“Som rics en paraules i en idees. Siguem rics en fets, que és així com millor s'aferma l'ideal.” Ricardo Mella
ÍNDEX 4•
EDITORIAL
18. REGENERACIÓ SISTÈMICA
8•
LADICTADURA DEL PÍXEL I EL BLANC I NEGRE
22• GUEST STAR
Auto-flagelació
12• (AUTO)CRÍTICA: CARDEM PENA
26• ENLLAÇOS
16• MUNICIPALS I MUNICIPALISMEL
L’Observador #10
Publicació digital intermitent. 4 d’agost del 2014.
En aquesta ocasió hem convidat a participar a @pepcara i /DEV/NULL
Pensat i perpetrat a la Garrotxa.
No n’hi ha prou amb tot això
Bitllet a l’infern
Amb aquest bitllet guardonem a l’autor de l’article que ha estat més votat pels membres del Grup Anarquista X Llogar-hi cadires com a candidat a crear polèmica entre els lectors. Això significa que pensem que és l’autor de l’article que té més números perquè el tractin d’imbècil o l’hi aplaudeixin la gràcia. En tot cas ha de tenir un parell de bones raons per publicar semblant andròmina.
Auto-flagelació Qui edita i en té la culpa:
Maquetació, plagi i disseny: Roy “the sting” Montana Contacte: info@garrotxallibertaria.org Twitter: https://twitter.com/LHereu
Agraïments per la paciència: Biblioteca Social d’Olot, CNT-AIT Olot, Assemblea Llibertària de la Garrotxa Ninotets: Modificats a partir del còmic “Lucha Libre” i Mister Thoms (pàg.6)
Editorial.
4
En aquesta ocasió hem dedicat (en part) el present número a reflexionar una mica sobre aspectes interns de l'anarquisme, cosa que no compleix amb el plantejament inicial de la nostra publicació, més aviat encarada a complir una funció difusora i localista. Haurem de mirar de recuperar-ho als següents números, doncs creiem que ja hem fustigat prou les nostres pròpies carns i la penitència ha estat complerta amb escreix: alguns del gueto enfadats i d'altres contents, però com a mínim semblaria que no indiferents, que ja és el que es volia. Esperem que hagi servit per reflexionar entre tots/es un xic. També podríem haver dedicat la nostra “filigrana” a parlar d'alguns dels temes destacats dels últims mesos: els fets de Can Vies, l'abdicació del rei o l'última perla protagonitzada pel ésser totèmic, prohom de la pàtria, far dels catalans i guardià impertorbable del populisme i pel que es veu recentment de la independència... individual... econòmica... ehem! L'oncle Jordi Pujol. Més petonejat pels catalans de bé que la moreneta... Ara li podeu besar el cul, que se n'ha ben cardat de tots! Tots aquests temes eren molt suggeridors, però no ens han vingut de gust. Suposo que la recent creació de la Federació Anarquista Catalana (pendent de
publicitar-se més obertament a l'espera de la ratificació dels acords presos pels diferents grups anarquistes participants i dels que es puguin adherir amb posterioritat), ens ha fet continuar per últim cop (o no) amb l'intent de sacsejar els tics que considerem que encara llastren la nostra ideologia. Especialment pel que fa a edició, maquetació i disseny gràfic. Per altra banda, celebrem que en el moment de publicar aquest número, tenim el plaer de disposar a la nostra comarca d'una nova iniciativa obrera: la Granja Cooperativa el Cacau. Ens hi trobareu sovint fent el cafè, el toc o un mos per tal d'ajudar a que un compromís com aquest, autogestionat, amb productes de km.0, ecològics i on les relacions laborals són d'igual a igual, pugui tirar endavant amb pas ferm... i tal i tal. A més (i molt al nostre pesar), desgraciadament, tot i que s'ha intentat, hem hagut de suprimir (almenys per aquest número) la secció “Un món estrany” per falta d'articulista. Us assegurem que hem dit per activa i per passiva que volíem articles de qui no estigués d'acord amb la nostra línia editorial, però no hi ha hagut resposta. Una llàstima... rajats! I res! que encara no em plegat i ja tenim idees pel número onze.
Xocolata del Cacau dedicada a L’observador
L’hereu de Massegur Masell a més no poder
Tendeix a sobrecarregar-se de feina, de projecte en projecte, i sempre transforma el seu discurs àcrata en funció de qui té al davant, doncs li manca un de propi i sol adaptar-se al que hi ha per allò del què diran. Es pensa que és un gran difusor de la idea i té tics messiànics. Això sí, quan diu que farà una cosa, l'acaba fent... per tocar els collons/ovaris.
# La dictadura del píxel i del blanc i negre L
a premsa anarquista a les nostres contrades deixa molt que desitjar. No és cap secret que tenim uns mitjans de difusió pèssims en un 90% dels casos. Pots repassar la feina feta els últims trenta anys i comprovaràs que, a banda dels continguts que amb millor o pitjor fortuna cada edició ha anat aportant, la immensa majoria peca del mateix: imatges pixel·lades, en blanc i negre, maquetat amb el cul i el que més em "deleix": fotos i dibuixos repetits fins a l'infinit. Agafes una publicació dels '80, '90, '00 i surt la típica "A" llegint un llibre, acompanyada de la nena que assenyala un cartell a la via de tren, un llop solitari udolant, una cara amb més dents que un cocodril cridant com si li acabessin d'aixafar el dit petit amb unes tenalles, o el típic encaputxat amb el tiratxines. Sense deixar de banda el meu preferit: el peó amb la bandereta anarquista fet amb retolador. Vintage? No. Merda a saco, falta d'imaginació, excés de porros o agressivitat gràfica més pròpia del punk o d'un fatxenda de pati d'escola. Algú em dirà que no s'hi pot fer res, que escassegen els professionals del disseny i la maquetació al món llibertari, i jo li diré que no. Que podem fer molt. Com exemple us diré que en una determinada ocasió em trobava jo debatent el problema comunicacional que patim a les nostres files, i se'm va etzibar que no tenim gent preparada per aquesta tasca. Que no hi ha fons econòmic i que l'autogestió sense mantenir alliberats té un límit en les circumstàncies actuals. Jo, li vaig dir que qual-
8. La dictadura del píxel i el blanc i negre
sevol amb una mica de ganes, encara que no es sigui del mundillo periodístic, ho podia fer. I és clar, s'havia de demostrar. Vam fer L'observador n°1. És lleig que ho digui jo, però molta gent ens va felicitar per la qualitat en el disseny i la maquetació (no pel que fa als continguts). A nosaltres! Uns pamplines que no tenen res a veure amb l'ofici editorial! Actualment la nostra andròmina té més de 3.000 visites per número, molt més que el 90% de les publicacions àcrates que amb tan d'esforç (no és sarcasme) fan molts altres companys. I nosaltres no tenim gaires canals o coneixements pel que fa a difusió/distribució. Doncs bé. Com ho hem aconseguit? Plagiant la maquetació i modificant fotografies, dibuixos i el que calgui amb el Guimp o el Photoshop. L'observador n°1 és un plagi d'una revista musical de Dinamarca, que amb el temps i la perseverància, amb altres plagis d'aquí i d'allà, i alguna que altra aportació pròpia hem anat modificant amb el temps. Ningú neix ensenyat, i només en comptades ocasions aquest món pot tenir el plaer de veure un/a geni inventant quelcom del no-res. No és el nostre cas, i la majoria simplement reprodueix o crea a partir d'experiències o treballs aliens. Ja sigui en música, filosofia o paleteria, sempre hi ha qui t'ha precedit. Simplement és la virtut d'aprenentatge inherent a l'ésser humà, que és capaç d'acumular saber d'altres per no tenir que començar de zero. I així el món gira i evoluciona en una o altra direcció, i els llibertaris no n'hauríem de ser pas
una excepció. Per què repetim indefinidament el que hem fet els darrers 30 anys si sabem perfectament que no funciona? I qui diu publicacions diu cartells, engantxines, web... I que consti que no anem pas de sobrats els de L'observador. El que fem continua essent una merda, com també hem fet autèntiques merdes gràfiques a base de fotocòpies en el passat. Cap a finals dels noranta fèiem el Retalls llibertaris. Peça clau perquè ens tractessin de matats a la Garrotxa. Autèntica porqueria pel que fa a continguts i disseny. Després vam estar col·laborant amb el degà de la premsa obrera: Solidaridad Obrera... A defenestrar-la més del que ja ho estava per aquelles dates, és clar! A principis dels 2000, també vam col•laborar amb El vent del poble, que ajudava a suïcidar-se socialment a l'anarquisme gironí i de pas a la CNT. I així fins arribar a dia d'avui, on col·laborem
també, en altres projectes als que no volem prou mal com per anomenar-los aquí. Però tot hi haver fet la feina bruta al CNI en la tasca de desprestigiar al món llibertari durant 10 anys, va arribar un moment en que vam veure que fent el que feien la majoria dins el nostre gueto, no aniríem enlloc. És en aquest punt on t'atures i dius: Com ho fan els professionals? Quin tipus de disseny/maquetació és el que tira endavant per un públic ampli? A qui vull arribar? Amb imatges agressives arribem fora del gueto? No? Doncs posem-hi remei. El 90% de les nostres publicacions són una merda. Que fa el 10% restant? Quin ninxo editorial podem ocupar que no estigui fent ningú? Periodisme d'investigació? Còmic? Fotografia social? Nosaltres vam triar arribar a qui no és anarquista, amb un disseny amable, textos curts i senzills, amb un fil conLa dictadura del píxel i el blanc i negre .9
ductor fictici protagonitzat per un grup de personatges de còmic que hem retallat, modificat, plagiat... els quals passen per ser el nostre alter ego amb aventures pels pobles de la nostra comarca, amb sentit de l'humor, provocació irreverent i capaç de riure's de nosaltres mateixos i en ocasions ser una mica trolls amb la resta del moviment llibertari o indepe, ho reconeixem. I una de les coses més importants per nosaltres: si no podia sortir en paper i en color, utilitzaríem internet per penjar el nostre treball amb més colors que un retaule barroc. No entenem com alguns companys editen en paper i pengen la mateixa revista a internet també en blanc i negre... Supereu el negre companys! De fet, publicar en format digital ens ha representat estalvi de diners i difusió màxima. Hauria estat molt millor fer un cnt o un Ekintza Zuzena, però no en sabem, i a més convé diversificar l'oferta dintre el ventall editorial en un moment que som minoria ideològica. És necessari aparcar vells i repetits estils editorials. Quan realment haurem triomfat, és quan les nostres pu-
10. La dictadura del píxel i el blanc i negre
blicacions estiguin al taulell de qualsevol perruqueria, bar, quiosc o gasolinera. I que parlin de cuina, esport, física, i com no, també de política entre altres molts temes. Alguns ens diran que així perdem perfil ideològic, que ens emmotllem al que li interessa al Sistema, però no. El que fa bé el Sistema és vendre idees. El que fan bé els professionals del disseny i del periodisme és insertar a les nostres ments idees, productes i el que calgui fins hi tot quan no ho necessitem. Copiem les maneres, però no el missatge, evidentment! Ho tenen molt estudiat el com arribar al gran públic, i nosaltres n'hem de treure profit. Per això, per arribar a un públic ampli, al que en definitiva necessitem per créixer i fer la revolució, és necessari reproduir models d'èxit existents si encara no som capaços d'innovar. No cal plagiar com vam fer nosaltres a una sola publicació per guanyar una juguesca. Feu-ne servir trossets de vàries. Us penseu que no ho fan els de la Rolling Stone o La Directa? Per córrer, primer s'ha d'aprendre a caminar. Per tant, sortiu i plagieu! estimats àcrates.
Pol Acre
El becari de Cal Marcs Ideològicament assilvestrat, i assenyalat amb el dit en altres ambients, Pol Acre ha decidit provar sort entre els anarquistes. De moment ocupa plaça de becari dins el grup d’afinitat, i està vetat el seu accés a les reunions importants: les que hi ha vermut, que són les de la gent civilitzada.
# (auto)crítica: cardem pena J
o no sé què ens passa, però cardem pena. No sempre ni de manera general, ni molt menys de forma voluntària, però senyors: cardem pena. I més val saber-ho i dir-ho, que diria aquell.
Cardem pena quan portem camises del rollo cosides a Bangla Desh, quan diem que la democràcia és lenta, però ho hem de decidir tot ara mateix, quan som intolerants amb la diferències i les contradiccions, quan posem les sigles, o els segles, per davant de les persones, quan no ens entenem, perquè no ens volem entendre, quan en nom de la unitat no fem més que fraccionar-la; quan pensem canviar el món fent un twit, un cartell o una pintada, quan ens creiem qui-sap-què o avantguarda de quelcom, quan perdem la consciència de ser un granet de sorra en aquest món. Quan no trobem temps per anar a un piquet, però no ens perdem ni un concert quan ens n'orgullim de ser els quatre de sempre, quan critiquem, sense criticar-nos; quan oblidem que unes no són més que les altres, perquè no hi ha imprescindibles, sinó nosaltres. Quan repetim vells errors en nom de noves fórmules màgiques; quan estem més contents del que hem fet que no pas del que farem, quan ens parem a mirar enrere, i ens queixem que no avancem, quan volem vèncer, sense convèncer; quan reproduim estereotips d'una societat decadentment opulent, quan riem certes brometes que no fan ni puta gràcia; quan preferim veure una final de la Champions que aturar un desallotjament, quan ens queixem de la banca, però tenim un compte a La Caixa.
12. (auto)crítica: cardem pena
La senyora Rita La dona de Can Fanga
Tipa de la societat que ens envolta, aquesta veterana del safareig d’escala, s’ha incorporat a les files anarquistes locals. Té apuntats en una llibreta els noms dels botiguers amb qui té que tenir “quatre paraules”, i als seus 56 anys, ha descobert que apart de la seva faceta d’hortelana, la seva vocació és repartir hosties amb la mà plana. “Teoria poca i acció molta” és el seu lema.
# Municipals i municipalisme E
l 2015 ve acompanyat d'eleccions municipals, aquelles que mai no han despertat un especial interès, doncs sempre, les coses importants, es decidien a nivell d'autonomia o a nivell d'estat, per tant, les europees i les municipals, sempre han passat sense pena ni gloria. Però sembla que alguna cosa està canviant, i la darrera cita a les europees s'ha viscut amb intensitat, i no en la presència al carrer, ni en una assistència massiva a les urnes. Seguint la tònica de les darreres cites electorals, l'abstenció continua en augment, i els grans partits van en caiguda lliure. Senyals dels nous canvis, si enlloc de veureho de forma alienada i descontextualitzada, ho analitzem dins la foto del moment. PODEMOS ha estat la gran sorpresa, però no és més que la materialització d'allò que fa anys que es mou al carrer, lluny de les urnes. Abans, a Catalunya havia passat amb una CUP que es va colar al Parlament català amb tres diputats. Dos per sobre del que ningú esperava. Ens agradarà o no, defensarem o no el sistema parlamentari i de representació a través del sistema electoral de partits. Però és innegable que alguna cosa està canviant, i allò que es respirava al carrer, comença a ocupar els passadissos de les institucions. Aquí no vull reflexionar si es el camí correcte, si serà la porta a un camí d'èxits i que entrant a formar part de les institucions filles dels estats-nació, es donarà el
16. Municipals i municipalisme
canvi i la transformació social. Aquí vull reflexionar de com, la força dels casos de la CUP i PODEMOS, han servit per fer més gran la porta que es va obrir un 15 de maig de 2010, quan la gent va ocupar les places reivindicant-se com actors polítics que volien decidir sobre les seves vides. Certament moltes coses no venien de nou ni caigudes del cel, però crec que a ningú se li escapa que va ser un moment d'inflexió, d'un punt de no retorn, un moment d'esclat que va trencar l'status quo polític i social de la transició (o transacció) espanyola. Com deia, sembla que s'ha obert la veda a la lluita per l'accés a les institucions des de les bases socials. Aquesta vegada no enteses com partits clàssics, sinó en aquesta estratègia potser inspirada en Amèrica Llatina- de moviments socials transformats en espais i plataformes que es postulen per anar cap allò que creuen que és seu: els espais de decisió política i social, els espais des d'on -per bé o per mal- es prenen decisions que ens afecten a totes i a les nostres vides. I així, des d'aquest nou moment, les municipals, aquelles que mai ningú ha donat especial importància, s'han convertit en el bastió que cal conquerir. Per què? Motius n'hi ha de sobres.
Una part del desengany social prové del fracàs que ha suposat viure en la pròpia pell que la gestió des de l'Estat comporta terribles desigualtats, que el model ha arribat a tals nivells de perversió que han acabat desembocant a la tan anomenada, fractura social. De la mateixa manera que ho va fer l'Antic Règim abans de caure. Dins d'aquest mar de desenganys, fa anys que diferents grups treballen en la teoria d'altres models, en tots els sentits. Si ha d'haver transformació, això implica que aquesta ha de ser a tots els nivells. Això és, econòmic, social, polític, productiu, energètic. I si sumem el context de crisi, el resultat no podia ser un altre, que el fet que la societat són les persones, i la gent i que les institucions són aquelles que serveixen en cada moment. La fractura amb les institucions no vol dir una altra cosa que, aquelles, ja no serveixen. No resolen les problemàtiques de la gent del carrer, és a dir, la societat. És més, no només no les resolen, sinó que ni les contemplen com a temes i objectius de treball. I aquí és on es fa tan evident i galopant aquest distanciament i aquest decalaix estructural. Davant d'aquesta monstruositat, fa anys que sona allò dels “comuns”, les “cooperatives” o les “col·lectivitzacions” i per bé o per mal, i tot i l'estigma que, des dels espais oficials, s'ha imposat sobre certes etapes de la història propera, a mode de tabú, el passat de l'experiència social viscuda, reïx novament, potenciant tot aquest coneixement des de la multiplicitat dels espais. I mica en mica, any rere any, sorgeixen nous projectes, nous espais i allò que era tabú es converteix, de forma paulatina en objectiu. En allò que es voldria aconseguir: la quimera. Molts punts estan per resoldre, a nivell teòric i pràctic, però com deia Machado, “el camino, se hace camino al andar”. I així, la societat de l'Estat Espanyol, fa anys que està caminant. I ens sembla que això hauria d'esclatar i a vegades hi ha conats que sembla que s'apaguen, i que una flor no fa estiu, però al final, els processos polítics, històrics i socials, tenen els seus ritmes, i és la suma de fets i
de flors el que acaben portant al canvi, la revolució o l'estiu. I heus aquí, les municipals es veuen com allò que permet crear laboratoris o poder posar en pràctica aquests coneixements, aquests anhels. Són espais més propers i possiblement, de més fàcil accés. Els municipis per les seves dimensions, faciliten poden possibilitar trobar maneres de posar en pràctica part de l'ideari de gestió directa, democràcia directa i participativa (entesa aquesta com un espai conjunt de debat, reflexió i presa de decisions, i no com un espai d'intrusisme i de dret a la pataleta, que és com perversament, s'ha emprat en les darreres dècades, des d'aquestes institucions que avui comencen a mostrar senyals de feblesa). El repte no és petit i sembla que les coses es posen molt interessants. El joc ha començat i fa mesos que els actors es mouen per l'escenari buscant els eu lloc. Les properes municipals seran l'espai on s'estarà decidint una part molt important de la política que ha de venir. No seran com les municipals “de sempre”. Seran les municipals del “canvi”, ja que a través d'elles es busca potenciar un model polític basat en el municipalisme, com teixit que acabi construint territori. És a dir, el pilar de la nova estructura política serà el municipi i no l'Estat, i això és el que es respira, des de ja, en l'impuls, l'energia i els moviments que estan preparant la propera cita electoral.
“La fractura amb les institucions no vol dir una altra cosa que, aquelles, ja no serveixen. No resolen les problemàtiques de la gent del carrer, és a dir, la societat.” Municipals i municipalisme .17
El de Ca la Filo Tossut i carregós
Acusat permanentment per la resta del gueto de pijo reformista, ell prefereix definir-se com anarco-poligonero (perquè és obrer, però si és pel txunda-txunda també li va bé) i és habitual la seva actitud punk per reventar el bon ambient entre els llibertaris, doncs li agrada dir que està hipotecat i fer acudits dolents sobre perroflautes. El seu màxim desig és poder dir que l’ha perseguit la Guardia Civil amb capot i tricorni Coll d’Ares amunt. Diu tenir “massa classe com perquè un mamón amb uniforme de mosso d’esquadra em posi la mà a sobre”.
# Regeneració sistèmica A
mb la irrupció a l'escena política de Podemos i el messianisme que porta aparellat (típic de qualsevol partit marxista), doncs no oblidem que aquest partit no surt de base, sinó que és de laboratori, amb una vanguarda d'intel·lectuals que saben apropiar-se del discurs del 15M per tal de pujar a la palestra, es produeix una nova revitalització del sistema parlamentari que fins fa quatre dies teníem defenestrat entre gran part de l'opinió pública a tot l'Estat. L'aparició d'aquests partits que recullen el descontentament popular, era la crònica d'una mort anunciada. En tot cas, ja estàvem avisats. A Catalunya ja en teníem precedents com la CUP, encara que en aquest cas no partia d'unes elits directives, com així és en el cas del Procés Constituent, sinó d'unes bases municipalistes, i per tant, populars, no plenament llibertàries entre altres coses pel seu interclassisme, però sí més pròximes al nostre ideal que la versió espanyola de Podemos, que igual que aquesta, s'ha nodrit en gran part de l'esclat i l'energia del 15M barrejat amb el procés sobiranista. Més enllà de la típica crítica que podríem fer a un sistema parlamentari parit per la burgesia als inicis de la industrialització capitalista, que està pensat per restar al servei d'aquesta i no pas per garantir la millora de les aspiracions populars i molt menys per ser una eina útil per a l'emancipació revolucionària, els anarquistes hem de fer una profunda autocrítica, doncs no hem sabut aprofitar l'assumpció de plantejaments propis per part de gran part de la població (assemblearisme, horitzontalitat, radicalitat democràtica...) en gran mesura per la nostra inoperància a l'hora de tenir una eina útil que ens faci visibles i sobretot creïbles per a la resta de la població, que tot i haver experimentat un creixement pel que fa a pensament crític
contra el Sistema imperant, i que nosaltres hauríem d'estar potenciant, no s'acaba de plantejar la ruptura amb el mateix a causa de la indefensió apresa. Això és, la idea de que hi ha coses que són impossibles o que no es poden canviar. Indefensió aquesta, inculcada ja de bon principi a l'escola, perpetuada després a través dels mass media i que tant bé definia La colectividad en un article titulat “La revolución será copernicana o no será” al web Regeneracionlibertaria.org quan deia: “(...) Indudablemente las personas que por casualidad nacieron “a este lado del mundo” son educadas y socialmente modeladas acorde con las normas y leyes del sistema de producción capitalista (al menos la inmensa mayoría de personas lo son). Desde que nacemos hasta que adquirimos las facultades necesarias para valernos por cuenta propia nos bombardean con todo un sistema de valores e informaciones que moldean nuestra visión del mundo. Esto es importante resaltarlo porque dichos valores no solamente informan nuestra perspectiva de la vida en términos de cómo es el mundo, sino que también lo hacen en términos de cómo ha de ser el mundo. Hasta aquí nada nuevo: la educación que recibimos desde la infancia condiciona el ser y el deber ser de la vida humana. Estos valores que son de naturaleza abstracta son sustentados y reforzados por la organización material de nuestra existencia. Por poner un ejemplo: no solamente nos enseñan a que la vida humana requiere de jerarquías y organizaciones verticales, sino que la organización material de la vida está diseñada para que así sea, y de esta forma tenemos profesores, jefes, Regeneració sistèmica .19
policías (que representan la autoridad moral del Estado), etcétera. Otro ejemplo: nos enseñan a que la producción material de bienes y servicios es una de las metas últimas de la humanidad, y así queda reflejado en las estructuras de las organizaciones económicas y productivas que encontramos en las sociedades capitalistas. De esto se derivan los elementos que mencionaba al principio: la indefensión aprendida como resultado de la aceptación de estos valores y formas organizativas, el individualismo liberal como resultado de la socialización humana en un sistema de valores depredador, la falta de sentimiento colectivo como resultado de la atomización proveniente de la organización capitalista de la producción, etcétera.(...)” Doncs bé, i tornant al meu argumentari, nosaltres com a llibertaris, necessitem d'una eina útil per poder revertir aquesta fugida cap endavant que representa la tornada a la participació de la ciutadania a la delegació i al mer reformisme democràtic que representa aquesta plèiade de nous partits polítics amb voluntat de canviar-ho tot des de dins. I que consti que no nego la bona voluntat de molta gent que participa d'aquestes iniciatives, però jo els veig com el pobre ratolí que està a punt d'entrar a la ratera. Tot sovint argumenten que “si no fas política te la fan”, i jo dic que la política no només es pot fer a les institucions. I és més: reivindico que la política només es pot fer fora d'elles i a pesar d'elles, doncs el contrari és tornar a caure a la trampa del delegacionisme i de la lluita mediàtica i gens nociva pel sistema que es sol fer des de darrera del teclat d'un PC o d'un mòbil, i a les proves em remeto. Les places cada cop estan més buides, les assemblees de qualsevol col·lectiu també, i ja cada cop només ens estem veien els de sempre. Això sí, quan el teu polític preferit diu A o B, se li aplaudeixen o critiquen les gràcies amb acudits fàcils i un bon nombre de “likes” al Facebook i retuits al Twitter. I aquí pau i després glòria. Almenys per a la continuïtat del Sistema.
20. Regeneració sistèmica
Nosaltres, fa poc més d'un mes hem creat la Federació Anarquista Catalana. Tard! Ja ho sé. Però ara, anarquistes, no podem tornar a fer el pamplines un cop més. Cal demostrar que la participació parlamentària és un error. De fet estic segur que el descontentament es produirà tard o d'hora per la inevitable fagocitació de postures radicals que històricament ha realitzat el Sistema Parlamentari, i que de fet fins a cert punt les ha fomentat per tal de reciclar-se a ulls de l'opinió pública. Per contrarestar aquest previsible estancament i la resultant apatia que se'n derivarà, hem d'estar preparats i organitzats. Val més que aquesta vegada, no ens enquistem en discussions bizantines. Amb minúcies de que si posem una coma aquí i un punt més enllà en el text final. Ens cal un full de ruta i l'arquitectura d'un mínim programa polític, i sobretot acció i resultats sobre el terreny. Per això considero que ara el que ens cal, es reinserir-nos a la societat, participar d'ella i plantejar-nos lluites a curt i mitjà plaç, per obtenir resultats i no estar permanentment amb maximalismes com a única resposta a problemes immediats, doncs ens cal acumular forces el més aviat possible i a un ritme major del que estem aconseguint els darrers anys, i això només s'aconsegueix adaptant-nos de manera estratègica al món que ens envolta i no pretenent que sigui al revés de bones a primeres. I ull! Que adaptarse no vol dir claudicar en els posicionaments ideològics. Vol dir inserir-nos en les lluites que ens són comunes i radicalitzar-les tant com sigui possible. Demostrant solidaritat i suport mutu convencerem. De no ser així, correm el risc de ser els que tenien més raó del cementiri ideològic, com ja ens va passar durant els '90 i principis dels '00, quan l'acció del Sistema amb les seves tàctiques per crear la indefensió apresa i expandir-se amb la doctrina del xoc va atomitzar al màxim la classe treballadora. De no moure un dit, de no actualitzar-nos i relacionar-nos amb qui tenim objectius i lluites comunes (siguin o no anarquistes), estem condemnats a tornar a viure als marges de la societat, i aquesta, a romandre un llarg temps més sota els capricis d'unes elits cada cop més audaces i cruels que viuen a costa de tots i totes. Aturem la barbàrie capitalista.
“És dolent que un senyor tingui molts esclaus. Però no és millor que un esclau tingui molts senyors.” Stanislaw Jerzy Lec
C
# El mite del bon «normal» Pep i tu @pepcara 22. El mite del bon «normal»
ertament de vegades des de l’anarquisme algunes persones militants han mirat per sobre de l’espatlla les persones no militants, la gent despreocupada o preocupada per allò immediat i sovint banal de la vida. Una bona tonteria. També és cert que per les idees i pràctiques llibertàries el gueto no és res desitjable; cap gueto. En relació en aquest tema les companyes d’Olot han fet una campanya (vegeu L’observador nº9) amb voluntat provocadora i amb un gran disseny com ja ens tenen acostumades i que sembla adreçar-se al conjunt de la societat però que de fet va adreçada, al meu entendre, únicament al gueto, que és qui hi ha parat atenció. Una suposada qüestió d’estratègies que en realitat consisteix en quin discurs sobre nosaltres —les anarquistes— desitgem. Identitats. Quin avorriment. Combatre clixés amb clixés? Suposo que no, ja que si el mite del bon militant «dolentot» és avorrit el del bon ciutadà «normal» és per fer-te venir cagarrines...; la campanya doncs busca més aviat provocar alguna reacció entre les llibertàries. Provocar sol ser bo. Però els nostres mals no s’han limitat en això que he exposat fins ara i que la campanya diu combatre. Les clàssiques organitzacions llibertàries, entre elles la gloriosa anarcosindical ha fet més mal que ve al moviment lli-
bertari durant les darreres dècades —per guetos les anarcosindicals sí que són un bon exemple—. Igual que els immobilistes, maniqueus i falsos debats —falsos per com es plantejaven i per la seva voluntat de no debatre—: violència-no violència-sí, social-antisocial, mass media o no, col·laboració amb altres grups o guetos o no, etc. El tema no dona per massa més. Dividir l’anarquisme en social i en vivencial és una tonteria, han d’anar plegats necessàriament tot provocant incòmodes contradiccions, només faltaria. Jugar als clitxes és voler acabar amb una estupidesa abocant-hi més tonteria. Una anècdota. Tanmateix em sap greu que es menystingui la feina i el fort compromís de les militants —de qualsevol tendència i amb qualsevol estratègia— és tant estúpid com ho seria santificarlos. Esperar massa d’un suposat «poble normal» és fantasiós i restarne al marge és còmode però inútil. En fi, no crec que ens calgui cap discurs o pràctica única als que treballem des de l’antiautoritarisme i al marge de les institucions, sinó que simplement cal un mínim de respecte i fer feina, la que cadascuna vulgui. Per acabar crec que no s’és anarquista, com a molt fem d’anarquistes a ratos i tant de bo fos molta estona i en el màxim d’àmbits possibles de les nostres vides.
# Preventive Blackout /dev/null @?
L
a llum del sol el cegava igual que l'escalfava mentre intentava obrir els ulls. La sensació era estranya, una barreja de ressaca amb la sensació d'estar sedat. Una vegada més els seus principis irreductibles l'havien portat a sota un pont. L'únic record que tenia pel moment era una quantitat de 100BT en una pantalla d'un terminal que no reconeixia. Fent una revisió rutinària al seu cos s'adonà que ja no era un home, almenys de cintura per amunt. La sensació va ser estranya, entre excitació i por d'haver deixat una identitat enrere. Després del txequetx corporal va seguir fer un inventari del hardware que posseïa. L'únic que va trobar va ser una targeta de memòria amb unes inicials marcades: GM. Aquestes no li recordaven res. Sabia que havia estat una temporada al sistema, no sabia quins rastres podria haver deixat, així que va prendre una decisió dolorosa per a qualsevol informàtic: era el moment d'un Blackout per un mes almenys, mentre podria anar lligant caps de com havia arribat sota aquell
pont i amb una identitat no volguda, i a la vegada confusa. Una cosa li havien respectat els que li havien fet el canvi de sexe, l'implant KX-P1180, el primer que va fer va ser extreure'n la bateria. En aquell moment recordà la santíssima mania de no tenir en suport paper tots els contactes, que no eren pocs... Recordava que tenia el disc encriptat per si mai queia en males mans, però era incapaç de recordar la contrasenya, potser faria falta un bon ús de força bruta. Aquesta situació era per ell molt dolorosa. Des de fa temps les relacions socials només estaven en l'àmbit de les ciber comunicacions i era estranya trobar més d'una persona parlant al carrer mirant-se als ulls. Aquesta situació era com a mínim sospitosa en una societat ultra comunicada per les xarxes. El sentiment d'estar en un poble desconegut, sense cap amistat era dolorós. Va fer un vol per el mateix per situar-se. Necessitava una sortida, una senyal... Tenia la sort que en aquella societat no estava mal vist el transformisme sexual i no donava la nota un tio amb pits i barba (bé, aquell mateix any havia guanyat el WorldVision una cantant transexual amb barba...). La primera ronda pels carrers d'a-
(1/2)
quell poble va poder localitzar dos locals interessants per el moment en que em trobava. Un d'aquests era un Ciber Cafè i l'altre un HL. Em vaig decantar per aquest segon, ja que havia conegut algun propietari d'un Ciber Cafè i l'únic que els interessava era violar la privacitat dels
Preventive Blackout .23
seus usuaris, robar contrasenyes i coses més perverses. Un cop davant la porta del HL no sabia com reaccionar, com presentarse sense saber ni el seu nom... Es va armar de valor, obrí la fosca porta i es pensà un nom: Enta. Quan tothom es va girar i el varen mirar amb desconfiança, no li va sortí ni el nom: -Necessito ajuda! Tot ensenyant la targeta de memòria amb les inicials GM. Una de les persones presents va quedar-se mirant-lo als ulls, en aquells moments no distingia una mirada assassina d'una mirada de comprensió, suposo que encara no havia eliminat tots els
sedants del cos. No li va dir fer, només li va agafar la targeta de memòria i va dir: -Hacking Forensics time! Ens, anomenarem Jofre, va fer una comanda a la consola: dd if=/dev/sdb of=/dev/lp0 Una antiga impressora matricial començà a imprimir uns codis estranys: 52.4820993.12.9475262.20.01.12.1052.4820993.12.9475262.20.01.12.1052.4820993.12.9475262.20.01.12.1052.4820993.12.9475262.20.01.12.1052.4820993.12.9475262.20.01.12.1052.4820993.12.9475262.20.01.12.10 Només que estranys, no era res més que una coordenada GPS, una hora i una data, aquest podria ser un punt de partida. Al HL tenien un espai per a Hackers estrangers que estaven de passada i per a convidats, aquesta nit la va poder passar sota sostre. L'ambient més endavant va ser més que amigable, va poder comprovar que els seus coneixements informàtics restaven intactes. Entre brometes informàtiques, intrusions amigables entre uns i altres. Va decidir deixar el seu implant en Wipe, a zero, no volia més problemes dels que tenia en aquells moments. També havia de ser conscient que entre tots aquells freaks era més que segur que hi hagués algun agent del FBI, i no era inconvenient per a ell ja que no recordava res de la meva vida passada...
24. Preventive Blackout
ENLLAÇOS A la Garrotxa: CNT d’Olot http://www.cnt.cat/olot/ Biblioteca Social d’Olot http://www.bsolot.info/ Assemblea Llibertària de la Garrotxa http://www.garrotxallibertaria.org/ Grup de Consum Autogestionat de CNT Olot http://www.grupdeconsum.cntolot.org/
Berguedà i Bages Llibertari http://www.bllibertari.org/
Aldarull edicions http://www.aldarull.org/
Regeneración http://www.regeneracionlibertaria.org/
Traficantes de sueños http://www.traficantes.net/
Editorials:
DDT http://www.ddtgatazka.com/
Editorial virus http://www.viruseditorial.net/index.php La felguera editores http://www.lafelguera.net/web/ Pepitas de calabaza http://www.pepitas.net/
Editorial brulot http://brulot.ourproject.org/ La ciutat invisible http://laciutatinvisible.coop/arees-de-treball/la-ciutat-invisible-edicions/ La linterna sorda ediciones http://www.lalinternasorda.com/
Contrainformació a la xarxa:
La malatesta http://www.lamalatesta.net/
A las barricadas http://www.alasbarricadas.org/noticias/
Txalaparta http://www.txalaparta.com/
La haine http://lahaine.org/
El grillo libertario http://www.nodo50.org/elgrillolibertario/
Klinamen http://www.editorialklinamen.net/
Fundació d’estudis llibertaris Anselmo Lorenzo http://fal.cnt.es/
Todo por hacer http://www.todoporhacer.org/
Bardo ediciones http://bardoediciones.net/
El Libertario http://www.nodo50.org/ellibertario/
Anarkismo.net http://anarkismo.net/index.php
Publicacions: Periòdic CNT http://cnt.es/periodico Solidaridad Obrera http://soliobrera.cnt.es/
Ekintza Zuzena http://www.nodo50.org/ekintza/
Ateneu Llibertari de Sants http://www.ateneullibertari.info/
Varis:
Ateneu Llibertari Estel Negre http://estelnegre.balearweb.net
FAI http://federacionanarquistaiberica.wordpress.com/
Ateneu Llibertari Paquita http://ateneupaquita.wordpress.com/
Xarxa de Biblioteques Socials http://xarxabibliosocials.org/
Ateneu Llibertari Alomà http://ateneutgn.ourproject.org/
C. d’estudis Josep Ester Borràs http://www.cejeb.org/
Negre i verd http://www.negreverd.blogspot.com.es/
Grup de Reflexió Autònoma http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/
Centre de Recursos Pedagògics J. Martín Luengo
Festival de Cine Anarquista de BCN http://fcab.tk/ Negres Tempestes http://www.negrestempestes.org/ Acció Llibertària de Sants http://acciollibertariasants.wordpress.com/
http://www.pedagogiallibertaria.org/
FIJL http://www.nodo50.org/juventudesanarquistas/?w=catala
Bona nit i tapa’t! Grup Anarquista X llogar-hi cadires
Sempre Ést’hanevpresident perqueimbèciets l?anarqui Quanstaparl. . es ningú t’escolta?
Uneix-te a nosaltres! Envia’ns els teus escrits infumables a:
bustia@bsolot.info
Perquè el món és ple d’imbècils.