Page 1

celobert Publicació singular, periòdica i plural

BLANES

94 No té preu


NO T’HO PERDIS!

AFIC FOTOGRAFIES recull una mostra del treball que realitzen els seus socis. Una exposició en la qual trobareu una gran varietat d’estils, tècniques i tendències. S’hi apleguen 180 fotografies de quaranta socis i es podrà visitar a la Casa Saladrigas (c. Roig i Raventós, 2) del 22 d’octubre al 13 de novembre. L’horari és de dimarts a dissabtes, al matí (de deu a una) i a la tarda (de quatre a vuit del vespre), i els diumenges des de les deu del matí fins a les dues del migdia. L’AFIC és va fundar l’any 1960 a Blanes i va ser nomenada millor entitat d’Espanya l’any 2011 pel CEF i millor entitat de Catalunya l’any 2010. Actualment aplega prop de 200 socis, amb els quals l’agrupació ha assolit un prestigi considerable en el panorama fotogràfic de l’Estat espanyol. L’AFIC, Agrupació Fotogràfica i Cinematogràfica, durant els seus 50 anys d’història, ha treballat per la difusió i promoció de la fotografia en tots els seus àmbits. Compta, entre d’altres, amb la menció d’honor de la FIAP a la 5a Copa de Clubs de Fotografia. 2


sumari 12 Ramon Ramos Vila de Blanes

Camins d’aigua

vida quotidiana Redacció Celobert

Joan Domènech

Tradicions i costums

28 Jordi MB

10 Castanyada

Redacció Celobert

Pep Anton Vieta

Fora de share

06-09 Crònica de la

18 Joan Ferrer

Música

Digui-digui

29 El retorn de l’entreteniment blanc

12-15 Ramon Ramos

Lurdes Artigas

Lluís Amat

Teatre de Blanes

Coneix-ho

30 Noticiari i programació

16-17 Sa Palomera

Redacció Celobert

Aitor Roger

Opinió

Amb ulls de jove 20-21 Sergi Gibert Alba Lupiáñez

Consell Comarcal 20 Sergi Gibert

22 Jordi Dauder

23 Noticiari

Redacció Celobert

05 Valo afegit La ruptura emocional - Xavier Díez 07 La columna Compartir serveis - Joan Ferrer 18 Identitats Joan Ferrer - Josep Pujol 22 Homenots Jordi Dauder - Pere Box

Els lectors de Celobert que ho vulgueu, podeu demanar que us fem arribar la revista en format pdf, però caldria que indiquéssiu, sisplau, quina edició voleu: Blanes o Lloret. info@celobert.cat

EN PORTADA TOTS SANTS Fotografia: Jordi Roig La fotografia forma part de l’exposició de l’AFIC a la casa Saladrigas. Es va fer en el cementiri de Lloret de Mar. És un Hipogen del 1903 de la familia Durall i Carreras. És de pedra de Montjuïc i marbre blanc. El seu autor es l’arquitècte Bonaventura Conill.

Per bé que a cel obert la vida se’ns escapa, intentaré de dir la mort que tot ho arrasa, l’hivern sense cap fulla, la pedra escantonada de les làpides. Amb les mans juntes i els ulls tancats esperaràs, pacient, l’eternitat. J

24-27 De Blanes a Cotlliure

celobert

3


de l’editor celobert crònica d’octubre de 2011 Núm. 94

Editor: Lluís Amat Telèfon: 639 082 976 e-mail: info@celobert.cat Patrocinadors: Comptem amb el suport dels anunciants d’aquesta edició Disseny gràfic i de continguts: Lluís Amat Col·laboradors: Aitor Roger, Alba Lupiáñez i Mateu, Joan Ferrer i Bernat, Marc Pérez, Lurdes Artigas, Jordi Colomer, Jordi Meléndez, Joan Domènech Jordi Gaitán,Pep Antón Vieta, Cristina Fernàndez, Fèlix Rabassa i Guifré Ripoll Convidats: Xavier Diez, Josep Pujol, Josep Alum i Pere Box Fotos: Aitor Roger, Elisabet Gisbert Carles Colomer, Clickart, AMBL i arxiu celobert Il·lustracions: J.Tharrats Consell lingüístic: Miquel Saumell I Santaeugènia Preu: NO TENIM PREU Impressió: I.G. Montserrat. Blanes

DIPÒSIT LEGAL: GI-1121-2003 CAP PART D’AQUESTA PUBLICACIÓ POT SER REPRODUÏDA O DIFOSA PER CAP MITJÀ SENSE PERMÍS DE L’EDITOR.

Els valors dels catalans Fa uns dies vaig llegir a la premsa el projecte que té el govern d’impulsar un pla de valors que hauria de tenir la ciutadania d’aquest país. Diversos experts han parlat d’un gran nombre de conceptes, com ara la solidaritat, l’esforç, l’autoestima, la responsabilitat i molts d’altres. Si el govern finalment impulsa el pla de valors que va anunciar, més que intentar aplicar-lo, caldrà que en triï uns quants i ben escollits per tal d’intentar inculcar-los amb determinació als desorientats habitants de casa nostra. El govern hi tindrà feina i molt en temo que serà poc aprofitada. Potser seré acusat de liberal, però sóc de l’opinió que els valors d’un país, i de la seva ciutadania, es construeixen per sedimentació espontània. Els principis que s’inculquen no són valors, són doctrina. És per això que, de totes les valuoses opinions dels experts, m’aventuraria a extreure una conclusió no tant a partir dels conceptes expressats, sinó dels que no ha dit ningú. Resulta significatiu que en aquest país, quan la gent és interrogada sobre valors, pocs facin menció de la ironia, de l’escepticisme o de la paciència, per citar-ne només tres exemples. Potser no són tan profunds com la solidaritat, l’esforç o l’autoestima, però no em negareu que resulten imprescindibles per sobreviure amb una certa pau d’esperit en aquesta nostra terra. J

L’acudit

J. THARRATS / El Punt - Avui

Que ningú no s’enganyi Fa uns dies, Salvador Cardús deia que “d’aquí al 20 de novembre, patirem. Els catalans, patirem. Ens cargolaran fins a extrems inimaginables fins ara. Serem els culpables de tots els mals dels altres, i amb això és justificarà l’ofec final polític i econòmic”. Ara ja estem a provocació diària. De moment, només se n’ha accelerat el ritme. D’aquí a pocs dies, veurem com en creix la intensitat. No sé si la Chacón es pensa que som estúpids, o si és que sap que ho som. Els rumors que arriben diuen que el govern espanyol està preparant informes per acabar de doblegar-nos. Després d’escoltar les paraules d’Aznar de fa uns dies sobre la necessitat de disciplinar les autonomies i d’imposar l’espanyol com a llengua comuna, m’acabo de fer la composició de lloc: la pinça PSOE-PP contra Catalunya serà la més gran que mai haguem conegut des de l’intent de genocidi franquista. Respondre a tots aquells que ens burxaran tindria unes conseqüències dramàtiques pel desgast que suposaria davant d’una ofensiva de proporcions imparables que ens necessitarà forts. L’altre perill és que la classe política s’acovardeixi per càlculs electoralistes i no exerceixi el lideratge que el país necessitarà davant d’aquest gran desafiament. El PSC, lligat de peus i mans amb una candidata que és com tenir l’enemic a casa, patirà i no podrà estar a l’altura sense entrar en un conflicte intern de dimensions incommensurables. Deixem de banda, ara, ICV i ERC, que, per la seva dimensió, esdevenen poc rellevants en el debat espanyol. Al PP el podem oblidar, perquè és absolutament previsible a quina banda estarà. La gran incògnita, doncs, és CiU. On se situarà CiU? La meva opinió és que en aquestes properes eleccions, qui té el desafiament més gran és CiU. Aquest 20 de novembre, l’horitzó del pacte fiscal quedarà desbordat pel tsunami anticatalanista. No serà versemblant que CiU vagi a les eleccions amb la promesa d’un pacte fiscal, desautoritzat per una contraofensiva de molt més abast. En aquestes eleccions espanyoles CiU és jugarà la credibilitat a Catalunya per a la resta de legislatura. Caldrà estar molt atents. J

celobert. Crear bellesa i dir la veritat 4


valor afegit

➤ Xavier Diez, historiador

La ruptura emocional ostenia Tolstoi que els grans canvis històrics eren fruit de petits canvis individuals. A la darrera dècada n’hem pogut     constatar molts al nostre entorn, a partir de l’evolució de centenars de milers de persones vers el sobiranisme. Més enllà dels fets (l’assetjament identitari de l’era Aznar, els atacs catalanofòbics arran del nou Estatut, la seva mutilació, la sentència del tribunal, el tancament de repetidors de TV3, l’onada de consultes sobiranistes, la manifestació del 10-J o la interlocutòria contra la immersió), hi ha un desplaçament en les consciències individuals. S’ha instal·lat la idea que “l’escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” ha rebut un lacònic “no procede” que invalida l’esforç de la generació política de la Transició.

gent que deixa de tractar-se en un clima de fredor tensa. Molts, tenen ganes de perdre’s de vista.

S

Si tornem enrere, i entre persones més grans de quaranta anys, la dècada dels vuitanta era diferent. Les relacions entre catalans i espanyols eren més fluïdes. L’independentisme, malgrat ser prou actiu, tenia un suport limitat. Des dels noranta les coses canvien. Per què? Fóra fàcil invocar l’ofensiva mediàtica de la dreta espanyola, cavalcada per Aznar, com a causa principal. Tanmateix és simplista atribuir a un únic factor aquest moviment tel·lúric d’actituds endinsades en l’ànima humana de milions d’individus que van modificant el seu imaginari. Alguns analistes apunten a la supèrbia hispànica fruit del creixement econòmic de finals de segle (mercè als ajuts europeus), i que revifa el vell esperit imperial exhibit sense recances a Llatinoamèrica. Altres consideren que l’eclosió de nous estats nacionals a Europa entre 1990-1996, fruit de la desintegració de la URSS, Txecoslovàquia i Iugoslàvia sumeix Espanya en la inseguretat identitària, en la certesa que, tard o d’hora, el que queda de l’antic imperi cedirà davant forces centrífugues. Hi ha qui pensa que la capacitat de construcció nacional d’una institució prou eficaç com la Generalitat, amb la immersió, l’ensenyament o els mitjans de comunicació públics, allunyen la perifèria del centre. I que una Espanya sense Catalunya deixaria de ser viable. Per la banda catalana, constatat que les complicitats i el federalisme acaben Cinca enllà, elaboren tot un discurs d’independentisme pragmàtic, fonamentat en termes econòmics i fiscals per justificar aquesta deriva vers l’independentisme sentimental. Tanmateix hi ha en el fons altres qüestions més abstractes que recorden a l’actitud dels croates el 1991. Espanya suscita inseguretat democràtica. L’assetjament legal a la dissidència basca, la incitació a l’odi des dels mitjans de comunicació, i la gran indiferència dels amics i familiars espanyols mostrada cada vegada que s’agredeix el país acaba propiciant una situació nova i insospitada. En aquests anys s’ha produït una intensa ruptura emocional. Les riuades polítiques de la passada dècada s’han emportat els ponts del diàleg espriuans. Torna, amb força, Salvat-Papasseit. Una majoria de catalans ha trencat els seus lligams psicològics amb Espanya. Ja som independents. Només falta certificar-ho mitjançant un petit pas administratiu. J

Una anècdota significativa. Maig de 2006, en un creuer per la Mediterrània oriental ple de ciutadans de l’estat. En la visita a Dubrovnik, la guia, una mestra croata amb un espanyol prou digne, mentre assenyala alguns estralls del bombardeig de 1992 fa la seva interpretació sobre com s’esdevingué el procés del trencament de l’ex-Iugoslàvia. El seu discurs conté alguns conceptes familiars entre l’audiència. Espoli fiscal per satisfer polítiques clientelars a Sèrbia, hegemonia política de Belgrad, recentralització estatal, límits i prohibició de les expressions lingüístiques i culturals, tancament de diaris, mitjans que inciten l’odi interètnic. El discurs, matisable, cau com una bomba de fragmentació entre els passatgers de variada procedència que, potser hores abans, havien compartit caipirinhes a la piscina del vaixell. Durant el dinar, es perceben converses tenses entre aragonesos i catalans, valencians i andalusos, bascos i castellans. Se senten retrets. Som en el context de la discussió parlamentària de l’Estatut actual i un any després del frustrat Pla Ibarretxe, en què a les amenaces d’intervenció militar per part d’algun general i d’excomunió per part d’algun bisbe, se li suma l’ofensiva de la Brunete mediàtica. Com sembla lògic, alguns es posicionen amb els croats, els altres defensen l’actuació dels serbis, encara que en realitat, els primers parlen del dret de les Nacions Unides a l’autodeterminació, i els segons invoquen els articles 2 i 8 de la Constitució (“indissoluble unitat de la pàtria” i obligació de les forces armades d’assegurar-la). Després d’aquella tarda, ja res serà igual al vaixell espanyol, amb

Pesa les opinions, no les comptis celobert 5


viladeblanes

Blanes, Lloret i Tossa volen impulsar iniciatives conjuntes com a destinacions turístiques madures Els alcaldes de Lloret, Blanes i Tossa – Romà Codina (CiU), Josep Marigó (PSC) i Gisela Saladich (TU)– han signat el protocol de collaboració per accedir conjuntament al Pla de Requalificació de Destinacions Turístiques Madures, promogut per la Secretaria General de l’Estat, que ha de representar una injecció econòmica per poder endegar projectes que posin al dia els actius turístics i econòmics dels tres municipis. Es tracta d’una mena de candidatura perquè l’Estat acabi donant reconeixement a aquesta zona i poder-hi destinar, així, més recursos. Només se’n concedeix un per comunitat autònoma, i a Catalunya també hi havien mostrat interès Calella i Malgrat (Maresme), i Palamós i Platja d’Aro (Baix Empordà). Els alcaldes destaquen que tenen el compromís verbal de la Generalitat perquè siguin els escollits. En aquests moments s’acullen a aquest pla les Canàries, Andalusia i les Illes Balears. Ara, un cop signat el protocol, la direcció general de Turisme de la Generalitat haurà de presentar la candidatura davant de l’Estat, que hauria de triar aquesta zona d’entre totes. Finalment, es crearia un consorci (format per Estat, Generalitat, Diputació i ajuntaments) que seria qui gestionaria els projectes. El consorci és l’encarregat de desenvolupar un pla d’acció a tres anys vista per transformar i adaptar els municipis amb nous requeriments de demanda i per generar més benefici econòmic, social i mediambiental. Aquest pla té una dotació d’entre un i tres milions d’euros. La unitat territorial Lloret-Blanes-Tossa està formada per una població resident d’unes 85.000 persones i prop de 70.000 places turístiques entre hotels, apartaments i càmpings, i un volum de turistes que superen el milió i mig anual. Segons les darreres dades publicades per l’Observatori de Turisme, la Costa Brava, com a marca turística, ocupa el segon lloc en pes del sector. De fet, el territori que comprenen els tres municipis ocupa una posició estratègica entre les marques “Barcelona” i “Costa Brava”. L’empresa ALS, que elabora l’informe de la Costa Brava sud, ha constatat que la capacitat hotelera de Lloret representa una tercera part de la que té Cuba i de les pernoctacions d’hotel de Croàcia. I si s’hi afegeixen Blanes i Tossa, s’arriba gairebé a la meitat de la capacitat hotelera de l’illa caribenya. Els alcaldes han assegurat que esperen rebre una resposta a les seves aspiracions abans de les eleccions generals, per posar-se a treballar en el projecte al més aviat possible. J celobert

Judit Llorens dimiteix Els problemes i conflictes dins del govern municipal del PSC han trigat poc més de cent dies a aparèixer. La primera deserció en les files socialistes va tenir lloc el dia 18, quan la tercera tinent d’alcalde, Judit Llorens, va presentar la seva renúncia “per motius personals”. L’alcalde, Josep Marigó, assegura que no hi ha hagut cap “problema o discrepància” amb Llorenç, al contrari del que insinuen altres fonts. “Vam intentar convèncer-la, però no hem pogut”, afirma l’alcalde. Celobert ha intentat contactar sense èxit amb Llorenç perquè ens expliqués la seva versió dels fets. La renúncia es farà efectiva en el proper ple municipal, i en el següent ja entrarà a formar part de la corporació un nou regidor, que serà el següent de la llista, Xavier Marcos. J celobert 6


la columna

➤ Joan Ferrer i Bernat, periodista

Compartir serveis lanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar treballen per tirar endavant un projecte conjunt com a destinacions turís    tiques madures. Només hi ha una ajuda per comunitat (per nosaltres, país!), i en aquesta ocasió sembla que s’ha guanyat la partida a altres destinacions com ara les de Tarragona. Els tres municipis tenen realitats turístiques molt diferents, però totes tres, d’una manera o una altra, fa anys que treballen en aquest sector. Per tant, seria bo disposar de diners per a modernitzar-nos i posar-nos al dia. No sempre hi haurà conflictes al nord d’Àfrica i cal estar preparats per la dura lluita per captar visitants. Les destinacions modernes ofereixen una sèrie de serveis que les anomenades “madures” no poden oferir perquè ni les necessitats ni l’urbanisme de fa trenta o quaranta anys eren els mateixos que els del segle XXI.

En un altre ordre de coses, Blanes, Lloret i possiblement Tordera, treballaran de prop per coordinar les seves propostes culturals. Els tres municipis tenen teatre i no tindria gaire sentit que tots tres programessin les obres professionals, per exemple, els dissabtes a la nit. Si es coordinen i una ho fa el divendres, l’altre el dissabte, i la tercera, el diumenge; tothom hi guanyarà. Tampoc seria bo fer una obra el primer de mes en un teatre, i quinze dies més tard en un altre. En temps de bonança no es mira prim i tothom vol tenir teatre, piscina coberta, les millors instal·lacions esportives, hospital i un llarguíssim etcètera. Una de les poques coses bones que ens pot ensenyar aquesta crisi aguda és que entre tots ho podem fer tot, i no cal que tothom ho hagi d’assumir tot. J

B

CAN GIRONÈS CA forn artesà des de 1925 fo

Som als carrers Ample, Mercaders, Roig R i Jalpí, Joaquim Ruyra i a Ca la Guidó

a centre vila

7


viladeblanes

Manifestació pel tancament del CAP Més d’un miler de persones es van manifestar el passat dissabte dia 15 al migdia pel centre de la vila. Es tractava d’una manifestació de protesta pel tancament en horari nocturn del segon centre d’assistència primària, la qual cosa obligarà els usuaris a anar a urgències a l’hospital comarcal –que cobreix una zona de dues-centes mil persones– a partir de les vuit del vespre. La manifestació, convocada per la Plataforma Ciutadana de Blanes, va anar des del primer CAP –que ja va tancar a la nit ara fa uns anys–, fins al que ara també es tancarà a la nit, i va passar pel centre de la vila. La policia local, però, no va deixar passar els manifestants pel passeig marítim i això va obligar a variar el recorregut; aquest fet va provocar alguns moments tensos. J celobert

Manualitats des de la Plantera Del 7 al 16 d’octubre la sala municipal d’exposicions Maria Luisa García-Tornel del centre de Blanes ha acollit una altra mostra de manualitats de l’activa associació de veïns del barri de la Plantera. Una trentena de persones participen als cursos que dues monitores imparteixen setmanalment als locals que té l’entitat a l’avinguda de Catalunya. A la mostra de manualitats s’hi podia veure una àmplia selecció dels objectes decoratius que s’hi realitzen i que permeten a les alumnes fer aflorar la creativitat artística i demostrar la seva destresa. J celobert

Cantonada Rambla J. Ruyra amb C. Mollet, 2 • Tel. 972 330 487

8


Guillem Pujol (esquerra foto) El passat diumenge 25 de setembre, en el marc de les festes de la Mercè, el blanenc Guillem Pujol Belmonte va guanyar la tradicional travessa de 1200 metres del port de Barcelona. Felicitem aquest nou èxit fruit del treball i l’esforç d’aquest jove nedador. J celobert

Centre de Dietètica i Herboristeria

Ofrena a Companys

Alimentació natural i ecològica S T O P A L G R E IX I A L S O B RE PÈ S

PROGRAMA NATURAL

? e t r a m i r p Vols a tat? Tens ansie

Militants d’ERC i patriotes, la matinada del passat dissabte dia 15 en el 71 aniversari de l’assassinat de Lluís Companys, van fer ofrenes a la memòria del president màrtir

DI E TA P E R S O NA L I T Z A D A

Primera visita 15€ Visites de manteniment 6€

La castanyada tanyad da Anna Canyelles Il·lustracions de Roser Calafell A les llibreries.- d’octubre del 2011 PVP: 5,95 euros En català Edat: a partir de 3 anys Torna el tàndem Canyelles-Calafell, aquesta vegada per explicar-nos la història de la castanyada. Hi ha altres llibres de castanyeres i castanyada. Però el d’Anna Canyelles i Roser Calafell, és una garantia. J celobert

Rambla Joaquim Ruyra, 67 Tel. 972 33 65 41 · BLANES 9


tradicions i costums

➤ Pep Anton Vieta i Corcoy, blanenc

Castanyada

(a la carabassa estrangera) om cada any, tanco els ulls per confirmar que ja ha arribat. El cor     del passeig de Dintre, sota la pluja de pàmpols daurats, és la font de la flaire més càlida. Olor que s’escampa per la vila i ens indica que la castanyada ja és aquí.

C

Certament, a l‘avinguda de la nit, quan manca la marinada i encara no ha entrat l’oratge, la xafogor no deixa viure sota cobert. Tothom surt a cercar la fresca, i llavors la platja convida la gent com la llar a l’hivern. Cada u s’ajunta amb els coneguts que li són més simpàtics, se formen colles a la vora del mar, i, mentre el cos se retorna gaudint la bravada de l’aigua, s’enraona, se riu, se canta i es passen xaladament les hores. Encara nostàlgics dels instants d’estiu com els que retrata Ruyra a les línies anteriors, escrites a Blanes l’any 1920 i publicades a la seva obra Pinya de Rosa, donem la benvinguda a

la tardor que, a més a més del càlid perfum exterior de castanyes i moniatos torrant-se al foc, destaca per l’ambient que es respira a l’interior de les llars, olor de cítrics i bolets cuits a la brasa. Però les paperines de castanyes no són l’únic símbol d’aquests darrers dies d’octubre, a casa nostra. A mesura que ens acostem a la festivitat de Tots Sants, dolces esferes van apareixent, omplint safates, als aparadors de les pastisseries. De pinyons, d’ametlla, de coco o de cafè. En trobem per tots els gustos, de panellets. Aquestes nostrades tradicions, avui dia es veuen amenaçades, fins a cert punt, per la celebració del Halloween, una tradició que prové de terres anglosaxones. Aquesta tradició, sembla que d’origen celta, gira al voltant de la nit de les bruixes, els esperits i els difunts (nosaltres deixem la celebració del Dia dels Difunts per l’endemà de Tots Sants). Val a dir que la carbassa buida amb candela i somriure terrorífic, el símbol inequívoc de la festivitat del Halloween, no és pas d’estricta importació. Si és ben evident el motiu pel 10

qual aquestes dates era típica la sopa de carbassa i l’elaboració d’altres plats amb el fruit de pell taronja, també em consta que a la nostra terra s’aprofitaven les carbasses, un cop buides, per espantar a amics i familiars les nits de tardor. Avui dia, moltes escoles ja celebren el Halloween. Fins i tot, el parc temàtic per excel·lència del nostre país organitza nits de por amb motiu de tal festivitat. No hi estic pas en contra. Seria nedar contracorrent enmig de l’era de la globalització en què ens trobem. Ara bé, m’agradaria que tots plegats prenguéssim consciència que tenim el deure de mantenir vives les nostres tradicions. Incorporar pot ser positiu i enriquidor. Mai ho serà la substitució. Encara recordo, amb enyorança, la tarda de castanyada al col·legi. Entre les dues emblemàtiques muntanyes, Sant Joan per una banda i el Montseny per l’altra, al camp de sorra del pati del cole el castanyer feia aixecar la gran fumera cap al cel. El passeig de Santa Bàrbara s’omplia, així, d’aquella càlida i densa atmosfera de tardor. La mateixa que sento ara mateix en tancar els ulls. J


Us recomanem…

Carrer Hospital, 6 BLANES centre vila Telèfon 972 33 76 39

OBRIM cada nit i dissabtes també al mig dia

Un còmic editat per la Cambra de Comerç La Cambra de Comerç de Girona, dins dels actes commemoratius del seu centenari, acaba de publicar un còmic titulat “Temps era temps”, escrit i dibuixat per Joan Codina Negre, que recull les aventures d’un tal Siset –un heroi que Codina ja havia donat a conèixer en alguna ocasió per mitjà del diari El Punt- el qual, entre altres coses, té la facultat de viatjar a través dels temps, cosa que permet al guionista repassar determinades èpoques i fets històrics i recuperar l’ambient de les empreses d’abans i d’ara, comparar i mirar, també, el futur. El còmic, presentat en forma de llibre de format 21 x 30 cms. en una edició molt acurada, té 74 pàgines, 18 de les quals formen un apartat de recursos didàctics que complementa la historieta i que ha preparat l’historiador i pedagog lloretenc Joan Domènech Moner, basant-se en les vinyetes del propi còmic i proposant exercicis sobre algunes d’elles a fi que el lector infantil o jove descobreixi el que és una empresa i quins són els seus problemes, raoni conceptes com ara l’exportació, la crisi, els valors, el progrés, la igualtat de drets, conegui l’existència de la Cambra de Comerç, recuperi imatges de la ciutat de Girona i dels seus monuments i s’hi interessi, sàpiga de què ve això de la màquina del temps, revisqui moments històrics com el de la Nova Cançó, la inauguració de l’aeroport Girona-Costa Brava, les primeres filmacions en el nostre litoral i molts altres detalls que poden ajudar, efectivament, a la formació de la gent jove. Per això la publicació es recomana, també, a les escoles a fi que pugui ser utilitzada com a complement de determinades lliçons. J celobert

Passeig Marina, 16 Tel. 972 33 32 24

Sant Andreu de Sa Palomera, 2 Tel./Fax 972 33 27 27 Tel. 972 35 24 60

11


digui-digui

Ramon Ramos, director general del Patronat de Turisme Girona Costa Brava

“L’Aeroport de Girona té el futur assegurat” 12


➤ Lluís Amat, editor

Ramon Ramos va ser alcalde de l’Ajuntament de Blanes entre els anys 1997 i 2003. A partir d’aquell any i fins al 2007, Ramos va presidir el Patronat de Turisme Girona Costa Brava. Ara, aquest càrrec l’assumeix el president de la Diputació. Per aquesta raó, Ramos no en pot ser el president. Ara n’és el nou director general. El nou Patronat de Turisme Girona Costa Brava disposa d’un total de 40 membres. El seu òrgan de govern és el consell d’administració, que representa a parts iguals –al 50%– els sectors públic i privat. La part pública del consell està representada per la Diputació de Girona, el Consorci de la Costa Brava, els vuit consells comarcals, el Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat, la Universitat de Girona i diverses persones vinculades al món del turisme. Celobert ha volgut entrevistar el nou director general del Patronat per conèixer, entre altres coses, com està, de “salut turística”, la Costa Brava.

Primer de tot una pregunta obligada…, com ha anat la temporada d’estiu? La temporada ha estat millor que la del 2010 i el conjunt de Catalunya lidera el repunt del turisme estranger. Això sí, hi ha hagut una alta ocupació turística, però amb menys despesa. Segons la Federació d’Hostaleria de Girona, l’ocupació hotelera a la demarcació de Girona durant el mes d’agost va registrar una mitjana d’entre el 65% i el 70%. Si parlem de dades més concretes, la Costa Brava i la Selva marítima han penjat el cartell de complet amb una ocupació mitjana de fins al 95% gràcies al bon temps. En zones de muntanya i a Girona ciutat, l’ocupació ha estat inferior, i s’ha situat entorn del 50%. D’altra banda, encara falta conèixer les dades d’ocupació de tot el mes de setembre, però es preveu que siguin bones, ja que, durant la primera setmana de mes, les reserves van superar el 80%.

(més d’un centenar, és la demarcació amb més establiments d’aquest tipus a l’Estat espanyol) van superar els 2 milions de pernoctacions durant el mes de juliol, fet que els va convertir en la primera destinació de l’Estat. La segona dada és que el port de Palamós ha tingut 32.000 passatgers de creuer, una xifra que manté els creuers com un dels motors econòmics de la destinació. I la

tercera dada és que el turisme rus ha crescut 15 punts a la Costa Brava, una tendència que s’observa també en altres zones turístiques catalanes. Passem ja a qüestions més concretes. Què li suposa el seu nomenament i quina és la funció del director general del Patronat? Per mi és un repte molt important que

“No m’agradaria que la Ciutat Esportiva de Blanes acabés com l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, amb el qual ben bé no saben què fer-ne” Detall de la NOVA Ciutat Esportiva

Les dades també són tan bones en altres sectors turístics? Els apartaments i cases rurals de la demarcació de Girona van arribar a un 90% d’ocupació el mes d’agost, malgrat haver passat un juliol marcat per les poques reserves i el mal temps. En concret, els establiments rurals de la costa han aconseguit el ple absolut i les cases de les comarques de la Selva, l’Alt i el Baix Empordà han registrat ocupacions d’entre el 90% i el 95%. Les comarques gironines pirinenques han tingut a l’agost una ocupació del 60%. Què destacaria, doncs, d’aquesta temporada d’estiu? Se’n podrien destacar moltes coses, però li diré tres dades concretes: la primera, és que els càmpings gironins 13


digui-digui “Blanes, Lloret i Tossa haurien de mancomunar serveis també en matèria esportiva”

enlloc més del món. També tenim turisme de bellesa i salut, cultural, esportiu, de sol i platja, de natura, de negocis, de golf…, molta diversitat de producte de més qualitat cada vegada.

Jardins de Marimurtra

he agafat amb molta il·lusió. Espero que sàpiga transmetre al meu fantàstic equip de treball aquesta il·lusió. Bàsicament, la meva funció serà promocionar les marques Pirineus de Girona i Costa Brava. Quins són els objectius marcats a curt termini? Que l’empresariat gironí es faci seu el Patronat per ajudar a promocionar la destinació. Han de veure que hi ha uns

mercats emergents amb els quals hem de treballar i crec que, amb la col·laboració i implicació de l’empresariat, l’èxit està assegurat. Treballem la marca Pirineu de la mateixa manera que treballem la marca Costa Brava, i ho fem amb dos objectius ben clars: oferir qualitat i diversificació. En aquest sentit, n’és un bon exemple el turisme gastronòmic. Pel que fa a les comarques gironines, tenim 20 estrelles Michelin en 14 restaurants. Això no passa

14

Quin és el full de ruta que cal seguir per potenciar tot això? Ja hem portat a terme accions importants. Per exemple, hem estat els primers de Catalunya a oferir viatges per als bloggers més importants del món vinculats al turisme. Durant el mes de maig van visitar la Costa Brava i aquest mes d’octubre faran activitats pels Pirineus. Després, per Internet explicaran a tot el món les experiències viscudes. També farem actes de promoció de l’esquí, com per exemple la simulació d’una estació d’esquí dels Pirineus al metro de Barcelona. D’altra banda, potenciarem la campanya “Pròxima parada: Costa Brava” aprofitant l’arribada del TGV, i farem una acció important a Kiev en un


➤ Lluís Amat, editor

“Si enguany hi ha ajuntaments que no poden promocionar els seus municipis per la situació econòmica que viuen, nosaltres donarem la cara per ells i els promocionarem” centre comercial per promocionar la marca. Sobretot, atacarem els mercats emergents que hem d’anar consolidant. Tota aquesta promoció serà útil si s’acaben perdent vols a l’aeroport de Girona? L’aeroport de Girona té el futur assegurat. És un aeroport estratègicament situat de forma fantàstica amb unes instal·lacions modèliques. Hem de seguir negociant amb l’empresa Ryanair. Crec que Girona els interessa, però és cert que no podem dependre d’una sola companyia. Per exemple, hem de buscar connexions entre l’aeroport de Girona i el port de Palamós, per aconseguir que en el futur aquest port sigui un port base de creuers que naveguen pel mar Mediterrani, en comptes de ser un port escala com fins ara. La situació financera dels ajuntaments és la que és… Com hi pot ajudar el Patronat? Pot assumir la inversió en promoció i publicitat de la Costa Brava? Nosaltres promocionem la destinació en general, però sempre destinem un espai a empresaris, ajuntaments, etc., per fer promoció concreta. Si enguany hi ha ajuntaments que no poden promocionar els seus municipis per la situació que

viuen, nosaltres donarem la cara per ells i els promocionarem. Lloret vol construir una escola d’hostaleria. Què en pensa? És bo i bàsic en una destinació com Lloret. La formació és també una de les apostes del Patronat. És inversió de cara al futur. L’educació és bàsica en turisme. Si et tracten bé, segurament tornaràs. El turista s’ha de cuidar. Vostè és bon coneixedor del sector turístic de Blanes. Què en pot dir? Blanes és una destinació turística madura, però crec que es podrien fer moltes més coses. L’Associació d’Hostaleria està fent bé la feina, però l’administració hauria de treballar més conjuntament amb l’associació. Una de les coses que cal potenciar és el turisme esportiu, aprofitant que hi ha una ciutat esportiva de primer nivell. No m’agradaria que la Ciutat Esportiva de Blanes acabés com l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, amb el qual ben bé no saben què fer-ne. Ni tampoc m’agradaria tenir activitat esportiva tot l’any si després els establiments d’hostaleria tanquen gran part de l’any. Cal més coordinació i equilibri. J

15


coneix-ho scriure sobre sa Palomera significa parlar d’un dels racons més cone    guts i representatius de la nostra població. El conjunt rocós de sa Palomera marca el punt geogràfic on comença, si venim de Barcelona, la ja centenària Costa Brava. Des de l’any 2003, el controvertit monument de cinc metres d’alçària d’Antoni Roselló (Barcelona, 1948) recorda als visitants que Blanes s’enorgulleix de ser el portal de la Costa Brava. Com el monument d’acer Corten, sa Palomera també canvia d’aspecte segons on se situï l’observador. Als qui no acostumem a veure-la des del mar ens sorprèn l’aspecte que mostra quan ens hi aproximem en vaixell. Sa Palomera està formada per més d’una roca. La més gran, emplaçada al mig del conjunt, és sa Palomera. A banda i banda, es Portell, que s’endinsa vers el mar, i sa Pujola, acaronada per unes aigües gairebé sempre cristal·lines i per la sorra de la platja de sant Andreu. El mateix nom de sa Palomera està envoltat d’un misteri no resolt, ja que no sabem exactament l’origen d’aquest topònim tan popular que també trobem en altres localitats. Hi ha diverses opinions i teories per escollir que ara no discutirem. Fins i tot hi ha investigadors que defensen que el nom de sa Pujola (que també es coneix com sa Palomereta) deu fer referència a la desapareguda penya dels Piteus: davant seu s’hi van construir, a manera de refugi, petites cases de pescadors, botigues (magatzems) i tallers de salaons.

E

Sa

Palomera

Hi ha dos elements que ens criden l’atenció. El primer es troba al cim de sa Palomera. És la bandera de Catalunya, que alternativament amb la de Blanes durant els dies de Festa Major, presideix i dóna la benvinguda als visitants. No hem d’oblidar que va ser a la badia de Blanes on tenim documentada per escrit per primera vegada la paraula

16 16


➤ Aitor Roger, historiador

Catalunya, era l’any 1113 quan va arribar-hi accidentalment una expedició procedent de Pisa que es dirigia a Mallorca. L’altre element que volem destacar és es Canó. Situat en un tradicional punt de pesquera i utilitzat com a plataforma de llançament pels nedadors, antigament va servir com a punt d’amarratge d’embarcacions. El seu nom fa al·lusió a la seva funció primitiva, ja que es tractava d’un dels canons que hi havia al baluard defensiu, davant de l’actual carrer Ample, que protegia els blanencs dels perills que arribaven per mar. Són molt pocs els turistes que arriben a Blanes i es resisteixen a pujar al cim de sa Palomera. Si ens asseiem una estona hi veurem un anar i venir continu de persones que enfilen les costerudes escales. El primer camí de pujada va ser costejat per l’industrial blanenc Amat Carreras a principis de segle XX. Alguns veuen en la roca la figura d’un lleó, el cap d’un gegant… L’erosió pel pas del temps i fruit de les barrinades per tancar el niell del Portell n’han canviat una mica l’aspecte. Des del cim podem gaudir d’una panoràmica de la façana marítima del poble. Al davant nostre, la penya dels Padrets, nucli de la Blanda romana, i el que fou el barri de pescadors de s’Auguer. A ponent hi podem observar les obres gairebé enllestides del nou moll pesquer, amb el promontori del Convent, la punta de santa Anna i els primers penya-segats del litoral gironí. A llevant, s’Abanell i el barri dels Pins, el delta de la Tordera… Els alts edificis del passeig de Mar gairebé amaguen el palau vescomtal dels Cabrera, l’actual parròquia de Santa Maria, que se situa al punt més elevat del nucli històric. El que ara veiem poc s’assembla a la imatge més típica que van immortalitzar artistes com el fotògraf Pons Girbau o els pintors Padern, Bataller, Rondón, Russell o Vidal. Tanquem els ulls i

sentim els crits dels mariners descarregant la sal, els bous traient algun bussi de mar, els pescadors treballant al tint, la cridòria de les dones remendant les xarxes… Baixem de sa Palomera i contemplem els petits illots que hi ha davant la platja. Cadascun té el seu nom: sa roca roja, los Marés… Els cormorans, els corbs marins, prenen el sol damunt d’aquestes roques. La quietud d’una tarda del mes d’octubre no té res a veure amb una nit de finals de juliol, quan sa Palomera és admirada per milers d’ulls frisosos perquè comenci l’espectacle del concurs internacional de focs d’artifici de la Costa Brava. Cada persona que puja a sa Palomera té una sensació única i personal del Blanes que contempla als seus peus. Aquest privilegiat mirador (no ens equivocarem si el qualifiquem com la principal atracció oberta a Blanes durant tot l’any) encara podria oferir molt més si es decidís a fer-hi una actuació museística, per exemple amb la instal·lació de taules descriptives del paisatge que ens envolta. Però abans caldrà preservar sa Palomera d’una degradació que cada vegada és més agreujada, a causa de l’atac dels incívics grafiters. J

17 17


IDENTITATS

➤ Josep Pujol Sureda, llicenciat en ciéncies de l’educació

Joan Ferrer, 1929 2011 1929-2011

fe i compromís social l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Sau, es reconeixia l’atenció al discapacitat com un dret pel qual els poders públics havien de vetllar. Amb el nou marc normatiu i l’assumpció de competències exclusives en matèria d’educació i serveis socials, la Generalitat va assumir les funcions tutelars d’Aspronis. El municipi és deutor d’aquelles juntes i de les persones que en formaven part com en Joan, per la seva capacitat d’entrega i de gestió de serveis i per la capacitat també per trobar el finançament necessari per atendre les persones afectades de discapacitat psíquica. En Joan va ser regidor de Govern de l’Ajuntament de Blanes en els mandats 1987-1991 i 1999-2003. En el primer mandat va ser regidor de l’àrea de Serveis Socials, Participació Ciutadana i Foment del Treball, i en el segon de Serveis Municipals. El primer mandat fou un període fèrtil i com a responsable polític va aprovar el primer Reglament de Participació Ciutadana i es va crear el Consell Municipal de la Tercera Edat; a més, els jubilats i pensionistes de Blanes van tenir accés bonificat i gratuït al transport urbà. L’any 1988, la Generalitat va cedir l’ús de la finca del carrer Muralla, on es va ubicar la llar de jubilats de manera provisional fins a la inauguració del casal Benet Ribas el març de 1996. Hi va haver tres assumptes més que van tenir una gran repercussió pel municipi: el conveni amb la Generalitat pel finançament del nou edifici de l’asil Sant Jaume, l’adjudicació dels 104 habitatges públics en règim de compra-venda de la promoció dels Pavos i la creació de l’Oficina de Benestar Social de la Generalitat. En Joan, home silenciós, de profundes conviccions cristianes, amb la llibreta on tot ho apuntava, va assumir un compromís ètic amb les seves creences i amb els més desfavorits i va ser un activista social, capaç de donar un cop de puny sobre la taula per la defensa d’allò que creia essencial. El darrer dia que el vaig veure, amb una serenor davant la mort que impressionava –fruit de la fe del creient– que li donava el caire d’un home que es creu transcendent, amb la feina feta, em deia amb un punt d’humor: “Tranquil Pep, ara vindrà el mossèn, però avui encara no em portarà el viàtic”. Joan, gràcies per haver estat!. J

a vida d’en Joan Ferrer està íntimament lligada a l’evolució social i cívica de Blanes dels darrers 50 anys. En Joan és un referent     d’una marcada sensibilitat blanenca. Era un home serè, actiu, responsable, cristià i d’església. La vida d’en Joan és el testimoni d’una persona lligada al seu temps, compromès amb la societat que li va tocar viure amb una sensibilitat especial per la formació dels joves i l’ajut i l’atenció a les persones més desfavorides socialment. Parlar d’en Joan és també parlar de la Montserrat. L’any 2008 ells mateixos es varen definir com les dues flames d’un mateix foc. De la seva dilatada biografia en podríem dir moltes coses: era obrer del santuari de la Mare de Déu del Vilar, membre fundador i president de la Penya Barcelonista, organitzador dels intercanvis Blanes-Hemmerich (Alemanya). Del seu compromís social i cívic en voldria destacar diversos àmbits d’actuació: l’Esbarjo Parroquial, Aspronis, Càritas i l’Ajuntament de Blanes. El treball social, fins l’any 1976, va sorgir a l’empara de l’església i sota l’aixopluc d’aquesta institució neixen els primers centres de treball social. Les seves iniciatives, tot i sorgir d’entitats com Càritas, eren vistes amb recel pels poder públics de l’època. En aquest context, durant els anys 60 i al llarg de dues dècades, en Joan Ferrer i la Montserrat participen activament en la gestió de l’Esbarjo Parroquial, un dels pocs espais de Blanes destinat al lleure infantil en aquest període. L’anecdotari parla que pels aiguats de l’11 d’octubre de 1970, l’esbarjo va quedar incomunicat durant llargues hores i els dos van haver d’entretenir la mainada fins que els seus pares van poder-los anar a recollir. L’any 1968, en una reunió de Càritas Parroquial es proposa fer un cens de nens afectats de discapacitat psíquica. L’any següent, els infants són atesos a l’Escola Joaquim Ruyra, neix el Centre d’Educació Especial Mare de Déu de l’Esperança, avui Centre Ventijol, i al costat creixen els pre-tallers i els tallers ocupacionals. L’any 1973 es crea l’Associació Aspronis. En Joan i els membres d’aquelles juntes tenen una capacitat inimaginable per trobar recursos pel finançament dels serveis d’atenció directa i el transport escolar. A partir del 1981, amb

L

18


tempsde

lleure

➤ Josep Alum Vilabella, Fundador d’ASARBONA (Associació d’amics de les arts, els bolets i la natura de Blanes)

Parlem de (no) bolets? Omplir el cistell! Cobejat objectiu de tot boletaire! Un objectiu que fa alguns anys no era massa difícil d’assolir, però que actualment esdevé, temporada rere temporada, més problemàtic. Menys boscos. Menys pluges. I, sobretot, més buscadors per metre quadrat. I no tots modèlics, ja que són molts (massa) els qui s’inicien en aquesta activitat amb tant entusiasme com poca preparació, poc respecte per la natura i poca consciència ecològica.

scriure o parlar de bolets durant el mes d’octubre, al bell mig de la tardor, no acostuma a ser gaire difícil.      Fer-ho, però, aquest any, en què des de finals d’agost ha plogut només un parell de vegades i encara amb gasiveria, resulta una mica més difícil que altres temporades. Sents un neguit semblant al que deu sentir un escolar d’Alaska quan el mestre li demana una redacció sobre el desert del Sàhara. Però un compromís és un compromís i aquí els deixo quatre pinzellades sobre aquest regne vegetal, el dels bolets, que tantes energies mobilitza les tardors en què la pluja es mostra generosa.

E

L’accés i el contacte amb el medi natural és, en si mateix, quelcom desitjable i saludable. I hauria d’estar a l’abast de tothom. Per això, penso sincerament que la socialització de la recerca del bolet ha tingut aspectes positius, entre ells aquesta mateixa socialització. D’altra banda, penso també, n’ha tingut (n’està tenint) d’altres força negatius, com la perversa i freqüent utilització d’eines i ganxos que malbaraten boleteres i exemplars petits, l’aparició d’abocadors i deixalles en els llocs més insospitats, la recol·lecció indiscriminada d’espècies (bones i tòxiques) que acaben llençades i amuntegades a la vorera d’un camí, o els desperfectes ocasionats en tanques, accessos i infraestructures de terrenys particulars, etc.

Els bolets –com els espàrrecs, els cargols, les móres i tants d’altres– són encara un d’aquells regals amb què la natura ens obsequia gratuïtament. Trobar-ne més o menys quantitat depèn fonamentalment dels nostres coneixements i la nostra habilitat. També, però, d’altres factors com la possibilitat d’accedir al bosc els dies feiners, lluny dels massificats caps de setmana, de gaudir d’un bon estat físic que ens permeti accedir a indrets més allunyats i sobretot… de la sort! A Catalunya, la recerca o la caça del bolet ha esdevingut aquests darrers anys una activitat realment popular. Fa vint o trenta anys, els misteris dels bolets –la seva localització, la seva comestibilitat, la seva toxicitat– eren només a l’abast de la gent de pagès, de muntanya i de quatre estudiosos. A dia d’avui, mostres, exposicions, publicacions, programes de televisió, etc., divulguen i proporcionen els coneixements mínims perquè gairebé tothom s’atreveixi a fer una passejada pel bosc a veure si omple el cistell o almenys en tapa el cul.

Tot plegat ha propiciat que, aquests darrers anys, la polèmica entre els partidaris de reglamentar i limitar l’accés el bosc i els qui defensen una accessibilitat il·limitada, no hagi parat de créixer. Potser són postures extremes i les dues opcions són inviables, però jo us proposo les meves: complementar l’educació escolar amb una consistent formació mediambiental i ecològica i fomentar l’estimació i el respecte pel territori on vivim. A casa i a la mateixa escola! J 19


Alba Lupiáñez Lupiáñez, estudiant universitària En Sergi Gibert està a punt de fer 22 anys. És un noi de la meva edat, un amic amb qui he compartit moltes experiències i aventures al cau, que des de ben petit ja tenia una estrella especial. Ens feia riure a tots amb pallassades i cançons a dins de qualsevol tenda de campanya, plogués o nevés. Els shows i el teatre eren coses naturals en ell, i fins i tot comenta que davant la família ja es disfressava i feia el burro “jo veia a la iaia riure i estava content”. Fa pocs anys, quan ja vaig ser cap del cau, el vam convidar a venir a una excursió perquè ens donés un cop de mà amb els castors i les llúdrigues, la unitat dels més petits. En Sergi era el follet del bosc, un personatge màgic que havia perdut el barret i que estava desesperat per trobar-lo. Tots plegats havíem arribat fins a Tosses seguint-ne el rastre i l’havíem de trobar durant els dies que estàvem d’excursió. Recordo com si fos ahir com els nens l’escoltaven, com van quedar encisats quan, en plena nit i amb un fred que pelava, els explicava plorant a llàgrima viva que, siusplau, l’ajudessin a buscar el seu barret. Va ser fantàstic com, enmig de la muntanya i sense preparació ni res més que les lots que l’enfocaven a la cara, va interpretar d’una manera tan potent i viva el pobre follet que havia perdut el barret. I suposo que és la força, el carisma i el talent que posseeix el que fa que en Sergi sigui un jove actor amb perspectives i possibilitats. Amb futur. És un actor de teatre pur, però també ha sortit a El cor de la ciutat, en 12 capítols. I malgrat que la televisió paga molt bé, té claríssim que “per l’actor és més gratificant fer teatre. La tele és una fàbrica, una màquina de rodatge massa ràpida”. En Sergi també s’ha acostat al cinema sent protagonista a Fin, una pel·lícula de l’argentí Luis Samperi, que ha anat als festivals de Sitges, Berlín, Mar de Plata i Màlaga, on va guanyar la Biznaga de Plata de la secció Zonacine, la més alternativa. Però en Sergi estima el teatre. Vol interpretar, gaudir i fer gaudir, passar-s’ho bé dalt d’un escenari i arribar al públic als temps actuals. A més a més, tenia de bo que la escenografia era senzilla però molt adequada i agraïda de transportar, cosa que quan anem de bolos va bé perquè com menys escenografia tenim, menys furgonetes i mals d’esquena. Feu molts bolos? Segons l’espectacle i les ganes que en tenim. Uns 10 o 15, segons l’espectacle. Amb el FFS (Fastfood syndrome) vam anar a Caspe, a Saragossa. I també per Catalunya, sobretot per Girona. Anem també a festivals, a concursos, com el Caixa Manlleu, o el de Santa Coloma.

Quan vas començar en el món del teatre? Vaig començar fent teatre a l’escola. En un taller extraescolar de les monges, d’aquestes activitats que t’hi apuntes quan ets petit i no saps ben bé per què. Em penso que vaig començar a 1r d’ESO i el primer professor que vaig tenir va ser Josep Alié. I quan es va acabar l’institut em vaig quedar amb ganes de fer més teatre. Llavors, la meva mare va veure un anunci pel carrer que deia que El Mirall, un grup de teatre de Blanes que no coneixia, feia uns tallers per celebrar el 20è aniversari i m’hi vaig apuntar. D’allà en va sortir gent amb ganes de continuar explorant dins del món del teatre, i així ens

vam anar introduint en El Mirall amb un segon grup que es deia Reflexes, que era pels que començàvem. I ja dins de El Mirall, quines obres vas fer? Amb el grup Reflexes vam començar amb FFS (Fastfood syndrome), l’any 2007. Era una comèdia molt divertida, fresca i destripada que va agradar bastant. Una cosa molt adient per les edats que teníem els que començàvem. Ja amb El Mirall vam fer Espera’m al cel, un espectacle que parlava sobre la violència de gènere tant present últimament. I l’any passat vam estrenar Híbrid, basada en Yerma de Lorca i adaptada 20

Amb el 25è aniversari de El Mirall heu estrenat obra nova, Malson of a bitch. Sí, Malson of a bitch es va fer per inaugurar el FITAG a Girona, el festival internacional de teatre amateur. I per això en Josep Alum i companyia van pensar en algú de fora perquè ens dirigís i tingués un aire nou i diferent i vam contactar amb en Martí Torras, que és un noi que va sortir de l’Institut del Teatre, va fer direcció i dramatúrgia. És un text que ha anat creant ell a partir de textos de Shakespeare. És una comèdia per riure i passar-ho bé i ha sigut molt divertit. També ha estat la manera de trobar-nos persones de moltes generacions que han passat per El Mirall. Com va anar l’estrena? Teniu bolos lligats? L’estrena va ser molt guai, vam omplir dos


nits el Teatre Municipal de Girona, que és una passada. Hi ha un tros de l’obra que diu “això fa olor de teatre, això és teatre”, i era perfecte perquè l’entorn era genial. Al Teatre de Blanes hi estarem el 18 i 19 de novembre, i després ja veurem què més surt. A banda de El Mirall, estàs estudiant interpretació. Sí, jo ho tenia clar des que vaig començar batxillerat. Em feia vergonya dir que volia ser actor quan em preguntaven “què vols ser de gran”. Però des que vaig veure Marat-Sade de Peter Weiss representat a Barcelona pel grup madrileny Animalario, em vaig quedar enganxat a la butaca del teatre. Enganxat a la butaca però amb ganes de pujar a l’escenari. Volia entrar a l’Institut del Teatre. Em vaig presentar a les proves d’accés de l’Institut i no vaig entrar. Era el millor que em podia passar perquè no estava preparat. Em faltava veure món, perquè hi ha gent que entra i no està preparada i després no poden acabar d’aprofitar les classes. Llavors vaig estar un any en una escola privada, la Nancy Tuñón, on em vaig preparar per tornar a fer les proves. I a la segona sí que vaig aconseguir-ho. I molt content. I com va ser aquest primer any de formació? Un noi de Blanes, que no ha sortit mai del poble, de sobte es troba que ha de fer una assignatura de veu, de cant, de cos, d’interpretació… i enfrontar-me a això va ser complex. Jo sempre dic que un actor ha de tenir dues coses que són molt importants: la disciplina i la llibertat. Semblen dos pols oposats però el que cal fer és trobar l’equilibri. I vaig començar a construir tot això, que ara encara està en fase de construcció. Ara ja ets alumne de l’Institut del Teatre. Aquest any he començat tercer i estic molt bé perquè he trobat un grup molt maco. Jo sóc l’última promoció del pla vell, perquè han incorporat el Pla Bolonya. Fins ara hi havia diferents branques: interpretació-text, interpretació-musical, interpretació-gest i direcció, dramatúrgia i escenografia, però aquestes vies són fóra de la interpretació. I jo vaig entrar a interpretació-text, perquè m’agrada la música però sempre m’he sentit més segur amb un text a la mà que amb una cançó.

Quines assignatures fas? Fem de tot. Veu, dansa, dicció, teoria dramàtica, interpretació i també tenim optatives com pantomima, acrobàcia, maquillatge, música, biomecànica. Hi ha molta feina. Fem classes al matí però a la tarda t’has de quedar assajant, estudiant… Són moltes hores de dedicació. El que està molt bé de l’Institut és que és molt eclèctic i trobes moltes maneres diferents de treballar. El meu objectiu és sortir-ne amb una caixa d’eines. Però encara no se què faré ni què passarà quan surti de l’Institut. Em queden dos anys encara, tinc temps per pensar-hi. Tens més projectes fora de El Mirall? Ara, amb tres nois de l’Institut hem creat una companyia, però encara no tenim nom, està en procés. Farem un espectacle a la Sala Porta 4, a Barcelona, que es diu 25 Neil Road, que ja vam estrenar a l’Institut del Teatre. Som dos actors que hi actuem, l’Albert Ruiz i jo, i en Gastón Core n’és el director. El text és d’en Carlos Be, un noi de Vilanova i la Geltrú, poc conegut però amb molt de talent. Jo no el coneixia, però quan en Gas-

21

tón ens va proposar el text em va agradar molt. I parla de la turmentada relació d’una parella homosexual, en Joe i en Ken, i de les relacions humanes de parella, els mecanismes que utilitzem per aconseguir coses. S’hi mostra com, de vegades, volem dominar la persona que estimem, com volem mostrar-nos com els altres volen… Estic molt content, amb això. A veure si ens podem moure una mica. A la Sala Porta 4 hi serà pel febrer, març. Finalment, quina opinió tens sobre la situació del teatre? Falta cultura teatral. Si marxes de la capital o de les ciutats grans costa molt que la gent hi vagi. I és una llàstima. La tele sí que la tens més a l’abast, però és una imatge. Amb el teatre, en canvi, tens un actor al davant, una presència. I un dels problemes és que a l’escola tampoc és fomenta la cultura teatral, perquè no pot ser que amb 12 anys et portin a veure, per exemple, Terra baixa, d’Àngel Guimerà. És un text massa dens que espanta els joves i provoca que no tornin al teatre fins que un dia per casualitat veuen un espectacle que els mou alguna cosa per dins. J


HOMENOTS

➤ Pere Box, llicenciat en art dramàtic

Jordi Dauder es va mantenir més temps en cartellera i del qual ell era el protagonista. L’any 1996 en Jordi ja era la figura mediàtica que la majoria del públic recorda gràcies a la sèrie de TV3 Nissaga de Poder. Durant aquella època, molts dies s’aixecava a les sis del matí per entrar a maquillatge a les set i estar a plató a les vuit. Després de gravar seqüències tot el matí, cap a migdia, sovint tenia sessió de doblatge. A les tardes assajava un nou espectacle teatral. I a les deu del vespre, despullava tot el seu talent i generositat davant d’un auditori de més de quatre-cents espectadors. I encara trobava un forat per poder fer costat i manifestar-se al costat dels okupes del cinema Princesa, brutalment desallotjats l’octubre d’aquell mateix any.

aig rebre una trucada de l’editor d’aquesta revista, em sol·licitava un article a l’entorn de la figura de l’actor Jordi     Dauder, mort el passat 16 de setembre a Madrid. En un primer moment la trucada em va complaure, però a continuació em va deixar un cert regust d’inquietud. L’anterior article que l’editor em va demanar era sobre la figura d’en Ricard Salvat, dramaturg i director teatral molt compromès artística i socialment, de qui feia poc havíem de lamentar la seva absència. Desconcertat, em vaig adonar que m’estava especialitzant en necrològiques!

V

Vaig tenir la fortuna de conèixer i treballar amb en Jordi l’any 1995 en un Antoni i Cleòpatra, dirigit per en Xavier Albertí i adaptat per l’Eduardo Mendoza, que aquell any inaugurava el Festival Grec de Barcelona. En el repartiment hi figuraven noms consagrats de l’escena catalana (Rosa Novell, Josep Minguell, Arnau Vilardebò) i d’altres que amb el pas dels anys serien més coneguts pel gran públic (Laia Marull, Santi Ricard...). En aquells temps en Jordi tenia 57 anys i vivia una època dolça, no li faltava feina i era estimat i valorat per la professió, tot i que encara no era conegut pel gran públic.

Aquest era un altre dels trets distintius d’en Jordi, la seva militància d’esquerres, el seu compromís social i artístic, el seu activisme en pro de la llibertat, la igualtat i la fraternitat universals. Allà on hi havia una causa justa, sempre podies comptar amb la seva presència i complicitat. Tot just quatre mesos abans de la seva mort, un Jordi Dauder ja molt deteriorat per la malaltia, es presentava en cadira de rodes a la plaça del Sol de Madrid per estar al costat dels manifestants del 15M. Els “indignats” van agrair i aplaudir la seva presència. Però estic segur que ell estava encara molt més agraït, perquè aquella manifestació li permetia continuar mantenint l’esperança d’un futur més just i igualitari.

Com a bon actor, en Jordi era un seductor nat. El primer que et captivava era la seva veu greu que combinava a la perfecció amb el seu gran cos i la seva facilitat de paraula. Expliqués el que expliqués sempre sabia atreure’t fins al final de la història, que donava pas a una riallada general. Aquesta també era una virtut d’en Jordi, el seu sentit de l’humor combinat amb la seva bonhomia.

Per un moment torno a pensar en la meva especialitat funerària i lamento la pèrdua de personatges tan compromesos com en Jordi Dauder i en Ricard Salvat. Sento que amb la seva mort es va tancant una etapa i en aquests temps difícils, l’absència d’activistes com en Jordi o en Ricard ens deixen cada vegada una mica més orfes, una mica més sols. J

He de reconèixer que no vaig adonar-me de la magnitud i generositat del personatge fins un any més tard, quan vam coincidir en un altre espectacle, La Dama del Mar, que afortunadament 22


El Consell Comarcal acull la jornada de cloenda de Innovatemps Més d’una cinquantena de persones van participar en la jornada de cloenda del projecte Innovatemps, que es va dur a terme al consell comarcal de la Selva. Josep Maria Canyelles, promotor del think tank Responsabilitat Global i assessor en responsabilitat social a empreses de la Cambra de Comerç de Barcelona, va presentar una ponència amb el títol “Millora de la gestió i la competitivitat: la responsabilitat social a les empreses”. Durant torn obert de paraules els participants en la jornada van poder intercanviar experiències amb el ponent. En la segona part de la sessió, es va dur a terme un benschmarking –exposició de bones pràctiques– i es va fer un debat en el qual van participar diversos representants d’Alzamora Packaging, Media Responsable SL i DB Shenker Spain-Tir. El conseller del Departament d’Organització de l’Entorn i el Territori del Consell Comarcal de la Selva, Josep Antoni Frias, i el diputat de Cooperació Local de la Diputació, Antoni Solà, van fer referència a la situació de crisi i de recessió. Antoni Frias va fer un reconeixement a la feina feta des de l’ens comarcal per crear entorns empresarials competitius que posicionin la comarca com a territori de referència. Frias va recordar que “des del Consell i sota aquests paràmetres s’han desenvolupat projectes per impulsar la responsabilitat social a l’empresa com Selpime, la Selva Coopera o el Gir competitiu, que han aportat un canvi metodològic i cultural en moltes de les empreses de les nostres contrades”. J celobert

Blanes. Presenten un llibre de rutes per la Selva L’Associació de Turisme de La Selva ha editat un llibre de rutes de la comarca per promocionar la zona. S’ha fet una tirada de 1500 exemplars que seran distribuïts per la Selva i àrees properes i el preu de venda serà de 8 euros. El llibre es titula Rutes a peu per la Selva i dóna a conèixer la gastronomia, les tradicions, el patrimoni natural i cultural poc conegut de la zona. La presentació del llibre es va fer a Blanes, al Jardí Botànic Marimutra, i va comptar amb la presència d’autoritats, estudiosos i mitjans de comunicació. J celobert El tinent d’alcalde de Comerç i Turisme de Lloret de Mar, Jordi Orobitg, el president del Consell Comarcal, Robert Fauria, i l’alcalde de Blanes, Josep Marigó

Maçanet obté la darrera resolució

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha emès una resolució en què reconeix el dret de l’Ajuntament de Maçanet de la Selva a cobrar del Ministeri d’Economia i Hisenda la quantitat de 54.184,57 euros en concepte d’interessos, ja que al seu dia aquest ens va satisfer a l’Ajuntament –en execució d’una sentència judicial– la quantitat correspo-

nent a la compensació de l’IBI de l’AP-7 dels exercicis de 2003 a 2007 abonant únicament l’import principal. El reconeixement del dret a cobrar aquests interessos tanca el cercle de diverses sentències favorables a aquest ajuntament i als de Sils, Vilobí d’Onyar i Riudellots de la Selva, que han permès obtenir uns ingressos conjunts de prop d’1.500.000 euros per a les hisendes municipals. La defensa jurídica d’aquests ajuntaments ha anat a càrrec dels serveis jurídics del Consell Comarcal de la Selva. Fonts d’aquest ens han confirmat que el Tribunal Suprem i el mateix Tribunal Superior de Justícia de Madrid han canviat de postura en aquesta matèria, i ara neguen el dret dels ajuntaments a percebre aquesta compensació. Aquest canvi recent de postura no afecta les sentències que ja han adquirit fermesa, com totes les relatives als exercicis que van del 2003 al 2007, que van tenir el seu origen en unes reclamacions interposades l’any 2007 23

pels ajuntaments citats i l’ens comarcal. El conseller del Departament d’Organització Interna i d’Hisenda, Josep Valls, ha assegurat que “el Consell Comarcal de la Selva segueix treballant per obtenir judicialment el reconeixement del dret dels ajuntaments a obtenir altres ingressos amb criteris de justícia tributària. Actualment l’ens defensa diversos ajuntaments de la comarca en més de seixanta procediments contenciosos administratius relatius a la taxa per l’aprofitament especial del domini públic local pel que fa als serveis prestats per companyies operadores de telefonia mòbil, les quals han impugnat les ordenances o les liquidacions d’aquesta taxa”. Les primeres sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han estat favorables als ajuntaments, però ara hi ha diversos procediments que ja han arribat al Tribunal Suprem, que ha plantejat una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia Europeu sobre la validesa d’aquestes ordenances, la qual està pendent de resolució. J celobert


camins d’aigua

De Blanes a Cotlliure 24


➤ Joan Domènech i Moner, historiador o és la primera vegada que parlem, en aquestes pàgines, de la     goleta Far Barcelona construïda l’any 1874 i que, actualment, ben restaurada, forma part del patrimoni material del consorci barceloní del mateix nom i serveix per ensenyar al jovent els secrets de la navegació tradicional. Vam fer-hi inoblidables singladures per la Mediterrània occidental i oriental els estius de 2007 i 2009. Enguany, pel que fa als viatges llunyans, l’activitat ha quedat restringida a causa de les retallades econòmiques institucionals. Tot i això, una colla de lloretencs, coneixedors del desig dels propis mariners de fer navegació autèntica, ens vam repartir el pressupost de costos d’un viatge de consolació i vam dedicar un cap de setmana a recórrer sense presses el litoral de la nostra Costa Brava. De fet, com que el temps, que semblava advers en un principi, s’hi va posar bé, vam decidir passar el cap de Creus i arribar fins a Cotlliure. Han estat tres dies i mig esplèndids i un recorregut d’unes 170 milles.

N

La goleta, sota el comandament del patró Dani Martínez, va venir de Barcelona a passar la nit del 26 de juliol al port de Blanes. La contemplació dels focs d’artifici de la Festa Major des de la vella nau abarloada a la bocana del Club de Vela va ser un regal per a la marineria. Acabats els focs, quan ja es podia circular bé pel port, vam anar arribant els navegants compromesos, que vam preferir dormir a la goleta per sortir aviat i no haver-nos de llevar l’endemà de bon matí i haver de córrer. En realitat, però, vam salpar a dos quarts de deu, després d’haver fet un bon esmorzar a bord i haver rebut les instruccions del patró i dels altres responsables. A partir de Blanes començava el veritable periple i, els que estimem la literatura de casa, no ens podíem sostreure de pensar en Ruyra i les seves narracions impregnades de salabror. Acomiadàvem el perfil del castell de Sant Joan i, tot seguit, la cinta de la costa anava desfilant davant dels nostres ulls i anàvem criticant els excessos urbanístics però també valoràvem tot el que encara queda preservat. Els jardins botànics i la finca de Santa Cristina salven l’honor de blanencs i lloretencs. A Tossa, l’impacte més gran es rep en contemplar Cala Llevador. Però Tossa encara és Tossa. Vam passar Sant Feliu, l’oasi urbanístic de S’Agaró, Platja d’Aro, Calonge, Palamós –quants blocs immensos sobren en aquets darrer sector!– i vam fondejar davant la platja de

Castell, salvada després de molta polèmica, que oferia un redós protegit del vent per dinar-hi sense moure’ns gaire. Evocàvem, de passada, Sert i altres artistes que han deixat empremta a la zona, i l’arqueòleg Riuró, que va iniciar les excavacions del poblat ibèric que presideix la punta de llevant. Després vam reprendre el viatge cap a la badia de Roses. Entre Palamós i Palafrugell ens cridaven l’atenció les illes Formigues, pendents de ser declarades zona protegida. Al seu voltant fou derrotada la flota de Felip III de França per l’almirall català Roger de Llúria entre el 3 i el 4 de setembre de 1285. Davant de l’Estartit vam gaudir de la visió propera de les famoses illes Medes, reserva marina. Més enllà, sobre la marxa vam pescar a canya una oblada preciosa. Vam atracar al moll de pescadors de Roses, després d’haver entrat al recinte portuari sota la mirada pètria del castell de la Trinitat. Vam sopar a bord i després resultà grat estirar les cames pel passeig rosinc. Vam tenir el plaer de saludar l’alcalde Carles Pàramo, que va compartir una estona amb nosaltres en un xiringuito d’arran de moll. A quarts d’una de la nit tornàvem disciplinadament al vaixell. Començarien, tot seguit, les simfonies de ronquets ara a babor, ara a estribor, que en un lloc així no hi ha més remei que compartir esportivament i amb bon humor.

llevar-nos, el matí del 28 de juliol, al voltant de les vuit. Les perspectives meteorològiques no eren excessivament bones a l’hora de salpar, però el dia es va anar aclarint, el vent va amainar i vam anar vorejant el perfil del cap de Creus sense problemes. Els Pirineus, aquí, s’endinsen en el mar com una mà que volgués fer xip-xap a l’aigua i entre dit i dit hi apareix la blancor dels antics pobles de pescadors, avui centres turístics. El castell de Verdera, enlairat, i Sant Pere de Rodes,

La situació a port –en aquest i altres casos– exonerava de fer les guàrdies preceptives habitualment i tothom ho agraí. Bona cara al

Sa Palomera des de la goleta

25


camins d’aigua obertes de cara al mar. El dia 29 al matí, abans de salpar, van venir a visitar la nau alumnes infantils del club de vela local. El patró els ho va mostrar tot amb gran predisposició. Fins i tot els va prometre hissar veles quan sortíssim fora port perquè veiessin la maniobra i l’aspecte magnífic de la goleta quan exhibeix tot el drap. L’amo de la benzinera no va protestar i hi vam continuar amarrats fins a les 11 del matí. L’exalcalde Pinart tampoc no va desaprofitar l’ocasió de visitar el vaixell. Pinart és un exalcalde famós de la Costa Brava. Hi ha estat 16 anys (més 12 anteriors de tinent d’alcalde). És el que es va atrevir a contestar al tinent-coronel de la guàrdia civil que li recriminava que només tenia una bandera a la casa de la vila, que quan ell a la caserna hi posés la catalana ell posaria l’espanyola al seu balcó.

Sortint de Blanes

a mitja muntanya, recorden el pes del passat. Vam posar proa cap a Cotlliure, on arribàrem cap a les dues. En trobar-nos en aigües franceses vam hissar la bandera de cortesia del país veí. Després del dinar, el bot pneumàtic ens va portar a terra i vam poder constatar la vida activa de Cotlliure, una gernació que omplia la platja –de pedregalet, els blanencs i lloretencs amb la nostra sorra de la millor mida no sabem què tenim!–, que es movia pels carrers, que es ficava per les botigues, en alguns casos, d’artesans, pintors i joiers, que donaven una nota d’originalitat. Alguns van arribar-se fins al cementiri a visitar la tomba del poeta Antonio Machado. Després de prendre un refresc a la terrassa d’un dels bars del port, el patró ens tornà a recollir amb el dinghi –bot

pneumàtic– a les sis de la tarda i, un cop al vaixell, vam desfer l’itinerari anterior amb la idea de tornar a dormir a Port de la Selva. Aquí vam tenir dificultats per trobar lloc adient a causa de l’envergadura de l’embarcació i, sobretot, del calat. Vam haver d’amarrar davant mateix de la benzinera del port, amb la promesa d’abandonar el lloc l’endemà ben aviat. Vam sopar a bord i, tot seguit, va ser un plaer donar un volt pel poble. Excepte en algun lloc puntual d’animació, la calma a Port de la Selva era total. El contrast amb Cotlliure, a relativa poca distància, era evident. Potser la gent era a sopar, però els carrers eren escassament transitats. “El turisme francès ens boicoteja”, assegurava l’exalcalde Genís Pinart. Els estiuejants són del país i, com abans a la resta de la Costa Brava, més aviat selectes i de caràcter familiar. Les cases de Port de la Selva són boniques, acollidores, amb arcades típiques,

26 26

Vam salpar de Port de la Selva en direcció a Cadaqués. Els participants en la singladura havíem estat dividits en tres grups (A, B i C) i durant aquesta part del trajecte vam ser els del grup B els qui ens vam anar alternant al pont de comandament fent pràctiques amb els diversos aparells, controlant el rumb i el timó i omplint el llibre de navegació. Altres obligacions com parar la taula i rentar plats també es fan per torns. En canvi, quan calen maniobres com hissar o baixar veles és tothom qui ha de posar-s’hi. Alguns de joves o més arrauxats gaudeixen amb les feines més espectaculars, com hissar o abaixar els blocs, que cal fer-ho agafats al bauprès i amb els peus a la xarxa protectora de proa i amb l’arnés de seguretat posat. Cap a les dues de la tarda del dia 29 fondejàvem davant de la badia de Cadaqués i, abans de dinar, ens autodedicàvem un deliciós bany al voltant del vaixell, amb una aigua força freda. A les postres del dinar vam festejar l’aniversari d’un dels participants amb pastís i tot, confeccionat en el propi vaixell. No hi va faltar el cava. Novament hi hagué excursió a


➤ Joan Domènech i Moner, historiador terra per als qui ho varen voler. Cadaqués, amb els seus carrers costeruts i la seva església emblemàtica, té un atractiu especial. Ha estat, també, tema literari sovintejat. El passeig s’acabà al voltant de les sis de la tarda, per retornar al vaixell. Ara posàrem proa cap al port de Palamós, on arribàrem a les onze de la nit, després d’haver sopat sobre la marxa. En algun moment de la tarda també hi hagué classe de fer nusos a càrrec del mariner Xavier Ges. A Palamós hi havia molt d’ambient al voltant del port, parades, música davant del Museu de la Pesca, recital d’havaneres en el passeig. Una cervesa fresca en una de les terrasses –compartida amb uns amics que ens van venir a rebre– ens va entretenir una estona, abans de tornar al vaixell a dormir. Dia 30. Última etapa. Deixant el port de Palamós cap a les deu del matí vam anar retornant cap al sud, en direcció al port de Blanes. Algun grup va fer encara aprenentatges cronometrant la rapidesa en posar-se el vestit de supervivència que és obligatori tenir a cada llitera. Abans d’arribar a Blanes, el patró havia promès una parada per a fer un bon bany i, efectivament, va fondejar davant de la platja lloretenca de Canyelles. Quasi tothom va refrescar-se, mentre d’algun xalet del voltant algun conegut ens trucava per mòbil per

Cotlliure des de la goleta

celebrar la presència del vaixell i el nostre retorn. Altres amics s’acostaven amb les seves embarcacions. Tres dels banyistes van nedar fins a la platja i van tornar. Pràcticament un kilòmetre de distància. Amb tothom a bord i després de dinar en marxa, tocà desfer llits, recollir les coses personals i tornar a fer bosses i paquets. Vam mirar-nos, novament, satisfets, la costa lloretenca i la de Blanes i vam agrair a Santa Cristina i a la Mare de Déu del Vilar l’èxit del viatge. Aviat vam tombar la punta de Santa Anna per entrar a port.

Acomiadaments i desbandada general, tot i que al grup B encara li tocà rentar i eixugar plats. El temps que el vaixell va estar entretingut al port el salvà de la tempesta que, a mitja tarda, afectà la part sud del Maresme i especialment Badalona i Barcelona. El Far Barcelona arribà a la seva base del port barceloní un quart després d’aquell desfet de temps, sense problemes i només sota una petita pluja. Darrera seu quedava una altra singladura de bon record per a tots. J

Tots els participants en el viatge

27 2 7


La prestigiosa discogràfic ca a Blanco y Negro Music va apostar per la d’un discjòquei gironí com a cançó de l’estiu La prestigiosa discogràfica Blanco y Negro Music va enge-gar aquest estiu a través d’Internet un concurs per acon-seguir enregistrar el màxim de persones possible ballant la cançó Lady (say hey) del discjòquei gironí Jordi MB. La cançó s’havia posat a la venda digitalment poques setmanes abans de l’estiu i va ser “vital de la setmana” al programa World Dance Music de 40 Principals. A Youtube ja ha aconseguit més de 100.000 visites des dels diferents enllaços que els mateixos internautes han anat creant, i això ha provocat que Blanco y Negro Music la qualifiqui com una de les cançons de l’estiu. Jordi MB feat. Jason Rene – Lady (say hey) es va posar a la venda per Internet en botigues digitals de música, però a partir del mes de setembre va aparèixer en els principals CD recopilatoris de música dance, com el Pioneer The Album, i es pot comprar a botigues i centres comercials. En un primer moment, tot el rebombori sorgit a Internet va provocar que la discogràfica optés per crear el concurs a través de les xarxes socials. Es va demanar que, ja fos amb telèfon mòbil o càmera digital, s’enregistrés el màxim de persones possible ballant la cançó. Després, s’havia de pujar l’enregistrament Youtube i s’havia de fer arribar l’enllaç a Blanco y Negro Music. El termini de presentació va acabar l’1 de setembre. Pels tres vídeos més visitats es regalaven auriculars exclusius, lots de discos… i al guanyador se’l va premiar amb l’oportunitat de veure editat el vídeo a Blanco y Negro Music TV, canal musical número 1 a Internet amb milions de visites diàries de tot el món. Jordi MB, originari de Tossa de Mar, ha estat escollit, juntament amb el també productor musical gironí Albert Kick, per fer la remescla dance oficial a Espanya de la cançó guanyadora del festival d’Eurovisió d’aquest any: Ell & Nikki-Running Scared, remescla que veurà la llum els propers mesos. A més, Jordi MB és també un dels primers productors a l’Estat espanyol que, juntament amb Albert Kick, han fet un remix dance oficial d’un artista pop de Romania, el país de moda en música de ball, amb artistes com Inna, Elena George, Sasha Lopez, Alexandra Stan, Edward Maya, etc. Concretament, es tracta de la remescla de l’èxit a Romania Hila, del cantant Bogdan. J celobert

28


➤ Lurdes Artigas, periodista

ÒPTICA PLANELLS Plaça Verge Maria, 1 Blanes centre

El retorn de l’entreteniment blanc La ficció segueix sent la reina de la televisió a l’Estat espanyol, i a Tele 5 segueixen omplint hores i hores parlant de banalitats i muntant el xou a partir del reality de torn, però alhora no es pot negar que s’està produint en general el retorn d’un cert tipus d’entreteniment blanc, no morbós, respectuós. Allò que abans es deia programació “per a tots els públics” o “per un públic familiar”. El més obvi i destacat és el retorn dels concursos. Després de l’èxit d’Atrapa un millón, a l’estiu van arribar, a tall de prova, Ahora caigo i Uno para ganar, que han anat tan bé que s’han quedat en la temporada regular. Imagina’t. I després hi ha el cas de Tu cara me suena, un espai propi de la televisió dels anys 90. A l’anterior article criticava que Manel Fuentes es dediqués a presentar programes frívols amb famosos alhora que presenta el gran magazín de la ràdio pública catalana. Ho mantinc.

Però també reconec que és un format inofensiu, fins i tot simpàtic, allunyat de la cridòria malsonant que impera a l’altra gran cadena privada espanyola. Antena 3 ha suprimit ja del tot la crònica rosa. Fa temps que omple les tardes amb sèries i l’últim pas ha estat tancar DEC (abans, ¿Dónde estás corazón?) després de vuit anys. És clar que ha estat per baixa audiència. Si funcionés, encara hi seria. Però sobta veure tota una graella d’Antena 3 sense espais de safareig. La Sexta mai no n’ha tingut (només col·lateralment a Sé lo que hicistéis). Tampoc Cuatro, tot i que des que la va comprar Tele 5 s’està veient un xic imbuïda per l’esperit de la nova casa mare. I pel que fa a TVE, sempre ha practicat la “crònica social”, més semblant a l’Hola que al Qué me dices, per entendre’ns. I sí, encara en fa. Un cas a part és TV3. Sempre ha estat l’oasi, l’oasi català. I ho continua sent. I per molts anys! J 29

Una visió lliure de baf Sense distorsió ni pèrdua de contrast

Vidres estàndar

Vidres OptiFog

Adéu al baf


NOVEMBRE - DESEMBRE

Carrer Ample, 26 de Blanes www.teatredeblanes.net Tel. informació: 972 35 80 63

Diumenge 13 de novembre » 7 de la tarda » 18/6 €

PEDRA DE TARTERA De Maria Barbal TNC i El Celler d’Espectacles

Diumenge 27 de novembre » 7 de la tarda » 21/6 €

DUES DONES QUE BALLEN Dirigida per Xavier Alberti Amb Anna Lizarán El Canal i Teatre Lliure

Divendres 9 de desembre » 10 del vespre » 21/6 €

TRUCA UN INSPECTOR Amb Josep M. Pou Focus

Divendres 18 i dissabte 19 de novembre » 10 del vespre » 10 €

Malson of a bitch 30


31


32


Celobert Balnes 94  

Monthly free magazine featuring Blanes city's activities, news, etc.

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you