008-EL CAMI FOSC.indd 1
9/12/10 18:30:29
008-EL CAMI FOSC.indd 2
9/12/10 18:30:29
EL CAMÍ FOSC
008-EL CAMI FOSC.indd 3
9/12/10 18:30:29
008-EL CAMI FOSC.indd 4
9/12/10 18:30:29
Åsa Larsson
EL CAMÍ FOSC Traducció de Marc Delgado
008-EL CAMI FOSC.indd 5
9/12/10 18:30:29
col·lecció clàssica títol original suec: svart stig primera edició: gener del 2011 © åsa larsson, 2006 originalment publicat per albert bonniers förlag, estocolm, suècia. publicat en català per acord amb bonnier group agency, estocolm, suècia. © de la traducció: marc delgado, 2011 © columna edicions, s.a. carrer peu de la creu, 4 - 08001 barcelona isbn: 978-84-664-1317-6 dipòsit legal: b. 45.460-2010 fotocomposició: víctor igual, s.l. carrer mallorca, 374 - 08013 barcelona imprès a: egedsa www.columnaedicions.cat.
Aquest llibre no podrà ser reproduït, ni totalment ni parcialment, sense el permís previ escrit de l’editor. Tots els drets reservats.
008-EL CAMI FOSC.indd 6
10/12/10 09:54:34
Et recordes de com anava? La Rebecka Martinsson va veure el seu amic mort estès damunt la grava, allà a Poikkijärvi. I el món es va esquerdar. I van haver d’agafar-la perquè no es llancés al riu. Aquest és el tercer llibre.
008-EL CAMI FOSC.indd 7
9/12/10 18:30:29
008-EL CAMI FOSC.indd 8
9/12/10 18:30:29
Fragment de l’informe mèdic del 12 de setembre del 2003 en ref. a la pacient Rebecka Martinsson Motiu de consulta: La pacient ingressa a l’hospital de Kiruna amb ferides a la cara per caiguda i traumatisme al cap. En el moment de l’ingrés, es troba en estat psicòtic agut. Es requereix intervenció quirúrgica i per això s’anestesia la pacient. Quan es desperta de l’anestèsia persisteix la simptomatologia psicòtica florida. Decisió d’internament involuntari segons art. 3 de la Llei d’enjudiciament civil. Trasllat a la clínica psiquiàtrica de l’hospital de Sankt Göran d’Estocolm, unitat psiquiàtrica en règim d’internament. Diagn. prelim.: psicosi sense especificar. Tractament: Risperdal mix 8 mg/dia i Sobril 50 mg/dia.
És l’últim moment. Mira, ve amb el núvol, i cada ull l’haurà de contemplar. És l’última hora. És l’hora del cavall roig com el foc. El que ve amb la llarga espasa perquè els homes s’escorxin els uns als altres.
008-EL CAMI FOSC.indd 9
9/12/10 18:30:29
Åsa larsson
– 10
I aquí! M’agafen pels braços! No m’escolten! Obstinats, es neguen a girar els ulls cap al cel, que s’obre damunt seu. És l’hora del cavall groc pàl·lid. I esgarrapa amb els cascos esmolats. Aixeca la terra al seu pas. Va venir un terratrèmol enorme, i la terra es va tornar negra com un sac de carbó, i la lluna sencera es va tornar com la sang. I jo em vaig quedar. Aquí n’hi ha molts que ens vam quedar enrere. Caiem de genolls davant del nostre viatge cap a la foscor i buidem els intestins de terror. Cap al llac que crema amb foc i sofre, i aquesta és l’altra mort. Només queden uns quants minuts. Ens agafem al primer que trobem. Ens aferrem al que hi ha més a prop. Sento la veu dels set trons. Per fi les paraules són clares. Diu. Que el temps. S’ha acabat. Però aquí no hi ha ningú que escolti! Fragment de l’informe mèdic del 27 de setembre del 2003 en ref. a la pacient Rebecka Martinsson Pacient conscient i orientada, respon quan se li parla, pot explicar els fets que van desencadenar la psicosi depressiva. Mostra símptomes somàtics de depressió: pèrdua de pes, apatia, trastorn del son (es desperta d’hora). Risc de suïcidi imminent. Es mantenen tractaments TEC. Cipramil en pastilles 40 mg diaris.
Un dels cuidadors (jo sóc la que té cuidadors, simplement això) es diu Johan. O potser és Jonas? Johnny? Em treu a fer un tomb. No em deixen sortir sola. No anem gaire lluny. Tot i així em canso moltíssim. Potser ho veu
008-EL CAMI FOSC.indd 10
9/12/10 18:30:29
El camí fosc
– 11
quan tornem cap enrere. Fingeix que no se n’adona. Parla tota l’estona. Això està bé, així no ho he de fer jo. Parla del combat pel títol del 1974 de Muhammad Ali contra George Foreman al Zaire. —Va rebre una pallissa increïble! S’estava contra les cordes i deixava que en Foreman el colpegés. En Foreman, saps, era terrible. Estem parlant de pesos pesants, i la majoria ja se n’ha oblidat, però la gent patia per l’Ali abans del combat. Es creien que en Foreman el podia matar. I després l’Ali senzillament s’estava allí dret, com una fotuda... roca! Suportant una autèntica pallissa durant set assalts. Va enfonsar psicològicament en Foreman, del tot. Al setè assalt es va inclinar sobre l’espatlla d’en Foreman i li va xiuxiuejar a cau d’orella: «Is that all you got, George?». I prou! Després, al vuitè, en Foreman amb prou feines tenia esma per mantenir la guàrdia amunt i llavors va venir la seva oportunitat. L’Ali simplement: zas! (la mà dreta amb un ganxo en l’aire). En Foreman cau com un tronc. Paaaf! Jo camino en silenci. M’adono que als arbres comença a fer olor de tardor. I ell parla del combat, Rumble in the Jungle. I am the greatest. Del Thrilla in Manilla. O bé parla de la Segona Guerra Mundial (pot fer això amb mi?, m’ho pregunto per a mi mateixa, no estic massa sensible, fràgil per dir-ho així?, què hi diria el cap de servei?): —Els japonesos, aquests sí que són uns guerrers de debò. Saps, quan als pilots de caça se’ls acabava la gasolina al bell mig del Pacífic, si tenien un portaavions americà a l’abast s’hi llançaven de cap. Pam! O bé feien un amaratge elegant sobre la panxa del caça, només per demostrar com n’eren, d’increïblement destres. Després, quan eren allà, al mar, i havien sobreviscut, sí, llavors es
008-EL CAMI FOSC.indd 11
9/12/10 18:30:29
Åsa larsson
– 12
llançaven a l’aigua i es clavaven l’espasa. No es deixaven capturar amb vida per l’enemic. El mateix va passar quan van lluitar a Guadalcanal. Com si fossin una d’aquelles fileres de lèmmings, quan s’adonaven que els havien derrotat saltaven des dels penyals. Els americans es quedaven allà, palplantats, amb els megàfons a les mans, i pretenien que s’entreguessin. Quan tornem al pavelló, de cop i volta tinc por que em pregunti si m’ha agradat la passejada. Que si m’ha agradat? Si ho vull tornar a fer demà? No sóc capaç de respondre que sí o «amb molt de gust». Sembla que sigui com quan era petita. Unes quantes dones del poble, quan convidaven a un refresc o a un gelat. Sempre havien de preguntar: «Que és bo?». Encara que ho podien veure. Prou que m’estava allí, asseguda rellepant-me els llavis, recollida i en silenci. Però se’ls havia de donar alguna cosa. Un premi. Un «sí» o millor encara un «gràcies» de la petitona, la pobra nena amb la mare boja. Ara no tinc res per donar. Ni un piu-piu. Si em pregunta li hauré de respondre que no. Encara que ha estat tan agradable respirar l’aire fresc. Al pavelló hi fa olor de medicina suada, fum, brutícia, hospital, producte per netejar terres. Però no pregunta. L’endemà em porta una altra vegada a fer un tomb. Fragment de l’epicrisi del 30 d’octubre del 2003 en ref. a la pacient Rebecka Martinsson La pacient ha respost positivament al tractament. El risc de suïcidi es valora com a no existent. Les últimes dues setmanes, tractament protocol·litzat segons la llei de salut. Abatiment, però no depressió greu. La pacient es trasllada al domicili prèviament supervisat a
008-EL CAMI FOSC.indd 12
9/12/10 18:30:29
El camí fosc
– 13
Kurravaara, poble als afores de Kiruna, on va passar la infantesa. Es manté el seguiment amb entrevistes clíniques en règim ambulatori a Kiruna.
Es manté la medicació: Cipramil 40 mg/dia. El cap de servei em pregunta com em trobo. Jo li contesto: «Bé». No diu res i em mira. Un mig somriure. Empàtic. Es pot estar en silenci tanta estona com vulgui. En això és un expert. Els silencis no el provoquen. Finalment jo dic: «Prou bé». És la resposta correcta. Ell assenteix amb el cap. No em puc quedar aquí. He ocupat un lloc massa temps. Hi ha dones que el necessiten més. D’aquelles que es calen foc als cabells. Que ingressen al pavelló i s’empassen trossos de vidre de mirall al lavabo i que cal emportar-se immediatament a urgències cada dos per tres. Jo puc parlar, respondre, aixecar-me al matí i rentarme les dents. L’odio perquè no m’obliga a quedar-me aquí fins a la fi dels temps. Perquè no és Déu. Després sóc al tren, viatjo cap al nord. El paisatge passa de pressa en un parpelleig fugaç. Primer hi ha grans arbres de fulla caduca amb tons vermells i grocs. El sol de la tardor i moltes cases. En totes hi ha persones que viuen les seves vides. Tiren endavant d’alguna manera. Després de Bastuträsk hi ha neu. I més tard, finalment: bosc, bosc, bosc. Vaig cap a casa. Els bedolls s’encongeixen, creixen escanyolits, el negre contra el blanc. Clavo el front i el nas contra la finestra. «Em trobo bé», em dic a mi mateixa. Trobar-se bé és això.
008-EL CAMI FOSC.indd 13
9/12/10 18:30:29
Dissabte, 15 de març del 2005
N
it de principi de primavera al llac Torneträsk. La capa de gel era gruixuda, més d’un metre. Pertot arreu dels més de setanta quilòmetres de llarg del llac hi havia arques, petits refugis d’oci sobre patins de quatre metres quadrats. Al principi de la primavera la gent de Kiruna pelegrinava fins a Torneträsk. Hi anaven remolcant l’arca amb motos de neu. Dins de l’arca hi havia una obertura a terra. Feien un forat al gel gruixut. Un tub de plàstic unia el forat al gel amb l’obertura, d’aquesta manera s’evitava que el vent glaçat s’esmunyís dins de l’arca des de baix. I així, s’asseien allí dins i pescaven a través del forat. En Leif Pudas estava pescant en calçotets dins de la seva arca. Eren dos quarts de nou del vespre. S’havia empassat unes quantes cerveses, bé era dissabte. L’estufa de butà brunzia i xiulava. Allà dins hi feia molta calor, la temperatura havia sobrepassat els vint-i-cinc graus. De peix també n’ha via pescat: quinze truites alpines, petites, però així i tot. També s’havia guardat unes quantes lotes per als gats de la seva germana.
008-EL CAMI FOSC.indd 14
9/12/10 18:30:29
El camí fosc
– 15
Quan va ser l’hora d’anar a fer un riu, va ser com un alliberament, tenia una calor infernal, seria agradable sortir i refredar-se una mica. Es va calçar les botes de la moto de neu i va sortir a la fosca i el fred només en calçotets. Tan bon punt va obrir la porta, el vent el va colpejar. Durant el dia, havia brillat el sol i el vent havia estat encalmat. Però a muntanya el temps canvia constantment. Ara la tempesta picava i rosegava la porta com un gos boig. Al principi gairebé no feia vent, com si s’hagués asserenat, però anava grunyint i agafant empenta, per carregar després com un dimoni. En Leif Pudas es preguntava si les frontisses ho suportarien. Va subjectar la porta amb totes dues mans per tancar darrere seu. Potser hauria de posar-se més roba. «Bah, què coi, un riuet el faig ben de pressa». Les ràfegues de vent arrossegaven flocs de neu. Però no flocs suaus i fins de neu fresca, sinó diamants esmolats que s’havien aixecat de terra. Volaven per damunt del gel com un flagell blanc i li anaven esquinçant la pell amb un ritme lent i malèvol. En Leif Pudas va fer la volta a l’arca corrent per arrecerar-se del temporal i es va posar a pixar. A recer del vent, però glaçat com una mala cosa. L’escrot se li va encongir fins a convertir-se en una bola dura com una pedra. Fos com fos, el raig va venir. Gairebé s’esperava que es congelaria mentre travessava l’aire. Que es convertiria en un arc de gel groguenc. En el precís moment que va haver acabat, va sentir una mena de brogit a través del vent i, de cop i volta, va notar l’arca contra l’esquena. Va ser gairebé com si li clavés una empenta i el fes caure a terra, i a l’instant següent l’arca havia desaparegut.
008-EL CAMI FOSC.indd 15
9/12/10 18:30:29
Åsa larsson
– 16
Va tardar uns quants segons a comprendre què havia passat. La tempesta s’havia endut l’arca. En va veure la finestra, el quadrat de llum càlida enmig de la fosca, i com s’allunyava. Va fer unes quantes passes ràpides en la foscor, però ara que l’ancoratge s’havia deixat anar l’arca agafava velocitat. No tenia cap possibilitat d’atrapar-la, anava a tota vela sobre els patins. En un primer moment va pensar només en l’arca. L’havia construït ell mateix amb contraplacat, hi havia posat l’aïllament tèrmic i l’havia cobert amb alumini. L’endemà, quan la trobés, seria una desferra. Ara ja només li quedava desitjar que no fes mal a ningú. Aleshores podria tenir problemes. Després va venir un cop de vent poderós. Gairebé el va fer caure a terra. Aleshores va comprendre que estava en perill. I amb totes aquelles cerveses al cos, semblava que la sang fos arran de pell. Si no aconseguia posar-se a recer ben aviat en algun lloc, moriria congelat en un tres i no res. Va mirar al seu voltant. Cap amunt, fins al complex turístic d’Abisko, hi havia, ben segur, un quilòmetre, mai no se’n sortiria, ara era una qüestió de minuts. On parava l’arca més propera? El núvol de neu i la tempesta li impedien veure les llums de les altres arques. «Pensa», es va dir a si mateix. «No faràs ni un refotut pas més fins que no hagis fet servir el cervell. En quina direcció ets ara?». Va fer servir el cap tres segons, sentia com les mans se li començaven a entumir, les va entaforar sota les aixelles. Es va moure quatre passos d’on era i va tenir la sort de topar amb la moto de neu. La clau era a l’arca que havia volat, però tenia una caixa d’eines petita sota el seient. La va agafar.
008-EL CAMI FOSC.indd 16
9/12/10 18:30:29
El camí fosc
– 17
Després va demanar a algú d’allà dalt que l’ajudés a no equivocar-se i va sortir en direcció a l’arca del veí més proper. No el separaven més de vint metres, però a cada pas volia plorar. De por de no trobar-la. I aleshores l’esperava la mort. Buscava l’arca de fibra de vidre d’en Persson. La neu esmolada contra els ulls, ell els mig aclucava i se li formava una massa llefiscosa al damunt, que s’havia d’anar eixugant. No es podia veure res de res, foscor i neu. Va pensar en la seva germana. I va pensar en la seva exparella, al capdavall no s’ho havien passat tan malament junts. Gairebé va xocar amb l’arca d’en Persson, abans de veure-la. Ningú a casa, les finestres a les fosques. Va agafar el martell de la caixa d’eines, va haver de fer servir la mà esquerra, la dreta estava completament inservible, hi sentia fiblades de dolor perquè havia subjectat el metall glaçat de la nansa. Va avançar a través de la foscor fins a la petita finestra de plàstic i la va colpejar. La por el feia fort, va aixecar els seus gairebé cent quilos i es va esmunyir per la finestra. Va deixar anar un renec quan es va rascar la panxa amb l’esmolada vora metàl·lica. Però quina importància tenia. Mai no havia sentit l’alè de la mort fregant-li el clatell de tan a prop. Un cop dins calia apujar la temperatura. Encara que estava a recer del vent, a dins de l’arca hi feia un fred glacial. A les palpentes va remenar dins dels calaixos i hi va trobar llumins. Com es poden subjectar unes cosetes tan petites quan el fred ha convertit les mans en dues eines inservibles? Es va ficar els dits a la boca per escalfar-los fins que va aconseguir tenir-ne prou control per poder encendre el llum i l’estufa de butà. Tot el cos només vo-
008-EL CAMI FOSC.indd 17
9/12/10 18:30:29
Åsa larsson
– 18
lia tremolar i estremir-se, mai a la vida s’havia congelat com ara. Glaçat fins als ossos. —Collons, quin fred que fa, mecàgon quin fred —es va repetir diverses vegades. Parlava en veu alta. D’alguna manera allò mantenia el pànic ben lluny, era com si es fes companyia a si mateix. El vent, com un déu malvat a través de la finestra. En Leif Pudas va agafar d’una revolada un coixí que hi havia recolzat contra la paret i va aconseguir introduir-lo i fixar-lo d’una manera més que acceptable entre la barra de les cortines i la paret. Va buscar i va trobar una jaqueta vermella de plomes, probablement de la senyora Persson. També va descobrir un calaix amb roba interior. Es va posar dos parells de leotards: un parell a les cames i un parell al cap. L’escalfor va anar venint a poc a poc. En Leif Pudas mantenia els membres a prop de l’estufa, sentia fiblades a diferents parts del cos i li feien mal, un mal terrible. No notava res en una orella i en una galta, allò era greu. A la llitera hi havia una pila de mantes. Per descomptat estaven glaçades, però tot i així les agafaria i s’hi embolicaria. Fos com fos serien un aïllant excel·lent. «He sobreviscut», es va dir a si mateix. «I què, si perdo l’orella?». Va estirar una de les mantes de la llitera. Tenia flors grans de diferents tons de blau, una relíquia de la dècada dels vuitanta. I allà sota hi havia una dona estirada. Els seus ulls estaven esbatanats i s’havien convertit en gel, així que eren totalment blancs, com vidre glaçat. Tenia alguna cosa que semblava farinetes, o potser vòmit, a la barbeta i a les mans. Anava vestida amb roba d’esport. A la samarreta hi havia una taca vermella.
008-EL CAMI FOSC.indd 18
9/12/10 18:30:29
El camí fosc
– 19
En Leif Pudas no va cridar. Ni tan sols es va sorprendre. Era com si per dintre ja estigués completament exhaust després del que havia hagut de passar. —Hòstia, collons —va dir simplement. I la sensació que li va recórrer el cos s’assemblava més a la que es té quan s’ha comprat un cadell i aquest es pixa dins de casa per enèsima vegada. La resignació davant de la llei de Murphy. Va contenir l’impuls de, senzillament, tornar a posar la manta damunt de la dona i oblidar-se’n. Després es va asseure i es va posar a pensar. Què dimonis faria ara? Havia d’anar al complex turístic, per descomptat. No tenia cap ganes d’anar-hi enmig de la fosca. Però no tenia cap altra elecció. I, ben mirat, no es volia estar allà, descongelant-se amb ella. Però fos com fos s’havia de quedar una estona. Fins que deixés de tenir tant de fred d’un coi de vegada. Hi havia una mena de comunió entre tots dos. Ella li va fer companyia durant l’hora que va estar assegut dins de l’arca, amb dolor per tot el cos mentre li anava retornant l’escalfor. Amb les mans encarades cap a l’estufa de butà. Ell no va dir res. I ella tampoc.
008-EL CAMI FOSC.indd 19
9/12/10 18:30:29