Lord Avebury, Els plaers de la vida, vol. I

Page 1

LORD AVEBURY

ELS PLAERS DE LA VIDA TRADUCCIÓ DEL'INGLES PER R. PATXOT I JUBERT

PRIMERA l SEGONA PART

BARCELONA BIBLIOTECA POPULAR DE « L' AVENÇ»

1906


lU9~

«l ... .

¡:(,nboTOug~1 Jl.S~.

.

1ient .. ...

s-t VtrtrI li # J QJt~

. . J 4..... I. "rl L 1.0J<".....,..~~. . . . ~~. ~~ U;;

t?Ú --.

le.:iE

rf t .~

c-:'41~~.

J;k••

:~~~~

~ ~ ~.;{-

~~"

, J4 -

&1"


PRESENTACI6

Benvolgut llegidor: Vos oferesc, am certa temença, el meu atrevi· ment, o sia aquesta traducció, que galantment me va autorisar l'Honorable Lord Avebury, al qual grans mercès. En el seu llibre trobareu com l'intelligença s'emmena I sentiment fins al reialme dels forts, on sojorna, serena, l'alegrança del contentament. Dintre la nuvolada espessa de produccions malaltices, que am desvaris psicologies encobreixen un fons degenerat, o un renec d'impotença, l'obra sanitosa escrita per qui llavors era Sir John Lubbock, apar un raig de sol que desfà les boires. A ital convenciment mogué I meu determini. Verament calia ploma molt superior a la meva pera no malmenar l'original, emperò també m recava que aquest llibre aconhortador no arribés a mans de! poble català. Per això m som arriscat a la meva tasca, mal sia rebregant l'amor proprio Entre altres coses, els versos nombrosos am que l'erudició de l'autor ha .florejat els capitols, certament no han pas alleugerit la feina del traductor. Jo no n sé fer de versos, i, adhuc si n sabés, crec


6

Presentació

que les me'Pes conviccions m'allunyarien la temptació literaria de martirisar-los, estrafent-los lliurement. No obstant, els qui pu!?,uin 1'esseguir l'original pot-ser trobaran que, a 'Poltes, la traducció d'aquells 'Persos comporta quelCòmmés que la sola .fidelitat gramatical. La causa determinanta del present atre'Piment, essent una .finalitat moral, me som denegat tota llibertat de transcripció, romanent aparellat, tant com he sabut, amb el text inglès. I ad la teniu, pobreta, la traducció. Doneu-li aculliment am ben'Polença i,fent homenatge a la bonesa d'intenció, 'Pulgueu perdonar els falliments de la me'Pa insu.ficiença. R.

PATXOT

I

Sant Feliu de Guíxols, Setembre de 1904

JUBERT


PRIME RA PART


PREFACI

E

qui tenen el plaer de compartir els cerimonials d'obertura d'escoles i de collegis, i de repartir premis i titols, generalment s'espera que, al mateix temps, ofereixin aitals paraules de consell i d'encoratjament com la llur experiença de món els permet donar an aquells qui entren a la vida. Jo mateix havent estat de jove prou propens a patir d'aplanament moral, en diversos d'aquells aplecs he aprofitat l'oportunitat pera tractar dels privilegis i els favors que gaudim, i ara reimprimeixo ací la substança d'alguns d'aquells parlaments.-retallant lo que era especial a les circumstances de cada cas i fent lliurement totes les alteracions i adicions que se m'han acudit d'aleshores ençà, - confiant que ls pensaments i les citacions en els quals jo mateix he trobat més conhort, pot-ser també puguin convenir a d'altri. LS


ro

Prefaci

Escassa ment s'ha de dir que jo no m som referit, de cap de les maneres , a totes les dèus de felicitat obertes pera nosaltre s, essent verament omesos alguns dels més grans plaers i dòns. Tot llegint leSprbVeS sento que algunes sentenc ies poden sem bIar massa dogmat iques, emperò m refio de que s tindrà en compte les circums tances en que foren dites. High Elms

Down, Kent, Janer 1887


«Uns rondinen del llur cel serè, i que enlluerna de guaitar, si surt una c1apeta ombriua en el llur gran espa.i blau, I altres s'omplen d'amor agrait tant sols si un filet de llum, un raig misericordiós de Déu, daura la negra nit iIur. En palaus hi ha cors qui demanen, orgullosos i enutjats, per què I viure es tasca tant aspra i tot lo bo es denegat. I en (barraques hi ha cors qui admiren com l'amor a favor d'ells (l'amor qui mai apar cançar.se) féu tant ric proveiment.» TRENeH


CAPITOL I EL DEVER DE LA FELICITAT

1

«Si un home es maIhaurat, això té d'esser ben bé culpa seva, car Déu féu tots els homes pera que fossin feliços.» EPICTET

L

vida es un gran dà, i, a mida que arribem als anys de discreció, molts de nosaltres ens demanem naturalment què es lo que tindria d'esser l'objecte principal de la nostra existencia, Adhuc aquells qui no accepten «el major bé del major nombre» com una regla absoluta, encara admetran que tots hauriem de mirar de contribuir, tant com puguem, a la felicitat dels nostres consemblants. N'ni ha A

1) La substança d'això fou dit a l'Institut Harris, a Preston.


Lord Avebury molts, no obstant , qui semblen dubtar si es ben obrar que nosaltre s mateixo s provem d'esser feliços. Natural ment que la propria felicitat no hauria pas d'esser nostre objectiu principa l, ni serà tam poc mai assolida si se cerca interess adamen t; Podem tenir molts de plaers a la vida, emperò no ls hem pas de deixar regnar sobre nosaltre s, o sinó aviat ens lliurarie n a la tristor; i «en quina servitut tant perillosa i miserab le cau aquell qui consent que ls plaers i les tristors (dos comandants deslleals i cru dels ) el posseeix in successivamen t I» I No obstant , no puc menys de creure que I món fóra mellor i més somrise nt si ls nostres mestres ensenye ssin el Dever de la Felicita t, així com la Felicita t del Dever; puix tindriem d'esser tant content s com poguess im, mal no fos sinó perquè l'esser feliços nosaltre s mateixos es una de les maneres més efectives de con tri buir a la felicitat dels altres. Tot-hom deu haver sentit que un amic xalat es com un dia soleiat, que vessa la seva alegran ça a tot Jo del voltant; i la major part de nosaltre s, segons com triem, podem fer d'aques t món o bé un palau o bé una presó. No hi ha pas dubte que s troba certa satisfacció egoista en blincar- se a la melang ia i en creure que som victimes del Fat; en I)

Seneca.


El,

dever de la felicitat

I5

encaparrar-nos arn malhaurances,.sobre tot si són més o menys imaginaries. Pera esser alegre i content, ben sovint se necessita fer un esforç; hi ha un cert art en servar-nos animats; i, amb aquest respecte, com amb altres, cal que nosaltres mateixos ens vigilem i ens tractem gaire bé com si fossim algú altre. La tristor i l'alegrança, de ver"1tat, són extranyament trenades. Massa sovint «Guaitem endavant i enrera, i ens dallm per lo que no es: nostra r¡"lla més sincera d'algun dolor se ressent;

les nostres cançons més dolces són les que diuen el més [trist pensament» '.

Com a nació som inclinats a la melangia. S'ha dit dels nostres compatricis que agafen tristament adhuc els llurs plaers. Emperò això, si realment fos veritat, confio que serà una caracteristica transitoria. «La joiosa Anglaterra» era la vella dita: esperem que pot devenir veritat altra vegada. Cal que cerquem a l'Est la vera melangia. Re pot esser més trist que les ratlles arn les quals Omar Khayyam comença les seves quartetes': «Nosaltres sojornem aci sols un curt dia o dos, i lo que guanyem no més es dolor i angoixa; i després, deixant la vida sense resoldre, eorsecats de recances ens en tenim d'anar.»

I)

Shelley.

2)

De la traducció de Whinfield.


16

Lord Avebury

o la cançó dels Devas al Prin cep Siddart ha en la bella versió d'Edwin Arnold: « Nosaltres som les veus del vent errant,

que sospiren pel repòs, i repòs mai poden trobar. Guàiteu I Aixi com el vent es la vida mortal: un sospir, un gemec" ull plor, una tempesta, un bregar.»

Si certament això fos veritat, si la vida mortal fos tant trista i tant plena de sofriment, no es gens extrany que Nirwana-l'acabament de la tristor-fos benvinguda, adhuc amb el sacrifici de l'esser conscient. Emperò, que no tindriem de proposar-nos un ideal molt diferent, una esperança més sanitosa, més mascle i més noble? La vida no es pas merament viure, sinó viure bé. N'hi ha «qui viuen sense cap intent i solament passen pel món com les palletes sobre un riu: ells no caminen pas: an ells sels enduen»', -si bé, tal com Homer fa dir a Ulysses, «que n'es d'enlleït d'aturar-se, de posar punt fina!, de romandre sense brunyir, de no lluir fent servei, com si l'halenar fos vidal» Goethe ns diu que a trenta anys resolgué «no treballar més la vida per meitats, sinó en tota la seva bellesa i totalitat»: «Im Ganzen, Guten, Schonen Resolut zu leben.»

I) Seneca.


17

El dever de la felicitat

Certament la vida té d'esser amidada pel pensament i l'acció, no pas pel temps. Realment pot esser, i deuria esser, serena, interessanta i agradosa; i, de conformitat amb el proverbi italià, «si tots no podem viure a la Plaça, tot-hom pot pendre I sol ». Si fem tot lo que sia a la nostra mà; si no engrandim tribulacions insignificantes; si guaitem resoltamen t, no dic pas el costat bonic de les coses, sinó les coses tal com són realment; si ns aprofitem dels dons nombrosos que ns envolten; no podrem pas menys de sentir que la vida es, de veritat, un heretatge gloriós: «Molts més criats serveixen l'home de lo que ell s'adonarà. A cada viarany trepitja allò que li fa bé, quan la malaltia l'esllangueix descolorant-lo. Oh poderòs Amor! L'home es tot un mòn, i en té un altre pera ajudar-lo 1»'

No obstant, ben pocs de nosaltres ens donem compte del meravellós privilegi del viure, o dels favors que heretem; de les glories i belleses de l'Univers, que es nostre si així resolem tenir-lo; l'extesa del qual nosaltres mateixos podem fer que sia lo que desitgem; o el poder que tenim pera aconseguir la tranquilitat, pera triomfar del dolor i de la tristor. El Dant senyalà com un mancament seriós el deixar perdre les oportunitats:, I)

Herbert. 2


18

Lord Avebury «Un home pot violentar a sí mateix i els propris dòns, i per això ell, en el segon torn, cenamentté de deplorar lo seu crim amb inutil peniten ça. Qualsevulla qui s priva la vida i la llum, en oblidosa prodigalitat esmerça I seu talent, i després se contrista quan deuria esser joiós.»

En Ruskin ha expressat això fent alusió especial a la meravellosa bellesa d'aquest món esplendid, massa sovint pres com una cosa correnta i recordada, si es que ho es, gaire bé sense gratitut. Ell se queixa de que «els Homes Sants, en la lloança de l'amor de Déu envers nosaltres, sols rarament se refereixen an aquelles coses en les quals es més aviat i abundosament provat; si bé insisteixen molt en la Seva donació de pa i d'abrigalls i salut (que Ell dóna a totes les criatures inferiors); ells no ns demanen pas que El regraciem de la gloria les Seves obres, que Ell no més ha permès a nosaltres que les percebessim; ells ens diuen que meditem sovint en el retirament, emperò no ns envien pas an els camps al cap-vespre, coma n'Isaac; tracten del dever de l'abnegació, emperò no exhibeixen pas el dever de delitar-se». l, arn tot, com diu ell justament en altre lloc. «cada hu de nosaltres, tot fent el camí de Ja vida, podem triar, segons les nostres obres, entre ¡'acoblar totes les veus de la Natura en una can tu ria d'alegrança. o bé I mustigar i colgar la seva simpatia amb un horrible apartament de silenci i de condemna, amb un plor de les seves pedres i un


El dever de la felicitat alçamen t de la seva pols contra nosaltre s». Que no tenim d'admet re tots, arn Sir Henry Taylor, que «el retrospe cte de la vida formigueja d'oportu nitats perdude s»? «Qualse vulla qui no gaudeix i la vida,-d iu Sir T. Browne , - jo no més el com pto com una aparició , encara que vesteixi les afeccion s visibles de carn.» Sant Bernat verame nt va tant Ilunv fins a sostenir que «res me pot danyar, ex¿epte jo mateix; el dany que jo pateixo I porto arn mi mateix, i jamai soc un sofridor real sinó per la meva propria cul pa». Alguns moralis tes pagans tam bé han ensenyat talment la mateixa lliçó. «Els Déusdiu Marc Aureli - han posat tots els medis en poder de l'home, a fi de capacita r-lo pera que no caigui en els mals veritabl es. Ara bé: lo que no fa més dolent un home, com pot fer pitjor la vida seva?» N'Epict et ho agafa igualme nt: «Si un home es malhau rat, recorde u que la seva malhau rança es cul pa seva, car Déu ha fet tots els homes pera que sien feliços». <do somdiu ell en altre indret- sempre content arn lo que esdevé, car penso que lo que Déu tria es mellor que lo que jo triaria.» I altre cop: «No cerqueu pas que les coses esdevin guin tal com vosaltres ho desitgeu , sinó desitgeu que les coses que esdeven en sien tal com són, i així vosaltre s tindreu un tranqui l passar de la vida ... Si cobegeu qualsev ulla cosa que per-


20

Lord Avebury

tanyi a d'altri, vosaltres perdeu això que es ben vostre». De totes maneres, me penso que ben pocs o cap poden anar tant lluny com Sant Bernat. No podem pas fer altrament que patir dany, malaltia i angoixa; que sofrir per la perdua, el desafecte, les faltes, adhuc la fredor d'aquells que estimem. Quants de jorns han devingut plorosos i enfosquits permor d'una paraula malagradosa I Se diu que En Hegel acabà am tota calma la seva Phaenomenologie des Geistes, a J ena, el 14 d'Octubre de 1806, sense saber absolutament res de la batalla que s lliurava al seu voltant. Matthew Arnold ha suggerit que nosaltres podriem pendre lliçons dels còssos celests: «Séns temença del silenci que ls envolta, ni distreure~s arn res de lo que van veient, aquests DO demanen que coses d'enfòra els produeixin amor, si.mpatia, esplaiament. Limitats per ells en sí, i séns cuidar-se de l'estat en que sien altres obres de Déu, posant tot llur poder en llurs propries tasques, elis atenyen la vida forta que esguardeu.»

Es veritat que «Un home es el seu propri estel; nostres fets són els nostres angels pel bé o pel mal »,

i que «més aviat que seguir una multitut a fer mal », un tindria de «romandre com el


El dever de la felicitat

21

pilar de Pompei a, vistós per sl mateix i sol en integrit at» '. Emperò per molts aquest aïlla· ment seria en sí de lo més dolorós , perquè I cor «no es pas una illa separad a de les altres terres, sinó un contine nt que s'hi uneix» '. Si talment ens separem dels interess os d'aquell s al nostre entorn, que no simpatis em amb ells en els llurs sofrime nts, ens impossi bilitem pera compar tir la llur benanan ça i perdem força més de lo que guanyem . Si evitem la simpati a i ens envolqu em amb una freda armadu ra de malla d'egoism e, nosaltre s mateixo s ens excloem de molts dels més grans i més purs goigs de la vida. Pera fer-nos insensible s al dolor cal que empeny orem també la possibil itat de la fel icitat A més d'això, molt de lo que anomen em danyes realmen t bé disfreça t i no tindriem pas de «baralla r-nos temerar iament amb adversitats encar no enteses, ni passar per alt les mercès sovint conting udes en elles»3. El plaer i el dolor, tal com diu En Plutarc, són els claus que reblen el còs i l'ànima ensemb le. El dolor es un avís de perill, una veritabl e necessitat de l'existen ça. Sinó fos per ell, per les adverte nces que ns donen els nostres sentiments, les mateixe s mercès que ns envolte n devindr ien fatals aviat i inevitab lement. Molts dels qui no han estudiat la qüestió tenen I)

Sir T. Browne.

2) Bacon.

3) Sir T. Browne.


Lord Avebury

22

l'impressió que les parts del còs situades més fondes deuen esser les més sensibles. I es el cas que es tot al revers. La pell es una sentinella continua i sempre vigilanta, sempre en guarda pera avis~r·nos qualsevol perill que s'acosti; mentre la carn i els orguens interns, ont el dolor fóra séns proposit, comparativament no tenen sensació quan són sans. «Nosaltres parlem-diu Helps-de l'origen del mal; emperò, què es mal? Principalment parlem dels sofriments i de les contrarietats com un bé, pot·ser, en els llurs resultats; però escassament admetem que en sí puguin ser un bé. Arn tot, són saviesa, -que de cap altra manera s'encalçaria, excepte fent homes com déus, capacitant-los pera capir sense experiença. Tot lo que ls homes passen, absolutament pot esser lo mellor per ells,-no pas cosa sem blant a dany, al menys an el nostre sentit acostumat gel mot». Certament «es la vall lo que mellor descobreix el turó» I, i «pera sentir els grans béns cal que conegui ls mals petits»'. Adhuc si ns sembla que no obtenim tot lo que podríem desitjar, molts sentiran, com en la magnifica traducció del sonet de Filicaja per Leigh Hunt, que: «Així la Providença pera nosallres, excelsa, infinida, fa de nOSlres necessitats Ja seva tasca vigiJanta,

I) Bacon.

2)

Rousseau.


El dever de la felicitat

2J

escolta les nostres pregaries, ajuda I nostre voler, i fins quan nega lo que sembla I nostre dret, o bé refusa perquè voldria que demanessim, o no més apar refusar i refusant concedeix».

D'altra banda, aquells qui no accepten l'idea d'interferences continuades, s'alegraran am la creença de que, en conjunt, les lleis de l'Univers treballen pera la felicitat general. I, si per cas ve, «La tristor tindria d'esser, com la joia, majestuosa, iguala, sedanta, confirmadOl"a, purificadora, enlairadora, deslliuranta; forta pera consumir contrarietats petites; pera comanar grans pensaments, pensaments greus, pensamellts du[raders fins a l'acabar ». I

Si no podem refiar-nos de que la vida serà tota benanança, al menys podrem assegurarnos un gros romanent de la bona banda; i adhuc els esdeveniments que semblen malhaurances, si s'em besteixen am coratge, sovint poden tornar-se un bé. «Moltes de vegadesdiu Seneca - la calamitat tomba a nostre aventatge, i grans ruínes fan camí pera glories més grans.» Helmholtz data I seu començament de la ciencia amb una malaltia. Això I portà a l'adquisició d'un microscopi, que pogué comprar permor d'haver passat a l'hospital les seves vacacions de daTrevera de 1841. postrat per la febre tifoidea;' essent alumne I cuidaren de franc, i quan estigué bo s trobà ¡)

Aubrey de Vere.


Lord Avebury posseidor de l'estalvi dels seus pocs cabals. «En Savonarola-diu Castelar-en altres circumstancies hauria estat séns dubte un bon marit, un pare amorós, un home desconegut a l'historia, del tot impotent para imprimir en el sorral del temps i sobre ¡'esperit humà el rastre pregon que hi ha deixat; em però la malhaurança I visità pera malferir el seu cor i encomanar-li aquella marcada melangia que caracterisa una ànima arn sofriment; i el sofriment que encerclava les seves celles amb una corona d'espines, era també lo que les engarlandava arn l'esplendor de l'immortalitat. Les seves esperances eren centrades en la dòna que ell estimava, la seva vida era basada en la possessió d'ella; i quan la familia d'ella finalment el va rebutjar, en part per la seva professió, en part per la seva persona, ell cregué que era la mort lo que li havia pervingut, quan de veritat era l'immortalitat.» No obstant, es impossible de negar l'existença del mal, i la seva raó d'esser fa temps que ha exercitat l'intelligença humana. Els selvatges ho resolen arn la suposició de mals esperits. Els Grecs atribuíen les malhaurances dels homes, en bona part, a les antipaties i gelosies dels déus i les dees. D'altri han imaginat dos principis divinals, oposats i antagonistics. l'un amistós i l'altre hostil als homes. El franc voler, arn tot, apar implicar l'existença del mal. Si sens deixa un poder de selecció, molt té de dependre de lo que nos-


El dever de la felicitat

25

altres escullim. En la mateixa natura de les coses, dos i dos no poden pas fer cinc. N'Epictet s'imagina Jupiter parlant a l'home tal com segueix: «Si hagués estat possible de fer el vostre còs i lo vostre, lliure del risc del dany, jo ho hauria fet així. Com que això no podia esser, jo us he donat un troç petit de mi mateix». Aqueixa mercè divina nosaltres tenim d'usar·la saviament. De fet, es el nostre tresor més preat. «L'ànima es cosa molt mellor que totes les altres que vós posseíu. Podeu, doncs, mostrar-me de quina manera us en haveu cuidat? Car no es pas probable que vós, qui sou un home tant raonable, inconsideradament i descuidadament permeteu que sia oblidada i pretereixi la cosa més preada que posseíu.» 1 A més d'això, adhuc si I dany no pot esser completament evitat, no hi ha pas dubte que es veritat el que, no solament tant si la vida que fem es bona i profitosa, com si es dolenta i inutil, sinó també que tant si es feliç com malhaurada, són coses molt a la nostra mà i depenen braument de nosaltres mateixos. «Solament el temps deslliura als folls de les angoixes, emperò la raó an els savis»', i encara mai ningú ha estat del tot miserable, excepte per culpa d'ell mateix. Si no som els amos, de totes maneres gairebé som els criadors de nosaltres mateixos. 1)

Epictet.

2)

Ibid.


26

Lord Avebury

A molts de nosaltres no es pas tant les greus tristors, la .malaltia o la mort, sinó més aviat les «agonies diaries», lo que ennuvola I sol ei de la vida. Moltes de les contrarietats de la vida són insignificantes en sí i facilment podrien esser evitades. Que feliç podria fer-se la familia, generalment, si no fos per folles baralles o malentesos, com s'anomenen bé I Es ben bé culpa nostra si som rondinaires o estem de mal tremp; i, encara que això sia més dificil, no tenim pas cap necessitat de permetre que nosaltres devinguem malhaurats permor de la rebequeria o els malshumors d'altri. Molt de lo que patim ens ho havem congriat damunt, sinó per mancament actual, al menys per ignorança o poc pensar. Massa sovint pensem solament arn la felicitat del moment i oblidem la de la vida. Els amoïnos vénen comparativament poc sovint: som nosaltres els qui anem cap an ells. Molts de nosaltres esmicolem la nostra vida. La Bruyère diu que «molta gent esmerça bona part de la vida llur en fer el restant miserable»; o bé, tal com ho posa Gcethe: «A tots ets temps, l'home gastat per les angoixes ha sembrat vanitat pera cuJlir desesperacio »,

No solament patim molt anticipant el mal, com «Noè visqué molts anys am l'aflicció d'un diluvi i Jerusalem fou presa dintre l'esser de Jeremies abans que sigués assetjada», sinó


El dever de la felicitat

27

que sovint ens desesperem greument am l'aprensió de malhaurances que al cap i a la fi mai esdevénen. Tindriem de fer tot lo que poguessim i esperar am calma I resultat. Sovint oim parlar de gent qui s'aclofa per excés de treball, emperò dels dèu casos els nou pateixen realment d'aclaparament o d'angoixa. «Els nostres mals morals - diu Rousseau -tots són en l'opinió, llevat d'un sol, que es el crim; i aquest depèn de nosaltres: els nostres mals fisics ens destrueixen o se destrueixen. El temps o la mon són els nostres remeis. » (~Sovint

s'escauen dintre nostre ls remeis que nosaltres atribuïm an el ceL »\

Això no obstant, s'entén per la gent gran. Am les criatures, naturalment que es diferent. Es costum de parlar de la feliç infantesa, emperò jo ho trobo una errada. Les criatures, am tot, sovint estan massa neguitoses i són massa fondament sentides. L'home deuria esser arno i senyor del seu fat; però les criatures són a mercè dels qui les envolten. Mr. Rarey, el gran domador de cavalls, ens digué corn ell trobà que una paraula enrabiada féu apujar el pols d'un cavall dèu pulsacions per minut. Penseu, doncs, de quina manera té d'afectar un infant I La mainada té ben poca culpa si es sobreI)

Shakespeare.


Lord Avebury rament neguitosa, però es un perill que s'ha de combatre. «Els terrors de la tem pesta se senten principalment al parlador o a la cabina.»' Pera deslliurar-nos de mals imaginaris o de totes passades problematics, sovint incorrem en sofriment real. «L'home - diu Epicuriqui no s'acontenta arn poc, no s'acontenta de res.» Que sovint nosaltres «treballem per allò que no satisfà». «Més de lo que fem servir es més de lo que necessitem, i solament una càrrega pera I qui ho porta. »' La major part de nosaltres ens donem una quantitat immensa de feina inutil; ens embarrassem, com aquell qui diu, en la jornada de la vida amb un pes mort de fato innecessari; i a mida que «un home fa més llarg el seu seguici, tam bé va escursant les seves ales»3. En aquell delitós conte de fades, Alice through the LookingGlass, al «Cavaller Blanc» sd descriu com havent-se carregat, al començament d'una jornada, arn b una varietat d'entriq uells estrafalaris, inclòs una ratera, pera I cas que les rates l'alOrmentessin de nit, i un rusc d'abelles pera I cas que s trobés amb un eixam. En Hearne, en el seu Journey to the Mouth ofthe Coppermine River, ens conta que pocs dies després d'haver-se posat en camí pera la seva expedició, trobà una partida d'Indians, qui s van anexionar una bona 1)

Emerson.

2)

Seneca.

3) Bacon.


El dever de la felicitat part de l'impedimenta d'ell, i tot lo que En Hearne diu es «el pes de nostre fato essènt tant alleugerit, feu més plasenta la jornada de l'endemà». Am tot, jo deuria afegir que ls Indians romperen els instruments filosofies, que, séns dubte, més aviat eren un embarraç. Quan venen malhaurances, Marc Aureli ens diu, am molta de raó: «Cada volta que t'esdevinguin vexacions recorda-t d'aplicar aquest principi, que això no es pas una malhaurança, sinó que es una bona sort de sofrirho noblement». El nostre mal humor certament ens fa més mal que no pas la mateixa cosa que ns fa neguitejar; i patim molt més de ¡'enuig i la vexació que permeten que ls actes provoquin en nosaltres, que no pas dels mateixos actes que ns han contrariat i enutjat. Per exemple, de quina manera la major part de la gent se deixa distreure i torbar per qüestions i baralles de familia. No obstant, de les dèu vegades les nou un no tindria pas de patir permor de ser retopat. Si la condemna es justa, deuria esser ben rebuda com una advertença; si no es merescuda, per què tindriem de permetre que ns constristés? A més d'això, si les malhaurances esdevenen, no més fem que empitjorar-les condolent-nos-en. «Tinc de morir, - repeteix N'Epictet.Emperò que tinc de morir entristint-me? M'han d'engrillonar. Que també ho tinc de lamentar? Tinc d'esser desterrat. Que m'ho


JO

Lord Avebury

poden privar d'anar-hi amb alegrança i contentament? Emperò jo us ficaré a la presó. Home, que esteu dient? Vós podeu ficar el. meu còs a la presó, em però la meva pensa ni Zeus mateix la pot dominar.» Si verament no podem arribar a ser feliços, la culpa s'escau generalment en nosaltres mateixos. Socrates visqué baix els Trenta Tirants. Epictet era un pobre esclau, i, no obstant, quantes de coses li devem! «Com pot esser-diu ell-que un home qui no té res, despullat, sense casa, sense una !lar, esqualid, sense un esclau, sense ciutat. pugui tenir una vida que s'escola facilment? Guaiteu-me a mi, qui som sense ciutat. sense casa, sense possessions, sense un esclau; jo dormo sobre I sòl; jo no tinc pas muller, ni criatures, ni pretorium, sinó solament la terra, i el cel, i un pobre abrigall. I què es lo que m manca? Que no estic sense tristor? Que no estic sense temença? Que no soc lliure? Quan me vegé algú de vosaltres fallar l'objecte del meu desig, o caure en allò que jo voldria evitar? Que he blasmat jamai Déu o els homes? Que he acusat mai ningú? M'ha vist mai cap de vosaltres amb un posat melangiós? I de quina manera compareixo davant d'aquells que vosaltres temeu i admireu? Que no ls tracto com esclaus? Qui es que, quan me guaita, no pensa que veu el seu rei i senyor?» Penseu si n'hi ha de coses per les quals deu riem esser agraits. Ben pocs de nosaltres


El dever de la felicitat

JI

apreciem el nom bre dels nostres dons de cada jorn; els prenem com si fossin insignificances, i, no obstant, «insignificances fan perfecció, i la perfecció no es cap insignificança», com digué En Miquel Angelo. Els oblidem perquè sempre són am nosaltres, \, no obstant, per cada hu de nosaltres, com encertadament remarca Mr. Pater, «aquells senzills dons, i d'altres igualment trivials, el pa i el vi, la fruita i la llet, podrien rescabalar aquella poetica i com si diguessim moral significança que segurament pertany a tots els medis de la nostra vida de cada dia, si tant sols poguessim deslliurar·nos del vel de la nostra familiaritat am coses que de cap manera són vulgars en sí mateixes». «No permeteu pas-diu Isaac Waltonque les mercès que cada jorn rebem de Déu no ns facin prear-lo o lloar·lo,. pel fet de que :són comunes; sobre tot no oblidem pas de lloar-lo pels goigs innocents i els plaers que havem gaudit d'ençà que ns trobàrem plegats. Què es lo que no donaria un cego pera veure els plasents rierals i prades i flors i fonts? I d'aquestes i moltes d'altres mercès, nosaltres diariament ne fruim.» El contentament, ens digué Epicuri, no consisteix pas en grans riq ueses, sinó en poques necessitats. An aquesta terra afortunada, no obstant,. nosaltres podem tenir moltes de

necessitats, i, malgrat açò, Ics podem satisfer totes, am tal de que sien raonades.


Lord Avebury

J2

La Natura, de fet, proveeix sense restricció els requeriments principals de l'humana benanança. «Lo sotjar el blat com creix, o la florida que s bada; l'esbufegar seguint la rella de l'arada o manejant l'aixada; el llegir, el pensar, l'estimar,' él pregar», aqueixes, diu Ruskin, «són les coses que fan els homes feliços. » «Só caigut a mans de lladres,-diu Jeremy Taylor,-i bé, què? M'han deixat el sol i la lluna, foc i aigua, una muller amorosa i molts d'amics pera planye-m, i alguns pera ajudarme, i jo encara puc enraonar; i, a menys que jo ho vulga, no m'han pres la meva fesomia alegroia, ni I meu esperit animat i bona consciença ... I aquell qui té tants i tants greus motius de joia, es força corprès de tristor i de desplasença si perd tots aquests plaers, i s'estima més seure sobre I seu grapadet d'espines. » «Quan un hom pot pensar amb aitals coses, i veu el sol, la lluna i els estels, i frueix la terra, i la mar, ell no es pas solitari ni tant sols abandonat.» 1 «Certament, el Paradís - com digué Luther-podria aplicar-se a tot el món.» Que podríem demanar més de lo que hi ha pera nosaltres? «Tota mena de bellesa-diu Mister Greg' - ha estat esmerçada a l'hostatge que ns ha pertocat; belleses pera ennartar tots els I)

Epictet.

2)

The Enigmas of [ife.


El dever deia felicitat

lJ

sent its, belleses pera satisfer tots els les form es més nobl es i més enci sado gust os; res, colo rs les més enll uern ante s i les més delicades, les flaires més suau s i més subt ils, les harm onie s més amo ixad ores i les més agit ante s; les glories assoleiades del dia; la paJida gracia elisenca del clar de llun a; els llacs, les mon tany es, les forests prim eval es i l'oceà sens e fites; «silenciosos cima ls de neu reve llida » a l'un hemisf eri, les meravelles de l'exu bera nça trop ical a l'alt re; la sere nita t de les post es de sol; la subl imit at de les tem pest es; tot es esm erça t am prof usió ilim itad a en l'esc ena de la nost ra exis tenç a; no pod em pas conc ebre ni desi tjar res de més exqu isit ni més perf ecte que lo que ns envo lta a cada inst ant; i les nost res perc epci ons són fetes d'ait al man era que resu lten con scie ntm ent vives pera tot. El proveimen t pera la nost ra gaub ança sens oria l sobr eix d'ab und or, igua lme nt que I dels altre s elemen ts de la nost ra com plex a natu ra. ¿Qu i es que, havent-se ubri agat en els exta sis d'un a ima gina ció jove nivo prim ers la, o les riq ues mer avel les del reia lme de la pens a, no confessa que l'int elJig ença ha esta t dota da, al men ys, am bun a bene fice nça tant profusa com els sent its? Qui es que , hav ent vera men t tasta t l'Am or hum à en les joies de la seva auba da i del seu coro nam ent, no ha don at mercès a Déu per una felicitat que cert ame nt «pas sa de l'en teni men t»? Si hagu essi m posa t la nost ra ima gina ció a pint ar un Crea dor ocup at prin 3


J4

Lord Avebury

cipalment en inventar delicies pera les creatures que Ell estimava, no podriem pas concebre un sol element de benedicció que no sia ací.»


CA PIT OL II LA FEL ICIT AT DEL DEVER

1

<<Jo semp re só conte nt arn lo que esde vé, car pens o que que Déu tria es mell or 'Iue çó lo que jo triàri a.» EPICT ET

«Oh;Déu Conq uerid orl sta terra baixa fóra pera ls Aque home el bene hit estat ge d'ale gran ças si fossi n forts en Tu, com veu que ho són altre s coses bé s ques t món. Oh! Ales hores ,d'aessent molt altri de 10 que jama han estat , q ue'n foren de feliçosi els home s! ». BOEC I:

Cons olacl O de Philo soph ia

N

o ns tind riem pas de pint ar el deve r, ni pres enta r-lo als al tres, com una mes tressa severa. Més avia t es una mar e ben vole nta I) La subs tança d'açò fou dit a l'Ins titut Harr is, a Pres ton.


J6

Lord Avebury

i simpatica, sempre disposada a soplujar-nos de les tribulacions i les angoixes d'aquest món, i a guiar-nos pels camins de pau. El recloure-ns de l'humanitat, la major part de les vegades es fer vida enlleída així com egoista. Ei nostre deure es fer-nos utils, i d'aquesta manera la vida pot ser molt interessanta i, ensems, comparativament lliure d'angoixes. Emperò, de quina manera podem omplir les nostres vides de vida, d'energia i d'interès i, no obstant, tenir compte de lo altre? Molts grans homes han nau fragat assajant-ho. «Antoni cercà la felicitat en ¡'amor; Brutus, en lagloria; Cesar, en el domini: el primer fou rebutjat, el segon trobà menyspreu, el darrer ingratitut, i cada hu destrucció»', Les riqueses, també, sovint congrien perills, neguits i tem ptacions; requereixen solicitut pera servar-les, encara que poden fer molta felicitat si s'esmercen saviament. I, doncs, com s'ha d'assolir aquesta gran finalitat? «Què es,-diu Marc Aureli,-què es lo que es capaç de guiar l'home? Una cosa i solament una: la filosofia, Emperò això consisteix en guardar el geni' de dintre l'home, lliure de violença i de dany, superior als dolors i als plaers, no fent res sense proposit, ni falsament o amb hipocresia, no sen1)

2)

Coiton: Lacan, or Many Things in Few Words. Çò es, l'esperit.


La felicitat del dever

J7

tint la necessitat de que un altre home faci o deixi de fer una cosa; i, a més, acceptant tot lo que esdevé, i tot lo que ns pertoqui, com venint de més enllà, sia onsevulla, d'on vingué ell mateix; i, finalment, esperant la mort am disposició plasenta, no essent altra cosa que una disolució dels elements de que es composat cada ser vivent.» Confesso que jo no sento pas la força d'aquests darrers mots, que escassament semblen requerits pel seu argument. L'idea de la mort, no obstant, certament influeix en la conducta de la vida, menys de lo que s'hauria pogut esperar. Bacon remarca encertadament que «no hi ha cap passió en l'esperit de l'home, tant feble que no s'iguali a la temença de la mort i la domini ... La revenja triomfa de la mort, l'amor la menysprea, l'honor hi aspira, la .malhaurança hi vola». «No eregau pas que jo tem de veure I meu esperit fugir a travers del fosc portal de la mortalitat aterrada j la mort no té pas terrors quan se porta la vida arreglada; es el viure malament Jo que ns fa témer de morir.» t

Certament, no ns cal tenir aital temença si havem fet tot lo possible pera la felicitat dels altres; pera promoure «pau a la terra i benvolença entre ls homes». Altrament, no hi ha pas res de melJor pera deslligar-nos de les tribulacionS d'aquest món, que consumeixen I) Omar Khayyam.


Lord Avebury

38

tant bella part del temps i amarguen tantes coses de la nostra vida. Quan havem fet tot lo que sabem, tindriem d'esperar en pau el resultat; contents, com diu Epictet, «arn lo que esdevé, car ço que Déu tria es mellor que ço que jo triaria». De totes passades, si no havem efectuat tot lo que desitjavem, ens haurem redreçat nosaltres mateixos. Pot ser veritat que un hom no pot fer masses coses. «Vós no sou cap Hercul, i no podeu llevar la malvestat d'altri; ni tampoc sou cap Theseu, capaç d'allunyar les males coses de ¡'Attica. Emperò vós podeu aclarir les vostres. De vós mateix, dels vostres propris pensaments, foragiteu, en lloc de Pr6crustes i Sciron, la tristor, la por, la cobejança, l'enveja, la malvolença, l'avaricia, l'efeminança, l'intemperança. Emperò poc que es possible de treure aqueixes coses altrament que guaitant sols envers Déu, fixant els vostres afectes en .EII solament, essent consagrats pels Seus comanaments.»1 La gent, a voltes, pensa lo delitós que fóra d'esser enterament lliures. Em però, un peix, com diu Ruskin, es més lliure que un home, i respecte a la mosca «es una encarnació negra de la llibertat». Una vida de lo que s diu plaer i de propria condescendença no es pas una vida de felicitat real ni de vera llibertat. Molt lluny d'això, si comencem a deixar-nos I)

Epictet.


La felicitat del dever

J9

anar, caiem en la més intolerable tirania. Altres temptacions són en certs respectes com la del beure. De primer, pot-ser, sembla delitosa, emperò hi ha amargor al fons del got. La gent beu pera satisfer el desig provocat per costumança previa. Lo mateix passa arn les altres coses. La repetició aviat devé un glatir, no pas un plaer. La resistença se fa més i més dolorosa; la condescendença que de primer, pot-ser, donava un gust lleu i temporer, aviat acaba de fer plaer, i adhuc, si per un temps dóna certa consolació, abans de gaire se torna odiosa ella mateixa. Es dificil de resistir, el deixar-se anar es dolorós; fins que, a la llarga, la malhaurada victima de sí mateixa, solament pot comprar, o pensa que solament pot comprar, un remei momentani pel glatiment i la set intolerables, a preu de major sofriment en el pervindre. D'altra banda, el dominar-se un mateix, per molt dificil que sia al començament. devé a poc a poc més facil i més delitós. Nosaltres posseim misteriosament una mena de natura dual, i hi ha pocs triomfs més veritables o sensacions més delitoses que l'obtenir ple comanament de sí mateix. Que no es. més plasent cavalcar un cavall esperitat, encara que pot-ser demani certa força i traça, que no pas anar-se arrossegant sobre una carronya? En l'un cas sentiu dessota vostre l'embranzida lliure d'una força viventa i vo-


Lord Avebury

lonteros a que respon; en l'altre teniu d'esperonar un esclau ensopit i sense vida. El governa r·se un mateix es en realitat el major triomf. «Aquell qui es el seu propri monarea,- diu Sir T. Brown e,-bran da eontentament el eepttè desí mateix, sense envejar la gloria de les testes coronad es ni dels Elohim de la terra»; carsón realmen t els més enlairat s aquells qui són més propers del cel, i són els més avall aquells qui en són més Ilunyad ans. La vera grandor , té poc que veure, si es que hi té res, arn ¡'estam ent o el poder. «Eurystheus, tot i sent lo que era, - diu Epicte t,no era pas realmen t rei d'Argos , ni de Mycenre, perquè ni tant sols podia govern ar-seell 'mateix; mentres que Hercul foragitava I mancament i introdu ía la justicia, encara que fos ensems nu i sol.» Sens diu que I filosop Cineas una vegada pregunt à a Pyrrhus què es lo que faria quan hagués conque rit l'Italia. «Conqu eriré Ja Sid· lia.» «I després de la Sicilia? » «Llavor s l' Africa.» «I quan haureu conque rit tot el món?» «Alesho res me donaré repòs i estaré content .» «Donc s,-digu é Cineas ,-per què no podeu reposar i estar content ara?» A més d'això, com Sir Arthur Helps ho ha remarca t encerta dament , «la concepc ió engrand ida que tenim de l'Univer s, en certa mida té de refredar l'am bició persona l. ¿ Què es d'esser rei, sheikh, tetrarca o empera dor, sobre una «engru na d'engru na» d'aques ta


La felicitat del dever terra tant petita?» «Tots els qui s'enlairen a grans Ilocs,-diu Bacon,-es per una escala de cargol», i els «princeps són com els còssos celests, que tenen molta veneració, emp"erò no tenen pas repòs». Plató, en la Republica, esmenta un vell mythe segons el qual, després de la mort, cada ànima té de triar un estament pera l'existença al'altre món; i ens diu que I prudentUlysses cercà molt de temps la vida d'un home reculIert. Li fou una mica dificil de trobar-la, perquè jeia oblidada a un recó, emperò quan se l'hagué apropriada fou molt satisfet, la recollença de tot lo que havia passat ·a la terra havent~lo desencantat de l'ambició. També hi ha una bona part de servilisme en la vida cortesana. Els cerimonials poden ser importants, però s mengen massa temps i són terriblement enutjosos. Un hom, doncs, es pera sí mateix el mellor reialme. «Aquell qui governa la seva paraula, -diu Salomó,- val més que aquell qui pren una ciutat. Em però I propri comanament, aquesta monarquia la més verd i més gran, pervé rares voltes per heretatge. Cadascú de nosaltres deu conquerir sí mateix; i així podem fer·ho, si prenem la conciencia per guia i per general nostre. Ningú que faci tot lo que pot, falla realment. Seneca observa que «ningú diu que ls trescents Fabis foren derrotats, sinó que foren matats»; i si haveu fet tot el vostre saber,


Lord Avebury haureu guanyat , en les paraule s d'una vella llegend a escandi nava: «Victoria en tu mateix, que es la mcllor de totes ».

Essent jo mateix ocupat en el negoci, me extrany à molt de veure afirmat, per una autoritat noresme nys que la d'Aristo til (quasi com si fos una proposi ció evident a en sí), que I comerç «es incomp atible amb aquella vida dignific ada que nosaltre s cobegem pera ls ciutadans nostres, i totalme nt contrari an aquell generós enlairam ent d'esperi t amb el qual tenim ambició d'inspir ar-los». Poc que sé fins aont això pot realmen t haver estat l'esperit i la tendenç a del comerç entre ls antics grecs; emperò si ho era, no m sorprèn pas que no fos més sortós. No es pas veritat que les tasques ordinari~s de la vida, en una terra com Ja nostra, - el comerç, l'indust ria, l'agricu ltura, -a quals afers la gran majoria són dedicats o deuen dedicar -se,-sie n incomp atibles am la dignitat o noblesa de vida. El que una vida sia noble o innoble depèn, no pas de l'ofici que s'adopta , sinó de l'esperit amb que s practica . La vida més humil pot ser noble, mentres que la del monarc a més poderós , o la del més gran geni, pot ser menysp reable. Certam ent el comerç no sols es compat ible, sinó que fins jo aniria més lluny i diria que serà més sortós si s fa acoblan t encerta dament pretenc ions nobles i


La felicitat del dever

43

aspiracions generoses. Lo que En Ruskin diu de l'art, arn les degudes modificacions, generalment es ver de la vida. Res hi fa que un hom «pinti I petal d'una rosa o ls avencs d'un precipici, arn tal de que l'estimació i l'admi· ració comparteixin el seu treball i acompanyin la seva obra pera sempre més. Poc que hi fa res que s'esforci mesos enters damunt d'algunes polçades de tela, o bé que en una sola diada cobreixi de color tot el frontis d'un palau; mentre sia amb un proposit solemnial, que s'hagi rublert el cor de paciença o hagi apressat la seva mà~. Veritat es que en un volum subsegüent ell se refereix an aquest passatge i afegeix: «Més encara que tot sia bo pera estudiar, i tot sia bell, hi ha quelcom de mellor que lo restant pera ajuda i plaer d'altri; i això es deure nostre de triar·ho sempre que tinguem avinentesa~, afegint a més, «essent del tot contents arn lo que es al nostre encalç, si no la tenim ». Llegim coses dels antics heroes i els admirem, em però cadascú de nosaltres té de batallar el propri Marathon i les Thermopyles; cadascú troba I Sphinx assegut al peu del camí ont hem de passar; a cadascú de nosaltres, com a HercuI, sens ofereix de triar el Vici o la Virtut; nosaltres podem, com Paris, donar la poma de vida a Venus, a Junó o a Minerva. Cert es que jo podria citar Aristoti1 contra d' -11 mateix, car ens ha dit en altre lloc que I


44

Lord Avebury

«negoci s'hauria d'escullir permor dellleser; les coses necessaries i utils, permor de lo bell ' en la conducta». Molts n'hi ha qui semblen pensar que ns havem escaiguten un temps del món en que la vida es especialment neguitosa i dificil, que hi ha menys de lleure que abans i que la lluita per l'existença es més forta que mai. D'altra banda, cal que ns recordem de lo molt que havem guanyat en seguretat! Pot esser un temps de ferm treball; emperò, quan això no s porta a un extrem, de cap de les maneres es un mal. Si tenim menys de lleure, una de les raons es perquè la vida es curulla de coses interessantes. L'alegrança es filla de l'ocupació, i, en general, jo crec que mai com ara hi hagué cap temps en que I merit modest i la feina pacienta fossin més segurs de recompensa. Va sense dir que no cal pas que ns descoratgem si I succés triga de venir, ni ns ha vern d'inflar si ve depressa. Ben sovint ens planyem de la natura de les coses, quan tota la falla es en nosaltres mateixos. Seneca, en una de les seves lletres, esmenta que la minyona de la seva muller, Haspaste, quasi havia perdut la vista, emperò «ella no ho sab pas que sia cega: ella diu que la casa es a les fosques. Això que an ella ns apar ridicol, ens passa a tots nosaltres. Ningú ho comprèn que un hom es envejós o avar. Un diu: jo no som pas ambiciós, emperò ningú pot viure altrament


La felicitat del dever

45

a Roma; jo no som pas sumptuós, emperò la ciutat requereix gran despesa». Newman, pot-ser en el més bell dels seus himnes, Lead Kindly light, diu: «Serveu els meus peus: jo no deman pas de veúre l'escena llunyana: una passa es prou pera mi ».

Més cal que sïguem segurs de que realment seguim una guia de confiança i de que no sortim merament de la peresa pera deixarnos anar. A dintre de nosaltres tenim una guia que generalment ens conduirà prou dreturerament. La religió, no hi ha pas dubte. es plena de dificultats; més si som sovint torbats per lo que cal pensar, rares vegades tenim de du btar respecte lo que devem fer. «Ben dir es cosa bona, emperò ben obrar es mellor; lo ben obrar es l'esperit i lo ben dir es la lletra; si I fer bé i el dir bé fossin acoblats dintre d'un marc, tot fóra encalçat, tot fóra fet i obtingut tot el guany.»

Cleanthes, qui sembla haver estat ben mereixedor de l'estatua que li feren a Assos, diu: «Mostrau-me, oh Zeus!, i tu) oh Desti l, la ruta que me comaneu jo taci: só disposat a seguir. Si no m decideixo, me faig malhaurat, i encar dec seguir.»

Si mai dubteu lo que cal fer, es una bona regla de preguntar·nos què es lo que al sentdemà desitjarem que havessim fet. A més, a la llarga, el resultat dependrà no


Lord Avebury tant d'un sol determini, o de la nostra acció en un cas especial, sinó més aviat de la preparació de la vida quotidiana. Les batalles sovint són guanyades abans de lliurar-les. Pera dominar I.es passions nostres devem governar els nostres habits, i ens hem de vigilar nosal tres mateixos en els petits detalls de la vida de cada dia. L'importança de les coses petites ha estat senyalada pels filosops, moltes vegades d'ençà d'Aesop. «Lo gros sense lo petit fa una mala murada», diu un encertat proverbi grec, que sem bla retreure ls tem ps cyclopeans. En un vell conte hindú, Ammi diu an el seu fill: «Porta-m una fruita d'aq uell arbre i trenca-la. Què hi trobes?» El fill digué: «Unes llevors petites». «Trenca-n una i què hi veus?»« Res, missenyor.» «Fill meu,-digué Ammi,-allà on tu no veus res hi sojorna un gran arbre.» Gaire bé pot discutir-se si hi ha res que verament puga nomenar-se petit. «No hi ha ni gran ni petit per l'esperit qui tot ho crea; i ant ell halen a, totes coses són, i ell halena per tot arreu.» '

Per tant, nosaltres mateixos deu riem vigilar-nos en les coses men udes. «Si desitgeu no esser malagradosos, no n nodriu l'habit: no li doneu res que puga augmentar-lo; de I)

Emerson.


La felicitat del dever

47

primer estigueu quiets i compteu els jorns que no haveu estat enfadats. Jo solia enutjar-me cada dia; ara, cada dos dies; després, cada tres; després, cada quatre. Emperò si haveu intermitit trenta dies, feu un sacrifici a Déu. Car la costumança primer comença d'afeblir-se, i després es completament anorreada. Quan pogueu dir: «Avui jo no m som pas enfadat, ni I dia abans, ni tampoc el sentdemà, durant dos o tres mesos, sinó que tinguí compte quan esdevenia quelcom d'enutjós, podeu esser segurs de que sou en el bon camí»'. Emerson clou la seva Conduct of Life arn buna allegoria remarcable. El jove Mortal entra an el Trespol del Firmament. Allà seuen els Déus i ell es tot sol amb ells. L'omplen de dons i mercès de tota mena, i li signen que s'atansi vers els llurs tronos. Emperò entre ell i els Déus aparen sobtosament tempestes de voliaines d'i1lusions. Ell s'imagina dintre una gran multitut, quals manaments se pensa que té d'obeir. La folla corrua empeny cap ad i cap allà, i se decanta a una banda i a l'altra. Qui es ell pera poder resistir? Ell se deixa cmportar. Com pot pensar o obrar per sí mateix? Emperò la nuvolada s'alça i allà hi veu als Déus seient encara sobre ls llurs tronos, solament ells amb ell tot sol. «El gran home - diu ell en altre lIoc-

1)

Epictet.


Lord Avebury es aquell qui en mig de la multitut serva arn dolçor perfecta la serenitat de la solitut.» Tots podem, si volem, assegurar-nos la pau d'esperit. «Els homes cerquen llocs retirats, - diu Marc Aureli, -cases a la campanya, a la vora de mar i a montanya, i tu també cal que desitgis força aqueixes coses. Però, de totes maneres, això es propri de la gent més comuna; pus tens a mà, sempre que voldras, lo retirar-te dintre tu mateix. Car enlloc un hom se retira arn més quietor o més deslliurança de tribulacions com a dintre la seva mateixa ànima, particularment quan troba en el seu interior aitals pensaments que, sols de considerar-los, tot seguit li donen perfecta tranquilitat.» Certament es feliç aquell qui té semblant santuari en la seva ànima. «Aquell qui es virtuós es savi; aquell qui es savi es bo; i aquell q ui es bo es feliç.» 1 Emperò no podem pas esperançar-nos d'esser feliços si no fem vides pures i profitoses. Pera esser bons companys de nosaltres mateixos tenim de proveir bé I nostre enteniment, omplir.lo de pensaments purs i tranquils, de recordances plasentes del passat i de fiances raonables pera I pervindre. Devem, tant com sia possible, protegir-nos envers la propria reconvenció, els neguits i les angoiI)

Boeci.


La felicitat del dever

49

xes. Farem pures i tranquil es les nostres vides, resistint -nos al mal, posant aturado r a les nostres cobejan ces i, adhuc pot-ser més, reforçan t i desenro tllant les nostres tendenc es pera I bé. Per tant, cal que tinguem compte a,m lo que deixem tract¡¡r al nostre esperit, L'ànima se tenyeix amb els seus pensam ents; . no podem pas servar l'enteni ment pur si consentim que s'embru ti am descripc ions detallades de crim i de pecat. La pau d'esperi t, com bellame nt observa Ruskin, «té de venir an el seu temps, així com les aigúes s'assolen per"sí mateixe s am c1aretat i quietor ensems; no podeu pas filtrar el vostre entenim ent fins que sia ben pur, com tampoc podeu forçar-lo a la calma; si voleu que sia pur, deveu servar-lo pur, i no tirar-hi pedres, si voleu que estiga quiet», «El castic de l'injust icia-dig ué Socrate sno es pas la mort ni les deixupl ines, sinó la fatal necessit at de devenir sempre més injust.» Ben pocs homes han fet una vida més savia o més virtuosa que Socrates , de qui Xenoph on ens fa la descripc ió que segueix : "Pera mi, essent tal com jo l'he descrit, tant piadós que no féu res sense la sanció dels Déus; tant just que no féu mai cap tort a ningú, ni tant sols en la cosa més insignif icanta, si bé ajudava en lo més importa nt an aquells qui gaudien de la seva compan yia; tant tempera nt que jamai preferí I plaer a la virtut; tant savi que mai s'errà en distingi r lo bo de lo dolent; no neces-

4


Lord Avebury

sitant cap consell de ningú, sinó que ell mateix sabia diferenciar els uns dels ahres; tant habil pera explicar i resoldre les qüestions amb arguments, i tant capaç de discernir el caracter dels altres, de refutar aquells qui eren en l'error i d'exhortar-los a la veritat i a l'honor, ell semblava esser tal com fóra I mellor i més feliç dels homes. Més si algú no es del meu parer, que compari la conducta d'altri arn la de Socrates, i que resolgui en conseqüença. » També Marc Aureli ns ha pintat una lliçó d'allò més instructiva en el caracter d'Antoninus: «Remembreu la seva constança en tots els actes que eren d'acord arn la raó, la seva igualtat en totes les coses, la seva pietat, la serenitat de la seva captenença, la seva dolcesa, el seu menyspreu de buida anomenada, i els seus esforços pera compendre les coses; i de quina manera ell no deixava passar mai res sense primer haver-ho examinat arn molt de compte i haver-ho comprès clarament; i com s'aconduía envers aquells qui I blasmaven injustament, sense criticar-los per tornes; rememb!,eu que ell no féu mai res barroerament; que jamai escoltava les calumnies i que exactement judicava les maneres i les accions; sense inclinació a retopar la gent; no era timid, ni sospitós. ni sofista; remem breu arn quant poca cosa s'acontentava, d'allotjament, llit, vestidures, aliment, servents; tant treballador i sofert; tant estalviador en el seu viure; la


La felicitat del dever

fI

seva fermesa i uniform itat en les amistat s; com tolerava llibertat de paraula an aquells qui eren contrari s a les seves opinion s; el goig que tenia quan algú li mostrav a quelcom de mellor; i lo piadós que era, sense supersti ció. Imiteu· ho tot això, a fi que quan la vostra darrera hora sia arribada , pogueu tenir una conscien ça tant bona com tenia ell ». Aital tranqui litat d'esperi t es certame nt un do inestim able, una preuada recompe nsa de la tasca com plena. Fa mol t bé, doncs, Epictet, de pregunt ar: «No hi ha cap recomp ensa? Cerqueu major recompe nsa que I fer lo que es bo i dreture r? A Olimpia no desitgeu pas res més, sinó que us sem bla prou d'esser coronat en els jocs. I, doncs, vos sem bla tant poca cosa, i que no s'ho val, d'esser bons i feliços? » En les ratlles belles de Bernard de Morlaix: «Pax erit illa fidelibus, illa beata Irrevocab ilis, Invariabi lis, Intemera ta. Pax sine cr¡mine, pax sine turbine, pax sine fixa, Meta laboribus , inque tumuJtib us anchora fixa; Pax erit omnibus unica. Sed quibus? Immacula tis Pectore mitibus, ordine stantibus , ore sacratis» . f

I) «Aquesta pau benhaura da, pera ls fidels serà irrevocab le, invariabl e, inexpugn able. Pau sense crim, pau sense torbamen t, pau sense 11 uita; Ja fita dels nostres treballs, ancora ferma en les tempeste s. Pau unica pera tot·hom. Però, pera qui? Pera ls qui són purs, qui tenen bon cor. qui segueixen la regla...


Lord Avebury

52

Quina major recompensa podem tenir que això: la «pau que sobrepassa tota comprensió», «la pau que no s pot pas heure amb or, ni tam poc se pesarà argen t pera I seu preu»? I

I)

Job.


CAPíTOL III UNA CANÇÓ DE LLIBRES ( «Ah! Qui tingués un llibre i un reconet ombriu, jatsia a dintre casa o defòra; am les fulles verdes xiuxejant dessobre 1cap () a tot vol la cridaria del carrer I On jo pogués llegir am tota lleura d'amdòs, 10 nou i 10 vell; car poder guaitar un bon llibre alegroi, pera mi val més que l'or.» (Cançó vella inglesa.)

D

tots els privilegis que gaudim en aquest dinovèn segle no n'hi ha cap, pot-ser, que tinguem d'agrair tant com el més faci I accés an els lli bres. El deute que tenim envers els llibres fou ben expressat per Richard de Bury, bisbe de Durham, autor del Philobiblon, escrit tant E

I) Això es la substança d'un parlament fet en el Collegi de Treballadors.


54

Lord Avebury

enrera com l'any 1344, publica t al 1473, i que es el primer tractat inglès sobre les fruicion s de la literatu ra. «Aque sts-diu ell-són els mestres qui ns ensenye n sense bastó ni palmetes, sense. paraules aspres ni renys, sense demana r vestidur es l'li diners. Si us hi acosteu, ells poc que dormen ; si investig ant els interrog ueu, ells no amague n res; si ls oblideu, ells mai rondine n; si sou ignoran ts, ells no s poden riure de vosaltre s». Emperò , si aleshore s el deute era gros, que n'es més ara I Aquest sentime nt de que ls llibres són amics reals es constan tment present a tots els qui són aimants de llegir. «Jo tinc amics - . diu el Petrarc a-qual societat m'es extrema dament agrados a: són de totes edats i de totes les encontr ades. Ells s'han distingi t jatsia en el cabinet o en el camp, i han guanyat honors molt grans per llur saber de les ciencies. Es faci I de tenir-hi accés, perquè sempre són al meu servei, i els admeto a la meva compan yia, i els dono comiat, sempre que m plau. Mai són amohin osos, sinó que immedi atamen t responen a totes les pregunt es que ls faig. Uns me relaten els fets del passat, mentre d'altres me revelen els secrets de la Natura. Uns m'~nse­ nyen com s'ha de viure, i d'altres com s'ha de morir. Alguns, am la vivor llur, esbarge ixen les meves preocup acions i alegren el meu esperit; mentre d'altres donen fortalesa al meu entenim ent i m'ensen yen la lliçó importanta de retenir els meus desitjos i de con~


Una cançó de llibres fiar enterament en mi mateix. En un mot, ells m'obren els diversos camins .de totes les arts i les cien cies, i puc refiar-me plenament de la llur informació en tot lo que s'escaigui. Per tornes de tots els llurs serveis, ells sols me demanen que ls acomodi en una cambra apropriada, en algun recon et de la meva humil habitació, ont ells puguin reposar en pau; car aquests amics se daleixen més per la tranquilitat del retirament que no pas pels garbugis de la societat.» «An aquell qui aima un llibre-diu Isaac Barrow-mai ¡¡'farà falla un amic fidel, un conceller sanitós, un company joiós, un aconhortador eficient. Estudiant, llegint, pensant, un se pot divertir innocentment i plasentment entretenir-se, així com am tots els temps tam bé arn totes les fortunes.» Southey s'ho mirà bon xic més melangiosament: «Passo ls meus jorns entre ls morts. Al meu voltant jo esgui1rd, onsevuiJa que per atzar posi ls ul]'~, les patentes intellifl<'nces del passat: són ells els meus alllics immancables, am qui jo convers un jorn darrera l'altre».

Imagineu-vos, en les paraules d'Aikin, «que fos a la nostra mà d'evocar les ombres dels més grans homes i els més savis que mai hagin existit, i els obliguessin a conversar arn nosaltres sobre ls temes més interessants. quin privilegi inestimable no pensa riem que


56

Lord Avebury

es! Que superio r a totes les fruicion s usualsl Emperò en una llibreria ben proveid a, de fet nosaltre s el tenim aquest poder. Podem pregunt ar a Xenoph on i a Cesar respecte les llurs campan yes, fer pledejar Demost henes i Ciceró a davant nostre, acoblar- nos amb els auditori s de Socrate s i de Plató, i rebre demostracions d'EucIid i de Newton . En els llibres tenim els pensam ents més triats dels homes més compet ents, en les 11 urs mellors vesti· dures». «Els llibres -diu Jeremy Collier -són una guia a la jovenes a i un entreten iment pera la vellor. Ens aconho rten en la solitud i ens deslliuren d'esser una càrrega pera nosaltre s mateixos. Ens ajuden a oblidar els agreuja ments dels homes i de les coses; calmen les tribulacions i les passions nostres; i encodo rmen els nostres desenga nys. Quan som afadigat s dels vius, podem acullir·n os amb els morts, qui no tenen pas gens d'aspro r, ni d'orgull , ni cap mal intent en la convers a llur.» Sir John Hersche l conta una anecdot a cuiiosa que illustra l plaer provine nt d'un llibre, seguram ent no pas de primer ordre. A cert poble, el ferrer havia hagut la no vela de Richard son, Pamela or Virtue Reward ed, i solia seure sobre l'enclus a durant les llargues vesprad es d'estiu, llegint-h o en veu alta a un auditori nombró s i atent. No es pas, ni de molt, un llibre curt, emperò ells boname nt l'escolta ren tot. A la fi, quan arribà I tom sor-


Una cançó de llibres

57

t6s de fortuna que acobla l'heroe i l'heroi na i els fa viure plegats molt de temps en benanança, de conformitat arn l'usança més aprovada, els congregats ne foren tant contents que mogueren gran cridoria, i, agafant les claus de l'iglesia, talment feren trillejar les carn panes de la parroquia. «L'aimador de lectura -diu Leigh Hunt -treurà terror agradosa de Sir Bertram i, la Haunted Chamber; assentirà arn ra6 complaguda a cada una de les sentences de Mrs.Barbauld's Essay; se trobarà vagant per les solituds arn Gray; encaixarà honradament arn Sir Roger de Cover/ey; serà disposat a abraçar Parson Adams i a tirar Poullce per la finestra en com ptes del seu barret; viatjarà arn Marco Polo i MUllgo Park; s'estarà a casa arn Thomsoll; se retirarà arn COUJley; serll afanyós arn Hutton; simpatisarà arn Gay i Mrs. Inchbald; riurà arn Buncle, tot rient-sen; serà melangiós i desam parat i per si sol reanimat amb el mariner naufragat de D{! Foe.» Carlyle ha dit escaientment que una collecció de llibres es una vera universitat. L'importança dels llibres ha estat apreciada a moltes de band.es on menys podiem haver-ho esperançat. Entre ls arriscats Normands se suposava que ls runes eren dotats de poder miraculós. Hi ha un proverbi Arabic que diu: "La diada d'un savi val tant com la vida d'un ximple», i un altre-si bé pot-ser més aviat reflecta l'esperit dels Califes que no pas el dels


Lord Avebury Sultans-diu: «La tinta de la ciencia es més preciosa que la sang dels martres». Se conta que Confuci se descrigué ell mateix com un home qui, «perseguint adalerat la saviesa, oblidà I menjar; qui, arn la joia de encalçar-la, oblidà les seves tristors i ni tant sols s'adonà de que la vellor s'apropava». No obstant, si això ho podien dir els Xineses i Arabics, ¡quin llenguatge pot ser prou vigorós pera expressar la gratitut que nosaltres tindriem de sentir pels a ventatges que gaudim! Me sembla que no apreciem pas la nostra bona sort de pertànyer al segle dinovè. A voltes, certament, adhuc un hom pot sentir-se inclinat a desitjar no haver viscut tant aviat, i a cobejar una ullada an els llibres, encara que fossin els llibres d'estudi, d'una centuria a venir. Una centuria enrera, no solament els llibres eren molt cars i feixucs, sinó que la major part dels més delitosos encara no eren creats,- tals com les obres de Scott, Thackeray, Dickens, Bu Iwer Lytton i Trollope, deixant d'esmentar autors vivents. Quant més interessanta no es devinguda la cien cia, especialment, - i esmento solament un nommercès al geni de Darwin! Renan ha caracterisat aq uesta centuria com una de les més divertidores; jo més aviat ¡'hauria descrita com una de les més interessantes: presentant-nos, corn ho fa, una inacabable perspectiva de problemes absorbents, amb avinenteses innombrables, arn més d'atractius i menys de


Una cançó de llibres

59

perills dels que envoltaren als nostres menys sortosos antecessors. Ciceró descrigué una cambra sense llibres com un còs sense ànima. Més no es pas necessari d'esser filosop pera que agradi llegir. Verament, llegir no es pas necessariament estudiar. Lluny d'això. Mr. Frederic Harrison diu en el seu excellent article sobre la Tria de llibres: <do considero la part poetica i emocional de la literatura com la més necessaria pera l'usança diaria». En el proleg de la Legende of Goode Women, Chaucer diu: «Ien quant a mi, encar que sapia ben poc, jo m daleix arn llibres pera ne~ir, i en ens jo tinc fe i plena credença, i en el meu cor els ti nc reverença, tant coralment, que no hi ha pas cap joc que dels meus llibres me faci apartar, manco sia rarament en jorn sagrat, salvant, certament, quan el mes de Maig es vingut, i jo sent cantar els galls, i que les flors s'afanyen a badar-se, donant comiat al meu llibre i ma ial·lera.»

Emperò jo dubto que, si ell hagués fruit els nostres avantatges, hagués pogut esser tant segur de separar-sen, adhuc en el mes de J'vlaig. De Macaulay, qui tenia tot lo que la riquesa i l'anomenada, l'estament i el talent podien donar, sens diu que, malgrat això, es dels llibres que li pervenia la seva major felicitat. Sir G. Trevelyan, en la seva encisadora biografia, diu que «dels sentiments que Macau-


60

Lord Avebury

lay servava vers les grans intelligences del passat, no n pot pas parlar ningú, llevat d'ell mateix. Ell ens ha ditJo incalculable que era I deute seu envers ells; com el guiaven cap a la veritat; com 9rnplien el seu enteniment d'imatges nobles i gracioses; com romangueren al costat seu en totes les vicissituts; aconhortadors e·n la malhaurança, l'assistiren en la malaltia, foren companys en la solitut, els vells amics que mai se veuen arn cares novelles; que són els mateixos en la riquesa i en la pobresa, en la gloria i en la fosca. Grans com foren els honors i els béns que Macaulay adquirí arn la seva ploma, tots els qui Ico· negueren sabien prou bé que ls titols i les recompenses que ell guanyà arn ses propries obres, eren com si res en la balança comparat amb el plaer que li feien les obres d'altri». Per agradosa que fos, no hi havia pas cap societat a Londres que Macaulay l'hagués preferida a l'hora d'esmorzar o de dinar «a la companyia de Sterne o Fielding, Horace Walpol e o Boswell». L'afició a llegir que Gibbon declarà no cambiaria pas per tots els tresors de la India, era de fet, pera Macaulay, «un element fonamental de felicitat en una de les vides més sortoses que mai hagi pertocat a un biograf pera contar». «L'Historia -diu Fuller - fa que un jove sia vell sense arrugues ni cabells blancs, privilegiant-lo am l'experiença de l'edat sense tenir-ne les infirmitats ni ls inconvenients.»


Una cançó de llibres

61

Verame nt són tant delitosos els nostres llibres, que cal tenir compte de que no ns facin oblidar altres devers: tot conresa nt l'esperit no devem pas oblidar el còs. A l'aimad or de la literatur a o de la ciencia, moltes de vegades, l'exercici li apar una tasca enutjosa , i més d'un ha fel com el joliu deixeble d'Ascha m (Lady Jane Gray), qui, mentre ls corns sonaven i els goços lladrave n fortame nt, seia en el solitari finestral, amb els ulls reblats an aquella plana immort al que diu am quina mansue tut i coratge (Socrat es) el primer martre. de la llibertat intellec tual agafà la copa de mans del seu carcelle r plorós» 1. A més, tal com remarcà justame nt el passat Lord Derby " aquells qui no troben lleure pera l'exercici hauran de trobar lleure pera la malaltia . Els llibres, també, ara van tant baratos que són a l'encalç de gaire bé tot-hom . No sempre fou així. Es un do ben recent. Mr. Ire· land, a qual llibre encisad or Boor. Lover's Enchiridion jo dec molt, lo mateix que tots' els aimado rs de la lectura, ens diu que quan era noi fou tant delitat am la Natural Bistory 01 Selborne de White, que, a fi de posseir· ne un exempla r, copià I llibre tot sencer. Mary Lamb fa una patetica descripc ió

I) li)

Macaulay . Parlamen t en el Collegi de Liverpoo l, 1873.


Lord Avebury d'un noi estudiós perterint davant d'una parada de lli bres: «Vegi un noi d'esguard afanyós obrir un Jlibre sobre la parada, i Jlegir, cc>m si 1 volgués devorar tot; lo qual, al veure·ho l'home qui espia va, tost sentí que així cridava al noi: «Vós. mestre, mai ne compreu cap de llibre, i per tant ni un sol ne podeu guaitar ». El noí marxà poc a poc, L fent un sospir, desitjà que mai li haguessin ensenyat de llegir, car així ls llibres del vell groJler no li haurien fet falia.»

Aitals fragments de literatura tenen verament un encís especial i peculiar. Jo crec que això en part es degut precisament al fet de que són breus. Molts de llegidors perden bona part de plaer del llegir forçant-se a romandre massa temps continuadament en un assumpte. En una .llarga jornada en carril, per exemple, molta de gent agafa unicament un sol llibre. La conseqüença es que, a menys que sia una novela, després de mitja hora o d'una hora ja n són força cansats. Mentre que si tinguessin dos, o encara mel Ior tres llibres, sobre coses diferentes, i un d'ells essent de caracter entretenidor, probablement trobarien que, cambiant-los desseguida que sentissin cançament, retornarien a cascun arn disposició renovada, i les hores anirien passant plasentment. Es clar que cada hu té de jutjar per sí mateix; emperò, tal es, al menys, la meva experiença. Aixís es que jo estic del tot d'acord arn


Una cançó de llibres Lord Iddcsleigh respecte l'encís de la lectura saltada, si bé, com més ample es el camp, tant més es important que aprofitem els mellors llebres de cada classe. No vol pas dir que tinguem de confinar-nos an ells, sinó que tindriem de començar per ells, i certament ens aconduiran cap als altres. Naturalment que hi ha alguns llibres que devem llegir, anotar, apendre i pair interiorment. Emperò aquests són excepcions. Respecte a la gran majoria, probablement val més llegir-los depressa, deturant-nos solament en els passatges mellors i més importants. D'aquesta manera no hi ha dubte que perdrem molta cosa, emperò guanyem més esplaiant-nos per un camp més ample. De fet, jo crec que podem aplicar a la lectura la savia dita de Lord Brougham .respecte l'educació, i dir «q ue es bo de llegir tot de quelcom i quelcom de tot». Solament d'aquesta manera podem descobrir el caient dels nostres gustos, car es una regla general, si bé no pas invariable, que ns fan poc profit els llibres que no ns agraden. Cadascú, no obstant, pot servir-se a plaer. La varietat es inacabable. No solament una llibreria conté «infinides riqueses en un petit espai»', sinó que podem seure a la nostra llibreria i, no obstant, ser a tots els recons del món. Podem viatjar al voltant de la terra arn b el Capità Cook o 1)

Marlowe.


Lord Avebury Darwin, am Kingsley o Ruskin, qui ns ensenyaran molt més pot-ser de lo que sabriem veure nosaltres mateixos. Adhuc el món no té pas limits pera nosaltres: H umboldt i Herschel sens emportaran lluny enllà cap a les misterioses nebuloses, al d'alià del sól i adhuc dels estels: el temps no té pas més termes que l'espai; l'historia s'allarga enrera nostre, i la geologia ns farà recular milions d'anys abans de la creació de l'home, adhuc fins al mateix origen de l'Univers material. Tampoc som limitats a una mena de pensaments, Aristotil i Plató ens transportaran a una esfera no pas menys delitosa malgrat que no la poguem apreciar sense alguna prepa· ració. Conhort i consolació, rabejament i benanança, verament poden esser trobats a la seva llibreria per qualsevol «qui portarà la clau daurada que n'obre la porta silenciosa» '. Una llibreria es una Terra Encantada, un palau de dilecció, una badia de repòs després de les tempestes i ls mals-de-cap del món. No més usant-ne dreturerament, nosaltres podem fer d'una llibreria un veritable Paradís sobre la terra, un jardí d'Edem sense aq uell seu inconvenient; perquè tot ho tenim obert, inclòs, i especialment, el fruit de l'Arbre de la Saviesa, pel qual sens diu que la nostra primera mare sacrificà tots els plaers del 1)

Matthews.


Una cançó de llibres Paradís . Ací podem llegir les histories més notables, els volums més atractivols de viatges i d'avent ures, els contes més inte"ressants, els poemes més bells; podem tractar am b els més eminen ts estatistes, poetes i filosops, aprofitant-nos de les idees dels més grans pensadors, i fruir les creacions més grandioses del geni humà.

5


CAPíTOL IV LA TRIA DE LLIBRES

1

[sirvents: «Al voltant de la cambra esperen els meus callats els meus amics de totes estacions~ tristos o contents, Angels i Serafins qui devallen, i suaument a cau d'orella me van parlant, esperits que hostatja l'espai, tots ells vénen i sen van dejorn i tard.» PROCTOR.

l

no obstant, ells massa sovint esperen debades. Jo crec que una de les raons per això es que la gent se troba esma-perduda davant de la colla de llibres que li ofereixen. En el passat els llibres eren rars i cars. Ara, al contrari, am més veritat que mai se pot ben dir que I) Parlament fet en el Col'legi de Treballadors, de Londres.


La tria de llibres

67

«Les paraules són coses, i una gateta de tinta, caient com rosada sobre un pensamen t, produeix lo que fa pensar a milers, pot-ser a milions. »'

An els nostres passats els costava molt de procura r-sen. Avui la nostra dificulta t es respecte lo que cal escullir . Hem de tenir compte arn lo que llegim i no cal pas fer com els mariner s d'Ulysses, prenent bots de vent per sacs de tresors, - no fos cas' que, adhuc ara nosaltre s caiguess im en l'error dels Grecs i suposes sim que I llengua tge i les definicions poden ser instrum ents d'invest igació així com de pensam ent; emperò encara menys, com passa massa sovint, tindriem de perdre temps amb el rebuig. Hi ha molts de llibres als quals un hom pot aplicar, en el sentit sarcastic, la remarca ambigu a que s diu fou feta a un autor infortun at: «jo no perdré pas temps llegint el vostre llibre». Hi ha llibres i llibres, i hi ha llibres que, com digué Lamb, no ho són pas de llibres. Sorprèn verame nt l'innoce nta dilecció que nosaltre s llencem sense pensar. Un proverb i oriental diu que les calamit ats enviade s pel cel poden esser evitades, empeTò que no hi ha pas fugida pera aquelles que nosaltre s mateixos ens tirem damunt . Jo crec que molts se recelen d'assaja r lo que sen diu llibres de pès, per por de no entendr e-ls; més si s'esforcessin tot lo que 1) Byron.


68

Lord Avebury

poden, n'hi hauria pocs que s tinguess in de planyer de la llur fluixesa d'enten iment. No obstant , quan se llegeix, lo més important es triar coses que a un l'interes sin. Me recorda que Ja anys demaní consell a Mr. Darwin pera triar una mena d'estudi s. Ell me pregunt à què era lo que m'intere ssava més, i m'acons ellà de triar aquell tema. Això, certame nt, té aplicaci ó al treball de la vida en general . A voltes tinc mitges ganes de creure que ls grans llegidor s de la generac ió vinenta no seran pas els nostres advocat s i doctors, botigue rs i industri als, sinó ls terrassa ns i els obrers. Que no sem bla natural això? Els primers treballen ptincip almenta mbel cervelll lurj quan són acabade s les llurs tasques diaries, el cervell sovint es aixerrei t, i gran part del seu Ileser té de dedicar-se a pendre l'aire i a fer exercici. El pagès i l'obrer, al contrari , a més de que moltes vegades tre~allen més poques hores, durant el llur jornal han fet prou exercici corporal i, per tant, podrien destinar tota la lleura que tingues sin a llegir i estudiar . Es ver que encara no ho han pas fet això, emperò ha estat per raons ben obvies. Altrame nt ara, en primer lloc, reben una educaci ó excelen ta, a les escoles element aries, i en segon lloc tenen més a mà ls mellors llibres. Ruskin fa constar que ell no s'extran ya pas de lo que pateixen els homes, sinó que s meravella sovint de lo que perden. No hi ha pas


La tria de llibres dubte de que patim molt dels mancaments d'altri, emperò nosaltres perdem molt més per ignorança propria. Sir John Herschel diu: «Si jo tingués de demanar una afició que m'hagués de fer costat en tota mena de circumstances, i esser pera mi una dèu de contenta ment i d'alegrança durant la vida, i un escut contra ls seus mals per molt que les coses anessin de travers i que I món me malmirés, fóra l'afició a llegir. No cal pas dir que jo parlo d'això solament com un aventatge mundanal, i no pas en lo més minim com suplantant o derogant la tasca més enlairada, i la panoplia més forta i segura, dels princi pis religiosos, - sinó com una afició, un instrument, i una manera plasenta de dilecció. Doneu a un home aital afició i la manera de satisfer-la, i escassament fallareu de fer un home content, a menys, es clar, que poseu a les seves mans un aplec de llibres molt perversos». Una cosa es posseir una llibreria i n'es tota una altra de servir-sen encertadament. Ben sovint me som sorprès del poc de compte que té la gent en la selecció de lo que llegeixen. Els llibres, com sabem, són quasi innombrables; les nostres hores pera llegir són, malhauradament, molt escasses. J, arn tot, molta de gent llegeix gaire bé a l'atzar. Agafaran un llibre qualsevol que ls vinga a mà a casa d'un amic; com praran una novela a una pa· rada de carril, si té un titol atractivol; certa-


Lord Avebury

ment, jo crec que en alguns casos adhuc la mateixa enquad ernació influeix en la seva tria. No hi ha dubte que la selecció no té pas res de fa ci I. Més d'una vegada he desitjat que algú recoman és una llista d'un centena r de llibres esculler ts. Si· tinguess im aitals llistes fetes per uns quants guies bons, serien d'allò més utils. Es veritat que a voltes he sentit a dir que pera llegir cadascú té de triar per sí mateix, emperò això me fa recorda nça d'aquell a recoman ació de no ficar-vos a dintre l'aigua fins que sabeu de nadar. En l'absenç a de tals llistes jo he triat els llibres més sovint esmenta ts amb aprovac ió per aquells qui han tractat, directa o indirectament, del plaer de la lectura, i me som aventur at a incloure -n'hi alguns que, si bé no tant citats, són els meus afavorits especials. A tot-hom qui guaiti la llista se li acudira n altres llibres, com a mi mateix certame nt, emperò en aquest cas el nombre s'enfilar ia aviat I. Per raons ben obvies me som absting ut d'esmen tar obres d'autors vivents, encara que de molts d'el1s-T ennyso n, Ruskin i altresjo mateix n'he obtingu t les fruicions més vives; i he omitit obres de ciencia, amb una o 1) Ja han estat fetes diverses llistes més llargues; per exemple, per En Comte, Catecisme de Filosofia Positiva; Pycroft, Course of English Reading; Baldwin, The Rook Lover; Perkins, The Rest Reading; i per Mr. Jreland, Rooks for General Readers.


La tria de llibres

71

----- ----- ----- '---- ---,. .dues excepcions, perquè l'assum pte es tant progres siu. Ja sento que la pretenci ó es massa aventurada i tinc de demana r indulge nça, tot esperant-n e la critica. Verame nt un dels objectes que he tingut a la vista es l'estimu lar a d'altri, molt més compet ents que no pas jo, pera que ns donguin l'aventa tge de les opinion s llurs. A més d'això tinc de repetir que, per lo que jo he vist, més aviat senyalo aquestes obres com essent les que han estat més freqüentm ent recoman ades, que no pas com indicacion s venint de mi mateix, si bé n'hi he barrejat algunes de les que a mi m'agrad en d'una manera especia!. En una selecció d'aques ta mena m sembla que s'hauria de donar molt de pes al veredicte general de l'human itat. Hi ha una «lluita per l'existença>> i una «sobrev ivença del més apropri at» entre ls llibres, lo mateix que entre ls animals i les plantes. Com digué N'Alonzo d'Aragó, <d'edat es una recoman ació en quatre coses-l lenya vella pera cremar, vi vell pera beure, amics vells de qui refiar-se i llibres vells pera llegir». No obstant, això no s pot pas accepta r sense importa nts rebaixes. Els llibres més recents d'histor ia i de ciencia contenen, o tindrien de conteni r, l'inform ació més certera i les conclus ions més dignes de confiança. A més, si bé ls llibres d'altres races i d'altres temps tenen interès per la seva ma-


72

Lord Avebury

teixa distança, s'ha d'admetre que molta de gent fruiran molt més els de la propria centuria i del llur mateix poble, sentint-s'hi més a casa llur. No obstant, els llibres més vells del món són remarcables i interessants per causa de la llur mateixa edat; i les obres que han influit en les opinions o encisat les hores de lleure, de milions d'homes en temps reculats i regions molt allunyades, són ben bé mereixedores de que s llegeixin justament per això, adhuc si a nosaltres ens sembla que escassament els pertoca la llur reputació. Veritat es que per molts aquells llibres solament són accessibles en traduccions; emperò les traduccions, encara que pot-ser mai puguin fer justicia a l'original, no obstant, poden esser admirables en sí. La mateixa Biblia, que deu fig\lrar en primer lloc a la llista, es un cas ben conclusiu. A la davantera de tots els moralistes no Cristians tinc de posar l'Enchiridion de N'Epictet, certament un dels llibres més nobles de tota la literatura; i ensems tant curt, tant accessible i tant ben traduit, que a mi sempre me fa gran extranyesa que sia tant poc llegit. A N'Epictet me sembla que té de seguir En Marc Aureli. Les Analectes de Confuci crec que resultaran un desengany pera la majoria dels llegidors inglesos, emperò l'efecte que ha fet en la raça d'homes més ncmbrosa constitueix en sí un interès peculiar. La Ethica de N'Aristotil pot-ser apar arn cert desventatge,


La !tia de llibres

7J

precisament pel fet de que ha influït tant pregonament el concepte nostre de la moralitat. El Koran, com les Analectes de Confuci, per molts de nosaltres tindrà I seu interès principal en l'efecte que ha exercit i exerceix encara sobre tants de milions dels nQstres consemblants. Dubto si en cap altre respecte semblarà pagar la pena de llegir-lo, i per molts, probablement, certs extractes, no pas massa nombrosos, ja foren suficients. Els escrits dels Pares Apostolics I han estat aplegats en un sol volum per En Wake. Es un de molt petit, i, si bé dec confessar humilment que jo fui decebut, pot-ser són molt més curiosos pel contrast que fan amb els escrits dels mateixos Apostols. Dels Pares posteriors he inclòs solament les Confessions de Sant Agustí, que I Dr. Pussey trià pera I començament de la Libraryoj the Fathers, i que, com remarca ell, han «estat traduides i tornades a traduir en quasi bé tots els lIenguatgeseuropeans, i en tots són estimades»; malgrat que Luther era de l'opinió que Sant Agustí «no escrigué res a proposit respecte de la fe»; emperò aleshores Luther no era pas gran admirador dels Pares. Ell diu que Sant Geroni «escriu, malhauradament, arn molta de fredor»; el Chrysostom «s'esgarria dels punts capdals»; Sant Geroni «es molt magre», i de fet, diu ell, «com més 1) Els escriptors Cristians de Ja primera centuria. - (Nota del traductor.)


74

Lord Avebury

llegeixo ls llibres dels Pares, més me sento ofès»; mentres que Renan, en la seva interessanta autobiografia, comparà la teologia arn b una catedral gotica: «ella n té la grandor, els . buids immensos i la poca solidesa ». Entre altres obres de devoció, molt sovint recomanades, hi ha I Kempis, Imitació de Jesu-Christ, els Pensaments d'En Pascal, Tractatus Theologico-Politicus d'En Spinoza, Analogy 01 Religion d'En Butler, Holy Living and Dying d'En JeremyTaylor, Pilgrim's P,'og-r-ess d'En Bunyan, i darrerament, però no pas menys, el Christian Yem' d'En Keble. Aristotil i Plató també són els capdavanters d'una altra classe. La Politica de N'Aristotil i els Dialegs d'En Plató, si no tots sencers, de totes maneres Phaedo, l'Apologia i la Republica, naturalment que seran llegits per tots els qui desitgin saber quelcom d'historia del pensament humà, encara que jo som prou heretic pera dubtar si I darrer val l'estudi detallat i minuciós que sovint se li consagra. N'Aristotil essent el pare, sinó 1 criador del metode cientific modern, n 'ha resultat -quasi inevitablement-que ls seus principis són devinguts part del nostre esser intelectual, de manera que ara gaire bé semblen evidents per sí sols, mentre que les seves propries observacions, encara que molt remarcables,com per exemple quan observa que les abelles a cada sortida que fan se limiten a una classe de flors, - no obstant, en molts de casos han


La tria de llibres

75

estat suplantades per altres, fetes en condicions més favorables. No tenim pas d'esser malagrahits envers el gran mestre, perquè les seves lliçons ens han ensenyat la manera d'avançar. D'un altre costat En Plató, i ho dic am tot el respecte, m'apar que en alguns casos fa jocs de mots: els seus arguments són molt habils, molt filosofics, sovint molt nobles, emperò no pas sempre conclusius; en un llenguatge construit diferentment, a voltes podrien dir exactament la cosa contraria. Si aquest metode ha resultat menys fructuós, si en metafisica havem fet poc avenç, baix un punt de vista aquest mateix fet fa que ls Dialegs de Socrates siguin ara tant instructius com mai ho hagin estat; mentre que ls problemes de que tracten sempre excitaran la nostra curiositat, així com l'esperit calm i enlairat que ls inspira ls imposarà a la nostra admiració. De l'Apologia i de Phaedo, certament es impossible de parlar am massa, agraiment. També m'agradaria esmentar De Corona d'En Demosthenes, que Lord Brougham apellà I més gran parlament del més gran dels oradors; Lucretius, les Vides d'En Plutarc, N'Horaci, i al menys De Officiis, De A micitia i De Senectute, d'En Ciceró. Els grans epics del món sempre han estat una de les branques més populars de literatura. I, malgrat això, que pocs són, comparativament, els qui llegeixin N'Homer o En Virgili, després de sortir de l'escola.


76

Lord Avebury

El Nibelungenlied, el nostre gran epic teutonic, pot-ser es massa oblidat, séns dubte per causa del seu caracter dolorós. Brunhilda i Kriemhilda verament són lluny d'esser perfectes, emperòp.e trobem ben poques d'aqueixes dònes «viventes» en les literatures grega o romana. Ni tampoc dec oQ.1itir d'esmentar la Mori d'Arlhur de Sir T. Malory, si bé confesso que ho faig principalment per deferença al judici d'altri. Entre ls tragedians Grecs, JEschyl, sinótotesles seves obres, de totes maneres Promelheu, pot-ser el poema més sublim de la literatura grega, i la Trilogia (Mr. Symonds en els seus Greek Poels parla de la «majestat sense rival» de l'Agamemnon, i J\lark Pattison el considerà «l'obra més gran del geni creador en tot el domini de la literatura»); o, com recomana Sir M. E. Grant Duff, els Persians; Sophocles (Oedipus Tyranllus), Eurípides (Medea) i Aristophanes (Els Cavallers i Els Nuvols); malhauradament, com diu Schlegel, probablement adhuc ni I més gran erudit, entén la meitat de les seves burles; i jo crec que la major part dels llegidors moderns preferiran els nostres poetes moderns. També m'agradaria dir quelcom de la poesia oriental, tal com traços del Maha Bharaia i del Ramayana (probablement massa llarcs pera esser llegits enters, més dels quals Talboys Wheeler n'ha fet un epitome molt interessan t en els dos primers volums de la


La tria de llibres

77

seva History 01 Jndia); el Sha-nameh, l'obra del gran poeta persià Firdausi: Sakuntala, de Kalidassa, i el Sheking, la colecció c1assiea d'antigues odes xinesques. Molts, ja ho sé, pénsaran que deuria haver-hi inclòs Omar Khayyam. En historia comencem a sentir que ls vicis i les vieissituts dels reis i de les regines, les da· tes de batalles i de guerres, són molt menys importants que I desenrotllament del pensament humà, que 1 progrés de les arts, de la ciencia i de la llegislació, i precisament per això la cosa es encara més interessanta que mai. Noobstant, jo vull solament esmentar, i ho faig més aviat baix un punt de vista literari que no pas historie, Herodot, Xenophon (l'Anabasis), Thueydides i Tacit (La Germania); i dels moderns historiants: Gibbon, Decline and Fall (<<l'esplendid pont que va del món vell an el nou»:, la History 01 England d'En Hume, la French Revolution d'En Carlyle, la History 01 Greece d'En Grote, i la Short HistolY ol the English People d'En Green. La Ciencia es tant rapidament progressiva que, si bé per moltes d'inteligenees es el tema més fructuós i interessant de tots, aquí no me pue pas deturar respecte aquesta avinença que, més aviat que opinió personal meva, ho prenc com a base de la meva llista. Per tant, solament citaré 1NovulIl Organum d'En Bacon, la Logica d'En Mill i l'Origin 01 Species d'En Darwin; d'Economia Politica, que alguns dels


78

Lord Avebury

nostres governants ara semblen preuar escassament prou, En Mill i troços de la Wealth 01 Nations d'En Smith, car probablement aquells q ui no s proposen fer un estudi especial de l'Economia Politica dificilment el llegirien tot. Entre ls viatges i exploracions, pot-ser els més correntment indicats són els Voyages d'En Cook, els Travels d'En Humboldt, i el Naturalist's Journal d'En Darwin, si bé confesso que jo hauria volgut afegir·n'hi molts d'altres. No fa pas gaire que Mr. Bright recomanà d'una manera especial els poetes americans menys coneguts, emperò segurament donava per sentat que tot-hom hauria llegit Shakespeare, Milton (Paradise Lost, Lycidas, Comus i els petits poemes), Chaucer, Dant, Spenser, Dryden, Scott, Wordsworth, Pope, Southey, Byron i altres, abans d'embrancar·se en aventures més dubtoses. Entre altres llibres recomanats molt freqüentment hi ha'¡ Vicar of Wakefield d'En Goldsmith, els Viatges de Gulliver d'En Swift, Robinson Ct'usoe d'En Defoe, les Mil i una nits, El Quixot, L/fe of Johnson d'En Boswell, la Natural Ristory of Selborne d'En White, obres selectes d'En Burke, eis Assaigs d'En Bacon, N'Addison, En Hume, En Montaigne, En Macaulay i N'Emerson; les comedies d'En Molière i d'En Sheridan, el Past and Present d'En Carlyle, Self-Relp d'En Smiles, i el Faust i l'Autobiografia d'En Goethe.


La tria de llibres

79

Un tampoc se pot errar recoma nant: Human Knowle dge (la Saviesa Human a) d'En Berkele y, Discours sur la Dv1.éthode d'En Descartes, Conduc t oi the Underst anding (Guiatg e de l'enteni ment), d'En Lo.cke, History oi Philosophy d'En Lewes; mentre, a fi de romand re dintre I centena r, solamen t puc esmenta r En Molière i En Sherida n entre ls dramati stes. En Macaula y conside rava La Vie de Dv1.arianne, d'En Marivau x, la mellor novela en tots els llenguat ges, emperò I meu nombre es tant a Ja vora de ser complet que m tinc d'acont entar ab els inglesos ; i recoman aré Miss Austen (jatsia Emma o 'Pride IInd 'Prejudice) , Thacke ray (Vanity Fair i Pendenn is), Dickens (Pic/¡wic/¡ i Dm'id Copperfield) , G. Eliat (Adam Bede i The Dv1.ill on the Floss) , Kin gsley (Westw ard Ho), Lytton ( Last Days oi 'Pompeii); i, a la fi, si bé no pas menys, les obres d'En Scott, que de per sí ja fan una llibreria , emperò que, per torna del meu treball, tinc de demana r com un favor especial que sem permeti compta r per una sola. A qualsev ol aimado r de llibres la sola menció d'aques ts noms li evoca una colla de recorda nces delitose s, d'agraid es recollen ces, d'hores placevoles a casa, després de les feines i les angoixe s de la diada. Que agraits deuriem esser pera aqueste s mercès inestima bles, pera aquesta host innomb rable d'amics qui mai ens agreuge n, qui mai ens traeixen , ni mai ens abando nen I


80

Lord Avebury LLISTA DE 100 LLIBRES

1

Les Obres d'autors vivents són omeses.

La Biblia. Les Meditacions de Marc Aureli. Epictet. L'Etica de N'Aristo til. Les Analectes de Confuc i. Le Bouddha et sa Religion , d'En Saint-Hilaire. Apostolic Fathers, d'En Wake. Kempis, L'Imita ció de Jesu·Christ. Les Confessions de Sant Agustí (Dr. Pusey). Troços del Koran. Tractatus Theologico - Politicus, d'En Spinoza. Catecisme de Filosofia Positiva ,d'En Coníte. Pensaments d'En Pascal. Analog y oj Religio n d'En Butler. Holy Living and Dying, d'En Taylor. Pilgrim 's Progress, d'En Bunyan . Any Christià, d'En Keble. Els Dialegs d'En Plató, i de totes manere s l'Apolo gia, Phaedo i la Republica. 1) Malgrat ser d'autor foraster, transcric aquesta llista perquè, llevat d'alguns llibres que sols interesse n a llegidors inglesos, resulta una tria independ enta de nacional itat i una bella pauta intellectu al pera I nostre jovent català estudI6s .-(Nota del Traducto r.)


La tria de llibres

81

La Politica de N'Arísto til. De Corona, d'En Demost henes. De Officiis, De Amicitia i De Senectute,

d'En Ciceró. Les Vides d'En Plutarc. Human Knowledge, d'En Berkeley. Discours SUI' la Méthode, d'En Descartes.

On the Conduct of the Underst anding,

d'En Locke. Homer. Hesiòd. Virgili.

Maha Bharata .} I Ramaya na. El Shanameh. El Nibelungenlied. La Morte d'Arthu r, d'En Malory. El Sheking . Sakunta la, de Kalídass a. Prometheu, de N'Aesch yl. Trilogia d'Orestes, id. fEdip, d'En SophoéJ es. rA1edea, de N'Euríp ides. Els Cavallers i els Nuvols, de N'Aristo ·

phanes. Horaci. Lucretiu s.

I) Epitomis ats en la History oflndia d'En Talboys Wheeler, vols. I i Il.

6


Lord Avebury Canterbury Tales, d'En Chaucer (pot-ser en l'edició Morris, o expurgats en la d'En C. Clarke, o de Mrs. Haweis). Shakespeare. els El Paradís perdut, Lycidas, Comus poemes curts, d'Eh Milton. La Divina Comedia, del Dant. Fairie Queen, d'En Spenser. Els Poemes, d'En Dryden. Els Poemes, d'En Seott. Wordsworth (la selecció de Mr. Arnold). Thalaba the Destroyer, d'En Southey. The Curse of Kehama, ¡d. Essay on Criticism, d'En Pope. Essay on ::Man, id. R&pe of the Lock, ¡d. Burns. Childe Harold, d'En Byron. Gray. Herodot. Anabasis i Memorabilia, de Xenophon. Thucydides. Germania, d'En Tacit. Li vi.

Decline and Fall, d'En Gibbon. History of England, d'En Hume. History of Greece, d'En Grote. French Revolution, d'En Carlyle. Short Bistory of England, d'En Green. History of Philosophy, d'En Lewes.


· La tria de llibres

8J

Les &il i una Nits. Els Viatges de Gulliver, d'En Swift. Robinson Crusoe, d'En Defoe. Vicar of Wakefield, d'En Goldsm íth. Don Quixot, d'En Cervantes. Life of Johnson, d'En Boswell. Molière. The Critic, School for Scandal The Ri· vals, d'En Sherida n. Past and Present, d'En Carlyle.

N01Jum Organum, d'En Bacon. Wec¡lth of Nations (troços) , d'En Smith. Political Eçonomy, d'En Mill. Voyages, d'En Cook. Travels, d'En Humbo ldt. Natural History of Selborne, d'En White. Origin of Species, d'En Darwin . Naturalist's Voyage, id. Logic, d'En Mill. Els Assaigs d'En Bacon. Els Assaigs d'En Montaig ne. Els Assaigs d'En Hume. Els Assaigs d'En Macaulay. Els Assaigs de N'Adiso n. Els Assaigs de N'Emer son. Les Obres Selectes, d'En Burke. Self-He lp, d'En Smiles.

Zadig, d'En Voltaire. El Faust i l'Autobi ografia , d'En Goethe.


Lord Avebury Emma or Pl'ide and Pl'ejudice, de Miss Austen. Vanity Fair, d'En Thackeray. Pendennis, id. Pickwick Pap~rs, d'En Dickens. David Copperfield, ยกd. Last Days of Pompeii, d'En Lytton . .Adam Bede, d'En George Elioth. Westward Hal, d'En Kingsley. Les Navetes d'En Walter Scott.


CAPITOL V EL DO DELS AMICS

I

«Sembla que se n'emportin el sól del món aqueUs qui treuen J'amistat de la vida; car nosaltres no havem pas rebut dels Déus immortals res de mellor, res de més delitós,» CICERÓ

L

major part d'aquells qui han escrit en lloança dels llibres han pensat que no podien pas dir res de més conclusiu que comparar-los amb els amics. Socrates digué que «tothom té ls llurs diferents objectes d'ambició: cavalls, goços, diners, honors, segons sia I cas j però que per la seva part ell s'estimaria més tenir un bon amic, que no pas totes aqueixes coses plegaA

I) Substança d'un parlament fet en ci Col'legi de Treballadors, de Londres,


86

Lord Avebury

des». I també la gent saben: «el nombre de les altres possessions llurs, encar que sien molt nombroses, emperò que dels !Iurs amics, malgrat esser pocs, n(\) solament n'ignoraven el nombre, sinó que adhuc quan assajaven de comptar-los an aquells que ls hi preguntaven, ne deixaven de banda alguns que abans havien inclòs entre ls amics llurs: talment se cuidaven poc de que ls amics ocu pessin Ja llur pensa. I, no obstant, en com parança de quins béns entre tots els altres, un bon amic no resultaria molt més preuat?» «Tocant al valer de les altres coses, - diu Ciceró, -la major part dels homes no s'a venen pas; respecte de l'amistat tots són del mateix parer. ¿Que pot ser major follia, quan els homes tenen grlln influença per les llurs riqueses, poder _i recursos, que procurar-se altres coses que s compren arn diners,cavalls, esclaus, riques vestidures, gerros costosos, - i no procurar-se amics, l'ornament més valiós i més bonic de la vida?» J, malgrat això,-continua ell: «Tot-hom pot dir quantes de cabres o xais posseeix, emperò no pas quants amics». A més, pera triar un goço un cavall hi posem el major mirament: inquirim la seva genealogia,' la manera com es ensenyat i el seu caracter, i, en cambi, sovint deixem gairebé a l'atzar la selecció dels nostres amics, que es d'importancia infinidament més gran, - pels quals la vida nostra serà més o menys influida, jatsia en bé o en mal.


El do dels amics

87

No hi ha pas dubte que es ver, com diu l'Autocrat of the Breakfast Table, que tots els homes són carregosos, excepte quan els necessitem. I Sir Thomas Browne observa, molt pertinentment, que «els caps qui no pensen, qui no han après a esser sols, són una presó per ells mateixos, si no s troben en companyia d'altri; mentres que, al contrari, aquells els pensaments dels quals s'agombolen apressant-se en el llur interior, a voltes s'han de retirar a la companyia pera fugir de l'aglomeració d'ells mateixos». De totes maneres, jo no comprenc pas del tot l'idea d'Emerson, que «els homes s'abaixen pera trobar-se». En a.ltre lloc, per això, modifica l'afirmació i diu: «Gairebé tot-hom s'abaixa pera trobar-se». Adhuc així m'aventuraria a retopar-ho, especialment considerant el contexte. «Tota associació-afegeix ell- té de ser un compromís, i, lo que es pitjor, la mateixa flor i l'aroma de la flor de cada una de les belles natures s'esvaeix quan s'acosten l'una a ('altra». Quina trista pensadal Que ho es així, realment? Que ho té de ser així? I, si ho fos, serien capaventatge real els amics? Jo hauria pensat que l'influença dels amics era i ustament al revers, que la flor d'una natura bella s'expandiria, i que les colors devindrien més lluentes si fossin estimulades per ('escalf i el solei de l'amistat. S'ha dit que era prudent de tractar sempre un amic, recordant-se de que pot devenir un enemic, i un enemic recordant que pot tor-


88

Lord Avebury

nar-se un amic; i qualsevulla que sia l'intent de la primera part de l'adagi, certament hi ha força saviesa a la darrera. Molta de gent sembla donar-se més feina i més plaer fent-se enemics que no pas fent-se amics. De fet, En Plutarc cita amb aprovació I consell d'En Pythagores «de no encaixar arn massa gent»; emperò, mentre ls amics sien ben triats, més aviat es veritat allò de que: «Aquell qui té un miler d'amics, no fi té mai ni un sol a mà, mentre que I qui té un enemic, arreu se l'ha de trobar».

i, malhauradament, si hi ha ben pocs grans amics, no hi ha pas cap petit enemic. No obstant, jo m sal vo dient altre cop: mentre sien ben escullerts. A la vida un se troba barrejat arn molta de gent que, si bé no són pas activament dolents, si bé no poden pas esgarriar-nos per mals viaranys, arn tot,' no s cuiden gens de sí mateixos, no tenen compte dels llurs enteniments i porten la conversa sobre puerilitats migrades o fan mera xerrameca; gent qui no sembla pas capir que la conversa, amb un xic d'esforç, pot ser d'allò més instructiva i delitosa, sense que per això sia pedantica; o, al contrari, pot davallar fins un escorriall de pensaments llotosos o tornarse un ermot de paraules. Gairebé no hi ha pas ningú de qui no poguem apendre molt, si solament ells se donen la feina d'ensenyar-


El do dels amics nos-ho. Ben cert, adhuc si no ns ensenyen res, ens poden ajudar am l'estim ui de preguntes interessantes o l'escalfor de la simpatia. Més si no fan ni una cosa ni altra, aleshores sí que la llur companyia, si companyia pot anomenar-se, es mera perdua de temps, i de tals se pot verament dir: «jo desitjo que nosaltres siem més aviat extranys». Una bona part del benestar i la puresa de les nostres vides, certament depèn de que fem una tria encertada dels companys i amics nostres. Sí ls nostres amics són escullerts malament, inevitablement ens arrossegaran cap avall; si bonament, ens enlairaran. Malgrat això, en aquesta materia molta de gent sembla refiar-se del capitol de ¡'atzar. Està bé i es ben fet, naturalment, de ser cortès i considerat envers tot-hom arn qui un se troba en contacte, em però ja es una altra cosa d'escullir-los com 'amics vers. Alguns semblen fer de cada home un amic, o assagen de fer-ho així, perquè viu aprop, perquè fa I mateix negoci o viatja per la mateixa via del carril, o per alguna altra raó trivial. No s pot pas fer una errada més grossa. En les paraules de Plutarc, aquests no més són «els idols i les imatges de l'amistat». L'esser amigable am tot-hom ja es una altra cosa. Tenim de recordar-nos que no hi ha cap petit enemic, i aquells qui algun cop hagin estimat realment an algú, tindran una mica de tendresa pera tot-hom. Verament hi ha


'}o

Lord Avebury

quelcom de bo en Ja major part dels homes. M. Nasmyt h, en la seva encanta dora autobio grafia, diu: «He sentit parlar força de l'ingratitut i l'egoism e del món. Pot haver estat la meva bona sort, emperò jo mai he sentit cap d'aqueix os desagra dosos estamen ts». Lo mateix ha estat tam bé la meva propria ex periença. «Se parla de cors durs, qui tornen bons serveis, sempre arn fredor. Ai! que la gratitut dels homes més sovint m'ha fet tristor.»

Per tant, jo no estic pas d'acord amb Emerso n quan diu que «nosalt res caminem tots sols pel món. Amics tals corn els desitgem són somnis i faules. Emperò una sublim refiança aconho rta sempre I cor fidel, això es, que en altres llocs, en altres regions del poder universa !, ara actuen, sofreixe n i osen ànimes que poden estimar- nos i que nosaltre s podem estimar ». No hi ha pas dubte de que, per molt que ls amics dignes contribu eixin a la felicitat i al valer de la vida, principa lment tenim de dependre de nosaltre s mateixo s. i cadascú es el millor amic o el pitjor enemic de sí mateix. Es molt trista l'afirma ció d'En Bacon de que «hi ha ben poca amistat en el món, i menys de tot entre ls iguals, que es la que solia esser magnifi cada. Que la que hi ha es entre I superio r i l'inferio r, quals sorts se


El do dels amics poden incloure l'una dintre l'altra». Emperò això escassament se pot considerar la seva opinió deliberada, perquè en altre indret diu: «Adhuc podem anar més lluny i afirmar ben de veritat que es una mera i miserable soli· .tut el necessitar vers amics, sense ls quals el món no es més que un lloc ferestec». No solament, afegeix ell, l'amistat introdueix «claror de dia a l'enteniment, traient-lo de la negror i confusió de pensaments», sinó que «de les gro· paàes i tempestes ne fa un dia asserenat en les afeccions»; tot aconsellant-se amb un amic un hom «maneja més facilment els seus pensaments; els arregla més ordeQadament; veu quin efecte fan al ser posats en paraules: finalment, se torna més entenimentat que ell mateix, i això molt més en un soi parlament d'una hora que no pas en tot un dia de medi· tació ... » «Em però ls homes perceben ben poc lo que es solitut i fins ont arriba, car una colla no es pas companyia, i les fesomies 110 més són una colleccíó de retrats i solament parlen com un cim bai xisclaire, on no hi ha estimació. » Amb aquesta darrera afirmació jo no m'hi puc pas conformar. Segurament que adhuc els extranys poden ser força interessants, i molts s'avindran amb el Dr. Johnson quan, descrivint una vetllada plasenta, la resumí així: «Senyor, hem tingut una bona enraonada». N'Epictet dónamo!t bon consell quan dissuadeix de conversar precisament sobre les


Lord Avebury coses ordinariament escullertes, i es de parer que no tindria pas de ser «sobre cap dels temes usuals, ni sobre gladiators, ni córses de canlls, ni sobre atletes, ni sobre menjar o beure, que són els assumptes corrents; i especialment no pas sobre ls homes, pera blasmarlos»; emperò quan ell afegeix «o pera lloarlos», l'injunció m'apar d'un valer dubtós. Segurament d'una manera més raonada Marc Aureli aconsella que «q uan tu desitgis delitar-te pensa en les virtuts d'aquells qui viuen arn tu; per exemple, l'activitat de l'un i la modestia de ¡'altre, i la liberalitat d'un tercer i alguna altra bona qualitat d'un quart. ,Car res fa tant de goig com l'exemple de les virtuts, quan s'exhibeixen en la part moral d'aquells qui viuen arn nosaltres i se presenten arn tanta d'abundor com se pot. Per tant, nosaltres les hem de tenir sempre avinentes». No obstant, que sovint coneixem merament dè vista aq uells qui anomenem amics nostres, o el sò de les llurs veus, emperò no sabem res absolutament del llur enteniment o la llur ànima. Altrament, hem de tenir tant de compte de conservar els amics com de fer-ne. Si tot-hom sabés lo que un digué de I altre, En Pascal ens assegura que «no hi hauria ni quatre amics en tot el món». Jo crec i confio que això es massa fort, més de totes passades proveu d'esser un dels quatre. I quan us hagueu fet un amic, guardeu-lo. Si tens un


El do dels amics amic, diu un proverbi oriental, «visita-l sovint, perquè les espines i el brostatge colguen el caminal que ningú trepitja». Els afectes no deurien pas esser solament «tendes per uOa nit». Encara menys l'Amistat ens dóna cap privilegi pera ser malagradosos. Hi ha gent qui mai sembla apreciar els seus amics fins que ls ha perdut. N'Anaxagores descrigué I Mausoleu com la fantasma de la riquesa transformada en pedra. «Emperò aquell qui hagi estat un cop vora de la fossa, pera contemplar arn recança la companyia pera sempre més soterrada, sentint lo impotents que són aleshores l'amor afollat i la tristor punyenta, pera donar un instant de plaer an aquell cor que no batega, o pera expiar, en la més petita mida, una hora malhumorada, envers l'esperit que se n'es anat; en el pervindre escassament incorrerà en aquest deute envers el cor, deute del que solament sen pot descarregar a la pols» '. Verament, la mort no pot pas trencar ¡'amistat. «Els amics, - diu Ciceró, - encara que sien absents, SÓn sempre presents; encara que sien pobres, són rics; encara que febles, gaudeixen salut j i, lo que es encara més dificil d'assegurar, adhuc essent morts són vius.» Això apar una paradoxa; no obstant, que no hi ha molt de veritat en la seva explicació? «Per 1)

Ruskin.


94

Lord Avebury

mi, certament, Scipió encara viu i sempre viurà; car jo aimo la virtut d'aquell home, i el seu valer encara no es extingit ... Segurament que de totes les coses que jatsia la fortuna o el temps m'han concedit, ja no n tinc pas cap que s puga comparar arn l'ami-stat de Scipió. '> «Si, doncs, nosaltres triem els nostres amics per lo que són, i no pas per lo que tenen, i si nosaltres sorn mereixedors d'una mercè tant gran, aleshores ells sempre seran arn nosaltres, servats en ]'absença, i adhuc després de la mort recaptats en el caliu de la recordança».


CAPITOL VI LO QUE VAL EL TEMPS

I

Cada jorn es una vida petita.

T

els altres dòns depenen del temps pera I llur valer. Què són els amics, els ¡¡¡bres o la salut, l'encís del viatjar o les delicies de la familia, si no tenim temps pera fruir·ho? Sovint se diu que I temps es or, em· però es més: es vida; i, malgrat això, molts qui s'arraparien desesperadament a la vida, no s'hi pensen gens d'esmerçar el temps. Pregunteu-ho als savis, diu Schiller, en la traducció de Lord Sherbrooke, OTS

1) La substança d'això fou dit a l'Institució Polite~'

niea..


Lord Avebury «Els moments que nosaltres perdem, ni l'Eternitat mateixa ls pot retornar».

I en les paraules del Dan t, «Car an aquell qui Il).és sab, més li reca la perdua de [temps».

No vol pas dir que una vida d'escarraçament tingui d'esser el nostre ideal. Molt lluny d'això. El temps esmerçat en goigs innocents i raonats, en jocs sanitosos, en tracte social i familiar, es ben empleat i saviament. Els jocs no solament conserven la salut del còs, sinó que donen un comandament sobre ls muscles i els membres, que no pot pas sobrepreuar-se. A més d'això, hi ha temptacions que l'exercici vigorós es lo que més ens permet resistir-les. Són els desavagats els qui s planyen de que no troben lleure pera fer lo que ells s'imaginen que desitgen. De veritat, generalment la gent poden tenir lleure pera tot lo que vulguin' fer; no es pas realment el tem ps, sinó la voluntat, lo que manca; i l'a ventatge del lleser es, principalment, que podem tenir ocasió d'escullir la nostra tasca, però no pas certament que confereixi cap privilegi de vagança. «El temps camina arn pressa diferenta, segons sien les persones. Jo us diré arn qui I Temps va al pas, també arn qui trota, també arn qui galopa i també arn qui roman quiet» 1. I) Shakespeare.


Lo que val el temps

97

Car no es pas tant les hores lo que ho fa, sinó la mànera com ens en servim. «Els cereals són lloats, no pas els que excelleixen en grandaria, sinó ls exaotament traçats; aixf també lloem la vida que excelleixi, no pas en la durada, sinó en ben obrar.»'

«La vllgança-diu Jeremy Taylor- es la més gran prodigalitat del món: llença lo que es invaluable respecte I seu ús present i es irreparable quan es passat, no podent-se rescabalar per cap poder de l'art o de la natura.» La vida s'ha d'amidar més aviat per la profonditat que no pas per la llargaria, pel pensament i l'acció més aviat que no pas pel temps. (,Solament un nombre limitat de pul· sacions -diu Pater -ens són donades d'una vida clapejada i aromatica. Com podem veure en elles tot lo que s'ha de veure amb els sentits més refinats? Com podem passar rapidament d'un punt a l'altre, i esser sempre presents en el fogar on s'uneixen el major nombre de forces vitals en la llur energia més pura? El cremar sempre amb aquesta forta flama brillant com un gemma; el mantenir aquest extasi, es el succés de la vida. El falliment es formar habits, car els habits són emparentats amb un món estereotipat; mentre tot se fon dessota ls nostres peus, bé podem arrapar-nos an alguna passió exquisida, o a qualsevulla 1)

Waller.

7


Lord Avebury contribució al saber que, enlairant l'horizorit, apar deslliurar momentaniament l'esperit. No citaria pas Lord Chesterfield com un guiatge segur en general, però certament hi ha molta prudencia sorruda en el seu consell al seu fill respecte al temps. «Cada moment que ara tu perds, es altre tant de caracter i d'aventatge perduts; així com, d'altra banda, cada moment que ara tu empleis utilment, es altre tant de temps encertadament deixat a un interès prodigiós.» l, també, «es sorprenent que qualsevol pugui malgastar en vagança absoluta un sol moment d'aquesta miqueta de temps que ns pertoca en el món ... Sapigueu el veritable valer dels temps; arreplegueu, culliu i gaudiu totes les seves engrunes». "Qye teniu pressa? Aprofiteu aquest mateix minut, lo que podeu fer, o penseu que podeu, comenceu-ho [desseguit.,. f

«Me recorda - diu Hillard - un poema satiric en el qual se representa I dimoni pescant homes i adaptant l'escada als gustos i als temperaments de la seva presa; emperò ls desvagats eren les victimes més facils, car adhuc engolien l' ham desescat.» L'enteniment del gandul, verament fa presa en sí mateix. «El cor humà es com una mola de moli: I)

Faust.


Lo que val el temps

99

quan hi poseu blat a sota, volta i mol i engruna I blat, fent-ne farina. Si no hi poseu blat, per això també segueix molent- i se mol a sí mateixa fins que es gastada.» 1 No es pas el treball, sinó I rumiar, lo que mata, i jo suposo que es en aquest sentit que sens diu de «no pensar am demà». De« considerar de quina manera creixen els lliris dels camps; ells no s'escarracen pas, ni tampoc se capfiquen; i, no obstant, adhuc Salomó, en tota la seva gloria, no era pas arresat com un d'ells. P,er tant, si Déu vesteix així l'herba dels camps,que avui es i demà s tira dintre I forn, que no us vestirà molt més, oh vosaltres de poca fe?» Certament fóra una errada de suposar que ls lliris són desvagats o imprevisors. AI contrari, les plantes són d'allò més treballadores, i els lliris emmagatzemen en els llurs bulbs complexes una gran part del nodriment de l'any pera apressar la creixença de l'any vinenLEl capficament, d'altra banda, certament que no I coneixen pas. «Les hores tenen ales, s'envolen vers l'Autor del temps i li porten noves de l'usança que n fem. Totes les nostres pregaries no poden pas fer retornar a cap d'elles, ni tampoc encalmar el llur pas. Els malgastaments de cada minut són una nova apuntació contra nostre, an el cel. Ben segur que si nosaltres pensessim això, els donariem comiat arn meI)

Lulher.


Lord Avebury

100

llors noves, i no consentiriem pas que s'envolessin totes buides o carregades de coses comprometedores. Que n'es de gojós quan se n'emporten enlaire no solament el missatge, silló I fruit del bé i sojornen arn l'Antic dels Jorns pera enraonar a favor nostre davant del Seu trono gloriós I» 1 Sovint se diu que I temps vola; emperò no es pas tant el temps que vola com nosaltres que l'esmercem, i el temps perdut es pitjor que gens de temps. <do esmercí 1 temps,-Shakespeare fa dir a Richard II,-i ara I temps m'esmerça a mi.» «Aquell qui dóna valua al seu temps,diu Jeremies Taylor,-també dóna valua a la seva companyia i a les seves accions; altrament la primera I malencamina vers la vanitat i el perdiment, i les darreres, essent criminals, són un esmerçament de temps i de sí mateix, i una reculada en els comptes de l'eternitat. » La vida d'un home es setanta anys, emperò que poc d'això es realment ben nostre. Tenim de descomptar el temps que cal pera dormir, pera ls repassos, pera vestir i despullar, pera l'exercici, etc., i, després, que poc en resta realment a la nostra disposició! «Jo som viscut nominalment cinquanta anys,-diu Lamb,-emperò deduïu d'ells les hores que som viscut per altra gent, i no pas I)

Milton.


Lo que val el temps

101

per mi mateix, i me trobareu que encara som tot un jovincel.» Les hores que nosaltres vivim per l'altra gent, no obstant, poc que tindrien de ser descomptades,sinó més aviat aquelles que no bèneficíen ni a un mateix ni a ningú altre; i aqueixes, ai I sovint són molt nombroses. «Hi ha hores que ns les prenen, algunes que ns les roben i d'altres que ns escapen.»' Emperò de qualsevulla manera que les perdem, nosaltres mai més les podem rescabalar. Es verament meravellós la molta gaubança in nocenta que llencem sense pensar. U n proverbi oriental diu que s poden evitar les calamitats enviades pel cel, emperò que no hi ha pas fugida de les que nosaltres mateixos ens tirem a sobre. Fa alguns anys vaig visitar les viles principals dels llacs de Suiça, en companyia d'un arqueoleg distingit, M. Morlot. Arn gran extranyesa meva, vaig sebre que tota la seva renda eren 500 duros l'any, part dels quals, a més, destinava a fer un petit museu. Li demaní si s refiava d'acceptar algun carrec o empleu, emperò ell digué que nu, certament. Preuava la seva lleura i les avinenteSes com possessions invaluables, molt més que l'argent i que l'or, i no volia pas perdre gens de temps en fer diners. El temps es un dò sagrat i cada jorn es I)

Seneca,


102

Lord Avebury

una petita vida. Penseu, no més, amb els aventatges que disfrutem aèÍ a Londres. Tenim accés a la literatura de tot el món; en la nostra Galeria Nacional podem veure les produccions més belles de les generacions passades, i en la Reial Academia i altres museus, les obres dels més grans artistes vivents. Pot-ser no ha llegut mai a ningú de veure enterament el Museu Britanic. No obstant, considereu lo que conté, o, més aviat, què es lo que no conté?' Els més gegantins dels animals vivents o extingits; els monstres meravellosos de les edats geologiques; els aucells, les conquilles i els minerals més jolius; pedres precioses i fragments d'altres mons; les antiquitats més interessantes; curiosos i fantastics especimens illustrant diferentes races d'homes; joiells exquisits, monedes, vidres i porcelanes; els marbres d'Elgin; lo restant del Mausoleu; del temple de Diana, a Ephesus; monuments antics de ['Egipte i de l'Assiria; les eines grolleres dels nostres predecessors inglesos, qui foren coe vals am ¡'hippopotam i el rinoceront, el bou muscat i el mammuth; i bells especimens de l'art grec i el romà. El sofriment pot ser inevitable, emperò ningú té cap excusa pera estar enllehit. l, no obstant, que n'hi ha de gent que ho està d'enlIehida! Parlen d'un món mellor que vindrà, mentre que qualsevol enllehiment que puga haver-hi en aquest es ben bé obra d'ells mateixos. Sir Arthur Helps ho ha dit arn raó: «1 ara!


Lo que val el temps

lO]

Enllehits quan no sabeu què es lo que dóna al lliri la seva forma atractivola, la seva foscor de color a la violeta, la seva fragança a la rosa; quan no sabeu en què consisteix el verí de l'escorçó, ni tampoc podeu imitar els moviments alegrois de la tórtora. I aral Enllehits, quan la terra i l'aire i l'aigua són tots igualment misteris pera vosaltres, i quan, si allargueu la mà, no toqueu res quals proprietats hagueu comprès plenament; mentre que tots temps la Natura us invita a enraonar afanyosament am b ella, pera subjugar-la, i esser afavorits d'ella I Aneu's-en, home; apreneu quelcom, feu quelcom, capiu quelcom, i no m parleu pas més del vostre enllehiment».


CAPITOL VII ELS PLAERS DEL VIATJAR

1

«Jo som part de tot lo que he vist.» TENNYSON

D

tinc mitges ganes de pensar que hi ha poques coses en les quals nosaltres d'aquesta generació gaudim més d'aventatges sobre ls nostres passats, com en les majors facilitats pel viatjar; però no goso dir·ho, no pas perquè ls nostres aventatges no sien grans, sinó perquè ja he fet la mateixa remarca arn referença a diversos altres aspectes de la vida. La sola parau la «travel»' ja es suggestiva. EVEGADES

I) Substança d'un parlament fet a üldham. 2) Paraula inglesa que vol dir ,,¡atjar. (N. del traductor. )


Els plaers del viatjar

10)

Es una mena de «treball», de treball excessiu; i, com Skeat observa, forçosament recorda lo treballós del viatjar en els temps de la vell uria. Que diferentes són les coses el dia d'avui 1 Algun cop sc diu que tot·hom deuria viatjar a peu, «com Thales, Plató i Pythagores»; sens diu que an aquests temps de carrils la gent passa rabenta terres a travers i no veu res. Pot-ser que així sia, emperò això no es pas culpa dels carrils. Ells ens donen l'inestimable aventatge de poder visitar, depressa i arn poc de cansament, encontrades que eren molt menys accessibles als nostres passats. -¿No es un gran dò que no solament les nostres ¡¡ies,-els nostres camps somrients i riques boscuries, les montanyes que són rublertes de pau i els rius' de joia, els llacs i els boscatges i els turons, castells i catedrals, i més d'un lloc immortalisat en l'historia de la nostra terra;-que no solament això, sinó I sól i els paisatges del Sud, els Alps, els palaus de la Natura, la blava Mediterrania i le¡¡ ciutats d'Europa, arn totes les llurs recordances i tresors, s'escaiguin ara a poques hores de nasal· tres? Certament ningú qui tinga avinentesa deuria estar-se de viatjar. El món pertany an aquell qui l'ha vist. «Emperò aquell qui vul· ga fer agradosos els seus viatges, primer té de fer-se agradós ell mateix.» I 1)

Seneca.


106

Lord Avebury

Segons el vell proverbi, «el foll roda pel món, el savi hi viatja». En Bacon ens diu que «les coses que cal veure i observar són les corts de prínceps, especialment quan donen audiença als embaixador~; els tribunals de justicia quan actuen i ouen causes; i lo mateix dels consistoris eclesiastics; les esglesies i els monastirs amb els monuments que hi ha a dintre; les muralles i fortificacions de viles i ci utats ; i també les badies i els ports, antiquitats i ruines, llibreries, collegis, con troverses i conferences, sempre que n'hi hagi; bastiments i naus de guerra; cases i jardins del comú i d'esbarjo vora les grans ciutats; armeries, arsenals, magatzems, bescambis, borses, di posits, exercicis de cavalleria, d'esgrima, d'ensenyament desoldats i lo semblant; comedies aitals que hi surtin la mellor llei de gent; tresors de joiells i robes; cabinets í rareses; i, pera acabar, tot lo que es memorable en els llocs on se va». Més això depèn del temps que podem disposar i de l'intent am que viatgem. Si podem sojornar molt de temps en algun indret, el consell d'En Bacon no hi ha dubte que es excellent; emperò, de moment, més aviat penso amb una vacança anyal, permor de repòs i de la salut; pera cambiar d'aire i fer exercici, més aviat que pera estudiar. No obstant, adhuc aixi, si tenim ulls pera guaitar, no podem pas mancar d'aplegar una colla d'idees novelles, igualment que una provisió de salut.


Els plaers del vi4tjar

107

Podem haver llegit la descripció més vigorosa i exacta, podem haver regirat mapes i plans i dibuixos, i, am tot, la realitat ens sobtarà com una revelació. Això es ver, no solament de les montanyes i les geleres, dels palaus i les catedrals, sinó també del exemples més senzills. Es el cas que, com qualsevol altre, jo havia llegit descripcions i vist fotografies i gravats de les Piramides. La forma llur es la simplicitat mateixa. No sé pas si jo podria expressar res de caracteristic a ¡'original, pera lo qual jo no fos preparat. No es pas que siguessin més grans, no es pas que diferissin, en la forma, de color o de situació. I, no obstant, desseguida que les vegi, senti que les meves impressions previes no més havien estat una ombra feble de la realitat. La vista presenta semblava donar vida a l'idea. Tots els qui han estat a Orient convindran en que una setmana de viatge oriental fa ressortir, amb efecte més que estereoscopic, les escenes de la vida patriarcal, tal com ens les dóna I Vell Testament. I lo que es ver del Vell Testament, es ver de l'historia en general. Per aquells qui han estat a Athenes o a Roma, l'historia de Grecia o d'Italia devé molt més interessanta; mentres, d'altra banda, alguna coneixença d'historia i de literatura fa créixer braument l'interès .de les mateixes escenes. Les bones descripcions i pintures certa-


108

Lord Avebury

ment ens ajuden a veure molt més de Jo que pot-ser percebriem nosaltres mateixos. Adhuc se pot dubtar si algunes persones treuen una impressió més corrocta d'un bon gravat o una descripció, que fassi ressortir els punts principals, que no ho obtindriem amb una inspec' ció directa, emperò sense ajuda. L'idea pot guanyar en exactitut, en caracter i finir en detall, més de lo que perd en vivor. Emperò, sia com se vulla, per aquells qui no poden viatjar, les descri pcions i les ilJ ustracions tenen un interès immens; mentre que an aquells qui han viatjat els procuren un plaer inestroncable revivint les recordances d'escenes belles i d'expedicions interessantes. Realment fa extranyesa lo poc que molts de nosaltres veiem del món bell en que vivim. Mr. Norman Lockyer me diu que tot viatjant per una missió científica en les Montanyes Roqueres, quedà astorat de trobar-se am b un vell capellà francès i que no s va pas saber estar de mostrar la seva sorpresa. El capellà ho remarcà, i, seguint la conversa, explicà-la seva presença en aquella regió llunyana. «Facilment vegí-digué ell-que vós us extranyaveu de trobar-me ací. El fet es que fa alguns mesos jo era molt malalt. Els metges me donaren per mort: un dematí semblà que jo finava i pensí que ja era en els braços del bon Déu. Me vaig imaginar que un dels angels venia i em preguntava: «I bé, senyor »reverent, us agradà gaire I món bell que aca-


Els plaers del viatjar

1°9

»beu de deixar?» Aleshores sem va acudir que jo, que tota la meva vida havia estat predicant sobre I cel, quasi no havia vist res del món on jo vivia. Així~ es com vaig determinar, si plavia a la Provid-ença de salvar-me, de veure ·quelcom d'aquest món; i per això m teniu ací.» Ben pocs de nosaltres som prou lliures, per molt que poguem desitjar-ho, de seguir l'exemple del digne capellà. Més, si bé pot no ser-nos possible de visitar les Montanyes Roqueres, hi ha d'altres encontrades més aprop de casa que la major part de nosaltres podem tenir prou lleure pera visitar-les. Si bé es ver que cap descripció pot acostar-se a la realitat, al menys ens pot persuadir de que ns donem aquesta gran aventatge dels viatges. Deixeu-me, doncs, provar d'i llustrar això am quadros de paraules, tal com ho han fet alguns dels nostres compatricis més illustres; solament triaré referen ces a terres forasteres, no pas perquè ací no tinguem iguals belleses, sinó perquè a tot arreu d'lnglaterra un se sent a casa. El següent passatge del llibre d'En Tyndall, Hours oj Exercise in the Alps, gaire bé val tant com una hora en els mateixos Alps: «Jo ovirava aquesta escena meravellosa, vers el Mont Blanc, el Grand Com bin, la Dent Blanche, el Weisshorn, el Dom, i el miler de cims més petits, que semblaven aplegar-se en la celebració del jorn que s'era alçat. Me


Lord Avebury

110

demaní, com en previes ocasions, com fou feta aquesta obra colossal? Qui cisellà d'una mera protuberança de la terra aqueixes masses poderoses i pintoresques? I la resposta era a mà. Sempre jovenivol, sempre poderós, -arn la vigor d'Un miler de mons encara a dintre seu.-el veritable esculptor adhuc aleshores anava escalant el cel de lIevanf. Es ell qui enlairà les aigües que solquen aquestes gorgues; es ell qui plantà les geleres a les vessants de les montanyes, donant així a la gravitat una arada pera obrir les valls; i es ell qui, actuant durant les edats, finalment farà abaixar aquests monuments poderosos, fent-los rodolar gradualment vers la mar, sembrant les llevors de continents per esser; de manera que la gent d'una terra més vella puguin veure I terrer extendre -s i el blat onejar sobre I rocam amagat que en aquest moment soporta I pes de la Jungfrau.» I els Alps són a menys de vintiquatre hores lluny de Londresl Els escrits d'En Tyndall també contenen moltes descripcions brillantes de geleres. aquelles «rambles silencioses i solemnials... prou amples pera la marxa d'un exèrcit en rengle de batalla i tant quietes com un carrer de fosses en una ciutat soterrada».' No obstant, no emmanllevo d'ell, ni de ningú altre, cap descripció de geleres, perquè són tant I)

Ruskin.


Els plaers del viatjar

111

dissemblantes de tota altra cosa, que ningú que no les hagi. vistes es possible que pugui imaginar-se-les. L'historia dels rius europeans encara roman pera esser escrita i es de 10 més interessant. No sempre corrien en el llur jaç present. Per exemple, el Roine, apar haver estat ell mateix un gran viatger. Al menys sembla que hi ha raó pera creure que les aigües superiors del Valais de primer queien en el Danubi, i així dintre la Mar Negra; subseqüen'ment s'acoblaren amb el Rhin i el Tamesis, i així correren enllà vers al Nord, sobre les planuries que un temps relligaven les montanyes d'Escocia i de Noruega,-cap a l'Occeà Articj i solament en anys comparativament posteriors adoptaren el present curs dintre la Mediterrania. Més, sia com sia, el Rhin d'Alemanya i el Rhin de Suiça són molt dissemblants, La catastrof de Schaffhausen sembla alterar tot el caracter del riu i no es pas extrany. «Estigueu mitja hora - diu En Ruskin - vora la cascata de Schaffhausen, a la riba nord, ant els remolins són llargs, i guaiteu com la volta de primer se torç, sense trencar-se, en velocitat purament pulida, sobre les roques arquejades al sallent de la catarata, cobrint-les amb una volta de cristall de vint peus de gruixaria, tant rabenta que I seu moviment no s veu, excepte quan un globu de brumera hi llisca de part d'amunt com un estel fugent; ... i de


.1 12

Lord' Avebury

quina manera, ara i adés, sobtant-vos amb el seu blanc llampec, un raig de ruixim salta xiulant de la cascata, com un coet, i, reven· tant-se en el vent, es emportat en polsim, omplint l'aire de llum; i de quina manera, a travers de les garlandes preses d'escuma de l'abim sense repòs que cruix dessota, la blavor de l'aigua, esblaimada per la brumera de dintre seu, apar més pura que l'espai, a travers d'un nuvol blanc plujós; ... les llurs masses gotellantes, issades a intervals, com garbes feixugues de blat, per alguna glopada més forta de la catarata i corbades altre cop sobre I rocam llotós, mentre I seu bramul mor allunyant-se». Emperò, per molt que admirem la majestuosa grandor d'un riu poderós, jatsia en la seva corrent adalerada, o bé en els seus moments més calms, hi ha quelcom que ns ennarta encara més en la vida lliure: l'energia jovenivola, l'escumosa transparença i la musica alegroia dels rierols. «Les altes valls de Suiça-com el mateix gran «Vident» diu-són plasentes amb escorrims perpetuals, que sempre semblen haver triat els indrets més rosts pera davallar, per mor dels saltants, esbarriant d'ací i d'allà ls llurs grapats de cristall, segons com els agafa I vent, arn tota la gracia, si bé arn cap dels formalismes, de les fontanes ... fins que a la fi ... troben llur camí cap baix a l'herbei, i en ell s'hi perden silenciosos; arn quieta fondaria


Els plaers del viatjar d'aigua clara furen entre les fulles de l'herba, i semblen solamen t com l'ombra llur, emperÒ present ment surten altra volta en rajolins sobtats i am preses rioleres , com si de sobte s'hague ssin recorda t de que I dia era massa curt pera que ells poguess in arribar al peu de la montan ya.» ' Que brillant ment En Symond s ens posa al davant les ribes assoleia des de la mar Mediter rania, que an ell li agraden tant, i el contrast entre l'escena ri del Nord i el del Sud. «An els paisatge s del Nord, l'ull viatja per entre vistes de brancam enfullat , vers els quiets 'hortets arracera ts i les pastures , on brosten bous movent- se lentame nt. El mi~­ teri dels somnis i el repòs de la meditac ió voleien pels nostres mirador s massius . Emperò an el Sud, l'enreix at de branque s d'oliver a i de fullam escassa ment velen la mar riallera i el cel brillant de blau, mentre ls tons del paisatge troben llur c1imax en l'enllue rnant rajament del sol sobre les ones i la llum pura de l'horiso nt. Ací no hi ha pas amagam ent ni melangi a. La Natura sembla fer un festival i unes ballades inacaba bles, en les quals s'apleguen les ones i els raigs de sol i les om bres. A més, en l'escena ri del Nord, les formes arrodonid es d'arbres tots plens de fulla s'avenen amb el terrer ondulan t, amb els seus turonet s poc pendent s i els nuvols acotxan t-los; emperò an el Sud les fulles punxag udes i les branque s retallad es de l'olivera fan ressortir 8


II4

Lord Avebury

els perfils definits, que a tot arreu són observables entre les belleses més grans de la montanya i la vall i la vora de mar. La serenitat i l'inteligença caracterisen aq uest paisatge de mig-jorn, en el qual una raça d'esplendids homes i dònes visqueren sota la llum pura de Phoebus, el II ur antic déu. Pallas els protegia i la daurada Aphrodita ls afavoria arn la bellesa. No obstant, les oliveres no són, de cap de les maneres, els unics arbres que fan un paper en l'idilic paisatge. L'alt pi encara es més important... A la vora de Massa, aprop de Sorren to, hi ha dos pins gegantins posats d'aital manera que, jaient sobre l'herba dessota d'ells, un ovira Capri sortint de l'aigua, Baia i tota la badia de Napols esplaiant-se en rodó fins al peu del Ves uvi. Embullats planters d'oliveres, de tarongers i de rosers omplen el sòl com un jardí seguint la riba, mentre lluny enllà la palida ¡narime dorm, amb el seu exquisit nom grec, una illa verge sobre I fondal. «En els turonets més selvatges hi trobeu clapes de boixos i d'arbossos, tots roents de cireres acarminades i plens de campanetes esblanqueldes com la cera, flairosos brins de murtra i rebrolls de llorer, tamarius blincadiços i altes matades de brucs que onegen el llur engebrat ramatge dessobre I vostre cap. Més aprop de la riba creix el gentriscle, un matoll gustós, amb el citisus i l'aromatic romaní. Les vidaubes i polides garlandes d'apinyats arinjols s'aspren en els boscatges


Els plaers del viatjar

11 5

arn braços que s'hi arrapen tot pujant; i d'aqui ,i d'alia, en clotades arracera des, els ceps allarguen wries vigoroses blincad es am penjolls de raims, estirant-se de branca a branca de morera o d'om, esvoran t fistons sobre ls quals les joves aimies se podrien seure i glon.xar, o teixint un enreixa t de fulles a travers de l'obert sopluig. Ni tampoc s'han d'oblida r els sòns d'aques t panora ma,-sò ns de ramades belantes i d'abelle s brunzid ores, i rossinyols i tortores que s planyen i rierals que corren i cigales cridaire s i granote s enrogallades i pinsxiu xejants . No hi ha pas un sol detall que un estudia nt pacient no puga verificar d'En Theocr it. »Allò també es un panoram a en el qual la mar i la terra no són mai separades. Com més enlaire ns enfilem , sobre I caient de la montan ya, més meravellosa es la bellesa de lamae, que sembla alçar-se a mida que anem pujant, i esbandir-se dintre l'espai. A voltes un petit borrall de blau es enteixin at arn verge.., lles d'oliver a; a voltes una reblinco la del carni revela tot enter l'ample azur calm d'abaixo O bé, després d'afadigar-nos en una pujada molt rosta, ens deixem caure sobre I ginebró que creix a sota l'arbred a, i guaiteu l una mar doble, d'aques ta banda i de l'altra, descom partida per la retallad a espinad a del tossal que sobressurt, enjoiell ada arn vilatges seguint la riba, i llomrise nta amb una illa encanta da i veles arge n tad es.»


Il6

Lord Avebury

Per molts de nosaltres, no més que l'escalfor del Sud ja es una benedicció i un plaer. Solament de pensar-hi ja es delitós. He llegit i rellegit la grafica descripció d'una sortida tropical de sól,. d'En Wal1ace -del «sól de bon matí que tot ho torna d'or» l, «Fins a la vora d'un quart de sis-diu ell-l~ fosca es completa; emperò vers aquella hora alguns crits d'aucells comencen· a trencar el silenci de la nit, pot-ser i~dicant que les senyals de l'auba són perceptibles a l'horisant de llevant. Una mica més tard s'ouen les veus melangioses dels xibocs, cridaries variades de les granotes, el xiulet planyivol dels tords montanyencs, i extranys xiscles d'aus o de mamals peculiars de cada localitat. Vers dos quarts de sis, la primera vesllum de claror devé perceptible; a poc a poc se torna més forta, i després augmenta tant rapidament, que cap a tres quarts de sis apar plena llum de dia. Durant el següent quart d'hora, això cambía molt poc d'aspecte; quan, sobtosament, el disc del sól se mostra sobre l'horizont, cobrint de joiells llampants el fullam carregat de rosada, trametent lIuissors de llum daurada lluny enllà cap a dintre les boscuries i despertant tota la natura a la vida i al'activitat. L'aucellada refilaisaltirona arreu, els papagalls criden, els ximis xerrotegen, les abelles zumzegen entre les flors, i papelloI) Morris.


Els plaers del viatjar

H7

nes ricament acolorides s'ènvolen mandrosa. ment o s'aturen am les ales desplegades als raigs calents i vigorisadors. La primera hora del ma~l, a les regions equatorials, té un encls i una bellesa que mai poden esser oblidats. Tota la natura sembla rabejada i enfortida per la frescor i la mullena de la nit passada, noves fulles i brots se baden gairebé davant dels ulls, i els rebrolls novells sovint se pot observar que han crescut algunes polsades d'ençà del dia abans. La temperatura es lo més agradosa que s puga concebre. El xic de refredament del crepuscol matinal, que en sí era plasent, es seguit d'una calor tonificantaj i l'intens solei illumina la vegetació exuberanta dels tropics i realisa tot lo que l'art magica del pintor o els mots encesos dels poetes han pintat com els ideals llurs de la bellesa terrera.~

O bé preneu la descripció pel Dean Stanley, de les estatues colossals d'Amenophis III, el Memnon dels grecs, a Thebes: «El sól se ponia, la serralada africana era roenta de vermell al seu darrera; la verda plana era tenyida d'un verd més fosc a sota d'elles, i les ombres de la vesprada velaven els esborancs i les esquerdes, en les llurs ossades revellides. Quan torní a esguardar·Ies a la posta de sol, i elles s'alçaven davant del fons de montanyes, semblaven, certament, com si n fossin put, com si elles pertanyessin an alguna creació natural ».


IIB

Lord Avebury

Emperò no m dec pas permetre més citacions, si bé es dificil d'aturar-se. Aitals extractes fan memoria de molts jorns gojosos car les aventatges dels viatges perduren tota la vida; i sovint,quan som seguts a casa, «alguna visió brillanta i perfecta de Venecia, de Genova o del Mont Rosa us retorna tant reposanta com un jorn ben esmerçat a viatge». • Una gran afició i gaubança del vialjar es tant lluny de pertorbar l'amor a la llar, que pot-ser ningú pot gaudir plenament la seva casa si alguna Tolta no se n'allunya. Són com l'esforç i el descanç, l'un el complement de l'altre; de tal manera que, encara que puga semblar paradoxal, un dels més grans plaers del viatjar es la tornada; i ningú que no hagi corregut món pot donar-se compte de la devoció que I caminant sent per Domiduca,la dea dolça i gentil qui vetlla la nostra tornada a l'escon.

I)

Htlps.


CAPITOL VIII ELS PLAERS DE LA LLAR «Defòra, els borrallons de neu cauen poc a poc, a la nit bramula fort la tempesta; en la meva cambra lluu alegrament el foc, i s'hi està bé, silenciosa i calenta.» HEINE

«No hi ha pas cap lloc com a casa.» (Antiga cançó inglesa)

"

S

E pot ben dubtar què es més delitós, de , marxar pera començar unes vacances ben afanyades, o bé de tornar a casa després d'unes altres que han estat plenament fruides; de retrobar-nos, arn vigor renovada, amb una provisió fresca de remem brances i d'idees, un cop més a la vora de l'escon, arn la nostra familia, els amics i els llibres nostres. «Estar·se a casa, - diu Leigh Hunt,amb un vell in·folio d'exploracions i de viatges roman tics, si bé credibles, pera llegir, un viat- , ger vell i barbut per heroe, un escon en una


120

Lard Avebury

masia vella pera llegir-hi al costat, les cortines tirades i tot just prou de vent movent-se d~fòra pera fer un acompanyament a les onades o a· les boscuries respecte les quals estem llegint; això es, segurament, un dels moments perfectes de l'existença.» No hi ha dubte que es un gran privilegi el de visitar terres extrangeres; de viatjar, diguem, per Mexic o pel Perú, o de creuar per entre les Illes del Pacific; més en alguns respectes, els narratius dels primers exploradors, . les histories d'En Prescott o els viatges del Capità Cook, encara són més interessants; descrivint-nos, com ho fan, un estat de la societat, que aleshores era tant dissemblant del nostre, emperò que ara ha estat molt cambiat y europeisat. Així podem fer interessants els nostres viatges de cada jorn, adhuc si, com la familia del Vicari de Wackefield, totes les nostres aventures són a la voreta del foc i totes les nostres emigracions d'una cambra a l'altra. Altrament, encara que les belleses de casa nostra sien humils, no obstant són infinides i un hom «pot jaure en el seu llit, com Pompeu i els seus fills, a totes les parts de món» I. Permor d'això, es encertat de «cultivar un talent molt afortunat per un home de la meva disposició, el de viatjar en la meva cadira de baqueta; de transportar-me jo maI)

Sir T. Browne.


Els plaers de la llar

121

teix, sense moure-m de la sala, als indrets llunyans i vers els amics absents; de dibuixar escenes amb els ulls de la meva imaginació ¡ i de poblar-les amb els agrupaments de la fan· tasia, o la societat de remembrança» t. Certament ens podem procurar una varie· tat inacabable sense sortir de les nostres llars. En primer lloc, la successió de les estacions multiplica cada estatge. Que n'es de diferenta la miranda desde les nostres finestres quan guaitem el verd tendre de la primavera, el ric fullatge de l'estiu, les esplendides tintes de la darrevera, o els delicats perfils de l'hivern I El nostre clima es tant sortós que, adhuc en els pitjors mesos de l'any, «calmes matinades de solei de vegades ens visiten, semblant vesllums de la passada primavera, entre la feresa dels jorns emplujats i ventosos que menen a l'hivern. Quan passen aquests intermedis de llum argentada, es plasent de cavalcar per la boscuria i de veure lo meravelloses que són les colors del decaiment tardorenc. Dessobre I cap, els olms i el castanyers pengen la llur riquesa de fulles daurades, mentre ls faigs s'enfosq ueixen arn tons rossos i el cirerer bort lluu com vi de color de sang. A les margenades, arços acarminats i englantines d'escarlata'són trenats arn ridortes blanquinoses o llaçades de carbacines acoral\ades; els esbarzers cremen arn flames multicolors; el sangrinyol es bronzejat de porI)

Mackenzie: The Lounger.


I22

Lord Avebury

pra; i, ací i enllà, els bonetos treuen la llur fruita com nusos de rosades poncelle s, i delica,ts branqui nyols trencadi ços. Dessota es cobert de fullaca, i el bru falguera r s'alça fins als genolls a mida que enfilelll eIscami nals de la forest» '. Talmen t cada jorn ens porta una successió de quadros jolius en varietat séns fi. Es remarcable la poca gent que sembla complau re-s arn la bellesa del celatge. Gray, després de descriur e una sortida de sól,-co m començ à amb un lleu esblanq ueimen t, tot just tenyit d'or i de blau, encès tot a cop amb una ratlleta de brillant or insofrib le, que rapidam en t cresqué fins a mitja orba, i aixi fins una de sencera , massa gloriosa pera que s pogués veure distin-, tament, -,-afege ix: «No sé pas si abans ho havia vist mai ningú. Gaire bé no ho crecl»B No hi ha dubte que desde l'alba de la poesia, les esplend ors del celatge matinal i de la vesprad a han estat l'admira ció de tots els qui tenen ulls pera veure. Emperò devem especia lment an En Ruskin de poder realisar més vivame nt aquells quadros esplend orosos de l'espai. Com diu ell, amb un llengua tge quasi tant brillant com el celatge mateix, el cel tot enter, «desde I zenith fins a l'horizo n, devé una mar fosa de color, enrogin t-se de foc: cada barra negra de nuvol se torna or maciç, cada arruga i cada onada devé d'imma culat carmesí sense ombres , porpra i escarlat a i coI)

J. A. Symonds .

2)

Oray's Letters.


Els plaers de la llar lors per les quals no hi ha ni paraules en el llenguatge ni idees en l'esperit; - coses que solament se poden concebre mentre són vis-ibles; l'intensa buidor blava del cel superior, fonent~se a travers de totes elles, mostrant-se fòsca i pura ací, eterialment; enllà, modulada per la filamentosa massa informa de vapor transparenta, fins que s perd imperceptiblement dintre I seu carmí i or». En alguns casos verament es .. no pas color, sinó conflagració»; i si bé les tintes són més riques i varIades vers la matinada i a la posta de s61, el gloriós kaleidoscop funciona durant tot el dia. Arn tot, «es una cosa extranya lo poc que la gent, en general, sab de l'espai. Es la part de la creació on la Natura ha fet més permor de plaure a l'home, més pera I principal i evident proposit de parlar-li i d'ensenyar-lo., que no pas en cap altre de les seves obres, i justament es la banda on menys la seguim. No hi ha pas gaires de les altres obres seves en les quals algun proposit més material o essencial que I de plaure merament a l'h-ome no sia complert per cada part de la llur organisació; emperò tots els proposits essen· cials del cel, al menys en lo que sabenT; se podrien realisar si un cop cada tres jorns, o cosa així, un nuvol negre, de pluja, gros, lleig, tapés la blavor, i tot se regués bé i així nova· roent devingués tot blau fins una altra vega· da, pot-ser, amb un tèl de calitja al matí i al vespre per rosada. I, en comptes d'això, no


12 4'

Lord Avebury

hi ha pas un sol mom ent, en tots els jorn s de la nost ra vida, que la Nat ura no prod ueix i una escena darr era l'alt ra, un qua dro darr era altre qua dro, espl endo r darr era espl endo r, treball ant sem pre segu int tals prin cipi s exqu isits i cons tant s de lahe l1es a més perf ecta , de manera que es ben cert que tot se fa pera nosaltres i a l'int ent del nost re plae r perp etua l» 1. Ni tam poc la bellesa fina amb el dia. «Qu e no es res de dorm ir sota I doss er de l'esp ai, on teni m el glob u de la terra pera I nost re lloc de repò s i les mag nific ence s del cel per espe ctac le?» · Per la mev a part , sem pre m reca la cost um de tanc ar les nost res cam bres al vespre, com si a fòra no hi hagu és s'ho valg ués de guai tar-s e. l, no obst res que ant, ¿qu è es lo que pot ser més bell que «ov irar com la sola na del cel es teix inad a espe ssam ent am pati nes d'or brill ant» , o esgu arda cam inan t am glor ia calm a i arge ntadr. Ja llun a a a trav ers de la nit? I adh uc, si no sent im que «l'h ome qui a mitj a nit ha vist sort ir la llun a tren cant la nuv olad a, ha esta t pres ent com un Arca ngel a la crea ció de la llum i del món »', de tote s man eres «els estels diue n quel com de sign ifica nt a tots nosa ltres ; i no més guai tant enla ire, cada hom e n té un hem isfe ri senc er pera aconsellar-lo i ser-hi ami c»'; perquè, com obse rva En Hdp s en altre t¡¡nt «qu an ens guie n per les mar lloc, no es s de la nost ra I)

Rusk in. 2) Sene ca. 3) Eme rson. 4) Helps.


Els plaers de la llar

12 5

petita planeta, sinó quan ens a}uden a sortir de les aigües fosques dels nostres enteniments per· torbats, que nosaltres podem dar·nos compte de la llur major significança». Certament «Que n'es de bella la nit I Una frescor de rosada omple l'aire silenciós; cap boira, ni un nuval, ni una taca, ni un tèl, trenca la serenitat del cel: enllà¡ l'orba plena de gloria de la !luna divinal rodo a a travers dels fondals blau fosc; dessota ls seus raigs quiets s'esplaia I cercol desert, com el rodó occeà cenyit am l'eSfai; que n'es de bella la nitl"

Mai m'han fet cap extranyesa aquells qui adoraven el sol i la lluna. D'altra banda, quan a fòra tot es fosc fred, quan pot-ser «Defòra, els borrallons de neu cauen poc a poc; a la nil bramula fort la tempesta; en la meva cambra lluu alegrament el foc, i s'hi està bé, silenciosa i calenta.» «Meditant en el setial, jo faig sentada vora l'aconhortador foc ablamat, tot escoltant la cafetera enfeinada que bordona lais ja fa temps oblidats.'"

Car, després de tot, els plaers de la llar no són pas defòra, sinó a dintre; i «l'home de casa seva qui no estima pas cap musica tant com el seu rellotge de la cuina i les tonades que li canten els tions tot cremant a l'escon, té fruicions que ls altres ni tant solament han somniat jamai» '. 1) Southey.

2) Heine.

3) Emerson.


I26

Lord Avebury

Ens agrada I tic-tac del rellotge i el guspj,. rejar del foc, lo mateix que I grallejar de les cornelles, no tant per cap bellesa de la cosa en sí, com per les llurs a~ociacions d'idees. Es una gran veritat que quan enS retirem dintre nosaltres mateixos, podem evocar totes les memories que volguem. «Com les estima aquest cor les escenes de la mevain[fantesa, quan recordances agradoses les tornen a renovar. L'horta, el camp, els perdedors caminals de l'embosca[da selva i tots els llocs preats que la meva infantesa van bre[çar.» I

No es pas tant els « Entreteniments de la vora del foc i tots els comforts de l'humil teulada»'

sinó, més aviat, d'acord arn l'ideal més enlairat i mellor d'En Keble, «Es dolç el somrís de casa nostra; el mutual esguard, quan els cors un de l'altre són segurs; dolces totes les joies que omplen el recés de la llar, l'estada de tots els afectes purs ».

En el temps antic, no solament entre les races selvatges, sinó adhuc entre ls mateixos Grecs, sembla haver-hi hagut molt poca vida de familia. Quin contrast feia la vida casolana dels Grecs, tal com sembla haver estat, per exemple, arn la descrita per En Cowley-una llar feliça, I) Wordsworth.

2)

Cowper.


Els plaers de la llar

12 7

«am llibres i am jardins» , i sobreto t amb una «Muller virtuosa en la que tu hi trobes veramen. t ensemseJ s plaers més dolços i els més refinatS; è.n les seves mirades el jardí més plasent, i en l'esperit seu els llibres més raonats."

Ningú qui hagi estimat una mare o una muller, una german a o una filla, pot llegir sense extrany esa i condol la descripció que Sant Crisosto m fa d'una dòna com essent «un mal necessari, una temptac ió natural, una' calamit at desitjosa, un perill domesti c, una fascinació mortal i una malvest at pintada ». En pocs respectes l'human itat ha fet un avenç més gran que en les relacions dels homes i de les dònes. Es terrible de pensar lo que les dònes pateixen en la vida selvatge; i fins entre ls Grecs intellec tuals, amb excepcions rares, apar que més aviat foren tractade s com amistaI}çades o joguine s, que no pas com els angels q ui fan un Cel de la casa. El proverb i hindú que «mai tindríeu de pegar a una dòna, ni tant sols amb una flor», si bé es un avençam ent conside rable, conta la melangiosa historia de lo que devia haver estat previam ent. En The Origin o/ Civilisation jo he posat molts de casos ensenya nt el poc paper que fan els afectes de familia en la vida selvatge. Ací esmenta ré solamen t un oas com exemple. El llengua tge dels Algonq uins (Nord America) no tenia cap paraula per «estimar»; de manera que quan els missioners traduire n la Biblia an


Lord Avebury ~

aquella parla van esser obligats d'inventar-ne una. Quina vida i quin llenguatge sense amori No obstant, en el matrimoni, adhuc la passió grollera d'un selvatge pot contrastar favorablement am qualsevulla intent fredament calculat que,ç,omeltresor encantat dels Nibelungs, es quasi segur de portar malhaurança. An el Kalevala, l'epic Finlandès, el ferrer diví lImarinnen forja una nuvia d'or i d'argent pera Wainamoinen, qui de primer fou molt content de tenir una muller tant rica, emperò aviat la trobà intolerablement freda, perquè, malgrat el foc i les pells, aonsevulla que la tocava, ella glaçava an ell. A més, apart de la sola fredor, no patim pas poc de les folles baralles per coses de res; dels mers malentesos ;ae paraules barroeres repetides sèns pensar, a voltes sense I context o el to que les hauria deslliurades de tot fibló. Quan no faria per apaibagar les tristors de la vida i augmentar la benanança de la familia, aquella caritat que «aguanta totes les coses, ho creu tot, ho espera tot, ho soporta tot». La llar certament pot ser una badia de repòs, segura contra ls temporals i els perills del món. Emperò, pera encalçar això, no ns tenim pas d'acontentar empedrant-la de bones intencions, sinó que devem fer-la serena i joiosa. Si la nostra vida fos una treballs i sofriment; si I món de fòra fos fred i trist, ¡quin plaer de retornar al solei de cares enriolades i a l'escalf dels cors que nosaltres estimem I

ae


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.