Tribuna Arqueologia 1987-1988

Page 1

Direcció General del Patrimoni Cultural Servei d 'Arqueologi a

TRIBUN A D'ARQUEOLOGI A 1987-1988 RA L` U DE C k= r~.

?'f1 ~

-~

Ya

~

1~~.À~a4 .~~` ~

~

.~EP'T ç Servei ,t d'Arqueo ogi a

DEPARTAMENT DE CULTURA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA Barcelona, 1988


© Departament de Cultura i autors Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Imprès per Impremta Juvenil, S .A . - Maracaibo, 11 - 08030 Barcelon a Dipòsit legal : B .45196 - 198 8 ISBN : 84-393-1062-5


Índe x

El

projecte etnoarqueològic del Canal Argentina) . Ernesto L . Piana .

Beagle

(Terra del Foc ,

La missió arqueològica espanyola a Egipte : Les excavacions a Heracleòpolis Magna . Josep Padró.

7

15

Les excavacions de la rue de Lutèce i l'arqueologia urbana a París . F. Audoin, T. Badin, F. Baucheron, J. A . Muñoz Lacasta , 1. Rovaze, E. Sapin, C. Voyet, S. Zylawyj. El

27

megalitisme de 1'Albera-Serra de Roda-Cap de Creu s (Alt Empordà-Vallespir Oriental), segons els estudis del s darrers 10 anys (1979-1988) . Josep Tarrús i Galter .

39

Darreres intervencions a l'assentament ibèric i la vil . la romana de Darró (Vilanova i la Geltrú, Garraf) . Albert López i Mullor, Xavier Fierro i Macía.

53

L'establiment protohistòric d'Aldovesta (Benifallet, Baix Ebre) . Un punt clau del comerç fenici a la Catalunya meridional . Maite Mascort i Roca, Joan Sanmartí i Grego , Joan Santacana i Mestre .

69

Les excavacions al paratge de la Bòbila Madurell i de Can Fe u (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental) . Araceli Martín, Josep Miret, Josep Bosch, Rosa M. Blanch , Sara Aliaga, Roser Enrich, Sergi Colomer, Sílvia Albizur i Joaquim Folch, Juan Martínez, Teresa Casas .

77

Els jaciments romans de l'Olivet d'en Pujol i els Tolegasso s (Viladamat, Alt Empordà) . Josep Casas i Genover . El

poblat dels camps d'urnes i ibèric de Vilars (Arbeca, les Garrigues) . Ignasi Garcés, Emili Junyent .

93 10 3

Els sòls d'ocupació a l'abric Romaní (Capellades, Anoia) . R . Mora, E. Carbonell, A . Cebrià, J . Martínez.

115


La villa romana de Torre Llauder (Mataró, Maresme) . Marta Prevosti, Joan F. Clariana .

12 5

El Roc del Migdia (Vilanova de Sau, Osona) : un jacimen t mesolític atípic ? Miguel Ángel Paz i Martínez, Assumpció Vila i Mitja .

13 3

Les darreres campanyes d ' excavacions al poblat ibèric de l a Moleta del Remei (Alcanar, Montsià) : 1985-1987 . Francesc Gràcia i Alonso, Glória Munilla i Cabrillana , Ramon Pallarés i Comas .

14 5

El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal d e Caldes de Montbui (Vallès Occidental) . Joaquim Folch i Solé, Xavier Menéndez i Pablo . Carme Miró i Alaix, Josep M. Puche, Emili Revilla i Cubero, Elisabet Sorribes.

153


EI projecte etnoarqueològi c

del Canal Beagl e (Terra del Foc, Argentina) ERNESTO L . PIANA

Amb la tornada de Juan Sebastián Elcano i els seus companys arribà a la Península la notícia d'un país molt meridional que avui dia anomene m Terra del Foc . La noticia estava tan esvaïda i atrotinada com els vestits del s que la portaren : es varen poder donar molt pocs detalls d'aquelles terres . Poc temps després eren considerades l'extrem nord d'un continent meridional al qual, amb tota l'honradesa i a la manera d'aquells temps, anomenaren Terra incognita Australis. Tots els esforços posteriors de Sarmiento de Gamboa no pogueren esclarir les boires d'ignorància que la tapaven . Hem d'esperar al 1578 qua n el pirata Francis Drake navegà —molt probablement sense voler-ho— fins le s illes Wollaston i descobrí per tant la inexistència del suposat continent austral . Europa no va tenir cap més noticia de l'extrem sud americà fins qu e Le Maire, el 1616, girà el cap Hornos inaugurant la ruta sud de l'Atlànti c al Pacífic . La importància d'aquest pas fou tan gran que només tres any s després els germans Nodal donaren la volta, per primera vegada, al conjun t d'illes de la Terra del Foc . Tot seguit un cert nombre d'expedicions europees ensumaren neguitoses les costes de la Terra del Foc i, fins i tot, h i cercaren redós en els esforços per girar el cap Hornos i accedir al desitjat Pacífic . Si era poc el que es coneixia d'aquestes terres, considerades co m un escull en el camí comercial, encara era més minso el coneixement qu e es tenia dels seus habitants . ' 1 . A la Terra del Foc convisqueren dues tradicions culturals ben contrastades : els Selk'na m (també anomenats Onas), caçadors-recol-lectors pedestres de terra endins, la vida econòmica dels quals depenia del guanac (Lama guanicoe) i els Yamana o Yaghan, nòmades del mar, canoers que depenien fonamentalment dels recursos marins i que ocupaven les costes d'illes i canals del territori de la Terra del Foc. En aquesta ocasió només es farà referència als segons.


8

ERNESTO L . PANA

Tot i que existiren descripcions curtes i incompletes, amb un valor mol t desigual, com les de Cook (1775) i Weddel (1825) i ja s'havien produït con tactes pacífics i dels altres, entre els canoers nadius dels canals de Magallanes i de la Terra del Foc (yamanes i alakalufs) i els viatgers del vell continent, els fueguins varen ésser presentats a la societat pels oficials de Fitzro y i Darwin . El primer ho va fer literalment, ja que va segrestar quatre habitants de la Terra del Foc i els presentà a la cort anglesa ; els ensinistrà en l a llengua i la cultura d'aquest país amb l'objectiu de tornar-los al seu, a fi i efecte que servissin de via d'accés a la resta dels seus paisans . Tot i qu e Fitzroy (1839), amb els seus dos viatges, ens deixà certa informació sobre els nadius, no es pot negar que la popularitat més gran es va produir gràcie s a la ploma de Darwin (1839) . Això es degué al prestigui guanyat amb le s seves obres en el camp de la biologia, prestigi que fou indiscriminadamen t estès a totes les seves afirmacions i apreciacions . En l ' època que Darwi n restà en territori de la Terra del Foc, era un jove clergue en potència que , en trobar-se amb una realitat social i cultural ben diferent de la pròpia i e n unes circumstàncies personals no gens favorables, no la va saber comprendre . Els va contemplar com a representants del més primitiu dels estadi s possibles de la humanitat a causa de l 'escassetat i d'allò que de rudimentar i tenia el seu bagatge material, la quasi total nuesa en un clima fred i enutjós , la senzillesa de les seves vivendes i l ' aparent brutalitat dels seus costums . Abillats d ' aquesta mena varen entrar els habitants de la Terra del Fo c per la porta de servei a la cultura europea . Al mateix temps, altres escrit s més exactes, com els de Wilkes (1844), no varen trobar la mateixa acollid a a causa del poc coneixement que es tenia dels seus autors . Tot i així es va poder rectificar poc a poc aquesta imatge a través de le s aportacions d ' altres autors que visqueren a la Terra del Foc, com el mossè n anglicà Thomas Bridges i el seu fill Lucas ; d'estudis etnogràfics com els de l missioner Martin Gusinde, o de científics d'altres camps que varen documentar la vida dels aborígens . Tenim molta informació de final del xix i començament del nostre segle referent a l'antropologia física (Garson , 1885, Sergi, 1867 i 1888, Mantegazza i Regalia, 1886 ; Martin, 1893, 1894 ; etc .) . També trobem un interès més holístic, minuciós i perdurable en l a descripció cultural (Ihomas Bridges, 1866, 1892, 1893 ; Martial, 1888 ; Hyades i Denniker, 1893 ; Lothrop, 1928 ; Gusinde, 1937 ; Lucas Bridges , 1947 ; Emperaire, 1955 ; etc .) . La diversitat d'observadors, el contacte perllongat en alguns dels casos , l 'observació científica desapassionada en altres o els treballs pròpiament etno gràfics, sumats al caràcter recent del registre –que permet fins i tot treballa r amb material fotogràfic– ha forjat la, potser, més completa visió etnohistòrica de l'Argentina . El resultat és una visió que recupera en un grau mol t elevat la vida dels canoers de Magallanes i la Terra del Foc . 2 . Per a la imatge etnogrdfica, vegeu Gusinde, 1937 ; Lothrop, 1928 ; Orquera, .lana, Sala i Tapia, 1982 ; Orquera i Piana, 1986 a i b .


EL PROJECTE ETNOARQUEOLÒGIC DEL CANAL BEAGLE

9

Es varen corregir aspectes errats, fal.làcies i interpretacions subjectives , però alguns conceptes fortament arrelats varen romandre i els canoers d e Magallanes i la Terra del Foc continuaren essent considerats exemples viu s d'arcaisme cultural, representants cristal . litzats d ' estadis culturals ja superats . Àdhuc Gusinde arribà a considerar que els alakalufs, així com els ya mana, eren «els únics que ens podien donar una resposta segura i satisfaen t sobre alguns detalls de certes institucions i costums de l'època més antig a de la humanitat, dels començaments de la vida humana» . (1924 :42) . Aquest autor i els qui acceptaren aquesta posició negaren implícitamen t tota possibilitat adaptativa o evolutiva a aquests pobles . Imbelloni, en acceptar aquesta premissa, assajà de trobar-ne les raons causals, basant-se e n un suposat arraconament provocat per l'empenta de pobles culturalmen t més dinàmics . Aquesta presentació resultà una tautologia, ja que es veia l a causa des de l'efecte i a l ' inrevés i perquè l ' explicació es basava en una cert a dinàmica suposada, no comprobable . Menghin (1960 :9) va veure aques t problema i el va corregir introduint, tot i que d'una manera superficial, un a valoració del medi ambient . Des del seu punt de vista es tractava d'un mitjà dur en extrem i àdhuc hostil per a l'home, la regió «era d'allò més apt a per a servir de darrer refugi a pobles primitius que volien o havien de cedi r a la pressió de grups més forts» . D'aquest exercici teòric sorgí per decantació natural l'interès pel passat aborigen tot i que l'especulació de base etnològica no va tenir la corresponent contrastació arqueològica . Només es poden esmentar dues excepcion s en aquest sentit : els treballs pioners de J . Bird als anys 30 (Bird, 1938 i 1946 ) i els del matrimoni Emperaire i Laming (1961) uns vint anys després . Els treballs de Bird tenen esculls difícils de passar perquè la feina d e camp no va anar acompanyada de treball de gabinet, i perquè el que v a publicar es redueix a un parell de fulls . Tot i així va completar la imatg e del començament de la nostra era . L'informe més extens dels Emperaire n o tenia punts de comparació i durant molt de temps el jaciment que excava ren (Englefield) era intrigant, tant per l'antiguitat que li donaven com pe r la singularitat tipològica i el seu afillament geogràfic . Com a resultat d ' aquest procés, pels anys 70 no hi havia correlació arqueològica per a una, en canvi, molt completa informació etnogràfica i etnohistòrica . Aquesta situació no es podia perllongar més i és en aquest s anys que comença a produir-se el canvi . En 1972 Omar Ortiz Troncoso , arqueòleg xilè, excavà dos importants jaciments propers a la ciutat de Pun ta Arenas : Bahía Buena i Punta Santa Ana (Ortiz Troncoso, 1975) i, mé s tard (1979), va posar en dubte l'antiguitat d'Englefield reduint-la a nomé s 1800 anys ap . En 1975 començà el Projecte Arqueològic Canal Beagle amb l'excavació del jaciment Lancha Packewaia (Orquera, Sala, Piana, Tapia, 1977) on els nivells més antics van ésser datats de fa uns 4000 anys . Això va fer necessari el disseny d'una investigació a llarg termini basat en unes excavacion s intensives i extensives .


10

ERNESTO L . PIAN A

Les característiques de les costes del Canal Beagle i la relació eustatism e isostàsia fa que alguns dels jaciments propers a la costa no hagin pogut estar mai coberts pel mar i que l'estabilització de la mar al nivell actual n o hagi modificat gaire la costa . D'altra banda l'activitat humana recent pràcticament no ha modificat el terreny . Es per tot això que algunes restes del s campaments més antics possibles de la tradició adaptativa al litoral marítim (que resultà al final en els canoers de Magallanes i la Terra del Foc observats pels europeus) podien ésser trobades . La investigació es dissenyà aleshores per tal de recuperar un primer esboç cronològico-cultural que cobrís diferents moments, des dels més antics que es podien esperar fins a, com a mínim, la presència de materials euro peus (Orquera i Piana, 1985) . Tenint en compte la gran abundància de jaciments arqueològics que ofereix la Terra del Foc es va decidir concretar e l projecte amb la menor distància possible entre els llocs . Això es va fer aix í per tal de controlar la variable «accés a recursos» . Un cop assolida la fit a en només dos quilòmetres de costa, la investigació es dirigí vers l ' obtenci ó d'informació regional recuperant manifestacions arqueològiques : A) d'antiguitats comparables a les que s'havien estudiat primer, B) que poguessi n ser de la mateixa tradició adaptativa, C) amb accés a recursos genèricamen t semblants als de l'ambient magallànic i de la Terra del Foc, però amb caràcters geomorfològics que suposessin disponibilitat o accés als recursos di ferents de les primeres. Es a dir, se cercà la variació «accés a recursos» mantenint controlade s les variables temporals i culturals per tal d ' arribar a la comprensió del fenomen regional . S'ha aconseguit molt recuperant diferents classes de llocs, des dels espe cialitzats fins als ocupats repetidament en diferents estacions, però encar a s'ha de treballar fort en aquesta direcció . De tot aquest treball realitzat, s ' ha obtingut una primera imatge del procés colonitzador i adaptatiu a les condicions particulars d ' aquest litoral ma rítim humit, fred i ventós . Noves preguntes, cada cop més acurades, són le s que permetran avançar en aquest camí del coneixement . Intentarem esbossar en poques línies els resultats obtinguts : les dues grans tradicions culturals que poblaren la Terra del Foc haurien estat j a diferenciades abans de la seva entrada al territori i haurien arribat per camins i maneres diferents . Els caçadors pedestres haurien arribat per terr a a l'illa de la Terra del Foc, abans de la seva separació de la Patagònia Continental amb l'obertura de l'estret de Magallanes (Orquera i Piana, 1987) . Avui dia es pensa que aquest estret s'hauria obert fa uns 8000 anys (Rabas a com .pers .) i la presència d'aquests caçadors es pot remuntar, com a mínim , a I'XIè . mil . lenari abans del present (Massone, 1983 ; Laming Emperaire , 1968). La penetració dels grups ja pre-adaptats a la vida en el litoral marítim s'hauria fet pel seguit d'illes occidentals, comptant amb canoes i avançant cap al sud a mesura que les condicions ambientals es tornaren aptes . La data hipotèticament més antiga per a aquest avenç va ser fixada en uns


EL PROJECTE ETNOARQUEOLÒGIC DEL CANAL BEAGLE

1i

6000 anys i es basa en el fet que abans no hi havia hagut una presència d e boscos amb arbres grans estesos i ben distribuïts (Orquera i Piana, 1987) . Ja tenim manifestacions arqueològiques d'aquesta antiguitat i per tant e s poden considerar representatives dels primers moments del procés adaptatiu . Al jaciment de Túnel tenim tota una seqüència de més d ' un centena r d'ocupacions esporàdiques, rastres de moviments nòmades al llarg d'un parell de segles pels voltants de 6000 o 6200 anys enrera (Piana, 1984) . Aquestes ocupacions representen estades en totes les estacions de l'an y (Schiavini, 1985) . Aquesta gent posaren les bases de la tradició adaptativ a al litoral marítim com indiquen els fets següents : 1) De la totalitat dels instruments, un 37% són ossos i d'aquest pro p d 'un 90% va ésser fabricat amb ossos de mamífers i aus marines . 2) La morfologia de la seva arma més representativa, l'arpó, ens indic a coneixement dels problemes que es produeixen en la cacera del llop de mar . 3) Del conjunt d'instruments i fauna trobada es desprèn que és absolutament necessari l'ús de les canoes (Piana, 1984) . 4) La fauna marina domina notablement la totalitat de la fauna recuperada (uns 400 Llops marins, 22 cetacis menors i unes 400 aus marines davant una vintena de guanacs i unes poques aus terrestres) . Tot i que hi hagué un elevat grau d'aprofitament de la fauna marina, e n els primers moments no es va recórrer a la reco l . lecció de mol . luscs . Va se r poc temps després quan es comencen a menjar de manera massiva i cons tant, cas semblant a l ' observat a Bahía Buena i Punta Sta . Ana (Ortiz Tron coso, 1979) . Malauradament, el procés de població que segueix no és conegut a l'em bocadura occidental de l'Estret de Magallanes, però es pot resseguir fàcil ment al Canal Beagle amb un registre arqueològic que pràcticament no dei xa entreveure grans canvis fins fa uns 4000 anys . Es en aquest nou momen t en el qual apareixen puntes de pedra de 10 a 15 cm de longitud, amb form a de llança, biapuntades, tallades bifacialment per reducció de preforme s grans fetes en vulcanita basáltico-andesítica (Orquera, e .a ., 1977) . Tot aix ò es correspon amb un augment del consum de guanac, que arriba fins al 36 % del total de les calories consumides avaluades (Saxon, 1979) . La tradició es manté sense canvis més grans : els arpons van modifican t poc a poc la seva forma general (de base en creu i extrem amb dues dent s adjacents, passen a tenir una base en forma d'escut i amb una sola dent) , perden la decoració incisa i estan fets de manera cada cop més grollera to t i que mantenen la seva mateixa funcionalitat i manera de fer-se servir . Com a molt tard fa uns 2700 anys ja eren presents les puntes de projectil, possiblement indicant la utilització de l'arc . Aquestes puntes arriben a ésser força abundants en diferents contextos arqueològics i ofereixen un a variabilitat morfològica impressionant . El procés de manufactura era e l mateix que el fet servir per a les grans puntes que havíem vist abans : es rebaixava bifacialment des dels costats oposats alternadament . El volu m inferior, però, feia més fàcil la utilització de primeres matèries més fre-


12

ERNESTO L . PIAN A

qüents i d'accés senzill ; de fet ja no era necessari augmentar les despeses de la cacera del guanac invertint temps extra en la recerca de primeres matèries poc abundants . Crida l'atenció que el registre arqueofaunístic d'aquesta època sembla continuar les pautes observades al jaciment de Lanch a Packewaia, on l'aportació de calories per part del guanac es redueix des de l 12%, al començament del període d'aparició de les puntes de fletxa, fins a l 3% al final del mateix període . Tot i així, després del primer mil-leni de l a nostra Era sembla com si l'ús d'aquestes armes entrés en decadència i ja e n el moment etnogràfic l'arc i les fletxes són poc més que un objecte d'intercan vi . Al segle xv11, les primeres matèries europees van ésser transformades e n instruments pels aborígens tot i que el Canal de Beagle no va ésser descobert oficialment fins al 1830 . La noció d'arraconament va haver d'ésser revisada i substituïda per l a visió d'un exitós procés adaptatiu a les particulars condicions ecològique s dels canals de Magallanes i la Terra del Foc . Aquest procés va permetre un a densitat de població elevada en relació a d'altres caçadors-recol . lectors i que es pot calcular en unes trenta vegades superior a les de la Pampa i l a Patagònia a l'arribada dels europeus . Va ésser un camí de sis mil . lenaris e n el qual, un cop assolides ràpidament les bases d'adaptació, s'observa un a estabilització en pautes d'aprofitaments assolides i una deriva lenta cap a formes econòmiques on la rendabilitat només es podia augmentar mitjançant la reducció en la inversió d'esforços . Hem assajat d'explicar, a grans trets, la manera com es forjaren les due s imatges (I'etnohistòrica i l'arqueològica) i donar-los una valoració . Tots do s són quadres impressionistes, però coneixem alguns dels traços del pinzel l amb bon detall . Tanmateix, manca la contrastació de les dues imatges . La senzilla projecció de les dades etnogràfiques cap al passat és un mètode incorrecte . S'han de tenir en compte, almenys, una certa quantitat d e condicionaments que poden anar des de la identitat del registre materia l fins a la profunditat temporal i de distància en l'espai . Per poder fer u n exercici de projecció etnohistórica haurem de tenir l'aval de l'arqueologi a (Orquera, e.a . 1977 :75-91) . Avui dia hi ha un projecte d'etnoarqueologia que vol emprendre aques t repte . A partir de la informació arqueològica suara resumida, s'està acaban t la recopilació etnohistórica i seleccionant quina d'aquesta intentarem contrastar amb el registre arqueològic . Tenim un jaciment a la regió que posseeix l'antiguitat de les fonts etnogràfiques i el gener de 1988 es començara n les tasques d'excavació . Es van fent, paral . lelament, observacions ambientals aprofitant l'escassa, o gairebé nul . la, modificació humana recent de l mitjà . El projecte està en marxa dins el marc d'un conveni d'investigació entre el C .S .I .C . (Espanya) i el C .O .N .I .C .E .T . (Argentina) i està a càrrec d'A . Vila (C .S .I .C .), R . YII i J . Estévez (Universitat Autònoma de Barcelona) pe r part espanyola i per part argentina per L . Orquera (C .O .N .I .C .E .T .-Asocia-


EL PROJECTE ETNOARQUEOLÒGIC DEL CANAL BEAGLE

13

ción Investigaciones Antropológicas) i el sotasignant (del Centro Austral d e investigacions Científicas del C .O .N .I .C .E .T.). Els primers resultats ja són prometedors, però manca encara molta tasca per fer. La ciència no avança obtenint respostes, sinó fent cada vegad a millor les preguntes, i és això el que s'intenta amb aquest projecte . Estem assajant de plantejar preguntes que no es podrien realitzar en els casos e n què no hi són els dos vessants informatius . Preguntes que hauríem de deixar de banda si tinguéssim solament el registre arqueològic, ja que fóra impossible d'obtenir-ne respostes . Esperem més aviat assolir avenços en el desenvolupament metodològic que en la clarificació d ' un fenomen històri c puntual . És això el que uneix interessos d ' una mateixa ciència a ambdues bandes d'un oceà .

BIBLIOGRAFI A

J . B . (1938) : «Antiquity and migrations of the early inhabitants o f Patagonia», Geographical review, XXVIII : 250-175 U .S .A . BRIDGES, L . (1947) : «Uttermost part of the world» . Londres . BRIDGES, T . (1866) : Cartes publicades a A voice for South America, vol . XIII . Transcripció a Bulletins de la Société d'Anthropologie de Paris . BRIDGES, T . (1884) : «Moeurs et cotumes des fueguiens» Bulletin de la So ciété d'Anthropologie de Paris, 3a. Serie, VII : 147-168. BRIDGES, T . (1892) : «Datos sobre Tierra del Fuego comunicados por el reverendo Thomas Bridges .» Rev . Museo de La Plata, 3 ; 313-320 . COOK, J . (1775) : «A voyage towards the south pole and round the world , performed in his Majesty ' s ships the Resolution and the Adventure i n the years 1772-1775 in wich included . . .» Londres . DARWIN, Ch . (1839) : «Journal and remarks (1832-1836)», dins : Narrative of the surveying voyages ofHis Majesty 's ships Adventure and Beagle between the years 1826 and 1836 . . . Vol . III Londres; H . Colburn . EMPERAIRE, J . i LAMING, A . (1961) : «Les gisements de iles Englefield e t Vivian dans la mer d'Otway (Patagonie Austral) .» Journal de la Société des Americanistes 50 :7:77 . FITZ RoY, R . (1839) : «Proceedings of the second expedition (1831-1836 ) under the command of captain Robert Fitz Roy», dins : Narrative of th e surveying voyages of His Majesty's Ships Adventure and Beagle between the years 1826 and 1836 . . . Vol . II, Londres . GUSINDE, M . (1924) : «Cuarta expedición a la Tierra del Fuego (informe de l Jefe de Sección)», Publicaciones del Museo de Etnología y Antropologí a de Chile; IV; 7 :67 . HYADES, P . J . i DENIKER, J . (1891) : «Antropologie et Etnografie .» En Mission Scientifique du Cap Horn (1882-1883), tomo VII, París, ed . oficial . BIRD,


14

ERNESTO

L.

PIAN A

IMBELLONI, J . (1947) : «El poblamiento de América» Revista de la Universidad de Buenos Aires cuarta época, tomo 1 :9-35 . LAMING EMPERAIRE, A . (1968) : «Missions Archeologiques Françaises au Chili Austral et au Brezil Meridional : datations de quelques sites par le s Radiocarbone», Journal de la Société d'Americanistes, 57 :77-99 . LOTHROP, S . K . (1928) : «The indians of Tierra del Fuego .» Nueva York . MANTEGAllA, P . i REGALIA, E . : «Studio sopra una serie di crani di fueguini .» Archivo per (Antropologia e la Etnologia, vol . XVI, 463-515 . MASSONE, M . (1983) : «10400 años de colonización humana en Tierra de l Fuego .» Rev . Infórmese, n .° 14 . MENGHIN, O . (1960) : «Urgeschichte der Kanuindianer des südlischste n Amerikas» a Steinzeitfragen der Alíen und Neuen Welt, 343-375 . ORQUERA, L . i PIANA, E . (1983) : «Adaptaciones marítimas prehistóricas e n el litoral magallánico-fueguino .» Relaciones de la Sociedad Argentina de Antropologia XV NS: 225-235 . ORQUERA, L . i PIANA, E . (1985) : «El Programa de Investigación Arqueológica del Canal Beagle : evaluación metodológica .» Comunicación en el VIII Congreso Nacional de Arqueología Argentina . Concordia . ORQUERA, L . i PIANA, E . (1987) : «Human litoral adaptations in the Beagl e Channel region : the maximum possible age .» Quaternary of Sout h America and Anthartic Peninsula IV (e .p .) . ORQUERA, L . i PIANA, E . (1987) : «La adaptación al litoral marítimo de l canal Beagle y adyacencias», dins Stuart, D . i Borrero, L. (eds .) . Tierra del Fuego : Settlement and subsistente on mankinds southern frontier, Nueva York (e .p .) . ORQUERA, L . SALA, A ., PIANA, E . i TAPIA, A . (1977) : «Lancha Packewaia : arqueología de los canales fueguinos .» Buenos Aires . ORTIZ TRONCOSO, O . (1975) : «Los yacimientos de Punta Santa Ana y Bahía Buena (Patagonia Austral) : excavaciones y fechados radiocarbónicos .» Anales del Instituto de la Patagonia VI . 93-122 . PIANA, E . L . (1984) : «Arrinconamiento o adaptación en Tierra del Fuego . » Antropología Argentina (1984) : 7-110 . SAXON, E . C . (1979) : «Natural Prehistory : the archaeology of Fuego Patagonian ecology .» Quaternaria XXI : 329-356 . SCHIAVINI, A . (1985) : «Determinación de pautas de captura de pinípedo s del Canal Beagle por lo aborígenes prehistóricos (resultados preliminares) .» Comunicación a las Primeras Jornadas Argentinas de Mastozoología (Mendoza) . WEDDEL, J . (1825) : «A Voyage towards the South Pole performed in th e years 1822-1824 containing an examination . . .» Londres . WILKES, C . (1844) : «U .S . exploring expedition during the years 1838, 1839 , 1840, 1841, 1842, under the command of. . .» Philadelphia .


La missió arqueològica espanyol a a Egipte : Les excavacions a Heracleòpolis Magn a JOSEP PADR Ó

La Missió Arqueològica Espanyola a Egipte té el seu origen en la dramà tica crida que la UNESCO va fer el 1960 a la col . lectivitat científica internacional per tal de salvar els monuments de Núbia, amenaçats per la construcció de la gran resclosa d'Assuan . Espanya es va oferir des del prime r moment a col . laborar, tant econòmicament com científica, responen t doncs a la crida i disposant-se a participar en aquesta gran i inèdita tasc a de solidaritat científica internacional . El primer problema, però, es va presentar a causa de la total inexistència d'egiptòlegs a Espanya, raó per l a qual la UNESCO va aconsellar en principi la creació d'una missió mixt a italo-espanyola. Un cop creat el Comitè Espanyol per al Salvament del s Tresors de Núbia, i havent-ne estat nomenat M . Almagro Basch directo r tècnic, les seves primeres gestions es van orientar a obtenir la plena independència de la missió, objectiu aconseguit amb la condició de no excavar jaciments faraònics . Durant els anys que va durar la Campanya Internacional per al Salva ment dels Tresors de Núbia, la Missió Arqueològica Espanyola va realitza r diverses campanyes d 'excavacions arqueològiques, epigràfiques i d 'altres , tant a Egipte com al Sudan . En principi les campanyes van ser conduïde s per arqueòlegs la majoria dels quals es van haver d'especialitzar sobre el terreny. Les diverses campanyes es van desenvolupar entre 1961 i 1966 , intervenint a indrets com Xeykh Daud (Egipte), Argín (Sudan), l'illa de Ka sar-ico a la segona cascada del Nil (Sudan), l'illa d'Abkanarti —també a l a segona cascada (Sudan) i a Masmàs (Egipte) . Aquestes intervencions es van centrar en nombrosos jaciments que anaven des del segon mil . lenari aban s de la nostra era fins a la fi de l'edat mitjana . Entre els nombrosos investigadors que van treballar a Núbia esmentarem aquí F . Presedo, R . Blanco Ca ro, R . Lucas, M . Pellicer, M . Llongueras, J . Zozaya, M . A . García Guinea,


16

JOSEP PADRÓ

X . Teixidor, E . Ripoll, L . A . Monreal, M . Almagro Gorbea i J . López, a més del mateix M . Almagro Basch . Acabats els treballs al Sudan, Espanya va obtenir de l'Organitzaci ó Egípcia d'Antiguitats la concessió d'un permís d'excavació per al jacimen t d'Heracleòpolis Magna, amb la qual cosa la Missió Arqueològica Espanyo la a Egipte inicià els treballs en aquest indret l'any 1966 . Les excavacions arqueològiques a Heracleòpolis han continuat des d'aleshores fins al present, si bé per raons diverses no s ' ha pogut mantenir el ritme anyal de le s campanyes, i, fins i tot, s'han produït dues interrupcions llargues . Heracleòpolis Magna, l'actual Ehnasya el-Medina, està situada a l'Egipte Mitjà, uns 120 km al Sud del Caire i al costat del Bahr Yusef, a la sev a riba dreta i a uns 15 km de la riba esquerra del Nil . La ciutat està prop d e l'entrada a l ' oasi del Fayum, per on el Bahr Yusef entra en aquesta depressió per desembocar al llac Moeris, l'actual Karun . A mig camí entre l'Alt i el Baix Egipte és on la vall del Nil assoleix una més gran amplària . La vila, d'origen prehistòric, anomenada en egipci Hnn-nsw, apareix citada per primera vegada als annals de la Dinastia I, en els quals ja s ' esmenta el temple del principal déu local, Arsafes, en egipci Hry-g.f. La ciutat v a jugar un important paper en la història d'Egipte durant el Primer Períod e Intermedi, quan va ser la capital del Doble País amb les Dinasties IX i X —l'època heracleopolitana—, i una altra vegada durant el Tercer Període In termedi, quan va ser la capital d'un principat independent que va manteni r relacions comercials fins i tot amb els fenicis, en produir-se la fragmentaci ó del poder polític durant l'època líbia . Heracleòpolis va seguir tenint una gran importància durant l'èpoc a bel•lenística i romana . Es probable que la identificació d'Arsafes amb Heracles remunti a l'època de Ptolomeu I Soter, i d'aquesta època dataria tamb é el nom clàssic de la ciutat . Durant l'època cristiana va ser seu d'un bisbat , i la prosperitat d'Heracleòpolis queda palesa per la riquesa de l'art copt e que en ve . El nom copte de la ciutat, Hnés, deriva del nom faraònic; d'aquest al seu torn deriva l'àrab Ahnas que ha donat l'actual Ehnasya . La decadència d'Heracleòpolis és simultània a la decadència del cristianism e en aquesta ciutat . El jaciment, un dels més grans d'Egipte, va ser objecte d'excavació pe r E . Naville el 1891, per U . Wilcken el 1899 i per W . M . F. Petrie el 1904, i posteriorment han estat nombrosíssimes les troballes casuals . Cal destaca r també les excavacions de Petrie i G . Brunton a la necròpolis heracleopolita na de Sedment el 1920-1921 . L'any 1961 van començar al jaciment les excavacions de l'Organització Egípcia d'Antiguitats, i el 1966 les de la Missi ó Arqueològica Espanyola, que han continuat més o menys intermitentmen t fins al present . Entre els monuments heracleopolitans cal destacar la necròpolis del Pri mer Període Intermedi, prop de la muralla sud ; el temple d'Arsafes, am b restes de treballs arquitectònics que van de l'Imperi Mitjà, a l'època romana; el temple del Kom el-Aqareb, de l'Imperi Mitjà ; la necròpolis del Tercer


LA MISSIÓ ARQUEOLÒGICA ESPANYOLA A EGIPTE

17

Període Intermedi propera a Ezbet el-Kholidy ; el-Keniseh, la «Gran Església» d'època copta, originàriament un temple romà amb gran probabilitat ; i d'altres restes d'èpoques hel . lenística, romana, bizantina i copta . Els treballs de la Missió Arqueològica Espanyola van ser conduïts e l 1966 per J . López, qui va excavar per les rodalies del temple d'Àrsafes, co m també prop d'Ezbet el-Kholidy on va descobrir una necròpolis de Baix a Època amb les tombes de tovots . Durant la campanya de 1968 López v a descobrir i va començar a excavar la necròpolis del Primer Període Inter medi, prop de la Muralla Sud ; aquestes excavacions van ser continuade s per F . Presedo durant les campanyes de 1969, 1976, 1977 i 1979, i pe r nosaltres mateixos des del 1984 . L'any 1977 F. Fernández Gómez va descobrir i va excavar una capell a funerària del Tercer Període Intermedi : M . C . Pérez Díe ha continuat els treballs aquí des de 1984, i ha descobert una necròpolis de cambres —j a saquejades— molt semblant a la necròpolis real de Tanis i pertanyent a grans personatges d'època líbia, molt probablement emparentats amb el s faraons de la Dinastia XXII bubastita . A les cases de tovots annexes h a aparegut un interessant lot de ceràmiques fenícies . L'única necròpolis heracleopolitana del Primer Període Intermedi coneguda abans del 1968 era la de Sedment, que es troba a una certa distànci a a l'oest de la ciutat . En aquest indret, ja a la muntanya que separa la val l del Nil de la depressió del Fayum, Brunton i Petrie van descobrir i excava r diversos centenars de tombes d'aquest període entre 1920 i 1921, localitzades a Mayana, a l'extremitat sud de la necròpolis, ja a prop de Deixaixa . Es tractava de tombes excavades a la' roca, que contenien sarcòfags inscrit s i decorats amb escenes de la vida quotidiana ; també contenien figures d e fusta de servidors . En canvi, no es van trobar senyals de les tombes del s reis heracleopolitans . La necròpolis del Primer Període Intermedi a Heracleòpolis mateix va se r descoberta per López el 1968, encara que posteriorment hom ha obtingut indicis d'expolis anteriors a la necròpolis per part d'excavadors clandestins, qu e necessàriament n'havien de conèixer l'emplaçament i la riquesa. L'any 196 8 López va excavar les tombes de la 1 a la 13, i el 1969 va procedir-ne a l'estudi , al mateix temps que A . Roccati estudiava els Textos dels Sarcòfags inscrits als murs de les tombes 10 i 11 i que Presedo excavava pels voltants . Presedo v a prosseguir la seva excavació cap al nord el 1976 i va trobar les tombes 14 i 21 ; i els anys 1977 i 1979 va continuar aquests treballs, però aquestes darrere s campanyes són totalment inèdites (fig. 1) . L'any 1984, i en col . laboració amb Pérez Díe, vam reemprendre les excavacions a l'Oest de la necròpolis, i vam deixar un testimoni sense excava r entre les velles excavacions i les nostres . Els anys 1985 i 1986 hem prosseguit, ja tots sols, aquestes excavacions, posant al descobert les tombes 22 i 23, a més d'altres necròpolis d'èpoques posteriors, així com un barri d e cases de tovots algunes de les quals han proporcionat àmfores fenícies datables entre els segles 1x i viu .


18

JOSEP PADRÓ

Fig. 1 . – Croquis topogràfic de la necròpolis del Primer Període Intermedi a Heracleòpolis Magna .

López va descobrir dos grups de tombes de tovots –les tombes 1-2 i le s tombes 3-6– que obeeixen un mateix pla, disposades longitudinalmen t d'est a oest i unides les tombes d'un mateix grup per un passadís pel se u costat nord. Saquejades ja en època heracleopolitana, les troballes més interessants són les esteles del tipus de falsa-porta, trobades de vegades in situ , de vegades trencades i els seus fragments dispersats a gran distància . Aquestes esteles ens fan conèixer els noms i els títols dels propietaris d'aquestes tombes : 3 dames per al grup de tombes 1-2 (que s'estén més a l'es t però que no s'ha acabat d'excavar) –Tm, Satsobek i Tjau–, i 3 cavallers i 1 dama per al grup 3-6 –respectivament Harsafnakht, Ankhef, Actoyuah i


LA MISSIÓ ARQUEOLÒGICA ESPANYOLA A EGIPTE

19

Xedy . Els dipòsits funeraris, gairebé desconeguts, havien estat destruït s pels saquejadors i per la humitat : només van ser trobades restes de sarcòfags de fusta i fragments ceràmics . Cal precisar, a més, que la tomba 7, en el passadís del grup 3-6, pertany a un intrús posterior. La tomba 13, de pedra, correspon als esposos Djadjay i Nofret : les seve s esteles falsa-porta van ser trobades encara in situ en un passadís a l 'est d e la tomba . Les tombes 13, 10 i 11 –aquestes últimes també de pedra– seguei xen la mateixa ordenació, en direcció oest, de les tombes 1 a 6, de les qual s sens dubte són contemporànies . Les tombes 10, 11 i 12, trobades gairebé intactes, constitueixen el gru p més interessant trobat per López ; encara dretes, i amb les seves portes a l sud encara tancades, havien estat violades pel sostre des de l'època heracleopolitana . Segons López i l'arquitecte Boix, primer van ser construïde s les tombes 11 i 10, que corresponen als esposos Saket i Nefeririut . Als murs interiors van ser pintades escenes de portadors d'ofrenes, de la vida quotidiana i del banquet funerari, com també «frisos d'objectes» ; també hi va n ser pintats els Textos dels Sarcòfags estudiats per Roccati . Probablement a l'exterior, pel costat est, van ser fixades les esteles falsa-porta d ' ambdós difunts, com en el cas de la tomba 13 . Posteriorment, però, el fill de Saket i Nefeririut, de nom Harsaftnakht, va reestructurar aquest grup de tombes, retirant les esteles dels seus pares, adossant en el seu lloc la seva pròpi a tomba –la 12, idèntica a les altres dues– i construint a l ' est de la seva tomb a una capella funerària conjunta per a les tres tombes –també de pedra i adossada–, la qual conté les tres esteles falsa-porta dels tres personatges, é s a dir, amb les dues primeres reinstal . lades . La tomba 12 i la capella adossada, com també les construccions annexe s de tovots, se sobreposen a les tombes anònimes 9 i 8 –aquesta infantil i amb un magatzem– i en part les destrueixen . Les tombes 8 i 9 són sensiblement contemporànies a les tombes 1-6 ; per tant, la tomba 12 i la capella són clarament posteriors . Entre el material atribuible al dipòsit funerari d e Saket, hi podem comptar: plats i botelles de ceràmica, dues botelles d e bronze, diversos ganivets de bronze, una fulla d'or i restes de fusta . Poc sabem de la campanya de 1969, durant la qual Presedo va excava r pels voltants de la necròpolis . Durant la següent campanya, que va ser l a de 1976, Presedo va estendre l'excavació cap al nord, i va trobar el grup d e tombes 14-16, de pedra, orientades igual que les tombes 1-13 . Aqueste s tombes havien estat saquejades, i Presedo va trobar a l'est de la tomba 1 6 diversos fragments epigràfics que pertanyien a les esteles falsa-porta del s cavallers Harsafnakht i Neferkhau i de la dama Huat, els probables propietaris de les tres tombes . Així mateix hi va trobar un gran fragment corres ponent a la decoració mural en relleu de la tomba de Satbahotep . Al nord-est del grup de tombes 14-16, Presedo va excavar la tomba 17 , de pedra, que es trobava al mateix nivell i orientada com totes les anteriors . L'estela in situ, a l'est de la tomba, identificava el seu propietari, anomena t Actoes .


20

JOSEP PADRÓ

Entre les tombes excavades el 1968 al sud, i les tombes 14-17 al nord , Presedo encara va trobar el 1976 quatre esteles falsa-porta in situ que corresponien a tombes probablement de tovots –tombes 18 a 21– ; només h a estat possible, però, llegir els noms del propietari de la tomba 19, el cavalle r Àctoes, i de la tomba 21, la dama Senti . Aquestes esteles, orientades d e forma lleugerament diferent, van aparèixer clarament a més gran profunditat, submergides ja en l'aigua del nivell freàtic, per la qual cosa són mé s antigues que totes les anteriors . Cal assenyalar que, d'algunes tombes, només en tenim notícies incompletes ; així, López parla d'una possible tomba pertanyent a un gran personatge anomenat Actoes, que estaria immediatament al nord de les tombes 2 i 3 ; no n'hem tornat a saber res, encara que potser va ser excavada en l a inèdita campanya del 1969 . Altres tombes s'entreveuen al perfil sud . També l'any 1969, probablement, va ser trobada una estela falsa-porta a no m d'un personatge anomenat Henyheryib ; aquesta estela va figurar a l'exposi ció d'Art Faraònic que els anys 1975 i 1976 va viatjar per Madrid, Saragossa, Barcelona i València, però tampoc no en sabem res més . Finalment , entre 1977 i 1979 van ser trobats més fragments del mur de la tomba d e Satbahotep; un, com a mínim, ha anat al Museo Arqueológico Nacional de Madrid a l'igual que l'anterior ; nogensmenys, res no sabem de la localitza ció d'aquesta tomba tan important . Durant les nostres excavacions de 1984 vam trobar abundoses restes d e destrucció de la necròpolis, com ara nombrosíssimes pedres trencades i fus ta carbonitzada, i restes de 9 cadàvers en una reduïda superfície de poc mé s de 10 m 2 , tots ells cremats i coberts de pedres i enderrocs . Un dels cadàvers, excavat totalment, corresponia a un cos momificat, col . locat sobre una llosa plana, sobre el cap del qual hom havia deixat caure una gran pedra, esclafant-lo . L'any 1985 vam descobrir la tomba de Sehu –la 22–, reduïda a un munt informe de pedres, bàrbarament destruïdes . L'excavació, completada e l 1986, va posar de manifest la importància d'aquesta tomba, amb paret s decorades amb inscripcions i relleus, relleus que presentaven escenes de l a vida quotidiana i de portadors d'ofrenes . La seva qualitat recorda la de le s mastabes de Memfis de l'Imperi Antic, i demostra el manteniment del ni vell de qualitat artística dels relleus d'Heracleòpolis, enfront del provincianisme de l'art a altres indrets d'Egipte en aquesta mateixa època (fig . 2) . La tomba 23, descoberta el 1986, només ha estat excavada parcialment , ja que es troba totalment sota la muralla sud d'Heracleòpolis . De fet , aquesta potentíssima muralla de tovots que havia estat considerada anteriorment com a romana, hem pogut demostrar que està construïda directa ment sobre les restes de la necròpolis del Primer Període Intermedi . La se va datació de temps faraònics és, doncs, segura, i possiblement no s'alluny i gaire de l'època de l'Imperi Mitjà . Tota la necròpolis coneguda fins ara dóna la sensació d'obeir un pl a únic, desenvolupat en un temps curt . No tenim per ara criteris per a esta-


LA MISSIÓ ARQUEOLÒGICA ESPANYOLA A EGIPT E

21

Fig . 2 . - Nivell de destrucció de la necròpolis del Primer Període Intermedi a Heracleòpolis ; campanyes del 1984 al 1986 .

blir la prelació cronològica d'unes tombes sobre unes altres : ni estratigrafi a horitzontal clara, ni dipòsits funeraris, ni informació epigràfica . Només a la campanya de 1976, Presedo va excavar quatre tombes -de la 18 a la 21 pertanyents a una fase anterior. Pel que fa a la tomba 12, va ser construïda , segons López, després de les tombes 10 i 11 i destruint, a més, parcialmen t les tombes 8 i 9 . La tomba 12, per tant, ha de pertànyer a un moment cronològic posterior . Però aquests són els únics indicis que posseïm pel que fa a la cronologia relativa de les tombes . L'epigrafia i la llengua usada a les inscripcions ens proporciona tamb é alguna informació cronològica de caire general . Així, l'epigrafia presenta unes característiques molt semblants, que demostren que totes les inscripcions van sortir d'un sol taller que va treballar durant un temps més avia t curt . I determinades característiques lingüístiques, ortogràfiques, paleogràfiques i formulàries ens acosten més la llengua de les inscripcions heracleopolitanes a l'egipci antic -llengua de l'Imperi Antic- que no pas a l'egipc i clàssic -llengua de l'Imperi Mitjà . Les divinitats invocades invariablement a la fórmula de les ofrenes d e


22

JOSEP PADR Ó

Fig. 3. – Fragment de relleu de la tomba de Sehu (núm . 22) amb escenes de la vida camperola.

les inscripcions heracleopolitanes són Osiris i Anubis ; però també teni m mencions dels déus Arsafes –el déu local d ' Heracleòpolis–, Sucos, Hathor i, potser, Tot . També és molt interessant, pel que fa al ritual funerari, l a representació i fins i tot l'enumeració dels 7 olis sagrats en algunes de le s esteles . L'antroponímia dels personatges heracleopolitans enterrats a la necròpolis està ben datada entre els Imperis Antic i Mitjà, i cal destacar-ne especialment el nom Actoes, que també va ser dut per 3 o 4 reis heracleopolitans de les Dinasties IX i X . Pel que fa als títols ostentats pels personatge s enterrats a la necròpolis heracleopolitana, es tracta de títols cortesans, administratius, militars i sacerdotals ben coneguts, tant a l'Imperi Antic co m a l'Imperi Mitjà . En concret, coneixem grans funcionaris de les Dinastie s IV i V, propietaris de grans mastabes de Memfis, que havien ostentat alguns d'aquests títols . Resulta significativa, doncs, la reducció de les mesures de les tombes entre Memfis i Heracleòpolis .


LA MISSIÓ ARQUEOLÒGICA ESPANYOLA A EGIPT E

23

Fig. 4. – Fragments de relleus de la tomba de Sehu: estela falsa-porta amb representació del difunt i la seva esposa preparats per al banquet funerari .


24

JOSEP PADRÓ

Sehu, si s'ha de jutjar per la qualitat dels relleus de la seva tomba i pel s seus títols, és el personatge més important enterrat a la necròpolis troba t fins ara : deixant de banda alguns títols manifestament no administratius , Sehu és tresorer del rei, amic únic, superintendent dels tresorers . . . (?), ca p dels secrets de la casa perfecta, inspector de palau . . . (?), supervisor de tot s els treballs de Tot (?) i estimat veritable del seu senyor . Cap altre personatge de la necròpolis no acapara aquesta quantitat de títols . Cal indicar també que les indicacions prosopogràfiques de tots aquest s personatges són molt escasses . La necròpolis, doncs, està ben datada a l'època heracleopolitana ; i possiblement algunes de les tombes havien estat violades ja a l'època heracleopolitana . No obstant això, la violenta destrucció de la necròpolis pot se r deguda a altres causes . Al perfil sud de l'excavació de López i Presedo só n visibles nombroses restes de tombes destruïdes . La tomba de Sehu, destruïda pedra per pedra, va exigir un esforç considerable per reduir-la a un mun t informe de runa . Nombrosos cadàvers, disseminats entre els enderrocs d e tombes i cremats, van ser trobats el 1984 . Finalment, cal recordar la mòmi a amb el cap esclafat, trobada també el 1984 entre enderrocs . Fins ara només coneixíem la violència de la lluita final de la guerra civi l que va acabar amb la caiguda d'Heracleòpolis gràcies a la tomba de Dei r el-Bahari (a l'oest de Tebes) on Winlock va trobar enterrats uns 60 soldat s amb les seves armes, la majoria dels quals presentaven ferides mortals be n evidents . Aquests soldats van caure sens dubte a la presa d'Heracleòpolis i van ser fets enterrar pel seu rei, Mentuhotep II, prop de la seva pròpia tomba . Ens sembla que només les violències provocades per la presa d ' Heracleópolis pels tebans pot explicar la salvatge destrucció de la necròpolis : tombes destrossades, cadàvers cremats, mòmies esclafades, reflex tot ple gat de la virulència de la lluita final, que només una guerra civil pot provocar . El pare del rei heracleopolità Merikare, en uns cèlebres Ensenyament s adreçats al seu fill, li va aconsellar de no lluitar a les necròpolis i no destrui r tombes alienes . També li va aconsellar de no lluitar contra els tebans . Tot s aquests consells van acabar essent ben inútils : els tebans es van apodera r d'Heracleòpolis i probablement van destruir-ne la necròpolis .

BIBLIOGRAFI A ALMAGRO BASCH, M . ; ALMAGRO GORBEA, M . J . ; PÉREZ DÍE, M . C . (1975) : Arte Faraónico, Madrid, 1975 . ALMAGRO, M . ; PRESEDO, F. J . (1979) : «Les Fouilles à Hérakléopolis Magn a (1976)», a Acts of the First International Congress of Egyptology, Cairo, 1976 (Schriften zur Geschichte und Kultur des Alten Orients, 14), Ber lín, pp . 67-71 . BAINES, J . ; MÁLEK, J . (1980) : Atlas of Ancient Egypt, Oxford .


LA MISSIÓ ARQUEOLÒGICA ESPANYOLA A EGIPTE

25

LÓPEz, J . (1975) : «Rapport Préliminaire sur les Fouilles d ' Hérakléopoli s (1968)», a Oriens Antiqvvs, XIV, pp . 57-78, làms . 17-28 . PADRÓ, J . ; PÉREZ DÍE, M . C . (1985) : «Récents travaux archéologiques d e la Mission Espagnole à Héracléopolis Magna», a Fourth Internationa l Congress of Egyptology, Munich, 1985 . Abstracts of Papers, Munich , 1985, pp . 165-166 . PÉREZ DÍE, M . C . (1983) : «Excavaciones y Restauraciones en Oriente Próximo y África del Norte», a Indice Cultural Español, 11, 1983, pp . 11-58 . PÉREZ DÍE, M . C . (1986) : «Les Excavacions de la Missió Arqueològica Espanyola a Heracleòpolis Magna (Egipte)», a Quaderns de la Fundaci ó Caixa de Pensions, 32, 1986, pp . 10-13 . PÉREZ DÍE, M . C . (1987) : «Hérakléopolis Magna . Une cité prospère au x portes du Fayoum», a Archeologia, 225, 1987, pp. 36-49 . PRESEDO VELO, F . J . (1979) : «Les Dernières Découvertes à Hérakléopoli s Magna», a Acts of the First International Congress of Egyptology, Cairo , 1976 (Schriften zur Geschichte und Kultur des Alten Orients, 14), Berlín, 1979, pp . 525-532 . PRESEDO VELO, F . J . (1977) : «Heracléopolis Magna», a Historia 16, 12 , 1977, pp . 105-111 . ROCCATI, A . (1974) : «1 Testi di Sarcofagi di Eracleopoli», a Oriens Antiqvvs, XIII, pp . 161-197, làm . 4 .



Les excavacions de la rue de Lutèce i l'arqueologia urbana a París F . AUDOIN, T . BADIN, F . BAUCHERON, J . A . MUÑOZ LACASTA , 1 . ROVAZE, E . SAPIN, C . VOYET, S . ZYLAWYJ

INTRODUCCI Ó

Des de final del segle xlx fins a l'any 1984 les excavacions realitzade s a París foren dirigides pels arqueòlegs de la Comission du Vieux Pari s (CPV), el caràcter municipal dels quals els en permetia un monopoli gaire bé absolut . L'excavació de la Cour Napoleon del Louvre establirà les nove s bases de l'arqueologia urbana parisenca . Efectivament, l'operació del Gran Louvre permeté, per primera vegada , la inserció de l'arqueologia dins el marc dels grans projectes que estan modificant radicalment l'urbanisme del centre de la capital . El projecte de reestructuració del Museu del Louvre va fer possible les excavacions de l a Cour Napoleon i del Carrousel ; de la mateixa manera que la nova òper a de la Bastilla o les columnes concebudes per Buren i dreçades al pati de l Palais Royal permeteren la realització dels sondeigs arqueològics que van precedir aquests projectes (fig . 1) . Totes aquestes operacions (tal com també s'esdevindrà al jaciment d e la rue de Lutèce) es van dur a terme sota el control de la Direction de s Antiquités Historiques de l'Ile de France,' el director de la qual en serà e l responsable científic .

1 . Òrgan administratiu dependent de la Sots-direcció d'Arqueologia (Ministeri de Cultura) .


28

F. AUDOIN 1 D'ALTRES

LOCAUSATION DES OPERATION S ARCHEOLOGIQUES DELS CENTRE

Fig . 1 . - Localització de les actuacions arqueològiques a París (1982-1987) . EL JACIMENT DE LA COUR NAPOLEON

La immensa superfície a explorar (30 .000 m 2 a la Cour Napoleon i al Carrousel) 2 va fer necessària la creació d'equips amb un nombre de profes 2 . Sobre l'excavació de la Cour Napoleon i del Carrousel vegeu : TROMBETTA, P . J . «Sous la Pyramide du Louvre. . . 20 siècles retrouvés.» Editions du Rocher, 1987 . TROMBETFA, P . J . et alli : «La céramique, commercialisation, fabrication (V-XIX) .» Congré s d'archéologie medievale . Paris du 4 au 6 Octobre 1985 . TROMBETrA, P . J . et alli : «Les fouilles de la Cour Napoleon.» Archéologie el projet urbain . Revue des Monuments Historiques, núm . 136 . 1985 . TROMBETTA, P . J . «El polémico proyecto del Gran Louvre . Las excavaciones arqueológicas e n la plaza Cuadrada y en la plaza de Napoleón .» Koine, núm . 1, Madrid, 1986 . TROMBETrA, P . J . ; COLAS, J . M y BONIS, A . : «Dèdal» . Revista d'Arqueologia i Societat, núm . 1 . Barcelona, 1988 .


LES EXCAVACIONS DE LA RUE DE LUTÈCE

29

sionals i de voluntaris que oscil . lava entre trenta i cent vint . Per primera vegada en la història de l'arqueologia parisenca, professionals de formacions diverses es complementaren per dur a terme l'excavació, alhora qu e la gestió del material i la preparació per a la ulterior publicació . A les dues hectàrees i mitja de la Cour Napoleon foren excavades le s restes d'un barri que havia començat a constituir-se a partir del segle xiii . Efectivament, a final del segle xii, Philippe Auguste va construir un a fortificació a la ribera dreta del Sena, sota l'actual Place Carrée del Louvre . Aquesta instal . lació fou el motor del desenvolupament urbà que es produ í a partir del segle xiii . De l'època anterior al segle xii es van excavar les restes d'algun fons d e cabana i, sobretot, un nombre important de fosses i fossats relacionats am b les activitats domèstiques i agràries . Aquesta mena d'estructures apareixe n documentades des de l'època gal . loromana . Des de començament del segle xiii, un sistema de carrers ortogonals fi xa la configuració general de les illes de cases situades entre el Louvre i le s Tuileries . D'ençà d'aleshores es funden esglésies, una escola per als pobres i l'hospital de cecs dels Quinze-Vingts . Així doncs, en aquesta zona privilegiad a de l'urbanisme medieval, els vestigis arqueològics es multipliquen i es di versifiquen . Les restes d'activitats artesanats hi ocupen un lloc important . De la xarxa viària només s'han conservat dos carrers orientats N-S : l a rue Fromenteau i la rue St . Thomas . A final del segle xiv, Charles V va incloure aquest barri en l'interio r d'una nova muralla que limitava la ciutat per l'oest . Aquesta fortificació h a estat excavada molt parcialment . A partir de final del segle xvi, el barri experimentà un canvi social qu e s'incrementà tot al llarg del segle xvii . Aquesta transformació es troba representada per les importants restes de palaus nobiliaris excavats . Els nobles propietaris d'aquestes mansions van seguir sovint els reis en els seu s periples parisencs . Del Louvre de Louis XIV van poder ser exhumades també les imposants restes de l'anomenat mur Levau, contraescarpa inacabada del fossa t que encerclava el palau . En passar la cort del Louvre a Versailles, el barri va tornar a experimentar un nou canvi . Alguns palaus particulars van ser enderrocats i al damun t s'hi construïren cases de veïns . La destrucció definitiva de tot aquest barri es produí el segle xix, qua n Napoleó III decidí d'homogeneïtzar el Louvre . Els crèdits que van permetre la publicació de la Cour Napoleon tamb é van estar a l'alçada de la que havia estat l'operació arqueològica més important d'Europa . El seu cost total va arribar als 1 .200 milions de pessetes , de les quals 160 milions es van adjudicar a la publicació . Vint arqueòlegs i tècnics foren contractats durant dos anys per retorna r als parisencs i a la comunitat científica'la història d'un barri clau, molt ma l conegut fins ara .


30 EL

F . AUDOIN 1 D'ALTRE S

JACIMENT

DE LA RUE DE LUTÈC E

El juny de 1986, la construcció d ' un aparcament en ple centre de la ciutat va permetre que un equip de divuit professionals realitzés una de le s excavacions més complexes de les que mai no havien estat dutes a term e fins aleshores a París . Aquesta nova operació va ser inscrita també dins u n projecte urbanístic que va modificar sensiblement l'antiga rue de Lutèce , situada entre edificis públics del segle xlx (Prefecture de Police, Tribuna l de Commerce, Palace de Justice i l'hospital Hotel Dieu) . Els arqueòlegs van ser testimonis i protagonistes, per segon cop, d ' una situació nova : la signatura d'un Conveni entre l'Ajuntament de París i l'Estat ; aquesta subvenció mixta els va permetre de dur a terme l'excavació d e 2 .000 metres quadrats, amb abundància de mitjans i en el temps rècor d d'un any . La primera etapa de l'operació va ser finançada amb 146 milion s de pessetes . La primera fase de construcció de l'aparcament i de la central de regulació del trànsit de París, tots dos subterranis, i la superfície dels qual s corresponia a la zona a explorar, es va dur a terme paral . lelament al s treballs arqueològics . La construcció de la plataforma de cobertura d e l'obra va fer que l'excavació, iniciada a l'aire lliure, esdevingués un espa i semi-soterrani . Els primers sis mesos es van caracteritzar per les dificultats tècnique s vinculades directament a les primeres intervencions de l'empresa de treballs públics sobre el jaciment . La il . luminació elèctrica i la contaminaci ó deguda als residus del ciment foren una constant permanent amb la qua l es van haver d'enfrontar els arqueòlegs quotidianament . Tanmateix, no eren solament els treballs de construcció els únics responsables de les dificultats tècniques; l'aigua retinguda per les capes d ' argila impermeables o, fins i tot el clima, que s'anava fent més dur d'u n any a l'altre, van completar el paisatge apocalíptic del jaciment de la rue d e Lutèce .

ELS ARXIU S Amb anterioritat als grans treballs de Haussmann (la construcció de l a Prefecture de Police i del Tribunal de Commerce i l'obertura del boulevard du Palais), el centre de París conservava un aspecte medieval, caracteritza t pels patis enfangats, les cases mig enrunades i els carrerons estrets i retort s amb noms que recordaven el passat d'un barri actiu i comerciant : rue au x Fèves, rue de la Vieille Pelleterie, rue de la Barillerie, rue de la Calandre , rue de St . Eloi, rue de la Vieille Draperie . . . La rue de Lutèce reemplaçarà aquest antic carrer de la Vieille Draperi e en tres etapes compreses entre el 1787 i el 1867 . El carrer de la Vieille Draperie, amb una orientació que corresponia a


LES EXCAVACIONS DE LA RUE DE LUTÉCE

31

una sèrie de carrers de l'alta edat mitjana i de l'època gai . loromana, durant l'edat mitjana fou un dels eixos principals de 1'11e de la Cité que connectav a el Palais Roya] amb el centre comercial de l'illa . El segle xii la Vieille Draperie era habitada, principalment, per jueus . Aquests foren expulsats pe r Philippe Auguste, el qual va lliurar llurs cases als comerciants de teixit s (drapiers) . Aquest carrer limitava la part nord del monestir de St . Eloi, que fo u fundat l'any 635 pel tresorer de Dagobert sobre un terreny que pertanyia al fisc . Aquest conjunt monàstic devia ser força extens per tal com l'abadi a aplegava, sota l'autoritat de Santa Aure, la primera abadessa, unes trescentes religioses . Segurament el convent devia arribar en extensió fins a l a rue aux Fèves . El 1107 les religioses, que havien deixat de tenir una conducta irreprotxable (a causa d'un contacte massa sovintejat amb els soldats de l a guarnició del Palais Royal), foren substituïdes per monjos sota la direcci ó d ' un prior . A partir del segle xli, comencen a ser censats alguns terrenys del mones tir fins que, a final del segle xnl, moment en què és possible reconstruir e l parcel . lari gràcies als arxius, tota la part nord del monestir serà edificada , llevat d ' alguns jardins al sud del claustre . El 1629, l'arquebisbe de París va lliurar el priorat als religiosos de l'Or de de la Congregació de St . Paul . L'església i els annexos del convent, en molt mal estat de conservació, foren restaurats . Després de la Revolució, l'església fou utilitzada com a dipòsit d'arxius , fins que el 1838, en el moment de la construcció de la rue de Constantine , fou enderrocada . Durant l'edat mitjana, les propietats del monestir comprenien tamb é una part de les terres situades entre el carrer de la Vieille Draperie i el carrer de la Pelleterie . A tocar d'aquestes vies hi havia l'abadia de St . Malgoire, que tenia l'església dedicada a St . Barthélemy . Aquesta església, construïda a l'emplaçament de l'antiga capella del Palais Royal, fou fundad a per Hugues le Grand i fou consagrada pel seu fill, el futur Hugues Capet, a final del segle x . L'altre carrer exhumat en aquest jaciment és la rue St . Eloi, anomenat , en L'edat mitjana, de la Savaterie . Té un traçat en ziga-zaga que potser correspon a un antic camí situat en les terres del monestir i format gairebé d e forma natural . A l'est es trobava el carrer de la Juiverie (l'actual carrer de la Cité ) on els jueus s'havien instal . lat d'antic . Hi fundaren una sinagoga que e s va transformar en l'església de la Madeleine durant el regnat de Philipp e Auguste (fig . 2) .



LES EXCAVACIONS DE LA RUE DE LUTÈCE

33

L' EXCAVACIÓ El jaciment es troba situat en ple cor de 1'ile de la Cit é 3 i el seu caràcte r d'illa fa que tingui una connotació diferent de la de la resta dels explorat s anteriorment a la ciutat . L'existència, d ' ençà dels primers dies de la romanització, d'un relleu topogràfic força marcat, derivat directament d'un paisatge fluvial va mediatitzar la instal . lació humana. Entre els murs dels cellers moderns s' estén una sinuosa franja de terren y conservada pel traçat dels carrers Saint-Eloi, orientat N-S, i la Vieille Draperie, orientat E-O, on s'han conservat dos mil anys d 'història parisenca, representada per sis metres de potència estratigràfica . Fins a la segona meitat del segle II dC, un braç del Sena travessava e l jaciment . Se n'ha conservat una part de la vora situada a la zona més occidental del jaciment i hi romanen les restes d 'una ocupació anterior a l'arribada dels romans, que podria correspondre al segle l aC . Als múltiples nivells de disposició d'al . luvions (llims calcaris) aportat s pel Sena, s'hi poden distingir diverses fases d'ocupació representades pe r l'existència de negatius d'estaques de fusta (conservades, en algun cas, gràcies a la humitat del terreny) i de fosses . La situació en l'espai de tote s aquestes restes ens permeten de delimitar una sèrie de fons de cabana circulars, d'un diàmetre aproximat de cinc metres . D'alguns altres, que devie n ser rectangulars, n'ignorem les dimensions exactes i la utilitat . Totes aquestes estructures, aillades del seu context d'ocupació, ens fa n pensar en una elevació dels hàbitats, que potser eren construïts sobre pilars, o bé ens suggereixen una erosió permanent produïda en el moment d e les inundacions . De la vora oriental d'aquest braç del Sena no se n'ha conservat cap vestigi, tot i que una anàlisi rigorosa de les restes arquitectòniques i del pendent dels dipòsits ens en permetrà una reconstrucció parcial . Tanmateix, la depressió formada per aquest canal ha estat ben estudia da, encara que no en la totalitat . Una sèrie considerable de talls estratigràfics que travessen la part central del jaciment de nord a sud, igual co m l'excavació d'una important mostra, ens ha permès d'analitzar l'evolució d'aquest antic braç, la història del qual, fins ara, ens era desconeguda . El fons d'aquest braç del Sena és format pel terreny natural (argila llims), on només ha estat observada una resta . Es tracta d 'una fossa afillad a de l'ocupació corresponent i d'explicació difícil, per tal com no sembla qu e es tracti d 'una construcció relacionada amb l'extracció de matèria primera . D'altra banda, fa de mal comprendre el sentit que tenia en una zona qu e s'inundava sovint . 3 . L'ile de la Cité es troba situada al mig de la Conca de París, encerclada pel riu Sena . Aquest eixampla el seu curs gràcies als afluents Yonne i Marne a l'est de París i Oise i Eure, a l'oest. Estrabó ja ens parla a la seva «Geografia» de la importància d'aquest riu com a via de comunicació .


34

F . AUDOIN 1 D'ALTRE S

Una capa gruixuda d'argila blava, barrejada amb restes vegetals, es v a anar sedimentant sobre tota la superfície . S'hi han pogut observar les reste s negatives d'estaques o, fins i tot, de capes d'ocupació molt primes i fosse s que podrien correspondre, en alguns sectors, a la primera meitat del segl e u dC . A partir de la segona meitat del segle u dC, el canal, esdevingut un veritable aiguamoll insalubre, va començar a ser empantanat mitjançant l'abocament de matèria orgànica i de desferres de construcció que s'acumule n en un gruix de més de dos metres . Aquests dipòsits són compactes i humit s i contenen una important quantitat de fusta i de cuir, així com restes òssie s en connexió de cavalls, gossos, un ase, i d'ocells, entre els quals cal destaca r un voltor, una espècie molt mal coneguda en l'època gal•loromana . A la vora oest del canal, després d'un període d 'abandonament, reapareixen, a partir del segle 11, els fons de cabana rectangulars, igual que les alineacions d'estaques, relacionades, segurament, amb les activitats de pesca . Tot al llarg del segle iii el canal fou reomplert sistemàticament mitjançant l 'abocament constant de deixalles orgàniques, pero no alimentàries, i materials de construcció diversos . En la segona meitat del segle nI fou construït, amb fusts de columna invertits, un altar que s'elevava sobre allò que podia haver estat la bas e del pendent oriental del canal . Al costat foren dipositades dues destrals neolítiques . D'altra banda, no gaire lluny de la vora occidental, un conjunt de baixo s relleus i de restes de fusts de columna i arquitraus foren reutilitzats per a la construcció d'una efímera instal . lació «arquitectònica» . En un d'aquests blocs de pedra hi ha representada una escena marina formada per un tritó que bufa una conquilla sobre la qual és asseguda un a dona que porta una palma a la mà . Aquest conjunt és d ' una gran qualita t tècnica i deu provenir, igual que les altres restes, d'un edifici públic derruït . Totes aquestes restes, encara que es troben escampades, pertanyen a l a mateixa fase cronològica, i foren cobertes de seguida per altres aportacion s orgàniques . En l'estat actual de la investigació no se ' n pot avançar cap conclusió , tot i que, possiblement, es tracti en tots dos casos de construccions ritual s que devien fer referència a un culte a l'aigua . Les primeres estructures construïdes en dur (àrea artesanal) exhumades a la part occidental del jaciment daten d'aquesta època . A partir de final del segle [[[ i principi del segle Iv, el primer carre r orientat E-O (decumanus) establirà el primer esquema d'un urbanisme . De s d'aquest moment i fins al segle xvii1, el traçat del futur carrer de la Vieill e Draperie experimentarà poques modificacions . Pel que fa a l'hàbitat, les restes excavades són molt fragmentàries a cau sa de les pertorbacions modernes . Apareixen escampades i no són monumentals, tret dels vestigis d ' un edifici construït amb blocs calcaris de gran s dimensions, exhumat a la zona sud-est del jaciment .


LES EXCAVACIONS DE LA RUE DE LUTÈCE

35

En la primera meitat del segle Iv es va aixecar un nou edifici sobre les restes enrunades de l'estructura que acabem de descriure . Als seus nivells d'ocupació s'ha conservat una col . lecció de monedes (més de cent) datade s en la meitat del segle iv, que constitueix un dels rars conjunts metàl . lics ben conservats . Del segle Iv al segle vi una sèrie de murs orientals E-O i N-S configura ven els límits parcel•laris de la primera organització urbana d'aquesta ban da de 1'11e de la Cité . Les primeres estructures exhumades suggereixen un a instal . lació encara mal organitzada . Es tracta, sobretot, d'espais dedicat s a les activitats artesanals, situats a la perifèria d ' hàbitats més ben organitzats . S'hi succeeixen una sèrie de sòls, llars de foc, fosses i negatiu s d'estaques . Nous abocaments de terra semblen posar fi a aquesta mena d ' ocupació desordenada per deixar pas a les primeres construccions característique s d' una organització urbana permanent . Les tanques d' estaques i, més endavant, els murs ben construïts, són l'exemple d'una instal . lació estable. Alhora, se succeeixen els diferents nivells del decumanus construïts mitjançant una capa o diverses capes de preparació (tegulae, argila i pedres) sobre les quals es disposa un enllosat i/o un empedrat . En aquesta part de l'Ile de la Cité, tan marcada per un medi natura l difícil de controlar, el pas del camp a la ciutat es va anar fent a poc a po c i no gens radicalment . Des del segle vi fins al vm, l'espai ocupat pel decumanus fou utilitzat per a la construcció dels primers hàbitats merovingis, les restes dels qual s apareixen afillats del seu context urbà a causa de les pertorbacions produïdes per les grans transformacions arquitectòniques de la baixa edat mitjan a i de l'època moderna . Malgrat tot, les fosses i les sitges són el testimon i d'una vida domèstica intensa . Les restes òssies i la ceràmica representen l a baula perduda de la història parisenca . La part meridional del jaciment va experimentar una transformaci ó violenta a causa de l'arrasament produït per la instal . lació d'una de les primeres necròpolis del monestir de St . Eloi . Aquest cementiri, adossat a do s murs d'època romana reutilitzats, pertany a 1'esglèsia d'un monestir funda t per St . Eloi el segle VII sota el regnat de Dagobert. D'aquesta església, e l plànol de la qual ens ha estat restituït pels arxius, només se n'han conservat els fonaments del límit septentrional i una part de la façana . En van poder ser exhumades cinc inhumacions (dues foren trobades e n els sondeigs realitzats per la CPV el 1981) . Els enterraments foren realitzats en fosses excavades directament en un terreny del Baix Imperi . Aquest cementiri es devia trobar entorn de l ' absis de l ' església i cal situar-ne la datació en els segles VIi-VIII si tenim en compte la cronologia d' un gra de collaret de pasta vítria trobada entre les tombes . El segle VIII hi havia un carrer, del qual es conserva el traçat N—S sot a la futura Savaterie, més endavant St . Eloi, que devia circuir el cementiri . Aquest carrer era limitat per un mur que prengué l'alineació de construc-


F . AUDOIN I D'ALTRE S

36

cions ga l . loromanes anteriors . Alhora, el futur carrer de la Vieille Draperie va constituir el límit nord del conjunt monàstic . Aquests carrers van con servar el seu traçat fins al segle xIx . En el segle xl el cementiri va deixar d'organitzar l ' espai . Els murs qu e el protegien foren enderrocats i recoberts amb un sòl de terra batuda . Aquesta ocupació potser depenia d ' una propietat privada o bé es tractava de les restes d ' un hàbitat dependent de la comunitat religiosa . La naturalesa de les deixalles alimentàries dipositades sobre aquest sòl i les excavades en una fossa d'aquesta mateixa època ens ajudaran a saber si es tract a d'una forma de vida específica o si, ben al contrari, es pot comparar am b els altres dipòsits contemporanis del jaciment . En el segle xlu es va dur a terme una nova reestructuració . A parti r d ' aquell moment, el carrer de la Savaterie va ocupar la superfície dels antics hàbitats de l'alta edat mitjana. De la baixa edat mitjana se n'han conservat pocs exemples . Cal destacarne alguns murs parcel•laris limitats pels carrers de la Vieille Draperie i d e la Savaterie ; llurs elevacions conservaven encara les arrencades de le s voltes. També es conserva una sèrie important de latrines que cronològica ment van des del segle x111 al xvi ; presenten una sedimentació semblant : totes disposen d'una successió d'estrats orgànics i de sanejament (cendra , sorra, calç) . N'hi ha dues (l'una del segle x111 i l'altra del xv) que han con servat material d'una qualitat extraordinària . Plats, culleres i planxes de fusta, restes de teixit i cistells de vímet, constitueixen, a hores d'ara, l a col•lecció medieval més important d'aquesta mena d'objectes que hi h a a París .

L ' ÈPOCA

MODERN A

Els segles xvlI, xvIII i xIx són els més ben representats, des del punt d e vista arquitectònic . Efectivament, a partir del segle xvll, aquesta zona de l barri central de 1' 1 le de la Cité experimentà un desenvolupament substancial . La necessitat d'espai va modificar, en certa manera, les tècniques d e construcció, però no els eixos del parcel . lari, que continuaran sent organitzats pels carrers de St . Eloi (antiga Savaterie) i de la Vieille Draperie . En aquesta illa on hi ha el jaciment de la rue de Lutèce, la necessitat d e nous espais vitals imposarà la construcció de cellers profunds que seran la causa principal de les pertorbacions en els nivells corresponents a les ocupacions anteriors . 4 4 . Les datacions avançades en aquest article no són definitives . Sobre la rue de Lutèce vegeu : BulssoN, D . : «Decouvertes rue de Lutèce.» Arqueologia, núm. 217, pàg. 16-22 . París, 1986 . EQUIP ARQUEOLÒGIC DE LA RUE DE LUTÈCE : «Le site de la rue de Lutèce : un coeur urbain sa(si dans sa longue durée .» Rapport preliminaire. Marc, 1987 .


LES EXCAVACIONS DE LA RUE DE LUTÈCE

37

Cellers, latrines, pous, fosses i plantes baixes junt amb els plànols d'arxiu (existents a partir del xvi i, sobretot, del xvil) ens permetran de reconstruir la totalitat del parcel . lari de l'Època Moderna (fig . 2) .

ALTRES OPERACIONS

Des del 1984 fins al 1986 la CPV va dur a terme també una sèrie d'exca vacions de més o menys envergadura, tant a 1'Ile de la Cité com a d'altre s zones de la ciutat . La més important de totes fou la realitzada sota la Cou r Carrée du Louvre . Aquí foren exhumades les restes del primer Louvre, fotalesa construïda per Philippe Auguste fora del recinte emmurallat d e París, més endavant palau reial de Charles V . Les imposants restes de l a torre mestra i els fossats que l'encerclen han conservat una elevació aproximada de nou metres i han estat integrats en una cripta arqueològic a subterrània . 5 El 1986, la CPV va poder realitzar quatre noves petites operacions . La primera, duta a terme en un solar del carrer de l'Abbé de 1'Epée, va permetre l'excavació de diversos carrers i cellers gal . loromans que encara conservaven unes pintures murals excel . lents . Aquestes restes formen part d'u n barri situat en la perifèria de la Lutèce romana . D'altra banda, el seguimen t de la construcció d'un accés al RER St . Michel, a la cantonada de l'hospita l Hotel Dieu i el carrer Cité, permeté el descobriment d'una part de la muralla gal . loromana que defensava el sud de 1' 1 le de la Cité . Finalment, dues excavacions són dirigides actualment per aquest equi p municipal, l'una a l'Institut Cury i l'altra sota la plaça de Nótre Dame a 1'ile de la Cité . 6

EL FUTU R

Un equip de vuit persones ha treballat durant sis mesos per a prepara r la publicació . La primera fase de l'operació de la rue de Lutèce ha durat , doncs, divuit mesos . MUÑOZ LACASTA, J . A . i AUDOIN, F . : «El yacimiento de la rue de Lutèce: la técnica, la gestión , la difusión .» Dèdal . Revista d'Arqueologia i Societat, núm . 2 (en premsa) Barcelona . EQUIP ARQUEOLÒGIC DE LA RUE DE LUTÈCE : «Le site de la rue de Lutèce .» Rapport de Fouille . 1986-1987 . 5. Sobre la Cour Carrée vegeu: FLEURY, M . et alli : «Le Louvre des rois . Les fouilles de la Cour Carrée.» Archeologia , núm . 110, 1986 . 6. Sobre el Parvis Nótre Dame vegeu : FLEURY, M . et alli : «La crypte archéologique du Parvis de Nótre Dame .» Archeologia, núm . 147 . 1980 . Págs . 6-29 . Aquest apartat ha estat realitzat per BEAUTIFULS, E.


38

F. AUDOIN I D'ALTRE S

L'interès creixent de l ' Ajuntament de París per una exposició de prestig i a principi de 1989 i l ' interès científic d'aquest jaciment clau podrien motivar un nou i important finançament que permetria de dur a terme aques t projecte . Han estat presentats al Consell Superior de la Investigació Arqueològic a una sèrie de projectes . De moment, però, la situació continua en punt mort . Tanmateix, la cosa que sí que sembla certa és que, si es realitza la publi cació, es veurà reduïda a una simple monografia, atès que els crèdits per a fer un estudi exhaustiu del jaciment seran insuficients . D ' una altra banda, la construcció d'una àrea d ' aparcament subterrani al Carrousel, relacionada amb el projecte de renovació del Museu de l Louvre, suposarà una nova activitat arqueològica en aquest sector ric e n restes rurals medievals i gal . les, i àdhuc prehistòriques . Aquí es trobare n les empremtes del primer home neolític parisenc . Tot plegat sense oblida r que també a la mateixa zona fou descobert el taller instal . lat per Bernard Palissy (original naturalista i ceramista) per dur a terme l ' encàrrec de Maria de Mèdici : la realització d'una cova artificial decorada amb tota men a de representacions humanes, animals i vegetals . Aquesta fou una obra inacabada que ens va deixar les restes de cinc mil peces i fragments que en s permetran de renovar l'estudi de l ' obra de Palissy, pràcticament abandona t des del segle xix . Aquesta nova tasca impulsarà una altra vegada la constitució d'un ampli equip i serà finançada amb 360 milions de pessetes .


EI megalitisme de I'Albera-Serr a de Roda-Cap de Creu s (Alt Empordà-Vallespir Oriental), segons els estudis dels darrers 10 anys (1979-1988) JOSEP TARRÚS 1 GALTE R

INTRODUCCI Ó

Quan es va començar a treballar en aquesta zona megalítica l'any 1979 , la nostra intenció era centrar l'esforç d'excavació en una àrea reduïda pe r tal que l'estudi final fos al més exhaustiu possible i pogués servir així co m a pauta per a la comprensió de la resta de l'àrea de l'Albera i de l'Alt Empordà en general . La zona triada va ésser la de les conques de 1'Orlina i 1'Anyet, dos petit s rius que s'ajunten abans de desembocar al Llobregat de Muga, el principa l afluent de la Muga dintre de la seva conca nord . Aquesta elecció es va fer a causa de la forta concentració de dòlmen s que presentava, entre els quals hi havia el sepulcre de corredor de la Fon t del Roure, tantes vegades citat com a exemple de dolmen de l'Alt Empord à amb la seva cambra subcircular, avantcambra amb porta i corredor de pa ret seca. També va pesar el fet que les nostres visites prèvies ens havien convençut que els dòlmens d'aquesta zona es trobaven potser en millors condicions de conservació que els altres de 1'Albera i no cal dir de la Serra d e Roda o del Cap de Creus, molt més malmesos aquest darrers pels conreu s de la vinya en estar en cotes més baixes . Passats els primers anys (1979-1981, en col . laboració amb Júlia Chinchilla, Rosó Vilardell i Josep Castells), que es varen dedicar sobretot a l'excavació sistemàtica del major nombre de sepulcres possible, sempre dintre d'aquesta àrea de 1'Orlina i 1'Anyet (Coma de Fèlix, Girarols, Comes Llobes de Pils, Solar d'En Gibert, Arrenganyats, Les Morelles, Coll de Madàs I i Barranc), els anys següents (1982-1988, en col . laboració amb Júlia Chinchilla) es varen emprar en l'excavació, ara més reposada, d'altres sepulcres


40

JOSEP TARRÚS 1 GALTER

(Gutina, Tires Llargues, Fontanilles, Salt d ' en Peió) i a completar algun s aspectes de les anteriors . Aquest seria el cas del dolmen del Barranc del qual se'n reexcavà el corredor (1984). Darrerament (1988) a tots els dòlmens dels tres primers any s s'hi ha practicat una trinxera al túmul per tal de recollir mostres per a le s anàlisis antracològica i pal•linològica, alhora que es podia estudiar am b més deteniment la composició interna i les estructures externes d 'aquest s túmuls . Serà també en aquesta segona etapa (1984-1988) quan s ' aborda de manera sistemàtica la restauració de cadascun dels dòlmens excavats, gràcie s al patrocini del Centre d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació d e Girona . D'entrada es restaurarà el dolmen del Barranc (amb l'ajut del paleta Salvador Famoso de Figueres) i després els de Gutina, Tires Llargues , Fontanilles, Salt d ' En Peió i Arreganyats (amb l'ajut del paleta Rafael Ins a d ' Espolla), tasca que s'anirà continuant fins a tenir completada tot prime r aquesta zona de 1'Orlina i 1'Anyet . Un altre fet important que marcarà aquesta etapa (1982-1988) serà l a incorporació dels companys Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero del GESEART (Grup Empordanès per al Salvament i Estudi de l'Arquitectura Rural i Tradicional) als treballs de prospecció sistemàtica de 1'Albera (nord i sud), la Serra de Roda i el Cap de Creus . Gràcies a les sortides setmanals d'aquest equip, s'han retrobat tots el s dòlmens citats a la bibliografia dels anys 20-40 (excepte el del Mas Godó) , amb algun cas tan difícil com el de Canadal (La Jonquera) que no s'havi a vist des de feia 66 anys . També s 'han descobert nombrosos monument s megalítics nous, tant dòlmens com menhirs (un d'ells el dels Palaus d'Agullana decorat amb inscultures), sense comptar els abrics sepulcrals graní tics, a vegades veritables paradòlmens, i les innombrables roques amb inscultures (cassoletes amb reguerons formant motius diversos sobretot antropomorfs en creu) . També devem a aquest grup la descoberta del primer assentament a l'ai re lliure del neolític mitjà de l'Alt Empordà, al costat mateix de tres sepulcres de corredor, en el paratge de Ca N'Isach (Palau-saverdera), al vessan t sud-oest de la Serra de Roda, descobert després del pas de les màquine s que obrien un nou carrer d'una urbanització el mes de febrer de 1987 . No cal oblidar-se tampoc de l'Associació Cultural i Esportiva Jonquerenca, els membres de la qual han contribuït també durant aquests darrer s anys a la descoberta de molts sepulcres megalítics inèdits, així com del s afeccionats locals com els Srs . Joan Calverol d'Espolla, Lluís Torres de St . Climent Sescebes o Joan Ortensi de Roses, descobridors també d'algun s dòlmens i guies incansables dels monuments megalítics dels seus terme s municipals . Gràcies als esforços d'uns i d'altres, i en especial del GESEART com j a s'ha dit, durant els últims 10 anys s'han descobert 30 dòlmens inèdits (20 a 1'Albera Sud, 5 al Cap de Creus i 5 a la Serra de Roda) i 4 menhirs igual-


EL MEGALITISME DE L'ALBERA-SERRA DE RODA-CAP DE CREUS

41

ment inèdits, aquests darrers tots a I'Albera Sud (Estanys I, dempeus i am b estructures circumdants, Els Palaus d'Agullana, redreçat el 24 de juny d e 1987 ; Estanys II de la Jonquera, redreçat el 13 de desembre de 1987 ; i el dels Rocs Blancs d'Espolla, que és redreçat el 24 de juny d'enguany 1988) , més d'un centenar de roques amb inscultures tant a l'Albera com a la Serra de Roda com al Cap de Creus, i sobretot l'esmentat assentament a l'air e lliure de Ca N'Isach al vessant sud-oest de la Serra de Roda . A finals d' aquesta segona etapa (1986-1988) serà quan s'amplia l'horitzó d'estudi a tot l'Alt Empordà, per tal de poder comprendre millor e l fenomen megalític d'aquesta zona en conjunt i en conseqüència poder des triar amb més rigor les característiques pròpies del grup megalític de le s conques de l'Orlina i I'Anyet . S'excavaran ara jaciments de vital importància per a la comprensió global d 'aquests grups constructors de monuments megalítics de l'Alt Empordà-Vallespir Oriental, com poden ésser el menhir amb estructures circumdants dels Estanys I i el sepulcre de corredor veí dels Estanys II de la Jonquera a la part sud-oest de l'Albera, a pocs metres un de l ' altre (e n col . laboració amb Miquel Cura, els anys 1987-1988), les cistes amb túmu l de Roses (Tomba del General i Pla de les Gates), damunt de la cala Montjoi al Cap de Creus (1986-1987 en col . laboració amb Àngel Bosch i Sar a Aliaga), i finalment l'assentament a l'aire lliure de Ca N'Isach a Palausaverdera (1987-1988 en col . laboració amb Júlia Chinchilla, Sara Aliaga i Oriol Mercadal) . Aquest darrer jaciment ens haurà d'aportar moltes dades inèdites sobr e la cultura material i els tipus d'assentament dels primers constructors d e sepulcres megalítics de l'Albera-Serra de Roda-Cap de Creus . No cal dir que tots aquests treballs no s'haguessin pogut mai dur a terme sense la col . laboració de tots els companys que hem citat i també am b la d'altres que han col . laborat activament en les darreres campanyes d'excavació (Ana Loriente, Mònica Tusell, Toni Daniel Lou, Pere Joan Ala cambra, Josep Anton Molina, etc .) o bé que s'han encarregat de les anàlisi s pol•líniques (Francesc Burjachs) i antracològiques (Maite Ros) .

ELS PRIMERS RESULTATS : LES NOVETATS

A) Quant als sepulcres megalítics Tipus de Sepulcres Les dades aportades per les excavacions recents dels sepulcres megalítics de les conques de I'Orlina i l'Anyet (Albera), així com de la zona de la cala Montjoi al Cap de Creus, han servit per clarificar força quina class e de dòlmens hi ha a l'Alt Empordà-Vallespir Oriental . En primer lloc s'ha confirmat la presència de sepulcres de corredor de


42

JOSEP TARRÚS 1 GALTER

cambres poligonals (subcirculars, trapezoïdals, rectangulars), en haver-n e pogut finalment excavar els passadissos d'accés (Arreganyats, Tires Llargues, Gutina, Comes Llobes de Pils, etc .) . Igualment s'ha confirmat l'existència de les petites galeries catalanes, clarament evolucionades dels sepul cres de corredor locals (Coll de Madàs I) . Com a novetats cal destacar la identificació de cistes (rectangulars o quadrangulars) dins de grans túmuls (Vinya d ' En Berta, Tomba del General, Pla de les Gates) i també l'existència d'un tipus especial de cambr a simple, amb accés des del centre del túmul a través d'un vestíbul-pou, qu e hem batejat com a arques (Salt d'En Peió, Estanys I) . De molt d ' interès ha estat la també recent excavació de François e Claustre (Chargée de Recherche au CNRS Présidente du Groupe de Préhistoire du Vallespir et des Aspres) al dolmen de la Sureda (Morellàs, Vallespir Oriental), a l'extrem nord-occidental de l'Albera, que ens ha demostrat l'existència en aquesta zona del tipus més comú, segons la bibliografia, de cambra simple : la que posseeix un accés des del centre del túmul a travé s d'una porta frontal elevada (o finestra), coneguda generalment com a cambra pirinenca . De fet aquest tipus de dolmen no estava documentat al Pirineu Orienta l per cap excavació que hagués demostrat la validesa d'aquest sistema d'accés a la cambra funerària . Es possible, ara, pensar que alguns dòlmens sense corredor de l'Albera sud-occidental puguin correspondre igualment a aquesta classe de sepulcre, o bé al tipus de ('arca amb vestíbul-pou . Percentatge i distribució Pel que ara sabem un 80% dels dòlmens de l'Alt Empordà i del Vallespi r Oriental són en realitat sepulcres de corredor, encara que sovint el seu ma l estat de conservació els faci incognoscibles . La resta es repartiria entre le s galeries catalanes, les cambres simples i les cistes amb túmul . La seva distribució en tota la zona és particularment interessant : els se pulcres de corredor estan estesos per tota l'àrea, essent el mateix nombr e pràcticament a l'Albera (36) i a la Serra de Roda-Cap de Creus (34), encar a que la concentració sigui relativament més densa a la segona zona ja qu e és molt més reduïda (1/3 de l'anterior) . Les galeries catalanes també les trobem a les dues zones (5 a l'Albera i 2 a la Serra de Roda), encara que es nota una concentració a la part occidental (nord i sud) de 1'Albera . Les cambres simples (arques o cambres pirinenques) només estan documentades per ara a l'Albera (8), i dins d'ella només a la seva part occidenta l (nord i sud) . Les cistes amb túmul, en canvi, només estan documentades al Cap d e Creus (3) i a la part sud-oest de la Serra de Roda (2) . En total doncs, es coneixen actualment 90 dòlmens segurs en aquest a zona de l'Alt Empordà-Vallespir Oriental, amb una clara predominança


EL MEGALITISME DE L'ALBERA -SERRA DE RODA-CAP DE CREUS

43

dels sepulcres de corredor envers els altres tipus . Si ens fixem en l'àrea global de les dues serralades, uns 500 km quadrats, veurem com el percentatg e corresponent és 5,5 dòlmens per km' . S'observa també que els sepulcres de corredor tendeixen a agrupar-s e formant necròpolis, encara que a vegades també se ' ls troba aïllats, fet qu e veiem repetit en el cas de les cistes amb túmul . Les galeries catalanes, e n canvi, apareixen normalment aïllades, o bé al costat de sepulcres de corredor, igual com passa amb les cambres simples (arques o cambres pirinenques) . Emplaçament, orientació i arquitectura Els dòlmens d'aquesta zona es basteixen tant en terreny planer (cotes 100-200) com en una franja més elevada, entre els 200-400 metres sobre e l nivell del mar . Es coneixen pocs exemplars per damunt d'aquesta cota, entre els quals cal destacar el de la Font del Roure (600 metres sobre el nivell del mar) . Els trobem normalment construïts sobre terreny pla, però a vegades el s veiem també en pendents suaus o fortes . S ' orienten principalment cap al sud-est, sud, i poques vegades al sud oest, seguint la tònica dels sepulcres de la façana atlàntica, a excepció d e les cistes amb túmul que orienten el seu perfil al nord-sud . Per a la seva construcció s'utilitzen sempre roques locals (granit, pissarra, gneis, esquist i quars), sovint extretes de pedreres immediates a l megàlit . Les cambres funeràries dels sepulcres de corredor de forma subcircula r i trapezoïdal, els tipus més antics, es construïren solapant-ne les lloses, d e forma ametllada generalment . En canvi les cambres rectangulars dels sepul cres de corredor més recents, de les galeries catalanes i de les cambres simples (arques-cambres pirinenques) es construïren alineant les seves lloses , de forma prismàtica generalment . Pel que fa a les cistes amb túmul direm que es tractarà sempre de caixe s tancades, fetes de lloses molt primes i de poca alçada, ametllades o prismàtiques, posades en línia. El sistema d'accés variarà segons la classe de dolmen de què es tracti . En el cas dels sepulcres de corredor i de les galeries catalanes s'accedirà a la cambra a través d'un passadís des de la mateixa vora del túmul . Pel qu e fa als sepulcres de corredor aquest passadís serà més baix que la cambr a però entre les galeries en trobem alguns que són una mica més baixos i altres de la mateixa alçada que la cambra . Sempre existeix però una clara diferenciació de les cambres i dels corredors, perquè les lloses emprades pe r a les primeres són molt més grans que les dels passadissos . Les cistes amb túmul no estaven pensades per a ésser reutilitzades, i pe r això estaven colgades dins d'un túmul sense cap accés . En canvi, entre les cambres simples coneixem ara dos sistemes d'accés


44

JOSEP TARRÚS I GALTE R

segurs : el vestíbul-pou (arca del Salt d'En Peió a St . Climent Sescebes) i l a finestra-porta (cambra pirinenca de la Sureda a Morellàs) . En el primer cas s'accedeix a la cambra des del centre del túmul a travé s d ' un vestíbul-pou, des d'on es pot remoure una llosa-porta que ocupa l a meitat de la seva cara frontal . En el cas segon s'accedeix a la cambra des del centre del túmul també , però a través d'una porta elevada o finestra, col . locada damunt d 'una altr a llosa inferior que sosté el túmul, oberta en la seva cara frontal . Quant als túmuls, fent la seva funció de contrafort de les cambres, he m observat que la gran majoria estan fets de blocs grans a la base i més petit s a la superfície, barrejats amb terra, que se sostenen amb un anell exterio r o cromlec de grans blocs (cistes amb túmul, sepulcres de corredor i galeries , generalment) o de lloses clavades (galeries catalanes tardanes i cambre s simples) . En un sol cas, el sepulcre de corredor dels Estanys II (la Jonquera), he m pogut observar un túmul més complex, fet d'un anell de grans blocs al vol tant de la cambra i un altre anell exterior de blocs més petits (cromlec) , entre els quals només hi havia una massa de terra . Cronologia absoluta i relativa Podem intentar deduir la cronologia relativa a través dels materials arqueològics que han aparegut en els diferents tipus de dòlmens i també a través de la tipologia comparada de les diferents arquitectures conegudes am b les d'altres zones més ben datades, com ara la façana atlàntica europea . Segons aquestes premises veurem que les cistes amb túmul i els sepulcres de corredor (cambres subcirculars-trapezoïdals) de l'Alt Empordà Vallespir Oriental haurien de correspondre a la fase més vella, ben bé din s d'un neolític mitjà (3500-2700 aC), mentre que els sepulcres de corredor de cambres rectangulars i les galeries catalanes se situarien al seu darrera durant el neolític final (2700-2200 aC) . Els pocs materials del neolític mitjà apareguts en alguns d'aquests sepulcres de corredor antics (trapezi de sílex melat des dels Estanys II, olles am b coll del Barranc, barrilet de calaïta de la Font del Roure, etc .) ens confirmarien aquesa hipòtesi . El mateix passaria amb els sepulcres de corredor tardans (cambres rectangulars) i les galeries catalanes, que no posseeixen mai materials del neo lític mitjà i, en canvi, en tenen del neolític final (paletes d'esquist i dene s d ' esteatita del sepulcre de corredor de la Cabana Arqueta, raspador sobr e làmina de sílex de la galeria de Coll de Madàs) . Per acabar, les cambres simples (arques o cambres pirinenques) serie n coetànies de la cultura campaniforme durant el calcolític (220-1800 aC) , segons sembla deduir-se de la manca d'elements clars del neolític final i pe r contra la constant presència de ceràmiques campaniformes (Pirinenc) qu e s'hi observa (arca del Salt d'En Peió) .


EL MEGALITISME DE L'ALBERA -SERRA DE RODA-CAP DE CREUS

45

Les úniques dates de cronologia absoluta es refereixen a dos sepulcre s de corredor de la fase més antiga . Són les següents : Sepulcre de corredor (cambra subcircular) d'Arreganyats (Espolla, l'Al5400 ± 100 BP = 3450 BC . bera) : UGRA-148 Sepulcre de corredor (cambra subcircular) de Tires Llargues (St . Cli5090 ± 160 BP = 3140 BC . ment Sescebes, 1'Albera) : GAK-12 .162 Les dues mostres de carbons foren extretes del paleosòl del sepulcre, a la zona del corredor . Serien una bona prova de la primera època constructiva dels sepulcres de corredor de l'Alt Empordà-Vallespir Oriental . Dades sobre paleoambien t Posseïm ja unes primeres dades sobre la vegetació que envoltava el s dòlmens quan foren construïts, a través de les anàlisis palinològique s (Francesc Burjachs) i antracològiques (Maite Ros) dels seus paleosòls . Segons elles durant el neolític mitjà dels primers sepulcres de corredo r (Tires Llargues, Gutina, Barranc) el clima seria més temperat i humit qu e l'actual a 1'Albera, amb abundants zones de prats i boscos de roures, alzina suro i pins . S'ha localitzat en algun dolmen (Barranc, sobretot) una forta presència d'arbres de ribera (om, freixe, avellaner, vern, etc .) que ens assenyalen que l'aigua devia d'ésser abundant en aquella època . Les poques dades de què disposem ara per ara sobre els paleosòls del s sepulcres de corredor tardans (Fontanilles) i sobre les galeries (Coll de Madàs) del neolític final, com també sobre les cambres simples (arc del Sal t d'En Peió) del calcolític, no ens permeten dir gairebé res sobre els paleoam bients de l'època . Únicament podem esmentar que s'observa un creixemen t del bruc, l'estepa i el boix, en detriment dels boscos de roure/alzina-suro , que a vegades veiem substituïts ara per pinedes . B) Quant als menhir s Els tipus de menhirs que ara coneixem, segons la seva forma, serien el s fal . liformes (Els Palaus, Estanys II, etc .), els estei . liformes (La Murtra, Estanys I, etc .) i els antropomorfs (Quera Fumat, Perafita o Frare de Cervera , etc .) . En un sol cas (Els Palaus) tenim constància d'inscultures (un 8 o u n jou) sobre la seva superfície . Se ' n coneixen actualment 13, tots a 1'Albera, on es distribueixen parallelament, al llarg de la muntanya . Alguns estan agrupats en una àrea d e pocs metres, com els dels Estanys I i II, molt a prop també del Quera Fu mat, mentre que tots els altres coneguts estan aïllats . El seu emplaçamen t va des de la plana (100 m sobre el nivell del mar) fins a mitja muntany a (400 m), però sempre s'aprofita una zona planeta per a bastir-los . En un sol cas –Estanys 1– s'ha pogut comprovar l'existència d'estructures al voltant del menhir. Concretament un fossa[ semicircular al seu davant, que empalma amb una paret de pedra seca al seu darrera . Es tractaria


46

JOSEP TARRÚS I GALTER

Fig. 1. — Distribució dels jaciments megalítics de 1 Albera-Serra de Roda-Ca p de Creus.

per tant d'un recinte, presidit pel menhir . La major part del altres, en can vi, no semblen conservar cap senyal d ' estructures a excepció del mateix menhir . Estan fets sobre roques locals (granit, pissarra) i el seu perfil s'orient a tant a l ' est-oest com al nord-sud . La seva funció seria essencialment la de marcar un territori, però tamb é la d'assenyalar la proximitat d'una necròpolis . En el cas dels menhirs am b estructures circumdants (fossats, altres menhirs com a la Murtra) hem d e considerar-los llocs de reunió social dels grups que vivien en aquella zona . La seva cronologia no ha de ser diferent de la dels sepulcres més antic s de l'àrea, si tenim en compte que existeix un probable menhir trencat, reutilitzat com a suport del sepulcre de corredor de Gutina . El que no podem saber és fins a quina data es varen seguir aixecant, encara que és probabl e que se'n construïssin fins al neolític final-calcolític .


EL MEGALITISME DE L'ALBERA -SERRA DE RODA-CAP DE CREUS

47

C) Quant a les sepultures alternative s Ens referim a les sepultures que es feien servir coetàniament als sepulcres megalítics de l'àrea estudiada . Se'n coneixen actualment de dues classes : –Les coves, de fractura generalment, i ampliades per corrents d ' aigua , obertes a la pissarra (Cau del Llop de Vilajuïga) . Presenten sovint l ' entrada obturada per una paret seca, i a vegades estructures més complexes, co m serien les lloses clavades de la cova dels Encantats (Port de la Selva) . –Els abrics granítics, formats per l ' apilonament de blocs erràtics de granit, i els abrics de pissarra, simples balmes poc profundes . Estan agençats generalment amb murs de pedra seca o lloses clavades per tal de formar una cambra funerària, tancada per un mur o per una llosa (Cau Conillers , La Murtra, a 1 ' Albera) . Alguns com el del Mas de la Pallera (granit) a l a Serra de Roda, o el del Turó del Cap de l'Home (pissarra) al Cap de Creus , posseeixen fins i tot un petit corredor d'accés fet de lloses . Els casos mé s complexos semblen veritables paradòlmens . Se ' n coneixen actualment molts, especialment del tipus més simpl e (abrics granítics amb murs de pedra seca), sempre a prop de dòlmens, tan t a 1'Albera, com a la Serra de Roda, com al Cap de Creus . A través dels materials arqueològics que en coneixem semblen remuntar-se al neolític final-calcolític com a mínim, amb perduracions duran t l'edat del bronze antiga, sense que de moment tinguem constància de l a presència d'elements del neolític mitjà . En un sol cas, al Cau Conillers d'Espolla, J . Ruiz Solanes, –que l'excav à l'any 1970–, va poder recuperar restes òssies humanes, en molt mal esta t de conservació, al costat d'un aixovar del calcolític-bronze antic . Semblava tractar-se en aquesta ocasió d'un enterrament múltiple . D) Quant a les insculture s Des del final del segle són conegudes les cobertes de dòlmens amb inscultures a l'Alt Empordà-Vallespir Oriental, tot primer a través de la coberta del sepulcre de corredor del Barranc de la qual S . Sanpere i Miquel j a n'esmenta els gravats l'any 1881 . Posteriorment es coneixeran les roques amb inscultures, com la Roc a de Capmany, que ja esmenta Lluís Marià Vidal l'any 1914 . Des d'aleshores fins als anys 80 només s'havien afegit al conjunt algune s roques amb gravats (La Clusa del Pertús, 1949 ; la Roca dels Vilars, coneguda des dels anys 70 per Joan Calverol d ' Espolla) i algunes cobertes mé s de sepulcres de corredor (Taula dels Lladres i Mores Altes I del Port de l a Selva). Un cas a part seria el magnífic descobriment d ' Isidre Macau, l'an y 1932, d'una cista sota d'un túmul intacte que posseïa diversos gravats sobr e una llosa frontal i cassoletes amb reguerons sobre la coberta, una sola peç a de «leptinita» blanca . Aquesta troballa ens assegura la contemporaneïtat


48

JOSEP TARRÚS 1 GALTE R

de les inscultures amb les primeres manifestacions megalítiques de l'Al t Empordà . Serà però a partir de la recerca sistemàtica dels companys E . Carreras i Miquel Dídac Piñero del GESEART, des del 1982, quan començaran a trobar-se una gran quantitat de noves roques (cassoletes amb reguerons, rodes , antropomorfs en creu, etc .), i també noves cobertes amb inscultures co m als sepulcres de corredor de Comes Llobes de Pils i Solar d'En Gibert, o a la galeria catalana del Coll de Madàs . Les roques amb inscultures es poden comptar ara per desenes, amb algunes agrupacions espectaculars tant a 1'Albera (serrats al voltant del Ma s Girarols), com a la Serra de Roda (al capdamunt de la Coma d'Infern d e Vilajuïga o a la part alta del Rec del Cap de Terme), com al Cap de Creu s (al turó del Sud del Mas Paltré ; al Cap Norfeu, etc .) . Recentment, l'any 1987, es va reconèixer un menhir caigut amb inscultures sobre una cara (un 8 o un jou), que seria el primer cas conegut am b seguretat a l'Alt Empordà-Vallespir Oriental . Es tractarà sempre de dos tipus d ' inscultures segons la roca sobre la qua l es facin : granit o pissarra . En el primer cas s'emprarà una tècnica de repiquetejat per tal de confeccionar cassoletes i reguerons que les intercomuniquen, formant diversos motius; en el segon cas es tractarà d'incisions d e secció en U, que dibuixaran figures antropomorfes i zoomorfes, cercles i figures quadriculades . Normalment s'emplacen prop de les necròpolis, i ocupen les zones alte s immediates dels llocs d'assentament, com seria el cas de Ca N'Isach (Palau saverdera), o bé en zones aïllades . Acostumen a posseir una posició mol t dominant sobre la vall, encara que també se'n coneixen a la plana . La seva funció és difícil de determinar . En ocasions semblen claramen t relacionables amb cerimònies de caràcter funerari, quan tenen forma d'u n altar a tocar un dolmen ; altres vegades, la seva posició dominant ens f a pensar en observatoris nocturns del cel ; altres encara, el seu agrupament e n àrees reduïdes, ens fa pensar en veritables zones sagrades que delimitarie n el territori de cada grup . Res no pot ésser segur sobre aquesta qüestió . Del que ja no podem dubtar és de la seva cronologia (finals del IV i II I mil . lenni), en bona part gràcies a la troballa de la Vinya d'En Berta (Pau) . E) Quant als assentament s Des de fa ja alguns anys ens ha preocupat la recerca de llocs d'assentament a l'Albera-Serra de Roda-Cap de Creus, d'època neolítica-calcolítica , que poguessin correspondre a les necròpolis dolmèniques de l'àrea. Està clar que aquests assentaments poden ésser de dues classes : –Aixoplucs de pastor, eventuals, que aprofitarien qualsevol abric (graní tic) o petita balma (pissarrá), de les moltes que coneixem a la zona . –Veritables assentaments fixos, a l'aire lliure, concentrats o dispersos,


EL MEGALITISME DE L'ALBERA -SERRA DE RODA-CAP DE CREUS

49

que constituirien el tipus d'ocupació normal dels constructors de sepulcre s megalítics de l'Alt Empordà-Vallespir Oriental . Atesa la distribució, ja comentada, dels tipus de dòlmens que coneixe m i considerant que aquests centres d'habitació han de ser pròxims a les sepultures megalítiques, tot sembla indicar que aquests assentaments a l'air e lliure se situaren a I'Albera tant a les valls tancades internes, especialmen t de la banda Sud, com ara la del Pla de l'Arca, la del Mas Corbera, la de l Mas Girarols o la del Mas de Pils, com a les zones planeres a peu de muntanya, entre les cotes 100-200 sobre el nivell del mar . A la Serra de Roda, zona més reduïda i sense valls internes importants , aquests assentaments només podien estar als replans de la muntanya de l a banda sud-oest que domina l ' Empordà, entre les cotes 50-100 sobre el ni vell del mar, o bé a les petites valls de la banda nord-est, com ara la de L a Vall o la de la Selva de Mar . Al Cap de Creus aquests assentaments s'han de concentrar a la zon a de Roses, concretament a l'altiplana del Serrat de la Torre del Sastre, o n s'agrupen els seus sepulcres de corredor (el de la Creu d ' En Cobertell a és el més famós), l'única concentració important d'aquesta àrea . Aquestes previsions s'han demostrat de moment a la banda sud-oest d e la Serra de Roda, amb el descobriment l'any 1986 del ja esmentat assenta ment de Ca N ' Isach (Palau-saverdera) . A través de les primeres intervencions fetes en aquest nucli poblaciona l (prospecció de 1986, primera campanya d'abril de 1988, amb Júlia Chinchilla, Sara Aliaga i Oriol Mercadal) tot sembla indicar que es tracta d'un a àrea ocupada d'uns 600 m 2 . De moment s'ha excavat en part una gran cabana ovalada (12x6 m 2 ) muntada sobre un sòcol de paret seca, a l ' interio r de la qual s'han trobat dues possibles llars i un possible forat de pal . Pels materials arqueològics recuperats fins ara, formes ceràmiques i eines sobre sílex melat, hem de considerar aquesta primera estructura d'habitació del neolític mitjà (vers 300 aC) . Aquesta datació relativa confirmari a l'antiguitat dels sepulcres de corredor de cambra subcircular (Mas Bofil l i Barraca d'En Rabert) situats a menys de 200 metres al nord-est i oes t d'aquest assentament . L'emplaçament d'aquest nucli és particularment interessant, perqu è el trobem a tocar, per dessota, d'una agrupació de dòlmens de la seva mateixa cronologia, i a la vegada també està pròxim d'una gran concentraci ó d'inscultures (cassoletes amb reguerons) a uns 300 metres amunt, al se u nord-est . CONSIDERACIONS FINAL S

A hores d'ara, doncs, tenim ja dades suficients com per proposar un a fase del neolític mitjà per al megalitisme de 1 'Albera-Serra de Roda-Cap d e Creus, relacionada amb els sepulcres de corredor més antics i amb les ciste s amb túmul, dins d'una cronologia convencional de 3500-2700 aC .


50

JOSEP TARRÚS 1 GALTE R

A aquesta fase li seguiria una altra durant el neolític final, entre 2700 2200 aC, en la qual el tipus de sepultura megalítica serien els sepulcres d e corredor tardans i les galeries catalanes, clara derivació dels primers e n aquesta zona . Durant el calcolític (2200-1800 aC) es construirien segurament les cambres simples (arques o cambres pirinenques), relacionades ja amb els com plexos campaniformes a l'àrea que ens ocupa . Els assentaments fixos, a l'aire lliure, serien la classe d'ocupació humana normal a tota l'àrea durant les fases neolítica i calcolítica . El seu emplaçament estaria sempre a prop de les necròpolis o agrupacions de dòlmens , de les zones de reunió —els menhirs amb estructures circumdants—, aix í com de les roques amb inscultures, veritables «zones sagrades» de la comunitat .

BIBLIOGRAFI A ABELANET, J . (1970) : Les dolmens du Roussillon, Actes du Colloque sur le s Civilisations Néolithiques du Midi de la France de Narbonne, pp .74-79 , Carcassonne . BOSCH-GIMPERA, P . ; PERICOT, L . (1915-1920) : Els sepulcres megalítics de l 'Alt Empordà, A .I .E .C . núm . VI, pp . 488-491 . Barcelona . CURA, M ; FERRAN, A . (1971) : «Los Sepulcros Megalíticos de la Sierra d e Roda», a Corpus de Sepulcros Megalíticos-6 . Barcelona . CURA, M ; CASTELLS, J . (1977) : Evolution et Typologie des mégalithes de Catalogne, Colloque sur 1 'Architecture Mégalithique, pp . 71-97, Vannes . EESTEVA, L . (1979) : «Sepulcros Megalíticos del Alto Ampurdán (Girona)», a Corpus de Sepulcros Megalíticos-9. Girona . GARRIGA, J . (1948) : «Los monumentos megalíticos del Alto Ampurdá n (Gerona)», Ruedo Ibérico núm . 128 . Barcelona . MACAU, I . (1934) : Nous Monuments megalítics de l'Alt Empordà, Butll . Inst . Hist . Nat ., vol . XXXIV, núm . 6-9 . Barcelona . PERICOT, L . (1950) : Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica, Barcelona . Ruiz SOLANES, J . (1972) : Apuntes para el estudio del Alto Ampurdán, de l Neolítico Final a la Edad del Hierro, A .I .E .E ., 1971-1972, pp . 204-210 . Figueres . TARRÚS, J . et alii, (1982) : «El dolmen de Coma de Fèlix (Rabós d'Empordà),» a Cypsela IV, pp . 31-43 . Girona . TARRÚS, J . et alii, (1983) : «El dolmen d ' Arreganyats (Espolla) i els sepulcres de corredor amb passadís de paret seca de l'Alt Empordà», a Revista de Girona, núm . 102, pp. 25-38 . Girona .


EL MEGALITISME DE L'ALBERA -SERRA DE RODA-CAP DE CREUS

51

et alii, (1984) : «Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i del Sola r d 'En Gibert (Rabós d'Empordà)», Excavacions Arqueològiques de Catalunya, núm . 4, pp . 11-45 . Barcelona . TARRÚS, J . et alii, (1981-1982) : «Els dòlmens de Girarols i de Les Morelle s (Espolla, Alt Empordà) i algunes consideracions sobre els sepulcres megalítics de les Alberes», Pyrenae, núm . 17-18, pp . 103-137 . Barcelona . TARRÚS, J . (1987) : «El Megalitisme de l'Alt Empordà (Girona) : els constructors de dòlmens entre el Neolític Mitjà i el Calcolític a I ' Albera, Serra de Roda i Cap de Creus», a Cota Zero, núm . 3, pp . 36-54 . Vic . TARRÚS, J .



Darreres intervencions a I' assentamen t ibèric i la villa romana de Darró (Vilanova i la Geltrú, Garraf) ALBERT

LÓPEZ 1 MULLOR, XAVIER FIERRO 1 MACÍ A

Servei del Patrimoni Arquitectònic. Diputació de Barcelona

Durant els últims anys els treballs a Darró han tingut tres objectius fonamentals : delimitar amb precisió el perímetre del jaciment arqueològic , enllestir la investigació de les zones excavades el període 1980-1983 i conèixer 1'estratigrafia i les estructures principals de la resta del conjunt . Com que l'espai de què disposem és limitat, només resumirem els resul tats d'alguns d'aquests treballs . Així, exposarem l'evolució d'una de les ca ses ibèriques : l'anomenada casa 3 ; presentarem la troballa de forns ceràmics tant romans com ibèrics, i direm els trets essencials de la zona de l a pars urbana de la villa romana on hem treballat fins ara .

1 . LA CASA IBÈRICA NÚM .

3

Es va excavar de 1980 a 1983 en campanyes anuals no gaire llargues . Primer es va fer un sondeig a la cambra G (vegeu la nomenclatura a l a planta general de la casa), i després els treballs van afectar la resta de le s habitacions . La cambra F encara no l'hem buidada fins al fons, per la qual cosa no podem parlar de l'evolució d'aquest espai en les fases més antigues . Cal remarcar que la casa no va ser ser sempre una sola unitat d'habitació , com veurem, però hem preferit utilitzar una única denominació per fer-n e més planera la descripció . El moment més antic de l'ocupació d'aquest lloc s'ha de situar a mitjan segle IV . En aquesta data es va bastir un recinte segurament rectangula r (planta C3/0), encara que no en coneixem tot el perímetre, car excedeix l a zona excavada . Aquest habitatge tenia una llar central força gran, en form a de ferradura . Es interessant assenyalar que, abans de construir les parets , es van fer uns fonaments molt profunds ja que aquest sector es trobava en


54

ALBERT LÓPEZ 1 MULLOR, XAVIER FIERRO 1 MACÍ A

una zona d 'aiguamolls. La primera capa consistia en un entramat de bigues de fusta (algunes de les quals s'han conservat in situ perfectament, car só n dins d'una capa d'aigües subàlvies) . A sobre d'aquesta base, es van posa r una sèrie d'estrats de terres i pedres . Aquesta primera unitat d ' habitació va subsistir sense variacions fins a l 180 aC aproximadament . En aquell moment es degué produir un canvi important en el poblat, possiblement ocasionat per la conquesta romana i pe l consegüent canvi de signe a les perspectives comercials : a Darró no hi h a mostres de resistència als romans, malgrat que les fonts recullen la batall a de Cissa (Liv . XXI, 60, 7 ; Polib . III, 76, 1-12), en la qual es van veur e implicats altres cossetans . Pensem que aquest assentament, després d 'estabilitzar-se la situació, va tornar a la funció de centre redistribuïdor de mercaderies pròpies i d'importació, funció que desenvolupava d'antuvi . Aquesta conjuntura nova també va propiciar un remodelatge urbanístic, que va afectar les construccions que des de feia temps ocupaven el paratge pantanós que envoltava el turó de Sant Gervasi (elevació en la qual devia d'haver-hi el nucli més antic i important del poblat) . En aquest con text cal situar la construcció de la casa 3 pròpiament dita . L' edificació d'aquest habitatge no va ser un fet afillat, sinó que s'ha de relacionar amb un canvi profund de les estructures del poblat . A més, tot el nucli situat al peu del vessant oriental del turó va ser pensat de maner a unitària . Això va comportar l ' obertura de dos carrers (segurament van se r més, però de moment únicament coneixem aquests dos i potser un altre) , un al nord i un altre a l'est, el primer porticat . Aquestes vies van ser dotades de serveis comunitaris, com per exemple el clavegueram del carrer septentrional . Des que va començar l'ús de la casa, cap al 180 aC, fins que va ser abandonada (ca . 80-70 aC), els canvis de la distribució interior van ser incessants, i no com a la fase anterior que les estructures van romandre invariables durant un període més llarg . Això fa pensar que l'etapa del segle II aC va ser la més activa de la vida de l'assentament . Una part important dels canvis esdevinguts a l'interior de l'edifici, del s quals hem intentat fer una interpretació, podrien ser deguts a la redistribució de llars i forns . Alguns d'aquests focs eren merament domèstics, per ò altres s'han de relacionar amb activitats artesanals . Aquest fet indica que la casa va tenir una funció doble, d'habitatge i taller, força interessant . També cal esmentar l'aparició d'enterraments infantils sota els paviments d'algunes cambres (passim) . Tots són d'inhumació i corresponen a fetus terminals o nadons . En analitzar les fases d'utilització, observem qu e els enterraments són a les zones de la casa destinades a l'ús domèstic, i qu e apareixen després d'un canvi en la compartimentació . Fóra molt fàcil i espectacular pensar que les tombes són el testimoni d e sacrificis humans de fundació, però l'estudi d'antropologia física pales a que alguns d'aquests infants no van arribar a néixer, per la qual cosa difícil ment podien haver estat sacrificats . Això no obstant, és interessant relacio-


DARRERES INTERVENCIONS A L'ASSENTAMENT IBĂˆRIC

Fig . 1 . - Planta general de les zones del jaciment excavades recentment .

55


56

ALBERT LÓPEZ I MULLOR, XAVIER FIERRO 1 MACÍA

nar les inhumacions amb alguna mena de pràctica religiosa propiciatòria , segons la qual s'enterraria a casa el primer fill que naixés mort o morís d e molt petit . 1 .1 . Evolució Com que ja hem dit que la casa 3, malgrat l'apel . latiu convencional, no va ser sempre un sol habitatge, per simplificar la descripció de les fase s evolutives, utilitzarem termes com casa de l'esquerra, en referir-nos al recinte de la meitat oriental, i casa de la dreta, en parlar de l'àmbit occidental . Igualment, quan anomenarem les vies urbanes que envoltaven l'edifici , parlarem del carrer nord i del carrer est . Del carreró descobert al costat d e l'actual plaça de Darró, en direm carrer sud . Finalment, cal tenir en compte que, en començar les nostres excavacions el 1980, les cambres A i C j a havien estat buidades i tenim poques notícies sobre 1'estratigrafia i les tro balles d'estructures . Primera fase (paviments 96, 107, 146; planta C3/1 ) En aquell moment la casa presentava una estructura complexa . Si comencem la descripció per la façana que dóna a la via nord, veurem en primer lloc que en el carrer hi havia una mena de vorera, formada per u n enllosat barroer de pedres calcàries planes (u .e . 167) . Aquest enllosat tocava a la dreta i a l'esquerra als murs 6 i 11, prolongació de les parets lateral s de la casa i que, segons el nostre parer, sostenien la coberta d'un pòrtic . A l costat del segon dels murs esmentats, i ja en el carrer, hi havia una pedr a clavada verticalment (u .e . 168), la qual protegia la cantonada del pòrtic de l trànsit rodat . Una vegada passats la vorera i el porxo, trobem tres portes, delimitade s d ' esquerra a dreta, pels murs 24, 25 i 26 . Es tractava dels accessos a le s cambres G, B i A respectivament . Des de la cambra G, al llarg d'un passadís format pels murs 11 i 95 s'entrava a l'habitació H . Allà hi havia una porta que comunicava amb el carrer est . La cambra B estava tancada pe r l'envà 39, però era possible passar a la G per una porta oberta entre el s murs 8 i 38 . S'ha de remarcar que en aquest àmbit es va trobar l'enterra ment 153 . En aquesta etapa, totes les cambres excavades no pertanyien a la mateixa casa . Les habitacions A, C, D i E formaven part de l'habitatge de la dreta, del qual de moment no coneixem el límit meridional (tallat per u n carrer modern) . La cambra F potser també era independent, encara qu e aquesta fase no s'ha descobert fins ara . Tot això palesa que durant aquest període funcionaven els carrers nor d i est, el primer tenia un pòrtic i una claveguera (excavada davant la casa 1 , a l'oest de la casa 3) . En aquest carrer s'obrien tres portes ; les dues de l'esquerra corresponien a l'àrea inicial de la casa 3, dotada de tres cambres


DARRERES INTERVENCIONS A L'ASSENTAMENT IBÈRI C

57

Fig. 2 . - Esquema de les fases evolutives i funcionals de l'anomenada «Cas a ibérica 3» de la zona 0 .


58

ALBERT LÓPEZ 1 MULLOR, XAVIER FIERRO 1 MACÍ A

(A, G, H), la més interior de les quals tenia una altra porta que donava al car rer est . La casa secundària situada a la dreta comprenia les cambres A, C , D i E . S'ha de destacar que dins la cambra G hi havia un foc (u .e . 97), mate rialment enganxat al mur 11, i un altre de més petit al centre de l'estança . Pel que fa a la interpretació funcional, la cambra B era l'habitatg e pròpiament dit (recordem la inhumació 153), la cambra G seguramen t s'utilitzava a tasques artesanals, tenint en compte l'existència dels foc s (potser restes molt malmeses d ' un forn) i de les restes d ' una xemeneia a l passadís G-H . L'espai H potser era subsidiari de la funció productiva . A l a casa de la dreta només s'han trobat restes d' un foc a la cambra A, la qua l comunicava directament amb els espais C i E —de fet tots tres eren un a mena de corredor— . L ' espai D, dotat de certa personalitat, també tenia un a porta molt àmplia . Tot això fa descartar l'ús domèstic, encara que la funci ó artesanal tampoc no és ben definida en aquesta etapa . Segona fase (paviments 85, 115, 147, 177; planta

C3/2)

Els canvis d'aquest moment afecten l ' habitatge de l ' esquerra, on desapa reix el forn hipotètic de la cambra G . En lloc seu van funcionar tres focs arrenglerats (u .e . 86, 88, 90) . En l 'habitació B, es va construir un petit recinte situat al fons i limitat pels murs 41 i 42, a l'interior del qual va funcionar un foc de planta rectangular, que potser era un altre forn . Sembla que en aquest període a les cambres G i H van continuar le s activitats artesanals . A la B, la construcció del foc nou, de considerable s dimensions, potser indica la mateixa funció . Tercera fase (paviments 84, 85, 106, 115, 176 ; planta

C3/3)

A la casa de l'esquerra van canviar els envans de la cambra H, els qual s van formar un petit distribuïdor al costat de la porta del carrer est i tamb é es va eixamplar la cambra pròpiament dita . A més, van desaparèixer el s focs de l ' estança G . A la casa de la dreta, es va construir una paret al fon s de la cambra A (u .e . 43, 44) amb una porta que donava a l ' habitació C-E . L' espai D va adquirir una més gran personalitat, car l'accés es va fer mé s petit . El canvi a l 'habitació H s'hauria de relacionar amb la desparició del s focs de la cambra G . Això devia fer que totes dues passessin a la funci ó domèstica i que només romangués l'espai B dedicat a les tasques productives . Al mateix temps, l' estança A podria haver adquirit un ús domèstic . Quarta fase (paviments 81, 82, 86, 115 ; planta

C3/4)

En aquesta etapa hi va haver força canvis . L'espai H es va fer independent i va adquirir la funció domèstica : tenia una llar (u .e . 75), complemen-


DARRERES INTERVENCIONS A L'ASSENTAMENT IBÈRIC

59

tada per una estructura per recollir cendres o caliu, formada per dos meitats d'àmfora (u .e . 74) ; a l'angle nord-est hi havia un enterrament infantil . Una altra unitat la formaven les estances G i B . La G va tornar a l'ú s productiu, car posseïa dos focs (u .e . 77, 79) –potser restes d'un mateix forn allargat– al costat del mur 11 . La B, comunicada amb l'interior mitjançan t una porta molt estreta, potser era domèstica, però, en no tenir foc propi , és difícil assegurar-ho . El tercer habitatge el formaven les cambres A, C, D i E . L'estança E tenia un forn bastant gran (u .e . 110) amb xemeneia independent, i es comunicava amb la C per una porta també bastant gran . Segurament tote s dues s'han de relacionar amb les tasques artesanals . La cambra A potse r s'utilitzava per treure els productes al carrer i, tal vegada, la D, més afillada , era domèstica, encara que atesa l'absència de focs, podria haver estat u n magatzem . Cinquena fase (paviments 29, 113, 146; planta C3/5) La cambra H va tornar a integrar-se a la casa de l'esquerra, però, a mé s es va annexionar l ' estança D ; la porta que donava al carrer est restà apare dada . Aquest conjunt va continuar amb la funció domèstica, exemplaritzada per l'aparició d'un enterrament infantil nou a l'angle sud-est (u .e . 37), a sobre del qual es va posar una llar . A l'estança G, que formava part de la mateixa casa, s'hi va instal . lar u n foc novament (u .e . 69), la qual cosa en palesa l'ús productiu . Aquesta utilització també podria haver-se estès a la cambra B, ja que la porta de comu nicació amb G és molt àmplia . La casa de la dreta comprenia les habitacions A i E (que ja havia incorporat definitivament l'espai C) : l'estança A era domèstica i a 1'E funcion a el forn de les etapes anteriors, reformat lleugerament . Sisena fase (paviments 19, 112, 122 i 144 ; planta C3/6) Les dues cases es van unificar, a excepció de la cambra A . Llevat de l forn de la cambra E, van desaparèixer totes les restes de focs . A més, es v a tornar a obrir la porta que comunica H amb el carrer de llevant . No é s senzill interpretar aquest canvi, car tenim dificultats per establir l'àrea domèstica : el conjunt dels àmbits B, G i H-D no sembla apropiat, car és mol t espaiós i té massa portes . Això fa pensar, amb les reserves que fan al cas , que tot el conjunt estava relacionat amb el forn E i tenia un ús productiu . La cambra A, que va restar afilada, potser era domèstica, encara que n o coneixem restes de foc . L'habitació F (l'excavació de la qual va arribar fins aquesta etapa) er a un lloc domèstic independent amb una llar a l'angle nord-est (u .e . 120) . La porta potser donava a un carreró situat a migdia (aquesta hipòtesi no s'h a pogut comprovar, car en aquest lloc hi ha un carrer modern) .


60

ALBERT LÓPEZ 1 MULLOR, XAVIER FIERRO 1 MACÍ A

Setena fase (paviments 16, 19, 111, 118 i 143,- planta C3/7) Hi ha una certa continuïtat respecte al moment anterior, però cal remarcar la desaparició del forn de la cambra E. Tampoc no s ' ha enregistrat la troballa de cap foc corresponent a aquesta etapa . Tot això fa suposar qu e l'ús residencial es va perdre definitivament . Fins i tot es podria pensar qu e el carreró de migdia va ocupar els antics àmbits C i E, encara que aix ò només és una hipòtesi . Els espais A i F van continuar independents . E n el segon va aparèixer una altra llar més petita al costat de la port a (u .e . 116) . Octava fase (paviment 7; planta C3/8) Va representar un canvi radical respecte a tot allò que hem vist fins ara . Els carrers nord i est continuaren en ús, però van desaparèixer totes le s portes de la casa que hi comunicaven, i potser el carrer que intuïem al sud era més important, però no sabem ben bé com es relacionava amb les cambres F-H i E-C (ara unificades) . Quant al caire de la utilització de l'edifici, no és gaire clar . En prime r lloc, cal pensar en l'abandó de la casa (o cases) que hem descrit fins ara . E n segon lloc, el conjunt A, B, D, G, H sembla un espai unitari ben comunica t amb F, i es podria interpretar com un magatzem o una cort . Finalment , l'espai C, E potser n'era subsidiari o tenia la funció domèstica, però to t plegat és molt hipotètic .

2 . ELS FORNS DE TERRISS A 2 .1 .

Els forns ibèrics

A Darró ja se'n coneixien exemples des del 1977 . Aleshores, l'acció de les màquines (que va motivar els primers treballs d'excavació) va posar a l descobert dos forns petits col . locats un al costat de l'altre, molt a prop d e l'estructura anomenada «casa ibèrica núm . 1» (u .e . 0301 i 0302) . Són de planta el-líptica amb praefurnium allargat, i el més gran té un element central on degué recolzar el laboratori de cocció . Les circumstàncies desgracia des de la troballa no han permès datar-ne la fundació, però el reblimen t interior suggereix una data d'abandó de cap al 70 aC . A part d'aquestes instal . lacions, durant l'any 1987 hem localitzat do s forns ibèrics més (u .e . 1503, 1225) . El primer força gran i l'altre més peti t i arrasat . Estan situats a l'àrea 1 del jaciment, molt a prop d'unes estructures de la purs rustica de la vil . la (vegeu planta) . El que s'ha conservat mé s bé presenta la planta completa, com també restes del praefurnium, de l a cambra de foc –amb nombroses xemeneies– i del suport del laboratori d e cocció . Els rebliments de les dues estructures i els materials d'un abocador in-


DARRERES INTERVENCIONS A L'ASSENTAMENT IBÈRIC

61

diquen que dins d'aquestes instal . lacions es van coure ceràmiques comune s ibèriques de pasta beix (molt típiques de Darró i la contrada), ceràmica grisa ibèrica i ceràmica a mà reduïda . Aquests materials indiquen u n període d ' utilització que pot situar-se entre final del segle Iv i el segle u a C avançat . La darrera fase d ' aquests forns potser es podrà associar a una sèrie d'estructures arquitectòniques, aparegudes molt a prop i que excavem en redactar aquestes línies . També cal afegir que algunes d'aquestes parets segellen un forn (u .e . 1307) similar als descrits, completament ple d'àmfores de l tipus PE 15 (algunes d'elles amb defectes de cocció), l ' estudi del qual podria donar molta informació sobre el paper de Darró als segles ►v-III sota la influència púnica . 2 .2 . La terrisseria roman a Es va trobar durant la campanya del 1986 i en coneixem els element s essencials . Juntament amb els forns, s ' ha localitzat una dependència annexa i una bassa per decantar-hi les argiles utilitzades com a primera matèria . 2 .2 .1 . Els jorn s Tenen idèntica estructura i distribució interna, si bé el que hem desig nat amb el núm . 2 (vegeu planta parcial) va ser objecte de reformes que e n modificaren sensiblement el funcionament. En els dos casos la part conservada correspon a la cambra de combustió, tallada parcialment en el terren y natural, i al praejurnium que s'obre a la dependència annexa . Estan orientats de nord a sud, amb la portella d'alimentació de la cambra de foc situada en el darrer punt, i la separació entre ells és de 1,95 m . Són de planta rectangular i estan construïts amb tovot . Aquest materia l forma els murs perimetrals i els elements de sustentació de la graella . Pe r a la construcció dels forns es realitzaren dues operacions . En primer lloc , es va retallar el terreny natural argilós (amb el qual es devien elaborar el s tovots), a continuació es va formar el perímetre inicial mitjançant totxo s sense coure que, tret de la cara meridional, van ser adossats a les argile s verges . Al costat de migdia es va aixecar un mur de maçoneria, en el qua l s'havia deixat un espai per col . locar-hi el praefurnium . En la cara interna d'aquest mur s'hi van adossar les toves que configuraven el forn pròpia ment dit . Dins la cambra de foc dels dos forns, van aparèixer una sèrie d'estructures construïdes amb totxos i revestiments argilosos refractaris . Es tractav a d'uns estreps laterals, adossats als murs més llargs de les instal . lacions . Aquests elements es completaven amb un altre de central en forma d'espina, adossat a la paret del fons, del qual arrencaven nous estreps orientat s cap a la dreta i l'esquerra . Davant de la boca dels praefurnia només hi ha via estreps en els murs laterals, ja que l'espina acabava una mica abans


62

ALBERT LÓPEZ 1 MULLOR, XAVIER FIERRO 1 MACÍ A

d' arribar al conducte d'alimentació . En aquest lloc es van trobar els arrencaments d ' un sol arc, la llum del qual era igual a l'amplada interior de l a cambra i disposava d'estreps més gruixuts . D'aquesta manera, en cadascun dels forns, començant a comptar des d e la boca, es trobaven els arrencaments de I'arc únic i, a continuació, les restes de cinc arcades paral . leles . Aquesta disposició indica que els vestigi s corresponen a la sustentació de dues fileres d'arcs paral . lels, a sobre del s quals devia haver-hi la graella, que no s'ha conservat . A part de la funció de sostenir les arcades, els elements laterals ajudave n a alinear les xemeneies que escalfaven el pis superior i permetien l'airejament del procés de combustió . També feien de contraforts i evitaven le s empentes laterals de les terres a les quals es trobaven materialment enganxades les bases dels forns . Els praefurnia tenien 2,37 m de llarg per 1 m d'amplada . L'alçada devi a ser lleugerament inferior a la de les cambres de combustió respectives . Ere n de tova i el coronament consistia en una volta de mig canó (de la qual s e n'han trobat els arrencaments) . Exteriorment estaven protegits per uns murets que devien servir de contrafort . Al costat de l'entrada es va documentar un petit sòcol que devia servir per tancar el conducte en les darreres coccions . El fet d'haver documentat el tester al nord de la zona excavada, fa pensar que el lloc per on es carregaven les cambres de cocció era en el costa t oposat al dels praefurnia. A migdia hi havia la dependència annexa, la qual s' utilitzava per emmagatzemar combustible i recollir cendres . Les restes trobades suggereixen 'que l'aparença general de totes dues ins tal . lacions era semblant (encara que el forn 2 va canviar una mica despré s d'unes reformes, les quals no explicarem per manca d ' espai) : el praefurnium cobert amb volta donava pas a una cambra de foc rectangular . En aquest lloc hi havia els arcs per a la sustentació de la graella . Aquest ele ment, no l'hem trobat in situ, però, segons els materials descoberts, devi a ser de totxos bipedals (de 29x30 cm exactament) . Aquests totxos tenien un s orificis per comunicar l'escalfor de la cambra de foc . Del laboratori de cocció no se n'ha conservat cap resta, però suposem que era de totxo i cober t amb cúpula o volta . 2 .2 .2 . La dependència annexa Al sud dels forns es va trobar un recinte rectangular construït amb maçoneria lligada amb fang, de 40,42 m de llarg per 12,30 m d'ample . Els costats menors es trobaven orientats de nord a sud. A tramuntana hi havia el s praefurnia dels forns, i al sud hi havia una porta . Aquesta dependència servia per protegir els esmentats conductes d'alimentació, per emmagatzemar hi la llenya i per dipositar-hi la cendra després de netejar l'interior del s forns . El paviment era el terreny verge, retallat per tal de posar-lo al mateix


DARRERES INTERVENCIONS A L'ASSENTAMENT IBÈRIC

63

nivell que l'interior dels forns. Els murs es trobaven en una cota més enlairada, per sobre de les argiles naturals . Això va fer que la porta tingués u n graó intern . La coberta suposem que era de tegulae i imbrices amb encavallades, recolzades sobre les parets perimètriques, un pilar central i una pi lastra adossada al mur de migdia . 2 .2 .3 . La bassa de decantaci ó Al nord-est dels forns es va descobrir un recinte gairebé quadrat, d e 3,70 m per 3,65 m . Les parets eren molt matusseres, construïdes amb rebl e i morter de calç . La cara externa no era vista perquè estava adossada a l terreny . A l'interior, concretament a l'angle nord-oest, hi havia una sèrie d e tegulae planes que semblaven graons . El paviment era de terra batuda i el s murs eren emblanquinats amb calç i presentaven una rebava a l 'alçada de l terra . Els rebliments descoberts indiquen que es tractava del lloc per depurar de sorres i graves les argiles que apareixen en aquesta zona del subsò l del jaciment . La terrisseria va començar a funcionar cap a les darreres dècades de l segle I aC, i es va abandonar a l'època de Domicià . Va produir tegulae, imbrices, totxos bipedals, ceràmica comuna (de la qual estudiem ara la tipolo gia) i una quantitat important d'àmfores . Les formes més conegudes són l a Dr .-Pascual 1 D i la Dr. 7-11 . No obstant això, també hi ha dos tipus d'àmfores inèdites . El primer (PD 1) és un recipient de base plana amb una boc a semblant a la Dr . 2-4, i el segon (PD 2) té el llavi de secció quadrada i co s similar a la Pascual 1 (paral . lel de pasta i forma al museu de Vaison-La Romaine) . Aquests productes tenen pastes de color beix, groc o bicolors : beix i ataronjat o beix o vermellós, molt semblants a les ceràmiques ibèriques que es van manufacturar al jaciment uns anys abans . 3.

LA VILLA ROMAN A

La terrisseria és un signe inequívoc de la proximitat d'una explotaci ó agrícola romana . De totes maneres, ja teníem notícies de l 'existència d'un a vi l . la a Darró gràcies a les excavacions realitzades al jaciment fa unes dècades, sota la direcció del professor A . Arribas . Durant aquests treballs es v a delimitar el mur que tancava la pars urbana pel costat de migdia i es va n buidar algunes cambres de l'extrem occidental . Durant la campanya de 1985 vàrem destapar aquestes restes i vàre m excavar tot l'estrat supeficial de la hipotètica àrea de la pars urbana (en s referim als vestigis situats al sud de la línia fèrria ; al nord de la via les estructures continuen, segons que vàrem comprovar el 1982, però de moment no hem fet més investigacions en aquesta zona) i vàrem fer algun s sondeigs estratigràfics . L'excavaçió sistemàtica de la resta va començar el darrer trimestre de 1987, tant a la pars urbana com a la rustica, i encar a continua .


64

ALBERT LÓPEZ I MULLOR, XAVIER FIERRO 1 MACÍ A

Fig . 3. - Planta de les estructures de la pars urbana de la villa descobertes durant la darrera campanya .


DARRERES INTERVENCIONS A L'ASSENTAMENT IBÈRIC

65

Com és natural, els resultats que presentem aquí són molt provisionals , però poden donar una idea dels trets més importants d'aquesta etapa de l jaciment . Pel que fa a la cronologia, el sondeig A-1/1986, realitzat al bel l mig de l'àrea residencial, prop del mur meridional de tancament (vege u planta PU), ha proporcionat una estratigrafia que indica les fases següents: 1. Eliminació dels aiguamolls originaris mitjançant rebliments cap a mitjan segle II aC ; aquest procés s ' ha de situar en el moment de l'expansi ó màxima de l'assentament ibèric . 2. Fundació de la vil. la cap al darrer decenni del segle i aC . 3. Remodelatge a començament del segle II ; les estructures formen bàsica ment la planta que s 'ha conservat fins avui . 4. Crisi dels anys 260-270 ; s ' ha descobert un estrat de destrucció prou eloqüent. Això no obstant, aquesta capa no assenyala l'abandó de la vil . la. 5. A sobre del nivell de destrucció esmentat, hi ha un altre paviment, data t de l ' època de Dioclecià aproximadament . El cim de 1'estratigrafi a d'aquest indret es caracteritza per l'aparició de les parets de tàpia caigudes, les quals donen la mateixa data que el paviment . Immediatament per damunt, apareix l'estrat corresponent als conreus moderns (sobreto t des del segle xvlit) . En aquest lloc no es va poder datar ben bé l ' abandó, i per això no h i hem fet referència, però en una dependència de la pars rustica, a llevant de l jaciment, hem trobat sigillata grisa paleocristiana del segle v avançat . A part d'això, en altres sectors de la pars urbana que excavem en aquests moments (on la potència de les últimes capes sortosament és més gran), he m comprovat que l'abandonament va ser molt lent i, abans que les estructure s restessin colgades, van ser saquejades minuciosament . Els únics material s ceràmics trobats relacionables amb aquesta darrera etapa, són unes ceràmiques grises fetes al torn lent (les quals lògicament encara tenim en estudi) , que podrien ser del segle vi . Pel que fa a les estructures trobades, ara només podem parlar de les qu e funcionaven des de l'imperi de Dioclecià, les més superficials, encara que els sondeigs parcials han palesat que els murs principals són del segle II, i fins i tot el plantejament general podria venir de l'època d ' August . D ' altra banda, els nostres treballs només han afectat un tros de l'àrea residencial de l'explotació, el qual podria abastar una mica menys de la meitat meridional (com se sap, la línia fèrria va passar pel mig d'aquest sector del jaciment i encara no hem excavat en extensió a tramuntana del ferrocarril) . Fins ara, s'ha descobert bona part dels murs perimètrics de migdia i ponent i algunes restes del tancament oriental, encara que aquesta par t va ser molt afectada pels saqueigs antics i els conreus de l'edat moderna . L'anàlisi de la compartimentació interior palesa que, a l'època d'August , l'edifici podia haver estat de planta rectangular . Més tard, amb el remodelatge del segle II, segurament el van escurçar pel costat de ponent . Això va donar lloc als trets generals de la planta conservada fins avui,


66

ALBERT LÓPEZ I MULLOR, XAVIER FIERRO I MACÍ A

la qual comprèn un cos rectangular i un afegitó trapezial a l ' oest . El nucl i principal d'aquesta construcció té un pòrtic ampli a l'extrem de migdia : I (d'aquesta mena d'estructures se ' n diu «corredor» a la bibliografia especialitzada, però l'anomenem així per distingir-lo del passadís interior en direc ció est-oest : II) . A partir del pòrtic hi ha dos passadisos que subdivideixe n sengles crugies . A ponent del primer (VII), hi ha dues cambres rectangular s (VIII, IX) traçades en direcció est-oest i pavimentades amb opus signinum . Es troben molt arrasades pels treballs agrícoles ; van ser descobertes el s anys cinquanta i només les hem netejades i hem excavat alguns racon s intactes . A continuació d'aquestes estançes, a tocar d ' un dels límits del cos principal de l'edifici, hi ha una cambra rectangular traçada en direcció nord sud (XV), amb una capçalera pentagonal separada de la resta per un gra ó (XIV) . Les parets segurament tenien un revestiment d'opus sectile, segon s ho palesen les marques trobades, i l ' espai rectangular posseïa uns pòrtic s laterals (en l'excavació hem trobat una basa, el 1956 se'n va localitzar un a altra ; al museu de la Geltrú se'n conserven capitells, columnes i bases d'ordre corinti recollits durant les obres del ferrocarril ; potser no són d'aquí i corresponen a un hipotètic peristil, però en tot cas indiquen que tots el s elements d'aquesta mena co l . locats a la vi l . la eren del mateix ordre) . El centre d'aquest recinte encara no s'ha excavat (Arribas el va deixar com a testi moni i nosaltres ens hem centrat a la capçalera i un dels angles que roma nien intactes), però pensem que podria tractar-se d'un atri lateral o, millor , d' un oecus bastant gran . Pel que fa a l ' encapçalament, se'n coneixen d e semblants a les vil . les d'Almenara de Adaja (Valladolid), Aguilafuent e (Segòvia) i Sádaba (Saragossa) . A l'altre extrem del primer passadís, vàrem trobar una cambra en direcció nord-sud (VI) . Suposem que tenia l ' accés a llevant, car la resta de le s parets perimètriques no presenten cap obertura . En aquest costat hi havi a un altre passadís (V) que comunicava amb un corredor (II), paral . lelamen t al pòrtic . A l'est de V hi ha una estança relativament gran, traçada d'est a oest (IV) . Es troba molt degradada, però a l'extrem oriental s ' endevinen les restes d'un marxapeu, que correspondria a la porta principal . També és possible que tingués una altra entrada en el costat oposat . Aquesta darrera donaria a V, i l'altra a un tercer passadís, poc conegut, anomenat III . El paviment de la cambra era d'opus tesselatum policrom, però es trob a destrossat pels conreus . La disposició i la relativa riquesa d'aquest àmbit , fan pensar que podria haver estat un triclini, potser el d'hivern, ates a l'orientació . Al nord d'aquest conjunt, hem trobat un altre espai (XI), limitat a l'oes t per un mur a l'alçada de la capçalera del suposat oecus (XIV-XV), i per un a altra paret al costat de l'anomenat triclini (IV) . També té un mur paret qu e el limita pel costat de tramuntana, el qual pertany a una estructura no excavada per trobar-se sota el talús del ferrocarril . També s'ha de destacar que té diversos accessos ; el primer a l'angle nord-est, el segon a l'angle nord-


DARRERES INTERVENCIONS A L'ASSENTAMENT IBÈRIC

67

oest, el tercer al costat de ponent i el quart al costat de migdia . Aquest a diversitat de portes li dóna una funció de distribuïdor . D'una banda, l'espa i XI articula la comunicació del cos central de la vi l .la (on potser hi havia e l peristil) amb les dependències de migdia i, d'altra banda, comunica aquestes cambres amb les habitacions de ponent . Una altra troballa realitzada en aquest indret dóna dades important s sobre l ' estructura aèria . Es tracta d'un nombre considerable de fragment s grans d'opus signinum, caiguts sobre el terra en posicions molt diverses i barrejats amb una gran massa de tàpia . Això indica que la residència v a tenir una planta pis (o una terrassa) pavimentada amb signinum . Aquesta hipòtesi es complementa amb uns altres vestigis localitzats al pòrtic : en les zones que no estaven arrasades pels conreus es van descobrir abundant s fragments d'un mosaic policrom, caiguts sobre el terra en posició inclinad a justament sobre la capa d'enderroc formada per restes de tàpia i bigue s (aquesta capa és perfectament horitzontal) . Finalment cal esmentar el des cobriment d'unes restes d'escala a l'extrem oriental del mateix corredo r (Esc) . Quant al cos trapezial de ponent, tot just hem començat l ' excavació . No obstant això, sabem que la compartimentació que hem trobat pertany a l a reforma de Dioclecià (llevat dels murs perpendiculars al tancament d e migdia, els quals van ser excavats per Arribas fins als fonaments i potse r daten del segle II) . Per ara, coneixem una cambra (XII) darrera de 1'oecus, la qual comunica amb un altre espai (XIII) que, alhora, té una porta cap al nord . Després, hi ha una estança rectangular força àmplia (XVI), on comencen a aparèixer les restes d'uns pilars, que segurament sostenien l a planta pis . Malgrat totes les limitacions d'aquestes troballes, que de moment única ment donen llum sobre les fases més tardanes del cos rectangular, hem fet algunes hipòtesis sobre la distribució . Pensem que es tracta d'una vil . la de corredor, de les anomenades urbano-rústegues. La disposició s'assembl a bastant a l'explotació del Castillet (Cartagena). També té punts de contact e amb el cos oriental de la vil la dels Munts (Altafulla) . Les vil . les del Pui g de la Cebolla (València) i Tossa de Mar també presenten similituds, sobre tot la darrera. Amb aquestes bases, es pot pensar en una construcció principal (el co s rectangular) destinada a les cambres domèstiques, potser amb un peristi l en el centre i un oecus o atri lateral . El cos trapezial potser albergava altre s cambres secundàries . En qualsevol cas, encara manquen elements importants, com els banys, i estem lluny de fer-nos una idea de la disposició i utilitat de la planta pis .


68

ALBERT

LÓPEZ I MULLOR, XAVIER FIERRO 1 MACÍ A

BIBLIOGRAFIA RECEN T LÓPEZ I MULLOR, A . (1986): «Establiment ibèric i romà de Darró», a Memòria 1984. Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, Barcelona, pp . 113-142 . LÓPEZ 1 MULLOR, A . ; FIERRO 1 MACÍA, J . : «Assentament ibèric i vi l . la roma na de Darró . Les excavacions de 1986», a Memòria 1985-1986, Serve i de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, en premsa . LÓPEZ 1 MULLOR, A . ; FIERRO 1 MACÍA, J . (1987) : «Les excavacions al conjunt de Darró durant l'any 1986», a Primera Edició (Vilanova i la Geltrú), pp . 5-12 . LÓPEZ 1 MULLOR, A . ; FIERRO 1 MACÍA, J . (1988) : «La campanya d ' excavacions de 1987 a l'assentament ibèric i la villa romana de Darró», a Primera Edició (Vilanova i la Geltrú) . LÓPEZ 1 MULLOR, A . ; FIERRO 1 MACÍA, J . : « L ' època ibèrica a Darró . Hipòtesis i evidències proporcionades per les darreres excavacions», a 1 Jornades d'Estudis Penedesencs, juny 1988, en premsa .


L'establiment protohistòric d'Aldovest a (Benifallet, Baix Ebre) . Un punt clau del comerç fenici a la Catalunya meridional MAITE MASCORT 1 ROCA, JOAN SANMARTÍ 1 GREGO, JOAN SANTACANA 1 MESTR E

1.

INTRODUCCI Ó

El jaciment protohistòric d'Aldovesta fou descobert pels sotasignats e n el decurs d'una breu campanya de prospecció desenvolupada durant el me s de juliol de 1986 a les comarques del Baix Ebre i la Ribera d'Ebre am b l ' objecte d'elaborar un pla d ' investigació més ampli, fonamentat en la prospecció arqueològica, per a tota aquesta zona . Les possibilitats d ' aquesta, efectivament, malgrat ser ben conegudes, i tot i tenint en compte la notabl e tasca investigadora desenvolupada, principalment, per J . Maluquer de Motes i per M . Genera,' no han estat, fins al moment, suficientment explotades . L'establiment antic és situat dins del terme municipal de Benifallet, a l damunt d'un morrot situat a l'esquerra de l'Ebre i netament delimitat pe l curs del riu, d'uns seixanta metres d'alçada sobre el nivell fluvial, la qua l cosa li atorga, a banda i banda, una considerable visibilitat sobre l'Ebre ; a més, gràcies a la presència de sengles desembarcadors a un costat i l'altr e de l'elevació, l'indret és molt adequat com a punt de relació i contacte e n el comerç fluvial, sempre molt intens en aquesta gran artèria de comunica ció entre la costa i les terres interiors . Aquest caràcter estratègic del lloc ve demostrat també, finalment, pel fet que durant l'última guerra civil fo s 1 . J . MALUQUER DE MOTES, El poblado paleoibérico de La Ferradura, Ulldecona (Tarragona) , Programa de Investigaciones Protohistóricas, VII, Universitat de Barcelona, 1983; IDEM, La necrópolis paleoibérica de «Mas de Mussols», Tortosa (Tarragona), Programa de Investigacione s Protohistóricas, VIII, Universitat de Barcelona, 1984; M . GENERA, «Inventari arqueològic de la Ribera d'Ebre», Fonaments, 3, 1982, pp . 47-134 ; EADEM, «EIs pobles deis Camps d'Urnes al sud de Catalunya : l'establiment del Puig Roig (El Masroig, Priorat)», Tribuna d'Arqueologia, 1985-1986, pp . 53-61 .


70

MAITE MASCORT, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTACAN A

ocupat pels soldats de la República, els quals hi excavaren profundes trinxeres que han afectat parcialment la conservació del jaciment arqueològic . Per una altra part, la ubicació del lloc ofereix altres avantatges considerables per a l'establiment d ' un hàbitat humà . Primerament, les facilitat s que suposen per a la pesca els remolins que es formen en aquesta zona, a causa de la inflexió brusca del curs del riu . En segon lloc, el microclima d e què gaudeix aquest sector de la comarca, molt favorable per a l ' horticultura, que actualment s' ha especialitzat en la producció de cítrics . Finalment , i això és important per al tema que ens ocupa, l 'existència, pocs quilòmetres riu amunt, de jaciments de galena argentífera, a la zona de les muntanyes de l'Argentera, fàcilment accessible pels cursos de l'Ebre i e l Siurana . 2

2 . EL JACIMENT

Els treballs d'excavació han estat desenvolupats durant els anys 1986 i 1987, comptant sempre, excepte per a la primera campanya, amb el finançament i la col . laboració del Servei d'Arqueologia de la Generalitat d e Catalunya, que assumí la realització de les tasques d'investigació . Aquestes han permès descobrir l'existència, en el punt més alt del morrot, d'u n conjunt de construccions que formen un sol edifici, d'uns 200 metre s quadrats de superfície i que, actualment, ja ha estat excavat quasi en l a seva totalitat . Amb l ' única excepció del recinte A –que més endavant comentare m amb un cert deteniment–, la tècnica emprada per a la construcció d'aques t edifici es caracteritza per la utilització de dos paraments para l . lels de llose s verticals, amb farciment de l'espai resultant amb pedres petites i terra . Pe r sobre d'aquest basament, l'elevació dels murs era feta amb tàpia . Pel tipus de planta, és possible distingir dos grups de recintes : per un a part, els de planta quadrangular irregular (B, C, D i E) ; en segon lloc, dues habitacions de planta semicircular (A i F), de les quals la segona pot se r considerada, amb arguments estratigràfics incontestables, com a anterior i , sens dubte, ja en desús quan fou bastit el gran recinte A . Amb tot, i malgra t aquesta important reestructuració, tot el conjunt descobert pot ser considerat bàsicament com a contemporani, amb només algunes petites modificacions estructurals . Això és ben clar si hom considera que l'estratigrafia documentada mostra un sol nivell d'ocupació, segurament no molt llarg , seguit per un incendi que, sens dubte, fou la causa de l'abandonament d e l'establiment . En tot cas, resulta evident que el conjunt descobert a Aldovesta, malgrat el seu caràcter indígena indiscutible, no és un poblat del ti 2 . L. SOLÉ i O. RIBA, «Tortosa», full 41 del Mapa Geológico de España, escala 1 :200 .000 de I'I .G .M ., Madrid, 1972 .


L'ESTABLIMENT PROTOHISTÒRIC D'ALDOVESTA

71

pus ben documentat coetàniament a la mateixa zona .' Quant a la seva funcionalitat i la dels recintes que el composen, pot ser establerta, com veure m seguidament, amb una certa seguretat . El recinte C és l'únic dels que han estat excavats que pot ser considerat amb seguretat com un habitacle . En efecte, solament aquest tenia una llar , i també és l'únic que ha lliurat elements clarament domèstics, com ara u n pondus, un molí de pedra granítica i un nombre considerable de vasos ceràmics, entre els quals predominen clarament les produccions locals de cuina i de vaixella, amb molt escassa representació dels envasos d ' emmagatzematge ; així mateix, cal fer notar que és el recinte on s ' ha documentat u n més gran nombre d 'objectes ceràmics de vaixella d ' importació . Aquesta habitació havia estat coberta amb una estructura de bigues transversals, segons demostra el potent estrat de cendres trobat immediatament a sobr e del paviment . Al costat de l' habitació C hi havia altres dos recintes de planta quadrangular, el D i 1'E, que, per les seves dimensions i pel fet que hom no hi h a documentat la presència d'un estrat d'incendi, segurament no van ser ma i cobertes, la qual cosa fa pensar que possiblement es tractava dels estable s que se solen situar al nord de les cases de camp . Hom ha d 'assenyalar l a troballa en el recinte B d ' un motlle de pedra, ja amortitzat, per a la fabrica ció de lingots i varetes metàl•liques . Un altre recinte, senyalat amb la lletra B, és de planta molt irregular , per la qual cosa fou necessari cobrir-la mitjançant un sistema de bigues radials recolzades en una columna central, que, segons mostren les anàlisi s antracològiques, era de fusta de pi . No cal dir que també aquí fou documentada l ' existència d'un potent estrat d ' incendi per sobre del nivell de pavimentació . Aquesta habitació, on els objectes vasculars eren bastant escadussers, ha lliurat un nombre considerable d ' objectes de bronze, així com llimalls d 'aquest mateix metall i algun fragment de ferro . Els primers corresponen a una tipologia i una cronologia diverses –per descomptat, din s del bronze final i la primera edat del ferro–, i alguns d'ells ja eren, sen s dubte amortitzats . Respecte al recinte F, es diferencia dels que fins ara hem descrit per l a seva planta semicircular, però no pel sistema constructiu . Aquí tampoc hi havia un estrat de cendres que demostrés l'existència d'un sistema de coberta amb bigues de fusta, però el fet que els materials descoberts al se u interior siguin envasos de magatzem fa poc versemblant la idea que pogué s tractar-se d ' una habitació sense sostre . 3 . S . VILASECA, El poblado y necrópolis prehistóricos de Molá (Tarragona), Acta Arqueológic a Hispánica, I, Madrid, 1943 ; IDEM, Coll del Moro. Poblado y túmulo posthallstátticos en Serra de Almors, término de Tivissa (Bajo Priorato), Estudios Ibéricos, 1, València, 1953 ; J . MALUQUER DE MOTES, El poblado paleoibérico. . ., op . cit. a la nota 1 ; M . GENERA, «Els pobles dei s Camps d'Urnes . . .», op. cit. a la nota 1 ; J . ROVIRA 1 SANTACANA, El yacimiento de La Mussara (Tarragona) . Un modelo de asentamiento pastoril en el Bronce Final de Catalunya, Monografies Arqueològiques, 2, Barcelona, 1982 .


72

MAITE MASCORT, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTACAN A

Fig . 1 . - Planta dels recintes d'Aldovesta .


L'ESTABLIMENT PROTOHISTÒRIC D'ALDOVESTA

73

El més gran dels recintes excavats és l'àmbit semicircular A, de 17 metres de diàmetre, que es diferencia de la resta de construccions pel sistem a de construcció : es tracta d'un basament de tres metres d'amplada, sens e fonaments, fet amb pedres petites delimitades per sengles filades de pedres més grans i lleugerament escaironades ; no hi ha dubte que l'elevació tamb é era feta de tàpia, car no s'ha trobat cap resta del potent enderroc de pedre s que hom podia esperar en cas d'haver-se utilitzat elements d'aquest tipus per a fer-la . Quant a la coberta, l'absència, també en aquest cas, d'un nivel l de cendra demostra que no era feta amb bigues, la qual cosa, per altra ban da, podia també deduir-se de les dificultats estructurals que hauria suposa t la utilització d'aquest sistema . En conseqüència, i tenint en compte a la vegada aquest fet i la planta semicircular de l'edifici, no és inversemblan t pensar que aquest pogués haver estat dotat d'una coberta de tàpia en form a de semicúpula . Quant a la funció d' aquesta gran construcció, hom pot pensar molt versemblantment que es tractava d'un magatzem, car a l'interio r només s'hi han trobat grans envasos, alguns dels quals eren de producci ó local, però la majoria àmfores fenícies del tipus 1 de Toscanos o Vuillemo t R-1 .

3 . ELS MATERIALS ARQUEOLÒGICS

A part de les característiques estructurals del jaciment, que mostren be n clarament que no es tracta d ' un poblat, els materials arqueològics són fona mentals per a determinar la funcionalitat de l ' establiment d ' Aldovesta . E n efecte, els objectes ceràmics descoberts al jaciment representen aproximadament el 57% del total de vasos documentats, percentatge que, si ho m considerés exclusivament els grans envasos de magatzem i transport, fóra encara molt més elevat . En total, s'ha descobert almenys un centenar d'àmfores fenícies, quasi sempre del tipus 1 de Toscanos-Vuillemot R-1, si bé cal fer notar la presència de productes versemblantment sards 4 i d'un exemplar que tal vegada calgui relacionar amb les produccions documentades a la Penya Negra de Crevillent . Així mateix, s'han recuperat alguns fragments de pithos i d'«àmfora de coll», a vegades amb decoració pintada ; en canvi, són molt pocs els fragments que es puguin atribuir a peces fenície s de petita grandària,, principalment bols amb vora exvasada . Quant a les ceràmiques indígenes, es tracta principalment del tipus corrents en la cultura dels camps d'urnes de la primera edat del ferro, tot i que alguns elements de la vaixella domèstica imiten clarament prototipu s fenicis . En general, i sense comptar els grans vasos de magatzem, en tot ca s poc nombrosos, es tracta de peces amb vores secants inclinades vers l'exterior, amb perfil exterior arrodonit còncau i llavis també arrodonits . El s 4 . Hem d'agrair aquesta informació al Sr . Joan Ramon Torres, que ha tingut la gentiles a d'examinar les peces en qüestió .


74

MAITE MASCORT, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTACAN A

fons són quasi sempre plans, de perfil exterior còncau . Manquen totalment les decoracions incises i de solcs acanalats, i només les peces més petite s tenen les superfícies brunyides . Cal fer notar que aquestes ceràmiques indígenes només són majoritàries en els recintes B i C, els únics que poden se r versemblantment considerats —especialment el primer—, com a autèntic s habitacles . Pel que fa als objectes metàl•lics, les peces de bronze o coure constitueixen un conjunt amb elements relativament arcaics en relació a la resta d e materials i és segur que algunes peces ja havien estat amortitzades . La tipologia d'aquests objectes permet proposar per al conjunt una cronologia d e mitjan segle vii aC, per bé que alguns elements podrien ser lleugeramen t anteriors o, també, posteriors en mig segle .

4.

CRONOLOGIA

L'element més significatiu per a la determinació de la cronologia absoluta és, òbviament, la ceràmica fenícia, l'arribada de la qual a Catalunya s e sol datar generalment a partir de mitjan segle VII aC, continuant fins a principis de la centúria següent . Això, juntament amb la tipologia dels objecte s metàl•lics i l ' absència de decoració de solcs acanalats en les ceràmiques indígenes, permet suposar que el nucli d'Aldovesta no fou creat amb anterioritat a mitjan segle vu aC . Pel que fa a la datació final, hom ha de considerar com a element molt significatiu la presència en el recinte A d'u n exemplar amfòric del tipus Mañá Al, possiblement relacionable amb le s produccions locals de la Penya Negra de Crevillent, que no es pot considerar anterior al 600 aC . Si hom afegeix a aquest fet la total absència de mate rials a torn de producció indígena, ja ben documentats en el segon quar t del segle vi aC a les necròpolis paleoibèriques del Baix Ebre, s sembla versemblant situar el moment d'incendi i abandonament del nucli en el prime r quart del segle vi aC, fet que coincideix de forma ben precisa amb el qu e ha estat documentat a l'Illa d'en Reixac per al final de les importacion s massives d'àmfora fenícia . 6 Així doncs, podem suposar que l'establiment d'Aldovesta fou ocupat durant, només, dues generacions, fet que s'adi u prou bé amb la manca de reestructuracions importants i de superposicion s a què abans ens hem referit . 5. J . MALUQUER DE MOTES, La necrópolis paleoibérica. . ., op. cit . a la nota 1 . 6. M . A . MARTÍN 1 E . SANMART(, «Aportación de la excavaciones de la "Illa d'en Reixach " al conocimiento del fenómeno de la iberización en el norte de Catalunya», Simposi Internacional: Els Orígens del Món Ibèric, Ampurias, 38-40, pp . 431-448 . Sobre la distribució i la cronología de les importacions fenícies a Catalunya, vegeu també O. ARTEAGA, J . PADRÓ 1 E . SANMARTÍ , «El factor fenici a les costes catalanes i del Golf de Lió», Els pobles preromans del Pirineu, 2 Colloqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà, 1978, pp . 129-135 ; EIDEM, «L a expansión fenicia por las costas de Cataluña y del Languedoc», a G . DEL. OLMO y M . E . AUBE T (edd .), Los fenicios en la Península Ibérica, Sabadell, 1986, vol . II, pp. 303-314 .


L'ESTABLIMENT PROTOHISTÒRIC D'ALDOVESTA

5.

75

CONCLUSION S

Les reduïdes dimensions del jaciment humà descobert a Aldovesta, co m també el fet que només un dels recintes excavats pugui ser considerat ver semblantment com un habitacle, fan pensar que el grup establert en aques t indret era, necessàriament, molt petit, format segurament per una sola unitat domèstica . Els recursos alimentaris de què disposava aquest grup eren , sens dubte, abundosos, car a la pesca fluvial, que podia ser una activita t important, cal afegir la ramaderia en règim d'estabulació, especialmen t d'ovi-càprids, bous i cavalls, les restes dels quals han estat documentade s al jaciment, especialment en els espais destinats a corrals . Pel que fa a l a producció agrícola, només és testimoniada per la presència a l'habitació C d ' un molí de granit, que devia ser destinat a la trituració de gramínies . Aix í mateix, la troballa d'un pes de teler en el mateix recinte posa de manifes t l'existència d'una activitat tèxtil . Amb tot, és evident que cap d'aquestes era una activitat econòmica fonamental, i que la producció es limitava a les necessitats de consum d'un grup humà de molt petites dimensions . Sens dubte, el fet més significatiu quant a les funcions econòmique s principals desenvolupades a Aldovesta és la presència d 'una quantita t d'àmfores fenícies, car, tenint en compte la petita extensió del nucli i l a seva evident debilitat demogràfica, no és versemblant pensar que el contingut d'aquests envasos estigués destinat a l'autoconsum . En altres paraules , creiem que la troballa d'aquest elevat nombre de materials d'importaci ó indica una intensa activitat comercial, el reflex de la qual s'adverteix, e n altres jaciments coetanis, per la presència de ceràmiques fenícies, habitual ment en quantitats molt més reduïdes que a Aldovesta, malgrat que les dimensions d'aquests nuclis són sempre notablement superiors a les del qu e ens ocupa.' Tot això, doncs, planteja la necessitat d'explicar quin era e l model econòmic dominant . En aquest sentit, és important fer notar que l a presència d'un autèntic magatzem és un fet absolutament excepcional en e l marc del bronze final i la primera edat del ferro d'aquesta zona, evident ment perquè l'estructura econòmica no feia necessària l'existència de construccions d'aquest tipus . Dit d'una altra manera, el fet evident és que l a societat indígena del segle vll aC fou capaç de crear, davant l'aparició d e nous incentius i de noves necessitats, un model arquitectònic nou, absolutament original en el marc espacial i temporal que ens ocupa . Sembla , doncs, evident la funció d'Aldovesta com a centre receptor i redistribuïdo r dels productes fenicis, i també és ben probable que la ferralla de bronze i , tal vegada, el plom o la plata, fossin un dels mitjans de pagament més importants d'aquests productes . Per una altra part, creiem que no cal recorda r aquí una vegada més que Aldovesta respon amb considerable fidelitat a u n model de nucli comercial que fou definit fa ja alguns anys per J . P . Morel , 7 . Vegeu la nota anterior i M . T. MASCORT, J . SANMARTI i J . SANTACANA, «Noves dades sobre el comerç fenici a Catalunya», 7 Col. loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà, en premsa .


76

MAITE MASCORT, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTACAN A

i els homòlegs del qual, en el marc de la colonització grega i etrusca, e s troben en establiments com Villasmundo, a la Sicília oriental, 1'Incoronata , prop de Metapont, o Saint-Blaise, a les boques del Roine . 8 Per tal de desenvolupar aquestes noves activitats econòmiques de tipus comercial, la societat indígena del segle vll aC desenvolupà, doncs, una res posta adaptativa a un sistema de relacions econòmiques diferent de l'indígena tradicional . Efectivament, els estudis desenvolupats durant els darrer s anys sobre les poblacions de les últimes etapes de l'edat del bronze mostre n l'existència de models comercials caracteritzats per la circulació de petit s objectes de luxe, de prestigi o d'ornament, mentre que l'absència de dipòsits, sitges o magatzems demostra la perduració d'un mode de producci ó domèstic, bàsicament no excedentari, en el marc del qual el comerç es practica fonamentalment amb objectes susceptibles de donar prestigi social al s seus posseïdors . Per tant, es pot pensar que els productes aportats pel comerç fenici, el caràcter exòtic dels quals els conferia una càrrega de bén s de prestigi, eren destinats a ser redistribuïts, amb funcions d 'ostentació . En conseqüència, el model comercial a considerar per tal d 'explicar l'existència i les funcions d'un nucli com Aldovesta no és el de mercat, sinó el d ' un sistema basat en el concepte d'economia de prestigi . Si l'existència d'un establiment com Aldovesta demostra ben clarament la vitalitat de la resposta indígena a l'estímul colonial, no és menys cert, a la vegada, que també posa de manifest les seves limitacions, car, per tal de poder desenvolupar aquestes noves funcions comercials, li fou necessari adaptar model s constructius exòtics, sens dubte una de les primeres passes dins del gran procés de canvi cultural que, en pocs decennis, havia de portar a la forma ció del món ibèric de la segona edat del ferro ; procés en el qual, a banda , indubtablement, d'altres factors, la presència comercial fenícia i, poc després, grega, fou un dels elements fonamentals.

8 . J . P. MoREL, «Greek Colonization in Italy and in the West (Problems of Evidence an d Interpretation)», a T. HACKENS, N . D . HOLLOWAV i R. Ross HOLLOWAY, Crossroads of the Mediterranean, Louvain-La-Neuve i Providence (Rhode Island), 1983, pp . 123-161, especialment pàg . 149 .


Les excavacions al paratge de la Bòbil a Madurell i de Can Feu (Sant Quirze de l Vallès, Vallès Occidental) ARACELI MARTÍN, JOSEP MIRET, JOSEP BOSCH, ROSA M . BLANCH , SARA ALIAGA, ROSER ENRICH, SERGI COLOMER i SILVIA ALBIZURI , de l'equip del jaciment de la Bòbila Madurell . JOAQUIM FOLCH, JUAN MARTÍNEZ 1 TERESA CASAS, de l'equip de l jaciment de Can Feu .

El jaciment anomenat Bòbila Madurell-Can Feu és un paratge arqueolò gic on es multipliquen els vestigis des del neolític mitjà a l'època romana . En aquesta zona han anat apareixent des del 1921 un seguit de reste s del neolític mitjà, vestigis afillats del neolític antic, neolític final, bronz e antic, bronze final / primera edat del ferro i època ibèrica, així com d'altre s d'època romana . Els més coneguts pertanyen a la cultura dels «Sepulcre s de Fossa» del neolític mitjà . SITUACIÓ GEOGRÀFICA

L'àrea arqueològica està situada dins la fossa tectònica Vallès-Penedès , que separa les Serralades Litoral i Prelitoral, on durant el Neogen vare n sedimentar materials detrítics procedents de l'erosió dels relleus esmentats . La major part del paratge arqueològic és ocupada pels esmentats material s detrítics procedents de la Serralada Prelitoral i argiles vermelles quaternàries amb nivells de conglomerats i crostes carbonàtiques . La part més enlai rada és ocupada per materials neògens : argiles grises i llantions de conglomerats i sorres amb nivells de nòduls carbonàtics no consolidats . La zona més enlairada correspon a una suau elevació, anomenada serra t de Can Feu, voltada d'una extensa plana tallada pel torrent de Can Feu, a l'est i pels de la Taula Rodona i Lloret, entre d'altres, a l'oest, que confluei xen una mica més al sud al riu Sec . Aquestes terres privilegiades pel seu clima, abundància d'aigua (tamb é hi ha diverses fonts) i fàcil accés han estat explotades pel conreu i la pastura, que subsisteixen només en punts molt residuals davant l'avanç urbà i industrial . Així mateix, fins fa uns anys s'estenia un important bosc pel


78

A . MARTÍN 1 D'ALTRE S

costat nord de Can Feu, ja desaparegut . A l'actualitat, dins el paratge e n qüestió, resta una cobertura arbòria molt reduïda i bastant antropitzada : alguns roures i alzines, pins, plataners, pollancres . . . ressegueixen els curso s dels torrents fonamentalment . La cota màxima d'aquesta zona objecte d'estudi és de 198 m snm . i l a més baixa se situa a uns 170 m snm . Els vèrtex de l'àrea afectada tenen le s coordenades geogràfiques següents : 45°, 99' 35 " , 45° 98 ' 85 " , 45° 98' 75" i 45° 98' 33" de latitud nord i 4° 24' 17", 4° 24' 55", 4° 23' 50" i 4° 23' 80 " de longitud est (meridià de Greenwich) .

HISTÒRIA DE LES INVESTIGACION S

Fent un ràpid repàs de les troballes prehistòriques, assenyalarem que le s primeres restes provenen dels rebaixos realitzats el 1921 amb motiu de l a construcció de la via dels Ferrocarrils de Catalunya de Sant Cugat del Vallès a Sabadell . Llavors es van localitzar tres sepultures neolítiques i due s estructures no sepulcrals prehistòriques, excavades per Lluís Mas i Vicen ç Renom . Deu anys més tard s'instal . lava en aquesta zona la coneguda Bòbila Madurell . L'extracció conseqüent d'argiles va provocar l'aparició de noves res tes a partir de 1933, que el Sr. Renom va anar recuperant . La localitzaci ó topogràfica d'aquestes es va iniciar l'any 1943, per la qual cosa és impossible situar correctament totes les anteriors, malgrat conèixer aproximada ment la zona on va aparèixer (sota la mateixa bòbila, ja que aquí es va n iniciar els primers rebaixos) . Durant els darrers anys d'aquesta segona fase , que va ocupar quasi tota la dècada dels quaranta, es van localitzar un mínim de 54 sepultures, assimilables a la cultura dels «Sepulcres de Fossa» i 10 «fons de cabanes» neolítics i de l'edat del bronze, així com vestigi s d'època ibèrica i romana . Les darreres notícies de troballes daten del 1947 , si bé l'explotació de la bòbila va continuar i sabem que durant els anys cinquanta van incidir a la zona oest de la fàbrica, on sembla que no es v a produir cap descoberta . La següent intervenció va venir provocada per la construcció de l'auto pista A-18 l'any 1974 i variants viàries subsidiàries . Creiem no equivocarnos en afirmar que aquelles obres van malmetre moltes restes arqueològiques, algunes de les quals van ser tallades per les màquines . En total es va n localitzar dues sepultures neolítiques i nou estructures neolítiques i d e l'edat del bronze . Si bé la veu d'alarma i les primeres intervencions va n procedir de col . laboradors del Museu de Sabadell, va ser l'Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona el que, a continuació , es va fer càrrec dels treballs, sota la direcció de Miquel Llongueras, Roge r Marcet i M . Àngels Petit . Aquests treballs es van allargar fins l'any 1985 , sense que es finalitzés l'excavació de tots aquells vestigis . D'aquesta actuació comptem amb alguns avanços, on es parla de sepulcres i estructures


EXCAVACIONS AL PARATGE DE LA BÒBILA MADURELL I DE CAN FEU

79

prehistòriques aèries, interpretades com a «focs rituals» . Durant els últim s anys aquest equip havia excavat una llarga estructura neolítica (hàbitat 1) , interpretada primer com a fons de cabana i després com a fossa . Al llarg dels anys setanta diferents col . laboradors del Museu d ' Històri a de Sabadell van portar a terme diverses prospeccions . Fruit d ' aquests treballs és la troballa d ' un fragment de ceràmica amb impressions de cardiu m –donaria peu a situar un jaciment de neolític antic–, restes lítiques prehistòriques i ceràmiques del bronze final / primera edat del ferro al voltan t del Serrat de Can Feu . D ' aquest últim període també es van trobar testimonis durant l'obertura del Passeig dels Estats Units, que substituiria l'anti c camí de Can Feu i facilitaria la comunicació entre les poblacions de San t Quirze i Sabadell . Pel que fa referència al jaciment ibèric i romà, la primera notícia dat a del 1913 quan Joan Vila i Cinca fa referència a la troballa de diversos objectes d'època romana dins la propietat de Can Feu . L'any 1934 Vicen ç Renom localitzà més troballes al sector de la Bòbila Madurell . Pels anys seixanta Lluís Mas i Rafael Subirana identifiquen un paviment d'opus signinum . Finalment Domènec Miquel, Eulàlia Morral i Pere Casanovas pu bliquen els resultats de les diverses prospeccions i fan una primera aproximació cronològica del jaciment, on dedueixen la possible presència d e forns de ceràmica . LA INTER VENCIÓ ARQUEOLÒGICA DEL SERVEI D'ARQUEOLOGI A DE LA GENERALITA T El desconeixement de l ' existència del projecte Mas Duran-Can Feu , aprovat l'any 1974, que afecta unes 26 ha al sector oriental de l'autopista, destinades a naus industrials, i unes 26 ha més al sector occidental de la mateixa, on està previst construir una zona residencial, explica que n o s'hagués fet prèviament una prospecció sistemàtica ni cap delimitació . L'inici de les obres, a finals de l'any 1986, va arribar per sorpresa . La noticia de la presència de màquines excavadores al Serrat de Ca n Feu, que ja havien començat a obrir alguns carrers, arribava al Servei d'Arqueologia el 8 de gener . L'endemà s'aturaven les obres i s'iniciava una intervenció, encara no finalitzada . L'actuació des de la direcció del Museu d'Història de Sabadell, així com la dels seus col . laboradors, va ser exemplar en aquells primers moments d'incertesa davant la magnitud de l'àrea afectada . La resposta de la propietat i la promotora ha estat modèlica malgra t la repercussió econòmica . ESTAT DE L'ÀREA AFECTADA A L'INICI DELS TREBALLS D'acord amb la seva ubicació, vam decidir denominar sector A al situa t al costat oriental de l'autopista i B al del costat occidental .


80

A . MARTÍN 1 D'ALTRES

El sector A es perllonga des de Can Feu a l'autopista i del Passeig del s Estats Units a la via del ferrocarril . Aquí ja s'havia obert el carrer que e l divideix en dues parts en sentit nord/sud (carrer número 3 del projecte) , s'havien començat a obrir els que es dirigeixen transversalment cap a l'autopista (carrers 4, 5 i 6 del projecte) . Tanmateix vam observar que la carena del serrat semblava lleugerament escapçada, potser com a resulta t dels rebaixos que es devien haver fet des d'antic per a un millor aprofita ment agrícola . El sector B quedava pendent d ' una modificació del projecte original . Aquí tot restava igual : uns terrenys rebaixats per l'explotació de la bòbila , d'altres dedicats al conreu i una forta depressió natural que correspon a la conca dels torrents .

ELS TREBALLS DE PROSPECCIÓ 1 DELIMITACI Ó

El primer objectiu plantejat era localitzar, en cas de conservar-se, el s possibles assentaments del neolític antic, mitjà i final, l'edat del bronze, e l ferro, l'ibèric i el romà . La principal expectativa radicava en trobar el poblat de la cultura dels «Sepulcres de Fossa» de la necròpolis veïna . El 9 de gener s'arribava a un acord amb la promotora, que declarava l a seva intenció de respectar el jaciment . Paral . lelament el Servei d' Arqueologia es posava en contacte amb l'Institut Cartogràfic i el Servei Geològic del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, per assajar la fotografia aèria d'infraroig i aconseguir un ràpid informe geològic, respectivament . D'aquest últim demanaven sobretot la diferenciació dels estrats del quaternari, per tal de poder assegurar quan una estructura es podia considerar originalment aèria o excavada al subsòl . Ambdues Institucions van respondre ràpidament i eficaç, desplaçant alguns dels seus membres d'immediat . Això no obstant, l'estat del terreny va impedir que les proves fotogràfiques d'infraroig aportessin dades . Tampoc les fotografies aèries normals, realitzades a partir de la primavera, no van informar del que anàvem i aniríem descobrint . Només quedaven les màquines per prospectar tantes hectàrees . L'empresa promotora va proporcionar dos retroexcavadores petites amb le s quals vam començar a obrir rases en totes direccions dins el sector A . Un a es va obrir paral . lela a l'autopista per comprovar si les estructures trobade s al talús tenien una continuïtat aquí . La profunditat de les rases venia determinada per la localització de vestigis arqueològics o l'aparició del terra ver ge . D'aquesta forma es van localitzar i acotar les primeres restes, que va n donar una primera idea dels jaciments . Coordinats amb l'empresa, es va optar per anar retirant per zones les terres superficials . Després es llaurava . Totes aquestes accions van ser controlades a nivell arqueològic i van per metre noves troballes . En total es va localitzar quasi un centenar d'estruc-


EXCAVACIONS AL PARATGE DE LA BÒBILA MADURELL 1 DE CAN FEU

81

tures prehistòriques i tenim la certesa que poques d'elles se'ns han pogu t escapar. Tanmateix comprovàrem la inexistència d'un sòl prehistòric, j a que les estructures es conservaven escapçades sota la capa vegetal . Aquesta metodologia, justificada per la necessitat de planificar una intervenció que respectés el patrimoni arqueològic sense perjudicar excessivament els interessos econòmics de la promotora i els propietaris, explic a el paisatge desnivellat amb promontoris aïllats del sector A, que eren le s reserves arqueològiques per excavar . En l ' actualitat només resten dos promontoris corresponents a vestigis ibèrics i romans, encara en curs d'excavació . Una prospecció similar es va efectuar en el sector B, on s'havia d'insta l . lar un co l . lector . Aquestes obres coincidien amb un dels carrers del pro jecte residencial i anava de l'autopista al torrent de la Taula Rodona, entr e el camí d 'accés a la bòbila i aquesta, és a dir dins el nucli del jacimen t neolític conegut d'antic . La densitat de vestigis era remarcable . Es localitzaren 7 sepultures del neolític mitjà i més de 4 estructures excavades , neolítiques i de l'edat del bronze . Els topògrafs del Servei d'Arqueologia van registrar bona part de les rases de prospecció i delimitació i la localització de tots els vestigis antics .

METODOLOGIA DE L'EXCAVACIÓ PREHISTÒRIC A

Recordarem la diferenciació entre el sector A i B i advertirem que he m reservat el topònim Bòbila Madurell per designar el jaciment prehistòric i Can Feu per a l'ibèric i el romà, malgrat la coincidència espacial . La multiplicació de les restes del sector A ens va obligar a triar un a nomenclatura àgil . Atès que el projecte industrial era una realitat, va m optar per mantenir la identificació de les seves parcel . les i carrers . Aix í el nom que rebia cada estructura localitzada responia a la lletra de la parcel . la o número del carrer, seguit del número de troballa (per exemple , D-36, 4-1, etc) . L'excavació era precedida per la insta l . lació d'una creu amb gomes elàstiques sobre cada una de les estructures . Aquesta creu, situada topogràfica ment, seguia l'orientació cardinal i permetia coordenar els materials i pedres i realitzar alçats, seccions i estratigrafies . Quan es comprovava que el sediment arqueològic era el resultat d' abocaments de deixalles es prescindia de la coordinació tridimensional de tots els objectes, però mai de le s seccions estratigràfiques nord/sud i est/oest . La coordenació tridimensional es va mantenir en les estructures susceptibles d'aportar dades d'interès pe r la seva configuració o reompliment . S'ha treballat gràficament a escala 1 :1 0 i en algun cas a escala 1 :5 cm .


82

A . MARTÍN I D'ALTRES

PRIMERS RESULTATS ALS JACIMENTS PREHISTÒRIC S

La localització de vestigis es va allargar fins a l'estiu . Les excavacions s'havien iniciat el mes de febrer i pel que respecta al jaciment prehistòri c van finalitzar el mes de desembre . Al llarg d'aquests treballs han participat nombrosos estudiants de les dues universitats i diversos aficionats a l'Arqueologia, i hem pogut comptar amb la col . laboració del Museu d'Història de Sabadell i l'Ajuntament de St . Quirze del Vallès, a més del de la promotora de les obres, que ha sabut entendre el problema plantejat i l'interè s històric del paratge . La inclusió d'aquest projecte arqueològic dins el conveni I .N .E .M . –Generalitat va permetre prosseguir els treballs fins al me s de desembre . La prospecció i la posterior excavació van permetre valorar l ' estat d e conservació d'aquest macrojaciment . La successiva reutilització del matei x espai explica la deficient conservació de la majoria de les estructures . Com ja hem dit, sota la capa vegetal apareixien les estructures escapçades . El sò l prehistòric havia desaparegut . Al llarg de tot el paratge només restaven el s vestigis enterrats d'origen, fosses sepulcrals i no sepulcrals, que quantificarem a continuació :

e

® TOTA L

57 26 1 3

– 1 – –

4 – 1 –

61 27 2 3

rasa col . lector

5

7

12

TOTALS

92

8

5

105

A

D E F carrers

B

estructures excavades d'habitaci ó fosses sepulcral s ® fosses d'habitació reutilitzades parcialment com a sepultura o amb restes humanes disperses . Si bé les excavacions prehistòriques del sector A estan pràcticament finalitzades, el material encara està en estudi i avui només podem presenta r una primera aproximació dels treballs realitzats . Fosses sepulcrals

Aquest terme inclou les estructures expressament obertes per a aquest a funció . En el sector B es van localitzar 7 sepultures ; sis eren fosses oval s amb un inhumat i una tenia banqueta i contenia dos esquelets (un adult i


EXCAVACIONS AL PARATGE DE LA BÒBILA MADURELL I DE CAN FEU

83

un infant) . Generalment les vam trobar precedides d'algunes pedres disperses a pocs centímetres . Els individus segueixen una orientació est/oest . Havien estat dipositats sobre l'esquena amb les cames plegades cap a la dreta , els braços plegats i/o alçats i el cap més o menys girat en aquell sentit . L'ai xovar és l'habitual: geomètrics, làmines i laminetes en sílex melat, destral s de materials diversos, molins de granit, punxons i espàtules d'os, petite s denes discoïdals de variscita i petits recipients carenats, menys freqüents . La quantitat i qualitat de l'aixovar varia entre les tombes, el que pot implicar diferències socials . La presència d ' un infant d ' uns tres anys enterra t amb un vaset, ens podria indicar que ja estava integrat a la seva societat . En el sector A, molt a prop de l'edifici romà, es va localitzar una altra foss a sepulcral prehistòrica arrasada, de difícil filiació . En aquest mateix sector hi ha diverses estructures no sepulcrals, reutilitzades no exclusivament pe r a aquesta funció, que explicarem en l'apartat següent. Estructures amb restes d'habitaci ó Així definim unes depressions artificials que ens han arribat amb vestigis d'una funció aparentment diferent per a la qual van ser obertes al subsòl . Contenen deixalles relacionables amb àrees d'habitació . Si bé totes elles podrien definir-se morfològicament com a fosses, he m preferit diferenciar provisionalment entre fosses, cubetes i depressions irregulars segons la seva configuració i dimensions . Les considerem FOSSES quan les estructures són de planta circular o arrodonida i conserven un a profunditat superior a 50 cm . Poden ser de secció troncocònica, cilíndrica , ovoide i bombada . Les troncocòniques poden assolir més de 2 m de diàmetre i 1 m de profunditat, amb volums de més de 3000 1 . Dominen a l'edat del bronze final de la primera edat del ferro . Les cilíndriques i ovoides só n més petites, amb diàmetres que no superen 1,50 m i volums a l'entorn d e 10001, i es van colmatar en tots els períodes prehistòrics detectats . El fet d'haver-se trobat restes de blat i ordi carbonitzat en algunes fosse s ens permet pensar en un sistema d'emmagatzematge per a cereals, tipu s sitja, però podrien haver contingut d'altres aliments vegetals (fruits secs i d'altres) . No hem observat cap mena de revestiment, però és possible pensar que netejarien les superfícies i com a màxim les folrarien de palla o d'algun altre material similar, per aïllar-ne el contingut de la humitat . La troballa de grans fragmenta de plaques conglomeràtiques (tortorà) a l'interior d'algunes d'elles permet intuir que podria tractar-se de les tapadores , segellades potser amb la mateixa argila . El deteriorament d'aquest possibl e tipus d'emmagatzematge obligaria al seu abandó, passant a continuació a ser utilitzades com a pou de deixalles : restes culinàries, entre elles les d e fauna principalment domèstica, recipients i eines trencades, pedres, cendres, carbons i tovots, alguns d'aquests procedents de possibles parets, etc . Dues de les fosses troncocòniques del bronze final / primera edat de l ferro podrien haver tingut una funció de forn, atès el seu gran contingut en


84

'.'1," -)

I

A .I18Ó8 AJ

A41,4VIART4D401DIALTRES

~ltbs1 ~in fi it~soil.ins-clulsinlals rprzsente nunésivoTe.§ denpéníane '4 quelvecordel1)ieilzobértes-AnóbilsildelsIorns de dinis TI'ii)r etittitc.Ç laíl r I.s'11apllocadiriati restel,ár~o lógicwey.i i ipcomplet es ens cV un 1infanelplegat á,la base de l a fell;§ál.qEg n: bberill9aYtejadesiambJks .tleixallethesrnevítraties 3leNiA .t de dos exempléYIh'-ft1sseslovnidWatnl7 i lqe llvlbrcifbrl relekTad din!" deiruGnTEsJa le§ egirilettires de poca fondá ifiá i ! <Alá rnettel d'11 tn ún rdvxilnáckunewt 'Tont:tw palle t rect e s o lleugerament dWergentl/El tiblu áti tán .lemblai g uptirion .ats,2(l11. OefNegades es troben molt tY*oIpu¿:le Glt§ 11titelí0til lanúl>QtoraldritillYiPabentrnent contemporanis . Se N i >í deté«at l á)ttItt períodi3s .19ndrien 11=r-se d'una mena de rebost -tit!Ofeniblel' ,eabanesAlaslidé§n seibrelo , dipósits més arrasats. La manca de traces de combustil4léj1eg'Walgidítieulta-_una interpretació de brasers . El reompliment no difereix del descrit per a les fosses. Amb el terme de DEPRESSIONS IRREGULARS reconeixem unes estructure s poc definides, de mesures i morfologies molt diferents i materials de final s der)ileMt4ci 4 t Ízle~ del ht»nde [afilie . De moment és arriscat avançar-n e :quál§éíMli iliterpettaé,té 1funeinnaE l .óbi.tirl1ii-1 1 rri(,') unir 0, yri g(, i i cl ?„Iil distnbucio espacial 7it2S~t>> 1

? 1?-<El I rétirriplit7tien1 aPciuenlógic en totes elles es redueix a fragments cerá Inks=,atgúffi l-velcísIsetteePS, fragments de molins, tovots de diferent en les estructures smobilarítcéfeqün neolí titítieli 4 ifiar.tetfiál`iffinlacológic està poc representat, de la mateixa manera Oné:él Lffit'áILItine lémpre hem localitzat a les estructures més recents . Re~reakit•ni .0tie`4111ines estructures de l'edat del bronze contenien algu . néeó'xiatòmc Voletfrtíelárir que, fins al moment, no hem localitzat cap vestigi que pugtliSer átrilbdít al neolític antic . El fragment cardial procedent de les prospec Üiédis si.ipérficials no s'ha pogut contrastar amb cap tipus d'estructura, si bé lnó■JtTdiem una ocupació del lloc en aquell període . No oblidem que encara -0él:l'abner fer la prospecció del sector B . " Ilüirn a l'espera dels resultats de les anàlisis radiocarbòniques sobre mostres carbó vegetal . De moment només comptem amb les restes materials per identificar la cultura, aproximar la cronologia i plantejar hipotésis referents a tina virtual distribució espacial de les diferents estructures per èpoques . En aquests moments en què manca l'estudi detallat, només ens atrevirem a avançar unes observacions, que caldrà comprovar pròximament. Són les següents: –Concentració de vestigis de la cultura dels «Sepulcres de fossa» a l a zona excavada del sector B, així com a la més pròxima a aquesta de 1'A, o n conviuen sepultures i fosses . Aquesta concentració formaria part del jaciment conegut d'antic, al voltant de la bòbila Madurell . D'altres material s contemporanis aïllats s'han trobat enmig de la villa romana .


EXIr; .YACl D Nb F\VHARATGE DE LA BÒBILA MADURELL I DE CAN

FEU

ICS

Lina -dispersió- de-tes- I estes -del neolític fmal,- facies Vei aca, penal Erreu . De qualsevol manera, estan poc representades . La seva morfologi a inclou tots els tipus esmentats . Aquesta identificació és possible pel mate-1 tial fonamentalment ceràmic, caracteritzat per l'ornamentació mitjançan t cordons llisos . i múgronS superposats . ' -Una concentració de vestigis del bronze antic i mitjà al vessant occi ji dental del serrat de Can Feu (parce l . les E i D) . Aquesta atribució procedei x tic la presència de,ceràmiques careñades, decoració d ' unglades, cordon s Lisos, etc ., motius que es generalitzen a partir de l' edat 1 1, bronze anti c perduren . Una altra concentració se superposa a l ' assentament neo1 tic del se c tor B . Podria tractar-se d'un nucli una mica més antic, pérm s?ha de com provar . -Una concentració dé vestigil del bronze final / printéra edat del ferr o sobre la carena del seIr at i ervessant accidental pròxim (parcel . la D i E) . Entre la tipologia ce thica ai ú localitzada hem observat grans` recipients qíe perfils corbs ü en S, supe#`fic'tes brunyides, però també raspatllades i, fins tot, grolleres, sense cap aüisa . Iraesbaset són normalment planes i de diàmetre reduït .1 s'han tr4obàt4Is s foç ament carenats i el is acanalats¡ $ón raríssims; fetsue ens permeten sospitar que es tracta probablemen t ¿l'un assentament d'inic$s ç 1 èdàtm 1 fer o, a l'igual que el c tínegut l a la l;Jniversitat AutonomaldeS1i ce4on~‹ig ;,1) . t ÉL JACIMENT IBÈRIC 1 ROMA ,pE ÇA N ' ~ r^I ,

'ituació

Els vestigis ibèrics i romans esl<rob t çP.n ><nent ocupen les parcel . les E i F del futur p lia carena del Serrat de Can Feu sobreposant• jaciment prehistòric (fig . 1) . L'àrea de , rç àxima concentració de restes del extensió de 2 ha i se situa entre 483 i 191 m s n

lf0

Íletodologi a

àrea que actual coincidint amb meridional del

o

Aixecada la terra : vegetal i delimitats els jkciments, es va subdividir l a $eva superficie en sectors que inclouen les principals agrupacions d'estruc jures . Sobre aquests sectors vam projectar una quadrícula amb mòduls de 4x4 m per tal de facilitar les tasques de registre i situació topogràfica . L'e x çavació es realitzà en extensió aplicant el mètode de registre proposat per, É . C . Harris .


a

o0


EXCAVACIONS AL PARATGE DE LA BÒBILA MADURELL I DE CAN FEU

87

Contextualització Tractant la xarxa viària del Vallès a partir dels estudis epigràfics, M . Mayer i I . Rodà remarquen la importància del nucli arqueològic de Ca n Feu en època romana, basant-se en una proposta d'itinerari ja avançad a per L . Mas, segons el qual la via procedent del Pont del Diable passaria pe r Terrassa, entraria a Sabadell per Can Feu i 'dirigint-se pel carrer St . Quirze , travessaria el Pedregar i des d'aquí aniria vers el turó de la Salut . El gran interès d ' aquest itinerari no tan sols està justificat per dade s epigràfiques, sinó també per la important concentració de vil . les i reste s romanes tot al llarg del recorregut, des de Terrassa a Sabadell, i que actual ment queden distribuïdes a banda i banda de l'actual traçat de l'autopist a A-18 : Can Bosch de Basea, l'Aiguacuit, Can Coret, Can Jofresa, Sant Pa u de Riusec . Les dades facilitades per estudis recents d'algunes d'aquestes vil . le s coincideixen cronològicament amb la data de fundació de l'assentament ro mà de Can Feu, al voltant del segle I aC i perduren fins a les darreries de l s . II dC, començaments del s . ni dC . DESCRIPCIÓ DE LES ESTRUCTURES DESCOBERTES . ATRIBUCIÓ CULTURAL 1 CRONOLOGIA Les prospeccions i excavacions han deixat al descobert un notable con junt de subestructures ibèriques i romanes (fonaments, dipòsits, forns, sitges) . Queden ben diferenciades dues parts : –la més septentrional està constituïda per un grup de fonaments qu e presenten la planta d'un edifici rectangular, més un tester i un petit forn . –la més meridional la constitueixen tres forns paral . lels i orientats a l sud-est . S'han localitzat un gran nombre de sitges obliterades des d'època ibèrica fins als darrers moments de funcionament de la vil . la . Sitges ibèriques S'han localitzat 25 sitges reomplertes amb materials ceràmics ibèrics . Ocupen la mateixa àrea on s'assenten les estructures romanes . Aquestes estructures són majoritàriament de secció ovoide i semblen trobar-se escapçades per la part superior, havent desaparegut el sòl coetani . Provisionalment les interpretem com pertanyents a un assentament on le s superestructures haurien desaparegut en sobreposar-s'hi l'establiment romà . Els materials que contenen són els característics del període ibèric ple : àmfora de boca plana, kalathos, ceràmica grisa de la costa catalana, urne s fetes a mà amb decoració de cordons, etc . Les sitges que han proporciona t material de vernís negre poden datar-se en el s . 111 aC per la presència de


A . MARTÍN 1 D'ALTRES

88

ceràmica del taller de les tres palmetes radials . Cal esperar, però, el resultat de l'excavació de les sitges que resten i l'estudi dels materials per a determi nar l'entitat i els límits cronològics d'aquest jaciment ibèric . Edifici de la vil la Les estructures d ' un edifici s' estenen en una àrea que ocupa uns 520 m 2 , i tan sols se n'han conservat els fonaments i les estructures excavades al subsòl, localitzades a 30/40 cm del nivell superficial . És possible que el s treballs agrícoles hagin degradat les restes aèries, visibles encara fa uns vin t anys . Les restes conservades ens ofereixen una planta parcial que és, però , una de les més completes de la comarca . El conjunt millor conservat presenta una planta rectangular orientad a en direcció NE/SO (fig. 2) . En destaquen les següents estructures : —En l ' extrem sud-oest, un paviment d 'opus signinum que pertany a un dipòsit i una sèrie de murs que compartimenten àmbits . A l'interior d ' alguna d ' aquestes habitacions s'han localitzat sitges contemporànies excavade s en el subsòl . —En l'extrem nord-est, dos dipòsits comunicats i pavimentats amb opu s signinum . —Al sud, dos dipòsits de planta quadrada excavats al subsòl . Hi ha d'altres estructures que, parcialment conservades, dificulten la interpretació i la relació amb la resta de l'edifici . La major part dels fonaments s'assente n en una trinxera excavada en el subsòl i estan construïts amb còdols d e grans dimensions lligats amb morter de calç . Els forn s A 35 m al sud de les restes de l'edifici es troba un conjunt de tres forn s arrenglerats, de similars dimensions i idèntica orientació vers el sud-est . Durant la campanya de 1987 ha finalitzat l'excavació del forn situat a l'est del conjunt (forn núm . 1) . Es conserva la part inferior, la cambra d e combustió excavada en les argiles grises terciàries . Aquesta és quadrada (5,35 m de costat) . Els murs perimetrals del forn estan construïts amb to vots rectangulars . La cambra està dividida en dues parts per un mur axia l ~pe s ' adossa al mur del fons . Les parets i el sòl de la cambra estan recobert s d'argila amb 4firmisN de confusió i vitrificació, on es poden observa r iyersPS,rgfçbeig1s.ol' .,e a j i 4rnii1 tgççó situada davant el praef ln 4w3?, i~ml?~~rAue, l{t zi~ ~Pr!P a,,çA }3?PIArl' 4ip e.Ii4ciÁr, n(? dr ,cl'. umt ço nju Pitr M41?? i ak9}141,Í9f p 14Ptqg .Çlry Ang a ar i ,dIme1}S}9 !l}? s.,rfr 4ï¢çts-MrPIna d? ~9 )~rAu q e}~, teriS r~ h içAmbflde,c~o#??gustió, . 1:11 1n a-pal,çsmIRTv113ar:R,rplIr!up, %yp Ilúa çnk4 ' Argila en) ,fkcar4, PlernaT; A; l'intesioor,s'h;aP,1 4 ç 4i t qugre,Rilir§, sl1t§. i1ç pa{etI l 5)4p1,LSrPPIn,a 11ulg1 as. e nc4N gla(>eJs l rqf S nr, R911fÑI #f}r g ~~~ 1Js, f a .1 r94 1, án t rp pal. álgu P q,fr a8mPW51,t) r,~lx; „, 1,1 (1 ?In1 i hi~stc r

')0

G


EXCAVACIONS AL PARATGE DE LA BÒBILA MADURELL 1 DE CAN FEU

89

Isur. 1g3-1 m9 c .1É 291 29bolr

.t9vin 219 n 3 JIni 9up 19 .sb'iub92I7snIV 202sVn9 b C)E _ .g El s15919b 29 297ciImÉ"1. 1 ~9g sbsinomi1291 ;A11iTy ' s1 9b si9nú12no9

,99u od i~i

ap

~~ i ~

)b

dr.i s

•.) 9b 2oiiud91 9b In°misu,g 14 i 41':7

.p

~~~<~'~aY~`1~~~~~~

11Si :1'+ "_`

.q sl ]9 q oq ~ . ~ i c•1 a~rn la(l~ , iki<413 1' , dc ,?S ui .9nibuoc7) ~s inn999b 19-nsb 19b s9ilF.J l

00E 19b 211ov zIs .(F11 2ws1 í - A 01

¿nit 7squlovn929b sivyb 29 si-11v s silgodrnc.I) A s'rs1') 2 .T 9b r,i5n 5

Fig. 2. — Planta de l'edifici romà de Can Feu.


90

A . MARTÍN I D'ALTRE S

El tester Al SE de l'edifici de la villa ja descrit, s'hi ha localitzat una gran fossa rectangular, la qual fou utilitzada per abocar-hi restes ceràmiques en desús . Aquests fragments són principalment restes d'àmfora (Pascual 1 i Dresse l 2/4), de dolia i, en menor quantitat, de tegulae, que ben segur es relacione n amb la producció local de terrissa . Un fet remarcable d'aquest tester és que el reompliment anul . la un magatzem de dolia anterior, com també un conjunt de sitges probablemen t ibèriques, encara en procés d'excavació . Les produccions Després d'una primera revisió dels materials i amb caràcter provisional , a causa de la manca d'un estudi a fons dels mateixos, podem distingir quines eren les principals produccions d 'aquests forns . La producció dominant era la d'àmfora, fet demostrat no solament pe r l'elevada proporció de fragments d'aquest tipus ceràmic, sinó també per la troballa de rebutjos de forn, la repetició de segells i l ' homogeneïtat de le s pastes . Es poden diferenciar dues fases de producció . La primera començ à durant el primer decenni abans de l'Era i finalitzà als voltants de l'an y 15 dC . En aquest primer moment únicament es produeixen àmfores del ti pus Pascual 1 . Els nivells corresponents a aquesta fase s'han localitzat a di verses sitges i dipòsits de l 'edifici de la villa . Durant la segona fase, que s e situa a mitjan segle 1 dC, es detecta la producció simultània del tipus Pas qual 1 i del tripus Dressel 2-4 . Les produccions del segon moment les trobem representades principalment al tester abans descrit . Durant els dos períodes les àmfores presenten marques sobre pivot . En els nivells del s . ►1 dC la proporció de fragments d ' àmfora és mol t reduïda, el que interpretem com a indicador que en aquesta fase la producció d'envasos vinaris ja havia finalitzat . Paral . lelament a la fabricaci ó d 'àmfores es detecta la producció, quantitativament menys important, d e tegulae, testimoniada per la troballa freqüent de rebutjos de forn . Teni m també constància de la producció de ceràmica comuna perquè la presènci a igualment de rebutjos de cocció ho posa en evidència . Cronologia de l'assentament rom à Els nivells més antics poden datar-se per la presència de formes de T .S . Itàlica del darrer decenni aC (Goudineau 24, 26, 27 A i 28) . L'activitat de la vi l . la es devia desenvolupar fins als volts del 200 dC d'acord amb la pre sència de T .S . Clara A (Lamboglia 10 A - Hayes 23) .


EXCAVACIONS AL PARATGE DE LA BÒBILA MADURELL I DE CAN FEU

91

CONCLUSION S

Sembla possible proposar una ocupació d'aquest paratge des del neolíti c mitjà al IV mil . lenni aC en datació no calibrada, que correspondria a unes gents de la cultura dels «Sepulcres de fossa» . També tenim vestigis del final del neolític corresponents al grup «Veracià», els quals fins i tot podrie n haver viscut en un moment cronològic contemporani al calcolític d'altre s llocs, període no detectat aquí fins al present . Els testimonis al llarg d e l'edat del bronze són presents i és molt possible que travessin l'edat de l ferro . És impossible conèixer el grau d'estabilitat d'aquestes poblacions e n aquest paratge i si l'ocupació de la zona va ser continuada al llarg de l a prehistòria o si hi ha buits importants que no sempre detectem . Malgrat tot, ens sembla lícit pensar en poblats de cabanes de material perible, qu e podrien coincidir amplament amb les estructures descobertes i que es va n desplaçar paulatinament de la plana cap a la carena del serrat . El reompliment d'aquestes ens parla d'una economia ramadera i agrícola . Tant el s cereals (blat i ordi) com la fauna domèstica (ovella, cabra, porc i bou) h i són presents des del neolític, si bé amb diferent proporció. El domini d ' un a o altra segurament va variar al llarg del temps . Es detecta un impuls econòmic notable a finals de ('edat del bronze i la primera edat del ferro am b una activitat agrícola molt destacada i sembla que molt més extensiva qu e en els moments precedents . Hem observat un hiatus cronològic entre els darrers moments prehistòrics i la fase ibèrica del s . 111 aC . La transició entre els períodes ibèric i romà resulta també mal coneguda, a causa de l'escassetat de vestigis d'èpoc a tardo-republicana trobats al jaciment . L'estudi dels mobiliaris, de les diferents estructures, de la seva distribució espacial i la relació topogràfica formaran part d'un estudi globa l d'aquest paratge arqueològic, del qual esperem recuperar un quadre aproximat del seu paleoambient, de la població que el va ocupar, de la seva organització i explotació econòmica, així com concretar-ne la cronologia i la relació cronològica entre les diferents ocupacions . Algunes de les anàlisi s pertinents per aconseguir aquests objectius ja s'han iniciat i esperem que les restants s'iniciïn aviat . El Servei d'Arqueologia té la paraula . Nosaltre s confiem que aquest ambiciós projecte arqueològic pugui finalitzar-se : per a això és necessari un últim esforç de les institucions i de la propietat .


92

A . MARTÍN 1 D'ALTRE S

BIBLIOGRAFI A LLONGUERAS, M ; MARCET, R . i PETIT, M . a A (1982): «Bòbila Madurell , Sant Quirze del Vallès», a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Excavacions arqueològiques a Catalunya, 1 Barcelor ,) na, pp . 85 a 87 . MARCET, R . ; PETIT, M . a A . (1985) : «Assentaments d'habitació a l'aire lliurí de la comarca del Vallès . Del neolític al Bronze Final», a Estudios de(A# D5' 1 Antigüedad, 2, Bellaterra, pp . 93 a 133 . MARTÍN, A . (1985) : «De la cultura de los "Sepulcros de Fosa " , al grupa dé "Veraza" en el Vallés», a Estudios de la Antigüedad, 2 Bellaterra, 3 a 57 . r>up c MAS, L . (1964) : «Razón topográfica del emplazamiento de la primeraitied q parroquial de San Félix de Arrahona en relación con el trazado!ile 4a n :, : iboq Vía Augusta», a Museo de la Ciudad de Sabadell, 8 . gt h MAYER, M . ; RODA, I . (1984) : «La romanització del Vallès segonsrl i :;"l, rnmr l fia», a Museu d'Història de Sabadell, pàg . 18 . MIQUEL, D . ; CASANOVAS, P . ; MORRAL, E (1947) : «El jaciment Bòhidá; durell en Sant Quirze de Galliners», a Museo de la Ciudad de :SaIxtdè6E ;l£ u ,nr?12 ;, III, pp . 57 a 75 . VILA, J . (1913) : Memoria de los trabajos realizados en las cercan.dds;tdeéRéatl Santuario de Nuestra Señora de la Salud de Sabadell . SabatM,.Jil9 I In5rnom 215 n 5 pp . 15 a 24 . ,v152do rn51 I f15di 52&1 El i 25[ 1 ;m 5drrrsJ £11U25" I sn£5ildug5l-obic J -. rn 2I5b ibu125' . 1 lcdolg . ci i Isi5cg25 òi3u d -ixolgs nbr,_ rp-ic 581slsq J25upc' b -cg-lo Ev52 £1 5b drrrco5icq u52 15b Jcrn E1 i sigolonon sl 5n-1u . s òi5cjolgx' i òi5ESli n 2i2ilsnc 251 5b 25nuglA .2nc_ 1n5 c3igólorrol5 òi5E15 1 5up rrr515g25 i JEiDini ncd'2 Ei 2u . . ug52no5s 15q 21n5nif5q 25111s2o 3 i .c{uinsq El 51 Ligole5uplA'b Eivc nii5ini'2 21nc1251 25 1 15q :52-1s'tilsnii iuguq 5igólo5up1c 51551! idrns 125upc 5up m5rilno 5 .1c15igo q e1 5b i 2noi5u1ii2ni 251 5b 21oi25 mitin nu iis22555n zh òxis c


Els jaciments romans de I'Olivet d'en Pujol i els Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà ) JOSEP

CASAS 1 GENOVE R

El territori de Viladamat està situat a la plana que s ' estén entre els rius Fluvià i Ter, a pocs quilòmetres de la costa i de la ciutat romana d'Empúries . El terme municipal comprèn terrenys de la plana al . luvial quaternàri a a llevant i, a ponent, la serralada eocènica que separa les conques dels do s rius i que d ' alguna manera assenyala la divisòria entre l'Alt i el Baix Empordà . L'aspecte que presentava el terreny a l'antiguitat era ben diferent d e l'actual . Els aiguamolls ocupaven bona part de la plana, des de la costa fin s a la línia de l'actual carretera de La Bisbal a Figueres . A partir d 'aquest a línia, que segueix un esglaó visible en les corbes de nivell, és on començava el terreny conreable . No és estrany, doncs, que sigui ben bé a l'inic i d'aquesta terra ferma on trobem ja el primer establiment romà amb arrel s en època republicana . Ens referim a la vil.la dels Tolegassos . Està constituïda no tan sols per la vil-la principal, sinó també per u n magatzem situat a un 500 m a l'oest, per dues petites necròpolis i per u n forn que havia servit per coure tegulae i imbrices per a ús de la vil . la . E s l'única vil . la romana de la zona emporitana que fins ara s'ha excavat (deixant a part la villa del Mas Gusó, a Bellcaire, on vàrem obrir un sondei g la tardor passada) . L'Olivet d'en Pujo] és un jaciment situat a l'inici de la serralada, en e l lloc on s'acaba la plana . Es un indret ideal per a l ' establiment de qualsevo l explotació agrícola i més tenint en compte que el terreny està ben regat , arrecerat i que des d'ell es domina tota la plana empordanesa, des de l a serra de Rodes fins al Montgrí i el mar . Ja abans de l ' ocupació romana i l'arribada dels primers colons, s 'enregistrava força activitat en aquell lloc . Ho hem pogut comprovar amb la troballa de dues sitges ibèriques oblitera des cap a la segona meitat del s . tv aC, situades en el mateix lloc on mé s tard va construir-se el magatzem romà . Aquesta repetició i constant reocu-


94

JOSEP CASAS 1 GENOVE R

pació d'un indret determinat la tornem a constatar als Tolegassos, on també trobem sitges per sota la villa rcy na, encara que aquestes van ser reutilitzades i farcides en diverses èpoopuss. El magatzem de 1'Olivet va set s dèscobert l'any 1981 i es va excava r completament en dues campanyes, .hknys 1982 i 1983 . Durant la primera campanya es van posar al descobe di! murs de 1 ' edificacïó i part de l'interior del pati . A la segona, s'acabà cbinpletament l'excavació . De fet, el que en un principi sup ' em que era una típica villa roman a amb unes possibles arrels o preced 1 en Opoca de la Baixa República es r la 'la . campanya, en un gran ma va convertir, tant bon punt es va a gatzem agrícola ple de forats per tar-hi dolia, construït a finals del s . tt aC . Tan sols a l'angle nord-oest aren aparèixer dos murs paral . lels al s del pati, que devien formar part d'u1 cobert no massa gran, destinat a refugi dels obrers agrícoles o a desar leS Ases . Malgrat els sondeigs fets en e l camp i en el bosc veí, no s'han p o u . localitzar restes que facin suposar l'existència d'altres edificacions . Ai*òns fa pensar que aquest magatze m no tenia cap altra dependència ann8x? sin1 que formava part d'una vill a més gran situada a la vora, seguranátJ la dels Tolegassos . L'excavació ens ha mostrat que .tant Os 100 o 125 anys que va estar en funcionament el magatzem va hapltu-hi olta activitat en el seu interior . Molts dolia van ser desplaçats del sub dssentament original o substituïts pe r haber-se trencat . Es pot comprovat pel fet que els forats tallats en el sò l geològic van ser modificats. En alguns casos trobem dos, tres o quatre forats uns dins els altres i tallant els més antics . Altres forats més petits conte nien àmfores, les restes de les quals van ser trobades al seu interior . L'estratigrafia del jaciment és molt senzilla i ens mostra com en el magatzem no va fer-s'hi cap reforma dsraaat el temps que va estar en funcionament . Aquesta estratigrafia també ens mostra que a part de l'ocupació indígena en el s . ni aC, al final del s, 11 o començament del s . t aC es v a construir el magatzem ex novo que es va utilitzar durant un centenar llar g d'anys, fins a l'època d'August, i es v1aiandonar cap al primer terç del s . 1 dC malgrat que hi hagué alguna visita esporàdica a finals del s . tt dC si fem ca s de la mitja dotzena de fragments del t .s . africana trobats en superfície . ESTRAT 1 . És l'estrat superficial, format quan el jaciment ja s'havi a abandonat i destruït . La seva part superior està força remenada ja que 1'olivet s'ha anat llaurant i conreant sempre . El material arqueològic comprè n fragments que es poden datar des de la segona meitat del s . 11 aC fins a l canvi d'era . ESTRAT II . Es tracta d'un nivell de pedres, tegu/ae i imbrices amb algunes restes de morter de calç i sorra, tot caigut . Ocupa la meitat oest de l magatzem i prové de la destrucció 7del cobert de l'angle nord-oest, i del s murs . La ceràmica hi és abundosa, predominant la ceràmica comuna romana, els fragments d'àmfora de la forma Pascual 1, algun llavi d'àmfora d e tradició púnica, t .s . aretina, ceràmica de parets fines, àmfora itàlica, i ceràmica d'engalba blanca .


EL JACIMENTS ROMANS DE L'OLIVET D'EN PUJOL 1 ELS TOLEGASSOS 9 5

Fig. I . — Planta de les restes i reconstitució hipotètica del magatzem de 1'Olivet d'en Pujol.


96

JOSEP CASAS 1 GENOVE R

ESTRAT III . Es tracta d'un farcit d'aportació eòlica que reposa damun t el paviment de terra batuda i que es va formar immediatament després de l'abandó del lloc, omplint primerament els forats on reposaven els dolia. E l material arqueològic és idèntic al dels estrats anteriors i s'inscriu en un pe ríode comprès entre finals del s . 11 i primera meitat del s . I aC . En tot cas , cal afegir-hi la troballa de nombrosos fragments de dolia, alguns d ' ells am b marques de capacitat . ESTRAT IV . Està format per les terres que colgaven els forats de dolia i que s'hi van dipositar una vegada retirades aquelles gerres en abandonar-s e el jaciment . ESTRAT V . Constitueix l'anivellament de la roca natural i es va forma r immediatament després d'excavar-se els forats per als dolia i quan aquells recipients ja estaven col . locats en el seu lloc . La part superior de l'estrat er a el sòl de treball del magatzem i constituïa una mena de paviment força du r i ben diferenciat . Predominen els materials antics, llavis d'àmfora de tradi ció púnica, grisa emporitana, ceràmica de vernís negre, kalathoi ibèrics , àmfora itàlica, etc . RASA DE FUNDACIÓ . Un darrer estrat, el més important de tots, ja qu e ens data amb precisió la fundació del magatzem, és el format per les terre s del farcit de la rasa de fundació dels murs . Malgrat el poc nombre de fragments recuperats, tots són molt homogenis . Bàsicament trobem ceràmic a campaniana B, àmfora Dressel 1-A i kalathoi ibèric, tots ells datats a l a segona meitat o darrer quart del s . tt aC .

ELS TOLEGASSOS

A l'igual que 1'Olivet d 'en Pujol, podem constatar que la villa dels Tole gassos va ser un dels primers establiments agrícoles construïts a l'Empordà , amb una fase inical que podem datar cap a la segona meitat del s . II aC i de la qual no hem trobat cap estructura, però si molt material arqueològic , ceràmica i monedes . Com en altres vil . les de la zona, que van ser construïdes o ampliade s durant la primera meitat del s . 1 dC, la dels Tolegassos va tenir una gra n ampliació en aquest moment (és el que en diem fase I), una segona amplia ció cap a la segona meitat del s . 1 (fase II), i després, a la segona meitat de l s . II, una tercera fase, abans de ser abandonada completament un centena r d'anys més tard . De totes maneres, l'activitat humana damunt el jaciment no es va acabar en època romana . Durant segles, la villa va quedar colgada i convertida en camp de conreu ; però en un moment indeterminat, possiblement a l'entorn del 1467, es va construir damunt la villa un campament militar. D'aquest campament només n'hem trobat les alineacions de forats en el s quals s'assentaven els pals d'unes defenses que devien tenir una estructur a semblant a la dels cavalls de frisa. L'únic element que tenim per datar


EL JACIMENTS ROMANS DE L'OLIVET D'EN PUJOL I ELS TOLEGASSOS 9 7

aquest camp fortificat és una moneda de final del s . xv trobada dins u n dels forats i la documentació medieval que parla dels fets d ' armes esdevinguts a Viladamat el 1467, on van ser vençudes les tropes de Joan II i e l seu fill Ferran, que en aquells moments tenia 15 anys . No coneixem ca p altre operació militar a la zona que hagués pogut motivar la construcci ó d'un campament tan gran com el que estem descobrint damunt la villa romana .

FASE I

Per raons pràctiques, abans de començar la primera campanya vam dividir el jaciment en dos sectors, corresponents a la meitat oest el primer i a la meitat est el segon . Aquests dos sectors han coincidit també amb do s edificis situats dins el recinte, separats per un pati central però relligat s pel mur de tanca que fa també la funció de límit sud del recinte . Al llarg d'aquest mur trobem una petita porta d'un metre d'ample per la qual e s podia accedir a l'interior del conjunt . En el sector 1 s'ha posat al descobert un edifici de planta quadrada am b un petit pati interior i un pòrtic exterior a la façana est, de cara al pat i central de la villa . Les habitacions d 'aquest edifici van ser construïdes si mètricament a l'eix del seu pati interior i tenen unes dimensions relativa ment grans, entre 7 i 14 m de llarg i 3,5 m d 'amplada . Cap d'elles no estav a pavimentada ; en tot cas, conservaven només un paviment de terra batud a difícil de diferenciar . Tan sols les dues habitacions quadrades situades al s extrems nord-oest i sud-oest tenien un paviment d'opus signinum en ma l estat . Les dimensions, característiques i la disposició d'aquestes habitacions i la forma de l'edifici responen a una funció concreta . Hem pogut constatar que les dues petites habitacions quadrades són dues cuines, de les quals ta n sols queda el paviment i les bases de les llars, amb la canalització que sorti a a l'exterior i que feia la funció de tir del foc i s'utilitzava també per neteja r les cendres de la llar . Justament a fora d'aquestes dues cambres i fora l'edifici, trobem l'abocador d'aquella part de la villa . Durant l'estiu del 198 7 es va produir una troballa fins a cert punt insòlita al fons dels abocadors . Varen aparèixer quatre gerres de caràmica comuna oxidada dipositades e n dues petites cavitats allargades excavades en el sòl geològic i recobertes pe r l'abocador . Les quatre gerres reposaven damunt sengles llits d'ossos d'avi ram i dues d'elles tenien en el seu interior un ou sencer . Ignorem el significat d'aquesta troballa, però potser la podríem relacionar amb algun tipu s de ritus de fundació . Coneixent l'ús d ' aquestes habitacions i veient-ne la disposició de la res ta, podem concloure que l'edifici constituïa en realitat la cellae de la vi l . la . La forma rectangular i uniforme de les altres cambres fan pensar en u n magatzem o una caserna . En tot cas no és un magatzern, ja que les dues


98

JOSEP CASAS 1 GENOVER

Fig . 2 . — Planta de les restes actualment conegudes de la villa romana deis Tolegassos, amb el sector 1 a l'oest i el 2 a l'est .


EL JACIMENTS ROMANS DE L'OLIVET D'EN PUJOL 1 ELS TOLEGASSOS 9 9

cuines no tindrien raó de ser-hi . Així doncs, hem de suposar que es tract a de les habitacions on s'allotjaven els obrers . És lògic que sigui així, ja que una vil . la d'aquestes dimensions, que explotava una gran extensió de terra, havia de tenir un bon nombre d'obrer s per extreure'n un màxim rendiment . Fins i tot, i en el camp de la hipòtesi , podem pensar en un augment del nombre d ' obrers quan veiem que la part sud del pati interior de l'edifici va ser escurçat per poder-hi construir un a nova habitació semblant a les altres . Una característica remarcable, que ja havíem insinuat abans, és la manera de construir els murs . Prèviament a la construcció, es van marcar le s seves alineacions, i es van tallar en angle recte els transversals i els longitu dinals, sense cap desviació respecte a l'eix central . Després van obrir-se les rases de fundació en el sòl geològic, format per argiles i graves molt dures . En els llocs on el sòl és rocós van estalviar-se d'obrir les rases, consideran t que els fonaments dels murs ja eren prou sòlids . Els fonaments que hem pogut excavar són els que corresponen a mur s que van ser desmuntats per aprofitar la pedra per a la construcció d'algun a part del campament medieval . En aquests casos, les rases tenen una fondària d'entre 60 i 80 cm i una amplada de 65 cm, de manera que les mateixe s trinxeres van servir d'encofrat dins el qual es va buidar la barreja de pedr a i morter que havien de constituir el fonament dels murs . Els blocs són de pedra calcària procedent d'una pedrera situada a uns 500 m de la vil-la . Però també trobem reaprofitats elements constructius, com és el cas de tegulae i algun fragment d'element decoratiu de marbre . Aquests murs, llevat dels que van ser desmuntats posteriorment, estan intactes, de tal manera que la seva part superior apareix allisada i a pun t de rebre el mur de tàpia que havia de sostenir la teulada . Un senzill càlcul de les dimensions dels fonaments ens permet constatar que podien sosteni r perfectament un altre pis per damunt de la planta baixa de l'edifici . Potse r aquest no és el cas de l'edifici del sector 1, però és ben segur que l'edific i del sector 2 tenia planta i pis, ja que un dels àmbits correspon sense ca p mena de dubte a una caixa d ' escala . Abans ja havíem comentat a grans trets la cronologia de les diverse s fases de la vil . la . Però cal dir que durant les primeres campanyes va se r molt difícil poder conèixer aquesta cronologia amb precisió, perquè pràcticament no es conservava cap estratigrafia damunt o dintre les habitacion s del sector 1 . És més, en moltes parts del pati central, per exemple, per sot a l'estrat superficial, d'uns 15 cm de potència, trobem ja la roca natural . D e totes maneres, dins les habitacions es conservava un nivell de terres que n o havia estat afectat per les tasques agrícoles i que corresponia als nivells d'ú s i abandó dels àmbits . Aquests estrats, que a ran del sòl geològic constitueixen els paviment s de terra batuda que van anar augmentant de gruix amb la freqüentació i utilització de l'edifici, contenen materials ben diversos, amb un marge cronològic ample (des de la primera meitat del s . 1 fins a la segona meitat del


100

JOSEP CASAS 1 GENOVE R

s . nl dC) . Es pot observar que la major part correspon al s . 1 dC, encara qu e també són presents els materials anteriors, com és el cas d'àmfores del tipus Dressel 1 i alguna moneda ibèrica o romana del començament del s . n aC . Malgrat aquestes poques dades obtingudes en l'excavació del sector 1 , en ampliar els treballs cap al sector 2 vam poder obtenir una estratigrafi a més sencera i de major potència que l'anterior . Com que part de les estructures de l'edifici del sector 2 estan relligades amb les del primer sector, l a datació d'aquestes ens ha permès comfirmar i , afinar la cronologia que provisionalment havíem atribuït a les anteriors . Es a dir, que la seva construcció l'hem de datar dins la primera meitat no avançada del s . 1 dC . S'ha excavat una mínima part de l'edifici del sector 2 corresponent a l a fase 1, per la qual cosa desconeixem la seva funció exacta . Podem observa r que les habitacions són quadrades, de 5x5 m i que conserven restes de paviment . Potser ens trobem davant una part relativament més luxosa de l a villa i fins i tot podríem pensar que la capa d 'estucs pintats que colgave n una fossa situada a l'extrem sud-est del jaciment, a ran d ' aquestes habitacions, provenien d'elles .

LES FASES II 1 II I

Durant un centenar d'anys es va aprofitar la fossa situada a la band a sud i est de la villa per abocar-hi les escombraries. Però cap al final del s . 1 o començament del s . 11 dC es va ampliar l'edifici del sector 2 construin t noves habitacions que van doblar gairebé la superfície inicial . Cent anys més tard, es va tornar a agrandir aquesta part de la villa . Es pot datar perfectament l'ampliació mercès a una estratigrafia de més de 2 m de potència que correspon precisament al fossat utilitzat com a abocador . Damunt el sòl geològic, al fons de la fossa, trobem un estrat qu e conté material arqueològic de la primera meitat del s . 1 dC . Es l'estrat que ens ajuda a confirmar la cronologia dels murs de la fase 1 . Damunt aques t estrat i en relació directa amb els murs que recolzen sobre els primers i qu e atribuïm a la fase 2, trobem un segon estrat en el qual el material arqueològic datable està format bàsicament per t .s . sud-gàl.liques i t .s. africana (Clara A) en les seves formes més antigues . La seva formació, essent molt tarda na, no podem datar-la amb posterioritat a mitjan s . 11 dC . Dues canalitzacions que travessen el mur de la tercera fase i evacuen le s aigües del pati central i de l'edifici del sector 2, van ajudar a la formaci ó d'un tercer estrat d'abocador que es va anar omplint des de l'inici del funcionament dels desguassos —i per tant de la construcció del mur del qual formen part, ja que es pot observar que van ser construïdes al mateix temp s que ell— fins a l'abandó definitiu de la villa . En realitat no s'observa cap tall aparent en els materials de l'estrat qu e ens data la fase II i els d'aquest últim estrat. Desapareixen, això sí, els fragments de sud-gàl . lica, però continua tot el repertori de les sigil . lades africa-


EL JACIMENTS ROMANS DE L'OLIVET D'EN PUJOL 1 ELS TOLEGASSOS 10 1

nes (sobretot Clara A) i altre material típic de la segona meitat del s . 11 i la primera meitat del s . 111 dC . Els materials més moderns, que ja s' inscriue n entre mitjan s . 111 dC i la segona meitat del mateix segle, són les ceràmique s africanes de la forma 50 (Clara C) . La tècnica de construcció dels murs d'aquestes dues últimes fases é s bastant diferent de la primera . Les parets són totes en pedra seca, amb un a quasi total absència de morter . Únicament en alguns indrets molt precisos , a la part superior dels fonaments, queden restes de morter que haurien servit per a anivellar la superfície dels murs abans d'aixecar-los amb encofra t de tàpia . En altres casos, les restes de morter semblen correspondre a obre s de consolidació d ' aquests mateixos murs . Direm per acabar, que l ' ampliació de la villa en aquesta última fase hauria comportat un petit canvi en la funció d ' aquella part de l'edifici del sector 2, ja que s'hi va habilitar un petit taller per a la fabricació d'eine s agrícoles . En ell, a part de restes d' instal•lacions del taller, varen trobar-s'h i algunes d'aquestes eines, escòries de ferro i lingots sense forjar.

CONCLUSIÓ El conjunt de jaciments romans descoberts a Viladamat durant aquest s darrers sis anys, pertanyents tots a la mateixa vil . la, il . lustren perfectamen t l'inici del procés de romanització del territori en el qual s'emmarquen, am b la construcció dels primers establiments agrícoles, en el rerapaís emporit à cap a la fi del s . 11 aC, època de l ' arribada massiva dels primers colons itàlics. La regió de Viladamat va ser una zona privilegiada per rebre aquest s primers colons . La ciutat i el port d'Empúries es troben a uns 5 km a l'est . La Via romana, la Via Domitia, corre a una dotzena de km a l'oest, i altre s camins i vies menors travessen el territori de l'Empordà a pocs centenars de metres del jaciment . Les condicions geogràfiques no podien ser donc s més apropiades per a la construcció de les primeres vi l . les en aquesta zona . De fet, en coneixem d'altres situades a l'entorn d'aquesta en un radi n o inferior als 3 .500 m ni superior als 4 .500 .


EI poblat dels camps d'urnes i ibèric d e Vilars (Arbeca, les Garrigues ) IGNASI GARCÉS, EMILI JUNYEN T

Amb el nom de Vilars es coneix una partida agrícola ubicada a l'angl e nord-est del terme municipal de la vila d'Arbeca, confrontada a la comarc a de l'Urgell ; d'aquesta comparteix les característiques físiques, tals com l a configuració plana del terreny i el regadiu procedent del Canal d'Urgell . E l mateix nom serveix per designar dos jaciments : un establiment romà, probablement una villa, de la qual es va destruir la necròpolis, fet encara vi u al record popular i, a uns tres-cents metres al sud, el poblat amb facies d e camps d'urnes i ibèric que ens ocupa ; la cota absoluta és de 300 m sobre e l nivell del mar . Ja d'entrada sorprèn la atipicitat del lloc en relació a la seva època : u n terreny planer on l'única elevació sobre el paisatge la determina actualmen t la mateixa sedimentació, que en algun punt assoleix els 2,5 m per damun t dels camps circumdants ; per sota d'ells es conserva quelcom més d'u n metre . La superfície arqueològica està en l'actualitat repartida entre unes quatre propietats, i el jaciment podria tenir una extensió de 60x60 m, de tote s maneres només coneixem per ara i amb seguretat l'extrem meridional de l recinte fortificat . Antigament, un rierol torrencial, avui una sèquia domesticada, 1'Aixaragall, corria a pocs metres de la banda nord del poblat, pe r no desguassar enlloc, ja que es dispersa per la plana ; despunten com a condi cions molt serioses per a propiciar l'assentament d'una comunitat agrícolaramadera estable els potents sòls al . luvials sota el jaciment i els terreny s immediats, afavorits per la presència d'un curs d'aigua, i freatismes . La raresa d'aquesta ubicació ja aconsellaria per si mateixa els treballs . arqueològics, però la nostra actuació ha estat motivada per altres circumstàncies . Com hem dit, el solar es troba repartit en diferents mans . Entre el fina l de la dècada dels 60 i el principi de la dels 70, i independentment entre si,


104

IGNASI GARCÉS, EMILI JUNYENT

es portaren a terme fortes anivellacions de terreny, que provocaren gran s pèrdues patrimonials i la configuració de tres «marges-testimoni» entr e elles . El fet no va transcendir aleshores, i quan un de nosaltres (E . J .) v a entrar en contacte amb el jaciment, les destruccions s'havien consumat . E s va planificar una campanya d'excavacions per al 1975, que les circumstàncies —la conflictiva aparició de vestigis a la plaça Sant Joan de Lleida— impediren realitzar . No va ésser fins el 1985 quan el Servei d'Arqueologia intervingué am b una excavació d'urgència,' que mostrà ben aviat part de la seqüència estratigráfica, però que va delimitar incorrectament el jaciment ; aleshores donàrem per perdudes les zones de conreu entre els marges-testimoni, però després hem vist com, almenys en un terreny, es conserven . Moguts pe r l'estudi de 1'estratigrafia i sense pretensions de caire patrimonial, prosseguirem els treballs en una segona campanya el 1986, al final de la qual, i e n donar crèdit al testimoni oral dels propietaris i a les nostres observacions , descobrírem a flor de terra la part superior de la muralla . Aquest fet en s obligà, per tercera vegada, a canviar d'estratègia, i dedicàrem la campany a de 1987 a l'estudi exclusiu de les defenses que successivament sortiren a l a llum : muralla, torre i camp chevaux de frise datables tots als camps d'urne s de l'edat del ferro . Les tres campanyes han tingut com a denominadors comuns el finançament total i el suport dels treballs per part del Servei d'Arqueologia, i la direcció científica per l'Estudi General de Lleida, amb l a participació formativa d'estudiants i llicenciats de l'Estudi General i de l a Universitat de Barcelona i, ocasionalment, s'han contractat peons . Vilar s ha estat un jaciment gairebé desconegut en la bibliografia i, quan hi apareix, és en funció de la seva excavació (GARCÉS, premsa ; JUNYENT 1986 , 261 ; GARCÉS — JUNYENT, premsa) . En un futur immediat tenim previst un doble programa d'actuacions , per al bienni 1988-1989, que permetrà, confiem, una correcta pronunciaci ó sobre el tema patrimonial . Per una banda es contemplen excavacions arqueològiques en una de les propietats afectades, per l'altra perseguim la delimitació global del recinte i el coneixement d'aspectes que l'excavació pe r si mateixa no pot afrontar, i que serà assumit per diversos especialistes . Fins ara, la seqüència estratigràfica de Vilars la coneixem pels mencionats marges-testimoni, pels sondeigs al peu dels mateixos i les dades procedents de la zona excavada en un camp de conreu ; és aquest un dels aspectes més importants que aporten les excavacions a Vilars, que il . lumine n una zona allunyada del Segre, encara poc coneguda arqueològicament . Só n quatre les fases per ara docurnentades, caracteritzades per remodelacion s constructives, però que mantenen, de la primera a l'última, constants de continuïtat, com per exemple el límit del recinte i la disposició urbanes . La primera fase o Vilars I (650-550/525 aC) pertany a l'Horitzó dels camp s 1 . Gràcies a la gestió de l'arqueòleg Sr . Jordi Pérez en contacte amb el jaciment .

i Conill,

el Servei d'Arqueologia entr à


EL POBLAT DELS CAMPS D'URNES 1 IBÈRIC DE VILARS

10 5

d'urnes del ferro . El segueix Vilars II (550/525-425/400) ja amb presènci a de ceràmiques a torn, dintre de l'Horitzó Ibèric Antic . Les dues darreres fases : Vilars III (425/400-350) i Vilars IV (350-300 aC) corresponen a l'Ho ritzó Ibèric Ple . La fase Vilars IV la coneixem en un dels marges testimoni, una franj a de prop de 60 m de llarg per 1,5 m d'ample de mitjana . En total hem posat al descobert quinze àmbits delimitats per murs sovint mutilats per les mà quines excavadores ; la tasca de reconstruir l'urbanisme esdevé complexa ; però podem dir que a l 'extrem meridional presenta habitacions amb paret s est-oest i pisos de terra batuda, algun d'ells amb una capa prèvia de grava . Destaca una estança de més de 6 m de llarg que conservava un enllosa t parcial i, al centre, una estructura cilíndrica de 90 cm de diàmetre, relacionable amb els molins de mà giratoris que s ' hi han trobat ; el tram central consta de quatre habitacions, tres d'elles amb porta identificada, que donen a un antic corredor, en aquesta fase tancat ; el tram septentrional és format per bocins de tres habitacions, dues de les quals presenten enllosats parcial s combinats amb pisos de terra batuda . Es conserven les bases de les parets, que són de pedra de volum irregular amb reble abundós . Les ceràmiques de Vilars IV són bàsicament ceràmica a torn oxidada —plats, gerres, àmfores— ara llises, ara pintades am b bandes i cercles a compàs, ceràmiques locals facturades a mà, vasos àtic s de vernís negre —grans pàteres, formes Lamb 22—, les decoracions de palmetes radials impreses permeten fixar bé la fase en la segona meitat de l segle 1v aC, i algunes ceràmiques grises a torn inspirades en el vernís negre , amb gran probabilitat forànies de l'àrea ilergeta . Atès que Vilars IV és la darrera fase del «teli» que encara conservav a per sobre restes de superficial, i valorant l'absència, per ara absoluta, de to t tipus de vernís negre no àtic, com també de material indígena propi de l segle 111, deduïm un abandonament sobre el 300 aC . I en aquest punt és simptomàtica l'absència de vasos reconstruibles, a la qual s'afegeix la manca de nivells de cendres, indicis tots ells d'un abandó no violent, precedi t potser d'una crisi gradual . Actualment les causes de l'abandonament se'n s escapen . Vilars III conserva una superfície similar a Vilars IV, només guanyem , i no sempre, alguns decímetres d'amplitud. La reduïda trama urbana qu e coneixem presenta analogies amb la fase posterior, o petites diferències . Ara el corredor es troba en funcionament, i tal vegada fa funcions de carre r secundari . Entre els paraments de Vilars III predominen les bases de pedre s planes, trabades amb fang . Es pot documentar la presència de toves, algun a recuperable . Menció especial mereix l'estança núm . 1, que conservava un a estructura en fang singular, que aprofita una cantonada de l ' habitació pe r a formar un quadrat d'un metre de costat . S'ha observat com les parets i l'estructura portaven arrebossats de fang allisat, sobre el qual s'aplicà un f i enguixat i es va procedir a dipositar una pintura negra, pròpia d'un sòcol . Per ara constitueix un fenomen aïllat a l'àrea ilergeta .


106

IGNASI GARCÉS, EMILI JUNYEN T

Les ceràmiques de Vilars III són pròpies de l ' Horitzó Ibèric Ple . De le s importacions destaquem una kylix de peu baix, tipus «delicatte class » (SPARKES - TALCOTT 1970, XIII,1 102-103, XIII,2 làm . 22 . núm . 487 ; MALUQUER et allii 1984, 40,6) gairebé sencera, trobada dintre de l'estructur a singular de l'àmbit 1, i datable al darrer quart del segle vè . o bé primers anys de la quarta centúria, i tindria exemplars semblants a Empúries i Ullastret, entre d'altres (PICAZO, 1977, 62-63) . El corredor o carrer proporcionà un peu de copa que ha permès ubicar en estratigrafia una kylixshiphos de figures roges en propietat particular, i datable al primer terç d e la quarta centúria, pròxim als cercles dels pintors de «phi» trobats a Arche na (TRIAS 1967, 402) i Cigarralejo (GARCÍA CANO, 1982, 98) . Vilars III tampoc presenta signes de destrucció violenta, i si la riques a de les importacions i el millor acabat de les construccions no són pantalle s als nostres ulls, hem de convenir que és la fase més opulenta del poblat . La fase Vilars II és la pitjor coneguda . Aquesta afirmació, però, no e s contradiu amb el fet que es conserva millor que Vilars III i IV i —en conse qüència, almenys potencialment— atresora més informació ; la causa d'aix ò és que el testimoni a la base s'eixampla fins a assolir uns 4 a 6 metres , mentre que el gruix mitjà arriba a uns 60-40 cm . Després de la campany a del 1987 encara no ha estat pròpiament objecte d'excavació i només s'h a documentat a la neteja del gran tall longitudinal . En aquest no s'aprecie n estructures pròpies amb seguretat, però sí d'altres construïdes a la fase anterior i que continuen essent utilitzades ; és el cas de la muralla, o almenys , del mur-parament interior i de les vivendes que hi recolzen . Possiblement l'observació pugui fer-se extensiva a l'organització general del poblat, és a dir, a la seva estructura urbana, sense que això s'oposi òbviament a l'existència de modificacions i estructures pròpies de la fase . Es ociós en aquests moments intentar valorar observacions més intuïtives que documentades , però no se'ns oculta l'interès que aquests aspectes tindran per al coneixement de l'evolució de l'urbanisme de la primera edat del ferro fins a l'iberisme ple ilerget . Sense haver excavat, lògicament els materials són escassos, encara qu e significatius . Procedeixen de l'esmentada neteja que precedí al dibuix de l tall i s'ha de tenir en compte que estan estratificats i que tipològicament són força indicatius . Per altra banda, una vegada identificats com a pertanyents a Vilars II, aquests materials permeten considerar homòlegs altre s de troballa superficial . Es tracta de ceràmica modelada a mà i de ceràmic a tornejada, de pastes oxidants amb decoració pintada a bandes i del tipu s anomenat gris monocrom . Al darrer d'aquests tipus pertanyen uns fragments informes, un dels quals sembla correspondre al llavi d'un gerro d e boca oberta, i dos a un plat de vora a marli; aquesta forma, que és be n coneguda al Rosselló i al Llenguadoc, i més rara a la Provença, entre le s produccions arcaiques de la ceràmica gris monocroma (NICKELS - GENT Y 1974, 25-27 ; NICKELS 1978, 248-267 ; NICKELS 1980, 155-162) ha estat re collida en l'estudi més complet i recent amb el núm . 4 (ARCELIN PRADE-


EL POBLAT DELS CAMPS D'URNES 1 IBÈRIC DE VILARS

10 7

LLE 1980 ; 1984, 19-20), i amb anterioritat altres autors, Taffanel i Benoit , li havien assignat respectivament 1'1 i el 12 de les seves tipologies (TAFFANEL 1972, 248-252 ; BENOIT 1965, 161-162 i 289) . Al sud-est francès es dat a a segona meitat del segle vl i primera meitat del v aC (NICKELS - GENT Y 1974, 55 ; NICKELS 1976, 111-113 ; 1978, 267 ARCELIN PRADELLE 1984 , 143-146) . Aquesta vaixella inclosa entre les anomenades «ceràmiques gregues d'Occident», constitueix un element preciós com a indicador de l'interès emporità per la Catalunya interior que el comerç colonial abasteix seguint l'eix fluvial del Llobregat (JUNYENT 1977, 180-182 ; 1981, 38) ; a le s contrades més occidentals, on la tradició de cocció reductora no tindr à èxit, arriba esporàdicament des del final de la sisena centúria i així s'h a identificat a La Pedrera (Vallfogona de Balaguer - Térmens, La Noguera) , o al Tossal de les Forques (Ivorra, La Segarra) i, estratificada a les darrerie s del segle vi aC, al Tossal del Molinet (El Poal, La Noguera) (JUNYEN T 1982, 256-257 ; JUNYENT et alií, en premsa) . La cronologia de Vilars II queda establerta a partir d ' aquestes dades i refermada pel fet de trobar-se pinçada entre les datacions de Vilars II I (425/400-350) i Vilars I (650/625-550/525) . Amb tota la seva provisionalitat, estimem que aquesta fase cal atribuir-la al segle v i potser a les acaballes de l'anterior. El seu coneixement a través de futures campanyes, haur à de resultar summament interessant per a caracteritzar els horitzonts ibèric s Antic i Ple al llarg d'un segle cinquè, per ara pèssimament conegut a la zon a i, en general, al món ibèric . Vilars I és la fase més antiga . Es troba per sota de la cota zero, entenent per tal el nivell actual del camp de conreu . Aparentment destruïda per l'arrasament del «teli», els anivellaments i els cultius, ens proporcionà, en e l curs d'una prospecció realitzada l'octubre del 1986 i, posteriorment, a par tir dels treballs del 1987, l'agradable sorpresa de comprovar que la plant a del primer poblat, així com el recinte defensiu, es conservaven força bé . L'àrea oberta la campanya de l'any passat fou d ' uns 120 m 2 i els resultat s han estat certament espectaculars en abastar parcialment un barri d'habitatges, una muralla torrejada i una barrera de pedres clavades . Pel que e s refereix al primer, l'excavació s'ha limitat a escassos metres quadrats de l a part de darrera d'una sèrie de cases recolzades sobre la muralla —una men a de doble parament—, entre les quals se situa un farcit de pedres i terra, i que temps després se n'afegí un altre per l'exterior, assolint així els cin c metres d'amplada . Del mur interior arrenca una torre rectangular tamb é massissada ; el seu parament atalussat exterior li dóna un aspecte enganyosament semicircular, si s'ha de jutjar per la part que sobresurt de la líni a de muralla cap en fora . Quant a la barrera o camp de pedres clavades, e s tracta d'un característic sistema defensiu a base de chevaux de frise, de l qual ens ocuparem més endavant ; només dir que les pedres sobresurten un s 40-60 cm i que estan disposades de dos en dos i a peu de muralla, sens e que en aquests moments sapiguem l'amplada del camp . L'ordre d'edificació d'aquestes construccions va ésser el següent : es co-


108

IGNASI GARCÉS, EMILI JUNYEN T

mença pel mur interior de la muralla i a partir d ' ell les cases i la torre ; després, el mur extern i el farciment –ambdós recolzant sobre la torre–, i el camp frisi ; posteriorment la muralla fou reforçada per fora amb un altre mur . Totes aquestes construccions foren contemporànies, encara que n o construïdes al mateix moment ; així corresponen a Vilars I, que tingué un a duració relativament llarga, pels volts d'uns cent anys ; ara per ara, però, n o podem establir el lapsus de temps transcorregut entre la construcció inicia l del sistema defensiu i l'addició del reforç exterior . La qüestió cronològica de la fase més antiga del jaciment, la tenim plan tejada partint d'arguments de tres tipus: estratificació i materials, cotes i relacions estructurals i materials superficials però que s'hi poden adscriur e tipològicament . L'estratificació, esplèndida, mostra com Vilars I s'associ a exclusivament a ceràmica modelada a mà, pròpia dels camps d'urnes de l ferro i caracteritzada per formes més o menys globulars, presència de peus , escassetat de llavis bisellats i decoració plàstica a base de cordons amb impressions, d'incisions directes al coll, així com per l'absència de decoraci ó acanalada . La remarcable manca d'acanalats i torn ofereix uns'termini tan suggestius com imprecisos . Tossal del Molinet (JUNYENT 1982, 256-257) , Pedrera (GALLART - JUNYENT, en premsa) i Tossal de les Tenalles (Sidamon, Segrià) (GARCÉS - MARÍ, em premsa) semblen demostrar que els aca nalats no arribaren a coexistir amb la difusió i l'ús massiu del torn a la Val l del Segre, encara que sí és possible que ho fessin amb les importacions fenícies i paleoibèriques meridionals, segons sembla desprendre's de les excavacions en curs a Serra del Calvari (La Granja d'Escarp, Segrià) (RODRÍGUEZ DUQUE 1981, 171-175 ; 1986, 127-134 ; JUNYENT et alii, en premsa) . Aquest panorama correspon, al nostre entendre, a la segona meitat del segl e v[I i a la primera del v1 aC, és a dir, abans que l'Horitzó Ibèric Antic e s manifesti a les terres ilergetes (JUNYENT et alii, en premsa) . La proposta cronològica per a Vilars I 650/625-550/525 es veu reforçada per altres materials no estratificats recuperats superficialment . Sobresurt la troballa, en la neteja del tall longitudinal i per sota de Vilars II , d'una agulla de bronze de cap enrotllat . La datació d'aquestes peces no é s massa precisa ; semblen tenir el seu feurit al bronze final III B (facies Mailhac I), però no és gens estranya la seva aparició en ambients propis de camps d'urnes tardans (Ruíz ZAPATERO 1985, 942-945) . Per la seva proximitat ens resulta particularment interessant l'exemplar aparegut a l'estra t VII de Pedrera associat a ceràmica acanalada i a un motlle de destral d e taló amb anella (MALUQUER et alii 1960, 51-53), context que atribuïm a l a primera meitat del segle vu aC (GALLART - JUNYENT, en premsa), és a dir, més antic que Vilars I però menys que la datació de ple segle vul, defensa da per Maluquer, Muñoz i Blasco i, més recentment, per Ruíz Zapatero . En darrer lloc, el testimoni contigu permet valorar certes connexion s estructurals, així com les cotes, a partir de la relació que s'estableix entre Vilars I i les fases sobreposades . El fet que Vilars III s'edifiqui un metre pe r sobre de Vilars 1 i que entre ambdues es dipositi la runa de Vilars II, que


EL POBLAT DELS CAMPS D'URNES 1 IBÈRIC DE VILARS

Fig. 1 . - Planta de les estructures excavades els anys 1986-1987.

109


1 10

IGNASI GARCÉS, EMILI JUNYEN T

atribuïm a les darreries del vi i segle v aC, ve indirectament a refermar l a datació que proposem per a la fase més antiga . La profunda transformació experimentada pel paisatge que acollí el s pobladors de Vilars 1 ens impedeix valorar actualment en profunditat tret s que semblen força sorprenents . El Projecte Recerca Paral . lela 1988-1989 t é objectius prioritaris en la geomorfologia, l'arqueologia del paisatge i l a prospecció del recinte per mitjans no excavatoris, però avui ens hem d e limitar a subratllar amb prudència alguns aspectes de l'observació superficial i directa : I'excepcionalitat d ' un autèntic hill fort i el seu emplaçament de planura, en una zona no mancada d'elevacions en un radi d'escasso s quilòmetres, que els obligà a un considerable esforç per a convertir-lo e n un fort inexpugnable ; només la part nord comptaria amb la protecció addicional d ' un barranc, 1'Aixaragall . L'impressionant sistema defensiu que construïren té en la barrera d e pedres clavades un dels elements més singulars i mereix ésser tractada am b més atenció, ja que no en va està esplèndidament conservada i estratificad a —pot, en conseqüència, ser datada amb precisió— i resulta que és la més antiga entre les conegudes i l'única documentada a la Vall de l'Ebre . Aquestes particulars característiques i condicions de conservació i sedimentaci ó ens fan creure que l'estudi de la fortificació de Vilars I ha de reportar dade s significatives respecte a la filiació cultural dels chevaux de frise i també d e les restants estructures defensives . A partir dels treballs de Harbison (HARBISON 1968a ; 1968b ; 1971), descartada la hipòtesi de filiació hispana i difusió marítima (HOGG 1957, 32) s'accepta que el seu origen es troba a le s estacades de fusta dels hills forts del Hallstatt C centreuropeu de la seten a centúria . La seva difusió degué ser d ' est a oest i a mesura que s'estenien cap a Irlanda, Escòcia, Gal . les i Espanya la pedra substituïa la fusta . Aix í a França, a meitat de camí, apareixen els dos tipus, Le Fou de Verdun (Lavault-de-Frétoy, Nièvre) i Pech Maho (Sigean, Aude) (HARBISON 1971 , 214-215) ; a la Península Ibèrica arriben ja imposada la pedra, arrelen primer a la serra soriana i, després, a través del sistema central, guanyen l'occident de la Meseta i, finalment, zones del nord-oest, mentre que Castilviejo de Güijosa (Sigüenza, Guadalajara) i El Raso (Candelera, Avila ) apareixen com els més meridionals dels grups oriental i occidental, respectivament (HARBISON 1968a, 146-147 ; 1971, 218-219 ; ESPARZA 1980 , 80-82 ; 1983, 109-111 ; ROMERO CARNICERO 1984b 40-41 ; 1985, 96-97 ; MARTÍN VALLS 1985 ; 110; BELÉN et alii 1978, 63-67) . L'aparició de les estacades centreuropees representaria la reacció davant els moviments traco-cimeris i, la importància naixent de la cavalleri a pels volts del 700 aC (HARBISON 1968a, 146 ; 1971, 200-221) i la seva difu sió per l'Europa occidental resultaria de l'expansió dels camps d'urnes o , fins i tot . d'incursions de grups de genets, com els que s'ha volgut identificar en certs elements aïllats de panòplia i arnés en diferents punts de l a península i, en concret, en la cultura del Duero (SCHULE 1969) . Sembl a haver-hi acord en reconèixer, per a les pedres clavades més antiges, una


EL POBLAT DELS CAMPS D'URNES 1 IBÈRIC DE VILARS

11 1

filiació indoeuropea o hallstàttica (Ruíz ZAPATERO 1977, 90 ; BELÉN et a/ii 1978, 67 ; ESPARZA 1980, 80-82) i un context definit com a propi del s camps d'urnes tardans del ferro (ROMERO CARNICERO 1984a, 84-85 ; 1984b, 58 i 63) . Lògicament l'adopció d'aquest sistema defensiu va ana r lligada a la d'altres elements d'arquitectura militar com les torres i les muralles amb armadura de fusta (HARBISON 1971, 218-219 ; ESPARZA 1982 , 398-404) . Ací, però es trenca la unanimitat, ja que com és en el cas de le s torres, s'accepten datacions en excés modernes —dintre del segle vl aC, co m a màxim– (Ruíz ZAPATERO 1977, 90) o es proposa una filiació mediterrània (SAVORY 1975, 81-82) . Com ja hem dit en una altra ocasió, aquest senzill esquema difusionista t é el seu correlat cronològic, els camps frisis més antics són els centreuropeu s i, a la Península Ibérica, són més recents com més occidental i cap al nord est, i fins i tot evolutius perquè s'incorporen a sistemes defensius cada co p més complexos com més a l'oest es troba el «castro» que protegeixe n (GARCÉS - JUNYENT, en premsa) . La coherència interna de la proposta d e Harbison no s'adiu amb la feblesa del registre arqueològic . Per una banda , la qüestió cronològica segueix essent tan obscura com fa vint anys (HARBISON 1968, 2 142-143) i sols argumentacions indirectes, extrapolacions i preteses associacions a materials superficials aguanten les datacions del s camps frisis (GARCÉS - JUNYENT, en premsa) ; per l'altra, la pobresa d'exemplars francesos i centreuropeus (HARBISON 1968a, 147 ; 1971) i l'absència a la Vall de l ' Ebre (ESPARZA 1980, 77 ; ROMERO CARNICERO 1985 , 96) redueixen a quasi un exercici d'imaginació l' intent de reconstruir el ca mí de la seva difusió vers la muntanya soriana, on, per arrodonir-ho tene n una datació imprecisa, però més alta que aquells . En una primera lectura, Vilars I ve a remeiar aquesta situació : és un a comunitat de camps d'urnes del ferro la que, durant la segona meitat de l segle VII aC i no lluny de la Vall del Segre, abasteix un recinte fortificat am b torres rectangulars i barrera de pedres clavades, com a defensa contra l a cavalleria i ('infanteria enemiges . El cavall, segons es desprèn del tall estratigràfic realitzat a Pedrera l ' any 1979 (GALLART - JUNYENT, en premsa) , absent al bronze recent, hauria estat introduït com a montura pels camp s d'urnes i afermada la seva presència amb el pas dels segles —com tamb é prova el famós enterrament on apareixen restes òssies i els arnesos de do s équids—, fins arribar a constituir l'arma principal de les tropes ilergetes . Ara bé, agermanades en l'origen, pedres clavades i cavalleria no semble n haver tingut vides paral . leles i, desaparegudes les raons que justificaren l a fortificació del poblat, en plena època ibèrica, el camp frisi ja era a l'obli t i colgat de terra . Com tota recerca que comença, Vilars 1 planteja més interrogants qu e respostes i és prematur intentar de resoldre les qüestions que hem presenta t i altres que ni hem gosat fer-ho i que es deriven de la seva excepciona l soledat en el context arqueològic de la Catalunya de ponent .


112

IGNASI GARCÉS, EMILI JUNYEN T

BIBLIOGRAFI A ARCELIN PRADELLE, C (1978) : «Recherches sur la céramique grise monochrome en Provence», a Les Céramiques de la Grèce de l'Est, et leur diffussion en Occident . Actes du Col . Inter . Naples . 1976, pp . 243-247 . ARCELIN PRADELLE, C (1984) : La céramique grise monochrome en Proven ce. Supplément núm . 10 de Revue Archéologique de Narbonnaise. Pa ris . BELÉN et alií; BELÉN, M . ; BALBÍN, R . y FERNÁNDEZ MIRANDA, M . (1978) : «Castilviejo de Guijosa (Sigüenza)», a Wad-al-Hayara, núm . 5, pp . 63 87 . Guadalajara . BENOIT (1965) : Recherches sur l'hellénisation du Midi de la Gaule. Publications des Annales de la Faculté de Lletres, núm . 43 . Aix-en-Provence . ESPARZA, A . (1980) : «Nuevos castros con piedras hincadas en el borde occidental de la Meseta», a Actas do Seminario de Arqueologia do Noroest e Peninsular, Guimaraes 1979, vol . II, pp . 71-86 . ESPARZA, A . (1982) : Reflexiones sobre el castro de Monte Bernorio (Palencia) . Publicaciones de la Institución «Tello Téllez de Meneses» , núm . 47, pp . 395-408 . ESPARZA, A . (1983) : «Sobre el límite oriental de la Cultura Castreña», a II Seminario de Arqueología del Noroeste, Santiago de Compostela 1980 , pp . 104-119 . Madrid . GALLART, J . ; JUNYENT, E . (en premsa) : Un nou tall estratigràfic a La Padrera, Vallfogona de Balaguer - Termens, La Noguera, Lleida . GARCÉS, I . (en premsa) : Avanç de les excavacions al poblat ibèric Els Vilars d'Arbeca, Generalitat de Catalunya . GARCÉS, I . ; JUNYENT, E . (en premsa) : «El poblado fortificado de los Campos de Urnas Tardíos en Els Vilars, Arbeca . Lleida», a XIX Congres o Nacional de Arqueología, Castelló de la Plana, desembre 1987 . GARCÉS, I . ; MARÍ, U . (en premsa) : «Una cisterna pre- ibèrica al Tossal de les Tenalles (Sidamon)», en Recerques de Ponent . GARCÍA CANO, J . M . (1982) : Cerámicas griegas de la región de Murcia , Murcia . HARBISON, P . (1968a) : «Castros with chevaux-de-frise in Spain and Portugal», a Madrider Mitteilungen, núm . 9, pp . 116-147 . Madrid . HARBISON, P . (1968b) : «Castros with "pedras ficadas" in Tràs-os-Montes» , a Trabalhos de Antropologia e Etnologia, núm . 20, pp . 385-389 . HARBISON, P . (1971) : «Wooden and Stone Chevaux-de-Frise in Centra l and Wester Europe», a Proceedings of the Prehistoric Society, núm . XXXVII, pp . 195-225 . HOGG, A . H . A . (1957) : «Four Spanish Hill- Fo rt s », a Antiquity, núm . XXXI, pp . 25-32 . JUNYENT, E . (1977) : «Problemática general de la iberización en la Cataluñ a interior», a SIOMI, pp . 177-185 . Barcelona .


EL POBLAT DELS CAMPS D'URNES 1 IBÈRIC DE VILARS

11 3

JUNYENT, E . (1981) : «Empòrion i la iberització de Catalunya», a L'Avenç , núm . 38, pp . 36-41 . Barcelona . JUNYENT, E . (1982) : «Tossal del Molinet (El Poal)», a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, pp . 256-257 . Barcelona . JUNYENT et alii; JUNYENT, E . ; PASCAL, P . ; RIBES, J . y SERRA, D . (en prem sa) : Las primeras cerámicas torneadas en el Valle del Segre. MALUQUER et alii; MALUQUER DE MOTES, J . ; MUÑOZ, A . M . y BLASCO, F . (1960) : Cata estratigráfica en el poblado de la Pedrera en Vallfogona de Balaguer, Lérida . Universidad de Barcelona . MALUQUER et alii; MALUQUER DE MOTES, J . ; PICAZO, M . et MARTÍN, A . (1984) : Corpus Vasorum Antiquorum . Musée Monographique d ' Ullastret. Fascicule I. Barcelona . MARTÍN VALLS, R . (1985) : «Segunda Edad del Hierro», a VALDEON, J . (Dir .) Historia de Castilla y León . 1, La Prehistoria del Valle del Duero, pp . 104-131 . Ed . Ámbito, Valladolid . NICKELS, A . ; GENTY, P . (1974) : «Una fosse à offrandes du VIè s . avant notre ére a la Monédière, Bessan (Hérault)», a Revue Archéologique de Narbonnaise, VII, pp . 25-37 . NICKELS, A . (1976) : «Les maisons à abside de 1'époque grecque archaiqu e de la Monedière à Bessan, (Hérault), a Gallia, 1976, 1, pp . 95-128 . NICKELS, A . (1978) : «Contribution à l'Etude de la céramique grise archai que Lenguadoc et Roussillon», a Col. Inter. de Naples, pp. 248-267 . NICKELS, A . (1980) : «Les plats à marli en céramique grise monochrome de type Roussillonnais», a Ruscino. Supplément n . 7, Revue Archéologique de Narbonnaise, pp . 155-162 . París . PICAZO, M . (1977) : Las cerámicas áticas de Ullastret. Universidad de Barcelona . Publicaciones Eventuales del I .A .P ., núm . 28 . RODRÍGUEZ DUQUE, J . I . (1981) : «El jaciment "La Serra del Calvari " a La Granja d'Escarp (Lleida)», a Informació Arqueològica, núm . 36-37 , maig-desembre, pp . 171-175 . Barcelona. RODRÍGUEZ DUQUE, J . I . (1986) : «La Serra del Calvari (La Granja d'Escarp, Lleida) . Noves dades sobre l'Edat del Ferro al Baix Segre», en 6è. Col. loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà 1984, pp . 127-134 . Puigcerdà . ROMERO CARNICERO, F . (1984a) : «La Edad del Hierro en la provincia d e Soria . Estado de la cuestión», a Actas 1er. Symposium de Arqueología Soriana, 1982, pp . 51-121 . Soria . ROMERO CARNICERO, F . (1984b): «La Edad del Hierro en la serranía soriana : los castros», a B.S .A .A ., núm . L, pp . 27-67 . Valladolid . ROMERO CARNICERO, F. (1985) : «La Primera Edad del Hierro», en VALDEON, J . (Dir .) : Historia de Castilla y León, 1, La Prehistoria del Valle del Duero, pp . 82-103 . Ed. Ámbito . Valladolid . RUÍZ ZAPATERO, G . (1977) : «Fortificaciones en el castro hallstáttico d e Valdeavellano (Soria)», a Celtiberia, núm . 53, pp . 83-92 . Soria .


114

IGNASI GARCÉS, EMILI JUNYEN T

Ruiz ZAPATERO, G . (1985) : Los Campos de Urnas del N.E. de la Península Ibérica, Universidad Complutense de Madrid . SAVORY, H . N . (1975) : «Algunas influencias del Mediterráneo Occidenta l en la temprana Edad del Hierro de Gales», en C .P .A .C., núm . 2, pp . 81-86 . Castellón de la Plana . SCHULE, W . (1969) : Die Meseta-Kulturen der Iberischen Halbinsel . Madrider Forschungen 3 . Berlin . SPARKES, B . ; TALCOTT, L . (1970) : The Athenian Agora . Princenton, New Jersey . TAFFANEL, O . et J . (1972): «Les poteires grises du Cayla II à Mailhac (Au de), a Omaggio a Fernand Benoit, vol . 1, pp . 191-199, Bordighera . TRÍAS, G . (1967) : Cerámicas griegas de la Península Ibérica . Valencia .


Els sòls d'ocupació a l'abric Roman í (Capellades, Anoia ) R . MORA, E .

CARBONELL,

A.

CEBRIÀ,

J . MARTÍNE Z

Per comprendre la dinàmica de les excavacions que es realitzen e n aquests moments cal que ens referim necessàriament als treballs empreso s amb anterioritat, per tal com la morfologia que presenta l'abric actualmen t és producte de les successives excavacions que s'hi han dut a terme d'enç à del seu descobriment el 1909 i que podem resumir en els punts següent s (fig . 1) : Pou 1 : Sondeig efectuat per A . Romaní entre el 1909 i el 1911 amb un a profunditat de 4 metres, que posteriorment fou reexcavat pel doctor Ripoll entre el 1956 i el 1961, moment en què hi va realitza r una trinxera en forma de L de 2,5 metres de profunditat . Pou 2 : Sondeig efectuat per A . Romaní entre el 1909 i el 1911 amb un a profunditat de 8 metres a la part central . A la base hi excavà una mina amb l'objectiu de localitzar la paret de l'abric . En el període 1983 1987 ha estat reexcavat i continuat per sota del límit de la seqüènci a estratigràfica coneguda per A . Romaní (Vidal, 1911-12) . Pou 3 : Sondeig efectuar pel doctor Ripoll entre el 1956 i el 1961 amb l a finalitat de contrastar la seqüència estratigràfica . Té tres metres d e profunditat . Aquesta situació impedeix de dur a terme excavacions en extensió i durant la darrera fase dels treballs (1983-1987) ens hem limitat a extreure le s terres remogudes, a netejar els sondeigs (ja que havien estat reomplerts d e terres), i a excavar els testimonis II (secció R-49) i III (secció P 56-59), o n es documenten la major part dels sòls d'ocupació de què parlarem e n aquest article . De forma paral . lela a aquests treballs s'han dut a terme anàlisis sedimentològiques, realitzades al laboratori del doctor Miskovsky (París VI),


116

R . MORA, E . CARBONELL, A . CEBRIÀ, J . MARTÍNE Z

Fig. 1 . - Planta de l'abric Romaní al nivel! actual (P1 : Pou 1 amb la trin.vera

en . f ,rma de L ; Pou Romaní: Pou 2; P3: Pou 3) i secció de l'abric on pot veure's el pou Romaní i la mina efectuada ala seva base entre el 1909 i el 1911 .


ELS SÒLS D'OCUPACIÓ A L'ABRIC ROMANÍ

11 7

les quals van donar resultats bastant pobres, pel fet que la seqüència é s molt homogènia (Muro, 1988) . Posteriorment hem iniciat estudis sobre la micromorfologia de la seqüència, molt més d'acord amb les possibilitats que oferia el jaciment, con juntament amb el doctor Ramon Julià de l'Institut Jaume Almera, el doctor James Bischoff, del Geological Survey (USA) i el Laboratori de Paisatg e de la Universitat de Barcelona, en la persona del senyor Agustí Esteban . El resultat ha estat un estudi conjunt de la geologia, la palinologia i le s datacions del conjunt estratigràfic de l'Abric Romaní (Bischoff, 1986) . Paral . lelament s ' inicià la revisió i l'anàlisi del registre arqueològic qu e encara es conservava als fons del Museu Paperer de Capellades (MPC) i de l Museu Arqueològic de Barcelona (MAB) . ELEMENTS QUE CONFIGUREN L'ESTRATIGRAFI A

El CO 1 Ca i les diferents formacions a què dóna lloc són l'element estructural de tota la seqüència dels Cingles del Capelló i de l'abric Romaní , i les podem resumir en (fig . 2) : Formacions travertíniques (FT) : en la seva formació és imprescindibl e l'aigua, rica en CO 3Ca, i una mena determinada de vegetació (molses, líquens, falgueres) així com unes condicions molt concretes de circulació hídrica, de llum, etc . ; tot plegat dóna origen a diferents tipus d'estructures travertíniques o facies. Nòduls calcaris, oncòlits (NC) : compostos per un nucli central (partícul a de quars o petit fragment de travertí), que es van recobrint de capes calcàries successives i arriben a adquirir grandàries molt diverses . Elements detrítics, sorrencs (ED) : producte de l'alteració dels mateixo s travertins, donen lloc a un sediment sorrenc, amb elements detrítics de di verses fàcies i mides . Argiles i llims (AL) : documents a l'abric de la Consagració, així com a d'altres jaciments que encara resten per excavar, contenen els nivells d e paleolític superior . Provenen de la plana de Capellades, per decantació d e les aigües d'escorriment . Nivells de descamació (ND) : considerats tradicionalment com a nivell s crioclàstics, de la fase Wurm 11, actualment se sap que provenen de la des camació de les parets a causa de la humitat ; el seu gruix màxim correspo n als punts on la circulació hídrica és important . Nivells arqueològics (NA) : apareixen tot al llarg de la seqüència, sense pautes o normes aparents, tot i que únicament s'hi han pogut identifica r aquells que presentaven en secció carbons, indústria o ossos . Caigudes de blocs (CB) : se'n documenta una en el conjunt III i la resta , fins arribar a les quatre, es reparteixen al llarg de la seqüència ; ens ha n servit com a referencial per marcar les unitats estratigràfiques que es poden observar a 1'estratigrafia, de 1'I al X .


118

R . MORA, E . CARBONELL . A . CEBRIÀ . J . MARTÍNE Z

Fig. 2 . — Seqüència crono-estratigràlica de l'abric Romaní (Capellades, .-lnoial . 1, AL : llims ; 2, 3, 4, 5 FT: diferents facies de travertí: 6, ND: descamacions : 7, ED : elements detrítics amb sorra : 8, NC: nòduls calcaris amb sorra ; 9. N.-1 : nivells arqueològics; CB : caiguda de blocs .


ELS SÒLS D'OCUPACIÓ A L'ABRIC ROMANÍ

11 9

SÒLs D'OCUPACIÓ DEL CONJUNT II1 II I

Les peculiars condicions en què ens trobàrem en iniciar les excavacions , tres sondeigs i una rasa en forma de L, han permès la correlació estratigràfi ca entre les 13 seccions de què es disposa per al conjunt II i III, la dataci ó de les quals, pel mètode Urani-Thori (U/T), ens ha donat la dimensió crono-estratigràfica (Bischoff, Julià, Mora, 1988) . Fem servir el terme Sòl d'Ocupació, per referir-nos a l'espai físic i geogràfic que utilitzen les societats caçadores i recol . lectores del Pleistocè Superior, per desenvolupar llurs activitats de producció i reproducció, espa i preservat fins als nostres dies sense grans alteracions . Al jaciment que en s ocupa, l'abric Romaní, els sòls d'ocupació es caracteritzen per tenir molt poc gruix, cosa que indica que es tracta d 'ocupacions molt limitades a nivell cronològic. Conjunt 11-1 .1 . i 11-1 .4 . (Datació : 43-45 .000 B .P . ) Localitzats i excavats únicament als testimonis II i III, tots dos es troba ven en una posició secundària, i hom podia observar com les acumulacion s de material ossi i lític coincidien amb la microtopografia del sòl (petits canals i concavitats) . L'àrea excavada, que no supera els 6 metres, va queda r restringida a la superfície dels testimonis ; aquesta era l'única zona on e s documentaven . Els materials obtinguts en excavar foren escassos, igua l com s ' esdevé a les co l . leccions conservades a 1'MPC i al MAB . Del registre arqueològic d'aquest nivell cal destacar la conservació d'una macro-rest a vegetal que és un fragment de fusta treballada . Conjunt 111-1 .0 . (Datació : 45-46 .000 B .P . ) Es tracta de dos sòls d'ocupació englobats en una unitat sedimentològica molt marcada, que es diferencia, per la textura i pel color, de la resta d e la seqüència . Es localitza a tot l'abric, i és compost per argiles i llims d e color marró . Conté els sòls d'ocupació III-1 .1 . i III-1 .2 ., que agafen un a coloració fosca (acció del foc i cendres) . Hom hi ha pogut diferenciar , d'acord amb la concreció que presenten les peces, el primer sòl d'ocupaci ó (III-1 .1 .), en posició secundària, els objectes del qual es troben concrecionats, i el segon sòl, in situ, els elements del qual no presenten concreció . La datació absoluta d 'aquest conjunt se situa entorn dels 45 .000 B .P ., estadi isotòpic 3 (Layberie, 1984) . Aquest nivell és el punt de referència en qualsevol treball de l'Abric Romaní i a la literatura el trobem esmentat com a capa -9– ; això és degut a la gran densitat d'objectes que ha proporcionat de manera global . Si a la poca àrea excavada afegim l'activitat dels furtius a l'abric, entre el 1961 i el 1987, sobretot al testimoni II i, més concretament, en el conjun t III-1 .0 ., que és un dels més visibles i accessibles de l'abric, ens podrem fe r una idea de com està de mediatitzat el registre arqueològic .


120

R . MORA, E . CARBONELL, A. CEBRIÀ, J . MARTÍNEZ

En aquest nivell el testimoni III va donar la primera estructura complexa : una llar de foc de secció còncava que aprofita la morfologia del terra i l ' accentua envoltant-la amb fragments de travertí . Presenta els elements re lacionats següents : 1. Una zona de combustió (la llar de foc pròpiament dita) . 2. A 60 cm una estructura còncava de dimensions inferiors a l'anterior , plena de cendra i de materials arqueològics . 3. Fragments de travertí amb una superfície plana, amb signes d'alteraci ó tèrmica, associats a les zones 1 i 2, interpretats com a plaquetes . Ha estat interpretada com a una estructura complexa en la qual es produeixen processos de combustió (1) i cocció d'aliments o retenció d'escalfor, (2) mitjançant plaquetes (3) . Cal destacar que als conjunts II i III la indústria lítica és elaborada sobre materials propers al jaciment i la primera matèria dominant n'és el sílex (80%) ; també s'hi troben representats el quars i la pedra calcària, en u n percentatge, però, més petit . Els suports més habituals són els fragments , restes de talla i resquills, que hi representen més del 90% ; els objectes reto cats que estan jerarquitzats pels tipus primaris de rascadora i estris denticulats són escassos . Es constata una diferència important entre tots dos conjunts a nivel l faunístic, ja que a tots els nivells predomina l'aportació d'èquids (+60%) , seguits pels cèrvids i els caprins . Al Conjunt III N .1 .0 . es produeix una in versió i les espècies més aportades són el cérvol, la cabra i el cavall, pe r ordre d'importància . Sigui com vulgui, aquestes espècies són euritermes i el canvi que s ' observa en l'espectre faunístic no aporta cap mena d'explicació a nivell climàtic. Conjunt III-Nivell 2 .1 .6 i 2 .1 .8 (Datació : 45-46 .000 B .P . ) Per sota del nivell III-1 .0 . ha estat documentada l'existència de dos nivells arqueològics : 2 .1 .6 . i 2 .1 .8 . Tots dos sòls d'ocupació es troben separat s per un nivell estèril, 2 .1 .7 ., de gruix variable . La superfície excavad a d'ambdós nivells és de 12 metres quadrats, i està limitada per les excavacions antigues i per les successives fases de reutilització de l'abric . Hom h a cercat les zones on es podia presentar continuïtat, tanmateix tots els resultats han estat negatius. En aquests ha estat documentada una nova estructura (fig . 3) . III-2 .1 .8 . : Ocupació on es construeix una estructura de combustió d'u n metre de radi i de forma ovalada, amb secció còncava ; per arribar-hi cal travessar la capa de nòduls (III-2 .1 .9 .) i deixar a la vista unes parets rubefactades per l'escalfor i molt verticals, sobre les quals s'encastaven els objectes arqueològics .


ELS SÒLS D'OCUPACIÓ A L'ABRIC ROMAN Í

121

Fig . 3. - Bloquigrama : planta dels nivells d'ocupació 2.1 .6 i 2 .1 .8 del Conjun t III, on es pot veure la microtopografia de l'estructura de combustió .


122

R . MORA, E . CARBONELL, A . CEBRIÀ, J . MARTÍNEZ

1I1-2 .1 .7 . : Sorres estèrils de color groc que recobreixen i segellen el ni vell anterior. A la zona de l'estructura n'hi ha un gruix d'uns 2 cm . I11-2 .1 .6 . : Nova ocupació antròpica ; l'estructura de combustió és reutilitzada . Malgrat estar separats per una fina matriu sorrenca a l'excavació es diferenciaven tots dos sòls, basant-se en la coloració que presentaven . Igual ment, hom ha pogut establir criteris diferenciadors a nivell de registr e arqueològic, ja que mentre el primer nivell es caracteritza per un síle x amb pàtina amb restes de talla i nuclis abundants, el material del sego n no presenta pàtina i es tracta d'un sílex de molt mala exfoliació, ple de ruptures . Hom les interpreta com a ocupacions de durada curta i, doncs, d'u n gran interès, per tal com podem conèixer els processos operatius que desenvolupen en el lloc d'ocupació mitjançant tècniques de remuntatge, tant de la indústria com de la gran quantitat de restes òssies aparegudes en aquest s nivells . CONCLUSI Ó

En intentar comparar l'abric Romaní amb els jaciments clàssics del paleolític mitjà francès, o amb els que hi ha a la Península Ibèrica, ens trobem amb problemes en la seriació cronològica . Tot i que l'Abric Roman í disposa actualment de més de 50 datacions absolutes al llarg de la sev a seqüència, cosa que ens permet d'abordar el problema de la sincronia ocupacional, atès que coneixem constantment els ritmes de sedimentació ; aix ò és impossible en la resta de jaciments, tant de la Península Ibèrica —ja qu e no disposen de sèries datades— com pel que fa al paleolític mitjà francès . L'única excepció que existeix és el jaciment de «Le Moustier» (Valla das, 1986), la cronologia del qual comprèn de 40 .000 a 56 .000 B .P ., am b un registre cultural mosterià de tradició acheuliana en una seqüència d e tres metres . El Romaní, amb una amplitud cronològica molt semblant, t é una potència sedimentària cinc cops més gran i és impossible fer-ne l'atribució cultural a causa de com han arribat de mediatitzades les col•leccion s antigues fins als nostres dies . Una altra gran dificultat està en la controvertida «variabilidad mosteriana» . En el moment en què els registres arqueològics (lítics bàsicament ) no són enquadrables en els morfotipus preestablerts n'és impossible l a comparació . A l'abric Romaní hem pogut comprovar que els sòls d 'ocupació treballats fins al moment presenten més d'un 90% de bases positives , categoria sota la qual englobem resquills, fragments de resquill, fragment s i restes de talla ; en definitiva, els diversos tipus de mosterià es cree n d'acord amb el tant per cent d'objectes retocats, per la qual cosa és impossible d'enquadrar les ocupacions de l'abric Romaní . D'altra banda, cal remarcar que la base empírica que sosté el paleolític


ELS SÒLS D'OCUPACIÓ A L'ABRIC ROMAN Í

123

mitjà prové d'excavacions antigues, on es primava el fòssil director per sobre de les estructures o de les associacions d ' objectes ; aquest fet ha creat una barrera insalvable a l'hora d'interpretar aquestes societats caçadoresrecol•lectores del Pleistocè, atès que la informació ha esdevingut mediatitzada i jerarquitzada per criteris subjectius . La rigorositat i un nou enfocament en l'estudi d'aquestes comunitat s han d'arribar ensems amb una nova metodologia en el treball de camp, i amb un nou cos teòric susceptible de ser interpretat, coses que a hores d'ar a encara no són possibles . Cal que esperem els resultats de les excavacion s que es duen a terme actualment .


La vil .la romana de Torre Llaude r (Mataró, Maresme) MARTA PREVOSTI, JOAN F. CLARIANA

Del 1737 data la notícia escrita més antiga que informa sobre restes romanes trobades pels voltants de la masia de Torre Llauder, tot i que v a romandre com a manuscrit fins que el 1949 va ser publicada per la revist a Museu de Mataró . El 1777, Matas torna a fer-hi referència, i a partir d'ales hores el coneixement de les restes ja devia ser tan generalitzat que tot u n seguit d ' estudiosos van anar donant notícies de diverses troballes com es cultures, un mosaic, un sarcòfag o una conducció subterrània . En el segle xx, les notícies de troballes es multipliquen, fins que el 196 1 s'hi van iniciar les primeres excavacions sota la direcció de Marià Ribas . El 1963 començà la segona campanya d'excavacions arqueològiques i encara, el 1969 se n'hi va dur a terme una altra . El 1965, a instàncies dels membres de la Secció Arqueològica de Mataró, la vi l . la va ser declarada «Monument Històrico-Artístic d ' interès nacional» i l'Ajuntament de Mataró v a comprar els terrenys del seu sector central . Tot i amb això, el jaciment va anar essent destruït d'una forma implacable, per anivellar el terreny i per extreure sorres per a la construcció, fins a deixar-ne només l 'esmentat sector central . El 1980, un cop construït el mur que protegeix el jaciment, el Museu d e Mataró juntament amb els serveis de Patrimoni i Arqueologia de la Generalitat van començar a fer passos perquè es restauressin les restes de la vi l . l a i s'adeqüessin per a la visita . A partir del 1982 la direcció de les excavacions arqueològiques de la villa va córrer a càrrec dels sotasignats . Torre Llauder —dins del terme municipal de Mataró, al Pla d'en Boetqueda enclavada entre la Riera d'Argentona i l'actual ciutat de Mataró, a la plana de davant del mar, a uns 450 m de la platja actual . La vil . la era a uns 1250 m, en línia recta, de . l'antic nucli urbà d'Iluro i a uns 650 m del pas de la Via Augusta (Camí del Mig) . Per tant era una casa de camp molt


126

MARTA PREVOSTI, JOAN F . CLARIAN A

ben situada, sobre camps de conreu de la millor qualitat dins del Maresme , ben comunicada (hem de pensar que de la Via Augusta devia sortir un cam í que anava fins a la vil . la i d'altra banda tenien la sortida al mar), al costa t del nucli urbà, cosa que li devia posar a l'abast un excel . lent mercat i qu e sens dubte ens permet de qualificar-la de villa suburbana . Les excavacions dels anys 60 no van ser estratigràfiques, però tot i am b això hem de tenir present que, si no hagués estat per l'obra d'aquells incansables estudiosos del grup d'Arqueologia del Museu, avui dia seguramen t no quedaria ni una trista paret de la villa . Van posar al descobert, essencialment el nucli central, residencial, de l'establiment, un sector d'hàbita t secundari, i una sèrie de recintes dispersos, de caire rústic . De tot plega t solament s'ha conservat el que apareix a la figura en traç negre continu . E s tracta de l'àrea de vivenda del propietari, que consisteix en una sèrie d'habita cions nobles que envolten un distribuïdor central en forma d'atri (B) . De s d'aquesta peça, a través d'un corredor (E), s'accedeix al jardí interior de l a casa, amb peristil (G) . Cap a l'oest s'obre també una porta que dóna a u n pati segurament de funció rústica . Al nord d'aquest sector d'habitacions . s'aixecaven les termes de la casa, amb frigidari, tepidari, caldari, habitaci ó del servei i latrines, d'oest a est . Una llarga claveguera, que neix a la piscin a del frigidari, desguassava aquest element, corria per sota les latrines i anav a a abocar les aigües brutes al torrent actualment anomenat de la Gatassa . A l'est del peristil, fora ja del conjunt de restes conservades i a mesur a que avançaven les obres d'explanació del terreny i extracció de sorres, tot destruint el jaciment, Ribas va poder dibuixar la planta d'una sèrie de res tes entre les quals destaquen quatre forns de vidre i unes habifacions interpretades com a magatzem . Al nord, va documentar una zona d'abocado r d'escombraries —acabat d'excavar per nosaltres el 1982—, alguns trams de parets, pous i dipòsits . A l'oest, les habitacions 12 a 15 indicaren l'existència d ' un segon nucli residencial . Finalment, el forn, núm . 17, al sud de l conjunt, també va ser destrossat després d'aixecada la seva planta . Donat que es pot trobar una explicació general de la villa a la Guia d e Torre Llauder, publicada recentment, evitarem entrar en reiteracions sobr e aquest particular i centrarem la nostra atenció en els resultats de les campanyes d'excavació dels anys 1981 a 1985 .

1 . EL TALLER D'ÀMFORE S

Des de fa temps, es coneixia indirectament l'existència d'un taller d'àmfores en aquesta villa (Ribas 1972, p . 171), però va ser en trobar-lo físicament, sota els mosaics, quan s'obtingueren dades precises de la seva activitat . El 1982, amb els treballs portats a terme en el sector sud de l'atri, es v a posar en evidència, gràcies a la troballa del massís de toves d'argila qu e constituïa la paret nord del forn trobat el 1963 a l'estança contigua C, que


LA VILLA ROMANA DE TORRE LLAUDER

12 7

aquest no era sinó un forn d'àmfores de doble cambra de foc, amortitzat amb la construcció de les habitacions B, C i F . Els fragments de murs, mol t malmesos i d'interpretació impossible, trobats també sota l'estança B, co m també un petit forn de planta circular que aparegué sota la sala D, és tot e l que ens resta de l'estructura constructiva d'aquella indústria . Aquest darre r forn tant podria haver servit per a treballs subsidiaris del taller com per coure-hi pa . L'activitat de la terrisseria es pot datar des de la meitat del segle 1 a C fins a poc abans del canvi d'era . Per tant representa el conjunt de reste s més antigues conegudes del jaciment . Bàsicament produïa les característiques àmfores laietanes Pasqual 1 i, en proporció molt menor, les Dresse l 2-4 . Les marques que semblen pertànyer a aquest taller són : AR(?), AS, AT, B, BP, SEC i VERD . (Prevosti i Clariana, 1987) . 2.

CONSTRUCCIÓ DE LA VILL A

La primera construcció que ens permet parlar amb propietat d 'una villa va ser aixecada sobre el taller d'àmfores vers el tomb d'era . La troball a d'alguns fragments de T .S . aretina (formes Goudineau 17-b, 1 i 25-a) i lucernae (formes Dressel-Lamboglia 4 i 12) com a materials amb datació precisa més moderns, dins de les trinxeres de fonamentació dels murs, així h o demostra (Prevosti i Clariana, 1987, p . 200) . Però la seqüència cronològica esmentada només fa referència al secto r central de la villa, que és el que ha estat objecte d'intervenció arqueològic a en els últims anys . Per tant, desconeixem la data de construcció inicial d e la resta de l'establiment . En aquest sentit cal recordar que Ribas també afirmava que els estrats més profunds del sector central de la casa es datave n en època d'August . 3.

ELS SEGLES I 1 II DC

Si hem de jutjar pels materials trobats en les campanyes del 1963 i 1969, es tracta d'una de les etapes més riques de l'establiment . Tot i am b això, la zona central, actualment recoberta pels mosaics, almenys en par t corresponia a estançes de la pars rustica, amb paviments rudimentaris d e terra batuda . L'aula A, en aquest moment, devia estar destinada a l'activi tat industrial o agrícola, com indiquen els vestigis de dues grans dolia qu e ocupaven el lateral oest de la sala . Juntament amb el paviment sorrenc d e l'estança hi hem trobat, escampades, una gran quantitat de tessel . les de pasta vítria, amb colors blau-turquesa (o blau-cobalt), verd-maragda i groc Ilimona, sense cap mena de senyal d'haver estat usades, netes de qualsevo l resta de calç . Aquest fet ens fa pensar en la possibilitat de llur fabricaci ó en els forns de vidre de la vil . la (Ribas 1972, págs . 130-131 i 174-177 ; Juncosa i Clariana 1984, págs . 40-42) .


MARTA PREVOSTI, JOAN F . CLARIANA

128

Tal vegada l'estança B constituïa un pati a cel obert, com dóna a entendre la densitat d ' estrats exhumats sota el mosaic, amb presència de llot e n algun d ' ells, i la manca de vestigis arquitectònics que facin pressuposar e l contrari . D'altra banda, l'aula D devia estar ocupada per una habitació de mesures inferiors a l'actual i amb dos accessos, l'un pel passadís, prop del peristil, i l'altre donant al petit pati interior B . Per tant constituïa una estança de pas . Finalment cal recordar que el pedestal dedicat a Gaius Marius Aemilianus, de la tribu Aniens, trobat a Torre Llauder, està datat de finals del segle 1 o començaments del u . Aquest personatge, també present en un altr e pedestal del fòrum de Barcino, degué haver estat dominus de la vil . la .

4 . LES REFORMES

D'ÈPOCA

SEVER A

Al final del segle 11 i començament del 111, s'observa al món rural de l Maresme un moment econòmic àlgid . En són testimoni 1'ennobliment i reforma d'algunes vil .les com la de Cal Ros de les Cabres (el Masnou) i l a que ens ocupa. Antigues estançes de la pars rustica són transformades en sales de rebr e de la pars urbana . L'habitació més gran (A), sembla que va constituir el llo c d'emmagatzematge d'alguns elements de la construcció, car, sota el mosaic , en tot el lateral est, foren exhumades gran quantitat de pedres aptes per a la construcció de murs i, gairebé en el centre, fou exhumada una gran gla rea de ceràmica, perfectament triturada, que devia estar destinada a forma r part dels paviments d'opus signinum . Com a material restant, va queda r colgat en aixecar el nivell de l ' estança, en construir un graó de marbre pe r al seu accés i en la posterior col . locació del gran paviment d'opus tessellatum que indica la seva categoria de saló principal de recepció del senyor de la casa . L'antic pati interior (B) es va aprofitar per a adaptar-hi un atri am b impluvi ornamental al centre . La sortida d'aigües, ja que no té cisterna inferior, s'operava vers la claveguera que corre sota el passadís i que s'h a constatat que també fou construïda en aquest moment . Tot l'atri va se r recobert per quatre mosaics d ' opus tessellatum, en blanc i negre, amb decoració de cercles secants en els espais nord i sud i d'escaquers de tabes e n els laterals est i oest. També es van pavimentar amb opus tessellatum el passadís, les dues aules D i F i tot el peristil . L'estança D va ser reformada i ampliada ; es v a tapiar la porta que donava al passadís, es va enderrocar i construir de no u el mur nord i, d'aquesta manera, es va donar lloc a una aula paral . lela a l a F, amb la qual tot el conjunt obtenia una major harmonia .


LA VILLA ROMANA DE TORRE LLAUDER

12 9

5. LES RESTAURACIONS DELS MOSAICS

S'ha pogut constatar que totes les habitacions pavimentades amb opus tessellatum presentaven indicis, en major o menor mesura, de refaccion s de factura antiga . On s'ha vist més clar ha estat a l'aula A . El seu mosaic presentava, fins i tot, restauracions classificables en tres moments ben diferenciats : 1 a. restauració : el mosaista segueix fidelment l ' esquema general del mosaic, cercant la màxima semblança amb el treball original, però, en canvi , utilitza unes tessel•les més grans, on el color blanc és de tonalitat grisa clar a i pels altres colors utilitza tessel•les que van de l 'ocre al vermell . També aprofita algunes (poques) tessel•les de pasta vítria blava i finalment deix a ben polida i acabada la superfície del mosaic . 2a . restauració : de més baixa qualitat que l'anterior, el mosaista, de vegades canvia radicalment l'esquema de la decoració que restaura ; utilitza unes tessel•les de color vermell rosat i verd de qualitat inferior ; finalment , no poleix la superfície, desigual i amb petits grumolls de calç . 3a . restauració : tal vegada és la més barroera i decadent de les tres, t é lloc en els racons pròxims a les parets ; utilitza, com a tessel•les, petits fragments d'àmfora tallats en cubs . Només busca reomplir, sense seguir cap esquema decoratiu . Aquestes restauracions, suposem que deuen correspondre als segles II I avançat i Iv .

6. LES REFORMES DURANT EL BAIX IMPER I El Baix Imperi (estudiat per Clariana i Prevosti, en premsa) ofereix u n panorama general de llanguiment paulatí del nucli residencial de la casa . Ara bé, és ben probable que l ' afegitó d'un absis a l' aula A dati dels inici s del segle Iv, època en què comença a difondre's amb freqüència aquesta forma arquitectònica de les sales de rebre, que també fan funció de menja dors . Una aula triclinal absidada ens parla, doncs, d'un propietari que en cara està al corrent de les modes constructives del moment i que s'esforç a per mantenir el seu prestigi de dominus . Amb la construcció de l ' absis coincideix la inutilització d ' almenys part de les termes . Les sales D, F i el peristil G es van reconvertir en zona rústica, en un a data que sembla que ha de ser posterior a la meitat del segle 1v, amb la inclusió d'un horreum, de dolia, i de diversos dipòsits . Només el triclini A va restar com a aula noble . Però llur fi es va esdevenir en un mateix moment, com indiquen els fragments d'una mateixa gran pátera estampad a africana escampats per l'estrat d'amortització del triclini, així com dels d e les dolia . Les ceràmiques importades més tardanes d ' aquests estrats done n la cronologia del segle VI .


MARTA PREVOSTI, JOAN F. CLARIAN A

130

r~

111.0IMIEMESt

Fig. 1 . - Planta de Torre Llauder publicada per M. Ribas (1972) .


LA VILLA ROMANA DE TORRE LLAUDER

13 1

7 . L 'OCUPACIÓ POST-ROMAN A

Malgrat tot, no ens atrevim a afirmar que la fi de les importacions coincideixi amb la fi de la villa . En aquest sentit és interessant l'estudi d' u n abocador d'escombraries situat als límits de la vil . la (fig . 1), que també do nava una cronologia final idèntica. Ara bé, és ben possible que la casa visqués una darrera època més pobra i tancada a l'exterior, utilitzant uns materials ceràmics que nosaltres no sabem datar . Així ho fan pensar també una sèrie de fosses amb materials clarament visigòtics o alto-medievals qu e indiquen una continuïtat de vida o reocupació de la construcció romana . Es tracta de fosses de perfil gairebé ovoidal, que destruïren part del mosaic romà, i que contenien, com a estrat d'inutilització, restes òssies i ceràmic a grollera, cuita amb tècnica reductora, i fabricada amb el característic torn lent . La seva datació és força incerta, abasta des dels temps post-roman s fins a l'alta edat mitjana . També cal fer esment de la troballa superficial d e dos fragments de ceràmica decorats amb «corda seca», datables del segle xu (Clariana et alii, 1986) . El moment darrer de la casa, per tant, encara és incert . No obstant això , la troballa de tres esquelets humans damunt d 'estances pavimentades am b mosaics, caiguts en posició violenta, fan pressuposar un final tràgic per a la villa (Prevosti i Clariana, 1988, p . 17) .

BIBLIOGRAFI A CLARIANA, J . F . ; PREVOSTI,

M . (1986) : «Troballa d'un pesal de mig florí a Torre Llauder (Mataró)» Gaceta Numismática, 82-III-86, pp . 69-70, Barcelona . CLARIANA, J . F . ; OROBITG, M . J . ; PORTILLO, T . ; PREVOSTI, M . (1986) : «Da tos para el estudio del poblamiento rural altomedieval del Maresme (Barcelona)» Actas del I Congreso de Arqueología Medieval Española, t . IV, pp . 569-585, Diputación General de Aragón, Saragossa . CLARIANA, J . F. ; PREVOSTI, M . (1988) : «Sobre la pervivencia de hábitat s rurales romanos en la Alta Edad Media en el Maresme», Actas del II Congreso de Arqueología Medieval Española, Madrid . CLARIANA, J . F . ; PREVOSTI, M . (en premsa) : «Un exemple de ruralització a l'Antiguitat tardana : la Villa de Torre Llauder» III Reunió d'Arqueologia Cristiana Hispànica, cel-lebrada a Maó el setembre del 1988 . CLARIANA, J . F . ; PREVOSTI, M . ; OROBITG, M . J . ; PORTILLO, T . ; BASSOLS, 1 .

(inèdit) : Memòria d'Excavacions de la zona de l'Abocador l'Escombraries de Torre Llauder. JUNCOSA, R . ; CLARIANA, J . F . (1984) : «El vidre a Mataró - I» Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm . 21, Mataró . PREVOSTI, M . (1981) : Cronologia i Poblament a l'Àrea rural d'Iluro, «Vil. la» núm . 243, Caixa d'Estalvis Laietana, Mataró .


132

MARTA PREVOSTI, JOAN F . CLARIANA

M . ; CLARIANA, J . F . (1985) : «Nota sobre l'excavació de salvament realitzada a la zona de l'abocador d'escombraries de la villa ro mana de Torre Llauder (Mataró)» Laietània, 2-3, pp . 217-223, Mataró . PREVOSTI, M . ; CLARIANA, J . F . (1987) : «El taller de ánforas de Torre Llau der: nuevas aportaciones» El vi a l'Antiguitat . Economia, Producció i Comerç al Mediterrani Occidental, pp . 199-210, Badalona . PREVOSTI, M . ; CLARIANA, J . F . (1988) : Torre Llauder . Mataró. Villa roma na . «Guies de jaciments arqueològics», Departament de Cultura de l a Generalitat de Catalunya, Barcelona . RIBAS, M . (1966) : La villa romana de la Torre Llauder de Mataró, «Excavaciones Arqueológicas en España», 47, Madrid . RIBAS, M . (1972) : «La villa romana de la Torre Llauder de Mataró» , N.A .H., serie arqueológica, 1, pp . 117-180, Madrid . RIBAS M . (1975) : El Maresme en els primers segles del cristianisme, Caix a d'Estalvis Laietana, Mataró . PREVOSTI,


EI Roc del Migdia (Vilanova de Sau , Osona) : un jaciment mesolític atípic ? MIGUEL ÁNGEL PAZ 1 MARTÍNEZ

ASSUMPCIÓ VILA

1

MITJ A

Fa 11520 anys B .P ., en un dels aixoplucs naturals que caracteritzen e l relleu de les cingleres vermelles de la vall de Sau, un grup dels anomenat s pels arqueòlegs caçadors-recol . lectors, va enterrar un dels seus membres, e n aquest cas una dona de 51 anys d ' edat . Malgrat que per a l 'època la seva edat era avançada, aquesta dona no tenia cap malaltia almenys detectabl e mitjançant una anàlisi paleoantropològica ; només remarcar, pel seu interè s per a una posterior recerca específica, el fet que patia una considerable patologia oral, la causa probable de la qual fou un procés osteític d'orige n dentari (pèrdua d'un 38 a un 56% del total de dents en vida, nombrose s càries a les dents conservades i forta reabsorció en la zona corresponent a les molars de la mandíbula i en la fracció desdentada del maxil . lar superior) . La dona, segons els càlculs fets a partir de les longituds d'ambdós radi s i utilitzant diferents mètodes, no era gaire alta : 1,53 m i la seva constituci ó física en general entrava dins la morfologia protomediterrània, més concretament en la variant gràcil (Turbón, 1983 i 1987) . Val a dir que es tracta d ' una de les constatacions més antigues d 'aques t morfotipus humà . Les altres cites de mediterranis corresponen a datacion s més recents, si bé és veritat que no existeixen en l'àrea mediterrània gaire s restes humanes del final del paleolític que hagin estat ben datades en èpoques anteriors o contemporànies . Només a l'abric Paglicci (Palma di Cesnaola, 1973), a Itàlia, en la base del nivell 21, datat entre 23040 i 2472 0 B .P . es trobà un esquelet masculí que per la forma de les òrbites i la cara recorda el tipus mediterrani, tot i que les proporcions de la resta de l'esquelet l'apropen més al tipus Cromagnon . Altres restes (Meiklejohn, 1986) de l mesolític, però més recents, són per exemple, les famoses de Grotta d e l'Uzzo i San Teodoro (a Sicília), Culoz, Rastel i Baume de Montclús (Fran-


134

MIGUEL ÁNGEL PAZ 1 MARTINEZ, ASSUMPCIO VILA I MITJ A

ça), Moita do Sebastiao i Samouqueira (a Portugal) o àdhuc Duruthy i Urtiaga (als Pirineus occidentals) i tal volta fins i tot els d'Offnet (a Baviera) . Tots ells presenten característiques properes al tipus mediterrani, amb di verses influències . Les característiques de l'enterrament ens suggereixe n una especial cura en el tractament dels morts, o almenys en el que respect a a aquesta dona en concret . Havien aprofitat un entrant natural de la cinglera com a nínxol i exteriorment ho varen delimitar amb dues grans llose s laterals (95 cm de llarg, 57 d'ample i 20 de gruix l'una, i 71 cm de llarg, 5 0 d'ample i 23 de gruix, l'altra) i una capçalera (35 de llarg, 52 d'ample i 1 3 de gruix) . Totes elles del mateix conglomerat que forma la cinglera i reforçades lateralment per altres petits conglomerats que servien de suport (YII , Wünsch i Guillamón, 1986) . La inhumació es va realitzar dipositant el cadàver en posició decúbi t supí . La part superior del tronc i de les extremitats superiors havien esta t mogudes per causes postdeposicionals, igual que el crani que es va troba r en la part corresponent als peus . La resta estava encara en connexió anatòmica . Dins el reompliment de la tomba hi havia gran quantitat de material : cargols terrestres (44), cargols marins (3), ossos d'au (2), ossos de mamífe r mitjà (81), peces de quars (53), peces de calcària (4), peces de sílex (8) , còdols (3) i fragments d'ocre (2) . Hem de fer notar, com hem dit abans, el migrat dels nostres coneixements sobre els costums d'enterrament en aquestes èpoques . Bé podem afirmar que, llevat de l'ombra de Morin, la sepultura del Roc del Mig dia és la més antiga de la Península . De tota manera, hi ha elements en l a descripció que acabem de fer que es retroben en d'altres sepultures d'èpoques o llocs propers . L'esmentat esquelet de Paglicci estava també estès e n la mateixa posició . Un avantbraç igualment creuat sobre el cos . Anav a guarnit amb una «còfia», un braçalet i una «turmellera» en les quals h i havia, lligades, dents de cérvol . Restes lítiques acompanyaven el cadàver . Res, excepte una gran pedra sobre els genolls, no protegia, però, la inhuma ció . La sepultura de Los Azules (Fernández Tresguerres, 1980), a Astúries , si bé és una mica més recent (estaria datada entre el 11000 i el 10300 segons Meiklejohn, 1986) presenta unes semblances sorprenents . Més sorprenents encara són les que es poden veure a l'enterrament d e I'Abri Salauze (Escalon, Onoratini, 1976 :222-224), construït igualmen t amb grans pedres . En canvi, la sepultura de la Baume de Montclus (fina l del mesolític, i per tant més recent que la del Roc) parteix d'un concept e totalment diferent : es tracta d'una tomba ovalada excavada en el terra e n la qual es diposità el cadàver doblegat, en posició fetal, sobre el seu costa t dret . La reconstrucció de la dinàmica de la sepultura no es fonamenta en e l fet del seu reconeixement visual, sinó sobretot en el seu aïllament com a associació estadística significativa d'ossos humans, lloses i alguns material s concrets . Específicament destaca l'associació amb curculles perforades i pe-


13 5

EL ROC DEL MIGDIA

Fig. 1 . – 6 'islu general de (•ex-cuvucio .

tits còdols tacats d'ocre, elements que poden –de moment– ser considerat s com a aixovar en espera de noves anàlisis . La resta de materials pertanyen al reompliment . Cal remarcar que l'existència d'aixovar només es pot acceptar quan la presència de materials molt o poc representats a la resta de l nivell o amb caràcter al•lòcton es recolza sobre una significació estadís tica.

La sepultura es troba en el sector nord-est de l'àrea excavada, àrea qu e en realitat és només una petita part de tot el jaciment, que té una extensi ó general de 200 m de longitud per 5-15 m d'amplada . El Roc del Migdia és un dels tres jaciments (Vila, 1985 i 1987) que , contradient l'opinió aleshores generalitzada de manca de jaciments paleolítics i mesolítics a la zona, va ésser descobert dins el terme municipal d e Vilanova de Sau (Osona) el 1978 .


136

MIGUEL ÁNGEL PAZ I MARTINEZ, ASSUMPCIO VILA 1 MITJ A

En aquest punt de la comarca d ' Osona es troba el contacte entre la ser ralada prelitoral catalana i la serralada transversal . Les Guilleries pertanyen a la serralada prelitoral, juntament amb el Montseny, mentre que e l massís de Collsacabra forma part de la transversal, amb contacte amb e l Pre-pirineu (Amat i altres, 1986) . La zona on s'ubiquen els jaciments (Castell Sa Sala, Cingle Vermell i Roc del Migdia) està formada per conglomerats vermells de l'Eocè inferio r que donen aquest aspecte tan característic a la vall de Sau i té com a curso s d'aigua més propers el Ter, la riera Major i la riera Moran . El jaciment del Roc del Migdia va ésser constatat durant la primera campanya d'excavacions sistemàtiques al Cingle Vermell . Està situat només a 200 m d'aquest jaciment, seguint la mateixa cinglera que els constitueix en abrics . Després d ' uns primers sondeigs es va plantejar l'excavació a parti r d ' una zona central delimitada en els dos extrems per dos grans despreniments de la paret . Aquesta zona té una extensió de 30 m de llarg per 7-1 0 d'ample i un desnivell d'un 15% en sentit longitudinal . Des d'un principi es va plantejar l'excavació en extensió per tal de seguir els possibles pisos d'ocupació . A les campanyes 1984 i 1985, tercera i quarta, els treballs es varen centrar primordialment en l'excavació de dos sòls aillats des d'un principi . E l segon és el que correspon a la sepultura i s' estén des de la part alta (cap a l'oest) del jaciment, fins a la seva desaparició per efectes de l'erosió superficial a mesura que avança cap a l'est, i comprèn una extensió d'uns 45 m' . Aquest pis d'ocupació, el més extens i complert, és el que denominem «pi s T» i d'ell tractarem fonamentalment en aquesta comunicació . A nivell general, en la indústria lítica el quars és la matèria primera predominant (82%) seguida pel sílex (61% de la resta), la lidita (22%) i la calcària (11%) . El cristall de roca i la quarsita hi són també presents amb u n percentatge molt feble . El mode de retoc Simple és el més representat (66% ) —especialment rascadors marginals, osques i denticulats i tan sols dos gratadors—, seguit de l'Abrupte (16%) sobretot configurant abruptes indiferenciats . Els burins estan fets d'un sol cop, una vegada marginal i una altr a profund, sense més preparació . Amb un 37% el taló pla i amb un 34% e l puntiforme són els més freqüents. La indústria lítica recuperada en aquest pis representa el 64% de la de tot el jaciment, fins ara . Els esclats esta n significativament més sovint retocats que a la resta del jaciment . Mentr e que a la resta són més abundants, significativament, les fractures, aquí h i ha més talons plans ; també hi ha més sílex que a la resta, amb diferènci a altament significativa . En totes les àrees properes als Pirineus en el mateix moment es trobe n jaciments que han donat unes indústries que la gent ha classificat o bé co m a magdalenianes (en el cas de trobar-se arpons) : la Bora Gran, La Vache 2 , Les Eglises 8, Dufaure 4, Duruthy 3, etc . ; o bé azilianes (segons la morfologia dels arpons o en absència d'aquests) : Lourdes, Poéymau CPE, Zato-


13 7

EL ROC DEL MIGDIA

H

110C

~

I

MIOOUI

(PIS T)

1

0 '

J I K L ,

I\3_\

l

'~_ :• •~ 0

° ~

C~

D

" 1.~1 c%•` ~ '

o

=

,

. {

.

.

5

~J U

o

I

o

~, ~~~ ,° ° 0 ~ ~I ~ ,'\)

e~ 6

1'

~ o

oo i

~

,~~

~.

7

8

9

0 11 10

11

12

~

13

Fig. 2. – Planta de l'àrea excavada . ya II

inf. (vegeu Soler, 1976 ; Strauss, 1986 ; Geddes i altres, 1986) o àdhu c epipaleolítiques microlaminars : Abric Gai (Guilaine i altres, 1982) . Aquestes indústries contemporànies es caracteritzen per una forta presència d e làmines i puntes amb dors, burins i gratadors . En la mateixa cinglera tenim els dos altres jaciments en què trobe m unes indústries amb forta presència d'ascles retocades configurant els temes clàssics del paleomesolític : laminetes amb dors, gratadors, burins, etc . Així, destaca el Roc com una indústria aparentment molt diferent de la resta : no trobem cap d'aquestes configuracions de les ascles retocades . Aquesta diferència, però, s'ha de vincular estretament, en primera instància, amb la primera matèria emprada . Efectivament, en tots els jaciment s esmentats el chert o altres primeres matèries de fractura concoïdal són le s predominants . Al Cingle, per exemple, el chert representa el 70,8% mentr e que el quars només és el 21,9% de tota la indústria . Com es pot apreciar . es tracta d'unes proporcions inverses . Aquesta irregularitat, però, no és e n realitat completament desconeguda . En nombrosos jaciments als voltant s del Pirineu oriental se'n troben, d'indústries amb aquestes característiques , anomenades atípiques : Abrí de Dourgne, Grotte des Adoutx, Caune d'Arques, Abri du Roc d'en Bertrand (Geddes i altres, 1986) i el mateix Sot a Palou (C .R .P .E .S ., 1985) . Sempre utilitzant les primeres matèries locals d e més fàcil obtenció a la zona : quars, quarsites, lidites, i d'altres roques eruptives . Aquestes indústries tradicionalment es classifiquen com a epipaleolítiques i se situen cronològicament a partir del Xè . mil•lenari abans d'ara ; és a dir, un xic posterior a la datació del Roc . El problema, com sempre , és la relativa manca de datacions sobre la qual es construeixen els lligam s filètics . Efectivament, en aquesta situació cronològica trobem, precisamen t al contrari del que suposàvem, les indústries «típiques» del Cingle i no le s del Roc . Si afegim a aquest fenomen I'encavallament que apareix en tote s les datacions dels complexos industrials que s'havien considerat com a suc -

E

,M

14

.


138

MIGUEL ÁNGEL PAZ I MARTINEZ, ASSUMPCIO VILA I MITJ A

cessius (recordem que hi ha dates del Xè . mil . lenari B .P . per a indústrie s considerades magdalenianes) ens adonarem de la necessitat de refe r aquests esquemes sobre els quals s ' ha vingut funcionant en Prehistòria . Pel que fa a les restes òssies animals, l'espècie més representada és el cérvol (48%), seguit de la cabra salvatge (29%), el porc senglar, el cabirol, etc . Són abundants els cargols terrestres i marins . Les restes òssies animal s recuperades en el pis T representen el 60% del total de les d'animals terres tres . Augmenta la proporció de mamífers de talla mitjana, i baixa la del s altres (micromamífers, amfibis i, especialment les aus) . La categoria de car gols terrestres, en especial Cepaea nemoralis, està molt ben representada quant a nombre de restes . Aquesta, qualitativament, és la fauna típica d e la zona a partir de 1'Alleród . Sempre hi són representats el cérvol, el senglar, el cabirol, la cabra, l'isard i sovint també el toro salvatge i els cargol s terrestres . Una altra cosa és la comparació quantitativa . El que més en s sobta no és la comparació general, ja que veiem que les espècies dominant s són diferents segons l'orografia de la zona en la qual estan situats els jaciments, sinó que el que crida l'atenció és la diferència que trobem respect e als dos altres jaciments de la mateixa zona . En un moment anterior, en e l Castell, el cavall és el dominant, seguit del cérvol . En canvi, en un momen t posterior, en el Cingle, igual que el que s'observava a la Balma del Gai só n els conills els que dominen el conjunt faunístic . Les restes carpològiques no són especialment nombroses . Només hem trobat dues restes de pinyons (Pinus pinea), tres restes d'avellana (Corylus avellana), tres restes de nous (Juglans regia) i una resta d'aglà (Quercus sp. ) (Buxó, 1985) . En tots els casos les restes estan carbonitzades . Tot i que com és natural les restes paleocarpològiques no són nombro ses, sí que almenys ens donen una idea de l'existència de l'activitat re col . lectora . En aquest cas, un altre cop ens coincideix aquesta dada amb le s que tenim en jaciments contemporanis en la zona oriental de l'istme pirinenc . Efectivament, a partir d'aquest moment es multipliquen les troballe s paleocarpològiques : és el cas de la Salpetre, o el nivell 7 de Balma d'Abeurador, Mas d'Azil o del mateix Cingle Vermell . En definitiva, de moment, el que podem dir és que el Roc del Migdi a respon a l'esquema general de cacera-recol . lecció d'ample espectre que é s una de les respostes alternatives a partir del canvi vegetacional . El paleoambient que es pot reconstruir és el d'un bosc relativamen t temperat i humit . Aquesta formació és la que realment caldria esperar d e la datació feta, que correspon al període climàtic que s'ha anomenat Alleród . Pertot arreu, en aquesta època es documenta ('extensió d'una vegetació més temperada que l'existent en períodes anteriors . Tot i que a l nord-oest i en les cotes més altes dels Pirineus aquest millorament climàti c sembla començar a notar-se una mica més tard (és el cas de Duruthy, Dufaure o Dourgne i la Balma Margineda, per exemple), a la nostra vessan t aquest canvi és ja un fet en el 12000 B .P . (és el cas de la Caune de Belvis , la Grotte Gazel) (vegeu Geddes i altres, 1986 ; Strauss, 1985 i 1986) . En el


EL ROC DEL MIGDIA

13 9

proper jaciment de la Balma de Gai, Moià (vegeu Guilaine i altres, 1982 ) ja a partir de 11050 B .P . tenim documentats el Pinus sr/vestris . Pinus sol: manni, Amrgdahr .s comrnunis. Prunus spinosa, Prunus muhaleb, Buiu s sempervirens . Juniperus, Acer monspessulanum, juntament amb Betula verrucosa, la qual cosa confirma el canvi vegetal que s'observa a partir de l 13000 en les anàlisis pol•líniques del Delta de ('Ebre (VII, 1987) . Aix í doncs, a la zona de Vilanova de Sau tindríem representat un moment anterior on encara no s'ha produït aquesta reforestació (Castell sa Sala) i u n posterior on ja la trobem consolidada (Cingle Vermell) . Les comparacions establertes fins ara ens demostren que el Roc de l Migdia ens ha donat la mateixa evidència arqueològica que altres jaciment s més o menys sincrònics de I'itsme pirinenc . Fins ací es podria considerar com un jaciment més, si bé en el nostre cas aquesta evidència es troba reunida en un sol jaciment . Què és, doncs, el que és atípic del Roc del Migdia? . . . El que és realmen t nou és la metodologia que s'ha emprat en el treball, afavorida per l'excel•lent conservació de la interrelació espacial de les restes . La metodologia per a la recuperació de les restes materials va ésser plan tejada en funció d'una hipòtesi de partida : que la interrelació espacial d e les restes reflecteix l'arranjament de l'espai ocupat, entès com a modifica ció i articulació del mateix en funció de les necessitats sòcio-econòmiques . és a dir, reflecteix un aspecte important de l'estratègia organitzativa de l grup .

Fig. 3. – L 'enterrumww mesulr'tir .


140

MIGUEL ÁNGEL PAZ 1 MARTINEZ, ASSUMPCIO VILA 1 MITJA

Així doncs, es va dur a terme un enregistrament sistemàtic de les reste s i d'altres elements arqueològics (carbons, cendres, etc .) emprant el sistem a tridimensional de coordenades cartesianes Laplace-Meroc (1954) amb algunes variants (Amat i altres, 1986) . Aquest mètode ens ha permès l'aplicació d'un paquet estadístic informatitzat creat específicament per nosaltres (Wünsch i Guillamón, 1987 ) per tal de : a) Determinar les associacions d'elements significatives, basant-se e n categories rellevants que continguin informació útil per a la contrastaci ó dels nostres pressupòsits inicials (per exemple, la categoria «indústria» en s diu ben poc, en canvi «indústria utilitzada» i més encara la utilització con creta, sí resultaria informativa car li atorga caràcter d'eina i indica un tipu s concret de procés de treball) . Les anàlisis realitzades són encara preliminars . En un primer processament mitjançant un test de presència/absència, que permet introduir categories qualitatives, hem emprat les categories de : pedres cremades, pedre s no cremades, cendres, carbons, lloses, ossos humans, curculles perforades , indústria total (sílex, lidita, calcària), mamífer mitjà cremat, mamífer mitj à no cremat, cargols comestibles, altres cargols, aus i microfauna . Destaque n dues associacions : sepultura (ossos humans, lloses i curculles perforades) i elements de combustió (cendres, carbons i pedres cremades) . La resta d e materials presenta un conjunt d'associacions mútues que caldrà aïllar puntualment emprant categories més informatives en nous processaments esta dístics . b) Analitzar la interrelació espacial de les restes separades per categories a dos nivells : determinació del patró de distribució (aleatori o noaleatori) i establiment del tipus de disposició (aleatori o no-aleatori) . Co m en el cas anterior, un processament preliminar permet constatar que les distribucions tenen tres elements en comú : no són aleatòries, no són uniformes i són agrupades . Basant-se en la distribució desigual (concentració i/ o dispersió) de les categories tractades es poden diferenciar dues zones be n delimitades : zona A (part oest) i zona B (part est) . L'anàlisi específica d'ambdues zones ens mostra una major concentració significativa de restes lítiques i òssies a la zona B, mentre que les reste s d'aus i microfauna es concentren en la zona A . Destaca igualment el fet de la concentració significativa de materials als voltants de la sepultura, qu e sembla jugar un paper polaritzador en la distribució dels mateixos (i possiblement —caldrà contrastar-ho— en el caràcter de l'assentament) . Una primera avaluació de la «funcionalitat» de les dues zones separa des indica que la concentració desigual de les restes lítiques i òssies a l a zona B es pot correspondre amb el seu caràcter d'àrea de treball i/o habitacle, sense excloure alternativament que es tracti d'una àrea de rebuig de le s deixalles . Nous processaments amb categories més informatives permetran acurar aquestes anàlisis estadístiques i les consegüents explicacions .


EL ROC DEL MIGDIA

14 1

La complementació entre les associacions d'elements aillades i els resul tats de l'anàlisi de les interrelacions espacials de les restes materials es mos tra com una poderosa eina a l'hora de descriure objectivament l'evidènci a arqueològica . No obstant això, serà la conjunció d'aquest tipus d ' anàlisi amb la resta la que permetrà de formular millor hipòtesis explicatives sobr e la dinàmica dels assentaments humans . Aquesta distribució tan interessant de les restes en l'assentament, sobre tot quant a les restes òssies –ja que el que les restes lítiques siguin majorità riament de quars ha implicat endegar un projecte específic de cara a solucionar la problemàtica implícita en aquest tipus d'indústria que encara n o ha donat resultats–, ens dóna potser la millor prova del factor d'aportaci ó de les diferents categories de fauna establertes . Sembla prou clar que els mamífers de talla mitjana han estat, pràctica ment tots, aportats per la gent, encara que també els carnívors petits pode n haver-hi contribuït . De tota manera, ens sembla més probable que la influència d' aquests últims hagi estat més en el sentit de fer desaparèixer res tes que en el d'aportar-les . Com ja hem apuntat anteriorment les restes de microfauna s'associe n significativament amb les d'avifauna, formant una agrupació homogèni a i perfectament situada en una zona límit de la visera de l'abric . A parti r d'aquesta associació diferencial es pot establir una determinació tafonòmica molt més acurada : reflectiria, en aquest cas, un tipus d'aportació natura l quant a la microfauna, relacionat amb les rapinyaires o a factors lligats a la nidificació en la paret de l'abric . Fins ací doncs, els primers resultats aconseguits després de quatre curte s campanyes d'excavació . El fet que no es doni a aquest jaciment la importància que té (la sepultura adscrita a un nivell d'ocupació, associacions d'elements clares, entre les quals destaquen diversos fogars, bona conservaci ó de les restes, la seva especificitat dins el període cronològic en què s'emmarca . . .) ha fet que les subvencions concedides hagin estat del tot insuficients. Aquesta realitat ha fet que dediquéssim les dues últimes campanye s fonamentalment a la consolidació, imprescindible per altra banda per a poder continuar treballant, perquè no ens permetien ni tan sols d'aconsegui r la infrastructura mínima necessària per a un jaciment d'aquestes característiques i en el qual es vol aplicar una metodologia específica . Per tote s aquestes raons les nostres «conclusions» només poden ésser descriptives i no explicatives com voldríem .


142

MIGUEL ÁNGEL PAZ 1 MARTINEZ, ASSUMPCIO VILA 1 MITJ A

BIBLIOGRAFI A AMAT, T . el alii (1986) : Roc del Migdia . Memòria de les excavacions, 1981 86 (inèdit) . AMAT, T . et alii (1986) . «Noves propostes per a la praxis arqueològica» . VII Reunió de Paleolitistes de l'Estat Espanyol. Girona . Buxó, R . (1985) : Dinàmica de l'alimentació vegetal a partir de l 'anàlisi de llavors i fruits . Interés del seu estudi per la reconstrucció de la dieta vegetal antiga humana. Tesi de Llicenciatura Univ . Autònoma de Barcelona . C .R .P .E .S . (1985) : Sota Palou . Un centre d'intervenció prehistòric postglaciar a l'aire lliure. Diputació de Girona . Estudis Arqueològics . Sèri e Monogràfica n .° 5 . ESCALON DE FONTON, M . ; ONORATINI, G . (1976) : L'Abri Cornille à Istre s (Bouches du Rhone), Bulletin et Mémoires de la Société d'Antrophologi e de Paris . Série XIII, 10 :89-110 . FERNÁNDEZ TRESGUERRES, J . A . (1980) : El aziliense en las provincias d e Asturias y Santander . Centro de Investigación y Museo de Altamira . Monografías 2 . GEDDES, D . ; BARBAZA, M . ; VAQUER, J . i GUILAINE, J . (1986) : «Tardiglacia l and Postglacial in the Eastern Pyrenees and Western Languedoc (France)», British Archaeological Reports, International Series, 284 :63-80 . GUILAINE, J . et alii (1982) : «Prehistoric Human Adaptations in Cataloni a (Spain)» . Journal of Field Archaeology, 9 :407-416 . MEIKLEJOHN, C . (1986) : «Old Bone, New Dates : Recent Radiocarbon Results from Mesolithic Humen Skeletal Remains», Mesolithic Miscellany, 7-1 :9-16 . MEIKLEJOHN, C . (1986) : «Further Radiocarbon Dates Relevant to an Azilian Burial in Spain», Mesolithic Miscellany, 7-1 :17-19 . PALMA DI CESNAOLA, A . (1973) : «Recenti scoperte nella Grotta Paglicci», Economia e Societa nella Magna Grecia . Congrés de Tarento , :377-387 . SOLER, N . (1976) : «La Bora Gran d'en Carreras», a Canal, J . i Soler, N . (eds) . El Paleolític a les comarques Gironines . Girona : 156-157 . STRAUSS, L . G . (1986) : «The End of the Palaeolithic in Cantabrian Spai n and Gascony», British Archaeological Reports, International Series, 284 :81-116 . STRAUSS, L . G . (1986) : «The Aziliae of Abri du Faure (Sorde-L'Abbaye , Les Landes, France)», Mesolithic Miscellany, 7-1 :1-7 . TuRBÓN, D . (1983) : «El esqueleto del Roc del Migdia» (11 .520 B .P . (Vilanova de Sau, Barcelona) ) . 111 Congreso de Antropología Biológica de España . Santiago de Compostela, 1983 . TuRBÓN, D . (1987) : «Epipalaeolithic remains from the northeastern of th e iberian peninsula», Procedings of the Second Symposium on Upper Palaeolithic, Mesolithic and Neolithic Populations of Europe and the Mediterranean Basin : 6-10, Tel Aviv, September 1987 (e .p .) .


EL ROC DEL MIGDIA

14 3

VILA, A . (1985) : El «Cingle Vermell» : assentament de caçadors-recol. lector s del Xè. mil. leni B .P. Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 5 . Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya . VILA, A . (1987) : «L ' assentament paleolític del Castell (Vilanova de Sau)» , Cypsela, VI: 111-123 . WÜNSCH, G . i GIJILLAMÓN, C . (1987) : Proposta Teòrico-Metodològica per a l'anàlisi de les interrelacions espacials dels elements arqueològics. Tes i de Llicenciatura Univ . Autònoma de Barcelona . YLL, E . I . ; WÜNSC-i, G . ; GUILLAMÓN, C . (1986) : «Metodologia instrumen tal per a l'estudi de sepultures mesolítiques» . Cota Zero, 2 :14-19 . YLL, E . 1 . (1987) : «Arqueologia i Palinologia en el Llevant peninsular du rant el Tardiglacial i Postglacial» . Cypsela, VI : 15-21 .


Les darreres campanyes d'excavacion s al poblat ibèric de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià) : 1985-198 7 FRANCESC GRÀCIA 1 ALONSO, GLÒRIA MUNILLA 1 CABRILLANA , RAMON PALLARÉS 1 COMA S

SITUACIÓ DEL JACIMEN T

El poblat ibèric fortificat de la Moleta del Remei es troba situat al term e municipal d'Alcanar (Montsià), i les seves coordenades són 40°33'34" d e latitud nord i 0°28'49" de longitud est, amb un D .P . : 31 TBE 872929 i un a altitud absoluta de 224 m s .n . i relativa de 20 m . El seu enclavament corres pon a un dels darrers contraforts de la vessant sud del Massís del Montsià , al costat de l'ermita de la Mare de Déu del Remei, de la qual agafa la sev a denominació toponímica . Geològicament, aquest terreny pertany al Cretaci Inferior, període Barremià, caracteritzat per una composició de roca calcària, mesclada amb nivells de margocalcàries i margues lumaquèliques , que, encara avui dia, són explotades comercialment en els llocs de la Boquera i Racó d'en Riva, al nord del terme municipal . La Mola, damunt de la qual s'assenta el jaciment, domina visualmen t tota la planura costanera situada entre el Golf dels Alfacs i la Serra d'Irta , a la qual també s'obren els poblats ibèrics del Puig de la Nao de Benicarló i El Puig de la Misericòrdia de Sant Sebastià de Vinaròs, amb els quals t é contacte visual i dels quals dista, en línia recta, 9 i 6 km, respectivament , conformant amb ells un patró únic d'assentament sobre cota afillada flanqueja da i defensada naturalment per barrancs, depressions i cursos fluvials . Aquests assentaments ilercavons són, sense cap mena de dubte, el s punts de partença per al comerç mediterrani que, fent servir el traçat del s rius Cérvol i La Sénia, s'endinsa cap a les terres del Baix Aragó en la zon a d'influència de la vall del Matarranya, dissenyant una via de penetraci ó paral . lela a la vall de l'Ebre, que com proven els materials dels jaciment s de Castelló, s'inicia a finals del segle vi aC .


146

FRANCESC GRÀCIA, GLÒRIA MUNILLA, RAMON PALLARÉ S

LA CONCEPCIÓ ARQUITECTÒNIC A

El recinte fortificat ocupa la part superior de l'elevació topogràfica coneguda com a Moleta del Remei, conformant un poblat de planta oval , amb dimensions màximes de 98x54 m en els seus eixos majors . El traça t es configura al voltant de dos carrers (C 1 i C 2) disposats partint d'un espa i distribuïdor (Plaça 1) . Aquests eixos viaris delimiten una estructura con cèntrica que té les seves arrels tipològiques en els poblats de la Vall de l'E bre durant el període de la primera edat del ferro, com és el cas d ' El Cabezo de Monleón, El Roquizal del Rullo i Piurò del Barranc Fondo, definits pe r en J . Maluquer com a poblats distribuïts en dos barris i separats per u n carrer central . El concepte de poblat en estructuració concèntrica es constata, també, en l'oppidum laietà de la Penya del Moro i en 1'ilercavó del Pui g de la Nao, ambdós amb cronologia incial del segle v► aC ; per tant, la concepció urbanística entronca directament amb models ja coneguts en el període inicial ibèric, que seran desenvolupats i conservats en el jaciment d'Alcanar fins al final de la seva ocupació, en el segle II aC, sense que el s models distributius de l'espai de tipus engraellat o hipodàmic, que caracteritzaran els assentaments ibèrics a partir del segle Iv aC, influeixin en le s seves remodelacions .

ELS TIPUS CONSTRUCTIU S

Dintre de l'apartat de l'arquitectura del jaciment, podem diferencia r tres elements principals : —El sistema defensiu . —Els edificis singulars . —Les estructures d'habitació . a) Sistema defensiu : és compost per la interrelació entre dues torres i due s línies de muralla . Les torres, que protegeixen l'únic accés fins ara conegut al jaciment i situat a l'inici del Carrer núm . 1, responen a una concepció rectangular massissa (7x3,5 m) l'exterior i quadrangular buid a (3x3,4 m) la interior, adossada aquesta última al segon parament defensiu . La disposició d'aquestes dues torres de línies ortogonals protegin t un accés recorda els tipus d'obres defensives escampats per la Mediterrània amb l'expansió colonial grega d'època clàssica, just en un moment en què la tecnologia militar es troba en plena renovació, a caus a de la introducció de les noves concepcions polioercètiques reflectides e n les obres de Filó de Bizanci i Eneas el Tàctic . Si prenem la data de construcció d'aquest sistema defensiu que es pot xifrar, a partir de la cronologia aportada per la ceràmica àtica, pels voltants de l'inici del darre r quart del segle v aC (430-425 aC), veurem com sorgeixen aquestes obre s defensives sense cap relació amb els precedents arquitectònics defensius


EXCAVACIONS AL POBLE IBÈRIC DE LA MOLETA DEL REMEI

Fig. 1 . - Planta del sector excavat del poblat de la Moleta del Remei .

14 7


148

FRANCESC GRÀCIA, GLÒRIA MUNILLA, RAMON PALLARÉ S

de la zona, ben representats a I ' oppidum de Benicarló, la qual cosa indica el factor d'influència mediterrània que, sens dubte, va determinar i afavorir la construcció del recinte d'Alcanar . Amb les naturals reserve s de distància i factors culturals, una solució defensiva semblant es po t trobar per a la mateixa cronologia al recinte d ' Assos (al Golf d'Adramitrion, davant l'illa de Lesbos) . Les dues línies paral . leles de muralla, que delimiten i protegeixen e l Carrer núm . 1 fins al seu enllaç amb l'espai distribuïdor central, augmenten aquesta idea d ' una influència grega en el plantejament arqui tectònic militar, mitjançant la presència de bastions i mòduls sortint s afegits a la muralla interior que recorden, d'una forma potser groller a però efectiva, la idea dels traçats anomenats de cremallera propis del s perímetres grecs d'època clàssica, dels quals és una bona mostra al Principat el Sector de l'Istme de l'oppidum indiketa d'Ullastret . b) Els edificis singulars: els elements de més novetat dels espais arquitectònics del jaciment són, sense cap mena de dubte, els recintes conegut s com a edificis singulars, dels quals s'han estudiat, fins ara, tres exemplars . Aquests edificis, dels quals 1'1 i el 3 se situen a la zona sud-oes t oberts a la Plaça núm . 1, i el número 2 s'ubica al barri nord orienta t envers el Carrer núm . 2, estan formats per dos grups de quatre murs paral . lels (3,50x0,70x0,80 m) orientats en sentit sud-oest/nord-oest el s dos primers i cinc murs (3,5x0,50x0,80 m) el tercer, orientat en senti t nord-oest/sud-est . En tots els casos, aquests murs es troben delimitat s per un pòdium fet de lloses planes, perfectament escairades, que destaquen els edificis del seu entorn . L'absència, dintre de l'arquitectura ibèrica, de qualsevol tipus de paral . lel per a aquestes construccions (a excepció feta del conjunt d'edificis de suport a la fortificació de la Torre de Foios a Lucena del Cid, Castelló), planteja el problema bàsic de l a seva interpretació . No obstant això, i partint tant del material localitza t (agulles i punxons en bronze i os), com de la forma general dels edificis , creiem que aquests podrien servir com a dipòsits comunitaris de gra e n sacs, estibats sobre plataformes de fusta col . locades damunt dels fonaments de pedra conservats, a fi i efecte de protegir els cereals de la humitat, d'una manera semblant a allò que es pretén amb els hórreos d e la cornisa astur-galaica . Uns edificis d'aquest tipus poden ser incloso s dins dels conceptes de «Siri i Horrea» presents en els campaments mili tars romans del període de la conquesta del centre peninsular i descrit s per F . López Pardo . c) Les estructures d'habitació : les unitats d'hàbitat estudiades fins al moment a 1'oppidum d'Alcanar responen a dos tipus perfectament entroncats amb les dues fases arquitectòniques del jaciment . Tenim, d'aquest a manera, les anomenades «cases trapezoïdals», pròpies del període d e planificació del jaciment (finals del segle v aC) . Aquestes estructures recolzen sobre la muralla interior i s'obren al carrer núm . 2 ; el nivell d'habitació es troba a una alçada inferior al d'accés, per la qual cosa aquest


EXCAVACIONS AL POBLE IBÈRIC DE LA MOLETA DEL REMEI

149

s'ha de fer a partir d'un dintell enllosat, mitjançant escales descendent s de fins a quatre graons, realitzats amb pedres planes i escairades . La dis tribució interna dels hàbitats comporta llars centrals delimitades per pedres, compostes per capes successives de terra piconada i còdols de riu ; en ocasions, com és el cas de l'habitació 14, a més de les llars, existeixe n forns de maons ben estructurats que configuren espais comunitaris de transformació d'aliments . Els terres són de dos tipus principals, coexistint els de terra batuda i piconada sobre capes de preparació estèrils d e mescla de terra i pedres (habitacions 1 i 14), amb els formats per paviments de còdols de dimensió reduïda que delimiten àmbits concrets (habitació 5) . La superestructura d'aquests habitacles, que molt probable ment disposaven de dos pisos, es compon d'una coberta de fustes, branques i fang, inclinada cap a l'interior del poblat, i l'evacuació d'aigüe s s ' efectua damunt del carrer núm . 2 . D'altra banda, «les cases seriades» són el resultat de les remodelacion s dutes a terme en el segon moment constructiu i configuren un seguit d e cinc espais d ' habitació correlatius (habitacions 15, 16, 13, 12 i 9) de forma rectangular allargada, a les quals s'accedeix mitjançant una escala descendent ubicada sempre a l'angle sud-est de les mateixes i formada per do s graons de pedra que salven un desnivell de 40 cm . Aquestes construccion s disposaven d'un pis superior, al qual s'accedia per una escala d ' angle d e 90°, situada al fons de les mateixes (en aquest sentit, és molt il . lustrati u l'exemple de l ' habitació 12, que es compon de cinc graons, dels quals e l primer marca l ' angle ; tots ells són realitzats per una preparació de terra batuda i pedres de petites dimensions, damunt de les quals es dispose n lloses planes de forma rectangular amb dimensions mitjanes de 60x30 cm) . Per la seva forma i mesures, aquestes habitacions recorden les conegude s en el poblat ibèric del Molí d'Espígol i destinades a tasques d'emmagatzematge ; no obstant això, la presència de llars centrals adossades a les paret s indica la seva funció d'hàbitat .

LES FASES CONSTRUCTIVES

De les característiques arquitectòniques esmentades fins al moment e s pot deduir l'existència de dues fases constructives : Primera fase: correspon a la planificació originària del jaciment . E n aquest període es construeix el Sistema Defensiu, els Edificis Singular s i les anomenades «cases trapezoïdals» . Cronològicament, es pot data r en el darrer quart del segle v aC, a partir dels materials d'importació , tals com ceràmiques àtiques de vernís negre, lekythos aribal•lístics de l Grup de Pintor de Würzburg i kantharos sessile del Grup de Saint Valentin pertanyents al tipus VIII de Howard i Johnson .


150

FRANCESC GRÀCIA, GLÒRIA MUNILLA, RAMON PALLARÉ S

Segona fase: correspon a la remodelació de les estructures arquitectòniques, centrada en la compartimentació de les cases trapezoïdals i la sev a transformació en les «cases seriades» . Cronològicament, correspon a fi nals del segle nl aC, i arriba de forma ininterrompuda fins a les darreries del II aC . Aquest període ve datat pels materials d'importació itàlics: campaniana A i campaniana B .

EL MATERIAL ARQUEOLÒGI C

L'abundantíssim material proporcionat per 1'oppidum de La Moleta és àmpliament representatiu de les diferents fases d'ocupació del jaciment i respon a les línies bàsiques de la panòplia d'elements constitutius dels assentaments ibèrics . D'entre aquest material destaca, en especial, el d'importació que abast a els diferents tipus d'elements representatius del comerç mediterrani entr e els segles v i II aC . Així, junt amb les ceràmiques gregues citades anteriorment, podem trobar produccions de vernís negre dels Tallers del Golf d e Lleó i Llenguadoc-Rosselló, tal com el Taller 24/25 B (Morel 2540), co m també produccions de la zona emporitana, com és el cas de les peces de l Taller de les Tres Palmetes Radials, Taller de Rhode, Taller de les Tre s Palmetes Radials sobre línies d'estries i Taller de Nikia Iwn . El comerç romà anterior a la presència militar està representat per peces del Taller d e les Petites Estampetes i produccions del Grup 96 i Papena, Cosa, Teano i Ordona . Al costat d'aquest material d'importació, trobem, també, tota la gamm a de produccions de la ceràmica ibèrica, comuna a torn, amb les decoracion s típiques de la zona del nord-est peninsular, junt a la perduració de produc cions a mà amb formes i decoracions que recorden les conegudes des de l període de la transició bronze final-ferro . El material metàl . lic és, sens dubte, molt important, ja que demostra la perduració de tipus formals en boga des de mitjan segle v► aC, co m poden ésser les agulles de cap circular o cònic i les sivelles de cinturó d'u n garfi, en aquest cas sense decoració . Altres elements amb cronologia de segles v - 1v aC són destrals votives, pinces, simpulum o platets de balança . La qual cosa demostra una meta l . lúrgia del bronze perfectament desenvolupa da . Per la seva banda, els objectes de ferro s'agrupen en formes d'arma llan cívola i puntes de sageta . L'últim material destacable és l'abundant seriació de molins, agrupats , en alguns casos (habitació 14), en els espais de producció d'aliments comu nitaris . Se'n poden distingir tres tipus principals : molí de vaivé ; molí ovalat, de superfície llisa, amb nanses ; i molí circular de dues peces .


EXCAVACIONS AL POBLE IBÈRIC DE LA MOLETA DEL REMEI

15 1

ELS RECURSOS ECONÒMIC S

L'activitat econòmica del jaciment està marcada per una economia d e subsistència que comporta pràctiques agrícoles (blat), recol . lectores (ametlles i olives) i ramaderes (ovicàprids, porc, boví i gallinàcies), amb la cacera (porc senglar, cèrvids) i l 'explotació dels productes marins (escopinya de gallet, escopinya gran) . De l'estudi del material ossi es desprèn, també, la utilització domèstic a del gos i els equins . LA SEQÜÈNCIA CRONOLÒGIC A

Els treballs realitzats fins al moment indiquen una ocupació de l' hàbitat xifrable entre el final del segle vii aC i el final del segle II aC . Aquesta cronologia s'estructura de la manera següent : —Del final del segle vn a mitjan segle vI aC (620-540 aC), etapa caracteritzada per un tipus ocupacional de fons de cabanes (nivells inferiors de les habitacions 18 i 41 i datable per àmfora fenícia i bucchero etrusc . —Del final del segle v al final del segle iv aC (425-300 aC), etapa corresponent a la primera fase constructiva . — Del principi al final del segle III aC (290-237 aC), fase d'estancament caracteritzada per les importacions de vernís negre dels tallers itàlics i occidentals . —Del final del segle iii al final del segle il aC (230-110 aC), etapa corresponent al segon moment constructiu . La perduració de l'ocupació humana al territori d'Alcanar, després de l'abandonament del poblat ibèric, es fa palesa a la villa romana republicana del Cementiri Vell, ubicada als peus dels contraforts del Montsià, o n s'assenta l'oppidum . Aquest enclau romà té una cronologia que abarca de s del final del segle n aC fins al segle 1 dC, partint de la presència de ceràmiques campaniana A tardana i B i sigillata Aretina, Sudgàl•lica i Hispànica .


EI poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbu i (Vallès Occidental ) JOAQUIM FOLCH 1 SOLÉ, XAVIER MENÉNDEZ 1 PABLO , CARME MIRÓ 1 ALAIX, JOSEP M . PUCHE , EMILI REVILLA 1 CUBERO, ELISABET SORRIBES

La presència de restes d ' un edifici termal romà a Caldes de Montbui é s conegut des d'antic ; no és, però fins l'any 1956 que se 'n comença a plantejar la recerca . El poblat ibèric de la Torre Roja, ja conegut anteriorment, fou object e d'excavacions a partir del 1959 i fins al principi dels 70 per part d 'un gru p d'aficionats encapçalats per l'erudit local Llogari Sala, de les quals no tenim pràcticament informacions escrites . Aquestes prospeccions de Sala , juntament amb d'altres realitzades per tot el terme municipal, forniren l a secció arqueològica del Museu de Caldes, avui en remodelació, i posare n de manifest la riquesa de vestigis d ' època ibèrica i romana de la zona, reflectida posteriorment en els estudis de Pascual (1977), Mayer (1984), Sanmartí (1986, inèdita) i Miró (1987, inèdita) . No és fins l'any 1984 que s'inicien les primeres excavacions oficials , realitzades ininterrompudament des de llavors, al poblat de la Torre Roja , en el marc dels Camps d'Aprenentatge d'Arqueologia organitzats a l'esti u per l'Institut Català de Serveis a la Joventut de la Generalitat, amb la participació del Servei d'Arqueologia i la col•laboració de l'Ajuntament de Cal des, sota la direcció de Carme Miró (1984-87) i, consecutivament, de Xavier Menéndez (1984), Joaquim Folch (1985-86), Josep Maria Puche i Emili Revilla (1987) . Paral . lelament, i des de L'any 1986, s'han realitzat diverses intervencions d'urgència a l'àrea de la Plaça de la Font del Lleó i de l'anti c museu (en obres) on s'ubiquen les termes romanes, a càrrec de Carme Mir ó (1986-88) i Elisabet Sorribes (1987) . També s'han efectuat excavacions a l a villa romana de la Vall (1984) i en un sector del casc urbà, al carrer Bueno s Aires (1987), igualment dirigides per Carme Miró .


154

J . FOLCH I D'ALTRES

SITUACIÓ GEOGRÀFICA

El municipi de Caldes de Montbui se situa a la Vall de la Riera de Caldes, en el contacte entre la Plana del Vallès i la Serralada Pre-litoral . Aquestes dues unitats estructurals determinen també els dipòsits sedimentaris de l Miocè en la primera, i els materials granítics, sorrencs i conglomerats en l a segona . L'element a destacar d'aquesta àrea és la presència de gran nombre d e surgències d'aigües clorurado-sòdiques, liltíniques i fluorades, d'origen me teòric, que afloren a 70°C, i que són l'origen del conjunt termal del nucl i urbà . EL POBLAMENT IBÈRI C El terme municipal de Caldes de Montbui presenta una certa densitat d 'assentaments ibèrics, uns situats dalt de turons, d'altres situats al pla . Així mateix volem destacar la presència de material ibèric a diferents in drets del casc urbà, com pot ser a la plaça de la Font del Lleó . Quant als jaciments ubicats dalt de turons, hem de destacar la Torr e Roja, el Turó Gros de Can Camp i el Puig Alt de Can Viver. Com a nucli s situats al pla podem anomenar El Remei, Can Vendrell, Les Cremades i Bòvila Busquets . Segurament aquests jaciments eren petits assentament s aillats, amb un caire agrícola, que van esdevenir posteriorment villae a l'època romana . Hem de mencionar la problemàtica quant a la localització de la sec a d'Eusti . Llogari Sala l'havia situat al terme de Caldes, i assenyalava Le s Cremades com a possible ubicació . Aquestes monedes presenten la inscripció d'Eusti o Eustibaicula, i Villaronga les inclou dins del grup ausetà pe r la metrologia i el tipus (Villaronga, 1973) . Creiem que no tenim cap dad a prou fiable per a situar la seca d ' Eusti al terme de Caldes, ja que de les 2 4 monedes d ' època republicana trobades a la zona i classificables amb un a certa seguretat, solament quatre corresponen a Eusti .

EL POBLAT DE LA TORRE ROJ A

El poblat ibèric de la Torre Roja està situat al cim del turó del matei x nom, de 393 m d'altitud, el qual forma part de la Serra del Farell, i domin a visualment part de la depressió del Vallès i la Riera de Caldes, una de le s principals vies de comunicació cap a l'interior . El topònim es deu a l'existència d'una torre de guaita de planta circular, de factura medieval . El poblat està situat a la plataforma central superior del turó, i malgrat que n o s'han pogut localitzar els seus límits, per les prospeccions i observacion s que s'han fet, es pot confirmar que es tracta d ' un poblat de dimensions importants.


EL POBLAT IBÈRIC DE LA TORRE ROJA I CALDES DE MONTBU I

155

Fig . 1 . — Planta de les restes conegudes del conjunt termal de Caldes de Montbui .


156

J . FOLCH 1 D'ALTRES

Al llarg de les primeres cinc campanyes (1984-1988) s'han excavat u n total de 240 m- ; s'han documentat diverses habitacions de planta rectangular, amb parets de pedra sorrenca travades amb fang . A una d'aquestes habitacions, la núm . 4, va aparèixer una °structura de llar de foc, de form a quadrada, feta amb calç . S'han detectat almenys tres fases constructives a l llarg de la vida del poblat, amb una cronologia global que s'inicia a la primera meitat del segle v aC (avalada per la presència de ceràmica àtica d e figures roges) i arriba al canvi d ' era (representada per alguns fragments d e Terra sigillata Aretina, de parets fines i d'àmfores Pascual 1), sense interrupcions . El període més conegut és el darrer, corresponent a una fase tardana o n a nivell material és visible el fort impacte de la romanització : ús de tegula e i dollia, construcció de clavegueres, monedes, un gran molí giratori, importacions ceràmiques, etc . Les habitacions, orientades homogèniament d e nord a sud, s 'adossen a un gran mur reutilitzat com a marge, que probable ment constituí la muralla de tanca del poblat per la banda nord, bastida e n un moment inicial del poblat . La principal claveguera excavada, construïd a amb lloses de pedra sorrenca, la travessa . D ' aquest moment daten també dues inhumacions disposades directament a la fossa sense estructures sepulcrals, localitzades prop de la muralla, i que pertanyen a un adolescent i a un fetus a terme . Quant a la troballa de monedes en aquest jaciment, hem de destacar-n e la varietat d'origen : Untikesken, Lauro, Eusti, Kese, Malaca, Saguntum, I1turo, Longostaleton, Roma . Així mateix, hem d ' assenyalar la distribuci ó costanera de les seques, a excepció de Lauro i Eusti, d 'origen pròxim . Ta l vegada les monedes hagin arribat a través del port més proper, juntamen t amb les àmfores vinàries i la vaixella d 'importació . La majoria d'aqueste s monedes daten del final del segle u aC ; destaca però, un denari de Cèsar , encunyat cap el 49-48 aC . Remarquem l ' absència de monedes de les seque s d'Iltirta, Iltirkesken i Ausesken .

EL POBLAMENT RURAL EN ÈPOCA ROMAN A

Les comunicacions El ramal interior de la Via Augusta que travessava el Vallès ignorav a Caldes, però existia una important via secundària des de Granollers o L a Roca fins a Martorell que també creuava la comarca longitudinalment, i que incloïa a la xarxa viària els dos probables municipis del Vallès : Terrassa i Caldes de Montbui . Aquesta mateixa via enllaçaria amb Mataró pe l Coll de Parpers . El mil•liari de Can Vendrell, localitzat a uns 6 km de Caldes, al term e de Santa Eulàlia de Ronçana (Fabre, Mayer, Rodà, 1984, IRC núm . 181) , dedicat al procònsul Mani Sergi i datat vers el 110 aC, podria pertànyer a


EL POBLAT IBÈRIC DE LA TORRE ROJA 1 CALDES DE MONTBUI

15 7

l'esmentada via Caldes-Mataró, ja que fa referència a la milla XXI, aproximadament la distància (30 km) que separa Can Vendrell de Mataró pe l Coll de Parpers . Els altres dos mil•liaris de Mani Sergi, els de Tona (milla VII) i Sant a Eulàlia de Riuprimer (milla 1) amollonaven el tram més septentrional de l a Via Ausa-Maresme que segueix el Congost, àmpliament documentada e n època imperial . En aquest sentit, s'ha considerat que la via republicana de via enllaçar Tona o Centelles i Caldes per la carretera de Sant Feliu de Codines, evitant el pas del Congost . Però la posició del mil•liari de Can Vendrell, més relacionable amb Granollers i Mataró que no amb Vic, n o permet identificar de manera segura aquella ruta amb la via de Mani Sergi . Per altra banda, un camí de muntanya podria comunicar Caldes per Ca n Vendrell amb la Via del Congost per Bigues (on hi ha un possible mi l . liari ) vorejant els cingles de Bertí . Tampoc no és descartable l'ús de la via de l Congost des d ' època republicana . En tot cas, es pot afirmar que els tre s mil . liaris formen part d'una xarxa viària d'origen militar que s'estructur à a la zona al final del segle n aC, abans de la reforma de la via Heraklea , després Augusta i de la fundació de Barcino . Caldes ja era un important lloc de pas en època republicana, i fou u n important nus de comunicacions, com demostra el seu accés directe a ciutats i man .sio tant importants com Ausa, Egara, Ad Fines, Semproniana , Praetorio (i des d'aquí a Barcino) i Iluro . El poblament de villa e Trobem al terme municipal de Caldes de Montbui una organització de l territori a l'època romana, caracteritzada per l'existència de villae des d'u n moment força antic . Podem assenyalar com a villae establertes ja en èpoc a republicana els següents jaciments : Sant Miquel dels Martres, Mas Manolo , Sant Salvador o Can Cortès, El Remei, Mas Corró i Mas Pujades . Així mateix, de moment només hem localitzat una villa que començà a funciona r en època imperial, tot i que posteriors excavacions podrien canviar aquest a cronologia, atès que la zona en la qual es va intervenir arqueològicamen t és molt reduïda ; es tracta de la villa de Carerac . La vall Aquesta villa és l'única on hem actuat, fent una excavació d'urgència el s mesos d'octubre i desembre de l'any 1984 . Aquest jaciment es troba situa t molt a prop de l'actual carretera de Caldes a Granollers, prop de la Cre u de Baduell . L'excavació posà al descobert un sector de la zona industrial de la villa . Es localitzà una part d'un magatzem de dollia i dipòsits d'opus signinum . Quant a la cronologia, podem dir que el funcionament de la villa s'inici a en època republicana, i que el seu final no el podem dur més tard del segl e 111 dC . S'han detectat dues fases constructives molt clares .


158

J . FOLCH 1 D'ALTRE S

Quant al material, hem de destacar la troballa d'una gerra de grans dimensions, la pasta de la qual és similar a les dollia però amb una form a diferent . Aquesta gerra presenta una forma semiesfèrica, amb la base plana , i vora plana de secció quadrada amb dues motllures . A la vora trobem també una mena de broc . Aquesta gerra es trobava soterrada, i la boca quedav a anivellada amb un dipòsit d'opus signinum . La indústria vinícola La producció de vi per a l ' exportació va ser, segons les dades de què d e moment disposem, la principal activitat econòmica de les villae de Calde s de Montbui durant el primer segle de l'Imperi . Els tallers d ' àmfores de Caldes van ser dels primers que va identificar l'arqueologia catalana i dels qu e van possibilitar a R . Pascual argumentar l ' origen català de l'àmfora qu e avui porta el seu nom (Pascual 1960) . Es coneixen vestigis d'alfars a set jaciments . En tres d'ells (Sant Mique l dels Martres, Can Cabot i Mas Manolo) s'han localitzat els forns . En el s altres es van trobar testers formats per fragments d'àmfora i rebutjos d e cocció . Els alfars es troben formant part o pròxims a les villae, i es distribueixen al nord i a l ' est del nucli antic de Caldes . Dos testers es troben din s del casc urbà actual, a poca distància del casc antic (potser es relacione n amb un possible barri industrial del nucli romà?). Les àmfores produïdes pertanyien a les formes Pascual 1 i Dressel 2-4 . En el conjunt d'alfars s'han localitzat pivots amb una vintena de segell s diferents, però segons Pascual (1977) les marques pròpies del terme no devien ser més de sis : PTE, MCN, SLL, LLQ, C, LCP . Es possible seguir la difusió d'alguna d'aquestes marques . Les troballes d'àmfores amb el segel l PTE (segurament pertanyent al forn del Mas Manolo) revelen una ruta cap a Itàlia a través de Còrsega . L'inici de la producció amfòrica data del final del segle I aC i tindria e l seu punt àlgid a mitjan segle 1 aC . Els derelictes amb àmfores del segell PT E daten de Claudi-Neró (Corsi, Sciallano, Liou, 1985) . La producció vinícola de Caldes de Montbui s'emmarca dins del gra n corrent d'exportació de vi de la Laietània que es produeix entre el regna t d'August i la dinastia Flàvia . Geogràficament, els tallers de Caldes d e Montbui i Santa Eulàlia de Ronçana es caracteritzen per ser els més allunyats de la costa i els situats a una cota més alta sobre el nivell del mar . El final de la producció amfòrica planteja un problema: ¿implica aquest canvi una crisi de les exportacions i, per tant, un trasbals en l'economia d e les villae? Sense l ' excavació en extensió de les villae rurals no se'n pode n obtenir dades segures, però l ' escassetat de materials posteriors al segle 1 dC , dipositats al Museu Municipal podria indicar una transformació remarca ble. En canvi, el segle II és el de major documentació epigràfica al nucl i antic de Caldes de Montbui . Les termes es devien bastir sobre la base de la prosperitat agrícola i probablement es mantenien gràcies a les aportacions dels oferents dels ex-vots .


EL POBLAT IBÈRIC DE LA TORRE ROJA 1 CALDES DE MONTBUI

15 9

EL NUCLI TERMAL DE CALDES DE MONTBU I

Caldes com a municipiu m Tradicionalment s'ha vingut identificant Caldes de Montbui am b dAquae Calidae de les fonts clàssiques (Plini el Vell, Història Natural (3,23 ) i Ptolomeu, Geografia (II, 6,69) ), però de moment no hi ha res que pugu i demostrar que Aquae Calidae era Caldes de Montbui . El nom d'Aquae Calidae era un adjectiu comú a tots els nuclis on brollava aigua calenta, i no més a Catalunya podem trobar-ne diferents exemples . L'epigrafia és una de les fonts més importants de què disposem a l'hor a d'estudiar l'època romana a Caldes de Montbui . Es coneix un total d'onz e restes epigràfiques, la majoria de les quals —vuit, possiblement nou— prove nen de l'entorn de les termes, i són làpides d'agraïment als déus per la curació d'algun individu . Així mateix, les làpides ens ajuden a definir el tipus d'organització qu e corresponia a aquest nucli . Per una inscripció on es descriu el cursus honorum municipal de Lucius Caecilius, edil, duumvir, flamen (IRC núm . 42) , es pot parlar d'un municipium a Caldes a l'època flàvia, o possiblemen t d'un moment anterior, augusteu o juli-claudi (Mayer, Rodà, 1985) . Un a làpida dedicada a la deessa Isis parla d'una res publica, que defineix un a incipient organització jurídica premunicipal del nucli . La cronologia de la majoria de les inscripcions (entre el segle í dC i el II dC) ens fan pensar en un moment transcendent del nucli en èpoc a d'August-Tiberi . Aquesta prosperitat venia donada per l'anomenada d e les virtuts curatives de les aigües termals i està estretament relacionad a amb l'atracció de forasters —especialment de Tarraco, però també de Barcino, Iluro i altres indrets . Hem d'assenyalar que hi ha un buit a la història del nucli en època de l Baix Imperi . A partir del final del segle 11 dC o el principi del 111 dC n o tenim cap notícia, ni cap resta, del que passa a Caldes de Montbui, fins a l principi de l'edat mitjana . Les estructures d'hàbitat i artesanats En aquest moment, si deixem de banda la plaça de la Font del Lleó i l'edifici termal, són poques les intervencions arqueològiques sistemàtique s dins el nucli urbà de Caldes de Montbui . El darrer any es va dur a terme, durant el mes d'octubre, una interven ció d'urgència al carrer Buenos Aires cantonada Santa Eulàlia, lloc on l'an y 1959 es localitzaren dues habitacions d'una casa romana pavimentade s amb mosaic . Aquests mosaics daten del segle lI dC . La darrera campany a posà al descobert dues habitacions més, les quals només es conservaven a nivell de fonamentació. Així mateix aparegué una canalització d'aigua, fet a d'opus caementicium, i opus signinum . Aquestes són les úniques reste s d'hàbitat dins del casc urbà, i les podríem relacionar amb un possible nucl i d 'hàbitat que envoltava el conjunt termal .


160

J . FOLCH

1

D'ALTRE S

Altres restes a destacar dins aquesta zona són dos testers d'àmfores, d e forns productors de Pascual 1 i de Dressel 2-4 . Aquests testers estaven ubicats al carrer Balmes i al carrer Espartero . Si relacionem totes aquestes estructures, podem parlar d'un possible centre amb un caire artesanal i comercial . L'edifici terma l

L'any 1956 es du a terme la restauració de la part de l'edifici termal qu e actualment podem visitar a la plaça de la Font del Lleó . No és, però, fin s l'any 1986 que es torna a intervenir en aquesta zona, a ran de l'obertur a d'una rasa al mig de la plaça, on es localitza una nova piscina del conjunt . En dur-se a terme les obres de rehabilitació de l'edifici de l'Antic Hospita l de Caldes per a establir el Museu Municipal, es comença l'excavació sistemàtica de tot el subsòl ocupat per l'edifici . Aquesta excavació s'està fen t per parts, segons les necessitats de l'obra . El coneixement actual sobre el conjunt termal romà de Caldes de Montbui és fragmentari . Malgrat la importància de les restes documentades fin s al moment, aquestes són només una mínima part de l'edifici . Quant a la cronologia del conjunt, situem el seu primer moment d'ú s pel volts del final del segle 1► aC o l'inici del segle 1 aC . Aquesta data ens v e donada per diversos fragments de ceràmica campaniana del tipus A troba t a l'excavació . No tenim clar, però, el seu darrer moment, ni la datació d e les diferents fases constructives i reformes que hem constatat, ja que teni m una manca absoluta d'estratigrafies amb materials arqueològics concrets . Creiem que, encara que en un moment donat, al final del segle 1v o l'inici del segle v dC (presència de ceràmica Terra Sigillata Clara D), l'edifici pot redui r la seva extensió . Una part es converteix en necròpolis –Capella de Santa Susan na– i la resta del conjunt segueix funcionant . Al segle x111 es construeix l'Hospital de Pobres sobre les restes d'una part d'aquestes termes romanes . Les termes són un edifici ben construït, que presenta un estat que, al menys en una part, li confereix un caràcter monumental . Així mateix podem constatar una proporcionalitat i simetria a la part conservada . Cal u n coneixement més aprofundit de tot el conjunt per tal de poder establir un s cànons de proporcions que ens defineixin la metrologia del projecte arqui tectònic originari . Quant a la funcionalitat de les termes romanes de Caldes de Montbui , no tenim cap dubte que eren medicinals . La funció primordial d'aques t conjunt termal era curar els nombrosos malalts que arribaven a l'indret , atrets per l'anomenada que devien tenir els poders medicinals de les seve s aigües . No descartem, però, una possible funcionalitat complementària de caire lúdic o simplement de repòs . Aquesta funció terapèutica principal estava profundament emmarcada en un context religiós, ja que els poder s guaridors de les aigües estaven relacionats amb diferents divinitats, co m I'epigrafia ens ho ha fet evident .


EL POBLAT IBÈRIC DE LA TORRE ROJA 1 CALDES DE MONTBUI

16 1

Actualment, es coneixen un total de nou piscines, les quals correspone n a nou àmbits diferenciats . Així mateix s'han localitzat diferents cambre s que ens ajuden a definir la planimetria del conjunt . La complexitat de les pràctiques medicinals hidroterapèutiques feia necessària una diversita t d'àmbits on dur-les a terme . Aquest fet comporta, en conseqüència, un a complexitat de l'edifici termal . Cal preveure una gran varietat d'habitacions, amb unes funcions determinades, diferents des del punt de vista terapèutic, i similars des del punt de vista formal . De moment no s'ha establert un esquema tipus de les termes medicinals, el que sí que s 'observa és una gran similitud de les diferents plantes conegudes dels grans centre s termals (Bath, Badenweiler, Neris-les-Bains, etc .) . L ' organització de l ' espa i en aquests diferents balnearis és similar, i en molts casos les dimension s són idèntiques . Així mateix cal remarcar que l ' estructura de les termes medicinals es diferencia molt clarament de les termes públiques o privades , sobretot pel gran nombre d'ambients i d ' instal . lacions que requereixen le s primeres . Una part molt important de les troballes que s' han dut a terme corresponen a les instal . lacions pròpies d'un edifici termal . S ' han detectat diferents canals de conducció d'aigua, així com el sistema de desguàs de le s diferents piscines . També cal remarcar el tipus d'instal . lacions que feie n servir per mantenir els diferents espais a la temperatura desitjada . Fem es ment aquí que a tots els àmbits arribava l'aigua termal a la temperatur a desitjada segons el tractament que s'havia de dur a terme . Un tret que cal destacar del sistema de calefacció de les termes de Caldes és el fet que l a majoria de murs estaven creuats per un canal per on corria l'aigua termal , que mantenia així l'escalfor de l'ambient . La zona central i principal de les termes devia ser la ubicada a l'actua l plaça de la Font del Lleó, indret on han aparegut les dues piscines de dimensions més grans, envoltades ambdues per una galeria perimetral amb arcades . Aquest devia ser el nucli del centre termal . A la zona corresponent a l'actual museu es devien trobar les instal . lacions més secundàries, o de tractaments més concrets, no majoritaris .

CONCLUSION S

L'estat del coneixement arqueològic actual no ens permet de defini r amb cura quin tipus de nucli i d'organització del territori trobem a la Cal des romana . Manquen moltes dades per a poder establir una visió real i concreta de com es devia generar el poblament entorn de les surgències ter mals . És clar, però, que el que vertebrà un nucli urbà a Caldes de Montbui a l'època romana foren les deus termals . En un primer moment es deuria generar un petit nucli entorn d'aquestes fonts, segurament ja amb un cert caire guaridor i religiós .


162

J . FOLCH I D'ALTRES

No hem d'oblidar, però, que hem constatat un poblament indígena fin s a l'època ibèrica tardana, al canvi d'era, localitzat i ben representat a l a darrera fase d ' ocupació del poblat ibèric de la Torre Roja. Així mateix tenim una via romana que creua la comarca el darrer quart del segle II aC . El territori dels voltants està plenament romanitzat al final del segle tt aC , moment en què trobem un reguitzell de villae republicanes . En relació a les esmentades villae trobem una important concentració d'obradors terrissaires productors d'àmfores Pascual 1 i Dressel 2-4 . Les excavacions arqueològiques, d' una banda a la Torre Roja, les qual s ens donaran una estratigrafia del moment ibèric i dades per a entendre l a seva ocupació en un moment avançat de la romanització, de l'altra al centre termal, que ens proporcionaran una planta més completa de l'edific i com també més informació sobre les diferents fases i la seva cronologia , ens ajudaran a omplir molts dels buits que actualment tenim a les nostres investigacions . BIBLIOGRAFI A PASCUAL, R . (1977) : Las ánforas de la Layetania . «Méthodes classiques e t méthodes formelles dans l'étude des amphores . Actes du Col . loque d e Rome», 1974 . Ecole française de Rome . MAYER, M . ; RODÀ, I . (1984) : La romanització del Vallès segons 1'epigrafia . Museu d'Història de Sabadell, Sabadell . SANMARTÍ, J . (1986) : La Laietania ibèrica . Estudi d'Arqueologia i Història . Tesi doctoral . (Inèdita) . MIRÓ, C . (1987) : Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona . (Inèdita . ) VILLARONGA, L . (1973) : Sistematización del numerario ibérico del grup o ausetano . Acta Numismática, III . Barcelona . FABRE, G . ; MAYER, M . i RODÀ, I . (1984) : Inscriptions romaines de Cata logne . I-Barcelone (souf Barcino) . Diffusion de Boccard, Paris . CORSI-SCIALLANO, M . et Ltou, B . (1985) : Les Epaves de Tarraconaise à chargement d'amphores Dresse 2-4 . Archaenautica, 5 .


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.