PER A COR I ENSEMBLE INSTRUMENTAL
UNA INCURSIÓ MUSICAL EN LA MITOLOGIA CATALANA El gran viatge de Llúcia és una cantata per a cors i ensemble instrumental composada per en Sergi Salinas expressament per als grups vocals i instrumentals d':UT Centre d'Estudis Musicals, com a obra conjunta estrenada al Concert d'Estiu d':UT, al juny de 2012. L'obra desenvolupa musicalment aquesta història que teniu a les mans, teixida a partir de diversos elements de la mitologia catalana.
Imprès a Barcelona el 24 de maig de 2012 2012 Sergi Salinas / narració, lletra i música De la present edició: 2012 :UT música associació cultural / UT: Centre d'Estudis Musicals C/Amílcar 173-175 local A 08032 Barcelona (Horta-Guinardó) tf. 93 34 789 54
www.utmusica.com info@utmusica.com
En un petit llogarret empordanès anomenat Vilaüt, envoltat d'estanys i històries antigues -molt antigues- hi vivia una noia que responia al nom de Llúcia. El mas on habitava tenia un bell jardí. Cada vespre, tot just en pondre's el sol, Llúcia sortia a admirar el seu jardí amb un petit sarró a l’espatlla, on portava la seva flauta. I cada vespre, quan els primers raigs de la lluna pintaven d’argent les fulles dels arbres, treia la flauta del sarró, se la duia als llavis i un estol de petites lluernes pujaven als seus dits, guiant-los mentre ella bufava suaument. Del lluent instrument sorgien dolces melodies que voleiaven entre flors i arbustos, enbolcallant fulles i pètals. No hi havia nit en què Llúcia no sortís a tocar la seva flauta. Si feia fred, s’apropava al petit foc que havia fet el seu pare per cremar les restes de la poda, i allà deixava que les lluernes, dansant sobre els seus dits, guiessin la seva música. Més enllà de les fronteres del jardí s'estenia indiferent el bosc. Era un bosc frondós i desordenat, les lleis del qual eren desconegudes per la petita Llúcia. D’igual manera, el bosc tampoc no podia comprendre què feien aquelles plantes confinades entre murs: ell no tenia mes límits que els de la vida mateixa, una vida en la que convivien simultàniament deliciosos fruits i baies enverinades, estanys d’aigües calmes i rius de corrents traïdores, bolets agradabilíssims juntament amb d'altres de mortals..., forces de la llum i la foscor que s'equilibraven entre si per mantenir-se mútuament. El bosc i el jardí eren dos móns oposats i gairebé sempre aliens l’un a l’altre.
Així passava el temps de Llúcia, fins que una nit les forces misterioses d'aquell món que s'estenia més enllà del jardí provocaren el desastre. Aquella nit, Llúcia va sentir el fred d’una ventada que xiuxiuejava de lluny, i s’acostà al foc. Aquell brunzit de vent poc a poc va anar creixent i esmorteint la seva música, fins convertir-se en un gran estrèpit de vents ingovernats que udolaven furiosament entre els arbres. Llúcia s’ajupí presa de la por, sense entrendre què passava. El que ella no sabia era que aquella terrible tramuntanada havia estat desencadenada pels simiots, uns esperits foscos del bosc, mig bèsties mig persones, banyuts i amb el cos tan ple de pèl que només deixava entreveure uns ulls enfollits i unes dents esmolades com espases. Des del remot Forat del Vent enviaven ràfegues que es multiplicaven conforme travessaven muntanyes i planes, fins penetrar al jardí de Llúcia, trencant branques i esgarrant pètals entre brams eixordidors. Però el pitjor restava invisible als ulls de Llúcia. Aquell vent gèlid transportava en el seu interior l’ànima del ferro, el Pericó. Aquest minúscul geni del metall cavalcava les ràfegues convertint-les en cops d'espasa i martell. La mala fortuna empaïtà el Pericó fins el cor del jardí i el conduí directament al foc que encara cremava al costat de Llúcia. Aquell diminut esperit va saltar dins les flames i a l’instant es transformà en un enorme gegant de metall que brandava les seves fèrries armes a tort i a dret, destrossant tot el que tenia davant. El jardí sencer va ser arrasat per aquella força salvatge: flors i plantes van ser escapçades i mutilades, els arbres esdevingueren pires de foc i les parets que encerclaven el jardí van ser derruïdes. De cop, els vents es van arremolinar entorn del gegant de ferro, fent-lo fonedís, i es van esfumar deixant al seu darrera un erm sense vida.
El petit món de Llúcia havia quedat completament devastat i, encara pitjor, les seves lluernes havien desaparegut. Desolada i a mercè de la foscor i el fred de la nit, es preguntava què faria a partir d’ara. Ajupida als peus de tanta misèria, es mirava el bosc enorme que s'estenia impassible més enllà de les runes del seu jardí. On haurien anat a parar les seves petites lluernes? Qui conduiria els seus dits sobre una flauta ara emmudida? La seva vida havia perdut tot sentit, i només el recobraria si recuperava aquelles petites luminescències que havien estat la seva guia. Fou així que, sense més equipatge que el sarró, on va guardar de nou la seva flauta, decidí traspassar el perímetre del que havia estat el seu jardí i endinsar-se en el bosc amb una única idea: no aturar-se fins retrobar les seves lluernes.
Sola, Llúcia vagà dies i nits sense rumb, sense saber quina direcció havia de prendre. Una tarda endevinà en la llunyania un ample llac, i s’hi adreçà. Era l'estany més gran del país, conegut pel nom de Banyoles. En caure el sol, quan ja era ben a prop, travessant l’antic bosc de les Estunes, veié entre els roures imponents una claror estranya. S'hi acostà encuriosida fins descobrir que aquella fulgor sorgia d'unes balmes de roca que s'endinsaven en les profunditats de la terra, sense poder veure's el seu fons. Conforme s'hi atansava, la llum es feia més i més intensa, gairebé enlluernadora, barrejant-se amb un soroll com de veus provinent de les entranyes d'aquells avencs. Eren els cants de les goges, les dones d’aigua que habitaven els palaus de cristall que hom deia que es trobaven al fons més pregon dels esvorancs. Quan aconseguí distingir què deien, va descobrir que es dirigien a ella! Com esbrinant la tristor en què estava instal·lada la seva ànima, la convidaven a deixar el seu món d’ombres i entrar per les esquerdes rocoses fins al palau lluminós, on l’esperaven per dansar juntes. Les diferents veus s'entrellaçaven i recargolaven entre si, sumant-se en un encanteri que anul·lava la voluntat de Llúcia i l’empenyia inexorablement cap als misteriosos soterranis. Quan tot just estava a punt de penetrar en una d'aquelles balmes, alguna cosa al seu darrere l'agafà de sobte del braç estirant-la amb força enfora, al temps que amb una veu velada però imperiosa li deia "No entris!". Aquella exhortació va desfer de sobte el sortilegi que havia captivat Llúcia, qui desorientada deixà a
aquella cosa que l’allunyés de la claror encegadora que l’havia encisat. Un cop recuperada del tràngol, va descobrir al seu costat una petita bestiola de quatre potes amb el cos tot cobert de molsa: era la Molsosa, protectora del bosc i vetlladora dels infants que s'hi perdien. Confusa, Llúcia li va preguntar de qui eren aquelles veus que l’havien embruixat amb els seus cants provinents del fons de la terra. La Molsosa li va explicar que havien estat les goges que viuen dins els avencs de les Estunes, unes dones d'aigua d'increïble bellesa, amb ulls de color blau o verd maragda i llargues cabelleres de tons daurats o d’aram, dotades de l'art del cant i la dansa. Les nits de lluna plena surten a la vora de l’estany de Banyoles per fer bugada i teixir amb fils d'or i llançadores d’ivori, i de vegades se les veu dansar sobre les seves aigües. No són bones ni dolentes, com no ho és el llop que caça per alimentar-se. Canten, dansen i riuen als seus palaus subterranis, indiferents a la vida humana. Però moltes són les persones que, atretes irremeiablement per la resplendor que surt de les balmes quan les goges organitzen les seves festes, han sucumbit a l'encant de les veus insistents, travessant la fulgurant claror per endinsar-se en un món del que mai més sortiran. Quan un humà entra als dominis de les dones d’aigua, elles el reben amb tanta profusió de riures que les muntanyes dels rodals retronen com si hi hagués una gran tempesta. Sort havia tingut Llúcia en ser rescatada per la Molsosa! Reconfortada per la companyia de la Molsosa, Llúcia li explicà per què vagava perduda pels boscos, i li va implorar que l’ajudés a trobar les seves petites lluernes. La Molsosa es va quedar en silenci uns instants, pensarosa, fins que finalment li respongué: - Malauradament, jo no tinc recursos per ajudar-te. Els únics éssers dotats del poder per fer-ho són les goges. Però si entres dins les balmes de les Estunes, mai més tornaràs a aquest món, ni podràs
recuperar les teves lluernes. Per aconseguir que t’ajudin, hauràs d’anar a la ciutat de Lanós, la més gran de les ciutats de dones d'aigua, que es troba al fons de l’estany del mateix nom. D’aquí set dies, quan arribi la nit més curta de l'any, s'hi aplegaran les goges de totes les contrades per celebrar el solstici d'estiu. És en aquella nit màgica quan les forces ocultes són més grans i presents. Hauràs d'entrar a la ciutat de Lanós, i demanar-les ajut. - Però, com m'ho faré per entrar-hi i no quedar-hi presa per sempre més? -li va preguntar Llúcia. - Existeix una fórmula per convertir-se en dona d'aigua i poder accedir lliurement al seu món. Es tracta d'un beuratge que hauràs de preparar aquella mateixa nit, fent una infusió amb aigua de set fonts i fulles d'una alzina que hagi estat tocada per un llamp –va respondre-li. La Molsosa grapejà entre els plecs de molsa de la seva pell i en tregué una bosseta, explicant-li que contenia fulles d'una alzina llampada, però que l'aigua l'hauria de recollir la mateixa nit del solstici de set fonts que trobés als rodals de Lanós. També li va donar un vell bol metàl·lic on podria fer bullir l’aigua, una pedra foguera i un tros d’acer per treure’n espurnes tot rascant-la i així poder fer foc. A Llúcia li va brillar els ulls amb la llum d'una petita esperança. Però quan la Molsosa li explicà que l'estany de Lanós es troba entre els alts cims dels Pirineus, als peus del Carlit, una ombra de pessimisme li va canviar la cara: se sentia exhausta i es veia incapaç d'arribar tota sola, caminant, fins aquell destí. Un cop més, la Molsosa va romandre quieta, pensant uns instants, i va respondre-li: - Existeixen uns petitíssims follets anomenats donyets que s'amaguen darrere les orelles dels cavalls. Són amants de la velocitat i els llargs viatges. Els pots pregar que vinguin amb un
cavall fins aquí i et portin a Lanós. Només cal que siguis realment una persona de cor pur i els hi demanis amb fermesa però humilment: les llufes t'ajudaran a fer arribar el teu missatge a oïdes dels donyets, multiplicant la teva veu amb mil ecos que seran sentits per valls i muntanyes. La Molsosa va portar Llúcia fins el punt més alt d’un petit turó a la vora. Amb el cor en un puny, la noia es concentrà en el seu desig i, dirigint-se a un punt indeterminat de l’horitzó, va demanar als donyets que fessin venir un cavall per dur-la fins Lanós. El seu prec va viatjar a través dels ecos de les llufes. Quan aquests es van apagar, tot va quedar en silenci durant un temps que li va semblar inacabable, fins que en la llunyania va sonar un galop, i al cap d'uns moments aparegué un gran cavall negre. Semblava venir tot sol, però en aturar-se al seu davant des d’una de les orelles de l’animal va saltar un donyet, presentant-se disposat a portar-la fins al remot estany. Llúcia s'acomiadà de la Molsosa, agraint-li la seva ajuda, i pujà a la gropa del cavall. Ràpidament es va allunyar en direcció a les altes cingleres pirenaiques.
D’aquesta manera, Llúcia emprengué el llarg camí fins la ciutat de les goges. Va cavalcar durant set dies i set nits, deixant enrere la gran plana de l’estany de Banyoles, travessant els volcans que omplen la Garrotxa i dirigint-se cap a la vall fogona, al Ripollès. Va anar a buscar el riu Freser i pujà seguint la seva riba fins haver de desviar-se vers el poblet de Toses, on començava la llarga collada que la portaria a la fecunda vall de la Cerdanya, ja a l'alt Pirineu. Des d'allà, es va enfilar cap al poble de Porta, que dóna entrada a una regió esquitxada de llacs, en direcció al Carlit, on es troba l’estany de Lanós. Aquest trajecte ple de bellesa, però, li depararia al final un perill inesperat. Tot just l’última nit del seu llarg viatge, en aturar-se un moment a l’estany de Fontviva per abeurar el cavall, van sentir al seu darrere un estrany frec que poc a poc anava creixent en intensitat. De sobte, un gran nombre d'ulls vermells els encerclaren, guaitant-los enmig de la foscor. Eren dips, temibles gossos vampirs que s'alimentaven de xuclar la sang de bèsties i humans. Els havien ensumat de lluny, i ara es disposaven a atacar-los plegats. Llúcia, presa de la por, comminà el donyet a escapar sense perdre ni un instant, al temps que esperonava el cavall. L’animal arrencà a córrer desbocat, sense atendre a les branques i les pedres del camí, en una cursa desenfrenada per sobreviure. Els sinistres emissaris del mal, tot i ser coixos d’una cama, corrien com dimonis, encalçant-los sense pausa. Eren a punt d'apresar-los i saltar-hi a sobre, quan van atènyer un turó des del qual s'albirava una poderosa resplendor al fons de la vall que s'obria als peus del Carlit: eren les aigües de L'estany de Lanós, que refulgien intensament en
la nit del solstici. En contemplar la màgica claror, els dips quedaren paralitzats, per acte seguit girar cua i desaparèixer acoquinats, deixant Llúcia i els seus companys de viatge sols davant l'espectacle centellejant. Reprès l'alè, van baixar fins a la vora del llac. Un cop allà, Llúcia s’acomiadà del donyet agraint-li l’inestimable servei que li havia prestat. El donyet l’escoltà somrient, xiuxiuejà alguna cosa al cavall a cau d’orella, i immediatament cavall i follet van partir a gran velocitat. Llúcia es va quedar sola. Havia arribat el moment de convertir-se en goja i entrar a la ciutat de Lanós per demanar l'ajut de les dones d’aigua. No li va costar gaire trobar pels voltants set fonts d'aigua freda i diàfana, ja que la contrada on es trobava és abundosa en deus i brolladors. Va replegar curosament les aigües dins el bol que li havia donat la Molsosa, recollí esca i branques per fer-hi un foc i tornà a la vora del llac. Va rascar la pedra foguera amb el tros d’acer fins fer saltar algunes espurnes sobre l’esca, que immediatament va començar a fumejar. Bufant amb paciència i col·locant poc a poc les branques que havia collit, aconseguí d’encendre un petit foc on fer bullir l’aigua. Quan el líquid va començar a borbollejar, hi va tirar les fulles d’alzina i va esperar, enmig del dens silenci de la nit, que deixessin anar la seva essència a l’aigua calenta. Quan va calcular que la infusió ja era feta, va agafar el bol amb les dues mans i amb un nus a la gola, presa de l'emoció, s'empassà lentament la tisana. A l'instant els dits, les mans, les cames..., tot el seu cos humà es va anar difuminant, deixant pas a una nova pell d'aigua transparent: Havia esdevingut una goja! Caminà amb el seu nou cos fins la riba de l'estany, i entrà amb
peus invisibles a l'aigua freda. Aguantant la respiració, s’hi va capbussar lentament. A l'aigua estant, es va adonar que podia respirar sense problemes, així com veure amb absoluta claredat. De les profunditats de l’estany sorgia una lluïssor intensa. Amb una força que no reconeixia bucejà cap al fons brillant, on al cap d’uns moments va distingir el perfil d'un gran palau de vidre dins les aigües.
Traspassà el llindar d’una de les diverses entrades del palau, i es va trobar en una gran cambra on una multitud de goges filaven i reien al voltant d’una ampla taula de marbre, tot fent els preparatius per a la reunió de goges en la nit més curta de l'any. En entrar-hi, totes es van girar alhora, fitant-la amb ulls transparents com el raig d'una deu d'aigua fresca i pura, uns ulls estranys que la van deixar sense alè. Però elles li van somriure: ara era una goja, i elles la reconegueren com a tal, donant per suposat que venia a la trobada anual. La que quedava més a prop seu s’aixecà i es dirigí a ella: - Benvinguda a Lanós. Que potser ets la goja que habita l'estany de Malniu? - No! -digué una altra- Tu deus ser l'aloja de la Fou de Tor! - De cap de les maneres! -Respongué una altra- Que no veieu que no té peus de cabra? Tu vens de lluny, oi? –Li va preguntar a Llúcia, qui aclaparada per la situació assentí sense poder pronunciar paraula. - És Flordeneu, provinent del Canigó! –Cridà una altra. - Jo ho sé! -Assegurà una altra goja- Tu deus ser la reina Estarella, qui governa al llunyà castell de Verdera... Enmig de tal guirigall, Llúcia inspirà profundament i finalment s’adreçà a elles, dient-les:
- Esteu totes equivocades. Jo sóc humana. - Humana?! -Preguntaren totes a l'uníson. - Bé, vaig ser humana... –I Llúcia els va exposar la seva història, i per què havia decidit transformar-se goja i havia entrat a la ciutat de Lanós. Podrien elles ajudar-la a trobar finalment les seves lluernes? Les goges la van escoltar en silenci, sorpreses per tot el que els narrava. En acabar el relat, elles ja tenien molt clar on devien trobar-se confinades les lluernes. Van explicar a Llúcia que al massís del Canigó hi ha una altra ciutat sota les aigües de l’estany de Balatx, habitada per diables, bruixes i d’altres esperits de la foscor. La custodia un terrorífic drac d'alè fètid i ulls de foc. Els habitants de Balatx es dediquen constantment a perjudicar els humans, sembrant el mal per tot arreu. Sens dubte, quan els perversos simiots van enviar fins al jardí de Llúcia els seus destructors vents cavalcats pel Pericó, obeïen ordres dels diables de Balatx. I de ben segur van ser aquests qui ordenaren el segrest de les lluernes, per amagar-les a la ciutat maleïda. Les dones d'aigua van explicar a Llúcia que elles mantenien contínuament terribles lluites amb aquests esperits malvats, per tal de desbaratar els seus plans. Però en aquesta nit tan especial, en què totes les goges es reunien a Lanós, no podien desatendre l’esperada celebració. Hauria d'anar tota sola fins a Balatx per recuperar les seves lluernes. Ara bé, li donarien quelcom que li seria de gran ajut. Una de les goges va sortir de l'estança on es trobaven i, al cap d’un moment, va tornar amb un canut d'agulles de cosir, idèntic als que tenien escampats per la taula, i li va donar a Llúcia. Sense comprendre, li demanà de quina ajuda li seria comptar amb un grapat d'agulles, per lluitar contra uns dimonis tan terribles.
- Has de saber que aquest canut és ple de minairons, uns éssers remenuts com puces, coneguts també pel nom de femilians, diablorins o martinets. Poden passar-se centenars d'anys amuntegats a milions dins d'un canó d’agulles, però en el moment en què algú el destapa, surten ràpidament formant un gran eixam i, impacients, pregunten tots alhora a qui els ha alliberat: "Què farem? Què direm?". Qui obre un canut de minairons es converteix immediatament en el seu amo, podent-los encomanar qualsevol tasca, per molt costosa que sigui. Els minairons compten amb una força extraordinària, essent capaços de realitzar les proeses més formidables: construir un mas del no-res, llaurar un camp o dallar un prat en un obrir i tancar d’ulls, cobrir el vessant d’una muntanya amb una tartera d’enormes rocs en un instant... - Enduu-te aquest canut de minairons a Balatx, i un cop allà demana'ls que facin allò que creguis oportú per salvar les teves lluernes: sigui el que sigui, ho faran. Només cal que tinguis en compte una cosa: els minairons són tan servicials com impacients. En el moment en què obris el canut sortiran exigint-te que els encomanis immediatament una feina, i no has de dubtar ni demorar-te, ja que si arriben a preguntar-te tres vegades "Què farem? Què direm?" sense que tu els demanis cap treball, et mataran sense compassió. I així fou com, guardant-se el canut dels minairons al sarró que sempre duia a l’espatlla i on també portava la seva flauta, Llúcia va marxar tota sola cap a Balatx, seguint la ruta secreta que per túnels i avencs soterranis la conduïria en poc temps des de Lanós fins al Canigó.
Quan Llúcia va veure finalment la llum grisosa de la nit i va sortir a l’exterior per una estreta balma, es va trobar enmig d’un paratge fred i pedregós, envoltat de rocoses muntanyes coronades de neu. Prengué el corriol que li havien indicat les goges i s’encaminà a l’estany de Balatx. La boira difuminava el camí, i el silenci era pesant. En superar un espadat cingle, veié al fons de la vall la superfície d’aigua gairebé metàl·lica, sota la qual s’amagava la ciutat on devien restar captives les seves lluernes. Sense poder distingir amb claredat el sender, va anar baixant amb cura vers el llac. Conforme s'hi acostava, l’escasa llum nocturna prenia un reflex grisenc, estrany, i l'aire es feia cada cop més dens i irrespirable. De cop va començar a sentir uns xiscles espaordidors, sense poder veure qui els provocava, una mena de cridòria esgarrifosa que anava augmentant d’intensitat dins el seu cap amb cada passa. Llúcia estrenyia a la seva mà el canut dels minairons, sense saber què passava ni què havia de fer. Atordida, amb l’única idea de lliurar-se d’aquell so esfereïdor, mirava atabalada cap a una banda i una altra, buscant refugi. Finalment, va entreveure una caverna a la llunyania. Arrencà a córrer envers l’amagatall mig embogida i sense atendre on posava el peu, amb la mala sort que va ensopegar amb unes pedres i va caure, i el canut de minairons se li escapà de les mans. En picar a terra, el petit canó es va obrir i, immediatament, un eixam de petits éssers va encerclar Llúcia. Milers de veus li van preguntar a l’uníson: "Què farem? Què direm?".
Llúcia jeia estirada a terra, estabornida. Finalment, el brunzit insistent del vol dels minairons aconseguí fer-li tornar els sentits. Va obrir els ulls, desconcertada i sense entendre res. Però el temps passava, i els minairons, aliens a tot el que no fos la seva necessitat de fer a l’acte alguna gran proesa, li preguntaren de nou: "Què farem? Què direm?". En aquell moment, Llúcia va reaccionar. Era el segon cop que li ho preguntaven! Esglaiada, va recordar l’advertència de les goges: S'havia d'afanyar a encomanar-los una missió abans no li ho tornessin a demanar, sinó la matarien! Enmig de la confusió, va intentar reflexionar uns instants. Podia demanar als minairons que es precipitessin directament dins les aigües de l’estany i destruïssin Balatx, però sens dubte acabarien també amb les seves lluernes, empresonades en algun racó de la ciutat. Era necessari atansar-se més al llac, i enviar-los a la lluita en el moment oportú, agafant els diables per sorpresa. Davant l’imprevist atac, totes les forces del mal s’abocarien a la lluita, i aleshores ella s'escolaria dins la ciutat per buscar i recuperar les lluernes. Resolta a dur a terme el seu pla, s'aixecà del terra per baixar fins la vora de l'estany, quan de sobte una víbria va aparèixer volant per sobre de Llúcia i els minairons. En descobrir-los, la bèstia emeté un crit agut i obrint les terribles urpes es llençà en direcció a la catèrvola de minairons que voletejaven inquiets al voltant de Llúcia. I tot just en aquell moment, els obcecats minairons, impassibles al que estava succeint, es van dirigir a Llúcia per demanar-li per tercer i darrer cop: "Què farem? Què direm?". De sobte, l'eixam de minairons s'eixamplà, convertint-se en un gran núvol negre que va prendre la forma d'un gegant. La víbria va fugir astorada quan del gegant sorgiren desenes de braços fets de minairons, els quals començaren a agafar els rocs dels voltants i a llançar-los amb fúria contra Llúcia, decidits a acabar amb la seva vida.
Llúcia va córrer cap a l’avenc on havia volgut amagar-se abans, enmig d’una pluja de pedres cada cop més intensa, sense gaires possibilitats de salvar-se. Els minairons, forassenyats, tiraven els seus projectils a tort i a dret; una de les roques va anar a parar al fons de l'estany. De cop, les aigües tremolaren i s’obriren, i del cor del llac va sorgir un terrible drac amb ulls de foc, enlairant-se entre bramuls eixordidors. Al voltant d’aquell terrorífic guardià de Balatx es va formar una espessa fumarada i les aigües de l’estany s'aixecaren formant parets d'aigua bullint que van caure tot just d'una sobre la terra, rostint els arbres i herbes del voltant. Llúcia havia aconseguit arribar a la cova i amagar-s’hi. Des d’allà, assistí a la crema dels minairons, que en contacte amb l'alè fètid del drac s’encenien immediatament com minúsculs llampecs de foc. De sobte, distingí entre el fum que s’exhalava del llac un petit estol de guspires que no eren de foc, guspires que s'alçaven vers el cel de la nit: eren les lluernes, que escapaven d'aquell terrible escenari. Va veure com sobrepassaven el drac, indiferent a la seva presència, i pujaven cap a la negra volta celeste fins perdre's en la foscor. Extenuada, Llúcia va caure inconscient al terra de la cova.
Quan Llúcia va tornar en si, obrí els ulls amb incredulitat: tot al voltant eren cendres. Poc a poc va recordar què havia passat, i com les seves lluernes havien desaparegut en la negror del cel. Abaixà la mirada, comprenent que mai més tornarien, i amb pas lent es girà, endinsant-se a l’avenc que l’havia protegit del foc, per regressar a Lanós. En arribar a la ciutat de les goges i entrar a la gran cambra del palau on havia parlat per primer cop amb elles, es va trobar una munió de dones d'agua al voltant d'una gran taula: celebraven la més curta de les nits amb cants, danses i dringar de copes. En veure arribar Llúcia amb el cap cot i la mirada trista, la goja que li havia donat el canut del minairons s'hi atansà i li va demanar per la trobada amb els diables i les bruixes de Balatx. Llúcia li va narrar com se li havia escapat el canut, destapant-se, i com els minairons, en resposta a la seva manca de decisió, l'havien atacat amb enormes pedres, fins que un d'aquells rocs caigué a l'estany i despertà l'ira del drac. Amb els ulls humits, li va explicar que enmig de la batalla, les seves lluernes havien escapat, perdent-se per sempre més en la foscor del cel. No s'havia adonat, però mentre explicava la seva història el guirigall de la festa havia anat emmudint poc a poc, i totes les dones d'aigua havien seguit el seu relat amb cares greus. Quan Llúcia va callar, les goges van murmurar alguna cosa entre elles, i finalment la convidaren a seure a la gran taula.
Sense saber molt bé com, la dolça mirada d'aquells misteriosos ulls fets d'aigua clara la van consolar. Les veus cristal·lines d'aquelles dones d'aigua van sonar suaus dins el seu cap, sense que elles moguessin els llavis: un bell cant que esborrava l'aflicció del seu cor en aquella nit tan especial per a tots els éssers màgics. Les melodioses veus li van explicar amb aquell cant que, al punt de la mitja nit del solstici d'estiu, s'esdevenia un fenomen extraordinari: els boscos i els prats s'omplien de llumetes, de petits focs com estels caiguts a la terra. Són els joanets, genis del bosc que guarden tresors enterrats allà on apareixen. Les goges portarien Llúcia allà on sorgeixen els joanets, i ella haurà d'escollirne un de sol i excavar sota seu per trobar el tresor amagat que marcarà el seu destí. Potser havia perdut per sempre les seves lluernes, però aquelles luminescències esdevindrien les fites d'un nou camí per a Llúcia. I així ho van fer: totes les dones d'aigua, amb Llúcia al bell mig, van travessar les aigües de l'estany de Lanós i van sortir a la nit estelada. Il·luminades per la llum argentada d'una poderosa lluna plena, es van endinsar en el bosc, trobant-se amb el preciós espectacle de desenes d'espurnes guarnint el terra. Les goges van obrir en silenci un passadís entre elles, i Llúcia va avançar lentament al davant. Admirà uns instants la imatge corprenedora dels joanets guspirejant en la nit màgica, i deixà que la intuïció guiés les seves passes vers un dels joanets. Es va aturar davant del joanet escollit, s’ajupí i començà a cavar amb les mans la terra sota la llumeta, fins trobar el tresor que custodiava: un petit sarró de roba que contenia dues petites boles vermelles, dos fruits de roser salvatge. Va examinar amb atenció les dues baies, i va descobrir que havien estat obertes i després tancades curosament amb cera. Quan Llúcia va entrar per primera vegada al palau sota les aigües de Lanós, entre les goges que s’afanyaven en la gran taula de
marbre per tenir a punt la celebració del solstici hi havia un grup d'elles amb un munt de petits bols de vidre, barrejant amb atenció les aigües que contenien. Llúcia no ho sabia, però aquell grup de goges preparaven l'aigua de la visibilitat, una poció que els permetia transformar-se en dona de carn i ossos i ser visibles als ulls humans, quan volien trobar-se amb ells. Per preparar aquest filtre de la transformació, les goges recullen les aigües de la rosada d'algunes de les plantes que viuen a la vora d'estanys, gorgs i rierols. Genciana acaule, tanarida, nomoblidis, rèvola, aquilègia, talictre aquilegifoli, astrància, flor de plata, lliri de Sant Bru, tarongina i herba de pou traspassen les seves propietats màgiques a la rosada que queda sobre els seus pètals i fulles. Les goges recullen i barregen amb cura aquestes aigües de rosada. La poció resultant fixa els teixits musculars i assegura consistència corpòria, aportant esveltesa, seguretat, fluïdesa en la parla, harmonia de moviments i equilibri. L'aigua de la visibilitat preparada la nit més curta de l'any es deixa reposar fins a finals d'estiu, quan el roser salvatge dóna els seus fruits en forma de càpsula. Aleshores, les goges obren aquestes baies, les buiden de llavors i les emplenen amb la poció ja reposada, tancant-les després amb cera. D'aquesta manera, disposen de baies de la transformació fins al proper solstici. Sense saber-ho, Llúcia tenia ara a les mans dues d’aquelles baies de la transformació. Va obrir amb cura una de les baies i guiada per la seva pròpia intuïció s'empassà el líquid que hi havia a dins, tot just quan a l'horitzó s’endevinava la claror d’un nou dia. La seva pell d'aigua va començar a fluir cap a la terra, descobrint en Llúcia un cos de carn i ossos. Es va palpar les cames, els braços, la cara: tenia de nou un cos humà, però no aquell cos infantil que havia tingut en el passat, sinó un cos més ferm i més esvelt, un cos de dona.
Tot just quan l’última gota de la seva anterior pell d’aigua fou absorbida per la terra als seus peus, el primer raig de sol del dia més llarg de l’any il·luminà els dits de les seves mans. A l'instant, les goges i els joanets, que l’havien acompanyat fins ara, van desaparèixer. Mirà a una banda i l'altra, però només veié arbres i pedres, que despertaven amb el nou dia. El món de les dones d'aigua havia esdevingut invisible al seu ull humà.
En la tènue claror de l’alba, Llúcia es va quedar desconcertada. Estava sola davant l’espectacle del dia que s’obria al seu davant amb tota la seva bellesa, un dia que alhora feia que un món sencer se li escapés al seu ull. Havia triat el seu joanet, i el tresor que aquest li havia lliurat havia estat la tornada a la vida humana, però amb un cos nou, més conscient de si mateix: un cos de dona. Tornava a ser ella mateixa, i al temps no es reconeixia. En canvi, sentia amb clarividència que mai més tornaria a aquell món soterrani d’aigües i avencs. Ella era filla del sol, i les goges eren filles de la lluna. Sabia que havia perdut per sempre aquelles lluernes per les que va fer tot aquest estrany viatge. Sabia que mai més comptaria amb unes luminescències que guiessin els seus dits sobre la flauta. Amb la seva darrera transmutació s’havia esvaït tota possibilitat de viure conduïda per forces externes que marquessin el seu pas. A partir d’ara, el seu camí l’hauria de triar ella sola, constantment, a cada passa. Se sentia sola, però alhora el cor se li eixamplava davant el món enorme que se li obria davant, un món desconegut que des d’ara seria la seva llar, amb el bosc com a jardí i cap més frontera que la del seu coratge en enfrontar-s’hi. Potser la música que sorgís del seu alè no comptaria amb la màgia d’un món de lluernes que s’havia exhaurit per a ella, però seria la seva música, aquella amb la que el seu cor intentaria explicar-se la vida.
De la primera Llúcia només li quedava la flauta i el sarró on sempre l’havia mantingut guardada, malmès per les aventures que havia viscut, però encara prou sencer com per no haver perdut l’instrument. Tragué la flauta i se la dugué als llavis, prengué aire profundament i deixà anar una bufada suau però constant, al temps que els seus dits es bellugaven pels forats, sense cap guia que els dictés els moviments a fer, ignorants i alhora amb una estranya sensació de llibertat. De l’instrument sorgí una melodia clara i lluminosa, amb un deix de melangia: una melodia que recordava potser la música que havia tocat al seu jardí, en un temps que ara li semblava enormement llunyà, però impregnada ara d’una certa nostàlgia. Potser la música que seria capaç de fer a partir d’ara sempre duria amagat un fons d’enyorança per tot allò perdut, però sentia com aquella tristor era alhora el convenciment de què la pèrdua d'allò que ha definit una vida és sempre una finestra a una altra vida possible. Va guardar de nou la flauta al sarró i emprengué el camí en una terra sense camins, una senda que es dibuixava amb cada una de les pròpies passes.
Llúcia visqué la seva vida com a dona de la mateixa manera que ho fem totes les persones, amb les limitacions humanes, i també amb les luminescències que a voltes ens regala l’atzar. Del llarg viatge que havia realitzat guardava la petita bossa on va trobar les dues baies de la transformació. D’aquelles dues càpsules, li’n va quedar una. Al cap de set setmanes d’haver tornat a ser humana, va regressar per darrera vegada a la contrada on es trobava l’estany de Lanós. Va pujar al cim del Carlit i va esperar que es fes de nit, amb el silenci expectant de la muntanya com a única companyia. Era pels volts de Sant Llorenç, a mitjans del mes d’agost. Quan va caure la nit, el cel negre començà a ser solcat per desenes d’estels fugissers. Era la pluja d’estels d’agost, les anomenades llàgrimes de Sant Llorenç, provocada per les goges en llançar al cel les baies de la transformació de l’any anterior. Es desfeien de les càpsules ja inservibles, ara que l'aigua de la visibilitat que havien preparat durant la nit del solstici estava a punt de ser emmagatzemada en les noves baies, per durar tot l’any present. Llúcia no podia veure les goges que provocaven aquella pluja, però sabia que eren allà. Obrí el sarró del joanet, on encara romania una de les baies que hi va trobar, i la va llençar al cel negre, traçant un rastre de llum que travessà la nit. Fet això, reprengué la tornada, baixant la mirada per tal de no ensopegar amb les pedres del camí.
Quan vaig saber per primer cop de Llúcia, ja feia uns anys que les dones d’aigua rondaven per la meva vida. El que jo no coneixia –i ha estat un plaer d’investigar-ho- era la gran quantitat de genis ocults que, juntament amb les goges, ens fan manifestes les forces de la natura. Molts d’aquests genis de la natura –no tots, ni molt menys!- se’m van anar apareixent conforme seguia amb atenció les passes de Llúcia. Alhora, Llúcia també em mostrava una nova dimensió de molts indrets que jo coneixia feia temps: Banyoles i el bosc de les Estunes, la Cerdanya, els estanys de l’Alt Pirineu, el Canigó... Potser de vegades havia intuït un rerefons ocult en aquests escenaris –i en molts altres-, però fins ara se m’havia escapat el que en realitat amagaven. Tot això ho anava descobrint conforme escoltava i escrivia: en ferse presents al meu cap les músiques que componen aquesta obra, alhora s'anava teixint la història de Llúcia, i simultàniament, cada nou pas de Llúcia que jo descobria m’aportava noves músiques, que ressonaven dins meu, impacients per sorgir i ser compartides. I entre la música i les paraules, un fil incorpori present tothora: la llum. De la llum tènue de les lluernes a la llum dels estels fugissers solcant les nits d’estiu; de la claror que brolla dels avencs i els estanys de les goges, a les llums dels joanets. Fins i tot, la llum present al propi nom de Llúcia. I tot esdevenint-se durant la nit del solstici d’estiu, la nit que precedeix el dia més llarg, el zenit solar, la plenitud de la llum.
Per què la història de Llúcia es desenvolupava en aquesta nit màgica que ara anomenem nit de Sant Joan? Llegint i donant-li voltes, em vaig adonar que des de temps immemorials els humans celebrem la nit del solstici d’estiu com a nit de transmutació, de canvi transcendent. Les fogueres que s’encenen durant aquesta nit representen la funció purificadora i renovadora del foc: cremem tot allò antic, obsolet, com qui comença un nou camí alliberant-se del que havia estat fins ara, com qui obre una nova finestra i deixa enrere el passat. I això és aquesta història, una història de transformació i de creixement, per la que hem passat i passarem –quants cops?- tots. El gran viatge de Llúcia és també una al·legoria de l’adolescència, del moment en què abandonem la infantesa, en què el petit jardí ben endreçat de la nostra vida es trenca en mil bocins, deixant-nos nus enmig d’un món enorme i desconegut. Perquè la transformació –el foc- és sempre també d’alguna manera destrucció. Fixeu-vos: és tot just la petita foguera familiar i controlada amb la que es reconfortava Llúcia al seu jardí la que desencadena la devastació mitjançant el Pericó, derruint els murs que l’envolten i deixant Llúcia sola davant el món exterior. I el llarg viatge acaba precisament amb els joanets, que són la representació del foc transformador de la nit de Sant Joan: són ells qui fan traspassar Llúcia a una nova vida com a dona. I com sempre, juntament amb una força, la seva contrària: al costat del foc, l’aigua. Durant la nit del solstici d’estiu l’aigua també juga un paper essencial en els ritus humans: banyar-se al punt de la mitjanit ens depura i ens prepara per a un nou camí; beure aigua de nou fonts diferents durant aquesta nit ens guareix dels dolors presents; rebolcar-se per l’herba amarada de rosada ens protegeix dels mals que vindran.
L’aigua és precisament el medi on viuen les goges i on Llúcia transita de nena a dona. La làmina d’aigua de l'estany de Lanós, on es reflecteix el món exterior, és el mirall que travessa Llúcia per entrar dins de si mateixa, i sorgir després com una altra Llúcia al món humà, al seu món, al món de sempre i alhora sempre nou.
Sergi Salinas Girona, 22 de maig de 2012
A la mitologia catalana, les fades (terme que prové del llatí fata, transposició del grec moira, que significava destí) són esperits de la natura relacionats majoritàriament amb l'aigua. Són les goges o dones d'aigua, també anomenades aloges, encantades, encantàries o paitides, figures femenines que habiten indrets d'aigua dolça: estanys, gorgs, rierols i deus. Les goges són éssers nocturns de gran bellesa: amb ulls de color d'aigua (blau o verd maragda) i llargues cabelleres daurades, de tons de coure o pelroges, que els cascadegen fins als peus. Van nues o vesteixen tuls transparents, i tot i no ser immortals, poden viure més de mil anys, mantenint-se permanentment joves. Es dediquen a cantar, ballar i teixir amb telers de cristall i llançadores d'ivori. Les nits de lluna plena surten a fer bugada a la riba dels estanys i rierols, i dansen sobre les aigües. Se'n troben arreu de Catalunya: al castell de Sant Salvador de Verdera, a sobre de Sant Pere de Rodes (a l'Alt Empordà), amb la seva reina Estarella; a les balmes del bosc de les Estunes, a Porqueres (Pla de l’Estany); a les coves de la Tosca del Pinatar de Vallfogona, dins la comarca del Ripollès (amb ales de molts colors i una estrella lluminosa al front); al Gorg Negre del Montseny, connectat amb Mallorca mitjançant un pas secret sota el mar; a la fou de Bor, a la Cerdanya (la goja de la qual té peus de cabra); als estanys pirinencs de Malniu i Lanós; al Canigó, on habita Flordeneu, tal com narra Jacint Verdaguer al seu poema Canigó; a la vall de Boí, al Maresme, al Vallès, al Gironès... Sota les aigües, tenen palaus de cristall que resplendeixen quan hi celebren grans festes. La ciutat de goges més gran es troba al fons de l'estany de Lanós. Allà hi governa una reina amabilíssima, que a sobre d'un ésser de forma imprecisa però molt bella, sobrevola tots els seus dominis, del Cadí al Canigó i dels estanys de Sant Maurici a Banyoles.
A Lanós, durant la nit de Sant Joan, s'apleguen les goges de totes les contrades per celebrar l'arribada del solstici d'estiu. La gent dels pobles propers assegura que en nits com aquesta, el llac refulgeix enlluernadorament i del seu fons brollen cants, música, riallades i remor de plats i copes. Moltes persones han estat encantades per la llum i els cants que surten de Lanós, de les Estunes o d'altres paratges habitats per goges: han estat atrets sense remei als fons de les aigües, d’on mai més han sortit. Les goges transiten entre el visible i l'invisible, entre el món humà i el submón. Hi ha moltes llegendes que expliquen els contactes entre dones d'aigua i humans. En molts casos, elles se n'han compadit i els han deixat anar, regalant-los segó, que en arribar a casa s'ha convertit en unces d'or. En altres ocasions, els humans han intentat robar-les la roba estesa, que té el poder d'assegurar riquesa i salut de per vida. Fins i tot hi ha diverses històries en què una goja contrau matrimoni amb un home, a canvi que mai l'anomeni dona d'aigua. El pacte acaba essent trencat per l'humà, i la goja desapareix per sempre. Les dones d'aigua són recurrents en moltes cultures europees, rebent diversos noms: nàiades a les mitologies grega i romana, làmies a Euskadi, xanes a Astúries, anjanas o linjanas a Cantàbria, mouras a Galícia, ondines a la mitlogia escandinava i germànica, korrigans a la mitologa celta... En tots els casos, el mite de les dones d'aigua ens remet a un temps llunyà en què la figura femenina era adorada com a deessa de la fertilitat i la procreació, dins d'una visió panteista de la vida que el monoteisme s'encarregà de proscriure i fer desaparèixer.
El mite de les goges apareix en diverses obres de la literatura catalana, especialment en el poema Canigó de Jacint Verdaguer. En música, es troba a La fada, òpera de J.Massó i Torrents, amb música de Morera, a La dona d'aigua, òpera de Joan Trias i Fargas, amb música de C. Casademont, i més recentment al conte musical de Salvador Brotons Liliana, a partir del poema d'Apel·les Mestres del mateix títol.
Un dip és un emissari del dimoni en forma de gos malvat i pelut, coix d’una cama i amb ulls vermells que llueixen en la foscor. S’alimenta de xuclar la sang del bestiar i de la gent. A l’escut del poble de Pratdip, al Baix Camp, i al retaule de Santa Marina de Pratdip es poden veure imatges d’aquests gossos vampirs. Es diu que els dips van desaparèixer al segle XIX.
Els donyets són una mena de follets que s’amaguen darrere de les orelles o entre les crineres dels cavalls i els condueixen de nit a gran velocitat. Es vesteixen amb faixa i armilla de pagès, i per barret porten un mocador nuat amb un picarol a la punta. El terme de donyet és usat al País Valencià, juntament amb el de duendo, per designar el que al Principat de Catalunya coneixem genèricament com a follet.
Són genis que habiten els boscos del Ripollès. Apareixen durant la nit de Sant Joan per muntanyes i paratges despoblats en forma de llumetes, i custodien tresors enterrats sota seu, que defensen amb mossegades, pessics i cremades contra qui pretèn desenterrar-los (a no ser que sigui una fada, com ho era Llúcia).
El nom de Llúcia prové de la paraula llatina “lux” (llum) i significa “aquella qui porta la llum” o “aquella qui neix de la llum”, en referència a les nenes que neixen a l’alba. Curiosament, la festivitat de Santa Llúcia, patrona dels cecs i dels qui pateixen mals de la vista, coincideix amb el solstici d’hivern: se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l'any segons el primer calendari julià. Llúcia no és un personatge inventat: Llúcia ets tu.
Són petites figures femenines de consistència etèria i de gran bellesa i bondat. Provoquen els ecos de les muntanyes. A Pals es diu que són encantades de vent i de fum, com una alenada –i més boniques que cap altra dona que puguis imaginar. Són molt sentides, agraïdes amb qui els fa bé, però esquerpes amb qui els fa mal. Es diu que a finals d’any, les llufes ronden per tot arreu, silencioses i entremaliades, enrient-se de la gent massa innocent. D’aquí que al ninot de paper que hom penja als altres el dia dels innocents s'anomeni llufa.
Els minairons (menairons, manairons, minaires o diablorins), estesos per tot el Pirineu, són tan petits que poden encabir-se a milions dintre d'un canó. Qui posseeix un canut de minairons, posseeix una potencial riquesa; molts masos dels Pirineus han esdevingut pròspers gràcies a haver tingut en algun moment un canut de minairons. Quan l’amo d’un d’aquests canons el destapa, els minairons surten en gran munió formant eixams que poden arribar a tapar
el sol, i amb impaciència pregunten "Què farem?, Què direm?". El seu amo els pot demanar qualsevol mena de tasca, que per molt dura que sigui l’enllestiran en un instant. Ara bé, si l’amo dubta i no els encomana una feina abans no pronunciïn les preguntes tres vegades, el maten sense compassió. Més d’una tartera dels Pirineus ha estat feta per minairons, quan algú ha obert un canut i, atabalat i sense saber quina feina encomanar-los, els ha ordenat d’aplegar en un punt determinat totes les pedres del voltant (com les que es troben al Ras de Conques, a Font Pallaresa, o la Tartera dels Minairons, al bosc de La Guàrdia d'Ares). Els minairons neixen de l’herba menaironera, també anomenada herba de Sant Joan perquè floreix i grana durant la nit de Sant Joan. Aquesta herba creix en coves de gran fondària, guardades per gegants i dracs que només permeten l’entrada al punt de mitjanit. Curiosament, l’herba de Sant Joan, el nom científic de la qual és Hypericum perforatum, també és coneguda com a pericó, compartint nom amb el geni del ferro que va destruir el jardí de Llúcia. Els minairons estan emparentats amb els martinets i els petits de la Cerdanya, amb els diables boiets o boets de Mallorca i Menorca, i amb els fameliars o femilians de les Pitiüses.
La Molsosa és un esperit protector del bosc, similar a l’Home d’Escorça o la Ginebreda. Té forma de bestiola de quatre potes, amb el cos tot cobert de molsa. Ataca a qui no respecta el bosc i vetlla pels nens que s’hi perden, enduent-se’ls a viure amb ella. La Molsosa té por dels cops de pedra i del foc. És per això que els carboners, per allunyar-la de les seves barraques, hi ballaven al voltant amb branques enceses i picant una paella amb la destral.
Es tracta del geni mitològic del metall, l’ànima del ferro, conegut al Ripollès i la Cerdanya. De tan petit, és gairebé invisible, però amb el foc s’emprenya, saltant a les flames i convertint-se en un gegant de ferro que destrueix tot el que l’envolta. Per tal que el Pericó no surti de dins del ferro, els ferrers solen donar tres cops de mall sobre l’enclusa abans de començar la feina.
Els simiots són esperits foscos del bosc, que habiten dalt dels arbres al voltant del castell de Rocabertí, a l’Albera (Alt Empordà). Tenen forma mig de bèstia mig de persona, amb banyes, cua, llargues urpes i dents esmolades com ganivets. El cos el tenen tan cobert de pèl que només s’hi entreveuen els ulls i les dents. Són personatges dolents: dispersen els ramats, escampen la pesta, espanten els humans entrant a casa seva per la xemeneia i provoquen tempestes i violentes ventades.
També anomenada vibra, és la femella del drac, molt similar a aquest però amb grans mamelles, bec d’àliga i ales i urpes de ratpenat. És extremadament ferotge. El seu nom prové del mot llatí viper que significa escurçó, entès genèricament com animal verinós, d’atac mortífer.
Existeixen moltíssimes publicacions i portals dedicats a la mitologia catalana o que tracten aspectes o personatges concrets d'aquesta. Apunto aquí només les principals fonts que m'han servit de guia en la confecció d'aquest llibre.
Mitcat. La pàgina de la mitologia catalana. Jordi i Esteve Querol. http://www.mitcat.net/
Dones d'Aigua. Carme Bosch. Ajuntament de Girona / Museu d'Història de la Ciutat. 2005
Costumari Català. Joan Amades. Editorial Salvat 1982-83
Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Joan Amades. Farell Editors. 2001
Canigó. Jacint Verdaguer. Edicions Proa. 2002
http://festa.cat, apartat Històries i llegendes
Viquipèdia. L'enciclopèdia lliure. http://ca.wikipedia.org
Enciclopèdia Catalana i Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. http://www.enciclopedia.cat http://www.diccionari.cat