Joan Gabriel Borkman
he volgut dir es que no hauries pogut fer lo que has fet si jo no t'hagués proporcionat els medis. ELLA RENTHEIM (somrient). - Ohl Els medis... els medis... BORKMAN (am fogositat). - Sí, els medis. Arribada l'hora, l'hora de la batalla suprema i decisiva; quan, ni parents ni amics, jo no podia perdonar a ningú; quan vaig haver de fer, i vaig fer, en efecte, un cap-mas dels milions que m'havien sigut confiats... no més va haver-hi una excepció per tu, pe'! teu pervindre, per tot lo que t pertanyi3... No obstant, n'hauria pogut fer ús, emmatllevar-ho, servir-men, com vaig fer am lo altre... ELLA RENTHEIM (fredament, am calma).-· Es veritat, Borkman. BORKMAN. - Sí, es veritat. Quan van venir a agafar-me ... en els soterranis del banc van trobar intacte tot lo que era teu. ELLA RENTHEIM (amb els ulls fixes sobre ell). - Molt sovint m'he preguntat... per què havies salvat h1 meva fortuna d'entre totes. BORKMAN. - Per què? ELLA RENTHEIM. '.- Sí, per què? Diga-m'ho! BORKMAN (am veu dura i sarcastica). - QUt' pot-ser creus que vaig fer-ho per tenir un apoi si les coses anaven malament? ELLA RENTHEIM.-- No, Borkman ... En aquell moment no era pa;:; això lo que pensaVès. BORKMAN. - Mail Estava segur de la victoria. ELLA RENTHEIM. - Diga-m, doncs, per quina raó vas fer-ho. BORKMAN (arronsant les espatlles). - En bona fe, Ella, un hom no s record:l gaire dels