Issuu on Google+

01. Present

22/9/07

08:58

Página 1

Jornades d’Arqueologia 1999 Comarques de Tarragona (1993-1999) Prehistòria, protohistòria i època medieval

01. Present

22/9/07

08:58

Pรกgina 2

Direcció General del Patrimoni Cultural Àrea de Coneixement i Recerca

Jornades d’Arqueologia 1999 Comarques de Tarragona (1993-1999) Prehistòria, protohistòria i època medieval

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

Barcelona, 2007

Biblioteca de Catalunya. Dades CIP

Crèdits de l’edició:

Generalitat de Catalunya

Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Direcció General del Patrimoni Cultural Àrea de Coneixement i Recerca

Direcció: Gemma Hernández Herrero

Coordinació: Anna Cisneros i Xavier Mangado

Organització de les Jornades: Joan Vianney Arbeloa, Eusebi Barbet, Eulàlia Barrasetas, Joaquim Folch,

Margarida Genera, Anma Gómez, Jordi March, Maite Mascort, Lluís Sant i Ramon Ten. © dels textos: els autors

© de les imatges i dels gràfics: els autors

© d’aquesta edició: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

Primera edició: octubre de 2007 Tiratge: 1000 exemplars

Gestió digital i premsatge: Enric Mañas - Audiovisual Consulting

Dipòsit legal: B-47497-2007

Sumari Presentació. Gemma Hernández Herrero

9

Prehistòria

Les Vinyes Grans (Perafort, Tarragonès) i els Vinyets (el Catllar, Tarragonès). Les indústries i el seu context estratigràfic Eudald Carbonell Roura, Xosé Pedro Rodríguez Álvarez, Jordi Rosell Ardèvol, Josep Vallverdú Poch i Manolo Vaquero Rodríguez

13

La Cativera (el Catllar, Tarragonès). Noves dades sobre el límit pleistocè-holocè al sud de Catalunya Ethel Allué, Diego E. Angelucci, Isabel Cáceres, Chiara Fiocchi, Marta Fontanals, Marcos García, Rosa Huguet, Andreu Ollé, Palmira Saladié, Josep Maria Vergès i Josep Zaragoza 29

La Cova Foradada (Calafell, Baix Penedès)

Artur Cebrià, Adriana Vilardell, M. Rosa Senabre, Marta Fontanals

El Filador (Margalef, Priorat) i la Vall del Montsant (1993-1997) Pilar Garcia-Argüelles i Andreu, Jordi Nadal i Lorenzo, Josep M. Fullola i Pericot

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí (Margalef, Priorat) Maria Adserias i Raül Bartrolí

47 57 73

La Cova de la Font Major (l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà) Margarida Genera i Antoni Carreras

L’estructura funerària S.9, necròpolis del Barranc de Fabra (Amposta, Montsià) Toni Forcadell Vericat i M. Mar Villalbí Prades

87 93

Protohistòria

El poblat del Coll del Moro de Gandesa (Gandesa, Terra Alta). Campanyes de 1994 i 1995 Mònica Blasco i Arasanz i M. Teresa Miró i Alaix La sitja de les Gabarreres (Ginestar, Ribera d’Ebre) Jaume Noguera Guillén

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell (el Catllar, Tarragonès) Santi Molera, Andreu Ollé, Pedro Otiña, Josep Maria Vergès, Josep Zaragoza

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

107 115 125 133

1999

Sumari

El Puig Roig del Roget (el Masroig, Priorat) Margarida Genera i Monells i Carles Brull i Casadó

5

01. Present

22/9/07

08:58

Página 6

L’establiment de Sant Miquel (Vinebre, Ribera d’Ebre) Margarida Genera i Monells

149

El Pla d’adequació de l’establiment de Sant Miquel (Vinebre, Ribera d’Ebre) Margarida Genera i Monells i Carles Brull i Casadó

153

L’assentament ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre). Campanyes de 1998-1999 David Asensio, Maite Miró, Joan Sanmartí i Núria Tarradell

157

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) M. del Carme Belarte Franco, Jaume Noguera Guillén, Joan Sanmartí Grego

175

El poblado fortificado de la primera edad del hierro de Sant Jaume Mas d’En Serra (Alcanar, Montsià). Campañas 1997-1991 Francisco Gracia Alonso, David García Rubert, Gloria Munilla Cabrillana

205

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià) Francisco Gracia Alonso, David García Rubert, Gloria Munilla Cabrillana 233

247

La sitja ibèrica de la Plaça de Sant Andreu de la Selva del Camp (Baix Camp) Ethel Allué, Santi Molera, Andreu Ollé, Pedro Otiña, Josep Vallverdú i Josep Maria Vergès

259

Les Toixoneres, Alorda Park (Calafell, Baix Penedès) David Asensio, Jordi Morer de Llorens, Josep Pou, Joan Sanmartí, Joan Santacana

275

Les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès, Baix Penedès) Maria Adserias Sans

293

Les Guàrdies (el Vendrell, Baix Penedès). Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica Antoni Rigo Jovells i Jordi Morer de Llorens

307

Fondo del Roig (Cunit, Baix Penedès). Un nucli camperol ibèric de la Cossetània Joan García Targa, Jordi Morer de Llorens, Antoni Rigo Jovells

321

La intervenció arqueològica al Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta). Campanya de 1999 David Bea i Castaño, Jordi Diloli i Fons, Albert Vilaseca Canals 333

Sumari 6

L’assentament ibèric del Vilar (Valls, Alt Camp) Santi Molera, Pedro Otiña, Josep Maria Vergès

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

08:58

Página 7

Època medieval El Programa d’Arqueologia Urbana Ramon Ten i Carné

349

Excavació a l’antic convent de Sant Joan (Tortosa, Baix Ebre) M. Cinta Montañés i Príncep

353

Intervencions arqueològiques a la vila de Montblanc (Conca de Barberà) Joan Menchon i Bes

359

Excavacions arqueològiques a la ciutat medieval de Tarragona (Tarragonès) Lluís Piñol Masgoret, Hèctor Mir Llorente

379

El castell de Miravet: les actuacions arqueològiques de 1993 i 1994. Pere Lluís Artigues i Conesa

391

El castell d’Amposta: ordenació urbanística i intervencions arqueològiques. M. Mar Villalbí Prades, Toni Forcadell Vericat, M. Cinta Montañés Príncep, M. Jesús Ramon Solé

411

Treballs arqueològics al castell de Solivella (Conca de Barberà) Joan Menchon i Bes i Moisés Díaz García

423

El fossat del castell del Catllar (Tarragonès) Marina Lozano, Josep M. Vergès, Josep Zaragoza, Teresa Medici, Hèctor Mir

435

Intervencions arqueològiques al castell de Falset (Priorat) Joan Menchon i Bes i Immaculada Teixell Navarro

451

Intervencions arqueològiques al monestir de Santa Maria de Poblet (Vimbodí, Conca de Barberà) Joan Menchon i Bes 459 La necròpolis andalusina del Mas del Torril (la Sénia-Montsià) Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

477

Intervencions arqueològiques a la cartoixa d’Escaladei (la Morera de Montsant, Priorat) Joan Menchon i Bes

481

Sumari

01. Present

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

7

01. Present

22/9/07

08:58

Pรกgina 8

Presentació GEMMA HERNÁNDEZ HERRERO

Per presentar aquesta nova publicació ens hem de remuntar a l’any 1992 quan, des del Servei d’Arqueologia de la DGPC vam engegar les primeres Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, conjuntament amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya i la Universitat de Girona. Les jornades gironines es van crear amb la intenció d’incorporar totes les intervencions arqueològiques fetes en el bienni anterior a l’any de la convocatòria i s’han continuat fent ininterrompudament en diferents comarques de la demarcació territorial de Girona, amb l’ajut i el suport de les diferents administracions locals. Fent extensiva aquesta pauta a la resta de les demarcacions territorials, l’any 1999 es van organitzar les Jornades de Tarragona i Tortosa. Primer es van celebrar a Tarragona les Jornades d’arqueologia sobre intervencions a la ciutat antiga i al seu territori, Tàrraco 1999 durant els dies 15, 16 i 17 de maig de 1999, que se centraven exclusivament en el món romà. Després, durant els dies 1 i 2 d’octubre del mateix any es van celebrar les Jornades de Tortosa, que abastaven la resta de períodes de la història: prehistòria, protohistòria i època medieval. Es van plantejar com una posada en comú de les investigacions arqueològiques que s’havien dut a terme a les comarques de Tarragona en el període comprès entre 1993 i 1999. En aquell moment els resultats de les excavacions es presentaven en primícia entre la comunitat d’arqueòlegs i investigadors del patrimoni. Posteriorment, els dies 30 novembre i 1 i 2 de desembre de 2000, es va fer a Lleida una nova edició de les jornades d’Arqueologia i Paleontologia. Un any més tard, en la mateixa línia, es van fer a la Garriga durant els dies 29 i 30 de novembre i 1 de desembre de 2001 les jornades d’Arqueologia i Paleontologia a les Comarques de Barcelona. Amb aquestes últimes jornades s’aconseguia l’objectiu d’haver creat un marc de diàleg i posada en comú a totes les demarcacions territorials de Catalunya, en el qual hi tenien cabuda tota la comunitat científica i les diferents institucions vinculades a àmbit de l’arqueologia i la paleontologia: arqueòlegs, paleontòlegs, departaments d’universitats d’aquestes disciplines, empreses dedicades a l’arqueologia, administracions locals i administració autonòmica. Aquesta edició de les Jornades de Tortosa que ara presentem en format digital, pertany a la mateixa col·lecció encetada anys enrere pel Servei d’Ar-

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Gemma Hernàndez

Cap de l’Àrea de Coneixement i Recerca

9

01. Present

22/9/07

08:58

Página 10

Presentació

queologia de la DGPC, de les actes de les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia 2000 a les Comarques de Lleida, que consta de 2 volums, i a les de les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia 2001 a les Comarques de Barcelona, compilades en 3 volums. Malgrat el temps transcorregut, des de l’Àrea de Coneixement i Recerca hem volgut impulsar l’edició de les comunicacions les Jornades de Tortosa 1999 en suport CD per deixar constància d’un important treball de recerca, i dels esforços que en el seu dia van esmerçar, tant les persones que van dur a terme les tasques de la coordinació i organització de les jornades des del llavors Servei d’Arqueologia, com els ponents i autors dels articles. Durant tots aquests anys, ha continuat imparable la recerca arqueològica, gràcies a la col·laboració conjunta entre les diferents administracions, les universitats i els professionals, que treballen cada cop més des d’una visió oberta i pluridisciplinària. Aquest fet inevitablement comporta que per a algunes persones, moltes de les comunicacions que ara presentem, que llavors constituïen una novetat, puguin resultar obsoletes. No obstant això creiem que per a molts seran de gran utilitat. No volem finalitzar sense destacar l’excel·lent tasca desenvolupada per totes les persones que van participar en l’organització d’aquestes jornades i agrair el suport i la col·laboració dels Serveis Territorials de les Terres de l’Ebre.

10

Jornades d’Arqueologia. Tortosa 1999

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 11

Prehistòria

02. Paleol

22/9/07

10:25

Pรกgina 12

22/9/07

10:25

Página 13

Les Vinyes Grans (Perafort, Tarragonès) i els Vinyets (el Catllar, Tarragonès) Les indústries i el seu context estratigràfic EUDALD CARBONELL ROURA XOSÉ PEDRO RODRÍGUEZ ÁLVAREZ JORDI ROSELL ARDÈVOL JOSEP VALLVERDÚ POCH MANOLO VAQUERO RODRÍGUEZ Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili

1. Introducció Els jaciments de les Vinyes Grans de Puigdelfí i els Vinyets del Catllar se situen sobre terrasses de +20 metres sobre les lleres actuals dels rius Francolí i Gaià, respectivament (figura 1). Aquestes terrasses estan cartografiades per l’IGME (IGME, 1987) i situades en el context cronològic del Pleistocè Mitjà. Ambdós jaciments es disposen dins sistemes morfogenètics de terrassa glacis i tenen ocupacions humanes a l’aire lliure en estratigrafia. La descoberta i la recerca en aquests jaciments són una contribució recent al coneixement del poblament paleolític en la comarca del Tarragonès. Els resultats que aquí presentem representen la connexió entre les intervencions arqueològiques d’urgència i la tasca d’investigació a l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona 2. Els Vinyets del Catllar (Tarragonès) 2.1. Situació i intervencions arqueològiques El jaciment dels Vinyets està situat al terme municipal del Catllar (Tarragonès). L’extracció d’argiles per tal de construir la presa del riu Gaià (500 metres al nord del jaciment) va propiciar el descobriment d’artefactes lítics en estratigrafia (figura 2 i 3). Actualment el jaciment està situat a 280 metres de distància del Gaià. Els Vinyets està a 7 quilòmetres de la línia de costa i s’eleva 70 metres per sobre del nivell actual de la Mediterrània. Entre els dies 12 i 20 de juny de l’any 1991 va tenir lloc la primera intervenció arqueològica d’urgència dirigida per Eudald Carbonell i Xosé Pedro Rodríguez, que va afectar a una superfície de 17 m2. Entre els dies 9 i 22 del mes de novembre de 1995 es va efectuar una segona intervenció, sota la direcció de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

13

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 14

Xosé Pedro Rodríguez, que consistí a ampliar el sector excavat l’any 1991 en 8 m2. També es va treballar en una zona situada a uns 50 metres a l’oest del lloc excavat el 1991 (figura 2). Durant aquestes campanyes d’excavació es van recuperar 318 artefactes lítics, enquadrats en 3 nivells arqueològics.

Figura 1 Situació geogràfica i context de la xarxa hidrogràfica dels jaciments. Figura 2 Planta general dels sectors excavats durant la intervenció arqueològica de

2.2. Indústria lítica La majoria dels 318 artefactes van ser recuperats en context estratigràfic. Concretament 67 objectes al nivell 1, 196 al nivell 2 i 18 al nivell 3. Solament 37 peces van ser recollides fora de context (taules 1 a 4). En funció de la gran similitud observada entre la indústria lítica dels diferents nivells, s’ha realitzat un estudi global. El registre ha estat analitzat seguint les directrius del Sistema Lògic Analític (Carbonell et al., 1983, 1992; Rodríguez, 1997).

1995 Figura 3 Seqüència estratigràfica dels Vinyets i situació de la zona excavada els anys

Les Vinyes Grans i els Vinyets

1991 i 1995

14

J

O R N A D E S

D

’A

2.2.1. Les primeres matèries i categories estructurals El sílex és la roca més utilitzada per a la fabricació d’eines, amb un 92% dels efectius. La resta de matèries són molt secundàries: quarsita, quars i calcària. La majoria dels objectes de sílex presenten una pàtina groguenca i alguns mostren rodament i concreció. El sílex va ser recollit al llit del riu Gaià. Es tracta de nòduls de petites dimensions, cosa que condiciona la talla, i dóna com a resultat una indústria que, en general, i prescindint de comptades excepcions, és de petit format (rarament les peces superen els 30 mm). Entre els 318 artefactes s’han trobat sis bases naturals (objectes no tallats, però introduïts antròpicament) i onze bases negatives de primera generació (BN1G), de les quals tres són clarament objectes configurats (eines fabricades configurant un nòdul) i tres BN1G d’explotació (nuclis per a l’obtenció

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 15

d’esclats). Entre la resta hi ha tres objectes que van ser en un principi BN1G d’explotació, però que després van ser configurats per tal de ser utilitzats com a instruments (BN1GC). No obstant això, la categoria amb més efectius és la de les bases positives (esclats), que constitueixen el 34,9% del total, mentre que les bases negatives de segona generació de configuració (esclats retocats per configurar un instrument) inclouen un 25,2 % dels objectes. A més hem comptabilitzat un 33,6 % de fragments i un 1% de peces no determinables.

nivell 1

2.2.2. Processos de configuració d’instruments Els processos de configuració d’instruments inclouen quasi el 40% del material identificable. Destaca especialment la gran presència de BN2GC. Solament hem identificat tres instruments configurats directament sobre nòduls de sílex (BN1GC). Malgrat les diferències en la configuració i la morfologia, aquests tres instruments coincideixen en la presència de tríedres distals. La creació de talls dièdrics va ser l’objectiu bàsic de la configuració d’eines sobre esclats (BN2GC), amb 48 efectius. Els talls denticulats també són freqüents (13 objectes), així com els trièdrics (10 efectius). Des del punt de vista tipològic, entre els 65 objectes classificables, els denticulats són majoria (19, dels quals 6 són osques), seguits per peces amb retoc abrupte (17, de les quals 7 Taula 1: Indústria lítica del nivell 1 dels Vinyets són osques), les puntes simples (11), les Bn BN1G BP BN2G FRAG IND. TOTAL rascadores (10) i els gratadors (9).

SÍLEX QUARSITA QUARS CALCÀRIA TOTAL 1 1.5%

1

22

17 2

1 1 23 19 1.5% 34.3% 28.4%

21

1 1 23 34.3%

62 92.5% 2 3.0% 1 1.5% 2 3.0% 67

Taula 2: Indústria lítica del nivell 2 dels Vinyets nivell 2 Bn BN1G BP BN2G SÍLEX 4 9 60 44 QUARSITA 3 QUARS 1 CALCÀRIA1 2 ALTRES 1 2 TOTAL 5 10 66 46 2.6% 5.1% 33.7% 23.5%

FRAG INDET TOTAL 63 2 182 92.9% 3 1.5% 2 3 1.5% 3 1.5% 1 1 5 2.6% 66 3 196 33.7% 1.0%

Taula 3: Indústria lítica del nivell 3 dels Vinyets nivell 3 Bn SÍLEX CALCARIA TOTAL 0 0.0%

BN1G

BP BN2G 8 4 1 0 9 4 0.0% 50.0% 22.2%

FRAG INDET TOTAL 5 17 94.4% 1 5.6% 5 0 18 27.8% 0.0%

Taula 4: Indústria lítica dels Vinyets sense adscripció a nivell arqueològic sense nivell Bn BN1G BP BN2G FRAG INDET TOTAL SÍLEX 12 10 10 32 86.5% QUARSITA 1 1 2 5.4% QUARS 1 2 3 8.1% TOTAL 0 0 13 11 13 0 37 0.0% 0.0% 35.1% 29.7% 35.1% 0.0%

2.2.3. Processos d’explotació i producció de bases positives S’han recuperat tres BN1G utilitzades com a nuclis. Aquests objectes són similars quant a les seves dimensions i la seva morfologia (amb tendència cúbica). A més a més els tres nuclis estan pràcticament esgotats. L’explotació de la primera matèria es va fer seguint una estratègia bifacial amb talla lineal i ortogonal. Hem identificat tres BN1G de sílex utilitzades en un principi com a nuclis (BN1GE) que després van ser configurades per la seva utilització com a instruments (BN1GC). També hem localitzat dues BN2G d’explotació, és a dir nuclis sobre esclats. Una d’aquestes peces, molt concrecionada, presenta talla unipolar lineal, mentre que l’altra no permet identificar amb claredat la direcció de les extraccions. La presència d’una BP que té la morfologia d’una petita

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

15

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 16

punta preconfigurada indica l’existència d’una estratègia de talla dirigida a la preconfiguració dels productes. Les BP tenen preferiblement talons no corticals (86%) i unifacetats (55%). No obstant això, és destacable el nombre de BP amb talons bifacetats (20%) i multifacetats (9%). Les cares dorsals són majoritàriament no corticals (77%). L’existència d’un nombre important de talons bifacetats i multifacetats coincideix amb les característiques de les BN1G d’explotació, amb talla ortogonal i morfologies cúbiques, amb alternança en l’ús dels plans dels objectes per tal de picar i extreure BP. 2.2.4. Interpretació L’escàs nombre d’efectius lítics sembla indicar l’existència d’ocupacions poc intenses, dedicades a la configuració d’instruments sobre BP, prèviament obtingudes sobretot mitjançant talla unipolar i ortogonal, poc complexa. La posició estratigràfica (12 metres per sota del sòl actual) i les característiques del reompliment podrien indicar una cronologia del Pleistocè Mitjà final. 3. Les Vinyes Grans de Puigdelfí (Tarragonès) 3.1. Situació i intervencions arqueològiques El jaciment de les Vinyes Grans està situat al terme municipal de Puigdelfí (Tarragonès), a 20 metres per sobre del nivell actual del riu Francolí (figura 4). Aquest jaciment fou descobert durant les prospeccions del Francolí de l’any 1989, realitzades per l’Àrea de Prehistòria i l’Àrea d’Arqueologia d’aleshores Universitat de Barcelona. L’any 1992, la construcció d’una conducció d’aigües soterrada per part del Consorci d’Aigües de Tarragona va provocar el seguiment i l’excavació d’urgència en aquest indret. La direcció tècnica de la intervenció arqueològica va anar a càrrec de J. Vallverdú i J. Rosell durant els dies 9 de març i 4 d’abril de 1992. La intervenció va tenir dues fases: en primer lloc una prospecció superficial de l’àrea afectada i a continuació l’excavació del jaciment. L’excavació va consistir en la realització de dues cales, una de 6 m2 a l’extrem situat al nord magnètic de la zona afectada i l’altra de 25 m2, situada al sud. El material arqueològic consisteix en indústria lítica, procedent de la prospecció i també de l’excavació. El material d’excavació pertany a dos nivells arqueològics. Les Vinyes Grans i els Vinyets

3.2. Indústria lítica A les Vinyes Grans es van recuperar 144 objectes lítics, que procedien de la prospecció superficial (45) i de l’excavació (43 del nivell 1 i 56 del nivell 2) (taules 5 a 7).

16

3.2.1. Primeres matèries i categories estructurals En general, el sílex domina entre les primeres matèries utilitzades. Globalment, el 82,6% de les peces són de sílex, mentre que entre la resta de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 17

Figura 4 Les Vinyes Grans de Puigdelfí. Detall del talús on es va localitzar el 1988 el jaciment. Es poden observar dos horitzons, més foscos, a la part superior dreta. La base de l’horitzó inferior és el sostre de la terrassa +20m del riu Francolí. A l’horitzó fosc superior, assenyalat per la fletxa, és on es localitzaren les indústries lítiques de la intervenció arqueo-

roques es poden destacar el quars (7,6%), la corniana (4,2%) i la lidita (2,8%). Aquestes primeres matèries es poden obtenir a prop del jaciment, al llit del riu Francolí. En general s’observa una relativa similitud entre els objectes procedents de la prospecció i de l’excavació. Cal destacar per damunt de tot l’abundància de fragments amb morfologia poc representativa. Concretament, un 69,4% de tota la indústria són fragments. Aquest fet no facilita l’anàlisi, ja que la mostra restant (44 peces) és escassa per tal d’establir característiques morfotècniques. En total es van localitzar solament 3 BN1G, 16 BP i 20 BN2G. En aquest sentit, és indicatiu el percentatge de peces retocades (BN2G), que arriba fins al 13,9% del total.

lògica de l’any 1991.

3.2.2. Característiques tecnològiques Malgrat l’escassa mostra disponible, l’anàlisi de la indústria lítica de les Vinyes Grans permet definir alguns trets significatius (Gabarró et al., 1995): 1. Utilització preferencial de fragments de base positiva com a suport i presència de comportaments tècnics destinats a l’aixecament de la plataforma d’interacció i del bulb de percussió de les bases positives. 2. Utilització preferencial de bases positives de ruptura lateral. Aquest tipus de BP s’obtenen de forma recurrent en un model d’explotació de tipus centrípet bifacial, model present a bastament als tecnocomplexos del Paleolític Inferior i Mitjà. La introducció preferencial d’aquestes BP en els processos configuratius ha estat apuntada per altres conjunts lítics del paleolític mitjà.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

17

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 18

Taula 5 : Indústria lítica procedent de les Vinyes Grans

CORNIANA QUARSITA PISSARRA TOTAL

Bn BN1G 1 1 1 2,2%

2 4,4%

BP

BN2G 1

FRAG TOTAL 2 4 1 1 1 2.2% 8 8 26 45 17,8% 17,8% 57,8%

8,9% 2,2%

Taula 6: Indústria lítica procedent del nivell 1 de les Vinyes Grans Bn BN1G SILEX QUARS LIDITA CORNEANA TOTAL

0

0

BP 2

BN2G 4

FRAG TOTAL 26 32 74,4% 6 6 13,9% 1 2 3 7.0% 2 2 4,7% 2 5 36 43 4,7% 11,6% 83,7%

3.2.3. Interpretació En el nivell 2 es va reconèixer una associació molt recurrent en els assentaments a l’aire lliure, que consisteix en una dispersió d’eines i productes de talla entorn d’un còdol de gran format transportat al jaciment. Com a hipòtesi de treball es planteja la possibilitat que aquest gran còdol hagi pogut estar funcionalitzat com a enclusa per desenvolupar distintes activitats paleoeconòmiques com l’escorxament de biomasses d’animals o la fabricació d’eines o altres funcions que no han deixat restes de la seva optimització.

Taula 7: Indústria lítica procedent del nivell 2 de les Vinyes Grans

SÍLEX CALCÀRIA QUARS PISSARRA SORRENCA QUARSITA LIDITA INDET TOTAL

Bn BN1G 2 1 2

4 7,1%

1 1,8%

BN2G 6

FRAG TOTAL 33 48 85,7% 2 3,6% 1 1 1,8% 1 1 1,8% 1 1 1,8% 1 1 1,8% 1 1 1,8% 1 1 1,8% 6 7 38 56 10,7% 12,5% 67,9%

4.1. Sòls i sediments de les Vinyes Grans i dels Vinyets La confecció d’una estratigrafia de sòls i sediments de regions ha estat sovint molt relacionada amb jaciments arqueològics (Catt, 1986). Aquesta aproximació permet interpretar, en termes cronoestratigràfics relatius, jaciments en què les datacions absolutes són difícils d’obtenir. A més, aquests estudis permeten també obtenir retalls d’escenaris paleogeogràfics per a reconstruccions ambientals i paisatgístiques. En les Vinyes Grans i els Vinyets hem reconegut dos horitzons diagnòstics fonamentals en el paisatge de les regions perimediterrànies: l’horitzó argílic (Bt) i l’horitzó càlcic - petrocàlcic (Bca o Bk). L’estimació del desen-

Les Vinyes Grans i els Vinyets 18

4. Estratigrafia La sedimentologia de gran part dels dipòsits que formen els jaciments dels Vinyets i les Vinyes Grans són força homogenis. Destaca l’absència de graves i blocs i són formats fonamentalment per arenes, llims i argiles. Tot i el caràcter homogeni de les litologies, un dels trets més distintius d’aquestes estacions és la presència d’abundants contactes difusos més que capes ben delimitades. En una primera aproximació això ens indica l’existència de processos edàfics expressats en la formació d’horitzons. Així, en les figures 5 i 6 presentem l’estratigrafia d’horitzons diagnòstics de les seqüències sedimentàries realitzada mitjançant les observacions de camp, les dades del programa analític quantitatiu i l’anàlisi micromorfològica (Vallverdú, 1993). Les figures 7 i 8 mostren microfotografies de làmines primes d’alguns dels horitzons, observades mitjançant un microscopi petrogràfic i descrites segons la terminologia de Bullock i altres (Bullock et al., 1985). D’aquesta manera, podem destacar que aquesta investigació ha generat un cos de dades que permeten distingir sòls fòssils evolucionats d’altres poc evolucionats i, dins dels sòls poc evolucionats, separar els sediments i els sediments derivats de sòls.

BP 6

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 19

Figura 5 Litologies i estructures dels horitzons dels Vinyets

volupament de l’evolució dels processos de la seva formació i la reconstrucció seqüencial i jeràrquica de les relacions entre processos edàfics (Fédoroff i Courty, 1987) ha permès establir dos grans conjunts d’horitzons en les seqüències estudiades. 4.1.1. Evolució edàfica desenvolupada separada o juxtaposada d’un horitzó B argílic (Bt) i un horitzó B càlcic (Bca). El desenvolupament dels processos edàfics es manifesta de forma diferent en les dues estacions. A les Vinyes Grans, hi ha una evolució juxtaposada

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

19

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 20

Figura 6 Litologies i estructures

Les Vinyes Grans i els Vinyets

de les Vinyes Grans

20

J

O R N A D E S

D

’A

d’un horitzó argílic i un horitzó càlcic truncat (horitzons IIIBt-h i IIIBb-ca). Als Vinyets, situat en la columna de Vinyets perfil, hi ha l’evolució sobreposada d’un horitzó argílic i un horitzó càlcic (IVBt i IVBca) (figura 9). La diferenciació d’horitzons juxtaposats i sobreposats es manifesta sobretot en la dinàmica del carbonat de calci total i actiu de les anàlisis quantitatives, i en les anàlisis micromorfològiques. En l’horitzó IIIBt-h de les Vinyes Grans s’observa un allunyament entre els valors del CaCO3 actiu i total, mentre que als Vinyets la sobreposició dels processos de carbonatació apropa els valors del CaCO3 actiu i total en l’horitzó IVBt, que s’allunyen en l’horitzó IVBca, que caracteritza els processos edàfics d’acumulació i redistribució dels carbonats. En els dos horitzons d’acumulació de carbonats de les Vinyes Grans (IIIBb-ca) i dels Vinyets (IVBca) hi ha un enriquiment en materials poc meteoritzats tal com indica la capacitat de bescanvi catiònic. En termes d’hipòtesi de treball, aquest enriquiment pot ser associat a materials eòlics amb un component calcític important. Les anàlisis micromorfològiques mostren impregnacions denses de calcita microesparítica (figura 8 microfotografia 5) i abundants trets d’alteració en revestiments cristal·lins microesparítics i micrítics entorn de canals (figura 8 microfotografia 6) de l’horitzó IIIBt, mentre que la massa bassal de l’horitzó

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 21

Figura 7 Microfotografies de làmines primes dels Vinyets

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

presència

presència

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

21

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 22

Figura 8 Microfotografies de làmines primes de les Vinyes Grans

Les Vinyes Grans i els Vinyets

IVBt dels Vinyets perfil existeix una decarbonatació quasi total (figura 7 microfotografia 3). Finalment, l’enriquiment en argiles il·luvials, característiques del sufix t, en els horitzons IVBt dels Vinyets perfil i IIIBt-h de les Vinyes Grans està representat en les anàlisis granulomètriques i també en les anàlisis micromorfològiques (figura 7. microfotografia 3 i figura 8 microfotografia 5). Cal destacar el sufix h, d’acumulació de matèria orgànica, en l’horitzó Bt de Vinyes Grans, un bon caracteritzador de paleosòls (Köster i Leser, 1976). Finalment, cal esmentar l’expressió micromorfològica degradada de l’acumulació d’argiles (Douglas i Thompson, 1985; Fédoroff i Goldberg, 1982) que expliquem per la integració i destrucció (papulització) en la massa bassal

22

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 23

Figura 9 Vinyets; perfil. Secció de la part superior de la seqüència. A la base de la seccció, assenyalat amb la fletxa, es pot observar l’horitzó VBca. La secció comença amb una banda més fosca, l’horitzó IVBt, i continua gradualment i de forma separada vers l’horitzó superior (IVBca)

de l’argila il·luvial tant per processos d’edafoturbació, com és en el cas dels Vinyets perfil, com el de carbonatació i col·lapse de la microestructura, en el perfil de les Vinyes Grans. En els horitzons amb processos d’acumulació de carbonats d’evolució edàfica desenvolupada hem distingit dos tipus que hem anomenat Bca i Bca-C. Aquesta diferència —tot i que en els paràmetres quantitatius com els continguts en carbonats actius i totals, la diferència entre pH i la capacitat de bescanvi catiònic són semblants— està fonamentada en la presència d’elements grollers testimonis de processos sedimentaris que interfereixen en el desenvolupament dels processos edàfics. En aquest sentit, les dades de les granulometries, no disponibles en el Bca-C de les Vinyes Grans, però sí en l’horitzó IIBca-C dels Vinyets perfils ens indiquen la presència de materials grollers que formen les anomenades crostes conglomeràtiques (Freytet, 1989). Pel que fa a la làmina prima, aquests horitzons es diferencien per la presència de nòduls subarrodonits complexos amb contorns clars (figura 8 microfotografia 1). Mentre, en els horitzons poc interferits per dinàmiques sedimentàries poden aparèixer nòduls, més subangulars i menys complexos, impregnacions contínues i denses (figura 7 microfotografia 1 i 4), revestiments cristal·lins en canals (figura 7 microfotografia 2 i figura 8 microfotografia 3). Finalment, en els horitzons amb una evolució carbonatada menys interrompuda per processos sedimentaris podem observar les diverses fases de recarbonatació mitjançant processos d’enriquiment per l’activitat biològica (figura 7 microfotografia 2 i figura 8 microfotografia 3) i per cimentació hídrica (figura 7 microfotografia 4). Tanmateix, la presència tant de processos d’erosió i d’acreció de materials sedimentaris carbonatats, com la redistribució - translocació biològica i la

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

23

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 24

cimentació es poden manifestar sincrònicament de manera que un estudi seqüencial i jeràrquic és necessari per tal d’establir una successió genètica fina d’aquests horitzons d’evolucions edàfiques desenvolupades. 4.1.2. Evolució edàfica poc desenvolupada i separada d’horitzons B enterrats (Bb) i horitzons B de transició a C (B3 i C). Aquests horitzons estan representats en el pla analític pel fet que presenten una forta distància entre els valors del CaCO3 actiu i total i una elevada capacitat de bescanvi catiònic. Una excepció interessant és la presència en l’horitzó IIB3 de les Vinyes Grans on es disposen les indústries paleolítiques de la campanya de 1992. En aquest horitzó es registra una baixa capacitat de bescanvi catiònic que interpretem com heretada del material parental, probablement un sòl, de manera que ens trobem davant d’un sediment que deriva d’un sòl. De fet, aquests horitzons interpretats per la baixa evolució dels processos edàfics, més aviat indiquen l’aturada dels processos edàfics i també la importància dels fenòmens de sedimentació —erosió— aturada en el registre estratigràfic. D’aquesta manera, aquests horitzons presenten sovint contactes clars que representen truncadures en l’evolució edàfica a més d’indicar, no sempre, canvis en els mitjans deposicionals sedimentaris. Tot i que les granulometries no responen de forma clara a aquest marc interpretatiu, hi ha uns lleus increments de les fraccions més grosses i de les més fines. Pel que fa a la làmina, l’escassa evolució edàfica d’aquests horitzons està registrada en la presència de bioturbació de baixa i mitjana intensitat, microestructures d’origen sedimentari, com l’esponjosa, i la porositat d’origen mecànic com les fissuracions acomodades (figura 7 microfotografia 8). Significativament, en els horitzons C, que partint de les dades de camp representen sediments sense interferències edàfiques, sovint mostren trets que indiquen també evolucions edàfiques poc desenvolupades. D’aquesta manera, apareixen alternança d’estructures sedimentàries conservades i presència d’activitat biològica (figura 7 microfotografies 5 i 6).

Les Vinyes Grans i els Vinyets

4.2. Discussió La construcció d’una estratigrafia de sòls per als jaciments de les Vinyes Grans i els Vinyets contribueix des de diferents vessants al coneixement de les ocupacions humanes registrades. Dos aspectes fonamentals volem destacar: la caracterització del mitjà natural en el qual es desenvolupen les ocupacions humanes; i el context cronoestratigràfic relatiu dels nivells arqueològics. El context cronoestratigràfic relatiu de les seqüències sedimentàries dels jaciments presentat en forma d’estratigrafia de sòls ens ha permès distingir dos grans grups d’horitzons. El primer, representat per horitzons que mostren evolucions edàfiques de llarga durada, mostra dues grans tendències de l’edafogènesi dels països mediterranis: l’acumulació de carbonats, que forma els paisatges de crostes calcàries; i l’acumulació d’argiles, que forma els característics sòls vermells. En les estratigrafies dels dos jaciments estudiats aquests

24

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 25

sòls es presenten enterrats, és a dir, són paleosòls. Aquests paleosòls que mostren evolucions edàfiques de llarga durada, i en certa manera evolucions edàfiques juxtaposades, representen porcions de temps força importants. De fet, es coneix bastant malament la durada temporal absoluta de processos edafogenètics com l’acumulació de carbonats o la il·luviació d’argiles. Tot i que cada cop és més estesa la noció que els processos edàfics són temporalment discontinus, podem esmentar la seqüència de Can Garriga, al Gironès, on hem documentat la presència d’un horitzó B el·luvial damunt d’un horitzó d’acumulació d’argila Bt en el marc cronològic absolut (U-Th) de 107 – 130 m.a. BP (Giralt et al., 1995). També hi ha els registres sedimentaris continentals força continus com els loess (GUO, 1990; CATT, 1986) que indiquen quan es donen evolucions edàfiques i quina expressió dels processos edàfics mostren. En aquest sentit, aquestes seqüències ajuden a interpretar el desenvolupament de processos edàfics en la cronoestratigrafia. Així, es pot observar la presència de la descalcificació i la formació d’horitzons amb argila il·luvial durant els interglacials mentre que l’acumulació de carbonats és un procés de formació edàfic característic de glacials. Finalment, cal esmentar que el caràcter temporal discontinu dels processos edàfics són indicats per moments de sedimentació —erosió, hiatus o gènesi de formes superficials com les crostes estromatolítiques. La identificació de processos edàfics de llarga durada en els horitzons de les seqüències diagnosticats en forma d’horitzons Bt i Bca, en la discontinuïtat litològica III a les Vinyes Grans i IV als Vinyets perfil, ens ajuden a interpretar la correspondència d’aquests horitzons a grans fases climàtiques. En aquest sentit, hem formalitzat la hipòtesi de treball que ambdós sòls poden representar bona part de l’inici del pleistocè superior, fonamentalment en el que seria en la cronologia alpina, l’interglacial Riss-Würm i el Würm I o també la corba 5 dels estadis isotòpics, és a dir, en el darrer interglacial en el sentit ampli (125-70 ma BP) (Woillard i Mook, 1982; Kukla, 1977). Les conseqüències d’aquesta hipòtesi cronològica relativa sobre la formació d’aquests horitzons de llarga durada, ens permet emmarcar provisionalment les indústries prehistòriques a manca d’un marc cronoestratigràfic absolut definitiu. Les indústries dels Vinyets es troben sota d’aquests horitzons del darrer cicle interglacial/glacial, en nivells que hem inclòs en horitzons d’evolució edàfica curta. Això implica una posició estratigràfica anterior a l’hipotètic darrer interglacial. De fet, l’acreció sedimentària dels sediments és força notable, coherent en l’escassa evolució dels processos edàfics. Aquests processos sedimentaris estan formats notablement per mitjans al·luvials de baixa a mitjana intensitat, amb diferents fases tractives, observades i documentades en els treballs de camp. La durada d’aquesta activitat fluvial, presenta dos moments fonamentals. La inferior, on són els nivells arqueològics dins la discontinuïtat litològica VII, on predominen càrregues tractives i aturades que permeten el desenvolupament de processos edàfics de baixa intensitat. I la superior, que mostra llims d’inundació de baixa energia amb processos edàfics inicials com

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

25

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 26

la bioturbació, en la discontinuïtat litològica VI. Les restes d’indústria apareixen, doncs, en una formació sedimentària al·luvial anterior a una posterior migració lateral o incisió del Gaià. Així, és d’esperar que les ocupacions humanes es donessin en un entorn de vora del riu Gaià. Les indústries de les Vinyes Grans se situen en un horitzó de processos edàfics d’evolució poc desenvolupats (IIB3). Es troben en una superfície d’erosió —truncadura sobre l’horitzó IIIBb-ca, en la discontinuïtat litològica II. La seva posició implica hipotèticament que aquests nivells arqueològics són posteriors al darrer interglacial. Tot i que la a crosta conglomeràtica superior és difícil assignar-li una posició cronològica, interpretem que els processos edàfics registrats, una evolució edàfica d’acumulació i redistribució de carbonats de llarga durada, són anteriors a l’Holocè. D’aquesta manera, les indústries de les Vinyes Grans quedarien en una posició cronològica relativa entre l’Holocè i el final del darrer interglacial. De fet, el context sedimentari dels nivells arqueològics de les Vinyes Grans, caracteritzats per ser sediments derivats de sòls, ens indiquen una fase de reorganització del paisatge. Així, l’activitat del veí barranc del Bogatell i la formació de la crosta conglomeràtica que lateralment vers el barranc passa a uns llims al·luvials ajuda a interpretar la presència d’un petit vessant endorreic com a quadre paleogeogràfic hipotètic de les ocupacions de les Vinyes Grans de Puigdelfí. Aquestes ocupacions en el glacis de les Vinyes Grans estarien emmarcades en l’inici d’una petita cubeta alimentada pel barranc de Bogatell. Aquesta cubeta endorreica és, a manca d’un estudi geomorfològic de detall, probablement responsable de les interferències sedimentàries que estan registrades en la formació dels nivells arqueològics i de la crosta conglomeràtica que tanca la seqüència estratigràfica de les Vinyes Grans. 5. Conclusions generals Els dos jaciments estudiats constitueixen dues peces clau per tal d’aprofundir en l’estudi de les primeres ocupacions humanes a les comarques del sud de Catalunya. Més específicament, posen de manifest l’interès del coneixement de les ocupacions paleolítiques a l’aire lliure, en zones pròximes a corrents fluvials com el Francolí i el Gaià.

Les Vinyes Grans i els Vinyets

Agraïments

26

En aquestes intervencions arqueològiques participaren nombrosos estudiants, molts d’ells col·laboradors de l’Àrea de Prehistòria i Arqueologia del Departament de Geografia i Història de la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona. A tots els hi agraïm la seva aportació. També, J. Zaragoza que sempre ha estat al davant dels treballs duts a terme en els dos jaciments.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 27

Bibliografia Bullock, P.; Fédoroff, N.; Jonguerius, A.; Stoops, G.; Tursina, T. (1985) Handbook for Soil Thin Section Description. Waine Research Publications. Carbonell, E.; Guilbaud, M.; Mora, R. (1983) «Utilización de la lógica analítica para el estudio de tecno-complejos a cantos tallados», Cahier noir, 1: 3-64. Carbonell, E.; Prats, J.M.; Vallverdú, J. (1991) «Paleosòls i indústria lítica en la primera terrassa del Francolí. Edafogènesi i estratigrafia del Pleistocè Superior en el Camp de Tarragona». Butlletí Arqueològic 13: 6-15. Carbonell, E.; Mosquera, M.; Ollé, A.; Rodríguez, X.P.; Sala, R.; Vaquero, M.; Vergés, J.M. (1992) «New Elements of the Logical Analytic System». Cahier noir, 6: 3-61. Carbonell, E.; Márquez, B.; Ollé, A.; Rodríguez, X.P.; Vallverdú, J.; Vergès, J.M.; Zaragoza, J. (1992) Els Vinyets. El Catllar. Els primers pobladors de la Catalunya meridional. Llibre catàleg de l’exposició sobre «Els Primers Pobladors de la Catalunya Meridional». Tarragona: Ajuntament del Catllar - Laboratori d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili. Catt, J. A. (1986) Soils and Quaternary Geology. Oxford: Clarendon Press. Douglas, L. A.; Thompson, M. L. [editors] (1985) Soil Micromorphology and Classification. Vol. 15. Madison: SSSA. Fédoroff, N.; Goldberg, P. (1982) Comparative micromorphology of two late Pleistocene paleosols (in the Paris bassin). Catena 9:227-251. Fédoroff, N.; Courty, M. A. (1987) «Paleosols». A: Miskowsky, J. C. [ed.] Géologie de la préhistoire. Paris: Géopré. Freytet, P. V., E. (1989). «Les carbonates du pourtour méditerranéen: microfaciès et milieux de formation». Méditerranée 2-3:5-28. Gabarró, J.M.; Gené, J.M.; Mosquera, M.; Rosell, J.; Vallverdú, J.; Vaquero, M. (1995) «Poblamiento paleolítico del Camp de Tarragona y la evolución de las formaciones superficiales del Pleistoceno superior». A: Aleixandre, T.; Pérez González, A. [ed.] Construcción de Paleoambientes y cambios climáticos durante el Cuaternario. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, p. 389-408. (Monografías del Centro de Ciencias Medioambientales; 3). Giralt, S.; Vallverdú, J.; Sala, R.; Rodríguez, X. P. (1995) «Cronoestratigrafia, entorn sedimentari i paleoclimatologia de la ocupació humana a la vall mitjana del Ter al Plistocè mitjà final i superior inicial». A: Agustí, B.; Burch, J.; Merino, J. [ed.] Excavacions d’urgència a Sant Julià de Ramis (Anys 1991-1993). Girona.: Centre d’Investigacions Arqueològiques (Sèrie Monogràfica; 16): 23-36. Guo, Z. T. (1990) Succession des paleosols et des loess du centre-ouest de la Chine: approche micromorphologique. Université Paris - 6. [Tesi no publicada] IGME (1987) Tarragona E. 1:200.000. Madrid: Centro de publicaciones del Ministerio de Industria y Energia. Köster, E.; Leser, H. (1976) Trabajos prácticos de geomorfología. València: Departamento de Geografía. Edición no venal. Kukla, G. J. (1977) Pleistocene Land-sea correlation I. Europe. Earth Science Review 13: 307374. Rodríguez, X.P. (1997) Sistemas Técnicos de Producción Lítica del Pleistoceno inferior y medio de la Península Ibérica: variabilidad tecnológica entre yacimientos del Noreste y de la Sierra de Atapuerca. Universitat Rovira i Virgili. [Tesis doctoral no publicada] Vallverdú, J. (1993) Dades per a l’estratigrafia quaternària del Camp de Tarragona: el paleosòls. Universitat Rovira i Virgili. [Tesis de llicenciatura no publicada]. Woillard, G. M.; Mook, W. K. (1982) «Carbon-14 Dates at Grande Pile: Correlations of Land and Sea Chronologies». Science. 215:159-161.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Eudald Carbonell et al.

02. Paleol

27

02. Paleol

22/9/07

10:25

Pรกgina 28

22/9/07

10:25

Página 29

La Cativera (el Catllar, Tarragonès). Noves dades sobre el límit pleistocèholocè al sud de Catalunya ETHEL ALLUÉ ISABEL CÁCERES MARTA FONTANALS MARCOS GARCÍA ANDREU OLLÉ PALMIRA SALADIÉ JOSEP MARIA VERGÈS JOSEP ZARAGOZA Àrea de Prehistòria, Universitat Rovira i Virgili. Pl. Imperial Tarraco, 1. 43005. Tarragona

DIEGO E. ANGELUCCI CHIARA FIOCCHI Dipartimento di Scienze Geologiche e Paleontologiche, Università di Ferrara

ROSA HUGUET Museo de Ciencias Naturales, Departamento de Paleobiología (Unidad de investigación asociada al CSIC)

Introducció El jaciment arqueològic de la Cativera (el Catllar, Tarragonès) es localitza en un petit abric del marge esquerre del riu Gaià, a uns 65 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Les seves coordenades geogràfiques són 41°11’18’’ nord i 20°20’10’’ est i les coordenades UTM X: 360.437 i Y: 4.561.094. La vessant del marge esquerre d’aquest tram de la vall del riu Gaià es caracteritza per una paret que en trenca la continuïtat; aquesta paret està modelada en les calcarenites de la Unitat d’Ardenya, d’edat miocena (IGME, 1986), que aquí s’orienta cap a l’oest-nordoest amb una lleugera inclinació, aproximadament d’uns 10°. L’abric se situa a la base d’aquesta paret, és poc profund i té una alçada màxima aproximada de 3 metres. El seu origen es deu a l’acció conjunta de processos de dissolució càrstica i d’erosió fluvial, als quals també s’ha associat una acció moderada de processos de gelifracció durant les fases més fredes de l’últim glacial. El jaciment va ser descobert per un dels autors (J. Z.) durant les obres d’ampliació d’un camp de vinya que van seccionar el rebliment de l’abric i van deixar a la vista els nivells arqueològics (figura 1). Fins al moment s’hi ha dut a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

29

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 30

Figura 1 Vista general de l’abric abans d’iniciar la intervenció arqueològica.

terme una breu intervenció arqueològica d’urgència, entre els dies 9 a 22 de novembre de 1995, efectuada per un equip de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili*, sota la direcció tècnica de Josep M. Vergès. Aquesta intervenció es va desenvolupar a través de l’estudi de la successió estratigràfica i de l’excavació d’una superfície d’uns 10 m2 dels nivells superiors A i B. En aquest article es presenten les dades interdisciplinàries i preliminars procedents de l’excavació de 1995. Estratigrafia

La Cativera

La successió estratigràfica de la Cativera té una potència aproximada d’uns 2 m (figura 2) i es pot dividir en tres conjunts arqueològics principals, que s’han denominat, de dalt a baix, A, B i C; el conjunt C alhora s’ha subdividit en els nivells C1, C2, C3, C3b i C4 (figura 3). Cada conjunt arqueològic correspon a una o més unitats geoarqueològiques diferenciades per caràcters sedimentaris o edafològics. La superfície actual de l’abric està organitzada sobre un nivell de blocs procedents del sostre de l’abric, que segellen tota la successió. Els nivells subjacents A i B presenten caràcters similars. Estan formats per bretxa calcària amb una matriu francollimosa, grisa groguenca, procedent de l’acumulació de fragments del sostre i de sediment fi procedent del vessant. A la part superior d’ambdós nivells es reconeixen dos horitzons edafològics A, caracteritzats per una acumulació moderada de matèria orgànica i bioturbació. La presència

30

(*) Equip d’excavació format per Miassa Aïmene, Ethel Allué, Isabel Cáceres, Gema Chacón, Carolina Díaz, Toni Escauriaza, Cristina Fernández, Ariadna Ferrer, Marta Fontanals, Emma Galindo, Miquel Àngel Gil, Rosa Huguet, Núria Ibáñez, Marina Lozano, Carolina Mallol, Kenneth Martínez, Sagrari Martorell, Xavi Plana, Jordi Rosell, Núria Valls, Manuel Vaquero, Loli Ynguanzo, Josep Zaragoza i Rodrigo Royo.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 31

Figura 2 L’abric de la Cativera durant els treballs d’excavació.

d’aquests horitzons A ens indiquen el desenvolupament de processos edafogènics relacionats amb la interrupció de l’activitat sedimentària i amb una breu fase d’estabilitat de la superfície. Cal destacar un discret enriquiment de carbonats en totes les unitats de la successió. El límit entre els conjunts B i C correspon a un canvi en els caràcters de composició i geometria del sediment. Mentre que els nivells A i B s’inclinen lleugerament cap a l’exterior de l’abric, les unitats del conjunt C es troben pràcticament horitzontals. El conjunt C, de gairebé un metre de potència, es compon d’un sediment fi, bàsicament arenes i llims grocs. Es pot dividir en nombrosos nivells a causa de la presència d’intercalacions de graves i de nivells antròpics. Els estrats d’aquest conjunt provenen de processos al·luvials, amb deposició per desbordament lateral seguint uns cicles rítmics, que s’alternen amb les aportacions antròpiques —a vegades tan intenses que formen la major part de la matriu sedimentària— i als ocasionals fragments despresos de la paret. La mineralogia de les arenes reflecteix la situació geològica de la conca hidrogràfica del Gaià; els processos de meteorització, tot i que poc importants, fan interrupcions cícliques de la sedimentació amb un desenvolupament d’horitzons càmbics i de trets hidromòrfics. L’impacte antròpic es manifesta principalment en l’aportació de restes orgàniques, cendres, carbons, indústria lítica i altres objectes, i també, en la modificació del sediment per trepig, acumulació i incorporació de matèria orgànica, impacte tèrmic, reorganització de l’espai, etc. Més concretament, en el nivell superior C1 s’evidencien caràcters de transició entre els dipòsits de gravetat del nivell B i els al·luvions inferiors. A C2 i C3 la continuïtat lateral dels nivells al·luvials es troba tallada per estructures antròpiques, concretament per

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

31

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 32

Taula 1 La Cativera. Resultats de les datacions radiomètriques. Llegenda: 1 – nivell arqueològic; 2 –posició de recollida de la mostra de carbó; 3 – relació de seguretat entre la mostra i l’objecte datat (vegeu Waterbolk, 1971); 4 – referència del laboratori; 5 –valor mitjà de la mesura i l’error estàndard, en anys 14C bp; 6, 7 i 8 – datacions calibrades en anys cal BP: edat mitjana, interval 1σ (probabilitat 69%) i interval 2σ (probabilitat 95%). Per al calibratge s’ha fet servir el programa REVISE CALIB 3.1 (Stuiver, Reimer, 1993, 215-230). 1

2

3

4

5

6

7

8

A

superf. IV AAnivell A 23367

7979 ± 60

8945, 8901, 8896, 8872, 8841, 8791, 8729

89598650

89908557

B

superf. IV AAnivel B 23368

8860 ± 95

9834, 9754, 9679

9891-

99719492

AA23369

10370 ± 100

12257

1240712068

1253411796

C2

secció IV AAX1 23370

10660 ±120

12591

1272212449

1284612282

C3

secció IV AAX1 23371

11230 ± 100

C3b secció IV AAX1 23372

11135 ± 80

C1

perfil P1

IV

llars, fins i tot al sediment llimós i arenós. El nivell C4, on les aportacions antròpiques són més escasses, està format per l’alternança d’arenes més o menys llimoses. El sediment de C4 s’organitza o bé en estructures sedimentàries, com serien laminacions o deformacions de càrrega, o bé es troba associat amb figures hidromorfes, que indiquen que la deposició es va donar en un ambient més humit que l’actual. El nivell C4 està damunt de l’alterita que es va desenvolupar a partir del substrat miocè. Datacions

Les datacions s’han fet sobre mostres de carbó vegetal recollides durant l’excavació i procedents 13137 13255- 13387tant de l’excavació en superfície dels nivells com 13029 12920 de les seccions. Les mostres s’han analitzat emprant el mètode de radiocarboni amb AMS, pel Laboratori de Datació de la Universitat d’Arizona. Els resultats estan indicats a la taula 1. Les datacions obtingudes són coherents amb la seqüència estratigràfica. Les dues dates més antigues (C3 i C3b) es localitzen en el mateix interval temporal, aproximadament al final de l’Allerød, interestadi temperat del Tardiglaciar. Els nivells C1 i C2 es localitzen cronològicament en dos moments diferents del Dryas recent, últim episodi fred del Pleistocè; en concret, l’edat del nivell C1 s’acosta al límit Pleistocè-Holocè. Els conjunts B i A estan atribuïts a l’Holocè antic, al final del Preboreal i prop del límit Boreal-Atlàntic, respectivament. 13044

1313912954

1324212862

Registre lític

La Cativera

Nivell

32

A B C1 C2 C3 C3b C4 Total

J

Per a l’estudi del registre lític s’ha emprat el Sistema Lògic Analític (Carbonell et al., 1983, 3-79, IBÍDEM, 1992, 5-59), que ordena els objectes segons quina sigui la seva situació en el procés tecnològic, definint categories estructurals i no tipus. Aquesta sèrie de categories s’estudien a partir de la seva estructura morfotècnica, potencial i funcional. Taula 2 La Cativera. Primeres matèries utilitzades. El registre lític recuperat a la Cativera està format per 709 elements. La primera matèria més Sílex Calcària Àgata Pissarra Total emprada és el sílex (650 peces) seguida de la calcà54 18 72 340 27 1 1 367 ria, amb una proporció significativament menor (57 16 16 37 2 39 peces), i ocasionalment s’utilitzen l’àgata (1 peça) i 62 2 64 70 2 72 la pissarra (1 peça) (taula 2). Totes les primeres 71 6 77 matèries són captades en les terrasses fluvials del 650 57 1 1 709 riu Gaià, situades a pocs metres de l’assentament.

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 33

Taula 3 La Cativera. Relació de primeres matèries (Si: Sílex; Ca: Calcària) i categories estructurals. BN nivell

Ca

A B C1 C2 C3 C3b C4

7 12

BN1G Si

5

Ca

BP

BN2G

Si

Ca

Si

Ca

Si

1 11

1 6

39 261 15 34

11 65 1 5

1

2 2 1

64 62

8 8

En totes les ocupacions, el sílex i la calcària formen part de dues cadenes operatives diferents (taula 3). Així, mentre el sílex és emprat en els sistemes tècnics de producció d’instrumental lític, la calcària funciona sense transformació prèvia, en activitats relacionades amb la percussió, el foc i com a suport per la pintura i el gravat (vegeu infra). Indústria lítica

Taula 4 La Cativera. Morfotipus de BN2G. Llegenda: dent. – denticulats; grat. – gratadors; rasc. – rascadores; lam. d. – làmines de dors; punt. d. – puntes de dors; trunc. – truncadures. Nivell Dent. Osques A B C1 C2 C3 C3b C4

3 9

3

3

Total 15

3

En tots els nivells, a excepció de C1, C2 i C3, probablement a causa de la petita àrea Grat. Rasc. Lam. d. Punt. d. Burins Trunc. excavada en els esmentats nivells, trobem 4 representada tota la cadena operativa del 38 2 6 4 1 3 1 sílex, excepte les bases naturals (BN). 2 1 1 2 1 Aquest aspecte, junt amb l’important per3 2 1 2 1 5 centatge de bases positives (BP) corticals 43 12 15 6 1 3 ens indicaria que s’han desenvolupat activitats completes de talla al jaciment. La dinàmica industrial dels successius nivells de la Cativera es caracteritza, principalment, per una clara diferència entre els nivells inferiors i el superior (figura 4). La indústria lítica dels nivells B, C1, C2, C3, C3b i C4, tot i correspondre a moments cronològics diferents i presentar variacions intraespecífiques, és producte, generalment, d’una talla laminar, amb una explotació multipolar de les bases negatives de primera generació (BN1G), amb una posterior modificació de les bases positives majoritàriament mitjançant el retoc simple i semiabrupte i abrupte. Al nivell B, entre les bases negatives de segona generació, el morfotipus més representat són els gratadors, seguit de les làmines i puntes de dors (taula 4). Pel que fa als nivells C1, C2, C3, C3b i C4 no disposem de dades suficients per caracteritzar adequadament el conjunt lític, ja que, si bé els morfotipus representats no varien significativament dels del nivell B, les diferències percentuals en la representació dels objectes no es poden considerar vàlides atès el baix nombre d’efectius què disposem. Al nivell A s’evidencia un canvi industrial. En el conjunt lític d’aquest nivell s’observa, respecte els nivells anteriors, la substitució de les BP de tipus laminar per BP de gran format, generalment més amples que llargues, que s’obtenen, almenys en l’única BN1G recuperada, mitjançant l’explotació unipolar. Cal destacar l’absència del retoc abrupte en la configuració de les BN2G, la qual es porta a terme, en la majoria dels casos, mitjançant el retoc simple, i de forma minoritària el retoc semiabrupte. Els morfotipus més representats són els denticulats i les osques, configurats majoritàriament amb retocs inversos. Com es pot observar, l’anàlisi morfotècnica de la indústria lítica de la Cativera evidencia la presència de dos conjunts lítics ben diferenciats: per una

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

33

22/9/07

10:25

Página 34

La Cativera

02. Paleol

34

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 35

Figura 3 Successió estratigràfica de la Cativera. Secció sud, quadres P5-O5. Figura 4 Indústria lítica en sílex: 1 i 2. BN1G del nivell B; 3. BP del nivell B; 4. BP del nivell C4; 5 a 29. BN2G: 5 a 7. Denticulats del nivell A; 8 a 13. Gratadors del nivell B; 14. Gratador del nivell C1; 15 a 17. Gratadors del nivell C3; 18. Gratador del nivell C4; 19 a 23. Puntes de dors del nivell B; 24 a 28. Làmines de dors del nivell B; 29. Làmina de dors del nivell C4.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

35

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 36

banda el corresponent als nivells inferiors (B, C1, C2, C3, C3b i C4) i per l’altra, el conjunt del nivell A. Pel que fa als nivells inferiors tenim ben caracteritzat el nivell B que, segons l’esquema «clàssic» elaborat per J. Fortea (Fortea, 1973, 23550), correspon a l’anomenat epipaleolític microlaminar. La resta de nivells, els que pertanyen al conjunt C, no presenten diferències remarcables respecte al nivell B, si bé, com ja s’ha comentat anteriorment, l’escàs nombre de restes de què disposem no ens permet afirmar taxativament que pertanyen al mateix tecnocomplex. L’altre conjunt industrial, el corresponent al nivell A, s’emmarca dins del que s’anomenen indústries macrolítiques. Registres de les mateixes característiques s’han documentat a jaciments com Kanpanoste Goika, Atxoste (Àlaba), Mendandia (Treviño) (Alday, 1995, 289-316 ), Las Forcas I i II (Huesca) (Utrilla i Mazo, 1996, 119-144), el Pontet (Maella) (Mazo i Montes, 1992, 243-247) o Costalena (Maella) (Utrilla, 1997, 15-58). En aquests jaciments les indústries macrolítiques es localitzen cronològicament entre el complex microlaminar i el complex geomètric. Tractament dels òxids de ferro Matxucadors Un conjunt de cinc BN de calcària presenten evidències d’haver funcionat com a matxucadors d’òxids de ferro. D’aquestes, quatre es van localitzar al remenat superficial, mentre que l’altra procedeix del nivell C4. Entre els còdols seleccionats dominen els formats mitjans (longitud variable entre 6,6 i 9,0 cm, l’amplada oscil·la entre 4,8 i 7,6 i el gruix entre 2,8 i 6,8 cm). Quatre de les cinc evidències presenten concentracions, més o menys intenses, de colorant vermell distribuït, segons la peça, a la cara ventral, dorsal, l’extrem proximal i distal i/o laterals. Aquesta diversitat es pot explicar per la diferenciació entre zones actives (amb les quals es fan els cops) i passives (zones impregnades per l’efecte prènsil de la mà). Alhora, la peça procedent de C4 presenta, a la part activa, uns foradets produïts per l’acció de matxucar. Òxids de ferro

La Cativera

S’han recuperat un total de 86 fragments d’òxids de ferro, 59 dels quals corresponen al nivell superficial (remenat). La distribució per nivells és: 1 localitzat al nivell B, 2 al nivell C2 i 24 al nivell C4. El fragment corresponent al nivell B té unes mesures de 24 x 17 x 12 mm i un pes de 4,68 g. En un dels contorns i en una cara apareixen estries orientades en oblic i paral·lel a l’eix vertical, que configuren una superfície de caràcter polit en tot el conjunt de la peça. Els dos elements del nivell C3 tenen unes mesures mitjanes de 28 x 19 x 10 mm i un pes mitjà de 5,4 g. Un dels òxids presenta una superfície parcialment polida. Els fragments d’òxid del nivell C4 tenen unes mesures que oscil·len entre 36 i 4 mm de llarg, l’amplada entre 32 i 2 mm i el gruix dels fragments varien entre 21

36

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 37

Figura 5 Còdol de calcària amb incisions procedent del nivell A.

i 2 mm. El pes total és de 47,7 g, mentre que l’amplitud variable oscil·la entre 13,2 i 0,01g. El conjunt es caracteritza perquè presenta superfícies irregulars i arestes vives, i són només 5 els fragments que tenen superfícies polides i 2 els que tenen arestes arrodonides. El nombre més alt d’evidències localitzades, 59 (d’un total de 86), pertanyen al conjunt de materials inclosos dins del paquet de sediment remenat. Aquests fragments d’òxid tenen una longitud variable d’entre 39 i 6 mm, una amplada de 25 a 4 mm i un gruix entre 32 i 3 mm. El pes total és de 158,6 g, i l’amplitud varia entre 16,323 i 0,07 g. Les superfícies es caracteritzen pel fet que tenen una morfologia irregular; d’aquestes, 7 estan polides i a la vegada 12 presenten arestes arrodonides. Una de les peces, a la qual s’associa una superfície molt polida i gairebé totes les arestes arrodonides, presenta estries molt poc marcades. L’alteració tèrmica, observada per la relació entre les cúpules tèrmiques i els canvis de coloració en una mateixa peça, era visible en dos fragments. Pel conjunt de dades, es pot observar una elevada homogeneïtat entre els caràcters dels fragments d’òxid de ferro recuperats a l’abric de la Cativera. El conjunt es caracteritza per la presència de formats petits i de poc pes. Tots tenen un color vermellós, amb una gamma de tonalitats que varia entre els fragments o en un mateix fragment. El tractament dels òxids de ferro al jaciment es pot relacionar o bé amb la fabricació de colorants per l’elaboració de representacions gràfiques, activitat contrastada al nivell C4; o bé amb l’ús d’aquest material en el processat de les pells, procés documentat en altres jaciments (Jardon i Sacchi, 1994, 427-446). En el cas de la Cativera aquest darrer aspecte es planteja com a hipòtesi, fet que es contrastarà amb la realització de l’anàlisi funcional del conjunt lític, on s’ha observat, macroscòpicament, la presència d’òxids de ferro en alguns gratadors. Evidència gràfica moble Un còdol de calcària localitzat al nivell C4 presenta, en una de les cares, restes de matèria colorant concentrada principalment a la part central d’aquesta. El còdol té unes mesures màximes molt diferents de les dels identificats com a matxucadors: longitud de 21,4 cm, amplada de 13,7 cm i gruix de 7,4 cm. El suport és asimètric i s’inscriu en un volum de morfologia paral·lelepipèdica. Té una fractura en un dels extrems que origina una aresta arrodonida. La superfície es troba parcialment recoberta per una capa fina de concreció carbonatoarenosa. El motiu es compon d’un conjunt de traces lineals vermelles, corbes i rectilínies, que presenten una relació física entre elles.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

37

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 38

Per altra banda, en el nivell superior A, es va recollir un còdol de 8,7 cm de longitud, 7,2 cm d’amplada i 4 cm de gruix, que està parcialment recobert per una capa fina de concreció carbonatoarenosa (figura 5). Durant els treballs de camp, la citada evidència va ser individualitzada ja que presentava un conjunt d’incisions a la zona distal i en un dels laterals, i petits solcs, que conformen una denticulació, al lateral oposat. Al laboratori es va intentar, mitjançant l’observació a través d’un microscopi, de reconèixer possibles patrons tecnològics d’intervenció antròpica; l’estat de conservació i l’alteració superficial per la corrosió impossibiliten discriminar si són de naturalesa antròpica o natural (petits forats per dissolució diferencial i per dissolució preferent a les esquerdes).

La Cativera

Antracologia

38

Les dades paleoambientals referents a la vegetació de l’entorn de la Cativera durant les ocupacions de l’abric, només s’han pogut estudiar a partir de l’anàlisi antracològica, L’anàlisi pol·línica feta fins al moment (Allué i RénaultMiskovsky, 1999, 101-109) no ha proporcionat cap dada, perquè les mostres recollides van resultar estèrils. La vegetació actual de la zona està fortament antropitzada a causa, principalment, de l’agricultura. Aquesta es basa en el cultiu de la vinya i l’olivera. A les zones amb vegetació natural s’observa la colonització del pi blanc (Pinus halepensis) que substitueix l’alzinar original (Quercion ilicis). A les zones de solana es distribueix l’associació Oleo-Ceration. El sotabosc que es forma és de Pistacia lentiscus, Quercus coccifera, Rhamnus lycioides, Olea europaea, de l’associació Quercetum-lentiscetum (Masclans, 1949). A causa de la poca superfície excavada i de l’escassetat de carbons en el sediment, el nombre de Taula 5 La Cativera. Resultats de l’anàlisi antracològica carbons analitzat és baix. La identificació dels carNivell A Nivell B bons s’ha fet utilitzant el microscopi òptic (Olympus Tàxon núm. % núm. % BH2) i s’ha emprat el fragment com a unitat de quanPinus sp. 44 34,9 42 34,1 Pinus type silvestris/nigra 2 1,6 7 5,7 tificació. Quercus ilex/coccifera 12 9,5 6 4,9 Quercus sp. caducifoli 4 3,2 0 0,0 El baix nombre de fragments analitzats úniQuercus sp. 11 8,7 2 1,6 Acer sp. 11 8,7 10 8,1 cament ens permet tenir una idea general de la repreArbutus unedo 4 3,2 0 0,0 Juniperus sp. 0 0,0 12 9,8 sentació d’aquests tàxons en el medi. Tot i així, la Leguminosae 1 0,8 2 1,6 Indeterminable 23 18,3 23 18,7 presència o absència i les diferències percentuals Indeterminat 3 2,4 4 3,3 Conífera indeterminable 10 7,9 14 11,4 entre determinats tàxons ens indiquen alguns canvis Angiosperma indeterminable 1 0,8 1 0,8 en el registre. Per obtenir un espectre antracològic Total 126 100,0 123 100,0 vàlid, seria convenient analitzar una quantitat més alta de fragments, com aconsellen els diferents autors que han treballat aquest tema (Heinz, 1990; Badal, 1992, 168-189; Figueiral, 1992, 191-204). Aquest treball d’anàlisi més complex, es realitzarà amb les restes antracològiques que proporcionin properes excavacions en el dipòsit.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 39

Els carbons de la Cativera es troben en molt mal estat de conservació i la majoria són de petites dimensions. Aquest aspecte es reflecteix en els elevats valors dels percentatges de fragments indeterminables. Els carbons analitzats procedeixen de l’excavació. Durant aquesta es van recollir a mà els carbons de mida més gran (no més de 0,5 cm). I la resta es van recuperar en el garbellat amb aigua amb una malla de 0,2 cm. Del nivell A s’han analitzat un total de 126 fragments dels quals s’han identificat 8 taxons diferents (taula 5). Al nivell B s’han analitzat 123 fragments i s’han obtingut 7 taxons. També s’ha pogut identificar un fragment de pinya. Del conjunt C, pel fet que només es va excavar una part reduïda dels nivells, no s’han pogut recuperar carbons suficients per poder fer l’anàlisi antracològica. La variabilitat del registre dels nivells A i B és molt semblant. El taxó més representat en ambdós espectres és Pinus sp., que es troba representat en un 34% en els dos nivells. Al nivell A s’han identificat alguns elements que defineixen l’alzinar mediterrani, Quercus ilex/coccifera i Arbutus unedo. També s’observen elements dels boscos caducifolis com Quercus sp. i Acer sp. Al nivell B hi ha una notable abundància de coníferes. A part de Pinus sp. destaca la presència de Juniperus sp., que apareix únicament en aquest nivell. Pel que fa a la resta d’espècies Quercus ilex/coccifera es troben presents en un menor percentatge que al nivell A. S’ha de destacar l’absència d’Arbutus unedo i de Quercus sp. caducifoli. En ambdós nivells s’evidencia la importància del pi i una tendència a l’augment dels elements mediterranis, tot i que al nivell B encara destaca la presència de Pinus sp i Juniperus sp. Aquest moment de la seqüència sembla coincidir amb un moment de canvi climàtic. Les seqüències pol·líniques i antracològiques del Llevant de la Península Ibèrica del Tardiglaciar i Postglaciar, coincideixen en la importància de Pinus sp. i l’aparició de taxons mesomediterranis de l’alzinar o dels boscos caducifolis submediterranis, que varien depenent de la latitud i l’altitud (Heinz, 1994, 79-86; Heinz i Thiébault, 1999; Uzquiano, 1997, 125-133; Yll et al., 1995, 125-133). El registre faunístic Nivell A Aquest nivell ha proporcionat un total de 28 restes òssies, la majoria de les quals no s’han pogut adscriure a cap taxón concret. Només dos fòssils s’han pogut identificar com a Leporidae i dos com a Cervidae. A causa de les citades dificultats d’identificació, les restes òssies s’han classificat en tres categories tenint en compte la mida i el pes dels animals. D’aquesta manera parlarem d’animals de talla gran, de talla mitjana i de talla petita, afegint la categoria d’indeterminats, en la qual s’inclouen els fragments que no s’han pogut adjudicar a cap de les tres categories. La talla més representada és la mitjana, amb 11 efectius, mentre que la talla gran i la petita en tenen 2. Per altra banda, els elements esquelètics iden-

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

39

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 40

tificats són: 1 costella; 1 metàpode; 2 metatarsians; 10 ossos llargs i 14 fragments no identificats. Les principals alteracions tafonòmiques observades en aquests fòssils són l’acció de les arrels (13-46%) i l’abrasió hídrica, caracteritzada per la presència de restes parcial o totalment arrodonides (15-53%) i polides (14-50%). En alguns fòssils es poden apreciar fractures diagenètiques, tot i que la major part de fractures que presenten els ossos es deuen a la fragilitat d’aquests en el moment de l’extracció. Nivell B En el nivell B s’han recuperat 70 fòssils, 3 dels quals són peces dentals. 25 de les restes pertanyen a animals de talla mitjana i 23 a animals de talla petita. S’han pogut identificar dos taxons: el cérvol, que es trobaria dins del grup d’animals de talla mitjana i del qual s’han identificat 8 restes, i el conill, que amb 17 efectius és el màxim representant dels animals de talla petita. Aquest nivell ofereix una variabilitat més alta pel que fa als elements esquelètics a que pertanyen els fragments recuperats: 3 molars; 1 vèrtebra; 11 costelles; 1 metacarp; 3 metàpodes; 1 pelvis; 1 fèmur; 2 tíbies; 1 astràgal; 3 calcanis; 21 ossos llargs; 1 os pla; i 21 fragments no identificats anatòmicament. De tots aquests fòssils només el calcani pertany a un cérvol. Un metàpode i els tres astràgals, de conill, s’han recuperat sencers. Les alteracions tafonòmiques que s’han observat en els fòssils d’aquest nivell són, principalment, les arrels amb un 30% de fòssils afectats, seguit de l’arrodoniment (11%) i el poliment (7%) de superfícies. Cal destacar la presència d’una costella d’un individu immadur de talla mitjana que presenta marques de carnisseria. També hi ha un fòssil que presenta evidències de corrosió química, si bé aquesta pot estar relacionada amb l’acció de les arrels. En el conjunt de nivells C no es van localitzar restes de fauna en l’àrea excavada. Interpretació

La Cativera

Ens trobem davant de dos nivells que presenten un registre faunístic de característiques diferents. Per una part el nivell A, amb molt poques restes, de dimensions grans i en el qual només hi ha dos fòssils pertanyents a conill, i per l’altra, el nivell B, amb més material i de dimensions menors, i majoritàriament corresponents a conill. Aquests nivells evidencien la intervenció de diferents agents i processos tafonòmics. El nivell A es troba força afectat per l’acció de les arrels, alteració caracteritzada per la presència de solcs irregulars distribuïts de manera ramificada que poden afectar total o parcialment els ossos (Fisher, 1995, 7-68). Una altra alteració important és la produïda per l’acció de l’aigua, que produeix una abrasió en les restes; aquesta es caracteritza per l’arrodoniment i

40

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 41

el poliment dels fòssils que es produeix quan els ossos s’alteren per l’aigua i per partícules de sediment en circulació. Aquesta alteració, que es presenta en diferents graus, pot ocasionar la pèrdua de la morfologia original de l’os i en els fòssils que presenten ambdues alteracions es poden observar, a molts augments en el microscopi òptic, microestries produïdes pels grans de sediment que friccionen la superfície òssia (Fernández-Jalvo, 1992; Cáceres, 1995). La conjunció de l’abrasió i l’acció de les arrels pot provocar que l’aspecte dels fòssils sembli deteriorat, tot i així, el material es conserva pràcticament íntegre. El fet més significatiu és que l’abrasió es produeix amb posterioritat a l’alteració de les arrels, és a dir, els fòssils se sedimenten i és llavors quan intervenen les arrels; posteriorment, a causa de l’acció hídrica, els fòssils es desenterren i sofreixen l’abrasió. Aquest fenomen tafonòmic s’anomena reelaboració i implica el desenterrament i desplaçament dels fòssils, i per tant la barreja de materials (Fernández López, 1984, 215-224). Per altra banda, el fet que l’abrasió afecti els fòssils de manera generalitzada, ens fa pensar que les restes han estat sotmeses a moviments horitzontals damunt el substracte, i s’ha produït una resedimentació. (Fernández López, 1984, 215-224). S’ha de destacar que aquestes alteracions només afecten les restes de talla mitjana, i en cap cas no s’ha pogut identificar reelaboració o resedimentació en els fòssils de talla petita. El fet que els citats fòssils de talla mitjana presentin modificacions provoca que l’acció d’altres agents i processos tafonòmics que s’hagin pogut desenvolupar quedi emmascarada, de manera que destaca l’absència de marques de carnisseria. El nivell B sembla que té un comportament diferent. Si bé l’alteració per l’acció de les arrels és destacada, l’arrodoniment i el poliment hi són presents en percentatges més baixos, i només en un cas l’abrasió i l’acció de les arrels se superposen. L’abundància de restes que pertanyen a animals de talla petita podria ser la raó de l’escassa presència dels citats processos tafonòmics. Els fòssils d’aquest nivell tenen un nombre alt d’esquerdes que no es poden relacionar amb la meteorització, sinó que s’han produït amb posterioritat a l’extracció. Durant la fossilització, les restes es queden a la matriu sedimentària en unes condicions de temperatura i humitat més o menys constants, però en el moment de l’extracció, aquesta temperatura i humitat varien bruscament, la qual cosa produeix el trencament i les esquerdes longitudinals. El fragment de costella que presenta marques de carnisseria ens indica un desenvolupament de les pràctiques paleoeconòmiques relacionades amb l’aprofitament de la carn dels animals. Concretament, s’han identificat activitats de descarnació. Aquestes estries presenten totes les característiques morfològiques que les relacionen amb les marques de tall (Shipman i Rose, 1983, 57-98; Bromge i Boyde, 1984, 359-366; Fisher, 1995, 7-68). És probable que l’elevat nombre de fòssils amb alteracions produïdes per les arrels hagi amagat la presència de més traces de carnisseria.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

41

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 42

Malacofauna Taula 6 La Cativera. Tàxons determinats en cada nivell. Els espècimens perforats estan indicats entre parèntesis. A GASTROPODA Patella caerulea Linnaeus, 1758 Smaragdia viridis (Linnaeus, 1758) Osilinus articulatus Lamarck, 1822 Cerithium vulgatum Bruguière, 1792 Muricidae gen. sp. indet. Cyclope pellucida Risso, 1826 Cyclope sp. (cf. pellucida) Cyclope sp. BIVALVIA Bivalvia indet. Glycymeris insubrica (Brocchi, 1814) Mytilus galloprovincialis Lamarck, 1819 Mytilus sp. Pecten jacobaeus (Linnaeus, 1758) Cardiidae gen. sp. indet. Acanthocardia tuberculata (Linnaeus, 1758) Cerastoderma glaucum (Poiret, 1789) cf. Cerastoderma glaucum (Poiret, 1789)

3

2

1

3 1 3

SCAPHOPODA Dentalium inaequicostatum Dautzemberg, 1891 Dentalium cf. vulgare Da Costa, 1778 Fustiaria rubescens (Deshayes, 1826) TOTAL

14

Durant l’excavació de la Cativera es van recuperar un total de 69 restes de malacofauna marina. Entre aquestes s’han pogut identificar 20 tàxons diferents 2 1 6 4(4) 4(4) que es troben presents actualment a la fauna marina 1 1 2 mediterrània (taula 6). Les característiques ecològi1 1 2(2) 1(1) 3(3) ques de les espècies i la seva distribució relativa no 1 1 1 1 ens aporten cap indici de la seva procedència exacta, ja que totes les espècies identificades es localitzen a 1 1 1 la conca mediterrània. 2 2 24 2 29 Set dels espècimens més ben conservats, que 1 1 1 corresponen a la classe dels gasteròpodes, tenen per1 1 1 1 5 foracions localitzades al límit de llavi. Aquestes tenen 1 1 una àrea configurada per una línia subcircular de marges irregulars. Les perforacions s’atribueixen a l’acti3 1 4 1 1 vitat antròpica mitjançant la pressió o la percussió 3 3 indirecta, tot i que també podrien ser el resultat de 46(6) 1 1 1(1) 6 69(7) l’acció de crustacis o de la pròpia força de l’aigua. Aquestes peces s’interpreten com a penjolls que devien formar part de collarets o braçalets o també com a ornaments de les peces de vestir. En el cas de la Cativera és molt probable l’ús ornamental, especialment pel que fa als cargols amb perforacions. En canvi, els espècimens sense perforacions com lapes o bivalves marins, que sovint es troben fragmentats, poden haver estat explotats com a aliment. Tots els nivells, a excepció del C3b i el C4, han proporcionat restes de malacofauna terrestre, amb concentracions destacades als nivells A i C2. Aquests gasteròpodes encara no han estat estudiats. B

C

C3 C3b RIM TOT

Discussió

La Cativera

La successió estratigràfica de la Cativera i el seu contingut arqueològic ens proporciona informació sobre les modificacions paleoambientals i culturals succeïdes al voltant del límit Pleistocè-Holocè. Des d’una perspectiva paleoambiental, després de l’obertura de la cavitat hi va haver una fase d’alteració amb la formació d’alterita sobre la roca miocena. Aquestes fases més antigues no estan datades, tot i que, probablement, l’abric es va obrir aproximadament durant l’últim Pleniglacial i els fenòmens d’alteració es van produir en el Tardiglacial antic. La sedimentació al·luvial es va iniciar abans dels 13.200 cal BP i va continuar fins a finals del Pleistocè, cobrint l’interval temporal Alleröd-Dryas recent. En aquesta fase —corresponent al conjunt C— la cavitat forma part del sistema sedimentari al·luvial del riu Gaià, amb una sedimentació que és conseqüència d’inundacions cícliques de baixa energia. Les informacions sobre el context ambiental estan res-

42

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 43

tringides a les dades geoarqueològiques, ja que, a causa de la poca superfície excavada, no s’han recuperat suficients restes faunístiques ni botàniques. Tot i així, la fase freda del Dryas recent no sembla haver deixat evidències significatives en el registre edafosedimentari de la Cativera. Els grups humans que han deixat evidències als nivells del conjunt C es van assentar al marge esquerre del sistema al·luvial actiu del riu Gaià, probablement aprofitant la textura fina dels sediments, l’horitzontalitat de la superfície del sòl i la disponibilitat de recursos hídrics, en un context climàtic més humit que l’actual —i possiblement més fresc—. Les característiques de la indústria lítica localitzada en el conjunt C ens permeten situar aquests paleopobladors entre els àmbits culturals del Paleolític Superior final i de l’Epipaleolític Microlaminar. Posteriorment, al 12.250 cal BP, és a dir, molt a prop del límit PleistocèHolocè, l’escenari ambiental canvia: els processos al·luvials disminueixen fins a desaparèixer, i al mateix temps apareixen i augmenten gradualment les aportacions gravitacionals des del sostre de l’abric i des de el vessant. Aquesta modificació correspon probablement a l’inici d’una tendència cap a un clima més àrid, amb una disminució del cabal del riu Gaià, que determina l’inici d’una fase erosiva amb l’encaixament de la conca, l’erosió lateral i la inestabilitat dels vessants. Cronològicament, l’abric continua essent ocupat durant el Preboreal i el Boreal. En aquestes fases corresponents a l’Holocè antic, els paleopobladors es van assentar a la superfície del talús detrític, moderadament inclinat cap a l’exterior de l’abric i aixecat respecte al llit del riu Gaià. Durant el Preboreal, al qual correspon el nivell arqueològic B, els grups humans van aprofitar principalment el pi, fent ara referència als recursos vegetals. L’absència, en el registre antracològic d’Arbutus unedo i de Quercus sp. caducifoli, i la presència de Juniperus sp., ens suggereix que la situació climàtica característicament mediterrània encara no s’havia desenvolupat als voltants de l’abric. Pel que fa referència als recursos faunístics, els tàxons més explotats són el cérvol i el conill, i només es documenten activitats de carnisseria en el cérvol. El conjunt lític corresponent al nivell B pertany al que s’ha anomenat tradicionalment com a complex Epipaleolític Microlaminar. La fase més recent d’ocupació de l’abric està datada cronomètricament en el límit Boreal-Atlàntic i correspon al nivell A de la Cativera. El context sedimentari no registra modificacions respecte al nivell B; d’altra banda, les evidències edafològiques suggereixen un apropament del context ambiental a una situació mediterrània. Els mateixos resultats s’obtenen de l’anàlisi antracològica, que indica una fluctuació del medi ambient. Els tàxons identificats al nivell A ens permeten definir l’existència d’una associació vegetal típica d’alzinar mediterrani, que s’assimila a l’associació vegetal natural present avui a l’àrea del jaciment. Des de la perspectiva paleoambiental i cronomètrica el nivell A està ben

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

02. Paleol

43

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 44

definit, però en canvi, la informació arqueològica no és unívoca. El conjunt lític del nivell A presenta, respecte als nivells anteriors, unes característiques litotècniques i morfològiques molt diferents. Aquest conjunt es podria relacionar amb el documentat a altres jaciments (vegeu supra), on la presència d’indústries macrolítiques es documenta al període Epipaleolític, entre els anomenats complex microlaminar i complex geomètric. D’altra banda, la troballa de dos fragments informes de ceràmica de factura força grollera ens suggereix que en aquest nivell puguin aparèixer elements de filiació neolítica, tot i que la datació (uns 8.000 14C BP) sigui més antiga que la corresponent als models actuals de neolitització del Mediterrani occidental. Altres evidències, com la presència de restes òssies amb indicis de processos tafonòmics que indicarien l’existència de fenòmens de reelaboració i resedimentació del nivell, ens evidenciarien una possible barreja parcial d’ocupacions al nivell A. A més, l’escassetat de l’àrea investigada i la intensa carbonatació que emmascaren els trets sedimentaris primaris, limiten la comprensió dels processos de formació d’aquesta unitat. Les últimes fases de reompliment de l’abric indiquen una tendència a l’estabilització de la superfície, seguida del col·lapse del sostre per la caiguda de blocs que segellen la seqüència. Aquest últim esdeveniment sedimentari no està datat, però s’ha associat a un moment relativament antic entre l’Atlàntic i l’actual. Bibliografia Alday, A. (1996) (Forcas II). «Los ciclos culturales en los inicios del Holoceno en el País Vasco. ¿cronoexplicación o especulación?». II Congreso de Arqueología Peninsular. Zamora, 11-22. Allué, E., Renault-Miskovsky, J. (1999) «Palynological analysis of El Vinyets and La Cativera (El Catllar, Spain)». Arkeos, 5: 101-109. Badal, E. (1992) «L’anthracologie préhistorique: à propos de certains problèmes méthodologiques». Bulletin de la société botanique de France. Actualités Botanique, 2/3/4, 168189. Bromage, T.D.; Boyde, A. (1984) «Microscopic Criteria for the Determination Directionality Cutmarks on Bone». American Journal of Phisical Anthropoloy. 65:359-366. Cáceres, I. (1995) Estudio tafonómico de los procesos de formación del Nivel I del Abric Romaní (Capellades, Barcelona): La influencia de la actividad antrópica. Universitat Rovira i Virgili, Tarragona. [Tesi de llicenciatura. Dept. Història i Geografia] Carbonell, E.; Guilbaud, M.; Mora, R. (1983) «Utilización de la lógica analítica para el estudio de los tecnocomplejos a cantos tallados». Cahier Noir 1. CRPES. Girona:3-79. Carbonell, E. [et al.] (1985) Sota Palou, Campdevànol: un centre d’intervenció prehistòrica postglaciar a l’aire lliure. Diputació de Girona: Ed. Centre d’Investigacions Prehistòriques, 25-172. (Sèrie Monografies; 5) Carbonell, E.; Mosquera M.; Ollé, A.; Rodríguez, X.P.; Sala, R.; Vaquero, M.; Vergès, J.M. (1992) «New elements of the Logical Analytic System». Cahier Noir, 6. Tarragona.

La Cativera

Fernández Jalvo, Y. (1992) Tafonomía de microvertebrados del complejo cárstico de Atapuerca (Burgos). Dpto. Paleontología. Univ. Complutense de Madrid. [Tesi doctoral]

44

Fernández López, S. (1984) «Nuevas perspectivas de la Tafonomía evolutiva: Tafosistemas y asociaciones conservadas». Estudios Geol., 40, p. 215-224.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 45

Figueiral, I. (1992) «Méthodes en anthracologie: étude de sites du Bronze final et de l’Agê du Fer du nord-ouest du Portugal». Bulletin de la Société Botanique de France. Actualités Botaniques, 139, p. 191-204. Fisher, J.W. (1995) «Bone surface modifications in zooarchaeology». Journal of Archaeological Method an Theory, 2 (1), 7-68. Fortea, J. (1973) Los complejos microlaminares y geométricos del Epipaleolítico Mediterráneo español. Memorias del Seminario de Prehistoria y Arqueología nº4. Universidad de Salamanca. Heinz, C. (1990) Dynamique des vegetations holocenes en méditerrannée nord occidentale d’après l’anthracoanalyse de sites préhistoriques: méthodologie and paléoecologie. Vol. XVI. Paléobiologie Continentale. Montpellier. Heinz, C. (1994) «Quelques exemples Pyrénéens illustrant les transformations du paysage végétal des quinze derniers millénaires». A: X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà, 1994, p. 79-86. IGME (Instituto Geológico y Minero de España) (1986). Mapa Geológico de España, E. 1:200.000, hoja nº 42 – Tarragona, 1a ed. Madrid: Ministerio de Industria, 1986. Jardón, P.; Sacchi, D. (1994) «Traces d’usage et indices de réffûtages et d’enmanchements sur des grattoirs magdaléniens de la Grotte Gazel à Sallèles-Cabardes (Aude, France)». L’Anthropologie 98, 427-446. Mazo, C.; Montes, L. (1992) «La transición Epipaleolítico-neolítico Antiguo en el Abrigo de El Pontet (Maella, Zaragoza)». A: Aragón/Litoral Mediterráneo. Intercambios culturales durante la Prehistoria. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, p. 243-247. Shipman, P.; Rose, J. (1983) «Early homnid huntig, butchering, and carcass-processing behaviors: Approaches to the fossil record». Journal of Anthropological Archaelogy, 2, p. 57-98. Stuiver, M., Reimer, P. (1993) «Extended 14C data base and revised CALIB3.0 14C age calibration program». Radiocarbon, 35 (1), p. 215- 230. Terradas, X. (1994) «Les estratègies implementades en la gestió dels recursos lítics al Pirineu Oriental durant el IX mil·lenni B.P.». A: X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Institut d’Estudis Ceretans, p. 207-214 Utrilla, P.; Mazo, C. (1996) La transición del Tardiglaciar al Holoceno en el Alto Aragón: los abrigos de las Forcas (Graus, Huesca). A: II Congreso de Arqueologia Penínsular. Zamora, p. 119-144. Utrilla Miranda, P. (1997) «Del Paleolítico al Epipaleolítico». Caesaraugusta nº 72. Zaragoza, p. 15-58. Uzquiano, P.; Arnanz, A.M. (1997) «Consideraciones paleoambiantales del Tardiglaciar y Holoceno inicial en el Levante Español: macrorrestos vegetales de El Tossal de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante)». Anales Jardín Botánico de Madrid, 55 (1), p. 125-133. Waterbolk, H.T. (1971) «Working with radiocarbon dates». Proceedings Prehistoric Society, 37, p. 15-33. Yll, E.I.; Pérez Obiol, R.; Pantaleón Cano J.; Roure J.M. (1995) «Dinámica del paisaje vegetal en la vertiente mediterránea de la Península Ibérica e Islas Baleares desde el Tardiglaciar hasta el Presente». A: Reconstrucción de paleoambientes y cambios climáticos durante el Cuaternario. Monografia 3. Madrid, 1995, p. 319-327.

Ethel Allué et al.

02. Paleol

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

45

02. Paleol

22/9/07

10:25

Pรกgina 46

22/9/07

10:25

Página 47

La Cova Foradada (Calafell, Baix Penedès) ARTUR CEBRIÀ Membre del SERP (Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques)

ADRIANA VILARDELL Col·laboradora del SERP.

M. ROSA SENABRE Museu de Vilafranca.

MARTA FONTANALS Becària de la URV de Tarragona.

Situació geogràfica i descripció geològica La Cova de la Foradada, es troba situada a la muntanya de l’Escarnosa, davant del castell de Calafell, a 150 metres sobre el nivell del mar, a 1,8 quilòmetres del nivell de costa actual i a uns 800 m a l’est del nucli de Calafell. La cavitat es troba oberta en un aflorament calcari molt erosionat i arrodonit que adopta la forma d’un conducte galeria d’uns 1,5 metres d’ample i que en pendent travessa aquest aflorament. La galeria té dues boques, una primera anomenada superior i la segona determinada com a inferior. Aquesta darrera ha estat produïda per un gorg de reencaix format al peu de la rampa rocosa. El gorg, produït per l’erosió de l’aigua, tenia una boca de sortida pròpia que ha estat taponada pel sediment, i sembla que s’intueix al sector oest de la cavitat. L’entrada a la cova es fa per la boca inferior, doncs és l’accés més directe al gorg, on precisament el farcit sedimentari, que ocupa una àrea d’uns 7 per 5 metres, proporciona els nivells arqueològics que han estat excavats. Descoberta El desembre de 1997, dos estudiants de l’Institut de Calafell, David Torres i Jordi «de Calafell», donaren la veu de la trobada d’un crani humà a l’interior de la Cova Foradada. La notícia es publicà al diari El 3 de Vuit així com a El diari de Tarragona i a El Periódico. El fet alertà el Servei de Patrimoni de l’Ajuntament de Calafell i es decidí realitzar un sondeig d’urgència per tal d’avaluar la potència arqueològica de la cova.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Artur Cebrià et al.

02. Paleol

47

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 48

Figura 1 Foradada’97. Inici de la campanya.

A causa d’un pacte de col·laboració entre el SERP de la UB i el Patronat del Castell de Calafell, per a la prehistòria del municipi, la notícia ens arribà a nosaltres i fou a partir d’aquest moment, que s’inicià una excavació d’urgència dirigida per J. M. Pou i M. R. Senabre a través de l’empresa TRÍADE scp. i la col·laboració de l’arqueòleg A. Cebrià.1 Atès que el sondeig fet a la cova el 1997 proporcionà bons resultats des del punt de vista arqueològic, es dugué a terme una segona intervenció d’urgència, aquest cop dirigida per A. Vilardell i amb l’assessorament científic d’A. Cebrià, per tal d’ampliar la informació obtinguda a la primera campanya. Actuació arqueològica

La Cova Foradada

El 1997,2 dividirem la cova en dos sectors de treball, un que incloïa els tres primers metres des de la boca d’entrada, on trobàrem amb sediment, i un segon que incloïa des dels tres metres fins al fons de la cova, amb un subsòl de rocallís en pendent que s’anava netejant amb la baixada d’aigües que provenien de la boca superior. (Senabre i Cebrià, 1997, pàg. 3). (Figura 1.) L’objectiu principal fou netejar un forat que hi havia a la dreta de l’entrada, zona on havia aparegut el crani i que semblava remenat d’antic. Es trac-

48

1. Aquest projecte es troba dins el PB, 018h del Ministeri d’Educació i Ciència. 2. Arqueòlegs participants: Artur Cebrià, M. Rosa Senabre, Joan Socias, Jordi Farré, Josep M. Feliu, Bruna Álvarez, Xavi Esteve.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 49

Figura 2 Foradada’97. Quadre B7. Nivell II. Figura 3 Foradada’97. Quadre C7. Nivell II. Figura 4 Foradada’97. Quadre C7. Nivell III. Figura 5 Foradada’97. Quadre C8. Nivell III. Fragments de pelvis.

ta d’un buit d’aproximadament un metre cúbic format per una antiga actuació. S’aprofità el forat per establir el primer element de la quadrícula, i aquest forat passà a ser el quadre C7 (figures 3, 4). El sediment recuperat fou garbellat acuradament, fet que permeté recuperar nombroses restes òssies i ceràmiques. Posteriorment es plantejà una quadrícula general, es rectificà el perfil N del forat (figura 2) i s’establí una mínima estratigrafia a partir del que s’havia observat en les diferents seccions que oferia el forat pirata, per tal d’iniciar l’excavació de C8 i B7. El 19993 es dugué a terme la segona intervenció d’urgència, aquest cop amb uns objectius arqueològicament més clars. Després d’haver descobert un nivell sepulcral a la campanya del 1997 es tractava d’extreure’n el màxim de superfície, així com d’elaborar una secció estratigràfica tan objectiva com fos possible per tal d’entendre millor la dinàmica del jaciment. 3. Arqueòlegs participants: Adriana Vilardell, Artur Cebrià, Marta Fontanals, Joan Daura, Josep M. Vergès.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Artur Cebrià et al.

02. Paleol

49

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 50

Amb aquestes premisses, es decidí ampliar l’excavació cap al sud, s’intervingué en els quadres E-F/6-9 i es deixà la línia dels D com a testimoni per tal de tenir una secció transversal de la zona d’excavació. Resultats

La Cova Foradada

Després de les dues actuacions d’urgència, que amb prou feines van durar en total dos mesos, els resultats aconseguits a falta d’anàlisis de fauna, antropològiques i de microestratigrafia, es basen en l’observació de camp per part dels arqueòlegs, tant dels materials com de la macroestratigrafia. El 1997, a partir del tall N de C7 (figura 2), s’elaborà una hipòtesi sobre l’ocupació establint una primera seqüència estratigràfica: Nivell I, amb materials moderns (segona meitat del segle xx), al qual no es va donar importància perquè es va considerar que estava remenat. Nivell II, identificat com a bronze antic, corresponia al nivell sepulcral amb restes humanes, algunes calcinades i fracturades, i materials arqueològics com una punta de fletxa foliàcia, làmines de sílex, Dentalia i denes d’esteatita. Nivell III, identificat per terres ataronjades amb restes de Dentalia, alguns elements de dors i petits cargolins alguns tacats d’ocre, es va adscriure a l’Epipaleolític. Nivell IV, es donà a una sèrie de llims estèrils considerats com el substrat natural de la cova. En general es va adscriure la Cova Foradada a un tipus d’assentament d’enterrament del bronze antic, tot i ser conscients que els resultats encara estaven embastats i que era necessària una segona intervenció per tal d’aclarir amb més profunditat la dinàmica del jaciment. La segona intervenció com hem dit, es desenvolupa el 1999, partint de les premisses plantejades el 1997 i s’enfoca sobretot a aclarir la correlació i dinàmica de nivells dins el jaciment, ja que la seqüència cultural es creia ben determinada. Un dels primers fenòmens que vam detectar, mentre es practicava el desbrossat de la zona per excavar, fou que ja al nivell superficial 4 apareixien materials antics dels nivells inferiors. En practicar el garbellat minuciós d’aquestes terres polsoses es van recuperar algunes denes d’esteatita que, com veurem, són una constant en els nivells fins ara excavats del jaciment. En prosseguir l’excavació i anar buscant el contacte entre el nivell superficial, i el nivell I d’enterraments col·lectius, es va detectar la presència d’un nivell intermedi que es va anomenar (figures 6 i 7), on es trobaven restes humanes pertanyents al nivell d’enterraments juntament amb materials més moderns com, terrissa monocroma normalment grisa, amb un alt percentatge de fracturació (estem parlant del fet que gairebé la totalitat de restes es reduei-

50

4. Durant la segona intervenció es va optar per donar al nivell I el nom de Superficial per tal de començar la numeració dels nivells alhora que apareixien els diferents sòls d’ocupació prehistòrics.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 51

Figura 6 Foradada’97. Final de la campanya. Figura 7 Foradada’99. Inici de la campanya.

xen a estelles de ceràmica més que a fragments) ceràmica envernissada, i blava catalana, adscrites als segles xvii-xix. Aquest nivell, aniria seguit d’un segon tram amb restes d’enterraments col·lectius sense terrissa, ja identificat als quadres B7 i C8 a la campanya de 1997. La presència d’aquesta terrissa grisa tan fracturada, al nivell Ia, s’ha interpretat com la conseqüència de tres factors, el primer és el procés d’erosió còncava en la zona de pas de la cova, a causa de la freqüentació d’aquesta en temps anteriors. El segon és l’efecte del trepitjat que en nivells polsosos com és el cas de Foradada, provocaria percolacions d’aquesta terrissa altament fragmentada. El tercer factor és un possible buidatge de la cova, per tal de fer feixes de conreu a la plana del davant del jaciment. Aquest fet podria explicar el hiatus de material que hi ha entre el moment preibèric i l’era moderna. Per tots aquests motius no s’han recollit mostres sedimentològiques ni carpològiques del nivell Ia. El nivell de contacte el trobem representat de forma desigual al jaciment (figura 8) a causa del procés de desgast del sediment original, abans esmentat, que provoca un efecte còncau orientat est-oest i nord-sud respecte el nord relatiu del fons de la cova. Aquest desnivell es detecta en veure a les diferents profunditats on apareix el nivell I, així al quadre E6 s’han de baixar uns 40 cm, mentre que a l’E7/8 s’han de baixar 20 cm i a l’E9, 10 cm. Referent al nivell I, durant la segona actuació d’urgència es recuperaren més materials que ratificaven la seva atribució cronocultural al bronze inicial. El registre de restes humanes es va veure augmentat amb la recuperació d’un fragment de fèmur durant el Nadal del 1997, duta a terme per part del mateix grup d’estudiants que trobaren el crani. Ja dins la segona campanya s’obtingueren més restes humanes:

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Artur Cebrià et al.

02. Paleol

51

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 52

— — — —

un crani sencer (E7-104) (figura 9). un fragment de pelvis (E7-151) un radi (E7-130) una hemimandíbula amb tres molars (E7119) — 34 dents i 30 falanges Algunes d’aquestes restes, a l’igual que les del 1997, apareixien força fragmentades, cremades i calcinades, la qual cosa ens continua indicant una datació tardana d’aquests enterraments col·lectius. En relacionar aquestes restes amb les trobades durant la campanya de 1997, podem dir amb certesa, que ens trobem davant d’un grup de quatre o cinc individus adults i almenys un d’infantil identificat a partir de la troballa d’algunes dents de llet. Paral·lelament a les restes humanes, podem precisar cronoculturalment el nivell d’enterraments col·lectius en el període del bronze inicial gràcies a una sèrie de fragments ceràmics a mà amb decoració plàstica, entre els quals es troben: — un mugró (E7-94) — cordons pseudodigitats (E7-137) — carenes impreses (E7-150) — parets rugoses (E7-146) amb uns desgreixants molt grollers. Referent a la indústria lítica i en concordança amb el foliaci trobat a la campanya del 1997, trobem una punta de fletxa (E7-57) de retocs invasors amb aletes lleugerament corbades. També s’han recuperat altres elements de sílex que no són prou definidors del període per fer-ne menció. Durant el garbellat del sediment extret durant la campanya del 1999 es recuperaren una desena més de denes, de les quals s’han identificat dos tipus: 1. Elaborat sobre el que popularment s’anomena esteatita, és a dir,

Figura 8 Foradada’99. Contacte nivell Sup.Ia. Figura 9 Foradada’99. Quadre

La Cova Foradada

E7. Nivell Ia. Crani.

52

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 53

algun tipus de pedra negra a vegades identificat com a lignit, però que a manca d’analítiques mineralògiques, per ara es desconeix quin tipus de mineral és i d’on prové. El conjunt està format per 9 denes de forma circular amb perforació central i de mides minúscules, que fan la sensació de ser tubets cilíndrics tallats a rodanxes més o menys gruixudes. Dins d’aquest tipus, podem diferenciar mètricament dues tendències, una primera entorn els 3 mm de diàmetre, el que representa un garbellat molt feixuc i minuciós, format per 8 elements sempre apareguts al garbell tant del nivell I com del Superficial. En la segona destaca un exemplar més gros, d’entre 5 i 6 mm, i més gruixut. 2. Es tracta de dos elements coordenats a Ia i d’un diàmetre proper al centímetre de forma discoïdal i poc gruixuda. Aquestes denes es troben sobre més d’un material, que varia de l’os a la petxina i fins i tot a la calcària. És una tipologia prou coneguda per aquest equip, ja que no gaire lluny, a la Cova de la Guineu (Cebrià, 1988-97) situada a la serralada Prelitoral penedesenca i dins un context funerari, també trobem denes discoïdals tot i que possiblement són d’una cronologia anterior al bronze inicial aquí tractat i de mida més gran. Un altre paral·lel relativament proper d’aquest tipus de denes, el tenim a la Cova de les Ànimes (Martí, Casanovas, Lleonart, Miquel i Ten, 1972) a Matadepera, on es va trobar un dipòsit amb milers de denes de diverses tipologies entre les quals trobàvem aquestes discoïdals en aquest cas elaborades sobre Cardium i amb una cronologia eneolítica entre el 2000 i el 1750 a.C., i juntament amb un grup de fragments ceràmics relacionats amb el Neolític Final/Sepulcres de Fosa. Quant a les restes de fauna tot i que encara estan pendents d’anàlisi morfològica i tafonòmica, cal destacar la presència de malacofauna, com Dentalium i altres petxines molt relacionades amb la producció d’objectes d’ornamentació personal. També trobem representada àmpliament macrofauna com cèrvids i ovicàprids, ambdues espècies, prou comunes en els jaciments que ronden aquests moments d’ocupació entre el Neolític i el Bronze. A tall d’anècdota cal fer referència a tres elements apareguts dins aquest nivell, el primer és un fragment d’os polit possiblement pertanyent a algun tipus d’espàtula. El segon, és una punta de bronze (?), potser d’un punxó o algun altre estri apuntat. El tercer element, és un fragment distal d’allisador. En ser elements tan genèrics no se’ls ha donat més importància que la de materials poc comuns en aquest tipus de jaciments tant remenats i alterats. Els paral·lels més propers que trobem per aquest nivell, són la Cova Sepulcral del Pantà de Foix (Romaní, 1925, p. 77-79), la Cova de la Carretera (Mormeneo,1985), la Cova de Mas Romeu (Ferrer, 1954) i ja més allunyat el cas de la Cova de l’Heura a Salou i el Cau d’en Serra a Picamoixons (Vilaseca, 1973), totes reuneixen les característiques de Foradada, coves peti-

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Artur Cebrià et al.

02. Paleol

53

22/9/07

10:25

Página 54

tes amb un nivell d’enterraments col·lectius, puntes de fletxa i foliacis, denes d’esteatita i Cardium i molt poca ceràmica. Durant l’excavació del 1999 també es va documentar la presència de ceràmica neolítica antiga postcardial raspallada, fàcies Molinot, molt habitual als jaciments del Penedès que tenen nivells neolítics. Aquests exemples de NAE són dos fragments de gerra globular amb coll destacat (E7 143+131 i E7 103+42), això ens data amb seguretat el nivell II ja aparegut al 1997 però que ara trobem descontextualitzat al nivell I sepulcral. Tot i que encara no s’ha pogut excavar en extensió aquest nivell ens ratifiquem en l’atribució cronocultural al NAE. El nivell III, ha patit la mateixa sort que el II i, tot i que s’han recollit materials remenats, encara no s’ha pogut excavar en tota la seva magnitud, així, l’atribució cronocultural es basa en una sèrie de cargolins perforats, alguns d’ells tacats amb ocre (en aquest moment en procés d’estudi per Chiara Fiochi de la Universitat de Ferrara), un parell de làmines de dors i dos abruptes que pensem que es podrien adscriure a l’Epipaleolític Microlaminar o a un estadi tecnocultural anterior encara prou mal definit a la Catalunya meridional com és l’Epimagdalenià. (Cebrià, Vilardell, 1999, 23). Després de la segona intervenció arqueològica, podem donar una estratigrafia més completa del que seria un primer tram del jaciment, així trobem: 1. Nivell superficial: amb restes de materials moderns com xapes, ampolles de vidre, llaunes de refresc i materials arqueològics percolats. 2. Nivell Ia: es tracta del nivell de contacte entre el Superficial i l’I, hi trobem tant ceràmica grisa estellada com restes humanes dels enterraments col·lectius. 3. Nivell I: associat als enterraments col·lectius, ens ha proporcionat restes humanes, ceràmica del bronze així com restes de sílex i altres elements de bronze i os. 4. Nivell II: adscrit al Neolític Antic Evolucionat, representat per ceràmiques raspallades de la fàcies Molinot (NAE). 5. Nivell III: relacionat amb l’Epipaleolític Microlaminar o alguna fàcies tecnocultural més antiga. Com hem dit, està determinat per una sèrie de cargolins perforats i tacats d’ocre, i laminetes de dors. 6. Nivell IV: es tracta de llims estèrils, ja identificats el 1997 com a substrat natural de la cova. A tall de conclusió seria necessari explicar el que comporta la troballa de la Cova Foradada, pel fet que dóna una mica de llum a una zona que, sense deixar de ser rica en restes arqueològiques, trobem mal documentada i amb una informació molt fragmentada. La Cova Foradada de Calafell comparteix la simptomatologia que de Vilanova al Vendrell i de la Costa al Castellet es dóna quant a la manca total d’informació des del punt de vista de Prehistòria. Per tant la possible excavació metòdica de la Foradada, ha de permetre superar aquesta situació i fins i tot ha de servir per reinterpretar altres jaciments propers, com és el cas de la Cova

La Cova Foradada

02. Paleol

54

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 55

de Mas Romeu (Ferrer, 1954) situada a un quilòmetre i escaig d’on es troba la Foradada, excavada als anys cinquanta per Ferrer, Bellmunt i gent de la Secció d’Arqueologia de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, i que presenta moltes similituds tant de formació de la cova, com de materials arqueològics recuperats, amb la Cova Foradada. Després d’aquestes dues actuacions d’urgència, esperem que els treballs d’investigació i recerca hagin sorgit efecte en els organismes municipals, el Patronat del Castell de Calafell, el Servei de Patrimoni de l’Ajuntament de Calafell, sense els quals no s’hauria pogut dur a terme el treball d’excavació, per tal que donin continuitat a l’excavació i investigació al voltant de la Cova Foradada. Bibliografia Cebrià, A. (1997) Informe d’excavació de la Cova de la Guineu. Ferrer, A. (1954) «La cueva de Mas Romeu (Calafell)». Boletín Biblioteca Museo Victor Balaguer. 5a època, tom II. Martí, F.; Casanovas, P.; Lleonart, J.; Miquel, D.; Ten, R. (1972): «El depósito eneolítico de cuentas de collar de la cueva de «Les Ànimes» (Sant Llorenç de Munt, Barcelona)». Speleon, 19: 77-103. Mormeneo, J. (1985) «La Cova de la Carretera (Cubelles, Garraf)». Rubricatum. I Congrés de Neolític. Núm. 1. Gavà. Pou, J.; Senabre, M. R.; Cebrià, A.(1997) «La Cova Foradada de Calafell. Informe de la campanya de 1997», juny 1998, TRÍADE-SERP. Romaní, A. (1924) «Les troballes de la Cova del Pantà de Foix». Butlletí de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. Barcelona. Vol. II Vilardell, A.; Cebrià, A. (1999) «Cova Foradada (Calafell, Baix Penedès). Informe Campanya 1999». Barcelona, 1999. Vilaseca, S. (1973) Reus y su entorno en la Prehistoria. Reus: Asociación de Estudios Reusenses. Publicació núm. 48.

Artur Cebrià et al.

02. Paleol

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

55

02. Paleol

22/9/07

10:25

Pรกgina 56

22/9/07

10:25

Página 57

El Filador (Margalef, Priorat) i la Vall del Montsant (1993-1997) PILAR GARCIA-ARGÜELLES I ANDREU Professora titular de Prehistòria i membre del SERP, Dept. de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona

JORDI NADAL I LORENZO Professor associat de Prehistòria i membre del SERP, Dept. de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona

JOSEP M. FULLOLA

I PERICOT

Catedràtic de Prehistòria i director del SERP, Dept. de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona

L’abric del Filador és un dels jaciments utilitzats tradicionalment per explicar l’estat de la qüestió de l’Epipaleolític a l’estat espanyol en general, i a Catalunya, en particular. Aquest assentament arqueològic està situat al poble de Margalef, a la comarca del Priorat, Tarragona. L’abric del Filador es troba sota una gran balma, de més de 100 m de longitud, encara que el sector que s’ha excavat té 15 m de llarg per 5 d’ample, orientat al nord-nord-est. Es localitza en el marge esquerre del riu Montsant, a 13,1 m per sobre del seu nivell i a 380 m sobre el nivell del mar (figura 1). Les coordenades geogràfiques són les següents Lat. 41º 17’ 24” N Long. 0º 45’ 17’ 2” E Fou descobert l’any 1932 i excavat amb posterioritat (1948, 1952, 1953 i 1963), per Salvador Vilaseca (Vilaseca 1949, 1953, 1968, 1973). A partir d’aquí varen ser molts els investigadors, espanyols i estrangers, que en van estudiar els materials i el van incorporar a les seves síntesis; el més conegut d’ells fou Javier Fortea, que va convertir el Filador en un complex diferenciat dins del seu epipaleolític geomètric. (Fortea 1973) Fou l’any 1978 que el nostre equip, dirigit en aquells moments per un de nosaltres (JMFP), va començar l’excavació sistemàtica del jaciment. S’incorporà a la direcció de l’excavació l’any 1983 una altra dels signants (PGAA), que en fou la principal responsable des del 1988 fins al final, el 1997. La incorporació del darrer dels signants (JNL) es produeix el 1989 i continua també fins al 1997. Codirigiren els treballs dues persones més, Ramiro Doce entre 1988 i 1993 i Anabel Gamarra el 1994. En aquests vint anys, que han significat vint campanyes d’excavació,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

57

22/9/07

10:25

Página 58

hem treballat en extensió a més d’una trentena de metres quadrats i en una potència de quasi dos metres. Els resultats són nombrosos (Adserias, 1990; Doce, 1993; Fullola, 1985; Fullola i Adserias, 1981-82; Fullola i Couraud, 1984; Fullola i Garcia-Argüelles, 1985; 1996, Fullola et al., 1990a, Fullola et al., 1990b, Fullola et al., 1993, Garcia-Argüelles, 1990a, 1990b, 1993, 1994; García-Argüelles et al., 1992, Terrazas, 1993, Garcia-Argüelles i Nadal, 1998; García-Argüelles et al., 1999) però l’objectiu d’aquest treball s’ha de cenyir als últims cinc anys d’excavació (1993-1997), que són els que intentarem exposar en les pàgines següents. L’excavació va ser finançada pel Servei d’Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya fins a l’any 1996. La campanya de 1997 es va poder dur a terme amb la subvenció procedent del Grup de Recerca de Qualitat del SERP, de la Universitat de Barcelona (1996SGR-00050), reconegut per la Generalitat de Catalunya, i amb diners del projecte BP 93-0741 concedit per la DGICYT del Ministeri d’Educació de Madrid. Abans d’entrar en matèria creiem convenient exposar, de forma breu, la seriació estratigràfica del jaciment i la seva composició sedimentològica (Bergadà, 1998) atès que en aquests anys sols hem excavat els nivells més profunds. Des del punt de vista arqueològic, el nivell inferior correspon al 8-9; aquest nivell té una potència de 73 cm, tot i que sols els 28 cm superiors contenen material arqueològic. La resta del nivell correspon a sorres d’inundació. Culturalment té una atribució a l’Epipaleolític Microlaminar i les datacions radiocarbòniques el situen en l’11.880±60 BP (OxA 8659) i 11.000±55 BP. (OxA 8660). La seva textura és de sorres fines, el color és marró clar amb una fàbrica de birefringència cristal·lítica calcítica i l’estructura és massiva i amb una consistència molt solta. El 8-9 és un nivell format per una matriu majoritàriament de sorres fines (50%). Aquest nivell es distingeix respecte dels anteriors perquè apareixen, en gran proporció, laminacions llimoargiloses amb estructura laminar. Pel que fa a la interpretació, aquest nivell és d’al·luvionament, i cal dir que es devien donar, des del punt de vista ambiental, cicles de gel - desglaç, tal com ho confirma l’estructura laminar. El nivell immediatament superior és el 7. Atribuït a l’Epipaleolític Geomètric Mediterrani, té 50 cm de potència i s’estén per tota la superfície excavada per nosaltres, més de trenta metres quadrats. La seva cronologia ens dóna unes datacions de 9.830±160 BP (UBAR-257) i 9.130±230 BP (ICEN495). Domina la fracció de llims arenosos amb un 75%, enfront de la fracció grossa, gravetes amb un 1%. Apareixen nòduls i pseudomicel·lis. També s’observa la presència de grans blocs de calcària que procedeixen del sostre. Té un color marronós ataronjat i l’estructura és de tipus subangular. El tercer nivell, 5-6, correspon a un moment més intens d’inundació que altres nivells subjacents. Aquest fet obliga els éssers humans a abandonar

El Filador i la Vall del Montsant

02. Paleol

58

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 59

Figura 1 Planta de l’abric del Filador

el jaciment i a ocupar-lo molt esporàdicament, en fases de retirada de l’aigua. El nivell té una potència que oscil·la entre 10 i 30 cm i una extensió d’uns 10 metres quadrats. Té una datació de 9.988±97 BP (AA-13412). La matriu és arenosa, i també tenim un 2% de gravetes; l’estructura és massiva i el color marró Per sobre tenim un altre nivell de l’Epipaleolític Geomètric Mediterrani, el nivell 4. Sedimentològicament suposa una continuïtat amb el nivell 7; té una potència mitjana de 25 cm. Les datacions C14 en donen les següents dates: 9.460±190 BP (UBAR-284) i la segona feta sobre un fragment ossi que donà 10.020±80 BP (AA-8647, T461). Des del punt de vista sedimentològic domina la fracció de llims amb sorres, amb un 85% i un 15% de graves de calcària i de conglomerat de morfologia subangulosa. Apareixen nòduls carbonatats. Estructura de blocs subangulars i color marró ataronjat. Se li superposa una gran aportació torrencial que arriba a més d’un metre de potència en el sector sud-est, que va disminuint cap a la zona nord-oest fins a desaparèixer, i que arrossega i incorpora materials del nivell 4. El penúltim nivell arqueològic és el 3, que tenia sols 15 cm de potència, amb una extensió de 8 metres quadrats al sector nord-oest del jaciment. Els materials arqueològics que hi aparegueren representen un moment de transició cap al Neolític. Les seves característiques sedimentològiques són molt semblants a les del nivell 4. Finalment tenim el nivell 2, format per terra cendrosa per efecte de la combustió i de l’hàbitat continuat. Tenia una potència de 25 cm, tot i que possiblement aquest gruix va ser afectat per l’erosió contemporània, ja que es trobava en superfície quan es van iniciar les excavacions del nostre equip; s’estenia sols entre els metres 6 i 10 del jaciment.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

59

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 60

Treballs realitzats entre els anys 1993 I 1997

El Filador i la Vall del Montsant

Durant la campanya de 1993 es va finalitzar l’excavació del nivell 7, Epipaleolític Geomètric, i la resta de les campanyes es van dedicar al nivell 89, Epipaleolític Microlaminar. L’objectiu que ens vam proposar durant la campanya del 1993 era el de finalitzar el nivell 7. Vam excavar en extensió 26 m2 fins arribar al nivell subjacent, amb uns resultats que exposarem a continuació. Pel que fa al material recuperat, sembla que era menor la seva quantitat a mesura que ens anàvem acostant a l’estrat 8-9. A més de la indústria lítica, cal destacar l’aparició d’un gran còdol de pissarra molt malmès per l’erosió que va sortir als quadres 10D i 11D. Un altre element, del quadre 10D, és un petit còdol amb taques d’ocre; la seva profunditat és de 106 cm respecte al nivell 0. Es van poder detectar algunes estructures de combustió, o millor dit, taques de combustió, al quadre 11D, a una profunditat de 95 centímetres, i als quadres 6B, 7B i 7C. Les taques estaven formades per terres que han sofert una rubefacció barrejades amb cendres i, a mesura que s’excavava, s’anaven estenent pels quadres 7D i 8D, formant una gran zona de combustió. L’estructura de combustió més ben definida és la del quadre 7C; es tracta d’una llar ovalada que apareix a una profunditat de 104 cm; té forma de cubeta, d’uns 4 cm de fondària màxima; el seu diàmetre major és de 18 cm, i el menor de 15 cm. A l’interior hi havia les cendres barrejades amb terra rubefactada i petits carbons. Aquesta estructura estava rodejada de les grans taques de cendres abans esmentades. Pel que fa a la indústria lítica que va sortir durant aquesta campanya direm que estava formada per 2.401 peces de sílex, 3 peces de pissarra i 2 peces de quarsita. Cal destacar que en l’apartat de pàtina apareixien menys alterades que les que es trobaven en cotes superiors a causa de la proximitat de les sorres que formen l’estrat 8-9. En general es tracta d’una indústria de petites dimensions, no cortical i amb un predomini dels fragments d’ascles. D’aquestes peces, 75 estan retocades,12 són nuclis i 2 són percussors. El seu repartiment per tipus primaris és:

60

Peces amb retoc simple (S): Gratadors: Denticulats:

16 14 2

Peces amb retoc abrupte (A): Abruptes indiferenciats: Làmines de dors: Làmines de dors truncades: Puntes de dors: Microburins: Segments: Triangles:

58 6 24 3 11 3 1 2

Truncadures:

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

8

22/9/07

10:25

Página 61

Peces amb cop de burí (B): Burí sobre pla natural: Simple 16 .213

1 Abrupte 58 .506

Burí 1 .013

Els nuclis són 12 i es reparteixen així: Piramidals: Polièdrics: Tortuga: Prismàtics:

1 8 1 2

Pel que fa a les peces retocades el fet més significatiu és l’alt percentatge dels gratadors, 18,6%, i la clara disminució de l’índex de microburí, 4%, dels geomètrics, 4% i l’espectacular augment dels elements de dors, 50,6%, com a conseqüència de la proximitat amb l’estrat 8-9. Els elements de dors són fonamentalment laminetes i puntes de dors, de mida considerable i quasi senceres. Els geomètrics, element marcador del complex geomètric, han anat disminuint a mesura que ens acostàvem al nivell microlaminar, encara que no es pot parlar d’una ruptura industrial entre ambdós nivells atès que el component de dors sempre ha estat nombrós en els nivells geomètrics. Pel que fa a l’estudi de la fauna d’aquesta campanya, tractarem en primer lloc de les restes de vertebrats recuperades i després de les restes malacològiques. El total de restes òssies recuperades durant la campanya d’excavacions de l’abric del Filador de l’any 1993 va ser de 73. No tots els quadres van donar uns resultats iguals. De fet el material faunístic es concentra en 7 quadres (4A, 4B, 8C, 8D, 9D, 10D i 11D), encara que és en el quadre 11D on trobem la concentració més elevada de restes (53%). La fauna que hem estudiat anava generalment associada a taques de rubefacció. La determinació d’espècie ha estat impossible en la majoria dels casos a causa de l’estat de fragmentació dels ossos. De les restes determinades, únicament podem determinar la presència de dues espècies: — Capra pyrenaica : 6 restes — Oryctolagus cuniculus : 6 restes. Les restes de cabra salvatge corresponen, en la seva majoria, a fragments de dentició, a excepció d’un fragment de metàpode distal i un altre fragment proximal de segona falange. Aquestes restes són parts associades a zones de baixa aportació de carn, i demostrarien que totes les parts d’aquests animals caçats eren portades al jaciment. En un dels casos de dentició, es tractava d’un tercer molar definitiu sense desgast. Aquesta peça ens demostra que l’animal

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

61

22/9/07

10:25

Página 62

fou mort a una edat aproximada de 25 mesos i, per tant, que hauria estat caçat als voltants de finals de primavera o començaments d’estiu i ens permet de confirmar que el jaciment estava ocupat en aquest moment de l’any, dada que ja havíem constatat en anys anteriors. Quant a les restes malacològiques, n’hem recuperat de dos tipus; d’un cantó, restes de malacologia terrestre, i de l’altre, de malacologia marina. Pel que fa a la malacologia terrestre les restes corresponen a fragments de l’espècie Cepaea nemoralis i pensem que la seva arribada al jaciment obeeix a una acció antròpica, i més concretament, per a la seva utilització per al consum. Els pocs elements sencers presenten un disseny de 5 bandes. La malacologia marina està representada per quatre elements classificats provisionalment com: 1 fragment de Pecten jacobaeus, 1 fragment de Dentalium (una secció) i dues conquilles perforades de Theodoxus fluviatilis. Està clar que les restes marines del Filador responen a motivacions rituals o decoratives. En aquest sentit és prou evident que les dues últimes espècies corresponen a denes d’algun objecte d’abillament. El tipus de perforació dels Theodoxus fluviatilis pot classificar-se com una perforació feta per percussió directa puntual, origen de l’acció externa (D’errico et al., 1993). Per la localització de la perforació es pot considerar, segons la classificació de Taborin, com un E1c, és a dir, perforació a la vora del llavi, sobre el dors (Taborin, 1993). Els treballs fets a partir de la campanya de 1994 es van centrar en l’excavació del nivell 8-9, amb el qual vam donar per finalitzada l’excavació del jaciment. Durant aquests últims quatre anys vam treballar en extensió a 27 metres quadrats, és a dir, a tota l’extensió del jaciment. L’excavació d’aquests quadres ens va permetre d’observar que quan s’ha aprofundit uns 10-15 centímetres l’estrat es torna gairebé estèril. Les greus inundacions que va patir Margalef durant la primavera de 1995 també van afectar, per primera vegada, la integritat del jaciment, sobretot als talls exteriors, i aquest fet ens va portar a replantejar-nos el sistema d’excavació; d’una banda excavar aquests 20 centímetres fèrtils a tota la superfície del jaciment, i de l’altra fer una sèrie de sondeigs per si hi havia un nivell inferior (nivell 10). Aquestes tasques les vam portar a terme els anys 1996 i 1997. De la primera en parlarem més detingudament, i de la segona podem confirmar que no existeix cap nivell inferior. Per documentar aquest fet direm que vam decidir d’obrir una sèrie de quadres en sentit longitudinal (4D, 5D, 6D, 7D, 8D, 9D, 10D i 11D). Es van excavar fins a la terrassa del riu i vam poder comprovar un pendent sud-est nord-oest de 33 centímetres. Per tenir una visió més completa també vàrem obrir algunes línies transversals (4B, 4C, 6C, 6E, 9C. 9E, 11C i 11E). Aquí el pendent és més regular, encara que el jaciment presenta una lleugera inclinació en sentit nord-est. Tractarem a continuació els materials recuperats en l’excavació del nivell 8-9. Contràriament al que s’esdevenia en el nivell anterior, aquest no és excessivament ric en material arqueològic. El total de peces és de 7.326, de les quals 6.277 són de sílex i la resta correspon a pissarra, quarsita i calcària.

El Filador i la Vall del Montsant

02. Paleol

62

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 63

Figura 2 Indústria lítica de l’estrat 8-9. Elements de dors

Les peces retocades sumen un total de 209, amb 210 tipus primaris (208 monotips, 1 peça doble); també tenim 55 nuclis i 7 percussors. La distribució per tipus primaris és la següent: Peces amb retoc simple (S): Gratadors: Denticulats: Rascadores:

52 35 11 6

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

63

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 64

Peces amb retoc abrupte (A): Abruptes indiferenciats: Trucadures: Làmines de dors: Làmines de dors truncades: Puntes de dors: Puntes de dors truncades : Microburins:

154 14 20 85 5 29 1 1

Peces amb cop de burí (B): Burí sobre truncament Burí díedre

4 3 1

La distribució per tipus de retoc és la següent: Simple 52 .248

Abrupte 154 .733

Burí 4 .019

En primer lloc cal destacar la importància del retoc abrupte (73,3%) per sobre dels altres i, com és característic en un nivell considerat tradicionalment com Epipaleolític Microlaminar, els alts percentatges dels elements de dors (làmines, làmines truncades, puntes, puntes truncades) que arriben al 57% de les peces retocades. En general es tracta de peces de mida petita, molt fracturades, i amb un predomini de les laminetes de dors, que representen quasi una tercera part d’aquest retoc. En segon lloc tenim el retoc simple (24,8%), amb els gratadors (16,6%) i un augment considerable dels denticulats, respecte als nivells superiors (5,2%). Finalment ens queden els burins, amb un 1,9%. (figures 2 i 3) Els nuclis són 55 i es distribueixen de la manera següent: Piramidals: Polièdrics: Prismàtics:

En aquest nivell hem pogut individualitzar dues zones de talla. Una la tenim al quadre 7C, per sota de la que es va documentar al nivell 7. Aquesta zona de talla és localitzada en el sector nord-oest i el material treballat és el sílex grisós. L’àrea es troba a una profunditat entre 109 i 110 cm respecte del nivell 0. També surt una taca cendrosa en el sector est, i diferents pedres. La segona zona de talla correspon als quadres 4D i 5D, amb nombroses peces de sílex, algun ronyó del mateix material i restes de còdols fragmen-

El Filador i la Vall del Montsant 64

9 25 21

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 65

tats. Se situa en el sector E de 5D i en la part nord-oest de 4D, a una profunditat de 107-108 cm. D’aquesta segona zona, n’hem pogut fer alguns remuntatges. Malgrat la composició del sediment, que ens feia pensar que no trobaríem estructures, hem pogut delimitar una sèrie de zones de combustió centrades en els quadres 10 D i 11 D . Per acabar la descripció dels resultats del nivell 8-9, i abans de finalitzar amb les restes faunístiques, afegirem que durant el procés d’excavació vam poder localitzar una sèrie d’estructures que expliquem a continuació. La primera la situem al quadre 11D; a una profunditat de 127 cm començava a delimitar-se una taca de cendres, de forma quasi circular, amb un sediment més compacte que als voltants, amb major nombre de codolets i pedres esberlades pel foc. També semblava que hi havia un nombre més gran de restes de sílex, així com algunes estelles d’ossos, que són inexistents a la resta de la zona. A mesura que s’anava baixant la taca s’estenia cap al quadre 10D, amb una zona de cendres i rubefacció. En aquesta zona es concentraven la majoria dels materials apareguts. Aquesta taca es va anar concentrant en el sector oest, amb forma de petites taques de carbó fins a desaparèixer. A una profunditat de 130 cm també vam localitzar aquesta gran rubefacció en el sector nord-oest del quadre 10C que desapareixia pocs centímetres després. En el quadre 11D sembla que els punts de combustió anaven variant de posició, segons la profunditat i, a una cota de 134 cm, la terra amb rubefacció es concentrava en el centre del quadre i les taques de carbó es repartien al seu voltant. També en el quadre 5C, en el sector sud-est i a una profunditat de 104 cm, va aparèixer una zona amb rubefacció i amb carbons. Aquesta taca era molt difícil de delimitar atès que s’estenia per tot el quadre i no presentava una estructura definida. Un altre tipus d’estructura és la que es va localitzar al quadre 5E. En aquest quadre, sobre una superfície situada a uns 120,5 cm de profunditat, apareixen una sèrie de pedres, d’aportació antròpica; una d’elles presenta signes de rubefacció i una altra, situada en el centre del quadre, és de forma triangular, falcada per una petita pedra, fet que recorda la pedra enclusa ja trobada a l’estrat 7 (Bartrolí, 1993). Durant les campanyes en què hem intervingut en els nivells 8-9 del jaciment del Filador, hem recuperat molt poques restes faunístiques, que, d’altra banda presentaven un estat de conservació molt dolent. Els motius per explicar aquesta escassetat de restes, així com el seu precari estat de conservació, semblen ser de tipus postdeposicional i en cap cas de tipus paleocultural. Sembla clar, segons la resta del registre arqueològic (indústria lítica i estructures de combustió), que la utilització de l’abric en aquest moment no seria especialment diferent a la d’altres moments i que les activitats subsistencials de tipus primari es feren al jaciment. El tipus de sediment, de granulometria més gran que en els nivells excavats anteriorment, prova que la sedimentació del riu es féu en un moment de corrent més fort.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

65

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 66

Moltes de les restes òssies i malacològiques podrien haver estat transportades pel mateix agent que després va provocar la sedimentació de la matriu. El que no pensàvem és que aquest tipus de sediment també ha castigat severament les restes òssies que es van salvar del transport del riu. Començarem per les poques restes de vertebrats, les quals sols arriben a 31 i, generalment, són restes indeterminades, fragments o estelles de diàfisi de pocs centímetres. Les úniques restes determinades pertanyen a quatre elements dentaris corresponents a Capra pyrenaica (una incisiva i una molar inferior del quadre 7B, una tercera molar del quadre 10C i una altra molar al quadre 11D) i a Oryctolagus cuniculus (una primera falange, també del quadre 7B). Totes dues espècies, cabra salvatge i conill, són prou típiques dels jaciments epipaleolítics catalans, i ja hi eren presents en els nivells de geomètrics. El següent apartat correspon a la malacologia continental terrestre. Gairebé tots els registres corresponen a conquilles de Cepaea nemoralis que, com ja sabem, es tracta d’una espècie molt utilitzada durant la prehistòria catalana com a recurs alimentari. La baixa densitat de restes no sembla tampoc reflectir el nombre real d’animals que podien haver estat consumits o processats al jaciment pels mateixos motius que ja vam veure en el cas dels ossos. El darrer apartat faunístic correspon a la malacologia marina. Tot i l’escassetat d’aquest tipus de restes, podem dir que potser estan millor representades, proporcionalment parlant, que les restes de malacologia continental o que les restes òssies. N’hem recuperat 5 elements en 5 quadres diferents. Es tracta de dos fragments de Cardium, un fragment de Pecten jacobaeus, un d’Acanthocardia tuberclatum i un de Columbella rustica, perforada artificialment. Aquestes restes no semblen poder tenir una funció alimentària. La conquilla de Columbella rustica presenta una perforació que ens demostra el seu ús com a element decoratiu. Crida l’atenció la manca de Dentalium en aquest nivell, atès que és una conquilla típica en els nivells de geomètrics. Conclusions

El Filador i la Vall del Montsant

Per desgràcia, la naturalesa sorrenca del sediment no ha permès la conservació de material orgànic, com ara restes paleofaunístiques, i gairebé no tenim altres elements que ens permetin fer comparacions que no siguin els lítics i, en aquest cas, també ha baixat molt el seu nombre; el que sí és molt clar és que el nivell 8-9 pertany a un Epipaleolític Microlaminar i la seva datació el situa fa 11.880±60 i 11.000±55 anys BP. D’aquesta antiguitat, ja en tractarem més endavant. Pel que fa al nivell en concret, segurament es tracta d’un moment d’habitació molt precís. Això podem deduir-ho a partir de diversos fets com són que el material es troba molt concentrat a una profunditat determinada, que surten algunes zones de talla i estructures de combustió, planes, que van canviant de mida i que les trobem repartides per tot el jaciment.

66

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 67

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

Figura 3 Indústria lítica de l’estrat 8-9. Gratadors i burins

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

67

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 68

Quant a la indústria lítica, la diferència més significativa respecte als nivells superiors és la no aparició de geomètrics, un predomini absolut del retoc abrupte (laminetes i puntes de dors), una bona representació dels gratadors, alguns burins i, sobretot, un percentatge de denticulats molt més alt que en els nivells posteriors. Aquesta realitat és totalment oposada a les afirmacions de J. Fortea, que deia: «La industria del nivel VI [el nostre 8-9] recuerda a la de Sant Gregori por su buena técnica laminar; no obstante se aprecia una notable presencia de denticulados, que irá aumentando en los niveles superiores.» (Fortea, 1973, 345, 349-350).

El Filador i la Vall del Montsant

Si ens fixem en els percentatges de denticulats de tots els nivells epipaleolítics, nivells 4 a 8-9 (n.4: 2,3%, n.5-6: 2,5%, n.7: 1.9%, n.8-9: 5,2%) veiem que aquesta afirmació és errònia, encara que s’ha convertit en un mite i és utilitzada per la majoria dels autors quan tracten del Filador. Aquest jaciment té un percentatge bastant baix de denticulats, excepte en el nivell 8-9, i disminueixen considerablement en els nivells geomètrics. La resta de la indústria també té molt poc a veure amb la de Sant Gregori, tant per la seva mida, que no és conseqüència de la falta de primera matèria, com pels diferents índexs de mesures aplicats, que ens demostren que la indústria del nivell 8-9 és d’ascles i no de làmines; tot i que molts autors l’han considerat una continuació de Sant Gregori, nosaltres hem confirmat que realment existeixen moltes diferències i creiem que entre l’un i l’altre jaciment hi ha un hiatus temporal important. Hem fet una sèrie d’estudis en ambdós jaciments i finalment vàrem aplicar el test d’homogeneïtat que ens va donar un resultat de 43.919, diferència altament significativa; aquest fet ens confirmava, per tant, l’existència d’aquest hiatus. Desgraciadament Sant Gregori no ens donarà cap datació radiocarbònica que ens permeti comparar aquests dos nivells, segons vàrem poder constatar en el decurs dels nostres treballs d’excavació a aquest jaciment de Falset a finals dels anys vuitanta. Pel que fa a la fauna, és molt poc el que podem dir, tan sols hem detectat la presència de Capra pyrenaica, Cepaea nemoralis, i alguna petxina marina, que ens confirma els contactes amb la costa, per altra banda existents en tots els nivells del jaciment. Des d’un punt de vista més ampli, en aquests últims anys, amb l’ajuda de les noves datacions, estem veient que a Catalunya tenim un Epipaleolític molt antic, que se surt de la periodització cronològica que va fer Fortea (Fortea, 1973). Pel que fa a l’Epipaleolític Geomètric, se’n va als voltants del 10.000 BP, com es comprova en els jaciments de Filador i de Parco, mentre que per l’Epipaleolític Microlaminar es poden diferenciar dos moments, el primer amb datacions molt antigues, contemporànies del final del magdalenià, i un altre més modern, que va coexistir, en el temps, amb l’Epipaleolític Geomètric fàcies Filador.

68

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 69

En el primer grup hem d’incloure la Font Voltada (Sarral, Conca de Barberà) el jaciment més antic, amb una datació de 10.920 ±240 BP i amb una indústria caracteritzada per un alt percentatge de làmines i puntes de dors (Mir i Freixas 1993). També s’integren en aquest grup les capes 8 i 9 de la Balma Margineda (Andorra) amb puntes de dors corbat, làmines de dors i gratadors i una datació del 10.640±260 BP, (Guilaine i Martzluff, 1995); el nivell epipaleolític de la Cova del Vidre, a les comarques de l’Ebre, amb una datació del 10.740±130 BP. (Bosch, 1993, 1996); la talla 3 de Gai (Moià), amb una datació de 10.260±90BP; els nivells microlaminars del Parco (Alòs de Balaguer) 11.430±60 BP i 11.270±90 BP, o, finalment, els materials de l’abric de Picamoixons, que semblen poder assimilar-se a aquesta fase, amb dates radiocarbòniques del conjunt I i part superior del II, nivell A, obtingudes sobre mostres de fauna, de 9.170±80, 9.370±95 i 10.900±90 BP, mentre que pel conjunt II, nivell B tenim 11.055±90 BP, mostra feta sobre carbó; els autors no es decanten per cap opció concreta i sembla que els elements lítics formen una unitat i no pot entreveure’s cap tipus d’evolució interior (Allué et al., 1992). Vistes aquestes datacions, el nivell microlaminar del Filador s’insereix de ple en aquest món, dominat pels elements de dors, que trobem a Catalunya durant la segona meitat del XIIè i tot l’XIè mil·lenni BP; és el mateix que a la zona nord peninsular i a la zona francesa es coneix com a azilià. A les nostres contrades no tenim indústria òssia, però l’economia i l’hàbitat no difereixen en absolut. Desgraciadament els jaciments que Fortea va considerar com a exemples del microlaminar a Catalunya (Sant Gregori i l’Areny) no poden aportar cap dada dins d’aquest panorama general. Són les noves excavacions les que ens donaran una visió dels moments finals del Pleistocè i dels inicis de l’Holocè al nostre país i les que ens permetran comparar-ho amb les zones veïnes del Llevant i l’Aragó. 4. Bibliografia Adserias, M. (1990) «Sur l’utilisation du silex du niveau 2 de l’Abri du Filador (Margalef de Montsant, Catalogne, Espagne». A: Actes du Vº Colloque International sur le Silex (Burdeos 1987). Cahiers du Quaternaire, núm. 17, T.II, Paris, 619-620. Bartrolí, R. (1993) «L’Abric del Filador (Margalef de Montsant, Tarragona): estudi d’un remuntatge lític al nivell 7». Butlletí de la Soc. Arq. Tarraconense. [Tarragona] època V, any 1992, núm. 14, p. 5-15, 5 fig. Bergadà, M. M. (1998) Estudio geoarqueológico de los asentamientos prehistóricos del Pleistoceno Superior y el Holoceno en Catalunya. BAR International Series 742, Oxford, 267 p.,12 fig. Bosch, J. (1993) «Cronologia prehistòrica al curs inferior de l’Ebre. Primeres datacions absolutes». Pyrenae [Barcelona: Universitat de Barcelona, Dept. de Prehistòria, Història Ant. i Arqueologia], núm. 24, p. 53-56 Bosch, J. (1996) «La indústria lítica dels nivells de l’Holocè antic a la Cova del Vidre». Informatiu del Museu del Montsià [Amposta] núm. 40, p. 3-5, 1 fig. D’Errico, F.; Jardón-Giner, P.; Soler-Mayor, B. (1993). «Critères à base expérimentales pour l’étude des perforations naturelles et intentionnelles sur coquillages». A: Traces et Fonction. Les gestes retrouvés. Paris, p. 243-254.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

69

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 70

Doce, R. (1993) «Avance a la determinación de las fuentes de abastecimiento de materias primas silíceas para los yacimientos prehistoricos del Valle del Montsant (Com. del Priorato, provincia de Tarragona)». A: El Cuaternario en España y Portugal, Actes de la 2ª Reunión del Cuaternario Ibérico. Vol. 1 (Madrid 1989), Madrid, p. 421-430, 2 fig. Doménech, E. (1998) «Los sistemas de producción lítica del Paleolítico Superior final y Epipaleolítico en la vertiente mediterránea occidental. Tres ejemplos claves: la Grotte Gazel (Salleles-Cabardès, Aude), Cova Matutano (Vilafamès, Castelló) y Abric del Filador (Margalef de Montsant, Tarragona)». Pyrenae [Barcelona], núm. 29, p. 9-45, 4 fig., 1 taula, 5 esquemes. Garcia-Argüelles, P.; Nadal, J.; Fullola, J. M. (1999) «L’Épipaléolithique en Catalogne: données culturelles et paléoenvironnementales». A: Thévenin, A. [ed.] L’Europe des derniers chasseurs. 5e Colloque International UISPP (Grenoble 1995). Grenoble, 1999, p. 79-86, 2 fig. Guilaine, J.; Martzluff, M. [dir.] Les excavacions a la balma de la Margineda (1979-1991). 3 vol. Andorra: Govern d’Andorra, 1995. Fortea, J. (1973) Los complejos microlaminares y geométricos del Epipaleolítico mediterráneo español. Salamanca: Universidad de Salamanca, Mem. 4 del Seminario de Prehistoria y Arqueología, 550 p. Fullola, J. M. (1985) «Estat actual del coneixement de la prehistòria a la vall del Montsant (Priorat, Tarragona)». A: Tribuna d’Arqueologia 1983-84. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Servei d’Arqueologia, p. 7-14, Fullola, J. M.; Adserias, M. (1981-82) «Troballa d’un palet pintat a la Cova del Filador (Margalef de Montsant, Priorat, Tarragona)». Pyrenae [Barcelona], núm. 17-18, p. 7-9, 10 fig. Fullola J. M.; Couraud, C. (1984) «Le galet peint de l’abri du Filador (Catalogne, Espagne)». L’Anthropologie [Paris] núm. 83 (1), p. 119-123. Fullola, J.M.; Garcia-Argüelles, P. (1985) «Primeres notícies de les troballes realitzades a la Cova del Filador (Margalef de Montsant) i voltants durant les darreres campanyes d’excavacions (1978-1980). L’Hort d’en Marquet». Butlletí d’Arqeologia de la RSA Tarraconense. [Tarragona] època V, any 1980, núm. 2, p. 5-21, 9 fig. Fullola, J. M.; Garcia-Argüelles, P. (1996) La formation des complexes mésolithiques de la Péninsule Ibérique”. A: Actes du Colloque XIII sur la formation des complexes mésolithiques en Europe, XIII Congr. UISP (Forli 1996 ) Forli: ABACO Edizioni, p. 9-15, 1 fig. Garcia-Argüelles, P. (1990a) Las industrias epipaleolíticas del Sur de Cataluña: antecedentes, desarrollo y evolución hacia nuevas formas neolíticas. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. (Col·lecció de Tesis Microfitxades; 625) Garcia-Argüelles, P. (1990b) «El Filador, Margalef de Montsant (Priorat)». Noticiari del Butlletí Arqueològic de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense. [Tarragona] època V, núm. 12 (1990), p. 137-140. Garcia-Argüelles, P. (1993) «Antecedentes y evolución del Epipaleolítico de las comarcas meridionales de Cataluña». A: Homenatge a M. Tarradell. Barcelona: Curial, 1993, p. 131147, 9 fig. El Filador i la Vall del Montsant

Garcia-Argüelles, P. (1994) «Los pulidores de arenisca del Tardiglaciar y postglaciar de Europa occidental: síntesis y nuevos resultados». Pyrenae [Barcelona] 24, p. 35-52.

70

Garcia-Argüelles, P.; Nadal, J. (1998) «The geometrical sequence of the Filador rock shelter (Catalonia, Spain)». A: Proceedings of the XIII International Congress of the UISPP, vol. 3, section 7, The Mesolithic (Forlì, 1996). Forlì: ABACO Edizioni, 1998, p.49-54, 3 fig. Fullola, J. M.; Garcia-Argüelles, P.; Bergadà, M.M. «Les industries du Pleistocène finale et du début de l’Holocène au N.E. ibérique dans son cadre paléoclimatique (15.000-5.000 BP)». A: Actes del XII Congrés Internacional de la UISPP (Bratislava, 1991). Vol. 2. Bratislava: Inst. Archéologique de l’Academie Slovaque des Sciences, p. 92-98, 3 fig.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 71

Mir, A.; Freixas, A. (1993) «La Font Voltada, un yacimiento de finales del Paleolítico Superior en Montbrió de la Marca (La Conca de Barberà, Tarragona)». Cypsela [Girona], núm. 10, p. 13-21, 7 fig. Fullola, J.M.; Petit M. A.; Bergadà, M. M.; Bartrolí, R. (1998) «Occupation épipaléolithique de la grotte du Parco (Alòs de Balaguer, Catalogne, Espagne)». Proceedings of the XIII International Congress of the UISPP, vol. 2, section 6, Upper Palaeolithic (Forlí 1996). Forlí: ABACO Edizioni, p. 535-542, 4 fig. Allué, E.; Carbonell, E.; Cervera, M. M.; Bermudez de Castro, J. M.; Boj, I.; Esteban, M.; Estirado, R. M.; Fernandez Jalvo, Y.; Gabarró, J. M.; Hortolà, P.; Lorenzo, C.; Miró, J. M.; Ollé, A.; Pastó, I.; Perales, C.; Prats, J. M.; Rodríguez, X. P.; Rosell, J.; Sala, R.; Vallverdú, J.; Vaquero, M.; Vergés, J. M. Picamoixons, un assentament estratègic dels darrers caçadors - recol·lectors. Tarragona: Museu d’Història de la Ciutat de Tarragona i LAUT, 45 p., 25 fig. (Arqueologia d’Intervenció; 1) Fullola, J. M.; Viñas, R.; Garcia-Argüelles, P. (1990) «La plaque en ardoise gravée de l’abri de El Filador (Catalogne, Espagne)». A: Cahiers Ligures de Préhistoire et Protohistoire. Bordighera-Carcassona, 1986, p. 147-156, 3 fig. (Nouvelle Serie; 3) Fullola, J. M. (coord.) de Fullola, J. M.; Bartrolí, R.; Bergadà, M. M.; Doce, R.; Garcia-Argüelles, P.; Nadal, J.; Rodón, T.; Adserias, M. (1990) La Prehistòria del Montsant: exposició didàctica dels resultats d’un projecte de recerca sobre la reconstrucció de la vida de l’home prehistòric a la vall del Montsant. Falset: Centre de Recursos Pedagògics del Priorat i Dept. d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, 77 p., 9 fig., 4 fotos, 1 quadre, glossari i bibl. Garcia-Argüelles, P.; Adserias, M.; Bartrolí, R.; Bergadà, M. M.; Cebrià, A.; Doce, R.; Fullola, J. M.; Nadal, J.; Ribé, G.; Rodón, T.; Viñas, R. «Síntesis de los primeros resultados del programa sobre Epipaleolítico de la Cataluña central y meridional». A: Aragón / litoral mediterráneo. Intercambios culturales durante la Prehistoria. Saragossa: Inst. Fernando el Católico, p. 269-284, 5 fig., 1 taula. Taborin, Y. (1993) «Traces de façonnages et d’usage sur les coquillages perforeés». A: Traces et Fonction. Les gestes retrouvés. Paris, p. 255-267. García-Argüelles, P.; Serrat, D.; Bergadà, M. M. «Las terrazas fluviales del curso medio del río Montsant (Tarragona) y su relación con los asentamientos prehistóricos». A: El Cuaternario en España y Portugal, Actas de la 2ª Reunión del Cuaternario Ibérico (Madrid 1989) Vol. 1. Madrid, p. 493-499. Vilaseca, S. (1949) «Avance al estudio de la Cueva del Filador de Margalef (província de Tarragona)». Archivo Español de Arqueologia [Madrid] núm. 77, p. 347-361, 7 fig. Vilaseca, S. (1953) Las industrias del sílex tarraconenses. Madrid: CSIC, Inst. R. Caro, 526 p. Vilaseca, S. (1968) «Cuatro días en la “cova del Filador” (Margalef)». A: La Préhistoire, problèmes et tendances. Paris: CNRS, p. 476-490, 23 fig. Vilaseca, S. (1973) Reus y su entorno en la Prehistoria. Reus: Rosa, núm. 48 i 49, 2 vol.

Pilar Garcia-Argüelles i Andreu et al.

02. Paleol

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

71

02. Paleol

22/9/07

10:25

Pรกgina 72

22/9/07

10:25

Página 73

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí (Margalef, Priorat) MARIA ADSERIAS RAÜL BARTROLÍ

El jaciment arqueològic de la Balma de l’Auferí va ser localitzat l’any 1990 arran de les prospeccions efectuades amb motiu de la construcció de l’embassament de Margalef de Montsant (Adserias i Bartrolí 1990). Posteriorment, i estructurada en dues fases (1992 i 1994), es va portar a terme l’excavació d’urgència que va posar al descobert una important seqüència arqueològica prehistòrica.1 Amb aquesta nova descoberta a la vall del riu Montsant, s’ampliava el coneixement del poblament prehistòric d’aquesta àrea de la Catalunya meridional; àrea que, atesos els nombrosos jaciments arqueològics que s’hi han localitzat, palesa una intensa ocupació al llarg de la prehistòria. El jaciment es localitza en una balma de vint-i-dos metres de llargada que s’obre al punt on conflueixen el barranc de l’Auferí i el fons de vall del riu Montsant, i a uns trenta metres d’alçada respecte al nivell actual del riu (figures 1, 2 i 3). L’excavació del jaciment es va plantejar en tres sectors per tal d’abastar la seqüència estratigràfica al llarg de tota la balma i poder delimitar així la seva ocupació. D’aquests sectors, però, només dos presentaven un registre estratigràfic en posició primària amb seqüències que posaven de manifest l’existència de dos moments cronoculturals ben diferenciats: d’una banda, el Sector II, al centre-oest de la balma i amb un registre pertanyent al Plistocè final; de l’altra, el Sector III, a l’est de l’abric i amb una seqüència holocènica. Estratigràficament, aquests dos sectors presenten conjunts de nivells diferenciats un de l’altre, i l’únic estrat correlacionable a les dues seqüències és el nivell inferior o de base, que correspon a un nivell de terrassa. A continuació presentem l’estudi d’aquests dos registres localitzats. La seqüència holocènica (Sector III) La seqüència holocènica de l’Auferí ocupa la part est de la balma i presenta els següents nivells i estructures (de dalt a baix) (figura 4): 1. Van participar també en aquesta excavació d’urgència els arqueòlegs Artur Cebrià, Ramiro Doce, David Farell, Annabel Gamarra, Sergi Garcia i Josep M. Miró.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

73

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 74

Figura 1 Situació

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

Nivell I. Nivell superficial. Conté material arqueològic: ceràmica a mà i algunes peces de sílex. Presenta nombroses alteracions postdeposicionals degudes a l’acció de l’aigua que s’escorre des de la cornisa. Nivell II. S’ha identificat al voltant d’una estructura de combustió o llar. Conté restes d’argila cuita. S’hi ha identificat també una segona estructura consistent en un retall de forma ovalada que talla el nivell III subjacent. Nivell III. Arqueològicament es tracta d’un nivell molt ric, tant pel que fa a la ceràmica a mà com pel que fa a la indústria lítica. Nivell IV. Constitueix la base de la seqüència i es correspon al nivell de terrassa esmentat. Arqueològicament és estèril.

74

Una de les troballes destacables i importants de l’excavació d’aquests nivells holocènics ha estat la constatació d’una complexa estructuració de l’espai d’aquests grups que ocuparen la balma. S’ha localitzat un alt nombre d’estructures de diversos tipus, que es poden agrupar en dos grans grups (figures 5 i 6): Estructures de petites dimensions, circulars o pseudocirculars, d’un

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 75

Figura 2 Vista general del jaciment

diàmetre que oscil·la entre 20-30 cm, que interpretem com a forats de pal. Estan retallades en el nivell de terrassa i reblides pel nivell III. Algunes presentaven, a l’interior, alguns còdols i pedres que fan pensar en reforços per aguantar un pal (figures 8 i 9). Estructures de més grans dimensions, circulars o ovalades. Es troben arran de la paret de la balma, retallen el nivell de terrassa i estan envoltades de les estructures més petites anteriors. Una primera interpretació afavoriria la hipòtesi que es tracti d’estructures d’emmagatzemament (figura 7). L’excavació dels diversos nivells ha permès recuperar un important contingent ceràmic, lític i ossi, fet que palesa una intensa ocupació antròpica de l’indret. L’anàlisi de tot aquest material és actualment en fase d’estudi, per la qual cosa les caracteritzacions següents són només una visió general del registre recuperat que ens permet fer una primera aproximació a la cultura material d’aquests grups holocènics de la balma de l’Auferí. Val a dir que també ens centrarem en el material que prové del nivell III, ocupació que ha fornit un major i més significatiu nombre d’elements arqueològics. El conjunt ceràmic recuperat és format per 913 fragments ceràmics que reflecteixen un gran índex de fragmentació i un component baix de formes i decoracions. Es tracta de formes senzilles, recipients hemisfèrics i subesfèrics, amb vasos globulars de vora diferenciada, vasos de parets cilíndriques i vasos amb perfils en S. L’anàlisi mètrica d’aquests recipients els caracteritza majoritàriament com a petits i mitjans, de manera que són molt esporàdics els recipients amb un diàmetre superior a 30 cm. Un fet que també es constata en

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

75

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 76

Figura 3

aquest conjunt és l’existència de forats de reparació en alguns fragments ceràmics decorats. Les decoracions presents es poden agrupar en decoracions senzilles i decoracions complexes. Les primeres es componen de motius impresos no cardials, incisoacanalats i decoracions plàstiques (cordons llisos). Les decoracions complexes combinen els motius incisoacanalats, amb motius impresos i les decoracions plàstiques amb motius incisoacanalats o bé amb motius impresos (digitacions). Aquesta ornamentació se situa majoritàriament a la part superior del vas, sota la vora; els motius presenten una tendència horitzontal, i es documenta alguna sanefa horitzontal i també algun serrell vertical (figures 12 i 13). Percentualment, totes aquestes decoracions es quantifiquen de la manera següent:

Secció del jaciment.

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

Decoracions ceràmiques Impreses no cardials Incisoacanalades Cordons llisos Cordons llisos + incisoacanalades Cordons llisos + impresodigitades Incisoacanalades + impreses

76

1 (2,8%) 5 (14,5%) 4 (11,4%) 7 (20 %) 12 (34,3%) 6 (17.1%)

És també destacable el nombrós conjunt industrial lític l’anàlisi del qual mostra l’existència d’un elevat nombre d’elements laminars i d’un alt percentatge de peces retocades (220 útils). Tipològicament, i a grans trets, els útils que configuren més del 63 % de la indústria retocada són els geomètrics (amb un 35,5 %) (figura 11), les làmines retocades (amb un 22,3 % i caracteritzades per

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 77

Figura 4 Seqüència estratigràfica del sector III

retocs marginals continus i retocs parcials unilaterals) i els perforadors trepants (5,5 %) (figura 10). També és present algun element foliaci. L’observació d’aquesta repartició ens mostra l’existència en el conjunt lític d’un molt elevat índex de geomètrics enfront de les altres categories. En els elements geomètrics dominen clarament els segments sobre els trapezis i triangles, i són també destacables els rectangles allargats (també anomenats tranchants). Tecnològicament, els segments i triangles han estat configurats mitjançant un retoc a doble bisell, mentre que els rectangles es fan amb un retoc abrupte. D’altra banda, cal assenyalar també que en tot el conjunt lític retrobat es documenta una absència gairebé d’elements que reflecteixin els estadis inicials dels processos de talla, per la qual cosa podem dir que majoritàriament correspon a una fase final de la cadena operativa de producció lítica. Els processos de preparació inicial de la matèria es devien fer fora de la balma. Tot aquest registre es complementa amb la troballa d’un exemplar d’indústria òssia, un punxó d’economia i dos objectes d’ornament sobre Dentalium. Respecte a la cronologia del sector holocènic de la balma de l’Auferí, tant les característiques de la indústria lítica (importància del component geomètric, presència de perforadors trepants, etc.), juntament amb les formes i decoracions d’alguns dels vasos ceràmics, ens porten a avançar una primera hipòtesi. Sembla força versemblant atribuir l’ocupació del Sector III a la fase avançada del Neolític antic, altrament dit, assignar-la al període epicardial postcardial amb una cronologia calibrada de mitjan el V mil·lenni. Ara bé, si fem cas d’alguns elements ceràmics com ara els perfils en S i les impressions digitals caldria potser assumir una cronologia més avançada de Neolític recent final (segona meitat del IV mil·lenni cal. BC). (Adserias et al., 1994.)

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

77

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 78

Figura 5 Sector III. Estructures excavades al nivell de la terrassa.

La seqüència Plistocènica (Sector II) Aquest sector es troba situat al centre de la balma i és el que ha proporcionat una major potència sedimentària. Hi hem distingit un total de 5 nivells estratigràfics (de dalt a baix) (figures 14 i 15):

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

Nivell I. Constitueix la part superficial de la seqüència. Incorpora materials arqueològics arrencats de nivells subjacents a causa de l’acció antròpica de conreu subactual. Nivell II. Localitzat només sota balma, en els quadres més propers a la paret. En la zona de contacte amb el nivell inferior incorpora materials arqueològics. Nivell IIIa. La seva gènesi s’atribueix a una alteració del nivell IIIb. Nivell IIIb. Es tracta del nivell més continu i arqueològicament és molt ric. Nivell IV. Nivell que incorpora material arqueològic a la zona de contacte amb el nivell superior, probablement procedent d’aquest. Nivell V. Nivell de terrassa. Es correlaciona amb el nivell IV del Sector III.

78

Tant l’estudi dels materials recuperats com les observacions fetes durant el procés d’excavació ens porten a pensar que ens trobem davant un únic nivell arqueològic representat pel nivell IIIb. Els materials recuperats en el nivell IV devien formar la base del nivell anterior. En canvi, els materials recuperats en els nivells I, II i IIIa deuen procedir de diferents graus d’erosió de IIIb i, per tant, possiblement es tracta de materials en posició secundària.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 79

Figura 6 Sector III. Estructures excavades al nivell de terrassa. Figura 7 Sector III. Estructura circular excavada al nivell de terrassa. Figura 8 Sector III. Forat de pal abans d'excavar.

Quant al material arqueològic, bàsicament s’han recuperat elements lítics. Les restes òssies trobades han estat molt poques i en molt mal estat, fet que respon —com s’ha pogut també comprovar en altres jaciments plistocènics

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

79

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 80

excavats de la zona— a una pèssima conservació motivada per la composició sedimentària. No s’ha localitzat cap estructura antròpica. El conjunt lític recuperat és format per gairebé vint mil peces i a continuació presentem l’estudi elaborat a partir d’aproximadament el 50 % del total. Dins aquest conjunt de materials analitzats hem constatat que el 3,24 % són peces retocades i que un 0,82 % correspon a la categoria de nuclis. El total de peces retocades recuperades, 316 elements, correspon a 328 tipus primaris. Aquests darrers es divideixen en 305 monotips, 10 peces dobles i una peça triple. El mode de retoc d’aquestes peces es reparteix de la manera següent: el retoc simple és el més representat, amb un 56,71 % del total de peces retocades. El segueixen el retoc abrupte, amb un 42,07 %, i el cop de burí, amb un 1,22 %. La repartició per tipus primaris és la següent (figures 16 i 17):

Figura 9 Sector III. Forat de pal excavat. Figura 10 Sector III. Material lític del sector III: perforadors trepants. Figura 11 Sector III. Material lític del sector III: rectangles, trapezis i

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

triangle.

80

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

Retoc simple Gratadors Rascadores Denticulats Puntes

41.93% 30.11% 27.42% 0.54%

Retoc abrupte Làmines dors Puntes dors Bipuntes dors Truncadures Abruptes indif.

47.10% 42.03% 2.90% 1.45% 6.52%

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 81

Figura 12 Material ceràmic del sector III.

També s’ha recuperat un total de 80 nuclis (figura 18), i de l’estudi es desprèn que l’explotació desenvolupada a l’hora de crear el conjunt lític és majoritàriament longitudinal. Òbviament, aquesta constatació ens mostra una total especialització cap a una talla de suports laminars. La configuració de la talla en aquests nuclis es distribueix de la manera següent: Configuració de la talla Unipolar 68,8% Bipolar 25,9% Multipolar 5,1% Quant a l’ocupació d’aquest Sector II de la balma de l’Auferí, i després d’aquesta primera anàlisi que hem desenvolupat, creiem que podem fer una bona aproximació al coneixement dels grups caçadors recol·lectors que ocuparen la balma. D’entrada, podem afirmar que per la gran quantitat de registre arqueològic material que hem recuperat, aquest indret hauria estat ocupat de forma intensiva per l’home paleolític i que podria constituir un campament base a partir del qual es devia explotar l’entorn. Pel que fa als sistemes tècnics de producció lítica d’aquestes comunitats, podem parlar del fet que en el jaciment hem documentat els diversos estadis que conformen la cadena operativa de producció. En el primer d’aquests estadis, és a dir, en el del proveïment de primera matèria, cal esmentar que aquests grups exploten directament els recursos lítics de l’entorn immediat. En el terme d’Ulldemolins, a pocs quilòmetres del jaciment, es troba una zona amb grans afloraments silicis. Aquests afloraments són erosionats pel curs del riu Montsant, les aigües del qual incorporen una nombrosa quantitat de nòduls de sílex que són transportats i dipositats en les terrasses que aquest riu ha format al llarg del seu recorregut. A l’àrea que envolta l’Auferí es localitzen algunes d’aquestes terrasses, fet que ens fa pensar que els ocupants d’aquesta balma es proveïen fonamentalment en aquestes fonts secundàries. Una

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

81

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 82

Figura 13 Material ceràmic

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

del sector III.

82

evidència d’aquest aspecte és el resultat de l’anàlisi del caràcter cortical del material lític recuperat: en una gran majoria de casos hem pogut comprovar que es tracta de còrtex secundaris, la qual cosa implica que els nòduls de sílex s’han trencat durant el transport fluvial i han adquirit pàtines. És després de la seva deposició fluvial que l’home els recull com a primera matèria per a l’elaboració dels seus estris. Aquesta nombrosa presència de peces amb còrtex també ens permet apuntar que aquests grups aporten aquesta primera matèria al jaciment sense un primer treball de desbastament o decorticació. Creiem que

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 83

Figura 14 Perfil estratigràfic del sector II.

aquest aspecte és determinat per la proximitat d’aquests afloraments secundaris al lloc d’hàbitat. Quant a la metodologia o tècnica de talla emprada per a l’elaboració del conjunt industrial lític, cal esmentar que han desenvolupat un sistema de producció laminar. Ara bé, tècnicament no trobem un desenvolupament gaire acurat d’aquesta tècnica, sinó que en la majoria de casos la talla de suports laminars es determina per la morfologia dels blocs de primera matèria triats, amb l’explotació de l’eix més llarg del volum. Els nuclis, en general, no presenten una explotació total, sinó que moltes vegades són abandonats abans d’esgotar les seves possibilitats. En algun cas hem pogut comprovar que la causa del seu abandonament és la necessitat de reconfigurar el volum de talla. Molt possiblement això s’explicaria per la gran quantitat de primera matèria disponible. Tant globalment com pel que fa al material configurat mitjançant el retoc, una primera anàlisi ens permet comprovar una gran similitud amb el conjunt industrial d’un altre dels jaciments localitzats en aquesta àrea, l’excavació del qual ha estat duta a terme en aquests darrers anys pel nostre equip de treball, dirigit pel Dr. J. M. Fullola, des de la Universitat de Barcelona: ens referim concretament a la balma dels Colls. Els resultats dels estudis tipològics mostren un gran paral·lelisme quant a la composició i la distribució dels diversos tipus i modes de retoc en ambdues sèries. Morfomètricament també es veu aquesta similitud en la configuració d’alguns dels tipus primaris que componen els dos conjunts lítics. A més, aquesta semblança no sols es fa evident en la configuració industrial, sinó que també l’observem en el caràcter general de l’ocupació: el mateix patró d’assentament, la mateixa importància quantitativa

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

83

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 84

Figura 15 Seqüencia estratigràfica del

i qualitativa del material lític del registre arqueològic, etc. Davant aquestes consideracions, i si tenim en compte que el jaciment de l’abric dels Colls ha estat datat en 13.000 ± 1.000 BP per termoluminescència (Fullola et al., 1993) i 10.950 ± 120 i 10.050 ± 85 BP per radiocarboni (Bergadà, Adserias, Fullola, en premsa), es pot apuntar que l’ocupació plistocènica de la Balma de l’Auferí correspondria a aquest mateix moment cronocultural del Paleolític Superior final o de transició cap a una primera fase dels grups de caçadors recol·lectors que es desenvoluparan durant l’Epipaleolític Microlaminar (Adserias et al., 1994).

sector II

Valoració final

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

La Balma de l’Auferí és un dels jaciments importants del patrimoni arqueològic de les terres meridionals de Catalunya. El registre arqueològic documentat, molt destacable tant quantitativament com qualitativament, fa que l’Auferí hagi esdevingut un jaciment amb una aportació destacada per al coneixement del poblament d’aquestes àrees pels darrers grups de caçadors recol·lectors i la seva transició cap a les economies de producció. Paleoecològicament, i a partir dels estudis pol·línics fets, tant les mostres que pertanyen als nivells paleolítics finals com a les del nivell holocènic mostren l’existència en aquesta zona d’un estadi de bosc obert, amb presència de Pinus, Juniperus i Quercus ilex, amb també vegetació típica de zona de ribera, directament relacionada amb la propera presència del riu Montsant a la balma de l’Auferí. La diferència més significativa amb relació als nivells paleolítics i els holocènics és la presència, en aquests nivells ceràmics, d’espècies herbàcies (tipus cerealia) relacionades directament amb una activitat productiva agrícola. L’existència d’aquests pòl·lens relacionats amb el conreu, però, no creiem que hagin de fer pensar en l’existència de grans explotacions agrícoles

84

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 85

Figura 16 Material lític del sector II: gratadors. Figura 17 Material lític del sector II: elements de dors rebaixat. Figura 18

a l’àrea del jaciment —de fet, la configuració del relleu d’aquesta àrea no ho permet—; en tot cas es podria pensar en petites àrees productives lligades molt possiblement a una subsistència en la qual, potser, el paper de la ramaderia tindria un paper més important. I diem això perquè, atesa la configuració geogràfica d’aquesta àrea, l’explotació de bestiar és l’activitat productiva potencialment més rendible. Un fet que podria avalar també aquesta hipòtesi seria que el jaciment es troba en un barranc (el de l’Auferí) que ha estat utilitzat com a via de pas cap a altres àrees del Montsant.2 L’estudi de la fauna3 recuperada ens mostra per als nivells paleolítics una economia de subsistència basada en grans animals, principalment petits bòvids que hem de suposar que es tracta de cabres salvatges ja que és l’única espècie d’aquest grup representada entre els elements clarament determinats, amb presència testimonial de cérvol. Pel que fa als nivells holocènics es demostra, també, una economia de subsistència basada de forma important en el ramat domèstic. Els ovicaprins devien tenir el paper principal, en part a causa de les característiques geogràfiques on se situa el jaciment, zona de muntanya pobra en pastures, i també pel fet que els volums de biomassa distribuïts en un nombre gran d’individus permeten una gestió millor dels recursos que si

Material lític del sector II. Nuclis.

2. Estudi palinològic fet per Francesc Burjachs. 3. Estudi de la fauna fet per Jordi Nadal.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Maria Adserias i Raül Bartrolí

02. Paleol

85

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 86

aquesta es concentra en pocs individus. Pel fet que es tracta d’individus adults suposem que devien ser explotats també per aprofitar recursos en vida de l’animal (llet, llana, sang). És també destacable el fet que per primera vegada s’ha localitzat estratigràficament en aquesta àrea del sud interior de Catalunya un conjunt arqueològic pertanyent a la Prehistòria Recent, conjunt estratificat, la cultura material del qual permetrà resituar cronoculturalment molts dels materials d’altres jaciments d’aquestes àrees que provenen o d’excavacions antigues o de tallers de superfície (amb la problemàtica que aquests comporten). La cultura material recuperada, tant la del nivell del Plistocè Final com la dels nivells holocènics, té un caire bastant excepcional i ha permès la caracterització tecnocultural d’aquestes comunitats que vivien i explotaven aquest medi muntanyenc de la vall del Montsant. octubre de 1999 Bibliografia Adserias, M.; Bartrolí, R. (1990) Memòria de la prospecció d’urgència realitzada a l’àrea de l’embassament de Margalef de Montsant, Ulldemolins i la Morera del Montsant (Priorat, Tarragona). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Inèdit. Adserias, M.; Batrolí, R.; Doce, R.; Gamarra, A.; Farell, D.; Garcia, S. (1993) Balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat). Memòria de l’excavació arqueològica d’urgència de 1992. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Inèdit. Adserias, M.; Bartolí, R.; Cebrià, A.; Farell, D.; Gamarra, A.; Miró, J. M. (1994) «La balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat): un nou assentament prehistòric a la vall del Monsant». A: Tribuna d’Arqueologia 1994-1995. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 39-50. Bartrolí, R.; Adserias, M.; Cebrià, A.; Farell, D.; Gamarra, A.; Miró, J. M. (1994) Informe de l’excavació arqueològica d’urgència de 1994 (2ona fase) a la balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. [Inèdit] Bergadà, M.; Adserias, M.; Fullola, J. M. (en premsa) «Abric dels Colls (Margalef de Montsant, Priorat)». A: Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1990-1992. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

L’ocupació prehistòrica de la Balma de l’Auferí

Fullola, J. M.; Bartrolí, R.; Bergadà, M.; Doce, R.; Garcia-Argüelles, P.; Nadal, J.; Rodon, T.; Adserias, M.; Cebrià, A. (1993) «Nuevas aportaciones al conocimiento del Paleolítico superior en las comarcas meridionales y occidentales de Cataluña». A: Fumanal i Bernabeu [ed.] Estudios sobre Cuaternario. València: Universitat de València, p. 239247.

86

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 87

La Cova de la Font Major (l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà) MARGARIDA GENERA ANTONI CARRERAS

La Cova de la Font Major es troba situada a la població de l’Espluga de Francolí, en un pas natural de comunicació entre la costa i l’interior, a uns 45 quilòmetres de Tarragona. Aquesta situació ha conferit a la cavitat una localització estratègica que de ben segur ha atret l’home des de temps pretèrits. La seva extensió, il·luminada en el seu interior per la llum natural que li proporcionen dues grans obertures exteriors, temperada, prop del corrent fluvial i de terrenys fèrtils, ha esdevingut un element natural insòlit i adient per a les necessitats de l’ésser humà en el decurs dels temps, al qual l’ocupà desde l’època paleolítica fins a l’actual. Avui l’entrada es troba al nord de la vila, a uns 50 m del naixement del riu Francolí i de la Font Major, que ha donat el nom a aquesta cavitat. Els 3.600 m de galeries explorades, han convertit aquesta cavitat en una de les 7 coves més llargues del món i un dels millors exemples de carstificació en conglomerats que tenim a Catalunya, per on circula el riu subterrani que travessa el mateix nucli urbà. Aquestes particularitats han fet de la cavitat un indret de notable interès geològic de les nostres contrades. L’entrada a la Cova de la Font Major fou oberta l’any 1956. Tanmateix, la perforació de pous dins el nucli urbà havia fet pressuposar l’existència de cavitats i llacs subterranis més o menys grans, segons la imaginació popular, que s’estenien per sota la vila. Des de l’any 1994 és oberta al públic i ofereix una gran diversitat d’atractius: el pròpiament geològic, l’espeleològic, el geogràfic, etc. i també el de caire històric i arqueològic. En el decurs d’aquests 5 anys ha estat visitada per 267.300 persones. Constitueix, doncs, un petit centre dinamitzador d’activitats culturals a la comarca de la Conca de Barberà i també una font de recursos econòmics arran de la creació de diversos llocs de treball, principalment, per als joves de la mateixa localitat. L’octubre del 1993, a conseqüència dels treballs d’adequació de la galeria principal, van aparèixer unes restes paleontològiques que podien ser l’indici de la presència humana en aquell indret ja en època paleolítica. Això

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Antoni Carreras

02. Paleol

87

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 88

va implicar una intervenció d’urgència feta el mateix any. D’altra banda, la recuperació de noves galeries, recentment adquirides per l’Ajuntament, han requerit una sèrie d’actuacions que s’han anat fent en el decurs dels anys següents, els resultats de les quals exposem en aquesta comunicació. Treballs i resultats

La Cova de la Font Major

Els primers indicis d’ocupació en època quaternària van ser localitzats el 1993 durant els treballs de museïtzació de la cova. A uns 100 metres de l’entrada, al costat de la paret est, aparegueren un conjunt de restes faunístiques associades a un còdol de quars amb aparença de treball humà, que hauria pogut ser el resultat d’una aportació antròpica, en tractar-se d’un element forà a la cavitat. En una primera classificació del material es van identificar: Rhinicerotidae: total de 3 peces dentàries, que possiblement pertanyien a tres individus adults. Per les seves característiques es pot situar dins la variabilitat de Dicerorhinus mercki (Stephanorhinus hemitoechus). Equidae: 1 individu. Posteriorment han aparegut altres peces dentàries que demostren l’existència d’altres individus, corresponents a la subespècie d’Equus caballus. Hienidae: total de dues peces dentàries. Pel diferent grau de desgast poden correspondre a dos individus diferents de Crocuta spelea. Cervidae: almenys dos individus. Es tracta d’un conjunt de peces dentàries, algunes de Cervus elaphus. S’ha pogut determinar que el conjunt correspon a una associació faunística pròpia del Plistocè Mitjà, començaments del superior. Concretament a Catalunya es troben alguns conjunts en certa manera equiparables a aquest: a les coves del Toll i les Toixoneres de Moià, a la Pedra Dreta, a Sant Julià de Ramis, a les coves dels Ermitons a Sales de Llierca, a Mollet, i, en part, a la

88

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 89

cova del Gegant de Sitges, al Garraf, sempre en un context atribuït als primers estadis de la glaciació Würm, gairebé sempre relacionats amb indústries mosterianes. Malgrat tot, caldrà una datació més exhaustiva per situar el conjunt dins el seu context cronocultural més precís. Seguint els objectius abans assenyalats, en el decurs de la campanya de l’any 1997, que es va portar a terme durant alguns dies del mes de setembre i octubre, vam procedir a l’extracció d’una sèrie de mostres en la cavitat principal, per tal de reunir suficients dades que ens permetessin elaborar un projecte d’investigació més ampli en aquest jaciment, sobretot pel que fa a l’estudi cronostratigràfic. Aleshores es van recollir 2 sacs de sediments en una sèrie de punts prèviament seleccionats. Resultats dels mostreigs Punt 1 (P1) Situació: entrada de la cavitat Descripció: es tracta d’una espècie de bretxa normalment poc cimentada que conté còdols calcaris, restes de carbó, fragments de gasteròpodes i moltes restes òssies, principalment de Lagomorpha, ben representats per dues mandíbules, que probablement pertanyin a l’espècie Oryctolagus cuniculus. Alguns dels ossos són de color negre com si haguessin passat pel foc. En aquest mateix nivell, observem la presència de ceràmica i sílex.

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Antoni Carreras

02. Paleol

89

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 90

Punt 10 (P10) Situació: entrada de la cavitat. Descripció: es tracta d’argiles ben laminades. Des del punt de vista paleontològic, és molt pobre. S’han localitzat restes de peixos. Punt 22 (P22) Situació: sala 2 Descripció: es tracta de sorres molt fines que representen laminació paral·lela i que evidencien una sedimentació fluvial de règim de baixa energia. Paleontològicament és molt pobre. Només s’ha localitzat un resquill d’os, de moment no determinable. Punt 29 (P29) Situació: sala 2 Descripció: es tracta de sorres molt fines que representen laminació paral·lela i que evidencien una sedimentació fluvial de règim de baixa energia. Aquest nivell ha proporcionat moltes restes de fauna de quiròpters, les quals de moment només s’han pogut classificar com a Chiroptera indeter. Tal com estava previst l’estudi paleontològic ha estat realitzat pel doctor Jordi Agustí i per Manel Llenas de l’Institut Paleontològic Dr. Miquel Crusafont de Sabadell. Paral·lelament a aquesta recerca, conjuntament amb el doctor Ramon Julià, de l’Institut d’Investigacions Geològiques Jaume Almera del CSIC, vam localitzar els punts més idonis per procedir a l’extracció de diferents mostres, amb l’objectiu d’obtenir datacions absolutes per mitjà del mètode del radiocarboni. Adequació i rehabilitació del conjunt i projecte de futur

La Cova de la Font Major

Atesa la importància geològica i arqueològica de la cavitat, l’any 1994 s’habilità la cova per fer conèixer aquestes dues vessants d’una forma planera i didàctica —amb els textos mínims necessaris—, mitjançant dibuixos, diapositives il·luminades de gran format, reproduccions, reconstrucció hipotètica d’un hàbitat neolític i experimentacions. El projecte es mantingué fidel a tres postulats inicials: científic, didàctic i planer. Un primer recorregut es dedicà a explicar «la petjada de l’ésser humà» en la cavitat durant la Prehistòria: el Neolític, l’Edat del Bronze i la Cultura Ibèrica, moments en què es tenia constància del fet que la cova havia estat ocupada. Un segon tram, es dedicà a la «formació geològica», és a dir, a l’aspecte geològic per excel·lència. Aquest segon recorregut està estructurat en tres blocs d’informació: una introducció (el plànol, el descobriment...), la formació de la cavitat i la descripció de les seves galeries fins ara conegudes.

90

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:25

Página 91

Aquest projecte, preparat pel Centre d’Estudis Locals de l’Espluga de Francolí, fou patrocinat en part pel Departament de Cultura de la Generalitat, per la Diputació de Tarragona, i per l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí. Des de llavors ençà, la Cova de la Font Major ha estat visitada per 267.217 persones, que es distribueixen (dades del 31/8/99. TAM 99 estimat: 46.061) de la manera següent: 1994 53.524

1995 4.942

1996 40.864

1997 48.621

1998 44.955

1999 34.311

La mitjana de visitants anuals es xifra en unes 46.500 persones, de les quals bona part la conformen alumnes d’arreu de Catalunya (16.000 anuals). Amb aquests resultats encoratjadors i la difusió del patrimoni cultural aconseguida, s’ha iniciat el projecte d’habilitació d’una nova cavitat que hi ha al costat mateix de la cova de la Font Major, la Cova de la Vil·la, destinada al paleolític, segons les restes faunístiques aparegudes i les característiques morfològiques de la indústria trobada en els nivells més antics de punts molt concrets amb resta de sediments conservats en aquesta cavitat. Amb els mateixos criteris expositius assenyalats, la temàtica versarà sobre el quaternari, l’entorn dels primers pobladors, el procés d’hominització, l’activitat humana, els hàbitats, l’evolució tecnològica, els vestigis trobats a la Cova de la Font Major i una representació hipotètica d’un assentament neandertalià. D’aquesta manera, el recorregut visitable es veurà acrescut considerablement, a la vegada que s’oferirà una visió completa de la Prehistòria, tot intentant sensibilitzar el visitant sobre la necessitat de respectar, conservar i protegir el patrimoni arqueològic i geològic pels seus valors històrics culturals i patrimonials. Bibliografia Adserias, M. (1988) «Estat de la qüestió de la prehistòria a les comarques tarragonines». A: Acta Arqueològica de Tarragona. Tarragona: Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Vol. I, 1987-88, p. 7-11. Almagro Basch, M. (1960) «Cueva de Font Major». A: Inventaria Arqueologica. Madrid: Instituto Español de Prehistoria, fasc. 5. Almagro Basch, M. (1980) Inventaria Archeologica. España. Bosch I Gimpera, P. (1919) Prehistoria catalana. Barcelona, p. 135. Canal, J.; Carbonell, E. (1989) Catalunya paleolítica. Girona: Patronat Francesc Eiximenis. Carreras i Casanovas, A. (1989) «La Cova de la Font Major, una porta oberta al passat». El Francolí [L’Espluga de Francolí] núm. 60, p. 38-40. Carreras i Casanovas, A. (1994) «Importants restes arqueològiques a la Cova de la Font Major». El Francolí [L’Espluga de Francolí] núm. 116, p. 8-10. Carreras i Casanovas, A. (en premsa) La Cova de la Font Major. Carreras i Casanovas, A. (en premsa) Història de l’Espluga de Francolí. L’Espluga de Francolí.

Margarida Genera i Antoni Carreras

02. Paleol

Diloli, J.; Bea, D. (1995) «Enterraments de l’Edat del Bronze a les comarques meridionals de

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

91

02. Paleol

22/9/07

10:25

Página 92

Catalunya: un estat de la qüestió. L’arqueologia de la mort. El món funerari a l’antiguitat a la Catalunya meridional». Citerior. Revista d’arqueologia i ciència de l’antiguitat, núm. 1, p. 33-50 Espelt i Poblet, C. (1977) «La Cova de la Font Major (I i II)». Clam [L’Espluga de Francolí], núm. 3 i 4. Genera i Monells, M. (1995) «Dades sobre el Plistocè a Catalunya: La Balma de la Font Major, l’Espluga de Francolí, (Conca de Barberà)». A: X Col·loqui Internacional d’Arqueologia. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 189-193. Llongueras i Campañà, M. (1981) «Aproximació als antecedents de la indústria lítica del Neolític Antic català». A: El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat. Abadia de Montserrat, p. 30. Marcet i Barbé, R. (1981) «El Neolític Antic (Cardial-Epicardial) a Catalunya». A: El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat. Abadia de Montserratp p. 21. Marcet i Barbé, R. (1983) «Els primers pagesos I». El Francolí [L’Espluga de Francolí], núm. 13, pàg. 16. Marcet i Barbé, R. (1984) «Els primers pagesos II. Fase d’una gran invenció tecnològica». El Francolí [L’Espluga de Francolí], núm 13, p. 16. Miró i Miró, J. M. (1988) El Neolític Antic a la Conca de Barberà. Tesi de Llicenciatura dirigida per la Dra. Ma. Àngels del Rincón Martínez. Departament de Prehistòria. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona. Miró i Miró, J. M. (1989) «El Neolític a la Conca de Barberà. La Cova de la Font Major». A: Ponències i Comunicacions de la XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya. Vol. I. V. Valls-Vila-Rodona, P. 219-234. Miró i Miró, J. M. (1996) «Continuidad o ruptura entre los tecnocomplejos líticos del VI al V milenio BC. Contribución de las indústrias líticas del V milenio BC de la Catalunya meridional» A: I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Formació i implantació de les comunitats agrícoles. Rubricatum. Vol. I. Gavà, p. 141-143. Rauret, A. M. (1962) «Consideraciones sobre los hallazgos ibero-romanos en la Font Major». VII CAN. Barcelona, 1960, Zaragoza, p. 251-254. Tarradell, M. (1973) «Cuevas sagradas o cuevas santuario: un aspecto poco valorado de la religión ibérica». A: Memoria de l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona. P. 25 i s. Vilaseca, S. (1929-1932) «Troballes a la Granja Mitjana». A: Boletín de la Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, núm. 42. Vilaseca, S. (1959) «Notícia de hallazgos de objetos de bronce en la cueva de la Font Major (Espluga de Francolí)». Ampurias [Barcelona] Vol. XXI, p. 266-273. Vilaseca, S. (1959) Nuevos yacimientos tarraconenses de cerámica acanalada. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses, Ramon Berenguer IV, p. 49-54. Vilaseca, S. (1965) «La cerámica de factura tosca de la cueva de la Font Major (Espluga de Francolí, provincia de Tarragona)». VIII CAN. Sevilla-Málaga, 1963. Zaragoza. Vilaseca, S. (1969) «La cueva de la Font Major». Trabajos de Prehistoria. [Madrid] Vol. XXVI, p. 117-202.

La Cova de la Font Major

Vilaseca, S. (1973) Reus y su entorno en la Prehistória. Reus: Asociación de Estudios Reusenses, p. 93, 134, 174, 248.

92

1. Investigadors col·laboradors: Antoni Carreras, historiador. Ramon Julià, geòleg, Institut Jaume Almera CSIC. Jordi Agustí, paleontòleg, Institut de Paleontologia Miquel Crusafont. Manuel Llenas, geòleg. Sílvia Albadalejo, geòloga. Treballs de topografia:

Ramon Rosich i Trullols Lluís Sant, Servei d’Arqueologia. Pilar Camp, Servei d’Arqueologia.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:26

Página 93

L’estructura funerària S.9, necròpolis del Barranc de Fabra (Amposta, Montsià) TONI FORCADELL VERICAT M. MAR VILLALBÍ PRADES

Localització i característiques del jaciment La sepultura 9 de la necròpolis del Barranc de Fabra es troba a la regió del curs inferior de l’Ebre, al seu marge dret, prop de la seva desembocadura i dins del terme municipal d’Amposta (Montsià), població que es troba a uns dos quilòmetres al nord-oest. Se situa a la part alta de la vessant est d’un petit barranc que rep indistintament el nom de Fabra i de Suriaca. Es tracta d’un afluent de l’Ebre, situat a la primera terrassa o promontori de la Càrrova. Geològicament, aquest promontori es caracteritza per la presència de tres tipus de materials (Arasa, 1993): — un sòcol mesozoic amb materials carbonatats de Cretaci mitjà que aflora de forma discontínua en alguns dels seus punts (la Càrrova o Costa de Santa Fe), i que també es troba a les contigües serres de Godall i Montsià. — uns materials poligènics, la seva litologia es compon de còdols molt rodats, de quarsites, lidites, granits alterats i de còdols carbonatats del Trias, Juràssic i Cretaci, les seves potències són variables. Les estructures sedimentàries més corrents són les graves massives, els bancs sorrencs, grans acumulacions de sorres llimoses i argiloses, juntament amb carbonats lacustres. — els materials superiors, monogènics, dels cons al·luvials, desenvolupats a partir dels relleus mesozoics. Aquest sistema de cons al·luvials està caracteritzat per conglomerats calcaris que no solen presentar una cimentació contínua, i que alternen amb nivells arenoargilosos. Tot el conjunt presenta, d’una manera més o menys contínua, una crosta calcària d’estructura laminar, que en diferents llocs pot sobrepassar el metre d’espessor. El Barranc de Fabra es caracteritza pels processos erosius que hi dominen, amb una escassa potència del sòl, per damunt de materials argilosos i de materials «calitxificats» (tapàs o taperot) subjacents. La vessant est del barranc es troba actualment margenada per conreus de secà abandonats: oliveres, garrofers i algun ametller, amb esglaons petits

J

O R N A D E S

D

A R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

93

03. Neol

22/9/07

10:26

Página 94

Figures 1, 2, 3 i 4

d’uns 4 a 5 metres d’amplada a causa del pendent. Cal assenyalar que el barranc es troba totalment desfigurat i tallat per la construcció i el pas de diferents vies de comunicació: variant de la carretera TV 3443, variant línia fèrria Barcelona-València i per l’autopista A-7 Barcelona-València.

Fotos realitzades pel mateix afeccionat durant el procés d’espoliació de la tomba.

Intervencions anteriors

La necròpolis del Barranc de Fabra

La primera intervenció arqueològica feta en aquest barranc correspon a V. Balldellou (1971). Es tractava d’una excavació d’urgència i salvament d’unes sepultures causada, en primer lloc, per uns treballs agrícoles i, en segon lloc, per les excavacions fetes pels aficionats del grup d’Amposta (ja havien excavat 4 sepultures). V. Balldellou dóna notícia de 8 sepultures, de la S.1 fins a la S.8 (4 excavades per ell i 4 trobades obertes), i en descriu 4 tipologies: T.1 (S.1). Tomba formada per 4 lloses de mida desigual que formen un semicercle, tres de les lloses es trobaven inclinades cap endavant (a ponent). Les mesures en cm de les lloses de nord a sud eren les següents: 1: 50 x 55; 2: 67 x 50; 3: 50 x 68; 4: 58 x 45. El seu gruix era bastant uniforme, d’una mitjana de 10 cm. L’aixovar estava format per denes de collar de Dentalia, una dena de Pecten i un vas de ceràmica a mà de «forma de botella de cuerpo esférico, base redondeada i cuello regular ligeramente exvasado». Amb dues nanses perforades i decoració incisa.

94

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:26

Página 95

T.2 (S.2) Formada per una llosa de 45 x 140 cm i 4 de més petites. Es trobava clavada verticalment i orientada de nord a sud. No va aparèixer cap resta material, exceptuant unes restes d’ossos polsinats. T.3 (S.3) Constituïda per una sola llosa de 63 x 78 cm i inclinada cap a l’oest. Hi va aparèixer una peça de sílex de forma ametllada amb retocs. T.4 (S.6) Sepultura espoliada. Formada per una filera de lloses de nordoest a sud-oest i tancada en el seu extrem meridional per una altra llosa col·locada transversalment. Les mesures en cm són, de nord a sud 64 x 30; 76 x 15; 85 x 15; 90 x 29 i 60 x 25. L’aixovar el formava un collar de 1.500 denes de petxina de 10-11 mm i dos de mida més gran, de 20 mm de diàmetre, de calcària; un fragment informe de calcària i dos braçalets de Pecten, un d’ells format per tres fragments amb una perforació en cada extrem per ser units. Les altres sepultures no descrites tipològicament són: S.4 Estructura alterada per l’arrel d’un garrofer, estava formada per tres lloses de 40 x 45; 33 x 20 i 20 x 17 cm. Hi ha diverses denes de petxina de diferent diàmetre i una de 7 mm feta amb pedra verda, «posiblemente de calaita». S.5 Sepultura espoliada, solament s’hi van poder recuperar dues peces de sílex molt patinades. S.7 Espoliada, s’hi han trobat 36 denes de petxina i restes d’altres 5. S.8 Espoliada, hi van aparèixer 58 denes de petxina i dues denes de pedra calcària de forma cilíndrica. V. Balldellou situa cronològicament les sepultures dins del Neolític, en una fase anterior a la cultura dels sepulcres de fossa, sense precisar una cronologia absoluta per falta de documents clars. Quant al vas de ceràmica de la S.1 el relaciona, certament, amb les ceràmiques impreses del Neolític Antic. La segona intervenció arqueològica al barranc es va fer a finals del 1989 i el 1990 i es va documentar un poblat a l’aire lliure que ocupa una àrea d’uns 1.000 m2 amb estructures d’hàbitat amb pedra i troncs d’arbre carbonitzats i restes materials: material de mòlta i trituració, material ceràmic, material lític i material malacològic (Bosch, Forcadell i Villalbí, 1993). El poblat se situa a la capçalera del barranc a uns 100-150 metres al sud-oest de la sepultura excavada i a una cota més inferior (34-38 m sobre el nivell del mar). Els responsables de l’excavació situen cronològicament el poblat en el Neolític Antic Postcardial. Concretament, la datació radiocarbònica, a partir d’una mostra de carbó, proporcionà una datació de 3930 ± 110 BC (Bosch, 1993). Cal destacar que durant aquesta excavació d’urgència es van poder recuperar superficialment algunes restes antropològiques (Mercadal, 1993) associades a uns fragments de ceràmica així com denes de collar de petxina que procedien d’altres sepulcres malmesos pels treballs agrícoles.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

95

03. Neol

22/9/07

10:26

Página 96

Desenvolupament dels treballs El Museu del Montsià s’assabentà, a mitjan mes d’abril de 1993, de l’espoliació d’una sepultura al Barranc de Fabra per part de Rigoberto González, afeccionat de la comarca del Montsià (figures 1 a 4). Informat el Servei d’Arqueologia, encarregà una excavació d’urgència per recuperar la possible troballa d’alguna resta material i per documentar la forma i estructura de la sepultura, abans de la seva total destrucció per part d’altres afeccionats. Els treballs arqueològics es van dur a terme entre els dies 10 i 16 de maig de 1993. Quan hi vam arribar, la tomba es trobava totalment buida i envoltada per munts de terra i lloses de pedra. Al seu interior també hi havia diferents lloses; una llosa de grans dimensions, que formava part de la coberta, estava col·locada verticalment, creiem que per afeccionat per poder buidar la tomba amb més facilitat. En primer lloc es féu el garbellat dels munts de terra i la neteja de l’interior de la fossa, en què solament aparegueren un fragment d’os d’origen animal, un fragment de ceràmica a mà i una dena de petxina. Seguidament (figures 5 i 6) s’obrí una cala al voltant de la sepultura de 4 per 5 metres per poder aconseguir l’estratigrafia de la terrassa margenada (té uns 4,5 metres d’amplada), així com la troballa d’alguna resta tant material com estructural associada a la sepultura. Es van fer plantes, alçats i seccions abans de l’inici i un cop finalitzats els treballs (figures 7 i 8). En finalitzar aquests treballs intentàrem una reconstrucció (hipotètica) de l’estructura sepulcral a partir de les lloses alterades i tretes per l’afeccionat, per tal de reconèixer i documentar la forma originària del conjunt de la sepultura (figures 9 i 10). Per últim s’omplí la fossa i la cala amb els sediments trets durant els treballs per consolidar l’estructura. Componien l’equip que va fer els treballs d’excavació Toni Forcadell, arqueòleg contractat pel Servei d’Arqueologia; Josep Bosch i Mar Villalbí, arqueòlegs conservadors dels Museus de Gavà i del Montsià, respectivament; i Josep Valdeperez i Joan Ramon Coma, auxiliars del Museu del Montsià. Resultats dels treballs

La necròpolis del Barranc de Fabra

Estratigrafia Únicament s’han delimitat dos estrats: Estrat superficial: Nivell de terra orgànica de color marró fosc que correspon als nivells afectats per la pràctica agrícola. Té una potència variable a causa del pendent del subsòl i de l’aterrassament. A la part alta, sud-est, quasi és inexistent, aflora en molts llocs el subsòl o taperot. En el lloc on acaba la terrassa té una potència mitjana d’uns 40 cm. Estrat I: Nivell arenós llimós de color beig amb taques blanques, inorgànic i que configura un nivell exclusivament de composició geològica, denominat popularment «taperot». És en aquest nivell on ha estat excavat el sepulcre. Presenta, en relació a l’estrat superficial, una forta inclinació cap al fons del barranc.

96

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:26

Página 97

Descripció de l’estructura funerària Es tracta d’una cista amb fossa de forma rectangular coberta per tres lloses i oberta al «taperot». Té una longitud de 2 m per 90 cm d’amplada màxima i la profunditat al nivell del taperot és variable, paret sud-oest 1 m; paret nord-oest: 40 cm. Figures 5 i 6 Vistes de la sepultura un cop netejada i excavada

a) Estructura no remoguda El costat sud-est està format per 7 lloses de diferent mesura i disposició. A l’extrem nord trobem: a la meitat inferior de la paret, tres lloses de petita grandària endinsades horitzontalment en el taperot. Al centre se situa una llosa de grans dimensions de 85 cm d’amplada per 65 cm d’alçària, de forma trapezoïdal i col·locada verticalment damunt mateix de la base de la fossa. Presenta una inclinació cap al centre de la sepultura. A l’extrem sud es localitzen, a la meitat inferior de la fossa, dues lloses petites unides en posició vertical i inclinades cap endavant, i una altra de les mateixes proporcions instal·lada perpendicularment, formant un angle de tancament. El costat sud-oest es troba tancat per la paret de taperot, retallat de forma semicircular i amb un escapçament al nivell de la paret nord-oest per assentar la coberta. La paret nord-oest de la fossa es caracteritza perquè se situa a un nivell inferior de la paret oposada. Al centre i a la meitat superior de la paret hi ha una llosa vertical de forma rectangular, que presenta fractures, enfonsada, falcada en el taperot i inclinada cap a ponent. La part superior de la paret de la fossa presenta dos retalls, un de dimensions reduïdes i l’altre, el superior, de 35 cm d’amplada. En el costat nord-est trobem una llosa d’encapçalament, de 45 cm d’amplada per 27 cm d’alçària, inclinada i decantada sobre la paret. La paret, a l’igual que la paret sud-oest, té una forma semicircular amb dos retalls superiors per a l’ajustament i l’encaix de les lloses que devien constituir la coberta de l’estructura funerària.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

97

03. Neol

22/9/07

10:26

Página 98

b) Descripció de les lloses remogudes A la meitat de l’extrem nord-est de la fossa i falcada verticalment i intencionalment per l’afeccionat es trobava una gran llosa, de 82 cm de llargada medial per 68 cm d’amplada medial i que, després de la neteja inicial, encaixà perfectament en els retalls del taperot i cobrí una tercera part de la cista. A l’extrem oposat hi havia una altra llosa caiguda a l’interior de la fossa, aquesta, com l’anterior, cobria la part meridional de la cista. La llosa fragmentada de la paret nord-oest correspon, segurament per la situació i disposició, a la coberta central de la cista originària. A l’interior hi vam trobar una llosa fragmentada que coincidia amb l’anterior i que per moviments i pressions naturals del pendent així com pels diferents treballs agrícoles, l’havien desplaçat i trencat. Al voltant de la tomba hi havia altres lloses més petites que pertanyien a l’estructura, de les quals desconeixem les funcions i la situació dins de la sepultura. c) Altres característiques Paral·lelament a la paret nord-oest van aparèixer 5 retalls en el taperot de forma rectangular, de 40-45 cm d’amplada i 90 cm de llargada màxima, tres dels quals incidien directament en el traçat nord-oest de la fossa. Aquests rebaixos en el taperot són deguts a l’acció del pagès per plantar ceps en la terrassa en un moment determinat que ara per ara ignorem. El retall central afectà la llosa de la paret nord-oest, i en va desfer la part superior que aflorava per dalt de la línia de taperot. Valoracions

La necròpolis del Barranc de Fabra

Atribució cultural: necròpolis del Barranc de Fabra Malgrat l’espoliació de la sepultura, la no recuperació de cap material associat així com la ignorància de la disposició dels possibles individus podem afirmar que la sepultura 9 pertany al mateix grup cultural que va construir les tombes de la necròpolis del Barranc de Fabra. Aquesta afirmació es basa en la localització de la sepultura en el mateix indret que les anteriors, la forma i l’orientació de les lloses nord-est sud-oest, el tipus d’estructura funerària similar a les descrites per V. Balldellou, i en el tipus d’aixovar (figura 11) (un collar de grans dimensions i 9 braçalets articulats articulats de Pecten i fragments de ceràmica pertanyent a dos vasos, entre altres)1 semblant i característic d’aquest període al Baix Ebre.

98

D’acord amb la cronologia relativa establerta a partir del vas aparegut a la S.1, situem cronològicament la sepultura excavada en el Neolític Antic (inicis del IV mil·lenni). 1. Els materials foren dipositats al Museu del Montsià per Rigoberto González l’abril de 1996. El material ceràmic, pertanyent a dos vasos, fou imposible de restaurar però els braçalets han estat restaurats per l’Escola de Restauració de Bèns Mobles de la Generalitat de Catalunya.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:26

Página 99

Figures 9 i 10 Reconstrucció de l’estructura funerària amb les lloses.

Seguint la nomenclatura i la tipologia descrita per V. Balldellou on diferencia 8 sepultures i 4 tipus de tombes, la sepultura ara excavada és la número 9 de la necròpolis, i pertany a un nou tipus, T.5, amb cista amb fossa rectangular coberta per lloses. Al seu article, V. Balldellou, declara que les tombes descobertes al barranc de Fabra no són fosses excavades en el subsòl. Aquesta descripció no s’entén gaire bé ja que, al principi, especifica «En el barranco que nos ocupa alcanzaba» —referint-se al taperot— «un espesor medio de unos 20 cm, teniéndose que romper esta corteza en la mayoría de ocasiones para hacer posible la excavación de los sepulcros.» més endavant i referint-se a les sepultures diu «visible tan sólo por la diferencia de color con respecto a la tierra arcillosa que cubría el yacimiento», al final continua «no son fosas excavadas en el suelo, pues se encontraron a escasa profundidad i las losas de algunas de ellas afloraban incluso a la superficie a través del tortorá.» Si tenim en compte que la cronologia del «tortorá» o taperot correspon al Riss-Würm (125 m.a.B.P.) (Arasa, 1985), és a dir anterior a la construcció de les sepultures; que l’estructura que constituïa les lloses sobresortia del taperot i que en alguns casos s’havia de rebentar; que les sepultures es trobaven a poca profunditat i que l’estrat superficial tenia poca potència (solament han aparegut nivells arqueològics en el poblat del mateix barranc) es podria deduir que les sepultures excavades (si no totes, algunes) foren realitzades en fossa com la S.9. No hi ha cap detall al seu article sobre la potència dels estrats, profunditat de la base de les sepultures, etc. que justifiqui el contrari. Pel que fa a la inclinació de les lloses cap a ponent en la S.1 i en la S.3,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

99

03. Neol

22/9/07

10:26

Página 100

Figura 7 Planta general de la S.9

també la trobem en la T.5; en aquesta s’ha pogut documentar que l’origen del desplom és causat per la mateixa pressió de les terres pel fet que es troben en un pendent bastant acusat, circumstància comentada per V. Balldellou. Atribució cultural: poblat del Barranc de Fabra La coincidència de la localització de la necròpolis a pocs metres de la troballa del poblat del Barranc de Fabra, a uns 150 metres, i la tipologia i la tècnica del vas del material d’ornament de l’aixovar de la S.1 i de la S.9 semblant (resta un estudi complet dels materials que constituïen l’aixovar) als apareguts en el poblat són evidències clares que la necròpolis del barranc de Fabra pertany a la mateixa comunitat que habità el poblat.

La necròpolis del Barranc de Fabra

La S.9 en el context funerari comarcal L’excavació d’urgència d’una nova sepultura —excavada, com la majoria de les altres trobades a la zona pel grup d’aficionats d’Amposta (Maluquer, 1971:36)— a la zona del Baix Ebre ha permès identificar per primera vegada un poblat i una necròpolis en un context sociocultural del Neolític Antic Postcardial, així com un nou tipus d’estructura d’enterrament al barranc de Fabra: cista en fossa coberta per lloses. El tipus d’inhumació en fossa no és nou a la zona; a l’altra banda del riu, a uns 2 quilòmetres al nord-est de la necròpolis, es localitza la necròpolis de Mas Benita, reexcavada per J. Maluquer l’any 1966 (1971). Dues de les

100

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:26

Página 101

Figura 8 Seccions de la S.9

sepultures —Mas Benita I i Mas Benita III— han estat construïdes amb fossa amb la particularitat que la primera presentava a sobre d’ella «un gran un munt de pedres que constituïen un vertader túmul de forma circular.» La fossa, de forma ovalada, tenia unes mesures «d’1,38 m per 0,55 m i 0,60 m de fondària, en la qual aparegué un esquelet encongit que jeia sobre el costat dret, mirant a ponent», cap al riu. L’estudi del material que formava l’aixovar així com el tipus d’estructura tumulària corresponen, possiblement, a un període més modern dins del context cultural al qual ens estem referint (Bosch, 1993). J. Maluquer, al contrari, diu —segurament a partir de referències verbals dels aficionats de la zona— que una part de les sepultures trobades en les comarques del Baix Ebre i Montsià corresponen morfològicament al tipus de Mas Benita I, i descriu dos grups. Un tipus, el grup més nombrós, correspon a fosses sense cap mena de revestiment i un altre, amb menys quantitat d’exemples, a les fosses amb una filera de lloses, però sense constituir una cista —tipus al qual pertanyen els sepulcres S.1, S.2, S.3 i S.6 del barranc de Fabra—. Un altre tipus de sepulcre és el que aprofita les petites concavitats de les terrasses per a la inhumació del difunt i posteriorment protegeix l’entrada amb lloses (figura 12). Aquesta forma d’enterrament el trobem en la necròpolis del Pla d’Empúries, localitzat prop d’Amposta (Esteve, 1956). La S.9 en el context funerari català La morfologia suposadament tumulària del Mas Benita I (cal esmentar que va ser excavat tres vegades, la segona l’any 1957 i la tercera pel doctor Maluquer, 9 anys més tard) com també les altres, abans descrites, han estat considerades, conjuntament amb les sepultures del Barranco de Mina Vallfera —amb unes datacions C14 de 2370 i 2810 BC. (Royo, 1985:28)—, per alguns prehistoriadors com l’antecedent de les estructures tumulàries amb cista del Neolític Mitjà (Bosch i Tarrús, 1989:18). Altres autors parteixen de l’estudi dels elements de l’aixovar associats a un grup de tipus estructural d’enterrament denominat «Solsonià» (cistes neolítiques), com és el braçalet de Pecten, per relacionar, no sols un tipus d’enterrament, sinó aquesta zona amb l’àrea occidental i central de Catalunya tenint com a referència el postcardial «com a base cultural d’on sorgirà la disgregació regionalitzant que caracteritza el Neolític Mitjà a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

101

03. Neol

22/9/07

10:26

Página 102

Figura 11 Tipologies i material de l’aixovar de les sepultures de la necròpolis de Barranc de Fabra excavades per V. Baldellou. Font: BALLDELLOU, V. (1971-72).

La necròpolis del Barranc de Fabra

Catalunya.» (Cura, 1987). Aquests fets i la trobada d’elements d’època més recent com les esmentades cistes ens permeten observar un poblament continuat a la zona del Baix Ebre des del Neolític Antic fins al Mitjà, que replantegen de nou el debat sobre la filiació dels sepulcres de fossa (Bosch, 1993). Relacionades cronològicament i culturalment però amb diferències constructives són les estructures funeràries de la Timba de Bareny a Riudoms (Miró Molist i Vilardell, 1992). En aquestes es va excavar una estructura funerària de forma circular, ben delimitada, amb una inhumació femenina i restes de dos individus infantils. L’aixovar es componia d’un ídol placa d’os i fragments de ceràmica. Posteriorment, durant la segona i tercera campanyes, es van descobrir tres noves estructures similars a l’anterior, amb fragments de

102

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:26

Página 103

Figura 12 Planta i secció de la sepultura apareguda al Pla d’Empúries. Font: ESTEVE, F. (1956).

Toni Forcadell i M. Mar Villalbí

03. Neol

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

103

03. Neol

22/9/07

10:26

Página 104

ceràmica amb decoració impresa, cordons llisos i acanalats, juntament amb elements d’adornament format per un conjunt de denes discoïdals de Cardium sp. L’estudi de les ceràmiques i el del material lític adscriuen cronològicament el jaciment al Neolític Antic, concretament en el marc epi/postcardial. Per acabar, no serà fins a l’anàlisi minuciosa de l’aixovar de la S.9 que podrem obtenir una visió més clara tant del ritual d’enterrament en tant que element individual, com de la relació amb les altres que formen el complex de la necròpolis del barranc de Fabra i aquesta amb el poblat.2 De fet, com diu T. Andrés (Andrés 1992:470), tots el tipus d’enterraments tradueixen ritus universals, no són excepcionals ni les fosses, ni els túmuls, ni el dolmenisme, ni la inhumació, ni el ritu col·lectiu, ni la utilització funerària de coves i abrics. Serà l’aixovar el que marcarà l’excepcionalitat. Bibliografia Andrés, T. (1992) «Relaciones Aragón-Litoral Mediterráneo. Sepulcros del Neolítico al Bronce». Aragón/Litoral Mediterráneo. Intercambios Culturales en la Prehistoria. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 469-490. Arasa, A. (1993) «Estudi geològic de la capçalera del barranc de Fabra». A: Bosch, J.; Forcadell, T.; Villalbí M. Memòria dels treballs arqueològics realitzats al jaciment de barranc de Fabra. Amposta: 6-13. Balldellou, V. (1971-72) «La necròpolis prehistòrica del barranc d’en Fabra (Amposta)». Boletin de la Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, p. 41-49. Bosch, A.; Tarrús, J.(1989) «La cista amb túmul de la Creu de Principi (Alta Garrotxa)». Vitrina. núm 4, p. 14-19. Bosch, J. (1993) «Cronologia prehistòrica al curs inferior de l’Ebre. Primeres datacions absolutes” Pyrenae [Barcelona], núm. 24. Bosch, J.; Forcadell, T.; Villalbí, M.(1994) «Les estructures d’hàbitat a l’assentament del barranc de Fabra (Montsià)”. A: IX Col·loqui Internacional de Puigcerdà. Bosch; T. Forcadell; M. Villalbí (1993) Memòria dels treballs arqueològics realitzats al jaciment de barranc de Fabra. Amposta. Memòria inèdita. Cura, M. (1987) «Origen i evolució del megalitisme a les comarques centrals i occidentals de Catalunya: I Del Neolític Mitjà a l’Edat del Bronze». Cota Zero. Núm. 3, p. 76-83. Esteve Galvez, F. (1956) «Investigaciones arqueológicas en las terrazas cuaternarias del curso inferior del Ebro. Itinerario primero: de Amposta a la Carrova y Campredò». A: Noticiero Arqueológico Hispánico. III-IV. Maluquer, J.(1971): «Breus notes sobre els sepulcres neolítics del Baix-Ebre». Boletin de la Real Sociedad Arqueológica Tarraconense. La necròpolis del Barranc de Fabra

Miró, J.M.; Molist, M.; Vilardell, R. (1992) «Aportaciones Catalunya meridional, partiendo de la indústria Timba de Bareny (Riudoms, Tarragona)». Intercambios Culturales en la Prehistoria. Católico, p. 345-360.

104

al estudio del Neolítico antiguo en la lítica del yacimiento al aire libre de la A: Aragón/Litoral Mediterráneo. Saragossa: Institución Fernando el

Royo, I. (1985) «El poblado y necrópolis del Barranco de la Mina Vallfera, Mequinenza (Zaragoza). Campaña de 1985». A: Arqueología Aragonesa. p 27-29. 2. Hem volgut deixar aquesta comunicació tal com es va escriure l’any 1993 ja que les darreres investigacions fetes per Josep Bosch (que està fent la tesi doctoral sobre el desenvolupament de la cultura neolítica, principalment el procés de neolitització de les primeres comunitats agrícoles a la zona del Baix Ebre) han permès valorar significativament aquesta tomba, observant una major complexitat estructural i una variació en la tipologia descrita, que es troba actualment en fase d’estudi.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

04. Proto 1

22/9/07

10:23

PĂĄgina 105

Protohistòria

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Pรกgina 106

22/9/07

10:23

Página 107

El Puig Roig del Roget (el Masroig, Priorat) MARGARIDA GENERA I MONELLS CARLOS BRULL I CASADÓ

És situat dalt del cim d’un turó d’uns 200 metres sobre el nivell del mar i a uns 150 sobre el riu Siurana, un dels afluents de l’Ebre, amb el qual conflueix a pocs quilòmetres, ja en el terme de Garcia. El jaciment està encara dins del terme del Masroig, a la zona limítrofa amb el de Bellmunt del Priorat, pels voltants de l’antiga dependència de la cartoixa d’Escaladei, a la comarca del Priorat. Els treballs d’excavació efectuats fins ara han posat al descobert gairebé la totalitat de la planta d’un poblat, constituïda per una alineació d’àmbits a banda i banda d’un carrer central i un mur de pedra que volta el costat nordoest, que serveix alhora de contenció i defensa. La fragilitat dels materials emprats en les construccions (gres roig i tovots) és el motiu principal de la gran degradació que han sofert les diferents estructures del poblat en el decurs dels anys. Per aquesta raó hem elaborat un programa d’actuacions que té per objecte la consolidació de la major part de les construccions, pensant en la museïtzació del poblat de cara a la visita del públic en general. Així doncs, al llarg del període comprès entre els anys 1994 i 1998, s’han portat a terme un seguit de campanyes dedicades a la recerca i l’adequació d’aquest conjunt. Pel que fa al primer bloc d’objectius, s’han estudiat els sectors on tenim documentades les estructures de tanca i defensa, que defineixen els límits de l’establiment i la seva articulació amb la resta del poblat, que incloem en el que hem denominat fites urbanes. Quant a l’adequació del jaciment, s’han portat a terme intervencions periòdiques de manteniment de les construccions consolidades anys enrere i a la redacció del projecte integral per a la museïtzació del poblat dins del propi paisatge. Situació i característiques generals del poblat El paratge del Puig Roig del Roget presenta unes condicions favorables com a lloc d’habitació: és un punt de certa elevació i de fàcil defensa; compta amb la

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

04. Proto 1

107

22/9/07

10:23

108

Página 108

proximitat de l’aigua i amb l’abundància del sílex de la serra del Montsant. Es troba en una zona rica en mines, sobretot de galena i plata (Bellmunt de Priorat i el Molar) i en una cruïlla de camins i vies naturals que comuniquen les terres que actualment constitueixen una bona part de la comarca del Priorat amb les de la Ribera de Ebre a través del Siurana i també amb les de Ponent a través del seu afluent, el Montsant. Les restes s’estenen per una superfície el·lipsoïdal d’aproximadament 2 1.200 m al cim del puig; que s’adapta a la morfologia del terreny. Les campanyes d’excavació realitzades entre els anys 1977 i 1999 han posat al descobert gairebé la totalitat de la planta del poblat i han permès conèixer les fases d’ocupació humana. En resum, podem dir que l’establiment del Puig Roig correspon als segles ix-vii abans de la nostra era. Els treballs d’excavació, que s’estenen per tota l’àrea central, han posat de manifest dues fases d’ocupació i l’abandonament posterior: La que és considerada com l’etapa inicial remunta al moment d’arribada d’alguns grups humans procedents dels voltants del turó, on vivien en cabanes, un tipus d’hàbitat que s’ha trobat ben documentat en aquests paratges, malgrat la feblesa dels vestigis deixats i les dificultats d’interpretació. Probablement fossin aquests els constructors del poblat inicial. D’aquesta fase es conserven les restes d’alguns murs corresponents a les habitacions, algunes traces d’estructures de combustió, i, sobretot, el mur que tanca el costat nord. L’etapa millor representada correspondria al moment de construcció del veritable poblat actualment visible, concebut com a conjunt urbanístic i seguint un traçat previ a partir d’un eix central que constitueix el carrer únic de l’establiment. En un moment determinat, l’establiment fou devastat per un incendi i, com a conseqüència, abandonat de manera definitiva. Aquest darrer poblat comprèn més de vint-i-cinc habitacles a la part central —de 7 x 1,75 m aproximadament— que formen una filera al llarg de l’eix longitudinal del terreny i un mur de pedra que volta el costat nord-oest i que serveix alhora de contenció i defensa. Els sòcols dels habitatges són sempre de pedra i complementen l’obra de les parets, diverses filades de tovots de 46/50 x 19/20 x 15/16 cm. En una habitació se’n conservaven fins a 8. Creiem que en la construcció d’aquest establiment es va aplicar un model ja conegut a la morfologia del turó on s’implanta, d’una manera ordenada, un grup de construccions que constitueixen el propi poblat. En el costat oest, des del qual hom té el domini visual dels camins que condueixen a la zona de l’Ebre, en part ara utilitzats per accedir dalt d’aquest turó, trobem una estructura de planta gairebé quadrada, delimitada per murs amb talús, que hem atribuït al basament de la plataforma d’una torre, la construcció de la qual s’hauria completat amb tovots i fusta. Aquesta plataforma hauria estat una avançada amb funcions relacionades amb el control del territori.

El Puig Roig del Roget

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 109

Figura 1 Vista de situació. Figura 2 Vista aerea del poblat.

El costat nord apareix circumdat per una estructura, a la qual des d’un bon principi vam atribuir funcions de defensa i de tanca. A causa de la poca consistència dels materials constructius no havia estat objecte d’una excavació continuada, fins que hem tingut ben comprovats els resultats dels procediments de consolidació, aplicats —ja fa alguns anys— en altres sectors del jaciment. Es tracta d’un mur de més grans dimensions que les de la resta de construccions del puig, aproximadament d’1 m d’ample, que delimita el costat nord. Es caracteritza per la utilització de grans blocs de gres roig, que constitueixen gairebé exclusivament la matèria primera de l’aparell. Paral·lelament a aquests treballs s’han portat a terme tasques de manteniment: desbrossat, aplicació d’herbicides i conservació de les estructures consolidades anys enrere, que han consistit en punts concrets bàsicament, en la reposició i consolidació posterior de les pedres caigudes. Quant a l’adequació del jaciment, s’ha procedit a l’arranjament dels terrers en plataformes, que provisionalment serviran de punts singulars d’observació i contemplació del poblat dins de l’itinerari traçat per la visita.

Tal com hem dit abans, les intervencions efectuades dins de l’etapa compresa entre els anys 1993 i 1999 han tingut com a finalitat aprofundir en l’estudi dels elements que defineixen els límits del poblat i la seva articulació amb la resta de les estructures, i alhora completar les tasques de consolidació iniciades anys enrere per tal d’adequar-lo a la visita pública i difondre els resultats obtinguts. Concretament les campanyes de 1994 i 1995 es van dedicar a l’estudi i la interpretació de la construcció situada al costat oest del poblat, constituïda per un petit pany de murada amb una estructura annexa, la funció de la qual

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

Campanyes del 1993 al 1998

109

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 110

està relacionada amb una torre de defensa i control del territori, que incloem en el que hem denominat fites urbanes. Pel que fa als anys següents, entre el 1996 i el 1998, les tasques es van concentrar en la investigació de l’àrea nord, treballs que ens han permès aprofundir en el coneixement de l’estructura que hem denominat murada, la funció de la qual hem relacionat amb la d’un mur de contenció de tanca, i possiblement de defensa del poblat.

Estudi de la torre

El Puig Roig del Roget

L’àrea de la Torre, segons la divisió del terreny establerta al començament de les nostres investigacions en aquest puig, s’estén per tot el costat oest del jaciment, és a dir, a la cara que mira a l’Ebre. Coincideix amb la part més alta del turó, a partir de la qual baixa fent molt pendent fins a una mena de planell inferior del puig, sector que fou prospectat a fons l’any 1979 abans que l’empresa FECSA hi instal·lés el castellet. Inicialment s’havia comprovat l’existència d’un gran amuntegament de pedres que tancava aquest costat del turó, cosa que feia suposar que es podia tractar d’un altre accés al poblat, protegit per una construcció avui enderrocada. Al llarg de les intervencions fetes entre els anys 1990 i 1995, s’ha posat al descobert un recinte de planta gairebé rectangular on trobem diferents refeccions i superposicions de murs fets mitjançant tècniques diverses. Fins avui, aquesta estructura apareix en un dels únics indrets de tot l’establiment on hem trobat certa complexitat arquitectònica que evidencia diverses fases constructives, juntament amb les construccions que trobem en un sector molt concret de la murada. Aquesta estructura és constituïda pels elements següents: Una superfície delimitada per murs atalussats de pedres de gres roig de forma aplanada i col·locades segurament en sec amb farcit, gairebé estèril arqueològicament, de sòl granular procedent dew la disgregació de conglomerat que constitueix la base del turó. El costat est d’aquesta es recolza en un mur, que per les seves carcterístiques podem relacionar amb la murada que delimita el costat nord, mentre que el mur del cantó sud ha desaparegut. Aquesta mena de terraplè hauria constituït una plataforma avançada sobre la que s’instal·là una torre construïda amb tovots i entramat de fusta de la que no ha quedat pràcticament cap resta. Adossat al nord d’aquesta plataforma es troba l’àmbit que denominem T, de planta gairebé quadrada, al qual li manca l’angle nord-oest, construït directament a la roca viva. Trobem també adossada una segona construcció, denominada R, al costat sud, que tanca un àmbit de planta quadrada de 3 m de costat. Dos dels murs d’aquesta construcció conserven només dues filades de pedra. El T, apareix ben delimitat per 4 murs, en bon estat de conservació, dos

110

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 111

Figura 3 Detall de les construccions.

dels quals s’assenten directament sobre el nivell dels còdols. També hi trobem un mur, fet posteriorment, en sentit nord-sud construït amb una tècnica diferent amb blocs de conglomerat tallats, provinents del mateix pujol, que dicotomitza l’espai interior a la torre en dues àrees d’aquest recinte annex tancades denominades: T1 i T2. La construcció d’aquest mur de litologia clarament diferent a la que representen la resta de construccions es pot associar a alguna remodelació del poblat. A T1 hi havia un gran enderroc que cobria l’estrat de cendres amb restes de ceràmiques i de fauna abundants. A T2 s’han aixecat diferents nivells d’enderroc. L’any 1991 vàrem aixecar-ne 6 filades que apareixen enderrocades. Després d’haver procedit al seu dibuix van ser retirades provisionalment per tal de continuar l’excavació. Tanmateix hi ha previst restituir-les al seu lloc original després d’haver acabat l’excavació i l’estudi.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

04. Proto 1

111

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 112

Estudi de la murada nord

El Puig Roig del Roget

L’existència d’una potent estructura que delimita el poblat longitudinalment pel vessant nord, ha estat un fet que havíem anat documentant des de les primeres campanyes d’excavació. Malgrat això, fins ara no havíem pogut efectuar una interpretació acurada del seu traçat ni la delimitació precisa dels trets més característics dels elements que la conformen, sobretot per manca de relació aparent entre els diferents trams de les alineacions, en trobar-se ocultes sota un gran enderroc-abocador de pedres provinents de la mateixa runa del poblat i de les neteges efectuades en el cim del turó fins a una època relativament recent per a la seva explotació agrícola. Durant els treballs de camp, en el tram central, hem diferenciat diversos segments, denominats M11 i M12. Després de l’anàlisi de cadascun dels elements, hem deduït que aquesta edificació pròpiament de tanca i defensa constitueix, en tot el seu conjunt, un sistema complex, fruit de les actuacions de construcció, ampliació i arranjament efectuades en aquest poblat al llarg de les diferents fases d’ocupació més o menys espaiades en el temps, com a conseqüència de la necessitat d’optimitzar l’espai habitable molt condicionat a les característiques físiques del turó. Així, doncs, en la construcció, que fins ara hem denominat «gran murada», per distingir-la de la resta, podem identificar dos sistemes estructurals i funcionals diferents: A) El mur de contenció, el terraplè, les construccions aïllades i l’enderroc, abans descrits, que atribuïm a la primera fase de construcció del poblat. Aquest nivell es troba entre uns 20 i 25 cm per sota de la cota corresponent a la trama urbana avui deixada al descobert. Es conserven les restes de paviment de terra piconada i traces de possibles llars situades en punts molt localitzats del jaciment, i una sèrie de trams de mur avui inconnexos entre si, pertanyents al poblat primitiu, i la massa d’argila, que trobem sota l’enderroc provinent del tancament de fang (tàpia o probablement de tovot). Tots aquests elements possiblement constituïen un sistema constructiu, funcional i formal ben coherent, on l’existència del mur de contenció devia permetre el terraplenament i l’anivellament del turó. Sobre aquesta superfície es devien assentar directament els sòcols de pedra de les habitacions, sense cap fonamentació, que devien protegir de la humitat els tancaments de fang d’uns hàbitats amb paviments d’argila piconada sobre el sòl granulat i còdols del terraplè. B) Seguint aquests raonaments, la murada, amb el seu reforç i el farcit de fang, corresponen a la segona fase d’ocupació en la qual es conforma la trama urbana, avui clarament visible. Aquesta estructura, a part de complir funcions que havia desenvolupat l’anterior mur de contenció, devia permetre també, pel costat nord, una ampliació perimetral d’uns 100 cm o possiblement més en altres sectors on la topografia ho propiciava. D’aquesta manera es devia aconseguir l’augment de la superfície disponible a la part alta del turó.

112

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 113

Aquest fet justifica que la murada tingui dos paraments ben formalitzats que constitueixen una veritable tanca defensiva que sobresurt del rasant del pla on es va establir l’últim poblat. Per la diferència de les cotes actuals entre els coronaments del mur de contenció i de la murada i a partir de les característiques i els perfils d’aquests, podem deduir que en el moment de la construcció de l’última estructura de tanca, es devia produir l’enderroc parcial del mur de contenció inicial i, en determinades zones, l’amortització d’algunes filades de pedres que el formaven. Un altre fet remarcable és que la inadequada tècnica constructiva (prenent com a referència els criteris actuals de la bona construcció) van provocar, en condicions de gran humitat, assentaments importants a la base i l’aparició de fortes empentes horitzontals com a conseqüència de la utilització d’argila amb un índex de plasticitat i expansibilitat excessiu, en la preparació de la plataforma del recolzament i en el farcit de fang respectivament. Aquesta patologia fou la causa del fort desplom que presenta la murada i que ja en els moments d’ocupació del poblat va obligar els seus ocupants a fer reforços com hem constatat en el sector M 11. Consideracions finals Les recerques efectuades durant l’etapa compresa entre els anys 1993 i 1998, han posat de manifest que la complexitat estructural que trobem en la murada es deu principalment a l’existència de dues construccions del costat nord del poblat, que han sofert diverses refeccions en un període de temps relativament curt, motivades per la necessitat d’optimitzar l’espai del poblat molt condicionat per les característiques morfològiques del turó. Després de l’anàlisi dels elements constructius abans descrits, interpretem que es produeix un canvi significatiu pel que fa a les seves funcions. Durant la primera fase es devia tractar d’un veritable mur de contenció amb la finalitat de regularitzar la superfície del cim del turó. La inadequada tècnica constructiva, sobretot evidenciada en el darrer moment d’ocupació del poblat, fou la causant dels continus desploms i refeccions del mur que volta la part nord de l’establiment. D’altra banda, a la segona fase sembla adquirir funcions pròpiament de tanca, i per tant, de defensa del poblat. Aquest fet reflecteix un canvi de les relacions entre el poblat i el territori. Bibliografia Genera i Monells, M. L’Ebre final: del Paleolític al món romà. Tortosa: Centre d’Estudis Dertosencs, núm. 37, 1991. Genera i Monells, M. «Introduction of Iron in Southern Catalonia». A: Actes del Congrés del XII UISPP (setembre de 1991). Bratislava: Institut Archéologia de l’Accademie Slovaque des Sciences Slovakia Bratislava, 93, p. 228-233. Redigé: Juraj Pavuk. Nitra. 1994.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

04. Proto 1

113

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 114

Genera i Monells, M. El poblat protohistòric del Puig Roig del Roget (el Masroig, Priorat). Barcelona: Servei d’Arqueologia, 1995. (Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya; 17) (Recull gran part de la bibliografia existent fins aleshores). Genera i Monells, M. «Els establiments de l’edat del ferro a l’Ebre final: gestió i investigació». A: XXII Colloque de l’Association Francaise pour l’Etude de l’Age du Fer. Girona, 1316 de maig de 1998. Genera i Monells, M. (2003). El poblat del Puig Roig del Roget (El Masroig, Priorat): darreres intervencions. I Jornades d’Arqueologia a Tivissa, Ribera d’Ebre, Tarragona: Ibers a l’Ebre, Recerca i Interpretació, els dies 23 i 24 de novembre de 2001. p. 51-63. Genera i Monells, M. (2004). La musealización de un yacimiento del Bronce Final en el sudeste de Cataluña: El Puig Roig del Roget (Masroig, Priorat). I Jornades La Edad del Bronce en tierras valencianas y limítrofes. Villena, 18-20 d’abril 2002. p. 627-634. Genera i Monells, M.; Brull C. «L’establiment del Puig Roig del Roget, el Masroig, el Priorat: una mostra de disseny urbà al bronze final – 1a edat de ferro». A: Actes de la taula rodona: Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a NE a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre. Gala, 35, 1994/96, p. 349-362. Sant Feliu de Codines, 1996. Genera i Monells, M.; Brull Casadó, C. «A model of settlement in the later Bronze Age in Catalonia meridional countries: the site of Puig Roig del Roge.» A: XIII congrés de l’UISPP. Forlí 1996. (Poster). Genera i Monells, M.; Brull Casadó, C. «Anàlisi estructural dels elements defensius i de tanca al poblat del Puig Roig. El Masroig. (El Priorat)». A: XI Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Comerç i vies de comunicació (1000 a.C. – 700 d.C.). Puigcerdà, 1998, p. 101-105. Genera i Monells, M.; Mata-Perelló, J. M.; Melgarejo i Draper, J.C. «Proyecto de musealización del parque arqueológico y geológico de la zona minera de Bellmunt i el Molar, comarca del Priorat, Catalunya». A: III Sesión Científica sobre el Patrimonio Minero Metalúrgico. Huelva, novembre 1998. (publicació en CD). Genera i Monells, M.; Melgarejo i Draper, J.C.; Casas i Mas, J. «La revalorització del patrimoni arqueològic, geològic i miner en la zona del Masroig-Bellmunt-el Molar, el Priorat.» A: I Simposi de mineria i metal·lúrgia antiga. Seròs, 5-6-7 de maig de 2000. p. 521-535.

Activitats Exposició Itinerant: El poblat del Puig Roig de Roget: un ressò de la protohistòria d’Europa. Tarragona, sala d’exposicions del Palau de la Diputació. Abril de 1995. Barcelona, sala d’exposicions del Palau Marc, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, novembre de 1997.

El Puig Roig del Roget

Pòster: Genera, M.; Brull, C.; Delsors, M.; Montañés, M. C. Les intervencions de consolidació en el poblat prehistòric del Puig Roig (el Masroig, Priorat). III Reunión Nacional de Restauradores de Bienes Culturales Arqueológicos Sant Feliu de Guíxols, 3-5 octubre de 1997.

114

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 115

El poblat del Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta). Campanyes de 1994 i 1995 MÒNICA BLASCO I ARASANZ M. TERESA MIRÓ I ALAIX

En aquesta comunicació es presenten els treballs fets durant les campanyes de 1994 i 1995 (figura 1) i els seus resultats, d’acord amb el projecte de recerca El conjunt arqueològic del Coll del Moro de Gandesa: desenvolupament protohistòric de la Terra Alta, presentat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya l’any 1992 i que constitueix el pla director de la recerca en el poblat. Ambdues campanyes es desenvoluparen en la plataforma superior del recinte fortificat i tingueren com a objectiu principal la delimitació i excavació de la gran estructura que hi ha retallada a la roca, interpretada de forma provisional com un fossat, i que és coetània a la gran torre el·lipsoïdal que presideix el poblat (Rafel i Blasco, 1991, 294-296). A banda dels treballs pròpiament d’excavació, en les dues campanyes es van fer també diversos treballs de consolidació d’estructures i d’adequació i neteja general del jaciment. Els treballs d’excavació Campanya de 1994 1 L’àrea d’excavació, d’uns 50 m2 aproximadament, fou l’extrem oest de la plataforma superior, zona delimitada pel mur UE 169 al nord, pel sud el mur UE 104, el tall arqueològic del «Tall A» (campanya de 1982) per l’est, i la muralla per l’oest. La finalitat de la campanya responia a la tasca iniciada l’any anterior d’anar alliberant el fossat de les construccions, més modernes i de relativa poca entitat en comparació amb la potència de les estructures defensives infrajacents, que s’edificaren al damunt quan ja estava obliterat, per tal de poder-lo excavar íntegrament, i de manera unitària, en les campanyes següents (figura 2). Al mateix temps, es tractava d’avançar en el coneixement del disseny i la morfologia de les estructures defensives de la part superior del poblat. Efectivament, es va poder delimitar el fossat per l’extrem nord-oest, en posar-se al descobert el coronament del mur de pedres i una sola cara vista, que folra l’estructura excavada a la roca per aquesta banda, de manera que es va 1. Campanya dirigida per Mònica Blasco, amb la participació d’estudiants d’arqueologia i auxiliars d’excavació de l’empresa CODEX SCCL i finançada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Mònica Blasco i Teresa Miró

04. Proto 1

115

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Figura 1 Planta general del

El poblat del Coll del Moro de Gandesa

poblat, 1995.

116

J

O R N A D E S

D

’A

Página 116

poder conèixer gairebé tot el perímetre. Així mateix es va certificar que el mur 104 no forma part del tancament nord del fossat, com a priori es pensava, sinó que correspon a una fase constructiva posterior que, en part, aprofita l’antic mur del fossat com a fonament, en edificar-s’hi longitudinalment al damunt. Aquesta solució constructiva s’ha identificat en diversos indrets del poblat, especialment en la plataforma superior, on la superposició d’estructures és un fet notori. Les potents estructures defensives del moment més antic identificat fins ara, un cop obliterades o en desús, foren aprofitades com a fonaments per un altre horitzó constructiu, en general situable a partir del segle ii a.C. i de d’envergadura molt menor, que consistí en l’aixecament d’habitacions que aprofitaren la robustesa i la solidesa de les estructures defensives més antigues, com a fonaments. Fins a aquesta campanya, l’esmentat mur 104 es considerava el tancament nord del fossat, el qual en les filades inferiors presentava una sola cara vista en tant que folrava el tall inclinat a la roca que definia el fossat, mentre que en les filades superiors presentava doble cara vista, en descriure ja la paret un pla vertical i una factura molt més acurada (Rafel i Blasco, 1991, 294). En realitat, aquesta dicotomia constructiva respon a dues fases constructives ben diferenciades, cronològicament i funcionalment ben allunyades. La construcció del mur 104 s’ha de posar en relació amb l’edificació dels àmbits 1 i 2-3 (de fet és el tancament nord de l’àmbit 1), construïts igualment al damunt del rebliment que oblitera el fossat.

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Figura 2 Vista general de l’àrea del fossat en procés d’excavació, presa des del cim de la torre principal. Figura 3 Vista general des del sud de la torre que presideix el fossat i de l’àrea excavada al 1995.

Página 117

Així mateix, la campanya va permetre comprovar que l’estructura massissa UE113 forma part del sistema defensiu del cantó oest del poblat, tal i com s’intuïa des del seu descobriment en la campanya de 1988. A tall d’hipòtesi, creiem que molt probablement pertanyi al mateix programa constructiu que les estructures defensives més antigues fins ara descobertes, és a dir, la gran torre el·lipsoïdal i el fossat annex, extrem, però, que caldrà contrastar en futures campanyes. Els estrats excavats al 1994 corresponen, en general, a enderrocs o nivells de terraplenament dipositats al damunt del límit nord del fossat, un cop obliterada aquesta estructura, estrats que farceixen l’espai existent entre la roca retallada que presenta un pla inclinat molt acusat cap al sud i el mur UE 104. Pel que fa al material ceràmic exhumat, cal dir que tot i la relativa abundància de fragments recuperats, no hi ha materials que aportin informació cronològica precisa, a excepció de dos fragments de ceràmica àtica de vernís negre que provenen de la potent unitat 467, interpretada com un enderroc o reompliment. La total absència de ceràmica campaniana A en aquest nivell —així com en tots els altres— portaria a situar-lo a grosso modo al segle iv a.C., però l’escassetat del material ens obliga a ser prudents i a considerar la possibilitat que es tracti de materials residuals. D’altra banda, durant l’excavació del tall A (1982), es diferencià la UE 28, que és el mateix estrat que la UE 467 de 1994, la qual contenia algun fragment de campaniana A, de manera que la cronologia d’aquest estrat, així com dels altres nivells immediatament anteriors i posteriors probablement calgui situar-la en el segle ii a.C. Campanya de 19952 L’excavació va afectar el sediment que obliterava l’interior del fossat (figura 3), el qual en diverses ocasions i des de les campanyes de la dècada dels anys setanta havia estat sondejat i excavats els estrats més superficials (Berges i Ferrer 1976; Rafel i Blasco, 1994). Mancava, però, afrontar l’excavació en extensió de l’interior d’aquesta gran estructura, contemplada a l’esmentada 2. Campanya dirigida per Mònica Blasco, M. Teresa Miró i Pere Lluís Artigues, amb auxiliars d’excavació de les empreses Arqueo Radar, scp i Arqueo expert SL. Els treballs foren finançats pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Mònica Blasco i Teresa Miró

04. Proto 1

117

22/9/07

10:23

118

Página 118

fase 3 del projecte global de recerca i que va ser possible de fer en aquesta campanya, després que en els darrers anys s’hagués delimitat amb força precisió el seu perímetre. A partir de les seqüències estratigràfiques obtingudes en les actuacions precedents, la construcció d’aquesta estructura, que és coetània a la torre principal, es data provisionalment al principi del segle v a.C. Pel que fa a la seva funcionalitat, no es pot descartar que fos defensiva, com a fossat, tal com s’esmentava més amunt, però diversos factors, com ara el fet de trobar-se a l’interior del recinte fortificat, fan que altres hipòtesis s’hagin de considerar, com per exemple, que es tractés d’una cisterna, cosa que seria perfectament versemblant si tenim present que no és una estructura desconeguda en assentaments ibèrics coetanis. Naturalment, la seva funcionalitat precisa haurà de ser establerta un cop hagi finalitzat l’excavació dels estrats que l’obliteren i quan l’exhumació total dels murs que el constitueixen permeti el seu estudi constructiu i arquitectònic. L’àrea on es va intervenir abasta uns 100 m2 i està delimitada pels murs que configuren el fossat (UE 43, 44, 46, 122) i per les parets UE 104, a l’oest i UE 389, al sud-oest. Aquests dos murs formen part dels àmbits 1 i 2-3 que varen ser construïts al damunt del sediment que obliterava el fossat, tot aprofitant com a fonament part de les parets que definien l’antiga estructura defensiva per la banda oest. Si bé aquests àmbits foren ja excavats en la seva totalitat i àmpliament documentats durant les campanyes de 1993 i 1994, moment en el qual es certificà que efectivament estaven bastits al damunt del sediment interior del fossat, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat no va permetre desmuntar-los en la campanya de 1995, de manera que la intenció de l’equip director d’excavar de forma unitària els estrats de rebliment del fossat no va poder portar-se a terme. En conseqüència, sota els esmentats àmbits roman un testimoni del sediment arqueològic dels estrats que reomplen el fossat. La potència estimada del rebliment del fossat és d’entre 5 i 6 m i el 1995 se’n va poder excavar aproximadament la meitat. Tots els estrats documentats durant la campanya corresponen a unitats de rebliment del fossat que inutilitzen la funció per a la qual fou concebut inicialment. Bàsicament són abocaments de terres i dos grans horitzons d’enderroc de les estructures circumdants, que a la vegada contribuïren a reblir l’estructura. Per la peculiar configuració del fossat, és a dir, una gran obertura de planta rectangular practicada al sòl natural i folrada amb murs de pedra d’una sola cara vista, amb talús, perquè recolzen sobre les parets inclinades del retall a la roca, i per la naturalesa dels estrats de rebliment —abocaments radials de terres i enderrocs de les parets que limiten o circumden el fossat—, els estrats presenten en la seva majoria pronunciats pendents cap al centre, i defineixen sovint superfícies en forma d’embut. Aquests s’alternen amb altres capes de terres localitzades al centre de l’àrea excavada, que de fet anivellen el con invertit produït per les superfícies inclinades de les unitats estratigràfiques infrajacents. Pel que fa a la definició dels límits del fossat, la campanya d’enguany

El poblat del Coll del Moro de Gandesa

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 119

no va permetre localitzar en tota la seva extensió el mur amb talús que folrava pel sud l’estructura. Del mur de tancament sud del fossat, se’n coneixen dos segments, l’un a l’extrem oest de l’estructura, sota l’àmbit 1, i l’altre a l’extrem est, prop de la torre principal del poblat, però sense connexió entre ells ja que la part central de la paret està totalment enrunada, si més no des de la cota assolida en aquesta campanya. Això no obstant, sí que es va posar al descobert part del pronunciat retall fet al sòl natural que defineix el fossat per migdia. En relació a la configuració global del fossat, cal esmentar així mateix que hi ha indicis que semblen apuntar que en un moment determinat la superfície primitiva del fossat va ser reduïda amb la construcció de dos murs transversals edificats als extrems de l’estructura. El situat al cantó de ponent sembla discórrer sota el mur 389, que és el que tanca per l’est els àmbits 1 i 2-3, i l’altre sota el mur 43, prop de la torre principal del poblat. Tal i com ja s’ha esmentat en la descripció de la UE 389, s’aprecia un canvi substancial en les característiques constructives del parament est d’aquesta paret, de manera que fa la impressió que, en realitat, es tracta de dos murs, un sobremuntat a l’altre seguint el mateix traçat. El mur inferior podria relacionar-se amb aquesta probable reducció de l’espai del fossat, mentre que el superior correspon pròpiament al tancament oriental dels àmbits esmentats, edificat al damunt del primer tot aprofitant-lo com a fonamentació. Per altra banda, el parament oest del mur 389, visible en tota la seva alçada a l’interior dels àmbits 1 i 2-3 perquè estan totalment excavats, només presenta les filades que corresponen a la paret de tancament dels àmbits —és a dir, al mur superior— de manera que queda volat, sense fonamentació ni continuïtat cap a baix, circumstància que sembla reforçar la possibilitat de l’existència d’una altra paret més antiga a sota, ara per ara només visible sota el parament est el mur 389. Aquesta paret més antiga és visible en part sota l’esmentat mur i sembla que ha de ser, o bé de menor amplada, o bé d’una sola cara vista, cap a l’interior del fossat. Pel que fa al mur, que possiblement escurça la llargada inicial del fossat per la banda est, s’observa un canvi de parament, cosa que fa pensar en una situació anàloga. Tot i que l’excavació en els sectors on es troben aquestes estructures no ha fet més que començar i que caldrà esperar a la represa de les excavacions per certificar l’existència d’aquests murs infrajacents, establir les seves característiques constructives precises i contrastar la hipòtesi esmentada, val a dir que aquest sistema constructiu, tal com s’apuntava a l’inici d’aquest text, no és aliè al poblat del Coll del Moro, ja que ha estat documentat també en el taller de lli posat al descobert el 1992 (Rafel, Blasco i Sales, 1994) en l’anomenada plataforma 1 i s’endevina en d’altres indrets del jaciment. En relació als materials arqueològics exhumats i a la informació cronològica que proporcionen cal fer dues observacions. D’una banda, en els estrats 484 i 486, que són els farciments de dues fosses de funció indeterminada, es van trobar alguns fragments d’imbrex, material que no havia estat mai localitzat en el jaciment en un context intacte —si més no des de l’any 1982 fins al present— i un fragment de peu d’un plat de terra sigil·lada sud-gàl·lica, possiblement de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Mònica Blasco i Teresa Miró

04. Proto 1

119

22/9/07

10:23

120

Página 120

la forma Ritteling 9. Aquesta última peça situa l’estrat on ha aparegut (UE 484) ja en ple segle i dC i correspon, per tant, a l’última fase d’ocupació del poblat, de la qual resten molts pocs indicis atesa la gran erosió dels nivells superiors del jaciment a causa de les tasques agrícoles que s’hi han efectuat durant anys (Berges i Ferrer, 1976). Així mateix permet adscriure a època romana altimperial la construcció de l’estructura el·líptica UE 152, perquè fou erigida al damunt d’aquest estrat UE 484, si bé malauradament encara avui res no es pot dir amb relació a la seva interpretació funcional, ja que respon a una tipologia absolutament singular sense paral·lels coneguts (Rafel i Blasco, 1991 i 1994). D’altra banda, els materials arqueològics que contenen els estrats d’abocament i enderroc localitzats sota aquesta fase més tardana i que, com s’ha dit, obliteren la part superior del fossat3 són entre si molt coherents i cronològicament homogenis. En general, tots contenen alguns fragments de ceràmiques d’època romana republicana, bàsicament ceràmica campaniana del tipus A i B, gobelets de parets fines tardorepublicanes, àmfora itàlica, grecoitàlica i punicoebusitana, i algun fragment escadusser de ceràmica comuna, que permeten situar-los en el segle ii a.C., ja en la segona meitat de la centúria. Pel que fa a la ceràmica campaniana A es van documentar exemplars de la forma Lamboglia 5-Morel 2252 o 2255 (segle ii a.C.)4, de la forma Morel 2648 (mitjan segle ii a.C.)5, de la forma Morel 68 (mitjan segle ii a.C.),6 de la forma Lamboglia 26 (segle ii a.C.)7 i de la forma Lamboglia 31 amb decoració pintada únicament amb franges blanques, sense garlanda8 que segons Sanmartí, a Empúries es troba a la segona meitat del segle ii a.C. (Sanmartí, 1978, p. 61). Entre els exemplars de campaniana A cal esmentar que dos (un peu de Lamb. 269 i un peu de Lamb. 3110) presenten grafits en caràcters ibèrics. De ceràmica campaniana B, datable a partir de la segona meitat del segle ii a.C., sols s’han localitzat fragments informes, que no es poden atribuir a cap forma en concret. Tampoc va ser possible, a causa de la fragmentació de les peces, atribuir els fragments de ceràmica de parets fines, si bé es pot afirmar que corresponen a gobelets datables en època tardorepublicana.11 Altres importacions provinents de la península Itàlica documentades als nivells d’obliteració del fossat són la ceràmica itàlica de cuina, de la qual vam identificar una tapadora12 i el material amfòric. Entre les àmfores cal esmentar una vora de grecoitàlica amb el llavi de secció triangular13 (datable des de la segona meitat del III a.C. fins al 100 a.C.), una vora de grecoitàlica amb el llavi arrodonit o forma Dressel 2-3/Republicana II

El poblat del Coll del Moro de Gandesa

04. Proto 1

3. UE 481, 482, 488, 487, 489, 490, 491, 492, 497, 495, 500, 501, 503, 502, 504 4. CMP95-481-1/CMP95-481-3, CMP95-501-1 5. CMP95-490-53 6. CMP95-495-1 7. CMP95-502-4 8. CMP95-490-54, CMP95-502-1/CMP95-502-2/CMP95-502-6 9. CMP95-502-4 10. CMP95-502-1 11. CMP95-494-4, CMP95-501-58 12. CMP95-481-25/CMP95-492-15 13. CMP95-490-5

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 121

de Benoit14 (datable a la segona meitat del segle ii i al llarg de tot el segle i a.C.) i una vora d’àmfora itàlica de la forma Dressel 1a15 (datable de mitjans segle ii a.C. a mitjans segle i a.C.). Un altre material amfòric d’importació documentat foren les àmfores punicoebusitanes, de les quals es van identificar exemplars de la forma PE-23, que es pot datar entre el 200 i el 125 a.C .16 Pel que fa al material moble recuperat de factura ibèrica, que és naturalment el més abundant, no presenta en general un interès especial, en la mesura que les formes de ceràmica exhumades corresponen a tipus àmpliament documentats en horitzons cronològicament similars en altres indrets del jaciment. En ceràmica ibèrica pintada es van documentar gerres, gerres de coll de cigne i càlats amb una decoració pintada que és la que es troba normalment en aquesta època (filets, cercles concèntrics, motius vegetals...) i de la qual només cal destacar la troballa d’una inscripció pintada sobre una vora de càlat en caràcters ibèrics17 i un fragment de dos colors.18 Les formes de la ceràmica ibèrica oxidada a torn documentades són les que ja es coneixien en el jaciment en campanyes anteriors: gerres, tenalles, pàteres, àmfores, vas carenat amb l’exterior molt polit similar a les produccions de ceràmica grisa de la costa catalana i una imitació de cílix grega.19 Cal destacar especialment la troballa de tres mostres d’epigrafia ibèrica, totes a la UE 502: una inscripció pintada sobre una vora de càlat i les altres dues grafitades sobre la superfície externa de plats de ceràmica campaniana A. La transcripció de les inscripcions és la següent: CMP95-502-18 ... i ? ba i co e r ba e ?... CMP95-502-4 di n CMP95-502-1 ba s A partir de l’anàlisi dels materials exhumats podem concloure que els nivells de rebliment del fossat excavats fins al moment es poden datar de manera homogènia al llarg de la segona meitat del segle ii a.C. A aquests nivells se’n superposen altres d’època romana altimperial, que correspondrien als darrers moments d’ocupació del poblat. El fet de no haver pogut exhaurir totalment la seqüència estratigràfica de l’interior del fossat no ens ha permès conèixer la data d’inici del rebliment, ni aprofundir en les seves característiques constructives, ja que tot i tenir dades procedents dels diferents sondejos que s’havien fet en aquest sector, no serà fins a l’acabament de l’excavació en extensió del fossat, que es podrà disposar de tots els elements que permetran avançar en la interpretació i la datació d’aquesta estructura, que ocupa un lloc important dins el disseny arquitectònic global del recinte i el seu sistema defensiu. 14. CMP95-490-6 15. CMP95-492-2 16. CMP95-487-3. CMP95-490-9 17. CMP95-502-18 18. CMP95-495-29 19. CMP95-504-1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Mònica Blasco i Teresa Miró

04. Proto 1

121

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 122

Treballs d’adequació i consolidació Campanya de 1994 A banda de les tasques pròpiament d’excavació estratigràfica, fou necessària la restitució del parament sud del mur UE 104, que havia caigut parcialment durant aquest darrer any, ja que el seu enrunament dificultava l’excavació, en tant que exercia de mur de contenció dels sediments que s’havien d’excavar. Aquest mur és el tancament nord de l’àmbit 1, excavat totalment durant la campanya de 1993, i és fet de pedres irregulars lleugerament desbastades formant doble parament. Presentava un clar venciment vers el sud, fet que havia provocat el seu enrunament parcial cap a l’interior de l’àmbit. Així doncs, prèviament a l’excavació, es va restituir part del parament vençut, amb la qual cosa s’evitava l’enrunament total de la paret durant el procés d’excavació així com es contenien les terres de l’àrea d’excavació. S’utilitzaren les mateixes pedres originals lligades amb ciment tenyit i se separà l’obra nova del parament original amb un filet de ciment. Per una altra banda, es va iniciar l’extracció de les terres corresponents a les campanyes d’excavació fetes durant els anys setanta i part de les de la dècada dels anys vuitanta, que havien estat dipositades en l’extrem nord-oest de la plataforma superior, a l’exterior de la muralla, i que emmascaraven la seva cara externa així com el frontis del poblat que dóna a la carretera.

El poblat del Coll del Moro de Gandesa

Campanya de 1995 Paral·lelament a l’excavació arqueològica, es continuaren les actuacions encaminades a l’adequació global del conjunt. D’una banda es va continuar amb l’extracció de terreres d’antigues campanyes d’excavació que foren dipositades a l’exterior del recinte fortificat, vora el seu angle oest,20 per tal d’adequar el frontis del poblat. Es va netejar el sector on plausiblement discorre un tram de la muralla oest del poblat, i es va deixar llest per a futures actuacions arqueològiques. De l’altra, es consolidaren diverses estructures i dos talls arqueològics de la plataforma superior.21 Es varen consolidar el parament oest de la torre principal, el coronament del mur amb talús sud del fossat i el mur transversal al fossat, UE 43, i es reforçaren amb ciment tenyit les juntes de les pedres. Es consolidaren també dos talls arqueològics, conseqüència de les cales efectuades durant les campanyes de 1982 i 1983, emprant la mateixa solució utilitzada anteriorment en altres indrets del jaciment i que s’ha demostrat de gran efectivitat que consisteix en el recobriment de la superfície vertical amb morter tenyit i gunitat, estès sobre una tela metàl·lica. Així mateix es va reforçar i consolidar provisionalment el mur UE 389: tot i que no estava previst actuar-hi, l’excavació va anar posant al descobert el parament est d’aquest mur, que està molt malmès. Es van cobrir amb ciment

122

20. Tasca efectuada per l’empresa Construcciones Pérez Soto, SL. 21. Actuacions realitzades pel contractista Sr. Manuel Gavaldà.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 123

gunitat alguns espais de terra que hi havia entre les pedres i es va construir amb pedres un petit contrafort adossat a un sector del mur que estava molt desplomat. Aquest element és provisional i útil sols fins que no es continuï l’excavació del sediment del fossat, moment en el qual caldrà buscar una solució més efectiva i permanent. Finalment es consolidà també el rebliment intern de la muralla oest de la plataforma superior, estructura d’un metre aproximadament d’amplada que en sentit nord-sud tanca per la banda de sud-oest la plataforma superior del poblat. Bibliografia Berges, M.; Ferrer, M. (1976) «Torre ibérica del Coll del Moro. Gandesa (Tarragona)». Noticiario Arqueológico Hispánico, Prehistoria [Madrid], 5, p. 397-398. Blasco, M.; Miró, M.T. (1998) «El conjunt arqueològic del Coll del Moro de Gandesa, el recinte fortificat». A: Segones Jornades d’Estudi de la Terra Alta (Batea 1995). Batea. p. 6988. Blasco, M.; Rafel, N. (1995) «El taller tèxtil del Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta)». A: Tribuna d’Arqueologia 1993-1994. Barcelona: Departament de Cultura, p. 37-50. Rafel, N.; Blasco, M. (1991) «El recinte fortificat del Coll del Moro de Gandesa». A: Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple (segles IV - III a.C.). Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa, p. 293-301. Rafel, N.; Blasco, M. (1994) El Coll del Moro. Un recinte ibèric fortificat. Campanyes 19821983. Gandesa, Terra Alta. Memòries d’intervencions arqueològiques a Catalunya, 8. Barcelona. Rafel, N.; Blasco, M.; Sales, J. (1994) «Un taller ibérico de tratamiento de lino en el Coll del Moro de Gandesa (Tarragona)». Trabajos de Prehistoria 51 núm. 2, p. 121-136. Rafel, N.; Puig, F. (1983) «Contribución al estudio de la arquitectura defensiva ibérica: El Coll del Moro de Gandesa». A: Actas del XVII Congreso Nacional de Arqueología (Logroño 1983). Saragossa, p. 603-610.

Mònica Blasco i Teresa Miró

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

123

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Pรกgina 124

22/9/07

10:23

Página 125

La sitja de les Gabarreres (Ginestar, Ribera d’Ebre) JAUME NOGUERA GUILLÉN Becari de Recerca i Docència de la Universitat de Barcelona

Introducció Durant el mes de setembre de 1998, membres de la secció arqueològica del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre van documentar l’existència d’una sitja escapçada en el terme municipal de Ginestar i, posats en contacte amb el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, van notificar el perill de desaparició de l’estructura. Després d’una visita, es va poder constatar que es tractava d’una sitja excavada a les graves de la terrassa fluvial, la qual havia estat tallada posteriorment per la construcció d’un camí agrícola. Aquest camí havia seccionat l’estructura i deixava al descobert el seu perfil, de manera que en el tall es podia recuperar material arqueològic, bàsicament sílex i fragments de ceràmica feta a mà. La seva tipologia semblava indicar que es tractava de les restes d’una ocupació anterior al Bronze Final, tot i que de cronologia incerta, però en qualsevol cas molt interessant, donada la seva raresa a les comarques de l’Ebre. A causa del perill de desaparició de les restes arqueològiques es va sol·licitar una intervenció d’urgència al Servei d’Arqueologia, tràmit administratiu que es va resoldre positivament. Situació La sitja es localitza en el municipi de Ginestar, molt a prop de la divisòria amb el terme de Rasquera, en la partida coneguda com les Gabarreres, a uns 25 metres sobre el nivell del riu Ebre, del qual dista uns 300 metres. En aquest punt la plataforma quaternària ha estat tallada per la carretera C-230, i posteriorment per un camí rural que enllaça amb una casa agrícola (fig. 1, a). Aquest camí és el que va destruir parcialment i va deixar al descobert la sitja. Cal indicar que en els treballs de la Dra. M. Genera ja havia estat documentada en prospecció la presència d’elements arqueològics anteriors al Bronze Final, bàsicament sílex (Genera, 1982, 111).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Jaume Noguera

04. Proto 1

125

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 126

Figura 1 a.: situació de la sitja de

Barranc de la Riera de Comte

les Gabarres. b.: seccions. c.: planta

25 m.

N

Carretera de Ginestar a Rasquera

RIU EBRE

SITJA

50 m.

Camí de Sant Vicenç

a) U.E. 5

U.E. 5

U.E. 2

U.E. 3

límit excavació pel nord

U.E. 1

límit excavació per l'est

límit excavació per l'oest

U.E. 1

secció A-A'

U.E. 3 U.E. 2

secció B-B' U.E. 4 U.E. 6

U.E. 4

1 m. camí d'asfalt

b) origen secció B

U.E 5

U.E. 1

N

límit excavació

U.E. 4 -172 final secció A' origen secció A talús superior sitja U.E. 3

U.E. 2 -252

talús inferior sitja

-450

c)

camí d'asfalt final secció B' a 807 cm.

La sitja de les Gabarres

Geològicament ocupa la primera terrassa quaternària fluvial, situada a uns 10 metres per sobre del curs actual del riu Ebre, formada per graves ben rodades de composició calcària, dolomítica, amb matriu sorrenca de gra gruixut i amb intercalacions de sorres i llims groguencs. Sobre aquestes graves hi ha un recobriment de llims salmonats que no supera els dos metres d’espessor, amb una potència total de 15 metres.

126

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 127

Figura 2 Materials ceràmics a mà recuperats a l’in-

Excavació

terior de la sitja. (Dibuixos: R. Àlvarez)

L’excavació es va dur a terme a finals del mes d’octubre amb la col·laboració del responsable de la secció d’arqueologia del CERE, en J. J. Duran, i d’estudiants d’arqueologia de la Universitat de Barcelona. En iniciar-se l’excavació, es va procedir a eliminar en una extensió aproximada de 4 m2 un nivell superficial, d’aproximadament mig metre de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Jaume Noguera

04. Proto 1

127

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 128

Figura 3 2

1

Elements de sílex i

3

fragments de percussors de granit

5 cm

0

4

0

5 cm

5

La sitja de les Gabarres

potència, de terres remogudes per les tasques agrícoles actuals, per tal de delimitar la sitja per la seva part superior. Entre aquesta terra es van recuperar materials de cronologia diversa (sílex, fragments informes a mà i a torn, ibèrics i romans). Un cop rebaixat el terreny, es va poder veure que l’estructura havia estat seccionada per la part superior durant època moderna, tal i com testimoniaven els solcs produïts per una arada de tractor (UE 5). També en aquest punt de l’excavació ja es va poder entreveure que la construcció del camí agrícola (UE 6) només havia respectat una tercera part de la sitja, aproximadament, de manera que podem dir que havia sofert dos talls: el primer havia destruït la seva part superior; el segon havia destruït tota la seva meitat meridional (fig. 1, b i c). La construcció de la sitja havia retallat (UE 3) les graves procedents dels al·luvions quaternaris (UE 4). Una vegada buidada del seu contingut (aproximadament amb un volum de 2,5 m3) es va poder constatar que es tractava de les restes d’una sitja de forma arrodonida i de fons pla (figura 4b). Els materials que la reomplien consistien en pedres de dimensions diverses sense

128

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 129

a

b

Figura 4 a.: secció de la sitja abans de l’excavació. b.: la sitja una vegada excavada amb els senyals

cap ordre, una terra fina de color groguenc, molt depurada, restes de talla de sílex, fragments de ceràmica a mà i fragments de dos percussors de granit (segurament destinats a la mòlta en molins barquiformes), tot en un únic i clar nivell arqueològic (UE 2). Cal remarcar que no es va recuperar ni un sol fragment d’os o qualsevol altra matèria orgànica, cosa que ens impossibilita intentar una datació radiocarbònica. En qualsevol cas, sembla evident que es tracta de materials de rebuig que amortitzen en un mateix moment una sitja c ja en desús. Per últim, i a instància del propietari dels terrenys, la sitja va ser reblida de nou amb pedres i terra per tal que el forat deixat per l’excavació no afectés la viabilitat del camí d’accés al mas de Sant Vicenç (figura 4c).

d’arada de tractor que van escapçar la seva part superior.

Anàlisi dels materials mobles

c.: la sitja una vegada reomplerta, on es pot apreciar el tall provocat pel camí

Malauradament l’escàs rebliment que conservava la sitja no va proporcionar gaires materials, en total 47 fragments ceràmics a mà (dels quals només 11 són formes, i, a més, poc representatives), les dues peces de granit (figura 3, núm. 4 i 5) i sílex, en la seva major part restes de talla, i dos nuclis de sílex blanquinós (figura 3, núm 1 a 3). Entre el material ceràmic destaquen quatre fragments ceràmics que proporcionen la vora i gran part del cos d’un gran bol hemisfèric de parets força gruixudes i amb un element de prensió o decoració disposat horitzontalment (figura 2, núm. 8). També es va recuperar un fragment de paret que conserva un petit mameló horitzontal sota el que seria el llavi (figura 2, núm. 5).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Jaume Noguera

04. Proto 1

129

22/9/07

10:23

130

Página 130

La forma i les característiques tècniques d’aquests vasos, així com de la resta de fragments ceràmics, no permeten una adscripció cronològica concreta, ja que no disposem de cap fòssil director clar. A causa de la migradesa del material recuperat, només podem proposar un horitzó cronològic entre el Neolític Final fins al Bronze Antic o Mitjà. Fora molt agosarat atribuir aquestes restes a l’horitzó cronocultural verazià, només per la presència d’un mameló horitzontal. A més, malauradament, la majoria dels sílex recuperats són restes de talla o nuclis, i els pocs estris apareguts no són significatius. En qualsevol cas, l’activitat agrícola d’aquesta població sembla confirmada per la presència dels percussors de granit, per la situació del jaciment, enmig de bones terres de conreu i de la confluència del riu Ebre amb el barranc de la riera de Comte i per la mateixa construcció d’un dipòsit d’emmagatzematge com constitueix una sitja. Un dels pocs jaciments de la comarca amb una cronologia aproximada a les restes descobertes a la sitja de les Gabarreres és el nucli del Mas de Molló (Móra la Nova), uns dos quilòmetres riu amunt, on es va documentar un assentament del Neolític Final a l’aire lliure amb abundant indústria lítica, documentat també després d’una excavació d’urgència (Espadaler et alii, inèdit). Aquest jaciment ocupa un indret amb les mateixes característiques geomorfològiques que la sitja objecte d’estudi, és a dir, sobre la terrassa fluvial que està disposada en la confluència d’un barranc i el curs del riu Ebre. De fet, durant diverses campanyes de prospecció i excavació en aquesta zona ha estat detectada la presència d’una ocupació anterior al Bronze Final, com és el cas, per exemple, de troballes epicampaniformes en el Mas de Dalt (Noguera, 1998, 35), puntes de fletxa de sílex en el Barranc de Gàfols (Asensio et alii, 1994-96, 304) o una altra punta de fletxa de sílex del tipus fulla de llorer descoberta en el Mas de Mall (Tivissa) (Vilaseca, 1954, 32). També és molt probable que determinades estacions tallers de sílex descobertes per Salvador Vilaseca (Vilaseca, 1953, 255-263) siguin atribuïbles a aquest poblament. Una altra de les zones del curs inferior de l’Ebre amb una documentació significativa sobre el Neolític Final i les etapes antigues de l’Edat del Bronze és la seva desembocadura. Especialment important és la informació subministrada per la Cova del Calvari d’Amposta (Esteve, 1966), on en un context funerari es van documentar vasos hemisfèrics llisos, alguns amb elements de prensió aplanats sota la vora. També són interessants les troballes de la Cova Cervereta (Vinallop, Baix Ebre), on, en un altre context d’enterrament, van aparèixer restes atribuïbles al Neolític Final - calcolític (Forcadell i Villalbí, en premsa). Per últim, una zona especialment estudiada és la confluència del Segre amb l’Ebre, a Mequinensa, on es localitzen un seguit de poblats i necròpolis amb una datació entre el Neolític Mitjà o Final i el Bronze Mitjà (Royo i Gómez 1996, 779), especialment Riols I, on apareixen ceràmiques llises decorades amb mamelons. En qualsevol cas, les dades actualment disponibles no són suficients

La sitja de les Gabarres

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 131

per definir l’assentament de les Gabarreres, tot i que creiem convenient la seva difusió, ja que el principal problema que presenta l’estudi d’aquesta època és la poca quantitat de jaciments excavats i/o publicats, circumstància especialment greu en el curs inferior de l’Ebre. Finalment cal afegir que si bé es pot donar per acabada l’excavació d’aquesta sitja és indubtable l’existència d’altres estructures similars de la mateixa època, ja que per tota la plataforma de la terrassa fluvial es recuperen nombrosos fragments de sílex i ceràmica a mà, o fins i tot ceràmica a torn de totes les èpoques (ibèrica, romana, medieval...) la qual cosa no fa més que confirmar les excel·lents característiques que reuneix aquest indret per a l’hàbitat humà. Bibliografia Asensio, D.; Belarte, M. C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994-96) «El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el Bronze Final i la Primera Edat del Ferro». A: Primera Taula Rodona de Sant Feliu de Codines, 1994. Gala, 3-5: 301-317. Espadaler, M.; Palanques, Ll.; Solies, J. M.; Vilalta, M. (inèdit) Informe de les excavacions d’urgència al jaciment del Molló (Móra la Nova, Ribera d’Ebre). Barcelona. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1983. Esteve, F. (1966) «La cueva sepulcral del Calvari d’Amposta». Pyrene, núm. 2: 25-50. Forcadell, T.; Villalbí, M. (en premsa) «Cova Cervereta: una nova cavitat sepulcral de finals del neolític al curs inferior de l’Ebre». A: XXXVII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Amposta, 1991. Genera, M. (1982) «Inventari arqueològic de la Ribera d’Ebre». Fonaments, núm. 3, p. 47-134. Noguera, J. (1998) «Evolució del poblament de la foia de Móra (Ribera d’Ebre, Tarragona) des del bronze final a l’ibèric ple: anàlisi i evolució del territori». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 8, p. 19-38. Royo, J. I.; Gómez, F. (1996) «Hábitat y territorio durante el Neolítico Antiguo y Medio/Final en la confluencia del Segre y el Ebro (Mequinenza, Zaragoza)». Rubricatum, núm. 1, p. 767780. Vilaseca, S. (1953) Las industrias del sílex tarraconenses. Madrid: Instituto Rodrigo Caro, CSIC, 1953. Vilaseca, S. (1954) Nuevos yacimientos tarraconenses de cerámica acanalada. Tarragona: Instituto de Estudios Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1954.

Jaume Noguera

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

131

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Pรกgina 132

22/9/07

10:23

Página 133

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell (el Catllar, Tarragonès) SANTI MOLERA ANDREU OLLÉ PEDRO OTIÑA JOSEP MARIA VERGÈS JOSEP ZARAGOZA Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (Unitat d’Investigació Associada al CSIC)

1. Situació El poblat protohistòric de l’Era del Castell es troba situat a l’extrem nord-oest del nucli urbà del Catllar (Tarragonès), sobre el turó que actualment ocupa el castell medieval de la vila (figura 1). Les seves coordenades UTM són X: 359.540 i Y: 4.559.810. La petita elevació sobre la qual s’assenta (74 m sobre el nivell del mar) és de planta triangular, perímetre abrupte, llevat de l’extrem sud, que manté una certa continuïtat amb el relleu veí, i superfície plana i lleugerament inclinada en direcció nord-est. L’emplaçament es troba situat a la riba dreta del riu Gaià a uns 5 quilòmetres de la seva desembocadura, dominant la confluència d’aquest amb el torrent dels Cavallassos. El substrat geològic és d’edat miocena. Litològicament, es compon de sorrenques micàcies amb ciment carbonatat i calcidurites sorrenques. Sobre aquesta base es troba un petit nivell edàfic en el qual s’assentaren les primeres ocupacions. 2. Descoberta i metodologia La descoberta del jaciment es va produir de manera totalment fortuïta, en el curs de les obres d’adequació de l’entorn del Castell del Catllar, que portava a terme l’Ajuntament d’aquest municipi. Durant les tasques de construcció del talús d’una de les seccions que van quedar al descobert com a conseqüència d’una excavació arqueològica realitzada al vall del castell,1 s’observà un fogar seccionat d’antic, associat a materials ceràmics de l’Edat del Ferro. Els treballs, controlats per Josep Zaragoza2, van ser aturats immediatament i es va procedir a informar el Servei 1 . La intervenció a què fem referència fou duta a terme per Josep Maria Vergès al fossat del castell entre els dies 15 de setembre al 31 d’octubre de 1996. 2 . Resolució dictada el dia 17 d’abril de 1997, amb l’autorització per a l’excavació d’urgència entre els dies 17 d’abril i 15 de juny, sota la direcció tècnica de Josep Maria Vergès i Santi Molera. L’equip d’excavació estava format per: Ethel Allué, Jordi Ballester, Francesc Bosch, Joan Bofarull, Manolo Bover, Pilar Bravo, Marta Bru, Oscar Curulla, Yann De Cacqueray, Ruben Díaz, Marta Fontanals, Gemma Hidalgo, Sílvia Infante, Cecília Lobel, Angel López, Sílvia Matas, Iñaki Matias, Hèctor Mir, Ernest Muntaner, Rafael Nassarré, Andreu Ollé, Enrique Olmo, Pedro Otiña, Josep Maria Pérez, Lluís Piñol, Cristina Rabasseda, Montse Reyes, Anna Rodríguez, Esther Rovira, Palmira Saladié, Norma Vélez, Juan Carlos Vidal, Enric Vilalta, J. J. Withe i Josep Zaragoza.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

133

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 134

Figura 1 Vista aèria del jaci-

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

ment.

134

J

O R N A D E S

D

’A

d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Seguidament, amb el finançament de l’Ajuntament del Catllar, s’inicià la intervenció d’urgència, duta a terme entre els dies 17 d’abril i 15 de juny de 1997 per un equip d’arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili sota la direcció de Josep Maria Vergès i Santi Molera. Inicialment, es van fer unes rases per avaluar l’extensió de les estructures, les quals posaren de manifest que les restes arqueològiques s’estenien al llarg de tota la meitat nord del turó. Conegudes les dimensions aproximades de l’assentament, es decidí intervenir sobre la meitat oest, lloc on semblava que la seqüència arqueològica podia trobar-se més completa. Així, s’inicià l’excavació sistemàtica de les estructures, utilitzant el mètode Harris per tal de documentar els diferents elements. Durant l’excavació, es recolliren sistemàticament mostres per poder fer estudis pol·línics, antracològics, carpològics, de microfauna, sedimentològics i micromorfològics. A banda de la garbellada tradicional, s’utilitzà la màquina de flotació per processar la totalitat del sediment recuperat a l’interior de les sitges i bona part del pertanyent a sòls d’ocupació i rebliments constructius. Així mateix, s’han recollit mostres de sediment en les àrees de circulació i en l’interior de les habitacions, tant a zones exposades a l’aire lliure com protegides (angles d’habitació, peus de paret, etc.). Els fogars han estat sistemàticament mostrejats, per l’obtenció de làmines fines de la seva secció i per la recollida de cendres per a l’estudi de les matèries orgàniques. Cap dels elements susceptibles de conservar residus derivats de l’ús en la seva superfície (molins, mans de molí, recipients sencers, bases, etc.) no han estat rentats a l’espera de fer-ne els estudis oportuns. La major part d’aquests estudis estan en procés d’elaboració, i, per

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 135

Figura 2 Vista general de l’àrea excavada.

tant, les dades obtingudes no són presents en aquest treball, o bé hi són de forma preliminar. 3. Seqüència ocupacional Durant les tasques d’excavació s’han documentat tres fases principals d’ocupació al jaciment de l’Era del Castell, corresponents al Bronze Final, a la Primera Edat del Ferro i a l’Ibèric Antic (figura 2). No es descarta, tanmateix, que l’ocupació del turó es perllongui al llarg de l’època ibèrica, si hem de jutjar pel material aparegut en els nivells superficials. A l’hora de fer valoracions tant de la perduració de l’assentament com de les característiques de les diferents fases, cal tenir en compte que s’ha excavat sols una part de les estructures delimitades i que és molt probable que l’assentament s’estengués cap a l’àrea ocupada actualment pel castell medieval. III.1. Fase i: bronze final a. Estructures d’hàbitat A la zona nord-est de l’àrea excavada s’han identificat dos fons de cabana, un d’ells (FC1) delimitat per 9 forats de pal (figura 3) i l’altre (FC2), per 7. Aquests forats estan excavats al substrat, són de forma irregular i tenen diàmetres que oscil·len entre els 18 i els 40 cm. Les estructures presenten planta oval, d’entre 4 i 5 metres de llarg per 3 d’amplada, amb un espai interior útil de poc més d’11 m2. En ambdues s’han localitzat restes de fogars no estructurats situats al centre de l’àmbit. Sota el fogar de FC1 van aparèixer dos nous forats de pal que indiquen l’existència d’estructures anteriors. b. Materials ceràmics Els materials ceràmics d’aquesta fase d’ocupació són força escassos.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

135

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 136

Figura 3 Vista general d’un dels fons de cabana (FC1) on s’observen els forats de pal que delimiten l’estructura i les restes del fogar central.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

La major part dels recipients presenten una superfície exterior allisada, generalment de forma força grollera, mentre la resta no ha estat sotmesa a cap tipus de tractament. El desgreixant és poc homogeni. A simple vista, predominen partícules minerals de color blanc i negre, sorres, i restes vegetals, aquestes darreres en percentatges molt petits. Pel que fa al tipus de cocció, predomina àmpliament la reductora, que ha produït superfícies de tonalitats grisoses i, en menor proporció, negres. Les decoracions, força escasses, estan representades pels cordons digitats, situats al coll del recipient, els mugrons, situats en la zona de màxim diàmetre, i les estries. Les formes documentades són poques, generalment presenten llavis exvasats, acabats en perfil rodó, apuntat o bisellat. En línies generals, es tracta de recipients de mitjà o petit format que podem identificar com a olles i cassoles. El diàmetre màxim de les boques no sobrepassa els 13 cm, i la forma més freqüent és l’olla, que presenta un perfil en forma d’s. El material ceràmic ens situa en un moment de l’Edat del Bronze Final, tot i que per les seves característiques no podem fer una datació més acurada.

136

c. Restes faunístiques Les escasses restes faunístiques corresponents a aquesta fase d’ocupació s’ha considerat que pertanyen a Caprinae, sense que se n’hagi pogut identificar l’espècie, i a Ovis aries. d. Restes vegetals Pel que fa a les restes vegetals, les dades de què disposem actualment provenen exclusivament dels estudis antracològics. El nombre de restes recuperades (33) no permet arribar a conclusions estadísticament fiables. No obstant això, des d’un punt de vista indicatiu, cal assenyalar el predomini del Pinus type silvestris, acompanyat de Pistacea lentiscus, Olea europaea, Quercus ilex/coccifera i Quercus sp. caducifoli.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 137

III.2. Fase ii: primera edat del ferro Aquesta fase és la més extensa i la més ben conservada i, per tant, la fase de la qual disposem de més informació.

Figura 4 Carrer de la fase de la Primera Edat del Ferro.

a. Urbanisme i construcció A l’àrea excavada s’han documentat habitacions disposades en tres fileres orientades nord-oest sud-est, articulades per dos carrers que oscil·len entre els 60 i 100 cm d’amplada (figura 4). Aquests carrers són perpendiculars a les corbes de nivell, disposició que facilita el seu funcionament com a desguàs de les aigües de pluja. Les estances d’aquesta fase són de planta rectangular, amb una mitjana de 4 m de llargada per 2,5 d’amplada. Els trams conservats dels murs estan majoritàriament construïts amb blocs tabulars d’una calcària procedent de les formacions de tapàs de la zona, que localment s’anomena pedra de fil, tot i que també hi trobem gresos, còdols de riu i molins de granit reaprofitats. En tots els casos, l’aparell està lligat amb fang. No s’han documentat trinxeres de fonamentació, ja que els murs s’assenten, bé directament sobre el substrat miocè, o bé sobre la prima capa de terra vegetal que el cobreix en alguns casos. Les parets tenen un gruix que oscil·la entre els 35 i els 50 cm, i presenten un aparell regular, amb blocs lleugerament escairats i disposats horitzontalment formant filades. En tres de les estances s’han documentat arrebossats a les parets interiors, realitzats amb fines capes de fang de tonalitats marrons clares i verdoses, procedent de les formacions geològiques immediates al jaciment. Desconeixem fins a quina alçada arribava la construcció en pedra, ja que la màxima alçada documentada és de 80 cm. La presència d’argila a l’interior de les habitacions permet plantejar que el tram superior estigués construït amb aquest material, o bé que la coberta, molt possiblement feta amb elements vegetals, portés un recobriment de fang. S’han documentat forats de pal en forma de con invertit al centre de dues estances. Aquests elements indiquen l’existència d’un suport de la coberta o bé d’una estructura interna suspesa. Cal assenyalar que aquestes dues habitacions són les úniques que no tenen paviment de terra batuda, i tampoc presenten fogars. La primera distribució urbanística es modifica parcialment en un moment indeterminat d’aquest període. Aquesta reforma es concentra al sector

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

137

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 138

Figura 5 Un dels fogars de la fase de l’Ibèric Antic (A27) parcialment excavat.

nord i comporta l’amortització del carrer est, la remodelació d’estructures i la construcció de nous habitatges. Es demostra una tendència a ampliar les dimensions de les habitacions. El cas més significatiu en aquest sentit és la fusió en una sola estança dels àmbits 29a i 29b. Des d’un punt de vista constructiu, no s’observen diferències amb el que s’ha esmentat anteriorment. a1. Paviments A l’interior de les habitacions es documenta la regularització del pendent natural del substrat mitjançant l’excavació de la part més elevada. Per sobre d’aquesta regularització es disposen paviments de terra batuda, d’uns 5 cm de potència, construïts amb el sediment arenós de color groguenc procedent de la descomposició de calcidurites sorrenques del substrat. Sovint s’hi barreja tapàs esmicolat, la qual cosa dóna una coloració blanca amb aparença de calç.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

a2. Llars de foc Els fogars documentats a les habitacions presenten una certa variabilitat. D’acord amb la tipologia proposada per Pons i Molist (Pons i Molist 1989, 137-142) es poden agrupar en tres grans tipus. Els més senzills són dos fogars superposats, a l’àmbit A-23, en cubeta, perfectament rectangulars i amb una capa refractària de fang. En segon lloc, disposem d’un fogar amb sola sobreaixecada il·limitada, a l’àmbit A-14. Finalment, a l’àmbit A-27, ens trobem amb una llar de planta quadrada, amb unes dimensions de poc més d’un metre de costat que presenta una capa refractària de petits còdols, dipositats en una cubeta, recoberta d’argila. Aquest darrer tipus es repetirà en la fase posterior, Era del Castell III, concretament en els àmbits A-29 i de nou en l’A-27 (figura 5). En tots els casos, els fogars ocupen una posició central en les habitacions, lleugerament desplaçats cap a la paret oposada a l’accés.

138

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 139

Figura 6 Zona d’emmagatzematge (A15) de la fase de la Primera Edat del Ferro.

a3. Sitges Totes les sitges documentades a l’Era del Castell corresponen a aquesta fase, i es troben situades a l’interior de les habitacions. La seva forma és globular, amb boques de 60-80 cm de diàmetre, i amb una profunditat màxima de 130 cm. L’habitació més significativa en aquest sentit és l’A-15, on s’han localitzat quatre sitges, associades a un morter in situ i a un grup de molins que aparegueren en el seu interior (Figura 6). Aquests elements ens permeten plantejar el funcionament d’aquesta habitació com a àrea d’emmagatzematge. Tot i que hi ha altres habitacions que disposen de sitges (A-16, A-17b, A-18, A-19 i A-29b), en cap cas se n’ha localitzat més d’una. És significatiu el fet que en un mateix àmbit mai no es troben associades les sitges amb els fogars. Aquesta dada indica una especialització funcional dels diferents àmbits, amb zones d’habitatge i zones d’emmagatzematge i processament de productes agrícoles, ben diferenciades. b. Materials recuperats b1. La ceràmica a mà Aquest tipus de ceràmica predomina clarament sobre les produccions fetes amb torn. Les pastes són majoritàriament de color gris fosc, tot i que també trobem tonalitats negres i diferents gammes de marrons, amb desgreixants bàsicament calcaris. Les formes més representades són les de vora exvasada amb perfil rectilini, amb bisell o sense. Les bases són majoritàriament planes, tot i que també són presents els peus anulars poc alts (figura 7). Predominen els recipients de dimensions mitjanes o petites —especialment aquests últims— per damunt dels de grans dimensions, els quals es presenten de manera testimonial. L’element ornamental més abundant és el cordó, decorat sovint amb

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

139

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 140

Figura 7 Ceràmica a mà de la Primera Edat del Ferro.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

empremtes digitals i, en la resta de casos, amb incisions d’orientació obliqua. Es tracta de cintes de fang adherides a la superfície del recipient que defineixen una línia horitzontal, gairebé sempre situada al coll del recipient, tot i que també són presents els cordons entrecreuats. També apareixen peces decorades amb acanalats, incisions i mugrons, aquests darrers generalment situats al diàmetre màxim de la peça. Entre aquest conjunt de materials, cal destacar una imitació de pithoi amb quatre nanses bífides de pasta grisa fosca molt grollera, i un petit recipient a l’interior del qual hem recuperat restes d’ocre.

140

b2. Ceràmica a torn Els únics recipients ceràmics a torn documentats a l’Era del Castell dins la fase de la Primera Edat del Ferro es corresponen a produccions fenícies (figura 8). Totes les àmfores pertanyen a les factories del sud peninsular. Per a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 141

Figura 8 Llavis d’àmfora fenícia de la Primera Edat del Ferro.

la classificació d’aquest tipus de material hem seguit el treball de Joan Ramón (1995). Àmfora fenícia T-10.1.1.1 Representada per un únic fragment, procedent de l’estrat superficial. La pasta és de dos colors, gris clar i marró, amb el desgreixant amb partícules de color negre característic de les produccions de l’estret de Gibraltar. Es tracta d’una vora llarga de 10 cm de diàmetre, amb una petita inflexió en la part baixa. La part superior de la vora finalitza d’una manera fina i lleugerament arrodonida i exvasada. Joan Ramón (1995) dóna a aquest tipus una cronologia que abasta des del segon quart del segle viii abans de la nostra era fins a la primera meitat del segle vii abans de la nostra era. Àmfora fenícia T-10.1.2.1 Es tracta de l’àmfora fenícia occidental més documentada a Catalunya (figura 8). A l’Era del Castell se n’han recuperat quatre vores, tres de les quals provenen de l’estrat superficial, mentre que la restant es localitzà a la unitat estratigràfica 2002, que correspon a l’amortització d’un dels carrers. Les pastes d’aquestes formes són majoritàriament de dos colors, combinant diferents tonalitats de marrons amb grisos. Presenten el mateix tipus de desgreixant que la forma anterior. Tot i que aquest tipus presenta diferents variants, tal i com demostren les vores de l’Era del Castell, formalment totes responen a un mateix esquema de producció, que consisteix en un llavi col·locat directament sobre l’esquena, amb una projecció vertical. La cara exterior pot ser rectilínia, còncava o concavoconvexa, i l’alçada pot variar entre les unes i les altres. Per a aquest model

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

141

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 142

s’ha proposat una cronologia de 650-575 abans de la nostra era, una mica posterior a la forma anteriorment descrita. Al marge de les àmfores, es va recuperar a l’interior d’una sitja un fragment informe de ceràmica a torn decorat amb una banda d’engalba vermella. La pasta presenta un color vermellós intens, amb desgreixants de quars molt fi i punts blancs, segurament de calç. La peça ha estat identificada per Joan Ramón3 com un fragment d’una urna d’origen centremediterrani, possiblement de l’àrea de Cartago. El context en què va ser recuperada, associada amb material a mà de tradició camps d’urnes, ens permet datar aquesta peça entre la segona meitat del segle vii i el primer quart del vi abans de la nostra era. b3. Objectes metàl·lics Quant al metall, cal destacar la troballa d’una vintena d’objectes de bronze, entre els quals remarquem dos botons, una anella, dues puntes de fletxa i un ham de pesca. També s’han trobat sis elements de ferro, entre els quals destaquen dos fragments de ganivet i un regató de llança. b4. Indústria lítica El principal grup d’objectes lítics són els molins barquiformes de granit, tot i que també s’han documentat dos morters de calcària, diverses boles de sílex (possiblement utilitzades com a matxucadors), mans de molí, ascles de sílex, una destral de pedra polida, i un grup de palets de riu que semblen haver estat utilitzats com a allisadors i brunyidors.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

b5. Restes faunístiques Dintre de les restes de fauna terrestre predominen els elements pertanyents als súids, que en els casos en què ha estat possible determinar-ne l’espècie, corresponen a Sus domesticus, i dels ovicàprids, entre els quals s’han determinat elements de Capra hircus i Ovis aries. També estan presents en menor quantitat les restes de bòvid i de lepòrid, i, de forma testimonial, les de cèrvid, entre les quals s’ha pogut identificar Cervus elaphus. Com es pot observar, l’explotació dels mamífers que porta a terme aquest grup es basa en espècies domèstiques, tot i que es complementa amb animals procedents d’activitats cinegètiques. La fauna marina està representada bàsicament per restes malacològiques, a excepció d’una resta de sèpia i d’una espina d’un peix no identificat. Les espècies identificades han estat Glycymeris insubrica (4 exemplars) i Cerastoderma glaucum (1 exemplar). Tots els individus de l’espècie Glycymeris insubrica presenten una perforació al vèrtex, fet que fa pensar en la seva utilització com a objectes ornamentals, independentment que aquesta espècie pugui formar part de la dieta d’aquesta comunitat. La presència de Cerastoderma glaucum, a falta de criteris per contrastar-ho, s’interpreta com a element de consum alimentari, a l’i-

142

3. Agraïm a Joan Ramón el seu ajut en la identificació d’aquest fragment.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 143

gual que succeeix amb la resta de sèpia i l’espina de peix. Aquests elements ens estan indicant alhora activitats de pesca, documentades també per la presència de l’ham de bronze. Com a únic exemplar d’objecte fabricat en os cal esmentar una làmina corbada d’os d’un gran mamífer que presenta uns petits forats, a l’interior dels quals encara es conserven restes de bronze. Les úniques restes antropològiques documentades són dues dents, una de les quals és de llet. b6. Restes vegetals La informació de què disposem actualment sobre les restes vegetals és de caire preliminar i prové dels estudis, encara en curs, d’antracologia, carpologia, fitòlits i midons. L’anàlisi antracològica, feta sobre un total de 500 fragments provinents del garbellat amb màquina de flotació dels sediments recollits durant la campanya d’excavació, assenyala un predomini de carbons pertanyents a Olea europaea, juntament amb Quercus ilex/coccifera, Pistacia lentiscus i altres arbustos de l’entorn de l’alzinar. A més, hi ha altres tàxons del bosc de ribera com l’Ulmus sp. i el Salix sp. Al tàxon Olea europaea pertanyen tant la varietat salvatge com la cultivada, i només es poden distingir a través de l’anàlisi biomètrica o química, estudi que s’està portant a terme actualment. També s’han identificat alguns tàxons relacionats amb el consum alimentari a més de l’olivera, com ara el Ficus sp. i Vitis sp. L’anàlisi carpològica ha permès la identificació de cereals com són Hordeum vulgare, Triticum cf. / durum, Triticum aestivum / durum, Panicum miliaceum, a més de Vitis vinifera. L’estudi de fitòlits i midons procedents de la superfície dels molins barquiformes i de les mans de molí ha permès contrastar el processament de part dels cereals ja documentats a escala carpològica, concretament, Triticum sp. i Hordeum sp. i a més, afegeix el tàxon Quercus sp. dins del grup de vegetals aprofitats pel consum, molt probablement en forma de farina de gla. III.3. Fase III: ibèric antic D’aquest moment, en tenim una documentació molt fragmentada, ja que es tracta dels nivells superiors, que es trobaven molt alterats tant per l’erosió com per les accions antròpiques, en especial la construcció del castell en època medieval. Estructures d’hàbitat Corresponents a aquest moment hem pogut identificar els àmbits A-27 i A-29, el primer dels quals consta de dues fases constructives, i un gran rebliment a l’àrea de l’àmbit 22. La tècnica constructiva, pel que fa a murs i paviments, presenta una clara continuïtat amb el moment anterior. Tan sols cal assenyalar que les estan-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

143

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 144

ces són considerablement més grans. Els fogars documentats corresponen al tipus semiexcavat, de planta quadrada, coberta de fang i una sola de petits còdols que fan de capa refractària. La fragmentació d’aquest registre ens impossibilita fer una interpretació urbanística del jaciment en aquest moment. b. Restes ceràmiques b1. Ceràmica comuna ibèrica a torn Dins d’aquest grup predominem les coccions oxidants per sobre de les coccions reductores, tot i que aquestes darreres també estan àmpliament representades. Les pastes oxidants presenten, generalment, una bona factura, amb pastes de tonalitats variables entre el vermell ataronjat i el marró, força compactes, dures i de so metàl·lic. El desgreixant que s’observa a simple vista està format per partícules minerals de color blanc i, de vegades, mica platejada. Pel que fa a les formes, predominen les àmfores amb el llavi de secció rodona o de tendència quadrangular, seguits de tota una sèrie de bols i plats de dimensions variables (figura 9). Cal destacar la baixa representació de gerres de grans dimensions. Els fragments ceràmics decorats són ben escassos, però en tots els casos l’ornamentació que presenten consisteix en bandes paral·leles de color roig vinós. Les produccions de tècnica reductora es poden agrupar, com a mínim, en dos grans grups. Per una banda, les produccions que presenten una pasta força compacta, dura, ben depurada, de so metàl·lic i sense impureses visibles a simple vista. Les formes predominants en aquesta producció són els bols i els plats. El segon grup el constitueixen els recipients de pasta poc depurada, de tall irregular, amb abundant desgreixant de diversa natura. Aquestes darreres peces acostumen a presentar la superfície exterior allisada, amb una tonalitat pròxima al negre. La forma predominant dins d’aquesta producció és el plat.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

b2. Ceràmica a mà Aquest grup es troba àmpliament representat en aquesta fase, tot i que en menor proporció que a les dues fases anteriorment descrites. En línies generals, mantenen les mateixes característiques que a les fases anteriors; és a dir, pastes poc depurades, amb abundant desgreixant visible, superfície exterior majoritàriament allisada —de vegades brunyides o sense tractament—, i predomini de la tècnica reductora per damunt de l’oxidant. Les formes documentades tornen a ser olles amb perfils en forma d’S de mides petites, tapadores, tenalles de format mitjà i petites cassoles (figura 10).

144

b3. Ceràmiques d’importació Les importacions dins d’aquesta fase tenen una presència pràcticament testimonial, i en estratigrafia queden reduïdes a produccions de ceràmica grisa

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 145

Figura 9 Ceràmica comuna ibèrica a torn

d’Occident. En general, els fragments documentats presenten una pasta de color gris intens, de bona cocció i ben depurada. Presenten un fina capa de vernís de color negre poc adherent. Pel material ceràmic, podem proposar per a aquesta fase una cronologia d’entre el segon quart del segle vi i mitjan segle v abans de la nostra era. c. Objectes metàl·lics S’han recuperat un total de vuit objectes de bronze, tots ells informes llevat d’una fíbula de doble ressort, i un fragment d’escòria de ferro.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

145

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 146

Figura 10 Ceràmica a mà ibèrica, perfil en S de la fase III. Ibèric antic.

d. Restes faunístiques Les restes òssies de mamífers recuperades en aquesta fase pertanyen majoritàriament a ovicàprids, tot i que només s’ha pogut identificar Capra hircus. També apareixen elements pertanyents a bòvids, súids, lepòrids i cèrvids, en aquest darrer cas de l’espècie Cervus elaphus. Com es pot observar, la representació dels elements faunístics d’aquesta fase pràcticament no difereix, tot i que el nombre de restes recuperades és molt menor, de l’observada a la fase corresponent a la Primera Edat del Ferro. La fauna marina està representada exclusivament per elements malacològics. Les espècies documentades són: Glycymeris insubrica (5), Acanthocardia tuberculata (2), Cerastoderma glaucum (1) i Patella cf. Caerulea (1). Com en el cas de la fase corresponent a la Primera Edat del Ferro, tots els individus de l’espècie Glycymeris insubrica presenten una perforació a la zona del vèrtex. La resta d’espècies malacològiques no presenten cap tret que indiqui el seu ús com a objectes ornamentals i, tot i que ni aquest ni el seu possible ús com a objectes funcionals no es pot descartar, s’interpreten com a elements de consum alimentari. L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

e. Restes vegetals La informació de què disposem referent a les restes vegetals per a aquesta fase prové exclusivament de l’anàlisi antracològica. Atès que la mostra disponible és tan sols de 14 exemplars, els resultats obtinguts són merament indicatius. Els elements identificats són: Olea europaea, Pinus typus silvestris, Ulmus sp. i Populus sp.

146

IV. Consideracions finals L’Era del Castell és el primer jaciment localitzat al Camp de Tarragona que presenta una seqüència contínua des del Bronze Final fins a l’Ibèric Antic. És especialment interessant el fet que s’hagi documentat el pas de l’hà-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 147

bitat en cabanes a l’hàbitat en pedra, i el seu desenvolupament durant la Primera Edat del Ferro i l’Ibèric Antic. Pel que respecta a la segona fase de l’Era del Castell, cal assenyalar que comparteix característiques tant amb assentaments del Penedès com de la zona de l’Ebre. Al Penedès durant els darrers anys s’han identificat un grup de jaciments de cronologia similar (Mestres et al., 1994-1996). Entre aquests, cal destacar l’assentament de l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca), on es van documentar un fons de cabana i una sitja de la Primera Edat del Ferro (Mestres et alii, 1990 ; 1994-1996); Pou Nou II (Olèrdola) on es documentaren quatre sitges i tres fosses de la mateixa cronologia (Mestres et al., 19941996); i el Pujolet de Moja (Olèrdola), amb sis sitges, un fons de cabana i dues grans fosses (Mestres et al., 1997). Tots aquests jaciments presenten fons de cabanes, sitges i fosses, però en cap cas s’ha documentat cap estructura en pedra. Pel que fa a l’àrea de l’Ebre, trobem jaciments amb construccions en pedra com la Ferradura (Maluquer, 1983), Barranc de Gàfols (Asensio et al.1994-1996; Belarte et al., 1992; 1994) o el Coll del Moro de la Serra d’Almos (Belarte, 1997). Pel que fa a les estructures en pedra i a l’urbanisme, s’observen certes similituds amb l’àrea de l’Ebre. Tot i que l’Era del Castell les estances rectangulars presenten poques diferències mètriques entre el costat llarg i el curt, a la resta de jaciments la planta és més allargada (Belarte, 1997). En aquest sentit, el paral·lel més proper el trobem al poblat de Coll del Moro de la Serra d’Almos, excavat als anys cinquanta pel doctor Salvador Vilaseca. D’altra banda, la presència de sitges i l’absència de grans contenidors ceràmics ens remet a les pràctiques d’emmagatzematge documentades a la zona del Penedès, mentre que ens distancia de les identificades a la zona de l’Ebre i a la zona de Lleida: la Ferradura (Maluquer, 1983), Barranc de Gàfols (Asensio et al.,1994-96; Belarte et al., 1992, 1994) i els Vilars (Alonso et al., 1996). Per últim, cal destacar que la presència de materials procedents de les factories fenícies de la zona de l’estret de Gibraltar a l’Era del Castell confirma el contacte de les poblacions costaneres del nord de la província de Tarragona amb el món colonial fenici. Bibliografia Alonso, N. (1996) «Els molins rotatius: origen i expansió en la Mediterrània occidental». Revista d’Arqueologia de Ponent [Lleida], 6: 183-188. Alonso, N.; Garcés, I.; Junyent, E.; Lafuente, A.; Lopez, J. B.; Miró, J. M.; Ros, M. T.; Rovira, M. C. (1996) «L’assentament dels Vilars (Arbeca , les Garrigues): Territori, recursos i activitats». Gala [Sant Feliu de Codines], 3-5: 319-339. Asensio, D.; Belarte, M.C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J. i Santacana, J. (1994-1996) «El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el bronze final i la primera edat del ferro». Gala [Sant Feliu de Codines], 3-5: 301-317.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Santi Molera et al.

04. Proto 1

147

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 148

Belarte, M.C.; Mascort, M.; Sanmartí, J. i Santacana, J. (1992) «El yacimiento del Barranc dels Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre): un modelo protohistórico de colonización agrícola». Butlletí Arqueològic Reial Societat Arqueològica Tarraconense, èp.V, [Tarragona] 13, p. 55-67. Belarte, M. C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994) «El asentamiento protohistórico del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)». A: Primer Congreso de Arqueología Peninsular. Porto: p. 231-247. Belarte, M. C. (1997) Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya protohistòrica. Barcelona. Maluquer de Motes, J. (1983): El poblado paleoibérico de La Ferradura, Ulldecona, Tarragona. P.I.P., VII, Universitat de Barcelona, Barcelona. Mestres, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1990) «Estructures de la primera edat del ferro de l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, Alt Penedès)». Olerdulae [Vilafranca del Penedès], 1-4, p. 75-117. Mestres, J.; Senabre, M. R.; Socias, J. (1994-96) «L’Alt Penedès a la Primera Edat del Ferro: consideracions a l’entorn d’un model d’ocupació de territori». Gala [Sant Feliu de Codines], 3-5: 247-263. Mestres, J.; Nadal, J.; Senabre, M. R.; Socias, J.; Moradas, N. (1997) «El Pujolet de Moja (Olèrdola, Alt Penedès), ocupació d’un territori durant el neolític i la primera edat del ferro». A: Tribuna d’Arqueologia 1995-1996. Barcelona: Departament de Cultura, p.121-148. Molera, S.; Ollé, A.; Otiña, P.; Vergés, J. M. (1997) «L’assentament protohistòric de l’Era del Castell». Recull. La Revista del Catllar [El Catllar], 3: 17-22,. Molera, S.; Ollé, A.; Otiña, P.; Vergés, J. M.; Zaragoza, J. (1999) «Primeros resultados de la excavación del poblado protohistórico de l’Era del Castell (El Catllar, Tarragona)». A: Actas del XXIV Congreso Nacional de Arqueología. Cartagena, 1997. Otiña, P. (1998) «Els ibers al Camp de Tarragona». Kesse. [Tarragona], 26, p. 8-13. Pons, E.; Molist, M. (1989) «Les structures domestiques de cuisson durant la Protohistorie en Catalogne». A: Pré-actes du Colloque international. Habitats et structures domestiques, en Méditerranée occidentale durant la protohistorie. Arles-sur-Rhône.

L’assentament protohistòric de l’Era del Castell

Ramón, J. (1995) Las ánforas fenicio-púnicas del mediterraneo occidental. Barcelona.

148

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 149

L’establiment de Sant Miquel (Vinebre, Ribera d’Ebre) MARGARIDA GENERA I MONELLS

El serral de Sant Miquel, sobre el Pas de l’Ase (100 metres sobre el nivell de mar), en el contrafort de la serralada Prelitoral, s’alça 1,5 km al sud-est del poble de Vinebre, a la riba esquerra de l’Ebre, enfront d’Ascó, a la comarca de la Ribera d’Ebre. Tot i que la descoberta d’aquest establiment es féu l’any 1973, fet del qual ja es va donar notícia a través de la premsa, és a finals del 1975 que vam visitar per primera vegada el turó de Sant Miquel, durant les investigacions a les comarques de l’Ebre que aleshores portàvem a terme. Després de les prospeccions realitzades l’any 1976, entre el 1977 i el 1999 hi hem fet diverses campanyes d’excavació, de neteja i de consolidació de les estructures més malmeses, a més de l’estudi del jaciment, situat al peu del turó ja a la plana, a la partida de la Fontjoana, on va tenir lloc la descoberta d’una important estela funerària, l’any 1988. Durant els anys 1992 i 1998 s’hi ha fet altres campanyes d’excavació que han permès posar al descobert gran part de la planta del conjunt que apareix a la part més alta del turó i que és objecte d’estudi en aquesta comunicació. Entre els factors que van determinar la selecció d’aquest indret com a establiment humà cal esmentar: Els aspectes estratègics amb gran domini panoràmic i de control de la zona. Hi ha un gran nombre d’establiments ibèrics i d’època romana dins el seu àmbit visual. Aigua abundant a l’abast, aportada pel mateix riu i per les fonts dels voltants, tèrmes pel conreu, hi ha diverses. L’existència de recursos naturals: a part de les primeres matèries com són nòduls de sílex que es troben localment, ben diferenciables dels grans nòduls que apareixen a les formacions evaporítiques continentals de l’eocè de la zona del Montsant. La proximitat dels camins que condueixen a l’àrea minera del Molar i Bellmunt, a través de la Torre de l’Espanyol. Aquestes mines haurieu abastit de galena per a l’obtenció del plom, àmpliament documentat en el jaciment de Sant Miquel. A grans trets hi trobem un recinte que tanca un complex d’estructures molt adaptades a la morfologia del terreny; és un petit planell de forma esca-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera

04. Proto 1

149

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 150

Figura 1 Situació del jaciment de Sant Miquel de Vinebre.

L’establiment de Sant Miquel

pular, de poc més de 130 m de llarg per 60 m d’amplada màxima, amb uns 70 x 35 m amb restes de construccions visibles. En els treballs de camp han estat distingides 7 àrees: 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7; les 5 primeres, en anteriors publicacions les havíem denominat: A, B, C, D i E, respectivament. Dins l’àrea 1, que s’estén per la part més ampla del turó, es conserva el mur que tanca el costat nord, molt més gruixut (1 m) que altres del recinte, construït amb una tècnica més acurada. A través del sondeig efectuat posteriorment, hem comprovat que aquest mur es prolonga paral·lel a l’actual canal, longitudinalment per l’àrea 4. Àrea 2. Compresa en el pla inferior i situada sota la visera rocosa que trobem a la cara del turó que mira a la població de Garcia. El terreny és també molt inclinat cap a aquest costat. Durant la Guerra Civil hi fou construïda una trinxera i això significà la destrucció d’una part de les estructures que es conservaren adossades a la roca. Dintre aquesta àrea hi ha unes escales de comunicació amb l’àrea 1 i algunes restes de murs que apareixen almenys perpendiculars a la roca. Àrea 3. És la més pròxima al riu. Comprèn la part del cim que forma un llom allargassat que esdevé cada vegada més estret i acaba en un vessant molt rost, la base del qual queda retallada per la carretera actual de MóraVinebre. Avui el costat que mira Vinebre queda delimitat per l’antic canal (Ebre-la Torre de l’Espanyol) que ressegueix gairebé tot el cim del serral per aquesta banda. A la mateixa àrea, hi ha un mur central que divideix la demarcació en dues zones ben definides i un conjunt d’àmbits a banda i banda d’a-

150

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Figura 2 Planta generalVista General del Pas de l’Ase. Figura 3 Vista aèria.

Página 151

quest eix. Aquests espais de planta més o menys trapezoïdal es van estrenyent a mesura que s’acosten els extrems. En alguns sectors on els murs han desaparegut, la roca, que apareix retallada, delimita les estructures. Dins d’aquesta àrea es conserva un recinte tancat de dimensions reduïdes, que per les seves característiques ha estat atribuït a un dipòsit que hem relacionat amb una premsa, probablement de vi, localitzada en l’àmbit del costat. Àrea 4. S’estén pel vessant de cara a Vinebre, el pendent del qual presenta una forta inclinació cap al nord, a l’altra banda del canal, on hi ha els amuntegaments de terra ocasionats per les obres del canal, darrerament hi hem localitzat la continuació del mur descobert a l’àrea 1; que aquí després de fer un colze d’un angle de 90º, tanca el recinte per aquest costat. Àrea 5. Forma com un petit coll i és l’accés actual a l’establiment. És l’àrea més estreta i tancada pels mateixos estrats de conglomerat que formen com un corredor pel mig del qual passa el canal. Ens hem limitat a fer-hi algunes prospeccions. Àrea 6. Es troba situada en el centre de l’establiment i roman encara per excavar. Àrea 7. Presenta un fort pendent sobre el riu. Hi ha instal·lada la canalització de l’aigua de l’antic rec al qual ens hem referit en descriure l’àrea 3. En un pla inferior hi hem trobat restes d’estructures antigues que conserven en diversos punts una sola filada de pedres. En conjunt, el material recollit ha estat molt abundant, sobretot ceràmiques fetes a mà, de fabricació local i altres fetes a torn, principalment grans contenidors i algunes àmfores. Hi destaquem la troballa de diverses mostres de coroplàstia. Totes les dades que hem obtingut fins ara indiquen l’existència d’un nivell d’ocupació amb l’abandonament ulterior, i ens permeten datar l’establiment entre l’últim quart del segle ii i la segona meitat del segle i a.C. Tanmateix

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera

04. Proto 1

151

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Figura 4

Página 152

des del punt de vista estructural trobem nombroses refeccions que ens documenten almenys dues etapes successives de planificació constructiva i arranjaments dels diferents murs. Per les seves característiques és possible atribuir a aquest recinte unes funcions de tipus militar i alhora comercial a través de la via fluvial. Les característiques d’una petita badia que es troba al peu d’aquest turó, sobre l’Ebre, on fins fa pocs anys hi havia un embarcador, haurien facilitat aquestes activitats. Un cop comprovada l’alta rendibilitat científica i patrimonial d’aquest jaciment, juntament amb altres requisits necessaris (fàcil accessibilitat, l’existència d’alguns serveis, espais per a aparcaments, etc.) per convertir-se en un jaciment visitable a curt termini amb una inversió reduïda, s’està elaborant el pla d’adequació de tot el conjunt, al qual ens referim a continuació.

Vista aèria. Figura 5 Vista aèria.

Bibliografia Genera i Monells, M. Evolució del poblament prehistòric i protohistòric a les comarques de la Ribera d’Ebre i del Priorat. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1979. Publicat en resum, any 1980. Genera i Monells, M. «Inventari arqueològic de la Ribera d’Ebre». Fonaments, 3, Barcelona 1982, p. 47-134. Làms. IV-XIII. Genera i Monells, M. «Elements defensius de l’àrea ilercavona: un exemple». A: Simposi sobre cultura ibèrica. Manresa, desembre 1990, p. 215-218. Genera i Monells, M. L’Ebre final: del Paleolític al món romà. Centre d’Estudis Dertosencs, núm. 37, Tortosa, 1991, pàg. 67. Genera i Monells, M. Vinebre: els primers establiments del riberal. Recerques arqueològiques. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Secció d’Arqueologia i Història, 87, Tarragona, 1993. (Recull la major part de la bibliografia existent fins aleshores.) L’establiment de Sant Miquel

Genera i Monells, M. «Sant Miquel de Vinebre (Vinebre, Ribera d’Ebre): Els darrers vestigis ibèrics a la part final de l’Ebre». A: Tribuna d’Arqueologia 1992-1993. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, p. 85-94.

152

Genera i Monells, M. «Els establiments de l’edat del ferro a l’Ebre final: gestió i investigació», XXII Colloque de l’Association Francaise pour l’Etude de l’Age du Fer, Girona, 1316 de maig de 1998. (Resum) Genera, M.; Mayer, M.; Pons, J.; Prevosti, M. «Un vestigi del món romà a la Ribera d’Ebre: l’estela de Vinebre». A: Tribuna d’Arqueologia 1989-90. Dept. Cultura de la Generalitat, p. 135-145.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 153

El Pla d’adequació de l’establiment de Sant Miquel (Vinebre, Ribera d’Ebre) MARGARIDA GENERA I MONELLS CARLOS BRULL I CASADÓ

Resum L’adequació del jaciment, en primer lloc, planteja una intervenció que pretén resoldre els aspectes funcionals que la visita requereix, a més d’aconseguir una museïtzació adient. En aquesta línia, el Pla previst inclou la projecció de la tanca i la creació d’un recorregut mitjançant la senyalització del camí, la instal·lació de passeres i escales que permetin la visita del conjunt, seguint un itinerari indicat amb plafons explicatius dels diferents sectors del jaciment en relació amb el seu entorn. Intervencions adreçades a l’adequació Un cop realitzada una primera etapa d’investigacions, hem comprovat l’alta rendibilitat científica i patrimonial d’aquest jaciment i tenim gran part de la planta de les estructures del pla superior. Aquests fets juntament amb altres, com són l’accés fàcil, els espais per a aparcaments, l’existència de serveis, etc., ens permeten considerar que aquest establiment reuneix pràcticament tots els requisits necessaris per convertir-se en un jaciment visitable a molt curt termini, amb una inversió reduïda. El pla de treball es concreta en l’adequació de tot el conjunt excavat amb el principal objectiu de posar a l’abast de la societat en general, el patrimoni arqueològic, localitzat en aquest jaciment dins del seu propi context, a curt termini, com a pas previ imprescindible en el procés de realització d’un parc historicoarqueològic, que ens permeti explicar els valors estratègics d’aquest sector del riu Ebre, al llarg de les diferents etapes de la història, des de les fases més antigues de la Prehistòria, fins a l’època contemporània (Guerra Civil...) Aquest Pla comprèn un seguit d’intervencions que podem agrupar en tres apartats segons les seves finalitats: actuacions adreçades a la recerca,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

04. Proto 1

153

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 154

actuacions adreçades a la consolidació i actuacions adreçades a la difusió de resultats obtinguts en l’adequació per a la visita i difusió. En una primera fase els objectius són: Fer que aquest jaciment sigui visitable per tal que esdevingui una eina didàctica per a les escoles i un punt d’interès dins les rutes i itineraris per al turisme cultural, i que constitueixi un atractiu més en el marc de la navegabilitat de l’Ebre. Fer que sigui un factor dinamitzador de la cultura d’aquestes contrades i una font de recursos per a la comarca que, a curt termini, s’autofinanci. Com a ampliació de l’anterior proposem la creació d’un parc historicoarqueològic / parc cultural, que expliqui els valors estratègics d’aquest sector de l’Ebre, on l’establiment de Sant Miquel sigui el component principal de la trama explicativa. Consolidació i adequació per a la visita del conjunt

El pla d’adequació de l’establiment de Sant Miquel

La degradació i destrucció de les estructures, no solament a causa dels factors naturals sinó també, a causa d’accions de furtius ha posat de manifest la necessitat d’una actuació urgent que asseguri la conservació de les diferents construccions que integren aquest important conjunt. Per aquest motiu s’estan efectuant els treballs següents: La consolidació de la totalitat de les estructures (planta gairebé completa de l’establiment). La restitució d’algunes filades fins a l’alçada màxima conservada. D’altra banda, fer aquesta intervenció: Assegura el manteniment i la conservació del jaciment. Incrementa la imatge de monumentalitat de tot el conjunt. Contribueix a oferir una millor comprensió dels seus valors històrics i culturals. En definitiva, representa una àmplia implementació de tots els aspectes importants del jaciment que vénen a enriquir els que són estrictament científics i patrimonials i a la vegada potencien una alta rendibilitat social de tot el paratge de Sant Miquel.

154

Procediments i tècniques Sistema de trebal Seguint els mateixos criteris aplicats en altres jaciments, on s’ha intervingut sota la nostra direcció, pel que fa a les tasques de consolidació, actuem de la manera següent:

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 155

I Fase: preparació de l’estructura Anàlisi de l’estructura: Determinació d’elements aliens a l’estructura original (pedres enderrocades, aportacions posteriors a l’excavació…) i de possibles alteracions produïdes per la destrucció de les construccions o altres causes (vegetació, conreu de l’indret, accions de furtius…) com són ara desplom de murs, moviments de pedres. Representació gràfica de l’anterior: Dibuix en planta dels elements que conformen cada unitat (propis i aliens) a escala 1:20, amb indicació no solament de la litologia de cada un d’ells sinó també, la seva identificació. Neteja de la construcció que s’ha de consolidar i, si escau, de l’enderroc, i arranjament de les possibles alteracions detectades. Enregistrament gràfic. Dibuix a l’escala 1:20 i fotografies de l’estat final previ a la consolidació pròpiament dita. II Fase: consolidació i restauració de l’estructura Aplicació d’una capa de 2 a 3 cm de gruix de morter mixt constituït per àrids provinents del jaciment (per aconseguir l’harmonia cromàtica), calç hidràulica i ciment blanc com a coronament de l’estructura original. Reposició de la massa de fang perduda en les juntes d’unió de les pedres de l’estructura original. Reconstrucció meticulosa de cada construcció emprant pedra seleccionada entre els enderrocs retirats del poblat (o voltants) per tal d’aconseguir una tipologia estructural, tan semblant com sigui possible a la part original, i massa de fang elaborada utilitzant la tècnica original de pans d’argila pastats prèviament, en aquells punts on s’hagi comprovat la seva utilització en època antiga. Adequació d’itineraris Les tasques d’adequació d’itineraris tenen com a objectiu la creació d’un recorregut que permeti la visita i la comprensió dels valors historicoarqueològics del conjunt dintre el seu entorn natural. En aquest sentit a banda de l’arranjament del camí, hi ha prevista la instal·lació d’algunes passeres i escales que facilitin l’accés a la part alta del jaciment. Es farà coincidir una d’aquestes passeres amb el traçat del camí que travessa el jaciment. A l’àrea central, també s’ha previst la col·locació de tres plataformes en punts singulars de l’establiment que permetin observar bé les estructures més interessants i gaudir del paisatge que les envolta, sense afectar les restes. Accessos i aparcaments Avui hi ha dos camins que arriben fins al mateix jaciment per dos costats diferents, que molt aviat hi ha previst d’arranjar. Un d’ells fins i tot pavimentat.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Margarida Genera i Carles Brull

04. Proto 1

155

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 156

Pel que fa al tema de l’aparcament considerem que no cal preveure cap actuació específica dins d’aquest Pla d’adequació, ja que es troba al costat de l’ermita de Sant Miquel, on tenen lloc actes multitudinaris per als quals hi ha una àrea condicionada específicament. A l’altre costat del turó, hi ha un altre accés que a la vegada desemboca en una àrea àmplia, que preveiem utilitzar-la també com a aparcament, sobretot durant els treballs d’adequació. La senyalització Considerada com a mitjà informatiu per als visitants. Els seus objectius són: La identificació del jaciment. La identificació del jaciment com a espai protegit jurídicament en el cas que ho sigui. L’atribució històrica i cronològica. La informació i explicació dels principals aspectes del jaciment. La delimitació dels diversos sectors, espais o recintes. La definició i indicació d’itineraris i serveis. En aquest sentit s’han previst els següents elements senyalitzadors: Rètol identificatiu del jaciment. Rètol informatiu de tot el conjunt. Senyalització de tot l’itinerari. Rètols indicadors dels punts singulars. Tancament

El pla d’adequació de l’establiment de Sant Miquel

Les tasques d’instal·lació de la tanca al jaciment tenen com a objectiu la delimitació de la zona on es conserven els vestigis arqueològics, la seva protecció i el control dels visitants. En la selecció dels materials que es preveu que s’hi col·locaran s’han tingut en compte diferents aspectes entre els quals es troba l’impacte visual, les característiques del material, la facilitat de transport i de muntatge, la seva versatilitat i també els costos de manteniment.

156

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 157

L’assentament ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre). Campanyes de 1998-1999 DAVID ASENSIO MAITE MIRÓ JOAN SANMARTÍ NÚRIA TARRADELL

1. Objectius L’objectiu essencial dels treballs al Castellet de Banyoles era l’estudi del poblament protohistòric a la Foia de Móra des de la meitat del segle vi a.C. fins a la conquesta romana (figura 1). En efecte, els treballs realitzats en aquesta zona des de principis del decenni dels noranta han clarificat considerablement l’evolució del poblament des del Bronze Mitjà fins a la Primera Edat del Ferro, i han permès de comprendre els processos que han conduït d’un sistema itinerant d’ocupació del territori, basat en la ramaderia i en una agricultura d’artiga (Asensio et alii, 1994-1996a; 1994-1996b; en premsa), a un sistema plenament sedentari, de caràcter protourbà. Amb això quedaven coberts els objectius essencials del pla de recerca Estratègies d’ocupació del territori i la seva evolució a l’àrea del curs inferior de l’Ebre durant la Protohistòria i l’Antiguitat, aprovat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya l’any 1992, pel que fa a les etapes inicials del període estudiat. Contràriament, el període ibèric continuava sent encara estranyament fosc. En efecte, els treballs de prospecció realitzats a la Foia de Móra apenes havien permès localitzar un petit nombre de jaciments d’aquesta cronologia, sempre de dimensions molt reduïdes, la qual cosa donava a entendre que, a diferència d’altres zones de Catalunya, no hi havia un poblament dispers important. Per una altra part, els treballs d’investigació fets fins al moment al Castellet de Banyoles no permetien de cap manera fer una avaluació global sobre les característiques d’aquest assentament ni, aparentment, sobre la seva cronologia, ja que la pràctica totalitat dels materials coneguts s’havia de datar entre els últims decennis del segle iii a.C. i el segle i a.C. Aquest últim punt era, com a mínim, sorprenent, si es té present la importància que acostuma a tenir la fàcies de segle iv a.C. en els grans assentaments ibèrics del nostre país. Tot això, així com la manca d’altres nuclis ibèrics d’importància a la Foia de Móra,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

157

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 158

feia que calgués concentrar els esforços de recerca en el Castellet de Banyoles, on, segons la nostra hipòtesi de treball, es podrien documentar les fases de poblament posteriors a l’abandonament del Barranc de Gàfols i del Coll del Moro de la Serra d’Almos, és a dir, els segles v a.C. i iv a.C., i es podria documentar un procés de plena urbanització del territori. 2. Antecedents de la recerca

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Els antecedents de la recerca al Castellet de Banyoles són prou ben coneguts, de manera que resulta superflu fer-ne una descripció detallada. Recordem simplement que, després de la troballa casual dels diversos tresors (un o dos de monetaris, més el conjunt de pàteres i vasos metàl·lics i els bous de bronze) els anys 1912, 1925 i 1927, els treballs d’excavació s’han fet en quatre etapes ben diferenciades. Treballs de L. Brull i de J. de C. Serra Ràfols en els anys 1930, 1932 i 1937, que van afectar essencialment el sector d’entrada i van posar al descobert les dues torres pentagonals que flanquegen la porta (Serra-Ràfols, 1941; Serra-Ràfols, 1965). La documentació material coneguda d’aquesta excavació no permet donar precisions sobre la cronologia d’aquestes construccions, però la seva tipologia permet situar-les en el segle iii a.C. (Moret, 1996, p. 132, 416-418). Treballs de S. Vilaseca, J. de C. Serra-Ràfols i L. Brull (Vilaseca, Serra-Ràfols, Brull, 1949) a principi dels anys quaranta, que van afectar un extens sector immediatament al nord-oest de la zona d’accés excavada en els anys anteriors. Es tracta de tot un barri, densament edificat, immediatament al costat del penya-segat abrupte que delimita la plataforma del Castellet pel costat oriental. Segons els excavadors, la potència estratigràfica era molt escassa, de manera que semblava haver-hi una sola fase d’ocupació. El reestudi dels materials d’aquesta campanya (Asensio, Cela, Ferrer, 1996) suggereix que aquesta única fase s’ha de situar en els darrers decennis del segle iii a.C. Treballs de Ramon Pallarès a finals dels anys setanta i principi dels vuitanta (Pallarès, 1982, 1984a). A més de la neteja i l’estudi de nou del dispositiu de defensa de la zona d’accés, aquest investigador va fer diferents cales en zones fins llavors inexplorades del poblat. Una d’aquestes, l’única que ha estat publicada, és prop de l’extrem occidental, no lluny de la construcció medieval que dóna nom al jaciment; les altres, prop de l’extrem nord-oriental. En tots els casos es van documentar estructures constructives, encara visibles actualment, amb molt poca potència estratigràfica. Hom ha d’afegir encara una sèrie de cales de delimitació fetes al principi dels anys noranta per CODEX i per encàrrec del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Segons sembla, aquests treballs, que han romàs inèdits, han vingut a confirmar l’existència d’estructures constructives en totes les àrees perifèriques de la plataforma del Castellet de Banyoles, mentre que aquestes semblen absents a l’àrea central.

158

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 159

Figura 1 Mapa del curs inferior de l’Ebre, amb la situació del Castellet de Banyoles.

3. Estructures constructives Un dels objectius essencials plantejats en aquesta nova intervenció al Castellet de Banyoles ha estat l’excavació en extensió d’un sector ampli de l’assentament, per tal de poder-ne conèixer les característiques urbanístiques i de l’arquitectura domèstica. Aquesta és, efectivament, una qüestió bàsica, ja que per poder parlar, amb certa propietat, de ciutat ibèrica cal que hi hagi una trama urbana mínimament densa i complexa, estesa en tota la superfície, o almenys en la seva major part, ocupada per la suposada aglomeració urbana. Les dimensions de l’indret i la presència d’estructures en molts punts de la seva superfície són un fet ja constatat i favorable en aquest sentit. Ara bé, calia comprovar que aquestes estructures formaven part d’espais complexos dins d’una trama urbana continuada. Dins del triangle que, aproximadament, dibuixa la plataforma de l’assentament ibèric del Castellet de Banyoles, dos sectors excavats d’antic ja mostraven estructures d’hàbitat formant part de barris propis d’una trama urbana plenament des10 km envolupada. El cas més evident és el del barri excavat entre els anys 1942 i 1943 per L. Brull i S. Vilaseca a tocar de les torres poligonals, al sud-est de la plataforma. Cap al sud-oest d’aquesta (no gaire lluny del castellet medieval de tàpia de l’angle sud-oest de la plataforma), R. Pallarés va excavar al voltant de l’any 1980 un seguit d’estructures de cases i carrer (amb una superfície total excavada, això sí, molt més modesta) que sembla indicar la continuïtat d’aquesta trama urbana en aquest sector força allunyat del primer. Quedava així un tercer angle o vèrtex del triangle, l’angle nord-oest, per investigar la presència o no de trama urbana, car la presència d’estructures i nivells arqueològics ja havia estat documentada en l’esmentada prospecció mecànica de 1993. Aquesta ha estat la zona on s’ha concentrat, doncs, la intervenció de 1998 i 1999. En aquest angle nord-oest, precisament a partir d’unes traces d’estructures localitzades en aquesta zona per una de les rases fetes l’any 1993, es va començar a obrir un sector que és el que, a partir d’ara, denominarem com a zona 1. Poc després d’haver començat a destapar aquesta zona, cercant la ubicació precisa de les diferents rases de 1993, es va localitzar el que inqüestionablement havien estat unes prospeccions arqueològiques antigues, de les

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

159

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 160

quals no teníem cap mena de referència prèvia. Posteriorment, per informacions proporcionades per gent del poble de Tivissa, vam saber que es tractava de les darreres prospeccions fetes pel doctor R. Pallarés, la sobtada mort del qual va impedir-li de donar-ne a conèixer els resultats. La neteja d’aquestes cales va permetre d’observar la presència d’unes estructures constructives d’una certa entitat, per la qual cosa es va creure convenient d’ampliar la zona excavada en direcció oest, per tal d’enllaçar amb les estructures descobertes a la zona 1. A més, permet definir millor la trama urbana de tot l’angle nord-oest de la plataforma (figura 2), juntament amb l’evidència de la zona 1. En tot moment, a totes dues zones s’ha procedit, fonamentalment, a l’excavació dels nivells superficials, de manera que s’han localitzat estructures immediatament per sota d’aquest nivell i s’han deixat a punt els primers nivells arqueològics pròpiament dits. Es tractava de destapar en extensió, cercant la definició d’espais lògics com ara cases o agrupacions de cases, com també vies de circulació, en quantitat suficient per confirmar l’existència de barris i trama urbana complexa. Tot seguit passem a la descripció concreta de les estructures exhumades a tots dos sectors. NM

2 1

ZONA 1

ZONA 2

Ebre

0

25 m.

Figura 2 Planta del Castellet de Banyoles, amb indicació de les zones excavades.

Zona 1

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Aquesta zona (figura 3), molt propera al límit de la plataforma, està considerablement afectada per l’existència de retalls moderns que malmeten força les estructures ibèriques i dificulten, en certa mesura, la seva comprensió global. D’aquests retalls o rases modernes, un, el més gran, sembla correspondre clarament a una trinxera de la Guerra Civil, si ens atenem a la característica forma en essa o serpentiforme que presenta. Es tracta d’una petita trinxera transversal que mena a una trinxera molt més gran que, en aquest cas, discorre paral·lela a la vora de la plataforma (i de la qual resta per delimitar el límit oest). La resta de rases, en nombre de tres, d’amplada i llargada variables, però de forma rectangular allargada força similar, són d’interpretació molt més incerta. Pensem que es podria tractar de rases derivades de treballs agrícoles (rases de vinya?) o rases producte d’espoliacions modernes, sens dubte habituals en el Castellet de Banyoles en el decurs d’aquest segle i, tal vegada, ja des de molt abans. En la zona 1 s’han destapat un total de 225 m2, tots ells ocupats per diferents construccions pertanyents a una trama complexa en què es defineixen un mínim de 8 sectors o recintes diferents. D’aquests 8 recintes identificables, sis es presenten totalment o parcialment definits, mentre que els altres dos (recintes 6 i 7) sols estan lleugerament apuntats. D’aquests, el recinte o sector 1.8 constitueix, sens dubte, una via de circulació o carrer que ordena la dispo-

160

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 161

Figura 3 Planta general de les zones 1 i 2.

sició de les cases en aquest sector. Aquest carrer té una amplada de 2,5 metres, amplada suficient per al trànsit rodat. Vers l’est apunta el recinte 1.6 i vers l’oest se situen tres recintes grans, de planta rectangular, que es disposen transversalment respecte del carrer. Els recintes 1.1, 1.2 i 1.3 són els més complets dels documentats en aquesta zona i presenten una planta i unes dimensions molt similars. En concret, tots tres presenten un espai interior d’uns 25 m2, amb uns costats llargs de al voltant de 7,5 m, pels 3,5 m dels costats curts. Sembla, a més, que es tracti de recintes independents entre ells, sense accessos aparents entre els uns i els altres. La paret curta contrària a la que dóna al carrer o sector 1.8 és, al mateix temps, paret de fons dels recintes 1.1, 1.2 i 1.3 i paret llarga, mitgera del recinte 1.4. A aquest recinte 1.4, en aquest cas disposat grosso modo paral·lel al carrer, s’accedia aparentment a través de l’1.3. La interpretació d’aquest espai és força incerta, més tenint en compte la manca de la paret de tanca oest (si és que n’hi havia hagut mai) i les seves dimensions, amb uns 14 m de llargada. Tal vegada podríem pensar que es tractava d’un espai obert, tot i que en contra d’aquesta possibilitat hi ha la seva proximitat a la vora de la plataforma, en un indret durament castigat pel vent. Igualment d’incerta és la interpretació del petit passadís que conforma el recinte 1.5, amb una amplada de poc més d’un metre. És un espai al qual s’accedeix aparentment des del recinte 1.1 i, sorprenentment, sembla menar cap a la vora del barranc (o tal vegada, cap al recinte 1.4?).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

161

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 162

Finalment, cal destacar la presència bastant clara de restes d’arrebossat a dues de les parets que delimiten el recinte 1.1. Aquest arrebossat el trobem a l’interior dels recintes 1.1 i 1.4. També cal esmentar la presència d’unes restes d’estructures molt malmeses i fragmentàries que semblen pertànyer a una fase versemblantment posterior. Es tracta d’un muret a l’est del recinte 1.3 que, per la seva ubicació i orientació, sembla posterior al recinte esmentat. El mateix podem dir d’un petit pany de paret que apareix al fons d’una de les rases modernes. Zona 2

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Els treballs realitzats a la zona 2 han afectat una zona molt més àmplia (prop dels 1.000 m2) i han revelat l’existència de tres grans unitats estructurals, denominades A, B i C, totes articulades entorn de sengles patis de grans dimensions (figures 3 i 4). La unitat estructural 1 se situa a l’extrem oriental de la zona excavada. Consta de tres parts ben diferenciades: un pati (recinte 15), de forma aproximadament rectangular (uns 9 m per 7 m); un edifici rectangular d’aproximadament 8,4 m per 5 m, compost per tres recintes (recintes 11, 12 i 16); un grup de cinc recintes adossats de forma rectangular allargada (recintes 9-10 i 17-19), en un dels quals hi havia una llar de foc (recinte 19) i dels quals no s’ha conservat en cap cas la paret de fons. Aquests dos últims edificis estaven separats per una via de pas (recinte 13/14). L’edifici 1 fa, en conjunt, unes dimensions mínimes de 260 m2. La unitat estructural 2 es compon d’un gran pati (recinte 23) de 14 m per 10,2 m, a l’interior del qual hi ha tres petits recintes (22, 27 i 31) i un gran edifici (11 m per 15 m), compost per tot un grup de recintes, que a la part més occidental queden bastant mal definits a causa del gran arrasament dels murs. En tot cas, sembla clar que dominen les estructures de planta rectangular allargada (21, 24, 26, 28, 29), una de les quals (recinte 21) tenia també una llar de foc, que, com en el cas de la unitat estructural A, és l’única documentada en tot el conjunt. Aquest edifici 2 és el més gran dels documentats i assoleix un mínim de 280 m2 de superfície. La unitat estructural 3, finalment, se situa a l’extrem occidental de l’àrea excavada, i només se n’ha pogut documentar la part més oriental. Sembla clar, amb tot, que també en aquest cas hi ha un gran pati (recinte 32) i un edifici compost de diversos recintes de planta rectangular allargada (30 i 33-35). Aquests recintes de planta allargada, situats, per norma general, a la banda occidental dels edificis, presenten unes mides bastant homogènies (amb l’aparent excepció del recinte 29) que oscil·len entre els 8/9 m de llargada per entorn de 2,5 m d’amplada (és a dir, al voltant dels 20 o 25 m2 de superfície). Pel que fa a la tècnica de construcció, els murs apareixen encaixats en trinxeres de fonamentació que retallen les graves naturals en una amplada idèntica a la del fonament. L’amplada d’aquests sòcols és generalment de 30 cm o de 40 cm, tot i que en algun punt assoleixen o depassen lleugerament els 45 cm.

162

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 163

Figura 4 Planta de la zona 2.

Les pedres emprades en la construcció són sovint petites (la dimensió màxima en general no és superior als 30 cm, tot i que n’hi ha de fins a 50 cm), però estan molt ben disposades. Els sòcols es conserven generalment en una alçada d’uns 20 cm, però arriben, en algun cas, als 40 cm. Al damunt hi havia un alçat de toves, segons mostra la troballa d’algun fragment d’aquest material constructiu en els nivells d’enderroc (figura 4). Pel que fa a l’estratificació documentada en aquests recintes, és sempre molt senzilla, ja que només es documenten nivells d’enderroc formats directament sobre les graves naturals, que, segons tota evidència, eren utilitzades com a sòls. Les dues llars de foc estaven parcialment excavades en aquests nivells de graves naturals, i una d’elles comportava una preparació de còdols, damunt la qual es va dipositar la solera d’argila. Per acabar, cal esmentar una troballa que ha constituït una de les novetats més remarcables de les campanyes de 1998-1999. En netejar els límits de les cales de R. Pallarés a la zona 2 es detectà l’inici del que semblava una peça ceràmica molt completa i conservada in situ, fet d’entrada estrany perquè apareix dins d’un nivell aparentment natural, la base natural del terreny on es fonamenten les estructures ibèriques. Es tractava d’una urna d’incineració encaixada en el nivell de base del terreny (figura 4). Una urna que, per tipologia i decoració, cal situar en el Bronze Final, més concretament en el període dels camps

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

163

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 164

d’urnes antics i, per tant, datable aproximadament entre els segles x o ix a.C. L’interior de l’urna estava greument afectada per l’acció d’una arrel que la travessava de banda a banda i que havia provocat la desaparició de les cendres i restes òssies de la cremació. Amb tot, es conservaven a l’interior restes molt modestes de l’aixovar: una petita anella de bronze i un penjoll perforat de pedra polida. Sigui com sigui, aquesta troballa mostra la utilització d’aquest indret com a zona d’enterrament o necròpolis en un moment molt anterior a l’establiment ibèric del Castellet de Banyoles. 4. Anàlisi preliminar dels materials mobles

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Els materials numismàtics Entre els materials descoberts en la campanya de 1999 són particularment rellevants les troballes numismàtiques, totes procedents dels nivells d’enderroc dels recintes 19 (UE 79) i 15 (UE 80). Totes les peces del recinte 15 són dracmes ibèriques d’imitació emporitana, una de la seca Iltirtar (figura 5, núm. 1) i dues de la seca Kum (figura 5, núm. 3 i 5). Totes tres estan excel·lentment conservades, i resulta evident que no havien circulat gaire quan es va produir l’enderroc del recinte 15. Les tres monedes del recinte 19, en canvi, són romanes; es tracta, més concretament, d’un victoriat anònim (figura 5, núm. 2), un victoriat MP (figura 5, núm. 4) i d’un denari (figura 5, núm. 6). Es tracta també de peces poc gastades, tot i que el denari es troba en mal estat de conservació a causa de l’acció del foc. És important assenyalar que aquesta darrera peça i el victoriat MP daten amb precisió del 211-208 a.C., mentre que el victoriat anònim, de classificació més complicada, sembla també una peça antiga, la datació de la qual deu ser semblant a la de les altres dues peces. Com sigui que totes les peces estan poc gastades, sembla lògic concloure que la seva amortització es va produir poc després de la seva encunyació. Per una altra part, en la campanya de 1998 es van recuperar unes altres tres monedes, totes elles de bronze i procedents de nivells superficials de la zona 1 (figura 5, núm. 7 a 9). Es tracta d’un as de Kaiskata (Cascante, prop de Tudela, Navarra), datable de la segona meitat del segle ii a.C., d’un as d’Iltirta, corresponent a una de les emissions posteriors a 104 a.C. i anteriors a 80 a.C., i d’un as de Tabaniu (seca de localització incerta, possiblement Bébanos, a Sòria), datable de la segona meitat del segle ii a.C.

164

Les joies Els nivells d’enderroc excavats l’any 1999 han donat dues peces d’orfebreria, procedents del nivell d’enderroc UE 153 del recinte 28. Es tracta d’un penjoll senzill amb forma de botifarra, d’or, de 10 mm per 11 mm (figura 6, núm. 2) i d’una altra peça, també d’or, però molt més complexa, de 24 mm per 20 mm (figura 6, núm. 1). L’arquitectura d’aquesta darrera es basa essencialment en la unió de diferents làmines d’or, sempre molt fines, que formen els elements següents: a) un element superior, en forma de mitja el·lipse, amb la

J

O R N A D E S

D

���A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 165

Figura 5 Troballes monetàries de les campanyes de 1998 i 1999.

part central enfonsada tant a la cara anterior com a la posterior; b) adherides als extrems superiors de l’anterior, dues làmines petites i fines de forma rectangular, a cadascun dels extrems de les quals hi ha, a la vegada, sengles làmines cargolades en forma de petits cercles (és a dir, un total de quatre), que permetien la suspensió de la peça; c) set elements cilíndrics, sis dels quals estan directament adherits a la peça central, mentre que el setè, situat en l’eix longitudinal de la peça, s’uneix als dos inferiors. Aquests diferents elements estan ornamentats amb fil i gotes d’or disposats de la manera següent: a) una espiral de fil d’or amb una gota esfèrica al centre a la cara anterior de cadascun dels set elements cilíndrics; b) uns altres

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

165

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 166

tres motius idèntics que s’adhereixen directament a la part inferior de la cara anterior de l’element semiel·líptic; c) amb fil d’or formant motius diversos es decora també la part central enfonsada del mateix element a la cara anterior, així com la resta d’aquest mateix element en les cares anterior i posterior i els dos laterals. Cal fer notar, per una altra banda, que en el conjunt recuperat l’any 1912 al Castellet de Banyoles, i que es conserva actualment al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, hi ha altres sis peces pràcticament idèntiques a l’anterior (dues de les quals són una mica més grans, ja que fan 26 mm d’altura per 21 mm d’amplada i 0,53 mm de gruix) (Pallarès, inèdit, 212). No es pot excloure, i fins i tot sembla probable, que tots aquests penjolls anessin muntats junts en un mateix collaret o pectoral, la qual cosa indicaria que les peces trobades el 1912 procedien del sector excavat en la campanya de 1999. Els bronzes Una de les peces més destacades és una fíbula anular amb arc de timbal, del tipus amb agulla lliure i topall (figura 7, núm. 3), datable entre mitjans del segle iii a.C. i finals del segle i a.C. (Daugas, Tixier, 1978, 139; Cuadrado, 1957). Es conserva pràcticament completa, excepte una petita part de l’anell. Hi ha també un gran fragment d’un braçalet (figura 7, núm. 2), una nansa quasi completa de sítula (figura 7, núm. 1) i una anella.

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Els materials ceràmics Amb relació als materials ceràmics cal fer notar, primerament, la seva gran fragmentació, que es tradueix en la quasi total absència de perfils complets. Això és sens dubte a causa, almenys en part, del fet que els nivells arqueològics han estat considerablement rebaixats pels treballs agrícoles. Cal dir també que el volum de materials descoberts és encara bastant reduït, de manera que una avaluació global sobre la natura i la importància relativa de les diferents produccions importades i sobre les diferents categories de material indígena haurà d’esperar a la realització de noves campanyes. Tot i amb això, és ja possible fer algunes indicacions preliminars que tenen un cert interès: a) Les importacions més antigues documentades en el sector explorat del jaciment són ceràmiques àtiques de figures roges (un fragment informe descontextualitzat) i de vernís negre, concretament un plat forma Lamb. 21 i dos fragments de kantharos o de copa kantharos (figura 8, núm. 1-2). Això permet proposar provisionalment una datació inicial de l’ocupació ibèrica del lloc de mitjan segle iv a.C. o de la segona meitat d’aquest segle. Cal observar que els materials àtics procedents d’altres sectors de l’assentament són dels mateixos tipus i cronologia. b) En els nivells d’enderroc del sector actualment investigat predomina molt àmpliament la campaniana A sobre tot altre tipus de vaixella d’importació. Les formes documentades en nivells ben estratificats són la copa escudella Lamb. 27B (figura 8, núm. 8) i el «plat de peix» Lamb. 23. Quant a les

166

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 167

Figura 6 Penjoll i arracada d’or recuperats en la campanya de 1999.

decoracions, es documenten exclusivament les rosetes centrals impreses. En nivells superficials es comprova també la presència de la copa amb nanses Lamb. 42B (figura 8, núm. 6-7), que molt probablement correspon a aquesta mateixa fase. c) Els materials d’importació datables de ple segle iii a.C. són molt escadussers. En els nivells d’enderroc del sector actualment excavat s’ha recuperat algun fragment atribuïble al Taller de Roses, concretament un fragment de vora d’un kantharos forma Lamb. 40 trobat a la UE 56 (rec. 25, zona 2) (figura 8, núm. 4). Possiblement correspon també a aquesta producció un fragment de paret gallonada d’un segon kantharos, procedent de la UE 57 (figura 8, núm. 3). També cal datar probablement del segle iii a.C. un fragment de fons amb restes molt malmeses d’una palmeta impresa pertanyent a un vas de ceràmica pseudocampaniana ebusitana (figura 8, núm. 5). La resta de produccions pròpies del segle iii a.C., i molt particularment els vasos del Taller de les Petites Estampilles, són ara per ara totalment absents al jaciment. d) Un fet curiós és la petita quantitat de materials amfòrics d’importació, i també el fet que es tracti exclusivament d’àmfores grecoitàliques (figura 8, núm. 19 i 25), amb total absència de les produccions púniques ebusitana i centremediterrània, tan abundoses durant el segle iii a.C. a la costa de Catalunya i fins i tot en nuclis de l’interior, com és el cas del Molí d’Espígol de Tornabous (Cura, Sanmartí, 1986-1989). e) Els nivells superficials han donat un nombre important de ceràmiques de vernís negre datables de la segona meitat del segle ii a.C. i principis de la centúria següent. En campaniana A es documenten principalment plats de forma Lamb. 5 i Lamb. 6 (figura 8, núm. 11-10), a més d’un petit bol forma Morel 113 (figura 8, núm. 9). Pel que fa al grup de la campaniana B, sembla predominar la producció etrusca, tot i que també es documenta la presència de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

167

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 168

ceràmiques «B-oides». Quant a les formes, també predominen els plats forma Lamb. 5 (figura 8, núm. 12), però es documenten també les formes Lamb. 1, Lamb. 3, Lamb. 10 (figura 8, núm. 13-15) i, probablement, Morel 2150 (figura 8, núm. 16) i Pasquinucci 127. Aquests materials van acompanyats d’àmfora itàlica (cap forma determinable), ceràmica de cuina itàlica (morters i plats amb llavi acanalat) i gobelets de parets fines, també de producció itàlica, entre els quals s’identifica únicament la forma Mayet II (figura 8, núm. 17-18 i 22). f) Pel que fa als materials indígenes, ha estat possible confirmar amb materials ben estratificats la datació dins del segle iii a.C. —i, més precisament, dels darrers anys de la centúria— de la variant del tipus 2C (figura 8, núm. 20-21 i 23) que hem definit, precisament, a partir de diversos exemplars complets del Castellet de Banyoles. Cal dir també que les formes més freqüents són els pithoi amb llavi arrodonit i, sobretot, amb llavi pla (figura 8, núm. 27), la qual cosa suggereix una capacitat d’emmagatzematge important. Altres materials L’activitat tèxtil queda ben documentada per la troballa d’un fragment de pondus i una fusaiola completa (figura 8, núm. 24) Conclusions

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Evolució estructural del jaciment La més antiga ocupació del jaciment del Castellet de Banyoles remunta al Bronze Final i té un caràcter funerari, segons mostra la sepultura d’incineració descoberta en la campanya de 1998 a la zona 2. La tipologia i decoració de l’urna funerària permet datar aquesta tomba dins dels camps d’urnes antics, és a dir, entre els segles xi-ix a.C. Sembla lògic suposar, per una altra part, que aquesta tomba formava part d’una necròpolis més extensa, però els treballs realitzats fins al moment no han permès documentar-ne cap altre vestigi. L’ocupació ibèrica del lloc és molt tardana, ja que les peces datables més antigues són ceràmiques àtiques de figures roges i de vernís negre (kantharoi i pàteres Lamb. 21) datables de mitjan o del tercer quart del segle iv a.C. Cal destacar el fet que cap d’aquestes peces no ha estat trobada en nivells datables d’aquest moment inicial de l’assentament, ja que totes procedeixen de nivells superficials o bé d’estrats formats a finals del segle iii a.C. No hi ha, doncs, estructures constructives que es puguin datar amb seguretat d’aquesta etapa inicial del jaciment. El mateix es pot dir de la major part del segle iii a.C, ja que no s’ha documentat l’existència de materials datables amb seguretat abans del 225 a.C. Contràriament, disposem de criteris de datació molt precisos per a la destrucció dels edificis de la zona 2. En efecte, les monedes romanes, com s’ha indicat més amunt, donen un terminus post quem de 208-211 a.C. per a la formació de les UE 19 i 20, és a dir, de fet, per a la totalitat dels nivells d’enderroc de les cases excavades. Per una altra part, el fet que no hi hagi en aquests nivells

168

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 169

Figura 7 Nansa de sítula, braçalet i fíbula anular.

altres monedes de datació clarament més baixa, així com l’excel·lent estat de conservació de les peces que donen cronologia, molt poc gastades, fa pensar que no va transcórrer un període de temps gaire llarg entre el moment d’encunyació i l’amortització d’aquestes monedes. L’abandonament de les cases excavades en la campanya de 1999 es podria situar, doncs, versemblantment, entorn del 208205 a.C. És especialment interessant observar, per una altra part, que la totalitat de monedes del període antic del jaciment (és a dir, que no corresponen a la reocupació del lloc durant la segona meitat del segle ii a.C.) i que es poden datar amb precisió van ser encunyades entre el 211 i el 208 a.C. (Tarradell Font, inèdit), la qual cosa permet suposar que la totalitat o, almenys, una gran part de l’assentament va ser abandonat en les dates esmentades. Aquesta datació no desdiu de la que es dedueix dels materials ceràmics, tot i que aquesta és menys precisa, tant per raons inherents a la natura dels materials com pel reduït nombre de peces d’importació i la seva extraordinària fragmentació. En efecte, els nivells d’abandonament de les diferents estructures excavades en la campanya de 1999 han donat com a vaixella d’importació més abundant la campaniana A, a vegades acompanyada d’algun fragment de ceràmica àtica o del Taller de Roses. Quant a les formes de campaniana A documentades en aquests nivells, només s’ha documentat la copa escudella Lamb. 27B i el «plat de peix» Lamb. 23, a més d’algunes bases amb roseta central que probablement cal atribuir a peces de forma Lamb. 27. Tot això és coherent amb una datació entorn del 205 a.C. (Sanmartí et alii, 1998). Per una

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

169

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 170

altra part, cal assenyalar també la presència en els nivells superficials d’algunes bases atribuïbles a copes de forma Lamb. 42B i algunes vores d’àmfora grecoitàlica del tipus del Grand Congloué que també podrien haver format originàriament part d’aquests conjunts (Ibídem). Si la datació final d’aquestes construccions pot ser, doncs, establerta amb considerable precisió, el seu origen, en canvi, presenta problemes difícils de resoldre. En efecte, l’estratificació interna d’aquestes construccions és, com s’ha dit, extremament simple, fins al punt que en general hi ha un sol nivell, producte de l’enderroc, dipositat directament damunt del sòl natural, utilitzat com a paviment. L’existència d’algunes refeccions suggereix una ocupació d’una certa durada, però també és evident que, en absència d’una evidència estratigràfica més complexa, la datació inicial d’aquestes construccions no pot ser establerta amb seguretat. No es pot excloure, doncs, que remunti a mitjan segle iv a.C., però una data inicial considerablement més avançada és igualment possible. Quant al darrer període d’ocupació de l’assentament, com ja s’ha dit està molt mal documentat pel que fa a les estructures constructives, de manera que no és possible precisar-ne les característiques planimètriques ni arquitectòniques. En tot cas, l’elevat nombre de peces datables d’aquest període que han lliurat els nivells superficials suggereix que devia tractar-se d’un nucli d’una certa importància. Quant a la seva cronologia, creiem que la data inicial s’ha de situar versemblantment dins la segona meitat ja avançada del segle ii a.C., com sigui que no s’ha documentat la presència de materials d’importació ni de monedes datables amb seguretat de la primera meitat d’aquesta centúria. Hi devia haver, doncs, un hiatus en l’ocupació del jaciment entre els darrers anys del segle iii a.C. i el tercer quart de la centúria següent. Quant a la cronologia final d’aquest darrer període, les troballes numismàtiques i el predomini de la campaniana B etrusca sobre les produccions «B-oides» sembla indicar que el lloc va ser abandonat entorn del 100 a.C., en tot cas no gaire enllà dins del segle i a.C.

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

Valoració històrica L’aspecte més rellevant ha estat el fet de poder confirmar l’existència d’un abandonament de la totalitat o la major part de l’assentament entorn del 200 a.C., ja proposat anteriorment a partir de l’anàlisi dels materials de la col·lecció Vilaseca (Asensio, Cela, Ferrer, 1996), i haver-ne pogut precisar la cronologia poc després del 208 a.C. Es tracta, amb tota evidència, d’un abandonament forçat, ràpid i probablement violent, segons es dedueix de la troballa dels diferents «tresors» recuperats a l’assentament i de les monedes i joies que han lliurat els nivells d’enderroc excavats en la campanya de 1999. Quant als fets concrets que van provocar-lo, i si és cert, com suposem, que es va produir poc després del període 211-208 a.C., l’únic esdeveniment històric conegut per les fonts literàries amb el qual és possible relacionar-lo és la revolta d’Indíbil i Mandoni els anys 206-205 a.C., resolta pel mateix Escipió i pels

170

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 171

Figura 8 Materials ceràmics de les campanyes de 1998 i 1999.

procònsols que el van succeir (L. Lèntul i L. Manli Acidí) en sengles batalles a la Lacetània (Polibi, 11, 32; Livi, 28, 33) i a la Sedetània (Livi, 29, 1, 19). Si es té present que aquesta revolta, tot i que estava dirigida pels ilergets, va implicar també altres pobles ibèrics, entre els quals els lacetans i els ausetans, no ens pot sorprendre que les seves conseqüències hagin afectat un assentament important, com el Castellet de Banyoles, que, a més, controla una via de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

171

22/9/07

10:23

172

Página 172

comunicació de primer ordre. Si no fos així, caldria suposar que l’abandonament del Castellet fou provocat per l’acció de Cató el 195 a.C., però aquesta data ens sembla menys probable atenent, com s’ha indicat més amunt, la cronologia de les troballes numismàtiques datables amb precisió, que no ultrapassen en cap cas la data de 208 a.C. Quant a la natura d’aquesta ocupació, cal destacar les grans dimensions de les cases descobertes en la zona 2 (260 i 280 m2), així com la presència de grans patis i, en general, una concepció de l’espai domèstic bastant pròxima a la de les grans cultures mediterrànies de l’antiguitat. Això fa pensar que el lloc devia ser ocupat, almenys en el sector explorat durant els anys 1998-1999, pels elements dirigents de la societat ibèrica de la zona, impressió que no desdiu gens, ans al contrari, de les nombroses troballes monetàries i, molt especialment, dels materials de caràcter sumptuari, com ara les conegudes pàteres o les diferents troballes de joies d’or. També donaria suport a aquesta idea l’aparent abundància de grans envasos d’emmagatzematge. En canvi, els materials ceràmics d’importació són relativament escadussers, especialment pel que fa a les àmfores, la qual cosa no és, certament, el que s’hauria esperat d’un centre de poder. En tot cas, sembla clar que aquesta població, per les seves condicions estratègiques, devia tenir un especial interès per a les forces militars romanes, que van fer de l’Ebre, fins a la presa de Cartagena (hivern 209-208 a.C.), una autèntica frontera, fins al punt que creiem que no es pot excloure una autèntica presència romana a l’assentament. Una altra qüestió que cal comentar és la datació tardana, de segona meitat del segle iv a.C., de l’ocupació ibèrica del lloc. El Castellet de Banyoles és, en aquest sentit, una excepció, ja que tots els grans assentaments ibèrics solen tenir una ocupació més antiga, des del segle vi a.C. o, si més no, des de la segona meitat del segle v a.C. Cal dir, per una altra part, que des de mitjan segle vi a.C. (data d’abandonament del jaciment del Barranc de Gàfols) fins a la primera ocupació del Castellet de Banyoles, la Foia de Móra sembla haver estat pràcticament deshabitada, ja que les diferents campanyes de prospecció que s’hi ha fet només han revelat algunes petites agrupacions de ceràmica ibèrica, de cronologia, per una altra part, indeterminable. De moment, no som en condicions de proposar una explicació raonable per a aquests fets. Pel que fa a l’última ocupació del jaciment, en tenim encara molt poca informació. La troballa en la campanya de 1998 de dues monedes d’origen celtibèric (d’un total de tres) suggereix, en tot cas, una certa vinculació amb el comerç fluvial. És possible que l’abandonament del lloc, que probablement es va produir a principis del segle i a.C., fos en realitat un desplaçament a l’àrea del Mas de Molló, immediatament a l’esquerra del riu, on es documenta un jaciment que possiblement devia tenir les funcions de port fluvial.

L’assentament ibèric del Catellet de Banyoles

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 173

Bibliografia Asensio, D.; Cela, X.; Ferrer, C. (1996) «Els materials ceràmics del poblat ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa). Col·lecció Salvador Vilaseca de Reus». Pyrenae, 27, 163-191. Asensio, D. [et alii] (1994-1996a) «El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el Bronze Final i la Primera Edat del Ferro». A: Gala, Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 ANE a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre, 3-5, 301-317. Asensio, D. [et alii] (1994-1996b) «El jaciment del Barranc de Sant Antoni (Ginestar, Ribera d’Ebre)». A: Gala, Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 ANE a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre, 3-5, 231-246. Asensio, D. [et alii] (en premsa) «Approximation à la structure économique du site de Barranc de Gàfols (Ginestar, Riebra d’Ebre, Tarragone)». Association Française pour l’Étude de l’âge du Fer Cura, M.; Sanmartí, J. (1986-1989) «Les importacions d’àmfores i ceràmiques comunes del poblat ibèric del Molí d’Espígol (Tornabous, Urgell)». Empúries, 48-50, I, 270-279. Cuadrado, E. (1957) «La fíbula anular hispánica y sus problemas». Zephyrus, VIII, 5-76. Daugas, J. P.; Tixier, L. (1978) «Essai de technologie et de typologie des fibules annulaires ibériques». Cypsela, II, 121-143. Moret, P. (1996) Les fortifications ibériques. De la fin de l’âge du Bronze à la conquête romaine. Madrid. (Collection de la Casa de Velázquez; 56) Pallarès, R. (1982) «El Castellet de Banyoles, Tivissa». A: Les Excavacions Arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Barcelona, p. 218-221. (Excavacions Arqueològiques a Catalalunya; 1) Pallarès, R. (1984a) El poblamiento ibérico de las comarcas de Tarragona (El Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre). Resum de tesi doctoral, Universitat de Barcelona. Pallarès, R. (1984b) «El sistema defensivo frontal del Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre». Pyrenae, 19-20, p. 113-125. Pallarès, R. (1987) «Dos elements de filiació grega del segle IV a.C. a l’assentament ibèric del Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre». A: Protohistòria Catalana, 6è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà, p. 281-288. Pallarès, R. (inèdit) El poblamiento ibérico de las comarcas de Tarragona (El Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre). Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, 1984. Raddatz, K. Die Schatzfunde der Iberischen Halbinsel, Madrider Forschungen, 5, Berlín, 1969. Sanmartí, J., Garcia, J., Asensio, D., Principal, J. (1998) «Les fàcies ceràmiques d’importació del segle III a.C. i la primera meitat del segle II a.C. a la costa central de Catalunya». A: J. Ramon [et alii] (ed.) Les fàcies ceràmiques d’importació a la costa ibèrica, les Balears i les Pitiüses durant el segle III a.C. i la primera meitat del segle II a.C., Arqueomediterrània, 4, Barcelona, 111-128. Serra-Ràfols, J. de C. (1941) «El poblado ibérico del Castellet de Banyoles (Tivissa, Bajo Ebro)». Ampurias, 3, p. 15-34. Serra-Ràfols, J. de C. (1965) «La destrucción del poblado ibérico del Castellet de Banyoles de Tivissa (Bajo Ebro)». Ampurias, 26-27, p. 105-117. Tarradell-Font, N. (inèdit) «Les troballes numismàtiques del Castellet de Banyoles (Tivissa, Baix Ebre). Revisió dels tresors amb moneda romano-republicana de Tivissa I i IV». Vilaseca, S., Serra-Ràfols, J. de C., Brull, L. (1949) Excavaciones del Plan Nacional en el Castellet de Bañolas, de Tivisa (Tarragona). Madrid. (Informes y Memorias; 20)

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

04. Proto 1

173

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Pรกgina 174

22/9/07

10:23

Página 175

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) M.

DEL

CARME BELARTE FRANCO

Investigadora contractada dins el programa de Reincorporación de Doctores y Tecnólogos del Ministerio de Educación y Cultura. Universitat de Barcelona.

JAUME NOGUERA GUILLÉN Becari de Recerca i Docència. Universitat de Barcelona.

JOAN SANMARTÍ GREGO Professor Titular. Universitat de Barcelona.

1. Situació El jaciment del Castellot de la Roca Roja està situat en el terme municipal de Benifallet (Baix Ebre), sobre un turó rocallós a la riba esquerra de l’Ebre, aproximadament a uns 40 m d’alçada sobre el nivell del riu (figura 1). El poblat queda defensat de forma natural excepte pel seu extrem nord-est, on se situa el sistema defensiu (figura 2). La posició del jaciment és molt estratègica, ja que controla el pas del riu Ebre des d’un punt en el qual aquest s’estreny i, a més, està davant de la desembocadura del barranc de Xalamera, via de pas natural a la Terra Alta. Per tal d’augmentar encara més aquest control, disposa d’una xarxa de punts de guaita, entre els quals destaca el Coll de Som, des d’on es domina visualment el curs inferior de l’Ebre des de Tortosa fins a la depressió de Móra. Al sud del poblat desguassa un petit barranc, que forma una petita rada natural que sembla el lloc més adient i protegit per tal d’avarar embarcacions fluvials. 2. Antecedents de la recerca El jaciment fou en gran part excavat a mitjan segle XX per un aficionat de la zona, però es desconeix el resultat i el destí dels materials. Aquesta intervenció, que posà al descobert gairebé la planta completa del jaciment, no sols va afectar-ne els nivells superficials, tal i com hem pogut comprovar. En efecte en alguns punts del jaciment els murs van quedar al descobert en alçades compreses entre els 50 cm i 1 m, i fins a gairebé 4 m en el cas de la muralla. El poblat va ser objecte d’una primera campanya d’excavacions arqueològiques l’any 1974, sota la direcció de T. Gimeno i E. Sanmartí. Aques-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

175

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 176

ta intervenció consistí en l’elaboració d’una primera planimetria del jaciment (Izquierdo, Gimeno, 1990), força esquemàtica, i en la realització de diversos sondejos puntuals destinats a establir la cronologia del jaciment (figura 2, a); els materials, però, no van ser mai publicats. El jaciment no va ser objecte de cap altra intervenció arqueològica fins al 1998, moment en què vam iniciar la primera fase del nostre programa de recerca entorn d’aquest assentament. 3. Objectius de les intervencions arqueològiques de 1998 i 1999 Durant els anys transcorreguts entre el seu descobriment i l’inici dels treballs duts a terme sota la nostra responsabilitat, el jaciment s’havia tornat a cobrir de vegetació i estava molt afectat per l’erosió, de manera que per a la campanya de 1998 només ens vam proposar la neteja de les restes, la localització de les cales fetes l’any 1974, la identificació de l’estructura urbanística, i la realització d’una planimetria provisional, que servís de base de futurs treballs. Prèviament, s’havia procedit a l’estudi i la publicació dels materials ceràmics exhumats en la campanya de 1974, dipositats al Museu Arqueològic de Catalunya (Noguera, 1999). Durant la campanya de 1999 s’han continuat els treballs de neteja; s’ha fet la topografia del jaciment, s’han dibuixat detalladament totes les estructures, s’han numerat i registrat les estructures descobertes amb anterioritat a la nostra intervenció, s’ha desenvolupat una important tasca de consolidació, bàsicament d’urgència, i, per últim, s’ha fet una primera campanya d’excavació arqueològica. Els treballs, els ha dut a terme un equip d’estudiants i llicenciats de la Universitat de Barcelona, sota la direcció de M. Carme Belarte, Jaume Noguera i Joan Sanmartí. Els treballs de consolidació han estat fets sota la direcció de Margalida Munnar, així com del senyor Francisco Treig. Quant a la topografia, ha estat elaborada pel senyor Esteban Largo, i els treballs de dibuix han estat fets sota la supervisió del senyor Ramon Álvarez. Aquests treballs s’han pogut fer gràcies a subvencions de la Diputació de Tarragona i de l’Ajuntament de Benifallet, amb el corresponent permís del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Igualment, cal agrair al Servei d’Arqueologia la cessió del pantògraf per fer la planimetria del jaciment. L’excavació pròpiament dita es va centrar en les zones que presentaven més indicis de degradació així com en aquelles que presentaven un interès especial per a la comprensió i interpretació del jaciment. Així, es va procedir

Figura 1 Situació del jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) en el curs

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

inferior de l'Ebre.

176

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 177

Figura 2 a) Planta esquemàtica del Castellot de la Roca

Cales de la campanya d'excavació de 1974

Roja, amb indicació de les intervencions realit-

Estructures identificades a la campanya de 1974

zades anteriorment a la

Estructures identificades a la campanya de 1998

campanya de 1999 b) planta actualitzada del

Estructures dibuixades parcialment a la campanya de 1998

poblat, amb la situació de les zones i sectors numerats a la campanya del 1999, i indicació, amb trama, dels sectors excavats en aquesta mateixa campanya

N

c) murs que han estat objecte de consolidació el 1999. 10 m.

possible traçat del fossat

ZONA 5

a

10 m.

sector 1

10 m. sect. 11 sect. 10

sect. 17 sect. 15

ZON sect. 10

sect. 8 sect. 9

sect. 4

sect.5

sect. 1B

N

A3

sect. 14 sect.12

sect.13

sect.5

sector 6 sect. 7

A1

sector 3

1A

CARRER 101

sect. 4

ZON

sector 3

ZONA 4

c

b

en primer lloc a finalitzar l’excavació de les habitacions que havien estat objecte de sondeig el 1974, concretament els sectors 1, 11 i 13 de la zona 3 del jaciment. Així mateix, es va excavar la zona d’accés al poblat (sector 1 de la zona 1), indret on la sedimentació tenia molt poca potència i estava molt exposada a l’erosió. Un cop acabades les actuacions en aquests punts, es va intervenir en dos punts susceptibles de respondre a dues qüestions de gran interès amb relació al sistema defensiu: per una banda, el carrer 101 i una part de l’interior de la torre (sector 2B de la zona 1), per tal d’obtenir la datació d’aquest element del sistema defensiu; per una altra banda, la realització d’un sondeig a l’exte-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

CARRE R 100

sect.4

sector 2

N sect. 16

sect. 2

ZONA 2 sector

1

sect.3

sector 6

sect. 2B

1

sect. 2A

ZONA 1

CARRER 100

sector 8 sector 7

sector 18

sect.11

sector 9

sect.

04. Proto 1

177

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 178

rior del jaciment (zona 4), per tal de verificar si hi havia hagut un fossat (figura 2, b). 4. La campanya d’excavació

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

4.1. L’excavació de la zona d’accés (zona 1, sector 1) Un dels objectius prioritaris de l’excavació del jaciment del Castellot de la Roca Roja consistia en la datació del sistema defensiu, format per una muralla de paraments múltiples, una torre quadrangular i un fossat, essent la torre l’element més antic del conjunt. L’accés al poblat es realitzava per l’extrem oriental, justament on es localitza la torre, de manera que els possibles atacants haguessin d’exposar el seu flanc dret, no protegit per l’escut, sistema habitual en la poliorcètica antiga. Aquest pas és molt estret, ja que hi ha punts on l’amplada és inferior a 1 m, de manera que cal suposar que devia haver existit algun sistema complementari per tal de facilitar l’entrada d’animals, elements rodats, etc., i que alhora fos fàcil de retirar, com per exemple passarel·les de fusta. Malauradament, el sediment arqueològic que s’adossava a la torre en aquest indret es conservava en una potència de pocs centímetres i estava en vies de desaparèixer a causa de l’erosió. El nivell superficial era inexistent, per tant es va intervenir directament sobre un estrat vermellós format per l’enderroc de les parets de tova. La neteja meticulosa va permetre de recuperar alguns fragments de toves així com fragments de fang endurits per l’acció del foc, que per una cara presentaven marques d’un embigat, mentre que per l’altra cara eren plans, i que interpretem com a procedents del terra d’un pis superior. L’existència d’aquest pis ja havia estat evidenciada abans de l’inici dels treballs d’excavació, ja que el parament intern de la torre, excepcionalment ben conservat, presenta un mínim de cinc orificis a uns 230 cm d’alçada des del nivell del sòl i separats entre si per uns 25 cm, corresponents a les cavitats on anaven falcades les bigues que sostenien el pis superior (figura 13,1). Abans de la nostra intervenció, existia el dubte de si aquests orificis hi eren des de l’època ibèrica o bé si havien estat realitzats amb posterioritat. Associats al nivell d’enderroc que acabem de descriure, van aparèixer alguns fragments de ceràmica ibèrica oxidada que, malauradament, no van aportar una datació precisa, però que han permès d’assegurar, si més no, que el pis superior de la torre funcionà en època ibèrica.

178

4.2. L’excavació del carrer 101 L’excavació de l’extrem meridional del carrer 101, així com el desmuntatge del mur que el tapiava (MR101003) es va fer amb l’objectiu de datar la torre per l’única zona adjacent en la qual es conservava sediment arqueològic. Quant al mur que tapiava el carrer 101, era evident que es tractava d’una construcció posterior, que no responia als models constructius ibèrics, i que

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 179

PR1011

MR1009

UE 1012 MR1010

MR1005

MR1006

toves

Figura 3 Planta del sector 2B de la zona 1, abans de començar a excavar la capa d'enderroc (UE 1012).

s’adossava a un estrat arqueològic antic (UE 101001). Un cop desmuntat aquest mur, es pogué observar que la sedimentació de la zona d’accés al carrer 101 havia estat retallada en construir un petit cobert, fet probablement durant la Guerra Civil, i del qual formava part el mur MR101003. Així, només restaven intactes els nivells arqueològics conservats al nord d’aquesta construcció, l’excavació dels quals, malauradament, només va proporcionar fragments informes de ceràmica ibèrica oxidada, de manera que no disposàvem de cap element arqueològic que permetés la datació de la torre. 4.3. L’excavació de l’interior de la torre (sector 2b, zona 1) Després dels resultats negatius quant a l’obtenció d’elements de datació resultants de l’excavació de la zona d’accés així com del carrer 101, es va procedir a excavar els punts on quedaven restes de sediment que s’adossaven a la torre pel seu interior. Aquesta construcció es presenta com una estructura de planta rectangular, orientada en sentit nord-oest sud-est, i delimitada per murs amb una amplada regular de 130 cm. L’accés a l’interior es feia des del sud, per una obertura d’1 m d’amplada en el mur sud-oest. A l’interior, la torre estava compartimentada en dos espais (sectors 2A i 2B) mitjançant un estret mur, que, al sud-oest, permetia la comunicació entre els dos àmbits.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

179

22/9/07

10:23

180

Página 180

La intervenció es va limitar a excavar només un dels espais de la torre (sector 2B), de planta rectangular i superfície de gairebé 12 m2. Sota un nivell superficial molt poc potent es va documentar un estrat (UE 1012), format per una terra vermella i argilosa, que contenia algunes toves conservades senceres i altres de fragmentades, així com blocs de pedra de grans dimensions (figura 3). Aquest estrat, que s’adossava a tots els murs del sector, correspon a l’enderroc de les parets, i indica que la destrucció de la torre fou conseqüència d’un incendi, que provocà la cocció accidental de les toves, tot afavorint-ne la conservació (figura 13,2). Aquesta capa d’enderroc cobria un nivell de paviment fet de terra argilosa de coloració groguenca (UE 1013), que cobria les irregularitats de la roca i s’adossava, com la UE 1012, als murs del sector. Puntualment, aquest estrat presentava clapes de cendres, corresponents possiblement a restes de la combustió de la coberta o d’altres elements vegetals existents al recinte en el moment de la seva destrucció. La superfície d’aquest sòl presentava abundants fragments de ceràmica en posició plana. Vers el centre de l’estança, el paviment presentava una taca ovalada de coloració vermella grisa, amb una superfície aproximada de 66 x 50 cm, sense límits clars i de molt poc gruix (UE 1014), corresponent tal vegada a una llar lenticular. No s’hi ha documentat cap altre agençament domèstic ni de cap altre tipus a banda d’aquesta llar. Un cop excavat el paviment, a la major part del sector 2B quedà al descobert la roca, excepte a la part central, on es pogué evidenciar l’existència de diverses capes de terra de coloració groguenca, reomplint una cavitat natural de la roca. Barrejats amb aquesta terra hi havia abundants fragments d’argila cuita, que semblen correspondre a restes de la superfície de combustió d’una llar, i que interpretem com un indici residual d’una ocupació anterior a la construcció de la torre. Els nivells d’ús d’aquesta ocupació anterior devien haver estat eliminats al sector 2B prèviament a la disposició del paviment UE 1013, i tan sols en va quedar la part continguda a la zona central, en un punt on la roca formava una cavitat. Aquesta sedimentació no ha estat excavada en aquesta campanya, i ha estat coberta amb terra per tal d’assegurar-ne la preservació fins a l’excavació futura. L’excavació dels nivells d’enderroc i paviment de la torre han posat al descobert la base dels murs que la delimiten, així com la del mur de compartimentació. Tots aquests murs han estat assentats directament sobre la roca, amb la neteja prèvia de l’àrea de construcció, i sense excavar trinxeres de fonamentació. Malauradament, l’excavació de la sedimentació interna d’aquesta construcció ha donat molt pocs materials d’importació. La presència d’un petit fragment de peu de ceràmica àtica en el paviment suggereix una datació de finals del segle v a.C.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 181

Figura 4 Planta general dels sectors 1A-1B de la zona 3.

MR3007

PR3008

MR3005

A

MR3006

B

SECTOR 1A

MR3009

PR3019

MR3004

MR3010

SECTOR 1B MR3003

BQ3081

B'

A'

0

MR3002

1m

4.4. L’excavació del sector 1, zona 3 (figures 4 i 5) Aquesta construcció es presentava com una habitació de planta rectangular, orientada en sentit nord-est sud-oest, amb superfície total de 30,36 m2 (6,60 x 4,60 m) i superfície útil de 18,7 m2 (5,50 x 3,40 m). L’interior ja havia estat parcialment buidat com a resultat de la intervenció realitzada per un afeccionat a mitjan segle XX. Els murs perimetrals d’aquesta construcció estaven, doncs, al descobert i eren observables en una alçada mitjana de 40 cm. Per últim, aquest sector havia estat objecte d’una petita intervenció durant la campanya de 1974, consistent en un sondeig d’1 m2 de superfície i 20 cm de profunditat. Va ser justament la presència d’aquest sondeig el que ens decidí a excavar la totalitat de l’habitació. Diverses raons feien pensar que la sedimen-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

181

22/9/07

10:23

182

Página 182

tació restant tenia molt poca potència, ja que, en primer lloc, els murs ja eren vistos en 40 cm. La manca de dades sobre els resultats de les intervencions anteriors realitzades al jaciment no ens permetia de saber quina havia estat la tècnica de construcció emprada per bastir els murs. De tota manera, a la major part d’assentaments ibèrics, els murs es bastien amb una elevació de terra sobre basaments de pedra, l’alçada dels quals rarament superava els 50 cm (Belarte, 1997). Per tant, suposant que els murs d’aquesta habitació haguessin estat construïts amb aquesta tècnica, caldria esperar que la sedimentació que restava sense excavar a l’interior del sector 1 no seria superior a 20 cm. Per una altra part, el fet que el sondeig de l’any 1974 s’aturés a només 20 cm de profunditat a partir de la cota on s’havia aturat el buidat antic, semblava indicar que aquest sondeig ja s’havia efectuat en un nivell estèril i que els seus excavadors havien considerat inútil la continuació de la intervenció en aquest sector. Com veurem seguidament, l’excavació d’aquesta habitació ha donat uns resultats molt diferents als que havíem previst en un primer moment, ja que la sedimentació interna d’aquesta construcció arribava a assolir 195 cm de potència i ha revelat l’existència de diverses fases constructives i d’ocupació, que descriurem de la més recent a la més antiga, seguint l’ordre en què van ser documentades durant l’excavació. En la seva fase més recent, l’habitació limita, al nord-est, amb el carrer 101, del qual estava separat per un mur (MR3006-3007) que presenta una obertura central de 130 cm d’amplada, que constituïa la porta d’accés des d’aquest carrer (PR3008). Al sud-oest, limita amb els sectors 4 i 5, dels quals és separat pel mur MR3002. Al nord-oest, el límit amb el sector 2 ve marcat per un mur construït en dos moments: MR3003 (al sud-oest de l’habitació) i MR3005 (prolongació de MR3003 vers el nord-oest). Per últim, al sud-est, el recinte està separat del carrer principal (carrer 100) per un mur (MR3004), que sobrepassava la longitud del recinte, i penetrava en el carrer 101. A l’interior d’aquests murs, l’excavació va permetre identificar, sota un nivell superficial, un nivell d’enderroc (UE 3001) consistent en una capa de terra amb abundants pedres, especialment concentrades a la zona nord, corresponent al moment d’abandó. No hem d’oblidar, però, que els nivells superiors d’aquesta habitació havien estat ja excavats, raó per la qual desconeixem si hi va haver una ocupació posterior. En aquest sentit, cal dir que la porta PR 3008 presentava un tapiat fet posteriorment a la deposició de la UE 3001, i a una cota superior a la de la sedimentació de l’edifici en el moment d’iniciar-hi la nostra intervenció. Sota aquesta capa d’enderroc es documentà un nivell d’ocupació, el sòl del qual (UE 3090) era la superfície d’un potent nivell de rebliment, que cobria una fase d’ocupació anterior. La cota superior d’aquest sòl 3090 coincidia amb la cresta d’un mur disposat en sentit nord-oest sud-est (MR 3009-3010), que dividia el sector 1 en dues parts durant una fase d’ocupació anterior. A una banda i a l’altra d’aquest mur s’havien disposat sengles capes de rebliment argilós (UE 3011 i UE 3012), les superfícies de les quals havien estat aplana-

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 183

A

A' SECTOR 1B

SECTOR 1A MR 3007 UE 1

MR 3004 UE 3090

UE 3001

UE 3001 UE 3011

MR3009

UE 3012 BQ3081 UE 3013

UE 3053 UE 3058 UE 3059 UE 3018

UE 3055 UE 3057 UE 3056 UE 3060

UE 3014

UE 3064

UE 3072

UE 3074

a

B

B' SECTOR 1B

SECTOR 1A UE 1

UE 3001 UE 3001

MR3008

UE 1

MR3002

UE 3077 UE 3078 UE 3011 UE 3080

UE 3079 UE 3013

UE 3014 UE 3053

UE 3058

UE 3055

UE 3081

UE 3018

UE 3057 UE 3059

b Figura 5 a) Secció longitudinal (nord-est-sudoest) A-A' dels sectors 1A-1B de la zona 3 b) Secció longitudinal (nord-est-sudoest) B-B' dels sectors 1A-1B de la zona 3.

des per tal que poguessin funcionar com a sòl d’ocupació, un cop arrasat el mur MR 3009-3010. Els rebliments 3011 i 3012 cobreixen, doncs, un estrat anterior, en què aquest edifici estava compartimentat en dos espais. Quant a la cronologia d’aquesta ocupació, els materials recuperats a les UE 3011 i 3012 indiquen una datació dins el segle iv a.C. D’altra banda, el nivell d’enderroc 3001 no ha proporcionat materials d’importació. Per a la fase anterior, en què l’habitació 1 estava compartimentada en dues estances, hem numerat els dos espais separadament: sector 1A (al nordest) i 1B (al sud-oest). El sector 1A es presentava com una mena de petita avantsala de 3,30 m d’amplada i longitud de sols 0,80 m (2,64 m2), a la qual s’accedia des del carrer 101 a través de la porta PR 3008. Quant al sector 1B, era un espai de planta aproximadament quadrada, amb una longitud entre 3,80 i 4,20 m, i amb 3,40 m d’amplada (13,6 m2). La comunicació entre els dos sectors es feia mitjançant la porta PR 3019, de 138 cm de llum, centrada en el mur

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

183

22/9/07

10:23

184

Página 184

MR 3009-MR 3010. La utilització d’aquest edifici com una casa compartimentada en dos espais s’ha de situar també dins el segle iv a.C. (figura 12, 2). A una banda i a l’altra del mur, els sectors 1A i 1B presenten sedimentacions diferents, que seran descrites separadament d’ara en endavant. Al sector 1A aparegué, sota el rebliment 3011, un nivell de paviment fet de terra argilosa (UE 3014), que cobria tot el sector i se sobreposava lleugerament al llindar de la porta. A l’est del sector, una estructura de pedres de 94 cm de llarg x 60 cm d’ample i alçada de 44 cm (formada per tres filades de pedra), ha estat interpretada com una banqueta (BQ 3017) que funciona amb el paviment 3014. Sota aquest paviment, al mateix sector 1A es va identificar un nivell de sòl anterior, consistent en una fina capa de llim groc molt depurat (UE 3053). La sedimentació del sector 1B es presentava de manera diferent: en primer lloc, sota el rebliment 3012, aparegué un nivell de terra marronosa, amb algunes pedres (UE 3013), i que sembla correspondre a un nivell d’enderroc (sense equivalent al sector 1A), que cobria un paviment de terra argilosa disposada sobre la roca, tot regularitzant els desnivells (UE 3018). Al fons de l’habitació, un aflorament de roca en forma de grans blocs de formació natural sobresortia del paviment, de manera que es devia emprar com a banqueta (BQ3081) pels ocupants del recinte 1B. Sobre aquest aflorament es bastiren el mur MR3002 així com la part sud dels murs MR3003 i MR3004. A banda de la banqueta BQ3081, cap dels dos sectors presentava estructures domèstiques o altres dispositius que permetessin elaborar hipòtesis sobre el seu funcionament. No obstant això, les dues habitacions descrites comunicaven mitjançant una porta (PR 3019) que, a nivell dels paviments 3053 i 3018, estava dotada d’un llindar construït molt acuradament; aquest element estava format per dues fileres de petites lloses col·locades planes i molt ben encaixades (UE 3078 i UE3079); cadascuna de les fileres ocupava la meitat del gruix del mur de compartimentació, i estaven col·locades a alçades diferents, de manera que creaven un desnivell vers l’interior del sector 1A. Aquest desnivell suggereix l’existència d’una fusta col·locada sobre la filera de lloses més baixa (UE 3078), amb els dos extrems encaixats dins el mur MR3009MR3010; als dos extrems de la porta, el mur presenta sengles buits a banda i banda, corresponents als encaixos de la fusta. Així doncs, el llindar devia presentar una part bastida amb pedra vers el sector 1B i una part de fusta vers el recinte 1A (figura 12, 3). Diferents elements identificats dins el sector 1B indiquen l’existència d’una utilització del lloc anterior a la construcció d’aquesta habitació. En primer lloc, al nord-est, en l’angle entre els murs MR 3004 i MR 3010, s’ha documentat un retall a la roca de profunditat màxima de 110 cm (UE 3075), fet prèviament a la construcció del mur MR 3009-3010 i observable en planta en una superfície de 80 x 56 cm, des de l’interior del sector 1B. A la base d’aquest retall apareix un estrat de terra barrejada amb graves (UE 3076), sobre el qual fou bastit el mur MR3010. Aquest retall va ser reomplert amb terra (UE 3054) durant la segona meitat del segle vi a.C. (tal i com indica la presència d’un

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 185

Figura 6 Planta sector 11 de la

MR 3032

zona 3.

MR 3030

UE 3021 MR 3031

UE 3020

BQ 3033

MR 3025

PR 3083

1 m

0

fragment de peu d’una copa jònia del tipus B2), un cop bastit el mur 3010 i prèviament a la instal·lació del paviment UE 3018. Tal vegada, el retall UE 3075 delimitava una estructura la planta de la qual era més gran del que hem pogut identificar fins al moment. El retall només ha estat delimitat dins el sector 1B, i sembla que continuï més enllà del mur MR3010. Desconeixem, però, fins on arribava en planta, ja que el sector 1A no ha estat excavat fins a les cotes corresponents a la identificació d’aquesta estructura dins el sector 1B. Igualment dins el sector 1B, en l’angle entre els murs MR3003 i MR3009, s’ha identificat un altre retall (UE 3074) fet a la roca i corresponent sens dubte a una utilització del lloc anterior a la construcció del mur MR 3009. L’estructura delimitada per aquest retall està reomplerta per una sèrie de capes de terra (UE 3060, 3064 i 3072), però encara no s’ha arribat fins a la seva base. Aquests sediments van ser dipositats abans de la construcció del mur MR3009, que recolza sobre la UE 3060. Els estrats esmentats passen per sota d’aquest mur, i desconeixem si continuen més enllà (és a dir, a l’interior del recinte 1A), de manera que no hem pogut delimitar la planta total d’aquesta estructura que, en la part observable dins el sector 1B, presenta una planta de 130 x 114 cm, i que cal relacionar amb una ocupació anterior a la construcció de l’habitació 1B (figura 12, 4).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

185

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 186

El sector 1A ha lliurat igualment indicis d’una ocupació anterior al funcionament d’aquest espai com un annex del sector 1B. En primer lloc, en el moment de la construcció del mur MR 3009 es realitza una trinxera de fonamentació (UE 3056) que talla dos estrats de l’interior del sector 1A, concretament, els estrats tallats són la UE 3058, consistent en un paviment de llim groc, així com la UE 3059, estrat que no ha estat totalment excavat en aquesta campanya. Per una altra part, el mur MR 3007 recolza sobre aquesta UE 3059, de manera que ha estat dipositat sobre un sediment arqueològic anterior.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

4.5. L’excavació del sector 11, zona 3 (figura 6) El sector 11 correspon a una habitació de 3,30 m de llargada i 2,25 m d’amplada, que és adjacent al carrer 100, amb el qual limita al sud; a l’oest, limita amb el sector 13, al nord amb el sector 12 i al nord-est amb el sector 9. Aquesta habitació ja havia estat objecte d’una intervenció arqueològica l’any 1974, i va ser afectat en gran part per un sondeig, de manera que només restaven per excavar els nivells arqueològics situats al nord i a l’oest (figura 13, 3). L’objectiu de l’excavació era finalitzar el registre i la documentació i discernir la relació estratigràfica amb els murs que la delimitaven, alhora que es buscava un conjunt material que permetés datar-la amb fiabilitat. El nivell superficial va proporcionar gran quantitat de material ceràmic, sobretot ceràmica a torn ibèrica, en gran part dels segles iii i ii a.C., amb algun fragment informe d’àmfora itàlica. A continuació va aparèixer una fina capa vermellosa (UE 3015) corresponent a l’enderroc de parets de toves o tàpia, i que no contenia ni materials ceràmics ni pedres. Aquest nivell cobria un nivell cendrós (UE 3016), segurament producte de l’incendi de la coberta vegetal. Tant aquest estrat com la UE 3015 s’adossaven als murs perimetrals. Immediatament per sota, se situava un paviment d’argiles groguenques, molt depurades (UE 3021) amb una certa quantitat de material ceràmic.1 Sobre aquest paviment, aparegué una llar lenticular, que es presentava sota la forma d’una taca de terra cremada de planta aproximadament circular (UE 3020). Per sota d’aquest nivell de paviment va aparèixer un estrat de característiques similars, amb alguns nòduls de calç (UE 3022), i estèril arqueològicament. Probablement, es tracta d’una capa de regularització del nivell natural del terreny, prèviament a la deposició del paviment. La neteja i l’estudi dels murs que delimiten el sector 11 va permetre documentar la presència d’una probable porta (PR3083) en el mur MR3025, a tocar de l’angle que forma amb el mur MR3031. A la planta realitzada l’any 1974 (Izquierdo, Gimeno, 1990) ja s’indicava la presència d’una porta en aquest lloc. En aquest punt, el mur presenta una obertura, sobre la qual reposa una capa de terra argilosa (UE 3083), que cobreix el llindar de la porta, poste-

186

1 És interessant indicar que entre el material provinent de les excavacions de 1974 hi ha dues gerres senceres (una urna d’orelletes i un vas amb el coll exvasat) amb l’anotació d’haver aparegut sota el nivell de paviment d’aquesta estructura (NOGUERA, 1999).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 187

Figura 7 Planta del sector 13

MR 3035

de la zona 3, amb les dues fases d'ocupació documentades: a) fase

cata 1974 U.E. 3087 PR 3086

recent: b) fase antiga.

MR 3034

MR 3026

BQ 3065 UE 3062 Cata 1974 UE 3066

UE 306 7 roc a

1 m

0

MR 3031

a

MR 3068

MR 3035

UE 3063

MR 3026

UE 3073

sector 14

UE 3085 roc a

roc a

0

1 m

MR 3031

b

riorment tapiada amb pedres (UE 3082) de manera que el mur 3025 esdevé continu. Quant al mur 3032, s’adossa pels dos extrems als MR 3030 i 3031. El seu estat de conservació és força dolent, segurament pel fet d’estar construït de forma menys acurada que la resta de murs. De fet, la base d’aquest mur reposa sobre el nivell d’argiles groguenques i sembla un element construït posteriorment, per tal de compartimentar en dos sectors (11 i 12) el que originalment fou un sol àmbit. Per últim, cal dir que el mur MR3031 és molt ample a la seva base, ja que està constituït per una estructura de pedres (UE 3033) que s’adossa a la

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

187

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 188

cantonada entre els murs MR3025 i MR3031, i forma ja sigui una banqueta, ja un reforç del mur 3031, però els nivells estratigràfics relacionats amb aquesta estructura van ser eliminats pel sondeig de 1974, per la qual cosa no podem assegurar a quina fase pertany.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

4.6. L’excavació del sector 13, zona 3 Aquest sector correspon a una habitació rectangular, de 2,30 m de llargada i 3,70 m d’amplada, situada al nord-oest del carrer 100. Els seus quatre murs limiten al sud amb el carrer 100, al nord-oest amb el sector 14, al nordest amb el sector 11 i al sud-oest amb el sector 16. A l’igual que el sector 11, aquesta estructura també havia estat objecte d’excavació durant l’any 1974, però en aquest cas s’hi havien fet dos sondejos. El primer només afectà un angle de l’habitació, sense tocar pràcticament l’estratigrafia de l’interior. El segon sondeig es limità al seu quadrant nord-est, en una superfície de 50 per 100 cm (figura 13, 4). Sota l’estrat superficial, molt potent, aparegué un nivell d’argiles vermelloses (UE 3062), sovint amb taques groguenques o grises, cobrint tot el sector, amb una gran quantitat de material ceràmic, i que interpretem com a paviment del sector. En relació a aquest paviment es va documentar una banqueta rectangular (UE 3065) adossada a la part central de l’MR3035, formada per tres grans lloses i pedres més petites en el punt d’unió amb el mur (figura 7, a). El paviment 3062 cobria un potent nivell d’argiles groguenques (UE 3063), que interpretem com l’enderroc d’una fase constructiva anterior. En excavar aquest enderroc, es va documentar un mur de compartimentació (MR3068), adossat al mur 3035. A l’altra banda de l’habitació, i passant per sota del mur 3031, un aflorament rocallós havia estat aprofitat probablement per a la construcció d’un altre mur (actualment desaparegut), deixant un espai de pas o porta entre els dos murs (figura 7, b). Segurament estem davant de la compartimentació original del sector 13. En qualsevol cas, queda pendent per a la propera campanya la documentació dels nivells d’habitació associats al mur 3068 corresponents a una fase més antiga. Per una altra part cal dir que, inicialment, el mur MR3034 no era continu sinó que presentava una obertura en el seu extrem meridional, corresponent a una porta que posteriorment fou reblida amb terra marronosa (UE 3069) i tapiada amb pedres (UE 3070), seguint l’alineació del mur. En resum, sembla que el sector 13 té en el decurs de la seva existència un mínim de dues fases (cal pensar en els nivells arrasats durant les remocions de mitjan segle i el que pugui oferir la finalització dels treballs arqueològics). Els nivells més antics, associats a ceràmica àtica, devien funcionar amb els murs 3026, 3035, 3031 i 3068, i evidentment, amb altres estructures del sector 14. En un moment encara indeterminat es retallen aquests nivells, menys a la part central d’aquest àmbit original format pels sectors 13/14, per tal de bastir un mur de compartimentació (MR 3034). Aquest mur, en origen, no separava

188

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 189

dues cases independents, ja que la porta PR3086 permetia la comunicació entre una banda i l’altra. En el darrer moment de vida documentat, aquesta porta es tapia (UE 3069 i UE 3070), i es formen dos àmbits independents, els sectors 13 i 14. Cal pensar que el nivell de paviment corresponent a aquest darrer moment ha desaparegut a conseqüència de les excavacions de mitjan segle XX. 4.7. El sondeig a la zona 4 Com ja hem indicat, un dels objectius d’aquesta campanya consistia en la datació i l’estudi de les fases constructives del sistema defensiu. Una de les opcions més interessants es basava en la realització d’un sondeig de 2 m d’ample i 4 m de longitud localitzat a la part exterior de la muralla, tot just en la seva part central. D’aquesta manera esperàvem documentar la presència d’un fossat, que es dedueix a simple vista a partir de la depressió que presenta el terreny a l’exterior de la muralla. Els treballs es van iniciar retirant un estrat de terra vegetal marronosa molt fosca, barrejat amb abundants pedres. Un cop retirat aquest nivell es va poder veure que hi havia un potentíssim enderroc de grans blocs de pedra en tot el sondeig, però que en la part directament adossada a la muralla apareixia una terra marronosa molt més clara, segurament producte de l’enderroc d’elements constructius fets amb fang. També era clar que el fossat existia, retallat a la roca de manera irregular. Malauradament, per falta de temps, vam haver de posposar per a futures campanyes l’excavació de l’interior del fossat. 5. Anàlisi preliminar dels materials mobles L’estudi dels materials indica que l’ocupació inicial del jaciment remunta com a mínim al segle vi a.C., tal com mostra la troballa d’una copa jònia de tipus B2, procedent de la UE 3054 i datable probablement de la segona meitat d’aquesta centúria (figura 9, 1). El lloc de producció d’aquesta peça no pot ser determinat amb precisió. No creiem, en tot cas, que es tracti d’una peça fabricada a l’extrem Occident, i certament no es pot excloure una procedència de la Grècia de l’Est. Un segon element d’importació que cal datar encara en el període arcaic és un fragment de la part superior de la tija d’una copa àtica del tipus C de Bloesch, trobada en nivells superficials i que possiblement cal datar vers el 500 a.C. (figura 9, 2). Quant a les importacions amfòriques, són representades en aquesta fase per 3 fragments d’àmfora púnica del Cercle de l’Estret de Gibraltar, procedents de les UE 3054 i 3064, per dos fragments corresponents a una producció incerta, tal vegada púnica centremediterrània, trobats a la UE 3054 i per un fragment de vora d’àmfora massaliota del tipus Py 3, procedent dels nivells superficials, datable en el segle v a.C. (figura 9, 8). En tot cas, el pes quantitatiu dels materials d’importació és molt reduït (1% del nombre de fragments; 3% del nombre d’individus, no ponderat). Pel que fa a les ceràmiques indígenes, només és representada la ceràmica ibèrica a torn (85 % dels fragments) i la ceràmica a mà (15 %), amb total

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

189

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 190

Figura 8 Planta general del poblat del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre).

N

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

absència de la ceràmica grisa i de la ceràmica de cuina a torn. Un nombre important de les ceràmiques a torn oxidades tenen decoració pintada. Quant a la composició del conjunt de vasos ibèrics des del punt de vista funcional, el tipus més corrent són els vasos d’emmagatzematge (40%), seguits per les àmfores i ceràmiques de cuina (les unes i les altres un 21%) i la vaixella (18%). En els nivells de segle iv a.C. són relativament abundoses les ceràmiques àtiques, entre les quals cal destacar diversos fragments d’una copa de figures roges (figura, 9, 4-5) de la UE 3012, i un fragment de fons, possiblement d’una peça del mateix tipus, procedent de la UE 3011 (figura 9, 6), d’un total de 5 fragments. Quant a les peces de vernís negre (13 fragments), cal assenyalar la presència d’una base de skyphos (figura 9, 7), una vora pertanyent a una copa escudella forma Lamb. 22, de petites dimensions (figura 9, 3), altres

190

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 191

1

3

2

5

4

8

7

6

9 5 cm

0

11

10 Figura 9 Ceràmica fina d'importació del Castellot de la Roca Roja.

fragments atribuïbles a una copa escudella forma Lamb. 21 i una nansa que amb tota probabilitat pertany a una copa Càstulo. Pel que fa als materials amfòrics d’aquest període, cal dir que són molt escadussers, amb només 3 fragments, tots informes, dos dels quals són de producció ebusitana, mentre que el tercer procedeix de l’àrea púnica del Mediterrani central. A tot això s’ha d’afegir un petit fragment d’un morter de producció ebusitana.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

191

22/9/07

10:23

192

Página 192

En conjunt, cal dir que el percentatge de les importacions continua sent molt petit (1% dels fragments, 3% dels individus, no ponderat). Entre els materials indígenes continuen dominant les ceràmiques ibèriques oxidades (figura 10), amb un percentatge molt similar al període ibèric antic (88% dels fragments). La ceràmica a mà queda ara reduïda al 10%, mentre que la ceràmica de cuina a torn i la ceràmica ibèrica grisa només representen l’1% cadascuna. La composició del conjunt des del punt de vista funcional varia considerablement amb relació al període ibèric antic. En el segle iv a.C., en efecte, el tipus predominant és la vaixella (45% dels individus), mentre que la ceràmica d’emmagatzematge queda reduïda al 28%, la ceràmica de cuina es manté en el 22% i les àmfores representen únicament el 5%. És important assenyalar la relativa abundància de vaixella indígena que imita models de vernís negre àtics, com kylix i pàteres Lamb. 21 (figura 10, 11-12). Un fet important que cal assenyalar és que la campanya de 1999 no ha donat cap conjunt datable de ple segle iii a.C. De tota manera, la presència de materials datables d’aquesta centúria, com una àmfora grecoitàlica (figura 9, 9) i sobretot ceràmica del Taller de Roses, ha estat documentada en nivells superficials, o bé en unitats estratigràfiques que també contenen campaniana A i itàlica, i que, en conseqüència han de ser datades a partir del 230 a.C., molt probablement entorn del 200 a.C. D’aquest moment dataríem, efectivament, els nivells d’abandonament dels sectors 1 i 13 de la zona 3, en els quals la campaniana A (9 fragments, 3 individus) és ja clarament majoritària amb relació a la ceràmica de vernís negre del Taller de Roses (2 fragments, 1 individu) i on l’única producció amfòrica documentada és la d’origen itàlic (4 fragments). L’única forma documentada del Taller de Roses és la copa escudella forma Lamb. 26 (figura 9, 8), i en campaniana A la copa àpoda forma Lamb. 33a (figura 9, 9) i el bol forma Lamb. 27ab (figura 9, 10) o imitacions ibèriques de Lamb. 31 o 33 (figura 10, 13). Dels nivells superficials procedeix també un fons que conserva una palmeta impresa voltada d’una orla d’estries a rodeta, possiblement d’una copa escudella Lamb. 27B (figura 9, 11). Quantitativament, les importacions continuen essent molt escasses (3% dels fragments, 8% dels individus, no ponderat). Dins les ceràmiques ibèriques la producció majoritària continua essent la ceràmica a torn oxidada, amb un percentatge (87% dels fragments) molt semblant als períodes anteriors, seguida per la ceràmica a mà (12%) i la ceràmica a torn reduïda (1%). Des del punt de vista funcional, els tipus majoritaris són els vasos de magatzem (32% dels individus) i la vaixella (34%), mentre que la ceràmica de cuina representa el 28% i l’àmfora només el 6%. La presència humana al Castellot de la Roca Roja va continuar sens dubte fins al segle i a.C., segons mostra la trobada en nivells superficials de fragments amfòrics pertanyents a peces itàliques del tipus Dressel B o C (figura 11, 7) i campaniana A d’aspecte tardà. Cal dir, tanmateix, que no s’hi ha recuperat, de moment, cap fragment de campaniana B o B-oide. Cal insistir en el fet que en cap dels recintes excavats s’han documentat nivells d’aquest període avançat, de manera que la naturalesa d’aquesta ocupació se’ns escapa totalment.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 193

1

2

3 4

5 6

7

8

9

11

10

0

12

5 cm

13

Figura 10 Ceràmica ibèrica oxidada del Castellot de

6. Conclusions

la Roca Roja.

El jaciment del Castellot de la Roca Roja es presenta com un assentament relativament petit, de forma triangular, amb unes dimensions de 40 m de llarg i 32 m d’amplada màxima (a la zona de la muralla), amb una superfície inferior a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

193

22/9/07

10:23

194

Página 194

1.100 m2 (figura 8). Aquestes dimensions són reduïdes però habituals en els jaciments ibèrics en el curs inferior de l’Ebre (Noguera, 2000). Pel que fa a la funció d’aquest jaciment, cal dir que, sense cap mena de dubte, respon a una necessitat de control del territori i de les vies de pas, ja que és un poblat fortificat que ocupa una posició totalment estratègica, i controla, com s’ha dit, el pas del riu Ebre des d’un punt en el qual aquest s’estreny. L’element més característic de l’assentament és el sistema defensiu, constituït per una muralla de paraments múltiples, una torre i un possible fossat. Els treballs de neteja i dibuix desenvolupats al llarg de dues campanyes al jaciment han ajudat a definir les fases constructives del conjunt esmentat, encara que, de moment, no és possible d’establir el lapse de temps transcorregut entre la construcció dels diferents elements. Un cop netes les estructures, és evident que, en primer lloc, es va aixecar una torre quadrangular d’aproximadament 7 per 8 m en el seu extrem sud-est, tot just en la cota més elevada del jaciment, bastida directament sobre la roca. L’aparell és irregular, travat amb pedres de petites dimensions, mitjançant una tècnica molt acurada. L’interior està compartimentat en dos espais dividits per un mur estret que, a més de dividir l’espai, servia com a element de suport per al sosteniment d’un pis superior (documentat a partir dels forats per encaixar les bigues, presents a la paret de la torre, així com per elements documentats estratigràficament a la campanya d’enguany). Aquesta torre presenta un estat de conservació excepcional, ja que té quasi quatre metres d’alçada, i, tenint en compte que tenia un pis, es pot suposar que originalment podria haver assolit uns set metres. En un moment posterior, es va afegir un primer pany de muralla d’aproximadament 1 m de gruix i uns 32 m de longitud, i que tanca l’accés des de la torre fins a l’extrem nord de la plataforma. El seu traçat fa pensar que es va començar a construir des de l’extrem oposat a la torre, ja que a mesura que se li acosta sembla corregir l’orientació originària per intentar encaixar-se amb el seu angle nord-occidental. Aquest mur sembla construït amb la mateixa tècnica que la torre, amb blocs de pedra calcària escairada, amb la cara vista regularitzada. La darrera fase de construcció de la muralla consisteix en un potent reforç que s’adossa completament als paraments exteriors de la torre quadrangular i del mur anterior, encara que és possible que aquest reforç fos construït immediatament a continuació del primer pany de muralla. D’un gruix mitjà de 3 m, aquest mur està construït emprant carreus de grans dimensions per al parament extern, mentre que per a l’intern, també força regular, s’utilitzaren pedres més petites. L’espai entre els dos paraments està farcit amb pedres sense treballar. Cal destacar igualment que el parament extern té forma de talús i que els seus dos extrems adopten una forma arrodonida. Finalment, aquest sistema defensiu es completava amb l’existència d’un fossat artificial, de dimensions que encara desconeixem, que potser va servir al mateix temps de pedrera, i que en l’actualitat és cobert per una enorme quantitat de terra i sobretot per pedres que provenen de l’enderroc de la muralla.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 195

En resum, es tracta d’una obra defensiva que depassa llargament l’esforç dedicat a la totalitat d’estructures de l’interior del poblat. Pel que fa a l’àrea d’hàbitat, la seva superfície és reduïda, inferior als 2 900 m . L’estructura urbana mostra l’existència d’una planificació prèvia, amb dos carrers que distribueixen uniformement l’espai: un eix transversal, paral·lel a la muralla, i un altre de longitudinal, que travessa el jaciment perpendicularment a la muralla. La regularitat és especialment visible en els sectors propers a l’extrem de la plataforma, ocupat per un barri de cases rectangulars adossades, amb orientacions idèntiques i dimensions homogènies, distribuïdes a banda i banda del carrer longitudinal. Actualment, i fins que no s’hagi excavat a l’interior de totes les construccions del poblat, no és possible definir les funcions desenvolupades per cadascun dels edificis. Malauradament, per a moltes de les construccions, la informació corresponent a les darreres fases d’ocupació està completament perduda. De tota manera, el que es pot dir és que a l’interior de l’assentament hi sembla haver dues zones clarament diferenciades. Per una part, les habitacions situades a l’est del jaciment, tot just al costat de la muralla, es caracteritzen per la seva major grandària i gruix dels murs, així com per les diferències d’estructura i distribució entre les unes i les altres. Segurament, es tracta de la zona on se situaven les residències dels membres destacats de la comunitat. Algunes d’aquestes habitacions, de dimensions molt reduïdes, podrien haver estat magatzems. En canvi, la zona situada a l’extrem est del jaciment s’articula en dos barris separats pel carrer longitudinal, formats per cases adossades amb dimensions, forma i distribució molt regulars, de manera que cal suposar que eren els habitacles destinats a la resta de la població. El nombre d’habitants del poblat havia de ser reduït, i difícilment podia haver superat les 100 persones. L’esforç constructiu que va representar, les imponents defenses aixecades i la comparació amb altres poblats i necròpolis de la mateixa època suggereixen una societat molt jerarquitzada i militaritzada. Quant a la cronologia del poblat, podem avançar que el sistema defensiu ja estava aixecat en el segle V a.C. Efectivament, l’excavació de l’interior de la torre, l’element més antic del conjunt, ha proporcionat nivells arqueològics atribuïbles a aquesta cronologia. També cal afegir que un estudi del material dipositat en el Museu Arqueològic de Catalunya (Noguera, 1999) sobre els materials provinents dels sondejos de 1974 ha identificat un lot de ceràmiques de vernís negre àtic de la mateixa cronologia, procedents d’una cala feta en una estructura adossada a l’extrem nord del parament intern de la muralla. En tot cas, la recent excavació d’una de les habitacions del poblat ha permès documentar nivells arqueològics associats a estructures negatives (retalls a la roca), datables en el segle vi a.C., i fins i tot anteriors, que segurament corresponen a un hàbitat anterior a la construcció del poblat i del sistema defensiu, probablement agrupacions de cabanes semiexcavades en el terreny. La sedimentació que cobreix aquests nivells arriba quasi als 2 m de potència, amb datacions del segle iv a.C. en els nivells immediatament superposats.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

195

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 196

Malauradament els nivells del segle iii a.C., o posteriors, pràcticament han desaparegut per les remocions de mitjan segle xx. L’excavació d’altres dues habitacions situades a l’oest ha mostrat que originalment (al voltant del segle iv a.C.) formaven sengles construccions de planta rectangular i sense compartimentacions internes (corresponent a un model de cases unicel·lulars de caràcter multifuncional extensament documentat en els poblats ibèrics), i que van ser dividides en dos àmbits quadrats cadascuna cap a finals del segle iii a.C., fet que reflecteix una reestructuració completa de l’espai. Les causes d’aquesta transformació són difícils de discernir, si tenim en compte que només hem fet una campanya d’excavació al jaciment i que la nostra intervenció ha afectat sectors molt puntuals. De tota manera, i a tall d’hipòtesi, creiem que el fenomen descrit podria haver estat causat ja sigui per un augment sobtat de la població a l’interior de l’assentament, ja per la necessitat de destinar una part de les cases a una funció determinada que anteriorment no estava separada de la resta (magatzem?). En tot cas, tal vegada cal veure una relació entre aquesta necessitat de reestructurar l’espai i els conflictes associats a la segona guerra púnica, que podrien haver comportat la necessitat d’acollir persones que habitualment no estaven a l’interior de l’assentament o bé d’augmentar les reserves alimentàries emmagatzemades. Per últim, cal dir que, de moment, no s’ha identificat cap nivell estratigràfic corresponent als segles ii i i a.C., tot i que una certa quantitat de material ceràmic recollit en superfície suggereix una petita reocupació en època tardana. Annex. Treballs de consolidació del jaciment

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

1. Objectius de la campanya i metodologia seguida Els treballs de consolidació, fets el 1999 al Castellot de la Roca Roja, han estat dirigits per Margalida Munnar Grimalt, becària de la Fundació Sa Nostra de Balears, i restauradora de la Escuela Española de Historia y Arqueología a Roma del CSIC. Per a les tasques de reconstrucció de paret seca hem d’agrair profundament tot l’ajut aportat per un veí del poble, el senyor Francisco Treig, amb una llarga experiència en la construcció de marges de pagès. Des del descobriment del jaciment fins a l’inici dels treballs de consolidació que seguidament es descriuran, no s’havia pres cap mesura conservadora ni preventiva envers les restes tretes a la llum. En el moment d’iniciar aquests treballs, les restes presentaven un relatiu bon estat de conservació. Tant els murs de les edificacions com la muralla conservaven en alguns punts alçades superiors a 2 m i, entre les pedres que els componen, es conservaven les restes del morter original elaborat amb terra. La major part de murs no presentaven mancances importants ni en els paraments externs ni en els interns, i oferien un aspecte compacte i mantenien la verticalitat. Sols la paret oest de la torre estava vençuda i en molt mal estat de conservació. En general, els murs

196

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 197

1

2 0

5 cm

3

4

5

6

7

8

9

11

10

12

13

Figura 11 Materials amfòrics i ceràmica a mà del Castellot de la Roca Roja.

conservaven les pedres en la posició originària, excepte la darrera filada a la qual, sovint, els visitants que havien acudit al lloc al llarg dels anys havien superposat clarament pedres i les havien col·locat indiscriminadament sobre els murs. Aquests murs havien estat bastits amb pedra calcària, que presenta una gran variació de tons grisos. La pedra va ser escairada i retocada en forma de

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

197

22/9/07

10:23

198

Página 198

blocs per a la seva posada en obra, i estan més ben escairats els blocs que havien de formar part de cantonades o peu drets. En general, la pedra emprada presenta un aspecte molt compacte, poc fracturat i net de bacteris i líquens (excepte en el parament extern de la muralla) i presenta un bon estat de conservació. De tota manera, cal esmentar que les restes havien estat afectades en grau divers pels diferents agents erosius. En primer lloc, les variacions de temperatures provoquen l’aparició de petites esquerdes que es van engrandint fins a arribar a la disgregació parcial o total de les pedres; l’aigua s’infiltra dins les esquerdes i es gela, augmentant de volum i fracturant les pedres. Un segon factor erosiu és l’aigua de pluja, que arrossega el morter original de terra emprat per lligar les pedres que conformen els murs, provocant finalment la seva caiguda i fortes infiltracions d’humitats. Cal tenir en compte igualment l’erosió provocada pel vent, omnipresent en aquestes terres, i que, com la pluja, arrossega les partícules de terra del morter que fa de lligam a les pedres dels murs, fet que produeix idèntiques conseqüències. Un darrer motiu d’erosió no menys important és l’afluència incontrolada de públic, que sovint s’enfila sobre els murs del jaciment i provoca el desfalcament i fins i tot la caiguda de pedres. A la present campanya s’ha donat prioritat a la consolidació de totes aquelles restes que presentaven un estat més avançat de degradació i que, per tant, necessitaven urgentment una actuació que n’aturés el procés i permetés la preservació de les restes: el mur 100001, els murs corresponents als sectors 3, 4 i 5 de la zona 2, el parament intern de la muralla, el parament extern del mur 1014, els murs 3048 i 3049 del sector 2 de la zona 3, l’angle nord-est de la torre, el cordó superior de subjecció dels perfils superiors dels paraments interns de la muralla i de la torre i l’apuntalament del mur nord de la torre per evitar el seu venciment (figura 2, c). Aquesta actuació ha servit també per tal de valorar la resistència estàtica dels materials emprats i l’eficàcia de cara a futures intervencions, així com la incidència estètica de les estructures consolidades en el conjunt del jaciment. Un dels elements més afectats és la muralla, especialment degradada en la part central del seu parament intern (figura 14, e). La intervenció que s’hi va fer es pot desglossar en dos punts, amb l’objectiu de retornar l’estabilitat estàtica a les restes intervingudes. En primer lloc, en indrets puntuals de la muralla s’ha procedit a consolidar-ne la filada superior, on moltes pedres estaven desfalcades, amb el consegüent perill de caiguda. Per reforçar aquesta darrera filada, s’ha fet un cordó de morter de calç que subjecta les pedres i impedeix el seu moviment. En segon lloc, s’han remuntat diverses filades de pedres a la paret interior de la muralla (figura 14, f) i a la cantonada de la torre (figura 14, i). Altres treballs realitzats han consistit en la consolidació de les crestes dels murs que delimiten els sectors 2 de la zona 3 i els sectors 3, 4 i 5 de la zona 2 (figura 14, d). Així mateix, s’ha intervingut en alguns punts de la zona 1, especialment els sectors 2B, sector 3 i sector 4. Amb la consolidació de la

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 199

Figura 12 1. Vista del poblat sobre un turó rocallós que controla el pas del riu Ebre. 2. El sector 1B de la zona 3 en curs d’excavació on es pot observar el nivell de paviment del segle

IV

a.C.,

amb la banqueta i la porta. 3. Detall del llindar de la porta entre els sectors 1A i 1B de la zona 3 on apareix la trinxera de fonamentació del MR 3009 i el buit deixat pels encaixos de fusta. 4. Vista general del sector 1B de la zona 3 on s’aprecien els retalls realitzats a la roca corresponents a fons de cabanes anteriors a la construcció d’aquest recinte.

1

2

3

4

cresta dels murs s’impedeix la infiltració d’aigua de pluja entre les pedres així com el desfalcament i pèrdua de la darrera filada de pedres, que podria provocar la ulterior degradació de la totalitat dels murs. Per una altra part, s’ha procedit a tapar els forats que presentaven alguns murs, en algun cas amb mancances de diverses filades de pedres, la qual cosa feia que es veiés minvada la integritat de tota la paret. Les filades perdudes s’han remuntat seguint la tècnica tradicional de la paret seca, per tal

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

199

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Página 200

d’evitar majors pèrdues i de restablir l’estabilitat estàtica a les restes (figura 14, a i b). Les directrius bàsiques, generals a totes les intervencions de consolidació fetes al jaciment, obeeixen a una metodologia comuna per a totes les zones objecte d’intervenció. La manca de documentació fotogràfica antiga del jaciment, ha dificultat la identificació de les pedres desplaçades del seu lloc originari. En alguns casos, però, se n’ha pogut deduir la posició original gràcies a alguna particularitat específica, com ara el fet de presentar una o més cares tallades, corresponents sens dubte a les cares vistes. D’aquesta manera, s’han pogut identificar algunes pedres que, segurament, havien servit de cantonera entre dos murs, ja que presenten dues cares contigües tallades i, per tant, vistes. Com ja hem esmentat, en la darrera filada de nombrosos murs es veuen col·locades pedres que no pertanyen al mur original, i que són fàcilment identificables ja que estan totalment desfalcades, no segueixen la línia de les filades originals i sovint no respecten la grandària de les pedres que conformen el mur. Prèviament a l’aplicació del morter destinat a consolidar les crestes dels murs, les pedres superposades han estat retirades.

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

2. Descripció dels treballs En tots els casos on s’ha consolidat l’estructura amb l’ajut de morter de calç, s’ha realitzat prèviament la neteja de la zona de forma mecànica. Les restes de pols i terra existents entre les pedres de la filada superior dels murs han estat retirades emprant paletins i escombres, anant amb cura per tal de no desfalcar les pedres ni desplaçar-les del seu lloc originari. Així mateix, s’han eliminat les restes de vegetació, com ara petites arrels i herbes que es trobaven en la zona que s’havia de consolidar. S’han emprat eines adients per tal de no erosionar ni desfalcar les pedres. Posteriorment a la neteja mecànica, s’ha netejat la zona d’intervenció amb humitat emprant vaporitzadors d’aigua. Així s’assegura una major adhesió del morter de calç a la pedra i a l’estructura que s’ha de consolidar en general. Per a les tasques de consolidació s’ha realitzat un morter tradicional de calç i sorra, al qual s’ha afegit un adhesiu, concretament la resina acrílica Primal AC-33, que aporta un major grau d’elasticitat i adhesió a la barreja tradicional. Aquest morter no conté cap agent agressiu per a la superfície de les pedres, té un grau apropiat de resistència mecànica i és totalment reversible. Per últim, per tal de delimitar perfectament les zones consolidades de les zones originàries no intervingudes, s’ha tenyit el morter amb pigment mineral. La consolidació de les crestes dels murs ha estat efectuada segons el sistema dels bauletti, consistent a tapar la filada superior dels murs amb una capa de morter de calç, d’un gruix que pot variar entre uns 4 i uns 6 cm, i que inclou les pedres que conformen aquesta darrera filada.

200

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 201

1

2

3

4

Figura 13 1. Vista de l’interior de la torre (sector 2 de la zona 1) abans d’iniciar-se l’excavació, on es poden apreciar els forats per recolzar les bigues d’un pis superior i el bon estat de les estructures conservades. 2. Vista zenital del sector 2B de la zona 1 (torre) amb l’enderroc de toves (UE 1012). 3. Vista del sector 11 de la zona 3 una vegada eliminats els nivells superficials, on es poden observar els límits del sondeig realitzat l’any 1974. 4. Vista del sector 13 de la zona 3 on es poden observar els límits del sondeig realitzat el 1974 i la banqueta adossada al MR 3035 sobre el paviment de la darrera fase d’ocupació d’aquest recinte. 5. Vista general de l’interior del poblat des de la muralla una vegada finalitzada la campanya de 1999.

5

Aquesta tècnica presenta dos avantatges principals. D’una banda, impermeabilitza els murs de les infiltracions d’aigua de pluja, gelades, etc. Per una altra banda, s’aconsegueix que es lliguin totes les pedres de la filada superior dels murs i d’aquesta forma s’impedeix que les filades inferiors es perdin. No cal esmentar que és un procediment totalment reversible en cas que es decidís de prendre mesures diferents envers les restes intervingudes. En zones on s’han remuntat filades o on s’han tapat forats de les parets, en les quals s’havien perdut nombroses pedres, s’ha delimitat la zona originària de la zona afegida mitjançant la realització d’un cordó de calç, d’una espes-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

201

22/9/07

10:23

El jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja

04. Proto 1

202

Página 202

a

b

c

d

e

f

g

h

Figura 14 Detalls dels elements consolidats al 1999: mur MR 100001 (carrer 100) abans (a) i després (b) de la consolidació; aspecte dels sectors 3, 4 i 5 de la zona 2 abans (c) i després (d) de la consolidació; vista del parament de la muralla (MR 1007) des del carrer 101, abans (e) i després (f) de la consolidació; angle format pels murs 1006 i 1010 (torre) abans (g) i després (h) de la consolidació.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:23

Página 203

sor variable entre 4 i 8 cm. El cordó s’ha fet amb el mateix tipus de morter que s’ha emprat per consolidar les crestes dels murs. Les filades remuntades s’han fet segons la tècnica de la paret seca. Cada pedra col·locada de nou ha estat falcada amb nombroses pedres petites que la compactaven i la reforçaven considerablement. En zones on s’ha cregut necessari, s’ha incorporat morter de calç a l’interior del farciment de la paret seca per tal d’augmentar la seva resistència. En línies generals, es pot dir que els objectius plantejats per a aquesta campanya de consolidació del Castellot de la Roca Roja s’han vist acomplerts. A més, el conjunt de materials i tècniques emprats en aquests treballs de consolidació serviran d’antecedents i directrius en futures tasques de consolidació al jaciment. Bibliografia Belarte, C. (1997) «Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya protohistòrica». Arqueomediterrània, 1, Universitat de Barcelona. Belarte, C.; Noguera, J.; Santacana, J. (1998) Informe preliminar de la intervenció arqueològica realitzada en el Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) durant el mes de febrer de 1998. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Belarte, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J. (1999) Informe preliminar de la intervenció arqueològica realitzada en el Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) durant el mes de febrer de 1999. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Diloli, J. (1998) «El món ibèric al curs inferior de l’Ebre i plana litoral del Baix Maestrat. Característiques de l’ocupació del territori». Citerior, 2, p. 153-187. Izquierdo, P.; Gimeno, T. (1990) «Les fortificacions ibèriques dels segles V-III a.C. a les comarques del Baix Ebre». A: Fortificacions. La problemàtica de l’Ibèric Ple: (segles IV-III a.C.). Simposi Intenacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa, 1990, p. 227-232. Moret, P. (1996) Les fortifications ibèriques de la fin de l’âge du bronze à la conquête romaine. Madrid, 1996. (Collection de la Casa de Velázquez; 56) Noguera, J. (1999) «Estudi dels materials dipositats en el Museu d’Arqueologia de Catalunya del jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre)». Pyrenae, 30, p. 243-251. Noguera, J. (2000) «Característiques dels poblats ibèrics fortificats en el curs inferior de l’Ebre». Ilercavonia, 1, Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, p. 25-51.

M. Carme Belarte et al.

04. Proto 1

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

203

04. Proto 1

22/9/07

10:23

Pรกgina 204

22/9/07

10:57

Página 205

El poblado fortificado de la primera edad del hierro de Sant Jaume-Mas d’En Serra (Alcanar, Montsià). Campañas 1997-19991 FRANCISCO GRACIA ALONSO DAVID GARCÍA RUBERT Departamento de Prehistoria, Historia Antigua y Arqueología, Universidad de Barcelona.

GLORIA MUNILLA CABRILLANA Estudis d’Humanitats i Filologia. Universitat Oberta de Catalunya.

Introducción El estudio del período de transición entre el Bronce Final y la Primera Edad del hierro en el área del curso inferior y desembocadura del río Ebro ha experimentado un notable avance a lo largo de la última década. Los resultados obtenidos en las intervenciones en los yacimientos de Aldovesta (Benifallet) (Mascort, Sanmartí, Santacana et al., 1991), (Asensio et al., 1994-1996), Barranc de Sant Antoni (Ginestar) (Asensio et al., 1994-1996), Barranc de Gàfols (Ginestar) (Belarte et al., 1991), (Belarte et al., 1992-1993), (Belarte, Sanmartí, Santacana et al., 1994) la Ferradura (Ulldecona) (Maluquer de Motes 1983) (García 1999) y la Moleta del Remei (Alcanar) (Gracia, Munilla, García et al., 1994-1996), (Gracia et al., 1996), (García, Gracia 1998), (Moleta 1998-2000) así como en las prospecciones sistemáticas desarrolladas en las comarcas de Ribera d’Ebre (Noguera 1997), Baix Ebre y Montsià (García 1999), han permitido replantear los procesos de estructuración y consolidación de los sistemas de ocupación, control y explotación del territorio durante la fase de formación de la cultura ibérica en la zona, y definir el papel jugado en el mismo por el impacto que la actividad económica de las colonias semitas del área del círculo del estrecho de Gibraltar y de las factorías fenicias de Ibiza que extiende sus rutas comerciales y port-of-trade en el nordeste peninsular y, especialmente, en el punto de atracción natural (vía de comunicación) de la desembocadura del Ebro (Gracia, Munilla, García et al., 19941996), (Gracia et al., 1996), (Gracia, García, 1999) (Gracia 1999-2000), (Ramón 1994-1996), que asimismo se constata en otras áreas más meridiona1 Este trabajo se incluye en el proyecto DGYCIT PB95-1130.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

205

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 206

les (Martí, Mata 1992), y cuya importancia ha sido puesta de manifiesto en repetidas ocasiones (Aubet 1993), (Gracia 1998) (fig. 1). El estudio de la información obtenida en los yacimientos citados permite enunciar los siguientes parámetros generales en relación con los procesos crono-ocupacionales del periodo:

Figura 1 Asentamientos de los siglos

VII-VIII

a.C.

en el área del curso inferior del Ebro

* La dinámica comercial fenicio-púnica (por lo que se refiere a las áreas étnico-políticas de producción de las tipologías de ítems documentados) en la zona es mayoritaria y prácticamente monopolizadora, ya que los materiales greco-foceos no se documentan hasta mediados del siglo vi a.C., mientras que las producciones de fábrica etrusca, si bien se han identificado en los niveles estratigráficos de la fase 1 del poblado de la Moleta del Remei (Gracia et al., 1996) (Gracia 1990-1991) y, posiblemente, en Sant Jaume-Mas d’En Serra, son porcentualmente muy minoritarios en relación con el volúmen global de importaciones y, aunque estrictu sensu (por aplicación reductiva de la idea simple producción-comercio) podrían enunciarse como correspondientes a un comercio tirrénico directo por extensión de los procesos cronológicamente paralelos que tienen lugar en los yacimientos del sudeste de Francia, es más lógico asociarlos a un proceso de redistribución fenicio-púnica, en especial

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra 206

* Los procesos relacionados con el flujo de transacciones de origen semita (fenicio, púnico y púnico-ebusitano) se desarrollan con seguridad a partir de la segunda mitad del siglo vii a.C., aunque probablemente la prosecución de la investigación y análisis del registro arqueológico permitiría remontar la fecha de los primeros contactos, en algunos casos, hasta el siglo viii a.C., y perdura hasta finales del primer cuatro del siglo vi a.C. (Aubet 1993), (Gracia 1998). Las tipologías cerámicas indican la distribución, según factores de producción y comercio-transporte simples, múltiples o de redistribución, de ítems procedentes de las regiones, factorías y enclaves del sudeste peninsular, Ibiza y las colonias púnicas del Mediterráneo central, siendo posible (partiendo de parámetros crono-tipológicos) distinguir dos fases perfectamente diferenciadas en la distribución de los materiales indicados: la primera, o arcaica, datada en el siglo vii a.C., denominada facies Aldovesta, y una segunda, o reciente, fechada en el siglo vi a.C., a la que puede denominarse como facies Gàfols (Asensio et al., 1994-1996), (Belarte et al., 1991), (Belarte et al., 1994), (Belarte, Sanmartí, Santacana et al., 1994).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 207

siguiendo las hipótesis de M. Gras sobre la coexistencia de ambos tipos de productos en el Mediterráneo central, o frecuencia del registro de materiales tirrénicos en los yacimientos ebusitanos y de la costa sudoriental peninsular (Costa, Fernandez, Gomez et al., 1991). En relación con las fases más avanzadas del comercio fenicio en esta zona se distribuyen las primeras producciones a torno (posiblemente las producciones a mano o torno lento también se incluirían en el tráfico comercial, como indican los materiales de sa Caleta, próximos a las series registradas en los poblados del área de la desembocadura del Ebro) ibéricas procedentes de los centros o talleres del levante y sudeste de la península Iberica, materiales que deben ser considerados junto a los anteriores como los modelos de los que derivan las series de cerámica a torno propias de la zona (Gracia, Munilla, García et al., 1994-1996). * La concepción, estructuración y posterior desarrollo de los modelos y sistemas de poblamiento basados en la articulación de áreas territoriales organizadas según un sistema de depedencia de poblados ubicados en puntos estratégicos del territorio, se define y configura (en un modelo reconocible según los paramétros expresados por las evoluciones subsiguientes del mismo hasta la fase de la plena romanización) durante la primera mitad avanzada del siglo vii a.C. (aunque es posible que el germen de las ideas urbanísticas se encuentre ya en el poblado del Barranc de Sant Antoni durante el siglo viii a.C.) (Gracia et al., 1996), lo que significaría que el contacto colonial-comercial fenicio-púnico tuvo efecto sobre una estructura poblacional indígena que se encontraba ya en pleno desarrollo, y que disponía del suficiente excedente de producción como para asegurar el establecimiento y posterior sostenimiento del tráfico comercial (Gracia, Munilla, García et al., 1994-1996); poblados como el Puig Roig del Roget (el Masroig) (Genera i Brull 1994-1996) o la Ferradura (Ulldecona) (Maluquer de Motes 1983) son ejemplos significativos de este proceso, como también lo es la necrópolis de sepulcros tumulares del Coll del Moro (Gandesa) (Rafel 1994), (Rafel 1998). * La trama edilicia y urbana de los enclaves de poblamiento agrupados muestra claramente para la fase correspondiente a la segunda mitad del siglo vii a.C., el desarrollo de sistemas constructivos basados en la planificación de la red viaria de comunicación en el trazado de los mismos, bien organizando sistemas de calles centrales como en el caso de la Ferradura (Ulldecona) o Puig Roig del Roget (el Masroig), o mediante concepciones más estructuradas como indica el modelo de las calles de circunvalación, como en la Moleta del Remei (Alcanar) y, posiblemente, Sant Jaume-Mas d’En Serra (Gracia et al., 19961999), (Moleta 1998-2000), o retículas ortogonales como en la segunda fase del poblado de Barrac de Gáfols (Ginestar) fechada a principios del siglo vi a.C. El sistema edilicio de las unidades de habitación incluye también notables innovaciones durante esta fase, tanto por lo que respecta al tipo de planta (rectangular unicelular o pluricelular) como a los materiales empleados en su cons-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

207

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 208

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

trucción (consistentes por regla general en cimientos de piedra y alzado de los muros realizados con adobe o tapial, aunque en determinados casos, como Sant Jaume-Mas d’En Serra, y probablemente, también la Ferradura, la totalidad de la altura de los muros perimetrales de las viviendas se erigiría empleando bloques de piedra), constituyendo un elemento de debate el hecho de si las nuevas técnicas edilicias son anteriores al contacto comercial semita (y por consiguiente resultado de una tradición autócotona) o bien constityen el resultado de la difusión de técnicas y patrones alóctonos introducidos en este período integrado en un fuerte proceso de aculturación (Belarte 1994). La interacción indígena-comercial (colonial?) durante el proceso de configuración del Ibérico I cuenta, aún teniendo presentes los resultados de las intervenciones más recientes en los yacimientos del hinterland de Emporion (como Sant Martí d’Empúries e Illa d’en Reixac) y la frecuente identificación de materiales fenicios en diversos asentamientos de la costa central del Principado, como en el Catllar (Tarragona) (Molera et al., 1999-2000) o Sant Miquel (Olèrdola) (Molist 1998-2000), actualmente con el mayor volumen de datos para ser estudiada en el área del curso inferior del Ebro, por lo que la identificación, intervención y estudio en un poblado inédito próximo a la paleocosta ha permitido ampliar cuantiva y cualitativamente la información de que para este periodo se disponía en el área del Montsià. El asentamiento de Sant Jaume-Mas d’En Serra fue señalado por vez primera por D. Ramón Esteban a mediados de la década de los setenta, quien reconoció la existencia de estructuras constructivas complejas conservadas en excelente estado en función de la topografía escarpada del terreno y, asimismo, recogió materiales entre los que se incluían diversos fragmentos de un vaso trípode fenicio. Las indicaciones que amablemente nos proporcionó sobre su situación, así como el acceso a los materiales por él recogidos en esa fecha, permitieron valorar correctamente la importancia del yacimiento. A instancia de los firmantes de este trabajo fue incluido por los Serveis Territorials d’Arqueología de la Generalitat de Catalunya en Tortosa dentro del Pla General Català d’Obras i Serveis del Municipi d’Alcanar, estableciéndose la necesaria intervención preventiva en el poblado ante cualquier extracción de áridos o tarea agrícola que, en el futuro, puediera afectar al emplazamiento.

208

Situación del yacimiento El poblado fortificado de Sant Jaume-Mas d’En Serra (topónimo derivado de los nombres tradicionales con que se conocen las partidas en que se ubica) se localiza en el término municipal de Alcanar (Montsià) próximo al límite territorial con el municipio limítrofe de Ulldecona, situado en la hoja de la cartografía militar 1:50.000 nº 547 (Alcanar), posición DTB 31TBE898943. Sus coordenadas cartográficas corresponden a una latitud de 01° 48’ 31’’ y a una longitud de 40° 34’ 50’’, siendo su altitud absoluta de 224 m s.n.m mientras que la relativa es de 119 m en relación al terreno circundante, distando de la actual

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 209

línea de costa 1.250 m aunque este parámetro se reduce sensiblemente si la medición se efectúa con respecto al trazado de la paleo-costa. La cima en que se encuentra el yacimiento carece de una denominación específica pese a figurar en la cartografía 1:25.000 y 1:50.000 del SGE con el término de «El Rajolar», topónimo muy común en el área de Tortosa (y en general de la comarca del Montsià, puesto que se aplicaba tradicionalmente tanto a los enclaves en los que se identifican cerámicas, como a los puntos de fabricación de adobes) y no exclusivo del mismo, puesto que en los municipios de Alcanar y Ulldecona se conocen otros lugares con idéntica denominación. El yacimiento abarca una parte de las partidas territoriales conocidas como «Bassa de Sant Jaume» y «Mas d’En Serra», sobre una de las estribaciones más meridionales del macizo del Montsià, de perfil cónico, y terminada en una plataforma amesetada de difícil acceso y contorno oval de 30 x 25 m de longitud en sus ejes máximos, que proporciona una superficie teórica de extensión del poblado de 800 m2, muy inferior al tamaño asignado a las fases iniciales de los poblados del Puig de la Nao (Benicarló) y Puig de la Misericordia (Vinaròs), 4.500 m2 y 2.925 m2 respectivamente, y similar a la de otros poblados próximos como el de la Ferradura (Ulldecona) cuya extensión se fija en 400 m2, y netamente inferior a la de la primera fase de la Moleta del Remei, fijada en 5.184 m2 (Gracia i Munilla 1993). Las reducidas dimensiones del enclave son un excelente indicador de la función territorial y socioeconómica desarrollada por el mismo, y permiten mantener las hipótesis ya planteadas sobre los sistemas de estructuración del territorio en base a las categorías de los yacimientos (Gracia i Munilla 1993). Macro-espacialmente el poblado se encuentra protegido al norte por las cotas 304 y 338, controlando en esta vertiente la vía de paso hacia la depresión de Ulldecona formada por los barrancos de Mas de Libori, les Cases, Hondo y Roca Roja, que constituyen las zonas de tránsito o comunicación naturales con la costa del poblado de la Ferradura (Ulldecona), con el que debe relacionarse (en función de la cronología asignada a ambos) pero con el que no dispone de contacto visual directo debido a la pantalla orográfica formada por las cotas 321 y 330 de la sierra del Montsià, aunque dista en línea recta del mismo tan sólo 2600 m. Con todo, las necesidades de comunicación entre ambos puntos podrían perfectamente resolverse (aún suponiendo la inexistencia de pequeños enclaves a lo largo de las estribaciones que los separan) mediante un sistema de señales tomando como punto de relación visual del yacimiento de la Cogula. Las laderas este y sur del promontorio se abren sobre la llanura costera, controlando el tramo comprendido entre el Port dels Alfacs-Punta de la Banya y las estribaciones marítimas de la sierra de Irta-Peñíscola; destacando las posibilidades de dominio visual sobre los paleo-fondeaderos naturales situados al sur de la costa del Montsià en el área de la Punta de Benifallim, Sant Jaume y les Calafes, teóricos embarcaderos protohistóricos al sur de la desembocadura del Ebro. En esta zona, el poblado de Sant Jaume dispone de contacto visual con los coetáneos de la Cogula (Ulldecona), la Moleta del Remei (Alcanar), Puig de la Nao (Benicarló) y Puig de la Misericordia (Vinaròs) (Oliver 1994), (Oliver i Gusi 1995).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

209

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 210

En la actualidad, la parte superior del promontorio en que se ubica el poblado no está afectado por labores agrarias, siendo especialmente significativa la inexistencia de indicadores de anteriores trabajos agrícolas, y concretamente el hecho de que esta parte de la colina no fue nunca aterrazada con bancales de piedra seca para la plantación de olivar, como sí sucede por el contrario en la mayor parte de las estribaciones montañosas costeras del término municipal de Alcanar (como es el caso, por ejemplo, de la Moleta del Remei, terreno en el que los olivos fueron plantados durante el período de la Primera República, tal y como indican las monedas (moneda de cobre de diez céntimos emitida en Barcelona en 1870, cuyo anverso representa a una matrona, encarnación de la República, con una rama de olivo en la mano y la leyenda DIEZ GRAMOS, mientras que en el reverso figura un león rampante apoyado sobre un escudo ovalado con las armas de España en los cuarteles y las leyendas CIEN PIEZAS EN KILOG. y DIEZ CENTIMOS) documentadas en los hoyos de plantación como también relata P. Matamoros en su crónica sobre el pueblo de Alcanar) (Matamoros 1922). La zona más elevada del promontorio de Sant Jaume presenta actualmente una vegetación muy densa constituída por flora de matorral mediterráneo, entre la que destaca el margallón (Chamaerops humilis), el tojo (Ulus europaeus) y el olivo (olea europaea) silvestre o acebuche (oleaster). En la falda de la estribación, el desarrollo de los planteles de cítricos ha substituído en los últimos años a las explotaciones de cereal y olivar, modificando la topografía del terreno al realizarse contínuos desmontes y rebajes, sin que estos trabajos hayan proporcionado información sobre la existencia de otras yacimientos arqueológicos durante las amplias y constantes extracciones de áridos efecuadas. Resultados de las intervenciones de 1997-1999

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

El objetivo fundamental de las primeras intervenciones en el yacimiento ha consistido en la valoración de las posibilidades que ofrecía el poblado (potencia estratigráfica, estado de conservación, volumen y tipología básica de los materiales) para acometer intervenciones en extensión que permitieran obtener la información necesaria para responder a las cuestiones claves de la investigación sobre este periodo enunciadas supra. Por ello, durante las campañas 1/1997 y 2/1998 (Gracia i Munilla 1997), (Gracia i García 1998), (Gracia, García 1999) se planteó y ejecutó la realización de un sondeo estratigráfico en el teórico ángulo sudoeste del poblado, partiendo de la existencia de dos catas realizadas de forma irregular durante la década de los setenta que habían afectado este punto del yacimiento, sector del que, en teoría, procedían los ítems citados anteriormente. El objetivo de la limpieza de este área radicaba en la posibilidad de comprobar la conexión entre materiales y yacimiento (puesto que cabía la posibilidad de que los mismos procedieran de otros poblados del área, como la Ferradura o la Moleta del Remei, ya que la recuperación de ítems en ambas estaciones fue constante, aunque volumétricamente poco importante,

210

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 211

Figura 2 Serra. Planta general del yacimiento

durante las décadas de 1960 y 1970), así como obtener una visión precisa de la secuencia estratigráfica, ya que el reconocimiento inicial de la zona mostraba la existencia de una sección intacta y factible técnicamente de ser interpretada (fig. 2). Partiendo de dos catas teóricas de 8 x 6 m y 5 x 3 m, se han identificado dos unidades de habitación, UH1 y UH2, de planta trapezoidal-cuadrangular (4,9 x 5,2 m; 25,48 m2) la primera y rectangular la segunda (3 x 5,3 m; 15,9 m2), adosadas ambas al tramo oeste de la muralla/muro perimetral del poblado (UC1). Las características edilícias de los recintos citados son: * El sistema arquitectónico empleado utilizaba básicamente como material de construcción la piedra (bloques de tamaño medio con arista máxima de 40 cm desbastados pero no escuadrados) trabados con arcilla o, en ocasiones, con cuñas líticas, tanto en los fundamentos como en el alzado superior de los muros y los elementos de acondicionamiento del espacio interior de las

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

Sant Jaume-Mas d’En

211

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 212

unidades de habitación (muros divisorios, bancos corridos y escaleras), como muestra la altura mínima de 2,15 m conservados en la pared norte de UH1 (UC2). Una vez erigidas mediante esta técnica, la paredes se recubrían con un revestimiento de arcilla tamizada de 2 cm de grosor y una capa posterior de cal, no habiéndose podido constatar hasta el momento presente la existencia de decoración o el empleo de otros materiales sobre los muros, como el óxido de hierro (almagra). La cal se empleó también para enlucir el pavimento de UH1 (UE10). El revoque de las paredes se realizaba coetáneamente al acondicionamiento por el mismo sistema del nivel de uso de la unidad de habitación, puesto que la capa de cal presenta una continuidad entre el revoque de las paredes y el del suelo o las banquetas, empleando una solución de media caña para cubrir los ángulos de encaje entre los diversos planos de la construcción. La anchura de las paredes perimetrales de las unidades de habitación (UC2,UC7,UC5) responde a una módulo regular de 50 cm, similar al empleado en otros asentamientos del área, y que corresponden a una doble línea de piedras, colocadas de forma alterna, sin relleno interior (fig. 3).

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

* La secuencia y potencia estratigráficas de los niveles documentados en UH1 (UE 10, UE,9, UE4, UE2) hace factible aseverar la existencia de dos niveles en esta construcción. El superior, que ocuparía únicamente la zona norte de la UH, cumpliría con toda seguridad las funciones de altillo o entarimado, apoyándose sobre el muro medianero con UH2 (UC2) por un lado, mediante el encaje de las vigas en las paredes laterales (UC7) y en el muro perimetral (UC1) por otro, y finalmente sobre una estructura de soporte o pilar (UC4) situado en el centro de la habitación. La base de este pilar o columna, de forma cuadrangular y 50 cm de arista máxima, se realizó con piedra caliza local, y se dispuso directamente sobre el pavimento de la vivienda (UE10), sin realizar ningún tipo de zanja de cimentación, sistema que tampoco se emplea en la base de los muros, que atracan directamente sobre la roca del terreno. El piso superior de UH1 estaba compuesto por placas de arcilla modulares de forma rectangular con los laterales vistos ligeramente peraltados dispuestas sobre el envigado; este sistema complejo de construcción de suelos/techos y cubiertas indica la fortaleza de la estructura perimetral y los apoyos interiores del techo, que permiten la carga de un volumen de peso importante, así como el empleo de las techumbres como superficie útil de la vivienda, factor que duplica el espacio disponible de la construcción. La parte izquierda de la planta superior estaba delimitada por una pared de mampostería (UC3) formada por bloques de piedra de pequeño tamaño muy bien trabados aprovechando las caras planas de las mismas, esta pared disponía de una abertura rectangular central que permitiría la comunicación entre el recinto superior y el conjunto de la sala.

212

* Adosado a la parte inferior del muro medianero con UH2 (UC2) y a la pared oeste constituida por un sector del muro de cierre del poblado (UC1),

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 213

Figura 3 Sant Jaume-Mas d’En Serra. Sector oeste UH1-UH2. Planimetria

se documenta en UH1 un banco corrido o banqueta (UC8) de 60 cm de anchura y 40 cm de altura. La construcción de esta estructura se realizó a partir del recorte en ángulo recto de la roca madre, y posteriormente se acondicionó mediante el empleo del mismo sistema de revoque de arcilla y cal que se aplicó a las paredes y el pavimento. En el caso de la parte de la banqueta situada en la pared de fondo de la estructura (UC1) se constató como un tercio de su longitud había sido completado utilizando a modo de forro lajas verticales hincadas, delimitando un espacio interior coincidente con la anchura de la misma, que a su vez fue rellenado con ripio (tierra y piedras de pequeño tamaño), siguiendo un esquema similar al empleado para la construcción de la banqueta adosada a la pared trasera de la UH67 del poblado de la Moleta del Remei en

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

213

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 214

su primera fase constructiva. La banqueta descrita tuvo una función múltiple, aunque el análisis de la distribución microespacial del material indica que su uso preferente fue el estibado de vasos cerámicos y otros tipos de ítems, habiéndose documentado junto al ángulo noroeste de la misma dos molinos barquiformes arrastrados desde su parte superior hasta el pavimento como consecuencia del hundimiento de la techumbre. En el ángulo suroeste de UH1 la banqueta presenta un perfil curvado al adaptarse al muro perimetral (UC1) que en este punto efectúa un giro en función del trazado de las curvas de nivel de la plataforma sobre la que se asienta el poblado. * El nivel de derrumbre (UE2) del edificio UH1 está formado por el material que componía originariamente la cubierta. El sistema de cubricición ha podido estudiarse perfectamentemente debido al excelente estado de conservación de sus restos. Sobre el envigado que formaba el costillar o soporte del techo (probablemente estructurado a partir de una viga central, o cumbrera apoyada en la columna central de la estancia) se dispusieron diversas capas de cañizo y materia vegetal superpuestas, agrupadas en haces y unidas por cuerdas trenzadas de materia vegetal, como indica el elevado número de improntas documentado; una vez dispuesta la cubierta vegetal, se extendió una capa de arcilla de 5 cm de espesor para impermeabilizar la superfície. Sobre el nivel de forro e impermeabilización constituido por la materia vegetal y las capas de arcilla, se dispuso un nivel de placas de arcilla modulares (regulares y secadas al sol) con el reborde exterior peraltado, similares a los documentados en las unidades de habitación del poblado de Barranc de Gàfols. El tipo y la forma de los materiales empleados para la construcción de las cubiertas permite afirmar que las mismas presentaban un plano nivelado, no inclinado, por lo que debían contar con un sistema de evacuación de aguas que permitiera la expulsión de las mismas hacia la calle del poblado, situada al este de la vivienda (fig. 4).

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

* El acceso al interior del recinto UH1 se realizaba mediante una escalera (UC9) situada en el ángulo nordeste de la construcción, en la intersección de UC2 y UC7. La posición de la escalera indica que la zona de tránsito del poblado se encontraba a un nivel superior al de la superficie de uso correspondiente al pavimento (UE10) de UH1, y que la misma se ubicaba al este de las estructuras constructivas UH1 y UH2, por lo que las puertas de ambas edificaciones estaban orientadas hacia la salida del sol, aprovechando, en consecuencia, el aporte lumínico del astro para la iluminación interior de las mismas. La diferencia de cota existente entre la calle y el pavimento de la construcción permite afirmar el aprovechamiento de las características naturales proporcionadas por la orografía del terreno para disponer de un volumen constructivo sin que fuese necesario elevar excesivamente la altura del edificio sobre el ras del terreno, parámetro que, lógicamente, debía estar en consonancia con la altura máxima teórica del muro perimetral o muralla del poblado. La escalera (UC9) consta de cuatro escalones de anchura diferente, siendo el mayor el de la base.

214

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 215

Figura 4 Sant Jaume Mas d’en Serra. Sector oeste UH1-UH2. Fragmentos de cubierta

No obstante, el análisis de las cotas de nivel de los sectores oeste y central del poblado constatan una fuerte pendiente ante el acceso a UH1, por lo que debieron disponerse en el mismo sistemas de protección para evitar el ingreso del agua al interior de la unidad de habitación, probablemente un umbral de piedra alzado. * El cierre perimetral del poblado (UC1) está constituido por dos

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

215

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 216

muros simples adosados, de 50 cm de anchura cada uno, construidos mediante un aparejo de doble hilada de piedras de tamaño medio, sin relleno central, ligadas con arcilla y fijadas con pequeñas cuñas. Se adosan a este muro doble las paredes medianeras de UH1 (UC2) y UH2 (UC5). Los trabajos de cantería realizados en el muro exterior difieren según los tramos. De este modo, mientras en la mayor parte del trazado descubierto entre 1997 y 1999, las características edilícias responden al tipo indicado, en otros puntos, como en el lienzo murario situado al norte de la torre cuadrangular, pueden observarse tramos de muro en los que los bloques de piedra han sido tallados, teniendo la cara exterior alisada mediante un excelente trabajo de cantero; no obstante, los bloques así definidos no presentan un módulo regular que permita afirmar la existencia de una técnica de sillería regular, sino que aprovecha de forma indistinta piedras de diversos tamaños. La obra de cantería descrita no tiene por objeto aumentar la solidez de la construcción, puesto que la misma queda asegurada perfectamente por las otras soluciones técnicas ya indicadas, pero permite presentar un aspecto de mayor potencia teórica. En todo caso, el empleo de piedras trabajadas próximas al concepto del sillar, no se ha constatado para esta cronología en los yacimientos próximos de la Moleta del Remei y la Ferradura. Por último, cabe añadir la construcción de una torre maciza de planta quadrangular en el sector nordeste del perímetro, situada en relación a los accesos a la plataforma donde se asienta el poblado y, posiblemente, protegiendo el camino que conduce a la puerta principal de éste. El sistema de construcción de doble muro, y la constatación de que no existe trabazón alguno entre uno y otro, plantea una problemática entorno a la posibilidad o no de una sucesión en los trabajos constructivos de los mismos, según la cual el perímetro murario habría pasado en un momento determinado de ser un simple muro de cierre a constituirse en muralla gracias a un nuevo muro adosado y a la construcción de una torre, o bién habría sido definido desde un primer momento con las características plenamente defensivas que presenta en la actualidad.

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

* La construcción del nivel de suelo de UH1 (UE10) se realiza a partir del rebaje de la roca (UE8) a la que se superpone un nivel de relleno compuesto de tierra y piedras de pequeño tamaño destinado a colmatar los desniveles de las curvas de nivel en esta zona. El pavimento está formado por una capa de tierra batida y apisonada, no quemada, de 10 cm de espesor sobre la que se extendía el revoque o encalado para formar la soladura. Es altamente significativo para la interpretación global de este recinto el hecho de que no se haya documentado en toda la superfície de UH1 ninguna estructura de combustión, ni tampoco otra documentación que permita afirmar la práctica de rituales de carácter doméstico o comunitario (como p.e. enterramientos perinatales u ofrendas fundacionales), siendo al mismo tiempo muy escaso el número de macrorestos faunísticos, por lo que es difícil interpretar la UH1 como una vivienda o espacio de actividades comunitario.

216

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 217

El estudio de la funcionalidad del recinto y de la circulación interior, forzada por las características de su planta y la posición del acceso, indican que el punto de mayor actividad se situaría ante la puerta, espacio ocupado por la banqueta adosada al muro perimetral UC1, y que la columna central divide el espacio del nivel útil del nivel inferior. El acceso a la planta superior debía realizarse desde el interior del recinto, puesto que no se ha documentado ningún elemento arquitectónico externo (adosado a la pared este de la construcción) que permita afirmar la existencia de una escalera similar a las conocidas durante el siglo v a.C. en el poblado del Puig de la Nao (Benicarló). De igual forma, en el interior del recinto constructivo no hemos documentado ninguna base de piedra que permita indicar la presencia de una escalera realizada con materiales no perecederos (arcilla o piedra), similar a la existente en la UH1 del poblado de la Moleta del Remei, por lo que debe concluirse que el acceso al piso superior o altillo se efectuaría mediante una escalera escamoteable de madera o cuerda. La posición del conjunto de pesos de telar sobre la escalera de acceso al interior de la puerta indica que en el momento de hundimiento del techo y abandono de la vivienda, estos materiales estaban almacenados en el nivel superior, no siendo utilizados de forma frecuente, por cuanto el trabajo de precisión se realizaría, por los condicionantes de iluminación de la construcción, en el espacio abierto situado ante la unidad de habitación. Las especiales características de las tipologías materiales de este recinto, especialmente el citado conjunto de pondera que supera el centenar de unidades (el mayor conocido hasta la fecha en el nordeste peninsular) (García, Gracia 1998) almacenado en el segundo piso y concentrado en el nivel de derrumbe (UE3) del sector norte del recinto, permiten afirmar que UH1 tendría una función de depósito o almacén de productos y útiles de uso temporal como los telares o los molinos de mano. Tipología material y secuencia cronológica Mientras que la tipología material de UH2 ha proporcionado hasta el momento tan sólo los ítems rodados correspondientes a su nivel superficial (UE11) escasamente representativos, la de UH1 se divide claramente en dos conjuntos perfectamente diferenciados: las producciones de cerámica a torno fenicias o derivadas de prototipos fenicios, y las producciones de cerámica a mano locales (o calificadas generalmente como de producción local, puesto que no existe ningún elemento que niegue la posibilidad de que una parte de estos materiales pueda formar parte de un circuito comercial); en ambos casos los tipos formales y decorativos son similares, con ligeras variantes, al conocido en otros asentamientos próximos (Gracia et al., 1994-1996, 374-380). Los materiales a torno constituyen el 17,86 % del total de ítems cerámicos identificados, mientras que las producciones a mano suman el 82,14%. Comparativamente, la proporción de cerámica importada del poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra está próximo al de la Fase I de la Moleta del Remei (15,56%) y la Ferradura

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

217

22/9/07

10:57

218

Página 218

(25%), siendo netamente superior a las cifras de Barranc de Gáfols (2%) y de la Fase II del Puig de la Nao de Benicarló (1,16%), aunque muy alejada del 57% del yacimiento de Aldovesta (aunque las especiales características del mismo como un port-of-trade, relativizan el valor de comparación con un núcleo de poblamiento). Puesto que este último se ha caracterizado como un enclave comercial y no como un recinto de hábitat, la conclusión más importante que se desprende de estas cifras es la disminución del volumen de material fenicio-púnico en los niveles de ocupación datados a lo largo del primer cuarto del siglo vi a.C., hecho que concuerda con el retroceso de la importancia del tráfico mercantil de las factorías fenicias del área del Círculo del Estrecho en esta cronología. La panoplia de materiales fenicios corresponde a producciones englobables, por forma y características macrovisuales de la pasta, en las series de ítems originarios de los talleres de las factorías y colonias fenicias del área del Círculo del Estrecho o asentamientos ibéricos próximos pero fuertemente influenciados por lo que respecta a la fabricación, tipos y decoraciones, de los primeros materiales a torno. Los grupos formales están integrados por grandes contenedores de transporte y ánforas, vasos trípodes, platos y vasos de tamaño medio. En el primer grupo se incluyen las ánforas del tipo VR-1 (Ramón T. 10.1.2.1.) (Ramón 1995) y los pithoi del tipo González 14a de la clasificación de Peña Negra (González 1986); al segundo, los vasos trípodes correspondientes al tipo Schubart XVIII; González C1; o Ros VIII H1/H2, reconocidos también en otros poblados próximos como la Moleta del Remei (Gracia, Munilla, Garcia et al., 1994-1996), (Gracia et al., 1996-1999), els Barrancs (Peníscola) o el Palau (Alcalá de Chivert) (Oliver, 1991,1096), o Peña Negra (Crevillent) (González, 1986,284); el tercero está integrado por los platos de imitación de los perfiles de engalbe rojo similares a los tipos enunciados por H.Schubart y G.Maas-Lindeman en Trayamar (Maas-Lindeman 1985) y englobados dentro del tipo I.1.A.1 de la sistematización de Belén y Pereira (Belén i Pereira 1985, 309-310) considerados como una producción paralela, realizada en los mismos alfares, de los platos con engalbe rojo; los contenedores equivalentes a la forma VIII.2 a de Schubart; y los vasos biansados de asas geminadas clasificados como formas I de Schubart, PN II E11 de González, IV J2 de Ros, y II 2 b 2 1 de Belén-Pereira, quienes los fechan dentro de los siglos viii-vii a.C. por lo que respecta a los ítems del inicio de la producción, aunque los vasos del nordeste peninsular los incluyen en el siglo vi a.C. (Belén, Pereira, 1985, 319-320) (fig. 5). Estos últimos constituyen el cuarto grupo, y suponen un perfil derivado de los pithoi fenicios documentados en la Península en yacimientos como Cerro del Villar, Peña Negra, Sa Caleta e Ibiza, y ampliamente presentes en los yacimientos del sudoeste peninsular (Belén 1986,269-270), aunque en función de sus dimensiones se encuentra próximo al tipo de vasos Cruz del Negro (Aubet 1976-1978), con los que se relaciona en función del cuello cilíndrico que caracteriza a esta producción; el cuerpo, la parte interior del cuello y el

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 219

Figura 5 Sant Jaume Mas d’En Serra. Sector oeste UH1-UH2. Material de importación fenicio occidental del área del Círculo del Estrecho

fondo exterior de esta pieza están decorados con motivos geométricos pintados de color rojo vinoso (óxido de hierro), con un esquema decorativo que presenta una alternancia de cuatro franjas horizontales situadas respectivamente bajo el arranque de las asas, en la inflexión de la carena y la parte inferior de la misma y el borde de la base; las zonas de registro así delimitadas incluyen respectivamente nueve, cinco y dos líneas horizontales; el fondo exterior presenta una decoración de seis círculos concéntricos de anchura regular. La cronología de todos los tipos formales indicados es homogénea e indica un sólo nivel o fase de constitución del registro, puesto que los contenedores Schubart VIII.2a se fechan entre el 750-625 a.C., los trípodes Schubart XVIII (González C.1; Ros VIII H1/H2) entre el 665-625 a.C., los vasos biansados Schubart I (González PNII E11) entre el 750-625 a.C., y los platos de imitación de las formas de engalbe rojo Schubart IX (González PN.IID.3) entre el 850-575 a.C. (fecha que en los yacimiento peninsulares debe reducirse a cronologías de los siglos viii y vii a.C.), dataciones que en su conjunto

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

219

22/9/07

10:57

220

Página 220

enlazan perfectamente con la cronología atribuida a las ánforas del tipo VR-1 (Ramón T.10.1.2.1), siendo perfectamente factible una fecha situada a partir de finales del tercer cuarto del siglo vii a.C. para la formación del conjunto de Sant Jaume-Mas d’En Serra y, probablemente y por extensión, para la construcción del poblado, puesto que no puede diferenciarse una fase de ocupación con materiales cerámicos no torneados en ausencia de ítems fenicios, y otra inmediatamente subsiguiente en que sí estén representadas las producciones semitas. Por ello, es evidente que la implantación del poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra es coetánea a la presencia y distribución de materiales fenicios, lo cual no significa que su surgimiento sea debido precisamente a un estímulo foráneo, ya que, en conjunto, el volumen de materiales procedentes del sur peninsular o del Mediterráneo central es en términos absolutos (número de fragmentos) y relativos (proporción del número de vasos en relación a la vigencia del asentamiento) muy reducido para afirmar un predominio del mundo mediterráneo sobre las comunidades indígenas. Por otra parte, los estudios recientes en el área del curso inferior del Ebro indican que las características determinantes de la evolución poblacional y el control territorial (establecimiento del sistema oppida, urbanismo prefijado, construcción con materiales no perecederos, plantas rectangulares en las unidades de habitación) empiezan a manifestarse con anterioridad a los primeros contactos comerciales, por lo que la fase de formación de la cultura ibérica en la zona se debe a un proceso interno de las comunidades indígenas de la zona, a las que, tal vez, debería añadirse una cierta migración poblacional procedente del valle medio del Ebro, si atendemos a la cronología comparativa en ambas áreas de algunos de los factores indicados. La fecha de amortización del único nivel de ocupación del yacimiento, marcada por las cerámicas fenicias, puede relacionarse con la asignada por las mismas tipologías materiales a otros asentamientos del área del nordeste peninsular. Así, el pithoi derivado del tipo Cruz del Negro cuenta con una pieza asimilable en la tumba 9 de la necrópolis de Anglès (Girona) (Pons, Pautreau 1993), (Aubet 1993,40) siendo significativo que en la tumba 8 de la misma necrópolis se documente también la asociación entre un colgante de botón cónico similar a los identificados en las necrópolis de Mianes (Santa Bàrbara) y Mas de Mussol (la Palma,Tortosa) (Rafel 1998), (Munilla 1988) con vasos de cerámica a mano decorados con acanalados suaves del mismo tipo de los que constituyen el nivel de ocupación correspondiente al tránsito entre los siglos vii y vi a.C. identificados en las UH 7 y UH 67 del poblado de la Moleta del Remei (Gracia, Munilla, Garcia et al., 1994-1996), (Gracia et al., 1996-1999), (Moleta 1998-2000). En el último caso citado el conjunto de las importaciones fenicias está formado por los mismos tipos documentados en Sant Jaume-Mas d’En Serra: ánfora VR-1/Ramón T.10.1.2.1, pithoi 13a-13b de González, trípodes Schubart XVIII, y vasos de imitación de la forma Cruz del Negro, a los que se añaden las ánforas púnicas del Mediterráneo central correspondientes al tipo Ramón

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 221

Figura 6 La Moleta del Remei, Fase I. Material de importación fenicio occidental del área del Círculo del Estrecho y púnico del Mediterráneo central

T.2.1.2.1. La importancia del comercio fenicio en el área del curso inferior del Ebro durante esta fase puede aquilatarse por la distribución de materiales correspondientes a este proceso amortizados en los yacimientos de la zona. Las ánforas del tipo VR-1 (Ramón T.10.1.2.1), el ítem más característico de este tráfico se han identificado en los poblados del Coll del Moro (Gandesa), Coll

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

221

22/9/07

10:57

222

Página 222

del Moro (Serra d’Almors), Coll Alt (Tivissa) y Puig Roig del Roget (el Masroig), mientras que las asociaciones entre el tipo de ánfora citados y pithoi se han identificado en los poblados de la Ferradura (Ulldecona), la Xalamera y Barranc de Gàfols (Ginestar) (Gracia, Munilla 1993), (Gracia, Munilla, Garcia, 1994-1996), (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1988), (Jaciment 1991). La identificación en otras zonas de la costa del nordeste peninsular, tanto en intervenciones recientes como en la revisión de fondos museográficos, de los mismos tipos cerámicos indica que el tráfico de mercancías desde el sudeste peninsular e Ibiza hacia esta zona era el resultado de una práctica estructurada y frecuente (Ramón 1994-1996) (figura 6). El conjunto cerámico mayoritario es el formado por las producciones locales no torneadas, integrado por dos grupos en función de la técnica de fabricación: piezas con desgrasante vegetal, y piezas con desgrasante mineral. Al primero corresponden dos tipos formales: contenedores de gran tamaño, perfil globular, cuello corto y labio recto, que no presentan decoración pero sí cuentan con emplastes o grumos de arcilla de gran tamaño sobre la superficie exterior, para facilitar la prensión y transporte de los mismos; y bandejas de fondo plano, poca profundidad y labio recto, similares a las documentadas en los poblados de Barranc de Sant Antoni (Asensio et al., 1994-1996, 239-245) y Barranc de Gàfols (Belarte et al., 1994, 231-245), (Belarte, Sanmartí, Santcana, 1994). El segundo grupo está formado básicamente por contenedores de perfil en S y borde ex vasado con decoración aplicada de cordones con impresiones digitales sobre el arranque del cuello, correspondientes a la forma 211C de la clasificación Dedet-Py (Dedet, Py 1975,38), y a la forma E 2a de la tipología Nickels-Marchand-Schwaller, similar a diversas series de vasos de la necrópolis Gran Bassin I fechadas en la segunda mitad del siglo vii a.C.; vasos globulares de borde recto o reentrante con asas de cinta, mamelones alargados perforados o mamelones circulares; y cuencos de perfil bajo, base plana o ligeramente umbilicada y carentes de decoración, aunque en ocasiones disponen de mamelones de prensión (fig. 7). El tratamiento de la superficie exterior de los vasos no torneados es alisado en su práctica totalidad a excepción de dos fragmentos con acabado exterior bruñido correspondientes probablemente a dos bordes de urna del tipo Pons 18 (Pons 1984, 197-198), que cuenta con ejemplos en la necrópolis de la Muralla nordeste de Empúries (Pons 1984, fig.51,1); este tipo de urnas presenta pies altos en vez de bases, de los que existen dos ejemplos en el poblado (SJ 98/923 y SJ 98/921). Las urnas con pie alto y cuerpo globular forman parte asimismo de la tipología de las producciones del nivel inferior de la UH7 de la Moleta del Remei (Gracia, Munilla, Garcia, 1994-1996) (fig. 8). Pese a que los perfiles de las producciones no torneadas son equivalentes a los registrados anteriormente en otros poblados de la zona,como es el caso del poblado de la Ferradura (Maluquer de Motes 1983), debe destacarse el reducido número y variedad de las decoraciones exteriores de los vasos, que se reducen a los cordones aplicados con motivos impresos ya indicados, no

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 223

Figura 7 Sant Jaume Mas d’En Serra. Sector oeste. UH1-UH2. Producciones de cerámica a mano

habiéndose documentado hasta el momento otro tipo de técnicas o motivos decorativos, como los acanalados suaves si registrados, por ejemplo, en la Ferradura y la Moleta del Remei, técnica común a las fases de transición entre el Bronce Final y la Primera Edad del Hierro. No obstante, las especiales características de UH1, que con toda seguridad no puede interpretarse como una vivienda, permiten suponer que la tipología formal y decorativa de los vasos a

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

223

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 224

mano aumentará con el estudio de ulteriores recintos, ya que este tipo de vasos es propio de las construcciones dedicadas a vivienda, y no de las de almacén. En el sector norte de UH1 se ha documentado un conjunto de casi un centenar de pondera de los que setenta y nueve conservan el perfil completo. El estudio tipológico de los mismos indica la existencia de cuatro tipos formales: pondera ovoides, troncopiramidales, prismáticos y cilíndrico/obús, cuyas características morfométricas se relacionan en la tabla 1. Estos pondera constituyen el conjunto de pesas de telar más amplio documentado hasta la fecha en el nordeste peninsular y, junto con el del poblado de la Ferradura (Ulldecona) (García, Gracia 1998) los de cronología más antigua: la regularidad de los tipos muestra la aplicación de un patrón muy definido en cuanto a dimensiones, acabado y peso de los ítems, hecho que presupone la aplicación tanto de un módulo durante el proceso de fabricación como un cálculo de la fuerza de tensión que cada pondus ha de realizar sobre los haces de hebras en el telar. Los pondera no están cocidos sino secados al sol, y la fragmentación de un número elevado de los mismos es el resultado de la cremación debida a la combustión parcial de la techumbre de la unidad de habitación; pese a que ningún ejemplar presenta decoración, los ejemplares mejor conservados muestran una capa de yeso sobre su superficie. El conjunto de pondera se encontraba agrupado en el altillo o segundo piso de la estancia, corresponFigura 8 La Moleta del Remei. Fase I. Producciones de cerámica a mano

224

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 225

Figura 9 Sant Jaume Mas d’En Serra. Sector Oeste UH1. Pondera de tipos ovoides, troncopiramidales, prisméticos y cilíndricos / obús

Pondera

Altura

2 3 7 11 16 17 19 20 21 22 23 24 26 28 30 32 34 35 36 37 38 42 43 44

15,78 16,48 17,36 17,76 17,63 16,44 16,53 16,44 17,76 18,42 16,46 16,18 17,1 18,15 17,76 17,1 16,71 17,1 18,42 17,1 17,76 15,78 15,78 14,21

diendo, en función de su número, a varios telares, por lo que es posible indicar que el trabajo de tejido sería comunitario y estacional tras el esquilado de las ovejas, y que la variedad en los tipos de pondera podría corresponder, en función de su peso, al trabajo con diferentes tipos de tramas de tejido, cuyas urdimbres necesitan de tensiones diferentes durante el proceso de confección de la trama (fig. 9). Tabla 1 El material metálico es muy escaso pero Anchura Grosor altamente significativo en función de la cronología 9,21 5,26 del conjunto. En la UE3 se documentó un frag7,89 5,92 8,55 5,26 mento de placa de bronce con dos perforaciones 7,1 6,57 9,21 6,01 circulares y un vástago de hierro de 80 mm de lon9,21 5,26 6,84 6,31 gitud y 14 mm de grosor, materiales que por su 8,55 5,92 7,89 5,92 posición estratigráfica se asocian al conjunto de 8,28 5,89 9,86 6,57 pondera citado. Del nivel de ocupación (UE9) de 6,84 6,57 9,21 5,92 UH1 proceden un fragmento de posible lingote de 10,52 6,31 8,81 5,92 bronce formado por refundición de ítems amorti8,55 5,92 8,55 5,92 zados, una aguja de sección circular, y una anilla 8,15 6,18 9,47 5,92 de sección romboidal asimismo de bronce; no obs8,55 5,93 7,89 5,92 tante, el conjunto de piezas metálicas de este nivel 9,21 5,92 9,47 6,18 está realizado en hierro, integrado por un fragmen7,5 7,36 to de lámina curvada de 75 mm de longitud, un

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

225

22/9/07

10:57

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

05. Proto 2

Figura 10

226

J

Página 226

Sant Jaume Mas d’En Serra. Sector Oeste UH1. Material de bronce, hierro y hueso

O R N A D E S

D

’A

fragmento de lámina o placa rectangular de 62 mm de longitud con una perforación circular de 2 mm de diámtetro, un vástago de 80 mm de longitud y, especialmente, un hacha o azuela de hierro de forma rectangular de 96 mm de longitud, 43 mm de anchura máxima, 15 mm de grosor y 40 mm de longitud en el corte. La cronología de segunda mitad avanzada del siglo vii a.C., que se puede asignar a

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 227

estos ítems, significa una nueva asociación entre material fenicio y los primeros objetos de hierro del nordeste peninsular, como continuación de un patrón o proceso ampliamente enunciado desde mediados de la década de los ochenta y que cuenta con ejemplos muy significativos en los poblados de la Ferradura y la Moleta del Remei en esta misma cronología, siguiendo una pauta ya indicada en el enclave de Aldovesta para mediados del siglo vii a.C. (Mascort, Sanmartí, Santacana 1991) y, en otras zonas, en el hábitat de Parallí (Empúries) (Pons, 1984) y en la fase Vilars 0 del poblado de els Vilars (Arbeca), datada entre los siglos viii y vii a.C. (Alonso et al., 1994-1996, 319-400), (Garcés et al., 1993, 41-60) (figura 10). Conclusiones Como se ha indicado, el estudio de las tipologías materiales correspondientes a las campañas 1/1997 y 2/1998, permite establecer una cronología precisa para el único nivel de ocupación documentado hasta la fecha en el poblado, cifrado entre la segunda mitad avanzada del siglo vii a.C. y el primer cuarto del siglo vi a.C., dependiendo, no obstante, de los condicionantes que se asignen a los conceptos distribución y amortización de los ítems alóctonos en la zona. Las características de la facies documentada en el poblado fortificado de Sant Jaume-Mas d’En Serra debe permitir enlazar la secuencia crono-ocupacional y tipológica comprendida entre la facies Aldovesta y la facies Barranc de Gáfols, por cuanto las producciones semitas que caracterizan al primer yacimiento son mucho más reducidas tipológicamente que las aquí representadas, aunque puede enlazarse la presencia en ambos de algunos tipos, como las ánforas VR-1 (Ramón T. 10.1.2.1), lo cual significa que el estadio de formación del conjunto de Sant Jaume corresponde a un período inminentemente posterior al del enclave de Aldovesta al ampliarse el espectro de las tipologías materiales fenicias a tipos formales no incluibles dentro de la categoría de elementos de transporte. Por el contrario, la facies Gàfols se caracteriza por la producción (posiblemente local) de ítems de cerámica a torno derivados de las tipologías materiales fenicias propias de la segunda mitad avanzada del siglo vii a.C.; este tipo de vasos de imitación (formas fenicias realizadas con pastas caracterizables macrovisualmente como locales) no se han documentado hasta la fecha en Sant Jaume de forma extensa, siendo mayoritarios los vasos importados de estos tipos, por lo que el peso de la influencia e imitación de producciones se encontaría en un estadio más incipiente que el que representa la facies y cronología de Barranc de Gàfols. Las tipologías materiales del poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra son significativamente equiparables a las correspondientes al primer nivel de ocupación de los poblados de la Moleta del Remei y la Ferradura, por lo que los tres asentamientos así como otros próximos (la Gogula, Puig de la Nao, Puig de la Misericòrdia) desarrollarían de forma coetánea una misma fase de ocupación, hecho que implica un elevado grado de densidad de poblamiento en

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

227

22/9/07

10:57

228

Página 228

la zona. De este hecho se desprende que el proceso de asentamiento de las comunidades en el área del curso inferior y la desembocadura del Ebro tiene lugar con mucha rapidez, llenando los vacíos poblacionales que se detectan en la misma durante los primeros siglos del primer milenio antes de Cristo. El tamaño de los asentamientos, así como los cálculos teóricos que pueden deducirse de los mismos (Gracia, Munilla, 1993), (Gracia et al., 1996), indican que el sistema de poblamiento ha depasado el estadio de las agrupaciones familiares reducidas para organizarse en sistemas clánico-tribales evolucionados desde las relaciones de parentesco extensas. Parece claro, no obstante, que las áreas de captación de los poblados de la segunda mitad del siglo vii a.C. debieron constituir un entramado muy complejo por cuanto las zonas cultivables (o con recursos explotables) del territorio se encontraban bajo el dominio visual de dos o más asentamientos; la propia posición encastillada de los mismos indica la necesidad física de la defensa, sustentada por la construcción de obras defensivas como la torre cuadrangular de Sant Jaume-Mas d’En Serra cuya orientación hacia los pasos naturales que conducen a la depresión de Ulldecona muestra el concepto de peligro potencial asumido por sus constructores en referencia a las comunidades del interior. El carácter de prestigio de la fortificación o muro perimetral (Gracia, 1998) es un concepto que debe relacionarse con un estadio más desarrollado de las estructuras sociales. La existencia de un único nivel de ocupación según se desprende de la tipología material, reafirmado por el hecho de que en UH1 no existen repavimentaciones del nivel de uso de la construcción, permite afirmar una vigencia del asentamiento muy corta, que puede cifrarse entre uno y dos cuartos de siglo. Del mismo modo, la inexistencia de un nivel de destrucción potente y la relatividad numérica del volumen de material permiten indicar un abandono voluntario y destrucción no violenta del asentamiento; el conjunto de pondera de UH1 no es un indicador de destrucción violenta por cuanto la facilidad de fabricación de este tipo de ítems hace más factible su reposición que el traslado. La amortización del poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra coincide temporalmente con la cronología final indicada para los niveles de ocupación de la Ferradura y las fases iniciales del Puig de la Nao y el Puig de la Misericòrdia, poblados estos últimos que presentan un hiatus de ocupación hasta el Ibérico Pleno, mientras que el primero no volverá a ser ocupado. Por el contrario, el oppidum de la Moleta del Remei experimenta a partir de la transición de los siglos vii al vi a.C. un desarrollo urbanístico y demográfico, que permitiría indicar la existencia de un proceso de concentración político y poblacional en el área, mediante la absorción no violenta de estructuras sociales de tipo familiar extenso o clánico en el seno de sistemas políticos, en los que el grado de parentesco tuviera un menor peso específico en el concepto de la organización del grupo. Las causas del proceso de concentración territorial son difusas y no pueden definirse más allá de la constatación fehaciente del hecho. Es evidente que

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 229

la reorganización del dominio territorial y poblacional durante la primera mitad del siglo vi a.C. no significa la reinstalación de todas las comunidades de los antiguos sistemas de hábitat en un sólo núcleo, sino que el mismo reuniría a la élite de la nueva nobleza política-clánica en el núcleo central del territorio, mientras que la mayor parte de los habitantes quedarían ligados a las zonas de explotación agraria o industrial, el surgimiento durante el Ibérico Pleno de nuevos núcleos de control territorial en la línea del río Sènia indican claramente una reordenación del sistema territorial y de fronteras en el área. Debe considerarse por su significación el hecho de que la concentración de poblamiento tiene lugar en el momento en que el flujo del tráfico comercial con las factorías fenicias del área del Círculo del Estrecho e Ibiza decae bruscamente, como consecuencia de factores externos a las comunidades del área del curso inferior del Ebro, como la amortización de un elevado número de asentamientos fenicios por causas económicas derivadas esencialmente de la pujanza de las redes económicas púnicas en el Mediterráneo central y, tal y como se ha indicado en múltiples ocasiones, por el impacto que la ocupación de Tiro por Nabucodonosor II tiene sobre el comercio de larga distancia con el Mediterráneo oriental (Aubet,1994). Bibliografía Belarte M. C., Sanmartí J., Santacana J. (1994), «El asentamiento protohistórico del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)», I Congreso de Arqueología Peninsular (Oporto, 1994), 231-247. Alonso N., Garcés I., Junyent E., Lafuente A., López J. B., Miró J. M., Ros T., Rovira M. C., «L’assentament dels Vilars (Arbeca, Les Garrigues): Territori, recursos i activitats productives», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 1994-1996, 319-340. Belarte M. C., Mascort M., Sanmartí J. (1994), Santacana J., «L’assentament protohistòric del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre)», Tribuna d’Arqueologia 1992-1993, 6372. Aubet M. E. (1976-1978), «La cerámica a torno de la Cruz del Negro (Carmona,Sevilla)». Simposio Los orígenes del mundo ibérico (Barcelona, 1976), Ampurias, 38-40 (1976-1978), 267-287. Aubet M. E. (1993), «El comerç fenici i les comunitats del ferro a Catalunya», Actas del congreso El poblament ibèric a Catalunya (Mataró, 1993), Laietania,8, 1993, 23-40. Aubet M. E. (1994), Tiro y las colonias fenicias de occidente, Barcelona. Belarte M. C. (1993), «Arquitectura domèstica del Bronze Final i Primera Edat del Ferro a Catalunya:habitacions construïdes amb materials duradors:estat de la qüestió», Pyrenae, 24, 1993, 115-140. Belarte M. C. (1994), Arquitectura doméstica a Catalunya durant la Protohistòria, Barcelona. Belén M. (1986), «Importaciones fenicias en Andalucía Occidental», Los fenicios en la Península Ibérica,263-275. Belén M., Pereira, J. (1985), «Cerámicas a torno con decoración pintada en Andalucía»,Huelva Arqueológica, VII (1985),307-360. Castellanos Mª M. (1996), «Les importacions etrusques del segle el comerç mediterrani», Pyrenae, 27 (1996), 83-102.

J

O R N A D E S

D

’A

V

a.C., al nord-est peninsular i

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

229

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 230

Gracia F., Munilla G., García E., Playà R., Muriel S., «Demografía y superficie de poblamiento en los asentamientos ibéricos del NE peninsular», Homenaje al Profesor Manuel Fernández-Miranda, Complutum, Extra 6-II (1996), 177-191. Garcia D. (1999), Evolució del poblament a la comarca el Montsià. Ss. VII a.C.-III d.C. Tesis de Llicenciatura. Universitat de Barcelona. García D., Gracia F. (1998), «Un conjunto de pondera procedentes del yacimiento preibérico de La Ferradura (Ulldecona,Montsià, Tarragona)», Pyrenae, 29, Genera M., Brull C. (1994-1996), «L’establiment del Puig Roig del Roget (El Masroig): una mostra de disseny urbà al Bronze Final-Primera Edat del Ferro», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 1994-1996, 349-362. González A. (1986), «Las importaciones y la presencia fenicias en la Sierra de Crevillente (Alicante)», Aula Orientalis, 4 (1986), 279-301. Gracia F. (199-1991), «Materiales etruscos en el poblado ibérico de La Moleta del Remei (Alcanar,Montsià,Tarragona)», La presencia de material etrusco en la Península Ibérica (Barcelona, 1990), 177-186. Gracia F. (1998), «Arquitectura y poder en las estructuras de poblamiento ibéricas. Esfuerzo de trabajo y corveas», Actas del Congreso internacional, Los Iberos. Príncipes de Occidente. Estructuras de poder en la sociedad Ibérica, (Barcelona,1998), 99-113. Gracia F., García D. (1998), Sant Jaume Mas d’en Serra. Campanya 2/1998. Informe preliminar. Barcelona. Gracia F., Garcia D. (1999), «La primera fase del poblamiento protohistórico en el área sur de la desembocadura del Ebro. El poblado fortificado de Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar), Campañas 1997-1998». Revista d’Arqueologia de Ponent, 9. Gracia F., Munilla G. (1993), «Estructuración cronoocupacional del poblamiento ibérico en las comarcas del Ebro», Actas del congreso El poblament ibèric a Catalunya (Mataró, 1993), Laietania,8, 1993,207-256. Gracia F., Munilla G. (1997), Sant Jaume Mas d’en Serra. Campanya 1/1997. Informe preliminar. Barcelona. Gracia F., Munilla G. (1998-2000), «Moleta del Remei (Alcanar, Montsià). Balance de la investigación 1985-1997». XXII Col.loqui de l’AFEAF. Girona, 1999 (en prensa). Costa B., Fernández J.H., Gómez Bellard C. (1991), «Ibiza fenicia: la primera fase de la colonización de la isla (siglos VII y VI a.C.)», Atti del II Congresso Internazionale di Studi Fenici e Punici, (Roma,1991), 759-795. Mascort M., Sanmartí J., Santacana J. (1991), El jaciment protohistòric d’Aldovesta (Benifallet) i el comerç fenici arcaic a la Catalunya meridional, Tarragona.

El poblado de Sant Jaume-Mas d’En Serra

Asensio D., Belarte M. C., Ferrer C., Noguera J., Sanmartí J., Santacana J. (1994-1996), «El jaciment del Barranc de Sant Antoni. (Ginestar, Ribera d’Ebre)», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 1994-1996, 231-246.

230

Molera S., Ollé A., Otiña P., Vergés J. M., Zaragoza J. (1999-2000), «L’Era del Castell (El Catllar,Tarragonès)». Jornades d’Arqueologia 1999. Prehistòria, Protohistòria i Êpoca Medieval a les comarques de Tarragona (1993-1999). Tortosa, 1999 (en prensa). Maas-Lindeman G. (1985), «Vasos fenicios de los siglos 239.

VIII-VI»,

Aula Orientalis, III (1985), 227-

Maluquer de Motes J. (1983), El poblado paleoibérico de La Ferradura, Ulldecona (Tarragona),Barcelona. Martí Bonafé M. A., Mata C. (1992), «Cerámicas de tipo fenicio occidental en las comarcas de L’Alcoià y el Comtat (Alacant)», Saguntum, 25 (1992), 103-117.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 231

Matamoros J. (1922), Historia de mi pueblo, Tortosa. Molist N. (1998-2000), «L’oppidum cossetà d’Olèrdola. L’etapa ibèrica d’un assentament d’ocupació continuada». XXII Col.loqui de l’AFEAF. Girona, 1998 (en prensa). Munilla G. (1988), Los bronces paleoibéricos de uso personal en Occidente, Barcelona. Mascort M., Sanmartí J., Santacana J. (1988), «Noves aportacions sobre el poblament protohistòric a les comarques del curs inferior de l’Ebre. Els resultats de la campanya de prospecció desenvolupada l’any 1988», VIIIè Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà, 1988), 165-174. Oliver A. (1991), «La presencia fenicia y púnica al sur de las bocas del Ebro», Atto del II Congresso Internazionale di Studi Fenici e Punici (Roma,1991),1091-1101. Oliver A. (1994), El poblado ibérico del Puig de la Misericòrdia de Vinaròs. Vinaròs. Oliver A., Gusi F. (1995), El Puig de la Nau. Un hábitat fortificado ibérico en el ámbito mediterráneo peninsular. Castellón. Gracia F., Munilla G., García E. (1994-1996), «El Período Ibérico I en la comarca del Montsià. Poblamiento y organización del territorio», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 1994-1996, 363-386 Asensio D., Belarte M. C., Ferrer C., Noguera J., Sanmartí J., Santacana J. (1994-1996), «El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el Bronze Final i la Primera Edat del Ferro», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 19941996, 301-318. Pons E. (1984), L’Empordà de l’Edat del Bronze a l’Edat del Ferro. 1100-600 a.C. Girona,1984. Pons E., Pautreau J. P. (1993), «La nécropole d’Anglès, La Selva-Girona (Espagne) et les rélations atlantico-méditerranénnes», Colloque d’Agen (Agen, 1993) Rafel N. (1998), «Colgantes de bronce paleoibéricos en el N.E. de la Península Ibérica. Algunas reflexiones sobre las relaciones mediterráneas», Pyrenae, 28 (1997),99-117. Ramón J. (1994-1996), «Las relaciones comerciales en época fenicia con las comunidades del Bronce Final y Hierro Antiguo de Catalunya», Actes de la Taula Rodona Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 1994), Gala, 3-5, 1994-1996,399-422. Ramón J. (1995), Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental, Barcelona. Gracia F., García D., Munilla G. (1998-1999) (e.p.), «Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar,Tarragona). Un asentamiento de trasición entre los siglos VII y VI a.C. en el área de la desembocadura del Ebro.Primeros resultados». Revista de Estudios Ibéricos (en prensa). Gracia F., Munilla G., García E., Vicent A. (1996-1999) (e.p.), «La transición de los siglos VII-VI a.C. en el área de la desembocadura del Ebro», II Congreso Peninsular de Arqueología (Zamora, 1996), (en prensa). Belarte M. C., Mascort M., Sanmartí J., Santacana J. (1991), «El yacimiento de Barranc de Gàfols (Ginestar,Ribera d’Ebre) . Un modelo protohistórico de colonización agrícola», Boletín Arqueológico Tarraconense, 13, 1991, 55-67. Garcés I., Junyent E., Lafuente A., López J. B. (1993), «Els Vilars (Arbeca,Les Garrigues). Primera Edat del Ferro i época ibèrica a la plana occidental catalana», Actas del congreso El poblament ibèric a Catalunya (Mataró, 1993), Laietania,8, 1993, 41-60.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

231

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Pรกgina 232

22/9/07

10:57

Página 233

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià)1 FRANCISCO GRACIA ALONSO DAVID GARCÍA RUBERT Departamento de Prehistoria, Historia Antigua y Arqueología, Universidad de Barcelona.

GLORIA MUNILLA CABRILLANA Estudis d’Humanitats i Filologia. Universitat Oberta de Catalunya.

El proyecto de intervención El equipo del departamento de Prehistoria, Historia Antigua y Arqueología de la Universidad de Barcelona, dirigido por F. Gracia, G. Munilla y R. Pallarés (hasta 1992), desarrolló un proyecto de investigación en el poblado de la Moleta del Remei (figura 1) entre 1985 y 1995, los resultados del cual permitieron las sistematización cronocultural, espacio-territorial y tipológica de la cultura ibérica en el área sur de la desembocadura del Ebro. En 1995, en colaboración con el Museu Comarcal del Montsià, de Amposta (A. Farnòs y Mª. M. Villabí) y l’Ajuntament d’Alcanar, se definió un programa global de actuaciones en el yacimiento que incluía la consolidación y musealización del poblado para su apertura a la visita pública. Contando con el apoyo del Servei de Patrimoni i Habitatge de la Generalitat de Catalunya (J. Segura) y del Consell Comarcal del Montsià, se elaboró una memoria-proyecto que fue aprobada por los fondos FEDER para compensación y desarrollo de regiones del tipo B5 en el marco de la Unión Europea. La primera fase de actuación en el yacimiento consistió en la realización, entre 1996 y 1997, de campañas de excavación prolongadas (dirigidas por F. Gracia y G. Munilla y coordinadas por E. García, A. Vicent, A. Forcadell y M. Esteban) cuyo objetivo básico era la finalización de la investigación en las áreas sudoeste y norte del poblado, y la realización de las intervenciones necesarias en las zonas del yacimiento que serían objeto de intervención arquitectónica dentro del proyecto de adecuación. Una vez finalizada la intervención arqueológica, cuyos resultados han sido publicados en otros foros científicos (Gracia, Munilla 1998-2000), (Gracia, Munilla, Garcia, 1998-2000), (Gracia et al., 1996), (Gracia, Munilla, Garcia, 1994-1996), (García 1999) se acometió la consolidación y señalización del enclave arqueológico. 1. Este trabajo se incluye en el proyecto DGYCIT PB95-1130.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

233

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 234

Figura 1 Poblado de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià). Vista aérea.

El proyecto de consolidación

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

El proyecto de consolidación de las estructuras constructivas del poblado fue elaborado de forma conjunta por el Museu del Montsià (A. Farnòs y Mª.M. Villalbí), la Universitat de Barcelona (F. Gracia y G. Munilla) y el Departament d’Arquitectura y Habitatge de la Generalitat de Catalunya (J. Segura), coordinando este último organismo la estructura técnica del proyecto. Los responsables del proyecto, en función de las características del poblado, las posibilidades de control del mismo y los límites presupuestarios disponibles, decidieron no acometer una reconstrucción integral del asentamiento siguiendo el modelo de los archeodromes franceses aplicado con éxito en el poblado de les Toixoneres/Alorda Park (Calafell), ni realizar tampoco la elevación o reconstrucción de una sola unidad de habitación, como es el caso de la vivienda compleja reconstruida en el exterior del poblado de la Bastida de les Alcuses (Moixent) o la vivienda de la Primera Edad del Hierro del yacimiento del Barranc de Gàfols reproducida en el Museu d’Història de Catalunya (Barcelona). Este segundo tipo de intervención se estimó como óptimo para la futura musealización del yacimiento en el recinto de la Casa O’Conor sita en el municipio de Alcanar, pero no aplicable en el poblado. En base a esta directriz se elaboró un proyecto (sometido posteriormente a la consideración y aprobación del Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya) que tuvo como objetivos la consolidación de todas las estructuras constructivas visibles en el poblado, la elevación de los muros más importantes del mismo que permitieran una mejor comprensión de las diversas unidades de habitación y recintos constructivos, y el alzado volumétrico de diversas estructuras para facilitar, asimismo, la comprensión de las características esenciales de la arquitectura ibérica y dotar de diversos elementos de identidad al conjunto del yacimiento.

234

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Figura 2 Espacio de atención al visitante.

Página 235

El concepto básico de la consolidación de las estructuras tuvo en cuenta la intervención realizada el año 1990 por la empresa CODEX en el sector sur del poblado, especialmente por lo que se refiere a la forma de actuación no intrusiva sobre las estructuras, el tratamiento de las texturas de los materiales empleados y los sistemas de diferenciación entre las partes originales de los muros y la reelevada. En todos los casos, la modulación del alzado de las paredes se realizó en base a los estudios de arquitectura teórica (modelos teóricos) realizados por el equipo de la Universitat de Barcelona (F. Gracia, G. Munilla): la razón máxima establecida fue la de elevar los muros como máximo hasta el doble de la medida de su anchura. La intervención en el yacimiento se encargó a un equipo de obreros dirigido por A. Forcadell, bajo la supervisión de los firmantes del proyecto. En la consolidación de los muros interiores se procedió al desmontado de los mismos, su cimentación y reconstrucción a partir de las planimetrías realizadas durante el proceso de excavación, mezclando el cemento empleado para la unión de los bloques pétreos con colorantes naturales a fin de disimular el color blanquecino de este material e imitar la tonalidad de la arcilla empleada originariamente como elemento de trabazón de las piedras. Una vez consolidados los muros, se procedió a su realzado, distinguiendo con un filete de arcilla y cemento mezclado con colorante de color óxido de hierro la parte original de la contemporánea, dado que una actuación de este tipo sobre estructuras arquitectónicas es difícilmente reversible y debe quedar constancia visual de las partes original y moderna que las componen. Las tareas de cantería intentaron reproducir el tipo de trabajo edilicio documentado a lo largo de la investigación arqueológica del yacimiento. Por ello, la piedra utilizada para el realzado de muros se obtuvo inicialmente de las acumulaciones de piedra situadas tanto en el centro del yacimiento como en la parte exterior del perímetro murario, al proceder este material de los desmontes ocasionados por las tareas agrarias que afectaron al emplazamiento del yacimiento desde mediados del siglo xix, momento en el que se procedió al aterrazamiento de la superficie de la colina para facilitar la plantación de olivos. Del mismo modo, una parte de los bloques pétreos ubicados en las acumulaciones descritas procedía de las intervenciones arqueológicas que el Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació Provincial de Barcelona desarrolló en el poblado a principios de la década de los sesenta. Tras agotar estos materiales, se recurrió al desmonte de los bancales de piedra seca (muros de payés) situados en la ladera de la colina, cuyo tipo de piedra, por proceder del terreno, es el mismo que el empleado en la construcción del poblado.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

235

22/9/07

10:57

236

Página 236

Los bloques de piedra recuperados se trataron con las técnicas originales, desbastándolos toscamente con ayuda de instrumental de hierro, pero sin llegar a escuadrarlos para obtener bloques regulares. Es decir, se reprodujo el sistema de construcción ibérico adaptando los bloques de piedra al lugar de su emplazamiento sin efectuar una selección previa de los mismos. En los diversos tipos de paramentos murarios reproducidos (muralla perimetral, muros medianeros, bases paralelas de los edificios singulares) se aplicó el tipo de técnica constructiva original, por lo que, por ejemplo, en la línea de muralla coexisten dos tipos de obra en función de los sectores: dos muros adosados o muros paralelos con inclusión de relleno de piedra y tierra, o ripio, entre las mismas. Uno de los elementos a los que se ha prestado mayor atención en los trabajos de remonte de muros ha sido la presentación de frentes y parte superior con respeto a la estética originaria de este tipo de construcciones. Si bien las paredes ibéricas contaban con un rebozado de arcilla y un encalado posterior que aquí no se ha reproducido por la dificultad de proteger este tipo de materiales de las condiciones medioambientales sin la presencia de techumbres, el tipo de acabado de piedra vista de la intervención se ha tratado eliminando la mayor cantidad posible de cemento teñido entre los bloques de piedra, para mantener al máximo el teórico aspecto exterior de una pared ibérica antes de su finalización. Dos elementos importantes en la intervención han sido el tratamiento de los niveles de suelo y la evacuación de aguas del interior de los recintos constructivos. Ambos casos estaban condicionados por la falta de reproducción de techumbres o cubrición con materiales modernos de las unidades de habitación, por lo que la degradación de suelos reproducidos con arcilla, arena o pedriza hubiera sido muy rápida y obligaría a un mantenimiento costoso de la instalación, al tiempo que la presencia de un material sólido en los niveles de usos facilitaría el crecimiento de vegetación en el interior de los recintos como consecuencia de la polinización natural y la lluvia. Por ello, se ha optado por presentar las construcciones con el aspecto de la roca de base, factor que si bien dificulta la comprensión de los visitantes sobre la posibilidad de realizar las diversas tareas de la vida cotidiana sobre una superficie tan desigual, se compensa mediante los gráficos y reconstrucciones isométricas que se presentan en los paneles generales y específicos. La evacuación del agua acumulada en las techumbres de las unidades constructivas ibéricas se realizaba mediante un sencillo sistema de planos inclinados a lo largo de techo prácticamente planos, sistema que permitía concentrar el agua de lluvia en canales de expulsión (gárgolas simples) y lanzarla a la calle o en el interior de recipientes de cerámica para su posterior decantación y consumo. En nuestro caso, el realzado de los muros suponía la formación de recintos casi cerrados susceptibles de transformarse en cisternas o receptáculos de agua, ya que la presencia del muro perimetral impedía la salida natural en la dirección de la pendiente del poblado; por ello, se instalaron diversos canales de desagüe perforando la muralla, canales que tienen su boca interior en el ángulo de menor cota del recinto, para aprovechar la decantación y recorrido naturales del agua pluvial.

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 237

Figura 3 Acceso al interior del poblado. Figura 4 Realzado de la torre nº 3.

Pese al recrecido de la muralla y paredes perimetrales de las unidades de habitación, el concepto de volumen de la arquitectura del poblado no quedaba suficientemente explicitado. Por ello se planteó la elevación de la zona de acceso (figura 3) y la torre 3 (figura 4) por encima del nivel de la consolidación de los muros. En base a la documentación arqueológica obtenida durante las intervenciones realizadas entre 1985 y 1997, se concluyó que la parte superior de los muros estaba originariamente realizada con tierra como material de constructivo básico, ya fuese en forma de adobe (arcilla) o tapial (tierra apisonada), por lo que la reconstrucción planteada debía, necesariamente, reflejar este hecho. La posibilidad de reproducir el alzado de la parte superior de los muros empleando artesanalmente las mismas técnicas utilizadas en la construcción del poblado, como se ha realizado, por ejemplo, en los poblados de Alorda Park/les Toixoneres (Calafell) y la Bastida de les Alcuses (Moixent), fue descartada por el hecho de que al no preveerse la cubrición de las unidades de habitación afectadas, el adobe o el tapial estarían expuestos directamente a la acción de los elementos climáticos, especialmente la lluvia, con lo que su degradación sería muy rápida y provocaría la necesidad de rehacer de forma casi constante la parte superior de los muros citados. Otras soluciones alternativas para proteger los muros de adobe o tapia realzados modernamente, como las placas de vidrio y/o metacrilato o la cubrición global con estructuras metálicas, fueron desechadas por su coste y la incongruencia de proteger unas construcciones actuales, a diferencia de otros yacimientos como el palacio-santuario de Cancho Roano (Zalamea de la Serena, Badajoz) o Gela (Sicilia), en los que la preservación de estructuras constructivas de tierra originales sí merecía este tipo de actuaciones. Para realizar la elevación manteniendo un concepto modular del material empleado se probó la fabricación de bloques regulares de argamasa y tierra teñidos con colorantes naturales de diversa composición. No obstante, los agentes climáticos provocaron la rápida degradación de las pruebas, por lo que el Servei de Patrimoni i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, responsable técnico del proyecto arquitectónico, decidió emplear el ladrillo industrial como material básico. El aspecto exterior de los muros se obtuvo mediante un rebozado de cemento y

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

237

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 238

arcilla teñido con colorantes naturales, consiguiéndose una imagen bastante aceptable del aspecto exterior (sin enlucir) de una estructura constructiva ibérica. Pese a algunas deficiencias observadas en la realización práctica del realzado imitando la construcción en tierra, la impresión generalizada entre los visitantes es altamente positiva, por cuanto la sensación de transitar por una calle cuyos edificios superan su altura o contemplar exteriormente una torre defensiva les sirve para imaginarse o recrear el aspecto de un poblado ibérico. La definición de la ruta de visita

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

La proyección pública del yacimiento no se ha realizado de forma aislada, sino integrándolo en el conjunto de puntos de interés turístico y cultural del municipio de Alcanar y, por extensión, del ámbito comarcal. En este caso, la cercanía de la ermita de la Mare de Deu del Remei proporcionaba al proyecto unos elementos de valor añadido en diferentes campos. En primer lugar, el yacimiento contaba con excelentes accesos por carretera al utilizarse los que conducen a la ermita, accediéndose a ellos desde la N-340 (Alcanar) y la Autopista del Mediterráneo (Vinaròs-Ulldecona); la celebración de fiestas anuales y quinquenales en honor de la patrona de este centro mariano supuso hace algunos años el acondicionamiento de amplias zonas de aparcamiento en las proximidades del templo por parte de l’Ajuntament d’Alcanar, por lo que las áreas preparadas a tal fin pueden perfectamente absorber las necesidades de aparcamiento de un elevado número de vehículos, tanto privados como de transporte colectivo. Con ello se obtuvo un fácil acceso hasta el pie de la colina donde se encuentra enclavado el poblado. Como todos los equipamientos de carácter cultural situados fuera de los núcleos de población, la apertura al público de un conjunto arqueológico precisaba disponer de unos servicios de atención correctos, tanto de tipo sanitario como de restauración. En este caso, también, la existencia de los mencionados servicios en la Ermita del Remei ha facilitado su uso por parte de los visitantes del yacimiento que, como es obvio, duplican su actividad accediendo también al templo. En la zona próxima a la colina, l’Ajuntament d’Alcanar ha dispuesto una zona de picnic dotada de diversos servicios (agua corriente, mantenimiento y limpieza, zonas de ocio infantil, hogares) que permite plantear en muchos casos el acceso al poblado dentro de un concepto lúdico más amplio. Desde la ermita se accede al yacimiento por una vereda señalizada que finaliza en la valla de delimitación y protección del conjunto arqueológico, dispuesta en la base de la colina para proteger mejor no sólo el poblado ibérico, sino también su entorno natural; la valla se ha asentado sobre un zócalo de piedra seca ligada con cemento, empleando pilones verticales metálicos cada dos metros que delimitan segmentos de malla metálica trenzada de 2,15 m de altura y que, unidos al alzado de la base pétrea, configuran una altura disuasoria de casi tres metros. El acceso a la parte superior de la colina donde se encuentra el poblado se realiza mediante unas escaleras talladas en la ladera de la montaña aprovechando los desniveles de la roca natural del terreno. Estos desniveles han sido completados

238

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 239

mediante un trabajo de piedra seca para formar una escalinata practicable. La principal ventaja de la escalera de piedra citada es su integración en el entorno, por lo que no es visible a distancia y permite mantener el aspecto originario del promontorio. En la plataforma superior el visitante accede directamente a una amplia explanada que ha sido totalmente despejada de obstáculos. Este punto se ha definido como un mirador hacia las vertientes sur y oeste del poblado, al disponer de un punto de observación cenital sobre la Ermita del Remei, las últimas estribaciones de la sierra del Montsià (en especial el pico de la Cogula) y la llanura costera del litoral norte de la provincia de Castelló, siendo posible contemplar los núcleos urbanos de Vinaròs, Benicarló y Penyíscola en la costa, y Rosell, La Jana y Traiguera hacia el interior, así como los yacimientos ibéricos del Puig de la Nao (Benicarló) y Puig de la Misericòrdia de Sant Sebastià (Vinaròs). El punto de atención al visitante fue diseñado y construido por los servicios técnicos de l’Ajuntament de Alcanar. Asentado sobre una plataforma de cemento, la base de la construcción tiene una textura rugosa y ha sido pintada de color ocre oscuro para imitar la tierra y el material constructivo ibérico; la parte superior de la construcción se realizó en vidrio para conferir al conjunto una sensación visual de amplitud y romper la intrusión estética que supone este elemento en el conjunto del poblado, factor que ya se conseguía en parte al disponerse la construcción en la cota de nivel inferior a la base de la fortificación del poblado (figura 4). Las funciones propias del punto de información son las de atender a los visitantes, controlar su número mediante los tikets, entregarles la documentación gratuita sobre el yacimiento (trípticos y hojas de mano), facilitar el servicio de visitas guiadas y poner a su disposición diversos productos de documentación y/o merchandasing del yacimiento y el mundo ibérico en general, esencialmente reproducciones de piezas arqueológicas conservadas en las colecciones del Museu del Montsià, realizadas por la empresa TEA (Tallers i Activitats Educativas). Para facilitar la comprensión de las estructuras arqueológicas, se han trazado dos caminos o rutas que se recomienda seguir a los visitantes. Desde el punto de información hasta la entrada al yacimiento (zona ZAP) se ha marcado un paso exterior formado por bloques de cemento (figura 5) que permiten el tránsito de personas sin afectar a la zona arqueológica pendiente de intervención situada en el exterior del tramo sudoeste de la muralla. En el acceso al interior del recinto (zona comprendida entre UH17 y ES3) se han dispuesto unas escaleras metálicas para facilitar el paso del desnivel existente entre el perímetro exterior y la plaza, debido al hecho de que al perder el relleno de colmatación la zona ZAP, la configuración de la roca de base del terreno hacía muy dificultoso el acceso al interior del yacimiento por los desniveles que se apreciaban en el mismo. Tras acceder al interior del poblado, se ha establecido un circuito de visita marcado por una cinta realizada por traviesas de madera unidas por remaches metálicos dispuesta directamente sobre el terreno. Este sistema permite marcar perfectamente el lugar de desplazamiento por el poblado, impidiendo el acceso

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

239

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 240

Figura 5 Espacio de atención al visitante y pasarela exterior de bloques

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

de cemento.

240

al interior de las unidades de habitación y el tránsito por encima de estructuras constructivas, sin necesidad de recurrir a una señalización disuasoria de tipo vertical que afectaría visualmente en mayor grado al yacimiento. Sobre la zona central del poblado, en un área no excavada, se ha dispuesto una plataforma de madera sobreelevada formada por dos rectángulos de 6 x 3 m ajustada sobre pilares de metal hincados en el terreno (para cuya ubicación se realizaron las correspondientes catas de sondeo). La finalidad de esta estructura es la de contener los paneles explicativos generales dispuestos en el perímetro de la misma. Al marcarse un circuito de visita se intenta conseguir que las personas que realizan el recorrido temático del yacimiento obtengan las informaciones precisas en un orden lógico que les permita profundizar en el conocimiento del mundo ibérico (y en concreto del poblado de la Moleta del Remei) siguiendo un ritmo pautado. En fechas posteriores está previsto disponer una nueva ruta de circunvalación externa del perímetro murario que permita contemplar el alzado de la reconstrucción en toda la extensión del trazado. Del mismo modo, la posición de los circuitos indicada permite acometer en el futuro la intervención arqueológica de las zonas de reserva o perimetrales externas del poblado sin que se vea afectado el ritmo de las visitas al yacimiento. La señalización del yacimiento La señalización general del yacimiento se inicia en la carretera de acceso al mismo. Tanto en el casco urbano de Alcanar como a lo largo de la carretera AlcanarUlldecona se han dispuesto indicadores de ruta que informan sobre el yacimiento y la forma de acceder al mismo. Una vez sobrepasada la ermita de la Mare de Deu del Remei, se ha situado un cartel enunciativo de las obras de acondicionamiento de la Moleta del Remei y su zona de uso público circundante, con especial mención a la financiación de los trabajos con cargo a los fondos FEDER de la Unión Europea. Junto a la valla metálica que cierra el yacimiento en la zona inferior de la colina, se ha dispuesto un cartel indicativo del yacimiento como poblado ibérico integrante de la Ruta dels Ibers, siguiendo el diseño elaborado por el MAC para esta inicitativa de turismo cultural. En este panel se especifican el nombre del yacimiento así como las informaciones puntuales referidas a los días y horario de apertura del recinto. Una vez ascendida la colina y junto a la caseta de información, un tercer panel específica los créditos de los responsables del proyecto así como las instituciones y empresas que han dirigido o colaborado en la realización del mismo. La adaptación de los resultados de la investigación arqueológica realizada en el yacimiento para su difusión precisa del empleo de diversos recursos

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 241

Figura 6 Plataforma central. Panel general.

didácticos, como las isometrías y la recreación de escenas que permitan explicar visualmente conceptos en ocasiones áridos y difíciles de entender por parte de un público no versado en la materia. Al haber optado en el proyecto de musealización por la consolidación de los restos arqueológicos frente a la reconstrucción o restitución in situ de los mismos, la instalación de paneles explicativos (figura 6) dotados de un abundante material gráfico deviene uno de los elementos más complejos de la instalación, puesto que de su diseño y contenido dependerá en gran medida el éxito de la presentación pública del yacimiento. Los paneles explicativos fueron realizados por F. Gracia, G. Munilla y Mª. M. Villalbí (textos) y F. Riart y R. Álvarez (dibujos), partiendo de un diseño consensuado. Se realizaron dos tipos de paneles: generales, destinados a presentar conceptos generales de la Cultura Ibérica; y específicos, pensados para facilitar la comprensión de los restos arquitectónicos visibles en el poblado. Los primeros, en número de ocho, se ubicaron en la plataforma central dispuesta en la cota más elevada del yacimiento. Protegidos de las inclemencias atmosféricas y de las agresiones antrópicas por placas de metacrilato, los paneles se han ubicado a una altura de 120 cm. sobre la tarima, asentados sobre soportes de hierro cuya parte superior se ha inclinado 45º para facilitar la lectura y, al mismo tiempo, la visión de las partes del yacimiento señaladas en los paneles por encima de los mismos, de forma que esta estructura central interfiera lo menos posible en la visión global del poblado. Los paneles generales se han dividido en diversas temáticas: los ilercavones, el territorio, la estructura social, el hombre y la mujer, la guerra, arquitectura y poblamiento, agricultura y ganadería, producciones artesanales (metalurgia, cerámica, tejidos) y mundo funerario. En todos los casos, los textos, específicos y no excesivamente extensos para permitir fijar la atención del visitante, se presentan en forma trilingüe (catalán, castellano e inglés) para facilitar su comprensión al mayor número posible de visitantes. La estructura de cada uno de los paneles combina la información textual indicada con una amplia documentación gráfica, constituida, según los casos, por fotografías del proceso de excavación o de los materiales documentados, reconstrucciones isométricas de las estructuras constructivas o recreaciones de escenas de la vida cotidia-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

241

22/9/07

10:57

242

Página 242

na. Todos los elementos explicativos presentados en los paneles centrales se incluyen asimismo en el CD-ROM del yacimiento. El itinerario del circuito de visita del poblado presupone que el público accede, tras cruzar el acceso de la muralla, a la plataforma central, donde puede contemplar el conjunto del yacimiento y consultar la información contenida en los paneles generales, que se suma a la que ya le ha sido entregada en la caseta de información. Por ello, el recorrido que los visitantes efectúan por el poblado posteriormente se ha orientado hacia la observación específica de las estructuras arquitectónicas, más que a la explicación de las características del mundo ibérico, tarea ya realizada en la plataforma central. En esta segunda parte de la visita, juegan un papel determinante los paneles específicos. Estos paneles, en número de once, se encuentran dispuestos a lo largo del circuito de visita frente a las construcciones más significativas o emblemáticas del poblado. Dispuestos sobre un soporte de hierro falcado directamente sobre la roca base del terreno y protegidos por una capa de metacrilato, los paneles específicos incluyen una planta de la unidad constructiva que se observa junto a una reconstrucción isométrica de la misma. De este modo, se ayuda a los visitantes a imaginar el volumen teórico de unas construcciones que tan sólo pueden contemplar en su cimentación ligeramente recrecida. Al igual que sucede con los textos e ilustración de los paneles generales, la información de los paneles específicos se incluye en el CD-ROM del yacimiento.

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

05. Proto 2

Los materiales de difusión La documentación incluida en los diferentes paneles informativos y explicativos dispuestos en el yacimiento se complementa con una serie de materiales de difusión, realizados específicamente para el yacimiento o complementarios sobre diversos aspectos de la cultura ibérica en el nordeste peninsular, pensados para que los visitantes puedan ampliar los datos recibidos y profundizar en el conocimiento que hayan podido adquirir sobre el mundo ibérico. Estos materiales se dividen en dos bloques: los programas de mano gratuitos (figura 7) entregados en el punto de información situado en la entrada del recinto arqueológico; y los complementarios (libros y CD-ROM) que pueden adquirirse en el mismo lugar. El diseño de los programas de mano ha sido realizado en colaboración con el Museu d’Arqueologia de Catalunya, institución que ha incluido al poblado dentro de los trípticos de la serie Benvinguts que promociona diversos yacimientos arqueológicos de Catalunya, especialmente los integrados en la red de sedes del mencionado MAC. Esta colaboración se plasmó asimismo en los volantes de mano de la Ruta dels Ibers (figura 8), iniciativa de turismo cultural promovida por el MAC y la Fundació La Caixa como consecuencia del fuerte impacto mediático que tuvo durante la primavera de 1998 la exposición Iberos. Príncipes de Occidente, y la demanda de conocimiento de los yacimientos ibéricos del territorio de Catalunya que generó la citada exposición. En concreto, el poblado de la Moleta del Remei, junto con el de Castellet de Banyoles (Tivissa), forman la Ruta

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 243

Figura 7 Trípticos de promoción del yacimiento. Figura 8 Folletos de promoción de a Ruta dels

Ilercavons.

dels Ilercavons, la más meridional del circuito didáctico implantado entre los años 1998 y 1999 que incluye también las rutas de los Indiketes, Lacetans, Laietans, Ausetans, Ilergetes y Cosetans. Tanto los trípticos de la serie Benvinguts como los volantes de la Ruta dels Ilercavons se han editado en cinco idiomas: catalán, castellano, francés, inglés y alemán, y está previsto que se publiquen asimismo estos materiales en neerlandés y ruso, atendiendo a los cambios experimentados en la composición de la demanda turística en los últimos años en las zonas costeras del sur de la provincia de Tarragona y norte de Castelló. En el tríptico se incluyen informaciones de carácter general como la situación, accesos al yacimiento, días y horas de apertura y la planta del poblado con indicación de los puntos de información; junto a ellas, textos-resumen de la problemática y cronología del yacimiento y fotografías de los elementos arquitectónicos más representativos. Los volantes de mano de la Ruta dels Ilercavones han sido definidos desde una perspectiva más amplia, incluyendo diversas informaciones referidas a equipamientos culturales y turísticos de las comarcas del Montsià, Ribera d’Ebre y Baix Ebre. Iconográficamente, estos materiales mantienen señas de identidad comunes en su diseño, destacando la coloración naranja de los bordes. Los materiales de ampliación desarrollados entre 1998 y 1999 están constituidos por el CD-ROM La Moleta del Remei. La Cultura Ibérica en el Montsià (Gracia, Munilla 2000), y el libro Els Ibers. Viatge ilustrat a la Cultura Ibèrica. El primero, desarrollado por F. Gracia y G. Munilla y editado por la Universidad de Barcelona, es el resultado inicial de una proyecto de realización de materiales didácticos en formato de hipertexto englobado dentro del Programa TEAM (Tècniques d’Estudi i Aprenentatge Multimèdia) de la Universidad de Barcelona. El CD-ROM se divide en tres grandes apartados (La Moleta del Remei, Cultura Iberica y Yacimientos) en los que se incluyen diversas informaciones con el apoyo de un amplio material gráfico (fotografías, planimetrías, isometrías y dibujos de reconstrucción de conceptos, escenas y estructuras arquitectónicas). En el capítulo Yacimientos se incluyen una veintena de estaciones arqueológicas situadas en

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

243

22/9/07

10:57

244

Página 244

las comarcas del Baix Maestrat, Montsià, Baix Ebre y Ribera d’Ebre, presentandose de los mismos un resumen de su interpretación apoyado por bibliografía, planimetrías isometrías y fotografías; el bloque La Moleta del Remei incluye un amplio resumen del conocimiento científico del poblado, presentado de forma atractiva y sencilla con el interés de acceder al mayor número posible de lectores; por último, el apartado Cultura Ibérica incluye una visión general de las problemáticas más significativas del mundo ibérico, estructurada en tres apartados: religión, economía y sociedad, los tres con diversas subdivisiones organizadas mediante un esquema de árbol. El libro Els ibers. Viatge ilustrat a la Cultura Ibèrica, ha sido realizado en colaboración por el Museu d’Arqueologia de Catalunya, Signament Edicions (Barcelona) y Edicions el Mèdol (Tarragona), con textos de F. Gracia y G. Munilla, y dibujos de Francesc Riart y Oriol García (Gracia et al., 2000). El planteamiento general del libro es mostrar un amplio abanico de los procesos ideológicos y socioeconómicos del mundo ibérico a partir del material arqueológico y la reconstrucción de escenas de la vida cotidiana que pueden realizarse partiendo del análisis de la documentación arqueológica. La obra se estructura en cuatro bloques fundamentales: introducción (explicación de las características generales del mundo ibérico en el sur y levante peninsular, y el papel de Cartago y Roma en el fin de las sociedades políticas ibéricas), yacimientos (presentación en formato ficha de veinte yacimientos ibéricos del nordeste peninsular en los que se incluye la planimetría y una reconstrucción isométrica del conjunto arqueológico), cultura ibérica (análisis de los diversos elementos que configuran el proceso de las comunidades, desde la producción económica a la organización social) y un glosario con una relación explicativa de los términos científicos utilizados en el texto. Dentro del proyecto museográfico, actualmente en curso de elaboración, de la Casa O’Conor de Alcanar, en la que se incluirá una planta dedicada al yacimiento de la Moleta del Remei, estas herramientas didácticas se adaptarán a la difusión del yacimiento, tanto en terminales informáticas como en paneles explicativos.

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

05. Proto 2

Las actividades de difusión El desarrollo del proyecto integral de actuación en el poblado la Moleta del Remei ha permitido dotar al municipio de Alcanar de un equipamiento cultural que actúa como dinamizador de diversos tipos de actividades (educativas, turísticas, promocionales) de la población. La gestión del recinto arqueológico, en tanto que propiedad municipal, depende del Ajuntament d’Alcanar, quién lo gestiona a través del Patronat de Turisme y la Oficina de Turisme de la villa, que cuenta con dos sedes ubicadas respectivamente en el edificio del consistorio y en el paseo marítimo de la pedanía de les Cases d’Alcanar. La Oficina de Turisme ha realizado la promoción del poblado como punto de interés turístico en el ámbito de la comarca del Montsià y en los núcleos

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 245

turísticos del norte de Castelló (Vinaròs, Benicarló y Peníscola) a través de las oficinas de turismo locales de otros municipios. En esta tarea ha colaborado el Museu del Montsià (Amposta) a través de sus órganos de difusión. Una campaña dirigida a los medios de comunicación de ámbito local y comarcal (prensa, radio y televisión) ha servido para explicar la apertura al público del poblado en el territorio circundante, mientras que la difusión a nivel del Principat ha recaído en el Museu d’Arqueologia de Catalunya mediante el proyecto ya citado de la Ruta dels Ibers. La entidad municipal ha organizado el servicio de atención al visitante mediante la contratación de una guía de turismo que realiza visitas comentadas al yacimiento y controla el acceso al poblado. De forma coordinada, el Museu del Montsià ha iniciado un programa de actividades didácticas bajo la dirección de Mª.M.Villalbí que incluye la confección y realización de talleres didácticos para escolares y público en general en el recinto del poblado. Entre las actividades ya realizadas y programadas periódicamente se cuentan talleres de manufactura textil, fabricación cerámica y manipulación de cereales. Estos talleres se potenciarán en el proyecto museográfico de la exposición permanente que sobre el yacimiento se realizará en la Casa O’Conor de Alcanar. La apertura al público del poblado ha supuesto también la potenciación del interés de los docentes de la zona por incluir en sus contenidos didácticos la cultura ibérica y, en general, el trabajo arqueológico. Las visitas de grupos escolares de los municipios próximos a Alcanar han sido constantes durante el curso académico 19981999, desarrollándose, por parte del profesorado, materiales específicos para potenciar dichas visitas, dentro de los créditos variables de la ESO. Primeras conclusiones Tras dieciocho meses de apertura parcial (un año desde su inauguración oficial), el ritmo de visitantes ha experimentado un crecimiento continuado, alcanzando a finales del mes de agosto la cifra de 7.121, lo cual significa un promedio de 475 personas al mes desde su apertura, cifra que debe relativizarse al alza puesto que hasta mediados del mes de junio la apertura del recinto no reviste carácter diario, concentrándose las visitas durante el resto del año en 3-4 días por semana según las épocas. El volumen de visitantes que han accedido al poblado es, por sí mismo, significativo, y ratifica con creces la validez del proyecto de difusión cultural realizado, puesto que supera ampliamente las visitas anuales de otros centros culturales del Principat perfectamente consolidados. La potenciación de la difusión publicitaria del poblado, así como la tarea de divulgación de los resultados científicos que actualmente se lleva a cabo servirá para potenciar aún más la validez e interés del proyecto.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Francisco Gracia et al.

05. Proto 2

245

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 246

Bibliografía Gracia, F., Munilla, G., García, E., Munilla, I. (1997), «Architecture protohistorique du Nord-Est de la Péninsule Ibérique. Modélisations théoriques pour l’interpretation du microespace». Actas Espacies physiques, espaces sociaux dans l’analyse interne des sites du Néolithique à l’Age du Fer. Amiens-Paris, 1995-1997, pp. 101-114. Garcia, D. (1999), Evolució del poblament a la comarca del Montsià. Segles VII a.C.- III d.C. Tesis de Licenciatura. Universidad de Barcelona. Gracia, F., Munilla, F. (1998-2000), «Los graneros sobreelevados en el Mediterráneo Occidental». XXII Colloque International de l’AFEAF. Girona, 1998. pp. 319-329. Gracia, F., Munilla, G. (1999), La Moleta del Remei. La Cultura Ibérica en el Montsià. CD-ROM. Col. TEAM-2. Universidad de Barcelona. Gracia, F., Munilla, G., Riart, F., García, O. (2000), Els ibers. Viatge il.lustrat a la Cultura Ibèrica. Ed. Signament Edicions/ El Mèdol / MAC. Barcelona. Gracia, F., Munilla, G., García, E. (1994), «Models d’anàlisi de l’arquitectura ibèrica. Espai públic i construcciones religioses en medis urbans». Cota Zero, 10, pp. 90-101. Gracia, F., Munilla, G., García, D. (1998-2000), «Moleta del Remei (Alcanar, Montsià). Balance de investigación 1985-1997». XXII Colloque International de l’AFEAF. Girona, 1998. Munilla, G. (1999), «La Moleta del Remei (Alcanar, Tarragone, Espagne). Un project de diffusion de la Culture Ibèrique dans son contexte territorial». II Colloque International sur le Patrimoine Culturel dans son contexte territorial. Paris.

Proyecto de consolidación y adecuación museográfica del poblado ibérico de la Moleta del Remei

Gracia, F., Munilla, G., García, E. (1994-1996), «El período Ibérico I en la comarca del Montsià». Actes. Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre. Gala, 3-5, pp. 363386.

246

Gracia, F., Munilla, G., García, E., Vicent, A. (1996), «La transición de los siglos VII-VI a.C. en el área de la desembocadura del Ebro». Actas. II Congreso Peninsular de Arqueología. Zamora, 1996.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 247

L’assentament ibèric del Vilar (Valls, Alt Camp) JOSEP MARIA VERGÈS PEDRO OTIÑA SANTI MOLERA Àrea de Prehistòria, Universitat Rovira i Virgili. Pl. Imperial Tarraco, 1. 43005 Tarragona

1. Situació del jaciment El poblat ibèric del Vilar es troba situat a l’extrem est de la ciutat de Valls (Alt Camp), a la zona de l’eixample que fou edificat a finals del segle passat i inicis del present. Les coordenades UTM són X: 354.260 i Y: 4.572.540. El jaciment ocupa una petita elevació de terreny (230 m sobre el nivell del mar) flanquejada per dos barrancs que s’uneixen poc després de superar-la. El barranc del Catllar, situat al sud-est, presenta un curs d’aigua constant gràcies a l’aportació de fonts, actives pràcticament durant tot l’any, mentre que el situat al nord-est, a la zona del Fornàs, és de caràcter estacional. Les restes conegudes fins avui dia es distribueixen per una àrea d’uns 60.000 m2, ocupada actualment per les instal·lacions esportives de la Unió Esportiva Valls, el col·legi Eugeni d’Ors, els edificis d’habitatges que limiten amb la plaça de l’Estació, les instal·lacions ferroviàries i la línia fèrria Vilanova-Valls, que la divideix en dues parts. Des d’un punt de vista geològic, el jaciment es troba situat sobre una formació del Miocè superior constituïda litològicament per conglomerats poc rodats, amb elements de natura fonamentalment triàsica i eocena inclosos en una matriu detrítica vermella, i intercalacions d’argiles vermelles. Des del punt de vista paleogeogràfic, aquests conglomerats amb fàcies fluviotorrencials, ocasionalment lacustres, són assimilables al producte de la deposició en un curs de màxima subsidència escarpotectònica, on s’instal·la un règim fluvial que rep intenses aportacions —cons de dejecció— d’un escarpament de falla que encara avui continua funcionant activament al sud-oest (Montroig-Reus). A les conques dels barrancs, especialment a la del Catllar, es documenten dipòsits quaternaris de conglomerats i llims, lligats a dinàmiques torrencials i al·luvials, així com petits cons de dejecció generats per aportacions gravitacionals procedents de l’erosió del mateix relleu.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

247

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 248

2. Notícies històriques L’existència del poblat ibèric del Vilar és coneguda com a mínim des de 1923, moment en què aparegueren les primeres restes a conseqüència de la construcció del camp de futbol de les Joventuts Nacionalistes (actualment, el camp de la Unió Esportiva Valls). Aquell mateix any es va fer una intervenció arqueològica per part dels arqueòlegs J. Colominas i J. de C. Serra Ràfols, sense, però, que s’arribessin a publicar els resultats d’una manera extensa. Alguns dels materials recuperats durant aquesta excavació es troben actualment al Museu Arqueològic de Barcelona. Després de la Guerra Civil, ja durant els anys quaranta, es van fer obres d’ampliació de l’estadi, que afectaren de nou el jaciment. Durant la construcció del col·legi Eugeni d’Ors el 1965 es recuperà un important conjunt de materials per part de diferents persones sense que s’arribés a documentar cap de les estructures descobertes. El 1969, amb motiu de la instal·lació de les línies telefòniques del passeig de l’Estació, s’obriren una sèrie de rases, un altre cop sense cap mena de control arqueològic (Fabra i Burguete 1986). Aquell mateix any tingueren lloc les obres de construcció del Pavelló d’Esports Joana Ballart. Durant els treballs es tancà la zona i no es permeté l’accés a cap persona aliena a l’obra. Si bé segons els constructors no aparegué cap resta arqueològica es té notícia, a través d’altres persones relacionades amb l’obra, de l’aparició de nombrosos materials, alguns dels quals es troben actualment en col·leccions particulars. Així mateix, el 1971 es recuperà un altre conjunt de materials durant les obres de construcció dels edificis núm. 29 i 31 del passeig de l’Estació. De tots aquests desafortunats antecedents només s’aconseguiren salvar alguns objectes que es troben dipositats a l’Institut d’Estudis Vallencs. El 1983 es va fer una intervenció arqueològica al pati del col·legi Eugeni d’Ors, dirigida per X. Solé (Solé 1985), però desafortunadament mai no es va presentar la memòria d’excavació corresponent ni cap publicació dels resultats finals de la campanya. Les úniques publicacions de què disposem sobre el jaciment del Vilar corresponen a estudis fets durant els anys vuitanta sobre materials descontextualitzats, i que han servit bàsicament per donar una idea aproximada de la importància i de la cronologia de l’assentament (Fabra i Burguete, 1984, 1986 i 1989).

Figura 1 Planta amb la situació de les estructures localitzades

L’assentament ibèric del Vilar

durant la intervenció

248

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 249

3. La intervenció arqueològica

Figura 2 Segell d’una de les àmfores ibèriques.

La intervenció arqueològica d’urgència al poblat ibèric del Vilar es portà a terme entre els dies 3 d’octubre i 3 de novembre de 1995, per part d’un equip format per Carolina Mallol i Francesc Vergès, sota la direcció tècnica de Josep M. Vergès. El motiu de la intervenció fou la instal-lació de la xarxa de gas natural a la ciutat de Valls, per part de l’empresa Gas Tarraconense SA. El projecte inicial de l’empresa Gas Tarraconense SA contemplava la realització de dues rases a la plaça de l’Estació que, partint de l’extrem oest d’aquesta, es dirigien, l’una en direcció nord-est, vers l’estació de RENFE (R-9000) i l’altra cap al sud-est, vers el col·legi Eugeni d’Ors (R-3000). Tot just iniciar-se la construcció de la rasa R-9000 es localitzà una sitja totalment reblerta, amb abundant material ceràmic. Davant l’aparició d’aquestes restes, els enginyers de l’obra consideraren oportú variar el traçat de la conducció, desplaçant-la uns dos metres i mig vers el nord-oest, vora el límit físic del turó, amb l’esperança d’evitar les restes arqueològiques. Per aquest motiu es va fer la rasa R-6000. La rasa R-6000 va resultar ser la més interessant. En el seu extrem sudoest es localitzà el que semblaven les restes d’una estructura formada per blocs de pedra de dimensions considerables —uns 50 cm de costat—, que ocupaven l’ample de la rasa. Malauradament, no es documentaren materials arqueològics associats a aquestes restes, ni tampoc, donades les petites dimensions de la rasa, es pogué aprofundir en el coneixement de les seves característiques. Uns quatre metres al nord-est es documentà un mur (UE 6020), orientat en direcció nord-est, gairebé paral·lel a la rasa, que es descobrí en una longitud de 5 m, fins que es perdé de nou fora d’aquesta. Just en aquest punt aparegué un altre mur (UE 6030) adossat perpendicularment a l’anterior pel seu lateral sud-est, formant l’angle d’una habitació. Dins d’aquest àmbit es pogueren excavar els nivells d’abandó de l’estructura (UE 6013, 6014, 6015 i 6016). Al nord-est del mur 6030 aparegueren tres nous murs, un a 8 m de distància (UE 6025), un altre a 12,5 m (UE6027) i el tercer a 16 m (UE 6028), tots ells paral·lels al mur 6030, però sense estratigrafia i molt malmesos, recoberts per sediments d’època moderna. Durant la realització de la R-3000 aparegué un mur orientat est-oest (UE 3002) al qual s’associava un nivell d’enderroc (UE 3001) situat al seu lateral nord. Cobert per aquest estrat es documentà un nivell d’incendi, que presen-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

249

L’assentament ibèric del Vilar

05. Proto 2

250

22/9/07

10:57

Página 250

Figura 3 1-7, ceràmica comuna ibèrica

J

O R N A D E S

D

’A

tava un sediment grisós amb abundants restes de carbó vegetal (UE 3004). Per sota d’aquest es documentà un paviment de terra batuda (UE 3005) que recolzava directament sobre el substrat d’argiles miocenes. A la part interior del mur (UE 3002), és localitzà la rasa de fonamentació d’aquest, reblerta amb terra vegetal que contenia alguns carbons vegetals i petites pedres subanguloses (UE 3006). Les condicions de l’excavació no permeteren, tot i el seu interès arqueo-

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 251

lògic, seguir excavant i documentar els nivells fundacionals del conjunt. Al sud del mur es documentaren dos potents nivells de rebliment (UE 3003 i UE 3007), aquest darrer amb abundant material ceràmic. El conjunt de murs localitzats a la rasa R-6000 s’orienten nord-est sud-oest i sud-est nord-oest, mentre que l’aparegut a la R-3000 segueix una orientació est-oest. Des del punt de vista constructiu presenten característiques molt similars, tots ells tenen un gruix que oscil·la entre 40 i 50 cm i foren construïts utilitzant preferentment blocs de pedra tabulars procedents dels nivells de tapàs presents a la zona, col·locats horitzontalment formant filades i lligats amb argila del mateix substrat. (figura 1). 4. Estudi dels materials

Figura 4 1 i 3, ceràmica comuna ibèrica; 2 vernís negre itàlic

4.1. Materials ceràmics Al llarg d’aquesta intervenció, es van recuperar un total de 537 fragments de ceràmica corresponents a 55 individus diferents, a partir del sistema de ponderació per 1. El poc espai excavat provoca que en poques ocasions tinguem peces completes i gairebé sempre s’ha hagut de fer l’estudi ceràmic exclusivament a partir de les vores, fet que comporta alguns riscos a l’hora d’interpretar les formes i generalitzar les dades. Els resultats de l’estudi dels materials ceràmics s’exposen a continuació organitzats a partir dels diferents tipus ceràmics. 4.1.1. Importacions La ceràmica d’importació recuperada ha estat l’element que ens ha permès delimitar la cronologia dels nivells excavats. Les produccions foranes recuperades són bàsicament de dos tipus, per una banda produccions de ceràmica de taula, de vernís negre, i per l’altra, recipients amfòrics, tots ells d’origen punicoebusità. 4.1.1.1. Vernís negre. Campaniana A S’han recuperat un total de 7 fragments de ceràmica de vernís negre, pertanyents a 6 individus diferents, dels quals ha estat possible identificar-ne 4. Tres, localitzats a la UE 3004, corresponen a la forma Lamboglia 27, ben docu-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

251

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 252

mentats en contextos de principis de segle ii a.C. (Morel, 1977). A la UE 9001 es recuperà una peça atribuïble a la forma 40b de Lamboglia, amb la pasta molt depurada i de color beix. El vernís té una tonalitat blavosa metàl·lica brillant, i a la cara exterior hi ha restes de decoració amb pintura blanca en forma d’òbex. Es tracta d’una peça que probablement pot situar la seva producció a la ciutat de Cales; aquesta producció apareix a Tarragona en contextos cronològics de principis del segle ii a.C.

Figura 5 1, Pondus; 2 i 3 ceràmica a mà

4.1.1.2. Àmfores 4.1.1.2.1. Àmfora punicoebusitana. Pel que fa a les àmfores d’origen ebusità, s’han recuperat diversos fragments informes corresponents a 4 individus diferents, però sols hem pogut identificar una de les peces, concretament una PE-23 (UE 9001). Es tracta d’una àmfora de tipus grec, amb un coll clarament diferenciat i unes nanses grans. La pasta és de color verdós i segons J. Ramon es tracta d’una producció datable a la primera meitat del segle ii a.C. (Ramon, 1991). 4.1.1.2.2. Altres En darrer terme, es recuperà una nansa d’àmfora d’un tipus que no hem pogut identificar i de la qual només podem dir que no es tracta d’una producció ibèrica. La pasta és de tipus sandvitx amb les cares externes de color marró i el nucli gris cendrós. Presenta abundant desgreixant compost de petites partícules de color blanc (quars?), vermell (òxids de ferro), gris i brillant. A la superfície de la nansa s’observa l’exfoliació de la pasta.

L’assentament ibèric del Vilar

4.1.2. Ceràmica reduïda La ceràmica a torn, de cocció reductora està escassament representada en el registre, solament s’han recuperat 6 individus corresponents a 5 formes identificables. La tonalitat d’aquesta producció és poc homogènia i de vegades és complicat adscriure a aquesta producció diversos exemplars que presenten pastes amb tonalitats força variades. La peça més destacable és un petit Kylix d’escassament 5 cm d’alçària. Es tracta d’una producció ja coneguda al jaciment, ja que ha estat documentada en altres intervencions fetes al mateix (Fabra i Burguete, 1986, 75). Juntament amb aquesta peça vàrem documentar dos fragments de vores de dos bols. Es dóna la casualitat que la mateixa peça també es documenta en cocció oxidada. A més cal afegir un parell de gerres amb el llavi exvasat i un fragment informe amb una lleugera engalba de color blanquinosa.

252

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 253

4.1.3. Ceràmica oxidada Pel que fa a la ceràmica oxidada hem de dir que és el grup majoritari i que presenta pastes ben diverses, si bé formalment, totes presenten un tacte suau, compacte i dur, de so metàl·lic i amb poc desgreixant. 4.1.3.1. Grans contenidors 4.1.3.1.1. Àmfores Les àmfores ibèriques estan representades per 4 individus. Dues tenen la boca en perfil triangular mentre que les restants presenten una boca motllurada. D’entre la resta de fragments destaquen dues nanses atribuïbles a dos exemplars d’àmfora; totes dues peces presenten un segell imprès a la part superior (figura 2) un dels quals és il·legible. Figura 6 1 - 5, ceràmica comuna ibèrica

4.1.3.1.2. Grans recipients o tenalles Corresponent a aquest grup s’han documentat dos individus amb la vora zoomorfa i amb una pasta de gran duresa, molt compacta i de coloració ataronjada. 4.1.3.2. Contenidors de mida mitjana Recipients exvasats amb vora zoomorfa: possiblement es tracta de la forma més típica i abundant del repertori ceràmic del món ibèric, tot i que en aquesta intervenció no se n’han recuperat gaires exemplars. Tan sols tenim tres individus amb pasta del tipus sandvitx. 4.1.3.3. Kalathoi Aquesta és una altra de les formes típiques del món ibèric tardà i que al Camp de Tarragona es documenta d’una manera molt extensa; durant l’excavació de 1995 se’n recuperaren 5 individus que presenten mides mitjanes i grans. La majoria d’ells van decorats amb bandes de color roig vinós si bé, en ocasions també es documenten els característics cercles i semicercles concèntrics. Dins d’aquest grup hem inclòs, tot i que no es tracta exactament d’un kalathos, una gran gerra de característiques semblant als kalathos però que presenta una pasta molt fina ataronjada i sorprenentment dura —igual a la pasta dels 2 individus de grans contenidors—, les parets presenten unes estries molt marcades i la cara exterior està recoberta per una engalba d’un color ataronjat, més lluent que la pròpia pasta. 4.1.3.4. Vaixella de taula 4.1.3.4.1. Plats i formes obertes Les restes recuperades pertanyen a un plat amb vora reentrant, dues

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

253

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 254

vores d’un recipient obert i 4 bases, sense que puguem concretar més a causa de les petites dimensions de les peces. 4.1.3.4.2. Bols Els bols identificats són concretament una base i una vora de dos individus diferents, assimilables a la forma Lamboglia 21, que també trobem en ceràmica reduïda, amb la vora lleugerament reentrant. Presenten les mateixes característiques que les formes de cocció reduïda, malgrat que varien lleugerament en les dimensions. L’única cosa que els diferencia és la cocció. 4.1.3.5. Vasos 4.1.3.5.1. Caliciformes Cal destacar la gran representació d’aquesta forma, amb un total de 8 individus, molt típics a la zona en aquestes cronologies de segle iii-i abans de la nostra era. (Fabra i Burguete, 1996, 74). Les pastes i els acabats són molt diversos, si bé la semblança de dimensions, parets molt primes i diàmetre de boca no superior als 9 cm, és una constant en aquestes formes. 4.1.4. Ceràmica a mà Les formes i les peces sense tornejar són molt escasses, concretament hem identificat 8 individus corresponents a tan sols dues formes. Presenten pastes molt poc homogènies amb desgreixants visibles de color marró, vermell i diferents tipus de mica. 4.1.4.1. Plats/tapadores Per un costat tenim 3 individus en forma de plats tapadora, amb unes pastes i uns acabats molt grollers i vores lleugerament bisellades. Les pastes són molt grolleres amb un desengreixant bast i a les parets exteriors presenten acabats brunyits molt toscos.

L’assentament ibèric del Vilar

4.1.4.2. Recipients exvasats Els 5 individus restants corresponen a recipients tancats, amb la vora exvasada i perfil en «S», tots lleugerament espatulats i de dimensions més aviat petites, amb diàmetres de boca inferiors als 12 cm. Les pastes són també molt grolleres amb un desgreixant molt gran. En aquest cas els acabats són més acurats, amb espatulats a la part superior. Aquest tipus ceràmic ja havia estat identificat amb anterioritat (Fabra i Burguete, 1986). Cal destacar una peça (UE 9001) de la qual es conservava el perfil complet, i podem veure com el terç superior està espatulat, per sota hi trobem dues línies incises que envolten la peça sobre la qual hi ha dues petites nanses enganxades, amb intenció única i exclusivament decorativa. Els dos terços inferiors, fins arribar a la base plana, presenten unes lleugeres incisions.

254

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 255

Figura 7

4.1.5. Altres 4.5.1. Pondus Al llarg de la intervenció també es van recuperar dos pondera. El primer pondus recuperat (UE 9001) estava afectat per un fort impacte tèrmic i se’ns desfeia a les mans en el moment d’estudiar-lo. Concretament es tracta d’un pondus de forma paral·lelepipèdica amb unes dimensions aproximades de 4’2 cm de gruix i 12 cm de llarg, sense que puguem concretar la seva amplada. L’altre pondus recuperat (UE3007), tenia forma troncopiramidal i es trobava lleugerament escapçat per la seva base. Les seves dimensions són de 4,4 cm de gruix, una alçada mínima d’11,4 cm i una amplada de 4,6 cm a la part superior.

1 - 5, ceràmica comuna ibèrica

4.1.6. Decoracions pintades Les decoracions pintades no són gaire abundants en la ceràmica recuperada. Es tracta sempre de decoracions geomètriques simples, fetes amb pinzell i pintura de color roig vinós. Les bandes que trobem són de diferents dimensions i cercles concèntrics i només en dues ocasions, un kalathos i una peça indeterminada —possiblement també es tracti d’un kalathos— trobem combinacions de diferents elements. 4.1.7. Consideracions de l’estudi dels materials ceràmics De les restes ceràmiques recuperades en traiem un seguit de conclusions: El conjunt d’importacions ens donen una cronologia de principis del segle ii a.C., coincidint amb la datació que dóna l’estudi dels materials de l’Institut d’Estudis Vallencs (IEV). Del conjunt ceràmic recuperat cal destacar la poca presència de materials a mà, i les poques formes que es produeixen amb aquesta tècnica, que es limita a plats tapadora i recipients en perfil en «S». Això sembla coincidir amb el que passa en aquesta cronologia en jaciments propers com el Castellet de Banyoles de Tivissa (Asensio et al., 1996). Dins la ceràmica oxidada cal destacar l’alt percentatge de vasos caliciformes, element que no trobem en cronologies anteriors a la zona i que tampoc no són representats en jaciments tan propers en el temps com en la fase d’amortització del Castellet de Banyoles. Pel que fa als kalathoi, podem afirmar que cap dels exemplars recuperats no prové de les produccions del veí taller de Fontscaldes, tal i com ja succeeix en la resta de materials del Vilar, dipositats a l’IEV (Fabra i Burguete,

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

255

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 256

1986). Si més no, de la producció identificada per A. Lafuente en la seva tesi de llicenciatura (Lafuente 1989). Aquest fet ens pot indicar que sengles jaciments no coincideixen en el temps, almenys pel que fa a la producció identificada en el seu treball, també estudiat per A. Fornas (1956), tot i que és possible que existissin produccions prèvies a la identificada en els treballs citats, i que existís una tradició terrissaire a la zona que vingués de més endarrere en el temps.

Figura 8 1 - 5, ceràmica comuna ibèrica

4.2. Objectes lítics Pel que fa al material lític, els únics elements recuperats durant la intervenció ho han estat a la UE6014. Es tracta de dos petits blocs de gres vermell, procedents de les formacions triàsiques del Bundsandstein, amb marques evidents d’haver estat usats per esmolar objectes metàl·lics. L’un té unes mides de 110 x 100 x 70 mm, i presenta marques a dos laterals, mentre que l’altre mesura 200 x 130 x 110 mm i presenta evidències d’haver estat usat per les dues cares i els dos laterals. 4.3. Elements metàl·lics Els materials metàl·lics recuperats són una petita peça de bronze de forma rectangular (65 x 14 x 3 mm), amb estries en un dels extrems de la cara superior i una petita perforació, probablement destinada a subjectar-la mitjançant un clau, procedent de la UE 9001, un fragment de placa de ferro corbada de 55 x 25 x 5 mm de la UE 6014, 9 fragments d’escòria de foneria del ferro i una petita làmina de ferro de 50 x 10 x 3 mm localitzats a la UE 6015, i un objecte de ferro no identificat de 90 x 25 x 25 mm procedent de la UE 3001.

L’assentament ibèric del Vilar

4.4. Fauna Durant la intervenció es recuperaren un total de 47 restes òssies, de les quals tan sols 19 han estat identificades. Aquestes es divideixen en 13 restes d’ovicàprid, 3 de lagomorf, 1 de bòvid, 1 de súid i 1 d’au. Com es pot observar, el registre faunístic recuperat és molt reduït i no és prou significatiu com per poder-ne extreure conclusions prou sòlides. Tot i això, cal destacar el fet que el 70% dels fragments identificats siguin d’ovicàprids.

256

5. Conclusions Les restes localitzades durant la intervenció arqueològica poden correspondre al límit nord-oest del poblat del Vilar. Així, l’estructura 6019 faria les funcions

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Figura 9 1, Àmfora PE 23

Página 257

de mur de tancament de l’assentament, ja que ressegueix el límit del turó per aquest sector. A partir d’aquest mur s’inicia el pendent del turó amb un desnivell molt accentuat i no és probable que s’hi trobessin estructures d’hàbitat. Aquesta hipòtesi té el suport de la manca de restes arqueològiques constatada durant el seguiment de les rases de les conduccions de gas natural, que s’efectuaren en el pendent del turó per tal de connectar la plaça de l’Estació amb la zona del Fornàs. Adossades a la cara interna d’aquest mur es troben una sèrie d’estances disposades en bateria que devien compartir els murs laterals (UE 6017, 6018, 6025, 6027 i 6028) disposats perpendicularment al mur de tancament. Al sud-oest del mur 6019 s’ha documentat una acumulació de grans blocs que podrien correspondre a la fonamentació d’una estructura de grans dimensions. Malauradament, el mal estat de conservació i l’escassa superfície excavada no permeten contrastar aquesta hipòtesi. En el cas del mur 3002, el seu aïllament espacial no permet relacionarlo amb la resta d’estructures documentades, si bé podem assegurar que es tracta d’una estructura d’hàbitat. Pel que fa a cronologia de l’assentament, comptant sols amb els materials procedents de l’excavació és difícil arribar a conclusions sòlides i generalitzables a tot el poblat, però considerant la bibliografia que hi ha fins al moment i els materials de la col·lecció de l’IEV es fan evidents una sèrie de coincidències. Ens és difícil precisar el moment de la fundació a causa de la manca d’estratigrafies completes. Alguns materials recuperats com les peces àtiques de figures vermelles (Fabra i Burguete, 1986) ens remeten com a mínim al segle iv abans de la nostra era. Pel que fa al moment de l’abandó, aquest sembla disposar de més evidencies arqueològiques. El nivell d’incendi (UE 3004) que sembla associar-se a l’esfondrament de l’estructura correspon, a l’igual que la resta de nivells documentats durant la campanya del 1995, a una cronologia d’inicis del segle ii abans de la nostra era (determinada per la ceràmica ibèrica oxidada majoritàriament, les importacions de campaniana A i la presència d’àmfora punicoebusitana (PE-23) (figura 9). Aquestes dades coincideixen tant amb el límit cronològic que indiquen els materials conservats a l’IEV, com amb les notícies de l’excavació de 1923, en la qual es documentà un potent incendi que fou relacionat amb la destrucció i l’abandó del poblat. Les causes i el moment de l’abandó del jaciment, al voltant de la segona meitat del segle ii abans de la nostra era, presenten evidents paral·lelismes amb el context de destrucció de l’assentament del Castellet de Banyoles de Tivissa, un altre dels grans assentaments de la zona.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Josep M. Vergès et al.

05. Proto 2

257

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 258

Bibliografia Adserias, M.; Burés, L.; Miro, M.; Ramon, E. (1993) «L’assentament preromà de Tarragona». Revista d’Arqueologia de Ponent. [Lleida], núm. 3, p. 177-223. Burguete, S.; Fabra, E. (1983) «El jaciment del Vilar, una qüestió inconclosa». Cultura [Valls] (març). Burguete, S.; Fabra, E. (1984) «A l’entorn de la troballa d’un kalathós». Cultura [Valls] (juny). Fabra, E.; Burguete, S. (1984) «Estudi d’una àmfora púnica». Cultura [Valls] (març). Fabra, E.; Burguete, S. (1986) «Introducció a l’estudi del jaciment ibèric del Vilar». Quaderns de Vilaniu, núm. 9, p. 55-78 Fabra, E.; Burguete, S.; Solé, D. (1990) «El jaciment ibèric del Vilar. Conjunt de ceràmiques de vernís negre aparegudes l’any 1986». A: XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya. Valls-Vila-rodona. Valls, 173-184. Lafuente, A. (1989) Fontscaldes, Tesi de llicenciatura, UB. Lleida, inèdita. Lamboglia, N. (1952) «Per una classificazione preliminare della ceramica campana». A: Atti del I Congresso di Studi Liguri. Bordiguera, 139-206. Miró, J.; Puyol, J.; García, J. (1988) «El dipòsit del sector occidental del poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar, Maresme). Una aportació al coneixement de l’època ibèrica tardana al Maresme (s. I a.C.)». Laietania [Mataró], núm. 4. Morel, J. P. (1981) La céramique Campanienne: les formes. Bibliotèque de l’Ècole Française d’Archeologie de Rome, 244. Paris. Otiña, P. (1998) «Els ibers al Camp de Tarragona». Kesse [Tarragona], núm. 26, p. 8-13. Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1993) «El poblament ibèric a la cessetània» Laietania [Mataró], núm. 8, p. 183-207. Ramon, J. (1991) Las ánforas púnicas de Ibiza. Trabajos del Museo de Ibiza. Ibiza Ramon, J. (1995) Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterraneo central y occidental. Barcelona Solé, X. (1985) «Poblado ibérico de El Villar. Valls». Arqueología [Madrid], núm. 83, p. 201.

L’assentament ibèric del Vilar

Vilaseca, S. (1968) «Notas de arqueología de Cataluña y Baleares». Ampurias, XXX, p. 362-364.

258

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 259

La sitja ibèrica de la Plaça de Sant Andreu (la Selva del Camp, Baix Camp) ETHEL ALLUÉ SANTI MOLERA ANDREU OLLÉ PEDRO OTIÑA JOSEP VALLVERDÚ JOSEP MARIA VERGÈS Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili. Pl. Imperial Tarraco, 1. 43005 Tarragona

I. Introducció El jaciment ibèric de la plaça de Sant Andreu es descobrí arran de les obres de remodelació del carrer Major de la Selva del Camp, realitzades entre setembre de 1994 i febrer de 1995. Tot i que el seguiment arqueològic inicial de l’obra no detectà el jaciment, la posterior aportació de materials per part dels veïns permeteren localitzar, a la part alta del nucli urbà, una concentració de material arqueològic d’època ibèrica. La descoberta es realitzà després que la rasa per col·locar les canonades del gas i l’aigua posés al descobert un paquet arqueològic que contenia nombrosos fragments ceràmics. Aquest fet motivà la proposta de tornar a obrir el subsòl de la plaça, que havia estat ja pavimentada, per tal de localitzar el lloc de procedència de l’esmentat material i d’esbrinar-ne la importància i l’origen. Exposat aquest fet al consistori municipal i al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, s’acordà portar a terme una excavació arqueològica d’urgència.1 L’objectiu concret de la intervenció era, doncs, contextualitzar el material ceràmic iber, determinar l’origen i naturalesa del conjunt arqueològic, excavar les possibles estructures conservades, determinar-ne la seva cronologia i contrastar empíricament l’existència d’un poblament d’època ibèrica a l’actual nucli urbà de la Selva del Camp. II. Situació El terme de la Selva del Camp es troba situat a la banda nord-oriental de la 1. La intervenció arqueològica es va fer entre els dies 31 de gener i 4 de febrer de 1995, sota la direcció d’Andreu Ollé, Josep Vallverdú i Josep Maria Vergès, amb el suport de l’Ajuntament de la Selva del Camp i del Centre d’Estudis Selvatans.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

259

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 260

comarca del Baix Camp, a cavall entre la plana del Camp de Tarragona i els primers contraforts del Massís de Prades. Des d’un punt de vista geològic, el terme municipal de la Selva es divideix en dues grans zones: al sector nord-oest apareixen els afloraments de materials paleozoics (Carbonífer), i a la plana del sud-est, per sota la corba de nivell dels 300 m, trobem els piemonts quaternaris, glacis i planes al·luvials abundantment carbonatades, amb argiles i detritus provinents de la sèrie paleozoica i triàsica que configura la serra de la Mussara i l’Albiol. El jaciment estudiat es troba en la part més elevada del suau turó sobre el qual s’assenta el nucli urbà de la Selva, just a l’inici del piemont i a uns 400 metres de la Riera de la Selva, en el seu marge dret. Les seves coordenades UTM són X: 343.880 i Y: 4.564.625 i es troba a 245 m sobre el nivell del mar (figura 1). Figura 1 Plànol de situació del nucli

III. L’excavació

urbà de la Selva del Camp

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

L’excavació es planificà a partir de la informació facilitada pels veïns de la plaça que havien estat presents en el moment de l’aparició de les restes. En principi es tractava de localitzar el punt on havien aparegut els materials ceràmics i un pou que podia associar-s’hi. El primer àmbit d’interès fou localitzat mitjançant dues cales (100 i 200), situades davant de la casa número 1 de la plaça, arran de la paret de la façana (figura 2). Un cop aixecada la capa de formigó que cobria la superfície per excavar, es procedí a l’eliminació del sediment remenat per les obres. A la cala 100 no es localitzà sediment amb material arqueològic in situ, ja que apareixia immediatament el substrat geològic compost per llicorelles del carbonífer lleugerament edafitzades. Mitjançant la cala 200 es va poder localitzar una sitja de forma globular excavada en el substrat de pissarres, reblida de material bàsicament ceràmic. Les seves dimensions són 170 cm de diàmetre màxim per 145 cm de fondària, encara que està incompleta per la part superior (figura 3). Es procedí a l’excavació d’aquesta estructura, i, a nivell de registre, es reconegueren dos estrats en funció de la disposició del material i del seu compactament, la UE 210 i la UE 211. D’aquests, el segon és el que conté la major part del registre. En la secció deixada després de l’excavació, poden observar-se amb més detall les diferents bosses, completament desiguals, que componen la UE 211. Tot i haver diferenciat aquests dos estrats, l’estudi del material ceràmic ens ha permès comprovar que la UE 210 i la UE 211 corresponen a un mateix moment deposicional, atès que es produeixen diversos remuntatges entre el material d’una unitat i el de l’altra.

260

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Figura 2 Plànol del nucli urbà de la Selva del

Página 261

La meitat de la sitja es trobava per sota de la paret de la façana de la casa, la qual cosa va fer inviable l’excavació total de la cavitat. S’optà així per buidar-la parcialment, deixant gairebé la meitat del registre per intervenir, i protegint el jaciment de forma que sigui possible accedirhi si algun dia es creu oportú recuperar la totalitat de les restes ceràmiques (figura 4). L’altra zona d’intervenció fou la cala 300. Es tracta d’un pou situat a pocs metres de la sitja, que, tot i presentar una coberta moderna, podia tenir alguna relació amb les restes anteriorment descrites. S’acordà així de fer-hi una prospecció per examinar les seves parets i la sola. Resultà ser un pou d’època moderna, segurament relacionat amb una conducció d’aigua (mina) que travessava el nucli urbà (figura 5). A l’interior s’hi localitzà ceràmica ibèrica, en una bossa de terra procedent de l’esllavissada de la part superior del pou. Les condicions de la cavitat ens van fer desestimar l’excavació de l’esmentat paquet, un cop comprovat que la ceràmica que contenia procedia de la cala 200, ja que diversos fragments encaixaven amb peces trobades a l’interior de la sitja.

Camp i situació de les cales dins la plaça de Sant Andreu

IV. Materials recuperats El registre recuperat a l’interior de la sitja consisteix quasi exclusivament en materials ceràmics, que es presenten en un elevat grau de fragmentació. Aquest conjunt es compon de 8.753 fragments, inclosos bàsicament en les categories de ceràmica comuna ibèrica (86’75%) i ceràmica grollera a mà (12’83%). El material d’importació és molt escàs, i està representat per l’àmfora punicoebusitana (0,41%) i per la ceràmica àtica (0,01%). Només s’ha localitzat una peça sencera, i ha estat impossible la reconstrucció completa de cap altre objecte, principalment perquè resta per excavar gairebé la meitat de la sitja. La descripció que presentem a continuació ha estat feta bàsicament en funció de les vores. 1. Ceràmica d’importació Tot i que els recipients ceràmics d’importació, com ja hem esmentat, són molt escassos, són suficientment indicatius per datar el contingut de l’estructura excavada.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

261

05. Proto 2

22/9/07

10:57

Página 262

Dins els recipients d’emmagatzematge i transport, tenim una àmfora de producció eivissenca, de la qual es recuperaren un total de 34 fragments. Es tracta d’una T-8.1.1.1 (PE-14) de la tipologia establerta per J. Ramón (Ramón, 1995; 1991). És una peça amb un llavi en semicercle, de perfil rectilini, i amb acanalats a la panxa (figura 6; a). Les nanses són de secció circular, lleugerament aplanades. La pasta és de color marró rosat, bastant homogènia, amb un desgreixant gairebé inapreciable, exceptuant la característica mica platejada de les produccions ebusitanes. Aquest model amfòric va tenir una àmplia difusió per les costes catalanes i llevantines, i es fabricaren imitacions en tallers peninsulars, tal i com s’ha demostrat al poblat de Darró (Vilanova i la Geltrú) (López Mullor i Fierro, 1994). Els paral·lels més pròxims a la Selva del Camp els tenim al poblat ibèric de Tarragona (Adserias et al., 1993), a la sitja dels Mongons, també a Tarragona (Diloli et al., 1990), i a la ciutadella de les Teixoneres (Asensio, 1996). La seva cronologia comprèn tot el segle iv a.C., i possiblement perdura fins al segle iii a.C. Quant a vaixella de taula, només s’ha recuperat un fragment informe força erosionat i rodat de ceràmica àtica, d’una pasta de color beix rosat, que conserva molt poc vernís negre.

Figura 3 Planta de la cala 200 i secció de la sitja (per la línia de la paret de la

2. Ceràmica ibèrica Per a la classificació d’aquest tipus de ceràmica hem utilitzat el treball de C. Mata i H. Bonet (1992), que, tot i haver estat fet a partir de les evidències d’una àrea geogràfica que no coincideix amb la d’aquest treball, sí que té un gran interès quant a la sistematització tipològica i terminològica de la ceràmica ibèrica.

façana)

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

2.a. Contenidors d’emmagatzematge 2.a.1. Àmfora És un tipus de peça amb una cronologia àmplia, present en tota la cultura ibèrica, tot i que encara no es té una idea global de la seva producció, la seva difusió i els seus continguts (Sanmartí, 1997), (figura 6; b, c i d). En funció de la tipologia establerta per Mata i Bonet (1992), a la sitja de la Selva hem pogut identificar un total de 28 individus, repartits en tres variants: • àmfores odriformes (13 individus); es tracta d’una forma típica de l’Ibèric Ple, que té els seus orígens en derivacions de les formes fenícies occidentals.

262

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:57

Página 263

Figura 4 Imatge de la sitja, un cop finalitzada l’excavació d’urgència

• àmfores fusiformes (14 individus); també conegudes amb el nom d’àmfores de la costa catalana, amb una àmplia cronologia dels segles v-ii a.C. • àmfores cilíndriques (1 individu); és la forma més representada dins les àmfores ibèriques. Les seves dimensions poden variar molt. La seva cronologia comprèn tota l’època ibèrica i arriba a la tardorepública romana. 2.a.2. Gran tenalla carenada Hem catalogat com a grans recipients les tenalles que presenten una vora al voltant o superior als 20 cm de diàmetre (figura 7; a, b, c i d). En funció d’aquest paràmetre, s’han identificat un total de 12 individus. Tot i que no n’hem pogut reconstruir cap en la seva totalitat, sabem que es tracta d’una forma que presenta un llavi generalment recte, de vegades lleugerament engrossit a l’interior; porta dues nanses que acostumen a ser geminades i que arrenquen d’una carena fortament pronunciada, situada a uns 2 cm de la vora. Té un perfil ovoide amb base còncava. Acostuma a anar decorada amb bandes i semicercles concèntrics. Aquests recipients presenten pastes de dos colors marró/ataronjat beig o beig gris, o bé una tonalitat uniforme ataronjada. Pel que fa a la seva funcionalitat, Mata i Bonet (1992) consideren que es tracta d’un recipient destinat a l’ús domèstic. Els paral·lels més pròxims a aquest tipus de peces els podem trobar al poblat ibèric de Tarragona (Adserias et al., 1993:191, fig. 14.11) juntament amb una peça semblant que es troba el Museu Comarcal «Salvador Vilaseca» de Reus, procedent del Castellet de Banyoles (Asensio, Cela i Ferrer, 1996:173, fig. 7.3).

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

263

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 264

2.b. Contenidors intermedis 2.b.1. Olles globulars o gerres amb vora zoomorfa Són vasos de mida mitjana/gran, dels quals hem identificat un total de 25 individus. Les vores es presenten girades cap a l’exterior, de manera que és freqüent trobar a la bibliografia aquesta forma amb la denominació «de coll de cigne». Les pastes predominants són de dos colors, amb tonalitats ocres (beig/marró groguenc) i desgreixants minerals poc apreciables. Solen portar decoració en bandes horitzontals i cercles o semicercles concèntrics (figura 8; a, b i c). Es tracta de formes molt abundants en els jaciments ibèrics, com per exemple el Turó de les Maleses de Montcada i Reixac (Duran i Hungtinford, 1998), la Penya del Moro de Sant Just Desvern (Barberà, 1996-1997) o, més a prop de la Selva, als jaciments de Santa Anna, a Castellvell (Ramon i Massó, 1994), al poblat de Tarragona (Adserias et al., 1993) o al Vilar de Valls (Molera et al., en aquest volum) . Tenen una àmplia cronologia dins del món ibèric, que arrenca, com a mínim, d’inicis del segle vi a.C. 2.b.2. Gerres amb vora girada i nanses Només hem documentat un individu corresponent a aquesta forma, que presenta un llavi exvasat, cos ovoide o bitroncocònic, i coll cilíndric (figura 7; e). Es tracta d’una forma que té una cronologia que va des de finals del segle iv fins, com a mínim, el segle ii a.C. La peça recuperada a la sitja presenta una pasta de color beig clar, blanquinós, amb desgreixant mineral molt fi. Es tracta d’una forma àmpliament documentada a la Laietània, en què són significatius els jaciments de l’àrea arqueològica de Burriac (Puyol i Garcia, 1982-83; Barberà, 1969-70; García, 1993), el Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet (Sanmartí et al., 1992) o el Turó de les Maleses (Duran i Huntingford, 1998), i, més proper a la Selva del Camp, el Castellet de Banyoles de Tivissa (Vilaseca Serra Rafols i Brull, 1949) i el poblat ibèric de Tarragona (Adserias et al., 1993).

Figura 5

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

Planta i secció cala 300

264

2.b.3. Gerra caliciforme Els 2 individus identificats d’aquest tipus tenen una pasta de color marró clar, amb la superfície exterior blanquinosa, sense cap tipus de decoració conservada. De la vora surt una nansa, i el cos és de tendència circular.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Página 265

A la Penya del Moro de Sant Just Desvern presenten una cronologia que va des del 425 fins al 300 a.C. 2.b.4. Oenochoe S’ha recuperat el terç superior de tres oenochoe de ceràmica ibèrica oxidada, de color ataronjat. Tots tres són dels denominats de boca trilobulada, de la qual els arranca una nansa. Presenten un coll lleugerament estrangulat i un cos de tendència circular. La decoració és a base de bandes i cercles concèntrics (figura 8; d). Es tracta d’una forma força freqüent dins les produccions ceràmiques de l’Ibèric Ple, essent especialment abundant en jaciments de finals del segle iii a.C. (Mata i Bonet, 1992).

Figura 6 a: Àmfora punicoebusitana (UE 211); b, c i d: Àmfores ibèriques (UE 211)

2.c. Vaixella de taula Tot i la problemàtica adscripció funcional dels artefactes ceràmics, hem considerat oportú incloure en aquest conjunt una sèrie de cinc recipients que, segons paral·lels grecs i romans, devien tenir una funcionalitat similar (figura 9). Tots presenten pastes característicament ibèriques, amb tonalitats vermelles i poc desgreixant. Es tracta de tipus ceràmics àmpliament representats als jaciments ibèrics catalans, i podem establir els paral·lels més pròxims als ja citats poblats de Santa Anna i Tarragona. 2.d. Altres 2.d.1. Tapadores S’han recuperat 2 tapadores. Una és l’única peça trobada sencera a la sitja. La forma és de plat invertit amb dos encaixos, que conforma una tapadora d’urna d’orelletes (figura 10; a). Presenta una pasta de dos colors, grisa a l’interior i ocre a l’exterior. La decoració consisteix en bandes horitzontals i semicercles concèntrics de color vermell. 2.d.2. Brocs inferiors S’han recuperat tres fragments de brocs inferiors (figura 10; b). En cap cas ha estat possible identificar les característiques morfològiques del recipient al qual pertanyien, però sabem que acostumen a presentar-se en peces de mitjanes o grans dimensions, així que devien formar part d’algunes de les peces anteriorment descrites com a olles globulars o grans recipients. Pel que fa a la funcionalitat, hi ha diverses teories. La més estesa és la que considera que

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

265

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 266

devien estar destinats a vessar líquids (Conde, 1987). En aquesta línia, a la bibliografia es troben també relacionats amb «vasos cervesers». Per altra banda, Mata i Bonet (1992) consideren que es podria tractar de brocs per abocar el gra que es guardava a l’interior del recipient, de tal manera que sempre es consumia el gra més vell, situat a la part baixa del recipient. Una altra possibilitat, recolzada per paral·lels etnogràfics, és la de la seva utilització en el procés de fer bugada, en el qual s’utilitzava cendra per a l’obtenció de lleixiu. Decoracions: El major nombre de recipients decorats es corresponen amb els grans recipients o gerres carenades i a olles globulars o de llavi en forma de coll de cigne. Aquestes dues formes acostumen a presentar una decoració alternant en bandes horitzontals que de vegades es complementen amb cercles i semicercles. Es tracta d’un sistema decoratiu que Aranegui denomina «estil geomètric simple» per a les produccions del País Valencià i considera la seva duració durant tota l’època ibèrica (Aranegui, 1974). En la totalitat dels casos, el color és vermell vinós. Les peces que tenen el perfil del llavi en forma de coll de cigne sempre porten una banda de color a la motllura de la part superior del llavi. D’entre la ceràmica que hem denominat com de taula, només tenim una peça decorada, amb una banda horitzontal de color vermell en la superfície exterior del recipient. 3. Ceràmica a mà La ceràmica feta a mà és clarament minoritària respecte a la facturada a torn. La distribució de fragments és la següent: 983 informes, 111 vores i 35 fons. El nombre mínim d’individus establert a partir d’aquestes restes és de 38 (figura 11). La cocció predominant és la reductora, que proporciona a l’argila una tonalitat grisosa i negra, enfront de la cocció oxidant, que origina tonalitats taronges, vermelles i marrons, i és mínima la cocció irregular i alternants. Aquesta cocció la podem classificar de mitjanament bona en el 75% dels fragments, si bé hem pogut advertir que en els fragments de parets gruixudes, la pasta és molt tova i es trenca fàcilment. El conjunt de la ceràmica presenta una superfície allisada, amb l’excepció d’una sèrie de fragments, que tenen una superfície brunyida.

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

3.a. Ceràmica brunyida Aquest grup està representat per 8 peces: 1 fragment de base d’una gerreta, 4 fragments de vores i 3 informes. Per les vores, hem pogut comptabilitzar dues formes diferents. La primera està formada per 3 fragments, 2 dels quals tenen l’arrencament de la nansa justament a la vora, una mica exvasada. Segurament es tracta d’una gerreta de cos globular o lleugerament carenat. El darrer fragment de vora presenta un llavi exvasat, una mica més accentuat que l’anterior. En tots els casos, l’argila és de color gris i presenta desgreixants minerals molt petits.

266

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Página 267

Figura 7 a, b, c i d: Grans tenalles carenades (UE 211); e: Gerra amb vora girada i nanses (UE 211)

3.b. Ceràmica allisada L’allisament acostuma a ser de qualitat mitjanament bona, tot i que hi ha un petit percentatge que en presenta un de groller. Quant a l’argila, s’observen diferents tons, entre els quals predominen els marrons sobre els grisos i negres, i és testimonial la tonalitat vermellosa. El desgreixant és de proporció mitjana i d’aspecte majoritàriament semigroller, tot i que també n’hi ha d’aspecte groller, i, en menys quantitat, de fi. Per l’elevada fragmentació del material, no s’ha pogut identificar en la majoria dels casos la morfologia dels recipients. Quan ha estat possible, hem observat que el perfil predominant és el de forma d’s. Les vores amb perfil recte no ens permeten reconèixer el tipus de recipient. Les convexes es troben representades d’una manera testimonial, i ens indiquen la presència de, com a mínim, dos vasos

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

267

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 268

Figura 8 a, b i c: Gerres amb vora zoomorfa (UE 211); d: Oenochoe (UE 211).

A

B

C

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

D

268

semiesfèrics. Així doncs, els materials ens indiquen que els vasos més representats es corresponen amb formes simples, generalment de casquet esfèric o semiesfèric. La categoria de llavi més representada és la convexa o arrodonida, la segueixen els llavis plans, els apuntats i els engrossits. Totes les bases són planes. Decoració: Un 34% de la ceràmica a mà allisada presenta decoració. Aquesta és majoritàriament en forma de cordó amb incisió de punxó i, en segon lloc, de cordó amb impressions digitals. En general, apareix en vasos de dimensions mitjanes.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Página 269

Figura 9 Vaixella de taula (UE 211)

La resta de les peces decorades presenten una decoració en banda horitzontal, feta a base d’incisions ordenades de punxó o instrument similar. Per últim, cal destacar la presència d’un fragment decorat amb una circumferència, dins la qual hi ha una creu. 4. Altres materials Dins els objectes ceràmics, cal destacar la presència d’un pondus sencer de 5 x 4 x 2 cm, de pasta grollera marró rogenca. El material lític és molt escàs: dos còdols de pissarra, un còdol tallat de quarsita i dos fragments de molí giratori de calcarenita fossilífera. Quant a la fauna, el registre només té 5 restes de microfauna i 1 resta malacològica, una petxina.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

269

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 270

Finalment, a la sitja de la plaça de Sant Andreu, aparegueren diversos fragments d’escòria metàl·lica. Per a la seva caracterització s’utilitzà el microscopi electrònic,2 que mostrà una estructura cristal·lina heteromètrica, amb una superfície anastomòtica (porosa) i morfologies de fusió. La microanàlisi química donà com a component principal el ferro, tot i que hi eren també presents el silici i l’alumini. V. Estudi paleoecològic Es prengueren mostres de sediment per tal de fer un estudi paleoecològic. D’una banda, es va fer un mostreig per a l’anàlisi dels carbons i les llavors, tant durant l’excavació com a la secció del rebliment no excavat de la sitja. De l’altra, s’agafaren mostres palinològiques de la secció, aproximadament cada 20 cm. Pel que fa a les macrorestes vegetals, malgrat que es tracta d’una sitja, no s’ha pogut recuperar cap llavor. L’anàlisi antracològica, en canvi, mostra la presència de Pinus (pi) i Quercus ilex/coccifera (alzina i coscoll), així com diversos arbustos com Arbutus unedo (arboç), Erica (bruc), Cistacea (cist), Pistacia lentiscus (llentiscle) i Rhamnus/Phillyrea (aladern). A més, s’ha identificat un fragment de Ficus (figuera). L’anàlisi palinològica ens mostra una vegetació on l’estrat arbustiu, format per Ericaceae i Cistaceae, és el més abundant. Hi són presents també Pinus, Quercus, i Olea. A més, notem la presència de cereals. L’abundància de tàxons en l’estrat arbustiu en ambdues anàlisis està probablement relacionada amb una explotació de la zona mitjançant activitats agrícoles i ramaderes, que devia provocar una degradació de l’alzinar que en principi hi devia haver a la zona. A més, els resultats assenyalen una explotació preferencial de les espècies que formen l’estrat arbustiu de l’alzinar.

B

Figura 10 a: Tapadora (UE 211); b: Broc infe-

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

rior (UE 211)

270

VI. Conclusions La sitja de la plaça de Sant Andreu, l’única estructura documentada a l’excavació d’urgència realitzada, constitueix, ara per ara, un dels pocs conjunts ceràmics de l’ibèric ple documentats al Camp de Tarragona. Ens trobem davant d’un conjunt tancat de materials, que ens serveix per aproximar-nos a la carac2. L’aparell utilitzat és un JEOL JSM- 6400 de la Unitat de Microscopia Electrònica del Servei de Recursos Científics de la Universitat Rovira i Virgili. L’anàlisi química s’ha fet amb la unitat de Microanàlisi que porta associada l’aparell.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Página 271

Figura 11 Ceràmica a mà (UE 211)

terització de les produccions ibèriques dels segles iv i iii a.C. a l’àrea esmentada. És molt significativa la gran quantitat de grans recipients documentats a la sitja, sobretot àmfores i grans tenalles de cos globular, especialment concebudes per al transport i magatzem, que contrasta amb l’escassetat dels recipients de taula, com plats, bols o gerres de petites dimensions. L’estudi del material arqueològic ens ha permès datar l’amortització

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

271

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 272

d’aquesta sitja en un moment indeterminat del segle iv o principis del segle iii a.C. Atès que la majoria del material recuperat correspon a formes de llarga perduració dins la cultura ibèrica, els elements que ens fan arribar a aquesta conclusió són la presència d’una àmfora punicoebusitana (PE-14), la d’un fragment de ceràmica àtica de vernís negre i la total absència de formes de cronologia més avançada (com kalathos o ceràmica campaniana). A la Cessetània, l’Ibèric Ple és un moment que tenim ben representat gràcies a jaciments que podem datar a partir del segle iv a.C., com la ciutadella de les Teixoneres, a Calafell, Darró, a Vilanova i la Geltrú, o, més propers a la Selva del Camp, el poblat ibèric de Tarragona, i els jaciments dels Garrafols, a Vallmoll, o el Vilar, a Valls. Quant a l’àmbit estricte del Baix Camp, el registre de referència és més limitat, ja que els jaciments coneguts són de cronologia més tardana (Santa Anna, a Castellvell; la sitja de la plaça d’Isabel Besora, la del Mas de l’Inspector, els jaciments de Pòrpores i Monterols, a Reus; la Timba del Castellot, a Riudoms, etc.). Al terme municipal de la Selva, han aparegut també materials ibèrics, en superfície (Ollé, Otiña, Vallverdú, 1999) i en estratigrafia, ja en contextos republicans i relacionats amb assentaments romans (Ollé, Vallverdú, 2000). El fenomen de les sitges és comú dins la cultura ibèrica, i evidentment, s’acostuma a relacionar amb nuclis d’hàbitat. Per aquest motiu, cal posar de manifest la importància de la troballa a la plaça de Sant Andreu, ja que es converteix en el primer indici seriós d’un poblament ibèric a l’actual nucli urbà de la Selva del Camp. Aquesta dada hauria de tenir-se en compte des de les administracions a l’hora de conduir futures actuacions urbanístiques en el sector immediat, especialment al voltant del conjunt històric i monumental de l’església i el castell del paborde. Bibliografia Adserias, M.; Burés, L.; Miró, M.T.; Ramon, E. (1993) «L’assentament preromà de Tarragona». Revista d’Arqueologia de Ponent [Lleida], núm. 3, p. 177-223. Aranegui, C. (1974) «Las artes decorativas en la cerámica ibérica valenciana». Saitabi. XXIV, p. 31-53.

La sitja ibèrica de la Selva del Camp

Asensio, D. (1996) «Les àmfores d’importació de la ciutadella ibèrica d’Alorda Park o les Teixoneres (Calafell, Baix Penedès, Tarragona)». Revista d’Arqueologia de Ponent [Lleida] núm. 6, p. 35-80.

272

Asensio, D.; Cela, X.; Ferrer, C. (1996) «Els materials ceràmics del poblat ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa)». Col·lecció Salvador Vilaseca de Reus. Pyrenae núm. 27, p. 163191 Barberà, J. (1969-70) «La necropolis ibérica de Cabrera de Mar (Excavación 1968-1969)». Ampurias XXXI-XXXII, p. 169-189. Barberà, J. (1996-1997) «Les ceràmiques comunes a torn del poblat ibèric de la Penya del Moro de Sant Just Desvern (Baix Llobregat)». Miscel·lània Arqueològica 1996-1997, p. 117140. Conde, M.J. (1987) «Estudi sobre un recipient ibèric: Vasos amb broc inferior.» Fonaments, núm. 6, p. 27-60.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Página 273

Diloli, J.; Foguet, G.; Vilaseca, A.; Zaragoza, J. (1990) «El poblat ibèric de Manous (El Catllar, Tarragonès)». A: XXI Congreso Nacional de Arqueologia, Teruel y Albarracín, inèdit. Duran, M. i Huntingford, E. (1998) «El poblat ibèric de “Les Maleses”». Monte Catano [Montcada i Reixac], núm. 1. García, J. (1993) Turó dels Dos Pins. Necròpolis Ibèrica. Sabadell. López Mullor, A. i Fierro, X. (1994): «Un horno con ánforas de tipo púnico-ebusitano hallado en Darró (Vilanova i la Geltrú, Barcelona)». Coloquios de Cartagena. El mundo púnico. Historia, sociedad y cultura. Extra 4 [Cartagena], p. 423-463. Mata, C. i Bonet, H. (1992) «La cerámica ibérica: ensayo de tipología». A: Homenaje a Enrique Pla Ballester. S.I.P., 89, p. 117-173. Valencia. Ollé, A.; Vallverdú, J. (2000) «Excavació de noves estructures a la vil·la romana de Paret Delgada (la Selva del Camp, Baix Camp)». TÀRRACO 1999. Jornades d’Arqueologia sobre intervencions a la ciutat i al seu territori (1993-1998). Ollé, A.; Otiña, P. i Vallverdú, J. (1999) «Una terracota ibèrica procedent de la Selva del Camp (Baix Camp)». Butlletí Arqueològic de la R.S.A.T., núm. 18-20, p. 27-40. Puyol, J.; García, J. (1982-1983) «El grup de sitges de Can Miralles-Can Modolell (Cabrera de Mar, Maresme). Un jaciment d’època ibèrica situat en la rodalia del poblat ibèric de Burriac». Laietania, núm. 2-3, p. 46-145. Ramón, J. (1991) Las ánforas púnicas de Ibiza. Trabajos del Museo de Ibiza, 23. Ibiza. Ramón, J. (1995) Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental. Barcelona. (Instrumenta; 2) Ramon, E.; Massó, J. (1994) El poblat ibèric de Santa Anna. Castellvell, Baix Camp. Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 11. Sanmartí, J.; Gili, E.; Rigo, A.; De la Pinta, J. L. (1992) Els primers pobladors de Santa Coloma de Gramenet. Dels orígens al món romà. Santa Coloma de Gramenet. Sanmartí, J. (1997) «Las ánforas de los íberos. Envases de transporte y almacenaje». Revista de Arqueología, núm. 197, p. 6-11. Vilaseca, S.; Serra Ràfols, J. de C.; Brull, L. (1949) «Excavaciones del Plan Nacional en el castellet de Banyoles de Tivissa (Tarragona)». Informes y memorias [Madrid], núm. 20.

Ethel Allué et al.

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

273

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Pรกgina 274

22/9/07

10:58

Página 275

Les Toixoneres, Alorda Park (Calafell, Baix Penedès) DAVID ASENSIO JORDI MORER JOSEP POU JOAN SANMARTÍ JOAN SANTACANA

Introducció El poblat ibèric d’Alorda Park (o les Toixoneres) és situat al damunt d’un petit turó de 15 m d’altitud sobre el nivell del mar, a l’est del barri marítim de Calafell, a uns 300 m de l’actual línia de costa, tot i que es pot suposar que en època antiga aquesta era molt més propera (figura 1). Aquest turonet forma una mena de petita península allargada, delimitada a l’est pel torrent de la Cobertera i a l’oest per una petita cala que el separa d’una segona elevació, situada a uns 70 m. Esquemàticament, el seu aspecte topogràfic és el d’una plataforma relativament àmplia (uns 3.000 m2), delimitada per vessants abruptes i només accessible amb comoditat des del costat septentrional. Els treballs d’excavació es van iniciar l’any 1983 i s’han continuat de forma ininterrompuda fins a l’actualitat. Des del 1991 s’hi ha materialitzat un projecte de restitució experimental, que, a la vegada, ha donat peu a la valoració del jaciment des d’un punt de vista didàctic. Aquests treballs han estat en gran part publicats en monografies i articles diversos (vegeu particularment: Sanmartí, Santacana, 1992; Pou, Sanmartí, Santacana, 1993 i 1995). Evolució estructural de l’assentament Període 1 El primer període documentat a l’assentament ha revelat l’existència d’un hàbitat format per habitacions rectangulars disposades radialment, que comparteixen les parets mitgeres i s’adossen a una paret de fons que fa les funcions de muralla (figura 2). Es tracta, doncs, d’un tipus de poblat molt corrent en el món ibèric de Catalunya, tal com mostren, entre altres, els casos de la Moleta del Remei, Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet o el Vilaró d’Olius. En el cas d’Alorda Park, aquest primer període només està ben documentat a la part septentrional, i això encara gràcies al fet que les estructures que li corresponen van quedar fora del recinte emmurallat habilitat durant el segon període, la qual cosa ha impedit la seva destrucció com a conseqüència de l’activitat constructiva posterior.

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

275

05. Proto 2

22/9/07

10:58

En aquest moment, la muralla septentrional, d’1,10 m d’amplada i aparentment mancada de torres, feia un colze de 13 m cap al nord i seguia el seu recorregut cap a l’est. És precisament en aquest espai oriental on ha estat possible documentar una sèrie de 6 habitacions rectangulars, tallades transversalment pel fossat que precedeix la muralla del segon període, però amb els extrems conservats, la qual cosa permet avaluar les seves dimensions (de 8,6 a 8,9 m de longitud per uns 2,5 m d’amplada). No cal dir, en aquestes circumstàncies, que la major part d’estructures i agençaments interns, com ara les llars de foc, així com dels materials mobles, han desaparegut, de manera que és molt poc el que es pot saber sobre el funcionament d’aquests recintes. Les úniques excepcions en aquest sentit són els recintes 1A i 1B, on s’ha documentat la presència d’una llar de foc quadrangular (recinte 1A) i sengles deposicions amb restes d’ovicaprins, que sens dubte s’han d’interpretar com a sacrificis. No es pot excloure que també remuntin a aquest primer període els murs que, en el període 2, delimiten els espais 2A, 2B i 2C, però això encara no es pot assegurar. També cal indicar que, encara més al nord, s’ha documentat el traçat d’un segon mur més o menys paral·lel a la muralla, a uns 4 m d’aquesta de mitjana. Aquesta estructura sembla tenir també un caràcter defensiu, però només l’excavació permetrà aclarir la seva cronologia i la seva relació estructural, si aquesta existeix, amb la muralla abans descrita. Durant el moment inicial d’aquest període, l’accés al poblat es devia fer a través d’una porta d’amplada considerable (uns 4 m) oberta a la part occidental del costat septentrional; aquest accés va ser tapiat molt aviat. Quant a l’organització interna de l’assentament, res no en podem dir, més enllà de la presència de les habitacions radials, ja que les construccions d’aquest període han estat quasi totalment destruïdes per l’activitat constructiva ulterior, i només en queden restes molt migrades, particularment sota els carrers. Amb tot, sota el recinte AA s’ha pogut observar la presència d’una altra llar de foc quadrangular i de diversos sacrificis (10134, 10140, 10142). La datació d’aquest primer període pot ser situada entre un moment indeterminat de la segona meitat del segle vi a.C. i mitjan la centúria següent. La primera d’aquestes dates ve donada per la troballa en els nivells que carreguen als murs d’aquesta fase de diversos fragments de copes pseudojònies, segurament produïdes a extrem Occident (figura 7, núm. 1-4), i d’una copa àtica amb tija del tipus Acrocup (figura 7, núm. 7). Deu correspondre també a aquest període un fragment de vora d’una copa de figures negres que creiem atribuïble al Pintor de Haimon (figura 7, núm. 5), així com un fragment de peu

Figura 1 Mapa de situació de l’as-

Les Toixoneres, Alorda Park

sentament d’Alorda Park.

276

J

O R N A D E S

Página 276

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Figura 2 Planta del Període 1

Página 277

de copa de tipus C, dos fragments de tija i de peu de Vicup i un fragment de vora d’Acrocup (figura 7, núm. 6, 8 i 10). Quant a la data final, correspon a la cronologia d’amortització de les habitacions abans esmentades, ben datada per l’associació de Castulo cups i de Vicups (figura 7, núm. 11-14), i per la construcció de nous habitacles a la part central del poblat, també datats amb Castulo cups. Cal indicar, finalment, que el lloc ja havia estat ocupat anteriorment, segons mostra la troballa fora de context d’algunes peces més antigues, com ara un fragment de ceràmica a mà amb decoració d’acanalats, un fragment de nansa i carena d’espatlla d’una àmfora fenícia del tipus Vuillemot R-1 i un fragment de fons d’una copa àtica de la classe Atenes 1104 (figura 7, núm. 9). Tot això suggereix una presència humana ininterrompuda des del segle vii a.C., la natura de la qual, emperò, se’ns escapa completament. Les úniques restes d’estructures que li podrien correspondre són, per una part, dos forats de pal (UE 10163 i UE 10164) trobats sota el recinte AA i que amb tota seguretat són anteriors al període 1, i, per una altra, les restes al recinte S d’un mur fet amb lloses falcades verticalment (UE 1099), tècnica que no es documenta en cap altre punt de l’assentament ibèric, però que està ben testimoniada durant la primera edat del ferro en jaciments de la Catalunya meridional, com ara Aldovesta (Mascort Sanmartí, Santacana, 1991). Dissortadament, la migradesa dels materials que es relacionen amb aquestes estructures fa impossible de precisar-ne la cronologia absoluta. Període 2 (figura 3) El segon període documentat s’inicia, com s’ha indicat més amunt, a mitjans del segle v a.C. i suposa un canvi important en l’estructura de l’assentament, tant pel que fa a les construccions domèstiques com a les fortificacions. Aquestes, en efecte, passen a tancar una superfície més reduïda, ja que s’elimina el colze de la muralla nord portant més al sud el seu tram més oriental, que té una amplada d’1,3 m. En aquest mateix moment es construeix la torre buida geminada Y-Z, així com la torre rectangular AF, també buida, i es folra la cara anterior d’una gran part de la muralla nord amb un segon parament, que porta la seva amplada a 2,6 m. És ara, doncs, quan el jaciment adquireix l’aspecte d’una autèntica ciutadella, amb fortificacions poderoses i monumentals. L’accés es feia en aquest moment a través d’una petita porta (1,20 m d’amplada)

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

277

05. Proto 2

22/9/07

10:58

situada immediatament al sud de la torre Y-Z. Aquestes defenses es completaven en el costat septentrional amb un fossat aproximadament paral·lel a la muralla, de 35 m de longitud coneguda per 4,5 a 6 m d’amplada i poc més de 2 m de profunditat màxima. Malgrat el seu valor defensiu com a complement de la muralla, creiem que l’excavació del fossat —que va significar la destrucció de bona part de les cases del període 1 que quedaven fora del nou recinte emmurallat— es devia fer primordialment per obtenir pedra per a la construcció de l’esmentada muralla. Només això pot explicar que ja des del segle iv a.C. el fossat fos utilitzat com a lloc per abocar-hi runa i s’anés reomplint, la qual cosa, evidentment, en reduïa el valor defensiu. Són també significatius els canvis amb relació a les construccions domèstiques, ja que ara apareix a la part central de l’assentament un tipus de casa de planta aproximadament quadrada, d’uns 60 m2 de superfície, dividida interiorment en tres recintes amb funcions diferenciades (cases C-D-O i S-AL-Z). L’aspecte de les cases d’aquest període a la resta de l’assentament no pot ser reconegut amb tanta precisió, bé sigui perquè es tracta de sectors parcialment destruïts modernament per la via fèrria BarcelonaTarragona (al sud) o la urbanització (a l’oest), bé sigui, al nord i a l’est, perquè es tracta de sectors profundament transformats per l’evolució ulterior de l’hàbitat en el mateix jaciment. Fa la impressió, de tota manera, que les construccions més pròximes a la muralla van conservar l’estructura de recintes radials adossats a aquesta (recintes 2A a 2O), la qual cosa no exclou, però, que les diferents cases es componguessin de diversos recintes amb funcions diferenciades, tal com s’observa en els habitacles del sector nord durant el segle iii a.C. No es pot excloure, però, que es tracti de cases simples, d’un sol recinte, la qual cosa faria pensar en un nivell de jerarquia més baix dels seus ocupants en relació als de les cases complexes de l’àrea central. Pel que fa a l’organització urbanística de la ciutadella, té una aparença bastant regular, amb carrers de traçat bàsicament rectilini (CA, CB, CC, CJ, CE-CU, CF) i més o menys paral·lels i perpendiculars entre ells. Un fet que s’ha de destacar és la presència d’un gran espai obert a la part occidental del poblat, entre els recintes E, S i 2A-2C. Es tracta d’una autèntica plaça, la funció de la qual ens és, tanmateix, desconeguda. L’espai d’aquesta plaça va ser parcialment ocupat durant el segle iv a.C. per dos petits recintes (G i J), adossats al recinte S i que possiblement constitueixen una dependència o ampliació d’aquest. Les seves funcions només poden ser determinades en el cas del recinte J, on hi ha evidències clares de producció de calç.

Figura 3

Les Toixoneres, Alorda Park

Planta del Període 2

278

J

O R N A D E S

Página 278

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Figura 4 Planta del Període 3

Página 279

Les activitats no estrictament domèstiques no han estat clarament documentades, però n’hi ha diferents indicis, a més de la ja esmentada producció de calç. Així, al recinte 2J hi ha una estructura feta amb toves, de finalitat desconeguda, però que, en virtut d’algun paral·lel morfològicament pròxim, es podria tal vegada interpretar en relació amb la transformació del lli (Blasco i Rafel, 1995). També hi ha indicis de metal·lúrgia del ferro, essencialment per les troballes disperses d’escòries, sempre en els carrers, però no s’ha documentat cap obrador digne d’aquest nom, tot i que cal dir que en el carrer CU, a l’alçada del recinte BI, es va trobar un petit clot (uns 20 cm per 10 cm) amb indicis evidents de combustió a alta temperatura, al voltant del qual van aparèixer restes d’escòria de ferro. Cal esmentar igualment l’existència, també al recinte 2J, d’un pou d’aigua de 9,40 m de profunditat, que va ser amortitzat i reomplert en la segona meitat del segle iv a.C. Un dels aspectes que s’han pogut documentar amb una certa precisió, tot i que la interpretació en resta sempre difícil, és l’activitat cultual. En efecte, a més del recinte A, ja publicat, on s’havia documentat la presència d’una sèrie de 4 sacrificis vinculats a un possible altar, els treballs més recents han portat a la llum altres estructures que probablement tenen també un caràcter cultual. Es tracta, primerament, del recinte 2N, on s’ha descobert una altra estructura troncocònica de toves, molt similar a la del recinte A, que també ha estat interpretada com un altar. En el mateix recinte s’ha documentat també un sacrifici consistent en un cap de gos. Una segona estructura d’aquest tipus ha estat excavada en el recinte 2B. Es tracta en aquest cas d’un possible altar de forma quadrangular, fet amb toves, que ha estat tallat per la construcció, a finals del segle iv a.C., d’un mur, la qual cosa impedeix de conèixer-ne les dimensions precises. Aquesta estructura, i també els murs del recinte, tenien un revestiment fi d’argila, refet en diverses ocasions, però alternant cada vegada amb capes de cendres. Una hipòtesi que permetria explicar aquesta característica peculiar és que després de determinats actes rituals, que devien implicar el sacrifici de les víctimes i potser la seva cremació, total o parcial —d’aquí les capes de cendres—, el lloc fos purificat aplicant un nou revestiment a les parets i a l’altar. Tindríem, doncs, aquí el testimoni d’una activitat sacrificial repetida en nombroses ocasions. Una segona estructura quadrangular, molt similar a la que acabem de descriure, s’ha documentat en el recinte 2E. També aquí s’ha

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

279

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 280

observat l’existència d’un gran nombre de capes de cendres alternant amb fins paviments d’argila, per sota dels quals es va documentar les restes del sacrifici d’un ovicàprid. L’activitat cultual es documenta, doncs, en quatre punts diferents de l’assentament, sempre fora dels edificis centrals, al nord, a l’est i a l’oest d’aquests. Això fa pensar que pugui tractar-se de rituals vinculats a diferents grups familiars amplis. Període 3 En el decurs del segle iii a.C. es produeixen a l’interior de l’assentament una sèrie de canvis estructurals d’importància considerable, fins al punt que permeten distingir un tercer període, datable entre els volts de 300 a.C. i el moment en què el poblat fou quasi totalment abandonat, probablement a causa de la campanya de Cató l’any 195 a.C. (figura 4). En canvi, l’aspecte de les fortificacions no va experimentar cap modificació apreciable, ni tan sols en el darrer terç del segle, quan el món ibèric es troba involucrat en el gran conflicte polític i militar entre Roma i Cartago. La datació inicial que proposem ha estat clarament observada en el recinte AN, on els murs de la important edificació que ara s’aixeca tallen els nivells de segona meitat del segle iv a.C. —ben datats amb àmfores punicoebusitanes i ceràmiques àtiques (figura 7, núm. 15-17)— que rebleixen els recintes 2A, 2B i 2C, mentre que la sedimentació que hi carrega és ja clarament del segle iii a.C. Quant a la data final d’aquest període, s’ha de situar entorn del 200 a.C., atenent a la composició dels conjunts de materials d’importació dels nivells d’abandonament, que es caracteritzen, pel que fa a la vaixella, per la presència majoritària de ceràmica campaniana A de fàcies antiga, i, pel que fa als envasos de transport, per la presència d’un nombre important d’exemplars d’àmfora grecoitàlica del tipus del Grand Congloué (figura, 8, núm. 4), tot i que el material amfòric dominant és encara d’origen púnic ebusità i centremediterrani (figura 8, núm. 1-3). Per una altra part, sembla lògic relacionar aquest abandonament amb algun esdeveniment històric important, que, dins l’arc cronològic que indiquen els materials mobles, només podria ser la revolta de 206-205 a.C. o la campanya de Cató de 195 a.C. Ara bé, la primera sembla haver estat protagonitzada principalment, potser exclusivament, per pobles de l’interior (ilergets, ausetans, lacetans), mentre que no s’esmenta en cap moment la participació dels cossetans. Creiem, doncs, més versemblant atribuir l’abandonament del lloc a l’acció de Cató, que va haver d’ofegar un alçament generalitzat. Durant aquesta fase l’estratificació creix generalment poc en el conjunt del jaciment, de manera que els conjunts datables de finals del segle iv a.C. i de ple segle iii a.C. són molt escadussers.

Figura 5

Les Toixoneres, Alorda Park

Planta del Període 4

280

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Figura 6 Planta del Període 5

Página 281

Tot i amb això, hi ha en diferents punts del jaciment alguns petits dipòsits caracteritzats per la presència de ceràmiques del Taller de les Petites Estampilles (figura 7, núm. 20), de Taller de Roses (figura 7, núm. 21-28) i àmfores púniques i massaliotes datables de ple segle iii (figura 7, 2932), a més de ceràmiques comunes ebusitanes (figura 7, 33-34), que demostren que el lloc era ocupat. Des d’un punt de vista urbanístic, es produeixen també canvis importants (figura 4). Un dels més evidents és l’anul·lació de la porta d’accés a l’assentament i la seva substitució per una altra obertura, també estreta (1,30 m), situada una mica més al sud-oest, entre els recintes BK i V, que dóna accés al carrer CU. Aquest carrer s’obre ara ex novo i amortitza algunes estructures del període anterior. També es produeix una reorganització de l’àrea central del poblat, on una part important dels carrers (CB i CJ) és ocupada per noves construccions, concretament els recintes F (que forma ara una unitat amb el recinte G, més antic) i K. Més que tractar-se de noves cases, sembla probable que aquestes construccions siguin ampliacions de les unitats domèstiques adjacents (cases 3-V i 3-VI), potser destinades a cobrir unes necessitats d’emmagatzematge superiors (de la qual cosa hi ha indicis al recinte F, que va donar quatre àmfores completes) i/o a allotjar determinades activitats de transformació i, tal vegada, el personal que les duia a terme. Dissortadament, però, només el recinte F ha donat un volum de materials mobles suficient per proposar una interpretació funcional. En el sector septentrional es documenten ara diverses cases de grans dimensions, concretament les unitats 3-IV; 3-III; 3-II i 3-I. Malgrat la diversitat evident de les plantes, totes aquestes cases responen clarament a una mateixa concepció: un corredor perpendicular a la muralla, directament accessible des de l’exterior (recintes BC, BO, AR’, AR), actua com a distribuïdor i dóna pas a diferents habitacions de formes, dimensions i, sens dubte, funcions diverses. Ara bé, tal com passava en el cas de les cases centrals, els materials mobles trobats in situ són massa pobres per permetre de reconèixer funcions concretes per als diferents recintes. La presència de les llars permet identificar el centre d’aquestes diferents unitats domèstiques en els recintes AO, BM i AB. Es tracta, en tot cas, de cases de dimensions molt considerables. En efecte, la casa 3-I ocupa més de 80 m2; la casa 3-III, uns 70 m2 (i una mica més si se li afegissin, cosa perfectament plausible, els recintes BN i, potser, AW); igualment, els recintes afegits a les dues cases centrals (3-V i 3-VI) van aug-

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

281

22/9/07

10:58

282

Página 282

mentar la superfície de 60 m2 que tenien originàriament. Un cas particular és el de la unitat 3-I. En efecte, el gruix d’algunes de les parets internes d’aquesta gran casa (1,10 m) suggereix que hi devia haver almenys un pis per damunt la planta baixa, i aquesta idea ha estat confirmada per la presència en els nivells d’enderroc d’aquest edifici, particularment en el recinte AN, de fragments de paviment d’un tipus anàleg a l’opus signinum. Cal dir, però, que els recintes AR i AQ, pavimentats amb grans lloses, semblen haver estat sempre descoberts. Per una altra part, el fet que els accessos des de l’exterior a la unitat domèstica 3-II fossin amortitzats en algun moment del segle iii a.C. sembla indicar que aquesta casa va ser unificada amb la que acabem de descriure, i formà un gran conjunt d’uns 240 m2 —la qual cosa representa aproximadament el 15% de la superfície intramurs de l’assentament— el qual, com acabem de dir, devia tenir un pis superior, si més no damunt el recinte AN. Si tot això és cert, ens trobem davant d’un gran edifici, que, comptant el pis superior, podria haver assolit una superfície pròxima als 500 m2, dotat a més d’un pati interior (AQ), situat en el punt més elevat del recinte emmurallat, amb un pis superior molt ben pavimentat i proveït de revestiments de paret de calç, i, finalment, precedit per un pati obert o plaça. Totes aquestes característiques fan pensar que podria tractar-se de la residència d’un cabdill, una mena de petit palau, similar al que ha estat reconegut en la casa núm. 10 del poblat de la Bastida de les Alcuses (Díes Cusí, Álvarez García, 1998). Pel que fa a les construccions dels costats occidental i meridional, la destrucció de què han estat objecte fa difícil de reconèixer l’estructura de les unitats domèstiques, però almenys és possible afirmar que tots aquests recintes eren encara ocupats en el decurs del segle iii a.C. Finalment, cal esmentar el bloc de construccions delimitat per la muralla oriental i els carrers CU, CD i CF. Tot aquest sector estava molt arrasat. Sembla possible, en tot cas, que els recintes 3H, 3BV, 3BI i 3BJ formessin una sola unitat domèstica. Durant aquest període es produeixen diverses modificacions de detall en algunes de les unitats domèstiques suara descrites. La més evident es dóna a la casa 3I, on, en un primer moment, havia existit una porta que permetia accedir al recinte AO des del recinte AQ. En un segon moment, aquesta porta és amortitzada per la construcció d’un gran mur, fet que va implicar canvis importants en la circulació interior dins el recinte. En efecte, en aquest segon moment, el recinte AO, que era el centre d’aquesta unitat domèstica, devia ser accessible des del recinte AN, i és ben possible que el petit recambró que hi ha a l’angle oriental d’aquest fos en realitat una caixa d’escala. Si no fos així, caldria pensar en un accés des del pas de ronda, la qual cosa implicaria un total aïllament del pis superior en relació a la planta baixa de l’edifici, cosa que ens sembla poc probable. En general, no és possible determinar les funcions dels diferents recintes, donada la quasi total absència de materials mobles in situ. Cal assenyalar, però, la presència de diferents forns, probablement amb funcions culinàries, un dels quals és situat a l’angle meridional del recinte V, un altre al recinte BO el

Les Toixoneres, Alorda Park

05. Proto 2

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 283

Figura 7 Ceràmica pseudojònia (1-4); ceràmica àtica de figures negres (5); ceràmica àtica de vernís negre (6-14 i 16-19); ceràmica del Taller de les Petites Estampilles (20); ceràmica del Taller de Roses (21-28 i 35-37); ceràmica pseudocampaniana ebusitana (38); campaniana A (39); àmfora púnica ebusitana (15 i 30-31); àmfora púnica del cercle de l’estret de Gibraltar (29); àmfora massaliota (32); ceràmica comuna púnica ebusitana (33-34)

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

283

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 284

corredor distribuïdor de la casa 3-III, i un tercer al carrer CE, adossat al recinte J. Quant a l’activitat tèxtil, ara es documenta no solament per la troballa de fusaioles, sinó també per un grup de pesos de teler d’argila —crus i, per tant, mal conservats— trobats en el recinte AN. La resta de recintes, en canvi, no ha donat objectes d’aquest tipus, si més no en posicions estratigràfiques que permetin assegurar que estaven in situ. Això fa suposar que el teixit —a diferència, probablement, del filat— no es desenvolupava en els àmbits estrictament domèstics, sinó que el teler estava situat en un edifici especial (la casa 3-I), de caràcter comunal o vinculat probablement al poder polític. Una observació semblant s’ha de fer amb relació a la mòlta, com sigui que totes les peces de molí trobades a l’interior de les habitacions estaven evidentment reutilitzades per a altres funcions diferents de l’original. Quant a l’activitat cultual, només es documenta clarament durant aquest període en els recintes AG i AI. En el primer, en efecte, continua la utilització de l’estructura quadrangular que ha estat descrita en l’apartat anterior, mentre que en el segon s’han documentat un total de vuit deposicions amb les restes dels sacrificis de sengles animals, sempre ovicaprins. Quant a les edats de mort, varien molt considerablement, entre individus perinatals i adults (Nadal, inèdit). Aquesta reducció en el nombre d’espais de caràcter cultual, així com la seva concentració en un espai concret, es podrien possiblement relacionar amb l’aparició d’una, i només una, gran residència de tipus palacial, que, a més, li és immediatament adjacent. Tot això podria ser indicatiu d’un procés de concentració de poder i de polarització del grup social que ocupava l’assentament.

Les Toixoneres, Alorda Park

Període 4 (figura 5) La conquesta romana va suposar la desaparició de l’assentament d’Alorda Park en tant que centre de poder i, sens dubte, l’anul·lació de les seves fortificacions. El despoblament no fou, però, total, ja que alguns recintes (SL-AZ; AG; AA) van continuar essent ocupats durant el segle ii, i fins i tot se’n van construir alguns de nous —però d’escassa entitat— a la zona situada davant del conjunt palacial que s’ha descrit més amunt (I, B-R); la resta del poblat, però, va romandre abandonada. Es tracta, doncs, d’una ocupació de tipus molt diferent, caracteritzada per un nombre reduït d’habitacles dispersos, sense organització urbanística, de manera que cal suposar que només hi havia algunes famílies, probablement dedicades sobretot a la pesca i la recol·lecció marina. Tots aquests habitacles devien ser abandonats abans de la fi del segle ii a.C., segons es desprèn de la manca de ceràmica campaniana B en els nivells d’amortització, que es caracteritzen bàsicament per la presència de campaniana A mitjana (figura 8, núm. 5-6) i d’àmfora i ceràmica comuna itàlica.

284

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Página 285

Figura 8 Àmfora púnica ebusitana (1); àmfora púnica centremediterrània (2-3); àmfora grecoitàlica (4); àmfora itàlica (7); àmfora de la Tarraconense (15); campaniana A (5-10); campaniana de tipus B (12-14 i 16); ceràmica de parets fines (17)

Període 5 En un moment indeterminat del segle i a.C., probablement ja bastant avançat, el lloc és novament ocupat per una gran casa que ocupa la part sudoriental de l’assentament, aprofitant en bona part, però no exclusivament, els murs dels períodes precedents (figura 6). Es tracta d’un conjunt format pels recintes BH, BK, BD, BF-BG-BL, BA, BD i BC, que ocupen una superfície entorn de 170 m2. És possible que, en un primer moment, existís un pati obert a la zona formada pels recintes BF-BG-BL, la qual cosa devia donar al conjunt una planta U, que té alguns paral·lels entre els establiments rurals del Laci en època republicana, com ara la vil·la de Via Gabinia 11 (Widrig, 1980), que és de dimensions similars a l’edifici d’Alorda Park i compta amb un pati sense

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

285

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 286

impluvium, amb una ala central destinada a funcions residencials i les dues laterals a la producció i emmagatzematge. Aquest hipotètic pati va desaparèixer, en tot cas, amb la construcció del mur que separa els recintes BG i BL, el qual podria haver existit des del primer moment. Efectivament, l’existència d’una llar de foc entre els recintes BF i BL indica que aquest era una espai cobert, si més no en l’etapa final de l’edifici. Pel que fa a les tècniques constructives, no semblen diferents de les utilitzades durant els períodes precedents, excepte per la utilització de la coberta de teules. Cal dir, per una altra part, que els nivells estratigràfics corresponents a aquesta construcció han estat considerablement arrasats per l’acció dels conreus, de manera que molts dels materials que amb tota evidència els són atribuïbles han estat recuperats en l’estrat superficial d’aquesta zona del jaciment. Això, lògicament, fa difícil la interpretació funcional dels diferents recintes, donat que són molt pocs els objectes descoberts in situ. Pel que fa a la data d’abandonament d’aquest edifici, és possible situarla en el darrer decenni abans de la nostra era. En efecte, tot i el predomini de la campaniana A sobre la campaniana B, aquesta darrera producció és abundosa, i, sobretot, cal destacar la presència d’una àmfora bètica procedent del recinte BA, que no pot ser anterior als últims anys del segle i a.C. A tot això cal afegir la troballa d’un nombre important d’àmfores de la Tarraconense de formes diverses (Tarraconense 1, Pascual 1, Dressel 2-4 i Oberaden 74) (figura 8, núm. 15), algunes de les quals (Dressel 2-4, Oberaden 74) apunten també a una datació en època d’August. Període 6 Amb posterioritat a aquesta ocupació, que segurament cal considerar ja com a pròpiament i plenament romana, el lloc sembla haver quedat abandonat fins al segle xix, quan s’hi va fer una plantació de vinya les rases de la qual han estat localitzades en diferents campanyes. És possible que contemporàniament existís una era que ha estat documentada a la part més alta del poblat, sobre l’edifici palacial. Probablement data també d’aquest moment l’esvoranc que va destruir una bona part de la muralla, immediatament a l’est de la torre AF, i que tal vegada es va practicar per tal d’obtenir pedra per amargenar el turó, o bé per alimentar algun forn de calç.

Les Toixoneres, Alorda Park

Període 7 En un moment que cal probablement situar amb posterioritat a la plaga de fil·loxera es va substituir la plantació de vinya per una de garrofers, que han arribat fins a l’actualitat.

286

Període 8 Un últim període d’ocupació el documenta l’existència d’una trinxera militar orientada en direcció nord-est a sud-oest que travessa tot el jaciment pel costat més pròxim a la línia de costa. Aquesta trinxera fou excavada l’any 1938

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Página 287

i al seu interior s’han descobert materials d’ús militar. 2. Els materials mobles

Figura 9 Evolució dels percentatge d’importacions ceràmiques amb relació al conjunt de produccions indígenes (nombre mínim d’individus, no ponderat) Figura 10 Evolució del percentatges de vaixella, àmfores i ceràmica comuna entre els materials d’importació (nombre mínim d’individus, no ponderat)

2.3. Els materials ceràmics Els setze anys d’excavacions ininterrompudes al jaciment han lliurat, com és lògic, un gran volum de materials ceràmics, l’anàlisi dels quals ultrapassaria, fins i tot si fos molt resumida, els límits d’aquest treball. D’altra banda, una part important d’aquests materials ha estat analitzada en diferents estudis monogràfics (Cela, 1994; Asensio, 1996; Sanmartí, 1996; Sanmartí, Bruguera, en premsa; Sanmartí et al, 1998; Sanmartí, Bruguera, Morer, 1998; Asensio et alii, 1999; Masoliver, 1999). Ens limitarem, doncs, a assenyalar breument les conclusions que hom pot extreure del seu estudi en relació al comerç amb el món mediterrani. En efecte, aquest aspecte pot ser tractat ja amb una base quantitativa molt considerable (uns 74.000 fragments i uns 1.230 individus, en càlcul no ponderat). Pel que fa al volum de les importacions, experimenta un creixement progressiu des de finals del segle vi a.C. fins als últims anys del segle iii a.C. En un còmput per individus, no ponderat, les importacions devien representar un 9% abans del 450 a.C., experimentarien un creixement important (12%) en el segle iv a.C., devien arribar al 17% en el segle iii a.C. i fins al 30% en els darrers decennis d’aquesta centúria (figura 9). Pel que fa a la naturalesa d’aquestes importacions, la categoria dominant (càlcul per individus, ponderat per 1) és sempre la vaixella, que representa prop del 50%, excepte en la segona meitat del segle v a.C. i durant el segle iv a.C., quan l’increment del nombre d’àmfores, fins a valors pròxims al 50% i al 45%, respectivament, fa que decaigui la seva importància proporcional. La ceràmica comuna, en canvi, és sempre clarament minoritària (figura 10). Quant a la procedència geogràfica d’aquestes importacions (suma dels individus de totes les categories, ponderada per 1), es pot observar com el factor ebusità és sempre molt important, i sovint clarament dominant (figura 11). La Grècia egea és proporcionalment molt important durant el període Ibèric Antic, però, tot i el gran nombre d’importacions àtiques en el segle iv a.C., experimenta una forta davallada a partir justament d’aquesta centúria. Quant a l’Occident grec, és un factor secundari amb relació a Ebusus, però amb una certa importància durant el període Ibèric Antic i, molt particularment, durant el

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

David Asensio et al.

05. Proto 2

287

05. Proto 2

22/9/07

10:58

Página 288

segle iii a.C., amb l’expansió del taller de Rhode i les produccions que se li relacionen. Les produccions púniques del Cercle de l’Estret de Gibraltar i del Mediterrani central tenen també una presència constant, tot i que minoritària; la primera sembla particularment important en el període Ibèric Antic, mentre que la segona experimenta una expansió considerable a finals del segle iii a.C. Pel que fa als productes itàlics, finalment, són totalment absents fins als darrers anys del segle iv a.C., adquireixen una presència significativa en el segle iii a.C. i esdevenen l’element dominant a finals d’aquesta centúria. Una qüestió diferent, evidentment, és el valor econòmic dels productes implicats en aquests tràfics comercials. En aquest sentit, i si admetem que les àmfores —és a dir, el seu contingut— són l’element bàsic —tal com sembla deduir-se dels carregaments descoberts en derelictes— sembla clar que la part més important d’aquest comerç s’efectuava amb Ebusus, ja que aquests grans envasos i les ceràmiques comunes ebusitanes són sempre majoritàries entre les importacions amfòriques, molt particularment en el segle iv a.C., moment en què representen el 64% dels individus (càlcul ponderat per 1) d’aquest tipus de material (figura 12). És possible, per una altra part, que fos a través d’Ebusus que arribaven al jaciment la major part de peces púniques del Mediterrani central i l’àrea de l’Estret de Gibraltar, la qual cosa remarca encara més la seva inclusió dins d’una àrea comercial predominantment púnica. En efecte, les àmfores gregues són sempre minoritàries, excepte en la segona meitat del segle v a.C., quan assoleixen el 50%. Les peces d’origen oriental són extremament rares, mentre que l’àmfora massaliota manté al llarg dels segles una presència modesta, però constant. La documentació disponible per als segles iii a.C. és certament massa escadussera per a permetre una avaluació precisa dels corrents comercials amb l’exterior. En tot cas, no desdiu de la impressió general que aquest període es caracteritza per una progressiva davallada de les importacions d’origen púnic —molt particularment d’origen púnic ebusità— i una gran intensificació del comerç itàlic. 3. Algunes consideracions històriques

Les Toixoneres, Alorda Park

L’ocupació del lloc s’inicia probablement en el segle vii a.C., però ignorem l’aspecte que podia tenir l’assentament abans de la segona meitat del segle vi a.C. És en aquest moment, efectivament, quan apareix un poblat dotat d’una muralla sense torres (si jutgem per les restes conservades) i amb habitacions rectangulars adossades a aquesta i disposades radialment, que recorden els habitacles característics del Bronze Final i PrimerFerro, com ara els que s’han documentat al jaciment del Barranc de Gàfols, cadascuna de les quals sembla correspondre a una sola i única casa. No sabem, en canvi, com era l’organització de l’espai a la part central del poblat. La importància del lloc va augmentar ràpidament, ja que vers la meitat del segle v a.C. la fortificació va ser reforçada i monumentalitzada mitjançant

288

J

O R N A D E S

D

’A

R Q U E O L O G I A

. T

O R T O S A

1999

22/9/07

10:58

Figura 11 Evolució dels percentatges d’importacions per àrees geogràfiques de procedència (nombre mínim d’individus, ponderat) Figura 12 Evolució de les importacions