Page 1


1 Va obrir els ulls, va mirar el sostre gris i va intentar recular cap al somni, però s’havia esvaït tot d’una, sense deixar cap record —com un cop a l’aigua o un calbot al vent. Va estirar la mà cap a la tauleta de nit i va agafar la pistola. Se la va posar al front. El tacte fred del metall el va deixondir. Es va aixecar sense fer soroll. Es va tombar. Ella dormia de bocaterrosa, silent, nua, esplèndida —dues natges blanques i rodones com llunes bessones. L’home va badallar, es va aixecar, va lliscar cap al menjador, va apartar les cortines que voleiaven amb el lent baf de la marinada i va sortir a la terrassa. Era la nit xafogosa del 24 de juny, revetlla de Sant Joan: una festa que a Tunis no se celebra. Ni un coet, ni un petard, ni la fetor acre de la pólvora. Ni el xiscle o la riallada d’un nen. Res. Només se sentia el cri-cri inacabable dels grills i a penes la remor del mar proper però encalmat. Qui era aquell home despullat que divagava insomne, empunyant una Remington del 42? A la tauleta de nit hi tenia un passaport a nom de Marcel Rocher: era fals. Amagat al fons de l’armari en tenia un altre a nom de Pierre Giraud: també era fals. Sis-cents quilòmetres al sud, al fons d’un estimball de les muntanyes desèrtiques prop de Chenini, vora un cadàver amb el crani travessat per una bala —procedent 13

034-FAUST EL TERRORISTA.indd 13

25/11/10 14:25:02


de la Remington del 42— hi havia un tercer passaport a nom de Nicolau Solà: aquest era el nom original de l’home nu amb una pistola. Com anomenar-lo, doncs? Marcel? Pierre? O Nicolau? Per simplificar, deixem-ho en Pierre: era el nom que havia utilitzat al llarg de la seva darrera i estranya aventura. Pierre, el terrorista. Pierre, nu i armat, contemplava el paisatge nocturn des de la terrassa. A la dreta, distingia la baluerna —il·luminada amb focus groc llimona— de la catedral de Sant Lluís, construïda pels francesos al turó de Byrsa, on 2.500 anys enrere s’havien aixecat l’acròpolis de Cartago i el temple d’Eshmun, el déu de la salut i la felicitat, al qual s’accedia per una escalinata de cent esglaons de marbre blanc. Al davant, fins a la platja, cobrint l’esplanada on hi havia hagut l’àgora, el Senat i els mercats bigarrats de Cartago, s’estenien desenes de xalets de les famílies més riques de Tunis, construccions cúbiques i blanques d’una o dues plantes, amb jardins separats per cledes d’evònim dels quals sobresortien les tofes negroses dels pins, els cedres, els xiprers o els sicòmors. A l’esquerra, a tocar del mar, es perfilava un gran llac rodó, amb una illeta al mig: la darrera ruïna del port militar de Cartago, ara ocupat per vaixells de pesca multicolors, pintorescos i tronats. I més enllà, immensa, s’estenia la badia de Tunis, l’aigua negra com un toll de quitrà que lliscava, llis, fins als reflexos dels innombrables llums de la capital —una ratlla blanca i groga i lluent al peu de la mola escarpada del mont Bou Garnin. Pierre va deixar la pistola en un piló de la barana, va seure en una gandula i es va estirar. Va observar el firmament —negre com el mar, net, esbandit per la marinada. Va divagar una estona entre estels i constel·lacions de noms desconeguts fins a fixar-se en l’Óssa Major i, després, en l’Estrella Polar. Aleshores va recordar. Vint-i-quatre dies enrere, conduïa 14

034-FAUST EL TERRORISTA.indd 14

25/11/10 14:25:02


pel desert un tot terreny, resseguint les crestes de les dunes, en algun indret indeterminat de la frontera entre Tunísia i Líbia, sempre cap al sud, amb l’única referència de l’Estrella Polar reflectida al retrovisor. Fugia. Aprofitant la llum minsa d’una lluna creixent, amb els llums apagats —perquè sabia que els satèl·lits espia del Pentàgon localitzarien qualsevol mínim esclat de llum al mig del Sàhara—, fugia. Rere seu, als topants de Tataouine, quedava un altre tot terreny destrossat per una bomba: vidres trencats, carcassa calcinada i fumejant, acer torçat, esquitxos al paviment i trossos de carn sangonosa —restes humanes irreconeixibles que, degudament ajuntades, haurien format vuit cadàvers.

2 Però no era al desert, amb l’Estrella Polar al retrovisor, on havia començat tot. Havia estat abans. Però, quan? On? A l’hotel Skywalker de Tataouine, quan el sergent Qassim, del Grup Especial Antiterrorista tunisià, amb el cap cot i una llàgrima a la galta, somicava i li pregava per pietat que no el matés? O el dia abans, quan Razi, un agent d’Al-Qaeda sentenciós, furibund i místic, sospesava quatre quilos d’amonitol i manipulava un detonador mentre alabava Al·là, el Compassiu, el Molt Misericordiós? O tres dies enrere, a Tamerza, quan esclatava dalt la celístia una bengala vermella i els soldats disparaven contra dos terroristes que franquejaven car­ regats d’explosius la frontera amb Algèria? Tots aquests esdeveniments, però, eren massa recents, i no explicaven les causes profundes de la darrera i estranya aventura de Pierre. Perquè tot plegat —la vasta inclinació de Pierre cap al desordre, la violència i la immoralitat— no s’en­ 15

034-FAUST EL TERRORISTA.indd 15

25/11/10 14:25:02


tenia sense recular al dia de primavera del 2003 que havia ingressat a Al-Qaeda, o a un altre dia de primavera del 1989, quan l’enigmàtic Roger i l’enigmàtica Julie l’havien reclutat per al seu comando a Terra Lliure. Però encara es podia seguir enrere en la cadena de causes i efectes, cada cop més enrere en l’abrupta i desllorigada biografia de Pierre. On se situava l’origen de tot? Quina era la primera baula de la cadena del terror, si és que existia? Pierre es va aixecar, va apartar les cortines, va entrar al menjador i va passar els dits per damunt dels lloms dels llibres del prestatge. Va treure una edició molt vella del Faust de Goethe en traducció anglesa i el va obrir. A la primera pàgina hi havia una dedicatòria: «For Frank Jacson. There’s all about good and evil». A sota, la signatura: Trotski. I la data: agost del 1940, a penes uns dies abans que Frank Jacson —aquest era el nom fals del comunista català Ramon Mercader— li enfonsés al crani un piolet. Sí. Potser l’origen havia estat el 20 d’octubre del 1978, el dia que Pierre feia onze anys —i la família encara s’hi adreçava amb el seu nom originari: Nicolau Solà. Al menjador del seu pis al barri de Sants, havia sentit al telediari la notícia de la mort de Ramon Mercader a l’Havana, seguida d’una breu explicació del locutor sobre l’assassinat de Trotski. Tot d’una Llibert Solà, avi de Nicolau Solà —de Pierre—, que dormitava al sofà, va aixecar el cap com si l’haguessin punxat. L’avi Llibert, un lluitador comunista que havia envellit a l’exili francès, va xuclar el seu cigarret, va assentir i va murmurar: «Ramon, el pobre i ximple Ramon Mercader...». El nen Nicolau Solà —Pierre— li va dir: «Coneixies aquest senyor, avi?». I Llibert Solà va explicar: «Jo era a Mèxic, amb altres companys del PSUC, quan 16

034-FAUST EL TERRORISTA.indd 16

25/11/10 14:25:02


Ramon Mercader va assassinar Trotski. Ens coneixíem una mica. I encara en conservo un record». Davant la insistència de Pierre, Llibert Solà li va mostrar l’exemplar del Faust en anglès i li va fer llegir la dedicatòria en veu alta. «Aquí hi és tot sobre el Bé i el Mal», va traduir l’avi. Pierre va demanar: «Com és que el llibre el tens tu, si era per a Ramon Mercader, que es feia dir Frank Jacson?». «Perquè Ramon Mercader», va explicar Llibert Solà, «era una mica estrany. Li sabia greu tenir un llibre dedicat per una persona a la qual havia d’assassinar. Era el seu deure amb la Classe Obrera i amb la Revolució, però no l’acabava d’assimilar. El llibre li cremava a les mans, i per això me’l va regalar: perquè tenia escrúpols». Per a l’avi Llibert, els escrúpols eren un sentiment gairebé exòtic. El 1936, ell havia dut —en nom de la Classe Obrera i la Revolució— centenars d’innocents per l’Arrabassada en passeigs que acabaven amb un tret al clatell, i el 1937 havia traït els seus anteriors companys anarquistes i, ja militant del PSUC, els havia torturat i assassinat a les txeques —en nom d’una altra Classe Obrera i una altra Revolució. Escrúpols? Llibert Solà no sabia el que eren, i Nicolau Solà —àlies Pierre Giraud—, hereu d’aquest tret de caràcter, l’havia emulat dedicant-se al mateix ofici que el seu avi seixanta anys enrere, però amb una nova etiqueta: terro­ risme. A Pierre sempre li havia quedat gravat el to despectiu de l’avi en esmentar els «escrúpols» de Ramon Mercader davant de Trotski. Els entenia, fins a cert punt: és dur clavar un piolet al cap a algú que t’ha somrigut dos minuts abans, que t’ha mirat als ulls, que ha encaixat la teva mà. Una altra cosa era 17

034-FAUST EL TERRORISTA.indd 17

25/11/10 14:25:02


una bomba com la de Tataouine, detonada amb temporitzador. Boom! Un acte simple i neutre —com pitjar l’enter al teclat d’un ordinador i tancar un programa o entrar en un web. Boom! Sense cap emoció. Boom! I es tanquen els programes de vuit vides —i s’entra en un nou web: el del fugitiu que s’amaga amb nom fals en un xalet de Cartago, i espera, dia rere dia, la revenja d’aquells que no es cansen mai de buscar —dels implacables, dels impertèrrits, dels pacients.

3 Després d’haver-la sentit de petit en un casal anarquista de Sants, a Llibert Solà li agradava repetir l’anècdota d’Alexandre el Gran i el pirata. Es conta que, poc després de conquerir Tir, a Alexandre li van portar presoner un capità d’un vaixell pirata. El rei macedoni li va retreure que robés i matés pels mars, però el pirata, orgullós, li va respondre: «M’anomenen pirata perquè només tinc un vaixell. Si tingués tot un estol, m’anomenarien almirall i conqueridor». Alexandre el va alliberar. El terrorisme requereix sempre en qui el practica un cert joc mental, una justificació intel·lectual. L’anècdota d’Alexandre —o altres de semblants— és molt útil als terroristes, perquè confirma la que és la seva tesi de fons: que entre el terrorista i el policia que l’empaita no hi ha la mateixa relació que entre el Mal i el Bé, el dimoni i l’àngel. El terrorisme intenta sembrar el dubte insistint en l’espai intermedi, en una àmplia zona de grisos i de matisos. Entre Alexandre i el pirata no hi ha cap abisme: tots dos són iguals des del punt de vista moral, només que un té més vaixells que l’altre. L’extrapolació és inquietant: la diferència entre Barack Obama i Ossama Bin 18

034-FAUST EL TERRORISTA.indd 18

25/11/10 14:25:02


Laden seria només que el primer té més soldats i avions, i el que separaria Rodríguez Zapatero dels caps d’ETA seria tenir un Estat al darrere o no tenir-lo. Yitzhak Rabin va passar de terrorista jueu a l’Stern a primer ministre d’Israel; Yasser Arafat, de terrorista àrab a president de l’Autoritat Nacional Palestina —i tots dos van rebre el premi Nobel de la Pau el 1994! Però no n’hi ha prou amb algunes idees per esdevenir un terrorista. Llibert Solà era un home de poques idees. El seu nét Nicolau Solà —àlies Pierre Giraud— havia estudiat filosofia a la universitat i en tenia algunes més, però tampoc no eren decisives. Ho sabia. L’acció ve menys determinada pel joc mental que per una altra cosa molt més profunda —el que els antics en deien la sang, els científics del segle xix els gens, i els del segle xxi l’ADN. L’ADN ho determina tot, diuen. I Pierre estava convençut que el seu jo central —la seva identitat més íntima— estava constituït per un ADN calcat del del seu avi. Des de petit, Pierre havia estat molt dolent. Als tres anys, va robar per primer cop dos duros de la cartera de sa mare. Als cinc, va matar un gat, desnucant-lo. Als sis, van expulsar un company de l’escola per una mentida seva —i ho va celebrar amb una coca de sucre. Als set dirigia una colla que apedregava els pàrvuls fins a fer-los sagnar. Als vuit, va aprovar les matemàtiques pel simple mètode de xantatge a una mestra. Als nou, va atropellar un nen amb bicicleta i el va deixar estès al mig del carrer. Als deu obtenia fins a cent pessetes al mes amb extorsions. La llista de malvestats fóra inacabable. Era pervers, pèrfid i cruel sense proposar-s’ho —amb la naturalitat amb què ho són un llop o una hiena. Però mentia amb tan absoluta naturalitat que mai no l’enxampaven i —malgrat les seves incomptables maleses— tenia fama de 19

034-FAUST EL TERRORISTA.indd 19

25/11/10 14:25:02


nen sociable, simpàtic i encisador. Per tot plegat, es considerava diferent de tots els seus companys, inclosos els més entremaliats —perquè fins el més malànima se sentia acollonit davant la possibilitat del càstig dels grans, i Pierre no. La seva seguretat en ell mateix com a ésser maligne —i invulnerable— era tan absoluta que de vegades fins l’espantava i, a classe de religió, quan el capellà els sermonejava sobre el pecat, la culpa i el remordiment, es formulava una pregunta inquietant: Per què jo faig el Mal amb tanta alegria com altres fan el Bé? Pierre va veure la llum el 20 d’octubre del 1978, el dia que complia onze anys, que va morir Ramon Mercader i va descobrir el Faust. Va aprendre de Llibert Solà una nova paraula —escrúpols—, i una nova forma de definir una actitud davant la vida, que el separava de la família i els amics —manca d’escrúpols. A partir d’aquell moment, només se sentia còmode vora l’avi Llibert: amb ell podia compartir la manca de sentit moral. Així, es va consolidar en Pierre l’obsessió que marcaria la seva vida: l’obsessió pel mal —o, per dir-ho més exacte, per creure que ell era dolent. La biografia sencera de Pierre podia interpretar-se a la llum de la seva creença que duia el mal a dins —marcat a l’ADN de l’avi Llibert—, i que el mal buscaria l’oportunitat per manifestar-se, tard o d’hora, en una forma o una altra. I així va ser. Primer, a Terra Lliure. Després, a Al-Fajr —marca tunisiana d’Al-Qaeda. En una bomba a la carretera de Vilanova i la Geltrú amb un mort dins d’un Opel, el seu amic Roger. O en una altra bomba a Tataouine amb vuit morts. Aquesta interpretació global d’ell mateix, en aparença coherent, formava part —com les anècdotes d’Alexan­ dre— del joc mental de Pierre. Era certa, però? Era Pierre un ésser intrínsecament ma20

034-FAUST EL TERRORISTA.indd 20

25/11/10 14:25:02


ligne, infame i pervers? Aquesta era la idea que havia quedat en qüestió a la seva darrera aventura a Tunis —la que havia culminat en un tot terreny amb els fars apagats que, en algun indret indeterminat entre Tunísia i Líbia, amb l’Estrella Polar reflectida al retrovisor, resseguint les crestes de les dunes, fugia.

4 Ella dormia de bocaterrosa, silent, nua, les dues natges rodones, idèntiques —blanques com dues llunes bessones. Pierre s’hi va acostar, es va ajupir al peu del llit, va aspirar i va besar la natja dreta. Ella va remugar una mica. Pierre va tornar a besar-la: va deixar sobre la pell pàl·lida la marca vermella d’un somriure. Va sortir a la terrassa i va empunyar altre cop la Remington del 42. A llevant, les aigües manses de la badia de Tunis es tenyien d’un gris incandescent mentre, a ponent, la mola obscura del Bou Garnin surava sobre la boirina. Va observar el llac rodó de l’antic port de Cartago i, un xic a la dreta, vora un palauet emblanquinat i escortat per tres esveltes palmeres, un jaciment arqueològic amb milers d’esteles funeràries conegut com el Tofet de Salambó. La feina legal de Pierre a Tunis havia estat la de guia a l’agència de viatges Cartago Dreams, i de vegades hi duia grups de turistes als quals impressionava amb vívides i truculentes descripcions —en la línia de Flaubert— sobre els sacrificis humans a la vella Cartago. I era allà, al Tofet de Salambó, on tot havia començat, just un mes enrere: el 24 de maig. Sí: havia estat allà, en un moment ben precís, al marge de les seves especulacions sobre Terra Lliure, l’avi Llibert Solà o l’assassinat de Trotski —co21

034-FAUST EL TERRORISTA.indd 21

25/11/10 14:25:02


ses totes que formaven part del seu joc mental. L’estranya aventura partia del Tofet de Salambó i acabava en algun indret indeterminat entre la frontera de Tunísia i Líbia, set dies després. Exactament set dies.

22

034-FAUST EL TERRORISTA.indd 22

25/11/10 14:25:02


1_9788475882055  

13 1 14 2 15 16 17 una bomba com la de Tataouine, detonada amb temporitza- dor. Boom! Un acte simple i neutre —com pitjar l’enter al teclat...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you