Page 1

01. Present

22/9/07

08:58

Página 1

Jornades d’Arqueologia 1999 Comarques de Tarragona (1993-1999) Prehistòria, protohistòria i època medieval


01. Present

22/9/07

08:58

Pรกgina 2


Direcció General del Patrimoni Cultural Àrea de Coneixement i Recerca

Jornades d’Arqueologia 1999 Comarques de Tarragona (1993-1999) Prehistòria, protohistòria i època medieval

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

Barcelona, 2007


Biblioteca de Catalunya. Dades CIP

Crèdits de l’edició:

Generalitat de Catalunya

Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Direcció General del Patrimoni Cultural Àrea de Coneixement i Recerca

Direcció: Gemma Hernández Herrero

Coordinació: Anna Cisneros i Xavier Mangado

Organització de les Jornades: Joan Vianney Arbeloa, Eusebi Barbet, Eulàlia Barrasetas, Joaquim Folch,

Margarida Genera, Anma Gómez, Jordi March, Maite Mascort, Lluís Sant i Ramon Ten. © dels textos: els autors

© de les imatges i dels gràfics: els autors

© d’aquesta edició: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

Primera edició: octubre de 2007 Tiratge: 1000 exemplars

Gestió digital i premsatge: Enric Mañas - Audiovisual Consulting

Dipòsit legal: B-47497-2007


Sumari Presentació. Gemma Hernández Herrero

9

Prehistòria

Les Vinyes Grans (Perafort, Tarragonès) i els Vinyets (el Catllar, Tarragonès). Les indústries i el seu context estratigràfic Eudald Carbonell Roura, Xosé Pedro Rodríguez Álvarez, Jordi Rosell Ardèvol, Josep Vallverdú Poch i Manolo Vaquero Rodríguez

13

La Cativera (el Catllar, Tarragonès). Noves dades sobre el límit pleistocè-holocè al sud de Catalunya Ethel Allué, Diego E. Angelucci, Isabel Cáceres, Chiara Fiocchi, Marta Fontanals, Marcos García, Rosa Huguet, Andreu Ollé, Palmira Saladié, Josep Maria Vergès i Josep Zaragoza 29

La Cova Foradada (Calafell, Baix Penedès)

Artur Cebrià, Adriana Vilardell, M. Rosa Senabre, Marta Fontanals

El Filador (Margalef, Priorat) i la Vall del Montsant (1993-1997) Pilar Garcia-Argüelles i Andreu, Jordi Nadal i Lorenzo, Josep M. Fullola i Pericot

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí (Margalef, Priorat) Maria Adserias i Raül Bartrolí

47 57 73

La Cova de la Font Major (l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà) Margarida Genera i Antoni Carreras

L’estructura funerària S.9, necròpolis del Barranc de Fabra (Amposta, Montsià) Toni Forcadell Vericat i M. Mar Villalbí Prades

87 93

Protohistòria

El poblat del Coll del Moro de Gandesa (Gandesa, Terra Alta). Campanyes de 1994 i 1995 Mònica Blasco i Arasanz i M. Teresa Miró i Alaix La sitja de les Gabarreres (Ginestar, Ribera d’Ebre) Jaume Noguera Guillén

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell (el Catllar, Tarragonès) Santi Molera, Andreu Ollé, Pedro Otiña, Josep Maria Vergès, Josep Zaragoza

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

107 115 125 133

1999

Sumari

El Puig Roig del Roget (el Masroig, Priorat) Margarida Genera i Monells i Carles Brull i Casadó

5


01. Present

22/9/07

08:58

Página 6

L’establiment de Sant Miquel (Vinebre, Ribera d’Ebre) Margarida Genera i Monells

149

El Pla d’adequació de l’establiment de Sant Miquel (Vinebre, Ribera d’Ebre) Margarida Genera i Monells i Carles Brull i Casadó

153

L’assentament ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre). Campanyes de 1998-1999 David Asensio, Maite Miró, Joan Sanmartí i Núria Tarradell

157

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) M. del Carme Belarte Franco, Jaume Noguera Guillén, Joan Sanmartí Grego

175

El poblado fortificado de la primera edad del hierro de Sant Jaume Mas d’En Serra (Alcanar, Montsià). Campañas 1997-1991 Francisco Gracia Alonso, David García Rubert, Gloria Munilla Cabrillana

205

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià) Francisco Gracia Alonso, David García Rubert, Gloria Munilla Cabrillana 233

247

La sitja ibèrica de la Plaça de Sant Andreu de la Selva del Camp (Baix Camp) Ethel Allué, Santi Molera, Andreu Ollé, Pedro Otiña, Josep Vallverdú i Josep Maria Vergès

259

Les Toixoneres, Alorda Park (Calafell, Baix Penedès) David Asensio, Jordi Morer de Llorens, Josep Pou, Joan Sanmartí, Joan Santacana

275

Les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès, Baix Penedès) Maria Adserias Sans

293

Les Guàrdies (el Vendrell, Baix Penedès). Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica Antoni Rigo Jovells i Jordi Morer de Llorens

307

Fondo del Roig (Cunit, Baix Penedès). Un nucli camperol ibèric de la Cossetània Joan García Targa, Jordi Morer de Llorens, Antoni Rigo Jovells

321

La intervenció arqueològica al Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta). Campanya de 1999 David Bea i Castaño, Jordi Diloli i Fons, Albert Vilaseca Canals 333

Sumari 6

L’assentament ibèric del Vilar (Valls, Alt Camp) Santi Molera, Pedro Otiña, Josep Maria Vergès

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

08:58

Página 7

Època medieval El Programa d’Arqueologia Urbana Ramon Ten i Carné

349

Excavació a l’antic convent de Sant Joan (Tortosa, Baix Ebre) M. Cinta Montañés i Príncep

353

Intervencions arqueològiques a la vila de Montblanc (Conca de Barberà) Joan Menchon i Bes

359

Excavacions arqueològiques a la ciutat medieval de Tarragona (Tarragonès) Lluís Piñol Masgoret, Hèctor Mir Llorente

379

El castell de Miravet: les actuacions arqueològiques de 1993 i 1994. Pere Lluís Artigues i Conesa

391

El castell d’Amposta: ordenació urbanística i intervencions arqueològiques. M. Mar Villalbí Prades, Toni Forcadell Vericat, M. Cinta Montañés Príncep, M. Jesús Ramon Solé

411

Treballs arqueològics al castell de Solivella (Conca de Barberà) Joan Menchon i Bes i Moisés Díaz García

423

El fossat del castell del Catllar (Tarragonès) Marina Lozano, Josep M. Vergès, Josep Zaragoza, Teresa Medici, Hèctor Mir

435

Intervencions arqueològiques al castell de Falset (Priorat) Joan Menchon i Bes i Immaculada Teixell Navarro

451

Intervencions arqueològiques al monestir de Santa Maria de Poblet (Vimbodí, Conca de Barberà) Joan Menchon i Bes 459 La necròpolis andalusina del Mas del Torril (la Sénia-Montsià) Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

477

Intervencions arqueològiques a la cartoixa d’Escaladei (la Morera de Montsant, Priorat) Joan Menchon i Bes

481

Sumari

01. Present

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

7


01. Present

22/9/07

08:58

Pรกgina 8


Presentació GEMMA HERNÁNDEZ HERRERO

Per presentar aquesta nova publicació ens hem de remuntar a l’any 1992 quan, des del Servei d’Arqueologia de la DGPC vam engegar les primeres Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, conjuntament amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya i la Universitat de Girona. Les jornades gironines es van crear amb la intenció d’incorporar totes les intervencions arqueològiques fetes en el bienni anterior a l’any de la convocatòria i s’han continuat fent ininterrompudament en diferents comarques de la demarcació territorial de Girona, amb l’ajut i el suport de les diferents administracions locals. Fent extensiva aquesta pauta a la resta de les demarcacions territorials, l’any 1999 es van organitzar les Jornades de Tarragona i Tortosa. Primer es van celebrar a Tarragona les Jornades d’arqueologia sobre intervencions a la ciutat antiga i al seu territori, Tàrraco 1999 durant els dies 15, 16 i 17 de maig de 1999, que se centraven exclusivament en el món romà. Després, durant els dies 1 i 2 d’octubre del mateix any es van celebrar les Jornades de Tortosa, que abastaven la resta de períodes de la història: prehistòria, protohistòria i època medieval. Es van plantejar com una posada en comú de les investigacions arqueològiques que s’havien dut a terme a les comarques de Tarragona en el període comprès entre 1993 i 1999. En aquell moment els resultats de les excavacions es presentaven en primícia entre la comunitat d’arqueòlegs i investigadors del patrimoni. Posteriorment, els dies 30 novembre i 1 i 2 de desembre de 2000, es va fer a Lleida una nova edició de les jornades d’Arqueologia i Paleontologia. Un any més tard, en la mateixa línia, es van fer a la Garriga durant els dies 29 i 30 de novembre i 1 de desembre de 2001 les jornades d’Arqueologia i Paleontologia a les Comarques de Barcelona. Amb aquestes últimes jornades s’aconseguia l’objectiu d’haver creat un marc de diàleg i posada en comú a totes les demarcacions territorials de Catalunya, en el qual hi tenien cabuda tota la comunitat científica i les diferents institucions vinculades a àmbit de l’arqueologia i la paleontologia: arqueòlegs, paleontòlegs, departaments d’universitats d’aquestes disciplines, empreses dedicades a l’arqueologia, administracions locals i administració autonòmica. Aquesta edició de les Jornades de Tortosa que ara presentem en format digital, pertany a la mateixa col·lecció encetada anys enrere pel Servei d’Ar-

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Gemma Hernàndez

Cap de l’Àrea de Coneixement i Recerca

9


01. Present

22/9/07

08:58

Página 10

Presentació

queologia de la DGPC, de les actes de les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia 2000 a les Comarques de Lleida, que consta de 2 volums, i a les de les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia 2001 a les Comarques de Barcelona, compilades en 3 volums. Malgrat el temps transcorregut, des de l’Àrea de Coneixement i Recerca hem volgut impulsar l’edició de les comunicacions les Jornades de Tortosa 1999 en suport CD per deixar constància d’un important treball de recerca, i dels esforços que en el seu dia van esmerçar, tant les persones que van dur a terme les tasques de la coordinació i organització de les jornades des del llavors Servei d’Arqueologia, com els ponents i autors dels articles. Durant tots aquests anys, ha continuat imparable la recerca arqueològica, gràcies a la col·laboració conjunta entre les diferents administracions, les universitats i els professionals, que treballen cada cop més des d’una visió oberta i pluridisciplinària. Aquest fet inevitablement comporta que per a algunes persones, moltes de les comunicacions que ara presentem, que llavors constituïen una novetat, puguin resultar obsoletes. No obstant això creiem que per a molts seran de gran utilitat. No volem finalitzar sense destacar l’excel·lent tasca desenvolupada per totes les persones que van participar en l’organització d’aquestes jornades i agrair el suport i la col·laboració dels Serveis Territorials de les Terres de l’Ebre.

10

Jornades d’Arqueologia. Tortosa 1999


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 11

Prehistòria


02. Paleol

22/9/07

10:25

Pรกgina 12


22/9/07

10:25

Página 13

Les Vinyes Grans (Perafort, Tarragonès) i els Vinyets (el Catllar, Tarragonès) Les indústries i el seu context estratigràfic EUDALD CARBONELL ROURA XOSÉ PEDRO RODRÍGUEZ ÁLVAREZ JORDI ROSELL ARDÈVOL JOSEP VALLVERDÚ POCH MANOLO VAQUERO RODRÍGUEZ Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili

1. Introducció Els jaciments de les Vinyes Grans de Puigdelfí i els Vinyets del Catllar se situen sobre terrasses de +20 metres sobre les lleres actuals dels rius Francolí i Gaià, respectivament (figura 1). Aquestes terrasses estan cartografiades per l’IGME (IGME, 1987) i situades en el context cronològic del Pleistocè Mitjà. Ambdós jaciments es disposen dins sistemes morfogenètics de terrassa glacis i tenen ocupacions humanes a l’aire lliure en estratigrafia. La descoberta i la recerca en aquests jaciments són una contribució recent al coneixement del poblament paleolític en la comarca del Tarragonès. Els resultats que aquí presentem representen la connexió entre les intervencions arqueològiques d’urgència i la tasca d’investigació a l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona 2. Els Vinyets del Catllar (Tarragonès) 2.1. Situació i intervencions arqueològiques El jaciment dels Vinyets està situat al terme municipal del Catllar (Tarragonès). L’extracció d’argiles per tal de construir la presa del riu Gaià (500 metres al nord del jaciment) va propiciar el descobriment d’artefactes lítics en estratigrafia (figura 2 i 3). Actualment el jaciment està situat a 280 metres de distància del Gaià. Els Vinyets està a 7 quilòmetres de la línia de costa i s’eleva 70 metres per sobre del nivell actual de la Mediterrània. Entre els dies 12 i 20 de juny de l’any 1991 va tenir lloc la primera intervenció arqueològica d’urgència dirigida per Eudald Carbonell i Xosé Pedro Rodríguez, que va afectar a una superfície de 17 m2. Entre els dies 9 i 22 del mes de novembre de 1995 es va efectuar una segona intervenció, sota la direcció de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

13


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 14

Xosé Pedro Rodríguez, que consistí a ampliar el sector excavat l’any 1991 en 8 m2. També es va treballar en una zona situada a uns 50 metres a l’oest del lloc excavat el 1991 (figura 2). Durant aquestes campanyes d’excavació es van recuperar 318 artefactes lítics, enquadrats en 3 nivells arqueològics.

Figura 1 Situació geogràfica i context de la xarxa hidrogràfica dels jaciments. Figura 2 Planta general dels sectors excavats durant la intervenció arqueològica de

2.2. Indústria lítica La majoria dels 318 artefactes van ser recuperats en context estratigràfic. Concretament 67 objectes al nivell 1, 196 al nivell 2 i 18 al nivell 3. Solament 37 peces van ser recollides fora de context (taules 1 a 4). En funció de la gran similitud observada entre la indústria lítica dels diferents nivells, s’ha realitzat un estudi global. El registre ha estat analitzat seguint les directrius del Sistema Lògic Analític (Carbonell et al., 1983, 1992; Rodríguez, 1997).

1995 Figura 3 Seqüència estratigràfica dels Vinyets i situació de la zona excavada els anys

Les Vinyes Grans i els Vinyets

1991 i 1995

14

J

O R N A D E S

D

’A

2.2.1. Les primeres matèries i categories estructurals El sílex és la roca més utilitzada per a la fabricació d’eines, amb un 92% dels efectius. La resta de matèries són molt secundàries: quarsita, quars i calcària. La majoria dels objectes de sílex presenten una pàtina groguenca i alguns mostren rodament i concreció. El sílex va ser recollit al llit del riu Gaià. Es tracta de nòduls de petites dimensions, cosa que condiciona la talla, i dóna com a resultat una indústria que, en general, i prescindint de comptades excepcions, és de petit format (rarament les peces superen els 30 mm). Entre els 318 artefactes s’han trobat sis bases naturals (objectes no tallats, però introduïts antròpicament) i onze bases negatives de primera generació (BN1G), de les quals tres són clarament objectes configurats (eines fabricades configurant un nòdul) i tres BN1G d’explotació (nuclis per a l’obtenció

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 15

d’esclats). Entre la resta hi ha tres objectes que van ser en un principi BN1G d’explotació, però que després van ser configurats per tal de ser utilitzats com a instruments (BN1GC). No obstant això, la categoria amb més efectius és la de les bases positives (esclats), que constitueixen el 34,9% del total, mentre que les bases negatives de segona generació de configuració (esclats retocats per configurar un instrument) inclouen un 25,2 % dels objectes. A més hem comptabilitzat un 33,6 % de fragments i un 1% de peces no determinables.

nivell 1

2.2.2. Processos de configuració d’instruments Els processos de configuració d’instruments inclouen quasi el 40% del material identificable. Destaca especialment la gran presència de BN2GC. Solament hem identificat tres instruments configurats directament sobre nòduls de sílex (BN1GC). Malgrat les diferències en la configuració i la morfologia, aquests tres instruments coincideixen en la presència de tríedres distals. La creació de talls dièdrics va ser l’objectiu bàsic de la configuració d’eines sobre esclats (BN2GC), amb 48 efectius. Els talls denticulats també són freqüents (13 objectes), així com els trièdrics (10 efectius). Des del punt de vista tipològic, entre els 65 objectes classificables, els denticulats són majoria (19, dels quals 6 són osques), seguits per peces amb retoc abrupte (17, de les quals 7 Taula 1: Indústria lítica del nivell 1 dels Vinyets són osques), les puntes simples (11), les Bn BN1G BP BN2G FRAG IND. TOTAL rascadores (10) i els gratadors (9).

SÍLEX QUARSITA QUARS CALCÀRIA TOTAL 1 1.5%

1

22

17 2

1 1 23 19 1.5% 34.3% 28.4%

21

1 1 23 34.3%

62 92.5% 2 3.0% 1 1.5% 2 3.0% 67

Taula 2: Indústria lítica del nivell 2 dels Vinyets nivell 2 Bn BN1G BP BN2G SÍLEX 4 9 60 44 QUARSITA 3 QUARS 1 CALCÀRIA1 2 ALTRES 1 2 TOTAL 5 10 66 46 2.6% 5.1% 33.7% 23.5%

FRAG INDET TOTAL 63 2 182 92.9% 3 1.5% 2 3 1.5% 3 1.5% 1 1 5 2.6% 66 3 196 33.7% 1.0%

Taula 3: Indústria lítica del nivell 3 dels Vinyets nivell 3 Bn SÍLEX CALCARIA TOTAL 0 0.0%

BN1G

BP BN2G 8 4 1 0 9 4 0.0% 50.0% 22.2%

FRAG INDET TOTAL 5 17 94.4% 1 5.6% 5 0 18 27.8% 0.0%

Taula 4: Indústria lítica dels Vinyets sense adscripció a nivell arqueològic sense nivell Bn BN1G BP BN2G FRAG INDET TOTAL SÍLEX 12 10 10 32 86.5% QUARSITA 1 1 2 5.4% QUARS 1 2 3 8.1% TOTAL 0 0 13 11 13 0 37 0.0% 0.0% 35.1% 29.7% 35.1% 0.0%

2.2.3. Processos d’explotació i producció de bases positives S’han recuperat tres BN1G utilitzades com a nuclis. Aquests objectes són similars quant a les seves dimensions i la seva morfologia (amb tendència cúbica). A més a més els tres nuclis estan pràcticament esgotats. L’explotació de la primera matèria es va fer seguint una estratègia bifacial amb talla lineal i ortogonal. Hem identificat tres BN1G de sílex utilitzades en un principi com a nuclis (BN1GE) que després van ser configurades per la seva utilització com a instruments (BN1GC). També hem localitzat dues BN2G d’explotació, és a dir nuclis sobre esclats. Una d’aquestes peces, molt concrecionada, presenta talla unipolar lineal, mentre que l’altra no permet identificar amb claredat la direcció de les extraccions. La presència d’una BP que té la morfologia d’una petita

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

15


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 16

punta preconfigurada indica l’existència d’una estratègia de talla dirigida a la preconfiguració dels productes. Les BP tenen preferiblement talons no corticals (86%) i unifacetats (55%). No obstant això, és destacable el nombre de BP amb talons bifacetats (20%) i multifacetats (9%). Les cares dorsals són majoritàriament no corticals (77%). L’existència d’un nombre important de talons bifacetats i multifacetats coincideix amb les característiques de les BN1G d’explotació, amb talla ortogonal i morfologies cúbiques, amb alternança en l’ús dels plans dels objectes per tal de picar i extreure BP. 2.2.4. Interpretació L’escàs nombre d’efectius lítics sembla indicar l’existència d’ocupacions poc intenses, dedicades a la configuració d’instruments sobre BP, prèviament obtingudes sobretot mitjançant talla unipolar i ortogonal, poc complexa. La posició estratigràfica (12 metres per sota del sòl actual) i les característiques del reompliment podrien indicar una cronologia del Pleistocè Mitjà final. 3. Les Vinyes Grans de Puigdelfí (Tarragonès) 3.1. Situació i intervencions arqueològiques El jaciment de les Vinyes Grans està situat al terme municipal de Puigdelfí (Tarragonès), a 20 metres per sobre del nivell actual del riu Francolí (figura 4). Aquest jaciment fou descobert durant les prospeccions del Francolí de l’any 1989, realitzades per l’Àrea de Prehistòria i l’Àrea d’Arqueologia d’aleshores Universitat de Barcelona. L’any 1992, la construcció d’una conducció d’aigües soterrada per part del Consorci d’Aigües de Tarragona va provocar el seguiment i l’excavació d’urgència en aquest indret. La direcció tècnica de la intervenció arqueològica va anar a càrrec de J. Vallverdú i J. Rosell durant els dies 9 de març i 4 d’abril de 1992. La intervenció va tenir dues fases: en primer lloc una prospecció superficial de l’àrea afectada i a continuació l’excavació del jaciment. L’excavació va consistir en la realització de dues cales, una de 6 m2 a l’extrem situat al nord magnètic de la zona afectada i l’altra de 25 m2, situada al sud. El material arqueològic consisteix en indústria lítica, procedent de la prospecció i també de l’excavació. El material d’excavació pertany a dos nivells arqueològics. Les Vinyes Grans i els Vinyets

3.2. Indústria lítica A les Vinyes Grans es van recuperar 144 objectes lítics, que procedien de la prospecció superficial (45) i de l’excavació (43 del nivell 1 i 56 del nivell 2) (taules 5 a 7).

16

3.2.1. Primeres matèries i categories estructurals En general, el sílex domina entre les primeres matèries utilitzades. Globalment, el 82,6% de les peces són de sílex, mentre que entre la resta de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 17

Figura 4 Les Vinyes Grans de Puigdelfí. Detall del talús on es va localitzar el 1988 el jaciment. Es poden observar dos horitzons, més foscos, a la part superior dreta. La base de l’horitzó inferior és el sostre de la terrassa +20m del riu Francolí. A l’horitzó fosc superior, assenyalat per la fletxa, és on es localitzaren les indústries lítiques de la intervenció arqueo-

roques es poden destacar el quars (7,6%), la corniana (4,2%) i la lidita (2,8%). Aquestes primeres matèries es poden obtenir a prop del jaciment, al llit del riu Francolí. En general s’observa una relativa similitud entre els objectes procedents de la prospecció i de l’excavació. Cal destacar per damunt de tot l’abundància de fragments amb morfologia poc representativa. Concretament, un 69,4% de tota la indústria són fragments. Aquest fet no facilita l’anàlisi, ja que la mostra restant (44 peces) és escassa per tal d’establir característiques morfotècniques. En total es van localitzar solament 3 BN1G, 16 BP i 20 BN2G. En aquest sentit, és indicatiu el percentatge de peces retocades (BN2G), que arriba fins al 13,9% del total.

lògica de l’any 1991.

3.2.2. Característiques tecnològiques Malgrat l’escassa mostra disponible, l’anàlisi de la indústria lítica de les Vinyes Grans permet definir alguns trets significatius (Gabarró et al., 1995): 1. Utilització preferencial de fragments de base positiva com a suport i presència de comportaments tècnics destinats a l’aixecament de la plataforma d’interacció i del bulb de percussió de les bases positives. 2. Utilització preferencial de bases positives de ruptura lateral. Aquest tipus de BP s’obtenen de forma recurrent en un model d’explotació de tipus centrípet bifacial, model present a bastament als tecnocomplexos del Paleolític Inferior i Mitjà. La introducció preferencial d’aquestes BP en els processos configuratius ha estat apuntada per altres conjunts lítics del paleolític mitjà.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

17


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 18

Taula 5 : Indústria lítica procedent de les Vinyes Grans

CORNIANA QUARSITA PISSARRA TOTAL

Bn BN1G 1 1 1 2,2%

2 4,4%

BP

BN2G 1

FRAG TOTAL 2 4 1 1 1 2.2% 8 8 26 45 17,8% 17,8% 57,8%

8,9% 2,2%

Taula 6: Indústria lítica procedent del nivell 1 de les Vinyes Grans Bn BN1G SILEX QUARS LIDITA CORNEANA TOTAL

0

0

BP 2

BN2G 4

FRAG TOTAL 26 32 74,4% 6 6 13,9% 1 2 3 7.0% 2 2 4,7% 2 5 36 43 4,7% 11,6% 83,7%

3.2.3. Interpretació En el nivell 2 es va reconèixer una associació molt recurrent en els assentaments a l’aire lliure, que consisteix en una dispersió d’eines i productes de talla entorn d’un còdol de gran format transportat al jaciment. Com a hipòtesi de treball es planteja la possibilitat que aquest gran còdol hagi pogut estar funcionalitzat com a enclusa per desenvolupar distintes activitats paleoeconòmiques com l’escorxament de biomasses d’animals o la fabricació d’eines o altres funcions que no han deixat restes de la seva optimització.

Taula 7: Indústria lítica procedent del nivell 2 de les Vinyes Grans

SÍLEX CALCÀRIA QUARS PISSARRA SORRENCA QUARSITA LIDITA INDET TOTAL

Bn BN1G 2 1 2

4 7,1%

1 1,8%

BN2G 6

FRAG TOTAL 33 48 85,7% 2 3,6% 1 1 1,8% 1 1 1,8% 1 1 1,8% 1 1 1,8% 1 1 1,8% 1 1 1,8% 6 7 38 56 10,7% 12,5% 67,9%

4.1. Sòls i sediments de les Vinyes Grans i dels Vinyets La confecció d’una estratigrafia de sòls i sediments de regions ha estat sovint molt relacionada amb jaciments arqueològics (Catt, 1986). Aquesta aproximació permet interpretar, en termes cronoestratigràfics relatius, jaciments en què les datacions absolutes són difícils d’obtenir. A més, aquests estudis permeten també obtenir retalls d’escenaris paleogeogràfics per a reconstruccions ambientals i paisatgístiques. En les Vinyes Grans i els Vinyets hem reconegut dos horitzons diagnòstics fonamentals en el paisatge de les regions perimediterrànies: l’horitzó argílic (Bt) i l’horitzó càlcic - petrocàlcic (Bca o Bk). L’estimació del desen-

Les Vinyes Grans i els Vinyets 18

4. Estratigrafia La sedimentologia de gran part dels dipòsits que formen els jaciments dels Vinyets i les Vinyes Grans són força homogenis. Destaca l’absència de graves i blocs i són formats fonamentalment per arenes, llims i argiles. Tot i el caràcter homogeni de les litologies, un dels trets més distintius d’aquestes estacions és la presència d’abundants contactes difusos més que capes ben delimitades. En una primera aproximació això ens indica l’existència de processos edàfics expressats en la formació d’horitzons. Així, en les figures 5 i 6 presentem l’estratigrafia d’horitzons diagnòstics de les seqüències sedimentàries realitzada mitjançant les observacions de camp, les dades del programa analític quantitatiu i l’anàlisi micromorfològica (Vallverdú, 1993). Les figures 7 i 8 mostren microfotografies de làmines primes d’alguns dels horitzons, observades mitjançant un microscopi petrogràfic i descrites segons la terminologia de Bullock i altres (Bullock et al., 1985). D’aquesta manera, podem destacar que aquesta investigació ha generat un cos de dades que permeten distingir sòls fòssils evolucionats d’altres poc evolucionats i, dins dels sòls poc evolucionats, separar els sediments i els sediments derivats de sòls.

BP 6

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 19

Figura 5 Litologies i estructures dels horitzons dels Vinyets

volupament de l’evolució dels processos de la seva formació i la reconstrucció seqüencial i jeràrquica de les relacions entre processos edàfics (Fédoroff i Courty, 1987) ha permès establir dos grans conjunts d’horitzons en les seqüències estudiades. 4.1.1. Evolució edàfica desenvolupada separada o juxtaposada d’un horitzó B argílic (Bt) i un horitzó B càlcic (Bca). El desenvolupament dels processos edàfics es manifesta de forma diferent en les dues estacions. A les Vinyes Grans, hi ha una evolució juxtaposada

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

19


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 20

Figura 6 Litologies i estructures

Les Vinyes Grans i els Vinyets

de les Vinyes Grans

20

J

O R N A D E S

D

’A

d’un horitzó argílic i un horitzó càlcic truncat (horitzons IIIBt-h i IIIBb-ca). Als Vinyets, situat en la columna de Vinyets perfil, hi ha l’evolució sobreposada d’un horitzó argílic i un horitzó càlcic (IVBt i IVBca) (figura 9). La diferenciació d’horitzons juxtaposats i sobreposats es manifesta sobretot en la dinàmica del carbonat de calci total i actiu de les anàlisis quantitatives, i en les anàlisis micromorfològiques. En l’horitzó IIIBt-h de les Vinyes Grans s’observa un allunyament entre els valors del CaCO3 actiu i total, mentre que als Vinyets la sobreposició dels processos de carbonatació apropa els valors del CaCO3 actiu i total en l’horitzó IVBt, que s’allunyen en l’horitzó IVBca, que caracteritza els processos edàfics d’acumulació i redistribució dels carbonats. En els dos horitzons d’acumulació de carbonats de les Vinyes Grans (IIIBb-ca) i dels Vinyets (IVBca) hi ha un enriquiment en materials poc meteoritzats tal com indica la capacitat de bescanvi catiònic. En termes d’hipòtesi de treball, aquest enriquiment pot ser associat a materials eòlics amb un component calcític important. Les anàlisis micromorfològiques mostren impregnacions denses de calcita microesparítica (figura 8 microfotografia 5) i abundants trets d’alteració en revestiments cristal·lins microesparítics i micrítics entorn de canals (figura 8 microfotografia 6) de l’horitzó IIIBt, mentre que la massa bassal de l’horitzó

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 21

Figura 7 Microfotografies de làmines primes dels Vinyets

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

presència

presència

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

21


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 22

Figura 8 Microfotografies de làmines primes de les Vinyes Grans

Les Vinyes Grans i els Vinyets

IVBt dels Vinyets perfil existeix una decarbonatació quasi total (figura 7 microfotografia 3). Finalment, l’enriquiment en argiles il·luvials, característiques del sufix t, en els horitzons IVBt dels Vinyets perfil i IIIBt-h de les Vinyes Grans està representat en les anàlisis granulomètriques i també en les anàlisis micromorfològiques (figura 7. microfotografia 3 i figura 8 microfotografia 5). Cal destacar el sufix h, d’acumulació de matèria orgànica, en l’horitzó Bt de Vinyes Grans, un bon caracteritzador de paleosòls (Köster i Leser, 1976). Finalment, cal esmentar l’expressió micromorfològica degradada de l’acumulació d’argiles (Douglas i Thompson, 1985; Fédoroff i Goldberg, 1982) que expliquem per la integració i destrucció (papulització) en la massa bassal

22

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 23

Figura 9 Vinyets; perfil. Secció de la part superior de la seqüència. A la base de la seccció, assenyalat amb la fletxa, es pot observar l’horitzó VBca. La secció comença amb una banda més fosca, l’horitzó IVBt, i continua gradualment i de forma separada vers l’horitzó superior (IVBca)

de l’argila il·luvial tant per processos d’edafoturbació, com és en el cas dels Vinyets perfil, com el de carbonatació i col·lapse de la microestructura, en el perfil de les Vinyes Grans. En els horitzons amb processos d’acumulació de carbonats d’evolució edàfica desenvolupada hem distingit dos tipus que hem anomenat Bca i Bca-C. Aquesta diferència —tot i que en els paràmetres quantitatius com els continguts en carbonats actius i totals, la diferència entre pH i la capacitat de bescanvi catiònic són semblants— està fonamentada en la presència d’elements grollers testimonis de processos sedimentaris que interfereixen en el desenvolupament dels processos edàfics. En aquest sentit, les dades de les granulometries, no disponibles en el Bca-C de les Vinyes Grans, però sí en l’horitzó IIBca-C dels Vinyets perfils ens indiquen la presència de materials grollers que formen les anomenades crostes conglomeràtiques (Freytet, 1989). Pel que fa a la làmina prima, aquests horitzons es diferencien per la presència de nòduls subarrodonits complexos amb contorns clars (figura 8 microfotografia 1). Mentre, en els horitzons poc interferits per dinàmiques sedimentàries poden aparèixer nòduls, més subangulars i menys complexos, impregnacions contínues i denses (figura 7 microfotografia 1 i 4), revestiments cristal·lins en canals (figura 7 microfotografia 2 i figura 8 microfotografia 3). Finalment, en els horitzons amb una evolució carbonatada menys interrompuda per processos sedimentaris podem observar les diverses fases de recarbonatació mitjançant processos d’enriquiment per l’activitat biològica (figura 7 microfotografia 2 i figura 8 microfotografia 3) i per cimentació hídrica (figura 7 microfotografia 4). Tanmateix, la presència tant de processos d’erosió i d’acreció de materials sedimentaris carbonatats, com la redistribució - translocació biològica i la

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

23


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 24

cimentació es poden manifestar sincrònicament de manera que un estudi seqüencial i jeràrquic és necessari per tal d’establir una successió genètica fina d’aquests horitzons d’evolucions edàfiques desenvolupades. 4.1.2. Evolució edàfica poc desenvolupada i separada d’horitzons B enterrats (Bb) i horitzons B de transició a C (B3 i C). Aquests horitzons estan representats en el pla analític pel fet que presenten una forta distància entre els valors del CaCO3 actiu i total i una elevada capacitat de bescanvi catiònic. Una excepció interessant és la presència en l’horitzó IIB3 de les Vinyes Grans on es disposen les indústries paleolítiques de la campanya de 1992. En aquest horitzó es registra una baixa capacitat de bescanvi catiònic que interpretem com heretada del material parental, probablement un sòl, de manera que ens trobem davant d’un sediment que deriva d’un sòl. De fet, aquests horitzons interpretats per la baixa evolució dels processos edàfics, més aviat indiquen l’aturada dels processos edàfics i també la importància dels fenòmens de sedimentació —erosió— aturada en el registre estratigràfic. D’aquesta manera, aquests horitzons presenten sovint contactes clars que representen truncadures en l’evolució edàfica a més d’indicar, no sempre, canvis en els mitjans deposicionals sedimentaris. Tot i que les granulometries no responen de forma clara a aquest marc interpretatiu, hi ha uns lleus increments de les fraccions més grosses i de les més fines. Pel que fa a la làmina, l’escassa evolució edàfica d’aquests horitzons està registrada en la presència de bioturbació de baixa i mitjana intensitat, microestructures d’origen sedimentari, com l’esponjosa, i la porositat d’origen mecànic com les fissuracions acomodades (figura 7 microfotografia 8). Significativament, en els horitzons C, que partint de les dades de camp representen sediments sense interferències edàfiques, sovint mostren trets que indiquen també evolucions edàfiques poc desenvolupades. D’aquesta manera, apareixen alternança d’estructures sedimentàries conservades i presència d’activitat biològica (figura 7 microfotografies 5 i 6).

Les Vinyes Grans i els Vinyets

4.2. Discussió La construcció d’una estratigrafia de sòls per als jaciments de les Vinyes Grans i els Vinyets contribueix des de diferents vessants al coneixement de les ocupacions humanes registrades. Dos aspectes fonamentals volem destacar: la caracterització del mitjà natural en el qual es desenvolupen les ocupacions humanes; i el context cronoestratigràfic relatiu dels nivells arqueològics. El context cronoestratigràfic relatiu de les seqüències sedimentàries dels jaciments presentat en forma d’estratigrafia de sòls ens ha permès distingir dos grans grups d’horitzons. El primer, representat per horitzons que mostren evolucions edàfiques de llarga durada, mostra dues grans tendències de l’edafogènesi dels països mediterranis: l’acumulació de carbonats, que forma els paisatges de crostes calcàries; i l’acumulació d’argiles, que forma els característics sòls vermells. En les estratigrafies dels dos jaciments estudiats aquests

24

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 25

sòls es presenten enterrats, és a dir, són paleosòls. Aquests paleosòls que mostren evolucions edàfiques de llarga durada, i en certa manera evolucions edàfiques juxtaposades, representen porcions de temps força importants. De fet, es coneix bastant malament la durada temporal absoluta de processos edafogenètics com l’acumulació de carbonats o la il·luviació d’argiles. Tot i que cada cop és més estesa la noció que els processos edàfics són temporalment discontinus, podem esmentar la seqüència de Can Garriga, al Gironès, on hem documentat la presència d’un horitzó B el·luvial damunt d’un horitzó d’acumulació d’argila Bt en el marc cronològic absolut (U-Th) de 107 – 130 m.a. BP (Giralt et al., 1995). També hi ha els registres sedimentaris continentals força continus com els loess (GUO, 1990; CATT, 1986) que indiquen quan es donen evolucions edàfiques i quina expressió dels processos edàfics mostren. En aquest sentit, aquestes seqüències ajuden a interpretar el desenvolupament de processos edàfics en la cronoestratigrafia. Així, es pot observar la presència de la descalcificació i la formació d’horitzons amb argila il·luvial durant els interglacials mentre que l’acumulació de carbonats és un procés de formació edàfic característic de glacials. Finalment, cal esmentar que el caràcter temporal discontinu dels processos edàfics són indicats per moments de sedimentació —erosió, hiatus o gènesi de formes superficials com les crostes estromatolítiques. La identificació de processos edàfics de llarga durada en els horitzons de les seqüències diagnosticats en forma d’horitzons Bt i Bca, en la discontinuïtat litològica III a les Vinyes Grans i IV als Vinyets perfil, ens ajuden a interpretar la correspondència d’aquests horitzons a grans fases climàtiques. En aquest sentit, hem formalitzat la hipòtesi de treball que ambdós sòls poden representar bona part de l’inici del pleistocè superior, fonamentalment en el que seria en la cronologia alpina, l’interglacial Riss-Würm i el Würm I o també la corba 5 dels estadis isotòpics, és a dir, en el darrer interglacial en el sentit ampli (125-70 ma BP) (Woillard i Mook, 1982; Kukla, 1977). Les conseqüències d’aquesta hipòtesi cronològica relativa sobre la formació d’aquests horitzons de llarga durada, ens permet emmarcar provisionalment les indústries prehistòriques a manca d’un marc cronoestratigràfic absolut definitiu. Les indústries dels Vinyets es troben sota d’aquests horitzons del darrer cicle interglacial/glacial, en nivells que hem inclòs en horitzons d’evolució edàfica curta. Això implica una posició estratigràfica anterior a l’hipotètic darrer interglacial. De fet, l’acreció sedimentària dels sediments és força notable, coherent en l’escassa evolució dels processos edàfics. Aquests processos sedimentaris estan formats notablement per mitjans al·luvials de baixa a mitjana intensitat, amb diferents fases tractives, observades i documentades en els treballs de camp. La durada d’aquesta activitat fluvial, presenta dos moments fonamentals. La inferior, on són els nivells arqueològics dins la discontinuïtat litològica VII, on predominen càrregues tractives i aturades que permeten el desenvolupament de processos edàfics de baixa intensitat. I la superior, que mostra llims d’inundació de baixa energia amb processos edàfics inicials com

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

25


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 26

la bioturbació, en la discontinuïtat litològica VI. Les restes d’indústria apareixen, doncs, en una formació sedimentària al·luvial anterior a una posterior migració lateral o incisió del Gaià. Així, és d’esperar que les ocupacions humanes es donessin en un entorn de vora del riu Gaià. Les indústries de les Vinyes Grans se situen en un horitzó de processos edàfics d’evolució poc desenvolupats (IIB3). Es troben en una superfície d’erosió —truncadura sobre l’horitzó IIIBb-ca, en la discontinuïtat litològica II. La seva posició implica hipotèticament que aquests nivells arqueològics són posteriors al darrer interglacial. Tot i que la a crosta conglomeràtica superior és difícil assignar-li una posició cronològica, interpretem que els processos edàfics registrats, una evolució edàfica d’acumulació i redistribució de carbonats de llarga durada, són anteriors a l’Holocè. D’aquesta manera, les indústries de les Vinyes Grans quedarien en una posició cronològica relativa entre l’Holocè i el final del darrer interglacial. De fet, el context sedimentari dels nivells arqueològics de les Vinyes Grans, caracteritzats per ser sediments derivats de sòls, ens indiquen una fase de reorganització del paisatge. Així, l’activitat del veí barranc del Bogatell i la formació de la crosta conglomeràtica que lateralment vers el barranc passa a uns llims al·luvials ajuda a interpretar la presència d’un petit vessant endorreic com a quadre paleogeogràfic hipotètic de les ocupacions de les Vinyes Grans de Puigdelfí. Aquestes ocupacions en el glacis de les Vinyes Grans estarien emmarcades en l’inici d’una petita cubeta alimentada pel barranc de Bogatell. Aquesta cubeta endorreica és, a manca d’un estudi geomorfològic de detall, probablement responsable de les interferències sedimentàries que estan registrades en la formació dels nivells arqueològics i de la crosta conglomeràtica que tanca la seqüència estratigràfica de les Vinyes Grans. 5. Conclusions generals Els dos jaciments estudiats constitueixen dues peces clau per tal d’aprofundir en l’estudi de les primeres ocupacions humanes a les comarques del sud de Catalunya. Més específicament, posen de manifest l’interès del coneixement de les ocupacions paleolítiques a l’aire lliure, en zones pròximes a corrents fluvials com el Francolí i el Gaià.

Les Vinyes Grans i els Vinyets

Agraïments

26

En aquestes intervencions arqueològiques participaren nombrosos estudiants, molts d’ells col·laboradors de l’Àrea de Prehistòria i Arqueologia del Departament de Geografia i Història de la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona. A tots els hi agraïm la seva aportació. També, J. Zaragoza que sempre ha estat al davant dels treballs duts a terme en els dos jaciments.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 27

Bibliografia Bullock, P.; Fédoroff, N.; Jonguerius, A.; Stoops, G.; Tursina, T. (1985) Handbook for Soil Thin Section Description. Waine Research Publications. Carbonell, E.; Guilbaud, M.; Mora, R. (1983) «Utilización de la lógica analítica para el estudio de tecno-complejos a cantos tallados», Cahier noir, 1: 3-64. Carbonell, E.; Prats, J.M.; Vallverdú, J. (1991) «Paleosòls i indústria lítica en la primera terrassa del Francolí. Edafogènesi i estratigrafia del Pleistocè Superior en el Camp de Tarragona». Butlletí Arqueològic 13: 6-15. Carbonell, E.; Mosquera, M.; Ollé, A.; Rodríguez, X.P.; Sala, R.; Vaquero, M.; Vergés, J.M. (1992) «New Elements of the Logical Analytic System». Cahier noir, 6: 3-61. Carbonell, E.; Márquez, B.; Ollé, A.; Rodríguez, X.P.; Vallverdú, J.; Vergès, J.M.; Zaragoza, J. (1992) Els Vinyets. El Catllar. Els primers pobladors de la Catalunya meridional. Llibre catàleg de l’exposició sobre «Els Primers Pobladors de la Catalunya Meridional». Tarragona: Ajuntament del Catllar - Laboratori d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili. Catt, J. A. (1986) Soils and Quaternary Geology. Oxford: Clarendon Press. Douglas, L. A.; Thompson, M. L. [editors] (1985) Soil Micromorphology and Classification. Vol. 15. Madison: SSSA. Fédoroff, N.; Goldberg, P. (1982) Comparative micromorphology of two late Pleistocene paleosols (in the Paris bassin). Catena 9:227-251. Fédoroff, N.; Courty, M. A. (1987) «Paleosols». A: Miskowsky, J. C. [ed.] Géologie de la préhistoire. Paris: Géopré. Freytet, P. V., E. (1989). «Les carbonates du pourtour méditerranéen: microfaciès et milieux de formation». Méditerranée 2-3:5-28. Gabarró, J.M.; Gené, J.M.; Mosquera, M.; Rosell, J.; Vallverdú, J.; Vaquero, M. (1995) «Poblamiento paleolítico del Camp de Tarragona y la evolución de las formaciones superficiales del Pleistoceno superior». A: Aleixandre, T.; Pérez González, A. [ed.] Construcción de Paleoambientes y cambios climáticos durante el Cuaternario. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, p. 389-408. (Monografías del Centro de Ciencias Medioambientales; 3). Giralt, S.; Vallverdú, J.; Sala, R.; Rodríguez, X. P. (1995) «Cronoestratigrafia, entorn sedimentari i paleoclimatologia de la ocupació humana a la vall mitjana del Ter al Plistocè mitjà final i superior inicial». A: Agustí, B.; Burch, J.; Merino, J. [ed.] Excavacions d’urgència a Sant Julià de Ramis (Anys 1991-1993). Girona.: Centre d’Investigacions Arqueològiques (Sèrie Monogràfica; 16): 23-36. Guo, Z. T. (1990) Succession des paleosols et des loess du centre-ouest de la Chine: approche micromorphologique. Université Paris - 6. [Tesi no publicada] IGME (1987) Tarragona E. 1:200.000. Madrid: Centro de publicaciones del Ministerio de Industria y Energia. Köster, E.; Leser, H. (1976) Trabajos prácticos de geomorfología. València: Departamento de Geografía. Edición no venal. Kukla, G. J. (1977) Pleistocene Land-sea correlation I. Europe. Earth Science Review 13: 307374. Rodríguez, X.P. (1997) Sistemas Técnicos de Producción Lítica del Pleistoceno inferior y medio de la Península Ibérica: variabilidad tecnológica entre yacimientos del Noreste y de la Sierra de Atapuerca. Universitat Rovira i Virgili. [Tesis doctoral no publicada] Vallverdú, J. (1993) Dades per a l’estratigrafia quaternària del Camp de Tarragona: el paleosòls. Universitat Rovira i Virgili. [Tesis de llicenciatura no publicada]. Woillard, G. M.; Mook, W. K. (1982) «Carbon-14 Dates at Grande Pile: Correlations of Land and Sea Chronologies». Science. 215:159-161.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

27


02. Paleol

22/9/07

10:25

Pรกgina 28


22/9/07

10:25

Página 29

La Cativera (el Catllar, Tarragonès). Noves dades sobre el límit pleistocèholocè al sud de Catalunya ETHEL ALLUÉ ISABEL CÁCERES MARTA FONTANALS MARCOS GARCÍA ANDREU OLLÉ PALMIRA SALADIÉ JOSEP MARIA VERGÈS JOSEP ZARAGOZA Àrea de Prehistòria, Universitat Rovira i Virgili. Pl. Imperial Tarraco, 1. 43005. Tarragona

DIEGO E. ANGELUCCI CHIARA FIOCCHI Dipartimento di Scienze Geologiche e Paleontologiche, Università di Ferrara

ROSA HUGUET Museo de Ciencias Naturales, Departamento de Paleobiología (Unidad de investigación asociada al CSIC)

Introducció El jaciment arqueològic de la Cativera (el Catllar, Tarragonès) es localitza en un petit abric del marge esquerre del riu Gaià, a uns 65 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Les seves coordenades geogràfiques són 41°11’18’’ nord i 20°20’10’’ est i les coordenades UTM X: 360.437 i Y: 4.561.094. La vessant del marge esquerre d’aquest tram de la vall del riu Gaià es caracteritza per una paret que en trenca la continuïtat; aquesta paret està modelada en les calcarenites de la Unitat d’Ardenya, d’edat miocena (IGME, 1986), que aquí s’orienta cap a l’oest-nordoest amb una lleugera inclinació, aproximadament d’uns 10°. L’abric se situa a la base d’aquesta paret, és poc profund i té una alçada màxima aproximada de 3 metres. El seu origen es deu a l’acció conjunta de processos de dissolució càrstica i d’erosió fluvial, als quals també s’ha associat una acció moderada de processos de gelifracció durant les fases més fredes de l’últim glacial. El jaciment va ser descobert per un dels autors (J. Z.) durant les obres d’ampliació d’un camp de vinya que van seccionar el rebliment de l’abric i van deixar a la vista els nivells arqueològics (figura 1). Fins al moment s’hi ha dut a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

29


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 30

Figura 1 Vista general de l’abric abans d’iniciar la intervenció arqueològica.

terme una breu intervenció arqueològica d’urgència, entre els dies 9 a 22 de novembre de 1995, efectuada per un equip de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili*, sota la direcció tècnica de Josep M. Vergès. Aquesta intervenció es va desenvolupar a través de l’estudi de la successió estratigràfica i de l’excavació d’una superfície d’uns 10 m2 dels nivells superiors A i B. En aquest article es presenten les dades interdisciplinàries i preliminars procedents de l’excavació de 1995. Estratigrafia

La Cativera

La successió estratigràfica de la Cativera té una potència aproximada d’uns 2 m (figura 2) i es pot dividir en tres conjunts arqueològics principals, que s’han denominat, de dalt a baix, A, B i C; el conjunt C alhora s’ha subdividit en els nivells C1, C2, C3, C3b i C4 (figura 3). Cada conjunt arqueològic correspon a una o més unitats geoarqueològiques diferenciades per caràcters sedimentaris o edafològics. La superfície actual de l’abric està organitzada sobre un nivell de blocs procedents del sostre de l’abric, que segellen tota la successió. Els nivells subjacents A i B presenten caràcters similars. Estan formats per bretxa calcària amb una matriu francollimosa, grisa groguenca, procedent de l’acumulació de fragments del sostre i de sediment fi procedent del vessant. A la part superior d’ambdós nivells es reconeixen dos horitzons edafològics A, caracteritzats per una acumulació moderada de matèria orgànica i bioturbació. La presència

30

(*) Equip d’excavació format per Miassa Aïmene, Ethel Allué, Isabel Cáceres, Gema Chacón, Carolina Díaz, Toni Escauriaza, Cristina Fernández, Ariadna Ferrer, Marta Fontanals, Emma Galindo, Miquel Àngel Gil, Rosa Huguet, Núria Ibáñez, Marina Lozano, Carolina Mallol, Kenneth Martínez, Sagrari Martorell, Xavi Plana, Jordi Rosell, Núria Valls, Manuel Vaquero, Loli Ynguanzo, Josep Zaragoza i Rodrigo Royo.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 31

Figura 2 L’abric de la Cativera durant els treballs d’excavació.

d’aquests horitzons A ens indiquen el desenvolupament de processos edafogènics relacionats amb la interrupció de l’activitat sedimentària i amb una breu fase d’estabilitat de la superfície. Cal destacar un discret enriquiment de carbonats en totes les unitats de la successió. El límit entre els conjunts B i C correspon a un canvi en els caràcters de composició i geometria del sediment. Mentre que els nivells A i B s’inclinen lleugerament cap a l’exterior de l’abric, les unitats del conjunt C es troben pràcticament horitzontals. El conjunt C, de gairebé un metre de potència, es compon d’un sediment fi, bàsicament arenes i llims grocs. Es pot dividir en nombrosos nivells a causa de la presència d’intercalacions de graves i de nivells antròpics. Els estrats d’aquest conjunt provenen de processos al·luvials, amb deposició per desbordament lateral seguint uns cicles rítmics, que s’alternen amb les aportacions antròpiques —a vegades tan intenses que formen la major part de la matriu sedimentària— i als ocasionals fragments despresos de la paret. La mineralogia de les arenes reflecteix la situació geològica de la conca hidrogràfica del Gaià; els processos de meteorització, tot i que poc importants, fan interrupcions cícliques de la sedimentació amb un desenvolupament d’horitzons càmbics i de trets hidromòrfics. L’impacte antròpic es manifesta principalment en l’aportació de restes orgàniques, cendres, carbons, indústria lítica i altres objectes, i també, en la modificació del sediment per trepig, acumulació i incorporació de matèria orgànica, impacte tèrmic, reorganització de l’espai, etc. Més concretament, en el nivell superior C1 s’evidencien caràcters de transició entre els dipòsits de gravetat del nivell B i els al·luvions inferiors. A C2 i C3 la continuïtat lateral dels nivells al·luvials es troba tallada per estructures antròpiques, concretament per

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

31


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 32

Taula 1 La Cativera. Resultats de les datacions radiomètriques. Llegenda: 1 – nivell arqueològic; 2 –posició de recollida de la mostra de carbó; 3 – relació de seguretat entre la mostra i l’objecte datat (vegeu Waterbolk, 1971); 4 – referència del laboratori; 5 –valor mitjà de la mesura i l’error estàndard, en anys 14C bp; 6, 7 i 8 – datacions calibrades en anys cal BP: edat mitjana, interval 1σ (probabilitat 69%) i interval 2σ (probabilitat 95%). Per al calibratge s’ha fet servir el programa REVISE CALIB 3.1 (Stuiver, Reimer, 1993, 215-230). 1

2

3

4

5

6

7

8

A

superf. IV AAnivell A 23367

7979 ± 60

8945, 8901, 8896, 8872, 8841, 8791, 8729

89598650

89908557

B

superf. IV AAnivel B 23368

8860 ± 95

9834, 9754, 9679

9891-

99719492

AA23369

10370 ± 100

12257

1240712068

1253411796

C2

secció IV AAX1 23370

10660 ±120

12591

1272212449

1284612282

C3

secció IV AAX1 23371

11230 ± 100

C3b secció IV AAX1 23372

11135 ± 80

C1

perfil P1

IV

llars, fins i tot al sediment llimós i arenós. El nivell C4, on les aportacions antròpiques són més escasses, està format per l’alternança d’arenes més o menys llimoses. El sediment de C4 s’organitza o bé en estructures sedimentàries, com serien laminacions o deformacions de càrrega, o bé es troba associat amb figures hidromorfes, que indiquen que la deposició es va donar en un ambient més humit que l’actual. El nivell C4 està damunt de l’alterita que es va desenvolupar a partir del substrat miocè. Datacions

Les datacions s’han fet sobre mostres de carbó vegetal recollides durant l’excavació i procedents 13137 13255- 13387tant de l’excavació en superfície dels nivells com 13029 12920 de les seccions. Les mostres s’han analitzat emprant el mètode de radiocarboni amb AMS, pel Laboratori de Datació de la Universitat d’Arizona. Els resultats estan indicats a la taula 1. Les datacions obtingudes són coherents amb la seqüència estratigràfica. Les dues dates més antigues (C3 i C3b) es localitzen en el mateix interval temporal, aproximadament al final de l’Allerød, interestadi temperat del Tardiglaciar. Els nivells C1 i C2 es localitzen cronològicament en dos moments diferents del Dryas recent, últim episodi fred del Pleistocè; en concret, l’edat del nivell C1 s’acosta al límit Pleistocè-Holocè. Els conjunts B i A estan atribuïts a l’Holocè antic, al final del Preboreal i prop del límit Boreal-Atlàntic, respectivament. 13044

1313912954

1324212862

Registre lític

La Cativera

Nivell

32

A B C1 C2 C3 C3b C4 Total

J

Per a l’estudi del registre lític s’ha emprat el Sistema Lògic Analític (Carbonell et al., 1983, 3-79, IBÍDEM, 1992, 5-59), que ordena els objectes segons quina sigui la seva situació en el procés tecnològic, definint categories estructurals i no tipus. Aquesta sèrie de categories s’estudien a partir de la seva estructura morfotècnica, potencial i funcional. Taula 2 La Cativera. Primeres matèries utilitzades. El registre lític recuperat a la Cativera està format per 709 elements. La primera matèria més Sílex Calcària Àgata Pissarra Total emprada és el sílex (650 peces) seguida de la calcà54 18 72 340 27 1 1 367 ria, amb una proporció significativament menor (57 16 16 37 2 39 peces), i ocasionalment s’utilitzen l’àgata (1 peça) i 62 2 64 70 2 72 la pissarra (1 peça) (taula 2). Totes les primeres 71 6 77 matèries són captades en les terrasses fluvials del 650 57 1 1 709 riu Gaià, situades a pocs metres de l’assentament.

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 33

Taula 3 La Cativera. Relació de primeres matèries (Si: Sílex; Ca: Calcària) i categories estructurals. BN nivell

Ca

A B C1 C2 C3 C3b C4

7 12

BN1G Si

5

Ca

BP

BN2G

Si

Ca

Si

Ca

Si

1 11

1 6

39 261 15 34

11 65 1 5

1

2 2 1

64 62

8 8

En totes les ocupacions, el sílex i la calcària formen part de dues cadenes operatives diferents (taula 3). Així, mentre el sílex és emprat en els sistemes tècnics de producció d’instrumental lític, la calcària funciona sense transformació prèvia, en activitats relacionades amb la percussió, el foc i com a suport per la pintura i el gravat (vegeu infra). Indústria lítica

Taula 4 La Cativera. Morfotipus de BN2G. Llegenda: dent. – denticulats; grat. – gratadors; rasc. – rascadores; lam. d. – làmines de dors; punt. d. – puntes de dors; trunc. – truncadures. Nivell Dent. Osques A B C1 C2 C3 C3b C4

3 9

3

3

Total 15

3

En tots els nivells, a excepció de C1, C2 i C3, probablement a causa de la petita àrea Grat. Rasc. Lam. d. Punt. d. Burins Trunc. excavada en els esmentats nivells, trobem 4 representada tota la cadena operativa del 38 2 6 4 1 3 1 sílex, excepte les bases naturals (BN). 2 1 1 2 1 Aquest aspecte, junt amb l’important per3 2 1 2 1 5 centatge de bases positives (BP) corticals 43 12 15 6 1 3 ens indicaria que s’han desenvolupat activitats completes de talla al jaciment. La dinàmica industrial dels successius nivells de la Cativera es caracteritza, principalment, per una clara diferència entre els nivells inferiors i el superior (figura 4). La indústria lítica dels nivells B, C1, C2, C3, C3b i C4, tot i correspondre a moments cronològics diferents i presentar variacions intraespecífiques, és producte, generalment, d’una talla laminar, amb una explotació multipolar de les bases negatives de primera generació (BN1G), amb una posterior modificació de les bases positives majoritàriament mitjançant el retoc simple i semiabrupte i abrupte. Al nivell B, entre les bases negatives de segona generació, el morfotipus més representat són els gratadors, seguit de les làmines i puntes de dors (taula 4). Pel que fa als nivells C1, C2, C3, C3b i C4 no disposem de dades suficients per caracteritzar adequadament el conjunt lític, ja que, si bé els morfotipus representats no varien significativament dels del nivell B, les diferències percentuals en la representació dels objectes no es poden considerar vàlides atès el baix nombre d’efectius què disposem. Al nivell A s’evidencia un canvi industrial. En el conjunt lític d’aquest nivell s’observa, respecte els nivells anteriors, la substitució de les BP de tipus laminar per BP de gran format, generalment més amples que llargues, que s’obtenen, almenys en l’única BN1G recuperada, mitjançant l’explotació unipolar. Cal destacar l’absència del retoc abrupte en la configuració de les BN2G, la qual es porta a terme, en la majoria dels casos, mitjançant el retoc simple, i de forma minoritària el retoc semiabrupte. Els morfotipus més representats són els denticulats i les osques, configurats majoritàriament amb retocs inversos. Com es pot observar, l’anàlisi morfotècnica de la indústria lítica de la Cativera evidencia la presència de dos conjunts lítics ben diferenciats: per una

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

33


22/9/07

10:25

Página 34

La Cativera

02. Paleol

34

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 35

Figura 3 Successió estratigràfica de la Cativera. Secció sud, quadres P5-O5. Figura 4 Indústria lítica en sílex: 1 i 2. BN1G del nivell B; 3. BP del nivell B; 4. BP del nivell C4; 5 a 29. BN2G: 5 a 7. Denticulats del nivell A; 8 a 13. Gratadors del nivell B; 14. Gratador del nivell C1; 15 a 17. Gratadors del nivell C3; 18. Gratador del nivell C4; 19 a 23. Puntes de dors del nivell B; 24 a 28. Làmines de dors del nivell B; 29. Làmina de dors del nivell C4.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

35


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 36

banda el corresponent als nivells inferiors (B, C1, C2, C3, C3b i C4) i per l’altra, el conjunt del nivell A. Pel que fa als nivells inferiors tenim ben caracteritzat el nivell B que, segons l’esquema «clàssic» elaborat per J. Fortea (Fortea, 1973, 23550), correspon a l’anomenat epipaleolític microlaminar. La resta de nivells, els que pertanyen al conjunt C, no presenten diferències remarcables respecte al nivell B, si bé, com ja s’ha comentat anteriorment, l’escàs nombre de restes de què disposem no ens permet afirmar taxativament que pertanyen al mateix tecnocomplex. L’altre conjunt industrial, el corresponent al nivell A, s’emmarca dins del que s’anomenen indústries macrolítiques. Registres de les mateixes característiques s’han documentat a jaciments com Kanpanoste Goika, Atxoste (Àlaba), Mendandia (Treviño) (Alday, 1995, 289-316 ), Las Forcas I i II (Huesca) (Utrilla i Mazo, 1996, 119-144), el Pontet (Maella) (Mazo i Montes, 1992, 243-247) o Costalena (Maella) (Utrilla, 1997, 15-58). En aquests jaciments les indústries macrolítiques es localitzen cronològicament entre el complex microlaminar i el complex geomètric. Tractament dels òxids de ferro Matxucadors Un conjunt de cinc BN de calcària presenten evidències d’haver funcionat com a matxucadors d’òxids de ferro. D’aquestes, quatre es van localitzar al remenat superficial, mentre que l’altra procedeix del nivell C4. Entre els còdols seleccionats dominen els formats mitjans (longitud variable entre 6,6 i 9,0 cm, l’amplada oscil·la entre 4,8 i 7,6 i el gruix entre 2,8 i 6,8 cm). Quatre de les cinc evidències presenten concentracions, més o menys intenses, de colorant vermell distribuït, segons la peça, a la cara ventral, dorsal, l’extrem proximal i distal i/o laterals. Aquesta diversitat es pot explicar per la diferenciació entre zones actives (amb les quals es fan els cops) i passives (zones impregnades per l’efecte prènsil de la mà). Alhora, la peça procedent de C4 presenta, a la part activa, uns foradets produïts per l’acció de matxucar. Òxids de ferro

La Cativera

S’han recuperat un total de 86 fragments d’òxids de ferro, 59 dels quals corresponen al nivell superficial (remenat). La distribució per nivells és: 1 localitzat al nivell B, 2 al nivell C2 i 24 al nivell C4. El fragment corresponent al nivell B té unes mesures de 24 x 17 x 12 mm i un pes de 4,68 g. En un dels contorns i en una cara apareixen estries orientades en oblic i paral·lel a l’eix vertical, que configuren una superfície de caràcter polit en tot el conjunt de la peça. Els dos elements del nivell C3 tenen unes mesures mitjanes de 28 x 19 x 10 mm i un pes mitjà de 5,4 g. Un dels òxids presenta una superfície parcialment polida. Els fragments d’òxid del nivell C4 tenen unes mesures que oscil·len entre 36 i 4 mm de llarg, l’amplada entre 32 i 2 mm i el gruix dels fragments varien entre 21

36

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 37

Figura 5 Còdol de calcària amb incisions procedent del nivell A.

i 2 mm. El pes total és de 47,7 g, mentre que l’amplitud variable oscil·la entre 13,2 i 0,01g. El conjunt es caracteritza perquè presenta superfícies irregulars i arestes vives, i són només 5 els fragments que tenen superfícies polides i 2 els que tenen arestes arrodonides. El nombre més alt d’evidències localitzades, 59 (d’un total de 86), pertanyen al conjunt de materials inclosos dins del paquet de sediment remenat. Aquests fragments d’òxid tenen una longitud variable d’entre 39 i 6 mm, una amplada de 25 a 4 mm i un gruix entre 32 i 3 mm. El pes total és de 158,6 g, i l’amplitud varia entre 16,323 i 0,07 g. Les superfícies es caracteritzen pel fet que tenen una morfologia irregular; d’aquestes, 7 estan polides i a la vegada 12 presenten arestes arrodonides. Una de les peces, a la qual s’associa una superfície molt polida i gairebé totes les arestes arrodonides, presenta estries molt poc marcades. L’alteració tèrmica, observada per la relació entre les cúpules tèrmiques i els canvis de coloració en una mateixa peça, era visible en dos fragments. Pel conjunt de dades, es pot observar una elevada homogeneïtat entre els caràcters dels fragments d’òxid de ferro recuperats a l’abric de la Cativera. El conjunt es caracteritza per la presència de formats petits i de poc pes. Tots tenen un color vermellós, amb una gamma de tonalitats que varia entre els fragments o en un mateix fragment. El tractament dels òxids de ferro al jaciment es pot relacionar o bé amb la fabricació de colorants per l’elaboració de representacions gràfiques, activitat contrastada al nivell C4; o bé amb l’ús d’aquest material en el processat de les pells, procés documentat en altres jaciments (Jardon i Sacchi, 1994, 427-446). En el cas de la Cativera aquest darrer aspecte es planteja com a hipòtesi, fet que es contrastarà amb la realització de l’anàlisi funcional del conjunt lític, on s’ha observat, macroscòpicament, la presència d’òxids de ferro en alguns gratadors. Evidència gràfica moble Un còdol de calcària localitzat al nivell C4 presenta, en una de les cares, restes de matèria colorant concentrada principalment a la part central d’aquesta. El còdol té unes mesures màximes molt diferents de les dels identificats com a matxucadors: longitud de 21,4 cm, amplada de 13,7 cm i gruix de 7,4 cm. El suport és asimètric i s’inscriu en un volum de morfologia paral·lelepipèdica. Té una fractura en un dels extrems que origina una aresta arrodonida. La superfície es troba parcialment recoberta per una capa fina de concreció carbonatoarenosa. El motiu es compon d’un conjunt de traces lineals vermelles, corbes i rectilínies, que presenten una relació física entre elles.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

37


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 38

Per altra banda, en el nivell superior A, es va recollir un còdol de 8,7 cm de longitud, 7,2 cm d’amplada i 4 cm de gruix, que està parcialment recobert per una capa fina de concreció carbonatoarenosa (figura 5). Durant els treballs de camp, la citada evidència va ser individualitzada ja que presentava un conjunt d’incisions a la zona distal i en un dels laterals, i petits solcs, que conformen una denticulació, al lateral oposat. Al laboratori es va intentar, mitjançant l’observació a través d’un microscopi, de reconèixer possibles patrons tecnològics d’intervenció antròpica; l’estat de conservació i l’alteració superficial per la corrosió impossibiliten discriminar si són de naturalesa antròpica o natural (petits forats per dissolució diferencial i per dissolució preferent a les esquerdes).

La Cativera

Antracologia

38

Les dades paleoambientals referents a la vegetació de l’entorn de la Cativera durant les ocupacions de l’abric, només s’han pogut estudiar a partir de l’anàlisi antracològica, L’anàlisi pol·línica feta fins al moment (Allué i RénaultMiskovsky, 1999, 101-109) no ha proporcionat cap dada, perquè les mostres recollides van resultar estèrils. La vegetació actual de la zona està fortament antropitzada a causa, principalment, de l’agricultura. Aquesta es basa en el cultiu de la vinya i l’olivera. A les zones amb vegetació natural s’observa la colonització del pi blanc (Pinus halepensis) que substitueix l’alzinar original (Quercion ilicis). A les zones de solana es distribueix l’associació Oleo-Ceration. El sotabosc que es forma és de Pistacia lentiscus, Quercus coccifera, Rhamnus lycioides, Olea europaea, de l’associació Quercetum-lentiscetum (Masclans, 1949). A causa de la poca superfície excavada i de l’escassetat de carbons en el sediment, el nombre de Taula 5 La Cativera. Resultats de l’anàlisi antracològica carbons analitzat és baix. La identificació dels carNivell A Nivell B bons s’ha fet utilitzant el microscopi òptic (Olympus Tàxon núm. % núm. % BH2) i s’ha emprat el fragment com a unitat de quanPinus sp. 44 34,9 42 34,1 Pinus type silvestris/nigra 2 1,6 7 5,7 tificació. Quercus ilex/coccifera 12 9,5 6 4,9 Quercus sp. caducifoli 4 3,2 0 0,0 El baix nombre de fragments analitzats úniQuercus sp. 11 8,7 2 1,6 Acer sp. 11 8,7 10 8,1 cament ens permet tenir una idea general de la repreArbutus unedo 4 3,2 0 0,0 Juniperus sp. 0 0,0 12 9,8 sentació d’aquests tàxons en el medi. Tot i així, la Leguminosae 1 0,8 2 1,6 Indeterminable 23 18,3 23 18,7 presència o absència i les diferències percentuals Indeterminat 3 2,4 4 3,3 Conífera indeterminable 10 7,9 14 11,4 entre determinats tàxons ens indiquen alguns canvis Angiosperma indeterminable 1 0,8 1 0,8 en el registre. Per obtenir un espectre antracològic Total 126 100,0 123 100,0 vàlid, seria convenient analitzar una quantitat més alta de fragments, com aconsellen els diferents autors que han treballat aquest tema (Heinz, 1990; Badal, 1992, 168-189; Figueiral, 1992, 191-204). Aquest treball d’anàlisi més complex, es realitzarà amb les restes antracològiques que proporcionin properes excavacions en el dipòsit.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 39

Els carbons de la Cativera es troben en molt mal estat de conservació i la majoria són de petites dimensions. Aquest aspecte es reflecteix en els elevats valors dels percentatges de fragments indeterminables. Els carbons analitzats procedeixen de l’excavació. Durant aquesta es van recollir a mà els carbons de mida més gran (no més de 0,5 cm). I la resta es van recuperar en el garbellat amb aigua amb una malla de 0,2 cm. Del nivell A s’han analitzat un total de 126 fragments dels quals s’han identificat 8 taxons diferents (taula 5). Al nivell B s’han analitzat 123 fragments i s’han obtingut 7 taxons. També s’ha pogut identificar un fragment de pinya. Del conjunt C, pel fet que només es va excavar una part reduïda dels nivells, no s’han pogut recuperar carbons suficients per poder fer l’anàlisi antracològica. La variabilitat del registre dels nivells A i B és molt semblant. El taxó més representat en ambdós espectres és Pinus sp., que es troba representat en un 34% en els dos nivells. Al nivell A s’han identificat alguns elements que defineixen l’alzinar mediterrani, Quercus ilex/coccifera i Arbutus unedo. També s’observen elements dels boscos caducifolis com Quercus sp. i Acer sp. Al nivell B hi ha una notable abundància de coníferes. A part de Pinus sp. destaca la presència de Juniperus sp., que apareix únicament en aquest nivell. Pel que fa a la resta d’espècies Quercus ilex/coccifera es troben presents en un menor percentatge que al nivell A. S’ha de destacar l’absència d’Arbutus unedo i de Quercus sp. caducifoli. En ambdós nivells s’evidencia la importància del pi i una tendència a l’augment dels elements mediterranis, tot i que al nivell B encara destaca la presència de Pinus sp i Juniperus sp. Aquest moment de la seqüència sembla coincidir amb un moment de canvi climàtic. Les seqüències pol·líniques i antracològiques del Llevant de la Península Ibèrica del Tardiglaciar i Postglaciar, coincideixen en la importància de Pinus sp. i l’aparició de taxons mesomediterranis de l’alzinar o dels boscos caducifolis submediterranis, que varien depenent de la latitud i l’altitud (Heinz, 1994, 79-86; Heinz i Thiébault, 1999; Uzquiano, 1997, 125-133; Yll et al., 1995, 125-133). El registre faunístic Nivell A Aquest nivell ha proporcionat un total de 28 restes òssies, la majoria de les quals no s’han pogut adscriure a cap taxón concret. Només dos fòssils s’han pogut identificar com a Leporidae i dos com a Cervidae. A causa de les citades dificultats d’identificació, les restes òssies s’han classificat en tres categories tenint en compte la mida i el pes dels animals. D’aquesta manera parlarem d’animals de talla gran, de talla mitjana i de talla petita, afegint la categoria d’indeterminats, en la qual s’inclouen els fragments que no s’han pogut adjudicar a cap de les tres categories. La talla més representada és la mitjana, amb 11 efectius, mentre que la talla gran i la petita en tenen 2. Per altra banda, els elements esquelètics iden-

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

39


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 40

tificats són: 1 costella; 1 metàpode; 2 metatarsians; 10 ossos llargs i 14 fragments no identificats. Les principals alteracions tafonòmiques observades en aquests fòssils són l’acció de les arrels (13-46%) i l’abrasió hídrica, caracteritzada per la presència de restes parcial o totalment arrodonides (15-53%) i polides (14-50%). En alguns fòssils es poden apreciar fractures diagenètiques, tot i que la major part de fractures que presenten els ossos es deuen a la fragilitat d’aquests en el moment de l’extracció. Nivell B En el nivell B s’han recuperat 70 fòssils, 3 dels quals són peces dentals. 25 de les restes pertanyen a animals de talla mitjana i 23 a animals de talla petita. S’han pogut identificar dos taxons: el cérvol, que es trobaria dins del grup d’animals de talla mitjana i del qual s’han identificat 8 restes, i el conill, que amb 17 efectius és el màxim representant dels animals de talla petita. Aquest nivell ofereix una variabilitat més alta pel que fa als elements esquelètics a que pertanyen els fragments recuperats: 3 molars; 1 vèrtebra; 11 costelles; 1 metacarp; 3 metàpodes; 1 pelvis; 1 fèmur; 2 tíbies; 1 astràgal; 3 calcanis; 21 ossos llargs; 1 os pla; i 21 fragments no identificats anatòmicament. De tots aquests fòssils només el calcani pertany a un cérvol. Un metàpode i els tres astràgals, de conill, s’han recuperat sencers. Les alteracions tafonòmiques que s’han observat en els fòssils d’aquest nivell són, principalment, les arrels amb un 30% de fòssils afectats, seguit de l’arrodoniment (11%) i el poliment (7%) de superfícies. Cal destacar la presència d’una costella d’un individu immadur de talla mitjana que presenta marques de carnisseria. També hi ha un fòssil que presenta evidències de corrosió química, si bé aquesta pot estar relacionada amb l’acció de les arrels. En el conjunt de nivells C no es van localitzar restes de fauna en l’àrea excavada. Interpretació

La Cativera

Ens trobem davant de dos nivells que presenten un registre faunístic de característiques diferents. Per una part el nivell A, amb molt poques restes, de dimensions grans i en el qual només hi ha dos fòssils pertanyents a conill, i per l’altra, el nivell B, amb més material i de dimensions menors, i majoritàriament corresponents a conill. Aquests nivells evidencien la intervenció de diferents agents i processos tafonòmics. El nivell A es troba força afectat per l’acció de les arrels, alteració caracteritzada per la presència de solcs irregulars distribuïts de manera ramificada que poden afectar total o parcialment els ossos (Fisher, 1995, 7-68). Una altra alteració important és la produïda per l’acció de l’aigua, que produeix una abrasió en les restes; aquesta es caracteritza per l’arrodoniment i

40

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 41

el poliment dels fòssils que es produeix quan els ossos s’alteren per l’aigua i per partícules de sediment en circulació. Aquesta alteració, que es presenta en diferents graus, pot ocasionar la pèrdua de la morfologia original de l’os i en els fòssils que presenten ambdues alteracions es poden observar, a molts augments en el microscopi òptic, microestries produïdes pels grans de sediment que friccionen la superfície òssia (Fernández-Jalvo, 1992; Cáceres, 1995). La conjunció de l’abrasió i l’acció de les arrels pot provocar que l’aspecte dels fòssils sembli deteriorat, tot i així, el material es conserva pràcticament íntegre. El fet més significatiu és que l’abrasió es produeix amb posterioritat a l’alteració de les arrels, és a dir, els fòssils se sedimenten i és llavors quan intervenen les arrels; posteriorment, a causa de l’acció hídrica, els fòssils es desenterren i sofreixen l’abrasió. Aquest fenomen tafonòmic s’anomena reelaboració i implica el desenterrament i desplaçament dels fòssils, i per tant la barreja de materials (Fernández López, 1984, 215-224). Per altra banda, el fet que l’abrasió afecti els fòssils de manera generalitzada, ens fa pensar que les restes han estat sotmeses a moviments horitzontals damunt el substracte, i s’ha produït una resedimentació. (Fernández López, 1984, 215-224). S’ha de destacar que aquestes alteracions només afecten les restes de talla mitjana, i en cap cas no s’ha pogut identificar reelaboració o resedimentació en els fòssils de talla petita. El fet que els citats fòssils de talla mitjana presentin modificacions provoca que l’acció d’altres agents i processos tafonòmics que s’hagin pogut desenvolupar quedi emmascarada, de manera que destaca l’absència de marques de carnisseria. El nivell B sembla que té un comportament diferent. Si bé l’alteració per l’acció de les arrels és destacada, l’arrodoniment i el poliment hi són presents en percentatges més baixos, i només en un cas l’abrasió i l’acció de les arrels se superposen. L’abundància de restes que pertanyen a animals de talla petita podria ser la raó de l’escassa presència dels citats processos tafonòmics. Els fòssils d’aquest nivell tenen un nombre alt d’esquerdes que no es poden relacionar amb la meteorització, sinó que s’han produït amb posterioritat a l’extracció. Durant la fossilització, les restes es queden a la matriu sedimentària en unes condicions de temperatura i humitat més o menys constants, però en el moment de l’extracció, aquesta temperatura i humitat varien bruscament, la qual cosa produeix el trencament i les esquerdes longitudinals. El fragment de costella que presenta marques de carnisseria ens indica un desenvolupament de les pràctiques paleoeconòmiques relacionades amb l’aprofitament de la carn dels animals. Concretament, s’han identificat activitats de descarnació. Aquestes estries presenten totes les característiques morfològiques que les relacionen amb les marques de tall (Shipman i Rose, 1983, 57-98; Bromge i Boyde, 1984, 359-366; Fisher, 1995, 7-68). És probable que l’elevat nombre de fòssils amb alteracions produïdes per les arrels hagi amagat la presència de més traces de carnisseria.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

41


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 42

Malacofauna Taula 6 La Cativera. Tàxons determinats en cada nivell. Els espècimens perforats estan indicats entre parèntesis. A GASTROPODA Patella caerulea Linnaeus, 1758 Smaragdia viridis (Linnaeus, 1758) Osilinus articulatus Lamarck, 1822 Cerithium vulgatum Bruguière, 1792 Muricidae gen. sp. indet. Cyclope pellucida Risso, 1826 Cyclope sp. (cf. pellucida) Cyclope sp. BIVALVIA Bivalvia indet. Glycymeris insubrica (Brocchi, 1814) Mytilus galloprovincialis Lamarck, 1819 Mytilus sp. Pecten jacobaeus (Linnaeus, 1758) Cardiidae gen. sp. indet. Acanthocardia tuberculata (Linnaeus, 1758) Cerastoderma glaucum (Poiret, 1789) cf. Cerastoderma glaucum (Poiret, 1789)

3

2

1

3 1 3

SCAPHOPODA Dentalium inaequicostatum Dautzemberg, 1891 Dentalium cf. vulgare Da Costa, 1778 Fustiaria rubescens (Deshayes, 1826) TOTAL

14

Durant l’excavació de la Cativera es van recuperar un total de 69 restes de malacofauna marina. Entre aquestes s’han pogut identificar 20 tàxons diferents 2 1 6 4(4) 4(4) que es troben presents actualment a la fauna marina 1 1 2 mediterrània (taula 6). Les característiques ecològi1 1 2(2) 1(1) 3(3) ques de les espècies i la seva distribució relativa no 1 1 1 1 ens aporten cap indici de la seva procedència exacta, ja que totes les espècies identificades es localitzen a 1 1 1 la conca mediterrània. 2 2 24 2 29 Set dels espècimens més ben conservats, que 1 1 1 corresponen a la classe dels gasteròpodes, tenen per1 1 1 1 5 foracions localitzades al límit de llavi. Aquestes tenen 1 1 una àrea configurada per una línia subcircular de marges irregulars. Les perforacions s’atribueixen a l’acti3 1 4 1 1 vitat antròpica mitjançant la pressió o la percussió 3 3 indirecta, tot i que també podrien ser el resultat de 46(6) 1 1 1(1) 6 69(7) l’acció de crustacis o de la pròpia força de l’aigua. Aquestes peces s’interpreten com a penjolls que devien formar part de collarets o braçalets o també com a ornaments de les peces de vestir. En el cas de la Cativera és molt probable l’ús ornamental, especialment pel que fa als cargols amb perforacions. En canvi, els espècimens sense perforacions com lapes o bivalves marins, que sovint es troben fragmentats, poden haver estat explotats com a aliment. Tots els nivells, a excepció del C3b i el C4, han proporcionat restes de malacofauna terrestre, amb concentracions destacades als nivells A i C2. Aquests gasteròpodes encara no han estat estudiats. B

C

C3 C3b RIM TOT

Discussió

La Cativera

La successió estratigràfica de la Cativera i el seu contingut arqueològic ens proporciona informació sobre les modificacions paleoambientals i culturals succeïdes al voltant del límit Pleistocè-Holocè. Des d’una perspectiva paleoambiental, després de l’obertura de la cavitat hi va haver una fase d’alteració amb la formació d’alterita sobre la roca miocena. Aquestes fases més antigues no estan datades, tot i que, probablement, l’abric es va obrir aproximadament durant l’últim Pleniglacial i els fenòmens d’alteració es van produir en el Tardiglacial antic. La sedimentació al·luvial es va iniciar abans dels 13.200 cal BP i va continuar fins a finals del Pleistocè, cobrint l’interval temporal Alleröd-Dryas recent. En aquesta fase —corresponent al conjunt C— la cavitat forma part del sistema sedimentari al·luvial del riu Gaià, amb una sedimentació que és conseqüència d’inundacions cícliques de baixa energia. Les informacions sobre el context ambiental estan res-

42

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 43

tringides a les dades geoarqueològiques, ja que, a causa de la poca superfície excavada, no s’han recuperat suficients restes faunístiques ni botàniques. Tot i així, la fase freda del Dryas recent no sembla haver deixat evidències significatives en el registre edafosedimentari de la Cativera. Els grups humans que han deixat evidències als nivells del conjunt C es van assentar al marge esquerre del sistema al·luvial actiu del riu Gaià, probablement aprofitant la textura fina dels sediments, l’horitzontalitat de la superfície del sòl i la disponibilitat de recursos hídrics, en un context climàtic més humit que l’actual —i possiblement més fresc—. Les característiques de la indústria lítica localitzada en el conjunt C ens permeten situar aquests paleopobladors entre els àmbits culturals del Paleolític Superior final i de l’Epipaleolític Microlaminar. Posteriorment, al 12.250 cal BP, és a dir, molt a prop del límit PleistocèHolocè, l’escenari ambiental canvia: els processos al·luvials disminueixen fins a desaparèixer, i al mateix temps apareixen i augmenten gradualment les aportacions gravitacionals des del sostre de l’abric i des de el vessant. Aquesta modificació correspon probablement a l’inici d’una tendència cap a un clima més àrid, amb una disminució del cabal del riu Gaià, que determina l’inici d’una fase erosiva amb l’encaixament de la conca, l’erosió lateral i la inestabilitat dels vessants. Cronològicament, l’abric continua essent ocupat durant el Preboreal i el Boreal. En aquestes fases corresponents a l’Holocè antic, els paleopobladors es van assentar a la superfície del talús detrític, moderadament inclinat cap a l’exterior de l’abric i aixecat respecte al llit del riu Gaià. Durant el Preboreal, al qual correspon el nivell arqueològic B, els grups humans van aprofitar principalment el pi, fent ara referència als recursos vegetals. L’absència, en el registre antracològic d’Arbutus unedo i de Quercus sp. caducifoli, i la presència de Juniperus sp., ens suggereix que la situació climàtica característicament mediterrània encara no s’havia desenvolupat als voltants de l’abric. Pel que fa referència als recursos faunístics, els tàxons més explotats són el cérvol i el conill, i només es documenten activitats de carnisseria en el cérvol. El conjunt lític corresponent al nivell B pertany al que s’ha anomenat tradicionalment com a complex Epipaleolític Microlaminar. La fase més recent d’ocupació de l’abric està datada cronomètricament en el límit Boreal-Atlàntic i correspon al nivell A de la Cativera. El context sedimentari no registra modificacions respecte al nivell B; d’altra banda, les evidències edafològiques suggereixen un apropament del context ambiental a una situació mediterrània. Els mateixos resultats s’obtenen de l’anàlisi antracològica, que indica una fluctuació del medi ambient. Els tàxons identificats al nivell A ens permeten definir l’existència d’una associació vegetal típica d’alzinar mediterrani, que s’assimila a l’associació vegetal natural present avui a l’àrea del jaciment. Des de la perspectiva paleoambiental i cronomètrica el nivell A està ben

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

43


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 44

definit, però en canvi, la informació arqueològica no és unívoca. El conjunt lític del nivell A presenta, respecte als nivells anteriors, unes característiques litotècniques i morfològiques molt diferents. Aquest conjunt es podria relacionar amb el documentat a altres jaciments (vegeu supra), on la presència d’indústries macrolítiques es documenta al període Epipaleolític, entre els anomenats complex microlaminar i complex geomètric. D’altra banda, la troballa de dos fragments informes de ceràmica de factura força grollera ens suggereix que en aquest nivell puguin aparèixer elements de filiació neolítica, tot i que la datació (uns 8.000 14C BP) sigui més antiga que la corresponent als models actuals de neolitització del Mediterrani occidental. Altres evidències, com la presència de restes òssies amb indicis de processos tafonòmics que indicarien l’existència de fenòmens de reelaboració i resedimentació del nivell, ens evidenciarien una possible barreja parcial d’ocupacions al nivell A. A més, l’escassetat de l’àrea investigada i la intensa carbonatació que emmascaren els trets sedimentaris primaris, limiten la comprensió dels processos de formació d’aquesta unitat. Les últimes fases de reompliment de l’abric indiquen una tendència a l’estabilització de la superfície, seguida del col·lapse del sostre per la caiguda de blocs que segellen la seqüència. Aquest últim esdeveniment sedimentari no està datat, però s’ha associat a un moment relativament antic entre l’Atlàntic i l’actual. Bibliografia Alday, A. (1996) (Forcas II). «Los ciclos culturales en los inicios del Holoceno en el País Vasco. ¿cronoexplicación o especulación?». II Congreso de Arqueología Peninsular. Zamora, 11-22. Allué, E., Renault-Miskovsky, J. (1999) «Palynological analysis of El Vinyets and La Cativera (El Catllar, Spain)». Arkeos, 5: 101-109. Badal, E. (1992) «L’anthracologie préhistorique: à propos de certains problèmes méthodologiques». Bulletin de la société botanique de France. Actualités Botanique, 2/3/4, 168189. Bromage, T.D.; Boyde, A. (1984) «Microscopic Criteria for the Determination Directionality Cutmarks on Bone». American Journal of Phisical Anthropoloy. 65:359-366. Cáceres, I. (1995) Estudio tafonómico de los procesos de formación del Nivel I del Abric Romaní (Capellades, Barcelona): La influencia de la actividad antrópica. Universitat Rovira i Virgili, Tarragona. [Tesi de llicenciatura. Dept. Història i Geografia] Carbonell, E.; Guilbaud, M.; Mora, R. (1983) «Utilización de la lógica analítica para el estudio de los tecnocomplejos a cantos tallados». Cahier Noir 1. CRPES. Girona:3-79. Carbonell, E. [et al.] (1985) Sota Palou, Campdevànol: un centre d’intervenció prehistòrica postglaciar a l’aire lliure. Diputació de Girona: Ed. Centre d’Investigacions Prehistòriques, 25-172. (Sèrie Monografies; 5) Carbonell, E.; Mosquera M.; Ollé, A.; Rodríguez, X.P.; Sala, R.; Vaquero, M.; Vergès, J.M. (1992) «New elements of the Logical Analytic System». Cahier Noir, 6. Tarragona.

La Cativera

Fernández Jalvo, Y. (1992) Tafonomía de microvertebrados del complejo cárstico de Atapuerca (Burgos). Dpto. Paleontología. Univ. Complutense de Madrid. [Tesi doctoral]

44

Fernández López, S. (1984) «Nuevas perspectivas de la Tafonomía evolutiva: Tafosistemas y asociaciones conservadas». Estudios Geol., 40, p. 215-224.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 45

Figueiral, I. (1992) «Méthodes en anthracologie: étude de sites du Bronze final et de l’Agê du Fer du nord-ouest du Portugal». Bulletin de la Société Botanique de France. Actualités Botaniques, 139, p. 191-204. Fisher, J.W. (1995) «Bone surface modifications in zooarchaeology». Journal of Archaeological Method an Theory, 2 (1), 7-68. Fortea, J. (1973) Los complejos microlaminares y geométricos del Epipaleolítico Mediterráneo español. Memorias del Seminario de Prehistoria y Arqueología nº4. Universidad de Salamanca. Heinz, C. (1990) Dynamique des vegetations holocenes en méditerrannée nord occidentale d’après l’anthracoanalyse de sites préhistoriques: méthodologie and paléoecologie. Vol. XVI. Paléobiologie Continentale. Montpellier. Heinz, C. (1994) «Quelques exemples Pyrénéens illustrant les transformations du paysage végétal des quinze derniers millénaires». A: X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà, 1994, p. 79-86. IGME (Instituto Geológico y Minero de España) (1986). Mapa Geológico de España, E. 1:200.000, hoja nº 42 – Tarragona, 1a ed. Madrid: Ministerio de Industria, 1986. Jardón, P.; Sacchi, D. (1994) «Traces d’usage et indices de réffûtages et d’enmanchements sur des grattoirs magdaléniens de la Grotte Gazel à Sallèles-Cabardes (Aude, France)». L’Anthropologie 98, 427-446. Mazo, C.; Montes, L. (1992) «La transición Epipaleolítico-neolítico Antiguo en el Abrigo de El Pontet (Maella, Zaragoza)». A: Aragón/Litoral Mediterráneo. Intercambios culturales durante la Prehistoria. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, p. 243-247. Shipman, P.; Rose, J. (1983) «Early homnid huntig, butchering, and carcass-processing behaviors: Approaches to the fossil record». Journal of Anthropological Archaelogy, 2, p. 57-98. Stuiver, M., Reimer, P. (1993) «Extended 14C data base and revised CALIB3.0 14C age calibration program». Radiocarbon, 35 (1), p. 215- 230. Terradas, X. (1994) «Les estratègies implementades en la gestió dels recursos lítics al Pirineu Oriental durant el IX mil·lenni B.P.». A: X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Institut d’Estudis Ceretans, p. 207-214 Utrilla, P.; Mazo, C. (1996) La transición del Tardiglaciar al Holoceno en el Alto Aragón: los abrigos de las Forcas (Graus, Huesca). A: II Congreso de Arqueologia Penínsular. Zamora, p. 119-144. Utrilla Miranda, P. (1997) «Del Paleolítico al Epipaleolítico». Caesaraugusta nº 72. Zaragoza, p. 15-58. Uzquiano, P.; Arnanz, A.M. (1997) «Consideraciones paleoambiantales del Tardiglaciar y Holoceno inicial en el Levante Español: macrorrestos vegetales de El Tossal de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante)». Anales Jardín Botánico de Madrid, 55 (1), p. 125-133. Waterbolk, H.T. (1971) «Working with radiocarbon dates». Proceedings Prehistoric Society, 37, p. 15-33. Yll, E.I.; Pérez Obiol, R.; Pantaleón Cano J.; Roure J.M. (1995) «Dinámica del paisaje vegetal en la vertiente mediterránea de la Península Ibérica e Islas Baleares desde el Tardiglaciar hasta el Presente». A: Reconstrucción de paleoambientes y cambios climáticos durante el Cuaternario. Monografia 3. Madrid, 1995, p. 319-327.

Ethel Allué et al.

02. Paleol

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

45


02. Paleol

22/9/07

10:25

Pรกgina 46


22/9/07

10:25

Página 47

La Cova Foradada (Calafell, Baix Penedès) ARTUR CEBRIÀ Membre del SERP (Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques)

ADRIANA VILARDELL Col·laboradora del SERP.

M. ROSA SENABRE Museu de Vilafranca.

MARTA FONTANALS Becària de la URV de Tarragona.

Situació geogràfica i descripció geològica La Cova de la Foradada, es troba situada a la muntanya de l’Escarnosa, davant del castell de Calafell, a 150 metres sobre el nivell del mar, a 1,8 quilòmetres del nivell de costa actual i a uns 800 m a l’est del nucli de Calafell. La cavitat es troba oberta en un aflorament calcari molt erosionat i arrodonit que adopta la forma d’un conducte galeria d’uns 1,5 metres d’ample i que en pendent travessa aquest aflorament. La galeria té dues boques, una primera anomenada superior i la segona determinada com a inferior. Aquesta darrera ha estat produïda per un gorg de reencaix format al peu de la rampa rocosa. El gorg, produït per l’erosió de l’aigua, tenia una boca de sortida pròpia que ha estat taponada pel sediment, i sembla que s’intueix al sector oest de la cavitat. L’entrada a la cova es fa per la boca inferior, doncs és l’accés més directe al gorg, on precisament el farcit sedimentari, que ocupa una àrea d’uns 7 per 5 metres, proporciona els nivells arqueològics que han estat excavats. Descoberta El desembre de 1997, dos estudiants de l’Institut de Calafell, David Torres i Jordi «de Calafell», donaren la veu de la trobada d’un crani humà a l’interior de la Cova Foradada. La notícia es publicà al diari El 3 de Vuit així com a El diari de Tarragona i a El Periódico. El fet alertà el Servei de Patrimoni de l’Ajuntament de Calafell i es decidí realitzar un sondeig d’urgència per tal d’avaluar la potència arqueològica de la cova.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Artur Cebrià et al.

02. Paleol

47


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 48

Figura 1 Foradada’97. Inici de la campanya.

A causa d’un pacte de col·laboració entre el SERP de la UB i el Patronat del Castell de Calafell, per a la prehistòria del municipi, la notícia ens arribà a nosaltres i fou a partir d’aquest moment, que s’inicià una excavació d’urgència dirigida per J. M. Pou i M. R. Senabre a través de l’empresa TRÍADE scp. i la col·laboració de l’arqueòleg A. Cebrià.1 Atès que el sondeig fet a la cova el 1997 proporcionà bons resultats des del punt de vista arqueològic, es dugué a terme una segona intervenció d’urgència, aquest cop dirigida per A. Vilardell i amb l’assessorament científic d’A. Cebrià, per tal d’ampliar la informació obtinguda a la primera campanya. Actuació arqueològica

La Cova Foradada

El 1997,2 dividirem la cova en dos sectors de treball, un que incloïa els tres primers metres des de la boca d’entrada, on trobàrem amb sediment, i un segon que incloïa des dels tres metres fins al fons de la cova, amb un subsòl de rocallís en pendent que s’anava netejant amb la baixada d’aigües que provenien de la boca superior. (Senabre i Cebrià, 1997, pàg. 3). (Figura 1.) L’objectiu principal fou netejar un forat que hi havia a la dreta de l’entrada, zona on havia aparegut el crani i que semblava remenat d’antic. Es trac-

48

1. Aquest projecte es troba dins el PB, 018h del Ministeri d’Educació i Ciència. 2. Arqueòlegs participants: Artur Cebrià, M. Rosa Senabre, Joan Socias, Jordi Farré, Josep M. Feliu, Bruna Álvarez, Xavi Esteve.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 49

Figura 2 Foradada’97. Quadre B7. Nivell II. Figura 3 Foradada’97. Quadre C7. Nivell II. Figura 4 Foradada’97. Quadre C7. Nivell III. Figura 5 Foradada’97. Quadre C8. Nivell III. Fragments de pelvis.

ta d’un buit d’aproximadament un metre cúbic format per una antiga actuació. S’aprofità el forat per establir el primer element de la quadrícula, i aquest forat passà a ser el quadre C7 (figures 3, 4). El sediment recuperat fou garbellat acuradament, fet que permeté recuperar nombroses restes òssies i ceràmiques. Posteriorment es plantejà una quadrícula general, es rectificà el perfil N del forat (figura 2) i s’establí una mínima estratigrafia a partir del que s’havia observat en les diferents seccions que oferia el forat pirata, per tal d’iniciar l’excavació de C8 i B7. El 19993 es dugué a terme la segona intervenció d’urgència, aquest cop amb uns objectius arqueològicament més clars. Després d’haver descobert un nivell sepulcral a la campanya del 1997 es tractava d’extreure’n el màxim de superfície, així com d’elaborar una secció estratigràfica tan objectiva com fos possible per tal d’entendre millor la dinàmica del jaciment. 3. Arqueòlegs participants: Adriana Vilardell, Artur Cebrià, Marta Fontanals, Joan Daura, Josep M. Vergès.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Artur Cebrià et al.

02. Paleol

49


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 50

Amb aquestes premisses, es decidí ampliar l’excavació cap al sud, s’intervingué en els quadres E-F/6-9 i es deixà la línia dels D com a testimoni per tal de tenir una secció transversal de la zona d’excavació. Resultats

La Cova Foradada

Després de les dues actuacions d’urgència, que amb prou feines van durar en total dos mesos, els resultats aconseguits a falta d’anàlisis de fauna, antropològiques i de microestratigrafia, es basen en l’observació de camp per part dels arqueòlegs, tant dels materials com de la macroestratigrafia. El 1997, a partir del tall N de C7 (figura 2), s’elaborà una hipòtesi sobre l’ocupació establint una primera seqüència estratigràfica: Nivell I, amb materials moderns (segona meitat del segle xx), al qual no es va donar importància perquè es va considerar que estava remenat. Nivell II, identificat com a bronze antic, corresponia al nivell sepulcral amb restes humanes, algunes calcinades i fracturades, i materials arqueològics com una punta de fletxa foliàcia, làmines de sílex, Dentalia i denes d’esteatita. Nivell III, identificat per terres ataronjades amb restes de Dentalia, alguns elements de dors i petits cargolins alguns tacats d’ocre, es va adscriure a l’Epipaleolític. Nivell IV, es donà a una sèrie de llims estèrils considerats com el substrat natural de la cova. En general es va adscriure la Cova Foradada a un tipus d’assentament d’enterrament del bronze antic, tot i ser conscients que els resultats encara estaven embastats i que era necessària una segona intervenció per tal d’aclarir amb més profunditat la dinàmica del jaciment. La segona intervenció com hem dit, es desenvolupa el 1999, partint de les premisses plantejades el 1997 i s’enfoca sobretot a aclarir la correlació i dinàmica de nivells dins el jaciment, ja que la seqüència cultural es creia ben determinada. Un dels primers fenòmens que vam detectar, mentre es practicava el desbrossat de la zona per excavar, fou que ja al nivell superficial 4 apareixien materials antics dels nivells inferiors. En practicar el garbellat minuciós d’aquestes terres polsoses es van recuperar algunes denes d’esteatita que, com veurem, són una constant en els nivells fins ara excavats del jaciment. En prosseguir l’excavació i anar buscant el contacte entre el nivell superficial, i el nivell I d’enterraments col·lectius, es va detectar la presència d’un nivell intermedi que es va anomenar (figures 6 i 7), on es trobaven restes humanes pertanyents al nivell d’enterraments juntament amb materials més moderns com, terrissa monocroma normalment grisa, amb un alt percentatge de fracturació (estem parlant del fet que gairebé la totalitat de restes es reduei-

50

4. Durant la segona intervenció es va optar per donar al nivell I el nom de Superficial per tal de començar la numeració dels nivells alhora que apareixien els diferents sòls d’ocupació prehistòrics.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 51

Figura 6 Foradada’97. Final de la campanya. Figura 7 Foradada’99. Inici de la campanya.

xen a estelles de ceràmica més que a fragments) ceràmica envernissada, i blava catalana, adscrites als segles xvii-xix. Aquest nivell, aniria seguit d’un segon tram amb restes d’enterraments col·lectius sense terrissa, ja identificat als quadres B7 i C8 a la campanya de 1997. La presència d’aquesta terrissa grisa tan fracturada, al nivell Ia, s’ha interpretat com la conseqüència de tres factors, el primer és el procés d’erosió còncava en la zona de pas de la cova, a causa de la freqüentació d’aquesta en temps anteriors. El segon és l’efecte del trepitjat que en nivells polsosos com és el cas de Foradada, provocaria percolacions d’aquesta terrissa altament fragmentada. El tercer factor és un possible buidatge de la cova, per tal de fer feixes de conreu a la plana del davant del jaciment. Aquest fet podria explicar el hiatus de material que hi ha entre el moment preibèric i l’era moderna. Per tots aquests motius no s’han recollit mostres sedimentològiques ni carpològiques del nivell Ia. El nivell de contacte el trobem representat de forma desigual al jaciment (figura 8) a causa del procés de desgast del sediment original, abans esmentat, que provoca un efecte còncau orientat est-oest i nord-sud respecte el nord relatiu del fons de la cova. Aquest desnivell es detecta en veure a les diferents profunditats on apareix el nivell I, així al quadre E6 s’han de baixar uns 40 cm, mentre que a l’E7/8 s’han de baixar 20 cm i a l’E9, 10 cm. Referent al nivell I, durant la segona actuació d’urgència es recuperaren més materials que ratificaven la seva atribució cronocultural al bronze inicial. El registre de restes humanes es va veure augmentat amb la recuperació d’un fragment de fèmur durant el Nadal del 1997, duta a terme per part del mateix grup d’estudiants que trobaren el crani. Ja dins la segona campanya s’obtingueren més restes humanes:

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Artur Cebrià et al.

02. Paleol

51


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 52

— — — —

un crani sencer (E7-104) (figura 9). un fragment de pelvis (E7-151) un radi (E7-130) una hemimandíbula amb tres molars (E7119) — 34 dents i 30 falanges Algunes d’aquestes restes, a l’igual que les del 1997, apareixien força fragmentades, cremades i calcinades, la qual cosa ens continua indicant una datació tardana d’aquests enterraments col·lectius. En relacionar aquestes restes amb les trobades durant la campanya de 1997, podem dir amb certesa, que ens trobem davant d’un grup de quatre o cinc individus adults i almenys un d’infantil identificat a partir de la troballa d’algunes dents de llet. Paral·lelament a les restes humanes, podem precisar cronoculturalment el nivell d’enterraments col·lectius en el període del bronze inicial gràcies a una sèrie de fragments ceràmics a mà amb decoració plàstica, entre els quals es troben: — un mugró (E7-94) — cordons pseudodigitats (E7-137) — carenes impreses (E7-150) — parets rugoses (E7-146) amb uns desgreixants molt grollers. Referent a la indústria lítica i en concordança amb el foliaci trobat a la campanya del 1997, trobem una punta de fletxa (E7-57) de retocs invasors amb aletes lleugerament corbades. També s’han recuperat altres elements de sílex que no són prou definidors del període per fer-ne menció. Durant el garbellat del sediment extret durant la campanya del 1999 es recuperaren una desena més de denes, de les quals s’han identificat dos tipus: 1. Elaborat sobre el que popularment s’anomena esteatita, és a dir,

Figura 8 Foradada’99. Contacte nivell Sup.Ia. Figura 9 Foradada’99. Quadre

La Cova Foradada

E7. Nivell Ia. Crani.

52

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 53

algun tipus de pedra negra a vegades identificat com a lignit, però que a manca d’analítiques mineralògiques, per ara es desconeix quin tipus de mineral és i d’on prové. El conjunt està format per 9 denes de forma circular amb perforació central i de mides minúscules, que fan la sensació de ser tubets cilíndrics tallats a rodanxes més o menys gruixudes. Dins d’aquest tipus, podem diferenciar mètricament dues tendències, una primera entorn els 3 mm de diàmetre, el que representa un garbellat molt feixuc i minuciós, format per 8 elements sempre apareguts al garbell tant del nivell I com del Superficial. En la segona destaca un exemplar més gros, d’entre 5 i 6 mm, i més gruixut. 2. Es tracta de dos elements coordenats a Ia i d’un diàmetre proper al centímetre de forma discoïdal i poc gruixuda. Aquestes denes es troben sobre més d’un material, que varia de l’os a la petxina i fins i tot a la calcària. És una tipologia prou coneguda per aquest equip, ja que no gaire lluny, a la Cova de la Guineu (Cebrià, 1988-97) situada a la serralada Prelitoral penedesenca i dins un context funerari, també trobem denes discoïdals tot i que possiblement són d’una cronologia anterior al bronze inicial aquí tractat i de mida més gran. Un altre paral·lel relativament proper d’aquest tipus de denes, el tenim a la Cova de les Ànimes (Martí, Casanovas, Lleonart, Miquel i Ten, 1972) a Matadepera, on es va trobar un dipòsit amb milers de denes de diverses tipologies entre les quals trobàvem aquestes discoïdals en aquest cas elaborades sobre Cardium i amb una cronologia eneolítica entre el 2000 i el 1750 a.C., i juntament amb un grup de fragments ceràmics relacionats amb el Neolític Final/Sepulcres de Fosa. Quant a les restes de fauna tot i que encara estan pendents d’anàlisi morfològica i tafonòmica, cal destacar la presència de malacofauna, com Dentalium i altres petxines molt relacionades amb la producció d’objectes d’ornamentació personal. També trobem representada àmpliament macrofauna com cèrvids i ovicàprids, ambdues espècies, prou comunes en els jaciments que ronden aquests moments d’ocupació entre el Neolític i el Bronze. A tall d’anècdota cal fer referència a tres elements apareguts dins aquest nivell, el primer és un fragment d’os polit possiblement pertanyent a algun tipus d’espàtula. El segon, és una punta de bronze (?), potser d’un punxó o algun altre estri apuntat. El tercer element, és un fragment distal d’allisador. En ser elements tan genèrics no se’ls ha donat més importància que la de materials poc comuns en aquest tipus de jaciments tant remenats i alterats. Els paral·lels més propers que trobem per aquest nivell, són la Cova Sepulcral del Pantà de Foix (Romaní, 1925, p. 77-79), la Cova de la Carretera (Mormeneo,1985), la Cova de Mas Romeu (Ferrer, 1954) i ja més allunyat el cas de la Cova de l’Heura a Salou i el Cau d’en Serra a Picamoixons (Vilaseca, 1973), totes reuneixen les característiques de Foradada, coves peti-

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Artur Cebrià et al.

02. Paleol

53


22/9/07

10:25

Página 54

tes amb un nivell d’enterraments col·lectius, puntes de fletxa i foliacis, denes d’esteatita i Cardium i molt poca ceràmica. Durant l’excavació del 1999 també es va documentar la presència de ceràmica neolítica antiga postcardial raspallada, fàcies Molinot, molt habitual als jaciments del Penedès que tenen nivells neolítics. Aquests exemples de NAE són dos fragments de gerra globular amb coll destacat (E7 143+131 i E7 103+42), això ens data amb seguretat el nivell II ja aparegut al 1997 però que ara trobem descontextualitzat al nivell I sepulcral. Tot i que encara no s’ha pogut excavar en extensió aquest nivell ens ratifiquem en l’atribució cronocultural al NAE. El nivell III, ha patit la mateixa sort que el II i, tot i que s’han recollit materials remenats, encara no s’ha pogut excavar en tota la seva magnitud, així, l’atribució cronocultural es basa en una sèrie de cargolins perforats, alguns d’ells tacats amb ocre (en aquest moment en procés d’estudi per Chiara Fiochi de la Universitat de Ferrara), un parell de làmines de dors i dos abruptes que pensem que es podrien adscriure a l’Epipaleolític Microlaminar o a un estadi tecnocultural anterior encara prou mal definit a la Catalunya meridional com és l’Epimagdalenià. (Cebrià, Vilardell, 1999, 23). Després de la segona intervenció arqueològica, podem donar una estratigrafia més completa del que seria un primer tram del jaciment, així trobem: 1. Nivell superficial: amb restes de materials moderns com xapes, ampolles de vidre, llaunes de refresc i materials arqueològics percolats. 2. Nivell Ia: es tracta del nivell de contacte entre el Superficial i l’I, hi trobem tant ceràmica grisa estellada com restes humanes dels enterraments col·lectius. 3. Nivell I: associat als enterraments col·lectius, ens ha proporcionat restes humanes, ceràmica del bronze així com restes de sílex i altres elements de bronze i os. 4. Nivell II: adscrit al Neolític Antic Evolucionat, representat per ceràmiques raspallades de la fàcies Molinot (NAE). 5. Nivell III: relacionat amb l’Epipaleolític Microlaminar o alguna fàcies tecnocultural més antiga. Com hem dit, està determinat per una sèrie de cargolins perforats i tacats d’ocre, i laminetes de dors. 6. Nivell IV: es tracta de llims estèrils, ja identificats el 1997 com a substrat natural de la cova. A tall de conclusió seria necessari explicar el que comporta la troballa de la Cova Foradada, pel fet que dóna una mica de llum a una zona que, sense deixar de ser rica en restes arqueològiques, trobem mal documentada i amb una informació molt fragmentada. La Cova Foradada de Calafell comparteix la simptomatologia que de Vilanova al Vendrell i de la Costa al Castellet es dóna quant a la manca total d’informació des del punt de vista de Prehistòria. Per tant la possible excavació metòdica de la Foradada, ha de permetre superar aquesta situació i fins i tot ha de servir per reinterpretar altres jaciments propers, com és el cas de la Cova

La Cova Foradada

02. Paleol

54

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 55

de Mas Romeu (Ferrer, 1954) situada a un quilòmetre i escaig d’on es troba la Foradada, excavada als anys cinquanta per Ferrer, Bellmunt i gent de la Secció d’Arqueologia de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, i que presenta moltes similituds tant de formació de la cova, com de materials arqueològics recuperats, amb la Cova Foradada. Després d’aquestes dues actuacions d’urgència, esperem que els treballs d’investigació i recerca hagin sorgit efecte en els organismes municipals, el Patronat del Castell de Calafell, el Servei de Patrimoni de l’Ajuntament de Calafell, sense els quals no s’hauria pogut dur a terme el treball d’excavació, per tal que donin continuitat a l’excavació i investigació al voltant de la Cova Foradada. Bibliografia Cebrià, A. (1997) Informe d’excavació de la Cova de la Guineu. Ferrer, A. (1954) «La cueva de Mas Romeu (Calafell)». Boletín Biblioteca Museo Victor Balaguer. 5a època, tom II. Martí, F.; Casanovas, P.; Lleonart, J.; Miquel, D.; Ten, R. (1972): «El depósito eneolítico de cuentas de collar de la cueva de «Les Ànimes» (Sant Llorenç de Munt, Barcelona)». Speleon, 19: 77-103. Mormeneo, J. (1985) «La Cova de la Carretera (Cubelles, Garraf)». Rubricatum. I Congrés de Neolític. Núm. 1. Gavà. Pou, J.; Senabre, M. R.; Cebrià, A.(1997) «La Cova Foradada de Calafell. Informe de la campanya de 1997», juny 1998, TRÍADE-SERP. Romaní, A. (1924) «Les troballes de la Cova del Pantà de Foix». Butlletí de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. Barcelona. Vol. II Vilardell, A.; Cebrià, A. (1999) «Cova Foradada (Calafell, Baix Penedès). Informe Campanya 1999». Barcelona, 1999. Vilaseca, S. (1973) Reus y su entorno en la Prehistoria. Reus: Asociación de Estudios Reusenses. Publicació núm. 48.

Artur Cebrià et al.

02. Paleol

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

55


02. Paleol

22/9/07

10:25

Pรกgina 56


22/9/07

10:25

Página 57

El Filador (Margalef, Priorat) i la Vall del Montsant (1993-1997) PILAR GARCIA-ARGÜELLES I ANDREU Professora titular de Prehistòria i membre del SERP, Dept. de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona

JORDI NADAL I LORENZO Professor associat de Prehistòria i membre del SERP, Dept. de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona

JOSEP M. FULLOLA

I PERICOT

Catedràtic de Prehistòria i director del SERP, Dept. de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona

L’abric del Filador és un dels jaciments utilitzats tradicionalment per explicar l’estat de la qüestió de l’Epipaleolític a l’estat espanyol en general, i a Catalunya, en particular. Aquest assentament arqueològic està situat al poble de Margalef, a la comarca del Priorat, Tarragona. L’abric del Filador es troba sota una gran balma, de més de 100 m de longitud, encara que el sector que s’ha excavat té 15 m de llarg per 5 d’ample, orientat al nord-nord-est. Es localitza en el marge esquerre del riu Montsant, a 13,1 m per sobre del seu nivell i a 380 m sobre el nivell del mar (figura 1). Les coordenades geogràfiques són les següents Lat. 41º 17’ 24” N Long. 0º 45’ 17’ 2” E Fou descobert l’any 1932 i excavat amb posterioritat (1948, 1952, 1953 i 1963), per Salvador Vilaseca (Vilaseca 1949, 1953, 1968, 1973). A partir d’aquí varen ser molts els investigadors, espanyols i estrangers, que en van estudiar els materials i el van incorporar a les seves síntesis; el més conegut d’ells fou Javier Fortea, que va convertir el Filador en un complex diferenciat dins del seu epipaleolític geomètric. (Fortea 1973) Fou l’any 1978 que el nostre equip, dirigit en aquells moments per un de nosaltres (JMFP), va començar l’excavació sistemàtica del jaciment. S’incorporà a la direcció de l’excavació l’any 1983 una altra dels signants (PGAA), que en fou la principal responsable des del 1988 fins al final, el 1997. La incorporació del darrer dels signants (JNL) es produeix el 1989 i continua també fins al 1997. Codirigiren els treballs dues persones més, Ramiro Doce entre 1988 i 1993 i Anabel Gamarra el 1994. En aquests vint anys, que han significat vint campanyes d’excavació,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

57


22/9/07

10:25

Página 58

hem treballat en extensió a més d’una trentena de metres quadrats i en una potència de quasi dos metres. Els resultats són nombrosos (Adserias, 1990; Doce, 1993; Fullola, 1985; Fullola i Adserias, 1981-82; Fullola i Couraud, 1984; Fullola i Garcia-Argüelles, 1985; 1996, Fullola et al., 1990a, Fullola et al., 1990b, Fullola et al., 1993, Garcia-Argüelles, 1990a, 1990b, 1993, 1994; García-Argüelles et al., 1992, Terrazas, 1993, Garcia-Argüelles i Nadal, 1998; García-Argüelles et al., 1999) però l’objectiu d’aquest treball s’ha de cenyir als últims cinc anys d’excavació (1993-1997), que són els que intentarem exposar en les pàgines següents. L’excavació va ser finançada pel Servei d’Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya fins a l’any 1996. La campanya de 1997 es va poder dur a terme amb la subvenció procedent del Grup de Recerca de Qualitat del SERP, de la Universitat de Barcelona (1996SGR-00050), reconegut per la Generalitat de Catalunya, i amb diners del projecte BP 93-0741 concedit per la DGICYT del Ministeri d’Educació de Madrid. Abans d’entrar en matèria creiem convenient exposar, de forma breu, la seriació estratigràfica del jaciment i la seva composició sedimentològica (Bergadà, 1998) atès que en aquests anys sols hem excavat els nivells més profunds. Des del punt de vista arqueològic, el nivell inferior correspon al 8-9; aquest nivell té una potència de 73 cm, tot i que sols els 28 cm superiors contenen material arqueològic. La resta del nivell correspon a sorres d’inundació. Culturalment té una atribució a l’Epipaleolític Microlaminar i les datacions radiocarbòniques el situen en l’11.880±60 BP (OxA 8659) i 11.000±55 BP. (OxA 8660). La seva textura és de sorres fines, el color és marró clar amb una fàbrica de birefringència cristal·lítica calcítica i l’estructura és massiva i amb una consistència molt solta. El 8-9 és un nivell format per una matriu majoritàriament de sorres fines (50%). Aquest nivell es distingeix respecte dels anteriors perquè apareixen, en gran proporció, laminacions llimoargiloses amb estructura laminar. Pel que fa a la interpretació, aquest nivell és d’al·luvionament, i cal dir que es devien donar, des del punt de vista ambiental, cicles de gel - desglaç, tal com ho confirma l’estructura laminar. El nivell immediatament superior és el 7. Atribuït a l’Epipaleolític Geomètric Mediterrani, té 50 cm de potència i s’estén per tota la superfície excavada per nosaltres, més de trenta metres quadrats. La seva cronologia ens dóna unes datacions de 9.830±160 BP (UBAR-257) i 9.130±230 BP (ICEN495). Domina la fracció de llims arenosos amb un 75%, enfront de la fracció grossa, gravetes amb un 1%. Apareixen nòduls i pseudomicel·lis. També s’observa la presència de grans blocs de calcària que procedeixen del sostre. Té un color marronós ataronjat i l’estructura és de tipus subangular. El tercer nivell, 5-6, correspon a un moment més intens d’inundació que altres nivells subjacents. Aquest fet obliga els éssers humans a abandonar

El Filador i la Vall del Montsant

02. Paleol

58

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 59

Figura 1 Planta de l’abric del Filador

el jaciment i a ocupar-lo molt esporàdicament, en fases de retirada de l’aigua. El nivell té una potència que oscil·la entre 10 i 30 cm i una extensió d’uns 10 metres quadrats. Té una datació de 9.988±97 BP (AA-13412). La matriu és arenosa, i també tenim un 2% de gravetes; l’estructura és massiva i el color marró Per sobre tenim un altre nivell de l’Epipaleolític Geomètric Mediterrani, el nivell 4. Sedimentològicament suposa una continuïtat amb el nivell 7; té una potència mitjana de 25 cm. Les datacions C14 en donen les següents dates: 9.460±190 BP (UBAR-284) i la segona feta sobre un fragment ossi que donà 10.020±80 BP (AA-8647, T461). Des del punt de vista sedimentològic domina la fracció de llims amb sorres, amb un 85% i un 15% de graves de calcària i de conglomerat de morfologia subangulosa. Apareixen nòduls carbonatats. Estructura de blocs subangulars i color marró ataronjat. Se li superposa una gran aportació torrencial que arriba a més d’un metre de potència en el sector sud-est, que va disminuint cap a la zona nord-oest fins a desaparèixer, i que arrossega i incorpora materials del nivell 4. El penúltim nivell arqueològic és el 3, que tenia sols 15 cm de potència, amb una extensió de 8 metres quadrats al sector nord-oest del jaciment. Els materials arqueològics que hi aparegueren representen un moment de transició cap al Neolític. Les seves característiques sedimentològiques són molt semblants a les del nivell 4. Finalment tenim el nivell 2, format per terra cendrosa per efecte de la combustió i de l’hàbitat continuat. Tenia una potència de 25 cm, tot i que possiblement aquest gruix va ser afectat per l’erosió contemporània, ja que es trobava en superfície quan es van iniciar les excavacions del nostre equip; s’estenia sols entre els metres 6 i 10 del jaciment.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

59


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 60

Treballs realitzats entre els anys 1993 I 1997

El Filador i la Vall del Montsant

Durant la campanya de 1993 es va finalitzar l’excavació del nivell 7, Epipaleolític Geomètric, i la resta de les campanyes es van dedicar al nivell 89, Epipaleolític Microlaminar. L’objectiu que ens vam proposar durant la campanya del 1993 era el de finalitzar el nivell 7. Vam excavar en extensió 26 m2 fins arribar al nivell subjacent, amb uns resultats que exposarem a continuació. Pel que fa al material recuperat, sembla que era menor la seva quantitat a mesura que ens anàvem acostant a l’estrat 8-9. A més de la indústria lítica, cal destacar l’aparició d’un gran còdol de pissarra molt malmès per l’erosió que va sortir als quadres 10D i 11D. Un altre element, del quadre 10D, és un petit còdol amb taques d’ocre; la seva profunditat és de 106 cm respecte al nivell 0. Es van poder detectar algunes estructures de combustió, o millor dit, taques de combustió, al quadre 11D, a una profunditat de 95 centímetres, i als quadres 6B, 7B i 7C. Les taques estaven formades per terres que han sofert una rubefacció barrejades amb cendres i, a mesura que s’excavava, s’anaven estenent pels quadres 7D i 8D, formant una gran zona de combustió. L’estructura de combustió més ben definida és la del quadre 7C; es tracta d’una llar ovalada que apareix a una profunditat de 104 cm; té forma de cubeta, d’uns 4 cm de fondària màxima; el seu diàmetre major és de 18 cm, i el menor de 15 cm. A l’interior hi havia les cendres barrejades amb terra rubefactada i petits carbons. Aquesta estructura estava rodejada de les grans taques de cendres abans esmentades. Pel que fa a la indústria lítica que va sortir durant aquesta campanya direm que estava formada per 2.401 peces de sílex, 3 peces de pissarra i 2 peces de quarsita. Cal destacar que en l’apartat de pàtina apareixien menys alterades que les que es trobaven en cotes superiors a causa de la proximitat de les sorres que formen l’estrat 8-9. En general es tracta d’una indústria de petites dimensions, no cortical i amb un predomini dels fragments d’ascles. D’aquestes peces, 75 estan retocades,12 són nuclis i 2 són percussors. El seu repartiment per tipus primaris és:

60

Peces amb retoc simple (S): Gratadors: Denticulats:

16 14 2

Peces amb retoc abrupte (A): Abruptes indiferenciats: Làmines de dors: Làmines de dors truncades: Puntes de dors: Microburins: Segments: Triangles:

58 6 24 3 11 3 1 2

Truncadures:

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

8


22/9/07

10:25

Página 61

Peces amb cop de burí (B): Burí sobre pla natural: Simple 16 .213

1 Abrupte 58 .506

Burí 1 .013

Els nuclis són 12 i es reparteixen així: Piramidals: Polièdrics: Tortuga: Prismàtics:

1 8 1 2

Pel que fa a les peces retocades el fet més significatiu és l’alt percentatge dels gratadors, 18,6%, i la clara disminució de l’índex de microburí, 4%, dels geomètrics, 4% i l’espectacular augment dels elements de dors, 50,6%, com a conseqüència de la proximitat amb l’estrat 8-9. Els elements de dors són fonamentalment laminetes i puntes de dors, de mida considerable i quasi senceres. Els geomètrics, element marcador del complex geomètric, han anat disminuint a mesura que ens acostàvem al nivell microlaminar, encara que no es pot parlar d’una ruptura industrial entre ambdós nivells atès que el component de dors sempre ha estat nombrós en els nivells geomètrics. Pel que fa a l’estudi de la fauna d’aquesta campanya, tractarem en primer lloc de les restes de vertebrats recuperades i després de les restes malacològiques. El total de restes òssies recuperades durant la campanya d’excavacions de l’abric del Filador de l’any 1993 va ser de 73. No tots els quadres van donar uns resultats iguals. De fet el material faunístic es concentra en 7 quadres (4A, 4B, 8C, 8D, 9D, 10D i 11D), encara que és en el quadre 11D on trobem la concentració més elevada de restes (53%). La fauna que hem estudiat anava generalment associada a taques de rubefacció. La determinació d’espècie ha estat impossible en la majoria dels casos a causa de l’estat de fragmentació dels ossos. De les restes determinades, únicament podem determinar la presència de dues espècies: — Capra pyrenaica : 6 restes — Oryctolagus cuniculus : 6 restes. Les restes de cabra salvatge corresponen, en la seva majoria, a fragments de dentició, a excepció d’un fragment de metàpode distal i un altre fragment proximal de segona falange. Aquestes restes són parts associades a zones de baixa aportació de carn, i demostrarien que totes les parts d’aquests animals caçats eren portades al jaciment. En un dels casos de dentició, es tractava d’un tercer molar definitiu sense desgast. Aquesta peça ens demostra que l’animal

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

61


22/9/07

10:25

Página 62

fou mort a una edat aproximada de 25 mesos i, per tant, que hauria estat caçat als voltants de finals de primavera o començaments d’estiu i ens permet de confirmar que el jaciment estava ocupat en aquest moment de l’any, dada que ja havíem constatat en anys anteriors. Quant a les restes malacològiques, n’hem recuperat de dos tipus; d’un cantó, restes de malacologia terrestre, i de l’altre, de malacologia marina. Pel que fa a la malacologia terrestre les restes corresponen a fragments de l’espècie Cepaea nemoralis i pensem que la seva arribada al jaciment obeeix a una acció antròpica, i més concretament, per a la seva utilització per al consum. Els pocs elements sencers presenten un disseny de 5 bandes. La malacologia marina està representada per quatre elements classificats provisionalment com: 1 fragment de Pecten jacobaeus, 1 fragment de Dentalium (una secció) i dues conquilles perforades de Theodoxus fluviatilis. Està clar que les restes marines del Filador responen a motivacions rituals o decoratives. En aquest sentit és prou evident que les dues últimes espècies corresponen a denes d’algun objecte d’abillament. El tipus de perforació dels Theodoxus fluviatilis pot classificar-se com una perforació feta per percussió directa puntual, origen de l’acció externa (D’errico et al., 1993). Per la localització de la perforació es pot considerar, segons la classificació de Taborin, com un E1c, és a dir, perforació a la vora del llavi, sobre el dors (Taborin, 1993). Els treballs fets a partir de la campanya de 1994 es van centrar en l’excavació del nivell 8-9, amb el qual vam donar per finalitzada l’excavació del jaciment. Durant aquests últims quatre anys vam treballar en extensió a 27 metres quadrats, és a dir, a tota l’extensió del jaciment. L’excavació d’aquests quadres ens va permetre d’observar que quan s’ha aprofundit uns 10-15 centímetres l’estrat es torna gairebé estèril. Les greus inundacions que va patir Margalef durant la primavera de 1995 també van afectar, per primera vegada, la integritat del jaciment, sobretot als talls exteriors, i aquest fet ens va portar a replantejar-nos el sistema d’excavació; d’una banda excavar aquests 20 centímetres fèrtils a tota la superfície del jaciment, i de l’altra fer una sèrie de sondeigs per si hi havia un nivell inferior (nivell 10). Aquestes tasques les vam portar a terme els anys 1996 i 1997. De la primera en parlarem més detingudament, i de la segona podem confirmar que no existeix cap nivell inferior. Per documentar aquest fet direm que vam decidir d’obrir una sèrie de quadres en sentit longitudinal (4D, 5D, 6D, 7D, 8D, 9D, 10D i 11D). Es van excavar fins a la terrassa del riu i vam poder comprovar un pendent sud-est nord-oest de 33 centímetres. Per tenir una visió més completa també vàrem obrir algunes línies transversals (4B, 4C, 6C, 6E, 9C. 9E, 11C i 11E). Aquí el pendent és més regular, encara que el jaciment presenta una lleugera inclinació en sentit nord-est. Tractarem a continuació els materials recuperats en l’excavació del nivell 8-9. Contràriament al que s’esdevenia en el nivell anterior, aquest no és excessivament ric en material arqueològic. El total de peces és de 7.326, de les quals 6.277 són de sílex i la resta correspon a pissarra, quarsita i calcària.

El Filador i la Vall del Montsant

02. Paleol

62

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 63

Figura 2 Indústria lítica de l’estrat 8-9. Elements de dors

Les peces retocades sumen un total de 209, amb 210 tipus primaris (208 monotips, 1 peça doble); també tenim 55 nuclis i 7 percussors. La distribució per tipus primaris és la següent: Peces amb retoc simple (S): Gratadors: Denticulats: Rascadores:

52 35 11 6

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

63


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 64

Peces amb retoc abrupte (A): Abruptes indiferenciats: Trucadures: Làmines de dors: Làmines de dors truncades: Puntes de dors: Puntes de dors truncades : Microburins:

154 14 20 85 5 29 1 1

Peces amb cop de burí (B): Burí sobre truncament Burí díedre

4 3 1

La distribució per tipus de retoc és la següent: Simple 52 .248

Abrupte 154 .733

Burí 4 .019

En primer lloc cal destacar la importància del retoc abrupte (73,3%) per sobre dels altres i, com és característic en un nivell considerat tradicionalment com Epipaleolític Microlaminar, els alts percentatges dels elements de dors (làmines, làmines truncades, puntes, puntes truncades) que arriben al 57% de les peces retocades. En general es tracta de peces de mida petita, molt fracturades, i amb un predomini de les laminetes de dors, que representen quasi una tercera part d’aquest retoc. En segon lloc tenim el retoc simple (24,8%), amb els gratadors (16,6%) i un augment considerable dels denticulats, respecte als nivells superiors (5,2%). Finalment ens queden els burins, amb un 1,9%. (figures 2 i 3) Els nuclis són 55 i es distribueixen de la manera següent: Piramidals: Polièdrics: Prismàtics:

En aquest nivell hem pogut individualitzar dues zones de talla. Una la tenim al quadre 7C, per sota de la que es va documentar al nivell 7. Aquesta zona de talla és localitzada en el sector nord-oest i el material treballat és el sílex grisós. L’àrea es troba a una profunditat entre 109 i 110 cm respecte del nivell 0. També surt una taca cendrosa en el sector est, i diferents pedres. La segona zona de talla correspon als quadres 4D i 5D, amb nombroses peces de sílex, algun ronyó del mateix material i restes de còdols fragmen-

El Filador i la Vall del Montsant 64

9 25 21

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 65

tats. Se situa en el sector E de 5D i en la part nord-oest de 4D, a una profunditat de 107-108 cm. D’aquesta segona zona, n’hem pogut fer alguns remuntatges. Malgrat la composició del sediment, que ens feia pensar que no trobaríem estructures, hem pogut delimitar una sèrie de zones de combustió centrades en els quadres 10 D i 11 D . Per acabar la descripció dels resultats del nivell 8-9, i abans de finalitzar amb les restes faunístiques, afegirem que durant el procés d’excavació vam poder localitzar una sèrie d’estructures que expliquem a continuació. La primera la situem al quadre 11D; a una profunditat de 127 cm començava a delimitar-se una taca de cendres, de forma quasi circular, amb un sediment més compacte que als voltants, amb major nombre de codolets i pedres esberlades pel foc. També semblava que hi havia un nombre més gran de restes de sílex, així com algunes estelles d’ossos, que són inexistents a la resta de la zona. A mesura que s’anava baixant la taca s’estenia cap al quadre 10D, amb una zona de cendres i rubefacció. En aquesta zona es concentraven la majoria dels materials apareguts. Aquesta taca es va anar concentrant en el sector oest, amb forma de petites taques de carbó fins a desaparèixer. A una profunditat de 130 cm també vam localitzar aquesta gran rubefacció en el sector nord-oest del quadre 10C que desapareixia pocs centímetres després. En el quadre 11D sembla que els punts de combustió anaven variant de posició, segons la profunditat i, a una cota de 134 cm, la terra amb rubefacció es concentrava en el centre del quadre i les taques de carbó es repartien al seu voltant. També en el quadre 5C, en el sector sud-est i a una profunditat de 104 cm, va aparèixer una zona amb rubefacció i amb carbons. Aquesta taca era molt difícil de delimitar atès que s’estenia per tot el quadre i no presentava una estructura definida. Un altre tipus d’estructura és la que es va localitzar al quadre 5E. En aquest quadre, sobre una superfície situada a uns 120,5 cm de profunditat, apareixen una sèrie de pedres, d’aportació antròpica; una d’elles presenta signes de rubefacció i una altra, situada en el centre del quadre, és de forma triangular, falcada per una petita pedra, fet que recorda la pedra enclusa ja trobada a l’estrat 7 (Bartrolí, 1993). Durant les campanyes en què hem intervingut en els nivells 8-9 del jaciment del Filador, hem recuperat molt poques restes faunístiques, que, d’altra banda presentaven un estat de conservació molt dolent. Els motius per explicar aquesta escassetat de restes, així com el seu precari estat de conservació, semblen ser de tipus postdeposicional i en cap cas de tipus paleocultural. Sembla clar, segons la resta del registre arqueològic (indústria lítica i estructures de combustió), que la utilització de l’abric en aquest moment no seria especialment diferent a la d’altres moments i que les activitats subsistencials de tipus primari es feren al jaciment. El tipus de sediment, de granulometria més gran que en els nivells excavats anteriorment, prova que la sedimentació del riu es féu en un moment de corrent més fort.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

65


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 66

Moltes de les restes òssies i malacològiques podrien haver estat transportades pel mateix agent que després va provocar la sedimentació de la matriu. El que no pensàvem és que aquest tipus de sediment també ha castigat severament les restes òssies que es van salvar del transport del riu. Començarem per les poques restes de vertebrats, les quals sols arriben a 31 i, generalment, són restes indeterminades, fragments o estelles de diàfisi de pocs centímetres. Les úniques restes determinades pertanyen a quatre elements dentaris corresponents a Capra pyrenaica (una incisiva i una molar inferior del quadre 7B, una tercera molar del quadre 10C i una altra molar al quadre 11D) i a Oryctolagus cuniculus (una primera falange, també del quadre 7B). Totes dues espècies, cabra salvatge i conill, són prou típiques dels jaciments epipaleolítics catalans, i ja hi eren presents en els nivells de geomètrics. El següent apartat correspon a la malacologia continental terrestre. Gairebé tots els registres corresponen a conquilles de Cepaea nemoralis que, com ja sabem, es tracta d’una espècie molt utilitzada durant la prehistòria catalana com a recurs alimentari. La baixa densitat de restes no sembla tampoc reflectir el nombre real d’animals que podien haver estat consumits o processats al jaciment pels mateixos motius que ja vam veure en el cas dels ossos. El darrer apartat faunístic correspon a la malacologia marina. Tot i l’escassetat d’aquest tipus de restes, podem dir que potser estan millor representades, proporcionalment parlant, que les restes de malacologia continental o que les restes òssies. N’hem recuperat 5 elements en 5 quadres diferents. Es tracta de dos fragments de Cardium, un fragment de Pecten jacobaeus, un d’Acanthocardia tuberclatum i un de Columbella rustica, perforada artificialment. Aquestes restes no semblen poder tenir una funció alimentària. La conquilla de Columbella rustica presenta una perforació que ens demostra el seu ús com a element decoratiu. Crida l’atenció la manca de Dentalium en aquest nivell, atès que és una conquilla típica en els nivells de geomètrics. Conclusions

El Filador i la Vall del Montsant

Per desgràcia, la naturalesa sorrenca del sediment no ha permès la conservació de material orgànic, com ara restes paleofaunístiques, i gairebé no tenim altres elements que ens permetin fer comparacions que no siguin els lítics i, en aquest cas, també ha baixat molt el seu nombre; el que sí és molt clar és que el nivell 8-9 pertany a un Epipaleolític Microlaminar i la seva datació el situa fa 11.880±60 i 11.000±55 anys BP. D’aquesta antiguitat, ja en tractarem més endavant. Pel que fa al nivell en concret, segurament es tracta d’un moment d’habitació molt precís. Això podem deduir-ho a partir de diversos fets com són que el material es troba molt concentrat a una profunditat determinada, que surten algunes zones de talla i estructures de combustió, planes, que van canviant de mida i que les trobem repartides per tot el jaciment.

66

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 67

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

Figura 3 Indústria lítica de l’estrat 8-9. Gratadors i burins

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

67


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 68

Quant a la indústria lítica, la diferència més significativa respecte als nivells superiors és la no aparició de geomètrics, un predomini absolut del retoc abrupte (laminetes i puntes de dors), una bona representació dels gratadors, alguns burins i, sobretot, un percentatge de denticulats molt més alt que en els nivells posteriors. Aquesta realitat és totalment oposada a les afirmacions de J. Fortea, que deia: «La industria del nivel VI [el nostre 8-9] recuerda a la de Sant Gregori por su buena técnica laminar; no obstante se aprecia una notable presencia de denticulados, que irá aumentando en los niveles superiores.» (Fortea, 1973, 345, 349-350).

El Filador i la Vall del Montsant

Si ens fixem en els percentatges de denticulats de tots els nivells epipaleolítics, nivells 4 a 8-9 (n.4: 2,3%, n.5-6: 2,5%, n.7: 1.9%, n.8-9: 5,2%) veiem que aquesta afirmació és errònia, encara que s’ha convertit en un mite i és utilitzada per la majoria dels autors quan tracten del Filador. Aquest jaciment té un percentatge bastant baix de denticulats, excepte en el nivell 8-9, i disminueixen considerablement en els nivells geomètrics. La resta de la indústria també té molt poc a veure amb la de Sant Gregori, tant per la seva mida, que no és conseqüència de la falta de primera matèria, com pels diferents índexs de mesures aplicats, que ens demostren que la indústria del nivell 8-9 és d’ascles i no de làmines; tot i que molts autors l’han considerat una continuació de Sant Gregori, nosaltres hem confirmat que realment existeixen moltes diferències i creiem que entre l’un i l’altre jaciment hi ha un hiatus temporal important. Hem fet una sèrie d’estudis en ambdós jaciments i finalment vàrem aplicar el test d’homogeneïtat que ens va donar un resultat de 43.919, diferència altament significativa; aquest fet ens confirmava, per tant, l’existència d’aquest hiatus. Desgraciadament Sant Gregori no ens donarà cap datació radiocarbònica que ens permeti comparar aquests dos nivells, segons vàrem poder constatar en el decurs dels nostres treballs d’excavació a aquest jaciment de Falset a finals dels anys vuitanta. Pel que fa a la fauna, és molt poc el que podem dir, tan sols hem detectat la presència de Capra pyrenaica, Cepaea nemoralis, i alguna petxina marina, que ens confirma els contactes amb la costa, per altra banda existents en tots els nivells del jaciment. Des d’un punt de vista més ampli, en aquests últims anys, amb l’ajuda de les noves datacions, estem veient que a Catalunya tenim un Epipaleolític molt antic, que se surt de la periodització cronològica que va fer Fortea (Fortea, 1973). Pel que fa a l’Epipaleolític Geomètric, se’n va als voltants del 10.000 BP, com es comprova en els jaciments de Filador i de Parco, mentre que per l’Epipaleolític Microlaminar es poden diferenciar dos moments, el primer amb datacions molt antigues, contemporànies del final del magdalenià, i un altre més modern, que va coexistir, en el temps, amb l’Epipaleolític Geomètric fàcies Filador.

68

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 69

En el primer grup hem d’incloure la Font Voltada (Sarral, Conca de Barberà) el jaciment més antic, amb una datació de 10.920 ±240 BP i amb una indústria caracteritzada per un alt percentatge de làmines i puntes de dors (Mir i Freixas 1993). També s’integren en aquest grup les capes 8 i 9 de la Balma Margineda (Andorra) amb puntes de dors corbat, làmines de dors i gratadors i una datació del 10.640±260 BP, (Guilaine i Martzluff, 1995); el nivell epipaleolític de la Cova del Vidre, a les comarques de l’Ebre, amb una datació del 10.740±130 BP. (Bosch, 1993, 1996); la talla 3 de Gai (Moià), amb una datació de 10.260±90BP; els nivells microlaminars del Parco (Alòs de Balaguer) 11.430±60 BP i 11.270±90 BP, o, finalment, els materials de l’abric de Picamoixons, que semblen poder assimilar-se a aquesta fase, amb dates radiocarbòniques del conjunt I i part superior del II, nivell A, obtingudes sobre mostres de fauna, de 9.170±80, 9.370±95 i 10.900±90 BP, mentre que pel conjunt II, nivell B tenim 11.055±90 BP, mostra feta sobre carbó; els autors no es decanten per cap opció concreta i sembla que els elements lítics formen una unitat i no pot entreveure’s cap tipus d’evolució interior (Allué et al., 1992). Vistes aquestes datacions, el nivell microlaminar del Filador s’insereix de ple en aquest món, dominat pels elements de dors, que trobem a Catalunya durant la segona meitat del XIIè i tot l’XIè mil·lenni BP; és el mateix que a la zona nord peninsular i a la zona francesa es coneix com a azilià. A les nostres contrades no tenim indústria òssia, però l’economia i l’hàbitat no difereixen en absolut. Desgraciadament els jaciments que Fortea va considerar com a exemples del microlaminar a Catalunya (Sant Gregori i l’Areny) no poden aportar cap dada dins d’aquest panorama general. Són les noves excavacions les que ens donaran una visió dels moments finals del Pleistocè i dels inicis de l’Holocè al nostre país i les que ens permetran comparar-ho amb les zones veïnes del Llevant i l’Aragó. 4. Bibliografia Adserias, M. (1990) «Sur l’utilisation du silex du niveau 2 de l’Abri du Filador (Margalef de Montsant, Catalogne, Espagne». A: Actes du Vº Colloque International sur le Silex (Burdeos 1987). Cahiers du Quaternaire, núm. 17, T.II, Paris, 619-620. Bartrolí, R. (1993) «L’Abric del Filador (Margalef de Montsant, Tarragona): estudi d’un remuntatge lític al nivell 7». Butlletí de la Soc. Arq. Tarraconense. [Tarragona] època V, any 1992, núm. 14, p. 5-15, 5 fig. Bergadà, M. M. (1998) Estudio geoarqueológico de los asentamientos prehistóricos del Pleistoceno Superior y el Holoceno en Catalunya. BAR International Series 742, Oxford, 267 p.,12 fig. Bosch, J. (1993) «Cronologia prehistòrica al curs inferior de l’Ebre. Primeres datacions absolutes». Pyrenae [Barcelona: Universitat de Barcelona, Dept. de Prehistòria, Història Ant. i Arqueologia], núm. 24, p. 53-56 Bosch, J. (1996) «La indústria lítica dels nivells de l’Holocè antic a la Cova del Vidre». Informatiu del Museu del Montsià [Amposta] núm. 40, p. 3-5, 1 fig. D’Errico, F.; Jardón-Giner, P.; Soler-Mayor, B. (1993). «Critères à base expérimentales pour l’étude des perforations naturelles et intentionnelles sur coquillages». A: Traces et Fonction. Les gestes retrouvés. Paris, p. 243-254.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

69


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 70

Doce, R. (1993) «Avance a la determinación de las fuentes de abastecimiento de materias primas silíceas para los yacimientos prehistoricos del Valle del Montsant (Com. del Priorato, provincia de Tarragona)». A: El Cuaternario en España y Portugal, Actes de la 2ª Reunión del Cuaternario Ibérico. Vol. 1 (Madrid 1989), Madrid, p. 421-430, 2 fig. Doménech, E. (1998) «Los sistemas de producción lítica del Paleolítico Superior final y Epipaleolítico en la vertiente mediterránea occidental. Tres ejemplos claves: la Grotte Gazel (Salleles-Cabardès, Aude), Cova Matutano (Vilafamès, Castelló) y Abric del Filador (Margalef de Montsant, Tarragona)». Pyrenae [Barcelona], núm. 29, p. 9-45, 4 fig., 1 taula, 5 esquemes. Garcia-Argüelles, P.; Nadal, J.; Fullola, J. M. (1999) «L’Épipaléolithique en Catalogne: données culturelles et paléoenvironnementales». A: Thévenin, A. [ed.] L’Europe des derniers chasseurs. 5e Colloque International UISPP (Grenoble 1995). Grenoble, 1999, p. 79-86, 2 fig. Guilaine, J.; Martzluff, M. [dir.] Les excavacions a la balma de la Margineda (1979-1991). 3 vol. Andorra: Govern d’Andorra, 1995. Fortea, J. (1973) Los complejos microlaminares y geométricos del Epipaleolítico mediterráneo español. Salamanca: Universidad de Salamanca, Mem. 4 del Seminario de Prehistoria y Arqueología, 550 p. Fullola, J. M. (1985) «Estat actual del coneixement de la prehistòria a la vall del Montsant (Priorat, Tarragona)». A: Tribuna d’Arqueologia 1983-84. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Servei d’Arqueologia, p. 7-14, Fullola, J. M.; Adserias, M. (1981-82) «Troballa d’un palet pintat a la Cova del Filador (Margalef de Montsant, Priorat, Tarragona)». Pyrenae [Barcelona], núm. 17-18, p. 7-9, 10 fig. Fullola J. M.; Couraud, C. (1984) «Le galet peint de l’abri du Filador (Catalogne, Espagne)». L’Anthropologie [Paris] núm. 83 (1), p. 119-123. Fullola, J.M.; Garcia-Argüelles, P. (1985) «Primeres notícies de les troballes realitzades a la Cova del Filador (Margalef de Montsant) i voltants durant les darreres campanyes d’excavacions (1978-1980). L’Hort d’en Marquet». Butlletí d’Arqeologia de la RSA Tarraconense. [Tarragona] època V, any 1980, núm. 2, p. 5-21, 9 fig. Fullola, J. M.; Garcia-Argüelles, P. (1996) La formation des complexes mésolithiques de la Péninsule Ibérique”. A: Actes du Colloque XIII sur la formation des complexes mésolithiques en Europe, XIII Congr. UISP (Forli 1996 ) Forli: ABACO Edizioni, p. 9-15, 1 fig. Garcia-Argüelles, P. (1990a) Las industrias epipaleolíticas del Sur de Cataluña: antecedentes, desarrollo y evolución hacia nuevas formas neolíticas. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. (Col·lecció de Tesis Microfitxades; 625) Garcia-Argüelles, P. (1990b) «El Filador, Margalef de Montsant (Priorat)». Noticiari del Butlletí Arqueològic de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense. [Tarragona] època V, núm. 12 (1990), p. 137-140. Garcia-Argüelles, P. (1993) «Antecedentes y evolución del Epipaleolítico de las comarcas meridionales de Cataluña». A: Homenatge a M. Tarradell. Barcelona: Curial, 1993, p. 131147, 9 fig. El Filador i la Vall del Montsant

Garcia-Argüelles, P. (1994) «Los pulidores de arenisca del Tardiglaciar y postglaciar de Europa occidental: síntesis y nuevos resultados». Pyrenae [Barcelona] 24, p. 35-52.

70

Garcia-Argüelles, P.; Nadal, J. (1998) «The geometrical sequence of the Filador rock shelter (Catalonia, Spain)». A: Proceedings of the XIII International Congress of the UISPP, vol. 3, section 7, The Mesolithic (Forlì, 1996). Forlì: ABACO Edizioni, 1998, p.49-54, 3 fig. Fullola, J. M.; Garcia-Argüelles, P.; Bergadà, M.M. «Les industries du Pleistocène finale et du début de l’Holocène au N.E. ibérique dans son cadre paléoclimatique (15.000-5.000 BP)». A: Actes del XII Congrés Internacional de la UISPP (Bratislava, 1991). Vol. 2. Bratislava: Inst. Archéologique de l’Academie Slovaque des Sciences, p. 92-98, 3 fig.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 71

Mir, A.; Freixas, A. (1993) «La Font Voltada, un yacimiento de finales del Paleolítico Superior en Montbrió de la Marca (La Conca de Barberà, Tarragona)». Cypsela [Girona], núm. 10, p. 13-21, 7 fig. Fullola, J.M.; Petit M. A.; Bergadà, M. M.; Bartrolí, R. (1998) «Occupation épipaléolithique de la grotte du Parco (Alòs de Balaguer, Catalogne, Espagne)». Proceedings of the XIII International Congress of the UISPP, vol. 2, section 6, Upper Palaeolithic (Forlí 1996). Forlí: ABACO Edizioni, p. 535-542, 4 fig. Allué, E.; Carbonell, E.; Cervera, M. M.; Bermudez de Castro, J. M.; Boj, I.; Esteban, M.; Estirado, R. M.; Fernandez Jalvo, Y.; Gabarró, J. M.; Hortolà, P.; Lorenzo, C.; Miró, J. M.; Ollé, A.; Pastó, I.; Perales, C.; Prats, J. M.; Rodríguez, X. P.; Rosell, J.; Sala, R.; Vallverdú, J.; Vaquero, M.; Vergés, J. M. Picamoixons, un assentament estratègic dels darrers caçadors - recol·lectors. Tarragona: Museu d’Història de la Ciutat de Tarragona i LAUT, 45 p., 25 fig. (Arqueologia d’Intervenció; 1) Fullola, J. M.; Viñas, R.; Garcia-Argüelles, P. (1990) «La plaque en ardoise gravée de l’abri de El Filador (Catalogne, Espagne)». A: Cahiers Ligures de Préhistoire et Protohistoire. Bordighera-Carcassona, 1986, p. 147-156, 3 fig. (Nouvelle Serie; 3) Fullola, J. M. (coord.) de Fullola, J. M.; Bartrolí, R.; Bergadà, M. M.; Doce, R.; Garcia-Argüelles, P.; Nadal, J.; Rodón, T.; Adserias, M. (1990) La Prehistòria del Montsant: exposició didàctica dels resultats d’un projecte de recerca sobre la reconstrucció de la vida de l’home prehistòric a la vall del Montsant. Falset: Centre de Recursos Pedagògics del Priorat i Dept. d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, 77 p., 9 fig., 4 fotos, 1 quadre, glossari i bibl. Garcia-Argüelles, P.; Adserias, M.; Bartrolí, R.; Bergadà, M. M.; Cebrià, A.; Doce, R.; Fullola, J. M.; Nadal, J.; Ribé, G.; Rodón, T.; Viñas, R. «Síntesis de los primeros resultados del programa sobre Epipaleolítico de la Cataluña central y meridional». A: Aragón / litoral mediterráneo. Intercambios culturales durante la Prehistoria. Saragossa: Inst. Fernando el Católico, p. 269-284, 5 fig., 1 taula. Taborin, Y. (1993) «Traces de façonnages et d’usage sur les coquillages perforeés». A: Traces et Fonction. Les gestes retrouvés. Paris, p. 255-267. García-Argüelles, P.; Serrat, D.; Bergadà, M. M. «Las terrazas fluviales del curso medio del río Montsant (Tarragona) y su relación con los asentamientos prehistóricos». A: El Cuaternario en España y Portugal, Actas de la 2ª Reunión del Cuaternario Ibérico (Madrid 1989) Vol. 1. Madrid, p. 493-499. Vilaseca, S. (1949) «Avance al estudio de la Cueva del Filador de Margalef (província de Tarragona)». Archivo Español de Arqueologia [Madrid] núm. 77, p. 347-361, 7 fig. Vilaseca, S. (1953) Las industrias del sílex tarraconenses. Madrid: CSIC, Inst. R. Caro, 526 p. Vilaseca, S. (1968) «Cuatro días en la “cova del Filador” (Margalef)». A: La Préhistoire, problèmes et tendances. Paris: CNRS, p. 476-490, 23 fig. Vilaseca, S. (1973) Reus y su entorno en la Prehistoria. Reus: Rosa, núm. 48 i 49, 2 vol.

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

71


02. Paleol

22/9/07

10:25

Pรกgina 72


22/9/07

10:25

Página 73

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí (Margalef, Priorat) MARIA ADSERIAS RAÜL BARTROLÍ

El jaciment arqueològic de la Balma de l’Auferí va ser localitzat l’any 1990 arran de les prospeccions efectuades amb motiu de la construcció de l’embassament de Margalef de Montsant (Adserias i Bartrolí 1990). Posteriorment, i estructurada en dues fases (1992 i 1994), es va portar a terme l’excavació d’urgència que va posar al descobert una important seqüència arqueològica prehistòrica.1 Amb aquesta nova descoberta a la vall del riu Montsant, s’ampliava el coneixement del poblament prehistòric d’aquesta àrea de la Catalunya meridional; àrea que, atesos els nombrosos jaciments arqueològics que s’hi han localitzat, palesa una intensa ocupació al llarg de la prehistòria. El jaciment es localitza en una balma de vint-i-dos metres de llargada que s’obre al punt on conflueixen el barranc de l’Auferí i el fons de vall del riu Montsant, i a uns trenta metres d’alçada respecte al nivell actual del riu (figures 1, 2 i 3). L’excavació del jaciment es va plantejar en tres sectors per tal d’abastar la seqüència estratigràfica al llarg de tota la balma i poder delimitar així la seva ocupació. D’aquests sectors, però, només dos presentaven un registre estratigràfic en posició primària amb seqüències que posaven de manifest l’existència de dos moments cronoculturals ben diferenciats: d’una banda, el Sector II, al centre-oest de la balma i amb un registre pertanyent al Plistocè final; de l’altra, el Sector III, a l’est de l’abric i amb una seqüència holocènica. Estratigràficament, aquests dos sectors presenten conjunts de nivells diferenciats un de l’altre, i l’únic estrat correlacionable a les dues seqüències és el nivell inferior o de base, que correspon a un nivell de terrassa. A continuació presentem l’estudi d’aquests dos registres localitzats. La seqüència holocènica (Sector III) La seqüència holocènica de l’Auferí ocupa la part est de la balma i presenta els següents nivells i estructures (de dalt a baix) (figura 4): 1. Van participar també en aquesta excavació d’urgència els arqueòlegs Artur Cebrià, Ramiro Doce, David Farell, Annabel Gamarra, Sergi Garcia i Josep M. Miró.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

73


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 74

Figura 1 Situació

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

Nivell I. Nivell superficial. Conté material arqueològic: ceràmica a mà i algunes peces de sílex. Presenta nombroses alteracions postdeposicionals degudes a l’acció de l’aigua que s’escorre des de la cornisa. Nivell II. S’ha identificat al voltant d’una estructura de combustió o llar. Conté restes d’argila cuita. S’hi ha identificat també una segona estructura consistent en un retall de forma ovalada que talla el nivell III subjacent. Nivell III. Arqueològicament es tracta d’un nivell molt ric, tant pel que fa a la ceràmica a mà com pel que fa a la indústria lítica. Nivell IV. Constitueix la base de la seqüència i es correspon al nivell de terrassa esmentat. Arqueològicament és estèril.

74

Una de les troballes destacables i importants de l’excavació d’aquests nivells holocènics ha estat la constatació d’una complexa estructuració de l’espai d’aquests grups que ocuparen la balma. S’ha localitzat un alt nombre d’estructures de diversos tipus, que es poden agrupar en dos grans grups (figures 5 i 6): Estructures de petites dimensions, circulars o pseudocirculars, d’un

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 75

Figura 2 Vista general del jaciment

diàmetre que oscil·la entre 20-30 cm, que interpretem com a forats de pal. Estan retallades en el nivell de terrassa i reblides pel nivell III. Algunes presentaven, a l’interior, alguns còdols i pedres que fan pensar en reforços per aguantar un pal (figures 8 i 9). Estructures de més grans dimensions, circulars o ovalades. Es troben arran de la paret de la balma, retallen el nivell de terrassa i estan envoltades de les estructures més petites anteriors. Una primera interpretació afavoriria la hipòtesi que es tracti d’estructures d’emmagatzemament (figura 7). L’excavació dels diversos nivells ha permès recuperar un important contingent ceràmic, lític i ossi, fet que palesa una intensa ocupació antròpica de l’indret. L’anàlisi de tot aquest material és actualment en fase d’estudi, per la qual cosa les caracteritzacions següents són només una visió general del registre recuperat que ens permet fer una primera aproximació a la cultura material d’aquests grups holocènics de la balma de l’Auferí. Val a dir que també ens centrarem en el material que prové del nivell III, ocupació que ha fornit un major i més significatiu nombre d’elements arqueològics. El conjunt ceràmic recuperat és format per 913 fragments ceràmics que reflecteixen un gran índex de fragmentació i un component baix de formes i decoracions. Es tracta de formes senzilles, recipients hemisfèrics i subesfèrics, amb vasos globulars de vora diferenciada, vasos de parets cilíndriques i vasos amb perfils en S. L’anàlisi mètrica d’aquests recipients els caracteritza majoritàriament com a petits i mitjans, de manera que són molt esporàdics els recipients amb un diàmetre superior a 30 cm. Un fet que també es constata en

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

75


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 76

Figura 3

aquest conjunt és l’existència de forats de reparació en alguns fragments ceràmics decorats. Les decoracions presents es poden agrupar en decoracions senzilles i decoracions complexes. Les primeres es componen de motius impresos no cardials, incisoacanalats i decoracions plàstiques (cordons llisos). Les decoracions complexes combinen els motius incisoacanalats, amb motius impresos i les decoracions plàstiques amb motius incisoacanalats o bé amb motius impresos (digitacions). Aquesta ornamentació se situa majoritàriament a la part superior del vas, sota la vora; els motius presenten una tendència horitzontal, i es documenta alguna sanefa horitzontal i també algun serrell vertical (figures 12 i 13). Percentualment, totes aquestes decoracions es quantifiquen de la manera següent:

Secció del jaciment.

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

Decoracions ceràmiques Impreses no cardials Incisoacanalades Cordons llisos Cordons llisos + incisoacanalades Cordons llisos + impresodigitades Incisoacanalades + impreses

76

1 (2,8%) 5 (14,5%) 4 (11,4%) 7 (20 %) 12 (34,3%) 6 (17.1%)

És també destacable el nombrós conjunt industrial lític l’anàlisi del qual mostra l’existència d’un elevat nombre d’elements laminars i d’un alt percentatge de peces retocades (220 útils). Tipològicament, i a grans trets, els útils que configuren més del 63 % de la indústria retocada són els geomètrics (amb un 35,5 %) (figura 11), les làmines retocades (amb un 22,3 % i caracteritzades per

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 77

Figura 4 Seqüència estratigràfica del sector III

retocs marginals continus i retocs parcials unilaterals) i els perforadors trepants (5,5 %) (figura 10). També és present algun element foliaci. L’observació d’aquesta repartició ens mostra l’existència en el conjunt lític d’un molt elevat índex de geomètrics enfront de les altres categories. En els elements geomètrics dominen clarament els segments sobre els trapezis i triangles, i són també destacables els rectangles allargats (també anomenats tranchants). Tecnològicament, els segments i triangles han estat configurats mitjançant un retoc a doble bisell, mentre que els rectangles es fan amb un retoc abrupte. D’altra banda, cal assenyalar també que en tot el conjunt lític retrobat es documenta una absència gairebé d’elements que reflecteixin els estadis inicials dels processos de talla, per la qual cosa podem dir que majoritàriament correspon a una fase final de la cadena operativa de producció lítica. Els processos de preparació inicial de la matèria es devien fer fora de la balma. Tot aquest registre es complementa amb la troballa d’un exemplar d’indústria òssia, un punxó d’economia i dos objectes d’ornament sobre Dentalium. Respecte a la cronologia del sector holocènic de la balma de l’Auferí, tant les característiques de la indústria lítica (importància del component geomètric, presència de perforadors trepants, etc.), juntament amb les formes i decoracions d’alguns dels vasos ceràmics, ens porten a avançar una primera hipòtesi. Sembla força versemblant atribuir l’ocupació del Sector III a la fase avançada del Neolític antic, altrament dit, assignar-la al període epicardial postcardial amb una cronologia calibrada de mitjan el V mil·lenni. Ara bé, si fem cas d’alguns elements ceràmics com ara els perfils en S i les impressions digitals caldria potser assumir una cronologia més avançada de Neolític recent final (segona meitat del IV mil·lenni cal. BC). (Adserias et al., 1994.)

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

77


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 78

Figura 5 Sector III. Estructures excavades al nivell de la terrassa.

La seqüència Plistocènica (Sector II) Aquest sector es troba situat al centre de la balma i és el que ha proporcionat una major potència sedimentària. Hi hem distingit un total de 5 nivells estratigràfics (de dalt a baix) (figures 14 i 15):

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

Nivell I. Constitueix la part superficial de la seqüència. Incorpora materials arqueològics arrencats de nivells subjacents a causa de l’acció antròpica de conreu subactual. Nivell II. Localitzat només sota balma, en els quadres més propers a la paret. En la zona de contacte amb el nivell inferior incorpora materials arqueològics. Nivell IIIa. La seva gènesi s’atribueix a una alteració del nivell IIIb. Nivell IIIb. Es tracta del nivell més continu i arqueològicament és molt ric. Nivell IV. Nivell que incorpora material arqueològic a la zona de contacte amb el nivell superior, probablement procedent d’aquest. Nivell V. Nivell de terrassa. Es correlaciona amb el nivell IV del Sector III.

78

Tant l’estudi dels materials recuperats com les observacions fetes durant el procés d’excavació ens porten a pensar que ens trobem davant un únic nivell arqueològic representat pel nivell IIIb. Els materials recuperats en el nivell IV devien formar la base del nivell anterior. En canvi, els materials recuperats en els nivells I, II i IIIa deuen procedir de diferents graus d’erosió de IIIb i, per tant, possiblement es tracta de materials en posició secundària.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 79

Figura 6 Sector III. Estructures excavades al nivell de terrassa. Figura 7 Sector III. Estructura circular excavada al nivell de terrassa. Figura 8 Sector III. Forat de pal abans d'excavar.

Quant al material arqueològic, bàsicament s’han recuperat elements lítics. Les restes òssies trobades han estat molt poques i en molt mal estat, fet que respon —com s’ha pogut també comprovar en altres jaciments plistocènics

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

79


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 80

excavats de la zona— a una pèssima conservació motivada per la composició sedimentària. No s’ha localitzat cap estructura antròpica. El conjunt lític recuperat és format per gairebé vint mil peces i a continuació presentem l’estudi elaborat a partir d’aproximadament el 50 % del total. Dins aquest conjunt de materials analitzats hem constatat que el 3,24 % són peces retocades i que un 0,82 % correspon a la categoria de nuclis. El total de peces retocades recuperades, 316 elements, correspon a 328 tipus primaris. Aquests darrers es divideixen en 305 monotips, 10 peces dobles i una peça triple. El mode de retoc d’aquestes peces es reparteix de la manera següent: el retoc simple és el més representat, amb un 56,71 % del total de peces retocades. El segueixen el retoc abrupte, amb un 42,07 %, i el cop de burí, amb un 1,22 %. La repartició per tipus primaris és la següent (figures 16 i 17):

Figura 9 Sector III. Forat de pal excavat. Figura 10 Sector III. Material lític del sector III: perforadors trepants. Figura 11 Sector III. Material lític del sector III: rectangles, trapezis i

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

triangle.

80

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

Retoc simple Gratadors Rascadores Denticulats Puntes

41.93% 30.11% 27.42% 0.54%

Retoc abrupte Làmines dors Puntes dors Bipuntes dors Truncadures Abruptes indif.

47.10% 42.03% 2.90% 1.45% 6.52%

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 81

Figura 12 Material ceràmic del sector III.

També s’ha recuperat un total de 80 nuclis (figura 18), i de l’estudi es desprèn que l’explotació desenvolupada a l’hora de crear el conjunt lític és majoritàriament longitudinal. Òbviament, aquesta constatació ens mostra una total especialització cap a una talla de suports laminars. La configuració de la talla en aquests nuclis es distribueix de la manera següent: Configuració de la talla Unipolar 68,8% Bipolar 25,9% Multipolar 5,1% Quant a l’ocupació d’aquest Sector II de la balma de l’Auferí, i després d’aquesta primera anàlisi que hem desenvolupat, creiem que podem fer una bona aproximació al coneixement dels grups caçadors recol·lectors que ocuparen la balma. D’entrada, podem afirmar que per la gran quantitat de registre arqueològic material que hem recuperat, aquest indret hauria estat ocupat de forma intensiva per l’home paleolític i que podria constituir un campament base a partir del qual es devia explotar l’entorn. Pel que fa als sistemes tècnics de producció lítica d’aquestes comunitats, podem parlar del fet que en el jaciment hem documentat els diversos estadis que conformen la cadena operativa de producció. En el primer d’aquests estadis, és a dir, en el del proveïment de primera matèria, cal esmentar que aquests grups exploten directament els recursos lítics de l’entorn immediat. En el terme d’Ulldemolins, a pocs quilòmetres del jaciment, es troba una zona amb grans afloraments silicis. Aquests afloraments són erosionats pel curs del riu Montsant, les aigües del qual incorporen una nombrosa quantitat de nòduls de sílex que són transportats i dipositats en les terrasses que aquest riu ha format al llarg del seu recorregut. A l’àrea que envolta l’Auferí es localitzen algunes d’aquestes terrasses, fet que ens fa pensar que els ocupants d’aquesta balma es proveïen fonamentalment en aquestes fonts secundàries. Una

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

81


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 82

Figura 13 Material ceràmic

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

del sector III.

82

evidència d’aquest aspecte és el resultat de l’anàlisi del caràcter cortical del material lític recuperat: en una gran majoria de casos hem pogut comprovar que es tracta de còrtex secundaris, la qual cosa implica que els nòduls de sílex s’han trencat durant el transport fluvial i han adquirit pàtines. És després de la seva deposició fluvial que l’home els recull com a primera matèria per a l’elaboració dels seus estris. Aquesta nombrosa presència de peces amb còrtex també ens permet apuntar que aquests grups aporten aquesta primera matèria al jaciment sense un primer treball de desbastament o decorticació. Creiem que

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 83

Figura 14 Perfil estratigràfic del sector II.

aquest aspecte és determinat per la proximitat d’aquests afloraments secundaris al lloc d’hàbitat. Quant a la metodologia o tècnica de talla emprada per a l’elaboració del conjunt industrial lític, cal esmentar que han desenvolupat un sistema de producció laminar. Ara bé, tècnicament no trobem un desenvolupament gaire acurat d’aquesta tècnica, sinó que en la majoria de casos la talla de suports laminars es determina per la morfologia dels blocs de primera matèria triats, amb l’explotació de l’eix més llarg del volum. Els nuclis, en general, no presenten una explotació total, sinó que moltes vegades són abandonats abans d’esgotar les seves possibilitats. En algun cas hem pogut comprovar que la causa del seu abandonament és la necessitat de reconfigurar el volum de talla. Molt possiblement això s’explicaria per la gran quantitat de primera matèria disponible. Tant globalment com pel que fa al material configurat mitjançant el retoc, una primera anàlisi ens permet comprovar una gran similitud amb el conjunt industrial d’un altre dels jaciments localitzats en aquesta àrea, l’excavació del qual ha estat duta a terme en aquests darrers anys pel nostre equip de treball, dirigit pel Dr. J. M. Fullola, des de la Universitat de Barcelona: ens referim concretament a la balma dels Colls. Els resultats dels estudis tipològics mostren un gran paral·lelisme quant a la composició i la distribució dels diversos tipus i modes de retoc en ambdues sèries. Morfomètricament també es veu aquesta similitud en la configuració d’alguns dels tipus primaris que componen els dos conjunts lítics. A més, aquesta semblança no sols es fa evident en la configuració industrial, sinó que també l’observem en el caràcter general de l’ocupació: el mateix patró d’assentament, la mateixa importància quantitativa

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

83


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 84

Figura 15 Seqüencia estratigràfica del

i qualitativa del material lític del registre arqueològic, etc. Davant aquestes consideracions, i si tenim en compte que el jaciment de l’abric dels Colls ha estat datat en 13.000 ± 1.000 BP per termoluminescència (Fullola et al., 1993) i 10.950 ± 120 i 10.050 ± 85 BP per radiocarboni (Bergadà, Adserias, Fullola, en premsa), es pot apuntar que l’ocupació plistocènica de la Balma de l’Auferí correspondria a aquest mateix moment cronocultural del Paleolític Superior final o de transició cap a una primera fase dels grups de caçadors recol·lectors que es desenvoluparan durant l’Epipaleolític Microlaminar (Adserias et al., 1994).

sector II

Valoració final

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

La Balma de l’Auferí és un dels jaciments importants del patrimoni arqueològic de les terres meridionals de Catalunya. El registre arqueològic documentat, molt destacable tant quantitativament com qualitativament, fa que l’Auferí hagi esdevingut un jaciment amb una aportació destacada per al coneixement del poblament d’aquestes àrees pels darrers grups de caçadors recol·lectors i la seva transició cap a les economies de producció. Paleoecològicament, i a partir dels estudis pol·línics fets, tant les mostres que pertanyen als nivells paleolítics finals com a les del nivell holocènic mostren l’existència en aquesta zona d’un estadi de bosc obert, amb presència de Pinus, Juniperus i Quercus ilex, amb també vegetació típica de zona de ribera, directament relacionada amb la propera presència del riu Montsant a la balma de l’Auferí. La diferència més significativa amb relació als nivells paleolítics i els holocènics és la presència, en aquests nivells ceràmics, d’espècies herbàcies (tipus cerealia) relacionades directament amb una activitat productiva agrícola. L’existència d’aquests pòl·lens relacionats amb el conreu, però, no creiem que hagin de fer pensar en l’existència de grans explotacions agrícoles

84

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 85

Figura 16 Material lític del sector II: gratadors. Figura 17 Material lític del sector II: elements de dors rebaixat. Figura 18

a l’àrea del jaciment —de fet, la configuració del relleu d’aquesta àrea no ho permet—; en tot cas es podria pensar en petites àrees productives lligades molt possiblement a una subsistència en la qual, potser, el paper de la ramaderia tindria un paper més important. I diem això perquè, atesa la configuració geogràfica d’aquesta àrea, l’explotació de bestiar és l’activitat productiva potencialment més rendible. Un fet que podria avalar també aquesta hipòtesi seria que el jaciment es troba en un barranc (el de l’Auferí) que ha estat utilitzat com a via de pas cap a altres àrees del Montsant.2 L’estudi de la fauna3 recuperada ens mostra per als nivells paleolítics una economia de subsistència basada en grans animals, principalment petits bòvids que hem de suposar que es tracta de cabres salvatges ja que és l’única espècie d’aquest grup representada entre els elements clarament determinats, amb presència testimonial de cérvol. Pel que fa als nivells holocènics es demostra, també, una economia de subsistència basada de forma important en el ramat domèstic. Els ovicaprins devien tenir el paper principal, en part a causa de les característiques geogràfiques on se situa el jaciment, zona de muntanya pobra en pastures, i també pel fet que els volums de biomassa distribuïts en un nombre gran d’individus permeten una gestió millor dels recursos que si

Material lític del sector II. Nuclis.

2. Estudi palinològic fet per Francesc Burjachs. 3. Estudi de la fauna fet per Jordi Nadal.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

85


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 86

aquesta es concentra en pocs individus. Pel fet que es tracta d’individus adults suposem que devien ser explotats també per aprofitar recursos en vida de l’animal (llet, llana, sang). És també destacable el fet que per primera vegada s’ha localitzat estratigràficament en aquesta àrea del sud interior de Catalunya un conjunt arqueològic pertanyent a la Prehistòria Recent, conjunt estratificat, la cultura material del qual permetrà resituar cronoculturalment molts dels materials d’altres jaciments d’aquestes àrees que provenen o d’excavacions antigues o de tallers de superfície (amb la problemàtica que aquests comporten). La cultura material recuperada, tant la del nivell del Plistocè Final com la dels nivells holocènics, té un caire bastant excepcional i ha permès la caracterització tecnocultural d’aquestes comunitats que vivien i explotaven aquest medi muntanyenc de la vall del Montsant. octubre de 1999 Bibliografia Adserias, M.; Bartrolí, R. (1990) Memòria de la prospecció d’urgència realitzada a l’àrea de l’embassament de Margalef de Montsant, Ulldemolins i la Morera del Montsant (Priorat, Tarragona). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Inèdit. Adserias, M.; Batrolí, R.; Doce, R.; Gamarra, A.; Farell, D.; Garcia, S. (1993) Balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat). Memòria de l’excavació arqueològica d’urgència de 1992. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Inèdit. Adserias, M.; Bartolí, R.; Cebrià, A.; Farell, D.; Gamarra, A.; Miró, J. M. (1994) «La balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat): un nou assentament prehistòric a la vall del Monsant». A: Tribuna d’Arqueologia 1994-1995. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 39-50. Bartrolí, R.; Adserias, M.; Cebrià, A.; Farell, D.; Gamarra, A.; Miró, J. M. (1994) Informe de l’excavació arqueològica d’urgència de 1994 (2ona fase) a la balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. [Inèdit] Bergadà, M.; Adserias, M.; Fullola, J. M. (en premsa) «Abric dels Colls (Margalef de Montsant, Priorat)». A: Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1990-1992. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

Fullola, J. M.; Bartrolí, R.; Bergadà, M.; Doce, R.; Garcia-Argüelles, P.; Nadal, J.; Rodon, T.; Adserias, M.; Cebrià, A. (1993) «Nuevas aportaciones al conocimiento del Paleolítico superior en las comarcas meridionales y occidentales de Cataluña». A: Fumanal i Bernabeu [ed.] Estudios sobre Cuaternario. València: Universitat de València, p. 239247.

86

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 87

La Cova de la Font Major (l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà) MARGARIDA GENERA ANTONI CARRERAS

La Cova de la Font Major es troba situada a la població de l’Espluga de Francolí, en un pas natural de comunicació entre la costa i l’interior, a uns 45 quilòmetres de Tarragona. Aquesta situació ha conferit a la cavitat una localització estratègica que de ben segur ha atret l’home des de temps pretèrits. La seva extensió, il·luminada en el seu interior per la llum natural que li proporcionen dues grans obertures exteriors, temperada, prop del corrent fluvial i de terrenys fèrtils, ha esdevingut un element natural insòlit i adient per a les necessitats de l’ésser humà en el decurs dels temps, al qual l’ocupà desde l’època paleolítica fins a l’actual. Avui l’entrada es troba al nord de la vila, a uns 50 m del naixement del riu Francolí i de la Font Major, que ha donat el nom a aquesta cavitat. Els 3.600 m de galeries explorades, han convertit aquesta cavitat en una de les 7 coves més llargues del món i un dels millors exemples de carstificació en conglomerats que tenim a Catalunya, per on circula el riu subterrani que travessa el mateix nucli urbà. Aquestes particularitats han fet de la cavitat un indret de notable interès geològic de les nostres contrades. L’entrada a la Cova de la Font Major fou oberta l’any 1956. Tanmateix, la perforació de pous dins el nucli urbà havia fet pressuposar l’existència de cavitats i llacs subterranis més o menys grans, segons la imaginació popular, que s’estenien per sota la vila. Des de l’any 1994 és oberta al públic i ofereix una gran diversitat d’atractius: el pròpiament geològic, l’espeleològic, el geogràfic, etc. i també el de caire històric i arqueològic. En el decurs d’aquests 5 anys ha estat visitada per 267.300 persones. Constitueix, doncs, un petit centre dinamitzador d’activitats culturals a la comarca de la Conca de Barberà i també una font de recursos econòmics arran de la creació de diversos llocs de treball, principalment, per als joves de la mateixa localitat. L’octubre del 1993, a conseqüència dels treballs d’adequació de la galeria principal, van aparèixer unes restes paleontològiques que podien ser l’indici de la presència humana en aquell indret ja en època paleolítica. Això

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Antoni Carreras

02. Paleol

87


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 88

va implicar una intervenció d’urgència feta el mateix any. D’altra banda, la recuperació de noves galeries, recentment adquirides per l’Ajuntament, han requerit una sèrie d’actuacions que s’han anat fent en el decurs dels anys següents, els resultats de les quals exposem en aquesta comunicació. Treballs i resultats

La Cova de la Font Major

Els primers indicis d’ocupació en època quaternària van ser localitzats el 1993 durant els treballs de museïtzació de la cova. A uns 100 metres de l’entrada, al costat de la paret est, aparegueren un conjunt de restes faunístiques associades a un còdol de quars amb aparença de treball humà, que hauria pogut ser el resultat d’una aportació antròpica, en tractar-se d’un element forà a la cavitat. En una primera classificació del material es van identificar: Rhinicerotidae: total de 3 peces dentàries, que possiblement pertanyien a tres individus adults. Per les seves característiques es pot situar dins la variabilitat de Dicerorhinus mercki (Stephanorhinus hemitoechus). Equidae: 1 individu. Posteriorment han aparegut altres peces dentàries que demostren l’existència d’altres individus, corresponents a la subespècie d’Equus caballus. Hienidae: total de dues peces dentàries. Pel diferent grau de desgast poden correspondre a dos individus diferents de Crocuta spelea. Cervidae: almenys dos individus. Es tracta d’un conjunt de peces dentàries, algunes de Cervus elaphus. S’ha pogut determinar que el conjunt correspon a una associació faunística pròpia del Plistocè Mitjà, començaments del superior. Concretament a Catalunya es troben alguns conjunts en certa manera equiparables a aquest: a les coves del Toll i les Toixoneres de Moià, a la Pedra Dreta, a Sant Julià de Ramis, a les coves dels Ermitons a Sales de Llierca, a Mollet, i, en part, a la

88

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 89

cova del Gegant de Sitges, al Garraf, sempre en un context atribuït als primers estadis de la glaciació Würm, gairebé sempre relacionats amb indústries mosterianes. Malgrat tot, caldrà una datació més exhaustiva per situar el conjunt dins el seu context cronocultural més precís. Seguint els objectius abans assenyalats, en el decurs de la campanya de l’any 1997, que es va portar a terme durant alguns dies del mes de setembre i octubre, vam procedir a l’extracció d’una sèrie de mostres en la cavitat principal, per tal de reunir suficients dades que ens permetessin elaborar un projecte d’investigació més ampli en aquest jaciment, sobretot pel que fa a l’estudi cronostratigràfic. Aleshores es van recollir 2 sacs de sediments en una sèrie de punts prèviament seleccionats. Resultats dels mostreigs Punt 1 (P1) Situació: entrada de la cavitat Descripció: es tracta d’una espècie de bretxa normalment poc cimentada que conté còdols calcaris, restes de carbó, fragments de gasteròpodes i moltes restes òssies, principalment de Lagomorpha, ben representats per dues mandíbules, que probablement pertanyin a l’espècie Oryctolagus cuniculus. Alguns dels ossos són de color negre com si haguessin passat pel foc. En aquest mateix nivell, observem la presència de ceràmica i sílex.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Antoni Carreras

02. Paleol

89


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 90

Punt 10 (P10) Situació: entrada de la cavitat. Descripció: es tracta d’argiles ben laminades. Des del punt de vista paleontològic, és molt pobre. S’han localitzat restes de peixos. Punt 22 (P22) Situació: sala 2 Descripció: es tracta de sorres molt fines que representen laminació paral·lela i que evidencien una sedimentació fluvial de règim de baixa energia. Paleontològicament és molt pobre. Només s’ha localitzat un resquill d’os, de moment no determinable. Punt 29 (P29) Situació: sala 2 Descripció: es tracta de sorres molt fines que representen laminació paral·lela i que evidencien una sedimentació fluvial de règim de baixa energia. Aquest nivell ha proporcionat moltes restes de fauna de quiròpters, les quals de moment només s’han pogut classificar com a Chiroptera indeter. Tal com estava previst l’estudi paleontològic ha estat realitzat pel doctor Jordi Agustí i per Manel Llenas de l’Institut Paleontològic Dr. Miquel Crusafont de Sabadell. Paral·lelament a aquesta recerca, conjuntament amb el doctor Ramon Julià, de l’Institut d’Investigacions Geològiques Jaume Almera del CSIC, vam localitzar els punts més idonis per procedir a l’extracció de diferents mostres, amb l’objectiu d’obtenir datacions absolutes per mitjà del mètode del radiocarboni. Adequació i rehabilitació del conjunt i projecte de futur

La Cova de la Font Major

Atesa la importància geològica i arqueològica de la cavitat, l’any 1994 s’habilità la cova per fer conèixer aquestes dues vessants d’una forma planera i didàctica —amb els textos mínims necessaris—, mitjançant dibuixos, diapositives il·luminades de gran format, reproduccions, reconstrucció hipotètica d’un hàbitat neolític i experimentacions. El projecte es mantingué fidel a tres postulats inicials: científic, didàctic i planer. Un primer recorregut es dedicà a explicar «la petjada de l’ésser humà» en la cavitat durant la Prehistòria: el Neolític, l’Edat del Bronze i la Cultura Ibèrica, moments en què es tenia constància del fet que la cova havia estat ocupada. Un segon tram, es dedicà a la «formació geològica», és a dir, a l’aspecte geològic per excel·lència. Aquest segon recorregut està estructurat en tres blocs d’informació: una introducció (el plànol, el descobriment...), la formació de la cavitat i la descripció de les seves galeries fins ara conegudes.

90

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:25

Página 91

Aquest projecte, preparat pel Centre d’Estudis Locals de l’Espluga de Francolí, fou patrocinat en part pel Departament de Cultura de la Generalitat, per la Diputació de Tarragona, i per l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí. Des de llavors ençà, la Cova de la Font Major ha estat visitada per 267.217 persones, que es distribueixen (dades del 31/8/99. TAM 99 estimat: 46.061) de la manera següent: 1994 53.524

1995 4.942

1996 40.864

1997 48.621

1998 44.955

1999 34.311

La mitjana de visitants anuals es xifra en unes 46.500 persones, de les quals bona part la conformen alumnes d’arreu de Catalunya (16.000 anuals). Amb aquests resultats encoratjadors i la difusió del patrimoni cultural aconseguida, s’ha iniciat el projecte d’habilitació d’una nova cavitat que hi ha al costat mateix de la cova de la Font Major, la Cova de la Vil·la, destinada al paleolític, segons les restes faunístiques aparegudes i les característiques morfològiques de la indústria trobada en els nivells més antics de punts molt concrets amb resta de sediments conservats en aquesta cavitat. Amb els mateixos criteris expositius assenyalats, la temàtica versarà sobre el quaternari, l’entorn dels primers pobladors, el procés d’hominització, l’activitat humana, els hàbitats, l’evolució tecnològica, els vestigis trobats a la Cova de la Font Major i una representació hipotètica d’un assentament neandertalià. D’aquesta manera, el recorregut visitable es veurà acrescut considerablement, a la vegada que s’oferirà una visió completa de la Prehistòria, tot intentant sensibilitzar el visitant sobre la necessitat de respectar, conservar i protegir el patrimoni arqueològic i geològic pels seus valors històrics culturals i patrimonials. Bibliografia Adserias, M. (1988) «Estat de la qüestió de la prehistòria a les comarques tarragonines». A: Acta Arqueològica de Tarragona. Tarragona: Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Vol. I, 1987-88, p. 7-11. Almagro Basch, M. (1960) «Cueva de Font Major». A: Inventaria Arqueologica. Madrid: Instituto Español de Prehistoria, fasc. 5. Almagro Basch, M. (1980) Inventaria Archeologica. España. Bosch I Gimpera, P. (1919) Prehistoria catalana. Barcelona, p. 135. Canal, J.; Carbonell, E. (1989) Catalunya paleolítica. Girona: Patronat Francesc Eiximenis. Carreras i Casanovas, A. (1989) «La Cova de la Font Major, una porta oberta al passat». El Francolí [L’Espluga de Francolí] núm. 60, p. 38-40. Carreras i Casanovas, A. (1994) «Importants restes arqueològiques a la Cova de la Font Major». El Francolí [L’Espluga de Francolí] núm. 116, p. 8-10. Carreras i Casanovas, A. (en premsa) La Cova de la Font Major. Carreras i Casanovas, A. (en premsa) Història de l’Espluga de Francolí. L’Espluga de Francolí.

Margarida Genera i Antoni Carreras

02. Paleol

Diloli, J.; Bea, D. (1995) «Enterraments de l’Edat del Bronze a les comarques meridionals de

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

91


02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 92

Catalunya: un estat de la qüestió. L’arqueologia de la mort. El món funerari a l’antiguitat a la Catalunya meridional». Citerior. Revista d’arqueologia i ciència de l’antiguitat, núm. 1, p. 33-50 Espelt i Poblet, C. (1977) «La Cova de la Font Major (I i II)». Clam [L’Espluga de Francolí], núm. 3 i 4. Genera i Monells, M. (1995) «Dades sobre el Plistocè a Catalunya: La Balma de la Font Major, l’Espluga de Francolí, (Conca de Barberà)». A: X Col·loqui Internacional d’Arqueologia. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 189-193. Llongueras i Campañà, M. (1981) «Aproximació als antecedents de la indústria lítica del Neolític Antic català». A: El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat. Abadia de Montserrat, p. 30. Marcet i Barbé, R. (1981) «El Neolític Antic (Cardial-Epicardial) a Catalunya». A: El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat. Abadia de Montserratp p. 21. Marcet i Barbé, R. (1983) «Els primers pagesos I». El Francolí [L’Espluga de Francolí], núm. 13, pàg. 16. Marcet i Barbé, R. (1984) «Els primers pagesos II. Fase d’una gran invenció tecnològica». El Francolí [L’Espluga de Francolí], núm 13, p. 16. Miró i Miró, J. M. (1988) El Neolític Antic a la Conca de Barberà. Tesi de Llicenciatura dirigida per la Dra. Ma. Àngels del Rincón Martínez. Departament de Prehistòria. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona. Miró i Miró, J. M. (1989) «El Neolític a la Conca de Barberà. La Cova de la Font Major». A: Ponències i Comunicacions de la XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya. Vol. I. V. Valls-Vila-Rodona, P. 219-234. Miró i Miró, J. M. (1996) «Continuidad o ruptura entre los tecnocomplejos líticos del VI al V milenio BC. Contribución de las indústrias líticas del V milenio BC de la Catalunya meridional» A: I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Formació i implantació de les comunitats agrícoles. Rubricatum. Vol. I. Gavà, p. 141-143. Rauret, A. M. (1962) «Consideraciones sobre los hallazgos ibero-romanos en la Font Major». VII CAN. Barcelona, 1960, Zaragoza, p. 251-254. Tarradell, M. (1973) «Cuevas sagradas o cuevas santuario: un aspecto poco valorado de la religión ibérica». A: Memoria de l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona. P. 25 i s. Vilaseca, S. (1929-1932) «Troballes a la Granja Mitjana». A: Boletín de la Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, núm. 42. Vilaseca, S. (1959) «Notícia de hallazgos de objetos de bronce en la cueva de la Font Major (Espluga de Francolí)». Ampurias [Barcelona] Vol. XXI, p. 266-273. Vilaseca, S. (1959) Nuevos yacimientos tarraconenses de cerámica acanalada. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses, Ramon Berenguer IV, p. 49-54. Vilaseca, S. (1965) «La cerámica de factura tosca de la cueva de la Font Major (Espluga de Francolí, provincia de Tarragona)». VIII CAN. Sevilla-Málaga, 1963. Zaragoza. Vilaseca, S. (1969) «La cueva de la Font Major». Trabajos de Prehistoria. [Madrid] Vol. XXVI, p. 117-202.

La Cova de la Font Major

Vilaseca, S. (1973) Reus y su entorno en la Prehistória. Reus: Asociación de Estudios Reusenses, p. 93, 134, 174, 248.

92

1. Investigadors col·laboradors: Antoni Carreras, historiador. Ramon Julià, geòleg, Institut Jaume Almera CSIC. Jordi Agustí, paleontòleg, Institut de Paleontologia Miquel Crusafont. Manuel Llenas, geòleg. Sílvia Albadalejo, geòloga. Treballs de topografia:

Ramon Rosich i Trullols Lluís Sant, Servei d’Arqueologia. Pilar Camp, Servei d’Arqueologia.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:26

Página 93

L’estructura funerària S.9, necròpolis del Barranc de Fabra (Amposta, Montsià) TONI FORCADELL VERICAT M. MAR VILLALBÍ PRADES

Localització i característiques del jaciment La sepultura 9 de la necròpolis del Barranc de Fabra es troba a la regió del curs inferior de l’Ebre, al seu marge dret, prop de la seva desembocadura i dins del terme municipal d’Amposta (Montsià), població que es troba a uns dos quilòmetres al nord-oest. Se situa a la part alta de la vessant est d’un petit barranc que rep indistintament el nom de Fabra i de Suriaca. Es tracta d’un afluent de l’Ebre, situat a la primera terrassa o promontori de la Càrrova. Geològicament, aquest promontori es caracteritza per la presència de tres tipus de materials (Arasa, 1993): — un sòcol mesozoic amb materials carbonatats de Cretaci mitjà que aflora de forma discontínua en alguns dels seus punts (la Càrrova o Costa de Santa Fe), i que també es troba a les contigües serres de Godall i Montsià. — uns materials poligènics, la seva litologia es compon de còdols molt rodats, de quarsites, lidites, granits alterats i de còdols carbonatats del Trias, Juràssic i Cretaci, les seves potències són variables. Les estructures sedimentàries més corrents són les graves massives, els bancs sorrencs, grans acumulacions de sorres llimoses i argiloses, juntament amb carbonats lacustres. — els materials superiors, monogènics, dels cons al·luvials, desenvolupats a partir dels relleus mesozoics. Aquest sistema de cons al·luvials està caracteritzat per conglomerats calcaris que no solen presentar una cimentació contínua, i que alternen amb nivells arenoargilosos. Tot el conjunt presenta, d’una manera més o menys contínua, una crosta calcària d’estructura laminar, que en diferents llocs pot sobrepassar el metre d’espessor. El Barranc de Fabra es caracteritza pels processos erosius que hi dominen, amb una escassa potència del sòl, per damunt de materials argilosos i de materials «calitxificats» (tapàs o taperot) subjacents. La vessant est del barranc es troba actualment margenada per conreus de secà abandonats: oliveres, garrofers i algun ametller, amb esglaons petits

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

93


03. Neol

22/9/07

10:26

Página 94

Figures 1, 2, 3 i 4

d’uns 4 a 5 metres d’amplada a causa del pendent. Cal assenyalar que el barranc es troba totalment desfigurat i tallat per la construcció i el pas de diferents vies de comunicació: variant de la carretera TV 3443, variant línia fèrria Barcelona-València i per l’autopista A-7 Barcelona-València.

Fotos realitzades pel mateix afeccionat durant el procés d’espoliació de la tomba.

Intervencions anteriors

La necròpolis del Barranc de Fabra

La primera intervenció arqueològica feta en aquest barranc correspon a V. Balldellou (1971). Es tractava d’una excavació d’urgència i salvament d’unes sepultures causada, en primer lloc, per uns treballs agrícoles i, en segon lloc, per les excavacions fetes pels aficionats del grup d’Amposta (ja havien excavat 4 sepultures). V. Balldellou dóna notícia de 8 sepultures, de la S.1 fins a la S.8 (4 excavades per ell i 4 trobades obertes), i en descriu 4 tipologies: T.1 (S.1). Tomba formada per 4 lloses de mida desigual que formen un semicercle, tres de les lloses es trobaven inclinades cap endavant (a ponent). Les mesures en cm de les lloses de nord a sud eren les següents: 1: 50 x 55; 2: 67 x 50; 3: 50 x 68; 4: 58 x 45. El seu gruix era bastant uniforme, d’una mitjana de 10 cm. L’aixovar estava format per denes de collar de Dentalia, una dena de Pecten i un vas de ceràmica a mà de «forma de botella de cuerpo esférico, base redondeada i cuello regular ligeramente exvasado». Amb dues nanses perforades i decoració incisa.

94

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:26

Página 95

T.2 (S.2) Formada per una llosa de 45 x 140 cm i 4 de més petites. Es trobava clavada verticalment i orientada de nord a sud. No va aparèixer cap resta material, exceptuant unes restes d’ossos polsinats. T.3 (S.3) Constituïda per una sola llosa de 63 x 78 cm i inclinada cap a l’oest. Hi va aparèixer una peça de sílex de forma ametllada amb retocs. T.4 (S.6) Sepultura espoliada. Formada per una filera de lloses de nordoest a sud-oest i tancada en el seu extrem meridional per una altra llosa col·locada transversalment. Les mesures en cm són, de nord a sud 64 x 30; 76 x 15; 85 x 15; 90 x 29 i 60 x 25. L’aixovar el formava un collar de 1.500 denes de petxina de 10-11 mm i dos de mida més gran, de 20 mm de diàmetre, de calcària; un fragment informe de calcària i dos braçalets de Pecten, un d’ells format per tres fragments amb una perforació en cada extrem per ser units. Les altres sepultures no descrites tipològicament són: S.4 Estructura alterada per l’arrel d’un garrofer, estava formada per tres lloses de 40 x 45; 33 x 20 i 20 x 17 cm. Hi ha diverses denes de petxina de diferent diàmetre i una de 7 mm feta amb pedra verda, «posiblemente de calaita». S.5 Sepultura espoliada, solament s’hi van poder recuperar dues peces de sílex molt patinades. S.7 Espoliada, s’hi han trobat 36 denes de petxina i restes d’altres 5. S.8 Espoliada, hi van aparèixer 58 denes de petxina i dues denes de pedra calcària de forma cilíndrica. V. Balldellou situa cronològicament les sepultures dins del Neolític, en una fase anterior a la cultura dels sepulcres de fossa, sense precisar una cronologia absoluta per falta de documents clars. Quant al vas de ceràmica de la S.1 el relaciona, certament, amb les ceràmiques impreses del Neolític Antic. La segona intervenció arqueològica al barranc es va fer a finals del 1989 i el 1990 i es va documentar un poblat a l’aire lliure que ocupa una àrea d’uns 1.000 m2 amb estructures d’hàbitat amb pedra i troncs d’arbre carbonitzats i restes materials: material de mòlta i trituració, material ceràmic, material lític i material malacològic (Bosch, Forcadell i Villalbí, 1993). El poblat se situa a la capçalera del barranc a uns 100-150 metres al sud-oest de la sepultura excavada i a una cota més inferior (34-38 m sobre el nivell del mar). Els responsables de l’excavació situen cronològicament el poblat en el Neolític Antic Postcardial. Concretament, la datació radiocarbònica, a partir d’una mostra de carbó, proporcionà una datació de 3930 ± 110 BC (Bosch, 1993). Cal destacar que durant aquesta excavació d’urgència es van poder recuperar superficialment algunes restes antropològiques (Mercadal, 1993) associades a uns fragments de ceràmica així com denes de collar de petxina que procedien d’altres sepulcres malmesos pels treballs agrícoles.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

95


03. Neol

22/9/07

10:26

Página 96

Desenvolupament dels treballs El Museu del Montsià s’assabentà, a mitjan mes d’abril de 1993, de l’espoliació d’una sepultura al Barranc de Fabra per part de Rigoberto González, afeccionat de la comarca del Montsià (figures 1 a 4). Informat el Servei d’Arqueologia, encarregà una excavació d’urgència per recuperar la possible troballa d’alguna resta material i per documentar la forma i estructura de la sepultura, abans de la seva total destrucció per part d’altres afeccionats. Els treballs arqueològics es van dur a terme entre els dies 10 i 16 de maig de 1993. Quan hi vam arribar, la tomba es trobava totalment buida i envoltada per munts de terra i lloses de pedra. Al seu interior també hi havia diferents lloses; una llosa de grans dimensions, que formava part de la coberta, estava col·locada verticalment, creiem que per afeccionat per poder buidar la tomba amb més facilitat. En primer lloc es féu el garbellat dels munts de terra i la neteja de l’interior de la fossa, en què solament aparegueren un fragment d’os d’origen animal, un fragment de ceràmica a mà i una dena de petxina. Seguidament (figures 5 i 6) s’obrí una cala al voltant de la sepultura de 4 per 5 metres per poder aconseguir l’estratigrafia de la terrassa margenada (té uns 4,5 metres d’amplada), així com la troballa d’alguna resta tant material com estructural associada a la sepultura. Es van fer plantes, alçats i seccions abans de l’inici i un cop finalitzats els treballs (figures 7 i 8). En finalitzar aquests treballs intentàrem una reconstrucció (hipotètica) de l’estructura sepulcral a partir de les lloses alterades i tretes per l’afeccionat, per tal de reconèixer i documentar la forma originària del conjunt de la sepultura (figures 9 i 10). Per últim s’omplí la fossa i la cala amb els sediments trets durant els treballs per consolidar l’estructura. Componien l’equip que va fer els treballs d’excavació Toni Forcadell, arqueòleg contractat pel Servei d’Arqueologia; Josep Bosch i Mar Villalbí, arqueòlegs conservadors dels Museus de Gavà i del Montsià, respectivament; i Josep Valdeperez i Joan Ramon Coma, auxiliars del Museu del Montsià. Resultats dels treballs

La necròpolis del Barranc de Fabra

Estratigrafia Únicament s’han delimitat dos estrats: Estrat superficial: Nivell de terra orgànica de color marró fosc que correspon als nivells afectats per la pràctica agrícola. Té una potència variable a causa del pendent del subsòl i de l’aterrassament. A la part alta, sud-est, quasi és inexistent, aflora en molts llocs el subsòl o taperot. En el lloc on acaba la terrassa té una potència mitjana d’uns 40 cm. Estrat I: Nivell arenós llimós de color beig amb taques blanques, inorgànic i que configura un nivell exclusivament de composició geològica, denominat popularment «taperot». És en aquest nivell on ha estat excavat el sepulcre. Presenta, en relació a l’estrat superficial, una forta inclinació cap al fons del barranc.

96

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:26

Página 97

Descripció de l’estructura funerària Es tracta d’una cista amb fossa de forma rectangular coberta per tres lloses i oberta al «taperot». Té una longitud de 2 m per 90 cm d’amplada màxima i la profunditat al nivell del taperot és variable, paret sud-oest 1 m; paret nord-oest: 40 cm. Figures 5 i 6 Vistes de la sepultura un cop netejada i excavada

a) Estructura no remoguda El costat sud-est està format per 7 lloses de diferent mesura i disposició. A l’extrem nord trobem: a la meitat inferior de la paret, tres lloses de petita grandària endinsades horitzontalment en el taperot. Al centre se situa una llosa de grans dimensions de 85 cm d’amplada per 65 cm d’alçària, de forma trapezoïdal i col·locada verticalment damunt mateix de la base de la fossa. Presenta una inclinació cap al centre de la sepultura. A l’extrem sud es localitzen, a la meitat inferior de la fossa, dues lloses petites unides en posició vertical i inclinades cap endavant, i una altra de les mateixes proporcions instal·lada perpendicularment, formant un angle de tancament. El costat sud-oest es troba tancat per la paret de taperot, retallat de forma semicircular i amb un escapçament al nivell de la paret nord-oest per assentar la coberta. La paret nord-oest de la fossa es caracteritza perquè se situa a un nivell inferior de la paret oposada. Al centre i a la meitat superior de la paret hi ha una llosa vertical de forma rectangular, que presenta fractures, enfonsada, falcada en el taperot i inclinada cap a ponent. La part superior de la paret de la fossa presenta dos retalls, un de dimensions reduïdes i l’altre, el superior, de 35 cm d’amplada. En el costat nord-est trobem una llosa d’encapçalament, de 45 cm d’amplada per 27 cm d’alçària, inclinada i decantada sobre la paret. La paret, a l’igual que la paret sud-oest, té una forma semicircular amb dos retalls superiors per a l’ajustament i l’encaix de les lloses que devien constituir la coberta de l’estructura funerària.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

97


03. Neol

22/9/07

10:26

Página 98

b) Descripció de les lloses remogudes A la meitat de l’extrem nord-est de la fossa i falcada verticalment i intencionalment per l’afeccionat es trobava una gran llosa, de 82 cm de llargada medial per 68 cm d’amplada medial i que, després de la neteja inicial, encaixà perfectament en els retalls del taperot i cobrí una tercera part de la cista. A l’extrem oposat hi havia una altra llosa caiguda a l’interior de la fossa, aquesta, com l’anterior, cobria la part meridional de la cista. La llosa fragmentada de la paret nord-oest correspon, segurament per la situació i disposició, a la coberta central de la cista originària. A l’interior hi vam trobar una llosa fragmentada que coincidia amb l’anterior i que per moviments i pressions naturals del pendent així com pels diferents treballs agrícoles, l’havien desplaçat i trencat. Al voltant de la tomba hi havia altres lloses més petites que pertanyien a l’estructura, de les quals desconeixem les funcions i la situació dins de la sepultura. c) Altres característiques Paral·lelament a la paret nord-oest van aparèixer 5 retalls en el taperot de forma rectangular, de 40-45 cm d’amplada i 90 cm de llargada màxima, tres dels quals incidien directament en el traçat nord-oest de la fossa. Aquests rebaixos en el taperot són deguts a l’acció del pagès per plantar ceps en la terrassa en un moment determinat que ara per ara ignorem. El retall central afectà la llosa de la paret nord-oest, i en va desfer la part superior que aflorava per dalt de la línia de taperot. Valoracions

La necròpolis del Barranc de Fabra

Atribució cultural: necròpolis del Barranc de Fabra Malgrat l’espoliació de la sepultura, la no recuperació de cap material associat així com la ignorància de la disposició dels possibles individus podem afirmar que la sepultura 9 pertany al mateix grup cultural que va construir les tombes de la necròpolis del Barranc de Fabra. Aquesta afirmació es basa en la localització de la sepultura en el mateix indret que les anteriors, la forma i l’orientació de les lloses nord-est sud-oest, el tipus d’estructura funerària similar a les descrites per V. Balldellou, i en el tipus d’aixovar (figura 11) (un collar de grans dimensions i 9 braçalets articulats articulats de Pecten i fragments de ceràmica pertanyent a dos vasos, entre altres)1 semblant i característic d’aquest període al Baix Ebre.

98

D’acord amb la cronologia relativa establerta a partir del vas aparegut a la S.1, situem cronològicament la sepultura excavada en el Neolític Antic (inicis del IV mil·lenni). 1. Els materials foren dipositats al Museu del Montsià per Rigoberto González l’abril de 1996. El material ceràmic, pertanyent a dos vasos, fou imposible de restaurar però els braçalets han estat restaurats per l’Escola de Restauració de Bèns Mobles de la Generalitat de Catalunya.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:26

Página 99

Figures 9 i 10 Reconstrucció de l’estructura funerària amb les lloses.

Seguint la nomenclatura i la tipologia descrita per V. Balldellou on diferencia 8 sepultures i 4 tipus de tombes, la sepultura ara excavada és la número 9 de la necròpolis, i pertany a un nou tipus, T.5, amb cista amb fossa rectangular coberta per lloses. Al seu article, V. Balldellou, declara que les tombes descobertes al barranc de Fabra no són fosses excavades en el subsòl. Aquesta descripció no s’entén gaire bé ja que, al principi, especifica «En el barranco que nos ocupa alcanzaba» —referint-se al taperot— «un espesor medio de unos 20 cm, teniéndose que romper esta corteza en la mayoría de ocasiones para hacer posible la excavación de los sepulcros.» més endavant i referint-se a les sepultures diu «visible tan sólo por la diferencia de color con respecto a la tierra arcillosa que cubría el yacimiento», al final continua «no son fosas excavadas en el suelo, pues se encontraron a escasa profundidad i las losas de algunas de ellas afloraban incluso a la superficie a través del tortorá.» Si tenim en compte que la cronologia del «tortorá» o taperot correspon al Riss-Würm (125 m.a.B.P.) (Arasa, 1985), és a dir anterior a la construcció de les sepultures; que l’estructura que constituïa les lloses sobresortia del taperot i que en alguns casos s’havia de rebentar; que les sepultures es trobaven a poca profunditat i que l’estrat superficial tenia poca potència (solament han aparegut nivells arqueològics en el poblat del mateix barranc) es podria deduir que les sepultures excavades (si no totes, algunes) foren realitzades en fossa com la S.9. No hi ha cap detall al seu article sobre la potència dels estrats, profunditat de la base de les sepultures, etc. que justifiqui el contrari. Pel que fa a la inclinació de les lloses cap a ponent en la S.1 i en la S.3,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

99


03. Neol

22/9/07

10:26

Página 100

Figura 7 Planta general de la S.9

també la trobem en la T.5; en aquesta s’ha pogut documentar que l’origen del desplom és causat per la mateixa pressió de les terres pel fet que es troben en un pendent bastant acusat, circumstància comentada per V. Balldellou. Atribució cultural: poblat del Barranc de Fabra La coincidència de la localització de la necròpolis a pocs metres de la troballa del poblat del Barranc de Fabra, a uns 150 metres, i la tipologia i la tècnica del vas del material d’ornament de l’aixovar de la S.1 i de la S.9 semblant (resta un estudi complet dels materials que constituïen l’aixovar) als apareguts en el poblat són evidències clares que la necròpolis del barranc de Fabra pertany a la mateixa comunitat que habità el poblat.

La necròpolis del Barranc de Fabra

La S.9 en el context funerari comarcal L’excavació d’urgència d’una nova sepultura —excavada, com la majoria de les altres trobades a la zona pel grup d’aficionats d’Amposta (Maluquer, 1971:36)— a la zona del Baix Ebre ha permès identificar per primera vegada un poblat i una necròpolis en un context sociocultural del Neolític Antic Postcardial, així com un nou tipus d’estructura d’enterrament al barranc de Fabra: cista en fossa coberta per lloses. El tipus d’inhumació en fossa no és nou a la zona; a l’altra banda del riu, a uns 2 quilòmetres al nord-est de la necròpolis, es localitza la necròpolis de Mas Benita, reexcavada per J. Maluquer l’any 1966 (1971). Dues de les

100

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:26

Página 101

Figura 8 Seccions de la S.9

sepultures —Mas Benita I i Mas Benita III— han estat construïdes amb fossa amb la particularitat que la primera presentava a sobre d’ella «un gran un munt de pedres que constituïen un vertader túmul de forma circular.» La fossa, de forma ovalada, tenia unes mesures «d’1,38 m per 0,55 m i 0,60 m de fondària, en la qual aparegué un esquelet encongit que jeia sobre el costat dret, mirant a ponent», cap al riu. L’estudi del material que formava l’aixovar així com el tipus d’estructura tumulària corresponen, possiblement, a un període més modern dins del context cultural al qual ens estem referint (Bosch, 1993). J. Maluquer, al contrari, diu —segurament a partir de referències verbals dels aficionats de la zona— que una part de les sepultures trobades en les comarques del Baix Ebre i Montsià corresponen morfològicament al tipus de Mas Benita I, i descriu dos grups. Un tipus, el grup més nombrós, correspon a fosses sense cap mena de revestiment i un altre, amb menys quantitat d’exemples, a les fosses amb una filera de lloses, però sense constituir una cista —tipus al qual pertanyen els sepulcres S.1, S.2, S.3 i S.6 del barranc de Fabra—. Un altre tipus de sepulcre és el que aprofita les petites concavitats de les terrasses per a la inhumació del difunt i posteriorment protegeix l’entrada amb lloses (figura 12). Aquesta forma d’enterrament el trobem en la necròpolis del Pla d’Empúries, localitzat prop d’Amposta (Esteve, 1956). La S.9 en el context funerari català La morfologia suposadament tumulària del Mas Benita I (cal esmentar que va ser excavat tres vegades, la segona l’any 1957 i la tercera pel doctor Maluquer, 9 anys més tard) com també les altres, abans descrites, han estat considerades, conjuntament amb les sepultures del Barranco de Mina Vallfera —amb unes datacions C14 de 2370 i 2810 BC. (Royo, 1985:28)—, per alguns prehistoriadors com l’antecedent de les estructures tumulàries amb cista del Neolític Mitjà (Bosch i Tarrús, 1989:18). Altres autors parteixen de l’estudi dels elements de l’aixovar associats a un grup de tipus estructural d’enterrament denominat «Solsonià» (cistes neolítiques), com és el braçalet de Pecten, per relacionar, no sols un tipus d’enterrament, sinó aquesta zona amb l’àrea occidental i central de Catalunya tenint com a referència el postcardial «com a base cultural d’on sorgirà la disgregació regionalitzant que caracteritza el Neolític Mitjà a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

101


03. Neol

22/9/07

10:26

Página 102

Figura 11 Tipologies i material de l’aixovar de les sepultures de la necròpolis de Barranc de Fabra excavades per V. Baldellou. Font: BALLDELLOU, V. (1971-72).

La necròpolis del Barranc de Fabra

Catalunya.» (Cura, 1987). Aquests fets i la trobada d’elements d’època més recent com les esmentades cistes ens permeten observar un poblament continuat a la zona del Baix Ebre des del Neolític Antic fins al Mitjà, que replantegen de nou el debat sobre la filiació dels sepulcres de fossa (Bosch, 1993). Relacionades cronològicament i culturalment però amb diferències constructives són les estructures funeràries de la Timba de Bareny a Riudoms (Miró Molist i Vilardell, 1992). En aquestes es va excavar una estructura funerària de forma circular, ben delimitada, amb una inhumació femenina i restes de dos individus infantils. L’aixovar es componia d’un ídol placa d’os i fragments de ceràmica. Posteriorment, durant la segona i tercera campanyes, es van descobrir tres noves estructures similars a l’anterior, amb fragments de

102

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:26

Página 103

Figura 12 Planta i secció de la sepultura apareguda al Pla d’Empúries. Font: ESTEVE, F. (1956).

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

103


03. Neol

22/9/07

10:26

Página 104

ceràmica amb decoració impresa, cordons llisos i acanalats, juntament amb elements d’adornament format per un conjunt de denes discoïdals de Cardium sp. L’estudi de les ceràmiques i el del material lític adscriuen cronològicament el jaciment al Neolític Antic, concretament en el marc epi/postcardial. Per acabar, no serà fins a l’anàlisi minuciosa de l’aixovar de la S.9 que podrem obtenir una visió més clara tant del ritual d’enterrament en tant que element individual, com de la relació amb les altres que formen el complex de la necròpolis del barranc de Fabra i aquesta amb el poblat.2 De fet, com diu T. Andrés (Andrés 1992:470), tots el tipus d’enterraments tradueixen ritus universals, no són excepcionals ni les fosses, ni els túmuls, ni el dolmenisme, ni la inhumació, ni el ritu col·lectiu, ni la utilització funerària de coves i abrics. Serà l’aixovar el que marcarà l’excepcionalitat. Bibliografia Andrés, T. (1992) «Relaciones Aragón-Litoral Mediterráneo. Sepulcros del Neolítico al Bronce». Aragón/Litoral Mediterráneo. Intercambios Culturales en la Prehistoria. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 469-490. Arasa, A. (1993) «Estudi geològic de la capçalera del barranc de Fabra». A: Bosch, J.; Forcadell, T.; Villalbí M. Memòria dels treballs arqueològics realitzats al jaciment de barranc de Fabra. Amposta: 6-13. Balldellou, V. (1971-72) «La necròpolis prehistòrica del barranc d’en Fabra (Amposta)». Boletin de la Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, p. 41-49. Bosch, A.; Tarrús, J.(1989) «La cista amb túmul de la Creu de Principi (Alta Garrotxa)». Vitrina. núm 4, p. 14-19. Bosch, J. (1993) «Cronologia prehistòrica al curs inferior de l’Ebre. Primeres datacions absolutes” Pyrenae [Barcelona], núm. 24. Bosch, J.; Forcadell, T.; Villalbí, M.(1994) «Les estructures d’hàbitat a l’assentament del barranc de Fabra (Montsià)”. A: IX Col·loqui Internacional de Puigcerdà. Bosch; T. Forcadell; M. Villalbí (1993) Memòria dels treballs arqueològics realitzats al jaciment de barranc de Fabra. Amposta. Memòria inèdita. Cura, M. (1987) «Origen i evolució del megalitisme a les comarques centrals i occidentals de Catalunya: I Del Neolític Mitjà a l’Edat del Bronze». Cota Zero. Núm. 3, p. 76-83. Esteve Galvez, F. (1956) «Investigaciones arqueológicas en las terrazas cuaternarias del curso inferior del Ebro. Itinerario primero: de Amposta a la Carrova y Campredò». A: Noticiero Arqueológico Hispánico. III-IV. Maluquer, J.(1971): «Breus notes sobre els sepulcres neolítics del Baix-Ebre». Boletin de la Real Sociedad Arqueológica Tarraconense. La necròpolis del Barranc de Fabra

Miró, J.M.; Molist, M.; Vilardell, R. (1992) «Aportaciones Catalunya meridional, partiendo de la indústria Timba de Bareny (Riudoms, Tarragona)». Intercambios Culturales en la Prehistoria. Católico, p. 345-360.

104

al estudio del Neolítico antiguo en la lítica del yacimiento al aire libre de la A: Aragón/Litoral Mediterráneo. Saragossa: Institución Fernando el

Royo, I. (1985) «El poblado y necrópolis del Barranco de la Mina Vallfera, Mequinenza (Zaragoza). Campaña de 1985». A: Arqueología Aragonesa. p 27-29. 2. Hem volgut deixar aquesta comunicació tal com es va escriure l’any 1993 ja que les darreres investigacions fetes per Josep Bosch (que està fent la tesi doctoral sobre el desenvolupament de la cultura neolítica, principalment el procés de neolitització de les primeres comunitats agrícoles a la zona del Baix Ebre) han permès valorar significativament aquesta tomba, observant una major complexitat estructural i una variació en la tipologia descrita, que es troba actualment en fase d’estudi.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


04. Proto 1

22/9/07

10:23

PĂĄgina 105

Protohistòria


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Pรกgina 106


22/9/07

10:23

Página 107

El Puig Roig del Roget (el Masroig, Priorat) MARGARIDA GENERA I MONELLS CARLOS BRULL I CASADÓ

És situat dalt del cim d’un turó d’uns 200 metres sobre el nivell del mar i a uns 150 sobre el riu Siurana, un dels afluents de l’Ebre, amb el qual conflueix a pocs quilòmetres, ja en el terme de Garcia. El jaciment està encara dins del terme del Masroig, a la zona limítrofa amb el de Bellmunt del Priorat, pels voltants de l’antiga dependència de la cartoixa d’Escaladei, a la comarca del Priorat. Els treballs d’excavació efectuats fins ara han posat al descobert gairebé la totalitat de la planta d’un poblat, constituïda per una alineació d’àmbits a banda i banda d’un carrer central i un mur de pedra que volta el costat nordoest, que serveix alhora de contenció i defensa. La fragilitat dels materials emprats en les construccions (gres roig i tovots) és el motiu principal de la gran degradació que han sofert les diferents estructures del poblat en el decurs dels anys. Per aquesta raó hem elaborat un programa d’actuacions que té per objecte la consolidació de la major part de les construccions, pensant en la museïtzació del poblat de cara a la visita del públic en general. Així doncs, al llarg del període comprès entre els anys 1994 i 1998, s’han portat a terme un seguit de campanyes dedicades a la recerca i l’adequació d’aquest conjunt. Pel que fa al primer bloc d’objectius, s’han estudiat els sectors on tenim documentades les estructures de tanca i defensa, que defineixen els límits de l’establiment i la seva articulació amb la resta del poblat, que incloem en el que hem denominat fites urbanes. Quant a l’adequació del jaciment, s’han portat a terme intervencions periòdiques de manteniment de les construccions consolidades anys enrere i a la redacció del projecte integral per a la museïtzació del poblat dins del propi paisatge. Situació i característiques generals del poblat El paratge del Puig Roig del Roget presenta unes condicions favorables com a lloc d’habitació: és un punt de certa elevació i de fàcil defensa; compta amb la

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

04. Proto 1

107


22/9/07

10:23

108

Página 108

proximitat de l’aigua i amb l’abundància del sílex de la serra del Montsant. Es troba en una zona rica en mines, sobretot de galena i plata (Bellmunt de Priorat i el Molar) i en una cruïlla de camins i vies naturals que comuniquen les terres que actualment constitueixen una bona part de la comarca del Priorat amb les de la Ribera de Ebre a través del Siurana i també amb les de Ponent a través del seu afluent, el Montsant. Les restes s’estenen per una superfície el·lipsoïdal d’aproximadament 2 1.200 m al cim del puig; que s’adapta a la morfologia del terreny. Les campanyes d’excavació realitzades entre els anys 1977 i 1999 han posat al descobert gairebé la totalitat de la planta del poblat i han permès conèixer les fases d’ocupació humana. En resum, podem dir que l’establiment del Puig Roig correspon als segles ix-vii abans de la nostra era. Els treballs d’excavació, que s’estenen per tota l’àrea central, han posat de manifest dues fases d’ocupació i l’abandonament posterior: La que és considerada com l’etapa inicial remunta al moment d’arribada d’alguns grups humans procedents dels voltants del turó, on vivien en cabanes, un tipus d’hàbitat que s’ha trobat ben documentat en aquests paratges, malgrat la feblesa dels vestigis deixats i les dificultats d’interpretació. Probablement fossin aquests els constructors del poblat inicial. D’aquesta fase es conserven les restes d’alguns murs corresponents a les habitacions, algunes traces d’estructures de combustió, i, sobretot, el mur que tanca el costat nord. L’etapa millor representada correspondria al moment de construcció del veritable poblat actualment visible, concebut com a conjunt urbanístic i seguint un traçat previ a partir d’un eix central que constitueix el carrer únic de l’establiment. En un moment determinat, l’establiment fou devastat per un incendi i, com a conseqüència, abandonat de manera definitiva. Aquest darrer poblat comprèn més de vint-i-cinc habitacles a la part central —de 7 x 1,75 m aproximadament— que formen una filera al llarg de l’eix longitudinal del terreny i un mur de pedra que volta el costat nord-oest i que serveix alhora de contenció i defensa. Els sòcols dels habitatges són sempre de pedra i complementen l’obra de les parets, diverses filades de tovots de 46/50 x 19/20 x 15/16 cm. En una habitació se’n conservaven fins a 8. Creiem que en la construcció d’aquest establiment es va aplicar un model ja conegut a la morfologia del turó on s’implanta, d’una manera ordenada, un grup de construccions que constitueixen el propi poblat. En el costat oest, des del qual hom té el domini visual dels camins que condueixen a la zona de l’Ebre, en part ara utilitzats per accedir dalt d’aquest turó, trobem una estructura de planta gairebé quadrada, delimitada per murs amb talús, que hem atribuït al basament de la plataforma d’una torre, la construcció de la qual s’hauria completat amb tovots i fusta. Aquesta plataforma hauria estat una avançada amb funcions relacionades amb el control del territori.

El Puig Roig del Roget

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 109

Figura 1 Vista de situació. Figura 2 Vista aerea del poblat.

El costat nord apareix circumdat per una estructura, a la qual des d’un bon principi vam atribuir funcions de defensa i de tanca. A causa de la poca consistència dels materials constructius no havia estat objecte d’una excavació continuada, fins que hem tingut ben comprovats els resultats dels procediments de consolidació, aplicats —ja fa alguns anys— en altres sectors del jaciment. Es tracta d’un mur de més grans dimensions que les de la resta de construccions del puig, aproximadament d’1 m d’ample, que delimita el costat nord. Es caracteritza per la utilització de grans blocs de gres roig, que constitueixen gairebé exclusivament la matèria primera de l’aparell. Paral·lelament a aquests treballs s’han portat a terme tasques de manteniment: desbrossat, aplicació d’herbicides i conservació de les estructures consolidades anys enrere, que han consistit en punts concrets bàsicament, en la reposició i consolidació posterior de les pedres caigudes. Quant a l’adequació del jaciment, s’ha procedit a l’arranjament dels terrers en plataformes, que provisionalment serviran de punts singulars d’observació i contemplació del poblat dins de l’itinerari traçat per la visita.

Tal com hem dit abans, les intervencions efectuades dins de l’etapa compresa entre els anys 1993 i 1999 han tingut com a finalitat aprofundir en l’estudi dels elements que defineixen els límits del poblat i la seva articulació amb la resta de les estructures, i alhora completar les tasques de consolidació iniciades anys enrere per tal d’adequar-lo a la visita pública i difondre els resultats obtinguts. Concretament les campanyes de 1994 i 1995 es van dedicar a l’estudi i la interpretació de la construcció situada al costat oest del poblat, constituïda per un petit pany de murada amb una estructura annexa, la funció de la qual

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

Campanyes del 1993 al 1998

109


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 110

està relacionada amb una torre de defensa i control del territori, que incloem en el que hem denominat fites urbanes. Pel que fa als anys següents, entre el 1996 i el 1998, les tasques es van concentrar en la investigació de l’àrea nord, treballs que ens han permès aprofundir en el coneixement de l’estructura que hem denominat murada, la funció de la qual hem relacionat amb la d’un mur de contenció de tanca, i possiblement de defensa del poblat.

Estudi de la torre

El Puig Roig del Roget

L’àrea de la Torre, segons la divisió del terreny establerta al començament de les nostres investigacions en aquest puig, s’estén per tot el costat oest del jaciment, és a dir, a la cara que mira a l’Ebre. Coincideix amb la part més alta del turó, a partir de la qual baixa fent molt pendent fins a una mena de planell inferior del puig, sector que fou prospectat a fons l’any 1979 abans que l’empresa FECSA hi instal·lés el castellet. Inicialment s’havia comprovat l’existència d’un gran amuntegament de pedres que tancava aquest costat del turó, cosa que feia suposar que es podia tractar d’un altre accés al poblat, protegit per una construcció avui enderrocada. Al llarg de les intervencions fetes entre els anys 1990 i 1995, s’ha posat al descobert un recinte de planta gairebé rectangular on trobem diferents refeccions i superposicions de murs fets mitjançant tècniques diverses. Fins avui, aquesta estructura apareix en un dels únics indrets de tot l’establiment on hem trobat certa complexitat arquitectònica que evidencia diverses fases constructives, juntament amb les construccions que trobem en un sector molt concret de la murada. Aquesta estructura és constituïda pels elements següents: Una superfície delimitada per murs atalussats de pedres de gres roig de forma aplanada i col·locades segurament en sec amb farcit, gairebé estèril arqueològicament, de sòl granular procedent dew la disgregació de conglomerat que constitueix la base del turó. El costat est d’aquesta es recolza en un mur, que per les seves carcterístiques podem relacionar amb la murada que delimita el costat nord, mentre que el mur del cantó sud ha desaparegut. Aquesta mena de terraplè hauria constituït una plataforma avançada sobre la que s’instal·là una torre construïda amb tovots i entramat de fusta de la que no ha quedat pràcticament cap resta. Adossat al nord d’aquesta plataforma es troba l’àmbit que denominem T, de planta gairebé quadrada, al qual li manca l’angle nord-oest, construït directament a la roca viva. Trobem també adossada una segona construcció, denominada R, al costat sud, que tanca un àmbit de planta quadrada de 3 m de costat. Dos dels murs d’aquesta construcció conserven només dues filades de pedra. El T, apareix ben delimitat per 4 murs, en bon estat de conservació, dos

110

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 111

Figura 3 Detall de les construccions.

dels quals s’assenten directament sobre el nivell dels còdols. També hi trobem un mur, fet posteriorment, en sentit nord-sud construït amb una tècnica diferent amb blocs de conglomerat tallats, provinents del mateix pujol, que dicotomitza l’espai interior a la torre en dues àrees d’aquest recinte annex tancades denominades: T1 i T2. La construcció d’aquest mur de litologia clarament diferent a la que representen la resta de construccions es pot associar a alguna remodelació del poblat. A T1 hi havia un gran enderroc que cobria l’estrat de cendres amb restes de ceràmiques i de fauna abundants. A T2 s’han aixecat diferents nivells d’enderroc. L’any 1991 vàrem aixecar-ne 6 filades que apareixen enderrocades. Després d’haver procedit al seu dibuix van ser retirades provisionalment per tal de continuar l’excavació. Tanmateix hi ha previst restituir-les al seu lloc original després d’haver acabat l’excavació i l’estudi.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

04. Proto 1

111


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 112

Estudi de la murada nord

El Puig Roig del Roget

L’existència d’una potent estructura que delimita el poblat longitudinalment pel vessant nord, ha estat un fet que havíem anat documentant des de les primeres campanyes d’excavació. Malgrat això, fins ara no havíem pogut efectuar una interpretació acurada del seu traçat ni la delimitació precisa dels trets més característics dels elements que la conformen, sobretot per manca de relació aparent entre els diferents trams de les alineacions, en trobar-se ocultes sota un gran enderroc-abocador de pedres provinents de la mateixa runa del poblat i de les neteges efectuades en el cim del turó fins a una època relativament recent per a la seva explotació agrícola. Durant els treballs de camp, en el tram central, hem diferenciat diversos segments, denominats M11 i M12. Després de l’anàlisi de cadascun dels elements, hem deduït que aquesta edificació pròpiament de tanca i defensa constitueix, en tot el seu conjunt, un sistema complex, fruit de les actuacions de construcció, ampliació i arranjament efectuades en aquest poblat al llarg de les diferents fases d’ocupació més o menys espaiades en el temps, com a conseqüència de la necessitat d’optimitzar l’espai habitable molt condicionat a les característiques físiques del turó. Així, doncs, en la construcció, que fins ara hem denominat «gran murada», per distingir-la de la resta, podem identificar dos sistemes estructurals i funcionals diferents: A) El mur de contenció, el terraplè, les construccions aïllades i l’enderroc, abans descrits, que atribuïm a la primera fase de construcció del poblat. Aquest nivell es troba entre uns 20 i 25 cm per sota de la cota corresponent a la trama urbana avui deixada al descobert. Es conserven les restes de paviment de terra piconada i traces de possibles llars situades en punts molt localitzats del jaciment, i una sèrie de trams de mur avui inconnexos entre si, pertanyents al poblat primitiu, i la massa d’argila, que trobem sota l’enderroc provinent del tancament de fang (tàpia o probablement de tovot). Tots aquests elements possiblement constituïen un sistema constructiu, funcional i formal ben coherent, on l’existència del mur de contenció devia permetre el terraplenament i l’anivellament del turó. Sobre aquesta superfície es devien assentar directament els sòcols de pedra de les habitacions, sense cap fonamentació, que devien protegir de la humitat els tancaments de fang d’uns hàbitats amb paviments d’argila piconada sobre el sòl granulat i còdols del terraplè. B) Seguint aquests raonaments, la murada, amb el seu reforç i el farcit de fang, corresponen a la segona fase d’ocupació en la qual es conforma la trama urbana, avui clarament visible. Aquesta estructura, a part de complir funcions que havia desenvolupat l’anterior mur de contenció, devia permetre també, pel costat nord, una ampliació perimetral d’uns 100 cm o possiblement més en altres sectors on la topografia ho propiciava. D’aquesta manera es devia aconseguir l’augment de la superfície disponible a la part alta del turó.

112

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 113

Aquest fet justifica que la murada tingui dos paraments ben formalitzats que constitueixen una veritable tanca defensiva que sobresurt del rasant del pla on es va establir l’últim poblat. Per la diferència de les cotes actuals entre els coronaments del mur de contenció i de la murada i a partir de les característiques i els perfils d’aquests, podem deduir que en el moment de la construcció de l’última estructura de tanca, es devia produir l’enderroc parcial del mur de contenció inicial i, en determinades zones, l’amortització d’algunes filades de pedres que el formaven. Un altre fet remarcable és que la inadequada tècnica constructiva (prenent com a referència els criteris actuals de la bona construcció) van provocar, en condicions de gran humitat, assentaments importants a la base i l’aparició de fortes empentes horitzontals com a conseqüència de la utilització d’argila amb un índex de plasticitat i expansibilitat excessiu, en la preparació de la plataforma del recolzament i en el farcit de fang respectivament. Aquesta patologia fou la causa del fort desplom que presenta la murada i que ja en els moments d’ocupació del poblat va obligar els seus ocupants a fer reforços com hem constatat en el sector M 11. Consideracions finals Les recerques efectuades durant l’etapa compresa entre els anys 1993 i 1998, han posat de manifest que la complexitat estructural que trobem en la murada es deu principalment a l’existència de dues construccions del costat nord del poblat, que han sofert diverses refeccions en un període de temps relativament curt, motivades per la necessitat d’optimitzar l’espai del poblat molt condicionat per les característiques morfològiques del turó. Després de l’anàlisi dels elements constructius abans descrits, interpretem que es produeix un canvi significatiu pel que fa a les seves funcions. Durant la primera fase es devia tractar d’un veritable mur de contenció amb la finalitat de regularitzar la superfície del cim del turó. La inadequada tècnica constructiva, sobretot evidenciada en el darrer moment d’ocupació del poblat, fou la causant dels continus desploms i refeccions del mur que volta la part nord de l’establiment. D’altra banda, a la segona fase sembla adquirir funcions pròpiament de tanca, i per tant, de defensa del poblat. Aquest fet reflecteix un canvi de les relacions entre el poblat i el territori. Bibliografia Genera i Monells, M. L’Ebre final: del Paleolític al món romà. Tortosa: Centre d’Estudis Dertosencs, núm. 37, 1991. Genera i Monells, M. «Introduction of Iron in Southern Catalonia». A: Actes del Congrés del XII UISPP (setembre de 1991). Bratislava: Institut Archéologia de l’Accademie Slovaque des Sciences Slovakia Bratislava, 93, p. 228-233. Redigé: Juraj Pavuk. Nitra. 1994.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

04. Proto 1

113


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 114

Genera i Monells, M. El poblat protohistòric del Puig Roig del Roget (el Masroig, Priorat). Barcelona: Servei d’Arqueologia, 1995. (Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya; 17) (Recull gran part de la bibliografia existent fins aleshores). Genera i Monells, M. «Els establiments de l’edat del ferro a l’Ebre final: gestió i investigació». A: XXII Colloque de l’Association Francaise pour l’Etude de l’Age du Fer. Girona, 1316 de maig de 1998. Genera i Monells, M. (2003). El poblat del Puig Roig del Roget (El Masroig, Priorat): darreres intervencions. I Jornades d’Arqueologia a Tivissa, Ribera d’Ebre, Tarragona: Ibers a l’Ebre, Recerca i Interpretació, els dies 23 i 24 de novembre de 2001. p. 51-63. Genera i Monells, M. (2004). La musealización de un yacimiento del Bronce Final en el sudeste de Cataluña: El Puig Roig del Roget (Masroig, Priorat). I Jornades La Edad del Bronce en tierras valencianas y limítrofes. Villena, 18-20 d’abril 2002. p. 627-634. Genera i Monells, M.; Brull C. «L’establiment del Puig Roig del Roget, el Masroig, el Priorat: una mostra de disseny urbà al bronze final – 1a edat de ferro». A: Actes de la taula rodona: Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a NE a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre. Gala, 35, 1994/96, p. 349-362. Sant Feliu de Codines, 1996. Genera i Monells, M.; Brull Casadó, C. «A model of settlement in the later Bronze Age in Catalonia meridional countries: the site of Puig Roig del Roge.» A: XIII congrés de l’UISPP. Forlí 1996. (Poster). Genera i Monells, M.; Brull Casadó, C. «Anàlisi estructural dels elements defensius i de tanca al poblat del Puig Roig. El Masroig. (El Priorat)». A: XI Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Comerç i vies de comunicació (1000 a.C. – 700 d.C.). Puigcerdà, 1998, p. 101-105. Genera i Monells, M.; Mata-Perelló, J. M.; Melgarejo i Draper, J.C. «Proyecto de musealización del parque arqueológico y geológico de la zona minera de Bellmunt i el Molar, comarca del Priorat, Catalunya». A: III Sesión Científica sobre el Patrimonio Minero Metalúrgico. Huelva, novembre 1998. (publicació en CD). Genera i Monells, M.; Melgarejo i Draper, J.C.; Casas i Mas, J. «La revalorització del patrimoni arqueològic, geològic i miner en la zona del Masroig-Bellmunt-el Molar, el Priorat.» A: I Simposi de mineria i metal·lúrgia antiga. Seròs, 5-6-7 de maig de 2000. p. 521-535.

Activitats Exposició Itinerant: El poblat del Puig Roig de Roget: un ressò de la protohistòria d’Europa. Tarragona, sala d’exposicions del Palau de la Diputació. Abril de 1995. Barcelona, sala d’exposicions del Palau Marc, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, novembre de 1997.

El Puig Roig del Roget

Pòster: Genera, M.; Brull, C.; Delsors, M.; Montañés, M. C. Les intervencions de consolidació en el poblat prehistòric del Puig Roig (el Masroig, Priorat). III Reunión Nacional de Restauradores de Bienes Culturales Arqueológicos Sant Feliu de Guíxols, 3-5 octubre de 1997.

114

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 115

El poblat del Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta). Campanyes de 1994 i 1995 MÒNICA BLASCO I ARASANZ M. TERESA MIRÓ I ALAIX

En aquesta comunicació es presenten els treballs fets durant les campanyes de 1994 i 1995 (figura 1) i els seus resultats, d’acord amb el projecte de recerca El conjunt arqueològic del Coll del Moro de Gandesa: desenvolupament protohistòric de la Terra Alta, presentat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya l’any 1992 i que constitueix el pla director de la recerca en el poblat. Ambdues campanyes es desenvoluparen en la plataforma superior del recinte fortificat i tingueren com a objectiu principal la delimitació i excavació de la gran estructura que hi ha retallada a la roca, interpretada de forma provisional com un fossat, i que és coetània a la gran torre el·lipsoïdal que presideix el poblat (Rafel i Blasco, 1991, 294-296). A banda dels treballs pròpiament d’excavació, en les dues campanyes es van fer també diversos treballs de consolidació d’estructures i d’adequació i neteja general del jaciment. Els treballs d’excavació Campanya de 1994 1 L’àrea d’excavació, d’uns 50 m2 aproximadament, fou l’extrem oest de la plataforma superior, zona delimitada pel mur UE 169 al nord, pel sud el mur UE 104, el tall arqueològic del «Tall A» (campanya de 1982) per l’est, i la muralla per l’oest. La finalitat de la campanya responia a la tasca iniciada l’any anterior d’anar alliberant el fossat de les construccions, més modernes i de relativa poca entitat en comparació amb la potència de les estructures defensives infrajacents, que s’edificaren al damunt quan ja estava obliterat, per tal de poder-lo excavar íntegrament, i de manera unitària, en les campanyes següents (figura 2). Al mateix temps, es tractava d’avançar en el coneixement del disseny i la morfologia de les estructures defensives de la part superior del poblat. Efectivament, es va poder delimitar el fossat per l’extrem nord-oest, en posar-se al descobert el coronament del mur de pedres i una sola cara vista, que folra l’estructura excavada a la roca per aquesta banda, de manera que es va 1. Campanya dirigida per Mònica Blasco, amb la participació d’estudiants d’arqueologia i auxiliars d’excavació de l’empresa CODEX SCCL i finançada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Mònica Blasco i Teresa Miró

04. Proto 1

115


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Figura 1 Planta general del

El poblat del Coll del Moro de Gandesa

poblat, 1995.

116

J

O R N A D E S

D

’A

Página 116

poder conèixer gairebé tot el perímetre. Així mateix es va certificar que el mur 104 no forma part del tancament nord del fossat, com a priori es pensava, sinó que correspon a una fase constructiva posterior que, en part, aprofita l’antic mur del fossat com a fonament, en edificar-s’hi longitudinalment al damunt. Aquesta solució constructiva s’ha identificat en diversos indrets del poblat, especialment en la plataforma superior, on la superposició d’estructures és un fet notori. Les potents estructures defensives del moment més antic identificat fins ara, un cop obliterades o en desús, foren aprofitades com a fonaments per un altre horitzó constructiu, en general situable a partir del segle ii a.C. i de d’envergadura molt menor, que consistí en l’aixecament d’habitacions que aprofitaren la robustesa i la solidesa de les estructures defensives més antigues, com a fonaments. Fins a aquesta campanya, l’esmentat mur 104 es considerava el tancament nord del fossat, el qual en les filades inferiors presentava una sola cara vista en tant que folrava el tall inclinat a la roca que definia el fossat, mentre que en les filades superiors presentava doble cara vista, en descriure ja la paret un pla vertical i una factura molt més acurada (Rafel i Blasco, 1991, 294). En realitat, aquesta dicotomia constructiva respon a dues fases constructives ben diferenciades, cronològicament i funcionalment ben allunyades. La construcció del mur 104 s’ha de posar en relació amb l’edificació dels àmbits 1 i 2-3 (de fet és el tancament nord de l’àmbit 1), construïts igualment al damunt del rebliment que oblitera el fossat.

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Figura 2 Vista general de l’àrea del fossat en procés d’excavació, presa des del cim de la torre principal. Figura 3 Vista general des del sud de la torre que presideix el fossat i de l’àrea excavada al 1995.

Página 117

Així mateix, la campanya va permetre comprovar que l’estructura massissa UE113 forma part del sistema defensiu del cantó oest del poblat, tal i com s’intuïa des del seu descobriment en la campanya de 1988. A tall d’hipòtesi, creiem que molt probablement pertanyi al mateix programa constructiu que les estructures defensives més antigues fins ara descobertes, és a dir, la gran torre el·lipsoïdal i el fossat annex, extrem, però, que caldrà contrastar en futures campanyes. Els estrats excavats al 1994 corresponen, en general, a enderrocs o nivells de terraplenament dipositats al damunt del límit nord del fossat, un cop obliterada aquesta estructura, estrats que farceixen l’espai existent entre la roca retallada que presenta un pla inclinat molt acusat cap al sud i el mur UE 104. Pel que fa al material ceràmic exhumat, cal dir que tot i la relativa abundància de fragments recuperats, no hi ha materials que aportin informació cronològica precisa, a excepció de dos fragments de ceràmica àtica de vernís negre que provenen de la potent unitat 467, interpretada com un enderroc o reompliment. La total absència de ceràmica campaniana A en aquest nivell —així com en tots els altres— portaria a situar-lo a grosso modo al segle iv a.C., però l’escassetat del material ens obliga a ser prudents i a considerar la possibilitat que es tracti de materials residuals. D’altra banda, durant l’excavació del tall A (1982), es diferencià la UE 28, que és el mateix estrat que la UE 467 de 1994, la qual contenia algun fragment de campaniana A, de manera que la cronologia d’aquest estrat, així com dels altres nivells immediatament anteriors i posteriors probablement calgui situar-la en el segle ii a.C. Campanya de 19952 L’excavació va afectar el sediment que obliterava l’interior del fossat (figura 3), el qual en diverses ocasions i des de les campanyes de la dècada dels anys setanta havia estat sondejat i excavats els estrats més superficials (Berges i Ferrer 1976; Rafel i Blasco, 1994). Mancava, però, afrontar l’excavació en extensió de l’interior d’aquesta gran estructura, contemplada a l’esmentada 2. Campanya dirigida per Mònica Blasco, M. Teresa Miró i Pere Lluís Artigues, amb auxiliars d’excavació de les empreses Arqueo Radar, scp i Arqueo expert SL. Els treballs foren finançats pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Mònica Blasco i Teresa Miró

04. Proto 1

117


22/9/07

10:23

118

Página 118

fase 3 del projecte global de recerca i que va ser possible de fer en aquesta campanya, després que en els darrers anys s’hagués delimitat amb força precisió el seu perímetre. A partir de les seqüències estratigràfiques obtingudes en les actuacions precedents, la construcció d’aquesta estructura, que és coetània a la torre principal, es data provisionalment al principi del segle v a.C. Pel que fa a la seva funcionalitat, no es pot descartar que fos defensiva, com a fossat, tal com s’esmentava més amunt, però diversos factors, com ara el fet de trobar-se a l’interior del recinte fortificat, fan que altres hipòtesis s’hagin de considerar, com per exemple, que es tractés d’una cisterna, cosa que seria perfectament versemblant si tenim present que no és una estructura desconeguda en assentaments ibèrics coetanis. Naturalment, la seva funcionalitat precisa haurà de ser establerta un cop hagi finalitzat l’excavació dels estrats que l’obliteren i quan l’exhumació total dels murs que el constitueixen permeti el seu estudi constructiu i arquitectònic. L’àrea on es va intervenir abasta uns 100 m2 i està delimitada pels murs que configuren el fossat (UE 43, 44, 46, 122) i per les parets UE 104, a l’oest i UE 389, al sud-oest. Aquests dos murs formen part dels àmbits 1 i 2-3 que varen ser construïts al damunt del sediment que obliterava el fossat, tot aprofitant com a fonament part de les parets que definien l’antiga estructura defensiva per la banda oest. Si bé aquests àmbits foren ja excavats en la seva totalitat i àmpliament documentats durant les campanyes de 1993 i 1994, moment en el qual es certificà que efectivament estaven bastits al damunt del sediment interior del fossat, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat no va permetre desmuntar-los en la campanya de 1995, de manera que la intenció de l’equip director d’excavar de forma unitària els estrats de rebliment del fossat no va poder portar-se a terme. En conseqüència, sota els esmentats àmbits roman un testimoni del sediment arqueològic dels estrats que reomplen el fossat. La potència estimada del rebliment del fossat és d’entre 5 i 6 m i el 1995 se’n va poder excavar aproximadament la meitat. Tots els estrats documentats durant la campanya corresponen a unitats de rebliment del fossat que inutilitzen la funció per a la qual fou concebut inicialment. Bàsicament són abocaments de terres i dos grans horitzons d’enderroc de les estructures circumdants, que a la vegada contribuïren a reblir l’estructura. Per la peculiar configuració del fossat, és a dir, una gran obertura de planta rectangular practicada al sòl natural i folrada amb murs de pedra d’una sola cara vista, amb talús, perquè recolzen sobre les parets inclinades del retall a la roca, i per la naturalesa dels estrats de rebliment —abocaments radials de terres i enderrocs de les parets que limiten o circumden el fossat—, els estrats presenten en la seva majoria pronunciats pendents cap al centre, i defineixen sovint superfícies en forma d’embut. Aquests s’alternen amb altres capes de terres localitzades al centre de l’àrea excavada, que de fet anivellen el con invertit produït per les superfícies inclinades de les unitats estratigràfiques infrajacents. Pel que fa a la definició dels límits del fossat, la campanya d’enguany

El poblat del Coll del Moro de Gandesa

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 119

no va permetre localitzar en tota la seva extensió el mur amb talús que folrava pel sud l’estructura. Del mur de tancament sud del fossat, se’n coneixen dos segments, l’un a l’extrem oest de l’estructura, sota l’àmbit 1, i l’altre a l’extrem est, prop de la torre principal del poblat, però sense connexió entre ells ja que la part central de la paret està totalment enrunada, si més no des de la cota assolida en aquesta campanya. Això no obstant, sí que es va posar al descobert part del pronunciat retall fet al sòl natural que defineix el fossat per migdia. En relació a la configuració global del fossat, cal esmentar així mateix que hi ha indicis que semblen apuntar que en un moment determinat la superfície primitiva del fossat va ser reduïda amb la construcció de dos murs transversals edificats als extrems de l’estructura. El situat al cantó de ponent sembla discórrer sota el mur 389, que és el que tanca per l’est els àmbits 1 i 2-3, i l’altre sota el mur 43, prop de la torre principal del poblat. Tal i com ja s’ha esmentat en la descripció de la UE 389, s’aprecia un canvi substancial en les característiques constructives del parament est d’aquesta paret, de manera que fa la impressió que, en realitat, es tracta de dos murs, un sobremuntat a l’altre seguint el mateix traçat. El mur inferior podria relacionar-se amb aquesta probable reducció de l’espai del fossat, mentre que el superior correspon pròpiament al tancament oriental dels àmbits esmentats, edificat al damunt del primer tot aprofitant-lo com a fonamentació. Per altra banda, el parament oest del mur 389, visible en tota la seva alçada a l’interior dels àmbits 1 i 2-3 perquè estan totalment excavats, només presenta les filades que corresponen a la paret de tancament dels àmbits —és a dir, al mur superior— de manera que queda volat, sense fonamentació ni continuïtat cap a baix, circumstància que sembla reforçar la possibilitat de l’existència d’una altra paret més antiga a sota, ara per ara només visible sota el parament est el mur 389. Aquesta paret més antiga és visible en part sota l’esmentat mur i sembla que ha de ser, o bé de menor amplada, o bé d’una sola cara vista, cap a l’interior del fossat. Pel que fa al mur, que possiblement escurça la llargada inicial del fossat per la banda est, s’observa un canvi de parament, cosa que fa pensar en una situació anàloga. Tot i que l’excavació en els sectors on es troben aquestes estructures no ha fet més que començar i que caldrà esperar a la represa de les excavacions per certificar l’existència d’aquests murs infrajacents, establir les seves característiques constructives precises i contrastar la hipòtesi esmentada, val a dir que aquest sistema constructiu, tal com s’apuntava a l’inici d’aquest text, no és aliè al poblat del Coll del Moro, ja que ha estat documentat també en el taller de lli posat al descobert el 1992 (Rafel, Blasco i Sales, 1994) en l’anomenada plataforma 1 i s’endevina en d’altres indrets del jaciment. En relació als materials arqueològics exhumats i a la informació cronològica que proporcionen cal fer dues observacions. D’una banda, en els estrats 484 i 486, que són els farciments de dues fosses de funció indeterminada, es van trobar alguns fragments d’imbrex, material que no havia estat mai localitzat en el jaciment en un context intacte —si més no des de l’any 1982 fins al present— i un fragment de peu d’un plat de terra sigil·lada sud-gàl·lica, possiblement de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Mònica Blasco i Teresa Miró

04. Proto 1

119


22/9/07

10:23

120

Página 120

la forma Ritteling 9. Aquesta última peça situa l’estrat on ha aparegut (UE 484) ja en ple segle i dC i correspon, per tant, a l’última fase d’ocupació del poblat, de la qual resten molts pocs indicis atesa la gran erosió dels nivells superiors del jaciment a causa de les tasques agrícoles que s’hi han efectuat durant anys (Berges i Ferrer, 1976). Així mateix permet adscriure a època romana altimperial la construcció de l’estructura el·líptica UE 152, perquè fou erigida al damunt d’aquest estrat UE 484, si bé malauradament encara avui res no es pot dir amb relació a la seva interpretació funcional, ja que respon a una tipologia absolutament singular sense paral·lels coneguts (Rafel i Blasco, 1991 i 1994). D’altra banda, els materials arqueològics que contenen els estrats d’abocament i enderroc localitzats sota aquesta fase més tardana i que, com s’ha dit, obliteren la part superior del fossat3 són entre si molt coherents i cronològicament homogenis. En general, tots contenen alguns fragments de ceràmiques d’època romana republicana, bàsicament ceràmica campaniana del tipus A i B, gobelets de parets fines tardorepublicanes, àmfora itàlica, grecoitàlica i punicoebusitana, i algun fragment escadusser de ceràmica comuna, que permeten situar-los en el segle ii a.C., ja en la segona meitat de la centúria. Pel que fa a la ceràmica campaniana A es van documentar exemplars de la forma Lamboglia 5-Morel 2252 o 2255 (segle ii a.C.)4, de la forma Morel 2648 (mitjan segle ii a.C.)5, de la forma Morel 68 (mitjan segle ii a.C.),6 de la forma Lamboglia 26 (segle ii a.C.)7 i de la forma Lamboglia 31 amb decoració pintada únicament amb franges blanques, sense garlanda8 que segons Sanmartí, a Empúries es troba a la segona meitat del segle ii a.C. (Sanmartí, 1978, p. 61). Entre els exemplars de campaniana A cal esmentar que dos (un peu de Lamb. 269 i un peu de Lamb. 3110) presenten grafits en caràcters ibèrics. De ceràmica campaniana B, datable a partir de la segona meitat del segle ii a.C., sols s’han localitzat fragments informes, que no es poden atribuir a cap forma en concret. Tampoc va ser possible, a causa de la fragmentació de les peces, atribuir els fragments de ceràmica de parets fines, si bé es pot afirmar que corresponen a gobelets datables en època tardorepublicana.11 Altres importacions provinents de la península Itàlica documentades als nivells d’obliteració del fossat són la ceràmica itàlica de cuina, de la qual vam identificar una tapadora12 i el material amfòric. Entre les àmfores cal esmentar una vora de grecoitàlica amb el llavi de secció triangular13 (datable des de la segona meitat del III a.C. fins al 100 a.C.), una vora de grecoitàlica amb el llavi arrodonit o forma Dressel 2-3/Republicana II

El poblat del Coll del Moro de Gandesa

04. Proto 1

3. UE 481, 482, 488, 487, 489, 490, 491, 492, 497, 495, 500, 501, 503, 502, 504 4. CMP95-481-1/CMP95-481-3, CMP95-501-1 5. CMP95-490-53 6. CMP95-495-1 7. CMP95-502-4 8. CMP95-490-54, CMP95-502-1/CMP95-502-2/CMP95-502-6 9. CMP95-502-4 10. CMP95-502-1 11. CMP95-494-4, CMP95-501-58 12. CMP95-481-25/CMP95-492-15 13. CMP95-490-5

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 121

de Benoit14 (datable a la segona meitat del segle ii i al llarg de tot el segle i a.C.) i una vora d’àmfora itàlica de la forma Dressel 1a15 (datable de mitjans segle ii a.C. a mitjans segle i a.C.). Un altre material amfòric d’importació documentat foren les àmfores punicoebusitanes, de les quals es van identificar exemplars de la forma PE-23, que es pot datar entre el 200 i el 125 a.C .16 Pel que fa al material moble recuperat de factura ibèrica, que és naturalment el més abundant, no presenta en general un interès especial, en la mesura que les formes de ceràmica exhumades corresponen a tipus àmpliament documentats en horitzons cronològicament similars en altres indrets del jaciment. En ceràmica ibèrica pintada es van documentar gerres, gerres de coll de cigne i càlats amb una decoració pintada que és la que es troba normalment en aquesta època (filets, cercles concèntrics, motius vegetals...) i de la qual només cal destacar la troballa d’una inscripció pintada sobre una vora de càlat en caràcters ibèrics17 i un fragment de dos colors.18 Les formes de la ceràmica ibèrica oxidada a torn documentades són les que ja es coneixien en el jaciment en campanyes anteriors: gerres, tenalles, pàteres, àmfores, vas carenat amb l’exterior molt polit similar a les produccions de ceràmica grisa de la costa catalana i una imitació de cílix grega.19 Cal destacar especialment la troballa de tres mostres d’epigrafia ibèrica, totes a la UE 502: una inscripció pintada sobre una vora de càlat i les altres dues grafitades sobre la superfície externa de plats de ceràmica campaniana A. La transcripció de les inscripcions és la següent: CMP95-502-18 ... i ? ba i co e r ba e ?... CMP95-502-4 di n CMP95-502-1 ba s A partir de l’anàlisi dels materials exhumats podem concloure que els nivells de rebliment del fossat excavats fins al moment es poden datar de manera homogènia al llarg de la segona meitat del segle ii a.C. A aquests nivells se’n superposen altres d’època romana altimperial, que correspondrien als darrers moments d’ocupació del poblat. El fet de no haver pogut exhaurir totalment la seqüència estratigràfica de l’interior del fossat no ens ha permès conèixer la data d’inici del rebliment, ni aprofundir en les seves característiques constructives, ja que tot i tenir dades procedents dels diferents sondejos que s’havien fet en aquest sector, no serà fins a l’acabament de l’excavació en extensió del fossat, que es podrà disposar de tots els elements que permetran avançar en la interpretació i la datació d’aquesta estructura, que ocupa un lloc important dins el disseny arquitectònic global del recinte i el seu sistema defensiu. 14. CMP95-490-6 15. CMP95-492-2 16. CMP95-487-3. CMP95-490-9 17. CMP95-502-18 18. CMP95-495-29 19. CMP95-504-1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Mònica Blasco i Teresa Miró

04. Proto 1

121


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 122

Treballs d’adequació i consolidació Campanya de 1994 A banda de les tasques pròpiament d’excavació estratigràfica, fou necessària la restitució del parament sud del mur UE 104, que havia caigut parcialment durant aquest darrer any, ja que el seu enrunament dificultava l’excavació, en tant que exercia de mur de contenció dels sediments que s’havien d’excavar. Aquest mur és el tancament nord de l’àmbit 1, excavat totalment durant la campanya de 1993, i és fet de pedres irregulars lleugerament desbastades formant doble parament. Presentava un clar venciment vers el sud, fet que havia provocat el seu enrunament parcial cap a l’interior de l’àmbit. Així doncs, prèviament a l’excavació, es va restituir part del parament vençut, amb la qual cosa s’evitava l’enrunament total de la paret durant el procés d’excavació així com es contenien les terres de l’àrea d’excavació. S’utilitzaren les mateixes pedres originals lligades amb ciment tenyit i se separà l’obra nova del parament original amb un filet de ciment. Per una altra banda, es va iniciar l’extracció de les terres corresponents a les campanyes d’excavació fetes durant els anys setanta i part de les de la dècada dels anys vuitanta, que havien estat dipositades en l’extrem nord-oest de la plataforma superior, a l’exterior de la muralla, i que emmascaraven la seva cara externa així com el frontis del poblat que dóna a la carretera.

El poblat del Coll del Moro de Gandesa

Campanya de 1995 Paral·lelament a l’excavació arqueològica, es continuaren les actuacions encaminades a l’adequació global del conjunt. D’una banda es va continuar amb l’extracció de terreres d’antigues campanyes d’excavació que foren dipositades a l’exterior del recinte fortificat, vora el seu angle oest,20 per tal d’adequar el frontis del poblat. Es va netejar el sector on plausiblement discorre un tram de la muralla oest del poblat, i es va deixar llest per a futures actuacions arqueològiques. De l’altra, es consolidaren diverses estructures i dos talls arqueològics de la plataforma superior.21 Es varen consolidar el parament oest de la torre principal, el coronament del mur amb talús sud del fossat i el mur transversal al fossat, UE 43, i es reforçaren amb ciment tenyit les juntes de les pedres. Es consolidaren també dos talls arqueològics, conseqüència de les cales efectuades durant les campanyes de 1982 i 1983, emprant la mateixa solució utilitzada anteriorment en altres indrets del jaciment i que s’ha demostrat de gran efectivitat que consisteix en el recobriment de la superfície vertical amb morter tenyit i gunitat, estès sobre una tela metàl·lica. Així mateix es va reforçar i consolidar provisionalment el mur UE 389: tot i que no estava previst actuar-hi, l’excavació va anar posant al descobert el parament est d’aquest mur, que està molt malmès. Es van cobrir amb ciment

122

20. Tasca efectuada per l’empresa Construcciones Pérez Soto, SL. 21. Actuacions realitzades pel contractista Sr. Manuel Gavaldà.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 123

gunitat alguns espais de terra que hi havia entre les pedres i es va construir amb pedres un petit contrafort adossat a un sector del mur que estava molt desplomat. Aquest element és provisional i útil sols fins que no es continuï l’excavació del sediment del fossat, moment en el qual caldrà buscar una solució més efectiva i permanent. Finalment es consolidà també el rebliment intern de la muralla oest de la plataforma superior, estructura d’un metre aproximadament d’amplada que en sentit nord-sud tanca per la banda de sud-oest la plataforma superior del poblat. Bibliografia Berges, M.; Ferrer, M. (1976) «Torre ibérica del Coll del Moro. Gandesa (Tarragona)». Noticiario Arqueológico Hispánico, Prehistoria [Madrid], 5, p. 397-398. Blasco, M.; Miró, M.T. (1998) «El conjunt arqueològic del Coll del Moro de Gandesa, el recinte fortificat». A: Segones Jornades d’Estudi de la Terra Alta (Batea 1995). Batea. p. 6988. Blasco, M.; Rafel, N. (1995) «El taller tèxtil del Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta)». A: Tribuna d’Arqueologia 1993-1994. Barcelona: Departament de Cultura, p. 37-50. Rafel, N.; Blasco, M. (1991) «El recinte fortificat del Coll del Moro de Gandesa». A: Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple (segles IV - III a.C.). Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa, p. 293-301. Rafel, N.; Blasco, M. (1994) El Coll del Moro. Un recinte ibèric fortificat. Campanyes 19821983. Gandesa, Terra Alta. Memòries d’intervencions arqueològiques a Catalunya, 8. Barcelona. Rafel, N.; Blasco, M.; Sales, J. (1994) «Un taller ibérico de tratamiento de lino en el Coll del Moro de Gandesa (Tarragona)». Trabajos de Prehistoria 51 núm. 2, p. 121-136. Rafel, N.; Puig, F. (1983) «Contribución al estudio de la arquitectura defensiva ibérica: El Coll del Moro de Gandesa». A: Actas del XVII Congreso Nacional de Arqueología (Logroño 1983). Saragossa, p. 603-610.

Mònica Blasco i Teresa Miró

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

123


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Pรกgina 124


22/9/07

10:23

Página 125

La sitja de les Gabarreres (Ginestar, Ribera d’Ebre) JAUME NOGUERA GUILLÉN Becari de Recerca i Docència de la Universitat de Barcelona

Introducció Durant el mes de setembre de 1998, membres de la secció arqueològica del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre van documentar l’existència d’una sitja escapçada en el terme municipal de Ginestar i, posats en contacte amb el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, van notificar el perill de desaparició de l’estructura. Després d’una visita, es va poder constatar que es tractava d’una sitja excavada a les graves de la terrassa fluvial, la qual havia estat tallada posteriorment per la construcció d’un camí agrícola. Aquest camí havia seccionat l’estructura i deixava al descobert el seu perfil, de manera que en el tall es podia recuperar material arqueològic, bàsicament sílex i fragments de ceràmica feta a mà. La seva tipologia semblava indicar que es tractava de les restes d’una ocupació anterior al Bronze Final, tot i que de cronologia incerta, però en qualsevol cas molt interessant, donada la seva raresa a les comarques de l’Ebre. A causa del perill de desaparició de les restes arqueològiques es va sol·licitar una intervenció d’urgència al Servei d’Arqueologia, tràmit administratiu que es va resoldre positivament. Situació La sitja es localitza en el municipi de Ginestar, molt a prop de la divisòria amb el terme de Rasquera, en la partida coneguda com les Gabarreres, a uns 25 metres sobre el nivell del riu Ebre, del qual dista uns 300 metres. En aquest punt la plataforma quaternària ha estat tallada per la carretera C-230, i posteriorment per un camí rural que enllaça amb una casa agrícola (fig. 1, a). Aquest camí és el que va destruir parcialment i va deixar al descobert la sitja. Cal indicar que en els treballs de la Dra. M. Genera ja havia estat documentada en prospecció la presència d’elements arqueològics anteriors al Bronze Final, bàsicament sílex (Genera, 1982, 111).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Jaume Noguera

04. Proto 1

125


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 126

Figura 1 a.: situació de la sitja de

Barranc de la Riera de Comte

les Gabarres. b.: seccions. c.: planta

25 m.

N

Carretera de Ginestar a Rasquera

RIU EBRE

SITJA

50 m.

Camí de Sant Vicenç

a) U.E. 5

U.E. 5

U.E. 2

U.E. 3

límit excavació pel nord

U.E. 1

límit excavació per l'est

límit excavació per l'oest

U.E. 1

secció A-A'

U.E. 3 U.E. 2

secció B-B' U.E. 4 U.E. 6

U.E. 4

1 m. camí d'asfalt

b) origen secció B

U.E 5

U.E. 1

N

límit excavació

U.E. 4 -172 final secció A' origen secció A talús superior sitja U.E. 3

U.E. 2 -252

talús inferior sitja

-450

c)

camí d'asfalt final secció B' a 807 cm.

La sitja de les Gabarres

Geològicament ocupa la primera terrassa quaternària fluvial, situada a uns 10 metres per sobre del curs actual del riu Ebre, formada per graves ben rodades de composició calcària, dolomítica, amb matriu sorrenca de gra gruixut i amb intercalacions de sorres i llims groguencs. Sobre aquestes graves hi ha un recobriment de llims salmonats que no supera els dos metres d’espessor, amb una potència total de 15 metres.

126

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 127

Figura 2 Materials ceràmics a mà recuperats a l’in-

Excavació

terior de la sitja. (Dibuixos: R. Àlvarez)

L’excavació es va dur a terme a finals del mes d’octubre amb la col·laboració del responsable de la secció d’arqueologia del CERE, en J. J. Duran, i d’estudiants d’arqueologia de la Universitat de Barcelona. En iniciar-se l’excavació, es va procedir a eliminar en una extensió aproximada de 4 m2 un nivell superficial, d’aproximadament mig metre de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Jaume Noguera

04. Proto 1

127


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 128

Figura 3 2

1

Elements de sílex i

3

fragments de percussors de granit

5 cm

0

4

0

5 cm

5

La sitja de les Gabarres

potència, de terres remogudes per les tasques agrícoles actuals, per tal de delimitar la sitja per la seva part superior. Entre aquesta terra es van recuperar materials de cronologia diversa (sílex, fragments informes a mà i a torn, ibèrics i romans). Un cop rebaixat el terreny, es va poder veure que l’estructura havia estat seccionada per la part superior durant època moderna, tal i com testimoniaven els solcs produïts per una arada de tractor (UE 5). També en aquest punt de l’excavació ja es va poder entreveure que la construcció del camí agrícola (UE 6) només havia respectat una tercera part de la sitja, aproximadament, de manera que podem dir que havia sofert dos talls: el primer havia destruït la seva part superior; el segon havia destruït tota la seva meitat meridional (fig. 1, b i c). La construcció de la sitja havia retallat (UE 3) les graves procedents dels al·luvions quaternaris (UE 4). Una vegada buidada del seu contingut (aproximadament amb un volum de 2,5 m3) es va poder constatar que es tractava de les restes d’una sitja de forma arrodonida i de fons pla (figura 4b). Els materials que la reomplien consistien en pedres de dimensions diverses sense

128

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 129

a

b

Figura 4 a.: secció de la sitja abans de l’excavació. b.: la sitja una vegada excavada amb els senyals

cap ordre, una terra fina de color groguenc, molt depurada, restes de talla de sílex, fragments de ceràmica a mà i fragments de dos percussors de granit (segurament destinats a la mòlta en molins barquiformes), tot en un únic i clar nivell arqueològic (UE 2). Cal remarcar que no es va recuperar ni un sol fragment d’os o qualsevol altra matèria orgànica, cosa que ens impossibilita intentar una datació radiocarbònica. En qualsevol cas, sembla evident que es tracta de materials de rebuig que amortitzen en un mateix moment una sitja c ja en desús. Per últim, i a instància del propietari dels terrenys, la sitja va ser reblida de nou amb pedres i terra per tal que el forat deixat per l’excavació no afectés la viabilitat del camí d’accés al mas de Sant Vicenç (figura 4c).

d’arada de tractor que van escapçar la seva part superior.

Anàlisi dels materials mobles

c.: la sitja una vegada reomplerta, on es pot apreciar el tall provocat pel camí

Malauradament l’escàs rebliment que conservava la sitja no va proporcionar gaires materials, en total 47 fragments ceràmics a mà (dels quals només 11 són formes, i, a més, poc representatives), les dues peces de granit (figura 3, núm. 4 i 5) i sílex, en la seva major part restes de talla, i dos nuclis de sílex blanquinós (figura 3, núm 1 a 3). Entre el material ceràmic destaquen quatre fragments ceràmics que proporcionen la vora i gran part del cos d’un gran bol hemisfèric de parets força gruixudes i amb un element de prensió o decoració disposat horitzontalment (figura 2, núm. 8). També es va recuperar un fragment de paret que conserva un petit mameló horitzontal sota el que seria el llavi (figura 2, núm. 5).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Jaume Noguera

04. Proto 1

129


22/9/07

10:23

130

Página 130

La forma i les característiques tècniques d’aquests vasos, així com de la resta de fragments ceràmics, no permeten una adscripció cronològica concreta, ja que no disposem de cap fòssil director clar. A causa de la migradesa del material recuperat, només podem proposar un horitzó cronològic entre el Neolític Final fins al Bronze Antic o Mitjà. Fora molt agosarat atribuir aquestes restes a l’horitzó cronocultural verazià, només per la presència d’un mameló horitzontal. A més, malauradament, la majoria dels sílex recuperats són restes de talla o nuclis, i els pocs estris apareguts no són significatius. En qualsevol cas, l’activitat agrícola d’aquesta població sembla confirmada per la presència dels percussors de granit, per la situació del jaciment, enmig de bones terres de conreu i de la confluència del riu Ebre amb el barranc de la riera de Comte i per la mateixa construcció d’un dipòsit d’emmagatzematge com constitueix una sitja. Un dels pocs jaciments de la comarca amb una cronologia aproximada a les restes descobertes a la sitja de les Gabarreres és el nucli del Mas de Molló (Móra la Nova), uns dos quilòmetres riu amunt, on es va documentar un assentament del Neolític Final a l’aire lliure amb abundant indústria lítica, documentat també després d’una excavació d’urgència (Espadaler et alii, inèdit). Aquest jaciment ocupa un indret amb les mateixes característiques geomorfològiques que la sitja objecte d’estudi, és a dir, sobre la terrassa fluvial que està disposada en la confluència d’un barranc i el curs del riu Ebre. De fet, durant diverses campanyes de prospecció i excavació en aquesta zona ha estat detectada la presència d’una ocupació anterior al Bronze Final, com és el cas, per exemple, de troballes epicampaniformes en el Mas de Dalt (Noguera, 1998, 35), puntes de fletxa de sílex en el Barranc de Gàfols (Asensio et alii, 1994-96, 304) o una altra punta de fletxa de sílex del tipus fulla de llorer descoberta en el Mas de Mall (Tivissa) (Vilaseca, 1954, 32). També és molt probable que determinades estacions tallers de sílex descobertes per Salvador Vilaseca (Vilaseca, 1953, 255-263) siguin atribuïbles a aquest poblament. Una altra de les zones del curs inferior de l’Ebre amb una documentació significativa sobre el Neolític Final i les etapes antigues de l’Edat del Bronze és la seva desembocadura. Especialment important és la informació subministrada per la Cova del Calvari d’Amposta (Esteve, 1966), on en un context funerari es van documentar vasos hemisfèrics llisos, alguns amb elements de prensió aplanats sota la vora. També són interessants les troballes de la Cova Cervereta (Vinallop, Baix Ebre), on, en un altre context d’enterrament, van aparèixer restes atribuïbles al Neolític Final - calcolític (Forcadell i Villalbí, en premsa). Per últim, una zona especialment estudiada és la confluència del Segre amb l’Ebre, a Mequinensa, on es localitzen un seguit de poblats i necròpolis amb una datació entre el Neolític Mitjà o Final i el Bronze Mitjà (Royo i Gómez 1996, 779), especialment Riols I, on apareixen ceràmiques llises decorades amb mamelons. En qualsevol cas, les dades actualment disponibles no són suficients

La sitja de les Gabarres

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 131

per definir l’assentament de les Gabarreres, tot i que creiem convenient la seva difusió, ja que el principal problema que presenta l’estudi d’aquesta època és la poca quantitat de jaciments excavats i/o publicats, circumstància especialment greu en el curs inferior de l’Ebre. Finalment cal afegir que si bé es pot donar per acabada l’excavació d’aquesta sitja és indubtable l’existència d’altres estructures similars de la mateixa època, ja que per tota la plataforma de la terrassa fluvial es recuperen nombrosos fragments de sílex i ceràmica a mà, o fins i tot ceràmica a torn de totes les èpoques (ibèrica, romana, medieval...) la qual cosa no fa més que confirmar les excel·lents característiques que reuneix aquest indret per a l’hàbitat humà. Bibliografia Asensio, D.; Belarte, M. C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994-96) «El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el Bronze Final i la Primera Edat del Ferro». A: Primera Taula Rodona de Sant Feliu de Codines, 1994. Gala, 3-5: 301-317. Espadaler, M.; Palanques, Ll.; Solies, J. M.; Vilalta, M. (inèdit) Informe de les excavacions d’urgència al jaciment del Molló (Móra la Nova, Ribera d’Ebre). Barcelona. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1983. Esteve, F. (1966) «La cueva sepulcral del Calvari d’Amposta». Pyrene, núm. 2: 25-50. Forcadell, T.; Villalbí, M. (en premsa) «Cova Cervereta: una nova cavitat sepulcral de finals del neolític al curs inferior de l’Ebre». A: XXXVII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Amposta, 1991. Genera, M. (1982) «Inventari arqueològic de la Ribera d’Ebre». Fonaments, núm. 3, p. 47-134. Noguera, J. (1998) «Evolució del poblament de la foia de Móra (Ribera d’Ebre, Tarragona) des del bronze final a l’ibèric ple: anàlisi i evolució del territori». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 8, p. 19-38. Royo, J. I.; Gómez, F. (1996) «Hábitat y territorio durante el Neolítico Antiguo y Medio/Final en la confluencia del Segre y el Ebro (Mequinenza, Zaragoza)». Rubricatum, núm. 1, p. 767780. Vilaseca, S. (1953) Las industrias del sílex tarraconenses. Madrid: Instituto Rodrigo Caro, CSIC, 1953. Vilaseca, S. (1954) Nuevos yacimientos tarraconenses de cerámica acanalada. Tarragona: Instituto de Estudios Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1954.

Jaume Noguera

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

131


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Pรกgina 132


22/9/07

10:23

Página 133

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell (el Catllar, Tarragonès) SANTI MOLERA ANDREU OLLÉ PEDRO OTIÑA JOSEP MARIA VERGÈS JOSEP ZARAGOZA Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (Unitat d’Investigació Associada al CSIC)

1. Situació El poblat protohistòric de l’Era del Castell es troba situat a l’extrem nord-oest del nucli urbà del Catllar (Tarragonès), sobre el turó que actualment ocupa el castell medieval de la vila (figura 1). Les seves coordenades UTM són X: 359.540 i Y: 4.559.810. La petita elevació sobre la qual s’assenta (74 m sobre el nivell del mar) és de planta triangular, perímetre abrupte, llevat de l’extrem sud, que manté una certa continuïtat amb el relleu veí, i superfície plana i lleugerament inclinada en direcció nord-est. L’emplaçament es troba situat a la riba dreta del riu Gaià a uns 5 quilòmetres de la seva desembocadura, dominant la confluència d’aquest amb el torrent dels Cavallassos. El substrat geològic és d’edat miocena. Litològicament, es compon de sorrenques micàcies amb ciment carbonatat i calcidurites sorrenques. Sobre aquesta base es troba un petit nivell edàfic en el qual s’assentaren les primeres ocupacions. 2. Descoberta i metodologia La descoberta del jaciment es va produir de manera totalment fortuïta, en el curs de les obres d’adequació de l’entorn del Castell del Catllar, que portava a terme l’Ajuntament d’aquest municipi. Durant les tasques de construcció del talús d’una de les seccions que van quedar al descobert com a conseqüència d’una excavació arqueològica realitzada al vall del castell,1 s’observà un fogar seccionat d’antic, associat a materials ceràmics de l’Edat del Ferro. Els treballs, controlats per Josep Zaragoza2, van ser aturats immediatament i es va procedir a informar el Servei 1 . La intervenció a què fem referència fou duta a terme per Josep Maria Vergès al fossat del castell entre els dies 15 de setembre al 31 d’octubre de 1996. 2 . Resolució dictada el dia 17 d’abril de 1997, amb l’autorització per a l’excavació d’urgència entre els dies 17 d’abril i 15 de juny, sota la direcció tècnica de Josep Maria Vergès i Santi Molera. L’equip d’excavació estava format per: Ethel Allué, Jordi Ballester, Francesc Bosch, Joan Bofarull, Manolo Bover, Pilar Bravo, Marta Bru, Oscar Curulla, Yann De Cacqueray, Ruben Díaz, Marta Fontanals, Gemma Hidalgo, Sílvia Infante, Cecília Lobel, Angel López, Sílvia Matas, Iñaki Matias, Hèctor Mir, Ernest Muntaner, Rafael Nassarré, Andreu Ollé, Enrique Olmo, Pedro Otiña, Josep Maria Pérez, Lluís Piñol, Cristina Rabasseda, Montse Reyes, Anna Rodríguez, Esther Rovira, Palmira Saladié, Norma Vélez, Juan Carlos Vidal, Enric Vilalta, J. J. Withe i Josep Zaragoza.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

133


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 134

Figura 1 Vista aèria del jaci-

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

ment.

134

J

O R N A D E S

D

’A

d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Seguidament, amb el finançament de l’Ajuntament del Catllar, s’inicià la intervenció d’urgència, duta a terme entre els dies 17 d’abril i 15 de juny de 1997 per un equip d’arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili sota la direcció de Josep Maria Vergès i Santi Molera. Inicialment, es van fer unes rases per avaluar l’extensió de les estructures, les quals posaren de manifest que les restes arqueològiques s’estenien al llarg de tota la meitat nord del turó. Conegudes les dimensions aproximades de l’assentament, es decidí intervenir sobre la meitat oest, lloc on semblava que la seqüència arqueològica podia trobar-se més completa. Així, s’inicià l’excavació sistemàtica de les estructures, utilitzant el mètode Harris per tal de documentar els diferents elements. Durant l’excavació, es recolliren sistemàticament mostres per poder fer estudis pol·línics, antracològics, carpològics, de microfauna, sedimentològics i micromorfològics. A banda de la garbellada tradicional, s’utilitzà la màquina de flotació per processar la totalitat del sediment recuperat a l’interior de les sitges i bona part del pertanyent a sòls d’ocupació i rebliments constructius. Així mateix, s’han recollit mostres de sediment en les àrees de circulació i en l’interior de les habitacions, tant a zones exposades a l’aire lliure com protegides (angles d’habitació, peus de paret, etc.). Els fogars han estat sistemàticament mostrejats, per l’obtenció de làmines fines de la seva secció i per la recollida de cendres per a l’estudi de les matèries orgàniques. Cap dels elements susceptibles de conservar residus derivats de l’ús en la seva superfície (molins, mans de molí, recipients sencers, bases, etc.) no han estat rentats a l’espera de fer-ne els estudis oportuns. La major part d’aquests estudis estan en procés d’elaboració, i, per

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 135

Figura 2 Vista general de l’àrea excavada.

tant, les dades obtingudes no són presents en aquest treball, o bé hi són de forma preliminar. 3. Seqüència ocupacional Durant les tasques d’excavació s’han documentat tres fases principals d’ocupació al jaciment de l’Era del Castell, corresponents al Bronze Final, a la Primera Edat del Ferro i a l’Ibèric Antic (figura 2). No es descarta, tanmateix, que l’ocupació del turó es perllongui al llarg de l’època ibèrica, si hem de jutjar pel material aparegut en els nivells superficials. A l’hora de fer valoracions tant de la perduració de l’assentament com de les característiques de les diferents fases, cal tenir en compte que s’ha excavat sols una part de les estructures delimitades i que és molt probable que l’assentament s’estengués cap a l’àrea ocupada actualment pel castell medieval. III.1. Fase i: bronze final a. Estructures d’hàbitat A la zona nord-est de l’àrea excavada s’han identificat dos fons de cabana, un d’ells (FC1) delimitat per 9 forats de pal (figura 3) i l’altre (FC2), per 7. Aquests forats estan excavats al substrat, són de forma irregular i tenen diàmetres que oscil·len entre els 18 i els 40 cm. Les estructures presenten planta oval, d’entre 4 i 5 metres de llarg per 3 d’amplada, amb un espai interior útil de poc més d’11 m2. En ambdues s’han localitzat restes de fogars no estructurats situats al centre de l’àmbit. Sota el fogar de FC1 van aparèixer dos nous forats de pal que indiquen l’existència d’estructures anteriors. b. Materials ceràmics Els materials ceràmics d’aquesta fase d’ocupació són força escassos.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

135


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 136

Figura 3 Vista general d’un dels fons de cabana (FC1) on s’observen els forats de pal que delimiten l’estructura i les restes del fogar central.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

La major part dels recipients presenten una superfície exterior allisada, generalment de forma força grollera, mentre la resta no ha estat sotmesa a cap tipus de tractament. El desgreixant és poc homogeni. A simple vista, predominen partícules minerals de color blanc i negre, sorres, i restes vegetals, aquestes darreres en percentatges molt petits. Pel que fa al tipus de cocció, predomina àmpliament la reductora, que ha produït superfícies de tonalitats grisoses i, en menor proporció, negres. Les decoracions, força escasses, estan representades pels cordons digitats, situats al coll del recipient, els mugrons, situats en la zona de màxim diàmetre, i les estries. Les formes documentades són poques, generalment presenten llavis exvasats, acabats en perfil rodó, apuntat o bisellat. En línies generals, es tracta de recipients de mitjà o petit format que podem identificar com a olles i cassoles. El diàmetre màxim de les boques no sobrepassa els 13 cm, i la forma més freqüent és l’olla, que presenta un perfil en forma d’s. El material ceràmic ens situa en un moment de l’Edat del Bronze Final, tot i que per les seves característiques no podem fer una datació més acurada.

136

c. Restes faunístiques Les escasses restes faunístiques corresponents a aquesta fase d’ocupació s’ha considerat que pertanyen a Caprinae, sense que se n’hagi pogut identificar l’espècie, i a Ovis aries. d. Restes vegetals Pel que fa a les restes vegetals, les dades de què disposem actualment provenen exclusivament dels estudis antracològics. El nombre de restes recuperades (33) no permet arribar a conclusions estadísticament fiables. No obstant això, des d’un punt de vista indicatiu, cal assenyalar el predomini del Pinus type silvestris, acompanyat de Pistacea lentiscus, Olea europaea, Quercus ilex/coccifera i Quercus sp. caducifoli.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 137

III.2. Fase ii: primera edat del ferro Aquesta fase és la més extensa i la més ben conservada i, per tant, la fase de la qual disposem de més informació.

Figura 4 Carrer de la fase de la Primera Edat del Ferro.

a. Urbanisme i construcció A l’àrea excavada s’han documentat habitacions disposades en tres fileres orientades nord-oest sud-est, articulades per dos carrers que oscil·len entre els 60 i 100 cm d’amplada (figura 4). Aquests carrers són perpendiculars a les corbes de nivell, disposició que facilita el seu funcionament com a desguàs de les aigües de pluja. Les estances d’aquesta fase són de planta rectangular, amb una mitjana de 4 m de llargada per 2,5 d’amplada. Els trams conservats dels murs estan majoritàriament construïts amb blocs tabulars d’una calcària procedent de les formacions de tapàs de la zona, que localment s’anomena pedra de fil, tot i que també hi trobem gresos, còdols de riu i molins de granit reaprofitats. En tots els casos, l’aparell està lligat amb fang. No s’han documentat trinxeres de fonamentació, ja que els murs s’assenten, bé directament sobre el substrat miocè, o bé sobre la prima capa de terra vegetal que el cobreix en alguns casos. Les parets tenen un gruix que oscil·la entre els 35 i els 50 cm, i presenten un aparell regular, amb blocs lleugerament escairats i disposats horitzontalment formant filades. En tres de les estances s’han documentat arrebossats a les parets interiors, realitzats amb fines capes de fang de tonalitats marrons clares i verdoses, procedent de les formacions geològiques immediates al jaciment. Desconeixem fins a quina alçada arribava la construcció en pedra, ja que la màxima alçada documentada és de 80 cm. La presència d’argila a l’interior de les habitacions permet plantejar que el tram superior estigués construït amb aquest material, o bé que la coberta, molt possiblement feta amb elements vegetals, portés un recobriment de fang. S’han documentat forats de pal en forma de con invertit al centre de dues estances. Aquests elements indiquen l’existència d’un suport de la coberta o bé d’una estructura interna suspesa. Cal assenyalar que aquestes dues habitacions són les úniques que no tenen paviment de terra batuda, i tampoc presenten fogars. La primera distribució urbanística es modifica parcialment en un moment indeterminat d’aquest període. Aquesta reforma es concentra al sector

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

137


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 138

Figura 5 Un dels fogars de la fase de l’Ibèric Antic (A27) parcialment excavat.

nord i comporta l’amortització del carrer est, la remodelació d’estructures i la construcció de nous habitatges. Es demostra una tendència a ampliar les dimensions de les habitacions. El cas més significatiu en aquest sentit és la fusió en una sola estança dels àmbits 29a i 29b. Des d’un punt de vista constructiu, no s’observen diferències amb el que s’ha esmentat anteriorment. a1. Paviments A l’interior de les habitacions es documenta la regularització del pendent natural del substrat mitjançant l’excavació de la part més elevada. Per sobre d’aquesta regularització es disposen paviments de terra batuda, d’uns 5 cm de potència, construïts amb el sediment arenós de color groguenc procedent de la descomposició de calcidurites sorrenques del substrat. Sovint s’hi barreja tapàs esmicolat, la qual cosa dóna una coloració blanca amb aparença de calç.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

a2. Llars de foc Els fogars documentats a les habitacions presenten una certa variabilitat. D’acord amb la tipologia proposada per Pons i Molist (Pons i Molist 1989, 137-142) es poden agrupar en tres grans tipus. Els més senzills són dos fogars superposats, a l’àmbit A-23, en cubeta, perfectament rectangulars i amb una capa refractària de fang. En segon lloc, disposem d’un fogar amb sola sobreaixecada il·limitada, a l’àmbit A-14. Finalment, a l’àmbit A-27, ens trobem amb una llar de planta quadrada, amb unes dimensions de poc més d’un metre de costat que presenta una capa refractària de petits còdols, dipositats en una cubeta, recoberta d’argila. Aquest darrer tipus es repetirà en la fase posterior, Era del Castell III, concretament en els àmbits A-29 i de nou en l’A-27 (figura 5). En tots els casos, els fogars ocupen una posició central en les habitacions, lleugerament desplaçats cap a la paret oposada a l’accés.

138

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 139

Figura 6 Zona d’emmagatzematge (A15) de la fase de la Primera Edat del Ferro.

a3. Sitges Totes les sitges documentades a l’Era del Castell corresponen a aquesta fase, i es troben situades a l’interior de les habitacions. La seva forma és globular, amb boques de 60-80 cm de diàmetre, i amb una profunditat màxima de 130 cm. L’habitació més significativa en aquest sentit és l’A-15, on s’han localitzat quatre sitges, associades a un morter in situ i a un grup de molins que aparegueren en el seu interior (Figura 6). Aquests elements ens permeten plantejar el funcionament d’aquesta habitació com a àrea d’emmagatzematge. Tot i que hi ha altres habitacions que disposen de sitges (A-16, A-17b, A-18, A-19 i A-29b), en cap cas se n’ha localitzat més d’una. És significatiu el fet que en un mateix àmbit mai no es troben associades les sitges amb els fogars. Aquesta dada indica una especialització funcional dels diferents àmbits, amb zones d’habitatge i zones d’emmagatzematge i processament de productes agrícoles, ben diferenciades. b. Materials recuperats b1. La ceràmica a mà Aquest tipus de ceràmica predomina clarament sobre les produccions fetes amb torn. Les pastes són majoritàriament de color gris fosc, tot i que també trobem tonalitats negres i diferents gammes de marrons, amb desgreixants bàsicament calcaris. Les formes més representades són les de vora exvasada amb perfil rectilini, amb bisell o sense. Les bases són majoritàriament planes, tot i que també són presents els peus anulars poc alts (figura 7). Predominen els recipients de dimensions mitjanes o petites —especialment aquests últims— per damunt dels de grans dimensions, els quals es presenten de manera testimonial. L’element ornamental més abundant és el cordó, decorat sovint amb

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

139


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 140

Figura 7 Ceràmica a mà de la Primera Edat del Ferro.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

empremtes digitals i, en la resta de casos, amb incisions d’orientació obliqua. Es tracta de cintes de fang adherides a la superfície del recipient que defineixen una línia horitzontal, gairebé sempre situada al coll del recipient, tot i que també són presents els cordons entrecreuats. També apareixen peces decorades amb acanalats, incisions i mugrons, aquests darrers generalment situats al diàmetre màxim de la peça. Entre aquest conjunt de materials, cal destacar una imitació de pithoi amb quatre nanses bífides de pasta grisa fosca molt grollera, i un petit recipient a l’interior del qual hem recuperat restes d’ocre.

140

b2. Ceràmica a torn Els únics recipients ceràmics a torn documentats a l’Era del Castell dins la fase de la Primera Edat del Ferro es corresponen a produccions fenícies (figura 8). Totes les àmfores pertanyen a les factories del sud peninsular. Per a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 141

Figura 8 Llavis d’àmfora fenícia de la Primera Edat del Ferro.

la classificació d’aquest tipus de material hem seguit el treball de Joan Ramón (1995). Àmfora fenícia T-10.1.1.1 Representada per un únic fragment, procedent de l’estrat superficial. La pasta és de dos colors, gris clar i marró, amb el desgreixant amb partícules de color negre característic de les produccions de l’estret de Gibraltar. Es tracta d’una vora llarga de 10 cm de diàmetre, amb una petita inflexió en la part baixa. La part superior de la vora finalitza d’una manera fina i lleugerament arrodonida i exvasada. Joan Ramón (1995) dóna a aquest tipus una cronologia que abasta des del segon quart del segle viii abans de la nostra era fins a la primera meitat del segle vii abans de la nostra era. Àmfora fenícia T-10.1.2.1 Es tracta de l’àmfora fenícia occidental més documentada a Catalunya (figura 8). A l’Era del Castell se n’han recuperat quatre vores, tres de les quals provenen de l’estrat superficial, mentre que la restant es localitzà a la unitat estratigràfica 2002, que correspon a l’amortització d’un dels carrers. Les pastes d’aquestes formes són majoritàriament de dos colors, combinant diferents tonalitats de marrons amb grisos. Presenten el mateix tipus de desgreixant que la forma anterior. Tot i que aquest tipus presenta diferents variants, tal i com demostren les vores de l’Era del Castell, formalment totes responen a un mateix esquema de producció, que consisteix en un llavi col·locat directament sobre l’esquena, amb una projecció vertical. La cara exterior pot ser rectilínia, còncava o concavoconvexa, i l’alçada pot variar entre les unes i les altres. Per a aquest model

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

141


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 142

s’ha proposat una cronologia de 650-575 abans de la nostra era, una mica posterior a la forma anteriorment descrita. Al marge de les àmfores, es va recuperar a l’interior d’una sitja un fragment informe de ceràmica a torn decorat amb una banda d’engalba vermella. La pasta presenta un color vermellós intens, amb desgreixants de quars molt fi i punts blancs, segurament de calç. La peça ha estat identificada per Joan Ramón3 com un fragment d’una urna d’origen centremediterrani, possiblement de l’àrea de Cartago. El context en què va ser recuperada, associada amb material a mà de tradició camps d’urnes, ens permet datar aquesta peça entre la segona meitat del segle vii i el primer quart del vi abans de la nostra era. b3. Objectes metàl·lics Quant al metall, cal destacar la troballa d’una vintena d’objectes de bronze, entre els quals remarquem dos botons, una anella, dues puntes de fletxa i un ham de pesca. També s’han trobat sis elements de ferro, entre els quals destaquen dos fragments de ganivet i un regató de llança. b4. Indústria lítica El principal grup d’objectes lítics són els molins barquiformes de granit, tot i que també s’han documentat dos morters de calcària, diverses boles de sílex (possiblement utilitzades com a matxucadors), mans de molí, ascles de sílex, una destral de pedra polida, i un grup de palets de riu que semblen haver estat utilitzats com a allisadors i brunyidors.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

b5. Restes faunístiques Dintre de les restes de fauna terrestre predominen els elements pertanyents als súids, que en els casos en què ha estat possible determinar-ne l’espècie, corresponen a Sus domesticus, i dels ovicàprids, entre els quals s’han determinat elements de Capra hircus i Ovis aries. També estan presents en menor quantitat les restes de bòvid i de lepòrid, i, de forma testimonial, les de cèrvid, entre les quals s’ha pogut identificar Cervus elaphus. Com es pot observar, l’explotació dels mamífers que porta a terme aquest grup es basa en espècies domèstiques, tot i que es complementa amb animals procedents d’activitats cinegètiques. La fauna marina està representada bàsicament per restes malacològiques, a excepció d’una resta de sèpia i d’una espina d’un peix no identificat. Les espècies identificades han estat Glycymeris insubrica (4 exemplars) i Cerastoderma glaucum (1 exemplar). Tots els individus de l’espècie Glycymeris insubrica presenten una perforació al vèrtex, fet que fa pensar en la seva utilització com a objectes ornamentals, independentment que aquesta espècie pugui formar part de la dieta d’aquesta comunitat. La presència de Cerastoderma glaucum, a falta de criteris per contrastar-ho, s’interpreta com a element de consum alimentari, a l’i-

142

3. Agraïm a Joan Ramón el seu ajut en la identificació d’aquest fragment.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 143

gual que succeeix amb la resta de sèpia i l’espina de peix. Aquests elements ens estan indicant alhora activitats de pesca, documentades també per la presència de l’ham de bronze. Com a únic exemplar d’objecte fabricat en os cal esmentar una làmina corbada d’os d’un gran mamífer que presenta uns petits forats, a l’interior dels quals encara es conserven restes de bronze. Les úniques restes antropològiques documentades són dues dents, una de les quals és de llet. b6. Restes vegetals La informació de què disposem actualment sobre les restes vegetals és de caire preliminar i prové dels estudis, encara en curs, d’antracologia, carpologia, fitòlits i midons. L’anàlisi antracològica, feta sobre un total de 500 fragments provinents del garbellat amb màquina de flotació dels sediments recollits durant la campanya d’excavació, assenyala un predomini de carbons pertanyents a Olea europaea, juntament amb Quercus ilex/coccifera, Pistacia lentiscus i altres arbustos de l’entorn de l’alzinar. A més, hi ha altres tàxons del bosc de ribera com l’Ulmus sp. i el Salix sp. Al tàxon Olea europaea pertanyen tant la varietat salvatge com la cultivada, i només es poden distingir a través de l’anàlisi biomètrica o química, estudi que s’està portant a terme actualment. També s’han identificat alguns tàxons relacionats amb el consum alimentari a més de l’olivera, com ara el Ficus sp. i Vitis sp. L’anàlisi carpològica ha permès la identificació de cereals com són Hordeum vulgare, Triticum cf. / durum, Triticum aestivum / durum, Panicum miliaceum, a més de Vitis vinifera. L’estudi de fitòlits i midons procedents de la superfície dels molins barquiformes i de les mans de molí ha permès contrastar el processament de part dels cereals ja documentats a escala carpològica, concretament, Triticum sp. i Hordeum sp. i a més, afegeix el tàxon Quercus sp. dins del grup de vegetals aprofitats pel consum, molt probablement en forma de farina de gla. III.3. Fase III: ibèric antic D’aquest moment, en tenim una documentació molt fragmentada, ja que es tracta dels nivells superiors, que es trobaven molt alterats tant per l’erosió com per les accions antròpiques, en especial la construcció del castell en època medieval. Estructures d’hàbitat Corresponents a aquest moment hem pogut identificar els àmbits A-27 i A-29, el primer dels quals consta de dues fases constructives, i un gran rebliment a l’àrea de l’àmbit 22. La tècnica constructiva, pel que fa a murs i paviments, presenta una clara continuïtat amb el moment anterior. Tan sols cal assenyalar que les estan-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

143


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 144

ces són considerablement més grans. Els fogars documentats corresponen al tipus semiexcavat, de planta quadrada, coberta de fang i una sola de petits còdols que fan de capa refractària. La fragmentació d’aquest registre ens impossibilita fer una interpretació urbanística del jaciment en aquest moment. b. Restes ceràmiques b1. Ceràmica comuna ibèrica a torn Dins d’aquest grup predominem les coccions oxidants per sobre de les coccions reductores, tot i que aquestes darreres també estan àmpliament representades. Les pastes oxidants presenten, generalment, una bona factura, amb pastes de tonalitats variables entre el vermell ataronjat i el marró, força compactes, dures i de so metàl·lic. El desgreixant que s’observa a simple vista està format per partícules minerals de color blanc i, de vegades, mica platejada. Pel que fa a les formes, predominen les àmfores amb el llavi de secció rodona o de tendència quadrangular, seguits de tota una sèrie de bols i plats de dimensions variables (figura 9). Cal destacar la baixa representació de gerres de grans dimensions. Els fragments ceràmics decorats són ben escassos, però en tots els casos l’ornamentació que presenten consisteix en bandes paral·leles de color roig vinós. Les produccions de tècnica reductora es poden agrupar, com a mínim, en dos grans grups. Per una banda, les produccions que presenten una pasta força compacta, dura, ben depurada, de so metàl·lic i sense impureses visibles a simple vista. Les formes predominants en aquesta producció són els bols i els plats. El segon grup el constitueixen els recipients de pasta poc depurada, de tall irregular, amb abundant desgreixant de diversa natura. Aquestes darreres peces acostumen a presentar la superfície exterior allisada, amb una tonalitat pròxima al negre. La forma predominant dins d’aquesta producció és el plat.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

b2. Ceràmica a mà Aquest grup es troba àmpliament representat en aquesta fase, tot i que en menor proporció que a les dues fases anteriorment descrites. En línies generals, mantenen les mateixes característiques que a les fases anteriors; és a dir, pastes poc depurades, amb abundant desgreixant visible, superfície exterior majoritàriament allisada —de vegades brunyides o sense tractament—, i predomini de la tècnica reductora per damunt de l’oxidant. Les formes documentades tornen a ser olles amb perfils en forma d’S de mides petites, tapadores, tenalles de format mitjà i petites cassoles (figura 10).

144

b3. Ceràmiques d’importació Les importacions dins d’aquesta fase tenen una presència pràcticament testimonial, i en estratigrafia queden reduïdes a produccions de ceràmica grisa

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 145

Figura 9 Ceràmica comuna ibèrica a torn

d’Occident. En general, els fragments documentats presenten una pasta de color gris intens, de bona cocció i ben depurada. Presenten un fina capa de vernís de color negre poc adherent. Pel material ceràmic, podem proposar per a aquesta fase una cronologia d’entre el segon quart del segle vi i mitjan segle v abans de la nostra era. c. Objectes metàl·lics S’han recuperat un total de vuit objectes de bronze, tots ells informes llevat d’una fíbula de doble ressort, i un fragment d’escòria de ferro.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

145


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 146

Figura 10 Ceràmica a mà ibèrica, perfil en S de la fase III. Ibèric antic.

d. Restes faunístiques Les restes òssies de mamífers recuperades en aquesta fase pertanyen majoritàriament a ovicàprids, tot i que només s’ha pogut identificar Capra hircus. També apareixen elements pertanyents a bòvids, súids, lepòrids i cèrvids, en aquest darrer cas de l’espècie Cervus elaphus. Com es pot observar, la representació dels elements faunístics d’aquesta fase pràcticament no difereix, tot i que el nombre de restes recuperades és molt menor, de l’observada a la fase corresponent a la Primera Edat del Ferro. La fauna marina està representada exclusivament per elements malacològics. Les espècies documentades són: Glycymeris insubrica (5), Acanthocardia tuberculata (2), Cerastoderma glaucum (1) i Patella cf. Caerulea (1). Com en el cas de la fase corresponent a la Primera Edat del Ferro, tots els individus de l’espècie Glycymeris insubrica presenten una perforació a la zona del vèrtex. La resta d’espècies malacològiques no presenten cap tret que indiqui el seu ús com a objectes ornamentals i, tot i que ni aquest ni el seu possible ús com a objectes funcionals no es pot descartar, s’interpreten com a elements de consum alimentari. L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

e. Restes vegetals La informació de què disposem referent a les restes vegetals per a aquesta fase prové exclusivament de l’anàlisi antracològica. Atès que la mostra disponible és tan sols de 14 exemplars, els resultats obtinguts són merament indicatius. Els elements identificats són: Olea europaea, Pinus typus silvestris, Ulmus sp. i Populus sp.

146

IV. Consideracions finals L’Era del Castell és el primer jaciment localitzat al Camp de Tarragona que presenta una seqüència contínua des del Bronze Final fins a l’Ibèric Antic. És especialment interessant el fet que s’hagi documentat el pas de l’hà-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 147

bitat en cabanes a l’hàbitat en pedra, i el seu desenvolupament durant la Primera Edat del Ferro i l’Ibèric Antic. Pel que respecta a la segona fase de l’Era del Castell, cal assenyalar que comparteix característiques tant amb assentaments del Penedès com de la zona de l’Ebre. Al Penedès durant els darrers anys s’han identificat un grup de jaciments de cronologia similar (Mestres et al., 1994-1996). Entre aquests, cal destacar l’assentament de l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca), on es van documentar un fons de cabana i una sitja de la Primera Edat del Ferro (Mestres et alii, 1990 ; 1994-1996); Pou Nou II (Olèrdola) on es documentaren quatre sitges i tres fosses de la mateixa cronologia (Mestres et al., 19941996); i el Pujolet de Moja (Olèrdola), amb sis sitges, un fons de cabana i dues grans fosses (Mestres et al., 1997). Tots aquests jaciments presenten fons de cabanes, sitges i fosses, però en cap cas s’ha documentat cap estructura en pedra. Pel que fa a l’àrea de l’Ebre, trobem jaciments amb construccions en pedra com la Ferradura (Maluquer, 1983), Barranc de Gàfols (Asensio et al.1994-1996; Belarte et al., 1992; 1994) o el Coll del Moro de la Serra d’Almos (Belarte, 1997). Pel que fa a les estructures en pedra i a l’urbanisme, s’observen certes similituds amb l’àrea de l’Ebre. Tot i que l’Era del Castell les estances rectangulars presenten poques diferències mètriques entre el costat llarg i el curt, a la resta de jaciments la planta és més allargada (Belarte, 1997). En aquest sentit, el paral·lel més proper el trobem al poblat de Coll del Moro de la Serra d’Almos, excavat als anys cinquanta pel doctor Salvador Vilaseca. D’altra banda, la presència de sitges i l’absència de grans contenidors ceràmics ens remet a les pràctiques d’emmagatzematge documentades a la zona del Penedès, mentre que ens distancia de les identificades a la zona de l’Ebre i a la zona de Lleida: la Ferradura (Maluquer, 1983), Barranc de Gàfols (Asensio et al.,1994-96; Belarte et al., 1992, 1994) i els Vilars (Alonso et al., 1996). Per últim, cal destacar que la presència de materials procedents de les factories fenícies de la zona de l’estret de Gibraltar a l’Era del Castell confirma el contacte de les poblacions costaneres del nord de la província de Tarragona amb el món colonial fenici. Bibliografia Alonso, N. (1996) «Els molins rotatius: origen i expansió en la Mediterrània occidental». Revista d’Arqueologia de Ponent [Lleida], 6: 183-188. Alonso, N.; Garcés, I.; Junyent, E.; Lafuente, A.; Lopez, J. B.; Miró, J. M.; Ros, M. T.; Rovira, M. C. (1996) «L’assentament dels Vilars (Arbeca , les Garrigues): Territori, recursos i activitats». Gala [Sant Feliu de Codines], 3-5: 319-339. Asensio, D.; Belarte, M.C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J. i Santacana, J. (1994-1996) «El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el bronze final i la primera edat del ferro». Gala [Sant Feliu de Codines], 3-5: 301-317.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

147


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 148

Belarte, M.C.; Mascort, M.; Sanmartí, J. i Santacana, J. (1992) «El yacimiento del Barranc dels Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre): un modelo protohistórico de colonización agrícola». Butlletí Arqueològic Reial Societat Arqueològica Tarraconense, èp.V, [Tarragona] 13, p. 55-67. Belarte, M. C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994) «El asentamiento protohistórico del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)». A: Primer Congreso de Arqueología Peninsular. Porto: p. 231-247. Belarte, M. C. (1997) Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya protohistòrica. Barcelona. Maluquer de Motes, J. (1983): El poblado paleoibérico de La Ferradura, Ulldecona, Tarragona. P.I.P., VII, Universitat de Barcelona, Barcelona. Mestres, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1990) «Estructures de la primera edat del ferro de l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, Alt Penedès)». Olerdulae [Vilafranca del Penedès], 1-4, p. 75-117. Mestres, J.; Senabre, M. R.; Socias, J. (1994-96) «L’Alt Penedès a la Primera Edat del Ferro: consideracions a l’entorn d’un model d’ocupació de territori». Gala [Sant Feliu de Codines], 3-5: 247-263. Mestres, J.; Nadal, J.; Senabre, M. R.; Socias, J.; Moradas, N. (1997) «El Pujolet de Moja (Olèrdola, Alt Penedès), ocupació d’un territori durant el neolític i la primera edat del ferro». A: Tribuna d’Arqueologia 1995-1996. Barcelona: Departament de Cultura, p.121-148. Molera, S.; Ollé, A.; Otiña, P.; Vergés, J. M. (1997) «L’assentament protohistòric de l’Era del Castell». Recull. La Revista del Catllar [El Catllar], 3: 17-22,. Molera, S.; Ollé, A.; Otiña, P.; Vergés, J. M.; Zaragoza, J. (1999) «Primeros resultados de la excavación del poblado protohistórico de l’Era del Castell (El Catllar, Tarragona)». A: Actas del XXIV Congreso Nacional de Arqueología. Cartagena, 1997. Otiña, P. (1998) «Els ibers al Camp de Tarragona». Kesse. [Tarragona], 26, p. 8-13. Pons, E.; Molist, M. (1989) «Les structures domestiques de cuisson durant la Protohistorie en Catalogne». A: Pré-actes du Colloque international. Habitats et structures domestiques, en Méditerranée occidentale durant la protohistorie. Arles-sur-Rhône.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

Ramón, J. (1995) Las ánforas fenicio-púnicas del mediterraneo occidental. Barcelona.

148

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 149

L’establiment de Sant Miquel (Vinebre, Ribera d’Ebre) MARGARIDA GENERA I MONELLS

El serral de Sant Miquel, sobre el Pas de l’Ase (100 metres sobre el nivell de mar), en el contrafort de la serralada Prelitoral, s’alça 1,5 km al sud-est del poble de Vinebre, a la riba esquerra de l’Ebre, enfront d’Ascó, a la comarca de la Ribera d’Ebre. Tot i que la descoberta d’aquest establiment es féu l’any 1973, fet del qual ja es va donar notícia a través de la premsa, és a finals del 1975 que vam visitar per primera vegada el turó de Sant Miquel, durant les investigacions a les comarques de l’Ebre que aleshores portàvem a terme. Després de les prospeccions realitzades l’any 1976, entre el 1977 i el 1999 hi hem fet diverses campanyes d’excavació, de neteja i de consolidació de les estructures més malmeses, a més de l’estudi del jaciment, situat al peu del turó ja a la plana, a la partida de la Fontjoana, on va tenir lloc la descoberta d’una important estela funerària, l’any 1988. Durant els anys 1992 i 1998 s’hi ha fet altres campanyes d’excavació que han permès posar al descobert gran part de la planta del conjunt que apareix a la part més alta del turó i que és objecte d’estudi en aquesta comunicació. Entre els factors que van determinar la selecció d’aquest indret com a establiment humà cal esmentar: Els aspectes estratègics amb gran domini panoràmic i de control de la zona. Hi ha un gran nombre d’establiments ibèrics i d’època romana dins el seu àmbit visual. Aigua abundant a l’abast, aportada pel mateix riu i per les fonts dels voltants, tèrmes pel conreu, hi ha diverses. L’existència de recursos naturals: a part de les primeres matèries com són nòduls de sílex que es troben localment, ben diferenciables dels grans nòduls que apareixen a les formacions evaporítiques continentals de l’eocè de la zona del Montsant. La proximitat dels camins que condueixen a l’àrea minera del Molar i Bellmunt, a través de la Torre de l’Espanyol. Aquestes mines haurieu abastit de galena per a l’obtenció del plom, àmpliament documentat en el jaciment de Sant Miquel. A grans trets hi trobem un recinte que tanca un complex d’estructures molt adaptades a la morfologia del terreny; és un petit planell de forma esca-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera

04. Proto 1

149


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 150

Figura 1 Situació del jaciment de Sant Miquel de Vinebre.

L’establiment de Sant Miquel

pular, de poc més de 130 m de llarg per 60 m d’amplada màxima, amb uns 70 x 35 m amb restes de construccions visibles. En els treballs de camp han estat distingides 7 àrees: 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7; les 5 primeres, en anteriors publicacions les havíem denominat: A, B, C, D i E, respectivament. Dins l’àrea 1, que s’estén per la part més ampla del turó, es conserva el mur que tanca el costat nord, molt més gruixut (1 m) que altres del recinte, construït amb una tècnica més acurada. A través del sondeig efectuat posteriorment, hem comprovat que aquest mur es prolonga paral·lel a l’actual canal, longitudinalment per l’àrea 4. Àrea 2. Compresa en el pla inferior i situada sota la visera rocosa que trobem a la cara del turó que mira a la població de Garcia. El terreny és també molt inclinat cap a aquest costat. Durant la Guerra Civil hi fou construïda una trinxera i això significà la destrucció d’una part de les estructures que es conservaren adossades a la roca. Dintre aquesta àrea hi ha unes escales de comunicació amb l’àrea 1 i algunes restes de murs que apareixen almenys perpendiculars a la roca. Àrea 3. És la més pròxima al riu. Comprèn la part del cim que forma un llom allargassat que esdevé cada vegada més estret i acaba en un vessant molt rost, la base del qual queda retallada per la carretera actual de MóraVinebre. Avui el costat que mira Vinebre queda delimitat per l’antic canal (Ebre-la Torre de l’Espanyol) que ressegueix gairebé tot el cim del serral per aquesta banda. A la mateixa àrea, hi ha un mur central que divideix la demarcació en dues zones ben definides i un conjunt d’àmbits a banda i banda d’a-

150

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Figura 2 Planta generalVista General del Pas de l’Ase. Figura 3 Vista aèria.

Página 151

quest eix. Aquests espais de planta més o menys trapezoïdal es van estrenyent a mesura que s’acosten els extrems. En alguns sectors on els murs han desaparegut, la roca, que apareix retallada, delimita les estructures. Dins d’aquesta àrea es conserva un recinte tancat de dimensions reduïdes, que per les seves característiques ha estat atribuït a un dipòsit que hem relacionat amb una premsa, probablement de vi, localitzada en l’àmbit del costat. Àrea 4. S’estén pel vessant de cara a Vinebre, el pendent del qual presenta una forta inclinació cap al nord, a l’altra banda del canal, on hi ha els amuntegaments de terra ocasionats per les obres del canal, darrerament hi hem localitzat la continuació del mur descobert a l’àrea 1; que aquí després de fer un colze d’un angle de 90º, tanca el recinte per aquest costat. Àrea 5. Forma com un petit coll i és l’accés actual a l’establiment. És l’àrea més estreta i tancada pels mateixos estrats de conglomerat que formen com un corredor pel mig del qual passa el canal. Ens hem limitat a fer-hi algunes prospeccions. Àrea 6. Es troba situada en el centre de l’establiment i roman encara per excavar. Àrea 7. Presenta un fort pendent sobre el riu. Hi ha instal·lada la canalització de l’aigua de l’antic rec al qual ens hem referit en descriure l’àrea 3. En un pla inferior hi hem trobat restes d’estructures antigues que conserven en diversos punts una sola filada de pedres. En conjunt, el material recollit ha estat molt abundant, sobretot ceràmiques fetes a mà, de fabricació local i altres fetes a torn, principalment grans contenidors i algunes àmfores. Hi destaquem la troballa de diverses mostres de coroplàstia. Totes les dades que hem obtingut fins ara indiquen l’existència d’un nivell d’ocupació amb l’abandonament ulterior, i ens permeten datar l’establiment entre l’últim quart del segle ii i la segona meitat del segle i a.C. Tanmateix

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera

04. Proto 1

151


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Figura 4

Página 152

des del punt de vista estructural trobem nombroses refeccions que ens documenten almenys dues etapes successives de planificació constructiva i arranjaments dels diferents murs. Per les seves característiques és possible atribuir a aquest recinte unes funcions de tipus militar i alhora comercial a través de la via fluvial. Les característiques d’una petita badia que es troba al peu d’aquest turó, sobre l’Ebre, on fins fa pocs anys hi havia un embarcador, haurien facilitat aquestes activitats. Un cop comprovada l’alta rendibilitat científica i patrimonial d’aquest jaciment, juntament amb altres requisits necessaris (fàcil accessibilitat, l’existència d’alguns serveis, espais per a aparcaments, etc.) per convertir-se en un jaciment visitable a curt termini amb una inversió reduïda, s’està elaborant el pla d’adequació de tot el conjunt, al qual ens referim a continuació.

Vista aèria. Figura 5 Vista aèria.

Bibliografia Genera i Monells, M. Evolució del poblament prehistòric i protohistòric a les comarques de la Ribera d’Ebre i del Priorat. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1979. Publicat en resum, any 1980. Genera i Monells, M. «Inventari arqueològic de la Ribera d’Ebre». Fonaments, 3, Barcelona 1982, p. 47-134. Làms. IV-XIII. Genera i Monells, M. «Elements defensius de l’àrea ilercavona: un exemple». A: Simposi sobre cultura ibèrica. Manresa, desembre 1990, p. 215-218. Genera i Monells, M. L’Ebre final: del Paleolític al món romà. Centre d’Estudis Dertosencs, núm. 37, Tortosa, 1991, pàg. 67. Genera i Monells, M. Vinebre: els primers establiments del riberal. Recerques arqueològiques. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Secció d’Arqueologia i Història, 87, Tarragona, 1993. (Recull la major part de la bibliografia existent fins aleshores.) L’establiment de Sant Miquel

Genera i Monells, M. «Sant Miquel de Vinebre (Vinebre, Ribera d’Ebre): Els darrers vestigis ibèrics a la part final de l’Ebre». A: Tribuna d’Arqueologia 1992-1993. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, p. 85-94.

152

Genera i Monells, M. «Els establiments de l’edat del ferro a l’Ebre final: gestió i investigació», XXII Colloque de l’Association Francaise pour l’Etude de l’Age du Fer, Girona, 1316 de maig de 1998. (Resum) Genera, M.; Mayer, M.; Pons, J.; Prevosti, M. «Un vestigi del món romà a la Ribera d’Ebre: l’estela de Vinebre». A: Tribuna d’Arqueologia 1989-90. Dept. Cultura de la Generalitat, p. 135-145.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 153

El Pla d’adequació de l’establiment de Sant Miquel (Vinebre, Ribera d’Ebre) MARGARIDA GENERA I MONELLS CARLOS BRULL I CASADÓ

Resum L’adequació del jaciment, en primer lloc, planteja una intervenció que pretén resoldre els aspectes funcionals que la visita requereix, a més d’aconseguir una museïtzació adient. En aquesta línia, el Pla previst inclou la projecció de la tanca i la creació d’un recorregut mitjançant la senyalització del camí, la instal·lació de passeres i escales que permetin la visita del conjunt, seguint un itinerari indicat amb plafons explicatius dels diferents sectors del jaciment en relació amb el seu entorn. Intervencions adreçades a l’adequació Un cop realitzada una primera etapa d’investigacions, hem comprovat l’alta rendibilitat científica i patrimonial d’aquest jaciment i tenim gran part de la planta de les estructures del pla superior. Aquests fets juntament amb altres, com són l’accés fàcil, els espais per a aparcaments, l’existència de serveis, etc., ens permeten considerar que aquest establiment reuneix pràcticament tots els requisits necessaris per convertir-se en un jaciment visitable a molt curt termini, amb una inversió reduïda. El pla de treball es concreta en l’adequació de tot el conjunt excavat amb el principal objectiu de posar a l’abast de la societat en general, el patrimoni arqueològic, localitzat en aquest jaciment dins del seu propi context, a curt termini, com a pas previ imprescindible en el procés de realització d’un parc historicoarqueològic, que ens permeti explicar els valors estratègics d’aquest sector del riu Ebre, al llarg de les diferents etapes de la història, des de les fases més antigues de la Prehistòria, fins a l’època contemporània (Guerra Civil...) Aquest Pla comprèn un seguit d’intervencions que podem agrupar en tres apartats segons les seves finalitats: actuacions adreçades a la recerca,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

04. Proto 1

153


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 154

actuacions adreçades a la consolidació i actuacions adreçades a la difusió de resultats obtinguts en l’adequació per a la visita i difusió. En una primera fase els objectius són: Fer que aquest jaciment sigui visitable per tal que esdevingui una eina didàctica per a les escoles i un punt d’interès dins les rutes i itineraris per al turisme cultural, i que constitueixi un atractiu més en el marc de la navegabilitat de l’Ebre. Fer que sigui un factor dinamitzador de la cultura d’aquestes contrades i una font de recursos per a la comarca que, a curt termini, s’autofinanci. Com a ampliació de l’anterior proposem la creació d’un parc historicoarqueològic / parc cultural, que expliqui els valors estratègics d’aquest sector de l’Ebre, on l’establiment de Sant Miquel sigui el component principal de la trama explicativa. Consolidació i adequació per a la visita del conjunt

El pla d’adequació de l’establiment de Sant Miquel

La degradació i destrucció de les estructures, no solament a causa dels factors naturals sinó també, a causa d’accions de furtius ha posat de manifest la necessitat d’una actuació urgent que asseguri la conservació de les diferents construccions que integren aquest important conjunt. Per aquest motiu s’estan efectuant els treballs següents: La consolidació de la totalitat de les estructures (planta gairebé completa de l’establiment). La restitució d’algunes filades fins a l’alçada màxima conservada. D’altra banda, fer aquesta intervenció: Assegura el manteniment i la conservació del jaciment. Incrementa la imatge de monumentalitat de tot el conjunt. Contribueix a oferir una millor comprensió dels seus valors històrics i culturals. En definitiva, representa una àmplia implementació de tots els aspectes importants del jaciment que vénen a enriquir els que són estrictament científics i patrimonials i a la vegada potencien una alta rendibilitat social de tot el paratge de Sant Miquel.

154

Procediments i tècniques Sistema de trebal Seguint els mateixos criteris aplicats en altres jaciments, on s’ha intervingut sota la nostra direcció, pel que fa a les tasques de consolidació, actuem de la manera següent:

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 155

I Fase: preparació de l’estructura Anàlisi de l’estructura: Determinació d’elements aliens a l’estructura original (pedres enderrocades, aportacions posteriors a l’excavació…) i de possibles alteracions produïdes per la destrucció de les construccions o altres causes (vegetació, conreu de l’indret, accions de furtius…) com són ara desplom de murs, moviments de pedres. Representació gràfica de l’anterior: Dibuix en planta dels elements que conformen cada unitat (propis i aliens) a escala 1:20, amb indicació no solament de la litologia de cada un d’ells sinó també, la seva identificació. Neteja de la construcció que s’ha de consolidar i, si escau, de l’enderroc, i arranjament de les possibles alteracions detectades. Enregistrament gràfic. Dibuix a l’escala 1:20 i fotografies de l’estat final previ a la consolidació pròpiament dita. II Fase: consolidació i restauració de l’estructura Aplicació d’una capa de 2 a 3 cm de gruix de morter mixt constituït per àrids provinents del jaciment (per aconseguir l’harmonia cromàtica), calç hidràulica i ciment blanc com a coronament de l’estructura original. Reposició de la massa de fang perduda en les juntes d’unió de les pedres de l’estructura original. Reconstrucció meticulosa de cada construcció emprant pedra seleccionada entre els enderrocs retirats del poblat (o voltants) per tal d’aconseguir una tipologia estructural, tan semblant com sigui possible a la part original, i massa de fang elaborada utilitzant la tècnica original de pans d’argila pastats prèviament, en aquells punts on s’hagi comprovat la seva utilització en època antiga. Adequació d’itineraris Les tasques d’adequació d’itineraris tenen com a objectiu la creació d’un recorregut que permeti la visita i la comprensió dels valors historicoarqueològics del conjunt dintre el seu entorn natural. En aquest sentit a banda de l’arranjament del camí, hi ha prevista la instal·lació d’algunes passeres i escales que facilitin l’accés a la part alta del jaciment. Es farà coincidir una d’aquestes passeres amb el traçat del camí que travessa el jaciment. A l’àrea central, també s’ha previst la col·locació de tres plataformes en punts singulars de l’establiment que permetin observar bé les estructures més interessants i gaudir del paisatge que les envolta, sense afectar les restes. Accessos i aparcaments Avui hi ha dos camins que arriben fins al mateix jaciment per dos costats diferents, que molt aviat hi ha previst d’arranjar. Un d’ells fins i tot pavimentat.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

04. Proto 1

155


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 156

Pel que fa al tema de l’aparcament considerem que no cal preveure cap actuació específica dins d’aquest Pla d’adequació, ja que es troba al costat de l’ermita de Sant Miquel, on tenen lloc actes multitudinaris per als quals hi ha una àrea condicionada específicament. A l’altre costat del turó, hi ha un altre accés que a la vegada desemboca en una àrea àmplia, que preveiem utilitzar-la també com a aparcament, sobretot durant els treballs d’adequació. La senyalització Considerada com a mitjà informatiu per als visitants. Els seus objectius són: La identificació del jaciment. La identificació del jaciment com a espai protegit jurídicament en el cas que ho sigui. L’atribució històrica i cronològica. La informació i explicació dels principals aspectes del jaciment. La delimitació dels diversos sectors, espais o recintes. La definició i indicació d’itineraris i serveis. En aquest sentit s’han previst els següents elements senyalitzadors: Rètol identificatiu del jaciment. Rètol informatiu de tot el conjunt. Senyalització de tot l’itinerari. Rètols indicadors dels punts singulars. Tancament

El pla d’adequació de l’establiment de Sant Miquel

Les tasques d’instal·lació de la tanca al jaciment tenen com a objectiu la delimitació de la zona on es conserven els vestigis arqueològics, la seva protecció i el control dels visitants. En la selecció dels materials que es preveu que s’hi col·locaran s’han tingut en compte diferents aspectes entre els quals es troba l’impacte visual, les característiques del material, la facilitat de transport i de muntatge, la seva versatilitat i també els costos de manteniment.

156

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 157

L’assentament ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre). Campanyes de 1998-1999 DAVID ASENSIO MAITE MIRÓ JOAN SANMARTÍ NÚRIA TARRADELL

1. Objectius L’objectiu essencial dels treballs al Castellet de Banyoles era l’estudi del poblament protohistòric a la Foia de Móra des de la meitat del segle vi a.C. fins a la conquesta romana (figura 1). En efecte, els treballs realitzats en aquesta zona des de principis del decenni dels noranta han clarificat considerablement l’evolució del poblament des del Bronze Mitjà fins a la Primera Edat del Ferro, i han permès de comprendre els processos que han conduït d’un sistema itinerant d’ocupació del territori, basat en la ramaderia i en una agricultura d’artiga (Asensio et alii, 1994-1996a; 1994-1996b; en premsa), a un sistema plenament sedentari, de caràcter protourbà. Amb això quedaven coberts els objectius essencials del pla de recerca Estratègies d’ocupació del territori i la seva evolució a l’àrea del curs inferior de l’Ebre durant la Protohistòria i l’Antiguitat, aprovat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya l’any 1992, pel que fa a les etapes inicials del període estudiat. Contràriament, el període ibèric continuava sent encara estranyament fosc. En efecte, els treballs de prospecció realitzats a la Foia de Móra apenes havien permès localitzar un petit nombre de jaciments d’aquesta cronologia, sempre de dimensions molt reduïdes, la qual cosa donava a entendre que, a diferència d’altres zones de Catalunya, no hi havia un poblament dispers important. Per una altra part, els treballs d’investigació fets fins al moment al Castellet de Banyoles no permetien de cap manera fer una avaluació global sobre les característiques d’aquest assentament ni, aparentment, sobre la seva cronologia, ja que la pràctica totalitat dels materials coneguts s’havia de datar entre els últims decennis del segle iii a.C. i el segle i a.C. Aquest últim punt era, com a mínim, sorprenent, si es té present la importància que acostuma a tenir la fàcies de segle iv a.C. en els grans assentaments ibèrics del nostre país. Tot això, així com la manca d’altres nuclis ibèrics d’importància a la Foia de Móra,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

157


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 158

feia que calgués concentrar els esforços de recerca en el Castellet de Banyoles, on, segons la nostra hipòtesi de treball, es podrien documentar les fases de poblament posteriors a l’abandonament del Barranc de Gàfols i del Coll del Moro de la Serra d’Almos, és a dir, els segles v a.C. i iv a.C., i es podria documentar un procés de plena urbanització del territori. 2. Antecedents de la recerca

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Els antecedents de la recerca al Castellet de Banyoles són prou ben coneguts, de manera que resulta superflu fer-ne una descripció detallada. Recordem simplement que, després de la troballa casual dels diversos tresors (un o dos de monetaris, més el conjunt de pàteres i vasos metàl·lics i els bous de bronze) els anys 1912, 1925 i 1927, els treballs d’excavació s’han fet en quatre etapes ben diferenciades. Treballs de L. Brull i de J. de C. Serra Ràfols en els anys 1930, 1932 i 1937, que van afectar essencialment el sector d’entrada i van posar al descobert les dues torres pentagonals que flanquegen la porta (Serra-Ràfols, 1941; Serra-Ràfols, 1965). La documentació material coneguda d’aquesta excavació no permet donar precisions sobre la cronologia d’aquestes construccions, però la seva tipologia permet situar-les en el segle iii a.C. (Moret, 1996, p. 132, 416-418). Treballs de S. Vilaseca, J. de C. Serra-Ràfols i L. Brull (Vilaseca, Serra-Ràfols, Brull, 1949) a principi dels anys quaranta, que van afectar un extens sector immediatament al nord-oest de la zona d’accés excavada en els anys anteriors. Es tracta de tot un barri, densament edificat, immediatament al costat del penya-segat abrupte que delimita la plataforma del Castellet pel costat oriental. Segons els excavadors, la potència estratigràfica era molt escassa, de manera que semblava haver-hi una sola fase d’ocupació. El reestudi dels materials d’aquesta campanya (Asensio, Cela, Ferrer, 1996) suggereix que aquesta única fase s’ha de situar en els darrers decennis del segle iii a.C. Treballs de Ramon Pallarès a finals dels anys setanta i principi dels vuitanta (Pallarès, 1982, 1984a). A més de la neteja i l’estudi de nou del dispositiu de defensa de la zona d’accés, aquest investigador va fer diferents cales en zones fins llavors inexplorades del poblat. Una d’aquestes, l’única que ha estat publicada, és prop de l’extrem occidental, no lluny de la construcció medieval que dóna nom al jaciment; les altres, prop de l’extrem nord-oriental. En tots els casos es van documentar estructures constructives, encara visibles actualment, amb molt poca potència estratigràfica. Hom ha d’afegir encara una sèrie de cales de delimitació fetes al principi dels anys noranta per CODEX i per encàrrec del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Segons sembla, aquests treballs, que han romàs inèdits, han vingut a confirmar l’existència d’estructures constructives en totes les àrees perifèriques de la plataforma del Castellet de Banyoles, mentre que aquestes semblen absents a l’àrea central.

158

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 159

Figura 1 Mapa del curs inferior de l’Ebre, amb la situació del Castellet de Banyoles.

3. Estructures constructives Un dels objectius essencials plantejats en aquesta nova intervenció al Castellet de Banyoles ha estat l’excavació en extensió d’un sector ampli de l’assentament, per tal de poder-ne conèixer les característiques urbanístiques i de l’arquitectura domèstica. Aquesta és, efectivament, una qüestió bàsica, ja que per poder parlar, amb certa propietat, de ciutat ibèrica cal que hi hagi una trama urbana mínimament densa i complexa, estesa en tota la superfície, o almenys en la seva major part, ocupada per la suposada aglomeració urbana. Les dimensions de l’indret i la presència d’estructures en molts punts de la seva superfície són un fet ja constatat i favorable en aquest sentit. Ara bé, calia comprovar que aquestes estructures formaven part d’espais complexos dins d’una trama urbana continuada. Dins del triangle que, aproximadament, dibuixa la plataforma de l’assentament ibèric del Castellet de Banyoles, dos sectors excavats d’antic ja mostraven estructures d’hàbitat formant part de barris propis d’una trama urbana plenament des10 km envolupada. El cas més evident és el del barri excavat entre els anys 1942 i 1943 per L. Brull i S. Vilaseca a tocar de les torres poligonals, al sud-est de la plataforma. Cap al sud-oest d’aquesta (no gaire lluny del castellet medieval de tàpia de l’angle sud-oest de la plataforma), R. Pallarés va excavar al voltant de l’any 1980 un seguit d’estructures de cases i carrer (amb una superfície total excavada, això sí, molt més modesta) que sembla indicar la continuïtat d’aquesta trama urbana en aquest sector força allunyat del primer. Quedava així un tercer angle o vèrtex del triangle, l’angle nord-oest, per investigar la presència o no de trama urbana, car la presència d’estructures i nivells arqueològics ja havia estat documentada en l’esmentada prospecció mecànica de 1993. Aquesta ha estat la zona on s’ha concentrat, doncs, la intervenció de 1998 i 1999. En aquest angle nord-oest, precisament a partir d’unes traces d’estructures localitzades en aquesta zona per una de les rases fetes l’any 1993, es va començar a obrir un sector que és el que, a partir d’ara, denominarem com a zona 1. Poc després d’haver començat a destapar aquesta zona, cercant la ubicació precisa de les diferents rases de 1993, es va localitzar el que inqüestionablement havien estat unes prospeccions arqueològiques antigues, de les

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

159


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 160

quals no teníem cap mena de referència prèvia. Posteriorment, per informacions proporcionades per gent del poble de Tivissa, vam saber que es tractava de les darreres prospeccions fetes pel doctor R. Pallarés, la sobtada mort del qual va impedir-li de donar-ne a conèixer els resultats. La neteja d’aquestes cales va permetre d’observar la presència d’unes estructures constructives d’una certa entitat, per la qual cosa es va creure convenient d’ampliar la zona excavada en direcció oest, per tal d’enllaçar amb les estructures descobertes a la zona 1. A més, permet definir millor la trama urbana de tot l’angle nord-oest de la plataforma (figura 2), juntament amb l’evidència de la zona 1. En tot moment, a totes dues zones s’ha procedit, fonamentalment, a l’excavació dels nivells superficials, de manera que s’han localitzat estructures immediatament per sota d’aquest nivell i s’han deixat a punt els primers nivells arqueològics pròpiament dits. Es tractava de destapar en extensió, cercant la definició d’espais lògics com ara cases o agrupacions de cases, com també vies de circulació, en quantitat suficient per confirmar l’existència de barris i trama urbana complexa. Tot seguit passem a la descripció concreta de les estructures exhumades a tots dos sectors. NM

2 1

ZONA 1

ZONA 2

Ebre

0

25 m.

Figura 2 Planta del Castellet de Banyoles, amb indicació de les zones excavades.

Zona 1

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Aquesta zona (figura 3), molt propera al límit de la plataforma, està considerablement afectada per l’existència de retalls moderns que malmeten força les estructures ibèriques i dificulten, en certa mesura, la seva comprensió global. D’aquests retalls o rases modernes, un, el més gran, sembla correspondre clarament a una trinxera de la Guerra Civil, si ens atenem a la característica forma en essa o serpentiforme que presenta. Es tracta d’una petita trinxera transversal que mena a una trinxera molt més gran que, en aquest cas, discorre paral·lela a la vora de la plataforma (i de la qual resta per delimitar el límit oest). La resta de rases, en nombre de tres, d’amplada i llargada variables, però de forma rectangular allargada força similar, són d’interpretació molt més incerta. Pensem que es podria tractar de rases derivades de treballs agrícoles (rases de vinya?) o rases producte d’espoliacions modernes, sens dubte habituals en el Castellet de Banyoles en el decurs d’aquest segle i, tal vegada, ja des de molt abans. En la zona 1 s’han destapat un total de 225 m2, tots ells ocupats per diferents construccions pertanyents a una trama complexa en què es defineixen un mínim de 8 sectors o recintes diferents. D’aquests 8 recintes identificables, sis es presenten totalment o parcialment definits, mentre que els altres dos (recintes 6 i 7) sols estan lleugerament apuntats. D’aquests, el recinte o sector 1.8 constitueix, sens dubte, una via de circulació o carrer que ordena la dispo-

160

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 161

Figura 3 Planta general de les zones 1 i 2.

sició de les cases en aquest sector. Aquest carrer té una amplada de 2,5 metres, amplada suficient per al trànsit rodat. Vers l’est apunta el recinte 1.6 i vers l’oest se situen tres recintes grans, de planta rectangular, que es disposen transversalment respecte del carrer. Els recintes 1.1, 1.2 i 1.3 són els més complets dels documentats en aquesta zona i presenten una planta i unes dimensions molt similars. En concret, tots tres presenten un espai interior d’uns 25 m2, amb uns costats llargs de al voltant de 7,5 m, pels 3,5 m dels costats curts. Sembla, a més, que es tracti de recintes independents entre ells, sense accessos aparents entre els uns i els altres. La paret curta contrària a la que dóna al carrer o sector 1.8 és, al mateix temps, paret de fons dels recintes 1.1, 1.2 i 1.3 i paret llarga, mitgera del recinte 1.4. A aquest recinte 1.4, en aquest cas disposat grosso modo paral·lel al carrer, s’accedia aparentment a través de l’1.3. La interpretació d’aquest espai és força incerta, més tenint en compte la manca de la paret de tanca oest (si és que n’hi havia hagut mai) i les seves dimensions, amb uns 14 m de llargada. Tal vegada podríem pensar que es tractava d’un espai obert, tot i que en contra d’aquesta possibilitat hi ha la seva proximitat a la vora de la plataforma, en un indret durament castigat pel vent. Igualment d’incerta és la interpretació del petit passadís que conforma el recinte 1.5, amb una amplada de poc més d’un metre. És un espai al qual s’accedeix aparentment des del recinte 1.1 i, sorprenentment, sembla menar cap a la vora del barranc (o tal vegada, cap al recinte 1.4?).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

161


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 162

Finalment, cal destacar la presència bastant clara de restes d’arrebossat a dues de les parets que delimiten el recinte 1.1. Aquest arrebossat el trobem a l’interior dels recintes 1.1 i 1.4. També cal esmentar la presència d’unes restes d’estructures molt malmeses i fragmentàries que semblen pertànyer a una fase versemblantment posterior. Es tracta d’un muret a l’est del recinte 1.3 que, per la seva ubicació i orientació, sembla posterior al recinte esmentat. El mateix podem dir d’un petit pany de paret que apareix al fons d’una de les rases modernes. Zona 2

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Els treballs realitzats a la zona 2 han afectat una zona molt més àmplia (prop dels 1.000 m2) i han revelat l’existència de tres grans unitats estructurals, denominades A, B i C, totes articulades entorn de sengles patis de grans dimensions (figures 3 i 4). La unitat estructural 1 se situa a l’extrem oriental de la zona excavada. Consta de tres parts ben diferenciades: un pati (recinte 15), de forma aproximadament rectangular (uns 9 m per 7 m); un edifici rectangular d’aproximadament 8,4 m per 5 m, compost per tres recintes (recintes 11, 12 i 16); un grup de cinc recintes adossats de forma rectangular allargada (recintes 9-10 i 17-19), en un dels quals hi havia una llar de foc (recinte 19) i dels quals no s’ha conservat en cap cas la paret de fons. Aquests dos últims edificis estaven separats per una via de pas (recinte 13/14). L’edifici 1 fa, en conjunt, unes dimensions mínimes de 260 m2. La unitat estructural 2 es compon d’un gran pati (recinte 23) de 14 m per 10,2 m, a l’interior del qual hi ha tres petits recintes (22, 27 i 31) i un gran edifici (11 m per 15 m), compost per tot un grup de recintes, que a la part més occidental queden bastant mal definits a causa del gran arrasament dels murs. En tot cas, sembla clar que dominen les estructures de planta rectangular allargada (21, 24, 26, 28, 29), una de les quals (recinte 21) tenia també una llar de foc, que, com en el cas de la unitat estructural A, és l’única documentada en tot el conjunt. Aquest edifici 2 és el més gran dels documentats i assoleix un mínim de 280 m2 de superfície. La unitat estructural 3, finalment, se situa a l’extrem occidental de l’àrea excavada, i només se n’ha pogut documentar la part més oriental. Sembla clar, amb tot, que també en aquest cas hi ha un gran pati (recinte 32) i un edifici compost de diversos recintes de planta rectangular allargada (30 i 33-35). Aquests recintes de planta allargada, situats, per norma general, a la banda occidental dels edificis, presenten unes mides bastant homogènies (amb l’aparent excepció del recinte 29) que oscil·len entre els 8/9 m de llargada per entorn de 2,5 m d’amplada (és a dir, al voltant dels 20 o 25 m2 de superfície). Pel que fa a la tècnica de construcció, els murs apareixen encaixats en trinxeres de fonamentació que retallen les graves naturals en una amplada idèntica a la del fonament. L’amplada d’aquests sòcols és generalment de 30 cm o de 40 cm, tot i que en algun punt assoleixen o depassen lleugerament els 45 cm.

162

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 163

Figura 4 Planta de la zona 2.

Les pedres emprades en la construcció són sovint petites (la dimensió màxima en general no és superior als 30 cm, tot i que n’hi ha de fins a 50 cm), però estan molt ben disposades. Els sòcols es conserven generalment en una alçada d’uns 20 cm, però arriben, en algun cas, als 40 cm. Al damunt hi havia un alçat de toves, segons mostra la troballa d’algun fragment d’aquest material constructiu en els nivells d’enderroc (figura 4). Pel que fa a l’estratificació documentada en aquests recintes, és sempre molt senzilla, ja que només es documenten nivells d’enderroc formats directament sobre les graves naturals, que, segons tota evidència, eren utilitzades com a sòls. Les dues llars de foc estaven parcialment excavades en aquests nivells de graves naturals, i una d’elles comportava una preparació de còdols, damunt la qual es va dipositar la solera d’argila. Per acabar, cal esmentar una troballa que ha constituït una de les novetats més remarcables de les campanyes de 1998-1999. En netejar els límits de les cales de R. Pallarés a la zona 2 es detectà l’inici del que semblava una peça ceràmica molt completa i conservada in situ, fet d’entrada estrany perquè apareix dins d’un nivell aparentment natural, la base natural del terreny on es fonamenten les estructures ibèriques. Es tractava d’una urna d’incineració encaixada en el nivell de base del terreny (figura 4). Una urna que, per tipologia i decoració, cal situar en el Bronze Final, més concretament en el període dels camps

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

163


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 164

d’urnes antics i, per tant, datable aproximadament entre els segles x o ix a.C. L’interior de l’urna estava greument afectada per l’acció d’una arrel que la travessava de banda a banda i que havia provocat la desaparició de les cendres i restes òssies de la cremació. Amb tot, es conservaven a l’interior restes molt modestes de l’aixovar: una petita anella de bronze i un penjoll perforat de pedra polida. Sigui com sigui, aquesta troballa mostra la utilització d’aquest indret com a zona d’enterrament o necròpolis en un moment molt anterior a l’establiment ibèric del Castellet de Banyoles. 4. Anàlisi preliminar dels materials mobles

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Els materials numismàtics Entre els materials descoberts en la campanya de 1999 són particularment rellevants les troballes numismàtiques, totes procedents dels nivells d’enderroc dels recintes 19 (UE 79) i 15 (UE 80). Totes les peces del recinte 15 són dracmes ibèriques d’imitació emporitana, una de la seca Iltirtar (figura 5, núm. 1) i dues de la seca Kum (figura 5, núm. 3 i 5). Totes tres estan excel·lentment conservades, i resulta evident que no havien circulat gaire quan es va produir l’enderroc del recinte 15. Les tres monedes del recinte 19, en canvi, són romanes; es tracta, més concretament, d’un victoriat anònim (figura 5, núm. 2), un victoriat MP (figura 5, núm. 4) i d’un denari (figura 5, núm. 6). Es tracta també de peces poc gastades, tot i que el denari es troba en mal estat de conservació a causa de l’acció del foc. És important assenyalar que aquesta darrera peça i el victoriat MP daten amb precisió del 211-208 a.C., mentre que el victoriat anònim, de classificació més complicada, sembla també una peça antiga, la datació de la qual deu ser semblant a la de les altres dues peces. Com sigui que totes les peces estan poc gastades, sembla lògic concloure que la seva amortització es va produir poc després de la seva encunyació. Per una altra part, en la campanya de 1998 es van recuperar unes altres tres monedes, totes elles de bronze i procedents de nivells superficials de la zona 1 (figura 5, núm. 7 a 9). Es tracta d’un as de Kaiskata (Cascante, prop de Tudela, Navarra), datable de la segona meitat del segle ii a.C., d’un as d’Iltirta, corresponent a una de les emissions posteriors a 104 a.C. i anteriors a 80 a.C., i d’un as de Tabaniu (seca de localització incerta, possiblement Bébanos, a Sòria), datable de la segona meitat del segle ii a.C.

164

Les joies Els nivells d’enderroc excavats l’any 1999 han donat dues peces d’orfebreria, procedents del nivell d’enderroc UE 153 del recinte 28. Es tracta d’un penjoll senzill amb forma de botifarra, d’or, de 10 mm per 11 mm (figura 6, núm. 2) i d’una altra peça, també d’or, però molt més complexa, de 24 mm per 20 mm (figura 6, núm. 1). L’arquitectura d’aquesta darrera es basa essencialment en la unió de diferents làmines d’or, sempre molt fines, que formen els elements següents: a) un element superior, en forma de mitja el·lipse, amb la

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 165

Figura 5 Troballes monetàries de les campanyes de 1998 i 1999.

part central enfonsada tant a la cara anterior com a la posterior; b) adherides als extrems superiors de l’anterior, dues làmines petites i fines de forma rectangular, a cadascun dels extrems de les quals hi ha, a la vegada, sengles làmines cargolades en forma de petits cercles (és a dir, un total de quatre), que permetien la suspensió de la peça; c) set elements cilíndrics, sis dels quals estan directament adherits a la peça central, mentre que el setè, situat en l’eix longitudinal de la peça, s’uneix als dos inferiors. Aquests diferents elements estan ornamentats amb fil i gotes d’or disposats de la manera següent: a) una espiral de fil d’or amb una gota esfèrica al centre a la cara anterior de cadascun dels set elements cilíndrics; b) uns altres

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

165


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 166

tres motius idèntics que s’adhereixen directament a la part inferior de la cara anterior de l’element semiel·líptic; c) amb fil d’or formant motius diversos es decora també la part central enfonsada del mateix element a la cara anterior, així com la resta d’aquest mateix element en les cares anterior i posterior i els dos laterals. Cal fer notar, per una altra banda, que en el conjunt recuperat l’any 1912 al Castellet de Banyoles, i que es conserva actualment al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, hi ha altres sis peces pràcticament idèntiques a l’anterior (dues de les quals són una mica més grans, ja que fan 26 mm d’altura per 21 mm d’amplada i 0,53 mm de gruix) (Pallarès, inèdit, 212). No es pot excloure, i fins i tot sembla probable, que tots aquests penjolls anessin muntats junts en un mateix collaret o pectoral, la qual cosa indicaria que les peces trobades el 1912 procedien del sector excavat en la campanya de 1999. Els bronzes Una de les peces més destacades és una fíbula anular amb arc de timbal, del tipus amb agulla lliure i topall (figura 7, núm. 3), datable entre mitjans del segle iii a.C. i finals del segle i a.C. (Daugas, Tixier, 1978, 139; Cuadrado, 1957). Es conserva pràcticament completa, excepte una petita part de l’anell. Hi ha també un gran fragment d’un braçalet (figura 7, núm. 2), una nansa quasi completa de sítula (figura 7, núm. 1) i una anella.

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Els materials ceràmics Amb relació als materials ceràmics cal fer notar, primerament, la seva gran fragmentació, que es tradueix en la quasi total absència de perfils complets. Això és sens dubte a causa, almenys en part, del fet que els nivells arqueològics han estat considerablement rebaixats pels treballs agrícoles. Cal dir també que el volum de materials descoberts és encara bastant reduït, de manera que una avaluació global sobre la natura i la importància relativa de les diferents produccions importades i sobre les diferents categories de material indígena haurà d’esperar a la realització de noves campanyes. Tot i amb això, és ja possible fer algunes indicacions preliminars que tenen un cert interès: a) Les importacions més antigues documentades en el sector explorat del jaciment són ceràmiques àtiques de figures roges (un fragment informe descontextualitzat) i de vernís negre, concretament un plat forma Lamb. 21 i dos fragments de kantharos o de copa kantharos (figura 8, núm. 1-2). Això permet proposar provisionalment una datació inicial de l’ocupació ibèrica del lloc de mitjan segle iv a.C. o de la segona meitat d’aquest segle. Cal observar que els materials àtics procedents d’altres sectors de l’assentament són dels mateixos tipus i cronologia. b) En els nivells d’enderroc del sector actualment investigat predomina molt àmpliament la campaniana A sobre tot altre tipus de vaixella d’importació. Les formes documentades en nivells ben estratificats són la copa escudella Lamb. 27B (figura 8, núm. 8) i el «plat de peix» Lamb. 23. Quant a les

166

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 167

Figura 6 Penjoll i arracada d’or recuperats en la campanya de 1999.

decoracions, es documenten exclusivament les rosetes centrals impreses. En nivells superficials es comprova també la presència de la copa amb nanses Lamb. 42B (figura 8, núm. 6-7), que molt probablement correspon a aquesta mateixa fase. c) Els materials d’importació datables de ple segle iii a.C. són molt escadussers. En els nivells d’enderroc del sector actualment excavat s’ha recuperat algun fragment atribuïble al Taller de Roses, concretament un fragment de vora d’un kantharos forma Lamb. 40 trobat a la UE 56 (rec. 25, zona 2) (figura 8, núm. 4). Possiblement correspon també a aquesta producció un fragment de paret gallonada d’un segon kantharos, procedent de la UE 57 (figura 8, núm. 3). També cal datar probablement del segle iii a.C. un fragment de fons amb restes molt malmeses d’una palmeta impresa pertanyent a un vas de ceràmica pseudocampaniana ebusitana (figura 8, núm. 5). La resta de produccions pròpies del segle iii a.C., i molt particularment els vasos del Taller de les Petites Estampilles, són ara per ara totalment absents al jaciment. d) Un fet curiós és la petita quantitat de materials amfòrics d’importació, i també el fet que es tracti exclusivament d’àmfores grecoitàliques (figura 8, núm. 19 i 25), amb total absència de les produccions púniques ebusitana i centremediterrània, tan abundoses durant el segle iii a.C. a la costa de Catalunya i fins i tot en nuclis de l’interior, com és el cas del Molí d’Espígol de Tornabous (Cura, Sanmartí, 1986-1989). e) Els nivells superficials han donat un nombre important de ceràmiques de vernís negre datables de la segona meitat del segle ii a.C. i principis de la centúria següent. En campaniana A es documenten principalment plats de forma Lamb. 5 i Lamb. 6 (figura 8, núm. 11-10), a més d’un petit bol forma Morel 113 (figura 8, núm. 9). Pel que fa al grup de la campaniana B, sembla predominar la producció etrusca, tot i que també es documenta la presència de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

167


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 168

ceràmiques «B-oides». Quant a les formes, també predominen els plats forma Lamb. 5 (figura 8, núm. 12), però es documenten també les formes Lamb. 1, Lamb. 3, Lamb. 10 (figura 8, núm. 13-15) i, probablement, Morel 2150 (figura 8, núm. 16) i Pasquinucci 127. Aquests materials van acompanyats d’àmfora itàlica (cap forma determinable), ceràmica de cuina itàlica (morters i plats amb llavi acanalat) i gobelets de parets fines, també de producció itàlica, entre els quals s’identifica únicament la forma Mayet II (figura 8, núm. 17-18 i 22). f) Pel que fa als materials indígenes, ha estat possible confirmar amb materials ben estratificats la datació dins del segle iii a.C. —i, més precisament, dels darrers anys de la centúria— de la variant del tipus 2C (figura 8, núm. 20-21 i 23) que hem definit, precisament, a partir de diversos exemplars complets del Castellet de Banyoles. Cal dir també que les formes més freqüents són els pithoi amb llavi arrodonit i, sobretot, amb llavi pla (figura 8, núm. 27), la qual cosa suggereix una capacitat d’emmagatzematge important. Altres materials L’activitat tèxtil queda ben documentada per la troballa d’un fragment de pondus i una fusaiola completa (figura 8, núm. 24) Conclusions

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Evolució estructural del jaciment La més antiga ocupació del jaciment del Castellet de Banyoles remunta al Bronze Final i té un caràcter funerari, segons mostra la sepultura d’incineració descoberta en la campanya de 1998 a la zona 2. La tipologia i decoració de l’urna funerària permet datar aquesta tomba dins dels camps d’urnes antics, és a dir, entre els segles xi-ix a.C. Sembla lògic suposar, per una altra part, que aquesta tomba formava part d’una necròpolis més extensa, però els treballs realitzats fins al moment no han permès documentar-ne cap altre vestigi. L’ocupació ibèrica del lloc és molt tardana, ja que les peces datables més antigues són ceràmiques àtiques de figures roges i de vernís negre (kantharoi i pàteres Lamb. 21) datables de mitjan o del tercer quart del segle iv a.C. Cal destacar el fet que cap d’aquestes peces no ha estat trobada en nivells datables d’aquest moment inicial de l’assentament, ja que totes procedeixen de nivells superficials o bé d’estrats formats a finals del segle iii a.C. No hi ha, doncs, estructures constructives que es puguin datar amb seguretat d’aquesta etapa inicial del jaciment. El mateix es pot dir de la major part del segle iii a.C, ja que no s’ha documentat l’existència de materials datables amb seguretat abans del 225 a.C. Contràriament, disposem de criteris de datació molt precisos per a la destrucció dels edificis de la zona 2. En efecte, les monedes romanes, com s’ha indicat més amunt, donen un terminus post quem de 208-211 a.C. per a la formació de les UE 19 i 20, és a dir, de fet, per a la totalitat dels nivells d’enderroc de les cases excavades. Per una altra part, el fet que no hi hagi en aquests nivells

168

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 169

Figura 7 Nansa de sítula, braçalet i fíbula anular.

altres monedes de datació clarament més baixa, així com l’excel·lent estat de conservació de les peces que donen cronologia, molt poc gastades, fa pensar que no va transcórrer un període de temps gaire llarg entre el moment d’encunyació i l’amortització d’aquestes monedes. L’abandonament de les cases excavades en la campanya de 1999 es podria situar, doncs, versemblantment, entorn del 208205 a.C. És especialment interessant observar, per una altra part, que la totalitat de monedes del període antic del jaciment (és a dir, que no corresponen a la reocupació del lloc durant la segona meitat del segle ii a.C.) i que es poden datar amb precisió van ser encunyades entre el 211 i el 208 a.C. (Tarradell Font, inèdit), la qual cosa permet suposar que la totalitat o, almenys, una gran part de l’assentament va ser abandonat en les dates esmentades. Aquesta datació no desdiu de la que es dedueix dels materials ceràmics, tot i que aquesta és menys precisa, tant per raons inherents a la natura dels materials com pel reduït nombre de peces d’importació i la seva extraordinària fragmentació. En efecte, els nivells d’abandonament de les diferents estructures excavades en la campanya de 1999 han donat com a vaixella d’importació més abundant la campaniana A, a vegades acompanyada d’algun fragment de ceràmica àtica o del Taller de Roses. Quant a les formes de campaniana A documentades en aquests nivells, només s’ha documentat la copa escudella Lamb. 27B i el «plat de peix» Lamb. 23, a més d’algunes bases amb roseta central que probablement cal atribuir a peces de forma Lamb. 27. Tot això és coherent amb una datació entorn del 205 a.C. (Sanmartí et alii, 1998). Per una

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

169


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 170

altra part, cal assenyalar també la presència en els nivells superficials d’algunes bases atribuïbles a copes de forma Lamb. 42B i algunes vores d’àmfora grecoitàlica del tipus del Grand Congloué que també podrien haver format originàriament part d’aquests conjunts (Ibídem). Si la datació final d’aquestes construccions pot ser, doncs, establerta amb considerable precisió, el seu origen, en canvi, presenta problemes difícils de resoldre. En efecte, l’estratificació interna d’aquestes construccions és, com s’ha dit, extremament simple, fins al punt que en general hi ha un sol nivell, producte de l’enderroc, dipositat directament damunt del sòl natural, utilitzat com a paviment. L’existència d’algunes refeccions suggereix una ocupació d’una certa durada, però també és evident que, en absència d’una evidència estratigràfica més complexa, la datació inicial d’aquestes construccions no pot ser establerta amb seguretat. No es pot excloure, doncs, que remunti a mitjan segle iv a.C., però una data inicial considerablement més avançada és igualment possible. Quant al darrer període d’ocupació de l’assentament, com ja s’ha dit està molt mal documentat pel que fa a les estructures constructives, de manera que no és possible precisar-ne les característiques planimètriques ni arquitectòniques. En tot cas, l’elevat nombre de peces datables d’aquest període que han lliurat els nivells superficials suggereix que devia tractar-se d’un nucli d’una certa importància. Quant a la seva cronologia, creiem que la data inicial s’ha de situar versemblantment dins la segona meitat ja avançada del segle ii a.C., com sigui que no s’ha documentat la presència de materials d’importació ni de monedes datables amb seguretat de la primera meitat d’aquesta centúria. Hi devia haver, doncs, un hiatus en l’ocupació del jaciment entre els darrers anys del segle iii a.C. i el tercer quart de la centúria següent. Quant a la cronologia final d’aquest darrer període, les troballes numismàtiques i el predomini de la campaniana B etrusca sobre les produccions «B-oides» sembla indicar que el lloc va ser abandonat entorn del 100 a.C., en tot cas no gaire enllà dins del segle i a.C.

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Valoració històrica L’aspecte més rellevant ha estat el fet de poder confirmar l’existència d’un abandonament de la totalitat o la major part de l’assentament entorn del 200 a.C., ja proposat anteriorment a partir de l’anàlisi dels materials de la col·lecció Vilaseca (Asensio, Cela, Ferrer, 1996), i haver-ne pogut precisar la cronologia poc després del 208 a.C. Es tracta, amb tota evidència, d’un abandonament forçat, ràpid i probablement violent, segons es dedueix de la troballa dels diferents «tresors» recuperats a l’assentament i de les monedes i joies que han lliurat els nivells d’enderroc excavats en la campanya de 1999. Quant als fets concrets que van provocar-lo, i si és cert, com suposem, que es va produir poc després del període 211-208 a.C., l’únic esdeveniment històric conegut per les fonts literàries amb el qual és possible relacionar-lo és la revolta d’Indíbil i Mandoni els anys 206-205 a.C., resolta pel mateix Escipió i pels

170

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 171

Figura 8 Materials ceràmics de les campanyes de 1998 i 1999.

procònsols que el van succeir (L. Lèntul i L. Manli Acidí) en sengles batalles a la Lacetània (Polibi, 11, 32; Livi, 28, 33) i a la Sedetània (Livi, 29, 1, 19). Si es té present que aquesta revolta, tot i que estava dirigida pels ilergets, va implicar també altres pobles ibèrics, entre els quals els lacetans i els ausetans, no ens pot sorprendre que les seves conseqüències hagin afectat un assentament important, com el Castellet de Banyoles, que, a més, controla una via de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

171


22/9/07

10:23

172

Página 172

comunicació de primer ordre. Si no fos així, caldria suposar que l’abandonament del Castellet fou provocat per l’acció de Cató el 195 a.C., però aquesta data ens sembla menys probable atenent, com s’ha indicat més amunt, la cronologia de les troballes numismàtiques datables amb precisió, que no ultrapassen en cap cas la data de 208 a.C. Quant a la natura d’aquesta ocupació, cal destacar les grans dimensions de les cases descobertes en la zona 2 (260 i 280 m2), així com la presència de grans patis i, en general, una concepció de l’espai domèstic bastant pròxima a la de les grans cultures mediterrànies de l’antiguitat. Això fa pensar que el lloc devia ser ocupat, almenys en el sector explorat durant els anys 1998-1999, pels elements dirigents de la societat ibèrica de la zona, impressió que no desdiu gens, ans al contrari, de les nombroses troballes monetàries i, molt especialment, dels materials de caràcter sumptuari, com ara les conegudes pàteres o les diferents troballes de joies d’or. També donaria suport a aquesta idea l’aparent abundància de grans envasos d’emmagatzematge. En canvi, els materials ceràmics d’importació són relativament escadussers, especialment pel que fa a les àmfores, la qual cosa no és, certament, el que s’hauria esperat d’un centre de poder. En tot cas, sembla clar que aquesta població, per les seves condicions estratègiques, devia tenir un especial interès per a les forces militars romanes, que van fer de l’Ebre, fins a la presa de Cartagena (hivern 209-208 a.C.), una autèntica frontera, fins al punt que creiem que no es pot excloure una autèntica presència romana a l’assentament. Una altra qüestió que cal comentar és la datació tardana, de segona meitat del segle iv a.C., de l’ocupació ibèrica del lloc. El Castellet de Banyoles és, en aquest sentit, una excepció, ja que tots els grans assentaments ibèrics solen tenir una ocupació més antiga, des del segle vi a.C. o, si més no, des de la segona meitat del segle v a.C. Cal dir, per una altra part, que des de mitjan segle vi a.C. (data d’abandonament del jaciment del Barranc de Gàfols) fins a la primera ocupació del Castellet de Banyoles, la Foia de Móra sembla haver estat pràcticament deshabitada, ja que les diferents campanyes de prospecció que s’hi ha fet només han revelat algunes petites agrupacions de ceràmica ibèrica, de cronologia, per una altra part, indeterminable. De moment, no som en condicions de proposar una explicació raonable per a aquests fets. Pel que fa a l’última ocupació del jaciment, en tenim encara molt poca informació. La troballa en la campanya de 1998 de dues monedes d’origen celtibèric (d’un total de tres) suggereix, en tot cas, una certa vinculació amb el comerç fluvial. És possible que l’abandonament del lloc, que probablement es va produir a principis del segle i a.C., fos en realitat un desplaçament a l’àrea del Mas de Molló, immediatament a l’esquerra del riu, on es documenta un jaciment que possiblement devia tenir les funcions de port fluvial.

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 173

Bibliografia Asensio, D.; Cela, X.; Ferrer, C. (1996) «Els materials ceràmics del poblat ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa). Col·lecció Salvador Vilaseca de Reus». Pyrenae, 27, 163-191. Asensio, D. [et alii] (1994-1996a) «El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el Bronze Final i la Primera Edat del Ferro». A: Gala, Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 ANE a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre, 3-5, 301-317. Asensio, D. [et alii] (1994-1996b) «El jaciment del Barranc de Sant Antoni (Ginestar, Ribera d’Ebre)». A: Gala, Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 ANE a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre, 3-5, 231-246. Asensio, D. [et alii] (en premsa) «Approximation à la structure économique du site de Barranc de Gàfols (Ginestar, Riebra d’Ebre, Tarragone)». Association Française pour l’Étude de l’âge du Fer Cura, M.; Sanmartí, J. (1986-1989) «Les importacions d’àmfores i ceràmiques comunes del poblat ibèric del Molí d’Espígol (Tornabous, Urgell)». Empúries, 48-50, I, 270-279. Cuadrado, E. (1957) «La fíbula anular hispánica y sus problemas». Zephyrus, VIII, 5-76. Daugas, J. P.; Tixier, L. (1978) «Essai de technologie et de typologie des fibules annulaires ibériques». Cypsela, II, 121-143. Moret, P. (1996) Les fortifications ibériques. De la fin de l’âge du Bronze à la conquête romaine. Madrid. (Collection de la Casa de Velázquez; 56) Pallarès, R. (1982) «El Castellet de Banyoles, Tivissa». A: Les Excavacions Arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Barcelona, p. 218-221. (Excavacions Arqueològiques a Catalalunya; 1) Pallarès, R. (1984a) El poblamiento ibérico de las comarcas de Tarragona (El Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre). Resum de tesi doctoral, Universitat de Barcelona. Pallarès, R. (1984b) «El sistema defensivo frontal del Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre». Pyrenae, 19-20, p. 113-125. Pallarès, R. (1987) «Dos elements de filiació grega del segle IV a.C. a l’assentament ibèric del Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre». A: Protohistòria Catalana, 6è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà, p. 281-288. Pallarès, R. (inèdit) El poblamiento ibérico de las comarcas de Tarragona (El Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre). Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, 1984. Raddatz, K. Die Schatzfunde der Iberischen Halbinsel, Madrider Forschungen, 5, Berlín, 1969. Sanmartí, J., Garcia, J., Asensio, D., Principal, J. (1998) «Les fàcies ceràmiques d’importació del segle III a.C. i la primera meitat del segle II a.C. a la costa central de Catalunya». A: J. Ramon [et alii] (ed.) Les fàcies ceràmiques d’importació a la costa ibèrica, les Balears i les Pitiüses durant el segle III a.C. i la primera meitat del segle II a.C., Arqueomediterrània, 4, Barcelona, 111-128. Serra-Ràfols, J. de C. (1941) «El poblado ibérico del Castellet de Banyoles (Tivissa, Bajo Ebro)». Ampurias, 3, p. 15-34. Serra-Ràfols, J. de C. (1965) «La destrucción del poblado ibérico del Castellet de Banyoles de Tivissa (Bajo Ebro)». Ampurias, 26-27, p. 105-117. Tarradell-Font, N. (inèdit) «Les troballes numismàtiques del Castellet de Banyoles (Tivissa, Baix Ebre). Revisió dels tresors amb moneda romano-republicana de Tivissa I i IV». Vilaseca, S., Serra-Ràfols, J. de C., Brull, L. (1949) Excavaciones del Plan Nacional en el Castellet de Bañolas, de Tivisa (Tarragona). Madrid. (Informes y Memorias; 20)

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

173


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Pรกgina 174


22/9/07

10:23

Página 175

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) M.

DEL

CARME BELARTE FRANCO

Investigadora contractada dins el programa de Reincorporación de Doctores y Tecnólogos del Ministerio de Educación y Cultura. Universitat de Barcelona.

JAUME NOGUERA GUILLÉN Becari de Recerca i Docència. Universitat de Barcelona.

JOAN SANMARTÍ GREGO Professor Titular. Universitat de Barcelona.

1. Situació El jaciment del Castellot de la Roca Roja està situat en el terme municipal de Benifallet (Baix Ebre), sobre un turó rocallós a la riba esquerra de l’Ebre, aproximadament a uns 40 m d’alçada sobre el nivell del riu (figura 1). El poblat queda defensat de forma natural excepte pel seu extrem nord-est, on se situa el sistema defensiu (figura 2). La posició del jaciment és molt estratègica, ja que controla el pas del riu Ebre des d’un punt en el qual aquest s’estreny i, a més, està davant de la desembocadura del barranc de Xalamera, via de pas natural a la Terra Alta. Per tal d’augmentar encara més aquest control, disposa d’una xarxa de punts de guaita, entre els quals destaca el Coll de Som, des d’on es domina visualment el curs inferior de l’Ebre des de Tortosa fins a la depressió de Móra. Al sud del poblat desguassa un petit barranc, que forma una petita rada natural que sembla el lloc més adient i protegit per tal d’avarar embarcacions fluvials. 2. Antecedents de la recerca El jaciment fou en gran part excavat a mitjan segle XX per un aficionat de la zona, però es desconeix el resultat i el destí dels materials. Aquesta intervenció, que posà al descobert gairebé la planta completa del jaciment, no sols va afectar-ne els nivells superficials, tal i com hem pogut comprovar. En efecte en alguns punts del jaciment els murs van quedar al descobert en alçades compreses entre els 50 cm i 1 m, i fins a gairebé 4 m en el cas de la muralla. El poblat va ser objecte d’una primera campanya d’excavacions arqueològiques l’any 1974, sota la direcció de T. Gimeno i E. Sanmartí. Aques-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

175


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 176

ta intervenció consistí en l’elaboració d’una primera planimetria del jaciment (Izquierdo, Gimeno, 1990), força esquemàtica, i en la realització de diversos sondejos puntuals destinats a establir la cronologia del jaciment (figura 2, a); els materials, però, no van ser mai publicats. El jaciment no va ser objecte de cap altra intervenció arqueològica fins al 1998, moment en què vam iniciar la primera fase del nostre programa de recerca entorn d’aquest assentament. 3. Objectius de les intervencions arqueològiques de 1998 i 1999 Durant els anys transcorreguts entre el seu descobriment i l’inici dels treballs duts a terme sota la nostra responsabilitat, el jaciment s’havia tornat a cobrir de vegetació i estava molt afectat per l’erosió, de manera que per a la campanya de 1998 només ens vam proposar la neteja de les restes, la localització de les cales fetes l’any 1974, la identificació de l’estructura urbanística, i la realització d’una planimetria provisional, que servís de base de futurs treballs. Prèviament, s’havia procedit a l’estudi i la publicació dels materials ceràmics exhumats en la campanya de 1974, dipositats al Museu Arqueològic de Catalunya (Noguera, 1999). Durant la campanya de 1999 s’han continuat els treballs de neteja; s’ha fet la topografia del jaciment, s’han dibuixat detalladament totes les estructures, s’han numerat i registrat les estructures descobertes amb anterioritat a la nostra intervenció, s’ha desenvolupat una important tasca de consolidació, bàsicament d’urgència, i, per últim, s’ha fet una primera campanya d’excavació arqueològica. Els treballs, els ha dut a terme un equip d’estudiants i llicenciats de la Universitat de Barcelona, sota la direcció de M. Carme Belarte, Jaume Noguera i Joan Sanmartí. Els treballs de consolidació han estat fets sota la direcció de Margalida Munnar, així com del senyor Francisco Treig. Quant a la topografia, ha estat elaborada pel senyor Esteban Largo, i els treballs de dibuix han estat fets sota la supervisió del senyor Ramon Álvarez. Aquests treballs s’han pogut fer gràcies a subvencions de la Diputació de Tarragona i de l’Ajuntament de Benifallet, amb el corresponent permís del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Igualment, cal agrair al Servei d’Arqueologia la cessió del pantògraf per fer la planimetria del jaciment. L’excavació pròpiament dita es va centrar en les zones que presentaven més indicis de degradació així com en aquelles que presentaven un interès especial per a la comprensió i interpretació del jaciment. Així, es va procedir

Figura 1 Situació del jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) en el curs

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

inferior de l'Ebre.

176

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 177

Figura 2 a) Planta esquemàtica del Castellot de la Roca

Cales de la campanya d'excavació de 1974

Roja, amb indicació de les intervencions realit-

Estructures identificades a la campanya de 1974

zades anteriorment a la

Estructures identificades a la campanya de 1998

campanya de 1999 b) planta actualitzada del

Estructures dibuixades parcialment a la campanya de 1998

poblat, amb la situació de les zones i sectors numerats a la campanya del 1999, i indicació, amb trama, dels sectors excavats en aquesta mateixa campanya

N

c) murs que han estat objecte de consolidació el 1999. 10 m.

possible traçat del fossat

ZONA 5

a

10 m.

sector 1

10 m. sect. 11 sect. 10

sect. 17 sect. 15

ZON sect. 10

sect. 8 sect. 9

sect. 4

sect.5

sect. 1B

N

A3

sect. 14 sect.12

sect.13

sect.5

sector 6 sect. 7

A1

sector 3

1A

CARRER 101

sect. 4

ZON

sector 3

ZONA 4

c

b

en primer lloc a finalitzar l’excavació de les habitacions que havien estat objecte de sondeig el 1974, concretament els sectors 1, 11 i 13 de la zona 3 del jaciment. Així mateix, es va excavar la zona d’accés al poblat (sector 1 de la zona 1), indret on la sedimentació tenia molt poca potència i estava molt exposada a l’erosió. Un cop acabades les actuacions en aquests punts, es va intervenir en dos punts susceptibles de respondre a dues qüestions de gran interès amb relació al sistema defensiu: per una banda, el carrer 101 i una part de l’interior de la torre (sector 2B de la zona 1), per tal d’obtenir la datació d’aquest element del sistema defensiu; per una altra banda, la realització d’un sondeig a l’exte-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

CARRE R 100

sect.4

sector 2

N sect. 16

sect. 2

ZONA 2 sector

1

sect.3

sector 6

sect. 2B

1

sect. 2A

ZONA 1

CARRER 100

sector 8 sector 7

sector 18

sect.11

sector 9

sect.

04. Proto 1

177


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 178

rior del jaciment (zona 4), per tal de verificar si hi havia hagut un fossat (figura 2, b). 4. La campanya d’excavació

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

4.1. L’excavació de la zona d’accés (zona 1, sector 1) Un dels objectius prioritaris de l’excavació del jaciment del Castellot de la Roca Roja consistia en la datació del sistema defensiu, format per una muralla de paraments múltiples, una torre quadrangular i un fossat, essent la torre l’element més antic del conjunt. L’accés al poblat es realitzava per l’extrem oriental, justament on es localitza la torre, de manera que els possibles atacants haguessin d’exposar el seu flanc dret, no protegit per l’escut, sistema habitual en la poliorcètica antiga. Aquest pas és molt estret, ja que hi ha punts on l’amplada és inferior a 1 m, de manera que cal suposar que devia haver existit algun sistema complementari per tal de facilitar l’entrada d’animals, elements rodats, etc., i que alhora fos fàcil de retirar, com per exemple passarel·les de fusta. Malauradament, el sediment arqueològic que s’adossava a la torre en aquest indret es conservava en una potència de pocs centímetres i estava en vies de desaparèixer a causa de l’erosió. El nivell superficial era inexistent, per tant es va intervenir directament sobre un estrat vermellós format per l’enderroc de les parets de tova. La neteja meticulosa va permetre de recuperar alguns fragments de toves així com fragments de fang endurits per l’acció del foc, que per una cara presentaven marques d’un embigat, mentre que per l’altra cara eren plans, i que interpretem com a procedents del terra d’un pis superior. L’existència d’aquest pis ja havia estat evidenciada abans de l’inici dels treballs d’excavació, ja que el parament intern de la torre, excepcionalment ben conservat, presenta un mínim de cinc orificis a uns 230 cm d’alçada des del nivell del sòl i separats entre si per uns 25 cm, corresponents a les cavitats on anaven falcades les bigues que sostenien el pis superior (figura 13,1). Abans de la nostra intervenció, existia el dubte de si aquests orificis hi eren des de l’època ibèrica o bé si havien estat realitzats amb posterioritat. Associats al nivell d’enderroc que acabem de descriure, van aparèixer alguns fragments de ceràmica ibèrica oxidada que, malauradament, no van aportar una datació precisa, però que han permès d’assegurar, si més no, que el pis superior de la torre funcionà en època ibèrica.

178

4.2. L’excavació del carrer 101 L’excavació de l’extrem meridional del carrer 101, així com el desmuntatge del mur que el tapiava (MR101003) es va fer amb l’objectiu de datar la torre per l’única zona adjacent en la qual es conservava sediment arqueològic. Quant al mur que tapiava el carrer 101, era evident que es tractava d’una construcció posterior, que no responia als models constructius ibèrics, i que

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 179

PR1011

MR1009

UE 1012 MR1010

MR1005

MR1006

toves

Figura 3 Planta del sector 2B de la zona 1, abans de començar a excavar la capa d'enderroc (UE 1012).

s’adossava a un estrat arqueològic antic (UE 101001). Un cop desmuntat aquest mur, es pogué observar que la sedimentació de la zona d’accés al carrer 101 havia estat retallada en construir un petit cobert, fet probablement durant la Guerra Civil, i del qual formava part el mur MR101003. Així, només restaven intactes els nivells arqueològics conservats al nord d’aquesta construcció, l’excavació dels quals, malauradament, només va proporcionar fragments informes de ceràmica ibèrica oxidada, de manera que no disposàvem de cap element arqueològic que permetés la datació de la torre. 4.3. L’excavació de l’interior de la torre (sector 2b, zona 1) Després dels resultats negatius quant a l’obtenció d’elements de datació resultants de l’excavació de la zona d’accés així com del carrer 101, es va procedir a excavar els punts on quedaven restes de sediment que s’adossaven a la torre pel seu interior. Aquesta construcció es presenta com una estructura de planta rectangular, orientada en sentit nord-oest sud-est, i delimitada per murs amb una amplada regular de 130 cm. L’accés a l’interior es feia des del sud, per una obertura d’1 m d’amplada en el mur sud-oest. A l’interior, la torre estava compartimentada en dos espais (sectors 2A i 2B) mitjançant un estret mur, que, al sud-oest, permetia la comunicació entre els dos àmbits.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

179


22/9/07

10:23

180

Página 180

La intervenció es va limitar a excavar només un dels espais de la torre (sector 2B), de planta rectangular i superfície de gairebé 12 m2. Sota un nivell superficial molt poc potent es va documentar un estrat (UE 1012), format per una terra vermella i argilosa, que contenia algunes toves conservades senceres i altres de fragmentades, així com blocs de pedra de grans dimensions (figura 3). Aquest estrat, que s’adossava a tots els murs del sector, correspon a l’enderroc de les parets, i indica que la destrucció de la torre fou conseqüència d’un incendi, que provocà la cocció accidental de les toves, tot afavorint-ne la conservació (figura 13,2). Aquesta capa d’enderroc cobria un nivell de paviment fet de terra argilosa de coloració groguenca (UE 1013), que cobria les irregularitats de la roca i s’adossava, com la UE 1012, als murs del sector. Puntualment, aquest estrat presentava clapes de cendres, corresponents possiblement a restes de la combustió de la coberta o d’altres elements vegetals existents al recinte en el moment de la seva destrucció. La superfície d’aquest sòl presentava abundants fragments de ceràmica en posició plana. Vers el centre de l’estança, el paviment presentava una taca ovalada de coloració vermella grisa, amb una superfície aproximada de 66 x 50 cm, sense límits clars i de molt poc gruix (UE 1014), corresponent tal vegada a una llar lenticular. No s’hi ha documentat cap altre agençament domèstic ni de cap altre tipus a banda d’aquesta llar. Un cop excavat el paviment, a la major part del sector 2B quedà al descobert la roca, excepte a la part central, on es pogué evidenciar l’existència de diverses capes de terra de coloració groguenca, reomplint una cavitat natural de la roca. Barrejats amb aquesta terra hi havia abundants fragments d’argila cuita, que semblen correspondre a restes de la superfície de combustió d’una llar, i que interpretem com un indici residual d’una ocupació anterior a la construcció de la torre. Els nivells d’ús d’aquesta ocupació anterior devien haver estat eliminats al sector 2B prèviament a la disposició del paviment UE 1013, i tan sols en va quedar la part continguda a la zona central, en un punt on la roca formava una cavitat. Aquesta sedimentació no ha estat excavada en aquesta campanya, i ha estat coberta amb terra per tal d’assegurar-ne la preservació fins a l’excavació futura. L’excavació dels nivells d’enderroc i paviment de la torre han posat al descobert la base dels murs que la delimiten, així com la del mur de compartimentació. Tots aquests murs han estat assentats directament sobre la roca, amb la neteja prèvia de l’àrea de construcció, i sense excavar trinxeres de fonamentació. Malauradament, l’excavació de la sedimentació interna d’aquesta construcció ha donat molt pocs materials d’importació. La presència d’un petit fragment de peu de ceràmica àtica en el paviment suggereix una datació de finals del segle v a.C.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 181

Figura 4 Planta general dels sectors 1A-1B de la zona 3.

MR3007

PR3008

MR3005

A

MR3006

B

SECTOR 1A

MR3009

PR3019

MR3004

MR3010

SECTOR 1B MR3003

BQ3081

B'

A'

0

MR3002

1m

4.4. L’excavació del sector 1, zona 3 (figures 4 i 5) Aquesta construcció es presentava com una habitació de planta rectangular, orientada en sentit nord-est sud-oest, amb superfície total de 30,36 m2 (6,60 x 4,60 m) i superfície útil de 18,7 m2 (5,50 x 3,40 m). L’interior ja havia estat parcialment buidat com a resultat de la intervenció realitzada per un afeccionat a mitjan segle XX. Els murs perimetrals d’aquesta construcció estaven, doncs, al descobert i eren observables en una alçada mitjana de 40 cm. Per últim, aquest sector havia estat objecte d’una petita intervenció durant la campanya de 1974, consistent en un sondeig d’1 m2 de superfície i 20 cm de profunditat. Va ser justament la presència d’aquest sondeig el que ens decidí a excavar la totalitat de l’habitació. Diverses raons feien pensar que la sedimen-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

181


22/9/07

10:23

182

Página 182

tació restant tenia molt poca potència, ja que, en primer lloc, els murs ja eren vistos en 40 cm. La manca de dades sobre els resultats de les intervencions anteriors realitzades al jaciment no ens permetia de saber quina havia estat la tècnica de construcció emprada per bastir els murs. De tota manera, a la major part d’assentaments ibèrics, els murs es bastien amb una elevació de terra sobre basaments de pedra, l’alçada dels quals rarament superava els 50 cm (Belarte, 1997). Per tant, suposant que els murs d’aquesta habitació haguessin estat construïts amb aquesta tècnica, caldria esperar que la sedimentació que restava sense excavar a l’interior del sector 1 no seria superior a 20 cm. Per una altra part, el fet que el sondeig de l’any 1974 s’aturés a només 20 cm de profunditat a partir de la cota on s’havia aturat el buidat antic, semblava indicar que aquest sondeig ja s’havia efectuat en un nivell estèril i que els seus excavadors havien considerat inútil la continuació de la intervenció en aquest sector. Com veurem seguidament, l’excavació d’aquesta habitació ha donat uns resultats molt diferents als que havíem previst en un primer moment, ja que la sedimentació interna d’aquesta construcció arribava a assolir 195 cm de potència i ha revelat l’existència de diverses fases constructives i d’ocupació, que descriurem de la més recent a la més antiga, seguint l’ordre en què van ser documentades durant l’excavació. En la seva fase més recent, l’habitació limita, al nord-est, amb el carrer 101, del qual estava separat per un mur (MR3006-3007) que presenta una obertura central de 130 cm d’amplada, que constituïa la porta d’accés des d’aquest carrer (PR3008). Al sud-oest, limita amb els sectors 4 i 5, dels quals és separat pel mur MR3002. Al nord-oest, el límit amb el sector 2 ve marcat per un mur construït en dos moments: MR3003 (al sud-oest de l’habitació) i MR3005 (prolongació de MR3003 vers el nord-oest). Per últim, al sud-est, el recinte està separat del carrer principal (carrer 100) per un mur (MR3004), que sobrepassava la longitud del recinte, i penetrava en el carrer 101. A l’interior d’aquests murs, l’excavació va permetre identificar, sota un nivell superficial, un nivell d’enderroc (UE 3001) consistent en una capa de terra amb abundants pedres, especialment concentrades a la zona nord, corresponent al moment d’abandó. No hem d’oblidar, però, que els nivells superiors d’aquesta habitació havien estat ja excavats, raó per la qual desconeixem si hi va haver una ocupació posterior. En aquest sentit, cal dir que la porta PR 3008 presentava un tapiat fet posteriorment a la deposició de la UE 3001, i a una cota superior a la de la sedimentació de l’edifici en el moment d’iniciar-hi la nostra intervenció. Sota aquesta capa d’enderroc es documentà un nivell d’ocupació, el sòl del qual (UE 3090) era la superfície d’un potent nivell de rebliment, que cobria una fase d’ocupació anterior. La cota superior d’aquest sòl 3090 coincidia amb la cresta d’un mur disposat en sentit nord-oest sud-est (MR 3009-3010), que dividia el sector 1 en dues parts durant una fase d’ocupació anterior. A una banda i a l’altra d’aquest mur s’havien disposat sengles capes de rebliment argilós (UE 3011 i UE 3012), les superfícies de les quals havien estat aplana-

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 183

A

A' SECTOR 1B

SECTOR 1A MR 3007 UE 1

MR 3004 UE 3090

UE 3001

UE 3001 UE 3011

MR3009

UE 3012 BQ3081 UE 3013

UE 3053 UE 3058 UE 3059 UE 3018

UE 3055 UE 3057 UE 3056 UE 3060

UE 3014

UE 3064

UE 3072

UE 3074

a

B

B' SECTOR 1B

SECTOR 1A UE 1

UE 3001 UE 3001

MR3008

UE 1

MR3002

UE 3077 UE 3078 UE 3011 UE 3080

UE 3079 UE 3013

UE 3014 UE 3053

UE 3058

UE 3055

UE 3081

UE 3018

UE 3057 UE 3059

b Figura 5 a) Secció longitudinal (nord-est-sudoest) A-A' dels sectors 1A-1B de la zona 3 b) Secció longitudinal (nord-est-sudoest) B-B' dels sectors 1A-1B de la zona 3.

des per tal que poguessin funcionar com a sòl d’ocupació, un cop arrasat el mur MR 3009-3010. Els rebliments 3011 i 3012 cobreixen, doncs, un estrat anterior, en què aquest edifici estava compartimentat en dos espais. Quant a la cronologia d’aquesta ocupació, els materials recuperats a les UE 3011 i 3012 indiquen una datació dins el segle iv a.C. D’altra banda, el nivell d’enderroc 3001 no ha proporcionat materials d’importació. Per a la fase anterior, en què l’habitació 1 estava compartimentada en dues estances, hem numerat els dos espais separadament: sector 1A (al nordest) i 1B (al sud-oest). El sector 1A es presentava com una mena de petita avantsala de 3,30 m d’amplada i longitud de sols 0,80 m (2,64 m2), a la qual s’accedia des del carrer 101 a través de la porta PR 3008. Quant al sector 1B, era un espai de planta aproximadament quadrada, amb una longitud entre 3,80 i 4,20 m, i amb 3,40 m d’amplada (13,6 m2). La comunicació entre els dos sectors es feia mitjançant la porta PR 3019, de 138 cm de llum, centrada en el mur

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

183


22/9/07

10:23

184

Página 184

MR 3009-MR 3010. La utilització d’aquest edifici com una casa compartimentada en dos espais s’ha de situar també dins el segle iv a.C. (figura 12, 2). A una banda i a l’altra del mur, els sectors 1A i 1B presenten sedimentacions diferents, que seran descrites separadament d’ara en endavant. Al sector 1A aparegué, sota el rebliment 3011, un nivell de paviment fet de terra argilosa (UE 3014), que cobria tot el sector i se sobreposava lleugerament al llindar de la porta. A l’est del sector, una estructura de pedres de 94 cm de llarg x 60 cm d’ample i alçada de 44 cm (formada per tres filades de pedra), ha estat interpretada com una banqueta (BQ 3017) que funciona amb el paviment 3014. Sota aquest paviment, al mateix sector 1A es va identificar un nivell de sòl anterior, consistent en una fina capa de llim groc molt depurat (UE 3053). La sedimentació del sector 1B es presentava de manera diferent: en primer lloc, sota el rebliment 3012, aparegué un nivell de terra marronosa, amb algunes pedres (UE 3013), i que sembla correspondre a un nivell d’enderroc (sense equivalent al sector 1A), que cobria un paviment de terra argilosa disposada sobre la roca, tot regularitzant els desnivells (UE 3018). Al fons de l’habitació, un aflorament de roca en forma de grans blocs de formació natural sobresortia del paviment, de manera que es devia emprar com a banqueta (BQ3081) pels ocupants del recinte 1B. Sobre aquest aflorament es bastiren el mur MR3002 així com la part sud dels murs MR3003 i MR3004. A banda de la banqueta BQ3081, cap dels dos sectors presentava estructures domèstiques o altres dispositius que permetessin elaborar hipòtesis sobre el seu funcionament. No obstant això, les dues habitacions descrites comunicaven mitjançant una porta (PR 3019) que, a nivell dels paviments 3053 i 3018, estava dotada d’un llindar construït molt acuradament; aquest element estava format per dues fileres de petites lloses col·locades planes i molt ben encaixades (UE 3078 i UE3079); cadascuna de les fileres ocupava la meitat del gruix del mur de compartimentació, i estaven col·locades a alçades diferents, de manera que creaven un desnivell vers l’interior del sector 1A. Aquest desnivell suggereix l’existència d’una fusta col·locada sobre la filera de lloses més baixa (UE 3078), amb els dos extrems encaixats dins el mur MR3009MR3010; als dos extrems de la porta, el mur presenta sengles buits a banda i banda, corresponents als encaixos de la fusta. Així doncs, el llindar devia presentar una part bastida amb pedra vers el sector 1B i una part de fusta vers el recinte 1A (figura 12, 3). Diferents elements identificats dins el sector 1B indiquen l’existència d’una utilització del lloc anterior a la construcció d’aquesta habitació. En primer lloc, al nord-est, en l’angle entre els murs MR 3004 i MR 3010, s’ha documentat un retall a la roca de profunditat màxima de 110 cm (UE 3075), fet prèviament a la construcció del mur MR 3009-3010 i observable en planta en una superfície de 80 x 56 cm, des de l’interior del sector 1B. A la base d’aquest retall apareix un estrat de terra barrejada amb graves (UE 3076), sobre el qual fou bastit el mur MR3010. Aquest retall va ser reomplert amb terra (UE 3054) durant la segona meitat del segle vi a.C. (tal i com indica la presència d’un

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 185

Figura 6 Planta sector 11 de la

MR 3032

zona 3.

MR 3030

UE 3021 MR 3031

UE 3020

BQ 3033

MR 3025

PR 3083

1 m

0

fragment de peu d’una copa jònia del tipus B2), un cop bastit el mur 3010 i prèviament a la instal·lació del paviment UE 3018. Tal vegada, el retall UE 3075 delimitava una estructura la planta de la qual era més gran del que hem pogut identificar fins al moment. El retall només ha estat delimitat dins el sector 1B, i sembla que continuï més enllà del mur MR3010. Desconeixem, però, fins on arribava en planta, ja que el sector 1A no ha estat excavat fins a les cotes corresponents a la identificació d’aquesta estructura dins el sector 1B. Igualment dins el sector 1B, en l’angle entre els murs MR3003 i MR3009, s’ha identificat un altre retall (UE 3074) fet a la roca i corresponent sens dubte a una utilització del lloc anterior a la construcció del mur MR 3009. L’estructura delimitada per aquest retall està reomplerta per una sèrie de capes de terra (UE 3060, 3064 i 3072), però encara no s’ha arribat fins a la seva base. Aquests sediments van ser dipositats abans de la construcció del mur MR3009, que recolza sobre la UE 3060. Els estrats esmentats passen per sota d’aquest mur, i desconeixem si continuen més enllà (és a dir, a l’interior del recinte 1A), de manera que no hem pogut delimitar la planta total d’aquesta estructura que, en la part observable dins el sector 1B, presenta una planta de 130 x 114 cm, i que cal relacionar amb una ocupació anterior a la construcció de l’habitació 1B (figura 12, 4).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

185


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 186

El sector 1A ha lliurat igualment indicis d’una ocupació anterior al funcionament d’aquest espai com un annex del sector 1B. En primer lloc, en el moment de la construcció del mur MR 3009 es realitza una trinxera de fonamentació (UE 3056) que talla dos estrats de l’interior del sector 1A, concretament, els estrats tallats són la UE 3058, consistent en un paviment de llim groc, així com la UE 3059, estrat que no ha estat totalment excavat en aquesta campanya. Per una altra part, el mur MR 3007 recolza sobre aquesta UE 3059, de manera que ha estat dipositat sobre un sediment arqueològic anterior.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

4.5. L’excavació del sector 11, zona 3 (figura 6) El sector 11 correspon a una habitació de 3,30 m de llargada i 2,25 m d’amplada, que és adjacent al carrer 100, amb el qual limita al sud; a l’oest, limita amb el sector 13, al nord amb el sector 12 i al nord-est amb el sector 9. Aquesta habitació ja havia estat objecte d’una intervenció arqueològica l’any 1974, i va ser afectat en gran part per un sondeig, de manera que només restaven per excavar els nivells arqueològics situats al nord i a l’oest (figura 13, 3). L’objectiu de l’excavació era finalitzar el registre i la documentació i discernir la relació estratigràfica amb els murs que la delimitaven, alhora que es buscava un conjunt material que permetés datar-la amb fiabilitat. El nivell superficial va proporcionar gran quantitat de material ceràmic, sobretot ceràmica a torn ibèrica, en gran part dels segles iii i ii a.C., amb algun fragment informe d’àmfora itàlica. A continuació va aparèixer una fina capa vermellosa (UE 3015) corresponent a l’enderroc de parets de toves o tàpia, i que no contenia ni materials ceràmics ni pedres. Aquest nivell cobria un nivell cendrós (UE 3016), segurament producte de l’incendi de la coberta vegetal. Tant aquest estrat com la UE 3015 s’adossaven als murs perimetrals. Immediatament per sota, se situava un paviment d’argiles groguenques, molt depurades (UE 3021) amb una certa quantitat de material ceràmic.1 Sobre aquest paviment, aparegué una llar lenticular, que es presentava sota la forma d’una taca de terra cremada de planta aproximadament circular (UE 3020). Per sota d’aquest nivell de paviment va aparèixer un estrat de característiques similars, amb alguns nòduls de calç (UE 3022), i estèril arqueològicament. Probablement, es tracta d’una capa de regularització del nivell natural del terreny, prèviament a la deposició del paviment. La neteja i l’estudi dels murs que delimiten el sector 11 va permetre documentar la presència d’una probable porta (PR3083) en el mur MR3025, a tocar de l’angle que forma amb el mur MR3031. A la planta realitzada l’any 1974 (Izquierdo, Gimeno, 1990) ja s’indicava la presència d’una porta en aquest lloc. En aquest punt, el mur presenta una obertura, sobre la qual reposa una capa de terra argilosa (UE 3083), que cobreix el llindar de la porta, poste-

186

1 És interessant indicar que entre el material provinent de les excavacions de 1974 hi ha dues gerres senceres (una urna d’orelletes i un vas amb el coll exvasat) amb l’anotació d’haver aparegut sota el nivell de paviment d’aquesta estructura (NOGUERA, 1999).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 187

Figura 7 Planta del sector 13

MR 3035

de la zona 3, amb les dues fases d'ocupació documentades: a) fase

cata 1974 U.E. 3087 PR 3086

recent: b) fase antiga.

MR 3034

MR 3026

BQ 3065 UE 3062 Cata 1974 UE 3066

UE 306 7 roc a

1 m

0

MR 3031

a

MR 3068

MR 3035

UE 3063

MR 3026

UE 3073

sector 14

UE 3085 roc a

roc a

0

1 m

MR 3031

b

riorment tapiada amb pedres (UE 3082) de manera que el mur 3025 esdevé continu. Quant al mur 3032, s’adossa pels dos extrems als MR 3030 i 3031. El seu estat de conservació és força dolent, segurament pel fet d’estar construït de forma menys acurada que la resta de murs. De fet, la base d’aquest mur reposa sobre el nivell d’argiles groguenques i sembla un element construït posteriorment, per tal de compartimentar en dos sectors (11 i 12) el que originalment fou un sol àmbit. Per últim, cal dir que el mur MR3031 és molt ample a la seva base, ja que està constituït per una estructura de pedres (UE 3033) que s’adossa a la

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

187


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 188

cantonada entre els murs MR3025 i MR3031, i forma ja sigui una banqueta, ja un reforç del mur 3031, però els nivells estratigràfics relacionats amb aquesta estructura van ser eliminats pel sondeig de 1974, per la qual cosa no podem assegurar a quina fase pertany.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

4.6. L’excavació del sector 13, zona 3 Aquest sector correspon a una habitació rectangular, de 2,30 m de llargada i 3,70 m d’amplada, situada al nord-oest del carrer 100. Els seus quatre murs limiten al sud amb el carrer 100, al nord-oest amb el sector 14, al nordest amb el sector 11 i al sud-oest amb el sector 16. A l’igual que el sector 11, aquesta estructura també havia estat objecte d’excavació durant l’any 1974, però en aquest cas s’hi havien fet dos sondejos. El primer només afectà un angle de l’habitació, sense tocar pràcticament l’estratigrafia de l’interior. El segon sondeig es limità al seu quadrant nord-est, en una superfície de 50 per 100 cm (figura 13, 4). Sota l’estrat superficial, molt potent, aparegué un nivell d’argiles vermelloses (UE 3062), sovint amb taques groguenques o grises, cobrint tot el sector, amb una gran quantitat de material ceràmic, i que interpretem com a paviment del sector. En relació a aquest paviment es va documentar una banqueta rectangular (UE 3065) adossada a la part central de l’MR3035, formada per tres grans lloses i pedres més petites en el punt d’unió amb el mur (figura 7, a). El paviment 3062 cobria un potent nivell d’argiles groguenques (UE 3063), que interpretem com l’enderroc d’una fase constructiva anterior. En excavar aquest enderroc, es va documentar un mur de compartimentació (MR3068), adossat al mur 3035. A l’altra banda de l’habitació, i passant per sota del mur 3031, un aflorament rocallós havia estat aprofitat probablement per a la construcció d’un altre mur (actualment desaparegut), deixant un espai de pas o porta entre els dos murs (figura 7, b). Segurament estem davant de la compartimentació original del sector 13. En qualsevol cas, queda pendent per a la propera campanya la documentació dels nivells d’habitació associats al mur 3068 corresponents a una fase més antiga. Per una altra part cal dir que, inicialment, el mur MR3034 no era continu sinó que presentava una obertura en el seu extrem meridional, corresponent a una porta que posteriorment fou reblida amb terra marronosa (UE 3069) i tapiada amb pedres (UE 3070), seguint l’alineació del mur. En resum, sembla que el sector 13 té en el decurs de la seva existència un mínim de dues fases (cal pensar en els nivells arrasats durant les remocions de mitjan segle i el que pugui oferir la finalització dels treballs arqueològics). Els nivells més antics, associats a ceràmica àtica, devien funcionar amb els murs 3026, 3035, 3031 i 3068, i evidentment, amb altres estructures del sector 14. En un moment encara indeterminat es retallen aquests nivells, menys a la part central d’aquest àmbit original format pels sectors 13/14, per tal de bastir un mur de compartimentació (MR 3034). Aquest mur, en origen, no separava

188

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 189

dues cases independents, ja que la porta PR3086 permetia la comunicació entre una banda i l’altra. En el darrer moment de vida documentat, aquesta porta es tapia (UE 3069 i UE 3070), i es formen dos àmbits independents, els sectors 13 i 14. Cal pensar que el nivell de paviment corresponent a aquest darrer moment ha desaparegut a conseqüència de les excavacions de mitjan segle XX. 4.7. El sondeig a la zona 4 Com ja hem indicat, un dels objectius d’aquesta campanya consistia en la datació i l’estudi de les fases constructives del sistema defensiu. Una de les opcions més interessants es basava en la realització d’un sondeig de 2 m d’ample i 4 m de longitud localitzat a la part exterior de la muralla, tot just en la seva part central. D’aquesta manera esperàvem documentar la presència d’un fossat, que es dedueix a simple vista a partir de la depressió que presenta el terreny a l’exterior de la muralla. Els treballs es van iniciar retirant un estrat de terra vegetal marronosa molt fosca, barrejat amb abundants pedres. Un cop retirat aquest nivell es va poder veure que hi havia un potentíssim enderroc de grans blocs de pedra en tot el sondeig, però que en la part directament adossada a la muralla apareixia una terra marronosa molt més clara, segurament producte de l’enderroc d’elements constructius fets amb fang. També era clar que el fossat existia, retallat a la roca de manera irregular. Malauradament, per falta de temps, vam haver de posposar per a futures campanyes l’excavació de l’interior del fossat. 5. Anàlisi preliminar dels materials mobles L’estudi dels materials indica que l’ocupació inicial del jaciment remunta com a mínim al segle vi a.C., tal com mostra la troballa d’una copa jònia de tipus B2, procedent de la UE 3054 i datable probablement de la segona meitat d’aquesta centúria (figura 9, 1). El lloc de producció d’aquesta peça no pot ser determinat amb precisió. No creiem, en tot cas, que es tracti d’una peça fabricada a l’extrem Occident, i certament no es pot excloure una procedència de la Grècia de l’Est. Un segon element d’importació que cal datar encara en el període arcaic és un fragment de la part superior de la tija d’una copa àtica del tipus C de Bloesch, trobada en nivells superficials i que possiblement cal datar vers el 500 a.C. (figura 9, 2). Quant a les importacions amfòriques, són representades en aquesta fase per 3 fragments d’àmfora púnica del Cercle de l’Estret de Gibraltar, procedents de les UE 3054 i 3064, per dos fragments corresponents a una producció incerta, tal vegada púnica centremediterrània, trobats a la UE 3054 i per un fragment de vora d’àmfora massaliota del tipus Py 3, procedent dels nivells superficials, datable en el segle v a.C. (figura 9, 8). En tot cas, el pes quantitatiu dels materials d’importació és molt reduït (1% del nombre de fragments; 3% del nombre d’individus, no ponderat). Pel que fa a les ceràmiques indígenes, només és representada la ceràmica ibèrica a torn (85 % dels fragments) i la ceràmica a mà (15 %), amb total

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

189


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 190

Figura 8 Planta general del poblat del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre).

N

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

absència de la ceràmica grisa i de la ceràmica de cuina a torn. Un nombre important de les ceràmiques a torn oxidades tenen decoració pintada. Quant a la composició del conjunt de vasos ibèrics des del punt de vista funcional, el tipus més corrent són els vasos d’emmagatzematge (40%), seguits per les àmfores i ceràmiques de cuina (les unes i les altres un 21%) i la vaixella (18%). En els nivells de segle iv a.C. són relativament abundoses les ceràmiques àtiques, entre les quals cal destacar diversos fragments d’una copa de figures roges (figura, 9, 4-5) de la UE 3012, i un fragment de fons, possiblement d’una peça del mateix tipus, procedent de la UE 3011 (figura 9, 6), d’un total de 5 fragments. Quant a les peces de vernís negre (13 fragments), cal assenyalar la presència d’una base de skyphos (figura 9, 7), una vora pertanyent a una copa escudella forma Lamb. 22, de petites dimensions (figura 9, 3), altres

190

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 191

1

3

2

5

4

8

7

6

9 5 cm

0

11

10 Figura 9 Ceràmica fina d'importació del Castellot de la Roca Roja.

fragments atribuïbles a una copa escudella forma Lamb. 21 i una nansa que amb tota probabilitat pertany a una copa Càstulo. Pel que fa als materials amfòrics d’aquest període, cal dir que són molt escadussers, amb només 3 fragments, tots informes, dos dels quals són de producció ebusitana, mentre que el tercer procedeix de l’àrea púnica del Mediterrani central. A tot això s’ha d’afegir un petit fragment d’un morter de producció ebusitana.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

191


22/9/07

10:23

192

Página 192

En conjunt, cal dir que el percentatge de les importacions continua sent molt petit (1% dels fragments, 3% dels individus, no ponderat). Entre els materials indígenes continuen dominant les ceràmiques ibèriques oxidades (figura 10), amb un percentatge molt similar al període ibèric antic (88% dels fragments). La ceràmica a mà queda ara reduïda al 10%, mentre que la ceràmica de cuina a torn i la ceràmica ibèrica grisa només representen l’1% cadascuna. La composició del conjunt des del punt de vista funcional varia considerablement amb relació al període ibèric antic. En el segle iv a.C., en efecte, el tipus predominant és la vaixella (45% dels individus), mentre que la ceràmica d’emmagatzematge queda reduïda al 28%, la ceràmica de cuina es manté en el 22% i les àmfores representen únicament el 5%. És important assenyalar la relativa abundància de vaixella indígena que imita models de vernís negre àtics, com kylix i pàteres Lamb. 21 (figura 10, 11-12). Un fet important que cal assenyalar és que la campanya de 1999 no ha donat cap conjunt datable de ple segle iii a.C. De tota manera, la presència de materials datables d’aquesta centúria, com una àmfora grecoitàlica (figura 9, 9) i sobretot ceràmica del Taller de Roses, ha estat documentada en nivells superficials, o bé en unitats estratigràfiques que també contenen campaniana A i itàlica, i que, en conseqüència han de ser datades a partir del 230 a.C., molt probablement entorn del 200 a.C. D’aquest moment dataríem, efectivament, els nivells d’abandonament dels sectors 1 i 13 de la zona 3, en els quals la campaniana A (9 fragments, 3 individus) és ja clarament majoritària amb relació a la ceràmica de vernís negre del Taller de Roses (2 fragments, 1 individu) i on l’única producció amfòrica documentada és la d’origen itàlic (4 fragments). L’única forma documentada del Taller de Roses és la copa escudella forma Lamb. 26 (figura 9, 8), i en campaniana A la copa àpoda forma Lamb. 33a (figura 9, 9) i el bol forma Lamb. 27ab (figura 9, 10) o imitacions ibèriques de Lamb. 31 o 33 (figura 10, 13). Dels nivells superficials procedeix també un fons que conserva una palmeta impresa voltada d’una orla d’estries a rodeta, possiblement d’una copa escudella Lamb. 27B (figura 9, 11). Quantitativament, les importacions continuen essent molt escasses (3% dels fragments, 8% dels individus, no ponderat). Dins les ceràmiques ibèriques la producció majoritària continua essent la ceràmica a torn oxidada, amb un percentatge (87% dels fragments) molt semblant als períodes anteriors, seguida per la ceràmica a mà (12%) i la ceràmica a torn reduïda (1%). Des del punt de vista funcional, els tipus majoritaris són els vasos de magatzem (32% dels individus) i la vaixella (34%), mentre que la ceràmica de cuina representa el 28% i l’àmfora només el 6%. La presència humana al Castellot de la Roca Roja va continuar sens dubte fins al segle i a.C., segons mostra la trobada en nivells superficials de fragments amfòrics pertanyents a peces itàliques del tipus Dressel B o C (figura 11, 7) i campaniana A d’aspecte tardà. Cal dir, tanmateix, que no s’hi ha recuperat, de moment, cap fragment de campaniana B o B-oide. Cal insistir en el fet que en cap dels recintes excavats s’han documentat nivells d’aquest període avançat, de manera que la naturalesa d’aquesta ocupació se’ns escapa totalment.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 193

1

2

3 4

5 6

7

8

9

11

10

0

12

5 cm

13

Figura 10 Ceràmica ibèrica oxidada del Castellot de

6. Conclusions

la Roca Roja.

El jaciment del Castellot de la Roca Roja es presenta com un assentament relativament petit, de forma triangular, amb unes dimensions de 40 m de llarg i 32 m d’amplada màxima (a la zona de la muralla), amb una superfície inferior a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

193


22/9/07

10:23

194

Página 194

1.100 m2 (figura 8). Aquestes dimensions són reduïdes però habituals en els jaciments ibèrics en el curs inferior de l’Ebre (Noguera, 2000). Pel que fa a la funció d’aquest jaciment, cal dir que, sense cap mena de dubte, respon a una necessitat de control del territori i de les vies de pas, ja que és un poblat fortificat que ocupa una posició totalment estratègica, i controla, com s’ha dit, el pas del riu Ebre des d’un punt en el qual aquest s’estreny. L’element més característic de l’assentament és el sistema defensiu, constituït per una muralla de paraments múltiples, una torre i un possible fossat. Els treballs de neteja i dibuix desenvolupats al llarg de dues campanyes al jaciment han ajudat a definir les fases constructives del conjunt esmentat, encara que, de moment, no és possible d’establir el lapse de temps transcorregut entre la construcció dels diferents elements. Un cop netes les estructures, és evident que, en primer lloc, es va aixecar una torre quadrangular d’aproximadament 7 per 8 m en el seu extrem sud-est, tot just en la cota més elevada del jaciment, bastida directament sobre la roca. L’aparell és irregular, travat amb pedres de petites dimensions, mitjançant una tècnica molt acurada. L’interior està compartimentat en dos espais dividits per un mur estret que, a més de dividir l’espai, servia com a element de suport per al sosteniment d’un pis superior (documentat a partir dels forats per encaixar les bigues, presents a la paret de la torre, així com per elements documentats estratigràficament a la campanya d’enguany). Aquesta torre presenta un estat de conservació excepcional, ja que té quasi quatre metres d’alçada, i, tenint en compte que tenia un pis, es pot suposar que originalment podria haver assolit uns set metres. En un moment posterior, es va afegir un primer pany de muralla d’aproximadament 1 m de gruix i uns 32 m de longitud, i que tanca l’accés des de la torre fins a l’extrem nord de la plataforma. El seu traçat fa pensar que es va començar a construir des de l’extrem oposat a la torre, ja que a mesura que se li acosta sembla corregir l’orientació originària per intentar encaixar-se amb el seu angle nord-occidental. Aquest mur sembla construït amb la mateixa tècnica que la torre, amb blocs de pedra calcària escairada, amb la cara vista regularitzada. La darrera fase de construcció de la muralla consisteix en un potent reforç que s’adossa completament als paraments exteriors de la torre quadrangular i del mur anterior, encara que és possible que aquest reforç fos construït immediatament a continuació del primer pany de muralla. D’un gruix mitjà de 3 m, aquest mur està construït emprant carreus de grans dimensions per al parament extern, mentre que per a l’intern, també força regular, s’utilitzaren pedres més petites. L’espai entre els dos paraments està farcit amb pedres sense treballar. Cal destacar igualment que el parament extern té forma de talús i que els seus dos extrems adopten una forma arrodonida. Finalment, aquest sistema defensiu es completava amb l’existència d’un fossat artificial, de dimensions que encara desconeixem, que potser va servir al mateix temps de pedrera, i que en l’actualitat és cobert per una enorme quantitat de terra i sobretot per pedres que provenen de l’enderroc de la muralla.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 195

En resum, es tracta d’una obra defensiva que depassa llargament l’esforç dedicat a la totalitat d’estructures de l’interior del poblat. Pel que fa a l’àrea d’hàbitat, la seva superfície és reduïda, inferior als 2 900 m . L’estructura urbana mostra l’existència d’una planificació prèvia, amb dos carrers que distribueixen uniformement l’espai: un eix transversal, paral·lel a la muralla, i un altre de longitudinal, que travessa el jaciment perpendicularment a la muralla. La regularitat és especialment visible en els sectors propers a l’extrem de la plataforma, ocupat per un barri de cases rectangulars adossades, amb orientacions idèntiques i dimensions homogènies, distribuïdes a banda i banda del carrer longitudinal. Actualment, i fins que no s’hagi excavat a l’interior de totes les construccions del poblat, no és possible definir les funcions desenvolupades per cadascun dels edificis. Malauradament, per a moltes de les construccions, la informació corresponent a les darreres fases d’ocupació està completament perduda. De tota manera, el que es pot dir és que a l’interior de l’assentament hi sembla haver dues zones clarament diferenciades. Per una part, les habitacions situades a l’est del jaciment, tot just al costat de la muralla, es caracteritzen per la seva major grandària i gruix dels murs, així com per les diferències d’estructura i distribució entre les unes i les altres. Segurament, es tracta de la zona on se situaven les residències dels membres destacats de la comunitat. Algunes d’aquestes habitacions, de dimensions molt reduïdes, podrien haver estat magatzems. En canvi, la zona situada a l’extrem est del jaciment s’articula en dos barris separats pel carrer longitudinal, formats per cases adossades amb dimensions, forma i distribució molt regulars, de manera que cal suposar que eren els habitacles destinats a la resta de la població. El nombre d’habitants del poblat havia de ser reduït, i difícilment podia haver superat les 100 persones. L’esforç constructiu que va representar, les imponents defenses aixecades i la comparació amb altres poblats i necròpolis de la mateixa època suggereixen una societat molt jerarquitzada i militaritzada. Quant a la cronologia del poblat, podem avançar que el sistema defensiu ja estava aixecat en el segle V a.C. Efectivament, l’excavació de l’interior de la torre, l’element més antic del conjunt, ha proporcionat nivells arqueològics atribuïbles a aquesta cronologia. També cal afegir que un estudi del material dipositat en el Museu Arqueològic de Catalunya (Noguera, 1999) sobre els materials provinents dels sondejos de 1974 ha identificat un lot de ceràmiques de vernís negre àtic de la mateixa cronologia, procedents d’una cala feta en una estructura adossada a l’extrem nord del parament intern de la muralla. En tot cas, la recent excavació d’una de les habitacions del poblat ha permès documentar nivells arqueològics associats a estructures negatives (retalls a la roca), datables en el segle vi a.C., i fins i tot anteriors, que segurament corresponen a un hàbitat anterior a la construcció del poblat i del sistema defensiu, probablement agrupacions de cabanes semiexcavades en el terreny. La sedimentació que cobreix aquests nivells arriba quasi als 2 m de potència, amb datacions del segle iv a.C. en els nivells immediatament superposats.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

195


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 196

Malauradament els nivells del segle iii a.C., o posteriors, pràcticament han desaparegut per les remocions de mitjan segle xx. L’excavació d’altres dues habitacions situades a l’oest ha mostrat que originalment (al voltant del segle iv a.C.) formaven sengles construccions de planta rectangular i sense compartimentacions internes (corresponent a un model de cases unicel·lulars de caràcter multifuncional extensament documentat en els poblats ibèrics), i que van ser dividides en dos àmbits quadrats cadascuna cap a finals del segle iii a.C., fet que reflecteix una reestructuració completa de l’espai. Les causes d’aquesta transformació són difícils de discernir, si tenim en compte que només hem fet una campanya d’excavació al jaciment i que la nostra intervenció ha afectat sectors molt puntuals. De tota manera, i a tall d’hipòtesi, creiem que el fenomen descrit podria haver estat causat ja sigui per un augment sobtat de la població a l’interior de l’assentament, ja per la necessitat de destinar una part de les cases a una funció determinada que anteriorment no estava separada de la resta (magatzem?). En tot cas, tal vegada cal veure una relació entre aquesta necessitat de reestructurar l’espai i els conflictes associats a la segona guerra púnica, que podrien haver comportat la necessitat d’acollir persones que habitualment no estaven a l’interior de l’assentament o bé d’augmentar les reserves alimentàries emmagatzemades. Per últim, cal dir que, de moment, no s’ha identificat cap nivell estratigràfic corresponent als segles ii i i a.C., tot i que una certa quantitat de material ceràmic recollit en superfície suggereix una petita reocupació en època tardana. Annex. Treballs de consolidació del jaciment

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

1. Objectius de la campanya i metodologia seguida Els treballs de consolidació, fets el 1999 al Castellot de la Roca Roja, han estat dirigits per Margalida Munnar Grimalt, becària de la Fundació Sa Nostra de Balears, i restauradora de la Escuela Española de Historia y Arqueología a Roma del CSIC. Per a les tasques de reconstrucció de paret seca hem d’agrair profundament tot l’ajut aportat per un veí del poble, el senyor Francisco Treig, amb una llarga experiència en la construcció de marges de pagès. Des del descobriment del jaciment fins a l’inici dels treballs de consolidació que seguidament es descriuran, no s’havia pres cap mesura conservadora ni preventiva envers les restes tretes a la llum. En el moment d’iniciar aquests treballs, les restes presentaven un relatiu bon estat de conservació. Tant els murs de les edificacions com la muralla conservaven en alguns punts alçades superiors a 2 m i, entre les pedres que els componen, es conservaven les restes del morter original elaborat amb terra. La major part de murs no presentaven mancances importants ni en els paraments externs ni en els interns, i oferien un aspecte compacte i mantenien la verticalitat. Sols la paret oest de la torre estava vençuda i en molt mal estat de conservació. En general, els murs

196

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 197

1

2 0

5 cm

3

4

5

6

7

8

9

11

10

12

13

Figura 11 Materials amfòrics i ceràmica a mà del Castellot de la Roca Roja.

conservaven les pedres en la posició originària, excepte la darrera filada a la qual, sovint, els visitants que havien acudit al lloc al llarg dels anys havien superposat clarament pedres i les havien col·locat indiscriminadament sobre els murs. Aquests murs havien estat bastits amb pedra calcària, que presenta una gran variació de tons grisos. La pedra va ser escairada i retocada en forma de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

197


22/9/07

10:23

198

Página 198

blocs per a la seva posada en obra, i estan més ben escairats els blocs que havien de formar part de cantonades o peu drets. En general, la pedra emprada presenta un aspecte molt compacte, poc fracturat i net de bacteris i líquens (excepte en el parament extern de la muralla) i presenta un bon estat de conservació. De tota manera, cal esmentar que les restes havien estat afectades en grau divers pels diferents agents erosius. En primer lloc, les variacions de temperatures provoquen l’aparició de petites esquerdes que es van engrandint fins a arribar a la disgregació parcial o total de les pedres; l’aigua s’infiltra dins les esquerdes i es gela, augmentant de volum i fracturant les pedres. Un segon factor erosiu és l’aigua de pluja, que arrossega el morter original de terra emprat per lligar les pedres que conformen els murs, provocant finalment la seva caiguda i fortes infiltracions d’humitats. Cal tenir en compte igualment l’erosió provocada pel vent, omnipresent en aquestes terres, i que, com la pluja, arrossega les partícules de terra del morter que fa de lligam a les pedres dels murs, fet que produeix idèntiques conseqüències. Un darrer motiu d’erosió no menys important és l’afluència incontrolada de públic, que sovint s’enfila sobre els murs del jaciment i provoca el desfalcament i fins i tot la caiguda de pedres. A la present campanya s’ha donat prioritat a la consolidació de totes aquelles restes que presentaven un estat més avançat de degradació i que, per tant, necessitaven urgentment una actuació que n’aturés el procés i permetés la preservació de les restes: el mur 100001, els murs corresponents als sectors 3, 4 i 5 de la zona 2, el parament intern de la muralla, el parament extern del mur 1014, els murs 3048 i 3049 del sector 2 de la zona 3, l’angle nord-est de la torre, el cordó superior de subjecció dels perfils superiors dels paraments interns de la muralla i de la torre i l’apuntalament del mur nord de la torre per evitar el seu venciment (figura 2, c). Aquesta actuació ha servit també per tal de valorar la resistència estàtica dels materials emprats i l’eficàcia de cara a futures intervencions, així com la incidència estètica de les estructures consolidades en el conjunt del jaciment. Un dels elements més afectats és la muralla, especialment degradada en la part central del seu parament intern (figura 14, e). La intervenció que s’hi va fer es pot desglossar en dos punts, amb l’objectiu de retornar l’estabilitat estàtica a les restes intervingudes. En primer lloc, en indrets puntuals de la muralla s’ha procedit a consolidar-ne la filada superior, on moltes pedres estaven desfalcades, amb el consegüent perill de caiguda. Per reforçar aquesta darrera filada, s’ha fet un cordó de morter de calç que subjecta les pedres i impedeix el seu moviment. En segon lloc, s’han remuntat diverses filades de pedres a la paret interior de la muralla (figura 14, f) i a la cantonada de la torre (figura 14, i). Altres treballs realitzats han consistit en la consolidació de les crestes dels murs que delimiten els sectors 2 de la zona 3 i els sectors 3, 4 i 5 de la zona 2 (figura 14, d). Així mateix, s’ha intervingut en alguns punts de la zona 1, especialment els sectors 2B, sector 3 i sector 4. Amb la consolidació de la

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 199

Figura 12 1. Vista del poblat sobre un turó rocallós que controla el pas del riu Ebre. 2. El sector 1B de la zona 3 en curs d’excavació on es pot observar el nivell de paviment del segle

IV

a.C.,

amb la banqueta i la porta. 3. Detall del llindar de la porta entre els sectors 1A i 1B de la zona 3 on apareix la trinxera de fonamentació del MR 3009 i el buit deixat pels encaixos de fusta. 4. Vista general del sector 1B de la zona 3 on s’aprecien els retalls realitzats a la roca corresponents a fons de cabanes anteriors a la construcció d’aquest recinte.

1

2

3

4

cresta dels murs s’impedeix la infiltració d’aigua de pluja entre les pedres així com el desfalcament i pèrdua de la darrera filada de pedres, que podria provocar la ulterior degradació de la totalitat dels murs. Per una altra part, s’ha procedit a tapar els forats que presentaven alguns murs, en algun cas amb mancances de diverses filades de pedres, la qual cosa feia que es veiés minvada la integritat de tota la paret. Les filades perdudes s’han remuntat seguint la tècnica tradicional de la paret seca, per tal

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

199


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 200

d’evitar majors pèrdues i de restablir l’estabilitat estàtica a les restes (figura 14, a i b). Les directrius bàsiques, generals a totes les intervencions de consolidació fetes al jaciment, obeeixen a una metodologia comuna per a totes les zones objecte d’intervenció. La manca de documentació fotogràfica antiga del jaciment, ha dificultat la identificació de les pedres desplaçades del seu lloc originari. En alguns casos, però, se n’ha pogut deduir la posició original gràcies a alguna particularitat específica, com ara el fet de presentar una o més cares tallades, corresponents sens dubte a les cares vistes. D’aquesta manera, s’han pogut identificar algunes pedres que, segurament, havien servit de cantonera entre dos murs, ja que presenten dues cares contigües tallades i, per tant, vistes. Com ja hem esmentat, en la darrera filada de nombrosos murs es veuen col·locades pedres que no pertanyen al mur original, i que són fàcilment identificables ja que estan totalment desfalcades, no segueixen la línia de les filades originals i sovint no respecten la grandària de les pedres que conformen el mur. Prèviament a l’aplicació del morter destinat a consolidar les crestes dels murs, les pedres superposades han estat retirades.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

2. Descripció dels treballs En tots els casos on s’ha consolidat l’estructura amb l’ajut de morter de calç, s’ha realitzat prèviament la neteja de la zona de forma mecànica. Les restes de pols i terra existents entre les pedres de la filada superior dels murs han estat retirades emprant paletins i escombres, anant amb cura per tal de no desfalcar les pedres ni desplaçar-les del seu lloc originari. Així mateix, s’han eliminat les restes de vegetació, com ara petites arrels i herbes que es trobaven en la zona que s’havia de consolidar. S’han emprat eines adients per tal de no erosionar ni desfalcar les pedres. Posteriorment a la neteja mecànica, s’ha netejat la zona d’intervenció amb humitat emprant vaporitzadors d’aigua. Així s’assegura una major adhesió del morter de calç a la pedra i a l’estructura que s’ha de consolidar en general. Per a les tasques de consolidació s’ha realitzat un morter tradicional de calç i sorra, al qual s’ha afegit un adhesiu, concretament la resina acrílica Primal AC-33, que aporta un major grau d’elasticitat i adhesió a la barreja tradicional. Aquest morter no conté cap agent agressiu per a la superfície de les pedres, té un grau apropiat de resistència mecànica i és totalment reversible. Per últim, per tal de delimitar perfectament les zones consolidades de les zones originàries no intervingudes, s’ha tenyit el morter amb pigment mineral. La consolidació de les crestes dels murs ha estat efectuada segons el sistema dels bauletti, consistent a tapar la filada superior dels murs amb una capa de morter de calç, d’un gruix que pot variar entre uns 4 i uns 6 cm, i que inclou les pedres que conformen aquesta darrera filada.

200

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 201

1

2

3

4

Figura 13 1. Vista de l’interior de la torre (sector 2 de la zona 1) abans d’iniciar-se l’excavació, on es poden apreciar els forats per recolzar les bigues d’un pis superior i el bon estat de les estructures conservades. 2. Vista zenital del sector 2B de la zona 1 (torre) amb l’enderroc de toves (UE 1012). 3. Vista del sector 11 de la zona 3 una vegada eliminats els nivells superficials, on es poden observar els límits del sondeig realitzat l’any 1974. 4. Vista del sector 13 de la zona 3 on es poden observar els límits del sondeig realitzat el 1974 i la banqueta adossada al MR 3035 sobre el paviment de la darrera fase d’ocupació d’aquest recinte. 5. Vista general de l’interior del poblat des de la muralla una vegada finalitzada la campanya de 1999.

5

Aquesta tècnica presenta dos avantatges principals. D’una banda, impermeabilitza els murs de les infiltracions d’aigua de pluja, gelades, etc. Per una altra banda, s’aconsegueix que es lliguin totes les pedres de la filada superior dels murs i d’aquesta forma s’impedeix que les filades inferiors es perdin. No cal esmentar que és un procediment totalment reversible en cas que es decidís de prendre mesures diferents envers les restes intervingudes. En zones on s’han remuntat filades o on s’han tapat forats de les parets, en les quals s’havien perdut nombroses pedres, s’ha delimitat la zona originària de la zona afegida mitjançant la realització d’un cordó de calç, d’una espes-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

201


22/9/07

10:23

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

202

Página 202

a

b

c

d

e

f

g

h

Figura 14 Detalls dels elements consolidats al 1999: mur MR 100001 (carrer 100) abans (a) i després (b) de la consolidació; aspecte dels sectors 3, 4 i 5 de la zona 2 abans (c) i després (d) de la consolidació; vista del parament de la muralla (MR 1007) des del carrer 101, abans (e) i després (f) de la consolidació; angle format pels murs 1006 i 1010 (torre) abans (g) i després (h) de la consolidació.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:23

Página 203

sor variable entre 4 i 8 cm. El cordó s’ha fet amb el mateix tipus de morter que s’ha emprat per consolidar les crestes dels murs. Les filades remuntades s’han fet segons la tècnica de la paret seca. Cada pedra col·locada de nou ha estat falcada amb nombroses pedres petites que la compactaven i la reforçaven considerablement. En zones on s’ha cregut necessari, s’ha incorporat morter de calç a l’interior del farciment de la paret seca per tal d’augmentar la seva resistència. En línies generals, es pot dir que els objectius plantejats per a aquesta campanya de consolidació del Castellot de la Roca Roja s’han vist acomplerts. A més, el conjunt de materials i tècniques emprats en aquests treballs de consolidació serviran d’antecedents i directrius en futures tasques de consolidació al jaciment. Bibliografia Belarte, C. (1997) «Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya protohistòrica». Arqueomediterrània, 1, Universitat de Barcelona. Belarte, C.; Noguera, J.; Santacana, J. (1998) Informe preliminar de la intervenció arqueològica realitzada en el Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) durant el mes de febrer de 1998. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Belarte, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J. (1999) Informe preliminar de la intervenció arqueològica realitzada en el Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) durant el mes de febrer de 1999. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Diloli, J. (1998) «El món ibèric al curs inferior de l’Ebre i plana litoral del Baix Maestrat. Característiques de l’ocupació del territori». Citerior, 2, p. 153-187. Izquierdo, P.; Gimeno, T. (1990) «Les fortificacions ibèriques dels segles V-III a.C. a les comarques del Baix Ebre». A: Fortificacions. La problemàtica de l’Ibèric Ple: (segles IV-III a.C.). Simposi Intenacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa, 1990, p. 227-232. Moret, P. (1996) Les fortifications ibèriques de la fin de l’âge du bronze à la conquête romaine. Madrid, 1996. (Collection de la Casa de Velázquez; 56) Noguera, J. (1999) «Estudi dels materials dipositats en el Museu d’Arqueologia de Catalunya del jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre)». Pyrenae, 30, p. 243-251. Noguera, J. (2000) «Característiques dels poblats ibèrics fortificats en el curs inferior de l’Ebre». Ilercavonia, 1, Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, p. 25-51.

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

203


04. Proto 1

22/9/07

10:23

Pรกgina 204


22/9/07

10:57

Página 205

El poblado fortificado de la primera edad del hierro de Sant Jaume-Mas d’En Serra (Alcanar, Montsià). Campañas 1997-19991 FRANCISCO GRACIA ALONSO DAVID GARCÍA RUBERT Departamento de Prehistoria, Historia Antigua y Arqueología, Universidad de Barcelona.

GLORIA MUNILLA CABRILLANA Estudis d’Humanitats i Filologia. Universitat Oberta de Catalunya.

Introducción El estudio del período de transición entre el Bronce Final y la Primera Edad del hierro en el área del curso inferior y desembocadura del río Ebro ha experimentado un notable avance a lo largo de la última década. Los resultados obtenidos en las intervenciones en los yacimientos de Aldovesta (Benifallet) (Mascort, Sanmartí, Santacana et al., 1991), (Asensio et al., 1994-1996), Barranc de Sant Antoni (Ginestar) (Asensio et al., 1994-1996), Barranc de Gàfols (Ginestar) (Belarte et al., 1991), (Belarte et al., 1992-1993), (Belarte, Sanmartí, Santacana et al., 1994) la Ferradura (Ulldecona) (Maluquer de Motes 1983) (García 1999) y la Moleta del Remei (Alcanar) (Gracia, Munilla, García et al., 1994-1996), (Gracia et al., 1996), (García, Gracia 1998), (Moleta 1998-2000) así como en las prospecciones sistemáticas desarrolladas en las comarcas de Ribera d’Ebre (Noguera 1997), Baix Ebre y Montsià (García 1999), han permitido replantear los procesos de estructuración y consolidación de los sistemas de ocupación, control y explotación del territorio durante la fase de formación de la cultura ibérica en la zona, y definir el papel jugado en el mismo por el impacto que la actividad económica de las colonias semitas del área del círculo del estrecho de Gibraltar y de las factorías fenicias de Ibiza que extiende sus rutas comerciales y port-of-trade en el nordeste peninsular y, especialmente, en el punto de atracción natural (vía de comunicación) de la desembocadura del Ebro (Gracia, Munilla, García et al., 19941996), (Gracia et al., 1996), (Gracia, García, 1999) (Gracia 1999-2000), (Ramón 1994-1996), que asimismo se constata en otras áreas más meridiona1 Este trabajo se incluye en el proyecto DGYCIT PB95-1130.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

205


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 206

les (Martí, Mata 1992), y cuya importancia ha sido puesta de manifiesto en repetidas ocasiones (Aubet 1993), (Gracia 1998) (fig. 1). El estudio de la información obtenida en los yacimientos citados permite enunciar los siguientes parámetros generales en relación con los procesos crono-ocupacionales del periodo:

Figura 1 Asentamientos de los siglos

VII-VIII

a.C.

en el área del curso inferior del Ebro

* La dinámica comercial fenicio-púnica (por lo que se refiere a las áreas étnico-políticas de producción de las tipologías de ítems documentados) en la zona es mayoritaria y prácticamente monopolizadora, ya que los materiales greco-foceos no se documentan hasta mediados del siglo vi a.C., mientras que las producciones de fábrica etrusca, si bien se han identificado en los niveles estratigráficos de la fase 1 del poblado de la Moleta del Remei (Gracia et al., 1996) (Gracia 1990-1991) y, posiblemente, en Sant Jaume-Mas d’En Serra, son porcentualmente muy minoritarios en relación con el volúmen global de importaciones y, aunque estrictu sensu (por aplicación reductiva de la idea simple producción-comercio) podrían enunciarse como correspondientes a un comercio tirrénico directo por extensión de los procesos cronológicamente paralelos que tienen lugar en los yacimientos del sudeste de Francia, es más lógico asociarlos a un proceso de redistribución fenicio-púnica, en especial

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra 206

* Los procesos relacionados con el flujo de transacciones de origen semita (fenicio, púnico y púnico-ebusitano) se desarrollan con seguridad a partir de la segunda mitad del siglo vii a.C., aunque probablemente la prosecución de la investigación y análisis del registro arqueológico permitiría remontar la fecha de los primeros contactos, en algunos casos, hasta el siglo viii a.C., y perdura hasta finales del primer cuatro del siglo vi a.C. (Aubet 1993), (Gracia 1998). Las tipologías cerámicas indican la distribución, según factores de producción y comercio-transporte simples, múltiples o de redistribución, de ítems procedentes de las regiones, factorías y enclaves del sudeste peninsular, Ibiza y las colonias púnicas del Mediterráneo central, siendo posible (partiendo de parámetros crono-tipológicos) distinguir dos fases perfectamente diferenciadas en la distribución de los materiales indicados: la primera, o arcaica, datada en el siglo vii a.C., denominada facies Aldovesta, y una segunda, o reciente, fechada en el siglo vi a.C., a la que puede denominarse como facies Gàfols (Asensio et al., 1994-1996), (Belarte et al., 1991), (Belarte et al., 1994), (Belarte, Sanmartí, Santacana et al., 1994).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 207

siguiendo las hipótesis de M. Gras sobre la coexistencia de ambos tipos de productos en el Mediterráneo central, o frecuencia del registro de materiales tirrénicos en los yacimientos ebusitanos y de la costa sudoriental peninsular (Costa, Fernandez, Gomez et al., 1991). En relación con las fases más avanzadas del comercio fenicio en esta zona se distribuyen las primeras producciones a torno (posiblemente las producciones a mano o torno lento también se incluirían en el tráfico comercial, como indican los materiales de sa Caleta, próximos a las series registradas en los poblados del área de la desembocadura del Ebro) ibéricas procedentes de los centros o talleres del levante y sudeste de la península Iberica, materiales que deben ser considerados junto a los anteriores como los modelos de los que derivan las series de cerámica a torno propias de la zona (Gracia, Munilla, García et al., 1994-1996). * La concepción, estructuración y posterior desarrollo de los modelos y sistemas de poblamiento basados en la articulación de áreas territoriales organizadas según un sistema de depedencia de poblados ubicados en puntos estratégicos del territorio, se define y configura (en un modelo reconocible según los paramétros expresados por las evoluciones subsiguientes del mismo hasta la fase de la plena romanización) durante la primera mitad avanzada del siglo vii a.C. (aunque es posible que el germen de las ideas urbanísticas se encuentre ya en el poblado del Barranc de Sant Antoni durante el siglo viii a.C.) (Gracia et al., 1996), lo que significaría que el contacto colonial-comercial fenicio-púnico tuvo efecto sobre una estructura poblacional indígena que se encontraba ya en pleno desarrollo, y que disponía del suficiente excedente de producción como para asegurar el establecimiento y posterior sostenimiento del tráfico comercial (Gracia, Munilla, García et al., 1994-1996); poblados como el Puig Roig del Roget (el Masroig) (Genera i Brull 1994-1996) o la Ferradura (Ulldecona) (Maluquer de Motes 1983) son ejemplos significativos de este proceso, como también lo es la necrópolis de sepulcros tumulares del Coll del Moro (Gandesa) (Rafel 1994), (Rafel 1998). * La trama edilicia y urbana de los enclaves de poblamiento agrupados muestra claramente para la fase correspondiente a la segunda mitad del siglo vii a.C., el desarrollo de sistemas constructivos basados en la planificación de la red viaria de comunicación en el trazado de los mismos, bien organizando sistemas de calles centrales como en el caso de la Ferradura (Ulldecona) o Puig Roig del Roget (el Masroig), o mediante concepciones más estructuradas como indica el modelo de las calles de circunvalación, como en la Moleta del Remei (Alcanar) y, posiblemente, Sant Jaume-Mas d’En Serra (Gracia et al., 19961999), (Moleta 1998-2000), o retículas ortogonales como en la segunda fase del poblado de Barrac de Gáfols (Ginestar) fechada a principios del siglo vi a.C. El sistema edilicio de las unidades de habitación incluye también notables innovaciones durante esta fase, tanto por lo que respecta al tipo de planta (rectangular unicelular o pluricelular) como a los materiales empleados en su cons-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

207


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 208

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

trucción (consistentes por regla general en cimientos de piedra y alzado de los muros realizados con adobe o tapial, aunque en determinados casos, como Sant Jaume-Mas d’En Serra, y probablemente, también la Ferradura, la totalidad de la altura de los muros perimetrales de las viviendas se erigiría empleando bloques de piedra), constituyendo un elemento de debate el hecho de si las nuevas técnicas edilicias son anteriores al contacto comercial semita (y por consiguiente resultado de una tradición autócotona) o bien constityen el resultado de la difusión de técnicas y patrones alóctonos introducidos en este período integrado en un fuerte proceso de aculturación (Belarte 1994). La interacción indígena-comercial (colonial?) durante el proceso de configuración del Ibérico I cuenta, aún teniendo presentes los resultados de las intervenciones más recientes en los yacimientos del hinterland de Emporion (como Sant Martí d’Empúries e Illa d’en Reixac) y la frecuente identificación de materiales fenicios en diversos asentamientos de la costa central del Principado, como en el Catllar (Tarragona) (Molera et al., 1999-2000) o Sant Miquel (Olèrdola) (Molist 1998-2000), actualmente con el mayor volumen de datos para ser estudiada en el área del curso inferior del Ebro, por lo que la identificación, intervención y estudio en un poblado inédito próximo a la paleocosta ha permitido ampliar cuantiva y cualitativamente la información de que para este periodo se disponía en el área del Montsià. El asentamiento de Sant Jaume-Mas d’En Serra fue señalado por vez primera por D. Ramón Esteban a mediados de la década de los setenta, quien reconoció la existencia de estructuras constructivas complejas conservadas en excelente estado en función de la topografía escarpada del terreno y, asimismo, recogió materiales entre los que se incluían diversos fragmentos de un vaso trípode fenicio. Las indicaciones que amablemente nos proporcionó sobre su situación, así como el acceso a los materiales por él recogidos en esa fecha, permitieron valorar correctamente la importancia del yacimiento. A instancia de los firmantes de este trabajo fue incluido por los Serveis Territorials d’Arqueología de la Generalitat de Catalunya en Tortosa dentro del Pla General Català d’Obras i Serveis del Municipi d’Alcanar, estableciéndose la necesaria intervención preventiva en el poblado ante cualquier extracción de áridos o tarea agrícola que, en el futuro, puediera afectar al emplazamiento.

208

Situación del yacimiento El poblado fortificado de Sant Jaume-Mas d’En Serra (topónimo derivado de los nombres tradicionales con que se conocen las partidas en que se ubica) se localiza en el término municipal de Alcanar (Montsià) próximo al límite territorial con el municipio limítrofe de Ulldecona, situado en la hoja de la cartografía militar 1:50.000 nº 547 (Alcanar), posición DTB 31TBE898943. Sus coordenadas cartográficas corresponden a una latitud de 01° 48’ 31’’ y a una longitud de 40° 34’ 50’’, siendo su altitud absoluta de 224 m s.n.m mientras que la relativa es de 119 m en relación al terreno circundante, distando de la actual

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 209

línea de costa 1.250 m aunque este parámetro se reduce sensiblemente si la medición se efectúa con respecto al trazado de la paleo-costa. La cima en que se encuentra el yacimiento carece de una denominación específica pese a figurar en la cartografía 1:25.000 y 1:50.000 del SGE con el término de «El Rajolar», topónimo muy común en el área de Tortosa (y en general de la comarca del Montsià, puesto que se aplicaba tradicionalmente tanto a los enclaves en los que se identifican cerámicas, como a los puntos de fabricación de adobes) y no exclusivo del mismo, puesto que en los municipios de Alcanar y Ulldecona se conocen otros lugares con idéntica denominación. El yacimiento abarca una parte de las partidas territoriales conocidas como «Bassa de Sant Jaume» y «Mas d’En Serra», sobre una de las estribaciones más meridionales del macizo del Montsià, de perfil cónico, y terminada en una plataforma amesetada de difícil acceso y contorno oval de 30 x 25 m de longitud en sus ejes máximos, que proporciona una superficie teórica de extensión del poblado de 800 m2, muy inferior al tamaño asignado a las fases iniciales de los poblados del Puig de la Nao (Benicarló) y Puig de la Misericordia (Vinaròs), 4.500 m2 y 2.925 m2 respectivamente, y similar a la de otros poblados próximos como el de la Ferradura (Ulldecona) cuya extensión se fija en 400 m2, y netamente inferior a la de la primera fase de la Moleta del Remei, fijada en 5.184 m2 (Gracia i Munilla 1993). Las reducidas dimensiones del enclave son un excelente indicador de la función territorial y socioeconómica desarrollada por el mismo, y permiten mantener las hipótesis ya planteadas sobre los sistemas de estructuración del territorio en base a las categorías de los yacimientos (Gracia i Munilla 1993). Macro-espacialmente el poblado se encuentra protegido al norte por las cotas 304 y 338, controlando en esta vertiente la vía de paso hacia la depresión de Ulldecona formada por los barrancos de Mas de Libori, les Cases, Hondo y Roca Roja, que constituyen las zonas de tránsito o comunicación naturales con la costa del poblado de la Ferradura (Ulldecona), con el que debe relacionarse (en función de la cronología asignada a ambos) pero con el que no dispone de contacto visual directo debido a la pantalla orográfica formada por las cotas 321 y 330 de la sierra del Montsià, aunque dista en línea recta del mismo tan sólo 2600 m. Con todo, las necesidades de comunicación entre ambos puntos podrían perfectamente resolverse (aún suponiendo la inexistencia de pequeños enclaves a lo largo de las estribaciones que los separan) mediante un sistema de señales tomando como punto de relación visual del yacimiento de la Cogula. Las laderas este y sur del promontorio se abren sobre la llanura costera, controlando el tramo comprendido entre el Port dels Alfacs-Punta de la Banya y las estribaciones marítimas de la sierra de Irta-Peñíscola; destacando las posibilidades de dominio visual sobre los paleo-fondeaderos naturales situados al sur de la costa del Montsià en el área de la Punta de Benifallim, Sant Jaume y les Calafes, teóricos embarcaderos protohistóricos al sur de la desembocadura del Ebro. En esta zona, el poblado de Sant Jaume dispone de contacto visual con los coetáneos de la Cogula (Ulldecona), la Moleta del Remei (Alcanar), Puig de la Nao (Benicarló) y Puig de la Misericordia (Vinaròs) (Oliver 1994), (Oliver i Gusi 1995).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

209


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 210

En la actualidad, la parte superior del promontorio en que se ubica el poblado no está afectado por labores agrarias, siendo especialmente significativa la inexistencia de indicadores de anteriores trabajos agrícolas, y concretamente el hecho de que esta parte de la colina no fue nunca aterrazada con bancales de piedra seca para la plantación de olivar, como sí sucede por el contrario en la mayor parte de las estribaciones montañosas costeras del término municipal de Alcanar (como es el caso, por ejemplo, de la Moleta del Remei, terreno en el que los olivos fueron plantados durante el período de la Primera República, tal y como indican las monedas (moneda de cobre de diez céntimos emitida en Barcelona en 1870, cuyo anverso representa a una matrona, encarnación de la República, con una rama de olivo en la mano y la leyenda DIEZ GRAMOS, mientras que en el reverso figura un león rampante apoyado sobre un escudo ovalado con las armas de España en los cuarteles y las leyendas CIEN PIEZAS EN KILOG. y DIEZ CENTIMOS) documentadas en los hoyos de plantación como también relata P. Matamoros en su crónica sobre el pueblo de Alcanar) (Matamoros 1922). La zona más elevada del promontorio de Sant Jaume presenta actualmente una vegetación muy densa constituída por flora de matorral mediterráneo, entre la que destaca el margallón (Chamaerops humilis), el tojo (Ulus europaeus) y el olivo (olea europaea) silvestre o acebuche (oleaster). En la falda de la estribación, el desarrollo de los planteles de cítricos ha substituído en los últimos años a las explotaciones de cereal y olivar, modificando la topografía del terreno al realizarse contínuos desmontes y rebajes, sin que estos trabajos hayan proporcionado información sobre la existencia de otras yacimientos arqueológicos durante las amplias y constantes extracciones de áridos efecuadas. Resultados de las intervenciones de 1997-1999

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

El objetivo fundamental de las primeras intervenciones en el yacimiento ha consistido en la valoración de las posibilidades que ofrecía el poblado (potencia estratigráfica, estado de conservación, volumen y tipología básica de los materiales) para acometer intervenciones en extensión que permitieran obtener la información necesaria para responder a las cuestiones claves de la investigación sobre este periodo enunciadas supra. Por ello, durante las campañas 1/1997 y 2/1998 (Gracia i Munilla 1997), (Gracia i García 1998), (Gracia, García 1999) se planteó y ejecutó la realización de un sondeo estratigráfico en el teórico ángulo sudoeste del poblado, partiendo de la existencia de dos catas realizadas de forma irregular durante la década de los setenta que habían afectado este punto del yacimiento, sector del que, en teoría, procedían los ítems citados anteriormente. El objetivo de la limpieza de este área radicaba en la posibilidad de comprobar la conexión entre materiales y yacimiento (puesto que cabía la posibilidad de que los mismos procedieran de otros poblados del área, como la Ferradura o la Moleta del Remei, ya que la recuperación de ítems en ambas estaciones fue constante, aunque volumétricamente poco importante,

210

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 211

Figura 2 Serra. Planta general del yacimiento

durante las décadas de 1960 y 1970), así como obtener una visión precisa de la secuencia estratigráfica, ya que el reconocimiento inicial de la zona mostraba la existencia de una sección intacta y factible técnicamente de ser interpretada (fig. 2). Partiendo de dos catas teóricas de 8 x 6 m y 5 x 3 m, se han identificado dos unidades de habitación, UH1 y UH2, de planta trapezoidal-cuadrangular (4,9 x 5,2 m; 25,48 m2) la primera y rectangular la segunda (3 x 5,3 m; 15,9 m2), adosadas ambas al tramo oeste de la muralla/muro perimetral del poblado (UC1). Las características edilícias de los recintos citados son: * El sistema arquitectónico empleado utilizaba básicamente como material de construcción la piedra (bloques de tamaño medio con arista máxima de 40 cm desbastados pero no escuadrados) trabados con arcilla o, en ocasiones, con cuñas líticas, tanto en los fundamentos como en el alzado superior de los muros y los elementos de acondicionamiento del espacio interior de las

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

Sant Jaume-Mas d’En

211


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 212

unidades de habitación (muros divisorios, bancos corridos y escaleras), como muestra la altura mínima de 2,15 m conservados en la pared norte de UH1 (UC2). Una vez erigidas mediante esta técnica, la paredes se recubrían con un revestimiento de arcilla tamizada de 2 cm de grosor y una capa posterior de cal, no habiéndose podido constatar hasta el momento presente la existencia de decoración o el empleo de otros materiales sobre los muros, como el óxido de hierro (almagra). La cal se empleó también para enlucir el pavimento de UH1 (UE10). El revoque de las paredes se realizaba coetáneamente al acondicionamiento por el mismo sistema del nivel de uso de la unidad de habitación, puesto que la capa de cal presenta una continuidad entre el revoque de las paredes y el del suelo o las banquetas, empleando una solución de media caña para cubrir los ángulos de encaje entre los diversos planos de la construcción. La anchura de las paredes perimetrales de las unidades de habitación (UC2,UC7,UC5) responde a una módulo regular de 50 cm, similar al empleado en otros asentamientos del área, y que corresponden a una doble línea de piedras, colocadas de forma alterna, sin relleno interior (fig. 3).

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

* La secuencia y potencia estratigráficas de los niveles documentados en UH1 (UE 10, UE,9, UE4, UE2) hace factible aseverar la existencia de dos niveles en esta construcción. El superior, que ocuparía únicamente la zona norte de la UH, cumpliría con toda seguridad las funciones de altillo o entarimado, apoyándose sobre el muro medianero con UH2 (UC2) por un lado, mediante el encaje de las vigas en las paredes laterales (UC7) y en el muro perimetral (UC1) por otro, y finalmente sobre una estructura de soporte o pilar (UC4) situado en el centro de la habitación. La base de este pilar o columna, de forma cuadrangular y 50 cm de arista máxima, se realizó con piedra caliza local, y se dispuso directamente sobre el pavimento de la vivienda (UE10), sin realizar ningún tipo de zanja de cimentación, sistema que tampoco se emplea en la base de los muros, que atracan directamente sobre la roca del terreno. El piso superior de UH1 estaba compuesto por placas de arcilla modulares de forma rectangular con los laterales vistos ligeramente peraltados dispuestas sobre el envigado; este sistema complejo de construcción de suelos/techos y cubiertas indica la fortaleza de la estructura perimetral y los apoyos interiores del techo, que permiten la carga de un volumen de peso importante, así como el empleo de las techumbres como superficie útil de la vivienda, factor que duplica el espacio disponible de la construcción. La parte izquierda de la planta superior estaba delimitada por una pared de mampostería (UC3) formada por bloques de piedra de pequeño tamaño muy bien trabados aprovechando las caras planas de las mismas, esta pared disponía de una abertura rectangular central que permitiría la comunicación entre el recinto superior y el conjunto de la sala.

212

* Adosado a la parte inferior del muro medianero con UH2 (UC2) y a la pared oeste constituida por un sector del muro de cierre del poblado (UC1),

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 213

Figura 3 Sant Jaume-Mas d’En Serra. Sector oeste UH1-UH2. Planimetria

se documenta en UH1 un banco corrido o banqueta (UC8) de 60 cm de anchura y 40 cm de altura. La construcción de esta estructura se realizó a partir del recorte en ángulo recto de la roca madre, y posteriormente se acondicionó mediante el empleo del mismo sistema de revoque de arcilla y cal que se aplicó a las paredes y el pavimento. En el caso de la parte de la banqueta situada en la pared de fondo de la estructura (UC1) se constató como un tercio de su longitud había sido completado utilizando a modo de forro lajas verticales hincadas, delimitando un espacio interior coincidente con la anchura de la misma, que a su vez fue rellenado con ripio (tierra y piedras de pequeño tamaño), siguiendo un esquema similar al empleado para la construcción de la banqueta adosada a la pared trasera de la UH67 del poblado de la Moleta del Remei en

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

213


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 214

su primera fase constructiva. La banqueta descrita tuvo una función múltiple, aunque el análisis de la distribución microespacial del material indica que su uso preferente fue el estibado de vasos cerámicos y otros tipos de ítems, habiéndose documentado junto al ángulo noroeste de la misma dos molinos barquiformes arrastrados desde su parte superior hasta el pavimento como consecuencia del hundimiento de la techumbre. En el ángulo suroeste de UH1 la banqueta presenta un perfil curvado al adaptarse al muro perimetral (UC1) que en este punto efectúa un giro en función del trazado de las curvas de nivel de la plataforma sobre la que se asienta el poblado. * El nivel de derrumbre (UE2) del edificio UH1 está formado por el material que componía originariamente la cubierta. El sistema de cubricición ha podido estudiarse perfectamentemente debido al excelente estado de conservación de sus restos. Sobre el envigado que formaba el costillar o soporte del techo (probablemente estructurado a partir de una viga central, o cumbrera apoyada en la columna central de la estancia) se dispusieron diversas capas de cañizo y materia vegetal superpuestas, agrupadas en haces y unidas por cuerdas trenzadas de materia vegetal, como indica el elevado número de improntas documentado; una vez dispuesta la cubierta vegetal, se extendió una capa de arcilla de 5 cm de espesor para impermeabilizar la superfície. Sobre el nivel de forro e impermeabilización constituido por la materia vegetal y las capas de arcilla, se dispuso un nivel de placas de arcilla modulares (regulares y secadas al sol) con el reborde exterior peraltado, similares a los documentados en las unidades de habitación del poblado de Barranc de Gàfols. El tipo y la forma de los materiales empleados para la construcción de las cubiertas permite afirmar que las mismas presentaban un plano nivelado, no inclinado, por lo que debían contar con un sistema de evacuación de aguas que permitiera la expulsión de las mismas hacia la calle del poblado, situada al este de la vivienda (fig. 4).

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

* El acceso al interior del recinto UH1 se realizaba mediante una escalera (UC9) situada en el ángulo nordeste de la construcción, en la intersección de UC2 y UC7. La posición de la escalera indica que la zona de tránsito del poblado se encontraba a un nivel superior al de la superficie de uso correspondiente al pavimento (UE10) de UH1, y que la misma se ubicaba al este de las estructuras constructivas UH1 y UH2, por lo que las puertas de ambas edificaciones estaban orientadas hacia la salida del sol, aprovechando, en consecuencia, el aporte lumínico del astro para la iluminación interior de las mismas. La diferencia de cota existente entre la calle y el pavimento de la construcción permite afirmar el aprovechamiento de las características naturales proporcionadas por la orografía del terreno para disponer de un volumen constructivo sin que fuese necesario elevar excesivamente la altura del edificio sobre el ras del terreno, parámetro que, lógicamente, debía estar en consonancia con la altura máxima teórica del muro perimetral o muralla del poblado. La escalera (UC9) consta de cuatro escalones de anchura diferente, siendo el mayor el de la base.

214

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 215

Figura 4 Sant Jaume Mas d’en Serra. Sector oeste UH1-UH2. Fragmentos de cubierta

No obstante, el análisis de las cotas de nivel de los sectores oeste y central del poblado constatan una fuerte pendiente ante el acceso a UH1, por lo que debieron disponerse en el mismo sistemas de protección para evitar el ingreso del agua al interior de la unidad de habitación, probablemente un umbral de piedra alzado. * El cierre perimetral del poblado (UC1) está constituido por dos

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

215


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 216

muros simples adosados, de 50 cm de anchura cada uno, construidos mediante un aparejo de doble hilada de piedras de tamaño medio, sin relleno central, ligadas con arcilla y fijadas con pequeñas cuñas. Se adosan a este muro doble las paredes medianeras de UH1 (UC2) y UH2 (UC5). Los trabajos de cantería realizados en el muro exterior difieren según los tramos. De este modo, mientras en la mayor parte del trazado descubierto entre 1997 y 1999, las características edilícias responden al tipo indicado, en otros puntos, como en el lienzo murario situado al norte de la torre cuadrangular, pueden observarse tramos de muro en los que los bloques de piedra han sido tallados, teniendo la cara exterior alisada mediante un excelente trabajo de cantero; no obstante, los bloques así definidos no presentan un módulo regular que permita afirmar la existencia de una técnica de sillería regular, sino que aprovecha de forma indistinta piedras de diversos tamaños. La obra de cantería descrita no tiene por objeto aumentar la solidez de la construcción, puesto que la misma queda asegurada perfectamente por las otras soluciones técnicas ya indicadas, pero permite presentar un aspecto de mayor potencia teórica. En todo caso, el empleo de piedras trabajadas próximas al concepto del sillar, no se ha constatado para esta cronología en los yacimientos próximos de la Moleta del Remei y la Ferradura. Por último, cabe añadir la construcción de una torre maciza de planta quadrangular en el sector nordeste del perímetro, situada en relación a los accesos a la plataforma donde se asienta el poblado y, posiblemente, protegiendo el camino que conduce a la puerta principal de éste. El sistema de construcción de doble muro, y la constatación de que no existe trabazón alguno entre uno y otro, plantea una problemática entorno a la posibilidad o no de una sucesión en los trabajos constructivos de los mismos, según la cual el perímetro murario habría pasado en un momento determinado de ser un simple muro de cierre a constituirse en muralla gracias a un nuevo muro adosado y a la construcción de una torre, o bién habría sido definido desde un primer momento con las características plenamente defensivas que presenta en la actualidad.

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

* La construcción del nivel de suelo de UH1 (UE10) se realiza a partir del rebaje de la roca (UE8) a la que se superpone un nivel de relleno compuesto de tierra y piedras de pequeño tamaño destinado a colmatar los desniveles de las curvas de nivel en esta zona. El pavimento está formado por una capa de tierra batida y apisonada, no quemada, de 10 cm de espesor sobre la que se extendía el revoque o encalado para formar la soladura. Es altamente significativo para la interpretación global de este recinto el hecho de que no se haya documentado en toda la superfície de UH1 ninguna estructura de combustión, ni tampoco otra documentación que permita afirmar la práctica de rituales de carácter doméstico o comunitario (como p.e. enterramientos perinatales u ofrendas fundacionales), siendo al mismo tiempo muy escaso el número de macrorestos faunísticos, por lo que es difícil interpretar la UH1 como una vivienda o espacio de actividades comunitario.

216

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 217

El estudio de la funcionalidad del recinto y de la circulación interior, forzada por las características de su planta y la posición del acceso, indican que el punto de mayor actividad se situaría ante la puerta, espacio ocupado por la banqueta adosada al muro perimetral UC1, y que la columna central divide el espacio del nivel útil del nivel inferior. El acceso a la planta superior debía realizarse desde el interior del recinto, puesto que no se ha documentado ningún elemento arquitectónico externo (adosado a la pared este de la construcción) que permita afirmar la existencia de una escalera similar a las conocidas durante el siglo v a.C. en el poblado del Puig de la Nao (Benicarló). De igual forma, en el interior del recinto constructivo no hemos documentado ninguna base de piedra que permita indicar la presencia de una escalera realizada con materiales no perecederos (arcilla o piedra), similar a la existente en la UH1 del poblado de la Moleta del Remei, por lo que debe concluirse que el acceso al piso superior o altillo se efectuaría mediante una escalera escamoteable de madera o cuerda. La posición del conjunto de pesos de telar sobre la escalera de acceso al interior de la puerta indica que en el momento de hundimiento del techo y abandono de la vivienda, estos materiales estaban almacenados en el nivel superior, no siendo utilizados de forma frecuente, por cuanto el trabajo de precisión se realizaría, por los condicionantes de iluminación de la construcción, en el espacio abierto situado ante la unidad de habitación. Las especiales características de las tipologías materiales de este recinto, especialmente el citado conjunto de pondera que supera el centenar de unidades (el mayor conocido hasta la fecha en el nordeste peninsular) (García, Gracia 1998) almacenado en el segundo piso y concentrado en el nivel de derrumbe (UE3) del sector norte del recinto, permiten afirmar que UH1 tendría una función de depósito o almacén de productos y útiles de uso temporal como los telares o los molinos de mano. Tipología material y secuencia cronológica Mientras que la tipología material de UH2 ha proporcionado hasta el momento tan sólo los ítems rodados correspondientes a su nivel superficial (UE11) escasamente representativos, la de UH1 se divide claramente en dos conjuntos perfectamente diferenciados: las producciones de cerámica a torno fenicias o derivadas de prototipos fenicios, y las producciones de cerámica a mano locales (o calificadas generalmente como de producción local, puesto que no existe ningún elemento que niegue la posibilidad de que una parte de estos materiales pueda formar parte de un circuito comercial); en ambos casos los tipos formales y decorativos son similares, con ligeras variantes, al conocido en otros asentamientos próximos (Gracia et al., 1994-1996, 374-380). Los materiales a torno constituyen el 17,86 % del total de ítems cerámicos identificados, mientras que las producciones a mano suman el 82,14%. Comparativamente, la proporción de cerámica importada del poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra está próximo al de la Fase I de la Moleta del Remei (15,56%) y la Ferradura

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

217


22/9/07

10:57

218

Página 218

(25%), siendo netamente superior a las cifras de Barranc de Gáfols (2%) y de la Fase II del Puig de la Nao de Benicarló (1,16%), aunque muy alejada del 57% del yacimiento de Aldovesta (aunque las especiales características del mismo como un port-of-trade, relativizan el valor de comparación con un núcleo de poblamiento). Puesto que este último se ha caracterizado como un enclave comercial y no como un recinto de hábitat, la conclusión más importante que se desprende de estas cifras es la disminución del volumen de material fenicio-púnico en los niveles de ocupación datados a lo largo del primer cuarto del siglo vi a.C., hecho que concuerda con el retroceso de la importancia del tráfico mercantil de las factorías fenicias del área del Círculo del Estrecho en esta cronología. La panoplia de materiales fenicios corresponde a producciones englobables, por forma y características macrovisuales de la pasta, en las series de ítems originarios de los talleres de las factorías y colonias fenicias del área del Círculo del Estrecho o asentamientos ibéricos próximos pero fuertemente influenciados por lo que respecta a la fabricación, tipos y decoraciones, de los primeros materiales a torno. Los grupos formales están integrados por grandes contenedores de transporte y ánforas, vasos trípodes, platos y vasos de tamaño medio. En el primer grupo se incluyen las ánforas del tipo VR-1 (Ramón T. 10.1.2.1.) (Ramón 1995) y los pithoi del tipo González 14a de la clasificación de Peña Negra (González 1986); al segundo, los vasos trípodes correspondientes al tipo Schubart XVIII; González C1; o Ros VIII H1/H2, reconocidos también en otros poblados próximos como la Moleta del Remei (Gracia, Munilla, Garcia et al., 1994-1996), (Gracia et al., 1996-1999), els Barrancs (Peníscola) o el Palau (Alcalá de Chivert) (Oliver, 1991,1096), o Peña Negra (Crevillent) (González, 1986,284); el tercero está integrado por los platos de imitación de los perfiles de engalbe rojo similares a los tipos enunciados por H.Schubart y G.Maas-Lindeman en Trayamar (Maas-Lindeman 1985) y englobados dentro del tipo I.1.A.1 de la sistematización de Belén y Pereira (Belén i Pereira 1985, 309-310) considerados como una producción paralela, realizada en los mismos alfares, de los platos con engalbe rojo; los contenedores equivalentes a la forma VIII.2 a de Schubart; y los vasos biansados de asas geminadas clasificados como formas I de Schubart, PN II E11 de González, IV J2 de Ros, y II 2 b 2 1 de Belén-Pereira, quienes los fechan dentro de los siglos viii-vii a.C. por lo que respecta a los ítems del inicio de la producción, aunque los vasos del nordeste peninsular los incluyen en el siglo vi a.C. (Belén, Pereira, 1985, 319-320) (fig. 5). Estos últimos constituyen el cuarto grupo, y suponen un perfil derivado de los pithoi fenicios documentados en la Península en yacimientos como Cerro del Villar, Peña Negra, Sa Caleta e Ibiza, y ampliamente presentes en los yacimientos del sudoeste peninsular (Belén 1986,269-270), aunque en función de sus dimensiones se encuentra próximo al tipo de vasos Cruz del Negro (Aubet 1976-1978), con los que se relaciona en función del cuello cilíndrico que caracteriza a esta producción; el cuerpo, la parte interior del cuello y el

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 219

Figura 5 Sant Jaume Mas d’En Serra. Sector oeste UH1-UH2. Material de importación fenicio occidental del área del Círculo del Estrecho

fondo exterior de esta pieza están decorados con motivos geométricos pintados de color rojo vinoso (óxido de hierro), con un esquema decorativo que presenta una alternancia de cuatro franjas horizontales situadas respectivamente bajo el arranque de las asas, en la inflexión de la carena y la parte inferior de la misma y el borde de la base; las zonas de registro así delimitadas incluyen respectivamente nueve, cinco y dos líneas horizontales; el fondo exterior presenta una decoración de seis círculos concéntricos de anchura regular. La cronología de todos los tipos formales indicados es homogénea e indica un sólo nivel o fase de constitución del registro, puesto que los contenedores Schubart VIII.2a se fechan entre el 750-625 a.C., los trípodes Schubart XVIII (González C.1; Ros VIII H1/H2) entre el 665-625 a.C., los vasos biansados Schubart I (González PNII E11) entre el 750-625 a.C., y los platos de imitación de las formas de engalbe rojo Schubart IX (González PN.IID.3) entre el 850-575 a.C. (fecha que en los yacimiento peninsulares debe reducirse a cronologías de los siglos viii y vii a.C.), dataciones que en su conjunto

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

219


22/9/07

10:57

220

Página 220

enlazan perfectamente con la cronología atribuida a las ánforas del tipo VR-1 (Ramón T.10.1.2.1), siendo perfectamente factible una fecha situada a partir de finales del tercer cuarto del siglo vii a.C. para la formación del conjunto de Sant Jaume-Mas d’En Serra y, probablemente y por extensión, para la construcción del poblado, puesto que no puede diferenciarse una fase de ocupación con materiales cerámicos no torneados en ausencia de ítems fenicios, y otra inmediatamente subsiguiente en que sí estén representadas las producciones semitas. Por ello, es evidente que la implantación del poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra es coetánea a la presencia y distribución de materiales fenicios, lo cual no significa que su surgimiento sea debido precisamente a un estímulo foráneo, ya que, en conjunto, el volumen de materiales procedentes del sur peninsular o del Mediterráneo central es en términos absolutos (número de fragmentos) y relativos (proporción del número de vasos en relación a la vigencia del asentamiento) muy reducido para afirmar un predominio del mundo mediterráneo sobre las comunidades indígenas. Por otra parte, los estudios recientes en el área del curso inferior del Ebro indican que las características determinantes de la evolución poblacional y el control territorial (establecimiento del sistema oppida, urbanismo prefijado, construcción con materiales no perecederos, plantas rectangulares en las unidades de habitación) empiezan a manifestarse con anterioridad a los primeros contactos comerciales, por lo que la fase de formación de la cultura ibérica en la zona se debe a un proceso interno de las comunidades indígenas de la zona, a las que, tal vez, debería añadirse una cierta migración poblacional procedente del valle medio del Ebro, si atendemos a la cronología comparativa en ambas áreas de algunos de los factores indicados. La fecha de amortización del único nivel de ocupación del yacimiento, marcada por las cerámicas fenicias, puede relacionarse con la asignada por las mismas tipologías materiales a otros asentamientos del área del nordeste peninsular. Así, el pithoi derivado del tipo Cruz del Negro cuenta con una pieza asimilable en la tumba 9 de la necrópolis de Anglès (Girona) (Pons, Pautreau 1993), (Aubet 1993,40) siendo significativo que en la tumba 8 de la misma necrópolis se documente también la asociación entre un colgante de botón cónico similar a los identificados en las necrópolis de Mianes (Santa Bàrbara) y Mas de Mussol (la Palma,Tortosa) (Rafel 1998), (Munilla 1988) con vasos de cerámica a mano decorados con acanalados suaves del mismo tipo de los que constituyen el nivel de ocupación correspondiente al tránsito entre los siglos vii y vi a.C. identificados en las UH 7 y UH 67 del poblado de la Moleta del Remei (Gracia, Munilla, Garcia et al., 1994-1996), (Gracia et al., 1996-1999), (Moleta 1998-2000). En el último caso citado el conjunto de las importaciones fenicias está formado por los mismos tipos documentados en Sant Jaume-Mas d’En Serra: ánfora VR-1/Ramón T.10.1.2.1, pithoi 13a-13b de González, trípodes Schubart XVIII, y vasos de imitación de la forma Cruz del Negro, a los que se añaden las ánforas púnicas del Mediterráneo central correspondientes al tipo Ramón

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 221

Figura 6 La Moleta del Remei, Fase I. Material de importación fenicio occidental del área del Círculo del Estrecho y púnico del Mediterráneo central

T.2.1.2.1. La importancia del comercio fenicio en el área del curso inferior del Ebro durante esta fase puede aquilatarse por la distribución de materiales correspondientes a este proceso amortizados en los yacimientos de la zona. Las ánforas del tipo VR-1 (Ramón T.10.1.2.1), el ítem más característico de este tráfico se han identificado en los poblados del Coll del Moro (Gandesa), Coll

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

221


22/9/07

10:57

222

Página 222

del Moro (Serra d’Almors), Coll Alt (Tivissa) y Puig Roig del Roget (el Masroig), mientras que las asociaciones entre el tipo de ánfora citados y pithoi se han identificado en los poblados de la Ferradura (Ulldecona), la Xalamera y Barranc de Gàfols (Ginestar) (Gracia, Munilla 1993), (Gracia, Munilla, Garcia, 1994-1996), (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1988), (Jaciment 1991). La identificación en otras zonas de la costa del nordeste peninsular, tanto en intervenciones recientes como en la revisión de fondos museográficos, de los mismos tipos cerámicos indica que el tráfico de mercancías desde el sudeste peninsular e Ibiza hacia esta zona era el resultado de una práctica estructurada y frecuente (Ramón 1994-1996) (figura 6). El conjunto cerámico mayoritario es el formado por las producciones locales no torneadas, integrado por dos grupos en función de la técnica de fabricación: piezas con desgrasante vegetal, y piezas con desgrasante mineral. Al primero corresponden dos tipos formales: contenedores de gran tamaño, perfil globular, cuello corto y labio recto, que no presentan decoración pero sí cuentan con emplastes o grumos de arcilla de gran tamaño sobre la superficie exterior, para facilitar la prensión y transporte de los mismos; y bandejas de fondo plano, poca profundidad y labio recto, similares a las documentadas en los poblados de Barranc de Sant Antoni (Asensio et al., 1994-1996, 239-245) y Barranc de Gàfols (Belarte et al., 1994, 231-245), (Belarte, Sanmartí, Santcana, 1994). El segundo grupo está formado básicamente por contenedores de perfil en S y borde ex vasado con decoración aplicada de cordones con impresiones digitales sobre el arranque del cuello, correspondientes a la forma 211C de la clasificación Dedet-Py (Dedet, Py 1975,38), y a la forma E 2a de la tipología Nickels-Marchand-Schwaller, similar a diversas series de vasos de la necrópolis Gran Bassin I fechadas en la segunda mitad del siglo vii a.C.; vasos globulares de borde recto o reentrante con asas de cinta, mamelones alargados perforados o mamelones circulares; y cuencos de perfil bajo, base plana o ligeramente umbilicada y carentes de decoración, aunque en ocasiones disponen de mamelones de prensión (fig. 7). El tratamiento de la superficie exterior de los vasos no torneados es alisado en su práctica totalidad a excepción de dos fragmentos con acabado exterior bruñido correspondientes probablemente a dos bordes de urna del tipo Pons 18 (Pons 1984, 197-198), que cuenta con ejemplos en la necrópolis de la Muralla nordeste de Empúries (Pons 1984, fig.51,1); este tipo de urnas presenta pies altos en vez de bases, de los que existen dos ejemplos en el poblado (SJ 98/923 y SJ 98/921). Las urnas con pie alto y cuerpo globular forman parte asimismo de la tipología de las producciones del nivel inferior de la UH7 de la Moleta del Remei (Gracia, Munilla, Garcia, 1994-1996) (fig. 8). Pese a que los perfiles de las producciones no torneadas son equivalentes a los registrados anteriormente en otros poblados de la zona,como es el caso del poblado de la Ferradura (Maluquer de Motes 1983), debe destacarse el reducido número y variedad de las decoraciones exteriores de los vasos, que se reducen a los cordones aplicados con motivos impresos ya indicados, no

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 223

Figura 7 Sant Jaume Mas d’En Serra. Sector oeste. UH1-UH2. Producciones de cerámica a mano

habiéndose documentado hasta el momento otro tipo de técnicas o motivos decorativos, como los acanalados suaves si registrados, por ejemplo, en la Ferradura y la Moleta del Remei, técnica común a las fases de transición entre el Bronce Final y la Primera Edad del Hierro. No obstante, las especiales características de UH1, que con toda seguridad no puede interpretarse como una vivienda, permiten suponer que la tipología formal y decorativa de los vasos a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

223


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 224

mano aumentará con el estudio de ulteriores recintos, ya que este tipo de vasos es propio de las construcciones dedicadas a vivienda, y no de las de almacén. En el sector norte de UH1 se ha documentado un conjunto de casi un centenar de pondera de los que setenta y nueve conservan el perfil completo. El estudio tipológico de los mismos indica la existencia de cuatro tipos formales: pondera ovoides, troncopiramidales, prismáticos y cilíndrico/obús, cuyas características morfométricas se relacionan en la tabla 1. Estos pondera constituyen el conjunto de pesas de telar más amplio documentado hasta la fecha en el nordeste peninsular y, junto con el del poblado de la Ferradura (Ulldecona) (García, Gracia 1998) los de cronología más antigua: la regularidad de los tipos muestra la aplicación de un patrón muy definido en cuanto a dimensiones, acabado y peso de los ítems, hecho que presupone la aplicación tanto de un módulo durante el proceso de fabricación como un cálculo de la fuerza de tensión que cada pondus ha de realizar sobre los haces de hebras en el telar. Los pondera no están cocidos sino secados al sol, y la fragmentación de un número elevado de los mismos es el resultado de la cremación debida a la combustión parcial de la techumbre de la unidad de habitación; pese a que ningún ejemplar presenta decoración, los ejemplares mejor conservados muestran una capa de yeso sobre su superficie. El conjunto de pondera se encontraba agrupado en el altillo o segundo piso de la estancia, corresponFigura 8 La Moleta del Remei. Fase I. Producciones de cerámica a mano

224

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 225

Figura 9 Sant Jaume Mas d’En Serra. Sector Oeste UH1. Pondera de tipos ovoides, troncopiramidales, prisméticos y cilíndricos / obús

Pondera

Altura

2 3 7 11 16 17 19 20 21 22 23 24 26 28 30 32 34 35 36 37 38 42 43 44

15,78 16,48 17,36 17,76 17,63 16,44 16,53 16,44 17,76 18,42 16,46 16,18 17,1 18,15 17,76 17,1 16,71 17,1 18,42 17,1 17,76 15,78 15,78 14,21

diendo, en función de su número, a varios telares, por lo que es posible indicar que el trabajo de tejido sería comunitario y estacional tras el esquilado de las ovejas, y que la variedad en los tipos de pondera podría corresponder, en función de su peso, al trabajo con diferentes tipos de tramas de tejido, cuyas urdimbres necesitan de tensiones diferentes durante el proceso de confección de la trama (fig. 9). Tabla 1 El material metálico es muy escaso pero Anchura Grosor altamente significativo en función de la cronología 9,21 5,26 del conjunto. En la UE3 se documentó un frag7,89 5,92 8,55 5,26 mento de placa de bronce con dos perforaciones 7,1 6,57 9,21 6,01 circulares y un vástago de hierro de 80 mm de lon9,21 5,26 6,84 6,31 gitud y 14 mm de grosor, materiales que por su 8,55 5,92 7,89 5,92 posición estratigráfica se asocian al conjunto de 8,28 5,89 9,86 6,57 pondera citado. Del nivel de ocupación (UE9) de 6,84 6,57 9,21 5,92 UH1 proceden un fragmento de posible lingote de 10,52 6,31 8,81 5,92 bronce formado por refundición de ítems amorti8,55 5,92 8,55 5,92 zados, una aguja de sección circular, y una anilla 8,15 6,18 9,47 5,92 de sección romboidal asimismo de bronce; no obs8,55 5,93 7,89 5,92 tante, el conjunto de piezas metálicas de este nivel 9,21 5,92 9,47 6,18 está realizado en hierro, integrado por un fragmen7,5 7,36 to de lámina curvada de 75 mm de longitud, un

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

225


22/9/07

10:57

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

05. Proto 2

Figura 10

226

J

Página 226

Sant Jaume Mas d’En Serra. Sector Oeste UH1. Material de bronce, hierro y hueso

O R N A D E S

D

’A

fragmento de lámina o placa rectangular de 62 mm de longitud con una perforación circular de 2 mm de diámtetro, un vástago de 80 mm de longitud y, especialmente, un hacha o azuela de hierro de forma rectangular de 96 mm de longitud, 43 mm de anchura máxima, 15 mm de grosor y 40 mm de longitud en el corte. La cronología de segunda mitad avanzada del siglo vii a.C., que se puede asignar a

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 227

estos ítems, significa una nueva asociación entre material fenicio y los primeros objetos de hierro del nordeste peninsular, como continuación de un patrón o proceso ampliamente enunciado desde mediados de la década de los ochenta y que cuenta con ejemplos muy significativos en los poblados de la Ferradura y la Moleta del Remei en esta misma cronología, siguiendo una pauta ya indicada en el enclave de Aldovesta para mediados del siglo vii a.C. (Mascort, Sanmartí, Santacana 1991) y, en otras zonas, en el hábitat de Parallí (Empúries) (Pons, 1984) y en la fase Vilars 0 del poblado de els Vilars (Arbeca), datada entre los siglos viii y vii a.C. (Alonso et al., 1994-1996, 319-400), (Garcés et al., 1993, 41-60) (figura 10). Conclusiones Como se ha indicado, el estudio de las tipologías materiales correspondientes a las campañas 1/1997 y 2/1998, permite establecer una cronología precisa para el único nivel de ocupación documentado hasta la fecha en el poblado, cifrado entre la segunda mitad avanzada del siglo vii a.C. y el primer cuarto del siglo vi a.C., dependiendo, no obstante, de los condicionantes que se asignen a los conceptos distribución y amortización de los ítems alóctonos en la zona. Las características de la facies documentada en el poblado fortificado de Sant Jaume-Mas d’En Serra debe permitir enlazar la secuencia crono-ocupacional y tipológica comprendida entre la facies Aldovesta y la facies Barranc de Gáfols, por cuanto las producciones semitas que caracterizan al primer yacimiento son mucho más reducidas tipológicamente que las aquí representadas, aunque puede enlazarse la presencia en ambos de algunos tipos, como las ánforas VR-1 (Ramón T. 10.1.2.1), lo cual significa que el estadio de formación del conjunto de Sant Jaume corresponde a un período inminentemente posterior al del enclave de Aldovesta al ampliarse el espectro de las tipologías materiales fenicias a tipos formales no incluibles dentro de la categoría de elementos de transporte. Por el contrario, la facies Gàfols se caracteriza por la producción (posiblemente local) de ítems de cerámica a torno derivados de las tipologías materiales fenicias propias de la segunda mitad avanzada del siglo vii a.C.; este tipo de vasos de imitación (formas fenicias realizadas con pastas caracterizables macrovisualmente como locales) no se han documentado hasta la fecha en Sant Jaume de forma extensa, siendo mayoritarios los vasos importados de estos tipos, por lo que el peso de la influencia e imitación de producciones se encontaría en un estadio más incipiente que el que representa la facies y cronología de Barranc de Gàfols. Las tipologías materiales del poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra son significativamente equiparables a las correspondientes al primer nivel de ocupación de los poblados de la Moleta del Remei y la Ferradura, por lo que los tres asentamientos así como otros próximos (la Gogula, Puig de la Nao, Puig de la Misericòrdia) desarrollarían de forma coetánea una misma fase de ocupación, hecho que implica un elevado grado de densidad de poblamiento en

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

227


22/9/07

10:57

228

Página 228

la zona. De este hecho se desprende que el proceso de asentamiento de las comunidades en el área del curso inferior y la desembocadura del Ebro tiene lugar con mucha rapidez, llenando los vacíos poblacionales que se detectan en la misma durante los primeros siglos del primer milenio antes de Cristo. El tamaño de los asentamientos, así como los cálculos teóricos que pueden deducirse de los mismos (Gracia, Munilla, 1993), (Gracia et al., 1996), indican que el sistema de poblamiento ha depasado el estadio de las agrupaciones familiares reducidas para organizarse en sistemas clánico-tribales evolucionados desde las relaciones de parentesco extensas. Parece claro, no obstante, que las áreas de captación de los poblados de la segunda mitad del siglo vii a.C. debieron constituir un entramado muy complejo por cuanto las zonas cultivables (o con recursos explotables) del territorio se encontraban bajo el dominio visual de dos o más asentamientos; la propia posición encastillada de los mismos indica la necesidad física de la defensa, sustentada por la construcción de obras defensivas como la torre cuadrangular de Sant Jaume-Mas d’En Serra cuya orientación hacia los pasos naturales que conducen a la depresión de Ulldecona muestra el concepto de peligro potencial asumido por sus constructores en referencia a las comunidades del interior. El carácter de prestigio de la fortificación o muro perimetral (Gracia, 1998) es un concepto que debe relacionarse con un estadio más desarrollado de las estructuras sociales. La existencia de un único nivel de ocupación según se desprende de la tipología material, reafirmado por el hecho de que en UH1 no existen repavimentaciones del nivel de uso de la construcción, permite afirmar una vigencia del asentamiento muy corta, que puede cifrarse entre uno y dos cuartos de siglo. Del mismo modo, la inexistencia de un nivel de destrucción potente y la relatividad numérica del volumen de material permiten indicar un abandono voluntario y destrucción no violenta del asentamiento; el conjunto de pondera de UH1 no es un indicador de destrucción violenta por cuanto la facilidad de fabricación de este tipo de ítems hace más factible su reposición que el traslado. La amortización del poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra coincide temporalmente con la cronología final indicada para los niveles de ocupación de la Ferradura y las fases iniciales del Puig de la Nao y el Puig de la Misericòrdia, poblados estos últimos que presentan un hiatus de ocupación hasta el Ibérico Pleno, mientras que el primero no volverá a ser ocupado. Por el contrario, el oppidum de la Moleta del Remei experimenta a partir de la transición de los siglos vii al vi a.C. un desarrollo urbanístico y demográfico, que permitiría indicar la existencia de un proceso de concentración político y poblacional en el área, mediante la absorción no violenta de estructuras sociales de tipo familiar extenso o clánico en el seno de sistemas políticos, en los que el grado de parentesco tuviera un menor peso específico en el concepto de la organización del grupo. Las causas del proceso de concentración territorial son difusas y no pueden definirse más allá de la constatación fehaciente del hecho. Es evidente que

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 229

la reorganización del dominio territorial y poblacional durante la primera mitad del siglo vi a.C. no significa la reinstalación de todas las comunidades de los antiguos sistemas de hábitat en un sólo núcleo, sino que el mismo reuniría a la élite de la nueva nobleza política-clánica en el núcleo central del territorio, mientras que la mayor parte de los habitantes quedarían ligados a las zonas de explotación agraria o industrial, el surgimiento durante el Ibérico Pleno de nuevos núcleos de control territorial en la línea del río Sènia indican claramente una reordenación del sistema territorial y de fronteras en el área. Debe considerarse por su significación el hecho de que la concentración de poblamiento tiene lugar en el momento en que el flujo del tráfico comercial con las factorías fenicias del área del Círculo del Estrecho e Ibiza decae bruscamente, como consecuencia de factores externos a las comunidades del área del curso inferior del Ebro, como la amortización de un elevado número de asentamientos fenicios por causas económicas derivadas esencialmente de la pujanza de las redes económicas púnicas en el Mediterráneo central y, tal y como se ha indicado en múltiples ocasiones, por el impacto que la ocupación de Tiro por Nabucodonosor II tiene sobre el comercio de larga distancia con el Mediterráneo oriental (Aubet,1994). Bibliografía Belarte M. C., Sanmartí J., Santacana J. (1994), «El asentamiento protohistórico del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)», I Congreso de Arqueología Peninsular (Oporto, 1994), 231-247. Alonso N., Garcés I., Junyent E., Lafuente A., López J. B., Miró J. M., Ros T., Rovira M. C., «L’assentament dels Vilars (Arbeca, Les Garrigues): Territori, recursos i activitats productives», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 1994-1996, 319-340. Belarte M. C., Mascort M., Sanmartí J. (1994), Santacana J., «L’assentament protohistòric del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre)», Tribuna d’Arqueologia 1992-1993, 6372. Aubet M. E. (1976-1978), «La cerámica a torno de la Cruz del Negro (Carmona,Sevilla)». Simposio Los orígenes del mundo ibérico (Barcelona, 1976), Ampurias, 38-40 (1976-1978), 267-287. Aubet M. E. (1993), «El comerç fenici i les comunitats del ferro a Catalunya», Actas del congreso El poblament ibèric a Catalunya (Mataró, 1993), Laietania,8, 1993, 23-40. Aubet M. E. (1994), Tiro y las colonias fenicias de occidente, Barcelona. Belarte M. C. (1993), «Arquitectura domèstica del Bronze Final i Primera Edat del Ferro a Catalunya:habitacions construïdes amb materials duradors:estat de la qüestió», Pyrenae, 24, 1993, 115-140. Belarte M. C. (1994), Arquitectura doméstica a Catalunya durant la Protohistòria, Barcelona. Belén M. (1986), «Importaciones fenicias en Andalucía Occidental», Los fenicios en la Península Ibérica,263-275. Belén M., Pereira, J. (1985), «Cerámicas a torno con decoración pintada en Andalucía»,Huelva Arqueológica, VII (1985),307-360. Castellanos Mª M. (1996), «Les importacions etrusques del segle el comerç mediterrani», Pyrenae, 27 (1996), 83-102.

J

O R N A D E S

D

’A

V

a.C., al nord-est peninsular i

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

229


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 230

Gracia F., Munilla G., García E., Playà R., Muriel S., «Demografía y superficie de poblamiento en los asentamientos ibéricos del NE peninsular», Homenaje al Profesor Manuel Fernández-Miranda, Complutum, Extra 6-II (1996), 177-191. Garcia D. (1999), Evolució del poblament a la comarca el Montsià. Ss. VII a.C.-III d.C. Tesis de Llicenciatura. Universitat de Barcelona. García D., Gracia F. (1998), «Un conjunto de pondera procedentes del yacimiento preibérico de La Ferradura (Ulldecona,Montsià, Tarragona)», Pyrenae, 29, Genera M., Brull C. (1994-1996), «L’establiment del Puig Roig del Roget (El Masroig): una mostra de disseny urbà al Bronze Final-Primera Edat del Ferro», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 1994-1996, 349-362. González A. (1986), «Las importaciones y la presencia fenicias en la Sierra de Crevillente (Alicante)», Aula Orientalis, 4 (1986), 279-301. Gracia F. (199-1991), «Materiales etruscos en el poblado ibérico de La Moleta del Remei (Alcanar,Montsià,Tarragona)», La presencia de material etrusco en la Península Ibérica (Barcelona, 1990), 177-186. Gracia F. (1998), «Arquitectura y poder en las estructuras de poblamiento ibéricas. Esfuerzo de trabajo y corveas», Actas del Congreso internacional, Los Iberos. Príncipes de Occidente. Estructuras de poder en la sociedad Ibérica, (Barcelona,1998), 99-113. Gracia F., García D. (1998), Sant Jaume Mas d’en Serra. Campanya 2/1998. Informe preliminar. Barcelona. Gracia F., Garcia D. (1999), «La primera fase del poblamiento protohistórico en el área sur de la desembocadura del Ebro. El poblado fortificado de Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar), Campañas 1997-1998». Revista d’Arqueologia de Ponent, 9. Gracia F., Munilla G. (1993), «Estructuración cronoocupacional del poblamiento ibérico en las comarcas del Ebro», Actas del congreso El poblament ibèric a Catalunya (Mataró, 1993), Laietania,8, 1993,207-256. Gracia F., Munilla G. (1997), Sant Jaume Mas d’en Serra. Campanya 1/1997. Informe preliminar. Barcelona. Gracia F., Munilla G. (1998-2000), «Moleta del Remei (Alcanar, Montsià). Balance de la investigación 1985-1997». XXII Col.loqui de l’AFEAF. Girona, 1999 (en prensa). Costa B., Fernández J.H., Gómez Bellard C. (1991), «Ibiza fenicia: la primera fase de la colonización de la isla (siglos VII y VI a.C.)», Atti del II Congresso Internazionale di Studi Fenici e Punici, (Roma,1991), 759-795. Mascort M., Sanmartí J., Santacana J. (1991), El jaciment protohistòric d’Aldovesta (Benifallet) i el comerç fenici arcaic a la Catalunya meridional, Tarragona.

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

Asensio D., Belarte M. C., Ferrer C., Noguera J., Sanmartí J., Santacana J. (1994-1996), «El jaciment del Barranc de Sant Antoni. (Ginestar, Ribera d’Ebre)», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 1994-1996, 231-246.

230

Molera S., Ollé A., Otiña P., Vergés J. M., Zaragoza J. (1999-2000), «L’Era del Castell (El Catllar,Tarragonès)». Jornades d’Arqueologia 1999. Prehistòria, Protohistòria i Êpoca Medieval a les comarques de Tarragona (1993-1999). Tortosa, 1999 (en prensa). Maas-Lindeman G. (1985), «Vasos fenicios de los siglos 239.

VIII-VI»,

Aula Orientalis, III (1985), 227-

Maluquer de Motes J. (1983), El poblado paleoibérico de La Ferradura, Ulldecona (Tarragona),Barcelona. Martí Bonafé M. A., Mata C. (1992), «Cerámicas de tipo fenicio occidental en las comarcas de L’Alcoià y el Comtat (Alacant)», Saguntum, 25 (1992), 103-117.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 231

Matamoros J. (1922), Historia de mi pueblo, Tortosa. Molist N. (1998-2000), «L’oppidum cossetà d’Olèrdola. L’etapa ibèrica d’un assentament d’ocupació continuada». XXII Col.loqui de l’AFEAF. Girona, 1998 (en prensa). Munilla G. (1988), Los bronces paleoibéricos de uso personal en Occidente, Barcelona. Mascort M., Sanmartí J., Santacana J. (1988), «Noves aportacions sobre el poblament protohistòric a les comarques del curs inferior de l’Ebre. Els resultats de la campanya de prospecció desenvolupada l’any 1988», VIIIè Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà, 1988), 165-174. Oliver A. (1991), «La presencia fenicia y púnica al sur de las bocas del Ebro», Atto del II Congresso Internazionale di Studi Fenici e Punici (Roma,1991),1091-1101. Oliver A. (1994), El poblado ibérico del Puig de la Misericòrdia de Vinaròs. Vinaròs. Oliver A., Gusi F. (1995), El Puig de la Nau. Un hábitat fortificado ibérico en el ámbito mediterráneo peninsular. Castellón. Gracia F., Munilla G., García E. (1994-1996), «El Período Ibérico I en la comarca del Montsià. Poblamiento y organización del territorio», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 1994-1996, 363-386 Asensio D., Belarte M. C., Ferrer C., Noguera J., Sanmartí J., Santacana J. (1994-1996), «El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el Bronze Final i la Primera Edat del Ferro», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 19941996, 301-318. Pons E. (1984), L’Empordà de l’Edat del Bronze a l’Edat del Ferro. 1100-600 a.C. Girona,1984. Pons E., Pautreau J. P. (1993), «La nécropole d’Anglès, La Selva-Girona (Espagne) et les rélations atlantico-méditerranénnes», Colloque d’Agen (Agen, 1993) Rafel N. (1998), «Colgantes de bronce paleoibéricos en el N.E. de la Península Ibérica. Algunas reflexiones sobre las relaciones mediterráneas», Pyrenae, 28 (1997),99-117. Ramón J. (1994-1996), «Las relaciones comerciales en época fenicia con las comunidades del Bronce Final y Hierro Antiguo de Catalunya», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 1994-1996,399-422. Ramón J. (1995), Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental, Barcelona. Gracia F., García D., Munilla G. (1998-1999) (e.p.), «Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar,Tarragona). Un asentamiento de trasición entre los siglos VII y VI a.C. en el área de la desembocadura del Ebro.Primeros resultados». Revista de Estudios Ibéricos (en prensa). Gracia F., Munilla G., García E., Vicent A. (1996-1999) (e.p.), «La transición de los siglos VII-VI a.C. en el área de la desembocadura del Ebro», II Congreso Peninsular de Arqueología (Zamora, 1996), (en prensa). Belarte M. C., Mascort M., Sanmartí J., Santacana J. (1991), «El yacimiento de Barranc de Gàfols (Ginestar,Ribera d’Ebre) . Un modelo protohistórico de colonización agrícola», Boletín Arqueológico Tarraconense, 13, 1991, 55-67. Garcés I., Junyent E., Lafuente A., López J. B. (1993), «Els Vilars (Arbeca,Les Garrigues). Primera Edat del Ferro i época ibèrica a la plana occidental catalana», Actas del congreso El poblament ibèric a Catalunya (Mataró, 1993), Laietania,8, 1993, 41-60.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

231


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Pรกgina 232


22/9/07

10:57

Página 233

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià)1 FRANCISCO GRACIA ALONSO DAVID GARCÍA RUBERT Departamento de Prehistoria, Historia Antigua y Arqueología, Universidad de Barcelona.

GLORIA MUNILLA CABRILLANA Estudis d’Humanitats i Filologia. Universitat Oberta de Catalunya.

El proyecto de intervención El equipo del departamento de Prehistoria, Historia Antigua y Arqueología de la Universidad de Barcelona, dirigido por F. Gracia, G. Munilla y R. Pallarés (hasta 1992), desarrolló un proyecto de investigación en el poblado de la Moleta del Remei (figura 1) entre 1985 y 1995, los resultados del cual permitieron las sistematización cronocultural, espacio-territorial y tipológica de la cultura ibérica en el área sur de la desembocadura del Ebro. En 1995, en colaboración con el Museu Comarcal del Montsià, de Amposta (A. Farnòs y Mª. M. Villabí) y l’Ajuntament d’Alcanar, se definió un programa global de actuaciones en el yacimiento que incluía la consolidación y musealización del poblado para su apertura a la visita pública. Contando con el apoyo del Servei de Patrimoni i Habitatge de la Generalitat de Catalunya (J. Segura) y del Consell Comarcal del Montsià, se elaboró una memoria-proyecto que fue aprobada por los fondos FEDER para compensación y desarrollo de regiones del tipo B5 en el marco de la Unión Europea. La primera fase de actuación en el yacimiento consistió en la realización, entre 1996 y 1997, de campañas de excavación prolongadas (dirigidas por F. Gracia y G. Munilla y coordinadas por E. García, A. Vicent, A. Forcadell y M. Esteban) cuyo objetivo básico era la finalización de la investigación en las áreas sudoeste y norte del poblado, y la realización de las intervenciones necesarias en las zonas del yacimiento que serían objeto de intervención arquitectónica dentro del proyecto de adecuación. Una vez finalizada la intervención arqueológica, cuyos resultados han sido publicados en otros foros científicos (Gracia, Munilla 1998-2000), (Gracia, Munilla, Garcia, 1998-2000), (Gracia et al., 1996), (Gracia, Munilla, Garcia, 1994-1996), (García 1999) se acometió la consolidación y señalización del enclave arqueológico. 1. Este trabajo se incluye en el proyecto DGYCIT PB95-1130.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

233


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 234

Figura 1 Poblado de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià). Vista aérea.

El proyecto de consolidación

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

El proyecto de consolidación de las estructuras constructivas del poblado fue elaborado de forma conjunta por el Museu del Montsià (A. Farnòs y Mª.M. Villalbí), la Universitat de Barcelona (F. Gracia y G. Munilla) y el Departament d’Arquitectura y Habitatge de la Generalitat de Catalunya (J. Segura), coordinando este último organismo la estructura técnica del proyecto. Los responsables del proyecto, en función de las características del poblado, las posibilidades de control del mismo y los límites presupuestarios disponibles, decidieron no acometer una reconstrucción integral del asentamiento siguiendo el modelo de los archeodromes franceses aplicado con éxito en el poblado de les Toixoneres/Alorda Park (Calafell), ni realizar tampoco la elevación o reconstrucción de una sola unidad de habitación, como es el caso de la vivienda compleja reconstruida en el exterior del poblado de la Bastida de les Alcuses (Moixent) o la vivienda de la Primera Edad del Hierro del yacimiento del Barranc de Gàfols reproducida en el Museu d’Història de Catalunya (Barcelona). Este segundo tipo de intervención se estimó como óptimo para la futura musealización del yacimiento en el recinto de la Casa O’Conor sita en el municipio de Alcanar, pero no aplicable en el poblado. En base a esta directriz se elaboró un proyecto (sometido posteriormente a la consideración y aprobación del Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya) que tuvo como objetivos la consolidación de todas las estructuras constructivas visibles en el poblado, la elevación de los muros más importantes del mismo que permitieran una mejor comprensión de las diversas unidades de habitación y recintos constructivos, y el alzado volumétrico de diversas estructuras para facilitar, asimismo, la comprensión de las características esenciales de la arquitectura ibérica y dotar de diversos elementos de identidad al conjunto del yacimiento.

234

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Figura 2 Espacio de atención al visitante.

Página 235

El concepto básico de la consolidación de las estructuras tuvo en cuenta la intervención realizada el año 1990 por la empresa CODEX en el sector sur del poblado, especialmente por lo que se refiere a la forma de actuación no intrusiva sobre las estructuras, el tratamiento de las texturas de los materiales empleados y los sistemas de diferenciación entre las partes originales de los muros y la reelevada. En todos los casos, la modulación del alzado de las paredes se realizó en base a los estudios de arquitectura teórica (modelos teóricos) realizados por el equipo de la Universitat de Barcelona (F. Gracia, G. Munilla): la razón máxima establecida fue la de elevar los muros como máximo hasta el doble de la medida de su anchura. La intervención en el yacimiento se encargó a un equipo de obreros dirigido por A. Forcadell, bajo la supervisión de los firmantes del proyecto. En la consolidación de los muros interiores se procedió al desmontado de los mismos, su cimentación y reconstrucción a partir de las planimetrías realizadas durante el proceso de excavación, mezclando el cemento empleado para la unión de los bloques pétreos con colorantes naturales a fin de disimular el color blanquecino de este material e imitar la tonalidad de la arcilla empleada originariamente como elemento de trabazón de las piedras. Una vez consolidados los muros, se procedió a su realzado, distinguiendo con un filete de arcilla y cemento mezclado con colorante de color óxido de hierro la parte original de la contemporánea, dado que una actuación de este tipo sobre estructuras arquitectónicas es difícilmente reversible y debe quedar constancia visual de las partes original y moderna que las componen. Las tareas de cantería intentaron reproducir el tipo de trabajo edilicio documentado a lo largo de la investigación arqueológica del yacimiento. Por ello, la piedra utilizada para el realzado de muros se obtuvo inicialmente de las acumulaciones de piedra situadas tanto en el centro del yacimiento como en la parte exterior del perímetro murario, al proceder este material de los desmontes ocasionados por las tareas agrarias que afectaron al emplazamiento del yacimiento desde mediados del siglo xix, momento en el que se procedió al aterrazamiento de la superficie de la colina para facilitar la plantación de olivos. Del mismo modo, una parte de los bloques pétreos ubicados en las acumulaciones descritas procedía de las intervenciones arqueológicas que el Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació Provincial de Barcelona desarrolló en el poblado a principios de la década de los sesenta. Tras agotar estos materiales, se recurrió al desmonte de los bancales de piedra seca (muros de payés) situados en la ladera de la colina, cuyo tipo de piedra, por proceder del terreno, es el mismo que el empleado en la construcción del poblado.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

235


22/9/07

10:57

236

Página 236

Los bloques de piedra recuperados se trataron con las técnicas originales, desbastándolos toscamente con ayuda de instrumental de hierro, pero sin llegar a escuadrarlos para obtener bloques regulares. Es decir, se reprodujo el sistema de construcción ibérico adaptando los bloques de piedra al lugar de su emplazamiento sin efectuar una selección previa de los mismos. En los diversos tipos de paramentos murarios reproducidos (muralla perimetral, muros medianeros, bases paralelas de los edificios singulares) se aplicó el tipo de técnica constructiva original, por lo que, por ejemplo, en la línea de muralla coexisten dos tipos de obra en función de los sectores: dos muros adosados o muros paralelos con inclusión de relleno de piedra y tierra, o ripio, entre las mismas. Uno de los elementos a los que se ha prestado mayor atención en los trabajos de remonte de muros ha sido la presentación de frentes y parte superior con respeto a la estética originaria de este tipo de construcciones. Si bien las paredes ibéricas contaban con un rebozado de arcilla y un encalado posterior que aquí no se ha reproducido por la dificultad de proteger este tipo de materiales de las condiciones medioambientales sin la presencia de techumbres, el tipo de acabado de piedra vista de la intervención se ha tratado eliminando la mayor cantidad posible de cemento teñido entre los bloques de piedra, para mantener al máximo el teórico aspecto exterior de una pared ibérica antes de su finalización. Dos elementos importantes en la intervención han sido el tratamiento de los niveles de suelo y la evacuación de aguas del interior de los recintos constructivos. Ambos casos estaban condicionados por la falta de reproducción de techumbres o cubrición con materiales modernos de las unidades de habitación, por lo que la degradación de suelos reproducidos con arcilla, arena o pedriza hubiera sido muy rápida y obligaría a un mantenimiento costoso de la instalación, al tiempo que la presencia de un material sólido en los niveles de usos facilitaría el crecimiento de vegetación en el interior de los recintos como consecuencia de la polinización natural y la lluvia. Por ello, se ha optado por presentar las construcciones con el aspecto de la roca de base, factor que si bien dificulta la comprensión de los visitantes sobre la posibilidad de realizar las diversas tareas de la vida cotidiana sobre una superficie tan desigual, se compensa mediante los gráficos y reconstrucciones isométricas que se presentan en los paneles generales y específicos. La evacuación del agua acumulada en las techumbres de las unidades constructivas ibéricas se realizaba mediante un sencillo sistema de planos inclinados a lo largo de techo prácticamente planos, sistema que permitía concentrar el agua de lluvia en canales de expulsión (gárgolas simples) y lanzarla a la calle o en el interior de recipientes de cerámica para su posterior decantación y consumo. En nuestro caso, el realzado de los muros suponía la formación de recintos casi cerrados susceptibles de transformarse en cisternas o receptáculos de agua, ya que la presencia del muro perimetral impedía la salida natural en la dirección de la pendiente del poblado; por ello, se instalaron diversos canales de desagüe perforando la muralla, canales que tienen su boca interior en el ángulo de menor cota del recinto, para aprovechar la decantación y recorrido naturales del agua pluvial.

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 237

Figura 3 Acceso al interior del poblado. Figura 4 Realzado de la torre nº 3.

Pese al recrecido de la muralla y paredes perimetrales de las unidades de habitación, el concepto de volumen de la arquitectura del poblado no quedaba suficientemente explicitado. Por ello se planteó la elevación de la zona de acceso (figura 3) y la torre 3 (figura 4) por encima del nivel de la consolidación de los muros. En base a la documentación arqueológica obtenida durante las intervenciones realizadas entre 1985 y 1997, se concluyó que la parte superior de los muros estaba originariamente realizada con tierra como material de constructivo básico, ya fuese en forma de adobe (arcilla) o tapial (tierra apisonada), por lo que la reconstrucción planteada debía, necesariamente, reflejar este hecho. La posibilidad de reproducir el alzado de la parte superior de los muros empleando artesanalmente las mismas técnicas utilizadas en la construcción del poblado, como se ha realizado, por ejemplo, en los poblados de Alorda Park/les Toixoneres (Calafell) y la Bastida de les Alcuses (Moixent), fue descartada por el hecho de que al no preveerse la cubrición de las unidades de habitación afectadas, el adobe o el tapial estarían expuestos directamente a la acción de los elementos climáticos, especialmente la lluvia, con lo que su degradación sería muy rápida y provocaría la necesidad de rehacer de forma casi constante la parte superior de los muros citados. Otras soluciones alternativas para proteger los muros de adobe o tapia realzados modernamente, como las placas de vidrio y/o metacrilato o la cubrición global con estructuras metálicas, fueron desechadas por su coste y la incongruencia de proteger unas construcciones actuales, a diferencia de otros yacimientos como el palacio-santuario de Cancho Roano (Zalamea de la Serena, Badajoz) o Gela (Sicilia), en los que la preservación de estructuras constructivas de tierra originales sí merecía este tipo de actuaciones. Para realizar la elevación manteniendo un concepto modular del material empleado se probó la fabricación de bloques regulares de argamasa y tierra teñidos con colorantes naturales de diversa composición. No obstante, los agentes climáticos provocaron la rápida degradación de las pruebas, por lo que el Servei de Patrimoni i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, responsable técnico del proyecto arquitectónico, decidió emplear el ladrillo industrial como material básico. El aspecto exterior de los muros se obtuvo mediante un rebozado de cemento y

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

237


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 238

arcilla teñido con colorantes naturales, consiguiéndose una imagen bastante aceptable del aspecto exterior (sin enlucir) de una estructura constructiva ibérica. Pese a algunas deficiencias observadas en la realización práctica del realzado imitando la construcción en tierra, la impresión generalizada entre los visitantes es altamente positiva, por cuanto la sensación de transitar por una calle cuyos edificios superan su altura o contemplar exteriormente una torre defensiva les sirve para imaginarse o recrear el aspecto de un poblado ibérico. La definición de la ruta de visita

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

La proyección pública del yacimiento no se ha realizado de forma aislada, sino integrándolo en el conjunto de puntos de interés turístico y cultural del municipio de Alcanar y, por extensión, del ámbito comarcal. En este caso, la cercanía de la ermita de la Mare de Deu del Remei proporcionaba al proyecto unos elementos de valor añadido en diferentes campos. En primer lugar, el yacimiento contaba con excelentes accesos por carretera al utilizarse los que conducen a la ermita, accediéndose a ellos desde la N-340 (Alcanar) y la Autopista del Mediterráneo (Vinaròs-Ulldecona); la celebración de fiestas anuales y quinquenales en honor de la patrona de este centro mariano supuso hace algunos años el acondicionamiento de amplias zonas de aparcamiento en las proximidades del templo por parte de l’Ajuntament d’Alcanar, por lo que las áreas preparadas a tal fin pueden perfectamente absorber las necesidades de aparcamiento de un elevado número de vehículos, tanto privados como de transporte colectivo. Con ello se obtuvo un fácil acceso hasta el pie de la colina donde se encuentra enclavado el poblado. Como todos los equipamientos de carácter cultural situados fuera de los núcleos de población, la apertura al público de un conjunto arqueológico precisaba disponer de unos servicios de atención correctos, tanto de tipo sanitario como de restauración. En este caso, también, la existencia de los mencionados servicios en la Ermita del Remei ha facilitado su uso por parte de los visitantes del yacimiento que, como es obvio, duplican su actividad accediendo también al templo. En la zona próxima a la colina, l’Ajuntament d’Alcanar ha dispuesto una zona de picnic dotada de diversos servicios (agua corriente, mantenimiento y limpieza, zonas de ocio infantil, hogares) que permite plantear en muchos casos el acceso al poblado dentro de un concepto lúdico más amplio. Desde la ermita se accede al yacimiento por una vereda señalizada que finaliza en la valla de delimitación y protección del conjunto arqueológico, dispuesta en la base de la colina para proteger mejor no sólo el poblado ibérico, sino también su entorno natural; la valla se ha asentado sobre un zócalo de piedra seca ligada con cemento, empleando pilones verticales metálicos cada dos metros que delimitan segmentos de malla metálica trenzada de 2,15 m de altura y que, unidos al alzado de la base pétrea, configuran una altura disuasoria de casi tres metros. El acceso a la parte superior de la colina donde se encuentra el poblado se realiza mediante unas escaleras talladas en la ladera de la montaña aprovechando los desniveles de la roca natural del terreno. Estos desniveles han sido completados

238

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 239

mediante un trabajo de piedra seca para formar una escalinata practicable. La principal ventaja de la escalera de piedra citada es su integración en el entorno, por lo que no es visible a distancia y permite mantener el aspecto originario del promontorio. En la plataforma superior el visitante accede directamente a una amplia explanada que ha sido totalmente despejada de obstáculos. Este punto se ha definido como un mirador hacia las vertientes sur y oeste del poblado, al disponer de un punto de observación cenital sobre la Ermita del Remei, las últimas estribaciones de la sierra del Montsià (en especial el pico de la Cogula) y la llanura costera del litoral norte de la provincia de Castelló, siendo posible contemplar los núcleos urbanos de Vinaròs, Benicarló y Penyíscola en la costa, y Rosell, La Jana y Traiguera hacia el interior, así como los yacimientos ibéricos del Puig de la Nao (Benicarló) y Puig de la Misericòrdia de Sant Sebastià (Vinaròs). El punto de atención al visitante fue diseñado y construido por los servicios técnicos de l’Ajuntament de Alcanar. Asentado sobre una plataforma de cemento, la base de la construcción tiene una textura rugosa y ha sido pintada de color ocre oscuro para imitar la tierra y el material constructivo ibérico; la parte superior de la construcción se realizó en vidrio para conferir al conjunto una sensación visual de amplitud y romper la intrusión estética que supone este elemento en el conjunto del poblado, factor que ya se conseguía en parte al disponerse la construcción en la cota de nivel inferior a la base de la fortificación del poblado (figura 4). Las funciones propias del punto de información son las de atender a los visitantes, controlar su número mediante los tikets, entregarles la documentación gratuita sobre el yacimiento (trípticos y hojas de mano), facilitar el servicio de visitas guiadas y poner a su disposición diversos productos de documentación y/o merchandasing del yacimiento y el mundo ibérico en general, esencialmente reproducciones de piezas arqueológicas conservadas en las colecciones del Museu del Montsià, realizadas por la empresa TEA (Tallers i Activitats Educativas). Para facilitar la comprensión de las estructuras arqueológicas, se han trazado dos caminos o rutas que se recomienda seguir a los visitantes. Desde el punto de información hasta la entrada al yacimiento (zona ZAP) se ha marcado un paso exterior formado por bloques de cemento (figura 5) que permiten el tránsito de personas sin afectar a la zona arqueológica pendiente de intervención situada en el exterior del tramo sudoeste de la muralla. En el acceso al interior del recinto (zona comprendida entre UH17 y ES3) se han dispuesto unas escaleras metálicas para facilitar el paso del desnivel existente entre el perímetro exterior y la plaza, debido al hecho de que al perder el relleno de colmatación la zona ZAP, la configuración de la roca de base del terreno hacía muy dificultoso el acceso al interior del yacimiento por los desniveles que se apreciaban en el mismo. Tras acceder al interior del poblado, se ha establecido un circuito de visita marcado por una cinta realizada por traviesas de madera unidas por remaches metálicos dispuesta directamente sobre el terreno. Este sistema permite marcar perfectamente el lugar de desplazamiento por el poblado, impidiendo el acceso

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

239


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 240

Figura 5 Espacio de atención al visitante y pasarela exterior de bloques

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

de cemento.

240

al interior de las unidades de habitación y el tránsito por encima de estructuras constructivas, sin necesidad de recurrir a una señalización disuasoria de tipo vertical que afectaría visualmente en mayor grado al yacimiento. Sobre la zona central del poblado, en un área no excavada, se ha dispuesto una plataforma de madera sobreelevada formada por dos rectángulos de 6 x 3 m ajustada sobre pilares de metal hincados en el terreno (para cuya ubicación se realizaron las correspondientes catas de sondeo). La finalidad de esta estructura es la de contener los paneles explicativos generales dispuestos en el perímetro de la misma. Al marcarse un circuito de visita se intenta conseguir que las personas que realizan el recorrido temático del yacimiento obtengan las informaciones precisas en un orden lógico que les permita profundizar en el conocimiento del mundo ibérico (y en concreto del poblado de la Moleta del Remei) siguiendo un ritmo pautado. En fechas posteriores está previsto disponer una nueva ruta de circunvalación externa del perímetro murario que permita contemplar el alzado de la reconstrucción en toda la extensión del trazado. Del mismo modo, la posición de los circuitos indicada permite acometer en el futuro la intervención arqueológica de las zonas de reserva o perimetrales externas del poblado sin que se vea afectado el ritmo de las visitas al yacimiento. La señalización del yacimiento La señalización general del yacimiento se inicia en la carretera de acceso al mismo. Tanto en el casco urbano de Alcanar como a lo largo de la carretera AlcanarUlldecona se han dispuesto indicadores de ruta que informan sobre el yacimiento y la forma de acceder al mismo. Una vez sobrepasada la ermita de la Mare de Deu del Remei, se ha situado un cartel enunciativo de las obras de acondicionamiento de la Moleta del Remei y su zona de uso público circundante, con especial mención a la financiación de los trabajos con cargo a los fondos FEDER de la Unión Europea. Junto a la valla metálica que cierra el yacimiento en la zona inferior de la colina, se ha dispuesto un cartel indicativo del yacimiento como poblado ibérico integrante de la Ruta dels Ibers, siguiendo el diseño elaborado por el MAC para esta inicitativa de turismo cultural. En este panel se especifican el nombre del yacimiento así como las informaciones puntuales referidas a los días y horario de apertura del recinto. Una vez ascendida la colina y junto a la caseta de información, un tercer panel específica los créditos de los responsables del proyecto así como las instituciones y empresas que han dirigido o colaborado en la realización del mismo. La adaptación de los resultados de la investigación arqueológica realizada en el yacimiento para su difusión precisa del empleo de diversos recursos

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 241

Figura 6 Plataforma central. Panel general.

didácticos, como las isometrías y la recreación de escenas que permitan explicar visualmente conceptos en ocasiones áridos y difíciles de entender por parte de un público no versado en la materia. Al haber optado en el proyecto de musealización por la consolidación de los restos arqueológicos frente a la reconstrucción o restitución in situ de los mismos, la instalación de paneles explicativos (figura 6) dotados de un abundante material gráfico deviene uno de los elementos más complejos de la instalación, puesto que de su diseño y contenido dependerá en gran medida el éxito de la presentación pública del yacimiento. Los paneles explicativos fueron realizados por F. Gracia, G. Munilla y Mª. M. Villalbí (textos) y F. Riart y R. Álvarez (dibujos), partiendo de un diseño consensuado. Se realizaron dos tipos de paneles: generales, destinados a presentar conceptos generales de la Cultura Ibérica; y específicos, pensados para facilitar la comprensión de los restos arquitectónicos visibles en el poblado. Los primeros, en número de ocho, se ubicaron en la plataforma central dispuesta en la cota más elevada del yacimiento. Protegidos de las inclemencias atmosféricas y de las agresiones antrópicas por placas de metacrilato, los paneles se han ubicado a una altura de 120 cm. sobre la tarima, asentados sobre soportes de hierro cuya parte superior se ha inclinado 45º para facilitar la lectura y, al mismo tiempo, la visión de las partes del yacimiento señaladas en los paneles por encima de los mismos, de forma que esta estructura central interfiera lo menos posible en la visión global del poblado. Los paneles generales se han dividido en diversas temáticas: los ilercavones, el territorio, la estructura social, el hombre y la mujer, la guerra, arquitectura y poblamiento, agricultura y ganadería, producciones artesanales (metalurgia, cerámica, tejidos) y mundo funerario. En todos los casos, los textos, específicos y no excesivamente extensos para permitir fijar la atención del visitante, se presentan en forma trilingüe (catalán, castellano e inglés) para facilitar su comprensión al mayor número posible de visitantes. La estructura de cada uno de los paneles combina la información textual indicada con una amplia documentación gráfica, constituida, según los casos, por fotografías del proceso de excavación o de los materiales documentados, reconstrucciones isométricas de las estructuras constructivas o recreaciones de escenas de la vida cotidia-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

241


22/9/07

10:57

242

Página 242

na. Todos los elementos explicativos presentados en los paneles centrales se incluyen asimismo en el CD-ROM del yacimiento. El itinerario del circuito de visita del poblado presupone que el público accede, tras cruzar el acceso de la muralla, a la plataforma central, donde puede contemplar el conjunto del yacimiento y consultar la información contenida en los paneles generales, que se suma a la que ya le ha sido entregada en la caseta de información. Por ello, el recorrido que los visitantes efectúan por el poblado posteriormente se ha orientado hacia la observación específica de las estructuras arquitectónicas, más que a la explicación de las características del mundo ibérico, tarea ya realizada en la plataforma central. En esta segunda parte de la visita, juegan un papel determinante los paneles específicos. Estos paneles, en número de once, se encuentran dispuestos a lo largo del circuito de visita frente a las construcciones más significativas o emblemáticas del poblado. Dispuestos sobre un soporte de hierro falcado directamente sobre la roca base del terreno y protegidos por una capa de metacrilato, los paneles específicos incluyen una planta de la unidad constructiva que se observa junto a una reconstrucción isométrica de la misma. De este modo, se ayuda a los visitantes a imaginar el volumen teórico de unas construcciones que tan sólo pueden contemplar en su cimentación ligeramente recrecida. Al igual que sucede con los textos e ilustración de los paneles generales, la información de los paneles específicos se incluye en el CD-ROM del yacimiento.

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

05. Proto 2

Los materiales de difusión La documentación incluida en los diferentes paneles informativos y explicativos dispuestos en el yacimiento se complementa con una serie de materiales de difusión, realizados específicamente para el yacimiento o complementarios sobre diversos aspectos de la cultura ibérica en el nordeste peninsular, pensados para que los visitantes puedan ampliar los datos recibidos y profundizar en el conocimiento que hayan podido adquirir sobre el mundo ibérico. Estos materiales se dividen en dos bloques: los programas de mano gratuitos (figura 7) entregados en el punto de información situado en la entrada del recinto arqueológico; y los complementarios (libros y CD-ROM) que pueden adquirirse en el mismo lugar. El diseño de los programas de mano ha sido realizado en colaboración con el Museu d’Arqueologia de Catalunya, institución que ha incluido al poblado dentro de los trípticos de la serie Benvinguts que promociona diversos yacimientos arqueológicos de Catalunya, especialmente los integrados en la red de sedes del mencionado MAC. Esta colaboración se plasmó asimismo en los volantes de mano de la Ruta dels Ibers (figura 8), iniciativa de turismo cultural promovida por el MAC y la Fundació La Caixa como consecuencia del fuerte impacto mediático que tuvo durante la primavera de 1998 la exposición Iberos. Príncipes de Occidente, y la demanda de conocimiento de los yacimientos ibéricos del territorio de Catalunya que generó la citada exposición. En concreto, el poblado de la Moleta del Remei, junto con el de Castellet de Banyoles (Tivissa), forman la Ruta

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 243

Figura 7 Trípticos de promoción del yacimiento. Figura 8 Folletos de promoción de a Ruta dels

Ilercavons.

dels Ilercavons, la más meridional del circuito didáctico implantado entre los años 1998 y 1999 que incluye también las rutas de los Indiketes, Lacetans, Laietans, Ausetans, Ilergetes y Cosetans. Tanto los trípticos de la serie Benvinguts como los volantes de la Ruta dels Ilercavons se han editado en cinco idiomas: catalán, castellano, francés, inglés y alemán, y está previsto que se publiquen asimismo estos materiales en neerlandés y ruso, atendiendo a los cambios experimentados en la composición de la demanda turística en los últimos años en las zonas costeras del sur de la provincia de Tarragona y norte de Castelló. En el tríptico se incluyen informaciones de carácter general como la situación, accesos al yacimiento, días y horas de apertura y la planta del poblado con indicación de los puntos de información; junto a ellas, textos-resumen de la problemática y cronología del yacimiento y fotografías de los elementos arquitectónicos más representativos. Los volantes de mano de la Ruta dels Ilercavones han sido definidos desde una perspectiva más amplia, incluyendo diversas informaciones referidas a equipamientos culturales y turísticos de las comarcas del Montsià, Ribera d’Ebre y Baix Ebre. Iconográficamente, estos materiales mantienen señas de identidad comunes en su diseño, destacando la coloración naranja de los bordes. Los materiales de ampliación desarrollados entre 1998 y 1999 están constituidos por el CD-ROM La Moleta del Remei. La Cultura Ibérica en el Montsià (Gracia, Munilla 2000), y el libro Els Ibers. Viatge ilustrat a la Cultura Ibèrica. El primero, desarrollado por F. Gracia y G. Munilla y editado por la Universidad de Barcelona, es el resultado inicial de una proyecto de realización de materiales didácticos en formato de hipertexto englobado dentro del Programa TEAM (Tècniques d’Estudi i Aprenentatge Multimèdia) de la Universidad de Barcelona. El CD-ROM se divide en tres grandes apartados (La Moleta del Remei, Cultura Iberica y Yacimientos) en los que se incluyen diversas informaciones con el apoyo de un amplio material gráfico (fotografías, planimetrías, isometrías y dibujos de reconstrucción de conceptos, escenas y estructuras arquitectónicas). En el capítulo Yacimientos se incluyen una veintena de estaciones arqueológicas situadas en

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

243


22/9/07

10:57

244

Página 244

las comarcas del Baix Maestrat, Montsià, Baix Ebre y Ribera d’Ebre, presentandose de los mismos un resumen de su interpretación apoyado por bibliografía, planimetrías isometrías y fotografías; el bloque La Moleta del Remei incluye un amplio resumen del conocimiento científico del poblado, presentado de forma atractiva y sencilla con el interés de acceder al mayor número posible de lectores; por último, el apartado Cultura Ibérica incluye una visión general de las problemáticas más significativas del mundo ibérico, estructurada en tres apartados: religión, economía y sociedad, los tres con diversas subdivisiones organizadas mediante un esquema de árbol. El libro Els ibers. Viatge ilustrat a la Cultura Ibèrica, ha sido realizado en colaboración por el Museu d’Arqueologia de Catalunya, Signament Edicions (Barcelona) y Edicions el Mèdol (Tarragona), con textos de F. Gracia y G. Munilla, y dibujos de Francesc Riart y Oriol García (Gracia et al., 2000). El planteamiento general del libro es mostrar un amplio abanico de los procesos ideológicos y socioeconómicos del mundo ibérico a partir del material arqueológico y la reconstrucción de escenas de la vida cotidiana que pueden realizarse partiendo del análisis de la documentación arqueológica. La obra se estructura en cuatro bloques fundamentales: introducción (explicación de las características generales del mundo ibérico en el sur y levante peninsular, y el papel de Cartago y Roma en el fin de las sociedades políticas ibéricas), yacimientos (presentación en formato ficha de veinte yacimientos ibéricos del nordeste peninsular en los que se incluye la planimetría y una reconstrucción isométrica del conjunto arqueológico), cultura ibérica (análisis de los diversos elementos que configuran el proceso de las comunidades, desde la producción económica a la organización social) y un glosario con una relación explicativa de los términos científicos utilizados en el texto. Dentro del proyecto museográfico, actualmente en curso de elaboración, de la Casa O’Conor de Alcanar, en la que se incluirá una planta dedicada al yacimiento de la Moleta del Remei, estas herramientas didácticas se adaptarán a la difusión del yacimiento, tanto en terminales informáticas como en paneles explicativos.

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

05. Proto 2

Las actividades de difusión El desarrollo del proyecto integral de actuación en el poblado la Moleta del Remei ha permitido dotar al municipio de Alcanar de un equipamiento cultural que actúa como dinamizador de diversos tipos de actividades (educativas, turísticas, promocionales) de la población. La gestión del recinto arqueológico, en tanto que propiedad municipal, depende del Ajuntament d’Alcanar, quién lo gestiona a través del Patronat de Turisme y la Oficina de Turisme de la villa, que cuenta con dos sedes ubicadas respectivamente en el edificio del consistorio y en el paseo marítimo de la pedanía de les Cases d’Alcanar. La Oficina de Turisme ha realizado la promoción del poblado como punto de interés turístico en el ámbito de la comarca del Montsià y en los núcleos

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 245

turísticos del norte de Castelló (Vinaròs, Benicarló y Peníscola) a través de las oficinas de turismo locales de otros municipios. En esta tarea ha colaborado el Museu del Montsià (Amposta) a través de sus órganos de difusión. Una campaña dirigida a los medios de comunicación de ámbito local y comarcal (prensa, radio y televisión) ha servido para explicar la apertura al público del poblado en el territorio circundante, mientras que la difusión a nivel del Principat ha recaído en el Museu d’Arqueologia de Catalunya mediante el proyecto ya citado de la Ruta dels Ibers. La entidad municipal ha organizado el servicio de atención al visitante mediante la contratación de una guía de turismo que realiza visitas comentadas al yacimiento y controla el acceso al poblado. De forma coordinada, el Museu del Montsià ha iniciado un programa de actividades didácticas bajo la dirección de Mª.M.Villalbí que incluye la confección y realización de talleres didácticos para escolares y público en general en el recinto del poblado. Entre las actividades ya realizadas y programadas periódicamente se cuentan talleres de manufactura textil, fabricación cerámica y manipulación de cereales. Estos talleres se potenciarán en el proyecto museográfico de la exposición permanente que sobre el yacimiento se realizará en la Casa O’Conor de Alcanar. La apertura al público del poblado ha supuesto también la potenciación del interés de los docentes de la zona por incluir en sus contenidos didácticos la cultura ibérica y, en general, el trabajo arqueológico. Las visitas de grupos escolares de los municipios próximos a Alcanar han sido constantes durante el curso académico 19981999, desarrollándose, por parte del profesorado, materiales específicos para potenciar dichas visitas, dentro de los créditos variables de la ESO. Primeras conclusiones Tras dieciocho meses de apertura parcial (un año desde su inauguración oficial), el ritmo de visitantes ha experimentado un crecimiento continuado, alcanzando a finales del mes de agosto la cifra de 7.121, lo cual significa un promedio de 475 personas al mes desde su apertura, cifra que debe relativizarse al alza puesto que hasta mediados del mes de junio la apertura del recinto no reviste carácter diario, concentrándose las visitas durante el resto del año en 3-4 días por semana según las épocas. El volumen de visitantes que han accedido al poblado es, por sí mismo, significativo, y ratifica con creces la validez del proyecto de difusión cultural realizado, puesto que supera ampliamente las visitas anuales de otros centros culturales del Principat perfectamente consolidados. La potenciación de la difusión publicitaria del poblado, así como la tarea de divulgación de los resultados científicos que actualmente se lleva a cabo servirá para potenciar aún más la validez e interés del proyecto.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

245


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 246

Bibliografía Gracia, F., Munilla, G., García, E., Munilla, I. (1997), «Architecture protohistorique du Nord-Est de la Péninsule Ibérique. Modélisations théoriques pour l’interpretation du microespace». Actas Espacies physiques, espaces sociaux dans l’analyse interne des sites du Néolithique à l’Age du Fer. Amiens-Paris, 1995-1997, pp. 101-114. Garcia, D. (1999), Evolució del poblament a la comarca del Montsià. Segles VII a.C.- III d.C. Tesis de Licenciatura. Universidad de Barcelona. Gracia, F., Munilla, F. (1998-2000), «Los graneros sobreelevados en el Mediterráneo Occidental». XXII Colloque International de l’AFEAF. Girona, 1998. pp. 319-329. Gracia, F., Munilla, G. (1999), La Moleta del Remei. La Cultura Ibérica en el Montsià. CD-ROM. Col. TEAM-2. Universidad de Barcelona. Gracia, F., Munilla, G., Riart, F., García, O. (2000), Els ibers. Viatge il.lustrat a la Cultura Ibèrica. Ed. Signament Edicions/ El Mèdol / MAC. Barcelona. Gracia, F., Munilla, G., García, E. (1994), «Models d’anàlisi de l’arquitectura ibèrica. Espai públic i construcciones religioses en medis urbans». Cota Zero, 10, pp. 90-101. Gracia, F., Munilla, G., García, D. (1998-2000), «Moleta del Remei (Alcanar, Montsià). Balance de investigación 1985-1997». XXII Colloque International de l’AFEAF. Girona, 1998. Munilla, G. (1999), «La Moleta del Remei (Alcanar, Tarragone, Espagne). Un project de diffusion de la Culture Ibèrique dans son contexte territorial». II Colloque International sur le Patrimoine Culturel dans son contexte territorial. Paris.

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

Gracia, F., Munilla, G., García, E. (1994-1996), «El período Ibérico I en la comarca del Montsià». Actes. Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre. Gala, 3-5, pp. 363386.

246

Gracia, F., Munilla, G., García, E., Vicent, A. (1996), «La transición de los siglos VII-VI a.C. en el área de la desembocadura del Ebro». Actas. II Congreso Peninsular de Arqueología. Zamora, 1996.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 247

L’assentament ibèric del Vilar (Valls, Alt Camp) JOSEP MARIA VERGÈS PEDRO OTIÑA SANTI MOLERA Àrea de Prehistòria, Universitat Rovira i Virgili. Pl. Imperial Tarraco, 1. 43005 Tarragona

1. Situació del jaciment El poblat ibèric del Vilar es troba situat a l’extrem est de la ciutat de Valls (Alt Camp), a la zona de l’eixample que fou edificat a finals del segle passat i inicis del present. Les coordenades UTM són X: 354.260 i Y: 4.572.540. El jaciment ocupa una petita elevació de terreny (230 m sobre el nivell del mar) flanquejada per dos barrancs que s’uneixen poc després de superar-la. El barranc del Catllar, situat al sud-est, presenta un curs d’aigua constant gràcies a l’aportació de fonts, actives pràcticament durant tot l’any, mentre que el situat al nord-est, a la zona del Fornàs, és de caràcter estacional. Les restes conegudes fins avui dia es distribueixen per una àrea d’uns 60.000 m2, ocupada actualment per les instal·lacions esportives de la Unió Esportiva Valls, el col·legi Eugeni d’Ors, els edificis d’habitatges que limiten amb la plaça de l’Estació, les instal·lacions ferroviàries i la línia fèrria Vilanova-Valls, que la divideix en dues parts. Des d’un punt de vista geològic, el jaciment es troba situat sobre una formació del Miocè superior constituïda litològicament per conglomerats poc rodats, amb elements de natura fonamentalment triàsica i eocena inclosos en una matriu detrítica vermella, i intercalacions d’argiles vermelles. Des del punt de vista paleogeogràfic, aquests conglomerats amb fàcies fluviotorrencials, ocasionalment lacustres, són assimilables al producte de la deposició en un curs de màxima subsidència escarpotectònica, on s’instal·la un règim fluvial que rep intenses aportacions —cons de dejecció— d’un escarpament de falla que encara avui continua funcionant activament al sud-oest (Montroig-Reus). A les conques dels barrancs, especialment a la del Catllar, es documenten dipòsits quaternaris de conglomerats i llims, lligats a dinàmiques torrencials i al·luvials, així com petits cons de dejecció generats per aportacions gravitacionals procedents de l’erosió del mateix relleu.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

247


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 248

2. Notícies històriques L’existència del poblat ibèric del Vilar és coneguda com a mínim des de 1923, moment en què aparegueren les primeres restes a conseqüència de la construcció del camp de futbol de les Joventuts Nacionalistes (actualment, el camp de la Unió Esportiva Valls). Aquell mateix any es va fer una intervenció arqueològica per part dels arqueòlegs J. Colominas i J. de C. Serra Ràfols, sense, però, que s’arribessin a publicar els resultats d’una manera extensa. Alguns dels materials recuperats durant aquesta excavació es troben actualment al Museu Arqueològic de Barcelona. Després de la Guerra Civil, ja durant els anys quaranta, es van fer obres d’ampliació de l’estadi, que afectaren de nou el jaciment. Durant la construcció del col·legi Eugeni d’Ors el 1965 es recuperà un important conjunt de materials per part de diferents persones sense que s’arribés a documentar cap de les estructures descobertes. El 1969, amb motiu de la instal·lació de les línies telefòniques del passeig de l’Estació, s’obriren una sèrie de rases, un altre cop sense cap mena de control arqueològic (Fabra i Burguete 1986). Aquell mateix any tingueren lloc les obres de construcció del Pavelló d’Esports Joana Ballart. Durant els treballs es tancà la zona i no es permeté l’accés a cap persona aliena a l’obra. Si bé segons els constructors no aparegué cap resta arqueològica es té notícia, a través d’altres persones relacionades amb l’obra, de l’aparició de nombrosos materials, alguns dels quals es troben actualment en col·leccions particulars. Així mateix, el 1971 es recuperà un altre conjunt de materials durant les obres de construcció dels edificis núm. 29 i 31 del passeig de l’Estació. De tots aquests desafortunats antecedents només s’aconseguiren salvar alguns objectes que es troben dipositats a l’Institut d’Estudis Vallencs. El 1983 es va fer una intervenció arqueològica al pati del col·legi Eugeni d’Ors, dirigida per X. Solé (Solé 1985), però desafortunadament mai no es va presentar la memòria d’excavació corresponent ni cap publicació dels resultats finals de la campanya. Les úniques publicacions de què disposem sobre el jaciment del Vilar corresponen a estudis fets durant els anys vuitanta sobre materials descontextualitzats, i que han servit bàsicament per donar una idea aproximada de la importància i de la cronologia de l’assentament (Fabra i Burguete, 1984, 1986 i 1989).

Figura 1 Planta amb la situació de les estructures localitzades

L’assentament ibèric del Vilar

durant la intervenció

248

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 249

3. La intervenció arqueològica

Figura 2 Segell d’una de les àmfores ibèriques.

La intervenció arqueològica d’urgència al poblat ibèric del Vilar es portà a terme entre els dies 3 d’octubre i 3 de novembre de 1995, per part d’un equip format per Carolina Mallol i Francesc Vergès, sota la direcció tècnica de Josep M. Vergès. El motiu de la intervenció fou la instal-lació de la xarxa de gas natural a la ciutat de Valls, per part de l’empresa Gas Tarraconense SA. El projecte inicial de l’empresa Gas Tarraconense SA contemplava la realització de dues rases a la plaça de l’Estació que, partint de l’extrem oest d’aquesta, es dirigien, l’una en direcció nord-est, vers l’estació de RENFE (R-9000) i l’altra cap al sud-est, vers el col·legi Eugeni d’Ors (R-3000). Tot just iniciar-se la construcció de la rasa R-9000 es localitzà una sitja totalment reblerta, amb abundant material ceràmic. Davant l’aparició d’aquestes restes, els enginyers de l’obra consideraren oportú variar el traçat de la conducció, desplaçant-la uns dos metres i mig vers el nord-oest, vora el límit físic del turó, amb l’esperança d’evitar les restes arqueològiques. Per aquest motiu es va fer la rasa R-6000. La rasa R-6000 va resultar ser la més interessant. En el seu extrem sudoest es localitzà el que semblaven les restes d’una estructura formada per blocs de pedra de dimensions considerables —uns 50 cm de costat—, que ocupaven l’ample de la rasa. Malauradament, no es documentaren materials arqueològics associats a aquestes restes, ni tampoc, donades les petites dimensions de la rasa, es pogué aprofundir en el coneixement de les seves característiques. Uns quatre metres al nord-est es documentà un mur (UE 6020), orientat en direcció nord-est, gairebé paral·lel a la rasa, que es descobrí en una longitud de 5 m, fins que es perdé de nou fora d’aquesta. Just en aquest punt aparegué un altre mur (UE 6030) adossat perpendicularment a l’anterior pel seu lateral sud-est, formant l’angle d’una habitació. Dins d’aquest àmbit es pogueren excavar els nivells d’abandó de l’estructura (UE 6013, 6014, 6015 i 6016). Al nord-est del mur 6030 aparegueren tres nous murs, un a 8 m de distància (UE 6025), un altre a 12,5 m (UE6027) i el tercer a 16 m (UE 6028), tots ells paral·lels al mur 6030, però sense estratigrafia i molt malmesos, recoberts per sediments d’època moderna. Durant la realització de la R-3000 aparegué un mur orientat est-oest (UE 3002) al qual s’associava un nivell d’enderroc (UE 3001) situat al seu lateral nord. Cobert per aquest estrat es documentà un nivell d’incendi, que presen-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

249


L’assentament ibèric del Vilar

05. Proto 2

250

22/9/07

10:57

Página 250

Figura 3 1-7, ceràmica comuna ibèrica

J

O R N A D E S

D

’A

tava un sediment grisós amb abundants restes de carbó vegetal (UE 3004). Per sota d’aquest es documentà un paviment de terra batuda (UE 3005) que recolzava directament sobre el substrat d’argiles miocenes. A la part interior del mur (UE 3002), és localitzà la rasa de fonamentació d’aquest, reblerta amb terra vegetal que contenia alguns carbons vegetals i petites pedres subanguloses (UE 3006). Les condicions de l’excavació no permeteren, tot i el seu interès arqueo-

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 251

lògic, seguir excavant i documentar els nivells fundacionals del conjunt. Al sud del mur es documentaren dos potents nivells de rebliment (UE 3003 i UE 3007), aquest darrer amb abundant material ceràmic. El conjunt de murs localitzats a la rasa R-6000 s’orienten nord-est sud-oest i sud-est nord-oest, mentre que l’aparegut a la R-3000 segueix una orientació est-oest. Des del punt de vista constructiu presenten característiques molt similars, tots ells tenen un gruix que oscil·la entre 40 i 50 cm i foren construïts utilitzant preferentment blocs de pedra tabulars procedents dels nivells de tapàs presents a la zona, col·locats horitzontalment formant filades i lligats amb argila del mateix substrat. (figura 1). 4. Estudi dels materials

Figura 4 1 i 3, ceràmica comuna ibèrica; 2 vernís negre itàlic

4.1. Materials ceràmics Al llarg d’aquesta intervenció, es van recuperar un total de 537 fragments de ceràmica corresponents a 55 individus diferents, a partir del sistema de ponderació per 1. El poc espai excavat provoca que en poques ocasions tinguem peces completes i gairebé sempre s’ha hagut de fer l’estudi ceràmic exclusivament a partir de les vores, fet que comporta alguns riscos a l’hora d’interpretar les formes i generalitzar les dades. Els resultats de l’estudi dels materials ceràmics s’exposen a continuació organitzats a partir dels diferents tipus ceràmics. 4.1.1. Importacions La ceràmica d’importació recuperada ha estat l’element que ens ha permès delimitar la cronologia dels nivells excavats. Les produccions foranes recuperades són bàsicament de dos tipus, per una banda produccions de ceràmica de taula, de vernís negre, i per l’altra, recipients amfòrics, tots ells d’origen punicoebusità. 4.1.1.1. Vernís negre. Campaniana A S’han recuperat un total de 7 fragments de ceràmica de vernís negre, pertanyents a 6 individus diferents, dels quals ha estat possible identificar-ne 4. Tres, localitzats a la UE 3004, corresponen a la forma Lamboglia 27, ben docu-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

251


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 252

mentats en contextos de principis de segle ii a.C. (Morel, 1977). A la UE 9001 es recuperà una peça atribuïble a la forma 40b de Lamboglia, amb la pasta molt depurada i de color beix. El vernís té una tonalitat blavosa metàl·lica brillant, i a la cara exterior hi ha restes de decoració amb pintura blanca en forma d’òbex. Es tracta d’una peça que probablement pot situar la seva producció a la ciutat de Cales; aquesta producció apareix a Tarragona en contextos cronològics de principis del segle ii a.C.

Figura 5 1, Pondus; 2 i 3 ceràmica a mà

4.1.1.2. Àmfores 4.1.1.2.1. Àmfora punicoebusitana. Pel que fa a les àmfores d’origen ebusità, s’han recuperat diversos fragments informes corresponents a 4 individus diferents, però sols hem pogut identificar una de les peces, concretament una PE-23 (UE 9001). Es tracta d’una àmfora de tipus grec, amb un coll clarament diferenciat i unes nanses grans. La pasta és de color verdós i segons J. Ramon es tracta d’una producció datable a la primera meitat del segle ii a.C. (Ramon, 1991). 4.1.1.2.2. Altres En darrer terme, es recuperà una nansa d’àmfora d’un tipus que no hem pogut identificar i de la qual només podem dir que no es tracta d’una producció ibèrica. La pasta és de tipus sandvitx amb les cares externes de color marró i el nucli gris cendrós. Presenta abundant desgreixant compost de petites partícules de color blanc (quars?), vermell (òxids de ferro), gris i brillant. A la superfície de la nansa s’observa l’exfoliació de la pasta.

L’assentament ibèric del Vilar

4.1.2. Ceràmica reduïda La ceràmica a torn, de cocció reductora està escassament representada en el registre, solament s’han recuperat 6 individus corresponents a 5 formes identificables. La tonalitat d’aquesta producció és poc homogènia i de vegades és complicat adscriure a aquesta producció diversos exemplars que presenten pastes amb tonalitats força variades. La peça més destacable és un petit Kylix d’escassament 5 cm d’alçària. Es tracta d’una producció ja coneguda al jaciment, ja que ha estat documentada en altres intervencions fetes al mateix (Fabra i Burguete, 1986, 75). Juntament amb aquesta peça vàrem documentar dos fragments de vores de dos bols. Es dóna la casualitat que la mateixa peça també es documenta en cocció oxidada. A més cal afegir un parell de gerres amb el llavi exvasat i un fragment informe amb una lleugera engalba de color blanquinosa.

252

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 253

4.1.3. Ceràmica oxidada Pel que fa a la ceràmica oxidada hem de dir que és el grup majoritari i que presenta pastes ben diverses, si bé formalment, totes presenten un tacte suau, compacte i dur, de so metàl·lic i amb poc desgreixant. 4.1.3.1. Grans contenidors 4.1.3.1.1. Àmfores Les àmfores ibèriques estan representades per 4 individus. Dues tenen la boca en perfil triangular mentre que les restants presenten una boca motllurada. D’entre la resta de fragments destaquen dues nanses atribuïbles a dos exemplars d’àmfora; totes dues peces presenten un segell imprès a la part superior (figura 2) un dels quals és il·legible. Figura 6 1 - 5, ceràmica comuna ibèrica

4.1.3.1.2. Grans recipients o tenalles Corresponent a aquest grup s’han documentat dos individus amb la vora zoomorfa i amb una pasta de gran duresa, molt compacta i de coloració ataronjada. 4.1.3.2. Contenidors de mida mitjana Recipients exvasats amb vora zoomorfa: possiblement es tracta de la forma més típica i abundant del repertori ceràmic del món ibèric, tot i que en aquesta intervenció no se n’han recuperat gaires exemplars. Tan sols tenim tres individus amb pasta del tipus sandvitx. 4.1.3.3. Kalathoi Aquesta és una altra de les formes típiques del món ibèric tardà i que al Camp de Tarragona es documenta d’una manera molt extensa; durant l’excavació de 1995 se’n recuperaren 5 individus que presenten mides mitjanes i grans. La majoria d’ells van decorats amb bandes de color roig vinós si bé, en ocasions també es documenten els característics cercles i semicercles concèntrics. Dins d’aquest grup hem inclòs, tot i que no es tracta exactament d’un kalathos, una gran gerra de característiques semblant als kalathos però que presenta una pasta molt fina ataronjada i sorprenentment dura —igual a la pasta dels 2 individus de grans contenidors—, les parets presenten unes estries molt marcades i la cara exterior està recoberta per una engalba d’un color ataronjat, més lluent que la pròpia pasta. 4.1.3.4. Vaixella de taula 4.1.3.4.1. Plats i formes obertes Les restes recuperades pertanyen a un plat amb vora reentrant, dues

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

253


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 254

vores d’un recipient obert i 4 bases, sense que puguem concretar més a causa de les petites dimensions de les peces. 4.1.3.4.2. Bols Els bols identificats són concretament una base i una vora de dos individus diferents, assimilables a la forma Lamboglia 21, que també trobem en ceràmica reduïda, amb la vora lleugerament reentrant. Presenten les mateixes característiques que les formes de cocció reduïda, malgrat que varien lleugerament en les dimensions. L’única cosa que els diferencia és la cocció. 4.1.3.5. Vasos 4.1.3.5.1. Caliciformes Cal destacar la gran representació d’aquesta forma, amb un total de 8 individus, molt típics a la zona en aquestes cronologies de segle iii-i abans de la nostra era. (Fabra i Burguete, 1996, 74). Les pastes i els acabats són molt diversos, si bé la semblança de dimensions, parets molt primes i diàmetre de boca no superior als 9 cm, és una constant en aquestes formes. 4.1.4. Ceràmica a mà Les formes i les peces sense tornejar són molt escasses, concretament hem identificat 8 individus corresponents a tan sols dues formes. Presenten pastes molt poc homogènies amb desgreixants visibles de color marró, vermell i diferents tipus de mica. 4.1.4.1. Plats/tapadores Per un costat tenim 3 individus en forma de plats tapadora, amb unes pastes i uns acabats molt grollers i vores lleugerament bisellades. Les pastes són molt grolleres amb un desengreixant bast i a les parets exteriors presenten acabats brunyits molt toscos.

L’assentament ibèric del Vilar

4.1.4.2. Recipients exvasats Els 5 individus restants corresponen a recipients tancats, amb la vora exvasada i perfil en «S», tots lleugerament espatulats i de dimensions més aviat petites, amb diàmetres de boca inferiors als 12 cm. Les pastes són també molt grolleres amb un desgreixant molt gran. En aquest cas els acabats són més acurats, amb espatulats a la part superior. Aquest tipus ceràmic ja havia estat identificat amb anterioritat (Fabra i Burguete, 1986). Cal destacar una peça (UE 9001) de la qual es conservava el perfil complet, i podem veure com el terç superior està espatulat, per sota hi trobem dues línies incises que envolten la peça sobre la qual hi ha dues petites nanses enganxades, amb intenció única i exclusivament decorativa. Els dos terços inferiors, fins arribar a la base plana, presenten unes lleugeres incisions.

254

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 255

Figura 7

4.1.5. Altres 4.5.1. Pondus Al llarg de la intervenció també es van recuperar dos pondera. El primer pondus recuperat (UE 9001) estava afectat per un fort impacte tèrmic i se’ns desfeia a les mans en el moment d’estudiar-lo. Concretament es tracta d’un pondus de forma paral·lelepipèdica amb unes dimensions aproximades de 4’2 cm de gruix i 12 cm de llarg, sense que puguem concretar la seva amplada. L’altre pondus recuperat (UE3007), tenia forma troncopiramidal i es trobava lleugerament escapçat per la seva base. Les seves dimensions són de 4,4 cm de gruix, una alçada mínima d’11,4 cm i una amplada de 4,6 cm a la part superior.

1 - 5, ceràmica comuna ibèrica

4.1.6. Decoracions pintades Les decoracions pintades no són gaire abundants en la ceràmica recuperada. Es tracta sempre de decoracions geomètriques simples, fetes amb pinzell i pintura de color roig vinós. Les bandes que trobem són de diferents dimensions i cercles concèntrics i només en dues ocasions, un kalathos i una peça indeterminada —possiblement també es tracti d’un kalathos— trobem combinacions de diferents elements. 4.1.7. Consideracions de l’estudi dels materials ceràmics De les restes ceràmiques recuperades en traiem un seguit de conclusions: El conjunt d’importacions ens donen una cronologia de principis del segle ii a.C., coincidint amb la datació que dóna l’estudi dels materials de l’Institut d’Estudis Vallencs (IEV). Del conjunt ceràmic recuperat cal destacar la poca presència de materials a mà, i les poques formes que es produeixen amb aquesta tècnica, que es limita a plats tapadora i recipients en perfil en «S». Això sembla coincidir amb el que passa en aquesta cronologia en jaciments propers com el Castellet de Banyoles de Tivissa (Asensio et al., 1996). Dins la ceràmica oxidada cal destacar l’alt percentatge de vasos caliciformes, element que no trobem en cronologies anteriors a la zona i que tampoc no són representats en jaciments tan propers en el temps com en la fase d’amortització del Castellet de Banyoles. Pel que fa als kalathoi, podem afirmar que cap dels exemplars recuperats no prové de les produccions del veí taller de Fontscaldes, tal i com ja succeeix en la resta de materials del Vilar, dipositats a l’IEV (Fabra i Burguete,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

255


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 256

1986). Si més no, de la producció identificada per A. Lafuente en la seva tesi de llicenciatura (Lafuente 1989). Aquest fet ens pot indicar que sengles jaciments no coincideixen en el temps, almenys pel que fa a la producció identificada en el seu treball, també estudiat per A. Fornas (1956), tot i que és possible que existissin produccions prèvies a la identificada en els treballs citats, i que existís una tradició terrissaire a la zona que vingués de més endarrere en el temps.

Figura 8 1 - 5, ceràmica comuna ibèrica

4.2. Objectes lítics Pel que fa al material lític, els únics elements recuperats durant la intervenció ho han estat a la UE6014. Es tracta de dos petits blocs de gres vermell, procedents de les formacions triàsiques del Bundsandstein, amb marques evidents d’haver estat usats per esmolar objectes metàl·lics. L’un té unes mides de 110 x 100 x 70 mm, i presenta marques a dos laterals, mentre que l’altre mesura 200 x 130 x 110 mm i presenta evidències d’haver estat usat per les dues cares i els dos laterals. 4.3. Elements metàl·lics Els materials metàl·lics recuperats són una petita peça de bronze de forma rectangular (65 x 14 x 3 mm), amb estries en un dels extrems de la cara superior i una petita perforació, probablement destinada a subjectar-la mitjançant un clau, procedent de la UE 9001, un fragment de placa de ferro corbada de 55 x 25 x 5 mm de la UE 6014, 9 fragments d’escòria de foneria del ferro i una petita làmina de ferro de 50 x 10 x 3 mm localitzats a la UE 6015, i un objecte de ferro no identificat de 90 x 25 x 25 mm procedent de la UE 3001.

L’assentament ibèric del Vilar

4.4. Fauna Durant la intervenció es recuperaren un total de 47 restes òssies, de les quals tan sols 19 han estat identificades. Aquestes es divideixen en 13 restes d’ovicàprid, 3 de lagomorf, 1 de bòvid, 1 de súid i 1 d’au. Com es pot observar, el registre faunístic recuperat és molt reduït i no és prou significatiu com per poder-ne extreure conclusions prou sòlides. Tot i això, cal destacar el fet que el 70% dels fragments identificats siguin d’ovicàprids.

256

5. Conclusions Les restes localitzades durant la intervenció arqueològica poden correspondre al límit nord-oest del poblat del Vilar. Així, l’estructura 6019 faria les funcions

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Figura 9 1, Àmfora PE 23

Página 257

de mur de tancament de l’assentament, ja que ressegueix el límit del turó per aquest sector. A partir d’aquest mur s’inicia el pendent del turó amb un desnivell molt accentuat i no és probable que s’hi trobessin estructures d’hàbitat. Aquesta hipòtesi té el suport de la manca de restes arqueològiques constatada durant el seguiment de les rases de les conduccions de gas natural, que s’efectuaren en el pendent del turó per tal de connectar la plaça de l’Estació amb la zona del Fornàs. Adossades a la cara interna d’aquest mur es troben una sèrie d’estances disposades en bateria que devien compartir els murs laterals (UE 6017, 6018, 6025, 6027 i 6028) disposats perpendicularment al mur de tancament. Al sud-oest del mur 6019 s’ha documentat una acumulació de grans blocs que podrien correspondre a la fonamentació d’una estructura de grans dimensions. Malauradament, el mal estat de conservació i l’escassa superfície excavada no permeten contrastar aquesta hipòtesi. En el cas del mur 3002, el seu aïllament espacial no permet relacionarlo amb la resta d’estructures documentades, si bé podem assegurar que es tracta d’una estructura d’hàbitat. Pel que fa a cronologia de l’assentament, comptant sols amb els materials procedents de l’excavació és difícil arribar a conclusions sòlides i generalitzables a tot el poblat, però considerant la bibliografia que hi ha fins al moment i els materials de la col·lecció de l’IEV es fan evidents una sèrie de coincidències. Ens és difícil precisar el moment de la fundació a causa de la manca d’estratigrafies completes. Alguns materials recuperats com les peces àtiques de figures vermelles (Fabra i Burguete, 1986) ens remeten com a mínim al segle iv abans de la nostra era. Pel que fa al moment de l’abandó, aquest sembla disposar de més evidencies arqueològiques. El nivell d’incendi (UE 3004) que sembla associar-se a l’esfondrament de l’estructura correspon, a l’igual que la resta de nivells documentats durant la campanya del 1995, a una cronologia d’inicis del segle ii abans de la nostra era (determinada per la ceràmica ibèrica oxidada majoritàriament, les importacions de campaniana A i la presència d’àmfora punicoebusitana (PE-23) (figura 9). Aquestes dades coincideixen tant amb el límit cronològic que indiquen els materials conservats a l’IEV, com amb les notícies de l’excavació de 1923, en la qual es documentà un potent incendi que fou relacionat amb la destrucció i l’abandó del poblat. Les causes i el moment de l’abandó del jaciment, al voltant de la segona meitat del segle ii abans de la nostra era, presenten evidents paral·lelismes amb el context de destrucció de l’assentament del Castellet de Banyoles de Tivissa, un altre dels grans assentaments de la zona.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

257


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 258

Bibliografia Adserias, M.; Burés, L.; Miro, M.; Ramon, E. (1993) «L’assentament preromà de Tarragona». Revista d’Arqueologia de Ponent. [Lleida], núm. 3, p. 177-223. Burguete, S.; Fabra, E. (1983) «El jaciment del Vilar, una qüestió inconclosa». Cultura [Valls] (març). Burguete, S.; Fabra, E. (1984) «A l’entorn de la troballa d’un kalathós». Cultura [Valls] (juny). Fabra, E.; Burguete, S. (1984) «Estudi d’una àmfora púnica». Cultura [Valls] (març). Fabra, E.; Burguete, S. (1986) «Introducció a l’estudi del jaciment ibèric del Vilar». Quaderns de Vilaniu, núm. 9, p. 55-78 Fabra, E.; Burguete, S.; Solé, D. (1990) «El jaciment ibèric del Vilar. Conjunt de ceràmiques de vernís negre aparegudes l’any 1986». A: XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya. Valls-Vila-rodona. Valls, 173-184. Lafuente, A. (1989) Fontscaldes, Tesi de llicenciatura, UB. Lleida, inèdita. Lamboglia, N. (1952) «Per una classificazione preliminare della ceramica campana». A: Atti del I Congresso di Studi Liguri. Bordiguera, 139-206. Miró, J.; Puyol, J.; García, J. (1988) «El dipòsit del sector occidental del poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar, Maresme). Una aportació al coneixement de l’època ibèrica tardana al Maresme (s. I a.C.)». Laietania [Mataró], núm. 4. Morel, J. P. (1981) La céramique Campanienne: les formes. Bibliotèque de l’Ècole Française d’Archeologie de Rome, 244. Paris. Otiña, P. (1998) «Els ibers al Camp de Tarragona». Kesse [Tarragona], núm. 26, p. 8-13. Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1993) «El poblament ibèric a la cessetània» Laietania [Mataró], núm. 8, p. 183-207. Ramon, J. (1991) Las ánforas púnicas de Ibiza. Trabajos del Museo de Ibiza. Ibiza Ramon, J. (1995) Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterraneo central y occidental. Barcelona Solé, X. (1985) «Poblado ibérico de El Villar. Valls». Arqueología [Madrid], núm. 83, p. 201.

L’assentament ibèric del Vilar

Vilaseca, S. (1968) «Notas de arqueología de Cataluña y Baleares». Ampurias, XXX, p. 362-364.

258

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 259

La sitja ibèrica de la Plaça de Sant Andreu (la Selva del Camp, Baix Camp) ETHEL ALLUÉ SANTI MOLERA ANDREU OLLÉ PEDRO OTIÑA JOSEP VALLVERDÚ JOSEP MARIA VERGÈS Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili. Pl. Imperial Tarraco, 1. 43005 Tarragona

I. Introducció El jaciment ibèric de la plaça de Sant Andreu es descobrí arran de les obres de remodelació del carrer Major de la Selva del Camp, realitzades entre setembre de 1994 i febrer de 1995. Tot i que el seguiment arqueològic inicial de l’obra no detectà el jaciment, la posterior aportació de materials per part dels veïns permeteren localitzar, a la part alta del nucli urbà, una concentració de material arqueològic d’època ibèrica. La descoberta es realitzà després que la rasa per col·locar les canonades del gas i l’aigua posés al descobert un paquet arqueològic que contenia nombrosos fragments ceràmics. Aquest fet motivà la proposta de tornar a obrir el subsòl de la plaça, que havia estat ja pavimentada, per tal de localitzar el lloc de procedència de l’esmentat material i d’esbrinar-ne la importància i l’origen. Exposat aquest fet al consistori municipal i al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, s’acordà portar a terme una excavació arqueològica d’urgència.1 L’objectiu concret de la intervenció era, doncs, contextualitzar el material ceràmic iber, determinar l’origen i naturalesa del conjunt arqueològic, excavar les possibles estructures conservades, determinar-ne la seva cronologia i contrastar empíricament l’existència d’un poblament d’època ibèrica a l’actual nucli urbà de la Selva del Camp. II. Situació El terme de la Selva del Camp es troba situat a la banda nord-oriental de la 1. La intervenció arqueològica es va fer entre els dies 31 de gener i 4 de febrer de 1995, sota la direcció d’Andreu Ollé, Josep Vallverdú i Josep Maria Vergès, amb el suport de l’Ajuntament de la Selva del Camp i del Centre d’Estudis Selvatans.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

259


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 260

comarca del Baix Camp, a cavall entre la plana del Camp de Tarragona i els primers contraforts del Massís de Prades. Des d’un punt de vista geològic, el terme municipal de la Selva es divideix en dues grans zones: al sector nord-oest apareixen els afloraments de materials paleozoics (Carbonífer), i a la plana del sud-est, per sota la corba de nivell dels 300 m, trobem els piemonts quaternaris, glacis i planes al·luvials abundantment carbonatades, amb argiles i detritus provinents de la sèrie paleozoica i triàsica que configura la serra de la Mussara i l’Albiol. El jaciment estudiat es troba en la part més elevada del suau turó sobre el qual s’assenta el nucli urbà de la Selva, just a l’inici del piemont i a uns 400 metres de la Riera de la Selva, en el seu marge dret. Les seves coordenades UTM són X: 343.880 i Y: 4.564.625 i es troba a 245 m sobre el nivell del mar (figura 1). Figura 1 Plànol de situació del nucli

III. L’excavació

urbà de la Selva del Camp

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

L’excavació es planificà a partir de la informació facilitada pels veïns de la plaça que havien estat presents en el moment de l’aparició de les restes. En principi es tractava de localitzar el punt on havien aparegut els materials ceràmics i un pou que podia associar-s’hi. El primer àmbit d’interès fou localitzat mitjançant dues cales (100 i 200), situades davant de la casa número 1 de la plaça, arran de la paret de la façana (figura 2). Un cop aixecada la capa de formigó que cobria la superfície per excavar, es procedí a l’eliminació del sediment remenat per les obres. A la cala 100 no es localitzà sediment amb material arqueològic in situ, ja que apareixia immediatament el substrat geològic compost per llicorelles del carbonífer lleugerament edafitzades. Mitjançant la cala 200 es va poder localitzar una sitja de forma globular excavada en el substrat de pissarres, reblida de material bàsicament ceràmic. Les seves dimensions són 170 cm de diàmetre màxim per 145 cm de fondària, encara que està incompleta per la part superior (figura 3). Es procedí a l’excavació d’aquesta estructura, i, a nivell de registre, es reconegueren dos estrats en funció de la disposició del material i del seu compactament, la UE 210 i la UE 211. D’aquests, el segon és el que conté la major part del registre. En la secció deixada després de l’excavació, poden observar-se amb més detall les diferents bosses, completament desiguals, que componen la UE 211. Tot i haver diferenciat aquests dos estrats, l’estudi del material ceràmic ens ha permès comprovar que la UE 210 i la UE 211 corresponen a un mateix moment deposicional, atès que es produeixen diversos remuntatges entre el material d’una unitat i el de l’altra.

260

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Figura 2 Plànol del nucli urbà de la Selva del

Página 261

La meitat de la sitja es trobava per sota de la paret de la façana de la casa, la qual cosa va fer inviable l’excavació total de la cavitat. S’optà així per buidar-la parcialment, deixant gairebé la meitat del registre per intervenir, i protegint el jaciment de forma que sigui possible accedirhi si algun dia es creu oportú recuperar la totalitat de les restes ceràmiques (figura 4). L’altra zona d’intervenció fou la cala 300. Es tracta d’un pou situat a pocs metres de la sitja, que, tot i presentar una coberta moderna, podia tenir alguna relació amb les restes anteriorment descrites. S’acordà així de fer-hi una prospecció per examinar les seves parets i la sola. Resultà ser un pou d’època moderna, segurament relacionat amb una conducció d’aigua (mina) que travessava el nucli urbà (figura 5). A l’interior s’hi localitzà ceràmica ibèrica, en una bossa de terra procedent de l’esllavissada de la part superior del pou. Les condicions de la cavitat ens van fer desestimar l’excavació de l’esmentat paquet, un cop comprovat que la ceràmica que contenia procedia de la cala 200, ja que diversos fragments encaixaven amb peces trobades a l’interior de la sitja.

Camp i situació de les cales dins la plaça de Sant Andreu

IV. Materials recuperats El registre recuperat a l’interior de la sitja consisteix quasi exclusivament en materials ceràmics, que es presenten en un elevat grau de fragmentació. Aquest conjunt es compon de 8.753 fragments, inclosos bàsicament en les categories de ceràmica comuna ibèrica (86’75%) i ceràmica grollera a mà (12’83%). El material d’importació és molt escàs, i està representat per l’àmfora punicoebusitana (0,41%) i per la ceràmica àtica (0,01%). Només s’ha localitzat una peça sencera, i ha estat impossible la reconstrucció completa de cap altre objecte, principalment perquè resta per excavar gairebé la meitat de la sitja. La descripció que presentem a continuació ha estat feta bàsicament en funció de les vores. 1. Ceràmica d’importació Tot i que els recipients ceràmics d’importació, com ja hem esmentat, són molt escassos, són suficientment indicatius per datar el contingut de l’estructura excavada.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

261


05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 262

Dins els recipients d’emmagatzematge i transport, tenim una àmfora de producció eivissenca, de la qual es recuperaren un total de 34 fragments. Es tracta d’una T-8.1.1.1 (PE-14) de la tipologia establerta per J. Ramón (Ramón, 1995; 1991). És una peça amb un llavi en semicercle, de perfil rectilini, i amb acanalats a la panxa (figura 6; a). Les nanses són de secció circular, lleugerament aplanades. La pasta és de color marró rosat, bastant homogènia, amb un desgreixant gairebé inapreciable, exceptuant la característica mica platejada de les produccions ebusitanes. Aquest model amfòric va tenir una àmplia difusió per les costes catalanes i llevantines, i es fabricaren imitacions en tallers peninsulars, tal i com s’ha demostrat al poblat de Darró (Vilanova i la Geltrú) (López Mullor i Fierro, 1994). Els paral·lels més pròxims a la Selva del Camp els tenim al poblat ibèric de Tarragona (Adserias et al., 1993), a la sitja dels Mongons, també a Tarragona (Diloli et al., 1990), i a la ciutadella de les Teixoneres (Asensio, 1996). La seva cronologia comprèn tot el segle iv a.C., i possiblement perdura fins al segle iii a.C. Quant a vaixella de taula, només s’ha recuperat un fragment informe força erosionat i rodat de ceràmica àtica, d’una pasta de color beix rosat, que conserva molt poc vernís negre.

Figura 3 Planta de la cala 200 i secció de la sitja (per la línia de la paret de la

2. Ceràmica ibèrica Per a la classificació d’aquest tipus de ceràmica hem utilitzat el treball de C. Mata i H. Bonet (1992), que, tot i haver estat fet a partir de les evidències d’una àrea geogràfica que no coincideix amb la d’aquest treball, sí que té un gran interès quant a la sistematització tipològica i terminològica de la ceràmica ibèrica.

façana)

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

2.a. Contenidors d’emmagatzematge 2.a.1. Àmfora És un tipus de peça amb una cronologia àmplia, present en tota la cultura ibèrica, tot i que encara no es té una idea global de la seva producció, la seva difusió i els seus continguts (Sanmartí, 1997), (figura 6; b, c i d). En funció de la tipologia establerta per Mata i Bonet (1992), a la sitja de la Selva hem pogut identificar un total de 28 individus, repartits en tres variants: • àmfores odriformes (13 individus); es tracta d’una forma típica de l’Ibèric Ple, que té els seus orígens en derivacions de les formes fenícies occidentals.

262

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:57

Página 263

Figura 4 Imatge de la sitja, un cop finalitzada l’excavació d’urgència

• àmfores fusiformes (14 individus); també conegudes amb el nom d’àmfores de la costa catalana, amb una àmplia cronologia dels segles v-ii a.C. • àmfores cilíndriques (1 individu); és la forma més representada dins les àmfores ibèriques. Les seves dimensions poden variar molt. La seva cronologia comprèn tota l’època ibèrica i arriba a la tardorepública romana. 2.a.2. Gran tenalla carenada Hem catalogat com a grans recipients les tenalles que presenten una vora al voltant o superior als 20 cm de diàmetre (figura 7; a, b, c i d). En funció d’aquest paràmetre, s’han identificat un total de 12 individus. Tot i que no n’hem pogut reconstruir cap en la seva totalitat, sabem que es tracta d’una forma que presenta un llavi generalment recte, de vegades lleugerament engrossit a l’interior; porta dues nanses que acostumen a ser geminades i que arrenquen d’una carena fortament pronunciada, situada a uns 2 cm de la vora. Té un perfil ovoide amb base còncava. Acostuma a anar decorada amb bandes i semicercles concèntrics. Aquests recipients presenten pastes de dos colors marró/ataronjat beig o beig gris, o bé una tonalitat uniforme ataronjada. Pel que fa a la seva funcionalitat, Mata i Bonet (1992) consideren que es tracta d’un recipient destinat a l’ús domèstic. Els paral·lels més pròxims a aquest tipus de peces els podem trobar al poblat ibèric de Tarragona (Adserias et al., 1993:191, fig. 14.11) juntament amb una peça semblant que es troba el Museu Comarcal «Salvador Vilaseca» de Reus, procedent del Castellet de Banyoles (Asensio, Cela i Ferrer, 1996:173, fig. 7.3).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

263


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 264

2.b. Contenidors intermedis 2.b.1. Olles globulars o gerres amb vora zoomorfa Són vasos de mida mitjana/gran, dels quals hem identificat un total de 25 individus. Les vores es presenten girades cap a l’exterior, de manera que és freqüent trobar a la bibliografia aquesta forma amb la denominació «de coll de cigne». Les pastes predominants són de dos colors, amb tonalitats ocres (beig/marró groguenc) i desgreixants minerals poc apreciables. Solen portar decoració en bandes horitzontals i cercles o semicercles concèntrics (figura 8; a, b i c). Es tracta de formes molt abundants en els jaciments ibèrics, com per exemple el Turó de les Maleses de Montcada i Reixac (Duran i Hungtinford, 1998), la Penya del Moro de Sant Just Desvern (Barberà, 1996-1997) o, més a prop de la Selva, als jaciments de Santa Anna, a Castellvell (Ramon i Massó, 1994), al poblat de Tarragona (Adserias et al., 1993) o al Vilar de Valls (Molera et al., en aquest volum) . Tenen una àmplia cronologia dins del món ibèric, que arrenca, com a mínim, d’inicis del segle vi a.C. 2.b.2. Gerres amb vora girada i nanses Només hem documentat un individu corresponent a aquesta forma, que presenta un llavi exvasat, cos ovoide o bitroncocònic, i coll cilíndric (figura 7; e). Es tracta d’una forma que té una cronologia que va des de finals del segle iv fins, com a mínim, el segle ii a.C. La peça recuperada a la sitja presenta una pasta de color beig clar, blanquinós, amb desgreixant mineral molt fi. Es tracta d’una forma àmpliament documentada a la Laietània, en què són significatius els jaciments de l’àrea arqueològica de Burriac (Puyol i Garcia, 1982-83; Barberà, 1969-70; García, 1993), el Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet (Sanmartí et al., 1992) o el Turó de les Maleses (Duran i Huntingford, 1998), i, més proper a la Selva del Camp, el Castellet de Banyoles de Tivissa (Vilaseca Serra Rafols i Brull, 1949) i el poblat ibèric de Tarragona (Adserias et al., 1993).

Figura 5

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

Planta i secció cala 300

264

2.b.3. Gerra caliciforme Els 2 individus identificats d’aquest tipus tenen una pasta de color marró clar, amb la superfície exterior blanquinosa, sense cap tipus de decoració conservada. De la vora surt una nansa, i el cos és de tendència circular.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 265

A la Penya del Moro de Sant Just Desvern presenten una cronologia que va des del 425 fins al 300 a.C. 2.b.4. Oenochoe S’ha recuperat el terç superior de tres oenochoe de ceràmica ibèrica oxidada, de color ataronjat. Tots tres són dels denominats de boca trilobulada, de la qual els arranca una nansa. Presenten un coll lleugerament estrangulat i un cos de tendència circular. La decoració és a base de bandes i cercles concèntrics (figura 8; d). Es tracta d’una forma força freqüent dins les produccions ceràmiques de l’Ibèric Ple, essent especialment abundant en jaciments de finals del segle iii a.C. (Mata i Bonet, 1992).

Figura 6 a: Àmfora punicoebusitana (UE 211); b, c i d: Àmfores ibèriques (UE 211)

2.c. Vaixella de taula Tot i la problemàtica adscripció funcional dels artefactes ceràmics, hem considerat oportú incloure en aquest conjunt una sèrie de cinc recipients que, segons paral·lels grecs i romans, devien tenir una funcionalitat similar (figura 9). Tots presenten pastes característicament ibèriques, amb tonalitats vermelles i poc desgreixant. Es tracta de tipus ceràmics àmpliament representats als jaciments ibèrics catalans, i podem establir els paral·lels més pròxims als ja citats poblats de Santa Anna i Tarragona. 2.d. Altres 2.d.1. Tapadores S’han recuperat 2 tapadores. Una és l’única peça trobada sencera a la sitja. La forma és de plat invertit amb dos encaixos, que conforma una tapadora d’urna d’orelletes (figura 10; a). Presenta una pasta de dos colors, grisa a l’interior i ocre a l’exterior. La decoració consisteix en bandes horitzontals i semicercles concèntrics de color vermell. 2.d.2. Brocs inferiors S’han recuperat tres fragments de brocs inferiors (figura 10; b). En cap cas ha estat possible identificar les característiques morfològiques del recipient al qual pertanyien, però sabem que acostumen a presentar-se en peces de mitjanes o grans dimensions, així que devien formar part d’algunes de les peces anteriorment descrites com a olles globulars o grans recipients. Pel que fa a la funcionalitat, hi ha diverses teories. La més estesa és la que considera que

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

265


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 266

devien estar destinats a vessar líquids (Conde, 1987). En aquesta línia, a la bibliografia es troben també relacionats amb «vasos cervesers». Per altra banda, Mata i Bonet (1992) consideren que es podria tractar de brocs per abocar el gra que es guardava a l’interior del recipient, de tal manera que sempre es consumia el gra més vell, situat a la part baixa del recipient. Una altra possibilitat, recolzada per paral·lels etnogràfics, és la de la seva utilització en el procés de fer bugada, en el qual s’utilitzava cendra per a l’obtenció de lleixiu. Decoracions: El major nombre de recipients decorats es corresponen amb els grans recipients o gerres carenades i a olles globulars o de llavi en forma de coll de cigne. Aquestes dues formes acostumen a presentar una decoració alternant en bandes horitzontals que de vegades es complementen amb cercles i semicercles. Es tracta d’un sistema decoratiu que Aranegui denomina «estil geomètric simple» per a les produccions del País Valencià i considera la seva duració durant tota l’època ibèrica (Aranegui, 1974). En la totalitat dels casos, el color és vermell vinós. Les peces que tenen el perfil del llavi en forma de coll de cigne sempre porten una banda de color a la motllura de la part superior del llavi. D’entre la ceràmica que hem denominat com de taula, només tenim una peça decorada, amb una banda horitzontal de color vermell en la superfície exterior del recipient. 3. Ceràmica a mà La ceràmica feta a mà és clarament minoritària respecte a la facturada a torn. La distribució de fragments és la següent: 983 informes, 111 vores i 35 fons. El nombre mínim d’individus establert a partir d’aquestes restes és de 38 (figura 11). La cocció predominant és la reductora, que proporciona a l’argila una tonalitat grisosa i negra, enfront de la cocció oxidant, que origina tonalitats taronges, vermelles i marrons, i és mínima la cocció irregular i alternants. Aquesta cocció la podem classificar de mitjanament bona en el 75% dels fragments, si bé hem pogut advertir que en els fragments de parets gruixudes, la pasta és molt tova i es trenca fàcilment. El conjunt de la ceràmica presenta una superfície allisada, amb l’excepció d’una sèrie de fragments, que tenen una superfície brunyida.

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

3.a. Ceràmica brunyida Aquest grup està representat per 8 peces: 1 fragment de base d’una gerreta, 4 fragments de vores i 3 informes. Per les vores, hem pogut comptabilitzar dues formes diferents. La primera està formada per 3 fragments, 2 dels quals tenen l’arrencament de la nansa justament a la vora, una mica exvasada. Segurament es tracta d’una gerreta de cos globular o lleugerament carenat. El darrer fragment de vora presenta un llavi exvasat, una mica més accentuat que l’anterior. En tots els casos, l’argila és de color gris i presenta desgreixants minerals molt petits.

266

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 267

Figura 7 a, b, c i d: Grans tenalles carenades (UE 211); e: Gerra amb vora girada i nanses (UE 211)

3.b. Ceràmica allisada L’allisament acostuma a ser de qualitat mitjanament bona, tot i que hi ha un petit percentatge que en presenta un de groller. Quant a l’argila, s’observen diferents tons, entre els quals predominen els marrons sobre els grisos i negres, i és testimonial la tonalitat vermellosa. El desgreixant és de proporció mitjana i d’aspecte majoritàriament semigroller, tot i que també n’hi ha d’aspecte groller, i, en menys quantitat, de fi. Per l’elevada fragmentació del material, no s’ha pogut identificar en la majoria dels casos la morfologia dels recipients. Quan ha estat possible, hem observat que el perfil predominant és el de forma d’s. Les vores amb perfil recte no ens permeten reconèixer el tipus de recipient. Les convexes es troben representades d’una manera testimonial, i ens indiquen la presència de, com a mínim, dos vasos

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

267


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 268

Figura 8 a, b i c: Gerres amb vora zoomorfa (UE 211); d: Oenochoe (UE 211).

A

B

C

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

D

268

semiesfèrics. Així doncs, els materials ens indiquen que els vasos més representats es corresponen amb formes simples, generalment de casquet esfèric o semiesfèric. La categoria de llavi més representada és la convexa o arrodonida, la segueixen els llavis plans, els apuntats i els engrossits. Totes les bases són planes. Decoració: Un 34% de la ceràmica a mà allisada presenta decoració. Aquesta és majoritàriament en forma de cordó amb incisió de punxó i, en segon lloc, de cordó amb impressions digitals. En general, apareix en vasos de dimensions mitjanes.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 269

Figura 9 Vaixella de taula (UE 211)

La resta de les peces decorades presenten una decoració en banda horitzontal, feta a base d’incisions ordenades de punxó o instrument similar. Per últim, cal destacar la presència d’un fragment decorat amb una circumferència, dins la qual hi ha una creu. 4. Altres materials Dins els objectes ceràmics, cal destacar la presència d’un pondus sencer de 5 x 4 x 2 cm, de pasta grollera marró rogenca. El material lític és molt escàs: dos còdols de pissarra, un còdol tallat de quarsita i dos fragments de molí giratori de calcarenita fossilífera. Quant a la fauna, el registre només té 5 restes de microfauna i 1 resta malacològica, una petxina.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

269


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 270

Finalment, a la sitja de la plaça de Sant Andreu, aparegueren diversos fragments d’escòria metàl·lica. Per a la seva caracterització s’utilitzà el microscopi electrònic,2 que mostrà una estructura cristal·lina heteromètrica, amb una superfície anastomòtica (porosa) i morfologies de fusió. La microanàlisi química donà com a component principal el ferro, tot i que hi eren també presents el silici i l’alumini. V. Estudi paleoecològic Es prengueren mostres de sediment per tal de fer un estudi paleoecològic. D’una banda, es va fer un mostreig per a l’anàlisi dels carbons i les llavors, tant durant l’excavació com a la secció del rebliment no excavat de la sitja. De l’altra, s’agafaren mostres palinològiques de la secció, aproximadament cada 20 cm. Pel que fa a les macrorestes vegetals, malgrat que es tracta d’una sitja, no s’ha pogut recuperar cap llavor. L’anàlisi antracològica, en canvi, mostra la presència de Pinus (pi) i Quercus ilex/coccifera (alzina i coscoll), així com diversos arbustos com Arbutus unedo (arboç), Erica (bruc), Cistacea (cist), Pistacia lentiscus (llentiscle) i Rhamnus/Phillyrea (aladern). A més, s’ha identificat un fragment de Ficus (figuera). L’anàlisi palinològica ens mostra una vegetació on l’estrat arbustiu, format per Ericaceae i Cistaceae, és el més abundant. Hi són presents també Pinus, Quercus, i Olea. A més, notem la presència de cereals. L’abundància de tàxons en l’estrat arbustiu en ambdues anàlisis està probablement relacionada amb una explotació de la zona mitjançant activitats agrícoles i ramaderes, que devia provocar una degradació de l’alzinar que en principi hi devia haver a la zona. A més, els resultats assenyalen una explotació preferencial de les espècies que formen l’estrat arbustiu de l’alzinar.

B

Figura 10 a: Tapadora (UE 211); b: Broc infe-

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

rior (UE 211)

270

VI. Conclusions La sitja de la plaça de Sant Andreu, l’única estructura documentada a l’excavació d’urgència realitzada, constitueix, ara per ara, un dels pocs conjunts ceràmics de l’ibèric ple documentats al Camp de Tarragona. Ens trobem davant d’un conjunt tancat de materials, que ens serveix per aproximar-nos a la carac2. L’aparell utilitzat és un JEOL JSM- 6400 de la Unitat de Microscopia Electrònica del Servei de Recursos Científics de la Universitat Rovira i Virgili. L’anàlisi química s’ha fet amb la unitat de Microanàlisi que porta associada l’aparell.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 271

Figura 11 Ceràmica a mà (UE 211)

terització de les produccions ibèriques dels segles iv i iii a.C. a l’àrea esmentada. És molt significativa la gran quantitat de grans recipients documentats a la sitja, sobretot àmfores i grans tenalles de cos globular, especialment concebudes per al transport i magatzem, que contrasta amb l’escassetat dels recipients de taula, com plats, bols o gerres de petites dimensions. L’estudi del material arqueològic ens ha permès datar l’amortització

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

271


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 272

d’aquesta sitja en un moment indeterminat del segle iv o principis del segle iii a.C. Atès que la majoria del material recuperat correspon a formes de llarga perduració dins la cultura ibèrica, els elements que ens fan arribar a aquesta conclusió són la presència d’una àmfora punicoebusitana (PE-14), la d’un fragment de ceràmica àtica de vernís negre i la total absència de formes de cronologia més avançada (com kalathos o ceràmica campaniana). A la Cessetània, l’Ibèric Ple és un moment que tenim ben representat gràcies a jaciments que podem datar a partir del segle iv a.C., com la ciutadella de les Teixoneres, a Calafell, Darró, a Vilanova i la Geltrú, o, més propers a la Selva del Camp, el poblat ibèric de Tarragona, i els jaciments dels Garrafols, a Vallmoll, o el Vilar, a Valls. Quant a l’àmbit estricte del Baix Camp, el registre de referència és més limitat, ja que els jaciments coneguts són de cronologia més tardana (Santa Anna, a Castellvell; la sitja de la plaça d’Isabel Besora, la del Mas de l’Inspector, els jaciments de Pòrpores i Monterols, a Reus; la Timba del Castellot, a Riudoms, etc.). Al terme municipal de la Selva, han aparegut també materials ibèrics, en superfície (Ollé, Otiña, Vallverdú, 1999) i en estratigrafia, ja en contextos republicans i relacionats amb assentaments romans (Ollé, Vallverdú, 2000). El fenomen de les sitges és comú dins la cultura ibèrica, i evidentment, s’acostuma a relacionar amb nuclis d’hàbitat. Per aquest motiu, cal posar de manifest la importància de la troballa a la plaça de Sant Andreu, ja que es converteix en el primer indici seriós d’un poblament ibèric a l’actual nucli urbà de la Selva del Camp. Aquesta dada hauria de tenir-se en compte des de les administracions a l’hora de conduir futures actuacions urbanístiques en el sector immediat, especialment al voltant del conjunt històric i monumental de l’església i el castell del paborde. Bibliografia Adserias, M.; Burés, L.; Miró, M.T.; Ramon, E. (1993) «L’assentament preromà de Tarragona». Revista d’Arqueologia de Ponent [Lleida], núm. 3, p. 177-223. Aranegui, C. (1974) «Las artes decorativas en la cerámica ibérica valenciana». Saitabi. XXIV, p. 31-53.

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

Asensio, D. (1996) «Les àmfores d’importació de la ciutadella ibèrica d’Alorda Park o les Teixoneres (Calafell, Baix Penedès, Tarragona)». Revista d’Arqueologia de Ponent [Lleida] núm. 6, p. 35-80.

272

Asensio, D.; Cela, X.; Ferrer, C. (1996) «Els materials ceràmics del poblat ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa)». Col·lecció Salvador Vilaseca de Reus. Pyrenae núm. 27, p. 163191 Barberà, J. (1969-70) «La necropolis ibérica de Cabrera de Mar (Excavación 1968-1969)». Ampurias XXXI-XXXII, p. 169-189. Barberà, J. (1996-1997) «Les ceràmiques comunes a torn del poblat ibèric de la Penya del Moro de Sant Just Desvern (Baix Llobregat)». Miscel·lània Arqueològica 1996-1997, p. 117140. Conde, M.J. (1987) «Estudi sobre un recipient ibèric: Vasos amb broc inferior.» Fonaments, núm. 6, p. 27-60.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 273

Diloli, J.; Foguet, G.; Vilaseca, A.; Zaragoza, J. (1990) «El poblat ibèric de Manous (El Catllar, Tarragonès)». A: XXI Congreso Nacional de Arqueologia, Teruel y Albarracín, inèdit. Duran, M. i Huntingford, E. (1998) «El poblat ibèric de “Les Maleses”». Monte Catano [Montcada i Reixac], núm. 1. García, J. (1993) Turó dels Dos Pins. Necròpolis Ibèrica. Sabadell. López Mullor, A. i Fierro, X. (1994): «Un horno con ánforas de tipo púnico-ebusitano hallado en Darró (Vilanova i la Geltrú, Barcelona)». Coloquios de Cartagena. El mundo púnico. Historia, sociedad y cultura. Extra 4 [Cartagena], p. 423-463. Mata, C. i Bonet, H. (1992) «La cerámica ibérica: ensayo de tipología». A: Homenaje a Enrique Pla Ballester. S.I.P., 89, p. 117-173. Valencia. Ollé, A.; Vallverdú, J. (2000) «Excavació de noves estructures a la vil·la romana de Paret Delgada (la Selva del Camp, Baix Camp)». TÀRRACO 1999. Jornades d’Arqueologia sobre intervencions a la ciutat i al seu territori (1993-1998). Ollé, A.; Otiña, P. i Vallverdú, J. (1999) «Una terracota ibèrica procedent de la Selva del Camp (Baix Camp)». Butlletí Arqueològic de la R.S.A.T., núm. 18-20, p. 27-40. Puyol, J.; García, J. (1982-1983) «El grup de sitges de Can Miralles-Can Modolell (Cabrera de Mar, Maresme). Un jaciment d’època ibèrica situat en la rodalia del poblat ibèric de Burriac». Laietania, núm. 2-3, p. 46-145. Ramón, J. (1991) Las ánforas púnicas de Ibiza. Trabajos del Museo de Ibiza, 23. Ibiza. Ramón, J. (1995) Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental. Barcelona. (Instrumenta; 2) Ramon, E.; Massó, J. (1994) El poblat ibèric de Santa Anna. Castellvell, Baix Camp. Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 11. Sanmartí, J.; Gili, E.; Rigo, A.; De la Pinta, J. L. (1992) Els primers pobladors de Santa Coloma de Gramenet. Dels orígens al món romà. Santa Coloma de Gramenet. Sanmartí, J. (1997) «Las ánforas de los íberos. Envases de transporte y almacenaje». Revista de Arqueología, núm. 197, p. 6-11. Vilaseca, S.; Serra Ràfols, J. de C.; Brull, L. (1949) «Excavaciones del Plan Nacional en el castellet de Banyoles de Tivissa (Tarragona)». Informes y memorias [Madrid], núm. 20.

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

273


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Pรกgina 274


22/9/07

10:58

Página 275

Les Toixoneres, Alorda Park (Calafell, Baix Penedès) DAVID ASENSIO JORDI MORER JOSEP POU JOAN SANMARTÍ JOAN SANTACANA

Introducció El poblat ibèric d’Alorda Park (o les Toixoneres) és situat al damunt d’un petit turó de 15 m d’altitud sobre el nivell del mar, a l’est del barri marítim de Calafell, a uns 300 m de l’actual línia de costa, tot i que es pot suposar que en època antiga aquesta era molt més propera (figura 1). Aquest turonet forma una mena de petita península allargada, delimitada a l’est pel torrent de la Cobertera i a l’oest per una petita cala que el separa d’una segona elevació, situada a uns 70 m. Esquemàticament, el seu aspecte topogràfic és el d’una plataforma relativament àmplia (uns 3.000 m2), delimitada per vessants abruptes i només accessible amb comoditat des del costat septentrional. Els treballs d’excavació es van iniciar l’any 1983 i s’han continuat de forma ininterrompuda fins a l’actualitat. Des del 1991 s’hi ha materialitzat un projecte de restitució experimental, que, a la vegada, ha donat peu a la valoració del jaciment des d’un punt de vista didàctic. Aquests treballs han estat en gran part publicats en monografies i articles diversos (vegeu particularment: Sanmartí, Santacana, 1992; Pou, Sanmartí, Santacana, 1993 i 1995). Evolució estructural de l’assentament Període 1 El primer període documentat a l’assentament ha revelat l’existència d’un hàbitat format per habitacions rectangulars disposades radialment, que comparteixen les parets mitgeres i s’adossen a una paret de fons que fa les funcions de muralla (figura 2). Es tracta, doncs, d’un tipus de poblat molt corrent en el món ibèric de Catalunya, tal com mostren, entre altres, els casos de la Moleta del Remei, Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet o el Vilaró d’Olius. En el cas d’Alorda Park, aquest primer període només està ben documentat a la part septentrional, i això encara gràcies al fet que les estructures que li corresponen van quedar fora del recinte emmurallat habilitat durant el segon període, la qual cosa ha impedit la seva destrucció com a conseqüència de l’activitat constructiva posterior.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

275


05. Proto 2

22/9/07

10:58

En aquest moment, la muralla septentrional, d’1,10 m d’amplada i aparentment mancada de torres, feia un colze de 13 m cap al nord i seguia el seu recorregut cap a l’est. És precisament en aquest espai oriental on ha estat possible documentar una sèrie de 6 habitacions rectangulars, tallades transversalment pel fossat que precedeix la muralla del segon període, però amb els extrems conservats, la qual cosa permet avaluar les seves dimensions (de 8,6 a 8,9 m de longitud per uns 2,5 m d’amplada). No cal dir, en aquestes circumstàncies, que la major part d’estructures i agençaments interns, com ara les llars de foc, així com dels materials mobles, han desaparegut, de manera que és molt poc el que es pot saber sobre el funcionament d’aquests recintes. Les úniques excepcions en aquest sentit són els recintes 1A i 1B, on s’ha documentat la presència d’una llar de foc quadrangular (recinte 1A) i sengles deposicions amb restes d’ovicaprins, que sens dubte s’han d’interpretar com a sacrificis. No es pot excloure que també remuntin a aquest primer període els murs que, en el període 2, delimiten els espais 2A, 2B i 2C, però això encara no es pot assegurar. També cal indicar que, encara més al nord, s’ha documentat el traçat d’un segon mur més o menys paral·lel a la muralla, a uns 4 m d’aquesta de mitjana. Aquesta estructura sembla tenir també un caràcter defensiu, però només l’excavació permetrà aclarir la seva cronologia i la seva relació estructural, si aquesta existeix, amb la muralla abans descrita. Durant el moment inicial d’aquest període, l’accés al poblat es devia fer a través d’una porta d’amplada considerable (uns 4 m) oberta a la part occidental del costat septentrional; aquest accés va ser tapiat molt aviat. Quant a l’organització interna de l’assentament, res no en podem dir, més enllà de la presència de les habitacions radials, ja que les construccions d’aquest període han estat quasi totalment destruïdes per l’activitat constructiva ulterior, i només en queden restes molt migrades, particularment sota els carrers. Amb tot, sota el recinte AA s’ha pogut observar la presència d’una altra llar de foc quadrangular i de diversos sacrificis (10134, 10140, 10142). La datació d’aquest primer període pot ser situada entre un moment indeterminat de la segona meitat del segle vi a.C. i mitjan la centúria següent. La primera d’aquestes dates ve donada per la troballa en els nivells que carreguen als murs d’aquesta fase de diversos fragments de copes pseudojònies, segurament produïdes a extrem Occident (figura 7, núm. 1-4), i d’una copa àtica amb tija del tipus Acrocup (figura 7, núm. 7). Deu correspondre també a aquest període un fragment de vora d’una copa de figures negres que creiem atribuïble al Pintor de Haimon (figura 7, núm. 5), així com un fragment de peu

Figura 1 Mapa de situació de l’as-

Les Toixoneres, Alorda Park

sentament d’Alorda Park.

276

J

O R N A D E S

Página 276

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Figura 2 Planta del Període 1

Página 277

de copa de tipus C, dos fragments de tija i de peu de Vicup i un fragment de vora d’Acrocup (figura 7, núm. 6, 8 i 10). Quant a la data final, correspon a la cronologia d’amortització de les habitacions abans esmentades, ben datada per l’associació de Castulo cups i de Vicups (figura 7, núm. 11-14), i per la construcció de nous habitacles a la part central del poblat, també datats amb Castulo cups. Cal indicar, finalment, que el lloc ja havia estat ocupat anteriorment, segons mostra la troballa fora de context d’algunes peces més antigues, com ara un fragment de ceràmica a mà amb decoració d’acanalats, un fragment de nansa i carena d’espatlla d’una àmfora fenícia del tipus Vuillemot R-1 i un fragment de fons d’una copa àtica de la classe Atenes 1104 (figura 7, núm. 9). Tot això suggereix una presència humana ininterrompuda des del segle vii a.C., la natura de la qual, emperò, se’ns escapa completament. Les úniques restes d’estructures que li podrien correspondre són, per una part, dos forats de pal (UE 10163 i UE 10164) trobats sota el recinte AA i que amb tota seguretat són anteriors al període 1, i, per una altra, les restes al recinte S d’un mur fet amb lloses falcades verticalment (UE 1099), tècnica que no es documenta en cap altre punt de l’assentament ibèric, però que està ben testimoniada durant la primera edat del ferro en jaciments de la Catalunya meridional, com ara Aldovesta (Mascort Sanmartí, Santacana, 1991). Dissortadament, la migradesa dels materials que es relacionen amb aquestes estructures fa impossible de precisar-ne la cronologia absoluta. Període 2 (figura 3) El segon període documentat s’inicia, com s’ha indicat més amunt, a mitjans del segle v a.C. i suposa un canvi important en l’estructura de l’assentament, tant pel que fa a les construccions domèstiques com a les fortificacions. Aquestes, en efecte, passen a tancar una superfície més reduïda, ja que s’elimina el colze de la muralla nord portant més al sud el seu tram més oriental, que té una amplada d’1,3 m. En aquest mateix moment es construeix la torre buida geminada Y-Z, així com la torre rectangular AF, també buida, i es folra la cara anterior d’una gran part de la muralla nord amb un segon parament, que porta la seva amplada a 2,6 m. És ara, doncs, quan el jaciment adquireix l’aspecte d’una autèntica ciutadella, amb fortificacions poderoses i monumentals. L’accés es feia en aquest moment a través d’una petita porta (1,20 m d’amplada)

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

277


05. Proto 2

22/9/07

10:58

situada immediatament al sud de la torre Y-Z. Aquestes defenses es completaven en el costat septentrional amb un fossat aproximadament paral·lel a la muralla, de 35 m de longitud coneguda per 4,5 a 6 m d’amplada i poc més de 2 m de profunditat màxima. Malgrat el seu valor defensiu com a complement de la muralla, creiem que l’excavació del fossat —que va significar la destrucció de bona part de les cases del període 1 que quedaven fora del nou recinte emmurallat— es devia fer primordialment per obtenir pedra per a la construcció de l’esmentada muralla. Només això pot explicar que ja des del segle iv a.C. el fossat fos utilitzat com a lloc per abocar-hi runa i s’anés reomplint, la qual cosa, evidentment, en reduïa el valor defensiu. Són també significatius els canvis amb relació a les construccions domèstiques, ja que ara apareix a la part central de l’assentament un tipus de casa de planta aproximadament quadrada, d’uns 60 m2 de superfície, dividida interiorment en tres recintes amb funcions diferenciades (cases C-D-O i S-AL-Z). L’aspecte de les cases d’aquest període a la resta de l’assentament no pot ser reconegut amb tanta precisió, bé sigui perquè es tracta de sectors parcialment destruïts modernament per la via fèrria BarcelonaTarragona (al sud) o la urbanització (a l’oest), bé sigui, al nord i a l’est, perquè es tracta de sectors profundament transformats per l’evolució ulterior de l’hàbitat en el mateix jaciment. Fa la impressió, de tota manera, que les construccions més pròximes a la muralla van conservar l’estructura de recintes radials adossats a aquesta (recintes 2A a 2O), la qual cosa no exclou, però, que les diferents cases es componguessin de diversos recintes amb funcions diferenciades, tal com s’observa en els habitacles del sector nord durant el segle iii a.C. No es pot excloure, però, que es tracti de cases simples, d’un sol recinte, la qual cosa faria pensar en un nivell de jerarquia més baix dels seus ocupants en relació als de les cases complexes de l’àrea central. Pel que fa a l’organització urbanística de la ciutadella, té una aparença bastant regular, amb carrers de traçat bàsicament rectilini (CA, CB, CC, CJ, CE-CU, CF) i més o menys paral·lels i perpendiculars entre ells. Un fet que s’ha de destacar és la presència d’un gran espai obert a la part occidental del poblat, entre els recintes E, S i 2A-2C. Es tracta d’una autèntica plaça, la funció de la qual ens és, tanmateix, desconeguda. L’espai d’aquesta plaça va ser parcialment ocupat durant el segle iv a.C. per dos petits recintes (G i J), adossats al recinte S i que possiblement constitueixen una dependència o ampliació d’aquest. Les seves funcions només poden ser determinades en el cas del recinte J, on hi ha evidències clares de producció de calç.

Figura 3

Les Toixoneres, Alorda Park

Planta del Període 2

278

J

O R N A D E S

Página 278

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Figura 4 Planta del Període 3

Página 279

Les activitats no estrictament domèstiques no han estat clarament documentades, però n’hi ha diferents indicis, a més de la ja esmentada producció de calç. Així, al recinte 2J hi ha una estructura feta amb toves, de finalitat desconeguda, però que, en virtut d’algun paral·lel morfològicament pròxim, es podria tal vegada interpretar en relació amb la transformació del lli (Blasco i Rafel, 1995). També hi ha indicis de metal·lúrgia del ferro, essencialment per les troballes disperses d’escòries, sempre en els carrers, però no s’ha documentat cap obrador digne d’aquest nom, tot i que cal dir que en el carrer CU, a l’alçada del recinte BI, es va trobar un petit clot (uns 20 cm per 10 cm) amb indicis evidents de combustió a alta temperatura, al voltant del qual van aparèixer restes d’escòria de ferro. Cal esmentar igualment l’existència, també al recinte 2J, d’un pou d’aigua de 9,40 m de profunditat, que va ser amortitzat i reomplert en la segona meitat del segle iv a.C. Un dels aspectes que s’han pogut documentar amb una certa precisió, tot i que la interpretació en resta sempre difícil, és l’activitat cultual. En efecte, a més del recinte A, ja publicat, on s’havia documentat la presència d’una sèrie de 4 sacrificis vinculats a un possible altar, els treballs més recents han portat a la llum altres estructures que probablement tenen també un caràcter cultual. Es tracta, primerament, del recinte 2N, on s’ha descobert una altra estructura troncocònica de toves, molt similar a la del recinte A, que també ha estat interpretada com un altar. En el mateix recinte s’ha documentat també un sacrifici consistent en un cap de gos. Una segona estructura d’aquest tipus ha estat excavada en el recinte 2B. Es tracta en aquest cas d’un possible altar de forma quadrangular, fet amb toves, que ha estat tallat per la construcció, a finals del segle iv a.C., d’un mur, la qual cosa impedeix de conèixer-ne les dimensions precises. Aquesta estructura, i també els murs del recinte, tenien un revestiment fi d’argila, refet en diverses ocasions, però alternant cada vegada amb capes de cendres. Una hipòtesi que permetria explicar aquesta característica peculiar és que després de determinats actes rituals, que devien implicar el sacrifici de les víctimes i potser la seva cremació, total o parcial —d’aquí les capes de cendres—, el lloc fos purificat aplicant un nou revestiment a les parets i a l’altar. Tindríem, doncs, aquí el testimoni d’una activitat sacrificial repetida en nombroses ocasions. Una segona estructura quadrangular, molt similar a la que acabem de descriure, s’ha documentat en el recinte 2E. També aquí s’ha

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

279


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 280

observat l’existència d’un gran nombre de capes de cendres alternant amb fins paviments d’argila, per sota dels quals es va documentar les restes del sacrifici d’un ovicàprid. L’activitat cultual es documenta, doncs, en quatre punts diferents de l’assentament, sempre fora dels edificis centrals, al nord, a l’est i a l’oest d’aquests. Això fa pensar que pugui tractar-se de rituals vinculats a diferents grups familiars amplis. Període 3 En el decurs del segle iii a.C. es produeixen a l’interior de l’assentament una sèrie de canvis estructurals d’importància considerable, fins al punt que permeten distingir un tercer període, datable entre els volts de 300 a.C. i el moment en què el poblat fou quasi totalment abandonat, probablement a causa de la campanya de Cató l’any 195 a.C. (figura 4). En canvi, l’aspecte de les fortificacions no va experimentar cap modificació apreciable, ni tan sols en el darrer terç del segle, quan el món ibèric es troba involucrat en el gran conflicte polític i militar entre Roma i Cartago. La datació inicial que proposem ha estat clarament observada en el recinte AN, on els murs de la important edificació que ara s’aixeca tallen els nivells de segona meitat del segle iv a.C. —ben datats amb àmfores punicoebusitanes i ceràmiques àtiques (figura 7, núm. 15-17)— que rebleixen els recintes 2A, 2B i 2C, mentre que la sedimentació que hi carrega és ja clarament del segle iii a.C. Quant a la data final d’aquest període, s’ha de situar entorn del 200 a.C., atenent a la composició dels conjunts de materials d’importació dels nivells d’abandonament, que es caracteritzen, pel que fa a la vaixella, per la presència majoritària de ceràmica campaniana A de fàcies antiga, i, pel que fa als envasos de transport, per la presència d’un nombre important d’exemplars d’àmfora grecoitàlica del tipus del Grand Congloué (figura, 8, núm. 4), tot i que el material amfòric dominant és encara d’origen púnic ebusità i centremediterrani (figura 8, núm. 1-3). Per una altra part, sembla lògic relacionar aquest abandonament amb algun esdeveniment històric important, que, dins l’arc cronològic que indiquen els materials mobles, només podria ser la revolta de 206-205 a.C. o la campanya de Cató de 195 a.C. Ara bé, la primera sembla haver estat protagonitzada principalment, potser exclusivament, per pobles de l’interior (ilergets, ausetans, lacetans), mentre que no s’esmenta en cap moment la participació dels cossetans. Creiem, doncs, més versemblant atribuir l’abandonament del lloc a l’acció de Cató, que va haver d’ofegar un alçament generalitzat. Durant aquesta fase l’estratificació creix generalment poc en el conjunt del jaciment, de manera que els conjunts datables de finals del segle iv a.C. i de ple segle iii a.C. són molt escadussers.

Figura 5

Les Toixoneres, Alorda Park

Planta del Període 4

280

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Figura 6 Planta del Període 5

Página 281

Tot i amb això, hi ha en diferents punts del jaciment alguns petits dipòsits caracteritzats per la presència de ceràmiques del Taller de les Petites Estampilles (figura 7, núm. 20), de Taller de Roses (figura 7, núm. 21-28) i àmfores púniques i massaliotes datables de ple segle iii (figura 7, 2932), a més de ceràmiques comunes ebusitanes (figura 7, 33-34), que demostren que el lloc era ocupat. Des d’un punt de vista urbanístic, es produeixen també canvis importants (figura 4). Un dels més evidents és l’anul·lació de la porta d’accés a l’assentament i la seva substitució per una altra obertura, també estreta (1,30 m), situada una mica més al sud-oest, entre els recintes BK i V, que dóna accés al carrer CU. Aquest carrer s’obre ara ex novo i amortitza algunes estructures del període anterior. També es produeix una reorganització de l’àrea central del poblat, on una part important dels carrers (CB i CJ) és ocupada per noves construccions, concretament els recintes F (que forma ara una unitat amb el recinte G, més antic) i K. Més que tractar-se de noves cases, sembla probable que aquestes construccions siguin ampliacions de les unitats domèstiques adjacents (cases 3-V i 3-VI), potser destinades a cobrir unes necessitats d’emmagatzematge superiors (de la qual cosa hi ha indicis al recinte F, que va donar quatre àmfores completes) i/o a allotjar determinades activitats de transformació i, tal vegada, el personal que les duia a terme. Dissortadament, però, només el recinte F ha donat un volum de materials mobles suficient per proposar una interpretació funcional. En el sector septentrional es documenten ara diverses cases de grans dimensions, concretament les unitats 3-IV; 3-III; 3-II i 3-I. Malgrat la diversitat evident de les plantes, totes aquestes cases responen clarament a una mateixa concepció: un corredor perpendicular a la muralla, directament accessible des de l’exterior (recintes BC, BO, AR’, AR), actua com a distribuïdor i dóna pas a diferents habitacions de formes, dimensions i, sens dubte, funcions diverses. Ara bé, tal com passava en el cas de les cases centrals, els materials mobles trobats in situ són massa pobres per permetre de reconèixer funcions concretes per als diferents recintes. La presència de les llars permet identificar el centre d’aquestes diferents unitats domèstiques en els recintes AO, BM i AB. Es tracta, en tot cas, de cases de dimensions molt considerables. En efecte, la casa 3-I ocupa més de 80 m2; la casa 3-III, uns 70 m2 (i una mica més si se li afegissin, cosa perfectament plausible, els recintes BN i, potser, AW); igualment, els recintes afegits a les dues cases centrals (3-V i 3-VI) van aug-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

281


22/9/07

10:58

282

Página 282

mentar la superfície de 60 m2 que tenien originàriament. Un cas particular és el de la unitat 3-I. En efecte, el gruix d’algunes de les parets internes d’aquesta gran casa (1,10 m) suggereix que hi devia haver almenys un pis per damunt la planta baixa, i aquesta idea ha estat confirmada per la presència en els nivells d’enderroc d’aquest edifici, particularment en el recinte AN, de fragments de paviment d’un tipus anàleg a l’opus signinum. Cal dir, però, que els recintes AR i AQ, pavimentats amb grans lloses, semblen haver estat sempre descoberts. Per una altra part, el fet que els accessos des de l’exterior a la unitat domèstica 3-II fossin amortitzats en algun moment del segle iii a.C. sembla indicar que aquesta casa va ser unificada amb la que acabem de descriure, i formà un gran conjunt d’uns 240 m2 —la qual cosa representa aproximadament el 15% de la superfície intramurs de l’assentament— el qual, com acabem de dir, devia tenir un pis superior, si més no damunt el recinte AN. Si tot això és cert, ens trobem davant d’un gran edifici, que, comptant el pis superior, podria haver assolit una superfície pròxima als 500 m2, dotat a més d’un pati interior (AQ), situat en el punt més elevat del recinte emmurallat, amb un pis superior molt ben pavimentat i proveït de revestiments de paret de calç, i, finalment, precedit per un pati obert o plaça. Totes aquestes característiques fan pensar que podria tractar-se de la residència d’un cabdill, una mena de petit palau, similar al que ha estat reconegut en la casa núm. 10 del poblat de la Bastida de les Alcuses (Díes Cusí, Álvarez García, 1998). Pel que fa a les construccions dels costats occidental i meridional, la destrucció de què han estat objecte fa difícil de reconèixer l’estructura de les unitats domèstiques, però almenys és possible afirmar que tots aquests recintes eren encara ocupats en el decurs del segle iii a.C. Finalment, cal esmentar el bloc de construccions delimitat per la muralla oriental i els carrers CU, CD i CF. Tot aquest sector estava molt arrasat. Sembla possible, en tot cas, que els recintes 3H, 3BV, 3BI i 3BJ formessin una sola unitat domèstica. Durant aquest període es produeixen diverses modificacions de detall en algunes de les unitats domèstiques suara descrites. La més evident es dóna a la casa 3I, on, en un primer moment, havia existit una porta que permetia accedir al recinte AO des del recinte AQ. En un segon moment, aquesta porta és amortitzada per la construcció d’un gran mur, fet que va implicar canvis importants en la circulació interior dins el recinte. En efecte, en aquest segon moment, el recinte AO, que era el centre d’aquesta unitat domèstica, devia ser accessible des del recinte AN, i és ben possible que el petit recambró que hi ha a l’angle oriental d’aquest fos en realitat una caixa d’escala. Si no fos així, caldria pensar en un accés des del pas de ronda, la qual cosa implicaria un total aïllament del pis superior en relació a la planta baixa de l’edifici, cosa que ens sembla poc probable. En general, no és possible determinar les funcions dels diferents recintes, donada la quasi total absència de materials mobles in situ. Cal assenyalar, però, la presència de diferents forns, probablement amb funcions culinàries, un dels quals és situat a l’angle meridional del recinte V, un altre al recinte BO el

Les Toixoneres, Alorda Park

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 283

Figura 7 Ceràmica pseudojònia (1-4); ceràmica àtica de figures negres (5); ceràmica àtica de vernís negre (6-14 i 16-19); ceràmica del Taller de les Petites Estampilles (20); ceràmica del Taller de Roses (21-28 i 35-37); ceràmica pseudocampaniana ebusitana (38); campaniana A (39); àmfora púnica ebusitana (15 i 30-31); àmfora púnica del cercle de l’estret de Gibraltar (29); àmfora massaliota (32); ceràmica comuna púnica ebusitana (33-34)

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

283


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 284

corredor distribuïdor de la casa 3-III, i un tercer al carrer CE, adossat al recinte J. Quant a l’activitat tèxtil, ara es documenta no solament per la troballa de fusaioles, sinó també per un grup de pesos de teler d’argila —crus i, per tant, mal conservats— trobats en el recinte AN. La resta de recintes, en canvi, no ha donat objectes d’aquest tipus, si més no en posicions estratigràfiques que permetin assegurar que estaven in situ. Això fa suposar que el teixit —a diferència, probablement, del filat— no es desenvolupava en els àmbits estrictament domèstics, sinó que el teler estava situat en un edifici especial (la casa 3-I), de caràcter comunal o vinculat probablement al poder polític. Una observació semblant s’ha de fer amb relació a la mòlta, com sigui que totes les peces de molí trobades a l’interior de les habitacions estaven evidentment reutilitzades per a altres funcions diferents de l’original. Quant a l’activitat cultual, només es documenta clarament durant aquest període en els recintes AG i AI. En el primer, en efecte, continua la utilització de l’estructura quadrangular que ha estat descrita en l’apartat anterior, mentre que en el segon s’han documentat un total de vuit deposicions amb les restes dels sacrificis de sengles animals, sempre ovicaprins. Quant a les edats de mort, varien molt considerablement, entre individus perinatals i adults (Nadal, inèdit). Aquesta reducció en el nombre d’espais de caràcter cultual, així com la seva concentració en un espai concret, es podrien possiblement relacionar amb l’aparició d’una, i només una, gran residència de tipus palacial, que, a més, li és immediatament adjacent. Tot això podria ser indicatiu d’un procés de concentració de poder i de polarització del grup social que ocupava l’assentament.

Les Toixoneres, Alorda Park

Període 4 (figura 5) La conquesta romana va suposar la desaparició de l’assentament d’Alorda Park en tant que centre de poder i, sens dubte, l’anul·lació de les seves fortificacions. El despoblament no fou, però, total, ja que alguns recintes (SL-AZ; AG; AA) van continuar essent ocupats durant el segle ii, i fins i tot se’n van construir alguns de nous —però d’escassa entitat— a la zona situada davant del conjunt palacial que s’ha descrit més amunt (I, B-R); la resta del poblat, però, va romandre abandonada. Es tracta, doncs, d’una ocupació de tipus molt diferent, caracteritzada per un nombre reduït d’habitacles dispersos, sense organització urbanística, de manera que cal suposar que només hi havia algunes famílies, probablement dedicades sobretot a la pesca i la recol·lecció marina. Tots aquests habitacles devien ser abandonats abans de la fi del segle ii a.C., segons es desprèn de la manca de ceràmica campaniana B en els nivells d’amortització, que es caracteritzen bàsicament per la presència de campaniana A mitjana (figura 8, núm. 5-6) i d’àmfora i ceràmica comuna itàlica.

284

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 285

Figura 8 Àmfora púnica ebusitana (1); àmfora púnica centremediterrània (2-3); àmfora grecoitàlica (4); àmfora itàlica (7); àmfora de la Tarraconense (15); campaniana A (5-10); campaniana de tipus B (12-14 i 16); ceràmica de parets fines (17)

Període 5 En un moment indeterminat del segle i a.C., probablement ja bastant avançat, el lloc és novament ocupat per una gran casa que ocupa la part sudoriental de l’assentament, aprofitant en bona part, però no exclusivament, els murs dels períodes precedents (figura 6). Es tracta d’un conjunt format pels recintes BH, BK, BD, BF-BG-BL, BA, BD i BC, que ocupen una superfície entorn de 170 m2. És possible que, en un primer moment, existís un pati obert a la zona formada pels recintes BF-BG-BL, la qual cosa devia donar al conjunt una planta U, que té alguns paral·lels entre els establiments rurals del Laci en època republicana, com ara la vil·la de Via Gabinia 11 (Widrig, 1980), que és de dimensions similars a l’edifici d’Alorda Park i compta amb un pati sense

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

285


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 286

impluvium, amb una ala central destinada a funcions residencials i les dues laterals a la producció i emmagatzematge. Aquest hipotètic pati va desaparèixer, en tot cas, amb la construcció del mur que separa els recintes BG i BL, el qual podria haver existit des del primer moment. Efectivament, l’existència d’una llar de foc entre els recintes BF i BL indica que aquest era una espai cobert, si més no en l’etapa final de l’edifici. Pel que fa a les tècniques constructives, no semblen diferents de les utilitzades durant els períodes precedents, excepte per la utilització de la coberta de teules. Cal dir, per una altra part, que els nivells estratigràfics corresponents a aquesta construcció han estat considerablement arrasats per l’acció dels conreus, de manera que molts dels materials que amb tota evidència els són atribuïbles han estat recuperats en l’estrat superficial d’aquesta zona del jaciment. Això, lògicament, fa difícil la interpretació funcional dels diferents recintes, donat que són molt pocs els objectes descoberts in situ. Pel que fa a la data d’abandonament d’aquest edifici, és possible situarla en el darrer decenni abans de la nostra era. En efecte, tot i el predomini de la campaniana A sobre la campaniana B, aquesta darrera producció és abundosa, i, sobretot, cal destacar la presència d’una àmfora bètica procedent del recinte BA, que no pot ser anterior als últims anys del segle i a.C. A tot això cal afegir la troballa d’un nombre important d’àmfores de la Tarraconense de formes diverses (Tarraconense 1, Pascual 1, Dressel 2-4 i Oberaden 74) (figura 8, núm. 15), algunes de les quals (Dressel 2-4, Oberaden 74) apunten també a una datació en època d’August. Període 6 Amb posterioritat a aquesta ocupació, que segurament cal considerar ja com a pròpiament i plenament romana, el lloc sembla haver quedat abandonat fins al segle xix, quan s’hi va fer una plantació de vinya les rases de la qual han estat localitzades en diferents campanyes. És possible que contemporàniament existís una era que ha estat documentada a la part més alta del poblat, sobre l’edifici palacial. Probablement data també d’aquest moment l’esvoranc que va destruir una bona part de la muralla, immediatament a l’est de la torre AF, i que tal vegada es va practicar per tal d’obtenir pedra per amargenar el turó, o bé per alimentar algun forn de calç.

Les Toixoneres, Alorda Park

Període 7 En un moment que cal probablement situar amb posterioritat a la plaga de fil·loxera es va substituir la plantació de vinya per una de garrofers, que han arribat fins a l’actualitat.

286

Període 8 Un últim període d’ocupació el documenta l’existència d’una trinxera militar orientada en direcció nord-est a sud-oest que travessa tot el jaciment pel costat més pròxim a la línia de costa. Aquesta trinxera fou excavada l’any 1938

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 287

i al seu interior s’han descobert materials d’ús militar. 2. Els materials mobles

Figura 9 Evolució dels percentatge d’importacions ceràmiques amb relació al conjunt de produccions indígenes (nombre mínim d’individus, no ponderat) Figura 10 Evolució del percentatges de vaixella, àmfores i ceràmica comuna entre els materials d’importació (nombre mínim d’individus, no ponderat)

2.3. Els materials ceràmics Els setze anys d’excavacions ininterrompudes al jaciment han lliurat, com és lògic, un gran volum de materials ceràmics, l’anàlisi dels quals ultrapassaria, fins i tot si fos molt resumida, els límits d’aquest treball. D’altra banda, una part important d’aquests materials ha estat analitzada en diferents estudis monogràfics (Cela, 1994; Asensio, 1996; Sanmartí, 1996; Sanmartí, Bruguera, en premsa; Sanmartí et al, 1998; Sanmartí, Bruguera, Morer, 1998; Asensio et alii, 1999; Masoliver, 1999). Ens limitarem, doncs, a assenyalar breument les conclusions que hom pot extreure del seu estudi en relació al comerç amb el món mediterrani. En efecte, aquest aspecte pot ser tractat ja amb una base quantitativa molt considerable (uns 74.000 fragments i uns 1.230 individus, en càlcul no ponderat). Pel que fa al volum de les importacions, experimenta un creixement progressiu des de finals del segle vi a.C. fins als últims anys del segle iii a.C. En un còmput per individus, no ponderat, les importacions devien representar un 9% abans del 450 a.C., experimentarien un creixement important (12%) en el segle iv a.C., devien arribar al 17% en el segle iii a.C. i fins al 30% en els darrers decennis d’aquesta centúria (figura 9). Pel que fa a la naturalesa d’aquestes importacions, la categoria dominant (càlcul per individus, ponderat per 1) és sempre la vaixella, que representa prop del 50%, excepte en la segona meitat del segle v a.C. i durant el segle iv a.C., quan l’increment del nombre d’àmfores, fins a valors pròxims al 50% i al 45%, respectivament, fa que decaigui la seva importància proporcional. La ceràmica comuna, en canvi, és sempre clarament minoritària (figura 10). Quant a la procedència geogràfica d’aquestes importacions (suma dels individus de totes les categories, ponderada per 1), es pot observar com el factor ebusità és sempre molt important, i sovint clarament dominant (figura 11). La Grècia egea és proporcionalment molt important durant el període Ibèric Antic, però, tot i el gran nombre d’importacions àtiques en el segle iv a.C., experimenta una forta davallada a partir justament d’aquesta centúria. Quant a l’Occident grec, és un factor secundari amb relació a Ebusus, però amb una certa importància durant el període Ibèric Antic i, molt particularment, durant el

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

287


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 288

segle iii a.C., amb l’expansió del taller de Rhode i les produccions que se li relacionen. Les produccions púniques del Cercle de l’Estret de Gibraltar i del Mediterrani central tenen també una presència constant, tot i que minoritària; la primera sembla particularment important en el període Ibèric Antic, mentre que la segona experimenta una expansió considerable a finals del segle iii a.C. Pel que fa als productes itàlics, finalment, són totalment absents fins als darrers anys del segle iv a.C., adquireixen una presència significativa en el segle iii a.C. i esdevenen l’element dominant a finals d’aquesta centúria. Una qüestió diferent, evidentment, és el valor econòmic dels productes implicats en aquests tràfics comercials. En aquest sentit, i si admetem que les àmfores —és a dir, el seu contingut— són l’element bàsic —tal com sembla deduir-se dels carregaments descoberts en derelictes— sembla clar que la part més important d’aquest comerç s’efectuava amb Ebusus, ja que aquests grans envasos i les ceràmiques comunes ebusitanes són sempre majoritàries entre les importacions amfòriques, molt particularment en el segle iv a.C., moment en què representen el 64% dels individus (càlcul ponderat per 1) d’aquest tipus de material (figura 12). És possible, per una altra part, que fos a través d’Ebusus que arribaven al jaciment la major part de peces púniques del Mediterrani central i l’àrea de l’Estret de Gibraltar, la qual cosa remarca encara més la seva inclusió dins d’una àrea comercial predominantment púnica. En efecte, les àmfores gregues són sempre minoritàries, excepte en la segona meitat del segle v a.C., quan assoleixen el 50%. Les peces d’origen oriental són extremament rares, mentre que l’àmfora massaliota manté al llarg dels segles una presència modesta, però constant. La documentació disponible per als segles iii a.C. és certament massa escadussera per a permetre una avaluació precisa dels corrents comercials amb l’exterior. En tot cas, no desdiu de la impressió general que aquest període es caracteritza per una progressiva davallada de les importacions d’origen púnic —molt particularment d’origen púnic ebusità— i una gran intensificació del comerç itàlic. 3. Algunes consideracions històriques

Les Toixoneres, Alorda Park

L’ocupació del lloc s’inicia probablement en el segle vii a.C., però ignorem l’aspecte que podia tenir l’assentament abans de la segona meitat del segle vi a.C. És en aquest moment, efectivament, quan apareix un poblat dotat d’una muralla sense torres (si jutgem per les restes conservades) i amb habitacions rectangulars adossades a aquesta i disposades radialment, que recorden els habitacles característics del Bronze Final i PrimerFerro, com ara els que s’han documentat al jaciment del Barranc de Gàfols, cadascuna de les quals sembla correspondre a una sola i única casa. No sabem, en canvi, com era l’organització de l’espai a la part central del poblat. La importància del lloc va augmentar ràpidament, ja que vers la meitat del segle v a.C. la fortificació va ser reforçada i monumentalitzada mitjançant

288

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Figura 11 Evolució dels percentatges d’importacions per àrees geogràfiques de procedència (nombre mínim d’individus, ponderat) Figura 12 Evolució de les importacions amfòriques (nombre mínim d’individus, no ponderat)

Página 289

l’addició d’almenys dues torres buides, una de les quals geminada, i d’un fossat. A més, en aquest moment es documenten amb seguretat cases complexes de tres habitacions i una superfície considerable (uns 60 m2), molt diferents dels habitacles tradicionals documentats fins a aquest moment. No es pot assegurar que en el període anterior no existissin altres unitats domèstiques complexes a la part central de l’hàbitat, però té una certa lògica relacionar l’aparició d’aquest nou tipus amb la profunda reforma que es fa a la muralla. Cal observar, per una altra part, que la superfície ocupada per l’assentament sembla experimentar una contracció. Tot això sembla implicar un canvi important en el caràcter i funcions del lloc, que ara adquireix l’aspecte d’una ciutadella sòlidament fortificada, però més petita i possiblement ocupada per un nombre més reduït de famílies. És possible, per una altra part, que aquest fet s’hagi de posar en relació amb l’aparició del poblament ibèric dispers de la zona, que pot ser interpretat com un indici d’augment de la població, d’intensificació de la producció agrícola i, possiblement, d’increment dels intercanvis comercials amb l’exterior. De totes aquestes observacions es podria concloure que vers la meitat del segle v a.C. l’assentament es transforma en la seu residencial d’una part limitada de la societat ibèrica de la zona, segurament de l’elit aristocràtica, que el converteix en el centre fortificat des del qual es controla una important població camperola. Aquesta elit social es beneficiava sens dubte del control de les relacions comercials amb l’exterior, la qual cosa explica la ubicació d’aquest assentament en proximitat immediata de la línia de costa, menyspreant altres emplaçaments més favorables des d’un punt de vista estratègic o de control del territori. A la vegada, aquest control de l’activitat comercial i la redistribució d’una part dels béns importats entre la resta de la població devia permetre la intensificació de la producció agrària, absolutament necessària per a la continuïtat i expansió del comerç exterior. Un indici important que dóna suport al que estem dient és l’elevada proporció de materials d’importació en els conjunts d’aquesta època (entre un 12% i un 17% dels individus, que arriba fins al 30% en l’últim quart del segle iii a.C.) i, molt particularment, la presència d’un nombre important de peces que podem suposar que eren de valor important. Així, els craters representen prop del 15% de la ceràmica àtica importada al jaciment (Sanmartí, 1996,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

289


22/9/07

10:58

290

Página 290

132, figura 12), proporció que contrasta clarament amb la d’altres jaciments, com el Turó del Vent (5%). A això cal afegir la troballa d’un crater de calze, forma molt poc corrent al Mediterrani occidental i que, per tant, hem de considerar pròpia de llocs amb intensos contactes comercials i una capacitat d’adquisició elevada. El mateix es podria dir, per una altra part, de certes àmfores púniques i massaliotes del segle iii a.C., que són pràcticament exemplars únics a la costa ibèrica i, fins i tot, en algun cas, al Mediterrani occidental (Asensio, 1996). En aquest sentit, cal recordar també la presència a l’assentament, sobretot a finals del segle iii a.C., d’un cert volum de ceràmiques culinàries d’importació, particularment d’origen púnic centremediterrani, que suggereixen la possibilitat que els seus habitants haguessin adoptat pràctiques culinàries exògenes, un tret que, ultra confirmar el caràcter portuari del lloc, ens sembla més aviat propi dels estaments superiors de la societat. Pel que fa a l’estructura interna d’aquesta elit aristocràtica, hi ha dificultats per reconèixer-la a causa de l’arrasament d’una part important de les cases adjacents a les muralles, causat per la construcció dels nous habitacles del segle iii a.C. És possible que també en aquest sector existissin cases complexes, amb diversos recintes especialitzats, però també podria tractar-se de cases simples, formades per una sola estança rectangular. Si hagués estat així, es podria pensar en una estructura gentilícia que es reflectiria a escala mesoespacial en l’existència d’uns habitacles més destacats, situats al centre de l’assentament i ocupats, versemblantment, pels caps de cadascun dels grups gentilicis, mentre que els habitacles perifèrics podrien haver-ho estat pels membres de menor jerarquia. L’existència de diferents grups gentilicis es reflectiria també en els diferents recintes cultuals documentats en aquest moment, que se situen també en una posició perifèrica en relació als grans edificis centrals. Des de finals del segle iv a.C. l’organització interna de l’assentament revela un creixement important de la superfície ocupada per les cases i, a la vegada, l’aparició d’una gran construcció (la casa 3-I-II), que, per les seves dimensions, sembla destacar clarament per damunt la resta —tot i el creixement d’aquestes—, la qual cosa permet plantejar que es tracti d’un edifici de caràcter palacial. Si això fos cert, ens trobaríem davant d’un procés de polarització de la mateixa elit aristocràtica, que s’hauria traduït en l’aparició de poderosos cabdills. Un indici que podria donar suport a aquesta hipòtesi és el fet que durant el segle iii a.C. només continua en ús un dels recintes cultuals existents durant el segle iv a.C., situat, a més, en proximitat immediata de la gran casa 3-I-II. Semblaria, doncs, com si la pràctica de cada grup gentilici s’hagués vist substituïda per una mena de religió comunal. El poder del grup establert a Alorda Park sembla haver assolit la seva màxima expansió a finals del segle iii a.C., si més no si es jutja pel volum molt important dels materials d’importació, que ara representen el 30% dels vasos ceràmics. I fou precisament en aquest moment quan l’assentament va ser quasi totalment abandonat i, en tot cas, va deixar de constituir, de manera definitiva, un centre de poder. El moment en què es va produir aquest abandonament

Les Toixoneres, Alorda Park

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 291

no és fàcil de precisar. En principi, i atenent a les informacions lliurades pels textos antics, dues dates semblen versemblants: la de 218 a.C., moment en què els romans desembarquen a la península per afrontar les forces cartagineses, porten la frontera fins a l’Ebre, i sotmeten tots els pobles de la costa; i la de 195 a.C., moment de la repressió catoniana de l’aixecament dels pobles ibèrics. Es podria potser pensar també en la rebel·lió dels ilergets i altres pobles de l’interior dels anys 206-205 a.C., però no sembla que aquest moviment afectés els pobles de la costa, i això encara devia ser més cert tractant-se d’un assentament tan pròxim a Tarraco. Insistim, doncs, que els anys 218 a.C. i 195 a.C. ens semblen les dues dates més plausibles per a l’abandonament del lloc, i entre aquestes la segona és, segons el nostre criteri, la més probable, i això pels motius següents: a) presència ja clarament majoritària de la campaniana A entre la vaixella d’importació; b) presència important de les àmfores grecoitàliques; c) tipologia de les àmfores grecoitàliques, que corresponen molt majoritàriament al tipus documentat al Grand Congloué, que ja existia vers 205 a.C. Tots aquests elements fan, en la nostra opinió, poc versemblant una desaparició precoç de l’assentament anterior a 215 a.C. Creiem, doncs, que en el decurs de la Segona Guerra Púnica el poblat d’Alorda Park va continuar no solament ocupat, sinó en plena expansió, i amb intensos contactes comercials, tant amb els mercaders itàlics com amb Ebusus, segons es desprèn del gran volum d’àmfores i ceràmiques comunes púniques ebusitanes i centremediterrànies que arriben a l’assentament. Amb la intervenció de Cató l’assentament d’Alorda Park deixa de ser per sempre més un centre important en el poblament de la zona. L’ocupació durant el segle ii a.C. es limita a algunes cases —possiblement unes poques famílies de pescadors— i les muralles estan sens dubte fora d’ús. Quant a la casa romana que es construeix en la segona meitat avançada del segle i a.C., creiem que deu ser una dependència de la vil·la del Vilarenc, potser especialitzada en la pesca i transformació de productes marins, segons indicaria la troballa d’un cert nombre d’hams i l’existència a la part inferior del turó d’un dipòsit que podria haver estat destinat a l’elaboració de garum. 4. Perspectiva Després de setze anys de treballs ininterromputs, el nucli d’Alorda Park ha lliurat nombroses informacions sobre aspectes diversos de la cultura material i la societat ibèrica de la zona. Algunes, com ara les característiques i intensitat del comerç exterior, l’arquitectura o la cultura material moble indígena es poden considerar coneixements consolidats. En canvi, l’evolució estructural de l’assentament i, fins i tot, les seves dimensions, presenten encara interrogants importants, que no es podran resoldre fins que s’excavi la totalitat de la vessant meridional i oriental del turó, que presenta indicis d’ocupació, i es netegin les zones no construïdes a l’altra banda de la carretera.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

291


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 292

Bibliografia Asensio, D. (1996) «Les àmfores d’importació de la ciutadella ibèrica d’Alorda Park o Les Toixoneres (Calafell, Baix Penedès, Tarragona)». Revista d’Arqueologia de Ponent, 6, p. 3579. Blasco, M.; Rafel, N.(1995) «El taller tèxtil del Coll del Moro de Gandesa». A: Tribuna d’Arqueologia 1993-1994. Barcelona: Departament de Cultura, p. 37-50. Cela, X. (1994) «La cerámica ibérica a torno en el Penedès». Pyrenae, 25, 151-180. Díes Cusí, E.; Álvarez García, N. (1998) «Análisis de un edificio con posible función palacial: la casa 10 de la Bastida de les Alcuses (Moixent)». A: Actas del Congreso Internacional Los iberos. Príncipes de Occidente. Barcelona, 327-342. Mascort, M.; Sanmarti, J.; Santacana, J. (1991) El jaciment protohistòric d’Aldovesta (Benifallet) i el comerç fenici arcàic a la Catalunya meridional, Tarragona. Nadal, J. (inèdit) «Estudi faunístic preliminar dels sacrificis apareguts al jaciment d’Alorda Park durant la campanya de 1998». Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1993) «El poblament ibèric a la Cessetània». El poblament ibèric a Catalunya, Laietània, 8, p.183-206. Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1995) «La reconstrucció del poblat ibèric d’Alorda Park o de les Toixoneres (Calafell, Baix Penedès)». A: Tribuna d’Arqueologia 1993-1994. Barcelona: Departament de Cultura, p. 51-62. Sanmartí, J. (1996) «La ceràmica grega fina de l’assentament ibèric d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès, Tarragona)». Pyrenae, 27, 117-139. Sanmartí, J.; Bruguera, R. (en premsa) «Las ánforas ibéricas de la costa de Cataluña», Las ánforas del área ibérica: zonas de producción y evolución tipo-cronológica (ss. VI-IV a. de C.), actas de la mesa redonda (Madrid, enero 19997). Sanmartí, J.; Garcia, J.; Asensio, D.; Principal, J. (1998) «Les fàcies ceràmiques d’importació del segle III a.C. i la primera meitat del segle II a.C. a la costa central de Catalunya». A: J.Ramon [et alii](ed.) Les fàcies ceràmiques d’importació a la costa ibèrica, les Balears i les Pitiüses durant el segle III a.C. i la primera meitat del segle II a.C., Arqueomediterrània, 4, Barcelona, 111-128.

Les Toixoneres, Alorda Park

Sanmartí, J.; Santacana, J. (1992) El poblat ibèric d’Alorda Park. Calafell, Baix Penedès. Campanyes 1983-1988, Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 11, Barcelona.

292

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 293

Les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès, Baix Penedès) MARIA ADSERIAS SANS CODEX-Arqueologia i patrimoni

1. Introducció El jaciment de les Masies de Sant Miquel es troba en el nucli del mateix nom, agregat del municipi de Banyeres del Penedès, en el Baix Penedès. Està situat al sud-oest de l’ermita de Sant Miquel, en el marge oest del torrent de Banyeres. Es troba sobre un planell limitat a l’est i al sud per la riera de Banyeres o de Sant Miquel i, a l’oest, per un petit torrent que hi conflueix. L’aspecte actual del terreny és el resultat de terraplenaments fets per tal de facilitar les tasques agrícoles. La seva situació és força estratègica, i controla un dels accessos vers l’interior des de la plana del Vendrell i el mar. Les primeres notícies sobre l’existència de restes arqueològiques al jaciment de les Masies de Sant Miquel, també conegut com Garita Vella II, daten de mitjan d’aquest segle i formen part d’obres més generals (Solé, 1948). L’any 1984 va ser objecte de prospecció per part de J. Sanmartí i J. Santacana i l’any 1985 es va incloure en l’Inventari del Patrimoni Arqueològic del Baix Penedès (IPAC 1985). La primera intervenció arqueològica realitzada en aquest jaciment es va dur a terme l’any 1987 sota la direcció dels arqueòlegs Víctor Revilla, Pilar Carrasco i Lluïsa Pallejà i va consistir en la realització d’uns sondejos a uns 1520 metres al sud de la casa, en un indret on la rasa efectuada per instal·lar-hi una canonada va posar al descobert una estratigrafia de dos metres de potència en la qual es van identificar un seguit de fases d’ocupació que, cronològicament, es poden situar entre principis del segle vi a.C. i el segle ii a.C. (Carrasco i Pallejà i Revilla, 1995). Al voltant de la mateixa ermita de Sant Miquel s’han documentat, també, evidències d’època romana, algunes de les quals van ser aprofitades en la construcció de l’edifici. Informacions orals de veïns del nucli de les Masies de Sant Miquel ens han indicat que durant les obres de canalització d’aigua, realitzades al voltant de la font que hi ha en l’àrea d’esbarjo de darrere l’ermita, van ésser afectats uns grans recipients ceràmics que es podrien identificar amb unes dolia. Aquestes estructures correspondrien a una vil·la coneguda d’antic i

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias

05. Proto 2

293


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 294

de la qual es troben restes a ambdós costats de la riera de Banyeres (IPAC, 1985; Carrasco Pallejà i Revilla, 1995). Una mica més allunyat de l’indret de què tractem, a uns 500 m al sudoest del nucli de les Masies de Sant Miquel, es va documentar, l’any 1960, la necròpolis paleoibèrica de Can Canyís que s’ha relacionat tradicionalment amb el poblat ibèric de les Masies de Sant Miquel. D’aquesta necròpolis, molt malmesa pels treballs agrícoles, només es van poder excavar quatre enterraments que van proporcionar alguns aixovars de guerrers i materials d’importació que han permès ampliar els coneixements sobre la cultura material, l’organització social i les relacions amb el món mediterrani. (Vilaseca Solé i Mañé, 1963; Bea, 1996). L’any 1997, els propietaris de la finca van dur a terme un rebaix, sense llicència municipal, per construir una bassa de rec. Aquest rebaix va evidenciar l’existència d’estructures arqueològiques força importants i el Servei d’Arqueologia va encarregar una nova intervenció arqueològica sota la direcció de Xabier Cela consistent, bàsicament, en la neteja i documentació de les restes aparegudes. Aquesta segona intervenció va confirmar l’extraordinària potència arqueològica conservada en aquest jaciment, entre 3,5-4 m, així com la cronologia establerta en la primera intervenció (Cela, 1998). A la vista de la importància de les estructures que havien quedat al descobert el Servei d’Arqueologia va decidir de dur a terme la delimitació arqueològica de la zona per tal de prendre les mesures de protecció oportunes.1 Els treballs de delimitació van consistir, d’una part, en la prospecció geofísica de les finques del voltant, realitzada sota la direcció de Lluís Marí, i d’una altra en la realització de rases de delimitació, sota la direcció de Maria Adserias,2 a les finques de la propietat on s’havia fet l’excavació il·legal. 2. Els treballs de delimitació3

Les Masies de Sant Miquel

L’objectiu dels treballs de delimitació realitzats era veure quina superfície de la finca està afectada per les restes arqueològiques. Preveient, a partir de la dispersió de materials en superfície, que l’extensió ocupada per les restes era gran es va decidir, juntament amb l’arqueòloga territorial del Servei d’Arqueologia de la Generalitat, de fer les rases a partir dels límits de la finca i, si resultaven negatives, continuarles vers el seu interior fins a delimitar el perímetre arqueològic màxim. Es van fer un total de 21 rases d’entre 1 i 2 m d’amplada i de llargades que varien entre els 8 i els 160 m. La fondària assolida en cadascuna depenia de la profunditat a què es trobava el substrat geològic o les estructures i nivells arqueològics, de manera que en alguns casos no s’ha baixat més de 10 cm i en altres s’han ultrapassat els 3 m.

294

1. Actualment s’està tramitant la incoació de l’expedient per declarar aquest jaciment Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). 2. La delimitació arqueològica ha estat duta a terme per l’empresa CODEX - Arqueologia i Patrimoni entre els dies 16 i 24 d’abril de 1998, sota la direcció tècnica de l’arqueòloga Maria Adserias Sans, segons consta a la resolució de la Direcció General del Patrimoni Cultural de data 16 d’abril de 1998. 3. En aquest article ens referirem només als resultats dels treballs de delimitació fets directament sota la nostra responsabilitat, és a dir, a la delimitació arqueològica de la finca propietat dels senyors Acosta.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Figura 1 Situació en el parcel·lari de la finca delimitada.

Página 295

Aquestes rases s’han fet amb una màquina retroexcavadora mixta amb la pala sense dents. Una vegada fet el rebaix mecànic dels nivells superficials, s’ha continuat amb l’excavació manual d’aquelles zones més delicades per la proximitat de restes arqueològiques. També s’ha fet manualment la neteja de les estructures antigues documentades. Les estructures arqueològiques que s’han documentat no s’han excavat totalment, només la part superior, per tal de mantenir l’estratigrafia tan intacta com sigui possible de cara a ulteriors intervencions ja que en aquesta fase de la intervenció, només interessava documentar la presència o absència de restes arqueològiques. Això ha comportat que, en la major part de les rases, no es pugui precisar la potència arqueològica.4 La finca delimitada pot dividir-se en tres parcel·les (figures 1, 2 i 3), la parcel·la més gran (sector A), situada al sud de la casa, una parcel·la més petita (sector B), situada a l’extrem nord-est de la finca, just per sota del mur de contenció de l’àrea de l’ermita, i una tercera parcel·la (sector C), on està construïda la casa i que ocupa el sector nord-oest de la finca, limitant amb la zona urbana. S’han fet, també, rases a la zona urbana, concretament a banda i banda d’un nou carrer que s’ha obert paral·lel al carrer principal de les Masies de Sant Miquel pel seu costat sud. Descriurem, a continuació, els resultats obtinguts en l’excavació de les rases realitzades. 4. La documentació gràfica ha estat elaborada en col·laboració amb l’equip tècnic del Servei d’Arqueologia, format pel senyor Lluís Sant i la senyora Pilar Camps.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias

05. Proto 2

295


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 296

2.1. Sector A Rasa 2100 (figura 4) La rasa 2100 es va efectuar a l’extrem sud de la finca. Es tracta d’una rasa, de 44 m de llarg, feta en sentit est oest. La seva finalitat era delimitar les restes per l’extrem sud de la finca. Els resultats van ser positius pel que fa a la presència de nivells i estructures arqueològiques. Aquestes es troben ben a prop de la superfície, només a uns centímetres, i consistien en 4 murs i un possible paviment.

Figura 2 Planta general de la delimitació de la finca. Figura 3 Detall de les estructures documentades en el rebaix realitzat l'any

Rasa 2200 Realitzada en el límit sud-oest de la finca. L’excavació d’aquesta rasa, de 19 m de llarg i una fondària màxima de 3,70 m, ha resultat negativa pel que fa a la presència de nivells i estructures arqueològics.

1997.

Rasa 2300 Rasa de 20 m de llarg feta en el límit oest de la finca, just al nord de la rasa 2200. També ha resultat negativa pel que fa a la presència de nivells i estructures arqueològics. En aquest cas el substrat geològic aflora a pocs centímetres de la superfície.

Les Masies de Sant Miquel

Rasa 2400 (figures 5 i 6) Aquesta rasa, de 13 m de llargada i situada a la meitat sud de la finca va ser motivada pel fet que la rasa 2200 va resultar negativa. Es va plantejar més a l’interior que aquesta última, en un indret més elevat, just en el límit de canvi de nivell i en una àrea on, en superfície, s’apreciava una densitat de pedres molt elevada. A molt pocs centímetres de la superfície es van documentar un seguit d’estructures muràries i restes de parament caiguts. Pel que fa a les primeres estaven

296

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 297

Figura 4 Planta de la rasa 2100. Figura 5 Planta de la rasa 2400. Figura 6 Vista general de la rasa 2400.

formades per un mur d’amplada considerable en el qual recolzaven tres murs perpendiculars al primer i paral·lels entre si, delimitant habitacions. En els espais entre aquests murs hi havia gran quantitat de pedres resultat del seu enderroc. Només es va netejar la part superior dels murs i dels nivells d’enderroc, sense excavar cap nivell. Rasa 2500 Rasa orientada en sentit nord sud. Està situada en el costat oest de la finca i té una llargada de 10 m i una fondària màxima de 2,75 m. Va resultar negativa pel que fa a la presència d’estructures i nivells arqueològics antics. S’hi ha documentat, però, un potent nivell de terraplenament possiblement relacionat amb el marge de pedra que hi ha a pocs metres salvant el desnivell amb la finca veïna. Rasa 2600 (figura 7, 8 i 9) Rasa de 22 m de llarg realitzada en el sector oest de la finca, travessant el desnivell que hi ha en aquest sector. Va ser motivada pel fet que la rasa 2300 va resultar negativa i la 2400 positiva. Es tractava d’esbrinar en quin punt es produïa el canvi. Les evidències arqueològiques d’època ibèrica es van documentar

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias

05. Proto 2

297


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 298

Figura 7 Planta de la rasa 2600.

al llarg de tota la rasa i a pocs centímetres de la superfície. Entre aquestes destaca el mur 2605, d’amplada considerable i que sembla actuar com a mur de contenció del desnivell del terreny. No es pot descartar una funcionalitat defensiva per aquest parament. També destaca per la seva amplada el mur 2608 que possiblement forma part del mateix àmbit del mur 2609. Entre aquests dos paraments hi ha un important nivell d’enderroc en què són visibles trams de mur caiguts.

Figura 8 Vista general de la rasa 2600. Figura 9 Detall del mur 2605.

Les Masies de Sant Miquel

Rasa 2700 (figures 10 i 11) Rasa de 10 m de llarg situada en el límit sud-est de la finca. Es va fer en sentit sud nord, paral·lela a la riera. A pocs centímetres de la superfície es va documentar part de tres murs fets de pedres irregulars lligades amb fang, que delimiten dos àmbits. S’han documentat, també, nivells d’enderroc.

298

Rasa 2800 (figures 12 i 13) Rasa de 12 m de llarg realitzada en el límit est de la finca, paral·lela a la riera. A pocs centímetres de la superfície s’ha detectat una gran acumulació

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

PĂĄgina 299

Figura 10 Planta de la rasa 2700. Figura 11 Vista general de la rasa 2700. Figura 12 Detall dels murs 2804 i 2805. Figura 13 Planta de la rasa 2800.

Maria Adserias

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

299


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 300

de pedres entre la qual, després d’una primera neteja, hi hem distingit travessant la rasa en sentit est oest dos murs paral·lels, disposats l’un adossat a l’altre. 2.2. Sector B Rasa 2900 Rasa de 10 m de llarg situada en la parcel·la situada sota l’ermita, a la part central de la mateixa. Ha resultat negativa pel que fa a la presència de nivells i estructures arqueològiques. Els nivells documentats corresponen a nivells de sorres i graves, característics de les terrasses fluvials. Rasa 3000 Rasa de 12 m de llarg, orientada en sentit nord sud i feta paral·lela al fort desnivell sustentat per un alt marge que hi ha entre l’ermita i aquesta parcel·la. Hi hem distingit dos nivells arqueològics d’època ibèrica no associats a cap estructura.

Rasa 3100 Rasa de 8 m de llarg, realitzada a la parcel·la que hi ha per sota l’ermita, en el sector nord-est de la finca. No hi hem distingit nivells ni estructures antics, només una bossa de runa moderna. Rasa 3200 Rasa de 17 m de llarg realitzada en sentit nord sud en l’extrem sud de la parcel·la situada per sota l’ermita. Ha resultat negativa pel que fa a la presència de nivells i estructures arqueològics.

Les Masies de Sant Miquel

Rasa 3300 (figura 14) Rasa de 25 m realitzada en sentit oest est en l’extrem sud de la parcel·la situada per sota l’ermita. Només ha proporcionat restes arqueològiques en el seu extrem oest. Aquestes consisteixen en restes d’un possible mur, mig emmascarat pel marge i que no hem associat a materials arqueològics. Tot i això, la seva similitud constructiva amb la resta de murs d’època ibèrica documentats a la resta de la finca, així com la proximitat dels nivells arqueològics antics documentats a la rasa 3000 ens porten a considerar que aquesta estructura és d’època antiga.

300

Figura 14 Planta de la rasa 3300.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 301

2.3. Sector C Rasa 3400 (figura 15) Rasa de 24 m de llarg, situada al sud-est de la casa. Aquesta rasa va ser motivada per les repetides informacions en el sentit que en aquesta zona no hi podia haver restes perquè es tractava d’una zona reomplerta amb terres procedents de la depuradora d’aigües que es troba al sud d’aquesta finca. El resultat va ser la constatació d’un potent nivell de terraplenament format per graves i sorres procedents de la zona de la depuradora i, per sota, l’estratigrafia d’època ibèrica present a gairebé la totalitat de la finca. S’hi van documentar dos murs. Rasa 3500 (figura 16) Rasa de 19 m de llarg realitzada a l’extrem nord-oest de la finca, en una part de la parcel·la plantada d’ametllers que es troba al darrere de la casa. Hi hem documentat la part superior d’un mur, fet de pedres irregulars lligades amb argamassa. En superfície es documenten, també, materials d’època romana, la qual cosa, junt amb el fet que aquesta rasa està molt pròxima a les restes romanes documentades al voltant de l’ermita, fa que, sense la corresponent excavació arqueològica, no es pugui precisar amb seguretat la cronologia d’aquestes estructures. Rasa 3600 (figura 17) Rasa de 9,5 m de llarg feta a la part central de la parcel·la plantada d’ametllers que es troba al darrere de la casa, al nord de la finca. A pocs centímetres de la superfície s’hi ha documentat part de tres murs, dos dels quals formen l’angle d’una habitació, afectats per les tasques agrícoles.

Figura 15

Maria Adserias

05. Proto 2

Planta de la rasa 3400. Figura 16 Planta de la rasa 3500. Figura 17 Planta de la rasa 3600.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

301


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 302

Figura 18 Planta de la rasa 3700.

Rasa 3700 (figura 18) Rasa de 16 m de llarg realitzada al darrera de la casa, a l’extrem sud de la parcel·la plantada d’ametllers. També hi hem documentat estructures arqueològiques a pocs centímetres de la superfície. Aquestes consisteixen en un mur fet de pedres irregulars lligades amb fang. 2.4. Sector urbà Rasa 3800 Rasa d’uns 162 metres de llarg realitzada a la zona urbana, al costat oest del carrer. En el seu extrem sud es va documentar una acumulació de pedres, que no sembla mantenir una disposició concreta i associada a un únic fragment de ceràmica ibèrica. La resta de rasa es veu molt afectada per les rases de vinya i no hi hem documentat cap altra evidència arqueològica. Una posterior intervenció, sota la direcció de J. M. Puche,5 que va consistir en l’ampliació de l’excavació d’aquest sector va posar al descobert les restes molt malmeses d’un nivell d’ús associat a una estructura indeterminada per l’alt grau d’afectació. Quant a la cronologia d’aquestes restes només es pot dir que correspon a un moment indeterminat entre l’època romana i el moment de plantació de les vinyes (CODEX, 1998). Rasa 3900 Rasa d’uns 140 m de llarg realitzada a la zona urbana, en el costat est del carrer. La seva excavació no ha proporcionat evidències arqueològiques a excepció d’una gran quantitat de rases de vinya. Rasa 4000 Rasa de 9 m de llarg feta a la parcel·la situada a l’angle sud-est de la zona urbana delimitada. La seva excavació no va proporcionar restes arqueològiques.

Les Masies de Sant Miquel

Rasa 4100 Rasa de 9 m de llargada realitzada a continuació de la rasa 3900, en el seu extrem sud. Es va fer separadament d’aquesta per tal de deixar pas a uns baixos de les cases amb les quals limiten aquestes parcel·les. Va resultar negativa pel que fa a la presència de restes arqueològiques.

302

5. Excavació feta per l’empresa CODEX-Arqueologia i Patrimoni, durant els dies 6 i 7 d’agost de 1998, i dirigida per Josep M. Puche segons consta a la resolució de la Direcció General del Patrimoni de data 6 d’agost.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 303

3. Consideracions finals Les rases de delimitació realitzades han permès documentar la presència de nivells i estructures d’època ibèrica a la pràctica totalitat de la finca. Així, pel que fa a la parcel·la A, situada al sud de la casa, veiem que la pràctica totalitat de la parcel·la està ocupada per restes ibèriques. Només han resultat negatives les rases 2200 i 2300, situades en el límit sud-est, en una depressió del terreny que s’ha intentat reomplir. També ha resultat negativa la rasa 2500, que pensem que devia correspondre a un desnivell del terreny posteriorment reomplert, tal i com demostra l’estratigrafia documentada, amb un nivell de terraplenament, possiblement relacionat amb el marge existent. Informacions orals ens indiquen que aquesta finca ha sofert diverses transformacions al llarg dels anys per tal de regularitzar el terreny. És en aquest context que caldria situar els nivells de terraplenament de les esmentades rases així com el potent nivell que hem documentat a la rasa 3400, al davant de la casa, format per diversos materials, principalment graves característiques de terrassa fluvial procedents de la zona de la depuradora, fet que coincideix amb les notícies en el sentit que les terres que hi havia en aquesta zona eren aportades. Sota aquests nivells aportats es conserva l’estratigrafia antiga, amb nivells i estructures d’època ibèrica. Pel que fa a la resta de rases efectuades en aquesta parcel·la, totes han proporcionat estructures arqueològiques a pocs centímetres de la superfície. Tot i que només s’ha procedit a descobrir-les en planta, algunes d’aquestes estructures, d’amplada superior a la mitjana i situades en punts d’inflexió del terreny, podrien relacionar-se amb paraments defensius. Seria el cas dels murs 2403 i 2605. Quant a la part de finca corresponent a la parcel·la B, situada sota l’ermita, entre el marge i la riera, només han resultat positives les rases properes a l’esmentat marge. En el cas de la rasa 3000 hi hem documentat un nivell arqueològic d’època ibèrica i en el cas de la rasa 3300 s’ha posat al descobert, tocant al marge, part d’un mur, de difícil atribució cronològica per la manca de material arqueològic associat, però d’iguals característiques que els murs ibèrics documentats a la resta de finca. Pel que fa a la parcel·la C, situada al darrera de la casa, entre aquesta i la tanca que la separa del carrer, les tres rases que hem efectuat han resultat positives pel que fa a la presència d’estructures i nivells arqueològics. No descartem, donats els materials documentats en els nivells superficials, que algunes de les estructures d’aquesta zona estiguin més relacionades amb l’assentament d’època romana que amb l’ibèric. Les rases efectuades a la zona urbana han resultat negatives, amb l’excepció de l’extrem est de la rasa 3800, punt en el qual es van documentar les restes molt malmeses d’una estructura d’època romana o posterior, que es va excavar. Des d’un punt de vista cronològic, i tenint en compte que la major part del material recuperat prové dels nivells superficials o dels últims moments

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias

05. Proto 2

303


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 304

d’amortització d’aquest nucli, hem de dir que no hem trobat elements que contradiguin la cronologia de segles vi a ii a.C. proposada en l’excavació de l’any 1987 (Carrasco Pallejà i Revilla, 1995) i confirmada en la intervenció de l’any 1998 (Cela, 1998). Així doncs, una vegada acabats els treballs de delimitació a la finca propietat dels senyors Acosta i a les parcel·les situades a la zona urbana del nucli de les Masies de Sant Miquel arribem a la conclusió que les restes arqueològiques s’estenen gairebé a la totalitat de l’esmentada finca. Només queda lliure una petita llenca de terreny al costat oest de la finca, que correspon a la zona en què hem fet les rases 2200, 2300 i 2500, així com aproximadament la meitat est de la parcel·la situada sota l’ermita i la totalitat de la zona urbana en què s’han fet prospeccions. Cal tenir en compte que no es pot descartar la presència d’estructures aïllades, com pot ser el cas de les sitges, que només es detecten si són directament afectades per la rasa. Aquests resultats ens delimiten una àrea arqueològica d’unes 3 hectàrees. Ara bé, hem de tenir present que aquesta extensió només es refereix a la part d’assentament documentada a la finca on s’ha fet la prospecció i no es correspon amb la totalitat del jaciment, ja que aquest s’estén per algunes de les finques situades en el costat oest.6 L’assentament de les Masies de Sant Miquel ha estat considerat, després de la ciutat ibèrica de Tarragona, com un dels nuclis importants, pel que fa a grandària i al tipus d’estructures i materials que s’hi han documentat, del territori de la Cossetània. De la mateixa categoria que Darró, el Vilar o Olèrdola ha estat inclòs en el grup de ciutats dins la classificació piramidal dels nuclis ibèrics proposada per diversos autors (Asensio et al., 1998, Asensio et al., en premsa). Els treballs de delimitació confirmen aquesta classificació ja que ens presenten un assentament de més de 3 ha, densament ocupades per estructures muràries (caldrà concretar l’extensió amb els resultats obtinguts per L. Marí), molt possiblement fortificat i amb una complexa estructura urbana. A l’igual que altres ciutats ibèriques amb una extensió considerable, com pot ser el cas de Tarragona (Adserias et al., 1993), l’assentament de les Masies de Sant Miquel té un inici força antic. Si, com sembla, es poden relacionar les fases més antigues d’aquest jaciment amb la necròpolis de Can Canyís (Carrasco Pallejà i Revilla, 1995) trobem que ja des dels seus inicis es constitueix com un centre de poder o, almenys, com un nucli amb una classe dominant com es desprèn de la riquesa dels aixovars. Les Masies de Sant Miquel

Bibliografia

304

Adserias, M.; Burés, L.; Miró, M. T.; Ramon, E. (1993) «L’assentament pre-romà de Tarragona». Revista d’Arqueologia de Ponent [Lleida], núm. 3, p. 177-227. Asensio, D.; Belarte, C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1998) «Paisatges ibèrics. Tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple». Saguntum, extra-1, p. 373-385. 6. Vegeu la memòria corresponent als treballs dirigits per Lluís Marí.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 305

Asensio, D.; Morer, J.; Rigo, A.; Sanmartí, J. (en premsa) «Les formes d’organització social i econòmica a la Cossetània ibèrica: noves dades sobre l’evolució i tipologia dels assentaments entre els segles VII-I a.C.». A: Territori polític i territori rural durant l’edat del Ferro a la Mediterrània occidental. I Taula Rodona Internacional. Ullastret. Bea, D. (1996) «La necròpolis de Can Canyís. I. El material ceràmic». Butlletí Arqueològic, 18, p. 23-37. Carrasco, P.; Pallejà, Ll.; Revilla, V. (1990) ìExcavaciones en el poblado ibèrico de Les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès, Baix Penedès)î. Butlletí Arqueològic, 12, p. 154159. Cela, X. (1998) Informe de la intervenció arqueològica d’urgència realitzada al jaciment de Les Masies de Sant Miquel (pedania de Sant Miquel, Banyeres, Baix Penedès). Informe lliurat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat, Tarragona. CODEX (1998) Informe de la intervenció arqueològica realitzada a Les Masies de St. Miquel. Banyeres del Penedès (Baix Penedès). Informe lliurat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat, Tarragona. IPAC (1985) «Inventari del Patrimoni Arqueològic del Baix Penedès». A: Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Barcelona. Solé, J. (1948) Bisbal històrica. Resumen histórico del Penedès. Tarragona. Solé, J. (1952) «Inventario Nacional de folios arqueològicos». Noticiario Arqueológico Hispánico. I. Vilaseca, S.; Solé, J. M.; Mañé, R. (1963) «La Necrópolis de Can Canyís (Banyeres, prov. de Tarragona)». Trabajos de Prehistoria VIII, Madrid.

Maria Adserias

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

305


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Pรกgina 306


22/9/07

10:58

Página 307

Les Guàrdies (el Vendrell, Baix Penedès). Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica ANTONI RIGO JOVELLS JORDI MORER DE LLORENS CODEX-Arqueologia i Patrimoni

1. Introducció Les excavacions al jaciment de les Guàrdies es van dur a terme com a conseqüència del projecte de construcció de l’autopista A-16, tram Sitges–el Vendrell. La intervenció arqueològica va posar al descobert un jaciment d’època ibèrica, amb una cronologia general que abasta des del segle iv a.C. fins al segle i a.C. Cal destacar que hi havia un primer assentament, el qual amb diverses reformes i fases, arriba fins a una data situada entorn el 200 a.C., i un altre conjunt constructiu de nova planta, una mica desplaçat en l’espai, que es basteix en el segle ii a.C. i perdura fins al segle i a.C. Les restes pertanyents a l’Ibèric Ple inclouen un nucli d’habitacions, ja sigui d’habitatge o de treball, un complex siderúrgic i un camp de sitges. És l’activitat metal·lúrgica la que atorga una gran importància al jaciment, ja que s’ha pogut documentar tota la cadena siderúrgica (extracció de ferro, primers tractaments, reducció i, tal vegada, la forja). Pensem que aquesta activitat li concedeix a aquest nucli un caràcter d’assentament especialitzat a temps complet. No obstant això, cal destacar una altra activitat econòmica important detectada al jaciment, l’emmagatzematge de productes agraris, ja que s’ha localitzat un important camp de sitges. En el segle ii a.C. s’abandonen les estructures de la fase anterior i es construeix un nou assentament que segueix les pautes constructives indígenes, la qual cosa té clares implicacions també des del punt de vista socioeconòmic. Aquest nucli perdura, de forma significativa, fins a mitjan segle i a.C., moment que comencen a funcionar les primeres vil·les romanes a la zona. El coneixement d’aquest nucli ibèric esdevé, doncs, cabdal, ja que les seves particulars característiques, juntament amb altres jaciments excavats en aquesta autopista, porten a formular noves hipòtesis sobre l’organització del territori en època ibèrica a la Cossetània.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Antoni Rigo et al.

05. Proto 2

307


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 308

2. Interpretació del jaciment i fases L’excavació en extensió del jaciment de les Guàrdies va posar al descobert, com ja hem assenyalat, un interessant nucli d’època ibèrica que abasta cronològicament des del segle iv a.C. fins al segle i a.C. Es poden distingir quatre fases constructives, però s’ha de remarcar una diferenciació bàsica entre la tercera i la quarta fases, entre el període de l’Ibèric Ple i el de l’Ibèric Final, ja que el que es produeix és un abandó pràcticament total tant de les estructures com de la zona que s’havia estat habitant i té lloc un desplaçament de l’assentament, de forma que se’n crea un totalment de nova planta. També quant a la funcionalitat es produeixen uns canvis importants entre els dos períodes esmentats. Així, mentre en el període Ibèric Ple la singularitat de l’assentament rau en la presència de restes que documenten tota la cadena siderúrgica, al costat d’un hàbitat i un camp de sitges, en el període de l’Ibèric Final, en canvi, sembla que no hi ha metal·lúrgia del ferro i les poques sitges que es troben devien ser per a l’autoconsum. Les restes de l’Ibèric Ple es troben en el que hem anomenat sector oest, mentre les de l’Ibèric Final estan en l’anomenat sector est. De cara a presentar una síntesi dels resultats obtinguts, hem procedit a fer una diferenciació entre els dos sectors (est i oest, identificables alhora amb períodes cronològics), i dintre d’aquests a una diferenciació per funcionalitat de les restes. 2.1. Sector oest (període de l’ibèric ple)

Les Guàrdies. Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica

2.1.1. Estructures d’habitació A la zona oest aparegueren uns conjunts habitacionals que ocupaven una plataforma d’uns 850 m2 aproximadament. Aquestes estructures es poden datar a grans trets entre el segle iv a.C. i finals del iii o principis del ii a.C. En primer lloc, cal parlar de tot un seguit d’estructures situades a la part central del conjunt del jaciment. Aquestes, articulades entorn al que sembla ser les restes d’un carrer empedrat, es caracteritzen pel seu alt grau d’arrasament. És precisament aquest grau d’arrasament tan accentuat el motiu pel qual no ha estat possible delimitar cap estructura d’àmbit sencera i, òbviament, desconeixem la seva funcionalitat. En realitat, es van localitzar i excavar tan sols estrats fundacionals, de forma que els resultats obtinguts únicament ens han permès adscriure tot un seguit d’unitats estructurals totalment inconnexes al conjunt ibèric del segle iii a.C. en què ens estem centrant, però sense més precisions. Altrament, cal destacar el fet de trobar una estructura de combustió arrodonida i altres elements com ara les sitges, que poden fer pensar que es tractés d’una zona de treball més que d’hàbitat. De tota manera, amb les poques evidències de què disposem, se’ns fa difícil assignar una funcionalitat específica a aquestes restes. És gràcies a les estructures més ben conservades al pendent oest que hem pogut extreure una seqüència estratigràfica que ha estat clau per a la iden-

308

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 309

N

7372 7032

7370

Àmbit 14 7052

7028

7431

Figura 1 Planta de la fase 1.

tificació de les fases cronològiques d’aquest assentament. A grans trets, es poden definir tres grans fases, les quals passarem a descriure a continuació de forma sintètica: Primera fase (segle iv a.C.) (figura 1) En la primera fase, cal destacar la cantonada conservada d’un recinte tallat per la fase posterior, al qual s’associa un nivell d’ús (7338). A aquesta fase més antiga cal adscriure-hi també, a part d’aquest únic recinte, una sitja per a l’emmagatzematge del gra (sitja núm. 24/UE 7372) i dos esvorancs fets en el terreny natural (7370 i 7374), els quals tendim a pensar que responen a alguna funcionalitat de tipus constructiu, com podria ser l’extracció d’argiles per fer els sostres o parets de tàpia. Quant a la cronologia exacta d’aquesta fase, donat el nivell d’arrasament i la poca significació del tipus de material aparegut, es fa molt difícil concretar una datació. Tot i així, atenent la seva relació estructural, a partir del fet que es tracta d’estructures tallades i amortitzades a la fase posterior, la qual ha estat ben datada a la primera meitat del segle iii a.C., pensem que aquesta primera construcció de l’indret s’ha de situar en un moment indeterminat del segle iv a.C. Aquesta cronologia de segle iv a.C. és també, significativament, la que proporciona el material més antic trobat tant a l’estrat superficial com remenat en estrats de formació posterior per aquesta zona del jaciment. Un altre retall que s’ha de situar en aquesta fase és la UE 7431. Aquest esvoranc es troba distanciat de les restes esmentades anteriors, ja que es troba a l’extrem est del jaciment, on s’assenta el nucli de la quarta fase. Segona fase (segle iii a.C.) La segona fase, corresponent cronològicament al període de l’Ibèric Ple, és la més ben documentada, gràcies a les restes conservades i al material

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Antoni Rigo et al.

05. Proto 2

309


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 310

ceràmic recuperat. S’han pogut diferenciar dos moments constructius, en els quals tot i detectar-se reformes puntuals a llocs concrets, no es produeix un canvi radical en la definició de l’espai, la qual cosa ens ha portat a englobar els dos submoments en una mateixa fase.

Les Guàrdies. Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica

Fase IIa (primera meitat del segle iii a.C.) (figura 2) Així, doncs, el primer d’aquests dos moments constructius, datat en la primera meitat del segle iii a.C., vindria marcat per l’existència d’un espai central, probablement un pati obert, entorn al qual es devien articular les diferents dependències. D’aquests àmbits o habitacions se’n poden delimitar bé tres (àmbits 10, 11 i 12), situat, al costat oest, en els quals es conservaven els nivells d’ús respectius (UE 7315, 7314, 7306 i 7336) així com una llar de foc a l’àmbit 12. Així mateix, se n’intueix un altre que devia tancar l’edificació vers el sud i tallava l’estructura habitacional de la fase anterior. Quant a la funcionalitat d’aquestes dependències, pensem que podien ser el lloc d’habitatge, més que de taller pròpiament dit, d’uns obrers relacionats amb l’activitat metal·lúrgica detectada en aquest jaciment. És en aquest moment constructiu quan es va fer el gran esvoranc 7083 que interpretem, d’acord amb l’analítica de les argiles en què està fet, com un retall per a l’extracció del mineral de ferro que hi havia en aquesta zona, és a dir com una mina a cel obert. Així mateix s’ha de posar clarament en relació aquest esvoranc amb l’existència en aquesta fase de les estructures de combustió 7020, 7022 i 7410, les quals es trobaven amortitzades per un estrat datat a la segona meitat del segle iii a.C. Aquestes estructures consisteixen en una cubeta de planta rectangular amb les parets recremades i han de ser interpretades, a partir dels resultats extrets de les escòries recuperades en els seus farciments, com a forns per a la transformació del mineral del ferro, extret del gran esvoranc ja esmentat, en metall. Tal com descriurem posteriorment, la funcionalitat concreta devia ser la de forns d’una primera torrada del mineral.

310

Fase IIb (segona meitat del segle iii a.C.) (figura 3) Pel que fa al segon moment d’aquesta fase, datada a la segona meitat del segle iii a.C., aquest ve marcat per la perllongació del mur 7031, i la creació de nous llindars (7316 i 7318) que es correlacionen amb l’aparició dels corresponents nivells d’ús coetanis en aquest moment (UE 7290, 7291, 7299, 7305, 7293 i 7259). En aquest sentit, també cal fer notar la creació de dues noves llars de foc. Tot plegat, però, no canvia de forma important l’estructuració d’aquest conjunt habitacional, en el qual va continuar havent-hi un espai central distribuïdor i els mateixos recintes, encara que amb nous nivells de pavimentació. Amb relació al gran esvoranc, en aquest moment cronològic es van erigir en el seu interior dos murs de contenció i es va condicionar l’espai entre els murs, la qual cosa va donar com a resultat un espai rectangular del qual desconeixem la funcionalitat, tot i que es fa suggerent la idea d’un espai magatzem,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 311

N

7068

Àmbit 13 7046

Àmbit 12 7050

7192

7049

7048

7053

7270

Àmbit 11

7088

7019

7017

7226

7033 7407

7263

Àmbit 10 7284

7018

7263

7361

7010

7407

7333

7015

7014

7032 7379

7031

7016

7190

7011

7421 7013

7029

7083

7054

7151

Àmbit 15 7043 7214 7027

7055

7043 7025

Àmbit 17

7045 7044

7024

7404

7026

Figura 2 Planta de la fase 2a.

atenent no tan sols les característiques pròpies sinó també el gran volum de material amfòric que s’hi va recuperar. Tercera fase (finals del segle iii a.C. i inicis del segle ii a.C.) (figura 4) Quant a la tercera fase, és marcada pel seu caràcter residual i el seu mal estat de conservació. De l’ocupació corresponent a aquest moment, que datem entre les darreries del segle iii i inicis del segle ii a.C., tan sols se’n conservaven quatre habitacions en funcionament, mentre quedava ja amortitzada tota la part central de l’anterior conjunt constructiu. És en aquest moment quan, un cop arrasats els murs 7032 i 7029, es crea un espai passadís que dóna accés a les tres habitacions de la banda oest i s’anul·la el mur 7284. Cal fer esment de la localització del retall 7181 a l’àmbit 16, de funcionalitat desconeguda, d’un petit fragment de mur (UE 7030) sense cap nivell d’ús associat, i d’una sitja (UE 7229) localitzada a la cantonada de l’àmbit 15, la qual retalla una llar de foc anterior. També és d’aquest moment un altre retall d’extracció d’argiles situat a l’extrem oest, possiblement també de mineral de ferro, la qual cosa demostraria que l’activitat metal·lúrgica encara estava en funcionament. 2.1.2. Estructures relacionades amb el procés metal·lúrgic Ja en les fases prèvies de l’excavació arqueològica (prospecció superficial i delimitació amb rases), es va posar al descobert una estructura de combustió i diferents escòries de ferro. La possibilitat que es tractés de restes relacionades amb la metal·lúrgia del ferro va fer que ens poséssim en contacte amb especialistes en la matèria de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Politècnica de Catalunya1. Fruit d’aquesta col·laboració s’ha pogut documentar tota la cadena operativa siderúrgica: des de l’extracció i reducció del mineral, passant per la depuració i l’enriquiment del metall, per finalitzar 1. El Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la Universitat Politècnica de Catalunya ha dut a terme tota l’analítica. A Josep M. Pérez i Suñé hem d’agrair també les seves indicacions i col·laboració, que han contribuït a l’elaboració de les hipòtesis aquí presentades.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Antoni Rigo et al.

05. Proto 2

311


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 312

possiblement amb la manufactura del ferro. Segons aquest estudi, la siderúrgia pot ser concebuda com una sèrie d’operacions tècniques que es fan a partir de la primera matèria, passant per la mena de ferro i fins al producte final: l’objecte de ferro llest per ser utilitzat. En cada etapa el material pateix una transformació, física o química i produeix algun residu per la forma, la natura i el quimisme, propis de les condicions en què s’ha produït, que donen testimoni del treball fet. La finalitat que es proposava el treball era, doncs, identificar les restes en termes d’etapa de treball per tal d’inferir el procés local emprat. Atès que les restes relacionades amb la cadena siderúrgica al jaciment de les Guàrdies es troben disperses, passarem a fer-ne la descripció, seguint més o menys les diferents fases del procés, en l’ordre en què es produeixen. Aquest procés constaria de les passes que esmentem a continuació: Extracció del ferro Rentat o trituració de les argiles per separar-ne el ferro Elaboració de carboneres Enriquiment del mineral per extreure’n les impureses Reducció del ferro Conformació dels objectes

Les Guàrdies. Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica

D’aquestes fases, l’única no documentada a les Guàrdies és l’elaboració de carboneres. És aquest, un pas necessari per tal d’obtenir el carbó vegetal que cal fer servir en els forns. S’ha d’assenyalar, però, que l’única cosa que es devia fer és una foguera de llenya, per la qual cosa és difícil trobar-ne evidències i, a més, és lògic que es fessin més apartades de la zona d’hàbitat. Quant a la fase extractiva, cal parlar de l’excavació de dos grans esvorancs (UE 7072 i 7083). Ambdós es trobaven situats en el pendent oest de la zona i han estat interpretats com a retalls creats per a l’extracció del mineral del ferro, és a dir com a mines a cel obert. Aquesta interpretació es deu, en primer lloc a la pròpia observació directa. Segons l’estudi fet sobre el terreny pel doctor Josep M. Mata i Perelló de l’Escola de Mines de la UPC, contenien bosses d’argiles ferruginoses, les quals devien ser abundants en aquest indret en forma d’òxid fèrric d’origen orgànic barrejat amb les argiles calcàries, creant un tipus d’argila que segons s’hagi dipositat en ambients més reductors o més oxidants, anirà creant bosses més o menys riques en òxid fèrric. En segon lloc, les analítiques d’aquestes argiles i de les restes localitzades a l’interior de diverses estructures de combustió evidencien l’explotació d’aquest òxid, el qual presenta una riquesa superior al 60%. Per les seves dimensions destaca el 7083, datat a la primera meitat del segle iii a.C. i a l’interior del qual es fa posteriorment un magatzem, suposem que com a conseqüència d’haver-se esgotat les vetes més riques d’òxid fèrric. Pel que fa al 7072, sabem que es va abandonar entorn a l’any 200 a.C. D’altra banda, s’ha de suposar que no devien ser aquests els únics llocs on s’extreia l’òxid fèrric, sinó que es devia anar explotant el que es trobava per

312

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 313

N

7068

Àmbit 13 7046

Àmbit 12 7049

7050

7192

7053

7270

Àmbit 11

7088

7361

7407

7263

7284

7094

7017

7033

7048

Àmbit 10 7084

7019

7010

7018

7263

7407

7333

7015

7014

7032 7379

7031

7190

7016

7021

7011

7421 7013

7029

7083

7054

Àmbit 15

7151

7043 7051 7152

7214

7027

7055

7043 7025 7045 7044 7024

7404

7026

Figura 3 Planta de la fase 2b.

zones properes i quan es pogués, el més superficial. Pensem que s’han localitzat aquests dos punts per la seva proximitat amb restes constructives i d’habitació. Respecte al rentat i/o trituració de les argiles per començar-ne a extreure el ferro, s’han identificat dues estructures. Una d’elles és el retall 7068, de grans dimensions, on es podia haver fet el rentat de les argiles. La seva amortització es va produir a la segona meitat del segle iii a.C., coincidint amb el moment en què la mina 7083 va deixar de funcionar com a tal. La segona estructura és una mena de pica de pedra (UE 7357), per a la qual s’han localitzat paral·lels relacionats amb la neteja de la mangra. Com a pas posterior, s’ha documentat l’enriquiment del ferro, aconseguit gràcies a una primera torrada. El procés anomenat enriquiment consisteix a separar el ferro dels altres components de manera que se n’aconsegueix una concentració més gran. Això es devia fer en uns forns on es devia fer una primera torrada i en els quals no es devia arribar a les altes temperatures necessàries per a la reducció. S’ha localitzat un total de set estructures de combustió les quals, a partir de les pròpies característiques i de les anàlisis dutes a terme han estat interpretades com a forns on seguir aquest procés (UE 7020, 7022, 7057, 7059, 7410, 7443 i 7444). En la majoria de casos es troben agrupats de dos en dos i un forn està més recremat que l’altre. Això podria indicar que primer es feia una torrada en un forn i es continuava la depuració en l’altre. En tres únics casos, com ja s’ha esmentat en descriure les diferents fases d’habitació, s’ha pogut obtenir alguna dada cronològica que demostri l’amortització dels forns a la segona meitat del segle iii a.C., però podria ser que altres funcionessin posteriorment, si bé sempre dins el segle iii a.C. Pel que fa al procés de reducció, el trobem representat per dues estructures de combustió (UE 7354 i 7438). En el forn 7354 destaca l’existència d’una cubeta en el fons, amb unes dimensions similars a una petita massa de ferro trobada en el jaciment i que s’ha interpretat com un masser de reducció. Cal assenyalar que les anàlisis dutes a terme mostren que aquest ferro és d’una gran

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Antoni Rigo et al.

05. Proto 2

313


22/9/07

10:58

314

Página 314

qualitat, la qual cosa permetria treballar-lo a la forja directament. Això explicaria el fet que no s’hagin localitzat estructures relacionades amb un afinament del ferro un cop reduït, procés que cal fer sovint. Les passes prèvies a la reducció que ja hem assenyalat són les que permetrien obtenir aquesta gran qualitat de ferro directament ja en la reducció. En aquest procés caldria emmarcar les mostres recuperades d’escòries de reducció del mètode directe o, per altre cantó, fins i tot escòries de reducció en procés de formació. Finalment, restaria per comentar el procés de conformació. En aquest sentit cal dir que en l’estat actual de l’analítica no podem interpretar amb certesa cap forn com a forn de forja. Tot i així, hi ha una estructura molt malmesa (UE 7214) la qual, a tall d’hipòtesi, sí que pensem que podria ser-ho. D’altra banda, s’ha considerat també la possibilitat que algunes de les estructures de combustió on es feia l’enriquiment del ferro poguessin ser utilitzades quan fos necessari per a la forja. Cal considerar també que és molt probable que el ferro es donés a altres assentaments sense treballar i que fossin aquests qui conforméssin els objectes que eren necessaris. En aquest cas, els ferrers de les Guàrdies potser només forjarien els seus propis objectes i això podria explicar el menor nombre de restes de forja si es compara amb les estructures corresponents a les passes prèvies d’elaboració del ferro. En tot cas, el que sí s’ha pogut identificar a través de les anàlisis són algunes escòries de forja. També s’han analitzat alguns objectes, la qual cosa ha permès saber que es tenia un bon coneixement de la forja, ja que s’utilitzaven algunes tècniques força especialitzades, sobretot per a instruments que havien de tenir tall. En aquesta fase caldria destacar la documentació de diverses tècniques del treball del ferro en època ibèrica, detectades en ferros trobats en el jaciment de les Guàrdies. Per exemple, entre d’altres: Una fulla de ganivet formada per làmines superposades, de ferro dolç però amb un costat més carburat. El costat més carburat correspon al tall, la qual cosa fa preveure que aquesta carburació s’ha fet a posta, a través d’una cementació, deixant reposar l’eina en els carbons incandescents, amb el tall enfonsat en aquests. Si això és així, significa que ja eren coneixedors de la tècnica de la cementació, que permet endurir el ferro. Un regató que devia formar part d’una llança. En la textura de làmines sobreposades, soldades amb calor, s’observa una microestructura, en la part interna, quasi ferrítica, la més dúctil i mal·leable de les estructures de ferro i, per tant, també la més apta per adaptar-se a la punta de fusta. La part externa és més dura. A través d’aquestes dades, es pot pressuposar un coneixement empíric de les tècniques de la metal·lúrgia del ferro. Una punta de llança, l’estudi de la qual ha evidenciat que es va conformar a partir d’un apilament o plegament de làmines d’acer, soldades en calent per martelleig. Un cop conformada la peça, aquesta es va portar a la temperatura del roig cirera i, tot seguit, es va submergir en aigua. Les bones característi-

Les Guàrdies. Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 315

Figura 4 Planta de la fase 3.

Àmbit 13 7050

7046

Àmbit 12 7049 7072 7050

Àmbit 11 7048

7087

7088 7033

7263

Àmbit 10 7263

7191

7032 7379

7031

7181 7190 7030

7029

Àmbit 15 7229 7051

7027

ques de duresa, tall i resistència s’aconseguien mitjançant el tractament tèrmic donat a l’aliatge Fe-C. Encara avui els acers no aliats per eines es trempen en aigua per obtenir una gran duresa. Podríem dir, doncs, que en el món iber es va iniciar, de forma empírica, una tecnologia del tractament del ferro que avui, amb tots els avenços científics que la fan explicable, encara està en ús. 2.1.3. Camp de sitges En darrer lloc, cal remarcar la documentació d’una altra important activitat econòmica en aquest indret, com és l’emmagatzematge de productes agraris que aleshores es feia en sitges. S’ha localitzat el que hom anomena camp de sitges, de les quals en van aparèixer fins a un total de vint-i-vuit disperses per tota l’àrea excavada, principalment allà on el terreny natural està format per argiles calcàries. Pel que fa a la cronologia de realització i utilització de les sitges, com a la majoria d’aquest tipus d’estructures, cal prendre-la amb moltes reserves, ja que no totes van aportar material suficientment significatiu per a la datació i, a més, en tot cas estem parlant de dates d’amortització. En aquest sentit, se’n van documentar dues que poden adscriure’s plenament a la fase del període de l’Ibèric Final (quarta fase), tres més que foren amortitzades clarament en el moment de finals del segle iii - inicis del segle ii a.C. i una que, per estratigrafia relativa, havia de funcionar en el segle iv a.C. Quant a la resta, que apareixen deslligades d’estratigrafies, tan sols podem partir de la dada que la majoria són amortitzades entre el tercer quart del segle iii i l’inici del ii a.C., la qual cosa permet afirmar que són anteriors a aquests moments de finals del iii a.C. És a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Antoni Rigo et al.

05. Proto 2

315


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 316

dir, o bé funcionaren en ple segle iii a.C. o són encara més antigues. De tota manera, nosaltres ens inclinem a datar-les en ple segle iii a.C., seguint l’argument que es fa difícil pensar que en aquell moment, en el qual es daten els conjunts habitacionals abans descrits i l’activitat metal·lúrgica, els habitants de l’assentament estiguessin vivint i treballant envoltats de 24 clots buits, la qual cosa dificultaria molt l’activitat. En aquest sentit, cal recordar que cap sitja és tallada ni per una altra sitja ni per altres estructures com ara els forns, la qual cosa ens inclina a pensar que per a la construcció d’aquestes estructures es van tenir presents. 2.2. Sector est (període de l’ibèric final)

Les Guàrdies. Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica

Quarta fase (segles ii-i a.C.) (figura 5) La quarta fase està representada per les estructures localitzades en el sector est, les quals conformen un assentament emmarcat cronològicament entre els segles ii i i a.C., d’unes dimensions de 345 m2 però malauradament força malmès. Aquestes edificacions estan encastades a la plataforma superior del turonet, retallen estrats del segle iii a.C. i se superposen a un esvoranc de finalitat desconeguda que s’enquadra en el segle iv a.C. S’han pogut delimitar amb claredat cinc àmbits dels quals tan sols en tres casos (àmbits 1, 2 i 3) es conservaven de manera residual restes de paviments de terra piconada i atapeïda, directament coberts per l’estrat superficial. En principi, dos (àmbits 1 i 3) poden ser interpretats com estructures d’habitació, ja que s’hi va documentar la presència de dues llars de foc quadrangulars fetes amb una preparació de ceràmica esclafada en forma plana i una capa d’argila refractària, per la qual cosa la tipologia s’ha d’incloure, sens dubte, dins la cultura ibèrica pròpiament dita. Pel que fa a la resta d’àmbits, en el situat més al sud, tan sols es conservava una filada de pedres en els paraments que el delimitaven i únicament se’n va poder excavar un seguit d’estrats d’anivellació. Quant a la resta d’estructures aparegudes en l’interior d’aquestes edificacions, cal destacar l’estructura de combustió 7034, de planta circular, que presentava en tot el seu espai les parets recremades, però sobre la qual les analítiques efectuades no han proporcionat cap dada respecte a la possible funcionalitat. També cal destacar l’aparició d’una base de premsa d’oli o vinícola feta mitjançant dos grans blocs de pedra quadrangulars, els quals estaven encaixats en el terreny natural, que aparegué enmig de l’àmbit 1. Des del punt de vista cronològic, datem la creació d’aquestes edificacions en ple segle ii a.C., a partir dels materials ceràmics recuperats de les preparacions dels paviments i de les rases de fonamentació dels murs exhumats en aquest sector. Respecte a la seva ocupació, sembla perdurar fins a la primera meitat del segle i a.C. Des del punt de vista cultural, les restes exhumades ens mostren una comunitat indígena afectada per un procés de transformació, que es posa de

316

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 317

Figura 5 Planta de la fase 4.

7004

7004 7136 7003

7220

7221

7397

7396

Àmbit 1 7006 7034 7036

7005 7036

Àmbit 2

7308

Àmbit 3 7009

Àmbit 4 7039

manifest per l’abundància d’àmfora itàlica i també de ceràmiques de vernís negre i vasos de parets fines, sense acabar d’estroncar-se la influència del món púnic, tal com ho evidencien els fragments de ceràmica comuna i àmfora púnica trobats en l’excavació. Ara bé, la perduració dels sistemes constructius ibèrics és encara evident, tant pel que fa als sòcols de pedra i aixecament amb tàpia com a les construccions de les llars. En aquest sentit de caràcter indígena de l’assentament, cal fer notar que els materials ceràmics d’ús quotidià continuen essent essencialment ibèrics. 3. Algunes consideracions finals (figura 6) Tot i que la finalitat d’aquest article és presentar els resultats obtinguts durant l’excavació del jaciment, pensem que és interessant fer-ne algunes consideracions, les quals obren idees i possibles línies de treball sobre l’organització territorial i socioeconòmica de la Cossetània que, en tot cas, hauran de ser desenvolupades en altres estudis. L’element que considerem que fa més interessant el jaciment de les Guàrdies és l’activitat metal·lúrgica documentada en el període de l’Ibèric Ple, atès que és el primer cop que s’ha pogut documentar a la zona un establiment on es du a terme tota la cadena siderúrgica (extracció del ferro, primers tracta-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Antoni Rigo et al.

05. Proto 2

317


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 318

N

N

Figura 6

ments, reducció i forja). Pensem que aquesta activitat li concedeix a aquest nucli, com ja hem comentat anteriorment, un caràcter d’assentament especialitzat a temps complet. Es tracta d’una especialització en el sentit que el metal·lúrgic antic havia de tenir tot un seguit de coneixements tècnics i químics que no podia desenvolupar qualsevol en el seu temps lliure, sinó que requereixen una dedicació de professionals a temps complet, o si més no, com a activitat laboral principal. Així mateix considerem altament significativa la coincidència de l’establiment d’aquest nucli en un lloc amb les possibilitats extractives que posseeix, que no ho valorem pas com un fet fortuït, sinó com una condició important a l’hora de situar-se en aquest punt i no en un altre. En aquest sentit, hem de ser conscients de les diferents necessitats i condicionants entre l’època ibèrica i el món modern, de forma que si avui en dia seria completament antieconòmic una siderúrgia a partir dels afloraments d’òxid fèrric de les Guàrdies, no ho devia ser en aquell moment, quan l’analítica ha demostrat que s’utilitzaven. És evident, d’altra banda, que per poder entendre d’una forma global el jaciment de les Guàrdies, cal articular-lo amb el conjunt del territori, almenys l’immediat. En primer lloc, s’ha d’incidir en el fet que es coneixen tota una sèrie de centres ibèrics que van des d’una ciutadella com Alorda Park a Calafell fins a petits nuclis de caire rural. Tant els uns com els altres havien de necessitar utillatge de ferro, ja sigui armes, eines agrícoles o amb altres funcions artesanals, i en els que millor coneixem no s’hi ha documentat activitat metal·lúrgica o, com a molt, hi ha algun forn de forja. No insistirem aquí amb tot allò que suposa el desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro des del punt

Les Guàrdies. Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica

Planta General.

318

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 319

de vista econòmic i social, però sí que hem de recordar que és en època ibèrica quan es generalitza l’ús del ferro i com és d’imprescindible en la formació i l’evolució d’aquesta cultura. D’altra banda, si acceptem que les Guàrdies és un assentament especialitzat a temps complet, això posa en evidència que es tracta alhora d’un assentament dependent o, millor dit, no autosuficient. Per tant, és lògic pensar en un intercanvi de productes i/o serveis entre uns i altres centres. Un altre fet que s’ha de destacar és la documentació d’una altra important activitat econòmica detectada al jaciment, com és l’emmagatzematge de productes agraris. El camp de sitges excavat a les Guàrdies implica una concentració de producció més gran que la que els seus habitants podrien produir o consumir. Per tant, això vol dir que s’havien de recaptar en aquest punt els excedents agraris d’una àrea geogràfica més gran. És aquesta una activitat que, segons la lògica de mercat, comporta el fet de ser controlada per qui posseeix el control polític i militar de la zona, per a la seva redistribució i/o comerç amb l’exterior. Hem de suposar que aquests excedents es portaven riera avall, molt probablement cercant l’ancoratge documentat a la platja del Francàs, per tal de ser intercanviats amb altres pobles de la Mediterrània, potser, si tenim en compte les importacions amfòriques trobades a les Guàrdies, principalment amb el món púnic ebusità. En aquest darrer sentit, hem de recordar que les Guàrdies es troba en un indret que està estratègicament ben situat, prop d’una de les vies de comunicació de la costa interior més concorreguda a la zona com és la riera de la Bisbal. Aquest factor ajuda, doncs, a explicar la presència del camp de sitges, com a zona de recaptació d’excedents per a una posterior redistribució o comerç, tant des d’un punt de vista extern com intern. A favor d’aquestes hipòtesis hi ha també la gran quantitat i varietat del conjunt material ceràmic del segle iii a.C. rescatat en aquest jaciment, no tan sols pel que fa al material amfòric, sinó també a la vaixella fina. Aleshores, si partim de la idea que en aquest indret sols es documenten estructures habitacionals per a una família extensa de ferrers, aquesta abundància de materials només s’explica si es tracta d’un lloc força afluït de gents (indígenes o/i estrangers), la qual cosa ens portaria a intuir aquest centre com un lloc de constant intercanvi comercial tant des d’un punt de vista intern com extern. També és interessant remarcar el fet que aquest assentament fou creat ex novo entorn a l’any 300, coetani a la creació d’altres camps de sitges del territori (Mas Castellar o Vinya d’en Pau). Aquest fet fa reflexionar sobre un canvi de les estructures econòmiques agràries i potser també un canvi en la seva tecnologia (en aquest cas introducció o intensificació del treball del ferro amb relació a les eines per a les tasques agrícoles) en un moment en què sembla donar-se una ordenació més homogènia del territori i en què s’intensifiquen l’agricultura i els estocs cerealístics. Quant a la problemàtica del període Ibèric Final, moment en què aquestes comunitats indígenes entren en el procés de transformació fruit del

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Antoni Rigo et al.

05. Proto 2

319


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 320

contacte imperialista romà, es detecta clarament a les Guàrdies un moment de canvis importants com és el que es dedueix de la fase d’abandó de les construccions de principis del segle ii a.C., on tan sols s’ocupen tres recintes, i la construcció d’uns nous edificis. Cal destacar, d’altra banda, que el nou assentament segueix les pautes constructives indígenes, en ple segle ii a.C., la qual cosa té clares implicacions des del punt de vista socioeconòmic. Destacable és també que l’abandó definitiu es produeixi a mitjan segle i a.C., de forma que coincideix amb el funcionament de les primeres fundacions de vil·les romanes a la zona com per exemple el Mas Vilarenc. Bibliografia En aquesta bibliografia citem exclusivament aquells estudis que fan referència directa al jaciment de les Guàrdies Asensio, D.; Ferrer, C.; Morer, J.; Pou, J.; Sabaté G. (1999) «El poblament ibèric al Vendrell: estat de la qüestió». Miscel·lània Penedesenca XXIV, pàg. 55-70. Asensio, D.; Belarte, C.; Sanmartí, J.; Santacana J. (1998) «Paisatges ibèrics. Tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període Ibèric Ple». A: Actas del Congreso internacional Los iberos, príncipes de occidente. Las estructuras de poder en la sociedad ibérica. València, pàg. 373-386. Barrasetas, E.; Morer, J.; Rigo A. (1997) «Les intervencions arqueològiques a l’autopista A-16: valoració de conjunt». A: Tribuna d’Arqueologia 1996-1997. Barcelona, pàg. 67-98. Garcia, J. Morer, J. Rigo, A. (1999) «El Fondo del Roig (Cunit). Un nucli camperol ibèric de la Cossetània». Miscel·lània Penedesenca XXIV, pàg. 177-196. Morer, J.; Rigo, A. (1998) «Noves dades per a l’estudi del poblament en època ibèrica a la costa oriental de la Cossetània». Citerior, 2, pàg. 129-152. Tarragona.

Les Guàrdies. Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica

Morer, J.; Rigo, A. (1999) Ferro i ferrers en el món ibèric. El poblat de les Guàrdies (El Vendrell).

320

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 321

Fondo del Roig (Cunit, Baix Penedès). Un nucli camperol ibèric de la Cossetània JOAN GARCÍA TARGA JORDI MORER DE LLORENS ANTONI RIGO JOVELLS (CODEX- Arqueologia i Patrimoni)

Introducció El jaciment del Fondo del Roig és un assentament d’època ibèrica que es troba situat dins el terme municipal de Cunit, a la comarca del Baix Penedès, a uns 2 km en línia recta de la línia de costa i al nord del nucli antic del poble. El paratge és conegut com a Fondo del Roig i es troba al nord-oest de Cal Pla i a l’est de la urbanització Can Moles Dos. No es pot dir que la zona gaudeixi d’un control visual estratègic ja que diversos turons impedeixen molt aquesta visió. Tot i aixó, s’arriba a veure el mar en algun punt, però no es controlen les valls que pugen des de la costa cap a l’interior. Aquest nucli s’ha d’incloure culturalment dins la tribu ibèrica dels cossetans. El descobriment d’aquest jaciment fou conseqüència del projecte de construcció de l’autopista A-16 entre Sitges i el Vendrell.1 La intervenció arqueològica pròpiament dita es va dur a terme entre el mes de novembre de 1995 i el mes de febrer de 1996, en diverses fases consistents en la prospecció superficial intensiva, la delimitació de les restes i l’excavació en extensió.2 Posteriorment, la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat va decidir, ateses les seves característiques, incoar la declaració com a BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) i fer conservar les restes (figuras 1-2 i 6). Per aquest motiu es va procedir a la protecció i cobriment de les restes3 i a la construcció d’un pont per tal de poder adequar posteriorment el jaciment per a la visita pública. Actualment, doncs, l’assentament es troba cobert, en part sota l’autopista i en part a fora, esperant que el corresponent descobriment i la musealització es duguin a terme. 1. La localització fou fruit d’una primera prospecció superficial feta en tot el traçat de l’autopista pels arqueòlegs Conxita Ferrer i Jordi Morer a partir de la programació establerta pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. 2. CODEX-Arqueologia i Patrimoni va fer els treballs, dirigits per Joan Garcia Targa i Antoni Rigo Jovells. 3. Aquestes tasques es dugueren a terme sota la direcció dels arquèolegs de CODEX-Arqueologia i Patrimoni, Conxita Ferrer i Antoni Rigo.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Garcia et al.

05. Proto 2

321


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 322

Figura 1 Vista aèria del jaciment. Figura 2 Vista general de l’assentament.

Tots els treballs van ser finançats a través de l’impost sobre l’1 % cultural, gràcies a un conveni signat entre l’empresa concessionària AUCAT i la Generalitat de Catalunya.4 Descripció del jaciment

El Fondo del Roig

El jaciment del Fondo del Roig es presenta, des d’un punt de vista estructural, com un conjunt constructiu amb una planta de forma aproximadament quadrada o rectangular, d’unes dimensions que, en la part conservada, són de 360 m2. Es tracta d’una sèrie d’àmbits o habitacions juxtaposats, amb uns murs de tanca comuns. En la forma que té actualment està format per 16 àmbits diferenciats, de formes i mesures també diferents (figuras 3-4, 1-2). D’aquest assentament se n’han pogut excavar tres dels límits (nord, est i oest), mentre que el quart (sud) ha estat destruït per les tasques de conreu que s’havien desenvolupat a la zona. Amb tot, la mateixa planta i l’estratigrafia propera ens fan pensar que no es podia estendre gaire més en aquest sentit. A causa de les limitacions imposades per l’extensió de l’àrea expropiada per a la construcció de l’autopista, l’extrem sud-oest de l’assentament no s’ha pogut excavar ni s’han pogut fer sondejos més enllà d’aquests límits (figuras 3-4). En aquest sentit, la prospecció superficial del terreny va permetre detectar algunes concentracions de materials cap a la zona més plana. Per tant, no es pot descartar la possibilitat de l’existència de més restes arqueològiques, les quals podrien ser, per exemple, dependències annexes o sitges. Malgrat tot, això resta només en el camp de les hipòtesis i únicament es podria confirmar o desmentir amb la intervenció corresponent. Després de l’anàlisi de l’estratigrafia i de les estructures ha estat possible identificar l’existència de dues fases constructives, la segona de les quals comporta una sèrie de reformes sobre el mateix conjunt bàsic existent en la primera. Aquestes reformes es detecten clarament a les habitacions que es troben a la part nord (figura 4). Lògicament, la fase que coneixem millor és la segona pel fet que té l’aspecte en què ens ha arribat fins als nostres dies.

322

4. Hem d’agrair la col·laboració de l’equip topogràfic de l’empresa GPO, que duia a terme la direcció d’obra.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 323

Figura 3 Planta arqueològica de la primera fase constructiva

Cal assenyalar, però, la dificultat que comporta, en alguns punts, l’adscripció de les estructures a cadascuna de les fases amb total seguretat, ja que es tracta sovint de consideracions constructives que no tenen, malauradament, una plasmació estratigràfica. Per tant, hem de considerar que alguns dels fets constructius observables poden respondre a un simple mètode o procés constructiu i no tenen perquè implicar necessàriament unes reformes que diferenciïn diverses fases, mentre que en altres casos sí que pot ser així. D’altra banda, el fet que les reformes siguin purament constructives i no es reflecteixin en anivellaments o canvis de pavimentacions detectables (ja que el sòl d’utilització és sovint el propi terreny natural amb algunes regularitzacions) fa difícil la seva interpretació. En conseqüència, els criteris que hem seguit per atribuir alguns fets constructius a reformes en l’assentament es basen, d’una banda, en la naturalesa de les pròpies relacions entre estructures i, d’una altra, en la significació que prenen en entrar a valorar-les conjuntament. Això vol dir que no es pot negar totalment la possibilitat que hi hagi hagut alguna reforma de caire més puntual que les que aquí considerem i que passem a establir a continuació:

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Garcia et al.

05. Proto 2

323


22/9/07

10:58

324

Página 324

Primera fase (figura 3) L’assentament es caracteritza, en un primer moment, com un conjunt de planta rectangular, en el qual es distingeixen un mínim de 12 àmbits. Respecte a la planta final, identificable amb la segona fase, es diferencia bàsicament perquè el que en aquell moment són les habitacions 5, 6, 7 i 8 del sector nord, en aquesta primera fase constitueixen un únic àmbit (figuras 3-4). Com a elements definitoris del conjunt podem esmentar els punts següents: Sembla que es diferencia un sector nord, configurat per un gran espai central de 14,5 x 4,5 m i una habitació independent a cadascun dels extrems est i oest (habitacions 4 i 9, respectivament). El sector sud és molt menys homogeni, amb uns espais grans com són els àmbits 12 i 13, amb formes no regulars. L’accés es faria bàsicament des del sud, donat que es detecten unes comunicacions entre espais de sud a nord. El gran àmbit central del sector nord, tindria l’accés a través d’uns espais allargats i estrets (àmbits 14 i 3) que podrien complir una funció precisament de passadís. Tot i així, sembla que hi ha una altra obertura en el mur de tancament nord que podria haver proporcionat un accés directe des de l’exterior per aquest costat. Pel que fa a la interpretació de la funcionalitat dels àmbits, es fa difícil establir-la amb claredat, i per aquest motiu ens limitarem a remarcar alguns aspectes concrets. En primer lloc, sembla que s’evidencia l’existència d’uns espais més regulars en el que hem denominat sector nord, mentre que els del sector sud són més irregulars, tant en la forma com en les dimensions. Al mateix temps, les estructures com són sitges, un espai de planta circular, o algun retall de funció indeterminada es troben en el sector sud. Per tot això, pensem en la possibilitat que el sector sud respongui més a una zona de treball i emmagatzematge així com d’espais distribuïdors. En aquest sentit, no descartem la possibilitat que algun d’aquests àmbits, com és el cas de l’habitació 13 i, sobretot, de la 12, corresponguessin a espais oberts sense cobrir (figura 9). Una consideració especial mereixen els àmbits 14 i 3, per les seves dimensions i forma i per l’accés que devien proporcionar al gran àmbit central del sector nord. També cal assenyalar que en l’habitació 14 s’ha documentat un paviment format per un enllosat de pedres planes no detectat en cap altre sector, el qual presenta un cert pendent en sentit nord-sud i que podria venir a reafirmar la hipòtesi de considerar aquesta zona com a espai de comunicació. Si continuem amb el tema de les pavimentacions, hem de ser molt prudents, atès que se n’han conservat molt poques i ens han arribat en molt mal estat i que tampoc podem afirmar sovint amb certesa si ja funcionaven en la primera fase constructiva o si bé només ho feien en la segona. En tot cas, cal admetre que no ens aporten noves dades pel que fa a la funcionalitat de les diferents dependències.

El Fondo del Roig

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 325

Figura 4 Planta arqueològica de la segona fase constructiva

Segona fase (figura 4) La segona fase es constata a través d’una sèrie de fets constructius que prenen sentit un cop valorats en el seu conjunt, i que passem a comentar a continuació: Es construeixen una sèrie de murs que compartimenten l’espai central del sector nord de la primera fase en quatre habitacions diferenciades, de forma que es configuren els àmbits 5, 6, 7 i 8. Es procedeix al desmuntatge d’una part del mur que delimita les habitacions del sector nord pel sud, fet que comporta que els àmbits numerats com 3 i 8 passin a ser en realitat un únic espai. S’obren tres portes que donen accés als nous àmbits creats en el sector nord. D’aquesta forma es comuniquen les habitacions 12 i 5, les 13 i 6 (figura 5), i les 2 i 7 (figura 7). Es construeix un reforç del mur nord de tanca de l’assentament. Presenta uns 0,90 m d’amplada com a mitjana i tan sols afecta part de les estances (habitacions 6, 7, 8, 9). L’habitació 5 presenta només aquest afegit en 0,35 dels 4,10 m de llargada total del mur nord (figura 6).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Garcia et al.

05. Proto 2

325


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 326

Figura 5 Detall de l’habitació 6. Segona fase constructiva. Figura 6 Vista general de les estructures del sector nord. En primer terme, habitació 5. Figura 7 Detall de l’habitació 7, porta de comunicació amb l’habitació 3. Segona fase constructiva.

El Fondo del Roig

Es du a terme el tapiat de la possible porta que originalment sembla haver-hi des de l’exterior pel nord, per tal d’inutilitzar-la. Sembla ser que és en aquest moment quan es construeix en l’àmbit 6 una base de pedra circular i quan es crea un paviment en la mateixa habitació, consistent en un sòl de terra piconada, enlluït en la seva superfície (figuras 4 i 5). Així mateix hi ha altres elements que resten més dubtosos pel que fa a la seva atribució a una o altra fase. En primer lloc, s’han detectat restes de pavimentacions en els àmbits 5 i 7, per la qual cosa pensem que és probable que calgui situar-los igualment en aquesta fase. Un altre element interessant és l’afegit d’una estructura al mur que divideix els àmbits 11 i 12. En aquest cas només es pot afirmar que reflecteix un fet constructiu, però no hi ha més indicis de pertinença a la primera o a la segona fase. Encara més dubtós és si el mur que separa els àmbits 2 i 13 conté també un element afegit del mateix tipus o no. Els hem volgut remarcar aquí perquè els reprendrem posteriorment. En general, doncs, sembla que en aquesta fase es fa encara més evident

326

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 327

la dicotomia entre sector nord i sector sud, en el sentit que el nord resta dividit en una sèrie d’habitacions de formes i mesures més regulars. Pel que fa al sector sud, en canvi, no es detecten canvis estructurals. L’anàlisi de tot el conjunt constructiu i les reformes que es produeixen de forma sincrònica ens ha portat finalment a considerar la hipòtesi que en el sector nord s’aixequés un segon pis (figura 9). Els elements que han portat fins a aquesta possibilitat són l’alçada important del mur perimetral nord del qual s’ha conservat una alçada de fins a 1’20 m (figura 5), d’una banda; el fet que es creï un reforçament important d’aquest mur per l’exterior, en segon lloc; i la construcció d’uns murs divisoris en el que era una gran habitació en la fase precedent, la qual cosa faria possible la col·locació de bigues per aixecar un segon pis, mentre que això no seria factible amb la configuració anterior de l’espai. Tot i que, malauradament, l’estratigrafia no aporta dades que puguin confirmar aquesta hipòtesi, alguns dels elements constructius que es documenten podrien arribar a ser interpretats com a caixes d’escales, com és el cas de les estructures abans esmentades de separació entre els àmbits 11 i 12 (figuras 4 i 8) i entre els 2 i 3 (figura 4). En l’aspecte de distribució de l’espai, es fa encara més clar que el sentit de comunicació bàsic entre àmbits es produeix en sentit sud-nord, ja que l’única possible entrada a l’assentament des de l’exterior pel nord resta clarament tapiada, al mateix temps que la comunicació sud-nord es veu accentuada per l’obertura de noves portes entre els àmbits del sector nord i els del sector sud (figura 4). Així mateix, l’anàlisi de la planta resultant pot fer-nos pensar en l’estructuració del conjunt en tres blocs que, en el seu moment, funcionessin amb certa independència dins del conjunt: Un primer bloc (est) estaria format per les habitacions 4 i 5 del sector nord i 11 i 12 del sector sud. L’estat de conservació, molt deteriorat, en què es va documentar el mur sud d’aquest bloc ens fa impossible d’establir l’existència o no d’una porta d’accés des d’aquesta banda. Un segon bloc central seria el format per les habitacions 6 i 7 del sector nord i 1, 2, 13 del sector sud amb un possible accés des de la plana. Un tercer bloc (oest) estaria format per les habitacions 8 i 9 del sector nord i 3, 10, 14, 15 i 16 del sector sud, amb la seva corresponent entrada; en aquest grup és, però, on a causa del mal estat de conservació es fa més difícil concretar comunicacions entre espais. Pel que fa a la interpretació funcional, són poques les dades objectives amb què comptem. Haurem de partir, per tant, d’uns punts bàsics, similars als que consideràvem en la primera fase. Així, doncs, en el sector nord s’observa una certa regularitat dels espais que formen cinc habitacions en bateria, totes elles amb accés individualitzat des del sud. Aquests àmbits són també els que presenten restes de pavimentacions, siguin de tipus més homogeni, o bé consistents en simples regularitzacions del terreny natural, mentre que no s’han detectat restes de cap llar de foc.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Garcia et al.

05. Proto 2

327


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 328

Figura 8 Detall de les habitacions 4 i 11.

El Fondo del Roig

Cal destacar la presència en l’àmbit 6 d’una base de pedra de forma circular, de 0,50 m d’alçada per 0,85 m de diàmetre (figuras 4 i 5). Les interpretacions que semblen més adients respecte a la seva funcionalitat són les següents. En primer lloc, podria considerar-se com una base sobre la qual devia haver-hi una pedra de molí, mentre que una segona hipòtesi s’orienta cap a la consideració d’aquest espai com destinat a activitats de caràcter ritual. El paral·lel més proper el trobem al poblat ibèric de les Toixoneres o Alorda Park, Calafell (Sanmartí, Santacana, 1992), on es va documentar una estructura similar, associada amb el sacrifici d’animals, concretament d’ovicàprids. Una altra estructura similar es va localitzar al jaciment de Can Balençó a Argentona (Maresme) on no es varen obtenir dades per a la seva interpretació (Carreras et al., 1995). També a la part central d’aquest àmbit es va poder recuperar part d’un paviment, del qual es va trobar tant la preparació del pis (un terra de tonalitat vermellosa intensa amb granulat de pedra petita), com una superfície enlluïda d’uns 2 cm de gruix que evidenciava una clara acció antròpica continuada (figura 5). Per tal d’intentar establir la funcionalitat de l’habitació i de la base de pedra en concret, es va procedir a l’anàlisi corresponent, la qual va constatar la presència de diversos àcids que s’associen a greixos d’origen animal. La interpretació d’aquestes dades denota una certa varietat de possibles funcions atribuïbles a aquest espai: una de caràcter habitacional segons la qual aquest paviment devia estar cobert per pells d’animals; una segona de caràcter industrial que considera aquest espai com a lloc per assecar carns o embotits i una darrera, que identifica aquest espai com a lloc destinat a rituals associats amb animals.5 Respecte al sector sud, serien vàlides les consideracions fetes en la

328

5. Les anàlisis i interpretacions corresponents de les dades obtingudes les va fer Jordi Juan Tresserras.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 329

Figura 9 Restitució hipotètica del conjunt (Dibuix: Rosa Palau)

interpretació de la primera fase, ja que no sembla que es produeixin reformes en aquesta zona. Recordem la presència de tres sitges (figuras 3-4, 10), la irregularitat de forma i dimensions dels espais. Cal introduir aquí, però, ja que només és segura la seva presència en aquesta fase, la documentació de l’única llar de foc de l’assentament a l’habitació 15, mentre que a la resta d’àmbits d’aquest sector no es detecten ni tan sols pavimentacions. En conseqüència, pensem que es pot treballar sobre la hipòtesi d’unes tasques relacionades amb l’agricultura al sector sud si interpretem les sitges aparegudes com dipòsits d’emmagatzematge de gra, la qual cosa sembla confirmada pel fet que no hi ha cap indici que porti a considerar els àmbits corresponents com a llocs d’habitatge, per la manca de paviments, de llars de foc (excepte en un cas), i per la irregularitat i les dimensions dels espais. En tot cas, doncs, restaria el dubte sobre l’habitació 15. Així mateix, recordem el que ja s’ha comentat anteriorment sobre la possibilitat que alguns d’aquests espais no estiguessin coberts (figuras 2-4 i 9).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Garcia et al.

05. Proto 2

329


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 330

Més difícil és la interpretació del sector nord. Les formes i dimensions dels àmbits d’aquesta zona podrien ser, en principi, més adequats per desenvolupar una funció de llocs d’habitatge i, de fet, la diferenciació estructural clara entre sector sud i nord, podria venir a avalar aquesta hipòtesi (figura 4). Així mateix, si es considerés la possibilitat de trobar-nos davant de tres blocs, es podria pensar en uns primers espais de treball i emmagatzematge i uns altres d’habitació, al fons. D’altra banda, però, s’introdueixen alguns elements de dubte, com són: la manca de llars de foc i l’explicació de l’estructura circular apareguda a l’àmbit 6, ja que, segons la interpretació que se’n faci pot variar sensiblement l’atribució a una funció concreta. Finalment, si hi pogués haver hagut un segon pis en aquest sector, restaria la possibilitat que fos aquest l’ocupat per espais d’habitatge pròpiament dits. Pel que fa al final de l’ocupació de l’assentament, l’estratigrafia sembla indicar-ne un abandonament total, per motius desconeguts, i un deteriorament progressiu dels diversos espais materialitzat en els diversos nivells d’enderroc documentats.

Figura 10 Detall de la sitja documentada a l’habitació 13. Sector sud.

Datació i evolució de l’assentament

El Fondo del Roig

Per diversos motius, esdevé difícil fer un seguiment acurat del procés de fundació, ocupació i evolució del conjunt constructiu descrit. D’una banda, el fet que els murs recolzin directament sobre la roca no ens ofereix estrats relacionables amb la seva fonamentació i, d’una altra, els nivells inferiors a les pavimentacions no han proporcionat elements ceràmics que permetin concretar marges temporals més precisos. De fet, al llarg de tota l’excavació han estat molt escadussers els materials d’importació que són els que proporcionen dades més fiables. També és un obstacle el fet de no haver trobat estrats d’abandó pròpiament dits, ja que l’estrat que amortitza els possibles nivells d’ús és el de la pròpia paret de tàpia caiguda, amb la consegüent manca de materials. Tot i així, es poden fer algunes consideracions. Els pocs estrats que formen els nivells d’ús només han proporcionat, pel que fa a les importacions, alguns fragments d’àmfora púnica ebusitana i un fragment de ceràmica àtica de vernís negre. Això, juntament amb l’antiguitat de les poques formes de ceràmica comuna ibèrica identificades i la manca de produccions més modernes ens fa pensar en una fundació de l’assentament en l’Ibèric Ple i, més concretament, a començaments del segle iv a.C.

330

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 331

En canvi, respecte a les reformes produïdes en l’hàbitat a la segona fase (figura 4) no hi ha absolutament cap dada que proporcioni una datació objectiva. Pel que fa a l’abandó, cal dir que els estrats d’enderroc presenten uns materials ceràmics i un marc cronològic molt similar als que ens ofereixen els paviments. Això, però, no és massa significatiu donat que, com ja hem comentat, es tracta simplement de la tàpia constructiva caiguda. En conseqüència, cal prendre en consideració els materials aportats per l’estrat superficial i per la prospecció intensiva de la zona. En l’estrat superficial s’han localitzat alguns fragments de ceràmica de vernís negre que semblen correspondre a produccions precampanianes, tot i que estan en molt mal estat, així com un únic fragment identificat com a Campaniana A i, al seu costat, alguns possibles fragments d’àmfora grecoitàlica, mentre que és absent l’àmfora itàlica. També en la prospecció superficial es van localitzar alguns fragments que han estat classificats com ceràmica de vernís negre del taller de Roses. Tot això ens porta a pensar que l’assentament es va abandonar abans del canvi del segle iii a.C. al segle ii a.C. i, molt probablement, entorn a mitjan segle iii a.C. Algunes consideracions generals A partir del conjunt de dades extretes dels treballs d’excavació arqueològica, podem dir que el Fondo del Roig és un assentament ibèric del període Ibèric Ple (segles iv - iii a.C.). Aquest nucli destaca, a banda del bon estat de conservació d’alguna de les seves parts, pel fet de representar un centre de producció agrària que pot portar llum a les hipòtesis que s’estan desenvolupant sobre les jerarquies de nuclis i organització del territori. En efecte, aquest centre no se’ns presenta com un gran nucli de poblament, i no tindria res a veure ni amb el que genèricament es denomina com a «ciutats», ni amb el que es denomina «poblats». De fet, és una construcció estructurada en diversos àmbits, on no hi ha cap tipus d’urbanisme, ni carrers, ni estructures defensives. Però, no obstant això, no és tampoc una simple casa de pagès o cabana situada al costat d’uns camps de conreu, sinó que apareix com un nucli més gran, ocupat segurament per una família extensa, i ben organitzada. En conseqüència, havia de restar inserit en una organització territorial més àmplia. Una de les aportacions que fa a la investigació és que ajuda a constatar, juntament amb altres jaciments, l’existència d’un poblament i una organització territorial complexos. Pel que fa als models territorials aplicats a la zona de la Cossetània, ens hem de remetre sempre als diversos estudis que han estat publicats. Dins la catalogació inicial que s’establia, el Fondo del Roig hauria de ser considerat com un nucli «de tercer ordre», categoria que es definia com formada per petits nuclis camperols de poblament dispers (Sanmartí i Santacana 1986).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Garcia et al.

05. Proto 2

331


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 332

Tant l’excavació en concret de l’assentament que aquí presentem com la d’altres jaciments al llarg de la mateixa autopista A-16 (Barrasetas, Morer, Rigo, 1998; Morer i Rigo, 1998) han confirmat l’existència d’un bon nombre d’aquests nuclis, al mateix temps que sembla detectar-se una certa diversitat pel que fa tant a dimensions com a funcionalitats. De forma hipotètica, per exemple, es pot pensar: que el Fondo del Roig i el Corral d’en Guardiola (Vilanova i la Geltrú) correspondrien a explotacions agrícoles de dimensions mitjanes; que les Guàrdies (el Vendrell) seria un centre especialitzat en metal·lúrgia del ferro i redistribuïdor d’excedents de producció (Morer i Rigo 1998). Aquestes dades s’afegeixen al model de jerarquització territorial ja establert (Miret, Sanmartí, Santacana, 1984, Sanmartí i Santacana 1986 i 1992, Benet ET AL., 1992, Pou, Sanmartí, Santacana, 1993), de manera que aquest model és cada vegada més complex. Bibliografia Asensio, D.; Belarte, C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1998), «Paissatges ibèrics. Tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de catalunya durant el període Ibèric Ple». A: Simposi Els ibers, prínceps d’Occident. Barcelona 1998. En premsa. Barrasetas, E.; Morer, J.; Rigo, A. (1998), «Les intervencions arqueològiques a l’autopista A-16: valoració de conjunt». A: Tribuna d’Arqueologia 1996-1997, p. 67-98. Barcelona, 1998. Benet, C.; Burés, L.; Carreté, J. M.; Fàbrega, X.; Macias, J. M.; Remolà J. A. (1992) (CODEX SCCL) «Intervenció arqueològica en els assentaments ibero-romans de l’Albornar (Baix Penedès)». Revista d’Arqueologia de Ponent [Lleida] (1992), núm. 2. Carreras, N.; Fàbrega, X.; Llobet, C.; Puerta, C.; Rich, A.; Rigo, A. (1995), «Excavacions a la variant de Mataró». A: Autopistes i arqueologia. Memòria de les excavacions en la prolongació de l’autopista A-19. Barcelona 1995. García Targa, J.; Morer, J.; Rigo, A. (1996) «El Fondo del Roig (Cunit). Un nucli camperol ibèric de la Cossetània». A: IX Jornades d’Estudis Penedesencs: el poblament ibèric al Penedès. Institut d’Estudis penedesencs. Calafell. [En premsa] Miret, M.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1984) «Distribución espacial de núcleos ibéricos: un ejemplo en el litoral catalán». A: Arqueología espacial. Coloquio sobre distribución y relaciones entre los asentamientos, vol. 4. Terol, 1984, p. 173-186. Morer, J.; Rigo, A. (1998), «Noves dades per a l’estudi del poblament en època ibèrica a la costa oriental de la Cossetània». Citerior 2, p. 129-152. Tarragona 1998. Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1993) «El poblament ibèric a la Cessetània». Laietània 8, p. 183-206. Mataró 1993. Sanmartí, J.; Santacana, J. (1986), «La jerarquia de nuclis en el poblament ibèric de la costa del Penedès». A: Protohistòria catalana, 6è Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà, 1986, p. 227-243.

El Fondo del Roig

Sanmartí, J.; Santacana, J. (1992), El poblat ibèric d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès). Barcelona 1992.

332

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 333

La intervenció arqueològica al Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta). Campanya de 1999 DAVID BEA I CASTAÑO ALBERT VILASECA CANALS Cota 64 S.L.

JORDI DILOLI I FONS Àrea d’Història Antiga. Universitat Rovira i Virgili.

Introducció La realització d’unes obres durant el 1999 al costat del cementiri del municipi de Vilalba dels Arcs, al turó anomenat de la Mare de Déu dels Dolors o del Calvari, va permetre la localització, per part del Centre de Recerques del Patrimoni de Vilalba dels Arcs, d’una sèrie de restes arqueològiques. La descoberta fou notificada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, de manera que s’inicià, entre els dies 28 de juny i 10 de juliol de 1999, una campanya d’excavacions al tossal que va permetre documentar la presència a l’indret d’un jaciment constituït per les restes d’una estructura arquitectònica singular associada a un conjunt de materials que podrien adscriure’s cronològicament a la Primera Edat del Ferro1. Situació del jaciment Situació geogràfica i descripció de l’entorn El jaciment protohistòric del Calvari es troba situat sobre un turó esperonat orientat envers el nord-oest, a 440 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Si bé el tipus de formació que acull el jaciment és un més dels relleus típics d’aquesta regió, caracteritzada, a partir d’una alçada generalitzada que oscil·la entre els 300 i els 350 m, per estar formada per tot un seguit d’ondulacions no massa elevades que emmarquen petites valls constituïdes als voltants de rierols intermitents, el tossal del Calvari, conegut també com de la Mare de Déu dels Dolors, té una disposició estratègica més avantatjosa, ja que per la seva posi1. L’excavació fou encarregada a l’empresa Cota 64 SL, de Tarragona, i es va fer amb la col·laboració de l’àrea d’Història Antiga de la Universitat Rovira i Virgili, amb la participació de David Bea, Albert Vilaseca, Jordi Diloli, David Lozano, Olga Solé, Montse Corominas, Cèlia Martínez, Marta Bru, Susanna Adell, Paloma Aliende i Enric Vilalta.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Bea et al.

05. Proto 2

333


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 334

Figura 1 Situació del jaciment del Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs).

Turó del Calvari, 1999

ció controla les fondalades que formen dues escorrenties, l’una, a l’oest, que travessa la vall de Vinyes i que el separa del turó on trobem actualment el poble de Vilalba, i l’altra, a l’est, descendint des del Pinar de Martell per unir-se a la primera als peus del turó del Calvari formant la capçalera del barranc de Voravall-riera de Sant Pau que, en direcció nord, va a desguassar al riu Ebre. Aquesta disposició morfològica del tossal defineix en forta mesura les seves característiques físiques, ja que determina el seu camp visual, que es desplega bàsicament devers al nord, sempre condicionat per l’alçada dels relleus que l’envolten, concretant-se pràcticament en el curs del rierol que es forma als seus peus, així com sobre les valls que s’estenen a les seves vessants dreta i esquerra. També els accessos al jaciment es veuen subordinats als seus condicionants físics, ja que les vessants est i oest, que descendeixen vers les depressions adjacents, dificulten, pel fort pendent, l’accés a peu, a l’igual que passa a l’extrem nord,2 restant sols el costat sud com el de més fàcil accessibilitat. En aquest sentit hem d’indicar que els treballs arqueològics que hem fet durant la

334

2. Tanmateix, en aquest cas hem de ser prudents, ja que sembla per les dades que tenim actualment que en aquest punt la forma original del turó hauria pogut ser alterada.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 335

Figura 2 Vista general del turó del Calvari.

campanya de 1999 ens han permès delimitar part d’una estructura turriforme de planta el·lipsoïdal, amb un fort reforç (un reompliment de pedres de més de 3 m d’amplada) just en aquest punt, possiblement el que, com a més accessible, devia necessitar més protecció. Pel que fa a les possibilitats econòmiques de l’entorn, es devien limitar a l’explotació agrícola de les valls, on no és difícil trobar-hi punts d’aigua, i a l’activitat ramadera que podria desenvolupar-se a les zones amb més pendent. També podrien aprofitar-se els boscos circumdants, que durant la Protohistòria devien ocupar pràcticament tota la zona. Quant a la xarxa fluvial de l’altiplà on s’estén el terme municipal de Vilalba dels Arcs, la presència de corrents d’aigua és efímera i escassa, ja que està constituïda bàsicament per alguns barrancs o rierols intermitents que desguassen a la riba dreta del riu Ebre. A banda d’aquestes escorrenties destaca a l’oest la presència del riu Algars, l’únic que no té caràcter intermitent i que de sud a nord trenca aquesta gran regió per desguassar al riu Matarranya, afluent de l’Ebre. De fet, però, el riu Algars, a l’igual que el Matarranya, el Canaleta o el mateix riu Ebre, que limita pel nord aquest espai natural, es troben força allunyats de l’enclavament arqueològic, a distàncies variables que en cap cas són inferiors als 10 km. Tanmateix, l’existència, tal i com hem assenyalat abans, d’abundants fonts i manantials que sorgeixen prop dels barrancs o en els límits entre formacions permeables i impermeables proporcionen el suficient cabal, perquè aquesta mancança d’escorrentia no perjudiqui la presència d’establiments humans i petites explotacions agrícoles i ramaderes, almenys durant l’antiguitat.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Bea et al.

05. Proto 2

335


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 336

Figura 3 Planta del sector exca-

Situació del jaciment del Calvari

vat amb un primer pla de l’habitació interior (àmbit 1).

L’entorn geològic Des del punt de vista geològic, l’àrea on es troba situat el tossal del Calvari s’inscriu a les Catalànides, a l’extrem meridional de la Conca de l’Ebre que afronta amb la serralada Prelitoral, formació que la separa de la Depressió de Tortosa. La història geològica de la regió està lligada, doncs, a l’evolució general d’aquest sector dels Catalànides. A començaments del Terciari, és a dir, durant el Paleogen, comença una etapa orogènica que repercutirà en l’evolució de la regió, ja que l’antic massís de l’Ebre es convertirà en una conca sedimentària interior, registrant-se un domini generalitzat a la zona de sedimentació continental de caràcter fluvial. A finals de l’Oligocè s’arribarà a una estabilitat tectònica i s’instal·larà un sistema fluvial que constitueix el reompliment de la Conca de l’Ebre, xarxa fluvial que incidirà sobre el sistema morfogenètic durant l’Holocè, definint la configuració orogràfica actual. Quant als materials que componen aquest indret, es tracta principalment de margues i calcàries d’origen terciari, elements que constitueixen els dipòsits de reompliment de pràcticament tota aquesta gran plana que, d’est a oest, entre Gandesa i Alcanyís, i de nord a sud, entre Riba-roja d’Ebre i Vallde-roures, conforma l’extrem meridional de la depressió de l’Ebre, de manera que tot el conjunt es tracta d’un complex sistema deposicional típicament fluvial amb seqüències de reompliment positives i estructures tractives. L’edat dels materials sembla correspondre a l’Oligocè superior, i fins i tot potser al Miocè inferior (Aquitanià) per als nivells superiors, havent-se sedimentat de forma continuada des de finals del Cretaci (Paleocè) fins al Miocè, destacant el caràcter carbonatat de les unitats inferiors davant del detrític groller de les superiors. Pel que fa a l’explotació econòmica del medi geològic, hem d’indicar que a l’entorn del jaciment del Calvari els recursos miners són pràcticament inexistents, si bé la formació de fons endurits o hard-grounds (mineralitzacions estratiformes) enriquits amb minerals de ferro sí que es troba ben representada a les comarques del curs inferior de l’Ebre, on hi ha venes ferruginoses que han

Figura 4 Detall del sistema de construcció: Sòcol de pedra i paret de tovot. Es pot observar l’encaix i el forat

Turó del Calvari, 1999

de biga.

336

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 337

Figura 5 Vista general de l’estructura turriforme.

intentat ser explotades amb èxit desigual, destacant-se als Ports de Tortosa-Beseit — Terra Alta, Matarranya i Baix Ebre— les mineralitzacions de laterites3 més meridionals dels Països Catalans, entre les quals cal destacar els jaciments de Fontespatlla (Matarranya) i els d’Horta de Sant Joan (Terra Alta), on s’han explotat diverses vegades al llarg de la Història, o els jaciments de lignits i bauxites de Fontespatlla i Beseit (Matarranya). Al sud del terme de Gandesa hi trobem hard-grounds del Dogger que han estat també explotats com a mines de ferro, amb, però, molt poc èxit, a l’igual que els lignits i bauxites de Prat de Compte. Antecedents arqueològics de la zona A l’hora d’analitzar l’evolució històrica d’aquesta regió durant l’antiguitat, difícilment podem separar el que és aquest territori de les terres veïnes: a orient, hi trobem les comarques que conjuntament amb la Terra Alta formen el que hom ha anomenat Terres de l’Ebre, àrea que comprèn tot l’Ebre català així com l’espai determinat per les conques dels seus afluents, i a occident, el Baix Aragó i el Matarranya, comarques que si bé administrativament pertanyen a la comunitat aragonesa, des d’un punt de vista físic es troben tan íntimament lligades amb aquesta demarcació que conformen un subespai molt particularitzat que comparteix des de l’antiguitat una mateixa cultura. Arqueològicament, tenim constància que els primers treballs a la comarca de la Terra Alta s’iniciaren a principis de segle, quan l’Institut d’Estudis Catalans, amb Pere Bosch i Gimpera al capdavant, inicià les excavacions dels assentaments de la Gessera i de la serra Mitjana, a Caseres. Posteriorment, i fins a la Guerra Civil, l’àrea explorada se situaria sobre la conca del riu Algars, i s’excavà el Tossal del Moro de Pinyeres, a Batea, treballs que foren continuats durant els anys seixanta pel doctor Joan Maluquer de Motes i, posteriorment, ja a la dècada dels setanta (1975, 1977 i 1982), per O. Arteaga, J. Padró i E. Sanmartí. A Gandesa, després de la Guerra, Salvador Vilaseca iniciaria els treballs d’excavació de l’assentament i la necròpolis del Coll del Moro del Calar, intervenció que continuarien el 1979 M. Ferrer i L. Vilaseca, i posteriorment i fins l’actualitat, Núria Rafel, Ferran Puig, Dolors Molas, Gemma Hernández, Mònica Blasco i Maria Teresa Miró. Tal i com es pot comprovar, la informació bàsica sobre el poblament protohistòric a la Terra Alta es deu sobretot, doncs, als treballs que s’han anat efectuant en jaciments molt concrets, com és el cas del Tossal del Moro de Pinyeres, 3. Tipus de sòl ric en hidròxids d’alumini i de ferro.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Bea et al.

05. Proto 2

337


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 338

la Gessera o el Coll del Moro de Gandesa, entre d’altres. Sols l’estudi que efectuà E. Puch, amb el títol El poblamiento ibérico y romano en la Terra Alta, presentat en forma de tesi de llicenciatura l’any 1986 a la Universitat de Barcelona, pal·liava en part aquest buit en la investigació. D’altra banda, darrers treballs efectuats els últims anys en aquest indret han permès l’aparició d’altres nuclis protohistòrics, cas del Tossal dels Moros o els Vilassos I i II de Bot; la Font de Leure i el Coll del Moro del Xollat a Gandesa; el Mas de Quetxo a Vilalba dels Arcs; el Coll del Moro del Borrasquer i el castell de Sant Joan a Batea; els Vilans, Penya Gall i el Collet a Horta de Sant Joan; el Castell d’Almudèfer, els Carrascalls i el Puig a Caseres; els Corralets i la Serra Mitjana a Caseres; la Picossa a Arnes, etc. De tots aquests, sols alguns devien estar ocupats durant el marc cronològic en què s’habita el Calvari de Vilalba, que, si considerem l’estudi preliminar que s’ha efectuat dels materials exhumats, podria datar-se aproximadament durant la Primera Edat del Ferro; en aquest sentit, considerant com a fòssil director —a manca fins al moment d’altres dades contrastables— la presència de materials fenicis procedents del Cercle de l’Estret, els jaciments que devien coexistir a la Terra Alta durant aquest període devien ser els Vilassos II i el Tossal del Moro de Bot, la Font de Leure, el Coll del Moro del Xollat i el Coll del Moro del Calar Gandesa, el Mas de Quetxo, a Vilalba dels Arcs, el Castell d’Almudèfer, el Puig i la Serra Mitjana Caseres i potser el Tossal del Moro de Pinyeres Batea i la Gessera Caseres; 4 tal i com es veu, exceptuant el Mas de Quetxo, tots força allunyats del terme vilalbí,5 de manera que el jaciment del Calvari queda molt centrat respecte a les zones més poblades de la Terra Alta durant l’antiguitat, ja que la major part dels assentaments protohistòrics s’estableixen preferentment al sud del terme de Gandesa o a les ribes del riu Algars.

Figura 6

Oinochoai recuperat al jaciment.

Resultats de la intervenció arqueològica (campanya de 1999) Les estructures constructives El desenvolupament de l’actuació arqueològica a l’assentament del Calvari s’efectuà a partir d’una planificació que tenia el seu punt de partida en Turó del Calvari, 1999

4. Per a més dades sobre aquests jaciments, es pot consultar, SANMARTÍ, E. (1975) “Las ceràmicas finas de importación de los poblados pre-romanos del Bajo Aragón (comarca del Matarraña)”. A: Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 2, p. 87-127; SANMARTÍ, E. (1978) “Les cultures protohistòriques de la comarca del Matarranya: un estat de la qüestió”. Fonaments, 1, p. 121-128; SANMARTÍ, E.; PADRÓ, J. (1978) “Ensayo de aproximación al fenómeno de la iberización en las comarcas meridionales de Catalunya”. Ampurias, 38-40, SIOMI, p. 157-185; ARTEAGA, O.; PADRÓ, J; SANMARTÍ, E. (1978) “El factor fenici a les costes catalanes i del Golf de Lió”. Segon Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, p. 129-135; DILOLI, I. (1998) “Introducció al món ibèric a la Catalunya meridional”. Actes de les Segones Jornades d’Estudi a la Terra Alta, p. 45-67. 5. Hem d’indicar que, d’aquests, els més propers al Calvari de Vilalba serien el del Coll del Moro del Xollat, a Gandesa, del qual tenim molt poca informació, i el de Mas de Quetxo, de Vilalba. A. Monner, al llibre Curiositats i episodis de la Història de Vilalba dels Arcs anomena també la presència al terme de Vilalba del jaciment de la Punta del Masslucar, sense especificar, però, la seva ubicació ni la cronologia.

338

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 339

Figura 7 Tapadora recuperada al jaciment.

els moviments de terres que havien descobert les restes que motivaren la intervenció. En primer lloc es va delimitar la part del jaciment afectada, per, posteriorment, marcar l’àrea on es devien fer els treballs a partir de l’orografia del terreny. Així es va procedir a efectuar l’excavació de la zona que s’havia vist més alterada, i es van exhumar diverses estructures arquitectòniques que defineixen almenys dues fases d’ocupació: la primera, definidia per l’adqüació de l’entorn per tal de bastir-hi l’estructura, i la segona, determinada per l’edificació d’una gran edificació turriforme, de planta rectangular, amb almenys un dels seus extrems absidals. Pel que respecta a l’ocupació del turó, sembla ser que l’únic edifici que es devia bastir sobre el tossal devia ser la construcció de tipus turriforme, edificada mitjançant l’alçat d’un llarg mur perimetral (fet 101) constituït per diverses fileres de pedres planes lligades amb fang desbastades en les seves cares interna i externa i amb un reompliment de blocs de pedra al seu interior, que devia actuar com a mur de tancament. Es definia així un sòcol que es conserva en tota la seva alçada (entre 80 i 90 cm de mitjana). Un cop bastit aquest mur perimetral es devia definir dins de l’estructura turriforme un espai de planta possiblement rectangular (àmbit 1) que devia aprofitar en els seus dos cantons llargs el traçat del mur circumval·lador (fet 101) mentre que en els cantons curts devia ser tancat per sengles murs, dels quals se’n conserva almenys un (fet 102). Aquesta habitació interior presumiblement havia de tenir un accés, no localitzat durant aquesta campanya d’excavació. Constructivament, ja s’ha indicat per al mur bàsic de l’estructura (fet 101) el sistema utilitzat, mentre que per bastir el parament 102 es devien utilitzar pedres de mida més petita, també lleugerament desbastades i lligades amb fang, situades formant fileres planes i definint un sòcol. Per sobre s’hi devien col·locar diverses files de tovots, de les quals quatre es conserven in situ. Aquests tovots presenten a l’alçada de la segona filera un encaix i dos forats de biga (que encara es poden observar actualment) que ens orienten a pensar que suportarien algun tipus d’estructura elevada, possiblement una plataforma de fusta. Cal indicar que les cares internes dels murs 101 i 102 estan cremades, i que les pedres han esclatat a causa de la temperatura, mentre que la cara externa del mur perimetral presenta un aspecte normal. Aquesta situació dels paraments podria indicar que la destrucció de l’habitació interior hauria pogut ser produïda a causa d’un incendi força violent (cal assenyalar que vam localitzar també el que podria ser un paviment completament cremat). D’altra banda, l’espai comprès entre l’habitació interna i el mur de tancament, pel que respecta almenys a l’espai comprès entre el mur 102 i el mur

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Bea et al.

05. Proto 2

339


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 340

101 en la seva zona absidal, està reomplert per una gran quantitat de pedres i argila, i dota tota l’edificació d’un aspecte massís. Des d’un punt de vista constructiu, cal recordar, com ja hem assenyalat anteriorment, que per sobre dels sòcols perfectament conservats es devien edificar parets de tovots que, units amb argila, devien formar els paraments superiors de l’estructura turriforme. La paret, almenys la part dels tovots, devia estar arrebossada amb fang i pintada amb un pigment molt suau de color ocre ataronjat, tal i com ho testimonien les restes conservades. Quant al cobriment de l’estructura turriforme, durant l’excavació del sector d’enderroc UE 1002, s’ha pogut documentar l’existència d’un encanyissat que possiblement servia per suportar el sostre, tal i com ho indica la localització a l’interior de l’àmbit 1 de diversos pans de calç amb empremtes de canya, cuits per l’acció de l’incendi esmentat anteriorment, fet que ens porta a pensar que l’encanyissat devia anar segellat per una capa d’aquest material.6 Planta excavada del jaciment Els materials mobles En primer lloc hem d’indicar que una gran part dels materials foren localitzats durant la troballa ocasional del jaciment per membres del Centre de Recerques del Patrimoni de Vilalba dels Arcs. La intervenció que nosaltres hem efectuat ha permès recuperar materials, bàsicament ceràmics, associats als nivells d’amortització de l’estructura turriforme, al seu interior (àmbit 1) i provinents d’un sondatge fet a la cara exterior de l’edifici. Cal assenyalar també que en aquests moments es troben en procés d’estudi, i sols es poden apuntar resultats de caire preliminar, que serveixin per reforçar hipòtesis de tipus cronològic.

Turó del Calvari, 1999

La ceràmica a mà És el grup més homogeni, format per peces força representatives. Tècnicament es tracta de ceràmiques molt elaborades, amb pastes grises o negres, inclusió de desgreixants de quars i mica, i en un gran nombre amb acabats brunyits. Pel que respecta a les seves decoracions, quan hi són, mostren una gran riquesa, i es localitzen peces decorades mitjançant cordons amb incisions o digitacions, acanalats, mugrons o incisions. Les decoracions en cordons majoritàriament apareixen associades a vasos amb el coll exvasat, i es fan en la línia de juntura entre coll i cos. Entre les peces més significatives cal assenyalar la localització d’almenys dos oinochoai, un d’ells força complert, amb peu cònic elevat, nansa acanalada i acabat brunyit. Aquestes peces presenten la particularitat que mentre la meitat superior del vas imita formes ceràmiques fenícies, de clara arrel

340

6. L’ús del guix el trobem documentat en altres assentaments ocupats durant el mateix període que el Calvari, cas de la Penya Negra de Crevillent (Alacant) o els Vilars d’Arbeca (Garrigues), on s’aplica en l’arrebossat interior dels habitatges, en parets i sostres, formant una mena de placat d’escaiola (JUNYENT, LAFUENTE, LÓPEZ, 1994). Pel que fa al jaciment del Calvari, les anàlisis que hem fet —difracció per raig X— de les restes recuperades a l’habitació interior de l’establiment han demostrat que l’element de revestiment present és la calç. De fet, l’ús de materials de revestiment com la calç, el guix o el fang està ben documentat a Catalunya durant la Primera Edat del Ferro (Belarte, 1993).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 341

Figura 8 Plats recuperats durant la campanya de 1999.

mediterrània, la part inferior segueix tradicions indígenes encara emmarcables dins del Bronze Final, amb paral·lels en jaciments de la mateixa cronologia situats en aquesta regió. Serien exemples d’aculturació provocats pels contactes entre els indígenes i els comerciants mediterranis. Aculturació que, en tot cas, no és estilísticament completa, ja que el ceramista es nega a perdre les tradicions ceràmiques pròpies. Es tracta de vasos d’una alta qualitat tècnica, indicatius d’una elevada perícia en el treball del ceramista. L’acabat exterior, brunyit, com ja s’ha indicat, presenta un color vermell grisós que pot estar relacionat amb la imitació de vasos de vernís roig fenicis. Un altre exemple és el d’una tapadora, bastant complerta, que presenta decoració acanalada en la seva vora i incisa en la part interna de la cara exterior. Es tracta d’una peça de dimensions considerables (entorn als 40 cm de diàmetre) i en tot cas per les seves característiques ha de ser determinada com una peça de prestigi, si no ritual. La decoració acanalada és la característica de vasos emmarcats en contexts de Bronze Final, però si considerem la perduració que poden tenir aquests elements, no sembla agosarat portar-los fins la Primera Edat del Ferro i, fins i tot, a principis del segle vi abans de la nostra era,7 però l’element diferenciat amb altres exemples semblants és la decoració incisa que presenta, realitzada amb un punxó fi abans de la cocció i que es compon de triangles i quadrats, així com puntejats, que formen retícules. Es tracta també d’elements decoratius que recorden motius provinents del sud peninsular, concretament de l’àrea tartèssia, encara que, ara per ara, no estem en condicions d’aportar dades més fiables sobre la filiació d’aquesta peça. El que sí que sembla clar és que s’emmarcaria, sigui indígena o no, dins d’aquest corrent aculturador provocat pels contactes entre les primeres classes d’élite i els comerciants mediterranis. La peça presenta l’acanalat de la vora decorat amb un tipus de pintura roja força clara. 7. Una tapadora de característiques semblants fou recuperada, en contextos arqueològics remenats, al recinte fortificat del Coll del Moro (RAFEL, N., BLASCO, M., 1991, 296 i figura 4). També hem de citar l’exemplar potser tipològicament més allunyat del Puig Roig (GENERA, M. 1995, p. 57, fig. 64)

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Bea et al.

05. Proto 2

341


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 342

Es documenten també tres petits vasos sense peu, de cos globular i vora exvasada, brunyits també en el seu acabat, i amb un mugró perforat a la panxa. Aquests elements els tenim també documentats en contextos de la Primera Edat del Ferro al curs inferior de l’Ebre en jaciments com el Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta) o Aldovesta (Baix Ebre). Cal destacar que en la part exterior de l’estructura turriforme es localitzà un nivell que sembla ser fundacional (aquesta hipòtesi ha de ser confirmada en properes campanyes d’excavació) on la totalitat d’elements ceràmics recuperats estan fets a mà, i destaca la presència de fragments de vasos amb decoració en cordons digitats i d’altres amb decoració incisa. Malgrat que aquesta hipòtesi es troba en un punt del tot preliminar, i que fins que no es pugui intervenir en la totalitat aquest nivell no es podrà confirmar o rebutjar, la total absència de ceràmica a torn d’importació, podria donar cronologies de construcció de l’estructura durant el segle vii a. de la n. e., grosso modo.

Turó del Calvari, 1999

La ceràmica a torn Pel que fa a la ceràmica a torn, correspon majoritàriament a grans contenidors de filiació fenícia; tanmateix, hem de destacar també la presència d’alguns elements de vaixella que si bé tenen una tipologia clarament fenícia, presenten unes pastes diferents de les característiques d’aquestes produccions. Pel que fa a les àmfores, s’han documentat almenys tres exemplars diferents força fragmentats, provinents de l’interior de l’habitació (àmbit 1). Entre aquesta ceràmica, que es troba actualment en estudi, podrien haver-hi produccions de diversa procedència, des del sud peninsular fins al Mediterrani central. Nogensmenys, aquesta dada no podrà ser confirmada fins que no fina8 litzi l’estudi de tot el material D’altra banda, i com una de les peces més interessants d’aquest grup, hi trobem un plat del qual es conserva aproximadament la meitat, amb la vora exvasada, decorat tant en la seva part interior com a l’exterior amb cercles concèntrics executats amb pintura roja. La vora presenta decoració radial, també amb pintura roja. Pel que fa al tipus de fabricació, malgrat recordar per la seva sofisticació tècniques fenícies, tant la pasta com el seu tractament fan difícil assignar-li una procedència concreta, ja que no es correspon amb les produccions típiques del sud peninsular, i s’integra més dins del grup format per altres peces del mateix tipus exhumades els últims anys a les comarques de l’Ebre i que s’han volgut veure com una possible primera producció a torn autòctona del curs inferior de l’Ebre, datable entre el primer i el segon quart del segle vi a. de la n. e. (Asensio et alii, en prensa; Asensio et alii 1994-1996a, 238; Asensio et alii, 1994-96b, 315).

342

8. En tot cas, podem avançar que una de les vores d’àmfora es correspon amb la forma T-10.1.1.1 o T-10.1.2.1 de Ramón (RAMÓN, J. 1995).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 343

Figura 9 Petits vasets recuperats a l’habitació escavada.

Els materials metàl·lics Entre els materials exhumats es troben dos elements metàl·lics, una punta de fletxa de tipus foliaci, de les denominades del tipus «fulla de llorer», sense peduncle i amb tija llarga, aparentment feta de bronze, encara que possiblement presenti un aliatge amb gran quantitat de coure. Cronològicament sembla una peça anterior al context general del Calvari, possiblement emmarcable dins del Bronze Mitjà o Final, i sembla un element de reciclatge emmagatzemat a l’estructura turriforme, probablement per afavorir els intercanvis comercials amb els comerciants mediterranis. Aquesta dada ha de ser confirmada en posteriors campanyes d’excavació. L’altre ítem metàl·lic és una petita barreta o lingot de plom. Possiblement es trobava a l’indret també amb una funcionalitat similar a la de la punta de fletxa. Cronològicament, sembla que el conjunt de materials podria datar-se entre mitjans del segle vii a. de la n. e.- inicis del vi a. de la n. e. Tanmateix, resultarà interessant contrastar-ho, com ja s’ha indicat, amb l’excavació de l’espai de l’àmbit 1, que resta inèdit, i amb el possible nivell fundacional, localitzat en la part externa de l’estructura, per tal d’afinar més la seva cronologia de funcionament. Conclusions preliminars Durant aquesta campanya d’excavació s’ha fet una intervenció de tipus horitzontal, amb l’excepció del rebaix efectuat a l’exterior del recinte exhumat (UE 1002). La finalitat de portar a terme una primera actuació d’aquest tipus ha estat la necessitat de delimitar l’estructura localitzada durant la remoció de terres per tal de definir-ne les dimensions i la possible funcionalitat. En aquest sentit, s’han excavat pràcticament tan sols els nivells superficials (UE 1000) i el d’amortització de l’estructura (UE 1001). Un cop delimitada aquesta, s’ha cregut oportú excavar un espai de 2 m2 en un punt situat a la cara externa del mur perimetral (fet 101), per tal de concretar la potència d’aquesta estructura i de fer un tall estratigràfic que pogués confirmar l’existència de nivells fundacionals o d’amortització.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Bea et al.

05. Proto 2

343


22/9/07

10:58

344

Página 344

La delimitació ha permès determinar l’existència d’una gran estructura de tipus turriforme amb una habitació central. Les seves dimensions, d’uns 160-170 m2, s’han vist afectades per remocions modernes, i s’ha perdut actualment com a mínim una quarta part de la seva planta. Tanmateix, l’estat de conservació de la part que s’ha mantingut és excepcional, ja que s’ha preservat un dels murs de tovots de l’habitació central, mentre que el parament que delimita la construcció s’aixeca entre 80 i 90 cm, i defineix la pràctica totalitat del sòcol original. Sobre la funcionalitat d’aquesta estructura poques dades podem aportar actualment. Pel que fa a l’edificació turriforme no queda gens clara la seva finalitat a la llum de les dades extretes després d’aquesta primera campanya d’excavació. Evidentment, una estructura d’aquestes característiques sembla estar dissenyada per fer front a funcions de tipus defensiu o de control del territori, fet refermat per l’excel·lent situació espacial del jaciment, en un puntal que domina dos barrancs que davallen cap a l’Ebre, convertint-se en un camí d’accés entre el riu Ebre i les terres de l’interior. Els principals problemes d’atribució vénen a l’hora de relacionar els elements localitzats durant la remoció de terres i de la intervenció arqueològica. La localització d’uns materials ceràmics clarament emmarcables dins del segle vii - primer terç del segle vi a. de la n. e., com ara una tapadora que aglutina elements del nord-est peninsular però també de l’àrea tartèssia, diversos fragments d’àmfora fenícia procedents del Cercle de l’Estret, tres vasets de ceràmica a mà de dimensions reduïdes que ens recorden models típics dels camps d’urnes catalans o un plat d’ascendència cultural fenícia però que podria formar part de les primeres peces a torn de l’àrea de l’Ebre, fan pensar sobretot en paràmetres rituals o cultuals, ja que en principi no són materials que es localitzin en estructures defensives, sinó que més aviat responen a contextos funeraris o de santuari. Tanmateix, no hem d’oblidar que el conjunt ceràmic es troba actualment en estudi, i que podria tractar-se d’un aplegament d’importacions de gran riquesa —elements de prestigi— destinats als grups socials que devien habitar aquesta àrea de la Terra Alta durant la Primera Edat del Ferro; grups que devien controlar els intercanvis que es produïen entre la població indígena i els comerciants procedents del sud peninsular. D’altra banda, la completa mancança de paral·lels documentats d’estructures d’aquest tipus durant aquesta època accentua la problemàtica que presenta la seva adscripció funcional, de forma que aquest fet, relacionat amb la presència del conjunt de materials ceràmics atípics en el que podria ser un edifici d’aquestes característiques, contribueix a accentuar els dubtes d’atribució de funcionalitat a l’estructura, que sembla isolada, ja que als voltants no s’observa aflorament de murs o d’elements ceràmics que confirmin l’existència d’un assentament associat.9

Turó del Calvari, 1999

05. Proto 2

9. Ens trobaríem, doncs, davant d’un tipus d’assentament no documentat a l’extrem meridional del nord-est peninsular, que trencaria amb els tipus d’emplaçament més general per aquesta època, els esperons o les terrasses quaternàries que delimiten la vall de l’Ebre, ambdós amb tanques que podrien definir algun tipus de protecció però molt lluny de l’estructura que representa el Calvari.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

10:58

Página 345

Per últim, cal remarcar com ja s’ha indicat, l’òptima conservació de l’estructura, que per la riquesa dels materials i, segons sembla, pel fet que es tracta d’un unicum a tot el nord-est peninsular, converteixen el jaciment localitzat al turó del Calvari de Vilalba dels Arcs en un element d’una singularitat excepcional dins del conjunt de jaciments protohistòrics catalans, l’estudi del qual, en properes campanyes d’intervenció, hauria de contribuir a aclarir nombrosos dubtes que es tenen sobre un període la Protohistòria tan controvertit en aquesta àrea com és la Primera Edat del Ferro. Bibliografia Arteaga, O.; Padró, J.; Sanmartí, E. (1978) «El factor fenici a les costes catalanes i del Golf de Lió». A: Segon Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà, 1984), 129-135. Asensio, D.; Belarte, C.; Ferrer, C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (en premsa) «Las cerámicas fenicias y de tipo fenicio del yacimiento de la primera Edad del Hierro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)». A: IV Congreso de Estudios Fenicios y Púnicos (Cádiz, 1995). Asensio, D.; Belarte, C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994-96a): «El Jaciment del Barranc de Sant Antoni (Ginestar, Ribera d’Ebre)». A: Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a. de la n. e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines 1994), Gala, 3-5, 231-246. Asensio, D.; Belarte, C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994-96b): «El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el Bronze Final i la Primera Edat del Ferro». A: Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.E. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines 1994), Gala, 3-5, 301-318. Belarte, C. (1993) «Arquitectura domèstica al Bronze Final i Primera Edat del Ferro a Catalunya: Habitacions construïdes amb materials duradors: estat de la qüestió». Pyrenae 24, 115-140. Bosch Gimpera, P. (1913-14) «Campanya arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans al límit de Catalunya i Aragó (Caseres, Calaceit i Massalió)». AIEC, V, 819-838. Bosch Gimpera, P. (1915-20) «Les investigacions de la cultura ibèrica al Baix Aragó». AIEC, VI, 641-671. Diloli, J. (1997) Anàlisi dels models d’ocupació del territori durant la Protohistòria al curs inferior de l’Ebre, Tesi doctoral microfitxada, Universitat Rovira i Virgili. Diloli, J. (1998) «Introducció al món ibèric a la Catalunya meridional». A: Actes de les Segones Jornades d’Estudi a la Terra Alta (Batea, 1995), 45-67. Genera, M. (1995): El poblat protohistòric del Puig Roig del Roget. Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 17. Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J. (1994) «L’origen de l’arquitectura en pedra i l’urbanisme a la Catalunya occidental». Cota Zero, 10, 73-89. Monner, A. (1986) Curiositats i episodis de la Història de Vilalba dels Arcs. Moret, P. (1996) Les fortifications ibériques. De la fin de l’âge du bronze à la conquête romaine. Collection de la Casa de Velázquez, 56, Madrid. Puch, E. (1986) El poblamiento ibérico y romano en la Terra Alta. Tesi de Llicenciatura (inèdita), Universitat de Barcelona. Rafel, N.; Blasco, M. (1991) «El recinte fortificat del Coll del Moro de Gandesa». A: Simposi Inter-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Bea et al.

05. Proto 2

345


05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 346

nacional d’Arqueologia Ibèrica, Fortificacions, la problemàtica de l’Ibèric Ple (segles IV-III a.C.) (Manresa, 1990), 293-302. Ramón, J. (1995) Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central y Occidental. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. (Instrumenta; 2) Sanmartí, E. (1975) «Las ceràmicas finas de importación de los poblados pre-romanos del Bajo Aragón (comarca del Matarraña)». A: Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 2, 87-127. Sanmartí, E. (1978) «Les cultures protohistòriques de la comarca del Matarranya: un estat de la qüestió». Fonaments, 1, 121-128. Sanmartí, E.; Padró, J. (1978) «Ensayo de aproximación al fenómeno de la iberización en las comarcas meridionales de Catalunya». A: Simposi Internacional sobre els Orígens del Món Ibèric, Empúries, 38-40, 157-185.

Turó del Calvari, 1999

Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994) «L’urbanisme protohistòric a la costa de Catalunya». Cota Zero, 10, 27-37.

346

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


06. Medie

22/9/07

11:44

PĂĄgina 347

Ăˆpoca medieval


06. Medie

22/9/07

11:44

Pรกgina 348


22/9/07

11:44

Página 349

El Programa d’Arqueologia Urbana RAMON TEN I CARNÉ

El Programa d’Arqueologia Urbana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, creat per ordre de 28 de novembre de 1989 (DOGC, núm. 1230, de 13-12-89) tenia com objecte impulsar l’existència dels mecanismes i les ordenances o plans urbanístics necessaris per poder estudiar i protegir de manera reglada aquells béns mobles o immobles de caràcter històric, susceptibles de ser estudiats amb metodologia arqueològica, que es troben en el subsòl o la superfície dels nuclis urbans de Catalunya. El Programa d’Arqueologia Urbana, s’estableix amb caràcter transitori i amb els objectius següents: 1. Instar els ajuntaments a estudiar, preservar i protegir les restes arqueològiques que es troben en els nuclis urbans. 2. Promoure els estudis necessaris per conèixer i delimitar les zones arqueològiques situades en els nuclis urbans i impulsar l’adopció dels mecanismes de protecció adequats. 3. Promoure la realització i l’aprovació pels organismes competents, de les ordenances i els plans urbanístics adequats amb el fi de protegir i conservar el patrimoni arqueològic dels nuclis urbans, especialment els plans especials a què fa referència l’article 20 de la Llei 16/1985 del patrimoni històric espanyol. El programa constava d’un director i d’una comissió de coordinació, presidida pel director general del Patrimoni Cultural i formada per un representant del Servei d’Arqueologia, un representant del Servei de Patrimoni Arqueològic de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura, un representant de la Direcció General d’Urbanisme del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, i fins a un màxim de tres professionals de l’arqueologia o de la història; el director actuava com a secretari d’aquesta comissió. El programa es plantejà d’actuar a ciutats històriques amb problemàtica arqueològica, de les més característiques de Catalunya, i amb una problemàtica patrimonial i urbanística per resoldre. No s’escullen tan sols ciutats

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ramon Ten

06. Medie

349


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 350

romanes, sinó amb estratigrafies complexes, com Barcelona o Lleida o simplement medievals com Cardona o Montblanc. Cada any es programaren diverses actuacions i si no s’acabava l’estudi es continuava en anys successius o es dividia el treball en diverses àrees, com per exemple el cas de Barcelona. El procediment seguit fou l’encàrrec dels estudis pertinents encaminats a definir els límits o estructura dels jaciments arqueològics dels municipis de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Badalona, Mataró, Tortosa, Vic, Cardona, Isona, Montblanc i Manresa. Aquests estudis serien fets per grups d’arqueòlegs contractats a tal efecte, dirigits per professionals que coneguin en profunditat la problemàtica de cada una de les ciutats motiu d’estudi. Amb cada municipi se signa un protocol amb el fi que els ajuntaments facilitessin tota la informació necessària i després fos possible posar en pràctica els resultats obtinguts del programa. S’havien d’establir els acords necessaris per iniciar els treballs conjunts encaminats a determinar les actuacions pertinents per protegir les restes arqueològiques existents en els municipis pel que fa a planificació, control de llicències, finançament, documentació, investigació, protecció, vigilància, restauració, consolidació, difusió, expropiacions i promoció. Tot a partir de les disposicions legals vigents. Cada estudi concret es proposava els objectius següents: A. situació del jaciment a escala 1:250.000, 1:25.000 i 1:5.000. B. recopilació de les notícies històriques i bibliogràfiques. C. recopilació dels estudis fets fins aquell moment a la ciutat. D. revisió i actualització de la fitxa d’inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. E. realització d’una fitxa urbana de cada monument i intervenció arqueològica, amb situació, qualificació urbanística i propietat. F. avaluació general de la documentació recopilada i propostes i alternatives possibles de protecció. G. situació dels monuments i restes arqueològiques a escala 1:500.

El Programa d’Arqueologia Urbana

Aquest programa va servir per fer una completa radiografia de la problemàtica arqueològica de ciutats catalanes, ja fossin centres històrics potents o poblacions petites amb una ciutat romana en el subsòl. Es va fer un minuciós estudi del potencial arqueològic, el diagnòstic dels principals problemes i interessos que plantejaven i així es va arribar al tipus de protecció més adequat a les seves característiques i a la manera de gestionar-lo. Aquest programa el va gestionar com a director en Miquel Llongueras i Campañà entre l’any 1989 i l’any 1995; posteriorment el Servei d’Arqueologia va gestionar la finalització del programa de la població de Montblanc que s’havia iniciat el 1995.

350

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:44

Página 351

Programa d’Arqueologia UrbanA (1991-1995) Resultats i propostes de cada ciutat MUNICIPI/ZONA

CRONOLOGIA

COST GLOBAL (PTA)

Barcelona Barcelona (Barcelonès) (1993-1995) Centre Històric i nucli urbà actual

Ibèrica/Romana Medieval

7.824.294,-

Badalona (Barcelonès) (1990-1995) Ciutat Romana Baetulo i nucli urbà actual

Romana/Medieval

1.480.671,-

Cardona (Bages) (1993-1995) Conjunt històric i entorn

Ibèrica/Romana

2.242.881,-

Manresa (Bages) (1992) Nucli urbà

Ibèrica/Romana

995.982,-

Mataró (Maresme) (1991) Ciutat romana Iluro

Romana

779.264,-

Vic (Osona) (1992) Nucli urbà

Romana/Medieval

1.493.943,-

Isona (Pallars Jussà) i Conca Dellà (1992-1994) Ciutat Romana Aesso

Romana

3.319.549,-

Lleida (Segrià) Nucli urbà

Romana/Medieval Moderna

1.249.100,-

Romana./Medieval

1.474.703,-

Tarragona (Tarragonès) (1992, 1993, 1994) Nucli urbà

Ibèrica/Romana

5.764.571,-

Tortosa (Baix Ebre) Nucli urbà

Romana/Islàmica

1.488.331,-

Montblanc (Conca de Barberà) (1995) Centre històric

Medieval

2.492.028,-

Lleida

El programa de Montblanc va presentar unes connotacions diferents als de les altres poblacions, ja que va consistir en l’anàlisi detallada de totes les estructures i elements medievals que perduren dintre les edificacions del nucli antic de Montblanc, i es va conèixer així la verdadera estructura de la població en aquella època, l’evolució de la ciutat i es varen proposar les solucions de protecció més adequades a cada cas. El Pla especial del conjunt històric de Montblanc va comptar amb la inestimable ajuda dels resultats del programa. Els resultats del Programa d’Arqueologia Urbana han fet plantejar al Servei d’Arqueologia la línia que s’ha de seguir en el desplegament normatiu de la Llei 9/1993 del patrimoni cultural català relatiu als arqueòlegs municipals, actualment en curs d’estudi i realització. Actualment està previst per part de la Direcció General del Patrimoni Cultural reprendre el Programa d’Arqueologia Urbana amb un enfocament més modern i actual i amb els mitjans adequats.

Girona Girona (Gironès) Nucli urbà Tarragona

Total

30.605.317,-

Ramon Ten

06. Medie

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

351


06. Medie

22/9/07

11:44

Pรกgina 352


22/9/07

11:44

Página 353

L’excavació a l’antic convent de Sant Joan (Tortosa, Baix Ebre) M. CINTA MONTAÑÉS I PRÍNCEP

1. Situació L’antic convent de Sant Joan es troba al nucli històric de Tortosa, concretament al barri del Rastre, les seves coordenades són 31 TBF 6281 del Mapa Topográfico Nacional de España, i té una altitud de 12 m sobre el nivell del mar. En l’actualitat aquest convent està ocupat per l’entitat dels Cantaires de l’Ebre en la planta baixa i per l’Escola d’Arts i Oficis de la Diputació de Tarragona, i en el lloc de l’antiga església es troben les dependències d’assumptes socials de l’Ajuntament. En el pati del convent trobem la muralla medieval de la ciutat, la qual va sofrir una afectació durant els anys setanta, moment en què es va retallar un pany d’uns 30 m fins al nivell del terra. El projecte de construcció d’un pàrquing en aquest pati, que comportava un rebaix de terres, va fer necessari fer una excavació d’urgència per comprovar l’existència de la muralla medieval per sota del paviment actual i per verificar l’aparició d’alguna resta arqueològica a l’interior del recinte, ja que era un indret amb possibilitats. 2. Antecedents històrics 2.1. Període andalusí Del període musulmà no conservem cap descripció del lloc, malgrat sembla ser que l’arqueologia ha confirmat l’existència d’una ocupació de la zona per part de població andalusina, que caldrà estudiar. 2.2. Període medieval cristià En la ciutat de Tortosa, com en la resta de Catalunya, durant el segle xiv es va produir un gran desenvolupament urbanístic. Un cop la ciutat adquireix una organització política i administrativa definida durant el segle xiii, comença a actuar en altres camps, i un d’aquests és l’urbanístic, el qual és definit per un creixement de la població urbana amb la conseqüent formació de nous barris de comerciants i menestrals extramurs.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Cinta Muntañés

06. Medie

353


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 354

Figura 1 Planta General de l’excavació.

6

6 2

1

3

5

1.- Sondeig n∫ 1 2.- Sondeig n∫ 2 3.- Sondeig n∫ 3

4

4.- Sondeig n∫ 4 5.- Sondeig n∫ 5 6.- Muralla. 0

10

Tortosa, en aquests moments consolida el creixement urbà des del primitiu nucli situat al peu del castell i Remolins, cap al sud del barranc del Rastre, sobre el vessant nord del turó del Sitjar, i supera el recinte emmurallat del vall, que quedarà com a línia defensiva interior. Aquest sector que a final de segle quedaria clos pel nou recinte de muralles, és considerat l’eixample urbà del segle xiv. Tot aquest impuls constructiu de noves defenses, es produirà durant el regnat de Pere el Cerimoniós, i serà degut al perfeccionament de les tècniques defensives, ja que a partir del segle xiv és quan s’inicia l’ús de la pólvora en artilleria, i es donen els canvis més substancials en els sistemes defensius. És en aquest marc històric on situem el pany de muralla que estudiem, ja que devia ser bastida durant la fortificació duta a terme en el segle xiv. El projecte de construcció es remunta a l’any 1340, quan es determina la trajectòria de la muralla des del turó del Sitjar fins al riu, i s’inicia la construcció dels portals de Santa Clara (o de Tarragona) i el de Sant Joan (o Sant Francesc).

Antic convent de Sant Joan

2.3. Període modern i contemporani En aquest solar un cop construït el convent de Sant Joan, l’any 1734 s’instal·len les monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, orde de Malta, que havien arribat a la ciutat de Tortosa l’any 1579 procedents del monestir de Santa Maria de la Ràpita. Aquesta comunitat tingué un convent inicial al sector urbà de Sant Jaume que s’ocupà el 8 de novembre de 1586, i on van habitar fins al 1709, moment en què les guerres perjudicaren el monestir fins al punt d’ensorrar-lo. En situació provisional, van ocupar durant 25 anys la casa Capcir al carrer de la Llotja fins que va ser construït el nou monestir. El convent i l’església ocupen tota la façana nord de la plaça de Sant Joan. L’any 1900 les religioses adquireixen part de l’espai posterior, entre la muralla medieval del segle xiv i el convent de Sant Josep, hi obren un mur de separació i hi situen, el 1906, el cementiri de les religioses. Als anys setanta, la comunitat es va traslladar al País Valencià i adquirí el convent l’Ajuntament de Tortosa.

354

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:44

Página 355

3. Treballs realitzats

Figura 2 Planta del sondeig 4.

L’excavació duta a terme al pati de l’antic convent de Sant Joan va consistir en cinc sondeigs realitzats en diferents punts, concretament tres van situar-se en la línia de muralla, la qual ha aparegut per sota el paviment de formigó, i els dos restants, en la part sud del solar (figura 1). Els sondeigs 1, 2 i 3 situats en la muralla van permetre comprovar la seva existència, per sota del paviment de formigó actual. Cal destacar que la muralla té una amplada de 2,40 m i està feta en trams d’1,30 m d’altura en encofrat de morter i pedra i s’assenta sobre una banqueta de fonamentació, la qual recolza directament sobre la roca natural i salva així el desnivell del terreny. En el sondeig núm. 4 (figura 2), vam localitzar un grup d’estructures de caire domèstic de les quals no hem pogut determinar el traçat complet, ja que la durada de la intervenció no ho ha permès. Concretament va aparèixer una estructura en angle recte de 60 cm d’amplada realitzada amb retalls de roca conglomerada, lligats amb fang, la qual s’assenta en part sobre el terra i en part sobre una altra estructura quadrangular realitzada amb murs d’uns 45 cm d’amplada fets amb pedra escairada per una banda i lligats amb argamassa de calç, que recolza directament sobre la roca natural. Tot això, conjuntament amb els materials associats, confirma que aquesta darrera estructura pertany a una fase més antiga, que sembla tractar-se d’època andalusina, concretament en les darreries del segle xi, mentre que l’estructura que l’amortitza sembla pertànyer ja a l’època medieval cristiana.

Figura 3 Ceràmica vidrada medieval.

M. Cinta Muntañés

06. Medie

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

355


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 356

Finalment, en el sondeig núm. 5, el qual es va fer en la part interna de la línia de muralla van localitzar-se estrats de farciment moderns. 4. Materials Durant aquesta primera campanya d’excavació duta a terme en l’antic convent de Sant Joan, s’han recollit un total de 1.723 peces, en què destaca la ceràmica com el material més abundant. De tots els sondeigs fets, el núm. 4 és el que ha proporcionat un nombre més gran de material, així com una estratigrafia in situ. Cal remarcar que s’ha recuperat un nombre limitat de ceràmica romana, en els estrats que es troben per sobre la roca natural, entre les quals destaquen els fragments de ceràmica de luxe, concretament peces de vaixella de terra sigil·lada (aretina i sud-gàl·lica), ceràmica de cuina africana (dos fragments, Òstia III, 267) així com alguns fragments d’àmfora. De tot el volum de ceràmica recuperat en aquesta campanya, el més important correspon a la ceràmica andalusina, i aquesta pot integrar-se en els grups següents: a) Ceràmica de luxe, la qual presenta una decoració més «profusa», la majoria coberta de vidrats. Destaca entre totes les peces d’aquest grup, una base d’ataifor que té una decoració en verd manganès que representa un triangle amb una sèrie de motius esquemàtics al fons (fig. 4/1). Amb aquest mateix tipus de decoració hem trobat paral·lels a la ciutat de Dénia, on s’han datat com d’època taifal. Azuar Ruiz (1989) Una altra peça remarcable, és una base d’ataifor on apareix la representació simbòlica del paradís, decorada també en verd manganès (fig. 4/2). Aquesta representació simbòlica fou definida per A. Turina (1986) i apareix expressada per quatre cercles en creu a sobre d’unes aspes de tipus vegetal o geomètric. Paral·lels d’aquesta representació han aparegut a Dénia, Toledo i un gran nombre a la ciutat de València, i també s’han datat d’època taifal. Altres peces destacables són fragments de ceràmica a corda seca parcial, amb decoració de triangles o dents de serra (fig. 4/3).

Antic convent de Sant Joan

b) Quant a ceràmica pintada, destaquen les peces que tenen motius pintats amb manganès i en ocasions en vermell. Els motius són traçats a bandes horitzontals, alternades o no, amb ondulacions i d’altres que presenten motius complexos amb decoració geomètrica o vegetal.

356

c) Finalment cal destacar, un nombre important de peces d’aixovar agrícola, i s’han recollit un total de 54 fragments de cadup. De tot aquest conjunt ceràmic, tenim produccions paral·leles localitza-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:44

Página 357

Figura 4 Ceràmica de luxe andalusina localitzada en el Convent de Sant Joan.

des en diferents excavacions realitzades a la ciutat de Tortosa, i en les diferents campanyes dutes a terme en el castell d’Amposta, la qual cosa ens fa suggerir un actiu comerç entre aquesta zona i el llevant, o bé l’existència de terrissaires procedents de Dénia instal·lats en aquestes terres. La presència de ceràmica medieval cristiana, és escassa i el material que apareix està molt fragmentat. Les tipologies característiques d’aquest període, continuen models andalusins que tendeixen a una dimensió més gran de les formes i acabats menys acurats. d) Ceràmica de taula. La forma bàsica al llarg del segle xiii serà la safa, de clara tradició andalusina, complementada amb escudella i plats. Totes les ceràmiques de taula són de cuita oxidant amb pastes compactes i poc depurades. Destaca en aquesta campanya la trobada d’un plat tallador amb peu anul·lar que presenta la coberta vidrada amb blanc estannífer i decoració amb verd manganès, el motiu és de branques de pi (fig. 3). Finalment cal remarcar que s’ha localitzat ceràmica moderna i que destaquen les peces de ceràmica de cuina i ceràmica comuna oxidada, la qual apareix generalment vidrada. 5. Conclusions En aquesta campanya d’excavació hem assolit l’objectiu principal de la intervenció, ja que hem comprovat l’existència de la muralla medieval per sota del paviment actual, així com la potència i l’estat de conservació, el qual és bastant bo. Segons l’estratigrafia de tot el solar que ocupa el pati de l’antic convent, sembla que aquest ha estat exposat a remocions; ho demostra el farciment modern trobat en els sondeigs, excepte, però, el sondeig núm. 4 que ha donat un resultat diferent, ja que s’han localitzat dos conjunts estructurals: a) A una primera fase d’ocupació correspondrien una sèrie de murs que conformen una estructura de caire domèstic, la qual no ha pogut excavar-se en

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Cinta Muntañés

06. Medie

357


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 358

la seva totalitat. Aquests murs estan fets amb pedra escairada i apareixen lligats amb argamassa de calç; alguns conserven part d’un enlluït. Els materials que s’hi relacionen són ceràmiques d’època andalusina, concretament de les darreries del segle xi, mentre que en els nivells de fonamentació apareix algun fragment de ceràmica romana. b) Recolzant sobre l’anterior construcció i sobre una capa de terra, tenim una altra estructura realitzada amb retalls de roca conglomerada, lligats amb fang. Aquesta estructura tampoc no s’ha excavat en la seva totalitat, però amortitza l’estructura anterior i conjuntament amb el material recollit, pensem que es tracta d’una construcció posterior, que per materials associats sembla ser d’època medieval cristiana. A partir de tot el que hem exposat anteriorment, podem dir que en aquest punt de la ciutat de Tortosa s’ha localitzat un assentament, amb un conjunt d’estructures, una de les quals d’època andalusina amortitzada per una altra d’època posterior, les quals a causa de la brevetat de la campanya no es van poder delimitar en la seva totalitat, la qual cosa va comportar la necessitat d’una altra intervenció abans que es construís el pàrquing (campanya que es va portar a terme l’any 1999). Malgrat tot això, podem remarcar la importància de la intervenció, ja que a part de comprovar l’existència i l’estat de conservació de la muralla medieval, s’ha deixat constància arqueològica d’un nou punt en la ciutat de Tortosa on han aparegut vestigis d’època andalusina. Bibliografia Arqueologia Islàmica en la marca superior de Al-Andalus,1988. Diputación de Huesca. Azuar, R. (1989) Denia Islàmica.Arqueología y poblamiento. Alicante. Bayerri, E. (1933-1959) Historia de Tortosa y su comarca. Vol. 8. Tortosa. Beltran, M. (1978) Cerámica romana. Tipología y clasificación. Zaragoza. Izquierdo, P. (1992) «Excavacions al Portal del Temple. Una aproximació a l’evolució del recinte emmurallat de Tortosa». Quaderns d’història Tarraconense. Tarragona.

La Cerámica de Daniya-Denia-1992, Alfares y ajuares domésticos de los siglos Ministeri de Cultura, Ajuntament de Dénia. València.

XII-XIII.

Loriente, A.; Oliver, A. (1992) L’Antic portal de la Magdalena. Lleida. (Monografies d’arqueologia urbana) Llubià, L. M. (1972) Ceràmica medieval española. Barcelona. Mapa Topogràfico Nacional de España. E.1:25.000. Tortosa 522-I (1989).

Antic convent de Sant Joan

Massip, J. (1987) Un quart de segle del Museu i Arxiu Municipal de Tortosa. Tortosa.

358

Miravall, R. (1986) Necròpolis, sepultures i inhumacions a Tortosa. Tortosa.

Programa d’arqueologia urbana en la ciutat de Tortosa 1992-1993. Rosselló, G. (1978) Ensayo de sistematización de cerámica árabe en Mallorca. Mallorca.

Vivir en Al-Andalus. Exposición de cerámica (s. IX-XV). Instituto d’Estudios Almerienses. 1993. Diputación de Almería. Granada.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:44

Página 359

Intervencions arqueològiques a la vila de Montblanc (Conca de Barberà) JOAN MENCHON I BES

Intervencions La Resolució de 24 de febrer de 1995, atorgava a Joan Menchon i Bes permís d’intervenció arqueològica a la plaça de Sant Francesc de Montblanc entre els dies 26 de febrer i 15 de març. Finançament de la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Execució Codex Arqueologia i Patrimoni. La Resolució d’1 de setembre de 1995, atorgava a Joan Menchon i Bes permís d’intervenció arqueològica d’urgència al palau dels Alenyà de Montblanc entre els dies 13 i 30 de setembre. Finançament pel Consell Comarcal de la Conca de Barberà. Execució Codex Arqueologia i Patrimoni. 1. Introducció L’any 1995 es van dur a terme a Montblanc dues intervencions arqueològiques d’urgència. La primera es va realitzar a la plaça de Sant Francesc on es va poder estudiar part del fossar de laics relacionat amb el convent. Es va poder excavar més d’una trentena d’enterraments als quals s’associen un grup d’esteles funeràries. La cronologia oscil·la entre finals del segle xiii i el segle xv (Menchon 1995, 492-493; 1996a, 151-172, 1996b, 37-78). Mesos després es va realitzar una actuació al palau dels Alenyà, que s’estava adequant com a seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà. Els treballs van permetre d’atansar-se a la urbanització d’aquesta part de la ciutat baixmedieval i a l’evolució del palau, un dels edificis més interessants de la població. 2. El context històric La vila de Montblanc és un dels nuclis urbans amb un interès més gran pel seu passat històric i el patrimoni conservat de les nostres contrades. Des de fa anys, iniciatives com les del Museu i el Centre d’Estudis, a més de la mateixa preocupació municipal han dut a la cura i protecció del patrimoni històric de la població, tal i com es palesa des d’un punt de vista legal amb un seguit de declaracions protectores tant pel que fa al nucli històric com a edificis singulars.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Menchon

06. Medie

359


22/9/07

11:44

Página 360

Les restes més antigues que, ara per ara, coneixem en el nucli urbà de Montblanc es corresponen a un establiment ibèric sobre uns precedents de l’Edat del Bronze, situats ambdós al pla de Santa Bàrbara, sota el castell medieval. Si bé d’època romana i antiguitat tardana no tenim vestigis, prop de la vila es coneixen evidències d’assentaments com la vil·la romana dels plans d’en Jori, excavada l’any 1997. A l’edat mitjana el precedent de Montblanc és l’assentament de Duesaigües situat a l’aiguabarreig dels rius Francolí i Anguera, que hom suposa existent ja al segle xi si bé cal pensar que es tracta d’una fundació del segle xii, en el marc de la política comtal de creació de viles sota el seu control directe (Sans, 1995, 446). L’any 1155, Ramon Berenguer IV li va atorgar carta de poblament i manà que prengués el nom de Vilasalva. Vuit anys després Alfons I el Cast va lliurar una nova carta de població en la qual manava al batlle Pere Berenguer de Vilafranca que traslladés la vila a l’altra riba del Francolí, en un «munt» (l’actual pla de Santa Bàrbara), i que passés a anomenar-se «Muntblanch» (Solé, 1982). L’embrió de l’actual nucli urbà de Montblanc és en el turó del pla de Santa Bàrbara, presidit pel castell i, a una de les vessants, l’església de Santa Maria amb el seu fossar (cf. Mazaira et al, 1988). Tal vegada aquest nucli estigués encerclat per una muralla, de la qual ara per ara no coneixem vestigis. Ben aviat es va construir el pont sobre el riu Francolí i s’engegarien les obres de l’església de Sant Miquel, extramurs, al costat del camí a Lleida. Durant el segle xiii Montblanc va créixer vers el sud, i van néixer els ravals de la Vilanova del Mercadal, a la zona de la plaça Major, i el de la Pobla de Guimrós, al costat del Palau Reial; a l’est neix el call al costat del torrent Riuot. Hi ha referències del convent de Sant Francesc l’any 1238 i del convent de Santa Maria del Miracle, després de la Mercè, l’any 1246. Jaume I va concedir diversos privilegis als jueus i el 1281 se celebra la primera fira (Badia, 1992). A petició del rei Jaume II, els síndics van fer donació del lloc de l’actual santuari de la Serra per fer-hi un convent de clarisses. En aquests temps es comencen a construir els hospitals de Sant Bartomeu, al costat de Sant Francesc, i el dels Pobres de Jesucrist, després Santa Magdalena, a tocar del pont Vell. Fruit de la puixança econòmica i política (celebració de corts, privilegis de Jaume II, assoliment del cap de vegueria), la vila va tenir un important creixement urbà al llarg del segle xiv. L’any 1303 Jaume va manar construir els banys i la presó. El 1320 es va començar a cobrir el Riuot per ordre reial. En temps d’Alfons III la població creix cap a l’est, vers el call, carrers Major i de Santa Tecla. També s’aixeca el temple de Sant Marçal, projectat com a hospital de pobres. La pesta negra va estroncar el creixement, amb una important pèrdua de població. Tot i amb això es comença a erigir el temple gòtic de Santa Maria sobre l’emplaçament de l’antic edifici romànic. L’any 1366 Pere III va ordenar

Intervencions a la vila de Montblanc

06. Medie

360

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:44

Página 361

1

2

1. Plaça de Sant Francesc 2. Palau Alenyà Figura 1 Situació de les intervencions.

la construcció de la muralla. En aquests anys s’abandona el castell del pla de Santa Bàrbara. El fogatge de 1365 indica 457 focs a Montblanc, i en el del 1378 en consten 486, de manera que és la setena població de Catalunya (Porta 1986). La vila es recuperà al segle xv, de manera que creix fora muralla, a la zona de l’hospital de Santa Magdalena. Es va iniciar la construcció del palau del castlà que va comportar obrir un nou portal a la muralla (Solé, 1982). Atès que les muralles de Montblanc van restar obsoletes davant l’artilleria, el 1470 es va acordar bastir una gran fortalesa que mai no es va fer (Badia, 1992). A finals del segle xv (1497), Montblanc comptava solament amb 287 focs, amb una pèrdua del 40% de la població. Un estudi de la població en època moderna mostra que hi havia força carrers deserts, cases enderrocades i muralles enrunades (Porta, 1984). 3. Intervenció a la necròpolis de la plaça de Sant Francesc Entre febrer i març de 1995 es va dur a terme una intervenció arqueològica a la plaça de Sant Francesc. La Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya feia un seguit de treballs d’urbanització dirigits per

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Menchon

06. Medie

361


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 362

Figura 2 Sant Francesc de

l’arquitecta Montserrat Adroer i Tasis, i a resultes del seguiment arqueològic es va localitzar part de la necròpolis baixmedieval relacionada amb el convent de Sant Francesc. El convent es troba al sud de les muralles, prop de l’arribada del camí ral a la vila (ara carrer Major). La primera referència és la donació testamentària de Berenguer de l’Aguda per a les obres del temple, l’any 1238, data que es fa difícil de conformar amb l’estil de l’església (cf. Giné 1989, 25-14; Liaño 1976, 140 i s., Dalmases, 1986, 114 i s.). El 1253 se cita en el testament d’Elisenda de Falchs, castlana de la Guàrdia dels Prats (Palau, 1930; Liaño, 1976, 141). Per Feliu de la Penya el convent es va construir entre 1266 i 1287 (Morera, s/a, 525 i s.). L’església és un edifici gòtic del tipus nau sala, amb coberta de fusta sobre arcs diafragmes. Estilísticament, i especialment en base a les motllures dels arcs diafragma i columnes, s’ha de datar a principis del segle xiv, com la capella de Santa Àgata de Barcelona o l’església de Sant Joan de Vilafranca del Penedès (Dalmases 1986, 114 i s.). Hi ha, doncs, un espai temporal entre la cronologia del temple i les donacions testamentàries esmentades, cosa que ha fet pensar a alguns investigadors en l’existència d’un temple romànic anterior.

Montblanc: planta

Intervencions a la vila de Montblanc

general.

362

3.1. Els treballs arqueològics L’any 1984 el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya va

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:44

Figura 3 Vista general del sector oest. Figura 4 Unitat funerària 1011.

Página 363

fer una intervenció, i hi va localitzar una cripta moderna i una de les ales del claustre (Dupré 1983, 1985). Els treballs arqueològics duts a terme el 1995 van consistir en una llarga rasa davant de l’església, un seguit de sondejos i el seguiment de les obres realitzades a la plaça. Es va poder estudiar parcialment la fonamentació de l’església i un conjunt d’estructures, a l’oest, anteriors a l’ús funerari de la zona: un mur paral·lel a la façana del temple. També es va localitzar un mur de palets de riu tallat per la construcció d’un mur diagonal al mig de la plaça. Els estrats associats a la seva amortització van aportar materials baixmedievals com un billó de Jaume II (finals del segle xiii) i ceràmica. Quant als enterraments, s’ha estudiat un conjunt de 45 unitats funeràries. Són bàsicament enterraments orientats est-oest, amb capçalera mirant a llevant, encara que hi ha alguna orientació nord-sud. Es tracta de tombes en fossa simple amb capçalera recta i peus arrodonits. Els inhumats es dipositaren en decúbit supí, amb diferents variacions de la posició del cap, braços i peus. No es documenten gairebé aixovars ni dipòsits funeraris, com després comentarem. A banda d’aquestes evidències es van excavar algunes osseres o desenterraments. S’han localitzat, encara que fora de context, dues esteles funeràries discoïdals, una d’elles seccionada, i l’altra un bocí de disc, que s’afegeixen a les publicades anteriorment (Menchon, 1991, 171-214; 1993, 25-67). 3.1.1. Estudi dels enterraments Tipologia: són tombes i osseres de fossa oberta a l’argila. Estaven destinades principalment a sebollir adults (38 casos), amb algun cas d’infants (4 enterraments), i un amb un adult i un infant. Hi ha un 10% de desenterraments o osseres (5) i un 6% de tombes buides (3 casos), tal vegada obertes i sense utilitzar i un 2% no s’ha pogut estudiar (1 cas). La capçalera de tomba més usada és la recta (24 vegades) i no hi man-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Menchon

06. Medie

363


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 364

Figura 5 Unitat funerària

quen les arrodonides (17), amb un 2% d’irregulars (1), un 2% de no vistes (1) i un 4% de perdudes per l’obertura d’altres tombes o destruïdes d’antic (1 i 1 respectivament). Els peus són arrodonits excepte les osseres, que tenen planta irregular (29 arrodonits, 12 rectes, 6 indeterminats, 1 irregular, 1 no vist, 2 perduts). Orientació: el més gran percentatge d’enterraments es troba amb la capçalera a ponent i els peus a llevant. Això, juntament a l’existència d’enterraments femenins i infantils fa pensar que no es tracta d’una necròpolis de religiosos. L’orientació preponderant és la de 80º nord, la mateixa que la façana de l’església. Hi ha un cas orientat a 0º; 3 a 060º,1 a 062º,1 a 065º, 3 a 070º, 1 a 075º, 1 a 078º, 32 a 080º, 2 a 090º, 1 a 095º, 3 a 100º, 1 a 175º, 1 a 340º de manera que tenim 1 enterrament nord sud, 1 sud nord i 49 oest-est. La subordinació de les orientacions de les tombes respecte a les dels temples es detecta en altres llocs com Santa Maria de Sorba, al Berguedà, Sant Pere de Casserres o Santa Maria de Lluçà a Osona (Kliemann 1988, 495-500). Posició de l’esquelet: els esquelets es dipositaren en decúbit supí (42 casos) i els desenterraments no conserven relacions anatòmiques. Els cranis generalment miren a la seva esquerra, però no manquen els que són en posició zenital, i alguns que miren a la dreta (cap en posició sagital, 1; en posició zenital, 7; girat a la dreta i avall, 1; girat a l’esquerra i avall, 1; girat esquerra, 1; mira a l’esquerra, 11; mira a la dreta, 7; orientat a la dreta i avall; inexistent, 3; no conservat, 9; no visible, 2; remenat, 5). Quant als braços, apareixen usualment plegats i junts sobre l’abdomen, amb diferents variacions (braç dret sobre

1017. Figura 6 Unitat funerària

Intervencions a la vila de Montblanc

1051.

364

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:44

Figura 7 Unitat funerària 1058. Figura 8 Unitat funerària 1059.

Página 365

el pit, 1; braç dret sobre el pit i esquerre sobre l’abdomen, 2; braç esquerre sobre l’abdomen, dret sobre l’esquerre, 1; braços creuats sobre el pit, 1; braços flexionats i en creu, 1; braços junts sobre l’abdomen, 14; braços paral·lels al cos, 2; inexistent, 3; mans juntes sobre el pubis, 6; mans juntes sobre l’abdomen, 2; no conservat, 12; no visible, 1 i remenat, 5). Les extremitats inferiors es troben generalment paral·leles, tot i que hi ha casos amb les dues cames convergents amb els peus junts o a tocar, i un cas de cames encreuades (cames convergents, peus junts, 12 casos; cames encreuades, 1 cas; cames paral·leles, 23 casos; inexistents, 3 casos; no conservades, 6 casos; no visibles, 1 cas; remenades, 5 casos). Aquestes dades fan pensar que els cadàvers es van enterrar amortallats sense cap tipus de taüt (donada l’absència de claus i cantoneres de metall), dins una fossa poc fonda i els cossos devien ser marcats amb una pedra o estela. En el cas que l’obertura d’una fossa afectés un enterrament preexistent els ossos que hi hagués es podien enterrar en la nova tomba o en espais ad hoc, com les osseres. L’existència de restes de diferents individus a la mateixa tomba fa pensar en una senyalització dels enterraments amb esteles i en un llaç familiar entre els enterrats. La proximitat d’alguns grups d’enterraments, que fins i tot es tallen, pot donar suport a aquesta idea. Tal vegada la poca documentació d’enterraments infantils és indicativa de l’existència d’una zona funerària dedicada als albats. A ponent les fosses són més grans que els individus inhumats. Potser és així perquè es van obrir sense tenir en compte les mides dels finats, en un moment de forta mortaldat (manquen, però, les capes de calç relacionables amb mort per malalties) o perquè havien d’instal·lar una estela a la capçalera, idea que considerem més lògica.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Menchon

06. Medie

365


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 366

Aixovar i dipòsit funerari: només hem localitzat un aixovar que consisteix en una sivella de ferro; hi ha tres dipòsits funeraris: dues monedes i un bocí de bronze. Els dipòsits funeraris en tombes baixmedievals tal vegada es poden posar en relació amb l’«aparició» del dogma de fe del purgatori, des del segle xii. Aquest va fer variar ostensiblement la posició davant la mort (Aguirre 1995, 107-126). El purgatori permetia que els cristians puguin alleugerir l’angoixa davant la mort, ja que existeix un espai on poden purgar els pecats i no anar directament a l’infern. A partir d’aquí proliferen les butlles, les oracions, les indulgències en formes de donacions, oficis de difunts, capelles, panteons etc. amb la finalitat de rescatar els finats del purgatori (Casa, 1995, 307-316) Esteles funeràries: durant la intervenció es van recuperar, bé que fora de context, dues esteles discoïdals. La primera és una peça en molt mal estat de la qual ha arribat una cara. És de tipus discoïdal, amb peu recte i cisellada en pedra sorrenca. La cara conservada té una decoració formada per un baix relleu pla d’una creu patent dins una bordura simple. Les mides són: 55 cm d’alçada; 48 cm de diàmetre de disc; gruix conservat de 6 cm; coll de 30 cm i peu de 24 cm conservats. De la segona estela sols es conserva una porció del disc, de pedra calcària. A una cara hi ha restes d’un motiu heràldic format per ones dins una bordura simple, a l’estil de l’escut de la família Anglesola. A l’altra cara, es veu només una bordura simple. La tècnica de la cara a és incisió i poliment, a la cara b, baix relleu pla. Alçada conservada de 18 cm; gruix de 9 cm. 3.1.2. Cronologia de la necròpolis La tipologia dels enterraments de Sant Francesc, fossa simple, ens porta a un grup de paral·lels en fases baixmedieval de necròpolis catalanes: l’Esquerda, Roda de Ter, Santa Creu del Joglar (Osona) o Sant Martí de Lleida (Gallart, 1986, 129-154; Gallart et al, 1991; Ollich, 1982, 105-147; Padilla, 1982, 155-176; Riu, 1982, 29-57). Les esteles es poden datar entre els segles xiii i xiv. Per altra banda, l’església de Sant Francesc s’ha de datar a principis del segle xiv, de manera que la necròpolis ha de ser almenys coetània a la seva edificació. Finalment els materials exhumats, els pocs padellassos de ceràmica baixmedieval, datables entre els segles xiii i xiv, la moneda apareguda en la tomba UF 1008 i un billó de Jaume II encunyat a finals del segle xiii, ens porten vers aquesta cronologia baixmedieval. A partir d’aquests elements es proposa una cronologia de la necròpolis de Sant Francesc entre el segle xiii —si es pressuposa que l’edifici es va començar a bastir a finals d’aquest segle— i els segles xiv i xv. Cal suposar que es tracta d’un fossar de laics en relació amb la comunitat franciscana, en el

Figura 9 Dipòsit funerari de la unitat funerària 1008: diner de tern

Intervencions a la vila de Montblanc

de Jaume II.

366

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:44

Página 367

marc de la predilecció de ser enterrats en convents dels ordes mendicants, en detriment d’altres, com podien ser els cistercencs (Altisent, 1974, 142, Cabestany, 1982a, 203-219; 1982b, 265-276). L’afany penitencial baixmedieval, influenciat per San Francesc, San Eloi, Sant Domènec o sant Lluís d’Anjou (Núñez, 1988, 9-19) va anar sovint acompanyat del desig d’enterrar-se, amb una donació prèvia, amb l’hàbit de dominics, mercedaris i, especialment, franciscans. Per altra banda, la localització de fossars al costat de les portes dels temples no és un fet inusual, com es pot apreciar a la galilea del monestir de Poblet (Cabestany, 1982a, 2032-219), o a la porta de l’església de Vallbona de les Monges. 4. Treballs arqueològics al palau dels Alenyà

Figura 10 Taula tipològica de posicions dels esquelets

El mes de setembre del mateix any es va fer una altra intervenció arqueològica, en aquest cas en el pati del palau dels Alenyà. La intervenció era motivada per la seva rehabilitació com a seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, projecte dirigit per l’arquitecta Montserrat Adroer i Tasis. Aquest edifici gòtic és intramurs, a la cruïlla dels carrers dels Jueus, Riuot i Sant Josep, sobre el barranc del riu Regina o Riuot. A la riba dreta del barranc hom situa el call jueu i a l’esquerra una zona amb casals com aquest del qual tractem o com el dels Aguiló, davant seu. La zona on es va fer la intervenció és el pati del palau que dóna als carrers dels Jueus i de Sant Josep. D’aquest procedeix un lot de materials ceràmics recuperats pel Museu després d’una ensulsida de la coberta del Riuot l’any 1982. Tant l’estudi de paraments com de l’estratigrafia dels diferents sondeigs oberts no van aportar dades significatives. L’estat de les estructures, força desfigurades i apedaçades en alguns casos, i en altres, emmascarades per obres posteriors van dificultar la lectura de l’evolució de l’edifici. Per altra banda, els sondeigs, limitats per les circumstàncies de l’obra no van aportar prou dades.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Menchon

06. Medie

367


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 368

Figura 11 Diferents tipus

Els treballs de 1995 van consistir en el seguiment arqueològic del rebaix mecànic del pati, la realització d’una sèrie de cales arqueològiques i l’estudi de les estructures arquitectòniques. Durant els treballs de rebaix es va localitzar un mur al bell mig del pati, en direcció nord-sud, la qual cosa va dur a obrir un sondeig que va aportar materials d’època medieval i moderna. Un element, però, que cal considerar és la topografia del Riuot, que pel fet de ser cobert al primer quart del segle xiv, condicionaria espacialment l’evolució urbana de la zona. A l’oest del pati hi ha una sèrie d’estructures que es poden prendre com anteriors a la coberta del Riuot, dos arcs apuntats i el mur d’enllaç entre ells: el primer és el del carrer dels Jueus, fet amb carreus i banqueta de pedra, que lliga amb un mur de maçoneria i un segon arc ja dins del pati. Aquest és de carreus més o menys treballats, sobre una banqueta que s’ha detectat en un sondeig a la banda nord. Damunt de l’arc es veuen dues cartel·les que ens indiquen que devia funcionar amb un trespol. En una fase posterior es detecta la coberta del Riuot, que es pot datar a partir del 1320: volta de formigó de calç i maçoneria disposada a plec de llibre, i reforços d’arcs diafragma. La volta descansa sobre sengles murs. Al costat est per sobre la volta hi ha l’arrencada d’un arc diafragma. Una vegada cobert el Riuot, hom va construir una sèrie d’estructures: al nord del pati del palau, i en línia amb el mur del costat nord-oest, hi ha un arc i un mur amagats per un contrafort d’època moderna, que recolza en el mur del costat nord-oest i sobre un altre mur rematat amb un paviment de picassó. L’arc està paredat per un parament de maçoneria irregular lligada amb fang i arrebossada amb guix. A la cara que dóna al Riuot hi ha un encaix per a una jàssera i, a la contrària, quatre forats quadrats per ficar-hi cabirons. L’arc mencionat està en relació amb altres dos que es van localitzar al nord-est del pati, amb els cantons lleugerament bisellats. Al nord dels arcs, i dins la façana sud del palau, hi ha un arc apuntat i paredat, amb doble especejament i una cantonada de carreus sobre el Riuot. Potser per relacionar amb aquestes obertures, hi ha un mur al costat nord-oest del pati amb dues petites obertures, assimilables a desguassos.

d’enterraments

Intervencions a la vila de Montblanc

i fosses (1).

368

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:44

Página 369

Figura 12 Diferents tipus d’enterraments i fosses (2).

Al cantó amb el carrer dels Jueus hi ha un mur de carreus medievals que es podria prendre com part del conjunt. Tal vegada aquestes estructures del costat est del pati es puguin posar en relació amb una casa de quatre pisos del sastre Manuel París, mencionada al cadastre de 1731 (Porta 1984, 185). La següent fase definida a la intervenció del pati es correspon a l’època moderna. A la banda nord-oest hi ha un mur de maçoneria i morter desmuntat parcialment, sobre aquest hi ha una altra estructura amb una petita porta de servei en molt mal estat. Damunt hi ha la façana del palau, de maçoneria amb finestrals, balconades i decoració esgrafiada, datable ja al segle xviii. Aquestes construccions d’època moderna recolzen sobre les restes medievals i el terraplè del pati, documentat al cadastre de 1731. La cantonada del palau modern descansa sobre un pilar de peces reaprofitades, maçoneria i morter, i a sobre, un petit contrafort que descansa sobre els murs medievals i un altre de més grans dimensions damunt de la coberta del Riuot. 4.1. Resultats dels sondeigs A banda del sondeig obert durant els treballs de rebaix mecànic, esmentat més amunt, se’n van obrir tres més. El primer va ser obert sota l’arc oest del pati, al costat del Riuot. Es va poder observar que la coberta del barranc recolza en l’arc i en aquest, recolza una estructura de planta semicircular, potser de reforç o relacionable amb el Riuot. Un segon sondeig, amb resultats negatius, es va fer entre el mur meridional del palau i l’arc sota el contrafort d’època moderna del mig del pati. Finalment es va fer una cala al peu dels arcs del costat est, en la qual es va detectar un paviment de calç, possible nivell de circulació de l’edifici. L’estratigrafia documentada en els sondeigs del pati del palau dels Alenyà no va proporcionar materials per poder afinar la cronologia absoluta de les fases del jaciment. Ara bé, de l’estrat 100, reompliment del pati, procedeixen diversos individus ceràmics i petris datables en època medieval i moderna. Hem de tenir en compte que aquesta unitat estratigràfica és en realitat el replè del pati del palau, rebaixat mecànicament, i per tant la cronologia dels mate-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Menchon

06. Medie

369


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 370

Figura 13

rials ens porta fins al segle xix, quan coneixem documentalment l’existència del terraplè des del segle xviii. De tota manera, el sondeig fet al bell mig del pati (100) va oferir, en l’estrat 103, materials ceràmics que hem de datar entre els segles xvii i xviii: ceràmica de reflex metàl·lic de producció catalana i ceràmica blanca i blava del segle xviii. Aquest estrat, que definim com a part dels terraplenaments del pati, concorda amb la dada documental de la seva existència. Entre els materials petris procedents del rebaix mecànic, fem especial esment d’un grup de capitells baixmedievals que hem de relacionar amb el claustre del convent de Sant Francesc. Sabem que aquest va ser desmuntat en època contemporània, i al llarg del temps força elements arquitectònics han estat recuperats arreu del nucli urbà montblanquí.

Reconstrucció d’un enterrament senyalitzat amb una estela funerària.

Intervencions a la vila de Montblanc

4.2. Evolució del palau i l’entorn topogràfic Tot i la complexitat de les estructures estudiades al pati del palau i els sondeigs que s’hi van fer, els resultats no foren els esperats. Tan sols la seva relació amb l’evolució de l’interior de l’edifici ens podia aclarir el funcionament del palau. A la vista de la topografia actual d’aquesta zona de Montblanc, hem de suposar que aquest sector de la vila es desenvolupa a partir de l’eix del carrer Major (nord-sud) i un segon, que hem de relacionar amb el traçat del Riuot (est-oest). Les illes de cases entre els carrers Major, Santa Tecla i Alenyà són de planta rectangular força llarga, amb finques allargassades amb els costats menors oberts als carrers, com es veu en altres nuclis urbans medievals (Bolòs, 1997, 126-138, Menchon et alii,1994, 225-243). En força casos, a la planta baixa, i fins i tot en pisos superiors, encara es conserven arcs apuntats, estructures constructives dels habitatges medievals, que es combinen amb murs de

370

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:44

Página 371

UF

TIPUS

POSICIÓ

CAP

POSICIÓ BRAÇOS

POSICIÓ CAMES

CAPÇAL

PEUS

ORIENT.

ºN

1004

adult

D.S.

mira a la dreta

paral.lels al cos

paral.leles

recte

arrod.

W-E

65º

AIXOVAR

E

1005

adult

D.S.

mira a la dreta

junts sobre l'abdomen

paral.leles

recte

arrod.

W-E

100º

E

1006

adult

D.S.

girat a l'esquerra i avall

creuats sobre el pit

paral.leles

recte

rectes

W-E

80º

E

1007

fossa

buit

E

E

E

recte

rectes

W-E

80º

E

1008

adult

D.S.

mira a l'esquerra

junts sobre l'abdomen

convergents, peus junts

recte

rectes

W-E

80º

moneda

1009

adult

D.S.

no conservat

no conservat

paral.leles

recte

arrod.

W-E

80º

moneda

1010

adult

D.S.

girat a la dreta i avall

mans juntes sobre el pubis

convergents, peus junts

arrod.

arrod.

W-E

75º

E

1011

adult

D.S.

mira a l'esquerra

braç dret sobre el pit, esquerre sobre l'abdomen

paral.leles

recte

rectes

W-E

78º

E

1012

adult

D.S.

posició zenital

mans juntes sobre l'abdomen

convergents, peus junts

recte

rectes

W-E

90º

E

1013

adult

D.S.

mira a l'esquerra

mans juntes sobre el pubis

convergents, peus junts

recte

rectes

W-E

80º

E

1014

adult

D.S.

girat esquerra

junts sobre l'abdomen

paral.leles

recte

rectes

W-E

80º

E

1015

fossa

buit

E

E

E

irr.

irr.

W-E

80º

E

1016

fossa

buit

E

E

E

recte

?

W-E

70º

E

1017

adult

D.S.

orientat a la dreta i avall

junts sobre l'abdomen

paral.leles

recte

rectes

W-E

70º

E

1018

adult

D.S.

mira a l'esquerra

junts sobre l'abdomen

paral.leles

arrod.

arrod.

W-E

80º

frag.bronze

1023

adult

D.S.

mira a l'esquerra

junts sobre l'abdomen

paral.leles

arrod.

arrod.

W-E

80º

E

1023

desent.

remenat

remenat

remenat

remenades

arrod.

arrod.

W-E

80º

E

1024

adult

D.S.

no visible

no conservat

no conservades

arrod.

arrod.

W-E

80º

1025

adult

D.S.

posició zenital

junts sobre l'abdomen

paral.leles

arrod.

arrod.

W-E

80º

E

1026

infant

D.S.

mira a la dreta

mans juntes sobre l'abdomen

paral.leles

arrod.

arrod.

W-E

80º

E

1027

no vist

no vist

no visible

no visible

no visibles

no vist

no vist

W-E

80º

E

1028

adult

D.S.

no conservat

no conservat

paral.leles

indet

rectes

W-E

80º

E

1029

desent.

remenat

remenat

remenat

remenades

arrod.

arrod.

W-E

80º

E

1031

adult

D.S.

no conservat

no conservat

paral.leles

indet

?

W-E

80º

E

1032

adult

D.S.

mira a l'esquerra

braç dret sobre el pit, esquerre sobre l'abdomen

entrecreuades

recte

arrod.

W-E

100º

E

1032

infant

D.S.

posició zenital

mans juntes sobre el pubis

paral.leles

recte

arrod.

W-E

95º

E

1033

adult

D.S.

mira a l'esquerra

paral.lels al cos

paral.leles

arrod.

arrod.

W-E

80º

E

1034

adult

D.S.

posició zenital

junts sobre l'abdomen

convergents, peus junts

arrod.

arrod.

N-S

E

1037

adult

D.S.

orientat a la dreta i avall

no conservat

paral.leles

arrod.

arrod.

W-E

60º

E

1038

infant

D.S.

mira a la dreta

braç dret sobre el pit

convergents, peus junts

arrod.

arrod.

W-E

70º

E

1039

adult

D.S.

orientat a la dreta i avall

braç esquerre sobre l'abdomen, dret sobre l'esquerre

convergents, peus junts

recte

arrod.

W-E

340º

E

1040

desent.

remenat

remenat

remenat

remenades

recte

arrod.

W-E

60º

E

1041

adult

D.S.

posició zenital

mans juntes sobre el pubis

paral.leles

recte

arrod.

W-E

60º

E

1042

adult

D.S.

no conservat

no conservat

no conservades

indet

?

W-E

62º

E

1043

adult

D.S.

posició zenital

junts sobre l'abdomen

paral.leles

arrod.

arrod.

W-E

80º

E

1044

adult

D.S.

mira a l'esquerra

junts sobre l'abdomen

paral.leles

arrod.

arrod.

W-E

80º

E

1045

adult

D.S.

no conservat

no conservat

paral.leles

arrod.

arrod.

W-E

80º

E

1047

adult

D.S.

mira a l'esquerra

junts sobre l'abdomen

convergents, peus junts

recte

rectes

W-E

80º

E

1048

adult

decœbit sup’

mira a la dreta

junts sobre l'abdomen

convergents, peus junts

recte

arrod.

W-E

80º

sivella

1049

desent.

remenat

remenat

remenat

remenades

indet

?

W-E

80º

E

1050

adult

D.S.

no conservat

no conservat

paral.leles

indet

arrod.

W-E

80º

E

1051

adult

D.S.

mira a l'esquerra

no conservat

no conservades

recte

?

W-E

100º

E

1053

infant

D.S.

posició zenital

mans juntes sobre el pubis

convergents, peus junts

indet

rectes

W-E

90º

E

1055

adult

D.S.

mira a la dreta

junts sobre l'abdomen

convergents, peus junts

recte

rectes

W-E

80º

E

1056

infant

D.S.

no conservat

no conservat

no conservades

arrod.

arrod.

W-E

80º

E

1057

adult

D.S.

mira a la dreta

flexionats i creu

convergents, peus junts

recte

arrod.

W-E

80º

E

1058

desent.

remenat

remenat

remenat

remenades

arrod.

perduts

W-E

80º

E

1059

adult

D.S.

posició sagital

junts sobre l'abdomen

no conservades

recte

perduts

W-E

80º

E

1061

adult

D.S.

no conservat

no conservat

paral.leles

perdut

arrod.

W-E

80º

E

1062

adult

D.S.

no conservat

no conservat

paral.leles

perdut

arrod.

S-N

175º

E

1064

adult

D.S.

mira a l'esquerra

mans juntes sobre el pubis

no conservades

recte

?

W-E

80º

E

D.S.= decúbit supí / arrod.= arrodonida, arrod. / E = inexistent / irr.= irregular / ?= indeterminat/s

Figura 14 Taula tipològica dels enterraments

carreus, maçoneria, fins i tot tàpia i amb cobertes i trespols de fusta, com es pot veure a l’arquitectura baixmedieval catalana. A la zona del carrer Riber hi ha una estructura similar, tot i que s’adapta al traçat del Riuot, al carrer dels Jueus. En canvi les illes que limiten els carrers Major, Riber, Font de la Vila, Sant Josep i plaça dels Àngels mostren una planta més compacta i adaptada a l’encreuament dels eixos mencionats. Caldria suposar que la urbanització definitiva de la zona es produeix en cobrir el Riuot, a partir del 1320, quan és ocupada per les construccions civils. L’illa on hi ha el palau dels Alenyà és de planta trapezial i conserva encara importants restes d’època medieval, cas de la fonda dels Àngels. A la banda est

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Menchon

06. Medie

371


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 372

Figura 15 Arcs de l’edifici medieval absorbit pel palau.

Intervencions a la vila de Montblanc

es veuen actualment unes finques molt més àmplies, el palau, i en canvi al nord, són parcel·les més llargues. Més amunt es co-mentava que en el pati del palau es van diferenciar unes estructures just anteriors o coetànies a la coberta del Riuot: l’arc a l’est de la zona d’intervenció i el del carrer dels Jueus. Ara per ara no es poden definir, encara que caldria relacionar-les amb una estructuració urbana anterior a la coberta del barranc. El coneixement dels palaus catalans del segle xiv és molt escàs, atès que manta vegades són molt transformats per reformes i obres posteriors (Bango, 1985, 532). Els palaus gòtics, seguint la visió de Joaquim Garriga, s’organitzen al voltant d’un pati interior amb escala descoberta com a pas a la planta noble, mentre que als baixos es localitzen els serveis i l’accés a l’edifici (Garriga, 1986, 25-26). El palau dels Alenyà respon a aquest prototipus: un edifici central amb planta bàsicament rectangular, tot i que la façana del carrer de Sant Josep s’adapta al traçat de la via mitjançant dues inflexions. A la planta baixa hi ha tres portals de mig punt, i potser n’hi devia haver un quart carrer avall, amb grans dovelles que es veuen en altres palaus dels segles xv i xvi. La planta baixa s’organitza en tres àmbits de dimensions similars: vestíbul amb el portal forà i al seu costat un de més petit de servei; cos central amb accés des de l’exterior i el tercer tal vegada amb l’accés independent, que devia ser la quarta porta esmentada a tall d’hipòtesi, donat que n’hi ha una de posterior. La construcció s’ha fet amb carreus a la façana i la sustentació interior a base d’arcs diafragma i murs de maçoneria i tàpia calicastrada. Al damunt hi ha la planta noble que es compon d’una gran sala a la qual s’entra per dues portes dovellades de mig punt i quatre grans finestres coronelles amb festejadors a la façana. D’un tercer pis es conserva part d’un arc diafragma. La solu-

372

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


06. Medie

22/9/07

11:44

Página 373

Escala d’accés a la planta superior. Figura 17 Lògia d’accés a la sala de la planta superior.

ció constructiva dels pisos és mitjançant trespols de fusta sobre cartel·les. A la sala del primer pis es conserva part d’un enteixinat gòtic amb els escuts dels Alenyà. A l’oest de la finca hi ha unes estructures que semblen formar part d’uns altres edificis: una sèrie d’arcs apuntats orientats est-oest i nord-sud, els primers en línia amb el límit del Riuot, i el segon grup a la mitgera amb les finques a l’oest del palau. Després de ser paredats almenys en part, hom va erigir un edifici de planta trapezial amb una sèrie d’arcs apuntats en tres costats i a la cara nord dues portes geminades de mig punt. Del pilar compartit per les dues portes arrencava un mur de tàpia que dividia l’espai interior. Aquest edifici podria ser un altre casal o una edificació annexa al palau, potser dedicada a magatzems, quadres etc. Si això fos cert, cal plantejar el funcionament entre aquest i el casal: un espai obert o una zona articulada amb estructures que ara no coneixem? Posteriorment es fa un seguit d’ampliacions entre les quals destaca l’escalinata al pis noble (ignorem, però, com s’hi devia accedir abans) i l’organització del pati interior de planta trapezial. L’escala és de dos trams sobre un arc rampant, i arriba a una tribuna formada per un ampit de carreus sobre el qual hi ha dos arcs geminats lleugerament apuntats sobre columnes motllurades, i a banda i banda, dos arcs de mig punt que donen a l’escala i al pas a una de les portes de la sala del palau. Per les característiques estilístiques de la decoració —juntament amb l’element sustentant de tota aquesta estructura, un arc escarser molt pla, el qual hem de relacionar amb les restes d’un altre enteixinat—, hem de datar aquestes estructures al segle xvi. Per altra banda, les construccions de la banda sud-oest del palau s’uneixen amb el cos principal mitjançant una sèrie d’arcs diafragma, murs de maçoneria i tàpia calicastrada. El nou cos lligaria amb les construccions del nord-est del pati. Ja en època moderna, entre els segles xvii i xviii es van erigir unes estructures de maçoneria i pedra, amb parament exterior arrebossat i esgrafiat (Martí 1993, 93-169) que donen al pati excavat, un cop terraplenat, o l’esgrafiat del pati interior. Quant a l’estructura interior, ha desaparegut gairebé tota, per la pobresa dels materials i per necessitats del projecte de rehabilitació.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Menchon

Figura 16

373


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 374

Figura 18 Arc de la sala de la

4.3. Consideracions finals Hem d’entendre el palau dels Alenyà en el marc de l’arquitectura civil catalana baixmedieval. En bona part, l’edifici respon a la definició del palau gòtic que proposen Dalmases i Pitarch (1985), «obra amb sentit orgànic que sense necessitat d’un pla concebut ha estat capaç de configurar un contingut harmònic malgrat les diferències de temps en què foren realitzades les obres». El primitiu edifici baixmedieval va sofrir una llarga evolució al llarg del temps, amb l’afegitó de cossos, absorció d’altres construccions, i la seva modificació fins l’actualitat. Malgrat la llarga vida de l’edifici, ens ha arribat segmentat de tal manera que no es fa gaire fàcil conèixer el com i el quan de les diferents fases de la seva vida. Hem de situar el palau dels Alenyà en el context urbà del Montblanc baixmedieval, en un temps en què es van construir o ampliar importants casals de la vila ducal, com el mateix Palau Reial, el dels Aguiló, el dels Josa, part del dels Requesens, el palau del castlà, cal Poblet... Els elements decoratius de la façana, especialment les finestres coronelles, l’estructura de l’escalinata del pati i dels arcs d’accés de la galeria del segon pis ens porten a les construccions gòtiques civils dels segles xv i xvi, com el pati de la galeria del palau Berenguer d’Aguilar de Barcelona (segle xv), el palau de Martí l’Humà a Poblet (entre els segles xiv i xv), la casa de la vila de Catí (1421-1428), el paradigmàtic palau de la Generalitat (segles xv-xvi), l’hospital de Lleida (segles xiv-xv), el palau dels Cervelló del carrer Montcada de Barcelona (segle xvi). (Bango 1985 pàssim, Dalmases i Pitarch 1985 pàssim, Garriga 1986

Intervencions a la vila de Montblanc

planta superior.

374

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 375

Figura 19 Materials procedents de la intervenció arqueològica. 100/1 ceràmica comuna.

pàssim). Les reformes i ampliacions d’època moderna ja ens fan pensar en l’arquitectura dels segles xvii i, especialment, xviii.

100/5, 100/8, 100/9, 100/11 ceràmica blava valenciana: 100/7, porcellana; 100/2,

Bibliografia

100/3 ceràmica de reflex blava; 100/14 morter.

Aguirre, A. (1995) «Antropología de la estela funeraria. Repaso de la cuestión e hipótesis de interpretación». A: VI Congreso Internacional de Estelas Funerarias. Pamplona, 24-28 de Abril de 1995. 107-126. (Cuadernos de Etnología y Etnografía de Navarra; 65). Badia, F. (1992) Guia turística de Montblanc. Montblanc. Bango, I. (1985) «Arquitectura gótica». A: Historia de la arquitectura española. Vol. 2: Arquitectura gótica, mudéjar e hispanomusulmana. Madrid. Bolòs, J. (1997) «La conquesta feudal de Lleida i la definició del municipi». A: Catalunya Romànica. Vol. 24: El Segrià, les Garrigues, el Pla d’Urgell, la Segarra, l’Urgell. Barcelona, p. 126-138. Cabestany, J. F. (1982a) «Els enterraments amb sarcòfag del monestir de Poblet (segles XII a XIV). Necròpolis i Sepultures Medievals a Catalunya». Acta/Mediævalia annex I, p. 203-219. Cabestany, J. F. (1982b) «Esteles del Museu de Poblet. Segles 4, p. 265-276.

XII-XIV».

Acta/Mediaevalia, núm.

Casa, C. de la, (1995) «La muerte en la Edad Media peninsular». A: Arqueoloxía da Morte. Arqueoloxía da Morte na Península Ibérica desde as Orixes ata o Medievo. Xinzo de Limia (Galícia). Limia, p. 307-316. (Biblioteca Arqueohistórica-Limiá; 3)

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Joan Menchon

metàl·lic, 100/6 ceràmica

375


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 376

Figura 20

Dalmases, N.; Pitarch, A. (1985) Història de l’art català. Vol. 8: L’època del Císter. Barcelona.

Materials procedents de la intervenció arqueològica. 100/13; capitell procedent del claustre de Sant Francesc,

Dupré, X. (1983) «Iglesia de Sant Francesc. Montblanc». Arqueologia 91, p. 193. Dupré, X. (1985) Prospecions arqueològiques a Sant Francesc de Montblanc. Informe. Mecanoscrit, 11 de març de 1985.

103/4, 103/5, 103/12; ceràmica blava valenciana; 103/2, 103/3; ceràmica de reflex metal·lic, 104/1, 104/2;

Gallart, J. (1986) «Excavacions a la necròpolis de l’església de Sant Martí de Lleida». A: Setmana d’Arqueologia Medieval. Lleida, p. 129-154.

ceràmica comuna, 103/1;

Gallart, J. [et alii] (1991) L’excavació de l’església de Sant Martí de Lleida. Lleida.

ceràmica verda i morada catalana.

Garriga, J. (1986) Història de l’art català. Vol. 4: L’època del Renaixement. s. XVI. Barcelona. Giné, A. M. (1989) «Establiments franciscans a Catalunya. Arquitectura franciscana». Acta/Mediævalia núm. 10, p. 125-143. Kliemann, K. (1988) «La orientación de las sepulturas medievales». A: Actas del II Congreso de Arqueología Medieval Española. Vol. 3. Madrid, p. 495-500.

Intervencions a la vila de Montblanc

Liaño, E. (1976) Contribución al estudio del gótico en Tarragona. Tarragona.

376

Martí, N. (1993) «Aportació a l’estudi dels esgrafiats de Montblanc». Aplec de Treballs núm. 11, p. 93-169. Mazaira, L. [et alii] (1988) «Cuatro castillos de las comarcas de Tarragona: estudio comparativo». A: Actas del II Congreso de Arqueología Medieval Española. Vol. 3, p. 207-216. Menchon, J. (1991) «Les esteles funeràries del Museu de la Conca de Barberà (I): peces procedents de les esglésies de Sant Francesc i Sant Miquel de Montblanc». A: Aplec de Treballs, núm. 10, p. 171-214. Menchon, J. (1993) «Les esteles funeràries del Museu de la Conca de Barberà (II): peces procedents de Montblanc i Sabella de la Conca«. Aplec de Treballs núm. 11, p. 25-67.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 377

Menchon, J. (1995) «Excavacions arqueològiques d’època medieval a la vila de Montblanc». A: Catalunya Romànica. Vol. 21: El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, El Priorat. Barcelona, p. 492-493. Menchon, J. (1996a) Arqueologia funerària medieval a la Conca de Barberà. Estat actual. Montblanc. Menchon, J. (1996b) «Excavacions arqueològiques a la necròpolis medieval de Sant Francesc de Montblanc». Aplec de Treballs, núm. 14, p. 37-78. Menchon, J. (2001) «Treballs arqueològics al pati del palau i evolució arquitectònica de l’edifici». A: El Palau dels Alenyà de Montblanc, Montblanc p. 7-20. Menchon, J. [et alii] (1994) «Aproximació al procés transformador de la ciutat de Tarraco. Del Baix Imperi a l’Edat Mitjana». Pyrenae, núm. 25, p. 225-243. Morera, E. (s/a) Geografia General de Catalunya. Província de Tarragona. Barcelona. Núñez, M. (1988) «La indumentaria como símbolo en la iconografía funeraria». A: La idea y el sentimiento de la muerte en la Historia y en el Arte de la Edad Media. Santiago de Compostela, p. 9-19. Ollich, I. (1982) «Tipologia de les tombes de la necròpolis medieval de l’Esquerda (Osona). Necròpolis i Sepultures Medievals a Catalunya». Acta/Mediævalia annex I, p. 105-147. Padilla, J. I, (1982) «La necròpolis de Santa Creu de Joglars (Osona). Necròpolis i Sepultures Medievals a Catalunya». Acta/Mediævalia annex I, p. 155-176. Palau, A. (1930) «Breves noticias sobre la villa de Montblanc». Aires de la Conca 23/10/1930. Palau, A. (1931) Conca de Barberà I. Guia de Montblanc. Barcelona. Porta, J.M. (1984) La vila de Montblanc en el segon quart del segle XVIII. Economia, urbanisme i societat segons la documentació cadastral. Barcelona. Riu, M. (1982) «Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya. Necròpolis i Sepultures Medievals a Catalunya». Acta/Mediævalia annex I, p. 29-57. Sans, J. M. (1995) «La definitiva repoblació del segle XII». Catalunya Romànica. Vol. 21: El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, El Priorat. Barcelona, p. 445-448 i 454-455. Solé, M. (1982) «Síntesi històrico-urbanística de Montblanc». Espitllera, núm. 5, p. 47-52.

Joan Menchon

06. Medie

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

377


06. Medie

22/9/07

11:45

Pรกgina 378


22/9/07

11:45

Página 379

Excavacions arqueològiques a la ciutat medieval de Tarragona LLUÍS PIÑOL MASGORET Museu d’Història de Tarragona i Universitat Rovira i Virgili

HÈCTOR MIR LLORENTE Nemesis Sccl Arqueologia i difusió cultural

Al llarg dels darrers anys s’han portat a terme des del Servei Arqueològic de la Universitat Rovira i Virgili tot un seguit d’excavacions en la part alta de Tarragona que han permès conèixer una mica millor el ric patrimoni medieval de la ciutat així, com l’evolució del seu urbanisme entre els segles xii i xv. Les Intervencions Rambla Vella (figura 1,1) Al llarg de l’any 1993 es van fer un total de sis cales de sondeig prèvies a l’inici de les obres de construcció d’un aparcament subterrani en l’actual traçat de la Rambla Vella1 (Laboratori d’Arqueologia URV, 1993). La trobada de nivells i estructures medievals es van concentrar en les cales situades en el costat septentrional de la Rambla, just en el punt més proper a la muralla del 1369. Des d’un punt de vista estructural es va documentar un dipòsit anterior a la construcció del llenç defensiu (figura 2). La seva data de construcció ens és desconeguda, però per tècnica constructiva i posició estratigràfica sabem que devia ser medieval. Aquesta cisterna estava coberta per un nivell de farciment que l’amortitzava datat en l’últim quart del segle xiv. Galeria i voltes del carrer Enrajolat (figura 1,2) Durant l’any 1994 es van dur a terme dues campanyes d’excavació arqueològica a diverses voltes del costat septentrional del circ, en el sector més proper a l’actual torre del Pretori. Les tasques van consistir en l’obertura de cales i rases en algunes de les voltes i en la galeria que circula per sota de l’actual carrer Enrajolat. L’objectiu d’aquests treballs era el de recuperar el nivell d’ús d’època romana per iniciar, amb posterioritat, la restauració i adequació museogràfica (Piñol, 1995; Servei Arqueològic URV, 1995). Les troballes corresponents a època medieval es van centrar en dos 1. Els resultats arqueològics obtinguts van fer que es renunciés a construir l’aparcament esmentat en aquest indret, de manera que la nova localització va passar a ser la plaça de la Font.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Lluís Piñol i Hèctor Mir

06. Medie

379


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 380

Figura 1 Plànol general de la ciutat amb la localització de les excavacions. 1. Rambla Vella. 2. Galeria i voltes del carrer Enrajolat. 3. Carrer d’en Vila-roma, 4-6. 4. Plaça de la Font. 5. Baixada del Roser, 1-3. 6. Carrer Granada, 11. Casa Canals. 7. Baixada de la Peixateria, 9-15.

Ciutat medieval de Tarragona

espais: la volta del Carrer Trinquet Vell, 16 (CTV 16) i la galeria del carrer Enrajolat (CEN A). En la primera d’aquestes es va documentar un nivell de farciment associat a una pavimentació de terra batuda. El nivell data de la segona meitat del segle xiv. Més completa és l’estratigrafia present a la galeria del carrer Enrajolat. El nivell més antic correspon a un abocament de més d’un metre de potència amb gran quantitat de matèria orgànica, fauna, escòria de ferro i molta ceràmica. L’estudi dels materials ens situa el nivell en la segona meitat del segle xiii (Piñol i Mir, 1996; Mar, Mir i Piñol, 1996). Retallant aquest nivell es va bastir un mur de pedra en sec, adossat al mur septentrional de la galeria i conservat en dues filades. Aquesta construcció té una amplada de 70 cm i es conserva en una llargada total de 2 m. Formant part d’aquesta construcció es van conservar dues peces de ceràmica comuna vidrada, una gerra i una olla. L’estructura data d’entre la segona meitat del segle xiii i el tercer quart del segle xiv, segons la seva posició estratigràfica. Per sobre del nivell d’abocador i recolzant-se sobre el mur medieval es va documentar un paviment de terra batuda que, fragmentàriament i molt alterat per les construccions posteriors, se’ns ha conservat en diversos punts al llarg de la galeria. El nivell de regularització al qual va associat el paviment presenta les mateixes característiques que l’aparegut a la volta CTV-16 i consegüentment, el datem en el mateix moment, la segona meitat del segle xiv (figura 3).

380

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 381

Figura 2 Cisterna medieval anterior al 1369.

Carrer d’en Vila-roma, 4-6 (figura 1,3) Els treballs, realitzats durant el mes de maig i juny de 1995 van consistir en el seguiment de les rases de fonamentació d’un nou edifici (Servei Arqueològic URV, 1997b). L’estratigrafia medieval documentada respon a dos moments cronològics. El nivell més antic correspon a dos estrats de farciment/anivellament que daten les restes d’una pavimentació de terra batuda molt malmesa, associada a un petit pou (figura 4). Els materials que proporcionen són molt pobres però la presència de ceràmica islàmica associada a ceràmica vidrada no és un fet infreqüent en contextos tarragonins de la segona meitat del segle xiii. El pou fou amortitzat durant la segona meitat del segle xv. A aquesta cronologia corresponen tot un conjunt d’estructures, algunes de les quals reutilitzades en les parets mitgeres de les cases actuals. Es tracta d’un pilar i un arc apuntat localitzat en el mur de tancament occidental del solar. Aquestes dues estructures reposen sobre una potent fonamentació, la qual retalla el nivell foral altimperial. D’aquí arrenca en direcció est-oest un dels dos murs que delimita un angle d’una altra estança. Aquestes construccions s’assenten sobre uns importants nivells d’abocament també de la segona meitat del segle xv. Plaça de la Font (figura 1,4) Entre gener i febrer de 1994 es van dur a terme a la plaça de la Font uns sondejos arqueològics previs dirigits per Pere Gebellí i Isabel Peña (Servei Arqueològic URV, 1994). Aquests foren l’origen una excavació en extensió de tota la plaça, portada a terme en dues fases, sota la direcció de Pere Gebellí (novembre de 1995 - gener de 1996 i maig - juny de 1996) (Servei Arqueològic URV, en premsa). Al llarg de l’excavació en extensió es van diferenciar diversos conjunts d’època medieval. El més antic correspon a nivells de reompliment de forats

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Lluís Piñol i Hèctor Mir

06. Medie

381


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 382

fets en l’arena del circ datats dins la segona meitat del segle xiii. Durant el primer quart del segle xv es va pavimentar tota l’àrea i es va construir el conegut com a pou ciclopi, amb diverses estructures annexes (figura 5). Així mateix aparegueren tota una sèrie de forats en la roca que han estat interpretats com les marques dels pals de possibles estructures relacionades amb la fira. En la zona més propera a l’actual Ajuntament es va documentar, finalment, un potentíssim rebliment de la mateixa cronologia.

Figura 3 Volta del carrer Triquet

Ciutat medieval de Tarragona

Vell, 16 (CTV-16).

Baixada del Roser, 1-3 (Antiga Audiència) (figura 1,5) Entre els mesos d’octubre i desembre de 1996 es van fer dues cales en les voltes que, a partir del segle xvi, van constituir el pes de la farina (Servei Arqueològic URV, 1997c i 1998a). En el primer dels sondejos (volta A) es va documentar un mur medieval que reposava sobre la fonamentació del mur de carreus que tancava una de torres amb escales del Fòrum Provincial d’època flàvia (Antiga Audiència).2 Aquest mur està associat a nivells de mitjan segle xv (Curulla, Mir i Piñol, en premsa). En la volta annexa (volta B) l’estratigrafia era més complexa. En aquest punt es va documentar un forn ceràmic que va passar per dues fases d’utilització. En la primera es tracta d’un forn circular d’aproximadament 2 m de diàmetre, associat a una pavimentació exterior de terra batuda i a un interessant nivell d’ús. No es coneix amb exactitud la seva producció, encara que és possible que es dediquessin a la manufactura de ceràmica comuna vidrada. La cronologia és difícil d’establir a causa de l’escassa presència de vaixella. Malgrat això, es proposa una data entorn al primer quart del segle xv, en funció de les seves característiques constructives i dels nivells d’amortització als quals està associat. El segon forn aprofita parcialment els límits del primer gràcies al bastiment d’una estructura de reforç interior feta amb totxos lligats amb argila (figura 6). En aquest segon cas es tracta d’un forn de tipus àrab o morú. D’aquest es conserva la cambra de combustió i tres fases de banqueta. Per l’exterior el forn està relacionat amb un altre paviment de terra batuda. El material recuperat en una de les banquetes i en el nivell de preparació del 2. L’edifici altimperial es va començar a desmantellar molt possiblement a partir del segle

382

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

V

(DUPRÉ I CARRETÉ, 1993).


22/9/07

11:45

Página 383

Figura 4 Petit pou obert sobre estructures anteriors, possiblement d’època tardo-romana.

paviment ens situa la seva construcció entre el segon quart del segle xv i mitjan aquest mateix segle. La destrucció i posterior abandonament sembla deguda a una ensulsida del laboratori, produïda entorn a mitjan segle xv. No sembla, doncs, que aquest forn tingués una dilatada existència. La producció d’aquest segon forn es troba més ben delimitada. Consisteix en diferents formes de ceràmica de taula, esmaltada i decorada en manganès (escudelles, servidores i plats). Carrer Granada, 11. Casa Canals (figura 1,6) L’excavació va venir motivada per l’adequació d’aquest edifici com a seu del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya a Tarragona. Les excavacions es van fer entre els mesos de setembre de 1994 i març de 1995 (Servei Arqueològic URV, 1997c). Els treballs van afectar diferents espais de la casa encara que l’estratigrafia més significativa és la documentada al jardí, en què es detecten diversos nivells de poca potència caracteritzats per l’absència de ceràmica fina medieval. La presència en la majoria dels nivells de ceràmica vidrada ens situaria en un moment no anterior a la segona meitat del segle xiii. Solament s’ha detectat un petit nivell, amb material molt escadusser que es pugui situar amb seguretat al segle xiv. Es tracta en general de nivells de pas no relacionables amb estructures constructives, que es prolonguen entre la segona meitat del segle xiii i la centúria següent. El moment de gran canvi ocupacional de l’espai es va detectar durant la segona meitat del segle xv o inicis del segle xvi, moment en què es va iniciar la construcció d’un rellevant edifici d’almenys dues plantes. La presència entre els nivells de destrucció de restes de finestres gòtiques així com les característiques constructives de les seves estructures ens mostren que ens trobem davant un edifici de certa entitat.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Lluís Piñol i Hèctor Mir

06. Medie

383


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 384

Figura 5 Estructures annexes al pou ciclopi, datables en el primer quart del segle

XV.

De la planta baixa s’han descobert, parcialment o total, nou àmbits. De totes formes és segur que part de l’edifici es conserva encara sota la part no excavada del jardí. L’edifici consisteix en tot un grup d’estances obertes amb arcades de les quals solament es conserven in situ els seus arrencaments (figura 7). Corresponents al mateix edifici tindríem tres cisternes amb les seves boques corresponents. Dues d’aquestes van quedar amortitzades en el moment de la seva destrucció, mentre que la tercera s’ha mantingut en ús fins a l’actualitat. De les pavimentacions d’aquest primer edifici solament es conserva un sòl de terra batuda pertanyent a l’àmbit II així com una canalització de pluvials. Els problemes per establir una cronologia més fiable ens els dóna la manca de materials. Els nivells que ens proporcionarien una datació presenten pocs fragments ceràmics els quals són, en general, poc significatius. Aquest fet ens impedeix establir una cronologia precisa. La casa va patir importants reformes en el segle xvi, orientades a la reducció dels espais i a la creació de nous àmbits mitjançant el tancament dels que hi havia. La destrucció i l’abandonament posterior cal relacionar-los amb la Guerra dels Segadors. L’actual edifici data del segle xviii.

Ciutat medieval de Tarragona

Baixada de la Peixateria, 9-15 (figura 1,7) Durant l’any 1998 es van portar a terme tasques d’intervenció arqueològica en el sector de la capçalera del circ, afrontant a la Baixada de Peixateria. Els treballs d’excavació en extensió del solar anaven orientats a la recuperació de les restes conservades del circ romà i a la integració del sector d’arena com a plaça pública. A la segona meitat del segle xiv es documenta una importantíssima reforma d’aquest sector del Corral. Es documenten les restes fossilitzades de

384

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 385

Figura 6 Forn medieval. Primera meitat del segle

XV.

tres carrers que delimiten una gran estructura amb murs de 60 cm de gruix i portes que s’obren a dos d’ells (figura 7). Es tracta d’una estructura sense parets mitgeres, que segurament es devia sustentar sobre pilars. Així mateix tres de les voltes del sector de Sant Ermenegild es van prolongar amb nova construcció o rebaixant el caementicium de la grada, obrint sengles portes a un dels citats carrers. Conclusions Tant les intervencions aquí presentades, com altres, ens permeten tenir un més gran coneixement del desenvolupament de la ciutat en aquest període. Amb tot, amb cada nova intervenció que es fa se’ns plantegen més interrogants, la resposta dels quals no sempre és tasca fàcil amb els elements de què disposem ara per ara. Resta molt treball a fer fins a poder tenir una base més sòlida que ens permeti tenir una visió més clara dels moments i mecanismes de transformació i consolidació de la ciutat. Però, per altra part, aquesta necessitat de trobar respostes permet que es generi el debat entre els investigadors. Un debat amb propostes o hipòtesis no necessàriament sempre coincidents, la contrastació de les quals ens ha de permetre, a la llarga, aprofundir i avançar en el coneixement del desenvolupament de la nostra ciutat. Malgrat el perill de poder caure en un cert estancament cronològic, hem circumscrit les nostres conclusions tan sols al període baixmedieval, a partir del segle xii, moment en què, sense cap mena de dubte, la ciutat «torna a néixer» amb l’ocupació feudal. No hem pretès fer un estudi exhaustiu del resultat de les intervencions dels últims anys, sinó, tan sols, presentar, a partir d’un reduït però, creiem, interessant conjunt d’intervencions, unes primeres conclusions que permetin plantejar-nos part de la dinàmica evolutiva de la ciutat. Sense entrar en valoracions sobre els possibles èxits o fracassos dels

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Lluís Piñol i Hèctor Mir

06. Medie

385


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 386

Figura 7 Arrencament d’una de les arcades de l’edifici tardomedieval i dovelles de la mateixa en els nivells de destrucció de la primera meitat del segle

XVII .

Ciutat medieval de Tarragona

intents restauradors anteriors —que ens allunyarien dels objectius d’aquest treball—, cal considerar que, com a mínim, a partir de mitjan segle xii, la ciutat es devia trobar ja en funcionament i en ple procés de desenvolupament. Malgrat aquest fet, prou demostrable des d’un punt de vista documental, crida l’atenció que en general, de les intervencions arqueològiques realitzades en els últims anys, el volum de nivells datats dins d’aquest segle sigui veritablement escàs. Malauradament, en l’actualitat les úniques dades que ens poden aportar alguna informació corresponent a aquest moment segueixen sent les proporcionades per la documentació escrita conservada. Pot sorprendre que, en una fase en què la ciutat ja estava ocupada i els seus habitants van iniciar la construcció de nous habitatges, ja sigui de bell nou, o bé reaprofitant estructures anteriors, ben just disposem d’estrats d’aquesta cronologia. La imatge resultant de les dades arqueològiques és la d’uns edificis de nova planta com per exemple l’absis de la catedral, l’església de Sant Miquel o l’Hospital de la Seu, juntament amb restes de grans construccions preexistents, situats quasi com a illots enmig del no-res. La resposta a aquest fet és, ara per ara, difícil de donar. Per una part, el desconeixement que encara es tenia de la ceràmica grisa, característica d’aquest període, fins fa uns quants anys, unit a la gran quantitat de material romà arrossegat que presenten els estrats d’aquest moment, pot haver portat al fet que en intervencions antigues es poguessin haver donat datacions tal vegada errònies. També caldria pensar que les actuacions urbanístiques posteriors haurien pogut provocar la destrucció de nivells d’aquesta cronologia. És el cas de l’expansió que sembla produir-se al llarg del segle xiii o, sobretot, les reformes i remocions d’època moderna i contemporània. Al contrari que a la centúria precedent, els nombrosos nivells datats al segle xiii permeten suposar que al llarg de la segona meitat s’hauria produït un fort creixement urbanístic a la ciutat, com es podria desprendre de les primeres

386

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 387

Figura 8 Restes de les estructures medievals en relació a la construcció circense.

construccions documentades als carrers d’en Vila-roma, Civaderia, Merceria o Casa Castellarnau, o dels diversos anivellaments d’espais oberts com a la Casa Canals o a la plaça de la Font. Per la seva part, sembla que el raval del Corral devia iniciar en aquest moment un lent creixement, amb una ocupació encara no gaire estesa, i amb activitats de caire industrial i mercantil, pròximes al Mur Vell que devia tancar la ciutat pel costat sud. Al contrari del que succeirà posteriorment, les voltes septentrionals de fonamentació de la plataforma superior del circ devien tenir una densitat d’ocupació més aviat baixa, com ho mostren els abocadors de deixalles documentats. Dins del segle xiv cal ressenyar que els nivells datats dins la primera meitat són escassos amb relació als nivells corresponents a la seva segona meitat. Es detecta un creixement de l’ocupació en l’àrea extramurs corresponent al Corral i a la Vila Nova, com per exemple el sector de l’actual baixada de la Peixateria, amb la creació de nous carrers i l’aprofitament de les voltes del circ com a espai d’ús (voltes de Sant Hermenegild i Enrajolat), així com a la Rambla Vella o al carrer de Sant Agustí. La construcció de la Muralleta, a partir del 1369, esdevindrà un factor important en el desenvolupament urbanístic de la ciutat. Cal suposar que, en aquest moment, l’àrea del Corral devia tenir una densitat de població o d’activitat suficientment significativa com per iniciar una obra de l’envergadura de la Muralleta, la qual suposarà durant força temps una servitud econòmica important per a la ciutat. La construcció del llenç defensiu comportà la destrucció d’algunes estructures anteriors emplaçades dins del seu recorregut o que podrien suposar una minva en la seva defensa, així com una reorganització interna del sector del Corral amb l’amortització d’edificis precedents (construccions de la baixada de la Peixateria) o la reestructuració d’altres espais, com és el cas de la plaça del Corral

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Lluís Piñol i Hèctor Mir

06. Medie

387


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 388

(actual plaça de la Font), on s’inicia la construcció d’un pou per proveir d’aigua la població d’aquella zona així com la pavimentació de tota aquesta gran plaça. Al contrari del que, a priori, es podria pensar per al segle xv, caracteritzat per fortes crisis econòmiques, polítiques i demogràfiques, el registre arqueològic sembla indicar que la construcció i les reformes d’edificis de certa entitat es devia donar, sobretot, a la segona meitat del segle xv, o, fins i tot, a inicis de segle xvi, com s’ha pogut documentar, entre d’altres, al carrer d’en Vila-roma o a les cases Montoliu, Foixà, Canals, etc. Cal afegir que, malauradament, la documentació d’aquest segle —prou nombrosa ja en aquest moment— que hem pogut consultar, no ha permès aportar més dades sobre l’existència de terrissaires a la ciutat, fet aquest que s’ha pogut evidenciar arqueològicament amb el forn de ceràmica documentat als baixos de l’actual Antiga Audiència. Bibliografia Curulla, O.; Mir, H.; Piñol, Ll. en premsa. «El forn medieval de l’Antiga Audiència de Tarragona». A: Actes del 1er Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya (Igualada, 23-25 de novembre de 1998). Dupré, X.; Carreté, J.M. (1993) La «Antiga Audiència»: un acceso al Foro Provincial de Tàrraco EAE, 165. Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Madrid. Dupré, X.; Massó, M.J.; Palanques, M. Ll.; Verduchi, P.A. (1988) El circ romà de Tarragona. I. Les voltes de Sant Ermenegild. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona. Laboratori d’Arqueologia URV (1993) Memòria d’excavació de la Rambla Vella. Memòria presentada al Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1994 . Inèdita. Mar, R.; Mir, H.; Piñol, Ll. (1996) El desenvolupament urbà de la Tarragona medieval (s. XII-XIV dC). A: Atti del Incontro di Studi sulla Actività Economiche e sviluppo urbano nei secoli XIV e XV (Barcelona, 19-21 ottobre 1995). Barcelona, 1996, p. 165-203. Piñol, Ll. (1995) El circ romà de Tarragona: noves intervencions arqueològiques. Estudi històrico-arquitectònic de l’edifici. Tesi de Llicenciatura. Tarragona, 1995. Inèdita. Piñol, Ll.; Mir, H. (1996) «La reutilització d’estructures romanes en època medieval: excavacions a les voltes del Circ de Tàrraco (campanya 1994)». A: Actas del XXIV Congreso Nacional de Arqueología (Elx, març de 1995), vol II. Elche, 1996. Servei Arqueològic URV (1994) Memòria de la intervenció arqueològica preliminar Pl. de la Font, Tarragona. Gener-febrer 1994. Memòria presentada al Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1994 . Inèdita.

Ciutat medieval de Tarragona

Servei Arqueològic URV (1995) Memòria de la intervenció arqueològica d’urgència a la Baixada de la Peixateria-Carrer Enrajolat de Tarragona. Memòria presentada al Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1995. Inèdita

388

Servei Arqueològic URV (1996) Memòria de les intervencions al circ romà/Pretori de Tarragona. Memòria lliurada al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1996. Inèdita. Servei Arqueològic URV (1997a) Memòria de l’excavació d’urgència a Casa Canals (Tarragona). Octubre 1994-març 1995. Memòria presentada al Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1997. Inèdita. Servei Arqueològic URV (1997b) Memòria de l’excavació d’urgència al carrer de Vila-roma, 46 (Tarragona). Memòria presentada al Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1997. Inèdita.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 389

Servei Arqueològic URV (1997c) Informe de l’excavació arqueològica d’urgència a l’Antiga Audiència, Baixada del Roser. Tarragona. Desembre 1996. Informe presentat al Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1997. Inèdit. Servei Arqueològic URV (1998a) Memòria de l’excavació arqueològica d’urgència a l’Antiga Audiència. Voltes A i B. Baixada del Roser, Tarragona. Memòria presentada al Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1998. Inèdita Servei Arqueològic URV (1998b) Memòria de la intervenció arqueològica a la Plaça de la Font. Tarragona. Anys 1995-96. Memòria presentada al Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1998. Inèdita. Servei Arqueològic URV (en premsa) «Excavacions arqueològiques a la plaça de la Font de Tarragona. Tàrraco 1999». A: Jornades d’Arqueologia sobre intervencions a la ciutat antiga i al seu territori (1993-1999) (Tarragona, 15-17 d’abril de 1999).

Lluís Piñol i Hèctor Mir

06. Medie

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

389


06. Medie

22/9/07

11:45

Pรกgina 390


22/9/07

11:45

Página 391

El castell de Miravet: les actuacions arqueològiques de 1993 i 1994 (Miravet, Ribera d’Ebre) PERE LLUÍS ARTIGUES I CONESA

Resum de les intervencions Els primers sondejos arqueològics els va fer l’arqueòleg Albert Curto l’any 1987, mitjançant un conveni entre la Diputació de Tarragona i la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Se sondejà el refectori, la plaça d’armes i la terrassa inferior del castell. La segona intervenció arqueològica es produeix arran de les obres de restauració, iniciades l’any 1990 sota la direcció tècnica del Servei del Patrimoni Arquitectònic amb l’apuntalament de la façana sud del bloc principal del recinte superior i continuades entre els anys 1992-1993 amb la consolidació i l’adequació d’aquesta edificació, segons projecte de l’arquitecte Agustí Pallejà. De forma paral·lela a l’execució de l’obra es feren excavacions arqueològiques de l’edifici d’acord amb la resolució de la Direcció General del Patrimoni Cultural amb dates de 10 de novembre de 1992 i 1 de febrer de 1993. La següent intervenció estaria motivada pel futur projecte de consolidació de l’ala de llevant de manera que es van fer nous sondejos en aquesta ala. Resolució de la Direcció General del Patrimoni Cultural del 30 de juny de 1993. Igualment, l’any 1994 es prospectà parcialment l’espai ocupat pel cos d’acollida als visitants d’acord amb la resolució de la Direcció General del Patrimoni Cultural amb data del 21 de juliol de 1993. El projecte fou obrat per l’arquitecte Ramon Aloguin a càrrec de l’Oficina de Gestió de Monuments de la Generalitat de Catalunya. Introducció L’exploració arqueològica del castell de Miravet forma part del programa de restauració d’aquest edifici iniciat per la Direcció General del Patrimoni Cultural del Govern de Catalunya amb el patrocini de l’Associació Nuclear d’Ascó (ANA). La recerca té per objecte el coneixement de l’evolució històrica i arquitectònica com a forma de documentació lligada a la restauració.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pere Lluís Artigues

06. Medie

391


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 392

Situació geogràfica El castell de Miravet domina l’elevació que s’aixeca damunt de la vila del mateix nom, de més de 100 m sobre el nivell del mar, situada al marge dret del riu Ebre, a l’extrem sud-occidental de la depressió de Móra, allà on queda tancada pel pas de Barrufemes, o congost de Benifallet, que engorja el riu aigües avall. Les seves coordenades UTM són 31TBF978457 (full 471, 1150000. SGE). La fortalesa ocupa tant la plataforma superior com el vessant oriental d’un esperó rocós tancat amb un gran recinte emmurallat que s’adapta a la topografia del terreny per tots costats, excepte a l’extrem de ponent on la fortificació es clou rera, un gran fossat tallat a la roca i que la separa del massís muntanyós. L’interior del clos emmurallat es troba subdividit en diferents recintes, dels quals el superior constitueix el principal, de caràcter residencial i representatiu, organitzat en quatre ales de disposició trapezoïdal amb un pati central i torres als angles. Del recinte sobirà destaquem el cos de tramuntana amb tres plantes i una església elevada al primer pis, així com l’ala de llevant amb una gran sala coneguda pel refectori i una cisterna. Els recintes inferiors, sense edificar o amb construccions exemptes i semisoterrànies, com són sitges, aljubs o estables, s’esglaonen en un seguit de terrasses que ressegueixen el pendent de la muntanya i configuren l’albacar. Síntesi històrica

El castell de Miravet. 1993 i 1994

L’indret on està situat el castell de Miravet afavoreix un possible assentament ibèric que dataríem dels segles iii-i a.C. Aquest supòsit s’ha pogut corroborar en les diferents intervencions arqueològiques efectuades. Si bé no s’han localitzat estructures, la quantitat de material ceràmic trobat en contextos estratigràfics andalusins o posteriors, així ho indica. Des d’època ibèrica fins al domini andalusí, no tenim cap resta identificable, fet que podria demostrar que l’indret es devia trobar abandonat. Miravet sota el domini andalusí devia formar part del sistema defensiu de la Marca Superior; encara que no sabem quan es devia produir l’ocupació de l’indret per aquests, s’han localitzat dues fortificacions de cronologies diferents que confirmen la importància estratègica de l’indret per al control del riu i com a frontera natural. Amb Ramon Berenguer IV es conquereix el castell l’any 1153, que passaria conjuntament amb el seu terme, a mans de l’orde del Temple, tal com especifica la carta de donació datada el 24 d’agost de 1153. Els templers refaran la major part del castell, estructures que persisteixen fins avui dia. Amb l’abolició de l’orde del Temple el 1308 el rei catalanoaragonès Jaume II accedí a l’abolició i la confiscació dels béns. El castell de Miravet inicià la seva decadència, passà a dependre de la castellania d’Amposta que és erigida per l’orde de Sant Joan de Jerusalem i començà la seva degradació. Només en els conflictes bèl·lics puntuals el castell va fer un paper defensiu com en el cas de la guerra civil contra Joan II —1462 a 1477—, durant la Guerra dels Segadors —1640 a 1652—, i en la Guerra de

392

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 393

Figura 1 Planta general amb les zones intervingudes

Successió, en què el castell va ser expugnat per les tropes felipistes, l’any 1707. Amb la Llei de desamortització, el 1835, el castell deixà de ser propietat esclesiàstica i esdevingué propietat particular. Amb les diferents guerres carlines el castell torna a tenir un paper important. L’últim esdeveniment bèl·lic va ser durant els anys 1936-1939. El 1990, la Generalitat de Catalunya rep el castell en donació i inicia les obres de restauració arquitectònica i d’excavació arqueològica al seu càrrec, amb el patrocini de l’Associació Nuclear d’Ascó (ANA). Resultats arqueològics El gruix de les excavacions s’han centrat en quatre zones: el cos principal del castell, part del pati d’armes, el primer recinte d’entrada al castell i l’ala est del recinte sobirà. La primera campanya arqueològica, se centrà en el cos principal del castell així com en part del pati d’armes. El cos principal està format per una planta baixa i dos pisos. La planta baixa es compon d’una gran nau dividida en dos per un mur mitger i a la qual s’accedeix, des del pati d’armes, per un passadís central flanquejat per dues habitacions més. En el primer pis se situa la capella i un corredor dit Profundis, i en el segon pis una gran sala allargada, anomenada Saló del Governador. A l’habitació situada a l’esquerra del passadís s’efectuà un únic sondeig, que proporcionà una fossa del segle xvii, datació aconseguida gràcies a una moneda de Felip IV amb data de 1626 1 i a la ceràmica de reflex metàl·lic. 1. Estudi numismàtic efectuat per Maria Clua, Gabinet Numismàtic de Catalunya- MNAC.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pere Lluís Artigues

06. Medie

393


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 394

Figura 2 Planta general del cos

Es documentà un paviment de morter de calç amb una petita preparació damunt de la roca, molt irregular, que possiblement hauria de relacionar-se amb l’edificació del cos actual conservat, i que és molt semblant al localitzat dins de la nau (figura 2). L’habitació de la dreta del passadís, té forma trapezoïdal i mesura aproximadament 510 cm per 450 cm. S’hi accedeix des del pati d’armes i ha proporcionat dos dipòsits de decantació de forma rectangular i base lleugerament inclinada cap a una petita cubeta. Tots dos dipòsits, excavats en part en la roca i realitzats amb maçoneria, estaven recoberts per un arrebossat amb un acabat molt llis per facilitar un perfecte emmagatzematge i aïllament dels líquids. Malauradament els dipòsits estaven reblerts de material datable en la segona meitat del segle xix, segurament de quan l’ocupació carlina en l’última guerra, 1872-1876. La datació dels dipòsits es fa quasi impossible per manca de material, però l’estudi estructural fa pensar que són anteriors a la construcció templera. La nau central és la que ha donat més informació (figura 2). És una gran nau de canó que arrenca del terra, directament de la roca i dels rebles de pedres lligades amb morter, realitzat per aconseguir el nivell pla desitjat per assentar la nau. En la nau es veuen dues obres marcades; la primera seria l’arrencament de la volta formada per quatre filades de carreus regulars que descansen damunt de la roca mare i del rebliment, i una segona per sobre d’aquestes filades d’on surt immediatament la resta de la volta realitzada mitjan-

principal i del pati d’armes. A: premsa periforme B: dipòsit de decantació C: llenç de muralla

El castell de Miravet. 1993 i 1994

andalusina

394

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 395

çant el sistema d’encofrat, com ho demostren les empremtes conservades dels taulons utilitzats. L’obra de la volta està feta amb pedres lleugerament desbastades, però sense ordre, lligades amb morter de calç, mètode aquest que no es veu en la resta de l’edifici i en cap altre lloc del castell. Per tal d’aconseguir recuperar la nau en la seva totalitat es va tombar el mur central que la dividia i que havia estat fet en època més moderna, segurament a principis del segle xviii datació aconseguida per una moneda de Felip V, localitzada en el morter, amb data de 1718 i per l’estrat UE 14 que hi carrega, datat també en aquest segle. La nau aconseguida, que no és rectangular del tot, fa 20,26 m de llarg per 7,80 m d’ample. Els diferents nivells apareguts són molt clars. Els primers els datem en el segle xx, amb dos moments diferents: l’un d’actual i l’altre durant la Guerra Civil del 1936, moment en què el castell va ser ocupat pels dos bàndols (Bladé, 1984, 63). Sota aquest apareix l’altre estrat format tot ell per fems, només a l’àmbit oest —UE 14—, datat gràcies a una moneda de Carles III, amb data de 1786. Els fems cobrien un nivell d’argila, preparació d’un paviment com ho demostren les empremtes de les rajoles conservades. La datació d’aquest paviment la sabem per l’estrat UE 16, un terraplè fet per tal d’aconseguir que tota la nau fos plana, ja que el paviment originari, que va aparèixer sota aquest reble, tenia un fort desnivell (40 cm des del punt més alt al més baix). El material moble aparegut ens data aquesta anivellació del sòl en el segle xvi-xvii. Cal destacar del material aportat per la UE 16, quatre fragments de guixos amb motius molt diferents. El fragment més gran amb una representació heràldica i un segon amb motiu arquitectònic, un arc trilobulat entrellaçat amb un altre floral, amb restes de policromia. Els altres dos motius no són clars a causa del seu mal estat, però semblen elements geomètrics. La funció d’aquests guixos és clarament ornamental. Se n’han localitzat en el castell de Barberà de la Conca (Conca de Barberà) (Rovira, 1993), datats en els segles xiv-xv, també en el castell de Puebla de Almenara (Conca) en grans quantitats, tots del segle xvi (Solias, Coll i Huelano, 1987). Els estudis fets per Manuel Riu a la vall de Lord han donat com a resultat un predomini dels enguixats en els segles xvi-xvii. Els fons del monestir de Santes Creus (Virgili, 1994, 71) ens mostren un conjunt d’estucs tots del xvi. Com ja he esmentat abans, l’extracció de la UE 16, ha permès descobrir el paviment més antic. Està fet amb morter de calç i còdols, amb un important pendent vers ponent, i en algunes zones queda per sota de l’arrencament de la volta de canó i aprofita el desnivell natural de la roca. La seva neteja ha deixat al descobert diferents arranjaments fets en èpoques diverses, que no es van poder precisar, així com petits forats reblerts amb material del segle xv, i dels quals s’ha pogut recuperar un plat d’ala decorat en blau amb un motiu heràldic, l’escut de la ciutat de Barcelona. A l’est de la nau va aparèixer una premsa escapçada, amb forma de pera, que es troba integrada en els rebliments efectuats per anivellar la roca. Té un enlluït en el seu interior de morter de calç molt fi. En el cercle gran, clavada a la base i en el punt més baix, hi ha una safa que respon al tipus II de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pere Lluís Artigues

06. Medie

395


22/9/07

11:45

Página 396

Rosselló (Rosselló, 1978) i al tipus 3S1 d’Ana Loriente (Loriente, 1990). La datació de la peça hauria de situar-se en època taifa. Per altra banda, l’excavació del passadís d’accés a la nau, ha proporcionat un paviment, força malmès, fet amb pedres de diferents mides sense desbastar, i sense preparació lligades amb terra i descansant damunt la roca. La manca de material ceràmic fa impossible la seva datació. En el primer pis, trobem la nau porticada dita Profundis (Ortega, 1983, 11) i la capella, on en un primer moment, s’havien de buidar completament les voltes donat que es pensava que podrien estar reblertes de terra. El sondeig practicat a la capçalera de la capella i a la nau porticada va demostrar que tota la volta (els carcanyols) està feta amb opus caementicium, amb diferents enduriments, en diferents capes de morter i pedra, i a mesura que s’acosta el nivell d’ús són utilitzats la grava i els còdols, els quals són l’actual paviment. Aquest té com a acabat una fina pel·lícula de color terrós, que es conserva en algunes zones, que segons les anàlisis 2 es compon de ceràmica triturada i que va ser feta contemporàniament a l’últim dels enduriments del morter, i per tant en el moment de l’edificació de la capella. En el segon pis del cos principal, damunt del corredor anomenat Profundis i paral·lel a la capella se situa el Saló del Governador. Les comprovacions fetes en aquest pis demostren que es construí en el mateix moment que la capella. El terra d’aquest pis estava fet en opus caementicium, i conserva en alguns punts restes de la pel·lícula terrosa. Durant l’última ocupació carlina es realitzaren obres a causa del deteriorament del sòl a la part nord, que s’enfonsava, ja que la volta es començava a obrir. Aquestes obres obligaren a fer una nova pavimentació i un mur a sota, en el corredor Profundis, per tal d’aguantar la volta. A més es devia tapiar la finestra que dóna al fossar, i es va condicionar com a espitllera i s’hi construí una plataforma esglaonada per a un fuseller. Al terrat es va poder delimitar la torre situada a l’angle nord. Pels treballs realitzats sembla que tota la torre és massissa, ja que la neteja feta ha donat un paviment exactament igual als existents en els pisos inferiors, però sense l’acabat de color terrós, que descansa sobre un opus caementicium. Un fet que corrobora que la torre és massissa és la manca d’accessos a l’interior, tant des de la part superior com des d’altres zones. A més, la torre rep el carregament del paviment del terrat. Al pati d’armes (figura 2) s’efectuà un sondeig de grans dimensions, de 7,50 per 5,50 m, enfront de la façana i a l’esquerra de l’escala d’accés al primer pis del cos principal. Els nivells superiors excavats són de cronologia recent, segles xix-xx seguits immediatament per les estructures de les dependències que hi havia adossades a la muralla de ponent, consistents en dos murs de maçoneria paral·lels a la muralla i que recolzen a la façana principal. La poca estratigrafia associada a aquestes estructures dificulta la seva datació per

El castell de Miravet. 1993 i 1994

06. Medie

396

2. Totes les anàlisis van ser fetes pel Grup de R+D aplicades al Patrimoni. El director n’és Màrius Vendrell. «Informe sobre les mostres de morter del castell de Miravet» Universitat de Barcelona. Facultat de Geologia. Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 397

la qual cosa són necessàries altres fonts per aconseguir-la, com ara la cartografia militar d’època i el document transcrit per Ortega (Ortega, 1983) que descriuen les funcions d’aquestes edificacions i demostren que a mitjan segle xvii encara estan en ús. En canvi una planta del castell amb data del 1719, a la llegenda, ens indica que són edificacions enderrocades i fora de servei. Per altra banda, el fet que un dels murs talli una pastera datada en el xv, i que aparegui dins de la rasa de fonamentació un fragment d’escudella blava també del segle xv, ens ajuda a situar-les cronològicament: el moment d’inici és a finals del segle xv i perdura fins a finals del segle xvii, o inicis del xviii. Relacionat amb aquestes estructures tenim un dipòsit d’aigües residuals, del qual es conserven encara els tubs que hi desguassaven de les diferents dependències existents en l’edificació. Altres estructures aparegudes són una pastera —esmentada abans—, de forma circular i fons còncau, que tallava els nivells andalusins, i altres situades en l’angle nord-oest i que daten del segle xv. També la rasa de fonamentació de la façana de l’edifici, que no ha aportat material significatiu que pugui ajudar a la datació exacta. L’excavació ha proporcionat nivells andalusins, dos moments clars amb dues fortificacions diferents. A la primera fortificació pertany la muralla de ponent que queda a l’esquerra del pati d’armes i que es pot veure, formada per carreus escairats irregulars i força deteriorats, damunt de la qual carrega la façana del cos principal. Els estrats excavats, les UE 420 i 421, amb material aparegut decorat en verd i manganès, corda seca parcial amb gerretes del tipus Be de Rosselló (Rosselló 1978, 32) com també safes del tipus 3SI d’Ana Loriente (Loriente 1990, 95), ens situarien els estrats en ple segle xi, en època taifa. Sota aquests estrats aparegué un nivell de calç que es lliurava tant a la muralla actual com a l’antiga i que cobria la banqueta on descansa la muralla. De la segona fortificació es coneix un mur d’1,60 m d’ample i més de 5 de llargària, realitzat en maçoneria i orientat de nord a sud, paral·lel a la muralla de ponent —aquesta va ser localitzada per Albert Curto l’any 1987 (Curto, 1988)—. Està tallat per la façana del cos principal i devia ser la muralla de tancament del que podria ser un castell refugi, denominat albacar, igual que el sistema de fortaleses llevantines i de la qual trobem un paral·lel molt a prop, el castell d’Amposta (Artigues i Villalbí, 1993). Malauradament els estrats associats amb aquesta estructura no han aportat material suficient per a la seva datació absoluta. Però el fet que estigui cobert per nivells taifes ens indica que aquesta fortificació podria ser anterior a aquest període, possiblement d’època califal amb perduració dins del segle xi. Una altra zona intervinguda és la situada a l’esquerra de la primera porta d’accés al castell, que dóna al segon recinte emmurallat on actualment se situa el centre d’acollida als visitants. En aquesta zona s’havia fet un marge per col·locar dos canons, les troneres dels quals encara es conserven a la muralla. Es van rebaixar els 4 m de potència que formava la terrassa i es documentaren tres nivells clars: el primer

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pere Lluís Artigues

06. Medie

397


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 398

datat en el segle xix; un segon nivell que ha aportat gran quantitat de material en blau i policrom del segle xvii, i que data la part superior de la muralla. El tercer nivell és el creat per l’enderroc de l’edifici que es localitzà en aquest sector. Aquest està orientat d’est a oest (figura 3), és de planta rectangular, té tres sales i amida 13 m de llarg per 8 d’ample, els murs són de maçoneria i els angles reforçats amb carreus. A ponent té una porta d’accés que dóna a la primera habitació, separada de la segona per un muret, aquesta segona habitació havia d’estar separada de la tercera per una arcada, ja que tan sols s’han localitzat dos murets de carreus adossats a banda i banda: l’un a la muralla i l’altre al mur descobert paral·lel a aquesta. A la capçalera té dos petits dipòsits rectangulars i alçats que conserven, a les cares nord i sud, una petita finestreta i l’interior dels quals és emblanquinat amb calç, segurament aquesta estructura havia de funcionar com a altar, com es veurà a continuació. Tota la planta de l’edifici conserva un paviment de morter en bon estat, que quan arriba davant de l’arcada, es converteix en tres graons i deixa el petit altar en un nivell més elevat. Gràcies al document publicat per Ortega (Ortega, 1983, 9), sabem que aquesta edificació era l’església de Sant Miquel. El document diu així: «Item, tiene el castillo de Miravete, muy buena casa; hay dos caminos: el uno sube a la entrada del lugar por sobre el lugar y el otro por dentro, aunque son muy ruinas; en el castillo hay una barbacana muy buena dentro la qual hay lo siguiente: Primo, entrando por la primera puerta, a mano isquierda hay una iglesia, llamada Sant Miguel, derribada.»

El castell de Miravet. 1993 i 1994

Aquest escrit ens demostra que en la primera meitat del segle xvii l’església ja estava enrunada; a més, el material aparegut del nivell d’enderroc són peces decorades en blau, palmetes i estrelles, conegudes com d’estil de Barcelona datades en la segona meitat del segle xv i primera del xvi; altres peces aparegudes són fragments valencians datats en el segle xv, com un platet amb el motiu de fulla de julivert. Entre el moment d’abandó de l’església i l’enderrocament total d’aquesta per tal de fer un marge i col·locar-hi els canons, pertanyen els grafits documentats a la capçalera de l’església. Estan fets amb carbonet i representen una serp amb grans dents, escates i ullals i una cresta. També hi ha representats el que semblen dos vaixells (figura 5 i 6). Els rebaixos de terra realitzats a l’exterior d’aquest recinte han permès constatar que aquest edifici aprofita estructures més antigues damunt de les quals descansa. Un d’aquests murs més antics, realitzat també amb maçoneria, presenta una porta tapiada i restes del que havia de ser un arc (mur paral·lel a la muralla); a més presenta una diferència clara del color del morter (blanc per a les estructures superiors i rosat per a les inferiors). Davant la impossibilitat d’excavar de manera extensiva el recinte i per obtenir la cronologia de la muralla, amb una estratigrafia clara, es practicà un sondeig de 2 x 2 m a l’angle nord-est, a tocar de la muralla. El sondeig va permetre documentar l’existència de dues pavimentacions a l’església sota les

398

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 399

Planta general de la capella de Sant Miquel

quals apareixien nivells andalusins que carregaven en la muralla, va demostrar que l’edifici aprofita estructures andalusines, com un mur encofrat adossat a la muralla descobert en fer el sondeig, on descansa un dels murets de carreus de l’arcada, i també deixà veure el tram intern de la muralla realitzada amb pedres sense escairar i lligada amb morter de calç, tot allisat, però sense arrebossar. La datació que ens dóna el material ceràmic, permet datar la cara interna de la muralla en època taifa. Davant la cronologia donada per aquest material haurem de situar la construcció d’aquesta muralla en algun moment del segle xi. La darrera intervenció efectuada en el castell va ser deguda al futur projecte de restauració de l’ala est, i s’hi van fer diversos sondejos, que es van centrar en la torre del tresor, en el terrat del refectori i en l’habitació superior de l’aljub, ja que l’interior del refectori ja va ser sondejat per A. Curto (Curto 1988, 56-58). De la intervenció d’A. Curto s’han de destacar els resultats obtinguts de les cales 2 i 3. Pel que fa a la cala 2, Curto descriu com el sòcol del mur de l’actual refectori descansa damunt un mur anterior fet de maçoneria en què carreguen nivells andalusins, mentre que a la cala 3 apareixia un pilar circular que descansava sobre la roca i amb aproximadament 2,80 m d’altura, fent-nos notar que es troba equidistant entre els dos murs laterals existents, que daten també d’època andalusina.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pere Lluís Artigues

Figura 3

399


22/9/07

11:45

Página 400

El primer sondeig s’efectuà en el terrat del refectori, conegut com «plaça de la Sang» (Bladé, 1984, 13); es practicà una cala de 2 x 2 m i es documentà un paviment de rajoles i diferents nivells de reble. Aquest reble ens ha permès datar el paviment i les espitlleres existents en el segle xvii. Un cop extret vam descobrir la volta del refectori, una massa compacta de pedra i morter —igual que en les voltes del cos principal— amb una capa superficial d’uns 2 cm que la cobria i que havia de funcionar com a paviment. El segon sondeig es realitzà en la torre coneguda com del Tresor (Ortega, 1983, 11) situada al nord de l’ala de llevant. A la torre es pot accedir des del refectori a l’habitació inferior, i al primer pis des de l’església del cos principal. A l’est de l’habitació inferior es localitza una porta que havia de donar accés a un pas de ronda exterior que controlava la porta principal del castell. La torre conserva dos pisos i restes d’un altre. És de planta quadrada i es poden apreciar importants transformacions en els seus murs. Aparegué una fossa datada en el segle xix, tres paviments, un del segle xvii, l’altre dels segles xiv-xv i l’últim sense datar, que descansava damunt de tot el rebliment de la torre; una massa de pedra i morter, que forma el fonament d’aquesta amb 6 m de potència. Excavant en aquest nivell aparegueren cinc forats de pal, intercalats i col·locats en dues fileres a la part de ponent, la funció dels quals es desconeix. A més, es va excavar el passadís d’entrada a la torre, deixant-se veure el brancal de la porta, el reble de pedres amb un paviment que el cobria. S’observa que les parets que encara es conserven originals, realitzades amb carreus, descansen damunt d’aquest rebliment que és el mateix que trobem a l’interior de la nau del cos principal. L’estudi estructural de la torre, ens mostra que en un moment determinat fou destruïda i tornada a bastir, sembla que aquest nou bastiment podria haver-se efectuat durant el segle xvii. Aquesta datació ens la donen les rajoles utilitzades per fer l’arc superior de la porta de l’antic pas de ronda i les utilitzades en el nou bastiment dels murs, barrejades entre els carreus, són iguals a les localitzades en el paviment documentat a la torre i que ha estat datat en el segle xvii, i a les del paviment excavat en el terrat del refectori, també datat en el segle xvii, coincidint així amb les importants remodelacions d’aquest moment que es fan en tot el castell. A l’habitació superior de l’aljub, que amida 12,40 m de llarg per 7,12 d’ample, es realitzà un sondeig en forma de creu per tal d’obtenir una secció nord sud i est oest. Com a resultat vam documentar un paviment de còdols datat en el segle xiv-xv, a partir d’uns fragments apareguts que semblen de l’estil de Barcelona i d’altres decorats amb manganès. El paviment en la part central estava tallat per un petit dipòsit quadrangular, datat en el segle xvii gràcies a una moneda, en el qual anava a morir el desguàs del terrat del refectori, al costat del qual a més, hi ha una obertura quadrada ben treballada i que deixa veure l’interior d’un desguàs tallat en pedra prop de la boca. El paviment recolza en uns murs realitzats amb maçoneria que al mateix temps recolzen en els murs de carreus, que s’utilitzen com a regruix i punt de sustentació del sostre

El castell de Miravet. 1993 i 1994

06. Medie

400

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 401

—actualment desaparegut—. L’excavació d’una fossa, que data del segle xvii, a l’angle nord de l’habitació, ha deixat a la llum un desguàs, que possiblement sigui l’originari del segle xii o anterior, format per lloses irregulars i planes com a tapadora i base en U realitzada en pedra tallada. Aquest desguàs segueix paral·lel al mur del refectori i sembla que ha d’anar a parar a l’obertura que hi ha en el centre de l’habitació, i que hem descrit abans. Evolució historico-arquitectònica del castell L’assentament iberoromà L’elevació ocupada pel castell de Miravet té preexistències ibèriques, l’entitat de les quals encara no s’ha pogut determinar amb precisió, atès que la majoria de les restes d’aquest període responen a fragments de ceràmica trobats sense associació a estructures coetànies i en contextos estratigràfics andalusins. La datació de les peces abraça un període comprès entre els segles iii-i a.C. Cal pensar que les alteracions del terreny que va representar la instal·lació del hisn i la transformació en fortalesa templera a partir de mitjan segle xii devien afectar els vestigis de l’assentament preromà, que quedaren pràcticament destruïts, sobretot a l’àrea del recinte superior, mentre que aquests vestigis en el cas que el superessin i es prolonguessin vers l’albacar, és possible que encara puguin conservar-se colgats sota les grans terrasses. El tipus de terreny en què es troba, una elevació en un recolze del riu a mode d’espigó, permet que sigui un lloc ideal de defensa, control i domini d’un territori, a més de permetre una millor explotació dels recursos fluvials. Hem d’esmentar que en tot el curs del riu Ebre hi ha una nombrosa presència de jaciments fortificats i de menys grau, de diferents moments d’època ibèrica que se situen sobre indrets semblants als de Miravet. També s’han localitzat alguns materials ceràmics d’època romana amb una cronologia bastant ampla, des d’una moneda imperial passant per fragments de terra sigil·lada i àmfores baiximperials, però la quantitat és molt escadussera. Cal dir que davant mateix de Miravet, a l’altra banda de riu, hi ha una vil·la romana encara per excavar i que es coneix com la partida de Sant Vicenç o barranc de Rasquera. Pel material localitzat en superfície sembla que la vil·la té una llarga perduració. La presència tan a prop d’aquesta vil·la podria explicar la trobada d’aquest material. Els assentaments andalusins Des d’època iberoromana fins a la implantació andalusina no hi ha testimonis, arqueològics o d’altra índole, d’ocupació de l’indret on actualment s’aixeca el castell. Durant el període andalusí es bastiren dues fortificacions (de les quals tenim constància fins a la data actual). Possiblement des d’un principi devia ser utilitzat com a punt de control de comunicació i s’hi erigí algun tipus d’edifi-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pere Lluís Artigues

06. Medie

401


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 402

cació que quedà integrada dins del sistema defensiu de l’Ebre, d’Al-Tharg ala’la o Marca Superior amb capital a Saragossa.

La primera fortificació De la primera fortificació que tenim constància és el llenç de muralla localitzat en el pati d’armes, del qual coneixem més de 5 m de llarg i que fa 1,70 m d’ample, realitzat en encofrat de maçoneria i que segueix paral·lel a l’actual muralla de ponent. Aquesta muralla ens pot indicar l’existència d’un albacar, possiblement de dimensions bastant reduïdes, que ha sofert importants destruccions per les obres posteriors. El tipus d’albacar devia de ser igual als que es troben al País Valencià: un recinte emmurallat adaptat al terreny i en la part més alta i més ben defensada de la qual existeixen unes edificacions o una torre dita Celoquia (Bazzana, Cressier i Guichar, 1988; Torró, 1990, 52). De les mateixes característiques és el localitzat en el castell d’Amposta i que va ser datat en època taifa (Artigues i Villalbí, 1994, 190-191). El seu funcionament devia ser com el dels llevantins: un recinte de protecció temporal d’una població rural dispersa (Château, 1988, 28 i seg.; Torró, 1990, 52), i segurament de defensa, quan això era necessari, de la important via de comunicació que és el riu Ebre, funció aquesta última que devia fer amb Tortosa i el castell d’Amposta, enclavament força important ja que es troba pràcticament a la desembocadura del riu. La manca de material clar associat a aquesta estructura i el fet que estigui cobert per nivells taifes fan pensar que va ser bastit en època califal amb perduració en el segle xi fins que la necessitat obligà a bastir-n’hi un de nou. El castell taifa

El castell de Miravet. 1993 i 1994

La segona fortificació es bastí en època taifa, segurament durant la segona meitat del segle xi, moment de més inestabilitat fronterera i període també de lluites internes. Es devia bastir una imponent fortificació de la qual podem afirmar que es conserven importants restes: els diferents dipòsits soterrats localitzats en el sector A i la premsa de la nau inferior, la muralla de ponent realitzada en obra de carreus, que era utilitzada en obres militars o en construccions de qualitat (Bazzana 1992, 67). Zozaya (1992, 68) posa com a exemple Balaguer (Lleida), Gormaz (Sòria), Talavera de la Reina, Vascos (Toledo), Calatrava la Vieja (Ciudad Real) i el castell de Trujillo (Càceres), els quals aprofitaven la pedra de pedreres properes o del mateix lloc, fet aquest que ha estat confirmat amb les anàlisis de les seves pedres i morters, i que demostra que la pedra amb què es va bastir el castell de Miravet és local. Cal destacar, però, dos tipus de carreuat diferent al castell: els de la muralla de ponent (blocs quadrangulars lleugerament desbastats) i els carreus perfectament treballats per a la realització d’una base reguladora, tres filades de

402

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 403

Situació de les marques de picapadrer al cos principal

carreus, damunt les quals descansa una volta encofrada, la nau inferior del cos principal, sector A. En els dos casos no tenen res a veure amb l’opus quadratum utilitzat pel temple. L’aparell carreuat regulador és força utilitzat en diferents moments pels andalusins, tant com a assentament de tapial com de formigó, exemples en tenim al castell d’Ifac (Calp, Alacant) al Ràfol de Tavernes de Valldigna (València) (Bazzana 1992, 67). Pel que fa a la nau descrita del sector A, malgrat la manca total d’estrats que ens puguin facilitar material ceràmic per a la datació, l’obra és totalment diferent de la de les altres naus del castell, fet aquest que ens fa creure, davant la similitud amb altres obres andalusines, que podria haver estat aixecada amb la resta d’estructures de la mateixa època. Un altre element que la diferencia de la resta de voltes del castell són les anàlisis realitzades, que confirmen que els morters de l’encofrat de la volta presenten diferències amb els de l’església, el refectori i la muralla (cara exterior del recinte senyorial). Altres construccions també andalusines són els murs sobre els quals s’assenten els del refectori, localitzats per Albert Curto l’any 1987 (Curto 1988, 56) i la muralla nord de la terrassa superior que protegeix l’accés principal al castell, ben datada gràcies al sondeig que s’hi va fer, i que ha permès veure la seva obra interna en maçoneria. Gràcies també a aquest sondeig podem afirmar que l’antiga església de Sant Miquel s’assenta sobre unes estructures anteriors, datades en època taifa, que són aprofitades com a fonament de l’església. L’edificació andalusina devia ser al mateix nivell que l’actual porta d’accés a l’antiga cavallerissa, nau amb la volta enrunada que hi ha a la mateixa terrassa, ja que presenta una porta tapiada i el que semblen les restes d’una arcada molt malmesa.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pere Lluís Artigues

Figura 4

403


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 404

Per les restes documentades en aquesta excavació, així com per les localitzades per Albert Curto (Curto 1988), i com ell mateix ja va apuntar, el castell templer segueix una distribució establerta de la qual deduïm que ha de ser un pati central al voltant del qual es distribueixen les edificacions i defenses. Per la planta actual del castell, que és de tipus quadrangular amb torres als angles i a les cortines, respon als tipus d’origen oriental: bizantins, persans i sassànides. A la Península es localitzen nombrosos exemples de fortificacions andalusines amb la mateixa planta, que en casos nord-africans tenen les torres de planta ultrasemicircular, i en els casos peninsulars les tenen quadrades, a excepció de l’Aljaferia de Saragossa, d’època taifa (Bazzana, 1992, 67). Alguns exemples de castell són: el de Trujillo a Càceres (Lafuente i Zozaya, 1973, 119-127) que manté una planta molt semblant a la del de Miravet encara que data d’època Omeia; el Vacar a Còrdova; l’alcassaba de Mèrida; la de Relíquias a Portugal; el castell Reial de Mallorca (Palma de Mallorca); el castell Fornós de Balaguer a Lleida i l’alcassaba de Tarifa a Cadis (Zozaya, 1992, 67), la majoria califals. Això va en contra del que defensa Joan Fuguet, que si bé és cert que diu que la planta quadrangular és d’origen oriental, afirma que aquesta és una innovació templera (Fuguet, 1995). A més de la planta quadrangular podem afirmar que el castell andalusí taifa el formava al mateix temps una muralla que corria vers llevant i que tancava part de l’elevació on s’assenta. La fortificació templera

El castell de Miravet. 1993 i 1994

Amb la caiguda del castell de Miravet en mans cristianes l’any 1153, aquest passaria als templers que hi farien importants modificacions, però respectantne la distribució i aprofitant part de l’obra andalusina, fet aquest, molt comú després de la conquesta. Exemples d’això els tenim al castell d’Amposta (Artigues i Villalbí 1993, 451-457) al castell de Xivert (Alcalà de Xivert, Castelló), a la ciutat de Dénia (Alacant), al castell de Jèrica (Castelló) i al castell d’Uxó (Castelló) (Bazzana, Cressier i Guichar, 1988). En un començament el castell de Miravet i el seu territori van ser dependents de la comanda de Tortosa, que organitzà i començà la reconstrucció i l’ampliació del castell i l’explotació de les propietats, com a nous senyors feudals que eren, i inicià una tasca de repoblació del territori, que finalitzaria amb l’última carta de població datada el 1295 per a la Pobla de Massaluca. L’any 1165 la comanda de Miravet ja estava consolidada i s’havia produït el traspàs de la comanda de Tortosa a la de Miravet (Sans, 1996, 106). L’obra constructora templera fou important, realitzada tota en opus quadratum en una perfecta obra isodònica. Als templers es deu la construcció de l’actual cos principal: la façana, l’església de Nostra Senyora existent en el segon pis i el Saló del Governador. L’estudi estructural ens permet crear unes hipòtesis de com es va fer la construcció de la nova fortificació. Hem de dir que la remodelació iniciada pels templers començà amb el reforçament de la mura-

404

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 405

lla de ponent, la qual es devia ampliar i aixecar uns quants metres més. Si ens fixem en la muralla de ponent per la cara exterior podem observar que tot el llenç de muralla està fet en el mateix moment ja que l’obra està perfectament lligada i perquè els llenços de muralla estan lligats i cosits amb les torres. Però hi ha altres punts on això no passa. El primer és el matacà que hi ha entre la torre 2 i la torre 3 al sud: s’hi pot veure perfectament que la pedra utilitzada és diferent i hi ha un canvi d’obra. La cronologia del matacà es desconeix. Els altres dos punts que s’han de tenir en compte són la línia que hi ha 1 m per sota la rosassa, i la que tenim a la muralla nord, a 3 m del sòl, en què l’obra continua alçant-se, però la muralla no està lligada a les torres sinó que hi carrega. És per això que aquest tram s’havia d’aixecar conjuntament amb l’església. L’observació de les marques deixades pels picapedrers (figura 4) i que apareixen només als murs del cos principal, exceptuant la nau inferior, sense que es localitzin enlloc més, ens podria indicar que aquest edifici fou bastit tot ell en una mateixa obra, atesa la importància d’aquesta. La part més important devia ser l’església de Nostra Senyora; la nau original devia disposar, davant de l’altar, de dos graons, i tota la nau, incloent-hi les altres naus, devien estar pavimentades iguals. El sòl devia tenir com a característica el color roig. L’accés a aquest primer pis havia de ser per una escala que estava situada a l’esquerra de la façana i que havia de ser fàcil de desmuntar, facilitant d’aquesta manera la defensa de la fortalesa en el cas que l’enemic aconseguís entrar en el recinte sobirà. Altres obres realitzades pels templers són les torres com la del tresor i la de l’angle sud, actualment desapareguda. El refectori és del mateix estil arquitectònic que l’església i devia disposar de dos accessos: l’un a la planta inferior, que seria la porta actual conservada a la façana de ponent, i l’altre a la mateixa alçada que la porta del cos principal, que devia servir per comunicar el terrat del refectori i el Saló del Governador. Si observem la façana podem descriure el pati d’armes en aquest període. Les dues portes d’accés elevades es localitzen l’una molt a prop de l’altra, a més de la porta inferior del refectori, que també devia ser més utilitzada. A més es faria una cisterna nova en el pla de les sitges i les cavallerisses amb un graner a la part superior. Possiblement també sigui d’obra templera la primera església de Sant Miquel, en què s’obliteraren completament les edificacions andalusines preexistents. Els resultats arqueològics demostren que en un moment que no ha estat possible precisar, es fa una important reforma sobre una església anterior (hi ha un paviment per sota de l’actual). El fet que l’any 1235 s’hi reunís el Capítol General del Temple, ens indica que part del nou castell havia d’estar ja construït, ja que devia aplegarne els membres. Davant les dades obtingudes sembla que els templers quan es fan càrrec del castell de Miravet, veuen la necessitat de millorar les defenses de ponent i dediquen el primer temps a millorar-les i posteriorment quan aquestes estan finalitzades, o quasi finalitzades, se centren en el cos principal, i continuen després en altres zones com podrien ser el refectori i les terrasses. La con-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pere Lluís Artigues

06. Medie

405


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 406

Figura 5 Grafitis. Mur est de la capella

Miravet, del 1308 fins al segle xvi Amb l’abolició de l’orde templer el castell passà a mans de l’orde de l’Hospital de Jerusalem i a dependre de la castellania d’Amposta. Essent propietaris del castell els santjoanistes, sembla que aquest comença una inexorable decadència i una degradació. Com indica A. Curto (Curto 1988, 51) el castell perd protagonisme i funcionalitat, es converteix en símbol de poder, és un lloc on es recapten els impostos i s’emmagatzemen els tributs. Les descripcions existents del castell, referides a les visites del castellà d’Amposta, així ho demostren encara que aquestes datin ja del segle xvii. Durant el segle xv es realitzen petites millores en el castell, que es poden considerar obres de manteniment més que unes millores generals. La cubeta d’obra de fàbrica localitzada en el sector E ens ho confirma. Es torna a pavimentar la torre del tresor, s’arranja el paviment de la nau inferior del cos principal i es fa un paviment de còdols damunt de l’aljub que existeix al costat de l’entrada al recinte senyorial. Els paviments de còdols són una solució molt utilitzada des de l’antiguitat i que ha perdurat al llarg del temps, per la facilitat de construcció i pel seu baix cost. Gràcies a l’estudi documental fet per A. Curto es coneix, de l’any 1440, un document consistent en una sentència del comanador de la comanda de Casp de l’orde de l’Hospital, Pere de Linyan, sobre el litigi entre el

El castell de Miravet. 1993 i 1994 406

temporaneïtat de les obres del recinte senyorial, principalment de la muralla de ponent i l’església, es pot demostrar també gràcies a la presència d’una vorada amb una línia incisa a les juntes dels carreus, que a l’interior de l’església presenta un acabat en pintura vermella. Per altra banda, les anàlisis de pedres i morters del castell mostren que la roca emprada en la construcció del castell és local, ja que afloren al voltant, encara que no s’han localitzat les canteres d’extracció. L’anàlisi del morter ens mostra clares diferències entre els morters utilitzats en la nau inferior del cos principal i els utilitzats en la muralla, l’església i el refectori, d’iguals components.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999


22/9/07

11:45

Página 407

Figura 6 Grafitis fets amb carbonet a la paret de l’església.

comanador de Miravet i els representants de les viles dependents de la batllia de Miravet. El motiu és l’obligació de contribuir o no d’aquestes viles (Gandesa, Batea, Corbera, Pinell, Algars, Ginestar, Benissanet i Rasquera) referent a «les obres dels murs, torres, parets i fortalezas del castell de Miravet». Sembla que com a mínim algunes obres de manteniment del castell sí que es feien. Del moment dels hospitalers han de ser les edificacions que hi ha en el pati d’armes adossades a la muralla de ponent. Aquestes es devien edificar a finals del segle xv o inicis del segle xvi perduraren al llarg del segle xvi, i el seu ús «s’allargà» fins a finals del segle xvii. Tenien més de dues plantes, com ho demostren les restes de tubs dels desguassos de les comunes i les empremtes de les teules de la teulada a la muralla, a més de les portes conservades a la dreta de la façana del cos principal. Actualment només es conserven alguns murs a l’oest, que defineixen tres habitacions. En el cos principal no sembla que hi hagi grans canvis. A finals del segle xvi es devia anivellar el sòl de la nau inferior, que havia estat inclinada fins aquell moment, i es pavimenta amb rajoles. Això significa que la nau, que en un moment anterior estava compartimentada —ho demostren les empremtes deixades per l’antic mur que no s’ha pogut datar—, queda en aquest moment unificada. Pel que fa a les dependències situades a la terrassa superior hem de pensar que tant les cavallerisses com el graner devien funcionar, ja que hem de tenir en compte la quantitat de sitges que calien al castell per emmagatzemar els tributs. D’igual manera passa amb l’església de Sant Miquel; aquesta pot ser que s’hagués arranjat quan els hospitalers es feren càrrec del castell, però durant el segle xvi devia perdre la seva funció. S’abandona i es deixa que s’arruïni, ja que com a església tenien la de Nostra Senyora, i es preocupen només d’arranjar aquelles dependències que els són necessàries com les del pati d’armes, on tenen els forns i algunes premses de sang (Ortega 1983, 9). Del seu abandó són els grafits localitzats en la capçalera de l’església: els motius que representen són una serp amb escates i el que semblen dos vaixells i altres línies inintel·ligibles (figures 5 i 6).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pere Lluís Artigues

06. Medie

407


06. Medie

22/9/07

11:45

Página 408

Miravet en el segle xvii El castell devia continuar sense canvis importants fins a la segona meitat del segle xvii. Gràcies a les descripcions tant de les visites del castellà, com dels capbreus, podem fer-nos una idea de quin és el seu estat. Es fa palès que la degradació del castell és molt important. Les excavacions realitzades en les tres campanyes ens permeten assegurar que durant la segona meitat del segle xvii hi ha importants remodelacions en tot el castell, gran part del qual és condicionat als nous temps i als avenços militars. Totes les muralles són coronades amb espitlleres, datació aconseguida gràcies al sondeig realitzat en el terrat del refectori. Aquest terrat és pavimentat de nou i s’hi fan unes canals laterals de conducció i captació de les aigües de pluja, que desemboquen a l’angle sud-est on per mitjà d’uns tubs cauen al paviment de còdols existent sobre l’aljub per on continuen amb una petita canal que finalitza en un dipòsit que s’ha pogut datar també en el xvii, gràcies a una moneda de Felip III o IV, que hi havia sota el seu paviment. Una altra millora que s’hi fa, és el condicionament de la muralla nord, situada en la primera terrassa, per a l’artilleria. En els nivells d’aterrassament per als canons apareix gran quantitat de material principalment de mitjan segle xvii. Hem de pensar, fins que no hi hagi noves intervencions que ho desmenteixin, que el baluard que hi ha a l’angle sud de les ales est i sud del recinte sobirà, podria haver-se construït en aquell moment. La construcció de les troneres comportà l’arranjament de la muralla que devia estar en molt mal estat, així com el bastiment d’una nova porta d’accés al castell, que devia d’haver desaparegut o que van desmuntar perquè es trobava en mal estat. Encara es poden veure traces de l’antiga porta: tres dovelles que arrenquen de la torre del tresor. La torre del tresor és un altre element del castell que durant aquest segle és bastit de nou, hem de recordar que les rajoles utilitzades en el seu bastiment són iguals a les del terrat, datades en el segle xvii. Per altra banda el text d’Ortega (Ortega 1983, 11) esmenta: «Item, hay dos aposentos detras dé altar,- por uno de aquellos se da de comer a los presos que estan en la torre que entran por el reffitorio.»

El castell de Miravet. 1993 i 1994

Davant d’aquest text hem d’entendre que la torre del tresor estava en funcionament i segurament restaurada en part, encara que també es desconeix quan va caure l’original. Finalitzada la Guerra dels Segadors e