1_9788419588494

BARCELONA 1601: L’ESCLAT DE LA FESTA

Les celebracions per la canonització de sant Ramon de Penyafort

COMITÉ CIENTÍFICO

DE LA EDITORIAL TIRANT HUMANIDADES

Manuel Asensi Pérez

Catedrático de Teoría de la Literatura y de la Literatura Comparada Universitat de València

Ramón Cotarelo

Catedrático de Ciencia Política y de la Administración de la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universidad Nacional de Educación a Distancia

Mª Teresa Echenique Elizondo

Catedrática de Lengua Española Universitat de València

Juan Manuel Fernández Soria

Catedrático de Teoría e Historia de la Educación Universitat de València

Pablo Oñate Rubalcaba

Catedrático de Ciencia Política y de la Administración Universitat de València

Joan Romero

Catedrático de Geografía Humana Universitat de València

Juan José Tamayo

Director de la Cátedra de Teología y Ciencias de las Religiones Universidad Carlos III de Madrid

Procedimiento de selección de originales, ver página web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales

ACPA. MONOGRAFIES

Número 2

Direcció i comitè de redacció

Sílvia Canalda Llobet (UB)

Sara Caredda (UPF/UB)

Ramon Dilla (UB)

Joan Yeguas (MNAC)

Comitè científic

Borja Franco Llopis (UNED)

Ida Mauro (UB)

Eva March (UPF)

Vicent Zuriaga (UCV)

Contacte i llibre d’estil

scanalda@ub.edu

www.acpabcn.cat

Col·laboren

Departament d’Història de l’art. Universitat de Barcelona

Museu Nacional d’Art de Catalunya

Ministerio de Ciencia e Innovación. Gobierno de España

BARCELONA 1601: L’ESCLAT DE LA FESTA

Les celebracions per la canonització de sant Ramon de Penyafort

DILLA MARTÍ

tirant humanidades Valencia, 2023

RAMON

Copyright ® 2023

Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito de los autores y del editor.

En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant lo Blanch publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com.

© Ramon Dilla Martí

© TIRANT LO BLANCH

EDITA: TIRANT LO BLANCH

C/ Artes Gráficas, 14 - 46010 - Valencia

TELFS.: 96/361 00 48 - 50

FAX: 96/369 41 51

Email:tlb@tirant.com

www.tirant.com

Librería virtual: www.tirant.es

DEPÓSITO LEGAL: V-1516-2023

ISBN: 978-84-19588-49-4

MAQUETA: Disset Ediciones

Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea en www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa nuestro procedimiento de quejas.

Responsabilidad Social Corporativa: http://www.tirant.net/Docs/RSCTirant.pdf

Abreviatures

ABFZ. Archivo y Biblioteca de Francisco Zabálburu

ACA. Arxiu de la Corona d’Aragó

ACB. Arxiu Capitular de la S.E. Catedral Basílica de Barcelona

ACOAC. Arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya

ACP. Archivio delle Celebrazioni Pontificie

ACR. Archivio Capitolino di Roma

ADB. Arxiu Diocesà de Barcelona

ADM. Archivo Ducal de Medinaceli

AGI. Archivo General de Indias

AGS. Archivo General de Simancas

AGOP. Archivio Generale Ordinis Praedicatorum

AHCB. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

AMV. Arxiu Municipal de Vic

ARABLLB. Arxiu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

ASV. Archivio Segreto Vaticano

ASSMSM. Archivio Storico di Santa Maria Sopra Minerva

BAV. Biblioteca Apostólica Vaticana

BC. Biblioteca de Catalunya

BL. British Library

BLV. Biblioteca Latina Vaticana

BNE. Biblioteca Nacional de España

BRUB. Biblioteca de Reserva la Universitat de Barcelona

COAC. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya

c. circa coord. coordinador, coordinadora, coordinadors.

dir. director, directora

ed. editor, editora

f. foli, folis

llig. lligall, lligalls

ms. manuscrit, manuscrits

núm. número, números

p. pàgina, pàgines

r recto (‘anvers’)

seg. següents

s. f. sense foliar

s. n. sense número

sign. signatura, signatures

v verso (‘revers’)

vol. volum, volums

Pròleg

Convido el lector a submergir-se immediatament en aquesta llibre, que el durà a reviure la Barcelona del segle XVII, quan la festa barroca esclata en tot el seu esplendor, com a obra d’art total que vol seduir els sentits de l’espectador fins a extasiar-lo.

El Dr. Ramon Dilla, l’autor, hi mostra la seva excel·lència com a historiador de l’art en el sentit més convencional del terme, tot analitzant la iconografia de Sant Ramon de Penyafort des de la seva canonització el 1601 fins al trasllat de la tomba a la catedral de Barcelona al segle XIX. Però, a la vegada, s’endinsa amb gran mestratge per viaranys molt menys freqüentats, tant per l’intel·ligent ús de fonts escrites de tipologies molt diverses com per la seva capacitat de revelar la lectura política, social i religiosa d’un esdeveniment que va marcar els catalans d’aquell canvi de segle.

En la seva longeva vida terrenal, el penedesenc Ramon de Penyafort va ser un home polièdric. Jurista de gran renom, havia estat confessor del papa Gregori IX, a qui ajudà a impulsar les reformes decretades pel IV Concili Laterà, i bon amic del rei Jaume I, amb qui col·laborà, entre d’altres afers, en la repoblació de Mallorca. Ingressà a l’Orde dels Dominics, dels quals arribaria a ser el tercer general, encara en l’època fundacional de la institució. Al mateix temps, va tenir una intervenció decisiva en la creació, el 1218, de l'Orde de la Mercè, dedicada a rescatar els cristians captius en terres musulmanes. I, en fi, amb les seves obres va donar fonament jurídic a la Inquisició medieval, creada per detectar i castigar l’heretgia.

Les despulles de Ramon eren venerades al gran convent dominic de Santa Caterina, a Barcelona, en el qual va morir el 1275. Ja ben aviat, com relata Ramon Dilla, les autoritats catalanes van instar a Roma la canonització, sense aconseguir-la. A la Baixa Edat Mitjana, la influència determinant dels reis de França sobre el Papat va fer que pràcticament només es canonitzessin sants francesos. Quan al segle XVI l’equilibri geopolític europeu canvia, la situació ja no és propicia per fer créixer els rengles dels benaurats. Les crítiques dels teòlegs protestants al Papat i, molt especialment, contra el culte als sants i el seu rol d’intercessors fan que la Santa Seu sigui extremadament cauta. Tot i que a Felip II li cou el desequilibri en el santoral a favor dels

Ignasi Fernández Terricabras

francesos, que no reflecteix el paper de defensors del catolicisme que els espanyols estan assumint a nivell mundial, no aconsegueix més que una sola canonització en tot el seu regnat: la del franciscà andalús Dídac d’Alcalà, el 1588. La següent canonització hispànica, ell ja no la veurà. Serà la de Sant Ramon de Penyafort, el 1601, que obre pas a una llarga llista de beatificacions i canonitzacions de naturals de la Monarquia Hispànica durant el segle XVII.

I és que Sant Ramon era, per dir-ho així, un sant de consens. Tothom se’l podia fer seu, tothom s’hi podia identificar. Les institucions catalanes, tant les polítiques (Diputació del General i Consell de Cent) com les eclesiàstiques (l’arquebisbe de Tarragona i el bisbe de Barcelona, principalment), la Corona, els dominics, els mercedaris i molts membres de la Cúria pontifical uniren doncs els seus esforços -i els seus diners, com palesa aquest estudi- per a aconseguir-ne la canonització, solemnement proclamada pel papa Climent VIII el 29 d’abril de 1601. El Dr. Dilla destaca un fet singular: va ser la primera canonització a la nova basílica de Sant Pere del Vaticà, la de Bramant i Miquel Àngel, que els papes del Renaixement havien ordenat construir sobre les restes de l’antiga basílica constantiniana.

Penyafort va ser, doncs, un sant celebrat i exalçat arreu: a Roma, perquè la seva proximitat al Pontífex i els seus esforços a favor de la reforma eclesiàstica, contra l’heretgia i contra l’Islam encaixaven bé en el moment més expansiu del catolicisme contrareformista; a Madrid i a les altres capitals dels regnes de Felip III, perquè encarnava als ulls del món la rígida ortodòxia dels súbdits de la Monarquia Hispànica i l’activa política en defensa de la fe del sobirà; als convents dels dominics i dels mercedaris, fins i tot als tribunals de la Inquisició, perquè avalava la santedat dels seus membres i la legitimitat de llurs accions,... I a Catalunya, és clar, perquè era un sant català, el primer reconegut per la Santa Seu en molts segles. I a Barcelona, encara més, perquè la tomba del sant al convent de Santa Caterina esdevenia l’epicentre d’aquesta explosió de fervor.

Aquí dona tots els seus fruits el meticulós treball de Ramon Dilla per molts arxius, examinant pacientment manuscrits, llibres, gravats, plànols, fulls volants, dietaris personals i institucionals, etc. i posant-los en relació amb les imatges del sant, escultòriques o pictòriques, conservades a esglésies romanes o catalanes. Amb gran talent

narratiu, les seves vívides descripcions de cerimònies, processons (en comptabilitza 138 a Barcelona només entre el 9 de maig i el 3 d’agost de 1601), altars, escenografies, arquitectures efímeres, però també de les lluminàries, bestiari de foc, tocs de campanes, poesies,... ens fan reviure la ciutat de principis del segle XVII i reconstrueixen davant els nostres ulls capelles, estàtues i edificis ja desapareguts, entre ells, dissortadament, l’església del mateix convent de Santa Caterina.

En el record popular perviurà durant generacions aquell entusiasme, que s’intentarà reproduir diverses vegades al llarg del segle XVII, quan les diferents ciutats de l’Europa catòlica semblen disputar una cursa per veure qui compta amb més sants i amb més relíquies. Com ja va posar de manifest Xavier Torres, les festes per Sant Ramon de Penyafort provoquen més sol·licituds a la Santa Seu: Pere Nolasc, Oleguer, Maria de Cervelló, Pere Ermengol,... Les noves canonitzacions no són només ocasions per revalidar els fastos de 1601, sinó també per refermar un orgull barceloní i unes formes de “religió cívica” que, en aquella època de religiositat exacerbada, permetien, com diu gràficament el professor Torras, “posar Barcelona al mapa” del continent. La profusió de sants a la ciutat és al·legada com a prova irrefutable de la puresa del catolicisme dels habitants i esdevé un element identitari barceloní de primer ordre.

L’obra de Ramon Dilla se situa en la clau de volta d’aquesta cronologia i en la cruïlla de totes les dimensions -festives, polítiques, culturals, religioses- associades al cerimonial barceloní. Ens proporciona així un estudi transversal que serà un model per noves recerques i acredita l’alt nivell de la tasca realitzada al Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona per investigadors que, com la professora Sílvia Canalda, directora de la tesi que està a l’origen d’aquesta publicació, fa temps que ofereixen noves visions de l’art català de l’Edat Moderna, sovint injustament menystingut, i, cosa no menys important, del context en el qual va néixer.

Ignasi

Terricabras

Fernández

Universitat Autònoma de Barcelona

Introducció1

Autors com Johan Huizinga o Georges Bataille han subratllat com l’ésser humà és culturalment festiu per naturalesa, un homo ludens, que necessita alliberar-se de la seva rutina quotidiana. Així s’evidencia el contrast entre el temps profà, destinat al treball i a l’acumulació, i aquell sagrat, en el qual irromp la festa com a «vàlvula d’escapament», que allibera l’individu dels seus hàbits i és capaç d’oferir una cíclica regeneració de la societat2. Aquest fet és particularment interessant durant l’època moderna, quan la festa es considerava el millor antídot contra la melancolia, però també un mecanisme de control i cohesió social. Per aquest motiu les classes dirigents promovien un intens calendari festiu on freqüentment confluïen els interessos sacres i profans, però sempre destinat al conjunt de la societat.

Els brillants anàlisis de la festa sacra proposats per Maurizio Fagiolo dell’Arco, José Antonio Maravall o Antonio Bonet Correa, han subratllat el fenomen com un dels grans triomfs de la cultura barroca, on les arts jugaven un paper fonamental com a mecanismes capaços de seduir els sentits i crear una obra total, enmig de la qual es llençava un missatge propagandístic3. Les llargues processons es convertien en extenses estructures destinades a la desfilada dels grups dirigents, que visualitzaven una imatge del poder adreçada a una cultura eminentment urbana, dirigida i massiva, en la qual es visualitzava la cosmologia social, i el lloc assignat a cadascun dels seus estrats. Fou en els seguicis processionals, especialment a partir del regnat de Felip III,

1 El present llibre s’emmarca entre les activitats del grup de recerca Arte y Cultura en la Barcelona Moderna (ss. XVII-XVIII). Relaciones e influencias en el ámbito del Mediterráneo Occidental, que té com a investigadora principal la Dra. Sílvia Canalda Llobet (Departament d’Història de l’Art, Universitat de Barcelona).

Codi: PGC2018-093424-B-100 (Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades, 2019-2022).

2 Johan HUIZINGA, Homo ludens, Madrid, Alianza, 2012 (1938); Georges BATAILLE, El erotismo, Barcelona, Tusquets, 2009 (1957).

3 Maurizio FAGIOLO DELL’ARCO, La festa Barocca, Roma, De Luca, 1997; Antonio BONET CORREA, Fiesta, poder y arquitectura: aproximaciones al barroco español, Madrid, Akal, 1990; José Antonio MARAVALL, La cultura del barroco: análisis de una estructura històrica, Esplugues de Llobregat, Ariel, cop. 1975.

Ramon Dilla Martí

on es reforçà la doble dimensió política i religiosa de l’esdeveniment amb la participació del propi monarca i de la família reial, que adoptà un caràcter indiscutible i atemporal com a clau de volta que sostenia l’ordre natural i es legitimava també en termes teològics. En conseqüència, també hem d’avaluar les festivitats religioses d’època moderna com una eina de disciplinament social, on sovint confluïen els magnànims interessos de les estructures de govern i el rigorós dogmatisme post tridentí que advertia: «… ni abusen tampoco los hombres de las fiestas de los santos, ni de la visita de las reliquias, para tener combitonas, ni embriagueces: como si el lujo y lascivia fuese el culto con que deban celebrar los dias de fiesta en honor de los santos (Salms 52)»4.

Catalunya, regida per un monarca absent a través de virreis temporals i governada per unes elits polítiques ben arrelades a les institucions, gaudia amb fruïció de la festa durant l’època moderna. Com senyalà Henry Kamen, «... en la Cataluña preindustrial el ocio ocupava la misma cantidad de tiempo que el trabajo»5, per tant, l’estudi d’aquest fenomen esdevé crucial per copsar no únicament les pràctiques devotes, sinó també els temps i modus vivendi de la societat siscentista. A tall d’exemple, sabem que l’any 1684 els catalans observaren un total de 110 festes, entre les quals cal distingir les pròpies del calendari que es repeteixen anualment, d’aquelles «extraordinàries», com visites dels monarques, grans ocasions de la família reial com naixements o defuncions, translacions de relíquies, restabliments de la salut del rei, i naturalment dins d’aquest bloc també hem de comptar les cerimònies de canonització i de beatificació6.

Fins l’any 1601 la fama de santedat de Ramon de Penyafort havia quedat reclosa pràcticament a l’entorn de la seva capella funerària al convent de Santa Caterina de Barcelona, però la seva canonització el va convertir en una figura internacional. La solemne cerimònia a la Basílica de Sant Pere va cloure un procés de canonització de més

4 El sacrosanto y ecuménico Concilio de Trento, traducido al idioma castellano por D. Ignacio Lopez de Ayala, Barcelona, Imprenta de D. Ramon Martin Indás, 1847, p. 333.

5 Henry KAMEN, Henry, Cambio cultural en la Sociedad del Siglo de Oro, Madrid, Siglo Veintiuno de España Editores, 1998, p. 162 i 185.

6 Albert GARCIA ESPUCHE et alii, Festes i celebracions. Barcelona 1700, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, 2010, p. 21 – 22.

de tres-cents anys, en els quals els esforços de l’Orde de Predicadors, de la ciutat de Barcelona, la Diputació del General de Catalunya i l’aixopluc de la Catòlica Majestat, havien aconseguit elevar a la glòria dels altars el tercer sant després del Concili de Trento, el segon de l’Orde de sant Domènec i el primer procedent dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó. Roma obria les portes a la organització d’unes festes destinades en la mateixa mesura a presentar oficialment el nou sant i a commemorar el triomf dels promotors de la seva canonització. En el cas de Barcelona, aquestes festes en certa mesura assentaren un precedent, posteriorment seguit per altres viles i ciutats de Catalunya, però també de la península ibèrica i del conjunt de regnes de la Monarquia Hispànica.

És difícil senyalar un succés històric o particular ocorregut a la Barcelona de 1601 que tingués major transcendència per al conjunt d’habitants de la ciutat que les festes de canonització de sant Ramon de Penyafort. Les institucions polítiques encapçalades pel Consell de Cent i la Diputació del General, s’aliaren amb la Catedral i els frares dominics per oferir les més esplendoroses jornades que la ciutat recordava, obrint un període de tres mesos durant els quals totes les forces vives oferiren al seu nou heroi celestial un reguitzell de processons, alimàries, focs artificials, torneigs de cavallers, actuacions musicals, danses de bestiari, etc. Per tal de garantir l’èxit d’aquestes celebracions, el propi Consell de Cent alliberà als seus conciutadans de les seves obligacions, exhortant-los a participar en les solemnitats i procurant la seva implicació en una festa global durant els dies 23, 24 i 25 de maig de 1601, quan la festa arribà al seu zenit. De la confraria més humil als potentats cavallers de Sant Jordi, dels gremis a la Reial Audiència, del virrei als inquisidors, tots volgueren oferir mostres públiques d’alegria al nou sant, el cos del qual es custodiava al convent de Santa Caterina, en un moment políticament complex, que no sempre oferia un bon encaix entre les institucions de la terra i la Corona regida per Felip III.

Naturalment, un esdeveniment tant destacat ha estat esmentat en obres anteriors, que han senyalat la importància d’aquestes celebracions com a referent del món festiu català, tot i que cap d’elles l’ha tractat de manera exclusiva. Entre les publicacions més recents voldria senyalar la compilació de les festes de beatificació i canonització feta per Albert Garcia Espuche, en la qual s’oferia una reconstrucció

Dilla Martí

de les festes raimundianes a partir de la principal font escrita que les recull, la Relación de las grandes fiestas composada per fra Jaume Rebullosa7. En segon terme, caldria citar l’obra de Maria Garganté, que ofereix una visió panoràmica del fenomen festiu durant l’època moderna a Catalunya, subratllant la instrumentalització de les arts en la seva creació8. I finalment, també seria necessari senyalar els estudis de Xavier Torres, que aportà la mirada corogràfica sobre la causa raimundiana, com a part de la política diocesana barcelonina a finals del segle XVI9.

Més estudiades han estat les produccions literàries gestades a l’entorn de les festes raimundianes. La contribució de Henry Ettinghausen de l’any 2001 resulta un referent fonamental no només per la seva rigorosa compilació, sinó també per la seva lectura en clau «nacional», que destaca els vincles entre aquests relats i la situació política catalana contemporània10. Més recentment, aquesta literatura també ha estat objecte d’estudi per part de Cécile Vincent-Cassy, que l’ha contextualitzat en el marc hispànic durant el primer terç del segle XVII, destacant l’anàlisi de la llengua i del component patriòtic latent en les composicions poètiques11. Així mateix, també José Jaime García Bernal ha afrontat l’estudi de les celebracions partint de les principals fonts hagiogràfiques creades a redós de la canonització,

7 Albert GARCIA ESPUCHE, La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XIV a XVIII), Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2009, p. 492-544; Iayme REBULLOSA, Relacion de las grandes fiestas que en esta ciudad de Barcelona se han echo à la canonizacion de su hijo San Ramon de Peñafort de la Orden de Predicadores: con vn sumario de su vida, muerte y canonizacion, y siete sermones que los obispos han predicado en ellas, Barcelona, en la emprenta de Iayme Cendrat, 1601.

8 Maria GARGANTÉ I LLANES, Festa, arquitectura i devoció a la Catalunya del Barroc, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011.

9 Xavier TORRES, «La ciutat dels sants: Barcelona i la historiografia de la Contrareforma», a Ramon GRAU I FERNÁNDEZ (coord.), Recurs al passat i modalitats historiogràfiques a Barcelona. Barcelona Quaderns d’Història, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2014, p. 77-104.

10 Henry ETTINGHAUSEN, «De la noticia a la prensa (San Raimundo de Peñafort, Barcelona, 1601)», a Actas del V Congreso de la Asociación Internacional Siglo de Oro, Münster, 1999, Madrid, Iberoamericana Vervuet, 2001, p. 490-502.

11 Cécile VINCENT- CASSY, «Los santos, la poesía y la patria. Fiestas de beatificación y de canonización en España en el primer tercio del siglo XVII», Revista de historia Jerónimo Zurita, 85 (2010), p. 75-94.

Ramon