehicles no compactadors, la desaparició de les despeses de manteniment, neteja i reposició de contenidors de carrer i la tendència a l’augOrganigrama de la recollida a Llagostera. ment dels costos dels tractaments finalistes i Funciona aquest sistema? dels cànons associats. Per altra A Catalunya, en els darrers 9 anys banda, la recollida porta a porta ass’ha anat implantant progressiva- soleix majors ingressos dels sistemes inment el sistema de recollida de resi- tegrats de gestió, de la venda de dus porta a porta i actualment ja són materials i dels retorns del cànon, més de 70 els municipis que el tenen degut a la major recuperació de maimplantat. Dues terceres parts d’a- terials i a la seva millor qualitat. - Contribució en la creació de nous llocs de treball.

+ Info a:

anegx http://anegxdelagarrotxa.blogspot.com/


tafaner 12

gener del 2011/el

tafaner

L’apunt

Programari lliure o programari llibertari? Libero

E

l els programes lliures d'ordinador no són lliures per ser gratuïts. La llibertat no és una qüestió comercial sinó de les relacions humanes. En el cas de la informàtica, quan es parla de llibertats del programari s'està parlant d'allò que podem fer amb el nostre ordinador i no se'ns pot prohibir. Quan coneixem un programa amb una llicència lliure, ens trobem amb un programa fet per gent que ha decidit no posar determinades prohibicions sobre aquell producte. Una llicència

de programari lliure ens garanteix les següents llibertats: 0. Podem utilitzar el programa, amb qualsevol propòsit: no hem de demanar permís cada vegada a l'autor ni complir certes condicions com activar una llicència per cada ordinador. 1. Podem investigar com funciona el programa, i modificar-lo per adaptarlo a les nostres necessitats: junt amb el programa hi ha disponible el disseny original (codi font) amb el qual veure com s'ha programat i poder-lo revisar. 2. Podem distribuir còpies del programa: no hem de demanar permís ni posar cap taxa per facilitar el programa als nostres parents, amics, o qui sigui. 3. Podem millorar el programa i fer públiques aquestes millores: com que es disposa del codi font, també

podem avançar en el projecte i contribuir a la comunitat del programari lliure per a benefici de tothom. El mateix tracte que rebem és el mateix que podem donar. Si exercíssim aquestes llibertats amb programari privatiu (no lliure), infringiríem la seva llicència i per tant la Llei. No només això, sinó que probablement els autors del programa tinguin preparades represàlies com virus informàtics o pèrdua de dades.

El personatge Richard Stallman

I doncs, perquè la majoria de gent utilitza programes privatius? De fet moltíssima gent utilitza programari lliure sense saber-ho, o moltes vegades pensant que sols es tracta de programes gratis (com la música de la ràdio, o les pelis de la tele). aMule, VLC media player, OpenOffice i Mozilla Firefox són els noms d'alguns programes amb Llicència Pública General (GPL o compatible) que és la referència més estesa del programari lliure. Però el què la majoria de gent no utilitza és tot un sistema informàtic a base de programari lliure, com GNU/Linux amb tots els programes. Podem posar un exemple comparant els telèfons mòbils d'Apple (iPod, de programari privatiu) amb els altres que porten GNU/Linux com Android o Maemo: Si la gent es mirés fredament el què et permet fer un iPod i altres aparells quasi-ordinadors de butxaca, sense haver sentit res més triaria sempre un aparell amb programari lliure. Això l'empresa propietària de iPod ho té molt en compte, estan sols desenvolupant el seu sistema tancat, i per tant han de fer enormes inversions en publicitat i en subornar mitjans de premsa i TV per a què parlin molt de iPod. Amb la inundació de propaganda ja tenim milions de persones pensant que iPod és el millor, o que Microsoft Windows és un producte de qualitat.

Biografia

S

tallman va néixer el 16 de març de 1953 a Manhattan, Nova York. L'any 1971, sent un estudiant de primer any de Física a l'Universitat de Harvard, Stallman es va convertir en un hacker del laboratori d'intel·ligència artifical del MIT. Els anys 80, la cultura hacker que constituïa la vida de Stallman es va començar a difondre amb la comercialització de la indústria del programari. Explica com abans que arribés la temuda industria del programari la gent s'intercanviava programes, i el codi font d'aquests. A inicis dels anys 80, la situació va canviar, el programari va començar a ser no redistribuïble (no copiable) i la gent ja no podia intercanviar els seus coneixements informàtics lliurement. Però les coses van canviar, els altres hackers del laboratori d'IA van fundar la companyia Symbolics, la qual intentava reemplaçar el programari lliure del laboratori pel seu propi programari privatiu. Durant dos anys, des del 1983 al 1985, Stallman va duplicar ell sol els esforços dels programadors de Symbolics per impedir que obtinguessin un monopoli


tafaner el tafaner/gener del 2011

L’apunt

13

Per saber més...

El lado oscuro de Google sobre els ordinadors del laboratori. Aleshores, ell era l'última de la generació hacker del laboratori. El Profeta Stallman Li van demanar que firmés un contracte de no-divulgació (non-disclosure agreement) i portés a cap altres accions que ell considerava traïcions als seus principis. El 1985, Stallman va publicar el Manifest GNU, en el qual declarava les seves intencions i motivacions per crear una alternativa lliure al sistema operatiu UNIX, el qual va anomenar GNU. També va fundar l'organització sense ànim de lucre Free Software Foundation per coordinar l'esforç. Es va inventar el projecte copyleft el qual va usar a la llicència GPL el 1989. El 1991, Linus Torvalds va alliberar el seu nucli Linux sota les condicions de la GPL, completant un sistema GNU complet i operatiu, el sistema operatiu GNU/Linux. Les motivacions polítiques i morals de Richard Stallman l'han convertit en una figura molt controvertida. Molts programadors estan d'acord amb el concepte de compartir codi però no estan d'acord amb les postures morals, filosofia personal i el llenguatge que usa Stallman per descriure les seves opinions. Un resultat d'aquestes disputes va conduir l'inici d'una alternativa al programari lliure, el moviment de codi obert (open source, en anglès; al contrari de programari lliure o free software). Stallman ha rebut molts premis i reconeixements per la seva feina, entre ells una invitació a ser membre a la MacArthur Foundation el 1990, el Grace Hopper Award de l' Association for Computing Machinery el 1991 pel seu treball a l'editor Emacs, un Doctorat Honoris Causa del Royal Institute of Technology de Suècia el 1996, el Pioneer award de l'Electronic Frontier Foundation el 1998, el Yuki Rubinski memorial award el 1999, i el Takeda award el 2001. El 2004 va rebre un Doctorat Honoris Causa atorgat per la Universitat de Salta (Argentina). * Font utilitzada: Vikipèdia.

E

ntre les bondats que Google difon de si mateixa no estan les 133 webs censurades a Europa, la submissió a les pressionis censores del Govern xinès o la cancel·lació de la publicitat del grup ecologista Oceana 36 per evitar problemes amb un dels seus inversors: la Royal Caribbean Cruise Lines. Solament tres exemples de com Google Corporation viola els principis de neutralitat i llibertat d'accés i expressió a la Xarxa per salvaguardar els seus propis interessos.

La imatge sòbria i lluminosa de la seva pàgina principal oculta un revers més prosaic i tèrbol en el qual s'endinsa El costat fosc de Google. «Don’t be evil» (no siguis dolent), el lema de capçalera de la multinacional que va voler ser un «gegant bo», entra en oberta contradicció amb l'agressivitat de la seva 208 pàgines política empresarial. El fitxatge multimilionari del di17,00 € rectiu de Microsoft Kai Fu-Lee, dipositari d'imporVirus tants secrets industrials, o l'oferta de 50 milions de www.viruseditorial.net/ dòlars a AOL a canvi de trencar el seu contracte amb Yahoo!, mostren fins a quin punt Google ha assimilat les regles de joc de les grans corporacions.Però en la seva estratègia d'expansió, Google també s'aprofita de la filosofia del programari lliure per al seu propi benefici. Fa un ús selectiu del codi obert per modificar programes les millores dels quals no fa públiques, posa a disposició lliure dels programadors eines que li permeten controlar i apropiar-se del treball realitzat amb elles, i ofereix als seus treballadors un 20% del temps de treball per a investigacions pròpies, que passen a ser propietat exclusiva de l'empresa. Des que el 1996 Larry Page i Sergei Brin van desenvolupar un dels algorismes més famosos i millor guardats del món, el Page Rank(T), Google ha consolidat el seu caràcter de gran empresa fins a convertir-se en el principal aspirant al monopoli de la informació en l'era digital. Això, en part, ha estat possible gràcies als gegantins ingressos proporcionats per un model de publicitat personalitzada, basada en els perfils que la màquina Google dibuixa dels usuaris, utilitzant el rastre que aquests deixen amb l'ocupació diària del cercador i altres serveis d'ús gratuït. El col·lectiu Ippolita mostra la clara ambició hegemònica de Google i, amb ella, un dels principals perills de la nostra era: la concentració en unes poques mans de l'accés a la informació i la tecnologia, posant en risc una infinitat de drets ja coartats al món material i seriosament amenaçats en l'espai virtual.


tafaner 14

gener del 2011/el

tafaner

Opinió

El tastet democràtic M. Surinyach Casals

L

'altre dia, mirant les notícies, discutíem amb la meva companya sobre si aquest Sistema de la democràcia parlamentària és realment democràtic o en realitat és una autèntica farsa. El meu raonament era simple: no pots decidir habitualment sobre els assumptes que t'afecten com a persona ni com a col·lectiu, i això és greu si ni tan sols tens garantia de que intentaran complir amb el que prometen i a sobre no són revocables en tot moment .

títol hereditari, i el PSOE no sempre ha respectat les seves primàries (el cas Almunia per exemple). Com poden ser demòcrates la gent

tipus a multinacionals vàries i petites empreses de quan es tracta de l'àmbit municipal; potser més petit que l'autonòmic o estatal, però capaç de grans

“Les llistes no són obertes. I diré més! ni tan sols els candidats han estat triats pels membres dels seus propis partits de manera democràtica.” que ni tan sols utilitza internament la “democràcia” per escollir els seus propis candidats? Deixant apart això, el fet de que et deixin votar quelcom cada 4 anys, no em sembla cap “festa” de la democràcia -com diuen cada cop que

“culebrots” televisius sobre corrupteles al més pur estil del far west. Si tota l'argumentació i sospites clàssiques en contra d'aquesta mal anomenada democràcia no és suficient, al final sempre acaba havent-hi la mà fosca de torn que obliga al govern també de torn- a fer el que mai ha volgut fer, com és ara la última Reforma Laboral “...porqué es Europa quien nos obliga...”. Clar, ells són d'esquerres! No ho farien mai de trair la classe treballadora! Però mentrestant, la crisi del seu Sis-

El detall

I l'altre detall, sobre el que m'agrada fer girar el meu raonament en aquests temes, és que no et deixen triar a qui vols votar. Et posen 6 o 7 candidats i ja t'espavilaràs! Potser el que va de número 2 o 3 és clarament millor segons el teu criteri, però no pots votar-lo. Les llistes no són obertes. I diré més! ni tan sols els candidats han estat triats pels membres dels seus propis partits de manera democràtica. Serveixin com a exemple per a la meva afirmació els dos partits majoritaris dins la farsa parlamentarista: PP i PSOE. Els candidats del PP per exemple són triats per l'aparell directiu, com si fos un

arriba el gran dia de les urnes-, més aviat em sembla el “catxondeo” de la democràcia. Simplement em sembla un model -si és que se li pot dir així al circ aquest on els polítics fins hi tot ens regalaran un vall dalt de l'escenari. Que sí, que ho haurem de patir aquest cop també!- per tenir contenta a la mainada i fàcilment manipulable entre bambalines. Algú dubte que no hi ha poderosos lobbies econòmics darrere les subvencions, suports i càrrecs post-vida política? que evidentment sempre acaben protagonitzant polítics de renom i càrrecs a l'ombra, dels que no surten a la tele, però reparteixen el bacallà en forma de concessions de tot

Els partits polítics han rebut de les arques de la Generalitat 11,6 milions d'euros per sufragar la campanya de les últimes eleccions catalanes, convocades el 28 de novembre de 2010. A tot això s'hi ha de sumar els 6,5 milions que va costar muntar tot el dispositiu electoral. En total, les eleccions catalanes comptaven amb un pressupost que superava els 28 milions, encara que segons la Generalitat, a causa de les polítiques d'austeritat en la despesa pública que va posar en marxa, es van estalviar uns 2,5 milions, i finalment només s’hi destinà uns 25,5 milions. Un 9% més despesa que el 2006! (això és austeritat i el demés són hòsties! Que es diu vulgarment...) Els partits polítics han rebut en concepte de subvencions de la Generalitat un 9% més que el 2006. Si llavors CiU, PSC, ERC, PP, ICV-EUiA i C's van rebre en total 9,5 milions, ara rebran 11,6. De tots ells, un 30% ho rebran per avançat. Fon consultada: EUROPA PRESS


tafaner el tafaner/gener del 2011

Opinió tema la paguen els de sempre. Per altra banda i per aportar quelcom positiu a l'article, últimament s'ha

per la Independència -tot hi tenir un escàs èxit-, han demostrat que la demos cràcia és possible, realitzable i de moment no vinculant per les ambi-

Algú dubte que no hi ha poderosos lobbies econòmics darrere les subvencions, suports i càrrecs post-vida política? demostrat que per decidir no ens cal que un Estat ens citi a la “festa” de la democràcia. Les Consultes Populars

cions de “més del mateix” [1], però factible. Tot i que la majoria de ciutadans no

15

n'han estat conscients, han estat fent quelcom pròxim a l'autèntica democràcia. Un intent d'autogestió dels propis assumptes per part dels que en són afectats. En definitiva un mini exercici o tastet de Democràcia Directa. [1] Recordem que la pregunta era “estàs d'acord amb una Catalunya independent en un Estat de dret i dintre de la UE?”

Cultura Xavier Diez *

E

l passat octubre, la gent de Cultura Obrera, un col·lectiu divers ple d’inquietuds de l’Illa de Mallorca, em convidà a fer una conferència a les XII Jornades Llibertàries que fa anys vénen organitzant. En les dues dècades que fa que faig classes, sempre he tingut molt clar que qui més aprèn en una aula és el professor, de manera que aquesta volta, i com no pot ser d’una altra manera, qui més va aprendre en la conferència fou el conferenciant. Malgrat que ja fa catorze anys que vaig decidir dedicar-me a la recerca historiogràfica, de manera preferent, pel nostre passat llibertari, les dades històriques que em subministraren els meus amfitrions, em van fer al·lucinar. Les referències que tenia sobre la història àcrata de Balears i Pitiüses eren fragmentàries, parcials, incompletes, sense un relat prou potent que les aplegués, ni referències prou contundents. Cultura Obrera, i una àmplia constel·lació de grups, com Els Oblidats, fa temps que indaguen en el passat de l’illa i troben llibertaris a sota les pedres. Literalment! Les troballes que han fet dels centenars d’afusellats al llarg de la “guerra dels quaranta anys” (la meva proposta de denominació de la guerra de classe on s’unifiquen els combats formals (1936-1939) civil i el que vingué després), posen de relleu el desconeixement col·lectiu de la magnitud de la tragèdia. I ens mos-

tren, així mateix, la potència cultural que tingué el moviment llibertari a les Illes, i que contradiu el que fins ara es coneixia. En certa mesura, el que fins ara es coneixia, fonamentat sovint en dades d’assistència a congressos obrers i disperses referències a una premsa, que en el millor dels casos, té el seu fragmentari aixopluc a l’IISG d’Amsderdam, contribuïa a configurar una idea d’una àrea geogràfica sense massa activitat social, d’acord amb el tòpic

que l’assenyala com a “Illa de la Calma” amb aparents pocs conflictes socials. Tanmateix, l’arqueologia autogestionada dels mallorquins a la recerca de la història silenciada, està permetent cartografiar una geografia molt mal coneguda. No només es queden amb les qüestions històriques. El passat mai és neutre com tampoc ho són les visions sobre el present. El col·lectiu Cultura Obrera edita una revista bimensual que homenatja a la

capçalera de l’Illa, la primera època de la qual correspon al 1919. Les persones que componen el grup, a més, es desdoblen en altres activitats com les campanyes contra la presència de la monarquia, l’oposició als camps de golf, la denúncia dels interessos especulatius, la defensa d’una agricultura ecològica, l’organització de cineclubs, el manteniment d’una editorial o l’agitació social i cultural. No són molts, ni tampoc pocs. Són joves, encara que algunes arrugues mostren la veterania autodidacta d’una generació sense referents. A sota les seves rastes, amaguen un cap molt ben moblat, amb una formació acadèmica i universitària molt per sobre de la mitjana de mallorquins. Molts són docents, altres tenen experiència en el món de la comunicació, bona part també són joves professionals que comparteixen llurs innovadores activitats amb la passió (productiva) per la terra, saben muntar empreses i organitzar esdeveniments, disposen d’habilitats en la conversa i el debat, combinen idealisme i pragmatisme, estudien i treballen en activitats remunerades i per amor a l’art. Són, per dir-ho en terminologia mediàtica, a les antípodes dels ni-ni. No són els únics. He fet unes quantes conferències i arreu em trobo amb la mateixa espècie feliçment invasora. Les tesis que defenso als meus escrits parlen sovint de la revolució del 36.


tafaner 16

gener del 2011/el

tafaner

Opinió

Sempre he tractat de ser provocador i desmentir els tòpics interessats que sobre la història del moviment llibertari es produeix. Les col·lectivitzacions del breu estiu de l’anarquia no van sorgir per generació espontània. La revolució començà allà on comencen les úniques destinades al triomf. En el pensament individual, i per simpatia, en la mentalitat col·lectiva. En la idea que hi ha alguns valors ètics superiors a l’anòmia moral que determina el capitalisme. En la creença que una societat, sense els sacrificis humans que exigeix el model social impulsat pel sistema econòmic, no només és possible sinó necessari. Que d’un dia per l’altre les fàbriques i els serveis catalans es posessin en marxa sense amos ni administradors no va sorgir del no res, sinó de la veritable gimnàstica revolucionària; la pràctica quotidiana que és possible viure bé sense que una minoria acapari els béns materials i immaterials. Que la revolució és possible quan la gent està acostumada a obeir-se ex-

clusivament a sí mateixa, a dependre només de la pròpia responsabilitat. El poder ignorà, al llarg dels anys trenta, la revolta silenciosa que s’esdevenia privadament als suburbis del capitalisme. Els episodis violents que s’esdevenien en les falles de contacte d’una societat fràgil servien d’excusa als creadors d’opinió per tal que les classes benestants s’autoenganyessin i persistissin a invisibilitzar els problemes socials. Vuitanta anys després, l’opinió publicada insisteix a associar indefectiblement dissidència social amb violència antisistema. Resulta còmode negar l’evidència i cercar mecanismes de desautorització d’aquells que no consideren la injustícia com un fat inexorable del destí. Tanmateix, també a sota les rastes es pot trobar una vocació obsessivament constructora. Des de la desautorització i la repressió trobem homes i dones que l’encerten i s’equivoquen, fan una passa enrere i dues endavant, es perden i es tornen

a trobar. No és difícil el camí. Només cal anar en direcció contrària dels indicadors fabricats per la cobdícia. Certament, 1939 representà un tall violent i profund, una cesura que representa la desconnexió amb les antigues esperances dels avantpassats que jeuen a les fosses, i als morts vivents que la victòria feixista i el franquisme ens llegà. Tanmateix, els espectres del passat semblen temptarnos. Arreu dels Països Catalans van sorgint estels d’una àmplia constel·lació. Serà una lluïssor efímera o il·luminarà un món que camina a les fosques? De moment, hi ha molta gent, molta més de la que estaríem disposats a admetre, que torna, en afortunada definició de l’historiador Javier Navarro a la revolució per la cultura. * Xavier Diez té un blog a:

http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez

Educació o domesticació? Ivan Illich El passat desembre de 2010 el Xè Congrés de la CNT va aprovar la creació i recolzament d'escoles lliures i Ateneus per a la formació de la classe obrera. La formació, i sobretot l'aprenentatge i vivència dels valors llibertaris, és de cabdal importància per el moviment llibertari i l'emancipació de la classe obrera. El procés educatiu que pateix una persona dins de les escoles estatals (altrament dites públiques), així com de les escoles privades (majoritàriament, de l'esglèsia o la burgesia) es basen en uns valors totalment contraris als llibertaris: la primacia de l'obediència i de la submissió. D'aquesta manera, formant i educant masses de xaiets (amb alguna ovella negra de tant en tant), és com el sistema capitalista i estatista es manté en el Poder. Tampoc no podem oblidar els mitjans de comunicació amb la correspondent publicitat, que quan no falsejen la realitat, creen idees i desitjos alienadors, obvien notícies protegint i mantenint els interessos del poderosos i dels enriquits. L'escolarització universal ha passat de ser una conquesta social a ser un mitjà per a la conquesta de la societat, de domini i alienació de la classe

obrera. L'Estat i el Capital necessita l'obediència i la submissió al Poder com l'aire que respirem. Així que el descobriment d'una l'escola-institut (institució pròpia de l'Estat) que pot fer i fa acostumar a acceptar, com quelcom natural, l'obediència a l'autoritat i la repressió de la llibertat individual i col·lectiva, és l'eix bàsic del seu funcionament. L'adoctrinament de les ments es produeix tant pels continguts donats dins de l'aula (ho veiem en la primacia dels coneixements utilitaris al servei de l'indústria capitalista, en detriment dels coneixements vinculats al pensament, la reflexió i l'acció), com prenent una forma de quotidianitat en la vivència diària amb valors de submissió i obediència al mestre-professor, a les normes heterònomes de l'escola-institut, a la falsa democràcia, i a les lleis educatives. Al meu parer, és aquest l'adoctrinament més dur i real: l'anomenat currículum ocult. Amb això, no vull dir que els humans no ens hagim d'establir unes normes (que són conseqüència d'una moral), ans al contrari. Enfront l'obediència, els llibertaris proposem la responsabilitat. La responsabilitat s'exerceix prenent les pròpies decisions acceptant les conseqüències i participant en les decisions

que incumbeixen a la comunitat, en aquest cas, a la comunitat escolar. Ja n'hi ha prou d'infantilitzar el procés de maduració de les persones creant la necessitat d'una autoritat que pensi i decideixi constantment per elles per protegir-los del món. Els nens i nens, els nois i noies, són plenament capaços de pendre més d'una decisió i viure la responsabilitat (i aquest és un aprenentatge que s'ha de facilitar, shi ha de contribuir a que siqui possible). Nombroses experiències pedagògiques de pedagogs de renom internacional aixì ho han confirmat. A l'Estat espanyol tenim un exemple actual, l'escola llibertària Paideia, amb prop de 30 anys d'experiències. I és que l'Estat com el Capital, com l'amo a l'esclau, necessita tractar als seus subornidats com si fossin inútils sense cap capacitat d'intel·ligència, necessita una classe obrera domesticada que s'adapti sense oposar resistència a l'entorn laboral capitalista. L'escola actual (especialment la pública) és un desastre a ulls de tothom, però pocs són els que ho diuen públicament. Tot i que, dins dels objectius de l'escola pública és el d'educar per l'autonomia, la pràctica porta a tot el contrari: a ser més aviat autòmates sense esperit de superació ni de lluita,


tafaner el tafaner/gener del 2011

Opinió amb poc o nul sentit de la responsabilitat. La "famosa" generació "NiNi" és més gran que mai, prop del 30% de nois i noies de 16 anys no aconsegueixen el títol mínim de la ESO. Els que hem conegut la ciència pedagògica moderna, s'ens cau l'ànima als peus. Els avençs de la coeducació, la pro-laicicitat i cientificisme (encara que estèril) que ens ofereix l'escola s'han complementat amb la metodologia escolàstica del segle XIX. Molts pedagogs rellevants del segle XX coincideixen en que l'educació ha de ser paidocèntrica, feta a partir del punt de vista i necessitats de les persones que aprenen d'acord amb el seu estadi de desenvolupament psíquic, físic i intel·lectual, on cadascuna és un món. És l'escola la que hauria que tenir la capacitat d'adaptació a l'aprenent, i no a l'inrevés. Els professionals de l'educació, oblidant el rol d'educadors humanistes, cada vegada més, adopten funcions de pastors, de policies, de jutges i de carcellers, amb la enlluernant etiqueta de demòcrates, quan de democràcia no n'hi ha, més aviat una dictadura política i econòmica. Tant l'escola, com l'institut, s'assemblen més a una caserna militar de soldats de lleva o una presó de 3er grau: a més de l'obediència als funcionaris i superiors, de que cada soldat o presoner ha d'estar en el seu barracó, cel·la, o aula, hi ha la prohibició de sortir del centre, amb videocàmeres, reixes, murs, vigilants i, fins i tot, en alguns centres, filferro d'espines. I la societat, sembla que aplaudeix aquestes mesures degut a que el "carrer" cada vegada esdevé un lloc d'inseguretat creixent (cotxes, drogues, bandes, ...). Sembla que ningú vulgui reflexionar sobre cap a quin tipus de societat ens estem dirigint i quins són els orígens dels problemes. Quan l'anarquista senyala cap a la lluna, l'idiota només mira el dit. La sensació que s'em desprén dels “professionals” de l'educació és la manca de coneixement sobre educació, negant l'orígen dels problemes, situant-los erròneament i de forma injusta i covarda, sols en l'alumnat, en la família, o l'Estat, mai ells. Encara que comprenc que els professors poden

tenir l'excusa d'equivocar-se, ja que no han rebut quasi formació com a docents-educadors, tan sols 3 mesos. Però si tinguèssin 3 anys de formació serviria de gran cosa? No ho crec pas. Els mestres d'escola han rebut una formació mínima de 3 anys, amb totes les innovacions corresponents. Quan ingressen laboralment a l'escola, els joves mestres es troben amb una realitat pedagògica del s.XIX (suposo que existiran algunes excepcions). El costum del mestres i professors més veterans s'imposa a la ciència pedagògica, titllant-la com si fos una ciència que no toca de peus a terra tot i les experiències. Els joves mestres es troben incapaços de practicar

aquelles teories que han après (ja que de pràctica pedagògica moderna tampoc es deixa veure molt per l'aula universitària) i per no perdre el lloc de treball o trobar-se aillats, com a "bitxos raros", s'adapten al costum i obliden tot allò transformador i creatiu d'autors com Piaget, Freinet, Vigotsky, Rogers, Ferrer i Guardia, Neill, Reich, i tants d'altres. No es per maldat. La incompetència dels mestres i professors no és sinó ignorància i/o frustació. Si a més afegim que laboralment el cos de mestres i professors hi ha una important precarietat laboral, sobretot entre els docents més joves, qualsevol intent de tirar endavant un projecte d'innovació pedagògica és veu abocat al fracàs, ja que cada any el docent precari es troba treballant en un altre centre i en una altra localitat, així prop d'un 40% de la plantilla. Qualsevol intent de continuïtat pedagògica in-

17

novadora és impossible. Cap nou projecte pot tirar endavant en aquestes condicions. L'Estat ho sap prou bé, de fet ell és qui ha creat aquestes condicions laborals per dinamitar i evitar qualsevol intent d'innovació pedagògica als centres, fóra del que dicta l'Estat com a innovació. I els principals perjudicats son els nens i nenes, els nois i noies, i de retruc tota la societat. Els joves són especialistes en veure passar cada any tota una colla de nous professors i mestres. Els joves es mereixen tota la millor formació possible, i l'Estat els hi nega, d'una o altra forma. Una millor formació, tècnica, cultural, i humana (moral) seria realment un perill per al manteniment del capitalisme i de l'Estat. Companys i companyes, pares, mares, i estudiants, si no som nosaltres que reclamem una millor educació no ho farà ningú. No sols em refereixo reclamar més "calers", més tecnologia, més professors (que no faran més que aumentar el control social de l'alumnat), sinó em refereixo, sobretot, a un canvi de mètodes, un canvi d'objectius i valors educatius, basada en una major participació dels alumnes, dels pares, com dels mestres i professors en la gestió dels centres educatius. Cal que donem un cop de mà a tants i tants mestres i professors desitjosos de posar en pràctica la pedagogia del s.XX., encara que estiguem ja al segle XXI. Cal que ens rebelem, que no confiem ni amb l'Estat, ni tampoc gaire massa amb els seus treballadors. Cal que lluitem per una educació llibertaria i anti-autoritària pels joves d'avui, que seran els adults del demà. Una educació que formi tan l'intel·lència com el caràcter, una educació que comença a casa amb la família i continúa a l'escola durant mes de 6 hores cada dia al llarg de prop de 12 anys (que no és poca influència). Si nosaltres com a llibertaris, si com a pares i mares que estimeu els vostres fills i filles i els voleu el millor, caldrà que lluitem. Ningú ho farà per nosaltres, sinó més aviat el contrari, ho faran contra nostra i contra els nostres valors, com fins ara. Per una societat llibertària ens cal una educacio llibertaria. Salut i revolució


18

gener del 2011/el

tafaner

Reportatge

Bloc Negre durant la manifestació de la tarda de l’11 de setembre a Barcelona.

- EL REPORTATGE En el reportatge d'aquest número, volem tractar el tema del nacionalisme o independentisme dins el món àcrata. Fins ara és potser una de les corrents dintre del món anarquista o llibertari minoritàries, de resultes de que els moviments predominants dins el món llibertari ja creuen portar en el seu ideari la llibertat individual i col·lectiva, i veuen en aquesta “nova” corrent un possible conflicte amb l'ideari internacionalista intrínsec a l'anarquisme. Tot hi això, els últims temps ha aconseguit agafar certa volada per terres catalanes amb l'impuls de nous col·lectius com són Negres Tempestes, Katarco o Acció Autònoma. Vistos amb perplexitat, simpatia o rebuig, per part dels col·lectius o organitzacions d'àmbit independentista o llibertari més implantades, el cert és que no han deixat indiferent a ningú. En les següents pàgines intentarem fer un retrat aproximat dels antecedents i l'actualitat d'aquest corrent llibertari, que tot hi semblar de nova creació el cert és que no és una novetat.


tafanert el tafaner/gener del 2011

Reportatge

É

s evident -pels iniciats al “mundillu” àcrata- el debat intern que s'ha generat al voltant dels plantejaments anarco-independentistes i els diferents punts de vista per donar-hi suport o desacreditar-lo, però està clar que no és difícil trobar arguments que mantinguin aquestes idees dintre el corrent ideològic anarquista. Possibles referències històriques on sostenir o reivindicar l’ideari anarcoindependentista Algunes de les arrels històriques que se li poden atribuir al moviment anarco-independentista, tot i no declarar-se com a tals els seus autors en el moment d'exposar les seves idees [1] es poden exposar de manera breu: Mihail Bakunin, un dels pensadors més de l'anarquisme, en els seus escrits publicats en el treball “Pàtria i Nacionalitat” argumentava ja en el segle XIX que: “La nacionalitat no és un principi; és un fet legitimat, com la individualitat. Cada nació, gran o petita, té l'indiscutible dret a ser ella mateixa, a viure d'acord amb la seva pròpia naturalesa. Aquest dret és simplement el corolari del principi general de llibertat”. I també afirma que: “com eslau, jo voldria l'emancipació de la raça eslava del jou alemany, i, com a patriota alemany, Marx no admetia encara el dret dels eslaus a emancipar-se del jou dels alemanys, pensants avui com aleshores que els alemanys són cridats a civilitzar-los, és a dir, a germanitzarlos per acceptació o per força” (1871). Per altra banda, Personatges com ara Joan Salvat-Papasseit o Salvador Seguí “el noi del sucre”, no plantejaven cap diferència entre anarquisme i alliberament nacional. Seguí, un personatge històric de la CNT, al discurs que va fer com a Secretari regional de la CNT catalana i que es va celebrar a Madrid a l'octubre de 1919, plantejava la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya amb aquestes paraules: “A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme (els polítics de torn, Cambó i companyia), sovint aixe-

quen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc

19

assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar

La Tramontana (1881-1896 Director: Josep Llunas.)

L

a seva llarga durada, des de 1881 fins a 1896, i els seus 717 números són una font documental fonamental. La Tramontana, per sobre de doctrines partidistes, va jugar un paper fonamental com a nexe dels diferents moviments d’oposició. Republicanisme, federalisme, anarquisme, pensament, maçoneria, anticlericalisme i catalanisme tenen cabuda en les seves pàgines. Ningú no pot negar que l’anarquisme va ser la seva tendència predominant, i per tant, tradicionalment ha estat qualificada d’anarquista i, precisament per aquesta etiquetació, sempre se n’ha destacat la llarga durada i l’ús del català. Durant la direcció de Josep Llunas, col·laboraren també coneguts personatges de l'època com l'anarquista Anselmo Lorenzo que tot hi tenir certes declaracions en contra del nacionalisme demostraria l’amplitud de mires de la publicació catalana i del propi Anselmo Lorenzo. “El catalanisme de tots aquells catòlics, apostòlics i carlins no consisteix en res més que confessar i predicar odi als castellans, cosa tan insensata i tan fora de lloc avui que precisament se vol portar la fraternitat humana més enllà de tota nacionalitat, que aquests catalanistes i tots els que s’inspiren en tan petitesa de mires, ells voldrien més que la independència de Catalunya, fer esclaus als catalans, subjectant-los al jou ignomiós del clericalisme i d’una aristocràcia estúpida i depravada.” Josep Llunas i Pujals, La Tramuntana 1881

[1] No sabem si era per inexistència de la terminologia anarco-independentista en aquells moments o simplement perquè donaven per fet que l'anarquisme comportava necessàriament l'independentisme amb l'argumentació que per entendre l'anarquisme és necessari tenir assumit que aquest moviment ideològic porta com a premisa la llibertat individual i col·lectiva.


20

gener del 2011/el

tafaner

Reportatge Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics?

Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta

la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia (Salvador Seguí: escrits. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975) També podem trobar en el text d’una octaveta que Quico Sabaté, un dels maquis anarquistes més coneguts durant la lluita antifranquista, repartia pels carrers de Barcelona el 1949 amb motiu de la visita del dictador Franco on hi deia: “ Poble català: Mai com avui havien vist trepitjats els teus drets; escarnides les teves llibertats. Ja n'hi ha prou d'esclavatge! Redrecem-nos catalans. Agermanats amb els fills dels altres pobles hispànics. ESCAMPEM ARREU DE

Què és el col.lectiu Negres Tempestes? Negres Tempestes

A

ra fa uns cinc anys, es presentava en el CSA Can Vies, el col·lectiu llibertari “Negres Tempestes”. Aquest naixia amb l’objectiu de reobrir un debat que feia temps que no es feia des de cap dels àmbits vinculats. Es volia, doncs, trencar amb vells tòpics que feien creure en el dogma de que no podien convergir la idea llibertària amb la sensibilitat nacional. Durant aquest temps s’ha fet una aposta per potenciar aquest debat i recuperar els punts d’unió que històricament ja havien existit entre aquestes lluites. Per aconseguir aquest objectiu vam començar per reeditar el llibre “Anarquisme i alliberament nacional”, un llibre editat per gent d’Ikària i de la Federació Anarco-comunista Catalana als anys vuitanta. La reedició del llibre ens va ajudar a portar el debat arreu dels Països Catalans, on érem convidats per presentar-lo tant per gent de l’entorn llibertari com de l’Esquerra Independentista. Una altra tasca que ens vam proposar va ser la de generar material llibertari en la nostra llengua, així van néixer els certàmens de “Contes Antiautoritaris” o la revista “La Rosa dels Vents”, alhora que traduíem altres llibres com “Entre la Revolució i les Trinxeres” o “Les Aventures d’en Nono”. Per un altre costat es varen engegar iniciatives per a la recuperació de la memòria històrica, que ens van portar a realitzar rutes històriques sobre l’obrerisme, gènere, okupació, maquis, etc. Cal dir que no volíem obviar que la idea sense un treball a peu de carrer no són més que paraules. En aquest sentit, hem participat de lluites al costat de les treballadores de Mercadona o de Caprabo, amb lluites veïnals amb gent de Sants o en les campanyes sobre el tema de la crisi, la Vaga General del 29S, la visita del Papa a Barcelona, etc; i col·laborem amb projectes d’educació lliure com per

exemple la Universitat Lliure de Sants. A això també ens hi ha portat el fet de participar des del nostre naixement en el Centre Social Autogestionat Can Vies o a l’Assemblea de Barri de Sants, i posteriorment en algunes xarxes/coordinadores llibertàries o col·laborant amb l’Ateneu Llibertari de Sants. Això fa que també participem de la campanya per aturar el desallotjament del CSA Can Vies, que ens portarà de nou a judici el dia 28 de febrer del 2011, que intenta acabar amb els seus tretze anys d’existència. És també important recordar la participació en l’organització del Bloc Negre de la manifestació de la tarda de l’11 de Setembre a Barcelona que porta uns quants anys transformant-se en un punt de trobada de gent a títol individual o de diferents col·lectius com Catarko del Prat de Llobregat, Acció Autònoma de Terrassa, etc. Entenem que portem força feina feta, però que encara ens queda molt per recórrer, i per això tenim més projectes al cap, que esperem que engendrin sinergies i teixeixin xarxes en les que ens anem trobant i lluitant colze a colze.


tafaner el tafaner/gener del 2011

Reportatge

21

TOT LA REVOLTA CONTRA FRANCO. A l'Acció catalans! Moviment de Liberació.”

buig que produeix el terme Nació entre els anarquistes, i els equívocs al fet que sol Així mateix, a portar per la CNT hi va l'existència haver molts dede nacionabats interns lismes d'Essobre la qüestió tat, els nacional, ja anarcoindeque membres pendentistes com Joan Peiró solen parlar (un altre destatambé del cat membre concepte Portada del “Catalunya” de la CNT catalana. Periòdic dels anys 30 editat en català. Poble.No es de CNT i fundador de la FAI) consideraven el marc segueixin independitzar-se d'ell, com a tracta de crear un nou Estat —en això d'actuació català com un àmbit més mitjà d'obtenir la llibertat individual. insisteixen molt—. El Poble estaria definatural pels que formaven part de la Aquestes zones serien estructures de nit a través d'un territori sense fronteres CNT i això va generà discusions inter- contrapoder (assemblees de poble, definides, una història, una cultura nes a la CNT a les nostres terres durant de barri, centres socials ocupats, ate- (idiomàtica o de costums), una activineus...), que es converteixen en punts tat col·lectiva i un reconeixement de la decada dels 30. Tampoc no s'ha d'oblidar que la CNT de trobada que en federar-se entre pertinença. catalana va donar en tot moment su- ells, possibilitin el fer la vida impossible port a l'Estatut de Núria i anteriorment als Estats i permetin separar-se d'ells PROPOSTA ORGANITZATIVA va estar present en l'aixecament fallit arrencant territoris al seu domini.Desprotagonitzat per Macià (futur presi- prés, obtinguda aquesta independènLa proposta anarcoindependendent de la Generalitat)entrant per cia individual (eliminant l'Estat del tista, que crearà aquesta nova identiPrats de Molló, on la CNT, tenia que territori independitzat),els individus s'or- tat i aquesta nova nació, es basa: en convocar Vaga General un cop l'aixe- ganitzaran sobre la base de l'experièn- el comunisme llibertari; en l'ecologisme cament independentista tingués pos- cia prèvia i a voluntat, per barris, radical; en la llibertat sexual; en el reciutats, pobles, comarques…, confe- buig a tot tipus d'imposició i autoritat; sibilitats d'èxit. derant-se cadascú amb qui vulgui, per en la lliure confederació i secessió. Es Mostra anecdòtica d’aquesta con- aconseguir així una llibertat col·lec- tracta, per tant, d'una proposta multivergència entre anarquisme i allibera- tiva.Ha d'haver-hi tant dret a formar cultural i internacionalista, molt allunment nacional és al propi himne de Els part d'alguna cosa, com a dret a no yada del patriotisme i del xovinisme Segadors, d' Emili Guanyavents (Barce- formar-ne. dels grups nacionalistes estatals. En Les confederacions resultants esta- certa mesura és calcat a l'argumentalona, 1860-1941). Guanyavents, conegut per la socie- blirien els seus pactes com millor els ció de qualsevol comunista llibertari, tat de l'època per la seva relació amb convingués, per proximitat geogràfica, només que posant l'accent en el conel moviment obrer i anarquista, va ser per xarxa de comunicacions compar- cepte d'alliberament nacional o de qui va escriure la lletra de l'himne na- tida, per afinitat cultural...Donat el re- poble. cional de Catalunya introduint-hi lletres tals com “Com fem caure espigues d’or, /quan convé, seguem cadenes”, elements de clara influència llibertària. Tot i que la seva militància ideològica estigué apunt de fer que no guanyés el concurs convocat per la Unió Catalanista del 1899 per fer una nova lletra, el fet és que finalment un anarquista és l'autor de l'himne nacional català. Les seves propostes. Ells parteixen de la idea que l'Estat oprimeix a una població dins d'un territori. Com a bons anarquistes, afirmen que cal eliminar aquesta opressió començant per la que afecta als individus, que són previs a tot. L'estratègia que segueixen és la de crear zones d'insubmissió a aquest Estat que acon-

Maniferstació anarcoindependentista.


22

gener del 2011/el

tafaner

Reportatge El debat. Els anarcoindependentistes i els anarquistes més apàtrides, mantenen agres debats. Els anarcoindependentistes critiquen als més apàtrides que amb la seva postura cosmopolita i antinacionalista, en realitat el que fan és prendre com a referència el marc de l'Estat opressor (si ens centrem al debat dintre l'actual Estat español). Els altres responen que tota aquesta teorització de l'alliberament nacional, és semblant a la de qualsevol nacionalisme que exalta un idioma i uns costums, i que pot dividir a la població en diverses identitats més que unir-les enfront de l'Estat, i això inclou al nacionalisme espanyol, que pels anarquistes més clàssics, no és menys punible que qualsevol altre. Actualment, amplis sectors de l'anarquisme, veuen la proposta anarcoindependentista com quelcom mancat de solidesa, ja que el federalisme intrínsec a l'ideal àcrata acaba impossibilitant el manteniment d'unes “fronteres” o límits federatius estables a llarg plaç. Donat que l'anarquisme permet amotllar-se contínuament a situacions permanentment canviants, això convertiria en poc sòlida la via de lluita anarcoindependentista, ja que posa l'accent en quelcom efímer, que ells mateixos admeten que hi ha possibilitats de que no sigui quelcom permanent. Els anarcoindependentistes veuen en la seva lluita una etapa cap a una finalitat. Una etapa d'aquestes pot ser perfectament les reivindicacions com a poble, però no admeten la perpetuïtat d'aquests límits establerts en la seva marxa cap a l'anarquisme i això creuen que els fa compatibles amb la lluita més clàssica del món llibertari de tota la vida.

Manifest del Bloc Negre 11 setembre 2010. Sobirania total, poble autogestionat Aquest any 2010 ha sigut un any força nefast tant per els treballadors i treballadores dels Països Catalans com per els de la resta del món. Hem patit retallades en les nostres condicions laborals, congelació de sous i pensions, més precarietat en els contractes, privatitzacions… Això és només una petita mostra de tot el que aquesta “crisi” ens ha portat i ens portarà al poble treballador. Però no tot ha sigut negatiu durant aquest any. Hem vist com en multitud de pobles s’han realitzat consultes sobre la sobirania del poble català. Tot i els intents dels diferents partits i personalismes perquè les consultes romangueren dintre del seu control, cal destacar la implicació que ha tingut la gent treballadora, que ha sabut organitzar les consultes sense cap directriu, ni cap líder que els comandés. Ara hem de continuar treballant en aquest sentit, exportant-les a l’àmbit social i aprenent també d’altres experiències semblants de l’esfera social. Però ara ve la qüestió més important: realment la creació d’un estat català garanteix una millora real de les condicions de vida del poble? Realment és una garantia de supervivència nacional acceptar les homogeneïtzacions culturals exercides per la UE i els EUA principalment? Realment desapareixerà la precarietat laboral, la pobresa i l’abús de poder? Realment desapareixeran els lideratges messiànics? O per altra banda només servirà per a que la burgesia i les classes benestants reafirmin el seu poder sobre el poble? Cadascú haurà de respondre aquestes preguntes per sí mateix, no obstant això, donarem la nostra opinió al respecte. Limitar la independència catalana a la creació d’un nou estat és, senzillament, banalitzar el tema. Les propostes de creació d’un nou estat sota el jous de l’OTAN i la UE no garanteix la nostra independència cultural. Aquesta només és realitzable aconseguint la independència front els estats, el capitalisme global, i el militarisme. Per aconseguir-ho prenguem com a exemple la força amb la que el poble va organitzar les consultes sobiranistes. Cal, ara, extrapolar aquesta il·lusió a la resta de lluites: a la lluita obrera, a la estudiantil, a la lluita contra la criminalització dels migrants. En definitiva, a la lluita contra les imposicions dels estats i els òrgans econòmics internacionals (BCE, FMI, ). L’auto-organització demostrada durant l’inici de les consultes, deixant fora de joc a partits polítics i personalismes que tenen com a únic objectiu treure’n profit polític però mantenint sempre l’statu quo actual, ens demostra que no necessitem cap persona que ens digui què i com cal fer les coses. I aquesta auto-organització ha de ser portada a tots els àmbits de la nostra vida, a casa, a la feina i a tot arreu. El nostre poble mai no serà realment independent si roman sotmès a una autoritat. La situació de crisi capitalista actual ens demostra que cal fer una aposta pel treball cooperatiu prenent un model de treball horitzontal, cal incentivar les xarxes de consum ecològic en front a les grans explotacions massives tant agrícoles com ramaderes, cal fomentar el consum responsable mitjançant intercanvis que quedin fora de l’esfera capitalista. En definitiva, la independència real o la sobirania total, ha de passar, necessàriament, per l’autogestió del poble, per la federació lliure entre pobles i per la igualtat entre totes les persones. Per la sobirania total: autogestió, autoorganització i cooperació!


tafaner el tafaner/gener del 2011

Cultura

23

Anarquismo básico Segona edició (revisada i ampliada) Anarquisme Bàsic és una obra de divulgació i formació anarquista, que amb un estil literari directe, clar i senzill, facilita a qualsevol lector iniciarse al món del llibertari. Però també el llibre posseeix càrrega teòrica de profunditat, genera preguntes i no cau en la simplicitat. Per tant permet a cadascú formar-se la seva pròpia opinió, lluny de dogmatismes. La segona edició ha doblat el nombre de pàgines de la primera. Dividida en tres parts, “El poder”, “L'anarquisme” i la “Pràctica de l'anarquisme”, repassa la crítica a aquesta societat, les diverses “escoles anarquistes”, i exposa les propostes econòmiques i vitals de la idea llibertària. Els textos, de diversos militants radicats en la Península Ibèrica, han estat enfilats i estructurats en un relat lineal per Fernando Ventura, en el qual la pròpia Anarquia té l'oportunitat de dirigir-se personalment a cadascun de nosaltres. Estem segurs que les seves paraules tindran la mateixa bona acollida de la primera edició. 302 pàgines 8,00 € Fundación Anselmo Lorenzo http://fal.cnt.es/

Encenent la flama de l'ecologisme revolucionari Inclou memories of freedom. L’ecologisme revolucionari rebutja la idea que l’ésser humà és el centre de l’univers, i en el seu lloc hi situa la natura. Accepta que la Terra no ens pertany sinó que som una part de la mateixa, una espècie més d’entre les moltes que habiten el planeta, ni superior ni inferior a les altres. El moviment ecologista revolucionari accepta per defensar la Terra un ventall d’estratègies que no necessàriament tenen perquè ser acceptades en l’àmbit legal, ja que considera que les lleis estan de part dels destructors de la Terra i dels explotadors dels seus habitants. “Encenent la flama de l’ecologisme revolucionari” profunditza tant en les bases teòriques com en la pràctica d’aquesta lluita. 162 pàgines 7,00 € Encenent Paraules, Barcelona 2009

Edició i coordinació de “el tafaner”: Aquesta publicació, no pretén tenir una periodicitat regular. Respon únicament a les inquietuds de la gent que la fa possible; gent amb empenta que té el detall de passar-nos articles i que no té previst res pel cap de setmana i després passa això. Però sobretot respon a la dedicació i lluita per l'ideal llibertari de la CNT d'Olot i el grup anarquista “per llogar-hi cadires” secció Garrotxa (antic col·lectiu “les mans quietes!”).



el tafaner