Page 1

6


B E N Í N I B U R K I N A FA S O

LA KORA I EL GRIOT Viatge a les tradicions ancestrals de Benín i Burkina Faso Conxita Tarruell i Llonch S’inclouen dos contes de Rosa Pi Masvidal


LA KORA I EL GRIOT Viatges a les tradicions ancentrals de Benín i Burkina Faso Conxita Tarruell i Llonch El Griot, és un músic ambulant i narrador d’històries de l’Àfrica occidental, conegut popularment com a cantant de lloances. És una persona que té l’habilitat d’improvisar sobre esdeveniments actuals, fets casuals i tot allò que l’envolta. La Kora, és un instrument de corda molt utilitzat a l’Àfrica occidental. Sol tenir vint-i-una cordes que es  toquen puntejant amb els dits i combina característiques del llaüt i l’arpa. Primera edició: febrer de 2021 © del text i les fotografies: Conxita Tarruell i Llonch https://conxitat.wordpress.com/ © dels dos contes: Rosa Pi Masvidal © de les dues il·lustracions dels contes: Gemma Peralta Sala © del pròleg: Ester Riera, de la Llibreria La Ploma © de l'epíleg: Núria Crespo Sabadell © de les fotografies: Marc Solé, Rosa Pi i Conxita Tarruell © dels mapes: Marc Ancochea Correcció ortogràfica i gramatical: Quim Cornudella © 2021 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Logotip de la col·lecció: Icon made by Freepik from www.flaticon.com Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-123117-1-6 Dipòsit legal: B 3298-2021 Thema, IBIC: WTL, 1HFDF, 1HFDB No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: Poblat Taneka koko de Benín (© Conxita Tarruell i LLonch) Fotografia contracoberta: País Kassena a Burkina Faso (© Rosa Pi Masvidal)


A tots els infants de Benín i Burkina Faso que m’han encomanat la seva alegria mentre cantàvem i dansàvem junts.


ÍNDEX

Pròleg, d’Ester Riera | 11 BENÍN (2017- 2018) | 13 Com va començar tot | 15 Breu apunt general sobre Benín | 18 Capítol 1. Cotonú, el llac de la mort | 22 Capítol 2. Dassa, la ciutat dels quaranta-un turons | 24 Capítol 3. Natitingou: moldre el mill | 26 Capítol 4. El poblat Ocote i l’ètnia lotba | 28 Capítol 5. El poblat Taneka Koko | 30 Capítol 6. El poblat peul de Natitingou | 32 Capítol 7. El País Somba: visitem tres poblats | 33 Capítol 8. Parakou, el poble de tot el món | 39 Capítol 9. El poble subterrani d’Agonglo | 40 Capítol 10. Abomey, tancat entre muralles | 42 Capítol 11. Grand Popo: una cerimònia vudú | 47 Capítol 12. Ruta en barca pel riu Mono | 53 Capítol 13. Ouidah: testimoni de l’esclavitud | 60 Capítol 14. El Temple animista de les Pitons | 65 Capítol 15. Ganvié: la llibertat a les aigües | 67 Records del viatge a Benín | 70 Conte: L’Amadou a l’aigua, de Rosa Pi Masvidal | 73


BURKINA FASO (2018-2019) | 77 Com va començar tot | 79 Breu apunt general sobre Burkina Faso | 80 Capítol 1. Ouagadougou: la capital del país | 83 Capítol 2. En ruta pel llac de Bauzoulé i el poble de Boni | 85 Capítol 3. Bobo-Dioulasso: un festival de música | 88 Capítol 4. El poblat fortificat animista de Koro | 93 Capítol 5. El País Senufo: una ruta de Bobo a Banfora | 95 Capítol 6. La ciutat de Banfora i els paisatges bonics dels voltants | 97 Capítol 7. Iniciem l’any amb la ruta de Banfora a Gaoua | 98 Capítol 8. Gaoua, una visita al museu i dormir a una sukala | 100 Capítol 9. Coneixem l’enigmàtic País Lobi | 103 Capítol 10. El poblat Obiré, l’ètnia gan i les runes de Loropeni | 106 Capítol 11. El País Mossi: una ruta de Gaoua a Tiébélé | 108 Capítol 12. Tiébélé, la capital del País Kassena | 111 Capítol 13. A reveure, Burkina Faso | 114 Entrevista al Moussa | 116 Conte: El ressò del balàfon, de Rosa Pi Masvidal | 121 Epíleg, de Núria Crespo Sabadell | 125 Bibliografia | 127 Nota de l’autora i agraïments | 132 Recull fotogràfic | 135


PRÒLEG

L’ amor per l’Àfrica i la llibreria La Ploma va fer que conegués la Conxita, una viatgera molt avesada a visitar països remots i amarar-se de la cultura que l’envolta. És mestra, i la seva faceta d’escriptora li permet descriure minuciosament les experiències viscudes en els seus viatges en els llibres que ha anat publicant. Em demana de fer un pròleg; veurem si soc capaç de manifestar l’emoció que em provoquen els records. Conxita, m’ ha agradat moltíssim el teu relat de Benín. Has fet una crònica del teu viatge interessant i engrescadora. Has estat capaç de submergir-te en la màgia d’aquest país i gaudir de les meravelles i grans contrastos que ens ofereix. Vull manifestar que has aconseguit fer-me reviure grans moments. Amb el meu marit hem visitat dos cops Benín: la primera vegada l’any 2006 i la segona el 2011. Tots dos viatges van ser una experiència molt especial. He reviscut amb melangia el pas per dins dels mercats plens de vida, on els animals entren vius i tot el procés d’escorxar-los es fa allà mateix. He recordat els grans cistells de peix salat per fer les salses que donen sabor als aliments, les verdures, els nyams, les nous de cola, el karité, el carbó, les teles acolorides. Tot és una explosió de colors i olors difícils d’esborrar. El mercat és el lloc de trobada de la població; és on prenen la cervesa de mill, on es parla i es fan negocis. Hi podem observar les dones fumadores de pipa i també les dones sàvies que porten una pedra al mentó com a senyal de veneració i saviesa. Una altra cosa interessant dels mercats són les parades de fetitxes: és qüestió de no tenir por i és curiós deixar-se portar. Jo tenia una amiga amb problemes amorosos i li vaig comprar el fetitxe de l’amor. El venedor em va garantir que era infal·lible; fins i tot em va donar un número de mòbil per fer-hi consultes. Puc assegurar que va ser un èxit: va conèixer la seva parella, es van casar i són molt feliços gràcies al fetitxe africà, que dona serenor a les seves vides. La força de les creences de la cultura africana és molt potent. Reconec que també he après molt d’aquestes formes de vida tan en contacte amb la natura i la terra. 11


Benín és un petit país ancorat en unes cultures ancestrals del qual podem aprendre molt: el respecte per la gent gran i per la mort, el culte als ancestres i la cura dels nens. Tot és bellesa, paisatge, cultura, tradició, música, història en majúscula. A cada indret trobaràs sensacions difícils d’expressar. Ha estat un país molt maltractat per les guerres i l’esclavatge, tristament fomentat pels més poderosos. En l’actualitat Benín és un país tranquil i avança amb el turisme. Recomano visitar i conèixer la història de les diferents ètnies i les seves tradicions seculars i el seu paisatge. Benín té unes característiques tan especials que segur que no us defraudarà. Per altra banda, Burkina Faso és un país que lamentablement no he tingut la possibilitat de visitar. Malgrat tot, sí que he llegit bastant sobre aquest país, i sens dubte m’ ha agradat la lectura de la crònica que ens fa la Conxita del seu viatge al país dels homes íntegres on l’aigua és or. Durant el recorregut entrareu en contacte amb diferents poblacions natives, com ara l’enigmàtic País Lobi i els senufo, de cultura animista. Descobrireu les formes de vida més peculiars d’aquest lloc i gaudireu de la música, sempre present en la vida a l’Àfrica. La lectura del relat d’aquest país m’ ha recordat que anys enrere vaig estar anant a veure projeccions de pel·lícules i curts a l’ Institut Francès i als cines de l’avinguda de Sarrià. Van convidar directors de cinema africans i va ser una experiència molt enriquidora. He recordat Ouagadougou, una ciutat recurrent en aquelles sessions de cine perquè és la capital del cinema africà i la seu del Festival Panafricà de Cinema i Televisió, el FESPACO. Fa uns cinquanta anys que se celebra amb gran èxit. Aquest llibre us obrirà una porta per conèixer uns països totalment oblidats però molt intensos. Aprofiteu l’oportunitat que ens brinda la Conxita d’aprofundir en aquesta cultura. A través dels seus relats descobrireu aquests països sorprenents des de molt punts de vista, i segur que us engresqueu a visitar-los. Àfrica sempre ens atrapa i ens marca un camí a seguir. Ester Riera, Llibreria La Ploma

12


BENÍN (2017-2018)


Com va començar tot

Em vaig decidir a anar a Benín un dia que era a la llibreria de viat-

ges Altaïr, a la zona on hi ha els llibres de l’Àfrica. Em vaig quedar encantada mirant un llibre de fotografies de Benín, en què sortien persones de diverses ètnies, que em van cridar l’atenció pels seus costums; també les cerimònies de vudú, un tema desconegut per mi. Ja feia un temps que havia llegit el llibre Més enllà del mar de sorra: una dona africana a la nostra terra de l’escriptora beninesa Agnès Agboton, que m’ havia agradat molt, i també havia tingut l’oportunitat de conèixer-la personalment. Vaig demanar informació sobre els viatges que organitzava l’agència Orixà d’Altaïr i em va atendre un noi que havia anat diverses vegades a Benín i que n’estava enamorat. La proposta de viatge que em va fer em va engrescar. Vaig buscar informació sobre aquella terra i vaig trobar el llibre Rumbo a Benín de l’antropòleg Joan Riera, gran expert en el país. Des de llavors el segueixo a Facebook, on sovint penja unes fotografies espectaculars. Aquesta descoberta em va fer decidir. Vaig parlar amb la meva amiga Rosa, que feia poc que m’ havia comentat les ganes que tenia de tornar a trepitjar terres africanes, i de seguida s’ hi va animar. Juntes vam emprendre una nova ruta per endinsar-nos a l’Àfrica negra. Arriba el dia d’agafar el vol que ens portarà a Cotonú, la ciutat més gran de Benín i la capital econòmica del país. A l’aeroport del Prat ens trobem amb l’ Euloge: és beninès i ha estat uns dies a Barcelona, allotjat a casa de l’ Ester de la llibreria La Ploma, especialitzada en llibres africans. Ens explica que té una agència de viatges a Benín i que col·labora amb el Joan Riera. Ens diu que hem escollit el millor moment pel que fa al clima i desitja que connectem amb l’ànima d’Àfrica i la cultura del seu país, que creu que ens enriquirà i ens transformarà. Després d’un vol curt aterrem a Casablanca, on fem el canvi d’avió cap a Benín. El pas pel control de duana és caòtic, perquè s’ hi fa una gran cua amb viatgers que arriben de diversos vols i que van a destinacions diferents. Al meu costat hi tinc un pare amb 15


un nen petit. Està molt nerviós: té el vol de connexió al cap d’una hora i no el deixen passar. Sento que li diuen que hi serà a temps, però jo no ho veig clar. Hem estat tanta estona a la fila que hem pogut conèixer sis de les persones que vindran al nostre grup. Són catalans: Marc, Laia, Xavier, Desirée, Jaume i Xantal. Només ens queden quatre companys per conèixer. De sobte sento que algú crida el meu nom enmig de tota la gentada; em giro i quina casualitat!, veig una noia que vaig conèixer a Taizé. Xerrem una estona i em diu que va cap al Senegal amb la seva filla, que es casa amb un noi musulmà i celebraran la boda seguint els seus rituals. S’estaran a Abéné, on tenen una casa. Li explico que hi vaig ser fa un temps, al festival de percussió de Cap d’Any, i que em va encantar. Finalment passem tots els controls, i com que encara ens queda una bona estona, ens asseiem i parlem amb l’ Euloge. Ens ensenya unes fotos on surt ell i uns amics seus fent un ritu amb màscares. La Rosa i jo ens les mirem amb atenció i ens comencem a imaginar el que descobrirem de nou en aquesta ruta. Encetem una conversa en què ens explica el que creu que és més important que coneguem del seu país. Comença parlant-nos de les relacions familiars, els naixements i la mort: —La tradició oral és la forma que tenim de comunicar-nos, per això donem molta importància a la saviesa que ens transmet la gent gran. Les mares que tenen bessons estan ben valorades. Quan neixen els bessons, reben un bol per recollir els diners o menjar que els habitants del seu poble els regalen. Quan neix algú, els pares fan una consulta al babalawo: és una persona que té dots per orientar els pares en la criança del fill segons el signe en què han nascut. És coneixedor del passat, el present i el futur. L’enterrament dels familiars es fa a casa. Amb el meu pare ho vam fer així. Hi ha un ritual dedicat als morts cada cinc dies. S’utilitza un bastó de ferro acabat amb un petit contenidor o altar anomenat assin que es guarda en un lloc secret a la casa. Només les dones que ja no poden tenir fills hi tenen accés. Els dies de mercat treuen els bastons i els deixen al pati on han dipositat menjar per als ancestres per poder aconseguir bons cultius i demanar favors. Quan la dona toca el bastó, si s’ ha portat malament o ha enganyat el seu marit, li pot passar alguna cosa. 16


També ens parla de la religiositat dels beninesos i de la seva connexió amb la natura: —El vudú és una religió; el problema és que la gent té una idea equivocada pensant en els ninots, les agulles i els claus. Hi ha gent que en nom del vudú vol fer mal. El vudú protegeix, no pot fer mal. És una filosofia de vida, una forma de ser, i s’ han de seguir una sèrie de passos. No fa falta ser creient, solament cal deixar-se portar i no posar pegues ni dubtes. Jo practico el vudú i em protegeix a mi i també a la meva família. A cada casa tenim un legba perquè purifica i protegeix. Té forma fàl·lica; simbolitza la fertilitat i dona sort. Es fan rituals per poder aconseguir bons cultius. Es necessita molt temps per connectar amb el vudú. Quan entrem en estat de trànsit hi ha coses que no es poden entendre. Som el primer país de religió vudú del món i l’ hem portat a altres països com Brasil i Haití. Pels de Benín la natura té un valor molt important. Creiem en la reencarnació, ja que podem tornar a la terra per mitjà d’un nadó acabat de néixer. Sempre que ve un nen al món es busca de quina reencarnació prové. A continuació, ens parla del paper de la dona a Benín: —Les Amazones de Dahomey eren un temible exèrcit de dones soldat que van existir fa uns tres-cents anys. La seva consigna era: homes a casa i dones a la lluita. El rei Behanzin els va donar molt suport: les va defensar perquè deia que quan les dones fan promeses, les compleixen i que els homes són més mandrosos. Benín és una societat masclista però en canvi les dones han aconseguit molts dels seus propòsits, fins i tot càrrecs polítics. Han canviat moltes coses. Ara hi ha una campanya per promocionar la dona: les noies no paguen a l’escola i a la universitat tenen més descomptes que els nois. De sobte sentim uns crits d’uns homes que discuteixen davant de la porta d’embarcament. Cada vegada aixequen més el to de veu. Creiem que hi ha overbooking i uns quants passatgers s’ han quedat sense poder pujar a l’avió per més que hi han insistit. Finalment, després de quatre hores d’espera, nosaltres ja podem embarcar. És la una de la matinada. Un cop dalt de l’avió em poso còmoda, però just quan estic mig adormida encenen els llums i ens porten el sopar. La veritat és que no tinc gana. El que vull és 17


dormir, però és impossible. Haig de tenir paciència; intento descansar com puc i a les cinc de la matinada ja arribem a l’aeroport de Cotonú. Allà ens ve a rebre el Sankara, que serà el nostre guia. Em sorprèn perquè va vestit amb un conjunt de camisa i pantaló de la mateixa tela tradicional de colors llampants. Ens presenten els altres viatgers que faltaven: l’ Elena i els seus fills Juan i Celia, de Madrid, i l’Àngels de Mallorca. Ens repartim en dues furgonetes i comencem la ruta per carrers polsegosos. Encara és fosc, tot just algunes paradetes comencen a obrir. Arribem a l’ hotel i anem a l’ habitació per canviar-nos la roba d’ hivern per la d’estiu perquè aquí fa molta calor. Descansem una mica. Ens presenten el viatge i comencem la ruta.

Breu apunt general sobre Benín

Benín és un país de l’Àfrica Occidental situat entre el Sahel i el

golf de Guinea, amb l’Oceà Atlàntic al sud en una franja costanera. Limita amb Nigèria a l’est, Togo a l’oest i Burkina Faso i Níger al nord. Ocupa una superfície predominantment plana amb algunes muntanyes semiàrides poc elevades al nord. A mesura que ens anem endinsant a l’interior del país va augmentant la seva alçària, i al nord-oest ens trobem amb el massís d’Atakora. La regió costanera és plena de llacunes i pantans que han estat formats amb el pas del temps gràcies als corrents marins que han anat movent i disposant aquestes àrees sorrenques. D’aquestes llacunes destaquen la de Porto-Novo i Ganvié. Podem parlar de tres regions: el sud és la costa amb manglars, terra, llacs, boscos sagrats i deltes; el centre és el cor de l’antic regne Dahomey, una zona de terres fèrtils i boscos densos on s’ han preservat més les tradicions; i el nord, caracteritzat per un paisatge marcat per la sorra vermella i el verd dels camps. La població de Benín s’aproxima als sis milions d’ habitants i està concentrada majoritàriament al sud del país. Porto-Novo és la capital oficial i la seu de l’Assemblea Nacional; Cotonú és la seu del govern i la ciutat més poblada. Amb una extensió de 18


122.000 km², Benín acull al seu territori una gran riquesa lingüística i sociocultural: hi viuen diversos grups ètnics i s’ hi parlen unes cinquanta llengües diferents. La llengua oficial és el francès, i algunes de les llengües autòctones més parlades són: fon, bariba, ioruba, adja, houeda i fulfulde. Al Baix Benín hi conviuen els fon i els adja, que es dediquen bàsicament a l’agricultura. En la cultura fon, la terra, propietat dels avantpassats, és un bé de la comunitat que no es pot cedir a ningú, ni tan sols al rei, i encara menys als estrangers. En aquesta mateixa zona viuen els ioruba, que basen la seva activitat en el comerç. A les llacunes costeres hi habiten uns grups ètnics formats majoritàriament per pescadors: els aizos, els pedah i els mina. Les regions centrals del país les ocupen els bariba, els baseda i els itcha, que es dediquen a l’agricultura, com també ho fan, a l’Alt Benín, els dendi, els gurma i els tyokosi. A Benín també hi viu un poble essencialment de ramaders: els peul. Al nord-oest del país, a la zona del massís d’Atakora, hi ha altres ètnies importants com els somba, els gamgamba i els niendé, que també són agricultors. Pel que fa a la demografia, la mitjana d’esperança de vida és de cinquanta-un anys i la mortalitat infantil és molt elevada. El clima de Benín és tropical o equatorial, segons la zona. Tenen diferents èpoques de pluja: al nord plou de maig fins a octubre i l’estació seca és de novembre a juny. En canvi, al sud les pluges apareixen en dos períodes: d’abril a juliol i d’octubre a novembre. Quan bufa el Harmattan, un vent del Sàhara, arriben al país núvols de sorra en suspensió. Pel que fa a la religió, hi ha bona convivència entre musulmans, cristians i animistes. El vudú és la religió animista del país i és en la que creuen més els beninesos. L’any 1996 el govern de Benín la va reconèixer com a tal. És originaria del golf de Guinea i la practiquen uns seixanta milions de persones repartides entre Nigèria, Benín, Togo i alguns països americans, on va arribar a través dels milers d’esclaus originaris d’aquesta zona d’Àfrica. El vudú es va originar fa uns 4000 anys i el seu nom significa ‘ànima’ o ‘força’. Els ioruba també l’anomenen orissa. La religió vudú dona molta importància a la natura i a la presència entre nosaltres dels que se’n van. Hi ha moltes organitzacions cristianes amb clares influències 19


de la religió vudú, i són de les que creixen més. Un d’aquests moviments religiosos més representatius és el dels cristians celestes. El va fundar l’any 1947 l’adepta vudú Samuel Oshoffa perquè Déu li va demanar que erradiqués certs comportaments pecaminosos de la societat beninesa. És una religió sincrètica que procura conciliar doctrines diferents combinant creences judeocristianes amb rituals africans. La gastronomia es basa en menjars simples però saborosos gràcies a la bona qualitat dels ingredients que utilitzen, bàsicament verdures i peix. La mandioca, la batata, l’arròs i el sèsam són els ingredients més utilitzats, sobretot com a acompanyament. El peix és fresc, tant el d’aigua dolça com el de salada, i acostumen a cuinar-lo a la brasa. Les carns de vaca, cabra i ovella són les més utilitzades a la cuina beninesa. Us faré un breu resum sobre la història del país: Els regnes d’Allada, Porto-Novo i Dã Homè van ser fundats pels adja, que vivien al sud del país —el nom de Dahomey, derivat de Dã Homè, va acabar designant tot el país després de la conquesta francesa. La història del nord de Benín és quasi desconeguda. Com passa en molts altres pobles africans, l’origen del país comença amb una antiga llegenda: Abigboma, filla del rei Tado, un petit regne Ewé situat a l’actual Togo, va ser raptada per una pantera amb la qual va tenir dos fills, un dels quals, Agasú, va tenir un fill, Lande, i aquest últim en va tenir tres més. Les disputes dinàstiques entre aquests tres prínceps hereus va suposar, l’any 1625, la divisió del regne. Kokpon va ser el rei de Gran Ardra; l’altre germà, Do-Aklin, va fundar la ciutat-estat d’Abomey, i el tercer, Agdanlin, va fundar la ciutat de Ajatche o Petit Ardra, anomenada Porto-Novo pels comerciants portuguesos. Houegbadja, el tercer rei d’Abomey, es considera el fundador del regne de Dahomey. És qui va fer construir el palau Agbome, que significa ‘al bell mig de les muralles’. El regne de Dahomey es va organitzar de manera centralitzada i es protegia amb un exèrcit professional. A finals del segle xvii, la principal activitat econòmica dels dahomey era el comerç d’esclaus. Feien incursions a les poblacions veïnes i capturaven persones que venien com a esclaus als tractants 20


europeus. Es calcula que al llarg de segle xviii aproximadament es van vendre més de 20.000 esclaus a l’any, sobretot de Gran Ardra i Ouidah; la zona on es troben aquestes ciutats va rebre el nom de Costa dels Esclaus perquè era el lloc on se centralitzava l’intercanvi comercial amb els europeus. El regne de Dahomey, al segle xviii, va introduir a l’exèrcit un regiment exclusivament de dones. Aquest grup de guerreres l’anomenaven minon, que significa ‘les nostres mares’ en la llengua fon. Destacaven per ser implacables, i per la seva fidelitat i bravura. Els europeus, tal com ens va explicar l’ Euloge, les van denominar «amazones». El 1863, Porto-Novo va acceptar un protectorat francès per rebre protecció contra el domini de Dahomey. França va intentar l’acostament amb Dahomey però va ser rebutjada per la resistència armada del rei Behanzin (1889-1893), fins que va ser derrotada entre el 1892 i el 1893. Va ser llavors que França va establir-hi un protectorat. Entre 1895 i 1898 els francesos van afegir al seu control la regió del nord de l’actual Benín. El 1904 Dahomey es va incorporar a una federació de vuit territoris de l’Àfrica occidental francesa, que limitava amb les fronteres acordades amb Gran Bretanya i Alemanya, països colonitzadors de territoris veïns. Des de 1958 fins a 1960 va ser una república autònoma dins de la Comunitat Francesa. L’1 d’agost de 1960 es va proclamar la independència i aquell mateix any la república de Dahomey va ser admesa com a membre de les Nacions Unides. Des de la independència del país, hi ha hagut nombrosos cops d’estat i deu presidents. Un dels més destacats és el general Mathieu Kérékou. L’any 1972 es va convertir en president després d’un cop d’estat i va proclamar l’estat marxista-leninista: va nacionalitzar els bancs i les empreses petrolieres i va canviar el nom del país, que va passar a dir-se República Popular de Benín. Kérékou es va mantenir en el poder vint anys, fins al 1991. L’any 1990 el general Kérékou va fer que se celebressin les primeres eleccions multipartidistes, fet que va posar fi a disset anys de govern d’un sol partit. El 1991 Nicéphore Soglo va vèncer Matthieu Kérékou, i arran d’aquestes eleccions el govern va abandonar la 21


ideologia marxista i el país va passar a denominar-se República de Benín. Des de llavors s’ han produït diverses eleccions més. El 6 d’abril de 2016 Patrice Talon es va convertir en el quart president elegit democràticament del país.

Capítol 1 Cotonú, el llac de la mort

De bon matí em desperta el soroll de les motos del carrer. Estic

mig adormida però quan trec el cap per la finestra m’adono que soc a Benín. Després d’esmorzar ens ve a buscar el Sankara vestit amb un conjunt nou de camisa i pantaló d’uns altres dibuixos, però també fet a mida. La veritat és que fa goig. Ens diu que ens hem de preparar per marxar cap a Dassa. Primer volem comprar una mica de menjar pel viatge i, com que encara no hem fet el canvi de moneda, anem al banc per treure diners. Quan arribem al banc ens quedem esparverats de la quantitat de gent que hi ha. S’ ha d’agafar tanda i ens donen el número 72; en tenim per dues hores. Els que s’esperen no s’immuten. Com que estic acostumada al ritme accelerat m’ haig d’adaptar al dels africans: tenen un altre concepte del temps. Mentre m’espero llegeixo la guia de Cotonú: El nom de Cotonú significa ‘desembocadura del riu de la mort’ en llegua fon. Aquest nom es deu al color vermell dels arbres que rodejaven el llac Nokué: es deia que les ànimes dels morts baixaven pel riu Ouéme fins a la llacuna de Cotonú i el mar i que en el seu recorregut deixaven un rastre de sang als arbres que tenyia de vermell la vegetació de la zona. A principis del segle xix era una petita localitat pesquera. La ciutat estava dominada pel regne de Dahomey des del segle xviii. El 1851 els francesos van signar un tractat amb el rei Ghezo de Dahomey amb el qual van obtenir permís per establir un lloc comercial a Cotonú. Durant el regnat de Glele, entre els anys 22


1858 i 1889, el territori va ser cedit a França per un tractat signat el 19 de maig de 1868. L’armada francesa va ocupar la ciutat l’any 1883 per evitar la conquesta britànica de la zona. Després de la mort del rei Glele el 1889, el seu fill Behanzin va intentar sense èxit recusar el tractat. Cotonú és la seu del govern del país i la capital econòmica, encara que la capital oficial es troba a Porto-Novo, una ciutat amb un ambient més tranquil. L’aeroport i les diverses vies de comunicació per carretera i ferrocarril converteixen Cotonú en el principal centre de comunicacions del país. La zona urbana segueix expandint-se notablement cap a l’oest. La població ha passat de quatre-cents mil habitants fa uns vint anys a un milió i mig actualment. La ciutat es troba al sud-est del país, entre l’oceà Atlàntic i el llac Nokoué, al voltant de la llacuna Cotonú, que en realitat és un estret. És coneguda principalment com un port important gràcies al Port Autònom de Cotonú, un dels principals ports del golf de Guinea. El port té vida pròpia i independent de la ciutat de Cotonú. Els edificis més importants de Cotonú són l’ Estadi de l’Amistat, la Catedral, la Mesquita Central, la Universitat Nacional i el Mercat Dantokpa, de vint hectàrees d’extensió, que inclou un mercat de fetitxes. Es tracta d’un mercat amb un espai dedicat als productes pels rituals del vudú: hi exposen des de pedres i pells a cranis de micos, de cocodrils, de lleons i de tota mena d’aus. Quan per fi sortim del banc, pugem al cotxe i emprenem la ruta. Observo des de la finestra els carrers polsegosos plens de gent, amb molt de trànsit de bicicletes, i sobretot el que em sorprèn és veure milers de motos carregades amb un o dos passatgers. Són unes motocicletes-taxis que anomenen zémidjan, que vol dir ‘et portem ràpid’, i que fan desplaçaments curts dins la ciutat. De mica en mica anem deixant la ciutat enrere i la primera impressió que m’emporto és que es tracta d’una ciutat caòtica amb molta pol·lució. Sort que només hi estem de pas per anar als poblats.

23

Profile for Tushita Edicions

LA KORA I EL GRIOT  

Viatge a les tradicions ancestrals de Benín i Burkina Faso

LA KORA I EL GRIOT  

Viatge a les tradicions ancestrals de Benín i Burkina Faso

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded