Page 1

_Menhir_cob.qxp:Maquetación 1

17/4/12

13:59

Página 1

Col·lecció Excavacions Arqueològiques a Catalunya

C

Cultura Arqueologia

C

Col·lecció Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya

1. Les excavacion arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. (Exhaurit)

2. Les excavacions a l’església de Sant Andreu (Orrius):

1. Les Sorres X. Castelldefels

estudi preliminar de la troballa de monedes comtals

El menhir del Pla de les Pruneres

4. Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d’en Gibert (Rabós d’Empordà). El túmul de la serra de Clarena (Castellfollit del Boix)

5. El Cingle vermell: assentament de caçadors recol·lectors del Xè mil·leni BP

6. Les mines neolítiques de Can Tintorer (Gavà). Excavacions 1978-1980. (Exhaurit)

El menhir del Pla de les Pruneres

7. La granja cistercenca d’Ancosa (la Llacuna): Estudi dels edificis i dels materials trobats a les excavacions. 1981-1983 8. El circ romà de Tarragona. I. Les voltes de Sant Ermenegild

9. Excavacions arqueològiques d’urgència a les comarques de Lleida.

10. El dipòsit de bronzes de Llavorsí. Pallars Sobirà 11. El Poblat Ibèric d’Alorda Park. Calafell, Baix Penedès. Campanyes 1983-1988

12. La necròpolis del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta). Campanyes del 1984 al 1987

13. El jaciment romà del Morè (Sant Pol de Mar, Maresme)

14. La necròpolis del neolític mitjà i les restes romanes del Camí de Can Grau (La Roca del Vallès, Vallès Oriental). El jaciment de Cal Jardiner (Granollers, Vallès Oriental)

15. El Pla de la Bruguera. Centre de distribució SONY (Castellar del Vallès. Vallès Occidental)

16. Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval (Sabadell, Vallès Occidental)

(Mollet del Vallès, Barcelona)

4. El Castell del Temple de Barberà de la Conca 5. El fossat nord del castell cartoixa de Vallparadís. Terrassa 6. La vil·la romana de l’Aiguacuit. Terrassa 7. L’oppidum ibèric de l’Esquerda. Les Masies de Roda de Ter 8. El Coll del Moro. Gandesa 10. L’església de Sant Ponç de Corbera. Cervelló 11. El poblat ibèric de Santa Anna. Castellvell del Camp 12. Excavacions al velòdrom. Mont-roig del Camp 13. Can Roqueta. Sabadell 14. La cambra pirinenca de Santes Masses. Pinell 15. El jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. Manlleu 16. El poblat ibèric de Castellruf. Santa Maria de Martorelles 17. El poblat protohistòric de Puig Roig del Roget. El Masroig

Estudi arquelògic Josep Bosch

Àngels Jorba

18. La Solana. Memòria de l’excavació arqueològica al jaciment (Cubelles, Garraf)

3. El molí d’en Ribé. Santa Coloma de Gramenet

9. L’antic col·legi dels Maristes. Girona

La restauració

17. Els Mallols. Un jaciment de la plana del Vallès, entre el neolític i l’antiguitat tardana (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)

Col·lecció Excavacions Paleontològiques a Catalunya 1. Treballs de Paleontologia Intervenció paleontològica al jaciment de la Roca de la Rella (Puig-reig, Berguedà) Primers resultats de les campanyes d’excavació (2001-2005) al jaciment amb vertebrats continentals del Cretaci superior de Basturs Poble (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà) Resultats de la segona fase d’actuacions (1999-2005) als jaciments paleontològics del Plistocè inferior d’Incarcal (Crespià, Pla de l’Estany)

19. Entre l’hospici i l’hospital. Evolució urbanística d’un sectpr de Girona: el carrer de Savaneres. (Girona, Gironès)

Revisió de Parontosuchus SP (Amphibia, temnospondyli) del jaciment de la Móra (Buntsandstein, Triàsic) (El pla de la Calma, Tagamanent, Vallès Oriental)

20. El menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Vallès Oriental) Col·lecció Guies de Jaciments Arqueològics

20

1. Ullastret, poblat ibèric 2. Molí d’Espígol. Tornabous 3. Torre Llauder. Vil·la romana. Mataró Col·lecció Anuaris d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya

1. Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya, campanyes 1982-1989. Època romana i antiguitat tardana

20 Excavacions Arqueològiques a Catalunya

3. Excavacions a l’ermita de Ntra. Sra. de Sales (Viladecans)

2. El Collet de Brics d’Ardèvol. Pinós

ISBN 978-84-393-8857-9

9 788439 388579

9

Rosegadors del dipòsit controlat de Vacamorta (Can Colomer) (Cruïlles, Baix Empordà)


EL MENHIR DEL PLA DE LES PRUNERES (Mollet del Vallès, Vallès Oriental) Estudi arqueològic La restauració

Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 20


Direcció General del Patrimoni Cultural Subdirecció General del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic Servei d’Arqueologia i Paleontologia

El Menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Vallès Oriental)

Estudi arqueològic Josep Bosch La restauració Àngels Jorba

Barcelona, 2012


Biblioteca de Catalunya. Dades Cip Bosch i Argilagós, Josep El Menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Vallès Oriental). – (Excavacions arqueològiques a Catalunya ; 20) A la part superior de la portada: Direcció General del Patrimoni Cultural, Subdirecció General del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic. – Bibliografia. – Text en català, castellà, francès i anglès ISBN 9788439388579 I. Jorba, Àngels II. Catalunya. Departament de Cultura III. Catalunya. Subdirecció General del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic IV. Títol V. Col·lecció: Excavacions arqueològiques a Catalunya ; 20 1. Menhirs – Catalunya – Mollet del Vallès 2. Mollet del Vallès (Catalunya) – Arqueologia 903.53(467.1 VaOr Mollet del Vallès)

Estudi arqueològic Josep Bosch Estudi de la restauració Àngels Jorba Fotografies Carles Aymerich i Ramon Maroto del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya Elisa Sarrià Departament de Premsa de l’Ajuntament de Mollet del Vallès Contrapunto Dibuix alçat Elisa Sarrià Coordinació Maite Mascort, Anna Cisneros Agraïments Ajuntament de Mollet del Vallès Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya Félicie Fougère Pepa Ventura Fundació Municipal Joan Abelló de Mollet del Vallès © d’aquesta edició Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura © dels textos i de les imatges Els autors Primera edició Maig de 2012 Tiratge 800 exemplars Dipòsit legal B-13.854-2012 Impressió Arts Gràfiques Grinver, Sant Joan Despí

4


Sumari

Presentació

7

Estudi arqueològic

9

La restauració

37

TRADUCCIONS

Castellà

43

Francès

61

Anglès

79

5


Presentació Ramon Ten Carné Cap del Servei d’Arqueologia i Paleontología

E L CREIXEMENT URBÀ ens porta a vegades a progressar en el coneixement històric. No sempre la planificació va per davant i la troballa inesperada arriba quan hom menys s’ho espera. Aquest és el cas del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès. A part de la intervenció arqueològica corresponent dirigida per Pablo Martínez, es va haver de traslladar, netejar i restaurar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya sota la direcció de M. Àngels Jorba. El Servei d’Arqueologia i Paleontologia encarregà l’estudi arqueològic del menhir a Josep Bosch. En aquesta publicació es presenta l’estudi del menhir i s’explica el procés de trasllat, tractament i situació posterior. Josep Bosch reflexiona sobre la seva experiència en aquest camp i sobre els treballs que han fet els investigadors catalans sobre menhirs. A Catalunya no tenim grans menhirs, però sí, un conjunt de pedres que es poden classificar com a tals, algunes de les quals són estàtues menhir. Pel que fa al menhir del Pla de les Pruneres, s’ha tractat i estudiat exhaustivament des del tipus de pedra fins als treballs en relleu que presenta, que conformen una cara humana amb unes possibles banyes de toro. Aquest és un tret que l’autor remarca notablement fins al punt de situar-lo en el centre del seu estudi. Sens dubte es tracta d’una estàtua menhir ja que l’autor la defineix com una figura humana sencera i en tres dimensions, encara que no presenti atributs de vestuari. Per una altra banda, es veu difícil la relació del rostre amb els motius gravats en el menhir. Una part de l’estudi es dedica a establir la cronologia concreta entre el neolític mitjà i el calcolític. A més, es fa una bona comparació amb els altres elements trobats a Catalunya, tot i que bàsicament els paral·lels clars cal trobar-los al nord de Portugal, a la província de Granada i sobretot al migdia francès. Els motius gravats tenen moltes semblances amb els d’altres restes de la regió de l’Armòrica i la Bretanya francesa. Cronològicament no coincideixen el relleu amb la T facial del menhir del Pla de les Pruneres amb els seus mateixos gravats, per la qual cosa és

probable que les dues grans seqüències decoratives del menhir no es fessin simultàniament. La significació d’aquest menhir va lligada al culte a una divinitat fluvial per tal de pal·liar les mancances d’aigua de la conca del Besòs. Aquesta mena d’home-toro pot recordar els bucranis d’Hacilar o l’estil ceràmic de Halaf de Hasuna i també els gravats rupestres del mont Bego. Tota la Mediterrània està lligada al culte del toro i cal remarcar les decobertes prou recents d’esteles amb banyes esculpides en pedra al jaciment de la serra del Mas de Bonet a l’Alt Empordà. Tenim dades segons les quals l’estàtua menhir del Pla de les Pruneres presenta elements tant mediterranis com atlàntics. D’altra banda, Àngels Jorba, restauradora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, ens presenta tot el procés de trasllat de la peça des del lloc de la trobada fins a Valldoreix; ens explica la instal·lació que es va configurar per al procés de tractament, i ens descriu tant l’estudi organolèptic, com l’analítica de la peça, segons la qual la pedra prové d’alguna pedrera desapareguda de la serralada Litoral. Després d’aquest procés, es va dibuixar i escanejar el menhir en 3D. Es presenta, doncs, per una banda un acurat estudi arqueològic que vol esbrinar la cronologia del menhir, així com fer una interpretació dels seus gravats i relleus, a més de plantejar-ne la simbologia i el possible ús, i la seva possible relació amb altres restes de l’Atlàntic o la Mediterrània. I, per una altra banda, un text que descriu el tractament que ha seguit la peça. Cal remarcar el paper que ha tingut en aquest episodi de l’arqueologia catalana l’Ajuntament de Mollet del Vallès, tant en els moments inicials en què es va fer la troballa com posteriorment a l’hora de situar-lo al Parc de Can Mulà, on es troba actualment. També podem destacar les actuacions del Servei d’Arqueologia i Paleontologia, així com el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Com dèiem al començament, de qualsevol troballa es pot passar a un coneixement exhaustiu de les entranyes de la vida en la nostra prehistòria.

7


8

Figura 1. El menhir del Pla de les Pruneres, plantat dret al Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès, vist pel cantó del rostre en relleu. Fotografia: Carles Aymerich i Ramon Maroto, CRBMC, 2009.


Estudi arqueològic Josep Bosch1

«... el pla, sobretot quan assoleix dimensions importants, serà sovint el territori de les aigües sense control». FERNAND BRAUDEL Memorias del Mediterráneo. Prehistoria y Antigüedad

El menhir del Pla de les Pruneres, una gran oportunitat A finals de l’any 2009, quan vam començar aquest estudi sobre el menhir del Pla de les Pruneres de Mollet, els menhirs i l’art megalític no eren un tema absolutament nou per a nosaltres. Ja l’any 1988 havíem publicat un treball sobre el menhir de la Pedra Serrada de Parets del Vallès i, posteriorment, l’any 2005, conjuntament amb l’arqueòloga Montse Tenas i el geòleg Jordi Bertran, havíem efectuat un estudi dels menhirs llavors coneguts al baix Vallès. En aquell moment aquest estudi no es va poder publicar, però sí que s’ha fet posteriorment, degudament revisat i actualitzat, en el volum número 26 (gener de 2011) de la revista Notes editada pel Centre d’Estudis Molletans. Estudiar una peça de la singularitat del menhir de Mollet, establir-ne la cronologia i interpretar-la, però, resultava més complex i, també, més ric, molt més del que ens podíem imaginar en un principi. Per fer-ho calia fer nombroses lectures prèvies, de publicacions recents, algunes fins i tot aparegudes durant l’any de l’estudi —com el llibre de Michel Maillé, Hommes et femmes de pierre, sobre les estàtues menhir de Roergue i de l’alt Llenguadoc—, i altres de més antigues que, ho hem de reconèixer, resultaven noves per a nosaltres —com el llibre Statues-menhirs, des énigmes de pierre venus du fond des âges, dirigit per Annie Philippon i editat a Roergue l’any 2002; com les actes del 2ème Colloque International sur la Statuaire Mégalithique, fet a SaintPons-de-Thomières l’any 1997 i publicades l’any següent, o com el llibre de Geoffroy de Saulieu, Art rupestre et statues-menhirs dans les Alpes, editat 1

Designat pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya per a l’estudi del menhir de Mollet.

l’any 2004. L’estudi també ens ha portat a llegir de nou treballs que ja havíem llegit feia anys, però que ara hem rellegit «amb nous ulls», com l’article de Jean Arnal dedicat a les estàtues menhir franceses, al volum II de la Préhistoire Française de l’any 1976; les actes del congrés d’Avinyó del 1990, dedicat a les Representations humaines du Néolithique a l’Âge du Fer, publicat al 1993; o com el llibre Toros. Imatge i culte a la Mediterrània antiga, catàleg de l’exposició del mateix nom al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, a finals del 2002 i inicis del 2003. L’estudi del menhir de Mollet ha estat, per altra banda, una ocasió per reviure i aprofitar experiències i coneixences anteriors. Com el viatge que vam fer a la Bretanya l’estiu del 2002, en el qual vam visitar llocs com el cairn de Barnenez, el museu de Penmarc’c, la Table des Marchands a Locmariaquer, el museu i els alineaments de Carnac, el museu de Vannes, o algunes de les illes del golf de Morbihan, pel qual vam poder fer un recorregut en vaixell; com la visita al museu cantonal de la ciutat de Sion, on s’exposen les esteles antropomorfes de la necròpolis del Petit Chasseur, dins d’un viatge a Suïssa efectuat l’estiu del 2008; o, finalment, com les visites al Musée des Antiquités Nationales de Saint-Germain-en-Laye, a la vora de París, on s’exposen algunes de les estàtues menhir i esteles antropomorfes del Migdia francès, la darrera de les quals efectuada al febrer del 2008. L’estudi del menhir de Mollet també ha estat motiu per recordar un seminari fet a Caen (Normandia) l’any 1995, dedicat a l’explotació i distribució de diferents primeres matèries a diferents èpoques de la prehistòria, en el qual vam ser convidats a participar. Hi vam conèixer Charles Tanguy Le Roux, qui, després que li mostréssim una fotografia de la Venus de Gavà, ens parlà d’un art megalític bretó, llavors desconegut per nosaltres, i que ha estat clau en el nostre estudi del menhir de Mollet. Així mateix, aquest estudi ens ha fet recordar el congrés O Neolítico Atlántico e as Orixes do Megalitismo, fet a Santiago de Compostel·la l’any 1996, on un vell Jean L’Helgouac’h i un jove Serge Cassen ens havien dit, per a sorpresa nostra,

9


que en la seva opinió la variscita dels ornaments corporals trobats en sepulcres megalítics armoricans podia molt bé procedir de les mines de Gavà. A Santiago de Compostel·la vam poder escoltar, també, com el mateix L’Helgouac’h sostenia que no es podien descartar connexions entre l’art megalític atlàntic i les antigues mitologies mediterrànies, tesi que, com es comprovarà, ha inspirat el nostre estudi. A l’Europa occidental hi ha un gran nombre de menhirs, tant a la banda atlàntica, on sobresurt la regió de l’Armòrica (nord-oest de França), com a la mediterrània; poden aparèixer aïllats o acompanyats d’altres menhirs, amb els quals formen alineaments rectilinis o circulars, aquests anomenats cromlecs. Els menhirs abunden als Alps, al Migdia francès, a les illes de Còrsega i Sardenya i a la península Ibèrica. A l’actual territori de Catalunya se’n coneixen més de cinquanta (vegeu Cura, 2002-2003, p. 139), en alguns casos citats en documents que es remunten a l’edat mitjana i sovint amb llegendes i tradicions que s’hi associen (vegeu per exemple, Bertran, Bosch i Tenas, 2011, p. 142146). Han estat pocs, però, els estudis efectuats sobre menhirs a Catalunya. Així, quan l’any 1925 el Dr. Lluís Pericot publicà la seva tesi titulada «La civilització megalítica catalana i la cultura pirenaica», només s’ocupà dels sepulcres megalítics i deixà de costat tot el que feia referència als menhirs. Això no canvià quan, vint-i-cinc anys després, publicà una reedició ampliada que titulà Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica. Des de llavors, han estat pocs els arqueòlegs que a Catalunya s’han interessat per l’estudi dels menhirs. Ho han fet arqueòlegs com Miquel Cura, que l’any 1980 publicà a Barcelona un treball sobre les esteles antropomorfes i les estàtues menhir del Llenguadoc i que anys després estudià el menhir de Montmeló (Cura 1979-1980; Cura 20022003); Josep Castany, que tingué ocasió de documentar l’existència d’una estela menhir al costat d’un sepulcre megalític neolític a Costa dels Garrics del Caballol (Pinell, Solsonès) (Castany, 1992); Josep Tarrús, que amb els seus treballs sobre el megalitisme empordanès ha estudiat també nombrosos menhirs (Tarrús, 2002; Tarrús et alii, 2005; Carreras et alii, 2005); l’autor d’aquest treball, que l’any 1988 publicà un petit estudi sobre el menhir de la Pedra Serrada de Parets del Vallès, població veïna a la de Mollet (Bosch, 1988); o Abel Fortó, Vanessa Muñoz i Pablo Martínez, que han estudiat

10

la petita estàtua menhir de Ca l’Estrada de Canovelles (Fortó, Muñoz i Martínez, 2005). Tot i el poc interès que han despertat fins ara els menhirs entre els arqueòlegs a Catalunya, les grans i llargues pedres aixecades dretes i els monuments megalítics en general són uns dels vestigis prehistòrics que més capten l’atenció avui dia; segurament perquè, independentment del seu valor arqueològic, imposen respecte pel seu gegantisme i desafien la imaginació d’aquells que els contemplem, en fernos preguntar com i per què éssers humans d’un passat remot van manipular blocs de pedra que de vegades poden arribar a pesar desenes de tones. No hi ha dubte que el menhir descobert a Mollet del Vallès, amb els seus gairebé cinc metres de llargada i les seves més de sis tones de pes (6.200 kg), és un d’aquests vestigis prehistòrics, amb un interès que el situa al capdavant de tots els menhirs coneguts fins ara a Catalunya. El menhir del Pla de les Pruneres de Mollet fou descobert al mes d’abril del 2009; a partir de llavors es van anar succeint una sèrie d’actuacions: En primer lloc, l’empresa d’arqueologia Estrats, Gestió del Patrimoni Cultural, SL, per encàrrec de l’Ajuntament de Mollet del Vallès i a instància del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, efectuà una intervenció arqueològica en el lloc on es va fer la troballa, que va ser dirigida per l’arqueòleg Pablo Martínez i en la qual també participà el geòleg José Antonio Palazón. Mentrestant, a principis del mes de maig, el menhir fou traslladat al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya a Valldoreix, per tal que s’efectuessin la neteja i la restauració necessàries, dirigides per la restauradora del mateix centre Àngels Jorba. Durant el temps en què el menhir va ser al Centre de Restauració de Valldoreix, Màrius Vendrell, Pilar Giráldez i Lorena Merino, del Grup de Recerca Aplicada al Patrimoni Històric del Departament de Cristal·lografia i Mineralogia de la Universitat de Barcelona, mitjançant el conveni que hi ha entre aquest Departament i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, van dur a terme un estudi geològic del menhir. També a Valldoreix, Elisa Sarrià, amb la col·laboració de Marta Molet i nostra, va dibuixar el menhir i va calcar-ne els gravats i relleus. Finalment, mentre el menhir va ser al Centre de


Figura 2. El menhir del Pla de les Pruneres, instal·lat al Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès, en el decurs d’una visita guiada. Fotografia: CONTRAPUNT.

Restauració de Valldoreix, el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya encomanà a la mateixa empresa Estrats, que havia fet la intervenció en el lloc de la trobada, la documentació del menhir mitjançant el mesurament amb escàner 3D i el seu postprocessament, treballs que van ser desenvolupats mitjançant un conveni de col·laboració entre l’empresa esmentada Estrats i Solu-Mètrics 3D Laser Scan Consulting and Services, empresa especialista en serveis de mesurament i digitalització 3D remota. Al mes de maig de 2010, un any després de ser traslladat a Valldoreix, el menhir va ser retornat a Mollet del Vallès on, amb la participació de restauradors del centre de Valldoreix i de l’equip tècnic del Museu Abelló de Mollet, dirigit per Pepa Ventura, va ser exposat al públic al parc de Can Mulà, on es troba des de llavors. Per la nostra part, hem portat a terme un estudi arqueològic del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet, en el qual, amb l’ajut dels resultats dels treballs anteriorment citats, hem intentat

d’establir-ne la cronologia i, un cop contextualitzat en la seva època, interpretar-lo i conèixer el seu significat i la seva funció. Aquest estudi no hauria estat possible sense les aportacions de totes i cadascuna de les actuacions referides.

No volem deixar de fer esment aquí a les darreres Jornades del Centre d’Estudis Molletans, organitzades per Maria Rosa Boada i Jordi Bertran, dedicades als menhirs del baix Vallès i que es van fer al juny del 2010, en les quals vam tenir l’oportunitat de participar. Les diferents sessions d’aquestes jornades, des de la conferència inaugural fins a la taula rodona de cloenda, passant per totes i cadascuna de les comunicacions presentades i per les visites als diferents monuments, van ser una oportunitat per reflexionar col·lectivament sobre el menhir del Pla de les Pruneres de Mollet i el seu possible significat, i han estat d’un gran ajut a l’hora de ponderar i madurar els resultats del seu estudi. Amb totes estem en deute. Per últim, volem expressar el nostre agraïment a totes aquelles persones que, d’una forma o altra, ens han ajudat a fer i publicar aquest treball. Volem agrair a Gemma Hernández i Josep Manuel Rueda el fet que, sent respectivament cap del Servei d’Arqueologia i Pa-

11


Vallès Oriental

Vallès Oriental

Osona

Bages

França

Selva Aragó

Vallès Occidental

Maresme

Figura 3. Plànols de situació del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès), segons Estrats Gestió del Patrimoni Cultural, SL.

Pla de les Pruneres

leontologia i subdirector general del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, confiessin en nosaltres i ens encomanessin l’estudi arqueològic del menhir de Mollet. Volem agrair a Ramon Ten, actual cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia esmentat, i a Joaquim Folch, arqueòleg territorial del mateix servei, que hagin volgut publicar aquest estudi. Volem agrair també a Elisa Sarrià, autora del dibuix d’aquest menhir, la seva amable col·laboració i el seu ajut valuós, així com a Marta Molet, que va participar-hi. Volem donar les gràcies a Àngels Jorba, restauradora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya a Valldoreix, i a Maria Duran, cap de la Secció de Gestió i Administració del mateix Centre, per les facilitats que ens han donat a l’hora d’estudiar el menhir durant el temps que hi va estar dipositat. Volem agrair a Màrius Vendrell, autor de l’estudi petrogràfic i dels materials de recobriment del menhir, que ens permetés discutir amb ell els seus resultats, cosa que atesos els nostres minsos co-

12

neixements geològics ens ha ajudat molt. I, per últim, volem expressar el nostre agraïment a Montse Tenas i Jordi Bertran, amb qui des de l’any 2005 hem estat estudiant plegats els menhirs baixvallesans; les seves observacions han estat de gran utilitat. Descoberta i localització d’una troballa sorprenent El que s’ha anomenat menhir del Pla de les Pruneres fou descobert a mitjan mes d’abril del 2009, durant les obres de construcció d’un garatge públic subterrani en el lloc conegut amb aquest nom, dins del nucli urbà de la població de Mollet del Vallès, molt a prop del seu centre, en un solar limitat pels carrers Ramon Casas, la Pau, rambla de Pompeu Fabra i Anselm Clavé, que fins llavors s’havia vist preservat de les edificacions (vegeu Figura 3). La construcció comportà un rebaix del terreny d’uns 9-10 metres de fondària i d’uns


Figura 4. Detall d’un mapa de l’Instituto Geográfico y Catastral (escala 1:50.000), segons edició de l’any 1951, amb la localització de Mollet. Hi apareix una extensa àrea encara sense urbanitzar entre aquesta població i el riu Besòs i s’hi pot veure el recorregut de les rieres Seca i de Caganell, prop de la confluència de les quals va ser descobert el menhir del Pla de les Pruneres.

1.500 metres quadrats d’extensió. El menhir va aparèixer a 8 metres de la superfície del terreny en el moment d’iniciar-se les obres i les primeres perforacions que es van fer el van afectar en un dels seus extrems. Les coordenades UTM del lloc de la trobada són X: 434640 Y: 4599035 i l’altitud sobre el nivell del mar és de 60,7 m. El Pla de les Pruneres de Mollet està emplaçat a la depressió del Vallès, que s’estén en sentit nord-est-sudoest entre dues serralades, la Litoral (Collserola, Corredor, Montnegre), amb altituds entre 400 i 500 metres sobre el nivell del mar, i la Prelitoral (Sant Llorenç de Munt, cingles de Bertí i Gallifa, Montseny), amb altituds dominants més elevades, entre 800 i 1.000 metres, que al Montseny arriben als 1.700. Concretament el lloc de la trobada del menhir se situa en el marge dret del riu Besòs, en uns terrenys plans a la dreta del curs de la riera Seca i a l’esquerra de la de Gallecs o Caganell, uns 300 m abans de la desembocadura de la primera en la segona, que, per la seva part, desemboca en el riu Besòs esmentat transcorreguts uns 600 m (vegeu Figura 4). Com s’ha dit, amb motiu de la descoberta del menhir, l’Ajuntament de Mollet del Vallès, a instància del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i amb la seva autorització, va fer una intervenció arqueològica en el lloc on es va fer la troballa. La intervenció fou encomanada a l’empresa Estrats i dirigida per l’arqueòleg Pablo Martínez, qui en els seus treballs sobre el terreny va tenir la col·laboració del geòleg José Antonio Palazón. Aquesta intervenció tenia un doble objectiu: controlar els treballs de les obres de construcció en previsió de l’aparició d’altres restes arqueològiques i conèixer el context de la descoberta del menhir, la qual cosa volia dir documentar i estudiar l’estratigrafia dels terrenys, recollir restes que un cop estudiades o analitzades poguessin ajudar a establir la cronologia dels seus diferents nivells, tant del corresponent al menhir com dels altres, i recollir mostres de sediments amb les quals es poguessin reconstruir les condicions paleoambientals de les

diferents èpoques en les quals es van formar cadascun dels nivells, així com la seva evolució.2 Durant la intervenció van ser recollits materials arqueològics corresponents a diferents moments de la prehistòria: una rascadora de sílex de tipus paleolític, un fragment de ceràmica neolítica amb decoració cardial i un altre fragment de ceràmica decorada amb un cordó amb impressions digitals, que pot ser situada a l’edat del bronze, a banda d’algunes restes de fauna. Tots aquests materials, però, van ser trobats en posició secundària, fora de context i sense que cap d’ells es pogués relacionar de manera directa amb el menhir (Martínez i Palazón, 2011, p. 153), encara que ens donen una idea de l’antiguitat dels dipòsits que

2

No tots els resultats d’aquests estudis i anàlisis han estat publicats en el moment de redactar aquest treball, per la qual cosa nosaltres només utilitzarem aquells que sí que ho han estat.

13


Figura 5. Vista de les obres de construcció d’un garatge públic subterrani a Mollet del Vallès, en el decurs de les quals va ser descobert el menhir del Pla de les Pruneres. Fotografia: Carles Aymerich i Ramon Maroto, CRBMC, 2009.

14

Figura 6. Vista del menhir del Pla de les Pruneres un cop enretirat del lloc on va ser trobat i estirat a terra al costat de l’excavació de l’obra en la qual va ser descobert. Fotografia: Ajuntament de Mollet, Departament de Premsa, 2009.


Alçat

Alçat

a

a’

b

b’

Secció

a’’

b’’ Secció

Alçada 4,85 m 50 cm

Figura 7. Seccions longitudinals i transversals del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès. Dibuix d’Elisa Sarrià.

van cobrir el menhir i ens indiquen que això devia succeir durant la prehistòria recent. Segons l’estudi efectuat pel geòleg José Antonio Palazón coincidint amb la intervenció arqueològica, els terrenys on va ser trobat el menhir eren dipòsits d’època holocena formats per aportacions al·luvials procedents del riu i les rieres esmentades. En aquests s’hi van reconèixer nombrosos paleocanals de recorregut variable i materials de terrasses amb gran quantitat de còdols, graves, gravetes, sorres i alguns «còdols tous», que són blocs d’argila que en ser arrossegats per l’aigua adopten una morfologia arrodonida i que quan això té lloc dins de sorres i gravetes queden arrebossades d’aquests materials, cas en el qual s’anomenen còdols armats. Tot indicava que es tractava d’una antiga zona inundable que, periòdicament i com a resultat d’episodis torrencials, es veia coberta per les aigües portades per la riera Seca, per la riera de

Caganell i pel mateix riu Besòs, amb cursos i cabals variables vinculats a episodis plujosos. Concretament el menhir va ser trobat estirat sobre una capa de sorres i dins d’una altra capa de graves i de sorres disgregades que, tant per sota com per sobre, tenien nivells de llims i d’argiles (Martínez i Palazón, 2011, p. 151-153). Donades les condicions ambientals descrites, pensem que el lloc on es va trobar el menhir de Mollet no va ser exactament el lloc on havia estat aixecat originàriament, si bé no devia ser gaire lluny, primer perquè les seves grans dimensions devien representar una dificultat per al trasllat i, segon, perquè no presenta el desgast que pensem que hauria produït un desplaçament llarg. El més segur és que aquest trasllat fos intencionat, ja que, com van poder constatar els esmentats Pablo Martínez i José Antonio Palazón en la seva intervenció de camp, totes les pedres que hi ha entre els sediments on era enterrat el menhir eren de mida molt petita, res a veure amb els 4,90 m que fa el menhir de llargada i els seus 6.200 quilos de pes, un bloc de pedra que les aigües que van aportar aquests sediments no podien haver arrossegat. Pro-

15


posem, sense poder-ho afirmar, que originàriament el menhir va ser erigit al lloc més elevat (aproximadament a 65 m sobre el nivell del mar), no inundable i a només uns 120 m del lloc on es va fer la troballa, on l’any 1498 va ser construït el temple gòtic dedicat a Sant Vicenç, que va ser destruït el 1936 durant la Guerra Civil espanyola i sobre les ruïnes del qual va ser construïda l’actual església parroquial. Gran menhir i estàtua menhir El menhir del Pla de les Pruneres de Mollet té forma de prisma rectangular, amb els caires arrodonits i un dels dos extrems apuntats. La seva llargada és de 4,90 m i l’amplada, de 70 cm per 120 cm (vegeu Figura 7). A les regions mediterrànies es coneixen pocs menhirs tan grans com aquest o que ho siguin més; es poden citar el del Plateau des Boudons (Lozère), que sobrepassa els 6 m de llargada, i el de Counzouls (Aude), que, amb 8,90 m de llarg, té el rècord entre els menhirs del sud de França (Costa, 2008, p. 90-91). Així mateix, si se’l compara amb les anomenades estàtues menhir conegudes en aquestes mateixes regions, el menhir de Mollet és una de les més altes, si no la que ho és més. Les més grans es troben a la regió del Tarn, al Migdia francès, corresponen a l’anomenat grup de Roergue (subgrup de les saintponiennes), algunes sobrepassen els 4 m d’alçària —la Pierre Plantée de Laucane, concretament, en fa 4,50—, i moltes havien estat utilitzades durant segles com a pontets sobre rierols (Arnal, 1976b, p. 218; Costa, 2008, p. 100). El grup de recerca aplicada al patrimoni històric de la Universitat de Barcelona efectuà, com s’ha dit, un estudi petrogràfic del menhir del Pla de les Pruneres. Segons aquest estudi, es tracta d’una pedra d’aspecte granític, ja que presenta els components del granit. Una abundant presència d’enclavaments centimètrics de filita verda, que és una roca metamòrfica amb baix grau de metamorfisme, indica, però, el seu origen sedimentari, la qual cosa permet determinar que es tracta d’una arcosa, una roca formada a partir de l’erosió de granits amb poc o nul transport. En el cas del menhir de Mollet, atesa la presència de partícules de biotita, la distància entre els llocs d’erosió dels granits originaris i el de formació de l’arcosa va haver de ser molt curta. La biotita és molt tova i s’altera amb força facilitat, de forma que amb un transport no gaire llarg les seves partícules de mides mil·limètriques

16

pràcticament haurien desaparegut (Vendrell, Giráldez i Ventolà, 2011, p. 163). Una arcosa de les dimensions del menhir descobert al Pla de les Pruneres, actualment —i res no fa pensar que en el passat hagi pogut ser diferent— no existeix dins del terme de Mollet, fet que es pot veure confirmat per l’absència d’aquesta roca entre les pedres que formen l’antic basament de l’església parroquial de Sant Vicenç.3 Per tant, a l’hora de situar el seu origen, cal pensar de moment en una àrea font externa a aquest terme, des de la qual hauria hagut de ser transportada antròpicament, ja que les grans dimensions del bloc de pedra fan que quedi descartat un trasllat natural com a resultat d’aportacions al·luvials. Segons els esmentats Màrius Vendrell, Pilar Giráldez i Lourdes Ventolà, l’àrea font, que com s’ha dit havia de ser propera als afloraments de granit, caldria buscar-la al peu de les serralades Litoral o Prelitoral esmentades, on hi ha granits, juntament amb filites i esquistos, l’erosió i el desmantellament dels quals podria haver donat lloc a dipòsits d’arcosa. De moment, però, no s’ha localitzat cap possible punt d’extracció i la qüestió de l’àrea font de la pedra del menhir del Pla de les Pruneres resta oberta, tot i que, segons els autors de l’estudi, podria haver estat molt petita i haver estat afectada per la pressió urbanística (Vendrell, Giráldez i Ventolà, 2011, p. 163). El menhir de Mollet no és un simple bloc de pedra en brut, ja que presenta senyals de regularització per repicat a gairebé tota la seva superfície. Aquest repicat es devia fer, segons les marques conservades, amb un objecte dur de punta arrodonida. Per altra banda, en un dels dos costats més estrets, presenta un motiu en relleu i, en l’oposat i igualment estret, tota una sèrie d’altres motius gravats o insculpits. Tant aquests motius com els senyals de regularització han pogut ser observats amb detall un cop fetes la neteja i la restauració del menhir. Presentarem primer la descripció dels relleus i, seguidament, la dels motius insculpits (vegeu Figura 8). Els motius en relleu es troben aproximadament a un metre de l’extrem apuntat del menhir. En aquests s’hi pot reconèixer un rostre aparentment humà, amb la representació del nas, rectilini i seguint l’eix longitudinal del menhir, i les celles o ar3

Informació proporcionada pel geòleg Jordi Bertran, bon coneixedor de la geologia local i actual president del Centre d’Estudis Molletans.


Figura 8. Alçats de les cares amb relleus, esquerra, i amb gravats, dreta, del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès. Dibuix d’Elisa Sarrià.

17


cades supraciliars, també rectilínies però transversals. Nas i celles formen una T. Aquesta T presenta els seus extrems laterals perllongats cap a baix, amb una mena d’arracades, igualment en relleu, però en un pla lleugerament inferior, que per la seva forma i posició ens recorden dues banyes de toro. Nas, celles i banyes enquadren uns ulls circulars igualment en relleu. Per sobre de la línia de les celles hi havia un altre motiu en relleu, conservat molt incomplet, perquè es va veure afectat de ple per la topada en el moment de la descoberta del menhir, i del qual molt poca cosa podem dir. Els motius en relleu van ser obtinguts picant o martellejant repetidament la superfície del menhir, deixant en reserva els elements que els constitueixen (nas, celles, banyes, ulls i element indeterminat per sobre de les celles); les arestes estan arrodonides i la seva superfície presenta també traces d’un picat, potser anterior i corresponent a un tractament general de la superfície del menhir. Pel que fa als motius gravats que es troben en el costat oposat al dels relleus, se’n diferencien, a més de per la tècnica d’elaboració, pel seu caràcter més esquemàtic o abstracte. Les incisions dels gravats tenen la secció en U, secció que correspon als gravats fets amb un objecte de pedra, no de metall, cas en el qual hauria resultat en forma de V. Els gravats es devien obtenir repicant de forma lineal sobre la superfície del menhir, que prèviament havia estat preparada també per repicat. El repicat es podia haver efectuat per percussió directa, amb un objecte de punta roma i major duresa que la roca del menhir (un rierenc o una eina de pedra polida), o per percussió indirecta, amb l’ajut d’un objecte intermedi, igualment de punta roma i major duresa. D’aquesta forma es van obtenir una sèrie de traços, tant rectilinis com curvilinis, que aparentment van veure posteriorment regularitzada per abrasió la seva part interna, encara que també és possible que aquesta regularització fos el resultat d’un repicat molt atapeït i de l’efecte abrasiu de les partícules despreses de la mateixa arcosa, sobretot de les de quars. Amb els gravats acabats de fer i la roca fresca, la seva traça devia ser ben visible; l’erosió i l’alteració posteriors, però, han fet que avui la lectura d’algunes parts resulti dificultosa i requereixi una observació detinguda, amb diferents condicions d’il·luminació i a diferents hores, tant de dia com de nit. L’observació d’aquests gravats ha permès reconèixer diferents motius, que descrivim a continuació d’acord

18

amb la posició vertical del menhir, amb l’extrem més apuntat a la seva part superior. De l’extrem apuntat del menhir, en surt una línia sinuosa i que segueix l’eix longitudinal del mateix menhir. Forma cinc corbes, tres de més àmplies obertes a l’esquerra i dues no tan àmplies obertes a la dreta. D’acord amb el costum generalment seguit davant de motius semblants, nosaltres l’anomenarem motiu serpentiforme. Per sota del motiu serpentiforme i transversal al menhir hi ha un segon motiu, que tant ens pot recordar la forma d’una M, com la d’un jou, com la d’una cornamenta de toro, designacions amb les quals indistintament ens podrem referir a aquest motiu. A una altura inferior a la del motiu en jou o corniforme, hi ha dos nous motius amb forma de D majúscula caiguda o escut, disposats l’un sota de l’altre, oposats i de forma no del tot simètrica. El superior té la línia recta a la part de dalt i l’inferior, a la de baix. A la dreta dels escuts oposats reconeixem tres cercles incomplets, alineats longitudinalment al menhir, mentre que a la part de baix de l’escut inferior podem veure units a la seva línia recta inferior dos semicercles, els quals ens tornen a recordar la forma d’un jou o d’una cornamenta. Finalment, a la part dreta del motiu en jou es pot observar, en determinades condicions d’il·luminació, un motiu més petit de forma lenticular. Aquest, però, pensem que no és un motiu intencionat, sinó casual, resultat de l’acció de repicar la superfície del menhir. Els traços que formen aquest motiu lenticular presenten senyals de repicat a la seva part interna, però no presenten la regularització per abrasió que presenten la resta de motius. El menhir del Pla de les Pruneres de Mollet pot ser considerat, a més d’un menhir, un exemple d’estatuària megalítica, concretament d’allò que s’anomena una estàtua menhir. Aquesta associació de dos termes (estàtua i menhir) és deguda a l’abbé Hermet, l’estudiós francès que l’utilitzà per primer cop en publicacions dels anys 1899-1900, per referir-se a les primeres representacions humanes prehistòriques en pedra i de grans dimensions, descobertes a la regió de la Roergue (Philippon, 2002, p. 24). Posteriorment i fins a l’actualitat, la denominació estàtua menhir ha estat utilitzada per molts investigadors (entre d’altres Octobon, 1931; Arnal, 1976 a i b; Bueno, 1990; D’Anna, 1977; Jallot i D’Anna, 1990), en ocasions no sense controvèrsia terminològica (D’Anna, 2002; D’Anna et alii, 2004, p. 13-14). La consideració del menhir del Pla


3

1

4

2

6

7

8

9

5

Figura 9. Detalls 1. Representació del rostre en relleu sobre una de les cares del menhir del Pla de les Pruneres, amb els ulls, el nas, les celles i, en un pla inferior, dos motius amb forma de banyes o corniformes descendents. Per sobre hi devia haver altres relleus, però un esvoranc ben visible a la fotografia, provocat per la maquinària de l’obra que va descobrir el menhir, l’afectà gairebé per complet. Fotografia d’Elisa Sarrià, 2010. 2. Detall de la part superior del motiu serpentiforme gravat a l’extrem superior del menhir. S’hi poden veure, com a les altres fotografies de detall del menhir, els senyals de la regularització general de la superfície de la roca per repicat. Fotografia d’Elisa Sarrià, 2010.

6. Motiu amb forma de D caiguda o escut, gravat en una posició més elevada. Com a les altres fotografies de detall del menhir, s’observen els senyals de la regularització de la superfície de la roca per repicat. Fotografia d’Elisa Sarrià, 2010.

3. Detall de la part inferior del motiu serpentiforme gravat a l’extrem superior del menhir. Fotografia d’Elisa Sarrià, 2010.

7. Visió des de la dreta del motiu amb forma de D caiguda o escut, gravat en una posició més elevada. A la seva part superior dreta s’observa un cercle també gravat. Fotografia d’Elisa Sarrià, 2010.

4. Detall de la part central del motiu gravat amb forma de jou. Fotografia d’Elisa Sarrià, 2010. 5. Detall de la meitat dreta del motiu gravat amb forma de jou. S’observen altres línies incises que hem considerat no intencionades. Fotografia d’Elisa Sarrià, 2010.

8. Motiu amb forma de D caiguda o escut, gravat en una posició més baixa, del qual pengen dos semicercles també gravats. Fotografia d’Elisa Sarrià, 2010. 9. Visió dels dos cercles incomplets gravats al costat dret del motiu en D o escut inferior. Fotografia d’Elisa Sarrià, 2010..

19


de les Pruneres com una estàtua menhir es basa en el reconeixement, encara que sigui de forma molt incompleta, de la representació d’una figura humana sencera i en tres dimensions. Podem reconèixer aquesta figura en tres fets: en la representació del rostre, aparentment humà; en la seva posició sobre el menhir, que no sembla deixada a l’atzar i que ens suggereix que el menhir representava el cos sencer d’una persona, i, per últim, en la morfologia del menhir, que si bé no es pot afirmar que evoqui un cos humà de forma directa, sí que es pot dir que en recorda almenys la seva ombra. Tot i l’absència d’atributs del vestuari o d’objectes d’equipament, tot i no presentar ni els dorsos ni l’esquena esculpits, ni tampoc marcades les corbes corresponents al coll i a la cintura, pensem que els tres fets assenyalats són suficients per afirmar que el menhir de Mollet pot ser considerat, a partir del moment en què és esculpit el rostre en relleu, una estàtua megalítica. Ens resulta difícil, en canvi, trobar cap relació entre els motius gravats i la representació escultòrica d’una persona. La serp, el jou, els escuts, els semicercles i els cercles incomplets, no ens semblen ni trets humans ni, tampoc, elements de vestuari o objectes d’equipament. El marc cronològic: del neolític mitjà al calcolític Un cop netejat amb cura el menhir, un cop petrografiat, mesurat i pesat, observat detingudament sota diferents condicions de llum, palpat, descrit i dibuixat, com a arqueòlegs i historiadors ens interessarà datar-lo. La datació dels menhirs, en general, i de l’estatuària megalítica, en particular, resulta habitualment difícil, ja que no és possible datar directament el moment en què les pedres van ser tallades. En el millor dels casos establirem una cronologia relativa, a partir del context d’implantació del monument i d’altres vestigis que s’hi associen. Aquest serà, per exemple, el cas d’un menhir trobat en una estructura funerària, associació que en prova la seva antiguitat. Però, si el context d’implantació original és desconegut o no aporta dades precises, com sovint succeeix, llavors només ens quedarà trobar algun referent cronològic en els seus motius decoratius, si els té, o, si es tracta d’una estàtua menhir, en la forma de representar parts anatòmiques com la cara, els braços o les cames, en la de representar el vestuari o en la de representar determinats objectes d’equipament.

20

Segons les dades disponibles amb relació a la cronologia de l’estatuària megalítica prehistòrica en general, sabem que es tracta d’un fenomen dilatat en el temps, que va aparèixer de forma simultània en diferents regions d’Europa a la fi del neolític — en alguns llocs potser abans, en el neolític mitjà recent—, que es multiplicà en el moment d’iniciarse la metal·lúrgia del coure i que es va fer rar o va desaparèixer al final del calcolític i en el període següent (edat del bronze – inicis de l’edat del ferro). Pel que fa als menhirs, sembla que els seus començaments podien haver estat més remots, i que es remuntin fins a moments avançats del neolític antic o inicials del mitjà. En el cas del menhir del Pla de les Pruneres podem precisar més la seva cronologia basant-nos en els seus possibles paral·lels, no del monument en conjunt, que és d’una gran singularitat i originalitat, però sí dels seus «elements ornamentals». A Catalunya, concretament, hi ha diferents exemples de gravats sobre suports megalítics de diversos tipus (sepulcres, menhirs, esteles o roques aïllades). Alguns d’aquests han estat recollits en una publicació recent d’Andreu Moya, Pablo Martínez i Joan B. López sobre les estàtues menhir i les esteles antropomorfes de l’art megalític d’aquest territori (Moya, Martínez i López, 2010). Cal dir, però, que no en tots els casos s’ha pogut demostrar que datin d’algun període de la prehistòria i que les semblances amb el menhir del Pla de les Pruneres són pràcticament inexistents o molt parcials. A continuació presentem una relació d’aquests exemples: Pedra de les Creus (la Roca del Vallès) Estela de la Roca Roja o de la Sitja del Llop (Montseny) (Vilardell i Castells, 1976) Esteles insculpides de Passanant (Moreu-Rey, 1970; Cura, 1992) Estela de la vila de Llanera (Torà) (Serra Vilaró, 1927, p. 156) Estela trobada a prop del poblat ibèric del Puig Castellar (Sant Vicenç dels Horts) (Ripoll, Barberà i Llongueras, 1965) Estela menhir de la Costa dels Garrics del Caballol II (Pinell) (Castany i Guerrero, 2003: 317) Estela llosa del sepulcre megalític dels Trossos dels Perers (Pinell) (Castany i Guerrero 2003, p. 320)


3

1

5

4

2

6

7

15

8 9

16

13 10 14

12

11

Figura 10. Situació geogràfica d’exemples esmentats en el text d’art megalític, esteles, petròglifs i ceràmiques decorades: 1.

Estela de Mane-er-H’Roek (Locmariaquer, Bretanya)

2.

Cairn de Barnenez (Plouezoc’h, Bretanya)

3.

Sepulcre de corredor de Gavrinis (Morbihan, Bretanya)

4.

Necròpolis megalítica del Petit-Chasseur (Sion, Valais, Suïssa)

5.

Estàtua menhir de La Gayette (Collorgues, Llenguadoc)

6.

Estela de Lauris-Puyvert (Valclusa, Provença)

7.

Petròglif amb bucrani del mont Bego (massís de Mercantour, Alps Marítims francesos)

8.

Estela d’Asquerosa (Granada, Andalusia)

9.

Estela dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera, Catalunya)

10.

Inscultura de Passanant (Conca de Barberà, Catalunya)

11.

Menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Vallès Oriental, Catalunya)

12.

Pedra de Llinàs (Montmeló, Vallès Oriental, Catalunya)

13.

Menhir de Castellruf (Santa Maria de Martorelles, Vallès Oriental, Catalunya)

14.

Menhir dels Palaus (Agullana, Alt Empordà, Catalunya)

15.

Ceràmica d’Hacilar amb bucrani pintat (Kilis, Anatòlia central)

16.

Ceràmica d’Arpachiyah amb bucranis pintats (Mosul, Iraq, Mesopotàmia)

21


Menhir dels Palaus (Agullana) (Carreras, Tarrús i Gay, 2005, p. 159) Menhir de Castellruf (Santa Maria de Martorelles) (Carreras, Tarrús i Gay, 2005, p. 159; Bertran, Bosch i Tenas, 2011, p. 124-125) Menhir de la Pedra de Llinàs (Montmeló) (Cura, 2002-2003; Carreras, Tarrús i Gay, 2005: 160; Bertran, Bosch i Tenas, 2011, p. 126-127) Estàtua menhir de Ca l’Estrada (Canovelles) (Fortó, Muñoz i Martínez, 2005, p. 17-22; Fortó, Martínez i Muñoz, 2006, p. 52-54) Conjunt escultòric de la cista tumulària dels Reguers de Seró (Artesa de Segre) (López et alii, 2010) Estela de Preixana (Preixana) (Maluquer de Motes, 1971) Estela d’Arbolí (Arbolí) (Moya, Martínez i López, 2010, p. 27-28) Estela de la Bassa del Boix (Llobera) (Serra Vilaró, 1927, p. 156-157) Roc de la Mare de Déu del Miracle (Riner) (Serra Vilaró, 1927, p. 153) Estela de Gangonells (Riner) (Serra Vilaró, 1950, p. 120, làm. I) Creu de l’Aragall (Corbera de Llobregat) (Josep Miquel Faura comunicació personal) Cista del túmul de la Vinya d’en Berta (Pau) (Tarrús, 2002, p. 846) Pedra dels Sacrificis (Capmany) (Tarrús, 2002, p. 844) Menhir Vidal (Capmany) (Tarrús, 2002, p. 844) Barranc (Espolla) (Tarrús, 2002, p. 845).

Si bé, com hem dit, els paral·lels del menhir del Pla de les Pruneres són inexistents o molt parcials a Catalunya, sí que hem trobat en canvi semblances en esteles, estàtues menhir i sepulcres megalítics de fora de Catalunya, que ens proporcionen uns referents cronològics per a les diferents parts que integren la «decoració» del menhir descobert a Mollet. Com hem vist, en una de les cares del menhir hi ha la representació d’un rostre en relleu, en què per evocar el nas i les celles s’utilitzà el que s’anomena bloc en T. Aquest, també conegut com a T facial, es troba a l’estatuària megalítica prehistòrica, tant entre les estàtues menhir, a les quals ja ens

22

hem referit, com entre les esteles antropomorfes. Aquestes segones són també monolítiques i pensades per estar dretes, però la seva mida és més petita, estan decorades només per una cara i no formen una representació tridimensional. A la península Ibèrica coneixem tres esteles amb l’esmentat bloc en T. Una és l’estela de Moncorvo (concelho de Moncorvo, Tras-os-Montes, nord de Portugal), coneguda des de l’any 1910. Les seves mides són de 35 cm d’alçària, 19 cm d’amplada i 7 cm de gruix; va ser esculpida sobre granit, amb el nas en relleu, la part superior corba i els ulls marcats per dues cúpules (Oliveira Jorge, 1993, p. 3637). Una altra és l’estela de Santa Luzia (concelho de Freixo de Espada, Cinta, districte de Bragança, nord de Portugal). Les seves mides són 23,5 cm d’alçària, 18 cm d’amplada i 8 cm de gruix; va ser esculpida també sobre granit, amb el nas en relleu, la part superior corba i sense ulls. Es tracta d’una peça d’un estil molt pròxim a l’anterior (Oliveira Jorge, 1993, p. 37). Encara que cap d’aquestes dues peces no té una procedència precisa, Víctor i Susana Oliveira Jorge les han atribuït cronològicament al calcolític (Oliveira Jorge, 1993, p. 41). Una tercera peça coneguda a la península Ibèrica amb la T facial és la del lloc d’Asquerosa (província de Granada). L’any 1932 fou publicada una fotografia d’aquesta peça al llibre de Pere Bosch i Gimpera titulat Etnologia de la península Ibèrica, on es destaca la seva semblança amb esteles portugueses (Bosch, 1932, p. 109 i fig. 56). Les seves mides aproximades són de 60 cm d’alçària i 38 cm d’amplada; desconeixem sobre quina roca va ser esculpida, presenta el nas en relleu, la part superior recta i els ulls circulars també en relleu i rodejats d’una incisió (vegeu Figura 11). Martín Almagro Gorbea, en un treball dedicat a les esteles antropomorfes de la península Ibèrica, recollí les peces d’Asquerosa i de Moncorvo i, encara que com diu no tenen un context cronològic conegut amb precisió, estableix un paral·lelisme amb peces prehistòriques del sud de França (Almagro-Gorbea, 1993, p. 125 i 130 i fig. 5.1 i 2). Al Migdia francès, tal i com Martín Almagro Gorbea esmenta en el seu treball de l’any 1993, es coneixen diferents esteles antropomorfes prehistòriques amb la representació del rostre basada en el bloc en T. A diferència de les tres peces de la península Ibèrica, algunes tenen un context de procedència ben conegut i han pogut ser datades de forma fiable. Corresponen a la regió de la Pro-


Figura 11. A l’esquerra, estela d’Asquerosa (Granada), alçària: 60,3 cm. A la dreta, estela de Lauris-Puyvert, la Lombarde núm. 1 (Valclusa, Provença), alçària: 32 cm. Segons dibuixos publicats per Marija Gimbutas (Gimbutas, 1990, p. 192 i 193).

vença i, probablement, un dels seus millors exemples sigui l’estela número 1 de Lauris-Puyvert (la Lombarde, Valclusa), a la part oriental d’aquesta regió (vegeu Figura 11). Les seves mides són: 32 cm d’alçària, 15 d’amplada i 6 de gruix; va ser esculpida sobre una plaqueta de calcària, amb el nas i els ulls en relleu, la part superior recta i la cara emmarcada per una decoració de línies en ziga-zaga gravades (D’Anna, Renault et alii, 2004, p. 6061). Es tracta d’una peça molt ben conservada, una de les esteles provençals més cèlebres i emblemàtiques, que va ser triada per a la coberta d’una obra de gran importància com és La préhistoire française Tome II: Civilisations néolithiques et protohistoriques, editada pel CNRS l’any 1976. Les esteles provençals es vinculen, per la seva associació en alguns casos a sepultures chaséennes, a una fase 4

En aquest treball parlarem sempre en cronologies calibrades aC.

final del neolític mitjà (fàcies chasséenne recent), amb una cronologia que es pot situar entre el 3500 i el 3000 aC.4 (D’Anna, Renault et alii, 2004, p. 82; D’Anna, 2008, p. 410-411). Al Migdia francès també s’utilitzà el característic bloc en T, a més de sobre les esteles provençals citades, sobre esteles i estàtues menhir de la regió del Llenguadoc, que pertanyen a l’anomenat conjunt llenguadocià. Són monofacials i sovint la cara és l’únic element anatòmic que hi apareix, només de vegades acompanyat dels braços, i són rars la resta de detalls anatòmics (vegeu Figura 12). Les seves dimensions varien, des dels 50-70 cm de les esteles, fins als 150-180 cm de les estàtues menhir més grans. La utilització de l’estatuària megalítica llenguadociana va cobrir probablement un període de temps situat entre el 3200 i el 2800 aC. (D’Anna, Renault et alii, 2004, p. 84; D’Anna, 2008, p. 410). Altres estils o conjunts regionals, distingits dins de l’estatuària megalítica prehistòrica al sud de França, són el de les esteles venaissines i el de les estàtues menhir de Roergue. Aquests dos estils, però, no presenten la T facial. Les primeres tenen forma de molló i un disseny marcat per les línies corbes, amb arcades supraciliars arrodonides; apareixen centrades a la

23


Figura 12. Estàtues menhir llenguadocianes de La Gayette (Collorgues), esquerra, i de Mas de l’Aveugle (Collorgues), dreta. Alçària: 141,4 cm i 182,4 cm, respectivament. Segons dibuixos publicats per Marija Gimbutas (Gimbutas, 1990, p. 194).

zona d’Avinyó i la seva cronologia se situa entre el 2800 i el 2400 aC (D’Anna, Renault et alii, 2004, p. 82.). Pel que fa a les estàtues menhir del grup de Roergue, de les quals s’ha dit que són les més belles del Migdia francès, tenen gravades i esculpides les dues cares i els dos costats, amb la representació de braços i cames, a més de capa o abric, la cara és oval o en U, el nas llarg i acabat en punta, i els ulls figurats en buit o en relleu. La seva cronologia se situa entre el darrer quart del IV mil·lenni aC i els inicis del III (3300/3200 – 2900 aC) (D’Anna, Renault et alii, 2004, p. 83; D’Anna, 2008, p. 410). Podem veure, doncs, com la presència de la T facial dins de l’estatuària megalítica prehistòrica del sud de França, concretament de les esteles provençals i les esteles i estàtues menhir llenguadocianes, ens remet a un ampli període cronològic que va des d’una fase recent del neolític mitjà fins a un neolític final avançat (3500 – 2800 aC). En segon lloc, ens fixarem en els paral·lels i possibles referents cronològics dels motius gravats sobre el menhir del Pla de les Pruneres, en el costat oposat al del rostre. Es tracta d’uns motius de tipus esquemàtic o abstracte, els quals, com és habitual en els estudis d’art megalític, nosaltres

24

anomenem motiu serpentiforme, motiu amb forma de jou i motiu en escut, aquests últims amb cercles incomplets i semicercles que d’alguna forma sembla que s’hi associen. El serpentiforme és un motiu que en podem dir «universal», amb una llarga llista d’exemples i difícil de relacionar amb un estil artístic determinat o de situar en una etapa determinada. Un dels més remarcables és, segurament, el del dolmen de Navalcán (Toledo). A l’interior d’aquest dolmen, que va ser excavat l’any 1989, s’hi van trobar dos ortòstats de granit decorats. Aquí ens fixarem en el que és designat com a número 2, les mides del qual són 150 cm de llargada, 62 d’amplada i 38 de fons, treballat sobre totes les cares i que ha estat considerat una estàtua menhir. A la seva cara principal hi ha un motiu amb forma de serp sinuosa, representada en baix relleu i de forma força naturalista; s’estén des de la part inferior de l’ortòstat, on té la cua, fins a la superior, que representa el cap de l’estàtua i on el cap de la serp representa a la vegada un dels seus ulls. La cronologia del dolmen de Navalcán i dels seus ortòstats decorats ha estat establerta cap a la meitat del IV mil·lenni aC (Balbín i Bueno, 1993, p. 49-50). Un serpentiforme similar al de Navalcán apareix representat sobre un menhir amb forma fàl·lica de Caramujeira, al sud de Portugal, que cronològicament se situa en la transició entre el neolític final i el calcolític (Balbín i Bueno, 1993, p. 54-55).


Pel que fa al motiu amb forma de jou representat sobre el menhir de Mollet, té dos paral·lels molt pròxims en els coneguts com a menhirs de la Pedra de Llinàs (Montmeló) i de Castellruf (Santa Maria de Martorelles), als quals ja ens hem referit. Un tercer paral·lel, menys proper però també a Catalunya, és el del menhir dels Palaus (l’Estrada, Agullana, Alt Empordà) (Carreras, Tarrús i Gay. 2005. p. 158-159). D’aquests tres monuments només el de Santa Maria de Martorelles proporciona un referent cronològic, que es basa en la seva relació amb el sepulcre megalític conegut també com de Castellruf, a la vora del qual es trobava abans de ser traslladat al seu emplaçament actual (Bertran, Bosch i Tenas, 2011, p. 124). Resulta difícil reconèixer el tipus de sepulcre al qual correspon el dolmen de Castellruf, però per les restes actualment visibles i per la seva localització, dins del territori de difusió a Catalunya dels sepulcres de corredor, el més probable és que es tracti d’un sepulcre amb cambra rectangular de lloses i corredor ample també fet de lloses, tipus conegut com a galeria catalana, concretament d’una petita galeria catalana, un tipus de sepulcre corresponent al neolític final i datat a la primera meitat del III mil·lenni aC (Tarrús, 1999, p. 110, 111, 118; 2002, p. 828). Pel que fa als dos escutiformes, als cercles incomplets i als semicercles que s’hi associen, no en coneixem de moment paral·lels clars pròxims, ni a

Figura 13. A l’esquerra i al centre, dos dels ortòstats del sepulcre de corredor de Gavrinis (Morbihan, Bretanya). Alçària: 167,5 cm i 145,8 cm, respectivament. A la dreta, estela de Mane er H’Roeck (Locmariaquer, Bretanya). Alçària: 110,6 cm. Segons dibuixos publicats per Marija Gimbutas (Gimbutas, 1990, p. 224, 225, 291).

les proximitats ni tampoc al conjunt de la Mediterrània nord-occidental, ja sigui a la resta de la península Ibèrica, al Migdia francès, a Suïssa, a Itàlia, a Còrsega o a Sardenya. Potser es pugui trobar una certa semblança entre els gravats del menhir de Mollet i les anomenades inscultures de Passanant, descobertes a la comarca de la Conca de Barberà i donades a conèixer l’any 1970 per Moreu Rey. Aquestes inscultures, que com molts altres elements escultòrics megalítics no tenen una cronologia precisa reconeguda (Cura, 1992, p. 119), connecten bé, segons alguns autors, amb el repertori temàtic de l’art megalític atlàntic (Bueno i Balbín, 2000, p. 58). Independentment de la seguretat amb què l’aire atlàntic de les inscultures de Passanant pugui ser defensat, hem de dir que és en l’art megalític de la regió de l’Armòrica o la Bretanya on hem trobat les semblances més estretes amb el conjunt dels motius gravats sobre el menhir de Mollet. Els motius amb forma de serp, de jou, també vist com a corniforme, i d’escut, juntament amb la fulla de destral, el bàcul, l’arc i les fletxes —aquests quatre últims motius no reconeguts sobre el menhir de

25


Mollet—, són els temes clàssics de l’art megalític bretó, els seus signes elementals que, de vegades tractats amb un barroquisme exuberant i un aparent desordre de línies que ens pot desconcertar, apareixen regularment i componen la decoració de molts dels monuments megalítics armoricans. Amb les investigacions iniciades a principis del segle XIX, sobretot de la zona del golf de Morbihan, i continuades fins avui dia pràcticament sense interrupció, s’ha anat reconeixent el repertori de motius bàsics de l’art megalític armoricà. Segurament, un dels exemples més destacats i espectaculars d’aquest art sigui el del sepulcre de corredor del que avui és la petita illa de Gavrinis, al golf de Morbihan, encara que antigament va ser una península. De les seves 29 lloses, n’estan gravades 23, 21 de les quals ho estan totalment (vegeu Figura 13). Va ser descobert pels voltants del 1830 i fa una impressió de total unitat simbòlica. A més de l’exemple de Gavrinis, a la Bretanya n’hi ha d’altres on podem trobar motius semblants als gravats sobre el menhir de Mollet, com el de Mané-er-Hroek, a Locmariaquer, també a la zona de Morbihan (vegeu Figura 13); dins del túmul d’aquest sepulcre megalític va ser trobada una petita estela trencada, que porta gravat el que sembla un resum de l’art megalític armoricà: escut, destral, bàcul i jou (Le Roux, 2008, p. 382). Un altre exemple pot ser el de Pierres Plates, també a Locmariaquer, on algunes lloses estaven gravades amb figuracions derivades de l’escut, amb escuts dobles i amb jous (Le Roux, 2008, p. 378). Els gravats del sepulcre de corredor de Gavrinis es daten al segon quart del IV mil·lenni aC i són considerats una rèplica multiplicada de motius utilitzats dins de l’art megalític armoricà antic des de la meitat del V mil·lenni aC, principalment a la zona de Morbihan, encara que també són conegudes obres gravades igualment precoces al nord del Finisterre bretó. Aquí, sobre quatre lloses i un pilar de la cambra megalítica de tipus antic de la sepultura H del cairn primari de Barnenez, s’hi poden distingir motius amb forma de jou, de serp, de destrals triangulars i d’arc; aquests motius, tot i que estan limitats a traços lineals senzills, són comparables amb els dels monuments morbihanesos citats (Le Roux, 2008, p. 379, 383-386; Giot, 1987, vol 1, p. 42-47 i vol 2: planxa B8H). Entre la fi del IV mil·lenni aC i l’inici del III, l’art megalític armoricà va canviar, llavors es va constituir un art armoricà tardà, que va perdurar fins a finals d’aquest

26

III mil·lenni aC. Amb aquest art megalític armoricà

tardà el vell repertori es va transformar. El jouiforme o corniforme passà a ser un creixent, la destral i el bàcul es van fusionar i l’escut esdevingué quadrat (Le Roux, 2003, p. 451; Le Roux, 2008, p. 386-388). Així, doncs, els paral·lels dels motius gravats sobre una de les cares del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet els trobem, fins al moment, dins del repertori de l’art megalític armoricà antic. No es mostren amb el barroquisme dels gravats d’alguns dòlmens morbihanesos de la Bretanya, sinó que es limiten a traces lineals senzilles, com hem vist a Barnenez, però en essència són els mateixos motius. Podem veure com els paral·lels armoricans dels gravats del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet (serp, jou, escuts i cercles incomplets i semicercles associats a un dels escuts), ens remeten, com en el cas del rostre en T, a un ampli període cronològic, que ara es mou entre mitjan V mil·lenni aC i un moment del darrer quart del IV mil·lenni aC (4500-3250/3150 aC). No entrarem aquí en els possibles paral·lels d’alguns dels motius representats sobre el menhir del Pla de les Pruneres amb les pintures rupestres, tot i que concretament les banyes o les figures amb banyes i els serpentiformes podrien ser nombrosos, però poc aportarien des del nostre punt de vista a aquest treball. Només esmentarem aquí, per la seva proximitat, el cas de les pintures de la Pedra de les Orenetes de la Roca del Vallès, on es conserven diversos motius, entre els quals precisament destaquen un serpentiforme i el que sembla una cornamenta (IPAC 1994). Si comparem els referents cronològics del rostre en relleu amb la T facial del menhir del Pla de les Pruneres, amb els obtinguts pels gravats del mateix menhir, veurem que no coincideixen. El primer, segons aquests referents, va poder ser executat entre mitjan IV mil·lenni aC, com a data més allunyada —encara que més probablement ho va ser a partir d’un moment inicial del darrer quart del IV mil·lenni—, i un moment final del primer quart del III. Els gravats, igualment segons aquests referents, van poder ser fets, en canvi, entre mitjan V mil·lenni aC i, a tot estirar, un moment del darrer quart del IV mil·lenni. El més probable, doncs, és 5

Ens ha semblat pertinent assenyalar que en aquesta època, la circulació a mitja i llarga distància de primeres matèries com l’obsidiana, la variscita, la jadeïtita, etc., assolí una gran importància.


3.500 a. J.-C.

3.000 a. J.-C.

Figura 14. Proposta de reconstrucció de la seqüència cronològica del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès. D’esquerra a dreta: moment en què es van fer els gravats, moment en què es van fer els relleus, caiguda del menhir, trasllat i cobriment per sediments.

que els gravats i els relleus del menhir de Mollet no es fessin alhora. Primerament, durant el neolític mitjà, sobre una de les cares d’un menhir que no sabem si ja havia estat aixecat abans o ho va ser llavors, es van representar gravats un seguit de motius d’un estil armoricà.5 Posteriorment, durant el neolític mitjà recent o més probablement durant el neolític final, sobre la cara oposada va ser esculpit un rostre, aquest d’un estil ben conegut a la Mediterrània occidental, que transforma l’antic menhir en una de les estàtues menhir més interessants de les regions properes a aquest mar. Res no fa pensar que quan s’esculpí el rostre es destruïssin signes anteriors; ben al contrari, per fer-ho es trià la cara oposada als gravats, els quals van ser respectats i van continuar visibles. Dos motius, però, ens porten a limitar aquest ampli marc cronològic referit. En primer lloc el fet que els exemples d’art megalític considerats per ara més antics a Catalunya, entre els quals es troben l’estela gravada de la cambra neolítica solsoniana de la Costa dels Garrics del Caballol II (Pinell) i la coberta amb cassoletes de la cista també solsoniana dels Trossos dels Perers (Pinell), s’han situat a inicis del IV mil·lenni aC (Castany, 2004; Tarrús, 6

Agraïm al geòleg Jordi Bertran la informació proporcionada sobre la naturalesa de l’arcosa.

2.500 a. J.-C.

2011, p. 98). En segon lloc, el fet que l’arcosa, roca amb la qual va ser fet el menhir del Pla de les Pruneres, sigui molt erosionable i que, exposada a la intempèrie durant moltes centúries, sembla que s’hauria d’haver vist més desgastada del que ho està.6 Per aquests dos motius situem orientativament la realització dels gravats en un moment no gaire anterior o no gaire posterior al 3500 aC i l’execució dels relleus en un moment no gaire abans o no gaire després del 3000 aC (vegeu Figura 14). Posteriorment el menhir devia caure, de forma accidental o intencionada, i ja no tornà a ser aixecat; llavors devia ser traslladat a propòsit des del seu emplaçament original fins al lloc on va ser descobert l’any 2009, en aquella època una zona inundable no gaire llunyana. És possible que llavors es formés la pàtina de color negre que, fortament adherida i de forma relativament generalitzada, s’ha observat en un dels costats del menhir. Segons l’anàlisi química efectuada amb l’estudi del menhir pels esmentats Màrius Vendrell, Pilar Giráldez i Lourdes Ventolà, aquesta pàtina és de naturalesa silícia i té una forta concentració de manganès, que li dóna el color negre, així com de ferro. Segons els autors citats, pot tenir un origen biològic i ser deguda a algues aquàtiques que en certes condicions podien haver fixat el ferro i el manganès que hi són presents (Vendrell, Giráldez i Ventolà, 2011, p. 165). Amb el temps, el menhir fou cobert per sediments fluvials que, progressivament van arribar als aproximadament 8 m de potència registrada en el moment de la seva descoberta. Desconeixem quan succeí tot això exactament, però, basant-nos en la mateixa naturalesa erosionable

27


de l’arcosa, situem orientativament la caiguda del menhir, el seu trasllat i l’inici del seu cobriment pels voltants o poc després del 2500 aC. En qualsevol cas, a finals del III mil·lenni aC el menhir ja comença a estar cobert per sediments, com demostra la datació radiocarbònica obtinguda per a un nivell situat per sobre del nivell on es va trobar l’estàtua menhir, que ha proporcionat una data de 2290-1960 cal. ANE (Moya, Martínez i López, 2010, p. 35). Un fet com aquest pot ser, en certa manera, paral·lelitzable amb el que els succeí a unes esteles esculpides trobades a la cista tumulària dels Reguers de Seró (Artesa de Segre), un sepulcre megalític construït a mitjan primera meitat del III mil·lenni aC, reutilitzant unes esteles antropomorfes decorades que corresponien a un conjunt monumental anterior (López et alii, 2010, p. 117). El que va succeir amb les esteles d’Artesa de Segre i amb el menhir de Mollet es pot relacionar amb possibles episodis «iconoclastes» i pot manifestar un trencament amb símbols fins llavors en ús. Es pot proposar que aquest trencament va estar induït per la difusió del fenomen del vas campaniforme, establerta durant les centúries centrals del III mil·lenni aC (Martín, 1992, p. 394-396; Maya, 1992, p. 532-533; Mestres i Martín, 1996, p. 797 i 801). És acceptat que aquest fenomen implicà una reorganització global del poblament a escala europea, en la qual no es poden descartar desplaçaments de població. Amb aquesta reorganització s’han relacionat ruptures observades en la mateixa època a d’altres regions d’Europa. Aquest és el cas de la necròpolis del Petit Chasseur (Sion, Suïssa), on s’ha observat que tingué lloc una violació d’antics sepulcres i una apropiació d’esteles també antigues, així com de la ideologia que hi ha subjacent (Gallay, 1990, p. 341; Gallay al prefaci de Saulieu, 2004, p. 8 i 9). També devia ser el cas de Tanzgasse (Trentino Alto-Adige, Itàlia), on un fragment d’estàtua menhir va ser reutilitzat per construir un monument megalític que ha proporcionat ceràmica campaniforme (Saulieu, 2004, p. 41). És possible que actes com aquests s’hagin d’entendre en el marc d’una apropiació del poder social, religiós i polític per part d’una nova elit «campaniforme».

Culte a una divinitat fluvial Si establir la cronologia dels menhirs i les estàtues menhir no és fàcil, menys ho és conèixerne el significat i interpretar-los. En un moment donat de la prehistòria recent, a finals del neolític o potser abans, durant el neolític mitjà, en els paisatges de moltes regions de la Mediterrània es multiplicaren primer els menhirs i, seguidament, l’estatuària megalítica. Per què va passar això? Quin era el significat d’aquests monuments, que en alguns casos van ser aixecats al costat de sepultures però que en d’altres semblen lligats exclusivament al món dels vius? S’han proposat diferents explicacions: evocació d’ancestres o divinitats, estàtues que representen persones poderoses, amb un rang o estatus superior al d’altres, marques o delimitacions de territori, senyalització de punts estratègics al costat de camins o guals on poder creuar rius, indicació de fonts o llocs amb aigua, elements intimidatoris dirigits a fer complir unes normes de conducta i respectar un ordre establert o, en un sentit més simbòlic, llocs de transició entre la natura i la cultura o entre el que és salvatge i el que és domèstic. En el cas del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet, però, la interpretació que proposarem serà bàsicament religiosa, vinculada a la representació d’una divinitat i al seu culte. Segons aquesta interpretació, el menhir de Mollet va ser, almenys a partir del moment en què s’hi va representar a sobre el rostre en relleu, la representació d’una divinitat vinculada a l’aigua fluvial i a la pluja que n’és el seu origen. L’argumentació de la nostra interpretació es fonamentarà, per un costat, en el context geogràfic on va ser trobat el menhir i, per l’altre, en com entenem el significat del rostre en relleu representat sobre una de les seves cares i, potser, el del motiu jouiforme gravat sobre la cara oposada. El lloc on va ser descobert el menhir de Mollet i també el seu emplaçament original, que no devia ser gaire lluny, es troben molt a la vora del curs del riu Besòs i dels seus afluents la riera Seca i la riera de Caganell o de Gallecs, dins de la seva 7

En aquest sentit, resulta interessant l’etimologia del topònim Mollet, que ja apareix en un document de l’any 844 i que, segons Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, ve del llatí molletu, terreny aigualós o aiguamoll (Diccionari català-valencià-balear, tom VII, Palma de Mallorca, 1988, p. 523-524).

28


zona d’inundació. Es tracta d’un context geogràfic amb una marcada relació amb l’aigua.7 Un altre monument megalític de la zona, el menhir de la Pedra de Llinàs (Montmeló), al qual ens hem referit en tractar del gravat jouiforme, també està estretament lligat a l’aigua, ja que el seu emplaçament coincidia justament amb la confluència dels rius Mogent i Congost, per formar el riu Besòs (Bertran, Bosch i Tenas, 2011, p. 126). Al llarg de tota la història, segurament també en la prehistòria, l’aigua dels rius i de la pluja ha estat alhora desitjada i temuda pels habitants de la depressió vallesana. L’aigua ha estat una font de riquesa que ha fertilitzat les seves terres, però també ha comportat grans perills. El Besòs és un riu del sistema mediterrani català que recull les aigües de bona part de les comarques del Vallès, a través d’un ampli ventall d’afluents (els rius Mogent, Congost i Tenes, la riera de Caldes i el riu Ripoll, a més d’altres rieres). Tradicionalment, el riu Besòs i els seus afluents han portat poca aigua, els seus cabals han estat en general baixos, però, en contraposició, episòdicament han produït inundacions que han destruït conreus, cases i, de vegades, també vides. Aquest ha estat un perill crònic que ha amenaçat les societats que han habitat històricament, i també lògicament en la prehistòria, les ribes del riu Besòs i dels seus afluents, un perill que aquestes societats deuen haver sentit la necessitat de conjurar d’una manera o altra. La interpretació proposada es basa, per altra banda, en la lectura del rostre representat en relleu sobre una de les cares del menhir com a figuració del que, des del nostre punt de vista, podia ser un rostre amb dues astes de toro baixes i en posició d’envestida, les armes naturals d’aquest animal amb les quals arremetrà davant de qualsevol pertorbació. Si en els relleus curvilinis que hi ha a banda i banda dels ulls hi reconeixem les astes d’un toro, el relleu molt malmès que s’observa per sobre de les celles podria correspondre a les seves orelles, si bé això és només una suposició. Acceptant, com hem dit, que a partir del moment en què es va fer el rostre en relleu, el menhir es va convertir en una figura antropomorfa, la presència de les banyes de toro el convertirien en una figura híbrida, en part humana i en part animal. Una mena d’«home toro», que va ser un dels híbrids ideats al món antic, sembla que abans que els déus antropomorfs cobressin importància (Delgado, 1996, p. 185). El motiu corniforme dels relleus del menhir

Figura 15. Vasos de ceràmica neolítica d’Hacilar (Anatòlia central) amb representacions pintades de bucranis. Segons dibuix publicat per Marija Gimbutas (Gimbutas, 1990, p. 75).

de Mollet s’assembla a algunes de les representacions pictòriques de bucranis sobre ceràmiques del neolític recent d’Hacilar (Anatòlia), que daten del VI mil·lenni aC (Delgado, 1996, p. 271, fig. 165) (vegeu Figures 9 i 10), també ens recorda les representacions pintades de ceràmiques d’estil Halaf de Hasuna i Arpachiyah (Mesopotàmia), datades en el mil·lenni següent (Delgado, 1996, p. 17, fig. 1) (vegeu Figura 17), i, per últim, ens recorda els corniformes amb apèndixs que són típics dels gravats rupestres del sector de Fontalba, al mont Bego, a l’extrem sud-oest de l’arc alpí, on se’ls pot veure independents i lliures o en parelles i lligats generalment al que sembla una arada (Saulieu, 2004, p. 110) (vegeu Figura 18). En el fons simbòlic i mitològic de les cultures de les ribes de la Mediterrània i també del Pròxim Orient, durant l’antiguitat i anteriorment a la prehistòria, el toro (Bos taurus) i el seu antecessor salvatge, l’ur holocè (Bos primigenius), actualment extingit, van ser seleccionats com a figura religiosa vinculada a les aigües fluvials i a la pluja que les alimenta. La raó d’aquesta selecció devia ser que des de l’inici de l’holocè, l’ur havia estat l’animal més fort i més brau de les terres mediterrànies. En el cas dels mascles, podien arribar a mesurar uns dos metres d’alçària fins a la creu i pesar

29


mes de mil quilograms; el seu cap era estret i allargat i les seves banyes, d’uns vint centímetres de diàmetre a la base, llargues i robustes. Aquesta gran cornamenta era sostinguda per un coll també robust i sense papada. Heròdot encara contemplà urs a Líbia en el segle V aC, però al Marroc sembla que ja no n’hi havia a l’arribada dels romans. Juli Cèsar, en canvi, va conèixer aquests animals als boscos germànics d’Hercínia (Selva Negra), d’una talla que, segons deixà escrit, era poc menor a la d’un elefant. De fet, el nom d’ur, del llatí urus, és una llatinització de la veu celta auerochs (auer, ‘salvatge’; ochs, ‘bou’), atribuïda al mateix Cèsar (Guerra de les Gàl·lies, 6, 28). La vitalitat, el vigor, la potència sexual i la virilitat del toro són llegendàries, per aquest fet, convertit en principi masculí, s’hi devia associar el poder fecundador de les aigües fluvials i de la pluja, fertilitzants de la terra i estimulants de la naturalesa. En el toro, però, també són llegendàries la imprevisibilitat dels seus atacs sobtats, l’escomesa inesperada i la violència latent, fet pel qual també s’hi devia associar la ferocitat devastadora de les aigües superficials descontrolades en el transcurs de riuades i inundacions. Per altra banda, l’associació de l’ur i del toro amb les aigües fluvials es podia haver vist reforçada pel seu costum de viure en deltes i maresmes, pel seu pelatge negre i llustrós que recorda la superfície de les aigües tranquil·les, pels seus ulls diminuts i injectats de sang que evoquen un cel encapotat i a punt d’esclatar i, finalment, pel seu bramul i pel retruny del terra al seu pas, que evoquen la preparació d’una tempesta. Amb el culte a una divinitat de condició taurina identificada amb les aigües fluvials, els pobles de la prehistòria i l’antiguitat devien esperar aconseguir que aquestes aigües apaivaguessin la seva fúria imprevisible, temible i devastadora i manifestessin, en canvi, el seu caràcter benefactor fertilitzant, que sempre ha estat una benedicció per a les assedegades terres mediterrànies (Delgado, 2002, p. 160; Delgado, 1996, p. 16, 197 i s., 269 i s.). Segons l’antiga mitologia grega, el déu fluvial per excel·lència era Aquelous (Akhelôos en grec), el déu riu, fill del tità Oceà i de la nereida Tetis, una divinitat antiga dins de la mitologia grega, un déu primigeni de naturalesa preolímpica, anterior a l’establiment del regne de Zeus, que s’apareixia en tres formes: com a serp motejada, com a toro i com a home amb cap de toro, amb una barba hirsuta de la qual constantment flueixen corrents d’aigua. Per

30

als antics grecs, Aquelous era el primogènit dels déus fluvials i el corrent primigeni del qual flueixen tots els altres corrents terrestres. Prengué el seu nom del riu Akhelôos, l’actual Aspropótamos, riu d’Etòlia que neix al mont Pindos i desemboca formant un delta a la mar Jònica, a l’entrada del golf de Patres. Sobre el déu Aquelous van escriure diferents autors antics grecs i llatins. Ho va fer Homer a la Ilíada (21, 194), segons el qual va ser el déu fluvial més poderós de l’Hélade. També s’hi referí Hesíode (Beòcia, s. VIII aC), autor de la Teogonia, obra on explica l’origen del món i dels déus i on ens diu que Heracles, per obtenir la mà de Deianira, filla del rei d’Etòlia, Eneu de Calidó, hagué de lluitar amb el déu riu Aquelous, que tenia el poder d’adoptar les formes d’un toro i d’una serp, i a qui derrotà arrencant-li una de les banyes quan s’havia transformat en toro. També ho va fer Sòfocles, el poeta tràgic atenès del segle V aC, que a la seva obra Les traquínies (9-14) fa dir a Deianira, futura muller d’Heracles: «pretendent meu era un riu, de l’Aquelous estic parlant, que en tres formes em sol·licitava del meu pare, ja que venia de forma manifesta uns cops com a toro, uns altres com a tornassolada i ondulant serp i uns altres en forma d’home i cap de bou, i de la seva ombrívola barba fluïen raigs d’aigua manantial» (Graves, 2007, vol. 2, p. 257-262; Souli, 1995, p. 10; Athanassopoulou, 2002, p. 165; Delgado, 2002, p. 168). Les aventures d’Aquelous apareixen representades sobre nombrosos vasos àtics dels segles VI i V aC. Al Museu Arqueològic de l’illa de Rodes s’exposen quatre petits caps d’home amb banyes i orelles de bou fets de ceràmica que representen Aquelous, tres dels quals procedeixen del lloc d’Anoakla (tomba 93), datats cap al 550 aC, i un del de Viscia (tomba 226, 2), datat cap al 550-525 aC.8 També es coneixen diversos vasos jònics amb l’efígie del rostre d’Aquelous. A la Mediterrània occidental, el seu rostre va ser un motiu molt popular entre els artesans del bronze i els orfebres d’Etrúria, sobretot als segles IV i III aC. A Tarquínia (Etrúria), a l’anomenada Tomba dels Toros — que, datada cap al 540 aC, és una de les més antigues de la sèrie tarquinesa—, en un fresc menor de la cambra principal apareixen dues figures huma8

Fet que vam poder constatar amb la visita al Museu Arqueològic de l’illa de Rodes en el transcurs d’un viatge a Grècia efectuat al mes de setembre del 2010.


Figura 16. Selecció de motius decoratius pintats que representen caps tauromorfs sobre ceràmiques neolítiques d’Hacilar (Anatòlia central). Dibuixos de Mellart publicats per Cristina Delgado (Delgado, 1996, p. 271).

Figura 17. Motius decoratius pintats que representen figures tauromorfes i bucranis sobre ceràmiques neolítiques d’estil Halaf provinents d’Arpachiyah (Mesopotàmia). A dalt, dibuix de Zeuner; al mig i a baix, dibuixos de Clark, tots publicats per Cristina Delgado (Delgado, 1996, p. 17, 271).

nes unides en coit homosexual i, al seu costat, un toro androcèfal d’aspecte humà amb el cap baix en posició de banyegar, la mateixa posició en la qual trobem, sobre el menhir del Pla de les Pruneres de Mollet, el que des del nostre punt de vista és un bucrani. També de Tarquínia procedeixen tres bronzes amb petits caps d’Aquelous que decoraven els nuclis d’escuts votius. Per últim, la figura de l’home toro (Aquelous) arribà a les costes mediterrànies de la península Ibèrica, un fet segurament facilitat per la seva presència a la Magna Grècia i a Etrúria. Se’l troba com a tipus de deter-

minades monedes d’Empúries i de Sagunt, datades als segles IV-III aC, i en una escultura ibèrica d’interès excepcional, coneguda com la Bicha de Balazote (Albacete), un toro androcèfal que jeu, datada entre el segle V i el IV aC i avui conservada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid (Delgado, 1996, p. 187-190; Torelli, 2002, p. 182-185). La imatge i el culte a Aquelous es van estendre, com hem vist, per diferents punts de l’orbe grec. Es constata a algunes localitats de l’Àsia Menor, a l’illa de Rodes, a les illes Cíclades, a l’Àtica, a l’Èpir, a Acarnània i a la Magna Grècia. També es va

31


Figura 18. A dalt, petròglifs del mont Bego (Alps Marítims francesos) amb representacions de bucranis. Dibuixos de Gómez Tabanera publicats per Cristina Delgado (Delgado, 1996, p. 278). Segona fila, gravat rupestre amb representació d’una parella de bous lligats a una arada (Ligúria, Itàlia). Dibuix de Pla Ballester publicat per Cristina Delgado (Delgado, 1996, p. 75). Tercera fila i a baix, petròglifs del mont Bego (Alps Marítims francesos) amb representació de parelles de bous lligades a arades i a un remolc indeterminat amb forma d’escala, acompanyats de figures antropomorfes. Dibuixos de Gómez Tabanera publicats per Cristina Delgado (Delgado, 1996, p. 279).

estendre fora pròpiament d’aquest orbe, a regions com Etrúria i Ibèria, on la seva introducció fou deguda a l’influx dels colonitzadors o comerciants grecs. Des del nostre punt de vista, però, és possible que amb anterioritat a la introducció de la figura d’Aquelous a Ibèria, s’hi hagués practicat un culte

32

a un déu-riu associat, com el de l’antiga mitologia grega, a la figura del toro. D’aquesta forma, a les terres de la mar Mediterrània, tot i que al llarg de mil·lennis s’havia constituït un mosaic de pobles diferents, esforçats a mantenir no només la seva independència sinó també els seus trets culturals distintius, hi devia haver un substrat de símbols, de creences i de mites fins a cert punt comú. Pel que fa al possible significat dels motius gravats sobre el menhir del Pla de les Pruneres de Mollet —la serp, el jou i l’escut—, recollim aquí les propostes efectuades amb relació a aquests motius en el marc de l’estudi de l’art megalític armoricà. L’escut, motiu constant, s’interpreta com a representació d’un ídol, evocació esquematitzada d’una divinitat principal, versemblantment femenina, deessa mare, senyora de la fecunditat, la vida i la mort. El jou no s’interpreta en un sentit literal, ja que l’arada de tir per a bous amb jou sembla que no es documenta abans de l’edat del bronze, sinó que s’hi veu la reducció o simplificació d’un bucrani, evocació d’una divinitat taurina, probable parella masculina d’una «deessa de l’escut». Podem veure, per tant, una connexió entre el significat del motiu gravat amb forma de jou i el que hem vist en el cas del rostre en relleu. Finalment, pel que fa a la serp, segons la seva interpretació es relaciona amb el canvi i la regeneració. Quant a la repetició dels signes amb forma d’escut, documentada a l’art armoricà, es veu com una possible referència a genealogies divines, com la que dins el panteó grec antic formen Demèter, la deessa de les collites, i la seva filla Persèfone, deessa del món subterrani i dels morts, un mite que s’ha considerat que podia estar arrelat en mitologies més antigues (L’Helgouac’h, 1993, p. 12, 19; Le Roux, 2003, p. 451-452; Le Roux, 2008, p. 382-383). Protegits pel toro, de l’Atlàntic al Mediterrani No volem donar per acabat aquest escrit dedicat a l’estudi arqueològic del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet sense unes consideracions finals breus. En primer lloc, volem insistir en el fet que aquest menhir és un monument megalític excepcional i singular, davant del qual aquest primer estudi aprofundit difícilment es pot considerar definitiu i tancat. A l’hora de fer-lo hem trobat a faltar l’existència d’un corpus d’art megalític europeu complet, elaborat amb una terminologia unificada


i degudament actualitzat, amb el qual la verificació de les hipòtesis proposades hauria estat segurament més concloent, corpus que des del nostre punt de vista seria convenient elaborar. En segon lloc, volem destacar que, si bé el toro està ben representat a les pintures rupestres de Catalunya i del litoral mediterrani de la península Ibèrica, en conjunt fins fa molt poc temps no havia estat pràcticament reconegut en l’art megalític d’aquest territori, amb l’única excepció dels gravats amb forma de jou d’alguns dels menhirs coneguts. Només darrerament ha estat publicat un estudi que ha modificat considerablement aquesta situació. Es tracta de l’estudi de les anomenades esteles amb banyes esculpides sobre pedra de la Serra del Mas de Bonet (Vilafant, Alt Empordà), en les quals s’han vist representacions de caps de toro i que han estat interpretades en un sentit simbolicoreligiós. Procedeixen d’un context arqueològic segur, un jaciment a l’aire lliure, en el qual es van trobar dins d’estructures excavades en el terra (fosses, sitges, llars), acompanyades de materials que s’han pogut datar en el neolític final (Veraza), entre finals del IV mil·lenni aC i els inicis del III (Rosillo et alii, 2010, p. 52 i s.). Per últim, volem assenyalar que el menhir del Pla de les Pruneres de Mollet presenta, com hem vist, elements tant mediterranis com atlàntics. Per un costat, s’emmarca en la tradició dels menhirs i en l’eclosió de l’estatuària megalítica durant el neolític avançat i a finals d’aquest període. Per un altre costat, apareix vinculat amb l’Atlàntic a través dels seus gravats, que reprodueixen motius semblants als de l’art megalític armoricà. Res no ens permet pensar que durant la prehistòria hi hagués hagut barreres tancades entre els actuals territoris de la Bretanya i de Catalunya, com tampoc n’hi va haver a la Mediterrània. És probable que a través de la conca d’Aquitània i de la vall de la Garona haguessin circulat, en tots dos sentits, tant elements materials com immaterials i és possible, per altra banda, trobar una connexió entre la Bretanya i Catalunya no només en l’art megalític, sinó també en determinades decoracions ceràmiques. És possible que les ceràmiques decorades amb els anomenats bigotis, que per la seva forma són similars als jous apareguts sobre monuments megalítics, assenyalin també aquesta connexió. Es troben bigotis a Bretanya, sobre vasos ceràmics de l’estil de Carn, corresponent als inicis del neolític mitjà; se’n troben al centre-oest de França, sobre vasos

del grup de Chambon, també d’inicis del neolític mitjà, i se’n troben a l’arc mediterrani entre el Rosselló i el curs inferior de l’Ebre, sobre vasos corresponents a les diferents fàcies culturals, novament del neolític mitjà inicial, repartides per aquest territori (Montboló, Molinot, Amposta – Tortosa) (Briard, 1989, p. 41-44, 53-56, 57-60). És evident que cal ser prudents a l’hora d’extraure segons quines conclusions a partir de les semblances entre manifestacions artístiques de regions diferents; com deia l’any 1910 J.-P. Lafitte, un estudiós francès de l’art rupestre africà, «no s’ha de buscar a la Bretanya la font dels gravats rupestres de Nova Caledònia», però cal també guardar-se de la posició extrema contrària de negar tota possibilitat de relacions entre regions diferents.

33


Bibliografia ALMAGRO GORBEA, Martín (1993) «Les steles anthropomorphes de la Penínsule Ibérique». A: Briard, Jacques; Duval, Alain (dir.) Les représentations humaines du Néolithique à l’Âge du Fer. Actes du 115e Congrès National des Sociétés Savantes, Avignon, 1990. París: Editions du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, p. 123-139. ARNAL, Jean (1976a) Les statues-menhirs, hommes et dieux. Toulouse: Hespérides. ARNAL, Jean (1976b) «L’art protohistorique: les statues-menhirs de France». A: La Préhistoire Française. Tom 2: Les civilisations Néolithiques et protohistoriques de la France. París: Éditions du CNRS, p. 211-221. ATHANASSOPOULOU, Sappho (2002) «El toro a la mitologia grega». A: Toros, imatge i culte a la Mediterrània antiga. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat, Institut de Cultura, p. 142-159. BALBÍN, Rodrigo; BUENO, Primitiva (1993) «Représentations anthropomorphes mégalithiques au centre de la Péninsule Ibérique». A: Briard, Jacques; Duval, Alain (dir.) Les représentations humaines du Néolithique à l’Âge du Fer. Actes du 115e Congrès National des Sociétés Savantes, Avignon, 1990. París: Editions du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, p. 45-56. BERTRAN, Jordi; BOSCH, Josep; TENAS, Montserrat (2011) «Els menhirs del Baix Vallès abans de la descoberta del menhir de Mollet: geologia, arqueologia, història i etnografia». A: Els menhirs del baix Vallès. XIII Jornades del Centre d’Estudis Molletans, 11, 12 i 13 de juny de 2010, Mollet del Vallès, Notes, vol. 26, p. 121-148. BOSCH, Josep (1988) La Pedra Serrada o Pedra del Diable. Ajuntament de Parets del Vallès. (Estudis Locals; 2) BOSCH-GIMPERA, Pere (2003) Etnologia de la península Ibèrica, edició de Jordi Cortadella, segons edició original del 1932. Pamplona: Urgoiti Editores.

34

CARRERAS, Enric; TARRÚS, Josep; GAY, Pere (2005) «Tres menhirs amb gravats entre l’Alt Empordà i el Vallès Oriental». A: Roches ornées, roches dressées, Actes du Colloque en Hommage à Jean Abélanet. Perpignan: Association Archéologique des Pyrénees-Orientales i Presses Universitaires de Perpignan, p. 157-163. CASTANY, Josep (1992) «Estela-menhir funerària en un megàlit neolític del Solsonès». A: Estat de la investigació sobre el neolític a Catalunya, 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà i Andorra: Institut d’Estudis Ceretans i Servei d’Arqueologia d’Andorra, p. 255-256. CASTANY, Josep; GUERRERO, Lluís (2003) «Gravats en megàlits neolítics del Solsonià». A: GONZÀLEZ, J. R. (coord.) Actes del I Congrés Internacional de gravats rupestres i murals, Homenatge a Lluís Díez Coronel, Lleida, 23-27 de novembre de 1992. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 315320. CASTANY, Josep (2004) «Gravats en lloses d’estructures funeràries al Solsonès». A: Megalitisme, gravats i cupuliformes. L’imaginari de l’home prehistòric. Homenatge a Josep M. Miró Rosinach, Actes de la XXXIV Jornada de Treball. Artesa de Segre: Grup de Recerques de les Terres de Ponent, 2003, p. 81-96. COSTA, Laurent Jacques (2008) Mégalithismes insulaires en Méditerranée. París: Éditions Errance. (Collection des Hesperides). CURA, Miquel (1979-1980) «Consideracions sobre les esteles antropomorfes del Llenguadoc». Pyrenae [Universitat de Barcelona], 15-16, p. 143-165. CURA, Miquel (1992) «Són neolítiques les inscultures de Passanant?». A: Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya, 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà i Andorra, 1991. Andorra: Institut d’Estudis Ceretans, Servei d’Arqueologia d’Andorra, p. 119-120.

BRIARD, Jacques (1989) Poteri et civilisations. Vol 1: Néolithique de la France. París: Editions Errance.

CURA, Miquel (2002-2003) «La Pedra de Llinàs: un menhir, una estela o una fita de terme (Montmeló, Vallès Oriental, Catalunya)». Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló. Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques, Diputació de Castelló, p. 133-139.

BUENO, Primitiva (1990). «Statues-menhirs et stèles anthropomorfes de la Péninsule Ibérique». L’Anthropologie, vol. 94, [París], núm. 1, p. 85-110.

D’ANNA, André (1977) Les statues-menhirs et stèles anthropomorphes du Midi de la France. París: CNRS.

BUENO, Pilar; BALBÍN, Rodrigo (2000) «Tècniques, extensió geogràfica i cronologia de l’art megalític ibèric. El cas de Catalunya». Cota Zero [Vic], 16, p. 47-64.

D’ANNA, André (2002) «Statues-menhirs? Stèles? Dalles anthropomorphes? Ou simplement sculptures préhistoriques?». A: PHILIPPON, A. (dir.) Statues-


menhirs. Des énigmes de pierre venues du fond des âges. Rodez: Éditions du Rouergue, p. 52-53.

lum II, Àrea Central i Meridional. Barcelona: Generalitat de Catalunya, fasc. 1, p. 6-8.

D’ANNA, André; RENAULT, Stéphane; GUENDON, Jean-Louis; MASSE, Jean-Pierre; PINET, Laurence; WALTER, Philippe (2004) Stèles anthropomorphes néolithiques de Provence. Catalogue du Musée Calvet d’Avignon, Établissement public Calvet.

JALLOT, Luc; D’ANNA, André (1990) «Stèles anthropomorphes et statues-menhirs. Etat de la question et approches méthodologiques nouvelles». A: GUILAINE, Jean; GUTHERZ, Xavier (dir.) Autour de Jean Arnal. Recherches sur les Premières Communautés Paysannes en Méditerranée occidentale. Montpellier: Laboratoire Paléobotanique, Université des Sciences et Techniques du Languedoc, p. 359-383.

D’ANNA, André (2008) «Les manifestations artistiques dans le Sud de la France». Archéologie de la France, Le Néolithique. París: Éditions Picard, p. 404-415. DELGADO, Cristina (1996) El Toro en el Mediterráneo, Análisi de su presencia y significado en las grandes culturas del mundo antiguo. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid. DELGADO, Cristina (2002) «El toro a l’antiga Ibèria». A: Toros, imatge i culte a la Mediterrània antiga. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat, Institut de Cultura, p. 160-175. FORTÓ, Abel; MUÑOZ, Vanessa; MARTÍNEZ, Pablo (2005) «L’estàtua menhir antropomorfa de ca l’Estrada». Cota Zero [Vic], núm. 20, p. 17-22. FORTÓ, Abel; MARTÍNEZ, Pablo; MUÑOZ, Vanessa (2006) «Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental): un exemple d’ocupació de la plana vallesana des de la prehistòria a l’alta edat mitjana». A: Tribuna d’Arqueologia, 2004-2005. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, p. 45-70. GALLAY, Alain (1990) «Historique des recherches entreprises sur la nécropole mégalithique du PetitChasseur à Sion (Valais, Suisse)». A: Guilaine, Jean; Gutherz, Xavier (dir.) Autour de Jean Arnal. Recherches sur les Premières Communautés Paysannes en Méditerranée occidentale. Montpellier: Laboratoire Paléobotanique, Université des Sciences et Techniques du Languedoc, p. 335-357. GIMBUTAS, Marija (1990) Il linguaggio della dea. Mito e culto della Dea Madre nell’Europa neolitica. Milà: Longanesi & C. GIOT, Pierre-Roland (1987) Barnenez, Carn, Guennoc, Travaux du Laboratoire Anthropologie-Préhistoire-Protohistoire-Quaternaire Armoricans Rennes, Equip de Recherche núm. 27 du CNRS. Université de Rennes I, 2 volums. GRAVES, Robert (2007) Los mitos griegos, 2 vol.: Religión y mitología. Madrid: Alianza Editorial, traducció del text original en anglès publicat al 1955 i revisat per l’autor al 1960. INVENTARI DEL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC DE CATALUNYA (1994). Corpus de Pintures Rupestres, vo-

LE ROUX, Charles-Tanguy (2003) «L’art mégalithique armoricain face aux préhistoriens ... et aux autres!.» A: El Arte prehistórico desde los inicios del siglo XXI, Primer Symposium Internacional de Arte Prehistórico de Ribadesella. Asociación Cultural Amigos de Ribadesella, p. 441-455. LE ROUX, Charles-Tanguy (2008) «L’art mégalithique dans le Nord-Ouest (façade atlantique et bassin parisien)». A: Archéologie de la France, Le Néolithique. París: Éditions Picard, p. 378-392. L’HELGOUAC’H, Jean (1993) «Du schématisme au réalisme dans la figuration anthropomorphe du mégalithisme armoricain». A: Briard, Jacques; Duval, Alain (dir.) Les représentations humaines du Néolithique à l’Âge du Fer. Actes du 115e Congrès National des Sociétés Savantes, Avignon, 1990. París: Editions du Comité des Travaux historiques et scientifiques, p. 9-19. LÓPEZ, Joan B.; MOYA, Andreu; ESCALA, Óscar; NIETO, Ariadna (2010) «La cista tumulària amb esteles esculpides dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida): una aportació insòlita dins de l’art megalític peninsular i europeu». A: Tribuna d’Arqueologia, 2008-2009. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 87-125. MAILLÉ, Michel (2010) Hommes et femmes de pierre. Statues-mehirs du Rouergue et du HautLanguedoc. Toulouse: Archives d’Écologie Préhistorique. MALUQUER DE MOTES, Joan (1971) «La estela de la Edad del Bronce de Preixana (Lérida)». A: Homenaje a J. Esteban Uranga. Pamplona, p. 475 i s. MARTÍN, Araceli (1992) «Estrategia y culturas del Neolítico final y Calcolítico en Cataluña». A: UTRILLA, Pilar (coord.) Aragón/litoral mediterráneo. Intercambios culturales durante la Prehistoria, en homenaje a Juan Maluquer de Motes. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, p. 389-397. MARTÍNEZ, Pablo; PALAZÓN, José Antonio (2011) «L’estàtua-menhir de Mollet, el descobriment». A: Els menhirs del baix Vallès, XIII Jornades del Cen-

35


tre d’Estudis Molletans, 11, 12 i 13 de juny de 2010. Mollet del Vallès, Notes, vol. XXII, p. 149-155. MAYA, José Luis (1992) «Calcolítico y Edad del Bronce en Cataluña». A: UTRILLA, Pilar (coord.) Aragón/litoral mediterráneo. Intercambios culturales durante la Prehistoria, en homenaje a Juan Maluquer de Motes. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, p. 515-554. MESTRES, Joan Salvador; MARTÍN, Araceli (1996) «Calibración de las fechas radiocarbónicas y su contribución al estudio del Neolítico catalán». A: I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica, Formació i implantació de les comunitats agrícoles. Gavà-Bellaterra, 1995, Rubricatum, Revista del Museu de Gavà, núm. 1, p. 791-804. MOREU-REY, E. (1969-1970). «Pedres decorades de Passanant». Boletín Arqueológico [Tarragona], 6970, p. 135-140. MOYA, Andreu; MARTÍNEZ, Pablo; LÓPEZ, Joan B. (2010) «Éssers de pedra. Les estàtues-menhirs i esteles antropomorfes de l’art megalític de Catalunya». Cypsela [Girona], núm. 18, p. 11-41. OCTOBON, E. (1931) «Enquête sur les figurations néolithiques. Statues-menhirs, stèles gravées, dalles sculptées». Revue Anthropologique [París], vol. XLI, núm. 11 i 12, p. 297-571. OLIVEIRA-JORGE, Vítor i Susana (1993) «Statuesmenhirs et steles du nord du Portugal». A: BRIARD, Jacques; DUVAL, Alain (dir.) Les représentations humaines du Néolithique à l’Âge du Fer. Actes du 115e Congrès National des Sociétés Savantes, Avignon, 1990. París: Editions du Comité des Travaux historiques et scientifiques, p. 29-43. PERICOT, Luis (1925) La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica. Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres, Universitat de Barcelona. PERICOT, Luis (1950) Los sepulcros megalíticos y la cultura pirenaica, Barcelona: CSIC. (Monografías del Instituto de Estudios Pirenaicos). PHILIPPON, Annie (2002) «La découverte des statues-menhirs. Une affaire aveyronnaise». A: Statues-Menhirs, des énigmes de pierre venues du fond des âges. Éditions du Rouergue, p. 24-59. RIPOLL, Eduard; BARBERÀ, Josep; LLONGUERAS, Miquel (1965) Poblado de Puig Castellar (San Vicente dels Horts, Barcelona). Madrid: Servicio Nacional de Excavaciones Arqueológicas. (Excavaciones Arqueológicas en España; 40). ROSILLO, Rafel; TARRÚS, Josep; PALOMO, Antoni; BOSCH, Àngel; GARCÍA DE CONSUEGRA, Robert

36

(2010) «Les esteles amb banyes de la Serra del Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà) dins de l’art megalític de Catalunya». Cypsela [Girona], núm. 18, p. 43-59. SAULIEU, Geoffroy de (2004) Art rupestre et statues-menhirs dans les Alpes. Des pierres et des pouvoirs 3000-2000 av. J.-C. París: Éditions Errance, Hesperides. SERRA VILARÓ, Josep (1927) La civilització megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi. Solsona: Musaeum Archaeologicum Dioecesanum. SERRA VILARÓ, Josep (1950) «Inscultures dolméniques». Boletín Arqueológico [Tarragona], any L, època IV, fasc. 31, p. 114-122. SOULI, Sofia (1995) Mitología griega. Atenes: Editorial Michalis Toubis. TARRÚS, Josep (1999) «Réflexions sur le mégalithisme en Catalogne». A: Guilaine, Jean (dir.) Mégalthismes de l’Atlantique à l’Ethiopie. París: Séminaire du Collège de France, Éditions Errance, p. 107-121. TARRÚS, Josep (2002) Poblats, dòlmens i menhirs. Els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus. Girona: Diputació de Girona. TARRÚS, Josep; CARRERAS, Enric; BOFARULL, Benjamí; GAY, Pere (2005) «El cromlech de Pins Rosers (Llinars del Vallès, Vallès Oriental)». A: Roches ornées, roches dressées. Actes du Colloque en Hommage à Jean Abélanet. Perpignan: Association Archéologique des Pyrénees-Orientales i Presses Universitaires de Perpignan, p. 151-155. TARRÚS, Josep (2011) «Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context». A: Els menhirs del baix Vallès. XIII Jornades del Centre d’Estudis Molletans, 11, 12 i 13 de juny de 2010, Mollet del Vallès, Notes, volum 26, p. 93-102. TORELLI, Mario (2002) «El Toro a Etrúria i a Roma». A: Toros, imatge i culte a la Mediterrània antiga. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat, Institut de Cultura, p. 176-187. VENDRELL, Màrius; GIRÀLDEZ, Pilar; VENTOLÀ, Lourdes (2011) «El menhir de Mollet: materials i recobriments». A: Els menhirs del baix Vallès, XIII Jornades del Centre d’Estudis Molletans, 11, 12 i 13 de juny de 2010, Mollet del Vallès, Notes, volum 26, p. 163-165. VILARDELL, Rosor; CASTELLS, Josep (1976) «Hallazgo de una estela decorada en el Pla de la Calma». Pyrenae [Universitat de Barcelona], núm. 12, p. 181-182.


La restauració Ma. Àngels Jorba Coordinadora de restauració de material arqueològic del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

Introducció En el lloc anomenat parc de les Pruneres de Mollet del Vallès es va decidir de construir-hi un aparcament. A l’hora de fer el micropilonatge de limitació dels terrenys, la màquina perforadora va topar amb un element dur a 10 metres de profunditat dues vegades seguides. En fer el rebaix, en el lloc assenyalat va aparèixer una gran pedra de quasi 5 metres de llarg i tocada per la perforadora en dos llocs. Una excavadora la va apartar del lloc i va provocar unes ratllades transversals en un costat de la pedra. Un cop es va haver certificat que es tractava d’un objecte arqueològic (en concret, d’un menhir), es va iniciar l’excavació en el lloc on es va fer la troballa. A la vegada, es va avisar el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) perquè es fes càrrec de la conservació i la restauració del menhir, i es va posar en marxa la logística per transportar la peça amb la màxima seguretat, ja que es tracta d’una pedra de 6 tones i 5 metres de llargada. Conservació-restauració Una peça d’aquest volum s’ha d’assegurar prèviament, ja que no se sap si la seva estructura interna pot estar afectada i, per tant, si aguantarà l’aixecament amb una grua. Per al transport, es va embolicar la peça amb film de PVC (de manera que si es produïa qualsevol trencament, el fragment quedaria recollit) i escuma per esmorteir el frec de les brides de subjecció. Es va construir un palet-llit de fusta prou resistent per poder fer descansar la pedra en posició horitzontal i per aconseguir que, tant l’enlairament amb la grua, com el transport en camió al CRBMC eren al màxim de segurs. Atès que el CRBMC no pot encabir en el seu interior una peça tan excepcional, dins del seu perímetre exterior es va cercar un lloc en el qual es pogués fer qualsevol moviment que la peça reclamés.

Un cop dipositada al Centre de Restauració se’n va treure tot l’embolcall i va començar l’examen organolèptic. La màquina del pilonatge havia produït destrosses en la zona superior de la pedra (no es podrà saber la mida exacta del menhir) i en la zona del rostre, on s’ha perdut la informació de la possible decoració que hi havia per sobre els ulls i les celles en la zona frontal, de la qual n’ha quedat una petita resta. En un lateral, va ser l’arrossegament amb la màquina excavadora el que va ocasionar les rascades amb pèrdua de matèria. Visualment no es veien esquerdes ni fissures en la peça, per la qual cosa no semblava que hi hagués indicis de fragilitat, i es podia pensar a moure-la i col·locar-la en posició vertical. Tres quartes parts de la pedra estan treballades, només hi resten petites malformacions de la pròpia roca en la zona inferior no treballada, o sigui la zona enterrada en el moment d’ús del menhir. La zona superior i central és la zona treballada. Per desgast hom va donar forma punxeguda i arrodonida a la part superior i de secció ovalada a la part central. En la zona estreta s’hi van fer el rostre (celles, ulls i nas) i en la part oposada, les decoracions incises d’un sol traç. En els laterals, més plans, es va repicar, però en un d’aquests es percep més desgast natural i també les noves rascades. En superfície es van detectar diferents gruixos de sediment adherit, terra del lloc de la trobada, taques negres, possibilitat de sals segons el clima i un petit fragment descohesionat que es va utilitzar per fer l’analítica. Analítica de les diferents mostres recollides en el decurs de la inspecció feta al menhir La peça està tallada en una sola pedra que petrogràficament s’anomena arcosa. És una roca sedimentària formada per l’erosió de granit amb pocs elements de transport, els quals estan poc o molt poc arrodonits. També presenta unes inclusions de fil·lita (roca metamòrfica) de color verd.

37


Els sediments adherits a la peça i els del contorn eren acumulacions de terra que contenia còdols de diferents mides, silicis i calcaris. Sembla provenir d’una àrea de la serralada Litoral, avui desapareguda, entre la zona del Vallès Oriental i el Maresme. S’hi percep una pàtina generalitzada de color negre que forma una crosta adherida a la pedra, que podria correspondre a material orgànic. Es coneix com a vernís del desert. És la fixació del ferro i el manganès de l’atmosfera, això vol dir que un costat de la peça va quedar a la intempèrie i, amb les condicions favorables, es va desenvolupar la pàtina negra. Treballs de restauració Mentre s’ha anat fent l’estudi previ, la peça s’ha anat eixugant i el sistema de neteja en sec, mitjançant espàtules, pinzells i aspiradors ha donat bons resultats. S’ha eliminat el gruix variable de sediment, longitudinalment per una cara i els laterals, i s’han fet aflorar les zones que tenen repicats, anant en compte de no deixar tapat cap motiu escultòric ni pictòric. S’ha pogut demostrar que no hi ha cap esquerda ni cap altre impediment per moure el menhir i col·locar-lo dret. S’ha fet un test de clorurs i els valors dels resultats no fan necessari un tractament específic. Al Centre de Restauració, mitjançant una estructura metàl·lica de Mecanotub clavada al terra de ciment de sota les pedres de la zona on es pensa situar, el menhir ha recobrat la seva posició vertical gràcies a una potent grua doble, que l’ha instal·lat directament al forat preparat per encabir-lo. De l’estructura metàl·lica surten quatre ancoratges en diagonal que subjecten la pedra, totalment immòbil. En aquesta bastida es col·loca també un pis a mitja altura en tot l’entorn, per arribar al menhir i fer-hi els treballs pertinents. S’ha col·locat una lona que cobreix tota l’estructura i evita que els fenòmens meteorològics afectin directament el menhir. En aquesta posició s’ha acabat el treball de restauració. S’ha netejat mecànicament i d’una forma suau, amb paletines, raspalls i bisturí, tot el perímetre del sediment i de la terra de l’excavació, i s’ha donat el màxim relleu a les faccions del rostre. Els dibuixos i els repicats han quedat tots a la vista i a la vegada s’han protegit les rascades erosionades.

38

Atesa la importància i la singularitat de la peça es fa un recull de dibuixos a escala i un escaneig en 3D, per poder-la col·locar en vertical i més endavant fer-ne una còpia. En aquest treball, la grua i el gruista són elements cabdals. El moviment d’un menhir de tants anys d’antiguitat s’ha de fer amb molta precisió i seguretat. Per fer aquest moviment de verticalitat de la peça, el gruista disposa d’unes brides la part externa de les quals és d’un teixit antilliscant i la part interna conté escuma per esmorteir el pes. Això fa innecessari l’embolcall. Per a més seguretat es col·loca una brida en la part inferior, que restarà en el forat per si convingués fer un nou moviment de la peça. És el primer moviment basculant que fa la peça sense cap suport i, encara que se sap que és sòlida, el moment és molt tens. El final, però, és totalment satisfactori. El menhir farà tres nous moviments sense suport. Retornat a la posició horitzontal sobre el seu palet-llit de fusta, es deixa que s’eixugui la part inferior i l’aureola amb afloraments de sals, produïda per les filtracions d’aigua dins el forat, arran d’una època de pluges i humitats molt altes. Es torna a fer el test de sals, que dóna una concentració alta de sals provinents del subsòl, i s’hi aplica el tractament de dessalinització per reduir-les. Acabat tot el procés, s’embala la part inferior del menhir que restarà dins del forat de la nova localització, amb film i Geotex. Trasllat a Mollet i nova situació El mateix gruista serà l’encarregat de transportar el menhir en el seu camió grua i col·locar-lo en el nou emplaçament. S’ha fabricat una vitrina de vidre amb ventilació, el terra de la qual és un bloc de formigó on s’ha deixat un forat amb la forma per encabir-lo. S’ha recobert el fons amb neoprè i s’hi han posat planxes de poliestirè expandit al voltant. Un cop plantat, s’hi posa ciment per facilitar un canvi de situació, en cas que es produeixi. Quan aquest està totalment sec, es despenja el menhir del camió i es treuen les brides que el sostenen aplomat. Una de les brides també es deixa, per si hi ha nous moviments. El menhir s’aguanta totalment dret, sense cap subjecció i encarat cap a la porta d’entrada.


Figura 19. Protecció del menhir del Pla de les Pruneres abans del seu trasllat des de Mollet del Vallès fins al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a Valldoreix, per restaurar-lo. Fotografia: Carles Aymerich i Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 20. El menhir del Pla de les Pruneres, protegit amb plàstic i espuma de polietilè, en el moment de ser descarregat del camió que el portà des de Mollet del Vallès fins al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a Valldoreix. Fotografia: Carles Aymerich i Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 21. Primers treballs de neteja del menhir del Pla de les Pruneres amb el menhir en posició horitzontal, fets per tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a Valldoreix. Fotografia: Carles Aymerich i Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 22. El menhir del Pla de les Pruneres dret al pati del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, amb la bastida que el subjectava i que, mitjançant una coberta de lona al seu damunt, el protegia de la pluja. Aquesta bastida va permetre prosseguir la restauració del menhir i accedir a totes les seves parts; també es va utilitzar per fer-ne el dibuix i calcar els seus gravats i relleus en el decurs de l’estudi posterior. Fotografia: Carles Aymerich i Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 23. Desmuntatge de la bastida construïda al voltant del menhir del Pla de les Pruneres al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i col·locació horitzontal del menhir amb l’ajut d’una grua. Fotografia: Carles Aymerich i Ramon Maroto, CRBMC, 2009.

Conclusió La restauració d’aquesta magnífica peça no ha comportat greus problemes, però sí que ha estat d’una gran complexitat pel que fa als nous reptes que plantejava, ja que s’han necessitat grans màquines per fer qualsevol moviment, atesos el seu volum i el seu pes.

39


Figura 24. Moment en què el menhir és descarregat del camió que el portà de nou a Mollet del Vallès, un cop restaurat. En aquesta ocasió es tracta del Parc de Can Mulà, on va ser instal·lat perquè pogués ser contemplat públicament. S’observa la part del menhir que havia de quedar enterrada protegida amb film i geotèxtil, per tal d’evitar l’absorció de sals solubles del subsòl. Fotografia de Ramon Maroto, 2010.

40

Figura 25. Treballs d’instal·lació del menhir del Pla de les Pruneres al Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès. Es pot veure la base del bloc de formigó preparada per col·locar-lo verticalment. Fotografia: Carles Aymerich i Ramon Maroto, CRBMC, 2009.


El Menhir del Pla de les Pruneres

T

R

A

D

U

C

C

Castellà — 43 —

Francès — 61—

Anglès — 79 —

I O

N

S


castellà

El Menhir del Pla de les Pruneres Castellà

Presentación Ramon Ten Carné Jefe del Servicio de Arqueología y Paleontología

E L C R E C I M I E N T O U R BA N O nos lleva a veces a progresar en el conocimiento histórico. No siempre la planificación va por delante y el hallazgo inesperado llega cuando menos te lo esperas. Este es el caso del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès. Aparte de la intervención arqueológica correspondiente dirigida por Pablo Martínez, se procedió al traslado, limpieza y restauración en el Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña, bajo la dirección de Mª Àngels Jorba. El Servicio de Arqueología y Paleontología encargó el estudio arqueológico del menhir a Josep Bosch. Actualmente el menhir está situado y protegido en el parque de Can Mulà de Mollet del Vallès. En esta publicación se presenta el estudio del menhir y se explica el proceso de traslado, tratamiento y posterior ubicación. Josep Bosch reflexiona sobre su experiencia en este campo y los trabajos realizados por los investigadores catalanes sobre menhires. En Cataluña no tenemos grandes menhires, pero sí una serie de piedras que se pueden clasificar como tales y algunas otras como estatuas-menhir. El menhir del Pla de les Pruneres ha sido tratado y estudiado exhaustivamente, desde el tipo de piedra hasta los trabajos en relieve que presenta, que conforman un rostro humano con unos posibles cuernos de toro. Este es un rasgo que el autor destaca notablemente para convertirlo en el centro de su estudio. Sin duda se trata de una estatua-menhir ya que el autor la define como una figura humana entera y en tres dimensiones, aunque no presente atributos de vestuario. Por otro lado, parece difícil encontrar una relación entre el rostro y los motivos grabados en el menhir. Una parte del estudio se dedica a establecer la cronología concreta entre el neolítico medio y el calcolítico, y se hace una buena comparación entre los otros elementos encontrados en Cataluña, aunque básicamente el paralelismo más claro hay que buscarlo al norte de Portugal, en la provincia de Granada y, sobre todo, en el Mediodía francés. Los motivos grabados tienen muchas similitudes con los de la región de Armórica y la Bretaña francesa. Cronológicamente, el relieve con la T facial del Pla de les Pruneres no coincide con los grabados del propio menhir, por lo que es probable que las dos grandes secuencias decorativas del menhir no se realizaran simultáneamente. La significación de este menhir está ligada al culto a una divinidad fluvial a fin de paliar las carencias de agua de la

cuenca del Besòs y esta especie de “hombre-toro” puede recordar a los bucráneos de Hacilar o al estilo cerámico de Halaf de Hasuna y también a los grabados rupestres del Mont Bego. Todo el Mediterráneo está ligado al culto del toro y cabe destacar los hallazgos recientes de estelas con cuernos esculpidos en piedra, en el yacimiento de la sierra del Mas de Bonet en L’Alt Empordà. Tenemos datos que nos permiten afirmar que la estatuamenhir del Pla de les Pruneres presenta elementos tanto mediterráneos como atlánticos. Por otra parte Àngels Jorba, restauradora del Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña, nos presenta todo el proceso de traslado de la pieza desde el lugar donde se encontró hasta Valldoreix para proceder a la limpieza, el tratamiento y la instalación que se configuró para el proceso de tratamiento y estudio tanto organoléptico como analítico de la pieza, que parece provenir de alguna cantera desaparecida de la cordillera litoral. Después se procedió a las tareas de dibujo y escaneo en 3D. Se presenta así un detallado estudio, por una parte arqueológico, para averiguar su cronología, la interpretación de los grabados y relieves, y su simbología y posible uso. Así mismo, se pretende descubrir cuál es su relación con el Atlántico o el Mediterráneo, o si presenta influencias mixtas. Por otra parte, se expone el tratamiento que ha seguido la pieza. Cabe destacar el papel que ha jugado en este episodio de la arqueología catalana el Ayuntamiento de Mollet del Vallès, tanto en los momentos iniciales del hallazgo como en su ubicación actual en el parque de Can Mulà, donde se puede disfrutar de su presencia. També hay que mencionar las actuaciones del Servicio de Arqueología y Paleontología, así como del Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña. Como decíamos al principio, de cualquier hallazgo se puede extraer un conocimiento exhaustivo y descifrar las entrañas de la vida en nuestra prehistoria.

43


Estudio arqueológico Josep Bosch1 El menhir del Pla de Pruneres, una gran oportunidad A finales del año 2009 cuando comenzamos este estudio sobre el menhir del Pla de Pruneres de Mollet, los menhires y el arte megalítico no eran, en absoluto, un tema nuevo para nosotros. Ya en el año 1988 habíamos publicado un trabajo sobre el menhir de la Pedra Serrada de Parets del Vallés y, posteriormente, en el año 2005, conjuntamente con la arqueóloga Montserrat Tenas y el geólogo Jordi Bertrán, habíamos efectuado un estudio de los menhires entonces conocidos en la comarca del bajo Vallés. En aquel momento ese estudio no se pudo publicar, sin embargo si se publicó posteriormente, debidamente revisado y actualizado, en el volumen número 26 (enero de 2011) de la revista Notes editada por el Centre d’Estudis Molletans (Centro de Estudios Molletanos). No obstante, estudiar una pieza de la singularidad del menhir de Mollet, establecer su cronología e interpretarla, resultaba algo más complejo y también más enriquecedor, mucho más incluso de lo que nos podíamos imaginar en un principio. Llevarlo a cabo requería numerosas lecturas previas de publicaciones recientes, algunas incluso aparecidas durante el mismo año del estudio, como el libro de Michel Maillé, Hommes et femmes de pierre sobre las estatuas-menhir de Rouergue y del alto Lenguadoc, y también de antiguas, que hemos de reconocer, resultaban nuevas para nosotros, como el libro Statuesmenhirs, des énigmes de Pierre venus du fond de âges, dirigido por Annie Philippon y editado por Rouergue en el año 2002, como las Actas del 2ème Colloque International sur la Statuaire Mégalithiequ, celebrado en Saint-Pons-deThomieères en el año 1997 y publicadas al siguiente año, o como el libro de Geofroy de Saulieu, Art rupestre et statuesmenhirs dans les Alpes, editado en el año 2004. El estudio también nos ha llevado a revisar trabajos que ya habíamos leído años atrás, pero que ahora hemos releído con «nuevos ojos», como el artículo de Jean Arnal dedicado a las estatuasmenhir francesas, del Volumen II de la Préhistoire Française del año 1976; las Actas del Congreso de Avignon de 1990, dedicado a las Representations humaines du Néolitique a l’Âge du Fer, publicado en 1993; o el libro: Toros. Imatge i culte a la Mediterránia antiga, catálogo de la exposición del mismo nombre presentada por el Museo de Historia de la Ciudad de Barcelona, a finales del 2002 y a inicios del 2003. El estudio del menhir de Mollet ha sido también, una ocasión para revivir y aprovechar experiencias y conocimientos anteriores. Como el viaje que hicimos a Bretaña el verano del 2002, en el que visitamos lugares como el Cairn de Bamenez, el museo de Penmarc’c, la Table des Marchands en Locmariaquer, el museo y los alineamientos de Carnac, el Museo de Vannes, o algunas de las islas del golfo de

44

Morbihan, por el cual pudimos hacer un recorrido en barco; así como la visita al museo cantonal de la ciudad de Sion, donde se exponen las estelas antropomórficas de la necrópolis del Petit Chasseur, dentro de un viaje a Suiza efectuado en el verano del 2008; o. finalmente, las visitas al Musée des Antiquités Nationales, de Saint-Germain-en-Lave, cerca de París, donde se exponen algunas de las estatuas-menhir y estelas antropomórficas del mediodía francés, la última de ellas incorporada en febrero del 2008. El estudio del menhir de Mollet también nos ha servido para recordar un seminario celebrado en Caen (Normandía) en el año 1995, dedicado a la explotación y distribución de diferentes materias primas en diferentes épocas de la prehistoria, en el que fuimos invitados a participar. En el conocimos a Charles Tanguy Le Roux, quien, al mostrarle una fotografía de la Venus de Gavà, nos habló de un arte megalítico bretón, entonces desconocido por nosotros, y que ha sido clave en nuestro estudio del menhir de Mollet. Asimismo, este estudio nos ha hecho recordar el congreso O Neolítico Atlántico e as Orixes do Megalitismo, celebrado en Santiago de Compostela en el año 1996, donde un viejo Jean L’Helgouac’h y un joven Sergio Cassen nos habían dicho, para sorpresa nuestra, que en su opinión la variscita de los ornamentos corporales encontrados en los sepulcros megalíticos armoricanos podía muy bien proceder de las minas de Gavà. En Santiago de Compostela pudimos escuchar también, como el mismo L’Helgouac’h sostenía que no se podían descartar conexiones entre el arte megalítico atlántico y las antiguas mitologías mediterráneas, tesis que, como se comprobará más adelante, ha inspirado nuestro estudio. En Europa occidental existen un gran número de menhires, tanto en el lado Atlántico donde destaca la región de la Armórica (noroeste de Francia), como en el mediterráneo; pueden aparecer aislados o acompañados de otros menhires con los que forman alineamientos rectilíneos o circulares, estos últimos denominados cromlecs. Los menhires abundan en los Alpes, en el mediodía francés, en las islas de Córcega y Cerdeña y en la Península Ibérica. En el actual territorio de Cataluña se conocen más de cincuenta (ver Cura 20022003:139), los cuáles, en algunos casos, son citados en documentos que se remontan a la Edad Media e incluso con leyendas y tradiciones asociadas a ellos (ver por ejemplo Bertrán, Boschi, Tenas 2011: 142-146). Sin embargo han sido pocos los estudios efectuados sobre menhires en Cataluña. Así, cuando en el año 1925 el Dr. Lluís Pericot publicó su tesis titulada «La civilització megalítica catalana i la cultura pirenaica» (La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica), solo se ocupo de los sepulcros megalíticos y dejo de lado todo lo referente a los menhires. Pasó lo mismo cuando, veinticinco años después, publicó una reedición ampliada en lengua castellana que tituló «Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica». Desde entonces, han sido pocos los arqueólogos que en Cataluña se hayan interesado por el estudio de menhires. Lo han hecho arqueólogos como Miquel Cura, que en el año 1980 publicó en Bar-


celona un trabajo sobre las estelas antropomórficas y las estatuas-menhir del Lenguadoc y que años después estudió el menhir de Montmeló (Cura 1979-1980; Cura 2002-2003); Josep Castany, el cual tuvo ocasión de documentar la existencia de una estela-menhir situada al lado de un sepulcro megalítico neolítico en la Costa dels Garrics del Caballol (Pinell, Solsonès) (Castany 1992); Josep Tarrús que en sus trabajos sobre el megalitismo ampurdanés ha estudiado también numerosos menhires (Tarrús 2002; Tarrús et alii; Carreras et alii 2005); el autor de este trabajo, que en el año 1988 publicó un pequeño estudio sobre el menhir de la Pedra Serrada de Parets del Vallés, población vecina de Mollet (Bosch 1988); o Abel Fortó, Vanessa Muñoz y Pablo Martínez, que han estudiado la pequeña estatua-menhir de Ca l’Estrada de Canovelles (Fortó, Muñoz y Martínez, 2005). Pese al escaso interés que han despertado hasta ahora los menhires entre los arqueólogos de Cataluña, las grandes y largas piedras erguidas y los monumentos megalíticos en general, son uno de los vestigios prehistóricos que más llaman la atención hoy en día; seguramente porque, independientemente de su valor arqueológico, imponen respeto por su gigantismo y desafían la imaginación de aquellos que los contemplamos, y nos llevan a preguntarnos cómo y porqué seres humanos de un pasado remoto, manipulaban bloques de piedra que a veces podían llegar a pesar decenas de toneladas. No hay duda de que el menhir descubierto en Mollet del Vallés, con sus casi cinco metros de largo y sus más de seis toneladas de peso (6.200 Kg.) es uno de estos vestigios prehistóricos de un interés que lo sitúa a la cabeza de todos los menhires conocidos hasta ahora en Cataluña. El menhir del Pla de las de les Pruneres de Mollet fue descubierto durante el mes de abril del 2009, a partir de entonces se fueron sucediendo una serie de acontecimientos: En primer lugar, la empresa de arqueología Estrats, Gestió del Patrimoni Cultural S.L. (Estrats Gestión del Patrimonio Cultural S.L.), por encargo del Ajuntament de Mollet del Vallès (Ayuntamiento de Mollet del Vallés) y a instancia del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya (Servicio de Arqueología y Paleontología de la Generalitat de Cataluña), efectuó una intervención arqueológica en el lugar, la cual fue dirigida por el arqueólogo Pablo Martínez y en la que también participó el geólogo Antonio Palazón. Mientras tanto, a principios del mes de mayo, el menhir fue trasladado al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña ), situado en Valldoreix (Barcelona) para efectuar la limpieza y la restauración necesaria de la pieza, actuaciones estas últimas dirigidas por la restauradora del mismo centro Àngels Jorba. Durante el tiempo en que el menhir estuvo depositado en el centro de restauración de Valldoreix, Màrius Vendrell, Pilar Giráldez y Lorena Merino, miembros del Grup de Recerca Aplicada al Patrimoni Històric del Departament de Cristal·lografia i Mineralogia de la Universitat de Barce-

lona (Grupo de Investigación Aplicada al Patrimonio Histórico del Departamento de Cristalografía y Mineralogía de la Universidad de Barcelona), mediante el convenio existente entre este departamento universitario y el Centre de Restauració de Bens, Mobles de Catalunya, llevaron a cabo un estudio geológico del menhir. También en Valldoreix, Elisa Sarriá, con la colaboración de Marta Molet y la nuestra, llevó a cabo el dibujo del menhir y el calco de sus grabados y relieves. Finalmente, mientras el menhir estuvo en el centro de restauración de Valldoreix, el Servei d’Arqueologia i Paleontología de la Generalitat de Catalunya encargó a la misma empresa Estrats, la cual había efectuado la intervención arqueológica en el lugar del hallazgo, la documentación del menhir mediante la medición con escáner 3D y su post-procesado, trabajos que fueron desarrollados por un convenio de colaboración establecido entre la citada empresa Estrats S.L. y Solu-Mètrics 3D Laser Scan Consulting and Services, empresa especializada en servicios de medición y digitalización 3D remota. El mes de mayo del 2010, un año después de su traslado a Valldoreix, el menhir fue trasladado de nuevo a Mollet del Vallés donde con la participación de restauradores del centro de Valldoreix y el equipo técnico del Museo Abelló de Mollet, dirigido por Pepa Ventura, fue expuesto al público en el Parque de Can Mulà, donde se encuentra emplazado desde aquel entonces. Por nuestra parte, hemos llevado a cabo un estudio arqueológico del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet, en el que, con la ayuda de los resultados de los trabajos anteriormente citados, hemos intentado establecer su cronología y, una vez contextualizado en su época, interpretarlo, conocer su significado y su función. Este estudio no habría sido posible sin las aportaciones de todas y cada una de las actuaciones antes referidas.

Tampoco queremos dejar de hacer mención a las últimas Jornadas del Centre d’Estudis Molletans, organizadas por María Rosa Boda y Jordi Bertrán, dedicadas a los menhires del bajo Vallés, las cuales acontecieron en Junio del 2010 y en las cuales tuvimos la oportunidad de participar. Las diferentes sesiones de estas jornadas, desde la conferencia inaugural hasta la mesa redonda de clausura, pasando por todas y cada una de las comunicaciones presentadas, como también por las visitas efectuadas a los diferentes monumentos, fueron una oportunidad para reflexionar colectivamente sobre el menhir del Pla de Pruneres de Mollet y su posible significado, hay que decir que estas actividades también nos han sido de una gran ayuda en el momento de ponderar y madurar los resultados de su estudio. Con todos ellos estamos en deuda. Por último, queremos expresar nuestro agradecimiento a todas aquellas personas, que de una u otra forma nos han ayudado en la realización y publicación de este trabajo. Queremos también agradecer a Gemma Hernández y a Josep Manuel Rueda quienes, siendo respectivamente cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia (Jefa del Servicio de Arqueología y Paleontología) y subdirector general del Patrimoni Cultural de la

45


Generalitat de Cataluña, (subdirector general del Patrimonio Cultural de la Generalidad de Cataluña), confiaron en nosotros al encomendarnos el estudio arqueológico del menhir de Mollet. Queremos dar las gracias a Ramón Ten, actual cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia (Jefe del Servicio de Arqueología y Paleontología) y a Joaquim Folch, arqueólogo territorial del mismo Servicio, que hayan querido publicar este estudio. También queremos agradecer a Elisa Sarriá, autora del dibujo de este menhir, su amable colaboración y su valiosa ayuda, así como a Marta Molet que colaboro en su realización. Queremos también agradecer a Àngels Jorba, restauradora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya de Valldoreix y a María Duran, cap de la Secció de Gestió i Administració (Jefa de la sección de Gestión y Administración) del mismo centro, las facilidades otorgadas a la hora de estudiar el menhir durante el tiempo que éste estuvo depositado en dicho centro. Queremos agradecer a Màrius Vendrell, autor del estudio petrográfico y de los materiales de recubrimiento del menhir, permitirnos discutir con él sus resultados, cosa que, dados nuestros escasos conocimientos de geología, nos fue de gran ayuda. Y, por último, queremos expresar nuestro agradecimiento a Montserrat Tenas y a Jordi Bertrán, con quienes desde el año 2005 hemos venido estudiando conjuntamente los menhires bajovallesanos; sus observaciones han sido de gran utilidad. Descubrimiento y localización de un hallazgo sorprendente El llamado menhir del Pla de las Pruneres fue descubierto a mediados del mes de abril del 2009, durante las obras de construcción de un garaje público subterráneo en el paraje conocido con este nombre, dentro del núcleo de población de Mollet del Vallès, muy cerca de su centro urbano, en un solar limitado por las calles Ramon Casas, La Pau, Rambla de Pompeu Fabra y Anselm Clavé, el cual hasta ahora se había visto preservado de edificaciones (ver figura 3). La construcción supuso un rebaje del terreno de unos 910 m de profundidad en unos 1500 metros cuadrados de extensión. El menhir apareció a 8 m de la superficie del terreno en el momento de iniciarse las obras y las primeras perforaciones efectuadas entonces lo afectaron en uno de sus extremos. Las coordenadas UTM del lugar del hallazgo son X: 434640 Y: 4599035 y la altura sobre el nivel del mar es de 60,7m. El Pla de les Pruneres de Mollet está emplazado en la depresión del Vallés, la cual está orientada en sentido noroeste – suroeste entre dos cordilleras, la de Litoral (Collserola, Corredor,-Montnegre), con alturas entre los 400 y los 500 metros sobre el nivel del mar, y la Prelitoral (Sant Llorenç del Munt, Cingles del Bertí y Gallifa, Montseny) con alturas dominantes más elevadas entre los 800 y los 1000 metros, que en el macizo del Montseny llegan hasta los 1700 metros. Concretamente el lugar del hallazgo del menhir se sitúa en el margen derecho del rio Besós, en unos terrenos llanos localizados a la derecha del curso de la Riera Seca y a la

46

izquierda de la de Gàllecs o Caganell, a unos 300m antes de alcanzar la desembocadura de la primera en la segunda, que, por su parte, desemboca en el rio Besós transcurridos unos 600 m. (ver figura 4). Como ya se ha dicho, con motivo del hallazgo del menhir, el Ajuntament de Mollet del Vallès, a instancia y con la autorización del Departament de Cultura y Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (Departamento de Cultura y Medios de Comunicación de la Generalidad de Cataluña), realizó una intervención arqueológica en el lugar del hallazgo. La intervención fue asignada a la empresa Estrats y fue dirigida por el arqueólogo Pablo Martínez, que en sus trabajos sobre el terreno contó con la colaboración del geólogo José Antonio Palazón. Esta intervención tenía un doble objetivo; controlar los trabajos de las obras de construcción en previsión de la aparición de otros restos arqueológicos y conocer el contexto del hallazgo del menhir, lo que quería decir, documentar y estudiar la estratigrafía de los terrenos, recoger restos que una vez estudiados y analizados pudiesen ayudar a establecer la cronología de sus diferentes niveles, tanto del correspondiente al menhir como de los otros y recoger muestras de sedimentos con las que poder reconstruir las condiciones paleoambientales de las diferentes épocas en las que se formaron cada uno de los niveles, así como su evolución2. Durante la intervención se recogieron materiales arqueológicos correspondientes a diferentes momentos de la prehistoria: un rascador de sílex de tipo paleolítico, un fragmento de cerámica neolítica con decoración cardial y otro fragmento de cerámica decorada mediante un cordón con impresiones digitales, el cual puede situarse en la Edad del Bronce, aparte de algunos restos de fauna. Todos estos materiales, fueron encontrados en posición secundaria, fuera de contexto y sin que ninguno de ellos pudiese relacionarse de manera directa con el menhir (Martínez y Palazón 2011: 153), aunque si nos daban una idea de la antigüedad de los depósitos que lo cubrieron y nos indicaban que este hecho habría sucedido durante la Prehistoria reciente. Según el estudio efectuado por el geólogo José Antonio Palazón coincidiendo con la intervención arqueológica, los terrenos donde se encontró el menhir eran depósitos de época holocena formados por aportaciones aluviales procedentes del río y las ramblas o «rieras» mencionadas con anterioridad. En ellos reconocimos numerosos paleocanales de recorrido variable y materiales de terrazas con gran cantidad de guijarros, gravas, gravillas, arenas y algunos «guijarros blandos», que son bloques de arcilla que al ser arrastrados por el agua adoptan una morfología redondeada y que cuando esto acontece dentro de niveles de arenas y gravillas quedan rebozados por estos materiales, en ese caso se llaman «guijarros armados». Todo indicaba que se trataba de una antigua zona inundable que, periódicamente y como resultado de episodios torrenciales, se veía cubierta por las aguas aportadas por la Riera Seca, por la Riera de Caganell y por el propio río Besós, con cursos y caudales variables vinculados a episodios lluviosos. Concretamente el menhir fue encontrado sobre una capa de arenas y


dentro de otra capa de gravas y arenas disgregadas, que tanto por debajo como por encima tenían niveles de limos y arcillas (Martínez y Palazón 2011: 151 – 153. Dadas las condiciones ambientales descritas, pensamos que el lugar del hallazgo del menhir de Mollet no fue exactamente el lugar donde habría sido levantado originariamente, si bien éste emplazamiento no debía de estar muy lejos, en primer lugar porque sus grandes dimensiones habrían supuesto una dificultad para su traslado, y después porque no presenta el desgaste que pensamos habría producido un desplazamiento largo. Lo más seguro es que este traslado fuera intencionado, ya que, como pudieron constatar los citados Pablo Martínez y José Antonio Palazón en su intervención de campo, todas las piedras existentes en los sedimentos donde estaba enterrado el menhir eran de medidas muy pequeñas, medidas que, por supuesto, nada tienen que ver con los 4,90 m. que tiene el menhir de largo y sus 6.200 Kg. de peso; se trataría pues de un bloque de piedra que las aguas que aportaron estos sedimentos no podrían haber arrastrado jamás. Proponemos, sin poder afirmarlo, que originariamente el menhir fue levantado en un lugar más elevado (aproximadamente a 65 m. sobre el nivel del mar), en una zona no inundable y a tan solo unos 120 m. del lugar del hallazgo, donde en el año 1498 fue construido un templo gótico dedicado a San Vicente, que fue destruido en 1936 durante la Guerra Civil Española y sobre las ruinas del cual fue construida la actual iglesia parroquial. Gran menhir y estatua-menhir El menhir del Pla de las Pruneres de Mollet tiene forma de prisma rectangular, con los cantos redondeados y uno de los dos extremos apuntado. Su longitud es de 4,90 m y el ancho de 70 cm. por 120 cm. (ver figura 7). En las regiones mediterráneas se conocen pocos menhires iguales o más grandes que este, se pueden citar el de Plateau des Bondons (Lozère) que sobrepasa los 6 metros de longitud y el de Counozouls (Aude) que con 8,90 m. de largo, posee el récord entre los menhires del sur de Francia (Costa 2008: 90-91). Asimismo, si se lo compara con las llamadas estatuas-menhires conocidas en estas mismas regiones, el menhir de Mollet es uno de los más altos, si no el más alto. Las más grandes se encuentran en la región de Tam, en el mediodía francés, corresponden al llamado grupo de Rouergue (subgrupo de las saintponiennes), algunas sobrepasan los 4 m. de altura, la Pierre Plantée de Lacaune concretamente alcanza los 4,50 m., y muchas de ellas habían sido utilizadas durante siglos como pequeños puentes sobre arroyos (Amal 1976b: 218; Costa 2008: 100). El grupo de investigación aplicada al patrimonio histórico de la Universidad de Barcelona efectuó, como se ha dicho, un estudio petrográfico del menhir del Pla de les Pruneres. Según este estudio, se trata de una piedra de aspecto granítico, ya que presenta los componentes propios del granito. Una abundante presencia de enclaves centimétricos de filita verde, la cual es una roca metamórfica con bajo grado

de metamorfismo, indica sin embargo su origen sedimentario, lo cual nos permite determinar que se trata de una arcosa, una roca formada a partir de la erosión de granitos con poco o nulo transporte. En el caso del menhir de Mollet, dada la presencia de partículas de biotita, la distancia entre los lugares de erosión de los granitos originarios y el de formación de la arcosa tuvo que ser muy corta. La biotita es muy blanda y se altera con mucha facilidad, de manera que con un transporte no muy largo sus partículas de medidas milimétricas prácticamente habrían desaparecido (Vendrell Giráldez y Ventolà 2011: 163). Una arcosa de las dimensiones del menhir descubierto en el Pla de les Pruneres, actualmente no existe dentro del término de Mollet y nada hace pensar que en el pasado haya podido ser diferente, hecho que se puede ver confirmado por la ausencia de esta roca entre las piedras que forman el antiguo basamento de la iglesia parroquial de San Vicente3. Por tanto, a la hora de situar su origen, se tuvo que pensar de momento en un área-fuente externa a este término, desde la cual habría tenido que ser transportada antrópicamente, ya que las grandes dimensiones del bloque de piedra nos hacen descartar un traslado natural como resultado de aportaciones aluviales. Según los citados Màrius Vendrell, Pilar Giráldez y Lourdes Ventolà, el área-fuente, que como se ha dicho tenía que estar cerca de los afloramientos de granito, habría que buscarla al pie de las cordilleras Litoral y Prelitoral mencionadas con anterioridad, donde hay granitos, juntamente con filitas y esquistos, y donde la erosión y el desmantelamiento de los cuales podría haber dado lugar a depósitos de arcosa. De momento, no se ha localizado ningún posible punto de extracción y la cuestión del área-fuente de la piedra del menhir del Pla de las Pruneres queda abierta, aunque, según los autores del estudio, ésta podría haber sido mucho más pequeña y haber sido afectada por la presión urbanística (Vendrell, Giráldez y Ventolà 2011: 163). El menhir de Mollet no es un simple bloque de piedra en bruto, ya que representa señales de regularización mediante el repicado en toda su superficie. Este repicado se debió efectuar, según las marcas conservadas, con un objeto duro de punta redondeada. Por otra parte, en uno de los dos lados más estrechos, presenta un motivo en relieve y en el opuesto e igualmente estrecho, toda una serie de otros motivos grabados o insculpidos. Tanto estos motivos como las señales de regularización pudieron ser observados con detalle una vez efectuada la limpieza y la restauración del menhir. Presentaremos primero la descripción de los relieves y, seguidamente, la de los motivos insculpidos (ver figura 8). Los motivos en relieve se encuentran aproximadamente a un metro del extremo apuntado del menhir. En ellos se puede reconocer un rostro aparentemente humano, con la representación de la nariz, rectilínea, y, siguiendo el eje longitudinal del menhir, las cejas o arcos supraciliares, también rectilíneas pero transversales. Nariz y cejas forman una T. Esta T presenta sus extremos laterales prolongados hacia abajo, mediante una especie de pendientes, igualmente en relieve, pero situados en un plano ligeramente inferior que por su

47


forma y posición nos recuerdan dos cuernos de toro. Nariz, cejas y cuernos encuadran unos ojos circulares igualmente en relieve. Por encima de la línea de las cejas había otro motivo en relieve, conservado muy incompleto por haber sido afectado de lleno en el momento del hallazgo del menhir y del que muy poca cosa podemos decir. Los motivos en relieve fueron obtenidos picoteando o martilleando repetidamente la superficie del menhir, dejando en reserva los elementos que los constituyen (nariz, cejas, cuernos, ojos y el elemento indeterminado por encima de las cejas), las aristas están redondeadas y su superficie presenta también trazos de piqueteado, que podría ser anterior y correspondería a un tratamiento general previo de la superficie del menhir. Por lo que respecta a los motivos grabados que se encuentran en el lado opuesto al de los relieves, se diferencian de aquellos, además de por la técnica de elaboración, por su carácter más esquemático o abstracto. Las incisiones de los grabados tienen la sección en U, sección que corresponde a grabados hechos con un objeto de piedra, no de metal, ya que en tal caso habría resultado en forma de V. Los grabados se debían obtener repicando de forma linear sobre la superficie del menhir, el cual previamente habría sido preparado también. El repicado se podía haber efectuado por percusión directa, con un objeto de punta roma y mayor dureza que la roca del menhir (un guijarro o una herramienta de piedra pulida), o por percusión indirecta, con la ayuda de un objeto intermedio, igualmente de punta roma y mayor dureza. De esta forma se obtuvieron una serie de trazos, tanto rectilíneos como curvilíneos, que aparentemente vieron posteriormente regularizada por abrasión su parte interna, aunque también es posible que esta regularización fuese resultado de un repicado muy apretado y del efecto abrasivo de las partículas desprendidas de la propia arcosa, sobre todo de las de cuarzo. Con los grabados recién hechos y la roca fresca, su trazo debía de ser bien visible, la erosión y la alteración posteriores, hacen que hoy la lectura de algunas partes resulte difícil y se requiera una observación detenida, con diferentes condiciones de iluminación y a diferentes horas, tanto de día como de noche. La observación de estos grabados ha permitido reconocer diferentes motivos, que describimos a continuación de acuerdo a la posición vertical del menhir y con el extremo más apuntado en su parte superior. Del extremo apuntado del menhir sale una línea sinuosa y longitudinal al mismo menhir. Forma cinco curvas, tres más amplias abiertas a la izquierda y dos no tan amplias abiertas a la derecha. De acuerdo con la costumbre generalmente seguida delante de motivos similares, nosotros nos referiremos a éste como «serpentiforme». Por debajo del «serpentiforme» y transversal al menhir hay un segundo motivo, que tanto puede recordar a la forma de una M, como a la de un «yugo», como a la de una «cornamenta» de toro, designaciones con las que indistintamente nos podremos referir para citar este motivo. A una altura inferior del motivo en «yugo» o «corniforme», hay dos nuevos motivos, con forma de «D mayúscula caída» o «escudo», dispuestos uno debajo del otro, opuestos

48

y de forma no del todo simétrica. El superior tiene la línea recta en la parte de arriba y la inferior en la de abajo. A la derecha de los «escudos» opuestos reconocemos tres círculos incompletos, alineados longitudinalmente al menhir, mientras que en la parte de abajo del escudo inferior podemos ver unidos en la misma línea recta inferior dos semicírculos, los cuales nos vuelven a recordar la forma de un «yugo» o de una «cornamenta». Finalmente, en la parte derecha del motivo en «yugo» se puede observar, en determinadas condiciones de iluminación, un motivo más pequeño de forma lenticular. Pensamos que éste no es un motivo intencionado sino casual, resultado de la acción del repicado en la superficie del menhir. Los trazos que forman este motivo lenticular presentan señales de repicado en su parte interna, pero no presentan la regularización por abrasión que presentan el resto de motivos. El menhir del Pla de les Pruneres de Mollet puede considerarse, además de un menhir, un ejemplo de estatuaria megalítica, concretamente de aquello a lo que se ha denominado estatua-menhir. Esta asociación de dos términos (estatua-menhir) es debida a l’abbé Hermet, el estudioso francés que lo utilizó por primera vez en publicaciones de los años 1899-1900, para referirse a las primeras representaciones humanas prehistóricas en piedra y de grandes dimensiones, descubiertas en la región de la Rouergue (Philippon 2002: 24). Posteriormente y hasta la actualidad, la denominación estatuamenhir ha sido utilizada por muchos investigadores (entre ellos Octobon 1931; Arnal 1976 a y b; Bueno 1990; D’Anna 1977; Jallot y D’Anna 1990), en ocasiones no sin controversia terminológica (D’Anna 2002; D’Anna et alii 2004: 1314). La consideración del menhir del Pla de les Pruneres como una estatua-menhir se basa en el reconocimiento, aunque sea de forma muy incompleta, de la representación de una figura humana entera y en tres dimensiones. Podemos reconocer esta figura basándonos en tres hechos: en la representación del rostro aparentemente humano, en su posición sobre el menhir, que no parece dispuesta al azar y que nos sugiere que el menhir representaba el cuerpo completo de una persona, aunque, si bien no se puede decir que evoque un cuerpo humano de forma directa, sí se puede afirmar que recuerda al menos la sombra de éste. A pesar de la ausencia de atributos de vestuario o de objetos de equipamiento y a pesar de no presentar ni los dorsos ni la espalda esculpidos, ni tampoco marcadas las curvas correspondientes al cuello y a la cintura, pensamos que los tres hechos señalados anteriormente son suficientes para afirmar que el menhir de Mollet puede ser considerado, a partir del momento en que se esculpió el rostro en relieve, una estatua megalítica. Nos resulta difícil, en cambio, encontrar alguna relación entre los restantes motivos grabados y la representación escultórica de una persona. La «serpiente», el «yugo», los «escudos», los semicírculos y los círculos incompletos, no nos parecen rasgos humanos ni tampoco elementos de vestuario u objetos de equipamiento.


El marco cronológico: del Neolítico medio al Calcolítico

Estelas insculpidas de Passanant (Moreu-Rey 1970; Cura 1992) Estela de la villa de Llanera (Torà) (Serra Vilaró 1927: 156)

Una vez efectuada la cuidadosa limpieza del menhir, y asímismo petrografiado, medido y pesado, observado detenidamente bajo diferentes condiciones de luz, palpado, descrito y dibujado, como arqueólogos e historiadores nos interesa datarlo. La datación de los menhires en general y de la estatuaria megalítica en particular, resulta habitualmente difícil, ya que no es posible datar directamente el momento en que las piedras fueron talladas. En el mejor de los casos estableceremos una cronología relativa, a partir del contexto de implantación del monumento y de otros vestigios asociados a él. Este seria, por ejemplo, el caso de un menhir encontrado en una estructura funeraria, asociación que probaría su antigüedad. Pero si el contexto de implantación original es desconocido o no aporta datos precisos, como suele suceder, entonces nada más nos quedará encontrar algún referente cronológico en sus motivos decorativos, si los tiene o, si se trata de una estatua-menhir, en la forma de representar partes anatómicas como la cara, los brazos o las piernas; en la forma de representar el vestuario o en la de representar determinados objetos de equipamiento. Según los datos disponibles en relación a la cronología de la estatuaria megalítica prehistórica en general, sabemos que se trata de un fenómeno dilatado en el tiempo, que apareció de forma simultánea en diferentes regiones de Europa al final del Neolítico, en algunos lugares puede que antes, en el Neolítico medio reciente; que se multiplicó en el momento de iniciarse la metalurgia del cobre y que se hizo raro o desapareció al final del Calcolítico y en el periodo siguiente (Edad del Bronce – inicios de la Edad del Hierro). Por lo que respecta a los menhires, parece que sus comienzos podían haber sido más antiguos, remontándose hasta momentos avanzados del Neolítico antiguo o inicios del medio. En el caso del menhir del Pla de les Pruneres podemos precisar mejor la cronología basándonos en sus posibles paralelos, no del monumento en conjunto, que es de una gran singularidad y originalidad, sinó en los de sus elementos «ornamentales». En Cataluña, concretamente, existen diferentes ejemplos de grabados sobre soportes megalíticos de diversos tipos (sepulcros, menhires, estelas o rocas aisladas). Algunos de ellos han sido recogidos en una publicación reciente de Andreu Moya, Pablo Martínez y Joan B. López sobre las estatuasmenhires y las estelas antropomorfas del arte megalítico de este territorio (Moya, Martínez y López 2010). Cabe decir que no en todos los casos se ha podido demostrar que daten de algún periodo de la prehistoria y que las semejanzas con el menhir del Pla de les Pruneres son prácticamente inexistentes o muy parciales. A continuación presentamos una relación de estos ejemplos Pedra de les Creus (La Roca del Vallès) Estela de la Roca Roja o de la Sitja del Llop (Montseny) (Vilardell i Castells 1976)

Estela encontrada cerca del poblado ibérico de Puig Castellar (Sant Vicenç dels Horts) (Ripoll, Barberà y Llongueras 1965) Estela-menhir de la Costa dels Garrics del Caballol II (Pinell) (Castany i Guerrero 2003: 317) Estela-losa del sepulcro megalítico de Trossos dels Perers (Pinell) (Castany i Guerrero 2003: 320) Menhir dels Palaus (Agullana) (Carreras, Tarrús i Gay 2005: 159) Menhir de Castellruf (Santa Maria de Martorelles) (Carreras, Tarrús i Gay 2005: 159; Bertrán, Bosch i Tenas 2011: 124-125) Menhir de la Pedra de Llinàs (Montmeló) (Cura 20022003; Carreras, Tarrús i Gay 2005: 160; Bertrán, Bosch i Tenas 2011: 126-127) Estatua-menhir de Ca l’Estrada (Canovelles) (Fortó, Muñoz i Martínez 2005: 17-22; Fortó, Martínez i Muñoz 2006: 52-54) Conjunto escultórico de la cista tumularia de los Reguers de Seró (Artesa de Segre) (López et alii 2010) Estela de Preixana (Preixana) (Maluquer de Motes 1971) Estela de Arbolí (Arbolí) (Moya, Martínez i López 2010: 27-28) Estela de la Bassa del Boix (Llobera) (Serra Vilaró 1927: 156-157) Roca de la Mare de Déu del Miracle (Riner) (Serra Vilaró 1927: 153) Estela de Gangonells (Riner) (Serra Vilaró 1950: 120, lám. I) Creu de l’Aragall (Corbera de Llobregat) (Josep Miquel Faura comunicación personal) Cista del túmulo de la Vinya d’En Berta (Pau) (Tarrús 2002: 846) Pedra dels Sacrificis (Capmany) (Tarrús 2002: 844) «Menhir» Vidal (Capmany) (Tarrús 2002: 844) Barranc (Espolla) (Tarrús 2002: 845).

Si bien, como hemos dicho, los paralelos del menhir del Pla de les Pruneres son inexistentes o muy parciales en Cataluña, sí hemos encontrado en cambio semejanzas en estelas, estatuas-menhires y sepulcros megalíticos de fuera de Cataluña, los cuales nos proporcionaron unos referentes cronológicos para las diferentes partes que integran la «decoración» del menhir descubierto en Mollet. Como hemos visto, en una de las caras del menhir podemos encontrar la representación de un rosto en relieve, en el que para evocar la nariz y las cejas se utilizó lo que se llama «bloque en T». Éste, también conocido como «T facial», se

49


encuentra en la estatuaria megalítica prehistórica, tanto entre las estatuas-menhires, a las que ya nos hemos referido, como entre las estelas antropomorfas. Estas segundas, son también monolíticas y pensadas para estar erguidas, sin embargo su medida es más pequeña, están decoradas nada más por una cara y no forman una representación tridimensional. En la Península Ibérica, conocemos tres estelas con el citado «bloque en T». La estela de Moncorvo (Concelho de Moncorvo, Tras-os-Montes, norte de Portugal), conocida desde el año 1910, sus medidas son 35 cm. de altura, 19 cm. de ancho y 7 cm. de grueso, fue esculpida sobre granito, con la nariz en relieve, la parte superior curva y los ojos marcados por dos cúpulas (Oliveira Jorge 1993: 36-37). La estela de Santa Luzia (Concelho de Freixo de Espada, Cinta, distrito de Bragança, norte de Portugal), sus medidas son 23,5 cm. de altura, 18 cm. de ancho y 8 cm. de grueso, fue esculpida también sobre granito, con la nariz en relieve, la parte superior en curva y sin ojos, se trata de una pieza de un estilo muy próximo al anterior (Oliveira Jorge 1993: 37). Aunque ninguna de estas dos piezas tiene una procedencia precisa, Vítor y Susana Oliveira Jorge, las han atribuido cronológicamente al Calcolítico (Oliveira Jorge 1993: 41). Una tercera pieza conocida en la Península Ibérica con la «T facial» es la del lugar antiguamente llamado Asquerosa (provincia de Granada). En el año 1932 fue publicada una fotografía de esta pieza en el libro de Pere Bosch Gimpera titulado Etnología de la Península Ibérica, donde ya se destacaba su semejanza con las estelas portuguesas (Bosch 1932: 109 y fig. 56). Sus medidas aproximadas son 60 cm. de altura y 38 de ancho, desconocemos la roca en la que fue esculpida, presenta la nariz en relieve, la parte superior recta y los ojos circulares también en relieve y rodeados de una incisión (ver figura 5). Martín Almagro Gorbea, en un trabajo dedicado a las estelas antropomorfas de la Península Ibérica recogió las piezas de Asquerosa y de Moncorvo y aunque, como ya indicó, no tenían un contexto cronológico conocido con precisión, estableció un paralelismo con piezas prehistóricas del sur de Francia (AlmagroGorbea 1993: 125 y 130 y fig. 5.1 y 2). En el mediodía francés, tal y como Martín Almagro Gorbea menciona en su trabajo del año 1993, se conocen diferentes estelas antropomorfas prehistóricas con la representación del rostro basado en el «bloque en T». A diferencia de las tres piezas de la Península Ibérica, algunas de ellas tienen un contexto de procedencia bien conocido y han podido ser datadas de forma fiable. Corresponden a la región de La Provenza y, probablemente, uno de los mejores ejemplos sea la estela numero 1 de Lauris-Puyvert (La Lombarde, Vauclus), población situada en la parte oriental de esta región (ver figura 11). Sus medidas son 32 cm. de altura, 15 cm. de ancho y 6 cm. de grueso, fue esculpida sobre una plaqueta de roca calcárea, con la nariz y los ojos en relieve, la parte superior recta y la cara enmarcada por una decoración de líneas en zigzag grabadas (D’Anna, Renault et alii 2004: 60-61). Se trata de una pieza muy bien conservada, una de las estelas provenzales más celebres y emblemáticas, la cual fue escogida

50

para la portada de una obra de gran importancia como es La Préhistoire française (Tome II. Civilisations néolithiques et protohistoriques), editada por el CNRS en el año 1976. Las estelas provenzales se vinculan, por su asociación en algunos casos a sepulturas chaséennes, a una fase final del Neolítico medio (facies chasséen recent), con una cronología que se puede situar entre el 3500 y el 3000 a. J.-C.4 (D’Anna, Renault et alii 2004: 82; D’Anna 2008:410-411). En el mediodía francés también se utiliza el característico «bloque en T», además de las estelas provenzales citadas, sobre estelas y estatuas-menhires de la región de Lenguadoc, que pertenecen al llamado conjunto languedociano. Son monofaciales y a menudo la cara es el único elemento anatómico que aparece en ellas, a veces acompañado de los brazos, siendo raros el resto de detalles anatómicos (ver figura 6). Sus dimensiones varían, desde los 50-70 cm. de las estelas, hasta los 150-180 cm. de las estatuas-menhires más grandes. La utilización de la estatuaria megalítica languedociana cubrió probablemente un periodo de tiempo situado entre el 3200 y el 2800 a. J-C. (D’Anna, Renault et alii 2004: 84; D’Anna 2008; 410). Otros estilos o conjuntos regionales, distinguidos dentro de la estatuaria megalítica prehistórica en el sur de Francia, son el de las estelas venaissines y el de las estatuas-menhires de Rouergue. Estos dos estilos, no presentan la «T facial». Las primeras tienen forma de mojón, y un diseño marcado por las líneas curvas, con arcos supraciliares redondeados. Aparecen centradas en la zona de Aviñon y su cronología se sitúa en el 2800 y el 2400 a. J-C. (D’Anna, Renault et alii 2004: 82). Por lo que respecta a las estatuas-menhires del grupo de Rouergue, de las que se ha dicho que son las más bellas del mediodía francés, tienen grabadas y esculpidas las dos caras y los dos lados, con la representación de brazos y piernas, además de una capa o abrigo, la cara es oval o en U, la nariz es larga y acabada en punta y los ojos representados en vacio o en relieve. Su cronología se sitúa en el último cuarto del IV milenio a. J-C., e inicios del III (3300/3200- 2900 a. J-C.) (D’Anna, Renault et alii 2004: 83; D’Anna 2008; 410). Así pues, podemos ver como la presencia de la «T facial» dentro de la estatuaria megalítica prehistórica del sur de Francia, concretamente de las estelas provenzales y las estelas y estatuas-menhires languedocianas, nos remite a un amplio periodo cronológico que abarcaría desde una fase reciente del Neolítico medio hasta un Neolítico final avanzado (3500 – 2800 a. J-C.). En segundo lugar, nos fijaremos en los paralelos y posibles referentes cronológicos de los motivos grabados sobre el menhir del Pla de les Pruneres, en el lado opuesto al del rostro. Se trata de unos motivos, de tipo esquemático o abstracto, a los que, como es habitual en los estudios de arte megalítico, denominaremos «serpentiforme», motivo con forma de «yugo» y motivos en «escudo», estos últimos con círculos incompletos y semicírculos que de alguna forma parecen asociados a ellos. El «serpentiforme» es un motivo que podemos decir que es «universal», con una larga lista de ejemplos y difícil de relacionar con un estilo artístico determinado, o de situar en


una etapa determinada. Uno de los más remarcables es, seguramente, el del dolmen de Navalcán (Toledo). En el interior de este dolmen, que fue excavado en el año 1989, fueron encontrados dos ortostatos de granito decorados. Nos centraremos en el designado como número 2, las medidas del cual son 150 cm. de altura, 62 cm. de ancho y 38 cm. de fondo, trabajado sobre todas las caras y que fue considerado una estatuamenhir. En su cara principal hay un motivo con forma de serpiente sinuosa, representada en bajo-relieve y de una forma bastante naturalista; se extiende desde la parte inferior del ortostato, donde tiene la cola, hasta la parte superior que representa la cabeza de la estatua y donde la cabeza de la serpiente representa a la vez uno de sus ojos. La cronología del dolmen de Navalcán y de sus ortostatos decorados, fue establecida hacia la mitad del IV milenio a. J-C. (Balbín y Bueno 1993: 49 – 50). Un «serpentiforme» similar al de Navalcán aparece representado sobre un menhir con forma fálica de Caramjujeira, al sur de Portugal, que cronológicamente se sitúa en la transición entre el Neolítico final y el Calcolítico (Balbín y Bueno 1993: 54 – 55). Por lo que respecta al motivo con forma de «yugo» representado sobre el menhir de Mollet, éste tiene dos paralelos muy próximos en los conocidos como menhires de la Pedra de Llinàs (Montmeló) y de Castellruf (Santa María de Martorelles), a los que nos hemos referido anteriormente. Un tercer paralelo, menos cercano pero también localizado en Cataluña, es el del Menhir dels Palaus (L’Estrada, Agullana, Girona) (Carreras, Tarrús y Gay 2005: 158-159). De estos tres monumentos sólo el de Santa María de Martorelles proporciona un referente cronológico, que se basa en su relación con el sepulcro megalítico conocido también como de Castellruf del cual se encontraba próximo, antes de ser trasladado a su emplazamiento actual (Bertrán, Bosch y Tenas 2011: 124). Resulta difícil reconocer el tipo de sepulcro al que corresponde el dolmen de Castellruf, pero por los restos visibles actualmente y por su ubicación dentro del territorio de difusión en Cataluña de los sepulcros de corredor, lo más probable es que se trate de un sepulcro con cámara rectangular de losas y corredor ancho, también hecho con losas, tipo conocido como «galería catalana», concretamente se trataría de una «pequeña galería catalana», un tipo de sepulcro correspondiente al Neolítico final y fechado en la primera mitad del III milenio a. J.-C. (Tarrús 1999: 110, 111, 118, 2002: 828). En cuanto a los dos «escutiformes», los círculos incompletos y los semicírculos asociados a ellos, por el momento no conocemos paralelos claros próximos, ni en las proximidades ni en el conjunto del Mediterráneo noroccidental, ya sea en el resto de la Península Ibérica, en el mediodía francés, en Suiza, en Italia, en Córcega o en Cerdeña. Quizás se pueda encontrar una cierta semejanza entre los grabados del menhir de Mollet y las llamadas Inscultures de Passanant, descubiertas en la comarca de la Conca de Barberà y dadas a conocer en 1970 por Moreu Rey. Estas insculturas, que como muchos otros elementos escultóricos megalíticos no tienen una cronología precisa reconocida (Cura 1992: 119), conectan bien, según algu-

nos autores, con el repertorio temático del arte megalítico atlántico (Bueno y Balbín 2000: 58) Independientemente de la seguridad con que el aire atlántico de las Inscultures de Passanant pueda ser defendido, hemos de decir que es en el arte megalítico de la región de la Armórica o de la Bretaña donde hemos encontrado las semejanzas más estrechas con el conjunto de los motivos grabados sobre el menhir de Mollet. Los motivos con forma de «serpiente», de «yugo», también visto como «corniforme», y «de escudo», junto con la «hoja de hacha», el «báculo», «el arco» y las «flechas», estos cuatro últimos motivos no reconocidos sobre el menhir de Mollet, son los temas clásicos del arte megalítico bretón, sus signos elementales que, aunque a veces son tratados con un barroquismo exuberante y un aparente desorden de líneas que nos puede desconcertar , aparecen regularmente y componen la decoración de muchos de los monumentos megalíticos armoricanos. A partir de las investigaciones iniciadas a principios del siglo XIX, sobre todo de la zona del golfo de Morbihan, y que han continuado hasta hoy día prácticamente sin interrupción, se ha ido reconociendo el repertorio de motivos básicos del arte megalítico Armoricano. Seguramente, uno de los ejemplos más destacados y espectaculares de este arte sea el del sepulcro de corredor de lo que hoy es la pequeña isla de Gavrinis, en el golfo de Morbihan, aunque antiguamente fuera una península. De sus 29 losas, 23 están grabadas y 21 de éstas últimas, lo están totalmente (ver figura 7). Fue descubierto alrededor de 1830 y da la impresión de una unidad simbólica total. Además del ejemplo de Gavrinis, en la Bretaña hay otros donde podemos encontrar motivos similares a los grabados sobre el menhir de Mollet, como el de Mané-er-Hroek, en Locmariaquer, también en la zona de Morbihan (ver figura 13). Dentro del túmulo de este sepulcro megalítico fue encontrada una pequeña estela rota, que llevaba grabado lo que parece ser un resumen del arte megalítico armoricano: «escudo», «hacha», «báculo» y « yugo «(Le Roux 2008: 382). Otro ejemplo podría ser el de Pierres Plates, también en Locmariaquer, donde algunas losas estaban grabadas con figuraciones derivadas del «escudo», con «escudos» dobles y con «yugos» (Le Roux 2008: 378). Los grabados del sepulcro de corredor de Gavrinis se datan en el segundo cuarto del IV milenio a. J.-C., y son considerados una réplica multiplicada de motivos utilizados dentro del arte megalítico armoricano antiguo desde la mitad del V milenio a. J.-C., principalmente en la zona de Morbihan, aunque también son conocidas obras grabadas igualmente precoces en el norte del Finisterre bretón. Aquí, sobre las cuatro losas y un pilar de la cámara megalítica de tipo antiguo de la sepultura H del Cairn de Barnenez primario, se pueden distinguir motivos con forma de «yugo», «serpiente», «hachas triangulares» y «arco»; estos motivos, a pesar de estar limitados a sencillos trazos lineales, son comparables a los monumentos morbihanenses citados (Le Roux 2008: 379, 383386; Giot 1987 vol. 1: 42-47 y vol. 2: figura B8H). Entre finales del IV milenio a. J.-C., y el inicio del III, el arte megalítico Armoricano cambió, entonces se constituyó un arte

51


Armoricano tardío, que perduró hasta finales de este III milenio a. J.-C. Con este arte megalítico Armoricano tardío el viejo repertorio se transformó. El «yuguiforme» o «corniforme» pasó a ser un «creciente«, el «hacha» y el «báculo» se fusionaron y «el escudo» se convirtió en un cuadrado (Le Roux 2003: 451; Le Roux 2008: 386-388). Así pues, los paralelos de los motivos grabados sobre una de las caras del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet los encontramos, hasta el momento, dentro del repertorio del arte megalítico armoricano antiguo. No se muestran con el barroquismo de los grabados de algunos dólmenes morbihanenses de Bretaña, sino que más bien se limitan a simples trazos lineales como hemos visto en Barnenez, pero en esencia son los mismos motivos. Podemos ver cómo los paralelos armoricanos de los grabados del menhir del Pla de Pruneres de Mollet («Serpiente», «yugo», «escudos» y círculos incompletos y semicírculos asociados a uno de los «escudos») nos remiten, como en el caso del «rostro en T», a un amplio periodo cronológico, que ahora se sitúa entre la mitad del V milenio a. J.-C., y algún momento del último cuarto del IV milenio a. J.-C. (45003250/3150 a. J.-C.). No entraremos a valorar aquí los posibles paralelos de algunos de los motivos representados sobre el menhir del Pla de Pruneres en las pinturas rupestres, aunque concretamente los cuernos o las figuras con cuernos y los «serpentiformes» podrían ser numerosos, pero poco aportarían, desde nuestro punto de vista, a este trabajo. Sólo mencionaremos por su proximidad, el caso de las pinturas de la Pedra de les Orenetes de La Roca del Vallès, donde se conservan varios motivos, entre los que precisamente destacan un «serpentiforme» y lo que parece ser una cornamenta (IPAC 1994). Si comparamos los referentes cronológicos del rostro en relieve con la «T facial» del menhir del Pla de Pruneres, con los obtenidos para los grabados del mismo menhir, veremos que no coinciden. El primero, según estos referentes, pudo ser ejecutado entre la mitad del IV milenio a. J.-C., como muy pronto, aunque muy probablemente lo fuera a partir de un momento inicial del último cuarto del IV milenio, y hasta un momento final del primer cuarto del III. Los grabados, igualmente según estos referentes, pudieron en cambio ser realizados entre la mitad del V milenio a. J.-C., y, como mucho, en un momento del último cuarto del IV milenio. Lo más probable pues es que los grabados y los relieves del menhir de Mollet no fueran ejecutados a la vez. Primeramente, durante el Neolítico medio, sobre una de las caras de un menhir, que no sabemos si ya había sido levantado antes o lo fue entonces, se representaron grabados una serie de motivos de un estilo armoricano5. Posteriormente, durante el Neolítico medio reciente o más probablemente durante el Neolítico final, sobre la cara opuesta fue esculpido un rostro, éste de un estilo bien conocido en el Mediterráneo occidental, transformando el antiguo menhir en una de las estatuas-menhires más interesantes de las regiones cercanas a este mar. Nada hace pensar que cuando se esculpió el rostro se destruyeran signos anteriores, sino todo lo contrario, para hacerlo se eligió la cara

52

opuesta a los grabados, los cuales fueron respetados y continuaron visibles. Dos motivos, sin embargo, nos llevan a limitar este amplio marco cronológico referido. En primer lugar el hecho de que los ejemplos de arte megalítico considerados por ahora más antiguos en Cataluña, entre los que se encuentran la estela grabada de la cámara neolítica solsoniana de la Costa del Garrics del Caballol II (Pinell) y la cubierta con cazoletas de la cista también solsoniana de los Trossos dels Perers (Pinell), se han situado a inicios del IV milenio a. J.-C. (Castany 2004; Tarrús 2011: 98). En segundo lugar, el hecho de que la arcosa, roca con la que fue hecho el menhir del Pla de Pruneres, sea muy erosionable y que expuesta a la intemperie durante muchos siglos parece que debería haberse visto más desgastada de lo que está6. Por estos dos motivos situamos orientativamente la realización de los grabados en un momento no muy anterior o no muy posterior al 3500 a. J.-C., y la ejecución de los relieves en un momento no muy anterior o no muy posterior del 3000 a. J.-C. (Ver figura 14). Posteriormente el menhir debió caer de forma accidental o intencionada, y ya no volvió a ser levantado, entonces debió ser trasladado expresamente desde su emplazamiento original hasta el lugar donde fue descubierto en el año 2009 que en aquella época era una zona inundable no muy lejana. Es posible que entonces se formara la pátina de color negro, la cual se ha observado fuertemente adherida y de forma relativamente generalizada en uno de los lados del menhir. Según el análisis químico efectuado durante el estudio del menhir por los anteriormente mencionados Màrius Vendrell, Pilar Giráldez y Lourdes Ventolà, esta pátina es de naturaleza silícea y tiene una fuerte concentración de manganeso, la cual le da el color negro, así como de hierro y, según los autores citados, ésta puede tener un origen biológico debido a algas acuáticas que en ciertas condiciones podrían haber fijado el hierro y el manganeso presentes en ella (Vendrell, Giráldez y Ventolà 2011: 165). Con el tiempo, el menhir fue cubierto por sedimentos fluviales que, progresivamente, llegaron a tener aproximadamente 8 m. de potencia registrada en el momento de su descubrimiento. Desconocemos cuando sucedió todo esto exactamente pero, basándonos en la misma naturaleza erosionable de la arcosa, situamos orientativamente la caída del menhir, su traslado y el inicio de su cubrición alrededor o poco después del 2500 a. J.-C. En cualquier caso, a finales del III milenio a. J.-C. el menhir comienza a estar cubierto por sedimentos, como demuestra la datación radiocarbónica obtenida para un estrato situado por encima del nivel donde se encontró la estatua-menhir, que ha proporcionado una fecha de 2290-1960 cal. ANE (Moya, Martínez y López 2010: 35). Un hecho como este puede ser, en cierto modo, paralelizable con lo que les sucedió a unas estelas esculpidas encontradas en la cista tumular dels Reguers de Seró (Artesa de Segre), un sepulcro megalítico construido a mediados de la primera mitad del III milenio a. J.-C., reutilizando unas estelas antropomorfas decoradas que correspondían a un conjunto monumental anterior (López et alii 2010: 117). Lo sucedido con las


estelas de Artesa de Segre y con el menhir de Mollet, se puede relacionar con posibles episodios «iconoclastas» y puede manifestar una ruptura con símbolos hasta entonces en uso. Se puede proponer que esta ruptura estuvo inducida por la difusión del fenómeno del vaso campaniforme, establecida durante las centurias centrales del III milenio a. J.-C. (Martín 1992: 394-396; Maya 1992: 532-533; Mestres y Martín 1996: 797 y 801). Se ha aceptado que este fenómeno implicó una reorganización global de la población a escala europea en la que no se pueden descartar desplazamientos de población. Con esta reorganización se han relacionado otras rupturas observadas en la misma época en otras regiones de Europa. Este es el caso de la necrópolis del Petit Chasseurs (Sion, Suiza), donde tuvo lugar una violación de antiguos sepulcros y una apropiación de estelas también antiguas, así como de la ideología subyacente a ellas (Gallay 1990: 341; Gallay en el prefacio de Saulieu 2004: 8 y 9). También debió ser el caso de Tanzgasse (Trentin-Haut-Adige, Italia), donde un fragmento de estatua-menhir fue reutilizado para construir un monumento megalítico que ha proporcionado cerámica campaniforme (Saulieu 2004: 41). Es posible que actos como estos, deban entenderse en el marco de una apropiación del poder social, religioso y político por parte de una nueva élite «campaniforme». Culto a una divinidad fluvial Si establecer la cronología de los menhires y las estatuasmenhires no resulta fácil, menos lo es aún conocer su significado e interpretarlos. En un momento dado de la Prehistoria Reciente, a finales del Neolítico o quizás antes, durante el Neolítico medio, en los paisajes de muchas regiones del Mediterráneo se multiplicaron primero los menhires y, seguidamente, la estatuaria megalítica. ¿Por qué sucedió esto? ¿Cuál era el significado de estos monumentos, que en algunos casos fueron levantados junto a sepulturas pero que en otros parecen ligados exclusivamente al mundo de los vivos? Se han propuesto diferentes explicaciones: evocación de ancestros o divinidades, estatuas que representan personas poderosas con un rango o estatus superior al de otras, marcas o delimitaciones de territorio, señalización de puntos estratégicos junto a caminos o vados donde poder cruzar ríos, indicación de fuentes o lugares con agua, elementos intimidatorios dirigidos a hacer cumplir unas normas de conducta y respetar un orden establecido o, en un sentido más simbólico, lugares de transición entre la naturaleza y la cultura o entre lo salvaje y lo doméstico. En el caso del menhir del Pla de Pruneres de Mollet, sin embargo, la interpretación que propondremos será básicamente religiosa, vinculada a la representación de una divinidad y su culto. Según esta interpretación, el menhir de Mollet fue, al menos a partir del momento en que se representó sobre él el rostro en relieve, la representación de una divinidad vinculada al agua fluvial y a la lluvia que es su origen. La argumentación de nuestra interpretación se basará, por un lado, en el contexto geográfico donde fue encontrado el

menhir y, por otro, en cómo entendemos el significado del rostro en relieve representado sobre una de sus caras y, tal vez, el del «corniforme» grabado sobre la cara opuesta. El lugar donde fue descubierto el menhir de Mollet y también su emplazamiento original, que no debió estar muy lejos, se encuentran muy cerca del curso del río Besós y de sus afluentes la Riera Seca y la Riera de Caganell o Gàllecs y dentro de su zona de inundación. Se trata de un contexto geográfico con una marcada relación con el agua7. Otro monumento megalítico de la zona, el menhir de la Pedra de Llinàs (Montmeló), al que nos hemos referido al tratar del grabado «corniforme», también está estrechamente ligado al agua, ya que su emplazamiento coincidía justamente con la confluencia de los ríos Mogent y Congost, para formar el río Besós (Bertrán, Bosch y Tenas 2011: 126). A lo largo de toda la historia, seguramente también en la prehistoria, el agua de los ríos y de la lluvia ha sido a la vez deseada y temida por los habitantes de la depresión vallesana. El agua ha sido una fuente de riqueza que ha fertilizado sus tierras, pero también ha supuesto grandes peligros. El Besós es un río del sistema mediterráneo catalán que recoge las aguas de buena parte de las comarcas del Vallés, a través de un amplio abanico de afluentes (los ríos Mogent, Congost y Tenes, la Riera de Caldes y el río Ripoll, además de otras ramblas). Tradicionalmente, el río Besós y sus afluentes han llevado poca agua, sus caudales han sido en general bajos pero, por contra, episódicamente han producido inundaciones que han destruido cultivos, casas y, a veces, también vidas. Este ha sido un peligro crónico que ha amenazado a las sociedades que han habitado históricamente, también lógicamente en la prehistoria, las orillas del río Besós y sus afluentes. Un peligro que estas sociedades deben haber tenido la necesidad de conjurar de una u otra forma. La interpretación propuesta se apoya, por otra parte, en la lectura del rostro representado en relieve sobre una de las caras del menhir como figuración de lo que, desde nuestro punto de vista, podía ser un rostro con dos astas de toro bajas y en posición de embestida, las armas naturales de este animal con las que arremeterá delante de cualquier perturbación. Si en los relieves curvilíneos existentes a ambos lados de los ojos reconocemos las astas de un toro, el relieve muy dañado que se observa por encima de las cejas podría corresponder a sus orejas, si bien esto es sólo una suposición. Aceptando, como hemos dicho, que a partir del momento en que se realizó el rostro en relieve, el menhir se convirtió en una figura antropomorfa, la presencia de los cuernos de toro lo convertirían en una figura híbrida, en parte humana y en parte animal. Una especie de «hombre-toro», que fue uno de los híbridos ideados en el mundo antiguo, parece que antes de que los dioses antropomorfos cobraran importancia (Delgado 1996: 185). El motivo corniforme de los relieves del menhir de Mollet se parece a algunas de las representaciones pictóricas de bucráneos sobre cerámicas del Neolítico reciente de Hacilar (Anatolia), que datan del VI milenio a. J.-C. (Delgado 1996: 271, fig. 165) (ver figuras 15 y 16), también nos recuerdan a las representaciones pintadas de cerámicas de es-

53


tilo Halaf de Hasuna y Arpachiyah (Mesopotamia), datadas en el milenio siguiente (Delgado 1996: 17 , fig. 1) (ver figura 17) y, por último, nos recuerdan a los corniformes con apéndices que son típicos de los grabados rupestres del sector de Fontalba, en el Mont Bego, en el extremo sudoeste del arco alpino, donde se les puede ver independientes y libres o en parejas y atados generalmente a lo que parece un arado (Saulieu 2004: 110) (ver figura 18). En el fondo simbólico y mitológico de las culturas de orillas del Mediterráneo y también del Cercano Oriente, durante la antigüedad y anteriormente en la prehistoria, el toro (Bos taurus) y su antecesor salvaje el uro holoceno (Bos primigenius), actualmente extinguido, fueron seleccionados como figura religiosa vinculada a las aguas fluviales ya la lluvia que las alimenta. La razón de esta selección debió ser que desde el inicio del holoceno, el uro fue el animal más fuerte y más bravo de las tierras mediterráneas. En los machos podía llegar a medir unos dos metros de altura hasta la cruz y pesar más de mil kilogramos, su cabeza era estrecha y alargada y sus cuernos, de unos veinte centímetros de diámetro en la base, largos y robustos. Esta gran cornamenta era sostenida por un cuello también robusto y sin papada. Herodoto aún contempló uros en Libia en el siglo V a. J.-C., pero en Marruecos parece que ya no existían a la llegada de los romanos. Julio César, en cambio, conoció estos animales en los bosques germanos de Hercínia (Selva Negra), de una medida que, según dejó escrito, era poco menor a la de un elefante. De hecho, el nombre uro, del latín urus, es una latinización de la voz celta auerochs (auer - salvaje, Ochs - buey), atribuida al mismo César (Guerra de las Galias, 6, 28). La vitalidad, la vigorosidad, la potencia sexual y la virilidad del toro son legendarias, por este hecho, convertido en principio masculino, se debió asociar a él el poder fecundador de las aguas fluviales y de la lluvia, fertilizante de la tierra y estimulante de la naturaleza. En el toro también es legendaria la imprevisibilidad de sus ataques repentinos, la acometida inesperada y la violencia latente, por lo que también se debió asociar a él la ferocidad devastadora de las aguas superficiales descontroladas en el transcurso de riadas e inundaciones. Por otra parte, la asociación del uro y del toro con las aguas fluviales se podía haber visto reforzada por su costumbre de vivir en deltas y marismas, por su pelaje negro y lustroso que recuerda la superficie de las aguas tranquilas, por sus ojos diminutos y inyectados de sangre que evocan un cielo encapotado y a punto de estallar y, finalmente, por su bramido y por como retumba el suelo a su paso, los cuales evocan la preparación de una tormenta. Con el culto a una divinidad de condición taurina identificada con las aguas fluviales, los pueblos de la prehistoria y la antigüedad, debían esperar conseguir que estas aguas apaciguaran su furia imprevisible, temible y devastadora y manifestaran, en cambio, su carácter benefactor fertilizante, que siempre ha sido una bendición para las sedientas tierras mediterráneas (Delgado 2002: 160; Delgado 1996: 16, 197 y ss., 269 y ss.). Según la antigua mitología griega, el dios fluvial por excelencia era Aqueloo (Akhelóös en griego), el dios río, hijo del

54

titán Océano y de la nereida Tetis, una divinidad antigua dentro de la mitología griega, un dios primigenio de naturaleza preolímpica, anterior al establecimiento del reino de Zeus, que aparecía en tres formas: como serpiente moteada, como toro y como hombre con cabeza de toro, con una barba hirsuta de la que constantemente fluyen corrientes de agua. Para los antiguos griegos, Aqueloo era el primogénito de los dioses fluviales y la corriente primigenia de la que fluyen todas las otras corrientes terrestres. Tomó su nombre del río Akhelóös, el actual Aspropótamos, río de Etolia que nace en el monte Pindo y desemboca formando un delta en el mar Jónico, a la entrada del golfo de Patrás. Diferentes autores antiguos griegos y latinos escribieron sobre el dios Aqueloo. Lo hizo Homero en la Ilíada (21, 194), según quien fue el dios fluvial más poderoso de la Hélade. También se refirió Hesíodo (Beocia s. VIII a. J.C.), autor de la Teogonía, obra donde explica el origen del mundo y los dioses y donde nos dice que Heracles, para obtener la mano de Deyanira, hija del rey de Etolia Eneo de Calidón, tuvo que luchar con el dios río Aqueloo, el cual tenía el poder de adoptar las formas de un toro y de una serpiente, y a quien derroto arrancándole uno de los cuernos cuando se había transformado en toro. También lo hizo Sófocles, el poeta trágico ateniense del siglo V a. J.-C., que en su obra Las Tarquinias (9-14) hace decir a Deyanira, futura esposa de Heracles: «pretendiente mío era un río, estoy hablando de Aqueloo, que adoptando tres formas me solicitaba a mi padre, pues venía de forma manifiesta unas veces como toro, otras como tornasolada y ondulante serpiente, otras en forma de hombre y cabeza de toro y de su sombría barba fluían chorros de agua de manantial «(Graves 2007 vol. 2: 257-262; Souli 1995: 10; Athanassopoulou 2002: 165; Delgado 2002: 168). Las aventuras de Aqueloo aparecen representadas sobre numerosos vasos áticos de los siglos VI y V a. J.-C. En el museo arqueológico de la isla de Rodas se exponen cuatro pequeñas cabezas de hombre con cuernos y orejas de buey hechos de cerámica que representan a Aqueloo, tres de los cuales proceden del yacimiento de Anoakla (tumba 93), datado hacia el 550 en . J.-C., y uno del de Viva (tumba 226, 2), fechado hacia el 550525 a. J.-C.8. También se conocen varios vasos jónicos con la efigie del rostro de Aqueloo. En el Mediterráneo occidental, su rostro fue un motivo muy popular entre los artesanos del bronce y los orfebres de Etruria, sobre todo en los siglos IV y III a. J.-C. En Tarquinia (Etruria), en la llamada «Tumba de los toros», fechada hacia el 540 a. JC, la cual es una de las más antiguas de la serie tarquinesa, en un fresco menor de la cámara principal, aparecen dos figuras humanas unidas en coito homosexual y, a su lado, un toro androcéfalo de aspecto humano con la cabeza baja en posición de cornear, en la misma posición en la que encontramos sobre el menhir del Pla de Pruneres de Mollet, lo que desde nuestro punto de vista es un bucráneo. También de Tarquinia proceden tres bronces con pequeñas cabezas de Aqueloo que decoraban los núcleos de escudos votivos. Por último, la figura del hombre-toro (Aqueloo) llegó a las costas mediterráneas de la Península Ibérica, un hecho seguramente facilitado por su presencia en la Magna Gre-


cia y Etruria. Se le encuentra como tipo de determinadas monedas de Ampúrias y de Sagunto fechadas en los siglos IV-III a. J.-C., y en una escultura ibérica de excepcional interés, conocida como la «Bicha» de Balazote (Albacete), un toro androcéfalo que yace, fechada entre el siglo V y el IV a. J.-C y hoy conservada en el Museo Arqueológico Nacional de Madrid (Delgado 1996: 187-190; Torelli 2002: 182-185). La imagen y el culto a Aqueloo se extendieron, como hemos visto, por diferentes puntos del orbe griego. Se constata su presencia en algunas localidades del Asia Menor, en la isla de Rodas, en las islas Cícladas, en el Ática, en el Epiro, en Acarnania y en la Magna Grecia. También se extendió propiamente fuera de este orbe, en regiones como Etruria e Iberia, donde su introducción se debió al influjo de los colonizadores y / o comerciantes griegos. Desde nuestro punto de vista, sin embargo, es posible que con anterioridad a la introducción de la figura de Aqueloo en Iberia, se hubiera practicado un culto a un dios-río asociado, como el de la antigua mitología griega, a la figura del toro. De esta forma, en las tierras del mar Mediterráneo, donde a pesar de que a lo largo de los milenios se habían constituido un mosaico de pueblos diferentes, esforzados en mantener no sólo su independencia sino también sus rasgos culturales distintivos, habría existido un substrato de símbolos, de creencias y de mitos hasta cierto punto común. Por lo que respecta al posible significado de los motivos grabados sobre el menhir del Pla de Pruneres de Mollet, la «serpiente», el «yugo» y «el escudo», recogemos aquí las propuestas efectuadas en relación a ellos en el marco del estudio del arte megalítico Armoricano. «El escudo», motivo constante, se interpreta como representación de un ídolo, evocación esquematizada de una divinidad principal, verosímilmente femenina, diosa madre, señora de la fecundidad, la vida y la muerte. El «yugo» no se interpreta en un sentido literal, ya que el arado de tiro por bueyes con yugo parece que no se documenta antes de la Edad del Bronce, sino que en él se ve la reducción o simplificación de un bucráneo, evocación de una divinidad taurina, probable pareja masculina de una «diosa del escudo». Podemos ver, por tanto, una conexión entre el significado del motivo grabado en forma de yugo y lo que hemos visto en el caso del rostro en relieve. Finalmente, en cuanto a la «serpiente» se refiere, su interpretación se relaciona con el cambio y la regeneración. Por lo que respecta a la repetición de los signos con forma de «escudo», documentada en el arte Armoricano, se ve una posible referencia a genealogías divinas, como la que dentro del panteón griego antiguo formaban Deméter, la diosa de las cosechas, y su hija Perséfone, diosa del mundo subterráneo y los muertos, un mito que se ha considerado que podía estar arraigado en mitologías más antiguas (El Helgouac’h 1993: 12, 19; Le Roux 2003: 451-452; Le Roux 2008 : 382-383).

Protegidos por el toro, del Atlántico al Mediterráneo No queremos dar por terminado este escrito dedicado al estudio arqueológico del menhir del Pla de Pruneres de Mollet sin unas breves consideraciones finales. En primer lugar, queremos insistir en el hecho de que este menhir es un monumento megalítico excepcional y singular, ante lo que este primer estudio en profundidad difícilmente se puede considerar definitivo y cerrado. En el momento de realizarlo hemos echado en falta la existencia de un corpus de arte megalítico europeo completo, elaborado con una terminología unificada y debidamente actualizado, con lo que la verificación de las hipótesis propuestas habría sido seguramente más concluyente, corpus que desde nuestro punto de vista sería conveniente elaborar. En segundo lugar, queremos destacar que, si bien el toro está bien representado en las pinturas rupestres de Cataluña y del litoral mediterráneo de la Península Ibérica en su conjunto, hasta hace muy poco tiempo no había sido prácticamente reconocido en el arte megalítico de este territorio, con la única excepción de los grabados con forma de «yugo» de algunos de los menhires conocidos. Sólo últimamente ha sido publicado un estudio que ha modificado considerablemente esta situación. Se trata del estudio de las llamadas «estelas con cuernos» esculpidas sobre piedra de la Serra del Mas de Bonet (Vilafant, Girona), en las que se han visto representaciones de cabezas de toro y que han sido interpretadas en un sentido simbólicoreligioso. Proceden de un contexto arqueológico seguro, un yacimiento al aire libre, en el que fueron encontradas dentro de estructuras excavadas en el suelo (fosas, silos, hogares), acompañadas de materiales que se han podido datar en el Neolítico final (Veraza), entre finales del IV milenio a. J.-C., y los inicios del III (Rosillo et alii 2010: 52 y ss.). Por último, queremos señalar que el menhir del Pla de Pruneres de Mollet presenta, como hemos visto, elementos tanto mediterráneos como atlánticos. Por un lado, se enmarca en la tradición de los menhires y en la eclosión de la estatuaria megalítica durante el Neolítico avanzado y a finales de este período. Por otro lado, aparece vinculado con el Atlántico a través de sus grabados, que reproducen motivos similares a los del arte megalítico Armoricano. Nada nos induce a pensar que durante la prehistoria hubieran existido barreras cerradas entre los actuales territorios de Bretaña y Cataluña, como tampoco existieron en el Mediterráneo. Es probable que a través de la cuenca de Aquitania y del valle del Garona hubieran circulado en ambos sentidos, tanto elementos materiales como inmateriales y es posible, por otra parte, encontrar una conexión entre Bretaña y Cataluña no sólo en el arte megalítico, sino también en determinadas decoraciones cerámicas. Es posible que las cerámicas decoradas con los llamados «bigotes», que por su forma son similares a los «yugos» aparecidos sobre monumentos megalíticos, señalen también esta conexión. Se encuentran «bigotes» en Bretaña, sobre vasos cerámicos del estilo de Carn, correspondiente a los inicios del Neolítico

55


medio, se encuentran en el centro-oeste de Francia, sobre vasos del grupo de Chambon, también de inicios del Neolítico medio, y se encuentran en el arco mediterráneo entre el Rosellón y el curso inferior del Ebro, sobre vasos correspondientes a las diferentes facies culturales nuevamente del Neolítico medio inicial repartidas por este territorio (Montboló, Molinot, Amposta - Tortosa) (Briard 1989: 41 -44, 53-56, 5760). Es evidente que hay que ser prudentes a la hora de extraer según qué conclusiones a partir de las semejanzas entre manifestaciones artísticas de regiones diferentes, como decía en 1910 J.-P. Lafitte, un estudioso francés del arte rupestre africano, «no hay que buscar en Bretaña la fuente de los grabados rupestres de Nueva Caledonia», pero también hay que tener cautela ante la posición extrema contraria de negar toda posibilidad de relaciones entre regiones diferentes.

Pies de figura Figura 1. El menhir del Pla de les Pruneres plantado erguido en su ubicación del Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès, visto por el lado del rostro en relieve. Fotografia: Carles Aymerich y Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 2. El menhir del Pla de les Pruneres en su ubicación del Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès en el transcurso de una visita guiada. Fotografía: CONTRAPUNT. Figura 3. Planos de situación del Pla de Pruneres (Mollet del Vallés), Estrats Gestió del Patrimoni Cultural, S. L. Figura 4. Detalle de un mapa del Instituto Geográfico y Catastral (escala 1:50.000), según la edición del año 1951, con la localización de Mollet. En él aparece una extensa área todavía sin urbanizar entre esta población y el río Besós y se puede ver el recorrido de las ramblas o «rieras» Seca y Caganell, cerca de la confluencia de las cuales fue descubierto el menhir del Pla de les Pruneres. Figura 5. Vista de las obras de construcción de un garaje público subterráneo en Mollet del Vallès, en el transcurso de las cuales se descubrió el menhir del Pla de les Pruneres. Fotografía: Carles Aymerich y Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 6. Vista del menhir del Pla de les Pruneres una vez retirado del lugar donde fue encontrado y tumbado en el suelo, al lado de la excavación de la obra donde fue descubierto. Fotografía: Ajuntament de Mollet, Departament de Premsa, 2009. Figura 7. Secciones longitudinales y transversales del menhir del Pla de Pruneres de Mollet del Vallés. Dibujo de Elisa Sarriá. Figura 8. Alzados de las caras con relieves, izquierda, y con grabados, derecha, del menhir del Pla de Pruneres de Mollet del Vallés. Dibujo de Elisa Sarrià. Figura 9. Detalles 1. Representación del rostro en relieve en una de las caras del menhir del Pla de les Pruneres, con los ojos, la nariz, las cejas y, en un plano inferior, dos motivos con forma de «cuernos» o «corniformes» descendientes. Por encima debía de haber otros relieves, pero el daño provocado por la maquinaria de la obra que descubrió el menhir, bien visible en la fotografía, los borró casi por completo. 2. Detalle de la parte superior del motivo «serpentiforme» grabado en el extremo superior del menhir. Se pueden observar, como en las otras fotografías de detalle del menhir, las marcas de la regularización general de la superficie de la roca por repicado. 3. Detalle de la parte inferior del motivo «serpentiforme» grabado en el extremo superior del menhir. 4. Detalle de la parte central del motivo grabado con forma de «yugo». 5. Detalle de la mitad derecha del motivo grabado con forma de «yugo». Se observan otras líneas incisas que hemos considerado no intencionadas.

56


6. Motivo con forma de D caída o «escudo» grabado en una posición más elevada. Como en las otras fotografías de detalle del menhir, se observan las marcas de la regularización de la superficie de la roca por repicado. 7. Vista desde la derecha del motivo con forma de D caída o «escudo» grabado en una posición más elevada. En su parte superior derecha se observa un círculo también grabado. 8. Motivo con forma de D caída o «escudo» grabado en una posición más baja, del que cuelgan dos semicírculos también grabados. 9. Vista de los dos círculos incompletos grabados en el lado derecho del motivo en D o «escudo» inferior. Figura 10. Situación geográfica de ejemplos citados en el texto de arte megalítico, estelas, petroglifos y cerámicas decoradas: 1. Estela de Mane-er-H’Roek (Locmariaquer, Bretaña) 2. Cairn de Barnenez (Plouezoc'h, Bretaña) 3. Sepulcro de corredor de Gavrinis (Morbihan, Bretaña) 4. Necrópolis megalítica del Petit-Chasseur (Sion, Valais, Suiza) 5. Estatua-menhir de La Gayette (Collorgues, Languedoc) 6. Estela de Lauris-Puyvert (Vaucluse, Provenza) 7. Petroglifo con bucráneo del monte Bego (Macizo de Mercantour, Alpes-Marítimos franceses) 8. Estela de Asquerosa (Granada, Andalucía) 9. Estela de los Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera, Cataluña) 10. Inscultura de Passanant (Conca de Barberà, Cataluña) 11. Menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Vallès Oriental, Cataluña) 12. Piedra de Llinàs (Montmeló, Vallès Oriental, Cataluña) 13. Menhir de Castellruf (Santa Maria de Martorelles, Vallès Oriental, Cataluña) 14. Menhir de los Palaus (Agullana, Alt Empordà, Cataluña) 15. Cerámica de Hacilar con bucráneo pintado (Kilis, Anatolia central) 16. Cerámica de Arpachiyah con bucráneos pintados (Mosul, Iraq, Mesopotamia) Figura 11. Izquierda, estela de Asquerosa (Granada), alto. 60,3 cm. Derecha, estela de Lauris-Puyvert, La Lombarde núm. 1 (Vaucluse, Provenza), alto. 32 cm. Según dibujos publicados por Marija Gimbutas (Gimbutas 1990: 192 y 193). Figura 12. Estatuas-menhires languedocianas de La Gayette (Collorgues), izquierda, y de Mas del Aveugle (Collor-

gues), derecha. Alto. 141,4 cm. y 182,4 cm. respectivamente. Según dibujos publicados por Marija Gimbutas (Gimbutas 1990: 194). Figura 13. Izquierda y centro: dos de los bloques líticos del sepulcro de corredor de Gavrinis (Morbihan, Bretaña). Alto: 167,5 cm. y 145,8 cm. respectivamente. Derecha: estela de Mane er H’Roeck (Locmariaquer, Bretaña). Alto: 110,6 cm. Según dibujos publicados por Marija Gimbutas (Gimbutas 1990: 224, 225, 291). Figura 14. Propuesta de reconstrucción de la secuencia cronológica del menhir del Pla de Pruneres de Mollet del Vallés. De arriba abajo: realización de los grabados, realización de los relieves, caída del menhir, traslado y cubrimiento por sedimentos. Figura 15. Vasos de cerámica neolítica de Hacilar (Anatolia central) con representaciones pintadas de bucráneos. Según dibujo publicado por Marija Gimbutas (Gimbutas 1990: 75). Figura 16. Selección de motivos decorativos pintados que representan cabezas tauromorfas sobre cerámicas neolíticas de Hacilar (Anatolia central). Dibujos de Mellart publicados por Cristina Delgado (Delgado 1996: 271). Figura 17. Motivos decorativos pintados que representan figuras tauromorfas y bucráneos sobre cerámicas neolíticas de estilo Halaf procedentes de Arpachiyah (Mesopotamia). Arriba, dibujo de Zeuner, en medio y abajo dibujos de Clark, todos ellos publicados por Cristina Delgado (Delgado 1996: 17, 271). Figura 18. Arriba, petroglifos de Mont Bego (Alpes Marítimos franceses) con representaciones de bucráneos. Dibujos de Gómez Tabanera publicados por Cristina Delgado (Delgado 1996: 278). 2 ª fila, grabado rupestre con representación de una pareja de bueyes atados a un arado (Liguria, Italia). Dibujo de Pla Ballester publicado por Cristina Delgado (Delgado 1996: 75). 3 ª fila y abajo, petroglifos de Mont Bego (Alpes Marítimos franceses) con representación de parejas de bueyes ligadas a arados y un remolque indeterminado con forma de escalera, acompañados de figuras antropomorfas. Dibujos de Gómez Tabanera publicados por Cristina Delgado (Delgado 1996: 279). Figura 19. Protección del menhir del Pla de les Pruneres antes de proceder a su traslado desde Mollet del Vallès hasta el Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña en Valldoreix, para llevar a cabo su restauración. Fotografía: Carles Aymerich y Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 20. El menhir del Pla de les Pruneres, protegido con plástico y espuma de polietileno, en el momento de ser descargado del camión que lo trasladó desde Mollet del Vallès hasta el Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña en Valldoreix. Fotografía: Carles Aymerich y Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 21. Primeros trabajos de limpieza del menhir del Pla de les Pruneres, en posición horizontal, efectuados por técnicos del Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña en Valldoreix. Fotografía: Carles Aymerich y Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 22. El menhir del Pla de les Pruneres de pie en el pa-

57


tio del Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña, con el andamio que lo sujetaba y que mediante una cubierta de lona lo protegía de la lluvia. Este andamio permitió continuar con la restauración del menhir, ya que hacía accesibles todas sus partes, y se utilizó para efectuar el dibujo del menhir y el calco de sus grabados y relieves en el transcurso del estudio posterior. Fotografía: Carles Aymerich y Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 23. Desmontaje del andamio construido alrededor del menhir del Pla de les Pruneres en el Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña y colocación horizontal del menhir con la ayuda de una grúa. Fotografía: Carles Aymerich y Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figura 24. Descarga del menhir del Pla de les Pruneres del camión que lo llevó nuevamente a Mollet del Vallès una vez restaurado, en esta ocasión al Parc de Can Mulà donde iba a ser instalado para que pudiera ser contemplado públicamente. Se observa la parte del menhir que iba a quedar enterrada, protegida con film y geotextil para evitar la absorción de sales solubles del subsuelo. Fotografía de Ramon Maroto, 2010. Figura 25. Trabajos de instalación del menhir del Pla de les Pruneres en el Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès. Se puede ver la base de bloque de hormigón preparada para su colocación vertical. Fotografía: Carles Aymerich y Ramon Maroto, CRBMC, 2009.

Notas 1 Designado por el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya (Servicio de Arqueología y Paleontología de la Generalidad de Cataluña) para el estudio del menhir de Mollet. 2 No todos los resultados de estos estudios y análisis han sido publicados en el momento de redactar este trabajo, por lo que nosotros sólamente utilizaremos aquellos que si lo fueron. 3 Información proporcionada por el geólogo Jordi Bertrán, buen conocedor de la geología local y actual presidente del Centre d’Estudis Molletans (Centro de Estudios Molletanos.). 4 En este trabajo hablaremos siempre en cronologías calibradas a. de J.-C. 5 Nos ha parecido pertinente señalar que en esta época, la circulación a media y larga distancia de materias primas como la obsidiana, la variscita, la jadeïtita, etc. alcanzó una gran importancia. 6 Agradecemos al geólogo Jordi Bertran la información proporcionada sobre la naturaleza de la arcosa. 7

En este sentido, resulta interesante la etimologia del toponimo Mollet, que ya aparece en un documento del año 844 y que, segun Antoni M.ª Alcover y Francesc de B. Moll, viene del latin molletu, terreno cenagoso o humedal (Diccionario Catalán-Valenciano-Balear, tomo VII, Palma de Mallorca, 1988, pág. 523-524). 8

Lo que pudimos constatar con la visita al Museo Arqueológico de la isla de Rodas en el transcurso de un viaje a Grecia efectuado en septiembre de 2010. varios vasos jónicos con la efigie del rostro de Aquelo.

58


La restauración Ma. Àngels Jorba Coordinadora de restauración de material arqueológico del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

Introducción En un lugar llamado Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès se decidió construir un aparcamiento. Al hacer el micropilonado de limitación de los terrenos, la máquina perforadora topó dos veces seguidas con un elemento duro a 10 metros de profundidad. Al hacer el rebaje, en el lugar señalado apareció una gran piedra de casi 5 metros de largo y dañada por la perforadora en dos lugares. Una excavadora la apartó del lugar y provocó unas rascadas transversales en un lado de la piedra. Una vez se certificó que se trataba de un objeto arqueológico (en concreto, de un menhir), se inició la excavación en el lugar donde había tenido lugar el hallazgo. Al mismo tiempo, se avisó al Centro de Restauración de Bienes Muebles de Cataluña (CRBMC) para que se hiciera cargo de la conservación y la restauración del menhir, y se puso en marcha la logística para transportar con la máxima seguridad la pieza, de 5 toneladas y 5 metros de largo. Conservación–restauración Una pieza de ese volumen se tiene que asegurar previamente, ya que no se sabe cómo puede estar afectada su estructura interna y cómo aguantará el levantamiento con la grúa. Para el transporte, se envolvió la pieza con film de PVC (de manera que si se producía cualquier rotura, el fragmento quedaría recogido) y espuma para atenuar el roce de las bridas de sujeción. Se construyó un palet-cama de madera, suficientemente resistente para hacer que la piedra pudiera descansar en posición horizontal y que fueran más seguros el levantamiento con la grúa y el transporte en camión al CRBMC. Aunque en el interior del CRBMC no cabe una pieza tan excepcional, se buscó un lugar dentro de su perímetro exterior donde poder realizar cualquier movimiento que fuera necesario. Una vez depositada en el Centro de Restauración se la despojó de todo el envoltorio y se inició el examen organoléptico. La máquina del pilonado había producido destrozos en la parte superior de la piedra (no se podrá saber la medida exacta del menhir) y en la zona del rostro, donde se había perdido la información de la posible decoración que había por encima de los ojos y las cejas en la zona frontal, aunque había quedado un pequeño resto de ella. En un lateral, el arrastre con la máquina excavadora ocasionó las rascadas con pérdida de

materia. A simple vista no se apreciaban grietas ni fisuras en la pieza por lo que no parecía que hubiera indicios de fragilidad, y por lo tanto se podía pensar en moverla y colocarla en posición vertical. Tres cuartas partes de la piedra están trabajadas, solo quedan pequeñas malformaciones de la propia roca en la zona inferior no trabajada, o sea la zona enterrada en el momento de uso del menhir. La zona superior y central es la zona trabajada. Por desgaste se ha dado forma puntiaguda y redondeada a la parte superior, y de sección ovalada, a la parte central. En la zona estrecha se ha hecho el rostro (cejas, ojos y nariz), y en la parte opuesta, las decoraciones incisas de un solo trazo. En los laterales, más planos, se ha repicado, pero en uno de ellos se percibe más desgaste natural y también las nuevas rascadas. En superficie se detectaron diferentes espesores de sedimento adherido, tierra del lugar del encuentro; manchas negras; posibilidad de sales según el clima, y un pequeño fragmento descohesionado que se utilizó para hacer la analítica. Analítica de las diferentes muestras recogidas en el transcurso de la inspección hecha al menhir La pieza está tallada en una sola piedra que petrográficamente se describe como una arcosa. Es una roca sedimentaria formada por la erosión de granito con pocos elementos de transporte, que están poco o muy poco redondeados. También presenta unas inclusiones de filita (roca metamórfica) de color verde. Los sedimentos adheridos a la pieza y los del contorno eran acumulaciones de tierra que contenía guijarros de diferentes medidas, silíceos y calcáreos. Parece provenir de un área de la cordillera Litoral, hoy desaparecida, entre la zona del Vallès Oriental y el Maresme. En la piedra se percibe una pátina generalizada de color negro que forma una costra adherida a la piedra, que podría corresponder a material orgánico. Se conoce como barniz del desierto. Es la fijación del hierro y el manganeso de la atmósfera, lo que quiere decir que un lado de la pieza quedó a la intemperie y con condiciones favorables se desarrolló la pátina negra. Trabajos de restauración Mientras se ha ido haciendo el estudio previo, la pieza se ha ido secando y el sistema de limpieza en seco, mediante espátulas, pinceles y aspiradores ha dado buenos resultados. Se ha eliminado el espesor variable de sedimento, longitudinalmente por una cara y los laterales, y se han hecho aflorar las zonas que tienen repicados, teniendo cuidado de no dejar tapado ningún motivo escultórico ni pictórico. Se ha podido demostrar que no hay ninguna grieta ni ningún otro impedimento para mover el menhir y colocarlo de pie. Se ha hecho un test de cloruros y los valores de los resultados no hacen necesario un tratamiento específico.

59


En el Centro de Restauración, mediante una estructura metálica de Mecanotubo clavada en el suelo de cemento de debajo de las piedras de la zona donde se piensa situar, el menhir ha recobrado su posición vertical gracias a una potente grúa doble, que lo ha instalado directamente en el agujero preparado para meterlo. De la estructura metálica salen cuatro anclajes en diagonal que sujetan la piedra, totalmente inmóvil. En este andamio se coloca, también, un piso a media altura que rodea todo el menhir, para facilitar el acceso a la hora de realizar los trabajos pertinentes. Se ha colocado una lona que cubre toda la estructura y evita que los fenómenos meteorológicos afecten directamente al menhir. En esta posición se ha acabado el trabajo de restauración. Se ha limpiado mecánicamente y de una forma suave, con brochas planas, cepillos y bisturí, todo el perímetro del sedimento y de la tierra de la excavación, y se ha dado el máximo relieve a las facciones del rostro. Los dibujos y los repicados han quedado todos a la vista y a la vez se han protegido las rascadas erosionadas. Por la importancia y la singularidad de la pieza se hace una recopilación de dibujos a escala y un escaneo en 3D, para poderla colocar en vertical y más adelante hacer una copia. En este trabajo, la grúa y el gruista son piezas primordiales. El movimiento de un menhir de tantos años de antigüedad se tiene que hacer con mucha precisión y seguridad. Para hacer este movimiento de verticalidad de la pieza, el gruista dispone de unas bridas cuya parte externa es de un tejido antideslizante y la parte interna contiene espuma para amortiguar el peso. Ello hace innecesario el envoltorio. Para más seguridad se coloca una brida en la parte inferior, que permanecerá en el agujero para un nuevo movimiento de la pieza. Es el primer movimiento basculante que hace la pieza sin ningún apoyo y, aunque se sabe que es sólida, el momento es muy tenso. De todas formas, el final es totalmente satisfactorio. El menhir hará tres nuevos movimientos sin apoyo. Devuelto a la posición horizontal sobre su palet-cama de madera, se deja que se seque la parte inferior y la aureola con afloramientos de sales, producida por las filtraciones de agua dentro del agujero, a raíz de una época de lluvias y humedades muy altas. Se vuelve a hacer el test de sales, que da una concentración alta de sales provenientes del subsuelo, y se le aplica el tratamiento de desalinización para reducirlas. Acabado todo el proceso, se embala la parte inferior del menhir que permanecerá dentro del agujero de la nueva situación con film y Geotex. Traslado a Mollet y nueva situación El mismo gruista fue el encargado de transportar el menhir en su camión-grúa y colocarlo en el nuevo emplazamiento. Se fabricó una vitrina de cristal con ventilación, cuyo suelo es un bloque de hormigón donde se dejó un agujero con la forma del menhir para meterlo. Se recubrió el fondo de neopreno y se pusieron planchas de poliestireno expandido al-

60

rededor. Una vez plantado, se puso cemento para facilitar un cambio de ubicación, en caso de que se produzca. Una vez seco, se descolgó el menhir del camión y se quitaron las bridas que lo sostenían aplomado. Se dejó también una de las bridas por si se producen nuevos movimientos. El menhir se aguanta totalmente derecho, sin sujeción alguna y encarado hacia la puerta de entrada. Conclusión La restauración de esta magnífica pieza no ha comportado problemas graves, pero sí que ha sido de una gran complejidad por los nuevos retos que planteaba, ya que se han necesitado grandes máquinas para realizar cualquier movimiento, debido a su volumen y su peso.


El Menhir del Pla de les Pruneres

Presentation Ramon Ten Carné Chef du Service d’Archéologie et Paléontologie

L A C R O I S S A N C E U R B A I N E nous conduit parfois à progresser dans la connaissance historique. La planification n’est pas toujours un préalable et, parfois, une découverte inespérée arrive quand on s’y attend le moins. Tel est le cas du menhir du Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès. En plus de l’intervention archéologique dirigée par Pablo Martínez, il a été nécessaire de procéder à son transfert au Centre des Biens Meubles de Catalogne, puis à son nettoyage et à sa restauration, sous la direction de Ma. Àngels Jorba. Le service d’Archéologie et de Paléontologie a chargé Josep Bosch de l’étude archéologique du menhir. Actuellement, le menhir est déposé et protégé au parc de Can Mulà à Mollet del Vallès. Cette publication présente l’étude du menhir et explique la procédure de transfert, de traitement et de dépose ultérieure. Josep Bosch expose son expérience et les travaux réalisés par les autres chercheurs catalans dans le domaine des menhirs. La Catalogne n’a pas de grands menhirs, mais possède une série de pierres qui peuvent être classées comme tels et quelques unes comme des statues-menhir. Le menhir du Pla de les Pruneres a été exhaustivement traité et étudié, ceci allant du support lithique jusqu’aux sculptures en relief qu’il présente, ces dernières composant un visage humain avec de possibles cornes de taureau. Il s’agit là d’un trait que l’auteur souligne particulièrement pour en faire le centre de son étude. Cette pièce est, sans doute, une statue-menhir puisque, bien que ne présentant pas d’attributs d’habillement, l’auteur la définit comme une figure humaine en trois dimensions. Cependant, il paraît difficile de trouver une relation entre le visage et les motifs gravés sur le menhir. Une partie de l’étude est consacrée à l’établissement d’une chronologie précise entre le Néolithique moyen et le Chalcolithique, au cours de laquelle une comparaison pertinente avec les autres éléments retrouvés en Catalogne est réalisée, bien qu’essentiellement les parallèles les plus nets doivent être recherchés au nord du Portugal, dans la province de Grenade et, surtout, dans le Midi de la France. Les motifs gravés ont une grande ressemblance avec ceux de l’Armorique et de la Bretagne française. Chronologiquement, le relief en « T facial » du Pla de les Pruneres ne coïncide pas avec les autres gravures du menhir. Il est donc probable que les deux grandes séquences décoratives n’aient pas été réalisées de façon simultanée.

La signification de ce menhir est rattachée au culte d’une divinité fluviale, dont le rôle était de pallier les pénuries d’eau du bassin du Besòs. Cette espèce d’ « homme-taureau » peut rappeler les bucranes d’Hacilar ou le style céramique d’Halaf de Hassuna ainsi que les gravures rupestres du Mont Bego. Toute la Méditerranée est liée au culte du taureau. A ce propos, il faut souligner les récentes découvertes, dans le site de la Serra del Mas de Bonet dans l’Haut-Ampurdan, de stèles en pierre sculptées de motifs de cornes. Les données rassemblées nous permettent d’affirmer que la statue-menhir de les Pruneres présente des éléments tant méditerranéens qu’atlantiques. De son côté, Àngels Jorba, restauratrice du Centre de Restauration des Biens Meubles de Catalogne, nous présente toute la procédure de transfert, du lieu de la découverte jusqu’à Valldoreix, afin de réaliser le nettoyage, le traitement et l’installation, configurée pour le processus de traitement et d’étude, aussi bien organoleptique qu’analytique, de cette pièce qui semble provenir d’une carrière disparue de la chaîne de montagne du littoral. Ensuite, des travaux de dessins et de scanner en 3D ont été réalisés. D’un point de vue archéologique, nous disposons donc ici d’une étude soignée vérifiant la chronologie, l’interprétation des gravures et des reliefs de la pièce, son symbolisme et sa possible fonction. Il s’agit également, dans cette étude, de découvrir quelle est sa relation avec l’Atlantique ou la Méditerranée, ou si ce menhir présente des influences mixtes. D’un autre point de vue, le traitement suivi par la pièce est exposé. Il faut souligner le rôle joué, pendant cet épisode de l’archéologie catalane, par la Mairie de Mollet del Vallès, aussi bien au moment de la découverte que lors de sa dépose au Parc de Can Mulà, où tous peuvent maintenant profiter de sa présence. Il faut également citer les actions du Service d’Archéologie et de Paléontologie, ainsi que du Centre de Restauration des Biens Meubles de Catalogne. Comme nous le disions en premier lieu, de toute découverte nous pouvons tirer une connaissance exhaustive et lire les entrailles de la vie de notre préhistoire.

61

francès

Francès


Étude archéologique Josep Bosch1 Le menhir du Pla de les Pruneres, une grande opportunité Lorsque nous avons commencé cette étude du menhir du Pla de les Pruneres de Mollet, fin 2009, les menhirs et l’art mégalithique n’étaient pas, pour nous, un thème absolument nouveau. En 1988, nous avions publié un travail sur le menhir de la Pedra Serrada de Parets du Vallès. Par la suite, en 2005, nous avions étudié, en collaboration avec l’archéologue Montse Tenas et le géologue Jordi Bertran, des menhirs de la région du Baix Vallès. Cette étude ne put être publiée l’année de sa rédaction, mais elle le fut par la suite, après avoir été révisée et actualisée, dans le volume 26 (janvier 2011) de la revue Notes, éditée par le Centre d’Estudis Molletan (Centre d’Étude de Mollet). Étudier une pièce aussi singulière que le menhir de Mollet, établir sa chronologie et l’interpréter se révélèrent plus compliqués, mais aussi plus enrichissant, que ce que nous avions pu tout d’abord imaginer. Mener à bien ce projet a requis de nombreuses lectures préliminaires de publications récentes, dont certaines sont parues pendant l’année de l’étude, comme le livre de Michel Maillé, Hommes et femmes de pierre, sur les statues-menhirs du Rouergue et du Haut-Languedoc, aussi bien que de publications moins récentes que nous ne connaissions pas, en toute honnêteté, comme le livre Statues-menhirs, des énigmes de pierre venus du fond des âges, dirigé par Annie Philippon et édité aux éditions du Rouergue en 2002, les actes du 2ème Colloque International sur la Statuaire Mégalithique, tenu à Saint-Pons-de-Thomières en 1997 et publiés l’année suivante, ou encore le livre de Geoffroy de Saulieu, Art rupestre et statues-menhirs dans les Alpes, édité en 2004. Cette étude nous a également permis de relire des travaux que nous avions lus des années auparavant avec, cette fois-ci, un « œil neuf », comme l’article de Jean Arnal consacré aux statues-menhirs français dans le volume II de la Préhistoire Française de 1976 ; les actes du congrès d’Avignon de 1990, consacrés aux Représentations humaines du Néolithique à l’Âge du Fer et publiés en 1993; ou enfin le livre Toros. Imatge i culte a la Mediterrània antiga, catalogue de l’exposition du même nom réalisée par le Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (Musée d’Histoire de la Ville de Barcelone) à la fin 2002 – début 2003. L’étude du menhir de Mollet nous a, par ailleurs, donné l’occasion de revivre et d’utiliser des expériences et connaissances antérieures telles que le voyage en Bretagne, fait en 2002, au cours duquel nous avions visité le cairn de Barnenez, le musée de Penmarc’h, la Table-des-Marchands à Locmariaquer, le musée et les alignements de Carnac, le musée de Vannes ou quelques-unes des îles du Golfe du Morbihan, parcourues en bateau ; ou bien le voyage en Suisse de l’été

62

2008, au cours duquel nous avions visité le musée cantonal de Sion où sont exposées les stèles anthropomorphes de la nécropole du Petit-Chasseur ; ou bien, enfin, les visites au Musée des Antiquités Nationales de Saint-Germain-en-Laye, à côté de Paris, où sont exposées quelques statues-menhirs et stèles anthropomorphes provenant du Midi de la France. La dernière de ces visites eut lieu en février 2008. L’étude du menhir de Mollet nous a, par la même occasion, permis de nous rappeler le séminaire organisé à Caen (Normandie) en 1995, consacré à l’exploitation et à la diffusion de différentes matières premières de diverses époques de la préhistoire, auquel nous avions participé. Lors de cet événement, nous avions fait la connaissance de Charles Tanguy Le Roux, qui, après que nous lui eûmes montré une de nos photographies de la Vénus de Gavà, nous parla d’un art mégalithique breton, que nous ne connaissions pas alors, et qui eut un rôle clé dans notre travail sur le menhir de Mollet. Cette étude nous a également fait repenser au congrès O Neolítico Atlántico e as Orixes do Megalitismo, organisé à Saint-Jacques-de-Compostelle en 1996, où un homme âgé, Jean L’Helgouac’h, et un jeune homme, Serge Cassen, nous avaient dit, à notre grande surprise, que, selon eux, la variscite des ornements corporels trouvés dans les sépulcres mégalithiques armoricains pouvait très bien provenir des mines de Gavà. À Saint-Jacques-de-Compostelle, nous eûmes également l’occasion d’apprendre que, comme le soutenait Jean L’Helgouac’h, l’on ne pouvait écarter l’existence de relations entre l’art mégalithique atlantique et les mythologies anciennes de la Méditerranée, thèse qui, comme vous pourrez le voir, inspira notre étude. Il existe un grand nombre de menhirs en Europe occidentale, tant du côté atlantique, où domine la région armoricaine (Nord-Ouest de la France), que du côté méditerranéen. Ils peuvent être isolés ou accompagnés par d’autres menhirs, formant alors des alignements rectilignes ou circulaires appelés des cromlechs. Les menhirs abondent dans les Alpes, le Midi, la Corse, la Sardaigne et dans la péninsule Ibérique. Dans le territoire catalan actuel, on en compte plus de cinquante (Cura 2002-2003 : 139) dont certains apparaissent dans des documents médiévaux faisant référence aux légendes et traditions qui leur sont associées (voir par exemple, Bertran, Bosch et Tenas 2011 : 142-146). Cependant, peu d’études ont été menées sur les menhirs de Catalogne. Ainsi, lorsqu’en 1925, le Dr.Lluís Pericot publia sa thèse intitulée « La civilització megalítica catalana i la cultura pirenaica », il traitait seulement des sépulcres mégalithiques, laissant de côté les menhirs. Il fit la même chose vingt-cinq ans plus tard, lorsqu’il publia une réédition augmentée, en langue catalane, intitulée « Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica ». Depuis lors, peu d’archéologues en Catalogne se sont intéressés à l’étude des menhirs. Nous pouvons tout de même citer Miquel Cura, qui en 1980, publia à Barcelone un article sur les stèles anthropomorphes et les statues-menhirs du Languedoc et étudia, quelques années plus tard, le menhir de Montmeló (Cura 1979-1980 ; Cura 2002-2003); Josep


Castany qui parvint à documenter une stèle-menhir située à côté d’un sépulcre mégalithique néolithique à Costa dels Garrics del Caballol (Pinell, Solsonès) (Castany 1992) ; Josep Tarrús qui dans ses travaux sur le mégalithisme d’Empuries étudia aussi de nombreux menhirs (Tarrús 2002 ; Tarrús et alii 2005 ; Carreras et alii 2005) ; l’auteur de la présente étude qui publia, en 1988, un petit travail sur le menhir de la Pedra Serrada de Parets del Vallès, village voisin de Mollet (Bosch 1988); Abel Fortó, Vanessa Muñoz et Pablo Martínez qui étudièrent la petite statue de Ca l’Estrada de Canovelles (Fortó, Muñoz et Martínez 2005). Malgré le peu d’intérêt que les menhirs ont suscité, jusqu’à récemment, chez les archéologues en Catalogne, les grandes et longues pierres érigées, et les monuments mégalithiques en général, font aujourd’hui partie des vestiges préhistoriques qui attirent le plus l’attention ; certainement parce que, indépendamment de leur valeur archéologique, ils imposent le respect de par leur gigantisme, ils défient l’imagination de ceux qui les contemplent et qu’ils nous poussent à nous demander comment et pourquoi des êtres humains, dans un lointain passé, manipulèrent ces blocs de pierre pouvant parfois peser des dizaines de tonnes. Avec ses presque cinq mètres de long et ses six tonnes (6 200 kg), il ne fait aucun doute que le menhir découvert à Mollet del Vallès est un de ces vestiges préhistoriques, suscitant un intérêt qui le place au premier rang des menhirs de Catalogne. Le menhir du Pla de les Pruneres de Mollet fut découvert en avril 2009 et, à partir de ce moment-là, une série d’événements se succédèrent : Tout d’abord, l’entreprise d’archéologie Estrats, Gestió del Patrimoni Cultural S.L., fut désignée par la Mairie de Mollet del Vallès, sur la requête du Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya (Service d’Archéologie et de Paléontologie du gouvernement catalan), pour effectuer une intervention archéologique à l’endroit où le menhir fut découvert. L’archéologue Pablo Martínez dirigea cette intervention à laquelle participa aussi le géologue José Antonio Palazón. Pendant ce temps, au début du mois de mai, le menhir fut déposé au Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya (Centre de Restauration de Biens Meubles) à Valldoreix où la restauratrice du Centre, Àngels Jorba, organisa son nettoyage et sa restauration. Le dépôt du menhir au centre de restauration de Valldoreix permit à Màrius Vendrell, Pilar Giráldez et Lorena Merino, du groupe de Recerca Aplicada al Patrimoni Històric del Departament de Cristal·lografia i Mineralogia de la Universitat de Barcelona (Recherche Appliquée au Patrimoine Historique du Département de Cristallographie et Minéralogie de l’Université de Barcelone) de faire une étude géologique, moyennant l’accord entre ce département et le Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya. Toujours au centre de restauration de Valldoreix, Elisa Sarrià, avec notre collaboration et celle de Marta Molet, a pu dessiner le menhir et réaliser le calque de ses gravures et reliefs.

Enfin, dans ce même centre, le Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya qui avait chargé l’entreprise Estrats d’effectuer l’intervention sur le lieu de découverte, demanda à cette dernière de documenter le menhir par la prise de dimensions au moyen d’un scanner 3D et par le post-traitement informatique. Toutes ces interventions furent réalisées moyennant un accord de collaboration entre l’entreprise Estrats et Solu-Mètrics 3D Laser Scan Consulting and Services, entreprise spécialisée dans la prise de mesures et la digitalisation 3D à distance. Au mois de mai de l’année 2010, un an après son déplacement à Valldoreix, le menhir fut à nouveau transporté à Mollet del Vallès sous la direction de Pepa Ventura et grâce à la participation des restaurateurs du centre de Valldoreix et à l’équipe technique du Musée Abelló de Mollet. Il fut exposé au public dans le parc de Can Mulà, endroit où il se trouve actuellement. Quant à nous, nous avons réalisé une étude archéologique du menhir du Pla de les Pruneres de Mollet dans laquelle, grâce aux résultats des études déjà citées, nous avons tenté d’établir sa chronologie puis, une fois le menhir replacé dans son époque, de l’interpréter, de découvrir sa signification et sa fonction. Nous n’aurions pu réaliser ce travail sans chacune des interventions citées plus haut.

Nous nous devons également de mentionner les dernières Journées du Centre d’Estudis Molletans (Centre d’Étude de Mollet), organisées en juin 2010 par Maria Rosa Boada et Jordi Bertran, dédiées aux menhirs de la région du Baix Vallès, auxquelles nous avions eu l’opportunité de participer. Les différentes sessions de ces journées, de la conférence d’inauguration jusqu’à la table ronde de conclusion, en passant par toutes les présentations et les visites de différents monuments, nous permirent de réfléchir collectivement au menhir du Pla de les Pruneres de Mollet et à ses possibles significations. C’est dire que toutes ces activités se sont révélées d’une grande utilité à l’heure de tirer les conclusions de cette étude. Nous avons une dette envers tous ceux qui ont participé à ces journées. Nous tenons ici à exprimer notre reconnaissance envers toutes ces personnes qui, d’une manière ou d’une autre, nous ont aidées à réaliser et à publier ce travail. Nous voulons également remercier Gemma Hernández et Josep Manuel Rueda, directeur du Servei d’Arqueologia i Paleontologia (Service d’Archéologie et Paléontologie) et sous-directeur général du Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya (Patrimoine culturel du gouvernement catalan) qui nous ont marqué leur confiance en nous chargeant de réaliser l’étude archéologique du menhir de Mollet, ainsi que Ramon Ten, l’actuel chef du Servei d’Arqueologia i Paleontologia (Service d’Archéologie et de Paléontologie), et Joaquim Folch, archéologue territorial du même service, pour nous avoir permis de publier cette étude. Nous remercions Elisa Sarrià, auteur du dessin de ce menhir, pour son aimable collaboration et sa précieuse aide, ainsi que Marta Molet qui a participé à sa réalisation. Nos remerciements vont aussi à Àngels Jorba, restauratrice du Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya à Valldoreix, et Maria Duran, chef du

63


département de gestion et d’administration de ce même centre, pour nous avoir facilité la tâche lorsque nous étudiions le menhir au centre. Toute notre gratitude va également à Màrius Vendrell, qui s’est chargé de l’étude pétrographique et des matériaux de recouvrement du menhir, pour nous avoir fait part de ses résultats, ce qui s’est révélé d’une grande utilité étant donné nos faibles connaissances géologiques. Pour finir, nous voulons exprimer notre reconnaissance à l’égard de Montse Tenas et Jordi Bertran, avec qui nous étudions depuis 2005 les menhirs du Baix Vallès, pour leurs observations pertinentes et d’une grande aide. Découverte et localisation d’une trouvaille surprenante Le menhir du Pla de les Pruneres doit son nom au quartier dans lequel il fut découvert à la mi-avril 2009, non loin du centre de la ville de Mollet del Vallès, lors de la construction d’un parking sous-terrain dans un terrain vague jusque là préservé de toutes constructions, situé entre les rues Ramon Casas, la Pau, Rambla de Pompeu Fabra et Anselm Calavé (voir figure 1). Construire ce parking impliquait de décaisser le terrain sur 9 à 10 mètres de profondeur, dans un périmètre de 1 500 mètres carrés. Le menhir apparut à 8 mètres de profondeur, alors que les travaux venaient tout juste de commencer, et les premiers forages endommagèrent l’une de ses extrémités. Les coordonnées UTM de l’endroit de la découverte sont X : 434640, Y : 4599035 et l’altitude au-dessus du niveau de la mer est de 60,7 m. Le Pla de les Pruneres de Mollet se situe dans la dépression de la région du Vallès orientée du Nord-Ouest au Sud-Ouest entre deux chaînes de montagne : la Litoral (Collserola, Corredor, Montnegre), d’une altitude de 400 à 500 mètres au-dessus du niveau de la mer et la Prelitoral (Sant Llorenç de Munt, les rochers escarpés de Bertí et Gallifa, Montseny), avec des pics de 800 à 1 000 mètres, atteignant 1 700 mètres dans le massif du Montseny. Plus précisément, le lieu de découverte du menhir se situe sur la rive droite du fleuve Besòs, dans l’un des terrains plats à droite du cours du ruisseau Seca et à gauche du ruisseau Gallecs ou Caganell, à environ 300 m de l’embouchure du premier dans le deuxième avant qu’il ne se jette, environ 600 mètres plus loin, dans le fleuve Besòs (voir figure 2). Comme nous l’avons déjà mentionné, lors de la découverte du menhir, la mairie de Mollet del Vallès, sur la requête et l’autorisation du Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (Département de la Culture et des Moyens de Communication) réalisa une intervention archéologique sur les lieux de cette découverte. L’intervention fut confiée à l’entreprise Estrats et dirigée par l’archéologue Pablo Martínez qui, sur le terrain, bénéficia de la collaboration du géologue Antonio Palazón. Cette intervention avait un double objectif : contrôler les travaux de construction en prévision de l’apparition d’autres vestiges archéologiques et connaître le contexte de découverte du menhir. Il fallait pour cela documenter et étudier la stratigraphie du terrain, re-

64

cueillir les vestiges qui, après études et analyses, pourraient aider à établir la chronologie des différents niveaux, tant celui du menhir que les autres, et enfin, prélever des échantillons de sédiments pour reconstituer les conditions paléo-environnementales des différentes époques au cours desquelles se sont formés chacun des niveaux ainsi que leur évolution2. Durant l’intervention, du mobilier archéologique correspondant à différentes époques de la Préhistoire fut recueilli : un grattoir en silex de type paléolithique, un fragment de céramique néolithique à décoration cardiale et un fragment de céramique décorée au cordon et d’impressions digitées qui pourrait dater de l’Âge de Bronze, ainsi que des restes de faunes. L’ensemble de ce mobilier fut trouvé en position secondaire, hors contexte et sans qu’aucune pièce ne puisse être mise en relation directe avec le menhir (Martínez et Palazón 2011 : 153). Il nous donne cependant une idée de l’ancienneté du recouvrement du menhir et nous indique que ces dépôts se sont mis en place durant la Préhistoire récente. Selon l’étude réalisée par le géologue José Antonio Palazón en parallèle de l’intervention archéologique, le terrain où le menhir fut trouvé était un dépôt Holocène, formé par des apports alluviaux provenant du fleuve et des ruisseaux précédemment évoqués. Nous y avons trouvé beaucoup de paléochenaux d’évolutions variables et des matériaux de terrasses avec un grand nombre de galets, graviers, gravillons, sables et quelques « galets tendres », blocs d’argile qui, entraînés par l’eau, prennent une forme arrondie et qui, enrobés de sable ou de gravillons, forment des « galets armés ». Tout indiquait qu’il s’agissait d’une ancienne zone inondable qui, périodiquement, suite à des épisodes torrentiels, était recouverte de l’eau des ruisseaux Seca, et Caganell et du fleuve Besòs dont le cours et le débit varient en fonction des épisodes pluvieux. Le menhir fut précisément trouvé sur une couche de sable et à l’intérieur d’une couche de graviers et de sables désagrégés. Ces couches étaient sous-jacentes et sus-jacentes à plusieurs niveaux de limons et d’argile (Martínez et Palazón 2011 : 151-153). Étant donné ces conditions environnementales, nous pensons que le lieu de découverte du menhir de Mollet n’est pas l’endroit où il fut érigé à l’origine. Cependant, ce lieu ne devait pas être bien éloigné car les dimensions du menhir rendent difficile son transport, et parce qu’il ne présente pas les traces d’usure qui auraient résulté d’un long déplacement. Ce déplacement fut certainement intentionnel, puisque, comme l’ont constatés Pablo Martínez et José Antonio Palazón lors de leur intervention de terrain, toutes les pierres présentes dans les sédiments encaissant le menhir étaient de petite taille, d’une dimension qui n’a donc rien à voir avec les 4, 90 m de longueur et 6 200 kg du menhir. Il est peu probable que les eaux qui apportèrent ces sédiments aient pu traîner ce bloc de pierre. Nous pensons, sans pouvoir l’affirmer totalement, qu’à l’origine le menhir était érigé dans un endroit plus élevé (environ 65 m au-dessus du niveau de la mer), dans une zone non-inondable, située approximativement à 120 m seulement du lieu où il a été découvert, à l’emplacement où le temple gothique consacré à Sant Vicenç fut construit en 1498, puis détruit en 1936, pen-


dant la Guerre Civile espagnole, et sur les ruines duquel fut édifiée l’actuelle église paroissiale. Grand menhir et statue-menhir Le menhir du Pla de les Pruneres de Mollet a une forme de prisme rectangulaire, ses côtés sont arrondis et l’une de ses deux extrémités est pointue. Il mesure 4,90 m de long et 120 cm de large pour 70 cm d’épaisseur (voir figure 7). Dans la zone méditerranéenne, il y a peu de menhirs aussi grands ou plus grands que celui-ci. On peut citer le menhir du Plateau des Bondons (Lozère) qui mesure 6 m de long et celui de Counozouls (Aude) qui, avec ses 8,90 m de long, figure parmi les plus grands menhirs du sud de la France (Costa 2008 : 90-91). Si nous le comparons aux statues-menhirs des régions environnantes, le menhir de Mollet est l’un des plus grands voire le plus grand. Les statues-menhirs les plus grandes se trouvent dans la région du Tarn, dans le Midi de la France, et correspondent au groupe du Rouergue (sous-groupe des Saintponiennes). Certaines dépassent 4 m de haut comme la Pierre Plantée de Lacaune, dont la dimension exacte est de 4,50 m. Beaucoup d’entre elles furent d’ailleurs utilisées, pendant des siècles, comme petits ponts pour traverser les ruisseaux (Arnal 1976b : 218 ; Costa 2008 : 100). Le groupe de recherche appliquée au patrimoine historique de l’Université de Barcelone, effectua, comme nous l’avons dit, une étude pétrographique du menhir du Pla de les Pruneres. Selon cette étude, il s’agit d’une pierre d’aspect granitique puisqu’elle présente les composants propres au granit. Une abondante présence d’inclusions centimétriques de phyllithe verte, soit une roche métamorphique avec un faible degré de métamorphisme, indique cependant son origine sédimentaire, ce qui nous permet de déterminer qu’il s’agit d’une arkose, une roche formée par l’érosion de granits peu ou pas déplacés. En ce qui concerne le menhir de Mollet, étant donné la présence de particules de biotite, la distance entre les lieux d’érosion des granits d’origine et ceux de la formation de l’arkose dut être très courte. La biotite est un minéral tendre qui s’altère très facilement, c’est pourquoi, lors d’un déplacement, ses particules de tailles millimétriques auraient quasiment disparues (Vendrell, Giráldez et Ventolà 2011 : 163). Il n’existe pas, dans la région de Mollet, d’arkose de la taille du menhir découvert au Pla de les Pruneres et rien ne nous porte à penser qu’il aurait pu y en avoir autrefois. Ceci est renforcé par l’absence de cette roche parmi les pierres qui forment l’ancien soubassement de l’église paroissiale de Sant Vicenç3. Par conséquent, pour situer son origine, il est nécessaire de penser pour le moment à une aire de provenance extérieure à cette région, aire depuis laquelle elle aurait été transportée anthropiquement, puisque les dimensions du bloc de pierre nous permettent d’exclure l’idée d’un déplacement naturel produit par les apports alluviaux. Selon Màrius Vendrell, Pilar Giráldez et Lourdes Ventolà, l’aire de provenance qui, comme nous l’avons déjà évoqué, devait se trouver tout près d’un affleurement de granit,

doit être recherchée au pied des cordillères littorales ou prélittorales mentionnées plus haut, où l’on trouve du granit associé à de la phyllithe et à des micaschistes. L’érosion et le démantèlement de ces roches auraient pu provoquer des dépôts d’arkose. Toutefois, pour le moment, aucun lieu d’extraction n’a été localisé et la question de l’aire de provenance de la pierre du menhir del Pla de les Pruneres reste ouverte, bien que, selon les auteurs de l’étude, celle-ci pourrait avoir été très petite et avoir été affectée par la pression urbaine (Vendrell, Giráldez et Ventolà 2011 : 163). Le menhir de Mollet n’est pas un simple bloc de pierre brut, il présente des traces de régularisation effectuées par piquetage sur toute sa surface. D’après les traces conservées, ce piquetage dut être effectué au moyen d’un objet dur à pointe arrondie. D’autre part, sur l’un des côtés le plus étroit, un motif en relief se distingue et sur la face opposée, étroite également, toute une série de motifs gravés ou sculptés sont visibles. Ces motifs et les traces de régularisation ont pu être observés avec précision dès que le menhir fut nettoyé et restauré. Nous présenterons tout d’abord la description des reliefs puis nous nous intéresserons aux motifs sculptés (voir figure 8). Les motifs en relief se trouvent à environ un mètre de l’extrémité pointue du menhir. Nous pouvons y reconnaître un visage visiblement humain avec la représentation du nez rectiligne suivant l’axe longitudinal du menhir et des arcades sourcilières tout aussi rectilignes mais placées de façon transversale. Le nez et les sourcils forment un T. Les deux extrémités de ce T sont prolongées vers le bas et forment des sortes de boucles d’oreilles, en relief également, sur un plan légèrement inférieur, qui par leur forme et position nous font penser à des cornes de taureau. Le nez, les sourcils et les cornes encadrent des yeux circulaires qui sont également en relief. Audessus de la ligne des sourcils, nous pouvons apercevoir un autre motif en relief, conservé de façon très incomplète pour avoir été percuté lors de la découverte du menhir, dont nous ne pouvons, par conséquent, dire grand-chose. Les motifs en relief furent obtenus en piquetant ou martelant de façon répétée la surface du menhir, laissant ainsi en réserve les éléments qui le constituent (nez, sourcils, cornes, yeux et élément indéterminé au-dessus des sourcils). Les arêtes sont arrondies et présentent aussi les traces d’un piquetage qui pourrait avoir été fait avant et pourrait correspondre à un traitement général préliminaire de la surface du menhir. Les motifs gravés que l’on peut distinguer sur la surface opposée à celle des reliefs, se différencient de ces derniers par leur technique d’élaboration et leur caractère plus schématique ou abstrait. Les incisions des gravures forment un U, section qui correspond aux gravures effectuées avec un objet en pierre et non en métal, auquel cas elles auraient une section en V. Les gravures durent être obtenues en piquetant de façon linéaire la surface du menhir après qu’elle ait été également préparée. Le piquetage pourrait avoir été fait par percussion directe au moyen d’un objet émoussé et plus dur que la roche du menhir (un caillou ou un outil en pierre polie), ou par percussion indirecte à l’aide d’un objet intermédiaire également

65


émoussé et d’une grande dureté. C’est ainsi que fut obtenue une série de traits, tant rectilignes que curvilignes, qui furent apparemment régularisés ensuite par abrasion de sa partie interne. Cependant, il est aussi possible que cette régularisation soit le résultat d’un piquetage intensif et de l’effet abrasif des particules, surtout celles du quartz, se détachant de l’arkose. Lorsque ces gravures étaient encore récentes sur une roche fraîche, elles devaient très bien se distinguer, néanmoins, l’érosion et l’altération postérieures ont contribué à ce qu’aujourd’hui la lecture de certaines de ces parties soit très difficile et requière une observation approfondie sous différentes conditions d’éclairage, à des heures différentes du jour et de la nuit. L’observation de ces gravures nous a permis de reconnaître différents motifs que nous allons maintenant décrire, en positionnant le menhir verticalement avec son extrémité la plus pointue en partie supérieure. De l’extrémité pointue du menhir naît une ligne sinueuse et longitudinale à l’axe du menhir. Elle dessine cinq courbes, dont trois, sur la partie gauche, sont larges tandis que les deux autres, en partie droite, sont moins larges. Généralement, lorsque nous nous trouvons face à des motifs similaires, nous les appelons des « serpentiformes ». Au-dessous du « serpentiforme », placé de façon transversale à l’axe du menhir, se trouve un second motif qui peut aussi bien évoquer la lettre « M » qu’un «joug » ou des « cornes » de taureau, termes auxquels nous pourrons indistinctement recourir pour le désigner. Au-dessous du motif « corniforme » ou de «joug » apparaissent deux nouveaux motifs en forme de « D majuscule incliné » ou de « bouclier », disposés l’un au-dessous de l’autre, opposés et de forme pas tout à fait symétrique. Une ligne droite est placée sur la partie supérieure du motif du dessus tandis qu’elle se trouve dans la partie inférieure du motif du dessous. Sur la droite des « boucliers » opposés, nous observons trois cercles incomplets, alignés de façon longitudinale alors que sur la partie basse du bouclier inférieur, nous voyons deux demi-cercles unis par une même ligne droite ; ceux-ci nous font à nouveau penser à la forme d’un « joug » ou de « cornes ». Enfin, sur la partie droite du motif en forme de « joug », on peut observer, dans des conditions d’éclairage déterminées, un motif lenticulaire plus petit. Cela étant, nous pensons que ce motif n’a pas été fait de manière intentionnelle mais fortuite et qu’il est apparu lors du piquetage de la surface du menhir. Les traits qui forment ce motif lenticulaire présentent des marques de piquetage en partie interne mais aucune trace de régularisation par abrasion comme sur les autres motifs. Le menhir du Pla de les Pruneres de Mollet, en plus d’être un menhir, peut être considéré comme un exemple de statuaire mégalithique ou, plus précisément, de ce qui fut appelé les statues-menhirs. Cette association des deux termes (statue et menhir) est due à l’abbé Hermet, archéologue français, qui utilisa ce terme pour la première fois, dans des publications datant des années 1899-1900, pour se référer aux premières représentations humaines préhistoriques en pierre de grandes dimensions, découvertes dans la région du

66

Rouergue (Philippon 2002 : 24). Par la suite et jusqu’à nos jours, la dénomination statue-menhir a été utilisée par beaucoup de chercheurs (parmi lesquels Octobon 1931 ; Arnal 1976 a et b ; Bueno 1990 ; D’Anna 1977 ; Jallot et D’Anna 1990), non sans qu’interviennent parfois des controverses terminologiques (D’Anna 2002; D’Anna et alii 2004 : 13-14). Le fait de considérer le menhir du Pla de les Pruneres comme une statue-menhir se fonde sur la reconnaissance, bien que partielle, de la représentation d’une figure humaine entière en trois dimensions. Nous pouvons affirmer cela pour trois raisons : toute d’abord la représentation d’un visage apparemment humain, ensuite sa position sur le menhir qui ne paraît pas due au hasard mais, enfin, nous suggère que le menhir représentait le corps entier d’une personne. Même si nous ne pouvons affirmer que la morphologie du menhir évoque un corps humain, nous pouvons au moins penser qu’il ressemble à l’ombre d’un corps humain. Bien qu’il manque les attributs vestimentaires et les ornements, que la partie arrière et le dos ne soient pas sculptés et que les courbes du cou et de la ceinture ne soient pas marquées, nous estimons que les trois raisons mentionnées sont suffisantes pour affirmer que le menhir de Mollet peut être considéré, à partir du moment où son visage est sculpté en relief, comme une statue mégalithique. En revanche, il nous est difficile de trouver une relation entre les motifs gravés et la représentation sculptée d’une personne. Le « serpent », le « joug », les « boucliers » et les demicercles incomplets ne semblent être ni des traits humains, ni des éléments vestimentaires, ni des ornements. Le cadre chronologique : du Néolithique moyen au Chalcolithique Après le nettoyage méticuleux du menhir, l’étude pétrographique, les prises de mesures et de poids, l’observation sous différents d’éclairage, après avoir été palpé, décrit et dessiné, il nous intéressait, en tant qu’archéologues et historiens, de le dater. La datation des menhirs en général et de la statuaire mégalithique en particulier est généralement délicate du fait qu’il soit impossible de dater le moment où la pierre a été taillée. Dans le meilleur des cas, nous établissons une chronologie relative grâce au contexte d’implantation du monument et aux vestiges associés à celui-ci. Ce sera, par exemple, le cas pour un menhir trouvé dans une structure funéraire, l’association confirme alors son ancienneté. Cela étant, si le contexte d’origine est inconnu ou s’il ne fournit pas de données précises, ce qui arrive souvent, il ne nous reste pas d’autres alternatives que de trouver une référence chronologique par ses motifs décoratifs, s’il en a, ou, s’il s’agit d’une statuemenhir, par la façon de représenter des parties anatomiques comme le visage, les bras ou les jambes, ou encore celle de représenter les vêtements ou des ornements déterminés. D’aprés les données disponibles concernant la chronologie de la statuaire mégalithique préhistorique en général, nous savons qu’il s’agit d’un phénomène dilaté dans le temps, qui apparut de façon simultanée dans différentes régions


d’Europe à la fin du Néolithique, voire, dans certains endroits, peut-être même avant, au cours du Néolithique moyen récent. Ce phénomène se multiplia lorsqu’apparue la métallurgie du cuivre, puis se fit rare ou disparut à la fin du Chalcolithique et dans les périodes suivantes (Âge du Bronze, début de l’Âge du Fer). En ce qui concerne les menhirs, il semblerait que leur origine soit plus ancienne et qu’elle remonte à une époque avancée du Néolithique ancien ou au début du Néolithique moyen. Pour ce qui est du menhir du Pla de les Pruneres nous pouvons mieux préciser sa chronologie en établissant des parallèles fondés non pas sur le monument dans son ensemble, qui est d’une grande singularité et originalité, mais sur ses éléments « ornementaux ». Il existe en Catalogne différents exemples de gravures sur supports mégalithiques de divers types (sépulcres, menhirs, stèles ou roches isolées). Certains d’entre eux sont rassemblés dans une publication récente d’Andreu Moya, Pablo Martínez et de Joan B. López sur les statues-menhirs et les stèles anthropomorphes de l’art mégalithique de ce territoire (Moya, Martínez et López 2010). Toutefois, il est important de souligner que l’on ne peut pas toujours démontrer qu’ils datent d’une quelconque période de la préhistoire et que les ressemblances avec le menhir du Pla de les Pruneres sont pratiquement inexistantes ou très partielles. Nous allons à présent en présenter quelques exemples : Le menhir de La Pedra de les Creus, La Roca del Vallès La stèle de la Roca Roja ou celle de la Sitja del Llop, Montseny (Vilardell et Castells 1976) Les stèles sculptées de Passanant (Moreu-Rey 1970 ; Cura 1992) La stèle de la ville de Llanera, Torà (Serra Vilaró 1927 : 156) La stèle trouvée prêt du village ibérique du Puig Castellar, Sant Vicenç dels Horts (Ripoll, Barberà et Llongueras 1965) La stèle-menhir de la Costa dels Garrics del Caballol II, Pinell (Castany et Guerrero 2003 : 317) La dalle du sépulcre mégalithique des Trossos dels Perers, Pinell (Castany et Guerrero 2003 : 320) Le menhir des Palaus, d’Agullana (Carreras, Tarrús et Gay 2005 : 159) Le menhir de Castellruf, Santa Maria de Martorelles (Carreras, Tarrús et Gay 2005 : 159 ; Bertran, Bosch et Tenas 2011 : 124-125) Le menhir de la Pedra de Llinàs, Montmeló (Cura 20022003 ; Carreras, Tarrús et Gay 2005 : 160 ; Bertran, Bosch et Tenas 2011 : 126-127) La statue-menhir de Ca l’Estrada, Canovelles (Fortó, Muñoz i Martínez 2005 : 17-22 ; Fortó, Martínez et Muñoz 2006 : 52-54) L’ensemble sculptural de la ciste tumulaire des Reguers de Seró, Artesa de Segre (López et alii 2010)

La stèle de Preixana, Preixana (Maluquer de Motes 1971) La stèle d’Arbolí, Arbolí (Moya, Martínez et López 2010 : 27-28) La stèle de la Bassa del Boix, Llobera (Serra Vilaró 1927 : 156-157) La dalle de la Mare de Déu del Miracle, Riner (Serra Vilaró 1927 : 153) La stèle de Gangonells, Riner (Serra Vilaró 1950 : 120, lam. I) La croix de l’Aragall, Corbera de Llobregat (Josep Miquel Faura communication personnelle) La ciste du tumulus de la Vinya d’En Berta, Pau en Catalogne (Tarrús 2002 : 846) La pierre dels Sacrificis, Capmany (Tarrús 2002 : 844) Le «menhir» Vidal, Capmany (Tarrús 2002: 844) Le dolmen du Barranc, Espolla (Tarrús 2002 : 845).

Comme nous l’avons dit plus haut, les monuments qui ressemblent au menhir du Pla de les Pruneres sont rares, voire inexistants en Catalogne. En revanche, nous avons trouvé, hors de Catalogne, des ressemblances avec plusieurs stèles, statues-menhirs et sépulcres mégalithiques, lesquels nous fournissent des références chronologiques pour les différentes parties qui constituent la « décoration » du menhir découvert à Mollet. Comme nous l’avons déjà vu, un visage en relief est représenté sur l’une des faces du menhir. Pour désigner le nez et les sourcils de ce visage, nous utilisons le terme de « bloc en forme de T ». Celui-ci, également dénommé « T facial », se trouve fréquemment dans la statuaire mégalithique préhistorique, tant sur les statues-menhirs, dont nous avons déjà parlé, que sur les stèles anthropomorphes. Ces dernières, sont également monolithiques et conçues pour être érigées. Elles sont, cependant, d’une taille inférieure, sont uniquement décorées d’un visage et ne forment pas une représentation tridimensionnelle. En péninsule Ibérique, nous connaissons trois stèles avec un « bloc en forme de T ». La stèle de Moncorvo (concelho de Moncorvo, Tras-os-Montes, au nord du Portugal), connue depuis 1910, d’une hauteur de 35 cm et de 19 cm de large pour 7 cm d’épaisseur, fut sculptée sur granit avec un nez en relief, une partie supérieure recourbée et des yeux formés par deux cupules (Oliveira Jorge 1993 : 36-37). La stèle de Santa Luzia (concelho de Freixo de Espada, Cinta, district de Bragança, au nord du Portugal), d’une hauteur de 23,5 cm et de 18 cm de large pour 8 cm d’épaisseur, fut également sculptée sur granit avec un nez en relief, une partie supérieure recourbée et sans yeux. Il s’agit d’une pièce au style très proche de la précédente (Oliveira Jorge 1993 : 37). Bien que ces deux pièces n’aient pas de provenance précise, Vítor et Susana Oliveira Jorge les ont chronologiquement attribués au Chalcolithique (Oliveira Jorge 1993 : 41). Il existe, en péninsule Ibérique, une troisième pièce à « T facial »: celle d’Asquerosa dans la province de Granada. En 1932, une photo-

67


graphie de cette pièce fut publiée dans le livre de Pere Bosch Gimpera intitulé Etnologia de la Península Ibèrica. La ressemblance avec les stèles portugaises y est mise en évidence (Bosch 1932 : 109 et fig. 56). Ses dimensions sont d’environ 60 cm de hauteur pour 38 cm de large et nous ignorons sur quelle roche elle fut sculptée. Elle possède un nez en relief, une partie supérieure droite, des yeux circulaires également en relief, entourés par une incision (voir figure 11). Dans un travail consacré aux stèles anthropomorphes de la péninsule Ibérique, Martín Almagro Gorbea rassembla les pièces d’Asquerosa et de Moncorvo et, bien qu’elles n’aient pas de contexte chronologique précis, établit un parallèle avec des pièces préhistoriques du Sud de la France (Almagro-Gorbea 1993 : 125 et 130 et fig. 5.1 et 2). Comme le mentionne Martín Almagro Gorbea dans son travail publié en 1993, on connaît, dans le Midi de la France, différentes stèles anthropomorphes préhistoriques avec une représentation du visage basée sur le « bloc en forme de T ». A la différence des trois pièces de la péninsule Ibérique, certaines d’entre elles ont un contexte d’origine bien connu et ont pu être datées de façon précise. Elles ont été trouvées en Provence, l‘un des meilleurs exemples en est probablement la stèle numéro 1 de Lauris-Puyvert (La Lombarde, Vaucluse), située dans la partie orientale de cette région (voir figure 11). Cette stèle, d’une hauteur de 32 cm et de 15 cm de large pour 6 cm d’épaisseur, fut sculptée sur une petite plaque de calcaire. Le nez et les yeux sont en relief, la partie supérieure est droite et le visage est encadré par une décoration de lignes gravées en zig-zig (D’Anna, Renault et alii 2004 : 60-61). Il s’agit là d’une pièce fort bien conservée, une des stèles provençales les plus célèbres et emblématiques, au point d’être choisie pour illustrer la couverture d’une œuvre aussi fondamentale que La Préhistoire française (Tome II. Civilisations néolithiques et protohistoriques), éditée par le CNRS en 1976. Les stèles provençales sont reliées, par leur association dans certains cas à des sépultures chasséennes, à une phase finale du Néolithique moyen (faciès Chasséen récent), soit une période chronologique que l’on peut caler entre 3 500 et 3 000 av. J.-C.4 (D’Anna, Renault et alii 2004 : 82 ; D’Anna 2008 : 410-411). Dans le Midi de la France, le caractéristique « bloc en forme de T » était non seulement utilisé sur les stèles provençales déjà citées, mais aussi sur les stèles et statuesmenhirs de la région du Languedoc appartenant à l’ensemble languedocien. Elles sont monofaciales et le visage est très souvent l’unique élément anatomique représenté. Il est parfois accompagné de bras, l’apparition d’autres détails anatomiques est rare (voir figure 12). Leurs dimensions sont variables, elles vont de 50 à 70 cm pour les stèles et de 150 à 180 cm pour les statues-menhirs les plus grandes. La pratique de la statuaire mégalithique languedocienne s’étend probablement sur une période comprise entre 3200 et 2800 av. J.-C. (D’Anna, Renault et alii 2004 : 84 ; D’Anna 2008 : 410). Appartenant à d’autres ensembles régionaux et pourvues d’un autre style, les stèles venaissines et les statues-menhirs du Rouergue se distinguent dans la statuaire mégalithique préhistorique du Sud

68

de la France. Toutefois, ces deux styles ne présentent pas de « T facial ». Les premières ont une forme de borne, portent des lignes courbes et des arcades sourcilières arrondies. Elles se trouvent principalement dans la zone d’Avignon et leur chronologie se situe entre 2800 et 2400 av. J-C. (D’Anna, Renault et alii 2004 : 82.). Pour ce qui est des statues-menhirs du groupe du Rouergue, considérées comme les plus belles du Midi de la France, elles sont gravées et sculptées sur toute leur surface, portent la représentation des bras et des jambes, avec en plus une cape ou un manteau. Leur visage est ovale ou en forme de U, le nez large se termine en pointe et les yeux sont représentés en creux ou en relief. Leur chronologie se place entre le dernier quart du IVe millénaire avant J.-C. et les débuts du IIIe (3300/3200 – 2900 av. J-C.) (D’Anna, Renault et alii 2004 : 83 ; D’Anna 2008 : 410). Nous pouvons donc voir que la présence du « T facial » dans la statuaire mégalithique préhistorique du Sud de la France, plus précisément sur les stèles provençales et les stèles-menhirs languedociennes, nous renvoie à une vaste période chronologique qui s’étend d’une phase récente du Néolithique moyen au Néolithique final avancé (3500 – 2800 av. J-C.). Nous nous intéresserons, en second lieu, aux ressemblances et aux possibles références chronologiques concernant les motifs gravés sur la surface opposée au visage du menhir du Pla de les Pruneres. Il s’agit de motifs schématiques ou abstraits que nous désignerons, conformément au vocabulaire des études d’art mégalithique, comme des motifs « serpentiformes », en forme de « joug » et de « bouclier », ces derniers figurés avec des cercles incomplets et des demi-cercles qui semblent associés à eux. Le « serpentiforme » est un motif que nous pourrions qualifier d’« universel », tant la liste d’exemples est longue et tant il est difficile de le mettre en relation avec un style artistique déterminé ou de le situer à une période précise. L’un des plus remarquables exemples est certainement le dolmen de Navalcán à Tolède. Deux orthostates de granit décorées furent découvertes à l’intérieur de ce dolmen, fouillé en 1989. Celle qui porte le numéro 2, mesurant 150 cm de haut, 62 cm de large et 38 cm d’épaisseur, est travaillée sur ces deux faces et est considérée comme une statue-menhir. Sur sa face principale se trouve un motif en forme de serpent sinueux, représenté en bas-relief, de façon assez naturaliste ; la queue de ce serpent part de la partie inférieure de l’orthostate, il s’étend jusqu’à la partie supérieure où se trouve la tête de la statue et où sa propre tête sert de représentation à l’un des yeux de la statue. La chronologie du dolmen de Navalcán et de ses orthostates décorés a été établie vers la moitié du IVe millénaire av. J.-C. (Balbín et Bueno 1993 : 49-50). Un « serpentiforme » similaire à celui de Navalcán est représenté sur un menhir de forme phallique à Caramujeira, au Sud du Portugal, celui-ci se place chronologiquement à la transition du Néolithique final et du Chalcolithique (Balbín et Bueno 1993 : 54-55). Quant au motif en forme de « joug » représenté sur le menhir de Mollet, il peut être comparé à deux monuments très


similaires : les menhirs déjà cités de la Pierre de Llinàs de Montmeló et de Castellruf à Santa Maria de Martorelles. Le menhir des Palaus d’Agullana de la région du Alt Empordà (Haut-Ampurdan), plus éloigné mais toujours en Catalogne, pourrait également faire l’objet d’une comparaison (Carreras, Tarrús et Gay 2005 : 158-159). Sur ces trois monuments, seul celui de Santa Maria de Martorelles nous donne une référence chronologique basée sur sa relation avec le sépulcre mégalithique de Castellruf qui se trouvait à proximité avant d’être déplacé vers son emplacement actuel (Bertran, Bosch et Tenas 2011 : 124). Il est difficile de reconnaître à quel type de sépulcre correspond le dolmen de Castellruf, cependant, grâce aux vestiges actuellement visibles et à son emplacement au sein du territoire de diffusion en Catalogne des tombes à couloir, le plus probable est qu’il s’agisse d’une tombe avec une chambre rectangulaire faite de dalles et un large couloir également construit avec des dalles, de type « galerie catalane », encore qu’il s’agirait plus précisément d’une « petite galerie catalane ». Ce type de sépulcre correspond au Néolithique final et date de la première moitié du IIIe millénaire av. J.-C. (Tarrús 1999 : 110, 111, 118; 2002: 828). En ce qui concerne les deux « scutiformes », ainsi que les cercles incomplets et les demi-cercles associés à ceux-ci, nous ne connaissons pas, pour le moment, de comparaisons possibles, ni dans les environs, ni dans l’ensemble de la Méditerranée Nord-Occidentale, que ce soit dans le reste de la péninsule Ibérique, le Midi de la France, la Suisse, l’Italie, la Corse ou la Sardaigne. Il se pourrait que l’on puisse trouver une certaine ressemblance entre les gravures du menhir de Mollet et les « sculptures de Passanant », découvertes dans la région de la Conca de Barberà, et dont Moreu Rey révéla l’existence en 1970. Ces sculptures qui, comme beaucoup d’autres éléments sculpturaux mégalithiques, ne disposent pas d’une chronologie précise et reconnue (Cura 1992 : 119), coïncident bien, selon certains auteurs, avec le répertoire thématique de l’art mégalithique de la façade atlantique (Bueno et Balbín 2000 : 58). Indépendamment du fait que l’on puisse défendre, en toute sécurité, la ressemblance des sculptures de Passanant à l‘art de la façade atlantique, il convient de dire que c’est dans l’art mégalithique de la région armoricaine, ou de la Bretagne, que nous avons trouvé les ressemblances les plus frappantes avec l’ensemble des motifs gravés sur le menhir de Mollet. Les motifs en forme de « serpent », de « joug », de « cornes » et de « bouclier », associés aux « hache », à la « crosse », à l’« arc » et aux « flèches », ces quatre derniers motifs étant absents sur le menhir de Mollet, représentent les thèmes classiques de l’art mégalithique breton. Ces signes fondamentaux, parfois traités avec un baroquisme exubérant et un désordre apparent de lignes qui peut nous déconcerter, apparaissent très régulièrement et composent la décoration de nombreux monuments mégalithiques armoricains. Les recherches entamées au début du XIXe siècle, surtout dans la zone du golfe du Morbihan, et poursuivies jusqu’à nos jours, quasiment sans interruption, ont permis d’identifier le répertoire de mo-

tifs basiques de l’art mégalithique armoricain. L’un des exemples, certainement le plus remarquable et spectaculaire de cet art, est la tombe à couloir de ce qui autrefois formait une péninsule et qui aujourd’hui est devenue la petite île de Gavrinis, dans le golfe du Morbihan. Sur 29 dalles, 23 sont gravées et 21 de ces dernières le sont complètement (voir figure 7). Cette tombe à couloir, qui fut découverte vers 1830, donne l’impression d’une complète unité symbolique. Il existe d’autres exemples que Gavrinis, en Bretagne, où se trouvent des motifs similaires aux gravures du menhir de Mollet, comme celui de Mané-er-Hroek, à Locmariaquer, également dans la région du Morbihan (voir figure 13). Dans le tumulus de cette tombe mégalithique fut trouvée une petite stèle cassée sur laquelle était gravé ce qui pourrait être un résumé de l’art mégalithique armoricain : « bouclier », « hache », « crosse » et « joug » (Le Roux 2008 : 382). Nous pouvons également citer le dolmen de Pierres Plates, toujours à Locmariaquer, où les dalles sont gravées de figurations dérivées du « bouclier » ainsi que de doubles « boucliers » et de « jougs » (Le Roux 2008 : 378). Les gravures de la tombe à couloir de Gravinis datent du deuxième quart du IVe millénaire av. J.-C. mais sont considérées comme une réplique des motifs utilisés dans l’art mégalithique armoricain ancien de la moitié du Ve millénaire av. J. Ce dernier est principalement présent dans le Morbihan, bien qu’il existe aussi des œuvres gravées tout aussi anciennes au nord du Finistère breton. Ainsi, sur les quatre dalles et le pilier de la chambre mégalithique de type ancien de la sépulture H du cairn primaire de Barnenez, se trouve des motifs de « joug », de « serpent », de « haches triangulaires » et d’ « arc ». Même s’ils se limitent à de simples traits linéaires, ces motifs sont comparables aux monuments morbihannais cités plus haut (Le Roux 2008 : 379, 383-386 ; Giot 1987 vol. 1 : 42-47 et vol. 2 : planche B8H). Entre la fin du IVe millénaire av. J.-C. et le début du IIIe, l’art mégalithique armoricain changea ; un art armoricain tardif, qui perdura jusqu’à la fin de ce IIIe millénaire av. J.-C, se constitua. Lorsque cet art mégalithique armoricain tardif apparut, le vieux répertoire se transforma. Le « juguiforme » ou « corniforme » devint un « croissant », la « hache » et la « crosse » fusionnèrent et le « bouclier » prit une forme carrée (Le Roux 2003: 451 ; Le Roux 2008 : 386-388). Par conséquent, les comparaisons des motifs gravés sur l’une des faces du menhir du Pla de les Pruneres de Mollet s’établissent, jusqu’à présent, avec le répertoire de l’art mégalithique armoricain ancien. Les motifs ne présentent pas le caractère baroque des gravures de certains dolmens morbihannais et se limitent plutôt aux tracés linéaires observables à Barnenez, cependant, ce sont fondamentalement les mêmes motifs. Nous pouvons ainsi constater que les parallèles armoricains des gravures du menhir del Pla de les Pruneres de Mollet (« serpent », « joug », « bouclier », cercles incomplets et demi-cercles associés à l’un des « boucliers ») nous renvoient, tout comme le « visage en T », à une vaste période chronologique s’étendant, à présent, de la moitié du IVe millénaire av. J.-C. au dernier quart du IVe millénaire av. J.-C. (4500-3250/3150 av. J.-C.)

69


Nous ne nous pencherons pas ici sur les possibles parallèles entre certains motifs représentés sur le menhir del Pla de les Pruneres et ceux des peintures rupestres, bien que les cornes ou les figurations avec des cornes et les serpentiformes y soient nombreux. Cependant cela n’apporterait pas, selon nous, grand-chose à notre travail. Nous citerons seulement, au vu de leur proximité, le cas des peintures de la Pierre de les Orenetes de la Roca del Vallès, où parmi les différents motifs conservés, ressort justement un serpentiforme et ce qui semblerait être un cornage (IPAC 1994). Sur le menhir du Pla de les Pruneres, si nous comparons les références chronologiques du visage en relief, le « T facial », avec celles des gravures, nous pouvons observer qu’elles ne coïncident pas. Le premier, selon ces références, aurait pu être exécuté, au plus tôt, entre la moitié du IVe millénaire av. J.-C. – bien qu’il fut probablement fait au début du dernier quart du IVe millénaire – et la fin du premier quart du IIIe. En revanche, selon les mêmes références, les gravures auraient pu être faites entre la moitié du IVe millénaire av. J.-C. et, au plus tard, le dernier quart du IVe millénaire. Il est, par conséquent, fort probable que les gravures et les reliefs du menhir n’aient pas été faits au même moment. Tout d’abord, pendant le Néolithique moyen, des motifs de style armoricain furent gravés sur l’une des faces d’un menhir sans que l’on puisse savoir s’il était déjà érigé ou s’il le fut après5. Par la suite, durant le Néolithique moyen récent ou, plus probablement le Néolithique final, un visage d’un style bien connu en Méditerranée occidentale, fut sculpté sur la face opposée, transformant ainsi l’ancien menhir en l’une des statues-menhirs les plus intéressantes des régions du littoral méditerranéen. Rien ne porte à croire que des signes plus anciens furent détruits lorsque le visage fut sculpté, bien au contraire, puisque, pour ce faire, la face opposée aux gravures fut choisie, ces dernières furent respectées et restèrent visibles. Néanmoins, deux raisons nous permettent de limiter ce vaste cadre chronologique. La première est que les exemples d’art mégalithique considérés jusqu’à présent comme les plus anciens de Catalogne, comme la stèle gravée de la chambre néolithique « solsonienne » de la Costa des Garrics del Caballol II à Pinell et la dalle de couverture à cupules de la ciste également solsonienne des Trossos dels Perers à Pinell, ont été datés du début du IVe millénaire av. J.-C. (Castany 2004 ; Tarrús 2011 : 98). La seconde raison est le fait que l’arkose, la roche dont le menhir du Pla de les Pruneres est constitué, est très érodable et, qu’exposée aux intempéries comme elle le fut durant des siècles, il semble qu’elle aurait dû être plus abîmée qu’elle ne l’est6. Pour ces deux motifs, nous situons approximativement la réalisation de ces gravures aux environs de 3500 av. J.-C. et l’exécution des reliefs guère avant ou après 3000 av. J.-C (voir figure 14). Plus tard, le menhir dut tomber accidentellement ou être couché intentionnellement pour ne plus, dès lors, être relevé. Il dut alors être déplacé, toujours intentionnellement, de son emplacement d’origine jusqu’à l’endroit où il fut découvert en 2009, soit une zone non loin de son lieu d’origine et qui, à cette

70

époque, était inondable. Il est possible que la patine de couleur noire, incrustée et uniforme, qui se trouve sur l’un des côtés du menhir se soit formée à ce moment là. Selon l’analyse chimique effectuée lors de l’étude du menhir par Màrius Vendrell, Pilar Giráldez et Lourdes Ventolà, cette patine se compose de silicium et possède une forte concentration de manganèse qui lui donne cette couleur noire comme le fer. D’après ces auteurs, elle pourrait avoir une origine biologique et être due à l’apparition d’algues aquatiques qui, dans certaines conditions, peuvent fixer le fer et le manganèse qui les composent (Vendrell, Giráldez et Ventolà 2011 : 165). Au fil du temps, le menhir fut recouvert par des sédiments fluviaux qui atteignirent progressivement les 8 m de puissance sédimentaire enregistrée lors de la découverte. Nous ignorons exactement quand tout ceci a eu lieu, mais en nous basant sur la nature érodable de l’arkose, nous estimons approximativement la chute du menhir, son déplacement et le début de son recouvrement aux alentours ou peu après 2500 av. J.-C. Quoiqu’il en soit, à la fin du IIIe millénaire av. J.-C., le menhir commença à être recouvert de sédiments, comme le démontre la date radio-carbone de 22901960 avant notre ère obtenue dans une couche située au-dessus du niveau où la statue-menhir fut trouvée (Moya, Martínez et López 2010 : 35). Un fait comme celui-ci peut être, d’une certaine manière, mis en parallèle avec ce qu’il advint aux stèles sculptées trouvées dans la ciste tumulaire des Reguers de Seró à Artesa de Segre. Ce sépulcre mégalithique fut construit au milieu de la première moitié du IIIe millénaire av. J.-C. en remployant des stèles anthropomorphes décorées provenant d’un ensemble monumental antérieur (López et alii 2010 : 117). Ce qu’il s’est passé avec les stèles d’Artesa de Segre et le menhir de Mollet peut être mis en relation avec d’éventuels épisodes « iconoclastes » et peut manifester une rupture avec des symboles jusqu’alors utilisés. Nous pouvons suggérer que cette rupture fut induite par la diffusion du phénomène campaniforme, chronologiquement établie au milieu du IIIe millénaire av. J.-C. (Martín 1992 : 394-396 ; Maya 1992 : 532-533 ; Mestres et Martín 1996 : 797 et 801). Il a était reconnu que ce phénomène impliqua une réorganisation globale du peuplement à l’échelle européenne au cours de laquelle nous ne pouvons écarter l’idée de déplacements de populations. Des ruptures, observables dans d’autres régions d’Europe à la même époque, ont été reliées à cette réorganisation. C’est le cas de la nécropole du Petit Chasseur à Sion, en Suisse, où l’on a observé une violation d’anciens sépulcres et une appropriation de stèles également anciennes, ainsi que de leur idéologie sous-jacente (Gallay 1990 : 341 ; Gallay dans la préface de Saulieu 2004 : 8 et 9). Ce dut également être le cas de Tanzgasse (TrentinHaut-Adige, Italie), où un fragment de statue-menhir fut réutilisé pour construire un monument mégalithique associé à de la céramique campaniforme (Saulieu 2004 : 41). Il est possible que de tels actes puissent être le signe d’une appropriation du pouvoir social, religieux et politique par une nouvelle élite « campaniforme ».


Culte à la divinité fluviale Si établir une chronologie des menhirs et statues-menhirs n’est pas facile, il l’est encore moins de découvrir leurs significations et de les interpréter. À un moment donné de la préhistoire récente, à la fin du Néolithique ou peut-être avant, pendant le Néolithique moyen, les menhirs d’abords, puis la statuaire mégalithique, se multiplièrent dans les paysages d’un grand nombre de régions méditerranéennes. Pourquoi ce phénomène ? Que signifiaient ces monuments, qui dans certains cas furent érigés à côté de sépultures et dans d’autres semblaient liés au monde des vivants ? Plusieurs explications ont été données : évocation d’ancêtres ou de divinités ; statues représentant des personnes puissantes pourvues d’un rang ou d’un statut supérieur à d’autres ; marques ou limites de territoire ; signalisation de points stratégiques à côté de chemins ou de gués permettant de traverser un cours d’eau ; indication de la présence de sources ou de points d’eau ; éléments intimidants destinés à faire respecter les règles de comportements et l’ordre établi ; ou enfin, dans un sens plus symbolique, lieu de transition entre la nature et la culture, entre le monde sauvage et domestique. Cependant, dans le cas du menhir du Pla de les Pruneres de Mollet, l’interprétation que nous proposons sera essentiellement religieuse, renvoyant à la représentation d’une divinité et à son culte. Selon cette interprétation, le menhir de Mollet fut, au moins à partir de la réalisation du visage en relief, la représentation d’une divinité liée à l’eau du fleuve et à la pluie, de laquelle le fleuve tire son origine. L’argumentation de notre interprétation se fondera d’abord sur le contexte géographique où le menhir a été trouvé et ensuite sur la façon dont nous interprétons la signification du visage en relief représenté sur l’une de ses faces, et peut –être, celle du « juguiforme » gravé sur la face opposée. L’endroit où le menhir de Mollet a été trouvé et son emplacement d’origine, qui ne devait pas être très loin, se trouvent tout près du fleuve Besòs et de ses affluents, les rivières Seca, Caganell et Gallecs, dans une zone inondable. Il s’agit d’un contexte géographique qui a une importante relation avec l’eau7. Le menhir de la Pedra de Llinàs de Montmeló, autre monument mégalithique de la région auquel nous avons déjà fait référence pour sa gravure « corniforme », est aussi étroitement liée à l’eau puisque son emplacement coïncide justement avec la confluence des fleuves Mogent et Congost qui forment le fleuve Besòs (Bertran, Bosch et Tenas 2011 : 126). Tout au long de l’histoire, et certainement pendant la préhistoire aussi, l’eau des fleuves et de la pluie a été à la fois vénérée et crainte par les habitants de la dépression du Vallés. L’eau était une source de richesse qui fertilisait leurs terres, mais qui, par la même occasion, comportait d’importants dangers. Le Besòs fait parti du système fluviatile méditerranéen de Catalogne. Il recueille les eaux d’une grande partie de la région du Vallès, via un vaste éventail d’affluents (les fleuves Mogent, Congost et Tenes, la rivière Caldes, le fleuve Ripoll, et d’autres rivières encore). Le fleuve Besòs et ses af-

fluents avaient généralement peu d’eau et leur débit était normalement faible mais, par contre, ils engendraient sporadiquement des inondations qui détruisaient les champs cultivés, les maisons et parfois même des vies. Ceci représentait un danger chronique pour les sociétés qui vivaient autrefois, particulièrement pendant la préhistoire, sur les rives du fleuves Besòs et de ses affluents. Ces sociétés devaient forcément le conjurer d’une manière ou d’une autre. L’interprétation proposée s’appuie, d’autre part, sur la lecture du visage représenté en relief sur l’une des faces du menhir. D’après nous, il pourrait être la représentation d’un visage munie de deux cornes de taureau en position basse et, donc, d’attaque, soit une représentation des armes naturelles avec lesquelles cet animal pouvait foncer contre n’importe quel obstacle. Puisque nous imaginons les cornes d’un taureau dans les reliefs curvilignes qui se trouvent au-dessus des yeux, pourquoi ne pas interpréter le relief très endommagé placé au-dessus des sourcils comme étant ses oreilles ? Notons que cette interprétation n’est qu’une supposition. En admettant le fait que, du moment où le visage en relief fut sculpté, le menhir se transforma en une figure anthropomorphe, la présence de cornes de taureau en ferait alors une figure hybride, mi-humaine, mi-animale. Une sorte «d’homme-taureau» qui fut l’une des figures hybrides adorées dans le monde antique, avant que les dieux anthropomorphes ne prennent de l’importance (Delgado 1996 : 185). Le motif corniforme des reliefs du menhir de Mollet ressemble à certaines représentations picturales de bucranes sur des céramiques du Néolithique récent du site d’Hacilar en Anatolie qui datent du IVe millénaire av. J.-C. (Delgado 1996 : 271, fig. 165) (voir figures 15 et 16). Il nous rappelle en outre, les représentations peintes sur de la céramique de style Halaf de Hasuna et Arpachiyah en Mésopotamie, datant du millénaire suivant (Delgado 1996 : 17, fig. 1) (voir figure 17). Enfin, il nous fait penser aux corniformes pourvus d’appendices, typiques des gravures rupestres de la zone de Fontalba, du mont Bégo, à l’extrémité Sud-Ouest de l’arc alpin, qui peuvent être figurés de façon indépendante et sans attributs ou en binôme et généralement attachés à ce qui pourrait être une charrue (Saulieu 2004 : 110) (voir figure 18). Parmi les symboles mythologiques des cultures méditerranéennes et du Proche-Orient, durant la préhistoire et l’antiquité, l’auroch (Bos Primigenius), actuellement disparu, puis le taureau (Bos Taurus) furent choisis comme figures religieuses associées aux eaux fluviales et à la pluie qui les alimentait. La raison de ce choix fut certainement due au fait que, depuis le début de l’Holocène, l’auroch était l’animal le plus fort et le plus sauvage des terres méditerranéennes. Les mâles pouvaient atteindre près de deux mètres au garrot et peser plus de mille kilogrammes, leur tête était étroite et longue et leurs cornes, longues et robustes, mesuraient une vingtaine de centimètres de diamètre à la base. Ces grandes cornes étaient soutenues par un cou tout aussi robuste et sans fanon. Bien qu’Hérodote pu encore voir des aurochs en Libye au Ve siècle av. J.-C., il semblerait, toutefois, qu’ils aient déjà dis-

71


paru du Maroc lorsque les Romains arrivèrent. Jules César, quant à lui, vit ces animaux, d’une taille qui selon ses descriptions était à peine inférieure à celle d’un éléphant, dans la forêt hercynienne (Forêt Noire). De fait, le nom Auroch, du latin urus, est une latinisation du terme celte auerochs (auer – sauvage, ochs – taureau) attribué à César (Guerre des Gaules, 6, 28). La vitalité, la vigueur, la puissance sexuelle et la virilité du taureau sont légendaires et, par conséquent, le taureau transformé en principe masculin dut être associé au pouvoir de fécondité des eaux fluviales et de la pluie fertilisant les terres et stimulant la nature. Les réactions soudaines et imprévisibles, l’assaut inattendu et la violence latente du taureau sont également légendaires, il dut ainsi être associé à la férocité dévastatrice des eaux incontrôlées lors des crues et des inondations. D’autre part, l’association de l’auroch et du taureau avec les eaux fluviales aurait pu être renforcée par son milieu de vie naturel, des zones de deltas et de marécages, par son pelage noir et brillant qui rappelle la surface des eaux tranquilles, par ses petits yeux injectés de sang évoquant un ciel couvert sur le point d’exploser et, enfin, par son beuglement et le tremblement du sol sous son passage évoquant l’arrivée d’une tempête. A travers le culte à une divinité taurine identifiée aux eaux fluviales, les peuples de la préhistoire et de l’antiquité devaient espérer obtenir que ces eaux apaisent leur furie imprévisible, redoutable et dévastatrice et qu’elles montrent, en revanche, leur caractère bienfaisant et fertilisant, ce qui a toujours représenté un bienfait pour les terres méditerranéennes assoiffées (Delgado 2002 : 160; Delgado 1996: 160 ; Delgado 1996 : 16, 197 et ss., 269 et ss.). Selon la mythologie grecque ancienne, Achéloos (Akhelôos en grec), le dieu du fleuve par excellence, fils du titan Océan et de Téthys, était une divinité antique de la mythologie grecque, un dieu primitif de nature préolympique, antérieur au règne de Zeus. Il apparaissait sous trois aspects : celui d’un serpent moucheté, d’un taureau et d’un homme à tête de taureau portant une barbe hirsute de laquelle coulaient constamment des cours d’eau. Pour les Grecs antiques, Achéloos était l’aîné des dieux des fleuves et le courant primitif d’où naissaient tous les autres courants terrestres. Il doit son nom au fleuve Akhelôos, l’actuel Aspropótamos, fleuve d’Étolie qui prend sa source dans les monts du Pinde et se jette dans la mer Ionienne, en formant un delta, à l’entrée du golfe de Patras. Plusieurs auteurs grecs et latins écrivirent sur Achéloos. Homère dit dans l’Illiade (21, 194), qu’il fut, selon lui, le dieu fleuve le plus puissant de la Grèce antique. Hésiode (Grèce centrale, VIIIe s. av. J.-C.), dans son œuvre la Théogonie relatant l’origine du monde et des dieux, raconte que pour obtenir la main de Déjanire, fille d’Oenée de Calydon, roi d’Etolie, Héraclès, dut combattre le dieu fleuve Achéloos, qui avait le pouvoir de se transformer en taureau et en serpent. Héraclès le vaincu en lui arrachant une corne alors qu’il venait de se transformer en taureau. Sophocle, le poète tragique du Ve siècle av. J.-C, y fait également référence dans son œuvre Les Tarquiniennes (9-14) où Déjanire, future femme d’Héraclès, déclare : « Mon prétendant était un fleuve, Achéloos, qui ve-

72

nait me demander à mon père sous trois aspects : tantôt c’était un taureau, tantôt un serpent aux replis scintillants, tantôt une forme humaine mais ayant un front de taureau et dont la barbe épaisse laissait couler des flots d’eau vive» (Graves 2007 vol. 2: 257-262 ; Souli 1995 : 10 ; Athanassopoulou 2002 : 165 ; Delgado 2002 : 168). Les aventures d’Achéloos sont représentées sur de nombreux vases antiques du VIe et Ve siècles av. J.-C. Le musée archéologique de l’Île de Rhodes conserve quatre petites têtes d’hommes en céramique pourvues de cornes et d’oreilles de boviné représentant Achéloos. Trois de ses quatre vases proviennent d’Anoakla (tombe 93), datant d’environ 550 av. J.C., et un de Viscia (tombe 226, 2), datant des années 550-525 av. J.-C.8 Il existe également plusieurs vases ioniques à l’effigie du visage d’Achéloos. En Méditerranée occidentale, son visage fut un motif très populaire parmi bronziers et les orfèvres d’Étrurie, notamment au cours des IVe et IIIe siècles av. J.-C. À Tarquinia, en Étrurie, la « Tombe des taureaux », datée de 540 av. J.-C., est l’une des plus anciennes de la série tarquinienne. Sur une petite fresque de la chambre principale, apparaissent deux hommes unis en un coït homosexuel à côté desquels un taureau androcéphale, d’aspect humain, penche la tête en position d’attaque, dans la même position que celle nous avons décrite sur le menhir du Pla de les Pruneres de Mollet et qui, selon nous, correspond à un bucrane. Trois bronzes, provenant également de Tarquinia, portent de petites têtes d’Achéloos qui décoraient le centre de boucliers votifs. Finalement, la figure de l’homme-taureau (Achéloos) arriva sur les côtes méditerranéennes de la péninsule Ibérique, trajet certainement facilité par sa présence en grande Grèce et en Étrurie. On le retrouve sur un type déterminé de pièces de monnaie d’Empuries et de Sagunt, datant du IV-III av. J.-C, et sur une sculpture ibérique d’intérêt exceptionnel, dénommée la « Bicha » de Balazote, à Albacete, figurant un taureau androcéphale couché. Cette sculpture, aujourd’hui conservée au Musée archéologique national de Madrid, remonte approximativement aux Ve-IVe siècles av. J.-C. (Delgado 1996 : 187-190 ; Torelli 2002: 182-185). Comme nous l’avons vu, l’image et le culte à Achéloos s’étendirent dans différents points du monde grec et dans certains endroits de l’Asie Mineure, de l’île de Rhodes, des îles des Cyclades, de l’Attique, de l’Épire, de l’Arcananie et de la Grande Grèce. Ce culte fut également introduit dans des régions comme l’Étrurie et l’Ibérie grâce au flux des colonisateurs et/ou des commerçants grecs. Selon nous, il est cependant possible qu’un culte à un dieu fleuve associé, comme celui de la mythologie grecque ancienne, à la figure du taureau ait été pratiqué avant l’introduction de la figure d’Achéloos en Ibérie. Ainsi, malgré le fait que pendant des millénaires le bassin méditerranéen ait été constitué de peuples s’efforçant de maintenir non seulement leur indépendance mais également des caractères culturels distincts, il aurait existé un substrat de symboles, de croyances et de mythes jusqu’à un certain point communs. Concernant l’hypothétique signification des motifs de « serpent », de « joug » et de « bouclier» gravés sur le men-


hir du Pla de les Pruneres de Mollet, nous allons à présent rassembler les interprétations qui en furent proposées dans le cadre de l’étude de l’art mégalithique armoricain. Le « bouclier », motif constant, est interprété comme la représentation d’une idole, l’évocation schématisée d’une divinité principale, vraisemblablement féminine, une déesse mère, symbole de fécondité, de vie et de mort. Le « joug » ne peut être pris au sens littéral puisqu’il semblerait que la charrue tirée par des bœufs avec un joug était inconnue avant l’Âge du bronze. Nous y voyons plutôt la réduction ou la simplification d’un bucrane, l’évocation d’une divinité taurine qui formait probablement un couple avec la « déesse du bouclier ». Nous pouvons ainsi voir un lien entre la signification du motif gravé en forme de joug et celui que nous avons vu sur le visage en relief. Enfin, pour ce qui est du « serpent », nous pensons qu’il est lié au changement et à la régénération. Quant à la répétition des signes de « bouclier », documentés dans l’art armoricain, nous pourrions y voir une possible référence aux généalogies divines, comme celle du Panthéon grec formée par Déméter, la déesse des moissons, et sa fille Perséphone, déesse du monde souterrain et des morts, un mythe qui aurait pu être enraciné à des mythologies plus anciennes (L’Helgouac’h 1993 : 12, 19 ; Le Roux 2003 : 451-452 ; Le Roux 2008 : 382-383). Protégés par le taureau, de l’Atlantique à la Méditerranée Nous ne voulons conclure cette étude archéologique du menhir du Pla de les Pruneres de Mollet sans faire de brèves réflexions finales. Tout d’abord, nous voulons insister sur le fait que ce menhir est un monument mégalithique exceptionnel et singulier et que cette première étude approfondie peut difficilement être considérée comme close et définitive. Au cours de cette étude, nous n’avons trouvé aucun corpus d’art mégalithique européen dans son ensemble, élaboré avec une terminologie unifiée et dûment actualisée qui nous aurait permis de vérifier nos hypothèses de façon plus concluante. Nous pensons fortement qu’il serait très utile d’en élaborer un. D’autre part, nous voulons souligner le fait que même si le taureau est bien représenté dans les peintures rupestres de Catalogne et du littoral méditerranéen de la péninsule Ibérique en général, la reconnaissance de sa présence dans l’art mégalithique de ce territoire n’est que très récente. Les uniques exceptions sont les gravures en forme de « joug » que l’on trouve sur certains menhirs connus. Ca n’est que récemment que la publication d’une étude a considérablement modifié cette situation. Il s’agit de l’étude des « stèles à cornes » sculptées sur des pierres du Mas de Bonet à Vilafant, dans la région du Haut Empurdan, sur lesquelles on peut voir des représentations de têtes de taureaux interprétées dans un sens symbolico-religieux. Provenant d’un contexte archéologique sûr, un site de plein air, elles furent découvertes dans des structures excavées (fosses, silos, foyers), associées à du mobilier daté de la fin du Néolithique (groupe de Veraza), soit entre la fin du IVe et le début du IIIe millénaire av. J.-C. (Rosillo et alii 2010 : 52 et ss.).

Pour finir, nous voulons signaler que le menhir du Pla de les Pruneres de Mollet présente, comme nous l’avons vu, des éléments aussi bien méditerranéens que de culture atlantique. D’un côté, il s’inscrit dans la tradition des menhirs et dans la période d’éclosion de la statuaire mégalithique qu’est le Néolithique récent et final. D’un autre côté, il semble relié à l’Atlantique de par ses gravures qui reproduisent des motifs très similaires à ceux de l’art mégalithique armoricain. Rien ne nous permet de penser que, durant la préhistoire, il y eut des barrières fermées entre les actuels territoires de la Bretagne et de la Catalogne non plus qu’en Méditerranée. Il est possible que des éléments matériels et immatériels aient circulés à travers le bassin d’Aquitaine et la vallée de la Garonne, dans les deux sens, et qu’il existe des liens non seulement dans l’art mégalithique mais aussi dans certaines décorations des céramiques bretonnes et catalanes. Il est probable que les céramiques décorées avec des « moustaches », dont les formes ressemblent à celles des « jougs » représentés sur les monuments mégalithiques, révèlent aussi une relation. On trouve des « moustaches » en Bretagne, sur des vases en céramiques, de style Carn, dans le Centre-Ouest de la France sur les vases du groupe de Chambon, tous datés du début du Néolithique moyen, et dans l’arc méditerranéen, entre le Roussillon et le cours inférieur de l’Èbre, sur des vases appartenant à différents faciès culturels occupant ce territoire, au Néolithique moyen initial (Montboló, Molinot, Amposta – Tortosa) (Briard 1989 : 41-44, 53-56, 57-60). Il faut, bien évidemment, être prudent avant d’émettre des conclusions fondées sur des ressemblances entre des manifestations artistiques de différentes régions ; comme l’écrivait un spécialiste français de l’art rupestre africain, J.-P. Lafitte, en 1910, «On se laisse facilement entraîner, comme cela a été fait, à chercher en Bretagne la source des gravures rupestres de la Nouvelle-Calédonie », mais il faut aussi éviter de nier catégoriquement la possibilité de relations entre les différentes régions.

73


Légendes des figures Figure 1. Le menhir du Pla de les Pruneres droit à son emplacement du Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès, protégé par la grande vitrine en verre construite tout autour. Photographie : CONTRAPUNT. Figure 2. Le menhir du Pla de les Pruneres à son emplacement du Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès au cours d’une visite guidée. Photographie : CONTRAPUNT. Figure 3. Plans du Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès), selon l’entreprise Estrats, Gestió del Patrimoni Cultural, S. L. Figure 4. Carte détaillée de l’Instituto Geográfico y Catastral (échelle 1:50.000), selon l’édition de 1951, avec la localité de Mollet. Nous pouvons y voir une vaste zone non urbanisée, entre la ville et le fleuve Besòs, et le cours des rivières Seca et Caganell, près de la confluence où le menhir du Pla de les Pruneres fut trouvé. Figure 5. Vue des travaux de construction d’un parking public souterrain à Mollet del Vallès, au cours desquels a été découvert le menhir du Pla de les Pruneres. Photographie : Carles Aymerich et Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 6. Vue du menhir du Pla de les Pruneres, une fois retiré du lieu de sa découverte et déposé au sol à côté de l’excavation des travaux où il a été découvert. Photographie : Mairie de Mollet, Département de Presse, 2009. Figure 7. Sections longitudinales et transversales du menhir du Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès. Dessin d’Elisa Sarrià. Figure 8. Dessin des visages en relief, à gauche, et des gravures, à droite, du menhir du Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès en position dressée. Dessin d’Elisa Sarrià. Figure 9. Détails 1. Représentation du visage en relief sur l’une des faces du Menhir du Pla de les Pruneres, avec les yeux, le nez, les sourcils et, sur un plan inférieur, deux motifs en forme de « cornes » ou « corniformes » descendants. Au-dessus devaient exister d’autres reliefs, mais une grande entaille bien visible sur la photographie, provoquée par la machinerie des travaux qui ont permis de découvrir le menhir, l’a affecté presque entièrement. 2. Détail de la partie supérieure du motif « serpentiforme » gravé sur l’extrémité supérieure du menhir. Nous pouvons y voir, comme sur les autres photographies de détail du menhir, les signes de la régularisation générale de la surface de la roche par bouchardage. 3. Détail de la partie inférieure du motif « serpentiforme » gravé sur l’extrémité supérieure du menhir. 4. Détail de la partie centrale du motif gravé en forme de « joug ». 5. Détail de la moitié droite du motif gravé en forme de « joug ». Nous observons d’autres lignes incises que nous considérons comme non intentionnées.

74

6. Motif en forme de D renversé ou « écu » gravé sur une position plus élevée. Comme sur les autres photographies de détail du menhir, nous observons les signes de la régularisation de la surface de la roche par bouchardage. 7. Vue depuis la droite du motif en forme de D renversé ou « écu » gravé sur une position plus élevée. Nous observons sur sa partie supérieure droite un cercle également gravé. 8. Motif en forme de D renversé ou « écu » gravé sur une position plus basse, duquel pendent deux demicercles également gravés. 9. Vue des deux cercles incomplets gravés sur le côté droit du motif en D ou « écu » inférieur. Figure 10. Situation géographique d’exemples cités dans le texte d’art mégalithique, stèles, pétroglyphes et céramiques décorées : 1. Stèle de Mane-er-H’Roek (Locmariaquer, Bretagne) 2. Cairn de Barnenez (Plouezoc'h, Bretagne) 3. Sépulcre à couloir de Gavrinis (Morbihan, Bretagne) 4. Nécropole mégalithique du Petit-Chasseur (Sion, Valais, Suisse) 5. Statue-menhir de La Gayette (Collorgues, Languedoc) 6. Stèle de Lauris-Puyvert (Vaucluse, Provence) 7. Pétroglyphe à bucrane du mont Bego (Massif de Mercantour, Alpes-Maritimes) 8. Stèle d’Asquerosa (Grenade, Andalousie) 9. Stèle des Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera, Catalogne) 10. Insculpation de Passanant (Conca de Barberà, Catalogne) 11. Menhir du Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Vallès Oriental, Catalogne) 12. Pierre de Llinàs (Montmeló, Vallès Oriental, Catalogne) 13. Menhir de Castellruf (Santa Maria de Martorelles, Vallès Oriental, Catalogne) 14. Menhir des Palaus (Agullana, Alt Empordà, Catalogne) 15. Céramique d’Hacilar à bucrane peint (Kilis, Anatolie centrale) 16. Céramique d’Arpachiyah à bucranes peints (Mosul, Irak, Mésopotamie) Figure 11. Stèle d’Asquerosa (Granada), hauteur de 60,3 cm, et stèle de Lauris-Puyvert, La Lombarde n° 1 (Vaucluse, Provence), hauteur 32 cm. Selon les dessins publiés par Marija Gimbutas (Gimbutas 1990 : 192 et 193) Figure 12. Statues-menhirs languedociennes de La Gayette (Collorgues) à gauche, et du Mas de l’Aveugle (Collorgues),


à droite. Hauteurs respectives 141,4 cm et 182,4 cm. Selon les dessins publiés par Marija Gimbutas (Gimbutas 1990 : 194). Figure 13. À gauche et au milieu, deux des orthostates de la tombe à couloir de Gavrinis (Morbihan, Bretagne). Hauteurs respectives 167,5 cm et 145,8 cm. À droite, stèle de Mane er H’Roeck (Locmariaquer, Bretagne). Hauteur 110,6 cm. Selon les dessins publiés par Marija Gimbutas (Gimbutas 1990 : 224, 225, 291). Figure 14. Proposition de reconstitution de la séquence chronologique du menhir du Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès. De haut en bas : réalisation des gravures et des reliefs, chute du menhir, déplacement et recouvrement sédimentaire. Figure 15. Vases en céramique néolithique d’Hacilar (Anatolie centrale) avec des représentations peintes de bucranes. Selon les dessins publiés par Marija Gimbutas (Gimbutas 1990 : 75). Figure 16. Sélection de motifs décoratifs peints représentant des têtes d’hommes-taureaux sur des céramiques néolithiques d’Hacilar (Anatolie centrale). Dessins de Mellart publiés par Cristina Delgado (Delgado 1996 : 271). Figure 17. Motifs décoratifs peints représentant des visages d’hommes-taureaux et des bucranes sur des céramiques néolithiques de style Halaf provenant d’Arpachiyah (Mésopotamie). En haut, dessin Zeuner, au milieu et en bas, dessins de Clark, tous publiés par Cristina Delgado (Delgado 1996 : 17, 271). Figure 18. En haut, pétroglyphes du mont Bégo (Alpes maritimes françaises) avec des représentations de bucranes. Dessins de Gómez Tabanera publiés par Cristina Delgado (Delgado 1996 : 278). 2eme ligne, gravure rupestre représentant un couple de bœufs attachés à une charrue (Ligúria, Italie). Dessin de Pla Ballester publié per Cristina Delgado (Delgado 1996 : 75). 3eme ligne et en bas, pétroglyphes du mont Bégo (Alpes maritimes françaises) représentant deux bœufs attachés à une charrue et à une remorque indéterminée en forme d’échelle, accompagnés de figures anthropomorphes. Dessins de Gómez Tabanera publiés par Cristina Delgado (Delgado 1996 : 279). Figure 19. Protection du menhir du Pla de les Pruneres avant de procéder à son transfert de Mollet del Vallès au Centre de Restauration de Biens Meubles de Catalogne à Valldoreix, afin d’en réaliser la restauration. Photographie : Carles Aymerich et Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 20. Le menhir du Pla de les Pruneres, protégé par un plastique et de la mousse de polyéthylène, au moment d’être déchargé du camion qui l’a transporté de Mollet del Vallès au Centre de Restauration de Biens Meubles de Catalogne à Valldoreix. Photographie : Carles Aymerich et Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 21. Premiers travaux de nettoyage du menhir du Pla de les Pruneres, avec le menhir en position horizontale, effectués par des techniciens du Centre de Restauration de Biens Meubles de Catalogne à Valldoreix. Photographie : Carles Aymerich et Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 22. Le menhir du Pla de les Pruneres érigé dans la cour

du Centre de Restauration de Biens Meubles de Catalogne, avec l’échafaudage qui le supportait et qui, moyennant une bâche placée au-dessus, le protégeait de la pluie. Cet échafaudage a permis de poursuivre la restauration du menhir, en permettant d’accéder à toutes ses parties, et il a été utilisé pour élaborer le dessin du menhir et le calque des ses gravures et reliefs au cours de l’étude ultérieure. Photographie : Carles Aymerich et Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 23. Démontage de l’échafaudage construit autour du menhir du Pla de les Pruneres au Centre de Restauration de Biens Meubles de Catalogne et mise en place horizontale du menhir à l’aide d’une grue. Photographie : Carles Aymerich et Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 24. Déchargement du menhir du Pla de les Pruneres du camion qui l’a transporté à nouveau à Mollet del Vallès une fois restauré, cette fois-ci au Parc de Can Mulà où il a été installé de manière définitive afin d’être contemplé publiquement. Nous observons la partie du menhir enterrée, protégée par un film et un géotextile, afin d’éviter l’absorption de sels solubles du sous-sol. Photographie de Ramon Maroto, 2010. Figure 25. Travaux d’installation du menhir du Pla de les Pruneres au Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès. Nous pouvons voir la base du bloc en béton préparée pour sa mise en place verticale. Photographie : Carles Aymerich et Ramon Maroto, CRBMC, 2009.

Notes 1

Chargé par le Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya (Service d’Archéologie et Paléontologie du Gouvernement catalan) de réaliser l’étude du menhir de Mollet

2

Tous les résultats de ces études et analyses n’étaient pas encore publiés lorsque nous avons rédigé notre travail, ainsi nous avons uniquement utilisé ceux qui l’étaient. 3

Information donnée par le géologue Jordi Bertran, expert en géologie locale et actuel président du Centre d’Estudis Molletans.

4

Dans ce travail, nous parlerons toujours en chronologie calibrée avant J.-C. 5

Il est pertinent de signaler qu’à cette époque, la circulation à moyenne et grande distance de matières premières comme l’obsidienne, la variscite, la jadéite, etc. acquis une grande importance. 6

Nous remercions le géologue Jordi Bertran de nous avoir donné des informations sur la nature de l’arkose.

7

L’étymologie du toponyme Mollet qui apparait déjà dans un document de 844 est intéressante. Selon Antoni M.ª Alcover et Francesc de B. Moll, ce nom vient du latin molletu, terrain aqueux ou marécageux (Diccionari Català-ValenciàBalear, t. VII, Palma de Mallorca, 1988, p. 523-524). 8

Nous avons pu le constater lors de notre visite au Musée arquéologique de l’île de Rhodes au cours d’un voyage en Grèce effectué en septembre 2010.

75


La restauration Ma. Àngels Jorba Coordinatrice restauration de matériel archéologique du Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

Introduction Il a été décidé de construire une aire de stationnement sur le site du Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès. Lors de la réalisation du micropilotage de délimitation des terrains, la foreuse a heurté, par deux fois, un élément dur à 10 mètres de profondeur. Lors du terrassement, à l’endroit signalé, est apparue une grande pierre de presque 5 mètres de long, touchée par la foreuse en deux endroits. Une pelle mécanique l’a déplacée et a provoqué des raies transversales sur un des côtés de la pierre. Après avoir certifié qu’il s’agissait d’un objet archéologique (d’un menhir précisément), les fouilles ont commencé à l’endroit où avait eu lieu la découverte. En même temps, le Centre de Restauration des Biens Meubles de Catalogne (CRBMC) a été prévenu pour prendre en charge la conservation et la restauration du menhir. Toute la logistique pour transporter cette pièce, de 5 tonnes et 5 mètres de longueur, le plus sûrement possible a été organisée. Conservation – restauration Une pièce d’un tel volume doit tout d’abord être protégée car nous ne savons pas quel est l’état de sa structure interne et comment elle supportera l’élévation avec la grue. Pour le transport, la pièce a été enveloppée d’un film en PVC, de manière à pouvoir recueillir les fragments si une cassure se produisait, et de mousse, pour amortir le frottement des sangles. Une palette-lit en bois, suffisamment résistante afin que la pierre puisse y reposer en position horizontale, a été construite. Ceci rendait moins périlleux l’élévation avec la grue et le transport en camion vers le CRBMC. Le CRBMC ne pouvait accueillir une pièce aussi exceptionnelle à l’intérieur mais a trouvé un endroit dans son périmètre extérieur permettant d’effectuer tous les mouvements que l’installation de la pièce pourrait exiger. Après l’avoir déposée au Centre de Restauration, l’enveloppe a été retirée et l’examen organoleptique a commencé. La foreuse avait produit des dommages dans la zone supérieure de la pierre (nous ne saurons jamais la dimension exacte du menhir) et dans la zone du visage, où la possible décoration qu’il y avait dans la partie frontale, au-dessus des yeux et des arcades sourcilières, ne reste que sous la forme d’une petite trace. Sur un côté, c’est le déplacement par traînage avec la pelle mécanique qui a occasionné des rainures, avec une perte de matière. À première vue il n’y avait pas de lézardes ni de fissures sur la pièce et elle ne semblait donc pas

76

présenter d’indices de fragilité, ce qui pouvait permettre d’envisager de la déplacer et de la mettre en position verticale. Les trois quarts de la pierre sont travaillés. Dans la zone inférieure non travaillée, c’est-à-dire la zone enterrée au moment de l’utilisation du menhir, on ne relève que de petites malformations de la roche elle-même. La zone supérieure et centrale est, par contre, travaillée. L’usure a donné une forme pointue émoussée à la partie supérieure et une coupe ovale à la partie centrale. Dans la zone étroite, un visage est visible (nez, yeux et arcades sourcilières) tandis que sur la face opposée, des décorations linéaires sont gravées. Les côtés, plus plats, ont été bouchardés ; l’un présente une usure naturelle plus forte ainsi que des rainures récentes. Sur la surface, différentes épaisseurs de sédiment adhérant, composées de terre de l’endroit de la découverte ont été repérées, ainsi que des taches noires, pouvant correspondre à des remontés de sel dû au climat. Un petit fragment a été détaché afin d’effectuer une analyse. Analyse des différents échantillons recueillis lors de l’inspection du menhir La pièce est taillée dans une seule pierre qui, pétrographiquement, est décrite comme une arkose. Il s’agit d’une roche sédimentaire formée par l’érosion de granit avec quelques éléments de transport qui sont peu ou très peu arrondis. Elle présente également des inclusions de phyllithe (roche métamorphique) de couleur verte. Les sédiments adhérants à la pièce étaient formés d’une accumulation de terre contenant des galets, siliceux et calcaires, de différentes dimensions. Cette pierre semble provenir d’une zone de la chaîne Littorale, disparue de nos jours, entre la zone du Vallès Oriental et du Maresme. Nous y percevons une patine généralisée de couleur noire, qui forme une croûte adhérant à la pierre, pouvant correspondre à du matériau organique. Elle est connue sous le nom de vernis du désert. Elle résulte de la fixation du fer et du manganèse de l’atmosphère. Ceci veut dire qu’un côté de la pièce est resté exposé aux intempéries et que, dans ces conditions favorables, la patine noire s’est développée. Travaux de restauration Lors de l’étude préalable, la pièce a été séchée. Le système de nettoyage à sec, avec des spatules, des pinceaux et des aspirateurs, a donné de bons résultats. L’épaisseur variable de sédiment a été éliminée, longitudinalement sur une face et sur les côtés, et l’on a fait affleurer les zones des décorations en veillant à mettre au jour tous les motifs sculpturaux ou picturaux. Il a pu être démontré qu’il n’y avait aucune lézarde ou obstacle au déplacement du menhir et à son érection. Un test de chlorure a été réalisé et les valeurs des résultats ne rendent pas nécessaire un traitement spécifique. Au Centre de Restauration, le menhir a repris sa position


verticale grâce à une puissante double grue qui l’a installé directement dans le trou préparé pour l’accueillir, aménagé par une structure métallique de Mecanotub fixée dans le sol de ciment sous les pierres de la zone où il sera situé. De la structure métallique sortent quatre ancrages en diagonale qui fixent la pierre, totalement immobile. Dans ce châssis est également placé un étage à mi-hauteur sur tout le pourtour, de façon à atteindre le menhir et à y réaliser les travaux pertinents. Une bâche couvre toute la structure et évite que les phénomènes météorologiques touchent directement le menhir. C’est dans cette position que le travail de restauration a été achevé. La totalité du sédiment et de la terre des fouilles a été nettoyé mécaniquement et doucement avec des pinceaux plats, des brosses et un bistouri. L’on a donné aux traits du visage le plus de relief possible. Les dessins et les décorations sont tous apparents et les raies érodées ont été protégées. Vu l’importance et la singularité de la pièce, un recueil de dessins à l’échelle a été réalisé, ainsi qu’un scanner en 3D, pour pouvoir restituer la position verticale et en faire une copie plus tard. Lors de ce travail, la grue et le grutier ont été des éléments essentiels. Le mouvement d’un menhir si ancien doit être fait avec beaucoup de précision et de sûreté. Pour réaliser le mouvement d’érection de la pièce, le grutier disposait de sangles dont la partie extérieure est constituée d’un tissu antidérapant et la partie intérieure contient de la mousse pour amortir le poids. Ceci rend superflu l’empaquetage. Pour plus de sécurité, une sangle fut placée dans la partie inférieure, qui restera dans le trou en cas de nouveau mouvement de la pièce. Le premier mouvement de bascule que fit la pièce sans support, même si l’on sait qu’elle est solide, fut un moment de grande tension. Néanmoins, le résultat fut tout à fait satisfaisant. Le menhir fit encore trois nouveaux mouvements sans support. Revenu à la position horizontale sur sa palette-lit, on laissa sécher sa partie inférieure ainsi que l’auréole faite par l’affleurement de sels produit par les infiltrations d’eau dans le trou, dues à une période de fortes pluies et d’humidité. Le test de sel a été de nouveau effectué et indiqua une forte concentration de sel provenant du sous-sol ; le traitement de dessalement fut appliqué pour le réduire. Le processus fini, la partie inférieure du menhir, qui restera dans le trou de son nouvel emplacement, a été emballée dans du film et du Geotex.

hir érigé, du ciment a été coulé pour faciliter un changement d’emplacement le cas échéant. Une fois sec, le menhir a été retiré du camion et les sangles qui le soutenaient d’aplomb ont été enlevées. L’une des sangles a été laissée, au cas où il y aurait de nouveaux mouvements. Le menhir tient bien debout, sans fixation et tourné vers la porte d’entrée. Conclusion La restauration de cette magnifique pièce n’a pas comporté de graves problèmes mais a été très complexe vu les nouveaux défis à relever car des grandes machines ont été nécessaires pour tout mouvement en raison de son volume et son poids.

Transfert à Mollet et nouvel emplacement Le même grutier s’est chargé de transporter le menhir dans son camion-grue et de l’installer au nouvel emplacement. Une vitrine en verre avec ventilation a été fabriquée, dont le plancher est un bloc de béton percé d’un trou pour l’accueillir. Le fond a été recouvert de néoprène et des lames de polystyrène expansé ont été placées tout autour. Une fois le men-

77


El Menhir del Pla de les Pruneres

Presentation Ramon Ten Carné Head of the Archaeology and Palaeontology Service

U R B A N G R O W T H occasionally gives rise to advances in our knowledge of the past. Planning does not always anticipate everything and a chance find can come when you least expect it. This is the case of the menhir of Pla de les Pruneres in Mollet de Vallès. In addition to the archaeological excavation led by Pablo Martínez, the menhir was moved, cleaned and restored at the Catalan Centre for the Restoration of Moveable Assets (CRBMC) under the supervision of Mª Àngels Jorba. The Archaeology and Palaeontology Service commissioned Josep Bosch to conduct the archaeological study of the piece. The menhir is currently protected in Can Mulà Park in Mollet de Vallès. This publication presents the study of the menhir and describes the process of its removal from its original site, its restoration and subsequent relocation. Josep Bosch reflects on his experience in this field and on the research into menhirs done by Catalan scholars. There are no large menhirs in Catalonia, but we do have a series of stones that can be classified as such and some that are statue-menhirs. The Pla de les Pruneres menhir has been studied in careful detail, including the type of stone and the reliefs on it, which consist of a human face with possible bull horns. The author focuses in particular on this feature, which is the central aspect of his study. The stone is without question a statuemenhir, as the author describes it as a full-length human figure in three dimensions, even though it has no clothing attributes. In addition, it is difficult to link the face with the motifs carved into the menhir. One part of this study is devoted to establishing the precise chronology between the middle Neolithic and the Chalolithic and compares the pieces found in Catalonia. The most obvious parallels, however, are to be found in the north of Portugal, the province of Granada and above all in southern France. The engraved motifs are very similar to those found in the region of Armorica and Brittany in France. The facial T of the Pla de les Pruneres menhir does not coincide chronologically with the carvings on the menhir and hence it is unlikely that the two main decorative sequences on the stone were done at the same time. This menhir is linked to a river god and was intended to palliate water shortages in the Besòs river basin. This kind of ‘bull-man’ might also call to mind the bucrania of Hacilar and the Halaf style of pottery of Hassuna and the rock engravings

of Monte Bego. The entire Mediterranean is connected with the cult of the bull and mention must be made of the relatively recent finding of stele with bull horns carved in stone at the site of the Serra del Mas de Bonet in L’Alt Empordà. The data indicates that the statue-menhir of Pla de les Pruneres presents both Mediterranean and Atlantic elements. In addition, Àngels Jorba, the restorer at the CRBMC, describes the entire process of moving the menhir from where it was found to Valldoreix so that it could be cleaned and treated. She also discusses the installation, determined by the treatment process, and the organoleptic and analytical study of the stone, which it is believed came from a quarry that has since disappeared on the Serralada Litoral (coastal mountain range). Following this, the menhir was drawn and scanned in 3D. We are, therefore, presented with a close study that is in part archaeological, to elucidate the chronology of the menhir, and in part an interpretation of the engravings and reliefs and their possible symbology and the piece’s use. It considers the nature of the menhir’s relationship with the Atlantic or the Mediterranean or possible mixed influences and deals with its treatment following the find. Mollet del Vallès Town Council has played an important part in this chapter of Catalan archaeology from the moment the menhir was found and in relation to its current location in Can Mulà Park, where visitors can admire it. Mention must also be made of the Archaeology and Palaeontology Service, and the CRBMC. Any find, as I commented at the start, can lead to detailed knowledge and expose the innards of life during our prehistory.

79

anglès

Anglès


Archaeological study Josep Bosch 1

The Pla de les Pruneres menhir, a great opportunity When we began this study on the Pla de les Pruneres menhir in Mollet in late 2009, menhirs and megalithic art were not subjects completely unknown to us. We had already published a study on the Pedra Serrada menhir in Parets del Vallès in 1988 and later, in 2005, together with archaeologist Montse Tenas and geologist Jordi Bertran, we carried out a study of the menhirs then known in the lower Vallès. At that time, we could not publish the study, but it was published at a later date, duly revised and updated, in Volume no. 26 (January 2011) of the magazine Notes, edited by the Centre d’Estudis Molletans. Studying a unique piece, such as the Mollet menhir, establishing its chronology and interpreting it, turned out to be more complex than we could have imagined at the start, but also much richer. Carrying this out required a significant amount of prior reading, both of recent publications, some of which even appeared during the year of the study, such as Michel Maillé’s book, «Hommes et femmes de pierre», on the menhir-statues of Rouergue and Upper Languedoc, and also of older publications which, we must admit, were actually new to us, such as the book «Statues-menhirs, des énigmes de pierre venus du fond des âges», directed by Annie Philippon and edited in Rouergue in 2002; the acts of the «2ème Colloque International sur la Statuaire Mégalithique», which took place in Saint-Pons-de-Thomières in 1997 and published the following year; and the book by Geoffroy de Saulieu, «Art rupestre et statues-menhirs dans les Alpes», edited in 2004. The study also brought us to take another look at works which we had already read some years ago, but have now re-read with «new eyes», such as Jean Arnal’s article dedicated to the French menhir-statues in Volume II of the «Préhistoire Française» from 1976; the acts of the Avignon conference in 1990, dedicated to the «Representations humaines du Néolithique a l’Âge du Fer», published in 1993; and the book «Toros. Imatge i culte a la Mediterrània antiga», a catalogue of the exhibition of the same name which could be seen at the Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (Barcelona City History Museum) at the end of 2002 and start of 2003. The study of the Mollet menhir has, on the other hand, been an occasion to relive and benefit from previous experiences and knowledge. An example of this was the trip which we took to Brittany in the summer of 2002, during which we visited places such as the Cairn de Barnenez, the Penmarc’h museum, the Table des Marchands in Locmariaquer, the Carnac museum and alignments, the Vannes museum, or some of the islands of the Gulf of Morbihan, for which we were able

80

to take a boat trip. We visited the regional museum of the city of Sion, which exhibits the anthropomorphic steles of the necropolis of the Petit Chasseur, we took a trip to Switzerland in the summer of 2008; or, finally, the visits to the Musée des Antiquités Nationales de Saint-Germain-en-Laye, close to Paris, which exhibits some of the menhir-statues and anthropomorphic steles from the South of France, the latter taking place in February 2008. The study of the Mollet menhir has also been a motive to remind us of a seminar which took place in Caen (Normandy) in 1995, dedicated to the exploitation and distribution of various raw materials in different prehistoric periods, in which we were invited to participate. Here, we met Charles Tanguy Le Roux, who, after we showed him a photograph of the Venus de Gavà, spoke to us of a Breton megalithic art, then unknown to ourselves, which has been key in our study of the Mollet menhir. Likewise, this study has reminded us of the «O Neolítico Atlántico e as Orixes do Megalitismo» congress, which took place in Santiago de Compostela in 1996, where an old Jean L’Helgouac’h and a young Serge Cassen told us, to our surprise, that, in their opinion, the variscite of the corporal adornments found in Armorican megalithic tombs could very well have originated in the Gavà mines. In Santiago de Compostela, we also heard, as L’Helgouac’h himself argued, that they could not reject connections between the Atlantic megalithic art and the ancient Mediterranean mythology, a theory which, as you will learn, has inspired our study. There are a large number of menhirs in Western Europe, both on the Atlantic side, where the region of Armorica (north-western France) stands out, as well as on the Mediterranean side. These can appear isolated or accompanied by other menhirs, with which they form straight or circular alignments, known as cromlechs. There are a large number of menhirs in the Alps, in the south of France, in the islands of Corsica and Sardinia, and in the Iberian Peninsula. In the present territory of Catalonia, there are over fifty which we know of (see Cura 2002-2003: 139), in some cases referred to in documents which date back to the Middle Ages, and often with the legends and traditions associated with them (see for example Bertran, Bosch and Tenas 2011: 142-146). There have, however, been few studies carried out on menhirs in Catalonia. As such, when Dr. Lluís Pericot published his thesis in 1925 entitled «La civilització megalítica catalana i la cultura pirenaica» (The megalithic Catalan civilisation and the Pyrenees culture), he only dealt with the megalithic tombs and left out any mention of the menhirs. This did not change when, twenty five years later, he published an extended version, entitled «Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica» (The megalithic Catalan tombs and the Pyrenees culture). Since then, there have been very few archaeologists who have been interested in the study of the menhirs in Catalonia. This has been done by archaeologists such as Miquel Cura, who, in 1980, published a paper in Barcelona on the anthropomorphic steles and the menhirstatues of Languedoc, and years later, studied the Montmeló


menhir (Cura 1979-1980; Cura 2002-2003); Josep Castany, who had the opportunity to document the existence of a stelemenhir next to a Neolithic megalithic tomb in the Costa dels Garrics del Caballol (Pinell, Solsonès) (Castany 1992); Josep Tarrús, who, with his works on the Empordanesa megalithism has also studied a number of menhirs (Tarrús 2002; Tarrús et alii 2005; Carreras et alii 2005); the author of this work, who, in 1988, published a short study on the Pedra Serrada menhir in Parets del Vallès, a town near to Mollet (Bosch 1988); or Abel Fortó, Vanessa Muñoz and Pablo Martínez, who studied the small menhir statue of Ca l’Estrada de Canovelles (Fortó, Muñoz and Martínez 2005). Even with the drop in interest in menhirs until now among archaeologists in Catalonia, the large, long stones erected upright, and megalithic monuments in general, are some of the prehistoric relics which attract the most attention nowadays. This is no doubt because, independent of their archaeological value, they are respected for their huge size and defy the imagination of all those who look at them, making us ask ourselves how and why human beings from a distant past handled stone blocks which, at times, could weigh tens of tonnes. There is no doubt that the menhir discovered in Mollet del Vallès, measuring almost five metres in length and more than six tonnes in weight (6,200 kg), is one of these prehistoric relics, with a special interest which places it in front of all of the menhirs known to date in Catalonia. The Pla de les Pruneres menhir in Mollet was discovered in April 2009, and since then, a series of actions have taken place: First of all, the archaeological company Estrats, Gestió del Patrimoni Cultural S.L., commissioned by the Ajuntament de Mollet del Vallès (Mollet de Vallès Town Council) and on the request of the Archaeology and Palaeontology Service of the Generalitat de Catalunya, carried out an archaeological intervention in the site of discovery, which was directed by archaeologist Pablo Martínez, and included participation from geologist José Antonio Palazón. While this was taking place, at the start of May, the menhir was moved to the Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya (Restoration centre for assets of cultural value in Catalonia) in Valldoreix, in order to carry out the necessary clean up and restoration, led by Àngels Jorba, restorer at the Centre. During the time in which the menhir was in the Valldoreix restoration centre, Màrius Vendrell, Pilar Giráldez and Lorena Merino, from the Applied Research Group for Historical Heritage of the Department of Crystallography and Mineralogy at the University of Barcelona, through the agreement which is in place between the Department and the Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya, carried out a geological study of the menhir. Also at Valldoreix, Elisa Sarrià, in collaboration with Marta Molet and ourselves, carried out the drawing of the menhir and the tracing of its engravings and reliefs. Finally, while the menhir was in the Valldoreix restoration

centre, the Archaeology and Palaeontology Service of the Generalitat de Catalunya entrusted the same company Estrats, which had carried out the intervention in the site of discovery, with the documentation of the menhir through measurements taken with a 3D scanner and its post-processing, works which were developed through a collaboration agreement between the aforementioned company Estrats and Solu-Mètrics 3D Laser Scan Consulting and Services, a company which specialises in measurement services and remote 3D digitalisation.. In May 2010, one year after its move to Valldoreix, the menhir was returned to Mollet del Vallès, where, with the participation of the restorers from the Valldoreix centre and the technical team at the Museu Abelló de Mollet, led by Pepa Ventura, it has been put in public exhibition at the Can Mulà park, where it has remained ever since. As far as we are concerned, we have completed an archaeological study of the Pla de les Pruneres menhir in Mollet, in which, with the help of the results of the aforementioned works, we have tried to establish its chronology and, once contextualised in its period, interpret it and learn about its meaning and its function. This study would not have been possible without the contributions of each and every one of the actions mentioned.

We must also give mention to the last Conference of the Centre d’Estudis Molletans, organised by Maria Rosa Boada and Jordi Bertran, dedicated to the menhirs of the lower Vallès region, which took place in June 2010, in which we had the opportunity to participate. The various sessions during the conference, from the inaugural conference to the closing round table, including each and every one of the communications presented and the visits which took place to the various monuments, provided an opportunity to reflect collectively on the Pla de les Pruneres menhir in Mollet and its possible meaning. These have been a great help at the time of reflecting and developing on the results of the study, and we are grateful for all of them. Finally, we would like to express our gratitude to all of the people who, in one way or another, have helped us in carrying out and publishing this work. We would like to thank Gemma Hernández and Josep Manuel Rueda who, as Head of the Archaeology and Palaeontology Service and Deputy General Manager of Cultural Heritage at the Generalitat de Catalunya respectively, trusted in us by commissioning us with the archaeological study of the Mollet menhir. We would like to thank Ramon Ten, current Head of the aforementioned Archaeology and Palaeontology Service, and Joaquim Folch, territorial archaeologist at the same Service, who wanted to publish this study. We would also like to thank Elisa Sarrià, author of the drawings of this menhir, for her kind collaboration and her valuable help, as well as Marta Molet, who collaborated in this. We would like to thank Àngels Jorba, restorer at the Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya in Valldoreix, and Maria Duran, Head of the Management and Administration Department at the same Centre, for the facilities provided at the time of study of the menhir, and during the time that it spent there. We

81


would like to thank Màrius Vendrell, author of the petrographic study and of the materials covering the menhir, for allowing us to discuss the results which him, something which, given our modest geological knowledge, has helped us a lot. Finally, we would like to express our gratitude to Montse Tenas and Jordi Bertran, with whom, since 2005, we have been studying together the low Vallès menhirs; their observations have been highly valuable. Discovery and localisation of a surprising find The menhir, known as the Pla de les Pruneres menhir, was discovered in mid-April 2009, during the construction works of an underground public garage in the site of the same name. This is located within the urban centre of the town of Mollet del Vallès, very close to its centre, in a site limited by the streets Ramon Casas, la Pau, Rambla de Pompeu Fabra and Anselm Clavé, which until then had been preserved by the buildings (Figure 3). The construction involved an excavation of some 9-10 m in depth, and an area of some 1,500 metres squared. The menhir appeared at 8 m from the surface of the land when the works began, and the first perforations made at that time affected it on one end. The UTM coordinates of the site of discovery are X: 434640 Y: 4599035, at a height of 60.7 m above sea level. Pla de les Pruneres de Mollet is located in the depression of the Vallès, which stretches in the northeast-southwest direction between two mountain ranges, the Littoral (Collserola, Corredor, Montnegre), with heights of between 400 and 500 metres above sea level, and the Prelitoral (Sant Llorenç de Munt, cliffs of Bertí and Gallifa, Montseny), with prevailing heights, the highest between 800 and 1,000 metres, which in Montseny reach 1,700. Specifically, the site of discovery of the menhir is situated in the right margin of the Besòs river, on flat land to the right of the course of the Seca stream, and to the left of the Gallecs or Caganell stream, some 300m before the estuary of the first in the second which, for its part, ends in the aforementioned Besòs river with some 600m elapsed (Figure 4). As previously mentioned, following the discovery of the menhir, the Ajuntament de Mollet del Vallès carried out an archaeological intervention in the site of discovery, on the request and with the authorisation of the Department of Culture and Media of the Generalitat de Catalunya. The intervention was assigned to the company Estrats and directed by archaeologist Pablo Martínez, who, in his papers on the land, benefited from the collaboration of geologist José Antonio Palazón. This intervention had a double objective: to control the construction works in preparation of the appearance of archaeological remains, and to learn about the context of the discovery of the menhir. This meant documenting and studying the stratigraphy of the lands, gathering remains which, once studied or analysed, could help to establish the chronology of its different levels, both that corresponding to the menhir and others, and gathering samples of sediments with which it

82

would be possible to recreate the paleoenvironmental conditions of the different periods in which each of the levels was formed, as well as its evolution2. During the intervention, archaeological materials were collected which correspond to different prehistoric moments: a Palaeolithic type flint scraper, a fragment of Neolithic ceramic with cardinal decoration, and another fragment of ceramic decorated with a cord with digital impressions, which could be placed in the Bronze Age, in addition to some remains of fauna. All of these materials, however, were found in secondary positions, out of context and without being able to relate any of them directly to the menhir (Martínez and Palazón 2011: 153). They do, however, give us an idea of the antiquity of the deposits which covered the menhir, and indicate to us that this would have occurred in recent prehistory. According to the study carried out by geologist José Antonio Palazón, which coincided with the archaeological intervention, the lands where the menhir was found were deposits from the Holocene period, formed by fluvial input coming from the aforementioned river and streams. In these, they recognised a number of palaeochannels of variable lengths and terraced materials with a large quantity of pebbles, engravings, gravel, sands and some «soft pebbles», which are blocks of clay which, when being dragged by the water, adopt a rounded morphology, and that when this takes place in sands and gravels, they are left coated with these materials, in which case they are referred to as «reinforced pebbles». Everything indicated that it was an old flood area which, periodically and as a result of torrential episodes, was seen covered by the waters from the Seca river, by the Caganell river, and by the Besòs river itself, with variable courses and flows linked to episodes of rainfall. To be more specific, the menhir was found lying on a layer of sands and within another layer of disintegrated gravels and sands, which, both above and below, had different levels of loam and clay. (Martínez and Palazón 2011: 151-153). Given the environmental conditions described, we believe that the site of discovery of the Mollet menhir was not the exact site where it had originally stood, although it would not have been very far away. This is firstly because its large dimensions would have made it difficult to move, and secondly, because it does not present the wearing which we believe would have been produced by a long displacement. It is most likely that this move would have been intentional, therefore, as Pablo Martínez and José Antonio Palazón were able to see in their intervention in the field, that all of the stones which were in the sediments where the menhir was buried were very small in size, far from the 4.90 m long menhir weighing 6,200 kg; a block of stone which the waters which brought these sediments could not have dragged. We suggest, although we cannot prove, that the menhir was originally erected in the higher site (at approximately 65 m above sea level), not flood-prone and only some 120 m from site of discovery, where, in 1498, the gothic temple dedicated to Saint Vincent was built. The temple would later be destroyed in 1936 during the Spanish Civil War, with the present parish church being built on its ruins.


Grand menhir and statue-menhir The Pla de les Pruneres menhir in Mollet has the form of a rectangular prism, with rounded edges and one of the two ends pointed. It is 4.90 m long and 70 cm by 120 cm wide (Figure 7). In the Mediterranean regions, there are few known menhirs which are as big as, or bigger than, this one. We can mention the menhir of the Plateau des Bondons (Lozère), which exceeds 6 m in length, and that of the Counozouls (Aude) which, at 8.90 m long, holds the record among the menhirs in the south of France (Costa 2008: 9091). Similarly, if this is compared with the so-called statuemenhirs known in these same regions, the Mollet menhir is one of the tallest, if not the tallest. The largest ones are found in the Tarn region in the south of France, which correspond to the so-called Rouergue group (subgroup of the Saintponiennes), some of which are more than 4 m high. The Pierre Plantée de Lacaune in particular is 4.50 m high, and many of them have been used for centuries as small bridges over streams (Arnal 1976b: 218; Costa 2008: 100). The Applied Research Group for Historical Heritage at the University of Barcelona carried out, as we have mentioned, a petrographic study on the Pla de les Pruneres menhir. According to this study, it is a granite-like stone, presenting the components of granite. An abundant presence of centimetric enclaves of green phyllite, which is a metamorphic rock with a low level of metamorphism, indicates, however, its sedimentary origin, thus allowing us to determine that it is an arkose, a rock formed by the erosion of granites with little or no transportation. In the case of the Mollet menhir, given the presence of biotite particles, the distance between the sites of erosion of the original granites and that of the formation of the arkose must have been very short. The biotite is very soft and it is altered relatively easily, in a way which, with even a relatively short transportation, its particles of millimetric measurements would have practically disappeared (Vendrell, Giráldez and Ventolà 2011: 163). An arkose of the dimensions of the menhir discovered in Pla de les Pruneres, currently, and there is nothing to suggest that the past would have been any different, does not exist within the municipality of Mollet, something which is confirmed by the absence of this rock among the stones which form the old basement of the Sant Vicenç church3. As such, at the time of placing its origin, we must think in a source area outside of this municipality, from which it would have to have been transported by man, since the large dimensions of the block of stone makes us reject a natural move resulting from fluvial input. According to the aforementioned Màrius Vendrell, Pilar Giráldez and Lourdes Ventolà, for the source area, which, as previously mentioned, had to be near to the outcrop of granite, it would be necessary to search at the foot of the Littoral or Prelittoral mountain ranges, where there are granites, together with phyllites and schists, the erosion and dismantling of which could have given place to deposits of arkose. For the moment, however, no possible extraction

point has been found, and the matter of the source area of the stone of the Pla de les Pruneres menhir remains open, although, according to the authors of the study, it could have been very small and have been affected by urbanistic pressure (Vendrell, Giráldez and Ventolà 2011: 163). The Mollet menhir is not a simple block of rough stone, since it presents signs of regularisation by roughening on almost its entire surface. This roughening must have been done, according to the marks preserved, with a hard, round-tipped object. On the other hand, on one of the two narrower sides, it presents a motif in relief and, on the opposite and equally narrow side, a whole series of other motif engravings or sculptings. Both these motifs, as well as the signs of regularisation, were able to be observed in detail once the clean up and restoration of the menhir was completed. We will first of all present the description of the reliefs and, subsequently, that of the sculpted motifs (Figure 8). The motifs in relief are found at approximately one metre from the end of the menhir. In these, we have been able to recognise what appears to be a human face, with the representation of the nose, straight line and following the longitudinal axis of the menhir, and the eyebrows, or supraciliaris arches, also in straight lines but transversal. The nose and eyebrows form a «T» shape. This T presents its lateral ends prolonged downwards, with a type of earring, also in relief but in a slightly lower level, which, from their shape and position, remind us of two bull horns. The nose, eyebrows and horns frame circular eyes also in relief. Above the line of the eyebrows, there was another motif in relief, conserved very incompletely, having been fully affected at the time of discovery of the menhir, which there is very little we can say about. The motifs in relief were obtained by repeatedly picking or hammering the surface of the menhir, leaving in reserve the elements which make them up (nose, eyebrows, horns, eyes, and the undetermined element above the eyebrows). The edges are rounded and its surface also presents traces of picking having taken place, perhaps earlier, and corresponds to a general treatment of the menhir surface. With regards to the engraved motifs which are found on the opposite side from the reliefs, these differ both for the elaboration technique and for their more schematic or abstract character. The incisions of the engravings have the «U» section, a section which corresponds to the engravings made by an object made of stone and not metal, in which case it would have resulted in a «V» form. The engravings should be obtained by roughing in linear form on the surface of the menhir, which had previously been prepared also by roughening. The roughening could have been made by a direct impact, with a blunt edged object, harder than the rock of the menhir (a river pebble or a polished stone tool), or by indirect impact, with the help of an intermediary object, also blunt edged and harder. In this way, a series of traces was obtained, both straight lined and curvilinear, which apparently were later seen regularised by abrasion on its internal part, while it is also possible that this regularisation was the result of a very heavy roughening and the abra-

83


sive effect of the detached particles of the arkose itself, of the quartz especially. With the engravings recently made and the fresh rock, its trace would have been clearly visible; the later erosion and alteration, however, have meant that today the reading of some parts is difficult and requires a careful observation, with different lighting conditions and at different times, both during the day and at night. The observation of these engravings has allowed us to recognise the different motifs, which we will go on to describe in accordance with the vertical position of the menhir, with the pointed end on its upper part. On the pointed side of the menhir comes out a sinuous and longitudinal line of the menhir itself. It forms five curves, three wider opened at the left, and two not so wide opened at the right. In accordance with the custom generally followed before similar motifs, we refer to it as a «serpentiform». Below the «serpentiform» and transversal to the menhir, there is a second motif which can both remind us of the form of an «M», like a «yoke», as well as of «horns» of a bull, descriptions with which we could indifferently refer to this motif. At a lower height than the «yoke» or «horn-shaped» motif, there are two new motifs in the form of a «fallen capital D», or a «shield», arranged one above the other, opposite, and not entirely symmetrical. The upper has the straight line on the top part and the lower at the bottom. To the right of the opposite «shields» we recognise three incomplete circles, longitudinally aligned to the menhir, while on the bottom part of the lower shield we can see two semicircles united at its lower straight line, which, again, remind us of the form of a «yoke» or «horns». Finally, on the right part of the «yoke» motif, we can see, in certain lighting conditions, a smaller lenticular form motif. We do believe, however, that this is not an intentional motif, but rather a casual one, resulting from the roughening action on the surface of the menhir. The traces which form this lenticular motif present signs of roughening on its internal part, but do not present the regularisation by abrasion presented by the rest of the motifs. The Pla de les Pruneres menhir in Mollet could be considered, over and above a menhir, as an example of megalithic statuary, specifically of that which is known as a statue-menhir. This association of two terms (statue and menhir) is due to l’abbé Hermet, the French scholar, who used it for the first time in publications in the years 1899-1900, to refer to the first prehistoric human representations in stone of large dimensions, discovered in the Rouergue region (Philippon 2002: 24). Subsequently, and until present day, the denomination «statuemenhir» has been used by many researchers (among others, Octobon 1931; Arnal 1976 a and b; Bueno 1990; D’Anna 1977; Jallot and D’Anna 1990), at times not without disputes in terminology (D’Anna 2002; D’Anna et alii 2004: 1314). The consideration of the Pla de les Pruneres menhir as a statue-menhir is based on the recognition, albeit in a highly incomplete form, of the representation of an entire human figure in three dimensions. We can recognise this figure by three facts: in the representation of the seemingly human face, in its position on the menhir, which does not seem to be

84

by chance and which suggests to us that the menhir represented the entire body of a person, and lastly, in the morphology of the menhir, which, while it cannot be categorically stated that it evokes a human body, we can at least say that it resembles its shadow. Despite the absence of attributes of clothing or objects of equipment, although not presenting either the upper or lower back sculpted, nor the curves marked which correspond to the neck and the waist, we believe that the three facts mentioned are sufficient to say that the Mollet menhir may be considered, from the moment in which sculpted on the face in relief, a megalithic statue. We find it difficult, however, to find any relationship between the engraved motifs and the sculptural representation of a person. We do not believe that the «snake», «yoke», «shields», semicircles and incomplete circles, are human traits, nor elements of clothing or objects of equipment. The chronological mark: from Middle Neolithic to Chalcolithic Once the accurate cleaning of the menhir has taken place, once petrographed, measured and weighed, observed thoroughly under different lighting conditions, felt, described and drawn, as archaeologists and historians, we are interested in dating it. Dating of menhirs in general, and of megalithic statuary in particular, often proves difficult, since it is not possible to directly date the moment in which the stones were cut. In the best of cases, we establish a relative chronology, from the context of implantation of the monument and of other remains associated to it. This would be, for example, the case for a menhir found in a funeral structure, an association which proves its antiquity. However, if the original implantation context is unknown, or does not provide exact details, as is often the case, then all that is left for us to do is find a chronological reference within its decorative motifs, if it has any. If it is a statue-menhir, this would be found in the way in which it represents anatomical parts, such as the face, arms, or legs, in the way in which it represents clothing, or in the way in which it represents determined objects of equipment. According to the details available in relation to the chronology of the prehistoric megalithic statuary in general, we know that it is a phenomenon expanded over time, which appeared simultaneously in different regions of Europe at the end of the Neolithic period, perhaps before in some places, in later Middle Neolithic, which was multiplied at the time of starting copper metal works, which became rare or disappeared completely at the end of the Chalcolithic and in the period which followed (the Bronze Age – start of the Iron Age). With regards to the menhirs, it seems that their beginnings could have been more remote, dating back until far into the Ancient Neolithic period or the start of the Mid. In the case of the Pla de les Pruneres menhir, we can be more specific about its chronology basing ourselves on its possible parallels, not on the monument as a whole, which is of great uniqueness and originality, but rather those of its «ornamental» elements.


In Catalonia in particular, there are different examples of engravings on megalithic supports of a variety of types (rock cut tombs, menhirs, steles or isolated rocks). Some of these have been gathered in a recent publication by Andreu Moya, Pablo Martínez and Joan B. López, on the statuemenhirs and the anthropomorphic steles of the megalithic art of this territory (Moya, Martínez and López 2010). It must be said, however, that it has not been proved in every case that they date from a period in prehistory, and that the similarities with the Pla de les Pruneres menhir are practically inexistent or very partial. In the following, we present a relation of these examples: Pedra de les Creus (La Roca del Vallès) Stele of the Roca Roja or of the Sitja del Llop (Montseny) (Vilardell and Castells 1976) Sculpted steles of Passanant (Moreu-Rey 1970; Cura 1992) Stele of the town of Llanera (Torà) (Serra Vilaró 1927: 156) Stele found near to the Iberian town of Puig Castellar (Sant Vicenç dels Horts) (Ripoll, Barberà and Llongueras 1965) Stele-menhir of the Costa dels Garrics del Caballol II (Pinell) (Castany and Guerrero 2003: 317) Stele-slab of megalithic tomb of the Trossos dels Perers (Pinell) (Castany and Guerrero 2003: 320) Palaus menhir (Agullana) (Carreras, Tarrús and Gay 2005: 159) Castellruf menhir (Santa Maria de Martorelles) (Carreras, Tarrús and Gay 2005: 159; Bertran, Bosch and Tenas 2011: 124-125) Menhir of the Pedra de Llinàs (Montmeló) (Cura 20022003; Carreras, Tarrús and Gay 2005: 160; Bertran, Bosch and Tenas 2011: 126-127) Statue-menhir of Ca l’Estrada (Canovelles) (Fortó, Muñoz and Martínez 2005: 17-22; Fortó, Martínez and Muñoz 2006: 52-54) Sculptoral site of the cist tomb of the Reguers de Seró (Artesa de Segre) (López et alii 2010) Preixana stele (Preixana) (Maluquer de Motes 1971) Arbolí stele (Arbolí) (Moya, Martínez and López 2010: 2728) Bassa del Boix stele (Llobera) (Serra Vilaró 1927: 156-157) Rock of the Mare de Déu del Miracle (Riner) (Serra Vilaró 1927: 153) Stele of Gangonells (Riner) (Serra Vilaró 1950: 120, I) Creu de l’Aragall mountain (Corbera de Llobregat) (Josep Miquel Faura, personal report) Cist tomb of the Vinya d’En Berta (Pau) (Tarrús 2002: 846) Pedra dels Sacrificis rock (Capmany) (Tarrús 2002: 844) Vidal «Menhir» (Capmany) (Tarrús 2002: 844) Gorge (Espolla) (Tarrús 2002: 845).

While, as we have said, the parallels of the Pla de les Pruneres menhir are inexistent or very partial in Catalonia, we have, on the other hand, found similarities in steles, menhir statues and megalithic tombs from outside of Catalonia, which provide us with chronological references for the different parts which make up the «decoration» of the menhir discovered in Mollet. As we have seen, on one of the sides of the menhir, there is the representation of a face in relief, with the socalled «T-block» being used to evoke the nose and the eyebrows. This, also know as a «facial T», is found in the prehistoric megalithic statuary, both in the statue-menhirs which we have already referred to, as well as in the anthropomorphic steles. The latter are also monolithic and intended to be upright, but of smaller size; they are decorated only with a face, and do not form a three-dimensional representation. In the Iberian Peninsula, we know of three steles with the aforementioned «T-block». The Moncorvo stele (concelho de Moncorvo, Tras-os-Montes, Northern Portugal), which has been known since 1910, has measurements of 35 cm in height, 19 cm in width, and 7 cm in thickness. It was sculpted on granite, with the nose in relief, and the upper curved part and the eyes marked by two domes (Oliveira Jorge 1993: 3637). The Santa Luzia stele (concelho de Freixo de Espada, Cinta, district of Bragança, north of Portugal), with measurements of 23.5 cm in height, 18 cm in width, and 8 cm in thickness, was also sculpted on granite, with the nose in relief and the upper part curved, without eyes; this is a piece of a style very close to the previous (Oliveira Jorge 1993: 37). Although neither of these two pieces have a precise origin, Vítor and Susana Oliveira Jorge have chronologically placed them in the Chalcolithic (Oliveira Jorge 1993: 41). A third piece known in the Iberian Peninsula with the «facial T» is that of the Asquerosa site (province of Granada). In 1932, a photograph of this piece was published in Pere Bosch Gimpera’s book entitled Etnologia de la Península Ibèrica, which highlights its similarity to Portuguese steles (Bosch 1932: 109 and fig. 56). Its measurements are approximately 60 cm in height and 38 cm in width, and we do not know on which rock it was sculpted. It presents the nose in relief, the upper part straight, and the circular eyes also in relief, surrounded by an incision (Figure 5). Martín Almagro Gorbea, in a work dedicated to the anthropomorphic steles of the Iberian Peninsula, gathered the pieces from Asquerosa and from Moncorvo and, although, as he says, they do not have a precise chronological context, there is a parallelism with prehistoric pieces in the south of France (Almagro-Gorbea 1993: 125 and 130 and fig. 5.1 and 2). In the south of France, as Martín Almagro Gorbea mentions in his paper from 1993, there are various prehistoric anthropomorphic steles known with the representation of the face based on the «T-block». Unlike the three pieces of the Iberian Peninsula, some of these have a well known context of origin, and have been dated in a reliable manner. These correspond to the Provence region, and probably one of its best

85


examples would be stele number 1 of Lauris-Puyvert (La Lombarde, Vaucluse), in the Eastern part of this region (Figure 11). Its measurements are 32 cm in height, 15 cm in width, and 6 cm in thickness. It was sculpted on a small slab of limestone, with the nose and eyes in relief, the upper part straight and the face surrounded by a decoration of engraved zigzag lines (D’Anna, Renault et alii 2004: 60-61). This is a very well preserved piece, one of the most famous and emblematic Provencal steles, and was chosen for the front page of a work of great importance: «La Préhistoire française (Volume II. Civilisations néolithiques et protohistoriques)», edited by the CNRS (French National Centre for Scientific Research) in 1976. The Provencal steles are linked, by their association in some cases to chaséennes burials, to a final phase of the Middle Neolithic (recent chasséen facies), with a chronology which can be placed between the years 3500 and 3000 B.C.4 (D’Anna, Renault et alii 2004: 82; D’Anna 2008: 410-411). In the south of France, the «T-block» characteristic is also used, in addition to the Provencal steles mentioned, on steles and statue-menhirs of the Languedoc regions, which belong to the so-called Languedocian site. These are monofacial, and the face is often the only anatomical element which appears on them, only sometimes accompanied by the arms, with the rest of the anatomical details being very rare (Figure 12). Their dimensions vary, from 50-70 cm for the steles, to 150-180 cm for the larger menhir statues. The use of the Languedocian megalithic statuary is likely to have covered a period of time between the years 3200 and 2800 B.C. (D’Anna, Renault et alii 2004: 84; D’Anna 2008: 410). Other styles or sites of the region, distinguished within the prehistoric megalithic statuary in the south of France, are those of the Venaissin steles and the statue-menhirs of Rouergue. These two styles, however, do not present the «facial T». The first, which are in the shape of a milestone and of a design marked by the curved lines, with rounded supraciliaris arches, appear centred in the Avignon area, and their chronology is placed between the years 2800 and 2400 B.C. (D’Anna, Renault et alii 2004: 82.). With regards to the statue-menhirs of the Rouergue group, which have been said to be the most beautiful in the south of France, these have engravings and sculptures on both faces and both sides, with the representation of arms and legs, as well as a cloak or coat. The face is oval or U-shaped, the nose is long and ends in a point, and the eyes are featured as empty spaces or in relief. Its chronology is placed between the last quarter of the 4th millennium B.C. and the start of the 3rd (3300/3200 – 2900 B.C.) (D’Anna, Renault et alii 2004: 83; D’Anna 2008: 410). We can therefore see, with the presence of the «facial T» within the prehistoric megalithic statuary of the south of France, specifically of the Provencal steles and the Languedocian steles and statue-menhirs, that we are referred to a wide chronological period which stretches from a recent phase of the Middle Neolithic until a late stage in the Final Neolithic (3500 – 2800 B.C.). Secondly, we will focus on the parallels and possible chronological references of the motifs engraved on the Pla

86

de les Pruneres menhir, on the opposite side to the face. These are motifs of schematic or abstract type, which we usually refer to in the studies of megalithic art as a «serpentiform», or a motif with the form of a «yoke» and «shield», the latter with incomplete circles and semicircles which in some way seem to be associated to them. The «serpentiform» is a motif which we could say is «universal», with a long list of examples, and difficult to relate to a determined artistic style, or to place in a determined period. One of the most remarkable is undoubtedly that of the dolmen of Navalcán (Toledo). On the inside of this dolmen, which was excavated in 1989, two decorated orthostats of granite were found. Here, we will focus on that known as number 2, the measurements of which are 150 cm long, 62 cm wide and 38 cm deep, worked on all of the faces, and which has been considered as a statue-menhir. On its main face, there is a motif with the form of a winding snake, represented in low relief and in a naturalistic form. These stretch from the lower part of the orthostat, where it has the tail, to the upper part, which represents the head of the statue and where the head of the snake represents, at the same time, one of its eyes. The chronology of the dolmen of Navalcán and of its decorated orthostats has been established towards the middle of the 4th millennium B.C. (Balbín and Bueno 1993: 49-50). A «serpentiform» similar to that of Navalcán appears represented on a phallic form menhir in Caramujeira, in the south of Portugal, which is chronologically placed in the transition between the Final Neolithic and the Chalcolithic (Balbín and Bueno 1993: 54-55). With regards to the «yoke» form motif represented on the Mollet menhir, it has two parallels very close to those known as the menhirs of the Pedra de Llinàs (Montmeló) and of Castellruf (Santa Maria de Martorelles), which we have already made reference to. A third parallel, less close but still in Catalonia, is that of the menhir of Palaus (L’Estrada, Agullana, Alt Empordà) (Carreras, Tarrús and Gay 2005: 158159). Of these three monuments, only that of Santa Maria de Martorelles provides a chronological reference, which is based on its relation to the megalithic tomb also known as Castellruf, next to which it was found before being moved to its current location (Bertran, Bosch and Tenas 2011: 124). It is difficult to recognise the types of tomb to which the dolmen of Castellruf corresponds. However, by the remains currently visible and by the location within the diffusion territory of Catalonia of the rock cut passage tombs, it is most likely that it was a tomb with a rectangular chamber of slabs and a wide passage also made of slabs, of the type known as a «Catalan gallery grave», or more specifically, a «small Catalan gallery grave», a type of tomb which corresponds to the Final Neolithic and is dated back to the first half of the 3rd millennium B.C. (Tarrús 1999: 110, 111, 118; 2002: 828). With regards to the two «shield-shapes», and the incomplete circles and semicircles associated with them, we do not at the moment know of clear close parallels, neither in close proximity nor in the site of the north-west Mediter-


ranean, whether it be the rest of the Iberian Peninsula, south of France, Switzerland, Italy, Corsica or Sardinia. Perhaps a certain similarity could be found between the engravings of the Mollet menhir and the so-called Passanant sculptings, discovered in the region of Conca de Barberà and brought into knowledge in 1970 by Moreu Rey. These sculptings, which like many other megalithic sculptural elements do not have a recognised precise chronology (Cura 1992: 119), connect well, according to some authors, with the thematic repertoire of Atlantic megalithic art (Bueno and Balbín 2000: 58). Regardless of the security with which the Atlantic air of the Passanant sculptures could be defended, we must say that it is in the megalithic art of the region of Armorica or Brittany where we have found closer similarities with the set of motifs engraved on the Mollet menhir. The motifs with the form of a «snake» or a «yoke», also seen as a «corniform», and «shield», together with the «axe blade», the «staff», the «bow» and the «arrows», the last four motifs not recognised on the Mollet menhir, are the classic themes of Breton megalithic art. Its elemental signs which, sometimes treated with an exuberant Baroque style and an apparent disorder of lines which can perplex us, appear regularly and compose the decoration of many of the Armorican megalithic monuments. With the research which began in the early 19th century, in particular in the zone of the Gulf of Morbihan, which has been continued to date with virtually no interruptions, the repertoire of basic motifs of Armorican megalithic art has been recognised. Undoubtedly, one of the most prominent and spectacular examples of this art is that of the tomb passage of what is now the small island of Gavrinis in the Gulf of Morbihan, although in the past it was a peninsula. Of its 29 slabs, 23 are engraved, 21 of which engraved completely (Figure 13). It was discovered around 1830, and gives the symbolic impression of total unity. In addition to the example of Gavrinis, in Brittany there are others in which we can find similar motifs in the engravings on the Mollet menhir, such as that of Manéer-Hroek in Locmariaquer, also in the Morbihan zone (Figure 7). Within the mound of this megalithic tomb, a small broken stele was found, which has engraved what appears to be a summary of Armorican megalithic art: «shield», «axe», «baculum» and «yoke» (Le Roux 2008: 382). Another example could be that of Pierres Plates, also in Locmariaquer, where some slabs were engraved with figures derived from the «shield», with double «shields» and «yokes» (Le Roux 2008: 378). The engravings of the tomb passage of Gavrinis date back to the second quarter of the 4th millennium B.C., and are considered as a multiplied replica of motifs used in ancient Armorican megalithic art from the middle of the 5th millennium B.C., mainly in the Morbihan area, although there are also equally precocious engraved works known in the north of the Breton Finisterre. Here, on four slabs and a cornerstone of the ancient-type megalithic chamber of the burial H of the primary cairn of Barnenez, motifs can be distinguished in the form of a «yoke», «snake», «triangular axes» and «bow». These motifs, although limited to simple linear traces, are

comparable to the aforementioned Morbihan monuments (Le Roux 2008: 379, 383-386; Giot 1987 Vol.1: 42-47 and Vol.2: plan B8H). Between the late 4th millennium B.C. and the early 3rd, the Armorican megalithic art changed; it then formed late Armorican art, which existed until the end of this 3rd millennium B.C. With this late Armorican megalithic art, the old repertoire was transformed. The «yoke-shape» or «corniform» became a «growth», the «axe» and the «baculum» merged together, and the «shield» became squared (Le Roux 2003: 451; Le Roux 2008: 386-388). Thus, we find the parallels of the motifs engraved on one of the sides of the Pla de les Pruneres menhir in Mollet, until present, within the repertoire of ancient Armorican megalithic art. These do not display the Baroque style of the engravings of some Morbihan dolmens from Brittany, rather that they are limited to simple linear traces, as we have seen in Barnenez, but these are essentially the same motifs. We can see with the Armorican parallels of the engravings of the Pla de les Pruneres menhir in Mollet («snake», «yoke», «shields» and incomplete circles and semicircles associated to one of the «shields»), these remind us, as in the case of the «T-shaped face», of a wide chronological period, which is now moved between the middle of the 5th millennium B.C. and a time in last quarter of the 4th millennium B.C. (4500-3250/3150 B.C.). Here, we will not explore the possible parallels of some of the motifs represented on the Pla de les Pruneres menhir in the cave paintings. Even though there may be many, specifically the horns or the figures with horns and the serpentiforms, from our point of view, these contribute very little to this paper. Here, we will only mention, given its proximity, the case of the paintings of the Pedra de les Orenetes de la Roca del Vallès, where there are divers motifs conserved, among which we particularly highlight a serpentiform and what seems to be a corniform (IPAC 1994). If we compare the chronological references of the face in relief with the «facial T» of the Pla de les Pruneres menhir with those obtained by the engravings on the same menhir, we see that these do not coincide. The first, according to these references, could have been made between the middle of the 4th millennium B.C., at the earliest, although it was most probably from a time early in the last quarter of the 4th millennium, and until a time in the late first quarter of the 3rd. The engravings, also according to these references, could have been, on the other hand, between the middle of the 5th millennium B.C., at the earliest, to some time in the last quarter of the 4th millennium. It is therefore most likely that the engravings and reliefs of the Mollet menhir had not been made at the time. First of all, during the Middle Neolithic, on one of the sides of a menhir which we do not know if it had already been upright or if this was done then, there was the representation of an engraved series of motifs of an Armorican style5. Later, during the late Middle Neolithic, or most probably during the Final Neolithic, on the opposite side there was a sculpted face, in a style well known in the Western Mediterranean, transforming the old menhir into one of

87


the most interesting statue-menhirs in all the regions near to this sea. There is nothing to suggest that, when the face was sculpted, former signs were destroyed; quite the opposite in fact. To do this, the face was chosen opposite the engravings, which were respected and continued to be visible. Two motifs, however, bring us to limit this wide chronological framework mentioned. First of all, the fact that the examples of megalithic art which are considered to be the oldest in Catalonia, among which we find the stele engraved of the Neolithic Solsonian chamber of the Costa dels Garrics del Caballol II (Pinell) and that covered with cupules of the Solsonian cist of the Trossos dels Perers (Pinell), have been placed at the start of the 4th millennium B.C. (Castany 2004; Tarrús 2011: 98). Secondly, the fact that the arkose, the rock which the Pla de les Pruneres menhir was made, is highly erodible, and that exposed to weathering over many centuries, seems that it would have to have been more weathered than it actually is6. For these two reasons, we would estimate that the engravings were done at a time little before or after the year 3500 B.C. and the reliefs made at a time little before or after the year 3000 B.C. (Figure 14). Later, the menhir must have fallen, either accidentally or intentionally, and it was not returned to its upright position. It must then have been deliberately moved from its original location to the site where it was discovered in 2009, in that period a flood-prone area not very far away. It is possible that the black coloured patina was formed then, which, strongly attached and in a relatively generalised form, it has been observed on one of the sides of the menhir. According to the chemical analysis carried out with the study of the menhir by the aforementioned Màrius Vendrell, Pilar Giráldez and Lourdes Ventolà, this patina is of silecious nature, and has a high concentration of manganese, which gives it its black colour, as well as of iron, and, according to the authors mentioned, could have a biological origin and be due to some waters which, in certain conditions, could have determined the iron and the manganese present in it (Vendrell, Giráldez and Ventolà 2011: 165). With time, the menhir was covered by river sediments which, progressively, reached approximately 8 m in thickness registered at the time of its discovery. We do not know when exactly all of this happened, but basing ourselves on the same erodible nature as the arkose, we would estimate the falling of the menhir, its move, and the start of its covering to have taken place around or slightly after the year 2500 B.C. In any case, at the end of the 3rd millennium B.C., the menhir had already started to be covered with sediments, as shown by the radiocarbon dating obtained by a level situated above the level where the statue-menhir was found, which has provided a date of 2290-1960 cal. BP (Moya, Martínez and López 2010: 35). Such a fact could, in a certain way, be compared with what happened to some sculpted steles found in the tomb cist of the Reguers de Seró (Artesa de Segre), a megalithic tomb built in the mid first half of the 3rd millennium B.C. reusing some decorated anthropomorphic steles which corresponded to a previous monumental site (López et alii

88

2010: 117). What happened with the Artesa de Segre steles and the Mollet menhir could be related to possible «iconoclastic» episodes, and can show a break with symbols in use until then. It could be suggested that this break was provoked by the diffusion of the phenomenon of the Bell Beaker pottery vase, established during the middle centuries of the 3rd millennium B.C. (Martín 1992: 394-396; Maya 1992: 532533; Mestres and Martín 1996: 797 and 801). It is accepted that this phenomenon implied a global reorganisation of the settlement on a European scale, in which it is not possible to rule out displacements of the town. With this reorganisation, cave paintings have been related which have been observed in the same period in other regions of Europe. This is the case in the necropolis of the Petit Chasseur (Sion, Switzerland), where it has been observed that a violation took place of ancient tombs and an appropriation of the old steles, as well as of the underlying ideology towards them (Gallay 1990: 341; Gallay in the preface of Saulieu 2004: 8 and 9). This would also have been the case in Tanzgasse (Trentin-Haut-Adige, Italy), where a fragment of menhir-statue was reused to construct a megalithic monument which has provided Bell Beaker ceramic (Saulieu 2004: 41). It is possible that actions like this would have been understood in the context of an appropriation of the social, religious and political power, for part of a new «Bell Beaker» elite. Worshiping a river deity While establishing the chronology of menhirs and statue-menhirs is not easy, it is even more difficult to understand their meaning and interpret them. At a given moment in recent pre-history, at the end of the Neolithic or possibly earlier, during the Middle Neolithic, in the landscapes of many Mediterranean regions, there is a multiplying of first the menhirs and, subsequently, the megalithic statuary. Why did this happen? What was the significance of these monuments, which in some cases were erected next to burials, but in others seemed to be linked exclusively to the world of the living? Different explanations have been put forward for this: evocation of ancestors or deities, statues which represent powerful people, with a rank or status superior to others, marks or deliminations of the territory, signage of strategic points next to routes or fords where it is possible to cross rivers, indication of sources or sites with water, intimidating elements aimed at enforcing some standards of conduct and respect an established order, in a more symbolic sense, sites of transition between nature and culture, or between wild and domestic. In the case of the Pla de les Pruneres menhir in Mollet, however, the interpretation which we will propose will be primarily religious, linked to the representation of a deity and its worship. According to this interpretation, the Mollet menhir was, at least from the moment when the face in relief was represented on it, the representation of a deity linked to the river water and to the rain which is its origin. The argument of our interpretation is based, on one hand, on the geographical context in


which the menhir was found, and on the other hand, in how we understand the meaning of the face in relief represented on one of its sides, and possibly that of the «yoke-form» engraved on the opposite side. The site on which the Mollet menhir was discovered and also its original location, which must not have been very far, are found very near to the course of the Besòs river and to its tributaries, the streams of Seca and Caganell or Gallecs, within its flood-prone area. This is a geographical context with a strong relationship with water7. Another megalithic monument in the zone, the Pedra de Llinàs menhir (Montmeló), to which we made reference when dealing with the «yokeshaped» engravings, is also closely related to water, since its location coincided exactly with the confluence of the rivers Mogent and Congost, to form the Besòs river (Bertran, Bosch and Tenas 2011: 126). All throughout history, and no doubt pre-history as well, the water from the rivers and rain has been both desired and feared at the same time by the inhabitants of the Vallès depression. Water has been a rich source which has fertilised the lands, but it has also brought great dangers. The Besòs is a river in the Catalan Mediterranean System, which gathers the waters from many of the Vallès regions, though a wide range of tributaries, including the rivers Mogent, Congost and Tenes, the Caldes stream and the Ripoll river, among other streams. Traditionally, the Besòs river and its tributaries have brought little water, with their flows having generally been low. In contrast, they have episodically produced floods which have destroyed crops, houses, and on occasions, even lives. This has been a chronic danger which has threatened the societies which lived there historically, and logically also prehistorically, the banks of the Besòs river and of its tributaries, a danger which these societies must have felt the need to conjure from one form to another. The proposed interpretation is based, on the other hand, on the reading of the face represented in relief on one of the sides of the menhir as a figure which, from our point of view, could be a face with two bull spears low down and in ramming position, the natural weapons of this animal with which attacked against any disturbance. If in the curvilinear reliefs present on both sides of the eyes we recognise the spears of a bull, the badly damaged relief which is observed above the eyebrows could correspond to its ears, albeit this is only an assumption. Accepting, as we have said, that from the moment in which the face in relief was made, the menhir became an anthropomorphic figure, the presence of the bull horns convert it into a hybrid figure, part human and part animal. A sort of «man-bull», which was one of the hybrids devised in the ancient world, it seems, before the anthropomorphic gods gained importance (Delgado 1996: 185). The corniform motif of the reliefs on the Mollet menhir are similar to some of the pictorial representations of bucrania on ceramics of the recent Neolithic of Hacilar (Anatolia), which date from the 6th millennium B.C. (Delgado 1996: 271, fig. 165) (Figures 15 and 16), also remind us of the painted representations of ceramics of the style of Halaf de Hasuna and Arpachiyah

(Mesopotamia), dated from the millennium after (Delgado 1996: 17, fig. 1) (Figure 17). Lastly, it reminds us of the corniforms with appendices which are typical of the cave engravings in the Fontalba sector, in the Bego mountain, in the extreme south-west of the Alpine Arc, where these can be seen independently and freely, or in parallels and joined generally to what appears to be a plow (Saulieu 2004: 110) (Figure 18). In the symbolic and mythological background of the cultures of the shores of the Mediterranean, and also of the Middle East, during antiquity and previously in prehistory, the bull (Bos Taurus) and its wild ancestor the Holocene aurochs (Bos Primigenius), now extinct, were selected as a religious figure linked to the river waters and to the rain which feed them. The reason behind this selection must have been that, from the start of the Holocene, the aurochs had been the strongest and bravest animal of Mediterranean lands. The males could reach some two metres in height up to the cross and weigh more than a thousand kilograms. Its head was narrow and long, and its horns, of some twenty centimetres in diameter at the base, long and robust. The large horns were supported by a similarly robust neck, without a chin. Herodotus even contemplated aurochs in Libya in the 5th century B.C., however in Morocco it seems that they no longer existed at the time of the arrival of the Romans. Julius Caesar, on the other hand, got to know these animals in the German forests of Hercynia (Black Forest), of a size, according to what was written, little smaller than an elephant. In fact, the name aurochs, from the Latin urus, is a Latinisation of the Celtic auerochs (auer – wild, ochs – cow), is also attributed to Caesar (The Gallic Wars, 6, 28). The vitality, vigour, sexual power and virility of the bull are legends, and for this reason, converted into a masculine principle. It must have been associated with the fertilising power of the water of the rivers and rain, fertiliser of the land and stimulant of nature. With regards to the bull, however, there are also the legends of the unpredictability of its sudden attacks, the unexpected attack and the latent violence, something by which it must also have been associated with the devastating ferocity of the uncontrolled superficial waters over the course of the torrents and floods. On the other hand, the association of the aurochs and of the bull with the river waters could have been seen reinforced by the custom of living in deltas and marches, by its glossy black coat which reminds of the surface of the calm waters, by its eyes which are tiny and injected with blood which evoke a sky which is overcast and about to burst and, finally, by the roaring and rumbling of the earth as it passes, which evokes the preparation of a storm. With the worship of a deity in the form of a bull identified with the river waters, the towns of prehistory and antiquity, they should hope to achieve that these waters appease its unpredictable anger, fear, and devastation, and show, on the other hand, the benefit of its fertilising nature, which has always been a blessing to the thirsty Mediterranean lands (Delgado 2002: 160; Delgado 1996: 16, 197 and ss., 269 and ss.). According to Ancient Greek mythology, Achelous was the river god par excellence (Akhelôos in Greek); the river

89


god, son of the Titan Ocean and of the Nereid Thetis, an ancient deity in Greek mythology, a primordial pre-Olympic god, prior to the establishment of the reign of Zeus, who appears in three forms: as a spotted snake, as a bull and as a man with the head of a bull, with a shaggy beard from which currents of water constantly flowed. For the Ancient Greeks, Achelous was the eldest of the river gods and the primordial current from which all the other currents of the land flowed. He took his name from the Akhelôos river, what is presently the Achelous, the Etolia river which originates in the Pindos mountain and ends forming a delta at the Ionian Sea, at the entrance to the Gulf of Patras. Various Ancient Greek and Latin authors wrote on the god Achelous. This was done by Homer in the Iliad (21, 194), according to whom he was the most powerful Greek river god. This was also referred to by Hesiod (Boeotia, 8th century B.C.), author of the Theogony, a work which explains the origin of the world and the gods, where he tells us that Heracles, in order to obtain the hand of Deyanira, daughter of the king of Aetolia Oeneus of Caledon, had to fight with the river god Achelous, who had the power to adopt the forms of a bull and of a snake, and who defeated with one of the horns when he had transformed into a bull. This was also done by Sophocles, the tragic Athenian poet from the 5th century B.C., who, in his work The Tarquinius (9-14) says to Deianira, future wife of Heracles: «My suitor was a river, Acheloüs, who, in three forms, sought me of my father, then came manifested sometimes as a bull, other times as an iridescent and wavy snake, and others in the form of man with the head of a cattle, his dark beard flowed streams of spring water» (Graves 2007 Vol. 2: 257-262; Souli 1995: 10; Athanasopoulou 2002: 165; Delgado 2002: 168). The adventures of Achelous are represented on a number of ancient vases from the 6th and 5th centuries B.C. The archaeology museum of the island of Rhodes has on show four small man heads with horns and ears of a cattle made of ceramic, which represent Achelous; three of which originate in the site of Anoakla (Volume 93), dating towards the year 550 B.C. and one in the Viscia (Volume 226, 2), dating towards the years 550-525 B.C.8. There are also various known Ionan vases with the effigy of the face of Achelous. In the Western Mediterranean, his face was a highly popular motif among the artisans of bronze and the goldsmiths of Etruria, especially in the 4th and 3rd centuries B.C. In Tarquinia (Etruria), at what was known as the «Grave of the bulls», which dates towards the year 540 B.C. and is one of the oldest of the Tarquinia series, in a cool, smaller part of the main chamber, two human figures appear united in homosexual coitus. At its side is a human-headed bull of human aspect with the head low in goring position, the same position in which we find on the Pla de les Pruneres menhir in Mollet what, from our point of view, is a bucranium. Tarquinia is also the origin of three pieces of bronze with small heads of Achelous, which decorated the centres of the votive shields. Finally, the figure of the man-bull (Achelous) arrived at the Mediterranean coasts of the Iberian Peninsula, something

90

which is undoubtedly made easier by its presence in Magna Graecia and in Etruria. It is found as a type of particular coin of Empúries and Sagunt, dated back to the 4th-3rd B.C., and an Iberian sculpture of exceptional interest, known as the «Bicha» of Balazote (Albacete), a human-headed bull lying down, dating from between the 5th and 4th centuries B.C. preserved today in the National Archaeology Museum of Madrid (Delgado 1996: 187-190; Torelli 2002: 182-185). The image and the worship to Achelous stretched out, as we have seen, to different points of the Greek orb. It can be seen in some locations in Asia Minor, in the island of Rhodes, in the Cyclades islands, in Attica, Epirus, Acarnania and Magna Graecia. It was also spread beyond this orb, in regions such as Etruria and Iberia, where its introduction was due to the influx of Greek settlers and/or traders. From our point of view, however, it is possible that, prior to the introduction of the figure of Achelous in Iberia, the worshiping of a god-river may have been in practice, such as in Ancient Greek mythology, associated to the figure of the bull. In this way, in the land of the Mediterranean Sea, where although over millennia a mosaic of different towns had been built, forced to maintain not only its independence, but also its distinctive cultural traits, there would have existed a stratum of symbols, of beliefs and of myths to a certain common point. With regards to the possible meaning of the motifs engraved on the Pla de les Pruneres menhir in Mollet, the «snake», the «yoke» and the «shield», we gather here the proposals carried out in relation to these within the framework of the study of Armorican megalithic art. The «shield», a constant motif, is interpreted as a representation of an idol, a schematic evocation of a principal deity, probably feminine, the mother goddess, woman of fertility, life, and death. The «yoke» is not interpreted in a literal sense, since the plow pulled by the cattle with yoke does not appear to be documented before the Bronze Age. Rather that we see the reduction or simplification of a bucranium, evocation of a bull deity, a probable masculine parallel of a «goddess of the shield». We can therefore see a connection between the meaning of the motif engraved with the form of a yoke and that which we have seen in the case of the face in relief. Finally, with regards to the «snake», according to its interpretation, it is related to the change and the regeneration. When on the repetition of symbols in «shield» form, documented in Armorican art, it is seen as a possible reference to divine genealogies, such as that within the Ancient Greek pantheon form Demeter, the goddess of the harvest, and her daughter Persephone, goddess of the underworld and the dead, a myth which has been considered that it could be rooted in the most ancient mythologies (L’Helgouac’h 1993: 12, 19; Le Roux 2003: 451-452; Le Roux 2008: 382-383).


Protected by the bull, from the Atlantic to the Mediterranean Before concluding our paper dedicated to the archaeological study of the Pla de les Pruneres menhir in Mollet, we would like to briefly mention a few points. First of all, we would like to stress the fact that this menhir is an exceptional and singular megalithic monument, before that this first indepth study is difficult to be considered as definitive and closed. At the time when it was carried out, we missed the existence of a corpus of complete European megalithic art, elaborated with a unified and properly updated terminology, with which the verification of the proposed hypotheses would surely have been more conclusive: corpus which, from our point of view, should be elaborated on. Secondly, we would like to highlight that, while the bull is well represented in cave paintings in Catalonia and in the Mediterranean littoral of the Iberian Peninsula as a whole, until a short time ago, it had not been practically recognised in the megalithic art of this territory, with the one exception of the engravings in the form of a «yoke» of some of the known menhirs. Just recently, a study has been published which has changed this situation considerably. This is the study of the so-called «steles with horns» sculpted on the stone of the Serra del Mas de Bonet (Vilafant, Alt Empordà), in which bull heads have been seen represented, and which have been interpreted in a religious-symbolic sense. These come from a certain archaeological context, an open air site, in which they were found in structures excavated in the land (pits, silos, homes), accompanied by materials which have been dated back to the Final Neolithic (Veraza), between the end of the 4th millennium B.C. and the start of the 3rd (Rosillo et alii 2010: 52 and ss.). Finally, we would like to point out that the Pla de les Pruneres menhir in Mollet presents, as we have seen, both Mediterranean and Atlantic elements. On one hand, it is part of the tradition of the menhirs and in the emergence of the megalithic statuary during the advanced Neolithic and at the end of this period. On the other hand, it appears to be linked with the Atlantic through its engravings, which reproduce similar motifs to those of the Armorican megalithic art. Nothing leads us to believe that during prehistory there were closed barriers between the current territories of Brittany and of Catalonia, nor where there any in the Mediterranean. It is likely that, through the catchments of Aquitaine and of the Garonne valley, both material and immaterial elements were to have circulated in both directions, and it is possible, on the other hand, to find a connection between Brittany and Catalonia, not only in megalithic art, but also in determined ceramic decorations. It is possible that the decorated ceramics with the so-called «moustaches», which by their form are similar to the «yokes» which appeared on megalithic monuments, also point to this connection. «Moustaches» are found in Brittany, on Carn style ceramic vases, corresponding to the start of the Middle Neolithic, are found in the mid-west of

France, on vases of the Chambon group, also at the start of the Middle Neolithic, and are found in the Mediterranean Arc between the Rosselló and the lower course of the Ebre, on vases corresponding to the various cultural facies again of the initial Middle Neolithic spread throughout this territory (Montboló, Molinot, Amposta – Tortosa) (Briard 1989: 41-44, 5356, 57-60). It is clearly essential to take care when drawing conclusions from the similarities between artistic expressions of different regions; as J.-P. Lafitte, a French scholar of African cave paintings, said in 1910, «You don’t have to search in Brittany for the source of the rock engravings of New Caledonia». However, it is equally important to avoid the extreme opposite position of denying any possibility of relationships between different regions.

91


Figure captions Figure 1. The Pla de les Pruneres menhir upright in its location in Can Mulà Park in Mollet del Vallès, seen from the corner with the face in relief. Photograph: Carles Aymerich and Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 2. The Pla de les Pruneres menhir upright in its location in Can Mulà Park in Mollet del Vallès, protected by the large glass showcase erected around it. Photograph: CONTRAPUNT. Figure 3. Location maps of Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès), according to Estrats Gestió del Patrimoni Cultural, S. L. Figure 4. Detail of a map from the Instituto Geográfico y Catastral (scale 1:50.000), according to its 1951 edition, with the location of Mollet. This shows an extense area which has not yet been urbanised between this town and the Besòs river, and we can see the route of the Seca and Caganell streams, close to the confluence of which the Pla de les Pruneres menhir was discovered.

6. Motif in the shape of a fallen D or “coat of arms” engraved in a higher position. As in the other detailed photographs of the menhir we can see the signs of the general evening of the surface of the rock by chipping. 7. View from the right of the motif in the shape of a fallen D or “coat of arms” engraved in a higher position. In the upper right part we can see a circle, also engraved. 8. Motif in the shape of a fallen D or “coat of arms” engraved in a lower position, with two hanging semicircles, also engraved. 9. View of the two incomplete circles engraved on the right side of the lower motif in the shape of a D or “coat of arms”. Figure 10. Geographical location of examples mentioned in the text on Megalithic art, steles, petroglyphs and decorated pottery: 1. Mane-er-H’Roek stele (Locmariaquer, Brittany) 2. De Barnenez cairn (Plouezoc'h, Brittany)

Figure 5. View of the building works on an underground car park in Mollet del Vallès during which the Pla de les Pruneres menhir was discovered. Photograph: Carles Aymerich and Ramon Maroto, CRBMC, 2009.

3. Sepulchre from the Gavrinis passage (Morbihan, Brittany)

Figure 6. View of the Pla de les Pruneres menhir after being removed from the building site where it was found and laid out on the ground beside the excavation. Photograph: Mollet Council, Press Department, 2009.

5. La Gayette menhir-statue (Collorgues, Languedoc)

Figure 7. Longitudinal and transversal sections of the Pla de les Pruneres menhir in Mollet del Vallès. Drawing by Elisa Sarrià. Figure 8. Upright view of the sides with reliefs, left, and with engravings, right, of the Pla de les Pruneres menhir in Mollet del Vallès. Drawing by Elisa Sarrià. Figure 9. Details 1. Representation of the face in relief on one of the sides of the Pla de les Pruneres menhir, with the eyes, the nose, the eyebrows and, on a lower level, two motifs in the form of descending “horns” or “cornutes”. Above there must have been other reliefs, but the damage caused by the machinery of the works which discovered the menhir, which can be clearly seen in the photographs, has effaced them almost entirely. 2. Detail of the upper part of the “serpentine” motif engraved on the upper end of the menhir. As in the other detailed photographs of the menhir, we can see the signs of the general evening of the surface of the rock by chipping. 3. Detail of the lower part of the “serpentine” motif engraved on the upper end of the menhir. 4. Detail of the central part of the motif engraved in the shape of a “yoke”. 5. Detail of the right half of the motif engraved in the shape of a “yoke”. We can observe other incised lines which we believe to be unintentional.

92

4. Petit-Chasseur Megalithic burial ground (Sion, Valais, Switzerland) 6. Lauris-Puyvert stele (Vaucluse, Provence) 7. Petroglyph with ox-head from Mont Bego (Massis de Mercantour, Alpes-Maritimes) 8. Asquerosa stele (Granada, Andalusia) 9. Reguers de Seró stele (Artesa de Segre, Noguera, Catalonia) 10. Passanant engraving (Conca de Barberà, Catalonia) 11. Pla de les Pruneres menhir (Mollet del Vallès, Vallès Oriental, Catalonia) 12. Llinàs stone (Montmeló, Vallès Oriental, Catalonia) 13. Castellruf menhir (Santa Maria de Martorelles, Vallès Oriental, Catalonia) 14. Els Palaus menhir (Agullana, Alt Empordà, Catalonia) 15. Hacilar pottery with painted ox-head (Kilis, Central Anatolia) 16. Arpachiyah pottery with painted ox-heads (Mosul, Iraq, Mesopotamia) Figure 11. Stele of Asquerosa (Granada), height 60.3 cm. and stele of Lauris-Puyvert, La Lombarde no. 1 (Vaucluse, Provence), height 32 cm. According to drawings published by Marija Gimbutas (Gimbutas 1990: 192 and 193). Figure 12. Languedocian statue-menhirs of La Gayette (Collorgues), left, and of Mas de l’Aveugle (Collorgues), right. Height 141.4 cm and 182.4 cm respectively. According to drawings published by Marija Gimbutas (Gimbutas 1990: 194).


Figure 13. Left: two of the orthostats of the rock cut tomb passage in Gavrinis (Morbihan, Brittany). Height 167.5 cm and 145.8 cm respectively. Right: stele of Mane er H’Roeck (Locmariaquer, Brittany). Height 110.6 cm. According to drawings published by Marija Gimbutas (Gimbutas 1990: 224, 225, 291). Figure 14. Proposed reconstruction of the chronological sequence of the Pla de les Pruneres menhir in Mollet del Vallès. From top to bottom: the making of the engravings, the making of the reliefs, the fall of the menhir, its move, and its covering with sediments. Figure 15. Neolithic ceramic vases from Hacilar (Central Anatolia) with painted representations of bucrania. According to drawing published by Marija Gimbutas (Gimbutas 1990: 75). Figure 16. Selection of decorative painted motifs which represent tauromorphic heads on Neolithic ceramics of Hacilar (Central Anatolia). Drawing by Mellart published by Cristina Delgado (Delgado 1996: 271). Figure 17. Decorative painted motifs which represent bucranium and tauromorphic figures on Halaf style Neolithic ceramics, originating in Tell Arpachiyah (Mesopotamia). Top drawing by Zeuner, middle and bottom drawings by Clark, all of which published by Cristina Delgado (Delgado 1996: 17, 271). Figure 18. Top: petroglyphs of the Bego mountain (French Alpes-Maritimes) with representations of bucrania. Drawings by Gómez Tabanera published by Cristina Delgado (Delgado 1996: 278). 2nd row: rock engraving with representation of a pair of cows tied to a plow (Liguria, Italy). Drawing of Pla Ballester published by Cristina Delgado (Delgado 1996: 75). 3rd row and bottom: petroglyphs of the Bego mountain (French Maritime Alpes) with representation of parallels of cows tied to plows and to an undetermined trailer in the form of a ladder, accompanied by anthropomorphic figures. Drawings by Gómez Tabanera, published by Cristina Delgado (Delgado 1996: 279). Figure 19. Protection of the Pla de les Pruneres before being moved from Mollet del Vallès to the Catalan Restoration Centre in Valldoreix in order to carry out the restoration. Photograph: Carles Aymerich and Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 20. The Pla de les Pruneres menhir, protected with plastic and polyethylene foam while being unloaded from the lorry that took it from Mollet del Vallès to the Catalan Property Restoration Centre in Valldoreix. Photograph: Carles Aymerich and Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 21. First cleaning works on the Pla de les Pruneres menhir with the el menhir in a horizontal position, done by technicians from the Catalan Restoration Centre in Valldoreix. Photograph: Carles Aymerich and Ramon Maroto, CRBMC, 2009.

was used to do the drawing of the menhir and the tracing of the engravings and reliefs during the subsequent study. Photograph: Carles Aymerich and Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 23. Dismantling the scaffolding erected around the Pla de les Pruneres menhir at the Catalan Restoration Centre and placing it in a horizontal position with the help of a crane. Photograph: Carles Aymerich and Ramon Maroto, CRBMC, 2009. Figure 24. Unloading the Pla de les Pruneres menhir from the lorry that took it back to Mollet del Vallès after restoration, on this occasion Can Mulà Park where it was to be installed and put on show to the public. We can see the part that had to be buried protected with film and geotextile to avoid the absorption of soluble salts from the subsoil. Photograph by Ramon Maroto, 2010. Figure 25. Work on the installation of the Pla de les Pruneres menhir in Can Mulà Park in Mollet del Vallès. We can see the base of the block of concrete prepared to place it in a vertical position. Photograph: Carles Aymerich and Ramon Maroto, CRBMC, 2009.

Notes 1

Directed by the Archaeology and Palaeontology Service of the Generalitat de Catalunya (Catalan government) for the study of the Mollet menhir 2 Not all of the results of these studies and analyses have been published at the time of writing this paper, and we will therefore only use those which have. 3

Information provided by geologist Jordi Bertran, who is highly knowledgeable in local geology and current President of the Centre d’Estudis Molletans. 4

In this paper, all chronologies are expressed in years B.C.

5

We feel it is important to point out that, in this period, mid and long distance circulation of raw materials, such as obsidian, variscite, jadeite, etc. was of great importance.

6

We would like to thank geologist Jordi Bertran for the information provided on the nature of the arkose. 7

In this sense, the etymology of the Mollet toponym is interesting, which already appears in a document from the year 844 and which, according to Antoni M.ª Alcover and Francesc de B. Moll, comes from the Latin molletu, meaning swamp or wetland (Diccionari Català-Valencià-Balear, vol. VII, Palma de Mallorca, 1988, p.523-524). 8

We were able to see this in the visit to the Archaeology Museum of the island of Rhodes during a trip to Greece in September 2010.

Figure 22. The Pla de les Pruneres menhir upright in the courtyard of the Catalan Restoration Centre, with the scaffolding that supported it and protected it from the rain by means of a canvas sheet draped over it. The scaffolding provided access to all parts of the menhir for restoration and

93


The restoration Ma. Àngels Jorba Coordinator, restoration of archaeological material Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

Introduction On the site known as Pla de les Pruneres, in Mollet del Vallès, it was decided to build a car park. While sinking piles to form the perimeter of the facility, the piling machine struck something hard 10 metres below the surface on two consecutive occasions. When the earth was removed, at the point concerned there appeared a large stone, almost 5 metres long, which had been touched by the piling machine at two points. An excavator then removed it, causing two transversal abrasions on one side of the stone. Having determined that the item was an archaeological artifact (specifically, a menhir), excavation was carried out at the point where it had been found. At the same time, the Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (Catalan centre for the restoration of moveable assets – CRBMC) was informed in order for it to take charge of the conservation and restoration of the menhir, and the logistics were set in hand to safely transport the item, which weighs five tonnes and is five metres long. Conservation-restoration An item of this volume must be made secure before being moved, since one cannot tell how the internal structure has been affected and how it will stand up to being lifted by the crane. For transportation, the menhir was wrapped in PVC film (so that in the event of any breakage, the fragments would be retained) and foam so as to withstand the rubbing of the lifting slings. A wooden pallet/cradle was constructed, strong enough to support the stone in a horizontal position and to make it safer to raise the stone with the crane and transport it on a truck to the CRBMC. There is not enough space at the CRBMC to accommodate such an exceptional item, but a location was found in the exterior, within the perimeter of the premises, where there was space to perform any manoeuvre that the item might require. Once the piece had been deposited at the Restoration Centre, all the packing was removed and the organoleptic examination began. The piling machine had caused damage to the upper part of the stone (it is not possible to determine the exact dimensions of the menhir) and in the area of the face, where there was a loss of information regarding any possible decoration there might have been above the eyes and eyebrows on the frontal face, albeit with a small remnant. At one side, dragging by the excavator had produced scrapes with a loss of material.

94

No cracks or fissures in the piece were visible to the naked eye, and hence it seemed there was no indication of fragility, and it was possible to move the piece and locate it in a vertical position. Three quarters of the stone is carved; in the lower, uncarved, part, that is, in the part that was buried in the ground at the time the menhir was in use, there are only minor deformations of the rock itself. The upper and central zones are the parts which have been carved. Wear and tear has given the upper part a rounded, pointed shape and the central part an ovaloid form. The face has been caved at the narrow end (brows, eyes and nose) and on the opposite side there is decoration incised in a single stroke. On the sides, which are flatter, the stone has been worked, but on one side greater natural wear can be observed, as well as the new abrasions. A variety of thicknesses of adhered sediment was observed on all sides, earth from the place where the item was found; black stains; possibly caused by salts, depending on the climate, and a small detached fragment which was used for the analysis. Analysis of the various samples taken in the course of the inspection of the menhir The piece is carved from a single stone which in petrographic terms is known as arkose. It is a sedimentary rock formed from the detritus resulting from the erosion of granitic deposits. It also contains inclusions of green slate (a metamorphic rock). The sediments adhering to the stone and those surrounding it were accumulations of earth which contained siliceous and calcareous stones of various sizes. The piece seems to have come from an area of the Serralada Litoral (coastal range) that has now disappeared, between the districts of Vallès Oriental and the Maresme. A generalised black patina can be observed, which forms a crust adhering to the stone and which might consist of organic material. It is known as desert varnish. It is a deposit of iron and manganese from the atmosphere; this means that one side of the stone was left exposed to the elements and with favourable conditions the black patina developed.

While the examination described above was in progress, the stone was gradually cleaned, and the method of dry cleaning using spatulas, brushes and vacuum cleaners has given good results. A sediment of varying thickness was removed, longitudinally on one face and on the sides, and the areas which had been worked were fully revealed, taking care not to leave any sculptural or pictorial motif concealed. It was possible to show that there was no crack or other obstacle to moving the stone and setting it upright. A chloride test was carried out and the results showed no specific treatment was required.


At the Restoration Centre, with the aid of Mecanotubo scaffolding fixed to the concrete base beneath the stones in the area it was desire to locate it, the menhir was restored to a vertical position using a powerful double crane, which positioned the stone directly in the hole prepared for it. The scaffolding structure had four diagonally-arranged anchors to hold the menhir totally immobile. The scaffolding also supported a platform half-way up the menhir and all the way round it, in order to provide access to carry out the necessary operations. A tarpaulin was erected to cover the entire structure and avoid the weather affecting the menhir directly. The restoration work was completed with the stone in this position. The sediment and earth from the excavation were removed all the way round by means of a gentle mechanical cleaning with flat artists’ brushes, stiff brushes and scalpels, and the relief of the facial features was fully revealed. The designs and carved areas were all left visible and the abbraded areas were protected. Given the importance and singular nature of the item a scale drawing of the designs was made and a 3D scan was carried out, prior to tipping the menhir to the vertical position and subsequently to make a copy. In this work, the crane and its operator are vital. Moving such an ancient menhir must be carried out with great precision and taking all possible precautions. To tip the stone into a vertical position, the crane operator employed special slings made with a non-slip fabric on the outside and lined with foam on the inside to cushion the weight. This made packing unnecessary. For greater safety, a sling was attached to the lower part, which was to remain in the hole pending the further relocation of the piece. This was the first time the menhir had been tipped upright without any support, and although it was known to be solid, it was a very tense moment. The result, however, was totally satisfactory. The menhir was later moved three more times without support. After the stone had been returned to the horizontal, lying on its wooden pallet-cradle, it was possible to clean the lower part with its efflorescence of salts, caused by the entry of water in the hole during a rainy period with very high humidity. The salt test was carried out again, with results showing a high concentration of salts originating in the subsoil, and a desalinisation treatment was applied to reduce them. On completion of the process, the lower part of the menhir, which was to be within the hole at its new location, was wrapped in film and Geotex.

panded polystyrene panels were placed around the sides, and once the menhir was erect, the remaining space was filled with cement to facilitate any further change of location that might occur. When this was completely set, the slings supporting it were removed. One of the slings remained in place, also to facilitate any further transportation. The menhir was left standing upright, without any fixture to support it and facing the entrance door.

The restoration of this magnificent item did not pose any serious problems, but it was a very complex operation because of the novel challenges that were involved because of its size and weight, requiring the use of large machines for any movement.

The crane operator/driver was responsible for transporting the menhir on his crane-equipped truck and installing it in its new location. A ventilated glass case had been constructed, the floor of which consists of a block of concrete in which a hole has been left the right size and shape to receive the menhir. The bottom was lined with neoprene and ex-

95


El Menhir del Pla de les Pruneres  

El llibre tracta l'estudi arqueològic aprofundit del Menhir i el seu procés de restauració.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you