➤ Joan Domènech i Moner, historiador o és la primera vegada que parlem, en aquestes pàgines, de la goleta Far Barcelona construïda l’any 1874 i que, actualment, ben restaurada, forma part del patrimoni material del consorci barceloní del mateix nom i serveix per ensenyar al jovent els secrets de la navegació tradicional. Vam fer-hi inoblidables singladures per la Mediterrània occidental i oriental els estius de 2007 i 2009. Enguany, pel que fa als viatges llunyans, l’activitat ha quedat restringida a causa de les retallades econòmiques institucionals. Tot i això, una colla de lloretencs, coneixedors del desig dels propis mariners de fer navegació autèntica, ens vam repartir el pressupost de costos d’un viatge de consolació i vam dedicar un cap de setmana a recórrer sense presses el litoral de la nostra Costa Brava. De fet, com que el temps, que semblava advers en un principi, s’hi va posar bé, vam decidir passar el cap de Creus i arribar fins a Cotlliure. Han estat tres dies i mig esplèndids i un recorregut d’unes 170 milles.
N
La goleta, sota el comandament del patró Dani Martínez, va venir de Barcelona a passar la nit del 26 de juliol al port de Blanes. La contemplació dels focs d’artifici de la Festa Major des de la vella nau abarloada a la bocana del Club de Vela va ser un regal per a la marineria. Acabats els focs, quan ja es podia circular bé pel port, vam anar arribant els navegants compromesos, que vam preferir dormir a la goleta per sortir aviat i no haver-nos de llevar l’endemà de bon matí i haver de córrer. En realitat, però, vam salpar a dos quarts de deu, després d’haver fet un bon esmorzar a bord i haver rebut les instruccions del patró i dels altres responsables. A partir de Blanes començava el veritable periple i, els que estimem la literatura de casa, no ens podíem sostreure de pensar en Ruyra i les seves narracions impregnades de salabror. Acomiadàvem el perfil del castell de Sant Joan i, tot seguit, la cinta de la costa anava desfilant davant dels nostres ulls i anàvem criticant els excessos urbanístics però també valoràvem tot el que encara queda preservat. Els jardins botànics i la finca de Santa Cristina salven l’honor de blanencs i lloretencs. A Tossa, l’impacte més gran es rep en contemplar Cala Llevador. Però Tossa encara és Tossa. Vam passar Sant Feliu, l’oasi urbanístic de S’Agaró, Platja d’Aro, Calonge, Palamós –quants blocs immensos sobren en aquets darrer sector!– i vam fondejar davant la platja de
Castell, salvada després de molta polèmica, que oferia un redós protegit del vent per dinar-hi sense moure’ns gaire. Evocàvem, de passada, Sert i altres artistes que han deixat empremta a la zona, i l’arqueòleg Riuró, que va iniciar les excavacions del poblat ibèric que presideix la punta de llevant. Després vam reprendre el viatge cap a la badia de Roses. Entre Palamós i Palafrugell ens cridaven l’atenció les illes Formigues, pendents de ser declarades zona protegida. Al seu voltant fou derrotada la flota de Felip III de França per l’almirall català Roger de Llúria entre el 3 i el 4 de setembre de 1285. Davant de l’Estartit vam gaudir de la visió propera de les famoses illes Medes, reserva marina. Més enllà, sobre la marxa vam pescar a canya una oblada preciosa. Vam atracar al moll de pescadors de Roses, després d’haver entrat al recinte portuari sota la mirada pètria del castell de la Trinitat. Vam sopar a bord i després resultà grat estirar les cames pel passeig rosinc. Vam tenir el plaer de saludar l’alcalde Carles Pàramo, que va compartir una estona amb nosaltres en un xiringuito d’arran de moll. A quarts d’una de la nit tornàvem disciplinadament al vaixell. Començarien, tot seguit, les simfonies de ronquets ara a babor, ara a estribor, que en un lloc així no hi ha més remei que compartir esportivament i amb bon humor.
llevar-nos, el matí del 28 de juliol, al voltant de les vuit. Les perspectives meteorològiques no eren excessivament bones a l’hora de salpar, però el dia es va anar aclarint, el vent va amainar i vam anar vorejant el perfil del cap de Creus sense problemes. Els Pirineus, aquí, s’endinsen en el mar com una mà que volgués fer xip-xap a l’aigua i entre dit i dit hi apareix la blancor dels antics pobles de pescadors, avui centres turístics. El castell de Verdera, enlairat, i Sant Pere de Rodes,
La situació a port –en aquest i altres casos– exonerava de fer les guàrdies preceptives habitualment i tothom ho agraí. Bona cara al
Sa Palomera des de la goleta
25